revista de l’institut Josep Brugulat
1
sumari 02 Sumari i Editorial 03 El concepte del temps en la física 04 Mesurem el temps 05 Now! 06 07 08 09 El temps en el cinema 10 11 el temps parla 12 13 El pas del temps: tòpics literaris 14 15 Història d'un dia 16 17 Com érem... Qui és qui 18 19 Artefactes d'ahir i d'avui 20 21 Els històrics del Brugulat 22 23 La Tereseta 24 25 Present, passat o futur
editorial Passem molt temps a l’institut. Concretament 370 minuts cada dia. Unes 37 hores a la setmana. Aproximadament 148 hores al mes. El temps avança dividit pel timbre que marca l’inici i el final de les classes. 16 timbres al dia. 80 a la setmana. 320 timbres al mes. Potser mai hi haurà un espai com l’institut on el temps estigui tan marcat, tan definit al ritme de classe, classe, pati. Mentre passa aquest munt de temps, a part d’aprendre llengua, matemàtiques i socials, també aprenem a fer-nos grans, a conviure, a resoldre conflictes, a solucionar problemes, a confrontar opinions. Sempre hem pensat que l’institut és una mena de laboratori de relacions i experiències, on cadascú va definint el seu comportament, la seva manera de fer, que l’acompanyarà gran part de la seva vida. És per això que en el Brugulat vetllem per donar eines perquè tothom aprengui a ser i estar amb els altres, proposant experiències, creant un clima que ajudi a construir un caràcter propi, una manera personal i intel·ligent de veure i viure en aquest món. No hi ha dubte que el temps que passem a l’institut, entre timbre i timbre, serà un dels més importants de les nostres vides. Per això, aquest Clip de desembre parla del temps. De com és i imaginem el temps, de com va modelant-nos, fent-nos créixer i ser diferents. Hi trobareu referències a recursos literaris que ens en parlen, propostes de cinema que han fet del temps el seu fil conductor, d’Einstein i la seva teoria de la relativitat i molts articles més. Tot il·lustrat amb els dibuixos, els escrits i les fotografies dels qui, entre tots, fem el Brugulat. Rafel Juanola Director
2
El concepte del temps en la fisica “Res no em sorprèn tant com el temps i l’espai. I tot i això, res no em preocupa menys que el temps i l’espai, perquè mai no hi penso”. Charles Lamb A molts de nosaltres ens pot semblar que el temps és relatiu: algunes hores de classe es fan eternes, el cap de setmana s’acaba en un moment, l’estona de pati desapareix en un no-res… Però des de fa 100 anys, sabem que no només ens sembla que és relatiu, sinó que el pas del temps, el ritme dels rellotges, realment depèn de cada observador i és diferent segons el lloc on estiguem. En la nostra vida de cada dia, l’efecte és petitíssim, però existeix i cal tenir-lo en compte quan es dissenyen molts experiments físics o noves tecnologies. Va ser Einstein qui, amb la seva teoria especial de la relativitat, ens va descobrir un món on el pas del temps depèn de la nostra velocitat. Si viatgem molt ràpid, els nostres rellotges s’alentiran respecte als rellotges que estan en repòs. No ens ho semblarà. Realment s’aniran endarrerint. En el coet llançat a tota velocitat per l’espai, envellirem més lentament que els nostres companys que s’hauran quedat a l’institut. El temps, des d’Einstein, ja no passa igual per a tothom. Però no només això. El 1915, el mateix Einstein va completar la seva teoria construint un model matemàtic que permetia explicar la gravetat i millorava les teories de Newton. És el que es coneixerà com a teoria general de la relativitat. En aquest model, el temps i l’espai es barregen en una sola entitat: l'espaitemps. Tots ens
movem contínuament en l’espaitemps, sense res que pugui aturar-nos. Els planetes, les estrelles, deformen i distorsionen l’espaitemps, de manera que deixa de ser pla. Els objectes intenten moure’s en línia recta, però com que l’espaitemps és corbat, les seves trajectòries semblen corbades. D’aquesta manera els satèl·lits acaben girant al voltant dels planetes i els cossos, la mateixa llum, es desvien quan passen prop de les estrelles. Però no només es deforma l’espai; també ho fa el temps. El planeta Terra deforma l’espaitemps de manera que el temps passa més ràpid quan més amunt anem. La diferència és petita, però cal tenir-la en compte, per exemple, en el funcionament dels satèl·lits GPS. Aquests orbiten a uns 20.000 km d’alçada de manera que els seus rellotges s’avancen respecte els que estan a la superfície de la Terra. Concretament, s’avancen 0,7 parts per mil milionèssima respecte els de la Terra. Poca cosa? Representa un augment de 6 microsegons per dia, el que donaria un error de 18,28 km en les mesures de localització dels satèl·lits. Si el teu GPS, quan ets a casa a Banyoles, et digués que ets a Girona tindríem un greu problema. Per això els satèl·lits GPS s’han ajustat segons la teoria de la relativitat d'Einstein. Durant molt temps, hem pogut créixer com a humans i evolucionar com a espècie veient com el temps passava igual per a tots. Però la realitat és molt més complexa que el que podíem imaginar. Complexa i, perquè no, molt més interessant. 3
ES MESUREM EL TEMPS Els romans, dia a dia, mes a mes. Els romans anomenaven calendas el primer dia de cada mes, que era el dia en què els deutors havien de retornar els diners als prestamistes. Aquests s’ho anotaven al calendarium, que era un llibret de comptes. Així doncs és ben evident qui va utilitzar per primera vegada el mot calendari i moltes de les paraules del vocabulari relacionat amb el temps: els romans, sempre els romans!!! L’any romà constava inicialment de 10 mesos; començava el març i acabava el de sembre. És per aquest motiu que el setembre (septem) corresponia al mes 7, l’octubre (octo) al mes 8, el novembre (novem) al mes 9 i el desembre (decem) al mes 10. Quan en temps de Juli es van afegir dos mesos més, els van posar al principi, amb la qual cosa el setembre va passar a ser el mes 9, l’octubre al mes 10, el novembre al mes 11 i el desembre al mes 12. El mateix Juli Cèsar va donar el seu nom al mes de juliol i el seu successor August, al mes d’agost. En canvi, d’altres mesos deuen el seu nom a alguna divinitat. És el cas del mes de gener, que està dedicat al déu Janus, el que protegeix els inicis, els començaments; o el mes de març, que està dedicat al déu Mart, el deu de la guerra; o el mes de maig, dedicat a Maia, una antiga divinitat consagrada a la primavera; o al mes de juny, que és quan es venerava Juno, deessa de la fertilitat i el matrimoni. També van ser els romans els qui van dividir el mes en setmanes, que constaven de 7 (septem) dies, i van donar a cada dia un nom. Aquests estaven dedicats a déus molt importants en la mitologia clàssica. Dies lunae Dies martis Dies Mercurii Dies Iovis Dies veneris Dies Saturni Dies Solis
Dia de la lluna Dia de Mart (guerra) Dia de Mercuri (missatger) Dia de Júpiter (Déu suprem) Dia de venus (amor) Dia de Saturn (temps) Dia del Sol
dilluns , Monday, lunedi dimarts, mardi, martedi dimecres, mercredi, mercoledi dijous, jeudi, giovedi divendres, vendredi, venerdi Saturday Sunday, Soontag
Degut al Cristianisme es van canviar els noms romans del dissabte i el diumenge: el dissabte prové del Sabbatum, festa religiosa jueva; i el diumenge prové del Dies Domenicus, dia del Senyor.
4
NOW!
de
Sala d’Exposicions del Centre Cultural La Mercè, Girona Del 8 de novembre al 16 de desembre de 2016 Beca de Creació Ceràmica de l’EMA (L’Escola Municipal d’Art beca a un artista perquè aquest produeixi, amb l’assessorament d’un professor i un ajudant, obra en ceràmica). La idea era fer una obra ceràmica amb un llenguatge totalment allunyat d’aquest material, el meu treball sobre el còmic m’encaixava perfectament. Col·lecció formada per quatre peces de ceràmica de grans dimensions (NOW, FAST, RUN i SPEED) que parla de la velocitat en què es mou i viu la societat contemporània i de la rapidesa que vivim els fets i volem les coses. La pressa per tot mou a l’individu modern, vivint accelerat, impacient, enganxat al mòbil i a les noves tecnologies que l’apropen a l’instant a tot el que succeeix al món. El fet d’estar constantment connectat, de viure els fets que passen arreu al moment i en directe, li resta temps de viure el seu propi temps.
Clara Oliveras en definitiva gaudir del present. Estèticament les obres estan inspirades en les clàssiques imatges de bafarades o globus dels còmics, que també podem trobar com icones als nostres mòbils. Les peces, en relleu i de colors primaris plans, han canviat les típiques onomatopeies dels còmics (WOW, ZAST, BOOM i ZOOM) per paraules similars, quant a forma, so o concepte, que tenen un significat que fa referència a la velocitat i rapidesa del temps, “tempus fugit” ( NOW, FAST, RUN i SPEED) A part del còmic, l’obra té evidents influències d’artistes americans: Roy Lichtenstein, Andy Warhol, Gil Elvgren…però alhora també de cartells i artistes constructivistes de l’antiga Unió Soviètica com Ródtxenco, Malevitx… Juntament amb aquesta exposició, el 9 de novembre, vaig inaugurar una altra exposició, aquesta col·lectiva, sota el títol de Còmics, a la Gallerie Rasmus de Copenhagen. És una collecció de sis fotografies, són retrats de conegudes figures de còmics sobre fons de pintures abstractes d’autors alemanys, holandesos i russos.
La rapidesa, impaciència i impulsivitat són característiques de la forma de viure de l’actual societat que sol presentar una població cansada, angoixada, insatisfeta i estressada. Estats o paraules com: badar, perdre el temps, encantar-se…són considerades negatives i penalitzades, tot i que estan en el rera fons de moltes idees creatives i brillants. NOW! És un projecte que reivindica tempsper: observar, reflexionar, dubtar, raonar, con trastar, tenir una actitud contemplativa…
5
El temps en el cinema
Metropolis-1921,153 min. Director: Fritz Lang Pel·lícula situada a l’any 2000. Les megaciutats del futur estan dominades per una minoria de rics que viuen bé i una majoria de pobres que viuen molt més que malament. Enmig d’aquesta lluita de classes sorgeix l’amor entre un noi de classe alta i una noia obrera. Ciència-ficció en estat pur o no tant.
Blade Runner 1982, 112 min. Director: Ridley Scott En què somnien els androides? Quasi dues hores de filmació per arribar a esbrinar la intimitat interior dels robots. Aquesta és una pel·lícula de culte, és a dir, sols apta per frikis acompanyats d’adults programats per entendre cinema dens. Potser un dia els androides intel·ligents ja no necessitaran els humans plens d’emocions però limitats en molts aspectes. Mentrestant, gaudim d’un cinema futurista ben realitzat.
Back to Future 1985 116 min. Director: Robert Zemeckis Aquest és un clàssic del cinema futurista però al revés que la mitjana de films de genère no hi ha res que ens faci por. El protagonista cau simpàtic perquè és de molt bona pasta i quan canvia d’època ha d’intentar que la seva mare no aconsegueixi tenir un rotllo amb ell. Acció, humor i adolescents amb lluita constant de la neurona per colonitzr l’hormona.
6
The Matrix 1999, 131 min. Director: Qui creu en les realitats paral·leles? Jo no. Aquesta és una pel·lícula d’aventures futuristes amb un plantejament clàssic: bons molt bons que lluiten per millorar molt, i dolents molt dolents que no volen compartir cap parcel·la de poder amb ningú. Al final guanyen els que han de guanyar, però si vols més ració d’efectes especials pots veure 2 o 3 continuacions. Toni Llanes
Europa 1991, 114 min. Director: Lars von Trier; Leopold Kessler, estatunidenc d’origen alemany, desembarca a Frankfurt el 1945, en una Alemanya destrossada pels bombardejos aliats. Gràcies al seu oncle alemany, aconsegueix una feina de controlador de Wagons-lits en la companyia ferroviària Zentropa. Al voltant d’ell, les ferides de la guerra triguen a tancar-se i és en aquest clima nociu que coneix Katharina, la filla del dirigent de Zentropa
In time 2011, 109 min. Director: Andrew Niccol En un futur en què el temps és considerat, literalment, diners i és possible aturar el procés d’envelliment als 25 anys, l’única manera de seguir viu és guanyar, robar o heretar més temps. Will Sales viu la seva vida minut a minut, fins que un inesperat guany de temps li permet accedir al món dels rics, on s’uneix a una bella jove hereva per intentar destruir tan corrupte sistema.
7
La història interminable 1984, 94 min. Director: Wolfgang Petersen Explica l’aventura de Bastian, un nen que, tot fent campana de col·legi, es posa a llegir un llibre que es diu La història interminable. S’identifica tant amb la història que quasi passa a formar part dels personatges ficticis. Resulta que el regne de la Fantasia està en perill i l’emperadriu està malalta per morir si no troben aviat el remei, que no consisteix sinó en trobar-li un nom. És a dir, serà la paraula el que pot salvar l’emperadriu de la fantasia, i amb ella el món de la imaginació.
Tren de sombras 1997, 81 min. Director: José Luis Guerin Amb Tren de sombras, Guerin fa una reflexió sobre el fet de filmar vist des dels seus orígens, com a memòria viva o com a recreació de ficcions.
Solo ante el peligro 1952, 80 min Director: Will Kane (Gary Cooper), el xèrif del petit poble de Hadleyville, acaba de contraure matrimoni amb Amy (Grace Kelly). Els nuvis projecten traslladar-se a la ciutat i obrir un petit negoci; però, de sobte, comença a córrer pel poble la notícia que Frank Miller (Ian MacDonald), un criminal que Kane havia atrapat i portat davant la justícia, ha sortit de la presó i arribarà al poble al tren del migdia per venjar-se . El temps va passant lentament, però ningú al poble està disposat a ajudar el xèrif.
8
Minority report 1984, 94 min. Director: Steven Spielberg Tres persones amb capacitats precognitives, els Precogs, ajuden a la policia de Precrim a descobrir els crims abans que es produeixin. John (Tom Cruise) és un policia pertanyent a la Unitat de Precrim que, durant un dia de servei, descobreix que en escasses hores acabarà amb la vida d’una persona a qui no coneix. Haurà d’escapar en un intent de demostrar la seva innocència i descobrir els successos que l’arrossegaran cap a l’inexorable homicidi, però és realment inevitable? Podria fallar el sistema en les seves prediccions?
El dia de la marmota 1984, 94 min. Director: Harold Ramis Phil, l’home del temps d’una cadena de televisió, va un any més a Punxstawnwey, a cobrir la informació del festival del Dia de la Marmota. En el viatge de tornada, Phil i el seu equip es veuen sorpresos per una tempesta que els obliga a tornar a la petita ciutat. Al matí següent, en despertar, comprova atònit que comença una altra vegada el Dia de la Marmota.
Interstellar 2014, 169 min. Director: Christopher Nolan Inspirada en la teoria de l'expert en relativitat Kip Stepehen Thorne sobre l'existència dels forats de cuc, i la seva funció com a canal per dur a terme els viatges en el temps. La història gira al voltant d'un grup d'intrèpids exploradors que s'endinsen per un d'aquests forats i viatgen a través d'aquest, trobant-se en una altra dimensió. Un món desconegut s'obre davant ells i hauran de lluitar per mantenir-se units si volen tornar sencers.
9
El temps parla... Deixar constància del que s’ha sentit en un moment donat, o sigui, intentar conservar-ho contra el desgast del temps, és una de les defenses més elementals contra l’angoixa pel caràcter efímer de la nostra vida. Darwin va escriure que «el desig d’assenyalar un esdeveniment qualsevol amb un munt de pedres en el punt més alt del voltant sembla que és una passió inherent a la humanitat». Cada poema assenyala un fet en la meva vida, però la intenció en el moment d’escriure’l va més enllà. La seva finalitat última és que hi hagi algú en algun lloc que, en llegir-lo, s’adoni que també és ell o ella qui ha posat un munt de pedres en algun lloc elevat de la seva pròpia vida per assenyalar un episodi interior. Joan Margarit (Del pròleg a Els primers freds, que aplegava la poesia des de 1975 fins a 1995, Barcelona 2004, Grup 62, Proa)
De pequeño frente a un calendario pregunté: “En diciembre, el 31, ¿se acabará el mundo?” Todos se rieron, yo no sabía por qué. “Algo más?, oí, nos queda un poco más”.
La Persistència de la memòria (1930) de Salvador Dalí
No me convenció y fui hasta el reloj de la pared. Si no le doy cuerda, entiendo, lograré parar el tiempo. Se lo comenté a mi hermano y él, mirándome, “¿para qué?” me dijo, “¿para qué?”. Por primera vez sentía el miedo de verdad y aún entonces ya sabía que no me abandonaría. Y soñé con una multitud siguiéndome que me gritaba “El tiempo no se puede detener”. Un buen día un carro se detuvo junto a mí, conducían camaleones de los que ponían canciones y con ellas decidí que iba a ser capaz de disponer de toda la eternidad.
Detener el tiempo Nacho Vegas 10
Sobre este núcleo riguroso, el reloj doméstico se dota de una encarnadura amable, revistiendo la nuez trascendental con una pulpa sabrosa. Así, su pulso es el de la casa, y el tiempo que mide el de los rituales cotidianos; sus manecillas giran en el corazón del hogar, y su latido es cordial, tranquilizador y previsible; en su esfera no se percibe el tiempo como un flujo irresistible, sino como una onda plácida y cíclica. El reloj esencial manifiesta la hemorragia del tiempo, pero el reloj accidental de la casa es curativo: su ritmo acompasado narcotiza, restaña, pauta, ordena.
Reloj de mármol negro (1871) de Paul Cezzanne
Luis Fernández-Galiano
“Cinco minutos bastan para soñar toda una vida, así de relativo es el tiempo” Mario Benedetti
Tiempo paralizado de René Magritte
Harold Lloyd a Girl Shy, 1924
Daba el reloj las doce... y eran doce golpes de azada en tierra... ... ¡Mi hora! —grité— ... El silencio me respondió: —No temas; tú no verás caer la última gota que en la clepsidra tiembla. Dormirás muchas horas todavía sobre la orilla vieja y encontrarás una mañana pura amarrada tu barca a otra ribera.
Autógrafo Habitación de hotel (1931) de Edward Hopper
Antonio Machado 11
El pas del temps: tòpics literaris Sabeu aquells dies que no tens res a fer i que et poses a pensar en la vida? Doncs avui és un d’aquests dies. Miro enrere, tot allò que he viscut; miro endavant, em queda molt per viure. I la por s’apodera de mi. Realment estic vivint la vida com l’hauria de viure? Allò que tothom diu ‘’Carpe diem’’. Sí, realment és un tòpic molt bonic: aprofita el moment; però realment ho estic fent? Tinc 16 anys, he recorregut ja un tros de camí i encara em queda molt per caminar, però ‘’Ubi sunt...?’’ On són aquells moments on l’etapa adulta la veies tan llunyana com el pot de Nutella del calaix de dalt? On són aquells temps on l’única preocupació era arribar aviat a casa per jugar a nines? Ara tot és diferent. Com més grans ens fem més preocupacions tenim, més problemes ens sorgeixen, més entrebancs trobem en el camí, etc. El neguit entra al meu cos i em pregunto si estic aprofitant el moment. Sóc conscient que ‘’Tempus fugit’’. La vida és com una d’aquelles novel·les que t’encanten i te la llegeixes amb dues nits. No sé si de debò em faig la idea que en un obrir i tancar d’ulls ja seré gran, que tindré la meva pròpia família, una professió... O no! Qui sap què ens porta la vida! Encara que moltes vegades ho digui, la vida no és difícil. Cadascú se la complica a la seva manera i és ben bé així. Quan ets petit, tens la preocupació de triar el gust de la piruleta que et vol comparar l’àvia; a l’adolescència, ja sorgeixen preocupacions més grans: el físic, els amors, etc. ; i quan som adults, les preocupacions ens deixen moltes vegades sense dormir, ja que solen ser més greus. Crec que tots, petits, mitjans i grans, 12
hauríem d’intentar aprofitar el moment, recordar amb dolçor amarga els moments viscuts i ser conscients que el temps marxa veloçment. Clara Luengo, 1rBatx A dins de la caixa que vaig desenterrar al jardí hi havia un munt d’objectes, des de pintures fins a llibres, però només aquell tros de paper havia aconseguit cridar-me l’atenció. “Ubi sunt” escrit en una simetria perfecta, traçat amb tanta cura com si es tractés de l’ultima petjada que podia deixar en aquest món. Aquell paper arrugat, desgastat a causa del pas del temps, va fer que recordés la vida que havia oblidat. Vaig acostar-me al micròfon i vaig observar fugaçment totes les atentes mirades que se’m clavaven a sobre. -Em dic Ília de Tebos – vaig sospirar – i tinc quatre mil cinc-cents trenta-dos anys. A la sala de la Universitat hi va haver una exclamació de sorpresa general. Els oients, incrèduls, no paraven de murmurar. Uns deien que era jo, l’heroïna immortal de la qual tant se n’havia parlat; altres exclamaven que era impossible, que no podia
ser veritat. Una veu nerviosa que mostrava un gran respecte envers la Profeta del temps, el nom que m’havien posat els mitjans de comunicació, va trencar el silenci: - Ília, podria explicar-nos la seva història? - Per això he vingut! – i vaig procedir a explicar el relat que tantes vegades havia hagut de fer constar. – Fa uns deu anys, vaig patir una malaltia que em va afectar el cervell, tot distorsionant-me la memòria. Van transcórrer molts dies des que me la van diagnosticar i jo continuava sense voler sortir de la vella casa on vivia. Hores i hores van ser les que vaig passar al jardí, buscant respostes. Qui era? D’on venia? Per què estava sola? Un dia, sense saber com, vaig trobar una caixa de fusta enterrada al costat d’una olivera. Allà vaig topar amb el senyal del destí: “Ubi sunt”. A partir d’aquell moment em van passar pel cap milions d’imatges, de moments, de records i sensacions. L’olor del mar prop de la ciutat d’Atenes, on vaig néixer durant l’època de màxima riquesa i esplendor, el soroll de les armadures dels soldats fent marxa cap a la guerra, la tranquil·litat de la brisa entre els arbres de la casa de la platja... i, de sobte, l’accident. El dia que vaig fer vint anys vaig pujar a un vaixell amb el meu pare que havia de portar-nos capa Siracusa. El vaixell, vell i insegur, va naufragar i tots els tripulants van perdre-hi la vida, excepte jo. Una sirena va portar-me a l’illa de Calipso, on vaig forjar una forta relació amb la nimfa. Ella em va prometre que, si no oblidava mai quina era la seva lluita, em mantindria en vida eternament. I així va ser. Vaig
creuar mars i muntanyes i he travessat segles de la història amb una idea a la ment. He sigut mare i he tirat endavant sola els meus dos fills, he viscut en la misèria viatjant per tots els països del món, he hagut de vendre el meu cos per sobreviure i he passat por; però he vist com em miraven de reüll els que tenien el poder. Grecs, romans, turcs, cristians, musulmans han comprovat com la meva figura feia tremolar el seu tron. “Una jove va pels carrers dient que les dones han de reclamar els seus drets”, “He sentit que la noia diu que s’han de desencadenar de l’opressió que els homes els hi exercim”. Els rumors cada cop es van fer més forts. Porto segles de vida i, amb el pas del temps, me n’he adonat que la revolució és imminent. Les idees que em va inculcar Calipso m’han fet viure durant milions d’anys amb un únic propòsit: que totes les dones del món ens uníssim per treure’ns la vena dels ulls i per prendre el món. Un senyor del fons de la sala va aixecar-se, suat i cridant, embogit. Va treure una pistola i em va disparar al front. Tranquil·lament, vaig repetir-li: -No oblidis que sóc immortal – i vaig caure enrere, tot sabent que el meu objectiu s’havia complert. Joana Cabratosa Pons, 1r Batx
13
Història d'un dia Una vegada, a mitjanit, els éssers humans tingueren el món a llur disposició. Durant molt de temps, atès el que sabem, estigueren tranquils. Durant el matí i la tarda d’aquell dia es limitaren a vagabundejar en petits grups, a caçar animals amb llances i fletxes, a refugiar-se en cavernes i a vestir-se amb pells. Cap a les sis de la tarda començaren a saber quelcom sobre llavors i agricultura, sobre pastura i d’altres coses semblants. Cap a dos quarts de vuit s’havien establert en grans ciutats, especialment a Egipte i a l’Índia i entre els països situats entre aquestes dues nacions. xer-se, cap a les 10 i 10 minuts. Cap a dos quarts d’onze aparegué Jesucrist, una mica després de la Gran Muralla xinesa i de Juli Cèsar. A les onze fou el moment de Mahoma.
Després arribà Moisès qui partí a la recerca de la terra promesa a tres quarts de nou. Darrera d’ ell vingueren Buda a l’Índia, Sòcrates a Grècia, Confuci a la Xina, els quals s’ajuntaren i partiren tots plegats, malgrat que no arribaren a conèi-
14
Cap a dos quarts de dotze sorgiren les primeres grans ciutats a l’Europa del Nord. A partir de tres quarts de dotze els homes sortiren d’aquestes grans ciutats i saquejaren arreu la resta del món. De bon començament espoliaren Amèrica del Nord i del Sud, després l’Índia i, finalment, quan només faltaven quatre minuts per la mitjanit, li arribà el torn a Àfrica. Dos minuts abans de mitjanit es desencadenà una gran guerra entre ells, seguida d’una altra de semblant només 50 segons després. En el darrer minut del dia aquells
homes del Nord d’Europa foren expulsats de l’Índia, d’Àfrica i de molts altres països, però no de Nord-Amèrica, on s’havien instal·lat de forma estable. En aquest darrer minut, a més a més, inventaren les
tres hores i cinquanta-nou minuts. Tornava a ser mitjanit, l’inici d’un nou dia. (De Robin Richardson Learning for Change in a World Society; Reflections, Activities and Resources, World Studies Project, 1979)
armes nuclears, desembarcaren a la lluna, foren responsables de doblar, pràcticament, la població mundial i consumiren més petroli i metalls dels que havien utilitzat mai en les seves precedents vint-i15 15
Isabel
Com qui
érem... és
qui? Boscho Plana
Judith Cuadras
Pau Martín Ioia Isern
Rut Jou Sandra Riera Isabel Cassals
Mia Figueras
Montse Estévez 16
Laura López
Sílvia Castey
Rosa Fàbregas
Maite Ros
Mariona Dalmau Rafel Juanola
Miquel Vilà 17
Artefactes d'ahir i d'avui I com passa el temps… Aquell dia, el molest soroll del despertador no em va trencar el son. Estava tan nerviós que no vaig aconseguir dormir en tota la nit. A les 5 em vaig aixecar del llit, em vaig vestir i vaig posar la cafetera als fogons. Quan vaig haver acabat d’esmorzar, la meva mare em va portar amb el seu Renault L4 a l’estació de tren més propera. Abans de pujar al tren, vaig parar al quiosc per comprar diferents edicions de diaris; volia conèixer l’opinió de la resta de companys de professió sobre l’esdeveniment que tindria lloc a la tarda. Estava tan nerviós que les pessetes em van caure per terra.
El trajecte amb el Talgo va ser llarguíssim, però vaig poder fer alguna becaina. En arribar a l’estació de Brussel·les, em vaig adonar que anava força bé de temps, per això em vaig atrevir a anar fins a l’hotel on hi hauria la presentació a peu. Així que vaig treure el mapa que duia dins del maletí i vaig començar a caminar. Però el mapa era obsolet i em va dur a una direcció equivocada. Com que el temps em corria en contra, vaig dirigir-me a la cabina telefònica més propera i vaig trucar a un servei de taxi urgent. Deu minuts més tard, em recollien.
18
Vaig arribar quan només faltaven 5 minuts perquè comencés la tan esperada presentació del nou aparell de l’empresa Sony: el Walkman, un reproductor que revolucionaria el món musical. Em vaig
acomodar i vaig agafar paper i llapis per prendre nota de tot. No em volia perdre cap detall, ja que la meva notícia apareixeria l’endemà a la portada del diari on treballava. Era la meva primera gran oportunitat laboral!
Present Aquell dia, el molest soroll de l’alarma del mòbil em va trencar el son. Havia de ser un dia important, ja que tenia previst viatjar a Brussel·les per qüestions de feina per assistir a una convenció de Sony on presentaven el meu nou projecte, el Sony Xperia X20 resistent a l’aigua.
pantalons “pitillos” (arrapats) nous que m’havia comprat la mare abans de marxar. Després de diverses hores, vaig arribar a Brussel·les, força bé de temps, i em va venir un flash que em va fer recordar que havia de trucar a l’organització de la convenció per avisar que arribaria a temps. Vaig treure el mòbil de la butxaca i vaig començar a buscar on hi havia un bar on poder parlar tranquil·lament. Estava de sort. N’hi havia un, dos carrers més avall. Després de la llarga trucada vaig emprendre el camí cap a l’edifici on es celebraria l’esdeveniment. Vaig arribar, vaig buscar un lloc per poder escoltar el debat, vaig agafar l’ordinador portàtil per fer una crònica de la jornada, i va començar la presentació. Martí Juanola, Aramata Drammeh, Yeray Collado, Marc Rovira i Laura Castañer (4t ESO)
Em vaig aixecar aviat, em vaig vestir i vaig posar la llet a la vitroceràmica. Quan vaig haver acabat d’esmorzar la meva mare em va portar amb el seu BMW X6 a l’estació de tren més propera. Minuts abans que el tren arribés, vaig anar a la cafeteria a comprar-me el dinar amb alguns euros que em guardava en aquells 19
m
Els
històrics
del
Brugulat
Endevina quin personatge històric s’amaga darrere de cadascun dels profes de socials i situa’l cronològicament. Participa en el concurs que trobaràs a la Cartellera de Socials.
Malgrat la meva dèbil salut vaig ser una Si avui fos viva i nord-americana crec que revolucionària permanent. Un dia vaig hauria de tornar a cedir el seient a un blanc. dir: “L’atractiu s’acaba ràpidament, i Però tornaria a negar-m’hi. després només queda el que tinguis al teu caparrot per poder-te defensar en aquest carai de vida”.
És quan tinc una idea que hi veig clar.
20
Vaig ser el setzè de tants. Un dia vaig anar al teatre i allà em vaig quedar.
No sóc republicà. Vaig ser el primer i per poc que no sóc el darrer. Vinc d’una dictadura però he viscut com un rei en democràcia.
Les clavegueres van ser casa meva i la meva màxima, el proïsme.
En un temps on les dones no valien per res vaig haver de disputar-me el poder amb els nobles i lluitar contra els sarraïns.
21
La Tereseta
Tereseta-que-baixava-les-escales és una narració de Salvador Espriu dins Ariadna al laberint grotesc .
Salvador Espriu (Sta. Coloma de Farners, 1913-Barcelona, 1985) va sobreviure al duríssim exili interior dura 39, 40, 41, 42, 43, 44, 45, 46, 47, 48, 49, 50, i bona part de la dècada següent. Ho detallo així, perquè si dius grans temes de la seva obra siguin: el pas del temps i la mort.
En aquesta narració, de la qual us en presentem tan sols uns fragments, assistim a les diferents etapes de la benestant d’Arenys de Mar (l’estimada Sinera d’Espriu). La història de la protagonista, Teresa Vallalta, la “Fr parts, i en la cinquena agafa el relleu la néta de la narradora. L’espai sempre és el mateix: les escales de l’esglé “Panxita”.
Espriu amb aquesta narració a més de mostrar-nos el seu domini de la tècnica narrativa, del lèxic, del regist rateta que escombrava l’escaleta dels Grimm. El títol ja ens el recorda tot seguit, però és en les característique portaran a una mort segura en escollir el gat com a espòs i la Teresa Vallalta, també molt altiva i presumid
I
“La Teresa para, au, correm. No s’hi val, que ella filustra, Teresa, filla, ja t’ho he dit, t’has de posar d’esquena a nosaltres, mirant cap a Santa Maria.(…) Au, juguem o no juguem? Sembla que la vostra sigui l’única fragata que hi hagi al món. Ai, filla, que ets tossuda! Comptem, i a qui toqui, que no protesti. Macarró, macarró, xambà, xiribí, xiribí, mancà. Tu, altra vegada. Tereseta, fort. (…) ”I et fa ràbia de parar, ve-t’ho aquí. No baixis les escales, que no em sents?, no les baixis. Està bé, renyides! Sí, ja em pots córrer al darrera, plego.”
II
“A Fiésole es varen trobar amb Vicenç de Pastor, o ell es va fer estima Teresa. Sospito que no ha tornat massa triomfador.(…)
…Teresa és més bonica. Sobretot d’ençà del retorn, li endevino u ulls, una llum recollida i llunyana, una alegria amagada i manifes
III
“Sí, Teresa és una dona potser de quaranta anys, potser de més, i V paraula dels seus llavis, però Teresa no estima ningú. No la salud d’esma les escales.”
IV
"Fixa’t com baixava les escales, que senyora! Pas de dama, lent, co i d’un estil que s’han perdut. Sí, la Teresa és molt vella,(…)
La Teresa és una vella trista, no sap riure. I el poble em sembla, I en altre temps la nostra fantasia l’imaginava com dintre un núv la Torre. La Teresa baixava rabent els graons de l’església, i fix
V 22
“Quietud, ja la baixen. Ha de pesar, i aquestes escales són estret és cara, ja t’ho deia. Els del baiard suen, fan angúnia, mira com
esc .
terior durant la dictadura franquista, sobretot per salvar-nos els mots: “Vostès no saben el que foren els anys què si dius “del trenta-nou al cinquanta”, de seguida ho has enllestit”. No és d’estranyar, doncs, que dos dels
tapes de la vida: infantesa, joventut, maduresa, vellesa i mort, i paral·lelament a la decadència d’una família lalta, la “Fragata”, és contada per una amiga seva de la infància a un interlocutor mut en les quatre primeres es de l’església. La familia Vallalta, com altres del Maresme, vivia del comerç marítim i tenien una fragata, la
, del registre (diferent segons les etapes de la vida), de la contenció… fa un enginyós homentatge al conte La cterístiques de les dues protagonistes que hi observem més similituds: les pretensions de la creguda rateta la presumida, acabarà gairebé sola després d’haver de donar carbassa a qui potser l’hagués fet feliç. Text: Rosa Surroca
Il.lustracions. Marina Marcè
les, a em
va fer trobadís, perquè )
evino una lluïssor als manifesta alhora.”
és, i Vicenç de Pastor encara espera una a saludis, és inútil, no et veurà, baixa
ent, compassat i lleuger alhora,d’un ritme igual i segur, d’una escola (…)
sembla, i a ella de segur que també, tan petit, tan buit i rònec! un núvol, sense límits. Carrer de la Bomba, Rera-la-fleca, carrer de a, i fixa’t ara com els baixa. Això sí, tan senyora, amb pas de dama.”
estretes, que no rellisquin. La fusta és cara, no en pots dubtar, ra com suen. Vejam si l’esberlaran daltabaix de les escales.”
23
Passat, present o futur Els alumnes de 2n d’ESO van haver d’escollir un passat, un present o un possible futur en les seves pròpies vides. En van sortir històries molt originals. La majoria d’ells van optar per al seu futur. Il·lusió i ganes d’arribar-hi? Aquí us en presentem alguns fragments…
Jo, que semblo un mort, amb aquella cara de gos i de pomes agres. Vaig al lavabo i després em vesteixo. Em preparo la maleta, mirant l’horari me n’adono que no toca matemàtiques, l’únic dia que no en fem. Se m’escapa una rialleta de felicitat, però ràpidament desapareix quan veig que tinc ciències a segona hora. Vaig al menjador, disposat a fer un bon esmorzar, tenint en compte tot el dia que m’espera. Just quan arribo, la mare em fa un repàs de dalt a baix, analitzant-me. Al final treu la típica conclusió: -T’has d’abrigar, no pots anar així- diu apartant la mirada de mi i fixant-se en el café calent que està davant seu- estem a 2 graus. Genís Riu 2n A, El que passa quan no fas cas a la teva mare
Començo sempre el dia amb la sortida del sol. Sóc arqueològa. Em dedico a explorar les selves tailandeses a la recerca de tresors perduts. De dia, aconsegueixo distreure´m en aquests paratges, però és la nit el moment més difícil. És el moment en què em sento sola de veritat. Per aturar aquesta melanconia m’agrada mirar les estrelles. Em fan sentir acompanyada. A més, sempre tinc dos amics que no em fallen: un bon llibre i te calent. Clara Jordà 2n D, Tailàndia
La vida no té sentit. Per què hem de néixer si ens morim; per què ens alegrem si només hi ha desgràcies; per què vivim si només patim…Vaig estar dues setmanes seguides així, la vida no tenia sentit, només aconseguia pena, plors… El més fácil era fingir un somriure i no explicar la meva ràbia. No podia seguir així, cada dia al matí. Aixecar-me, anar a l’insti, dinar, fer deures, sopar… Se’m feia tot una muntanya. Quin sentit tenia la vida si només feia de robot? Per què m’havia d’aixecar cada matí? Però avui he trobat el sentit, la clau més forta de la vida: l’amor. Benet Ramió 2n B, El més valuós és qui tinc
Viure en una família amb els pares separats no és que sigui el somni de qualsevol persona. Tothom voldria que la seva família estigués unida, però al final entens que això és un fet de la vida, com qualsevol altre, i aprens a conviure amb ell. Aquells temps van ser complicats, però com tot en aquesta vida s’ha anat solucionant, o més ben dit, superant. Maria Bech 2n C, Dues famílies
24
La Mariona ha sortit a conèixer una mica la zona en la qual ens hem insta·lat. Mentrestant, m’he quedat a l’hotel per repassar una mica l’entrevista. Ja tinc l’americana i els pantalons que em posaré. Ha arribat el gran moment. Estic a les portes de la universitat i em sua tot el cos. La Mariona em diu que em tranquil·litzi i que tot anirà bé. M’he carregat de valor i he anat directe al despatx. Miquel Monteys 2n A, L’entrevista
Avui és 1 d’octubre de 2072. Tinc 69 anys i, al final, després de tants anys, ja som independents. Som lliures de fer allò que vulguem, no com abans que les lleis opressives de Madrid ens perjudicaven tant… Avui, el meu fill, en Joan, de 32 anys, ho ha celebrat convidant tota la família. La casa d’en Joan no està a Barcelona, com la nostra, sinó als afores, en un poblet deixat de la mà de Déu. Jordi Ribera 2n B, Independència
A les cinc de la tarda he anat a buscar els nens a l’escola. Ja tenia el cotxe arreglat i tenia moltes ganes que s’acabés aquell dia! Un cop a l’escola, la mestra d’en Biel m’ha dit que s’acabava de barallar amb un nen i que estava expulsat. Era tot un malson de dia! Aina Giró 2n B, Un dia horrible
25
TENDALS
especialistes en protecció solar
Tendals
Pèrgoles
Mosquiteres
Tel.
Para-sols Cortines
Veles Proteccions esportives
972 596 840 972 172 940
Av. de frança 69 17481 Sant Julià de Ramis
www.cobertex.com
ACIÓ
26
www.autocarssola.com - info@autocarssola.com. Tel.972 594 363 / 972 576 475 - Fax. 972 594 781 Mòbil: 609 729 551 Sant Andreu del Terri Ronda Canaleta / Bassa del Cànem – Banyoles
C/Jacint Verdaguer 14, Banyoles Tel. 972 57 44 73 · kirikumoda@gmail.com
27
28
29
䄀䐀嘀伀䌀䄀吀匀 椀 䔀䌀伀一伀䴀䤀匀吀䔀匀
眀眀眀⸀愀猀猀攀猀猀漀爀椀愀瀀愀最攀猀⸀挀愀琀
䈀䄀一夀伀䰀䔀匀 ☀ 䈀䄀刀䌀䔀䰀伀一䄀 倀氀⸀ 䐀漀挀琀漀爀 刀漀瘀椀爀愀Ⰰ 㐀Ⰰ 爀 瀀椀猀 㜀㠀㈀ 䈀愀渀礀漀氀攀猀 吀爀愀瘀⸀ 搀攀 䜀爀挀椀愀Ⰰ ㌀ Ⰰ 㐀琀 瀀椀猀 㠀 ㈀ 䈀愀爀挀攀氀漀渀愀 吀攀氀昀猀⸀ 㤀㜀㈀㔀㜀㈀㐀㘀㘀 ⴀ 㤀㜀㈀㔀㜀㔀 椀渀昀漀䀀愀猀猀攀猀猀漀爀椀愀瀀愀最攀猀⸀挀漀洀
倀愀琀爀漀挀椀渀愀搀漀爀 漀昀椀挀椀愀氀 搀攀氀 䌀氀甀戀 䔀猀瀀漀爀琀椀甀 䈀愀渀礀漀氀攀猀
30
Des de fa més de 70 anys a Mullor treballem per la tranquil·litat i eficàcia dels nostres clients, d´una manera flexible, pro-activa i professional.
www.mullor.com · Tel. 902 504 405 Anunci quart.indd 1
21/4/15 16:03
31
El clip 13 Institut Josep Brugulat Banyoles Pla de l’Estany www.insbrugulat.cat Desembre 2016 32