L'arquitectura com a símbol de poder

L’ARQUITECTURA COM A SÍMBOL DE PODER EN ELS RÈGIMS AUTORITARIS (DIFERÈNCIES I RELACIONS ENTRE EL MARC ESCENOGRÀFIC DEL FRANQUISME I DEL NAZISME: PEDRO MUGURUZA I ALBERT SPEER)

JORDI GARCIA JORDÁN 1

1

Estudiant de l’assignatura Composició III, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès, Universitat Politècnica de Catalunya. Mail: garcia.jordi96@gmail.com

“Si te adelantas a tu tiempo no te siguen, te persiguen” Proverbi àrab

2

1. INTRODUCCIÓ Durant aquest curs, els periòdics nacionals han escrit sobre un tema, entre molts altres, que ha despertat per una banda, l’opinió de molts sectors de la societat, pel seu caràcter simbòlic i ideològic, i d’altra la meua pròpia pel seu caràcter arquitectònic indirecte. El fet és que el passat abril, el Partit Socialista Obrer Espanyol proposava a través de la diputada Isabel Rodríguez, d’exhumar i traslladar les restes cadavèriques del que va ser Cap d’Estat d’Espanya durant l’abril de 1939 fins novembre de 1975, Francisco Franco Bahamonde per poder convertir el Valle de los Caídos, que és el lloc que les manté actualment, en un “símbol d’agermanament i de retrobament”. En la resposta del Govern a la proposició no de llei del PSOE, l’Administració General de l’Estat assegura que ja ha retirat els símbols a l’abast de la seua competència per tal de desfranquitzar el monument -expressió utilitzada per Carles Mulet, senador de Compromís- i que el Valle de los Caídos no té actualment aquest significat que suggereix el polític valencià. “Esto, desgraciadamente, solo puede pasar en España” va concloure Mulet criticant que “mientras las tumbas de Francisco Franco o Primo de Rivera presiden el templo, miles de cuerpos de represaliados están amontonados sin más mínima mención ni reconocimiento”. Però, quins són aquests símbols del monument dels que es volen desfer part dels grups polítics espanyols? Per què no són definits com a símbols d’agermanament i de retrobament? On més s’ha esdevingut aquest conflicte simbòlic perquè el senador designat per les Corts Valencianes puga afirmar la seua conclusió? En les següents línies es reflexiona sobre la possible resposta a aquestes preguntes mitjançant l’anàlisi de dues obres arquitectòniques, relacionant-les amb el seu període històric i algunes característiques d’interés.

2. EL VALLE DE LOS CAÍDOS La Basílica del Valle de los Caídos, Vall dels Caiguts en català, és un monument funerari situat a la Serra de Guadarrama, al terme municipal del municipi madrileny de Sant Llorenç de l’Escorial, la construcció del qual va esdevenir durant els anys 3

1940 i 1958 sota la direcció de dos arquitectes: Pedro Muguruza fins a l’any 1950 i Diego Méndez a partir de la baixa per malaltia de l’anterior. Aquest conjunt arquitectònic va nàixer com un homenatge “als que van llegar a les generacions futures una Espanya millor” com deixa clar el Decret firmat pel mateix dictador Francisco Franco, en 1940. Aquest objectiu correspon a “un marc escenogràfic arquitectònic que recorre a l’arquitectura historicista” (Rábanos, 2006). La voluntat de Franco de “que las piedras que se levanten tengan la grandeza de monumentos antiguos, que desafíen al tiempo y al olvido” es basa principalment en “la recuperació d’elements pertanyents a èpoques anteriors en la recerca d’una arquitectura nacional que pogués identificar-se amb el país, els costums i que fos un reflex social”. Un intent de creació d’un llenguatge que “expressara arquitectònicament els ideals del cabdill” (Sitio al margen, 2006).

Des de l’inici, es va disposar que l’Estat espanyol no invertira diners en la construcció de la basílica; de fet, les tasques de reconstrucció i de serveis socials, ocupaven els últims llocs dins de les prioritats en la despesa pública, que en els primers anys de postguerra va créixer “de manera considerable” a causa del pagament parcial dels deutes de la guerra civil (Azpilicueta, 2004). D’aquesta manera, per poder edificar-la, es van destinar els fons sobrants d’aportacions materials voluntàries fetes per finançar el bàndol nacional durant la guerra. En comprovar que no eren suficients, aprofitaren els beneficis d’uns sorteigs extraordinaris de Lotería Nacional realitzats des de 1957 que, en un principi, anaven destinats a la reconstrucció de la Ciutat Universitària de Madrid, arrasada per ser front de batalla durant els tres anys de la guerra. Tota aquesta gestió d’uns pressupostos amb destí “dubtós” (Azpilicueta, 2004) s’enllaça amb “els de les grans monarquies burgeses del segle XIX” (Hinz, 1968) on en la seua base de doctrina es poden trobar “similituds amb fórmules de dictadura militar, al servei dels interessos d’una oligarquia, sota un estat d’excepció que sorgeix després d’un alçament nacional de presumpta exigència popular” (Rábanos, 2006).

4

En les obres de construcció van participar principalment treballadors lliures i “aproximadament” vint mil presos (Juan Pablo Fusi, 2011), en règim de redempció de penes, com a conseqüència de la creació d’un sistema jurídic abans d’acabar la guerra, que consistia a fer que els presos de guerra i els comuns que desitjaren acollirs’hi pogueren reduir la seua pena. La metodologia consistia en un dia de treball per sis de condemna i a banda, contemplava el pagament d’un salari dividit en dues parts, una destinada a la seua pròpia manutenció i una altra a les famílies dels reclosos. A banda, es construïren tres poblats on presos i lliures podien sol·licitar una casa: barracons per als treballadors però també habitatges individuals on s’instal·laren les famílies del “50 per cent dels presos i dels lliures” (Bárcena, 2014).

El Valle de los Caídos, per tant, el primer dia del mes d’abril de 1959, coincidint amb el XX aniversari del final de la guerra, va ser inaugurat com una nau de 272 metres de longitud total, distribuïda en primer lloc, en un vestíbul que serveix de pòrtic interior, amb una decoració “sobria y simple” (Álvarez, 2011) seguit d’un atri decorat amb pilastres en talús, arcs torals i voltes de canó, amb senzills casetonats entre arcs. A continuació, esdevé un espai intermedi resolt per mitjà de dos grans arcs de mig punt que tanquen l’espai amb una volta d’aresta, en el que a més, hi ha situada una reixa des d’on s’accedeix a la nau principal, dividida en quatre trams, i finalment al creuer, que comprén el transsepte i tot l’espai central, emmarcat per quatre grans arcs sobre els quals descansa una volta de casquet de 45 metres d’altura per 40 de diàmetre, coberta de mosaic, recolzada sobre una cornisa circular. Sobre aquest espai, exteriorment, descansa la creu de ciment de més de 200.000 tones de pes, amb 150 metres d’altura des de la base i 46 metres de longitud en els seus braços, que va suposar un “vertader malson” (Méndez, 1957) als encarregats d’elevar-la. El Valle de los Caídos, finalment, està decorat per escultures, relleus i pintures de diferents artistes com Beovide, Méndez o Espinos executats a l’estil alemany, és a dir, amb els materials de “les grans civilitzacions humanes”, potenciant un marc escènic per a

5

“solemnitats i celebracions sense caràcter social”, ja què l’únic objectiu d’aquesta basílica “era la solemnitat” (Rábanos, 2006).

3. CAMPO ZEPPELIN (ZEPPELINFIELD) El Camp Zeppelin, que rep el seu nom per ser el lloc en què es realitzaren proves amb dirigibles dissenyats per Ferdinand von Zeppelin l’any 1923, era el lloc on es reunien els Congressos del Partit Nacionalsocialista, durant una setmana cada any a partir de 1933 fins a 1938. Allunyat del centre històric i utilitzat com a zona de concentració i de demostració militar a l’aire lliure, no va ser fins a l’any 1935 que es va convertir en el lloc elegit perquè Adolf Hitler, führer durant 1934 i 1945, oferira els seus discursos més importants. Albert Speer, el seu arquitecte “preferit” (Arizmendi, 1978), va ser l’encarregat d’idear la distribució del recinte de 312 per 285 metres de costat presidit per una àmplia tribuna de pedra, “inspirada” en l’altar de Zeus a Pèrgam (Turquia). La seua composició es basa en una gran escalinata que acaba en una llarga columnata, amb un púlpit central “des del que Hitler arengava a les masses i enfront del que arribaren a desfilar fins a 250.000 persones cada any” (Salanova, 2012) coronat per una esvàstica, símbol del partit, de sis metres d’altura. Rere aquest púlpit, amb capacitat per a 60.000 persones, hi havia una plataforma privilegiada pel cap d’Estat i les seues persones de confiança, ordenat per deu pilastres i vorejat per unes escales a cada costat. Al centre, l’accés al seu interior. El desig d’aquesta construcció “no va ser només el d’igualar el model de l’antiguitat sinó el de superarlo” (Rábanos, 2006) aspecte que posa en relació la voluntat dels dos règims autoritaris en qüestió, que converteixen l’arquitectura en un mitjà “d’auto satisfacció, de glorificació de la seua figura, d’adoctrinament social i de reivindicació del seu nacionalisme”. En el cas alemany en concret, no es troben diferències entre “el que inspirava els plans d’edificació i el que determinava la política exterior de Hitler” (Raya, 2014) qui disposava d’un exèrcit d’arquitectes, encapçalat per Speer.

“Ell demanava i ells construïen” (Spotts, 2011).

6

La tribuna, per tant, “destaca” pel protagonisme de la pedra en la seua construcció, en contraposició a la varietat de materials petris i minerals de l’interior del seu interior on hi ha un vestíbul revestit de marbre, amb el terra pavimentat amb granit polit i un sostre cobert d’esvàstiques daurades; tot plegat, materials imperibles a l’esdevenir dels segles i allunyats de les “insignificants necessitats quotidianes” (Rábanos, 2006).

Tanmateix, l’obra destaca no només per la seua materialització, sinó per l’efecte teatral i espiritual que Speer li va cedir. D’aquesta manera, en el congrés de Núremberg de 1934 es rodejà el camp amb 150 projectors antiaeris, separats per una distància de dotze metres i dirigits verticalment cap al cel, que crearen un efecte amb l’objectiu de reunir a la gent en un espai obert i de crear un entorn que “els fera sentir partícips d’alguna cosa memorable” que produiria una “experiència religiosa” (Raya, 2014). Els tres costats restants estaven emmarcats per nombroses grades de sis metres d’alt, compostes per 34 torres simètriques que tenien la funció de dividir la zona de la graderia, al mateix temps que servien per a allotjar les instal·lacions sanitàries. Una característica específica dels edificis que componen el complex urbanístic del Camp Zeppelin és la planificada inserció de masses humanes vestides d’uniforme que l’arquitectura

nacionalsocialista

trobava

“imprescindible

i

complementaria” (Rábanos, 2006) en la seua composició.

En l’Alemanya hitleriana, a diferència de l’Espanya franquista, les despeses de l’Estat per a la construcció pública tenien la mateixa funció econòmica que les despeses per a armament, ja que juntament amb l’arquitectura, eren “un gloriós valor publicitari” (Rábanos, 2006) amb la intenció, en l’últim cas, de crear unes restes “perdurables en el temps” (Arizmendi, 1978).

4. CONCLUSIÓ Alemanya i Espanya són “dues maneres diferents de superar el seu passat”. Mentre que la derrota militar en el cas alemany va dirigir la societat fins la creació, l’any 1949, de la República Federal Alemanya (RFA) aportant distints punts de vista per a 7

avaluar la memòria d’un mateix conflicte, a Espanya esdevé una transició “extraordinariamente rápida” (Bernecker, 2016) a la que s’arriba des d’un final on els vencedors imposen una visió oficial de la guerra i durant quaranta anys impossibiliten l’estudi científic de les seues causes i conseqüències. D’aquesta manera, en l’àmbit arquitectònic, en concret, Alemanya ha realitzat una “conscient” (Arizmendi, 1978) labor de demolició de l’arquitectura nazi en general i la de Speer en particular mentre que l’Estat espanyol, on la Llei de Memòria Històrica basada en “principis simbòlics, de

reparació

de

l’honor

de

les

víctimes

abans

que

la

recerca

de

responsabilitats” (Ramos, 2016) fomenta “un passat que no ha deixat de passar” (Bernecker, 2016). Però en aquest aspecte caldria diferenciar la voluntat autoritària dels règims en contraposició a la tècnica arquitectònica dels exemples anteriorment citats, entre molts altres en cada cas, resultat “natural de la lluita amb nous problemes arquitectònics amb la intenció de donar solucions autèntiques, essencials, senzilles i unitàries” (Funes, 2011).

5. VALORACIÓ PERSONAL Mentre el govern alemany es debat el destí de l’arquitectura nacionalsocialista, l’espanyol ni en pensa del de la franquista, però existirà un terme mitjà satisfactori pels dos bàndols? L’alcalde de Núremberg, per exemple, pretén conservar l’arquitectura nazi de la ciutat amb l’objectiu de “fer-la segura per a les persones” però es tractaria de mantenir viva la voluntat de Hitler pel que fa a la supervivència dels monuments del seu imperi durant la història? En qualsevol cas, la tècnica constructiva dels règims autoritaris han donat un fruit positiu -és evident-, diferenciant-la de la metodologia que s’hi va emprar per a executar-la i la simbologia que hi va interioritzada. És, per tant, aquest motiu suficient per a deixar-la sobreviure?

Dels errors se sol aprendre, però si desapareixen no seria gaire fàcil recordar-los, o és que ja s’han interioritzat tant que no cal haver de fer-ho?

8

INFORMACIÓ COMPLEMENTÀRIA

Làmina 1. El Valle de los Caídos. Planta i secció transversal

Làmina 2. El Valle de los Caídos. Atri de l’església.

9

Làmina 3. Zeppelinfeld. “Catedral de Luz”.

Làmina 4. Zeppelinfeld. Tribuna.

10

BIBLIOGRAFIA Andalán, (2012). Nuremberg: escenarios del nazismo. [online] Disponible en: http:// www.andalan.es/?p=6409 [Consultat 27 abril 2017] ARIZMENDI BARNES, L. Jesús. (1978) Albert Speer. Arquitecto de Hitler: una arquitectura destruida. Pamplona: EUNSA. Ediciones Universidad de Navarra, S.A., 93, 106-108.

Arqhys, (2012). Arquitectura historicista y construcción. [online] Disponible en: http://www.arqhys.com/contenidos/arquitectura-historicista-construccion.html [Consultat 20 maig 2017] Arquitribuna, (2012). Lo atemporal en la arquitectura. [online] Disponible en: <http://gdpaw.blogspot.com.es/2012/09/lo-atemporal-en-la-arquitectura.html [Consultat 20 maig 2017] AZPILICUETA ASTARLOA, E. (2004) La Construcción de la Arquitectura de Postguerra en España (1939-1962). 1ª ed. [pdf] UPM: Universidad Politécnica de Madrid. Disponible en: http://oa.upm.es/23197/1/t1_pro.pdf, pàg. 73 [Consultat 27 maig 2017] ÁLVAREZ FUNES, P. (2011). Reflexiones sobre un clasicismo contemporáneo.

[Blog] Dispobible en: http://otraarquitecturaesposible.blogspot.com.es/2011/02/elvalle-de-los-caidos-en-informes-de_13.html [Consultat 20 maig 2017] Speer und er. (2005). [pel·lícula] Grünwald: Heinrich Breloer.

CHUVIECO, E. (2014). ¿Cómo se construyó en realidad el Valle de los Caídos?

Aleteia, [online]. Disponible en: https://es.aleteia.org/2014/08/23/como-se-construyoen-realidad-el-valle-de-los-caidos/ [Consultat 21 maig 2017] Decreto de 1 de abril de 1940, disponiendo se alcen Basílica, Monasterio y Cuartel de Juventudes, en la finca situada en las vertientes de la Sierra del Guadarrama (El Escorial), conocida por Cuelgamuros, para perpetuar la memoria de los caídos de nuestra gloriosa Cruzada. Boletín Oficial del Estado núm. 93, de 2 de abril de 1940

11

El Gobierno considera que el Valle de los Caídos no es un monumento franquista. El País,

[online]

Disponible

en:

http://politica.elpais.com/politica/2017/01/18/

actualidad/1484762494_930541.html [Consultat 21 maig 2017] Mundos perdidos (2008). La superciudad de Hitler. Canal Historia [online] Disponible

en:

h t t p s : / / w w w. y o u t u b e . c o m / w a t c h ?

v=EzL1MTEMUQw&list=PL65E2E84ECD7C512F [Consultat 24 març 2017] RÁBANOS FACI, C. (2006). Estética de la representación en los regímenes autoritarios (el marco escenográfico arquitectónico del Nazismo, Fascismo y Franquismo: Albert Speer, Adalberto Libera y Pedro Muguruza. Emblemata: Revista aragonesa de emblemática [online] ISSN 1137-1056, Nº12, pàgs. 275-288.

Disponible

en:

http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/26/47/ebook2682_08.pdf

[Consultat 23 maig 2017] RAMOS, R. (2016) Alemania y España, dos maneras de superar su pasado. El Mundo

[online]

Disponible

en:

http://www.elmundo.es/andalucia/

2016/03/10/56e1a262268e3efc0b8b458e.html [Consultat 29 maig 2017] RAYA GONZÁLEZ, C. I. (2014). La arquitectura como símbolo de poder en el régimen nazi. [online] Pág. 18. Disponible en: https://riull.ull.es/xmlui/bitstream/ h

a

n

d

l

e

/

9

1

5

/

8

6

4

/

LA%20ARQUITECTURA%20COMO%20SIMBOLO%20DE%20PODER%20EN% 20EL%20REGIMEN%20NAZI..pdf?sequence=1 [Consultat 11 març 2017] La Segunda Guerra (2011). Zeppelinfield de Núremberg. [online] Disponible en: http://www.lasegundaguerra.com/viewtopic.php?f=260&t=9200. [Consultat 28 maig 2017] SPOTTS, F. (2011). Hitler y el poder de la estética. Madrid: Antonio Machado Libros & Fundación Sherzo. ISBN 9788477744498 El Valle de los Caídos. Abadía de la Santa Cruz. [online] Disponible en: http:// www.valledeloscaidos.es [Consultat 21 maig 2017]

12