MAINHARDT-79

M A I N H A R D T ALCALÀ DE XIVERT AGOST - 2014 NÚM. 79

TEMPS DE RECORD

Fotogra¿es d’Antonio Navás cedides per Joan i Cristina

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

MAINHARDT BUTLLETÍ DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Apartat de correus - 26 12570 - ALCALÀ DE XIVERT PAÍS VALENCIÀ

DIRECTOR Joaquim Arnau i Vallina

Director adjunt i cap de redacció Joan-V. Sanz i Sancho

CONSELL DE REDACCIÓ Angelika Medem Medem Rosa Taus Martínez Mn. Joaquim Iturat Jorge Julve Torres Emilio Encinas Pierna Vicente Guillamón Espallergues Anna Sanz Taus Maria Sanz Taus PORTADA: MARIÀ CANO SANTOS CONTRAPORTADA: MARIÀ CANO i JOAN SANZ La redacció respecta la llibertat d’expressió.

La responsabilitat de les opinions publicades és de qui signa l’escrit.

La redacció es reserva el dret d’acursar el text per motius de compaginació.

Tots els originals hauran d’anar signats per l’autor/a, encara que puguen aparèixer amb pseudònim.

La redacció haurà de conèixer l’adreça i DNI dels autors o autores del text. · · · · · · · · · Es podran reproduir totalment o parcial els treball publicats a la revista MAINHARDT, sempre que tinguen autorització escrita de la redacció de la revista.

IMPRIMEIX: JORDI DASSOY TIRADA: 1.200 exemplars DIPÒSIT LEGAL: CS-375/88 ISBN: 1132-3353

SUMARI

EDITORIAL. DES DEL NOSTRE CADAFAL ........................................... 4 III FESTIVAL INTERNACIONAL LÍRIC I DE MÚSICA DE CAMBRA ALCOSSEBRE EN-CANT Redacció.................................................................................................. 5 EL 20é ANIVERSARI DEL GRUP DE DANSES “LO CIRILO”: UN ANY PLE DE CULTURA I TRADICIÓ Maria Sorlí ............................................................................................... 10 ENRIQUE ARRUFAT, UN ARTISTA DE LA FUSTA Tica Martí Herrera ................................................................................... 12 UNA TARDE CON EL PINTOR RIPOLLÉS José Luis Esteller Albert .......................................................................... 16 SONJA SZKOPP, LA PROFESORA ALEMANA DEL INTERCAMBIO ESCOLAR ENTRE ALCALÀ Y MAINHARDT, SE HA JUBILADO Dorotea Schleicher .................................................................................. 19 ALGUIEN DICE TU NOMBRE Javier Angosto Esparrells ........................................................................ 20 LOS ANTEPASADOS DE PETE SEEGER NACIERON EN EL “SCHLÖSSLE” (CASTILLITO DE MAINHARDT) Haller Tagblatt ......................................................................................... 21 “¡MÚSICA MAESTRO!” Carmen Gloria Picher Martí ..................................................................... 22 LA MÚSICA DE FRANCISCO HERRERA A LA WEB: guitarra.artepulsado.com Redacció.................................................................................................. 23 JOSEP COLL BARDOLET. ELS COLORS DE LA MÚSICA Antoni Mir i Marquès................................................................................ 24 LA COTA 300, PUNTO CLAVE PARA LA TOMA DE CUEVAS DE VINROMÁ José Vicente Moya Julve ......................................................................... 26 DICTACRÀCIA Marta Sorlí ............................................................................................... 37 SLOW MUSIC FEST, FENOMEN CULTURAL DE MODA Anna Barceló Cucala ............................................................................... 38 EL TIO DELS NASSOS Francisco Arnau Vilaplana ....................................................................... 40 DOS CONTES D’ABANS Francisco Arnau Vilaplana ....................................................................... 42 TEMPS DE CICLISME A ALCALÀ DE XIVERT Redacció.................................................................................................. 45 LOS GARAFULLA DE TORREBLANCA, UNA SAGA DE MAESTROS CANTEROS DE LOS SIGLOS XVII-XVIII Juan Emilio Prades Bel ........................................................................... 48 TROBALLA DESCONEGUDA D’UN TRESOR DE MONEDES MUSULMANES A ALCALÀ DE XIVERT Josep Eugeni Varona Gil ......................................................................... 50 AURELI PUIG, ELIO, PRESENTA EL SEU NOU LLIBRE ELS VALENCIANS DESPULLATS PER UN MASOVER Redacció.................................................................................................. 52 TRAGINER, CARRETER I MENAR CARRO DE PARELL Aureli Puig i Escoí ................................................................................... 54 NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA Gabinet de Comunicació .........................................................................57 BABAKUS 2014, UN FESTIVAL DE CIRC DIFÍCIL D’IGUALAR Redacció..................................................................................................58 PRESENTACIÓ A ALCALÀ DEL LLIBRE LA COVA DELS DIABLETS Redacció..................................................................................................60 III COL·LECCIÓ MUSEOGRÀFICA D’ARQUEOLOGIA GASPATXERA DEDICADA A LA COVA DE PASTRANA Redacció..................................................................................................64 FERDINANDO, UN BOU MOLT DIFERENT Rosa Taus Martínez ................................................................................67 REMATANT LO CAMPANAR. HOMENATGE ALS PUERTOLLANO Redacció..................................................................................................69 EL CF ALCALÀ 2013/14 QUEDA EN UN DISCRET SETÈ LLOC DE LA CLASSIFICACIÓ FINAL DE LA PRIMERA REGIONAL Redacció..................................................................................................73

3

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

ED I TOR I A L DE S D EL N O ST RE C A D A FA L Estadístiques, reformes, retalls i percepcions L’estiu ja no és el que era, ja no és temps de treva festiva. Hi ha indicadors que ens apunten que estem transitant pel món del subdesenvolupament. Ens vénen mostrant una realitat que ens diu i continua repetint de situacions de fam infantil, de malnutrició i de menjadors socials. D’altres continuen remarcant que l’eixida de la crisi passa per condemnar els joves a marxar a l’estranger o, a trobar refugi en macro festes amb totes les seues ofertes complementàries. Així que els hi neguem el seu desenvolupament científic, artístic o professional. I, per si no n’hi havia prou, cada informatiu ens aporta nous arguments de la profunda neteja interior que el país necessita. Però, per què tantes mentides acaben sent veritat?

Qualsevol publicació estadística provoca reaccions en cadena. Ens adonem que tot apunt numèric necessita una interpretació rigorosa i allunyada de qualsevol manipulació interessada. Especialment acostuma a passar amb els resultats de l’Enquesta de Població Activa. Amb l’última publicada, la del segon trimestre, però, aquells que sempre li negaven valor objectiu han canviat de criteri. D’ella se’ns apunta el miracle de crear ocupació amb un lent creixement econòmic. Segurament estem necessitats de bones notícies; també, però, de transparència, de rigor i de claredat. Sols així es pot explicar que hi ha més ocupats i en condicions més precàries a canvi d’una davallada generalitzada dels salaris. És una evidència que sobre malnutrició infantil hi ha total absència de dades. Així, el problema no existeix. No obstant les diferents autonomies ho han abordat de diferent manera. Al País Valencià, amb el model d’escola d’estiu. Però, en lloc de fer una convocatòria en temps i forma, ho han deixat en mans dels municipis. Era una acció necessària per donar resposta a totes aquelles xiquetes i aquells xiquets, les rendes familiars de les quals es troben al llindar de la pobresa.

I, així seguim, esbrinant sobre dades i conceptes. Si retalls o reformes. Però no hauria d’haver-hi dubtes. Cal entendre que reformar significa millorar l’eficiència del sector públic, transparència, control de la despesa pública, innovació al sector productiu, fiscalitat basada en l’equitat... I, que retallar és parlar de menys professorat i més alumnat per classe, de reduir la despesa en beques, pensions i en sanitat o anul·lar les ajudes a la dependència. I és evident que ambdues maneres de gestió poden significar una millora i sanejament de la caixa de cabals; amb una diferència qualitativa, però: la primera introdueix la sostenibilitat en el temps; la segona, una inacceptable estela de perdedors.

4

Fotografia cedida per Lucia Sospedra

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

III FESTIVAL INTERNACIONAL LÍRIC I DE MÚSICA DE CAMBRA ALCOSSEBRE EN-CANT

REDACCIÓ

De la mà de la mezzosoprano Joana Thomé i del pianista Juan Carlos Cornelles, va arribar per tercer any consecutiu i en ple cor de l’estiu, el III Festival Internacional Líric i de Musica de Cambra Alcossebre en-cant.

El festival que va nàixer l’any 2012, patrocinat per l’Ajuntament d’Alcalà-Alcossebre, es va posar en marxa per aconseguir un triple objectiu. En primer lloc apropar la lírica i la música de cambra a tot el públic encara que no estés del tot familiaritzat amb aquest tipus d’esdeveniments; en segon lloc fer didàctica de la música apropant al públic tot tipus d’instruments, de formacions, o fent veure l’important paper de la música en el cinema. També apropant i fent viure les més variades sensacions musicals als més menuts de la família. Finalment per realitzar una activitat solidària, ja que els beneficis dels concerts han anat destinats íntegrament a organitzacions solidàries. Aquest any en concret

5

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 els gairebé 2.400 euros recaptats s’han destinat a l’associació Acción contra el hambre, una quantitat equivalent a 60 tractaments nutricionals per a 60 xiquets amb desnutrició aguda.

Destacaríem de manera molt especial el fet que, els músics i artistes que han participat en el festival, ho han fet sense cobrar els seus catxés habituals.

Tots ells s’han vist moguts per la implicació en les causes solidàries i l’amistat amb les persones que van gestar el festival, des dels seus inicis, i han treballat per a que aquest s’anés consolidant any rere any. Tampoc no han faltat les ganes de fer música entre amics i en un ambient immillorable, que és el que troben tots, en la nostra localitat d’Alcossebre.

L’organització, en veu de Juan Carlos Cornelles, ha volgut fer arribar mitjançant la revista MAINHARDT, el seu agraïment a l’Ajuntament i especialment a la regidora de cultura Maria Agut.

També donar les gràcies per la seua implicació a associacions com Olea, la Finca Sant Miquel, English Singers i empreses com l’Hotel Sancho III i el Restaurant Montemar que han fet possible i han facilitat el desenvolupament del festival.

Juan Carlos ha volgut ressaltar l’excel·lent acollida que ha tingut el festival per part del públic assistent, especialment els concerts que es van realitzar en l’entorn inigualable de l’ermita de Santa Llúcia i Sant Benet.

Per la seua banda l’alcalde d’Alcalà-Alcossebre Francisco Juan Mars, durant el concert de cloenda, va manifestar la seua clara voluntat de seguir recolzant el festival.

Juan Carlos Cornelles, des de l’organització, va expressar la seua ferma intenció de seguir oferint

José Enrique Bouché i Brenno Ambrosini

concerts de gran nivell musical sense renunciar, en cap moment, a la combinació de cultura, espectacle i solidaritat.

Entre les actuacions d’aquest any hem de posar de relleu la presència del Quartet de corda Leonor, la del violoncel·lista José Enrique Bouché, la del pianista italià Brenno Ambrosini o el violinista britànic Ashan Pillai, així com el director musical Carlos Amat i els cantants Enrique Sánchez-Ramos, Sandra Redondo i Javier Alonso. La Mezzosoprano Joana Thomé i el pianista Juan Carlos Cornelles també han participat en diversos concerts a més d’encarregar-se de l’organització i coordinació.

En total han aparegut en escena més de 20 artistes procedents de l’Estat espanyol, Itàlia, Anglaterra, França i Brasil. Un gran planter d’artistes que posen aquest festival en el punt de mira de molts dels entesos del cant líric i la música de cambra.

Quartet de corda Leonor acompanyats de J. Enrique Bouché en el concert de comiat

6

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

Quintet de vent Improvviso en la seua actuació a l’ermita de Santa Llúcia

PROGRAMACIÓ 2014 - El divendres 25 de juliol a les 22h. va tindre lloc en el Centre de Jubilats Sant Benet el primer concert de cant amb obres de Mendelssohn, Beethoven, Schubert, Schumann i Brahms.

Van actuar la soprano Sandra Rodó, la mezzosoprano Joana Thomé, el tenor Javier Alonso i el baríton Enrique Sánchez-Ramos, Baríton. Van estar acompanyats per Carlos Amat i Juan Carlos Cornelles al piano; Fernando Conde al violoncel i Pedro Gilabert al violí.

- El diumenge 27 de juliol a les 20 h. també al Centre de Jubilats Sant Benet va tindre lloc l’Òpera dels tres porquets. Un espectacle per a xiquets i grans. La versió per a titelles va vindre de la mà de Carlos Amat, amb música de Mozart i textos originals en espanyol.

En aquesta ocasió van actuar de nou Sandra Rodó, soprano; Joana Thomé, mezzosoprano; Javier Alonso, tenor i Enrique Sánchez-Ramos, baríton. La direcció musical i el piano van anar a càrrec de Carlos Amat, mentre que Mónica Cruz se’n va encarregar de l’escenografia, la direcció escènica i de la confecció de les titelles.

- El dilluns 28 de juliol a les 22 h. novament al Centre de Jubilats Sant Benet, José Enrique Bouché amb el violoncel i Brenno Ambrosini amb el piano van interpretar obres de Ludwig van Beethoven i B.

Romberg per contraposar dins d’una mateixa època dos pensaments i dues maneres d’entendre la música diferents.

- El dimarts 29 de juliol a les 22 h. al Centre de Jubilats Sant Benet, els assistents van poder reviure una manera diferent de veure i entendre el cinema Els espectador van poder gaudir de la pel·lícula Alba de F. W. Murnau, realitzada l’any 1927 i guanyadora de tres premis Oscar en 1928 acompanyada per les composicions i improvisacions al piano de Néstor Zarzoso. Sense dubte una lliçó per entendre que el cinema, sense la música, de vegades és ben poca cosa.

- El dimecres 30 de juliol a les 22 h. també al Centre de Jubilats Sant Benet va tindre lloc un concert de viola, cant i piano amb Obres de Brunetti, Oliver Astorga, Conrado del Campo, Brahms i Gerhard.

La veu va vindre de la mezzosoprano Joana Thomé, mentre que la música la van posar el pianista Juan Carlos Cornelles i Ashan Pillai amb la viola.

- Per concloure el festival músics i públic es van desplaçar tots plegats cap a l’esplanada de Santa Llúcia. Allí en un entorn privilegiat i sota l’esguard atent dels estels, el dijous 31 de juliol, va tindre

7

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 lloc el penúltim concert de la temporada. Les joves components del Quintet de vent Improvviso amb Laura Mañez al clarinet; Marta Còrdova amb la flauta; Lourdes Chuliá amb l’oboè; Rosa García, amb el fagot i Teresa Reig amb la trompa van interpretar obres de Ferenc, Fauré, Ibert, Albéniz, Zemlinsky, Bizet i Greaves.

- El divendres 1 d’agost també a l’esplanada de l’ermita, va tindre lloc el darrer concert de la temporada. El Quartet Leonor amb Delphine Caserta i Bruno Vidal amb els violins; Jaume Huertas amb la viola i Álvaro Huertas al violoncel, acompanyats, en aquesta ocasió, pel violoncel·lista José Enrique Bouché, van posar el colofó al festival amb obres de Mozart, Chausson i Schubert.

Des de MAINHARDT donem fe de l’alt grau de satisfacció que va mostrar tot el públic assistent als diferents concerts realitzats. D’una banda per l’entrega dels músics que han participat i per l’excel·lent nivell que han demostrat tots els artistes que han fet possible aquest III Festival Líric i de Música de Cambra Alcossebre en-cant.

D’altra banda per l’orgull que suposa per a la nostra localitat acollir un festival internacional d’aquestes característiques.

Com no pot ser d’una altra manera volem encoratjar els organitzadors a seguir endavant, a no defallir davant les adversitats que por suposar portar a bon termini un esdeveniment d’aquestes

8

Quartet de corda Leonor i escena de l’Òpera dels tres porquets

característiques i a les institucions per seguir donant suport perquè el IV Festival Alcossebre encant siga una realitat l’estiu de 2015.

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 JUAN CARLOS CORNELLES (Piano) El pianista Juan Carlos Cornelles, originari d’Alcalà de Xivert, realitza una extensa activitat de concertista de cambra que l’ha portat a actuar al costat de destacats instrumentistes i cantants internacionals en sales de concert d’Espanya, Regne Unit, Estats Units, Itàlia, Holanda, Portugal, Brasil, Bulgària i Eslovènia. Destaquen les seves aparicions en Wigmo-re Hall, Barbican Hall, St. John Smith Square o St. Martin in the Fields a Londres, Sala Cecília Meirelles a Rio de Janeiro, Bernhard Haitink Saal a Amsterdam, Americas Society a Nova York, Fundació Juan March de Madrid o Palau de la Música de València entre altres.

Ha realitzat enregistraments per a RNE i BBC3 i ha col·laborat en el doble CD en commemoració del 30 aniversari de Ràdio Clàssica dedicat a Compositors Contemporanis Espanyols. També ha protagonitzat estrenes absolutes dels compositors Antonio Gómez Schneekloth, Javier Costa, Vicente Roncero i Jordi Cervelló. Recentment ha enregistrat un CD al costat del violinista Ashan Pillai dedicat als compositors Conrado del Campo, Roberto Gerhard, Francisco Fleta Polo i Jordi Cervelló, sota el segell "Vers".

Joan Carles va rebre la seva formació superior al Reial Conservatori Superior de Madrid i a la Guildhall School of Music & Drama de Londres, sent els seus mestres més importants Almudena Cano, Graham Johnson i Caroline Palmer. Ha completat un Màster in Performance a la GSMD (Londres) i un altre Màster Universitari en Creació i Interpretació musical de la Universitat Rei Joan Carles de Madrid.

Compagina la seva activitat de concertista amb la docència, que en els últims anys ha exercit a la

Guildhall School of Music & Drama de Londres i en els Conservatoris Superiors de Madrid, Saragossa, Palma de Mallorca, Barcelona i Castelló. També és professor consultor del Màster d’interpretació i investigació musical de la Universitat Internacional Valenciana (VIU) i director artístic del Festival "Alcossebre en-Cant" d’Alcossebre (Castelló).

JOANA THOME (Mezzosoprano) Després d’acabar la seva formació en l’estudi d’òpera de la Guildhall School of Music and Drama (Londres), Joana Thomé va debutar a Anglaterra en companyies com l’English Touring Opera (ETO) i Grange Park en els papers de Dido de Dido and Aeneas, Messagiera i Proserpina de l’Orfeo i Primera nimfa de Rusalka (Dvorak). Des de llavors, la mezzosoprano brasilera ha actuat a Itàlia, França, Xina, EUA, Brasil i Espanya i els seus papers representats inclouen: Rosina (Rossini), Hansel (Humperdinck), Lucretia de Rap of Lucretia (Britten), Cherubino (Mozart), Dorabella (Mozart), Carmen i Mercedes de Carmen de Bizet, Béatrice de Béatrice et Bénédict (Berlioz), Xerxes de Xerxes (Haendel), Minerva d’Il ritorno d’Ulisse in pàtria (Monteverdi), entre d’altres.

En concerts i recitals, Joana ha fet el seu debut en importants sales londinenques com Wigmore Hall, Barbican Hall, St. John Smith’s Square, St. James (Piccadilly) o Purcell Room. A Espanya, país on actualment resideix, ha aparegut com a solista en sales com la Fundació Juan March, el Palau de la Música de València, l’Auditori de Castelló, l’Auditori d’Albacete, el Palau Altea, així com en els Teatres del Canal (Madrid), Teatre l’Escorial, Teatre Campoamor (Oviedo), Teatre Baluard (Pamplona) i el Teatre Arriaga (Bilbao).

9

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

EL 20É ANIVERSARI DEL GRUP DE DANSES “LO CIRILO”: UN ANY PLE DE CULTURA I TRADICIÓ MARIA SORLÍ El maig de 1995 (a Sant Isidre) un grup de xiquetes va debutar com a balladores amb un grup de danses que començava, llavors s’anomenava Grup de Danses d’Alcalà de Xivert. 20 anys després aquell grup ha canviat molt: gent que ha entrat, gent que ha marxat, diversos intercanvis, una escola de danses, una escola d’adults, un canvi de nom,... però tots continuen ballant i transmetent el folklore de les nostres terres.

Per tant, ens apropàvem a una data important per a nosaltres, i volíem celebrar-ho d’una manera especial: amb un acte per a cada mes, des de maig de 2014 fins a maig de 2015, tots ells emmarcats dins de la cultura, la tradició i el folklore valencià.

Un any complet per apropar a tots els veïns i els forasters també, allò que més ens agrada a nosaltres: els balls, la música i la indumentària que conformen les nostres arrels.

D’acord amb tot açò, hem realitzat ja diversos actes: • Un acte de presentació de tot el que hem preparat per a aquest any, el passat 17 de maig, amb un sopar de pa i porta, on ens van acompanyar moltes persones que van formar part del grup en el passat, i molts amics i amigues que, simplement, volien participar en la nostra celebració. A més, vam comptar amb l’actuació dels “Germans Cavaller i

10

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 amics”, amb la seva música folklòrica adaptada a moments de festa com aquest.

• Un aplec infantil de grups de danses, el passat 28 de juny, on vam poder gaudir dels balls de grups infantils de Santa Magdalena, Càlig, Torreblanca, les Coves, Benicàssim i, per descomptat, de la nostra escola de danses.

• L’actuació d’estiu, el 18 de juliol, a Alcossebre, front a la mar, on vam tindre l’oportunitat de mostrar els nostres balls a les persones que ens visiten durant l’estiu. Aquesta actuació, que es realitza tots els anys, és una ocasió d’arribar més lluny en la difusió de la nostra cultura, i per això la preparem amb especial il·lusió.

• La nit de danses de Festes d’Agost, el passat dia 29, a la plaça del mercat. Aquesta és per a nosaltres “la gran” actuació dins de les que fem habitualment durant l’any, ja que és en aquesta quan debuten les persones que comencen a ballar al grup, i és on estrenem els nous balls que anem aprenent. A més, les festeres que formen part del grup, tant les majors com les infantils, també ens acompanyen en aquesta actuació.

I, a partir d’ara, continuarem amb el nostre any de celebració, amb molts i molt diversos actes: per al setembre, preparem una jornada d’indumentària, on aprendre més al voltant de la vestimenta que acompanya els nostres balls, per a l’octubre, un bureo, on qualsevol pot participar, aprendre i practicar els nostres balls i els que ens aporten els grups visitants, i continuarem amb aplecs, concerts i exposicions. Així que, ja sabeu, molta atenció a les programacions que anirem publicant!

11

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

ENRIQUE ARRUFAT, UN ARTISTA DE LA FUSTA TICA MARTÍ HERRERA Enrique Arrufat és un gaspatxer compromés amb el seu poble que ha participat molt activament en la vida social i cultural d’Alcalà, intervenint en múltiples projectes i associacions locals. Avui el tenim ací, a les pàgines de la revista Mainhardt, per a parlar-nos d’una altra activitat que realitza: el treball amb la fusta. Aquesta afició d’Enrique ha tingut com a resultat la creació de magnífiques peces, entre elles el campanar del nostre poble, escuts, caixes, bastons...

Hola Enrique, d’on li ve aquesta afició pel treball amb la fusta? Té algun avantpassat o familiar de qui haja pogut heretar-la?

Sí, el meu pare apart del seu ofici d’obrer es va dedicar també a treballar la fusta; feia portes, mobles i fins i tot va fer un carro que va anar molts anys pel poble. Era un home molt manyós. Fins i tot li va fer tots els mobles a la meua germana quan es va casar.

Quina edat tenia quan va començar a fer els primers treballs amb la fusta? Recorda quin va ser el primer?

Devia tindre uns deu anys quan em vaig fer una espasa com la del Guerrero del Antifaz, que estava molt de moda en aquells moments.

Quines qualitats pensa vosté són necessàries en una persona per a realitzar aquest tipus de treballs?

La primera i principal és paciència i després és imprescindible tindre afició per aquest tipus de treball.

A més de l’afició , suposem, també caldrà tenir una sèrie de coneixements per poder posar-se a treballar la fusta. Quins coneixements bàsics són imprescindibles?

Sobretot, penso que és molt important tindre la ferramenta adequada i saber utilitzar-la. Hi ha coneixements bàsics que no podria dir quan els vaig aprendre ja que sempre havia vist el meu pare treballant la fusta.

Aquesta és una afició que no es pot desenvolupar en qualsevol lloc, necessita d’un espai físic adequat, un xicotet taller... On realitza vosté aquestos treballs?

Jo treballo al magatzem de casa meua. Allí tinc les ferramentes i un banc de fuster amb un torn on puc treballar les peces més grans. Quan es tracta de peces més menudetes també treballo dalt, a casa.

Ara anem a parlar dels seus treballs. Si els haguérem de classificar en diferents apartats, com els agruparíem?

Doncs els podríem agrupar en treballs relacionats amb Alcalà (el campanar i escuts del poble), altres

12

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

Enrique Arrufat a les festes de Capicorb

escuts (he fet el de Benicarló, el de Nules, el del València C.F., el del Barça...), caixes de decoració de diferents tamanys, bastons (en tinc una bona col·lecció), bastidors per col·locar el coixí per treballar amb bolillos, un aparell per carregar el fil als bolillos, bolillos, una urna per posar una Mare de Déu, una imatge de la Puríssima...

També he anat restaurant la col·lecció de ràdios antigues que tinc, de les quals encara hi ha algunes que funcionen.

Tot treball requereix d’un projecte, d’una idea prèvia. Com sorgeixen els projectes: pensa en un treball i busca les peces de fusta, veu una peça de fusta i pensa què podria fer amb ella?

El projecte sempre és anterior, per això penso un treball i després ja busco quines peces de fusta necessito.

Una vegada decideix el treball que vol realitzar, fa un disseny previ en paper amb les mesures exactes i les característiques concretes que ha de tindre?

Sí, primer sempre faig un esbós sobre paper i si és possible el passo a la fusta per treballar amb més seguretat.

Ara que estem immersos en la cultura del reciclatge i la reutilització, vosté ens ha comentat que en algunes ocasions la matèria prima dels seus treballs han sigut peces de fusta que anteriorment han tingut una altra utilitat.

Sí, he fet treballs amb fustes que havia usat

13

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 abans en la meua feina d’obrer, he fet caixes treballades a partir de caixes de puros o de botelles de vi, he usat làmines de fusta d’un somier...

Tinc fet un bastó d’una branca d’argelaga, que hem va costar molt d’adreçar, que sempre crida molt l’atenció.

De tots els treballs que ha elaborat, de quin o quins està més satisfet? Per què?

Del que estic més satisfet és del campanar, ja que és el nostre símbol.

En quina peça ha invertit més temps?

La que més m’ha costat ha sigut el campanar, però també vaig invertir moltes hores en unes caixes treballades que els vaig fer a les meues nétes.

Quina li ha suposat una dificultat tècnica major?

Per què?

Dificultats n’he tingut en moltes de les peces que he fet, sobretot perquè en no ser professional no tinc totes les ferramentes que en algun moment es necessiten.

A quina li té una estima especial?

A la mateixa de la qual estic més satisfet, al campanar.

Doncs ara anem a parlar d’ell, d’eixe magnífic campanar que té fet amb fusta. Com va decidir emprendre un treball tan compromés, ja que el model el tenim sempre a la vista?

Era una idea que havia tingut des de sempre, però havia de trobar la fusta amb el color adequat.

Un dia observant unes làmines de fusta de somier vaig veure que tenien un color semblant al del campanar (no al color d’ara, que després de la neteja del 2009 s’ha quedat més blanquet). Aquelles fustes ja tallades en làmines hem facilitaven fer els diferents costats del campanar. Així que vaig decidir començar el treball.

Abans de començar-lo, va fer un disseny en paper, va reunir fotografies per anar consultantles... ?

El primer que vaig decidir va ser l’escala 1:100.

Si el campanar s’alça fins els 68 metres. incloent la imatge de sant Joan, el meu campanar havia de medir 68 centímetres.

Després tampoc no tenia unes pautes concretes; anava treballant sobre la marxa intentant respectar eixa escala.

Per l’elaboració dels detalls observava el campanar amb unes ulleres de llarga vista des de diferents llocs del poble per veure bé totes les parts. Amb aquesta observació em vaig adonar de detalls que ens passen inadvertits quan l’observem normalment; per exemple vaig comprovar que els cordons horitzontals que separen els diferents trams del campanar són diferents, que els flamers que hi ha en la balustrada del cos de dalt de les campanes coincidint amb la caiguda dels arcbotants són tots diferents, que dels òculs cecs que hi ha sobre les arcades del cos de les campanes n’hi ha un que és més gran que els altres ...

14

Una vegada acabat, ens pot dir quan de temps li va costar de fer?

No vaig anar comptant el temps, ja que ho feia en hores lliures, però el treball en total em va costar uns tres o quatre mesos.

A més del campanar quines altres peces té relacionades amb el poble?

Sobretot escuts. N’he fet uns quants: el clàssic, el que està dalt de la portada de l’església...

Bé Enrique, com ja hem dit al començament d’aquest treball, vosté ha sigut i és un gaspatxer molt implicat en la vida social i cultural d’Alcalà de Xivert i ha participat en moltes agrupacions i associacions. Ens pot fer un xicotet recorregut per totes aquestes activitats?

Doncs he sigut i sóc una persona molt participativa, així que he estat en molts grups i associacions del poble. Entre elles: el Cor del convent i de l’església, la Coral gaspatxera, el club ciclista i club de futbol, el grup de teatre, la rondalla... Vaig ser pregoner de les festes patronals d’agost en tretze ocasions. També he sigut regidor de l’ajuntament en dues ocasions, formo part de la junta del pou del Maset, sóc membre de les confraries de la Puríssima i el Sant Sepulcre.

Actualment també estic de vicepresident de Creu Roja, de la qual vaig ser president durant uns anys, i ocupo el càrrec de secretari de l’Associació de jubilats i pensionistes d’Alcalà, de la qual vaig ser nou anys vicepresident.

Enrique li agraïm que ens haja deixat participar d’eixa passió seua pel treball amb la fusta i l’encoratgem a que continue amb eixes ganes de participar i treballar pel bé del nostre poble.

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

15

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

UNA TARDE CON EL PINTOR RIPOLLÉS JOSÉ LUIS ESTELLER ALBERT Es un día de comienzos de la primavera y ya empieza a hacer buen tiempo. Hace unos días quedamos, por mediación de un familiar con quien el pintor Ripollés mantiene una estrecha amistad, en hacerle una visita. Era viernes y quedamos en Alcossebre, alrededor de las cuatro de la tarde, con unos amigos ingleses. Unos minutos después salimos en dirección a San Juan de Moro.

Cogimos en Torreblanca la CV10 en dirección hacia Castellón. Cerca de la Puebla Tornesa dejamos la autovía y cogimos una carretera en dirección hacia Villafamés. Dejamos este pueblo a la izquierda y seguimos adelante. Cuando llegamos a las primeras casas de San Juan de Moro nos desviamos a la derecha en dirección al Mas de Flors que es un núcleo habitado de unas cuarenta casas, mas o menos, a unos dos kilómetros del pueblo.

Es un lugar precioso. En la entrada hay un pequeño riachuelo con agua que forma una especie de balsa natural llena de cañas. El lugar es como un pueblo pequeño y en la actualidad la mayoría de las calles están hormigonadas (seguramente a consecuencia de tener tan ilustre vecino).

La mayoría de las casas están en un estado de semi-abandono pero hay algunas restauradas e incluso habitadas. Las calles serpentean por callejones curvos, parece que estemos en Peñíscola. Después de andar un momento llegamos a una plaza que, como no podía ser de otra manera, tiene el nombre del pintor. Aparcamos y por fin llegamos frente a su casa pero tenemos que llamarle a través del móvil ya que tras hacer sonar el timbre en diversas ocasiones no aparece nadie.

Finalmente Ripollés nos abre la puerta y nos saluda, va con un vestido blanco inmaculado, su correspondiente mondadientes de romero y algunas flores en el pelo. Nos comenta que se ha cambiado para recibirnos e irse más tarde a una cena. Nos hace entrar en su casa. Es un edificio antiguo, de pueblo, pero completamente restaurado y decorado de una forma rústica. Nada más entrar nos encontramos con un recibidor totalmente colapsado de material. Hay cajas, muchos cuadros de diferentes tamaños y algunos muebles pero hay dos cosas que nos llaman la atención por encima de todo. Sobre un mueble hay una gran colección de orinales y todo el techo está lleno de tomates de colgar y melones que, para la época en qué estamos, ya han aguantado mucho.

16

A continuación pasamos a la habitación contigua que es el taller de gravado donde, además de enseñarnos el proceso de trabajo, nos enseña algunos cuadros y sobre todo muchas esculturas que está realizando en ese momento. Vemos algunas obras que está preparando para enviarlas al extranjero y nos explica que estas en concreto las va a mandar a Noruega.

También nos comenta que está preparando una exposición para Francia y en unas semanas se marcha a China donde es muy conocido. Al comentarle lo pesado que debe de ser un viaje tan largo nos dice que ya es la octava vez que va y que ha viajado por todo el mundo. Por unas escaleras bajamos a la planta baja donde está el acceso que tiene al taller al aire libre. Pasamos por una gran habitación que hace de sala de estar. En ella tiene una gran cantidad de muebles antiguos y libros pero destaca una pianola y sobre todo una colección de sopletes antiguos. Nos comenta que cuando compró la casa había unos cuantos pero la gente se los regala, que cada vez tiene más y está completando una numerosa colección.

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

Ä£ ¤¢ £

17

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 Ya en el jardín, bueno mejor lo llamaremos huerto, tiene como una caseta techada para material y una zona de trabajo que es donde pinta al aire libre, cuando el tiempo se lo permite. Junto a esta zona tiene un gran corral donde hay una numerosa variedad de animales: cabras, gallinas, conejos, etc. En frente tiene un huerto del cual el pintor está muy orgulloso. Allí tiene todo tipo de hortalizas y legumbres, según la época del año, algunos árboles frutales y flores, todo muy bien cuidado. Nos comenta que el truco para tenerlo así es el trabajo y el agua que, aunque tiene mucha cal, es muy dulce.

Estando en el huerto le comentó la existencia de la Asociación de Amigos de Mainhardt y de la revista que publicamos. Le explico todo sobre la asociación, sobretodo que tiene un marcado fin cultural, abierta a todo el mundo y centrada en Alcalà de Xivert y su comarca. Me comenta que es muy interesante y nos anima a seguir con el trabajo de la asociación. Da un vistazo rápido a la revista y ante mi petición hace una salutación a todos los amigos de la asociación en la portada del número que le he enseñado. Muy amablemente nos dedica algunos libros a las personas que le hemos visitado y después de charlar un buen rato más nos marchamos. Nos acompaña hasta nuestro coche para despedirse. Ha sido una tarde magnifica ya que Ripollés además de ser una persona muy llana nos ha atendido de una forma entrañable teniendo en cuenta que nosotros no éramos ninguna de las personalidades importantes que lo visitan frecuentemente y nos ha tratado como si lo fuéramos.

Le agradecemos el tiempo que nos dedicó en su momento y ojalà en el futuro le podamos visitar en alguna que otra ocasión.

18

Ripollés fullejant la revista MAINHARDT

NOTA: En este artículo solo hemos descrito brevemente la visita que realizamos al pintor sin opinar sobre su obra y otros matices que dejamos a los especialistas y críticos de arte. En ningún momento ha sido nuestra intención entrevistarle tan solo pasar una tarde agradable charlando con él.

Las entrevistas las dejamos para los profesionales de la información que lo visitan a menudo.

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

SONJA SZKOPP, LA PROFESORA ALEMANA DEL INTERCAMBIO ESCOLAR ENTRE ALCALÀ Y MAINHARDT, SE HA JUBILADO Helmut-Rau-Schule: 40 aniversarios de la entrada en servicio en Mainhardt* DOROTHEA SCHLEICHER (*) La maestra de la Realschule (Enseñanza Media), la señora Sonja Szkopp, celebró sus 40 aniversarios de la entrada en servicio.

La maestra de la Realschule Sonja Szkopp, que está activa desde 1982 en la Escuela -Helmut-Rau, celebra su 40 aniversario de la entrada en servicio.

La señora Szkopp da clases en las asignaturas de alemán y música, además en arte, clases de informática e historia.

Además hay que resaltar su extraordinario compromiso con las actividades escolares y extraescolares, según apunta la directora de la escuela, la señora Christine Kuhn, en su discurso ante los maestros de la escuela.

La señora Szkopp se hace cargo de las tareas complementarias, como por ejemplo actividades de orientación, planificación de excursiones de maestros y durante años organizó el intercambio escolar con Alcalá de Xivert.

Sonja Szkopp se dedica vocacionalmente al área de música. La dirección de un coro escolar para ella es tan natural como la asistencia de la banda de música escolar o los trabajos en grupo instrumental.

Desde hace años numerosas representaciones y actos musicales han sido organizados y realizados por esta maestra de Enseñanza Media. La señora Kuhn resaltó: "Con Vd. se percibe el amor por la música".

La directora también elogió las clases de la maestra de la Realschule: "Ella sabe motivar a los alumnos y crear un buen ambiente en la clase". La señora Szkopp destaca por su inteligente aplicación de una amplia oferta de recursos educativos. Con ella, los alumnos tienen libertad de creatividad y están motivados en conseguir los objetivos de la clase. A esta maestra tan comprometida tampoco le espanta la aplicación de los nuevos métodos, como por ejemplo los "Smartboard" (pizarras digitales).

La directora de la escuela, Christine Kuhn, felicitó cordialmente a Sonja Szkopp por su aniversario y le agradeció su gran compromiso por su trabajo realizado durante todos estos años y le entregó un diploma de honor. * Crònica de Dorothea Schleicher, traducida al castellano por Angelika Medem

19

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

ALGUIEN DICE TU NOMBRE JAVIER ANGOSTO ESPARRELLS Bajo el enigmático título de ALGUIEN DICE TU NOMBRE, Luis García Montero publica en Alfaguara su tercera novela. Una novela, que si no fuera porque ya existe el título, podría haberse titulado “En brazos de la mujer madura”.

León Egea ha acabado el primer curso de Filología en la universidad de Granada, y para ese verano un profesor de la facultad le ha encontrado trabajo en una editorial. Allí conoce a Consuelo, la secretaria de la editorial. Al principio fueron las sábanas, después la literatura y, finalmente, el amor. Pero en su relación hay un obstáculo que a ella le pesa como una losa: la diferencia de edad.

León tiene 20 años y Consuelo 37, y no viven en París sino en la España machista de 1963 (una España, por cierto, en donde nunca ha habido un término equivalente al de “asaltacunas” para referirse al hombre que se empareja con una mujer mucho más joven que él). A veces León no acaba de comprender los miedos de Consuelo, pero está claro que ella arriesga mucho más que él en esa relación. Como Ortega, Consuelo bien puede decir que “ella es ella y sus circunstancias”; y sus “circunstancias” son los compañeros de trabajo, la familia, la ciudad y el país. Y no sólo eso: está también su miedo a que él pueda conocer a una chica de su edad. Además, cabe suponer que, a la larga, el reloj biológico de ella marcará las horas en su contra. León, por su parte, no entiende por qué su relación no está aceptada por la sociedad y, en cambio, sí está bien visto lo de la niña de quince años que canta “El dúo dinámico” en aquel verano de 1963.

ALGUIEN DICE TU NOMBRE es una novela muy bien escrita. Está narrada con una prosa que mece al lector gracias a ese avanzar de manera regresiva en el que aflora la condición de poeta de su autor. Los diálogos resultan naturales. Y entre los méritos de la obra está asimismo que Luis García Montero ha sabido reflejar muy bien las

20

dudas y los malos entendidos que se dan en toda relación cuando ésta da sus primeros pasos.

Señalaré por último que ALGUIEN DICE TU NOMBRE es al mismo tiempo una metanovela sobre cómo se escribe una novela. En ese sentido, me parece muy acertada la reflexión de la página 82: “Mi profesor dice que, cuando acabe la censura, los escritores de este país descubrirán lo difícil que resulta contar la sexualidad”.

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

LOS ANTEPASADOS DE PETE SEEGER NACIERON EN EL "SCHLÖSSLE" (CASTILLITO DE MAINHARDT) El probablemente más célebre descendiente de Mainhardt era cantante de folk en EEUU HALLER TAGBLATT (*) El cantante de folk Pete Seeger, ídolo de tres generaciones de música, murió el 27 de enero de 2014 con 94 años en un hospital de Nueva York. Sus antepasados eran de Mainhardt.

Mainhardt. En los años 30, Pete Seeger viajó con Woody Guthrie como cantautor por los Estados Unidos. En los años 40 fundó los "Almac Singers", más tarde "Weavers". En 1945 nació, bajo la cooperación de Pete Seeger, la canción de movimiento de protesta "We shall overcome" (Venceremos) y en 1949 compuso junto con Lee Hays la canción "If I had a hammer" (Si yo tuviera una escoba) que trata del vehemente movimiento para la justicia, la libertad y el amor entre todos los hombres. La canción antibelicista más famosa de todos los tiempos "Where have all the flowers gone" (¿A dónde fueron a parar todas las flores?) la escribió Pete Seeger en 1955.

Seeger descubrió muy tarde el hogar de sus antepasados.

En los años 50 cayó en las garras del "Comité para las Actividades Antiamericanas". En aquel tiempo reinaba en EEUU un verdadero miedo histérico por la infiltración comunista, que pasó a la historia como la "Era de McCathy". Estuvo un año en la cárcel. Las canciones de Pete Seeger no pudieron ser emitidas durante 15 años en los medios americanos.

En los años 60 se convirtió, junto Martin Luther King y Joan Baez, en una figura simbólica de los movimientos de derechos cívicos, que por la guerra de Vietnam recibió un enorme impulso. Artistas conocidos como Bob Dylan, Bruce Springsteen, Kris Kristofferson y Richie Havens vieron en Pete Seeger un ídolo e interpretaron sus canciones.

En el año 1986, Pete Seeger vino con su mujer Toshi a Stuttgart para buscar huellas de sus antepasados alemanes. En el Archivo Nacional de Stuttgart les fueron mostrados varios documentos de la época de Karl Ludwig (Carlos Luis) Seeger.

Sin embargo, no llegaron a saber de la casa natal de sus antepasados en Mainhardt. Esto fue recuperado, en Mainhardt, por el historiador aficionado Hermann Pasler en 1996, quien se lo comunicó por carta a Pete Seeger. De ello procede la siguiente cita: "Si tuviera una máquina del tiempo volvería a mi tatarabuelo Karl Ludwig y le diría que si mucha gente con pensamientos democráticos abandonara Alemania, entonces cualquier día se encargaría del país un dictador y encarcelaría a

Pete Seeger durante la celebración, el día 18 de enero de 2009, de la toma de posesión del Presidente Barack Obama en Washington delante del Lincoln Memorial

todos quienes se declaran contra él: ¡Quédate en Alemania!"

El día 18 de enero de 2009, Seeger fue uno de los músicos que cantaron en Washington delante del Lincoln Memorial en el concierto para la toma de posesión del Presidente de los EEUU Barack Obama.

La historia de la familia de Seeger empezó el 10 de abril de 1763 en el "Schlössle·principesco de Mainhardt. Allí nació Karl Ludwig Seeger.

Su padre era funcionario de los de HohenloheBartenstein. Como la madre y el padre murieron muy prematuramente, Karl Ludwig y su hermano mayor se criaron con su abuela en Grossbootwar y ambos fueron a la Escuela Latina.

Karl Ludwig estudió medicina. Concluyó los estudios el 27 de mayo de 1786 con el título de doctor. Alemania ya no le retenía. Sigilosamente abandonó Stuttgart y viajó a Ámsterdam para salir en barco hacia América. 133 años o cuatro generaciones más tarde nació el tataranieto Peter Seeger el 3 de mayo de 1919 en Nueva York en el seno de una familia de músicos de pensamientos pacifistas. * Crónica del Haller Tagblatt. El texto ha sido escrito por Torsten Pasler. Es el hijo de Hermann Pasler.

Torsten Pasler es comerciante textil en LimesCicerone y cuida honoríficamente del MuseoRomano en Mainhardt. En YouTube se pueden encontrar escenas con Pete Seeger. Traducción al castellano de Angelika Medem.

21

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

“¡MÚSICA MAESTRO!” CARMEN GLORIA PICHER MARTÍ Mucho se ha escrito sobre la polémica nueva ley de educación que elimina la Música como asignatura troncal en la educación primaria. Lo cierto es que al margen de todo el revuelo político y conflictos de intereses, estamos olvidándonos de aquello más importante, algo que es una obviedad pero al final hay que decirlo: estas decisiones afectan a nuestros niños. Afectan a un nivel más significativo de lo que en principio puede suponer que esta materia se convierta en una optativa sin tiempo concreto para su docencia.

Al plantear la posibilidad de que la asignatura de Música pase a ser optativa a elección de las Comunidades Autónomas, estamos creando un sistema educativo desigual, en el que algunos niños gozarán de disciplinas artísticas y otros no tendrán derecho a una formación completa y a una buena educación musical.

Se ha descrito recientemente a la Música como “la materia que distrae”, y precisamente quien quiso dar esta descripción con ánimo peyorativo ha dado en el clavo sin saberlo. Pero entendamos por qué: la música es cultura, ayuda a la estimulación de los niños. Según los expertos y de forma constatada, cuando hacemos música practicamos la capacidad de esfuerzo y el trabajo en equipo. Se desarrolla la psicomotricidad, la creatividad, el pensamiento lógico, la sensibilidad artística, los valores y la autoestima.

La música es la única asignatura que permite que los dos hemisferios cerebrales trabajen de forma sincronizada, y es una de las pocas que permite el desarrollo integral, pues se trabaja la memoria, la coordinación, el movimiento, la concentración, las matemáticas y la sincronía.

Y tal vez lo más importante es que hablamos de una herramienta socializadora e integradora que permite que alumnos que no destacan en otras materias no se sientan discriminados. Puede ocurrir que niños con un talento innato, no puedan desarrollarlo ni siquiera llegar a conocerlo porque no han tenido la oportunidad de trabajarlo. En este caso, pueden crecer con un sentimiento de mediocridad, pues en otros ámbitos no llegan a sobresalir y sin embargo se les ha privado sin saberlo de la vía que podía proporcionarles la sensación de haber encontrado su lugar, pues es donde sienten aflorar sus capacidades artísticas.

Así que, he aquí una asignatura que “distrae”.

Que distrae de lo convencional, de los caminos

22

preestablecidos, que son buenos, pero no los únicos. Que distrae de los valores más profundos de la educación: motivación, estimulación y ánimo de superación.

Sin embargo, todas estas virtudes de la Música, simplemente son el hilo conductor que nos lleva al meollo de la cuestión, a sopesar lo que verdaderamente supone esta situación. Y es que a veces nos olvidamos de que la educación engloba muchas más necesidades que las puramente académicas, que lógicamente son imprescindibles, pero que deben retroalimentarse con otros aspectos para hacer de la educación un engranaje realmente efectivo.

Hablamos no sólo de una asignatura en concreto, sino de ofrecer a nuestros niños un catálogo lleno de posibilidades. El futuro se presenta incierto y tanto más difícil para las nuevas generaciones que están viviendo cambios convulsos que no sabemos con certeza cómo pueden afectarles. Sepamos adaptarnos a las situaciones de cada uno, entender que si les limitamos las opciones, jamás conseguiremos hacer de ellos personas especiales en ningún campo.

Si la música es el lenguaje de las emociones, formemos a niños creativos, sensibles y seguros de sí mismos, además de sobradamente preparados en los contenidos de todas las asignaturas troncales.

Niños que se convertirán en jóvenes y después en adultos que tengan todas las opciones del mundo al alcance de sus manos y sean valientes para estirar el brazo y escoger una. O todas las que quieran.

Que nuestro legado sea un catálogo extenso y repleto de opciones para nuestros niños, cuyo futuro es siempre ahora.

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

LA MÚSICA DE FRANCISCO HERRERA A LA WEB: guitarra.artepulsado.com REDACCIÓ No cal dir que si algun gaspatxer és un autèntic referent mundial en el panorama musical aquest és, sens dubte, Francisco Herrera. Puntualment anem publicant col·laboracions i treballs que amablement ens envia per a la revista MAINHARDT, però sovint es fa difícil escoltar les seues composicions. Avui us oferim un enllaç on podreu escoltar la seua música de la mà del guitarrista italo-xilé Michel Bert.

Així mateix us fem saber que en breu es publicarà un nou CD, amb altres cançons del nostre guitarrista i compositor. Es tracta de: 6 piezas para canto y acompañamiento musical Letra y Música de Francisco Herrera Arregladas, interpretadas y grabadas por Carla Moraga y Michel Bert.

Flor Para ti Si te vas Solo Un niño soy Agromán PILES, Editorial de Música. Valencia, España.

Si voleu escoltar la seua música ho podeu fer a la web que figura al peu de pàgina. A continuació us oferim el que l’esmentada web diu del nostre reputat guitarrista: Nuestro ilustre forero y colaborador, el guitarrista, educador, compositor y musicólogo Francisco Herrera, nos ha hecho llegar la grabación de sus composiciones para guitarra en 4 CDs, titulados respectivamente "Miniaturas musicales", "Piezas Breves", "Notas sentidas" y "Música romántica para Guitarra, 6 dúos". El guitarrista ítalo-chileno Michel Bert ha registrado una nutrida selección de cerca de ochenta composiciones, con lo que esta colección casi se podría considerar su integral de guitarra.

Francisco Herrera es una persona inquieta, curiosa y sensible que no cesa de investigar (ahí está su monumental Enciclopedia de la Guitarra en continua revisión y mejora), componer y perfeccionar su conocimiento de la guitarra y su mundo. Las obras musicales de Herrera son bellas y didácticas, realizadas "en su mayoría para

Francisco Herrera amb Paolo Paolini i Brouwer.

Ginebra, 1995. Paolo Paolini és un guitarrista, llaütista i pedagog italià, editor en cap d’Archivum Musicum i també director de Recercare, seminario de l’arte del llaüt i la guitarra

motivación y deleite de mis estudiantes" como él mismo dice. Se desarrollan dentro de una gran variedad de ritmos, estilos y técnicas, tanto para solos como para dúos. A pesar de su aparente sencillez la composición es cuidada, explora diversas tonalidades, especialmente aquellas que son más naturales en el instrumento. De estilo clásico y moderno, pero siempre tonal, las composiciones son bellas y agradables de tocar y escuchar. Por ello no es raro encontrar piezas de esta colección en recitales y conciertos, como por ejemplo su "Maribel", obra dedicada a su hija y que forma parte del repertorio de agrupaciones como el "Dúo Artepulsado". Aunar en pequeñas piezas intenciones didácticas y belleza musical es un reto de siempre, que Herrera ha afrontado con éxito y de una forma muy personal.

La interpretación de Michel Bert es cuidada y limpia. La grabación es de calidad, y escucharla es puro deleite musical.

La mayoría de las composiciones pertenecen a su colección "Curso de piezas progresivas para guitarra" editada por Piles. Los CDs no se distribuyen comercialmente, pero Francisco Herrera con su habitual generosidad nos ha cedido la publicación online para disfrute de los usuarios de guitarra.artepulsado.

http://guitarra.artepulsado.com/foros/showthread.php?21151-Grabaci%F3n-de-la-integral-de-guitarra-deFrancisco-Herrera-por-Michel-Bert.

23

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

JOSEP COLL BARDOLET. ELS COLORS DE LA MÚSICA ANTONI MIR I MARQUÈS

24

Josep Coll Bardolet va néixer a Campdevànol, a la comarca del Ripollès, el 7 de novembre de 1912. Fill de Josep i Concepció, va ser el tercer de sis germans. Als quinze anys va rebre les primeres lliçons a l’Escola Municipal de Dibuix de Vic, on s’havia establit la seva família. A més de la pintura sempre va tenir dues grans aficions que el varen apassionar: la música i l’excursionisme.

El 1939, Coll Bardolet viatja a Mallorca, amb la intenció de pintar durant quinze dies. Lloga una cambra a l’hotel Cèntric, al Pas d’en Quint, al cor de la ciutat de Palma. Al poc temps es trasllada a l’Hotel Marisol, vora la platja.

De tornada a Mallorca el 1942 es va establir a Gènova, a la casa on havia viscut Manuel de Falla, propietat del folklorista Antoni Mulet, pintant els paisatges de la Serra de Tramuntana, especialment els pobles de Sóller, Deià, i Valldemossa. Vull ressaltar que, encara que s’hagi escrit molt sobre les il·lustracions de llibres i postals amb temes folklòrics de Coll Bardolet, també hi va haver altres dibuixos i pintures que varen servir per il·lustrar aquests mateixos llibres i també fullets d’exposicions i postals nadalenques. Postals que, en dates tan assenyalades, trobem a faltar.

En aquest poble va fixar la seva residència dos anys després. Primerament a l’Hotel del Artista, i després ocupa una cel·la de la Cartoixa.

1964. Organitza el primer “Concert d’Estiu al Torrent de Pareis”, a Mallorca. Aquesta bella experiència es repetirà sense interrupció durant vint anys, sempre sota la seva direcció i patrocini.

1972. Pau Casals, des de l’exili, s’adhereix al Festival Musical del Torrent de Pareis.

A partir de 1981, forma part del Comitè d’Honor de l’Associació Festivals Chopin de Valldemossa.

1983. Es compleix el vintè aniversari del primer concert del Torrent de Pareis. En commemoració Coll Bardolet edita el llibre: Vint anys de música coral al Torrent de Pareis (1964-1983).

El 1987, Valldemossa el proclama Fill Adoptiu i, al setembre de 1989, al monestir de Lluc s’inaugura la Sala Coll Bardolet. En l’ofici és nomenat Blau d’Or. Es publica l’opuscle Josep Coll Bardolet al Museu de Lluc. En el transcurs de la IX Festa Folklòrica Cultural Mallorquina, celebrada a Son Ferriol (Palma), 1990, se li va retre homenatge per la seva aportació a la transmissió de la cultura tradicional amb els seus dibuixos i pintures. I aquest mateix any, la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi.

Coll Bardolet al seu estudi a Valldemossa

El cant dels ocells, dibuix de Coll Bardolet

1988. La Coral Universitària de la UIB el nomena Cantaire d’Honor.

1991. El Consell de Govern de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears li concedeix la Medalla d’Or “en reconeixement als seus mèrits en el camp de la pintura i la música”.

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 1993. La Casa Reial Belga el nomena Cavaller de l’Orde de la Couronne. El 23 de desembre es presenta a Lluc la Petita història dels Blauets de Lluc, de la qual és promotor amb l’Associació d’Antics Blavets.

No podem oblidar que en els concerts de Nadal de la Coral Universitat de les Illes Balears cada any hi havia un pregoner; el 1993 li va correspondre a Coll Bardolet.

Com cada any a l’agost, Coll Bardolet va de vacances a Suïssa, per la qual cosa no pot assistir als concerts del Festival Chopin. Però el 1996, com que està dedicat a dos dels seus grans amics, que li porten molts records: Manuel de Falla en el 50è aniversari de la seva mort, i Joan M. Thomàs, en el centenari del seu naixement, sí que hi assisteix.

Inauguració de la Sala Coll Bardolet a l’edifici del Sucre de Vic, concretament la Sala Foller, molt propera a la dedicada a Josep Mª Sert, amb el qual curiosament col·laborà en les pintures de la catedral. Coll Bardolet no va dubtar davant d’aquesta proposta i va fer donació de la seva obra. La Sala Coll Bardolet va ser inaugurada el 23 de juliol de 2002. Hi podem veure obra realitzada entre els anys 2000 i 2002, principalment de gran format i abstracta. És destacable la composició de les obres a la sala, ja que estan col·locades sota unes arcades de tal manera que semblen els vitralls d’un edifici. La sensació global és similar a la d’una petita catedral. També és significant que Coll Bardolet va posar la intenció que en aquesta sala –fent una similitud amb la música– no hi hagués cap nota discordant, que es tengués una sensació semblant a la del gaudi de la música, només que amb els ulls.

Homenatge en ocasió del 90è aniversari.

Bartomeu Calatayud. Tinta sobre paper. 1949

2004. Valldemossa adquireix un “casal” per a la seu de la Fundació Coll Bardolet.

2005. Constituïda la Fundació Coll Bardolet per preservar el llegat del pintor.

Fundació Cultural Coll Bardolet. L’acte inaugural va tenir lloc el dia 4 de febrer de 2007 a les 18 hores.

Josep Coll Bardolet va morir a Valldemossa (Mallorca), el 30 de juliol de 2007.

25

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

LA COTA 300, PUNTO CLAVE PARA LA TOMA DE CUEVAS DE VINROMÁ JOSÉ VICENTE MOYA JULVE Las Cuevas de Vinromá es un pintoresco pueblo de la comarca del Maestrazgo. Se trata de un puñado de casas apretujadas a los pies de una pequeña iglesia situada en un pequeño montículo a orillas del río San Miguel. Se ubica en la llanura formada por las cordilleras montañosas de las Atalayas de Alcalá y de la Sierra Engarcerán. A 40 kilómetros de la capital de La Plana, su población es de cerca de 2.000 personas, dedicándose la mayoría a la agricultura y la ganadería. Cuesta imaginar que estas estrechas calles, donde hoy en día se respira sosiego y relajación, hace 75 años se vieran envueltas en los convulsos años de nuestra Guerra Civil, concretamente en una serie de acontecimientos militares que llenarían sus calles de muerte y de destrucción, obligando a la mayoría de sus vecinos a abandonar la población.

Paseando hoy día por sus calles, apenas se ven vestigios de aquellos días de lucha fraticida: algunos viejos piquetes de alambrada oxidados en el muro de un huerto o una olvidada bayoneta, clavada en una pared a modo de estaca, para sujetar cualquier pertenencia inservible. Su cometido: el de desgarrar la carne del enemigo; pero, como nuestra memoria, aquel se ha ido perdiendo con el paso de los años. Sin embargo, basta con que ascendamos y realicemos un pequeño paseo por el alto de la Morería, el Bovalar o a las últimas estribaciones de las Atalayas para poder observar los restos de las trincheras excavadas por los dos contendientes: kilómetros y kilómetros de zanjas y parapetos que, como profundas cicatrices, recorren los campos de nuestros pueblos y aunque el tiempo poco a poco las va haciendo desaparecer, no las deberíamos olvidar para recordar todo lo qué llevó al pueblo español a tan insensata lucha.

La cota 300 es una pequeña loma situada al noreste de Cuevas de Vinromá desde la cual se domina todo el pueblo y la llanura que lo rodea; conocida coloquialmente como “Los Colls de Plaga”.

A sus pies discurre el río San Miguel, el cual se va cerrando en gargantas y estrechos pasos creando un foso natural hasta su desembocadura en el mar, a la altura de Capicorp. Militarmente resulta un punto muy estratégico -tanto para la defensa como para la conquista de la población que domina-, por lo que es lógico pensar que ambos contendientes se aferraran a él en una lucha encarnizada. Una tierra baldía, solo apta para el ganado y para algunos

26

pequeños bancales de algarrobos, que costó la vida de demasiados jóvenes españoles. Su historia, como la de cientos de montes de nuestra geografía, pasa sin pena ni gloria por nuestra memoria, tan solo alterada por pequeños recuerdos contados por nuestros abuelos. Aquellas “batallitas” libradas en nuestros montes, rememoradas cientos de veces en las interminables tertulias familiares de nuestra infancia; aquellos combates entre rojos y azules, en una guerra que se nos antoja lejana e inútil.

En la actualidad, la cota 300 ha sido devastada por un pequeño incendio forestal que ha dejado visible sus cicatrices, de modo que, setenta y cinco años después, nos desvela sus secretos.

Paseando por esta tierra calcinada, vemos los restos de las trincheras, los cráteres de los obuses, restos de latas, metralla, fragmentos de alambre de espino y balas. Las huellas de la guerra siguen vigentes en esta colina como mudos testigos de los duros enfrentamientos que sostuvieron allí los anónimos protagonistas de las “batallitas” de nuestros abuelos. Se hace difícil imaginar que entre estos surcos de tierra y estos montones de piedras se apretujasen decenas de hombres, temerosos de sus vidas, esperando que terminaran las explosiones de los obuses para enfrentarse cara a cara con el rostro de la guerra. Conozcamos, pues, a sus protagonistas a través de los restos de la batalla.

Restos de vainas de cartuchos soviéticos de 7,62 mm, pertenecientes probablemente a las tropas republicanas

LOS PROTAGONISTAS El 15 de abril de 1938 las tropas franquistas alcanzaban el Mar Mediterráneo a la altura de Vinaroz-Benicarló, cortando en dos el territorio republicano. Concluía así una de las operaciones

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

Restos de un proyectil de 105 mm lanzado por las tropas nacionales contra las republicanas.

Como se puede observar, los restos de los combates siguen presentes setenta y cinco años después

militares más bien planeadas y ejecutadas del ejército rebelde: la llamada Ofensiva de Aragón había llegado a su fin. El alto mando franquista estaba exultante, dos años después del 18 de julio de 1936: aunque no había alcanzado la conquista de Madrid, sus tropas habían llegado al Mediterráneo, consiguiendo así cortar las comunicaciones de la República con Cataluña, de manera que todo indicaba que la guerra se acercaba a su fin.

La República no pasaba por uno de sus mejores momentos: el Ejército de Maniobra, al mando del coronel Leopoldo Menéndez, había sido completamente deshecho. Tras la pérdida de Vinaroz, una parte de sus unidades se había disgregado hacia Cataluña, mientras otras se aferraban en taponar el avance por la costa hacia Castellón. Todo hacía preveer que, de un momento a otro, el ejército franquista se lanzaría en tropel hacia la conquista de Valencia. La República, como ave Fénix que renace de sus cenizas, en un autentico prodigio de organización moviliza las últimas quintas, entre ellas la de 1941, llamada coloquialmente “del Biberón”; jóvenes de 17 años sin instrucción militar que serán arrojados como carne de cañón ante la vorágine de la guerra.

Junto a ellos será movilizada también la “Quinta del Sac”: hombres de más de 40 años, con los ojos más puestos en su familia que en parar los fuertes ataques enemigos. Así, jóvenes imberbes y hombres mayores se mezclarán con tropas curtidas en centenares de batallas para crear una resistencia numantina; su meta: impedir a toda costa el avance hacia Valencia. Bajo el lema del Doctor Negrín presidente del gobierno- “Resistir es Vencer”, se crearán dos líneas de resistencia para impedir el avance hacia Castellón: una primera, formada por las localidades de Ares-Catí-Salsadella-Peñíscola

y otra formada por las localidades Ares-AlbocácerCuevas de Vinromá-Alcalá de Xivert-Alcocéber.

Para ello se movilizará a quince batallones de ingenieros y a todo el personal civil disponible. La prensa castellonense, bajo el lema “Gotas de sudor para evitar ríos de sangre”, incita a la población civil a fortificar de manera frenética.

Frente al Ejército de Maniobra republicano se encontraba El Ejército de Galicia, compuesto por las divisiones franquistas 4ª, 55ª, 83ª y 84ª al mando del General Aranda. Las órdenes del ejército rebelde son las de avanzar tan pronto se pueda por los ejes de las carreteras que desde Vinaroz y San Mateo se dirigen hacia Castellón; para ello lanzarán a las aguerridas Divisiones de infantería 4ª y 83ª contra la primera línea defensiva republicana. El ejército franquista se encuentra con una excelente moral y perfectamente pertrechado, apoyado por una gran masa artillera y protegido por un grupo de carros de combate, además de disponer de la aviación de la Legión Cóndor, la cual se está desplazando desde su base en Zaragoza a su nueva ubicación en la población de La Sénia, para desde allí poder apoyar con más eficacia el avance de las tropas franquistas hacia la capital de La Plana: la Ofensiva sobre Valencia es inminente.

En resumen, ante un disciplinado ejército que venía avanzando imparable, confiado en la victoria, presentando una unidad en sus objetivos, convencido en la sagrada misión de su cruzada y bien pertrechado y auxiliado desde la retaguardia, se enfrentaba otro que se batía en perenne retirada, mal equipado y peor abastecido, procedente en gran parte de la recluta forzosa de adolescentes y padres de familia, portadores todos ellos de una tibia moral que solo el miedo a las represalias era capaz de movilizar, formado en una minoría por idealistas que aun creían en la victoria, soldados en suma que a sus espaldas no contaban más que con una población hambrienta, castigada por la guerra y con el íntimo deseo de que aquella pesadilla terminase pronto1. Y sin embargo, todavía se enzarzó en una lucha de resistencia que obligó al alto mando franquista a replantearse toda la Batalla de Levante.

LA BATALLA DE LEVANTE El 18 de abril de 1938, tras apenas tres días de descanso y sin preparación artillera, la 4ª División de Navarra se lanza contra las posiciones republicanas de la Sierra de Irta. Su objetivo despejar la carretera nacional 340 y conquistar Peñíscola- se salda con un auténtico fracaso, pues es atacada por la aviación republicana2 y por fuerzas de la 107 Brigada Mixta republicana3. Esta reacción ofensiva por parte del ejército republicano

27

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 desconcierta momentáneamente a las tropas franquistas, que pensaban que el avance hacia la capital de La Plana sería relativamente fácil. Por el interior, la 83ª División Nacional apoyada por tres trimotores Junkers J-52 y 17 cazas, conquista la población de Tírig y avanza hacia Salsadella4. La guerra, inexorablemente, se acerca hacia Cuevas de Vinromá.

Tras duros enfrentamientos, el día 19 las tropas franquistas conquistarán Peñíscola y Santa Magdalena de Pulpis, pero la dura orografía de la Sierra de Irta y la tenacidad del ejército republicano ralentizan su avance. La llegada de unidades nuevas -como la 211 brigada de Carabineros, que se atrinchera en el castillo de Xivert- y la presencia de un tren Blindado, convierten el avance franquista por la carretera de la costa en un hueso muy duro de roer, por lo que se le ordena a la 83 división franquista que ataque por la carretera que desde San Mateo se dirige hacia Castellón. Ésta conquistará Salsadella el día 20, pero será detenida en el monte Encanes por fuerzas de la 79 Brigada Mixta. El tercer batallón de esta brigada será el encargado de defender esta posición situada dos kilómetros al sur de Salsadella.

COMBATES EN LOS “PEÑASCALES” El día 20 de abril, tropas republicanas de la 79 Brigada Mixta llegan al monte Encanes procedentes de su progresiva retirada del sector de Tírig. Su misión es constituir un centro de resistencia en esta importante cota que impida el avance franquista en dirección a Cuevas de Vinromá. Para ello, posicionará su tercer batallón en vanguardia, ocupando las principales alturas; el primer batallón protegerá el flanco izquierdo y el segundo el derecho, quedando el cuarto de reserva. El monte Encanes pasará a formar parte del dispositivo de defensa republicano bajo el nombre de posición “Peñascales”.

A las 15:30 horas de ese día aparecen por la posición Peñascales numerosos soldados republicanos pertenecientes a la 52 Brigada Mixta, quienes se retiran desordenadamente de sus posiciones en la ermita de San José. Estas fuerzas son agregadas en un primer momento al tercer batallón, pero el mando republicano de la XIX División ordena su repliegue hacia retaguardia.

Sobre las seis de la tarde, las tropas franquistas de la 83 División entran en contacto con las tropas republicanas en el vértice Encanes, entablándose un pequeño combate5. Al finalizar el día las tropas franquistas han sido detenidas en el alto del monte, pero han logrado conquistar la localidad de Salsadella y el vértice Pla. Durante el día 21, las tropas republicanas de los

28

Peñascales sufren un fuerte bombardeo a cargo de la artillería franquista pero, aun así, los ataques de la infantería son rechazados. No ocurre lo mismo en el monte la Solana, el cual es conquistado por estas fuerzas al finalizar la tarde. Las tropas republicanas del Encanes han perdido contacto con su flanco derecho y, aunque en su parte de guerra aseguran que han causado al enemigo unas doscientas bajas, las tropas franquistas sólo anotarán en su diario la pérdida de 10 soldados muertos y 78 heridos, los cuales serán trasladados al puesto de socorro instalado en Salsadella.

El día 22 se vuelve a intentar conquistar el vértice Encanes. Durante toda la mañana cientos de proyectiles estallan en las posiciones republicanas, a la vez que la infantería franquista intenta avanzar por entre las vaguadas y peñascales protegida por los disparos de sus ametralladoras. Su avance, una vez más, es detenido por las tropas republicanas. Pero, por la tarde, un batallón de tropas moras (Mehala de Gomara) efectúa una maniobra de envolvimiento por la parte izquierda del vértice Encanes con la intención de atacar por la retaguardia a las tropas republicanas. Éstas, para no verse cogidas entre dos fuegos, se retiran hacia las nuevas posiciones de Pedra Seca y el Corral de la Palmavera (meseta cota 600).6 Al anochecer, fuerzas de la 74 y 79 Brigadas Mixtas intentarán apoderarse del vértice Solana, pero tras tres furiosos ataques no lo conseguirán.

El parte de guerra de la 79 B.M. ensalzará la labor organizativa y valentía de los chóferes de la ambulancia número 3 asignada a la 74 B.M. en su arrojo por trasladar a los heridos hasta el hospital de Cabanes.7 El avance de las tropas nacionales por la costa continúa siendo más dificultoso de lo esperado y, aunque el día 22 se conquista el castillo de Xivert y el día 23 su población, los días 24, 25 y 26 sufren fuertes ataques de las tropas republicanas, que intentan recuperar el terreno perdido. Prueba de la dureza de estos combates son las dos medallas militares que las tropas franquistas concederán a sus tropas8. La presencia en el mar de los cañoneros Canalejas y Cánovas y del minador Vulcano facilita la conquista de la Sierra de Irta por las tropas nacionales, aunque la población de Alcocéber quedará, de hecho, en tierra de nadie.

Tras los combates en el vértice Encanes, la 83 división nacional ha podido avanzar hasta la cota 600 (masía les Vaqueres). Su avance es lento y sus tropas se ven obligadas a ser constantemente apoyadas por la aviación y la artillería, pero durante los días 26 y 27 sufre fuertes contraataques a cargo de la 209 Brigada Mixta.9

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 LOS COMBATES EN LA COTA 600 Después de los combates del vértice Encanes, Pedra Seca y el Corral de la Palmavera, las tropas republicanas de la 79 Brigada Mixta son relevadas por fuerzas de la 209 Brigada Mixta, que han llegado recientemente a este frente y se halla completa de efectivos. Su misión es contraatacar a las tropas franquistas apostadas en la meseta de cota 600 (Les Vaqueres). Esta posición fue conquistada el día 25 por tropas franquistas pertenecientes al 13º Batallón de Zamora y a la 3ª Bandera de Falange de Asturias.

El día 26, a las 12 horas, tropas republicanas pertenecientes a la 209 B.M. avanzan por el terreno cortado en bancales y sorprenden a las tropas franquistas del 13º batallón de Zamora, enzarzándose en un furioso combate cuerpo a cuerpo. Los republicanos conquistan algunas posiciones pero no toda la meseta. Sobre las tres de la tarde se vuelven a lanzar contra las posiciones franquistas pero éstas, protegidas por la aviación y la artillería, desbaratan los ataques republicanos.

Por la noche, las tropas de la 209 B.M. vuelven a atacar, pero con idénticos resultados.10 A primeras horas del día 27, las tropas republicanas vuelven a contraatacar las posiciones franquistas, que se ven en la necesidad de ser apoyadas por dos compañías del 2º Batallón de Zamora, pues están a punto de ser desbordadas.

A las 14 horas las tropas republicanas apoyadas por artillería vuelven a atacar, pero la artillería franquista frustra de nuevo el ataque. Una hora después se vuelve a contraatacar, pero el fuego de barrera de la artillería franquista impide cualquier intento de penetración, de modo que al final de la tarde las tropas republicanas se retiran y se establecen defensivamente a trescientos metros de las trincheras rebeldes.

Entre los días 28 de abril y 4 de mayo de 1938 se paralizan los combates debido tanto al fuerte temporal de lluvias que azota la zona como al agotamiento físico de los combatientes. El ejército republicano endurecerá las medidas disciplinarias, pues ha sufrido un gran número de deserciones en los últimos combates. Durante estos días, las tropas republicanas se dedicarán a la fortificación de sus posiciones. Así, fuerzas de la 209 B.M. se atrincherarán en las Vaqueras y fuerzas pertenecientes al 2º batallón de la 79 B.M. lo hará en las vaguadas a la derecha de esta posición, hasta el Mas del Tirijà.11 La población de Cuevas de Vinromá es un hervidero de tropas y, por lo tanto, se convierte en objetivo de la artillería franquista, que la somete a bombardeos continuos durante estos días12. La población civil es obligada a evacuar el pueblo,

dirigiéndose la mayoría de sus habitantes hacia las poblaciones de Benlloch, Vall d’Alba y Castellón.

Las fuerzas del cuarto batallón de carros de combate, compuesto por cuatro tanques T-26 de fabricación soviética y cinco vehículos blindados armados con ametralladoras, serán los encargados de proteger la carretera hacia Castellón. El surtidor de gasolina de Cuevas de Vinromá será incautado por las tropas republicanas para aprovisionar sus vehículos.

La noche del 3 de mayo, dos soldados asturianos desertan de las filas nacionales y advierten a las tropas republicanas de la 209 B.M. de un inminente ataque a sus posiciones. Rápidamente se distribuye entre las fuerzas republicanas doble dotación de cartuchos y de bombas mano.13 La guerra está a solo cinco kilómetros de Cuevas de Vinromá.

Durante estos días de caótico frenesí se producirá en Cuevas de Vinromá el hecho dramático del asesinato de tres civiles: Rosa Sancho Nos, de 72 años; Francisco Ferrando Ciurana, de 37 y Miguel Pastor Vall, de 60 a manos, presuntamente, de soldados pertenecientes a la 209 B.M. A los dos últimos se les desvalijó la casa y después se les disparó a la cabeza14. Desconocemos los motivos que llevaron a este luctuoso suceso. Asimismo, también se ejecutó a varios soldados republicanos acusados de fascistas o desertores, la mayoría de ellos reclutas de reciente incorporación; éstos fueron ejecutados en el puesto de mando de la brigada, ubicado en una cueva a dos kilómetros al sur de Cuevas de Vinromá.

Dos vistas del puesto de mando de la 209 Brigada Mixta, en Cuevas de Vinromá, donde presuntamente fueron ejecutados varios soldados republicanos. En el argot militar este puesto se conocía como “la picadora de carne”

29

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 LOS COMBATES DE LA COTA 300 El quatro de mayo de 1938, las tropas franquistas reciben la orden de avanzar en todo el frente del Maestrazgo hasta alcanzar, en toda su línea, el foso del río San Miguel. Al amanecer de este día toda la artillería de la 83 División y de la 4ª División bombardea durante dos horas la totalidad de las posiciones republicanas. Proyectiles de todos los calibres se estrellan contra las precarias defensas republicanas. Sobre las nueve de la mañana, 34 Heinkel 111 de la Legión Cóndor bombardean la carretera de Castellón con 50 toneladas de bombas.15 La defensa antiaérea republicana compuesta por dos baterías de cañones rusos de 76,2 mm y varios cañones Oerlikon de 20 mm no consiguen derribar ningún aparato. Tras la preparación artillera, la infantería franquista se lanza a ocupar las trincheras enemigas; en un primer momento, éstas resisten, pero al atardecer empiezan a ceder terreno. Poco a poco, las defensas republicanas van cediendo ante el empuje franquista que utiliza su artillería pesada para reducir los focos de resistencia. Las tropas de la 209 B.M. se ven desbordadas por los flancos y no les queda otra opción que retirarse progresivamente hasta la siguiente línea de defensa. Solo el vértice Calapí resiste los ataques franquistas. Allí, las tropas de la 107 B.M. soportan el empuje de la 4ª de Navarra, pero el resto del frente -desde Cuevas hasta el mar- ha cedido. En los montes de Murs la resistencia republicana ha sido muy fuerte, pero al final también es desbordada.

El día cinco amanece lluvioso, pero las tropas franquistas deben de proseguir su avance pues, si dan un minuto de tregua al enemigo, éste volverá a fortificarse. Toda la artillería disponible bombardea el monte Calapí o vértice Caballo; esta vez las tropas republicanas son atacadas de frente por la 4ª de Navarra y por el flanco izquierdo por tropas de la 83 División. Los republicanos se retiran, pero se combate fuertemente en el sector de la Basseta d’Animetes. Sobre las nueve de la noche el 1º batallón de Zamora y dos compañías del batallón Mehala-la Gomara se infiltran entre las tropas republicanas, cortando la carretera Alcalá de Xivert - Cuevas de Vinromá y ocupando la cota 300. Durante la noche, un fuerte contraataque republicano impide la total ocupación de esta importante cota por parte de las tropas franquistas.

Durante el día seis, las tropas rebeldes ocupan en toda su extensión el foso del río San Miguel, con la excepción de una pequeña loma al Este de la localidad de Cuevas de Vinromá, que pasará a los anales de la historia militar como la Cota 300. Todo el ejército republicano -salvo el cuarto batallón de la 79 B.M.- se encuentra parapetado en

30

las excelentes defensas del río San Miguel; éstas han sido construidas por batallones de fortificación y personal civil mientras se estaba combatiendo en las Vaqueras, en Murs, en Irta, y ahora tras ellas se lame sus heridas y se presta a una defensa a ultranza para impedir el avance franquista hacia Valencia. La llegada al foso del río San Miguel ha costado más de 200 bajas, entre muertos y heridos, al Ejército Franquista en sólo tres días de combate.

Por su parte, el Ejército republicano ha registrado en este mismo período de tiempo más de 150 prisioneros y un número considerable de muertos y heridos, pero ahora se encuentra en una posición defensiva muy fuerte y se obstinará en la conquista de la cota 300 para impedir la caída en manos franquistas de la población de Cuevas de Vinromá, pues sabe que mientras disponga de tropas en esa cota la conquista de la población es imposible.

El goteo de prisioneros y evadidos del ejército republicano es constante en estos días. Así, por ejemplo, una sección de cinco hombres de la sección de transmisiones de la 6ª División, con el pretexto de recoger el cable de comunicación con la 107 BM, se esconden en una alcantarilla de la carretera Alcalá-Cuevas y al anochecer se entregarán a las tropas nacionales del 2º Batallón de Argel que ocupan la cota 300. Tambien se pasa a las fuerzas franquistas el sargento de sanidad de la 107 B.M. Antonio Villaplana López, el cual informa que dicha brigada solo dispone de una ambulancia con cuatro camillas y que ha tenido unas 300 bajas en siete días de operaciones.

Para evitar estas continuas deserciones, el ejército republicano endurece constantemente las medidas disciplinarias procediendo al fusilamiento a la más mínima indisciplina. Un detalle de la misma nos viene referido en un escrito del comisariado de la 79 B.M. en el cual denuncia a la superioridad que: dos soldados y un cabo del cuarto batallón sin la debida autorización abandonaron sus parapetos y entablaron conversación con el enemigo pudiéndole facilitar de este modo cierta información que afecte a nuestra victoria final. A raíz de lo anterior, exige el relevo inmediato de la compañía que ocupa la posición contigua al enemigo y que estaba presente en dicha parlamentación, la degradación del comisario político de dicha compañía y el fusilamiento del cabo Librado Carrillo Chica como autor del delito de alta traición16. Ignoramos si se cumplió la orden de fusilamiento. Asimismo, el parte de comisariado del cuarto batallón de la 79 B.M. informa sobre la detención de dos soldados heridos por autodisparo y otro por haberle encontrado 12.350 pesetas, que dice haberlas encontrado en una masía y sin embargo no las había entregado.

Tal vez estos soldados fueron los que acabaron

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 ejecutados en el puesto de mando de la 209 B.M.17 Durante los días 6 al 10 de mayo el frente permanece tranquilo, solo alterado por los continuos bombardeos de artillería, dedicados a hostigar los trabajos de fortificación de ambos contendientes.

Las tropas de zapadores franquistas instalan alambradas portátiles, a modo de caballos de Frisia, delante de sus trincheras y en una extensión de ciento cincuenta metros. Asimismo, las tropas republicanas localizan la construcción de dos puestos de fusiles ametralladores en los flancos de las posiciones de la cota 300.

A las seis de la madrugada del 11 de mayo empieza una fuerte preparación artillera sobre las posiciones franquistas de la cota 300. Las tropas de la 3ª Bandera de Falange de Asturias y la 3ª Bandera de Falange de Galicia empiezan a recibir cañonazos procedentes de las baterías republicanas de 76.2 mm y 105 mm instaladas en las cercanías de Villanueva de Alcolea. Al mismo tiempo varios carros de combate T-26 y vehículos blindados pertenecientes al 4º Batallón de carros de combate cruzan la población de Cuevas de Vinromá y ataca por el flanco derecho a las tropas franquistas. Inmediatamente después, sobre las ocho de la mañana la infantería republicana se lanza al asalto: las tropas del cuarto batallón de la 79 B.M. avanzan rápidamente y llegan hasta las alambradas enemigas, entablándose una feroz lucha en la que las granadas de mano estallan por doquier. La artillería franquista responde al ataque y comienza a bombardear a las tropas republicanas con artillería de 75 mm, 105 mm y 65 mm ubicadas en la vaguada al oeste del vértice Caballo, cerca de la masía del Paresant. A pesar de esta fuerte presión artillera, las tropas republicanas poco a poco se apoderan de las primeras trincheras nacionales y, a pesar de sufrir fuertes pérdidas, no cesan en su empeño de ocupar toda la posición enemiga.

Sobre las 13:30 horas, 16 aparatos republicanos ametrallan las posiciones nacionales18, lo que favorece que la infantería republicana conquiste nuevas trincheras franquistas en la cota 300, capturando dos fusiles ametralladores Fiat y varios mosquetones, así como a un soldado herido en la espalda.19 Alrededor de esta hora, la artillería franquista concentra sus fuegos sobre la unidad de tanques que intenta avanzar por la carretera AlcaláCuevas, obligándolos a retroceder. Sobre las 17:30 horas, las fuerzas franquistas de las banderas de Falange apoyadas por el batallón de infantería de Argel intentan reconquistar las posiciones perdidas.

Apoyados por la artillería las tropas franquistas contraatacan fuertemente a las ya menguadas fuerzas republicanas que, aunque se han instalado

en las trincheras enemigas, son definitivamente desalojadas de ellas, retirándose a sus posiciones de partida.

Recordatorio de un falangista muerto en la cota 300. Demasiada sangre derramada por un pedazo de tierra que los dos bandos se obstinaron en mantener

Al oscurecer, las tropas de la 3ª Bandera de falange de Asturias20 y de Galicia21 son relevadas por el Regimiento de Infantería de Argel nº 27; sus bajas se acercan al 50 por ciento de sus efectivos: 30 muertos y 137 heridos. En consecuencia, el mando franquista ordena su relevo. Las banderas reciben como recompensa la Medalla Militar Colectiva (Orden de concesión de 13 de marzo de 1939 B. O. numero 79).22 Fernando Martínez Grana en su obra: Estelas de José Antonio. La tercera Bandera de Asturias relata así los hechos: Han caído hechos trizas, pero no capitularon, y es que no podían ser de bronce, pero tampoco fueron de cera. Alguien empleó el símil de que eran como el vidrio. Exactamente. Se despedazaron mil veces sin esperanza de reconstrucción de vida, pero jamás se rindieron, ni entregaron, ni consintieron pactos; jamás se doblan.

Corría la noche del 10 de mayo, sobre la también llamada “loma Verde” una selva de fusiles y bayonetas, envueltas en una oscuridad profunda…

Continuamente reventaban nuestras trincheras, volaban sus elementales reductos…

Lucha horrible cuerpo a cuerpo. Todo el sector arde en explosiones. La cota 300, centinela celoso que eleva la punta de su bayoneta al cielo, queda materialmente teñida de rojo por la sangre derramada…

31

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 No se lucha simplemente contra una masa superior en número, sino contra todos los elementos de guerra más destructivos y modernos, inútilmente empleados. Veintitantos aviones en vuelo incesante vomitando explosiones que revientan a nuestra “Loma Verde” en surtidores gigantescos de metralla y carne quemada…

La cota 300 se mantuvo durante todo el tiempo envuelta en penachos de humo y nubes de polvo…

Son los falangistas valerosos de la 3ª Bandera de Asturias con su centuria de Pravia y con ellos otros camisas azules de Galicia, curtidos por la lucha del Escamplero y San Claudio…

Los republicanos, según fuentes franquistas, dejan en el campo de batalla más de doscientos cadáveres y abundante material. Numerosos cadáveres de soldados republicanos que no han podido ser evacuados se quedarán entre las vaguadas descomponiéndose; sólo al final de los combates, cuando la gente de Cuevas de Vinromá vuelva a sus hogares, personal civil anónimo dará sepultura en las mismas trincheras a los restos que aún queden.

Restos de una granada de mano que no llego a estallar, prueba inequívoca de la dureza de los combates. Fotografía del autor

Dos imágenes de las posiciones republicanas en la cota 300 vistas desde las primeras trincheras de las posiciones nacionales. La fotografía superior nos muestra el flanco izquierdo; éste estaba batido por las ametralladoras del batallón de Zamora y el avance de la infantería resultaba imposible. La fotografía inferior nos muestra el flanco derecho de la cota, por donde asaltó la infantería republicana las trincheras nacionales, cubriendo su avance por las barrancadas que desciende hacia Cuevas de Vinromá.

Fotografías: Ángel Monreal

32

Plan de fuegos de la artillería franquista para batir la cota 300. Se pueden identificar una batería de 105/22, dos baterías de 65/17, una batería de 75 mm y una batería de obuses del 105/11 -las tres primeras en la vaguada al oeste del vértice Caballo, cerca de la masía del Paresant, y las dos restantes en la carretera Salsadella-Cuevas, a la altura del empalme con la carretera de Tírig

Durante los días 12, 13 y 14, la situación en la cota 300 es de tranquilidad relativa, dedicándose los soldados de ambos bandos a perfeccionar sus defensas y reabastecerse de munición. Aun así, todos los días se produce algún que otro bombardeo de artillería y disparos de mortero contra la cota 300 y la localidad de Cuevas de Vinromá, la cual se encuentra abandonada por la población

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

Dos fotografías de las trincheras nacionales de la cota 300. Estas fueron las primeras defensas que conquistaron los republicanos, y que luego tuvieron que abandonar ante el contraataque del Regimiento de Argel. Delante de las trincheras se encontraba la alambrada; en un primer momento se trataba de una simple empalizada de alambre de espino, pero al final de los combates llegó a tener hasta tres líneas de piquetes. Los numerosos restos hallados de metralla y de pedazos de granadas de mano atestiguan la tremenda dureza de la batalla.

Fotografías: Ángel Monreal

civil, y por la que sólo circulan algunos soldados encargados de proteger el movimiento de los tanques republicanos. Según informes franquistas sobre declaraciones de prisioneros republicanos, la población se halla saqueada y abandonada.

Un informe de la 79 B.M. emite sobre las defensas franquistas: se aprecian alambradas de un metro de altura y tres de fondo, constando dicha alambrada de tres líneas entrecruzadas.

Una trinchera con muro de piedra y encima sacos terreros hasta cubrir casi la altura del tirador.

La 4ª División de Navarra pasa entonces a trasladarse al sector de Catí, mientras que la 83 División se encargará de proteger defensivamente todo el sector que va desde Cuevas de Vinromá hasta el mar.

El 15 de mayo vuelve a ser un día sangriento en la cota 300: a las 6 horas empieza una fuerte preparación artillera sobre las posiciones nacionales. Al mismo tiempo, el 4º batallón de carros de combate y tropas de infantería intentan avanzar por la carretera Cuevas-Alcalá para envolver el flanco derecho de la cota 300. También es bombardeado con artillería el flanco izquierdo de la cota 300, protegido por el 13 batallón de Zamora, el cual empieza a sufrir bajas. Esta vez es el 2º batallón de la 79 B.M. el que se tiene que lanzar al asalto de las trincheras enemigas de la cota 300, denominada por los republicanos “El Atajo”. Por dos veces las tropas republicanas llegan a poner pie en las trincheras defendidas por los franquistas, quienes se ven en la necesidad de ser reforzados con los restos de la 3ª Bandera de Falange de Galicia. Sobre el mediodía se combate cuerpo a cuerpo en el interior de la posición, pero la irrupción de los aviones de la Legión Cóndor en servicio de ataque en cadena desbarata todo intento de penetración republicana. Las tropas de la 79 B.M., ante el ataque de la aviación y la lluvia incesante de proyectiles de mortero, se retiran a sus posiciones de partida, dejando en el campo de batalla -según fuentes franquistas- 68 cadáveres y numerosos heridos.

Por su parte los nacionales deben lamentar la pérdida de 11 muertos y 107 heridos, entre ellos un capitán y un alférez del batallón de Argel, resultando también herido de consideración el capellán castrense de la 3ª Bandera de Galicia José Fernández Parada, al cual concederán la medalla militar (orden de concesión 21 de mayo de 1938 D.O. número 580) por animar a sus hombres y a los del Batallón de Argel a pesar de las heridas recibidas.23 La dureza de los combates empieza a hacer mella en los combatientes; así, el 16 de mayo tres soldados pertenecientes al 2º batallón, 314, de la 79 B.M. desertan y se pasan a las fuerzas franquistas por el sector de Cuevas de Vinromá24. Por su parte, las tropas franquistas también anotan en el parte de operaciones relativo al día 17 la presencia de un desertor en sus filas: el cabo Manuel Fernández Rodríguez, perteneciente a la tercera bandera de Asturias25.

33

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 esfuerzos, capturar ni un soldado enemigo, ya que nuestros soldados solo llegaron a unos 5 metros de las trincheras de las que no salió el enemigo, pues repelió el ataque lanzando rápidamente gran cantidad de bombas de mano y fuego de morteros.

El ataque se salda con diez bajas republicanas -no menciona el parte si son muertos o heridos-, y aproximadamente unas veinte entre las fuerzas de fortificación. Las tropas franquistas lamentarán como resultado del golpe de mano la muerte de un alférez y dos soldados, así como también 10 soldados heridos.26

Antonio Blanquer Miralles, natural de Alcoy. El 15 de agosto de 1937 se incorporó al Ejército Popular de la República, partiendo desde Alicante a Jaén el 10 de septiembre de 1937. El 18 de abril de 1938 es trasladado a Castellón, para frenar el avance franquista hacia la capital de la Plana. El 15 de mayo fallece en el ataque efectuado en la cota 300 al frente de un pelotón de soldados del que era cabo. En el momento de su muerte estaba encuadrado en la 4ª compañía del 2º Batallón, 314, de la 79 Brigada Mixta. Su cuerpo nunca fue recuperado.

Fotografía facilitada por Ana Gisbert de Elio.

Sobrina-nieta

En la madrugada del día 18 de mayo, fuerzas de la 79 B.M. intentan un golpe de mano sobre las posiciones nacionales de la cota 300. Sobre las 2 horas, y observando que hay movimiento en las trincheras enemigas, una compañía republicana ataca la posición enemiga con bombas de mano; su misión: la de capturar prisioneros para obtener información sobre las actividades enemigas. Las tropas franquistas que se encuentran trabajando en las defensas de primera línea se defienden con granadas de mano, y la artillería y morteros nacionales bombardean intensamente tanto la población de Cuevas de Vinromá como las vaguadas del río San Miguel.

El parte de operaciones de la 79 B.M. emitirá: No se pudo conseguir, a pesar de todos los

34

Restos de trincheras republicanas en la cota 300. La fotografía superior nos muestra las trincheras que protegían el flanco derecho republicano en dicha cota, amenazado por las tropas del 13 batallón de Zamora.

En la fotografía inferior, los restos de un refugio republicano en la cota 300. Los soldados debían pasar los largos bombardeos artilleros metidos en estos refugios para protegerse de las explosiones. En tiempo de lluvia estos refugios se solían llenar de agua, siendo necesario extraerla paro no coger enfermedades y poder descansar con un mínimo de comodidad.

Fotografías: Ángel Monreal

Sobre las 7 horas, una veintena de Junkers JU-52 bombardean los alrededores de la masía Villaplana y alrededores de Torre d´Endoménech, ametrallando la carretera de Castellón27 sin notables resultados. La artillería antiaérea republicana

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 reacciona, pero no logra derribar ningún aparato.

Durante el resto del mes, la situación en Cuevas de Vinromá y la cota 300 es de relativa tranquilidad, esto es, se producen los acostumbrados bombardeos de artillería realizados por ambos contendientes y los vespertinos tiroteos desde las posiciones enfrentadas, que ocasionan un goteo incesante de heridos y de muertos.

El 11 de junio de 1938, las tropas nacionales ocupan por fin las trincheras republicanas de la cota 300 y la población de Cuevas de Vinromá.

Los republicanos las habían abandonado el día anterior ante el peligro de verse embolsados por los avances franquistas hacia la localidad de Borriol.

Tras dos meses de sangrientos combates la guerra llega a la capital de La Plana.

La cota 300, tras un mes y medio de combates, es un sitio árido, quemado y desolado. Las explosiones de los obuses han levantado enormes cráteres por doquier, las trincheras de los dos combatientes han cicatrizado toda la montaña y por todas partes hay municiones, bombas sin estallar, latas vacías de comida, alambradas rotas y, aquí y allá, algún resto humano que ha quedado por enterrar y que no deja de recordarnos el precio humano que cada guerra tiene.

Tres fotografías de diferentes huellas de la Guerra Civil en la cota 300: restos de alambrada, de una granada Lafitte y un vaso de un proyectil antiaéreo soviético de 76,2 mm utilizado por los republicanos

NOTAS: 1

Restos de una granada de mano modelo Lafitte.

75 años después, los restos de la guerra siguen vigentes en la cota 300, como recuerdo de la dureza de los combates allí entablados

Fuertes Palasí, Juan, Mallench Sanz, Carlos. La batalla olvidada. Ediciones Divalentis 2013. Página 91.

2 Moya Julve, José Vicente. Alcalá de Xivert. Revolución, Guerra y Represión. Ediciones Centre d´Estudis del Maestrat. 2005. Página 95. El bombardeo fue llevado a cabo por la 3ª escuadrilla de chatos I-15, averiando tres tanques y matando a numerosos animales de carga -en concreto, 29 mulos y 3 caballos.

3 Esta brigada había sido desplazada desde el frente de Madrid para taponar el avance franquista por la costa en dirección a Castellón. Se hallaba instalada en las primeras estribaciones de la Sierra de Irta y apoyada por un pequeño grupo de carros blindados T-26.

4 Servicio Histórico Militar de Ávila. Documentación de la 79 Brigada Mixta. Armario 76. Legajo 1.222. Carpeta 4.

5 SHMA. A.79, L.1.200, C. 4 6 SHMA. A.37, L.3, C.20.

7 Los chóferes de esta ambulancia eran el cabo Diego Álvarez López y el soldado Andrés Arguiñosa Funes.

Al parecer, era la única ambulancia disponible en este momento en el frente; el resto de heridos eran transportados en artolas a lomos de mulos.

8 Las medallas militares individuales se concederán al cuarto batallón del regimiento Bailen nº 24, en las personas de Julián Sánchez Infantes y José Carballeira Guerrero por su valor en los combates acaecidos el día 24 de abril en los montes de Murs.

35

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 9

González García Clemente. Las últimas horas del ejército republicano en Castellón. Ediciones. Pata Negra 2012. Páginas 187-189. La 209 Brigada Mixta llegó el día 23 de abril a Cuevas de Vinromá y dos días después se encontraba combatiendo en las Atalayas de Alcalá contra la 83 División Nacional. Al parecer, esta unidad poseía un marcado carácter comunista, pues procedía de la División del Campesino y según declaración de testigos se vio envuelta en el asesinato de tres civiles en la población de Cuevas de Vinromá.

10 SHMA. A.37, L.3, C.19, D.2.

11 SHMA. A.76, L.1.222, C.4.

12 El parte de operaciones de la 79 Brigada Mixta anotará el día 1 de mayo: Ligero bombardeo de artillería sobre la población de Cuevas de Vinromá a las 17 horas.

13 Moya Julve J. V. Alcalá de Xivert… página 143.

14 González García Clemente Las últimas horas… página 188.

15 Salas Larrazábal Jesús. Guerra Aérea III. Ediciones IHCA. Madrid 2001. Página 172.

16 SHMA. A.76, L.1.222, D.1. Estos hechos ocurrían el 8 de mayo de 1938, cuando los parapetos de la cota 300 estaban separados prácticamente por sólo cien metros de distancia.

17 SHMA. A.76, L.1.222, D.2. No tenemos documentación relativa a si estas personas fueron ejecutadas o no, pero no sería de extrañar, pues la mutilación por autodisparo estaba castigada con la pena máxima.

18 Se trataba de una escuadrilla de I-15 Chatos apoyados por la 1ª y 3ª escuadrilla de I-16 Moscas.

19 El prisionero en cuestión se trata de Toribio Margareto Pérez, de 21 años de edad y natural de Media de

36

Rioseco, perteneciente a la cuarta centuria de la 3ª bandera de Falange.

20 La 3ª Bandera de Asturias, fue creada el 2 de mayo de 1937 en el frente de Asturias en las posiciones de Cudillero sector de Genestoso.

21 Se organiza esta Bandera en el mes de octubre de 1937 en la plaza de Tineo (Asturias) a base de cuatro núcleos de Milicias ya existentes: Batallón de voluntarios de Pontevedra, 2ª Compañía de Milicias Nacionales de Vigo, 7ª Bandera de Falange de La Coruña y una centuria de la 1ª Bandera de Falange de Oviedo.

22 Casas de la Vega Rafael. Las milicias nacionales 2.

Editorial Nacional. Madrid 1977. Página 610.

23 SHMA. A.37, L.3, C.20, D.3.

24 SHMA. Documentación relativa a declaraciones de prisioneros y evadidos. Los desertores son tres jóvenes naturales de Esparragosa de Lares (Badajoz): Antonio Castejada Delgado, Alfonso Sánchez Roncero y Antón Gil Blanco, todos pertenecientes al servicio de intendencia del 2º batallón de la 79 BM. Se escondieron todo el día en una cueva, y por la noche cruzaron las líneas enemigas sin armamento.

25 SHMA. Parte de operaciones de la 83 División Nacional relativo al 17 de mayo de 1938.

26 AHMA: el alférez fallecido se trata de Emilio Cabezón, perteneciente al 13º Batallón de Zamora. Los heridos pertenecían tres al Batallón de Argel, dos al 13º de Zamora, dos a la Bandera de Galicia y dos más al Batallón de Zapadores.

27 AHMA. A. 76, C.4, L.1222, D.1.

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

DICTACRÀCIA MARTA SORLÍ Moltes vegades em qüestione si la democràcia en la que ens diuen que vivim està més prop d’una dictadura o d’una vertadera democràcia. A l’Estat espanyol triem representació més o menys cada quatre anys, i amb les eleccions donem al govern la llibertat absoluta de fer i desfer sobre la nostra societat durant una legislatura. Si, a més, este govern és una majoria absoluta ja tenen via ampla per implantar totes les bestieses que els vinguen en gana. I no podem fer res, ni tan sols exigir l’acompliment del programa electoral, els hem prestat el vot i poden fer d’ell el que vulguen.

Mentre dure la campanya electoral tot és pa i mel, promeses que es creen en despatxos a mans de persones expertes en fer campanyes i programes electorals. Després, un desplegament de professionals de la comunicació i del màrqueting acaben amb la feina de divulgació de totes les mentides que donaran poder a un partit o a un altre. Però a l’endemà de les eleccions totes estes promeses electorals es fan servir com a paper de bany dels seus de partits que valen milions de mantenir. Llavors ja tenen la frase que ho justifica tot: "la població m’ha votat". MENTIDA! La població mai votaria a una colla d’impresentables i lladres que només miren més que pel benefici personal i del seu entorn.

De vegades m’agradaria tindre una vareta màgica per poder impedir les mentides en mítings electorals i poder vore com diuen que augmentaran les contractacions a base de contractes precaris o que retallaran fins deixar-nos sense protecció sanitària per poder robar i endollar a la seua gent. M’agradaria, i molt, sentir com reconeixen que tenen tota la intenció de reduir en educació pública per evitar tindre una societat crítica, per poder manipular i mentir sense que la població es qüestione més enllà d’acceptar el poder. M’encisaria que explicaren quins motius poden justificar els retalls constants en la nostra llibertat d’expressió i en la lliure circulació de la informació.

Perquè, sentint-ho molt açò no és una democràcia. En una democràcia la gent hauria de poder demanar explicacions al govern del que està fent. En una democràcia hauríem de poder reclamar l’acompliment dels programes electorals, hauríem de poder presentar propostes de llei fetes per i per a la ciutadania sense entrebancs, hauríem de poder decidir què cobra i que no cobra qui ens governa i hauríem de poder canviar de govern quan

pensem que qui ha guanyat les eleccions ja no ens representa.

Per què la democràcia consisteix en que el poble puga decidir i opinar. La democràcia és el poder del poble i no unes votacions temporals que atorguen carta blanca per desfer tot el que ha costat tants anys de lluita aconseguir. Ens ataquen, ens utilitzen i ens menteixen; en definitiva ens malgovernen utilitzant les votacions com a excusa per sustentar la seua mentida. Ens resten autonomia, ataquen els ciments de la crítica més sana basada en l’educació i la confrontació d’idees per formar una opinió pròpia. Si parlem podem perdre el treball, si no parlem podran fer de nosaltres el que vulguen.

Perquè esta democràcia està basada en l’opressió del poble, en la reducció de les idees, en el clientelisme i els favoritismes que aconsegueixen una societat apàtica que no creu en la política.

Però no podem oblidar mai una cosa, la política és per si mateix l’organització d’una societat. Per tant totes les persones, només pel fet de viure en comunitat, necessitem la política per organitzarnos i respectar-nos. I la democràcia n’és una eina fonamental, per aconseguir la representació del poble en les decisions. Per això hem de lluitar per canviar este sistema corrupte, putrefacte i mentider que han muntat per reduir-nos i fer-nos creure que organitzar-nos és ser part d’ell. Però no, nosaltres no som part d’eixe sistema i estem ací per canviarlo i fer de la política una eina de i per la societat. (*) Secretària d’organització Joves del País Valencià-Compromís

37

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

SLOW MUSIC FEST, FENOMEN CULTURAL DE MODA ANNA BARCELÓ CUCALA El festival que organitza l’empresa de gestió cultural Reisa Escena a Alcossebre s’ha convertit en una de les opcions culturals preferides per als cossebrers i els turistes La iniciativa que apropa a Alcossebre les tendències musicals més representatives que es gesten a la ciutat de València s’ha consolidat aquest any com una de les opcions culturals més valorades per la gent del poble. L’Slow Music Fest és un festival de música que es composa de quaranta cinc concerts que se celebren durant tot l’estiu en forma de circuit a cinc llocs d’exhibició diferents: la Taberna Pikapote, el Can Roig, el Típic Bar, el Montemar i El Patio, restaurants que, a més, són altament reconeguts entre els ciutadans per la seva qualitat gastronòmica i que, sumant-se a aquesta iniciativa fan palesa la seva aposta per la cultura musical com a element d’innovació i riquesa per als seus negocis i per al municipi.

L’Slow Music Fest naix a partir de l’estudi de l’empresa de gestió cultural Reisa Escena sobre les polítiques i l’oferta cultural del municipi d’Alcalà de Xivert –estudi realitzat al 2010- i es du a terme amb la intenció de completar la programació municipal, buscant, a més, donar visibilitat als millors músics del llevant valencià. D’aquesta manera, duets i trios dels més variats estils venen setmanalment a Alcossebre per oferir a la població la seva feina i omplir de música de qualitat les nits de la localitat.

Blues, jazz, flamenco, rumba, soul o bossa nova són només alguns dels estils musicals que es poden escoltar als concerts que conformen el festival i que fan vibrar, cada cop, els assistents als concerts.

Uns assistents que mostren setmanalment la seva satisfacció amb l’organització del festival.

La del 2014 és ja la tercera edició d’aquest festival que, des que va començar no ha fet més que créixer i engrandir-se, ja que cada cop són més els espais d’exhibició que hi participen, així com els músics que s’apunten a la iniciativa. Així, dels vuit concerts en acústic dels quals vàrem poder gaudir a l’edició 2012, s’ha passat a quaranta cinc i dels cinc grups musicals, als tretze. A més, cal destacar l’alt grau de reconeixement i de suport que ha aconseguit l’actual edició (que finalitzarà al setembre) no només per part del públic, sinó també per part d’institucions municipals com l’Ajuntament i el Patronat de Turisme, organismes que van oferir

38

el concert d’obertura del festival el dia 3 de maig al passeig de Les Fonts. A més, tant la regidora de cultura, Maria Agut, com el regidor de Turisme i tinent d’alcalde, Ricardo Aguilar, entrevistats pel departament de premsa del festival han declarat la seva satisfacció amb la iniciativa, així com el seu suport. En aquest sentit, María Agut declarava que “la idea del festival és genial. Sempre és positiu que empreses del poble, com en aquest cas els restaurants participants, s’unisquen per intentar millorar la seva oferta de cara el públic i que treballen per mantenir a la gent contenta”. Així mateix, Aguilar declarava que “és molt bona idea.

Als llocs on se celebra la gent surt encantada” i preguntat sobre el seu possible efecte sobre el

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 turisme, el regidor afirma que “per al turisme, com qualsevol altra cosa que es faça, és bo. Un turista que vinga aquí pel festival ja és motiu suficient perquè l’idea siga bona”.

El projecte Slow Music Fest és una aposta per la cultura com a instrument de desenvolupament local i dels espais que acullen els concerts, una iniciativa que, tal i com afirma la directora del festival, Ana María Martín, és “molt adequada per als temps que corren i una manera d’innovar per als restaurants que, a causa de la conjuntura econòmica que s’està vivint, es veuen obligants a innovar en els seus productes i serveis”. Si encara no heu pogut assistir a cap dels concerts us convidem a fer-ho, la qualitat està assegurada.

39

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

EL TIO DELS NASSOS FRANCISCO ARNAU VILAPLANA

40

No fallava mai. Tots els anys, cada 30 de desembre, es deixava vore pel poble d’Alcalà el Tio dels Nassos. La veritat és que això de vore’s, per a nosaltres els xiquets i les xiquetes, era un dir, ja que ningú de nosaltres no el va arribar a vore mai.

Aquest personatge tan singular tenia una forma d’actuar molt diferent al de tantes i tantes Mare de Deus. Així mentre aquestes apareixien davant els xiquets i les xiquetes, sobretot si eren pastorets, aquest, lo punyetero, mai no ho feia.

Els únics que el van arribar a vore va ser sempre gent major, ja foren menestrals, llauradors, pastors i fins i tot alguna persona d’ofici més ben remunerat.

I no és que nosaltres no posàssem ganes per vore’l. Us podem assegurar que en posàvem i a muntó. Però pel que sembla aquest era bastant escorredís. A més a més, calia afegir la mala sort que sempre teníem. Sempre arribàvem tard i en totes les ocasions era per qüestió de minuts.

Com podreu comprovar més endavant, encantarnos no ens encantàvem gens ni mica. Només algú ens deia al lloc on estava o on l’havien vist, eixíem corrents per trovar-lo, cametes per a que vos vull.

Gairebé sempre ens indicaven al mateix lloc, al carrer de sant Fernando a l’Hostal del Centro. Allí et presentaves, davant de la porta, juntament amb els altres xiquets i amb la llengua fora. El cor, a causa de l’emoció, també anava molt accelerat. Entraves cap a dins per aquelles grans portes obertes, de bat a bat, escodrinyant a vore si el trobàvem i el veiem de veritat. No paràvem d’aguaitar d’una banda cap a l’altra.

En una ocasió per una de les portetes laterals, va eixir un home, però després de la primera alegria ens vam emportar una gran desil·lusió en comprovar que tan sols en tenia un de nas. Es tractava de Marcelino i era el marit de l’hostalera, un home prou gran i una mica gras, amb pantaló i jaqueta de pana negra i jupetí baix. Així que ell, amb una mitja riatlleta, ens va preguntar a qui buscàvem.

Quasi tots a l’hora li vam dir que buscàvem al Tio dels Nassos, i que ens havien dit que estava allí.

Ell, movent el cap en senyal de reprovació ens va dir que havíem arribat tard, que ja se n’havia anat.

Llavors va estirar una cadeneta platejada que tenia enganxada a un ullal del jupetí, i va traure d’una butxaqueta lateral un rellotge que devia ser, com la majoria dels d’aquell temps, un Raskoff. Donant-li una ullada ràpida ens va dir: aneu al bar Rosaleda.

Em sembla que he escoltat que anava cap allí a prendre’s un cafe.

Fotografia cedida per José Luis Ronchera

Abans que ho havia acabat de dir, ja corríem carrer avall, en direcció al Pla de Baix. En arribar davant la porta del bar, eixia un home. Tots il·lusionats i quasi sense poder ni respirar li vam preguntar si dins estava lo Tio dels Nassos. Aquest es va quedar un moment parat, però de seguida va reaccionar i ens va dir: espereu-vos, ara vos ho diré. Va entrar i, al cap d’un moment, va eixir juntament amb un altre home. Ens van dir que ja no estava, que no feia ni cinc minuts que se n’havia anat. Ho deien fent també una espècie de rialleta.

No podia ser tanta mala sort!, vam pensar: sempre arribem tard. Però a rengló seguit ens van fer saber que havia anat cap a l’estació per agafar el tren cap a Benicarló: Si correu pot ser que no haja arrancat el tren i encara el pugueu vore.

Per aquell carrer de l’Estació avall els peus ens tocaven a les anques. N’hi havia un de més jovenet que es quedava arrere i deia: espereu-me!, espereu-me!. No hi havia espera que valgués. En aquells moments tan decisius no s’esperava ni a Déu.

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 Vam entrar per la porta de viatgers, i en arribar a la sala d’espera no hi havia ningú. Els bancs de fusta gruixuda que hi havia contra les parets estaven buits. Una altra vegada notaves que et faltava l’alé. Vam eixir fora a l’andana, però allí tampoc estava el que buscàvem. Ens vam arrimar un poc a les vies per vore si per allí prop es veia cap tren, quan vam vore que d’allà lluny venia corrents cap a nosaltres un carrilaire cridant-nos que ens en n’anàssem d’allí. El vam reconèixer de seguida. Era el Tio Sardina, xicotet, amb les cames tortetes de polligana, però que tenia molt mal geni.

- A jugar, fora a la replaça - repetia una i una altra vegada.

- És que venim a vore al Tio dels Nassos. Ens han dit que està ací.

- Fa un moment que s’ha anat amb el tren - vam escoltar.

La veu venia de darrera de nosaltres. Era la d’un altre empleat, amb la seua gorra al cap de RENFE. Amb un somriure que li aplegava d’orella a orella ens deia: heu fet tard i per ben poc. Mireu!, -ens deia assenyalant-nos amb el dit cap a Santa Magdalena- encara es veu el fum de la màquina.

Nosaltres vam dir que sí, que veiem el fum, però la veritat es que no es distingia res.

- L’any que ve, si el voleu vore haureu d’aplegar abans. Nosaltres, tots desencoratjats li vam

preguntar si tenia molts nassos i ell, que en tota l’estona no va perdre el somriure, ens va contestar: que si en tenia? Ja ho crec! Tants com dies falten per a acabar-se l’any.

La veritat és que nosaltres no enteníem res.

Estàvem desenganyats. Un munt d’esforç que no ens havia aprofitat per a res. Sempre arribàvem tard a tots els llocs. L’any que ve no ens tornarà a passar –pensàvem. - Anirem ben prompte.

Allí a la replaça vam vore a dos xiquets i una xiqueta que van arribar amb la llengua fora, preguntant-nos si a l’estació estava el Tio dels Nassos. Els vam dir que no, que ja se n’havia anat cap a Benicarló. Ens van preguntar també si l’havíem vist. Els vam contestar que no, però que al tren si, i la veritat es que ho dèiem prou satisfets.

Ens pensàvem ser d’allò més per haver vist el fum del tren en el qual se n’havia anat el Tio dels Nassos. És que aquests xiquetes i xiquets d’abans, teníem una barreja d’ignorància i d’innocència. Ens creiem tot o quasi tot el que els majors ens deien.

Com això del Tio dels Nassos, que si havia voltat un carro de fireros, que si el Tio de la Maleta, el Seginero, el Moro Mussa, el Moro Fantasma... En fi, que ens ho tragàvem tot. I com gaudia la gent major enganyant-nos! Però aquella era una altra època, ja passada, i molt diferent a la d’avui wdia.

Fotografia cedida per Ivan Ripollés (epd)

41

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

DOS CONTES D’ABANS FRANCISCO ARNAU VILAPLANA Era costum, en temps passat, el contar-se contes els uns als altres. La gent major ho feia tant per tindre entretinguts els xiquets i les xiquetes, com contar-se’ls entre ells a manera de joc. Asseguts a terra, fent una espècie de rogle, tots escoltàvem el conte que a cadascú li corresponia obligatòriament contar. Mai no importava si ja l’havies escoltat, en altres ocasions, i més de cent vegades.

Aquestos que teniu a continuació són dos dels, tants i tants, contes que llavors es contaven.

EL XIQUET I EL XIULET Anava un gos pel carrer amb un xiulet a la boca, i un xiquet que el va vore li va dir: - Gos! Em dónes eixe xiulet?

I el gos li contesta: - Dóna’m tu pa.

El xiquet se’n va a casa sa mare i li diu: - Mare, dóna’m pa.

I sa mare li contesta: -Doncs dóna’m tu llet.

Se’n va el xiquet a la vaca i li diu:

42

- Vaca, dóna’m llet.

I la vaca li contesta: - Dóna’m tu herba.

Va el xiquet al prat i li diu: - Prat! Dóna’m herba.

I el prat li contesta: - Dóna’m tu una corbella.

El xiquet se’n va al ferrer i li diu: - Ferrer, dóna’m una corbella.

I el ferrer li respon: - Dóna’m tu cansalada.

Se’n va el xiquet al cerdo i li diu: - Cerdo, dóna’m cansalà.

I el cerdo li contesta: - Dóna’m tu abellotes.

Va el xiquet a la carrasca i li diu: - Carrasca, dóna’m abellotes.

I la carrasca li contesta: - Dóna’m tu vent.

El xiquet s’abaixa els pantalons, es posa de cul a la carrasca i se tira un pet. La carrasca rep el

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 vent i li dóna abellotes, el xiquet li dóna abellotes al cerdo i aquest li dóna cansalada al xiquet. Se’n va a cal ferrer i li dóna cansalada, el ferrer li dóna una corbella. Se’n va el xiquet al prat i li dóna a este la corbella i el prat li dóna a ell herba. Se’n va a la vaca i li dóna herba i aquesta li dóna llet. Li dóna el xiquet llet a sa mare i aquesta li dóna pa. Se’n va amb el pa al gos i li diu: - Gos, pren el pa.

I el gos li diu: - Doncs, pren tu el xiulet.

I el xiquet, tot content se’n va anar pel carrer tocant el xiulet.

Conclusió: amb un pet, este xiquet va tindre el seu xiulet.

ELS DOS GERMANS MASOVERETS En un mas de la partida d’Almedixer vivien junts amb els seus pares dos germanets. El més jovenet estava ja prop de complir els nou anys, per la qual cosa sa mare va pensar que ja tenia edat perquè prengués la comunió.

Un dia se’n van anar sa mare i el xiquet a Alcalà per parlar amb el Senyor Rector i fer-li saber que volia que li donés la primera comunió al seu fill.

El Senyor Rector després d’anotar el seu nom i cognom, li va advertir a la mare que el xiquet s’havia d’aprendre de memòria tota la doctrina (el catecisme) per poder prendre la comunió. Per tant, havia d’anar a aprendre’l a l’església tots els dijous per la vesprada.

De manera que quan va arribar el dijous, només van acabar de dinar, sa mare els va dir a ell i a l’altre germà més major:

43

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 -Ala!, agafeu el burro, pugeu a cavall i aneu cap Alcalà, a l’esglèsia. Tú -li va dir al major- t’esperes fora amb el burro fins que ixca el teu germanet.

I així ho van fer. Quan van aplegar davant l’església un va entrar i l’altre s’esperava allí assegut a les escaletes del campanar amb el ramal del burro a la mà.

No va passar molt de temps, quan va vore eixir per la porta al seu germanet, corrents, roig com un perdigot i tot sufocat.

- Manyo, manyo! Pugem damunt del burro i mone de pressa cap al mas, que s’ha perdut el Nostre Senyor i ens ho fan pagar a nosaltres. Sense pensar-s’ho dos vegades, un i altre, amb un vot cadascú van pujar damunt del burro i ben al trot el van fer córrer fins l’eixida del poble.

Una vegada fora del poble, ja més calmats, enfilant el camí del riu es va posar a explicar-li al seu manyo l’ocorregut.

- Estava jo, tal i com m’havia dit la mare, assegut a un banc, quan el Senyor Rector se m’ha arrimat i m’ha preguntat: ¿dónde està Dios?”, i jo li vaig respondre que no ho sabia, que no l’havia vist mai, i em va pegar un calbot que quasi em va amorrar a terra!

- A rengló seguit em va tornar a preguntar el mateix, i li vaig contestar que jo a aquest senyor, no el coneixia de res. De seguida vaig rebre un altre calbot, i vaig pensar que abans de rebre’n un altre el millor era fugir corrents.

Quan van arribar al mas els ho van contar als

44

Con el clero hemos topado

seus pares, i son pare es va parar a pensar i va dir: - És el millor que heu fet. Esperem un temps, sense anar, a vore si mentrestant apareix este Senyor.

Fotografia cedida per Jenny Martín

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

TEMPS DE CICLISME A ALCALÀ DE XIVERT REDACCIÓ (*) No cal dir que si algun gaspatxer recorda a la perfecció els principals esdeveniments ciclistes que han tingut lloc al nostre poble, aquest és sense cap dubte Agustín Barceló. Aprofitant que ens feia arribar algunes fotografies de les nombroses gestes ciclistes en les quals va participar, Agustín ens recorda el moment precís en què va sorgir la idea de fer una pista ciclista, un velòdrom, al voltant del camp de futbol San Fernando d’Alcalà.

Tot va començar en una ocasió quan van organitzar una cursa de ciclisme per carretera que va tindre el seu final al camp de futbol de porteria a porteria. A n’aquella correguda van participaven molts corredors aficionats del poble, però també un benicarlando que li deien Milotxa. Tots pensaven que la cursa la guanyaria ell, ja que pareixia el més ben preparat, però no va estar així i va ser Vicente Bellés, Cola qui la va guanyar.

L’èxit va ser tan gran que els organitzadors, de seguida, van pensar en construir una pista que passés per darrera de les porteries per repetir l’espectacle alguna vegada més. Tot i que l’ajuntament del moment no els va donar molt de suport, ja que sembla que no confiaven massa en el projecte, un bon grapat d’aficionats locals al ciclisme van voler tirar-ho endavant.

Van començar a reomplir l’espai que hi havia darrera de les porteries donant-li una miqueta de revolt. No era molt però suficient per celebrar les primeres corregudes. Com que tot era terra ho van aplanar amb un camió de Millán.

Allí es van córrer tres o quatre curses i quest va ser l’inici per organitzar el primer Trofeu Vicente Iturat, una cursa que va guanyar ell i en la qual ja van participar els primers corredors professionals.

Uns corredors que van vindre de la mà del mateix

Eixida d’una cursa d’aficionats a l’entrada del poble, a la confluència del Passeig dels H. del Marroc i el carrer del General Cucala. La cursa la va guanyar Polet. Participaven també Manuel Barceló, Juan el Masoveret, Pataquilla, Reyet, Teletron... Fotografia cedida per Agustín Barceló

45

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 V. Iturat. Cada vegada les curses i l’organització estava millor i, a poc a poc, la pista es va anar millorant especialment perquè se’ls va anar donant més peralt a les corbes. Cal remarcar que aquestes curses van resultar una apoteosi i van tindre una gran acollida pel públic que assistia tots els diumenges a contemplar-ho.

Aquests van ser els inicis que van possibilitar preparar competicions d’aficionats cada dos o tres setmanes. Van estar unes curses on van guanyar tots: lo Reiet, Cola, Botó, Massiano... I així cada any van anar preparant les diferents edicions del Trofeu Vicente Iturat. Les primeres les va guanyar ell, el quart el va guanyar un corredor de Reus, el cinquè Salvador Rosa i així es van organitzar fins un total de 35 trofeus (en properes edicions publicarem la data en la qual es van realitzar les proves i el nom dels guanyadors). Les primeres proves es van realitzar a la pista, però les últimes ja es van fer al Passeig dels Herois del Marroc.

Les curses sempre van tindre molt d’èxit, però també es va passar per moments desafortunats quan per qüestions no tan sols esportives, els dirigents del futbol van voler acaparar el camp del ciclisme, sense l’èxit que ells havien aconseguit.

Així que finalment van haver de ser novament els impulsors de la Penya Ciclista Iturat qui es va haver de fer càrrec, una altra vegada, de tot el tema del ciclisme. Per aquesta nova etapa es va triar primer el nom d’Equip Ciclista Iturat i posteriorment es va adoptar el de Club Ciclista Chivertense.

Manuel Barceló. Fotografia cedida per Agustín Barceló

La informació a la qual fa referència aquest article ha estat facilitada per gran amant del ciclisme Agustín Barceló.(*)

Tomás Vallés (Massiano), Agustín Barceló, Miguel A. Sala i Juan Pauner amb Perico Delgado.

Fotografia cedida per Agustín Barceló

46

Agustín Barceló amb Iturat i Reyet. Fotografia cedida per Agustín Barceló

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

Fotografia després d’un final d’etapa de la Volta a Castelló, davant del Frontó. 1959. A la fotografia apareixen entre d’altes José Martorell, Botó, Cañon, Pauner, Carmen la Corxa, Sorigó, el Carreter...

Fotografia cedida per Agustín Barceló

47

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

LOS GARAFULLA DE TORREBLANCA, UNA SAGA DE MAESTROS CANTEROS DE LOS SIGLOS XVII- XVIII JUAN EMILIO PRADES BEL La finalidad de este trabajo es el mostrar y poner en valor la memoria histórica de los Garafulla. Se trata de un apellido y la marca artística de una afamada saga de maestros canteros torreblanquinos que existió en Torreblanca alrededor los siglos XVIIXVIII. Los maestros de cantería más afamados de la familia Garafulla fueron Esteban, Francisco, Pedro (Pere), Miguel, Francisco II y José, trabajaron en las iglesias de Torreblanca y La Jana (Francisco y Pedro Garafulla), iglesia de la Ermitana de Peñíscola (Pere Garafulla), santuario de la Virgen de la Estrella de Mosqueruela (años1720-31 por Miquel Garafulla) y iglesia de Alcalà de Xivert (1735- ... Francisco Garafulla II), campanario de Sant Mateu (Miguel Garafulla).

Según se cita en la obra Obradores y talleres en el Maestrazgo de Montesa. Siglos XIII- XVIII, Pulchra Magistri... Sus autores Arturo Zaragozá Catalán y Yolanda Gil Saura citan y resaltan el trabajo constructivo en arquitectura religiosa de la saga familiar Garafulla, textual (sic): “... los Garafulla introdujeron el modelo de fachada de perfil mixtilíneo que definirá la arquitectura de la primera mitad del siglo XVIII. Pedro Garafulla y Lorenzo Escobar construyeron el campanario y la fachada principal de la iglesia de la Jana a partir de 1698, poco después construiría probablemente Francisco Garafulla la ermita de la Virgen de la Ermitana de Peñíscola y Miguel Garafulla construía entre 1720-31 la ermita de la Virgen de la Estrella en Mosqueruela ya partir de 1735, Francisco Garafulla trabajaba en la iglesia parroquial de Alcalá de Xivert...”.

Según se cita en un manuscrito del padre Vicente Verge sobre la construcción del campanario de La Jana (sic): “En 18 de noviembre de 1696 se tuvo Consejo general y se determinó en él se prosiguiese

48

Imatges de l’esglesia de Torreblanca dedicada a Sant Bartomeu

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 la obra de la Iglesia y se hiciese una torre para colocar las campanas; se subastó dicha obra y se remató, o quedó por Lorenzo Escobar y Miguel Garafulla, Maestros de Torreblanca, por precio de 6.000 L. Constaba entonces la Villa de solo 200 vecinos, y no tenían más en depósito para principiar la obra, que 134 E:L:, y se habían de pagar cada año 400 E:L:y todo había de salir de la limosna del pan de los hornos y otros arbitrios, como sacar, o desmontar un pedazo de tierra, que hoy se llama la fábrica, hacer hilar estambres, y hacer ladrillos en la tejería. Se empezó la obra sacando piedras en 14 de noviembre de 1697, y en 7 de abril del siguiente año se empezaron a tomar las medidas de la planta, y luego abrir los fundamentos, y en el día 29 de junio del mismo año 1698 se puso la primera piedra de la torre, en el ángulo que mira a la Abadía, o en el que está entre el oriente y medio día. La puso Fray Joseph Bayarri, cura entonces de esta; concluida la Procesión de San Pedro”.

CONCLUSIONES: Este artículo lo escribí en memoria de la olvidada saga familiar de los Garafulla afamados maestros canteros y constructores del templo de la iglesia parroquial de San Bartolomé de Torreblanca, en cuyo interior todavía existe

la lápida funeraria de uno de los patriarcas de esa familia. Dicha lápida conserva la siguiente inscripción “ESTA CEPVLTVRA ED. FRANCISCO GARAFVLLA MA º DE ESTE TEMPLO AÑ º 16...” que vendría a decir “Esta sepultura es de Francisco Garafulla Maestro de este Templo año 16...”, las dos últimas cifras están muy desgastadas y presentan dudas. En la fachada exterior sobre el dintel de entrada está grabada la fecha de 1692 año en que los Garafulla concluyeron el templo.

49

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

TROBALLA DESCONEGUDA D’UN TRESOR DE MONEDES MUSULMANES A ALCALÀ DE XIVERT JOSEP EUGENI VARONA GIL Els fets El 29 de maig de 1827, l’ermità de Sant Benet, a prop de l’ermita, en un terreny inculte, troba 263 monedes d’or i 13 de plata del període andalusí.1 La divulgació Francisco Xavier Borrull y Vilanova,2 el 1831, publica un treball sobre els regs del riu Túria, i en el capítol on justifica que les sèquies són obra dels musulmans, inclou la notícia de la troballa.

Posteriorment aquesta notícia ha estat ignorada, i els treballs més recents, respecte als descobriments de monedes musulmanes a les comarques septentrionals del País Valencià, han parlat de les troballes de Vallibona, Vilafranca, les Coves de Vinromà, la Serra d’En Galceran, Vilanova d’Alcolea, Costur, Benicàssim, Castelló de la Plana, Artana, La Vilavella i Xilxes, però de les d’Alcalà de Xivert no hi fan cap menció.3 La notícia (21) De las 263 monedas arábigas de oro que cabando en un terreno inculto inmediato á la Ermita de S. Benito del término de Alcalá de Chisvert encontró el Ermitaño en 29 de Mayo de 1827, he logrado tres, una de la figura que aquí se espresa, y del peso de un escudo, de este Rey, llamado Yahia Elcader Billah, hijo de Yahia Almamun. En la una parte se dice: No hay otro Dios que Alah solo.

Y en la otra Elcader Billah Ha traducido esta y las otras que citaré el R. P. Juan Artigas de la compañía de Jesus, varon muy erudito, Catedrático de lengua Árabe en los Reales Estudios del Colegio Imperial de Madrid.

Esta moneda es de oro muy bajo, y como este era el que corria en Valencia, y tenga el nombre de su Soberano, hay motivo para presumir que se acuñó en la misma.4 (24) Las otras dos monedas que poseo, y se encontraron cerca de la Ermita de S. Benito de Alcalá de Chisvert, son de este Alí Miramolin de Marruecos y Señor de Valencia: la una es de oro bajo, y contiene la inscripción No hay otro Dios que

50

Alah solo, como en la moneda de la nota 21; y en la otra parte el nombre de este Miramolin hijo de José.— La otra es de oro fino de fihura redonda, mayor que una peseta, de peso de dos escudos: está muy bien conservada: en el centro de una parte, vanagloriándose de su falsa y absurda creencia, se lee: No hay Dios sino Alah Mohamad es Apóstol de Dios El Príncipe de los Muslines Alí hijo de José En su circunferencia, queriendo con una bárbara impostura atribuir á su abominable secta lo que Dios nuestro Señor solo concedió á los verdaderos profesores de la Religión Católica Apostólica Romana, se dice: El que siguiere otra religión que el Islam no será afecto á Dios, y en el dia del juicio será contado en el número de los réprobos.

En el centro de la otra parte se dice: El Príncipe Siervo de Dios.

Príncipe de los Fieles.

En la circunferencia: En el nombre de Dios fue batido este dinar en Granada en el año de 509.

Cuyo año de la egira corresponde al de 1115 de Cristo. El mismo P. Artigas me escribió haber visto una moneda de este Príncipe con la misma inscripción; y leerse en la orla del reverso: En el nombre de Dios se batió este dinar en Valencia año 508.5 (29) De las trece monedas de plata halladas con las de oro, de que anteriormente he hablado, cerca de la Ermita de S. Benito en el término de Alcalá de Chisvert, logré una de Alderrahman III, pero tan mal tratada, que solo puede leerse su nombre; 6 Bibliografia: • Aguiló Lúcia, Lluis. “Borrull y la Constitución de 1812”. Corts: Anuario de derecho parlamentario , 26 (2012), pp. 17-45.

• Arasa i Gil, Ferran; Ripollés i Alegre, Pere P. “Troballes de tresors a les comarques septentrionals del País Valencià”. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia Castellonenca, 20 (1999), pp. 309-316.

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 • Borrull y Vilanova, Francisco Xavier. Tratado de la distribución de las aguas del rio Turia, y del tribunal de los acequieros de la Huerta de Valencia.

Valencia: Imprenta de D. Benito Monfort, 1831.

• Molas Ribalta, Pere. “El factor familiar en la Audiencia borbónica de Valencia”. Obradoiro de Historia Moderna, 2 (1993), pp. 107-126.

NOTES: 1

Borrull y Vilanova 1831, p. 121 n. 21, pp. 122-123 n. 24 i p. 126 n. 29.

2 Francisco Xavier Borrull y Vilanova (1744-1838).

Provinent d’una família valenciana lligada a l’administració

i a la judicatura, fou secretari del Tribunal del Sant Ofici, fundador de la Reial Societat Econòmica d’Amics del País de València, i catedràtic de Dret Civil. Participa activament en les Corts de Càdis, on acaba oposant-se a la Constitució de 1812. Amb la tornada de Ferran VII fou Oïdor de l’Audiència i visitador de la Universitat de València, a excepció del trienni liberal (1820-1823) on fou desterrat a Sant Sebastià (Aguiló Lúcia 2012, pp. 20-21.

Molas Ribalta 1993, pp. 107-108) 3 Arasa i Gil 1999.

4 Borrull y Vilanova 1831, p. 121 n. 21.

5 Borrull y Vilanova 1831, pp. 122-123 n. 24.

6 Borrull y Vilanova 1831, p. 126 n. 29.

Ermita de Santa Llúcia i Sant Benet. Serra d’Irta. Alcossebre

51

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

AURELI PUIG, ELIO, PRESENTA EL SEU NOU LLIBRE ELS VALENCIANS DESPULLATS PER UN MASOVER REDACCIÓ En un acte celebrat al Mas del Molló, el bon amic i col·laborador de MAINHARDT, Aureli Puig "Elio" va presentar, a finals del mes de juny el seu darrer llibre: Els valencians despullats per un masover.

L’acte que va arreplegar un bon grapat d’amics de l’autor que no es van voler perdre l’esdeveniment va comptar també amb la presència de Joan-V. Sanz, vicedirector de la revista Mainhardt i de Rosa Vilaplana, la seua esposa qui va delectar el públic amb el cant d’algunes de les cobles que Elio ha volgut incloure dins d’aquest nou llibre.

Joan, que va iniciar l’acte, va fer una xicoteta introducció sobre el llibre i el seu autor. De l’autor va lloar la seua trajectòria i aquest esperit de treball i sacrifici constant que li permet escriure, revisar i ampliar tots els seus treballs de manera que resulta difícil dir quan estan acabats.

Joan va comentar que allò que d’entrada sembla ser un relat biogràfic, és quelcom més que un simple recull de vivències. Els valencians despullats per un masover és, d’entrada, un llibre de records, però no un llibre de records qualsevol. A través del fil conductor de la seua dilatada vida durant la infantesa, l’adolescència, la joventut i la maduresa, Elio ens presenta un fidel retrat costumista de la vida, el caràcter i la naturalesa del poble valencià.

El seu recorregut biogràfic no és res més que l’excusa i el fil conductor per mostrar-nos alguns episodis del llarg esdevenir dels valencians com a poble. Ho fa a partir de la postguerra i mostrant alguna de les nostres grans virtuts, algun que altre gran defecte i els grans despropòsits dels nostres governants.

Els valencians despullats per un masover és un llibre escrit des de l’ànima i el cor d’una persona que estima amb profunditat la seua terra. D’un valencià de poble que, des del tracte directe amb la gent i a través de la seua dilatada experiència, ha sabut percebre el temperament i la idiosincràsia de tots aquells que l’envoltaven.

En cadascuna de les pàgines trobareu l’esperit inquiet i inconformista del seu narrador i ho percebreu amb la fina ironia d’aquell que és capaç de riure’s d’ell mateix, i com algú diria: del mort i de qui el vetlla.

Com ja és habitual, aquest nou treball d’Elio manté, al llarg de tots els seus capítols, el llenguatge

52

Portada del llibre

senzill, planer i quotidià al qual ens té acostumats.

Elio vol arribar a qualsevol tipus de lector, sense que el llenguatge estiga un impediment. A més, per acabar-ho d’adobar, Elio ens fa arribar un bon sarpat de les seues ben trobades cobles fruit, de la intensa recerca que duu a terme des de fa un bon grapat d’anys.

Us assegurem que Els valencians despullats per un masover no us deixarà indiferents. Un bon grapat de vosaltres gaudireu de les crítiques i us sentireu identificats amb l’autor. D’altres, us sentireu, tal vegada, qüestionats, criticats, injuriats... S’obre doncs un moment per la reflexió i veure si realment les coses les heu fet com calia.

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 "El masover que despulla als valencians ho fa a voltes amb duresa, a voltes amb humor i sempre amb honestedat, perquè es despulla ell mateix en el procés mentre conta anècdotes que a voltes semblen sorgides d’un sainet. Aquest sainet ens porta a la crítica dura contra la apropiació –en tots els sentits, inclús els mes literals- que el Partit Popular ha fet de les institucions valencianes, la llengua i la identitat d’un poble que tria als seus botxins en busca d’una prosperitat irreal, fonamentada en l’avarícia d’uns pocs que fan promeses de benestar per a tots que mai arriben a complir".

"Es un llibre que no deixa indiferent, per estar ple de situacions que a molts del que van viure la postguerra els semblaran familiars o que els recordarà aquells temps, a mes de que toca amb decisió temes considerats tabú a la nostra societat, en una obra políticament incorrecta en ocasions, però actual i necessària".

EL7SET

Imatges de la presentació del llibre al Mas del Molló

53

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

TRAGINER, CARRETER I MENAR CARRO DE PARELL AURELI PUIG I ESCOÍ Tot i que les tres veus tenen relació entre si, etimològicament presenten diferències. Traginer fa referència a la persona que tragina o transporta mercaderies d’un lloc a un altre; en el cas que ens ocupa per mig de carros o carretes. Carreter, el qui mena un carro o carreta; aquesta veu és més versàtil, puix a terres valencianes, pot tenir el mateix significat que traginer, o el de transportar productes agrícoles en la treballada al camp, el símil a les Balears, és “menar carro de parell”.

La vida dels traginers, està envoltada d’incidències i curiositats, i de sants protectors, tal com ho requereix la seva feina.

La gent del camp per fer beure els animals de càrrega o de tir, els xiulava cada vegada que travessaven un corrent. També xiulaven per a què el bestiar caminés més alegre, amb pas més regular i amb les orelles dretes i més content. Un refrany així ens lo explicita: A traginer que no xiula, els muls no el creuen.1 Es té a sant Antoni com a patró dels animals de bast, i com a extensió dels traginers.

Igualment tenien com a patró a sant Orient, al que li demanaven serenitat per a no perdre’s pel camí i saber orientar-se si es perdien. Reclamaven el seu ajut amb la següent fórmula: Gloriós sant Orient, guardeu-me de tenir por, i no em feu perdre el camí bo.

Sant Orient, feu-me seguir el camí bo, i desviar-me del dolent.2 Santa Peronella era l’advocada dels traginers d’alta muntanya que havien de viatjar i trescar per indrets alterosos i de molta pujada.

Els vells traginers festejaven a sant Eloi i sant Joan i barrejaven les dues advocacions, d’aquesta mena eren molts els traginers que s’anomenaven Joan, i era corrent el qualificar de Joans als traginers en general.

En la diada de sant Eloi, el 25 de juny, els traginers feien festes lluïdes, en els llocs on aquest ofici tenia certa importància. La celebració també s’estenia al seu bestiar, en aquest dia no se’l podia lligar ni estacar, i se’l deixava anar solt a pasturar pel camp. Havia estat costum en el dia d’avui, cantar la “Cançó dels traginers”, per les fadrines casadores, que solien cantar mentre feinejaven:

54

Fotografia cedida per Vicente Traver, el Parent i Rosa Traver

CANÇÓ DELS TRAGINERS Un dilluns, al dematí, n’és principi de setmana, i agafí jo el picador; de dret a rentar bugada a la bassa del molí, que el camí ral hi passava.

Mira, no et casaràs, no, amb aquell que tant t’agrada.

Hi va passar el traginer, quatre matxos que ell menava.

Traginer, bon traginer, voleu que us renti les calces? ¿I com me les rentareu si aquí no en tinc jo cap d’altres?

Si vols, jo et deixaré, unes faldilles d’indiana, uns enagos de serrell, que peten a mitja cama.

Com no era la seva amor: A mi, me les han rentades.

Traginer, el bon traginer, voleu llogar una criada?

Com no era la seva amor:

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 Jo en tinc una de llogada; guanya tres duros al mes, que és una rica soldada: Jo m’hi llogaré per dos, que és mig duro la setmana.

Com no era la seva amor, a la bassa la tirada, i a la bassa del molí, que el camí ral hi passava.

La gent a mi m’està dient: Com menes els matxos magres?

Això ho fa el tant treballar, donar-los tan poca grana, anar-los tant a cavall, molts cops quan porten les cargues.

La vida dels traginers, és una vida molt magra; les auforges, colt de bast, amb el pa i les arengades, i la botella del vi, això que no faci falta.(catalana)3 La relació dels traginers amb la festa i el ball, la trobem a Berga, on després de la benedicció dels animals, els traginers ballaven el “Ball de Déu” enmig de la plaça. També sortien a ballar a la plaça els traginers de Banyoles, i ho feien al so de la vella cançó de la pastora Elionor, dita “Bon dia, Lionor”, ballada com a sardana curta.

La religiositat present entre els traginers, feia que en Setmana Santa de Quaresma, i més el Dijous Sant, tinguessin interdit el circular, i procuraven en aquestes dates ésser a casa, puix hom creia que el trepig del bestiar i el rodar dels carros, ofenien a Déu.

Les virtuts màgiques de la nit de sant Joan, feia que els traginers portessin llurs animals a passejar per la vora dels rius, creguts que d’aquesta mena es feien més forts i més valents. També creien que calia fer almoina als captaires que trobessin, puix si no ho feien, errarien el camí i es perdrien amb facilitat.

Les cobles i cançons de traginers, tenien un sentit funcional, i eren diverses les seves finalitats; acompanyar i facilitar la feina, de tal manera que les bísties caminaven al so de les cançons allargassant o deturant el pas, divertir, informar sobre fets d’actualitat, etc. Així a més de les cobles pròpies de la feina, en cantaven d’altres de diferent motivació.

Sols inclourem les que fan referència a l’ofici del tragí, i als elements propis del seu treball: N’és bon traginer, quatre matxos mena; porten davantal, manteta i coberta. (catalana) Manteta, peça de tela de llana que cobreix les anques i part de l’esquena d’un animal de bast, siga per guardar-lo de les mosques o de la pluja, siga com adorn.

Moreu, va davant, Sardí va darrera; Moreu diu al Sardí: Sardí no en segueixquis. (catalana) Moreu, fosc tirant a negre. Es diu dels animals grossos.

Sardí, ruc o mul de color gris.

Ai mares que teniu filles, no les deu als traginers; que així com peguen als matxos, peguen també a les mullers.(catalana)4 Les mares que teniu filles, no les deu als traginers; porten la faixa de seda, i la bossa sense diners. (catalana)5 Pep de Quelo té la culpa, que la farina va cara; els arriers s’alegren, els pobres fan mala cara. (valenciana)6 Arrier, traginer.

ELS TRAGINERS DE CARDONA Els traginers quan marxen, passen pel camí ral; pel camí de Cardona, vénen de buscar sal.

Si la senten com canta, no es cansen d’escoltar, que n’apareix la sirena, com canta dins del mar. (catalana)7 TRAGINERS DE RIPOLL Adéu vila de Ripoll, entremig de dues aigües, la meitat són traginers, l’altra meitat clavetaires, els qui van de traginer, tots són gent de molt bon aire, de dia pel camí ral, fan molt bona camarada, i de nit per els hostals, fan vida molt regalada, menjar, beure i jugar, feina que no costa gaire, menjar, beure i jugar, i festejar la criada, es lleven molt de matí, i baixen cap a la quadra, carreguen els animals, i al camí altra vegada. (catalana)8 Les similituds dels oficis de traginer i carreter, feia que tinguessin similars advocacions, però hi ha sants que ho són exclusivament dels carreters,

55

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 tal sant Sebastià d’Aparici, el qual fou carreter, i d’aquesta mena els carreters l’havien venerat com a tal, a més de sant Antoni abat, que tenien com advocat del bestiar, però no de l’ofici. Solien posarhi als carros una imatge de sant Sebastià d’Aparici retallada en pell, cosida a un lateral de la vela amb un gerret de flors a cada costat, a similitud dels goigs, i a l’altre lateral de la vela també hi solien posar una imatge similar de sant Antoni, amb el que es pretenia protegir al carreter i al bestiar.

Tal com sant Jaume estenia la seva protecció als pelegrins i viatgers en general, també se li encomanaven els carreters de carrera.

Per sant Antoni, els carreters de Terrassa, eren molt agradosos de ballar, i sortien a la plaça per ballar “l’Estapera”, dansa típica i graciosa exclusiva dels qui menaven animals.

Temps enrere els camins estaven en molt mal estat i els aiguats i les nevades hivernals els deixaven intransitables; com eren veïnals, curaven de llur conservació el veïnat de cada lloc, amb una feina corporativa dita, “jornal de vila”. En arribar la bonança, al so de campanes i amb un toc especial, els pobles convocaven al veïnat, per tal que els homes, amb les seves cavalleries i seguint un torn establert i tradicional, sortissin a adobar els camins.

I tan bon punt es podia transitar, començaven a eixir carros. Era costum, que el primer dia de sortida, els qui els menaven fossin pròdigs a deixar pujar als vianants que trobaven en camí, i també que portessin als veïns, i amics si s’esqueia.

Tot seguit, els oferim una sèrie de cobles amb els carreters de protagonistes: Quan el carreter arriba a la porta la “posà” lo primeret que pregunta: -”A on es gita la “crià” “.( valenciana )9 Jo vaig per la carretera vaig nomenant la reata, i el “perro” de la somera, a “pall de coces” me mata. ( valenciana )10 Nomenar la reata.- Dir en veu alta el nom de la mula per marcar-li el trot o la col·locació i el ritme més adient.

“Pall”.- Parell.

Has posat el burro en vares per anar més satisfet, no li pegues garrotades, que és molt bon animalet. ( valenciana )11 Si he posat el burro en vares a ningú l’importa res, si li pego garrotades a mi me costa els diners. ( valenciana )12 A on t’has clavat Tomaset, en aigua “hasta” la cintura?

56

Has passat el Canyaret perquè la Baia és molt dura. ( Valenciana )13 Canyaret.- Topònim de lloc.

Baia.- Nom amb què el traginer bateja la seua mula, pel seu color, baia o roig fosc, aplicat especialment al color dels cavalls.

Carreter fanfarró no tingues tanta fanfàrria, que no has pogut pujar les costes de Vallivana. ( valenciana )14 Molt m’agrada un carreter, perquè sempre va cavalcant; i un pareier llaurant, tresca tot es sementer. (balear)15 La vida del carreter, n’és una vida reial; quan són joves, a la tuna, quan són vells, a l’hospital. (catalana)16 Tuna, vida ociosa i de vagabundeig.

A les Balears, els carros eren moguts per un parell d’animals, ja siguin bous o muls, i rebien la denominació particular de, “menar carro de parell“.

Després d’adobar els camins, eren típiques en les eixides dels carros, les anomenades “cançons de menar carro”, perdudes i oblidades al Continent, però vigents a les Illes, de les que els oferim una mostra: Si em veig a tornar menar carro, i no crec que puga; no me n’aniré que no duga, l’extremunció en sa mà. (balear)17 NOTES: 1 Joan Amades. Costumari Català. El curs de l’any. Vol. IV, pàgina, 270.

2 Joan Amades. Costumari Català. El curs de l’any. Vol. III, pàgina, 549.

3 Joan Amades. Costumari Català. El curs de l’any. Vol. IV, pàgina, 269.

4 Joan Amades. Folklore de Catalunya, pàgina, 310.

5 Joan Amades. Folklore de Catalunya, pàgina, 321.

6 Martí Gadea, Ensisám de totes herbes, pàgina, 85.

7 Missions de recerca per al Cançoner de Catalunya, pàgina, 71.

8 Joan Amades. Folklore de Catalunya, pàgina, 641.

9 Joan Ramon Guijarro. Revista Caramella. Vol. IV, pàgina, 10.

10 Joan Ramon Guijarro. Revista Caramella. Vol. IV, pàgina, 9.

11 Joan Ramon Guijarro. Revista Caramella. Vol. IV, pàgina, 9.

12 Joan Ramon Guijarro. Revista Caramella. Vol. IV, pàgina, 10.

13 Joan Ramon Guijarro. Revista Caramella. Vol. IV, pàgina, 10.

14 Informant, Tere Bastard. Torreblanca.

15 Joan Amades. Folklore de Catalunya, pàgina, 470.

16 Joan Amades. Folklore de Catalunya, pàgina, 204.

17 Joan Amades. Folklore de Catalunya, pàgina, 651.

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA GABINET DE COMUNICACIÓ L’AVL va celebrar la primera Jornada sobre Llengua i Cultura Popular Valencianes L’Acadèmia Valenciana de la Llengua va dedicar a començament d’estiu una jornada per a tractar la llengua i la cultura popular valencianes, on va quedar de manifest la transcendència que la seua relació té per a la pervivència del valencià, així com la necessitat d’incorporar en l’Educació Primària continguts centrats en les tradicions, la literatura, el patrimoni i les festes populars de la Comunitat Valenciana.

Precisament, Ramon Ferrer, president de l’AVL, va recordar a l’inici de la jornada, celebrada en el Centre Cultural La Beneficència, que "sense relacionar llengua i cultura, llengua i tradicions o llengua i festa, difícilment podem parlar amb propietat de cultura valenciana". La llengua del poble valencià, va afirmar Ferrer, és "l’ànima de la nostra cultura heretada dels nostres pares igual que ells la van rebre dels seus avantpassats".

La conferència de Josep Lluís Doménech, president de la Secció de Terminologia i Llenguatges Específics i coordinador de la trobada, va posar de relleu les aportacions de la cultura popular al llenguatge i va desenvolupar com els gremis, els diferents oficis, la agricultura, la música, els jocs tradicionals o les expressions artístiques han aportat un cabal de lèxic ric i variat a la llengua.

Després la jornada es va centrar amb els diferents nivells de llengua (normatiu, estàndard i col·loquial), les varietats dialectals i la literatura popular. Sobre este aspecte, Joaquim G. Caturla va alertar sobre la necessitat de conservar la literatura tradicional (llegendes, rondalles, faules, refranys, jocs de paraules, endevinalles...) especialment a través de l’escola i dels mitjans de comunicació.

Per la seua part, Josep Lluís Marín, membre de l’Associació d’Estudis Fallers, va qualificar les falles com una festa plural, participativa, viva i en constant renovació, va reivindicar la creació d’un vocabulari faller. Sergi Gómez i Àlvar Monferrer, per la seua banda, van abordar el llenguatge de les festes de moros i cristians, de les fogueres i de les gaiates.

Finalment, el vicerector de la Universitat de València Antonio Ariño va tancar la jornada amb una conferència sobre el llenguatge de les festes i de les tradicions populars, on va destacar la importància de les festes com a fenomen comunicatiu, per damunt del lingüístic, i vertebrador del calendari social dels pobles. La jornada, organitzada per l’AVL, va reunir més d’un centenar d’assistents.

L’AVL es va reunir amb la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL) per a buscar iniciatives dirigides a rellançar el món editorial valencià Ramon Ferrer, president de l’AVL, es va reunir a mitjans del mes de juliol amb la Junta Directiva de la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL), que presideix Jesús Figuerola, per a estudiar una possible col·laboració institucional amb esta nova fundació que naix amb el propòsit de rellançar el llibre en valencià i potenciar el nivell de lectura en la nostra llengua.

Figuerola, acompanyat per David Cases, president del Gremi de Llibrers de València, i per Glòria Mañes, directora de la Fira del Llibre de València, ha presentat el projecte de la Fundació, que passa per crear un pla estratègic i d’actuació, per a aconseguir sensibilitzar les institucions públiques en la necessitat d’ajudar el món editorial.

L’Acadèmia, que ja participa i col·labora en diferents campanyes de l’Associació d’Editors, i també amb la Fira del Llibre de València, està oberta a estudiar qualsevol proposta assumible i participar en este projecte de les editorials valencianes per a frenar el descens de les vendes del llibre en general i, d’una manera notable, de les publicacions en valencià.

57

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

BABAKUS 2014, UN FESTIVAL DE CIRC DIFÍCIL D’IGUALAR REDACCCIÓ No cal dir que el II festival al voltant del món del circ Babakus va ser novament un dels grans èxits i encerts de la programació d’activitats estivals d’Alcossebre.

De la mà de Pedro Blasco, encapçalant les associacions culturals sense ànim de lucre, Tot per la festa i Els Babarots, recolzats per nombrosos amics i familiars es va ajuntar la vitalitat necessària per organitzar un gran equip que va omplir tot un cap de setmana d’il·lusió, humor, emoció i tot tipus art circense. Tots junts van conformar un grup de voluntaris el qual van fer possible que tot rutllara sobre rodes i isquera a la perfecció.

Les actuacions van tindre lloc, al llarg de dues jornades, a la plaça La Mola d’Alcossebre van permetre gaudir de les més variades propostes i per a totes les edats. La plaça es va omplir de música, art, circ, ball i diversió. Els artistes van poder mostraran el seus millors treball en un ambient festiu de convivència, joia i diversitat.

A l’igual que l’any anterior, l’entrada va ser lliure i va estar en les mans del públic assistent valorar l’esforç dels artistes i recompensar-los en finalitzar els espectacles dipositant la quantitat que cadascú creia oportuna.

Des de l’organització de l’esdeveniment, Pedro va destacar l’èxit obtingut especialment per la gran quantitat de públic que es va reunir per gaudir dels espectacles i que en alguns moments va arribar a superar les 2.500 persones.

Simultàniament va tindre lloc el segon mercat artesanal, amb nombrosos articles fets a mà, únics per la seva originalitat. Productes que posen de manifest el talent i l’aptitud dels artesans de les nostres terres.

Cal destacar que durant la Gran Gala de dissabte es va retre homenatge a l’equilibrista José Puertollano, el famós personatge qui va col·locar, a finals d’octubre de 1901 l’estàtua del nostre patró Sant Joan Baptista a la part més alta del campanar d’Alcalà de Xivert, ajudat únicament d’una corda i diverses politges. Un homenatge, en el qual es va fer entrega d’una placa commemorativa al nét de Puertollano i que va comptar amb la presència del principal responsable del festival, Pedro Blasco, l’alcalde Francisco Juan Mars, i Miguel Martorell, qui va iniciar les gestions per aconseguir la presència dels familiar de Puertollano.

58

AIXÍ VA ANAR Tot va començar a la plaça Vista Alegre amb una cercavila d’inauguració del festival a càrrec de "La TROCAMBA Matanusca" que ens va portar al recinte del festival a plaça La Mola per començar a gaudir.

A continuació Gonzalo d’Insomnia Teatre va presentar el seu espectacle "Eddy Eightys", que va sorprendre el públic amb els seus nombrosos barrets.

Xavi de Pessic de Circ va presentar el seu espectacle "Sidecar" el qual va deixar bocabadat el públic amb les acrobàcies realitzades amb l’escala.

Víctor Wilbur amb els seus equilibris impossibles va oferir l’espectacle "Pensa en Wilbur".

Tot un bon començament per continuar a la nit amb la Gran Gala de Babakus presentada pel Gran Dimitri i acabar amb l’espectacle de foc que va

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 anar a càrrec de l’Associació de Malabaristes de Castelló.

Marta Martín va meravellar el públic amb les seues il·lusions òptiques amb el buugeng, mentre que Anem Ballant va deixar el públic sense respiració amb les seues piruetes de rock acrobàtic.

El diumenge per la seua banda va començar amb unes olimpíades de malabars, acrobàcies, xancos on tots van poder participar de la festa.

A la tarda del diumenge la cercavila va començar amb l’actuació de "Batuclown" qui, novament des de la plaça Vista Alegre, va acompanyar el públic fins el recinte del festival.

A continuació Sergio i Marisa de la companyia La Troupe de Malabo ens van presentar l’espectacle "Abracadabra", mentre que les noies de la companyia Fil d’Arena van presentar "Café Sol" un espectacle de dansa contemporània.

Per anar tancant el festival Luis va portar el públic al seu món màgic amb l’espectacle "Magic Luis", mentre que l’escola de circ "Els Babarots" van mostrar a tots els assistent totes les seues habilitats.

La nit va acabar amb els malabars de foc presentats per Amaca i la música balcànica de la TROCAMBA Matanusca.

Tot plegat unes actuacions de luxe, amb una organització immillorable que es va acomiadar del públic amb el ferm propòsit de seguir treballant i lluitant per anar creixent, aprenent i aconseguir el tercer festival per al proper estiu.

Des de l’organització del Babakus donen les gràcies a tots, tots, tots... A qui van veure els espectacles, a tots els que van actuar i es van deixar la pell, als artesans del mercat, als patrocinadors, a qui els van donar de menjar, a tots els pringats que van treballar desinteressadament i a tots els que els diuen i repeteixen que volen Babakus també el 2015.

59

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

PRESENTACIÓ A ALCALÀ DEL LLIBRE LA COVA DELS DIABLETS REDACCIÓ De la mà de Rafa Ronchera, i dins del programa de les festes patronals, va tindre lloc, al saló social de Cajamar, la presentació del llibre: La cova dels diablets. (Alcalà de Xivert, Castelló): Prehistòria a la Serra d’Irta.

La presentació que va comptar amb la presència de l’alcalde de la localitat Francisco Juan Mars i de la regidora de cultura Maria Agut, va posar de manifest els fruits obtinguts després dels intensos treballs realitzats en el camp de l’arqueologia durant les darreres décades al nostre terme. Tant Francisco Juan com Maria van voler agrair a Rafa Ronchera i a tots aquells que l’han acompanyat, el seu esforç per ajudar a recuperar una part important del nostre passat històric i pel treball realitzat en l’organització de les tres edicions de les mostres de la Col·lecció Museogràfica d’Arqueologia Gaspatxera, que tot el món ha pogut visitar al llarg dels darrers anys, a l’actual edifici CESAL, antigues escoles Casas Sala.

El llibre que es va presentar és una nova publicació del Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació de Castelló. Es tracta d’una obra interdisciplinar fruit del treball de la majoria dels arqueòlegs que han treballat en aquesta cova localitzada en ple cor de la serralada d’Irta.

El llibre presenta les excavacions i tots els materials arqueològics coneguts de la Cova dels Diablets, una cavitat amb una seqüència d’ocupació humana que es va iniciar fa més de 10.000 anys i va finalitzar en el tercer mil·lenni abans de l’era.

Els diferents especialistes analitzen, al llarg de l’obra, cadascun dels aspectes de les ocupacions prehistòriques i es presta una especial atenció al vas ceràmic decorat amb impressions i incisions del Neolític antic, especialment interessant dins del registre material de la cova i d’una gran importància per descobrir el passat històric del nostre poble.

S’ha pogut constatar que la cova va seguir ocupant-se entre el 2900 i el 2600 abans de Crist, d’on s’han pogut identificar l’enterrament d’uns quatre individus.

Posteriorment s’han detectat visites i/o ocupacions esporàdiques en l’antiguitat tardana i durant l’edat mitjana.

Cal destacar que es disposa de més d’un centenar de fragments ceràmics prehistòrics realitzats a mà procedents de l’excavació. Un cop inventariats

60

i estudiats s’ha determinat que pertanyen a un número mínim de 21 recipients dels quals de 7 d’ells es pot determinar la forma.

Un d’aquests vasos és el que ha aprofitat com a

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 pretext per a la realització del treball que presenten, ja que posseeix unes característiques morfotipològiques i decoratives que li confereixen un especial interès. Es tracta d’una gerra de ceràmica datada entre el 5150 i el 4800 abans de Crist, la qual va estar restaurada l’any 2013, a càrrec de l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert, qui és a hores d’ara el propietari, i està exposada juntament amb altres materials recuperats de la cova dins l’exposició de la col·lecció museogràfica. És important també remarcar que aquesta gerra va estar la peça convidada, entre l’abril i el juny de 2014 al Museu de Belles Arts de la ciutat de Castelló.

Servei

d’Investigacions Arqueològiques Prehistòriques

i

61

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 VISITA A LA COVA DE DIABLETS

Organització de les composicions decoratives i detall de les més singulars del vas ceràmic

62

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 Benvolguts socis i benvolguda sòcies: Com ja us informàvem per carta l’Associació d’Amics de Mainhardt compta, a hores d’ara, amb uns 350 socis i sòcies, alguns dels quals viviu fora de la localitat. Com us fèiem saber cada cop ens resulta més difícil cobrar les quotes, fer-ho de manera diligent i en el temps que correspon per fer front a les despeses de l’associació.

Davant d’aquesta situació us agrairíem, si encara no heu fet, ens ajudésseu a domiciliar els vostres pagaments, tot fotocopiant i complimentant l’AUTORITZACIÓ DE PAGAMENT que us adjuntem en aquesta circular. Aquest cobrament es faria efectiu, per primer cop, durant la primera quinzena del mes de desembre 2014 i correspondria a la quota anual d’aquest any.

Com ja sabeu ser soci/a de la nostra associació comporta rebre les 3 revistes anuals, aconseguir els llibres que publiquem a un preu més avantatjós que el públic en general i col·laborar en altres activitats que organitzem periòdicament com les Jornades d’Estudis Gaspatxeres, exposicions...

BUTLLETA D’ACTUALITZACIÓ DE DADES I AUTORITZACIÓ DE PAGAMENT Autoritzo, fins a nova ordre, el pagament de la quota anual que presente l’Associació d’Amics de Mainhardt.

Nom i cognoms ________________________________________DNI__________________ TEL. _____________ // _______________ Adreça_________________________________ Població____________________C. Postal___________________ Adreça electrònica ______________________________________ Titular del compte: _______________________________________________________ BANC/CAIXA: __________________________________________ IBAN: ES____________________________________________________ ________________________, a______ de ________________de 2014 Per favor ompliu l’imprés amb les vostres dades, signeu-lo i entregueu-lo a la CAIXA RURAL d’ALCALÀ o envieu-lo a ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Apartat de correus-26 12570- ALCALÀ DE XIVERT Us reiterem novament les gràcies per la confiança que teniu dipositada en la nostra associació. Esperem seguir comptant amb vosaltres i poder dur endavant més activitats culturals.

Atentament LA JUNTA DIRECTIVA GRÀCIES A TOTS AQUELLS QUE JA HEU DOMICILIAT EL VOSTRE PAGAMENT COL·LABOREU FENT SOCI/A ALGUN AMIC O FAMILIAR

63

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

III COL·LECCIÓ MUSEOGRÀFICA D’ARQUEOLOGIA GASPATXERA DEDICADA A LA COVA DE PASTRANA REDACCIÓ Emmarcada dins la Fira de Sant Isidre es va inaugurar el passar mes de maig la III Col·lecció Museogràfica d’Arqueologia Gaspatxera "El llegat de la Cova de Pastrana. Del final del Neolític a l’Edat del Bronze" a l’actual edifici CESAL, antigues escoles Casas Sala.

Es tracta d’una tercera edició que posa continuïtat a la primera dedicada al Castell de Xivert i la segona a la Cova dels Diablets.

De la Cova de Pastrana Rafa Ronchera posa èmfasi en el contingut d’aquest tercer lliurament de troballes, que venen a mostrar-nos els canvis soferts en els habitants de la zona i el seu pas d’una vida com caçadors cap al cultiu dels seus aliments i el començament de la transformació de tot el seu entorn. La línia temporal se situa a finals del neolític a l’edat de bronze i amb un període aproximat de 2.000 anys.

Aquesta exposició és el final d’un llarg camí.

El curs 83/84 i els dos següents, alumnes del Col·legi Públic Comarcal d’Alcalà i el Club Muntanyenc Serra d’Irta (Rafael Ronchera Lores), desenvoluparen el projecte "Arqueologia a l’escola" ("La Cova ‘Pastrana’, lloc d’aprenentatge i font de recerca de dades"). Dissenyat, dirigit i coordinat per Joaquim Arnau, estava avalat i supervisat pel Servei

Materials procedents de la cova: ornaments i peces de sílex

Rafa Ronchera mostrant la III Col·lecció Museogràfica

64

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 d’Arqueologia de la Diputació Provincial de Castelló (Francesc Gusi, Artur Oliver i Carme Olaria).

Va estar una experiència amb una clara intenció pedagògica per tal que els alumnes del moment poguessen iniciar-se amb els mètodes de l’arqueologia i l’estima pel nostre patrimoni més proper.

Han hagut de passar 30 anys per tal de poder compartir aquestes troballes i mostrar-les a tots els gaspatxers i les persones que ens visiten. Aquesta mostra posa de manifest, un cop més, el ric patrimoni històric gaspatxer i l’esforç de tots aquells que sempre han treballat per la seua recuperació.

LA COVA DE PASTRANA La Cova Pastrana, també coneguda com a Cova de la Torrera o Pichó, es troba situada a l’oest del terme d’Alcalà de Xivert, oberta dins de la serralada prelitoral de la Serra de Murs i orientada a l’oest mirant a la rambla del Vadànxer, un curs subsidiari del riu de les Coves.

L’entorn de la cova és principalment bosc baix de matoll mediterrani i zones moderadament productives a la rambla. Per la part alta de la muntanya de Murs circula una via pecuària, que arriba a passar a uns 256 metres en línia recta de la cavitat.

La cavitat s’obre entre les calcàries del cretàcic inferior, i es presenta dins d’un antic corral abandonat, amb una boca d’entrada prou ampla que dóna pas a la primera de les cambres, d’uns 18 per 15 metres i una alçada mitjana de 2 metres. Al centre presenta una suau depressió, i pels laterals existeixen diferents racons reblits que suggereixen que les dimensions originals poden ser majors. A la segona de les sales identificades s’accedeix a través d’una gatera estreta actualment, prou reblida, d’uns 2.50 metres de longitud que dóna pas a una altra cambra d’uns 15 per 7 metres i una alçada mitjana de metre i mig. En aquesta segona encara es troben actius el processos càrstics, a diferència de la primera. És probable que les primeres intervencions s’efectuaren a finals del segle XIX promogudes per Juan Vilanova i Piera, del que es té referència que diposità un conjunt de restes humanes procedents d’una "Cova de Valdaucer" d’Alcalà de Xivert al Museu Antropològic Nacional (Treballs de D. Fletcher, 1945 i C. Olària, 1980) que sembla que es pot relacionar amb la Cova Pastrana. Posteriorment també hi ha notícies confuses de que als anys vint del passat segle s’efectuaren intervencions a la cavitat, segons comunicació oral. En definitiva, tot indica que la cova ha estat objecte històricament d’unes quantes alteracions.

La Cova Pastrana però, és coneguda espe-

Material ceràmic procedent de la cova

Índústria lítica trobada a la cova

65

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 cialment a partir del treball de Vicente Giner, qui va efectuar almenys un sondeig a l’interior al temps que va indicar altres zones de la cavitat on es trobaven materials en superfície.

El conjunt material publicat va consistir bàsicament en ceràmiques a mà, restes humanes i algunes peces de sílex, el que fa pensar primerament en un ús funerari de la cavitat. Pel que fa a la ceràmica, Giner va apuntar que era en general "...de grosera factura, con piedrecillas en la masa y color siena; otros fragmentos son grises y espatulados, hechos a mano; otros decorados con suaves bandas onduladas algo desiguales en su trazado; y otro, presenta impresiones en forma de hoja".

Els alumnes del Col·legi Públic Comarcal d’Alcalà de Xivert van efectuar diverses activitats didàctiques i arqueològiques a la cavitat, fruit de les quals es va recollir un considerable conjunt de materials ceràmics, lítics, de restes humanes i d’altres sense context i/o informació estratigràfica (Treballs de J. Arnau i R. Ronchera, publicats a la revista Mainhardt de desembre de 1995). Aquest conjunt, després de romandre en diversos llocs del municipi sota la custòdia del Club Muntanyenc Serra d’Irta, finalment van acabar dipositant-se en la seua major part al Museu de Belles Arts de Castelló, el qual conjuntament amb un lot de materials recuperats de la col·lecció de V. Giner són objecte de l’estudi que presenta la col·lecció.

FINAL DEL NEOLÍTIC-CALCOLÍTIC L’objectiu principal d’aquesta exposició és la presentació dels materials procedents de la Cova Pastrana i realitzar una primera aproximació a la cronologia í característiques de la seues ocupacions.

La indústria lítica recuperada es caracteritza per la presència de puntes de fletxa foliàcies, bàsicament de tipus foliformes, acompanyades de làmines amb retocs laterals marginals, peces amb mosses i dues plaques retocades. També es van recuperar alguns elements d’adorn, com tres penjolls sobre dent de porc senglar. Així mateix, també existeix un fragment dels tradicionalment anomenats braçalets d’arquer.

Cal remarcar que cap de les puntes de fletxa presenta fractures macroscòpiques relacionades amb el seu ús. També val la pena destriar que es tracta de peces completament finalitzades, amb una marcada regularitat i perfecció en la seua talla, i que presenten restes d’haver estat sotmeses a un tractament tèrmic previ al retoc. La matèria primera és de molt bona qualitat, i sembla que podria tractar-se de matèries primeres d’origen forà al nostre territori.

66

Les plaques retocades tenen una importància especial, ja que es tracta de la segona referència a aquests elements en les comarques del nord del País Valencià. A més, es tracta de dues peces de bones dimensions i fabricades amb una matèria primera de molt bona qualitat, amb un origen molt possiblement al·lòcton.

A través de l’estudi del conjunt ceràmic és visible una ocupació o utilització de la cavitat que pot iniciar-se com a mínim a mitjans del IV mil·lenni i que amb més o menys continuïtat, es perllonga fins mitjans del segon mil·lenni abans de l’Era. Es constata també la presència de materials ibèrics, islàmics i moderns i/o contemporanis però que suposen una molt baixa proporció del conjunt, el que suposaria visites o utilitzacions ocasionals de la cavitat en època protohistòrica i històrica.

Del conjunt de ceràmica prehistòrica val la pena destacar la presència d’un grup de ceràmiques amb decoracions plàstiques molt particulars que tendeixen a cobrir tota la superfície, i que a partir d’alguns trets formals i la informació que aporten la resta de materials hem situat provisionalment en un neolític final i/o eneolític.

Servei

d’Investigacions Arqueològiques Prehistòriques

i

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

FERDINANDO, UN BOU MOLT DIFERENT ROSA TAUS MARTÍNEZ El curs passat, els alumnes de 5è de l’escola de la Mola d’Alcossebre vam treballar, a l’assignatura de castellà, el gènere del teatre, un tipus de text la gràcia del qual és poder arribar a representar l’obra.

Vam llegir un conte molt senzill: El toro Ferdinando, de Munro Leaf, però amb un missatge molt bonic. Un clàssic de la literatura infantil que, tot i ser escrit al 1936, sorprèn per la seua actualitat.

Ens va agradar tant, que la idea de representar l’adaptació teatral d’aquesta història va anar prenent cos i entusiasmant els alumnes cada dia que passava.

El toro Ferdinando explica la història d’un bou atípic ja que allò que més li agradava era estar assegut a l’ombreta dels arbres i olorar les flors.

Quan es va fer gran, es va adonar que la resta del ramat preferia tossar, barallar-se i preparar-se per ser torejats a la plaça de bous.

Un dia li va picar una abella i tot embravit va començar a envestir, mostrant més força i vitalitat que la resta de bous que hi havia pel seu voltant.

Entre els brams i el dolor que sentia, va fer pensar als capatassos que ell era el bou que estaven buscant per participar en una correguda. Paradoxes de la vida el van seleccionar a ell i no als altres bous que realment desitjaven ser triats.

La sorpresa es va produir quan va aparèixer a la plaça i es trobà amb totes les flors que les dones havien tirat al seu torero preferit. En comptes d’envestir i deixar-se torejar, es va ficar a olorar tots aquells clavells que hi havia sobre l’arena.

67

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 El torero va quedar ben parat i sense poder fer la seua faena en vore l’actitud del bou. Va eixir de la plaça desacreditat, sense poder demostrar la seua vàlua i el seu art. No podia seguir torejant, pensava que ningú més el voldria contractar.

Un dia, mentre li contava tristament la història a un xiquet, es va posar a plorar. No tenia solució.

Però després d’escoltar-lo atentament, va ser el xiquet qui li va proposar canviar d’ofici: podia ferse conta-contes, ja que tenia molta gràcia. A partir d’aquell moment, podia anar de poble en poble, explicant la seua història, la història d’un bou diferent i especial, anomenat Ferdinando. Així ho va fer i amb gran èxit!

Aquesta història té, per tant, un doble missatge educatiu: d’una banda és un al·legat a favor de la pau i la no violència, i de l’altra trenca amb estereotips, advocant pels drets individuals i el respecte a la diferència. Any rere any, nombroses escoles representen aquesta obra per la seua senzillesa i pel seu valor pedagògic. Disney en va fer un curt de dibuixos animats que va rebre un Òscar de l’Acadèmia.

Amb els alumnes vam refer el guió, vam buscar la música més adequada per a la representació i vam preparar un xicotet decorat. Amb unes disfresses que teníem i unes que fàcilment vam confeccionar, de seguida vam tindre llest l’escenari i la posada en escena. Després de triar ells mateix els personatges que volien interpretar i assajar diversos dies només ens faltava el públic que per aquesta ocasió van ser la resta de companys de l’escola La Mola.

COL·LABORA FENT-TE SOCI/A DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT 68

Cal dir que l’obra va ser un èxit. A més a més, vam gaudir tots molt. Uns en representar-la i els altres en vore la feina ben feta dels amics i companys.

QUOTA ANUAL

12 €

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

REMATANT LO CAMPANAR. HOMENATGE ALS PUERTOLLANO REDACCIÓ Ben prompte farà deu anys que l’Associació d’Amics de Mainhardt vam publicar, dins la col·leció Tradicions, contes i llegendes gaspatxeres una de les gestes més importants que ha viscut, al llarg de la seua història, el poble d’Alcalà. Aquesta va ser sens dubte la coronació del campanar amb l’estàtua de Sant Joan.

En aquella ocasió ens vam apropiar de les paraules del gaspatxer Eliseo Cucala, agutzil de professió, un home senzill i culte que tot i no tindre estudis ens va deixar un dels llegats per conèixer el passat de la nostra vila.

Aquesta però va ser una més de les nombroses gestes que el personatge de José Puertollano i el seu fill Miguel van protagonitzar al llarg de tot l’Estat espanyol i fins i tot en algunes ciutats estrangeres.

De la mà de Miguel Martorell va arribar aquest estiu el nét del nostre personatge. El poble d’Alcalà volia retre homenatge a un dels personatges que ha passat, de boca en boca i de generació en generació, per l’heroïcitat que va protagonitzar. Dins del festival de circ Babakus és va fer entrega d’una placa commemorativa i una còpia del manuscrit d’Eliseo Cucala on es contava la gesta que el seu besavi havia protagonitzat al nostre poble.

Des de Mainhardt volem sumar-nos a l’homenatge i oferir-los alguns dels textos recollits per la premsa, així com algunes de les fotografies que posen de manifest la valentia i audàcia dels nostres protagonistes.

1922: los hombres que escalaron la torre del Pilar, publicat per Mariano García al blog-http: //blogs.heraldo.es/tinta/?p=1192 Estos son los famosos escaladores. José Puertollano y su hijo Miguel. Granadino aquel y de la Línea éste, ambos son fuerzas complementarias de los asombrosos trabajos que realizan. Es muy pintoresca la historia del padre y bastante interesante la del hijo.

José Puertollano fue en los comienzos de su ‘vida pública’ lo que vulgarmente se llama un piculín; quitando a la palabra toda significación despreciativa, ya que en la mundial y compleja profesión de titiritero, puede hallarse el arte exquisito, el individuo honrado, el hombre de honor.

José Puertollano hacía, con su señora, un número de acrobatismo, y aun cuando de esto ya hace tiempo, todavía son muchos los que recuerdan

José Puertollano

cómo la pareja de excelentes equilibristas era aplaudida por todos los públicos.

Ocurrió el suceso en la feria de Estepona. El audaz Puertollano pertenecía a la compañía de circo de Feijóo. Todas las noches se pasaban media hora él y su señora haciendo prodigios de equilibrio; y una de aquellas noches, en el mundo del arte acrobático se produjo inopinadamente una baja: la de José Puertollano quien, por influencias religiosas, en cierto modo, pasó del circo al templo; de la barra fija a la veleta de una torre. Los vientos implacables habían torcido la cruz de la veleta parroquial, y el párroco de Estepona sorbía los vientos buscando a uno que, por quinientas pesetas, subiera a resolver el terrible peligro de un derrumbamiento. Enterado Puertollano, se puso al habla con el párroco y, sin más preámbulos, le dijo:

69

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 ‘Prepare usted los cien machacantes y una cuerda que no esté machacada, que mañana al mediodía la veleta estará derecha y asegurada, y las quinientas pesetas en mi bolsillo’. Y, efectivamente, cumplió lo prometido, con la misma naturalidad que se sostenía con una mano sobre la recia cabeza de su esposa.

Descubierta la mina y roto el misterio de su destreza y de su serenidad, aquel mismo día abandonó su arte para dedicarse a la otra profesión, mucho más ‘elevada’. Orgulloso de su valer, dedicóse únicamente a negocios de ‘altura’. Todo lo que no rebasara los cincuenta metros merecía el más olímpico de sus desprecios; le parecía que se rebajaba. El pintado de las altas cúpulas, la decoración de techos altísimos, colocación de pararrayos; todo lo que fuera trabajar en un plano alejadísimo de la vulgar y baja humanidad, fue objeto preferente de sus actividades. Cobró fama y cuartos, y fue llamado el ‘rey del espacio’ sin trabas constitucionales de ningún género.

Miguelito, el hijo que nació en La Línea, trajo al mundo toda la misteriosa capacidad del padre para dominar audazmente los mayores peligros, y cuenta el ‘escalatorres’ que, a los cuatro años de edad, en su hijo se dibujaban claramente todos los rasgos de su propia psicología. Los juegos infantiles de Miguelito encerráronse siempre dentro de una sola afición: subir; fuera como fuera. Apenas si tendría seis años cuando escalaba los balcones, saltaba las más altas tapias, llegaba a las copas de los árboles y gateaba por los aleros de los tejados como una ardilla.

Se hizo mozo, hará nueve años, y entonces el padre volvióse otra vez cara al arte, y le dijo: ‘Vamos otra vez a los ‘piculines’, pero con más nobleza, con más genialidad, con miras más ‘altas’.

Y puso el circo, su circo, en las veletas.

A partir de entonces, "las torres que desprecio al aire fueron, a sus grandes audacias se rindieron".

Muchas e importantes poblaciones del extranjero y casi media España, fueron testigos presenciales de tanta proeza. Augustas manos batieron palmas en honor de los ‘escalatorres’. Fue el Rey D. Alfonso quien les admiró y aplaudió en Covadonga y en Santiago de Compostela.

-Dígame, Puertollano: ¿No han tenido ustedes momentos de apuro, de tragedia a la vista, en que hayan visto la muerte a su lado?

-No señor. Lo que se llama ver la muerte, no.

Puede ser que consista en que somos cortos de vista, o en que nos apartamos cuando ella intenta aproximarse. Sin embargo…

-¿Qué pasó en ‘sin embargo’?

-Fue aquí, precisamente, en Zaragoza. Ya hace tiempo; lo menos 16 años. Estaba de capitán general

70

José Puertollano i el seu fill Miguel

José Puertollano durant la col·locació de la imatge

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 el general Borrero. Vine dispuesto a subir a la torre, de La Seo u otra cualquiera, pero no fui autorizado.

Entonces brindé una ascensión al ejército y se me dio permiso para escalar la torre de la iglesia de San Fernando, en Torrero. Fue un día malísimo.

Vientos desatados arrancaban tejas de la cúpula y, cuando la ascensión iba a mitad, el general Borrero me obligó a descender en forma que tuve que obedecer al momento. Entonces pude conseguir que los jefes y oficiales entraran en el templo y les sorprendí con una ascensión vertiginosa al techo de la cúpula central, valiéndome de la cuerda de una lámpara. Cuando me faltaban tres metros para ganar un pequeño saliente de cornisa, vi que la cuerda estaba ‘degollada’. Cuando, rota del todo, me quedé con ella en la mano, ya con la otra me había enganchado al saliente. Allí sí; allí vi a la muerte que trepaba más deprisa que yo para alcanzarme.

Un día se presentó José Puertollano en el despacho de una fábrica importante y habló así al director: -¡Sé que necesitan ustedes hacer una reparación en el pararrayos de la chimenea y que vacilan por los importantes gastos preliminares de andamiaje.

Si usted me lo permite yo subiré, haré el arreglo y luego me entregarán la gratificación que bien les parezca.

-¿Conoce usted la altura?

-Sí señor: unos 50 metros.

-¿Y dice usted que subirá?

-Claro que sí.

-Bueno, pues retírese, que no debe usted andar bien de la cabeza.

Puertollano volvió al día siguiente y tras no pocos ruegos logró que lo recibiera el director.

-¿Ha visto usted -le dijo- lo que hay en lo alto de la chimenea?

Salió y pudo ver cómo flameaba una banderita que Puertollano había colocado durante la noche. El incidente terminó con un éxito grande y provechoso.

La vida de los escaladores está llena de episodios análogos.

-¿Y esa banderita que se han dejado en la torre del Pilar?

-Ya la quitaremos; bien en una segunda ascensión pública, o en una subida nocturna.

-Así será, porque si ustedes no la quitan…

-No hay nadie que suba por ella. Es decir… sí, hay una persona que puede subir y descender igual que nosotros.

-¿Que hay otra persona capaz de esa empresa?

-Sí, una agraciada señorita de veinte años, llamada Gloria: mi hija mayor, que se encuentra en Cervera del Río Alhama, nuestra actual residencia. Mi hija Gloria, al fin hija de su padre, nos acompañó en

José Puertollano damunt l’estàtua de Sant Joan

muchas ascensiones, una de ellas en Oporto. Llegó la primera al extremo de la veleta. Total, 78 metros de alta.

-¡Gloria pura!

-Gracias señor: no está bien, porque soy su padre.

Pero ¡Gloria pura!

La Vanguàrdia, 29 d’abril de 1924 Nos ha visitado don José Puertollano, famoso escalatorres aragonés, que se propone subir a la estatua de Colón en la primera quincena del próximo mes.

Según parece, se aprovechará esta hazaña del señor Puertollano y de su hijo Miguel, para pintar la enorme estatua del descubridor de América.

El señor Puertollamo nos ha mostrado, durante su visita, infinidad de fotografías de torres y chimeneas de fábricas escaladas por él y su hijo en los últimos años.

NOTA: Agraïm a Miguel Martorell la gentileza en facilitar-nos les fotografies que il·lustren aquest article.

71

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 BENVOLGUDES SOCIES I SOCIS / AMIGUES I AMICS: L’EDITORIAL ANTINEA I L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT US CONVIDEM, AQUESTA TARDOR, A LA PRESENTACIÓ DEL NOU LLIBRE: PASCUAL CUCALA MIR. RELATOS DE LA TERCERA GUERRA CARLISTA DE JAVIER TOMÁS VILARROYA.

LES SÒCIES I SOCIS DE MAINHARDT PODRAN ADQUIRIR, EL DIA DE LA PRESENTACIÓ, EL SEU EXEMPLAR A UN PREU ESPECIAL

72

Equip Aleví A del C.F. Alcalà, campió de la Lliga Provincial. D'esquerra a dreta. Plantats: Javi (entrenador), Antoni, Óscar, Hugo, Jorge, Mario i Raül (2n entrenador). Agenollats: Danny, Gerard, Carlos, Joan, Cristian, Juan Pablo i Jesús.ww

MAINHARDT - 79 / agost de 2014

EL C.F. ALCALÀ 2013/14 QUEDA EN UN DISCRET SETÈ LLOC DE LA CLASSIFICACIÓ FINAL DE LA PRIMERA REGIONAL REDACCIÓ L’equip gaspatxer ha millorat, respecte anteriors temporades, els seues registres en joc defensiu.

I, cal dir, que durant l’últim terç del campionat ha millorat rendiments i resultats.

(23.02.14) Alcalà, 2 – Càlig, 1 Alcalà: Guillamón, Yaru. Victor, Fabian, Marín, Gastón (Néstor), Bryan, Gabi, Pibe (Jonathan), Roy (Alex), Vázquez (Juanma) Gols: Pibe i Brian.

Victòria aconseguida a pols. I, amb moltíssima intensitat per part de tots dos equips.

(02.03.14) Castelló B, 2 – Alcalà, 2 Alcalà: Guillamón, Jonathan (Néstor), Víctor, Fabian, Marín, Gastón (Juanma), Bryan, Gabi (Roy), Pibe, Vázquez, Yaru.

Gols: Pibe i Gabi.

Extraordinària reacció dels gaspatxers davant

dels líders fins aquest partit. Van igualar un marcador que se’ls va posar 2-0.

(09.03.14) Alcalà, 1 – La Pobla, 0 Alcalà: Guillamón, Jonathan, Víctor, Fabian, Marín, Gastón (Xavi), Bryan (Alex), Gabi, Pibe (Joel), Yaru, Vázquez (Néstor).

Gols: Marín.

Incidències: Expulsió de Víctor (dues targetes grogues).

Victòria aconseguida amb la sort per aliada.

En un partit igualat, els gaspatxers van crear més ocasions. Marín va aconseguir marcar amb alguna sort en un llançament de falta directa.

(23.03.14) Xert, 2 – Alcalà, 2 Alcalà: Guillamón, Néstor, Fabian, Marin, Jonathan (Cristian), Gastón, Bryan (Maca), Gabi (Xavi), Pibe, Yaru, Vázquez.

Equip Aleví A del C.F. Alcalà, campió de la Lliga Provincial, en el Torneig "Torres Mudéjares" de Terol, on quedaren classificats en segon lloc, acompanyats d'alguns pares. D'esquerra a dreta. Plantats: Óscar, Danny, Gerard, Juan Pablo i Mario. Agenollats: Cristian, Joan, Hugo, Antoni, Jesús i Raül (2n entrenador)

73

MAINHARDT - 79 / agost de 2014 Gols: Yaru i Vázquez.

Just repartiment de punts. El vent es va convertir en el protagonista i no va deixar jugar com cal.

(30.03.14) Alcalà, 4 – San Lorenzo, 1 Alcalà: Adrián, Jonathan, Víctor (Cristian), Fabián, Néstor, Marín, Gastón (Roy), Bryan, Gabi (Jorge), Pibe (Maca), Vázquez.

Gols: Gastón (2) i Gabi (2).

Golejada per a continuar amb la bona ratxa (06.04.14) E. Cinctorrà, 1 – Alcalà, 0 Alcalà: Adrián, Jonathan (Yaru), Víctor, Fabian, Néstor (Roy), Gastón, Bryan, Gabi (Maca), Pibe, Jorge, Vázquez.

Es posa fi a la bona ratxa dels gaspatxers.

(13.04.14) Alcalà, 3 – Moró, 0 Alcalà: Guillamón, Néstor, Víctor, Fabian, Yaru, Gastón, Bryan, Gabi (Xabi), Pibe (Jonathan), Jorge, Roy (Maca).

Gols: Gastón (3).

Els gaspatxers recuperen el pols i van marcar diferències.

(27.04.14) Alcalà, 0 – Morella, 0 Alcalà: Adrián, Néstor, Víctor (Yaru), Fabian, Marín (Maca), Gastón, Bryan, Gabi (Javi), Jonathan, Jorge (Xavi), Roy. Cap dels dos equips va saber concretar.

(04.05.14) Sant Jordi, 1 – Alcalà, 0 Alcalà: Guillamón Néstor, Fabian, Marín (Xavi), Yaru, Gastón, Bryan, Gabi, Pibe (Maca), Jorge, Roy (Javi).

Ajustada victòria del Sant Jordi.

(11.05.14) Alcalà, 3 – Els Ibarsos, 1 Alcalà: Guillamón (Adrián), Néstor (Víctor), Fabian, Marín, Yaru, Javi (Jonathan), Gastón, Bryan (Maca), Gabi, Jorge, Roy. Gols: Bryan i Gastón (2) .

Victòria plàcida com a comiat de la temporada i per a homenatjar Guillamón i Javi, que es retiren.

CLASSIFICACIÓ http://www.ffcv.es/index.php?option=com_wrapper &view=wrapper&Itemid=3

TAULA DE GOLEJADORS: GASTÓN GABI JORGE BRYAN FER MACA PIBE VÍCTOR VÁZQUEZ EZE FABIAN JONATHAN JUANMA LUCA MARÍN MIGUEL SCHOLA YARU

74

16 6 6 2 2 2 2 2 2 1 1 1 1 1 1 1 1 1

La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Fotogra¿a cedida per una gaspatxera

Fotogra¿a cedida per José Luis Ronchera