MAINHARDT-87

M

AINHARDT

ALCALÀ DE XIVERT ABRIL - 2017 NÚM. 87

TEMPS DE RECORD

$PLFV GH IHVWD L EDWHLJ )RWRJUD¿HV FHGLGHV SHU ,YiQ 5LSROOHV HSG

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7

MAINHARDT BUTLLETÍ DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Apartat de correus - 26 12570 - ALCALÀ DE XIVERT PAÍS VALENCIÀ DIRECTOR Joaquim Arnau i Vallina Director adjunt i cap de redacció Joan-V. Sanz i Sancho CONSELL DE REDACCIÓ Angelika Medem Medem Rosa Taus Martínez Mn. Joaquim Iturat Jorge Julve Torres Emilio Encinas Pierna Vicente Guillamón Espallergues Anna Sanz Taus Maria Sanz Taus PORTADA I CONTRAPORTADA: JOAN SANZ SANCHO La redacció respecta la llibertat d’expressió.

La responsabilitat de les opinions publicades és de qui signa l’escrit.

La redacció es reserva el dret d’acursar el text per motius de compaginació.

Tots els originals hauran d’anar signats per l’autor/a, encara que puguen aparèixer amb pseudònim.

La redacció haurà de conèixer l’adreça i DNI dels autors o autores del text.

· · · · · · · · · Es podran reproduir totalment o parcial els treball publicats a la revista MAINHARDT, sempre que tinguen autorització escrita de la redacció de la revista.

IMPRIMEIX: JORDI DASSOY TIRADA: 1.200 exemplars DIPÒSIT LEGAL: CS-375/88 ISBN: 1132-3353

SUMARI

EDITORIAL. DES DEL NOSTRE CADAFAL............................ 4 LA SETMANA SANTA GASPATXERA: DEVOCIÓ, TRADICIÓ I CULTURA Redacció .................................................................................. 6 PASSIÓ PER LA TRENCÀ 2017 Joan Sanz Sancho .................................................................. 8 PASSIÓ PER LA TRENCÀ. ENTRE BAMBALINAS Francisco Bruñó ..................................................................... 10 GENT D’ACÍ. GENT GASPATXERA. LA PASSIÓ DE CRISTIAN MÁÑEZ Joan-V. Sanz Sancho ............................................................. 12 EN RECORD DE MOSSÉN PERE AÑÓ AÑÓ, PREVERE (19/05/20149 Redacció ................................................................................. 17 RECORDANT LA PRESENTACIÓ DEL PROJECTE ESCULTÒRIC DE SANT MIQUEL Redacció ................................................................................. 19 ENTREVISTA A MOSSÉN PERE AÑÓ - 1982 Enriqueta Roda i Mercedes Correa ........................................ 20 PREGÓ DE LES FESTES PATRONALS D’ALCALÀ DE XIVERT, AGOST DE 1986 Ricardo Cardona Salvador ..................................................... 21 JOSEP BORT-VELA, EL PERIODISTA QUE VA VETLLAR DURRUTI. UNA APROXIMACIÓ A LA SEUA VIDA I OBRA Dr. Francesc Viadel ................................................................ 25 PEPE’S BAR TANCA LES SEUES PORTES Tica Martí Herrera ...................................................................34 EL PATRIMONI ARBORI MONUMENTAL Ana Cherta Val ....................................................................... 38 CAMPANYA D’EXCAVACIÓ EN SANTA LLÚCIA - 2017 Arturo Oliver Foix ....................................................................40 GENT D’ACÍ. GENT GASPATXERA. RAÚL HERRERA UN GASPATXER AMB PROJECCIÓ INTERNACIONAL Joan-V. Sanz Sancho ............................................................. 41 ELENA GÓMEZ (GIMNASTA) Antonio Mir Marqués .............................................................. 46 ENTREVISTA CON MARIANNE HÄUPTLE-BARCELÓ Soumaiya El Hamri ................................................................. 48 LA BATALLA DE KRANNY BOR. UNA HISTORIA MALDITA José Vicente Moya Julve ........................................................ 52 ES PUBLICA EL LLIBRE DIARIO DE OPERACIONES DE UNA COMPAÑIA DE TANQUES EN LA LINEA XYZ, DE VICENTE FALCÓ FUERTES Redacció ................................................................................. 56 DES DE MAINHARDT Traducció: Angelika Medem .................................................. 58 MAINHARDT FELICITA ANGELIKA MEDEM AMB MOTIU DE LES SEUES NOCES D’OR .................................................... 59 XARRADA SOBRE L’ESTENDART D’ALCALÀ ORGANITZADA PER L’ASSOCIACIÓ XIVERT HISTÒRIC Maria Vidal .............................................................................. 60 EL CF ALCALÀ 2016/17 ES MANTÉ AL 17é LLOC DE LA CLASSIFICACIÓ Redacció ................................................................................. 62 BENJAMÍ DEL CF ALCALÀ Redacció ................................................................................. 66 EL TREBALL DE LA LLENGUA ESCRITA Maria Sorlí Fresquet ............................................................... 67 COSTILLA DE CORDERO EN COCCIÓN DE 24 HORAS Nou Bar .................................................................................. 68 “ACÍ ME PIQUE, ACÍ ME COU I ACÍ TE TRENCO L’OU” Anna Barceló Cucala .............................................................. 70 EREM RICS? Francisco Arnau Vilaplana ...................................................... 72

3

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

60 ANYS DES DELS TRACTATS DE ROMA El passat 25 de març se celebrava el seixantè aniversari de l’activació de la llavor que, amb el temps, ha constituït la Unió Europea. L’any 1957 es signaven en Roma els dos tractats que marcaren el seu origen i destí. I tot aniversari és motiu de reflexió. Cert que aquesta pot estar viciada per la influència de la crisi, de com s’ha anat gestionat i de com ha anat erosionant el seu crèdit en la ciutadania. No és la primera volta que dediquem la nostra editorial a un tema tan sensible. I de bon segur no serà l’última.

Cal dir que, si la mirada i l’anàlisi té perspectiva històrica, hem de parlar d’èxit, amb els seus llums i les seues ombres. Ningú en dubta que ha estat la garantia de pau durant dècades. I, ben cert que, amb aquests últims anys de crisi, el tracte als refugiats, l’austeritat i els populismes han vingut minvant aquella valoració tan positiva. És també cert que la paciència sempre ha estat i serà la millor eina per a un bon europeista. Més quan estem davant d’una experiència única, que es desenvolupa en un espai comú de dret i de llibertat, on una majoria ciutadana té activat un esperit cívic i social disposat a conrear els valors de la pau, del respecte, de la seguretat, de la llibertat i del progrés socioeconòmic. Tampoc no hem d’oblidar que en la construcció d’aquesta essència també estan les arts, la música i la literatura, totes elles amb continguts que ajuden a metabolitzar aquell esperit. Els polítics no haurien d’ignorar tot això. Perquè Europa ha d’aspirar a ser un actor polític global.

Serà necessari que les decisions no les preguen ni els tecnòcrates ni els buròcrates ni gent aliena al control democràtic. I, alhora, caldrà potenciar la capacitat i el mèrit com a eines de gestió en les seues administracions. Serà especialment valuós aconseguir que els joves amb talent no marxen, creant les condicions favorables que permeten l’ascens i promoció social, i sense deixar de cercar estratègies que permeten atreure el talent d’aquells immigrants que vulguen integrar-se.

Segurament les afeccions que en l’actualitat pateix Europa són superables. Amb tota seguretat sobreviurà, si així ho volem els ciutadans. Quin és el camí? Per una banda recuperar la confiança en nosaltres mateix i en el nostre futur i, per una altra, cercar les respostes a les preguntes que mai troben el moment de plantejar-se i que, alhora, ajuden a superar els dèficits democràtics que han de permetre el rellançament europeu. I tot açò ha de ser amb la força de la intel·ligència. Sempre sense caure en la ingenuïtat, perquè ja sabem de la duresa de la realitat. I, en tot cas, sense oblidar l’essència i la identitat d’Europa basada en el pensament que ha dignificat el ser humà, ja des de la Grècia dels presocràtics.

4

Fotografia cedida per un capicorpero

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7

Fotografia cedida per José Luis Ronchera

A la porta del café de Pio. Agost de 1962. Fotografia cedida per Manuel Barceló Arnau

5

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

LA SETMANA SANTA GASPATXERA: DEVOCIÓ, TRADICIÓ I CULTURA

REDACCIÓ

Com ja ve essent tradicional va ser la processó de la Mare de Déu dels Dolors, la que va donar començament a la intensa programació de la Setmana Santa gaspatxera. Com tots els anys, van ser molts els fidels que, després de la celebració de la missa a l’església parroquial de Sant Joan Baptista, van voler acompanyar la peanya de la Verge dels Dolors, pels habituals carrers de la població. Tampoc no van faltar les set xiquetes vestides com la Dolorosa, amb el cap cot i el mocador a la boca que representen els 7 dolors de la Verge.

Els actes van continuar diumenge al matí amb la benedicció de les palmes, a la plaça del Convent.

Posteriorment es va iniciar un recorregut en processó pels carrers de la població fins l’església parroquial on es va celebrar la Santa Missa. Cal remarcar que aquesta processó ha anat adquirint més participació al llarg del darrers anys, atenent que xiquets, xiquetes, mares i pares participen conjuntament en la celebració de la festa. Posteriorment, com és costum, la palma es va penjar al balcó de les cases com a senyal de protecció i per a salvaguardar els membres de la casa de les desgràcies.

La programació es va reprendre Dijous Sant amb la commemoració de la institució de l’eucaristia en el temple parroquial i de la celebració de l’hora santa durant la nit.

Finalment va arribar el dia més esperat per tots els fidels i el més replet d’actes, ja que ne van haver des del matí, amb el desenvolupament del Via Crucis, fins la tarde nit, amb la processó de Divendres Sant i la representació de la Passió de Jesús.

Segurament el Via Crucis és l’acte religiós que compta amb més afluència de fidels. Tots ells, de bon matí, recorren els carrers més cèntrics de la població, escoltant les diferents estacions per les que va passar Jesús, durant les hores prèvies a la seua mort.

A la tarde, a partir de les 20,30, es va realitzar la solemne processó del Sant Enterrament, per commemorar la passió i mort de Jesucrist. Com es habitual va comptar amb la presencia de diverses confraries així com les peanyes de l’Oració de l’Hort, el Natzarè, la Dolorosa, la Soledat i el Sant Sepulcre que van estar portades als muscles dels integrants de les diferents germandats.

Finalment i per acabar, va tindre lloc la representació de l’obra de la Passió protagonitzada per actors aficionats de la localitat i organitzada per

6

Processó del Via Crucis.

Divendres Sant al matí

l’Agrupació de bombos i tambors El Repiquet. Una Passió representada quasi íntegrament al peus de la magnífica la fatxada de l’església i els del campanar, tret del Via Crucis que es realitza pels carrers de la Puríssima, els Desemparats i l’Alcalde Puig. La música en directe del Grup de bombos i tambors El Repiquet és, sense dubte, un dels trets diferenciadors més importants de la nostra Passió, que aporta dramatisme a la representació i ajuda als espectadors a endinsar-se i vibrar de l’espectacle en una perfecta coordinació de la paraula, la música i l’acció.

Cal felicitar a tot aquest grup de gaspatxeres i gaspatxers que, sota la direcció i coordinació de Paco Bruñó i José Ramón Pitarch, han estat treballant intensament durant setmanes per a preparar les escenes, aprendre’s els diàlegs, realitzar els assajos i preparant l’excel·lent vídeo promocional, però sobretot transmetent il·lusió i demostrant ganes de fer-ho bé.

Tots els qui hem vist la representació ens hem adonat d’aquest esforç, de la perseverança en el treball i de les ganes de superació que posen en cada edició per superar la representació anterior.

Així, en tan sols quatre anys, hem vist com aquella representació que va nàixer tímidament i en la qual només es van representar unes poques escenes s’ha consolidat i s’ha convertit en un dels referents per als pobles de les nostres comarques.

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 ELS SET DOLORS DE LA VERGE Al llarg de la història, el poble cristià va representar en set passatges bíblics el dolor i el sofriment que va viure la Verge, unida al seu fill.

- El primer dels dolors és quan Maria i Josep presentaren l´Infant al temple de Jerusalem on Simeó profetitzà que una espasa li traspassaria l´ànima a Maria.

- El segon és la fugida a Egipte de Maria, Jesús i Josep ja que Herodes volia matar l´Infant Jesús.

- El tercer és la pèrdua de Jesús a Jerusalem, quan Maria i Josep el buscaren sense saber on estava.

- El quart dolor, representa el sofriment de Maria mentre va vore passar Jesús amb la creu, camí del calvari.

- El cinquè és quan Maria es troba al Calvari, al peu de la creu, on està crucificat el seu fill.

- El sisè recull la presència de Jesús, mort a la falda de Maria, després de baixar-lo de la creu.

- I finalment, el setè dolor és la soledat de la Mare de Déu, en deixar el seu fill al sepulcre.

7

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

PASSIÓ PER LA TRENCÀ 2017 JOAN SANZ SANCHO

8

Per quart any consecutiu, el Grup de bombos i tambors el Repiquet d’Alcalà de Xivert, ha organitzat una nova representació de la Passió, mort i resurrecció de Jesucrist. Es tracta d’un dels esdeveniments, de la Setmana Santa, que més ressò ha tingut els darrers anys, que congrega multitud de persones a la plaça de l’Església i que vistos els resultats de tots els anys, se li augura un bon futur.

Per tal de vore com es preparava aquest any, just el dia abans de la representació, ens vam trobar amb José Ramón Pitarch, director del grup de bombos i tambors i coordinador de la representació juntament amb Paco Bruñó.

Tot i el tràfec que portaven entre mans, per tindreho tot apunt per a l’endemà, van deixar un temps la faena per dedicar-nos un moment i explicar-nos les novetats, les millores i fer-nos cinc cèntims de com aniria aquest any la representació.

Ens van comentar que, dit i fet, este any estaran embolicades vora 100 persones, de les quals més d’una cinquantena són actors, però a ells s’ha d’afegir tota la gent que, des de l’ombra, ajuda a preparar els escenaris, els llums, els altaveus i tota la ornamentació que fa falta per aconseguir una ambientació que realment transporte el públic assistent a l’època dels fets.

Ens van recordar que, com els anys anteriors, la representació comptarà amb l’eixordador so, en directe, del grup de bombos i tambors que, per a tots aquells que ja hem vist la representació en més d’una ocasió, resulta excepcional pel dramatisme i per l’efectisme que combinat amb la il·luminació proporciona a les escenes. A més resulta clarament un fet diferencial de moltes altres passions que se celebren al llarg del territori de l’Estat.

Aquest any, com va passar també l’any passat, la representació ha comptat amb la participació de l’Associació Musical Santa Cecília, qui en finalitzar va interpretar la saeta: El Cristo de los gitanos, del cantautor Joan Manuel Serrat.

Tot i que només faltava un dia per la representació José Ramón ens va desvetllar algunes novetats que vam poder constatar Divendres Sant a la nit. Els més observadors de seguida se’n devien adonar de les millores en algunes de les vestimentes que van utilitzar alguns actors com els del Sanedrí, les ballarines d’Herodes i alguns guàrdies romans.

Encara que, tal vegada el més significatiu, va estar la inclusió de dues escenes més. D’una banda el començament de l’obra amb el ball de Salomé i la

El Grup de bombos i tambors el Repiquet i la Banda de música Santa Cecília protagonistes també de la Setmana Santa gaspatxera

degollació de Joan el Baptista i d’una altra banda el penediment de Judes amb Eleatzar, el cec del Sanedrí a qui un miracle de Jesús li va tornar la vista.

José Ramón ens va explicar que també ha hagut intercanvi de papers entre els actors, sempre amb la intenció de millorar la interpretació i la posada en escena de cadascun dels actes representats. I com no podia ser d’una altra manera la representació va comptar amb la presència de Lo Gaspatxer, el bombo gegant més gran del món, realitzat amb una sola pell.

En parlar de la llengua de la representació ens va comentar que aquesta es fa íntegrament en versió castellana, amb un intent que l’obra arribe al major nombre de gent possible, atenent que AlcalàAlcossebre som un municipi turístic, amb molts visitants de la Comunitat de Madrid, Aragó o el País Basc. Aquests agraeixen molt poder participar de la representació, això sense oblidar algun francès o de la comunitat britànica que també entén el castellà.

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 Per acabar José Ramón ens va detallar que aquest any s’instal·laran un total de 700 cadires a la plaça de l’Església, per tal que un gran nombre de persones puguen seguir la representació còmodament, a més d’una zona per a persones amb mobilitat reduïda per totes aquelles persones que precisen del servei. Així mateix ens va afegir que, com a novetat important, es va redactar un pla d’evacuació i emergència, per si passés alguna cosa inesperada durant el desenvolupament de l’obra, i s’hagués de desallotjar tot el recinte.

Ens va recordar que, com en ocasions anteriors, l’acte seria gratuït i va voler agrair la col·laboració a tots les actrius i els actors aficionats que donen el millor d’ells per tal que l’espectacle ixca rodó.

També donar les gràcies a institucions com la Creu Roja, la Policia local, l’Ajuntament, la Diputació de Castelló, la Banda de Música Santa Cecília, l’Associació de mestresses de casa i l’Associació Friends of Alcossebre, sense l’ajuda de les quals la representació no tindria la qualitat i la bona acollida que ha aconseguit entre les gaspatxeres, els gaspatxers i tota la gent que ha triat AlcalàAlcossebre per a les seues vacances de Setmana Santa.

Nosaltres per la nostra part volem donar les gràcies a José Ramón i a Paco, per l’amabilitat de dedicar-nos aquest temps, malgrat els maldecaps del moment, els requeriments dels tècnics i fer-ho en ple muntatge, del que ha estat un nou èxit del Grup de bombos i tambors El Repiquet i de totes les persones que van participar.

LES PASSIONS Tot apunta que les passions són una evolució de les representacions teatrals medievals conegudes com a Misteris, que arreu d’Europa recreaven passatges bíblics de la vida de Crist, la Mare de Déu o d’algun sant. Durant l’edat mitjana aquestes representacions van evolucionar fins a convertir-se en autèntiques obres teatrals, primer en llatí i, cap als segles XIII-XIV, en llengües vernacles.

Actualment les Passions s’han convertit en veritables manifestacions del teatre popular realitzades per actors aficionats i s’han potenciat de tal manera que és molta la gent de cada poble que s’implica en la representació.

La majoria, de les representades per les nostre terres tenen per argument els darrers moments de la vida de Jesucrist a la Terra, i especialment, la seva Passió, Mort i Resurrecció.

A hores d’ara tenen lloc a moltes poblacions i n’hi ha alguna que gaudeix d’un veritable reconeixement. En la majoria de pobles només se’n fa una representació, però n’hi ha d’altres més professionalitzats que realitzen diverses funcions. En alguns pobles fins i tot es cobra una entrada per poder-hi assistir.

Si teniu afició i us agrada, les més properes a casa nostra es representen a Torreblanca (Plana Alta), a Borriol (Plana Baixa) i a Ulldecona, a la veïna comarca del Montsià a Catalunya.

9

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

PASSIÓ PER LA TRENCÀ.

ENTRE BAMBALINAS Pocs dies abans de la representació de la Passió ens vam posar també amb contacte amb Paco Bruñó qui, juntament amb José Ramón Pitarch, han estat les ànimes creadores d’aquest esdeveniment que, amb tan sols quatre anys, ja s’ha convertit en un referent dins d’aquest gènere d’obres de teatre popular. Amb Paco volíem parlar, però, del que es cou davant i darrera de l’escenari. De tot allò que no es veu però que resulta de vital importància per tal que la representació siga veritablement un èxit.

I és que, realment tots intuïm que darrera de l’obra hi ha una gran dedicació i hores de faena.

De no ser així les coses no eixirien tan bé com tots hem pogut presenciar. El problema és que el reconeixement sempre se l’emporten aquells que posen l’accent i el rostre als personatges. Sovint totes aquestes persones que treballen darrera de l’escenari es queden sense la part d’agraïment que els pertoca.

Així amb la finalitat de poder conèixer aspectes de com es va gestar l’obra, ens vam posar en contacte amb Paco Bruñó, li vam explicar que volíem d’ell i quines eren les nostres intencions. Desitjàvem que ens ho expliqués per transcriure-ho i poder-ho explicar als nostres lectors i lectores.

Però, Paco, diligent i treballador ens va estalviar un bon grapat de faena en portar-nos un text el qual recollia a la perfecció la majoria dels aspectes que nosaltres volíem descobrir-vos. Així que tot seguit us mostrem el document que ens va fer arribar.

10

Uno de los trabajos, muy importante, de estas representaciones y que no se ve, es el trabajo previo de documentación, para ceñirnos el máximo posible a lo que cuentan los evangelios. En esta etapa hay que leerse libros relacionados con la temática, ver películas, ver otras representaciones, etc. Después hay que mezclarlo todo, elegir aquellos aspectos que más te han llamado la atención, que más te han impresionado i que pueden ser interesantes para tu visión de la obra. Una cosa de aquí, una de allá, un detalle de este libro, un detalle de una película, etc.

Este es un trabajo lento i que se hace a lo largo de todo el año. Una de las principales condiciones que me puse, desde el primer día, era que no quería copiar ninguna función de otro pueblo donde ya se estuviese representando. Para eso me ayudó el hecho de que nunca había visto una representación de la Pasión de Cristo. No fue hasta el año siguiente, de nuestra primera función completa, que fui a ver la de Torreblanca.

FRANCISCO BRUÑÓ

Paco Bruñó i José Ramón Pitarch

Me llamó la atención que muchos diálogos que allí se interpretaban eran casi idénticos a los nuestros. Y esto es normal, la historia es la que es, y todos nos ceñimos a ella.

Una de las cosas que hace que nuestra Pasión sea diferente de las otras, es el escenario donde la realizamos: el marco incomparable que nos ofrece la fachada de nuestra iglesia parroquial, tanto para la última cena como para el palacio de Herodes como para el Sanedrín. Además, el día que decidieron plantar el olivo, seguro que no tenían ni idea del favor que nos iban a hacer. Seguramente nunca pensaron en el juego que nos iba a dar para la escena del Huerto. Ni hecho a propósito.

Otro trabajo importante que, estando a la vista de todos, no se aprecia, es el trabajo de sastrería.

Todos los trajes más complicados, manteles, sabanas, toallas, etc.. que utilizamos, han sido confeccionados por la Asociación de Amas de casa de Alcalá de Xivert, quienes desde el primer día (fueron las segundas a quien les comente la idea) se han volcado incondicionalmente en ayudarnos en todo lo que necesitamos, por lo que siempre les estaremos muy agradecidos.

Después están los preparativos, en los que nos vemos inmersos los días previos a la representación.

Hay que preparar todos los detalles que se van a utilizar: la vajilla de la Santa Cena, las antorchas, las cruces, los detalles del escenario de Pilatos, el escenario de Herodes, el escenario del Sanedrín, el Huerto, etc.

Hay multitud de pequeños detalles que no se aprecian, pero que están ahí: el montaje de las luces, las pruebas de sonido, las reuniones con los técnicos, las reuniones con el staff (pringaos),

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 reuniones con la policía, la Cruz Roja, personal del ayuntamiento, etc.

Es un evento que ha cogido un renombre importante, y que queremos que se mantenga durante varios años, para ello tiene que estar todo súper bien coordinado y no puede fallar nada. La mínima equivocación puede acabar con el trabajo de todo el año. Hay que tener en cuenta que en la pasada edición, 2016, se congregaron en la plaza de la Iglesia alrededor de 1.200 personas que, para un pueblo como Alcalà, es mucha gente.

Y por ultimo los actores. Hay que tener en cuenta, que no hay ninguno que sea profesional, salvo 4 o 5 que puedan tener más tablas, por ser del grupo de teatro local, los demás somos todos amateurs, que tan solo actuamos en esta obra.

Hay herreros, carpinteros, pescaderos, conductores, fontaneros, vendedores, estudiantes, albañiles, etc. Nadie está relacionado con el mundo de la interpretación. Lo único que tenemos es interés, ganas de participar, voluntad para que todo salga bien y no defraudar a los espectadores.

En definitiva voluntad de hacer algo bueno para el pueblo y de unirnos entre nosotros.

Todo esto tiene un hándicap añadido, la falta de práctica en la interpretación. Para ello empezamos con los primeros ensayos a finales de año, comenzamos por determinadas escenas, repitiendo y repitiendo hasta que poco a poco va cogiendo forma. A partir de este momento ya puede comenzar a entreverse y escucharse el que es la obra. Después pasamos a la fase de ensayar en la misma plaza, para ir dejando claro las ubicaciones de cada uno, calculando el tiempo de las escenas, cuadrando las luces, el sonido... i realizando los ensayos con la banda de música. Este año es la segunda edición en la que participa, aportando su música en directo En definitiva, es una representación que, sin animo de lucro, consigue que un grupo de vecinos bastante numeroso, superando los 100, pasamos una temporada repleta de concordia y amistad, al tiempo que damos a conocer, más si cabe, el nombre de nuestro pueblo.

Tots els protagonistes de la nit als peus del campanar

11

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

GENT D’ACÍ, GENT GASPATXERA. LA PASSIÓ DE CRISTIAN MÁÑEZ

JOAN-V. SANZ SANCHO

12

Els inicis Tot va començar, l’any 2013. Fa aproximadament quatre anys quan Antonio Bosch (Antoniet) el director del Grup de Teatre d’Alcalà li va fer una trucada explicant-li el projecte de reprendre una nova etapa del grup de teatre que portava inactiu des de feia diversos anys, aproximadament des de l’any 2001.

Quan Antoniet es va jubilar, com que tenia més temps, es va plantejar buscar gent interessada per tornar a començar. El fet és que només la gent major, que ja tenia una mica d’experiència, o havia participat en altres projectes es va fer endavant.

Cristian, tot i que mai havia estat involucrat en el grup de teatre, tenia amistat amb Antoniet i de tant en tant feien alguna xarrada. Fins el moment tot havien estat excuses, adduint que actuar i parlar davant el públic li feia molta vergonya.

Tot i això, després d’insistir unes quantes vegades, Cristian va accedir a fer una prova i vore com anava. A poc a poc va aparèixer Paco Bellés, Mariam Gimeno i juntament amb la gent major i amb més experiència es van anar comboiant i van decidir portar el projecte endavant.

El primer paper que va fer va ser el de llanterner, i ens confessa que el primer cop que va eixir a escena el cor li anava al sis mil per hora. Aquells segons des que es va col·locar darrera els bastidors fins que va aparèixer a escena li van parèixer inacabables.

Malgrat tot va ser entrar en escena, vore els focus, la gent i de seguida es va posar en el paper. En un tres i no res tot el pànic escènic va desaparèixer.

A partir d’aquell moment ha mantingut el seu compromís amb el grup i ja porta interpretades unes set o vuit obres, entre elles, La clavellinera del barri, Un colombaire de profit, Nel·lo Bacora...

Quan li preguntem amb quin paper s’ho ha passat més bé i quin creu que és en el que més ha lluït la seua interpretació, Cristian es decanta pel de La clavellinera del barri. Ha estat un paper en el qual sempre s’ha trobat molt a gust i en el qual s’ho passa molt bé quan l’interpreta.

Projectes per al teatre Ara estan assajant dues obres noves per a Festes d’Agost i al setembre a Alcossebre, encara que Cristian només actuarà en una. Compaginar la feina de pare, amb el treball i el teatre no és una cosa fàcil. Així que cal retallar un poc activitats i aquest cop se n’ha ressentit el grup de teatre. Es tracta novament de dos sainets a l’estil del que ja

és habitual en el grup de teatre local. Una obra serà Els calçotets de Roc, on Cristian farà de Roc i l’altra, Geperut i coixo, que com ja hem dit Cristian no interpretarà cap personatge.

De moment el grup es manté en el sainet, obres curtes, de caire còmic on cal esforçar-se molt per mantindre un nivell durant tota la representació i on a Cristian li agradaria que aquells que veuen la funció no paressen de riure del principi fins el final de l’obra. Aquests és el seu objectiu des del primer moment en que puja a l’escenari.

La Passió D’altra banda la faceta interpretativa de Cristian no es va aturar ací i, des de fa quatre anys, interpreta el paper de Jesús en la representació de la passió que es celebra el Divendres Sant a la nit al pati de l’Església. Aquest és, sense dubte, el millor paper dels que ha realitzat fins ara i per al que sempre s’ha trobat més motivat.

Tots recordem que el primer any només van estar algunes poques escenes i que tal i com ens diu Cristian, cada any s’han anat recreant nous actes, fins preparar un espectacle amb més de dos hores de durada i que ja no tan sols discorre a la plaça de l’Església, sinó que el Via Crucis que representa l’escena de la pujada al Calvari i quan Jesús carrega amb la creu es desenvolupa pels carrers del voltant. Aquest any per al públic que està a la plaça i no ho pot seguir en directe, es projectarà el recorregut en una pantalla.

En total més de quaranta actrius i actors i moltes persones que estan al darrera, que no apareixen a l’escenari però que sense el seu treball la representació no seria possible.

Per a Cristian cal destacar també, especialment aquest any, el cartell anunciador de l’acte i el

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 LA PASSIÓ - ALCALÀ DE XIVERT

El nostre agraïment a JAVI GARCÍA qui amablement ens ha cedit totes les fotografies de la representació de la Passió

13

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

14

vídeo promocional que s’ha gravat per anunciar l’esdeveniment. Com tots haureu pogut vore es tracta d’un excepcional reportatge, treballat amb molt de gust i qualitat, de gairebé sis minuts, realitzat per Carlos Aguilar (CARMAN) i Ximo Diaz (ACROMEDIA FILM).

El vídeo es va gravar entre els mesos de setembre de 2016 i febrer de 2017. En ell es recreen escenes de la Passió en escenaris naturals d’AlcossebreCapicorb, Santa Llúcia i la cova de Pastrana.

Sense dubte un bon aparador que va animar a més d’un a vindre Divendres Sant a Alcalà per gaudir d’un espectacle, que amb tan sols quatre anys de recorregut ha aconseguit convertir-se en un punt de referència de les Setmanes Santes de la zona.

El paper més difícil El més difícil dels que ha realitzat fins ara és el de Jesucrist. I això, sí que ens ho contesta sense dubtar, i no només per les dificultats que comporta el mateix paper, sinó per l’esforç que ha de realitzar per fer-lo amb el major respecte possible. Ens confessa que tot i el dramatisme que comporta el paper és el treball amb el qual més en gaudeix. El dia que no siga així deixarà d’interpretar-lo. És el paper en el qual es sent més observat i té molt clar que encara que per una banda sempre rep molts elogis, també és un dels que rep les mirades més crítiques i on un error difícilment passa desapercebut entre el públic que assisteix a la representació.

Com prepara els papers La veritat és que ens resulta curiós la manera com Cristian aprèn i memoritza els diàlegs. Ens explica que el pas previ és gravar els diàlegs.

Ell recita el seu, mentre que la seua dona Maria José realitza la resta de papers. Un cop gravats els va escoltant cada vegada que ix a córrer. Això vol dir que pràcticament només els llegeix una vegada. Durant els assajos és Nati (en el cas de la Passió), l’apuntadora, qui el corregeix o l’ajuda quan no recorda alguna part del diàleg o alguna expressió. Durant l’actuació dóna molta seguretat saber que ella està allí pendent, ja que fa una tasca immillorable. Tot i que et saps el paper, sempre et dóna tranquil·litat a l’hora d’actuar.

També hi ha companys i companyes que, amb la seua manera de treballar, fan que et trobes molt a gust, especialment perquè tenen desimboltura per eixir-se’n davant d’una situació inesperada o un poc compromesa. N’hi ha molts però, per posar un exemple, treballar amb Paco Bellés o Mariam Gimeno ja és una garantia.

Escena de la Passió més complicada, que requereix un esforç especial Cristian té una especial debilitat pel Sant sopar i la crucifixió davant la porta de l’església. Ens confessa que són dues escenes que fins i tot li posen la pell de gallina. Són moments de molta concentració, on ha d’aguantar pràcticament la respiració. La més

complicada és la baixada de la creu ja que s’ha de fer amb molta cura i precisió per no caure.

Quantes passions ha vist En vídeo ha vist la de Borriol. En directe, la de Torreblanca, diversos anys, i des que interpreta el paper ha anat a veure també la d’Ulldecona, per a ell una de les més espectaculars. Ara té pendent anar a vore la d’Alfondeguilla i li agradaria també anar a vore’n d’altres que tenen molta fama com són les de Cervera o Esparreguera.

A més, a la d’Ulldecona, gràcies a José Ramón Pedra, un gaspatxer que està a la Junta directiva de la passió va poder moure’s entre bastidors per vore com es canviaven els actors, com preparaven els escenaris, com els pujaven i baixaven... De fet va ser la Passió d’Ulldecona la que els va donar la idea per introduir alguns canvis com els que s’han modificat aquest any en el paper d’Herodes per tal de fer-lo més sarcàstic i burleta amb la figura de Jesús. Un altre canvi significatiu també ha estat el començament de l’obra que aquest any serà amb la degollació de Joan el Baptista i quan li porten el cap a Herodes. Un altra novetat és el penjament de Judes. A diferència dels altres anys on ja apareixia penjat a l’escena, aquest cop es farà en directe per a que tot el món ho puga vore. També s’han canviat alguns diàlegs per tal de fer-los més fluids i evitar la monotonia.

Pel que fa referència al seu paper mirarà de fer un Jesucrist més pausat, més tranquil, més de carn i os i més proper a la gent.

Què és bàsic per fer una bona interpretació Fa falta molta dedicació, moltíssima il·lusió i estar al cent per cent d’energia durant tota la representació. Fins i tot als assajos cal donar-ho tot.

Si durant els assajos ja no ho dones tot, difícilment pot eixir bé la representació.

La llengua La crítica i l’elogi més gran que es fa a la passió de Torreblanca és que ells fan la representació en valencià i en la Passió d’Alcalà passa exactament el mateix. Hi ha gent que preferiria que es fes en valencià. Fins i tot el mateix Cristian que, tal vegada la interpretació li eixiria millor en la nostra llengua,

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 però per una altra banda arribaria a menys gent.

Quan el grup es va plantejar amb quina llengua ferho es va valorar el poder arribar a molta més gent i poder donar cabuda a la gent de fora que ens visita per Setmana Santa.

Diferències entre la nostra passió i la d’altres llocs. Què té la nostra que no tenen les altres?

Cristian creu que un dels punts molt importants és la música en directe que ofereix el Grup de bombos i tambors El Repiquet. La música dels bombos crea una atmosfera inigualable en una obra d’aquestes característiques. També l’escenari, davant de la fatxada de l’església, especialment en l’escena del Sant sopar es fa difícil d’igualar per molts escenaris que recrees al darrera.

Alguna anècdota que mereix ser recordada per resultar curiosa o divertida Sense dubte una de les anècdotes més divertides va ser la que vam protagonitzar mentre el focus d’atenció estava en una altra escena i ell s’estava preparant per realitzar l’escena del Sant sopar.

Mentre s’estava realitzant l’escena del Sanedrí, Cristian assegut a la taula anava repassant, damunt la taula i al seu voltant, els elements que havien d’aparèixer: el vi, la copa, la disposició dels apòstols i quan semblava que tot estava correcte es va adonar que el pa no apareixia per cap banda.

Així que, entre dents, i per a que ningú se n’adonara es va dirigir a Pere l’apostol (Paco Bello): Que no està el pa!. Paco en vore la situació li contesta: Hòstia, tio! Alça això i li apropa un bol de fang ple de cacaus.

- Però, com he d’alçar això?

Ens confessa que en moments com aquest els nervis sí que estan a flor de pell. Què feia, com se n’eixia? Així que es va adreçar a Simó que estava a l’altra punta i aquest, sense dissimular gens ni miqueta, se’n va entre mig la gent a la casa del rector. Mentre l’altra escena estava ja a punt d’acabar. Al cap d’un moment es presenta amb un tros d’entrepà embolicat amb paper d’alumini.

L’escena a punt de començar i Cristian amb només un rosegó al mig les mans.

Quan es va acabar l’escena del Sanedrí, va canviar l’orientació de la llum cap al Sant sopar, va canviar la música i va començar l’escena del lavatori dels peus. Tot era fer temps i mirar de reüll a vore el que passava, sense deixar d’estar concentrat en el paper. Així que li va rentar els peus a Judes tranquil·lament i per fi en alçar-se: miracle!, el pa havia aparegut i estava preparat damunt la taula. Però, ací no s’acaba tot, quan tira mà del pa se n’adona que aquest estava molt gelat Paco Bruñó havia posat com havia pogut el pa damunt la taula, però aquest estava mig congelat: tu el partiràs, jo tampoc. Així que el pa, va passar de mà en mà, trencant cadascú el trosset que podia entre murmuris i somriure de tots els sants apòstols.

En una altra ocasió quan Jesús està crucificat, amb les mans clavades a la creu, ve una escena on demana aigua. Sense voler, la persona que li apropa el drap amb vinagre nugat a una canya, va estar a punt de tombar-li la corona. No sabia que fer. Per una banda li resultava impossible doblegar el cap, ja que li hauria caigut la corona al terra. I és que, dalt la creu i amb les mans clavades, resultava molt difícil col·locar-la al seu lloc.

El comiat Finalment, per acabar Cristian, vol donar les gràcies a totes les persones que durant aquests anys han dipositat la confiança en ell per realitzar aquest paper tan emocionant i important. La “culpa” de tot aquest muntatge la té Paco, qui juntament amb José Ramón, s’ocupen de tots els detalls insignificants però que aconsegueixen que al final siga tot una obra de conjunt. Els detalls dels escenaris, la música, els canvis de llum, els diàlegs... La veritat és que s’ha de tindre en compte molts detalls, per això sempre pot passar alguna cosa com la de pa i és que resulta molt difícil portarho tot al cap. De tota manera aquest any per a que no torne a passar, Jesús podria aparèixer amb el pa sota el braç.

Nosaltres per la nostra part volem donar-li les gràcies per haver-nos dedicat el seu temps i havernos facilitat al màxim l’entrevista que li hem realitzat.

D’altra banda agrair-li que haja perdut els temors inicials i s’haja compromès amb el món del teatre.

En primer lloc per arrancar els somriures de la gent i revitalitzar el grup de teatre local. En segon, per dedicar-se en cos i ànima a la nostra Passió i al paper de Jesús.

Li desitgem molta sort per a que puga seguir gaudint d’aquestes activitats i, de retruc, ens puga fer gaudir, a tots nosaltres, durant molts anys.

15

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

@ DE L’ASSOCIACIÓ: main.mainhardt@gmail.com

WEB:

www.amicsdemainhardt.eu

LA TEUA NOVA WEB Fotografia cedida per María i Vicente Llorens Cavaller

16

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7

EN MEMÒRIA DE MOSSÉN PERE AÑÓ AÑÓ, PREVERE. (19/05/2014)

REDACCIÓ

Aviat farà tres anys que ens va deixar Mossén Pere, sense cap mena de dubte, un dels rectors que ha tingut Alcalà-Alcossebre més estimat i respectat, tant pels nombrosos fidels de la parròquia com per aquells que no ho eren tant.

Des de la seua arribada al poble, Mn. Pere va destacar per la seua dedicació a la gent i per l’enorme interès que sempre va dedicar per conservar i millorar el llegat de l’església en tot el municipi.

Mossén Pere va morir el dia 19 de maig a l’Hospital Comarcal de Vinaròs a l’edat de 81 anys, després d’una llarga malaltia que portava amb molta fe i discreció. Mossèn Pere havia nascut a Benicarló el 6 d’octubre de 1932, fill de Pedro Añó Domenech i de María Añó Anglés. Va ingressar al Seminari Diocesà de Tortosa l’any 1943 i allí va cursar els estudis propis de la preparació al sacerdoci durant dotze anys.

El dia 30 d’octubre de 1955, festa de Crist Rei de l’Univers, a la capella central del Seminari Diocesà de l’Assumpció va rebre l’ordenació presbiteral de mans de Monsenyor Manuel Moll i Salord. Van estar, d’aquesta manera, gairebé 59 anys de servei a Déu i a l’Església diocesana a través del ministeri sacerdotal.

Podem distingir dues etapes ben diferents en el ministeri sacerdotal de Mn. Pere: la primera en el món de l’educació cristiana de la joventut, com a prefecte i professor del Col·legi Diocesà de la Immaculada, centre fundat pel bisbe Moll l’any 1953 i situat al barri de Jesús (Tortosa). Es va dedicar a aquesta funció educativa dotze anys, els primers i els més jove com a prevere (1955-1957). Els nou darrers (1958-1967) compaginant el seu temps amb el servei com a capellà del noviciat de les religioses de la Companyia de Santa Teresa de Jesús.

La segona etapa, més llarga, (1967-2011) estigué dedicada al servei parroquial. Les parròquies al seu servei van ser, successivament, les de Tírig (ecònom, entre 1967-1970), Alcalà de Xivert (ecònom, entre 1970-2011), Peníscola (administrador parroquial el 1998) i Santa Magdalena de Polpis (administrador parroquial, entre 2000-2011).

Una menció molt especial mereix l’atenció que durant 41 anys va dedicar als fidels i a tota la gent d’Alcalà de Xivert. Tot el món coneixia i estimava a Mn. Pere, perquè sabia com estimava ell i quantes coses feia per l’església i pel poble. El temple parroquial fou remodelat de dalt a baix: a l’exterior

va treballar per tal de completar la restitució de totes les imatges de la fatxada de l’església i santa Bàrbara a la fornícula del campanar, l’interior del temple va ser pintat i netejat de dalt a baix, es van restaurar llenços com El Viàtic, va fer tot el possible per crear la Col·lecció museística que avui podem contemplar en les dependències de l’església.

Però, no només es va preocupar de la restauració del temple parroquial, sinó que també es va interessar per l’ermita del Calvari. La restauració externa, per tal que no es deteriorés més la seva fàbrica, d’indiscutible valor arquitectònic, la van dur a terme amb un grup d’obrers de la localitat a jornal de vila. També va promoure la restauració interior de l’ermita de Sant Antoni de Capicorb, però el més destacable va ser la construcció de la nova ermita de sant Cristòfol d’Alcossebre, ja que l’antiga capella s’havia quedat menuda per a donar cabuda a un major nombre de fidels a la zona d’Alcossebre.

El poble, i en el seu nom el Consistori Municipal, distingí Mn. Pere com a fill adoptiu per la seva llarga trajectòria i dedicació al poble d’Alcalà i Alcossebre.

Des de 2011 era prevere emèrit i residia, com a adscrit, a la parròquia Santa Maria Magdalena, de Santa Magdalena de Polpis, juntament amb els seus cosins sacerdots Santiago (també adscrit) i Pere (rector).

17

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7 La Missa exequial es va celebrar el dia següent, a la seua mort, al temple parroquial d’Alcalà de Xivert. Va ser presidida pel Sr. Bisbe de la diòcesi, Monsenyor Enrique Benavent Vidal i va ser una manifestació de l’afecte col·lectiu que la població professava a Mn. Pere. Així ho manifestaren el Sr. Bisbe qui agraí, durant la seua homilia, l’entrega generosa i constant, callada i efectiva del nostre senyor rector. Els fidels que omplien el gran i magnífic temple parroquial; els nombrosos germans preveres que concelebraren l’ofici; els cants, la música, el recolliment... i, al final, les sentides i encoratjadores paraules del seu cosí Mn. Santiago, el qual va demanar als qui l’estimaven que visquessen i recordessen Mn. Pere amb l’alegria serena pròpia del temps pasqual: Si estimeu Mn. Pere -digué- alegreu-vos-en, perquè, amb Jesús, el Senyor, se n’ha anat a la Casa del Pare. Esperem s’haja retrobat amb els seus pares i amb les seues dos germanes difuntes: Pilar (postulant de la Companyia de Santa Teresa) i Lola (religiosa del Cister d’Arévalo a Àvila) (*) Informació elaborada a partir de la necrològica del Butlletí Oficial del Bisbat de Tortosa, facilitat per Mn. Santiago Añó.

18

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7

RECORDANT LA PRESENTACIÓ DEL PROJECTE ESCULTÒRIC DE SANT MIQUEL

REDACCIÓ

Iniciada la tardor de 1986, es va presentar el projecte d’imatge de Sant Miquel. L’acte va comptar amb la presència d’un dels artistes escultors, de tots els membres a la Junta pro-reposició de la imatge de Sant Miguel i nombrós públic. La comissió gestora pro-imatge de Sant Miquel estava integrada per Juan García Barceló, alcalde-president de l’Ajuntament; Angel Ayza, vicepresident, Lázaro Colom, tresorer; Manuel Navarro Calatayud, secretari; Vicenta Suñol Pascual, vocal; José Cruselles Roure, vocal; Joaquín Arnau Vallina, vocal, i Pedro Añó Añó, rector de la parròquia.

En les diferents intervencions es van fer palesos els diferents moments i circumstàncies del procés dut fins aleshores. Es va remarcar l’aportació econòmica realitzada per l’Ajuntament (un milió de pessetes) als efectes de poder iniciar els treballs i l’aportació de Carlos Cucala Vinuesa per a la construcció de la maqueta, a més de fer-se càrrec de la despesa del treball dels escultors. Cal afegir que aquests ingressos es van anar complementant en el temps amb el mig milió de la Caixa Rural i Cooperativa Agrícola, un altre mig milió de la Cambra Agrària, aportacions de particulars i de familiars, i les ajudes de les empreses que se’n van fer càrrec del transport dels blocs de pedra (cinquanta cinc tones de pes) i de la imatge (“Transportes Sala” i “Hermanos Bruñó”)

Com no podia ser d’una altra manera, el protagonista de la nit fou Artur Aldomà, un dels dos escultors responsables (l’altre, Mariano Andrés Vilella), qui va relatar amb tota claredat de detalls tècnics el que s’havia fet, el que quedava pendent per a dur a terme tan colossal monument (una alçada de cinc metres i tretze tones de pes estructurats en quatre blocs disposats en tres pisos horitzontals), posant l’èmfasi en l’objectiu de tenir-lo conclòs per a les festes patronals de l’any següent.

Mossèn Pere Añó, rector de la Parròquia, feia la cloenda posant l’accent en la conveniència de prendre consciència de la necessitat d’assolir l’objectiu de completar els valors patrimonials i artístics del temple, amb la reposició de les dues úniques obres escultòriques que faltaven en la fatxada, sant Aciscle i santa Victòria, una vegada Sant Miquel haja recuperat el seu lloc a la seua cimera.

Cal recordar que va ser a partir de 1966, coincidint amb el segon centenari de la construcció del temple, quan, gràcies a les aportacions voluntàries de la gent del poble, es va anar reposant les imatges que formaven part del patrimoni artístic i que durant l’última guerra civil foren derruïdes i malmeses. A poc a poc, s’havia anat fent camí: sant Joan, santa Magdalena, sant Benet, sant Vicent, sant Josep i santa Bàrbara (campanar).

19

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

ENTREVISTA A MOSSÉN PERE AÑÓ

ENRIQUETA RODA MERCEDES CORREA

El curs 1981/1982 la revista escolar (a ciclostil) XE! va publicar en abril de 1982 una entrevista amb mossèn Pere, que reproduïm a continuació:

En esta ocasión, entrevistamos a mosén Pedro Añó, cura-párroco de nuestra Villa. Aprovechando la conmemoración y celebración de la Semana Santa, hemos considerado que nuestro personaje era él, un personaje cuyas grandes virtudes todos conocemos. ¿Cuánto tiempo lleva ejerciendo al sacerdocio?

Desde el 30 de octubre de 1955. Dentro de poco se cumplirán los 27 años. ¿Nos puede explicar brevemente en qué consiste el sacerdocio?

El sacerdote está para servir a la comunidad y ayudarle en el aspecto religioso. No debería ser “jefe” ni “amo” de nada en la comunidad. Estos son aspectos que ha ido asumiendo y que ayudan muy poco a la realización del concepto que Jesús tenía del sacerdocio. ¿Por qué se hizo sacerdote? ¿Cuándo sintió la vocación?

Entré en el seminario a los 11 años. A lo largo de mi juventud fue madurando mi vocación. Este es un camino que siempre resulta largo. El primer compromiso serio lo realicé a los 18 años, y lo repetí a los 22. Sólo a los doce años de sacerdocio pude hacer una opción profundamente seria. Cuando un camino compromete de veras hay que respetar su elección varias veces en la vida. ¿En qué lugares ha ejercido como sacerdote?

Doce años en “La Inmaculada”, que es un colegio de Tortosa. Tres años en Tírig y doce en Alcalà. ¿Recuerda alguna anécdota curiosa de su paso por dichos pueblos?

Cuando a mis 22 años un alumno me pidió una entrevista. El maestro les había dicho que hablaran con algún anciano y le preguntaran cosas de la

20

Guerra. Con esos recuerdos tenían que hacer una redacción. ¿Cuáles son los principales problemas que debe superar un sacerdote en el mundo actual?

Ayudar a las personas a evolucionar humana y religiosamente según el ritmo del mundo actual. ¿Qué cambia y qué permanece en la Semana Santa?

En la celebración de la Semana Santa el recuerdo de la muerte y resurrección de Jesús es permanente. Esto no fallará nunca. Lo que cambia son las personas y el ambiente en el que viven y, en consecuencia, cambian algunas ceremonias externas. ¿Qué es lo que más le preocupa del mundo actual?

Que los mayores actuemos por tradición o costumbre mientras que los jóvenes lo hagáis por moda o modernismo. Lo interesante es que todos hagamos las cosas por compromiso personal. ¿Desea añadir algo para nuestros lectores?

Que es más importante aprender a comportarse como personas que sacar matrícula de honor.

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7

PREGÓ DE LES FESTES PATRONALS D’ALCALÀ DE XIVERT, AGOST DE 1986 Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs per a sempre poble. .....

No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs... sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble.

Reinas y Señoras, bellas Damas, dignas Autoridades, amigos todos.

En estos sentidos versos de Vicente Andrés Estellés, está la razón última de que me encuentre aquí y ahora. Dirigiendo mi palabra a vosotros en esta incomparable Plaza de la Iglesia. Y al amparo del campanario más bello. Tanto, que fue rematado con una Corona Imperial.

Acepté, con gusto, la invitación para ser vuestro Pregonero, por mi admiración hacia las Reinas y Damas. Por mi amor y respeto a la mujer gaspatxera, a la que tan dignamente representan. Y por un principio de amistad y afecto. Pero, también, por el simbolismo de reencuentro, que este acto entraña.

Por volver a enraizarme en mi tierra. Tal vez, más querida en las ausencias, que en las presencias.

Porque, Tenim tots des de naixença, un trosset de terra al món, que se’ns grava a la memòria i s’arrela al nostre cor.

Y Alcalá es el meu trosset de terra, el meu rovellet de l’ou, como diría mi expresiva y querida abuela.

Sus calles, des del Tremedal al Sequiol, des del Barranquet a la Foia, me recuerdan insistentemente vuestra amistad. Mis juegos de niño: el fendri, el pamet, les xapes, el boli, les boletes, el sambori, l’aixóbiga, el cavall fort i el narro. El repiqueteo de las mazas, en las mañanas de Pascua, acompañado de aquella vieja e ingenua canción, Mosques i aranyes, eixiu del forat, que el Nostre Senyor, ja ha ressuscitat.

Els carros amb la plegà d’oliva, garrofa o ametla.

Anant a batre o a la verema.

Les fadrines, a la porta de la casa, festejant o prenent la fresca.

El torró i porrat de la Fira. Y su color y algarabía.

Estas mismas entrañables y añoradas fiestas.

Hermosa esta nostalgia, diluída con luna de verano y de recuerdos,

RICARDO CARDONA SALVADOR

de viejas fiestas y de juventud en fuga.

Y hermoso es este nudo, repentino, que ahora empaña mi acento y mí mirada.

Juan Bautista Bertrán Y me recuerdan tantas y tantas horas felices, que me hacen exclamar: ¡Gracias, Dios mío, por haber tenido una infancia de pueblo, y de tal pueblo! ¿Y qué mayor honor podía caberme, que ser su voz, ser la veu del meu poble?. Poder resaltar las joyas que atesora, des de Murs a Ribamar. Des de les Astalaes a Almedíxer i Capicorb”. Poder recordar su fantástica historia, recamada de gloria. Poder proclamar la galanura y belleza de sus mujeres. ¡Poder cantarte, Alcalá, con mi fervor de hijo!

Sólo puede enronquecer mi voz,… …que desaparecieron los árboles añosos, y otros nuevos cubren las vertientes, y nombres, que eran algo más que un nombre, los leo ahora en el campo de cipreses.

Pero perdonad, mis Reinas, este sentimiento triste, que involuntariamente ha aflorado. Hoy, sólo cabe la diversión y la alegría. ¡Hoy, estamos en fiestas!

Sois ya, María de los Ángeles y Alicia, las Reinas de estas preciosas tierras, que, con sus franjas de marga arcillosa roja y de arena gualda, al apoyarse en el azul del mar, esbozan una Senyera colosal.

De sus escarpadas montañas, y sus verdes valles. Del topacio de sus playas, y del zafiro de su mar. Y, sobre todo, de la “hermosa, fértil, y dilatada llanura de Alcalá”. Tal como la calificaba el gran geógrafo del siglo XVIII, Cavanilles.

De esa suerte de barco, que, con las Atalayas a babor, la sierra de Irta a estribor, y el sin par mástil de nuestro campanario, apunta a un norte de ilusión. A la Estrella Polar de la Esperanza.

21

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7 Un barco que, con mejores o peores velas, capeó temporales, y marejadas. Y estuvo abierto a todas las singladuras de nuestro mar, del Mediterráneo.

Y es que nuestro valle, por su fertilidad y posición geográfica, fue codiciado por las principales civilizaciones, desde los tiempos más remotos.

Probablemente fue habitado, hace ya medio millón de años. Por él pasearon los tartesios sus estandartes y su legendario nombre. Aquí, en nuestros cerros, se asentaron los iberos, como lo han demostrado los descubrimientos arqueológicos.

Con sus fortalezas, sus viviendas, sus campos de cultivo, en los que se recogían el trigo y el centeno.

Con sus ganados. Con sus torres de vigilancia o atalayas.

Nos visitaron también los fenicios, los fabulosos reyes del comercio, que, aunque se llevaron grandes riquezas, nos trajeron la palmera y el olivo.

Y ya en la época griega, nuestra tierra era conocida como CHILIOPOLIS, la de las mil ciudades. ¡No os extrañe, Señoras!.

Se ha defendido, por unos u otros historiadores, que aquí existieron las famosas Hylactes, Ildum, Selduni, Hystra...

Y el poeta latino Rufo Festo Avieno, en su ODA MARITIMA, cantó que, hacia el Sur y cerca de Chersoneso -fácilmente identificable con Peñíscola, por su significado de península- brillaron muchas ciudades, como Hylactes, Hystra, Sarna, y las famosas Tyricas.

También los romanos nos mostraron su preferencia. Crearon nuestros primeros canales y regadíos. Y fomentaron los cultivos. Nos enseñaron el secreto de un buen caldo, y nuestros vinos deleitaron a plebeyos y patricios. Hasta los cartagineses, pactaron con nosotros.

Y hay quienes defienden, que precisamente en nuestra foia, cerca de una Akra Leuca con visos de Peñíscola, fue derrotado y muerto el gran Amilcar.

22

Tras la oscura etapa visigoda, de la que tan pocos vestigios se conservan, los musulmanes nos devolvieron la preeminencia. Aquí florecieron extraordinariamente la agricultura, las artes y las ciencias. Nos lo dice la Takmila de Ibn al-Abbar, en la que a Xivert se cita. Pero, algo tengo que advertiros: No penséis en los sarracenos, como en unos feroces conquistadores, como en unos guerreros implacables, como desafortunadamente se nos ha enseñado. El Islam se estableció en España, por la brillante cultura que traía de Oriente. Por su concepción religiosa, más cerca del arrianismo meridional, que de la ortodoxia cristiana.

Por el pragmatismo del Corán. Por la división que imperaba en aquella Hispania.

Porque a los siervos de los godos, les bastaba abrazar la religión musulmana, para convertirse en hombres libres, y dueños de las tierras que faenaban. Y, aunque se les llamaba “muladís” y arabizaban sus nombres, esta conversión no suponía un cambio de lengua, ni de raza. Tampoco impusieron sus creencias. Se alternaban las voces de los almuédanos, y los tañidos de las campanas.

Fueron muchos los cristianos, que permanecieron en sus tierras, defendiendo su idiosincrasia. Y por ello se les llamó mozárabes. De “musta’rib o semiárabe. Y fueron de cabellos rubios y ojos claros, algunos de sus reyes y califas.

De aquella convivencia, de aquella fusión de conocimientos y razas, surgió una civilización brillante y avanzada. Que se anticipó en su esplendor, en más de cuatro siglos, al Renacimiento de Italia.

Y fuimos el foco máximo de cultura de Occidente.

En aquella época, Xivert fue la cabeza norte de Al-Andalus, Al-Xarquía, de la Andalucía Oriental.

Nuestros campos se llenaron de acequias, azudes y norias. Nuestras tierras se oscurecieron con el estiércol. Nuestros árboles conocieron los primeros injertos y podas. Se inició el cultivo del algarrobo,

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 del naranjo y la morera. Y proliferaron las hortalizas y frutas.

Y fue tal la herencia legada, que hasta hoy nos han llegado centenares de vocablos árabes.

Sénia, séquia, assut, alcaduf, aljub, safareig… en el campo del regadío. Numerosos nombres de vegetales: albercoc, albergina, alficós, arròs, bacora, carabassa, carxofa, cotó, garrofa, safanòria, taronja, llíma... También Alcalà, Alcossebre, y buena parte de nuestra toponimia.

Y, en aquel entonces, nació aquí un gran personaje: XUARB. Tal vez, el mayor caudillo, en esta tierra de guerreros y soldados. El que trató de igual a igual al Rey Don Jaime, en las montañas de Mallorca. El que fue Señor de miles de hombres, de castillos y tierras. El que no pudo ser derrotado por su victoriosa espada. El que defendió la isla, con gran inteligencia y fuerza. Tal vez, presintiendo que así, retrasaba el asedio de sus natales tierras.

Cuando años después, éstas también cayeron, ante el ímpetu del Conquistador, Xivert continuó con su importancia. Fue cabeza de las Encomiendas de la Orden del Temple, junto a Burriana y Valencia.

Y, cuando el paso del tiempo venció su inveterada arrogancia, cedió el testigo de su fuerza a Alcalá. A aquella pequeña población, que, hace ya 736 años, fue repoblada por un puñado de cristianos viejos.

Pero no os voy a hablar de ella. Ni de cómo se configuró, ni de cómo creció y adquirió importancia.

Ni de toda su historia cristiana. El último y documentado pregón de mi amigo de infancia, Vicente Giner, me concede la dispensa.

Volveré, pues, mis ojos a ti, María de los Ángeles, para decirte que encarnas el mejor pregón de nuestras fiestas. Y que hasta tu nombre, del griego “aggelos” significa “mensajero de buenas nuevas”.

Realmente, Es como el cielo tu rostro, cuando en la noche callada, brilla con todas sus luces, y los ojos embaraza. ¡Y qué estrellas te adornan, mi Señora!

María Teresa, Magdalena, María Pilar, Mari Carmen, Concepción y María José.

“Estrellas del Horizonte, que brillan como perlas sobre lapislázuli”, en palabras de Abd al-Rahman V, el Califa hispanoárabe.

Y a ti, mi pequeña Reina. A ti, juventud más joven. A ti, Alicia Moya, con nombre de “sinceridad” y apellido de “agua”. ¿Qué te diré, si aún estás en la primera aurora de la vida? Acudiré a Meléndez Valdés, para proclamar que, Por donde quiera que caminas, llevas detrás la mañana, y donde te vuelves, rindes, la libertad de mil amas.

Portada del programa de festes de 1986, realitzat per Alejandro Romero Bru

Y que tus encantadoras Damas, María Teresa, Sonia, María Ángeles, Berta, Patricia, María Mercedes, Rosa María, Isabel, Magdalena, María Isabel, Lourdes, Lorena, Margarita, Noelia, otra vez Sonia, y Raquel, son “rojos capullos que, en los soleados rosales, aumentan la luminosidad de la mañana.”

Ben Zaydun de Córdoba Y que sus voces de niña, suenan como campanas nuevas de almas de primavera. No quiero pasar más tiempo, mis Señoras, sin declararme vuestro más leal vasallo y mantenedor.

Y sin proclamar vuestra soberanía, desde las cumbres de los montes a las simas del mar.

Y sobre estas queridas gentes, que con su tesón, su sudor y afán, verdearon estos valles y lomas, y los convirtieron en el jardín sobre el que reináis.

Pero, ¡atended!... ...!Ya se presienten el tabalet i la donçaina!

Donçaines i tabalets de las fiestas valencianas que, del pueblo, y para siempre, serán su alegría y gracia.

Rafael Duyos

23

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7 ¡Entremos en fiestas! ¡Celebremos las virtudes de nuestro patrón, San Juan Bautista! Probablemente, el primer santo venerado. Probablemente, la primera fiesta de la Iglesia. Ya se la menciona en el siglo V, en el calendario de San Perpetuo. Y fue llamada “maximi dies”, en el concilio de Agda. ¡Celebremos al hombre austero, bravo, viril, humilde, y honesto, que fue primo y precursor de Cristo! El santo, que mejor encarna las características de nuestro pueblo. Así nos vio Teodoro Llorente: “son bravos, tenaces, duros en el trabajo, e intrépidos en la pelea... y dieron siempre soldados al altar y al trono”. Sólo le faltó resaltar, aunque no a otros cronistas, nuestro gran amor a las tradiciones. El mismo que ha hecho conservar, a través del tiempo, su carácter a estas fiestas. Y es que aquí, Les tradicions es mantenen, i es mantenen sempre en alt.

L’amor devot a la història, cara al present i al passat.

Lo sentiréis, mis Reinas, cuando, al toque de corneta, se cumpla el rito secular de colocar los carros. Para formar el coso, para servir de base als cadafals. Y los días siguientes, cuando el toro, el animal que ya era mítico para los iberos, se enseñoree del ruedo. Entonces, se realizarán las suertes, mientras las voces acompañarán a los latidos de nuestros corazones.

El banc volverá, una vez más, a cumplir su función de refugio. Apenado, tal vez, por haber perdido la compañía de les escaletes del campanar.

La confitera seguirá divirtiéndonos, al ritmo de sus inseguras y atropelladas embestidas. Y els torejadors, con sus improvisadas y cómicas piruetas.

Antes, habréis tomado posesión del pueblo, al paso de la Cabalgata, per la volta gran de Carnaval.

Cimbreando vuestros gráciles cuerpos, al compás de las magníficas carrozas. Correspondiendo con saludos y besos, al fervor y a los aplausos de todo un pueblo.

La festa esclata i ompli els carrers de xivertencs,

24

músiques i banderes, banderes i coets.”

Y más tarde, el bou embolat agigantará su figura.

Y en estampa de gran ciervo con cornamenta de oro, iluminará al pueblo, y hará soñar nuestros corazones. Irán desgranándose todos los festejos y actos, que presidiréis por derecho propio. Haciendo gala del encanto, donaire, y gracia, que distinguen a nuestras mujeres.

Os reiréis en les corregudes de sacs i les cucanyes de casseroles. Os emocionaréis en los actos religiosos. Con los jubilados y pensionistas. Y al compás de los bailes y las músicas. Agradeceréis, con cariño, los obsequios dels rotllets de cullerà i els pastissets. Acompañados, ¡cómo no! de un buen vaso de mistela. Que, la mistela, com la dona, a tothora és bona.

Y hasta os demostrarán su alegría els coets i la cordà. Y los fuegos de artificio, que alumbrarán, una y otra vez, las casas. Y, sobre ellas, al campanar i l’esglèsia, el mejor testimonio de nuestros ideales, de nuestra capacidad de esfuerzo, y de nuestro sentir colectivo.

También os rendirá pleitesía el Alcalá marinero.

Los pescadores de Alcossebre y Capicorb, os ofrecerán mabre, lluç, dorà, sarg, moll, pagell, o palà. Pescats amb hams, filats, salabres, o ralls.

Os acatarán como Señoras de sus hermosas calas y playas, mientras los toros busquen las brisas del mar.

Y os asegura vuestro pregonero, que vuestro reinado será alegre, brillante y fecundo. Y que, con vuestras Damas, seréis levadura y grano para futuras generaciones. Permitidme, por fin, que invite a todos, chivertenses y forasteros, a estas benditas fiestas. Que, como dice el viejo refrán: A Alcalà pa tots n’hi ha.

Y que lo haga de todo corazón, remedando al poeta, y exclamando: ¡Venid todos! ¡Venid todos a Alcalá, donde de Valencia está, la mejor de las esencias, en un apretado haz! (*) Pregó de festes de l’any 1986, cedit per M. Ángeles Rovira, Reina de les Festes Patronals

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7

JOSEP BORT-VELA, EL PERIODISTA QUE VA VETLLAR DURRUTI. UNA APROXIMACIÓ A LA SEUA VIDA I OBRA

DR. FRANCESC VIADEL (*)

Josep Bort-Vela, the journalist who identified Durruti’s body. A look at his life and work.

RESUM Josep Bort-Vela (Alcalà de Xivert, 19051979), crític d’art i periodista destacat al front durant la guerra civil, és una de les figures més desconegudes del periodisme republicà espanyol.

Molts aspectes de la seua vida són encara una incògnita malgrat que en va donar testimoni en el seu llibre La angustia de vivir. Memorias de un emigrado español (1977), considerada una de les obres més assenyalades sobre la vida als camps de concentració francesos. Corresponsal de guerra per a la publicació Solidaritat Obrera seria un dels periodistes que va conèixer i vetllar el cadàver del líder Buenaventura Durruti en el seu periple valencià i barceloní. Resistent a la França ocupada, marxaria l’any 1951 a Belgrad on va ser el primer lector en espanyol de la universitat de la capital Iugoslava.

Al país socialista travaria relacions al més alt nivell polític avui encara del tot desconegudes.

PARAULES CLAU: Història del periodisme, periodisme i II República, periodisme i guerra civil, periodisme i exili, memòria històrica, literatura de l’exili.

ABSTRACT: Josep Bort-Vela (Alcalà de Xivert, 1905-1979), art critic and journalist who reported on the Spanish Civil War from the front lines, is one of the least known figures of Spanish Republican journalism.

Many aspects of his life are still unknown despite his book ‘The anguish of living’. These are the accounts of a Spanish emigrate (1977), considered one of the most important detailing life in French concentration camps. War correspondent for the publication ‘Worker Solidarity’, he was one of the journalists that identified the corpse of leader Buenaventura Durruti during his Valencia and Barcelona tour.

He resisted the occupation of France, and moved to Belgrade in 1951, becoming the first reader in Spanish at the Yugoslav capital’s university. In this socialist country, he created a network of relations at the highest political level that even today are still yet to be fully known.

KEYWORDS: History of Journalism, journalism and II República, journalism and Spanish Civil War, journalism and exile, historical memory, memòria històrica, literature of exile.

Fotografia de Josep Bort Vela, cedida a MAINHARDT per la seua neboda Teresa Bort León

OBJECTIUS I METODOLOGIA Aquest article forma part d’un estudi més ampli al voltant de l’exili dels periodistes republicans valencians que inclou entre d’altres autors, Miquel Duran i Tortajada o Alardo Prats Beltrán. Val a dir que tret d’alguns autors com Juan A. Ríos Carratalà de la Universitat d’Alacant, Francesc Pérez Moragón i Manuel Pellicer de la Universitat de València, Manuel Aznar de la Universitat Autònoma de Barcelona o Antonio Laguna de la Universitat de Castilla-La Mancha, el periodisme valencià republicà però, sobretot, la trajectòria dels seus principals actors en l’exili una vegada acabada la guerra, ha estat a penes estudiada. Ho confirma l’escassa producció d’articles acadèmics així com les poques referències ressenyades en diccionaris o estudis de referència com els de Juan Carlos Sánchez Illán o Albert Girona. Malauradament, la

25

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7 tradició engegada per Ricard Blasco com a gran estudiós de la història de la premsa valenciana – tot i no estar estrictament enquadrada en un àmbit acadèmic atès l’autodidactisme de Blasco- no va ser continuada posteriorment. La permanència de molts dels materials en l’estranger com en el cas de Bort–Vela mateix a Iugoslàvia o en el d’Alardo Prats a Mèxic, han dificultat obrir línies de treball que en aquest moment gràcies a la digitalització podrien agilitar-s’hi.

Per a l’elaboració de l’article dedicat a Josep Bort-Vela s’ha consultat el Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca, l’hemeroteca digital de la Biblioteca Nacional Francesa i s’ha estudiat la col·lecció completa de la publicació anarquista Solidaridad Obrera en el període comprés entre agost de 1936 i gener de 1939.

Així mateix, s’han consultat també articles de BortVela publicats en exemplars dels diaris La Voz de Menorca, Valencia Atracción, Lluita, La Libertad i El Pueblo. De vital importància ha estat l’estudi de les memòries del propi periodista, La angustia de vivir.

Memorias de un emigrado republicano español (1977). Unes memòries la lectura de les quals s’ha fet amb totes les precaucions historiogràfiques com qualsevol obra de similars característiques i intenció de les aparegudes durant la Transició quan molts exiliats o resistents van sublimar o mitificar el seu paper històric en l’enderrocament de la dictadura o el manteniment de la memòria republicana.

S’han consultat també els arxius centrals de la UGT i en aquest moment encara s’espera rebre dades com a resultat de la crida efectuada a través de la revista Le Journal de la Resistance de París amb la intenció de conèixer detalls sobre la vinculació de Bort-Vela al moviment de la resistència francesa.

S’ha entrevistat també l’únic familiar directe de Bort-Vela que queda en vida, localitzat en col·laboració amb l’associació d’estudis locals d’Alcalà de Xivert, Mainhardt, a través de la qual s’ha pogut confirmar una data rellevant, desconeguda fins ara com era la de la mort del periodista.

En aquest moment, cal aprofundir en la fase d’investigació dirigida a saber sobre la vida i les activitats professionals i polítiques de Bort-Vela durant el seu exili a l’antiga república socialista de Iugoslàvia. A grans trets, des d’un punt metodològic la investigació s’ha basat en els eines i rutines tant de la historiografia com del periodisme d’investigació, disciplina que aquest autor imparteix en la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

Pocs periodistes com Josep Bort-Vela exemplifiquen millor la tragèdia de l’exili. Un fet que Bort mateix va narrar amb el detallisme del crític d’art i amb el nervi literari del reporter que també va ser en el seu llibre La angustia de vivir. Memorias

26

Portada del llibre La angustia de vivir, publicat l’any 1977 per la Revista de Occidente

de un emigrado republicano español publicat a Madrid el 1977 per Revista de Occidente. Un llibre amb valor de testimoni que, com ha subratllat Paula Simón, s’insereix de ple en el context d’una narrativa posterior a la mort de Franco en què comencen a irradiar-s’hi els discursos de reconciliació que els polítics de la Transició van habilitar com a via per a la reconstrucció democràtica.1 Val a dir que La angustia de vivir és un dels textos més destacats, tal i com també assenyala Simón, de tot un sistema narratiu que gira al voltant dels testimonis republicans sobre la vida en els camps de concentració francesos.

Segur que Bort mai no es va imaginar que el destí li reservava l’experiència amarga del desarrelament forçós, les privacions i la por. Com siga, ni els seus orígens benestants ni tampoc la seua preparació intel·lectual, no li van estalviar el tràngol. Republicà convençut, ugetista,2 anarquista potser circumstancial, quan va acabar la guerra va haver d’agafar el dolorós camí cap a França on es va veure obligat a viure del seu treball físic, en condicions sovint molt penoses. Allà patí també un breu període de presó i els rigors dels camps de concentració, àmbits de mort, desesperació,

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 misèria, tristor i malalties que ell mateix va descriure del tot corprès, atònit. I encara, amb l’arribada dels ocupants alemanys, va haver de patir la por a les represàlies dels nazis atesa la seua doble condició d’apàtrida i de membre de la resistència de la ciutat de Tours. El 1951 es va instal·lar a la llunyana Belgrad on va ser nomenat pel Govern iugoslau redactor en cap de les emissions de Ràdio Belgrad en llengua castellana. Uns anys després, el 1960, seria el primer lector d’espanyol de la universitat de la capital iugoslava. Tot plegat, en la república socialista va arribar a ser un personatge conegut que fins on sabem va mantenir una estreta relació amb el president Josip Broz Tito, per bé que molt desconeguda encara.3 Jubilat de la universitat a la ciutat croata de Rijeka4, ja no abandonaria el país socialista fins als darrers anys de la seua vida quan va decidir tornar al Madrid de la seua joventut que tant estimava i des d’on va visitar sempre que va poder el seu enyorat, Alcalà de Xivert, ciutat on va morir el 7 de novembre de l’any 1979 com a conseqüència d’una bronquitis.

Josep Bort-Vela, havia nascut el 29 de gener de 1905 a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat) al sí d’una família benestant. El seu pare, Josep, havia estat un destacat dirigent liberal del poble, militar de professió i descendent d’una nissaga de petits propietaris. Com a militar va intervenir en les guerres colonials d’Àfrica i Cuba, participació que li va valdre les màximes distincions. La seua mare, Dolors, una dona de fortes conviccions religioses, era filla d’un dels terratinents més acabalats de la comarca, Juan Vela, conegut per la gent amb el sobrenom de “l’agüelo collita”.

De jove va cursar els seus estudis primaris al poble i, posteriorment, els de comerç a Castelló de la Plana des d’on es va traslladar a Madrid. A la capital espanyola va ser professor de la Escuela de Comercio i més tard, el 1934, exercí també la docència a l’Escuela de Artes y Oficios com a encarregat de curs d’Història de Gravat Artístic.

L’art va ser, de fet, una de les passions de BortVela i tant és així que va ser un crític reconegut que va col·laborar en publicacions de prestigi com Estampa, Gaceta de Bellas Artes de Madrid i Ahora així com en d’altres projectes vinculats al país com “La Ciudad del Miguelete. La revista gràfica, literària i de propaganda”-al costat de Carles Salvador, Francesc Almela i Vives i Federico GarcíaSanchiz- i en Valencia Atracción fundada el 1926 sota els auspicis de l’Ajuntament i de la Sociedad Valenciana de Fomento del Turismo. En aquesta darrera publicació concebuda com un instrument de la propaganda a favor de les bondats turístiques de la ciutat de València, Bort-Vela va entrevistar a alguns dels principals artistes valencians del moment com José Pinazo, Julio Vicent, Manuel

La casa de les Bordes, casa natal de Bort Vela a Alcalà de Xivert

Benedito o Ismael Blat. En algunes d’aquestes entrevistes, Bort-Vela, deixa la seua petja de reporter amb traça literària. Entrevistes com la que li fa a Manuel Benedito i Vives, pintor format amb Joaquín Sorolla. El periodista arrenca l’entrevista amb una descripció d’ambient d’un preciosisme notable: “Una mañana fría de invierno. Un sol pajizo, sin luz apenas, envuelto entre una tiniebla tenue, diluida. Una barriada tranquila, señorial. El barrio de Salamanca, con sus calles rectas, sus edificios suntuosos y sus palacios cercados de recoletos jardines. Un tranvía que tintinea incesante. Unos pasos más. La cadenita de una campanilla. La campanilla que suena estrepitosa. Una cancela que gira. Un jardín geométrico, de plantas perennes. Y la morada de Manuel Benedito, como un convento de clarisas o cartujos, todo entonado y discreto.

Notas conventuales en la luz, en el decorado, en el ir y venir de pasadizos y escaleras. Manuel Benedito es el cartujo de la belleza pictórica, que medita y piensa en medio de estos corredores y pasadizos recoletos, llenos de retablos místicos y lienzos paganos. (...)”5 És el cas també de l’entrevista que li fa en la mateixa publicació a l’escultor classicista Julio Vicent Mengual: “Círculo de Bellas Artes. Mármoles, alfombras, columnas, divanes. Artistas que van y vienen por el hall. Ujieres y cancelas que giran. Una tarjeta. Julio Vicent que llega. Saludos. Salimos.

Calle de Alcalá. Efervescencia de muchedumbre, de vehículos, de ruídos de motores, de tintineo de tranvías, de sones de claxones y de bocinas.

Atardecer. Luces ahiladas al borde de las calzadas.

Destellos de colores de los anuncios luminosos.

Paseamos. Julio Vicent me cuenta de su vida artística. Julio Vicent, pequeño de estatura, es grande de cerebro y de alma. Sus palabras son ciertas y firmes”.6 La crítica d’art, en definitiva la seua producció periodística centrada en l’àmbit artístic serà de fet la que li atorgarà el seu prestigi com a periodista

27

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7 fins al punt que el 29 de juny de 1935 el Govern republicà el nomenava delegat de Belles Arts de la província de Terol.7 Durant aquests primers anys de periodista va escriure també en mitjans de l’òrbita lerrouxista com La Voz, El Pueblo o El Liberal de València.

En aquest darrer diari va publicar regularment una columna de secció amb el nom de Horarios que sovint era reproduïda després per diversos mitjans de l’Estat espanyol. Els d’aquest període són articles d’opinió decididament militants, d’acord amb l’ambient d’exaltació ideològica d’aquells temps.

Uns articles enardits, totalment entregats a la passió propagandística, proselitistes. Bort-Vela no dubtarà en mitificar i glorificar la figura d’Alejandro Lerroux en articles com aquell d’El Radical en què escriu: “(...) Lerroux es un hombre que quiere gobernar la República para todos los españoles para redimirles de la ceguera de ayer, y los republicanos y rameras del pasado puedan purificarse en el jordán de la democracia republicana, porque es la única forma de que la República se asiente en el corazón de todos los españoles, no como una tiranía, sino como una resurrección de democracia y de fe republicana que haga una República eternamente amada por todos los españoles”.8 O aquell altre en què compara Lerroux a Crist just en plena crisi del govern que aquest presidia amb la CEDA. És al poc que tres ministres d’aquesta formació política es negaren ha aprovar en consell la commutació de la pena de mort dels diputats socialistes Ramón González Peña i Teodomiro Menéndez per la seua participació en la Revolució d’Astúries. I el periodista aleshores escriu: “Como los grandes, como los buenos, ha sabido perdonar don Alejandro Lerroux. (...) Es el hombre de la patria. (...) Y Lerroux, ateo, laico, librepensador, ha sabido perdonar.

En cambio, los otros, los que se llaman católicos, que defienden la doctrina de Cristo y se dicen seguidores de las máximas de los Evangelios, no han querido perdonar. Se han sentido inquisidores, continuadores de los autos de fe. De Cristo ni tienen ni aún el perdón ni la clemencia. El perdón y la clemencia ha ido de los otros, de los laicos, de los ateos, de los librepensadores (...)”.9

28

Com tants altres del seu ofici, Bort-Vela participa en el debat públic amb les seues reflexions al voltant dels problemes d’Espanya i insisteix una i una altra vegada en la necessitat d’afrontar reformes socials profundes que porten a un canvi de la mentalitat dels espanyols. La transformació d’Espanya forma part, doncs, com de tota la seua generació, de les seues principals preocupacions. Una Espanya on la convivència és difícil, dominada per la fractura social la qual es reflecteix en una bipolaritat ideològica extenuant i destructiva. En un article publicat a El Pueblo el 1935, escriu: “España es el país de los saltimbanquis. Es el país de los saltos mortales.

El país que pasa del calor tórrido, tropical, al frío

glacial e hiper bóreo. Todo son excentricidades.

Lo mismo domina el fanatismo más contumaz que el anarquismo más exaltado. Al lado de un Torquemada hay un Miguel de Molinos. Al lado de un Calomarde un Riego. Al lado del padre Claret, un Ferrer. Al lado de una democracia, una dictadura.

Después de un período laico, un período clerical.

Al lado de un auto de fe, la quema de conventos.

Al lado de la expulsión de los jesuitas, los cien mil hijos de San Luis. Al lado de ‘vivan las caenas’ la ‘trágala’. No hay zonas templadas. Un país siempre en constitución, un país que vive eternamente en un período constituyente. (...) Una España en perpetua desamortización. Ahora sucede otro tanto. De una dictadura férrea, intransigente y fanática, pasamos a una República laica y liberal. (...) A saltos y como los saltibanquis. (...) Es la mentalidad anárquica de los analfabetos que no saben leer. Es nuestra pobretería y locura. Es el fanatismo secular de nuestra raza (...)”10 Una Espanya, també, tan profundament catòlica com hipòcrita, llastada per l’analfabetisme, tal i com la descriu en un article el setembre de 1935: “No hay país como el nuestro que más crea en Dios, pero a la vez ninguno tampoco que más blasfeme de Dios. Un pueblo blasfemo es el nuestro. Parece que la blasfemia en boca de un hombre, lo hace más hombre, más macho. (...) Blasfemar es una forma de hablar corrupta. (...) Es la denigración espiritual del hombre. (...) Un pueblo católico, si siguiese las máximas de Cristo, sería un pueblo modelo.

En cambio ningún pueblo más inmoral y corrupto.

Al lado de Suiza, de los países escandinavos, de la misma Inglaterra, España resulta ser el pueblo más inmoral y corrupto. Basta con que leamos y comparemos las estadísticas de estos países con el nuestro. Y en cualquier orden veremos cómo España ofrece el mayor número de taras inmorales.

Así en la murmuración, en el alcoholismo, en el infanticidio, España es el país de mayor masoquismo espiritual. (...) ¿Y sabéis por qué? Porque nuestro pueblo ha sido un pueblo de analfabetos. Por ahí se mide la moral de los pueblos. La incultura es la única forma de fomentar la inmoralidad de los pueblos. Pueblos cultos, pueblos morales. Pueblos analfabetos, pueblos inmorales. La religión sea ésta cual sea, no es más que la tapadera, la encubridora de la inmoralidad. Los pueblos más fanáticos son los pueblos más salvajes caribes. El alma se templa por la educación, y la educación se adquiere por la cultura. Por eso las naciones que antes he mencionado poseen un nivel superior de moral que el nuestro, porque la cultura es superior y los analfabetos o no existen o apenas se conocen. (...) El día que elevemos el nivel de nuestra cultura, todas estas lacras de nuestra raza desaparecerán. Y entonces comenzaremos a ser un pueblo cristiano. ¡Pero quizás dejará de ser católico!”.11

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 La reforma de l’educació, acabar amb la xacra de l’analfabetisme no és l’única qüestió greu que requereix urgentment una atenció prioritària.

Espanya pateix també un greu problema de desigualtats socials i Bort-Vela compren com n’és de necessari que les classes conservadores cedeixen i contribueixen a pal·liar aquestes desigualtats si no es vol caure en la revolució i la dictadura d’estil soviètic. A penes uns mesos després de la sagnant Revolució d’Octubre, autèntic preludi de la guerra civil, Bort-Vela reflexiona: “(...) En España las clases conservadoras lo habían de comprender así. La revolución no está vencida. Está aplacada.

Retoñará si la represión fuese cruel y violenta, si las clases conservadoras se aprovechasen de este aplastamiento y quisieran explotar de nuevo al obrero de la ciudad y del campo, reduciendo sus jornales, aumentando sus jornadas, tratándoles como esclavos, haciéndoles parias de su trabajo y su miseria y cerrándoles todo cuanto camino de remisión y de ventura. (....) La revolución solo se vence dando pan y trabajo. (...) Este es el camino de desarmar la revolución, señores conservadores de España. Si no, os espera lo de Rusia. Porque al no querer perder una parte de vuestros privilegios os exponéis, en plazo más o menos lejano, a perderlo todo”.12 Dins d’aquestes preocupacions reformistes el periodista participa també d’un cert sentit autonomista que es revela davant d’un País Valencià desvertebrat territorialment, tibat entre la influència de Madrid i Barcelona, ignorat per l’Estat o interpretat des d’un reguitzell de tòpics –encara vigents- que havien estat impulsats i difosos per la burgesia de la Restauració monàrquica com posteriorment s’ha teoritzat des de l’anàlisi històrica i sociològica. “Yo me congratulo”, escriu en 1932 en el El Pueblo, “de este renacer regionalista dentro de nuestra querida Valencia. Porque en Valencia después de un sector o minoría valencianista, apenas se han preocupado de la personalidad de Valencia. Valencia en las múltiples manifestaciones de las tres provincias hermanas. Y nunca se han preocupado porque cada provincia se ha desligado de las otras, porque cada una posee una personalidad destacada. (...) La leyenda de la Valencia rica es un mito que debe desaparecer. (...) en general, en la región valenciana existen tantas necesidades y miserias como en cualquier región española.”.13 Bort-Vela serà sempre un home inquiet i, també, ben relacionat no tan sols en l’àmbit de l’art que domina sinó també en el de la política. Entre les seues principals coneixences s’hi compte alguns dels principals dirigents polítics del seu temps com ara Largo Caballero o Diego Martínez Barrio per a qui arribarà a treballar personalment en París, després de la guerra, quan aquest siga nomenat president

Imatge d’un article, dedicat a Alcalà, publicat a la revista Valencia Atracción, el juliol de 1931

del Govern de la República en l’exili. I ho farà com a redactor de la publicació setmanal governamental, La Nouvelle Espagne. Hebdomadaire d’Information apareguda el 20 de desembre de 1945.14 A París formarà part també el 1948 de la Junta directiva de l’Asociación Profesional de Periodistas Españoles Exiliados que presideix el periodista murcià, César M. Calderón.15 Al llarg de la seua carrera tindrà contacte també amb d’altres professionals molt reconeguts com Arturo Mori, redactor en cap d’El Liberal, o Roberto Castrovido, que també fou diputat republicà i a qui va conèixer per les seues col·laboracions per al diari fundat per Blasco Ibáñez, El Pueblo.

Com tantíssims espanyols Bort-Vela no podrà evitar les conseqüències de la polarització política del seu temps. També ell es sentirà aïllat, aliè espiritualment de la radicalització de les posicions polítiques enfrontades. Una radicalització que durà finalment a la guerra i a la catàstrofe de la dictadura i de l’exili de centenars de milers de ciutadans. Entre les seus moltes consideracions que farà hi ha la de que la consolidació d’una república democràtica i federativa passava per no perdre de vista que el seu naixement havia estat producte d’un pacte polític.

La república només es podria sostenir segons aquest punt de vista mantenint un equilibri de forces democràtiques que passava per respectar les dretes. Tot plegat, aquesta circumstància, recorda Bort-Vela, “(...) Era una garantía a la continuidad politica del régimen frente la monarquia secular. O eso –como dije antes- o la revolución. (...) España

29

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7 no puede ser un país de l’ESTE. La República democrática es –entonces y ahora- la única salida histórica a la convivencia de todos los españoles”.16

30

Ja durant la guerra, la seua condició de periodista de les publicacions del sindicat anarquista CNT com Solidaridad Obrera o Castilla Libre,17 li permetrà tenir contacte amb molts dels principals protagonistes de la contesa com ara el general Vicente Rojo o la ministra, Federica Montseny. Cada nit, mentre viurà a Madrid, anirà al Comitè de Defensa de la CNT a recollir els parts de guerra que després apareixeran publicats a Solidaridad Obrera diari amb redacció a Barcelona de la qual n’és el seu corresponsal en el front. Així mateix serà un dels periodistes que assisteixen a les trobades amb el general Miaja als soterranis del Ministeri d’Hisenda de Madrid per saber l’última de l’evolució en els diferents fronts espanyols.

Aquesta etapa serà, sens dubte, un dels períodes més interessants de la seua carrera professional.

Bort-Vela canviarà la crítica d’art per la crònica des de la primera línia de foc, signant amb el pseudònim d’Ariel.

Viurà amb estupor, igual que el seu col·lega sevillà de l’Ahora, Manuel Chaves Nogales, l’abandonament de la capital per part del Govern el 6 de novembre de 1936. I amb el mateix sentiment viurà també la defensa heroica de Madrid per part dels partits polítics i els sindicats antifeixistes sota el comandament de José Miaja. Una victòria que no dubtarà a qualificar com d’un autèntic miracle.

Així mateix, va ser testimoni directe de batalles com la del Jarama a principis de febrer de 1937 una de les més cruentes de la guerra en què el bàndol sollevat va intentar aïllar Madrid tallant la carretera que enllaçava a València. Bort-Vela, va cobrir la batalla des del pont d’Arganda, batut per l’artilleria nacional des dels alts de la Marañosa. En aquell punt del front va protagonitzar un episodi embogit quan ell i el xofer de vint anys i cenetista que l’acompanya, decideixen travessar el pont a tota velocitat només per poder confirmar al Solidaridad Obrera que els rebels no han tallat la carretera entre les dues ciutats. Segons el seu propi relat el cotxe va desplaçar-se a tota velocitat durant dos quilòmetres sota una pluja de dispars d’artilleria i ràfegues de metralladora.

Des d’Arganda, aquella nit, ell mateix serà l’encarregat de comunicar la noticia als corresponsals estrangers que poques hores més tard la difondran a tots els seus diaris i agències.18 No serà la única batalla que presenciarà. Serà també l’únic periodista testimoni de la batalla de Guadalajara en la part de Torija on l’exèrcit republicà es va batre contra els voluntaris feixistes italians del Corpo Truppe Voluntarie (CTV). En aquest mateix episodi victoriós per als republicans, Bort-Vela arribarà amb Cipriano Mera, comandant de la 14 Divisió, a

la ciutat de Brihuega. Poc després conversarà amb els presoners italians en els soterranis del quarter general republicà del carrer Alcalà.

Conegué el duríssim front de Guadarrama on servia el seu germà militar, Juan, i l’estiu de 1938 també visità el front de l’Ebre en el punt de La Fatarella i juntament amb corresponsals estrangers escoltarà les explicacions del general Juan Modesto sobre la marxa de la guerra.

La gosadia de Bort-Vela en el front fou elogiada pel mateix Mauro Bajatierra Morán,19 el corresponsal de guerra anarquista més conegut de la guerra.

En Madrid, un dia de la tardor de 1936 va conèixer Buenaventura Durruti de la mà del seu germà Eduard.20 “(...) Estando un día en mi casa, vino a verme mi hermano Eduardo, diciéndome que Buenaventura Durruti había llegado a Madrid y quería conocerme y hablar conmigo. Me esperaba a las tres de la tarde en el café Molinero, en la Gran Via. Cuando fuimos al establecimiento me encontré con Durruti sentado en uno de los divanes, frente a la puerta de entrada, con su típica gorra de cuero y su chaquetón del mismo género. Hablamos; y Durruti, con la franqueza que le caracterizaba como buen castellano-leonés, cuyas facciones no lo negaban, me explicó el motivo de su viaje a Madrid y de haber dejado el frente de Aragón, donde era el alma y el cerebro de la acción y de la guerra. Me dijo que el objeto principal del viaje era visitar a Largo Caballero y a Indalecio Prieto, para poder adquirir, con destino al frente de Aragón, el material de guerra le ofrecían unos contrabandistas extranjeros. (...)”21 El crèdit per a aquesta operació de compra d’armes només li’l podia facilitar el Govern. Durruti va demanar a Bort-Vela que l’acompanyàs a parlar amb Largo Caballero i amb Prieto i és el que va fer encara que vanament. Entre el periodista i Durruti va nàixer una certa amistat. Bort el visitava quan estava en Madrid en la seua caserna general del carrer Miguel Angel per saber sobre la situació dels fronts a Madrid.

En una d’aquelles, el vespre del 20 de novembre de 1936, mentre Bort-Vela redactava el seu informe diari sobre els fronts per a Solidaridad Obrera, es va presentar en casa un dels més estrets col·laboradors de Durruti preguntant pel seu germà Eduard: “(...) En esto entró el chófer de Durruti,22 un muchacho pequeño y pálido, catalán, y pregunto por mi hermano Eduardo; le dije que se hallaba en otra habitación descansando. Pasó a ella y al poco rato escuché que lloraban. Entré corriendo en la habitación contigua y le pregunté qué es lo que pasaba. Me dijeron: “Han matado a Durruti”.

El chófer, entre mil sollozos me contó lo que había sucedido. (...) Me fui, sin pérdida de tiempo, al hotel Ritz, donde me había dicho el chófer que habían llevado el cuerpo de Durruti ensangrentado, por ser el Hospital militar de la brigada de Durruti.

Crucé el hall del hotel y, al empezar a subir la

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 escalera principal, vi al médico Santamaría, de la brigada Durruti, que descendía hacía mí. Me dio la mano. Me confirmó el estado de gravedad de Durruti. Díjome que no subiese porque les estaban aplicando unos sueros. Pero me dio poca confianza en la vida de Durruti. A media, estando yo en el Comité Nacional, nos dieron la confirmación de su muerte. (...) Por la mañana temprano me fui al hotel Ritz y en una habitación pequeña encontré el cuerpo completamente desnudo de Buenaventura Durruti, como un hércules castellano, pues en aquel momento el escultor Víctor Macho, con la ayuda de algunos díscipulos, hacía la mascarilla, que aún se conserva y que se ha hecho legendaria. (...)”.23 BortVela acompanyaria el cadàver del líder anarquista en el seu periple de dol valencià i barceloní.

Dos anys després, amb el pseudònim d’Ariel, el periodista publicava una semblança del líder anarquista i de les circumstàncies de la seua mort en Solidaridad Obrera. El retrat de Bort-Vela d’un Durruti aparentment invicte en la seua caserna de la capital, abocat sobre els plànols del front de Madrid, és vivaç, amb nervi narratiu. Bort-Vela després recompondrà el relat de la mort de Durruti a través del seu xofer i, finalment, descriurà per primera vegada el líder abatut com un Hèrcules mític en la seua primer capella ardent del Ritz de Madrid: “(...) Por los cristales del balcón de la habitación donde se encontraba el cadàver de Buenaventura Durruti comenzaron a resplandecer las primeras claridades del día. Se hicieron los primeros preparativos para embalsamar el cadáver.

Se buscó al escultor Victorio Macho, con la ayuda de dos escultores más, hizo la mascarilla. Puso en su modelación todo su empeño. Hizo descubrir el cuerpo del cadáver que yacía sobre la cama, fuerte como el de un gigante, con la herida aun sangrante que le había ocasionado la muerte, como un Cristo yacente, en el lado izquierdo.

Victorio Macho dijo contemplando el cadáver de Durruti: -Parece un Hércules. Era todo un hombre. Era un prototipo de la raza celtíbera.

Y la mascarilla del héroe quedó hecha para la posteridad, como recuerdo de aquel hombre que había muerto por la defensa de Madrid y de un ideal magnánimo. (...)”.24 Al poc d’abandonar Madrid el Govern, Bort-Vela va rebre l’ordre de David Antona, secretari general de la Regional del Centre que per ordre de la CNT i a proposta de la Juventut Anarquista Ibèrica calia que deixés la capital per a dirigir a València el diari Juventud Libre i convertir-lo en un setmanari.

Amb recursos obtinguts a través dels cenetistes de Barcelona Bort-Vela assolí l’objectiu que se li havia encomanat. La primavera de 1938 eixirà de València camí de Barcelona. Bort-Vela s’incorporarà a aleshores a la redacció de Solidaridad Obrera

diari dirigit pel periodista Josep Viadiu i Valls,25 on publicarà amb el pseudònim ja sabut d’Ariel.

Serà amb Viadiu i amb part de la redacció del diari anarquista que mamprendrà els darrers dies de la desfeta republicana el camí de França a bord d’una vella camioneta després de tirar in extremis un darrer exemplar. El cronista viu la desesperació de la massa de fugitius durant dels darrers moments abans de creuar la frontera, l’atac de l’aviació franquista sobre Figueres, la incertesa: “(...) De la Junquera a la frontera era una masa humana y de vehículos. Todo estaba perdido. La desesperación cundía por todas partes y en el ánimo de cada uno.

Una masa polvorienta, escuálida. Caras famélicas y cetrinas, demacradas y llenas de coraje. Ojos grandes, desorbitados de tanto mirar escenas de horror. Las conciencias no podían encontrar reposo. Era una maldición del mundo. Las mujeres como esqueletos vivos y los niños como esqueletos muertos. Los civiles se mezclaban con los militares.

Las indumentarias eran heterogéneas. Era como un carnaval trágico y desesperado. Eran verdaderamente los aguafuertes de Goya al vivo (...)”.26 Al camp rossellonès Bort-Vela aconseguí treballar temporalment, sense papers, en una finca agrícola. La llibertat va durar poc, però. Detingut per la gendarmeria fou empresonat quasi durant un mes a Perpinyà i posteriorment internat al camp de Sant Cebrià.27 “Por grupos –relata- nos llevaron a diferentes barracas. En el campo no había luces. Todo estaba oscuro. Las barracas daban la sensación de tumbas. La lluvía no había cesado durante toda la tarde. Los charcos lo invadían todo. El pisar barro y arena humedecida no era muy agradable. Los pies se nos pegaban en el suelo, hostigados por los gendarmes, cargados con los hatillos o cajas y mal calzados, algunos con alpargatas o sandalias. El andar se hacía cada vez más difícil. Delante de nosotros sólo veíamos tinieblas y más aún quienes desconocíamos los campos de concentración. Todo era misterio e incógnita. La noche parecía cerrarnos todos los horizontes. (...)”28 El camp aviat serà devastat per la malaltia, la fam, la misèria i la mort. De Sant Cebrià serà traslladat a camp d’Argelés sense que el canvi supose cap millora en les condicions de vida dels internats. Per a escapar d’aquella existència el periodista decideix allistar-se a una de les primeres Companyies de Treballadors Espanyols juntament amb el seu germà Juan amb qui s’ha retrobat. A finals de gener, els voluntaris seran enviats al nord, a Crosville, un llogaret de la població de Le Neubourg al departament de l’Eure. A les dures condicions climàtiques i de reclusió calia afegir encara l’hostilitat d’una població civil tradicionalista i catòlica que en desconfiava dels refugiats demonitzats per la premsa conservadora francesa.

31

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7 Com fos, la vida millorà en comparació als camps de la Catalunya Nord i fins i tot els francesos s’acostumaren a la presència dels espanyols que fins i tot acabaren contractant-ne alguns per a petites feines domèstiques. L’arribada dels alemanys a Amiens el 20 de maig de 1940 tindrà com a conseqüència l’evacuació dels espanyols cap a l’interior enmig d’un paisatge, una vegada més, de desolació, el de la caiguda de França. De nou les escenes de pànic dels bombardejos i la marxa desesperada cap enlloc. Els germans BortVela arribaran després de dies caminant a Angers amb l’esperança d’embarcar però se’n duran la desagradable sorpresa de comprovar que a la ciutat també han arribat els ocupants. Finalment, trobaran lloc on acollir-se en Faymoreau-les-Mines on treballaran juntament amb d’altres refugiats, en condicions inhumanes, una mina de carbó els dirigents i els propietaris de la qual seran coneguts a la comarca com “els negrers de La Vendée”.

Per al moment de l’alliberament de París, BortVela està instal·lat a Niort on havia arribat des de Tours. En aquesta darrera ciutat, segons relata a les seues memòries, hauria redactat el primer document de propaganda en castellà antinazi com a membre de la resistència.29 El cas és que el desembarcament en Normandia el 6 de juny de 1944 atiarà les esperances dels republicans de reconquerir Espanya i Bort-Vela serà un dels molts refugiats que somiarà en la caiguda de Franco. A Vierzon dirigí el diari La Reconquista de España,30 un mitjà concebut pels comunistes com a eina de propaganda a fi d’estimular l’activitat dels refugiats contra el règim en el marc de la coneguda com a Operació Reconquista de Espanya concebuda per Jesús Monzón del PCE. Bort-Vela escriu l’editorial d’aquell diari inspirantse en el vers d’Antonio Machado España, de carnaval vestida del poema a A una España joven del llibre Campos de Castilla (1914). L’operació, consumada l’octubre de 1944 amb la invasió principalment per la Vall d’Aran, al Pirineu lleidatà, d’uns quants milers de guerrillers, va acabar en fracàs. Com siga, el periodista continuarà implicat en la lluita republicana ara com a responsable del diari del govern republicà La Nouvelle Espagne editat per encàrrec del president de la República, Diego Martínez Barrio.31 El destí voldrà que, finalment, i des de 1951, siga l’antiga república socialista Iugoslava el país on Bort-Vela passarà bona part de la seua vida. Serà un dels pocs espanyols que cerquen refugi en aquell país on fins i tot a finals dels cinquanta la legació republicana espanyola en Belgrad acabarà per extingir-se per si sola degut als problemes financers i a les disputes polítiques internes.32 Poc sabem de la seua etapa a Iugoslàvia. Hauria arribat al país del

32

bloc socialista l’any 1951 per a fer de redactor en cap de les emissions en castellà de Ràdio Belgrad.

El 1960 va ser també el primer lector d’espanyol de la universitat de la capital iugoslava. En jubilarse s’instal·la en Rijeka i als pocs anys abans de morir es va instal·lar a Madrid des d’on mai no va deixar de visitar la seua Alcalà de Xivert natal on va continuar relacionant-se amb artistes. Sobre tota aquesta etapa de la seua vida els arxius de l’antiga Iugoslàvia deuen servar molta informació del tot inèdita d’un personatge interessant, amb una vida agitada.

La vida de Bort-Vela forma part, sens dubte, del trencaclosques vital de tota una generació de periodistes valencians el rastre dels quals es perd en l’exili.

NOTES: 1

Veure la tesi sobre el memorialisme a l’entorn de l’exili republicà de la doctora Paula Simón Porolli, Por los caminos de la palabra. Exilio republicano y campos de concentración franceses: una historia del testimonio.

Departament de Filologia Espanyola. Universitat Autònoma de Barcelona, 2011.

2 A les seues memòries assegura que va tenir el carnet número 3 de la Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza com a professor de la Escuela de Artes y Oficios de Madrid tot i que als arxius del sindicat consultats no hi ha constància de la seua filiació.

3 Sabem de la seua relació amb el dirigent iugoslau pel seu nebot, Vicente Bort Moreno. Entrevista telefònica estiu de 2015.

4 Informació facilitada a Manuel Pellisser el 2006 per Juan Fernández Elorriaga director de l’Instituto Cervantes de Belgrad.

5 Charla con Manuel Benedito, Valencia Atracción, febrer de 1932.

6 Charla con Julio Vicent, Valencia Atracción, desembre de 1931.

7 La Vanguardia, 29 de juny de 1935, pàg. 22.

8 ¿Gobernará Lerroux?, El Radical, 30 de gener de 1933.

9 Lerroux ha perdonado, como Cristo; los otros, como fariseos, han deseado la muerte, La Voz de Menorca, 12 d’abril de 1935.

10 España, la de los tristes contrastes, reproduït d’ El Pueblo per La Voz de Menorca el 4 de juliol de 1935.

11 Horarios. Nuestro pueblo es el que más cree en Dios, pero el que más blasfema de Dios, La Voz de Menorca, 13 de setembre de 1935.

12 Horarios. La revolución sólo se desarma dando pan y trabajo, La Voz de Menorca, 19 de gener de 1935.

13 Horarios. El Estatuto valenciano, El Pueblo, 18 de octubre de 1932.

14 Atesa la manca de recursos la publicació es transformarà en 1947 en el Boletín de Información del Gobierno de la República Española o Servicio de Noticias del Gobierno de la República Española mantenint-se la seua continuïtat amb daltabaixos fins 1960. Veure, ALTED VIGIL, ALICIA (2005): “La voz de los vencidos: el exilio republicano en 1939”, Aguilar, Madrid.

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 15 Lluita. Òrgan del Partit Socialista Unificat de Catalunya, 24 de març de 1948.

16 BORT-VELA, JOSÉ, La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, 1977: p. 78.

17 Òrgan de la CNT a Madrid dirigit per l’escriptor Eduardo Guzmán de Espinosa. Segons Bort-Vela la redacció d’aquest diari matinal estava formada per “viejos anarquistas como Nebruzan, con algunos fascistas camuflados”. Veure, BORT-VELA, JOSÉ, La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, 1977: p. 116.

18 BORT-VELA, JOSÉ, La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, 1977: p. 64.

19 VADILLO MÚÑOZ, JULIÁN (2013) “Mauro Bajatierra: anarquista y periodista de acción”, La Malatesta editorial, Madrid.

20 Eduard Bort-Vela (Alcalà de Xivert, 27 de desembre de 1910-28 de desembre de 1979), capità d’artilleria durant la guerra, va col·laborar en el diari del matí Castilla Libre. La seua filla María Teresa Bort-León es va casar amb el filòsof i lingüista navarrés, Víctor Sánchez de Zavala amic de Miguel Sánchez-Mazas, Rafael Sánchez Ferlosio o Carmen Martín Gaite, entre d’altres. L’altre seu germà, Juan, també va ser militar professional i amic dels generals José Riquelme i Federico Martínez-Monje Restoy que ajudaren a evacuar cap a Barcelona la seua mare i la seua germana Lola davant els temor de l’avanç de les tropes rebels cap Castelló.

21 BORT-VELA, JOSÉ, La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, 1977, p. 79.

22 Es refereix a Clemente Cuyàs. En 1993, Cuyàs, canvià la seua confusa versió de la mort de Durruti per assegurar ara que va ser a causa d’un tret accidental del propi fusell de Durruti. Veure, Andreu Manresa, Así murió Durruti, El País, 11 de juliol de 1993.

23 BORT-VELA, JOSÉ, La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, 1977, p. 81-83.

24 Ariel, Ahora hace dos años. Los últimos días de Buenaventura Durruti. Se confirmó su profecía. “No obstante la barbarie que emplean los fascistas, no entrarán en Madrid”, Solidaridad Obrera, Any VIII, Època IV, Número 2049, 20 de novembre de 1938.

25 Veure, Antoni Dalmau i Ribalta, Retrats d’anarquistes igualadins i anoiencs (i VIII) Josep Viadiu i Valls (18901973), publicista i director de Solidaridad Obrera, Revista d’Igualada, núm. 33, Anoia, desembre de 2009.

26 BORT-VELA, JOSÉ (1977), La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, p. 18-19.

27 El seu germà Juan havia estat internat amb anterioritat al de Bacarès com el mateix Josep va poder comprovar en visitar-lo abans de perdre la llibertat.

28 BORT-VELA, JOSÉ (1977), “La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid, 1977, p. 68.

29 Sobre aquest episodi ara com ara no hem pogut concretar a través de diversos contactes d’antigues

associacions de resistents el grau de la seua participació en la lluita clandestina.

30 Bort-Vela confón en les seues memòries el nom de la capçalera que en realitat és, Reconquista de España.

La referència la trobem en la pàgina 172 de les seues memòries. El diari segons el relat del mateix periodista s’acabà editant en la impremta d’un diari de Bourges.

31 Alicia Alted i Manuel Aznar situen a més a Bort-Vela com a editor el 1948 de la revista Nueva Cultura en Rennes, així com la publicació el mateix any d’un llibre de poemes amb el títol, Romances Populares.

32 Veure la tesi sobre el memorialisme a l’entorn de l’exili republicà de la doctora Paula Simón Porolli, Por los caminos de la palabra. Exilio republicano y campos de concentración franceses: una historia del testimonio.

Departament de Filologia Espanyola. Universitat Autònoma de Barcelona, 2011.

BIBLIOGRAFIA: BORT-VELA, JOSÉ (1977), La Angustia de vivir, Memorias de un emigrado republicano español, Revista de Occidente, Madrid.

GARCÍA, MANUEL (1995), Exiliados la emigración cultural valenciana (siglos XVI-XX), (Vol. III), Generalitat Valenciana.

GIRONA, ALBERT; MANCEBO, Ma FERNANDA (editors) (1995), El exilio valenciano en América.

Obra y memoria, Instituto Juan Gil-Albert. Universitat de València.

RÍOS CARRATALÁ, JUAN A. (2011), Hojas volanderas. Periodistas y escritores en tiempos de República, Publicacions de la Universitat d’Alacant, Alacant.

SÁNCHEZ ILLÁN, JUAN CARLOS (DIR.) Diccionario biográfico del exilio español de 1939.

Los periodistas. Fondo de Cultura Económica, 2011, Madrid.

VADILLO MÚÑOZ, JULIÁN (2013) “Mauro Bajatierra: anarquista y periodista de acción”, La Malatesta editorial, Madrid. (*) Periodista, professor del departament de periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals BlanquernaUniversitat Ramon Llull.

La silueta de Alcalà de Chivert, plena de levantina gracia, con la teoria de sus casitas blancas y la gallardia de su torre dibujada en el azul, perdura siempre fija en la retina de los bellos recuerdos (José Bort Vela, 1931)

33

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

EL PEPE’S BAR TANCA LES SEUES PORTES TICA MARTÍ HERRERA La cafeteria Pepe’s Bar ha tancat definitivament les seues portes. Els seus propietaris, Pepe Herrera i Pepita Calduch, es jubilen.

El Pepe’s ja forma part de la història d’Alcalà.

Des que va obrir, l’any 1988, ha sigut un punt de reunió habitual per a moltes persones del nostre poble. La placeta on ha estat tots aquestos anys és un lloc molt significatiu d’Alcalà. Allí es trobava el convent dels frares franciscans i d’aquells temps encara queda una escultura que ens ho recorda.

Una vegada derruït el convent, s’hi va construir l’ambulatori mèdic, i anys més tard va obrir el Pepe’s Bar. Tot açò ens explica els diferents noms amb que al poble es coneix aquesta placeta: la plaça del Convent, la plaça dels metges o la plaça del Pepe’s.

Segurament, encara que ara ja no estarà el bar, per molt de temps seguirà sent, per a la majoria de gent del poble la placeta del Pepe’s.

El Pepe’s és i ha sigut un punt de trobada important en algunes celebracions de la vida gaspatxera: el dia de la Palma, ja que en aquesta plaça es beneïxen les palmes, la xocolatada del Carnestoltes infantil, el dia del Corpus, les Festes d’Agost, la festa de sant Joan..., i com no!, el Nadal. És conegut per la majoria de gaspatxers el Betlem del Pepe’s, un gran betlem realitzat per Pepe i Pepita, que cada any ha anat fent-se més gran i més bonic.

34

Una bona part de tot aquest temps el Pepe’s ha comptat també amb la figura d’Ana Barceló. Ana va començar ajudant a la cafeteria molt joveneta.

Amb, a penes, tretze anys ja estava allí treballant en alguns moments puntuals de molta feina, com les Festes d’Agost. Després, amb divuit anys, s’incorporà a l’equip del Pepe’s Bar, i fins avui. Ella ha compartit el dia a dia amb Pepe i Pepita durant vint-i-dos o vint-i-tres anys, i s’ha convertit en un membre més de la família.

Avui, tots tres, comparteixen amb nosaltres imatges, records, curiositats, sentiments... per a que puguem entendre què ha significat per a ells estar al front d’aquesta cafeteria durant vint-i-vuit anys.

Pepe, quan vostés van obrir el bar, ja tenien experiència en el món de l’hostaleria?

Sí, jo havia treballat des dels quinze anys al café Colón, i Pepita havia treballat alguna temporadeta, també, a la cuina d’aquest bar.

De l’època del café Colón, eren molt famosos els tornejos de billar. Quins records té d’aquella època?

El billar convocava molta gent al Colón, però va ser arran de la mort dels seu propietari, Joaquin Puig, quan es van començar a celebrar els tornejos Puig Amela. La temporada 1984-85 va ser la primera.

Recordo que, quan jo era xicoteta, el que ara es diu anar a fer l’aperitiu es deia anar a fer el vermut. En què consistia el vermut? Quan se solia fer?

El vermut es feia el diumenge, en eixir de missa de dotze. Encara que en dèiem vermut, la beguda que es prenia podia ser eixa, un vermut d’auelo, una cerveseta o qualsevol altre refresc; ara, la tapa, quasi sempre, era la variaeta que consistia en: mitja sardineta arrebossada, mig ou bullit

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 també arrebossat, sépia, mandonguilla d’abadejo, calamar a la romana i mandonguilleta de carn, tot ben amanidet amb la salsa verda ( julivert, all i oli).

Com i quan decideixen obrir el bar? Quin dia van fer la inauguració? Van fer algun tipus de festeta?

Quan vaig deixar la feina del Colón –ens diu Pepe- , l’any 1986, coneixia molt bé aquest ofici.

Feia un temps que Pepita i jo anàvem buscant un local i el lloc de la plaça del convent ens agradava molt. Compràrem un vell magatzem i vam obrar la casa i el bar. Amb moltíssima il·lusió vam obrir les portes de la nostra cafeteria el 17 de maig de 1988, a les 6h de la vesprada. Vam decidir que, com a inauguració, aquella vesprada convidaríem a tots els que hi vingueren. Aquella convidà es va allargar fins ben entrada la nit.

35

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

36

I el nom del bar? Els va costar molt de decidir-lo o el van tindre clar de seguida?

Doncs, vam estar pensant una temporadeta.

Vam barallar alguns noms, com bar El Convent, bar El Barranquet, i, fins i tot, -comenta Pepita, fent broma-, Bar L’Oficina, ja que moltes dones per a referir-se als seus marits quan estaven al café deien: “Està a l’oficina!”. Finalment, i tenint en compte que nosaltres érem Pepe i Pepita, i que molts altres membres de la família també eren Pepe o Josep, no vam tenir cap dubte que el nom ideal seria Pepe’s. A més, fins i tot el cambrer que teníem en aquell moment també es deia Pepe.

Pepita, vosté quina experiència tenia en aquest tipus de treball?

Jo tenia l’experiència d’haver treballat un temps a la cuina del Colón amb Conchita, la dona de Joaquin Puig, i Agustineta, la mare de Conchita, amb les quals vaig aprendre moltíssim. A banda, també tenia la meua experiència personal com a mestressa de casa.

Quins menjars, tapes, aperitius, entrepans... han sigut aquells que més èxit han tingut i han estat més demanats? I pel que fa a les begudes, quines pensen que han sigut les que han servit més vegades?

Possiblement -ens diu Pepita- el que ha tingut més èxit de la nostra cuina ha sigut la variaeta i les torraetes; la d’anxoves, per suposat, i després d’altres coses, ja un poc a demanda dels clients.

Pel que fa a les begudes –assegura Pepe- el que més hem servit han sigut cafés i carajillos.

Sembla que la feina d’una cafeteria és irregular, moments de molta activitat, fins i tot estressants, i altres, de molta calma. Quins moments del dia han sigut els de més moviment? I durant l’any, en quines èpoques o festes el treball ha sigut major?

En el dia a dia, els esmorzars han sigut els moments que més feina hem tingut, però, durant algunes èpoques, també per als dinars. Cal recordar que quan l’institut tenia horari partit i els alumnes podien eixir del centre a l’hora del pati, teníem moltíssima feina, tant fent entrepans per esmorzar, com preparant dinars per a alumnes i professors.

Durant el transcurs de l’any, a l’estiu sempre hi havia més moviment i sobretot durant les festes d’agost. Altres dies assenyalats han sigut el dia de la Palma, el Corpus, després de la processó; el Divendres Sant, després del Viacrucis...

Altres moments, que recordem amb molt d’afecte, són, per exemple, la xocolatada de la vesprada del dissabte del Carnestoltes infantil. Allí participava una bona part del veïnat, bé fent la xocolata, bé netejant les cassoles o, també, agranant la placeta després de tota la festa. Aquest barri del poble on vivim és molt entranyable, sempre hem tingut molta complicitat.

Una altra festa per a recordar és la de Sant Joan.

Vam començar fent “fabes torrades i fabons”, i després també feiem cigrons, coques... Fins i tot portàvem un duo musical... Ara, va hi haure un moment en què l’ajuntament va traslladar la festa al Pla de Dalt, i després passà la celebració a Alcossebre, i així es va acabar al poble la festa de Sant Joan.

Pareix que darrere de la barra d’un bar pot estar qualsevol persona, però , creuen vostés que s’ha de tenir un determinat caràcter per a realitzar aquest treball? Han hagut d’afrontar alguna situació delicada en algun moment?

Per a fer aquesta feina cal tenir molta paciència i serenitat en alguns moments. En general, no hem hagut d’enfrontar-nos a problemes greus. Sempre hi ha alguna situació delicada i, de vegades, apareix algú que pensa que perquè fa una consumició té dret a faltar al respecte, però en general i amb els clients habituals la relació sempre ha sigut molt bona.

El fet de ser xica -puntualitza Ana- i estar darrere de la barra d’un bar m’ha portat algun problema en alguna ocasió; sobretot amb persones d’altres cultures, en les quals les dones no realitzen aquestos treballs.

Personalment, vostés, com a parella, com han portat el fet de treballar conjuntament, com un equip?

El fet de treballar junts té la seua part bona i la seua part roïna. Per un costat comparteixes tot lo bo, però també comparteixes els moments de tensió i d’estrés, sobretot quan hi ha molta gent o quan els clients tenen molta pressa. En eixos moments, una paraula més alta que una altra o una mala cara pot ser un problema que després també se’n va a casa.

Alguna setmana “de morros” hem tingut per un mal moment de la faena –ens explica Pepita-.

Jo no recomano a les parelles que treballen junts en determinades faenes -afegeix Pepe rient-se -.

Com els ha passat a la majoria de la gent, vostés també van notar la crisi econòmica en el seu negoci?

Sí, ho vam notar prou. Per exemple, els diumenges per la nit omplíem el menjador per a sopar; féiem un munt d’entrepans. D’això vam passar a prepararne, només, dos o tres. Fins i tot, molta gent es va llevar el cafetet de després de dinar.

En la introducció d’aquesta entrevista hem parlat del Betlem del Pepe’s. Com va començar aquest betlem?

En un principi el betlem va ser un comboi per complaure els nostres fills quan eren xicotets. El primer betlem que vam fer el vam posar a la punta de la barra, dins d’una caixa de tabac. Després, el vam posar en un raconet del bar. Cada any anàvem afegint coses noves, noves figuretes, fins i tot vam posar aigua en moviment. Ens feia molta il·lusió.

Ara, ja feia dos anys que no havíem afegit res de nou.

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 La veritat que aquest betlem ens ha donat molta alegria i satisfacció, ja que molta gent del poble venia a vore’l. A més, ja es va convertir en una tradició que els alumnes de preescolar del CEIP Lo Campanar, amb els seus i les seues mestres, vinguessen a visitar-lo tots els Nadals. També ha sigut cita obligatòria per als xiquets que es preparaven per prendre la comunió.

En una ocasió van fer una reproducció del nostre campanar en fusta que va estar una temporada ací a la plaça. Ens poden contar la història d’aquest campanar?

Doncs un any, a la desfilada del Carnaval de l’escola, van traure un campanar de cartró. Això –ens relata Pepe- em va donar la idea de fer un campanar de fusta. Teníem un veí, Manuel Calero, “el madrileño”, que sabia treballar molt bé amb la fusta. Li ho vaig proposar i ens vam posar a fer-lo.

Allí és on va aprendre a clavar tatxes de veritat -comenta Pepita-.

El vam fer de fusta de palets, no era de fusta bona, i mesurava vuit metres d’alt. El rellotge era un rellotge de cuina. Per a fer el Sant Joan de dalt de tot vam recórrer a Fernando Vidal, el germà de Miguelín el mestre, que treballava molt bé la fusta.

Santa Bàrbara –explica Pepita- era una figureta de betlem que vam pintar, i que, per cert, encara conservo.

Jo -continua Pepe- tenia una gravació d’un volteig de campanes del nostre campanar on, a part

de les campanes, se sentien altres coses: la banda, la gent..., però hi havia un trosset que només tocaven les campanes. El meu nebot Pascual em va preparar una gravació repetint aquell trosset i així, de tant en tant, podíem fer que el campanar voltejara també.

Al cap d’un temps tant l’escola com l’ajuntament volien el campanar. Finalment l’ajuntament se l’endugué a un magatzem on el van guardar i amb el temps el van desmuntar.

Quan prenen la decisió de tancar el bar? Feia ja temps que ho estaven pensant?

Sí, ja feia un temps que ho veníem pensant -ens explica Pepita-. L’energia ja no era la mateix, i encara que Ana ens ajudava molt, a Pepe l’havien operat de l’esquena i jo em cansava prou. Així és que l’any passat, a Festes d’Agost, vam decidir que en acabar el 2016 tancaríem. Finalment el dia 22 de desembre, veient que no ens havia tocat la loteria –riuen els dos- vam tancar definitivament.

Quins són els millors records que s’enduen després d’aquests 28 anys de treball?

Sobretot el carinyo de la gent -diu Pepita-. Eixe reconeixement dels clients de tota la vida i d’aquells que ho han sigut puntualment, i que quan han tornat al poble per algun motiu han vingut a saludar-nos.

També -afegeix Pepe, rient-se- l’afecte i les mostres de fidelitat d’aquells clients habituals que m’amenacen en “denunciar-me” per haver-los llevat el seu lloc habitual de reunió i que ara estan un poc desorientats...

Nosaltres, per la nostra part, simplement els volem agrair que ens hagen contat la seua història, que ja és una part de la història del poble, i els volem desitjar que disfruten molt d’aquesta jubilació tan merescuda.

37

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

EL PATRIMONI ARBORI MONUMENTAL ANA CHERTA VAL (*)

38

Quan pensem en superfícies forestals, sovint ens vénen a la ment grans jungles de l’equador o immensos boscos de latituds boreals. Tanmateix, i al contrari del que sovint se sol pensar, la superfície arbrada a Espanya ha augmentat prop d’un 33% els últims 25 anys i, si bé es cert que no podem parlar de magnituds comparables, també ho és el fet que la península Ibèrica és una de les zones amb major superfície forestal de tota Europa.

Aquest increment en les zones considerades forestals resulta molt important, i s’emmarca dintre d’un fenomen parell a d’altres països europeus, on la despoblació del medi rural, l’abandonament de zones d’agricultura extensiva i marginal i la reforestació han permès aquesta recuperació de les superfícies silvestres. No hem de perdre de vista en cap moment que, a nivell mundial, aquestes no han parat de descendir, principalment degut a la desforestació de selves i boscos tropicals.

La importància de les superfícies forestals, de les selves, boscos, manglars, praderies, sabanes, ... resulta cabdal per al manteniment de la vida a la Terra tal i com la coneixem. Els éssers humans, per molt que la tècnica i la ciència haja produït millores evidents en la nostra vida, no podríem subsistir sense la vida vegetal; per això no està de més conéixer quins són els principals avantatges que ens proporcionen les plantes en el nostre medi, prenent com a màxim exponent els arbres, els organismes vegetals més complexos. Com, en definitiva, suposen la font de la nostra subsistència i benestar.

Els arbres són organismes vius que ofereixen una immensa gamma de beneficis als humans i la resta d’éssers vius. Com tot el regne vegetal, pertanyen a la primera baula de la cadena alimentària, de manera que constitueixen tant de manera directa com indirecta la base de la nostra alimentació; pel que fa al primer cas, pel consum de parts vegetals i fruits, i en quant al segon, per l’alimentació animal de consum humà.

Però si els arbres tenen importància no és només per la seua vessant nutritiva, sinó que alhora produeixen una sèrie de beneficis socials, mediambientals i econòmics vitals per al desenvolupament humà i del medi ambient tal i com el coneixem; com per exemple, i citant sols els principals: • A conseqüència de la fotosíntesi, els arbres absorbeixen CO2, un dels principals components de les emissions causants de l’efecte hivernacle i el canvi climàtic, i alliberen oxigen a l’atmosfera permetent que es desenvolupe la vida.

• Ajuden a mantenir la temperatura i la humitat del sòl i a mantindre’l compacte davant de despreniments o de l’escorrentia. També col·laboren en la formació de la terra i en l’aport de matèria orgànica a la mateixa.

• Per a moltes espècies animals, els arbres així com la fauna i flora associades constitueixen font de provisió d’aliment i refugi, i milloren la connectivitat entre poblacions. En conjunt, són elements que interactuen estretament entre si afavorint la biodiversitat.

• Produeixen beneficis econòmics associats al seus productes i a l’activitat que generen. Aquests poden ser derivats de la fusta (fusta serrada, mobles, fusta estructural, làmines, estelles, fibres, llenya, cel·lulosa, etc.) o bé d’altres, com les parts comestibles i medicinals, farratge, flors, resines, tints, colorants, etc.

• Els arbres són elements estètics insubstituïbles; per les seues formes, color de fulles, flors i fruits enriqueixen notablement el paisatge.

• Tenen un important sentit místic plasmat en la cultura, mitologia i religió de tot el món: per al cristianisme, el Gènesi bíblic ens parla d’un arbre llegendari, l’Arbre del Bé i del Mal; els pobles

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 germànics del nord d’Europa creien que els cosmos i tots els seus mons es connectaven mitjançant l’enorme freixe Yggdrasil o els arbres centenaris al Japó, els quals la religió sintoista del país els considera déus vivents en la Terra; per citar sols alguns dels més cèlebres exemples.

Una volta examinats aquestes notes breus, que ens recorden la importància dels arbres per a la nostra vida, passada i futura, podem entreveure millor la gran importància que té el manteniment i millora del nostre medi natural. Les xicotetes accions de cadascú de nosaltres poden ajudar sobre manera la conservació de la biodiversitat; així com podem apreciar més la vida que ens envolta.

Una bona manera per començar és senzillament fixant-nos en la natura que tenim al nostre voltant, la més propera i que ens rodeja.

Al poble d’Alcalà de Xivert i Alcossebre, com no podia ser d’altra manera donada la seua privilegiada posició dintre de la Mediterrània, existeixen grups i exemplars botànics que destaquen per les seues característiques excepcionals de valor històric, cultural, científic, paisatgístic i d’esbarjo i que constitueixen un patrimoni arbori únic, que ha arrelat dintre de nostra cultura durant segles. Com a exemple i prova d’això, al llarg del terme trobem nombrosos topònims que fan referència a algun d’aquests grups o individus: La Font de la Parra, el Pinar, l’Ametler, el carrer de l’Om, el Pou de Salze, etc.

Alguns d’aquests exemplars han estat protegits per l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert–Alcossebre durant l’any 2016, gràcies a la La Llei 4/2006 de la Generalitat Valenciana, de Patrimoni Arbori Monumental de la Comunitat Valenciana. Cal tenir en compte que aquests arbres han deixat de ser considerats merament arbres forestals, agrícoles o ornamentals, per a passar a ser peces úniques d’un patrimoni natural i cultural format per autèntics monuments vius, que requereixen de la suficient altura ètica, intel·lectual i moral de la nostra societat per a procurar-los les cures i les atencions que es mereixen.

A més, i no s’ha menysprear, els Arbres Monumentals i d’Interès Local ofereixen nombroses possibilitats dins de l’àmbit de l’educació ambiental,

el turisme i el desenvolupament sostenible. Així, l’interès i l’estimació que aquests arbres inspiren han de servir com a punt de partida per a conscienciar la societat del respecte que devem al medi natural, perquè sense ell l’espècie humana no podrà sobreviure. Simultàniament, són centre d’atracció i permeten la revalorització i la difusió dels espais ecològics locals, tot afavorint múltiples opcions de cara a la revalorització econòmica d’espais rurals en risc d’abandonament si no ja abandonats, principalment en zones d’agricultura extensiva i de secà en franca decadència. Davant l’alternativa de l’abandonament total del medi, amb el conseqüent risc d’incendis i destrucció, caldria incentivar i afavorir la conservació d’aquest patrimoni arbori tant important -l’exemple clàssic són les oliveres centenàries o mil·lenàries-, i que ha estat totalment menystingut.

En conseqüència, i tal com s’ha mostrat anteriorment, el patrimoni arbori monumental resulta un bé i un patrimoni d’inqüestionable valor, que compleix una importantíssima funció educativa, cultural, social i econòmica, permetentnos fomentar el desenvolupament sostenible dels privilegiats llocs on se’l troba. El poble d’Alcalà de Xivert-Alcossebre, com a conclusió final, és un d’aquests indrets privilegiats que encara compta amb un conjunt arbori monumental digne de preservar per a les noves generacions, i està a l’abast de tots mantindre’l. (*) Llicenciada en Ciències Ambientals

39

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

CAMPAÑA D’EXCAVACIÓ EN SANTA LLÚCIA - 2017 Del 19 al 30 del pròxim mes de juny el Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques – SIAP- de la Diputació de Castelló té programada la realització d’una nova campanya arqueològica en el jaciment de Santa Llúcia. Com en anys anteriors la campanya està sufragada per l’Ajuntament de la localitat i compta amb l’ajuda de l’Associació d’Empresaris d’Alcalá. La direcció de l’excavació correspon a Gustau Aguilella Arzo, tècnic del SIAP, i a Neus Arquer Guasch, arqueóloga.

Durant aquesta campanya està previst continuar les excavacions en la nova zona que es va iniciar en 2016, excavant-se una extensió de 50 metres quadrats on s’han localitzat habitatges i magatzems del segle VII aC. És una ocupació de l’Edat del Ferro Antic. També es pretén continuar consolidant les estructures arquitectòniques que es localitzen per a què el jaciment seguisca sent un important recurs turístic per a la població, juntament amb la posició paisatgística privilegiada en la qual es troba, la qual cosa fa d’aquest punt un lloc de contínues visites.

El jaciment arqueològic de Santa Llúcia és un poblat en altura situat als voltants de l’actual ermita de Santa Llúcia, conjunt històric-religiós declarat BIC (Bé d’Interès Cultural), on les excavacions dutes a terme des de 2012 han determinat ocupacions des de l’edat del bronze antic (entre finals del segle III i inicis de l’II aC), del ferro antic (segles VII-VI aC) i en època islàmica. Destaca la qualitat dels materials arqueològics que s’estan recuperant pertanyents als moments antics de l’assentament. S’identifica que van ser ocupacions abandonades com a conseqüència d’un incendi, la qual cosa dota al jaciment d’un extraordinari valor arqueològic a causa que els aixovars de les cases no es van recuperar i es localitzen tal com estaven en el moment de l’incendi. Servisca com a mostra de la importància que té el jaciment el que alguns objectes metàl·lics procedents del jaciment han sigut publicats en congressos mundials d’arqueometal·lúrgia.

El jaciment formarà part de la proposta de ruta que la Diputació està elaborant dins del projecte Castelló Arqueològic, consistent en la promoció dels jaciments arqueològics de la província com a recurs turístic i pedagògic.

Dins del programa d’excavacions que el Servei de la Diputació de Castelló té programades per a enguany cal destacar les actuacions que es duran a terme en les properes poblacions de Vinaròs

40

ARTUR OLIVER FOIX*

i Cabanes, concretament en els jaciments del Puig de la Misericòrdia i el Tossal del Mortorum respectivament. Tots dos jaciments, igual que Santa Llúcia, presenten nivells del segle VII aC., la qual cosa permet tenir una àmplia visió d’aquesta època en la zona, època en la qual es van produir importants canvis socials i econòmics deguts especialment al contacte que van tenir els habitants d’aquests assentaments, que són objecte d’excavació, amb els mercaders fenicis, qui van introduir productes tan importants al llarg de la història del Maestrat com és el cas de l’oli i del vi, juntament amb les noves tecnologies del torn d’alfarer i la metal·lúrgia del ferro.

També es duran a terme treballs de camp en altres punts de la província com és el cas del Tossal de la Vila en la Serra d’Engarcerán, els Morrones a Cortes d’Arenoso, el Calvari a Montán, els Cabañiles a Sucaina, tots ells poblats a l’aire lliure, però també s’actuarà en coves com la Cova Negra de Montanejos, la Coveta de la Font de Codina a Borriol o els covatxos del Castellet de Castelló. * Director del Servei d’Investigacions Arqueològiques i Prehistòriques de la Diputació i del Museu de Belles Arts de Castelló.

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7

GENT D’ACÍ. GENT GASPATXERA. RAÚL HERRERA UN GASPATXER AMB PROJECCIÓ INTERNACIONAL

JOAN-V. SANZ SANCHO

No tenim més remei que començar aquesta entrevista pel final i agrair-li a Raúl la amabilitat que ha tingut en accedir a prendre un cafè amb nosaltres i poder parlar de la seua feina i la seua passió que és el futbol.

Per sort hem pogut aprofitar la seu curta estada pasqüera per Alcossebre, quan està pocs dies d’emprendre un llarg viatge que l’ha de portar a l’Argentina i Mèxic.

Amb poc més de 33 anys, el gaspatxer Raúl Herrera és, segurament, a hores d’ara, un dels gaspatxers amb més projecció internacional. Amb 13 temporades treballant per al Villarreal CF s’ha convertit en un dels pilars bàsics del futbol base de la institució.

A hores d’ara Raúl ostenta el càrrec de coordinador del futbol base del Villarreal i té al seu davant l’emocionant tasca de descobrir aquells jugadors que poden arribar a ser els futurs cracs de l’equip. Sota la seua supervisió hi ha més de 500 jugadors integrats dins els equips del futbol base del Villarreal i els primers equips del Roda. Raúl comparteix la feina amb un altre coordinador que s’encarrega dels entrenaments, dels partits, de les relacions entre els equips... Per la seua banda ell s’encarrega de les tasques organitzatives, de parlar amb els representants dels jugadors i les famílies, de gestionar els contractes...

Raúl va estudiar batxillerat al Mater Dei de Castelló i va començar la carrera d’humanitats, però ben aviat va haver de deixar els estudis ja que, en aquella etapa, compaginar els entrenaments de futbol amb la universitat li resultava francament difícil. Més, quan el club li va anar donant més responsabilitats i equips cada cop més importants.

El futbol li demanava més i més temps fins que, definitivament, va decidir dedicar-se plenament.

La cosa li va anar molt bé, des dels inicis, i ràpidament va començar una carrera meteòrica.

En tan sols tres anys ja havia entrat en el món del futbol professional. Es va traure tots els cursos d’entrenador, una titulació que avui dia correspon a un grau superior. Amb només 21 anys ja tenia a la butxaca el carnet UEFA PRO, títol que s’exigeix a tots els entrenadors que vulguen dirigir equips de categories superiors en totes les lligues europees.

Des que va entrar en aquest món sempre ha estat treballant a Vila-real, excepte un any que va viure a Rosario, a l’Argentina, però mai no ho ha deixat de fer per al Villarreal CF.

L’estada a Rosario Durant la temporada que va passar a Rosario, la seua tasca consistia a buscar jugadors, provarlos, iniciar la seua formació i, al cap d’un temps, si aquests tenien el rendiment adequat portar-los cap ací per passar a jugar a clubs europeus.

Raúl ens explica que hi ha una norma de la FIFA que prohibeix portar jugadors menors de 18 anys si no tenen el passaport europeu. La idea final era fer-los arribar a Europa per acabar ací la seua formació. Ell estava de coordinador, preparava els entrenadors, formava els jugadors i, quan ja tenien 17 anys, els portava al club. D’entrada, estan un any sense jugar, aclimatant-se a la manera de fer i treballar europea, a l’estil de vida d’ací, ja que per a ells és un canvi molt important. En complir els 18 anys és quan comencen a competir. En aquella etapa van fer el salt, cap a Europa, 4 jugadors que, avui per avui, estan començant a donar els seus fruits i estan iniciant el seu camí en el futbol professional.

Realment, per a ell i per al club, és una gran satisfacció trobar aquests futurs professionals, pels quals podran arribar a pagar-se un bon grapat de diners. Raúl ens comenta que sota les seues ordres passen una gran quantitat de xiquets i jugadors,

41

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

42

dels quals, segurament, no serà ni un 5% els que arriben a professionals, puguen fer-se un nom i un bon lloc dins del futbol de primera línia. Realment és un món molt complicat però, si tens una bona ratxa i en dos o tres anys trobes 2, 3 o 4 jugadors, la feina haurà merescut la pena i tot l’esforç haurà estat ben aprofitat.

Ens conta que als xiquets argentins, alguns descoberts a les barriades més humils de la ciutat, se`ls ofereix tot tipus de facilitats per tal que les seues famílies accedisquen a deixar-los vindre a Europa. La majoria són xiquets amb un nivell de futbol molt bo i mereix la pena que el club realitze aquest esforç.

De qui va sorgir la idea La idea d’anar Argentina va partir d’uns representants que volien fundar un club. Van contactar amb el Villareal per tal de rebre assessorament, poder formar entrenadors i xiquets, de tal manera que, si aquests havien de fer el salt cap a Europa, estarien millor preparats.

Per a Raúl aquest era un repte interessant, que l’havia de portar a romandre tres anys a l’Argentina, un país de contrastos on desenvolupament i subdesenvolupament conviuen en gairebé tots els racons. Tot i que parega impossible hi ha problemes de fam i de delinqüència. Alguns jugadors que anaven a entrenar amb ells, en ocasions, havien de robar per a poder menjar.

De vegades havien d’anar a buscar jugadors a barriades a les quals no és gens recomanable anar a soles. Per sort Raúl sempre compta amb persones de la zona que l’acompanyen per endinsar-se en aquestes barriades. Persones que li faciliten l’entrada i l’accés per moure’s amb llibertat per aquests barris marginals, entrar en contacte amb els jugadors, parlar amb les famílies, explicar-los el projecte... Unes famílies que, en el 99% dels casos, accepten la proposta que se’ls realitza i accedeixen a que els seus fills viatgen, a milers de quilòmetres, amb l’esperança que puguen convertir-se en figures del futbol. De fet. alguns dels jugadors que estan a punt de fer el salt a professionals provenen precisament d’aquestes barriades.

El seu paper al Villarreal CF A hores d’ara la seua tasca al Vilarreal és la d’exercir com a Director del futbol base del club.

Dins l’organigrama hi ha una persona que està en contacte permanent amb els diferents entrenadors, mentre que Raúl s’encarrega de la part que fa referència als contractes de jugadors, buscar les residències, parlar amb els representants, les famílies i els jugadors per vore quines necessitats hi ha, a qui es fitxa, a qui es dóna la baixa...

Sens dubte, per a ell, aquesta última feina és la més dura i desagradable de tot l’any, per això mira de concentrar-ho tot en el menor nombre de dies possibles. Es tracta d’un mal dia per als

jugadors, per a les famílies però també per a ell.

Cal pensar que moltes famílies tenen moltes esperances dipositades en els seus fills. De fet la seua vinculació al Vilarreal els suposa tindre un contracte i uns ingressos suplementaris que a partir d’eixos moments deixaran de percebre. Per a moltes famílies rebre aquesta notícia és un drama i, per a ell, un dels dies quan el treball es torna més

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 desagradable i feixuc. Tot i que, quan es prenen aquestes decisions, sempre estan recolzades per Fernando Roig, el president del club, pel director esportiu i els entrenadors.

A hores d’ara, però, té una espina clavada i és el fet de no poder entrenar a cap dels equips del club.

De les seues paraules, de la manera com parla veiem que realment la feina que realitza li agrada, que es troba a gust, però també denotem nostàlgia de no poder dirigir cap equip.

La seua màxima aspiració està en dirigir un equip de primera línia. Reconeix però que, fins ara, l’edat ha estat jugant en contra seua. La joventut i el seu ràpid ascens en el món de futbol li tanca encara moltes portes. Però, Raúl, és pacient i té les coses clares. És un corredor de fons que avança, a poc a poc, i té molt clara quina és la seua meta.

Per entrar a un vestidor i dirigir un equip cal estar molt preparat, cal guanyar-se el respecte dels jugadors, han de percebre que estàs preparat, que controles les situacions... Com encara és molt jove té clar que, de moment, seguirà en aquesta feina, seguirà formant-se, cosa que li permet conèixer bé una altra vessant del futbol. No és res més que un complement per, al dia de demà, quan se li presente la possibilitat de dirigir un equip. De fet estem convençuts que, el seu pas com a entrenador d’equips infantils, juvenils, sumat a l’experiència dins la direcció esportiva, buscant jugadors... és un complement perfecte que, a la llarga, li obrirà moltes portes i arribarà a complir totes les seues aspiracions.

Formen jugadors per al primer equip, per a que es queden al club, però també amb la idea que el club siga viable econòmicament. Ens comenta que algunes vegades, encara que siga a contracor, els diners manen i, si cal vendre un jugador, es fa sense cap tipus de problema. El futbol és un negoci.

Cal que els jugadors apleguen al primer equip per ingressar diners i per aconseguir objectius esportius.

L’important és que tot el món tinga les coses clares i sàpiga el lloc que ocupa en l’engranatge. Avui en dia els diners que mou un club com el Villarreal provenen majoritàriament dels drets televisius i els traspassos. El futbol dins del camp crea afició, dóna cohesió al club, crea ambient però suposa uns ingressos molt escassos per al pressupost amb que treballa el club. De la mateixa manera els ingressos per merchandising, per a un club modest com el Villarreal suposen una quantitat molt baixeta, especialment si ho comparem amb clubs com el Reial Madrid o el FC Barcelona.

El futbol base Raúl està convençut que el futbol base del seu club està a l’altura del mateix Barça, competint de tu a tu amb ell i, per damunt del Reial Madrid, amb una cinquena part del pressupost.

La diferència està en que el Vilarreal pot pagar

10, 14 milions per un jugador del primer equip mentre el Madrid o el Barça poden superar els 100 milions.

Ens explica com està organitzat el futbol base.

De fet hi ha dues línies. D’una banda la línia competitiva i d’una altra la línia social. En la línia competitiva compten amb 12 equips amb jugadors de cert nivell, que ja tenen un contracte, que viuen en una residència i que poden ser de qualsevol lloc de l’estat o estrangers.

A la ciutat esportiva tenen una residència amb capacitat per a 100 jugadors. Es tracta majoritàriament jugadors en edat escolar que fan vida allí, que cursen estudis en un institut públic i als quals se’ls exigeix un bon rendiment escolar.

Tenen classes de reforç, hores d’estudi i ho han de complementar amb les hores d’entrenament. A més per al Villareal és molt important que els alumnes s’esforcen en els estudis i traguen bones notes. Per al club aquesta és una condició indispensable, a la qual estan dedicant molts esforços i que compta amb el total suport del president.

Sovint qui no ho entén o no ho volen entendre són les famílies. Resulta trist que siguen els mateixos pares qui no entenen la importància que tenen els estudis per als seus fills i es molesten quan el seu fill no es convocat a un partit, pel baix rendiment en els estudis.

Ell sempre els diu al seus jugadors que tenen el do de fer bé l’esport que més es viu al nostre país.

Però que la seua obligació és fer bé les dues coses. És una pena que molts pares quan veuen el bitllet de loteria s’obliden dels estudis dels fills i deixen de donar-li importància. Sovint resulta frustrant que hagen de ser ells la veu de la consciència.

En aquesta línia competitiva porten xiquets de tot l’estat. És a partir dels 12 anys quan fan el canvi de l’escola cap a l’institut. Per altra banda està la línia social on cada jugador paga la seua quota, pertany al Villarreal i se’ls va formant per tal que desenvolupen al màxim les seues possibilitats com a futbolistes.

Entre els uns i els altres estan treballant amb un número de xiquets que gira, com ja hem dit, al voltant del 500 jugadors. A tot això cal afegir el

43

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7 Roda, una secció que depèn del club i de la qual el Villareal gestiona la primera línia, i ells gestionen la resta dels equips.

Qui l’ajuda en la feina El club té un grup d’observadors repartits per l’Estat espanyol que són els que fan saltar l’alarma sobre algun jugador. Aquesta gent pot arribar a vore 10 o 12 partits en només un cap de setmana.

Aquests realitzen informes que arriben a un director de captació qui és qui decideix si ja és el moment per donar el pas i parlar amb el jugador, si per contra cal esperar o si hi ha una altra opció millor des d’una altra part de l’Estat.

Un cop arriben al club és quan veritablement comença la faena de Raúl. Generalment els jugadors estan un temps a prova i a partir d’aquest moment és quan ell decideix si es queden perquè són millors que les altres opcions que té el club o pel contrari es decideix no fitxar-los.

44

Les relacions amb el futbol xinés Qui hem seguit la trajectòria de Raúl sabem que ha estat diverses vegades a la Xina. Ens preguntem que fa el club a un país tan llunyà i diferent al nostre.

Ens explica que el cas de les relacions amb el futbol xinés és una cosa molt diferent.

Els xinesos, a hores d’ara, no tenen el nivell que tenim nosaltres. El que volen és la formació que dóna el Villarreal i el futbol europeu. La idea és pujar el seu nivell que encara està molt lluny del nostre futbol.

A hores d’ara la Xina té diners i té ganes de futbol.

Fins i tot l’acaben d’incloure com una assignatura a les escoles. De fet hi ha molts entrenadors espanyols que han estat contractats allí simplement per donar classe.

De les paraules de Raúl intuïm, però, que la cosa va per a llarg. La mentalitat xinesa impregnada pel seu passat i present dins el règim comunista resulta una gran dificultat per al seu futbol. El dia a dia dels xinesos està molt pautat, programat, i dirigit des de dalt. Ningú no se’n pot eixir del guió establert, ja siga un intèrpret, un directiu, un entrenador...

Fins ara les estades allí han estat al voltant de dues setmanes. Es tracta de viatges molt intensos on es mira d’aprofitar el temps al màxim: buscar jugadors, visitar escoles i observar si hi ha cap jugador que pot fer el salt cap algun equip europeu. Per a ells això és molt important. De moment nosaltres el que fem és portar-los a Espanya, formar-los i tornarlos amb el màxim nivell possible cap al seu país.

A hores d’ara encara resulta difícil trobar xinesos que puguen competir en equips europeus. El llast que porten de la política comunista, de l’extrem control de la societat ha comportat que els jugadors de la Xina tinguen molt poca imaginació, creativitat i els resulta molt difícil prendre la iniciativa. No decideixen absolutament res, només executen

d’acord amb el que li ha manat l’entrenador, no hi ha cap presa de decisió tot està marcat i pautat.

El seu futur Veient el treball que està realitzant, els fruits que està obtenint i la valoració que el club en fa del seu treball, ens preguntem si hi ha cap altre club que haja tocat a la seua porta per requerir els seus serveis. Ens ha confessat que sí, que han estat diversos els clubs que l’han temptat per anar a treballar amb ells. De fet li resulta normal rebre aquest tipus d’ofertes quan el treball que realitzes està ben fet i el club per al qual treballes ho valora positivament.

Diversos equips de la zona, entre ells el València, s’han interessat pels seus serveis i també ha rebut ofertes des de l’estranger: una vegada per quedarse a l’Argentina i un parell de vegades de clubs de la Xina, amb importants quantitats de diners damunt la taula i diversos anys de contracte. Però, pel que veiem, Raúl no s’ha deixat enlluernar pels diners.

Ens confessa que alguna d’aquestes ofertes era realment sucosa, d’aquelles que et poden arreglar la vida i mereixia la pena tindre-la en compte. El problema és que quan treballes a un lloc, estàs a gust, content i et trobes ben valorat resulta difícil donar el pas.

Crec sincerament que té les coses clares i, a hores d’ara, els diners no han estat la part més important de l’equació. Calia valorar moltes coses i, ara per ara, treballar en un club d’elit, dels millors d’Europa, començar a guanyar-se el respecte de la gent, fer-se un nom en el món del futbol, tindre la possibilitat de fer xerrades i explicar les seues experiències està per damunt de desaparèixer de cop i volta per guanyar diners. Fàcilment alguna d’aquestes ofertes podria haver-li solucionat la vida econòmicament, però d’ací uns anys, en tornar seria com començar pràcticament de zero.

Hem de remarcar que cada vegada són més els clubs, les associacions esportives, fins i tot, alguna universitat que el criden per fer xarrades o impartir classes. És el cas d’un màster internacional de la Universitat Europea de Madrid on el criden tots els

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 anys per parlar del desenvolupament del talent del jugadors de futbol i on comparteix experiències amb altres persones de clubs com el Barça, el Real Madrid, l’Ajax. Es tracta d’un màster al qual acudeix molta gent europea i no tan sols provinent del món esportiu: preparadors físics o entrenadors, sinó que, cada cop més, hi ha gent de carreres com màrqueting, direcció d’empreses... És gent que vol conèixer com funciona el món del futbol per tal d’aprendre estratègies, maneres de gestionar i aplicar les tècniques en altres camps.

Els valors del club Recentment l’hem vist, en diverses cadenes de televisió estatal, parlar dels valors del futbol especialment en el futbol base. Ens explica que aquest tema el Villarreal CF ho té molt clar. El club dedica molts esforços per inculcar als seus jugadors l’esportivitat i el respecte als rivals. No regategen esforços per tal de previndre actituds violentes per part dels jugadors i les seues famílies.

En primer lloc cal tindre sempre molt clar que el nom i els valors de l’equip estan per damunt de moltes coses. I ens fa la reflexió que, en la majoria de les ocasions, aquestes actituds no vénen dels xiquets a qui des d’un primer moment se’ls deixa les coses clares. Es fan moltes reunions per inculcar els valors i hàbits per un bon comportament dins i fora del camp. Quan s’ha donat alguna situació no els ha tremolat la mà per cridar l’atenció al pare, al jugador o fins i tot deixar-los fora de l’equip.

De vegades s’han trobat en casos que són els mateixos xiquets qui, a través dels psicòlegs que el club posa a disposició dels jugadors, han manifestat la voluntat que els seus pares no estiguen al camp mentre es realitza el partit. Cal tindre en compte que, si hem vist les imatges de la televisió a les quals hem fet referència, corresponen majoritàriament a clubs no professionals. En clubs professionals tenen més armes i tenen molt més clar que determinades actituds no se les poden permetre.

Projectes de futur De projectes de futur en té mil. Molts xicotets projectes, però que no vol forçar la situació. Els projectes estan en ment i s’aniran realitzant a mesura que vaja passant el temps. L’experiència li ha demostrat que les coses no sempre discorren d’acord amb les seues prioritats. De moment es nota que és jove i no té pressa per aconseguir els seus objectius. Tot i això ens confessa que a la llarga li agradaria fer d’entrenador, d’entrar en el cercle professional del primer equip, seguir fent xarrades, escriure un llibre per donar a conèixer moltes de les experiències viscudes i els coneixements

adquirits. Són xicotetes coses però que en el món del futbol és molt difícil planificar. Quan pensava que estaria uns anys d’entrenador se’n va haver d’anar a l’Argentina. Quan va arribar a l’Argentina en un projecte per a 3 anys, només n’havia passat un, el club es va reestructurar i ja requerien els seus serveis per ací.

De moment a curt termini té previst tornar a l’Argentina per vore i supervisar l’escola que tenen allí. Des d’allí farà el salt a Mèxic on tractaran d’obrir també una nova escola, ataüllar el nivell dels jugadors i observar com treballen els clubs.

Açò seran unes tres setmanes per Llatinoamèrica i només tornar comencen els tornejos importants dels principals equips que tenen. Per tant, només tornar, es dedicarà a vore jugar els equips del club en la seua recta final.

I de vacances...?

Això vol dir que de vacances ben poques. De fet l’última setmana de juny i la primera de juliol, però de seguida comença la pretemporada, els fitxatges i una activitat frenètica. Això sí, estem parlant de vacances sempre amb el telèfon a la mà i és que el món del futbol no para mai. D’ací no res estarà preparant per tancar la temporada, acabar de confeccionar les plantilles, decidir qui continua o a qui no se li renova el contracte. Ja s’està pensant en la temporada següent. Al voltant del 17 de juliol es tornaran a reprendre els entrenaments i ja hauran d’estar fetes les plantilles dels equips més importants del club per arrancar una nova temporada.

Malgrat el cúmul de feina és nota que realment es troba a gust en el club. Ens comenta que el Villarreal és un bon club. Funciona amb una filosofia d’empresa que aporta molta estabilitat i continuïtat als treballadors. Això és molt difícil de vore en altres clubs d’elit professional on, quan canvia el president es produeix un canvi radical en tots els estaments per envoltar-se només de les persones de la seua confiança.

Podríem estar hores parlant amb Raúl i segur que els temes no se’ns acabaríem, però ens hem d’acomiadar. Des de MAINHARDT li desitgem el millor. Què, a poc a poc, vaja assolint totes aquestes xicotetes metes que s’ha marcat. Ens diu que ho farà, però, passejant el nom del nostre poble als llocs on vaja. Raúl és un enamorat de la nostra terra i mai no perd l’oportunitat de donar-la a conèixer, així com per lluir la samarreta del CF Alcalà, que sempre porta amb ell.

45

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

ELENA GÓMEZ (GIMNASTA) ANTONIO MIR MARQUÉS Elena Gómez Servera nació en Manacor el 14 de noviembre de 1985. Se inició a los 6 años en el Gimnasio Can Costa, de Manacor, a las órdenes de Juana María Rigo y Mateu Riera.

Pronto demostró ser la mejor gimnasta de Baleares, trasladándose a los 13 años a Madrid para entrenar en el Centro de Alto Rendimiento con el equipo nacional. El 7 de julio de 2002 se proclamó Campeona de España absoluta en Pozuelo de Alarcón (Madrid). Su mayor logro fue el 24 de noviembre de 2002, a los 17 años recién cumplidos, cuando se proclamó campeona del mundo de gimnasia artística en la modalidad de suelo en Debrecen (Hungría).

Los éxitos continuaron en los años posteriores.

En agosto de 2003, en el Mundial de Anaheim (California, Estados Unidos), no solo lideró el equipo español femenino que consiguió su pasaporte olímpico para la capital griega, sino que a nivel individual ganó la Medalla de Bronce en los ejercicios de suelo. El 2 de mayo de 2004, en Ámsterdam (Holanda), gano la Medalla de Plata en el ejercicio de suelo en el Campeonato de Europa. El 17 de julio de 2004, en Vilassar de Mar (Catalunya), se proclamó Campeona de España absoluta en gimnasia artística. Este mismo año en Atenas, un pequeño fallo y una muy discutida internacionalmente decisión de los jueces le apartó de disputar la final olímpica de suelo. No obstante logró terminar octava en la final individual.

El 10 de enero de 2006, Elena Gómez anunció su retirada oficial al no poder superar los graves problemas físicos que le impidieron competir desde los Juegos de Atenas.

Actualmente está trabajando como directora deportiva y entrenadora en su club de gimnasia artística que lleva su nombre en Manacor.

Palmarés Diploma Olímpico (8 clasificada) en la final individual de los Juegos Olímpicos de Atenas.

Europeos de Ámsterdam: Cuarta clasificada en la final individual, quinta por equipos y Plata en suelo.

Ganadora del Torneo Ocho Naciones de Gimnasia de 2003.

Bronce en los Campeonatos del Mundo 2003 de Ahanhein (USA) en la modalidad de suelo.

Plata en la Copa del Mundo 2003 en Cottbus (Alemania), en las modalidades de suelo y asimétricas.

46

Oro en el Campeonato del Mundo 2002, en suelo, en Debrecen (Hungría).

5 plaza individual, 6 en salto, 8 en asimétricas, 5 en barra y 4 en suelo en el europeo de Patrás (Grecia) en el 2002 .

17 en el mundial de Gante de 2001, 6ª en barra de equilibrios, 5º en suelo y 7º en asimétricas.

Campeona de España en 6 ocasiones.

La gimnasta manacorina es la única española que ha conquistado un título mundial en gimnasia artística.

Premios, reconocimientos y distinciones Medalla de Plata de la Real Orden del Mérito Deportivo, otorgada por el Consejo Superior de Deportes (2006).

Medalla al Mérito Gimnástico, otorgada por la Real Federación Española de Gimnasia (2006).

Hola Elena, en tus comienzos ¿crees que escogiste el deporte que te gustaba?

Si, sin duda escogí el deporte que me gustaba, ya que lo practiqué desde los 6 años hasta los 19. ¿Cómo descubriste la gimnasia artística?

La descubrí a través de mi hermana mayor, Marta. Ella también practicaba gimnasia y me encantaba verla entrenar y en casa intentaba hacer los ejercicios como ella. ¿Qué diferencia hay entre la gimnasia artística y la rítmica?

Son deportes diferentes, la gimnasia rítmica tiene aparatos diferentes y no es tan acrobática como la artística. La gimnasia artística está compuesta por 4 aparatos, suelo, barra, salto y paralelas. ¿Que otros deportes, eran de tu agrado?

Cuando entrenaba, la verdad es que solo me gustaba practicar la gimnasia artística, ahora

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 me gusta ver otros deportes como la natación sincronizada. ¿Cuántas horas entrenabas?

Cuando entrenaba en Madrid, los entrenamientos eran de unas 8 o 9 horas diarias con la excepción de que el jueves por la tarde y el domingo descansábamos. ¿Crees que vale la pena tanto sacrificio?

Considero que si algo te gusta, vale la pena el sacrificio. ¿El nombre de un entrenador?

Tuve varios entrenadores, Juana Maria Rigo y Mateu Riera cuando entrenaba en Manacor y cuando entrenaba en Madrid eran Jesús Carballo, Almudena San José, Lucia Guisado y Eva Rueda. ¿Cómo era vuestra relación?

Teníamos una relación normal entre un deportista y su entrenador. ¿Cuál fue tu primera y última competición?

La primera competición que recuerdo fue un campeonato de España en Gijón y la última los JJOO de Atenas ¿Cómo te sentiste al ganar el Campeonato del mundo en la modalidad de suelo en el 2002?

Me sentí feliz, fue una recompensa a todo el trabajo de tantos años. ¿Cuál es el mejor y peor recuerdo de tu vida como gimnasta?

Me quedo con los recuerdos buenos, así que el mejor el campeonato del Mundo de Debrecen, aunque recuerdos buenos tengo muchos más. ¿Crees que actualmente en España hay alguna gimnasta que pueda emular los logros que tú conseguiste?

Seguro que sí, se está trabajando mucho, así que los buenos resultados seguro que llegarán. ¿Se puede a tan corta edad compaginar estudios y la alta competición?

Si, es complicado, pero se puede compaginar con ayuda de los profesores y entonadores. ¿Cómo ves el futuro de la gimnasia española?

Ahora están en un momento complicado, pero lo importante es que están trabajando mucho así que con paciencia y trabajo seguro que llegarán buenos resultados. ¿Cuál fue tu mayor alegría, dentro del deporte?

Tengo varias pero la que creo que fue la más importante fue ganar el mundial. ¿Cómo te hubiera gustado terminar tu carrera deportiva?

La verdad que no me puedo quejar de la forma en que terminó mi carrera deportiva, cumplí mis metas deportivas. ¿Te has sentido valorada, por los aficionados mallorquines?

Siempre, la verdad que me sentí muy valorada

por los aficionados mallorquines y sobre todo por los de Manacor. La fiesta que organizaron cuando gané el campeonato del mundo fue algo muy especial para mí y que siempre recordaré. ¿Crees que en Baleares, las autoridades apoyan la gimnasia?

Creo que por el deporte y por los deportistas se podría hacer mucho más. Hay otros países en los que se valora mucho más a los deportistas y tienen muchas más salidas una vez retirados. ¿En la actualidad, sigues de alguna manera ligada con el deporte?

Sí, tengo mi propio gimnasio. ¿Recomendarías a los padres que apunten a sus hijas a gimnasia?

Siempre recomiendo este deporte ya que es un deporte muy completo, trabajas la fuerza, la elasticidad, la coordinación, el equilibrio… y además es muy divertido.

Bueno y ahora pasemos a unas preguntas directas para saber un poco más de ti.

Un sueño: Ser feliz.

Comida preferida: Sopas mallorquinas hechas por mi abuela.

Aficiones: Leer, cine, naturaleza…

Lo mejor y peor de la gimnasia: como intento quedarme con lo mejor… son los valores que me ha inculcado, disciplina, trabajo en equipo, constancia, compañerismo…

Podríamos estar charlando con Elena Gómez muchas horas y seguro que nos seguiría contagiando esa actitud vital que desprende como ha hecho durante estos minutos que hemos compartido la entrevista. Desde la revista “Mainhardt” agradecerle este tiempo y desearle toda clase de éxitos en su trabajo como directora deportiva y entrenadora en su club de gimnasia artística que lleva su nombre en Manacor.

47

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

ENTREVISTA CON MARIANNE HÄUPTLE-BARCELÓ

SOUMAIYA EL HAMRI

“El dominio de la lengua materna constituye el fundamento para el aprendizaje de otros idiomas” La doctora Marianne Häuptle-Barceló (MesskirchAlemania, 1951) realizó su tesis investigando sobre el abastecimiento de cereales en la ciudad de Valencia durante los siglos XIV y XV en los archivos del Antiguo Reino de Valencia. Es conocedora en su sentido más amplio de nuestra lengua y de nuestras comarcas.

Después de obtener el título de bachiller en lenguas modernas, cursó estudios de filología inglesa y española, de historia y de ciencias políticas en la Universidad de Friburgo. Ha ejercido como docente en todos los niveles educativos de su país y, a partir de 1980, como Directora académica de la Universidad Católica de Eichstätt-Ingolstadt para la enseñanza de lenguas extranjeras modernas (inglés, español) y su literatura.

Sobre el aprendizaje de los idiomas ha publicado decenas de artículos, ensayos y libros. Ha sido ponente en infinidad de congresos, seminarios, simposios y cursos universitarios. Y, como conferenciante, ha visitado las universidades europeas más prestigiosas. Ha recibido varias distinciones durante su larga vida académica, entre las que resalta el Premio de Investigación del Estado de Baviera.

Es autora de publicaciones sobre didáctica de idiomas que se han convertido en piedra angular en la formación del profesorado y, coautora, de los manuales Camino, Con gusto, ¡Nos vemos!, textos que tienen el cartel de superventas: se han vendido decenas y decenas de miles de ejemplares, superando los dos millones.

Marianne, por su experiencia docente y de vida, ¿cómo influye o puede influir el aprendizaje de idiomas extranjeros en los valores de identidad de quienes los aprenden?

Aprender un idioma extranjero puede aportar experiencias muy variadas, marcadas por los motivos del estudiante. En un extremo hay personas que lo aprenden como una técnica y lo usan para que les facilite la comunicación en ciertos contextos profesionales o privados con un fin determinado.

Para este grupo aprender un idioma es estudiar el vocabulario, el sistema gramatical, la pronunciación o la ortografía. Pero eso no influye en absoluto en su sistema de valores, no se generan así cambios de

48

identidad y de percepción. Quienes actúan así son en el fondo monolingües. Adquieren conocimientos, técnicas prácticas, como el saber cocinar, o montar un armario. En el otro extremo hay personas que aprendiendo un idioma se insertan en un proceso de aculturación que puede llegar a crear nuevas identidades. Adquieren capacidades empáticas.

Aumenta su nivel de tolerancia, pero también sus competencias para comparar y analizar el mundo, desarrollando una personalidad independiente y capaz de tomar decisiones rápidas. Entre la primera postura y la segunda hay una serie de valores que pueden influir en el desarrollo de la nueva identidad, tales como avivar la curiosidad hacia nuevas experiencias y personas, ser capaz de ver las cosas desde diferentes perspectivas, ser capaz de interpretar experiencias nuevas con cuidado y sin valorar de una forma precoz, comparar en vez de juzgar, etc. En resumen, el aprendizaje de idiomas extranjeros puede influir muy positivamente en el desarrollo de la personalidad. No olvidemos, aprender un idioma no es solamente un esfuerzo cognitivo, es también un proceso afectivo.

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 ¿Hay una edad ideal para iniciarse en el aprendizaje de uno o varios idiomas?

Si y no, eso depende de la perspectiva que adoptemos. Sabemos que cada niño posee la capacidad de imitar el sonido de cualquier idioma, hasta el octavo mes de su existencia de una forma completamente natural. Es decir, si uno nace en un entorno chino, hablará chino. Si está expuesto desde el principio a dos o tres idiomas, no tendrá problemas con ello. Podemos decir que, al exponer a un niño a más de un idioma, se pone en marcha un peculiar proceso de aprendizaje. El éxito dependerá de la dosis del input. La mejor vía siempre será la natural, es decir, a través de las personas que le hablen en un determinado idioma. Creo que lo fundamental para fomentar la motivación en este proceso que puede durar toda la vida son las experiencias auténticas y positivas. Le voy a poner un ejemplo. Me acuerdo perfectamente de mi primer encuentro auténtico con el idioma inglés. Tenía diez años cuando empecé en el colegio a aprender este idioma, para mí entonces tan extraño. Un día paró un coche a mi lado –de eso hace ya más de medio siglo- y un señor me preguntó por la dirección de una calle en inglés. Estaba nerviosísima, pero intenté explicarle a dónde tenía que ir. Al final me dijo con una sonrisa: Thank you very much, your English is very good. A partir de aquel momento el inglés se convirtió en una de mis asignaturas favoritas. Para volver a su pregunta: la edad es solo un factor entre otros para aprender idiomas.

Se puede empezar en cualquier edad. Si alguien tiene una motivación y/o una necesidad auténtica lo puede conseguir. Naturalmente los adultos aplican otras estrategias y técnicas que un niño. Les puede ayudar su capacidad cognitiva para entender rápidamente el engranaje idiomático, mientras que un niño lo asimila de forma más intuitiva. En el fondo aprender un idioma es una tarea muy compleja y bastante individual. ¿Qué criterios deben orientar su enseñanza, en las formas y en los contenidos?

Esto es un tema muy amplio. Creo que ya he mencionado algunos criterios en la respuesta a la pregunta anterior. Para una orientación científica me gustaría citar a expertos como Stephen Krashen o Sinclair que parten de unas hipótesis muy interesantes. Una de ellas es la teoría del input (contenido). Dicen que la motivación, es decir las ganas de un estudiante de leer o escuchar un texto extranjero depende de la relevancia del texto para él en este momento. También se recomiendan contenidos que estén lingüísticamente algo por encima del actual nivel del lector. Por ejemplo, si un texto contiene demasiado vocabulario nuevo o muchas estructuras desconocidas, se transforma en ruido para el oyente o en una colección de palabras sin sentido. Un estudiante ideal sería

alguien capaz de analizar su propio proceso de aprendizaje, que reconoce sus errores y sabe lo que hay que hacer para corregirlos. Eso significa que en la enseñanza tenemos que dedicar más atención a las estrategias y técnicas de aprendizaje y no solamente centrarnos en el vocabulario y en la gramática. Deberíamos organizar la enseñanza de un idioma como una aventura que incite a descubrir cosas novedosas y a fomentar el interés por todo aquello que está detrás del idioma. ¿Influyen los libros en el profesorado en su forma de enseñar?

Desde mi experiencia de muchos años en la formación de profesores de idiomas yo diría que hay tres diferentes tipos de profesores. Los primeros toman los libros como la Biblia y los usan aunque a veces no asimilen el concepto didáctico que está detrás. Éstos, cuando critican un libro de texto, siempre lo hacen porque el libro, sobre todo si es nuevo, contiene elementos que no corresponden a sus expectativas tradicionales. El segundo grupo se interesa mucho por las novedades en el campo didáctico y metodológico y usa el libro como guía y como oferta para sus clases, siempre consciente de que es una oferta generalizada para un ciclo determinado. El tercer tipo es aún más independiente. No se interesa mucho por los libros y le gusta confeccionar los contenidos específicos para sus alumnos dentro del currículum vigente.

Maneja libros de texto como referencia, o usa partes de ellos orientándose hacia las necesidades concretas de sus estudiantes.

Para aprender mejor y facilitar el éxito de los alumnos, ¿qué metodologías convendría potenciar?

Cada vez se reconoce más que el proceso de aprendizaje de idiomas es un proceso individual, y que el éxito del alumno depende de muchos factores.

Algunos se basan en su personalidad y, por tanto, no son muy accesibles al profesor, otros dependen de la forma de la enseñanza y de la metodología aplicada. Está comprobado que el mismo profesor

49

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

50

es un factor clave para la motivación del alumno.

Si éste está muy capacitado y logra despertar el interés para su asignatura, muchos alumnos le tomarán como ejemplo, porque en la clase el profesor no sólo representa el idioma que imparte, sino también todo el bagaje cultural que está detrás de él. Cada metodología interactiva que se basa en la presentación de contenidos relevantes para los alumnos, les deja experimentar con el idioma a través de tareas realistas y proyectos auténticos.

Métodos capaces de incrementar el input, como el método CLIL (Content and Language Integration Learning), donde otras asignaturas como deporte, historia, matemáticas, etc., se imparten en el nuevo idioma y facilitan el éxito del alumno. El objetivo principal es darle al alumno las herramientas necesarias para que éste pueda proseguir su aprendizaje independientemente del profesor, porque aprender un idioma bien es un proceso largo y difícil que requiere mucho interés y constancia. ¿Qué indicadores definen una escuela como plurilingüe?

Creo que los indicadores se diferencian de un país a otro y dependen mucho de la política educativa. Hay diferentes modelos, empezando por el modelo de inmersión, donde un idioma predomina, hasta un modelo más equilibrado, donde diferentes idiomas se turnan, o como se hace en algunos colegios alemanes, donde el inglés adquiere un papel dominante. Como vemos, el papel de la lengua materna es diferente en cada uno de estos modelos. Estoy segura de que el dominio de la lengua materna constituye el fundamento para el aprendizaje de otros idiomas.

Más allá de la cuestión lingüística, ésta forma parte de nuestra identidad, que necesitamos más que nunca en un mundo globalizado. Mirando la segunda o tercera generación de emigrantes, en Alemania, de la comunidad turca con un dominio deficiente en su lengua materna y del alemán, vemos que redunda en una catástrofe para su integración y sus posibilidades profesionales. ¿Qué problemas organizativos y de presupuesto dificultan su implantación?

Es evidente que el modelo escolar plurilingüe solo puede funcionar adecuadamente, si tenemos bastantes profesores preparados, es decir, un profesorado plurilingüe que conozca las dificultades y problemas del proceso de aprendizaje. En Alemania por ejemplo, los estudiantes de cualquier carrera universitaria (historia, politología, etc.) que quieren ser profesores de colegios e institutos tienen que elegir una segunda asignatura, y muchos se inclinan por el inglés, español o francés. La implantación de un modelo tan ambicioso como el plurilingüe necesita también materiales didácticos adecuados que cumplan los requisitos necesarios.

Incluyendo el catalán, en Europa hay cerca de

veinte lenguas minoritarias por el número de hablantes. A su juicio, ¿qué deberían hacer las instituciones europeas para evitar que las citadas lenguas minoritarias no se conviertan en renunciables en favor de las que tienen mayoría de hablantes?

En el ano 2000 las instituciones europeas crearon un marco de referencia europea para la enseñanza de idiomas con el fin de estandarizar la descripción de los diferentes niveles del dominio de un idioma.

También manifestaron el objetivo de que cada europeo pueda dominar por lo menos tres idiomas.

Yo interpreto eso como invitación a cada país a fomentar el plurilingüismo sin dejar de fomentar el dominio de cada lengua materna. Hasta ahora existen unas 20 lenguas oficiales en Bruselas, lo que significa, que cada texto oficial es traducido a todos estos idiomas. Si un idioma pertenece a una lengua minoritaria, como el catalán, creo que en primer lugar hay que buscar un modelo de equilibrio en el sistema educativo de la propia región o país que permita preparar a los alumnos para un mundo globalizado y, al mismo tiempo, mantener la propia identidad lingüística y cultural. Los modelos con más futuro para mí son los que no están cargados con demasiadas pretensiones políticas. Tenemos que mirar hacia el futuro de nuestros hijos y dejar atrás los sentimientos de nuestra generación.

Actualmente es muy preocupante ver como se está debilitando la identidad europea, creada en los últimos cincuenta años y que cada vez más miembros de la Unión Europea se enfrascan en un nacionalismo populista retrógrado más del siglo XIX que del XXI. ¿Qué motivaciones suelen activar el interés de los adultos en el aprendizaje de idiomas extranjeros?

Son muchas y muy diferentes. Si preguntamos en nuestros cursos de español a los adultos que completen la frase estudio español para…, recibimos respuestas como: …para ir a trabajar a un país hispano-hablante, para retirarme a vivir en España, …para poder comunicarme con mi novio/a, mi yerno/nuera, mi nieto/a, hispanohablante, … para viajar a países hispano-hablantes, ...para conocer la literatura, cultura, hasta… para entrenar mi memoria.

En Alemania el español es una lengua de prestigio. ¿Siempre fue así? ¿Cuál ha sido su evolución?

Es una pregunta muy interesante, porque nos demuestra de forma ejemplar el desarrollo y el cambio de perspectivas entre dos culturas. En los años sesenta el único contacto de muchos alemanes con el español eran los trabajadores españoles en las fábricas alemanas. España como país y cultura era tierra incógnita, un país al mando de un dictador, cerrado, casi sin contactos con el mundo

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 exterior. Gracias al auge económico alemán y la apertura de España hacia el turismo, los alemanes descubrieron España. A partir de la incorporación de España a la Unión Europea en los años ochenta empezó un capitulo nuevo entre los dos países.

España vivió un boom económico y los alemanes empezaron a viajar para conocer el mundo. Los trabajadores españoles regresaron a su país, muy pocos se quedaron y los alemanes se daban cuenta que el español era una de las lenguas más habladas en el mundo. Una sorprendente demanda para aprender español surgió en los colegios y las escuelas de idiomas y la política educativa tuvo que reaccionar e incluir el español en los planes de estudio. El actual prestigio del español es tan alto en Alemania que el francés, tradicionalmente segundo idioma después del inglés, está en peligro de desaparecer en muchos colegios. ¿Qué enfoque da a sus textos para evitar el sexismo lingüístico, sin correr el riesgo de despersonalizar el relato?

Reconozco que existe el riesgo de despersonalizar un texto cuando uno es muy estricto con ese fenómeno. En textos científicos, en vez de usar siempre las formas masculinas y femeninas, se puede poner una explicación al principio del texto diciendo que se usa una forma, pero que el otro

sexo siempre está incluido. En textos educativos intento concienciar al estudiante sobre el tema.

Por ejemplo, explico que en alemán tenemos dos formas para expresar si alguien tiene hijos o hijas. Y en español se utiliza la forma masculina. De todos modos creo que hay que sensibilizar a los alumnos sin excesos de dogmatismo.

Si tuviera que hacer un pequeño balance de lo que ha sido su experiencia profesional, ¿qué palabras elegiría como referentes?

Trabajar con jóvenes durante toda mi vida profesional ha sido para mí un gran regalo. Ha sido un reto acompañarles durante esta etapa tan importante de su vida y ver cómo se han desarrollado personalmente y profesionalmente. El trabajo científico me ha enriquecido mucho, porque he tenido la suerte de poder poner en práctica las hipótesis y teorías a través de mis libros y de mi propia enseñanza. Me ha sucedido un poco algo parecido a lo que experimenta un médico después de haber encontrado un nuevo método para ayudar a un enfermo. También he podido aplicar los nuevos conocimientos de la investigación en mi entorno familiar. Todo eso me ha proporcionado grandes alegrías y satisfacciones.

@ DE L’ASSOCIACIÓ: main.mainhardt@gmail.com

51

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

LA BATALLA DE KRASNY BOR. UNA HISTORIA MALDITA

JOSÉ VICENTE MOYA JULVE

Introducción El 10 de febrero se cumplieron 74 años de la batalla de Krasny Bor. En este combate tomó parte activa una unidad española encuadrada en el ejército alemán con el nombre de 250 Infanterie Division de la Wehrmacht, más popularmente conocida como División Azul. Esta unidad se formó en España, tras conocerse la noticia de la invasión de Rusia por el ejército alemán en junio de 1941. Tras el discurso, emitido por Serrano Suñer, anunciando la invasión, en el que pronunciaba las palabras: “Rusia es culpable”, miles de jóvenes españoles abarrotaron los banderines de enganche para formar parte de este cuerpo expedicionario que iría a combatir en una guerra alejada de su país. Una de las premisas de esta unidad era que aunque combatiera con el uniforme alemán estaría dirigida por jefes y oficiales pertenecientes al ejército español. El Gobierno de Franco se veía en la necesidad de devolver la deuda de sangre que había contraído con Alemania por su ayuda en la Guerra Civil, con la Legión Cóndor.

Los combates de la División Azul han pasado a los anales de nuestra historia como unas batallas malditas. Una unidad española formada por cientos de jóvenes falangistas, nacida de un régimen dictatorial y apoyando al ejército alemán que había invadido Rusia, no nos deja hoy en día en muy buen lugar. Pero no hay que olvidar que junto a estos falangistas había también cientos de soldados que no eran adictos al régimen, simplemente se habían alistado por aventura, por intentar aportar un salario a casa, por carecer estos de recursos económicos o por tener familiares encarcelados y pensar que, por alistarse, podrían reducir las penas de estos.

En fin un cúmulo de circunstancias que llevó, a miles de jóvenes españoles, a pelear y morir en una tierra lejana y fría. A pesar de las dificultades cumplieron con su deber, causando la admiración y respeto entre amigos y enemigos.

En el verano de 1942, el ejército alemán planeó una ofensiva para tomar la ciudad rusa de Leningrado, sitiada desde finales de 1941, pues el sitio se estaba prolongando excesivamente y mantenía ocupadas muchas fuerzas que debían quedar libres cuanto antes. La División Azul fue seleccionada para tomar parte en el asalto de esta gran ciudad. En esta decisión pesaron más los factores políticos que los puramente militares, pues la toma de Leningrado, cuna del bolchevismo, daría prestigio a la unidad y podría influir en la decisión

52

de que España entrase en la Segunda Guerra Mundial.

El asalto a Leningrado debía de realizarse en septiembre, por lo que las fuerzas españolas abandonaron sus antiguas posiciones en el rio Volkhov y tras un periodo de descanso y entrenamiento intensivo ocuparon sus puestos el 5 de septiembre. Pero una ofensiva del Ejército Rojo sobre el lago Ladoga y la ciudad de Mga obligaron a los alemanes a contraatacar para restablecer la situación, lo que impuso retrasar el ataque sobre Leningrado. Finalmente, ante los problemas logísticos surgidos y la proximidad del invierno, el ejército alemán canceló la ofensiva sobre la ciudad, por lo que la División Azul quedó desplegada defensivamente en un frente de 34 km. Este frente cruzaba el rio Izhora, la carretera Leningrado-Moscú y finalizaba al otro lado del ferrocarril Octubre, que enlazaba con Moscú.

Oficiales de la División Azul impartiendo órdenes para la defensa de las posiciones

Los preparativos El 19 de noviembre de 1942, los soviéticos lanzan una fuerte ofensiva en la ciudad de Stalingrado, arrollando a las tropas italianas, rumanas y búlgaras, cercando y aniquilando al sexto ejército alemán de Von Paulus y sus 250.000 hombres. Exultantes por el triunfo obtenido en Stalingrado, el alto mando soviético creyó que había llegado el momento de obtener una gran victoria sobre el Grupo de Ejércitos del Norte alemán que sitiaban la ciudad de Leningrado. Para acabar con él concibieron la operación “Estrella Polar”. Esta se realizaría en varios ataques coordinados que emulando la ofensiva sobre Stalingrado, embolsaría y eliminaría todo el Grupo de Ejércitos Norte. La primera fase de la operación se planificó para atacar el frente norte alemán en Krasny Bor, cubierto en esos momentos por la División Azul. Este sector era

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 fundamental para la ofensiva, pues en esta pequeña aldea confluían la carretera Leningrado-Moscú y el ferrocarril Octubre. La operación consistía en embolsar al 18º Ejército Alemán. Con esta finalidad se lanzarían dos ataques convergentes: el 44º Ejército soviético debería avanzar desde Pogoste contra las divisiones alemanas y a su vez el 55º Ejército soviético atacaría desde Kolpino las líneas de la División Azul. A continuación progresarían hacia el sudeste para enlazar con el 44º Ejército y cerrar así la bolsa.

Concretamente contra el sector español se lanzarían las divisiones soviéticas 43ª, 45ª, 63ª y 72ª. Estas divisiones contaban con el apoyo de dos batallones acorazados, dos brigadas de esquiadores, dos regimientos contracarros, más de ciento cincuenta baterías de artillería y varias unidades de lanzacohetes Katiuska. En total alrededor de 33.000 efectivos.

En el lado español la situación distaba mucho de ser la ideal. Se necesitaban alambradas y minas para fortificar las posiciones. Tampoco había granadas antitanque y las únicas piezas antitanques existentes eran los ineficaces Pak 37, inútiles para atravesar las corazas de los tanques rusos. Además, debido a la extensión del frente hacia que las posiciones estuvieran precariamente ocupadas.

El 8 de febrero de 1943, el General Esteban Infantes y el Coronel Sagrado inspeccionaron el frente para estudiar las medidas tomadas para hacer frente al inminente ataque soviético que se hacía presagiar. El sector del rio Ishora y la línea del ferrocarril estaba recorrido por un sistema de trincheras, respaldadas por un formidable fortín denominado “el bastión”. En él se había establecido parte de la primera compañía antitanque.

La batalla A las siete menos cuarto de la mañana del 10 de febrero de 1943, el suelo tembló bajo los soldados españoles. Más de ochocientas piezas de artillería soviética empezaron a machacar las posiciones del regimiento 262. Trincheras, parapetos, alambradas y ametralladoras volaron por los aires mezclados

con restos humanos y toneladas de barro y nieve.

Las comunicaciones quedarón cortadas dejando aisladas a las compañías españolas, quienes a partir de este momento tendrán que pelear individualmente.

La artillería española trata en vano de frenar este huracán de fuego y hierro, todo es inútil, la artillería soviética la localiza y la somete a fuego de contrabatería. El resultado es el que cabía esperar, las bajas españolas de primera línea ya ascienden, según los casos, entre el 50% y el 80%. El capitán Huidobro intenta poner un poco de orden enviando a los heridos al hospital y con los soldados ilesos formar una línea de defensa. Tras dos horas de bombardeo aparece la aviación rusa, su objetivo principal es destruir los puntos que, debido a la proximidad de las líneas rusas con las españolas, no han sido suficientemente machacados por la artillería soviética. Después decenas de tanques soviéticos avanzan sobre las posiciones españolas seguidos de centenares de soldados. El capitán Teodoro Palacios establece sus ametralladoras en los embudos causados por la artillería, mientras que el capitán Huidobro lanza a sus hombres al ataque. Entre ambos, momentáneamente, obligan a retroceder a los efectivos de la 63º División soviética, sorprendidos de que aún quedase alguien con vida y dispuesto a resistir después de la intensa preparación artillera.

Los capitanes Losada y Muñoz se las arreglan para resistir el avance de la 43º División soviética y de la 1ª brigada de tanques. Pero todo es inútil, los rusos vuelven a la carga y ambas compañías con el capitán Castro a la cabeza, se ven obligadas a replegarse hacia Popovka. Ante la tenaz resistencia de los puntos fuertes españoles, la táctica soviética consistía en retirarse momentáneamente, reagruparse y comenzar el ciclo nuevamente, artillería, morteros, organillos y vuelta al asalto con más infantería y tanques, así una y otra vez.

Soldados de la División Azul tratan de detener los ataques soviéticos armados con una ametralladora MG-34

Hacia el mediodía el frente defendido por el Coronel Sagrado había sido perforado por tres puntos y solo resistían cuatro bolsas que, de no recibir refuerzos, sucumbirían en pocas horas.

53

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7 Eran: la 3ª compañía de Oroquieta, en la carretera Moscú-Leningrado, el capitán Campos con los supervivientes de las compañías 6ª, 7ª y 8ª, en “el bastión”, el capitán Aramburu Topete detrás de este fortín y los restos de las compañías de Palacios y Huidobro, en el terraplén del ferrocarril. Las tropas rusas que habían roto el frente se dirigían hacia la segunda línea española y el Coronel Sagrado con sus reservas no estaba seguro de poder resistir.

Los rusos ya habían alcanzado Krasny Bor y se imponía una lucha decidida por el pueblo. Las calles del casco urbano son escenario de feroces combates en donde los zapadores españoles, armados con granadas, minas y botellas de gasolina, se enfrentaban a los tanques soviéticos en una lucha desigual para intentar contenerlos. Los grupos aislados de primera línea continuaban ofreciendo una tenaz y obstinada resistencia. Los zapadores de Aramburu habían conseguido rechazar un ataque de infantería y tanques soviéticos. Los hombres de Oroquieta habían quedado cercados al alcanzar el enemigo el rio Ishora. Impotentes por detener a los blindados los habían dejado pasar, pero seguían haciendo frente a la infantería. El capitán Huidobro había caído en combate pero los restos de su compañía, al mando del teniente Altura, seguían resistiendo los obstinados ataques de los efectivos de las Divisiones 43º y 63º. Por doquier los españoles estaban dando muestras de un valor y sacrificio inconcebible para los soviéticos.

Pero la situación seguía siendo muy apurada, se estaba al borde del colapso total. El Coronel Rubio, a instancias de Esteban Infantes, pide voluntarios entre los hombres de un batallón en espera de

acudir en ayuda de los pequeños grupos aislados que aún resisten entre el río y la carretera MoscúLeningrado. Pero este contraataque no consiguió encontrar a ningún grupo de resistencia español, la ayuda había llegado demasiado tarde. Finalmente el contraataque fue detenido por la fuerte oposición de la infantería y tanques soviéticos sufriendo importantes bajas. Hacia las tres de la tarde, el capitán Palacios y los últimos hombres de su compañía caían prisioneros. Lo mismo ocurría con los hombres de Oroquieta y Altura. Solo resistían los zapadores de Aramburu apoyados por los hombres de Campos y Arozamena.

En Krasny Bor se seguía combatiendo, dentro del pueblo para detener los tanques soviéticos, que avanzan seguidos de su infantería, los actos de heroísmo se sucedían sin cesar. Hombres, como el sargento Palomo o el soldado Ponte Anido, entablan individuales y mortales combates contra los blindados soviéticos en un desesperado intento de contener la avalancha soviética. La llegada de hombres de la compañía antitanque del comandante La Cruz permite aliviar momentáneamente la presión enemiga. Este reducido grupo resistirá los incesantes ataques soviéticos hasta el día 13. Fue el último grupo español en abandonar el pueblo de Krasny Bor. El asalto soviético sobre la aldea de Krasny Bor, que estuvo a punto de arrollar a toda la División Azul y haber puesto en grave aprieto al 18ª Ejército alemán, había sido detenido.

El 19 de marzo los soviéticos lanzan otro ataque desde Krasny Bor hacia Sablino. Las tropas españolas que guarnecen el sector de la carreta Leningrado-Moscú tuvieron que aguantar un ataque a gran escala, pero no cedieron ni un palmo. El 21 fueron los alemanes quieren lanzaron un contraataque con dos Divisiones y la Legión Flamenca, apoyados por tanques Tiger, pero el frente tampoco se movió. Finalmente el día 24 de marzo los alemanes cancelaron su contraofensiva y se puede considerar esa fecha como la de la finalización de la batalla de Krasny Bor.

Soldados españoles de la División Azul en pleno contraataque

transporte para regresar a España. Muchos responden a la llamada y se dirigen a taponar las brechas. A primeras horas de la tarde el ataque soviético ha perdido ímpetu. La combinación de los efectos de la artillería alemana de largo alcance, el profundo barrizal creado por la propia artillería y las numerosas bajas causadas a la infantería rusa, por la tenaz resistencia española, hacen que el avance soviético se ralentice.

Esteban Infantes con lo que consigue reunir, ordena al capitán Blanco Rodríguez un contraataque desde el Ishora hacia Sansonowka. Su misión consiste en consolidar la defensa del Ishora y

54

Soldados españoles resisten en un pozo de tirador armados con una MG-34

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 El balance final Como se ha podido comprobar la batalla de Krasny Bor fue sin duda alguna, la más dura y sangrienta en la que participó la División Azul. La cifra de más de 2.200 bajas, sufridas en tan solo 18 horas de combate, así lo atestigua. En esta batalla, una vez más, la infantería española demostró una capacidad de sacrificio y valor que frenó la desproporcionada ofensiva soviética que intentaba repetir el éxito de Stalingrado, cediendo apenas dos o tres kilómetros y dando tiempo a que llegaran refuerzos alemanes que acabaron por estabilizar el frente.

Según cálculos alemanes, el intento soviético de aniquilar a la división española les supuso unas pérdidas de 11.000 efectivos. Las bajas españolas también fueron elevadas: 107 oficiales, 244 suboficiales y 1.901 soldados, entre muertos heridos o desaparecidos y alrededor de 300 prisioneros, hechos en su mayoría al quedarse sin munición y verse sobrepasados por las oleadas de atacantes. Quienes también se equivocaron a la hora de valorar a los españoles fueron los soviéticos. Su error lo pagaron caro, de los 33.000 soldados soviéticos que intervinieron en el asalto del 55º Ejercito, un tercio fueron baja al acabar la jornada del 10 de febrero.

Hay que señalar que debido a que la operación “Estrella Polar” se saldó con un rotundo fracaso para el Ejército Rojo, fue borrada de los anales y resulta inútil tratar de encontrar referencias en los libros de historia militar soviética, aunque de haber tenido éxito hubiese podido acelerar significativamente el curso de la guerra. Por otra parte, Krasny Bor, también supuso el punto álgido de la aventura española en Rusia. Tras dos años de despliegue militar en Rusia, siempre en primera línea de combate, el 10 de octubre de 1943 recibió orden de regresar a España.

Aliados. Consecuentemente cuando los soldados de la División Azul regresaron a España, cayó sobre ellos un tupido velo de silencio y postergación que el tiempo se ha encargado de ir sepultando física e históricamente.

Dejando al margen, los matices ideológicos de la División Azul, fue una gloria maldita la de estos valientes soldados, que al volver a España tras un rácano homenaje, quedaron relegados y silenciados por los intereses políticos sobrevenidos. Por no hablar de los 300 prisioneros que solo pudieron regresar a su patria, tras la muerte de Stalin, en 1954 a bordo del buque griego Semiramis. La ciudad de Barcelona sí que les dio un gran recibimiento, todo lo contario que las autoridades franquistas, para las cuales ya no eran más que un estorbo de su reciente pasado.

Que España no ha sido un país agradecido con sus héroes ni con sus hijos más esforzados, creo que no es necesario demostrarlo. Hoy en día nuestros soldados, en sus misiones humanitarias, en la antigua Yugoslavia, en Irak, en Afganistán o en Somalia, cumplen las órdenes recibidas con igual ánimo y valor que sus antepasados.

Desgraciadamente el único reconocimiento que se le otorga, cuando retorna a su suelo patrio el cuerpo sin vida de alguno de estos soldados caídos, cumpliendo con su deber, en una misión que el propio Gobierno les había ordenado, se reducen a un breve, frio y semiprivado acto de imposición de condecoraciones a título póstumo.

Para saber más: GERALD R. KLEINFELD Y LEWIS A. TAMBS, La división española de Hitler, Editorial San Martín.

Madrid 1983.

JAVIER MORENO JULIÁ, La División Azul, Editorial Crítica. Barcelona 2004.

REVISTA ESPAÑOLA DE HISTORIA MILITAR. Núm. 31 al 38.

CARLOS CABALLERO JURADO, La División Azul, Susaeta Ediciones S.A. JUAN FUERTES, La batalla de Krasny Bor. Internet.

Cementerio español en Rusia

El Gobierno de Franco, que veía que Alemania no iba a ganar la guerra, se dio cuenta de que si quería sobrevivir se imponía una retirada estratégica de todos los frentes y un repliegue a la voluntad de los

55

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

ES PUBLICA EL LLIBRE DIARIO DE OPERACIONES DE UNA COMPAÑÍA DE TANQUES EN LA LÍNEA XYZ, DE VICENTE FALCÓ FUERTES REDACCIÓ

56

Com s’apunta en la presentació del llibre, sempre n’hi ha aportacions documentals inèdites que generen valor afegit i profunditat al coneixement de la història. És en aquest context on hem de situar els fruits de la recerca duta a terme per Vicente Falco Fuertes amb el Diari que dóna nom al text, la existència del qual ha estat desconeguda durant vuitanta anys. Ens aporta una interessantíssima documentació sobre un dels fets menys coneguts de l’última Guerra Civil espanyola (1936/1939), concretament sobre la Batalla de Llevant. Cal dir que esta publicació és la sisena monografia de la col·lecció d’Arqueologia i Història de l’Associació Arqueològica de la Vall d’Uixó.

Cal recordar el fracàs de les tropes nacionals a la Batalla de Llevant i, per tant, l’objectiu de guanyar la ciutat de València, la qual cosa va obligar els militars aixecats contra la legalitat constitucional de la República a cercar una nova estratègia cap el riu Ebre.

L’objectiu de l’autor és difondre una documentació inèdita relativa a la nostra història més recent.

Es tracta del Diari d’operacions d’una companyia de tancs russos, de l’exèrcit republicà, la 3a Companyia del Primer Batalló de la 3a Brigada de l’Agrupació de Forces Blindades de l’Exèrcit Popular de la República, amb base a Benavites (València), durant els últims mesos de la Guerra Civil i que va combatre al front de Llevant, a les ordes del XX Cos de l’Exèrcit de la República.

Com molt bé diu l’autor, no es tracta d’un llibre més de memòries de la guerra ni tampoc d’una novel·la ni d’un relat de ficció. Es tracta d’una transcripció i estudi de documentació militar inèdita, que cal qualificar de molt important per tractar-se d’un Diari de guerra d’una companyia de tancs de l’Exèrcit de la República. És un document oficial que registra de manera acurada i rigorosa els quefers diaris escrits pels seus protagonistes. Valors i aspectes tots ells analitzats i detallats per l’autor.

El llibre inclou la còpia facsímil del Diari, la seua transcripció, documentació i fotografies inèdites de diferents Arxius nacionals i estrangers, que complementen l’estudi realitzat per Vicente Falcó Fuertes. Un document d’interès i una valuosa aportació per la qual cal felicitar l’autor i l’editor, en aquest cas l’Associació Arqueològica de la Vall d’Uixó.

Vicente Falcó Fuertes, autor de Diario de Operaciones de una compañía de tanques en la línia XYZ, natural de Vall d’Uixó, feu el batxillerat a l’institut Botànic Cavanilles de la seua ciutat natal i va cursar estudis de Geografia i Història a la UNEDUniversidad Nacional de Educación a Distancia.

Té una arrelada, activa i intensa vinculació a la vida cultural i social de la Vall d’Uixó a través del seu teixit associatiu. És jurat dels premis Sant Vicent i del d’Investigació de l’Associació Arqueològica, de la qual ha estat membre fundador i president durant vuit anys.

Són nombrosíssims els treballs històrics publicats en bolletins, periòdics, revistes especialitzades de numismàtica i en d’altres revistes d’investigació o els presentats a congressos i simpòsiums. És col·laborador de la revista “Orleyl” de l’Associació Arqueològica de la Vall d’Uixò i dels llibres de les festes patronals en honor a la Sagrada Família i Sant Vicent Ferrer.

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 El seus estudis li han valgut el premi “Presidente Carlos Ruiz de Larramendi” de la ANE vinculada a l’Institut “Antonio Agustín” de Numismàtica del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, el premi al Mérito Cultural 2004 atorgat per la Comissió de les Festes Patronals Sant Vicent Ferrer i el nomenament de “Cavaller de l’Any 2010” per l’Associació Dames i Cavallers d’Uixó, en reconeixement la qualitat dels seus treballs i la seua profunda implicació en la vida cultural de la ciutat.

Entre els seus llibres publicats hem de fer un especial esment de Francisco Fuertes Antonino.

Pensamientos y Versos, del qual ja deixàrem

constància el seu dia en MAINHARDT. Un llibre rigorós en els seus plantejaments que ens diu de la vida i de l’obra d’un mestre exemplar que va dedicar la seua vida a l’Escola. Cal recordar que Francisco Fuertes Antonino (1884-1953), qui va exercir de docent a Alcalà de Xivert, fou el precursor d’una nova pedagogia l’obra de la qual està impregnada de l’Ideari de l’Escola Moderna fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia.

I no podem deixar de fer esment d’un altre llibre, Memorias de la Parroquia de Nuestra Señora de la Asunción de la Vall d’Uixó, un important treball d’investigació que aporta valor afegit al patrimoni cultural i religiós de la Vall d’Uixó.

Fotografia cedida per Vicentica Suñol Pascual

57

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

DES DE MAINHARDT TRADUCCIÓ: ANGELIKA MEDEM ¡MUCHAS FELICIDADES POR SUS 90 Y 92 ANIVERSARIOS! * El día 18 de octubre de 2016 la señora Lore Weiss celebró su 90 aniversario y el día 24 de octubre de 2016 el señor Eugen Paul Weiss de Bubenorbis celebró su 92 cumpleaños.

El alcalde Damian Komor y el alcalde de barrio, Roland Rüger, comunicaron las cordiales felicitaciones del pueblo y de los consejeros locales, les entregaron un diploma y un pequeño regalo.

Nosotros deseamos al matrimonio Lore y Eugen Paul Weiss todo lo mejor, ventura personal y que puedan celebrar con salud muchos aniversarios en Bubenorbis. (*) De Mainhardter Wald-Bote, bolletí d’informació municipal de Mainhardt ESCOLA HELMUT RAU (MAINHARDT) “UNO NUNCA SE VA PARA SIEMPRE” (*)

58

Roswitha Bühlmaier, Fritz Bauer y Sonja Szkopp, con el final del curso, dejaron la Helmut-Rau-Schule (Escuela Helmut Rau) de Mainhardt.

Con el final de curso llegó la bien merecida jubilación en Mainhardt de tres veteranos: Roswitha Bühlmaier, Fritz Bauer y Sonja Szkopp. Los tres tienen en común muchos años de actividad pedagógica, aunque en diferentes ámbitos.

Roswitha Bühlmaier estuvo, con una excedencia de 12 años, desde 1990 en la escuela primaria y como tutora educó a muchos niños de Mainhardt, sobre todo en las asignaturas de matemáticas y deporte. La señora Bühlmaier primaba los valores personales de sus alumnos, independientemente de su rendimiento en el aprendizaje. En sus palabras de despedida dijo que siempre quiso mediar entre sus alumnas y alumnos, ya desde pequeños, con todos los valores de la vida. En todos estos años estuvo al cien por cien por sus alumnos y al cien por cien por su familia.

Fritz Bauer estuvo 24 años como maestro de la escuela primaria impartiendo las asignaturas de bellas artes y religión protestante. Sobre todo también enseñó deporte y matemáticas. Era habitual que el señor Bauer facilitara, a sus alumnos, adquirir muchas experiencias fuera de la escuela.

En su despedida, el señor Bauer pidió escuchar la canción “Amazing Grace”, ya que consideraba una gracia extraordinaria que, desde hacía más de 70 años, no había habido una guerra en nuestro país. Él manifestó que esperaba que los poderosos del mundo fueran consientes de la situación actual y deseó paz para todos.

Con Sonja Szkopp termina una era musical en la Helmut-Rau-Schule. Con innumerables representaciones e intervenciones durante su actividad de 34 años en Mainhardt ha representado la imagen pública de la escuela como ningún otro maestro. Múltiples proyectos y fiestas escolares han sido llevados a cabo bajo su dirección. En ellos, la elección de las canciones y representaciones enriquecieron el ambiente de manera múltiple. Todo ello se complementó con su trabajo en el consejo público, al que pertenecia desde el año 1980.

La directora Kuhn, en su discurso dirigido a Sonja Szkopp, citaba a Pam Brown con las palabras: “La música nos une con hilos invisibles. Estos hilos invisibles seguirán uniendo la Helmut-Rau-Schule con la señora Sonja Szkopp, ya que uno nunca se va para siempre. (*) De Mainhardter Wald-Bote, bolletí d’informació municipal de Mainhardt

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 MAINHARDT FELICITA ANGELIKA MEDEM AMB MOTIU DE LES SEUES NOCES D’OR

Angelika és membre del Consell de redacció de “Mainhardt” i membre de la Junta Directiva de l’Associació d’Amics de Mainhardt. També ha participat molt activament amb els intercanvis escolars amb la vila alemanya que dóna nom a la nostra Associació i a la nostra revista, com a monitora i intèrpret. Podríem dir que una vertadera activista en totes les nostres activitats.

Des d’aquestes pàgines volem felicitar Angelika, el seu espòs Manuel Fàbrega i la seua família.

Encara no eres soci/a? A què esperes?

res llib al s l ts e peci I to reu es ap

59

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

XARRADA SOBRE L’ESTENDART D’ALCALÀ ORGANITZADA PER L’ASSOCIACIÓ XIVERT HISTÒRIC

El pasado 22 de abril la Asociació Xivert Històric organizó una conferencia que bajo el título: El Estandarte de Alcalá. Una bandera con historia, fue impartida en la casa de la cultura por don Luis Sorando Muza.

La bandera de Alcalà de Xivert según investigaciones de la asociación Xivert Histórico se encuentra en los archivos de la Armería Real de Madrid, y están realizando los trámites en colaboración con el Ayuntamiento y los demás partidos políticos para: a) Poder realizar la inscripción de la bandera en los estamentos pertinentes de la Generalitat Valenciana. b) Para conseguir que se pueda llevar a cabo su restauración. c) Para poder devolver este original a nuestra población.

Durante la conferencia, que tuvo lugar en el salón de plenos de la Casa de la Cultura, don Luis Sorando, explicó la historia de los símbolos de las banderas así como algunos datos interesantes relacionados con las mismas. Al terminar se celebró una cena de hermandad organizada por la asociación.

Así mismo la asociación quiere recordar que en fecha de 29 y 30 de septiembre y 1 de octubre celebraremos las 4 jornadas templarias.

60

MARÍA VIDAL

Próximamente daremos a conocer la programación en colaboración con el Ayuntamiento de Alcalà de Xivert.

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7

61

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

EL CF ALCALÀ 2016/17 ES MANTÉ AL 17è LLOC DE LA CLASSIFICACIÓ

REDACCIÓ Comentaris: GERARDO SALVADOR

Al llarg del segon terç del campionat potser l’Alcalà va merèixer alguns punts més dels que va comptabilitzar. Al camp de l’Onda, es va perdre un punt a les acaballes del partit, quan els locals marcaven en fora de joc. Al camp del Roda va faltar experiència i va sobrar ingenuïtat. O, per exemple, a la Vall d’Uixó el resultat final va ser molt enganyós, els gaspatxers es mereixen un millor resultat.

I, en camp propi, es van perdre punts per errades ben aprofitades pels visitants, el cas del Borriana.

Contra l’Alqueries, per falta de sort, al final del partit el baló s’estavellava a la creueta. O, davant del Nules, quan l’àrbitre, després d’assenyalar un penal a favor, se’n va fer arrere i es va desdir.

EQUIP

Classificació En ella podem observar el lloc que ocupa l’Alcalà en la taula, les referències numèriques dels dos equips capdavanters de la taula, del cuer i les dels que ocupen llocs per la meitat de la taula. I, en el cas hipotètic d’haver aconseguit tres punt més, on es podria situar.

J

G

E

P

GF

CG

PUNTS

1

RODA

22

16

3

3

54

25

51

2

ONDA

22

14

6

2

46

17

48

8

BENICARLÓ

22

9

4

9

34

31

31

9

ALCORA

22

8

6

8

33

31

30

10

SAN PEDRO

22

8

4

10

31

28

28

14

ALBUIXEC

22

5

5

12

18

35

20

17

ALCALÀ

22

4

6

12

33

34

18

18

ALQUERIES

22

3

6

13

21

50

15

Cròniques del segon terç del campionat

(20.11.16) Onda, 2 – Alcalà, 1 Alcalà: Víctor, Diego, Borja (Alex), David, Brian, Roy (Yazid), Stpehen, Gastón (Gabi), Moha (Jorge), Obi, George.

Gol: Jorge.

L’Alcalà va vendre cara la seua pell a La Sarratella El líder de la categoria i, fins aleshores, màxim candidat a quedar campió, rebia un Alcalà en hores baixes pels últims resultats. El partit va començar bé per als locals, ja què en el primer minut van fer pujar el primer gol al marcador. Tanmateix, l’Alcalà no va donar el seu braç a tòrcer, va aconseguir posar en dificultats l’Onda i va arribar al descans amb aquest mínim resultat en contra.

A la segona part, més del mateix. L’Alcalà, a base de casta, va aconseguir el gol de l’empat en un magistral llançament d’una falta per part de Jorge

62

al mateix escaire. Ja prop del final del partit, l’Onda, en un més que possible fora de joc, va anotar el 2-1 que, immerescudament, li donava els tres punts, (27.11.16) Alcalà, 3 – Vall d’Uixó, 1.

Alcalà: Víctor, Brian, Borja, David, Sergi, Roy (Alex), Stephen, Gastón (Yazid), Moha (Jorge), Gabi (Ximo), George.

Gols: Borja, Alex i Gastón.

Resurrecció de l’Alcalà a costa de La Vall Primera victòria en casa de l’Alcalà en el present campionat; ja què, no ho havia fet des del primer partit al camp de l’Alqueries. Quan encara no s’havien assegut els espectadors a la graderia, Borja, de cap, posava l’1-0 al marcador. Malgrat aquest entrebanc, l’equip visitant posà en dificultats els locals i, abans de concloure el primer temps i aprofitant una badada de l’Alcalà, va empatar.

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 La segona part va començar amb els de La Vall assetjant la porteria local. L’Alcalà es va salvar gràcies als pals. L’entrada al camp d’Alex, a l’equador d’aquest segon període, fou providencial, ja què en un llançament de córner va rematar de cap al fons de la ret i, així, el segon gol va pujar al marcador. La Vall, després d’encaixar aquest gol, es va llençar cap amunt i, en un contraatac, Gastón els va sorprendre i va aconseguir el 3-1 definitiu davant del deliri dels espectadors.

L’Alcalà s’endú els tres punts en un partit disputat de poder a poder Els d’Albuixec van eixir a per totes des del primer minut i van poder avançar-se al marcador al primer temps; el travesser, però, ho va impedir. A la segona meitat, l’Alcalà va plantar cara i va guanyar la posició: primer Jorge, de penal i, després, Pretel, en temps de descompte, de tret creuat, van desnivellar la balança a favor dels xivertins, que, d’aquesta manera, s’enduien els tres punts.

(04.12.16) Alcora, 6 – Alcalà, 2 Alcalà: Víctor, Diego, Borja, David, Sergi, Roy (Jorge), Brian (Moha), Gastón, Gabi (Alex), Stephen, George.

Gols: George i Borja.

Partit per a l’oblit Les grans errades defensives feren que el partit, ja en el primer període, conclogués amb un clar 3-0 per als locals. Al reinici, l’Alcalà va traure forces d’on no les havia i, primer George i, a falta de deu minuts del final, Borja, posaven el 3-2 al marcador, davant de la sorpresa i incredulitat dels aficionats locals. I, quan l’Alcalà es llançava en busca de l’empat, els alcorins, a la contra, van sentenciar el partit, marcant tres gols de manera consecutiva.

(08.01.17) Alcalà, 2 – Borriana, 4 Alcalà: Víctor, Diego (Marc), Borja (Alex), Chemeka, Brian, David, Jonathan (Deyvid), Brayan, Jorge (Gabi), Pretel, Smit.

Gols: Pretel (2) El Borriana va posar el valor afegit necessari El totpoderós Borriana arribava a Alcalà amb l’ànim d’endur-se els tres punts i ho va aconseguir.

Als deu minuts els visitants ja guanyaven 0-1, resultat que mantingueren fins el minut trentacinc, a partir del qual arribà temps d’infart per als aficionats locals, per l’alegria de veure com, amb dos gols consecutius de Pretel, es donava la volta al marcador.

Semblava que tot estava aconseguit. I no era així.

Al segon període els jugadors de l’Alcalà van eixir adormits i als dos minuts arribava l’empat. Moment, a partir del quals els de Borriana es dedicaren únicament a aprofitar les errades dels xivertins per a posar el 2-4 definitiu.

(11.12.16) Alcalà, 1 – Alboraia, 0.

Alcalà: Víctor, Diego (Brian), Borja, Chemeka, Sergi, David, Roy (Brayan), Gastón, Jorge (Deyvid), Pretel, Smit (Gabi).

Gol: Smit.

Tres punts d’or, no sense sofriment De la mateixa manera que davant de l’equip de La Vall i a pesar de què els valencians no ho van posar gens ni mica fàcil, l’Alcalà va començar molt posat i seriós. Així, bé es posaven les coses als locals quan, als vint minuts, Gastón marcava l’1-0; incomprensiblement, però, i sorprenent tothom, l’àrbitre el va anular. Malgrat tot, l’Alcalà va continuar buscant avançar-se en el marcador, sent el debutant Smit qui ho va aconseguir, creuant el baló davant de l’eixida del porter visitant.

L’Alboraia, de la mateixa manera que els d’Alcalà, va tenir les seues oportunitats, però Víctor, el porter local, amb dues aturades consecutives, ho va evitar. Així, el marcador va romandre inalterat fins el final del partit.

(18.12.16) Albuixec, 0 – Alcalà, 2 Alcalà: Víctor, Brayan, Chemeka (Deyvid), David, Sergi, Pretel, Ezequiel, Gastón, Roger, Enzo (Jonathan), Smit (Jorge).

Gols: Jorge i Pretel.

Incidències: El partit es va jugar la nit del dia 25 de gener de 2017, en haver estat ajornat la data fixada al calendari.

(15.01.17) Alcalà, 1 – Alqueries, 1 Alcalà: Víctor, Brian (Esteban), David, Chemeka, Sergi, Roy, Jonathan (Gabi), Brayan, Jorge (Smit), Gastón, Pretel.

Gol: Brayan.

L’Alcalà i l’Alqueries comparteixen penes Ens visitava el cuer de la Regional Preferent, en un partit clau per a posicionar-se en relació a la permanència en la categoria. L’Alqueries, en aprofitar l’únic tret a porta en els primers minuts, va posar el 0-1 al marcador. Temps tenien els locals per endavant per a donar la volta al resultat i, de debò, que no faltaren les ocasions; els visitants, però, ben situats al camp, les malbarataren. Brayan amb un encertat remat de cap va posar la igualtat al marcador i, al final de partit, Jorge hauria pogut fer el 2-1 per als locals, amb un duríssim tret que es va estavellar a la creueta de la porteria de l’Alqueries.

Així, amb l’1-1 va concloure el partit.

(22.01.17) Vall d’Uixó, 3 – Alcalà, 0 Alcalà: Víctor, Brayan, Chemeka, David, Sergi (Diego), Pretel (Smit), Ezequiel, Gastón (Jorge), Roger, Jonathan, Deyvid.

L’Alcalà no es mereixia el 3-0 final

63

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7 Partit molt igual en el que va decidir la millor pegada i encert dels locals. Als vint minuts, arribava l’1-0. Seguidament els xivertins van poder empatar el partit; però, Jorge primer i Gastón després, no encertaren a batre el porter local. A la segona part, les coses van continuar igual. En els primer minuts els locals feien el 2-0, mentre l’Alcalà, mitjançant Brayan, perdia una altra ocasió d’acurçar distàncies, eixint el baló fora per poc. Més tard els locals aconseguien el definitiu 3-0, que no feia justícia al que es va veure al camp.

(29.01.17) Alcalà, 1 – Nules, 1 Alcalà: Víctor, Pretel (Jorge), Brayan, David, Sergi, Roger, Ezequiel, Gastón, Deyvid, Enzo, Smit (Jonathan).

Gol: Enzo.

L’empat manté tots dos equips en llocs de descens L’Alcalà no va poder aconseguir els tres punts davant d’un equip, el Nules, que ocupa un lloc similar en la classificació. En els primers minuts els locals es van posar per endavant en el marcador, quan Enzo va batre el porter rival amb un tret creuat. Seguidament, l’Alcalà va poder augmentar l’avantatge, ja que va tenir vàries ocasions per a marcar, però van ser els visitants els que ho van fer en aprofitar l’única que va tenir. Al segon temps els locals continuaren amb l’intent i al minut 85 l’àrbitre va assenyalar un penal al seu favor. Davant de les protestes dels visitants i després de consultar el seu linier, es va desdir del que havia assenyalat. Amb l’1-1 va finalitzar el partit, deixant passar l’ocasió de sumar els tres punts en joc.

64

Benjamí A del CF Alcalà D’esquerra a dreta. De peu: Marc, Jesús, Iker, Carlos, Jonathan i Lluis. Ajupits: Andry, Jaume, Antoni, Ismail, Miquel i Alfred.

Benjamí A del CF Alcalà

Plantilla de CF Alcalà al final del 2n terç del campionat, juntament al Benjamí A. Els trofeus corresponen al guanyat per aquest últim al Torneig Solidari de Torreblanca i el Trofeu a l’Esportivitat de la passada temporada, atorgat per la Federació al CF Alcalà

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 (05.02.17) Roda, 3 – Alcalà, 1 Alcalà: Víctor, Brayan, Chemeka, David, Diego, Roy (Smit), Deyvid, Gastón (Enzo), Roger, Jonathan (Jorge), Ezequiel.

Gol: Gastón.

El Roda, líder a costa d’un Alcalà que va merèixer més Desplaçament complicat de l’Alcalà al camp del Roda, filial del Villareal. Les coses es desenvoluparen de manera distinta al guió preestablert que se pensava per motiu del diferent lloc que cada equip ocupava en la classificació.

Així, l’Alcalà, necessitat de punts, va plantar cara al Roda i, durant el primer temps, va tenir ocasions d’avançar-se al marcador. Tanmateix, foren els locals qui aconseguiren marcar al minut quarantacinc. A la segona part, els xivertins es pujaren a les barbes dels locals i Gastón aconseguí el gol de l’empat i, fins i tot, més tard van tenir ocasió de posar-se per endavant. El Roda, però, amb trets de faltes allunyades de la porteria visitant i davant la ingenuïtat del porter de l’Alcalà, va marcar dos nous gols que li permetien quedar-se amb els tres punts i líders del grup.

(12.02.17) Alcalà, 0 – San Pedro, 1 Alcalà: Víctor, Diego (Chemeka), Brayan, David, Sergi, Roy (Gerard), Deyvid, Gastón, Ezequiel, Jonathan, Enzo (Gabi).

Un altre partit que l’Alcalà no va merèixer perdre El partit fou una lluita continua al centre del camp. A l’Alcalà li faltava frescor en la davantera; mentre, al minut trenta, el San Pedro feia l’1-0, que al final serà definitiu. A la segona meitat, l’Alcalà es va llençar a per l’empat, però els seus davanters continuaven sense veure el llum necessari.

Partit Roda - Alcalà D’esquerra a dreta. De peu: Roger, Ezequiel, Jonathan, Victor i Roy. Ajupits: Brayan, Chemeka, Deyvid, Gastón, David i Diego.

La nota positiva del partit fou la tornada als terrenys de joc del local Gerard, qui, després de quatre mesos d’absència, va poder gaudir d’uns minuts. Cal desitjar i esperar que recupere la forma el més aviat possible i, amb els seus gols, ajude l’equip a eixir del pou on es troba.

TAULA GOLEJADORS GASTÓN JORGE GERARD OBI XIMO BRETEL BORJA

5 4 3 3 3 3 3

65

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

BENJAMÍ A DEL CF ALCALÀ REDACCIÓ Aquest equip, integrat per xiquets entre 9 i 10 anys d’edat, va acabar classificat en tercer lloc, després de les 8 primeres jornades del campionat.

Avui, passades 20 jornades, el Benjamí A del CF Alcalà ocupa el segon lloc, 10 punts per davant del tercer classificat, encara que 10 punts també per darrera del líder, l’intractable Benjamí B del CD Castelló SAD, equip que ha guanyat tots els partits, alguns amb autèntiques golejades d’escàndol.

Partits disputats en el segon terç del campionat 11/12/2016. Rafalafena B de Cast.-1, Alcalà-4.

Gols: Jonathan, Antoni (2) i Unai.

08/01/2017. Torreblanca A-0, Alcalà-6.

Gols: Lluis, Miquel, Ismail (2) i Antoni (2).

15/01/2017. Alcalà-2, Roda-1 Gols: Unai i Ismail.

28/01/2017. Alcalà-2, Esportiu Vila-real-0.

Gols: Ismail i Antoni.

05/02/2017. Primer Toque de Castelló-3, Alcalà-3.

Gols: Antoni (3).

11/02/2017. Benicarló-3, Alcalà-8.

Gols: Antoni (4), Lluis (2), Unai i Miquel.

18/02/2017. Alcalà-5, Futur de Castelló-1.

Gols: Antoni (2), Unai (2) i Ismail.

25/02/2017. Alcalà-3, Torresport de Castelló-2.

Gols: Unai (2) i Antoni.

04/03/2017. San Lorenzo de Castelló-3, Alcalà-8.

Gols: Unai (3), Antoni (3), Ismail i Lluis.

12/03/2017. Alcalà-6, United Vinaròs-2.

Gols: Antoni (2), Ismail, Unai, Lluis i Miquel.

66

14/03/2017. Partit ajornat el 18/12/2016 a causa del mal temps.

Alcalà-7, Villafamés-4 Gols: Unai-4, Jonathan, Ismail i Antoni.

25/03/2017. Partit que es va ajornar el 22/01/2017 a causa del mal temps.

Castelló Sad B-6, Alcalà-1 Gols: Unai Golejadors: Antoni - 41 gols Unai - 24 gols Ismail - 13 gols Lluís - 8 gols Jonathan - 5 gols Miquel - 4 gols Carlos - 1 gol

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7

EL TREBALL DE LA LLENGUA ESCRITA O com començar la casa per la teulada MARIA SORLÍ FRESQUET (*) Tota persona coneix com s’esdevè l’aprenentatge de la llengua oral. Molt prompte, comencem a entendre paraules de les que els nostres adults pronuncien sovint per a nosaltres: el nom propi, mamà, papà… Poc a poc, anem comprenent cada vegada més i més paraules, i, un dia, per al goig de tota la família, comencem a produir-ne de pròpies. El procés per a produïr paraules és semblant a l’anterior: al principi, el registre és molt curt, però es va ampliant, fins que la nostra parla es pot considerar completa, tot i que no deixa mai d’actualitzar-se.

Sembla obvi, doncs, que el procés quant al llenguatge escrit hauria de ser el mateix: primer els xiquets i xiquetes entendran algunes paraules escrites, aniran ampliant el seu repertori, fins que un dia siguen capaços de produir per ells mateixos.

Sembla obvi.

Però ací apareix un problema: EL PAPER. El paper ens obsessiona, a mestres i família, siga en forma de llibre o en forma de fitxa. Només arriben els xiquets i xiquetes a l’escola, necessitem posarlos un paper davant, i que comencen a “treballar”.

Necessitem que produïsquen, per poder pesar i medir el treball que han fet.

Immediatament, comencem a treballar traços de lletres que, per a ells, no són més que dibuixos.

Cada dia, una fitxa per a escriure i repetir una i una altra vegada la “A”, la “U”, o la lletra de torn. Este treball és tant absurd com si els posarem a dibuixar una caseta una i una altra vegada, cada dia, fins que toqui canviar: “Ara aprendrem… la flor”. No cal dir, a més, que les seues mans no estan preparades per a fer traços tant precisos. El mateix passa amb el nom propi. Des del dia 1, el resseguiran una i una altra vegada fins que siguen capaços de reproduirlo sols. Evidentment, ha de ser de les primeres paraules que reconeguen, però escriure’l ha de ser l’últim pas, no el primer.

Llavors, què proposo? Doncs, realment, res nou.

Proposo treballar amb la lletra (partint de la teoria que les lletres s’han de treballar, que seria un altre debat), buscar-la, tocar-la, manipular-la, fer-la amb plastilina, dibuixar-la a la sorra, jugar amb ella, retallar-la, decorar-la, dir-la i escoltar-la, i un llarg etcètera d’activitats per tal d’aconseguir conèixerla, reconèixer-la, i, només llavors, agafem un llapis i escrivim-la al paper. Però una vegada, si l’hem interioritzat abans, no farà falta fer-ho més vegades.

Fins i tot podríem canviar el nombre a la oració anterior, i dir (digue’m agosarada!): treballar amb

les lletres, en plural, buscar-les, tal com les anem necessitant, tocar-les, totes, sense ordre concret, manipular-les, fer-les amb plastilina, dibuixar-les a la sorra, jugar amb elles, retallar-les, decorar-les, dir-les i escoltar-les, i, quan les reconeguem, ja agafarem un llapis per a escriure-les en un paper.

(*) ungranprojecte.wordpress.com 67

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

COSTILLA DE CORDERO EN COCCIÓN DE 24 HORAS NOU BAR Una vez deshuesado y porcionado introducimos el cordero en una bolsa de vacío añadiendo sal, pimienta y un buen aceite de oliva. La cocción se realiza 24 horas a una temperatura constante de 78 grados.

Una vez finalizada esta cocción montamos el plato dándole un punto de crujiente en el horno con un poco de mostaza y hierbas aromáticas, especialmente romero y tomillo. En caso de buscar relación con el vino podemos añadir una reducción de frutos rojos como arándanos y moras.

A la hora de elegir un vino adecuado funcionan muy bien los vinos de garriga, sobre todo garnachas tintas y cariñenas del Priorat, Montsant,Terra Alta y de la zona de Aragón por su proximidad con las plantas aromáticas que antes mencionábamos.

La presencia del tomillo, tanto en la carne del cordero como en las variedades de uva elegidas

establece un maridaje perfecto. Si además jugamos con la astringencia del vino y el romero, con la acidez de los frutos rojos i con la propia acidez del caldo el resultado puede sorprendernos.

Elegimos vinos con poca madera buscando equilibrio en el maridaje.

COL·LABORA FENT-TE SOCI/A DE MAINHARDT - QUOTA 12€ /ANY

68

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7

Fotografia cedida per María Cinta Amela

Gaspatxers pel món. Segòvia. Fotografia cedida per Juan Antonio Ronchera

69

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

“ACÍ ME PIQUE, ACÍ ME COU I ACÍ TE TRENCO L’OU”

ANNA BARCELÓ CUCALA

I així, amb aquest ritual de trencar l’ou de la mona de Pasqua al front d’un company (o al nostre) se celebra el moment més dolç de la Setmana Santa: el final de la quaresma. El final de les restriccions i l’arribada del bon temps.

Per als més petits es converteix en un moment esperat: per les vacances de l’escola i per la “festa” que suposa tot el que envolta a la mona de Pasqua: ja siga la sortida familiar o amb amics per menjarla, el joc de trobar ous amagats, el fet pintar-los o l’elaboració de mones amb les àvies, coses que any rere any fan que es mantinga la tradició de la mona.

Però, quin és l’origen de la mona de Pasqua?

En realitat, se li atribueixen diversos orígens: des de les celebracions greques dedicades a Artemisa fins a la festa celta anomenada “Beltrene” que celebra l’arribada del bon temps. Els àrabs, que tant van influir en la nostra gastronomia dolça, també elaboraven mones de Pasqua. Ells li deien “munna” (d’ací ve el nom de mona), que significa “provisió de boca” i, és que, els àrabs les regalaven als seus senyors com a símbol de prosperitat, renaixement i fertilitat.

Més endavant, el cristianisme va acollir de bon grat la tradició de regalar mones passada la quaresma, com a motiu de prosperitat i abundància i hi van incloure un ou (com a símbol d’inici de vida).

Amb això, va nàixer una tradició que prompte es va estendre pel territori llevantí i que consistia en què el diumenge de Resurrecció els padrins regalaven mones als fillols per celebrar el final d’aquest període de restriccions i l’inici del bon temps amb els millors dels desitjos. Aquesta, prompte es va convertir en una jornada festiva ja que l’ofrena anava acompanyada d’una excursió al camp a l’hora del berenar per gaudir en família d’aquest dolç.

Passant de pares a fills o més bé, de padrins a fillols, la costum de fer sortides per menjar la mona el diumenge de Resurrecció va anar prenent pes i, a més de per menjar la mona, s’aprofitava aquest dia per estrenar peces de vestir noves, fer volar catxirulos i cantar cançons populars. Us sona “la tarara”?

Encara que actualment és més habitual que siguen els avis o els pares els que compren la mona, se segueix celebrant el que ja es conegut com “el dia

Taller de mones de Pasqua

Podeu trobar més articles com aquest a

70

mochiladesabor.com

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 de la mona” ja siga amb amics o amb familiars, a casa o al camp, però sempre, amb una mona (o un coc) a la taula i, és que, tot i que no tots aquests hàbits han arribat als nostres dies, molts en formen part del nostre subconscient col·lectiu, així com de la cultura i de la història popular valencianes. ÈXIT DEL PRIMER TALLER DE MONES DE PASQUA DE MOCHILADESABOR.COM Diversió, tradició i aprenentatge van ser els protagonistes del I Taller infantil de mones de pasqua organitzat per Mochiladesabor.com al Restaurant Morrocoy el passat 11 d’abril. L’objectiu del taller era molt clar: crear una activitat capaç de distraure i divertir els més petits mentre gaudien dels productes tradicionals de la nostra gastronomia i aprenien, no només la recepta de la mona, sinó també part de la seua historia.

Amb aquestes premisses i molta il·lusió, 14 petits xefs es van posar el davantal per aprendre a elaborar aquesta pasta típica amb què tant els agrada celebrar la Pasqua.

Eren les 18:10h de la vesprada quan, amb tots els ingredients sobre la taula, Marc Martorell (cuiner de mochiladesabor.com i del Rest. Antic Molí), va agrupar els participants en 4 equips per donar el tret de sortida del taller amb les primeres instruccions: “primer batrem els ous. Després afegirem el sucre i l’oli. Quan ja ho tinguem tot ben desfet, dissoldrem el llevat amb llet i també ho incorporarem a la massa.

Finalment anirem afegint farina. Comencem?”

Els cuiners ho tenien clar i, després d’un “sí” global es van posar mans a l’obra i van seguir atentament cada indicació i consell que se’ls donava per tal d’aconseguir una bona massa (tan bona que alguns se la menjaven fins i tot crua!). Quan aquesta ja tenia la consistència i la textura adequades, la van portar a fermentar. Era el moment de deixar-la créixer.

Un cop fermentada, Marc la va tallar en porcions individuals per que cada participant pogués donarli forma a la seva mona. Amb això, començava el moment més creatiu del taller ja que es van fer mones de totes les formes i tamanys: alguns li van donar forma de tortuga, altres van fer trenes i, fins i tot, van elaborar un conillet de pasqua! Després d’això, i mentre les mones passaven per una segona fermentació, cada participant, pinzell en mà, va pintar el seu ou de Pasqua amb colorant alimentari.

Finalment, es van pintar les mones amb ou, es van decorar amb ous pintats i anisets de colors i, al forn!

Tot i que l’espera es va fer llarga, el resultat va valdre la pena: l’oloreta de mona recent fornejada va impregnar l’ambient en quant van sortir les primeres del forn i, la palpable alegria i orgull dels xefs al veure l’excel·lent resultat de la seua feina van ser un espectacle!

Mones d’abans i mones d’ara Si ens fixem en les receptes més antigues, veurem que la mona de pasqua prové d’una massa humil. Abans es feia amb farina, ous, llevat, aigua i oli, ingredients que a moltes cases no feia falta comprar ja que eren molts els que tenien les seves pròpies gallines i feien el seu oli i la farina.

No obstant, les mesures i els ingredients de la recepta han anat variant amb el temps, alhora que les economies de les famílies milloraven. Per aconseguir resultats més llaminers i suaus, es va anar substituint l’aigua per llet i es va afegir el sucre com a ingredient indispensable. A dies d’ara, molts també les preparen farcides de confitura de moniato, cabell d’àngel o xocolata i no es estrany veure celebracions del “dia de la mona” amb mones 100% de xocolata i formes que podrien ben dir-se escultures.

I vosaltres, voleu aprendre a fer mones? Aquí va la recepta que es va seguir al taller: INGREDIENTS: - 2 ous - 100 grams d’oli de gira-sol - 225 grams de llet - 175 grams de sucre - 40 grams de llevat de pastisseria - 650 grams de farina de força (si no se’n té de força, farina la que entre) - 1 ou bullit - 1 ou per pintar les mones - Anisets de colors ELABORACIÓ: 1. Batre els ous.

2. Afegir el sucre i seguir batent fins que estiga ben dissolt.

3. Afegir l’oli i seguir remenant per que tots els ingredients queden ben integrats.

4. Escalfar la llet fins que estiga tèbia, dissoldre el llevat amb la llet i afegir aquests dos ingredients a la mescla anterior sense parar de remoure.

5. Quan tots els ingredients estan ben integrats, afegir poc a poc la farina sense parar de batre fins que la massa quede homogènia. *Si tenim una màquina amassadora el resultat serà molt millor.

6. Deixar fermentar entre 30 i 45 minuts.

7. Un cop la massa ja ha crescut, després dividir en parts per fer les mones.

8. Formar les mones, pintar-les en ou i decorarles amb l’ou bullit i els anisets.

9. Introduir-les al forn amb aquest a 220ºC fins que estiguen ben daurades.

71

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7

ÉREM RICS?

72

De segur que, encara en quedem molts que per l’edat, recordem la fama que tenia Alcalà de ser un poble ric. No sé quanta veritat devia d’haver en tal afirmació però la qüestió era que, molta gent del poble, així ho creia. Per acabar d’estar més convençuts no ens faltava més que escoltar, de tant en tant, les lloances que ens feien els nostres veïns dels pobles dels voltants.

Recordo encara la satisfacció amb la qual rebíem dites lloances, tant si venien de boca de torreblanquins com de covarxins o magdaleners.

Tot açò, totes estes grandeses et feien pensar més bé el contrari, que no n’hi havia per a tant i que no era veritat la tant esbombada riquesa. Fins i tot, poso en dubte, si en Alcalà hi havia, tal com deien, tantes famílies riques, i el més important: si aquestes vivien com a tal. Mostres de que això fóra veritat, com podrem comprovar, n’hi havia ben poques.

Seguiré recordant aquella dita la qual deia que la guapesa i els diners són dos coses que no es poden amagar. Si donem com a bo aquest raonament posarem un poc en qüestió la tant anomenada riquesa d’Alcalà. És important també recordar que des de les més antigues civilitzacions fins els nostres dies l’ésser humà ha fet mostra mitjançant la seua vivenda de la seua posició, tant econòmica com social.

Vaig fer un repàs pels carrers i places del poble, a fi de trobar edificis que destaquen per sobre els demès, i el resultat no pogué ser més decebedor.

Començant pel principi, del que eren els segles XVI, XVII, XVIII i XIX, no tenim ni un sol testimoni, en peu, que ens parle de l’existència en Alcalà d’alguna família d’aquestes èpoques que tinguen gust i diners.

Encara que, en una situació geogràfica diferent, en alguns pobles de la comarca dels Ports, i més encara en el Baix Aragó, són abundants els testimonis d’un passat esplendorós, en els quals vivien famílies que eren econòmicament importants, que mostraven, mitjançant les seues cases, el seu pròpia senyal d’identitat. Per la nostra part, nosaltres els gaspatxers, hauríem d’esperar l’arribada del segle XX perquè en el poble es comencés a construir algun edifici que cridés l’atenció.

En aquesta època havia irromput, amb força, en tot el que fa referencia a arquitectura d’estil conegut com a modernista. Aquest estava present en totes les obres importants. De manera més bé modesta, algunes cases d’Alcalà també foren receptores d’este nou estil. No era per tirar les campanes al vol, però al menys teníem quelcom amb el que comptar.

FRANCISCO ARNAU VILAPLANA

Casa de Morroto

I està prompte comptat. Amb un poc més que els dits d’una mà és prou per confeccionar una llista de les vivendes d’època dignes de menció dintre del poble d’Alcalà.

Com a primera mostra tenim la casa que s’anomenava de don Ricardo “el metge” i que, en veritat, era de la seua dona Isabelita. També trobem la casa que deien de les Vilanoves (actual ajuntament). En el carrer de San Fernando són dos més les cases que mereixen la pena ser nomenades, la d’un tal Seves, i un altra en la qual estava ubicada antigament l’Administració de Correus.

Molta anomenada va tindre també la famosa casa de Morroto, situada al carrer del General Cucala, així com la casa que era de Monreal a la plaça del Mercat. No hi ha cap dubte que la decoració de la façana d’aquesta última és la que de manera més fidedigna reflexa aquest estil.

Com a curiositat convé assenyalar que la construcció d’aquestes dos darreres vivendes es degué al fruit de la sort. Crec, no estic molt segur, que allà pels anys 1930 una participació del segon premi de la loteria nacional tingué a bé aterrar en Alcalà. Tot fa pensar que els agraciats foren alguns més, encara que amb unes quantitats menors. El cas és que els diners ningú els va deixar baix d’una

M AINHARDT - 8 7 / a b r il d e 2 0 1 7 rajola, com habitualment diuen que fan els d’Alcalà.

Molt al contrari, prompte els tragueren a relluir en unes vivendes en les quals, dintre del que cabia, destacaven les seues façanes. Als d’Alcalà pareix que, si podien, també els agradava lluir.

Ara que ve a conte recordo les converses que fa anys portava la gent d’edat sobre un personatge anomenat Pepe Mundo. Deien que, en la seua època, era el més ric del poble. No devien anar desencaminades tals afirmacions. Em ve a la memòria un escrit de molts anys on figurava una relació dels sis o set majors contribuents del poble en aquells temps. Entre ells es trobava Pepe Mundo. Vaig quedar sorprès en saber per què el nostre protagonista tenia tanta anomenada. El cas és que a aquest gran contribuent no se’l recordava per portar un alt nivell de vida, o tindre un habitatge que el distingís de la resta de poble. A Pepe se’l tenia en boca, més que res, per un orinal.

Segons contaven, este senyor tingué el capritx de tindre per al seu ús particular (quasi res) un orinal completament d’or. Una manera com un altra de distingir-se. I així és la vida, ens trobem amb que si algú s’hagués interessat en esbrinar quina era la casa d’una de les persones més riques del poble, de ben segur, pocs ho hagueren encertat tenint en compte la façana de la seua casa. En canvi, si per alguna casualitat, en algun lloc del poble hagués aparegut un orinal d’or tot el món hagués sabut que este va pertànyer a Pepe Mundo.

Farà poc vaig estar a Borriana. Tenia un poc de temps i el vaig aprofitar per donar un passeig pels carrers. Vaig preguntar i em digueren que, allí per on estava, més o menys era el centre. Bé, del que es tracta és que vaig quedar sorprès en contemplar les façanes de moltes d’aquelles cases. Vaig quedarme meravellat al contemplar: portals amb dibuixos de talla, balcons i reixes de forja treballada, rajoles decoratives... En fi, un grapat de bon gust era el que oferien aquelles cases dels carrers de Borriana.

A més de bon gust, estes cases també denotaven diners. Allí estaven com a testimonis muts d’unes èpoques daurades en les qual el cultiu i la manufactura de la taronja va portar, a Borriana, uns anys de benestar i progrés.

En canvi, ja estem al mateix, penso que algú em pillarà mania, però, salvant les distàncies, que en són moltes, entre Borriana i Alcalà, he de fer aquesta pregunta: si en estos carrers i places estan una bona part dels diners que en el passat li aportà a aquest poble el cultiu de la taronja, a Alcalà, en què es gastaven els llauradors una bona part dels diners que entraven al poble gràcies a la gran quantitat de garrofes, oli, vi i blat, que segons deien es collien en temps passats en el terme? No ho sé, però podria donar-se el cas que la situació econòmica en aquestes èpoques no fos tant boiant com ens creiem.

Per finalitzar li donarem un poc de protagonisme a la nostra veïna Torreblanca. Caminant fa temps pel carrer Sant Antoni, amb curiositat anava observant les façanes de les diferents cases que composen aquest llarg carrer. Vaig tindre sorpresa al veure les cases amb façanes més o menys aconseguides estaven inspirades en el ja anomenat modernisme.

Curiós que és un, vaig recular al principi del carrer a fi de comptar-les. Si malament no recordo crec que passaven de la quinzena les que vaig comptabilitzar tan sols en eixe carrer.

Precisament fou durant els anys quaranta, recordats com els anys de la fam, quan Torreblanca passava per uns anys d’un cert d’esplendor. La causa d’aquesta boiant situació la tingué la fam, i el protagonista principal fou el cultiu del moniato.

Contaven que era molta la gent d’Alcalà i d’altres pobles que es desplaçava a Torreblanca en cerca del apreciat tubercle per mitigar un poc la fam.

Segons pareix el moniato li aportà a aquest poble uns bons beneficis que prompte es veurien reflectits en la construcció d’edificis. En la majoria de casos, molt habitual en ells, era en les façanes on posaven (segons deien) tots els sentits i tots els diners.

I per acabar crec que es convenient tornar al poble. Sé que alguns pensaran i trobaran en falta que en un article on s’anomena la construcció i una arquitectura representativa es passe de llarg l’església i el campanar, les dos senyes d’identitat més representatives que tenim. El motiu no és altre que el tema que em plantejo tan sols fa referència a l’obra civil individual.

L’església i el campanar són dos obres col·lectives de tipus religiós, en les quals es posà de manifest la gran religiositat que hi havia en Alcalà, així com eixe esperit de sacrifici, esforç i treball que deixaven els diners en un segon termini.

Casa de Monreal

73

M A I NHA R D T - 8 7 / a b r i l de 2 0 1 7 CAMPIONATS DE BILLAR AL CAFÉ COLÓN

Fotografies cedides per Ricard Navarro i Tica Martí

74

La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

U 752)(8 '( %,//$5 38,* $0(/$

)RWRJUD¿HV FHGLGHV SHU 5LFDUG 1DYDUUR L 7LFD 0DUWt

LA BASSA ASMET

LA BASSA LLONA

LA BASSA ESPIGES