Memòria projecte escut/domàs Poble-sec

ORGULL POBLESEQUÍ Plataforma per fomentar la cohesió transversal i potenciar l’orgull de pertinença al barri del Poble-sec a través d’un escut/domàs que sigui el màxim de representatiu per tothom.

FEBRER 2021

ANTECEDENTS i OBJECTIU. De la mateixa manera que barris i viles històriques de Barcelona tenen el seu escut o domàs que pengen amb orgull als balcons durant festes majors i dates senyalades com a la Vila de Gràcia, la Barceloneta, Sant Andreu o Hostafrancs, etc. Aquesta plataforma té la intenció de proposar i dissenyar un escut/domàs que tingui el mateix significat pel barri del Poble-sec el màxim de representatiu per a tothom.

HISTÒRIA DEL POBLE-SEC. Aquest barri va ser, de fet, el primer eixample de Barcelona, anterior al projectat per l'Ildefons Cerdà. Les muralles de Barcelona van ser enderrocades el 1854 i el pla de l'Eixample va ser aprovat cinc anys més tard, però els propietaris van trigar encara uns anys a edificar, per les reticències contra el projecte d'en Cerdà. Els terrenys situats a la banda més propera al mar de la falda de la muntanya de Montjuïc no quedaven inclosos en el pla de l'Eixample ni estaven, per tant, subjectes a limitacions urbanístiques.

Els propietaris van començar a parcel·lar-los segons les seves conveniències, a partir de 1858, i a edificar senzilles cases per obrers. Tot i que les terres de la muntanya de Montjuïc eren de propietat privada, amb la decisió de la construcció del Castell es va menysprear el dret a la propietat dels propietaris dels terrenys en el seu article 10, tractat 6, títol 2 de les Ordenances Militars del 22 d’octubre de 1768. Aleshores es disposen tres zones polèmiques: • Primera Zona Polèmica, fins a 750 vares (uns 625 metres), on estava prohibit construir, conreà i plantar arbres; era l’abast eficaç del tret d’un mosquetó.

• Segona Zona Polèmica, de les 750 a les 1.150 vares (uns 960 metres), on existeixen restriccions específiques per cada permís d’edificació; era l’abast d’un tret d’artilleria.

• Tercera Zona Polèmica, a partir de les 1.150 vares i fins la muralla on es limitava l’alçada de les edificacions a 5 metres.

La població existent en aquell moment a la muntanya de Montjuïc, era escassa i no es pot considerar un nucli prou important com per dir que el barri existís amb anterioritat a la supressió de limitacions del 28 de Juny de 1869. A partir de aleshores es va començar a edificar a la tercera Zona Polèmica, bàsicament habitatges a la zona central (Eixample de Santa Madrona) i fàbriques a la zona més propera al port (Hortes de Sant Bertran), sent el primer edifici el construït en l’actual carrer Salvà, 58, en aquell moment neix el Poble-sec.

A diferència dels antics municipis del pla de Barcelona, com ara Sants, Sant Andreu o Gràcia, el Poble-sec mai va ser independent de Barcelona i la seva història és bàsicament moderna. Ara bé, d’on rau aquest fort caràcter dels poblesequins i la seva activa vida associativa? “Quan va néixer el nucli urbà, va néixer proletari”, a diferència de Sant Andreu o Gràcia, aquí mai vam tenir grans famílies ni cap mena de senyors, tot al contrari, aquest va ser el bressol de les accions de l’anarcosindicalisme.

Aquesta qüestió té les seves arrels en la multitud d’immigrants que ha acollit la falda de Montjuïc des dels seus orígens. Si bé actualment a la capital catalana s’hi pot arribar des de ben lluny amb avió, per carretera o ferrocarril, a l’època la gran porta d’entrada a la ciutat era el port. De fet, aquella configuració urbana d’aleshores encara perviu a dia d’avui: encara que el Raval és el primer barri que es troben els homes que arriben des del mar, tot seguit hi ha el Pobles-sec. A partir de 2015 i fins a dia d’avui el percentatge de població nouvinguda al barri representa entre 33-35% del total.

El 1874 es va inaugurar l’actual plaça del Sortidor amb el nom de plaça de Blasco de Garay.

Havia de ser el centre neuràlgic del barri i estava presidida per una gran font amb una escultura de la deessa Ceres i quatre dofins. El 1918 va anar a la muntanya de Montjuïc amb motiu de l’Exposició Universal.

Al 1896 es construí la primera xemeneia de l'empresa Companyia Barcelonina d'Electricitat.

Les altres dues serien construïdes el 1908 i el 1912 a conseqüència de l'increment de la demanda. L'any 1919 es convertí en l'escenari d'un dels principals capítols del moviment obrer català.

El conflicte va començar al gener de 1919 quan l'empresa Riegos y Fuerza del Ebro , filial de la Barcelona Traction Light and Power (coneguda per «La Canadenca» per ser de capital canadenc), va introduir canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous.

SANTA MADRONA Santa Madrona (Salònica, Grècia, final del segle III) va ser segons la tradició, una noia cristiana que va morir per no voler rebutjar la seva fe durant les persecucions de Dioclecià, essent martiritzada i venerada com a màrtir per diferents confessions cristianes. Venerada a Barcelona, va originar-se una llegenda que la feia filla d'aquesta ciutat. És compatrona de la ciutat de Barcelona, juntament amb Santa Eulàlia.

Cap al 892, les seves relíquies van ser embarcades amb rumb a Marsella, en passar el vaixell davant de Barcelona, un temporal va fer que el vaixell s'hagués de refugiar al seu port. La tradició diu que cada cop que el vaixell intentava sortir, la tempesta tornava a començar, com a senyal que la voluntat de la santa era romandre a la ciutat.

Les relíquies es quedaren a Barcelona, a una capella de Montjuïc, anomenada de Sant Fruitós i documentada com a ermita de Santa Madrona des del 1403 i encara existent al recinte del Palauet Albéniz. La custòdia de la capella i un petit convent annex va ser encomanades als monjos benedictins de Sant Pau del Camp., i el 1563 va ésser oferta als caputxins, que se'n feren càrrec el 1578. Entre 1582 i 1618 ocuparen el recinte els servites i l'any següent hi tornaren els caputxins, que edificaren una nova església. La Guerra dels Segadors va afectar l'edifici, ocupat militarment fins al 1660. El 1664 es va consagrar una nova església, reconstruïda.

A causa del combat del Convent de Santa Madrona, el 1713, l'església antiga va quedar destruïda, fent-se l'actual capella, però les relíquies, com a desgreuge van ser portades a la catedral. El 1723, en haver-se acabat el nou convent dels caputxins (on hi ha avui la Plaça Reial).

El 1835, en ésser suprimit el convent, les relíquies van estar a la parròquia de Sant Miquel, actualment desapareguda. Quan es va construir la nova parròquia de Santa Madrona, al Poble Sec, reedificada el 1888, s'hi traslladaren les relíquies, venerant-s'hi en una urna fins que el 1909, durant la Setmana Tràgica, l'església va ser cremada i les relíquies profanades.

Posteriorment, el veí Evelí Bulbena va donar a la parròquia una relíquia que deia que havia pogut salvar i que és l'única resta que en queda, venerada avui a la mateixa església del Poble Sec.

REFERENTS POBLESEQUINS

LA PROPOSTA El fons del domàs presenta quatre zones en forma d'aspes de “Molino” de diferents colors, el blau cel, el groc, el vermell i el blau marí (aigua, aire, terra i foc), representant també la disposició de les quatre zones del Poble-sec, les quatre parròquies i la diversitat de gent i orígens.

Al centre el cinquè element, un escut. A la seva part inferior, les tres xemeneies de vermell amb el perfil de Montjuïc de color groc darrere, com una senyera. Al fons el mar Mediterrani amb un vaixell navegant, en record a Santa Madrona per la seva influència al barri i, altra vegada, apel·lant a la diversitat d'orígens dels poblesequins. Al seu darrere un cel amb uns raigs blaucels i blancs en forma de ventall, colors representatius del Poble-sec, i que també recorden els focus del palau de Montjuïc.

Completen la proposta l'any 1869 a la part superior de l'escut i les lletres Z.P. (Zona Polèmica) al costat de les tres xemeneies, en al·lusió a la derogació de llei militar que va permetre construir més a prop del Castell i el conseqüent naixement i fundació del barri.