MAINHARDT-90

M

AINHARDT

ALCALÀ DE XIVERT ABRIL - 2018 NÚM. 90

TEMPS DE RECORD La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Fotografia cedida per la família Pitarch-Marín Fotografia cedida per Joan i Cristina

Fotografia cedida per Lucía Sospedra

Fotografia cedida per Iván Ripollés (epd)

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

MAINHARDT BUTLLETÍ DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Apartat de correus - 26 12570 - ALCALÀ DE XIVERT PAÍS VALENCIÀ

DIRECTOR Joaquim Arnau i Vallina

Director adjunt i cap de redacció Joan-V. Sanz i Sancho

CONSELL DE REDACCIÓ Angelika Medem Medem Rosa Taus Martínez Mn. Joaquim Iturat Jorge Julve Torres Vicente Guillamón Espallergues Anna Sanz Taus Maria Sanz Taus

PORTADA I CONTRAPORTADA: JOAN SANZ SANCHO

La redacció respecta la llibertat d’expressió.

La responsabilitat de les opinions publicades és de qui signa l’escrit.

La redacció es reserva el dret d’acursar el text per motius de compaginació.

Tots els originals hauran d’anar signats per l’autor/a, encara que puguen aparèixer amb pseudònim.

La redacció haurà de conèixer l’adreça i DNI dels autors o autores del text. · · · · · · · · · Es podran reproduir totalment o parcial els treballs publicats a la revista MAINHARDT, sempre que tinguen autorització escrita de la redacció de la revista.

IMPRIMEIX: JORDI DASSOY TIRADA: 1.200 exemplars DIPÒSIT LEGAL: CS-375/88 ISSN: 1132-3353

SUMARI

EDITORIAL. DES DEL NOSTRE CADAFAL .............................4 NOU MIRADOR A L’ERMITA DE SANTA LLÚCIA D’ALCOSSEBRE Redacció ...................................................................................5 LA PASSIÓ PER LA TRENCÀ D’ALCALÀ DE XIVERT ARRIBA A LA CINQUENA EDICIÓ Redacció ...................................................................................7 LA DIPUTACIÓ CONSOLIDA EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC COM A RECURS TURÍSTIC EN 23 POBLES AMB “CASTELLÓ ARQUEOLÒGIC” Redacció ...................................................................................9 EXPERIÈNCIES ESCOLARS: L’ARQUITECTURA RURAL, L’ARQUITECTURA DE LA PEDRA Joaquim Arnau i Vallina ...........................................................12 GASPATXERES PEL MÓN. EL PAÍS MÉS FELIÇ DEL MÓN, AMB VIRGINIA ESTELLER Anna Sanz Taus ..................................................................... 15 JORDAN SOSPEDRA I EL BÀSQUET PROTAGONISTES, AQUEST MES D’ABRIL, DINS LA CAMPANYA “12 MESOS, 12 ESPORTS” Redacció .................................................................................20 DIA DEL LLIBRE A ALCALÀ DE XIVERT Redacció .................................................................................22 REBOSTERIA VALENCIANA: PANQUEMAOS, ORIGEN I RECEPTA Anna Barceló Cucala ............................................................. 24 IDENTIFICACIÓ I VALORACIÓ DE VARIETATS TRADICIONALS DE LA TOMATA. OBJECTIUS PRINCIPALS DE L’ESTUDI EUROPEU TRADITOM Anna Barceló Cucala ............................................................. 26 BOTIGUES, BOTIGUERS I BOTIGUERES. L’ALTRA HISTÒRIA Francisco Arnau Vilaplana ......................................................28 LA ACTUACIÓN DE LOS POLIKARPOV R-Z “NATACHA” EN EL FRENTE DE ALCALÀ DE XIVERT. ABRIL-MAYO 1938.

José Vicente Moya Julve ........................................................34 HISTÒRIES DEL FERROCARRIL (II) Joan Sanz Sancho .................................................................39 GASPATXERS IL·LUSTRES VII: JUAN BOSCH SANZ José Luis Esteller Albert .........................................................42 RELATS DEL GASPATXER JOSÉ MARTÍ SANCHO I. KENNEDY VOLIA CONQUERIR DALLAS Joaquim Arnau / Joan Sanz ....................................................47 CRISI DE RESULTATS DEL C.F. ALCALÀ AL LLARG DEL SEGON TERÇ DE LA LLIGA 2017/18 DE PRIMERA REGIONAL PREFERENT Comentaris: Gabi Navarro ......................................................50 LA CENIETA, VENTA, MESÓN Y POSTA DE DILIGENCIAS EN LA RIBERA DE CABANES (SIGLO XVIII-XIX) Juan Emilio Prades Bel ...........................................................54 CELEBRACIÓ DEL GRAN DIA DE L’ESPORT Mónica Chanzá Payá ..............................................................56 NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA Gavinet de Comunicació .........................................................58 PROYECTOS EUROPEOS EN EL IES SERRA D’IRTA Natalí Saval .............................................................................59 L’IES SERRA D’IRTA I EL PROJECTE EMC 17/19. EUROPA, MIGRATIONS AND CITIZENSHIP Javier Gómez Queralt .............................................................60 L’IES SERRA D’IRTA JA ÉS CENTRE CEPAFE Mónica Chanzá Payá ..............................................................63 TONI OBRADOR (GUITARRISTA) Antoni Mir Marqués .................................................................65 AÑO EUROPEO DEL PATRIMONIO CULTURAL 2018 Redacció .................................................................................68 ENTREVISTA A MARC LAVERNIA JUGADOR LOCAL D’ESCACS Redacció .................................................................................70 NOUS PROJECTES DEL GRUP DE TEATRE D’ALCALÀ Redacció .................................................................................72

3

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

La natura, una gran mestra Seguim publicant experiències escolars que situen el quefer educatiu en la natura. De vegades, senzilles i humils; de vegades, complexes. Totes elles, però, comparteixen objectius comuns: d’una banda, motivar i cercar la complicitat dels escolars en els seus aprenentatges i, d’altra, fomentar en ells una consciència els més amplia possible d’ells mateixos i de pertànyer a una xarxa de vida que interrelaciona tot amb tot. Una xarxa de vida on ni estem sols ni vivim aïllats de la resta de sers vius. On tan necessària és una abella, com la pluja o el mar. Un seguit d’arguments que posen en evidència els valors pedagògics i les possibilitats d’aprofitament didàctic de la natura en el creixement personal i social dels alumnes. Sens dubte, la natura és una gran mestra. La tenim ben prop i se’ns ofereix ben generosa. Cal, però, sentir la seua presència.

El futur no sempre passa per introduir ocurrències de caire pedagògic més o menys enginyoses per a millorar la qualitat de l’ensenyament. De vegades el futur el trobem en el passat. D’ell podem aprendre i, també, complementar-lo amb les aportacions més recents de les ciències de l’educació. Així, cal recordar que, les experiències que integren de manera voluntària i conscient l’entorn natural, tenen precedents a Espanya. Entre elles podem esmentar les Escoles de l’Ave Maria, d’Andrés Manjón, a les acaballes del segle XIX a Granada, o, ja en el primer quart del segle XX, les de la Institución Libre de Enseñanza.

Amb sorpresa i amb una dosi de tristesa ens adonem dels nivells d’ignorància ecològica en molts àmbits socials. O, potser, ens hem acostumat i ho acceptem com una despesa necessària imposada per allò que anomenem progrés. Podem trobar molts indicadors: en sabem més de marques comercials que d’animals i arbres del nostre entorn o, de sorolls de motors i dels vehicles que els produeixen que del so del vent i de les aus.

Ningú no ignora que s’han instal·lat en les nostres vides i, especialment, en les més joves, tot un seguit d’hàbits i costums que ens estan condicionant els nivells de benestar físic, si més no els psicològics: ús en excés d’aparells electrònics i de pantalles, falta d’exercici i de contacte amb la natura. Sovint ens adonem que no ens falten les raons que justifiquen la necessitat de recuperar una relació satisfactòria amb el nostre entorn natural.

Segurament que a tots ens preocupa els benestar dels xiquets, la vida saludable i la sostenibilitat del medi ambient. Potser hauríem de convertir aquesta preocupació en una prioritat, en un quefer de tots: dels pares i les mares, del professorat i dels representants polítics. Mentre, estem veient que l’escola, per les seues característiques i possibilitats, ha vingut i ve obrint als escolars camins amb valor afegit, que la societat i per les raons que siga -perquè no pot, no sap o no vol- no aporta.

La Coral Gaspatxera

4

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

NOU MIRADOR A L’ERMITA DE SANTA LLÚCIA D’ALCOSSEBRE REDACCIÓ No cal dir que l’ermita de Santa Llúcia, a Alcosssebre, s’ha convertit en una cita obligatòria per a la majoria de les persones que venen a gaudir dels nostres atractius durant les seues vacances, bé siga a l’estiu, a Setmana Santa, en qualsevol pont o fora de temporada. Cada vegada són més les persones que, a més de voler gaudir de l’aire pur i la natura de la Serra d’Irta, s’apropen a l’ermita per vore si la poden visitar al temps de delectar-se de les extraordinàries vistes que l’indret ens ofereix.

S’ha de tindre en compte que les successives remodelacions i millores de l’entorn, les millores en la senyalització o els treballs arqueològics realitzats al seu voltant són importants actuacions que afegeixen un atractiu a l’espai i el converteixen en una cita ineludible quan es passa uns dies entre nosaltres.

En breu, la zona comptarà amb un nou mirador que respon a un estudi encarregat per l’Ajuntament d’Alcalà-Alcossebre al Departament de Composició Arquitectònica de la Universitat Politècnica de

València amb la idea de recuperar i adequar l’entorn de l’ermita. La idea pretén potenciar aquest enclavament com atractiu turístic de la zona atenent les magnífiques vistes que des d’allí es tenen de tota la comarca. Des d’allí es pot vore, en un dia clar, el Parc Natural de Torreblanca-Cabanes amb

5

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 el golf d’Orpesa al fons, el cap de Cullera, les illes Columbretes, la muntanya de Penyagolosa o totes les terres interiors del Maestrat.

La proposta consistia en enderrocar la caseta lateral construïda al voltant dels anys 60, just amb el començament del boom turístic i, posteriorment, convertir aquest espai en un nou mirador. Un mirador que aprofita l’orografia del terreny per construir un espai a diferents nivells que fan possible al visitants gaudir de tot l’espai que els envolta al mateix temps que permet millorar l’estètica de l’ermita. Segons els directors del projecte, els professors Javier Poyatos I Jaume Sanahuja l’actuació valoritza l’ermita ja que desapareix un dels elements construït en una etapa molt posterior que impedia contemplar el conjunt de l’ermita i els annexos que guarden una veritable importància arquitectònica i patrimonial.

Per procedir a l’enderroc va ser necessari un informe de la Direcció General de Patrimoni que autoritzés el seu enderrocament, al mateix temps que les obres havien d’estar supervisades en tot moment per un arqueòleg. D’una banda per constatar que en cap moment es veia afectada l’estructura de l’ermita i per una altra per si afloraven vestigis arqueològics dignes de protegir.

La proposta de la UPV inclou també donar solució a les diferents cotes d’aquest nou espai d’ús públic. S’han construït diferents plataformes que juguen amb la topografia, de manera que un sistema d’escales permet arribar a la plaça superior.

Segons es contempla en l’estudi, el projecte respon a la idea de crear un espai que siga lloc de descans i contemplació per als visitants que han accedit al lloc, bé a peu, bé amb bicicleta o en un vehicle fins la zona de pàrquing de l’ermita.

Avui quan el projecte gairebé ja està acabat podem comprovar que es tracta d’un projecte modern que pretén fer compatible el disseny d’aquests nous elements amb la pròpia idiosincràsia de l’ermita i les seues dependències.

Els treballs han estat realitzats per l’empresa de construcció local TALEKA, que s’ha encarregat, primer de l’enderroc de l’estructura i posteriorment de l’execució de l’obra. Una obra que quedarà llesta en breu de manera que podrà ser disfrutada aquest estiu per tots aquells que s’apropen a la nostra emblemàtica ermita.

@ DE L’ASSOCIACIÓ: main.mainhardt@gmail.com 6

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

LA PASSIÓ PER LA TRENCÀ D’ALCALÀ DE XIVERT ARRIBA A LA CINQUENA EDICIÓ REDACCIÓ Quan l’any 2014 es van representar diverses escenes de la Passió a Alcalà de Xivert, ja es veia que la cosa aniria a més. I així ha estat. Any rere any, hem pogut ser testimonis de les millores que ha sofert la representació. D’una banda sumant noves escenes, d’altra anant millorant les que ja s’havien realitzat els anys anteriors. I no tan sols la part dramàtica sinó també els diàlegs, la vestimenta, la música, la coordinació entre les escenes. El que van

estar unes simples escenes de la Passió ha anat guanyant en consistència i ja podem parlar d’una veritable representació que recull els moments més importants dels darrers dies de la vida de Jesús: la passió, la crucifixió, la mort i la seua resurrecció.

FOTOGRAFIES: GUILLERMO GRAU

7

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 La Passió per la Trencà, representada per aficionats locals al teatre, va posar en escena aquest any un total de divuit passatges. Va comptar amb la participació de més de 50 actors i actrius, a més de la col·laboració d’altres persones que van ajudar en les tasques de muntatges dels escenaris, la preparació de les vestimentes, de la música, el so...

D’actors n’hi ha molts que repeteixen d’edicions anteriors, d’altres han debutat per primera vegada.

Alguns tenen uns papers més llargs, d’altres, els que participen i és la seua primera actuació, demanen papers amb poc de text, però al final tots gaudeixen i acaben satisfets de la representació. I qui més, Cristian Máñez que ja porta 5 anys amb el paper de Jesucrist i sobre qui cau el major pes de la representació, però que s’esforça cada any més per aportar el dramatisme necessari a la funció, al mateix temps que intenta mostrar un Jesús més humà i proper a la gent.

Tot plegat un bon grapat d’escenes representades majoritàriament a la fatxada de l’església parroquial, el lloc més emblemàtic de la localitat, les escaletes del campanar i els carrers del voltant per on transcorre el Via Crucis.

Com a novetat cal destacar la creació d’una associació que, a partir d’este any, s’ha d’encarregar de gestionar i coordinar tots els aspectes referents a l’esdeveniment. Això no ha estat un impediment per continuar comptant amb l’important paper que juga el Grup de bombos i tambors el Repiquet, qui fins ara s’encarregava de coordinar els preparaments del treball. Cal fer esment que una de les coses a destacar de la nostra passió és la música en directe que ofereix aquesta agrupació creant atmosfera i l’ambient idoni per tal que el públic puga gaudir molt més de la representació.

Francisco Bruñó, president de la nova associació i al mateix temps director de l’obra, volia posar de manifest, per a l’edició d’aquest any, la introducció d’un nou quadre molt emotiu que representa l’acomiadament de la Verge Maria del seu fill, al mateix temps que ha buscat donar un major protagonisme a les dones que apareixen a la funció.

Nosaltres, des de MAINHARDT, només podem donant-los ànims per seguir endavant. Per dir-los que van en la direcció correcta i felicitar-los perquè en només cinc anys han convertit la Passió per la Trencà en una de les millors representacions de les nostres terres.

8

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

LA DIPUTACIÓ CONSOLIDA EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC COM RECURS TURÍSTIC EN 23 POBLES AMB “CASTELLÓ ARQUEOLÒGIC” REDACCIÓ (*) Santa Llúcia (Alcalà de Xivert) destaca, pel seu valor arqueològic, entre els recents jaciments de la província.

Segons el Diputat de Cultura, els treballs de Castelló Arqueològic permeten convertir este patrimoni de la humanitat en un reclam turístic de primer nivell.

El servei de recerques arqueològiques i prehistòriques de la Diputació de Castelló ha arrancat aquest 2018 amb un complet programa de treball que el conformen 23 actuacions en jaciments de tota la província dirigides a recuperarlos, posar-los en valor i generar noves oportunitats en els municipis a partir de l’excel·lent patrimoni arqueològic que atresora Castelló.

Un treball al qual el Govern provincial dedica una inversió estimada en 200.000 euros. El vicepresident primer de la Diputació i diputat de Cultura, Vicent Sales, ha assegurat que aquests treballs estan permetent convertir aquest patrimoni de la humanitat en un reclam turístic de primer nivell, sobretot, per a l’interior de la província. Una línia de treball que la Diputació ha consolidat gràcies al seu programa “Castelló Arqueològic”.

Sales ha conegut de la mà del cap del Servei Arqueologia, Artur Oliver, les actuacions que es van a desenvolupar com a part d’aquest complet pla de treball. “El treball que estem realitzant en aquests

jaciments, ja des de fa anys, està permetent que avui ja estiguem parlant de recursos turístics per als municipis. Són llocs ja visitables, en els quals s’aprecia un nivell avançat d’excavacions, en moltes ocasions fins i tot amb senyalització i informació explicativa del jaciment, i en els quals en molts d’ells s’ha treballat per a consolidar les seues estructures i assegurar per tant la seua conservació”.

En aquest sentit, Artur Oliver ha posat l’accent en l’especial dedicació del servei a obrir tots els treballs a la societat, per a poder aprofitar aquests resultats des de tots els punts de vista, com per exemple el social, l’educatiu o el turístic.

Cal tenir en compte que els treballs són de diferent índole ja que es contemplen seguiments d’obres en immobles catalogats com Bé d’Interès Cultural, consolidació d’estructures arquitectòniques dels jaciments, prospecció de zones per a la documentació (aixecaments topogràfics, fotogrametries, planimetries...), catalogació de jaciments i indubtablement campanyes d’excavació.

Amb la col·laboració del Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló

A l’esquerra, Artur Oliver, Cap del servei d’arqueologia de Diputació i a la dreta, Vicent Sales, diputat de cultura

9

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 Tasques de camp a les quals seguirà posteriorment el treball de laboratori com és el cas de la realització d’analítiques paleobotàniques, antropològiques, zoològiques i de datació.

Des del Paleolític Superior a l’Edat Mitjana Els jaciments en els quals s’actua presenten una cronologia que va des del final del Paleolític Superior a l’Edat Mitjana i Moderna, destacant el projecte que des de fa uns anys s’està duent a terme sobre l’Edat del Ferro Antic i la seua relació amb altres pobles del Mediterrani, és el cas dels grecs, fenicis i púnics, projecte que tracta així mateix l’origen de la Cultura Ibèrica a Castelló. Els treballs d’aquest projecte es realitzen en jaciments de Vinaròs, Alcalà de Xivert, Cabanes, Cortes de Arenoso i Montán.

Destaquen per a enguany els treballs a realitzar en jaciments d’època alt medieval; andalusina, com és el cas del Tossal de la Vila de la Serra d’Engarceran; Santa Llúcia d’Alcalá i els castells de Polpis i Xivert.

En aquest sentit, el vicepresident Sales ha explicat que “com a part d’aquest treball de divulgació que també s’està realitzant per part de la Diputació, s’han presentat els resultats dels treballs de camp o d’alguns dels seus aspectes en exposicions com la del Puig de la Misericòrdia que es va poder veure en el Museu de Belles Arts de Castelló i en l’Auditori de Vinaròs. També s’han exposat diferents peces trobades en les excavacions, com els alquercs (joc d’estratègia) del Tossal de la Vila, que es van presentar en una xarrada a l’Ajuntament de la Serra d´en Galceran i en el Museu de Castelló.

Col·laboració dels ajuntaments Els ajuntaments de les diverses localitats en les quals es duran a terme els treballs col·laboren en la realització de les campanyes d’excavació, així com l’empresa Aiguas de Cortes en el cas de Cortes de Arenoso i de l’Associació d’Empresaris d’Alcossebre a Alcalà de Xivert.

10

Un estudi zonal és el que es realitza en el projecte de les coves sepulcrals de la serra del Desert, on s’estan prospectant els diversos llocs que durant la Prehistòria van servir d’enterrament als pobles que van habitar la zona entre el quart i segon mil·lenni aC. Les intervencions arqueològiques també es relacionen amb el programa de millora i restauració que està duent a terme la Diputació en edificis de caràcter històric. És el cas del convent del “Niño Perdido” a Caudiel i els castells de Polpis, Xivert i Peníscola. En ells es durà a terme el seguiment d’obra i s’aprofitarà per a comprovar la potencialitat arqueològica del lloc.

Les excavacions es realitzen amb els tècnics de la Diputació, amb peons contractats per la institució provincial i els ajuntaments, i la participació d’estudiants en pràctiques de diferents universitats.

Castelló Arqueològic Tots aquests treballs es contextualitzen dins el projecte que la Diputació té per la divulgació i posada en valor del patrimoni arqueològic de la província, un patrimoni que el Govern Provincial vol adequar per a posar-lo a la disposició de tots els interessats, i que les diferents poblacions que estan apostant pel seu patrimoni disposen d’un recurs turístic i pedagògic més dins del seu terme municipal.

Així, en aquest primer any de marxa de “Castelló Arqueològic”, i aprofitant les noves tecnologies, s’està aconseguint donar la màxima divulgació al nostre patrimoni arqueològic d’una forma seriosa i científica, fins i tot per a la gent que no es pot desplaçar a visitar-lo. Ja l’any passat es va engegar la pàgina web del projecte i es van senyalitzar els jaciments del Puig de la Nau de Benicarló, Perengil i Puig de la Misericòrdia de Vinaròs i Santa Llúcia d’Alcalà de Xivert-Alcossebre. * A partir d’una nota de premsa de la Diputació de Castelló

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 Yacimiento Castell de Xivert, Alcalà de Xivert Santa Llúcia, Alcalà de Xivert Lo Montull, Alcalá de Xivert Plaza Mayor, Betxí Castell de Polpís, Santa Magdalena Castell de Peníscola, Peníscola Convento Niño Perdido, Caudiel Coveta de la Font de Codina, Borriol Cova Fonda, Llucena Túmulos de Rocamora, Alcora Los Cabañiles, Zucaina Tossal de la Vila, La Serra d’Engarceran Tossal del Mortorum, Cabanes El Castillejo, Benafer El Calvario, Montán La Laguna, Cortes de Arenoso Los Morrones, Cortes de Arenoso Puig de la Misericòrdia, Vinaròs Proyecto cavidades sepulcrales Necrópolis Alto de la Fuente, Cortes de Arenoso Cueva de Maimona, Montanejos

Cronología Andalusí, siglo XII-XIII

Fechas Según desarrollo de obras 15-30 de junio

Actividad Seguimiento de obra y excavación Excavación

Por concretar

Excavación Seguimiento de obra

Paleolítico-Neolítico

Según desarrollo de obras Según desarrollo de obras Según desarrollo de obras Según desarrollo de obras 3-6 abril

Excavación

Neolítico

15-30 octubre

Excavación

Edad del Hierro/ibérico

Mayo 2018

Excavación

Ibérico Antiguo

4-22 de junio

Excavación

Bronce Final, Andalusí

Excavación

Edad del Bronce, Hierro Antiguo Ibérico

1 de agosto a 7 septiembre 10 de septiembre 5 octubre 15-31 de octubre

Excavación

Hierro Antiguo

10-30 septiembre

Excavación

Romano imperial

7-12 de mayo

Excavación

Hierro Antiguo

2-31 de mayo

Excavación

Hierro Antiguo, Ibérico

2-21 de julio

Excavación

Calcolítico

Durante el año

Prospección

Hierro Antiguo

15-30 de abril

Limpieza y documentación

Edad del Bronce Hierro Antiguo Bronce Final Medieval Andalusí, siglo XI-XIII Bajo medieval Edad Moderna

Neolítico, Edad del Bronce

Seguimiento de obra y excavación Seguimiento de obra y excavación Seguimiento de obra

Excavación

Prospección y documentación

WEB: www.amicsdemainhardt.eu

11

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

EXPERIÈNCIES ESCOLARS: L’ARQUITECTURA RURAL, L’ARQUITECTURA DE LA PEDRA JOAQUIM ARNAU I VALLINA En els darrers anys les construccions de pedra en sec s’han anat convertint en referents de bellesa i d’enginy de l’arquitectura rural. Fa trentaquatre anys, en un context prou diferent a l’actual, vam encetar a l’àmbit del Col·legi Públic d’Alcalà un projecte que centrava el seu interès en les construccions de pedra existents al terme. Ho fèiem des del plantejament que no podíem parlar d’agricultura o de ramaderia sense referir-nos al nostre entorn més proper i al seguit d’elements que el conformaven. Una experiència que tenia per objectiu produir coneixement introduint canvis en el quefer escolar pel que feia a metodologies i enfocaments didàctics.

La idea s’havia anat madurant fent l’itinerari que ens conduïa a Cova Pastrana, on desenvolupàvem una experiència vinculada a l’arqueologia(1). Al llarg del camí observàvem un paisatge viu i canviant, en constant transformació per diversos motius. Vèiem terres d’antics cultius o ermes, nous conreus, camins que es perdien, construccions de pedra que havien perdut el seu ús, d’altres encara actives...

Enteníem que teníem un temps aprofitable. I que podíem organitzar en cursos següents d’altres eixides amb la finalitat d’esbrinar la relació de l’home amb el seu entorn. Dit d’una altra manera, descobrir el sentit quotidià i, en el temps, les raons o el valor d’aquell llegat. Més quan els alumnes també en sabien al respecte, per anar-hi al camp amb els seus pares i haver escoltat dels seus avis històries pròpies o dels seus avantpassats. Amb tot, vèiem que n’hi havia la possibilitat de posar un valor afegit a l’aprenentatge i al coneixement.

Així que, a partir d’aquelles reflexions i posteriors anàlisi programàrem i elaboràrem un projecte.

L’activitat contemplava els següents objectius: - Motivar i fomentar en l’alumne una consciència els més àmplia possible d’ell mateix i la de pertànyer a una xarxa de vida que interrelaciona tot amb tot, per afavorir el seu creixement personal i social.

- Introduir noves maneres d’actuar i de pensar en els alumnes, a la fi d’establir mecanismes de diàleg, amb una actitud favorable per a escoltar comprensivament la visió dels companys.

- Enumerar i descriure les dades i característiques més significatives de les construccions de pedra per a la seua interpretació, comprensió i intervenció a l’aula.

- Discriminar les tipologies de les construccions, els conreus del seu entorn, el sentit pràctic i funcional

12

Caseta de pedra al Racó de Botes

i en quina mesura tenien nivell artístic, estètic i d’enginy.

- Elaborar els perfils topogràfics d’un parell de zones del terme.

Cal dir que existia una vinculació entre els objectius en la mesura que exigien unes determinades pràctiques mentals: descriure, analitzar, interpretar, comprendre, difondre conclusions. Un seguit d’activitats que suposaven una millora de l’acció educativa, amb l’afegit d’incorporar a la mirada de l’alumne un sentit investigador. Des del món escolar caminàvem cap a l’àmbit del coneixement aplicat: treball de camp.

Cal afegir que el treball de camp exigia un coneixement o una visita previs. En molts casos, els alumnes ja apuntaven noms i referències, ja que o bé els pares n’eren propietaris o havien estat en alguna ocasió acompanyant els avis. O en les converses amb la família els feien apunts al respecte: sobre els camins, les dreceres, pous, corrals, construccions de pedra... Els noms de les construccions eren importants, atès que ens podia donar informació valuosa sobre els propietaris, dels espais on eren ubicades i saber-ne sobre la història de la construcció. Cert que l’observació de la construcció ens donava molta informació.

Abans de concretar la partida i lloc de destí, havíem establert una diferenciació o classificació de l’arquitectura rural en grans blocs, que vindria a marcar les prioritats de cada eixida. Parlàvem de construccions de pedra en sec, d’arquitectura de l’aigua, la militar o de caràcter defensiu. I, amb la finalitat de millorar l’organització de les eixides i per a complementar els treballs es va proposar

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

13

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 als alumnes arreplegar informació d’amics de la família o coneguts que pogueren fer aportacions i fer memòria per a documentar i posar en context les construccions existents a les seues propietats.

O, entrevistant les persones que entengueren que podien saber-ne.

Sobre l’arquitectura de l’aigua, férem memòria sobre la important activitat duta pels àrabs, qui aprofitant aportacions anteriors construïren petites infraestructures hidràuliques per aconseguir unes majors possibilitats d’ús amb una millor administració del recurs.

En el treball de camp, ben aviat s’establien lligams entre les construccions i les activitats econòmiques.

De vegades comprovàrem que el nom popular; és a dir, aquell amb el que era conegut per la gent, podia no tenir cap relació amb els propietaris actuals. Cal recordar que tot i que les activitats fomentaven el treball en equip, els alumnes aportaven a nivell individual les seues experiències personals, atès que tenien la possibilitat d’anar-hi a les propietats familiars o ja tenien coneixements i vivències anteriors en elles.

El alumnes, a banda de disposar d’uns apunts bàsics de topografia, tenien un guió amb un esquema a seguir i havien de fer el treball en equip (de quatre a set alumnes): A.-Situació i localització (coordenades geogràfiques) B. -Itinerari.

C. -Descripció de la zona on s’ubica el “fet arquitectònic” C.1. - Secà/Regadiu.

C.2. -Cultius/vegetació.

D. -Observacions personals F. - Quan es tracta d’HABITACLES: F.1. -DEL SEU EXTERIOR. F.1.1. -Orientació.

F.1.2. -Obertures (Característiques i funcions).

F.1.3. -Murs (Materials, funcions i característiques).

F.1.4. -Cobertes (Materials, formes o tipologia, funcions).

F.2.- DEL SEU INTERIOR. F.2.1. - Distribució espacial (dependències: funcions i materials).

F.3. - DIBUIX. F.3.1. -Plànol, secció i alçat.

G. -D’ALTRES TIPUS DE FETS ARQUITECTÒNICS: G.1. -Elements i parts.

G.2. -Materials emprats.

G.2. -Varietats.

G.3. -Funcions.

G.5. -Dibuix.

En el guió de treball s’insistia en la importància que tenia l’observació, en que calia deixar el camp de la manera que l’havien trobat i que no havien de preocupar-se d’aquells aspectes que no entengueren; que, per a la qual cosa, era necessari consultar-los al professor.

Les activitats es desenvoluparen a partir el curs 1984/85 i fins el 1986/87. Les eixides programades es realitzaren fora de l’horari lectiu, per tant tenien el caràcter d’extraescolars.

(1)

“La Cova de Pastrana, lloc d’aprenentatge i font de recerca de dades”. Mainhardt, núm.

23, desembre de 1995, pàgines 12-16.

Alumnes del Col·legi Públic Comarcal d’Alcalà de Xivert. Curs 1985-86.

14

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

GASPATXERES PEL MÓN. EL PAÍS MÉS FELIÇ DEL MÓN, AMB VIRGINIA ESTELLER ANNA SANZ TAUS Tots els viatges tenen destins secrets sobre els quals el viatger no en sap res.

Martin Buber Virgina Esteller ens conta com és la vida a Copenhaguen i ens explica perquè els danesos tenen una qualitat de vida tan alta.

Virginia Esteller es va criar a Tortosa, però les seves arrels són gaspatxeres. Va estudiar Farmàcia a la Universitat de Barcelona i l’agost de 2014 va marxar a Copenhaguen 6 mesos gràcies a una beca Erasmus. La seva participació en un projecte de recerca al Departament de Toxicologia de la Universitat de Copenhaguen li va servir com a treball de final de grau. Els danesos són una societat molt avançada i inverteixen tant en el camp de la farmàcia que Virginia va decidir tornar-hi per fer allà el Màster en Biologia Humana a la mateixa universitat. Actualment, està a punt d’acabar el projecte de fi de màster al laboratori de microbiologia clínica d’un hospital de Copenhaguen.

Quant de temps fa que estàs fora, Virginia?

Els 6 mesos d’Erasmus van ser suficients per enamorar-me de Copenhaguen i de la cultura danesa. No em vaig poder quedar més temps, ja

Virginia i les seues amigues al setembre

Caminant pels llacs congelats. Març de 2018

que em faltaven les pràctiques de final de carrera i no em donaven l’opció de fer-les a Dinamarca.

Així que quan vaig acabar la carrera a Barcelona, vaig treballar un any a Madrid per estalviar una mica -Dinamarca és un país caríssim!-, i vaig tornar a Copenhaguen a començar el màster l’agost de 2016. Des de llavors, he establert completament la meva vida aquí i ara, que fins i tot tinc parella danesa, no em plantejo tornar en un futur pròxim ni ens plantegem moure’ns d’aquí.

Has viscut a diferents ciutats? Has tingut l’oportunitat de moure’t pel país?

Sempre he viscut a Copenhaguen. És una ciutat petita però molt acollidora i molt còmoda per viure gràcies a la cultura de la bici. Com que la meva parella és d’Aalborg, una ciutat al nord de la península de Dinamarca, he tingut l’oportunitat de conèixer diferents ciutats i racons fantàstics dels quals gaudeix aquest país escandinau. Per exemple Skagen, la ciutat que es troba més al nord de Dinamarca, i des de la qual es pot veure la costa de Noruega i de Suècia, així com la unió del mar Bàltic amb l’oceà Atlàntic.

Ens podries contar què et va portar, inicialment, allà?

No tenia gaire coneixements de Dinamarca abans de venir. Vaig decidir Copenhaguen perquè coneixia una companya farmacèutica que hi havia estat fent unes pràctiques, i estava completament boja per la ciutat. A més, també sabia que era un país amb molts recursos per al camp al qual em dedico, així que tenia curiositat per provar-ho.

15

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

16

Nyhavn

Vistes dels llacs congelats

La Biblioteca Reial de Dinamarca

Entrada principal al Tivoli

El mar Bàltic a la dreta i l’oceà Atlàntic a l’esquerra

Vistes des de l’edifici Maersk, la universitat

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 Què t’aporta viure a Dinamarca que no podries fer ací? És un país extremadament avançat, en el qual s’hi inverteixen moltíssims diners en el camp de la recerca, al qual em dedico ara mateix. Al mateix temps, els farmacèutics estem molt ben reconeguts i tenim moltes més oportunitats que al nostre país.

Et sents adaptada? Has après danés?

Em sento cada cop més adaptada a la cultura, tant pel fet de tenir parella danesa, com pel fet d’estar aprenent la llengua i ser capaç d’entendre el que està passant al meu voltant. És una llengua molt complicada i requereix molt temps i pràctica, però és definitivament tota una experiència que m’està ajudant moltíssim a relacionar-me millor amb els danesos i a entendre més la seva cultura.

Com t’imaginaves que seria l’experiència? Més bé dura o fàcil?

La meva experiència ha estat molt bona des del primer moment. Pensava que seria més dur arribar a una ciutat on la llengua oficial no és l’anglès i on no coneixia a ningú, però la veritat és que al final te n’adones que quan arribes a un altre país és gairebé impossible que et sentis sol. Sempre hi ha algú que es troba en la mateixa situació que tu i que està desitjant conèixer altra gent. Jo vaig tenir la sort de conèixer un grup de persones -tots provinents de diferents països- i ens vam adaptar genial. La gran majoria de nosaltres, 4 anys més tard, encara seguim aquí!

Et sembla cert això que diuen els estudis, que és un dels països on la gent és més feliç? Què et crida més l’atenció de la seua societat? És completament cert i no costa gens adonarse’n quan es visita el país. Viure aquí implica menys complicacions, més recursos i més qualitat de vida.

Els danesos han organitzat una societat en la qual tothom pot dedicar-se al que realment li apassiona.

Tothom pot estudiar, ja que l’educació és gratuïta, i la gran majoria s’independitza molt aviat, ja que els joves tenen moltes ajudes per fer-ho. Això es reflexa molt en la seva cultura, són gent molt oberta de ment i molt emprenedors, que generalment gaudeixen del que fan. Al mateix temps, són gent molt humil i molt familiar, per ells un pla perfecte

La sireneta de Copenhaguen

El castell de Rosenborg

és reunir la família i amics i passar el dia junts a casa menjant i bevent. D’altra banda, em crida molt l’atenció que aguanten molt poc treballar sota pressió o fent alguna cosa que no els agrada. Estan molt acostumats a una societat on no hi ha molta competitivitat i on, amb un mínim esforç, un pot aconseguir una feina que li agradi. Per tant, quan un no està massa content amb la feina que té o se sent una mica pressionat, la deixa i en busca un altra.

Has pogut fer amics i amigues d’allà? O t’ajuntes amb espanyols?

Fer amics aquí no és gens difícil, està ple de gent internacional i, per suposat, espanyols. El que és més difícil és relacionar-se amb danesos. Són gent a qui els costa molt obrir-se, així que generalment no els ve de gust intentar-ho amb gent de fora, perquè saben que tard o d’hora marxaran. Jo he tingut la sort, però, de conèixer molts danesos gràcies al laboratori on estic i a la meva parella, i he de dir que són gent encantadora i molt dolça.

Creus que has canviat com a persona? I la teva manera de veure la vida?

Viure fora, vagis on vagis, és una experiència que et canvia molt en general. A mi, personalment, marxar a viure a un altre país amb una cultura tan diferent, m’ha fet veure-ho tot d’una altra manera i m’ha ajudat a apreciar més la nostra cultura, la nostra forma de ser i els nostres costums.

Què trobes més a faltar?

El menjar, el clima i el mar. Aquí tenim platges, però no tenen res a veure amb les platges que

17

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 tenim a Alcossebre. La família també es troba a faltar, però amb els recursos que tenim avui en dia, com per exemple el “Facetime”, no sembla que estiguis tan lluny.

Consells per futurs viatgers a Dinamarca?

Els millors mesos per visitar el país són els mesos d’estiu i desembre. L’estiu passat però, va ser horrorós amb unes tempestes brutals i moltíssim vent, però això mai es pot predir... Al desembre, encara que hi faci fred, els mercats de Nadal i el Tivoli converteixen aquesta ciutat en un lloc especial.

Llocs imprescindibles: El Tivoli, el parc d’atraccions més antic d’Europa i màgic al Nadal, i Christiania, considerada una ciutat lliure dintre de Copenhaguen amb uns llacs molt bonics i un ambient “curiós”.

El menjar preferit: smørrebrød. No crec que sigui el meu menjar preferit, però és el que més menjo

i el plat més característic de la cuina danesa.

Consisteix en una llesca de pa negre a la qual li afegeixen qualsevol tipus d’ingredients al damunt.

Encara que sembli mentida, pot acabar sent des d’un plat molt bàsic fins a un plat molt sofisticat!

Una paraula que has après: hygge. És un concepte 100% danés i per tant no te cap traducció exacta a cap altre idioma. La traducció més aproximada podria ser “acollidor”, però per a ells és més que això, és una actitud a prendre davant la vida.

Consisteix en apreciar i gaudir les petites coses com estar a casa davant la xemeneia, bevent un vi dolç calent mentre estàs envoltat dels que estimes.

Aquesta actitud és també la que els ajuda a superar els durs hiverns i els fa ser considerats els més feliços del món.

Mange tak!, Virginia!

Sopar de Nadal (Ball de màscares) amb els companys de màster

18

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

19

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

JORDAN SOSPEDRA I EL BÀSQUET PROTAGONISTES, AQUEST MES D’ABRIL, DINS LA CAMPANYA “12 MESOS, 12 ESPORTS” REDACCIÓ Com els grans mitjans de comunicació, la Regidoria d’Esports d’Alcalà-Alcossebre, ha posat en marxa per aquest any 2018 una interessant campanya per tal de fomentar la pràctica de l’esport entre la ciutadania, així com per donar a conèixer aquells esportistes gaspatxers i gaspatxeres que, a hores d’ara, destaquen en alguna de les disciplines esportives.

La iniciativa que va començar amb els escacs, va continuar amb els jocs tradicionals i amb el futbol, ha tingut com protagonista per aquests mes d’abril el bàsquet. I com no podria ser d’una altra manera ho ha fet de la mà de Jordan Sospedra. Un gaspatxer, d’Alcossebre, que ja ha format part de l’equip tècnic de la Selecció Espanyola de Bàsquet, i està treballant amb l’equip del València Basket, amb qui ha aconseguit nombrosos èxits esportius.

Jordan, jugador de bàsquet, Llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport i Fisioterapeuta per la Universitat de València, amb un extens currículum, va impartit diverses xarrades als centres educatius d’Alcalà-Alcossebre. Jordan va explicar a l’alumnat dels centres com és el món del bàsquet professional, la seua trajectòria professional així com un bon grapat de vivències com a jugador i especialment com a fisioterapeuta en equips de primera línia.

Les xarrades que van començar amb els alumnes del CEIP Lo Campanar d’Alcalà, van prosseguir a l’IES Serra d’Irta, per acabar en una jornada maratoniana al CEIP La Mola d’Alcossebre.

Durant la seua xarrada a l’institut, Jordan va

20

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 explicar a l’alumnat els orígens de l’esport i com, a poc a poc, el basquet s’ha convertit en l’esport amb més seguidors després del futbol. Jordan no va voler passar per alt quan encara ell era alumne de l’institut i els seus inicis en el món de l’esport, especialment quan es va decantar pel bàsquet en ser un esport que destaca per l’esportivitat, la netedat en el joc i l’escassa violència dins i fora del camp. Un esport on es competeix però acceptant i respectant sempre les regles del joc.

Jordan va parlar dels beneficis i dels valors que s’arriben a transmetre amb la pràctica de l’esport però especialment el bàsquet. Va explicar com l’alumnat podia iniciar-se en aquest món, així com els equips més destacats, tant d’aficionats com de professionals de les nostres terres. Jordan va voler així mateix compartir amb l’alumnat alguns dels seus trofeus, valorant sempre i per damunt de tot que es tracta d’un treball on jugadors, cos tècnic, fisioterapeutes... treballen tots com un autèntic equip als que els uneix alguna cosa més que una relació professional. Ens va contar vivències, viatges i experiències difícils d’oblidar com les viscudes amb

la Selecció Espanyola de Basquet quan va conviure amb molts dels nostre ídols d’aquest esport.

Sens dubte, una jornada interessantíssima per a l’alumnat de la mà d’un jove gaspatxer que ha aconseguit el somni que molts de nosaltres perseguim com és gaudir en cada moment de la seua professió.

21

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

DIA DEL LLIBRE A ALCALÀ DE XIVERT REDACCIÓ De la mà de la regidora de cultura de l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert, Maria Agut, i de la presidenta de l’Associación de Amas de Casa i de l’Associació Xivert Històric, María Vidal, va tindre lloc a la Casa de la Cultura de la localitat la presentació de dos nous llibres relacionats amb el territori, la nostra història i la seua gent.

La regidora de cultura en les seues paraules va voler agrair la labor de les associacions del poble les quals, cadascuna des del seu àmbit, posen el seu gra d’arena per poder relluir, promoure i difondre tots els aspectes significatius de la nostra cultura.

Així amb aquest nou llibre sobre l’oli d’oliva les mestresses de casa donen a conèixer en valor un dels conreus i productes més apreciats de la nostra terra.

El llibre, a més de recollir un bon grapat de receptes on aquest és un dels principals protagonistes, ens fa una breu història de l’oli d’oliva, ens parla de les seues propietats, l’elaboració de conserves amb l’oli d’oliva així com diverses maneres de realitzar olis aromàtics per condimentar molts dels nostres menjars.

La publicació d’aquest nou llibre passa a augmentar el recull de llibres publicats fins el moment i que posen en valor els principals productes conreats al nostre poble, així con els nostres menjars més característics. Una aportació valuosa per difondre i donar a conèixer la importància i les propietats de les nostres olives i del nostre oli.

Per una altra banda l’acte també va comptar amb la presència de Soledad Beltrán, professora de llengua i literatura castellana, qui va presentar el llibre La Dama de Seda, finalista dels premis Crítica Valenciana (CLAVE) de 2009.

Com la mateixa autora va contar al llarg de la seua exposició es tracta d’una obra de ficció emmarcada en el transfons històric de l’edat mitjana, amb la caiguda de l’Orde del Temple i durant els anys de persecució dels darrers càtars.

Els principals personatges són persones del poble pla que es mouen majoritàriament pel marc geogràfic del nostre entorn, un territori que l’autora coneix molt bé.

El llibre està estructurat en quatre parts que es corresponen als 4 pals d’una baralla de cartes.

Les copes que, segons algunes interpretacions, correspondrien a la figura de la dona a qui l’autora atorga un paper especial i significatiu, sempre des del punt de vista del difícil que resultava ser dona en una època com la que es troba ambientada l’obra. Els bastos per posar de manifest el paper

22

masculí i alguns dels seus estereotips. Els oros representant la caiguda de l’Orde del Temple i les seues conseqüències. El llibre acaba amb les espases que simbolitzen la persecució dels càtars per les muntanyes de la zona pirinenca i la seua fugida cap a terres de la corona Catalanoaragonesa i la seua arribada al Maestrat.

Com podreu comprovar dos llibres interessants que ajuden a conèixer millor la nostra la terra i la nostra història.

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

TEMPS DE RECORD

Fotografia cedida per una gaspatxera

23

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

REBOSTERIA VALENCIANA: PANQUEMAOS, ORIGEN I RECEPTA ANNA BARCELÓ CUCALA És un dolç típic de Setmana Santa, humil i característic de la rebosteria valenciana més anciana. El panquemao es caracteritza per tindre un exterior acolorit i un interior blanc molt esponjós.

Es tracta d’una pasta semidolça que està genial tant sola com farcida (per exemple, de crema de xocolata o de confitura de moniato).

El panquemao és un descendent directe de la mona de pasqua, la qual té el seu origen en els temps dels àrabs. En aquesta època, era costum que els moriscos regalessin una mona, en àrab “munna” (que significa provisió de boca) als seus senyors, en senyal de gratitud o amb motiu de celebració. Amb el pas dels anys, aquest dolç va anar evolucionant, donant lloc a pastes que variaven en funció de la part geogràfica on es desenvolupaven.

De l’originària mona, van nàixer els cocs, els rotllos, la coca de panses i nous, la trena i, també, els panquemaos, coneguts igualment com coques d’aire, panous o tonyes i amb especial rellevància a la població d’Alberic (València), on prompte es van convertir amb el seu dolç tradicional de capçalera.

Tant és així que, cap a l’any 1889, el poeta valencià Teodor Llorente, després d’elogiar les paelles d’Alberich, declarava la gran importància que tenien els panquemaos o coques d’aire en la gastronomia d’aquesta localitat: Aquest és el nom d’unes pastes de farina, oli, ou i sucre, als que a València diuen pa cremat pel color fosc de la seva escorça. El seu mèrit és que la pasta està molt esponjada: com més gran sigui i menys pese, millor és la coca. I en això, entre els molts pobles que les elaboren com llaminadura de Pasqua, ningú iguala la d’Alberic. El blat és d’un gra especial, la farina està mòlta ad hoc i les dones posen a la pasterada un treball i un afany com si es tractés de la cosa més important del món.

No dormen ni descansen en quatre o cinc dies que dura de vegades aquesta tasca, i en l’instant crític i suprem en què la massa, tan treballada, arriba al punt de la cocció, corren al forn, encara que sigui a deshora de la nit, i emprenen en aquesta última feina igual cura i vigilància. El triomf és segur: les coques d’aire d’Alberic mantenen sempre la seva tradicional supremacia; la demanda creix d’any en any, i en els dies de Setmana Santa surten del poble a centenars els enormes coves i les caixes de fusta plenes dels exquisides pastes.

D’altra banda, Francisco Almela i Vives, en el seu llibre València i el seu Regne, al parlar

24

del panquemao dins la secció de gastronomia valenciana, reflexiona sobre la seua estacionalitat, al mateix temps que destapa una llegenda al respecte: El panquemado es consumeix especialment entre la Pasqua Florida i la propera festa de Sant Vicent Ferrer, hi ha alguna raó per a això? No ha faltat qui al·legui l’existència d’un motiu climàtic: la massa de coca d’aire requereix una temperatura temperada, com la d’aquestes jornades primaverals i és que el panquemado té busilis, doncs - segons els sabuts d’aquestes coses - no ha de tallar-se amb el ganivet, sinó trencar-simplement amb les mans perquè així pareix més esponjós i fins i tot més agradable al paladar.

Finalment, a més de l’entrellat, té llegenda, ja que una princesa mora a qui el rei moro va enviar a Alberic com inapetent, va recobrar la gana quan una misteriosa velleta li va oferir una pasta a la qual va cridar pit de sultana: rodona, lluenta i morena que era, naturalment, el panquemao. Com a resposta a això i, en agraïment, el monarca musulmà va concedir a la vila una muntanyeta i els camps veïns de la zona.

Tot i que no sabem si el nostre panquemao seria com el d’Alberich, aquesta Setmana Santa ens vam posar mans a l’obra i vàrem elaborar els nostres. I una cosa podem dir: estaven tan bons que tornaven l’apetit fins i tot al més desganat!

Aquí us deixem la tradicional recepta: Ingredients: - 12 grams de llevat fresc - 70 ml d’aigua - 60 grams de sucre - 50 ml d’oli de gira-sol - Ratlladura de llimona - Ratlladura de taronja - Un rajolí d’anís dolç (opcional)

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 - 300 grams de farina de força - Un pessic de sal - Un pessic de canyella (opcional) - 3 ous (1 per pintar el panquemao) - Sucre per gebrar Elaboració: 1. Hidratar el llevat amb aigua tèbia i deixar fermentar uns 15 minuts.

2. Barrejar el sucre amb els aromatitzants (ratlladures de llimona i taronja).

3. Afegir els ous, l’oli, l’anís dolç (opcional) i 150 grams de farina i batre.

4. Afegir l’aigua, el llevat, la sal, la canyella (opcional, però a nosaltres ens encanta!) i la resta de farina.

Amassar bé. És important treballar la massa fins que quede uniforme, llisa i elàstica (entre 15 i 20 minuts aproximadament).

5. Quan la massa ja està prou treballada, dipositarla en un bol i tapar-la amb un drap perquè fermente (unes 2-3 hores).

6. Passat aquest temps, la massa haurà doblat la

seva mida. En aquest moment, cal traure la massa del bol i tornar-la a amassar una mica.

7. Formar les boles que seran els panquemaos i deixar que tornin a fermentar, després pintar amb un ou batut.

8. Cobrir els panquemaos amb sucre i posar al forn (prèviament escalfat).

9. Coure al forn durant uns 20-25 minuts a 200 ºC. 10. Estigueu atents! El panquemao ha de quedar daurat per fora però sense cremar-se.

TEMPS DE RECORD

El conjunt Capri durant la seua etapa amb cinc components: José Loriente, Juan José Cherta, Vicente Albalat, Carlos Martorell i José Bayarri. Foto cedida per José Bayarri.

25

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

IDENTIFICACIÓ I VALORACIÓ DE VARIETATS TRADICIONALS DE LA TOMATA. OBJECTIUS PRINCIPALS DE L’ESTUDI EUROPEU TRADITOM ANNA BARCELÓ CUCALA El monogràfic sobre la tomata recull i compara varietats de tomata tradicionals de tota Europa A finals de 2018 veurà la llum una de les investigacions més extenses sobre les varietats de tomata tradicional. El treball, finançat per la Unió Europea, compta amb la participació de reconeguts científics de 7 universitats europees (i d’Israel com a país associat) que uneixen els seus esforços per identificar i certificar les diferents varietats de tomata tradicional del continent, entre les quals es troba la tomata de penjar d’Alcalà de Xivert.

La tomata, és el segon aliment hortícola més consumit a la UE i una font important de nutrients, vitamines i antioxidants en la nostra dieta. Importada a Europa des d’Amèrica al segle XVI, la tomata va tenir un camí de tortuós recorregut abans d’establirse com un fruit de cultiu habitual als països europeus.

El seu color roig no convencia els consumidors del continent receptor, ja que relacionaven aquest color amb el verí o el perill. A més a més, la seva forma i textura no recordaven a cap verdura coneguda fins llavors i resultava difícil de cuinar. Quan es va demostrar que la tomata no suposava cap risc per a la salut, sinó que era una fruita rica i amb grans valors nutritius, els agricultors europeus la van anar integrant als seus cultius i dietes. D’aquesta manera, es van anar obtenint i generant un gran número de varietats que han acabat conformat el ventall genètic de tomates tradicionals europees d’avui en dia.

26

L’objectiu de TRADITOM, tal com es defineix a la seva web, és el de donar valor a la diversitat genètica present en les varietats de tomata tradicional, així com incrementar la seva resistència per superar adversitats. Al cap i a la fi, la seva finalitat és la de frenar la gradual substitució de les tomates tradicionals per varietats modernes, sovint menys saboroses però més productives.

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 A part d’això, TRADITOM pretén proporcionar als agricultors eines que permetin una millora de la productivitat, així com un augment de la resistència d’aquestes varietats de tomata front a patògens i malalties, sense malmetre, òbviament, les seves característiques sensorials i organolèptiques.

Amb aquest objectiu i el d’aportar riquesa i amplitud a l’estudi, l’Associació de Productors i comerciants de Tomata de Penjar d’Alcalà no ha dubtat en formar part de la investigació. Tal com comenta Mauricio Calduch, membre del ja mencionat organisme, l’Associació se n’ha encarregat del treball de camp. Per a això, l’Associació de la Tomata de Penjar d’Alcalà ha plantat i conreat les varietats que han estat analitzades pels investigadors amb posterioritat. Aquest cultiu, representatiu de les varietats de tomata en les condicions de la zona mediterrània, es va realitzar a un terreny estratègic escollit per l’associació, el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i el Centre de conservació i Millora de l’Agrodiversitat Valenciana (COMAV).

A través de l’anàlisi d’aquest cultiu i de la comparació amb altres varietats de tomata i zones geogràfiques, els científics aportaran informació tan valuosa com, segons afirma Mauricio Calduch: de quina manera augmentar el rendiment de les varietats treballades en aquesta zona o si hi ha varietats similars amb fàcil adaptabilitat al territori local que puguen tenir major rendiment, en termes tant de quantitat com de qualitat. Varietats que podrien suposar una ampliació i diversificació del ventall de cultiu local. A part d’això, els tècnics

aportaran informació detallada sobre aspectes organolèptics, nutricionals i de genètica que permetran un millor i més ampli coneixement de, en el cas d’Alcalà, la seva emblemàtica tomata de penjar.

Des de Mochila de Sabor, estem tan il·lusionats com contents d’haver col·laborat en aquest gran projecte, que, com nosaltres però a major escala, comparteix la intenció de valorar allò tradicional i artesà. Estem satisfets d’haver pogut aportar el nostre petit granet d’arena a un projecte que valora i promociona productes com ara la tomata de penjar, un fruit que, encara a dia d’avui, manté els sistemes de cultiu i preparació dels nostres avantpassats. I com no, des de Mochila de Sabor agraïm enormement la confiança de l’Associació de la Tomata de Penjar d’Alcalà en comptar amb la nostra participació.

La nostra aportació al projecte han estat dues receptes: el tradicional coc de tomata gaspatxer i un plat de cuina d’avantguarda (roca gelada de tomata). Amb això, no només rendim homenatge a la gastronomia tradicional de la nostra zona, la qual s’enriqueix enormement de la tomata de penjar, sinó que, a més, demostrem la gran versatilitat que ofereix aquest producte tan habitual a les cases del nostre municipi.

Si voleu consultar l’estat de l’estudi, ja es pot fer a través de la web TRADITOM.com i si, a més, voleu veure les nostres receptes, només teniu que cercar la pestanya “recipes” on ja apareixen en anglès. ¿Li feu una ullada? (*) www.mochiladesabor.com

27

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

BOTIGUES, BOTIGUERS I BOTIGUERES. L’ALTRA HISTÒRIA FRANCISCO ARNAU VILAPLANA Este article, com el seu títol indica, és per a recordar totes aquelles botigues de comestibles que, en un passat no molt llunyà, concretament durant la dècada dels anys 50 del segle passat, estaven en plena activitat en el nostre poble.

Com que no disposo d’altre mitjà per realitzarlo que la memòria, és possible que hi haja alguna errada o oblit. De ser així, estic convençut que el lector o la lectora ho sabrà dispensar.

Per dur a terme el treball, he hagut de recórrer, un per un, els carrers on es trobaven i entrar, sense vergonya, a cada una de les 13 botigues a les quals farem referència. D’esta manera, podrem escodrinyar tot allò que cadascuna tenia a la venda i, a més a més, conèixer els botiguers o les botigueres, el caràcter de cadascú, així com les característiques més interessants que envoltaven a cada un dels establiments.

Bé, després d’aquest curt preàmbul efectuaré este recorregut i començarem pel carrer de Sant Pasqual. Carrer amunt, des de la placeta del Frontó, al començament i a mà esquerra, estava la botiga d’Antonio Vela, més coneguda com a Casa Balvino. Era un local de modestes dimensions.

Els productes que hi havia a la venda, a l’igual que en els comerços d’aquest tipus, consistien en comestibles i articles per a la llar.

Però aquest establiment tenia a la venda un producte que, possiblement, cap altre comerç superava en vendes. Es tractava de ciris, cirials i atxes. Era una època en la qual el actes religiosos com les processons i les lluminàries per als altars tenien una significació molt importat. A més la demanda encara es veia més incrementada durant la realització dels soterraments, en els quals almenys una trentena d’atxes acompanyaven sempre el difunt. Les atxes es pesaven en el moment de l’entrega i durant la devolució. D’esta manera pagaves al botiguer per la cera consumida.

Seguint per este, a la meitat del carrer i a mà dreta, Vicente Bosch va obrir un xicotet comerç.

Conegut com el Pintoret, començà la seua etapa com a botiguer. Els productes que posava a la venda, de tipus alimentari, venien a ser iguals que els de la resta de les botigues. Però, fent valer els coneixements adquirits en el seu anterior ofici de pintor, tenia un bon negoci en l’apartat de pintures.

Ell aconsellava i feia les corresponents barreges, que en aquell temps eren la majoria en pols, sempre amb la finalitat d’obtenir el color que demanava el client.

28

Marieta de Gola. María Salvador Sospedra als 38 anys (1902). Va morir el 20 de gener de 1928

Continuant amunt pel carrer, al final, a l’esquerra, estava la botiga que, sense dubte, era la més important del poble. Era coneguda com a Casa els Vicentets. Este local tenia unes dimensions que, en aquell temps, feia que fora considerat com a una gran botiga. Este establiment oferia als clients una extensa gama de productes alimentaris de primera qualitat, a més de les últimes novetats en articles per a la llar. Malgrat no estar en el centre tenia clientela de totes les parts del poble.

Els inicis d’esta botiga, sembla que venia de molts anys enrere. Seria lògicament este el motiu pel qual en la publicitat de l’època, sempre l’encapçalava l’adjectiu d’antiga. Com que em va picar una mica la curiositat per saber quan i qui foren els seus fundadors, no em va quedar una altra opció que preguntar a aquells que podien tindre les veritables respostes. A partir del que ells em van contar, a més del que jo recordava, vaig poder reunir quelcom per a fer una breu història.

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 La sorpresa em va vindre en saber que la fundadora d’aquesta saga de botiguers no era una altra que la tant i tant anomenada Marieta de Gola.

Esta, Maria Salvador Sospedra, va nàixer ací a Alcalà l’any 1864. La seua mort li sobrevingué, un 20 de gener de 1928, a l’edat de 64 anys.

Lligant caps, vaig arribar a la conclusió que aquesta gaspatxera tenia una gran intuïció comercial i una capacitat de treball fora del comú. Ja des dels inicis el seu establiment, a la plaça de Sant Ramón, passà a ser un referent en Alcalà, i possiblement en alguns pobles de l’entorn. Marieta era una avançada al seu temps. La seua botiga, salvant, està clar, les diferències, tenia ja semblances, amb el que en el transcurs del temps serien les grans superfícies. Em refereixo, en este cas, a la diversitat de productes que tenia per a la venda. Contaven que, a banda dels comestibles, incloent tota classe de llegums i cereals, hi podies trobar, començant per un barret o un parell d’espardenyes, i finalitzant amb una agulla saquera o una caixeta de mistos. I és que Marieta tenia i venia de tot.

Tenia, i en açò va destacar, una manera d’entendre este tipus de comerç. A la seua manera, a la botiga ja posà en funcionament el que avui en dia la publicitat anuncia com a “Grandes facilidades de pago”. Emprar este sistema de pagament fou la veritable raó de la fama i l’anomenada que va pillar

Marieta. Era molta la gent del poble, lògicament de la classe treballadora, qui en determinats moments no tenien una altra eixida que comprar de fiat. En este tipus de vendes que realitzava, encara que em costa de creure, diuen que mai no alterava el preu.

Li costava igual a qui pagava al comptat que a qui anava de fiat. Tenia una visió del comerç, si es pot dir, un poc més ètica.

A ella, els possibles beneficis, atenent el risc que solia comportar esta política de vendes, li arribaven per un altre conducte que era l’augment de clients. Alguns en agraïment, d’altres per si de cas alguna vegada també la necessitaven, el cas és que passaven a ser moltes les famílies del poble que, de manera fidel, sempre realitzaven les seues compres a la botiga de Marieta.

Hem de pensar que aquells eren temps difícils per a tots aquells que anaven a jornal. Com diu el refrany: el jornal entre per la porta i ix pel fumeral.

En arribar l’hivern, hi havia molts dies de pluja i fred, i no parlem quan es contreia alguna malaltia i no es podia guanyar el jornal. Quan açò passava, moltes persones, acudien a la botiga i esta els fiava la compra. Era, per als més dèbils, una taula de salvació a la qual agarrar-se en els moments difícils, que per a desgràcia de molts mai no faltaven.

29

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 No tinc cap dubte que la seua intenció mai va ser fer de Germaneta de la Caritat. Però tampoc, dins la seua activitat de botiguera, de cap manera se la pot qualificar d’usurera i aprofitar-se’n de la situació. En el seu establiment realitzava una activitat comercial que li reportava uns bons beneficis, però també hem de reconèixer que la seua manera d’enfocar el negoci, ajudava a eixir del pas a moltes d’estes famílies.

Com a mostra ben clara tenim als tan anomenats segadors. Ací a Alcalà es formaven quadrilles de segadors, que empentats per la necessitat marxaven cap a l’Aragó a buscar faena durant la temporada de la sega. Era un mes o dos de treball i sofriment. Allí, de sol a sol, tot el dia encorbats, sense quasi poder reposar forces amb uns menjars escassos i desllavassats.

Durant este temps, les seues dones i la família, per poder sustentar-se acudien a la botiga de Marieta qui els fiava fins el retorn de l’home.

Contava la gent que, quan estos tornaven de la sega, quasi tots els diners que amb tant d’esforç havien guanyat, anaven cap al calaix de Marieta.

Era normal que, tal com el món estava establert, s’havia de liquidar el deute adquirit per la seua família.

En deixar Marieta esta activitat i, en vista que

30

cap dels seus fills sentia cap atracció ni ganes de rellevar-la en la botiga, esta, que era la germana major, optà per passar-la al seu germà Vicentet, que era el més jove.

Este, prompte es convertiria, seguint les seues directius, en allò que s’anomena un alumne avantatjat. Juntament amb el seu fill Francisco continuà amb l’activitat. En el transcurs dels anys passà a ser conegut com l’agüelo Vicentet. I este establiment continuà sent un referent local.

Seguint endavant, el transcurs del temps no féu canviar la política comercial dels temps anteriors.

Es seguia mantenint eixe esperit per al negoci que els havia marcat la tan anomenada Marieta.

Continuant visitant botigues, faig cap a la plaça del Convent. Allí, en l’última casa del carrer de Sant Vicent, estava la botiga que la gent coneixia com Casa la Patina. Convé aclarir que este nom de Patina no tenia res a veure en l’àmbit comercial.

L’anomenada Patina, era tan sols l’antiga propietària de la casa. La nova propietària i botiguera era Maria Paz Leiva Martínez qui procedent de la part de Segòvia, arribà ací a Alcalà i muntà esta botiga de comestibles. Dona emprenedora com sembla que era, estava al front de la botiga ajudada per la seua neboda Angelines.

Este local, d’una capacitat mitjana, tenia a la venda

Constantino Salvador amb la seua dona Isabel Bosch i la seua filla Isabel Salvador qui va convertir-se en la dona del metge Don Ricardo. 18/març/1910. Isabel Bosch era germana del cantant d’òpera Juan Bosch de qui ha un article en esta mateixa revista.

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 el gènere habitual en esta classe de comerços. Es pot dir que a l’estar enclavat en una zona de les foranes del poble, el servei que feia, sense cap intenció pejorativa, era el que es diu, una botiga de barri. El que és de destacar, i és difícil de creure, era el que em contava un veí d’aquells carrers. Em deia que ell de jovenet ajudava a vendre, i la seva comesa era tan sols despatxar sardines de pipeta.

Estes, com molts sabem, es venien a tant la unitat.

M’assegurava que la majoria de dies se’n podien arribar a vendre fins a dos o tres pipetes. Em pareix molt exagerada tanta quantitat. Hem de pensar que la pipeta mitjana, la més comercial, contenia 250 sardines. Sí que he de dir que, en aquells temps, per a la gran majoria de cases, les sardines era la mescla més habitual i la que més es consumia.

De tota manera, cal explicar la conversa que vaig mantenir amb una persona del poble, en referència a esta elevada quantitat de sardines que deien que es venien en aquest establiment. Este em digué que no li estranyava gens i que era creïble l’esmentada quantitat. Em preguntà quants llauradors dels anomenats rics vivien en esta part del poble?

Quants porcs es mataven en estos carrers? Em vingué prompte la resposta, i li vaig contestar que més que en cap part del poble, ja que ací, en este barri, es trobava el matadero (l’escorxador). Va somriure dient-me que este no era el cas.

En part, una miqueta de raó tenia. Volia suposar que en estos carrers habitaven majoritàriament famílies modestes, de treballadors. Però en assumptes de sardines ningú estava lliure de pecat, ja que en totes les parts del poble se’n consumien i no poques.

Al carrer de Sant Josep, al costat de la carnisseria de Paca Lavèrnia, estava la botigueta d’Anna

Domènec, coneguda pel nom d’Anita la Serreta.

Es tractava d’un local xicotet i molt antiquat.

Els productes que tenia per a la venda eren els habituals, però molt limitats.

En l’època que la recordo, era ja una dona de certa edat. Em sembla que era fadrina. Possiblement tot devia influir per seguir mantenint un negoci sense cap traça d’innovació.

En arribar a la plaça del Mercat i en tot el seu voltant, es podien comptabilitzar fins tres botigues d’estes traces.

Una de tantes era la de José Meseguer, la d’Unflaborratxes. Este local, de poca capacitat tenia per a la venda, també, els productes habituals d’estos comerços. El punt en què es trobava ajudava, i no poc, en el volum de les seues vendes.

L’altra d’estes botigues era la de Teresa Gauxach, més coneguda com a Casa Tòfol. Este local disposava d’un ampli espai. A banda de la variada gama de productes que suposadament tenia per a la venda. Em ve a la memòria eixe assortiment d’articles per fer pastes com moles, plantilles i altres objectes, que difícilment es podien trobar en altres botigues.

Recordo quan, de xiquets, anàvem amb un xavo (deu cèntims) i ens compràvem una neula que era com un plat de gran. Nosaltres els xiquets li dèiem pa d’Àngel. Este nom devia ser perquè aquella neula tan fineta, quan ens la menjàvem ens sabia a glòria.

L’altre establiment que em queda ací a la plaça és la botigueta de Cola. Este, de cognom Bellés, era el propietari d’este local de reduïdes dimensions.

Tenia per a la venda, com era lògic, també un reduït assortiment de productes d’alimentació.

31

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 Em ve a la memòria el xicotet aparador que tenia al costat de la porta. Resulta que en ell tenia, de mostra, des de feia molt de temps una botella de sidra. Jo tenia a l’igual que els meus amics, eixa edat en la qual vols passar de xiquet a major. Venia Pasqua i havíem d’anar a berenar juntament amb una colla de xiques. Pensàrem a fer alguna cosa per a impressionar-les, així que, després de preguntar el preu i reunir els diners, decidírem comprar aquella botella de sidra. Mai havíem provat aquesta classe de beguda. Este degué dir: gràcies a Déu que l’he venuda. Quan passàvem per allí acostumàvem a fixar-nos. El cas és que no la va reposar mai més.

En el seu lloc sempre hi havia dos plaquetes de codonyat i unes barretes de carabassat.

Passant al carrer de Sant Ferran, a les primeres cases i a mà esquerra tenia la botiga Constància Salvador. Este establiment, conegut com a Casa Constància, es podia catalogar com a gran. Tenia accés, encara que un poc restringit per al públic, per una porta posterior que donava a la plaça de Sant Ramón. L’establiment, que tenia una certa antiguitat, estava situat segurament en el punt més comercial del poble. Constància i la seua botiga tenien un cert prestigi. No en va era de cognom Salvador. Esta formava part d’un arbre genealògic totalment format per botiguers i comerciants. Tots ells obriren al llarg del temps, diversos tipus d’establiments, donant-li a Alcalà una activitat molt important i necessària per al progrés de tota població.

No cal fer més que fer un repàs. No de tots, sinó dels que recordo, i que portaven de primer cognom Salvador. Començarem pel de Rodrigo i el seu fill Juan el Xato, a Constantino el de la plaça, Geraldo, i a la ja anomenada Marieta, a l’agüelo Vicentet, al seu fill Francisco i Caralampio, i a d’altres que, com he dit abans, segurament em deixo.

Recordo a Constància com una dona ja de mitjana edat, allí rere el taulell despatxant i al seu marit Lluís deambulant per allí donant conversa als clients. Per a la venda disposava d’un extens assortiment de comestibles de bona qualitat, a més, com era normal, articles per a ús domèstic.

Seguint este carrer avall, enfront del carrer de la Presó, estava la botiga de Vicentico Bayarri. Ací al poble, a este establiment se’l coneixia com a Casa Denteta. A ell el recordo com a un home de mitjana edat. Al despatx estava ell, ajudat en alguna ocasió per la seua mare que tenia ja molts anys. Vivia juntament amb les seues dos germanes també de bastants anys. Eren els tres fadrins.

Esta família gaspatxera, els pares més els tres fills, allà pels anys vint tornaren al poble procedents d’Amèrica, on havien emigrat, concretament a Paraguai. A la seua tornada, al parèixer provistos d’alguns diners, muntaren esta botiga. El local estava bé, era prou gran, però allò que ressaltava, eren els utensilis molt antics que usava per

32

despatxar: pesos, mesures, recipients de cristall i metall... però destacava, especialment, el seu taulell i la prestatgeria del darrera, tot de fusta ben treballada.

Tenia calaixos de diferents mesures amb uns vistosos tiradors, tot per a productes molt variats. Però de res li valia tot açò, i és que els anys no perdonen. A la seua edat i sense cap descendent, possiblement, va perdre la il·lusió en fer cap innovació, tant en el local com en l’oferta de productes.

Continuant pel mateix carrer, quasi al final, a mà esquerra estava la botiga de Francisco Sospedra, coneguda amb el sobrenom de Casa Franchet.

Era la segona més important del poble. Este era un local prou gran per aquella època. Tenia l’avantatge de tindre també accés per la part del carrer Doctor Ebrí, cosa que l’apropava als clients d’esta part del poble. A més de tota una gama de diversos comestibles, esta botiga disposava d’un gran assortiment de productes per a ús domèstic, molts d’ells difícils de trobar en altres establiments. És de ressaltar com d’agraïts estàvem a Franchet molt xiquets i xiquetes del poble. No per les escoles del carrer de la Foia que ja comentaré més avant, sinó per eixe assortiment que teníem per a comprar els utensilis per anar a l’escola. Allí i hi havia de tot: plomes, tinta, tinters, plomins, paper assecant, goma d’esborrar, llapis, colors, llibretes, plumiers, maquinetes de fer punta, carpetes, bosses i moltes coses més.

En escriure tot açò, este home, Francisco Sospedra, em féu pensar en dos de les etapes de la seua vida que, d’una forma o una altra, tingueren a veure amb el món de la cultura i concretament en l’ensenyament.

La primera, la més important, va ser durant el seu mandat com alcalde durant la Segona República.

Com quasi tots sabem, en el temps que exercí com a tal, contribuí a la construcció dels grups escolars d’Alcalà, Alcossebre i Capicorb. En tota Espanya la República havia posat en marxa un ambiciós pla d’inversions per a l’ensenyament, mai realitzat fins aleshores. I Alcalà, com encara es pot comprovar, no fou una excepció. La segona vegada, encara que de molta menys importància, fou en la seua etapa de botiguer, pels motius que ja he assenyalat abans.

Si passem a la plaça de Sant Ramón, allí hagués trobat la botigueta de Pablo Obiol. Este tal Pablo era minusvàlid. Li faltava una cama a causa d’un accident. Este xicotet establiment, a banda dels productes habituals, tenia per a la venda una gama d’utensilis tots fets a mà de material vegetal, com graneres de diferents mides, ventalls, llacets i altres objectes molt usats en aquell temps.

Pel carrer de la Presó, al seu començament, estava la botiga d’Agustín Bosch, més conegut com

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 Agustinet el de Corcho. D’una grandària mitjana, este establiment tenia a la venda els productes habituals que hi havia per este tipus de comerços.

Si alguna cosa hem de destacar, és el bon caràcter que, per a la gent, tenia este botiguer. Agustinet tenia per costum saludar pel seu nom a cada client que entrava. Crec que este bon tractament influïa bastant per a mantenir una certa clientela.

I per acabar este llarg recorregut, ens traslladem al carrer de Sant Joan. Allí, a les primeres cases, estava la botiga de Dolores Arín. Este establiment, també d’una grandària mitjana, era conegut com a Casa Doloretes. Els productes que tenia a la venda eren els habituals per aquest tipus de negoci, és a dir, comestibles i articles per a la llar. El punt en què es trobava feia que la clientela fos gent del barri i dels carrers dels voltants.

Però en el que sí que destacava la botiga de Doloretes era en l’oferta de begudes que oferia al públic. Era molta la varietat, tant de tipus com de marques, igual que caves i vins.

En aquelles èpoques l’habitual era que les celebracions de bodes, comunions, batejos, els convits es fessen a casa. Com que Doloretes disposava d’una gran varietat de begudes era prou habitual que la compra, per a molts dels esdeveniments, es realitzés allí.

Bé, acabat el recorregut en el qual s’han anomenat tants productes alimentaris, no estaria de més fer un recordatori d’aquelles classes de mescles que en aquells temps els gaspatxers i gaspatxeres més consumien per acompanyar el pa.

A l’hora de triar, en la majoria de casos, es deixava de banda el paladar. No hi havia un altre remei.

Es donava prioritat a la butxaca, a les coses més barates i, com és lògic, els preus eren proporcionals a la qualitat dels productes.

Pel que fa referència als productes salats, estaven en primer lloc les sardines i l’abadejo encara que, en algunes ocasions, es podia assaborir algun trosset de cansalà viaeta. Entre els embotits la tàrmena era la reina. Es tractava d’un xoricet primet, pastós, roí, que no se sabia de què estava fet. Més tard, es ficà a la venda un altre embotit semblant més grosset que s’anomenava marineta. Entremig d’estos dos, teníem la botifarra negra i la botifarra blanca, també d’escassa qualitat, en la que més del 80% es componia de greix. Pel que feia referència a les conserves quasi tot el que es comprava provenia d’unes grans llaunes de les quals el botiguer et pesava la quantitat que demanaves. Les sardines en escabetx i la tonyina, en algunes ocasions era, normalment, el més venut, d’este apartat.

Quant a dolços poques satisfaccions se li podia donar al paladar. La restricció era gairebé total en el que fa referència a llepolies, sols ens podíem endolcir mitjançant el codonyat, el carabassat, i un

xocolate de quadres grossos, roí com ell sol, que quan el mossegaves cruixia com si hi hagués terra.

Està clar que aquelles botigues també disposaven, per a la clientela que pogués i volgués gastar, de productes de qualitat. Tenien pernil, moixama, diferents tipus de sobrassada, mallorquina, catalana, xocolate com el Nestlé i el Gorriaga, massapans, torrons... però això era, per a la majoria, allò que se’n diuen figues d’un altre paner.

També crec que estaria bé mencionar els embolcalls. S’usava tan sols l’ecològic paper d’estrassa, encara no ens havia envaït eixa plaga tan nociva per al nostre planeta com són les bosses de plàstic i el paper d’alumini. Recordo aquella destresa que els botiguers i botigueres tenien per embolicar aquells articles i els diferents tipus d’aliments.

D’aquesta manera, dono per acabat este article, en el que tan sols em falta afegir aquelles abreviatures que anys enrere a la dreta del total de la suma d’una factura se solia posar SEUO, el qual volia a dir, “Salvo Error U Omisión”, el qual crec que també és vàlid per finalitzar este escrit.

33

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

LA ACTUACION DE LOS POLIKARPOV R-Z “NATACHA“ EN EL FRENTE DE ALCALÀ DE XIVERT. ABRIL-MAYO 1938. EL POLIKARPOV R-Z “NATACHA” JOSÉ VICENTE MOYA JULVE El Polikarpov R-Z, denominado “Natacha” por los republicanos y “Papagayo” por los nacionales, fue un biplano cuyo diseño se basó en su predecesor el R-5 “Rasante”. Su concepción de avión biplano con tren de aterrizaje fijo, estaba ya anticuada en 1937, cuando comenzaron a llegar a España, formando parte de la ayuda militar soviética a la República Española. Según el historiador Salas Larrazábal, llegaron a España un total de 93 aparatos de los cuales 43 fueron destruidos durante el conflicto.

Estaba dotado de un motor M-34RN de 12 cilindros en V, que le proporcionaban una potencia de 750 CV, con los cuales podía alcanzar una velocidad máxima de 290 km/h aunque podía alcanzar los 400 km/h si se lanzaba en picado, maniobra que realizaba de forma habitual como táctica evasiva, o cuando salía de los bombardeos.

Su cota de altura se situaba en los 8.700 metros, pero realizaba los bombardeos desde alturas comprendidas entre los 800 y 3.200 metros.

Su tripulación la formaban el piloto y un observador. Este último hacia las funciones de ametrallador de cola. El aparato estaba armado con una ametralladora fija en la parte superior del motor, sincronizada con la hélice y del calibre 7,62 mm. En la parte trasera llevaba montada otra ametralladora manejada por el observador también del calibre 7,62 mm pero del tipo Shkas, de mayor cadencia de tiro (sobre los 1.800 disparos por minuto). También contaba el aparato con ocho lanzabombas, situados bajo las alas, donde podía transportar hasta 350 Kg de explosivos.1 Las bombas que solían llevar generalmente los “Natacha” eran de tipo R- 50 o FAB 50, es decir bombas de 50 kg bien de fabricación soviética o fabricación republicana. Las de fabricación soviética solían ser proyectiles de 152 mm a los cuales se les acoplaban unas aletas estabilizadoras. También solían llevar bombas antipersonal de 10 kg, cargadas de metralla, estas tenían la denominación R-10. (R de Rusia marcando su procedencia y 10 por el peso de la bomba).

Durante las misiones de bombardeo, el servicio se efectuaba casi siempre con una escuadrilla repartida en tres patrullas de tres aviones que hacían una formación en cuña escalonada a cotas distintas. Casi siempre estas misiones de bombardeo iban escoltadas por aviones de caza I-15 “Chatos”. El vuelo de acercamiento se efectuaba a una cota de 2.000 metros y a vista del

34

Polikarpov I-15 "Chato" este caza es el que proporcionaba la proteccion de los bombarderos "Natacha"

objetivo. La formación se espaciaba para dar más facilidad de maniobra. El bombardeo se efectuaba en una sola pasada e individualmente, a una señal del jefe de patrulla. Terminando el bombardeo con el clásico picado a fondo, mientras los “Chatos” protegían su retirada o bien descendían para ametrallar las líneas enemigas.2 El peligro mayor, en estos servicios, era la defensa antiaérea colocada casi siempre en defensa de los objetivos, siendo este el motivo por el cual la mitad de sus pérdidas, a lo largo de la Guerra Civil, se debiera a los disparos de esta.

EL GRUPO 30 DE POLIKARPOV R-Z El grupo 30 se creó en el otoño de 1937, tras la absorción de las escuadrillas 1ª y 2ª del grupo 20, la escuadrilla 50 y el grupo 25. A partir de entonces todos los “Natacha” actuaran como una sola agrupación de maniobra, era el grupo 30 i se apodaba “El Colosal”. En esta batalla, la jefatura del grupo la ostentaba el mayor Valentín Pelayo Berra que contaría con las escuadrillas 1ª, 2ª, 3ª y 4ª, las cuales contaban teóricamente con 12 aparatos por escuadrilla.3 Aunque rara vez se pusieron todos en el aire, lo normal es que fueran 9 aparatos por escuadrilla y según un informe republicano en abril de 1938 se disponían solo de 42 aparatos, siendo muy difícil su empleo en los frentes, por las características del avión.

La primera escuadrilla estaba mandada por el capitán José María del Romero Fernández, estando estacionada en Sinarcas, en la comarca de UtielRequena.

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 La segunda estaba al mando del capitán José Sánchez Calvo, estando estacionada en el frente de Cataluña, en los aeródromos de Vidrieras y La Garriga.

La tercera escuadrilla estaba mandada por el teniente Alfredo Cervera Pérez, estando estacionada en el aeródromo de Sinarcas, donde llegó desde Almodóvar del Campo (Ciudad Real).

La cuarta estaba comandada por el capitán Francisco Fernández Chacón. Esta escuadrilla estaba destinada en Manises pero en marzo de 1938 se traslado a Jodar (Jaén). El día 29 de marzo se traslada a El Carmoli (Murcia) y el 9 de mayo a Requena.

El grupo 30 de “Natacha” efectuó tres clases de misiones durante la Batalla de Levante, siendo estas, las de exploración en apoyo a la flota republicana, bombardeo y reconocimiento aéreo.4 ACTUACION El 18 de abril de 1938, se inicia la ofensiva nacional hacia Valencia, que pasarà a los anales de la historia de la guerra civil española como la Batalla de Levante. Tras cortar las comunicaciones por tierra de la República con Cataluña, el ejército franquista alcanza el mar Mediterráneo a la altura de Vinaròs-Benicarló. El territorio republicano havia quedado partido en dos. Desde sus posiciones en el sur de Benicarló la aguerrida IV División de Navarra avanza hacia las poblaciones de Peñíscola y Santa Magdalena de Pulpis. Su moral es alta y, tras alcanzar el Mediterráneo, creen que la guerra llega a su fin. Pero desde un primer momento tienen que enfrentarse con las recientes fuerzas republicanas que han llegado al frente dispuestas a parar la ofensiva. Aviación, trenes blindados, unidades de refresco y batallones de fortificación son mandados por la República para impedir el avance de las tropas rebeldes hacia la capital de la plana.

El día 19, caen el poder de las tropas franquistas las poblaciones de Peñíscola y Santa Magdalena de Pulpis y el 20 las tropas de la IV División de Navarra avanzan hacia Alcalà de Xivert, sosteniendo duros enfrentamientos con las tropas del Ejército Popular

Polikarpov RZ "Natacha"

en la Sierra de Irta y las Atalayas. Este día una escuadrilla de 9 R-Z “Natacha” escoltados por la 3ª escuadrillas de I-16 “Mosca”, realiza dos servicios de bombardeo, uno contra el puerto de Vinaròs, donde dos R-Z son alcanzados, (uno se incendia y cae al mar y otro consigue aterrizar con averías en Castellón) y otro de bombardeo y ametrallamientos a las tropas que avanzan por la Sierra de Irta y carreta general5. No hay reacción de la aviación franquista pues este día la Legión Cóndor realiza su traslado desde Zaragoza al antiguo aeródromo de “Katiuskas” en la Sénia. La aviación republicana de bombardeo inicia su andadura en esta dura batalla aérea con el fin de dificultar y retrasar el avance franquista hacia el sur.

El avance de las tropas franquistas continúa a pesar de la fuerte resistencia opuesta por las tropas republicanas y el día 23 de abril ocupan la población de Alcalà de Xivert. Esa misma noche la población se ve envuelta en un fortísimo contraataque republicano, que intenta reconquistarla, pero sin éxito. Al día siguiente, continúan los ataques republicanos centrándose estos en los montes de Murs y el castillo de Xivert. Sobre las 13:42 horas aparece, en el cielo, una escuadrilla de nueve aviones R-Z “Natacha”, protegidos por la 3ª escuadrilla de I-15 “Chatos”, bombardeando la población con 72 bombas a 2.000 metros de altura.

No hay reacción antiaérea.

Paco Fontanar, teniente del batallón de Flandes lo recuerda así: El domingo (día siguiente a la toma de Alcalá de Chivert) teníamos nuestro puesto de mando en la torre de la iglesia, que es muy hermosa. En ella asistimos a misa, había que subir por una escalera de caracol de piedra estrechísima y oscura, totalmente ocupada por hombres, mujeres y niños que allí pasaban el día. Los rojos estaban en el valle entre olivos y almendros, nos obsequiaron con un cañoneo bastante intenso e ineficaz. La aviación de bombardeo también hizo su aparición a

Polikarpov I-16 “Mosca” avion de caza ruso que proporcionaba escolta a los bombarderos, uno de este tipo fue derribado en la partida “El Coll” el 18-5-38

35

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

Fotografía aérea del bombardeo del día 24 efectuada desde una Natacha. Obsérvese el reguero de las explosiones que barren todo el camino del cementerio. A juzgar por el número de explosiones que se observan, este avión debió de lanzar ocho bombas de unos 50 kg cada una.

(Fotografía vía Carlos Mallench y Blas Vicente)

36

Superponible de la fotografia del bombardeo de Alcalà, el 24-4-38

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 las dos de la tarde, haciendo una rociada gorda de bombas. A mí me cogió en el pueblo y el retemblar de las casas y el chasquido de los cristales fue bastante impresionante. Al fin del bombardeo nos encontramos envueltos en una gran polvareda.

Gracias a Dios las víctimas fueron pocas.6 Felipe Máñez, un niño durante la guerra civil, así lo relataba: Después que los nacionales conquistaran el pueblo, apareció la aviación republicana bombardeando el pueblo. Una bomba cayó en el patio del convento de los franciscanos, su explosión afectó a la fachada del mismo y la onda expansiva barrio parte de la calle San Luis, arrancando algunas puertas y ventanas además de llenarla de escombros.7 Los combates terrestres continúan hasta el día 28 de abril, momento en el que un fuerte temporal de lluvias, obliga a paralizar todas las operaciones militares. Aun así el día 3 de mayo, una escuadrilla de “Natachas” formada por 9 aviones, parte con la misión de bombardear Alcalà de Xivert, llevando como objetivo secundario, Atalayas, cementerio y olivares al noroeste del pueblo. Debido a la nubosidad existente hubo confusión con las señales de la caza de protección llegando los de bombardeo hasta la altura de Castellón desde donde regresaba a su aeródromo sin novedad. La caza de protección, compuesta por dos escuadrillas de “Chatos” llegó hasta el frente de Alcalà de Xivert desde donde regresaron sin novedad.8 Este mismo día la IV División de Navarra recibe la orden de atacar en todo el frente hasta alcanzar en toda su extensión el foso del rio San Miguel, cosa que no consigue hasta el día 6, debido a la dura resistencia que opone el ejército republicano. El cual, tras tres días de combate, se retira a sus posiciones al sur de dicho rio. A partir de este día las tropas franquistas se atrincheraran defensivamente en este sector paralizando la ofensiva por la costa, debido a la fuerte resistencia enemiga y al gran coste de bajas que ocasionan los continuos contraataques republicanos.

El día 8 de mayo la 1ª escuadrilla de R-Z “Natacha” recibe la orden de bombardear la zona de Alcalá de Xivert. Con lo cual sobre las 14 horas se presenta sobre la población protegida por 20 aviones de caza I-15 “Chato”, y lanza 3.420 kg de bombas sobre Alcalá de Xivert y alrededores.

El bombardeo se salda con la destrucción de varias casas, la muerte de un paisano y de ocho militares, además de tres paisanos heridos y dieciséis militares. Un “Natacha” resulta tocado de consideración por el fuego antiaéreo, teniendo que aterrizar en el aeródromo de Castellón.

Francisco Folch, un niño en aquella fecha, recuerda: yo estaba merodeando junto a un grupo de soldados, cuando se empezó a oír el ruido de los aviones. Un oficial con unos prismáticos oteaba el

cielo, mientras sus compañeros le decían “Tranquilo que son de los nuestros”. Cuando los aviones empezaron a descender, el oficial descubre que se trata de aviones enemigos. De una patada me manda para casa, mientras ordena a sus hombres que den la alarma. No había llegado aun a casa cuando ya se empezaron a oír las bombas.

Mientras en Alcalá hacia poco que se había terminado la misa que se oficiaba en la capilla de los Desamparados y la gente que había asistido se retiraba hacia sus casas cuando empezó el bombardeo.

María Pepa Sanz, una niña que vivía en la calle San Nicolás, nos relata: yo estaba en casa el día del bombardeo y lo que más recuerdo es un fuerte ruido de motores como si un avión volase muy bajo y de repente el ruido de las ametralladoras seguido de la explosión de una bomba que cayó al principio de la calle. Cuando salimos, el espectáculo que vimos fue horrible, había varios soldados muertos, en la casa de “Sogues”, que era la estafeta de correos de la división y donde vivía el comandante del batallón de las Navas. La casa donde vivía Amparo García había caído toda la fachada y en la calle de los Dolores había un par de caballos muertos, un coche que había delante de la casa de Amparo estaba destrozado. Luego me dijeron que una mujer llamada Lucinda Aparicio había muerto también por la explosión de la bomba, al principio de la calle.

Amparo García recuerda: yo estaba comiendo con la familia cuando cayó la bomba y de repente siento como toda la casa se nos cae encima el olor a trilita y el polvo lo inundaba todo. Como pude logré salir por detrás de la casa que daba a la calle de los Arcos, para pedir ayuda pues mi padre estaba muy mal herido por la explosión. Mi madre y yo salimos ilesas pues la pared del comedor nos protegió de la explosión pero a mi padre lo afecto mucho la onda expansiva de la bomba y quedo muy mal herido.

Cuando paso el bombardeo, y vinieron los soldados a ayudarnos a mi padre lo trasladaron al hospital de San Mateo y luego a un hospital en Zaragoza.

Gracias a Dios que se recuperó pero nosotros perdimos la casa. Los soldados que estaban en la casa de “Sogues”, pobres murieron casi todos y una chica llamada Lucinda, que se escondió en la primera casa de la calle, también la alcanzó la explosión y pobrecita quedó destrozada.

El parte de guerra de la IV División comunica que el bombardeo fue llevado a cabo por seis u ocho aviones acompañados de otros tantos de caza, que llegaron entre las nubes y luego en vuelo muy bajo realizaron el bombardeo ocasionando las siguientes bajas. Comandante jefe del batallón de las Navas. Rafael Fernández González, herido.

Teniente Pedro Herrero, herido. Teniente Ramón Varela, herido. Tropa ocho muertos y trece heridos y además un paisano muerto y tres heridos.

37

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 El bombardeo afectó tanto a la población de Alcalà como por los alrededores donde había tropas y vehículos acampados. La reacción de las baterías antiaéreas instaladas en las proximidades del “Pou de Cervera”, en la parte norte del pueblo, fue tardía.

Curiosamente este es el bombardeo que más se ha grabado en la mente de la gente que vivió estos terribles sucesos.

El 18 de mayo la aviación republicana volvió a bombardear Alcalà de Xivert, pero esta vez a las ocho de la mañana. Dos aviones de bombardeo del tipo Tupolev SB “Katiuska”, protegidos por siete aparatos de caza I-16 “Mosca” realizaron una rápida pasada sobre la población arrojando 16 bombas de 70 Kg. Que causan 18 bajas entre la tropa (tres muertos y quince heridos) del segundo Tabor de la Meha-la de Gomara y cuatro entre la población civil.9 Dos de los soldados fallecidos, son marroquíes y serán enterrados en el muro este del Hort del Mussol, en las afueras de la población.

Tras el bombardeo aparece una escuadrilla de aviones caza alemanes pertenecientes a la Legión Cóndor. (Probablemente estacionados en el campo de aviación de la Foia, por su rápida actuación) y se entabla un combate aéreo ente estos y los I-16 republicanos de protección, mientras los bombarderos se retiran rápidamente hacia Castellón. A consecuencia de este combate aéreo es derribado un caza republicano, que se estrella en las cercanías de Alcalà, en la partida denominada “el Coll”. Pereciendo su tripulante, un piloto ruso llamado Kimov Leonty Alexandrovich.10Al día siguiente varios niños del pueblo irán a ver el avión derribado.

38

El parte oficial de guerra del Ejercito Nacional emitirá. Hoy ha sido derribado en combate aéreo un caza enemigo tipo Boeing.

La noche del 19 al 20 de mayo un avión republicano probablemente un Potez 540, dedicado al bombardeo nocturno, arroja sobre las 3:30 horas ocho bombas de pequeño calibre, sobre las cercanías del puesto de mando del coronel Rafael Civantos, sito en las inmediaciones de Alcossebre.

Sin ocasionar daños ni bajas, es el último ataque aéreo que sufre la población de Alcalà de Xivert.

NOTAS: 1 Carlos Mallench y Blas Vicente, Objetivo Levante, página 78.

2 Artículo publicado por Salvador Pomes en la revista Alas Plegadas nº 12.

3 Salas Larrazabal Jesús, Guerra aérea, tomo III, página 44.

4 Carlos Mallench y Blas Vicente, Objetivo Levante, página 62.

5 Abellán Agius Estanislao. Los cazas soviéticos en la Guerra Civil, página 89.

6 Carvajal Urquijo Pedro. Los Urquijo en la Guerra Civil.

7 Moya Julve José Vicente. Alcalá de Xivert, revolución, guerra y represión, página 121.

8 Carlos Mallench y Blas Vicente. Objetivo Levante, página 150.

9 Uno de estos fallecidos era Benito Balaguer Segarra, muerto en la plaza de la Iglesia por heridas de metralla. Según consta en el libro de defunciones del Juzgado Municipal.

10 Salas Larrazábal. Guerra aérea, página 174.

Lanzamiento de bombas de 70 Kg, de fabricación republicana, desde un Tupolev SB “Katiuska”. Como el que bombardeo Alcalá de Xivert el 18 de mayo de 1938.

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

HISTÒRIES DEL FERROCARRIL (II) JOAN SANZ SANCHO Tal i com apuntàvem en l’article anterior l’arribada del ferrocarril a les nostres terres va suposar una alenada d’aire fresc per a l’economia de la zona. A més de permetre el desplaçament de passatgers cap a les ciutats més importants del voltant com Tortosa, Benicarló, Vinaròs, Castelló, València... va afavorir notablement l’activitat comercial del nostre poble, tant pel que fa referència a l’entrada com a l’eixida de mercaderies.

Al mateix temps, aquesta autèntica revolució, va propiciar la creació de nous oficis desconeguts fins el moment, uns oficis vinculats de manera exclusiva amb el món del ferrocarril. Molts van ser els gaspatxers i alguna gaspatxera que van trobar feina en aquests nous oficis i van passar gran part de la seua vida laboral lligada al ferrocarril.

Els oficis més antics van anar lligats a l’etapa del vapor i van desaparèixer amb la modernització ferroviària del darrer terç del segle XX i especialment amb l’aparició de les locomotores dièsel i posteriorment elèctriques.

Quan els trens circulaven arrossegats per

http://memoriasdelviejopamplona.com/tag/asiviajaban-los-pamploneses-de-la-1a-mitad-delsiglo#prettyPhoto[3342]/11/

màquines de vapor funcionaven a base de cremar carbó. Per la nostra zona hi havia un depòsit de màquines a Castelló, una màquina de reserva a Torreblanca i un altre depòsit a Benicarló. Com que per a fer-les funcionar feia falta molta aigua, en totes aquestes estacions hi havia un depòsit i presa

Brigada de Vias y obras encarregada del manteniment de les infraestructures per on circulaven els trens.

A la fotografia apareixen diversos gaspatxers, entre ells, Juan Bayarri, Vicente Beltrán, Vinuesa Sorigó i Juan Sanz. El capatàs de la brigada era José Marqués.

39

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 d’aigua per tal de carregar el seu propi depòsit. Els trens també canviaven de màquina a les estacions de Benicarló, València i Tarragona. Com que sovint calia canviar el sentit de les màquines, tots els depòsits estaven dotats d’una placa giratòria que permetia donar la volta a les màquines i fer un canvi de sentit.

Les locomotores de vapor requerien un gran esforç per a la posada en funcionament, diverses hores de calfament de la caldera amb el foc encès abans que poguessen ser operatives. S’ha de tindre en compte que la caldera havia de tindre la pressió justa per tal que la locomotora pogués iniciar la marxa. Les màquines de vapor requerien un manteniment constant que implicava un treball considerable i que anava a càrrec del maquinista i del fogoner. A més s’havia de subministrar aigua, com ja hem dit, en molts punts al llarg del seu recorregut. Així mateix el mecanisme de vaivé de la biela feia que les rodes motrius colpegessen fortament els carrils i els desaliniessen, de manera que feien necessaris més treballs de manteniment de les vies.

Cap a finals de la dècada dels setanta, la majoria dels països occidentals ja havien reemplaçat totalment les locomotores de vapor en el servici de passatgers, però en el de mercaderies es va tardar un poc més. Així en pocs anys va desaparèixer l’ofici de fogoner un dels més llegendaris lligats al ferrocarril.

40

D’aquesta manera pocs podran recordar la seua figura, la persona que tenia com a tasca principal alimentar a palades la caldera de la locomotora, la neteja i el seu manteniment. També s’ocupava del fre del ténder. El ténder era un vagó especial remolcat per la locomotora de vapor que contenia l’aigua i el combustible que aquesta utilitzava.

El ténder era necessari per donar autonomia a la locomotora i poder recórrer d’aquesta manera llargues distàncies. El treball discorria en un lloc estret, a la intempèrie, exposats aIs constants canvis del temps i donava igual que fera fred, ploguera o haguessen de remenar palades sota l’abrasador sol de l’estiu. Un cop arribat al seu destí la faena no sempre s’havia acabat. La jornada seguia per a retirar les cendres i netejar l’escòria adherida a l’espai on es cremaven les briquetes o pastilles de carbó.

Entre els aquests trens no podem deixar de recordar el mític Borreguero, un tren mixt que era bàsicament de mercaderies, però que portava també dos vagons de viatgers. Però de seguida es van iniciar els canvis i van aparèixer trens més ràpids amb màquines dièsel. Per Alcalà passava el llegendari ligero que realitzava el trajecte des de Tortosa a València i que passava pel nostre poble a primeres hores del matí i tornava a la nit.

També estava el tren correu València-Barcelona que pujava a mitja nit i tornava de matinada.

Estava dotat de vagons de viatgers, furgó per al

Treballs de manteniment de les vies. A la fotografia Adelino Agut. Fotografia cedida per Josefina Sanz i Adelino Agut.

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 cap de tren i cotxe correus que portava i recollia la correspondència. A l’arribada del tren sempre hi havia un agent de correus (anomenat peató) que entregava i recollia la correspondència diària.

Un altre era el tren exprés que s’anomenava el Sevillano, que feia el recorregut Sevilla-Barcelona.

Estava dotat de diversos vagons de viatgers, furgó per al cap de tren, un altre per a paqueteria i un vagóllit (coche-cama) per a les classes més adinerades.

Passava a mig matí en direcció Barcelona i a mitja tarde en direcció Sevilla).

De vegades quan els trens procedien de València i eren molt pesants per excés de tonatge, necessitaven ser auxiliats per una altra màquina en el trajecte entre Torreblanca i Alcalà per poder superar la pujada del Coll.

Per anunciar l’eixida immediata dels trens el cap d’estació havia de tindre en compte si la seua procedència era de València o de Barcelona. Si el tren era parell, procedent de València el cap d’estació havia de fer un redoblament perllongat de campana acompanyat posteriorment per dos tocs. Si era senar, procedent de Barcelona, un redoblament i tres tocs. a continuació amb el banderí enrotllat i un xiulet especial donava l’ordre de marxa del tren L’estació d’Alcalà estava dotada d’un cap d’estació durant el dia i un factor fixe per a la venda de bitllets i facturació d’equipatges, mentre que per la nit només hi havia factor de circulació.

Hi havia tres guardaagulles que s’organitzaven els torns per al maniobrat de les agulles i un mosso d’estació que s’ocupava de la neteja de les instal·lacions.

El canvi d’agulles es realitzava de manera manual i el guardaagulles s’havia de desplaçar en cada ocasió des de la mateixa estació fins el

canvi d’agulles. Les agulles portaven un contrapès anomenat marmita estaven dotades d’un pal (màstil) amb una fletxa groga que indicava al maquinista la via per la qual havia d’entrar a l’estació. Cap a la década des seixanta es va instal·lar a la mateixa estació una cabina des d’on s’encenien totes les senyal lluminoses i es maniobraven totes les agulles que hi havia al voltant de l’estació.

L’estació estava dotada pels dos costats d’un disc roig situat a 1.500 metres de l’agulla que s’anomenava senyal avançada i d’una senyal quadrada amb quadres rojos i blancs a 50 metres de l’agulla i que es maniobraven amb cables des de l’estació.

El disc roig en posició frontal indicava precaució fins la propera senyal quadrada. Si la senyal quadrada estava de perfil indicava que estava autoritzada l’entrada del tren a l’estació. Una parada que es realitzava sense cap problema si el tren tenia la parada oficial, però si el tren no tenia parada oficial en eixa estació aquest havia de ser rebut pel cap d’estació en el mateix peu de l’andana.

El cap d’estació rebia els trens amb un banderí roig desplegat o amb un fanal roig per la nit. Per a l’ordre de marxa el cap d’estació s’havia de col·locar a peu de màquina amb el banderí roig enrotllat o amb un fanal amb la llum verda i amb un xiulet especial donava l’ordre d’eixida del tren.

L’estació d’Alcalà era prou important i al llarg de l’any es facturaven nombrosos vagons carregats de garrofes, ametles que podien estar destinats a qualsevol punt de l’estat o fins i tot a l’estranger. Avui l’estació d’Alcalà esta tancada a tots els efectes.

Funciona tan sols com a baixador per a trens regionals. Les senyal lluminoses i les agulles són maniobrades des d’un comandament centralitzat situat a València.

Juan Sanz Pauner supervisant les vies, prop del pont del Mar, a Orpesa del Mar. Avui aquesta antiga línia del ferrocarril s’ha convertit en una via verda.

41

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

GASPATXERS IL·LUSTRES VII: JUAN BOSCH SANZ JOSÉ LUIS ESTELLER ALBERT Juan Bosch Sanz va ser un important artista d’òpera que va actuar com a cantant amb les tessitures de baríton i baix. Va actuar en nombroses funcions d’òpera per tota Europa sobretot en la part sud del continent. Per a mi ha estat una grata sorpresa descobrir que al nostre poble va existir un artista amb la suficient categoria per a actuar en molts països i desenvolupar una important carrera musical al llarg de la seua vida. Mentre, al seu poble, paradoxalment, era un autèntic desconegut, ja que per més que he intentat fer recerca sobre ell, en Alcalà, ningú m’ha donat cap tipus d’informació.

Juan Bosch va nàixer a Alcalà de Xivert el dia 9 de maig de l’any 1880. Era fill de Gaspar Bosch Serret i Vicenta Sanz Marzal i tenia tres germans anomenats Isabel, Gaspar i Pilar. Va créixer en una família sense problemes econòmics, ja que el seu pare era guarnicioner. Els primers estudis els va realitzar en el poble natal. Després desconeixem els passos que va seguir però sabem que va fer alguns cursos de solfeig i cant en una escola que es deia Universidad Musical Española de València.

Donades les seues aptituds i la seua veu li van donar l’oportunitat d’estudiar música i declamació en el Liceo filarmónico dramático Barcelonés de su Majestad Isabel II, conegut popularment com a Liceu de Barcelona. Durant els seus estudis en aquest centre va obtenir diplomes els anys 1898, 1899, 1900 i 1901, aconseguint alguns premis pels seus estudis com el Diploma de honor del Liceo en 1900, el 2n premi de cant el 1901 i el més important d’ells va ser el Diploma de honor de 1ª clase, amb nota d’excel·lent en cant els anys 1900 i 1901.

Una volta acabats els seus estudis va començar a treballar com a cantant. Uns inicis que debien ser durs i dels quals no hem pogut trobar cap informació.

El seu debut va ser a Portugal interpretant una òpera. A partir del 1908-1909 ja podem trobar actuacions d’ell per tota Espanya, com per exemple l’octubre de 1909 cantant l’òpera Ernani a Palma de Mallorca. L’agost de l’any 1910 va actuar, a La exposición nacional de Valencia interpretant

42

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

romanços d’Ernani y Rigoletto, en un acte benèfic.

Durant la dècada de 1909 a 1919 va actuar per tota Espanya (Madrid, València, Barcelona, Santander, Girona, etc.). En aquest temps barrejava actuacions d’òpera i sarsuela, i participava en tot tipus d’actes.

Va ser d’aquesta manera com va anar adquirint un prestigi que li va permetre arribar a les esferes més altes de la música. Així mateix, durant aquest període va actuar en multitud d’ocasions al Gran Teatre del Liceu de Barcelona i també al Teatro Real de Madrid i al Teatre Principal de València.

Aquestes tres sales són tres dels teatres operístics més importants d’Espanya.

Durant aquest temps va conèixer a qui seria la seua dona i companya d’ofici, que s’anomenava Rosa Iter Riera natural de Llançà (Girona).

El gener de 1919, després d’actuar per tota Espanya i Portugal, va donar un canvi dràstic a la seua carrera i se’n va anar a viure a Itàlia, el bressol de l’òpera, i es va instal·lar juntament amb la seua dona a la ciutat de Milà. És precisament en aquest moment quan va canviar el nom de Juan Bosch pel nom artístic de Giovanni Bosch.

Un cop a Itàlia va començar a treballar amb les principals companyies d’òpera del país, recorrent tota Itàlia (Roma, Milà, Torí, Nàpols, etc.) passant després a actuar pels països limítrofs com Itàlia,

Juan Bosch i la seua dona Rosa Iter

43

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

Diari on el cantant anava anotant totes les seues actuacions: número, dia i obra

França, Grècia i el nord d’Àfrica (Alger). A Itàlia són poques les ciutats on no va actuar i la llista és tan llarga que, en aquest article, és impossible enumerar-les. Una mostra de la seua activitat pot ser, per exemple, l’any 1927. A partir de mitjan gener va actuar a Patras i Corfú (Grècia) fins principis d’abril. Després va seguir a Itàlia: Ovada, Spotorno, Savona, Sestri-Ponente, Broni, Valenza, Voghera, etc. A finals de maig se’n va anar a França fins a meitat de setembre on va a actuar a Bastia, Ajaccio, Niza i Cannes. Finalment va tornar a Itàlia on fins a final d’any va continuar cantant a Alassio, Albenga, Sassuolo, Budrio, Nàpols, Alberino, Felònica... Eixe any va realitzar un total de 210 actuacions en, aproximadament, més de 30 ciutats de tres països diferents. S’ha de tindre en compte que els desplaçaments entre els diferents teatres no eren tan ràpids com avui en dia i requerien molt de temps.

La seua carrera a Itàlia es va desenvolupar des de 1919 fins l’any 1943 quan va ocórrer un fet que va canviar la seua vida. El dia 23 de febrer va morir la seua dona Rosa, amb qui no havia tingut fills.

44

Aquest fet sumat a les penalitats que se passaven a Milà en plena II Guerra Mundial van fer que el nostre paisà entrés en una profunda depressió que li va causar una llarga malaltia. En aquest temps, la falta de treball i sobretot la soledat va fer que decidira retirar-se i tornar al seu poble. Així, el 1944, retorna a Alcalà i es jubila. Es va posar a viure a la casa de les seues germanes a l’actual plaça Ricardo Cardona en la que era una tenda de teixits i on es passava hores i hores. Durant el seu retir va deixar completament de cantar fins que va morir a Alcalà el dia 17 d’abril de 1964.

El desconeixement general que es té al poble d’aquest personatge és molt gran, però a la meua manera d’entendre és comprensible. Una part de la seua vida es va desenvolupar a Itàlia, per tant ningú no en sabia res d’ell excepte la família. La primera etapa de la seua vida, fins el 1900, l’hauria passat a Alcalà. En aquesta època al poble una gran part de la població era analfabeta, la prioritat era portar menjar a casa, les jornades de treball eren llargues, mancaven de qualsevol al·licient cultural.

Llevant d’alguna obra de teatre o d’algun llibre, les

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 diversions que tenien eren els bous, la taverna, en alguna ocasió alguna revetlla i la majoria d’actes importants eren religiosos. En aquest ambient la gent desconeixia el que era una òpera i menys encara podia aplegar a veure alguna actuació en la seua vida. Aquest món estava reservat per a una elit de la gran ciutat i amb un nivell econòmic i cultural alt, per la qual cosa al poble aquest tipus d’activitats culturals no els interessava perquè en realitat no les coneixien.

En aquest moment no podem escoltar-lo, ja que desconeixem si existeixen gravacions dels seus treballs. Hem de fer valer però les critiques dels periòdics de l’època que deien que era un cantant amb una poderosa veu i una gran tècnica, especialitzat sobretot en papers de baix còmic o com es coneix musicalment com baix bufo que són uns papers en els quals, a més de la veu, has de tindre un fort vessant còmic. En els últims anys de la seua carrera va actuar més amb la tessitura de baix que amb la de baríton, ja que tenia la veu greu.

En el diari Il Telegrafo de Livorno de data 28 d’abril de 1936 hem trobat una crònica sobre el teatre d’òpera local en la qual elogien l’actuació de Juan Bosch en l’òpera La serva padrona de G. Pergolesi i en la seua actuació de dies anteriors amb el paper de Don Bartolo en l’òpera El Barbero de Sevilla. En aquest mateix any un altre diari anomenat La Nazione de Florència va elogiar una altra representació de Juan dient que la seua interpretació en el rol de baix còmic, en el paper de Dulcamara, a l’obra El elixir del amor va ser una actuació perfecta.

El seu domini de la llengua italiana van fer que la majoria de les òperes que va cantar foren d’autors italians i amb el llibret en italià sobretot obres de Verdi, Donizetti, Puccini i Bellini. Al final de la seua carrera el total d’actuacions que va realitzar, segons el seu propi compte, van ser 2.583, la majoria d’elles operes. Va acabar la seua vida musical amb el paper de carceller en l’òpera Tosca de Puccini.

Adreça del cantant a Milà

Contracte del cantant a Itàlia

45

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

Certificat del consulat acreditant la seua nacionalitat

A continuació mostrem un repertori d’òperes que van ser interpretades amb tota seguretat per Juan Bosch.

G. Pergolesi: La serva padrona.

G.A. Mozart: Las bodas de figaro.

R. Leoncavallo: Pagliacci U. Giordano: Andrea Chenier A.Ponchielli: La Gioconda R.Wagner: Sigfrido

G. Verdi: Rigoletto, La Traviata, Ernani, Un baile de máscaras, La fuerza del destino i Il trovatore.

G.Donizetti: El elixir del amor, Lucia de Totes estes òperes tenen el llibret en italià Lammermoor, La favorita, Don Pascuale i Linda de Chamounix. excepte Sigfrido que té el llibret en alemany. A més, G. Puccini: Tosca, La Boheme i Madam Butterfly. d’aquestes obres pot haver cantat altres òperes i sarsueles que no hem enumerat.

V. Bellini: La Sonnanbula, Norma i I Puritani.

G. Rossini: El Barbero de Sevilla.

Traducció de l’article al valencià: Claudia Esteller D.F. Auber: Fra. Diavolo.

46

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

RELATS DEL GASPATXER JOSÉ MARTÍ SANCHO COM A ENVIAT ESPECIAL A ESTATS UNITS PER L’ASSASSINAT DEL PRESIDENT KENNEDY*: I. KENNEDY VOLIA CONQUERIR DALLAS JOAQUIM ARNAU I VALLINA JOAN VICENT SANZ I SANCHO En la introducció del primer relat, Martí Sancho destacava que “Misteri a Dallas”, el titular que tots els diaris del món feien seu, provocava una indignació en la gent del Sud que arribava fins el fons de les seues entranyes. Fet aquest apunt, passava a denunciar que els misteris més greus i profunds eren a les notícies datades en Dallas i publicades a Nova York. Afegia que n’hi havia moltíssims misteris creats de manera artificial sobre Dallas, sobre l’assassinat de Kennedy i sobre la posterior eliminació de l’assassí. Sense expressar cap mena de dubte, qualificava aquella campanya mundial d’insidiosa. Entre els efectes perversos que provocava entre els texans, els primers interessats en que tot s’aclarira, esmentava els sentiments de deshonra i humiliació, en veure la proporció de falsedats i abundants notícies “precuinades” amb finalitats propagandístiques. Tampoc no feia oïda sorda a les declaracions de les personalitats polítiques, com demostrava amb una valoració d’unes paraules de Nixon amb les que assegurava que els Estats Units travessaven la crisi més greu des de la Guerra de Successió: les va considerar exagerades tot i que en elles hagués mitja veritat.

El periodista remarcava que amb el relat que ara comencem, pretenem que els nostres lectors sàpien a què atenir-se sobre l’origen, desenvolupament actual i possibles derivacions d’un “Misteri a Dallas”, que pot esclatar a pitjor, si els texans no continuen conservant el cap al seu lloc.

Texas i els ianquis Martí Sancho ens conta com transcorre la seua estada i com va entrant en el coneixement d’aquella realitat sociològica. Diu haver arribat a Texas via Nova York, a les nou i mitja de la nit hora local, en Espanya les cinc i mitja de la matinada. A l’aeroport no va trobar ningú que parlés un idioma llatí. El cònsol de Mèxic el va ajudar enviant-li un uruguaià.

Començaren les presentacions. I, es mostraven

gent propera, en saber que jo era espanyol, els texans somreien cordialment, estenien la seua mà i em deien: - No em diga vostè Mr. Lane (per exemple). Em diuen John.

Després arribaven els oferiments de la seua casa, la prestació d’una ajuda discreta, amable, en un esforç per fer-se agradables, es denotava molt a les clares el gran respecte, l’admiració sincera que els texans tenen pels “castilliana”.

Als hispanoamericans els diuen “spanish” i els consideren molt menys.

Van ser necessàries vàries hores per a comprendre el fons de tot allò; però Enrique Vallés de las Cuevas, director de l’Oficina Turística d’Espanya; Luís de la Reguera, mànager d’Iberia i el doctor Emilio Alonso, començaren aclarir-li-ho: - El texà és home de camp, pla, valent i amic de la veritat. Espanyols i texans sempre ens hem entès en dues paraules. En canvi, el texà mai s’ha entès, s’entén ni s’entendrà amb els ianquis, els freds homes del Nord. Sabent açò, comencen a desentranyar-se les eternes diferències entre el Nord i el Sud. El texà, concretament, és, com a propietari de terres i cultivador directe de les mateixes, profundament conservador. Els del Nord s’enquadren en indústries, viuen en ciutats-rusc, s’amunteguen en centrals sindicals, on perden vot i veu. D’un costat, l’home que defensa sempre tot sol el que els seus pares van colonitzar i li van donar en herència; d’altre, la massa amb líders omnipotents.

Si Texas i els ianquis són així, no tenen, se’m dirà, perquè sorgir problemes mentre cadascú es mantinga en el seu terreny. No succeeix així, però; això és lo greu. Amb el cor en la mà, m’ho han dit quasi tots els texans que he conegut.

- Des que els ianquis ens van vèncer fa un segle, en les convencions per a elegir candidats a la Presidència mai no han elegit un home del

47

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 Sud. Els Estats Units són governats pels ianquis exclusivament. Serà precís afegir que açò ens disgusta ja durant tres generacions seguides?

La “Dinastia Kennedy” En aquest context arribaren les eleccions que situaren, en haver-les guanyat, John Fitzgerald Kennedy a l’escenari polític del país. Texas –seguim el relat de Martí- no es va immutar. Al cap i a la fi era un altre nordista en la llista de presidents. Cert era que els “farmers”, els conservadors senyors del camp, es mantenien recelosos davant del programa de la “Nova Frontera”, que va entusiasmar, en cavi, el Nord i a les dones, deixant a banda que l’elegit fos més guapo que Nixon.

Matisava el periodista que, quan Kennedy va nomenar Bob, el seu jove germà, secretari de Justícia, als exigents texans el President va començar a semblar-los que aquelles maneres eren formes del nepotisme. Y van començar a pensar el següent: “John Kennedy, si té èxit pot ser reelegit i, als vuit anys del seu mandat, pot començar el ‘regnat’, per altres anys, de Bob. Després ve el Kennedy més jove...”

Va començar a parlar-se al carrer, en la Premsa, en la Ràdio, en la TV, de la “Dinastia Kennedy”.

I conclou aquest apartat de la següent manera: Dec dir ara que el texà, com home cordial, té bon sentit de l’humor. Al referir-se a la “Dinastia Kennedy”, no feia una altra cosa que seguir fent broma amb la que ja deien els seus avis “Dictadura del Nord”. El texà no s’enfada si no li toquen l’honor o li diuen ianqui. Dels Kennedy es xanxejava, però sense odi..., que tampoc ara no se’ls en té, encara que després canviés la situació.

Kennedy, “Socialista” El relat de Martí Sancho ens fa veure com augmenten les prevencions envers els Kennedy per part dels texans. Ocorre quan la Nova Frontera comença a recolzar-se en homes de matís esquerrà, dels quals es posa per endavant Stevenson per la importància del símptoma que més endavant s’explica. Arriben els somriures al “soviet”, els plans de política interna avançada. Els texans comencen a mirar la “Dinastia Kennedy” amb prevencions.

El més suau dels tradicionalistes del Sud li diu

48

“socialista” al president. Molts van més enllà i li volen buscar simpatia envers el comunisme. Kennedy és advertit d’aquesta evolució política, però no rectifica. En aquest moment, els texans ja temen molt més la “Dinastia”. No votaran pels Kennedy, perquè temen hipotecar el seu futur durant una generació sencera. Les hipoteques de qualsevol tipus constitueixen riscos, que l’agricultor procura evitar en tot trànsit.

Divisió dels demòcrates texans El periodista continua amb el seu relat i analitza els efectes dels resultats de les eleccions locals de l’any en curs. Els demòcrates les perden. No era res estrany, perquè Texas sempre havia mostrat una clara tendència republicana (el partit republicà és l’equivalent als conservadors d’Espanya o Anglaterra). Els demòcrates no van encaixar bé la derrota i van voler estudiar les causes. Ben aviat es formaren dues faccions. Una volia recuperar el terreny perdut recolzant-se en els grangers de l’Estat; l’altra, inspirant-se en el fenomen de que la població urbana en la ciutat de Dallas havia crescut mig milió en deu anys, buscava atreure’s les noves masses urbanes. Com que no van arribar a cap acord, la secessió demòcrata va assolir una greu tibantor, que els republicans van aprofitar per a forçar els seus plans de propaganda contra el mateix president.

Sobre el nivell d’antipatia que van assolir els demòcrates i de rebuig a la “Dinastia Kennedy”, ens apunta Martí que feia un mes, quan Stevenson eixia d’un hotel en el centre de Dallas i va ser abordat pel públic, que li van dir a la cara comunista i traïdor als Estats Units; una senyora va trencar el seu paraigua sobre el cap del delegat d’USA a l’ONU i alguns homes el van escopir a la cara. La policia va haver d’intervenir amb rapidesa. I, a més a més, per la seua banda, el vicepresident Johnson trobava dificultats, tot i ser texà.

Kennedy coneixia el perill En aquestes circumstàncies i aprofitant una gira preelectoral que es feia pel Sud, el President va decidir d’anar a Dallas i pronunciar un discurs important i, amb el pes de la seua visita, fusionar les esquerdes del seu partit. Continua el relat dient que el governador de Texas, Connolly, el va avisar:

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

estimava imprudent la visita, no perquè temés un atemptat, sinó una rebuda hostil o, quant menys, escassament entusiasta.

Kennedy que, entre d’altres coses, havia provat la virtut de ser valent, va respondre al governador que les millors batalles es guanyen quan l’enemic presenta resistència: la seua decisió guanyaria adeptes al partit.

Admet Martí que probablement fóra així, puix Kennedy també sabia reconèixer al texà, el seu valor i lleialtat. El texà va sempre de cara i li agraden els homes intrèpids. Destaca que tot i que, quan es va saber que el president anava a Dallas no es va fer cap preparació d’ornamentació especial; però anaven a rebre’l com corresponia: com el primer magistrat de la Unió.

Afegeix que el trajecte de la comitiva per Dallas ja es conegut. Els texans van eixir al carrer per aplaudir-lo. El “pla valentia” de Kennedy donava resultat. I, de prompte, quan arribava a l’edifici on havia de pronunciar el seu discurs de ressonància nacional, en la derivació dreta de “Triplebrige”, el van assassinar.

Arribat a aquest moment del relat, Martí Sancho apunta que, amb tot aquest preàmbul d’explicacions i fins arribar a aquest punt, ha intentat reproduir l’ambient en el que va sobrevenir el magnicidi i ajudar el lector espanyol en l’aproximació a la comprensió del primer “misteri” sobre el que les agències ianquis van sospitar: l’extrema dreta del Sud. Afegeix que Kruschev també va disparar en aqueixa direcció els seus cànons propagandístics, més lo cert és que no se disposava d’informació per a dir això ni se devia, al nostre entendre, explotar una situació política passatgera per arribar tan lluny. Els texans també ho creuen així. I continua per a concloure de la següent manera: Dallas no mereix ser condemnada, perquè el magnicidi es va produir precisament quan rebia el

seu president amb els braços oberts. La consternació que va produir la notícia en la ciutat encara perdura.

I és fals, rotundament mentider, que ningú, gran, menut o de mitjana edat, digués una paraula que no fos de pena o d’indignació contra el criminal. Així que el primer “misteri”, per injustificat, és temerari i infamant. A Nova York, on coneixen bé tots aquests precedents, els informadors haurien d’haver anat amb més cura. *Del diari El Alcázar de 30 de novembre de 1963, de l’Hemeroteca de la Biblioteca Nacional

49

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

CRISI DE RESULTATS DEL C.F. ALCALÀ AL LLARG DEL SEGON TERÇ DE LA LLIGA 2017/18 DE PRIMERA REGIONAL PREFERENT Redacció Comentaris: GABI NAVARRO La renda de resultats aconseguits al llarg del primer terç de la temporada ha evitat que l’Alcalà ocupés zona de descens. En aquest segon terç únicament ha sumat dos punts i se situa en una posició delicada de la classificació. Una crisi de resultats que ha suposat canvi d’entrenador.

N’hi ha derrotes que han dolgut per l’amplitud del resultat, tot i produir-se davant d’equips capdavanters i ben solvents; d’altres, com davant del Nules, per ser un rival directe a l’hora de mantenir la categoria i, alguna, ben poques, per absència de fortuna en moments claus del partit.

Així que resta una recta final complicada, en la que caldrà superar dificultats i contratemps sobrevinguts propis del món del futbol; cal esperar, però, que l’equip, amb el suport de l’afició, recuperarà el to i posarà en valor les seues qualitats per aconseguir l’objectiu de mantenir la categoria. Confiem.

(19.11.17) Alcalà, 0 – Almenara, 1 Alcalà: Dani, Mario, David, Chemeka, Valencia, Nacho (Santi), Joseph, Roger, Alejandro (Punisic), Omar, Juan Pablo (Jopo).

Un gol que val tres punts per a l’Almenara Partit igualat, molt disputat i jugat intensament.

Després d’una primera part sense ocasions destacables, els d’Almenara s’avançaren en el marcador a l’equador del segon temps. Després del gol, els de Javi Celma estiraren línies a la fi d’aconseguir el gol de l’empat.

A la recta final del partit els xivertins estavellaren el baló en la fusta, després d’una jugada ben trenada finalitzada per Mario. Van insistir buscant l’empat fins el final. Objectiu que no es va aconseguir, en bona part perquè els visitants van saber nadar i guardar la roba per a endur-se una important victòria.

CLASSIFICACIÓ

50

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

TEMPS DE FUTBOL. TEMPS DE RECORD

Mítics equips del C.F. Alcalà amb la majoria de jugadors de la localitat.

51

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 (26.11.17) Onda, 5 – Alcalà, 0 Alcalà: Iago, Mario, David, Chemeka, Valencia, Jopo (Juan Pablo), Joseph, Roger, Alejandro, Nacho (Adri Roig) (Santi), Punisic (Omar).

El C.F. Alcalà no va poder fer res davant de la superioritat de l’Onda.

No podia començar el partit de millor manera per als locals: En la primera jugada, després de treure córner, va arribar el primer gol fruit d’un remat de cap. I acte seguit, arribaria el segon. Amb el 2-0 i amb un Alcalà més atrevit en atac, va arribar el descans.

A la segona meitat, els gaspatxers van eixir disposats a plantar cara i aconseguir el gol que els posés dins del partit. Als pocs minuts van veure com els anul·laven un gol per fora de joc. A partir d’aquest moment, els locals reprenen la seua senda i arriba el 3-0. Pocs minuts després, un quart gol que acabaria d’enfonsar els xivertins i, ja en la recta final (84’) arribava el cinquè.

(08.12.17) San Pedro, 2 – Alcalà, 0 Alcalà: Dani, Mario, David, Chemeka, Valencia, Nacho (Jopo), Joseph, Roger, Santi (Cherif), Omar, Juan Pablo (Punisic) Més encert en l’equip local Després d’una primera part amb poques ocasions de gol i domini dels xivertins, el partit es va obrir després del descans. Cal destacar una intervenció del porter de l’Alcalà en treure amb encert un baló que se va enverinar en la seua trajectòria. Per la seua banda els gaspatxers van tenir les seues ocasions, a baló aturat i, especialment, un parell jugant a la contra en les que el baló es va passejar per l’àrea sense trobar rematador.

La segona part va començar amb més intensitat i podent decantar-se per qualsevol costat. Van ser els del Grau, però, els que es van avançar en un possible fora de joc. Els xivertins intentaren reaccionar però, ja en temps de descompte, els locals sentenciaren.

(03.12.17) Alcalà, 1 – Benicarló, 2 Alcalà: Dani, Jopo (Alejandro), David, Chemeka, Valencia, Nacho, Joseph, Roger, Santi (Cherif), Omar, Juan Pablo (Punisic).

Gol de l’Alcalà: Juan Pablo.

En un vist i no vist el Benicarló remunta Els gols arribaren en el segon temps, després d’una primera meitat sense ocasions i de domini altern. Només començar la segona meitat, Juan Pablo va avançar els blaugrana. Set minuts després, però, els visitants empataven. En un vist i no vist, arribava el segon (58’) i, amb ell, la remuntada. L’Alcalà va intentar aconseguir l’empat amb poc encert, mentre que els rivals intentaren sentenciar a la contra.

(17.12.18) Alcalà, 2 – Castelló B, 2 Alcalà: Dani, Mario, David, Chemeka, Valencia, Nacho (Alejandro), Joseph, Roger, Jopo (Santi), Omar, Juan Pablo (Punisic).

Gols de l’Alcalà: Omar (2) Els castellonencs saberen governar els temps Partit molt igualat, en el que Omar va avançar els gaspatxers (22’) en rematar un bon centre de Mario. Seguidament repetiria (2-0) després d’una assistència de Valencia. Abans d’arribar el descans, els visitants feien el 2-1.

Ja en el segon període, tot va canviar. Els castellonencs governant els temps i el ritme del partit per aconseguir l’empat en la recta final del partit.

@ DE L’ASSOCIACIÓ: main.mainhardt@gmail.com 52

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 (07.01.18) Rayo SAB, 1 – Alcalà, 0 Alcalà: Dani, Mario, David, Chemeka (Moha), Jopo, Joseph, Roger, Santi, Punisic (Valencia), Omar, Juan Pablo.

Partit molt treballat pels xivertins que arribaven amb baixes importants a l’onze inicial Els locals van haver de sofrir per sumar els tres punts davant d’un Alcalà que va aguantar heroicament l’empat inicial fins el minut 90. En la primera part tingueren dues ocasions a les que Dani, el porter de l’Alcalà, va donar una resposta providencial. A la segona part el Rayo va haver de posar una marxa més. El gol no va arribar fins el temps perllongat. Al final, alegria local i decepció visitant.

(14.01.18) Borriana, 5 . Alcalà, 0 Alcalà: Iago, Mario, David, Argüello, Valencia, Jopo, Roger, Santi (Moha), Punisic (Alejandro), Omar, Juan Pablo (Sergi) El Borriana va sentenciar a la primera part El C.F. Alcalà res no va poder fer davant d’un bon Borriana que va sentenciar a la primera part. Els locals aprofitaren els errors defensius dels xivertins per anotar cinc gols a Iago, qui cap cosa va poder fer per a evitar-los.

Després del descans, l’Alcalà va aconseguir dominar el baló, tot i que no va generar perill. La segona part es va convertir en un tràmit en el que les ocasions van brillar per la seua absència.

(21.01.18) Alcalà, 0 – Nules, 1 Alcalà: Dani, Mario, David, Argüello, Valencia, Jopo (Sergi), Alejandro (Hassan), Joseph, Roger, Omar, Juan Pablo (Punisic).

Incidències: Expulsió de Mario (targeta roja directa) L’Alcalà se situa a un punt de la zona de descens Partit molt igualat amb una accentuada intensitat per ser molt important per ambdós equips. En l’últim minut de la primera part s’avançaren els visitants, un gol psicològic del que els xivertins no van saber sobreposar-se. A la segona, els gaspatxers van intentar aconseguir un empat que mai no va arribar.

Amb aquesta derrota el C.F. Alcalà se situa a un sol punt de la zona de descens.

(27.01.18) Acero, 5 – Alcalà, 0 Alcalà: Dani, Alejandro (Achraf), Jopo, Argüello, Valencia, Joseph, Roger, Moha (Mohamed), Punisic, Omar, Juan Pablo (Derek).

A la segona part, l’Alcalà s’enfonsa Davant del líder, els gaspatxers es presentaven amb nou tècnic, Paco Saiz, i quatre juvenils degut a les nombroses baixes.

En la primera part, un Alcalà molt seriós i amb les idees molt clares, va gaudir de clares ocasions de gol per a posar-se per endavant en el marcador.

Serien els locals, però, els que arribarien al descans amb l’1-0 al marcador.

A la segona meitat i amb el pas dels minuts, l’esgotament va passar factura als xivertins que van veure com els locals imposaven la seua solvència fins arribar al 5-0. Malgrat el resultat ben advers, els gaspatxers mostraren un canvi d’actitud amb l’arribada del nou tècnic.

(04.02.18) Alcalà, 0 – U. D. Vall d’Uixó, 3 Alcalà: Dani, Mario, Argüello, David, Valencia, Jopo, Joseph, Chalhi (Víctor), Punisic (Santi), Omar (Alejandro), Juan Pablo (Achraf).

El líder va acreditar el seu nivell L’Alcalà rebia el líder de la categoria amb la intenció de treure alguna cosa positiva del partit i donar una alegria a l’afició; però quan es duien 10 minuts els visitants concloïen amb èxit la primera ocasió de perill (0-1). Després del gol, els de la Vall no es van relaxar i anaren a per més. Fruit d’açò i pocs minuts després aconseguiren posar més terra pel mig, arribava el 0-2 amb un gran remat.

A la segona part l’Alcalà va tractar, sense fortuna, de retallar distàncies en el marcador. Fou la Vall qui va sentenciar aprofitant una excel·lent passada dins l’àrea. Amb el 0-3 es va arribar al final del partit.

(10.02.18) Club La Vall, 0 – Alcalà, 0 Alcalà: Iago, Mario, Argüello, David, Valencia, Jopo, Joseph, Roger, Santi (Chalhi), Punisic (Hassan), Juan Pablo.

Iago, providencial Partit molt disputat i igualat a la primera part, amb escasses ocasions de gol per ambdós equips.

No obstant, en el segon temps fou l’equip de La Vall qui va gaudir de les ocasions més clares per a endur-se el partit, però un providencial Iago va evitar la derrota per als gaspatxers.

TAULA GOLEJADORS OMAR

10

ROGER

3

MARIO

2

ALBIOL

1

JUAN PABLO

1

PUNISIC

1

SANTI

1

53

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

LA CENIETA, VENTA, MESÓN Y POSTA DE DILIGENCIAS EN LA RIBERA DE CABANES (SIGLO XVIII-XIX) JUAN EMILIO PRADES BEL La gran innovación del siglo XVIII, en el sector del transporte y las comunicaciones, es la posta sobre ruedas. Al principio se decía de los correos “que vayan en diligencia”, en sentido de que realizaran el servicio o el viaje con la máxima celeridad; ahora aparece ya la expresión “la diligencia de la posta” como un medio que da el servicio de forma regular y con la mayor prontitud.

En el año 1761, Pedro Rodríguez de Campomanes publica un “Itinerario de las Carreras de Posta de dentro y fuera del Reyno”, en el cual se confirma un acercamiento hacia la costa en el trazado de los nuevos caminos. En esta obra explica que las carreras de postas, entre Castellón y Tortosa, eran Torreblanca y Vinaròs, desde aquí se pasaba a Ulldecona y de ésta a Tortosa; lo cual significaba la pérdida de protagonismo de la circulación por el interior de la provincia de Castellón. En lo que respecta a la obra de la nueva carretera a su paso por la provincia de Castellón se superpuso, en gran parte de su recorrido, sobre la vieja calzada de la antigua Vía Augusta romana, aunque a partir de Vila-real el itinerario seguido no fue el del corredor interior Borriol-Cabanes-Coves de Vinromà-la Salzadella-Sant Mateu. El recorrido del nuevo camino real se desplazó por el corredor litoral pasando por Castellón, Benicàssim, Orpesa, la Ribera, Torreblanca, Alcalà de Xivert, Benicarló y Vinaròs.

En 1789 se inaugura en España el servicio de diligencias entre Bayona y Madrid, mientras que otras líneas salían de diferentes capitales con paradas intermedias. En el trayecto de Valencia a Vinaròs figuraban los siguientes descansos: Venta de Puçol, Almenara, Vila-real, Benicàssim, venta de la Cenieta (La Ribera), venta de Santa Eulàlia y Vinaròs. Estas detenciones eran para cambiar las mulas, pero en Benicàssim añadían dos mulas de más hasta La Cenieta (La Ribera), debido que la diligencia tenía que superar las cuestas de Orpesa.

Los establecimientos para descanso y restauración de viajeros, podían clasificarse en tres tipos principales: posadas, mesones y ventas.

En estos locales, además de ofrecer alojamiento y comida para los viajeros, se despachaba cebada, algarrobas y forraje para las caballerías; así pues el negocio llegaría a ser bastante rentable para las poblaciones por las que transcurría el trazado de la Carretera Real.

Antes de 1785 ya pasaba por la Plana de Albalat el antiguo camino hacia Cataluña, y según parece con un tránsito muy numeroso de mercancías y pasajeros. Hay que tener en cuenta que el hecho

54

de ser una parada con autorización para pernoctar (caso de la Cenieta en la Ribera de Cabanes, y lugar de parada y cambio de tiro de las diligencias de Barcelona), era un pequeño privilegio de la época, ya que solamente unos pocos lugares gozaban de este servicio. En la Ribera de Cabanes, fueron muy famosas la Venta de la Cenieta y la Venta de San Antonio, esta conocida también como la Venta dels Frares, por su pertenencia a los Padres Antonianos.

BIBLIOGRAFIA: - Juan Villuga, Pedro (1546): Repertorio de todos los caminos de España: hasta agora nunca visto en el q[ua]l allará q[ua]lquier viaje q[ue] quiera[n] andar muy puechoso pa[ra] todos los caminantes co[m]puesto por Ped[r]o Juan Villuga vale[n]ciano, e impresso en Medina del Campo por Pedro de Castro, a costa de Juan de Espinosa, en el año 1546.

-Gonzalo Menéndez Pidal, 1992: España en sus caminos, Madrid, Caja de Madrid, 1992.

-Gonzalo Menéndez Pidal, 1951: Los caminos en la Historia de España, Ediciones de Cultura Hispánica, Madrid.

- Townsend, Joseph (1791): Viaje por España.

- Pedro Rodríguez de Campomanes (1761): Itinerario de las Carreras de Posta de dentro y fuera del Reyno. De orden de su majestat Carlos III, Imprenta de Antonio Pérez de Soto, Madrid, 1761.

- Cavanilles, Antonio Josef (1795): Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reino de Valencia. En la imprenta real, Madrid, 1795.

- Prades Bel, Juan E.(2005): “Asentaments i camins ibero-romans al sud del Baix Maestrat entre Alcossebre y Torreblanca”. Boletin del Centro de Estudios del Maestrazgo nº74, julio-diciembre 2005, pag. 139-151.

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 - Prades Bel, Juan E.(2006): “L’Aljub d’Albalat (La Ribera de Cabanes)”. Periódico el7set nº90, 15 octubre 2006, serie temática “Pels camins de la Ribera...” .

- Prades Bel, Juan E.(2006): “L’esglesia d’Albalat (La Ribera de Cabanes)”. Periódico el7set nº92, 16 de noviembre , año 2006, pag.46, serie temática “Pels camins de la Ribera...”.

- Prades Bel, Juan E.(2007): “La Font de Miravet (Cabanes)”. Periódico el7set nº110, 26 de julio , año 2007, pag.42, serie temática Fonts d’aigua.

- Prades Bel, Juan E.(2006): “Monolit i petroglifo de l’esglesia d’Albalat (La Ribera de Cabanes)”.

Periódico el7set nº94, 14 de diciembre, año 2006, pag.32, serie temática “Pels camins de la Ribera...”.

- Prades Bel, Juan E. (2012): “Pels camins de La Ribera: La Cenieta, mesón y postas”. Llibre Festes Patronals Sant Pere, La Ribera Cabanes, página 31, any 2012.

- Prades Bel, Juan E.(2012): “Cabanes i La Ribera en el diccionario Madoz(1845-1850)”. Llibre Festes Patronals Sant Pere, La Ribera Cabanes, págines 12-15, any 2012.

https://es.wikipedia.org/wiki/Calle_de_Postas

TEMPS DE RECORD

La família Masiano apanyant les sàrsies. Fotografia cedida per Isabel Vallés.

55

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

CELEBRACIÓ DEL GRAN DIA DE L’ESPORT MÓNICA CHANZÁ PAYÁ El passat 27 de març vam celebrar a l’IES Serra d’Irta la “Gran Festa de l’Esport”, una macro jornada esportiva-solidaria amb multitud de tallers i activitats esportives obertes a tota la comunitat educativa.

Tot el centre va estar ambientat i engalanat amb motius esportius sempre relacionats amb els hàbits saludables, des de passadissos, portes i finestrals passant per la roba esportiva de tots els assistents o la música que sonava pels altaveus.

La jornada va tindre lloc des de les 8.15h fins les 17.00h ininterrompudament, ja que es va realitzar també un dinar de germanor. Durant aquest temps, els participants dividits en 7 blocs van anar passant per les diferents activitats i tallers que es van proposar per a celebrar aquest dia.

Per ajudar en l’organització, coordinació i pràctica d’aquesta macrojornada es va crear un grup d’alumnat voluntari que identificats amb armilles col·laboraren activament en la realització de totes les activitats.

I com esport i solidaritat són dos conceptes que van molt units, la nostra celebració va tindré també un marcat caràcter solidari ja que es van recollir fons per a col·laborar amb l’associació Assofrani per a construir un pou al Níger i durant la jornada, tots els participants van lluir una polsera verda solidària.

PARTICIPANTS I ACTIVITATS REALITZADES En la jornada va col·laborar i participar tot l’alumnat, professorat i personal no docent del centre, exalumnes, famílies i representants de l’AMPA, alumnat de l’intercanvi de francès, diverses associacions locals i l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert.

A més a més, vam aprofitar la fantàstica ocasió que ens brindava aquest dia per a convidar l’alumnat de sisè de primària del CEIP La Mola d’Alcossebre, l’Albert Selma de Santa Magdalena i Lo Campanar d’Alcalà de Xivert. Tots junts van poder participar també de les activitats i d’aquesta manera familiaritzar-se amb el centre i els companys que tindran a classe el proper curs facilitant d’aquesta manera la transició entre l’etapa d’educació primària i la de secundària.

Les activitats que es van realitzar van ser molt variades i totes es regien pels principis d’igualtat, respecte i coeducació.

Aquestes van ser: un taller de Capoeira realitzat per l’ex-alumne Ignacio Falcó i el professor Pablo Hernández; un circuit de Crossfit dut a terme pels monitors del gimnàs local NonLimits, Nicolàs Domínguez i Manu Sospedra; un taller d’escacs on va participar l’associació d’Escacs d’Alcalà de Xivert; diversos campionats de voleibol, bàsquet,

56

futbet i handbol; un taller d’iniciació als esports alternatius del colpbol i el kinball; un taller de jocs tradicionals dirigit pels professors Joan Sanz i Maribel Sospedra on es va practicar el boli-dali, el set i mig, les birles; un taller de primers auxilis realitzat per la Creu Roja local; una masterclass de ioga conduïda per Raquel Bosch del centre Benestar Salut Integral; l’activitat esmorzars saludables que va contar amb la col·laboració de l’empresa local “Frutas Hermanos Bruñó”; un taller de “Street Art” on l’alumnat de plàstica va decorar les finestres i portes del centre; un fotocol multicultural amb la frase dia de l’esport escrita en tots els idiomes de les distintes nacionalitats que tenim al nostre centre; el mural “Inspira’t amb l’esport” amb frases i cites relacionades amb els valors de l’esport; una exposició fotogràfica anomenada “l’IES Serra d’Irta es mou” amb fotografies de tota la comunitat educativa practicant esport; una exhibició de trofeus; un mosaic vivent i per últim un dinar de germanor de tota la comunitat educativa realitzat al mateix centre.

VALORACIÓ I CONCLUSIÓ La macrojornada esportiva i solidaria de celebració del Gran dia de l’Esport va ser tot un èxit.

Un èxit de participació, d’implicació, de solidaritat, de valors i convivència, de diversió... però sobretot un èxit d’il·lusió.

Tantes hores d’esforç i organització es van veure completament recompensades front els somriures, les abraçades, l’emoció, el treball en equip i la fantàstica convivència de tota la comunitat educativa participant unida (tal i com ha de ser per a que l’educació siga exitosa) i sumant esforços amb un objectiu comú.

I és que, a més dels objectius específics relacionats amb el foment de la pràctica d’activitat física, els hàbits saludables i els valors esportius, durant aquest dia es va crear un preciós clima de convivència i solidaritat, enfortint les relacions

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

entre professorat, alumnat i famílies, el que indubtablement ens va fer CRÈIXER en majúscules com a centre educatiu.

Estem molt orgullosos d’aquesta celebració, de tota la gent que va participar, de tot el treball realitzat i de l’èxit de totes les activitats.

Tal i com va escriure una alumna al mural inspira’t amb l’esport...

“No dic que vaja a ser fàcil, però sens dubte, mereixerà la pena”

57

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA GABINET DE COMUNICACIÓ Climent i Ferrer posen de manifest les excel·lents relacions entre l’UJI i l’AVL 6 d’abril del 2018 El rector de la Universitat Jaume I, Vicent Climent, en la sessió plenària celebrada, a començaments d’abril, en la seu acadèmica de Sant Miquel dels Reis, a afirmar que “L’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’ha guanyat la confiança dels usuaris de la llengua i la seua autoritat com a institució normativa del valencià”.

El rector de la Jaume I, que va assistir com a convidat, va elogiar la trajectòria de l’AVL des de la seua creació, va valorar tant la defensa i promoció del valencià com la contribució a fixar la llengua, i va establir punts de paral·lelisme entre les dos entitats, com ara la joventut institucional i l’origen, fruit de l’autogovern.

Vicent Climent, que el pròxim mes de maig deixarà el càrrec al capdavant de la universitat, va destacar també la col·laboració amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al llarg de tots estos anys, en activitats com ara jornades, cursos i lectorats a l’estranger, unes relacions que en el futur continuaran amb la mateixa o major intensitat.

Per la seua part, Ramon Ferrer, president de l’AVL, va agrair al rector “el tracte exquisit rebut” per la Universitat de Castelló, així com la millor disposició a col·laborar en diferents projectes.

“L’AVL sempre ha sentit molt prop l’alé d’institucions com l’UJI, per això Castelló ha sigut la nostra segona casa i a vegades, és just dir-ho, la primera”, va assegurar Ferrer.

El president va posar l’exemple de la defensa que Climent va fer de la definició de valencià en el Diccionari normatiu valencià, després de la seua aprovació i la posterior publicació en línia en la pàgina web de l’AVL, per a explicar que “la norma no té perquè estar allunyada de l’usuari de la llengua i això és el que ha fet l’Acadèmia amb les obres normatives.

L’AVL considera que À Punt reforça la funció normativa amb un model de valencià genuí i ric L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va expressar recentment la seua satisfacció per la recent incorporació dels butlletins informatius en la programació d’À Punt Ràdio, ja que considera que “eixamplen el ventall comunicatiu i representen avanços cap als objectius que s’ha marcat la nova Ràdio i Televisió Valenciana”.

En la nota, després de recordar que la institució té entre les seues funcions determinar la normativa oficial del valencià i vetlar pel seu ús normal, l’AVL

58

es reafirma en la necessitat i defensa dels mitjans públics de comunicació en la nostra llengua, “com a factors de normalització de l’ús del valencià i com a divulgadors d’un model lingüístic genuí i ric”.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua considera que uns mitjans de comunicació en valencià “reforcen la tasca de l’AVL i, sobretot, posen a l’abast dels valencians un mitjà valuós per a aprendre i practicar el valencià, en la línia d’augmentar l’autoestima cap a la pròpia llengua”, considerada per la institució com l’aportació del nostre poble al patrimoni lingüístic universal.

L’ens normatiu, per a fer realitat eixe objectiu d’uns mitjans de comunicació públics en valencià, espera que ben prompte siga una realitat el funcionament ple de tots els canals comunicatius que constituïxen À Punt Mèdia, en referència a la televisió “tan necessària” per a vertebrar tot el nostre territori.

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

PROYECTOS EUROPEOS EN EL IES SERRA D’IRTA NATALÍ SAVAL Nuestro centro está desarrollando este curso varios proyectos europeos: 1- Intercambio con los alumnos de Folcarquier • ¿Dónde está Folcarquier? Es un encantador pueblo de la Provenza francesa con el que Alcalà de Xivert está hermanado. Nos unen muchas cosas. Con aproximadamente el mismo número de habitantes, ambos pueblos comparten cultura y ecosistema Mediterráneo, economías basadas en la agricultura y el turismo.

• ¿En qué consiste el hermanamiento? Consiste en un intercambio de personas y actividades culturales que se realizan de manera anual.

• ¿Quién puede participar? Participan en los intercambios los miembros de la asociación y los estudiantes del instituto que eligen francés como asignatura optativa.

• ¿Cuál es la finalidad? La finalidad es experimentar una inmersión cultural conviviendo con una familia, adoptando por un tiempo su idioma y todas las actividades cotidianas de la familia extranjera.

2- Erasmus KA1 • ¿En qué consiste? La Key Action 1 consiste en una formación al profesorado de alta calidad y adaptada a las necesidades de nuestro instituto. Para ello, el curso anterior, se redactó un proyecto para detectar las necesidades de nuestro centro, con lo cual determinamos qué objetivos de formación necesitaban nuestro profesorado. En la imagen podéis ver qué formación ha sido aprobada y en qué países.

También en la web del instituto encontraréis este mapa interactivo donde podéis consultar los objetivos de cada curso.

• ¿Quién puede participar? En el presente proyecto participa el profesorado activo durante este curso y el siguiente.

3- Erasmus KA2 • ¿En qué consiste? La Key Action 2 es un proyecto de trabajo colaborativo entre diferentes centros escolares entre los cuales los alumnos viajan con sus profesores a los institutos participantes y se alojan en los hogares de las familias. Los viajes están financiados completamente con los fondos europeos de manera que las familias no necesitan aportar dinero.

• ¿Quienes son nuestros socios? Escuelas que se encuentran en Francia (país coordinador), Italia, Grecia, Portugal y Turquía.

Mapa de mobilitat del projecte Erasmus KA1

•

•

• •

•

•

¿En qué consiste nuestro proyecto? Con el título “Europa, Migration and Citizenship” (EMC), el proyecto tiene por objetivo sensibilizar sobre los problemas actuales asociados a las personas obligadas a abandonar su país y mejorar la inclusión de las mismas cuando tratan de establecer su nuevo hogar en un país en el que son extranjeros. ¿Qué actividades comprende? Consiste en una serie de actividades didácticas que realizamos entre el alumnado de los 6 países.

Muchas de estas actividades son online pero también presenciales cuando se visita un país socio. Además comprende actividades de recogida de dinero para la construcción de un pozo en Níger a través de la asociación ASSOFRANI. ¿En qué idioma se realiza? El idioma común es el inglés. ¿Quién participa? De manera general todo el alumnado del instituto se verá implicado en diferentes actividades, sin embargo los intercambios de personas se harán entre el alumnado de 3º de ESO interesado en participar y el profesorado. ¿Cómo se selecciona al alumnado que viaja?

Al principio del curso 2017/18 se informó a las familias de tercero de la ESO. Todas aquellas que se inscribieron participan en el intercambio.

Cada alumno ha elegido a qué país deseaba viajar. Cuando han coincidido en la elección del mismo país, se ha realizado un sorteo. ¿Cuándo será la próxima actividad? ¡Spanish Meeting! Entre el 14 y 19 de mayo los países socios vendrán a visitarnos. Hemos preparado una serie de interesantes actividades socioculturales a las que toda la comunidad escolar está invitada a asistir.

59

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

L’IES SERRA D’IRTA I EL PROJECTE EMC 17/19.

EUROPA, MIGRATIONS AND CITIZENSHIP JAVIER GÓMEZ QUERAL (*) La història de la humanitat és la història de les migracions. Des de l’origen dels temps l’ésser humà s’ha vist obligat a desplaçar-se arreu del món a la recerca de recursos que permeten la seua supervivència. Aquest viatge no ha estat mai fàcil, ja que a les barreres climàtiques o orogràfiques que han dificultat aquests moviments, hem d’afegir les traves que els mateixos humans hem anat posant constantment per tal d’establir-nos en un nou territori. Malgrat això, els moviments de les persones arreu del món continua estant vigent als nostres dies, doncs les necessitats de trobar una vida millor no han canviat en tot aquest temps.

Els nostres ancestres del gènere Homo ja van sortir d’Àfrica fa milions d’anys a la recerca de millores alimentàries i climàtiques ocupant, a poc a poc, els diferents continents del món. Els grecs o els fenicis van navegar la Mediterrània establintse en colònies que han esdevingut algunes de les nostres ciutats més importants. Els pobles bàrbars o els víkings van envair diferents zones d’Europa.

Els mateixos espanyols van conquerir territoris americans a la recerca d’or i primeres matèries, amb les més que conegudes conseqüències per als pobles autòctons. Les migracions contemporànies van assolir unes xifres desconegudes fins el moment creant la identitat de molts dels països del nostre món. Actualment, l’ACNUR xifra en 50 milions les víctimes de desplaçaments forçosos, incloent-hi refugiats, sol·licitants d’asil, apàtrides i desplaçats interns.

En algun moment del nostre viatge pel temps vam entendre que, com éssers humans, havíem de lluitar per assolir els drets que ens atorguen la condició de ciutadans. Una condició que ha patit els seus alts i baixos i que encara continua sent font de conflictes. Tot i que segons el Conveni de Ginebra de 1951 es considera refugiat a qui es veu obligat a emigrar en sentir-se perseguit per causa de la seua religió, raça, nacionalitat, idees polítiques, motius de sexe, víctimes de violacions o violència domèstica i mutilació; aquest dret a la ciutadania continua sent una quimera per a moltes de les persones que habiten el nostre món.

Al món actual les formes de migrar han variat considerablement, encara que l’objectiu continua sent el mateix: la supervivència. Aquest dret a la supervivència hauria de ser una de les condicions innegociables de qualsevol ciutadà o ciutadana als nostres dies. No obstant això, en ple segle XXI la intolerància i el rebuig als diferents està patint un

60

repunt que ens fa reflexionar al voltant del paper que l’educació ha de jugar en aquesta lluita constant pels nostres drets.

En aquest sentit l’IES Serra d’Irta participa durant aquest curs i el vinent en el projecte d’intercanvi EMC 17/19 - Europa, migrations and citizenship a través del qual l’alumnat participant tindrà la possibilitat de conviure amb ciutadans i ciutadanes de diferents nacionalitats d’Europa i poder així enriquir-se de les formes de vida dels seus veïns.

Aquestes experiències permeten que el jovent d’avui en dia normalitze la multiculturalitat del món que els ha tocat habitar i l’assoliment dels drets que com a ciutadans tenen. És aquest un dels aspectes que més importància hauria de tenir en el seu aprenentatge.

La primera de les estades d’aquest projecte es va realitzar en Grècia durant el mes de desembre del passat any. Un total de 6 països (Espanya, França, Itàlia, Turquia, Portugal i Grècia) representants pels seus estudiants i docents, es van citar a l’institut 2nd Gymnasio Almyrou des del 10 fins el 16 de desembre en la localitat tessàlica d’Almyros, sota el lema d’Europa, migracions i ciutadania. L’alumnat participant va tindre l’oportunitat de realitzar diferents visites per tal de conèixer la realitat de les migracions actuals en Europa, on justament Grècia ha esdevingut país receptor de molts refugiats.

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 Durant aquests dies l’alumnat va visitar el Museu de la ciutat de Volos on van poder gaudir de l’exposició i explicacions al voltant dels fluxos migratoris que des de Turquia van arribar al país hel·lènic a l’inici del segle XX. Aquest mateix dia les professores Helen Barboudaki i Magda Bitsou van realitzar una conferència al voltant del treball educatiu que s’està fent al camp de refugiats de l’illa de Lesbos, on xiquets i xiquetes de diferents zones del món conviuen a l’espera d’aconseguir arribar al continent. Amb la visita a la Fundació ARSIS vam tindre l’oportunitat de conèixer com els refugiats siris són acollits per aquesta organització amb l’objectiu de formar-se i poder així integrarse al món laboral europeu. A més a més, la ciutat d’Almyros va acollir el joc itinerant de rol en viu Passages Game finançat per l’ACNUR, en el que tant alumnat com professorat vam experimentar l’odissea i els problemes que suposa per als immigrants l’arribada a Europa. Finalment, durant els dies d’estada a Grècia, a l’institut 2nd Gymnasio Almyrou es van realitzar diferents activitats en les quals l’alumnat de tots els països participants van treballar de forma conjunta per crear un mural artístic amb missatges antiracistes, realitzar grups de conversa per trencar els estereotips socials, decorar el centre educatiu amb imatges i treballs manuals respectuosos amb les migracions actuals i gaudir dels menjars, balls i cançons dels nostres amfitrions.

Sense cap dubte l’experiència va resultar més que enriquidora per a les nostres alumnes, ja que van poder conèixer de primera mà la dramàtica situació de les migracions als nostres dies des d’una perspectiva solidària i col·laborativa. A més a més, cadascuna de les alumnes que van participar

61

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 en aquest projecte va gaudir de l’estada amb famílies locals que vam complementar els seus coneixements i la seua tolerància a les diferents cultures que ens vam citar en Almyros durant aquells dies.

La segona estada d’aquest projecte es realitzarà entre els dies 13 i 19 del mes de maig al nostre institut sota el lema Spanish Meeting. Being human & living together. Durant aquests dies l’alumnat i professorat dels sis països participants podran conèixer les iniciatives educatives que es plantegen al nostre centre com el TEI (Tutoria entre iguals) o el Servei de Mediació, així com la visita als llocs més emblemàtics del nostre entorn i la realització de diferents activitats que pretenen continuar treballant els conceptes de respecte i solidaritat cap a les migracions contemporànies així com el coneixement i normalització dels drets que com a ciutadanes i ciutadans europeus tenim.

(*) Professor de Geografia i Història a l’IES Serra d’Irta, Alcalà de Xivert

TEMPS DE RECORD

62

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

L’IES SERRA D’IRTA JA ÉS CENTRE CEPAFE MÓNICA CHANZÁ PAYÁ L’IES Serra d’Irta ha obtingut aquest curs la certificació que l’acredita com a Centre Promotor de l’Activitat Física i l’Esport, el que significa que som un centre compromès amb el foment de l’esport i els hàbits saludables com a estil de vida de qualitat.

Aquests valors estan reflectits al Projecte Educatiu de Centre, afecten tota la comunitat educativa i suposen una línia educativa que reconeix els beneficis físics, psicològics, socials i cognitius que transmet la pràctica d’exercici físic i la seua repercussió en la salut actual i futura del nostre alumnat.

Per aquests motius, s’ha elaborat un Projecte Esportiu de Centre anomenat “ACTIVA’T AMB VALORS” que engloba multitud d’activitats i esdeveniments relacionats amb la promoció de l’esport i la salut i que impliquen al mateix temps la participació de tots els membres de la comunitat educativa: alumnat, professorat, famílies, associacions locals, institucions, etc.

Dins aquest projecte esportiu podem trobar diversos programes i activitats (a més de les específiques del departament d’Educació Física), com són: - El programa “Activa’t després de classe”, on l’alumnat de 1r i 2n d’ESO poden realitzar activitat física en horari no lectiu de manera gratuïta.

- El programa “Patis Actius”, amb l’objectiu que l’alumnat del centre practique activitat física durant els esplais.

- El programa “Tutories Saludables”, basat en la participació des de les tutories en programes o iniciatives relacionades amb els hàbits saludables i l’esport com per exemple el “programa DICTA” sobre trastorns alimentaris, el programa “Aules sense fum” en contra del tabaquisme, o les “Escoles de la Milla” on es treballen els beneficis associats a l’exercici físic.

- El programa “Esmorzars Saludables” on es promou el consum de fruita durant els esplais.

- El programa “Guàrdies Actives” per poder realitzar activitat física quan falta algun professor i no s’ha pogut deixar feina o no hi ha suficient professorat per cobrir una guàrdia.

A més a més, des de l’inici de curs s’han dut a terme moltes altres activitats emmarcades dins el Projecte Educatiu de Centre com són la cursa

“Kilòmetres de Solidaritat” a favor de l’associació Save the Children, el festival de “Joventuts Unides IV”, la celebració del la “European Sport Week” i del “European School Sport Day” dins del programa Erasmus + Sport, la “Carrera solidaria per la dona” organitzada per l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert o la celebració del “Gran dia de l’Esport” que va suposar tota una festa esportiva, solidària i de convivència.

63

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

64

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

TONI OBRADOR (GUITARRISTA) ANTONIO MIR MARQUÉS Nacido en Palma (Mallorca) el 19 de agosto de 1945, hijo de Juan y de María. Inicio sus estudios musicales en el Colegio La Salle.

Toni Obrador, entre otras muchas cosas buenas, ha sido un músico de largo recorrido, no solo por los sitios en que ha estado sino por el número de grupos en los que ha tocado.

Toni que, junto con otros músicos, surgió de los festivales matinales del Lírico y Teatre Principal, tras tocar con Es Brusques, formó parte del grupo Lom and The Crys que luego pasaron a llamarse The Runaways, con dos cantantes -recuerda-, Tony Sheridan, que fuera primer cantante de The Beatles y Mike Kogel, quien se convertiría en Mike Kennedy. Dos años después de haber comenzado a tocar en Mallorca, hizo las maletas y comenzó su periplo que le llevó a formar parte de numerosas formaciones musicales, algunas muy buenas y a poder acompañar a figuras de la canción muy importantes.

Con qué grupos has compartido experiencias y cuál de ellos señalarías como el que de un manera u otra haya aportado más en tu carrera?

Hay músicos que solo han pertenecido a un solo grupo a lo largo de su vida. Yo no. Yo he cambiado, entre otras cosas, porque no me cabe en la cabeza pasarme una vida tocando con los mismos por muy buenos que sean, que lo son. En mi opinión, si cambias, como yo he hecho, primero, te diviertes, segundo, te forma, tercero, al estar con otros músicos, aprendes para poder tocar con quien te plazca. Por ejemplo, mi paso por Los Bravos, entre otras muchas cosas buenas, me dio la oportunidad de viajar a Cuba y poder tocar para Compay Segundo, en su aniversario, y conocer a Hibrahim Ferrer y, durante cinco días, poder tocar con diez grupos distintos, con estilos distintos, con lo que aprendí mucho y, también, me divertí mucho.

Y como eso, te podría contar más cosas.

Caricatura de Toni Obrador

Qué significó en tu carrera “The Runaways”, fue positivo para ti el formar parte de esta agrupación?

Toni nos cuenta que con The Runaways estuvieron en Alemania, y que cuando terminaron el contrato, regresaron a Mallorca, tocando en el hotel Hayma de Cala Major, donde causamos sensación. El hotel lo regentaba el mánager de Jimi Endrix y The Animals, el de Erick Burdon y La casa del sol naciente, con quienes tuve el honor de tocar una noche.

65

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 Qué representó para ti, el tocar con “Los Pekenikes”. Quién te indujo para formar parte de esta agrupación?

En México me llama Félix Arriba, de Los Pekenikes, y me dice que si quiero irme con ellos y yo le digo que sí. Alterno mi trabajo con ellos con los de guitarrista de sesión que me proporciona Hispavox.

Cuando dejas el grupo “Los Pekenikes”, hacia dónde diriges tus pasos?

Regreso a Mallorca formando diversos grupos, entre ellos Acuarios.

Sabemos que has estado con otros grupos, podrías citarnos alguno de ellos, si te sientes satisfecho de haber salido de Mallorca y qué es lo que realmente te han aportado estas salidas?

Toni, nos recuerda que estuvo también con Los Continentales, se siente satisfecho de sus salidas y que en una de estas estuvo con una fenomenal banda con la que tocaron en México pasando por Montreal, Nueva York y El Paso, ente otros lugares, aprendiendo y conociendo a mucha gente, como Sergio Mendes, Caterina Valente, Ray Charles, Miriam Makiba, Armando Manzanero y Astrud Gilberto. Incluso conocí a Cantinflas y a Johnny Weissmüller , Tarzán, todo eso, ya digo, por salir de Mallorca.

Según tengo entendido, también formaste parte del grupo de Juan Pardo del que formaba parte Luz Casal. En qué año fue y si estuviste mucho tiempo con ellos?

Así es estuve tocando con Juan Pardo, formando parte del grupo en aquellos momentos Luz Casal como corista. Fue aproximadamente en 1976 y estuve con ellos unos dos años y medio.

A tu regreso a Mallorca, recuerdas la formación de algún grupo?

De nuevo en Mallorca formé Medusa, con Santi Bono, tristemente desaparecido (murió en accidente de moto).

Según tenemos entendido, luego marchas a Madrid. Tenías en mente algún proyecto?

Regreso a Madrid y me enrolo con los Pop Tops, liderado por Phil Trim el de Mamy Blue, con los que estuve un año.

Cuándo se forma el dúo con Xisco Balaguer?

Al regresar a Mallorca, es cuando monto Sal y Pimienta con Xisco Balaguer, él cantando de maravilla y tocando un órgano Hammond B3 y yo tocando la guitarra. Estuvimos juntos durante la friolera de quince años yéndonos las cosas muy bien.

Después de Sal y Pimienta con tanto éxito.

Tuviste algún nuevo proyecto?

Sinceramente sí, pues Miguel y Pablo me pidieron remontar Los Bravos, con Mike y dos músicos más para ir de gira por Cuba, que no fue lo bien que hubiera querido.

66

Cuéntanos alguno de los proyectos en los cuales estés o hayas estado trabajando actualmente?

He montado un grupo en colaboración con grandes intérpretes con los que mantengo muy buena amistad, soy Presidente de la Asociación Balear de Músicos y hemos realizado varios festivales, uno de ellos en homenaje a Miguel Vidal, otro a beneficio de los niños hemofílicos y el pasado 7 de julio uno a beneficio de la organización Pan de San Antonio de los padres capuchinos.

Podrías informarnos en cuanto a tu última grabación discográfica?

Mi última grabación ha sido realizada en mi propio estudio y el CD ha sido producido en Madrid, lleva por título “Toni Obrador, entre músicos” En la actualidad Toni vive en su Felanitx del alma, haciendo algún trabajo con la magnífica Coral Units com Brins con quienes en noviembre de 2014 y en la fiesta de Santa Cecilia, grabó el disco “Música i poesía felanitxera. Segles XIX, XX i XXI, interpretando a la guitarra dos temas preciosos con el título de Fi de festa . Pero no nos extrañaría nada que si alguien le propusiera un proyecto serio, donde fuera, diría que sí, y si era necesario hacer la maleta, pues igual...

Sal y Pimienta

Miguel Vidal Perelló, Toni Obrador, Simón Andreu i Angel Milán

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 TEMPS DE RECORD

Fotografia cedida per Vicentica Suñol

Juan José al costat de la maquinària de l’antic rellotge del campanar. Fotografia cedida per Juan José Roures

67

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

AÑO EUROPEO DEL PATRIMONIO CULTURAL 2018 A lo largo de 2018, celebraremos la diversidad de nuestro patrimonio cultural en toda Europa, a nivel de la UE, nacional, regional y local.

El objetivo del Año Europeo del Patrimonio Cultural es animar a más personas a descubrir y comprometerse con el patrimonio cultural europeo y a reforzar el sentimiento de pertenencia a un espacio europeo común. El lema del año es: “Nuestro patrimonio: donde el pasado se encuentra con el futuro”.

El año se traducirá en una serie de iniciativas y eventos en toda Europa cuyo objetivo es que los ciudadanos se acerquen a su patrimonio cultural y se comprometan activamente con él. El patrimonio cultural influye en nuestra identidad y nuestra vida cotidiana. Forma parte de los pueblos y ciudades, los paisajes naturales y los yacimientos arqueológicos de Europa. No solo se encuentra en la literatura, el arte y los objetos, sino también en los oficios aprendidos de nuestros antepasados, las historias que contamos a nuestros hijos, la comida de la que disfrutamos en compañía y las películas que vemos y en las que nos reconocemos. ¿Por qué el patrimonio cultural?

El patrimonio cultural tiene un valor universal para nosotros como personas, comunidades y sociedades. Es importante preservarlo y transmitirlo a las generaciones futuras. Tal vez se pueda pensar que el patrimonio es algo estático o del pasado, pero en realidad evoluciona a través de nuestro compromiso con él. Es más, nuestro patrimonio tiene un papel importante que desempeñar en la construcción del futuro de Europa. Esta es la razón por la que, en este Año Europeo, queremos llegar sobre todo a los jóvenes.

El patrimonio cultural se manifiesta de muchas maneras y puede ser:

68

Castell de Mainhardt

REDACCIÓN*

Torre romana de Mainhardt

- Material: edificios, monumentos, objetos, ropa, obras de arte, libros, máquinas, ciudades históricas o yacimientos arqueológicos.

Inmaterial: prácticas, representaciones, manifestaciones, conocimientos, habilidades -y los instrumentos, objetos y espacios culturales que los acompañan- valiosos para las personas; aquí se incluyen las lenguas y las tradiciones orales, las artes escénicas, las prácticas sociales y la artesanía tradicional.

- Natural: el paisaje, la flora y la fauna.

- Digital: los recursos creados en formato digital (por ejemplo de arte o animación digital) o que se han digitalizado para su conservación (textos, imágenes, vídeos, discos, etc.).

Al apreciar nuestro patrimonio cultural, podemos descubrir nuestra diversidad e iniciar un diálogo intercultural sobre lo que tenemos en común. Así que, ¿qué mejor manera de enriquecer nuestras

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 vidas que interactuando con algo tan esencial para nuestra identidad?

El patrimonio cultural no debe abandonarse a la decadencia, el deterioro o la destrucción. De ahí que en 2018 busquemos formas de disfrutarlo y protegerlo. ¿Qué pasará en 2018?

Es el año de todos los que quieran disfrutar del patrimonio cultural, vivirlo y apreciarlo. Todos estamos invitados a sumarnos a las miles de actividades que se celebrarán en toda Europa para involucrar más estrechamente a los ciudadanos con su patrimonio cultural.

Cada Estado miembro ha nombrado un coordinador nacional para poner en práctica el año y coordinar los eventos y proyectos a escala local, regional y nacional.

Las principales partes interesadas del sector cultural y las organizaciones de la sociedad civil participarán activamente en las actividades del año.

A escala europea, todas las instituciones de la UE se han comprometido con lograr que el año sea un éxito. La Comisión Europea, el Parlamento Europeo y el Consejo de la Unión Europea, así como el Comité de las Regiones y el Comité Económico y Social Europeo, organizarán eventos para celebrar el año y poner en marcha actividades centradas en el patrimonio cultural.

Además, la UE financiará proyectos que apoyen el patrimonio cultural. Se ha puesto en marcha una convocatoria específica para proyectos de cooperación relacionados con el año en el contexto del programa Europa Creativa. Erasmus+, Europa para los ciudadanos, Horizonte 2020 y otros programas de la UE brindarán también otras oportunidades.

Para garantizar que nuestros esfuerzos dejen huella más allá de 2018, la Comisión, en colaboración con el Consejo de Europa, la Unesco y otros socios, ejecutará diez proyectos a largo plazo, que incluirán actividades con centros escolares, investigación sobre soluciones innovadoras para la reutilización de edificios históricos o la lucha contra

Museu romà de Mainhardt

Restes romanes

el tráfico ilícito de bienes culturales. El objetivo es provocar un verdadero cambio en la manera en que disfrutamos, protegemos y promovemos el patrimonio, y garantizar que el Año Europeo beneficie a los ciudadanos a largo plazo.

*Del portal Año Europeo de Patrimonio Cultural 2018 (UE) El Parlamento Europeo y el Consejo de la Unión Europea aprobaron, el 17 de mayo de 2017, la Decisión por la que se establece la declaración del Año Europeo del Patrimonio Cultural 2018.

69

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

ENTREVISTA A MARC LAVERNIA JUGADOR LOCAL D’ESCACS REDACCIÓ Marc Lavernia és un jove estudiant que cursa 3r de l’ESO a l’IES Serra d’Irta d’Alcalà de Xivert.

Des dels 10 anys que sent una gran afició pel joc dels escacs. Una afició que li va vindre de la mà del seu pare també jugador i que pot materialitzar gràcies a l’esforç que els seus pares realitzen per tal que puga entrenar amb el Club d’Escacs de Masdenverge i participar en els diferents tornejos que es realitzen pels voltants fins i tot al recent Campionat de Catalunya celebrat a l’Hotel Palas Pineda de Vila-seca entre els dies 24 i 29 de març.

Quina edat tenies quan et vas iniciar en el món dels escacs?

Tenia 10 anys que, per a un jugador d’escacs, és prou tard. La majoria dels jugadors acostumen a començar de més menuts.

Qui et va iniciar i et va conduir durant els primers passos? Com van ser els inicis?

Me va iniciar mon pare i com guanyava moltes partides em vaig aficionar molt més als escacs.

Quan et vas federar? Per què?

Em vaig federar el 2013 perquè el president del Vinaròs que, en eixe moment jugava al Masdenverge, Carles Albert va trucar a ma casa perquè pensava que tenia potencial i que participar en tornejos m’aniria bé.

Com ha estat el camí per jugar amb un equip de Catalunya, concretament el CE Masdenverge?

No hi ha clubs més propers on et podries integrar?

A partir d’ací em van seleccionar juntament amb el meu pare per a jugar la lliga catalana. En aquells moments no n’hi havia cap club més proper. Tan sols estaven el Castelló i el Villarreal que més o menys estaven a la mateixa distància.

A quina categoria jugues actualment? Has de canviar prompte de categoria?

Jugo a la sub-16 de primer any i encara me’n queda un altre en la mateixa categoria.

A quins tornejos importants has participat durant els darrers anys?

A diferents tornejos locals a Alcalà i Alcossebre, el comarcal, 4 anys al campionat de Tarragona, 4 vegades al campionat de Catalunya i he jugat tornejos a Andorra, a Eivissa, el de la Magdalena de Castelló i el de San Pascual de Villarreal Quines són les teues aspiracions dins el món del escacs?

Espero ser un bon jugador i fer un bon paper al campionat d’Espanya

70

Quantes hores entrenes diàriament? Com fas els teus entrenaments? Estudies jugades, t’enfrontes amb altres persones, jugues amb l’ordinador...?

Ara, en època d’estudis, no puc entrenar molt però quan tinc temps lliure entreno una hora diària, faig classes una vegada a la setmana amb el meu entrenador d’Amposta i a vegades jugo amb l’ordinador però poc.

Que t’aporten els escacs per a la vida diària i per als estudis?

Els escacs m’han fet més tranquil. Abans de començar a jugar era molt més nerviós i ara també penso més les coses abans de fer-les.

Sacrifiques hores d’estudi per jugar als escacs?

A l’hivern tots els divendres per la nit vaig al torneig local a Alcalà, els dissabtes pel matí m’alço a les sis per a jugar en tornejos escolars, per la tarde anem al club a fer classes i els diumenges pel matí mon pare i jo ens alcem, de vegades a les cinc de la matinada per anar a jugar una partida amb altres equips de Catalunya.

Jugues per hobby o la teua aspiració és arribar a ser professional? Es pot viure dels escacs?

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 Jugo per hobby, de totes maneres ací a Espanya és molt difícil, quasi impossible viure dels escacs, tan sols els 10 primers del món viuen bé dels escacs.

Quins valors creus que t’aporten els escacs per a la teua vida diària?

Respecte a la gent, s’aprèn molt de companyerisme, voluntat i sacrifici.

Quin paper han jugat els teus pares per crear i consolidar l’afició que tens per aquest esport?

Han segut molt importants, sempre m’han recolzat i s’han sacrificat per mi per a que puga participar en tornejos. L’afició em ve perquè mon pare juga i així és com jo em vaig introduir i vaig començar a jugar.

Quins han estat els jugadors més difícils amb que t’has enfrontat? Vas perdre o vas guanyar?

Amb Guerau Masagué, campió de Catalunya 3 anys seguits, va ser una partida molt renyida fins el final però vaig perdre; amb Michel Accensi que juga a l’Amposta, es mestre català i amb qui vaig empatar, i també amb Santi Añó que juga al Peó Vuit de Roquetes i que té 2.400 punts ELO (el sistema de puntuació ELO és un mètode per calcular la força relativa dels jugadors d’escacs) i vaig perdre unes partides molt igualades

T’agradaria tornar-te a enfrontar amb ells?

M’agradaria, però segur que m’enfrontaré més d’alguna vegada amb ells.

A hores d’ara quins són els teus projectes més immediats?

Jugar el campionat d’Espanya Vols afegir alguna cosa?

Sí, m’agradaria fer un agraïment al president del club d’escacs d’Alcalà de Xivert, José Luis Barreda ja que gràcies al seu esforç els escacs segueixen vius al poble i es manté la seua afició.

71

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 EL TEATRE A ALCALÀ

72

MAINHARDT - 90 / abril de 2018

NOVA ETAPA DEL GRUP DE TEATRE D’ALCALÀ REDACCIÓ Tot apunta que el Grup de teatre d’Alcalà ben prompte començarà una nova etapa, però no perquè s’esperen uns canvis dràstics, simplement es retiren alguns dels actors que han marcat una bona etapa del teatre local i s’incorporen un bon grapat de nous.

Es tracta d’Hilario Bosch i Antonio Galiano que han estat pilars bàsics en algunes de les obres representades durant els darrers anys. Ho deixen però el grup ha obert la porta a noves incorporacions.

Es tracta de gent jove que emprenen aquesta tasca amb il·lusió i ganes de fer-ho bé.

Així al costat dels actors més veterans com Paco Bellés, Mariam Gimeno, Cristian Máñez, Vicentica Suñol, Isabel Climent o Antonio Bosch, qui a més d’actor ha realitzat la tasca de director durant els darrers anys ens haurem d’acostumar a vore cares noves. Són gent nova que pren el relleu als qui ho deixen i que buscaran estar a l’altura dels seus predecessors.

De moment ja estan treballant en els dos nous projectes que volen presentar aquest estiu i que

els gaspatxers podrem vore a les Festes d’Agost a Alcalà i al setembre a Alcossebre. Es tracta de les obres: Als bous de Castelló, un sainet de Manuel Soto Lluch, estrenat el gener de l’any 1920 i l’obra: Dos pardalets, una aguileta, de Paco Barchino, estrenada l’any 1921.

La primera serà dirigida per Antonio Bosch, mentre que en la segona s’estrena com a director Paco Bellés de qui, fins ara, només coneixíem la seua faceta d’actor. Com a apuntadora seguirà en el seu paper Natividad Bruñó.

Respecte les noves incorporacions hem de parlar de: Luisa Sorlí qui ja va actuar l’any 2015 a la mítica obra de Nel·lo Bacora; Karina Alioto que pertany al grup des de 2017; Ximo Bellver i finalment els més joves com Lara del Valle, Javier Bruñó i Ethan Maza.

A tots, els desitgem èxit. Esperem que els seus esforços es vegen recompensats amb l’aplaudiment i el reconeixement del públic que acudirà expectant a les seues representacions. Allí estarem!

73

MAINHARDT - 90 / abril de 2018 COL·LABORA FENT-TE SOCI/A DE MAINHARDT

Fotografia cedida per Manuel Salvador

74

TEMPS DE RECORD La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Fotografia cedida per la família Pitarch-Marín Fotografia cedida per Joan i Cristina

Fotografia cedida per Lucía Sospedra

Fotografia cedida per Iván Ripollés (epd)

M

AINHARDT

ALCALÀ DE XIVERT ABRIL - 2018 NÚM. 90