Main 71 web

M A INHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11

MAINHARDT BUTLLETÍ DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Apartat de correus - 26 12570 - ALCALÀ DE XIVERT PAÍS VALENCIÀ

DIRECTOR Joaquim Arnau i Vallina

Director adjunt i cap de redacció Joan-V. Sanz i Sancho

CONSELL DE REDACCIÓ Angelika Medem Medem Rosa Taus Martínez Mn. Joaquim Iturat Jorge Julve Torres Emilio Encinas Pierna Vicente Guillamón Espallergues Anna Sanz Taus Maria Sanz Taus PORTADA I CONTRAPORTADA: Lidia Galí Vilimelis La redacció respecta la llibertat d’expressió.

La responsabilitat de les opinions publicades és de qui signa l’escrit.

La redacció es reserva el dret d’acursar el text per motius de compaginació.

Tots els originals hauran d’anar signats per l’autor/a, encara que puguen aparèixer amb pseudònim.

La redacció haurà de conèixer l’adreça i DNI dels autors o autores del text. · · · · · · · · · Es podran reproduir totalment o parcial els treball publicats a la revista MAINHARDT, sempre que tinguen autorització escrita de la redacció de la revista.

IMPRIMEIX: JORDI DASSOY TIRADA: 1.200 exemplars DIPÒSIT LEGAL: CS-375/88 ISBN: 1132-3353

SUMARI

EDITORIAL. DES DEL NOSTRE CADAFAL ........................................... 4 LA CAMPANA .......................................................................................... 5 AL VOLTANT DEL METEORIT DE CABANES. EL METEORIT D’ALCALÀ DE XIVERT Manuel Canseco Caballé ........................................................................ 10 COBLES AMB MOTIVACIONS AGRÍCOLES I GASTRONÒMIQUES Aureli Puig Escoí ..................................................................................... 12 Va RECREACIÓN FRENTE DE ARAGÓN. VALDEAGORFA 2011 José Vicente Moya Julve ......................................................................... 16 CONCERT DE LA COLLA DE DOLÇAINERS I TABALETERS LO XULAR A ALCOSSEBRE. 12 D’AGOST DE 2011 Vicent J. Loriente ..................................................................................... 18 TARANTELA Francisco Herrera .................................................................................... 20 NOU SUPLEMENT DE L’ENCICLOPÈDIA DE LA GUITARRA DE FRANCISCO HERRERA. .................................................................. 21 DANKON, TAMBÉ (Mai no m’hagués imaginat l’escena) De part de DONJU .................................................................................. 22 L’ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES D’ALCALÀ DE XIVERT VISITEN MADRID I LES CIUTATS DEL SEU VOLTANT Redacció.................................................................................................. 26 EL CEIP LO CAMPANAR, D’ALCALÀ DE XIVERT, PARTICIPA EN UN PROJECTE COMÈNIUS CEIP Comarcal d’Alcalà de Xivert ........................................................... 28 VERITAT O MENTIDA? Maria Sanz Taus ...................................................................................... 32 GRUP DE DANSES ALCALÀ DE XIVERT. INTERCANVI AMB EL GRUP FOLKLÒRIC STRAJANCUTA, STRAJA, ROMANIA Vicent J. Loriente ..................................................................................... 35 EXPOSICIÓ DELS ALUMNES DE L’ESCOLA DE PINTURA D’ALCOSSEBRE. .................................................................................... 40 L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MAGDALENA DE POLPÍS Tica Martí Herrera ................................................................................... 41 ARTICLE DE JUAN FCO. BOSCH PONS PUBLICAT A LA PROVINCIA NUEVA EL 1922. ........................................................ 45 NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA Gabinet de Comunicació ......................................................................... 46 GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIA I PAISATGES DE TERRES CASTELLONENQUES: TORRE CASTELLET DE L’ERMITA DE SANT BENET I SANTA LLÚCIA (ALCOSSEBRE) Juan Emilio Prades Bel ........................................................................... 49 L’ALCALÀ 2011/12 MANTÉ LA POSICIÓ Redacció.................................................................................................. 50 “FLORES EL GADITANO”, UN ALLAU PERMANENT DE CREATIVITAT Redacció.................................................................................................. 57 TIEMPO Y MEMORIA ENTRE DOS BANDERAS. ALCALÀ DE CHIVERT 1930-1940 UN NOU LLIBRE DE JUAN FRANCISCO GINER MOYA Redacció.................................................................................................. 58 ACTIVIDADES DE LA ASOCIACIÓN DE AMAS DE CASA DE ALCALÀ DE XIVERT María Vidal .............................................................................................. 59 EL CLOT DE LA LLUNA, NOU LLIBRE DE POEMES DE VICENT CAMP, AMB IL·LUSTRACIONS DE RAÜL GÀLVEZ Redacció.................................................................................................. 60 GASPATXERS ILUSTRES II. D. JUAN FRANCISCO BOSCH PONS José Luis Esteller Albert. .........................................................................62 L’ACCIÓ EDUCATIVA ESPANYOLA EN L’EXTERIOR Jaume Pellicer Verge ............................................................................. 66 LES PARAETES DEL FRONTÓ Francisco Arnau Vilaplana ...................................................................... 70 ARA, SANTA LLÚCIA IS DIFFERENT, PERÒ...

Tica Herrera Martí .................................................................................. 72

3

MA M A IIN NHA H A RD RRDDTT- -6791/ /adberriisl edm e b2r 0 MA I NHA e 11 d e 2 0 11

E D ITOR IA L D E S D E L N OS TR E C A D A FA L Amb aquest MAINHARDT clou el programa d’activitats corresponent a l’any 2011. Ara s’obri un temps de reflexió sobre el nivell de realització dels objectius i propostes d’enguany. Alhora, s’enceta un temps per a dissenyar el pla de treball a realitzar al llarg de 2012. El proper primer dissabte de febrer, com ja ve sent habitual, els socis tenim l’oportunitat de reunir-nos en assemblea i analitzar-ho. És una excel·lent ocasió per a exposar les nostres opinions amb el valor que considerem i, també, de recolzar tot el que contribuisca a enfortir els valors de l’Associació d’Amics de Mainhardt.

MAINHARDT, amb la seua llarga trajectòria, és un dels senyals fonamentals que ens identifica com Associació. Els seus continguts continuen responent als objectius de difusió cultural i d’informació no general, els que van inspirar el seu naixement. És així, des de diferents vessants del coneixement, de l’estudi i des de la recerca del nostre entorn. I, oberts a d’altres mirades i experiències culturals i educatives que ultrapassen els límits del nostre horitzó.

Enguany, fidels amb els afers més sensibles del nostre patrimoni etnològic, hem pogut gaudir d’una extraordinària publicació. És una aportació ben sensible i estimada. Ha estat l’edició del llibre dels jocs de les xiquetes i els xiquets gaspatxers fins la dècada dels anys 70: Els Jocs i tradicions d’Alcalà de Xivert.

Però, especialment, és temps de joia i agraïments. És temps per a formular els millors desitjos. Així, volem agrair als socis, a totes les persones que fan possible les publicacions de l’Associació, a les institucions que ens donen el seu suport i a les empreses pel seu testimoni publicitari. A totes elles, els desitgem unes bones festes i un extraordinari any nou. I, a tots vosaltres, amics lectors, la més immensa de les gratituds.

Fotografia cedida per Ivan Ripollés

4

M A INHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 AÑO II

Alcalá de Chivert 24 de Marzo de 1906

Aprobada por el fin en el Congreso la totalidad del proyecto de ley sobre jurisdicciones, sin que, como anunciaron algunos horóscopos, <temblarán las esferas si se hundiera el firmamento>, la puñalada asestada por los actuales Poncios al cuarto poder, merece el adjetivo de trapera.

Un hombre público ha calificado de error político el absurdo proyecto.

Nosotros como se van poniendo las cosas, no nos permitimos emitir juicio acerca de ese descabellado proyecto que tal vez sea ley cuando estas líneas se publiquen, y dejamos hablar a <El Correo Español>: <Solo el ejército está libre de pecado, pues desde el momento, y por medio de sus órganos de expresión, declaró que él no pretendía que se amordazase a la prensa, ni se pusieran trabas a la crítica de los autos oficiales.

Pidió única y exclusivamente garantías de defensa para la patria y para si mismo contra los separatistas catalanes y bizkaitarras.

Todo lo demás que se ha puesto en la ley sería una conveniencia para los políticos; pero él rechaza toda solidaridad con estos>.

- - - - El acto realizado por la minoría republicana del Congreso, lo ha calificado <El Imparcial> de inconveniencia política.

Esa minoría que, según nota facilitada a la prensa, declarándose resuelta enemiga del retraimiento acuerda por unanimidad… retraerse, se ha ganado por tal incongruencia una más que regular silba…

La silba va dirigida al metafísico que duda aún de la metafísica… como dijo Azorín…

Exclamemos con <La Alborada>. < ¡Pobre país!>

Núm. 21

- - - - No sabemos a que caletre, a que ministril caletre se le ha ocurrido la feliz idea de desarmar a los treinta mil hombres que componen los Somatenes catalanes.

Pero nos viene a los labios esta pregunta: ¿Es así, echando leña al fuego como quiere el gobierno reducir a cenizas la inmensa hoguera catalanista?

En familia o en poco menos se ha arreglado lo de la crisis. ¡Ojalá pudiera solucionarse así la crisis del país!

Más como padrastros de éste se preocupan tan solo de atender a lo que imperativamente reclaman sus estómagos, y se hacen el sueco en cuanto afecta directamente a la vida del pueblo, la crisis continúa.

Aquí de los del mostacho: Bien rirá qui rirá le darnier.

Sacerdote, matemático y arquitecto, nació en esta villa el 5 de Octubre de 1718. Fue beneficiado de la parroquia de San Esteban de Valencia, y secretario del obispo de Lugo don Juan Bautista Ferrer.

Escribió la obra siguiente: <Escuela de arquitectura civil, en que se contienen las órdenes de Arquitectura, y la distribución de los Templos y Casas, y el conocimiento de los materiales>. Dicha obra que publicó con el nombre de Atanasio Generaro Brisguz y Brú, anagrama de su nombre, fue editada en 1738, en casa don José Tomás Lucas.

5

MA M A IIN NHA H A RD RRDDTT- -6791/ /adberriisl edm e b2r 0 MA I NHA e 11 d e 2 0 11

En Villarreal o donde se halle.

Te quejas, y con razón, mi buen amigo, de que no consagro mis ratos de ocio a LA CAMPANA; y digo con razón, porque contraído explicita o implícitamente un compromiso, venimos obligados a su cumplimiento; renunciamos en cierta manera a nuestra libertad: nosotros nos debemos a nuestros lectores lean con gusto o no nuestros pobres trabajos.

Más, aunque gracias a Dios, a pesar de los años que en la carrera de la vida me han colocado ya en la pendiente, obligándome, mal de mi grado, a recorrer el breve camino marcado por el periodo de declinación, conserva la inteligencia la misma aunque escasa lucidez de otros tiempos, el alma las mismas energías y los mismos alientos el corazón tanto que si te hubiera de dar mis Declaraciones íntimas te darías dos fechas de mi nacimiento, la consignada en mi partida de bautismo y la que me atribuyen los lectores que sin conocerme personalmente me hacen la gracia de quitarme de encima el peso abrumador de veinte años, siendo desfallecimientos hijos de la inapetencia de espíritu.

No preguntes al enfermo si quiere algo: el inapetente no quiere nada: ni la quina ni la genciana son bastantes a despertar el apetito, como la lectura de hermosas y sentidas poesías, de trabajos científicos o literarios de sobresaliente escrito, si enternecen o entusiasman no logran estimular al inapetente de espíritu.

Si me preguntas a que causa atribuyo esa inapetencia, te diré que ésta es efecto del cansancio que produce el cúmulo de asuntos propios o ajenos en que con frecuencia debo intervenir, que de otra suerte, mis aficiones literarias y mi cariño al periodismo no me dejarían en zaga de tu actividad que hoy admiro.

En méritos pues, de lo expuesto, te diré como se acostumbra en las solicitudes, te ruego, me permitas alguna semana de descanso; que más que la tarea de escamondar cerebros, como tú llamas a trabajos periodísticos, me place hoy la de escamondar naranjos y otros frutales que ya muestran en esperanza el fruto cierto.

Así que, dispuesto tu permiso y en uso de licencia… <A mis soledades voy…>

6

En la imprenta, a donde acabo de llegar reclamando por estos deberes que ningún haber proporcionan leo vuestra carta, vuestra bien escrita carta, que me ha producido el mismo efecto que producir pudiera en mi febril cabeza un jarro de agua fría. ¿Os vais? y ¿Por qué? ¿Por qué os sentís fatigado a pesar de vuestros juveniles arrestos? No, esta no es razón que convenza a nadie; menos a mí que no he dudado ni un momento de vuestras energías.

Dormid, reparad por la noche las fuerzas agotadas con el tráfago diario del vivir; pero no os marchéis a esa Trapa donde pensáis vegetar alejado de toda lucha. No os marchéis, porque vuestra ida pudiera parecer a alguien huida.

Escamondad en buen hora naranjos y otros frutales más agradecidos, ciertamente, que los hombres, pero hacedlo con el arma al brazo y ojo avizor. Hoy os necesito, querido maestro, y no debéis ni pensar en abandonarme.

Confío en que desistiréis de vuestro propósito tan luego leáis estas líneas, y os tendrá siempre a su lado.

Indudablemente, al enterarse nuestro colega local, <La Alborada>, del suelto que apareció en el num. 18 de nuestro semanario, no supo o no quiso leer entre líneas, y tomando por contestación baladí lo que en concepto de contestación no se escribió, y sí con intención determinada, nos cita, llama y emplaza para el sábado próximo. ¡Horror, terror, furor y… tres más!

Desde entonces perdimos la tranquilidad, y el pobre señorito Aristarco no pudo ya conciliar el sueño, preocupado por esta citación que le asediaba y perseguía por doquier, como la sombra de Macbet, terrible, amenazadora. ¿Es que nos remordía la conciencia? ¿Teníamos algún gazapo que ocultar?

Ningún interés particular entraña para nosotros este asunto.

M A INHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 Señalamos solo el origen, la causa suficiente de un hecho y nada más. ¿A qué viene, pues, tanto palique? ¿A demostrar los conocimientos jurídicos de <La Alborada> No los ponemos en duda. ¡Nunca los pusimos! Puesto que plantea una cuestión de derecho, y la resuelve.

Nosotros ya dijimos que, sin pretensiones de resolver cuestiones de derecho, nos limitábamos a consignar hechos para dar una explicación.

Pero nuestro colega, empeñado en que tijeretas han de ser, reparte mandobles a diestro y siniestro contra enemigos imaginarios, personificados en el pobre Aristarco, el cual señorito, cogidos los dedos entre la puerta por la fuerza de los datos de <La Alborada> va a utilizar los antecedentes que creía conservar frescos en la memoria y ¡oh desilusión! los conservó sin duda en salmuera, y por deficiencia de la sal los encuentra inservibles: ¡qué desgracia!

Lo chusco del caso es que en este asunto no conoce <La Alborada> nuestro parecer ni si discrepamos en poco o en mucho del parecer del colega.

Y no dimos nuestro parecer porque (tal vez no lo veamos tan claro como <La Alborada>) no concedemos tanta importancia al asunto; y ¿a qué callarlo ahora que hablamos en confianza, y nadie nos oye? Porque hicimos desde el principio, como otros han incurrido en el mismo pecado, el mal pensamiento de creer que no todo en el monte es orégano, que no todo es celo por una buena administración, y amor a la justicia; porque vemos en acción el refrán <a ti te lo digo suegra, para que lo entiendas, nuera> porque vemos solo la satisfacción de resquemores, a pesar de nada tener que oponerse a la honradez y probidad, y de estar lejos de dudar de las cualidades que adornan a tan respetable paliqueador y basta por hoy.

La juventud se complace llamando a los años que pasan, primaveras, del mismo modo que la vejez, más previsora o más desengañada, los bautiza con el nombre de inviernos.

Declaro que no estoy conforme con esta clasificación.

Para mí, primavera es sinónimo de alegría, esperanza, renacimiento, y así como la tierra, al sentir en su interior los gérmenes de una nueva vida, aparece más hermosa y engalanada que nunca, la vejez tiene también durante la estación primaveral palpitaciones extrañas y fecundidades misteriosas.

Todos los perfumes que nos han sido gratos; todas las flores que ceñimos a la frente de las vírgenes, vienen a acariciar nuestra alma cuando la presencia de otras flores y la embriaguez de otros perfumes nos recuerdan más aún que las venturas gozadas, las felicidades presentidas.

Por eso, creyendo deliciosa la primavera de la edad, encuentro más deliciosa todavía la primavera del alma que no se agosta ni envejece, que conserva puro e ileso el tesoro de sus afecciones, y en la que solo dan idea de invierno los vendavales de la duda o los relámpagos del orgullo. ¡Bendita una y mil veces la primavera!

Ella es amor que nace, gloria que se sueña, bien que se codicia, eternidad que se aguarda, y vejez que no se teme. Yo la veo llegar todos los años, con igual regocijo: la adoro como los pájaros y los pobres; la llamo poesía y la siento dentro de mí.

A través de ese gigantesco espejo representado por los años, recuerda el hombre otros días más felices de su casi instantánea existencia. Se representa ante su cansada imaginación el borroso dibujo del árido y desabrido invierno, los claros perfiles con que se enseñorea el estilo, y más aún, la desdibujada silueta de un edificio que fue nuestra primer morada y nos libró del furor de los elementos.

Pero el corazón humano no se complace únicamente con el recuerdo de estos hechos de nuestra niñez, sino que absorto en el que le sugieren otras preciosas imágenes, eleva su imaginación al recuerdo de los de su familia y de su pueblo. Sinó, decid: ¿Os pasaron desapercibidas aquellas dulces horas en que henchida el alma de entusiasmo y libre el corazón de inquietudes recibíais mil caricias de parte de una mujer? De aquella que enjugaba vuestras lágrimas os adormecía al dulce ritmo de una canción con el arrullo de su amor que os enseñó a elevar las manos al cielo, amar, bendecir, reverenciar a Dios, pronunciar las primeras palabras y coordinar las primeras oraciones. De la que comparte con nosotros las amarguras, los padecimientos y los males, se ahoga por nuestra pérdida en el mar inmenso del dolor y como más fiel consejera nos dice:¡hijo mío practica el bien y la virtud, huye del mal y aborrece el vicio!

7

MA M A IIN NHA H A RD RRDDTT- -6791/ /adberriisl edm e b2r 0 MA I NHA e 11 d e 2 0 11 Esa mujer que lleva el santo nombre de madre, es la que inconscientemente nos infunde la primera noción de patria, a la cual los sabios, héroes artistas, etc., ilustran y enaltecen con el esplendor de su talento, ejemplo de sus virtudes, grandeza de sus concepciones, y brillantez de sus gloriosos hechos.

Al solo recuerdo de los nombres madre y patria, aparece el alma pura de inmensa alegría y siéntese latir el corazón henchido de entusiasmo; dos nombres tales que expresan un conjunto de sentimientos tan nobles y elevados que solo corazones no corrompidos pueden concebir; sentimientos que reflejan ese amor a los hombres que tienen cierta comunidad de vida y aspiraciones con nosotros (patriotismo) ese instinto de la sociabilidad que engendra el amor a la patria, bien se refiera a lo material como límites de inviolabilidad del territorio, bien a lo moral como los vínculos sociales de identidad del lenguaje, aspiraciones y creencias…

Como quiera que en la semana última se ha hablado mucho por las mesas de café de cierta cuestión… que no es cuestión, nos vemos en el caso de devolver la tranquilidad a ciertos espíritus…apocados, diciendo que por ahora no llegará la sangre al río Seco… ni siquiera al sequiol de la Rebalseta.

- - - - Don José Castelló y Tárrega, presidente de la Comisión de fiestas del Ayuntamiento de Castellón, nos ha remitido dos ejemplares del Cartel de los Juegos florales que se celebrarán en dicha ciudad a primeros de Julio próximo.

Agradecemos la atención.

- - - - Ha sido nombrado redactor informativo del importante periódico madrileño <Diario Universal> nuestro queridísimo director señor Bosch-Pons, a quien felicitamos calurosamente, agradeciendo a don Baldomero Argente, director del <Diario>, el honor que no solo a nuestro amigo, sino a la Redacción de LA CAMPANA también ha dispensado.

- - - - Leemos en <La Alborada> del día 17: <Ajustado ya el original para el presente número recibimos una carta de don Benito Sospedra, contestación a otra publicada en el último número de LA CAMPANA. En el próximo número ofrecemos publicarla.

8

También nosotros, tan luego conozcamos esa carta que anuncia (¡maldito reclamo!) nuestro colega local, emborronaremos algunas cuartillas que se insertarán en el número próximo de nuestro semanario.

Con que… queda hecho ya el reclamo.

- - - - La guardia civil ha denunciado por infracción a la ley de caza, al vecino de ésta José Balaguer Fuster.

- - - - Las últimas lluvias han sido beneficiosas para nuestros campos, que ya empezaban a sentir los efectos de la sequía.

- - - - Bendita sea la primavera que nos saluda con gotas de agua, devolviendo la tranquilidad a los labradores, y la alegría a los que tenían el aljibe sin tan precioso líquido.

Con la asistencia de los concejales señores Balaguer, Ripollés, Gausachs, Sorlí, Roda, Moya, Albert y Esteller y bajo la presidencia del señor Alcalde se abre la sesión y aprobada que fue el acta de la anterior se procedió a la lectura de una instancia de don Juan Navarro solicitando reedificar la fachada de una casa situada en la Plaza de D. Juan Vilanova que pasa a la comisión correspondiente.

Se aprueba la cuenta de gastos presentada por el arrendatario de pesas y medidas con la edición de 19’85 pesetas por una factura de litros y decalitros, y no habiendo más asuntos de que tratar se levanta la sesión marchándose los concejales a felicitar a los Pepes.

Por la Alcaldía se hizo público el día 18 el siguiente bando: <Se hace saber a los dueños de toda clase de perros, toda vez que estamos en época de veda, que todo animal de esta especie que se encuentre por los campos sin ir acollarado, siendo más de uno o con tanganillo de las

M A INHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 dimensiones expresadas en la Ley, siendo uno solo, serán muertos por las parejas de servicio, y los que lleven los palmeros además del referido tanganillo, irán precisamente con bozal, con el fin que no destruyan los nidos; los contraventores además de perder el perro o perros de su propiedad, serán denunciados como infractores a la Ley de caza.

Los pastores no podrán llevar en sus ganados perro alguno durante la veda, y los que se encuentren, serán muertos y denunciados sus dueños> En fecha 22, se publicó el que copiamos: <Se hace público que los que tengan que transportar ganado de caballerías o de otra clase, del amillaramiento, la podrán hacer dentro del plazo de ochos días>.

Aceite.....

11’50 id. id.

Algarrobas.....

1’70 id. id.

Leña.....

0’20 id. id.

Orujo de oliva.....

0’25 id. id.

Vino.....

1’15 Decalitro Hojarasca olivo y algarrobo.....0’75 saco Trigo sin existencias.

A causa de la lluvia es probable la baja en el precio de la paja

En el juicio de faltas contra Joaquín Valle (a) fortineta, por desacato a la autoridad y blasfemar se le ha impuesto la pena de ocho días de arresto y cinco pesetas por una falta y por otras dos cinco y veinte respectivamente.

Denuncias vistas 12.

Id. suspendidas para mejor proveer 2.

Id. falladas y condenadas 10.

Importe total de las multas impuestas 41 pesetas.

Cebada.....

Paja de trigo.....

Id. cebada.....

28’50 Pesetas Caíz 1’00 id. Arroba 0’70 id. id.

Fotografia cedida per Fernando

9

MA M A IIN NHA H A RD RRDDTT- -6791/ /adberriisl edm e b2r 0 MA I NHA e 11 d e 2 0 11

AL VOLTANT DEL METEORIT DE CABANES. EL METEORIT D’ALCALÀ DE XIVERT MANUEL CANSECO CABALLÉ (*) En desembre de 1995 el Dr. Francesc Esteve i Gálvez va publicar en l’anuari de l’Ateneu de Castelló, que el seu oncle Antoni contava, que un dia que estava amb el seu manobre de confiança Marmaneu, bastint una caseta al Pla d’Albalat a la Ribera de Cabanes, “van sentir una fonda remor i un espetec com un tro fort i sostingut, que els feu aturar la feina sorpresos, perquè el Sol lluïa de ple i al cel no es veien senyals d’aigua. Marmaneu eixí per veure que passava i cridà: ¡Ix Antoni i voràs; està tot ras, no hi ha núvols i està plovent! El meu oncle acudí a la porta i els dos es quedaren mirant l’estranya pluja. Però aviat se n’adonaren que l’aigua al caure damunt les teules de la caseta, en les fustes de l’obra i per les pedres del marge dringava, fent un soroll com mai al ploure l’havien oït. També el gotejar a la llum del Sol donava una rara lluentor. I a l’observar millor s’astoraren; no caïa aigua ¡plovien claus! Si, claus menuts, prou curts i gruixuts... però ¡eren claus!”1 Als anys vint de la passada centúria, el Dr. Esteve va investigar més a fons aquesta contalla i se’n va adonar que encara es mantenia molt viu el record d’aquesta estranya pluja entre la gent del camp, al Bruseral, a la Venta dels Frares, a la Senieta...i entre els pescadors de la Torre de la Sal. Encara que no va esbrinar la data exacta, la va fixar en la segona dècada del passat segle.

El succés haguera estat anecdòtic si no haguera anat a Borriana a veure la col·lecció de Joaquim Peris i Fuentes, que li va contar la mateixa història i a més li va ensenyar tres dels suposats claus, que venien a tindre poc més d’un centímetre de llargada, el seu color era gris clar, com d’oxidacions recents, esbrinant-se encara el blanc, com de plata o estany, que originàriament degueren tindre. Allò el va convèncer que la suposada pluja, havia estat en realitat la caiguda d’un meteorit, que havia esclatat a l’entrada de l’atmosfera, per això havien sentit el tro, i la pluja eren trossos que havien arribat a terra.

Des de que vaig llegir aquesta narració, he intentat esbrinar alguna cosa més en les hemeroteques i biblioteques històriques, a veure si hi havia rastres de bòlids o meteorits datats en la segona dècada del segle passat, que es pogueren relacionar amb aquesta caiguda i entre tot el que he trobat hi ha dos candidatures que podem destacar. Una és: El bòlid de Sant Carles de la Ràpita/Peníscola Aquest bòlid està extensament documentat, es va veure el dia 5 de juliol de 1916 al voltant de les dues de la vesprada des de Sant Carles de la Ràpita fins a Peníscola. El dia 7 el periòdic El Restaurador de Tortosa ho publicava com un

10

comunicat de l’Observatori de l’Ebre. “Crónica general Observatorio del Ebro.- El día 5 a las 14 h 20 m próximamente, se vio una ráfaga luminosa como de cuerpo incandescente que bajaba rápidamente en dirección de N a SSW dejando tras si durante varios minutos larga estela de humo. A los pocos momentos se oyó una fuerte detonación, debida sin duda a la explosión de aquel cuerpo incandescente (bólido), al chocar con la tierra; esta detonación fue acompañada de alguna trepidación. Según nos comunican en san Carlos de la Rápita, donde la trepidación fue extraordinaria, el bólido pareció caer cerca de Peñíscola y probablemente en el mar”. Es van fer ressò d’aquest fet periòdics de poblacions properes com El Radical de Girona, el Diari de Reus, La Cruz de Tarragona i també de la resta del país com La Correspondencia de España i El Heraldo de Madrid, el Diario de Córdoba o El Noroeste de A Coruña. El fenòmen va estar referenciat en 1916 en la Revista Ibérica de l’Observatori de l’Ebre2 i en 1921 en el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, on Marià Faura i Sans va resumir els meteorits caiguts a Catalunya3. El mateix autor el torna a descriure en 1922, en un de la sèrie d’articles que escriu en la revista Ibèrica on relaciona els meteorits caiguts a la Península Ibèrica4. El mateix any publica una separata on figuren junts tots aquests articles sobre meteorits, però a l’apèndix nomena, que posteriorment a l’article publicat a Ibérica, va tenir noves notícies del meteorit de Sant Carles de la Ràpita. Narra, que un temps després de l’esdeveniment, el senyor Huertas, ajudant de Marina en la Comandància de Sant Carles, va comunicar a la superioritat d’una troballa d’abundant material fèrric, al seu parèixer meteorític, a la platja de la Testa de la Banya. Propagada la notícia, les autoritats es van fer càrrec de la massa metàl·lica, que es va repartir entre el Museu de Tortosa, l’Observatori de l’Ebre, l’Ajuntament de Sant Carles i un tros d’un cinquanta kilograms l’hi van oferir al president de la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica En José Comas Solà, que com no es trobava a Espanya va encarregar al Dr. Isidro Polit i a Marià Faura que l’examinessin. Fet l’anàlisi químic pel Dr. F. Novellas va determinar que l’objecte era una mescla de diversos òxids, amb cristal·litzacions de segona formació, en cap cas meteorític. Més tard Faura va saber, que feia 45 anys, un bergantí carregat de mineral de ferro va embarrancar en aquell lloc i per a posar-lo a flotació, van tenir que abandonar part de la càrrega5.

Descartada aquesta caiguda, dels testimonis presencials, principalment pescadors, sembla que

M A INHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 el bòlid va esclatar passat Sant Carles i va anar a caure al mar prop de Peníscola, una mica lluny del Prat de Cabanes, encara que no es pot descartar que alguns trossos hi pogueren arribar i per lògica també degueren haver caigut en poblacions intermèdies.

L’altra candidatura destacada és: El meteorit d’Alcalà de Xivert D’aquest fet sols he trobat una referència escrita, ha estat en l’acta de la sessió del dia 25 de novembre de 1914 dels membres valencians de la Real Sociedad Española de Historia Natural, reunits en el Laboratori d’Hidrobiologia de l’Institut General i Tècnic, diu el següent “El Sr. Luís Pardo muestra unos notables fragmentos caídos en Alcalá de Chisbert (Castellón), sobre los que se abrió un interesante debate, que demostró la conveniencia de que se hagan objeto de un estudio particular”6. No diu res més ni la data, ni el lloc exacte. Tampoc he pogut esbrinar la relació que tenia l’hidrobiòleg Lluís Pardo amb Alcalà. Quan va presentar els fragments tenia 17 anys, però ja era vicesecretari de la junta directiva de la Real Sociedad Española de Historia Natural, secció de València, va ser president del laboratori d’Hidrobiologia de València que depenia del Museu de Ciències Naturals de Madrid i va desenvolupar la seua tasca a València, estudiant les zones humides, fonamentalment l’Albufera i després es va traslladar a Madrid.

Com la sessió anterior dels membres de València va tenir lloc el 29 d’octubre de 1914, es pot deduir que els trossos, els va rebre entre aquesta data i el 25 de novembre. He intentat doncs esbrinar els successos relacionats més propers a aquestes dates i sols he trobat la notícia de un bòlid que va creuar Múrcia el dia 21 de juliol de 19147 i una referència a un altre bòlid sobre Tarragona a les set i mitja de la vesprada el 21 de setembre de 19148.

Les altres referències de 1914 em semblen una mica allunyades de la data i el lloc, es tracta d’un bòlid que va travessar Granja de Granadilla (Cáceres) a les 18:05 del 19 de febrer de 1914 que va esclatar.

Del fet es van fer ressò els periòdics El Imparcial i Época. També hi ha una referència d’un altre sobre Granada del dia 20 de febrer de 19149.

Aquesta referència del meteorit d’Alcalà de Xivert, parla de trossos que han arribar a terra, igual que

en Cabanes, el que fa pensar, que donada la poca distància entre ambdues poblacions podria tractarse de parts del mateix objecte.

Malauradament no es conserva cap evidència física, ni del meteorit de Cabanes, ni del de Alcalà de Xivert. Del primer perquè la col·lecció d’En Joaquim Peris es va repartir entre els seu descendents i els trossos es van perdre i del segon perquè En Luís Pardo Garcia en aquell temps, era un estudiant de biologia de 17 anys, que per la raó que siga no va seguir l’estudi dels fragments, doncs no he trobat cap més referència, i encara que a la seua mort en 1958, va deixar la seua biblioteca a la Secció de Biologia d’Aigües Continentals, allí no hi havia restes de cap meteorit.

Evidentment aquests estudis no son definitius, encara tinc l’esperança que en algun lloc puguem trobar més indicis o testimonis d’aquests successos, no cal dir lo important que seria per a la nostra història científica local. (*) mcanseco@ono.com NOTES: 1

Esteve i Gálvez, Francesc. “Un curiós meteorit a la Ribera de Cabanes”. Annuari de l’Ateneu de Castelló 94-95, nº 8 (1995).

2 “Caida de un bólido en el 5 de Agosto de 1916, en el mar, no lejos de Peñíscola, en San Carlos de la Rápita. provincia de Tarragona”—Ibérica, vol. VI, núm. 137, pàg. 99. 1916 (12 d’agost).

3 Faura i Sans, Marià. “Meteorits caiguts a Catalunya”. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. Tomo XXXI núm 322 pàg.

77. Barcelona (1921).

4 Faura i Sans, M. “Meteoritos caídos en la Península Ibérica”.

Ibérica, Año IX Tomo 2º Vol XVIII Nº 448 de 21 de Octubre. Pàg, 237. Tortosa (1922).

5 Faura i Sans, M. “Meteoritos caídos en la Península Ibérica”.

Separata de Ibérica XVII y XVIII. Pàg. 66. Tortosa (1922).

6 Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural Sesión 25 de noviembre de 1914 de Valencia. Tomo XIV Pàg.

485. Madrid (1914).

7 La Vanguardia. “Aerolito sobre Murcia”. 21/7/1914. Pàg.11 8 La Cruz. Tarragona. Globo observado en la plaza del Progreso.

22/09/1914.

9 Martín Escorza, Carlos. “Fenómenos meteoríticos ocurridos en España”. BILE (Boletín de la Institución Libre de Enseñanza) n.3.

Pág. 65. Diciembre. Madrid (1987).

11

MA M A IIN NHA H A RD RRDDTT- -6791/ /adberriisl edm e b2r 0 MA I NHA e 11 d e 2 0 11

COBLES AMB MOTIVACIONS AGRÍCOLES I GASTRONÒMIQUES AURELI PUIG ESCOÍ PLANTAR El sembrar i el plantar, tenen per al llaurador, el mateix objectiu d’aconseguir, una planta o arbre, amb els que aprofitar el seu fruit. Però si tal com tenim explicat, el sembrar consisteix a ficar o dipositar al terra la llavor, el plantar requereix fixar a terra un plançó, un esqueix, un brot, etc., perquè hi arreli. Si la plantada és d’arbres, hi ha que preparar prèviament els plançons, és a dir posar-hi o plantar al terra una llavor o rebrot, i quan ja té suficient alçada i identitat, havent adquirit l’estat de plançó, és trasplantat al camp. Però si la plantada ho és d’hortalisses, tal tomàquets, cebes, o albergínies, hi ha que fer el “planter”, en un lloc arrecerat i ben femat, on es dipositen les llavors, per a què creixin i es transformin en petites mates, aptes per a ser trasplantades. A aquest petit espai destinat per a “planter”, se l’anomena “almèixera”, o també “almàssera”, a terres valencianes, i allí sol estar constituït per una barraca llarguera, feta de canyes i coberta de palla d’arròs. I encara altre sistema de plantada, ho és per mig d’un esqueix que es fica al terra, tal les carxofes, plantes ornamentals, inclús arbres, que desprès convertits en plançons, hi ha que empeltar.

Tenim plantades, hortalisses i arbres, i amb l’esperada il·lusió del seu fruit, ens endinsarem en les cobles que els són pròpies: Fotografia cedida per Agustín Obiol

El tio Pep se’n va al moro a plantar un melonar, els melons són per a vendre i els diners per a fumar.

El tio Pep se’n va a l’horta A plantar un tomatar, les tomates per a vendre i els diners per a fumar.

El fumar no és de profit que és noblesa i fantasia, i deixa la butxaca buida al que fuma en demesia i desprès li danye el pit.

En les dues cobles inicials, similars amb el canvi de melons per tomàquets, és ben palès el vici del tio Pep pel tabac, fins a l’extrem de gastarse tots els diners en la fumamenta. En la darrera complement de les dues primeres, encetant com una mena de campanya antitabac, a l’estil de les de hui, però expressada amb els mitjos de l’època,

12

és a dir les cobles, ens desgrana encertadament les inconveniències del fumar.

Entre Culla i Benassal han plantat una figuera, ençà estan les figues verdes, ja amaneixen la cistella.

Entre Alcalà i Torreblanca, han plantat una figuera, antes d’estar les figues madures, ja preparen la cistella.

Si vols casar-te amb encert, busca la xica en Artana, si vols figuera de gust, planta-la napolitana.

Les figues, ja tendres o seques, eren una de les bases alimentàries, dels nostres avantpassats, la prova la tenim en la gran quantitat de figueres que hi havia, ja isolades o en finques senceres, d’ací la dèria dels pobles anomenats en collir-les el més prompte possible, encara que estiguin mig verdes.

M A INHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 Per contra la darrera cobla, per mig de consells, compare les xiques d’Artana amb les figues napolitanes, lloant la seva exquisidesa.

Encara que estiga ací a Vinaròs planto ceba, a Benicarló la col i a Peníscola la bleda.

Espineta gloriosa ajudeu als de Gualter, que són una gent pobreta i han de viure del planter.

No està clar si el subjecte de la cobla, deu tenir finques a les tres poblacions esmentades, o es refereix als productes més habituals de cadascuna.

En la Pobla de Rugat ja no planten moscatell, que diuen que el monastrell dóna millor resultat.

Monastrell- Varietat de raïm, de gust regular, procedent de l’Empordà del que s’obté vi blanc.

A la Pobla de Rugat, se l’anomena també, la Pobla del Duc. En terreny ferm i fort vaig plantar una figuera, i tinguí tan bona sort que mai mengí figues d’ella.

Per Santa Àgata planta l’alfàbrega.

I la vella que això deia nascuda ja la tenia.

Vilanova d’Alcolea la terra dels figuerals, mira si són grans que els planten a jornals.

REGAR Com a complement obligat, als nostres esforços de llaurar, adobar i plantar, tenim que regar la terra. o siga mullar-la d’aigua, per a fer-la fèrtil i productiva ; i si no ens és possible els nostres treballs seran inútils, i la collita se’ns anirà en orris. Es pot “regar a raig”, regar abocant a la terra l’aigua amb una galleda; o “regar a tesa o a manta”, regar aviant aigua als bancals. L’aigua de reg, provenia de rius, rierols, torrents, fonts, etc., i es conduïa per mig de “recs”, ja fets d’obra o teules, o cavats al terra.

Però un dels sistemes de reg, més emprat, era el de pous. Per a l’extracció de l’aigua es feia ús de la sènia, màquina per a elevar aigua subterrània, composta d’una roda horitzontal, “rodet”, amb braçols, moguda per una bístia que volta, i amb la que engrana les dents d’una roda vertical, que en rodar mou una sèrie de catúfols disposats al llarg d’un rest o cadena sens fi, la part inferior de la qual va submergida dins l’aigua del pou on la màquina està instal·lada; els catúfols aboquen l’aigua dins d’una

Fotografia cedida per Vicente Llorens Cavaller

13

MA M A IIN NHA H A RD RRDDTT- -6791/ /adberriisl edm e b2r 0 MA I NHA e 11 d e 2 0 11 Ai, la font de la Penya! si ella brollara, regaríem les hortes i la Mallada.

Jo vaig vore a un gos regar, i a un gat que collie espigues; a una gallina trillar i a un cantador dir mentides.

En l’alt de la Carrasqueta, una vella es va pixar, va regar un bancal d’horta i un altre tant de secà.

Amollava tan gran xorro, lo piu d’una catalana; que el carreter que bevia, tot quan volia regava.

Una vella més que vella, de vella no pot pixar; li se rebentà una arruga, i ha regat un melonar.

Poquet a poquet, va l’aigua a Canet; i tan poquet anava, que mai regava.

Canet és una de les partides rurals de Castelló.

Gregorio Gil. Fotografia cedida per Nieves Bosch

caixa de fusta, de baranes baixes pels costats i per davant i més ampla de boca que de sòl, que està col·locada davant la roda, dita “pastera”. La pastera descansa damunt dues pedres, i des d’aquesta per un canal exterior o subterrània, l’aigua va a parar al safareig o bé directament al camp que ha de regar.

Tret de les planúries de l’horta de València, i altres de similars, de menys volada, les terres destinades a reg, i plantades d’hortalisses o llegums, eren escasses i de petites dimensions, a la vora de rius, fonts o rierols; destinada la seva producció al consum local. La resta de les terres, la majoria, eren de secà, i el seu reg depenia de la pluja, tal parlarem en apartat posterior.

I sent temps d’anar a regar, sense més dilació, ens endinsarem en les cobles que hi són pròpies: Ma mare m’envia a l’hort, a regar el melonar, jo li pegue una revolta i me’n vaig a festejar.

Les folies, són folies, i les cançons, són cançons, melonera sense reg no pot criar bons melons.

14

LA PLUJA De tots els elements que intervenen en el negoci agrícola, la pluja és la més determinant, puix sense ella, a terres de secà no es podria plantar, i plantes i sembrats es moririen. Amés els cabals subterranis, com rius, corrents, rieres, pous i fonts, s’assecarien, per la falta d’aportació d’aigua, sent impossible així mateix el conreu a terres d’horta de tot tipus de sembradura. Tan decisiva i necessària és la pluja, que sense ella la vida no seria possible.

Després d’aquest panorama que els hem exposat, ens ocuparem de la pluja en si, consistent en l’aigua que cau dels núvols, procedent de la condensació del vapor d’aigua de l’atmosfera.

La pluja ens pot caure, en diverses intensitats i quantitats, d’aquesta mena trobem la “pluja de pastor”, pluja extremadament fina, de gotetes molt petites. “Pluja de sementer”, la que és profitosa per als sembrats. “Pluja menuda”, pluja suau de gotes petites. “Pluja batent”, pluja molt intensa, que cau en gran quantitat. Si la pluja és de poca intensitat, també es diu “plugim o roina”, i la terra resultant d’aquesta pluja, es diu “eixamorada”, és a dir terra humitejada parcialment o mig remullada, que no soluciona la sequera. Si la pluja cau amb moderada intensitat, i amb suficient durada, de manera que no corre pels camps i s’aprofita, tal la “pluja de sementer”, produeix en la terra un estat òptim anomenat “saó”, que la fa particularment apta

M A INHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 per a sembrar i treballar-la. Però si la pluja cau amb forta intensitat, i en llarga durada, dit diluvi, la pluja no sols no és beneficiosa, sinó que inunda camps i destrossa, tot el que al pas de l’aigua s’interposa.

Un altre estat derivat de la pluja, i més encara de la seva llarga durada, és la podridura de plantes, arbres i fruits.

La pagesia per a solucionar els problemes derivats de la pluja i de l’aigua, té al seu abast a l’arcàngel Sant Miquel, com a iniciador de les pluges, que faciliten la sembradura dels cereals d’hivern, i se li encomana per a què faci ploure amb mesura, i per a què guardi d’inundacions i dels estralls de l’aigua.

La falta de pluges, i la pèrdua de collites, ha estat una constant, al llarg del temps, però la més coneguda, ens la conta el celebrat prevere valencià de finals del segle XIX, en Joaquim Martí i Gadea.

doctor, el barber i algú dels més benestants, els que passaren prou estrets en aqueix temps. Fou tan anomenada la tal “seca” i cridà tant l’atenció de tots, que fins tragueren romanços els cecs, donant-nos també ocasió a nosaltres per a què ara la traguem ací a relluir, com una antigalla de trista memòria, de la que recordem aquesta cobla:

ELS ANYS DE LA SECA La més gran i duradora que hem conegut nosaltres, fou la dels anys 1848 i 1849, en els que no caigué quasi una gota d’aigua, esgotant-se els camps de tal manera en tot aquest regne, que s’assecaren moltes fonts i quasi tots els arbres, i els pocs que s’atreviren a sembrar no colliren res, perquè els blats no aplegaren a espigar, i per lo tant tampoc pogueren batre, i es quedaren les eres sense estrenar i més fam i més desventura no l’hem vist mai, sobretot en les terres de secà, i per això se’n anà quasi tota la gent dels pobles a Castella, a treballar en les carreteres i ferrocarrils, no quedant en ells més que el rector, l’alcalde, el secretari, el

Benicolet és poblet de molt bona sembradura, si plou en maig o gener, tenen collita segura.

Hem passat molta carpanta en l’any passat i en lo nou. !Que direm de l’any cinquanta, Mare de Déu, si no plou.

Per això el llaurador, i més el de secà, sempre està mirant el cel, esperant la pluja.

I nosaltres amb el desig que plogui bé i amb mesura, els encolomem les cobles corresponents:

Ja no serà gens estrany com no caiga una ruixà, que la collita d’enguany tinga més palla que gra.

En les hortes de Casinos diuen que el blat s’afollat, la culpa la té l’oratge, que ha plogut i pedregat.

15

MA M A IIN NHA H A RD RRDDTT- -6791/ /adberriisl edm e b2r 0 MA I NHA e 11 d e 2 0 11

Vª RECREACIÓN FRENTE DE ARAGÓN. VALDEAGORFA 2011 JOSÉ VICENTE MOYA JULVE Los días 22 y 23 de octubre se celebró en el turolense pueblo de Valdeagorfa, la 5ª Recreación Histórica Frente de Aragón. In Memorial Angus Thompson.

En marzo de 1938, Valdeagorfa representaba un importante nudo de comunicaciones para las tropas republicanas. Pues allí se dividía la carretera de Zaragoza en dos ramales, uno en dirección a Morella y otro en dirección a Gandesa. Estratégicamente hablando, era de vital importancia para los dos bandos en lucha. El republicano quería conservarlo para impedir cualquier avance hacia el Mediterráneo e impedir a su vez cualquier intento de penetración hacia el interior de Cataluña. Para el franquista representaba un vital nudo de comunicaciones para alcanzar el Mediterráneo, bien tomando la dirección Morella-Vinaroz, bien dirigiéndose a GandesaTortosa-Amposta.

Por tanto, el alto mando republicano, encomendó su defensa a la 11 División republicana, al mando de Enrique Lister. Su misión impedir a toda costa que las tropas italianas de CTV avanzasen con sus unidades mecanizadas en ambas direcciones.

Durante cuatro días las tropas republicanas y franquistas sostuvieron duros enfrentamientos por la posesión de dicha plaza, y aunque la resistencia republicana fue encarnizada, a principios de abril las tropas de la 4ª División de Navarra tomaban Morella y las tropas italianas de CTV conquistaban Gandesa.

Este año para la recreación de los acontecimientos militares se contó con un escenario idílico, la antigua estación de ferrocarril de Valdeagorfa. En la cual se habían instalado dos puestos artilleros con sendos cañones de 20 mm para defensa antiaérea,

16

y además contar con la presencia de un estupendo carro de combate T 26 de fabricación soviética, el cual ofrecía un realismo bélico al paisaje realmente impresionante.

El sábado a las 9 de la mañana quedo oficialmente inaugurado el mercadillo de antigüedades y objetos militares. Aunque este año los comerciantes acusaron la crisis pues los visitantes no adquirieron demasiados objetos. A las 12 del mediodía se realizo una visita guiada, al campamento de CTV, instalado en la antigua estación de ferrocarril, donde el público asistente pudo ver como era la vida cotidiana, en un campamento franquista. A las 6 de la tarde se realizo un simulacro de ataque por parte de las tropas republicanas, al campamento de las tropas del CTV. El ataque realizado al atardecer, consistía en que tropas de la 11 División y una

M A INHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 brigada de carabineros, rodeaban por los flancos la estación de ferrocarril, desalojando y ocupando el campamento del CTV. Según el testimonio del numeroso publico asistente, la utilización masiva de efectos pirotécnicos alrededor de la estación, las figuras entrecortadas del carro de combate, los cañones antiaéreos y la pálida luz del atardecer, dieron un realismo escalofriante a la recreación.

El domingo por la mañana, fueron las tropas del CTV las encargadas de asaltar y desalojar de sus posiciones a las tropas republicanas. Para ello se simulo con efectos pirotécnicos, un ametrallamiento aéreo, seguido de una barrera artillera que machaco las defensas republicanas, antes del asalto de las tropas italianas. Los combates cuerpo a cuerpo y el desalojo de las trincheras enemigas con bombas de mano, adquirieron grandes dosis de realismo.

Al final de la recreación los dos ejércitos formaron en parada y se saludaron dando por terminada la actuación. A continuación en el convento de Valdeagorfa, se rindió un homenaje al compañero Angus Thompson Gracia, fallecido en accidente aéreo, cuando el helicóptero que lo transportaba, para apagar un incendio forestal, se estrello tras sufrir una avería. Oscar Ibáñez fue el encargado de dar una placa conmemorativa a sus familiares, en nombre de la asociación Frente de Aragón.

La 5ª Recreación Histórica Frente de Aragón concluyo, con una comida de hermandad para todos los participantes.

17

MA M A IIN NHA H A RD RRDDTT- -6791/ /adberriisl edm e b2r 0 MA I NHA e 11 d e 2 0 11

CONCERT DE LA COLLA DE DOLÇAINERS I TABALETERS LO XULAR A ALCOSSEBRE. 12 D’AGOST DE 2011 VICENT J. LORIENTE (*) El passat 12 d’agost, la Colla de Dolçainers i Tabaleters Lo Xular va oferir el seu primer concert en un escenari preparat a la platja del Carregador, en front del antiga llar del jubilat.

Aquesta idea de fer un concert va sorgir una vesprada d’assaig, mentre fèiem una paradeta entre cançó i cançó. La idea era fer una cosa diferent a les que havíem fet fins el moment: cercaviles, aplecs o processons. Així vam decidir fer un concert damunt l’escenari, on podríem interpretar peces diferents a les que toquem habitualment en els actes on participem.

Per tal de preparar aquest concert, primer vam haver de decidir les peces que havíem d’interpretar, l’ordre d’interpretació, controlar el temps que durava cada cançó per no fer el concert molt llarg i per últim començar els assajos. Vam preveure un total de 18 cançons que volíem interpretar.

Aprofitant l’ocasió vam pensar que els alumnes del curs de dolçaina i tabal d’aquest any també podrien participar en el concert i fer el seu debut.

Així que vam triar tres cançons per a ells que finalment van interpretar ajudats per alguns dels dolçainers i tabaleters més veterans per tal de que no es fiquessin massa nerviosos. Així que al final van ser un total de 21 peces.

Hi havia cançons noves, d’altres que ja les havíem interpretat en cercaviles i també cançons que havíem recuperat ja que feia temps que no tocàvem. Així, el concert el van composar dianes, cercaviles, pas dobles, polques, una sardana, valsos, correfocs i havaneres.

A finals de juny i durant tot el juliol, vam estar

assajant una mitja de dos a tres dies a la setmana, ja que alguns dels membres del grup van acompanyar al grup de Danses a Romania i també s’havia d’assajar amb el grup. Depenent dels dies i de com anaven sortint les cançons, assajàvem tot el concert o només teníem temps d’assajar-ne unes quantes.

I com tot arriba, al final va aplegar la nit de l’actuació. Vam quedar unes hores abans per muntar l’escenari. Tal i com s’anava arrimant l’hora, només fèiem que mirar el cel, ja que estava núvol i amenaçava pluja.

Un hora abans del concert, van començar a arribar els components del grup i els debutants. Vam rebre a les autoritats i als mestres del curs de dolçaina i tabal, en Vicent Obiol i Juan Carlos Obiol, i també ens va acompanyar el president de la Federació de Dolçainers i Tabaleters de la Comunitat Valenciana, en Juanjo Trilles.

Tot el grup Lo Xular, al final del concert, tocant Pasqualet

18

M A INHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 Ja estava tot preparat, el públic assentat i uns minuts abans de començar es va posar a ploure fluixet, però vam decidir pujar a l’escenari i tocar la primera peça, Gent d’Aplec composada per Vicent Obiol. Va ser acabar la cançó i parar de ploure.

Aleshores, ja va agafar la paraula Vicente Espinosa, qui va presentar l’actuació, donant pas a Agustín Barceló, per tal que presentés els blocs en que havíem dividit el concert, que eren els següents: Primer bloc: ➢Sant Antoni de Biar ➢La Cirereta ➢La bella Lola

Diana Cercavila Havanera

Segon bloc: ➢Foia Cercavila ➢Vals de les dos Xiquetes Vals composat per Victor Albero, membre del grup. ➢Polca d’Ours Polca ➢La despertà de la Marina Diana Tercer bloc: ➢Veridà ➢Vilanova ➢Havanera dels tramussos ➢Albalate

Cercavila Cercavila Havanera Pasdoble

Després d’aquestos tres blocs, va arribar el moment per a que Tina, Rafa, Jose, Juanjo, Jose i Vicente fessin el seu debut tocant les 3 peces que durant tants de dies havien estat assajant. Les peces eren les següents:

➢Correfocs Correfocs conegut també per Ninana ➢Mari Carmen Cercavila ➢El Circ Marxa de festa En interpretar aquestes tres cançons i després del fort i merescut aplaudiment, van baixar els alumnes de l’escola i vam continuar amb l’actuació.

Ens quedaven dos blocs de cançons, que eren els següents: Quart bloc: ➢Nit de llampecs ➢Masurca de Camilo Ronzano ➢Les flors en maig

Sardana Polca Havanera

Quint bloc: ➢Lo Gaspatxer Cercavila composada per Vicent Obiol i dedicada al grup ➢Vals en sol Vals per a dolçaina ➢La bruixa de Sant Pol Correfocs Mentre tocàvem aquesta última peça i com la cançó en el ritme que te ho demanava, es van disparar per darrera del escenari uns focs d’artifici, acabant així l’actuació. Vam tornar a pujar tots al escenari, integrants del grup i alumnes, i tots junts, per acomiadar-nos, vam tocar la cançó més emblemàtica per ser interpretada amb dolçaina i tabal: Pasqualet.

I així va acabar aquesta primera actuació del Grup de Dolçainers i Tabaleters Lo Xular dalt d’un escenari. Ara, a preparar la pròxima. (*) Colla de Dolçainers i Tabaleters Lo Xular

19

MA M A IIN NHA H A RD RRDDTT- -6791/ /adberriisl edm e b2r 0 MA I NHA e 11 d e 2 0 11

TARANTELA FRANCISCO HERRERA Danza napolitana, originaria de Tarento; su nombre podría muy bien provenir de la tarántula, araña de ocho patas, dos grandes palpos maxilares y un cefalotórax de color ceniciento cuyo cuerpo mide unos tres centímetros de largo.

La danza de la tarantela, era un baile medicinal.

Hasta muy entrado el siglo XX, en Sicilia y en Aragón, persistía la costumbre de danzar la tarantela con el fin de curar los efectos producidos por la mordedura de la araña.

Dice Covarrubias, en El Tesoro de la Lengua Castellana (1611), que la mordedura de la tarántula “se cura al son de instrumentos, porque el paciente, moviéndose al compás del son, dissimula su mal”.

La tarantela ritual y simbólica, iba acompañada de músicos terapeutas que realizaban un “rôle” muy importante durante el curso de esta ceremonia; eran estos mismos terapeutas que se encargaban a hacer bailar al “tarantulado” por los siguientes tonos: LA mayor, RE mayor, Re menor y La menor.

El grupo de músicos estaba integrado por un guitarrista, un tocador de bandurria, un violinista y un acordeonista.

El origen de la tarantela es muy antiguo, y a la vez litúrgico, ritual y terapéutico. Esta danza tomó su origen en las procesiones paganas del siglo XV; las personas víctimas de la picadura de esta araña, se entregaban de cuerpo y alma a un baile desenfrenado para poder curarse. La verdad es que el ritmo violento y salvaje, servía a expulsar el veneno del cuerpo del enfermo.

El Padre Athanasius Kircher, (1601-1680) en su tratado Magnes, sive De arte magnetica (Roma, 1641), da ejemplos de aires musicales que estaban considerados en la tradición popular, como un remedio contra el tarantulismo.

La tarantela terapéutica se asimilaba bastante al baile de San Vito, danza andaluza de carácter vivo y animado.

La tarantela profana que se baila actualmente, es completamente diferente de la precedente, tanto por su ritmo, como por su coreografía; es una danza viva, alegre, a veces violenta, comportando ritmos de 6/8, 12/8, y 3/4, con música compuesta de tresillos repetidos que, según autores “electrificaban y hacían desvanecer a los enfermos...”; se bailaba por una o varias parejas cogidas de la mano; cuando

20

la pareja se separaba, el acompañante persiguía a su compañera; cuando eran varios, se asemejaba a una especie de desfile parecido a una farandula.

La tarantela, forma parte del actual repertorio guitarrístico, que han dado a la estampa los compositores: J.K. Mertz, M. Castelnuovo-Tedesco, A. Tansman y otros.

Cabe notar que esta danza, también ha sido escrita por notable compositores como Chopin, Bizet, Liszt, Cramer, Rossini, etc.

Ejemplo del “remedio musical” de la Tarantela, 1641, Roma. Magnes sive de arte magnetica de P. Ahtanasius Kircher F. Herrera y M. Weber, DANZAS en la música del Laúd, Guitarra y Vihuela, Ed. Piles, Valencia/ España, 2006

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11

NOU SUPLEMENT DE L’ENCICLOPÈDIA DE LA GUITARRA DE FRANCISCO HERRERA En el año 2006 se publicó la tercera edición de la Enciclopedia de la Guitarra de Francisco Herrera, en cuatro volúmenes y con más de 2.000 páginas.

Ahora, cinco años después y coincidiendo con el décimo aniversario de la primera edición de la Enciclopedia (en el año 2001), Francisco Herrera ha finalizado un suplemento en dos volúmenes que actualizan y complementan esta monumental obra que se ha convertido, sin duda, en una herramienta de consulta imprescindible para los amantes del instrumento de seis cuerdas.

Para esta especial ocasión el prologo ha estado escrito por el guitarrista y musicólogo catalán, Josep Mª Mangado: Diez años hace (Feliz aniversario) que Francisco Herrera publicó en el 2001 la primera edición en CDROM de su Enciclopedia de la guitarra. Tres años más tarde el autor nos sorprendía con la segunda y tercera edición. La segunda, en CD-ROM, como la primera, y la tercera, en papel en cuatro volúmenes, todas ellas corregidas y aumentadas considerablemente.

El “Prefacio” de la primera edición corrió a cargo del prestigioso compositor, y guitarrista italiano Angelo Gilardino; para la segunda edición Domingo Tárrega Queral redactó un “Preludio” para el libreto del CD-ROM y Julio Gimeno escribió un “Prólogo” para la Enciclopedia; en la tercera edición Olimpiades García fue el encargado de escribir una “Nota Musical”. Todos estos interesantes escritos reflejaban muy bien las intenciones del autor de la Enciclopedia y la importancia de la misma para la historia de la guitarra.

La inquietud de Francisco Herrera por conseguir la máxima fiabilidad a su obra y el deseo (casi imposible) de que nada relacionado con la guitarra quedara fuera de la Enciclopedia, le ha impulsado a publicar este generoso Suplemento a la tercera edición de su obra. Esta vez ya no nos ha sorprendido como en las anteriores ocasiones, sino que más bien nos ha fascinado y deslumbrado con su nuevo empeño. Este Suplemento es más que un simple complemento o anexo a los cuatro volúmenes anteriores, en realidad lo podemos considerar por su contenido de 635 páginas, a un

Francisco Herrera tocant la guitarra a la seua villa La Vihuela d’Alcossebre

quinto y voluminoso tomo de la Enciclopedia. Dicho Suplemento además de incluir nuevas reseñas biográficas, y otras entradas referidas a la historia, danza etc., corrige y amplia algunas que ya se encontraban en la obra principal.

En su conjunto la Enciclopedia de la guitarra, es una obra fundamental para la historia de este instrumento, que como toda gran obra el paso del tiempo la engrandecerá. Estoy seguro, de que para las generaciones futuras será de obligada consulta si quieren conocer el pasado y el actual presente de la guitarra.

Nunca se le podrá agradecer bastante a su autor la dedicación y pasión que ha empleado para llevar a buen puerto esta magna obra. Yo desde este humilde prólogo quiero ser el primero en agradecérselo, era necesaria una obra de estas características, y solo una persona que dedicase a la misma parte de su vida podría lograrlo, como es el caso de su autor.

La lista de las personalidades que han participado en la Enciclopedia es larga, pero de todos ellos merecen mencionarse a sus dos más íntimos colaboradores, los cuales han hecho posible desde sus tareas de revisión, maquetación, etc., la culminación de la misma: Mariel Weber, esposa del autor y el musicólogo italiano Vincenzo Pocci. http://guitarra.artepulsado.com/index.php

21

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11

DANKON, TAMBÉ (Mai no m’hagués imaginat l’escena) De part de DONJU* Gracias, merci, thanks, gràcies…

Quan es comença un viatge tan llarg, no se sap ben bé com acabarà.

I va començar al final de la sisena dècada del segle passat. Un any tan especialment reivindicatiu per al jovent: 1968. Havia finalitzat la carrera de Magisteri. Un primer objectiu acomplit, arran d’una precoç vocació.

Ara era el moment de desenvolupar el treball per al qual ens havien format (o intentat almenys).

Les successives passes: l’Academia Chivertense, una espècie d’ensenyament artesà; el primer curs interí a l’escola pública d’Alcalà; Artana, on em vaig sentir especialment apreciat; la transició torreblanquina; l’assentament professional a Sant Carles de la Ràpita i ja l’última etapa al col·legi i a l’institut del meu poble.

I el viatge ha acabat d’una manera meravellosament emocionat...

Quan l’equip directiu va advertir-me que no oblidàs les dates 17 i 29 de juny, estic segur que comptava amb les meues positives aptituds mnemotècniques. Però el que jo no podia imaginar era que la impressió d’allò viscut aquestes dues jornades hauria d’ésser recordada, a la força, fins i tot per la persona de memòria més fluixa i limitada.

Divendres, 17 de juny de 2011, el gimnàs presentava un aspecte, com se sol dir, imponent, de festa major, d’acte de certa solemnitat. Tots els membres de l’institut hi eren presents, juntament amb alguns visitants que, amablement, s’havien volgut afegir a l’esdeveniment.

Clar que recordaré els discursos, les abraçades, els regals, les coreografies, els càntics...

Però hi ha quelcom que no hom pot ser mesurat ni en segons, ni en euros, ni en decibels, ni en valoracions tècniques i/o artístiques.

Hi ha l’afecte, el sentiment, l’amistat, l’emoció... És allò que provoca entrebancs de llengua i gola, descontrolades secrecions lacrimals, tremolors de les extremitats inferiors i superiors i, no cal ni parlar-ne, certa expressió facial de desconcertat embadaliment.

Com poder expressar-ne la impressió, les sensacions? Te trobes com envaït, inundat per un

22

Donju amb Manel, Tica i Ricard els membres del departament de valencià

enorme allau de sentiments de difícil descripció, però que et produeixen un estat d’absoluta i emocionada felicitat.. L’inconvenient és que aquesta situació te trasbalsa de tal manera que t’impedeix una reacció a l’alçada de les circumstàncies.

Fins i tot, ara, des de la tranquil·litat, com poder referir-se, amb el més profund agraïment, a tots els qui heu col·laborat en l’organització dels actes i/o m’hi heu acompanyat? Com podria citar persones sense incórrer en oblits i injustícies? No seria correcte de cap de les menes. El meu sincer reconeixement per a tots i totes. És el final d’una vida professional. S’espera alguna cosa. Sol passar així. Tanmateix, de veritat que no pensava meréixer tant. De fet, sé que no meresc tant. Simplement, us heu mostrat extraordinàriament generosos. Heu desbordat, no ja les meues previsions més optimistes, sinó, a més a més, la meua més que contrastada imaginació.

Ara bé, en evident contradicció amb el que acabo d’expressar, aneu a permetre’m que faça al·lusió a dues persones determinades: Joan i Tica. Per què aquesta referència concreta? Molt senzill: han gosat de parlar bé de mi per escrit!!!

Joan representa, per a la meua modesta persona, una espècie d’evolució positiva del procés. Des d’aquell aplicat alumne de 1969 hem arribat a un no menys aplicat Cap d’Estudis de 2011. Ningú no pot negar-nos aquesta íntima satisfacció.

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 Tica ha significat, per a la mateixa modesta persona, la creació d’un ambient proper de treball agradable, una ajuda incondicional, un tracte ple de consideració i afecte. És a dir, ha sabut aplicarme allò que les meues mancances em dificultaven l’elaboració quan s’esqueia: un ACI. I actuava amb tant d’altruisme que intentava fer creure que l’operació era a la inversa, tot referint-se als nostres suposats coneixements i a la nostra farcida experiència, després de tants anys, etc, etc.

Gracias, merci, thanks, gràcies...! Vull manifestar el meu agraïment en totes les llengües que he impartit (amb major o menor fortuna), per rigorós ordre cronològic, al llarg de la meua trajectòria. Però, no puc oblidar-me del primer: gratia agere. I és que el llatí, encara que estiga classificada com a llengua morta, va facilitar-me l’entrada en el meravellós món de l’educació, donat que, del total de 2.825, amb les quatre primeres alumnes, ens expressàvem com a genuïns? membres de l’imperi Romà.

I també dankon, en un idioma batejat com a esperanto (esperança). Molt intel·ligentment, perquè diuen que és l’últim que es perd. Tinguem l’esperança que la nostra felicitat mai no es veja afectada per cap crisi. En tot cas, disposem d’algunes vacunes (amb o sense ironia).

Molta sort per a tothom.

Donju amb la seua família durant la festa de comiat

*DONJU: mestre gaspatxer, jubilat i agraït Donju amb la seua darrera tutoria a l’IES Serra d’Irta

Donju amb els companys i companyes de l’institut durant l’acte de comiat

23

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11

Viatge a Cรกceres

24

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11

Viatge a València. Any 1989

Visita als forns de calç del Coll

25

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11

L’ASSOCIACIÓ DE JUBILATS I PENSIONISTES D’ALCALÀ DE XIVERT VISITEN MADRID I LES CIUTATS DEL SEU VOLTANT REDACCIÓ Quan, fa poc més de tres mesos, ens vam trobar amb la junta directiva de l’Associació de Jubilats i Pensionistes d’Alcalà de Xivert hi ha un parell de coses que ens van quedar molt clares. Aquestes són el dinamisme de moltes de les persones que integren l’associació i les ganes per no parar de fer coses.

Com ja vam dir, la nostra revista, volia fer-se ressò d’aquestes activitats. Així de la mà del nostre amic Manolo ens han arribat un bon grapat de fotografies que no fan res més que demostrar la bona harmonia i les ganes de voltar que tenen els nostres majors.

L’excursió la van realitzar els darrers dies del mes d’octubre. Van establir el seu quarter general a Boadilla del Monte, una xicoteta ciutat situada a uns 15 km de la capital de l’Estat i des d’on s’anirien desplaçant a les principals ciutats que hi ha al voltant de Madrid.

Una de les primeres visites va ser la capital i els seus monuments més importants com la Puerta de Alcalà, el Parque del Retiro, la Puerta del Sol o la Plaza Mayor. Més de quatre tampoc no van poder resistir la tentació i dissimulant, dissimulant es van escapar a l’administració de Doña Manolita a vore si aquest any si que hi ha sort i podem seguir tapant forats.

També van haver excursions a dues de les ciutats amb més patrimoni i història de l’Estat.

D’una banda Àvila amb la seua magnífica catedral, les impressionants muralles i el convent dedicat a Santa Teresa, on el presbiteri de l’església està situat a l’habitació on havia nascut la santa. Un convent i església on s’ha ubicat un museu sobre la vida i l’obra de Santa Teresa de Jesús. Per un altre cantó Segòvia també amb la seua monumental catedral, l’Alcazar i l’imponent aqüeducte romà.

Un altre dia va ser el torn per visitar la ciutat de San Lorenzo de el Escorial, amb el Reial Monestir de l’Escorial, una històrica residència de la Família Reial Espanyola. Un gran complex monumental que inclou el monestir i la basílica, el palau reial, el museu i la biblioteca. És també el lloc d’enterrament dels monarques espanyols. Es troba a 45 quilòmetres de la capital de Madrid.

Com no podia ser d’una altra manera també van visitar la ciutat d’Alcalà de Henares, la seua catedral i la Casa museu dedicada a Miguel de Cervantes, Toledo i el Palau Reial d’Aranjuez i els seus jardins.

Sense dubte un viatge intens, ple d’anècdotes del

26

qual tots els assistents en guardaran un bon record.

Nosaltres els animem a seguir preparant viatges i a gaudir de totes les activitats que van organitzant.

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11

27

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11

EL CEIP LO CAMPANAR, D’ALCALÀ DE XIVERT, PARTICIPA EN UN PROJECTE COMÈNIUS CEIP COMARCAL D’ALCALÀ DE XIVERT Després d’investigar molt, per internet, assessories educatives, etc. l’Escola d’Infantil i Primària Lo Campanar d’Alcalà de Xivert ha aconseguit formar part d’un d’aquests projectes europeus.

Per tal de saber un poc més sobre aquest tipus de projecte, cal comentar que té una durada total de dos cursos escolars i participen cinc països europeus. En el nostre cas Bulgària, Espanya, Hongria, Romania i Turquia, coordinats per un d’ells i que en este cas és tracta de Romania.

Durant el transcurs dels dos cursos, s’hauran de fer diferents trobades de mestres i alumnes a cadascun del països participants i amb un nexe d’unió que serà el treball comú a desenvolupar entre tots els membres. Per suposat, ha d’haver una llengua amb la que tots ens puguem comunicar i entendre, que serà l’anglés. Este és un dels atractius més forts del projecte ja que els alumnes participants tenen l’oportunitat i la necessitat de comunicar-se amb una llengua estrangera i per suposat, resulta enriquidor i molt positiu.

El treball comú al qual feia referència, tal com el títol del projecte indica, és: SHAPES AS TEACHING AND LEARNING AIDS IN EUROPE. L’ensenyament-aprenentatge en Europa mitjançant les formes geomètriques.

El simple fet de participar en un projecte d’aquest tipus, implica molta feina, organització, cooperació i sobretot il·lusió. Per la nostra part “tenim molt de tot”, però després d’haver realitzat la primera mobilitat a Romania, ens adonem de la necessitat de col·laborar amb moltes altres entitats locals i d’altres àmbits durant la realització del mateix.

Ara mateix formem part d’Europa, i a més amb una gran representativitat a tots els nivells dins del continent. Quina millor manera de conèixer un poc més i que ens coneguen, que participar en projectes com aquest, treballant colze amb colze amb els nostres països veïns i fent-nos lloc dins d’aquest col·lectiu del futur.

Amb totes aquestes paraules volem donar a entendre que nosaltres estem participant, en benefici de tots: famílies, alumnes, ajuntament i altres serveis de la població. Cal saber que la difusió en cadascun dels països és màxima i per tant estem representant el nostre poble a la resta d’Europa.

28

La primera de les trobades es va fer al país coordinador: Romania. La tasca principal, va ser coordinar, temporalitzar i determinar tot el treball a realitzar durant el projecte. Es van fer activitats de tot tipus: acadèmiques amb alumnes, sols amb mestres, amb alumnes i mestres, turístiques -per suposat-, tradicionals, de convivència... Totes elles molt ben organitzades.

Algunes activitats: visita a l’ajuntament de Vaslui, al museu tradicional, presentacions per part dels alumnes, tallers variats basats en les formes geomètriques, reunions de coordinació docent i moltes altres.

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11

Els objectius principals del projecte es resumeixen en: -Augmentar la qualitat de l’ensenyament i reforçar la seua dimensió europea.

-Promoure l’aprenentatge de llengües.

-L’aprenentatge en un marc multicultural, principi bàsic de la ciutadania europea.

29

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11 CALENDARI DE LES TROBADES: ROMANIA- Vaslui. País coordinador del projecte (25-31/10/2010) HONGRIA- Ráckeve (21-27/3/2011) TURQUIA- Sakarya (30-5/6/2011) BULGARIA- Shumen (24-30/10/2011) SEGÜENTS ETAPES DEL PROJECTE COMENIUS. VISITA A HONGRIA I TURQUIA Una vegada posats en rodatge, segons relaten els membres participants, les experiències estan resultant molt enriquidores a nivell social, acadèmic, cultural...

La següent trobada va estar en Hongria (20-27 de març de 2011), país amfitrió del segon meeting del projecte. El lloc va ser una preciosa ciutat anomenada Ráckeve, situada a poca distància de riu Danubi i a una hora escassa de la capital, Budapest. Segons testimoni dels alumnes que van viatjar, l’experiència ha estat molt bonica i destaquen sobretot la relació amb altres companys d’altres nacionalitats.

Per acabar el curs escolar 2010/11, van viatjar fins Turquia (tercer meeting del projecte). La ciutat on es va desenvolupar tot va ser Sakarya (ciutat d’uns 150.000 habitants i situada a uns 130 kilòmetres al nord d’Istambul). Continuant amb la dinàmica dels altres dos meetings, la qualitat segueix augmentant, destacant, com no, l’hospitalitat de la gent que propícia les bones relacions que s’estan donant entre tots els participants.

“Creiem en este projecte europeu, i en tot allò que ens està proporcionant. Les relacions consolidades són i seran per molt de temps una eina importantíssima per a nosaltres i els nostres alumnes.

Cada vegada que sortim del nostre País, tornem sabent un mica més i al mateix temps donem una imatge molt atractiva de la nostra terra. Esperem complir amb les expectatives i treure tot el suc que puguem.” ÚLTIMES ETAPES. VISITA A BULGÀRIA Fa molt poc de temps vam tornar de l’últim meeting. Esta vegada ens vam traslladar fins a Shumen (Bulgària). La ciutat està situada a 100 km del mar Negre, a l’est del país.

Una part molt interessant d’este viatge, ha estat el tema treballat. L’equip búlgar, ens va proposar una metodologia atractiva per treballar les formes geomètriques (nucli central del projecte), “la presència de les formes geomètriques en la moda, l’arquitectura i el disseny”. L’objectiu no era un altre que aprofitar el nostre entorn i els mitjans de comunicació per analitzar, crear i definir la geometria d’una forma divertida per als nostres alumnes.

Existeixen nombrosos edificis arreu del món

30

totalment geomètrics, en les passarel·les alguns dissenys són composicions de formes... Simplement cal presentar alguns exemples i fer veure de forma analítica que de veritat existeixen, i que nosaltres podem fer el nostre propi disseny. D’aquesta manera van aconseguir motivar a l’alumnat perque creara el seu propi edifici partint de diferents formes fetes amb cartolina i en 3D o el seu vestit, la seua

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 bossa, o qualsevol altre complement amb cartolines tisores i pegament. És increïble tot el que poden aconseguir quan treballen en equip.

En definitiva, l’experiència ha estat molt productiva, a l’igual que en anteriors viatges i ara cal preparar-nos per acollir el proper meeting en Espanya. De fet estem treballant molt per estar al nivell esperat i suposem que tot ens anirà molt bé perquè una cosa sí que està clara, i és que quan es treballa amb il·lusió les coses eixen perfectes.

El passat 29 de novembre uns representants del centre vam acudir també a unes jornades sobre projectes europeus en el Cefire de Vinaròs, per tal d’explicar la nostra experiència i així animar a altres centres a formar part d’este tipus d’associacions. És molt important difondre este tipus d’activitats que existeixen però que, per desconeixement o falta de motivació, no es fan.

En una propera edició us relatarem el desenllaç de la nostra odissea personal per Europa. Fins aviat.

31

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11

VERITAT O MENTIDA? MARIA SANZ TAUS Com ja sabem, els Estats Units és un país que abraça un immens territori del qual rebem influencies cada dia: cinema, música, marques de roba, productes variats, menjar ràpid...

Aparentment, sabem moltes coses dels americans però de vegades, l’única cosa que fem és realitzar estereotips erronis que s’allunyen de la realitat o crear prejudicis que ens mantenen al marge de conèixer a fons un país. Superar aquestes idees negatives que tenim sobre aquest país només es pot fer vivint ací durant una temporada.

No obstant això, hem de tenir molt clar també que els EEUU és un país format per molts estats, tots ells amb grans diferències geogràfiques que fan que les persones que hi viuen en ells es comporten també d’una manera diferent.

Mai no m’havia plantejat visitar els EEUU a un lloc que no fora Nova York, Chicago o alguna altra gran ciutat. Casualitats del destí ara em trobo vivint, des de fa quasi quatre mesos, a Portsmouth, un poblet al sud de l’estat d’Ohio que m’ha ajudat a entendre l’estil de vida americà i a comprovar si, tot allò que es diu d’aquest país, és real. He de confessar que, cada dia que passa trobo coses que em sorprenen i em fascinen. En aquest article, m’agradaria donar un punt de vista personal i explicar, segons les meves vivències, si els estereotips o idees que tenim sobre els americans són certes. Idees preconcebudes sobre el menjar, els sentiments de patriotisme, el coneixement d’altres cultures, les relacions socials o les seues festes...

CULTURA I PATRIOTISME Una de les primeres impressions que tenim dels habitants d’aquest país és que són narcisistes, chauvinistes i tancats amb les altres cultures.

Bé, en primer lloc, hem de saber que no conèixer una cultura no és el mateix que ser una persona reticent a conèixer-la. En aquest cas, hem de ser sincers i hem de dir que els americans no coneixen molt d’altres cultures. Moltes vegades no coneixen alguns països europeus, o confonen Espanya amb un país de l’Amèrica llatina. La majoria d’ells es sorprenen quan els dius que estudies llengües com l’alemany, el francès i l’anglès a la vegada, i molts d’ells possiblement només han sentit parlar la llengua anglesa en tota la seva vida. No obstant això, acostumen a ser gent que, quan troben l’oportunitat, intenten conèixer persones de fora. De fet, estan fascinats quan escolten alguna llengua pel carrer que no és la seua. Ací, a la universitat on estudio, a l’Shawnee State University, els estudiants

32

internacionals gaudim d’un gran privilegi. En som pocs i podem dir, sense temor a equivocar-nos, que “ens porten en safata de plata”.

FESTES I PASSATEMPS Venint d’un estat com l’espanyol, una altra impressió que ens podem emportar dels americans és que són avorrits. Sincerament, jo també pensava això al principi, però a poc a poc te n’adones que simplement és que es diverteixen d’una manera diferent. Tenen altres passatemps. Els agraden els jocs de taula i prefereixen les festes a les cases.

Aquestes típiques festes on hi van els amics, els

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 amics dels amics i els amics dels seus amics, com a les festes que veiem a les pel·lícules. Hem de tenir em compte que ací l’edat per entrar a molts pubs i beure legalment són els 21. Per aquesta raó els americans més joves veuen com a solució fer festes en un piset o en alguna casa. Nosaltres, els estudiants internacionals de la Shawnee State University, sempre estem convidats a totes les festes. De moment una de les experiències més estranyes que he viscut ací, ha estat ballar fins altes hores de la matinada a la cuina d’una casa, la qual difícilment recordaria on està, i de l’amo de la qual només en coneixíem el nom. Desconeguts entrant i eixint de la casa. La majoria dels americans són simpàtics amb els forasters que hi entren, i els corresponen oferint-los menjar, beguda o un raconet per seure al sofà.

RELACIONS SOCIALS Estem acostumats a veure pel·lícules on els protagonistes principals es coneixen per casualitat a la porta del supermercat, a la bugaderia o a la porta dels Starbucks de la ciutat. Es això possible?

Doncs, sí. Probablement, mai havia tingut la oportunitat de fer amics amb tanta rapidesa i facilitat.

Concretament, ací a Portsmouth, que és un poble menut, la gent és molt simpàtica i oberta. No hi ha dia que eixim al carrer i ningú et salude. I no et diuen un simple hola, sinó que afegeixen un com estàs? com va? Els eix per naturalesa ser simpàtics, el mateix els passa als supermercats, on la frase que tinga un bon dia mai no pot faltar. Òbviament això no passa a Nova York, però sí en aquest poblet, del qual desconeixia del tot la seva existència i que no coneixeria de no ser per la beca amb la qual estic estudiant.

MENJAR Són tots els americans grossos? Només van a menjar al Mc Donalds? Saben cuinar? Són moltes les preguntes que venien a la meva ment abans d’arribar, ja que els americans tenen fama de ser tots grossos, d’engolir només menjar ràpid i de no cuinar.

Hem de dir que el menjar té una gran importància. És un estil de vida i penso que per naturalesa, els agrada menjar. Aquí les hores dels àpats són diferents. Desdejunen, dinen molt prompte, cap a les 11h o 12h, i a les 16h ja tenen fam. Llavors clar, també sopen molt prompte, cap a les 17h o les 18h. El fet és que a l’igual que la majoria de països del sud d’Europa, se’n van al llit tard. I com és d’esperar, a les 22h ja tornen a estar famolencs, i tornen a menjar.

No estan acostumats a cuinar, de tal manera que la recepta més senzilla del nostre poble pot ser ací una autèntica creació. Sí, jo he estat més d’una vegada sorpresa a la cuina per les meves companyes de pis dient-me: Mare meua Maria, que estàs cuinant? Pareix espectacular! I això, tenint en

33

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11 compte que segurament només estic fent verdures a la planxa acompanyades amb algun tipus de carn.

Però bé, el cas és que, a més a més, el ritme de vida, almenys als pobles és prou tranquil. És cert que no podem comparar Portsmouth amb Nova York, però de totes maneres, fins i tot per al “fast food” ací li dediquen molt més de temps.

També és cert que hi ha moltíssima gent fent esport, i la imatge que donen és de contrastos. O són molt esportius, o són gent grassoneta que es passen el dia menjant dolços. Cal afegir també que els pastissos americans són molt més dolços que els que podem trobar a l’Estat espanyol. Utilitzen grans quantitats de sucre per a productes que gairebé ni en necessiten.

Sorprenentment, a les cantines de les universitats es pot trobar qualsevol tipus de menjar ràpid, a mes d’haver-hi una gran varietat de menjar poc saludable, i tot tipus de postres, gelats, llaminadures i begudes gasoses.

M’agradaria concloure, de moment, afegint que els Estats Units, com qualsevol país, té aspectes positius i negatius, però vull recordar que hem d’intentar no jutjar res ni ningú abans de conèixerho. Em queda un mes d’estància per ací, i tot i que hi ha coses que no m’han agradat o a les quals no m’he acabat d’adaptar, el balanç és molt positiu. Hem de saber explorar noves experiències i aprendre a valorar el que tenim a casa, però també cal saber aprofitar tot allò diferent que ens passa pel davant. Cal superar els prejudicis o les idees negatives i preconcebudes d’un indret. Això, de ben segur, ens farà gaudir més en els nostres viatges i en les nostres aventures.

Ens ha quedat un tema pendent: el sistema educatiu universitari. Com es desenvolupen les classes?, com són els exàmens, la puntuació, els treballs...? Això, però, ho deixarem per al proper número de la revista.

MAINHARDT sempre al teu costat, treballant per la cultura i preservant la nostra llengua 34

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11

GRUP DE DANSES ALCALÀ DE XIVERT. INTERCANVI AMB EL GRUP FOLKLÒRIC STRAJANCUTA, STRAJA, ROMANIA VICENT J. LORIENTE (*) Aquest any, el Grup de Danses d’Alcalà de Xivert ha viatjat a Romania per fer un intercanvi amb el grup folklòric Strajancuta de Straja. L’intercanvi es va efectuar entre els dies 21 i 24 de juliol.

Durant aquest dies es van realitzar dos actuacions conjuntes, una en un centre comercial i la segona en el poble. Estava previst participar en un festival internacional, però la data es va retardar al 28 de juliol i evidentment no vam poder assistir ja que alguns components de l’expedició havien de tornar el dia 25. La resta vam aprofitar, ja que estàvem a Romania, per fer turisme i vam allargar la nostra estància fins el dia 28. Seguidament passem a relatar, dia a dia, el que va ésser l’intercanvi i la posterior estància turística per Romania.

Dijous 21 de juliol de 2011 A les 7:30 del matí vam quedar a la parada d’autobús del parc infantil per carregar les maletes i sortir en direcció a Barcelona. Després de fer un “tetris” per tal de posar les maletes al microbús, comencem el viatge cap a l’aeroport, on hem d’embarcar a les 13:10 h. Fem una parada tècnica per esmorzar i a les 11:00 h arribem a l’aeroport, facturem les maletes i ens adonem que el vol porta un retard d’hora i mitja, pel que anem a dinar i a esperar l’hora d’embarcar. A les 14:40 sortim de Barcelona i arribem a l’aeroport de Bucarest a les 17:20, hora espanyola. A Romania és una hora més.

Recollim les maletes i a la sortida ja ens trobem amb Joan, que se n’havia anat uns dies abans per organitzar-ho tot.

L’autobús que havia de portar-nos a Straja ja el teníem esperant-nos. Carreguem les maletes i comencem un viatge per carretera entre un paisatge molt pla i uns camps immensos de gira-sols i panís.

Durant el viatge, ens va cridar l’atenció la forma

d’avançar dels vehicles en una carretera de doble sentit de circulació. El vehicle de darrera demanava pas amb els llums i el de davant s’apartava al voral.

El vehicle que venia de cara també s’apartava i el que avançava passava enmig dels dos carrils i entre els dos vehicles. A les 23:30 (a partir d’ara, l’horari ja serà el de Romania) parem per sopar, encara que abans ja havíem fet alguna parada tècnica.

Divendres 22 de juliol de 2011 A les 0:40 tornem a reprendre el viatge en l’autobús i, degut al cansament acumulat, anem caient en el que popularment s’anomena “els braços de Morfeo”. A les 5:20 entrem a Straja, quan ja fa una estona que ha clarejat el dia.

El poble de Straja està al nord del districte de Suceava, a la regió de Bukovina, en la vall de Râdâuti, a la vora del riu Suceava. La part nord del terme fa frontera amb Ucraïna. El paisatge és variat,

35

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11

^ ^

36

millor conservades. L’interior del monestir està en procés de restauració. Després d’aquesta visita, sortim direcció el poble de Radauti, , però abans fem una parada a Margineda, on visitem un taller de ceràmica que té la particularitat de ser negra i única al món. Després de veure com treballen l’argila, a la tenda del taller fem unes compres i continuem el viatge. Parem a Radauti, i visitem el museu etnològic, on hi ha exposades, en diverses sales, tot el procés d’elaboració de la ceràmica de molts llocs, el procés i les màquines per a treballar la llana i el lli fins arribar als teixits i la indumentària tradicional. Acabem en una sala més gran on ens trobem diversos tipus de premses d’oli, màquines de moldre gra i de batanar el cuir entre d’altres.

Sortim del museu i tornem a pujar als vehicles per anar al Monestir de Sihastria Putnei, on visitem el monestir nou, encara en construcció i després el monestir vell, més menut.

En el monestir en construcció destaquem les pintures amb diferents passatges de la bíblia i una reproducció de l’anomenada “Sabana Santa de Turin”. Quan finalitzem la visita, anem a dinar una mica més enllà del monestir, concretament a la Cabana Ursoaia, un alberg on ja ens estan esperant i ens trauen per menjar carn cuinada de maneres molt diferents. Tot boníssim, per cert. En acabar de menjar, amb un equip de música ballem els balls típics de la zona, o almenys ho intentem, acompanyant els components del grup folklòric Strajancuta. Quan ja comença a fer-se fosc, tornem a la casa per sopar i descansar. ^ ^

amb diversos afluents del riu, turons i praderies. La vegetació principal està formada per pins i avets i la fauna és rica en conills, guineus, porcs senglars, cérvols i llops. El poble el travessa la carretera, essent aquesta el carrer principal amb una llargada d’uns 11 quilòmetres. Les cases són construccions unifamiliars, totes amb jardí o hort, la gran majoria de planta baixa i primer pis, amb teulada a quatre aigües i una pronunciada inclinació. La indústria del poble està basada en la tala d’arbres i la posterior transformació de la fusta. No és una destinació turística, però es pot practicar senderisme, esquí en unes instal·lacions properes, caça i pesca, així com gaudir també d’un interessant turisme folklòric i etnogràfic.

Continuant amb el relat, entrem per un camí de terra fins la casa on ens allotjarem, amb prou dificultat per a l’autobús. La casa té una planta baixa, que encara no esta acabada, i tres plantes més. La segona planta està dedicada a menjador, cuina i sala de lectura i les altres dos per habitacions, 6 per planta. Una vegada a la casa fem l’assignació d’habitacions i ens gitem a dormir per recuperar i estirar-nos una mica fins les 9:30 h. Desdejunem i després de les presentacions amb els membres del grup folklòric Strajancuta, sortim en diferents vehicles per visitar el Monestir de Sucevita.

Aquest monestir va estar edificat entre els anys 1582 a 1584. És d’estil d’arquitectura moldava, una combinació d’elements bizantins i gòtics. De les esglésies moldaves amb pintura exterior, el monestir de Sucevita és on es troben les pintures

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11

37

^ ^

,

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11 Dissabte 23 de juliol de 2011 Ens alcem d’hora i després de desdejunar, el propietari de la casa on estem allotjats, ens invita a pujar a una lloma que hi ha darrera de la casa per poder veure l’extensió del poble. En pugem uns quans i fem les fotos pertinents. Després anem a veure un museu etnològic a la mateixa població.

Es tracta de la “Casa-Muzeu Dorin Pâtrâucean” una casa, amb dos habitacions i un rebost, feta amb fusta d’avet sense utilitzar cap clau de ferro.

A l’interior hi ha exposat cànters, cassoles, estris per fer i emmagatzemar formatge, etc. A la segona habitació hi ha fotos antigues, una col·lecció de monedes, cartes i documents, així com roba de casa. Després de visitar la casa-museu, tornem a casa per començar a fer els pentinats, ja que per la vesprada tenim la primera actuació. Dinem i acabem de fer els monyos, ens vestim i sortim direcció Suceava per actuar al Shopping City Suceava, un centre comercial. Fem l’actuació alternant balls dels dos grups. Uns quants balls ells i uns quants balls nosaltres. Aquesta actuació ens serveix d’assaig general per a l’actuació del dia 24 a Straja. En acabar, fem una mica de temps i tornem a casa per a canviar-nos i sopar, fem un poc de tertúlia i a preparar les maletes ja que demà, després de dinar, sortim en direcció a l’aeroport de Bucarest per a que la gent que ha de tornar, per motius de feina, puga agafar l’avió.

Diumenge 24 de juliol de 2011 Comencem a fer els monyos de les balladores prou d’hora, ja que a les dotze tenim la recepció amb el batlle i posteriorment l’actuació. Desdejunem i acabem els preparatius. Sortim direcció a l’ajuntament on ja està esperant-nos juntament amb el conseller de cultura de la regió, fill predilecte de Straja. Després dels corresponents discursos i l’intercanvi de presents, ens dirigim a les escoles on farem l’actuació conjunta amb el grup folklòric Strajancuta. Com ahir, anem alternant l’actuació.

Comencen ells amb tres cançons i després nosaltres comencem amb el Cap de Dansa, Les Voltes i el Ball pla de Sant Mateu. Torna a actuar el grup folklòric Strajancuta i nosaltres seguim amb Cirilo, El ball Perdut, La polka de Camilo i La jotilla de Vinaròs.

Acaben ells l’actuació i nosaltres per tancar l’acte ballem el Bolero Jota, Les quatre cares i el Bolero de Castelló. Cal dir que en aquesta última tanda de cançons no ballem la Jota d’Alfarp degut a que comença a ploure. Al final, però, només són quatre gotes. Ens fem les fotos de grup i ens canviem per al dinar de germanor amb plats i beguda típics de la regió. Després del dinar venen els comiats i quedem per al proper any, que ens visitaran ells. Anem a la casa-hotel per acabar d’omplir les maletes, carregar-les a l’autobús i sortir en direcció Bucarest, parant per a sopar a la meitat del camí.

Dilluns 25 de juliol de 2011 Per motius d’horari, anem directament a l’aeroport

38

de Bucarest. La previsió era fer parada en Brasov, així els que ens quedàvem per visitar Romania, quedar-nos a una casa rural mentre els que havien de tornar per motius de feina, continuar viatge fins l’aeroport per agafar l’avió. Arribem a l’aeroport a les 2:30. Ens acomiadem dels companys que havien de tornar i després de l’oportuna parada tècnica, sortim en direcció a Brasov. Dos hores de viatge i ja estem al bell mig dels Carpats. Anem a la casa rural que teníem contractada però, al contactar amb el propietari, ens mostra el camí, veiem que l’autobús no pot entrar i que la casa no es troba on diu la ressenya d’Internet, per la qual cosa decidim buscar un altre allotjament. Trobem un hostal a la vora de la carretera que es prou acollidor i ens quedem allí. Són les 7 del matí, pugem a descansar unes horetes i a la una de migdia ens reunim per sortir direcció cap a Bran per visitar l’anomenat Castell de Dràcula. Tot i les previsions decidim dinar i donar una volta pel mercadet. El castell ja el visitarem demà. També entrem a una casa del terror que està a la zona comercial als voltants del castell. Després d’alguns ensurts i rialles, pugem a l’autobús per anar a Brasov, on fem una passejada per la zona comercial, fem un refresquet a una terrassa i després a sopar i a l’hostal a dormir.

Dimarts 26 de juliol de 2011 Després d’esmorzar a la pensió, sortim en l’autobús direcció Bran per visitar el castell. Aquest castell és un monument nacional i un dels punts clau del turisme a Romania, però el valor del castell està

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 en la seua antiguitat i arquitectura. Va ser construït pels cavallers Teutons l’any 1212 i no té cap vincle amb el personatge del Comte Dràcula el qual és fictici. Per altra part, es diu que Vlad III Drâculea (Vlad l’empalador) és el personatge històric real en el qual es va inspirar Bram Stoker per a la seua novel·la, només va estar al castell dos dies tancat a una masmorra durant el segle XV. La imatge d’aquest castell ha segut utilitzada en diverses adaptacions fílmiques de Dràcula i de manera informal ha estat conegut com a Castell de Dràcula, cosa de la qual es beneficia l’economia local per impulsar el turisme. Bé, entrem al castell i anem fent la visita turística així com les fotos a les diferents estàncies i passadissos. Signem en el llibre de visites i quan ja estem tots fora, tornem a anar al mercadet i a dinar.

En acabar, sortim direcció Brasov per fer les últimes compres de records. Sopem, una mica de xarreta i a dormir.

Dimecres 27 de juliol de 2011 Avui hem de sortir en direcció a Bucarest, però abans visitarem Sinaia. Ens alcem d’hora, acabem de fer les maletes, esmorzem i a l’autobús. Anem a Brasov per visitar la Biserica Neagrâ (Església Negra) nomenada així pel gran incendi que la va destruir parcialment l’any 1689. L’església funciona com un museu i en podem destacar una campana de 6 tones de pes, un impressionant òrgan de 4.000 tubs i una rica col·lecció de catifes d’Anatòlia.

Tornem a l’autobús i visitem la muralla i el Bastió dels Caçadors, una torre integrada en l’antiga muralla de Brasov. Sortim direcció Sinaia per visitar el castell de Peles, residencia d’estiu dels reis de Romania. Cal dir que Romania només ha tingut quatre reis. Aquest castell va ser construït l’any 1873 pel rei Carol I. L’interior és espectacular, està molt ben conservat, amb molta fusta treballada de diferents llocs del món, parets cobertes de cuir de Córdoba, porcellana de Meissen, figures esculpides

en ivori, una col·lecció d’armes de diferents països i una infinitat de detalls mes que s’amaguen per les 160 habitacions que hi ha al castell en les seues 3 plantes. Com he dit abans, espectacular. Molt prop d’aquest castell s’alça el castell Pelisor, però com està en obres de restauració, no es pot visitar.

A la sortida del castell, ens quedem a dinar en un restaurant de la zona i en acabar, sortim direcció Bucarest, última etapa del viatge. En arribar a Bucarest, anem a l’hotel que teníem reservat, però un altra vegada, l’hotel no tenia res a veure amb les fotos que hi havia a Internet. Una amiga del conductor de l’autobús ens n’aconsellà un altre.

De tal manera que després de veure’l vam decidir quedar-nos allí. Una dutxa i una part de l’expedició sortim a sopar per Bucarest mentre que l’altra es queda al restaurant de l’hotel.

Dimecres, 28 de juliol de 2011 A l’hora que havíem quedat, carreguem les maletes a l’autobús, desdejunem i anem al centre de Bucarest per fer una passejada. Visitem diverses esglésies del centre, fem les últimes compres per gastar els lei (la moneda romanesa) que ens queden, un refresquet, aperitiu i a l’hora, a l’autobús per sortir direcció a l’aeroport. A l’aeroport, facturem les maletes i anem a fer un mosset per dinar. A les 18:30 surt el vol i després de tres hores, arribem a Barcelona a les 20:15 hora local. Hem guanyat una hora amb la diferència horària. L’autobús ja està esperant-nos, carreguem les maletes i sortim direcció cap a Alcalà. La paradeta tècnica que toca i a les 24:00 h arribem al poble, donant per finalitzar l’intercanvi i la posterior visita turística per Romania.

I fins ací aquest article de l’intercanvi entre el Grup de Danses d’Alcalà i el grup folklòric Strajancuta, de Straja (Romania). Ara, fins l’any proper any quan ells ens tornaran la visita. (*) Grup de Danses d’Alcalà de Xivert

39

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11

EXPOSICIÓ DELS ALUMNES DE L’ESCOLA DE PINTURA D’ALCOSSEBRE Com ja ve essent habitual els alumnes de l’escola de pintura d’Alcossebre van realitzar, durant les festes patronals del passat mes de setembre, una exposició col·lectiva per mostrar i donar a conèixer el fruit del seus treball durant el curs.

Una exposició amb temàtiques molt diverses, tècniques molt variades que no fan res més que reflectir la gran creativitat d’aquest artistes de la zona.

40

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11

L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MAGDALENA DE POLPÍS TICA MARTÍ HERRERA Quan estava estudiant a la universitat em vaig trobar amb l’obligació de realitzar un treball sobre algun element artístic de la meua comarca. Ja que l’església d’Alcalà havia estat estudiada feia poc de temps per un altre company de carrera, vaig optar per fer un treball sobre l’església de la veïna localitat de Santa Magdalena. Així que, amb l’ajuda de mossèn Paco, el rector de la parròquia i amic de la meua família, vaig emprendre la tasca. Mossèn Paco em proporcionà una part de la bibliografia, m’obrí la porta de l’església i jo, armada de llibreta, bolígraf i un metre, vaig començar el treball de camp.

Ara, després d’uns quants anys, he recuperat del fons del calaix aquell treball, l’he revisat i ací el teniu, com un petit homenatge a eixe poble veí amb el qual hem compartit alguns moments de la història i amb el qual Alcalà té una relació íntima i respectuosa.

Santa Magdalena de Polpís és un municipi de la província de Castelló pertanyent a la comarca del Baix Maestrat, el terme del qual limita amb Cervera del Maestrat, Peníscola, Alcalà de Xivert i la Salzadella. La seua és una situació privilegiada respecte a les vies de comunicació ja que pel seu terme municipal passen la N-340, l’AP-7 i el ferrocarril. Els seus habitants (836 l’any 2006) es dediquen al sector primari: agricultura (ametlers, garrofers, oliveres, hortalisses i cítrics) i ramaderia, i també a la indústria : extracció i transformació de la pedra calcària, marbre, i prefabricats de formigó.

La població de Santa Magdalena es va formar a partir del castell de Polpís, fortalesa d’origen musulmà (s. X-XI), situada a 431 m d’altitud en el vessant NO de la Serra d’Irta, a uns 2 km del nucli urbà actual. El castell de Polpís fou reconquerit per Jaume I l’any 1233 i el va donar a l’orde de Calatrava. L’any 1286 passà a mans dels templers i els cristians que ocupaven el poblat annex al castell aconseguiren un any més tard, 1287,Carta Pobla, la qual els posava entre altres condicions la de “fabricar església”. Quan l’any 1312 es va extingir l’orde del Temple, va prendre possessió d’aquest castell l’orde de Montesa. Pedro de Thous, gran mestre d’aquesta orde, va portar a terme, l’any 1330, la construcció de la primera església, ja que els pobladors que hi havia no ho havien fet. Aquesta

primera capella era una petita nau de 8m. d’amplària per 12 de llargària, coberta per una volta de canó apuntada. Es construí a la plana, als peus de la muntanya de Polpís, ja que en haver desaparegut el perill musulmà, no tenia sentit viure encara als voltants del castell.

L’any 1616, l’orde de Montesa va unir els territoris de Polpís als de Xivert; estant ambdós llocs despoblats des del 1609, any de l’expulsió dels moriscos. Quan l’any 1632 Polpís i Xivert foren agregats a la vila d’Alcalà, la capella consagrada a Santa Maria Magdalena va passar a ser una més de la veïna localitat. Però amb el pas dels anys es va desenvolupar una gran devoció per aquesta santa a qui se li demanava pluja en temps de sequera.

Per aquest motiu tots els anys s’hi feia una romeria, primer sense una data concreta, però a partir de 1758, per una disposició del bisbe de Tortosa D. Francisco Borull, es fixà el tercer dia de Pasqua per a realitzar-la.

Durant el primer terç del s. XIX Santa Magdalena de Polpís s’independitzà d’Alcalà. L’any 1819 es constituí en Parròquia, aconseguint pila baptismal i cementeri. Fins eixe moment, els veïns de Santa

41

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11 Magdalena havien d’anar a batejar i soterrar els seus habitants a l’església d’Alcalà.

Com el nou municipi anava incrementant la seua població, la primitiva capella resultava insuficient i, per això, a les antigues arcades gòtiques se li’n van afegir dues més de mig punt, augmentant així la construcció en un tram més. Aquesta ampliació no resolgué el problema d’espai i es va decidir construir un temple nou paral·lel al primitiu. El 1863 es va beneir la nova església i l’antiga capella passà a formar part d’ella com a capella de la Comunió.

A partir de la guerra civil, la capella sofrí moltes transformacions. Pel que fa a l’edifici es va tapiar la porta que la comunicava amb l’església, i pel que fa al seu ús, s’utilitzà com a botiga, magatzem, cinema parroquial... Actualment i després d’un període de restauració l’edifici ha recuperat part de la seua antiga fisonomia; així han estat netejades de capes de calç i pintura les arcades de pedra originals i l’edifici es destina a usos culturals.

L’estudi arquitectònic de l’actual església de Santa Magdalena de Polpís és el següent : 1. Planta: L’església és d’una sola nau dividida en cinc trams per quatre grans arcs torals sustentats per pilastres jòniques. A esta nau s’obrin nou capelles que ocupen les interpilastres. La desena fou tapiada i convertida en un nínxol d’escassa profunditat per a ampliar el tou de l’escala que dóna accés al campanar. De la nau central es passa a l’absis a través d’un arc toral. La capçalera és recta i està una mica elevada. Als costats, les sagristies són simètriques i de planta rectangular.

2. Material de construcció: L’església està construïda principalment amb la tècnica de la mamposteria (pedres de considerable grandària unides amb una argamassa d’aigua, calç i arena).

La pedra apareix només a l’interior en els escalons que donen accés a l’absis i a les capelles laterals, i a l’exterior, en l’últim tram del campanar, en els extrems laterals i la cornisa de la façana i reforçant els contraforts.

3. Interior: 3.1. Suports: El principal element de suport és el mur, que apareix reforçat per les pilastres d’ordre jònic, que recullen el pes dels quatre arcs torals i que coincidixen amb les parets de separació de les capelles laterals. Els arcs torals apareixen exteriorment reforçats per grossos contraforts. Les pilastres, d’acord amb l’ordre al qual pertanyen, descansen sobre bases, i presenten capitells decorats amb volutes, sobre els quals se situa l’entaulament: un arquitrau dividit en tres bandes sobre el qual està el fris, en aquest cas amb decoracions pictòriques, i damunt el fris es troba una àmplia cornisa amb vàries motllures.

42

3.2. Coberta: A l’interior es pot observar com la nau central està coberta amb una gran volta de canó dividida en cinc trams pels quatre grans arcs torals.

En aquesta volta i sobre la cornisa hi ha cinc llunetes a cada costat. Les capelles laterals es cobreixen també amb voltes de canó molt poc profundes i perpendiculars a la nau central. L’absis està cobert per una volta de canó més baixa i estreta que la nau central decorada amb dues llunetes.

3.3. Distribució de l’espai: L’espai interior té una longitud total, des de la porta d’entrada al fons de l’absis, de 30,75 m , per un ample, des de la paret del fons de les capelles laterals de la dreta al fons

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 de les capelles laterals de l’esquerra, de 15,50 m. Aquest espai apareix distribuït de la següent manera: - L’absis: És pràcticament de planta quadrada. Les seues mesures són: 6,68 de llarg per 7,80 d’ample.

Adossat a la paret del fons es troba el retaule realitzat en guix i pintat. Aquest té un únic nínxol que ocupa la major part de l’espai central en el qual se situa una imatge de la santa titular, Santa Maria Magdalena. Flanquejant aquest nínxol trobem dues parelles de columnes d’ordre compost.

- La nau central: La seua longitud és de 24 m per 10 m d’ample. Està ocupada per dues fileres de bancs que deixen un passadís central que comunica directament amb l’altar. Aquest eix coincidix amb la porta d’entrada del temple que apareix protegida per un cancell de fusta amb dues portes laterals. En els angles d’aquesta paret de l’entrada es veuen dues pilastres lleugerament insinuades, amb la finalitat que l’entablament no quede a l’aire, sinó que tinga uns punts de recolzament abans de travessar el mur dels peus de l’església.

- Les capelles laterals: Són irregulars, encara que totes tenen planta rectangular. Medixen entre 3 i 4 m d’ample i entre 2,50 i 2’70 m de fons. Cadascuna està dedicada a un sant i té altars i decoracions diferents. La capella del Baptisme, on es troba actualment la pila baptismal, era el lloc on es trobava la porta de comunicació amb la primitiva capella gòtica que en construir-se la nova església va passar a fer les funcions de capella de la Comunió.

3.4. Il·luminació i orientació: L’orientació i la il·luminació estan molt relacionades entre si.

L’església està orientada cap al nord, de manera que els peus queden al sud. Les llunetes obertes a la coberta i la finestra semicircular que s’obri a la paret dels peus, sobre la porta d’entrada ,són els punts d’il·luminació natural que té l’edifici. Les llunetes que estan orientades cap a l’est són les que proporcionen des de primera hora del matí la il·luminació natural. Les llunetes de la part esquerra, que coincideixen amb l’oest i per tant amb les pluges, han estat durant alguns temps tapiades, segurament per evitar problemes d’humitats en el sostre de l’església. Per tot açò podem deduir que l’absis està poc il·luminat per la llum del dia i que es fa necessària en moltes ocasions la il·luminació elèctrica.

4. Exterior: L’església i la torre-campanar no són edificis exempts, sinó que estan units, de manera que al campanar s’accedeix per una porta que es troba dins de l’església. Aquesta unió es veu reforçada per la façana que amb la seua amplària abarca tant l’església com el campanar.

- La façana, en la seua part superior, té forma triangular, seguint la coberta de la nau central; forma

que apareix reforçada per un altre triangle interior.

Aquestos serveixen de marc a la silueta d’un gran arc que en conté un altre al seu interior, el qual es prolonga fins al sòcol de la façana emmarcant: un cercle decorat amb un crucifix i un llibre, un rectangle on posa “Parròquia de Santa Magdalena”, la vidriera semicircular i la porta d’entrada.

La façana no reflecteix l’estructura real del temple, ja que les capelles laterals són més baixes, per tant en la part esquerra queda un llenç de paret sense res darrere, ja que en la part dreta es troba el campanar.

Adossada a la part esquerra de l’església veiem l’antiga capella de Santa Maria Magdalena.

- La coberta de l’edifici és a doble vessant i reflecteix l’estructura interior. Els quatre arcs torals de la nau central descansen en grossos contraforts que reparteixen a l’exterior el pes d’aquesta. Hi ha tres nivells de teulada: - La nau central és la part més elevada.

- Les capelles laterals, un poc més baixes que la central.

- L’absis amb una altura intermèdia entre la nau central i les capelles.

Totes les cobertes apareixen revestides amb teules de fang, tan típiques d’aquesta zona.

43

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11 - El campanar és de planta quadrada fins l’alçada de la cornisa de la façana. A partir d’ací té un segon cos massís i el tercer, on estan les campanes, presenta una obertura de mig punt a cada costat i té els cantons aixamfranats. La torre es cobreix amb teules de ceràmica blava. El remat final és una esfera de metall amb un penell que és un parallamps.

BIBLIOGRAFIA: - BOU I AIZA, Joan B., Polpís, algunos recuerdos históricos, Publicaciones del Centro de Estudios del Maestrazgo, cuadreno nº 7, julio de 1992.

- SANCHEZ ADELL, José, Guia de la provincia de Castellón, 1965, Sociedad Castellonense de Cultura - ITURAT, Joaquín Santa Magdalena de Polpís: Aspectos de su historia y arte, Centre d’Estudis del

44

Maestrat, 31 (juliol-setembre 1990) pp. 15-26.

- BARÓN DE ALCAHALÍ, Alcalá de Chivert: recuerdos históricos, Valencia 1905, reeditado por Gràficas Fenix en edición facsímil, Barcelona, 1982.

- LABORDE, Alexandre, Viatge pintoresc i històric.

El principat, el país valencià i les illes Balears.

Publicacions de l’abadia de Montserrat, Barcelona, 1975, Biblioteca Abat Oliba.

- MILIAN BOIX, Manuel y SIMÓ CASTILLO, Juan B. ,El maestrazgo històrico y Morella(puertos y comarca). Historia y arte. Imprenta Castell, Vinaròs, 1983.

- SARTHOU CARRERES, Carlos, Geografia de la província de Castellón, Barcelona, 1912. (*) L’estudi de l’interior d’aquest temple es va realitzar gràcies a les facilitats donades pel que va estar durant molts anys rector de la parròquia de Santa Magdalena D. Francisco Martínez Mechó, mossen Paco.

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11

ARTICLE DE JUAN FCO. BOSCH PONS PUBLICAT A LA PROVINCIA NUEVA EL 1922 Como homenaje a Juan Francisco Bosch Pons publicamos un artículo que él mismo publicó, firmando con su seudónimo (Pedro Nimio), en la portada del periódico La Provincia Nueva el día 4 de octubre de 1922, hablando del preocupante tema que había estallado hacia poco tiempo: el consumo de cocaína. Al contrario de todos sus colegas, que se habían situado al lado de la política de prohibición y persecución, él se situó en la parte contraria, en el de su autorización y legalización. Eso hizo que este artículo, en su época, tuviera una gran polémica i repercusión que aún sigue hoy en día.

LA “DIVINA COCÓ” La prensa de aquí, la «grande» y pequeña prensa, según clasificación del Mecenas que semanalmente entrega del inagotable manantial del vicio unos miserables billetes a unos más miserables todavía barateros convertidos en periodistas, para que no graznen, la prensa de Barcelona, no todo lo austera que debía ser, como demostraré el día que me venga en gana, sigue poniendo el grito más allá de la cumbre del Tibidabo, alarmada por la invasión de la cocaína.

Es peregrino el caso. La plumas que no se rompieron indignadas cuando Pich y Pon, por ejemplo, realizaba, al margen de la ciudad, fabulosos negocios merced a los cuales ha merecido los honores de que se le confunda con el «Asno de Oro», de Apuleyo, tienen estridores de clarín guerrero porque unos chicos «bien» y unas muchachas «mal» se matan un poco cada día, seducidos por esa bruja blanca, prometedora de deliciosos paraísos artificiales.

Realmente, el hecho de que haya quien se obstine en apelar al suicidio lento, quizá por no haber hallado alivio a sus males ficticios en «las sonoras naderías que consolaron a Belingbecke en el ostracismo», no merece que, los que del vicio se nutren, salgan a la plaza pública con la toga catoniana... para producir la hilaridad entre los «escipiones» de por acá. ¿Por qué se ha de impedir a los cocainómanos que, sobre envenenarse muy a gusto, por lo visto, se queden cada noche sin dos pesetas porque se las arrebató el boticario, o el camarero de «cabaret», o la florista, o el limpiabotas, que son los que trafican con la mortífera droga?

Hay que ser un poco tolerante, ¿no?... Y, si aceptamos que a uno se le condene a muerte, ¿en nombre de qué podemos oponernos a que se condene uno mismo a... morirse?

Además, esa campaña de prensa contra la «nievita» antes beneficia, que perjudica, a los que negocian expendiendo la «poudrette». No hay más que observar el desfile, cada noche, más numeroso, de cocainómanos por callejones equívocos, donde el vicio abre sus brazos de tentación.

Es un mal, un terrible mal; pero, acaso como las guerras, como las pestes, necesario. ¿Dejar ser nuestro siglo el de la «divina cocó», plaga tan funesta y terriblemente devastadora como aquellas que azotaron al país de los faraones, mal corrosivo, que neutraliza o aquieta el nerviosismo y la epilepsia, pero que socava, destruye, aniquila y sepulta a los que convirtió en sádicos, en cleptómanos, en neurópatas impulsivos?

Ya no es la gente atormentada por el vértigo del vivir, ni la del «reblandecimiento medular», ni siquiera la del mundanismo decadente, la que rinde culto a «la blanca hechicera». Hoy son legión los devotos de la «poudrette». Como todas las pestes, ésta no respeta categoría; invade diversos sectores, penetra en los palacios, irrumpe en las buhardillas, sube en ascensor, viaja en automóvil, y siempre corroe, destroza, devasta... Cada «cabaret», como cada salón aristocrático; cada «dancing», como cada círculo más o menos «real», ha quedado convertido en «Opium Shop», donde se festeja a la maravillosa bruja, la diabólica embellecedora de la vida... a los que en plena juventud carecen de ella, a los extraviados en todos los caminos, a los triunfantes, a los vencidos, a los inestructurados... ¿A qué hablar de medidas profilácticas? Cuanto se haga por evitar ese suicidio moral que tiene su epílogo en la gusanera, cuanto se intente en bien del vigor de la raza, para librar a la humanidad del terrible azote, será labor infructuosa.

Así, al menos, lo asevera este buen amigo cocainómano, y excelente poeta, que acaba de escribir, «para el viaje», los versos definitivos, los de la inmortalidad, los que le dan derecho a un lugar en la barca de Caronte. Este poeta, como Petronio, ve fluir de sus arterias la sangre; ve que se le escapa la vida, pero él sostiene que la vida, por cochina, no merece la pena vivirse... sin los paraísos artificiales.

Yo, mientras la prensa grande y pequeña dice su sermón de la montaña, preparo cítaras, vino y flores para el moderno Petronio...

Article recuperat per José Luís Esteller

45

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11

NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA GABINET DE COMUNICACIÓ Ramon Ferrer, nou president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Una major promoció de l’ús social del valencià, una més estreta col·laboració amb la Generalitat des de la independència institucional, una major relació amb institucions i entitats lingüístiques i culturals, i la culminació dels grans projectes acadèmic en marxa seran les grans línies d’actuació del nou president de l’Acadèmia Valenciana de Llengua, Ramon Ferrer, catedràtic d’Història Medieval per la Universitat de València, que va rebre el suport majoritari de la institució en la sessió plenària celebrada en el monestir de Sant Miquel dels Reis, a mitjans del mes de novembre.

Ramon Ferrer va rebre el vot de dotze dels vint membres, mentre que l’altre candidat a la presidència, Manuel Pérez Saldanya, en va obtenir cinc. Els tres acadèmics restants van votar en blanc. L’abraçada entre els dos candidats en acabar la votació va reflectir l’ambient de cordialitat que va imperar al llarg de la campanya electoral dins de l’AVL. “Després de deu anys, ací no hi ha diferències i esta realitat cal traslladar-la a la societat perquè ens conega millor”, va expressar el nou president.

Igual com en l’elecció de Ramon Ferrer, només va ser necessària una votació per a elegir el càrrec de vicepresident. Josep Palomero, amb onze vots, va superar la candidatura d’Antoni Ferrando, que també aspirava a la Vicepresidència. Més clara va ser l’elecció de Verònica Cantó, que, amb catorze vots, va revalidar la seua continuïtat en el càrrec de secretària de la institució normativa. Les dos

46

vocalies que completen la Junta de Govern de l’AVL seran ocupades pels acadèmics Emili Casanova i Josep Lluís Doménech.

El nou president va manifestar la seua voluntat de comptar amb tots els acadèmics i continuar per la senda del consens en totes les decisions que prenga la institució. En la seua declaració d’intencions, Ramon Ferrer va dir que no vol encapçalar una actuació presidencialista i que el seu objectiu primordial es treballar per l’ús social del valencià i per la dignificació del valencià com a llengua de prestigi.

L’AVL inicia durant el mes de novembre l’Any Teodor Llorente amb un acte acadèmic i la inauguració d’una exposició en el MuVIM de la Diputació de València L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va iniciar el 22 de novembre l’Any Teodor Llorente, elegit per la institució normativa del valencià com a Escriptor de l’Any 2011, coincidint amb el centenari de la seua mort, amb la inauguració d’una exposició en la sala Alfons Roig del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM) de València, amb el títol «Teodor Llorente: patriarca de la Renaixença».

L’exposició dedicada a Llorente, un dels escriptors més carismàtics i representatius de la nostra literatura contemporània, ha comptat amb

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 la col·laboració desinteressada i entusiasta de la seua família, la qual ha facilitat documents, llibres, quadros i objectes personals del poeta, que ens permetran acostar-nos a la vida i obra d’una de les personalitats literàries més interessants del segle xix i principis del xx.

La mostra, que també ha obtingut la col·laboració de la Diputació de València, la Universitat de València, Lo Rat Penat i el diari Las Provincias, del qual Llorente va ser fundador, consta de quatre blocs ben marcats: la família; Llorente, escriptor valencià; Llorente, periodista, historiador, traductor i polític, i finalment, Llorente i la Renaixença. Completen l’exposició un nombre aproximat de 200 obres i peces artístiques, que provenen, majoritàriament, de col·leccions privades.

El president en funcions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Manuel Pérez Saldanya, va destacar la figura de LLorente “tant per la seua vàlua lingüística com literària. És un dels escriptors que més van contribuir en el seu moment a dignificar la llengua literària, la llengua culta, juntament amb el català Jacint Verdaguer i el mallorquí Marià Aguiló”.

Pérez Saldanya també va dir de Teodor Llorente que cal considerar-lo com “un autor canònic”, exemple i model de cultura per la seua influència

en el segle XIX, pel seu model lingüístic, per seguir la tradició de les grans obres medievals i, finalment, per tractar-se d’una obra rellegida i reinterpretada generacionalment”.

El comissari de l’exposició, el professor de la Universitat de València i especialista en l’obra de Llorente, Rafael Roca, es va mostrar satisfet pel resultat d’una mostra que “vol trencar amb el tòpics que durant anys han acompanyat la figura d’un Llorente que és vigent en el segle XXI”.

Acompanyant l’exposició, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha editat un catàleg, que consta d’un cos central amb 85 texts, datats des del 1876 fins al 2011, representatius de les diverses etapes de l’escriptor al llarg de la seua vida. Conté, a més, un estudi elaborat pel professor Roca i, finalment, una llista de les obres exposades i catalogades amb les fitxes respectives.

Finalment, el president de la Comissió Teodor Llorente, l’acadèmic i catedràtic de la Universitat de València, Antoni Ferrando, ha presentat la llista d’activitats que des d’ara protagonitzarà l’AVL. A més del catàleg i de l’exposició, la institució normativa ha elaborat una unitat didàctica, un còmic, l’auca, l’audiovisual en col·laboració amb RTVV, l’antologia poètica, un estudi crític i un portal digital de l’obra de Llorente, entre altres activitats.

47

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11 ACTUACIÓ DEL GRUP LO XULAR DURANT LA FIRA DE LA PURÍSSIMA

48

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11

GENT, COSTUMS, TRADICIONS, HISTÒRIA I PAISATGES DE TERRES CASTELLONENQUES:TORRE CASTELLET DE L’ERMITA DE SANT BENET I SANTA LLÚCIA (ALCOSSEBRE) L’ermita de Sant Benet i Santa Llúcia es troba a l’estribació més meridional de la Serra d’Irta, dins del terme d’Alcalà de Xivert (Baix Maestrat). Va ser construïda a una alçada de 310 metres sobre el nivell de la mar, al cap damunt d’un cim que s’anomena la muntanyeta de Sant Benet.

Sembla que l’ermita va ser construïda a finals del segle XVII, presenta una estructura simple amb una nau de volta de canó i contraforts i és d’estil barroc valencià .

L’ermita està adossada a un edifici més antic i rehabilitat, és l’hostal, amb habitacions per als peregrins, amb estables per a les cavalleries i dos pous en les placetes. A l’ermita s’acostuma a pujar per Sant Benet l’11 de juliol i per Santa Llúcia el 13 de desembre.

Este cim ha estat ocupat antròpicament des de fa mil·lennis i habitat des de la prehistòria.

Varen haver construccions arcaiques d’uns 3.000 anys d’antiguitat, de l’edat del ferro antic, que mantigueren contacte amb fenicis, segons indiquen alguns materials ceràmics.

Les construccions medievals a les quals ens referim i que anomene el castellet, ocupen la part posterior de l’ermita i és on sobre les ruïnes d’esta antiga torre de guaita de planta quadrada on es va erigir l’actual hostal al qual s’accedeix a l’interior per una portalada de tradició mudèjar.

La construcció medieval probablement era una torre-castell que vigilava des d’aquest turó la mar i les terres limítrofes. Estava comunicat visualment amb el Castell de Xivert i la torre de Capicorb, i segurament degué de formar part del sistema de torres de vigilància costera que varen funcionar entre els segles XV-XVIII. Del castellet original se’n conserva un tram de mur a la banda nord. La construcció sense fonaments visibles s’assentava directament sobre l’aflorament de roques que coronen el cim. Des de l’exterior és visible una torre circular i els murs d’alçada de mamposteria, amb dos sageteres, una a l’angle de la cantonada, i tot envoltat d’un contrafort atalussat en la base .

D’esta antiga torre de guaita del cim de Sant Benet, no es coneix cap data de construcció, ni d’amortització. Per la forma constructiva sembla

ser una construcció d’època medieval cristiana, hipotèticament estaria lligada històricament amb els avatars del Castell de Xivert. Este és un punt estratègic de guaita, les dos construccions castrenses s’observen “fito a fito”. Estan a la mateixa alçada i es comuniquen visualment. Estan a uns 5.500 metres de distància en línea recta.

Este castellet té moltes semblances arquitectòniques amb part d’una masia fortificada ubicada junt a la costa, dins del terme de Torreblanca al límit amb el terme d’Alcalà de Xivert. És a la finca del Campàs la qual durant els segles XVI-XVII era del senyoriu Cardona i Ebrí. La part amb la qual es sembla, està situada a l’angle nord del conjunt. Es tracta d’una torre circular amb merlets adossada a una construcció quadrangular tancada que també té sageteres.

La Serra d’Irta, barra i priva el Castell de Xivert de tenir el control visual de la part marítima, i de les terres limítrofes costeres. Un cinturó de torres de guaita, als cims de la serra, podien eliminar els punts morts del castell, i tancar una porta feble i oberta als pirates i enemics arribats per mar.

Murs del castell ¿sou muts?, Sé que no, i sou morts, ¡Murs de pedra callada sou vells, i sou vius per sort, impregneu l’aire de silenci i solitud, però oferiu respostes als quatre vents! ¿Demaneu respecte o que voleu...? (del poemari Castells, autor J.E.P.B.,2008)

49

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11

L’ALCALÀ 2011/12 MANTÉ LA POSICIÓ REDACCIÓ Durant el primer terç es millora en defensa, però minva l’encert davant la porteria contrària, si comparem amb el mateix període de la temporada anterior.

Primer equip del CF ALCALÀ, amb els més menuts del planter

Equip juvenil del CF ALCALÀ

50

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11

(18.09.11) Alcalà, 3 – Canet, 3 Alcalà: Jordan, Fer, Dani, Marín, Javi (Eze). Bryan (Joan), Shola, Moliner, Viktor (Carlos), Agustín, Tayo.

Gols: Agustín, Dani i Joan.

Incidències: Expulsió de Jordan (targeta roja directa).

Un final de partit d’infart. Ningú no ho esperava, l’Alcalà va remuntar un marcador ben advers (1-3).

Ho va aconseguir després de quedar-se amb deu jugadors. Fins tot van poder aconseguir la victòria si hagués entrat el baló que, en remat d’Agustín, es va estavellar al pal.

(25.09.11) Morella, 0 - Alcalà, 1 Alcalà.- Néstor, D.Santos (Nassir), Jaime, Fer, Dani (Javi), Marín, Shola, Moliner, Viktor (Eze), Agustín (Bryan), Tayo.

Gol: Tayo.

Incidències: Expulsió de Marín (dues targetes grogues).

Victòria aconseguida quan ja el temps estava quasi esgotat. Amb una defensa segura que mai no va veure’s amb dificultats, fou necessari treballar molt en atac per aconseguir els tres punts. Una altra vegada l’equip es va veure obligat a jugar amb deu homes per una nova expulsió.

(02.10.11) Alcalà, 0 – Sant Mateu, 0 Alcalà.- Néstor, Fer, Moussa, Shola, Javi (Joan), Nassir (Eze), Tayo, Moliner, D.Santos (Saul), Viktor (Agustín), Dani.

Una oportunitat perduda davant d’un feble rival.

A la primera part, amb una bona circulació del

baló, els davanters gaspatxers no saberen trencar l’estratègia d’una sòlida defensa. Sols es pot comptabilitzar una ocasió de gol.

A la segona, els gaspatxers perderen les referències per a trenar el joc. Al final arribaren les ocasions, però va faltar encert. La més clara ocasió fou una jugada d’Agustín culminada per Tayo.

(09.10.11) Benicarló, 1 - Alcalà, 1 Alcalà.- Néstor, Marín, Eze (Víktor), Dani, Fer, Moussa, Shola, Tayo, Moliner, D. Santos (Javi), Agustín (Joan).

Gol: D. Santos.

Resultat injust. L’Alcalà va merèixer molt més en un excel·lent partit davant dels, aleshores, líders.

Des del primer minut foren amos i senyors. Malgrat tot, un despiste fou aprofitat pels locals per avançarse en el marcador.

Els gaspatxers no es desmoralitzaren i mantingueren el ritme i la tensió. Com no podia ser d’una altra manera, acabaren aconseguint l’empat.

Els locals es veren sempre desbordats davant d’un joc ben trenat amb un centre del camp on Moussa i Moliner imposaven la seua batuta.

A la segona part les coses continuaren de la mateixa manera fins quan faltaven vint minuts per a concloure el partit. L’Alcalà va baixar el ritme.

Però, tot i això, no faltaren les ocasions per a poder guanyar. Va faltar encert.

(16.10.11) San Pedro B, 4 – Alcalà, 1 Alcalà: Jordan, Moussa, Shola, Tayo, Fer, Dani (Joan), Eze (Marín), Moliner (Viktor), D.Santos, Agustín, Javi (Nassir).

51

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11 Gol: Agustín.

Incidències: Expulsions de Fer i Joan (dues targetes grogues a cadascun).

L’Alcalà no va tenir el seu dia. El joves jugadors del Grau de Castelló guanyaren el partit a base de molt entusiasme. A la primera part tot indicava que els gaspatxers s’endurien la victòria sense dificultats. Les ocasions sovintejaren, el baló, però no va voler entrar. I els locals, marcaren en l’única ocasió que se’ls presentà.

A la segona, Agustín va aprofitar una de les dues ocasions que va tenir. Es recuperava la normalitat.

Tanmateix no es va mantenir durant molt de temps.

I els nervis es convertiren en un adversari afegit. Els locals començaren a moure’s a la contra i acabaren imposant-se amb claredat.

(23.10.11) Alcalà, 1 – Torreblanca, 2 Alcalà: Néstor, (Jordan), Jaime, Viktor, Dani (Eze), Tayo, Shola, Moussa (Javi), Moliner (Joan), D.Santos, Agustín, Marín.

Gol: D. Santos.

Incidències: Expulsions de Tayo (targeta roja directa), i de l’entrenador, Pedro Santos (doble amonestació).

(29.10.11) Càlig, 0 - Alcalà, 1 Alcalà: Jordan, Joan (Nassir), Fer, Jaime, Viktor, Dani, Shola, Moussa, D.Santos (Eze), Agustín, Marín.

Gol: Nassir.

Equip benjamí-A del CF ALCALÀ

(06.11.11) Alcalà, 4 – Benicassim B, 2 Alcalà.- Jordan, Ivan (Viktor), Fer, Jaime, Dani, Shola, Moussa, Agustín (Javi), Marín, Eze (Saul), Nassir (Tayo).

Gols: Eze, Viktor (2), Tayo.

Incidències: Expulsió de Dani (dues targetes grogues).

(13.11.11) Alcora, 0 - Alcalà, 2 Alcalà: Jordan, Fer, Shola, Marín, Javi, Moliner, Moussa, D.Santos (Joan), Viktor (Saul), Agustín (Nassir), Tayo.

Gols: Saul i Joan.

(20.11.11)Alcalà, 1 – Orpesa, 1.

Alcalà: Jordan, Fer, Shola, Moussa, Agustín, Marín, Moliner, D.Santos, Saul (Eze), Javi (Dani), Viktor (Carlos).

Gols: Viktor.

GOLEJADOR VIKTOR AGUSTÍN D.SANTOS JOAN TAYO DANI EZE NASSIR SAUL

GOLS

Equip benjamí-B del CF ALCALÀ

MAINHARDT sempre al teu costat, treballant per la cultura i preservant la nostra llengua 52

3 2 2 2 2 1 1 1 1

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11

ELIE-GEORGES BERREBY UN ARTISTA POLIFACÉTICO POR TIERRAS DE ALCOSSEBRE REDACCIÓ (*) Nacido en Argel entre las dos guerras, ElieGeorges Berreby relató su infancia en el libro L’Enfant Pied-noir. De muy joven ya se inició en el trabajo con la madera y en el arte de la miniatura. Sus primeros trabajos fueron de vendedor ambulante, repartidor o mensajero. Alrededor de los quince años aprendió a trabajar la madera y comenzó a realizar sus primeras esculturas.

Aunque no pudo cursar estudios siempre tuvo una gran ansia por ampliar sus conocimientos. Así con un poco de dinero ahorrado se fue a Francia para estudiar en la Sorbona. Allí sació su sed de conocimientos aprendiendo literatura, derecho y estética. A lo largo de esta época entró en contacto con escritores de la talla de Boris Vian o Albert

Camus quien le aconsejó y le alentó en su camino hacia la literatura.

Al poco tiempo fundó la Editorial Zading y fue miembro del Comité de Intelectuales Argelinos, que denunciaba la situación colonial de Argelia. Durante esta época escribió teatro y se representaron sus primeras obras.

La guerra de Argelia le obligó a abandonar el país, pero regresó una vez finalizada esta. Con el título de “Amigo de la Revolución”, le ofrecieron la cátedra de estética en la Escuela Nacional de Bellas Artes de Argel. Aceptó. Pero a raíz de una entrevista con el presidente de la República, renunció y decidió ir a vivir a Francia.

Logró un gran éxito con su obra de teatro Jonas y comenzó una gira por América Latina. Una gira que le proporcionó una nueva visión del mundo y que va a tener una gran influencia sobre su pintura.

A la vuelta, tras un momento de depresión, buscó la salida con la pintura y fundó el teatro Aire Libre, en la zona de Montparnasse.

Tras cinco años de lucha constante a su esposa Geneviève Rozental le propusieron un puesto en el servicio exterior del gobierno francés. Comenzó para Elie-Georges un largo recorrido por el mundo.

Primero a Cabo Verde. Allá, va a transformar sus esbozos, proyectos, dibujos en esculturas. Sobre la isla desnuda y sin árboles de Sao Vicente, halló tres leños de pao sangue: una madera rubia veteada

53

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11

de rojizo, originaria de Guinea Bissau, protegida de los leñadores desde la independencia. Se asoció con un ebanista que puso sus herramientas a su disposición así como algunos aprendices que lijaron las figuras hasta adelgazarlas y alisarlas. La primera exposición parisina, en Galerie Saphir fue todo un éxito. A la hora del estreno, ya se habían vendido varias piezas a unos coleccionistas. Y eso que por poco se canceló.

Después de Cabo Verde, fué Costa Rica: un país pequeño pero con una vida cultural intensa.

Allá, Elie-Georges encontró magníficas maderas tropicales: nazareno, una madera de corazón morado, genizaro, una madera veteada algo más oscura que el pao sangue y cocobolo, muy claro.

La mudanza proveniente de Cabo Verde tardó seis meses en cruzar el Atlántico. Las cajas contenían el material de pintura. Mientras tanto, Elie-Georges compró papel, tinta china y emprendió su serie de grafismos geométricos: retratos de personajes míticos o tipos humanos compuestos de figuras geométricas. Los expuso en la Alianza Francesa de San José. Más tarde, también expuso

54

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 esculturas en la Plaza de la Cultura y pinturas en el Museo Nacional.

Vendió mucho a los coleccionistas locales y a los diplomáticos. Su obra Jonas se representó en el Teatro del Ángel y le valió al actor un premio de interpretación. Es un tiempo productivo y dichoso en el que Elie-Georges ve su creación apreciada.

Regresar a Francia para dos años le da la oportunidad de exponer en París y recibir el premio Rubens (premio europeo otorgado en Amberes) por el conjunto de su obra pintada y esculpida.

En 1989, un nuevo destino diplomático: Dar Es Salaam (Tanzania). Elíe-Georges descubre los colores cambiantes del océano Indio que va a plasmar en numerosos cuadros. Y también los Makonde: una etnia de escultores hábiles con el cincel y de imaginación desbordante. Por feliz casualidad, Gerievieve está encargada de seleccionar a los mejores para un directorio del arte africano contemporáneo. Salen a la sabana en busca de los maestros. Elie-Georges traba amistad con algunos. A veces, trabajan uno al lado del otro, incluso sobre el mismo tronco. Las influencias se ejercen recíprocamente.

Las andanzas diplomáticas de Genevieve terminan en Sri Lanka, el país que ha inventado la fundición. Por un pedido de sus galeristas, ElieGeorges ya había encargado bronces a partir de algunas esculturas suyas en la renombrada

55

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11 fundición Blanchet. En Sri Lanka, se asocia con Upali. Este fundidor, el 13° de su dinastía, le enseña, en el Museo Nacional, los Buddhas de bronce realizados por sus antepasados. Juntos, Elie-Georges y Upali hacen experiencias, variando las proporciones de los metales mezclados. Un día, la hermana del fundidor arroja sus joyas de plata en el crisol.Producen hermosos reflejos.

En Colombo, Elie-Georges expone varias veces.

Es el primer extranjero que expone en la National ArtGallery. Los embajadores compiten en comprar sus obras y al dejar sus puestos, se las llevan a su país. Con lo que numerosas obras suyas se encuentran en países donde él nunca ha estado.

Escribe L’Enfant Pied-noir que publica la editorial Actes-Sud, novela reconocida con tres premios literarios.

El regreso a París es otra vez un tiempo difícil.

La crisis pesa sobre la economía. Los artistas ya no venden. Las galerías quiebran y tienen que cerrar.

Incluso la Galerie Alias, frente al museo Picasso, que exponía y vendía en permanencia las obras de Elie-Georges. Este realiza sin embargo algunas exposiciones, pero se dedica sobre todo a escribir: novela y teatro. Se estrenan cinco piezas.

En 2003, crea con Genevieve un nuevo teatro: Aire Falguiere. El área de Falguière es un pequeño espacio para la cultura. Un lugar íntimo y acogedor para el teatro actual. Una área donde mostrar nuevas creaciones así como lugar de encuentro de autores de reconocido talento.

Pero en cuanto el teatro no lo necesita tanto, vuelve a la pintura y a la escultura, especialmente durante sus vacaciones en Alcossebre, donde frente nuestro mar Mediterráneo funde las culturas que ha conocido con los colores de nuestra tierra. Unas pinturas que gozan de gran espontaneidad,donde predomina la visión interior del artista frente a la realidad.

Elie transforma la realidad para expresar de una manera subjetiva y muy personal el ser humano y sus sentimientos. Sus esculturas transmiten con

56

gran delicadeza la serenidad y el equilibrio, al mismo tiempo que muestran la esencia del ser humano.

Como bien dice S.B. Dissanayake: un arte con voz única, poética y verdadera. ‘’A partir del texto “Un hombre polifacético” de G. Rozental, publicado en el libro Elie-Georges Berreby, de editions Cantela(*)

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11

“FLORES EL GADITANO”, UN ALLAU PERMANENT DE CREATIVITAT REDACCIÓ Florencio Ruiz Lara, popularment conegut per “Flores el Gaditano” continua rebent homenatges i, als vuitanta-nou anys, fa palesa una capacitat de creació artística admirable. És un autor polifacètic: cantor, compositor, novel·lista, poeta...

El seu bagatge cultural i vivencial és immens. Ha composat més de mil cinc-centes cançons i és autor de nombroses obres literàries: els poemaris Versos y ráfagas i Eterna oración; la novel·la Otro Willy i, els seus llibres miscel·lanis, Historias y cuentos de Flores, Revoltijo i Anecdotario de humor y expresiones reflexivas... L’últim dels molts reconeixements que ha rebut ha estat la concessió del Premi Ateneo de Algeciras.

Enguany ha publicat la novel·la Un afeminado singular. L’obra narra una història d’homosexualitat de forma reflexiva, compromesa i valent. Un text per a pensar, riure i plorar. En ella, un dels personatges (Eurelio) busca l’amor més enllà d’on es trobe, sense prestar atenció als rigorosos límits entre sexes. El que l’interessa són les persones i no les convencions socials. Així la seua sexualitat és lliure

i oberta, nua de tabús i prejudicis. Ha trobat l’afecte, l’amor i el respecte en la seua parella (Antonio). La seua relació és cristallina, com l’aigua que alguns volen embrutar des de les seues intoleràncies i febleses mentals. El seu comportament i les seues reaccions, els seus dubtes i les seues pors, la seua lluita interior i la seua guerra civil entre els seus sentiments el convertixen, sense cap mena de dubtes, en un ser singular.

Enguany passat es presentava a Sevilla Una leyenda viva, un documental sobre la trajectòria del cantor. És un repàs de la vida del artista, de la seua obra i de les seues vivències i anècdotes. La projecció es va convertir en tot un èxit dins del cicle El flamenco viene del sur, programa de l’Agència andalusa per al desenvolupament del flamenc. Es va convertir en un esdeveniment de referència en el que “Flores el Gaditano” va encantar el món del flamenc.

La seua ciutat nativa, Algecires, li va retre un sensible homenatge enguany passat en haver instal·lat al parc Maria Cristina una escultura en el seu honor. Era el reconeixement del seu poble a una persona exemplar que ha destacat per la seua qualitat artística i humana.

57

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11

TIEMPO Y MEMORIA ENTRE DOS BANDERAS. ALCALÀ DE CHIVERT 1930-1940 UN NOU LLIBRE DE JUAN FRANCISCO GINER MOYA REDACCIÓ Recentment ha vist la llum el nou llibre de Juan F. Giner: Tiempo y Memoria entre dos banderas.

La publicació ha estat realitzada per l’editorial de la Diputació de Castelló i compta amb l’aval de la Universidad CEU Cardenal Herrera.

El llibre és un retrat, any rera any, dels esdeveniments més rellevants que es van produir, en el municipi, al llarg d’una dècada que serà crucial en l’esdevenir històric de l’Espanya del segle XX. Anys convulsos on els enfrontaments de caràcter polític van degenerar de forma violenta amb l’esclafit de la guerra civil. El llibre presenta part dels esdeveniments ocorreguts a Alcalà dins d’aquest període històric que de manera tan significativa van marcar la vida social de la localitat per a les dècades posteriors.

58

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11

ACTIVIDADES DE LA ASOCIACION DE AMAS DE CASA DE ALCALÀ DE XIVERT MARÍA VIDAL Continuando con la promoción del libro Postres de Naranja, Limón, Mandarinas y Pomelo, la Asociación de Amas de Casa presentó en la librería Argot de Castellón dicho libro, acompañadas por D. Gonzalo Traver, gerente de la Cooperativa Agrícola San Isidro, que nos ha ayudado para que este recetario viera la luz. En el acto estuvimos acompañadas por la Concejala de Cultura y el Concejal de Juventud, así como de varios asistentes interesados en el libro.

Asimismo el día 29 de noviembre la Asociación recibirá, aquí en Alcalá, a la Asociación de Mujeres de Benicarló, en un intercambio gastronómico, elaborando platos de nuestros dos recetarios.

En enero iremos a Benicarló durante la “Semana de la Alcachofa”. Durante este día esperamos la presencia de la prensa, la televisión y la radio.

Aprovechamos para dar las gracias a D. Juan Francisco Giner y a D. Francisco Bellido que con su programa ‘’Nuestros Pueblos” en la cadena “esRadio” nos han dado a conocer por toda nuestra provincia y por haber contado con su apoyo en todos los eventos que hemos realizado.

Estamos muy satisfechas de la labor que realizamos desde la asociación ya que gracias a la publicidad realizada, hemos recibido llamadas desde Barcelona, Galicia, Murcia, Ciudad Real y de varios pueblos de nuestra provincia interesándose por los libros, los cuales después les remitimos.

Hemos comenzado un nuevo curso en octubre, y esperamos la participación de nuestras socias en todas las actividades.

También estamos colaborando en un Taller de Cocina para inmigrantes, organizado por la Concejalía de Asuntos Sociales y hemos recibido por parte de varias personas la solicitud de realizar otro taller para aprender cocina gaspatxera elemental, solicitud que hemos trasladado al ayuntamiento para su financiación.

Igualmente se está estudiando la posibilidad de realizar un taller para los estudiantes de último curso

de secundaria, para iniciarse en la cocina antes de ir a la universidad, y otros talleres de costura, uno básico para aprender a coger la aguja y otro para la transformación de prendas que ya no usamos.

Dichos talleres se realizarían este próximo año.

Si queréis contactar con nosotras, podéis hacerlo por correo electrónico: alcalaamasdecasa@yahoo. es o al teléfono 691 495 077.

No queremos olvidarnos de dar las gracias a la revista Mainhardt que nos cede sus páginas para dar a conocer nuestra trayectoria.

FELICES NAVIDADES Y AÑO NUEVO 2012

59

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11

EL CLOT DE LA LLUNA, NOU LLIBRE DE POEMES DE VICENT CAMP, AMB IL·LUSTRACIONS DE RAÜL GÀLVEZ REDACCIÓ El Clot de la Lluna és un poemari que parla de valors i ho fa mitjançant una poesia senzilla i divertida. Aquest llibre escrit per Vicent Camps i il·lustrat pel nostre amic i col·laborador Raül Gàlvez està creat, amb les sensacions suggerides per les xiquetes i els xiquets, en els recitals que l’autor realitza per les biblioteques i centres escolars del País Valencià; especialment amb els últims cursos de primària i primers de secundària.

Es tracta d’un llibre que ve acompanyat de tot un recull d’activitats per aprendre a recitar en veu alta i d’un cd amb tots els poemes recitats per l’autor.

Sens dubte un bon treball que ha de permetre iniciar els lectors més joves en creatiu i suggerent món de la poesia.

Ara us en fem cinc cèntims i us presentem alguns dibuixos de l’il·lustrador.

L’enveja és lletja i mai es neteja envejar és perdre el temps pensant el que un altre té mentre no gaudim del que nosaltres tenim és dir “jo també en vull” quan calia dir “juguem junts?” envejar és patir i gaudir compartir

60

Vicent Camps Va nàixer a Xirivella l’any 1958, i estudià declamació a València. És un dels pocs recitadors professionals del País Valencià, treball que realitza des de fa més de vint anys. Ha participat en diverses antologies com a autor, i té publicats diversos poemaris, així com discos de poesia recitada. En l’actualitat el seu treball està centrat a ensenyar a recitar i a escriure i fer recitals poètics per a xiquets i joves. Podeu ampliar tota aquesta informació visitant la seua pàgina web: www.vicentcamps.com.

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 Raül Gàlvez Va nàixer a Redovan (Alacant) el 1969. És llicenciat en Belles Arts. Artista postal, ha estat present en quantitat d’exposicions internacionals.

Va ser membre d’ANCA (Associació de Nous Comportaments Artístics). Poeta i artista interdisciplinar, ha practicat la performance, la instal·lació, el land-art, la poesia visual...

Actualment centra la seua obra en la creació gràfica, la pintura i la performance, activitats que compagina amb la docència com a professor de dibuix en l’IES Serra d’Irta d’Alcalà de Xivert.

El Clot de la Lluna Vicent Camps Il·lustracions: Raül Gàlvez Edicions 96. Col·lecció Salabret d’històries 72 pàgines Blanc i negre Enquadernació rústica Inclou cd 130x194 mm Preu: 8 euros Poesia per a infants

61

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11

GASPATXERS ILUSTRES II. D. JUAN FRANCISCO BOSCH PONS JOSE LUIS ESTELLER ALBERT Hablar de Juan Bosch, es hacerlo de una de las personas que más hicieron culturalmente por nuestro pueblo y en un menor tiempo. Sus inquietudes artísticas y dinamismo hicieron que, a lo largo de su vida, desarrollara trabajos siempre relacionados con el arte y la cultura. Fue pintor, escultor, decorador, escenógrafo, cartelista, escritor, impresor, periodista y critico de arte. Era una persona con mucha vitalidad y a quien no le importaba arriesgarse para conseguir lo que quería y en todos los lugares en los que estuvo dejó huella. En su pueblo se le recuerda como un creador incansable de publicaciones aunque en su momento, posiblemente, no tuvieron la fama que deberían. No obstante y con el tiempo estas se han convertido en unas auténticas joyas literarias locales Juan Francisco Bosch Pons nació en Alcalá de Xivert el año 1876, hijo de José Bosch Arín y Elvira Pons Bellés. Su padre era secretario del ayuntamiento de Alcalá y es recordado por ser el autor de la talla de San Juan Bautista, que corona el campanario. Aunque en realidad gran parte del trabajo de moldura lo hizo nuestro protagonista, debido a una imposibilidad física que tenia su padre, ser una figura de madera dura y de gran tamaño, forrada con chapa de plomo.

Desconocemos los estudios que realizó nuestro protagonista pero por sus trabajos deducimos que fue una persona de amplia cultura, lo que si sabemos que fue pensionado por la Excma. Diputación provincial de Castellón como estudiante de bellas artes. En la academia de San Carlos pensamos que coincidió entre otros con Castell, Puig Roda, Ortells, Peiró, Porcar, etc. ya que existen varias referencias de amistad entre ellos, sobre todo con Ortells.

La primera noticia que tenemos de él fue hacia el año 1895, cuando actuaba en Castellón una renombrada compañía de zarzuela infantil que él dirigía y que ya había actuado, además de en España, en Francia y Portugal.

Durante este año comienza la publicación en su pueblo del periódico Alcalá Humorístico, un periódico festivo semanal del qual es director.

El día 22 de junio de 1900 se casa en Alcalá de Xivert con Dolores Tortajada Caudete maestra de párvulos natural del Pueblo de Benifaió d’Espioca (en la actualidad Benifaió) (Valencia). De su unión nacieron varios hijos: Juan (nacido en Alcalá en 1901 y fallecido al poco de nacer), Dolores (nacida en Alcalá), Fernando (nacido en Vila-real en 1908 y fallecido en Florida (USA) en 1987), Regina (nacida

62

Fotografia de Juan Bosch, publicada al libret Els Bosch i Vila-Real

en Vila-real en 1910 y fallecida en Barcelona en 2006), Elvira (nacida en Vila-real en 1912) y Teresa (nacida en Barcelona). Hemos encontrado algunos datos sobre la posibilidad de que tuviera otro hijo llamado Alfredo pero desconocemos más datos y no podemos asegurarlo.

En el año 1901 dirige en Alcalá la revista La Palestra que según se define en su portada es un periódico festivo-literario hebdomadal. Dos años después abre un taller de pintura en la calle del Infante núm. 23 donde se presta a realizar toda clase de trabajos de pintura y restauración con precios reducidos en decoraciones de tiendas, teatros, casas particulares, pinturas al óleo, retratos, etc. Uno de los trabajos que llegaron a este taller fue unas pinturas naturales en la iglesia de San Bartolomé Apostol en Godella (Valencia) que realizó en 1904. Aunque su trabajo estaba relacionado con la pintura en ningún momento abandono su afición periodística y en 1905 aparece el semanario La Campana del que nuestro protagonista es director y además en este mismo año crea otro semanario La Alborada que también dirige. Estos semanarios, se

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 auto describen como defensores de los intereses morales y materiales de la población. La Alborada deja de publicarse en 1906, pasando a ser dirigido por D. Antonio Galarza.

En 1906 se traslada con toda la familia a vivir a Vila-real, ya que su mujer es destinada allí como maestra. Ya en esta ciudad, en la calle de los Desamparados núm. 1 (frente al Ayuntamiento) abre una academia de dibujo y pintura en la que tiene un gran éxito, ya que es frecuentada por muchas señoritas de buena familia de la localidad.

En aquella época se pensaba que esta era una buena y adecuada dedicación para ellas. Al mismo tiempo ofrecía, como en Alcalá, sus servicios de pintor decorador. Fruto de estos fue la realización de varios trabajos entre los que cabe mencionar los lienzos ornamentales realizados para el Casino Antiguo hoy en día desaparecidos y, sobre todo, los trabajos de ornamentación del Salón principal del Sindicato de riegos de la Comunidad de regantes de Vila-real. En esta obra representó en los muros laterales personajes históricos, atlantes y paisajes del curso del río Mijares y en el techo los signos del zodiaco, siendo esta una obra de arte excepcional que hoy en día puede visitarse. Se restauró en 1969.

De esta época también tenemos noticia de la intervención del pintor en la Exposición Regional Valenciana que se celebró en la capital de la comunidad. Aunque desconocemos el trabajo presentado, sabemos que nuestro protagonista hizo un lienzo y José Ortells una escultura.

En su ciudad de acogida, desarrollo una vida social y artística similar a la que desarrollo en su pueblo natal. Colaborando en cualquier iniciativa que se le propusiese entre otras iniciativas de las que tenemos constancia, la organización del festival taurino de la prensa en 1911. El mismo año estrena una obra de teatro escrita por el mismo en el Circulo Recreativo en beneficio de los pobres. Dirige un grupo teatral que estrena tres obras en el gran casino de la ciudad. Crea la primera sociedad humorística de Vila-real, posiblemente con los antecedentes de la publicación en su pueblo natal del diario Alcalá humorístico, dentro de esta Sociedad humorística nace el grupo teatral Bohemia. Tiene una agitada vida social, participando en numerosos actos, banquetes, cenas de sociedad, etc. como la que se le dio al torero Ernesto Vernia, en la que colaboró decorando el cartel del menú que luego fue rifado entre los asistentes. También decoró el interior del cine La Luz en el cual se produjo una terrible tragedia al morir 65 personas después de un incendio el día 27 de Mayo de 1912.

En 1913 crea una sucursal de su academia de dibujo y pintura en Burriana. Su vida sigue en Vilareal, en los siguientes años. Y es tal su integración en la vida de la ciudad, que en 1915 figura en el comité que tenia que dirimir donde tenia que ser enterrado el guitarrista Francisco Tarrega (hijo natal de la ciudad), junto al alcalde, el teniente de alcalde, el regidor y secretario del Ayuntamiento.

Dedicatòria manuscrita de Juan F. Bosch a la pintora Pilar Aranda, en un dels seus llibres El año artístico barcelonés

En su vertiente literaria sigue colaborando con la prensa, en periódicos locales, El agrario, Tribuna libre de orientación reaccionaria y La Plana. En éste semanario fue director durante los tres primeros números, y después pasó a trabajar de articulista, además trabajó como corresponsal de publicaciones de fuera de Vila-real como La Correspondencia de Valencia o La Provincia.

A mediados del año 1918 deja Vila-real y parte hacia Barcelona, desde donde sigue hacia Paris. En la ciudad de la luz se dedicara a visitar exposiciones, tomar apuntes y frecuentar círculos artísticos, trabajando de decorador y escenógrafo para Olivier Marechal, en varios teatros de la ciudad. Después de pasar unos años en Paris vuelve a Barcelona de donde ya no se moverá.

En la ciudad condal trabajará mayoritariamente como periodista bajo el seudónimo de Pedro Nimio, trabajando en numerosas publicaciones. En el año 1909 en un certamen literario de la Revista Blanco y Negro reciben un cuento titulado “Pedro Nimio” que no logra pasar a la final ¿Quizá este cuento fue escrito por Juan Bosch?. La primera noticia que tenemos de él fue en 1919 donde colabora con el periódico La Nación. En 1921 la revista ilustrada de Barcelona Adelante publica artículos suyos en varios números. En 1922 es corresponsal del diario de Castellón La Provincia nueva. Al mismo tiempo que colaboraba con estas publicaciones escribió cuentos como Los niños aventureros Zapirón y Tejoleta (1923) y novelas como Corazones unidos y El poder de la sangre además de entre otras obras una opereta titulada Ha salido la luna (1926). Del año 1925 hemos encontrado artículos suyos en el Semanario El Escándalo de Barcelona, en el que además publica unas pequeñas narraciones escritas e ilustradas por el mismo, un año después comienza a trabajar en el periódico El diluvio. En los años siguientes encontramos en prensa su asistencia a cenas de homenaje y benéficas, en conferencias y otros actos como su asistencia en febrero de 1927 a una cena homenaje en el local de

63

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11 la juventud republicana aragonesa. En el año 1931 publica artículos en la revista grafica de Izquierdas La Calle así como en El radical que era el órgano de la juventud republicana radical (Zaragoza, 1932). El 30 de septiembre de 1930 en un articulo del diario La Vanguardia dicen de él, con motivo de un homenaje por sus últimos triunfos literarios lo siguiente: “Cultiva con indiscutibles acierto la crónica periodística, posee un temperamento exquisito de novelista, una sensibilidad refinada y merece todas las admiraciones”. Por último trabaja a partir de 1930 en el diario Progreso que en el año 1933 cambio el nombre por Renovación. El día 14 de marzo de 1933 es admitido como socio en la asociación de la prensa diaria de Barcelona.

Durante la guerra civil escribió varios artículos en el diario ABC de la parte republicana, pero con el final de la guerra colaboró en el departamento de censura del franquismo. Es curioso que una misma persona en parte de su vida haya desarrollado su trabajo con periódicos radicales de izquierda, incluso perteneció al partido de Lerroux y al final de su vida lleve una línea muy conservadora, incluso en uno de sus artículos pide que se conserve cualquier pintura o representación de la heroicidad del Alcazar de Toledo durante la guerra civil. Después de la guerra en el año 1940 como critico de arte, tiene dos programas semanales de radio en FAJ15 Radio España de Barcelona, en los que realiza crónicas artísticas de los artistas que exponen en las galerías de Barcelona, estas crónicas radiadas al final de la temporada se publicaron cada año con el titulo de El año artístico Barcelonés y se compone de 14 volúmenes (1940-54). Estas criticas son muy útiles como testimonio de las manifestaciones artísticas de la Barcelona de la posguerra.

Solo para tener una idea de su productiva labor, decir que trabajó entre articulista, director, y otros trabajos en más de 20 publicaciones, entre diarios, semanarios y otros. Durante su vida, además de otras facetas como pintor, decorador, critico de arte, etc. Su obra pictórica se distribuye por toda España e incluso fuera de ella. En su juventud su pintura es realista, no acogiéndose a ninguna corriente de vanguardia, pero al final de sus años su pintura sufre un gran cambio y se transforma en una pintura

como más personal, donde el color predomina sobre las líneas. Muere en Barcelona en 1959.

Para finalizar vamos a hacer una pequeña reseña de dos de sus hijos que siguieron su faceta artística.

ELVIRA BOSCH TORTAJADA (Vila-real, 1912) En el año 1937 se marcha a Paris con su hermano Fernando, se casa y tiene un hijo. En 1944 se traslada a Estados Unidos donde se vuelve a casar con el hispanista Clarence J. Moore. Más adelante empieza a destacar como pintora exponiendo en multitud de galerías, por toda Norteamérica, teniendo gran éxito de público y critica. Finalmente se le da la nacionalidad norteamericana, desconocemos la fecha de su muerte si es que se ha producido.

FERNANDO BOSCH TORTAJADA (Vila-real, 1908) Su padrino fue el escultor José Ortells muy amigo de su padre. Su periodo de aprendizaje fue en todo momento guiado por su padre. Con la llegada de su familia a Barcelona emprende una carrera autodidacta que le llevará por galerías de Madrid y Barcelona. Al mismo tiempo empieza a trabajar como ilustrador de libros y revistas de actualidad colaborando entre otras con la editorial Molino, Blanco y Negro, La Esfera o El Hogar y la Moda.

Al comenzar la guerra civil Española se traslada a Paris donde ya es conocido y llega a exponer en la galería Carpentier. Allí se convierte en ilustrador de la revista de moda Vogue trabajando con los más importantes creadores de alta costura como Balenciaga o Christian Dior. Con la llegada de la segunda guerra Mundial se traslada a Estados Unidos y se quita la “h” del apellido quedando como “Bosc” para eliminar la apariencia alemana de su nombre. En 1947 empieza a trabajar con la revista Harper´s Bazar. Mientras tanto inicia una carrera muy productiva como pintor, al mismo tiempo que es un gran representante del diseño de ropa. Sus cuadros de carácter expresionista desembocan con el tiempo con tendencias abstractas de las que mostrará en numerosas galerías por todo Estados Unidos, lejos de los temas costumbristas de sus primeros cuadros. En el año 1960 se nacionaliza Norteamericano. Se establece en Florida, donde contacta con importantes personalidades de la vida cultural americana, como Ernest Hemingway o Truman Capote. Muere en Florida en 1987.

BIBLIOGRAFIA: - Cataleg de l’exposicio Els Bosch y Vila-real, Ajuntament de la Vila-Real, 1997.

- Notes per a la Història de l’Art d’Alcalà de Xivert.

Joan Damià Bautista i Garcia. Centre d’Estudis del Maestrat. Ajuntament d’Alcalà de Xivert 2007.

- Diario ABC, Hemeroteca digital .

- Diario La Vanguardia, Hemeroteca digital.

- Vilapedia. L’enciclopèdia de Vila-real digital.

- Enciclopedia catalana digital.

- Viquipedia digital.

- Butlletí de l’Associació d’Amics de MAINHARDT, varios números.

64

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11

Fotografia cedida per Lola Ibáñez

Fotografia cedida per M. Cinta Amela

TEMPS DE RECORD Fotografia del soldat José Bellés a començament del segle XX. Foto cedida per Carmen Bellés Pegueroles

MAINHARDT VOL MANIFESTAR EL SEU AGRAÏMENT A TOTS AQUELLS AMICS, SOCIS I SOCIES QUE ENS FAN ARRIBAR LES SEUES IMATGES PER TAL D’IL·LUSTRAR LA NOSTRA PUBLICACIÓ

65

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11

L’ACCIÓ EDUCATIVA ESPANYOLA EN L’EXTERIOR JAUME PELLICER VERGE Els viatges serveixen per a conèixer els costums dels diferents pobles i per a despullar-se del prejudici que només en la pròpia pàtria es pot viure de la manera que un està acostumat.

Descartes 1- L’ACCIÓ EDUCATIVA ESPANYOLA EN L’EXTERIOR (AEEE) És una competència que s’exerceix dins del marc general de l’acció de l’Estat i més particularment de les relacions exteriors i de la Cooperació Internacional.

Es realitza coordinadament entre el Ministeri d’Afers exteriors i de Cooperació, el Ministeri d’Educació i l’Institut Cervantes. El seu àmbit d’actuació educativa abasta els nivells corresponents als ensenyaments reglats no universitaris en els diferents països on hi ha implantació i d’aquells als quals puga estendre’s.

L’objectiu principal de l’AEEE és la promoció i difusió de la llengua i cultura espanyoles a més de l’escolarització dels fills d’espanyols que viuen temporalment fora d’Espanya o mantenir uns senyals d’identitat en espanyols que han decidit residir fora del nostre país. Per tant, l’Acció Educativa Espanyola en l’Exterior comprèn qualsevol activitat dirigida a facilitar als espanyols l’accés a l’educació en l’estranger i a potenciar la projecció de l’educació, la cultura i la investigació espanyoles.

L’AEEE es fa efectiva mitjançant diferents centres i programes, cadascun d’ells amb les seues pròpies finalitats i peculiaritats organitzatives. La promoció, direcció i gestió de l’activitat de centres i dels programes recau en les Conselleries d’Educació integrades en les Ambaixades corresponents, que són les encarregades de donar cohesió a l’acció educativa en cadascun dels països.

L’Administració del Ministeri d’Educació en l’exterior està constituïda pels centres docents i per les Conselleries d’Educació. Els centres i programes de l’AEEE són: * Centres de titularitat de l’Estat espanyol: En aquests col·legis s’imparteixen ensenyaments reglats del sistema educatiu espanyol de nivell no universitari, adequant-los a les necessitats específiques de l’alumnat del país i a les exigències de l’entorn sociocultural.

Els seus objectius principals són els de mantenir els senyals d’identitat dels espanyols que resideixen en l’estranger i els de possibilitar l’obtenció de títols vàlids a Espanya i en el país de residència; a més de permetre que els alumnes estrangers puguen seguir ensenyaments en espanyol.

Els centres docents imparteixen els seus

66

ensenyaments conforme al sistema educatiu espanyol. No obstant això, aquests ensenyaments han d’adaptar-se al sistema educatiu del país on radique cada centre, amb el doble objectiu d’assegurar una educació intercultural i de garantir la validesa dels estudis en el sistema educatiu espanyol i en el país corresponent. Poden ser centres específics d’un determinat nivell o etapa del sistema educatiu espanyol o centres en els quals s’impartisquen ensenyaments de diferents nivells o etapes. Els trobem a Andorra, Colòmbia, França, Itàlia, el Marroc, Portugal i Regne Unit. * Centres de titularitat mixta: Són centres creats en col·laboració entre l’Estat espanyol i les Administracions estrangeres del país en el qual se situa el centre. Poden impartir-se ensenyaments del sistema educatiu espanyol o dels països respectius encara que sempre han de tenir un component adequat de llengua i cultura espanyola. Actualment entren dins d’aquest programa el col·legi Parc d’Espanya de Rosario (Argentina) i el col·legi hispano-brasiler Miguel de Cervantes de São Paulo. * Centres de conveni: Es creen mitjançant acords entre l’Administració espanyola i les institucions privades que acorden impartir ensenyaments de llengua i cultura espanyola. Aquests centres es comprometen a ensenyar uns continguts mínims de llengua i literatura espanyola i de geografia i d’història d’Espanya dins dels estudis reglats del seu país. El nostre país, per la seua banda, es compromet a reconèixer a nivell de certificació els estudis realitzats en eixes condicions.

Aquests convenis permeten als alumnes entrar en contacte amb la llengua i la cultura espanyoles, conèixer més en profunditat les arrels històriques

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 comunes i obtenir les titulacions de Graduat en Ensenyament Secundari Obligatori i de Batxiller expedides pel Ministeri d’Educació d’Espanya.

La possibilitat d’atorgar la doble titulació fa imprescindible que els alumnes estudien uns currículums integrats.

Podem trobar aquests centres a Xile, República Dominicana, Uruguai i Mèxic, entre altres països. * Agrupacions i aules de llengua i cultura espanyola: Es van originar davant la demanda d’ensenyaments de continguts espanyols per als fills dels emigrants espanyols als anys 60. Amb aquest programa es pretén afavorir la interculturalitat i la integració plena dels xiquets espanyols en el medi escolar i social del país de residència i salvaguardar la seua identitat cultural, respectant i mantenint la llengua i cultura d’origen com a mitjà de desenvolupament de la seua personalitat i d’enriquiment mutu respecte als referents del país on residisquen.

Aquests ensenyaments s’imparteixen fora de l’horari escolar regular de l’alumne, generalment en locals cedits per les institucions educatives del país de residència. Avui dia es mantenen agrupacions a Alemanya, Austràlia, Àustria, Bèlgica, Estats Units, França, Països Baixos, Regne Unit i Suïssa. * Escoles europees: Són centres creats per iniciativa de la Comissió Europea amb l’objectiu d’escolaritzar als fills dels funcionaris de les institucions de la Unió Europea. Estan organitzades en seccions lingüístiques en les quals els alumnes poden estudiar la seua llengua materna, la seua literatura i història amb professors d’origen.

Aquests centres tenen el seu propi currículum: Infantil (no obligatori, 2 anys); Primària (5 anys) i Secundària (7 anys). El currículum està format per un tronc comú de matèries obligatòries, que a partir del 2n cicle de secundària es diversifica segons l’elecció de l’alumne. Compta també amb un ampli ventall de matèries optatives i una àmplia oferta d’ensenyaments d’idiomes. N’hi ha diverses per tota Europa, i a la nostra comunitat autònoma podem trobar la d’Alacant, tot un referent educatiu. * Les seccions espanyoles: És un programa d’ensenyament de la llengua i literatura espanyola i de la geografia i història integrat en el currículum d’un centre de titularitat no espanyola. Aquest centre atorga a l’alumne de la secció un títol de batxillerat amb validesa en el seu país i que també és homologable en el nostre.

L’Estat espanyol té establertes en l’actualitat secciones espanyoles en centres educatius de titularitat pública a cinc països de la Unió Europea: Alemanya, França, Itàlia, Països Baixos i Regne Unit.

2- LA COOPERACIÓ INTERNACIONAL Són programes de cooperació bilateral en els quals la iniciativa parteix de països estrangers i que se centren, fonamentalment, en la difusió de l’espanyol com a llengua estrangera. L’Estat espanyol col·labora de diverses maneres amb

aquests països per a dur a terme les activitats: * Seccions espanyoles en instituts bilingües en països d’Europa Central i Oriental: El programa sorgeix com a resposta a l’interès per l’oferta cultural i educativa espanyola i, especialment, per l’estudi de l’espanyol en tota l’àrea d’Europa central i oriental.

En virtut dels convenis de cooperació cultural, educativa i científica vigents entre Espanya, d’una banda, i Bulgària, Eslovàquia, Hongria, Polònia, República Txeca, Romania, Rússia i Xina, per l’altra, els departaments d’educació i els centres públics dels països esmentats ofereixen cada any places per a contractar a llicenciats espanyols. Les places són convocades pel Ministeri d’Educació i el país corresponent perquè impartisquen les classes d’espanyol i l’ensenyament en espanyol d’altres àrees possibles de l’ensenyament secundari en les seccions bilingües d’espanyol en centres educatius d’aquests països. * Programa de professors visitants: A través d’aquesta acció educativa a Estats Units i Canadà, el Ministeri d’Educació convoca anualment places per a mestres i llicenciats espanyols en centres educatius d’ensenyament primari i secundari on s’imparteixen programes d’ensenyament bilingüe; ensenyament d’espanyol com a llengua estrangera o programes d’immersió espanyol-anglès.

El ministeri d’Educació també va signar acords de col·laboració amb els ministeris d’educació dels estats federats de Baden-Württemberg, Renània del Nord Westfàlia i Baviera. Varen establir un programa a Alemanya per a professors visitants espanyols per fomentar la nostra llengua. * Programa d’auxiliars de conversa de llengua espanyola: Es fonamenta en els convenis bilaterals de cooperació entre Espanya i Alemanya, Austràlia, Àustria, Bèlgica, Canadà, Estats Units, França, Irlanda, Itàlia, Portugal, Regne Unit, Nova Zelanda i Austràlia. Aquest programa pretén: - Donar la possibilitat als centres educatius espanyols de disposar d’auxiliars de conversa de llengües estrangeres que promocionen el coneixement de la llengua i cultura del seu país.

- Fer possible que els nostres llicenciats o estudiants d’últim curs de la Filologia corresponent perfeccionen el coneixement de la llengua i cultura

67

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11 del país que els acull.

- Contribuir a la difusió de la llengua i la cultura espanyoles i millorar la qualitat del seu ensenyament. * Programa d’estades professionals: Anteriorment anomenat “Intercanvi lloc per lloc”. Durant un parell de setmanes o tres, s’afavoreix la participació en la vida d’un centre, l’aprofundiment o preparació de projectes d’intercanvi, el foment del coneixement recíproc en matèria educativa i la millora de les competències professionals dels participants.

3- L’INSTITUT CERVANTES És una institució pública creada per Espanya per a la promoció i l’ensenyament de la llengua i per a la difusió de la cultura espanyola i hispanoamericana.

Es troba a Madrid i a Alcalá de Henares i els seus centres estan situats en innombrables ciutats del

món com ara Tel-Aviv o Tokio.

Aquest patronat gestiona el DELE, Diploma d’espanyol com a llengua estrangera, que acredita el nivell de competència lingüística en aquesta llengua. Les certificacions segueixen l’estructura dels sis nivells (de l’A1 al C2) establerts en el Marc comú europeu de referència per a les llengües.

4- BIBLIOGRAFIA RD 1027-1993, de 25 de juny.

RD 1138-2002, de 31 d’octubre.

RD 264-2008, de 22 de febrer.

Ordre ECD 531-2003, de 10 de març.

Ordre ECD 493-2004, de 23 de febrer www.educacion.gob.es www.cervantes.es

TALLA EN FUSTA DE L’ESCUT D’ALCALÀ DE XIVERT

Aquesta talla de fusta de l’escut d’Alcalà realitzada per Vicenta Puig Batalla, l’any 1987, i dedicada a la seua filla, no fa res més que posar de manifest l’habilitat i destresa manual que tenia Vicenta i no només amb el fil i l’agulla.

Fotografia cedida per M. Jesús Sorigó

68

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11

69

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11

LES PARAETES DEL FRONTÓ FRANCISCO ARNAU VILAPLANA Com ja hem dit en més d’una ocasió el tipus de vida de la infància i la joventut, cap a mitjan segle XX, era prou diferent a com ho és en l’actualitat.

La veritat és que les incomoditats i l’escassetat s’imposaven sovint a l’abundància i el benestar a la majoria de les cases.

Per aquestes dates la plaça del Frontó era el centre neuràlgic de trobada de la majoria de xiquets de la població, durant els dies festius i diumenges.

Allí envoltant la plaça s’instal·laven les paraetes de les frontoneres. Així amb aquest nom és com els xiquets i les xiquetes denominaven a les dones que regentaven i venien articles per als més menuts.

Aquestes eren Pepa la Mota, Pepa la Conesa, la Perica, Batiste lo Santmatevà i Felipa la de Capelat.

Els preus dels articles acostumaven a ésser d’una pesseta de l’època cap avall, a no ser que compresses una paperina de cacaus i tramussos, tal vegada el producte més demandat, o castanyes torrades a l’hivern.

Un altre dels articles que més es venia i tenia molta acceptació era la regalíssia. Es tractava d’una arrel dolça, portada majoritàriament de l’Aragó, la qual anaves mastegant i xuplant. Si era primeta costava un xavo, mentre que si era una mica més gruixuda en podia arribar a costar dos.

També hi havia el denominat puro de moro, és a dir, unes barretes de color negre que anaves tallant amb les dents i xuclant-les dins de la boca amb un sabor dolç i un pelet amargant. Donat el seu color negre intens et feies la llengua i les morrandes tot ben negre. Alguns xiquets, de vegades, agarraven una botelleta d’aigua de casa i anaven introduint al seu interior trossets de puro de moro de tal manera que l’aigua s’anava tornant negra i anava agarrant el seu sabor així que, cada glopet, tenia gust a glòria.

També es venien xufes, bé seques o bé a remull. Te les venien en una paperina prèviament mesurades amb uns potets de diferents tamanys segons els diners que et volies gastar. Pepa la Conesa era la que sempre en tenia i sovint de millor qualitat que la resta de les paraetes.

Algunes vegades les paraetes també tenien canya de sucre, la qual es venia a trossos. Així els xiquets l’anaven mastegant i absorbint el seu suc.

La majoria d’aquests productes es venien a xavo i de vegades a una perreta, quantitats que equivalien a deu i cinc cèntims respectivament.

El sidral era també un producte estrella, cosa que

70

Fotografia cedida per Juan Antonio Ronchera

l’encaria i arribava a costar un quinzet, es a dir 25 cèntims. L’envàs del producte era com una mena de cartutx d’escopeta. Al seu interior estava el sidral, un pols dolç i efervescent. En realitat es tractava d’un preparat en pols o granulat compost d’àcid tartàric, bicarbonat sòdic, sucre en pols i essència que generalment es prenia dissolt en un got d’aigua i que en barrejar-ho començava a bullir. Al Frontó com que ningú portava aigua tot el món n’abocava una miqueta al palmell de la mà i d’ací cap a la boca. Com que era un dels productes més cars i no sempre estava a l’abast de tot el món sempre n’hi havia algú que intentava gorrejar-ne una miqueta i apropar-se a la boca tan deliciós plaer.

També estaven els consegüents caramels amb els seus corresponents embolcalls i els confits, de color blanc amb una ametla dins, que valien un xavo i els confitets, més menudets i que valien una perreta.

Com que els confits no portaven embolcall, durant l’estiu atraien totes les mosques de la contornada les quals acudien al suculent banquet que els brindaven aquestes llaminadures tan dolces. Les frontoneres amb un ventamosques fet amb una canya i un grapat de tires de papers de colors no paraven de ventar per intentar espantar-les. Tot i els intents sempre se’n col·laven més de quatre.

Així no era difícil trobar confits amb unes picadetes negretes, de les mosques que s’havien cagat al seu

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 damunt. Els xiquets a l’observar-ho passaven la veu d’alerta de seguida tot dient: - No compros confits d’esta paraeta que estan cagats de les mosques.

També es compraven mistos peters. Amb un xavo te’n donaven una tira de cartó on n’eixien 10.

Aquest eren un cartó amb les gotes d’un producte que al rascar-lo contra la paret s’encenia provocant espurnes de llum i so. Al cap d’un temps es va saber que aquest producte era fòsfor, molt verinós i els van retirar del mercat.

La manera d’encendre’ls era tallar-ne un de la tira, rascar-lo (com hem dit contra la paret) i començar a córrer mentre que el misto anava petejant entre les mans. Així movent els braços com si d’un molí es tractara, t’anaves apropant als altres xiquets els quals s’apartaven per deixar-te pas, convertint-te en el protagonista del moment, cosa que et feia sentir molt important.

També hi havia coets anomenats de bac, els quals es venien en caixetes plenes de pallús d’arròs.

Cada coet valia un xavo i se’ls feia explotar llançantlos al terra amb força. Hi havia xiquets que en lloc de llançar-los contra el terra ho feien contra la paret de manera que l’explosió de la pólvora deixava sovint una taca negra a la paret i més si aquesta estava acabada d’emblanquinar. Aquest tipus de coets es gastaven molt durant els batejos, generalment per part dels amics del padrí, els quals durant el trajecte de l’església fins la casa anaven llançant-los un darrera de l’altre. De vegades alguns no arribaven a explotar. Eren els que s’anomenaven pofos.

A l’estiu l’oferta que hi havia al Frontó es completava amb les delícies que oferia Soledad la Mantecaera, amb el seu carret amb dues rodes de bicicleta i el carburero penjat al sostre del carro per a quan es feia de nit.

Els mantecaos costaven segons el grossor.

Els preus oscil·laven entre els dos quinzets i una pesseta. Ara bé aquests darrers es servien amb quatre galetes. Per aquestes èpoques un mantecao et feia tocar el cel i sempre pensaves que si et donassen carta blanca series capaç d’acabar amb tot el carro. Molt de temps després el café Colon i el de Pio, van començar a comercialitzar gelats de la casa Frigo. Eren unes cucurutxos de galeta plens de gelat. Eren els anomenats pipos. Valien una pesseta i eren una autèntica tentació per al paladar.

El Colon els venia a la porta del café, ben fresquets i directament del frigorífic elèctric. Aquesta va ser una competència que difícilment va poder resistir Soledad.

La ubicació de les paraetes a la plaça del Frontó sempre era la mateixa. L’edifici on ara es troba la sucursal de Bancaixa, era l’anomenada casa Ripollés. Tota la fatxada estava cobert d’un gran

balcó que reguardava en cas de pluja. Al cantó de la part del carrer de Joan Barceló, damunt la vorera i tot just sota el balcó, es situava la Mota (aquest era el millor lloc). A la part esquerra es situava Felipa i a l’estiu l’acompanyava Soledat.

Pepa la Conesa estava al cantó entre el carrer de la Puríssima i el Frontó. Més o menys davant del que ara és la tenda de regals Eva. Per la seua banda Batiste lo Santmatevà es col·locava davant de la Conesa, just al costat de la mota del pou.

Tal com heu vist el Frontó era un autèntic centre de negocis. Allí, a les paraetes, anaven a parar tots els xavos que els xiquets recollien del que els donaven els pares i mares, els avis, tiets i resta de la família. Els diumenges tots els xiquets passaven per les cases dels familiars o s’apropaven al café i passaven per la taula on el tiet, el padrí o el manyo estava prenent alguna cosa o jugant a cartes.

Només calia dir padrí, tio... per a que aquest de manera automàtica es posés la mà a la butxaca i li donés unes monedes. Unes monedes que de ben segur, al cap de no res, passaven al calaix de les paraetes del Frontó.

Fotografia cedida per Paquita Roca Roda

71

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11

ARA, SANTA LLÚCIA IS DIFFERENT, PERÒ...

TICA HERRERA MARTÍ Agafo el cotxe, com tots els dies quan acabo les classes. Me’n baixo a Alcossebre.

Estic atabalada, tinc el cap ple de coses: he de preparar un examen per a demà, aquells xiquets no han callat en tota la classe, ja no he preparat les fotocopies per al reforç...

Estic a la nacional i el cap no para. Hauria d’haver parlat amb... Ja arribo als Terrers blancs i no sóc conscient d’haver recorregut aquell tros de carretera. M’he de concentrar en la conducció. Entro a la carretera d’Alcossebre... ja veig la gasolinera i el cap continua a la seua bola (així en diuen ara d’anar per lliure). En un tres i no res miro l’ermita de Santa Llúcia i l’edifici de l’apeadero d’Alcossebre, i em veig allí amb la motxilleta i la cantimplora, i em ve al cap que falta no res per a la festa de Santa Llúcia.

Ara començaran els alumnes a donar la llanda, que si este no vol pagar, que si ja hem trobat apartament, que si no hi cabem tots, que si no poseu deures que no els podem fer... Abans era diferent.

Recordo aquella il·lusió per pujar a l’ermita (il·lusió que ara no comprenc molt perquè allò era una veritable pallissa).

A les sis del matí, a l’aire, a preparar els entrepans, els plàtans (a casa meua només en menjàvem quan anàvem d’excursió) i el torronet (de Xixona i individual), i per a beure, l’aigua de la cantimplora. L’aigua de la cantimplora... Allò era impossible de beure.

Qui no se’n recorda d’aquell gust quan l’aigua estava calenta? Era com beure plàstic en estat líquid. Però ens la bevíem. Estàvem d’excursió i la beguda era aquella i avant.

A les set, a l’estació! Que guai! (bé, aleshores en dèiem Que xulo!). Després arribàvem a l’apeadero d’Alcossebre i amunt, a buscar la drecera i a pujar a la muntanya. Era fàcil de trobar, només calia seguir la renglera. Perquè així pujàvem, fent renglera, en fila, com si de formiguetes es tractara. I amunt, no podies parar-te. De tant en tant et trobaves algú que baixava. On va aquest? A quina hora s’haurà alçat, que ja torna? Deu ser l’últim de l’any passat? Que s’haurà enfadat i se’n recula?

Arribaves dalt i allí estaven els majorals, a la casa del costat de l’ermita. Feien la missa, la processó i ala, a buscar lloc per

72

M A I NHARDT - 7 1 / d e se m b r e d e 2 0 11 dinar. No era fàcil, Veies una ombreta d’uns pins i quan t’acostaves, de darrere d’una matissa sempre eixia algú que et deia: “Està ocupat!”. Ostres tu! Tant de lloc que pareixia que hi haguera i no podies seure a menjarte l’entrepà. Fins i tot hi havia jóvens que pujaven amb tenda de campanya i s’hi quedaven a dormir. Allò ja era massa! Quan després de buscar i rebuscar podies seure i et menjaves el dinar, venia la segona part: el descens.

Per la banda de la mar buscaves la drecera que arribava a les Fonts. Havies d’arribar abans de les cinc, ja que a eixa hora eixia l’autobús, i aquell no esperava a ningú. Ala, vinga, una altra caminata; però aquesta, com es feia cara avall, era més lleugera. I allí, muntats a l’autobús de línia tornàvem cap a casa... polsosos, cansats, exhausts i alguna vegada banyats si el temps estava una miqueta embolicat. Però tornàvem feliços. Fins l’any següent per les mateixes dates no tomaríem a fer la romeria. Allò sí que era una romeria...

Ara, dubto molt que els nostres jóvens pugen a l’ermita. Bé, algun que altre, pot ser, però en general es queden a Alcossebre, a l’apartament que per a vint o vint-i-cinc han

Fotografia cedida per Soledad Ripollés

llogat a primera línia de platja. Posen diners per al lloguer, posen diners per al menjar, posen diners per a la beguda... És diferent, una altra forma de divertir-se, de celebrar les festes del poble, una altra forma de viure... Però és millor? No sé...

Arribo a casa. M’ha agradat recordar-me’n d’aquell temps. Potser només recordo les coses bones. Potser... però... Ho he d’escriure. Me n’he de recordar.

Fotografia cedida per Soledad Ripollés

73

MA I NHA R D T - 7 1 / d e s e m br e d e 2 0 11

ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT CONVOCATORIA D’ASSEMBLEA GENERAL DE SOCIS (ORDINÀRIA) D’acord amb els Estatuts, es convoca els socis a la sessió ordinària d’Assemblea General que tindrà lloc el primer dissabte de febrer de 2012 (04-02-2012) al Saló Social del Restaurant Jacinto, a les 12:00 hores en primera convocatòria, i a les 12:30 hores, en segona, amb el següent ORDRE DEL DIA: 1.

2.

3.

4.

5.

Lectura i aprovació, si s’escau, de l’acta anterior.

Resum d’activitats de l’any 2011.

Balanç econòmic de 2011.

Pla d’activitats i pressupost 2012.

Proposicions i preguntes.

Alcalà, desembre de 2011 El President de l’Associació

Fotografia cedida per Joaquina Giner

74