78_

MAINHARDT ALCALÀ DE XIVERT ABRIL-2014 NÚM. 78

TEMPS DE RECORD

Fotogra¿a cedida per José Luis Ronchera

Fotogra¿a cedida per Tomás Vinuesa

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

MAINHARDT BUTLLETÍ DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Apartat de correus - 26 12570 - ALCALÀ DE XIVERT PAÍS VALENCIÀ

DIRECTOR Joaquim Arnau i Vallina

Director adjunt i cap de redacció Joan-V. Sanz i Sancho

CONSELL DE REDACCIÓ Angelika Medem Medem Rosa Taus Martínez Mn. Joaquim Iturat Jorge Julve Torres Emilio Encinas Pierna Vicente Guillamón Espallergues Anna Sanz Taus Maria Sanz Taus PORTADA: JOAN SANZ i SANCHO

La redacció respecta la llibertat d’expressió.

La responsabilitat de les opinions publicades és de qui signa l’escrit.

La redacció es reserva el dret d’acursar el text per motius de compaginació.

Tots els originals hauran d’anar signats per l’autor/a, encara que puguen aparèixer amb pseudònim.

La redacció haurà de conèixer l’adreça i DNI dels autors o autores del text. · · · · · · · · · Es podran reproduir totalment o parcial els treball publicats a la revista MAINHARDT, sempre que tinguen autorització escrita de la redacció de la revista.

IMPRIMEIX: JORDI DASSOY TIRADA: 1.200 exemplars DIPÒSIT LEGAL: CS-375/88 ISBN: 1132-3353

SUMARI EDITORIAL. DES DEL NOSTRE CADAFAL ........................................... 4 L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT PRESENTA EL SEU NOU LLIBRE: ELS OFICIS TRADICIONALS D’ALCALÀ DE XIVERT (I) Redacció.................................................................................................. 5 PRESENTACIÓ DE LA PÀGINA WEB DE MAINHARDT Redacció.................................................................................................. 8 DITES, COMPARACIONS I FRASES FETES D’ALCALÀ Francisco Arnau Vallina ........................................................................... 10 PRESENTACIÓN DE LOS SOLDADOS DEL OLVIDO EN ALCALÀ DE XIVERT Redacció.................................................................................................. 18 EL GRUP DE BOMBOS I TAMBORS EL REPIQUET UN REFERENT DELS GASPATXERS A LA PROVÍNCIA Redacció.................................................................................................. 21 FÚTBOL ALCALÀ. GLORIOSOS AÑOS 30 “EL CHIVERTENSE C.D. I EL ALCALA F.C.” José Luis Esteller .................................................................................... 24 VICENTE ITURAT GIL, EL MEJOR DEPORTISTA DE ALCALÀ DE TODOS LOS TIEMPOS Agustín Barceló ....................................................................................... 29 EL BRIGADIER PASQUAL CUCALA. RESSEGUINT EL SEU DIARI I EL DEL SEU FILL BAPTISTA Aureli Puig i Escoí ................................................................................... 32 VOLS JUGAR AMB MI? Tica Martí Herrera ................................................................................... 35 NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLÈNGUA Gabinet de Comunicació ......................................................................... 36 LA GENTE FELIZ LEE Y TOMA CAFÉ Javier Angosto Esparrells ........................................................................ 38 LOS DÍAS EN QUE PERDÍ LA INFANCIA Mar Arnau (*) ........................................................................................... 39 FRANCISCO TÁRREGA EN MALLORCA Antonio Mir Marqués ............................................................................... 44 BERT, RENÉ MICHEL Francisco Herrera .................................................................................... 46 GWO KA Maria Sanz Taus ...................................................................................... 47 CARLES SANTOS: “A CASA MEVA NO TINC REPRODUCTOR DE MÚSICA” Anna Barceló Cucala ............................................................................... 48 JOVENTUT (O DE COM VIURE PITJOR QUE EL TEU PARE I LA TEUA MARE) Marta Sorlí Fresquet (*) ........................................................................... 51 UN SABÓ SOLIDARI La classe de 5é Curs de la Mola (*) ........................................................ 53 LA SELECCIÓN DE FUTBOL ALEVÍN, NORTE DE CASTELLÓN, PARTICIPA EN EL SEGUNDO TORNEO NACIONAL DE NUEVO BAZTÁN, MADRID Tomás Vinuesa ........................................................................................ 57 L’ALCALÀ CONTINUA EN ZONA TEMPERADA Redacció.................................................................................................. 58 PREHISTORIA Y PATRIMONIOS DE LA PLANA DE ALBALAT, DE LA SERRA D’IRTA A LA SERRALADA DEL CAP D’ORPESA. SOBRE EL DISSENY D’UNA DESTRAL CROMANYÓ Juan Emilio Prades Bel ...........................................................................60 UNA NUEVA INTELIGENCIA, UN NUEVO RETO EDUCATIVO Daniel Posadas Juárez - Lucía Andreu Casero ......................................62 CRÒNIQUES DEL SEGLE PASSAT. CRÒNIQUES DEL 1984 (II) Redacció..................................................................................................64 L’ASSOCIACIÓ DE MESTRESSES DE TORREBLANCA REPRESENTA LES TEMPTACIONS DE SANT ANTONI Redacció..................................................................................................68 EL GRUP INDEZENTS, GUANYADOR DEL FESTIVAL ROCK-PENAT Aureli Puig i Escoí ...................................................................................69 TEMPS DE RECORD..............................................................................71 PROSPECCIONS: AMENAÇA PER A ESPÈCIES MARINES, RECURSOS PESQUERS I ZONES PROTEGIDES Ecologistes en acció ................................................................................72

3

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

ED ITOR I A L D E S D EL N OS T RE CADAFAL PETITES ARQUES DE NOÉ El món del llibre sempre respon a les commemoracions amb obres que mereixen relectura i comentari. Les cerimònies anuals de les ¿res del llibre o la presentació d’un text poden semblar un ritual rutinari. Al seu darrere, però, n’hi ha els esforços dels protagonistes -escriptors, investigadors, il·lustradors, editors, llibreters i organitzadors- per a seduir els lectors amb petits miracles. I a nosaltres ens cal celebrar aquest ritual. És la nostra complicitat i sensibilitat. Podem construir somnis, ¿ccions, inquietuds i anhels amb un món de paraules. Cada món és una petita arca de Noé.

Fèiem l’apunt de seduir els lectors amb petits miracles. Ho dèiem a consciència. Perquè a causa de la complexitat dels mercats –sempre els mercats- i de la competència d’altres àmbits, escriure i publicar un llibre, especialment en valencià, és un niu de dubtes. Els petits editors i llibreters ho saben.

Tenen, però, punts forts. Les llibreries són centres de dinamització cultural, un paper que ningú no els hi té en compte. Són àmbits de somnis i els llibreters no ignoren que l’art de la paraula es cou en la sensibilitat. Són persones tan singulars que dediquen la seua vida a una activitat empresarial que no els farà milionaris. Sense llibreters predictors sols llegiríem best sellers. I necessiten de les nostres complicitats. Qualsevol suport que els hi arribe (el de comprar un llibre), per modest que semble, té impactes compartits.

Ens acosten a un món de paraules. En uns casos, el d’aquells que escriuen contra l’oblit i el temps. És la lliçó d’autors que no s’inclinen davant del present. Perquè sempre n’hi ha diferents perspectives i no un aparador on la realitat i la seua representació coincideixen i acaben per esgotar-se.

En uns altres, per ocupar-se del destí d’altres per a entendre el propi. O per explorar un laberint, sense saber què n’hi ha al ¿nal. O per lligar el fet d’escriure al de viure, des de la capacitat de desplaçar-se en el temps i contra el temps. Es fa amb l’objectiu de construir una petita arca de Noé de materials molt més fràgils i càlids. I sempre amb la ¿nalitat de salvar uns valors i un compromís.

4

Fotogra¿a cedida per María Cinta Amela

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT PRESENTA EL SEU NOU LLIBRE: ELS OFICIS TRADICIONALS D’ALCALÀ DE XIVERT (I) REDACCIÓ El passat dia 5 d’abril va tindre lloc, al local social de la Caixa Rural, la presentació del nou llibre de l’Associació d’Amics de Mainhardt Els o¿cis tradicionals d’Alcalà de Xivert (I).

Aquest llibre, que promet una continuació, no és res més que un sentit homenatge a tots els nostres avantpassats que amb el seu esforç i, dia rere dia, han aconseguir portar endavant la societat gaspatxera.

El llibre del qual són autors Joan V. Sanz, Francisco Arnau, Tica Martí i Aureli Puig ens apropa d’una manera directa a alguns dels o¿cis que van tindre una gran presència, al llarg de molts anys, ¿ns la seua desaparició al voltant dels anys 70.

Francisco Arnau, amb els seus treballs "Alcalà i la seua gent" i "El treball a les eres" ens presenta, per haver-ho viscut directament, com estava estructurada la nostra societat, a començament del segle passat i segurament el treball més important que realitzaven els agricultors d’Alcalà. El blat va estar durant molts segles, i encara ho és ara, la base de la nostra alimentació i el bé més preuat per tota la societat. Arnau ens desgrana en el llibre, d’una manera planera i directa, l’esdevenir de les famílies al voltant de les activitats que es realitzaven durant tot un dia a l’era. Des de que s’alçaven, quan encara era fosc, ¿ns que la feina s’havia acabat i es podia dir la cèlebre frase de: ja tenim el blat al sac i ben lligat. La batuda era una de les activitats més esperades quan s’apropava l’estiu i que havia permetre el manteniment de les famílies al llarg de tot l’any.

Portada del llibre Els o¿cis tradicionals d’Alcalà de Xivert, editat per l’Associació d’Amics de Mainhardt

AQUEST LLIBRE HA COMPTAT AMB EL SUPORT DE:

AJUNTAMENT D’ALCALÀ DE XIVERT-ALCOSSEBRE

5

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 Joan Sanz, per la seua banda ens presenta tres treballs: "L’o¿ci de carboner", "La ramaderia d’Alcalà, cabres i ovelles" i "La fabricació de la calç a Alcalà de Xivert". Es tracta de tres estudis realitzats a partir de les aportacions directes de tres famílies que es van dedicar durant una gran part de la seua vida a desenvolupar aquest o¿cis.

De la mà de Joaquín García l’Ariño, de Batiste Sospedra l’agüelo Pataco i de Batiste Lavernia i Miguela Pedra, Joan s’endinsa en l’art de fer carbó, de fabricar la preuada calç i de les vivències del pastoreig a les nostres terres. Es tracta de tres estudis exhaustius que deixen retratats tres dels o¿cis amb més presència i arrel entre la nostra gent.

Pel que fa referència al treball de Tica Martí aquest es desenvolupa a partir del testimoni de Juan Antonio Bosch, el darrer carreter del poble.

Tica s’ha fet valer de l’experiència de Juan Antonio per detallar-nos a la perfecció el treball del carreter, i ho fa des de que comença a triar les fustes ¿ns que el carro està llest i a punt per començar la seua feina. Es tracta d’un treball complert i magní¿cament il·lustrat que aplega un bon recull de fotogra¿es de tot el procés de la construcció d’un carro. Un carro que Juan Antonio, juntament amb els seus ¿lls Héctor i Juan Antonio van realitzar l’any 2009 per poder-lo mostrar a tot el poble a la Fira de Sant Isidre.

Finalment per arrematar el treball, de nou, Francisco Arnau i Aureli Puig "Elio" ens presenten alguns del o¿cis ambulants que durant moltes décades van recórrer els carrers de les nostres localitats: esmoladors, quincallers, tintorers, faixeros, capadors... Tot un recull d’o¿cis lligats a la dura tasca de sobreviure que va marcar la vida de la majoria de pobles ¿ns ben entrat el segle XX. Com no podia ser d’un altra manera el llibre compta amb un afegitó de cobles, gentilesa del bon amic Elio, que acaba d’arrodonir un treball ple

6

de nostàlgia i d’estima cap al poble d’Alcalà i els nostres avantpassats.

No cal dir que la presentació del llibre, va tindre una magní¿ca acollida pel públic assistent i va comptar amb la presència de Joaquim Arnau, director de la nostra revista MAINHARDT i Maria Agut, en representació de l’Ajuntament d’AlcalàAlcossebre. Arnau va fer una xicoteta presentació dels autors del llibre, va parlar de la importància que tenen aquests tipus de treballs com a eina de difusió de la nostra cultura i va fer una breu repassada a les activitats que ha vingut desenvolupant l’associació al llarg de les darreres décades.

Maria, com a regidora de cultura, no va voler deixar passar l’ocasió per agrair la tasca desenvolupada ¿ns el moment per l’Associació d’Amics de Mainhardt i va encoratjar el membres l’associació a seguir en la important feina divulgativa dels temes relacionats amb la cultura, la història i tot el patrimoni gaspatxer en general.

El comiat a l’acte el va posar un emotiu vídeo que recollia un bon grapat de les fotogra¿es que il·lustren el llibre i que posen de manifest l’esforç col·lectiu de tot un poble.

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 IMATGES DE LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE: ELS OFICIS TRADICIONALS D’ALCALÀ DE XIVERT (I)

7

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

PRESENTACIÓ DE LA PÀGINA WEB DE MAINHARDT REDACCIÓ Els representants de l’Associació d’Amics de Mainhardt van voler apro¿tar la presentació del llibre per donar a conèixer la nova pàgina web de l’associació. Aquesta que, buscarà fer-se un lloc entre totes les existents al poble, naix amb la idea de convertir-se en un important referent del nostre i la nostra comarca, de la mateixa manera que ho és el nostre butlletí MAINHARDT. La web dissenyada pel jove Lluís Falcó Cascón pretén posar a l’abast del públic en general tot el material editat per la entitat de manera que aquest estiga a la disposició de qualsevol persona i arreu de món. A més Lluís ha estat treballant per tal que la pàgina es mostre de manera correcta des de qualsevol dispositiu bé siga un ordinador, una tàblet o el mateix mòbil.

Així, a més de l’inici, on es fan cinc cèntims dels orígens de l’associació i dels intercanvis escolars que es van realitzar amb la xicoteta localitat de Mainhardt a Baden-Wúrttemberg (Alemanya) la web vol arribar molt més enllà. La idea és posar, a l’abast dels estudiosos, totes les revistes i llibres editats, en pdf, per tal de facilitar la consulta i la descàrrega dels articles publicats ¿ns el moment.

També es vol posar un enllaç amb totes les webs i blocs d’altres entitats culturals i educatives del poble, així com crear xicotets espais adreçats a persones del poble que destaquen o han destacat en camps relacionats amb la cultura com pintors, escultors, músics...

Mainhardt vol obrir-se al món apro¿tant les possibilitats que ens ofereixen les noves tecnologies.

8

Per això de la mà de Lluís Falcó intentarem fernos un lloc al mig de tota la voràgine que suposen les noves tecnologies i seguir, com venim dient des de fa molt de temps, sempre al vostre costat, treballant per la cultura i defensant la nostra llengua.

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

www.amicsdemainhardt.com main.mainhardt@gmail.com

Aureli Puig “Elio”, Tica Martí, Joan Sanz i Paco Arnau, autors del llibre, juntament amb Lluís Falcó dissenyador de la pàgina web de Mainhardt

9

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

DITES, COMPARACIONS I FRASES FETES D’ALCALÀ FRANCISCO ARNAU VILAPLANA En el número anterior de la nostra revista Mainhardt, vam presentar un xicotet article, el qual vam titular "Un pessic de frases fetes". Aquell va estar un xicotet avanç d’aquest més extens que presentem a continuació.

Aquest article està format per una recopilació el més amplia i variada que hem pogut fer de comparacions, la majoria en to burlesc que es feien entre la gent del poble d’Alcalà. Podríem dir que quasi totes elles són de la nostra collita, la qual cosa, segons el meu parèixer li dona un valor afegit.

Com podrem comprovar hi ha un fet molt curiós, i és que entre tot allò que es compara no hi ha res forani, tant si es tracta d’animals, com vegetals o altres objectes, tots es podrien trobar dintre del terme i poble d’Alcalà.

Tot això fa pensar, que fa cent anys o més, la gent viatjava molt poc i si ho feia difícilment anava poc més enllà dels pobles del voltant. La major part de la gent del poble desconeixia com era i que passava més enllà del seu entorn immediat.

No obstant això, hem de reconèixer la inventiva que tenien, l’enginy que manifestaven i l’exactitud que aconseguien amb quasi totes les comparacions, a més del somriure que provoquen la majoria d’elles.

Per tant, seria una veritable llàstima que aquest curiós llegat que hem heretat dels nostres avantpassats, ja siga per deixadesa o per falta d’interès es perguen a l’igual que tantes altres coses. Totes aquelles coses que han anat a parar dins del sac de l’oblit. És per això que una de les millors formes de conservar-ho és apro¿tar l’oportunitat que periòdicament ens ofereix la revista Mainhardt per donarho a conèixer i fer-ho arribar a tots els nostres lectors i lectores.

Així que, sense més dilació, ací van quatre o cinc bons grapats amb el desig que la gent d’edat en gaudisca recordant-ho, i els més joves s’ho arriben a passar la mar de bé en descobrir-ho.

Fotogra¿a cedida per Vicente Traver, el Parent i Rosa Traver

10

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 CAPS Cap de matxo Es diu a la persona propensa a equivocar-se repetidament.

Cap de barcella Es diu de la persona que té el cap gros. La barcella era un recipient de mesurar principalment olives i gra.

Cap de pruna Es diu del que té el cap menut.

Cap de motiló Es diu del que s’equivoca molt i té poc enteniment.

Lo de motiló deu de referir-se als indis Motilones de Colòmbia. Segons pareix eren molt obstinats en guerrejar contínuament contra altres tribus.

Té un cap dur com un algín.

Es deia a la persona entusiasma i que li costa comprendre les coses. L’algín era una peça gran de pedra que s’emprava als molins antics.

Quin cap de margalló!

Es deia d’aquell que tenia poc cervell. El margalló és una palmera autòctona de muntanya.

Cap de tòtina Es deia de la persona molt entusiasmada, que no reÀexiona. Una tòtina en veritat no sé el que es.

GOLA Té una gola igual que el pont de la Poticària Es deia de la persona recelosa. Dels ponts d’un sol arc, es deia que aquest era el més gran de tota la línia de ferrocarril de València a Barcelona.

Fosc com una gola de llop Es deia d’una nit de molta foscor.

DENTS Dents de pala Es deia del que tenia les dos dents davanteres grans.

Dents de matxo Es deia d’aquell que les té llargues.

Dents de rata Es deia d’aquell que les té xicotetes.

BOQUES Boca de rap Es deia d’aquell que té la boca gran.

Boca de fesol Es diu d’aquell que té la boca xicoteta.

Boqueta de pitxó Es diu de la persona llépola, que li agrada el menjar bo.

Boca de sepultura Es diu de la persona que la té lletja, així com les dents cucades i negres.

Fotogra¿a cedida per Agustín Barceló

Boca tova Es diu d’aquell que parla amb una veu ressonant.

VEUS Veu de cossi badat Es diu d’aquell que té el timbre de veu forta, però no grossa, més bé cridanera.

Veu de canó Es diu d’aquell que té la veu forta i grossa.

NASSOS Nas de carxofa Es diu d’aquell que té el nas gros, però sobretot acabat amb punta.

Nas de pessiguet Es diu d’aquell que el té xicotet.

Nas de con¿t Es diu d’aquell que el té xicotet i rodonet.

Nassos d’ungüent Es diu de la persona que es troba en tots els embolics. Sempre posa en nas a tot arreu.

Nas de cadireta Es diu de la persona que té el nas cap amunt. En això són més propenses les dones.

Nas de primentó Es diu de la persona que el té gros i enrogit.

11

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 CARES Cara de cabra vella Es diu de la persona que té la cara mot lletja i a més envellida.

Cara de matxo guit i repelós Es diu d’aquell que té una miradeta i és malcarat.

Cara de rellotge Es diu de la persona que la té gran i rodona.

Cara de selemí Es diu d’aquell que la té xicoteta. Un selemí era una fracció de moneda antiga, de poc valor.

Cara de picamill Es deia principalment als xiquets que la tenien xicoteta i primeta.

Cara de punxó Es diu de la persona a la qual la barba li acaba en forma de punta.

Cara de coc Es diu del que la té gran i poc agraciada.

Cara de vi bullit Es diu del que la té tersa i de color amarronat.

Cara de pomes agres Es diu del que la seua cara mostra enuig a tothora.

Cara de cepet Es deia del que tenia la cara primeta, principalment es referia als xiquets.

Cara de tapàs Es deia de la persona que tenia la cara eixuta i de color cendrós.

Ulls de passiego Es diu de la persona que els té xicotets i enrogits.

MORROS Morros de topí Es diu d’aquell que els té xicotets i cap a fora. El topí era un tipus d’olla d’obra xicoteta.

Ull de pèsol Es diu de la persona que té un ull més obert que l’altre, i aquest a penes parpelleja.

Morros de tortilla Es deia de qui els tenia cap a fora.

Ulls de mascle degollat Es diu dels que els té grans i molt oberts sense a penes parpellejar.

Morros d’olla Es deia de qui els tenia grossos i cap a fora.

LLENGÜES Llengua d’astral Es diu de la persona que regularment utilitza paraules malsonants.

Llengua de bou Es diu d’aquell que la té grossa i rasposa. També solia dir-se per fer referència a un treball ràpid, però mal fet.

ULLS Ulls de mussol Es diu d’aquell que els té grans i no parpelleja Ulls de mostela/fura Es diu d’aquella persona que els té mig tancats.

12

Fotogra¿a cedida per Antonio Beltrán

MONYOS Pareixes lo pelut de Salou Es deia de la persona amb molt de pèl i desfet.

Deuria ser molta la fama d’aquest pelut per a que arribés de Salou a Alcalà.

Té lo monyo com si hagués vist lo llop Es deia també d’aquell que tenia el pèl plantat.

Portes lo monyo com un húngaro.

Es deia d’aquell que el tenia desfet. L’apreciació al voltant de l’hongarés devia fer referència als gitanos, ja que molts procedien d’aquest país (Hongria) Quin monyo de sorongo!

Es deia quan porta el pèl molt desfet. Els sorongos són una ètnia de raça gitana.

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 Monyo de tarxa Es diu a aquell que té els pèls de punta.

PANXES Panxa alegre Es diu de la persona que sempre està de bòtima i fanfària.

Panxa ansabonà Es diu d’aquell que no sap guardar cap secret, i conta tot el que li diuen.

ANQUES Anques de posteta Es diu del que les té planes i una mica tirades cap amunt.

Anques de pastera Es diu del que les té grans i malformades.

Anques de sabater Es diu del qui les té grans i planes.

Anques de torero Es diu del qui les té xicotetes però ben formades, i ben ajustades al pantalon.

CAMES Cames de polligana Es diu de la persona que les té corbades. D’aquesta circumstància son més propenses les dones.

Té canelles de moro Es diu del que les té llargues, sense pèl i morenes.

Té uns genolls com a mesures Es diu de la persona que els té grossos. La mesura era un recipient de fusta que s’utilitzava per a mesurar el gra.

Té pantorrilles de panxa de conill Es diu solament de les dones que tenen el tou de la cama gros i estret a la part de baix.

BRAÇOS Té uns braços com a triances Es diu d’aquell que els té molt grans.

Dits com a Àautes Es diu del que els té molt llargs.

Mans com a raixats Es diu del qui les té grans.

Anques de rebombori Es diu de les dones que les mouen molt al caminar.

Ungles de gat cerval Es diu del qui les té llargues i negres.

Anques de cavall andorrà Es diu de les dones que les tenen grans i ben formades.

CAMINAR Camines com les ovelles Es diu de qui ensopega (antropessa) per anar arrastrant els peus.

13

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 CERVELLS En lloc de cervell tens un topí de sopes Es diu del que té un cervell de poca qualitat.

XICOTETS Eres un nano rovellat Es diu de la persona de poca estatura i a més envellit.

Nano patano Es diu de la persona de poca estatura i que es pensa ser.

Tap de reguer Es diu de la persona de poca estatura i grossa.

Quina Vilanoveta estàs feta!

Es deia a les dones de poca estatura. Feia referència a la família de les Vilanoves, en la qual totes les germanes eren xicotetes.

BAST Eres més bast que un forrellat de presó Es deia de la persona que tant el seu físic com els seus actes eren poc estètics.

Eres bast com un albardó El mateix que l’anterior. L’albardó és una espècie de muntura d’espart que es posava damunt els matxos, la qual tenia a cada costat un cornaló, on es col·locava la càrrega.

BOJOS Pareixes lo boig del panerot Es deia de la persona que no entenia el que li deien.

La referència al panerot era degut a que en temps passats hi havia una persona que no tenia bé les seues facultats mentals, i es passejava sempre amb una espècie de panera gran a la mà.

Pareixes lo boig de Culla Es deia d’aquell que no sabia o no entenia una cosa. Aquest personatge que no tenia bé les seues facultats mentals, devia ser bastant conegut quan el coneixien, ¿ns i tot, fora del seu poble.

LLARG És més llarg que un dia sense pa Es deia de la persona molt alta, gran.

Quin sant guixàs està fet Es deia de la persona que era molt gran. Es comparava a un sant, que segons pareix també devia ser molt gran.

FAM Pateix més fam que un romer a un cingle Es deia de la persona que patia econòmicament per no tindre recursos.

FARTONS Menge més que una revolta de riu Es deia d’aquell que era molt menjador.

Això pareix, menja pa i torna per més!

Es deia d’aquell que era molt fartó.

14

Fotogra¿a cedida per Lucía Sospedra

Pareix rajoleta Es deia als xiquets molt menjadors. Pel que pareix, Rajoleta devia ser un xiquet molt fartó.

MALESEROS Fas més mal que una truja a un favar Es deia de la persona, propensa per descuit, a trencar coses. La truja és la femella dels porcs.

Quin morral estàs fet Es deia d’aquell que deliberadament feia alguna malesa. Aquest apel·latiu es deu a Mateo Morral, qui va ser l’autor d’un atemptat fallit contra el rei Alfonso XIII i la seua dona Victòria Eugènia l’any 1906.

EMBUSTEROS Pareixes Capeta Es deia quan havies descobert algú amb alguna mentida. Devia ser molt mentider aquest personatge. De xiquets, quan algú o altre deia una mentida, tots a una li repetíem "Capeta, Capeta, Capeta" Té paraula de birbador Es deia d’aquell que no complia el que deia. Al cultiu del blat, antigament, hi havia com a norma donar-li un parell de birbons.

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 Aquest tipus de treball, generalment, corria a càrrec de la gent jove. Estos s’agrupaven en colles dirigides per un o dos dels integrants, a manera de caps de colla. Els llauradors que necessitaven dels seus serveis contactaven amb ells i acordaven el preu i la data de quan haurien de realitzar el treball.

Però, la qüestió de tot açò ve pel fet que si després de l’esmentat acord, al dia següent, (i ¿ns i tot la mateixa nit) un altre llaurador oferia a aquests millors condicions se desdien del tracte anterior, sense donar cap classe de satisfacció, no acudien i en pau, i l’altre ja es podia passar tot el matí esperant-los.

La cosa no s’agafava massa en serio per part dels llauradors, perquè segur que tenien assumit allò que es diu de: qui en un xiquet es gite, cagat s’alçe.

PUDENTS És més pudent que una rabosa Es deia de la persona neguitosa que tot li sap mal i de tot protesta.

Més pudent que la merda de gat Igual que abans.

XARRADORS Xarre més que alene i alene més que un porc Es deia de la persona molt parladora, que no calla.

El porc, quan respira produeix un grunyit de manera continua, d’ací la comparació.

Parle com una garsa Es deia dels xiquets i les xiquetes quan ja començaven a parlar.

BRUTS Quin betum estàs fet Es deia a la persona bruta i desastrosa. La comparació devia ser per la negror del betum.

Pareixes betum de l’ascopinyà Es deia també a la persona bruta i desastrosa.

Aquest betum anava dintre d’una caixeta de llanda, la qual es ressecava bastant sovint, llavors, per a reblanir-la per al seu ús se li tirava un escopinot.

Quina aranya estàs fet Es deia de la persona que era molt desastre i ho era tant per al seu damunt com a l’hora de fer la faena.

Quin seginero estàs fet Es dia d’aquella persona que era molt desastrosa tant en el vestir com en la neteja personal. El seginero era un personatge imaginari, a l’igual que lo Tio de la Maleta, que els majors ens feien creure als xiquets. D’aquesta manera, ens aterrien per a que no jugàrem fora de les parets del poble.

Segons ens deien, lo Tio de la Maleta agafava els xiquets i les xiquetes, i els traia tota la sang. En canvi, el Seginero el que ens traia era el greix, o siga, lo segí.

Quin gat cendrós estàs fet Es deia d’aquell que es posava en tot pensantse que ho sabia fer molt bé, quan en realitat era totalment el contrari.

Lo de gat cendrós es deu a que, en temps passats, era una cosa molt comú a totes les cases tindre més d’un gat. Els hi havia que eren caçadors de rates i estaven sempre llustrosos, en canvi uns altres eren ganduls (malfainerots), sempre estaven acorrucats

Eixe és una garsa trompetera Es deia d’aquell que parlava més del compte.

VELL Eres més vell que el pixar ajupit Es deia més entre les dones i d’aquella que tenia el pensar antiquat. És més vell que l’oli Es deia de la persona que tenia el pensar més antiquat del que per regla general corresponia a la seua edat.

Eixe va buscant la brasa Es deia de la persona que de manera repetitiva anava de visita a una casa, ja fora per si hi havia una xica fadrina o per aconseguir algun favor.

Respecte a açò hi ha una xicoteta cançó, que diu: El tio Toni més vell que l’oli a la vellea es vol casar, Va de casa en casa, buscant la brasa, donant a entendre que vol fumar.

Això de buscar la brasa ve de molt antic, ja que era costum principalment entre el veïnat, la de preguntar de casa en casa si tenien foc. En cas a¿rmatiu, a una paleta de ferro li posaven unes quantes brases en les quals encenia el foc de la seua casa. D’aquesta manera s’estalviaven el comprar mistos.

Fotogra¿a cedida per María Cinta Amela

15

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 a la vora del foc, tots cendrosos i borrosos i, de tant en tant, quan fugien acabaven amb alguna part del seu cos socarrada pel foc. Aquestos últims estaven poc estimats.

Pareixes Damiàn el Tacós Es deia de la persona que portava la roba plena de llànties.

Damiàn era un veí del poble el qual sempre ha sigut recordat pel brut i desastrat que anava vestit.

De vegades la misèria i la brutícia van sempre agarrades de la mà. Aquest però, no era el cas.

Segons contaven aquest tenia un bon patrimoni, però es veu que estava fet així de marranot.

Dien que anava, quasi sempre, vestit en una espècie de gabà que li aplegava gairebé ¿ns els peus. Aquest tenia dos grans butxaques, una a cada costat, i no cal ni dir-ho: no li cabien més llànties al seu damunt.

Dins les butxaques es posava tot el que comprava: peix, carn, sardines, botifarres... de manera que allí se li ajuntaven tots els sabors. També dien que com tenia per costum de fer la sèmola molt espessa, la que li sobrava la guardava dins d’una butxaca per a una altra menjada.

Pareixes Evaristo / Ja fas com Evaristo Es deia d’aquell que es posava a menjar amb les mans molt brutes.

Evaristo era un llaurador, i es veu que la brutícia no li molestava. Es deia que, ¿ns i tot, mentre estava traent i carrejant fem tot el dia del corral es posava a dinar sense rentar-se les mans. Unes mans evidentment més negres que un tió.

BEATOS Eixe pixe aigua beneïda Es deia de la persona molt religiosa.

Eixe en un sant com una birla ja fa festa Es deia d’aquell que a més de molt beato era una mica gandul.

BURROS Està condemnat com una pota de burro.

Es deia d’aquell que degut a les circumstàncies treballava més del degut.

seues

Porte més palo que un burro d’arriata.

Es deia de la persona que la vida li era prou adversa. En raó i sense raó totes les culpes eren per a ell, i també totes les bastonades anaven a la seua esquena. Al burro d’arriata també li passava el mateix. Si el carreter feia córrer l’assot, aquest anava sempre a les costelles del burro.

ORELLES Eixe fa una orella com un bacó.

Es deia d’aquell que amb dissimulació escoltava les converses dels altres.

VI Eres més pesat que un borratxo a un ram Es deia de la persona fastigosa, repetitiva, difícil d’aguantar. Tot això ve al cas que, abans, les persones que trepitjaven vi acostumaven a vendre’n també a casa al detall. Per a que la gent

16

Fotogra¿a d’Antonio Navás cedida per Joan i Cristina

se n’assabentés penjaven al balcó o ¿nestra una rama de pi. Si el vi era bo de seguida es corria la veu, i allí acudien tots els diumenges uns quants amants del bon caldo. Es despatxava a tant el got, passades unes hores tot eren discussions, por¿es i alguna que altra canturela. L’ama de la casa, que acostumava a ser la que despatxava el vi havia d’aguantar tota la vesprada aquell desgavell.

Pareixes Pepet lo Borraxet Es deia d’aquell que era molt bevedor de vi.

A aquest personatge a qui li agradava molt alçar el colze tenia una gran anomenada, pel poble, gràcies al seu burro. El cas és que aquest burro, bé pel costum que tenia o perquè era molt intel·ligent sabia perfectament on havia de parar sense el corresponent "sooooo..." del seu amo. Quan aquest anava pel carrer amb el seu amo i veia un ram de pi penjat en un balcó es parava d’immediat sense que ningú li digués res. Ja era sabedor i tenia molt clar que el seu amo baixava per a fer un traguet.

Fa trago de caminero Es deia d’aquell que quan bevia vi feia un trago molt llarg.

Antigament el vi es bevia molt en la modalitat coneguda com "al gallo". A casa es bevia amb un barral, i al tros amb un carretellet o una carabassa, als quals se’ls acoblava un canutet de canya.

Els peons camineros tenien la fama d’agradarlos molt el vi, de manera que si els convidaven a beure un trago aquest sempre era de set glops i boca plena. En unes quantes convidades, si t’encantaves, et buidaven el carretell.

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 DIVERSOS Eixe té salutació de pastor Es deia de la persona que era poc de ¿ar. La salutació de pastor consistia en una pedrada a l’esquena.

Abans de ser topí ja vol ser olla Es deia principalment dels jovenets que, abans d’hora, ja volien ser hòmens.

Si tinguésseu los peus a l’esquena sempre estaríeu plantats Es deia d’aquells malfaenerots a qui agradava molt estar gitats. També ho deien els pares dels ¿lls jóvens quan aquests tenien mandra per alçar-se.

Dorms més que la Mare de Deu d’Agost Es deia d’aquells a qui els agradava molt dormir.

Aquesta comparació crec que es deu al bust que hi havia a l’església amb expressió de dormir.

Té sentits de gos Es deia d’aquell que havent-lo fet fora una o diverses voltes d’un lloc tornava una i altra vegada al mateix lloc.

Eixa pareix la gosseta de Bedisso Es deia de la xica a la qual la rondaven molts fadrins.

Aquesta comparació es deu a que aquest veí del poble, de malnom Bedisso, tenia una gosseta petereta la qual, quan anava de "moguda", era de vore la quantitat de gossos de tot el poble que acudien per aquell carrer.

Pareix que cago corda Es deia de la persona que tardava molt en acabar de fer aquesta necessitat ¿siològica.

Corre més que el Sevillano Es deia de la persona que feia molt de camí.

El Sevillano era un tren de passatgers bastant ràpid, el qual tenia parada en Alcalà i feia el trajecte de Sevilla a Barcelona.

Corres més que Meló Se dia de la persona que corria molt.

Meló era un personatge molt popular el qual es guanyava la vida fent demostracions pedestres.

17

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

PRESENTACIÓN DE LOS SOLDADOS DEL OLVIDO EN ALCALÀ DE XIVERT REDACCIÓ Ante un interesado público Juan Francisco Giner i Mª Victoria Loriente presentaron en el salón social de Cajamar su último libro: Los soldados del olvido.

Alcalà de Xivert, en las guerras de Cuba, Filipinas, Puerto Rico y Sidi-Ifni.

Mª Victoria y Juan Francisco nos acercan con su nuevo trabajo de investigación a las guerras de ultramar y Sidi-Ifni como homenaje y recuerdo a aquellos soldados gaspatxers que se vieron involucrados en tan dispares contiendas pero con el denominador común de sufrimiento y derroche de valor de estos hombres de Alcalá que tanta gloria han ofrecido históricamente al devenir de nuestro pueblo.

En Primer lugar, Victoria y Giner hacen referencia a la Guerra de Cuba dando testimonio de los 23 soldados que con dispar y malograda suerte descansan en aquella isla como consecuencia de la enfermedad contraída o muerte en combate, así mismo se relaciona entre otras circunstancias a aquellos mozos que por diferentes razones resultaron exentos de su prestación del servicio militar.

En segundo lugar nos adentramos a la Guerra de Filipinas, donde la investigación ha sido más difícil, pero aun así se ha llevado a dar luz a aquellos gaspatxers que participaron en combate en aquellas lejanas islas.

En cuanto a Puerto Rico, se hace referencia al honor y gloria al tan ilustre conciudadano que supo dejar impronta de su pueblo en el enfrentamiento con el potente ejercito estadounidense en la batalla de Coamo donde ofreció su vida y del cual se guarda testimonio mortuorio en la lapida que adorna tal evento bélico en el cementerio de la localidad.

Por último, la guerra de Sidi-Ifni, Victoria y Giner han tratado con exquisito detalle grá¿co a tan valientes y sufridos soldados que en el abrasador Sidi-Ifni cumplieron con su deber en estrecho y amigable unión y concordia en tan difíciles circunstancias.

Victoria y Giner prometen a sus conciudadanos seguir por esta senda con la única y exclusiva razón de dar a conocer la excepcional historia de este maravilloso pueblo trabajador, culto y digno que tantas glorias ha dado.

18

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

19

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

20

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

EL GRUP DE BOMBOS I TAMBORS EL REPIQUET UN REFERENT DELS GASPATXERS A LA PROVÍNCIA REDACCIÓ El grup de bombos i tambors El Repiquet va nàixer l’any 1998, quan un grup de set amics, van decidir participar amb les celebracions de la Setmana Santa local amb alguna cosa que poguera ser diferent i novedosa.

L’a¿ció al bombo i al tambor ja fa temps que estava molt arrelada a la província de Castelló i ara, 15 anys després d’aquesta iniciativa, podem dir que també ho està al nostre poble.

Van acordar denominar al grup com El Repiquet per fer referència a una tradició, ja perduda, durant la qual el dia de la resurrecció de Jesús els xiquets de la localitat eixien amb maces de fusta, corrent pels carrers i colpejant les portes de les cases per anunciar la bona nova.

En la actualitat El Repiquet compta amb uns 25 components de totes les edats. Hi ha components des de 3 anys ¿ns alguns anyets més.

Hi ha algunes famílies que estan al complert, el pare, la mare i els ¿lls. Alguns participen tocant un instrument i d’altres acompanyant i col·laborant

amb l’organització i la logística dels diferents esdeveniments on participa el grup.

El Repiquet realitza al voltant d’unes 25 actuacions al llarg de l’any. La majoria s’inicien amb el començament de la quaresma i duren aproximadament ¿ns el dia de Pasqua. La majoria de les actuacions tenen lloc dins la província de Castelló, encara que n’han fet alguna fora de Castelló i, ara fa dos anys, van anar a la ciutat francesa de Forcalquier en un intercanvi cultural.

El 27 de febrer del 2011 van presentar el bombo, a hores d’ara, més gran del món. Un instrument, construït a Múrcia per un mestre artesà del bombo i el tambor. “Lo Gaspatxer”, que és com es denomina té unes dimensions de 2,54 metres de diàmetre per 1,40 metres d’ample. Pesa més de 168 kg i està relligat amb 100 metres de corda. Les dues membranes que cobreixen l’obertura de la caixa són de pells naturals i estan realitzades amb una sola peça cadascuna.

21

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 “Lo Gaspatxer” està exposat al llarg de tot l’any dins l’església parroquial Sant Joan Baptista d’Alcalà i la visita és gratuïta. Sols ix al carrer dues voltes l’any. Una, el dia de la percumascletà, que es celebra cada any el segon divendres de quaresma, quan es reuneixen a la plaça de l’Església més de 500 bombos i tambors de tota la província, tocant tots junts mentre repiquen les campanes del campanar i es realitza un castell de focs d’arti¿ci.

L’altre dia és el Divendres sant, quan es realitza la “Trencà de l’hora”.

Enguany ha tingut la novetat de l’actuació del grup de teatre Alcalà qui conjuntament amb alguns actors amateurs locals més, han representat algunes escenes de la passió de Jesús, com són el rentat de peus de Jesús als seus apòstols, la celebració del sant sopar i l’entrega de Judes als soldats romans.

Aquesta va estar una iniciativa que va aplegar un bon grapat de persones al voltant de la plaça de l’Església per poder gaudir primer de la representació i després del magní¿c brogit del bombos i tambors que va embolcallar tots els presents.

Vista la trajectòria del grup podem a¿rmar, amb bon coneixement de causa, que el grup de bombos i tambors “El Repiquet” passeja amb orgull, per tota la província, el nom del nostre poble. A més han demostrat ser un conjunt de gaspatxeres i gaspatxers, amb ganes de passar-ho bé, però també de fer gaudir el públic que els acompanya al llarg de les seues actuacions.

NOTA: El nostre agraïment a José Ramón Pitarch per la informació que ens ha facilitat i per posar al nostre abast les fotogra¿es que il·lustren aquest article.

FOTOGRAFIES: PEPE GIRONA

MAINHARDT SEMPRE AL TEU COSTAT TREBALLANT PER LA CULTURA I PRESERVANT LA NOSTRA LLENGUA 22

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 REPRESENTACIÓ DE DIVERSES ESCENES DE LA PASSIÓ DE JESÚS DURANT LA SETMANA SANTA A ALCALÀ DE XIVERT

23

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

FÚTBOL ALCALÀ. GLORIOSOS AÑOS 30 “EL CHIVERTENSE C.D. I EL ALCALA F.C.” JOSÉ LUIS ESTELLER Al comenzar a recopilar información sobre el fútbol local pude observar que durante unos años habían coexistido dos clubs de futbol que aunque compartían la pertenencia al municipio, en todo lo demás eran dos equipos totalmente diferentes. Al indagar más a fondo sobre la historia de estos clubs, con sorpresa, pude apreciar que eran algo más que simples equipos de fútbol. Los clubs disponian a su alrededor una forma de entretenimiento. Eran unas asociaciones que teniendo como base el fútbol, preparaban y organizaban todo tipo de actos deportivos, culturales y de divertimento. Después de un partido de fútbol, en el propio campo, se organizaban carreras pedestres, combates de boxeo, carreras ciclistas y otros espectáculos para los a¿cionados. En los locales de los equipos se solían organizar conferencias, bailes, actuaciones, etc. Para anunciar estos festivales se editaban artísticos carteles que se repartían por el pueblo y otras localidades limítrofes anunciando las actividades de una o varias jornadas.

Cada equipo disponía de su campo de futbol y club social. En el caso del Alcalá F.C. el local social lo tenia en el “Café Olimpia” sito en la avenida Primo de Rivera, nº 2, tres puertas más allà, en el nº 8 se encontraba el “Café España” sede social del Chivertense. El campo de fútbol del chivertense en un primer momento se conoció como campo del Barranquet y después pasó a llamarse campo de “Les Canyes”. Al comienzo su indumentaria fue blanca pasando poco después a la vestimenta blaugrana que quedo como de¿nitiva. Incluso se llegó a componer un himno que sonaba en las ocasiones especiales y en los partidos en los que contaban con la banda municipal que lo podía interpretar. (Desconocemos si se conservan estas partituras). El Alcalá disponía de un estadio que estaba situado en la entrada del pueblo al lado de la carretera a continuación de la vía del tren. Se llamaba “Stadium de la Montserrà” pero la gente lo conocía como campo del Biombo.

La a¿ción al fútbol era tan grande que para tener una idea de esta vamos a citar textualmente el fragmento de un artículo aparecido en el diario “El mundo deportivo” de Barcelona en julio del año 1924 que habla sobre Alcalá.

24

Escut del Chivertense C.D.

“Dudamos de que existiera otro pueblo en el que este más arraigada que en este la a¿ción al futbol. No es ya el ver a los chicos, aun los más pequeños, dar puntapiés a la pelotita lo que nos muestra el incremento que tal deporte a tomado en Alcalá, sino muy principalmente la concurrencia, de jóvenes y viejos, hombres y mujeres que acuden a presenciar los partidos, a pesar de haberlos todos los domingos y días festivos a tal punto se ha llegado que ya se tiene el partido de futbol como el espectáculo favorito y forzosamente habrá de ¿gurar como uno de los números de mayor aliciente en el programa de las próximas ¿estas del pueblo.

A ello a contribuido las exhibiciones de notables “equipiers” hijos de esta que ¿guran en distintos renombrados clubs y la viva competición entablada entre el nuestro y los más expertos y fuertes de esta comarca”.

Siguiendo con el tema, otro articulo que reÀeja esa devoción por el fútbol en Alcalá es el aparecido en el mismo diario de Barcelona el mes de febrero de 1924 del cual reproducimos el siguiente fragmento.

“Como datos indicadores del incremento que ha tomado el fútbol en Alcalá, villa de unos

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 6000 habitantes, diremos que para presenciar el partido jugado en Torreblanca se trasladaron a la vecina población acompañando a su equipo mas de 320 a¿cionados y que el aquí jugado existió tan numeroso publico que sin exageración podemos dejar la cifra en mas de 2.500 espectadores que siguieron con constante emoción el interesante encuentro”.

A estos partidos de fútbol como ya hemos dicho anteriormente en ocasiones especiales, conmemoraciones y ¿estas patronales se unían otras actuaciones deportivas como carreras atléticas de pedestrismo, carreras ciclistas, boxeo, etc. No era difícil ver alguna velada nocturna de boxeo, con el boxeador local Eduardo Daufí que llego a ser campeón de Levante del peso semipesado, su sparring Mcdonald o cualquier otra ¿gura de la época como Alis o Taconero. En las carreras atléticas de pedestrismo vino varias veces el atleta más importante y conocido de la época el corredor de Alicante Jose Morant “Meló” una ¿gura que levantaba pasiones allí donde pasaba. En las carreras ciclistas las ¿guras locales Francisco Sospedra y sobre todo el ídolo local de la época Francisco Fresquet, eran los que deleitaban al público junto a los mejores corredores de la época a nivel nacional entre los que destacaba el corredor de Vila-real Juan Bautista Llorens. (Cuatro veces campeón de España de velocidad y una de ciclismo de ruta).

En una ocasión, después de una pequeña polémica ocurrida en el Campeonato regional por carretera entre Fresquet y Llorens, se ¿rmó un compromiso para el reto lanzado por Fresquet a Llorens. Este reto se correría el 25 de agosto durante las ¿estas patronales (1929) en la inauguración de las pistas y alumbrado del estadio del Alcala F.C. consistiría en una carrera individual de una hora a meta partida dando el corredor de Villareal una ventaja a Fresquet de 358 m. Esta es la crónica de la carrera aparecida al día siguiente en el “Diario de la mañana “de Castellón.

Cartell de l’any 1929, anunciador del partit de futbol entre el Torreblanca i el Chicertense C.D. Cartell cedit per Paco Roures

25

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 “Los primeros minutos fueron favorables al de Villareal, a los once minutos de carrera alcanza a Fresquet, y se pone a correr esprintando numerosas veces y el de Alcalá aguantando la rueda, aguantando Fresquet esta posición que le hacia vencedor pero faltando cinco minutos para acabar la carrera un pinchazo obligó al de Alcalá a dar una vuelta y abandonar cuando el triunfo parecía suyo. La gente que abarrotaba el velódromo quedó satisfecha por la entrega del de Alcalá Francisco Fresquet”.

En las carreras ciclistas a nivel comarcal el chivertense era el equipo que actuaba en esta zona como controlador de algunas carreras e incluso creo la sociedad “Peña Veloz Sport Fresquet” para organizar carrera ciclistas por carretera.

El amor y la entrega al equipo por parte de los a¿cionados se debía sobretodo a que todos ellos eran gente del pueblo con la que convivían diariamente y esto creaba unos lazos especiales entre jugadores y a¿cionados. En algunos casos incluso familiares.

Solo viendo sus apellidos lo dejamos claro.

Como ejemplo de ello podemos dar la Plantilla del Chivertense C.D. Para la temporada 1929-30.

Joaquín Balaguer, Francisco Herrera, Juan Bautista Cruselles, Bautista Bort, Juan Serra, Francisco Cherta, Felipe Ronchera, Joaquín Martorell, Lucas Ausensi, Luis Ebrí (Capitán), Vicente Rubio, Francisco Moya, Juan Bautista Forner, Pascual Fresquet, José Vera, Bautista Ebrí, Manuel Aixa, Ramón Serra, Bautista Sospedra, Rafael Segarra y Vicente Ronchera.

Solamente existen dos apellidos poco identi¿cables con el pueblo a primera vista Forner y Serra pero podían ser personas que estuvieran trabajando aquí y aprovecharon para jugar al futbol por a¿ción. A algunos jugadores que eran ídolos de los niños del pueblo se les conocía por sus apodos, Capelaet, Mené, Petil, Pelao, etc. muchos de ellos llegaron a jugar en equipos de muy superior categoría sobre todo en el área de Cataluña y sobre ellos decía un artículo de “El Mundo deportivo” de Barcelona.

“De los jugadores diremos que carentes de ciencia futbolística suplen esta de un entusiasmo sin limites merced a la cual prestan todos al juego el mayor reconocimiento de que son capaces por sus facultades y conocimientos del deporte”.

Es decir que técnicamente no eran muy buenos pero que no tenían límites en cuanto a entusiasmo y entrega.

Otra de las características de estos equipos era que no tenían ningún complejo ni limitación a la hora de ¿jarse metas y proyectos, por ejemplo el Alcalá F.C. para el partido de inauguración de su

26

Invitació del Chivertense C.D. al ball de Carnaval de l’any 1929

nuevo campo contacto con el Valencia C.F, que debía jugar este partido con el C.D. Castellón ante la negativa del Valencia para jugar contra el equipo de Castellón por rencillas ocurridas durante el campeonato regional, se realizaron gestiones para que el equipo que jugara contra los del “sequiol” fuera “La Unión Sportina Sanz” de Barcelona pero no termina esto aquí ya que ante una posible negativa de este equipo ya se había contactado con el Real Madrid, al ¿nal jugaron el C.D. Castellón con la U. S. Sanz.

El chivertense por su parte declaró Presidente Honorario del Club a una de las máximas ¿guras futbolísticas de la época, Ricardo Zamora, y este ante tal detalle dedicó al club un retrato que se colocó en la sede del equipo, prometiendo ir en persona a recoger el pergamino del nombramiento a Alcalà (Desconocemos si llegó a venir para este reconocimiento).

En el aspecto deportivo podemos dar algunos datos. El primer partido de competición y rivalidad local entre los equipos de Alcalá, se jugó el día 24 de febrero de 1930 y ganó el Chivertense por 3 a 0, (con 2 goles de Segarra y uno de Cherta).

El chivertense durante su historia llegó a jugar partidos contra el Valencia C.F., (jugó el partido en Mestalla y perdió 9 a 1), C.D. Castellón, F. Ateneo

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 de Tortosa, Gimnástico C.F. (Campeón de Levante) C.D. Villareal, C.D. Ruzafa etc.

En una ocasión con la proclamación del C.D. Castellón como campeón regional, al regreso de este, de un partido de Irún, el Chivertense quiso hacerle un merecido homenaje para lo que dispuso que la directiva en pleno, jugadores, algunas bellas señoritas y la banda de música municipal esperasen al Castellón en la estación del tren para ofrecerles un ramo de Àores con los colores del equipo y que este fuera el primero de la provincia en poderlos felicitar. Pero se suspendió todo al regresar el Castellón por Calatayud.

El nivel de deportividad del equipo era muy grande y no solo de este equipo sino del fútbol en general de aquella época por lo que voy a comentar otro detalle que me ha resultado chocante, cuanto menos difícil de comprender con la mentalidad de hoy en día. En dos artículos de prensa de la época, he encontrado la referencia de penaltis que se han tirado fuera a propósito porque los jugadores no querían humillar a los contrincantes o simplemente porque pensaban que eran injustos. En la siguiente crónica “El mundo Deportivo” de Barcelona del 1924 en una referencia a un partido contra el Torreblanca se escribe textualmente: “Tubo lugar el primer encuentro el 27 de Enero en el campo del Torreblanca resultando vencedor

el chivertense por tres a cero. El desquite ofreció y jugado ayer en el campo del chivertense termino también con la victoria de éste por un gol a cero.

El Score, especialmente en el segundo encuentro no reÀeja exactamente el juego desarrollado por ambos equipos, pues si bien en este último partido el primer tiempo fue bastante igualado, el segundo fue de completo dominio del Chivertense que consiguió durante todo el mantener embotellado al equipo forastero, cual lo revela de que se tiraran contra el Torreblanca once córners y dos penaltys con que también se les castigó y que intencionadamente fueron tirados fuera por el equipo local”.

La crónica es clara, fueron tirados intencionadamente fuera sin ninguna explicación.

Para terminar el artículo no puedo dejar de hacer referencia al eterno rival del Alcalá, el Torreblanca C.F. y contar algunas anécdotas sobre estos enfrentamientos. En el año 1929 a primeros de diciembre el Alcalá C.F. se enfrentó al Torreblanca ganando en casa 8 a 0 con un resultado de escándalo, pero en la vuelta una semana después en Torreblanca el Alcalá perdía 10 a 0, parecen unos resultados difíciles de entender pero resultaba que el Torreblanca en el primer partido jugado en Alcalá mandó al tercer equipo ya que el primero jugaba a la misma hora en Vall d’Uixó, así que los de Alcalá se con¿aron al ganar en el primer partido y ante

Cartell cedit per Paco Roures

27

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 el primer equipo de la localidad vecina no tuvieron nada que hacer ya que eran superiores.

En cuanto al Chivertense en junio de 1930 en el primer partido de una liguilla organizada por el mismo cuando terminó la temporada o¿cial, se jugó el primer partido contra el Torreblanca, pero el colegiado designado para dirigir el encuentro no se presentó ya que el Torreblanca no estaba a¿liado a ninguna federación de fútbol, ante tal problema las directivas de los equipos decidieron que cada parte fuera arbitrada por un a¿cionado de cada equipo.

La primera parte fue pitada por el a¿cionado de Alcalá Sr. López y la segunda por el a¿cionado de Torreblanca Sr. Pastor y después de un gol totalmente legal del chivertense vino el escándalo.

Esta es la crónica del corresponsal en Alcalá de “El diario de la mañana “de Castellón: “Se conoce que el señor Pastor no ve modo de que el Torreblanca gane este partido y comienza a darnos un concierto de off-sides contra el Chivertense primero y dos penalties también contra estos, seguramente creyendo este el modo más factible de que la delantera de su equipo marcara pero gracias a la intervención de las personas sensatas, no llegaron a realizarse los proyectos visionarios del señor Pastor…”

Más adelante continua la crónica.

“En cambio el señor pastor, liándose la manta a la cabeza, mostró una ignorancia enorme, y no vio más que las faltas de los contrarios, estando a punto de provocar un conÀicto con sus geniales e intencionados errores” “¡De frescos he visto, pero como este…!”

“De no hacerlo así, para que los partidos sean juzgados por árbitros colegiados, competentes y neutrales será imposible jugar en Torreblanca equipos de alguna categoría” “Pues sí en campo ajeno “Sus árbitros” se atreven a lo que vimos el domingo, que no harán en su casa y con su público”.

Como vemos los a¿cionados de Alcalá no estaban contentos con el arbitraje del a¿cionado del Torreblanca.

28

Al día siguiente la crónica del Corresponsal en Torreblanca fue una crítica hacia los comentarios hechos por el Corresponsal en Alcalá, además el Corresponsal en Alcalá de otro diario llamado “El Heraldo de Castellón” llegó a pedir al gobernador civil la suspensión de los partidos entre el Chivertense y el Torreblanca según dijo, para evitar males mayores. Ya que la forma de actuar de estos dos equipos era de máxima rivalidad incluso yendo un poco más allá.

Esta era la defensa que hacia el corresponsal de Torreblanca de su equipo y a¿ción: “Lo cual quiere decir que aquí hacemos lo que nos da la gana, atropellando a diestro y siniestro y que nuestro público es malo.

“Sobre esto hemos de protestar. Nuestro público es como todos: anima a los suyos, pero no deja de comprender, lo que esta bien y aplaude a los forasteros, sí hacen las cosas buenas, no abucheándoles ni insultándoles, como deja entrever Faut.

“Nuestro público sabe portarse bien y caballerosamente con los que se portaron de igual modo”· “Que en resumidas cuentas ¿Qué pasa cuando se juega? Cuatro gritos, cuatro palabras groseras cruzadas entre fanáticos de uno y otro club y nada más. Pero de esto no tiene la culpa el deporte, ni Alcalá ni Torreblanca que están muy por encima de toda pasión entre los acérrimos de una y otra entidad”.

(Faut es el pseudónimo del corresponsal de “El diario de la mañana” de Castellón en Alcalá).

Esto ha sido solo un ejemplo de cómo de caldeadas se encontraban las relaciones futbolísticas entre estos pueblos rivales hace ya más de ochenta años.

En resumidas cuentas entre Alcalá y Torreblanca hubo, hay y habrá rivalidad, es una forma de ser inherente de los pueblos vecinos, pero en el fondo cuando no hay fútbol de por medio, sus ciudadanos se aprecian.

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

VICENTE ITURAT GIL, EL MEJOR DEPORTISTA DE ALCALÀ DE TODOS LOS TIEMPOS AGUSTÍN BARCELÓ Vicente Iturat Gil (Alcalá de Chivert, Castellón; 22 de agosto de 1928) fue un ciclista español, profesional entre 1952 y 1962. Sus mayores éxitos deportivos los logró en la Vuelta ciclista a España donde ganó muchas etapas en los años: 55, 59, 60 y 61. Ganó la Bicicleta Eibarresa el año 53, la etapa en la Vuelta a Cataluña que acababa en Vinaròs, ganó la clasi¿cación de metas volantes en la Vuelta los años 58, 59, 60 y 61, ganó la clasi¿cación por puntos el año 57 también en la Vuelta. Fue campeón de Cataluña de profesionales y subcampeón de España de contra-reloj por equipos.

Su especialidad era el sprint, corrió con Miquel Poblet, con Pérez Francés y con el gran Bahamontes. Una de sus hazañas fue la victoria en una etapa de la Vuelta entre Pamplona y Huesca, se escapó con un portugués y llegó con solitario a

la meta. Al volver a casa, en Vilanova donde residió muchos años o en Alcalà de Xivert su pueblo natal, siempre era recibido en honor de masas.

Equipos con los que corrió: 1948 ESP A.C. Montjuich (España) 1949 ESP A.C. Montjuich (España) 1950 ESP A.V. Villanueva (España) 1951 ESP U.C. Tarrasa (España) 1952 ESP C.C. Chalis (España) 1953 ESP Perez de Sitges (España) 1953 ESP A.C.Villanueva(España) 1953 ESP Equipe Tour de France Espagne (España) De 03-07 hasta 26-07 1954 ESP R.C.D. Español - GAC (España) 1955 ESP R.C.D. Español - Mobylette G.A.C. (España)

Vicente Iturat junto a Poblet en la salida del II Trofeo Vicente Iturat

29

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 1955 ITA Ignis (Italia) 1955 SUI Feru (Suiza) 1956 ESP Faema. (España) 1957 Faema. (Desconocido) 1957 ITA Ignis - Doniselli (Italia) De 18-05 hasta 09-06 1958 ESP Peña Solera - Ignis (España) 1959 ESP Licor 43 (España) 1960 ESP Ferrys (España) 1961 ESP Catigene (España) hasta 24-06 1961 ESP Equipe Tour de France Espagne (España) De 25-06 hasta 16-07 1961 ESP Catigene (España) De 17-07 1962 ESP Ferrys (España) Resultados en todas las competiciones: 1952 España 2º en Pamplona (d) (GP Pascuas), España 1953 España 3º en 2ª etapa Euskal Bizikleta (Bicicleta Vasca, GP de la Bicicleta Eibarresa, GP Eibar) , Eibar (País Vasco), España 1953 España 3º en 3ª etapa Euskal Bizikleta (Bicicleta Vasca, GP de la Bicicleta Eibarresa, GP Eibar) , Eibar (País Vasco), España 1953 España 3º en Campeonato nacional de escalada, Ruta, Elite, España, España 1953 España 2º en Pamplona (d) (GP Pascuas), España 1953 España 2º en Trofeo del Sprint, España 1953 España 2º en Trofeo Masferrer, España 1953 España 3º en Clasi¿cación General Final Vuelta Ciclista Asturias (Ronde van Asturië), España

1954 España 2º en Trofeo del Sprint, España 1954 España 3º en Martorell (GP Martorell) , España 1954 España 2º en Clasi¿cación General Final Vuelta a Levante, España 1955 España 1º en 8ª etapa Vuelta a España (Ronde van Spanje), Tortosa (Cataluña), España 1955 España 1º en Pamplona (d) (GP Pascuas), España 1955 España 2º en Trofeo Masferrer, España 1955 España 3º en Martorell (GP Martorell), España 1955 España 2º en 5ª etapa Euskal Bizikleta (Bicicleta Vasca, GP de la Bicicleta Eibarresa, GP Eibar), Eibar (País Vasco), España 1955 España 2º en Clasi¿cación General Final Euskal Bizikleta (Bicicleta Vasca, GP de la Bicicleta Eibarresa, GP Eibar), España 1955 España 3º en 15ª etapa Vuelta a España (Ronde van Spanje) , Bilbao (Pais Vasco), España 1956 España 2º en GP Liberación de Ondarroa, España 1956 España 2º en Clasi¿cación General Final Volta Ciclista a Catalunya (Ronde van Catalonië) , España 1956 España 2º en Estella (e) (Campeonato Vasco Navarro de Montaña), Estella (Navarra), España 1956 España 2º en 14ª etapa Vuelta a España (Ronde van Spanje), San Sebastian (Pais Vasco), España 1956 España 2º en 17ª etapa Vuelta a España (Ronde van Spanje), Bilbao (Pais Vasco), España 1956 España 1º en Tarragona, Criterium, España

Imagen del III Trofeo Vicente Iturat. 30 de agosto de 1959. Junto a Iturat también aparece Timoner, cinco veces campeón del mundo

30

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 1957 España 1º en Trofeo Vicente Iturat, España 1957 España 1º en Barcelona - Vilada, España 1957 España 3º en Bellpuig, España 1957 España 3º en Castellón, España 1957 España 2º en Montornés, España 1957 España 1º en Pamplona (Criterium Comunidad Foral de Navarra), España 1957 España 1º en Trofeo del Sprint, España 1957 España 1º en Trofeo Masferrer, España 1957 España 3º en Estella (e) (Campeonato Vasco Navarro de Montaña), Estella (Navarra), España 1957 España 3º en 7ª etapa Vuelta a España (Ronde van Spanje), Madrid (Madrid), España 1958 España 1º en Trofeo Vicente Iturat, España 1958 España 3º en Barcelona, España 1958 España 1º en Binéfar, España 1958 España 3º en Montjuich (a), España 1958 España 3º en Montjuich, Criterium, España 1958 España 1º en 4ª etapa Volta Ciclista a Catalunya (Ronde van Catalonië), España 1958 España 1º en Zaragoza, España 1958 España 3º en Zaragoza (b), España 1958 España 2º en 2ª etapa Vuelta a Levante, Albacete (Castilla-La Mancha), España 1958 España 2º en 5ª etapa parte b Vuelta a Levante, Denia (Comunidad Valenciana), España 1958 España 2º en 7ª etapa Vuelta a Levante, Valencia (Comunidad Valenciana), España 1958 Italia 2º en 9ª etapa Giro d’Italia (Ronde van Italië), Viterbo (Lazio), Italia 1959 España 1º en Trofeo Vicente Iturat, España 1959 España 1º en 3ª etapa Vuelta a España (Ronde van Spanje), Sevilla (Andalucia), España 1959 España 2º en 1ª etapa Euskal Bizikleta (Bicicleta Vasca, GP de la Bicicleta Eibarresa, GP Eibar), Eibar (País Vasco), España 1959 España 3º en 2ª etapa Euskal Bizikleta (Bicicleta Vasca, GP de la Bicicleta Eibarresa, GP Eibar), Eibar (País Vasco), España 1959 España 3º en Montblanch, España 1959 España 1º en 1ª etapa Vuelta a Andalucía (Ruta del Sol), Málaga (Andalucía), España 1959 España 2º en 3ª etapa Vuelta a Andalucía (Ruta del Sol), Córdoba (Andalucía), España 1959 España 3º en 5ª etapa Vuelta a Andalucía (Ruta del Sol), Huelva (Andalucía), España 1959 España 1º en 8ª etapa Vuelta a Andalucía (Ruta del Sol), Málaga (Andalucía), España 1960 España 2º en Trofeo Vicente Iturat, España 1960 España 1º en Montblanch, España 1960 España 1º en 11ª etapa Vuelta a España (Ronde van Spanje), Pamplona (Navarra), España 1960 España 3º en 14ª etapa Vuelta a España (Ronde van Spanje), Vitoria (País Vasco), España 1961 España 1º en 3ª etapa Vuelta a España (Ronde van Spanje), Huesca (Aragón), España

Agustín Barceló, Vicente Iturat i Mariano Cañardo, tres referentes del ciclismo español, durante un homenaje que se le rindió a Iturat en el Hotel Las Fuentes de Alcossebre

1961 España 3º en Benifayó, España 1961 España 3º en 2ª etapa Euskal Bizikleta (Bicicleta Vasca, GP de la Bicicleta Eibarresa, GP Eibar), Eibar (País Vasco), España 1961 España 2º en 4ª etapa Euskal Bizikleta (Bicicleta Vasca, GP de la Bicicleta Eibarresa, GP Eibar), Eibar (País Vasco), España 1961 Francia 3º en 1ª etapa GP du Midi-Libre, Béziers (Languedoc-Roussillon), Francia 1961 España 1º en Pamplona (d) (GP Pascuas), España 1961 España 2º en 5ª etapa Vuelta a Andalucía (Ruta del Sol), Huelva (Andalucía), España 1961 España 2º en 8ª etapa Vuelta a Andalucía (Ruta del Sol), Málaga (Andalucía), España 1962 España 2º en Barcelona, España 1962 España 3º en Cartagena, España 1962 España 3º en 1ª etapa Euskal Bizikleta (Bicicleta Vasca, GP de la Bicicleta Eibarresa, GP Eibar), Eibar (País Vasco), España 1962 España 1º en 2ª etapa Euskal Bizikleta (Bicicleta Vasca, GP de la Bicicleta Eibarresa, GP Eibar), Eibar (País Vasco), España 1962 España 2º en Huesca (GP San Lorenzo), España 1962 España 2º en San Lorenzo, España.

FUENTE: http://www.sitiodeciclismo.net/coureur¿c he.php?coureurid=1416 NOTA: Nuestro agradecimiento a Agustín Barceló gran conocedor y a¿cionado al ciclismo quien nos ha facilitado esta información.

31

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

EL BRIGADIER PASQUAL CUCALA. RESSEGUINT EL SEU DIARI I EL DEL SEU FILL BAPTISTA AURELI PUIG I ESCOÍ En posar-me a estudiar el carlisme, sempre m’ha fascinat la ¿gura d’En Pasqual Cucala.

Sentimentalment per ser un personatge a tocar geogrà¿cament, del poble veí d’Alcalà, i per la seua extraordinària personalitat, puix a pesar de la seua escassa formació cultural, posseïa uns dots naturals d’atracció i de comandament, que el feien reeixir sobre la resta de caps carlistes, i el convertiren en un personatge singular, referent del carlisme a terres del Maestrat. Salvant les distàncies, m’atreveixo a anomenar-lo com el segon Cabrera.

En les guerres i en tota mena d’enfrontaments, sempre es produeix un bàndol guanyador i un perdedor, però amb la circumstància diferenciadora, que als primers se’ls sol tractar de bons i als segons de dolents. El nostre Cucala com a perdedor no s’ha lliurat d’aquest tracte, i ha estat motiu de tota classe d’acusacions. Les guerres amb la violència que generen i la degradació que suposen dels valors, empenten a les persones a cometre tota classe d’actes punibles, amb el supòsit de què tot s’hi val, Cucala immers en el remolí de la violència, suposo

que seria més o menys dolent, como no deixaven de ser-ho la majoria dels caps, ja siguin liberals o carlistes, puix el fet d’intervenir voluntàriament en una guerra i més com a cap responsable, ja suposa en principi una dolenteria.

A pesar dels seus mèrits, la seua apassionant ¿gura no ha estat estudiada com es mereix, puix segons els meus coneixements no existeix cap llibre ni treball, que se n’ocupi en exclusiva de la seua història. Així en assabentar-me de l’existència d’un diari autobiogrà¿c del brigadier Cucala, vaig estar de sobte interessat en el seu coneixement, pel que suposava com a eina de primera mà, en l’estudi de la ¿gura del brigadier. Fent pro¿t d’un nebot meu, col·laborador de l’Aula Militar, no sols em proporcionà una còpia de l’esmentat diari, sinó també altra paral·lela del diari del seu ¿ll Baptista, desconegut aquest per la gran majoria. Examinats els dos diaris, el del brigadier, presenta un caos absolut, en la ordenació de les notícies, mentre que el del seu ¿ll, ofereix un ordre plausible, per les circumstàncies en què degué ser escrit. Així i tot manifesta un lapsus a ¿nals de l’any 1872, puix

Imatge del diari del brigadier Cucala i de la seua boina exposat durant les I Jornades d’Estudis Gaspatxers dedicades al carlisme

32

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

Exposició I Jornades d’Estudis Gaspatxers dedicades al carlisme

des de la data 2 de novembre, ¿ns al 3 de febrer de 1873, manca de notícia alguna. Ja en l’any 1875, el diari ¿nalitza el 13 de febrer, abans d’acabar-se la guerra.

Amb aquests antecedents, se’m va ocórrer confegir un recull, amb tres fonts diferents, el diari de Baptista com a director per la seua ordenació, el diari del brigadier i la història ordinària. S’inicia exposant les motivacions de la revolta, i els fets preliminars, tot seguit i amb la indicació "Del diari de Baptista Cucala, la primera notícia datada del 5 de juny, comença el treball i resseguint aquest, data per data si hi ha algun fet que exposar de la història ordinària, s’inclou amb la data corresponent i el fet diferencial de la lletra en cursiva, per a tota notícia fora dels dos diaris, segueix a continuació la relació amb la indicació del diari corresponent. Fins el dia 5 d’octubre de 1872, no pareix cap notícia en el diari de Pasqual Cucala, i a partir d’aquesta data i resseguint com tenim dit el diari de Baptista com a guia ordenadora, si en una data determinada hi ha notícies en els dos diaris i en la història ordinària, s’inclouen les tres una darrera de l’altra i amb la indicació del diari que correspongui es dóna la data i el fet corresponent. Exposo un exemple per a fer més entenedor el que he exposat: Del diari de Baptista Cucala 13 d’agost.- Reunits avançaren la seua marxa a la Sénia de Rossell a on acudí...

Del diari de Pasqual Cucala Dia 13 d’agost.- Emprengué la marxa al poble d’Alcalà de Xivert i emprengué el foc contra la guarnició...

13 d’agost.- Amb els seus voluntaris, Cucala es va presentar a Vila-real, on va incendiar la seua estació del ferrocarril...

El treball es va ¿nalitzar el 23 de març de 2007, i preocupat per la manca de reculls que se’n ocupin del seu estudi, estimant que seria d’interès el seu coneixement per al poble d’Alcalà, el pose a la seua disposició per a la seua publicació si ho creuen oportú.

Per a completar l’article, inclouré tres fets anecdòtics i quatre cobles noves que m’han estat possible aconseguir: En una ocasió quan Cucala s’estava a Cervera, des de d’alt d’una casa li tiraren una reixa que va arrencar-li un taló de la bota de muntar. Va manar registrar el lloc sense aconseguir-ne trobar el culpable. Al cap d’uns anys, es sapigué que fou un tal Navarro, que per a evitar ser descobert, es va amagar dins d’una tenalla d’oli, respirant amb una palleta.

Consignar l’alarma dels banyistes de les platges de Castelló en assabentar-se que veien els carlistes per la part d’Almassora.

Segons conta Vicent Meseguer en la seua obra Carlismo y Carlistas de Alcalà de Xivert, Cucala es va fer l’amo del Baix Maestrat, especialment de la carretera nacional, el ferrocarril i el telègraf, controlà així els transports i les comunicacions. Va destruir diversos cops la via fèrria i alguna estació, la d’Alcalà dues vegades, i ocasionà greus problemes econòmics als seus ajuntaments. El d’Alcalà, en sessió del 15 de febrer de 1873, va acordar una derrama veïnal extraordinària del 10% sobre la quota líquida de la contribució urbana i industrial

33

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 per a poder atendre la reconstrucció de l’estació de ferrocarril, que havia estat destruïda dues vegades per Cucala i que per una ordre del capità general de València havia de ser reconstruïda a expenses del veïnat d’Alcalà, perquè els components de la partida de Cucala era d’aquesta població.

Noves cobles amb Cucala de protagonista: Ya viene Cucala, con su batallón, que si viene o no viene, o deja de venir, que vaya a la mierda, que yo estoy aquí.

Fragment d’una cançó que es cantava a Borriana.

Segons els meus informants, per les seues malifetes, Cucala gaudia de poca simpatia, a la comarca de la Plana Baix, de tal mena que els majors per a reprendre als xiquets i fer-los por, els deien: ¡Que vindrà Cucala!

A la calle de san Roque, ya no voy como solia; porqué en cada cantón han puesto, un cañon de artilleria.

Amb clara referència a la defensa de Castelló, davant la constant amenaça de Cucala, puix en més d’una ocasió intentà entrar en ella, i l’avantguarda del seu exèrcit estigué molt prop d’aconseguir-lo.

En 1874 arribà ¿ns les mateixes portes.

34

De las fuerzas, del Rey Don Carlos, tres eran tres, Cucala, Segarra y Vallés.

Bandera carlista d’Alcalà de Xivert

Proporcionada per Agustí Barceló El caballo de Cucala, lleva una estrella en la frente; ¡pum,pum! tiroteo ¡pum,pum! cañonazo.

Primera estrofa d’una cançó que es cantava a Nules.

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

VOLS JUGAR AMB MI? TICA MARTÍ HERRERA Quantes vegades haurem formulat aquesta pregunta quan érem xicotets? Segurament que moltíssimes. Els xiquets sempre són xiquets, dóna igual l’època, les circumstàncies socials, el nivell econòmic..., sempre volen jugar. No importa la senzillesa o so¿sticació del joguet, el cas és jugar, jugar i jugar.

Revisant els arxius del disc dur de la memòria he trobat un parell de cançonetes que acompanyaven a un joc de saltar a la corda (Un sevillán, sevillano) i a un altre de jugar a pilota (Simiuni). No sé si en el transcurs de les múltiples vegades que hi vaig jugar, sola o amb les meues germanes, vaig canviar alguna paraula, però penso que tampoc és gaire important perquè la ¿nalitat amb que es presenten és simplement per propiciar aquells records tan estimats de la infantesa i convidar els més menuts a que hi juguen. Us puc garantir una bona estona de diversió!

UN SEVILLÁN, SEVILLANO. Cançò de saltar a corda.

Un sevillán, sevillano la desgracia le cayó de siete hijos que tuvo y ninguno fue varón.

Un día la más pequeña le cayó la inclinación - “Padre me voy a la guerra, vestidita de varón”.

- “No te vayas hija mía que te van a conocer, que llevas el pelo largo y carita de mujer”.

- “Si llevo el pelo largo, padre córtemelo usted, que con el pelo cortado un varón pareceré”.

Siete años en la guerra y nadie la conoció, un día al subir al caballo, la espada le cayó.

- “Maldita sea la espada y maldita sea yo”. ...y el rey que estaba mirando de ella se enamoró.

SIMIUNI. Joc de pilota A aquest joc es jugava amb una pilota mitjana, la qual es tirava contra una paret per a que rebotés i la tornés a recollir la persona que jugava. El xiquet o la xiqueta recollia la pilota seguint les indicacions de la cançoneta: Simiuni, sin mover, (es recull la pilota sense moure’s) sin reir, (sense riure) sin hablar, (es tapa la boca amb la mà i després recull la pilota) con un pimiento, (es recull la pilota només amb una mà) con un tomate, (es recull la pilota amb l’altra mà) con una barra, (es recull amb les dues mans, però sostenint-se només amb una cama)

de xocolate. (sostenint-te amb l’altra cama) Al pete, pete, (abans de recollir la pilota es fan quatre palmades ràpides) manos atrás, (abans de recollir la pilota es porten els braços a l’esquena i es dóna una palmada) atrás y alante (palmada darrere l’esquena, davant i es recull la pilota) la revolución (abans de recollir-la es mouen els braços com quan es feia: “Caixeta de betum”) el xequis-mequis (es creuen els braços sobre el pit, com si fores un faraó, després es descreuen i es dóna una palmada amb cada mà sobre la cuixa del mateix costat, abans de recollir la pilota) y el charlestón. (es fa el xequis-mequis, t’ajupeixes tocant amb les mans al terra, t’alces i reculls la pilota).

Que t’isqués bé tota la cançó, a la primera, era molt difícil. Si jugaves sol/a, no passava res, anaves provant; però si jugaves amb més xiquets/ es guanyava aquell/a que acabava primer de recitar la cançó seguint totes les instruccions sense que li caigués la pilota al terra.

Fotogra¿es d’Antonio Navás, cedides per Joan i Cristina

35

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

NOTÍCIES DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLÈNGUA GABINET DE COMUNICACIÓ L’AVL va aprovar el Diccionari normatiu valencià amb un ampli consens València, gener del 2014 L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va aprovar en Ple, després de dotze anys de treball i per una àmplia majoria dels membres, el Diccionari normatiu valencià (DNV), «una obra llargament esperada, amb la qual es tanca un procés laboriós i necessàriament dilatat en el temps», segons ha pronunciat el president de la institució normativa, Ramon Ferrer, en ¿nalitzar la sessió plenària entre d’aplaudiments.

En el Ple es van debatre diverses esmenes tècniques presentades per alguns acadèmics, a l’objecte d’aconseguir el màxim consens possible, com ¿nalment va ocórrer i com ha sigut la norma habitual de l’Acadèmia. Primer, amb el Diccionari ortogrà¿c i de pronunciació del valencià (2005); després, amb la Gramàtica normativa valenciana (2006), i més recentment, amb la Gramàtica valenciana bàsica (2013).

El propòsit que ha guiat els membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i especialment els components de la Comissió del Diccionari (Jordi Colomina, Rafael Alemany, Ramon Ferrer, Josep Palomero, Artur Ahuir i Manuel Pérez Saldanya), ha sigut proporcionar una obra útil, amb de¿nicions adequades i actualitzades (93.349 entrades), per a un conjunt variat d’usuaris de la nostra llengua, conjuminant la tradició lexicogrà¿ca amb la terminologia més moderna.

L’obra aborda amb normalitat la nostra realitat lingüística per a superar els conÀictes onomàstics.

L’AVL accepta la denominació llengua valenciana com la manera tradicional d’expressar respecte a la seua tradició onomàstica, compatible amb altres denominacions. De la mateixa manera, el reconeixement de la unitat de la llengua no comporta cap supeditació de les variants pròpies d’un territori respecte a les d’un altre.

El DNV és el resultat d’un treball col·lectiu fet amb rigor ¿lològic, que aspira a integrar equilibradament les diferents sensibilitats lingüístiques al si de l’AVL. Per a la institució normativa la tasca no ha sigut fàcil, però el camí recorregut ha resultat positiu i s’anirà perfeccionant amb els suggeriments dels usuaris. Esta obra naix amb l’objectiu de ser ¿lològicament i sociològicament acceptable per la major part possible de valencians.

Amb l’aprovació del Diccionari normatiu valencià,

36

l’Acadèmia Valenciana de la Llengua considera esta jornada com un dia històric per a la nostra llengua i per a la cultura del poble valencià. La data del 31 de gener del 2014 marcarà un abans i un després per a tots aquells ciutadans que estimen el signe d’identitat més emotiu i potent d’un poble.

L’AVL puja a la pàgina web el Diccionari normatiu valencià València, febrer del 2014 L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, una vegada resoltes les incidències tècniques, ha penjat en el web de l’AVL el Diccionari normatiu valencià, aprovat recentement per la institució normativa.

A partir d’ara, els usuaris ja poden entrar en l’adreça www.avl.gva.es i fer qualsevol consulta entre les més de 93.000 entrades que conté el Diccionari normatiu valencià, de les quals més de 17.000 paraules genuïnes valencianes no ¿guraven ¿ns ara en cap diccionari normatiu.

L’AVL inicia una nova etapa amb la reordenació dels òrgans de treball després d’aprovar el DNV València, març del 2014 L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha iniciat a partir del mes de març una nova etapa, amb la reestructuració dels seus òrgans de treball (seccions i comissions), després de la recent aprovació del Diccionari normatiu valencià, amb el propòsit d’impulsar la seua tasca normativa i de foment de la llengua, optimitzar els recursos i augmentar-ne la presència social.

Els òrgans de treball dels acadèmics quedaran constituïts en cinc seccions (¿ns ara quatre) i dos comissions (cinc en l’actualitat), a més de dos plenaris mensuals: un, preferentment de caràcter administratiu, i l’altre, de caràcter tècnic i ¿lològic.

El nou organigrama constarà de les seccions d’Onomàstica; Foment de l’Ús del Valencià; Documentació i CIVAL; Lexicogra¿a i Gramàtica, i Terminologia i Llenguatges Especí¿cs.

La Secció Tècnica de Lexicogra¿a i Gramàtica serà la nova denominació de la ¿ns ara Comissió

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 del Diccionari normatiu valencià, òrgan que ha tingut una gran rellevància en l’elaboració del diccionari i que continuarà amb el seu treball des d’esta Secció. L’altra novetat és la Secció de Terminologia i Llenguatges Especí¿cs, que ¿ns ara funcionava com a comissió i que, principalment, s’ha encarregat d’impulsar els lèxics i els vocabularis creats per la institució.

Pel que fa als altres òrgans, l’AVL mantindrà la Comissió Tècnica de Publicacions i la Comissió de Texts Religiosos, esta última ¿ns que s’acabe l’última revisió dels textos litúrgics prevista per a desembre del 2015. En canvi, la Comissió de l’Escriptor de l’Any desapareix de l’organigrama, i les funcions que tenia quedaran assumides per la Secció de Documentació Lingüística i Literària, que en el futur també inclourà el Corpus Informatitzat del Valencià (CIVAL).

L’AVL va inaugurar a Vinaròs la VIII Jornada d’Onomàstica Vinaròs, abril del 2014 Ramon Ferrer, president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, va inaugurar la VIII Jornada d’Onomàstica, que va tindre lloc a principis d’abril a Vinaròs, en la qual van participar importants especialistes i estudiosos de la toponímia de les comarques de la Plana Alta, l’Alcalatén, l’Alt i el Baix Maestrat, i els Ports.

El president de l’AVL va destacar en la seua presentació l’important material onomàstic que atresora esta part del territori del nord de la Comunitat Valenciana, amb més de 25.500

topònims recopilats, una documentació que va ser objecte d’estudi i debat en estes jornades.

El programa va contemplar una conferència dedicada a la toponímia de les partides de Vinaròs, a càrrec de Margarida Gil i Rosa Moros, i un altra sobre la regulació i normalització toponímica de l’Ajuntament de Vinaròs, impartida per Maria Josep Arayo. També van participar especialistes com ara Ramon Sistac, Xaverio Ballester, Javier Giralt i Lluís Gimeno, entre altres estudiosos i professors universitaris.

Al llarg de la jornada es van exposar els projectes de recerca i divulgació de l’onomàstica valenciana de l’AVL, com la segona edició del Corpus toponímic valencià, que aporta al primer Corpus més de 60.000 topònims; un nomenclàtor de la toponímia major i menor; el Diccionari motivacional i etimològic; el Corpus antroponímic valencià; la segona edició del Vocabulari de noms de persona, i altres projectes com el manteniment de les dades toponímiques de l’Institut Cartogrà¿c Valencià, l’aplicació Terrasit i el control de la normalització de la toponímia valenciana en el Nomenclàtor geogrà¿c bàsic d’Espanya, amb més de 50.000 topònims.

A més, s’han elaborat més de 30 quaderns de la col·lecció Toponímia dels Pobles Valencians de les comarques del nord de la Comunitat Valenciana. En concret, la institució normativa ha editat 17 fullets del Baix Maestrat, 12 de l’Alt Maestrat i 10 dels Ports. En la trobada de Vinaròs es presentaran els corresponents a la Jana i Cervera del Maestrat.

37

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

LA GENTE FELIZ LEE Y TOMA CAFÉ JAVIER ANGOSTO ESPARRELLS Tras su rotundo éxito en Francia, nos llega ahora traducida al español La gente feliz lee y toma café, de Agnès Martín-Lugand. ¡Y pensar que la autora tuvo que recurrir a la autoedición! Caramba con el olfato de los editores franceses…

Háganse con esta novela y disfrutarán de unas horas de intensa lectura. Aunque, ojo con el engañoso título, no les coja desprevenidos como a mí. Las 40 primeras páginas dejan sumido al lector en una tristeza in¿nita. La protagonista, Diane, ve cómo de la noche a la mañana su vida se derrumba cuando su marido y su pequeña Clara mueren arrollados por un camión. Son esos golpes en la vida de los que hablaba el poeta César Vallejo, golpes tan fuertes como el odio de Dios. Son 40 páginas en las que la autora demuestra un dominio absoluto de la retórica, y por eso derriba al lector.

Esto lo explicaba muy bien José Hierro: si me dices que se ha muerto tu padre, eso me informa; pero si me lo dices con buenos versos, además de informarme puedo llegar a sentir lo mismo que tú ante ese hecho. Pues aquí lo mismo: está claro que Martín-Lugand nos narra la tragedia de Diane con una e¿cacia magistral.

Sólo a partir del planteamiento inicial, nos deja respirar la autora y hasta introduce algunas notas de humor con las que consigue desengrasar el relato. Diane abandona París y se instala en una remota aldea de la costa irlandesa, Mulranny, en donde intentará salir a Àote. Allí entra en contacto, además de con las di¿cultades climáticas de la isla, con los habitantes del pequeño pueblo, especialmente con Edward y su entrañable perro. A partir de ahí, la autora nos conduce, con técnica de ducha escocesa, por el tobogán de sensaciones en el que se convierte la nueva vida de Diane, con la

38

felicidad y la infelicidad luchando en todo momento por adueñarse de ella.

No digo más: dejo que sean ustedes quienes averigüen el desenlace ¿nal. Les dejo con Diane, con Edward y su inolvidable perro, con Judith y sus escotes a prueba de pulmonía, con Megan (menuda bruja) y con Félix (más bueno que el pan).

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

LOS DÍAS EN QUE PERDÍ LA INFANCIA MAR ARNAU (*) Desde que nací, todo a mí alrededor es miseria, pobreza, hambre. Nunca conocí el lujo, ni la felicidad, tampoco tuve infancia. Aprendí desde muy pequeño lo que es la muerte y la guerra. A pesar de todo, admito que hasta los cinco años fui afortunado: conocí el abrazo de una madre, el amor de la familia, el calor del hogar... nunca echaba en falta un trozo de pan duro o un vaso de agua. En cambio... leche, chocolate, un edredón para calentarme por las noches o unos zapatos... no, eso son cosas inalcanzables que nunca pude gozar. Demasiado confort para un siervo de Dios.

Recuerdo que me lo pasaba bien jugando con mis hermanos corriendo entre los árboles. Carlitos era mi hermano mayor, tenía siete años. Era muy inteligente, le encantaba dibujar y sonreír. Mi hermana María contaba con doce. Era muy guapa, pero siempre estaba triste, nunca supe el porqué.

También vivíamos con un primo, José; lo recuerdo como un gran amigo, hermano y compañero.

Teníamos la misma edad, cinco añitos cuando ocurrió. Él era rápido, divertido y muy hábil, cosa que no pasó desapercibida. Solíamos jugar al escondite, escuchábamos los relatos de nuestro abuelo o ayudábamos a nuestros padres en las tareas.

También me acuerdo del abuelo Luis Eduardo (para los amigos, Luis). Nos contaba historias de guerrillas, de cuando era joven, sobre sus eternos viajes... Tenía unos ojos enormes y bondadosos, un alma gigante y un corazón como una casa. Poseía una veintena de revistas y periódicos sobre lo que pasaba en otros países, avances tecnológicos, el estado de otras naciones... Era muy sabio. Mi madre también me quería mucho. Tenía imaginación para la cocina, hacía unas comidas deliciosas con un par de ingredientes. Siempre me hablaba con cariño y afecto. Yo adoraba como olía, a Àores y hogar. Por desgracia, mi memoria está deteriorada y confundo recuerdos. Al que menos logro evocar es a mi padre, siempre estaba trabajando para que pudiéramos sobrevivir, aunque no sé exactamente en qué.

Un día, fui a recolectar con mi abuelo hojas de coca, siempre decía que es lo que nos daba de comer, pero a mí me extrañaba, ya que nunca la probé (bueno, ahora ya se porqué lo decía).

Desde ese día jamás volví a mi cabaña: estábamos regresando a casa, cuando vimos a unos hombres con armas cogiendo a mis hermanos y a mi primo mientras papá les rogaba arrodillado que se los devolvieran, que no los robasen... ¡eran solo unos niños! Mamá lloraba tirada en el suelo, creo que la habían golpeado. María parecía indiferente a la situación.

Por suerte, esos soldados no nos vieron, el

abuelito me tapó la boca y salimos silenciosamente de ahí. En mi cabeza bullían miles de preguntas, pero supe que entonces no era el momento.

Anduvimos durante toda la tarde, hasta llegar a un claro donde poder descansar. Mi abuelo me lo contó todo; se hacen llamar las FARC, las fuerzas armadas revolucionarias colombianas, un grupo de guerrilleros que querían terminar con un gobierno demasiado corrupto. Empezaron bien, pero las cosas se volvieron violentas. Raptan a los niños para utilizarlos en la guerra, los drogan, violan y les encargan los trabajos más sucios, como colocar minas explosivas, espiar al bando enemigo o de mensajeros. Habían venido a recoger a mis hermanos para reclutarlos.

Caminamos durante varias horas hasta llegar a un lugar protegido de la vista de los demás por unos árboles. Me dormí sobre la tierra áspera con lágrimas corriendo por las mejillas. Recuerdo que soñé con un gran prado lleno de Àores, como los que me describía mi abuelo hace unos años. Había pájaros, mariposas y un enorme Sol dándole color al paisaje. De repente, del cielo raso, apareció un rayo que prendió fuego a todo ser viviente. Después vino el trueno y el astro rey se fue. Todo se quedó gris, como la ceniza que cubría el suelo. Salieron en el ¿rmamento unas estrellas que se quemaban en un fuego negro para a continuación caer a mí alrededor, nublándolo todo con un humo también negro y gris. Aparecieron unos niños con riÀes y la mirada perdida que se dispararon a sí mismos delante de mí. Les grité que pararan, que no hicieran eso. Solo quedó una niña: era mi hermana.

Me miró, pero sus ojos eran completamente negros,

39

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 no veía nada, pero me sentía. De su boca brotaba sangre que goteaba hasta el arma. Me dedicó una sonrisa sin dientes, se los habían arrancado.

Levantó el fusil, apuntó hacia mí. Disparó a matar, pero me desperté antes de que la bala alcanzara mi cabeza. Ya no pude volver a dormirme.

A la mañana siguiente no le dije nada al abuelo sobre la pesadilla, nos limitamos a andar río arriba, comíamos de los frutos que encontrábamos por el camino, bebíamos el agua del gran aÀuente, pero siempre sin detenernos, había prisa.

Ya muy entrada la noche encontramos un campamento abandonado, tan solo quedaban los restos de las hogueras y una zarrapastrosa manta que debería contener más de un parásito.

No nos molestamos en cenar, simplemente nos escondimos en una improvisada cabaña. Decidí que ese era el mejor momento para hablar.

- Abuelito, ¿volveré a ver a mamá y a mis hermanos?

- No creo, Alberto. Tú preocúpate de que ellos no den con nosotros. Aún no saben que hemos huido, pero lo sabrán pronto. Si nos encuentran, a mí me matarán y a ti te raptarán.

- ¿Cómo sabrán que hemos huido? ¿Y por qué me quieren raptar? ¿Pasa esto en todo el mundo?Todas las preguntas que me calentaban la cabeza por el día, ahora salían con naturalidad de mi boca.

- Lo sabrán, los que más quieres siempre te acaban delatando. Te querrán raptar por lo que te conté anoche, no me extrañaría nada que te obligaran a matarme. Y no, los países del norte no tienen problemas como estos, ahí nadie va a una guerra por obligación. Podrían ayudarnos... ¡pero no! Ya están bien ahí con sus televisiones ultramodernas, calles asfaltadas y edi¿cios.

Cada mes, cinco zapatos distintos, nunca se cansan. Están de maravilla con su democracia perfecta. ¿Para qué van a molestarse ayudando a unos indígenas? Huyen de los problemas como si fueran su muerte, pero en cambio son NUESTRA perdición- De tanto fumar, mi abuelo tenía la voz muy ronca, más el discurso airado que me acababa de ofrecer, hicieron que ya no tuviera ganas de seguir preguntando. Supe que esa noche también tendría pesadillas.

En efecto, soñé que estaba solo en una larga calle asfaltada. A ambos lados había unas amplias aceras y muchísimas tiendas. En los escaparates de moda unos espantapájaros mostraban ropa muy extraña, y en un comercio de televisiones unos esqueletos andaban sobre una pasarela gigante, había restaurantes de todo tipo... pero lo peor era que en esa ciudad habitaban zombis. Andaban por ahí con miles de bolsas en las manos, entraban y salían desesperados de los establecimientos, como si se fueran a morir el día siguiente. Sentí curiosidad por ver lo que compraban esos muertos vivientes, así que entré en la de los espantapájaros para hablar con alguien.

40

Me acerqué a una zombie con abrigo de pieles, para preguntarle qué le había hecho el cocodrilo al que había matado para hacerse un bolso, pero antes de poder decirle nada, se puso a chillarme: - ¿Qué haces aquí gitano? ¿No ves que esta es una tienda Glam? ¡Fuera! Antes de que te denuncie por robar con esas asquerosas manos negras, que es lo que habrás venido a hacer aquí...-No supe que decir, nadie nunca me ha llamado gitano ni negro- ¡Sal de aquí! ¿Es que no me oyes?

- Señora, no soy gitano, sino colombiano. Por cierto, ¿cómo mató a ese cocodrilo?- Era esa una pregunta importante que no iba a callarme, tenía en intriga.

- Niño ignorante...- Y dio media vuelta para adquirir unos productos.

Me resigné y salí fuera. Ya no me apetecía hablar más con señoras maleducadas. Fuera se arrimó un impecable niño rubio de ojos azules, debería de tener unos siete años. Abrió la boca, pero antes de decirme nada, una mujer que debía de ser su madre le cogió fuerte de la mano. Llegué a oír un “Kevin, te he dicho mil veces que no te arrimes a los mendigos...” En ese momento deseé más que nunca escapar. Esos zombis con el pelo rubio eran muy antipáticos, todo el rato insultándome, con prisas, no se saludaban entre ellos... era horrible.

Fue entonces cuando volví a la realidad.

Mi abuelo y yo pasamos una semana en el campamento abandonado. Comíamos las frutas de los árboles y pescado, bebíamos agua del río y dormíamos bajo las estrellas. El abuelito parecía esperar a alguien, cada día que pasaba estaba más nervioso. No volvimos a hablar, él conversaba muy de vez en cuando.

Al octavo día, me despertó con cara de preocupación, rogándome que callara. Nos escondimos entre unos arbustos y miró con cautela. De repente, saltó aliviado: enfrente de nosotros había un hombre de unos sesenta años, muy Àaco, con una barba espectacular, los dientes negros como la tierra sucia que pisaban sus pies

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 descalzos. Tenía los ojos grises medio escondidos entre las múltiples arrugas, pero aún se divisaban en ellos el brillo de una lucha sin acabar.

- Hombre, Alexander, ¡pensé que no ibas a venir nunca!- dijo el abuelo- Los guerrerillos se los han llevado... yo estaba con Alberto, lo vimos todo, pero tuvimos que huir... seguro que nos persiguen.

Tienes que ayudarnos.

- Luis, me salvaste la vida, haría todo lo posible por ti, lo sabes, pero han localizado el camino de salida, no os podéis fugar de la selva hasta que encontremos otro punto débil en sus defensas. Lo siento.- Mi abuelo parecía que iba a desfallecer ahí mismo al oír la trágica noticia. Estábamos atrapados.

- No... no puede ser. ¡Haz algo! Tengo un nieto de cinco años ¡míralo! ¿Cómo podremos sobrevivir un anciano y un crío en la selva? Me dijiste que si alguna vez necesitaba ayuda nos encontraríamos en este lugar... Vamos a morir con los de las FARC por aquí... - se echó a llorar desconsolado, nunca lo había visto así.- Vamos a morir...

Alexander bajó la cabeza en señal de disculpa y se fue silenciosamente. Yo me puse a seguirle para que se quedara con nosotros, mi abuelo necesitaba un amigo en esos momentos. El hombre, pese a ser ya muy mayor, era veloz, discreto, como un fantasma. A los tres pasos le perdí de vista.

El abuelo se pasó lo que quedaba de día con la mirada vacía, perdida entre la vegetación por la que se había escapado nuestra última salvación.

Llegó la noche, con ella la tranquilidad, la oscuridad, las preguntas: desde el pasado sueño, una duda corría por mi mente.

- Abuelito, ¿de dónde sacan los ricos de occidente sus productos?

- Cada día me sorprenden más tus preguntas...dijo con una sonrisa irónica- Se los hacen unos niños escondidos en enormes almacenes. Apenas comen ni duermen, se pasan el día fabricando en cadena productos que a la temporada siguiente se tirarán porque ya no están a la moda. Allí son maltratados, utilizados como esclavos, máquinas de dinero. Eso es ilegal, por supuesto, está tan prohibido como los niños soldados, así que ya te puedes imaginar el caso que hace... el mismo que a los niños soldado.

Con las tinieblas cubriéndolo todo, soñé que me encontraba en un sótano oscuro. Se veían sombras trabajando con rapidez. Estaban todas sentadas delante de sus máquinas de coser. No miraban a su alrededor, no hablaban, no se reían, no vivían.

Me acerqué a la más cercana para verla mejor. Era un niño, como había supuesto, pero no humano, su alma estaba colgada encima de él. Sin ella era solo piel y hueso. De repente, entró un hombre muy gordo dirigiendo de malos modos a una docena de niños. Los sentó enfrente de unas máquinas libres y les dio tres latigazos a cada uno para que se pusieran a trabajar. De inmediato, sus almas subieron, se ahorcaron solas y los niños perdieron

su esencia. Podía ver a través de sus magullados cuerpecitos...

El hombre cogió el látigo y golpeó a los chiquillos para que trabajasen más rápido. Cuando salió, una niña que seguía conservando su voluntad se puso a llorar llamando con desesperación a su madre.

Me dio mucha lástima y me arrimé a ella para consolarla. Al ¿jarse en mí, sus ojos llenos de rabia por una vida perdida, me miraron repletos de odio.

No lloraba lágrimas, sino sangre; era la vitalidad que no le había quitado el bestia ese. Pegó un chillido enorme implorando libertad, infancia, los derechos humanos que no había tenido la oportunidad de gozar. Su grito desgarrador, estridente, me despertó.

Esa mañana conseguimos un buen pescado, debía pesar un quilo. Nos comimos la mitad, estaba delicioso. El abuelito estaba muy pensativo, jugaba con la idea de ir a rescatar a mi primo, porque era muy joven como para alistarse a las tropas, pero ambos sabíamos que era imposible, no saldríamos vivos de esa aventura y probablemente José ya estaba muerto.

Al día siguiente se puso a llover fuertemente. El abuelo decidió que iba siendo hora de refugiarnos en otro lugar mejor, si permanecíamos mucho tiempo en un lugar, este dejaba de ser seguro.

Acabamos escondiéndonos del agua en una cueva subterránea a medio quilómetro de donde estábamos que debió de pertenecer a algún animal. Nos acabamos el pescado del día anterior acompañado de unas frutas que cogimos por el camino al refugio. Al acabar de cenar, se me ocurrieron algunas preguntas - Abuelo ¿por qué nos persiguen?-esta vez se extrañó de mi pregunta.

- Ya te lo dije al escapar, nos quieren reclutar para conseguir el poder del país, son antiestado.

-esa respuesta a mi no me servía en absoluto, así que concreté un poco más.

- Lo sé, pero ¿por qué quieren tanto poder? Al ¿n y al cabo, es una enorme responsabilidad dirigir una nación.

- Porque los humanos siempre hemos sido así, Alberto. Codiciamos el poder, anhelamos gobernar el universo, somos corruptos, hipócritas, débiles... nos creemos el ombligo del mundo, los más grandes, importantes. Egocéntricos... sí, eso es lo que somos. Pero te diré una cosa, no somos indispensables, ni mucho menos. -lentamente, noté como cogía una hormiga que corría por la pared de la cueva. Su voz tenía un tono más cansado, pausado. -Sé que no ves a esta diminuta amiga, pero tómala tú, así al menos la sientes.

Verás, todas las hormigas del mundo pesan tanto como la humanidad entera; sin embargo, a nivel ecológico sería una bendición que nosotros desapareciéramos pero un desastre natural que lo hicieran estos seres. Es fascinante...

El abuelo estaba cada día más fatigado, llegaba su hora. Pensé un rato en las hormigas: son unos

41

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 seres muy pequeñitos, pero de ellas se alimentaban muchos animales... aunque a las personas nadie nos come, ya es su¿ciente que nos matemos entre nosotros a todas horas. Si morimos nosotros ningún ser dejará de poder alimentarse, más bien al contrario... supongo que acabé la reÀexión en sueños.

Me encontraba en un cuarto con la televisión por única luz. En el aparato ponían las noticias, un hombre con traje y aspecto serio se dispuso a dar una noticia de última hora: - Ciudadanos de todo el mundo, al ¿n, en el año 2125, hemos conseguido acabar con las portadoras de un virus que empezó su expansión hace cinco años. Según las cuentas se ha llevado a catorce mil millones de personas de todo el mundo, casi la mitad de toda la humanidad. Las últimas hormigas están en un laboratorio de alto secreto donde están buscando la vacuna a la enfermedad.

Les mantendremos informados de los avances, que tengan un buen día.

Quise salir a la calle para observar cómo había afectado la noticia a la población. En el exterior había muchísima gente eufórica; saltaban, se empujaban, gritaban como locos de alegría. Las hormigas se habían extinguido, en cambio, la humanidad se estaba multiplicando. Corrí hasta salir de la ciudad y llegué a un extenso desierto. Por la arena podía ver esparcidos muchos cadáveres de insectos; si no había hormigas que los recogieran, ahí se quedaban. Crucé el desierto hasta ver una zona arbolada. Allí había una cientí¿ca sentada en la tierra. Estaba muy preocupada, casi en estado de shock. Quise saber lo que le pasaba y me acerqué para preguntarle.

- ¿Qué hace aquí sentada? En la ciudad están todos muy contentos- Le sonreí a ver si se animaba.

- Son todos unos ignorantes, nos vamos a extinguir todos. Estamos sobreexplotando el planeta, aunque eso no es lo peor: se han muerto las hormigas, ahora muchísimas especies se extinguirán.-dijo con voz torturada.- Será una catástrofe natural... bueno, da lo mismo, tú eres un crío, no creo que lo entiendas.

- Señora, me llamo Alberto, tengo cinco años pero lo entiendo. Si los humanos muriéramos no pasaría nada porque nadie nos consume, pero las hormigas sí que son buenas. Solo una pregunta, ¿otros cientí¿cos como usted no lo han pensado e intentado detener?- la interrogué con la mirada hasta que me contestó- Señora...

- Encantada de conocerte, Alberto, yo soy Nayeli. Tienes mucha razón, los humanos ya no contribuimos positivamente en nada. Eso lo pensaron hace más de cien años, y creo que también hicieron un proyecto o algo así, Gaia. Pero la ciencia se ha retrasado mucho, nadie invierte en ella. Nos hemos vuelto demasiado conformistas, la gente mientras tenga ordenadores cada vez más actuales le da igual que se descubra una nueva

42

estrella, se mute un virus, o que en la otra parte del mundo se estén matando por culpa de una guerra. ¡Que se mueran las hormigas, da igual! Si solo son bichos asquerosos, además, cuando venga el Apocalipsis nuestra generación se habrá muerto... piensan. ¡NO! ¿Pero qué digo? Les dicen lo que pensar, controlan cada milímetro de sus cerebros… la prensa está toda manipulada... -A partir de ahí, Nayeli subió el tono de la voz, se puso a delirar y me asusté- No hay libertad, todos escuchan y aceptan. Falta voluntad... nos lavan el cerebro... las hormigas... la humanidad desaparecerá... una era nueva... vendrá una nueva era... claro, ¡eso es lo que pasará! ¡Desapareceremos y llegará la salvación del mundo!

Siguió delirando hasta que me alejé poco a poco y desperté.

Continuamos viviendo en la cueva unos meses que no estuvieron nada mal. Mi abuelo ya no me contaba cosas con tanta energía, se le notaba viejo. Una tarde, se acercó y me dijo: - Alberto, anoche, mientras dormías vino Alexander: las FARC se está dirigiendo hacia aquí, llegarán al ocaso. Tienes que irte antes de que lleguen, corre. Voy a morir, pero no te asustes ¿vale?

Tengo que decirte una cosa y es muy importante que me escuches: deshaz el camino, sigue río abajo. Si oyes a los soldados escóndete donde puedas, es mejor intentarlo a dejar que te cojan.

Llegarás a una zona con muchas lanchas, rodéala; tras un día caminando te toparás con una ciudad, entra en ella. -le miré asustado, (nunca había salido de la selva), pero él parecía apresurado y no le interrumpí-. Nadie te va a ayudar, solo conseguirás comida o dinero haciéndole favores a los adultos más ricos. Límpiales el parabrisas, los zapatos, incluso la cara si te lo piden. Recuerda: el mundo es cruel, pero sigue luchando e intenta ganar la

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 batalla. No te dejes vencer nunca por los demás.

Creo que te he instruido lo mejor que he podido, has salido inteligente, buena persona... ya llegan, toma mis ahorros. Si lo racionas bien tendrás para unos días de comida. Te quiero... ¡Venga, vete!

Le dí un abrazo muy fuerte y me fui corriendo intentando ocultar el temor a lo desconocido. A lo lejos oí decir “¿Alberto? Se murió...” “¡Cállate, vejestorio! ¡Ahora sabrás lo que pasa cuando huyes de nosotros, traidor!” Silencio, un disparo, y luego... nada.

Me escondí en el hueco de un enorme árbol y contemplé durante horas su oscura pared, mientras lamentaba la muerte del abuelito. Pensé en lo que me había enseñado: a sembrar dudas, preguntarme el porqué de las injusticias, las guerras, la muerte.

Si todos viviésemos en paz sin caer en la ambición, en codiciar más poder, no habría guerras, ni se

matarían animales, la gente sería más feliz... sí, se es más afortunado sin intentar ser mejor que los demás, sin pensar cómo hacerte con las propiedades del vecino para ser tú más rico que él... eso debería cambiar, si no el mundo acabaría como el sueño de las hormigas, sin libertad. Aquí vivo en un gobierno corrupto, y sé que no es el único así, (hay países que están peor), por eso sigo luchando por la igualdad, el respeto, la libertad de expresión... Les hablo a mis hijos de la dignidad, del valor de la vida, de lo que a mí me hablaba el abuelo. Sueño con un mundo donde manifestemos sin problema nuestras dudas y opiniones, pero sobre todo donde actuemos. (*) Alumna de 2n d’ESO de l’IES Serra d’Irta d’Alcalà de Xivert

43

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

FRANCISCO TÁRREGA EN MALLORCA ANTONIO MIR MARQUÉS De la mà d’Antoni Mir Marqués ens arriben diversos escrits sobre Francesc Tàrrega i alguns dels concerts que va realitzar a Mallorca l’any 1891. Així mateix s’il·lustra amb una de les fotos que tenia a casa i que en 1952 va ser regalada pel seu ¿ll Francesc Tàrrega a Bartomeu Calatayud.

També ha volgut incloure part d’un arranjament de la partitura “Cartegeneras”, que és diferent a totes les versions conegudes ¿ns avui.

La Almudaina. Miércoles, 2 de diciembre 1891.

DIARIO DE LA MAÑANA – AVISOS Y NOTICIAS Tárrega Afortunado el artista que no necesita de otra recomendación que su apellido. Afámese quien quiera, para acumular en su membrete una retahíla de designaciones patronímicas, para lucir todos los dictados de la jerarquía o¿cial y todos los oropeles de la honra cortesana, que en no pocas ocasiones entregan méritos reales y eminentes al suplicio de la cruci¿xión…

Quédese para otros la gloria de no dejar más que un apellido aislado en las columnas de los periódicos, en las páginas de la historia ó al pié de los monumentos, como cifra fulgurante de una existencia fecunda ó de una posteridad dilatada. Apolíllense aquellas libreas y cintajos; ennegrécense las placas; olvídense de puro difíciles y barrocas tantas denominaciones relumbrantes, mientras el apellido glorioso suena con acento sugestivo en el oído de las generaciones, vuela á través de los siglos y brilla como una estrella inmóvil en el cielo de la inmortalidad.

Becquer, Fortuny, Gounod,... ¿hay algo más profundamente aristocrático, más distinguido y selecto, que la artística llaneza, la concesión y el prestigio de un apellido semejante, cuando ese apellido sintetiza una personalidad, una producción sacada de las propias entrañas, una mente creadora que muy de cerca proclama la semejanza del hombre con la divinidad?

Aunque no de esa constelación de celebridades, ¿gura el nombre de Tárrega entre los más distinguidos en el mundo artístico contemporáneo. Su arte es la música.

Su instrumento, el más genuinamente nacional, el más democrático, el más español, el más rebelde: la guitarra.

Coger la guitarra y ennoblecerla sin falsearla, he aquí uno de los empeños más difíciles. Y del éxito con que Tárrega lo ha logrado puede juzgarse por sus triunfos en Londres y en Paris, en Madrid y en Barcelona, en todas las poblaciones donde hay público inteligente y a¿ción educada. Su ejecución prodigiosa y personal, su temperamento exquisito, le han valido el nombre de

44

Sarasate de la guitarra. Transforma ese instrumento en algo nuevo é insólito, no tanto por las maravillas de su digitación, como por la magia con que espiritualiza ó, por decirlo así; imanta sus cuerdas.

Tárrega acaba de cumplir cuarenta y dos años; nació en Villarreal, provincia de Castellón. A los ocho años empezó en esta última población sus estudios musicales que más tarde le llevaron á emular y aun exceder á Sors y Aguado, los más célebres guitarristas. Dio lecciones de piano en Valencia; vivió entre la laboriosidad y la penuria; pasó por último a Madrid y cursó en su Conservatorio las clases de piano y la de Armonía con Galiana y Hernando.

Fluctuando entre el piano y la guitarra, se decidió por ésta, gracias a los sorprendentes aplausos que obtuvo en repetidas audiciones.

Desde entonces, si no ha alcanzado aquella envidiable ó cómoda posición que otros talentos más secundarios y obscuros alcanzan merced á condiciones absolutamente ajenas al mérito artístico en sí mismo, puede decirse que Tárrega ha vivido en un triunfo continuo y en una

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 perfección siempre en aumento. Sus composiciones originales y sus transcripciones de Beethoven, de Mendelssohn, de Thalberg, le acreditan de consumado armonista. Entre sus composiciones propias, merecen citarse en primera línea la colección de 12 estudios, el capricho-gavota, las melodías, el scherzo en re mayor, el estudio de concierto en la mayor y la fantasía sobre motivos de música nacional.

No sólo ha obtenido el aplauso de la multitud, sino la amistad y aun la intimidad y la admiración de lo más notables artistas músicos y literatos de la presente época.

Lo que ha dado a escribir á la prensa con sus conciertos no cabria en media docena de tomos. Tal es, esbozada calamo currente, la personalidad de este artista que hoy es nuestro y que pronto tendrá ocasión de oír el público de Palma.

El Diario de Palma. 5 de diciembre de 1891.

El Sr. D. Francisco Tárrega, distinguido concertista de guitarra, dará una audición musical en los elegantes y espaciosos salones del Circulo Mallorquín, la noche del miércoles próximo, á cuya función hemos sido atentamente invitados por el señor presidente de aquella sociedad.

La Almudaina. 13 de diciembre de 1891.

NOTICIAS. De la Capital Esta noche a las ocho tendrá efecto en el salón de baile de la Protectora la acostumbrada academia; pero antes de dársele principio el concertista de guitarra señor Tárrega tocara algunas piezas de concierto de las que forman su selecto y variadísimo repertorio.

La Almudaina. Lunes 14 de diciembre 1891.

NOTICIAS. De la Capital En extremo lucido y brillante resultó el concierto dado anoche por el Sr. Tárrega en La Protectora.

Mucho antes de darse comienzo á la velada el espacioso salón principal de aquella Àoreciente sociedad, profusamente alumbrado y lleno de bote en bote, presentaba magni¿co aspecto.

A las nueve y cuarto el Sr. Tárrega entró en el salón, siendo saludado con una salva de aplausos por la numerosa concurrencia.

Ocupado que hubo el célebre guitarrista el sitio que de antemano se le había dispuesto, empezó el concierto con arreglo al siguiente programa: Primera parte 1º.- Melodía, Verdi. 2º Fantasía de Marina, Arrieta. 3º

Miscelánea española, Tárrega. 4.- Trémolo, Gottschalk.

5º.- Polka de los paraguas, Chueca.

Segunda parte 1.- Minueto, Bolzoni. 2.- Serenata, Tárrega. 3º.Fantasía de La Traviata, Verdi. 4º.- Carnaval de Venecia, Tárrega. 5º.- Jota las Ratas, de La Gran Vía.

Tratándose del Sr. Tárrega, creemos escusado decir que durante la ejecución de todas las piezas tuvo en suspenso y como extasiado bajo el mágico inÀujo de su prodigiosa guitarra al numeroso auditorio, prorrumpiendo éste en frenéticos ¡bravos! y calurosos aplausos al ¿nal de cada número.

A las once y media, terminado el concierto empezó el baile que duró hasta las primeras horas de la mañana, resultando uno de los más lucidos y animados de cuantos se han celebrado en aquella sociedad. Nuestro parabién á los señores socios organizadores de la ¿esta de anoche y mil gracias á los de la Comisión por las deferencias y atenciones de que nos hicieron objeto.

45

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

BERT, RENÉ MICHEL FRANCISCO HERRERA Guitarrista, compositor y arreglador Italo-Chileno, nace el 1976 en Santiago de Chile, de formación autodidacta en sus primeros años, inicia sus estudios musicales, guitarra jazz, guitarra Àamenca y armonía. En 1995 ingresa al Instituto de Música de la Facultad de Artes de la Ponti¿cia Universidad Católica de Chile, donde obtuvo los grados académicos de Licenciado en Música, Bachiller en Música (2003) y el título profesional de “Interprete Musical con Mención en Guitarra” bajo la guía del profesor Alejandro Peralta Beher.

También son inÀuyentes en su formación artística los maestros Roberto Aussel, Hopkinson Smith, Cristian Vásquez, Oscar Ohlsen, Eduardo Egüez y Eduardo Fernández.

Michel Bert participa en diversas temporadas de conciertos: Biblioteca Nacional, Universidad de Chile, Instituto Chileno Norteamericano, P. Universidad Católica, Instituto Chileno-Cubano de Cultura, varios Centros de Cultura, Festivales de Música Contemporánea, etc.

Ha registrado y estrenado, tanto obras propias como de otros compositores, entre ellos Francisco Herrera (España), Jorge Martínez Ulloa (Chile), Vincenzo Liguori (Italia), Julio Retamal (Chile), David Solomons (Irlanda), Antonio Yelpi (Chile), etc.

Parte de sus obras son publicadas por la casa editorial VP MUSIC MEDIA (Firenze, Italia) dirigida por Vincenzo Pocci, aquí encontramos: “Impromptu”, “Il Mistero di Vincenzo Pocci”, “Rituale all’Alba”, “Olas Verdes”, “Cueca”, “Paseo Nocturno”, “Micro sequenza di scordatura”, y “Presenza”, todas registradas por él mismo, además para esta casa editorial ha registrado obras del guitarrista y compositor Argentino Juan Alais.

La editorial Australiana REED MUSIC ha publicado dos de sus obras para saxofón alto y guitarra, “Periodos” y “Dopottuto”. Recientemente registradas por su dúo El Alam-Bert.

Recientemente Edizioni Musicali Sinfonica (Milano, Italia) ha publicando sus “DODICI STUDI PER CHITARRA” CD + colección de partituras, prontamente esta casa editorial publicara “Tres piezas para Àauta y guitarra” y otras piezas más para guitarra sola, entre ellas “Bazzottiano” e “Impressione”.

Su más reciente registro fonográ¿co corresponde a “24 composiciones seleccionadas” del Maestro español de la guitarra Francisco Herrera, prontamente publicada por Editorial PILES (Madrid, España).

46

Ganador del concurso de guitarra Ibanez Fancy Music 2006 y del concurso FAME GAMES Ef¿gy Awards 2007 en la categoría “mejor intérprete musical” de MEERMUSIC. Otras obras de Michel Bert son: “Il Passato del Principio”, “Maji”, “El Umbral” (dúo de guitarras), “Canción de Septiembre” (guitarra terzina y guitarra), “Tritonus” (guitarra, contrabajo y marimba), “Quinteto a Frank Zappa”, “5 Apuntes” (saxofón y guitarra), “Appunto”, “Soleggiato” (Àauta, violín, violoncello y piano), Homenaje a Victor Jara “Tiempo Nuevo” (para soprano, Àauta, guitarra y violoncello), “Trasculturación” (dúo de saxofones)”, “Panorama” (para Àauta, Àauta baja y guitarra), etc.

Coro: “Música Eres Cuando Suenas”. También es importante destacar el desempeño como guitarrista de sesión para diversos estilos musicales.

Actualmente Michel, estudiando repertorio tocado en Italia durante la primera mitad del siglo XX, para un nuevo CD de la revista Boloñesa “La Chitarra”; además está preparando conciertos como solista y con sus agrupaciones: Dúo Sanhueza-Bert, junto al Àautista Pablo Sanhueza. Dúo Chelo-Bert con el guitarrista Marcelo Troncoso –dúo dedicado exclusivamente a la improvisación libre-, Dúo El Alam-Bert con Moris El Alam en el saxofón, y otros ensambles esporádicos y mayores.

Enciclopedia de la Guitarra. Suplemento Revisión y maquetación: Mariel Weber y Vincenzo Pocci

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

GWO KA MARIA SANZ TAUS Estic segura que més d’una vegada haureu sentit parlar dels territoris francesos d’ultramar situats a l’altra part del nostre món, al Carib. Allí està Guadalupe, una de les Petites Antilles, on he estat vivint aquets darrers mesos. Es tracta d’una cultura tan diferent que prompte em va despertar ganes de conèixer-la. És molt diferent a la França continental. Té unes arrels que poc tenen a veure amb la manera de ser dels europeus. Què signi¿quen aquestes arrels per als guadalupenys?

No us pica un poc la curiositat per saber alguna cosa més d’ells?

Aquesta illa presenta una llarga història, una illa per on han passat gran varietat d’ètnies, races, cultures i llengües. Espanyols, francesos i anglesos van intentar fer-se amb aquests dominis durant segles, van establir colònies i van començar a transportar esclaus africans a aquest territori llunyà i desconegut per a ells.

Aquest és el motiu pel qual la majoria de població de Guadalupe és de raça negra, encara que es troben també una gran multitud de mestissos i d’origen indi i francès. I per què us conto tota aquesta història? Perquè el fet que la població guadalupenya estigués sotmesa a un període d’esclavitud va marcar per suposat la història d’aquesta gent. Els esclaus, per sobreviure a aquesta trista existència, van haver de trobar diverses vies d’eixida, alguna cosa en comú que els fes mantenir vives les seues arrels, els seus orígens... i aquest punt de connexió va ser la música.

El gwo ka és un tipus de música nascut aquí durant aquest període d’esclavitud. Aquest tipus de música representa, llavors, aquestes arrels, sobretot africanes, índies i caribenyes que han perdurat tots aquests anys en la sang de la població.

La música estava prohibida per als esclaus, ja que no els deixaven expressar-se lliurement.

Però ells, d’amagat, mai en van fer cas. El gwo ka representava un mitjà d’expressió, una forma de comunicar-se, per estar en contacte i retrobar-se.

Gwo ka són dues paraules criolles que signi¿quen gran (gros en francès de la que va derivar la paraula gwo en crioll), i tambor respectivament. Així doncs nosaltres ho traduiríem com “gran tambor”. El gwo ka, per tant, és un tipus de música on intervé la percussió de timbals i tambors de diferents mides i registres, la cha-cha (una espècie de maraques rodones amb llavors dintre), i ¿nalment, la veu. La veu que acompanya el ka sol ser la d’un solista o un grup de cantants, normalment homes. Segons ells, només una dona de mala vida podria cantar aquest tipus de música. Evidentment, es canta en crioll, la seua pròpia. Una llengua d’ús massiu entre aquesta societat heterogènia de diverses procedències.

El gwo ka és una música típica que es toca a l’aire lliure, a les places o carrers amples i sempre al voltant d’un cercle. Els músics se situen a un costat i col·loquen una espècie d’escenari per als ballarins. És un tipus d’espectacle que es basa en la improvisació, on la persona que balla és la que marca el ritme i no a l’inrevés. Quan una persona ix a ballar ha de començar fent la “reprise”, un pas per donar a conèixer que va a començar a ballar. Així doncs, tant homes com dones ballen descalços al centre del rogle fent un mínim de dos passos. Les dones ho fan amb una faldilla llarga i els homes amb pantalons i comencen a ballar lliurement dirigint el ritme.

Ara bé el gwo ka no és només un estil musical sinó que forma part de la vida diària, funciona com a centre social de reunió per a qualsevol acte, per a passar un dia a la platja, per a ballar en els casaments, bateigs, soterraments, dies festius,etc...

Com veieu, per conèixer la cultura de Guadalupe és imprescindible conèixer el gwo ka, conèixer el seu valor i el signi¿cat que té per als guadalupenys.

Rememora els orígens i les arrels africanes que encara perduren en aquesta societat tan interessant.

47

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

CARLES SANTOS: “A CASA MEVA NO TINC REPRODUCTOR DE MÚSICA” “El reputat pianista i compositor Carles Santos ens parla de música, de política i de la seva vida” ANNA BARCELÓ CUCALA Carles Santos toca una peça de Johann Sebastian Bach cada matí, abans de començar la seva activitat diària, per equilibrar-se i estabilitzarse. Són les 10:20 hores d’un dilluns assolellat de març a Vinaròs. La ciutat està tranquil·la, els xiquets estan a l’escola, es veu poca gent pel carrer i les botigues comencen a obrir les seves portes.

Carles Santos; music, compositor, performista i en resum, artista, va nàixer aquí fa 64 anys i, després d’haver viscut llargues temporades a Barcelona, París, Berlín i Estats Units, ha escollit quedar-se a Vinaròs.

Suposo que avui ja haurà tocat la peça de Bach, perquè quan arribo al lloc de trobada que vam establir ja hi és allà. Arribo amb 5 minuts d’antelació, però des de la part de fora de la Fundació Caixa Vinaròs -un edi¿ci dedicat a la cultura- el veig baixar les escales. Avui la fundació, un immoble antic -antiga casa membrillera-, està tancada; és l’únic dia de la setmana (excepte el diumenge) que està tancada, però hem quedat allà. Carles surt per a rebre’m. Tranquil, pausat, però inconfusible.

Porta un característic gorret de ganxet de color taronja tan gran com una kipá jueva i, el pel llarg, poc dens i grisenc li cau per sobre de les orelles, té les celles despentinades i fa un lleuger somriure, ens saludem.

- Pugem o anem a algun...

- Sí sí, pugem, passa, passa.

M’invita amb el braç a entrar, passo i pugem els dos a la primera planta de la fundació, on farem l’entrevista. La sala on ens seiem és petita, una taula amb dues cadires, una prestatgeria amb llibres i una taula de recepció amb un telèfon és tot el que hi ha, darrere hi ha un petit museu però les llums d’allà estan apagades.

48

Una vida per la música Carles Santos m’explica que va començar a tocar als 5 anys, perquè els seus pares eren músics, destaca el substrat cultural i la sensibilització cap a la cultura que hi havia a casa seva ja que tal i com ell reconeix “això era els anys quaranta, i tocar el piano o ser músic no era una cosa habitual a un poble com Vinaròs”. No obstant, l’artista dubta de ¿ns a quin punt va ser bo dedicar-s’hi a la música des de tant jove.

- Per què?

- Perquè mai saps el que passarà, tens 15 anys i estàs a un escenari i no saps el que vindrà, són coses impròpies de la teva edat. Ningú t’avança esdeveniments, t’ho trobes tot de cop. Jo això al meu ¿ll no li ho faria, si en tingués.

- Però tu volies ser music?

- Bueno, jo tenia facilitat, tot anava viento en popa i, per què no? Els pares també m’inÀuïen. Després jo ja he seguit a la meva, amb gust pel que feia i creant-me el meu món. Alguna vegada vaig pensar de deixar-ho però me la vaig jugar, perquè dedicant-te a això te la jugues, és una professió difícil. Per resumir la meva trajectòria contaré que una vegada vaig vendre el piano per comprar-me una moto, coses que té l’edat, però després vaig vendre la moto per comprar-me el piano de nou.

– Ja no el va tornar a deixar.

- Què és per a tu el piano?

- El piano és un ordinador avançat a la època. És com una orquestra reduïda, permet fer coses que amb altres instruments no es poden fer. El piano és la meua parella -ho explica mentre gesticula amb les mans que tenia entrellaçades a sobre de la panxa- ara el tinc aquí (a la fundació), llavors és com si tingués parella però no visqués amb ella, cosa que no em sap mal, és recomanable. -Somriu. És una parella amb la que no visc però amb la que passo tot tipus de situacions, em vaig enamorar d’ell fa quasi 30 anys quan estava en lloguer i aquí sempre el toco a ell, tot i que amb el piano s’és in¿del ja que no me’l puc endur a tots els llocs i quan vaig de concert fora en toco d’altres.

El truquen al mòbil. Se’l trau de la butxaca interna de la seva jaqueta de pana beige. S’aproxima el telèfon a la cara i el mira a través d’unes ¿nes

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 ulleres de muntura lleugera, roja i blanca. Em demana disculpes i contesta amb un fort Sí. Parla poc i fort, la conversació dura segons, li assegura al interlocutor que el trucarà més tard i penja.

- Com arribes al teu estil actual?

- Vaig començar amb música clàssica i més tard vaig passar a fer peces mixtes (amb una part clàssica i una part contemporània). Després em vaig centrar en la música contemporània, encara que dic música contemporània entre cometes ja que ara no se sap ben bé què és la música contemporània, ni la música moderna ni les músiques diverses.

Quan jo començava si que se sabia què era què.

Llavors, la música contemporània, que venia d’Europa era revolucionària aquí, tocar-la tenia una signi¿cació afegida ja que ¿ns llavors tot el que es tocava era música nacionalista, que ojo! També era bona, música de Falla, d’Albéniz, de Granados...

Però, a mi em va interessar saber que feien els contemporanis de la meva època a altres llocs.

Vaig saber fer una lectura del que estava passant en aquell moment i vaig innovar. Així cada cop vaig anar fent més el que jo volia, sense pensar en què pensaran els altres, sobretot després d’anar als Estats Units perquè allà, a la època de l’avantguarda americana el concepte castrant del bé i el mal no existia. També va haver-hi una gran inÀuència del poeta Joan Brossa, qui hem va fer entrar en aquesta mecànica que m’ha acabat portant al que faig ara, les performances.

Política - En ple franquisme, com era tocar música innovadora?

- Doncs llavors tot tenia una altra valoració, anar a escoltar els quartets de Schonberg era com anar a una reunió comunista però, hi havia molt de públic, més que ara, perquè era novetat i la gent tenia ganes de canvi. La gent prenia posicions, ¿ns i tot musicalment. A més, la burgesia catalana il·lustrada era consumidora de cultura i de música europea contemporània i portaven als artistes aquí.

A Barcelona portaven lo últim de lo últim. Abans hi havia una inquietud que ara no hi ha.

- Consideres que els teus contemporanis i tu, aquells que vareu apostar per la innovació i per trencar amb el que ja hi havia, sou els impulsors de la transició a través de la música?

- Sí, una mica sí -contesta somrient, orgullós de poder contestar això però humil- vam obrir horitzons, vam tocar coses que a Espanya mai s’havien tocat. Correspon una mica a la transició.

- Com a canviat la situació política i musical des de llavors a ara?

- Bueno, políticament estem perdent tot el que havíem guanyat. No sé si se’n donaran compte però

ara s’està perdent i, això també inÀueix a la cultura, la cultura s’ha embrutat. Ara tot és el mateix, no és un moment brillant per l’art, guanyar-se la vida amb això no és fàcil.

- L’any passat va pujar l’IVA sobre els productes culturals i ara, Wert diu que vol treure la música de l’escola primària, que en penses de tot això?

- Doncs, que és el retorn al franquisme -em mira per sobre de les ¿nes ulleres amb uns ulls sincers i plorosos perquè està constipat-. Amb aquestes mesures, la cultura tindrà tendència a disminuir ja que el músic o l’artista es veurà en di¿cultats per sobreviure. Ja veurem si la gent té coneixement i a l’hora de votar sap reequilibrar el país perquè el que hi ha ara és una dictadura vinguda d’una majoria absoluta. Pel que fa a la música, llevar-la és limitar la creativitat. Una societat culturalment complexa i elaborada és una garantia de millor convivència i si baixa la qualitat cultural s’eliminen punts de vista, cosa que es nota a les urnes, també. Des de la mort de Franco pensàvem que això milloraria però no va ser així, Felipe González i companyia ens van enganyar bastant, la transició no es va fer bé i ara estem pagant les conseqüències. Tot i que fora d’Espanya també, mira a França, Le Pen ha pujat molt a la primera ronda de les eleccions locals i és extrema dreta... i bé, a Espanya ja estan instal·lats -ho diu incorporant-se un poc del seient i arquejant les celles desfetes-.

- Hi ha possibilitat de canvi?

- Sí -es recolza- tot i que no ho pareix, hi ha inquietud, mira la manifestació del dissabte (22M).

S’ha de con¿ar més amb la gent. Més amb la gent que amb els polítics. La gent si que respon, a Madrid no paren, i Barcelona... té un altre tipus de problema.

- El cas de Catalunya com el veus?

- Jo veig que passi el que passi, serà bo. Tant com si s’aconsegueix la independència com si no, jo crec que això és política i si hi ha una comunitat que vol defensar el seu dret a decidir cap govern pot dir No! Perquè aquí estic jo, i mentre jo hi estigui ni parlarne! Això és democràcia? Tenen dret a votar què volen fer i, tenen dret a perdre i a guanyar, però si es fa un procés polític així i es discuteix i el poble va a les votacions, el país s’enriqueix. Fins i tot podrien haver-hi canvis a la Constitució, que, ja seria hora també, la Constitució és per tocar-la per adaptar-la als temps. Cal que s’aprengui a fer política, és a dir, si toques el piano, toques el piano i si fas política no pots dir Mientras yo esté aquí de este asunto ni se habla... això no és política.

- Has participat mai en política?

- Molt testimonialment, però sí. A la època del Franco vaig estar 3 mesos a la presó, a la Model de Barcelona per pertànyer a l’Assemblea de

49

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 Catalunya, que llavors era com un Parlament clandestí, ja funcionava com un parlament i hi havia representació de diversos partits, en això Catalunya sempre ha sigut pionera. Això era fer política.

Li sona el telèfon una altra vegada, se’l torna a apropar a la cara mirant el número per veure si el reconeix i contesta. –Sí!-. Quan contesta al telèfon parla més fort que quan s’adreça a mi. Parlen de veure’s un dia d’aquesta setmana i es disculpa per no ser tan organitzat com el seu interlocutor. Riuen al comentar que han sortit unes bones crítiques i s’acomiaden. -Adéu, Salut!

Ciutadà de Vinaròs: Carles Santos viu amb una gossa de la que assegura haver après molt, a la seva ciutat de naixement, a un carrer que porta el seu nom. Tal i com m’explica a Vinaròs té comoditat, és tranquil però també hi ha mancances. Carles Santos es veu limitat en l’oci, troba a faltar el poder anar al cine, al teatre o fer una tertúlia.

- Però, aquí també en pots fer de tertúlies - No, no massa, tinc un dia reservat a la setmana per parlar-ne de coses del local (la fundació) però no, no és el mateix nivell, a Barcelona hi ha moltes ofertes, aquí no n’hi ha, falten coses per al lleure.

Això ho trobo a faltar, però per treballar i passar hores fent feina aquí s’està molt bé.

- Què escoltes quan tens temps?

- Doncs escolto poques coses, a casa meua jo no tinc reproductor de música, estic tot el dia amb la música i fora de la feina m’agrada la música per sorpresa, allò que vas pel carrer i de sobte pam!

Sents una música, anant en el cotxe o a algun lloc.

- Tens una barca, orígens mariners?

- No, orígens no, a¿ció. Abans anava molt a pescar, ara és més difícil, hi ha més prohibicions i, a mi em costa més també, ara visc amb una gosseta i sembla que això de matar animals em sap més greu. Anàvem molt a la tonyina, agafàvem unes tonyines... -obri els braços i els ulls- però ara... la tonyina et mira, un animal de 100 kilos que et mira i sagna... des de que visc amb la gossa ja no...

N’aprens molt, és una injustícia constant la dels animals.

- Si no foses music, què series?

- No ho sé. Mai m’ho he pensat. No he tingut una altra vocació mai, la música no està mal, té riscs, però està bé.

Acaba l’entrevista i li demano si em pot ensenyar el piano - i tant! Pugem!

Pugem a l’ascensor però estem allà uns segons sense moure’ns. El botó que cal prémer per pujar funciona amb clau i Carles l’està buscant d’entre unes quantes que té a un manoll. Se les apropa a

50

la cara, però descarta aquest manoll. En trau un altre de la butxaca i, mentre m’explica que el piano està a la quarta planta i que això és un auditori que porta el seu nom la identi¿ca, la posa a la ranura i pugem. El primer que es nota a l’arribar a la sala és l’olor a la fusta que cobreix tant el sol com les parets i, al fons, al costat d’un gran i ampli ¿nestral està el seu tresor, el piano. Una peça negra i lluenta, preciosa i gran. De fet, és el piano més gran de món segons m’explica i, és seu. Es va enamorar d’aquest instrument fa aproximadament 30 anys i mai no l’ha deixat.

El piano està ple de papers, munts de papers per tota la seva coberta. Mentre se’l mira i somriu m’explica algunes de les bogeries que ha fet amb ell i llavors arriba el moment. Carles Santos s’asseu, posa les seves mans llises però lleugerament tacades per l’edat a les tecles del seu instrument preferit i comença a tocar. Suau i ràpid al mateix temps, amb una delicadesa i un sentiment que envaeixen la sala. Toca poc, però és su¿cient.

Es nota que connecta amb el piano. Carles Santos es fusiona amb ell, els seus dits són la prolongació de les tecles blanques i negres que toca amb cura i passió. El seu cap es mou al ritme de les notes, cap amunt i cap a baix, ràpid, com la batuta d’un director d’orquestra en mig d’un concert. La melodia és de Bach, una melodia delicada i precisa, una melodia que penetra, que toca l’ànima amb facilitat.

Relaxant alhora que rítmica, alegre i animada, una melodia que ompli però que de sobte canvia -els últims acords són d’ell, segons em comenta després-, la melodia canvia però sense deixar de ser absorbent, de fet, ara ho és més. El canvi inesperat atrapa, però llavors, s’acaba, igual que el nostre temps per l’entrevista.

M’acompanya baix per acomiadar-nos i em pregunta on vaig.

- Al carrer Doctor Ricardo Santos.

- Ah! És mon pare! Tinc un munt de carrers aquí -em diu somrient i amb to divertit.

Li agraeixo el temps que m’ha dedicat i, abans de marxar cadascú cap a un costat ens acomiadem amb un: Adéu, salut!

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

JOVENTUT (O DE COM VIURE PITJOR QUE EL TEU PARE I LA TEUA MARE) MARTA SORLÍ FRESQUET (*)

Recent acabades les vacances de Pasqua (o els 3 dies que m’he permès no estar 24h fent in¿nitat d’activitats no remunerades) he començat a pensar.

Estos dies m’han donat per a diverses coses, entre elles compartir temps amb les amistats i debatre sobre temes diferents. Entre ells el sempre recurrent tema de la inestabilitat que tenim la gent jove ara mateix.

Tinc moltes amistats amb una preparació acadèmica impecable. Que, com jo, tenen estudis universitaris, especialitzacions i/o estan estudiant de nou. I és que a mi em van educar baix una premissa molt clara: "estudia i seràs el que voldràs".

Des de ben menuda he pensat que si estudiava tot m’aniria bé. Havia de fer l’esforç per a tindre un futur digne, un treball que m’agradés, una estabilitat econòmica, un projecte...

Ara mateix, després d’anys d’estudi i dedicació incansable, jo canviaria la frase per una altra també molt clara "estudia, t’explotaran tant com voldran".

I així estem la gent jove, negant-nos a que altres estats d’Europa ens exploten a l’hostaleria o el sector domèstic, intentat lluitar per un País Valencià digne i buscant-nos les castanyes per a aconseguir un futur. Però això avui és quasi impossible.

La realitat és que quasi el 50% de la població activa jove estem a l’atur o tenim contractes de merda que no ens permeten ni tant sols subsistir.

La realitat és que el nostre pare i la nostra mare a estes edats ja podien pensar en formar família i nosaltres no podem aspirar ni a independitzar-nos.

La realitat és que ho mirem per on ho mirem vivim molt pitjor del que esperàvem i del que ens havien promès.

Com si la culpa de la crisi fora nostra, com si nosaltres haguérem creat la bombolla i l’haguérem explotat, com si haguérem participat de l’enriquiment dels bancs, com si haguérem participat de tota aquesta estafa que ara patim. I no veig que la gent que sí ha generat la crisi estiga patint res. El que veig és gent jove que no pot tindre una perspectiva de futur, que no li veu eixida professional als seus estudis, que no veu el seu esforç recompensat i que acabe sent (amb sort) mà d’obra barata i oprimida a mans d’una societat que no ens done cap esperança.

FORASTERS VINDRAN QUE DE CASA ENS TREURAN Ja s’ha publicat al BOE que les properes eleccions al parlament europeu seran el 25 de maig de 2015. Eleccions europees, que lluny ens pare! Pareix que això d’Europa no és cosa nostra i que no fa falta votar o que no hem d’invertir massa esforços en aquestes eleccions que ja tenim ben prop. Fins a quin punt no són importants aquestes eleccions quan, al ¿nal, decideixen sobre el futur del nostre país?

Si ho pensem bé, moltes de les lleis que tenim estan regides per tractats a nivell europeu que les limiten. Fins i tot per acceptar aquest tractats es pot modi¿car la sacrosanta Constitució que no podem tocar per a coses que ens afecten més de prop.

Des d’Europa s’ha decidit que es poden rescatar bancs i no persones, que el primer que s’ha de pagar és el dè¿cit, que s’ha de fer una reforma laboral abusiva, que invertir en sanitat o educació és un luxe i que protegir les minories lingüístiques i culturals és secundari.

Les organitzacions europees no ens paren tant lluny i decideixen sobre coses de molt prop. Al ¿nal tot el marge de maniobra que té el País Valencià el controle l’Estat espanyol. I qui controle el marge de maniobra de l’estat? Europa.

I ara ens venen eleccions europees, d’eixes que tampoc interesse que la població participe massa

51

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 no siga al cas que no puguen controlar els resultats.

Unes eleccions on podem decidir qui estarà al parlament per opinar sobre el nostre marge de maniobra o podem deixar les decisions en mans de persones forasteres que no saben quina és la nostra realitat. Unes eleccions on, com sempre, s’ha de tindre controlada la massa silenciosa... en silenci, clar.

Ens queixem de la gent que està en política, però no en busquem de millor per a què ocupe els llocs de decisió. Volem canvi, però no ens impliquem en el procés per a què siga diferent. Volem veu, però no la utilitzem quan la tenim. Volem un sistema

diferent però no participem del que existeix per a canviar-lo i demostrar que una altra manera de fer les coses és possible.

I així seguim, esperant que decidisquen per nosaltres ja que tot ens pare lluny, ja que ens fan creure que des del silenci de les nostres cases és com podem demostrar la nostra indignació per a poder controlar els resultats que interessen. Jo votaré a Europa, ho tinc clar, i no perquè vulga l’Europa que tenim sinó perquè en vull una de diferent on la meua veu estiga present. (*) Portaveu comarcal compromís Maestrat-Els Ports

COL·LECCIONA ELS LLIBRES DE L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT

52

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

UN SABÓ SOLIDARI LA CLASSE DE 5é CURS DE LA MOLA (*) Enguany els alumnes de 5é de l’escola la Mola d’Alcossebre vam preparar prompte la nostra participació en el desé mercat solidari. Es tractava de fer una activitat que havia de permetre recaptar diners amb una ¿nalitat solidària. En aquest cas els diners es destinen a l’ONG Ajuda en acció i han de servir per a l’apadrinament d’una xiqueta de l’Equador.

Els alumnes de tot el centre portem de casa joguets que ja no ens fan paper, articles que les nostres mares i pares ja no usen i realitzem manualitats el més atractives possible per vendre a tot el públic assistent. El mercat es realitza al ¿nalitzar el primer trimestre, pels voltants de Nadal.

L’objectiu del mercadet es vendre el major nombre de productes i arreplegar un bon grapat de diners.

Nosaltres, la classe de 5é de primària, a proposta de la nostra tutora Rosa, vam preparar un projecte que consistia en l’elaboració casolana de sabó i la seua posterior venda al mercat. Aquesta havia de ser la nostra aportació al Xé Mercat Solidari.

Cal dir que de motivació no ens va faltar gens ni mica, així que només la tutora ens va presentar el projecte ens vam posar mans a l’obra. Vam

començar a pensar en l’organització de tot el projecte i el procés que havíem de seguir per aconseguir el millor sabó.

El punt de partida era recollir la informació de com es feia el sabó. Ho vam fer preguntant a familiars, als iaios, a les tietes, als tiets... i , com no podia ser d’una altra manera, mirant vídeos a internet.

Qui no tenia un familiar o conegut que hagués fet en alguna ocasió sabó o n’havia sentit parlar alguna vegada? Segurament la majoria, però per aquells que no n’havien sentit parlar mai va ser tot un descobriment.

Fa molts anys la gent apro¿tava l’oli de pitjor qualitat o les restes d’oli ja utilitzat per cuinar. Els temps no estaven per desapro¿tar el millor oli de la collita. Calia barrejar-ho amb sosa càustica, un producte no molt car i amb el qual aconseguien un sabó barat i casolà. Era la seua manera d’apro¿tar un oli que ja no tenia cap utilitat. Aquest era un element molt preuat però a la vegada molt contaminant.

Després de fer memòria i una miqueta de recerca, de totes les receptes que vam veure en vam triar tres. Faríem sabó en pastilla a partir d’uns

53

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 ingredients bàsics com aigua, oli i sosa càustica.

Aquests eren els ingredients fonamentals que s’utilitzaven antigament i que estaven a l’abast de tot el món. Els atifells que necessitàvem eren ben pocs: un poal de plàstic (no pot ser metàl·lic), un bastó o cullera de fusta per remenar i uns motlles per deixar que el sabó es fes dur.

Semblava impensable que d’un element que taca tant com l’oli en barrejar-se amb la sosa s’aconseguís un producte que serveix per netejar, i tant apro¿tava per rentar roba com per a l’higiene personal.

No teníem més remei que fer una prova. Ens havíem de posar prompte a la feina!. No sabíem si ens eixiria bé i per l’altra banda el sabó necessita

54

unes tres setmanes per a fer la saponi¿cació, és a dir el procés necessari per curar-se, poder-lo utilitzar i no irritar la pell.

La primera prova va ser amb oli d’oliva, essència de romer i aloe vera. Com que ens va eixir molt bé ens vam animar. Així que de seguida vam voler realitzar una altra recepta. Per aquesta ocasió els ingredients van ser oli d’oliva, essència de lavanda i Àor d’espígol. Per últim vam fer un sabó amb oli de coco, essència de lavanda i colorant alimentari, d’aquesta manera vam aconseguir un sabó de dos colors que ens va quedar la mar de bonic.

Per a fer aquests tres tipus de sabó, hem de dir que vam tindre l’ajut de dues persones adultes a més de la mestra. Era un procés que

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

DIVERSES FASES DE L’ELABORACIÓ DEL PROJECTE A LA CLASSE DE 5é CURS DEL COL·LEGI LA MOLA

55

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 necessitava precissió, una mica perillós i que calia la supervisió d’un adult. El primer que havíem de fer era dissoldre la sosa en l’aigua, desprès tirar l’oli i començar a barrejar els ingredients. Era una tasca fàcil però costosa. Calia remenar la mescla al voltant d’una hora i mitja, i com aconsellen els més experts sempre en la mateixa direcció. Ho havíem de fer, sense parar, ¿ns arribar a tindre una bona consistència.

Posteriorment ja afegiríem si volíem els altres ingredients com la Àor d’espígol, les essències o el colorant... Quan la mescla ja tenia la consistència adequada l’abocàvem en uns motlles per aconseguir unes formes que pogueren ser atractives.

El dia següent era el moment de desmotllar el sabó o tallar-lo per deixar-lo assecar al llarg d’unes tres setmanes. Quan els sabons ja van estar su¿cientment secs, vam començar a empaquetarlos i etiquetar-los. Les etiquetes que penjaven del llacet, contenien els ingredients amb els quals estava fet el sabó. Aquest havia estat un treball de l’àrea d’expressió artística.

56

Per a presentar el sabó i poder vendre’l millor, a la mateixa classe i per grups, van preparar unes xicotetes representacions teatrals que acabaven amb uns eslògans publicitaris, per a cada tipus de sabó.

Cal explicar també que al llarg de tot el procés de recerca, vam buscar les propietats que tenia cadascun dels ingredients utilitzats en l’elaboració.

Unes propietats i una tècnica de fer sabó que ja havien descobert els nostres avantpassats fa molt de temps amb la seua saviesa.

L’experiència va estar molt xula i la venda del sabó tot un èxit, a l’igual que la participació de tots els familiars i amics que van assistir al mercat. (*) Tutora: Rosa Taus Alumnes: Antoni Bruñó, Vanesa-F. Capeti, Lara del Valle, Maui G. Fox, Nicolás Gálvez, Emma Achondía, Joan Achondía, Haroun Hajjaj, Cristina Munteanu, Rosa Román, Mª Isabel Salvador, Pablo Serrano, Marco Trovato, Paula Trovato i Yang Chen Ye

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

LA SELECCIÓN DE FUTBOL ALEVÍN, NORTE DE CASTELLÓN, PARTICIPA EN EL SEGUNDO TORNEO NACIONAL DE NUEVO BAZTÁN, MADRID TOMÁS VINUESA Por segundo año consecutivo, los mejores jugadores alevines del norte de Castellón se han dado cita en Madrid para participar en el Segundo Torneo Nacional de Fútbol de Nuevo Baztán.

El último ¿n de semana del año, los jugadores alevines, a las órdenes de su seleccionador y entrenador Fran Martorell, se desplazaron hasta la capital de España para defender, en común, los colores de su selección.

Este equipo estaba formado por: Adrián y Abel, del Oropesa; Pau, del Peníscola; Víctor, del Benicarló; Diego y Rubén, del Rossell; Jesús, Cristian, Hugo, Ramón y Dani, del Alcalà.

El grupo en el que estuvo encuadrada esta selección castellonense fue muy complicado, con equipos como el Valladolid, Leganés, que a la postre fue el campeón del torneo, el Independiente, el Mejorada de Granada, el Mérida, y el Independiente de Madrid.

La selección jugó un total de 6 partidos, contra los equipos anteriormente mencionados, con 4

victorias y dos derrotas, quedando clasi¿cado en un honroso noveno puesto, de dieciséis equipos, mejorando su posición del año anterior.

Los resultados de los partidos fueron: - Selección de Castellón 1, Leganés 4.

- Selección de Castellón 0, Valladolid 3.

- Selección de Castellón 3, Independiente de Madrid 1.

- Sel. de Castellón 5, Mejorada de Granada 0.

- Selección de Castellón 5, Mérida 2.

- Selección de Castellón 4, Independiente 2.

Queremos resaltar el cariño con que nos han tratado, un año más, en Madrid. Esto nos llena de orgullo y hace que nos sintamos muy emocionados al llevar, sobre el campo, los colores de nuestra selección.

También queremos agradecer, tanto a los padres como a todos los demás colaboradores, el esfuerzo y el entusiasmo demostrado para que por segundo año hayamos podido competir en un evento de estas características.

Selección Alevín del Norte de Castellón. De izquierda a derecha. De pie: Fran (seleccionador y entrenador), Diego (Rossell), Abel (Orpesa), Jesús (Alcalà), Víctor (Benicarló) y Dani (Alcalà). De rodillas: Rubén (Rossell), Cristian y Hugo (Alcalà), Pau (Peníscola), Ramón (Alcalà) i Adrián (Orpesa)

57

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

L’ALCALÀ CONTINUA EN ZONA TEMPERADA REDACCIÓ (24.11.13) C.F. Alcalà 4 - 1 Esp. Cinctorrà Alcalà: Guillamón, Fer, Marín (Yaru), Fabian, Néstor, Gastón, Bryan (Maca), Gabi, Roy, Jorge (Miguel), Luca (Eze).

Gols: Gastón (4).

Gastón, amb els seus quatre gols, va servir la victòria en safata de plata.

(01.12.13) Moró 2 - 1 C.F. Alcalà Alcalà: Adrián, Néstor (Yaru), Fer, Fabian, Marín, Gastón (Juanma), Bryan, Gabi, Miguel, Jorge, Roy (Maca).

Gol: Gabi.

Importantíssima victòria per al Moró, aconseguida a base de no donar treva a un Alcalà ben plantat.

(15.12.13) Morella 0 - 1 C.F. Alcalà Alcalà: Guillamón, Néstor, Víctor, Fabian, Yaru, Gastón, Bryan, Gabi (Maca) (Javi), Juanma (J.Ballester), Jorge, Luca (Roy).

Gol: Gabi.

Primera derrota del Morella a casa. El partit va estar marcat, segons els morellans, per la des afortunada actuació de l’àrbitre. La primera mitja hora va ser de clar domini local amb bon futbol i amb perillositat davant de la porteria visitant.

Als trenta cinc minuts començaren a canviar les coses. Els morellans van veure com, en dues jugades consecutives, dos dels seus jugadors eren expulsats. I, amb nou, hagueren de resistir de la millor manera possible el que quedava de partit.

A la segona part, a poc a poc, els gaspatxers es van anar fent els amos i senyors del partit, ¿ns que va arribar el gol. A partir d’aleshores els morellans es mostraren com un tsunami en busca d’un empat que no va arribar.

(22.12.13) C.F. Alcalà 3 - 0 Sant Jordi Alcalà: Guillamón, Néstor, Víctor, Fabian, Yaru, Gastón, Bryan, Roy (Maca), Gabi (J.Ballester), Jorge (Javi), Luca.

Gols: Gastón, Luca i Víctor.

L’Alcalà no va perdonar, va anar a per totes.

(12.01.14) Els Ibarsos 2 - 1 C.F. Alcalà Alcalà: Guillamón, Nestor (Maca), Marín, Fabian, Yaru (Javi), Gastón, Bryan (Roy), Gabi, Pibe, Jorge, Luca (Juanma).

Gol: Gastón.

Victòria valuosa davant d’un potent Alcalà.

Temporada 2013-14. Equip del CF Alcalà de Primera Regional, juntament amb l’equip Aleví-A

58

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 (19.01.14) Traiguera 2 - 1 C.F. Alcalà Alcalà: Guillamón, Néstor, Víctor, Fabian, Yaru, Gastón, Bryan (Javi), Gabi, Pibe, Jorge, Vázquez (Roy).

Gol: Víctor.

Nova derrota dels gaspatxers, malgrat deixar palès ser un bon equip.

La primera part, que va ¿nalitzar en taules (0-0), va ser de domini local. Va ser l’Orpesa qui primer va marcar ja en el segon període. Pocs minuts després va empatar l’equip gaspatxer. Aquest resultat responia perfectament al que havia estat el partit. Es va trencar, però, superats ja els noranta minuts de joc.

(26.01.14) C.F. Alcalà 2 – 0 Sant Mateu Alcalà: Guillamón, Marín, Víctor, Fabian, Yaru, Gastón (Luca), Maca, Gabi, Pibe, Jorge (Néstor), Vázquez (Juanma).

Gol: Vázquez i Maca.

L’Alcalà va activar el seu saber fer des del primer moment.

(09.02.14) C.F. Alcalà 1 - 1 Benicense Alcalà: Guillamón, Néstor, Víctor, Fabian, Marín, Jonathan (Alex), Joel (J. Ballester), Gabi, Luca (Pibe), Juanma, Vázquez.

Gols: Juanma.

Incidències: Expulsió de Juanma (dues targetes grogues) L’Alcalà va aconseguir un punt malgrat les lesions.

(02.02.14) Orpesa 2 - 1 C.F. Alcalà Alcalà: Guillamón, Marín, Víctor, Fabian, Yaru, Jonathan (Bryan), Juanma (Javi), Gabi, Pibe, Jorge, Vázquez (Roy) (Luca).

Gol: Jorge.

Incidències: Expulsió de l’entrenador i delegat de l’Alcalà.

L’Orpesa es va imposar quan el rellotge apuntava que s’havia superat el temps reglamentat. S’ha de dir que l’Alcalà no va ¿car les coses gens ni mica fàcils.

(16.02.14) Torreblanca 1 - 0 C.F. Alcalà Alcalà: Guillamón, Néstor (J. Ballester), Víctor, Fabian, Marín, Bryan, Pibe, Gabi, Joel (Luca), Jorge, Vázquez.

Incidències: Expulsió de Jorge (targeta roja).

Un derbi jugat amb molta intensitat i que es va decantar a favor dels locals.

Classi¿cació 1ª Regional Grup 1

GOLEJADORS: Gastón 9 Jorge 6 Gabi 3 Fer 2 Maca 2 Víctor 2 Eze 1 Fabian 1 Jonathan 1 Juanma 1 Luca 1 Miguel 1 Shola 1 Vázquez 1

59

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

PREHISTORIA Y PATRIMONIOS DE LA PLANA DE ALBALAT, DE LA SERRA D’IRTA A LA SERRALADA DEL CAP D’ORPESA. SOBRE EL DISSENY D’UNA DESTRAL CROMANYÓ JUAN EMILIO PRADES BEL INTRODUCCIÓ: La destral és una eina contundent d’ús comú que té una molt variada i pròpia manera d’entendres amb la personalitat i l’ús que fa d’ella qui la utilitza. Fa més de 250.000 anys, l’Homo erectus europeu ja fabricava destrals que utilitzaven sense mànec, aquestes primitives destrals tenien una fulla tallant i una punta ben a¿lada. Eren eines que s’utilitzaven per a múltiples usos, les feien servir per a una in¿nitat de tasques pròpies com caçar, tallar, trossejar, rascar les pells, tallar fustes i llenyes i com a arma defensiva.

Fa uns 35.000 anys els humans de la cultura cromanyó varen adaptar els caps de les destrals de pedra ajustant-les a un mànec de subjecció, gràcies al qual els humans van obtenir un nou tipus d’eina, era la destral amb mànec, una arma molt més e¿caç i de cop molt més potent.

Moltes de les noves eines de la tipologia destral amb mànec no tenien la fulla tan tallant i la seva e¿càcia radicava més aviat en la contundència de l’impacte a l’assestar i colpejar contra algun element.

DESCRIPCIÓ: Inventari 002 / 002 ECS / TA / CS / PA / LTL. Tipologia: eina de pedra, possible destral de mà, paleolític/mesolític. Material pedra. Mesures màximes del full 13 cm x10,5 cm i pes aproximat de 680 grams. Procedència: troballa, casual, superfície, ubicació geogrà¿ca de la peça: Torreblanca (Plana Alta, Castelló).

REFLEXIONS, ANÀLISI: És una destral de pedra datada, el més probablement, entre el paleolític ¿nal y el mesolític. Es tracta d’una destral molt rudimentària i molt simple de tall rom, fabricada sobre un còdol que va ser triat pel seu usuari, l’home cromanyó, per tenir ja una forma predeterminada segons la seva consciència i veure-li un determinat ús. En el procés de fabricació d’aquesta eina es buscava un disseny adequat, un equilibri per a un ús e¿caç en usar l’eina amb una mà. La primera ¿nalitat sembla que era la d’obtenir lleugeresa i facilitar els moviments, al mateix temps que aconseguir una major contundència en el cop. Com a hipòtesi d’ús la seva utilitat es dedicaria a trencar i picar fustes i llenyes, tallar pedres, abatre peces

60

de caça, i com arma de guerra, per a l’autodefensa, per a fer front a les feres salvatges, per a protecció i per intimidar els enemics humans d’altres tribus.

En la guerra, cos a cos, possiblement tractarien de colpejar amb la destral contundentment el cap dels seus adversaris per enderrocar-los.

Tot i ser una pedra rústica rodada convertida en eina, la peça devia ser molt estimada pel seu usuari, ja que treballosament en una cara del full de la destral va esculpir el que aparenta ser un gravat molt rústic, vagament concís, simbolitzant possiblement els seus pensaments simbòlics o bé un contingut ritual. Aparenta ser un antropomorf esquematitzat. Com a teoria de treball es manté que l’hipotètic gravat aparenta ser una ¿gura híbrida amb la ¿gura d’un ocell en vol, on ressalta un pic protuberant i gros. A l’extrem d’una de les seves ales sosté una eina que aparenta ser una destral.

RESUM: Unes de les singularitats a ressaltar d’aquesta original destral de pedra és el disseny de la seva forma. El dia de fabricació de la peça, fa diversos milers d’anys, l’autor no coneixia ni la pedra polida i molt menys els metalls i els aliatges, però la persona que va dissenyar i va llaurar la peça va percebre i descobrir-hi un prototip en la forma i en l’equilibri del pes. En descobrir-se la fosa dels metalls es va fer palés l’enginy d’aquesta eina, que és una pretèrita maqueta de disseny amb un suport de pedra que va ser adoptat per múltiples civilitzacions posteriors per a fabricar

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 els seus destrals. Una destral que ha arribat ¿ns el present. Així seguim veient en l’actualitat dissenys de destrals com les de podador, que han existit en totes les cases d’agricultors al llarg de la història antiga, clàssica, medieval, moderna i contemporània ¿ns a l’actual segle XXI. ADDENDA: Aquest article està dedicat a aquella persona creativa, que va ser un digne home cromanyó del seu temps, un pica-pedra torreblanquí, un inventor local que va dissenyar el prototip d’una eina ara fa més de 10.000 anys d’antiguitat. Una eina que ha arribat en ús des de l’Edat de Pedra ¿ns als nostres dies .

BIBLIOGRAFIA: -Giner Sospedra, V., (1996): Materiales para el estudio de antigüedades de Benicarló, Peñiscola y Alcalá de Xivert. Centro de Estudios del Maestrazgo, Benicarló, CS-126-1996.

-Almagro, M., Arteaga, O., Blech, M., Ruiz Mata, D. y Schubart, H., 2001: Protohistoria de la Península Ibérica. Editorial Ariel (Ariel Prehistoria), Barcelona.

-Arias Cabal P. y Ontañón Peredo R. 2006: El contexto del arte mobiliar paleolítico en la región Cantábrica. Instituto Internacional de Investigaciones Prehistóricas de Cantabria.

-Balbín R. de y Bueno, P., 2000: “El análisis del contexto en el arte prehistórico de la Península Ibérica. La diversidad de asociaciones”. Arkeos 10, pp. 97-127.

-Prades Bel, Juan E. (2013): “Dos rudimentarias hachitas de piedra para el juego infantil. Prehistoria y patrimonios de la Plana de Albalat, corredor litoral de la sierra de Irta a la Serralada y Cabo de Orpesa del Mar”. Revista Mainhardt nº77/2013, páginas 70-71.

- Sarriá Boscovich, E. (1982): Las pinturas del barranc dels Cirerals, Ares del Maestre (Castellón de la Plana). Zephyrus, XXXVI, pp. 225258.

Salamanca.

- Soria Lerma, M. (1988): La pintura rupestre en el sureste de la Península Ibérica. Madrid.

- Val, M.J. (1977): “Yacimientos líticos de super¿cie en el barranco de la Valltorta (Castellón)”. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonenses, 3, pp.

45-78. Castellón.

- Vilaseca, S., Iglesias, J. (1943): “Los grabados rupestres esquemáticos de la provincia de Tarragona”. Archivo Español de Arqueología, XVI, pp. 253-271. Madrid.

- Viñas, R. (1979-1980): “Figuras inéditas del barranco de la Valltorta”. Ampurias, 41-42, pp. 1-34.

Barcelona.

- Viñas, R. (ed.) (1982): La Valltorta. Arte rupestre del Levante español. Ed. Castell. Barcelona.

- Viñas, R., Alonso, A. (1977-1978): “Noticia sobre el primer ramiforme del prepirineo catalán, Alós de Balaguer (Lérida)”. Pyrenae, 13-14, pp. 67-74.

Barcelona.

-Viñas, R., Sarriá, E., Monzonís, F. (1979): “Nuevas manifestaciones de arte rupestre en el Maestrazgo (Castellón)”. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonenses, 6, pp. 97-120, Castellón.

RESTAURANT CAN ROIG PLATJA MANYETES 12579 - ALCOSSEBRE 964 412 515 www.canroig.es info@canroig.es 61

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

UNA NUEVA INTELIGENCIA, UN NUEVO RETO EDUCATIVO DANIEL POSADAS JUÁREZ LUCÍA ANDREU CASERO Hoy en día, fruto del trabajo de múltiples y diversos especialistas, surge un nuevo concepto de inteligencia, cuya función principal es dirigir nuestro comportamiento para convertirnos en personas libres y responsables, en suma convertirnos en seres talentosos.

Muchos de los graves problemas que atraviesa la sociedad actual son derivados del mal desarrollo de la inteligencia ejecutiva. Esto se mani¿esta en forma de patologías de la conducta, del comportamiento, debido a un exceso o carencia en alguna de las funciones de la inteligencia ejecutiva que acabamos de mencionar: inhibir la acción -obsesión, impulsividad, hiperactividad; iniciar la acción -abulia, depresión, procrastinación; elaborar y mantener las metas- manipulable, errático; exceso de perseverancia (comportamiento repetitivo); incapacidad para mantener el esfuerzo (desidia, apatía); incapacidad para experimentar, identi¿car y controlar las emociones (depresión, alexitimia, psicópatas), etc.

Esta nueva concepción de la inteligencia requiere o conlleva un nuevo modelo de educación, cuyo objetivo principal consiste en que el alumno desarrolle y adquiera esta nueva inteligencia. La inteligencia la podemos de¿nir como un conjunto de capacidades, habilidades, mecanismos o recursos a nivel cognitivo, emocional y ejecutivo.

La inteligencia es la que nos ha permitido pasar de un estado animal, salvaje, en el que estamos dominados o esclavizados a los instintos, a nuestra carga genética. Para pasar a un estado civilizado propio del ser humano. Nos permite convertirnos en personas dueñas de sí misma, tomar el control de nuestras vidas, es decir, nos permite ser libres, responsables y autónomos. Y esto pasa por el autocontrol de las propias capacidades o funciones mentales (cognitivas, emocionales y ejecutivas), es decir, por el desarrollo de una Inteligencia Ejecutiva bien empleada en aras de realizar nuestro proyecto personal.

La inteligencia humana está estructurada por dos sistemas o tipos de inteligencia. Por un lado tenemos a la Inteligencia Generadora (IG), que opera a nivel inconsciente y de manera aleatoria, y se encarga de generar -mezclar, relacionar, captar, elaborar- todas nuestras OCURRENCIAS: ideas, emociones, pensamientos, recuerdos…

62

Los cientí¿cos la han bautizado como el Nuevo Inconsciente.

Por otro lado, en el piso superior, tenemos la Inteligencia Ejecutiva, que opera de manera consciente y voluntaria. Es la cabina de mando que se encarga de seleccionar, aceptar, rechazar o buscar de entre las ideas y emociones que pasan, de manera aún desconocida, del nivel inconsciente (IG) al nivel consciente (IG). Viene a ser el ¿ltro por el que tomamos conciencia de lo que nos pasa, para poder decidir libre, voluntaria y “conscientemente” sobre nuestro comportamiento/conducta.

Este nuevo modelo o concepto de inteligencia, llamada Inteligencia Ejecutiva (IE), funciona como una supra-inteligencia que actúa como globalizadora, integradora, coordinadora, administradora y gestora de todas las capacidades que pertenecen a las múltiples inteligencias: cognitiva/intelectual, emocional, motora, espacial, lógico-matemática, etc.

Sobre el número de funciones o capacidades de la Inteligencia Ejecutiva hay bastante acuerdo entre los expertos: tomar decisiones; elegir, mantener, cambiar y anticipar metas; realizar planes/proyectos; organizar y plani¿car la acción/ medios; dirigir y mantener la atención; aplazar la recompensa / inhibir la respuesta/impulso;

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 iniciar y mantener la acción / esfuerzo; soportar las molestias/sacri¿cio; superar los problemas (resiliencia); memoria de trabajo (aplicar los conocimientos); resolver los problemas; controlar y gestionar las emociones; metacognición (reÀexión sobe mis ideas, sentimientos y conducta); sentido del deber/responsabilidad; pensamiento racional/ crítico… Todas estas capacidades o funciones se aplican y desarrollan cuando dirigimos nuestra conducta hacia un proyecto, hacia metas a largo plazo.

El funcionamiento o mecanismo de la inteligencia ejecutiva es el siguiente. La IG produce de manera casi desconocida todo tipo de pensamientos y emociones -intentaremos por medio de la educación que sean los mejores posibles- que permanecen en nuestro inconsciente (nuevo inconsciente) hasta que, de manera que aún desconocida, pasan a nivel consciente y caen en el dominio de la Inteligencia Ejecutiva. A partir de este momento la IE inicia un proceso de evaluación para determinar si va a realizar o no la propuesta que aÀora de su IG. Básicamente tiene 2 opciones: a) acepta y la convierte en conducta; b) rechazar y pedir otra alternativa a la Inteligencia Generadora.

Para que la IE pueda hacer ese proceso de evaluación que a su vez implica otros procesos de: comparación, selección… requiere tener un proyecto (objetivo/metas) a partir del cual extrae los criterios de evaluación para determinar cuales se adaptan, adecuan y sirven a su cometido o proyecto. Estos criterios deben ser inteligentes, desde un punto de vista emocional, intelectual y social (moral). Una vez tomada la decisión, se inicia la acción/conducta y operan el resto de capacidades o funciones de la IE. A la hora de tomar decisiones sobre que conducta es la más adecuada para nuestro ¿n, es decir para auto-controlar nuestro comportamiento, las personas contamos con varios asesores o mecanismos: el pensamiento racional, el lenguaje interior, las emociones, la consciencia moral y nuestra memoria de trabajo. Mediante estos mecanismos vamos a evaluar, comparar y sopesar cual va a ser nuestra reacción, para que esta sea lo más adecuada, adaptada, e¿caz y bene¿ciosa en pro de nuestro objetivo.

Como educadores del s. XXI es nuestro deber educar, desarrollar en el alumhijo tanto su inteligencia generadora, para que ésta sea fructífera, prolí¿ca, e¿caz y dócil que genere ideas y emociones buenos, positivos, ingeniosos y e¿cientes; así como su inteligencia ejecutiva, para que sea capaz de dirigir, adaptar, adecuar y decidir su propia conducta y comportamiento en aras de realizar sus empresas, realizarse individual y socialmente como persona y ciudadano, en de¿nitiva ser feliz.

Hay algo que han observado tanto las neurociencias como los psicólogos y pedagogos.

La educación de la inteligencia, y en general, la mejor manera para aprender y desarrollar este tipo de capacidades de la inteligencia ejecutiva, es mediante el entrenamiento (coaching) constante, repetitivo y e¿cazmente dirigido. Este entrenamiento consiste en ejercitar de manera continuada aquellas capacidades o habilidades de la inteligencia cognitiva, emocional y ejecutiva que pretendemos desarrollar. De esta manera generamos buenos hábitos cognitivos, emocionales y conductuales que realizaremos de manera automática, “inconsciente” cuando los necesitemos ante cualquier situación.

Debemos sabe que la educación de la Inteligencia (cognitiva, emocional y ejecutiva) parte del exterior, de los agentes educativos, principalmente del cuidador-educador. Al principio el niño no es dueño de sí mismo, no domina ni controla su conducta que está a merced de sus deseos, emociones o pensamientos. El educador deber imponer normas y límites que el niño debe ir aceptando, interiorizando y cumpliendo en la práctica mediante su conducta. De esta manera, controlando su comportamiento consciente (IE), vamos educando su inconsciente o IG (Nuevo Inconsciente) interiorizando las pautas o criterios.

En un principio las normas son impuestos del exterior (coacción) para luego ser auto-impuestas por el mismo niño para guiar su propia conducta de manera autónoma, libre y responsable.

Estos límites o normas no coaccionan o limitan la libertad de acción del niño, sino que por un lado, permiten que el niño se realice de manera responsable y autónoma, y por otro lado, el niño se siente querido, puesto que sus cuidadores se preocupan por él, por las consecuencias que pueden tener sus ideas, emociones o acciones; con el consiguiente bene¿cio a nivel cognitivo, emocional y conductual.

Bibliografía: La inteligencia ejecutiva. J. A. Marina. Ariel, 2012 The Organization of the Mind. Tim Shallice, Richard P. Cooper. Oxford, 2011.

Promoting Executive Function in the Classroom (What Works for Special-Needs Learners). Lynn Meltzer. The Guilford Press, 2011 Personality and Assessment. Walter Mischel.

Psychology Press, 2013 The new unconscious. R. Hassin, J. Uleman, J. Bargh. Oxford University Press. New York, 2005.

El cerebro infantil. La gran oportunidad. J. A. Marina. Ariel, 2011.

Voices of the Mind: A Sociocultural Approach to Mediated Action. James Wertsch Harvard University Press, 1991.

63

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

CRÒNIQUES DEL SEGLE PASSAT. CRÒNIQUES DEL 1984 (II) REDACCIÓ Al llarg de 1984 el diari Mediterráneo es va fer ressò de fets o d’esdeveniments vinculats a la realitat sociocultural, econòmica, política i esportiva d’Alcalà de Xivert, a través de cròniques periodístiques signades –les que reproduïm en aquesta ocasió- pel Grup de Redacció "Ausiàs March" i Joaquim Arnau Vallina.

Les transcrivim, amb l’advertiment que, aquelles que es van publicar en castellà, ara es presenten traduïdes al valencià. En aquest lliurament els continguts estan referits fonamentalment a l’activitat política i govern municipal. Les següents: JULIOL LES FESTES PATRONALS I L’ADQUISICIÓ D’UNS TERRENYS, TEMES DEL PLE Divendres, dia vint-i-u, va tenir lloc al saló de sessions de la Casa Consistorial un ple extraordinari de l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert, amb assistència de tots els membres. Tres temes centraren l’atenció dels debats i discussions: el programa de festes patronals, la concessió d’un suplement econòmic al pressupost de festes patronals i la proposta de sol·licitud d’un crèdit per a l’adquisició de terrenys amb ¿nalitats municipals.

Els continguts de les propostes al·ludides foren aprovades amb els vots de la majoria PSPV-PSOE i CDS. La mateixa votació (5 vots socialistes, més el de l’alcalde)) i 5 vots d’AP es va repetir en les tres qüestions plantejades. Ja en el primer punt de l’orde del dia, aprovació de l’esborrany, AP va votar en contra per estar en desacord, tant en el fons com en la forma, amb aspectes referits al servei de recollida de brossa i d’enllumenat.

El programa de festes patronals, que coincideixen este anys amb la commemoració del II Centenari de l’inici de les obres de la torre del campanar, fou aprovada amb l’abstenció d’AP que considerava que no se podia sotmetre a debat al no anar acompanyat del corresponent capítol de despeses pressupostades.

Suplement econòmic Pel que fa a la concessió d’un suplement econòmic al pressupost de festes amb càrrec al superàvit existent, el Grup Popular va votar en contra per considerar-se que ja existia pressupost aprovat el seu dia i per la no existència de superàvit. El Grup Socialista va justi¿car el seu procedir per raons de tipus tècnic-administratives.

64

Fotogra¿a cedida per José Luis Ronchera

Per un costat, el canvi, en el seu dia, del secretari de l’Ajuntament, aconsellava no realitzar ajustos pressupostaris a pesar què la quantitat destinada a l’efecte era insu¿cient. Per un altre, en termes teòrics, es dóna l’existència de superàvit en no comptabilitzar-se els deutes amb Hidroelèctrica en l’apartat corresponent, per no ser despeses contretes.

Terrenys municipals I, ¿nalment, forçat el moment de la votació de la moció presentada per l’alcalde per a sol·licitar un crèdit per a la compra d’un terreny amb ¿nalitat municipal, els regidors d’AP guardaren silenci.

Prèviament, a preguntes del portaveu popular, Vinuesa, l’alcalde va informar que la ¿nalitat municipal dels terrenys era la ubicació d’un centre de Formació Professional, la creació del qual era possible, i que el crèdit que es negociava amb la Caixa Rural reunia les millors condicions. Sobre els terrenys que es pensa adquirir es va dir que, si bé

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 n’hi havia d’altres de més econòmics, s’havien triat per proximitat a un edi¿ci escolar. AP va respondre que, a banda de l’indubtable interès de la creació del centre de FP, tenien serioses dubtes sobre si les condicions del crèdit que es negociava eren les millors, posat que en una anterior ocasió van exposar la possibilitat d’aconseguir crèdits amb varis punts de diferència pel que fa a interessos.

FELIPE GUARDIOLA VA ESTAR A LES FESTES D’ALCALÀ El passat dia 27 fou clausurada l’exposició de dibuix, pintura i de vestits tradicionals típics d’Alcalà de Xivert que des del dia 21 es trobaven exposats en distintes dependències de la Casa de Cultura.

A l’acte va assistir Felipe Guardiola, Conseller de Governació de la Generalitat Valenciana, qui va quedar gratament sorprès per la qualitat artesanal del material exposat.

Felipe Guardiola va lamentar no haver pogut assistir als actes als quals havia anunciat la seua presència, motivat per les seues obligacions de govern. Va exposar la necessitat que a través d’iniciatives municipals es potenciaren les infraestructures de les costes d’Alcossebre

i Capicorb, donades les enormes possibilitats turístiques de la zona davant de d’altres alternatives existents en d’altres llocs europeus.

Posteriorment el president en funcions del Consell es va adreçar, acompanyat de les autoritats locals, reina i dames, al cós taurí on va seguir les evolucions de la festa del bou embolat. Conclòs l’acte va abandonar la vila.

Més festes En altre orde de coses s’han anunciat dos dies més de bous. Fet que va estar possible gràcies a l’aportació econòmica del C.F. Alcalà, de l’Ajuntament i del ramader de Peníscola.

Naturalment la notícia ha despertat enorme interès entre tots els a¿cionats posat que el ramat exhibit el present any ha fet gala d’una força que feia anys no es contemplava.

SETEMBRE ELS TEMES ECONÒMICS DOMINAREN AL PLE DE L’AJUNAMENT A l’últim ple de l’Ajuntament d’Alcalà de Xivert celebrat divendres per la nit (dia set de setembre) es va tractar primordialment de l’accés

Fotogra¿a cedida per la família Herrera-Calduch Betoret

65

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 a la documentació econòmica. "Feia falta advocat o notari", segons un portaveu, hi havia certes irregularitats de tipus comptable i en partides econòmiques, traient a col·lació, en vàries ocasions, els salaris o sou de l’alcalde, del CDS, i regidors socialistes.

Abans de començar el ple, el Grup Socialista va presentar una moció d’urgència, que l’alcalde, després de lectura silenciosa, va deixar per a ser estudiada al ¿nal de l’orde del dia. Per la seua banda el Grup Popular presentava quatre interpel·lacions a l’alcalde que foren llegides pel secretari.

Tres de les interpel·lacions d’AP estaven referides als criteris seguits per l’alcalde en incomplir acords presos pel plenari de l’Ajuntament (realització d’una auditoria dels comptes municipals i que la plaça del mercat es denomine i retole Plaça del Doctor Ricardo Cardona), i a l’acord de comissió municipal permanent sobre sol·licitud d’augment salarial presentat pels funcionaris municipals. La quarta estava relacionada a la "clarament improcedent" citació feta al president provisional de la comunitat de propietaris de Capicorb.

El ple La sessió va començar amb la lectura de l’esborrany de l’acta de la sessió anterior, que fou aprovada amb l’abstenció del Grup Popular.

El segon i tercer punts, referits a comptes generals, pressupostos municipals i inversions de l’any 1983, van posar de manifest les discrepàncies existents entre els edils. AP, amb vot negatiu, argumentava la necessitat d’exposar els comptes i d’un debat posterior dels mateixos; per la seua banda PSPV-PSOE adduïa que l’enumeració de comptes allargaria innecessàriament el ple i, atès que havien estat exposats durant els terminis reglamentaris, havien de ser sotmesos a votació.

L’alcalde va dur a la pràctica la tesi socialista, que va obtenir la majoria a¿rmativa.

El punt número quatre fou aprovat per unanimitat.

En ell es tractaven les condicions d’un préstec de 7.000.000 de pessetes sol·licitat a la Caixa Rural Provincial per a la realització de vàries obres de millora rural.

En el punt cinquè, "nomenament d’un dipositari de fons", l’alcalde, senyor Puig, va proposar el socialista Rafael Arnau per a substituir el portaveu d’AP, Vicente Vinuesa, en haver vençut el termini mínim en l’exercici del càrrec, obtenint, lògicament, la majoria a¿rmativa. El grup AP no va votar, per considerar que no hi havien raons objectives per a procedir al que consideraven una "destitució" motivada per una "rabieta política" derivada de la nota del Grup Popular publicada en MEDITERRÁNEO amb data de 15 d’agost.

Els punts sisè i setè, referits a contractació de

66

Fotogra¿a cedida per una gaspatxera

personal i augment salarial d’un operari, foren aprovats amb el vot en contra d’AP. El Grup Popular va acusar l’alcalde i els socialistes de pràctiques "d’amiguisme" i d’ignorar les situacions econòmiques del funcionariat municipal. Els socialistes consideraven que les circumstàncies laborals exigien el tractament donat i que no havien vençut els terminis per a tractar la qüestió econòmica de la resta de funcionaris.

A continuació es van llegir dues comunicacions.

La primera sobre ajudes de la Diputació per a l’arranjament de camins. I la segona, una proposta de l’Ajuntament de Càlig, a la que per unanimitat la corporació es va adherir a la ¿ d’instar la ¿nalització i posada en funcionament del canal de l’Ebre, tram Xerta-Càlig.

A les vint-i-quatre hores l’alcalde donava per ¿nalitzat el ple. Per tant no es va poder tractar la moció d’urgència presentada pels socialistes ni donar resposta a les interpel·lacions d’AP. APROVADES LES NOVES TAXES MUNICIPALS I DEL MERCAT En una ambient estrany i amb l’oposició del Grup Popular, el plenari de l’Ajuntament va acordar augmentar les taxes municipals

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 de nous conceptes, entre ells, circulació de vehicles, brossa, aigües residuals i construcció.

Així mateix, es va aprovar, amb l’abstenció d’AP, la construcció del mercat municipal, que serà subvencionat al 100 per cent per la Generalitat Valenciana.

Divendres 28, amb l’assistència de tots els regidors components de l’Ajuntament, es va celebrar un ple extraordinari amb un extens orde del dia, nou punts. Tanmateix, únicament se’n van tractar tres d’ells, el primer "lectura i aprovació de l’acta de la sessió anterior".

El segon punt de l’orde del dia, "Expedient de modi¿cació de les ordenances municipals", va posar de manifest al llarg del debat les tensions existents i els arguments contraposats entre AP, per un costat, i per PSPV-PSOE i CDS, per un altre.

En els seus continguts, l’expedient proposava un increment de taxes municipals en concepte de brossa, veu pública, ordenança ¿scal de mercat, aigües residuals, establiments, dipòsits en vies públiques, circulació de vehicles, expedició de documents i construcció. La línia argumental exposada pel senyor Alcalde, Joaquín Puig, del Centre Democràtic i Social, se situava en la necessitat d’actualitzar i equilibrar els costos de serveis i rendiments de taxes. El Grup Socialista es de¿nia a favor dels increments adduint com a raons els nivells de d’altres pobles de la costa i el no haver estat actualitzats en els últims anys.

El Grup Popular va presentar una esmena a la totalitat del text de l’expedient. Entre d’altres raons van exposar les següents: Els augments eren excessius i inadequats, el cent per cent; en alguns casos, com en aigües residuals, es podien obtenir apro¿taments, segons proposaren el seu dia; algunes taxes, com la de recollida de brossa, eren objecte de continus increments.

Les votacions van ser un lapsus que atenuaven les tensions personals existents i que en alguns moments contagiaren algun sector de públic assistent. Es van registrar un total de divuit votacions. Quan es votaven aspectes proposats pels qui defensaven l’increment de taxes, el resultat era de sis vots a¿rmatius -5 (PSPV-PSOE

L’absència de l’alcalde, Joaquín Puig, va fer que el portaveu socialista, Daniel Durà, exercirà les funcions de president de l’assemblea en la que les dues forces polítiques representades comptaren amb idèntic número de vots.

Les nòmines dels funcionaris locals hauran d’esperar algun temps a poden registrar en els seus aspectes quantitatius els increments salarials bàsics i complementaris que des de fa temps eren reivindicats per l’esmentat col·lectiu i motiu d’interpel·lació al senyor alcalde. La causa ha estat la falta de quòrum. El Grup Socialista basava el seu projecte o quadre retributiu en criteris de productivitat i d’equiparació entre les distintes escales o cossos. Els vots negatius d’AP no van fer possible el projecte del PSPV-PSOE. La mateixa sort va córrer l’esmena a la totalitat del Grup Popular i que propugnava un augment lineal de l’11%.

Pel que fa al projecte contingut al quadre biennal de valors de plusvàlua, la proposta socialista va aconseguir els sufragis necessaris gràcies al vot de qualitat. L’escala de valor tributari oscil·larà entre un mínim de 300 ptes. i un màxim de 2.000 per metre quadrat; els anteriors estaven entre 150 i 800. Com aspecte o contrapartida molt interessant per al contribuent, cal destacar que les herències o vendes pares-¿lls queden exemptes de qualsevol tipus impositiu. AP en les seues esmenes a l’article primer, s’inclinava per una reducció del 50% dels valors actuals substituïts.

OCTUBRE L’AJUNTAMENT CONGELA EL SOU DELS FUNCIONARIS La falta de quòrum i el vot de qualitat determinaren la paralització del projecte d’augment de les retribucions dels funcionaris de l’administració local i l’augment dels valors de plusvàlua per al pròxim bienni 85/86, en el ple ordinari del dia cinc (d’octubre), divendres.

Fotogra¿a cedida per Vicente Llorens Cavaller.

Família del Marqués de Villores a París

67

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

L’ASSOCIACIÓ DE MESTRESSES DE TORREBLANCA REPRESENTA LES TEMPTACIONS DE SANT ANTONI No us càpiga dubte que si alguna festa està veritablement arrelada a la nostra comarca, i a totes les del voltant, aquesta és sense por a equivocarnos la festa de Sant Antoni Abat o del porquet. Per commemorar la festa l’Associació de mestresses de casa de Torreblanca ens van representar l’aute sagramental de Les temptacions de Sant Antoni, amb una versió traduïda al valencià per Ferran Guardiola.

L’obra -contada com si d’un romanç de cec es tractés- ens mostra la vida d’un jove el qual decideix, renunciar a la vida material, fer-se ermità i retirar-se a un indret ben apartat per resar i portar una vida contemplativa. Però, un grup de dimonis, encapçalats per Llucifer, no volen que el sant aconsegueixi el seu objectiu i ixen de l’infern per temptar-lo amb els plaers de la vida mundana. Tot i les enormes temptacions i provocacions que li presenten Sant Antoni es manté ferm i li guanya la partida al dimoni.

Sant Antoni i el dimoni jugaven al trenta-u, el dimoni en va fer trenta i Sant Antoni trenta-u.

Una representació magní¿ca, amb un decorat esplèndid i molt ben interpretada que va fer gaudir de veritat al públic assistent. Com a mostra aquestes imatges que posen de manifest l’excel·lent treball realitzat.

68

REDACCIÓ

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

EL GRUP INDEZENTS, GUANYADOR DEL FESTIVAL ROCK-PENAT AURELI PUIG I ESCOÍ El novell grup Indezents, ha interromput amb força en el panorama musical del País Valencià, guanyant amb autoritat el festival Rock-Penat, celebrat a Vila-real el proppassat 14 de març, el que li ha suposat com a premi una gira i nous contractes.

Aquest grup arrelat al nacionalisme valencià, amb les seues cançons de protesta, representa una nova alenada d’aire fresc en l’ambient musical amb les seues cançons de denúncia a les retallades i malifetes del govern del PP. A pesar de la seua curta trajectòria es mostren com a una realitat de futur, amb les seues ànsies d’investigar noves sonoritats amb la incorporació de nous sons, per tal de satisfer amb noves ofertes, les contínues demandes del públic consumidor.

Com a portaveu i cantant del grup, li preguntem a Josep Moliner, el que suposa el grup Indezents.

Indezents suposa, formar part d’un projecte musical ambiciós, amb un factor en comú, que és passar-s’ho bé amb els amics i fent el que més ens agrada, música.

Ens podries explicar la trajectòria del grup?

El grup naix l’hivern de 2012, i després del nostre primer concert al "Cafè del Arq" (Benicarló), passant per diferents locals i festivals de les nostres comarques, com ara el Queixal rock, l’Espardenya rock, etc. Ara ens trobem al punt que el pròxim 25 d’abril, tenim després de la "tradicional" manifestació, actuació a la ciutat de València.

Qui són els seus components?

Els components d’ Indezents són; Nicolàs (bateria), Fran (guitarra), Jose (veu), Miguel (baix), Pepo (tècnic), Maik (vents) i Jesús (Manager).

Quin tipus de cançó feu?

La nostra cançó, la de¿nim del tipus protesta, el no tindre por a reÀexionar, criticar o defensar, qualsevol tema. Ho de¿nim com, despullar una realitat en la qual estem submergits i ser crítics amb ella.

Tinc entès que degut al vostre tarannà nacionalista, sols canteu en valencia i rebutgeu cantar en llegua estrangera.

Indezents, ens comuniquem amb la nostra llengua materna, amb la llengua que parlem dia a dia. Som defensors de la nostra llengua i de la nostra cultura, però pel principi de llibertat, no rebutgem cap llengua, ni cultura.

Què ha suposat per al grup el haver guanyat el festival Rock-Penat del País Valencià?

En primer lloc hem reivindicat que en les comarques del nord del País Valencià, es fa música de qualitat. En l’àmbit de grup, ens ha deixat, obertes ¿nestres i alguna porta. Ha estat un pas

endavant per a introduir-nos en el circuit, de la música en Valencià.

El camí que us ha portat a guanyar el festival, ha estat planer o ple de di¿cultats?

El camí ha estat ple de di¿cultats, de moltes hores d’assaig i després ens vam trobar amb "contrincants" amb molt de nivell, com són els grups: Assekes, Esir i Poetes Anònims.

Les cançons del vostre repertori, són producte de la vostra collita?

Les cançons que formen el nostre repertori, a dia d’avui, inclouen alguns clàssics com ara, L’estaca de Lluís Llach. Però la part majoritària del repertori la conformen cançons compostes íntegrament per la banda. Tanmateix fer menció a les cançons que ens aporta per cortesia vosté mateix. Adjuntem al ¿nal de l’entrevista exemple de la seva qualitat compositiva.

Teniu en projecte ampliar el grup amb noves incorporacions, per tal d’ampliar el vostre ventall musical?

L’última incorporació al grup, ha sigut Maik, que serà l’encarregat de posar, les melodies de saxo a Indezents.

Havent parlat a bastament amb el portantveu del grup, ens dirigim a Nicolau, el responsable de la bateria, per a què ens expliqui que representa l’haver guanyat el premi.

Realment els premis són alguna cosa simbòlica, tal i com entenc jo el premi no és més que un reconeixement a la dedicació i esforç realitzat ¿ns el moment.

Com a bateria del grup i de ¿xar el ritme de la música, et sents satisfet o penses que cal fer renovacions?

No ens avorrim, està clar. Indezents és un grup que abasta molts estils i el que ens queda encara per provar, òbviament sempre té, diguem-ne la marca de la casa que fa que es reconega al grup, però és un grup molt dinàmic i és això el que més m`agrada que dins d’un estil propi cada cançó és molt diferent a la resta.

69

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

Indezents

El conjunt es completa amb els germans Muria, Miquel i Francisco, responsables del baix i de la guitarra elèctrica, que signi¿ca per a vosaltres el grup Indezents, us sentiu a gust?

Indezents som un grup d’amics.

Abans que res, dir que Indezents suposa a part d’una font de expressió, una oportunitat de passar-s’ho bé amb els amics i companys.

Con a tècnic de so i d’il·luminació, ens dirigim a Pepo Martí: quina importància representa el teu treball dins del grup?

El meu treball és de molta responsabilitat, ja que el bon funcionament de la banda i la posada en escena depèn, en gran mesura, de què el meu treball estigui ben fet.

Finalment ens dirigim a Jesús Martínez manager i responsable de relacions públiques: explica’ns en què consisteix el premi i si teniu nous contractes.

El premi el conformen 1.000 euros i una gira de concerts. Amb les següents dades; El Bloc Rock de Magdalena, el concert del 25 d’ abril a València, el concert del 9 d’octubre i participar en el festival Jovestiu. I esperem de bon grat, que aquest premi sigui la clau de moltes noves portes.

Com a corretja transmissora de la moral catòlica, el Partido Copular, ha engegat una ofensiva de retallades contra la llibertat

70

sexual i l’avortament que limita en certa manera el que suposa el goig social del sexe.

Amb aquesta conjetura el grup ha composat diverses cançonetes que reÀecteixen aquestes problemàtiques, de certa forma conÀictiva i indecent segons la moral conservadora, però consultat el personal, per majoria ha decidit exposar-ne alguns trossets per a goig d’uns i indignació d’altres.

Fragment de la cançó protesta que porta per títol: La penetració Governar amb mà dura, sense escoltar l’oposició; això és tindre caradura, això es diu dictadura.

Comprar-se un cotxe, i fer-ne ostentació, mentre ens apretem el cinturó, això es diu corrupció.

Si després de tantes malifetes, els donem la majoria; el poble té la culpa, això es diu miopia.

FOTOGRAFIES: PEPE GIRONA

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 TEMPS DE RECORD

De processó amb les hatxes. Fotogra¿a cedida per Iván Ripollés (epd)

71

MAINHARDT - 78 / abril de 2014

PROSPECCIONS: AMENAÇA PER A ESPÈCIES MARINES, RECURSOS PESQUERS I ZONES PROTEGIDES ECOLOGISTES EN ACCIÓ Espècies marines, recursos pesquers i zones protegides es veuen afectats indubtablement per les prospeccions d’hidrocarburs, d’acord amb un informe presentat per Ecologistas en Acció.

Els permisos de sol·licituds d’exploració van en augment, malgrat els impactes i l’oposició social generada en totes les zones afectades, des del Mar Mediterrani a les costes de Canàries, passant pel Cantàbric i el Golf de Cadis. La situació mostra la necessitat d’actualitzar la legislació sobre la recerca i explotació d’hidrocarburs, realitzar informes d’impacte ambiental exhaustius i recórrer als tribunals i les autoritats europees per frenar-les.

Representants de Catalunya, el País Valencià i Canàries van acudir a la presentació de l’informe avui a Madrid per exposar una situació que afecta cada vegada a més zones. L’Estat espanyol té actualment 10 perforacions marines actives per a l’extracció de petroli o gas o instal·lacions d’emmagatzematge. Totes elles presenten un continu risc de contaminació per abocaments. A més, s’han autoritzat ja 30 noves àrees marines per a l’exploració de jaciments i possibles noves plataformes d’hidrocarburs i existeixen diversos permisos sol·licitats per autoritzar, que suposen multiplicar per quinze la superfície marina que ja s’està explotant. El nombre, en tot cas, canvia de forma constant. Aquesta mateixa setmana s’han donat a conèixer noves sol·licituds de permisos de recerca d’hidrocarburs de quatre petrolieres en el subsòl marí situat enfront de les costes de Tarragona, en el Delta de l’Ebre.

La gran majoria d’aquests permisos i sol·licituds coincideixen amb zones de zones d’alta producció biològica i biodiversitat, hàbitat i aliment per a moltes espècies marines. “En alguns casos coincideixen a més amb àrees de migració d’espècies en perill d’extinció, com és el cas de les tortugues marines en l’Estret de Gibraltar i Canàries”, va explicar Angeliki Lysimachou, coautora de l’informe. “En el cas del Golf de València, el 75% de l’àrea de prospeccions coincideix amb un corredor de cetacis, que es va a declarar Zona Especialment Protegida d’Importància per al Mediterrani, sota la normativa del Conveni de Barcelona de protecció del Mar Mediterrani”, va a¿rmar Carlos Arribas.

Les prospeccions d’hidrocarburs en el mar consisteixen en tècniques que produeixen detonacions d’ones acústiques d’alta intensitat

72

(¿ns a 265 dB), a través de l’ús de canons d’aire comprimit, que es poden detectar a diversos quilòmetres de la seva font. Aquestes ones acústiques pertorben l’equilibri del mitjà marí ja que el so és el principal sentit d’orientació i percepció espacial para gairebé totes les espècies que ho habiten. “Els canons disparen cada deu segons de manera ininterrompuda durant mesos; no es tracta d’una simple ecogra¿a, com diuen alguns polítics, sinó d’explosions equivalents a entre 30 i 100 quilos de càrregues de dinamita”, va explicar Arribas, un altre dels autors de l’informe.

La contaminació acústica pot causar la mort a les espècies marines que es troben prop del canó, provocar lesions físiques internes a distàncies de diversos metres ¿ns a quilòmetres i canvis en el comportament de cetacis, tortugues marines, peixos i cefalòpodes a distàncies de desenes de quilòmetres. “En àrees properes a prospeccions sísmiques s’ha comprovat una reducció gairebé immediata en les captures de ¿ns al 70% a causa que molts dels peixos s’allunyen de la zona”, explica Lysimachou. El descens “pot donar-se a més a llarg termini, ja que ous, larves i els peixos menuts són els més afectats”.

Resulta contradictori que s’aposte per les prospeccions en zones fonamentals per la socioeconomía local i de gran biodiversitat. És el cas de Canàries, “on es planteja la creació d’un santuari de cetacis mentre pesa l’amenaça de les prospeccions”, va explicar Noelia Sánchez.

Un abocament en aigües ultraprofundas seria impossible de controlar, va subratllar Sánchez, que va apuntar ¿ns i tot a problemes de proveïment d’aigua potable en cas d’accident. A Canàries s’han presentat milers d’al·legacions, s’esperen sentències judicials i es planteja un referèndum.

Una mostra del rebuig generalitzat de la població que s’estén a totes les zones afectades.

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 Queda patent la necessitat d’establir una legislació actualitzada i completa sobre la recerca i explotació d’hidrocarburs en el medi marí, ja que actualment els requisits ambientals per a aquesta indústria vénen determinats per lleis generals sense que es donin condicionants ambientals particulars per a aquesta activitat, va explicar Arribas. Va apuntar a les queixes presentades per confraries de pescadors valencianes davant la Comissió Europea i la possibilitat que les autoritats comunitàries frenin projectes amb gran impacte en els recursos pesquers.

L’aposta i desenvolupament de les plataformes d’hidrocarburs en el mar respon a una acció d’últim recurs per mantenir un sistema amb gran impacte ambiental i ¿nit. Les quantitats de petroli que es poden extreure són ridícules pel que fa al consum diari actual, va apuntar Arribas. Mentrestant, es desapro¿ta l’oportunitat d’apostar per energies accessibles i netes. És el cas de Canàries , que “podria ser la Dubai de les renovables” en comptes de veure’s amenaçada per les prospeccions.

INACCEPTABLE MODIFICACIÓ DE LA LLEI D’ESPAIS NATURALS PROTEGITS Els grups conservacionistes Ecologistes en Acció del País Valencià, SEO Alacant, WWF Alacant, Hyla, El Xoriguer, Grup Stenella i AHSA denuncien que la Llei d’Acompanyament dels Pressupostos de 2014, aprovada a ¿nals de desembre de 2013 per la Generalitat Valenciana, va introduir importants canvis en la Llei 11/94 d’Espais Naturals protegits de la Comunitat Valenciana. Considerant inacceptable tant la modi¿cació realitzada com el procediment utilitzat per a aprovar-la, que persegueix eludir el debat polític i social, reÀex de l’escàs tarannà democràtic del govern autonòmic. Està important llei per a la conservació del medi ambient, entre altres qüestions, de¿nia els diferents ecosistemes que havien de ser preservats o la normativa que s’ha de desenvolupar per a la conservació dels espais naturals protegits.

La modi¿cació aprovada pel Consell comença per intentar desvirtuar la cobertura legal que dóna aquesta llei a la protecció de les zones humides, afegint dos afegitons a l’article 15. Amb el qual pretén deixar sense protecció a aquelles zones humides que no hagen sigut incloses en el Catàleg de Zones Humides de la Comunitat Valenciana, inventari que segons està mateixa llei ha d’incloure totes les zones humides del territori autonòmic.

Encara que els ecologistes consideren que malgrat el canvi efectuat, la llei és clara quant a que aquestes “han de ser preservades d’activitats susceptibles de provocar la seua recessió i degradació, a la ¿ de

la qual els terrenys inclosos en les mateixes seran classi¿cats, en tot cas, com a sòl no urbanitzable d’especial protecció”.

No obstant açò, és conegut que la vigent Llei d’Aigües, i el Reglament del Domini Públic Hidràulic protegeixen tots els aiguamolls de forma genèrica, i així ho interpreten els Tribunals de forma repetida en les seues sentències, sent irrellevant si aqueixes zones humides estan o no catalogades.

L’altra pota de la reforma ha sigut facilitar directament l’especulació urbanística en els perímetres dels espais protegits, d’una banda modi¿cant els usos permesos en certes zones de l’àmbit territorial dels Plans d’Ordenació de Recursos Naturals ja aprovats, i que eren prou restringits, en el que es denominava Zona de Predomini Agrícola A, Àrees d’Interès d’Especial Natural o Àrees d’Interès d’Especial Palmerar, permetent la instal·lació de “(…) equipaments soci-culturals i esportius, explotacions ramaderes, allotjaments turístics i de restauració construccions relacionades amb l’apro¿tament mediambiental, així com la rehabilitació d’edi¿cacions antigues per a un d’aqueixos usos o habitatge. Així mateix es podrà donar llicència per a instal·lacions de producció d’energia elèctrica amb potència no superior a 20 MW, que estaran sotmeses en tots els casos al procediment d’avaluació d’impacte ambiental.” Usos no permesos ¿ns avui en aquests terrenys. Finalment se suprimeix la necessitat que els paratges naturals municipals compten amb un Pla Especial de Protecció, per la qual cosa aquests espais naturals es regiran pels decrets de creació i les ordenances municipals.

Les organitzacions esmentades assenyalen que una vegada més, igual que en altres sectors com la sanitat o l’educació, s’està afavorint els interessos privats en detriment de l’interès públic i fan una crida al fet que no es torne a caure en la temptació de reeditar un cicle especulatiu, que tan nefastes conseqüències està tenint per a la societat.

73

MAINHARDT - 78 / abril de 2014 Benvolguts socis i benvolguda sòcies: Com ja us informàvem per carta l’Associació d’Amics de Mainhardt compta, a hores d’ara, amb uns 350 socis i sòcies, alguns dels quals viviu fora de la localitat. Com us fèiem saber cada cop ens resulta més difícil cobrar les quotes, fer-ho de manera diligent i en el temps que correspon per fer front a les despeses de l’associació.

Davant d’aquesta situació us agrairíem, si encara no heu fet, ens ajudésseu a domiciliar els vostres pagaments, tot fotocopiant i complimentant l’AUTORITZACIÓ DE PAGAMENT que us adjuntem en aquesta circular. Aquest cobrament es faria efectiu, per primer cop, durant la primera quinzena del mes de desembre 2014 i correspondria a la quota anual d’aquest any.

Com ja sabeu ser soci/a de la nostra associació comporta rebre les 3 revistes anuals, aconseguir els llibres que publiquem a un preu més avantatjós que el públic en general i col·laborar en altres activitats que organitzem periòdicament com les Jornades d’Estudis Gaspatxeres, exposicions...

BUTLLETA D’ACTUALITZACIÓ DE DADES I AUTORITZACIÓ DE PAGAMENT Autoritzo, ¿ns a nova ordre, el pagament de la quota anual que presente l’Associació d’Amics de Mainhardt.

Nom i cognoms ________________________________________DNI__________________ TEL. _____________ // _______________ Adreça_________________________________ Població____________________C. Postal___________________ Adreça electrònica ______________________________________ Titular del compte: _______________________________________________________ BANC/CAIXA: __________________________________________ IBAN: ES____________________________________________________ ________________________, a______ de ________________de 2014 Per favor ompliu l’imprés amb les vostres dades, signeu-lo i entregueu-lo a la CAIXA RURAL d’ALCALÀ o envieu-lo a ASSOCIACIÓ D’AMICS DE MAINHARDT Apartat de correus-26 12570- ALCALÀ DE XIVERT Us reiterem novament les gràcies per la con¿ança que teniu dipositada en la nostra associació.

Esperem seguir comptant amb vosaltres i per dur endavant més activitats culturals.

Atentament LA JUNTA DIRECTIVA GRÀCIES A TOTS AQUELLS QUE JA HEU DOMICILIAT EL VOSTRE PAGAMENT COL·LABOREU FENT SOCI/A ALGUN AMIC O FAMILIAR

74

La present publicació ha rebut ajut econòmic de l’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA

Fotogra¿es cedides per Carmen Sancho i Juan Sanz

Exposicions de bonsais Exposició de boixeteres Treballs de restauració Danses "Lo Cirilo" Pintura Conferències Paella gegant Motos i molt més...