Trayectoria en resina de poliéster 1976-2016

TRAJECTÒRIA ARTÍSTICA-EXPERIMENTAL

EN RESINA DE POLIÈSTER

1976 2016 PASCUAL MORANT

TRAJECTÒRIA ARTÍSTICA-EXPERIMENTAL

EN RESINA DE POLIÈSTER

1976 2016 PASCUAL MORANT

jordi@pascualmorant.com T. 637471428 C. Portell, 10, local, 08023 Barcelona www.pascualmorant.com

ÍNDEX

5. INTRODUCCIÓ 7. ELS MATERIALS 9. BREU HISTÒRIA DE LA MEVA EXPERIMENTACIÓ AMB RESINA DE POLIÈSTER 15. ETAPES TÈCNIQUES I TEMÀTIQUES 16. PRIMERES OBRES 18. EMBOLCALLS 24. ESCULTURES 28. BARANES I TRAÇATS 30. DIBUIX TRANSFERIT AL POLIÈSTER 32. AL GUIX 36. LLEVANTINES 38. PATRONATGES 42. INCLUSIONS 44. LA RESINA COM A ELEMENT PICTÒRIC, SUITE 46. FRACTALS 50. NEBULOSES 55. PROPOSTA D’OBRES PER A L’EXPOSICIÓ 97. DOCUMENTACIÓ DE LES EXPOSICIONS INDIVIDUALS 122. DADES BIOGRÀFIQUES ANNEX: PROPOSTA DE MUNTATGE DE L’EXPOSICIÓ (desplegable)

4

INTRODUCCIÓ La finalitat d’aquest dossier és presentar, de manera gràfica i documentada, una proposta per organitzar una exposició retrospectiva que mostri l’evolució de la meva trajectòria artística experimental al llarg de 40 anys, mitjançant una selecció de peces de les èpoques més significatives.

La protagonista d’aquest treball experimental és la resina de polièster. L’elecció d’aquest material sintètic és fruit de les circumstàncies socioculturals de l’època en què es va iniciar la meva dedicació a l’art, tant per la consolidació de nous materials sintètics com per les tendències artístiques de l’inici dels anys 70.

L’Informalisme del grup El Paso, l’obra de Tàpies i l’Art Pobre, amb la seva reivindicació de la matèria com a element expressiu i de significat transcendental, em va introduir en l’experimentació de diferents materials fins a conèixer la resina de polièster i la seva potencialitat d’ús i expressivitat.

Encuriosit per la transparència del líquid que pot esdevenir opac i sòlid, per la seva camaleònica transformació mitjançant la incorporació d’altres matèries i colorants, i la possibilitat de trobar un nou medi d’expressió que contextualitzés l’època en què estàvem vivint, van fer que fos aquest material sintètic l’escollit per ampliar els meus horitzons estètics.

5

6

ELS MATERIALS La resina, cos principal i fil conductor de tota la meva obra, és un liquid dens, translúcid i incolor que necessita un catalitzador per solidificar-se, el peròxid de MEK. Els materials dels que l’acompanyo en la meva experimentació poden ser molt diversos: pigments de color, làmines d’acetat i de polièster setinat, alumini, pastel, guix, tub de PVC i fibra de vidre. També els suports, com el ferro, el formigó, la fusta, són materials d’experimentació estètica i funcional.

La resina de polièster permet una gran riquesa de processos i manipulacions. La seva versatilitat ofereix infinites possibilitats de resultats finals: de la transparència incolora a l’opacitat i la pigmentació, de l’estat líquid que permet barrejar càrregues a l’estat sòlid. En aquest sentit, resulta molt interessant la possibilitat de manipulació durant el procés de catalització. Durant l’estadi gelatinós, la resina pot ser ondulada i tallada. Finalment quan s’endureix pot ser taladrada, serrada o ser incorporada dins un altre contenidor de resina. Tot això ha fet que incansablement hagi insistit en el seu ús al llarg de tota la meva trajectòria experimental.

La toxicitat dels vapors i dissolvents que porta el polièster i la seva forta olor són l’aspecte més desagradable de tot el seu procés de treball. Només una forta convicció en les seves possibilitats expressives, i els resultats que a poc a poc he anat trobant, m’han fet superar aquestes incomoditats i riscos durant tots aquests anys.

7

8

BREU HISTÒRIA DE LA MEVA EXPERIMENTACIÓ AMB RESINA DE POLIÈSTER L’any 1970 comença el meu interès i dedicació a la pràctica artística.

Després d’uns inicis explorant la figuració, és a partir de l’any 1976, com a estudiant a l’escola Massana i en el taller de l’Aula Oberta -espai que l’escola facilitava amb tot tipus de recursos tècnics per a l’ experimentació amb nous materials- que començo a utilitzar la resina de polièster.

Prèviament a l’ús d’aquest material, ja estava treballant amb guix i pols de marbre en les meves obres, imitant l’aparença de les pintures romàniques i el gest expressiu de l’obra de Tàpies (Fig.1).

El polièster va ser el material que m’obria portes a una nova experimentació estètica i m'allunyava de les influències d’altres materials, tot i mantenir-me en els corrents informalistes de l’Art. Aquest fet, analitzat més endavant, l’he entès com una influència limitadora del desenvolupament conceptual que exigia el nou material.

Figura 1 OPUS 10.1975. 50x65 cm Guix i pols de marbre.

En els anys 70, encara perdurava en l’ànim dels artistes espanyols l’empremta de la Segona Guerra Mundial, la dictadura franquista i la limitació de recursos materials, així com un rebuig a tot allò que signifiqués classicisme artístic.

La meva situació no era aliena a tot això i una part de mi sempre ha estat al costat d’aquesta realitat existencialista de l’individu contemporani.

Malgrat això, existia una necessitat personal de trobar una expressió que dignifiqués tot allò que embrutia l’entorn en el qual vivia.

En els primers treballs, les inclusions d’objectes dins la resina mantenien aquest lligam d’oposats, l’estètica del desgast i la pulcritud cristal·lina del polièster. L’obra Dibuix, presentat i seleccionat al Premi de dibuix Joan Miró, és un exemple d’aquells inicis (Fig.2).

Figura 2 DIBUIX, 1976. 50x65 cm.

Resina de polièster i paper.

L’any 1978 entro a formar part del Taller Experimental d’Arts Plàstiques (TEAP), amb Ramon Guillén Balmes, Pedro Saralegui, Manel Civit, Elena Carbonell, Joan Català, Jordi Gasch, Xavier Vidal i posteriorment amb Nora Ancarola i Adelina Boyle.

D’aquesta època són els primers treballs manipulant la resina en el seu estat gelatinós. L’obra de Tàpies i Millares encara era referent d’aquells anys. Però més encara l’entorn del taller on treballàvem, el carrer Comte del Assalt, el carrer de les Tàpies, Santa Madrona, etc, tots ells títols de l’obra que vaig presentar a la galeria Lleonart, l’any 1979, sota el títol Districte V (Fig.3).

Districte V és un conjunt d’obres on les bosses d’escombraries són el referent amb el qual volia expressar una modernitat que amagava la pobresa d’un barri i una societat que l’ignorava.

Figura 3 ESCOMBRARIA, 1979. 50x65 cm.

Resina de polièster i sorra.

9

En aquesta sèrie, l’embalatge, element que s’escampava progressivament en el nostre entorn, també apareixia com a concepte en la meva obra en simbiosi amb la resina de polièster, con un mantell que cobria apocalípticament la nostra societat.

Fruit d’aquesta percepció realitzo la sèrie Mil Nou-cents Vuitanta 3, inspirada en el text bíblic dels Quatre Genets de l’Apocalipsi i exposada a l'espai Usquam, nom del grup que es va escindir del TEAP i situat al barri de Gràcia. Les bosses d’escombraries ocupen tota la superfície del quadre, representant La Mort, La Guerra, La Pesta i La Fam (Fig. 4).

Seguint amb el concepte dels embolcalls, l’any 1983 realitzo una sèrie d’obres on la bossa es separa del suport per aparèixer com el què és (Fig. 5).

Figura 4 LA MORT. 1981. 100x100 cm.

Resina de polièster i sorra.

També és la meva marxa del taller que comparteixo amb el grup Usquam, tot i seguir formant part d’algunes de les seves activitats.

Fruit del meu interès per l’escultura, l’any 1985 apareixen els primers treballs utilitzant les mànegues de PVC com a motlles per realitzar les Baranes, que en l'esdevenir dels anys anomenaré Traçats.

L’exposició Mur Parietal i Barana Dolmen de l’any 1985, és una instal·lació a l’espai B5-125 de l’Universitat de Bellaterra on la resina de polièster adquireix el màxim protagonisme, amb sis panells de grans dimensions en diàleg amb les Baranes, i el formigó com a suport formal.

Aquesta instal·lació s’inspira en la construcció megalítica de Stonehenge i expressa els propis límits humans per assolir una elevació que dignifiqui la seva condició d’ésser pensant (Fig.6).

Figura 5 EMBOLCALL DE CELIBATAIRES. 1984. 80x100 cm.

Resina de polièster i serigrafia.

Com a resultat d’aquesta ocupació de l’espai i l’interès per l’obra d’Oteiza, inicio escultures d’aparença arquitectònica, tancant un cicle de 10 anys d’experimentació amb la resina de polièster, un recorregut artístic que vaig presentar a sala d’exposicions de l’Artesà de Gràcia l’any 1986.

Baranes i Embolcalls es succeixen fins l’any 1987, quan un nou recurs tècnic, l’utilització de la làmina de polièster mate, significa un retorn al quadre.

Figura 6 MUR PARIETAL I BARANA DOLMEN. (Maqueta) 1985. 29x21x42 cm.

Resina de polièster i formigó.

Aquell any començo una sèrie que anomenaré Nonalogia i presentaré en una exposició, l’any 1988, titulada Embolcalls Sepulcres, a la galeria Àngels de la Mota. Una reflexió sobre la conducta humana, a la que ubico més enllà dels nostres temps com a una condició universal dels nostres actes, i que sota l’aparença de làpides, pesa en el nostre subconscient col·lectiu (Fig.7).

Figura 7 L’AMOR. 1987. 150x100 cm.

Resina de polièster i pastel.

10

Fruit d’aquest recurs tècnic, amb el suport de la làmina de polièster combinat amb la fibra de vidre i la posibilitat de dibuixar i transferir el color a la resina des de la làmina, realitzo obra en format de patronatges, creant figures en volum, com un sastre que vesteix formes buides, una continuació de l’embalatge (Fig.8).

Són grups escultòrics de personatges, que prenen com a referent obres d’artistes significatius a qui admiro. Duchamp, amb una representació dels Celibataires del seu Grand Verre, el 3 de Maig de Goya, o els bodegons de Morandi, entre altres, durant els anys 1988-1991.

Un cop més, però, la meva ambivalença entre la pintura i l’escultura fa que retorni al quadre, ara amb una nova tècnica, la incorporació a la resina del guix i el dibuix amb pastel. La figuració i una aparença de mur desgastat em permeten representar imatges alegòriques i descriptives com si fossin d’una altra època, restes de pintures arqueològiques, reminiscències del Romànic, una de les meves contemplacions estètiques preferides (Fig.9).

Figura 8 LA FAMÍLIA. 1990.

150x200x100 cm.

Resina de polièster i pastel.

Aquesta tècnica combinada amb el patronatge dóna lloc a sèries com les Polimeroteques de l’any 1993, o quadres en baixrelleu.

L’any 1994 és un retorn a l’embalatge. Desapareix el guix per romandre el polièster sol, ara però, amb els tons del pastel transferit.

Realitzo una gran quantitat de peces de petit format en formes arrugades que manipulo en el procés d’enduriment de la resina, per fixar un gest que agruparé amb d’altres, composant un mosaic de peces en dispersió per la paret.

Figura 9 LA VIDA I LA MORT. 1987.

120x80 cm.

Resina de polièster, guix i pastel.

D’aquesta sèrie en diré Containers. Ja no com a deixalles brutes de les escombraries sinó com a documents gràfics d’una època, que es llençen per acumulació de noves informacions (Fig.10).

Un nou pas de la paret a l’espai central, de l’embolcall al pla, de la representació mural a l’ocupació de l’espai, és la sèrie Ofrenes, de l’any 1996. Obres situades a la paret, amb formes orgàniques, creades en blocs de 5 cm. i amb connotacions de l’obra de Jean Arp (Fig.11).

Figura 10 CONTAINER. 1994.

120x110x10 cm.

Resina de polièster i pastel.

A mitjans d’any comparteixo un nou taller amb Toni Camarasa i José Portilla, a la Plaça Herenni, del barri de Sants, i retorno als inicis de l’ús de la resina de polièster, en una sèrie de cubs amb inclusions de figures modelades que ocupen espais habitats, atrapats en aquest material, i que tancaran un nou cicle. Deu anys més d’experimentació artística que tindré l’oportunitat d’exposar a la sala Josep Bages, de l’espai Torre Muntades, al Prat del Llobregat.

Figura 11 OFRENA. 1996. 50x58x4 cm.

Resina de polièster.

11

L’any 1998 continuo amb la realització d’aquests espais habitats però ara ja fora del cub, en espais arquitectònics oberts a l’exterior. Són obres de format mitjà, presentades sobre peanes, com a projectes de construccions urbanes (Fig.12).

Acostant-me al canvi de segle es succeeixen una diversitat de treballs que recuperen tècniques anteriors en nous formats i presentacions.

Bàsicament volums en blocs, làmines reforçades amb fibra de vidre, o la combinació d’ambdós.

L’any 2001 és l’inici d’una nova necessitat pictòrica, utilitzant l’ampli i experimentat coneixement de les tècniques i manipulacions de la resina de polièster.

La pigmentació de la resina i la seva transparència, juntament amb les inclusions de retalls de resina solidificada (Fig.13), són recursos que em permeten la representació de tot el meu imaginari visual. Retrats, paisatges, interiors, temes clàssics de l’art pictòric recuperats per explorar nous resultats que exposaré a la galeria Kalós el 2003.

Sense treva, aquests anys són un continu de relectures formals i tècniques. Reprenc treballs com les inclusions dins de cubs de resina en una sèrie que anomenaré la Mirada de Gulliver (Fig.14), exposada a la galeria Tom Madock l’any 2005 i les Baranes, ara ja anomenades Traçats (Fig.15), fins arribar a l’any 2006 amb un canvi de taller i una nova localització, el carrer Portell, del barri del Coll, amb Toni Camarasa, Àlvar Farré i Anet Duncan.

Figura 12 DONA MIRANT L’HOME ATRAPAT. 1998. 20,5x25x20 cm.

Resina de polièster i acrílic.

Figura 13 INTERIOR I ESCULTURA. 2001.

60x45 cm. Resina de polièster.

La sèrie Nebuloses combina el domini de la tècnica de la resina amb la incorporació de llum artificial, recurs que amplifica la característica translúcida del material per aconseguir expandir-me en total llibertat expressiva. Les Nebuloses també van ser exposades a Griskon l’any 2009 (Fig. 16).

Però un cop més, l’any 2010, la tècnica de transferir dibuix a la resina amb el guix com a base de la imatge, torna a aparèixer per fer una sèrie de retrats i composicions amb grups de personatges, a l’hora que segueixo treballant en sèries com les Llevantines, d'igual factura (Fig. 17).

Figura 14 PENSADOR. 2003. 13x12,5x9 cm.

Resina de polièster.

Alguns d’aquests retrats els acompanyava de rèpliques en un format d’embolcall il·luminat. L’exposició titulada Retrats... i Llums a la galeria Mezanina l’any 2012 mostrava tots aquests treballs (Fig. 18).

Si bé l’aparent dispersió d’aquesta trajectòria pot semblar una aparent dificultat a l’hora d’analitzar el sentit últim de la meva obra, la seva diversitat reflecteix el meu propi tarannà i inquietud artística, la necessitat de llibertat a l’hora d’experimentar, característica necessària en tot artista, sense oblidar la necessitat d’expressar aquelles sensacions que l’entorn em provoca.

12

Figura 15 TRAÇAT. 2005. 53x50x40 cm.

Resina de polièster.

Figura 16 NEBULA BALENA. 2008.

210x100x7 cm.

Resina de polièster.

Figura 17 LLEVANTINA. 2006. 50x45 cm.

Resina de polièster i pastel.

Figura 18 MÒNICA. 2010. 60x80 cm.

Resina de polièster, pastel i guix.

Retrat lluminós. 22x21X7 cm.

Resina de polièster i pastel

13

14

ETAPES TÈCNIQUES I TEMÀTIQUES

FIGURA OFERENT. 2005. 25x7x7 cm. Bronze i resina de polièster

15

PRIMERES OBRES La resina de polièster és l’anàleg sintètic de l’ambre dels arbres. Inspirat en les mostres d’aquest reste fòsil amb insectes que han quedat atrapats en la seva viscositat groguenca i enganxosa, les primeres obres que vaig realitzar amb el polièster eren també contenidors translúcids d’objectes distribuïts en funció d’una idea estètica.

Una de les primeres obres, Dibuix, va ser seleccionada al Premi de Dibuix Joan Miró de l’any 1976.

Observant el procés de catalització del polièster i aprofitant la transició de líquid a sòlid, vaig fer servir làmina d’alumini com a contenidor que em permetés la seva manipulació abans del seu enduriment final. L’obra Relicari és un exemple d’aquest procés de treball i també l’inici dels Embolcalls, concepte que desenvoluparé en sèries d’obres molt diverses en els següents anys com arxius històrics d’una època, un relicari estètic del meu entorn objectual.

DIBUIX, 1976. 50x65 cm 16

RELICARI, 1979. 100x80 cm

RÍNXOLS, 1976. 30x20 cm.

RELLOTGE, 1976. 40x50 cm 17

EMBOLCALLS Interessat per l’embolcall de productes envasats industrialment i el seu impacte social, estètic i funcional, vaig començar a manipular la resina en el seu estat gelatinós previ a la solidificació.

La naturalesa dels contenidors que utilitzava per fer la manipulació i el modelatge va anar canviant progressivament. El primer va ser la làmina d’alumini. Amb aquest recurs realitzo la sèrie Mil nou-cents vuitanta 3, on la representació de bosses d’escombraries representa una metàfora dels Quatre Genets de l’Apocalipsi, tal com ja s’ha comentat.

No obstant, la fragilitat de la làmina d’alumini fa difícil la seva separació de la resina ja solidificada, especialment quan aquesta ha estat modelada per aconseguir plecs. Posteriorment la cel·lofana, al ser de major gramatge, em va facilitar aquest procés, utilitzat durant els anys 1982-1987. Fruit d’aquesta època són les obres Tríptic Diafanomètric, Embolcall i Bosses ( pàg. 11) o les Catedrals (pàg. 13 i 14).

La recerca d’un bon suport va continuar fins trobar la làmina mate de polièster de 50 micres, a partir de 1987. Aquest és el suport que feien servir els arquitectes per dibuixar els plànols dels edificis abans d’aparèixer els programes informàtics, i va suposar un salt qualitatiu i d’amplitud de recursos. La sèrie Containers (pàg. 12) utilitza ja aquest nou suport.

CUEVA DEL CASTILLO, 1981. 100x100 cm 18

“1983”, 1981. 200x100 cm

LA GUERRA, 1981. 100x100 cm 19

BOSSES, 1986. 120x40 cm

TRÍPTIC DIAFANOMÈTRIC, 1985. 75x150x15 cm

EMBOLCALL DE CELIBATAIRES, 1984.

80x100 cm

“Para esta sociedad el envoltorio es algo cotidiano, imprescindible; es funcional y su contenido es materia heterogénea, informe para el espectador, pero al mismo tiempo sugerente. El embalaje cubre y tapa la realidad de la materia pero también la supone, la implicita. Manipular el envoltorio hasta tratarlo como obra de arte no es sólo una operación conceptual, consiste en incorporar la materia de uso social como elemento plástico y supone también forzar la expresión artística hasta colocarla en un terreno en donde lo social y lo creativo del artista pueden fundirse”.

Pedro Hernández Carrión, 1986 Citat del seu treball titulat Jordi Pascual: Trabajando la escultura 20

CONTAINER, 1994. 120x100x10 cm

CONTAINER, 1994. 100x140x10 cm

CONTAINER, 1994. 140x120x10 cm 21

CATEDRAL, 2000. 51x57x51 cm.

CATEDRAL, 2000. 51x51x51 cm.

22

CATEDRAL, 2000. 51x51x51 cm.

CATEDRAL, 2000. 51x51x51 cm.

23

ESCULTURES Des del pla i la representació frontal de l’obra, vaig anar descobrint les tres dimensions que podien ser desenvolupades amb la resina de polièster.

La creació de blocs de resina en gruixos d’uns pocs centímetres, entre 3 i 5 cm., permet generar construccions sòlides i estables, com s’observa a la figura inferior.

La introducció de blocs solidificats en motlles de material encara líquid permet soldar peces diverses i generar estuctures més complexes. Vegeu per exemple Saturn i Enderroc (pàg. 16).

L’obra Homenatge a Katerzina Kobro és un exemple d’aquests primers treballs en blocs i, a l’hora, la representació arquitectònica d’una obra escultòrica.

A les pàgines següents es mostren diversos exemples de l’evolució d’aquesta tècnica.

HOMENATGE A KATERZINA KOBRO, 1986. 100x80x80 cm

24

SATURN, 1987. 30x40x40 cm

ENDERROC, 1987. 50x60x45 cm

AIXOPLUC, 1987. 60xx45x80 cm

ANGLE, 1987. 60x80x60 cm 25

OFRENA, 1996. 50x58x4

OFRENA, 1996. 55x55x7 26

OFRENA, 1996. 22x33x5

QUEBRATS, 2007. 26x17,5x11

OFRENA, 1996. 20x30x6,5

QUEBRATS, 2007. 33x15x7 27

BARANES I TRAÇATS Seguint el treball en les tres dimensions realitzo el 1984 els primers Traçats, línies a l’espai en forma tubular. Són dibuixos grafològics de la resina.

Els motlles són mànegues de PVC, les quals em permeten donar moviment al traçat.

Les primeres obres d’aquesta sèrie les combinava amb barilles de ferro i formigó per situar-les en espais centrals d’una sala. Altres eren dissenyades per ser penjades a la paret o del sostre.

DANSA DE SHIVA DAMUNT LA TAULA, 1986. 100x80x100 cm

28

BARANA, 1987. 50x35x40 cm

TRAÇAT, 2005. 60x8045 cm

TRAÇAT, 2005. 100x40X60 cm 29

DIBUIX TRANSFERIT AL POLIÈSTER L’any 1987 començo a fer servir la làmina de poliéster mate, sobre la que puc dibuixar amb llapis, carbó o pastel, els tons mats dels quals esdevenen una subtil atmosfera aureolar.

La serie Nonalogia, formada per nou quadres amb un fil conductor que la cohesiona, és un nou pas conceptual dels Embolcalls. Els seus protagonistes són esquelets i la terra s’assimila a un embolcall de restes humanes. Atès que la disposició dels esquelets pot tenir una significació en cada peça, els relaciono simbòlicament amb valors, actituds, sentiments... i enuncio la nonalogia: por, penediment, follia, pensament, amor, genocidi, equilibri, inhibició i progressió.

En aquesta sèrie, per tant, la temàtica dels Embolcalls es connecta i complementa amb la nova tècnica del dibuix transferit, concretant-se en una representació sepulcral sobre una forma lapidària.

LA POR, 1987. 100x100 cm 30

LA RAÓ, 1987. 100x100 cm

LA REPRESSIÓ, 1987. 100x100 cm

L’AMOR, 1987. 150x100 cm 31

DIBUIX TRANSFERIT AL GUIX La propietat d’adhesió de la resina es pot utilitzar també com a aglutinant del guix per crear superfícies amb textures murals.

La làmina de polièster, un cop dibuixada, es cobreix de guix i, quan aquest s’asseca, s’hi afegeix la resina i la fibra de vidre que, en endurir-se, absorbeixen el guix i el dibuix. En funció del gruix del guix, el dibuix pot quedar més o menys incomplet. Aquest fet, afegit a les esquerdes que provoco en el guix, dóna una aparença de mur deteriorat.

El resultat s’aproxima a la pintura romànica que tant m’ha interessat sempre.

En aquest cas la resina de polièster és un aglutinant, un reforç que actua entre bastidors, no visible però transformadora del resultat final.

EL PARDAL I LA CORNELLA, 1992. 180x145 cm 32

Mﾃ誰ICA, 2010. 60x80 cm

MONOSABIO, 1992. 100x80 cm

FORA!, 2011. 180x145 cm 33

AUTORETRAT I NEBULOSA, 2010. 120x100 cm

34

POLIMEROTECA, 1993. 43x40x19 cm.

POLIMEROTECA, 1993. 49x48x13 cm.

FINESTRA, 1994. 80x60 cm 35

LLEVANTINES Aquesta sèrie, inspirada en els pictogrames rupestres i iniciada el 2006, està ideada com a substitució del dibuix sobre paper o cartolina. Tot i estar pensada per anar directament sobre la paret, com un paper clavat amb xinxetes, també les he realitzat sobre bastidors de fusta.

Són dibuixos en pastel i carbonet sobre làmina de polièster i coberts de guix, que finalment són transferits al polièster reforçat amb fibra de vidre.

GRUP HUMÀ, 2006. 192x86,5 cm.

36

GRUP LÚDIC, 2006. 161x105 cm.

CORREDOR, 2006. 100x56 cm.

37

PATRONATGES Mitjançant el mètode del patronatge construeixo figures i cossos d’aspecte lleuger però resistent, reforçant el polièster amb fibra de vidre. Alguns d’aquests treballs són homenatges a artistes que han tingut un significat estètic important en la meva trajectòria artística.

El 3 de Mayo de Goya, els Celibataires de Duchamp o els bodegons de Morandi, en són un exemple.

Tots ells són grups escultòrics acolorits.

FAMÍLIA, 1990. 150x200x100 cm 38

3 DE MAIG, 1988-90. 300x180x200 cm

CELIBATAIRES, 1988. 150x80x120 cm 39

AUTORETRAT, 1991. 150x100x100 cm

MORANDIS, 1988. 150x80x120 cm

40

TAULA PER LA PAU, 1988. 150x80x120 cm

DEVALLAMENT, 1990. 150x200x150 cm

41

INCLUSIONS: LA MIRADA DE GULLIVER La característica més pura de la resina de polièster és la transparència i la seva possibilitat d’atrapar-ho tot en el seu interior. La forma de bloc-cub és la utilitzada en la sèrie La mirada de Gulliver.

El cub transparent permet la recreació en el seu interior d’espais arquitectònics habitats per personatges imaginats.

Capa a capa vaig situant els diferents plans de tot el conjunt, amb personatges modelats en cera i reproduïts en resina de polièster amb un motlle de silicona.

La possibilitat d’il·luminar aquests cubs reforça la idea d’habitació que esdevindrà finestra.

ATEMORIT, 2003. 20,5x14x9,5 cm.

42

LA FORÇA, 2003. 60x80 cm

L’ACTOR, 2003. 21x14x8,5 cm.

PENSADOR, 2003.13x12,5x9 cm.

DONA DESPULLANT-SE, 2003. 13x12x7 cm.

43

LA RESINA COM A ELEMENT PICTÒRIC: SUITE En els darrers anys hi ha un retorn a l’obra pictòrica amb la utilització exclusiva de la resina de polièster, sobreposant capes en color i transparències.

Durant els anys 2006-2007 vaig realitzar dues sèries: Suite i Fractals. En aquestes sèries l’exploració pictòrica s'endinsa en el cromatisme líquid de la resina, amb referents figuratius o abstractes.

La sèrie Suite es caracteritza per una utilització del color i dels contrastos forts, esclats vibrants d’energia pictòrica.

OFRENA, 2006. 100x60 cm

44

RESPIRACIÓ, 2006. 100x80 cm

ECLIPSI, 2006. 100x75 cm

ULL ANIMAL, 2006. 100x80 cm

ONA, 2006. 120x100 cm 45

FRACTALS La sèrie Fractals és una evolució que aprofundeix en la tècnica utilitzada en l’anterior grup de pintures, Suite, i que progressarà fins arribar a les Nebuloses, darrera sèrie de l’experimentació pictòrica que combina la resina i la llum artificial.

En aquesta sèrie els camps de color volen dispersar-se per tot el quadre, de vegades des del centre als extrems, d’altres horitzontalment o verticalment.

ULL FRACTAL, 2006. 100x100 cm

46

TRÀNSIT, 2006. 123x78 cm

RESPIRACIÓ EN RELAX, 2006. 100x100 cm

MINERAL, 2006. 100x100 cm 47

MEDUSA, 2007. 100x100 cm

48

VOLCÀNIC, 2007. 100x100 cm

PAISATGE D’HIVERN, 2006. 100x100 cm

ESTRANYA VISIÓ, 2007. 100x100 cm

PAISATGE DE TARDOR, 2006. 100x100 cm 49

NEBULOSES L’any 2008 inicio la sèrie Nebuloses incorporant llum artificial a l’obra, la qual adquireix una nova dimensió del color aprofitant la transparència de la resina. És la conclusió de la meva exploració amb la resina i la llum artificial.

Per a realitzar aquesta sèrie construeixo bastidors de fusta coberts d’una fullola, que retallo per deixar zones foradades a la llum dels fluorescents. La fullola és coberta amb capes de polièster i la llum és incorporada a la part posterior.

En successives capes de resina vaig conformant les tonalitats que, en transparències i opacs, van creant la nebulosa pictòrica, mentre les zones retallades deixen relluir la llum que il·lumina la resina amb intensitat.

NEBULA ANELLS, 2008. 150x100 cm

50

NEBULA CÈL·LULA, 2008. 200x100 cm

NEBULA DOFÍ, 2008. 100x100 cm

NEBULA FANTASMA, 2008. 110x80 cm 51

NEBULA CAOS, 2008. 100x100 cm

NEBULA DUAL, 2008. 120x80 cm

NEBULA ÀTOM, 2008. 100x100 cm 52

NEBULA BALENA, 2008. 215x100 cm 53

54

PROPOSTA D’OBRES PER A L’EXPOSICIÓ

55

INICIS

DIBUIX, 1976. 50x65 cm 56

RELICARI, 1979. 100x80 cm

RELLOTGE, 1976. 40x50 cm 57

MIL NOUCENTS VUITANTA 3

LA GUERRA, 1981. 100x100 cm

58

“1983”, 1981. 200x100 cm

CUEVA DEL CASTILLO, 1981. 100x100 cm 59

NONALOGIA

L’EQUILIBRI, 1987. 100x150 cm 60

L’AMOR, 1987. 150x100 cm

61

PATRONATGES

FAMÍLIA, 1990. 150x200x100 cm 62

CELIBATAIRES, 1988. 150x80x120 cm

63

RESINA-GUIX

EL PARDAL I LA CORNELLA, 1992. 180x145 cm

64

LA VIDA I LA MORT, 1992. 120x80 cm

SOPAR SALERNO, 2011. 150x85 cm

65

POLIMEROTECA, 1993. 100x58x23 cm.

ATUELL, 1992. 60x90x60 cm.

66

AUTORETRAT I NEBULOSA, 2010. 120x100 cm

67

LLEVANTINES

GRUP HUMÀ, 2006. 192x86,5 cm.

68

GRUP LÚDIC, 2006. 161x105 cm.

CORREDOR, 2006. 100x56 cm.

69

CONTAINERS

CONTAINER, 1994. 120x100x10 cm

70

CONTAINER, 1994. 200x90x15 cm 71

OFRENES DE PARET

OFRENA, 1996. 50x58x4

72

OFRENA, 1996. 55x55x7

73

OFRENES DE TAULA

OFRENA, 1996. 22x33x5

74

OFRENA, 1996. 20x30x6,5

75

LA MIRADA DE GULLIVER

ATEMORIT, 2003. 20,5x14x9,5 cm.

76

PENSADOR, 2003.13x12,5x9 cm.

77

ARQUITECTURES DE TAULA

DONA MIRANT L’HOME ATRAPAT, 1998. 20,5x25x20 cm.

78

ARQUITECTURA DE TAULA, 1998. 40,5x35x25 cm.

79

ARQUITECTURA DE TAULA, 1998. 37x38x26 cm.

80

ARQUITECTURA DE TAULA, 1998. 40,5x35x35 cm.

81

CATEDRALS

CATEDRAL, 2000. 51x57x51 cm.

82

CATEDRAL, 2000. 51x51x51 cm.

83

TRAÇATS

TRAÇAT, 2005. 86x57x24 cm.

TRAÇAT, 2005. 48x40x14 cm.

84

TRAÇAT, 2005. 53x50x40 cm.

TRAÇAT, 2005. 49x51x45 cm.

85

RESINA PICTÒRICA

OBRINT CORTINES, 2001. 150x100 cm.

86

FIGURA VERDA I CORTINES, 2004. 120x60 cm.

ATRAPATS, 2004. 45x50 cm.

ATRAPATS, 2001. 45x50 cm.

87

SUITE

OFRENA, 2006. 150x80 cm.

88

AUTORETRAT PENSATIU, 2006. 120x120 cm.

89

FRACTALS

ULL FRACTAL, 2006. 100x100 cm

90

MINERAL, 2006. 100x100 cm

91

NEBULOSES

NEBULA BINOMI, 2008. 200x100 cm

92

93

NEBULA ANELLS, 2008. 150x100 cm

94

NEBULA BALENA, 2008. 215x100 cm 95

96

DOCUMENTACIÓ DE LES EXPOSICIONS INDIVIDUALS

97

DISTRICTEC V. Galeria Lleonart, Barcelona 1979 El primer que veig quan observo les escombraries és el seu color, aquest m’obre l’ull sensitiu.

El color està profundament arrelat a l’ànima del pintor, però aquest color de les bosses de plàstic, són també colors de plàstic. És el color nou d’aquest segle, com nosaltres, homes nous d’aquest segle, els creadors nous d’aquest segle.

Grocs, verds, negres, blancs o roses, tots transparents, com les mateixes transparències renaixentistes o impressionistes són ara les nostres transparències.

Aquestes bosses llampurnegen davant les fines parets grises o el munt de sorra que les amaga, aquest però, no és el seu lloc, les hem de treure d’on són, perquè ens puguin dir de què són fetes per fora i per dins. Sí, dins tots sabem que són plenes de brutícia, però no són aquestes les deixalles que es recull a fora? S’amaga la merda, merda que dins les bosses barregen colors. Sols les bosses negres ens amaguen a vegades el que porten al ventre. Les escombraries són per a mi un personatge, el mateix que representem nosaltres, que recollim el que es llença, que ho engollim i que la majoria deixem entreveure entre les nostres transparències, que sols alguns amaguen sota els colors opacs del seu ésser, i que molt pocs deixen esclatar dels seus budells.

Branques, fustes, ampolles d’aigua i plàstic, caixes rígides més fortes que el plàstic i que volen respirar, han estripat la pell de la bossa, aquestes són les bosses que ens fan més fàstic. És la pudor del menjar paït fa dies, que sols recullen els animals del carrer.

Recordo el mes de Gener passat, hi havia vaga d’escombriaires, les bosses eren a munts al carrer. Aquest mateix mes vaig començar a recollir les deixalles, les idees eren plenes en el meu cap.

He parlat de les bosses i del seu color, però, tanmateix, no veuria un escultor el volum entre plecs i lligams de les bosses?

Jo no en sóc d’escultor, però sóc conscient d’aquest fenomen amagat fora les bosses. És aquest volum el que m’obliga a respectar-lo quan les faig incloure sobre les meves fustes.

Aquestes són un suport físic per a la realització del quadre, però també és un suport estètic i de concepte en tota l’obra.

Les escombraries -aquells personatges esmentats- es trobarien soles al carrer sobre la sorra o davant les parets si no existissin les fustes abandonades, també llençades al carrer i que entre cremades i foradades podem llegir el testimoniatge de llurs missatges, el missatge de l’home per a l’home.

Però les parets dels meus quadres són blanques, què es el blanc que jo poso, el meu blanc, el blanc que vull tenir la necessitat d’afegir a tot lloc on el meu ésser sigui contradicció.

Tot aixó passa al carrer, als nostres carrers i sobretot al districte V. Com vosaltres trepitjo cada dia el carrer amb els peus tocant a terra, com arrels del què ens està passant.

Les meves mans, els meus braços, com a branques que volen donar algun fruit, creixen amb la mateixa pluja que recolliu vosaltres. Però la meva obligació, el meu compromís és diferent de l’home aturat al carrer Sant Ramos enfront les estretes portes del vell desig o d’en Jaume despatxant cafès calents a l’hivern o gots amb glaçons de gel a l’estiu, o la Victòria, símbol patent de les meves escombraries i tants i d’altres que estan al meu costat, xafant el mateix terra, arraconant bosses de plàstic plenes de paraules, dubtes, renecs, amors preservats, etc.

El meu compromís grata sota terra, al soterrani del número 33, sentint humitat als ossos, llum artificial i respirant mescla de polièster i oxigen gens transparent.

Jordi Pascual Morant, 1979

98

99

Mil Noucents Vuitanta 3. Espai Usquam, Barcelona 1981

Aquesta sèrie és la visió d’un temps pròxim, mitjançant l’expressió d’un procés de treball crític, que neix amb la sèrie Districte V, realitzada l’any 1979. La càrrega testimonial d’uns aconteixements socials universals són l’estimul concienciador d’aquesta sèrie, mentre Districte V ho fou d’una raó local. Paral·lelament a aquesta anàlisi crítica de l’home, l’obra realitzada esdevé una metamorfosi plàstica. El desenvolupament d’ambdós divideix el conjunt en tres parts.

En aquesta sèrie m’he sentit observat constantment per l’obra que treballava i el meu control plàstic ha estat en tot moment limitat per la mateixa expressivitat dels elements que utilitzava.

LA FAM. El verd transparent deixa veure quelcom que fa desig, la sorra sembla voler amagar-ho. Aquest va ser el primer quadre, un instint famèlic s’apoderà de mi i en un intent d’agressió escullo un verd esclatant i alhora transparent on tota gama de colors omple les panxes buides de les bosses.

LA PESTA (Vaga de febrer). La foscor corromp la resistència de la bossa blanca.

Al febrer, una vaga d’escombriaires provoca l’amuntegament de colors pestilents, ofegant els carrers i observats per l’home monòton que cada nit nuava la seva bossa amb indiferència.

LA MORT (La Cova del Castell). El gris nínxol del plàstic ensorra les mans forçades per l’angoixa.

Aquest quadre voldria que fos un record a Antoni Egea i a tot home inconformista i esclafat per les respostes.

LA GUERRA (Cop d’Estat). Una llança vertical interfereix la unitat de colors.

Durant la realització d’aquest quadre es produeix un frustrat cop d’estat al nostre país, la fosquedat interromp un esclat de colors proper a la renaixença.

MAGNICIDI. Verd, gris i negre, els colors protagonistes del primer acte, són reixa de la sang afectada.

Difícilment hi podrem traspassar en aquesta xarxa de foscor (negre), fam (verd) i mort (gris), la sang dels atemptats esdevé impressionable a l'ànima de l’home espantat.

PENSAMENT LATERAL. Dues portes als extrems d’un horitzó allunyat de la sorra. La distància perduda retorna a tensar aglomeraments escampats cap a la fi.

100

Mil noucents vuitanta 3 és també polièster, al que no estimo, però que em permet desenvolupar creativitat paral·lelament a la societat que visc i que no comprenc, però que m’obliga a raonar-la.

La sorra és l’altre element emprat a cada quadre i que minsa en la trajectòria d’una peça a l’altre, ve a romandre estàtica a les vores del quadre. Cada cop més el plàstic desplega els seus colors sobre la sorra amb més amplitud.

En el quadre, La Mort, la bossa evidencia la seva funció d’embolcall, d’unes mans que semblen bellugarse, la sorra, però, es resisteix a ser desplaçada.

Pensament Lateral és la màxima expansió de color de tota la sèrie, la sorra és ja un afegit comiat, També en aquest quadre apareix l’il·lustració gràfica, empremta diferenciadora d’algunes de les bosses.

Aquestes línies fan pensar en la mà de l’home que les ha impressionat sobre el plàstic, la bossa és ja una superfície que permet ser identificada.

Jordi Pascual Morant tardor de 1981

101

MUR PARIETAL I BARANA DOLMEN. U.A. Bellaterra, 1985

Mur Parietal

Maquetes de la instal路laci贸 Mur Parietal i Barana Dolmen.

102

Reflexionant sobre l’espai B-125 per a ubicar part del meu treball i posteriorment a la primera impressió visual del local, que va ser una sensació de limitació, vaig entendre que la resposta a unes dimensions tan reduïdes en la seva amplada, hauria de correspondre amb una utilització limitada dels recursos expressius. Aquests recursos consisteixen en: Un Mur disposat transversalment i dos baranatges a ambdós espais que divideixen el Mur; la situació del Mur impedeix el pas físic que suposaria el desplaçament de la mà d’una barana a l’aire, aquestes, en forma de mitja el·lipsi, representarien el suport moral per a l’evolució espiritual de l’home, limitada per una sèrie d’actituds simbòlicament representades en el Mur; aquests però, permet mitjançant la seva construcció translúcida l’observació d’una part del passamà que no atansem.

Les pintures parietals del paleolític dins la fondària de les coves, reflecteixen les creences i rituals dels sentiments anímics col·lectius contrastant amb les construccions megalítiques a l’exterior de l’hàbitat humà, per a projectar el coneixement cap a l’equilibri universal.

En el dolmen l’elevació d’una horitzontal disposada sobre dues verticals arrelades a terra, és la mateixa estructura de les meves baranes, construcció a escala de la mà pensant.

Aquest seria un procés espontani de comparació mitjançant el qual percebem el sentit de les nostres actuacions.

Jordi Pascual, 1985

103

JORDI PASCUAL 1976/1986 DE POLIÈSTER. Ateneu L’Artesà de Gràcia. Barcelona,1986 Deu anys treballant amb resines de polièster, intentant adaptar la matèria a una concepció estètica de la forma, potser allunyant-me d’orientacions conceptuals rebudes de Duchamp, Oteiza o Beuys envers l’actitud ètica de l’artista per sobre de qualsevol empremta menys transcendental.

La raó de ser de l’individu creador representat per aquestes tres personalitats que han ocupat situacions socials molt diferents.

El seu testimoni l’he valorat i em trobo frontalment a les seves propostes, acumulant treball que Duchamp desestimava, realitzant l’obra de contemplació estètica que ocupa els espais vuits aspirats per Oteiza, independitzant els meus criteris polítics de tota participació instantània dins la natura tan sentida per Beuys.

M’ho han ofert tot, tornant a començar de nou. I potser d’aquests temps de treball reflexiu resta la meva consciència creativa.

L’intercanvi humà de coneixements i el testimoni vivent en la nostra societat, això seria el resultat del treball que he seleccionat, escollint diverses obres representatives dels procediments i les transformacions tècniques que el polièster ha sofert en les meves mans.

Jordi Pascual Morant, 1979

104

105

JORDI PASCUAL. Galeria Usquam, Cadaqués. Girona, 1986

Aquesta exposició presentava dues sèries: Baranes, que posteriorment anomenaria Traçats, i Bosses.

La galeria de Cadaqués va ser una iniciativa del grup Usquam al qual jo pertanyia en aquella època i que durant els mesos de Juliol a Setembre va servir d’aparador del nostre treball amb exposicions individuals de cadascun dels membres del grup i una mostra col·lectiva final.

106

107

EMBOLCALLS SEPULCRES. Galeria Àngels de la Mota. Barcelona, 1988 Amb aquest escrit vull orientar una mica respecte a les motivacions tècniques i temàtiques que han configurat la sèrie EMBOLCALLS SEPULCRES. La meva última troballa en polièster consisteix a imprimir-ne un suport reforçat amb fibra de vidre a partir d’un dibuix sobre làmina setinada. Aquesta làmina, també de polièster, és la clau del procediment.

D’ús normal en serigrafia, l'aplicació al meu treball en substitució de la cel·lofana, que dóna més brillantor, m’ha permès de dibuixar a llapis, pastel, carbonet i similars, els tons mats dels quals esdevenen una subtil atmosfera aureolar.

Un altre estímul important, encara que d’índole ben diferent, ha estat la possessió d’un gravat on es representa esquemàticament una sepultura maia.

Si bé ambdós factors, tècnic i temàtic respectivament, han connectat a l’atzar, el cas és que es complementen en concretar-se en una representació sepulcral sobre una forma lapidària. Suggereixen l’embolcall.

Arribats a aquest punt, no falta sinó definir quin fil conductor cohesiona la sèrie. Atès que la disposició dels esquelets pot tenir una significació en cada peça, els relaciono simbòlicament amb valors, actituds, sentiments... i enuncio la nonalogia: por, penediment, follia, pensament, amor, genocidi, equilibri, inhibició i progressió. El conjunt palesa l’assimilació de la terra com a embolcall de restes humanes. La immobilitat gestual de les ossades hi defineixen moments d’existències passades que delaten les nostres, presents. Però potser tot això ja depèn de la riquesa de matisos de l’observador.

Jordi Pascual Morant novembre del 87

108

109

1987-97 i POLIÈSTER. Sala d’Art Josep Bagués.

El Prat del Llobregat. Barcelona, 1998 L’exposició 1987-97 i Polièster recull una selecció d’obres que durant aquest període han representat diferents processos de treball. La mostra és una continuació d’una altra exposició presentada l’any 1986 al Centre Cívic L’Artesà de Gràcia que resumia la dècada 1976-86.

Tres grups situaran a l’espectador enfront d’espais que expressen motivacions diferents.

La primera època durarà quatre anys: l'obra realitzada en aquesta fase utilitza el patró tèxtil. El volum ocupa el nostre espai de trànsit.

Segueix un trienni amb obra de paret, la representació del desgast pictòric que es transforma en baix relleu. Els últims anys són un retorn a la llum que el material engoleix per a transformar en aureola l'obra construïda.

Aquesta descripció minsa és d’un treball que ha ocupat una dilatada part de la meva vida i no vol ser sinó la simplificació d’una mostra caracteritzada per la diversitat.

Jordi Pascual, 1998

110

111

JORDI PASCUAL MORANT. Galeria Kalós. Barcelona, 2003

L'exposició a la galeria Kalós recollia part de les obres anteriors a les sèries Suite i Fractals que posteriorment donarien com a resultat la sèrie Nebuloses. És doncs en aquests treballs on s’inicia la fase pictòrica més enriquidora de les resines de polièster.

112

LA MIRADA DE GULLIVER. Galeria Tom Madock. Barcelona, 2003

Galeria Tom Madock

Exposici贸 de la s猫rie Mirada de Gulliver a la galeria Tom Madock

113

SUITE. Galeria Griskon. Barcelona, 2006

EXPOSICIÓ:

JORDI PASCUAL MORANT

Aurèola, 107x124 cm., 2006. Resina de poliester

SUITE

GRISKON C.Àlaba, 18,20. (entre Avda. d’Icària i C. Doctor Trueta) Barcelona

114

Primera exposici贸 a la galeria Griskon, avantsala de la mostra que posteriorment realitzaria amb la s猫rie Nebuloses.

115

Nebuloses. Galeria Griskon. Barcelona, 2009 L’exposició Nebuloses és la conclusió del treball que he realitzat en resines de polièster durant els darrers temps. Una nebulosa és una regió del medi interestel·lar que conformen gasos i pols còsmic, i són el fonament del qual neixen les estrelles, i també la matèria que resta un cop moren alguns dels astres. És, doncs, principi i final, és també la transformació, el cicle que acompanya la matèria de l’univers, que sembla quedar-nos tan lluny, i el món més proper, el que coneixem i ens determina la vida.

Aquesta base em serveix, utilitzant materials poc habituals, per fer una reflexió sobre la mateixa essència de l’art. Aparèixer i desaparèixer, així considero que són també les exposicions d’un artista, la presència d’un creador sotmès al medi “intersocial”, que de l’acumulació de les restes de pols humà fa la seva expressió vital, per deixar un rastre en la memòria de l’espectador accidental o la permanència d’una introspecció.

Jordi Pascual, 2009

116

L’espai GRISKON us convida el dia 10 de juny, a dos quarts de 8 del vespre, a la inauguració de l’exposició:

NEBULOSES

jordi pascual mor ant L'exposició Nebuloses és una mostra del treball que Jordi Pascual Morant ha realitzat durant els darrers temps. Una nebulosa és una regió del medi interestel·lar que conformen gasos i pols còsmic, i són el fonament del qual neixen les estrelles, i també la matèria que resta un cop moren alguns dels astres. És, doncs, principi i final, és també la transformació, el cicle que acompanya la matèria de l'univers, que sembla quedar-nos tan lluny, però també el món més proper, el que coneixem i ens determina la vida.

Aquesta base serveix a l'artista per expressar l’impacte estètic que li causa l‘univers i, alhora, seguir experimentant amb els recursos plàstics del material que l’ha acompanyat al llarg de la seva trajectòria artística, la resina de polièster.

C. Àlaba,18-20. Barcelona. Tel. 93 224 04 64 Horaris: de dilluns a divendres de 9,30 a 13,30 i de 16,00 a 19,00 h. del 10 de juny al 10 de juliol

117

Jordi Pascual Morant. Obertura.

Hospital Sant Pau, 2010 L'artista Jordi Pascual Morant ens presenta l'exposició Obertura. Es tracta d'una col·lecció integrada per vint-i-un quadres realitzats entre els anys 2006 i 2007. És una sèrie inèdita per al públic i de transició dins la seva trajectòria professional. És l'evolució de la seva anterior obra, la Suite Liáñez, i al mateix temps, és la finestra que ens obre a la majestuositat del seu treball Nebuloses.

Aquestes obres han estat creades a partir de l'aplicació de diferents capes de resina de polièster. En Jordi coneix perfectament les propietats termoestables d'aquest material i aprofita, durant el procés d'enduriment del polímer, per a poder afegir pigments i manipular així formes estèticament fascinants i impactants. El resultat final, són creacions d'una intangible i etèria bellesa, que ens evoquen l'Expressionisme abstracte.

Obertura es podria dividir en quatre grups d'obres: un, representat per elements indefinits (líquids, gasos, formes microscòpiques ampliades...). Un altre, format per paisatges sobrecollidors d'atmosferes ataconades... gairebé extraterrestres!

Una petita sèrie, anomenada Les Quatre Estacions, amb quatre percepcions del Tibidabo des de la finestra del taller de l'artista. I, per últim, les seves quatre primeres Nebuloses... de gran importància, per ser el preludi de com esdevindrà la següent línia de treball d'en Jordi, iniciada el 2008.

Obertura és la revelació del microcosmos... i el macrocosmos. No és una exposició per a ser vista simplement amb els ulls: és una lluerna als sentits i a l'ànima. Són obres fetes per a la reflexió i l'anàlisi, obres que inviten a l'espectador a endinsar-se en aquest món màgic i divers... el món de l'innovador Jordi Pascual Morant.

Humbert Sanz i Vaqué (geòleg), 2010

118

119

Retrats... i llums. Mezanina. Barcelona, 2012 L’exposició que presento a Mezanina proposa situar l’encàrrec del retrat, dins la normalitat del treball d'un artista que, utilitzant tècniques personals i materials com el polièster, pugui deixar la seva empremta en rostres d'amics, coneguts o saludats, com diria Josep Pla. Tots ens adonem del pas del temps en les nostres faccions, mentre el retrat manté la seva aparença a través dels anys. En la sèrie de quadres que exposo, el dibuix a pastel és traspassat al guix i posteriorment fixat amb resines de polièster, el temps es mostra en el desgast del mateix material, la imatge d'un dibuix esvaït sobre un mur cicatritzat.

El mateix retrat dibuixat sobre el paper, previ al traspàs al guix, em serveix per convertir-lo, gràcies a la versatilitat de la resina, en una superfície rebregada i il·luminada, embolcall i reclam de la personalitat amagada.

Després de la sèrie Nebuloses, aquest retorn a la figura humana respon a la meva constant experimentació per descobrir, sense lligams d'estil, què em pot sorprendre de les combinacions menys ortodoxes aplicades als materials.

Una exposició que transcorre des del guix a la llum, amb el retrat de fons.

Jordi Pascual, 2012

RETRATS...I LLUMS JORDI PASCUAL

MORANT

Inauguració: 15 de Març, a les 19,30 h.

exposició, del 15 de març al 4 d’abril

de dimarts a divendres de 10,30h. a 14h. i de 16,30h. a 20,30h. dissabtes de 10,30h. a 14h. Podeu concertar dia i hora de visita

mezanina 120

Ramón y Cajal, 2 08012 Bacelona T. 932 191 886

La finestra oberta de Jordi Pascual Morant En tornar de l'estudi del Jordi al Coll (Vallcarca), retinc mentalment, amb l'escampall de l'obra que nodreix aquesta exposició, dos elements emblemàtics de l'espai: la seva lluminosa finestra amb vistes muntanyenques i dues butaques que havien pertanyut al poeta Palau i Fabre.

Per un moment, m'imagino cadascuna de les persones retratades assegudes, successivament, parlant amb el Jordi a les butaques. Tots formen part del seu cercle i, sens dubte, alguns s'hi han assegut com jo. Allí, de sobte, m'he sentit observat per les mirades convergents de tots els retrats.

Que sumen un mateix retrat, l'autoretrat de l'artista; indestriable del seu art, expert en mil i un usos de les resines de polièster com a suport i material constitutiu.

Ens vam conèixer el 1979. Era l'època de la seva primera individual a la Galeria Lleonart. Ha passat molt temps, han passat moltes coses... Però hi ha una constant essencial que ens dóna el to de la present exposició. Pascual Morant segueix reinventant-se, irreductible.

A la individual que presentà el 1986 a l'Ateneu Artesà de Gràcia, dialogava amb tres artistes de referència: Duchamp, Oteiza i Beuys, tres irreductibles que s'havien buscat infatigablement com ell, sense instal·lar-se mai en un territori conegut. A la darrera exposició, que tingué lloc fa un any i mig a l'Hospital de Sant Pau, ens mostrava, entre altres sèries, les seves precioses Nebuloses abstractes. Ara torna a la figuració, segueix viu, canviant, creatiu.

“L'home és un animal que es busca”, diu l'epígraf amb què Palau i Fabre encapçala Poemes de l'alquimista, el seu llibre total. Pascual Morant és un artista que es busca sense defallir, amb l'art per vehicle i la llibertat per companya de viatge, amb la finestra ben oberta. Celebrem-ho.

Ramon Dachs, 2012

121

DADES BIOGRÀFIQUES

122

JORDI PASCUAL MORANT

1955 BARCELONA 1970 Estudis artístics a l'escola Massana de Barcelona.

1978 Membre fundador del "Taller Experimental d'Arts Plàstiques" (T.I.A.P.). Barcelona.

1980 2º Premi de Pintura, XX *Fira de Dibuix i Pintura de Figueres. Girona Membre fundat de Usquam. Barcelona.

1982 Ajuda econòmica de la Generalitat de Catalunya a artistes joves. Barcelona EXPOSICIONS INDIVIDUALS 1979 DISTRICTE V. Galeria Lleonart. Barcelona.

1981 MIL NOUCENTS VUITANTA 3. Espai Usquam. Barcelona 1985 MUR PARIETAL I BARANA DOLMEN. Espai B5-125 del Departament d'Art de la Universitat Autònoma. Bellaterra. Barcelona.

1986 1976/1986 DE POLIÈSTER. Ateneu L’Artesà de Gràcia. Barcelona.

1986 Galeria Usquam. Cadaqués. Girona.

1988 NONALOGIA. Galeria Àngels de la Mota. Barcelona.

1998 1987-97 I POLIÈSTER. Sala Josep Bages, Torre Muntades, El Prat del Llobregat. Barcelona.

2003 Galeria Kalós, Barcelona.

2005 MIRADA DE GULLIVER. Galeria Tom Maddock. Barcelona.

2006 SUITE. Griskon. Barcelona.

2009 NEBULOSES. Griskon, Barcelona.

2010 OBERTURA. Hospital de Sant Pau, Barcelona.

2012 RETRATS... I LLUMS. MEZANINA, Barcelona.

2014 NEBULOSES. PEDRALBES CENTRE. Barcelona EXPOSICIONS COL·LECTIVES 1975 Capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu. Barcelona.

1976 XV Premi Internacional de Dibuix Joan Miró. Barcelona i Saragosa.

1978 Taller T.I.A.P. Barcelona.

1979 Galeria Lleonart. Barcelona Palau de la Virreina. Barcelona Galeria D'Ivori. Barcelona XVIII Premi Internacional de Dibuix Joan Miró. Barcelona i Seu d'Urgell Amnesty Internacional. Col·legi d'Arquitectes de Barcelona.

1980 Galeria Lleonart. Barcelona Primera Mostra Punt Diari d'Art Català Contemporani. Girona XIX Premi Internacional de Dibuix Joan Miró. Barcelona Galeria Matisse. Barcelona.

1985 Caixa de Terrassa. Terrassa 1986 2º Congrés de la Llengua Catalana. Barcelona Galeria Sèrie Disseny. Barcelona.

1987 Galeria Àngels de la Mota. Barcelona.

1988 Galeria Espais. Girona 1993 Premi Miquel Casablancas d'Escultura, Centre Cívic Sant Andreu. Barcelona.

1994 Premi Miquel Casablancas de Pintura, Centre Cívic Sant Andreu. Barcelona.

1995 Galeria Verena Hoffer. Barcelona 1999 Castell dels Santmartí, Sant Martí Sarroca. Barcelona.

2002 Galeria Kalós. Barcelona 2003 Galeria Kalós, Barcelona.

2006 Galeria Tom Maddock. Barcelona.

2015 Galeria ALQUÍMIA ART. Terrassa PUBLICACIONS ESCRITES 1979 Districte V amb Joan Català.

1980 Toboganista amb Jordi Gasch 1981 Malson amb Jordi Gasch.

1982 Relligat/Assembling amb Joan Català. C.D.A. Metrònom. Barcelona.

1983 Poemes Arqueològics amb Joan Català. Mil Noucents Vuitanta 3.

1985 Mur Parietal i Barana Dolmen.

1988 Nonalogia REVISTES 1981/83 Usquam Revista.

1993 Memòries

123