Llibre Torroja final

Escola Antoni Torroja i Miret

50 anys educant petites grans persones.

Índex 1. Presentació.............................................................................................. Pàg.

2. Pròleg......................................................................................................

3. Introducció...............................................................................................

Pàg.

Pàg.

4. Biografia del Doctor Antoni Torroja i Miret (1888-1974).......................... Pàg.

5. L’educació a Vila-seca abans del Torroja................................................ Pàg.

6. La construcció de l’escola.......................................................................

7. Ampliacions i reformes............................................................................

Pàg.

Pàg.

8. Les persones i els fets............................................................................. Pàg.

9. L’escola i les famílies............................................................................... Pàg.

10. Conclusions...........................................................................................

Pàg.

12. Annex....................................................................................................

Pàg.

11. Bibliografia i webgrafia..........................................................................

Pàg.

1. Presentació Amb motiu del 50 aniversari de l’escola Torroja i Miret, el seu Consell de direcció ha considerat l’elaboració d’un llibre que recollís fets, experiències, anècdotes... de la vida escolar de tota aquesta colla d’anys.

L’autor del llibre, J.A. Molet, ha hagut d’unir moltes peces d’un complex encaix, la qual

cosa ha fet amb gran rigor i perícia, a través de la participació de moltes veus i

testimonis. El seu treball de recerca constant i sistemàtic ha fet possible 160 pàgines d’història de l’educació a Vila-seca des de 1965 fins a l’actualitat.

El llibre comença amb el reconeixement de les voluntats i il·lusions de les persones que van tenir una sensibilitat especial per l’ensenyament i per a la construcció d’una escola

per als infants del municipi, especialment pel Sr. Antoni Torroja i Miret, el qual dóna nom al centre.

La construcció i millora dels edificis i espais, així com els petits racons guarnits per diferents membres de la Comunitat Educativa, conformen una identitat peculiar de

l’escola que al llarg del relat s’aniran presentant com un important escenari de molts esdeveniments escolars, socials i culturals del poble.

No es pot obviar el context històric per poder entendre els canvis educatius progressius

que l’escola ha viscut en aquests 50 anys .Diverses lleis han emmarcat aquest context com la llei general d’educació amb l’EGB, la LOECE com a primera llei després de l’aprovació de la Constitució del 78 que va introduir un model democràtic en

l’organització de centres docents, la LODE que ampliava la participació de la comunitat

educativa en la gestió del centre, la LOGSE amb una nova estructura del sistema

educatiu, la LOPEG, la LOCE i la LOE que han aportat elements curriculars, organitzatius i de gestió connectats amb els avenços socials.

Durant aquest període l’escola ha adquirit qualificatius diversos que mostren la seva

qualitat pedagògica com escola innovadora, inclusiva, activa, solidària... Sovint els membres de la Comunitat Educativa expressen el seu orgull pel Torroja, compartint tota

una sèrie de valors que defineixen un ferm projecte que avala una identitat característica fruit de la seva trajectòria.

Finalment i tal com comenta l’autor del llibre, en aquest relat apareixen moltes persones

que han facilitat un progrés a Vila-seca a través d’esforç, constància i compromís en el marc escolar. Els nens d’ahir són ara ciutadans coneguts i anònims que han fet del nostre poble una ciutat emblemàtica. L’escola ha estat una peça cabdal en contribuir a

aquesta millora. Per aquest motiu podem anunciar amb gran satisfacció el lema del nostre aniversari, 50 anys educant petites grans persones.

Carme Negrillo Directora

2. Pròleg L’escola Antoni Torroja i Miret, 50 anys de bon servei Encara puc veure a través de la finestra dels records com, empeses per grans

màquines, queien dues cases de la plaça d’Estudi per a obrir un nou carrer, cosa mai vista. La imatge d’aquella obertura cap enfora del teixit urbà de sempre, el naixement del

carrer Tarragona, dibuixa bé la Vila-seca petita fins aleshores, que es fa gran i s’eixampla a nous espais i a nous veïns. Tot comença a fer-se insuficient i cal créixer.

S’han de convertir els horts agrícoles més propers en llocs per a viure les persones que

van arribant. També per a millorar les condicions de vida de tothom, antics i nous residents.

El primer equipament fou el nou grup escolar inaugurat l’any 1965, com a substitució de la vella escola pública del municipi, l’única existent. En aquell mateix any també entraven

en servei el traçat de l’avinguda de Vila-seca a Salou (avui avinguda Alcalde Pere Molas), les xarxes d’aigua potable, clavegueram i enllumenat, la pavimentació de

voreres, carrers i places, i la recuperació del Piló del Rescat, que s’havia destruït durant la guerra civil.

Tornant a l’escola, puc recordar nítidament l’acte inaugural, i tinc ben present, com si fos ahir mateix, el lloc de l’aula on em tocava seure, cap al darrere, a tocar de les finestres.

Era una estança lluminosa, càlida i confortable, espaiosa..., costava de creure que

existís la possibilitat d’estar millor a l’escola que a casa, ja que aquesta era per a molts la comparança. Eren altres temps.

Hi ha moments en la vida de les persones que ens marquen d’una manera especial i

sempre queden en la memòria com una fita que ens senyala un abans i un després. Així mateix, també hi ha moments en la vida d’una comunitat que fixen l’instant en què

s’inicia un procés irreversible. Un abans gairebé immòbil en el temps i un després dinàmic que se situa al mig del més gran repte que junts hem assolit com a comunitat:

fer de l’ensenyament la clau de volta de la cohesió social. És aquesta determinació,

precisament, la que marca el vèrtex entre passat i futur i obre el pas a l’impuls d’unes millors condicions per a l’ensenyament i els nous coneixements, però també que uneixen

per a sempre dues comunitats, la secular i la dels qui arriben, plens d’esperança, per a integrar-se i construir, tots junts, la ciutat que avui tenim, de fet, la ciutat que som.

L’any 1965 enderroca les barreres de l’antigor, conforma nous espais de convivència, impulsa horitzons de futur i aposta per la qualitat educativa com a instrument de progrés i base de la nova societat. Ja mai deixarem d’actuar fora del marc d’aquests criteris.

L’escola Antoni Torroja i Miret ens va influir poderosament, a mi i a tants d’altres, i ens va marcar en els nostres records infantils per sempre. Per a Vila-seca va suposar un nou referent, sense possibilitat de retorn, pel que fa al món educatiu del municipi.

D’aquelles catorze aules, amb els corresponents catorze mestres i els aproximadament cinc-cents alumnes, s´ha passat a una dimensió global de l’àmbit educatiu que s’apropa

als quatre mil cinc-cents ciutadans de diverses edats que reben formació a la nostra

ciutat. De disposar d’una escola de primària, a tenir-ne set; de no tenir ensenyament secundari, a tenir dos instituts de grau mitjà i professional. Som l’únic municipi de la

demarcació que ha fundat un Conservatori Professional de Música, que és de referència a tot el país. I tenim escola d’adults, centres de preescolar, centre municipal de formació

continuada i ocupacional i, singularment, formació superior universitària amb dos graus, màsters, cursos de doctorat i aula d’extensió universitària per a la gent gran, així com centre de recerca vinculat al clúster empresarial de recepció de coneixement.

Avui podem afirmar ben satisfets que la nostra ciutat ha fet real el somni de tenir la primera empresa pública local dedicada a la formació, l’educació, el civisme i la

competitivitat de la nostra ciutadania. A aquesta missió s’hi dediquen cada dia prop de cinc-cents professionals que presten el seu servei formatiu i contribueixen a fer persones lliures a través del coneixement, que és el més important que una societat pot fer.

Finalment, deixeu-me dir que el llibre que ara teniu a les mans us parla dels temps anteriors a l’escola, i a través seu s’endevina un futur prometedor. No és, però, un llibre

que s’entretingui en l’edifici com a tal ni ens les futures ampliacions. És un llibre que ens parla de les persones, dels prohoms que van apostar per una educació de qualitat, però

especialment dels mestres, dels alumnes, del personal, de les mares i els pares, és a dir, del que fa real una escola. Perquè, sense perdre de vista la il·lusió dels infants que

estrenen edifici, més il·lusió ens feia trobar-nos amb els companys d’estudi i de jocs, ja que relacionant les persones, convivint, és com es construeix una societat, és com es fa escola de veritat.

Al llarg del llibre trobareu des de curiositats, com la de tres generacions anant-hi, o les

diferents experiències de directors i mestres que hi han passat al llarg dels anys i de l’esforç dut a terme per a millorar la qualitat de l’espai i de l’ensenyança. Molts

recordareu aquestes experiències i segurament us trobareu en la gran quantitat de fotos que hi apareixen.

Felicito a tots els directors i directores amb els seus equips, els distints claustres de professors, a tots els alumnes, pares i mares, personal d’administració i serveis i,

naturalment, a tots els representants de l’administració pública que al llarg d’aquests cinquanta anys han defensat i enfortit el nostre model educatiu. Només em queda

aconsellar-vos que agafeu aquest llibre amb les mateixes ànsies que aquells nens i nenes que estrenaven escola i feu que els vostres sentiments i emocions flueixin al llarg de les seves pàgines i que serveixin per gaudir d’anècdotes i records que van marcar la vostra vida.

Josep Poblet i Tous Alcalde

3. Introducció Quan la directora de l’Escola Antoni Torroja i Miret, na Carme Negrillo, em va proposar que escrivís la història del col·legi, segurament li vaig dir que sí de manera absolutament

inconscient, atesa la magnitud de la tasca que he hagut d’afrontar en un període de temps tan curt per escriure, comparat amb la magnitud de cinquanta anys d’història del Torroja.

Creieu-me que quan fèiem les reunions preliminars no tenia gens clar com estructuraria

tota la informació que rebia de diferents fonts de vegades d’una manera parcial i inconnexa. Vaig haver de passar moltes hores fins que li vaig veure el fil argumental a la història.

He dividit el llibre en tres parts ben diferenciades. La primera és un breu recull biogràfic del senyor Antoni Torroja i Miret, que dóna nom a l’escola. La segona té com a base la construcció de l’escola i les successives ampliacions i reformes i la tercera, potser la més

emotiva i viscuda, fa referència a la gent, els alumnes, mestres i pares i mares que conformen la comunitat educativa, sense oblidar-nos dels conserges, monitores de menjador, personal d’administració, tècnics d’educació infantil i de les cuineres, ja que tots han aportat el seu gra de sorra en la tasca d’educar i formar petites grans persones.

Gràcies a l’entusiasme de tots els que han col·laborat amb comentaris, fotografies,

documentació, vivències i records puc concloure amb enorme satisfacció la tasca encomanada i dir que ha valgut la pena. De fet, em sap molt greu no haver disposat de

més espai per poder omplir les pàgines del llibre de més fotografies i records viscuts.

Espero que en un futur podré reprendre aquesta tasca i donar-li més amplitud.

Us esperen unes pàgines en què trobareu vells amics i coneguts, amics que havíeu

oblidat, antics professors estrictes i no tant; però sobretot trobareu l’enorme esforç que

tots plegats varen esmerçar per construir una Vila-seca millor. I veient tants i tants noms coneguts i també tanta gent anònima però íntegra, cabal, compromesa..., crec que aquells que us varen educar no ho varen fer tan malament. Moltes gràcies.

4. Biografia del Doctor Antoni Torroja i Miret (1888-1974) Antoni Torroja i Miret va néixer a Tarragona el 12 de setembre de l'any 1888. Fill del Dr. Eduard Torroja i Caballé i de la vila-secana M. Mercè Miret i Salessas.

El seu pare, doctor en matemàtiques, fou catedràtic de la Universitat de València i

després de la de Madrid, on explicà Geometria durant quaranta anys. Fou autor de diferents tractats de Geometria i membre de l’Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals.

La seva mare era filla del Dr. Antoni Miret i Torrada, metge, i de la senyora Gertrudis Salessas i Granell, també de Vila-seca.

Es llicencià en Ciències Exactes i en Enginyeria de mines l'any 1910. Un any més tard

es doctorà amb Premi extraordinari. El 1913 fou nomenat Enginyer geògraf i quatre anys més tard deixà l’Institut geogràfic per passar definitivament al professorat, que fou la seva dedicació predilecta.

Al 1913, per oposició, va obtenir una plaça d’auxiliar numerari de la facultat de Ciències a la Universitat de Madrid i el 1917 la de Geometria projectiva i descriptiva a la de Saragossa.

L’any següent, passà amb les mateixes càtedres a la Universitat de Barcelona, on arribà a ser degà de la facultat de Ciències (1939-1941) i Rector (1957-1963).

A més, fou professor de Perspectiva i Ombres a l’Escola Superior de Bells Oficis de la mateixa ciutat, de 1919 a 1924, any en què va ingressar en la reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

També va ocupar la càtedra de Mecànica i Resistència de materials a l’Institut d’electricitat i mecànica aplicada a l’Escola de perits industrials; en aquest últim centre exercí el càrrec de sots-director de 1928 a 1936.

El 1939 es va casar amb l'Assumpció Sampons, que pertanyia a una família arrelada també al municipi.

Fou acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la qual ocupà el càrrec de Secretari general i també fou nomenat el 1947 acadèmic numerari de

la Real Academia de Ciencias y Artes Físicas y Naturales de Madrid. També va ser

conseller numerari del Consell Superior d'Investigacions Científiques i Director honorari de la Secció de Geometria del Seminari matemàtic de la Universitat de Barcelona.

Com a persona apassionada per la ciència, va inventar amb el seu germà l'estereògraf, un aparell per a la confecció de mapes a escala.

Al llarg de la seva carrera va rebre diversos premis i condecoracions com la Gran Creu

d'Alfons X el Savi, l'any 1959, la Gran Creu d'Isabel la Catòlica el 1963, la Medalla d'Or de la Universitat de Barcelona o la Medalla d'Honor de la Diputació de Lleida.

Passava moltes temporades a Vila-seca, a la casa pairal del Carrer Verge de la Pineda, número 4, on encara avui es pot veure a l'entrada de l'edifici el que va ser l'antic vehicle familiar; un element singular que desperta la curiositat dels vianants.

El seu perfil humà era el d'un home reservat, senzill i cordial, d'una gran categoria intel·lectual. Destacava la seva vocació docent, que va deixar una forta empremta en els seus alumnes que el recorden amb admiració i gratitud.

Era una persona de profundes conviccions religioses, molt vinculat a la parròquia: va regalar l'orgue de l'Església.

El professor Torroja va ser una figura fonamental per a la construcció de l'escola que després portaria el seu nom. Va donar suport al consistori en el procés de sol•licitud d'un

nou centre educatiu davant el Ministerio de Educación Nacional. Va intervenir també en el procés d'adquisició dels terrenys on es va edificar el centre.

Aquests lligams amb el municipi van fer que l'Ajuntament el nomenés fill adoptiu, el 20 de novembre de l'any 1961 i que li lliurés la Insígnia d'Or, la màxima distinció honorífica de Vila-seca. Aquest acte va tenir lloc el 16 d'agost de 1963.

Morí a Barcelona el 4 de maig de 1974 d’una pulmonia doble.

5. L’educació a Vila-seca abans de l’escola Segueixo com a fil argumental d’aquest apartat la investigació documentada en el llibre L’Abans.Vila-seca. Recull gràfic 1867-19751, obra de Maria Estradé Pujals, Montserrat Garriga i Pujals i David Melero Domènech.

El 1861 es va subhastar la construcció d’un col·legi mixt i casa per a mestres a Vilaseca, sota el projecte de l’arquitecte Francisco Barba i construcció de Josep Pujadas.

Les escoles foren acabades el 1862 i constaven de planta baixa i dos pisos. Als baixos

se situaven els pàrvuls; al primer pis, a la banda que dóna al carrer Sant Pere, hi havia

les aules de les nenes, i a la que toca al carrer de la Verge de la Pineda, la dels nens. El pis de dalt era destinat als habitatges dels mestres.

L’escola pública tenia dos grans problemes: la insuficiència de mestres i la manca d’estudis adequats. El 1887 la matrícula de pàrvuls era de 142 nens, encara que la seva

assistència mitjana era de 77 alumnes. Les classes solien ser impartides per un mestre i un ajudant; del tot insuficients per atendre classes massificades en condicions de salubritat i conservació molt lamentables.

Amb l’arribada de la República el 1931, l’educació havia de ser laica i gratuïta. Es va

iniciar una febril construcció d’escoles i formació de mestres que volia eradicar l’analfabetisme i millorar la societat. A Vila-seca es va retirar el retrat del rei, el dia de

festa passà de dijous a la tarda al dissabte i els cursos es van dividir en graus, cadascun amb dos o tres nivells. També es va permetre fer classes en català al carrer Sant Bernat,

en uns baixos de ca Guardiola, amb la parvulista Manuela Fabregat Carbó. Altres mestres eren Francisco Ferré Bonet, Maria Savall, Pasqual Garriga Hortet, director de l’escola graduada de nens des de 1934 i Carolina Roig Ramon, directora de l’escola de nenes, des del mateix any.

L’entrada dels nacionals el 15 de gener de 1939 canvià radicalment la situació de

l’ensenyament; es va prohibir l’ús del català i la coeducació. A l’escola es guarden les actes d’aquells anys, i repassarem la història seguint-les.

ESTRADÉ, M., GARRIGA, M, i MELERO, D. 2010. Primera edició 2011. L’Abans.Vila-seca. Recull gràfic 18671975.. Ed. Efados.

1

El Llibre d’actes de la Junta Municipal de Enseñanza Primaria de Vilaseca comença el 8 d’agost de 1939, sent alcalde Josep Forasté Sauné i secretari Jaume Anguera Castellví.

L’acta nº 1 fa referència a la presa de possessió de mestra propietària provisional de l’escola de nenes per part de Mercedes Delcós Balvey.

El dia 12 de desembre de 1939 es va constituir la Junta Municipal de Instrucción Primaria, formada per:

 Josep Forasté Sauné, alcalde.  Felip Vidiella Pijuan, regidor.

 Àurea Cabré Nogués, mestra.

 Ramon Simó Tarragó, mossèn.  Wifredo Nolla Grau, metge.

 Joan Farriol Salvadó, pare de família.  Maria Garcia Clavé, mare de família.

Tots expressen el desig de treballar pel bé de l’educació a Vila-seca.

En anys posteriors van arribar a Vila-seca més mestres, destacant Antonio Tomás Dalmau, Luisa Calbó Porqueras (breument nomenada per l’escola de Salou), Eusebio Roselló Duch, etc.

De 1941 a 1948 no s’han conservat les actes o directament no se’n van fer, ja que el llibre és el mateix, però en un retall de paper hem pogut trobar els noms d’altres mestres del poble, destaquem: Josep Vidiella Munté, Irene Pujol, Pedro Mascaró, Francisca Gesalí, Esteve Carreté, Carolina Roig, Isabel Ripoll, Antònia Savé i Cosme Roig.

Volem fer esment també dels mestres que exercien l’ensenyament de manera privada. A

finals del segle XIX hi va haver durant poc temps una escola de monges de la Congregació de l’Amor de Déu, situada al número 72 de l’actual carrer del Comte Sicart.

Més tard, el 1903, es van instal·lar al poble les germanes de la Presentació, canviant de

dependències fins les definitives del número 30 bis del carrer Carril, actual carrer Comte Sicart, on s’hi estarien fins el 1932, quan la República els prohibí dedicar-se a l’ensenyament.

La Societat Joventut Catòlica també va establir una escola des del 1902, però al 1917 es tornava a demanar autorització per una escola de nens sota la direcció del mestre Joan Anguera. La seva educació era conservadora i catòlica.

La Societat el Fènix també va impartir classes de cultura, representacions musicals i

conferències culturals i històriques impartides pel mestre Jaume Bastida, que fou depurat després de la Guerra amb tota la família, tornant a Vila-seca el 1949, quan sol·licità l’establiment d’una escola privada.

L’acta nº 10 d’11 de novembre de 1949, redactada amb una lletra magnífica pel mestre i secretari Cosme Roig, informa de la petició d’instal·lació. És de destacar que hi va haver

un intens debat sobre la necessitat o no d’una escola privada, finalment hi van votar a

favor l’alcalde, el mossèn, el regidor de la Junta, el pare de família i l’Inspector de

Sanitat. És simptomàtic que s’hi oposessin els directors de l’escola de nens i nenes, el

representant del Frente de Juventudes i el secretari. L’escola estava al local dels Obrers, on posteriorment la seva filla Pepita Bastida hi establí una guarderia a la planta baixa.

També hem trobat la petició de Rosita Casas Ferré per instal·lar una escola privada a Salou el 1950. A diferència del senyor Bastida, la proposta fou aprovada per unanimitat.

Els directors de les escoles (acta nº 11) de nens i nenes eren el 1950, respectivament,

Don Pasqual Garriga i Donya Àurea Cabré. Els directors suplents eren Marino Jimeno i Antònia Savé.

L’acta nº 12, del 28 de febrer de 1951, parla de la necessitat d’eradicar l’analfabetisme, sobretot a Salou, a la partida de la Pedrera, també de l’obligació de clausurar l’escola

clandestina regentada per Margarita Insúa, de renom la Chuli. També es demana la

creació d’una nova escola de pàrvuls ja que la matrícula era molt alta; l’assistència d’adults a les classes nocturnes i l’obligació de la vacuna antidiftèrica.

El 16 de novembre de 1955 fou nomenada directora de l’escola de nenes la mestra Antònia Savé Mestres.

El 1957, en acta del 30 de març, es fixaven les obligacions de la Junta Municipal de Instrucción Primaria. Eren:

1. Vetllar perquè l’assistència obligatòria fos una realitat.

2. Procurar que les escoles estiguessin netes i amb calefacció.

3. Procurar que els mestres tinguessin vivenda per a ells i llurs famílies.

4. Fomentar les classes d’adults per eradicar l’analfabetisme.

5. Visitar les escoles per detectar i corregir necessitats.

6. Intervenir en la comprovació del rendiment escolar.

7. Celebrar, almenys, una reunió familiar.

8. Intervenir en la comprovació de l’horari escolar.

9. Intervenir en la constitució de tribunals per a obtenir el certificat d’estudis.

10. Concedir vuit dies de permís, en cas justificat, als mestres.

11. Col·laborar en tot el que fos precís.

Al final de l’acta la Inspectora de zona, senyora Marina Bonet, pregunta si s’ha detectat

alguna necessitat escolar. L’alcalde Joan Farriol respon que seria necessari la construcció d’un nou grup escolar: som en els inicis de l’escola Torroja i Miret.

El 1959 l’escola fou completament repintada, dotada de mobiliari modern i material tècnic, però poc a poc l’enorme creixement demogràfic de la població faria inviable el seu manteniment.

Abans de tancar l’apartat dels antecedents vull parlar de vàries escoles privades més. Al febrer de 1967, la senyora Maria Perelló Cedó va demanar autorització per obrir una

escola acadèmia al número 21 del carrer Barcelona de Salou, que fou acceptada per

unanimitat. En la mateixa reunió el doctor Punset va proposar la creació d’una guarderia infantil per solucionar los múltiples problemas que se originan al tenir que acudir al

Trabajo fuera de la localidad un buen número de madres2. Fou regentada per la filla del mestre Bastida, Pepita Bastida.

El 12 de març de 1968 es va autoritzar la instal·lació d’una escola privada a don Andrés

Faro Sáinz al carrer Sant Antoni 22, -a la mateixa casa dels Obrers on hi havia la guarderia de la Pepita Bastida, però en la planta alta- petició aprovada per unanimitat.

L’escola funcionà fins el 1980. I finalment, el 15 d’abril de 1970, les senyores Carme

Amat Ventura i Dolores Puig Virgili sol·licitaren autorització per a una escola privada, la que seria poc després l’Escola Elisabeth.

2

Llibre d’actes. Acta nº 18. Full 17

6. La construcció de l’escola Tal com consta en l’acta del 30 de març de 1957, l’alcalde Joan Farriol ja parlava de la

necessitat d’ampliar les escoles, malgrat que el 1959 foren repintades i remodelades parcialment. Però com a l’Espanya de Franco les coses anaven molt lentes, no seria fins el febrer de 1961, en sessió celebrada el dia 9, quan l’Ajuntament va sol·licitar

formalment la construcció d’un nou grup escolar de sis aules, tres de nens i tres de nenes. L’acord establia el següent:

 Sol·licitar que el projecte fos redactat per l’Arquitecte Escolar de la província.

 L’Ajuntament es comprometia a oferir els terrenys amb la superfície suficient per la construcció.

 També es comprometia a ingressar en la Caixa General de Dipòsits el 15% del pressupost de l’obra.

 Finalment, manifestava el seu compromís per la conservació de l’edifici.

En una acta del 27 de març l’Ajuntament reiterava la seva petició al Governador Civil, però no seria fins el 23 de novembre de 1962 quan la Junta Provincial de Educación

Nacional autoritzaria la construcció de les sis primeres unitats amb un pressupost de 941.861,70 pessetes, distribuïdes en:

 Construcció: 815.130,70 pessetes.

 Benefici industrial: 115.813,72 pessetes.

 Honoraris de l’arquitecte: 1.331,64 pessetes.

 Honoraris de la Direcció facultativa: 5.991,21 pessetes.  Honoraris d’aparellador: 3.594,72 pessetes.

A l’Ajuntament li correspondrien pagar 140.600 pessetes, a la Diputació 60.156,74 i la resta, 741.104,96, al Govern Central.

BOE 15 abril 1963

Malauradament, fins el desembre de 1963 no se signaria el contracte definitiu d’obres, que ja havien estat adjudicades per l’Ajuntament com després veurem. Les condicions

de la construcció ja no eren les mateixes que les acordades el 23 de novembre de 1962 i posteriorment el 23 de setembre de 1963, puix el preu de construcció havia augmentat

fins a 1.117.125,65 pessetes; resultà l’Ajuntament l’adjudicatari de les obres en la subhasta pública publicada en el BOE el 28 de setembre i en el BP el dia 29 del mateix mes de 1963 i realitzada el dia 28 d’octubre. L’adjudicació definitiva es va fer el 2 de novembre.

Les clàusules del contracte eren les següents:

 L’alcalde es compromet a executar les obres d’acord amb les condicions i quantitat establertes.

 El termini d’execució va quedar fixat en 9 mesos.

 L’Ajuntament va haver d’assegurar les obres i comprometre’s a acabar-les en el termini fixat.

 Cada certificació d’obra havia de comportar l’ingrés del 4% del total de l’import total en la Tresoreria de la Junta Provincial.

 Les despeses de la subhasta i del contracte serien pagats per l’Ajuntament.

Entenem que les obres començarien el més aviat possible, ja que segons acta de 28 de març de 1963, l’alcalde Pere Molas signà la compra d’uns terrenys situats al Camp de Fèlix, amb una superfície de 17.487,78 m2 i que limitaven al nord amb Dolors Pujals Xatruch, al sud amb Teresa Torrents Pujals, a l’est amb la mateixa i a l’oest amb Esteve

Xatruch Granell. Els terrenys eren propietat de Josep Pujals Xatruch i foren adquirits per

459.928 pessetes i escripturats pel notari de Tarragona Senyor Gómez Martinho amb el número 731/63 del seu protocol.

He d’agrair al Sr Josep Aleu Sendra, a través del grup de Facebook Vila-seca antiga,

que m’hagi proporcionat una fotografia aèria de com era el solar que havia d’ocupar l’escola.

Vista aèria de Vila-seca amb els terrenys destinats a la nova escola. Principis dels seixanta

Tal com hem dit abans, el contracte de construcció del primer pavelló fou firmat el 28 de

novembre de 1963 entre l’alcalde Pere Molas Saladié i els constructors de Mont-roig Estanislau Roca Dalmau i Antoni Martí Pagés. Els acords més significatius foren:  El termini d’execució quedà fixat en 7 mesos en comptes dels 9 inicials.

 El pressupost va augmentar, passant a 1.396.407,06 pessetes a càrrec de l’Ajuntament. L’increment era de 279.281,41 pessetes.

 Els contractistes hauran de dipositar una garantia d’obres de 60.000 pessetes.

Pràcticament només començat el primer pavelló, ja estava en marxa el segon, però hauríem d’esperar una mica fins que el projecte comencés a construir-se, mentrestant es va posar la primera pedra d’aquest segon grup el 17 de gener de 1965.

Observi´s en les fotografies que el primer pavelló ja estava força avançat.

1a fila: Domingo Martí Rofes, Robert Garcia Serra (tinent d’alcalde), Josep Malapeira Xatruch (jutge de pau), Josep Pujades Selga,

Celestino Espelta Boquera, Josep M. Perera Sauné (tinent d’alcalde), mossèn Lluís Batlle Salvat i l’alcalde Pere Molas Saladié, entre d’altres.

D’esquerra a dreta: Manuel Candelas Ruiz, Joan Llauradó Clavé, Joan Salvadó Alvira, Robert Garcia Serra, Josep Pujades Selga,

Lluís Riera Ferran, Montserrat Sans Ferré, Celestino Espelta Boquera, Josep M. Perera Sauné, Ramon Farriol Clavé, l’alcalde Pere

Molas Saladié, Mn. Lluís Batlle Salvat, Esteve Ferrando Garrabè. Davant: Antonio Abelló Solé, Josefina Ferrando Gené, Joan Maria Pujals Vallvé i Domingo Martí Saltó3.

A la vegada es van plantar els pins del pati, el que està darrere del primer pavelló i el

del pati de pàrvuls, encara que diversos testimonis apunten que se’n va plantar, almenys, un més.

D’esquerra a dreta: Ramon Médico Rosselló, Joan Graset Ferrando,

l’alcalde Pere Molas Saladié, Josep Granell Giraltó, Josep M. Boquera Rosselló i Josep M. Perera Sauné. El nen és Carles Tous Martí.

Gràcies a Montse Garriga he pogut aconseguir una fotografia inèdita, cedida per la Sra Maria Vidal Casas, en la que es veu al seu fill i actual rector de la URV, el Sr Josep Anton Ferré Vidal, plantant el pi.

Les identificacions són d’aportacions personals de gent del poble, en especial Montse Garriga i el seu pare Joan Garriga.

3

Identificats d’esquerra a dreta: Primitiva Médico, Francisco Roca, Anton Sendra, Antonieta Ferré, Aurora Nadal, Lourdes Riera, Mª Dolors Magriñá, Jaume Pintado i Josep Anton Ferré Vidal.

El juliol de 1964 també es va projectar la tanca d’entrada amb pedra d’Alcover, amb el rètol del nom de l’escola i pal per la bandera. La reixa seria de color blanc.

El 4 d’agost de 1964, tal com diu l’acta municipal, muy avanzado ya el nuevo grupo escolar4, l’alcalde demanava la dotació de dos mestres i dues mestres més, atès el creixement demogràfic i migratori del poble.

El preu de construcció del segon pavelló, projectat per l’arquitecte Josep Grau Barberà,

havia variat lleugerament del de la licitació, 1.296.869,71 pessetes, ara era de

1.309.346,39 pessetes, destinant-se’n 1.075.576,98 a l’obra en si, 161.336,57 a benefici industrial, 59.956,16 a càrregues socials, 7.797,93 a l’arquitecte i 4.678,7 a l’aparellador.

4

AHMV. Expedient Escoles. s/n

Com en el primer grup, l’Ajuntament va guanyar la licitació i va atorgar la construcció als mateixos contractistes de Mont-roig, el contracte es firmà el 12 de febrer de 1965 i s’establí un termini de 7 mesos per a l’execució d’obres, que de nou s’havien vist

incrementades fins a 1.556.223,6, l’Ajuntament es comprometia a assumir l’escreix de 259.353,94 pessetes.

També al febrer de 1965 es va decidir destinar 350.000 pessetes més per a l’ampliació

del pavelló amb dues aules més, que serien les vuit que tindria fins la seva remodelació i conversió en parvulari.

El 5 d’abril les noves aules estaven completament acabades, segons detall d’acta.

Amb data 20 d’abril de 1965 es comunicava des d’Inspecció la dotació del material necessari: 40 taules dobles de 12 a 14 anys, 40 de 10 a 12 anys, 40 de 8 a 10 anys, 8 taules de professors, 8 armaris, 8 pissarres, 14 taules de pàrvuls, 4 creus, 4 retrats de

Franco, 4 mapes d’Espanya, 4 col·leccions de mapes de les cinc parts del món, 4 esferes, 4 col·leccions de làmines d’anatomia (tres deteriorades segons anotació al marge), 4 atles universals, 2 atles d’Espanya i 2 atles anatòmics. Fou rebut el 6 de maig, a més de 84 cadires de pàrvuls. Val a dir que solament es va poder dotar un dels dos

pavellons, i es va haver de traslladar la resta del material des de l’Escola Graduada de la Plaça d’Estudi.

Fotografia dels dos pavellons. El primer correspon al de nenes i el segon al dels nens.

La inauguració oficial de l’Escola es va fer el dia 29 d’agost, conjuntament amb el nou

Piló del Rescat, l’actual avinguda Pere Molas, l’asfaltat dels carrers i la representació del Ball de Sant Esteve. L’Ajuntament va editar una tirada de 1.500 fulletons detallant l’extens programa d’actes a portar a terme, del qual adjuntem un detall tot seguit.

Novament hem d’agrair al grup de Facebook Vila-seca antiga, i concretament a

Margarita Barenys Carceller, que ens hagin facilitat les fotografies de la inauguració. Els comentaris al peu són de Josep Aleu Sendra, Montse Garriga i el seu pare Joan.

Arribada de l’Arquebisbe Rev Benjamín de Arriba y Castro. Josep Granell Giraltó, Joan Rovira Toda, Josep Pujals Carreté i Xavier Badia Morell.

L'alcalde Pere Molas donant la benvinguda a l’Arquebisbe de Arriba y Castro, a dalt a l'esquerra la seva senyora

Mercè Marín Mateo, Josep Pujades Selga, Francisco Mestres, l’alcalde Pere Molas Saladié, amb el seu fill Pere Molas Marín. A la dreta de tot, Robert Garcia Serra.

D’esquerra a dreta: Fèlix Gacho Bargalló, Josep Malapeira Xatruch i al davant la seva filla M. Pineda Malapeira Roigés, Joan Pujals Xatruch, Josep Pujades Selga, Pasqual Garriga Baiget; Dolors Pujals Xatruch, el cardenal de Arriba y Castro, Esteve Ferrando Garrabè, Antoni Torroja i Miret, l’alcalde Pere Molas Saladié, Joan Graset Ferrando (agent municipal) i mossèn Lluís Batlle.

D'esquerra a dreta, Arturo Graset, Josep Malapeira Xatruch, el Sr. Antoni Torroja i Miret, Josep Garcia, l’Arquebisbe de Arriba y Castro, l’alcalde Pere Molas Saladié, Josep Pujades Selga i Esteve Ferrando Garrabè.

La Vanguardia, amb data 29 d’agost de 1965, també es feia ressò de la inauguració conjunta.

Amb data 14 d’octubre de 1965, vista la petició de l’Ajuntament de Vila-seca, el Director General d’Ensenyament Primari autoritzava la denominació oficial d’Antonio Torroja

Miret, substituint al Grupo Escolar Mixto. Ara si, el nom de “Torroja” ja era definitivament oficial.

El mateix dia l’alcalde Pere Molas fa constar el següent5: Que en el presente curso ha empezado a funcionar en esta villa el nuevo Grupo escolar Antonio Torroja Miret, que consta de dos edificios, uno para niños y otro para niñas, con

ocho aulas cada uno (...) El personal docente està constituído por seis señores maestros y seis señoras maestras de grado y dos maestras de párvulos, catorce professores en total (...).

5

AHMV. Expedient Escuelas. s/n.

Pero el caso es que, debido al aumento extraordinario de la población escolar, motivado

por la constante inmigración procedente del Sur de España, las catorce aulas que se emplean han visto colmada su capacidad desde los primeros días del curso, habiendo un excedente de ninos y niñas más que suficiente para llenar las dos aulas libres.

És per això que l’alcalde demanava la creació de dos nous grups i la dotació d’un mestre

i una mestra interins per cobrir les dues aules lliures i satisfer la demanda existent. Si només inaugurada ja s’havia quedat petita, l’Escola Torroja i Miret hauria de créixer només néixer.

Els dos pavellons a l’hora del pati.

7. Ampliacions i reformes 7.1. Anys 60 i 70 Hem d’imaginar els mals de cap que devien tenir les autoritats municipals de Vila-seca davant el constant augment de població escolar com a conseqüència de la immigració

propiciada per la incipient industrialització i el turisme. Ja hem vist com de les sis unitats inicials s’havia passat a catorze i no s’omplien les sobrants per manca de mestres,

demanda que no sempre era atesa amb celeritat per les autoritats. Observem el següent quadre i entendrem les dificultats d’escolarització que es degueren trobar els alcaldes:

Cal destacar en aquest gràfic dos punts: l’increment de població a partir dels anys seixanta

a causa dels fluxos migratoris relacionats amb el turisme i la indústria i la davallada de població produïda perquè a partir de 1990 només es compta la població de Vila-seca, a causa de la

segregació de Salou.

1920 3.042

1930 3.092

1940 3.251

1950 3.080

1960 3.976

1970 9.161

Font: Viquipèdia

El 8 de juliol de 1966, en cartes adreçades al Delegat Administratiu d’Educació i a l’Inspector de Primer Ensenyament, l’alcalde demanava urgentment la creació de dues

noves aules, una de nens i una de nenes, i que de manera provisional s’habilitessin dues aules en l’edifici de les Antigues Escoles Nacionals per a evitar la actual situación de imposibilidad de proporcionar atención escolar a la población infantil de la Villa, que experimenta en tan fuerte grado una inmigración masiva6.

6

AHMV. Expedient Escuelas. s/n

El dia 5 de desembre aquestes aules, més una de pàrvuls, començaren a funcionar sota

la direcció de les mestres Maria Fonts, Antònia Saura i Isabel Baíllo. Aquestes classes es feien en locals habilitats per l’Ajuntament.

El dia 14 de desembre, l’Alcalde insistia en la necessitat de comptar amb tres mestres provisionals més, recalcant els efectes que la immigració estava ocasionant en el mapa escolar vila-secà.

La directora Antònia Savé notifica, al febrer de 1967, que els locals que havia d’ocupar el menjador foren utilitzats pel Programa de Promoció Promocional Obrera del Ministeri de Treball, i que ja havien començat els treballs de condicionament com a menjador a la

Casa dels Obrers, amb una despesa de 2.500 pessetes. El 9 de març, a punt de

començar a funcionar, tenia 45 nens inscrits però mancava un forn industrial, es procedí a la seva adjudicació per part del Servei Escolar d’Alimentació i Nutrició. Finalment, el dia 10 d’abril va arribar a l’escola i també un segon forn el dia 19.

I és curiós que molt aviat sorgissin problemes amb les canonades, com manifesta la

directora en un escrit dirigit a l’Ajuntament perquè arrangessin una fuita d’aigua en l’edifici dels nens.

En ordre publicada al BOE el 9 d’octubre, es crearen las Escuelas Nacionales de Enseñanza Primaria de Vilaseca amb 21 unitats, si bé crec que les dates són errònies ja que si fem el còmput són 19:

El 6 de desembre de 1967 trobem la primera referència al que hauria de ser el tercer pavelló, en un nou escrit de l’Alcalde Ramon March demanant la seva construcció, així com la de 24 vivendes per als mestres.

El 19 de setembre de 1968 se sol·licitava la creació de dues noves unitats, una de nens i una de nenes, petició que creiem que va ser atesa ja que el BOE del 2 de novembre de 1968 publicava la seva creació.

El maig de 1969 es tornava a demanar ampliar l’escola amb tres unitats més, nens, nenes i pàrvuls, amb les què Vila-seca tindria deu unitats de nens, deu de nenes i cinc de pàrvuls. Les raons que esgrimia l’alcalde Ramon March continuaven sent el ràpid creixement migratori, que feia que hi hagués més de mil nens en edat escolar.

La petició fou atesa en el BOE de 18 d’octubre de 1969, si bé l’Ajuntament va haver de

llogar uns locals per a poder encabir els alumnes mentre no es feien les obres del tercer pavelló.

En l’acta de la Junta Municipal de Enseñanza Primaria de 22 de desembre de 1970 l’alcalde torna a insistir en el creixement de Vila-seca, sobretot després de la creació de

les Parcel·les Pujol i el creixement del barri de la Pineda, així com de les gestions que s’estaven fent per adquirir un ampli solar per augmentar el pati de l’escola. El director, el

Sr. Antoni Vicens Montserrat recorda els problemes que crea la immigració i agraeix que

les gestions de l’Ajuntament hagin contribuït a la creació de tres unitats escolars el curs 1968-69 i tres més el curs 1969-70, i en sol·licita dues més per al curs 1970-71. La petició fou atesa en el BOE de 2 de febrer de 1971:

També fa esment que des de fa un mes van a la nova escola de la Pineda 22 alumnes.

També calcula que arribaran al Torroja 100 alumnes procedents de les Parcel·les Pujol.

Davant de les xifres, es va acordar sol·licitar la creació, per al curs 1971-72, de vuit

noves unitats, el famós tercer pavelló, que constaria de tres aules de nens, tres de nenes i dues de pàrvuls. Sabent que estaven en tràmit dues unitats més, la dotació total de l’escola seria de trenta-cinc unitats escolars, catorze de nens, catorze de nenes i set de pàrvuls.

Però els tràmits anaven molt lents.

No seria fins el BOE del 17 d’agost de 1971 que s’autoritzarien les noves aules i els nous pavellons.

També es van construir el menjador, el gimnàs, la vivenda del conserge... l’escola anava configurant el seu aspecte actual.

Segon pavelló amb dos pisos

Tercer pavelló amb tres pisos en previsió del creixement de la població.

El novembre de 1972 es va autoritzar una nova unitat d’EGB que va funcionar en una

aula habilitada (no hem trobat la disposició del BOE, malgrat que a les actes diu que és el 13/11/1972).

El juny de 1973 varen entrar en funcionament dues aules habilitades més de nenes, sent un total de 38 aules:

Per ordre ministerial de 25 de març de 1974 es varen crear tres aules més en locals habilitats. Era evident que la capacitat de l’escola era insuficient i per això es va decidir l’ampliació construint 16 aules més, en la que després seria l’Escola Sant Bernat Calbó.

El plànol de l’escola quedaria així:

L’escola Torroja en primer pla amb el nou edifici de l’actual Sant Bernat al fons. Ambdues compartien pati.

El total d’alumnes matriculats aquest any a Vila-seca era de 3.105, distribuïts entre:  Escola Torroja i Miret: 1.730 alumnes

 Escola Santa Maria del Mar de Salou: 1.030 alumnes.

 Escola de la Pineda: 150 alumnes.  Escola de la Plana: 195 alumnes.

Però que el flux migratori era continu, i les queixes per l’estat d’algunes aules habilitades

eren constants. Així, es demanava a l’Ajuntament, al maig de 1975, que arrangés les humitats del local del carrer de l’Hort nº 8, per considerar que afectaven a la salut dels pàrvuls i de la pròpia mestra, que patia reumatisme.

El Cap local de Sanitat, José Ignacio Cardona Herrero, clausurava al gener de 1976 els locals destinats a pàrvuls del carrer Sant Antoni nº 17, causant una furibunda reacció de

la Inspecció de Tarragona per considerar el tancament il·legal. El cas seria anecdòtic si

no fos perquè en la resposta del director s’esmenta que el dia 19 de maig haurien hagut d’acabar-se les obres d’ampliació de l’escola (el futur Sant Bernat), i que per això havien

gosat clausurar els baixos del carrer Sant Antoni. Però que aquesta inauguració s’havia retardat i que l’Ajuntament no disposava de cap local més adequat.

El 16 de gener el director escrivia a l’alcalde fent–li la demanda de creació d’una nova

aula de 5è, ja que eren 224 alumnes en 5 classes. Així quedarien 6 classes amb una mitjana de 37 alumnes. El motiu al·ludit pel senyor Vicens era obvi:

Debido al constante incremento de alumnos (...) Va a acelerarse por el aumento de población, en mayor parte en La Pineda (téngase en cuenta que la empresa Monsanto

Ibérica tiene en vías de ejecución una notable ampliación de su factoría que representará, aproximadamente, unos 40 alumnos dentro de un mes).7

El 4 de març de 1976 el director demanava al Delegat d’Educació la dotació de mobiliari necessària per a l’ampliació i dotació de les noves 16 aules: 478 cadires i taules, 16

taules de professors, 18 armaris, 16 taulers de suro, equip complet de menjador, altaveus, magnetòfon... i així fins a completar una llarga llista de dos folis.

Finalment, al setembre, l’ampliació de l’escola començaria a funcionar sense més novetats.

7

Arxiu de l’Escola Torroja i Miret. Sortides 1975-1976.

Finalment, l’escola Sant Bernat es va disgregar del Torroja, tal com publicava el BOE de 6 de febrer de 1978.

L’escola es quedava amb 32 unitats d’EGB, però conservava 9 unitats de pàrvuls, totes les que hi havia al poble, ja que al Sant Bernat, amb alguna petita excepció, hi va passar tot el Segon Cicle a partir de la lletra M, i es quedà constituït amb 16 unitats d’EGB.

La creació del Sant Bernat Calbó té molt a veure amb el trasllat a Vila-seca des de

Montsó (Osca) de la producció de l’empresa Aiscondel i de gran part dels seus treballadors.

I malgrat tot, aviat les possibilitats de matriculació de les escoles del poble es van quedar

petites, ja que el mateix 1979 s’autoritzaven dues unitats més a l’escola Torroja, quedant en 34 unitats d’EGB, 13 de pàrvuls i 1 d’Educació especial.

En carta adreçada el 27 de novembre de 1979 al president de l’Associació de pares

d’alumnes del Col·legi Torroja i Miret, el Delegat Provincial d’Educació informava de les primeres gestions per a la construcció d’un nou centre escolar. Aquestes havien donat

els seus fruits i va ser inclòs en la programació de construccions escolars; som en els inicis del futur Col·legi Mestral.

Hom no s’adona, amb la magnífica dotació d’escoles que té actualment el municipi, de la magnitud numèrica de l’Escola Torroja. Posem un exemple del curs 1979-80: Grups Total Total

Grups8 Professors

Pàrvuls Pàrvuls 1

2

3

4

5

6

7

8

205

138

116

121

127

122

126

99

1

2

212

417

168

1.017

9 grups, 3

23 grups, 9 habilitats

12

21 a 1ª etapa, 12 a 2ª

habilitats

Una curiositat: les despeses previstes per a tot el curs foren 1.011.000 pessetes, 6.000 €, no res comparat amb els pressupostos actuals.

8

Inclou sempre la Plana

7.2. Anys 80 Les demandes de creixement i dotació de mestres i materials foren contínues al llarg

dels anys, i en les diferents i detallades actes que hem consultat a partir de 1981 queda

ben palès. El dia 3 de març de 1981 es demanava l’ampliació en una unitat d’EGB i una de preescolar, quedava la divisió de la següent forma:

Torroja

Preescolar

la Plana

11+1 1+1

EGB

27+1 6

Director 1

Ed. Especial

Adults

1

1

2

1

L’escola de la Plana encara depenia de l’escola Torroja, però ja al setembre del mateix any es plantejava la creació d’una direcció que no es faria efectiva fins el curs 1983-84.

Fins llavors, els alumnes anaven a la Plana fins cinquè d’EGB i després es traslladaven al Torroja en autobús.

Com hem vist des del principi, les necessitats d’espai portaren a l’habilitació d’aules en locals propers al Torroja, al 1981 eren dues de preescolar al carrer de l’Hort, a càrrec de la mestra Montserrat Roig i al barri Miramar, a càrrec de Claustre Vila9.

En acta del 4 de febrer de 1982 el Claustre de professors es queixava de la manca de

Biblioteca, aula de Pretecnologia, sala d’Audiovisuals, sala de professors, aules de

recuperació, etc, de les quals en disposava el centre veí, el Sant Bernat. També es demanava la tanca divisòria que encara no estava feta, així com el tancat del pati de pàrvuls. Copio literalment l’acta:

Se vuelve a hablar de la problemàtica del vallado del colegio, pues los niños pueden entrar y salir libremente (...). También se expone un plano del vallado de las clases de

párvulos para separarlos del resto del colegio. En cuanto a la problemàtica del comedor, se establece que entre tanto no esté cerrado el centro, los profesores no se pueden

hacer cargo de 13 a 15, por cuanto entran y salen los niños como quieren, dándose el caso de que a las 14,30 ya hay en el patio más de 800 niños, cuando en el comedor solo se quedan 10010.

9

Acta Claustre nº 80. 04/09/1981 Acta del Claustre nº 85. 04/02/1982

10

El 23 d’abril la Inspecció i l’Ajuntament es comprometien a construir les aules auxiliars imprescindibles que es demanaven anteriorment, disposant-se cinc milions de pessetes per a portar-ho a terme.

El juny de 1982 l’escola va patir una nova disgregació. Al nord del poble s’havia construït

una nova escola, que encara no tenia nom (seria després l’Escola o Col·legi Mestral).

Començaria amb vuit aules d’EGB i dues de pàrvuls. Es van demanar voluntaris del

claustre per posar-lo en marxa. Foren Dolores Benet, Montserrat Rovira, Maria V. Alfaro, Pilar Gibert, Mª José Lafuente, Ramon Setó, Elisabet Viñuales, Mª Carmen Montiel (directora), Julita I. Gómez, Teresa Sans i José María del Tío Monge.

El pas d’alumnes al Mestral es va fer seguint el criteri de proximitat domiciliària. Per

exemple, dels 48 alumnes de vuitè d’EGB del curs 1983-84, cap hi va voler anar, haventse de crear una classe nova al Torroja. En canvi sí que hi van anar dues classes de pàrvuls, ja que el Mestral ja disposava d’unes aules adequades.

Seguia arribant immigració a Vila-seca i seguien creixent, malgrat el nou col·legi, les aules habilitades. El curs 1983-84 n’hi havia al carrer Requet de Fèlix (dos segons), al

carrer Bagà (un cinquè i un quart) i al carrer Josep Forasté (adults i un quart). I seguien creant-se noves aules, amb especial atenció a l’Educació Especial:

El 21 de març de 1984, davant la llarga malaltia de la parvulista Mª José Calderó Companys, es va decidir tancar l’aula habilitada de les parcel·les Miramar, atapeint

encara més les aules del Torroja. Davant la impossibilitat d’acollir-los, es va decidir que es matriculessin al Col·legi Mestral.

El gran cavall de batalla a partir d’abril de 1985 i durant llargs mesos fou la ubicació de la

Biblioteca Municipal en terrenys del pati de l’escola. He trobat molta documentació sobre

l’afer: cartes, queixes, manifestacions... però avui en dia la Biblioteca és un referent en els equipaments culturals del poble.

El curs 1985-86 encara hi havia sis aules habilitades als locals suara esmentats. Els problemes de l’escola se centraven en els sanitaris, drenatge del pati, goteres, canviar el

voltatge i pintura. L’Ajuntament va respondre amb una inversió al 50% amb la Generalitat de 20 milions de pessetes que solventaren part dels problemes.

Feta la matriculació per al curs 1987-88, la distribució de cursos fou: Escola

Torroja i Miret

Grups preescolar

Grups EGB

4

16

4

Sant Bernat Mestral

4

24

14

Encara quedaven dos grups de cinquè al carrer Bagà i un de quart al carrer Requet de Fèlix.

L’escola

seguia

treballant

de

valent

i

l’Ajuntament col·laborant en la seva millora, per això al maig del 1988 el Butlletí de

l’Ajuntament anunciava una sèrie de millores

per un import de 6.027.840 pessetes, que foren portades al Ple el 14 de setembre i aprovades

definitivament,

incloent

l’arranjament de la teulada del menjador i porxos, electricitat i sanejament del pati.

Els actes d’inauguració suposaren una gran festa ja que totes les deficiències del pati, el voltatge,

filtracions

i

humitats

arranjades satisfactòriament.

foren

Sr. Josep Poblet, regidor, Sr. Josep Lluís Sebastià, inspector, Sra. Mª Àngels González, regidora d’Ensenyament,

Sra. Maria Teresa Mas, directora, Sr. Alcalde Joan Maria Pujals, Sr. Ángel Martí,delegat d’Ensenyament, Sr. Josep Roig, inspector, i Juanjo Manzanares, professor de l’Escola.

7.3. Últimes remodelacions L’última gran remodelació fou la inauguració al setembre de 1994 de les dues noves

aules de parvulari, que tenien 60 i 62 m2, lavabos adaptats, cortines, llum natural, finestres i moltes joguines per fer treballs per racons. També es va fer la nova font del pati, pintura, reixes per l’aula de Música...

Inauguració de les dues aules de P3 el 1994.

En els últims anys han seguit les remodelacions, sent les últimes més significatives el

repintat total dels pavellons, el canvi de persianes i finestres i l’arranjament del pati entre els anys 2007 i 2009.

Ahir, 14 d’octubre de 2009, es va realitzar al CEIP Antoni Torroja i Miret la inauguració

d’aquestes millores, en un acte festiu al qual van assistir l’alcalde de Vila-seca, regidores i regidors de l’Ajuntament, el cap d’Inspecció dels Serveis Territorials d’Educació,

l’inspector del centre, la directora i els membres de l’equip directiu, així com professores i

professors, i alumnes acompanyats de les seves famílies. L’acte va brindar l’oportunitat als assistents de gaudir amb els membres de la comunitat escolar del bon estat de conservació dels equipaments educatius, i també de compartir les il·lusions i projectes que any rere any es venen realitzant en aquesta escola, la més antiga del municipi11.

11

Butlletí d’informació CDC. 13 d’octubre de 2009.

D’esquerra a dreta: Sra Manuela Moya, Sr. Francesc Roig, cap d’Inspecció, Sr. Alcalde Josep Poblet, Sra.

Directora Carme Negrillo, Sra. Mª Àngels Ponce, regidora d’Ensenyament i Sr Josep Toquero, entre d’altres.

Deixem aquí l’apartat de remodelacions i reformes, les persones, els premis, les sortides, els esports, la coral, ens demanen pas.

8. Les persones i els fets Una Escola no en seria si no tingués al capdavant uns mestres disposats a treballar en unes condicions no sempre òptimes fent valer així la vocació docent. En un context de

contínua immigració, de creixement de vegades insostenible, l’Ajuntament i els mestres

de l’antic col·legi de la Plaça d’Estudi ja van entreveure la necessitat de construir un nou centre molt més gran i modern. Gràcies a la mediació del Doctor Torroja, la construcció

dels dos primers pavellons fou portada a terme amb celeritat, amb classes grans, espaioses, lluminoses i ben equipades, convertint-se ràpidament el centre en un referent per a tots els vila-secans.

Mestres, alumnes, pares i mares han conviscut en diverses generacions en les mateixes

classes, donant-se el cas d’antigues alumnes, com la Teresa Roigé, Maria Estradé, Carme Poblet o Lourdes Albaladejo que foren alumnes i després mestres. Molts mestres portaren també els seus fills a l’escola, com Miquel Bertran, Felisa Herce, Luïs Fañanás,

Teresa Roigé, Josefina Fernández, Júlia Gràcia, Isabel García, Marién Isern o l’actual

directora Carme Negrillo. O més curiós encara, tres generacions que han anat a l’escola, com és el cas de Margarita Butillé, la seva filla Sandra i les seves nétes Júlia i Jordina.

No voldríem deixar-nos ningú, però són tants noms, tantes veus, rialles, plors, balls, que potser se’ns oblidarà algú. Espero ens disculpeu.

8.1. Anys 60. Els inicis: comença l’aventura Els anys 60 a Espanya, Catalunya i Vila-seca foren el principi de la sortida del marasme produït per la Guerra Civil. Enrere quedaven els anys del racionament forçós a causa de l’autarquia i la “pertinaz sequía”. El desarrollismo portaria a Tarragona un pol químic de

primer ordre que, unit a un incipient turisme, transformaria la Vila-seca de carros i mules en una Vila-seca moderna i creixent a ritmes forçats. L’educació, com la majoria de les normes socials, estava controlada per l’Església i la Falange, que imposava una estricta

moral cristiana i patriòtica. Déu, el Caudillo i la Pàtria, que s’ensenyava amb la màxima la letra con sangre entra, eren la norma habitual de l’escola.

Llei d’Educació Primària. 17 de Juliol de 1945

La primera directora de l’Escola fou la senyora Antònia Savé Mestres,

que ja ho era de la Escuela Nacional Graduada de niñas des de 1955.

En l’acta nº 17 de 24 d’abril de 1964 es va llegir la convocatòria de la Dirección General de Enseñanza Primaria de 1938 per a la concessió

de premis de 10.000 pessetes cada un pels millors professors, proposant-se les candidatures de Don Pascual Garriga Hortet, Don Bartolomé García Caparrós i Donya Antonia Savé Mestre. Copio literalment el que diu l’acta12:

Doña Antonia Savé Mestre, que lleva veintinueve años ejerciendo su

profesión en esta localidad, habiéndose distinguido en todo momento por su eficaz labor educadora, número de Certificados de Estudios

expedidos y por su destacada actuación en la actual campaña de alfabetización, de la

que es maestra tutora. Desempeña actualmente, con caràcter interino, el cargo de

Directora de la Agrupación escolar mixta de esta villa, en la que destaca por su celo y extraordinària actividad. Posee varios premios y galardones.

12

Actes del Claustre. Acta nº 17. Pàg. 14 girada.

Se la recorda per la seva rectitud, disciplina i dedicació, però també la seva obcecació

en el compliment de les seves idees i ordres. Demanava als mestres màxima puntualitat,

el compliment de les permanències de 17 a 18 hores, vetllava perquè el control de les entrades i sortides es fes en el màxim ordre i silenci, observant sempre un cel extrem en

inculcar a los niños buenos hábitos: puntualidad, aseo, amor a la clase y respeto al edificio escolar. Dando preponderante importancia a las lecciones sobre convivencia social, respeto, lealtad y generosidad13.

Els mestres d’aquesta primera època foren Cosme Roig Barber, Antonio Fernández

Pumares, Joaquín Catalá Baró, Francisco González Alonso, Francisco José Sánchez Latre, Pedro Gili Anglès, Maria Jesús Farled Puey, Maria Barrot Llorach, Jacinta Figuerola Saigí, Josefa Lafuente Sala, Concepción Villanueva Requejo, Begoña Sánchez Torrecilla, Esther Rodríguez Pascual, Ángeles Costa Caneda, Maria Dolors Solé Tarrida i Antonia Savé Mestres.

El novembre de 1966, sota el seu impuls, es formà un cor mixt, dirigit per la professora de quart Maria Dolors Solé. Més endavant el cor donaria grans alegries a l’Escola.

Gràcies a exalumnes que ens han donat els seus testimonis podem saber quelcom més d’aquella primera època: Angela Aranda:

Yo recuerdo, durante el "mandato" de la Srta. Savé, en el año 1964, creo, porque era en

el edificio antiguo, una obra de teatro que representamos las alumnas en su clase... No sé si por la fiesta del colegio o por el cumpleaños de esa profesora... la protagonista fue Montse Devesa, (la estanquera de Vila-seca), y era "El Príncipe Feliz" de Oscar Wilde...

ella era el Príncipe, y yo la "golondrina", seguramente porque era la más bajita de la clase... Recuerdo que se hacían muchas celebraciones y se adornaba la clase...

Margarita Barenys Carceller:

Abans, quan jo anava a l'escola, els dissabtes venia el mossèn i ens llegia l'evangeli que tocava i després ens feia l’homilia. Després ens confessàvem a la saleta on hi i havia els mapes. Hi havia un reclinatori i allí ens agenollàvem a confessar.

Un dissabte la Senyoreta Solé ens va castigar a la Carme Toquero i a mi fins les cinc de la tarda. Va avisar a les mares i elles devien estar-hi d'acord per que no vàrem sortir fins 13

Actes del Claustre. 1965. Pàg. 6.

que van ser les cinc. Ens va manar copiar no se quantes vegades no parlaré a la classe i nosaltres vàrem passar les hores mirant el mapa del cos humà dels homes.

Sota la seva direcció, el 1967, començà a oferir-se llet en ampolles de la marca Ram i no

solament en pols, com alguns vàrem tenir la “sort” de tastar (el formatge en llauna sembla que no va arribar al Torroja, però si a l’escola vella). A més de les classes ordinàries, també s’atrevia a donar Francès; anava a rebre classes a Reus i donava la

mateixa lliçó després als alumnes. També preparava per als exàmens lliures de comerç

que es feien a l’Acadèmia Roig de Tarragona. Fou directora fins l’11 de novembre de 1967, quan fou substituïda, a causa d’una malaltia, per Maria Dolors Solé Tarrida. Fou nomenat secretari Don Luis Burillo.

M’atreveixo a pensar que sota la rígida cuirassa la senyora Savé tenia un cor que havia

patit molt durant la Guerra Civil, ja que les seves idees eren més aviat progressistes.

Aquells que la van conèixer millor us ho podran corroborar.

Si la senyora Savé era molt estricta i severa, els testimonis ens diuen que

la nova directora Maria Dolors Solé era més “progressista” i més propera als alumnes, si bé en les actes insisteix en la necessitat d’ordre, silenci i

neteja. Una curiositat: recorda la conveniència de portar l’uniforme, encara que no era obligatori el seu ús. Era molt oberta i parladora, força

simpàtica i extravertida, però això no evitava que quan calia fos molt estricta. Un exemple: mai parlava català a classe, es transformava

radicalment, fins el punt que una vegada una alumna li demanava d’anar al lavabo en català i ella li deia, malgrat que ho entenia, que li digués en castellà.

I tampoc podia evitar que cada dilluns tots els alumnes haguessin de formar al pati per hissar la bandera i arriar-la els dissabtes. Per incentivar l’estudi es repartien butlletes entre els millors alumnes i després es rifava una bicicleta i una nina, premis que havien estat instituïts pel mossèn Lluís Batlle.

S’anava a escola de dilluns a dissabte, tenint festa els dijous a la tarda. L’horari era de 9 a 12 hores; es feia un repàs de 12 a 13 h pagant, i una permanència de 17 a 18 h. Fins el curs 1973-1974 nenes i nens anaven separats, cadascú al seu pavelló.

I és ben curiós que una mestra monegrina, Maria Jesús Farled, ensenyés a les nenes el primer pas de la sardana el 1967. Això si que és integració!!.

Tere Roigé

Recordo que quan es va inaugurar l'escola jo tenia 10 anys, la meva mestra era la Sra.

Maria Barrot i la directora era la Sra. Antònia Savé. Les Sres. M. Dolors Solé, M. Jesús Farled, Jacinta Figuerola i Maria Guinovart eren les altres mestres d'aquell període inicial

en el qual nenes i nens anàvem a pavellons separats, les nenes al primer i els nens al segon.

El canvi a l'escola Torroja i Miret ens va aportar una sèrie de millores:

Disposàvem d'uns patis immensos on podíem fer esports, gimnàstica, jugar i córrer

lliurement, cosa que no passava abans, ja que ens havíem de conformar amb la plaça com a espai d'esbarjo.

Els dos edificis tenien molta llum i les classes estaven ben orientats per rebre els rajos

solars el màxim temps possible. Res a veure amb les classes grans, de sostres alts i fosques de l'edifici vell que havíem deixat.

Els accessos eren fàcils, sense escales amb graons altíssims que havíem de pujar, quasi bé penjades de la barana, quan, de ben petites, ja anàvem al pis de dalt de l'escola de la plaça d'Estudi.

Féiem fileres per moure'ns en grup per dins i per fora de l'escola.

Portàvem bates amb el nom i el primer cognom brodats a l'alçada del pit, des dels més

grans als més petits. Les de les nenes eren de color blanc amb el fil dels noms de color

blau i les dels nens ratllades blaves i blanques amb els punys, el coll i un cinturó de color blau.

La presència de la religió catòlica era constant a l'escola. Els primers divendres de mes anàvem a l'església a prendre la comunió i com que havíem d'anar en dejú per poder

combregar, a la sortida, el mossèn ens donava coca per esmorzar. Quan acumulaves nou divendres seguits rebies un document que ho certificava (em sembla recordar que

era una espècie de diploma). Recollíem diners en unes guardioles per enviar a les missions catòliques d'arreu del món (el Domund).

Durant tot el mes de maig es feia el mes de Maria amb altars de flors i cants a la Verge

En època de quaresma es passava el rosari, s'aconsellava no menjar carn els divendres i no ballar ni cantar durant la Setmana Santa.

Ens farem càrrec del tipus d'educació que vàrem haver de patir si a tot això hi afegim el rigor d'algunes mestres, que havien estat de la Sección Femenina, en vigilar que anéssim a missa, als Via Crucis de la Setmana Santa i a tots els actes religiosos que se

celebressin, en animar-nos a fer-nos monges i a viure la passió de Crist com si fos un pecat de tota la humanitat, incloses nosaltres i pel qual havíem de complir penitència.

En general, el tipus d'ensenyament que s'impartia era molt memorístic i competitiu. Ens

organitzaven per seccions i avançàvem posicions quan sabíem les respostes a les preguntes i de no ser així, es perdia el lloc. Quan algú ocupava els últims llocs de la

secció repetidament o bé parlava o es movia molt, rebia càstigs que podien anar de cops de regle a les mans planes o tancant els dits, fins a posar-se de genolls amb els braços

estirats aguantant llibres. Afortunadament aquestes situacions no eren tan habituals i sovint gaudíem amb lectures interessants, trobant sol·lucions a exercicis matemàtics que

ens feien pensar, fent dibuixos i pintures i aprenent cançons i danses que després practicàvem al pati.

El que ens resultava més curiós era que tot i tenir una llengua comuna amb la mestra, el català, quan traspassàvem la porta de l'escola havíem de dirigir-nos en castellà si no

volíem rebre una bufetada per no fer-ho. Tots els aprenentatges se'ns transmetien en castellà, que ocupava un pla de superioritat respecte de la nostra llengua habitual i d'ús familiar i social.

El curs 1968-69, les nenes més grans vàrem tenir la sort de poder conèixer una de les millors mestres de la nostra vida, la senyoreta Maria Guinovart. Venia de Tarragona i amb un somriure a la boca i el seu caràcter pacient i dialogant aconseguia treure el millor

de cadascuna de nosaltres. Aquell any vàrem treballar com mai a la vida ho havíem fet, il·lusionades, participant de forma molt activa en totes les activitats i especialment en les resolucions dels conflictes i en les classes d'educació sexual que, per primera vegada, teníem un cop a la setmana14.(...)

14

El llibre que es llegia es deia Primer amor, primer dolor, de José Luís Martín Vigil

La direcció de la senyora Solé fou molt curta, ja que a partir del curs 1968-69 el nou

director fou el Sr. Antonio Vicens Montserrat, que va tenir la gran idea de guardar tot el que es feia en un Llibre Historial que ens ha permès reconstruir molt millor la història quotidiana del Torroja.

Maria Solà

Quins records!! Jo vaig tenir a la Srta. Figuerola, la Savé i la Catalina. Totes tres ens donaven bones bufes!!!

Antònia Domènech i amigues

Es donava una culleradeta d’Aigua del Carmen barrejada amb aigua i grans d’anís per alleugerir els dolors menstruals. Algunes hi veien després doble.

Identificades: Srta. Solé, Vanessa Castillo Delgado, Carmen Castillo Delgado, Lorena Garcia Delgado, Margarita Barenys

Carceller, Carme Toquero Cabré, Pineda Bascón, Àngela Rovira, Antonieta Rodríguez, Nuri Rofes, Pineda Pujals, Pilar

Graset, Paquita Alonso, Pineda Saltó, Magdalena Genovès i Neus Claver Isern. Foto cedida per Margarita Barenys Carceller.

El senyor Vicens era director de carrera, ho havia estat de l’Escola Annexa de Tarragona

i a Vila-seca la seva autoritat era molt respectada. Tot i això, a alguns professors no els agradava que es fessin permanències de 12 a 13 hores pagant i repàs de 17 a 18 hores;

era una font d’ingressos per al professorat però no tothom podia pagar. També, com hem dit, des de l’època de la senyora Savé es feia la preparació per al Batxillerat a la tarda, ja que s’hi accedia passant un dur examen.

Els mestres havien canviat molt poc, i tampoc podem posar tots els noms, seria inabastable15. I a més ens agradaria que els lectors trobessin als seus antics professors.

15

Les fotos són de l’Arxiu de l’Escola. En cas contrari es citarà la procedència.

Dolores Berzosa del Arco

La más guapa la Señorita Pili, aún recuerdo su perfume.

Nota: Pili Velamazán és la segona per l’esquerra, a baix asseguda, al costat de Maria Jesús Farled.

Professorat curs 1968-1969. Fernando Sahuquillo, -, -, Antoni Vicens, Cosme Roig, Luis Casas, Lázaro Saz, Miguel Gascueña, Esteve Carreté, Xavier Rodón, Maria Jesús Farled, Pili Velamazán, Elisa Fillat, Maria Guinovart, Maria Dolors Solé, Catalina Toral, Antònia Savé, Jacinta Figuerola, Montserrat Grisó i Maria Barrot.

El programa de final de curs era, simplement, espectacular. Es feia al Camp d’esports i començava amb una desfilada de tots els alumnes amb la música de la tuna. Aquell curs

del 68-69 foren 22 actuacions les que s’oferiren als més de 3000 espectadors que omplien les grades. El Diario Español publicava en l’edició del dia 13 de juliol de 1969:

Escuela hoy no son las cuatro reglas, leer y escribir y basta. Escuela equivale a educación integral, cultura, ciencia, arte y uso adecuado del tiempo libre. Así lo entiende

ese magnífico equipo de educadores del colegio nacional de Vilaseca y su alcalde, el señor March...16

Reproduïm a continuació el programa d’actes: 16

Diario Español. 13 de juliol de 1969. Pàg. 12.

El que porta el cartell és Joan López Turpín , el més alt és Juan Blas Rubio Gallego i el primer de l'esquerra és Pedro Martos.

Grup de nenes de 5è amb el director Antonio Vicens. Les nenes són, de peu a l'esquerra Paqui Arias, a la dreta Carme Pàmies , assegudes d'esquerra a dreta Josefina Fàbregas, Pineda Bascón, Roberta Sánchez i Montse Perramon.

Fi de curs 1970. Ramona, Carreté, Antoni Vicens, Srta. Romera, Victòria Martí, Maria Carme Duran, Pineda Anton, Pineda Morell,

Josefina Farriol, Eva Garriga, Estefania Salvadó, Francesca Farriol, Anna Duran, Josepa Garola, Elena Gutiérrez, Anna Montané, Pineda Ferré, Josepa Mariné, Pilar Rosanes i Glòria Garriga.

En aquella època cada alumne tenia el seu butlletí d’escolarització:

8.2. Anys 70. L’inici dels canvis Els anys 70 suposen el principi de la fi del Franquisme i una tímida però imparable

obertura cap a Europa. El turisme, de vegades, té aquesta arma de doble tall, els estrangers obrien els ulls a molts noiets i noietes i els ensenyaven que les coses es podien fer de maneres diferents, que la llibertat mereixia la pena i que la societat no pot viure atemorida pel pecat.

Seguia arribant gent a Vila-seca, es creaven les parcel·les Pujol, l’ampliació del Torroja

es demanava a crits i el Sant Bernat aviat seria una realitat. Una nova Llei d’Educació,

coneguda com a Llei Villar Palasí, promulgada el 1970, canviaria radicalment l’estructura organitzativa de les escoles, creant l’EGB, el BUP i el COU. Artículo quince.

Uno. La Educación General Básica tiene por finalidad proporcionar una formación

integral, fundamentalmente igual para todos y adaptada, en lo posible, a las aptitudes y capacidad de cada uno.

Dos. Este nivel comprenderá ocho años de estudio, cumpliéndose normalmente entre los seis y trece años de edad, y estará dividido en dos etapas:

a) En la primera, para niños de seis a diez años, se acentuará el carácter globalizado de las enseñanzas.

b) En la segunda, para niños de once a trece años, habrá una moderada diversificación

de las enseñanzas por áreas de conocimiento, prestándose atención a las actividades de orientación, a fin de facilitar al alumno las ulteriores opciones de estudio y trabajo.

El 1975 fou l’any de la mort de Franco, però encara haurien de passar uns anys perquè

la Transició portés la democràcia a Espanya. Però nous balls, costums i modes feien imparable el canvi.

Margarita Barenys Carceller

Jo em quedava al menjador ja que la meva mare Maria junt amb la seva germana Pilar eren les cuineres. Els divendres tocaven llenties i a mi no m’agradaven i les donava a un

company. Un divendres no les va voler i vaig posar el plat sota de tots els plats perquè

no es veiessin. Quan van arribar a la cuina la meva tia me’n va fer menjar dos plats. No

van valer els precs de la meva mare vers la seva germana; “Pilar no li facis menjar que es posarà malalta”. A les quatre de la tarda em sortien llenties fins i tot per les orelles.

El 1969-70 el professorat havia canviat una mica, tal com es pot apreciar en la fotografia de grup.

Juny del 1970: Fernando Sahuquillo, Miguel Gascueña, Antònia Savé, Lázaro Saz, Jacinta Figuerola, Montserrat Grisó, Cosme A. Roig, Antoni Vicens Montserrat, Maria Barrot, Esteve Carreté, Maria Fonts, Luis Casas, el senyor Català, Don Antonio, Àngel

Boquera (conserge), Elisa Fillat, Catalina Toral, Maria Guinovart, Maria Dolors Solé, Lídia Redondo, Pili Velamazán, Fina Saltó i Miquel Bertran.

Maribel Benítez

Jo recordo la senyoreta Figuerola, crec que a 4t d’EGB, ella si era severa, no he oblidat mai més “los ríos de España y las cadenas montañosas”.

Gloria Gil Blanco

Jo també vaig tenir les mateixes senyoretes. I efectivament donaven bones bufes!!

Sobre tot a la Figuerola!!!

Dels 14 inicials s’havia passat a 26 professors i l’activitat docent i cultural de l’escola començava a donar els seus fruits, fins i tot en la promoció del català, un fet excepcional per l’època.

Els anys anaven passant i el nombre de professors se incrementava, 36 el 1971-72, 42

el 1972-73. A la vegada van iniciar-se els preparatius per a la creació de l’Asociación de Padres de familia del colegio, que desenvolupà una àmplia tasca cultural amb

conferències, tornejos esportius, sortides... sempre amb la idea de que l’escola fos un referent cultural més enllà de les aules.

Final de curs 1973

Final de curs 1973. Acompanya amb la guitarra Miquel Bertran

El curs 1973-74 el curs de vuitè ja era mixt, i la seva tutora era Ana Ferré Miró, sent el

nombre total de professors 44, sempre comptant al director que no tenia grup assignat.

Formaven part del professorat noms que de ben segur vindran a la memòria de molts: Miguel Tejada, Juan José Manzanares, Miquel Bertran, Felisa Herce, Jaume Montané,

Carmen Gallardo, continuant al peu del canó des del principi Maria Dolors Solé, Catalina

Toral, Jacinta Figuerola, Maria Jesús Farled, Esteve Carreté, Cosme Roig, Luis Casas... en canvi, la senyora Antonia Savé ja no exercia a Vila-seca el curs 1972-73.

Aquell curs es van programar conferències sobre sexualitat, premis i càstigs, educació

en llibertat, educació de la vida sentimental i també es va fer un concurs literari amb nombroses obres en català.

Treballs manuals de Margarita Morell Butillé fets amb la senyoreta Montserrat Grisó

I va arribar el color a les fotografies de l’Olimpíada Escolar celebrada a Reus

El curs 1974-75 eren ja 48 els mestres de l’escola, ja que s’havia aprovat l’habilitació de

tres aules més a les parcel·les Pujol. La majoria eren propietaris definitius, fet que

significava que la relació entre els professors era molt bona. Molts, a més, vivien a Vilaseca, implicant-se encara més en la vida del poble: Ana Ferré, Miguel Gascueña, Lázaro Saz, Juan José Manzanares, Catalina Toral, Fernando Sahuquillo, Carlos García, Esteve

Carreté, Jaume Montané, Jacinta Figuerola, Maria Jesús Farled, Joaquina Ferrer, Lídia

Redondo, Miquel Bertran, Maria José Lafuente, Pilar Gibert, Maria Cinta Font, Maria Teresa Llansà, el conserge Arturo Giménez i la secretària Gemma Salvadó.

Un fet destacat del curs 1975-76 fou que el dia 6 de novembre el cor de l’escola, sota la

direcció del mestre Recasens, fou seleccionat com a finalista del VII Torneig Nacional de

Ràdio Escolar, a la vegada que obtenia el primer premi, dotat amb cinc mil pessetes, per

a cors de poblacions menors de 25.000 habitants. Finalment, el dia 25 va aconseguir vèncer en la gran final als altres dos col·legis participants, emportant-se un premi de 50.000 pessetes.

Noies del cor 1975. Carme Duran, Eva Garriga, Sió Sarmiento, Antonieta Molas, Anna Duran, Charo García,

Violant Sarrà, Rosa M. Sambola, Agnès Sarmiento, Glòria Garriga, Isa Fernández, Núria Ràfols, Angelina Lara,

Maite Díaz, Maribel Marín, Sílvia Garriga, Cristobalina Marín, M. Carmen Carrillo, M. Carmen del Pozo i Cristina Duran.

Nois del cor 1975. Justo Pla, Enric Prats, Pere Poblet, Robert Redón, Xemi Gener i Josep Anton Saltó.

Joan Maria Pujals guanyaria el IV Concurso Literario Vilaseca-Salou amb l’obra Salou, un punt de controvèrsia. Altres premiats foren Miguel Escudero en poesia, Maria Carme Duran, Eva Segado, Eva Garriga, Joan Roca, Carmen Barrera, Sílvia Garriga, Núria

Ràfols, Fulgencio Ginés, Jordi Pintado, Ramon Martí, Antonio Jansà, Esther Martí i Josep Ramon March.

Alguns joves havien estrenat feia ben poc el nou BUP (Batxillerat Unificat Polivalent) i altres seguien les seves passes com:

També es va participar en la III Olimpíada escolar amb notable èxit, obtenint-se disset medalles d’or, dotze de plata i vint-i-una de bronze.

José María Manzanares

D. Lázaro era muy buen profesor, muy ameno. Fumaba continuamente en clase (ahora puede parecer increible, pero entonces no, se fumaba en cualquier lugar, sin ningún tipo de restricción).

Paqui Zafra

La mestra Figuerola, per culpa d'una alumna que va dir que havia perdut a la classe una polsera d'or, ens va fer despullar a totes les alumnes de classe perquè havia de sortir la

polsera i després de registrar-nos una per una les calces, la polsera d'aquella noia no va sortir i al damunt vam estar totes les noies a l'aula tancades amb les persianes baixades fins a les 14.00 hores. (van arribar molt tard a casa a dinar per culpa d'una companya que jo crec que no sabia on l'havia perdut perquè no va aparèixer la polsera d'or).

Un professor amb el seu cotxe Citroën 2 cavalls que aparcava tocant la cuina dins de l'escola, va retrocedir marxa enrere i no es va adonar que passaven 3 nenes per darrera

del seu cotxe amb la mala sort d'atropellar a una nena, la Isabel Pereira, quan el van

avisar perquè la nena estava a terra quasi li dóna un infart (sort que no es va fracturar les cames ni res).

El curs 1976-77 el nombre de professors encara s’havia incrementat més, però el Sr.

Antoni Vicens havia deixat de ser director per decisió pròpia (es va dedicar, conjuntament amb la seva dona, que també era mestra, a la producció i comercialització de bijuteria), es va escollir per a nou director a Miquel Bertran Poblet d’una terna formada per Catalina Toral, Miguel Tejada i ell mateix.

El mandat de Miquel Bertran s’acabà a l’octubre de 1978, perquè al

novembre ja signa com a nou director Domingo Rodón Forés, que ho fou fins el juny de 1984.

Miquel Bertran era mestre i llicenciat en Pedagogia i especialista en Música. És un home molt afable que posteriorment ocupà un càrrec de

responsabilitat en el Departament d’Ensenyament de la Generalitat amb Joan Maria Pujals. Acabaria la seva carrera docent el 2010 com a catedràtic de Filosofia a l’INS Martí i Franquès de Tarragona. Però no disposem de llibres historial d’aquesta època, així que el nostre recull ha de ser breu.

Voleu saber quant cobrava un mestre amb 69 anys i molts de servei al novembre de 1979?. Lluís Casas Gavaldà cobrava la friolera de 1.007.236 pessetes a l’any, 6000 € actuals.

El 6 de novembre de 1979 es va constituir la Secció Esportiva de l’escola, presidida per Javier Morillo i amb Raül Gómez com a secretari. La seva finalitat era el fomento y la práctica del deporte (...) sin admitir discriminación alguna de caràcter político, racial o religioso.17

L’escola es feia democràtica i plural, a la vegada que era el bressol de l’Escola de Música, el Club de

bàsquet, el d’escacs; Vila-seca disposava d’una escola oberta a tothom durant hores i hores.

17

Arxiu de l’Escola Torroja i Miret. Sortides 1979-1980

Medalla guanyada per Andrés Moreno

Andreu Faro

Els meus amics i jo saltàvem la tanca del col·legi per jugar a bàsquet. Els taulers de la

pista del camp de futbol (estadi municipal) estaven trencats. Un dia va sortir el conserge

per recriminar la nostra actitud. Li vam dir que què hi havíem de fer, no hi havia un altre lloc on jugar, al camp de futbol no es podia. A la setmana següent, a la pista de bàsquet del camp de futbol, hi havia taulers i cèrcols nous.

I quants alumnes hi havia a l’escola, comptant la Plana?. Doncs 1.434 alumnes, 417 de

pàrvuls repartits en 12 grups i 1.017 d’EGB, en 46 grups. Els professors que eren tutors sumaven 47.

José Maria Manzanares

Alguns mestres tenien una "vara" per picar. Al 75 el Sr. Cosme Roig en tenia una ampla

i plana, com un regle, d'uns 4 cm, mig trencada i ratllada amb boli, es deia "Filomena".

Crec que rebia almenys una vegada per setmana, però ho recordo amb gràcia i tot, de

vegades en feia alguna perquè la " Filomena" entrés en acció. Al 76 D. Carlos usava una vara llarga i prima, de fusta clara amb una ratlla vermella. Només vaig rebre un parell de

vegades, però la veritat és que acollonia. No crec que tingués nom. Al 77 desapareixen les vares...

José Maria Manzanares

Tot i que llavors no se'n parlava d'hiperactivitat, jo n'era un cas. No parava de moure'm i

la meva atenció viatjava d'una mosca a la finestra i al retrat d'en Franco. El Sr Roig va fer

amb mi una tàctica infalible: em va col·locar A LA SEVA TAULA!. Com que era molt llarga, jo estava assegut a un extrem.

Entre més de 40 alumnes, molts d'ells repetidors (nois de 13 o 14 anys, alguns amb

greus discapacitats físiques, en una classe de 4art de bàsica amb nens de 9) allò no era una classe, era un show. Quan m'aixecava de la cadira per fer un volt "Filomena" avisava, però el Sr. Roig era molt bon mestre, divertit i captava fàcilment l'atenció.

També havien canviat els llibres d’escolaritat:

Don Juan José Manzanares, Roberto Costales, Agustí Ferran, Pere Granell, Lorenzo

Calero, Bonifacio Rubio, Jorge Aroca, Miguel Zafra, Josep Anton Saltó, José Luis Maudes, Fernando Graset, Alfonso Moriana, Robert de la Cruz, Josep Roig, Don Lázaro Saz.

Don Juan José Manzanares, Núria Rodríguez, Montse Gonzalvo, Eva Garriga, Mercè

Molas, Consol García, Antonieta Molas, Nati Moreno, Montse Prades, M. José Álvarez,

Montse López, Pepita Sánchez, Marisa Aranda, Isa Grande, Ester Martí, Elena Garduño,

Pili Mombiela, Mercè Lara, M. Del Carme Duran, Conchi Segura, Elisabet Martí, Estefania

Salvadó, Don Lázaro Saz, Maria Granell, Victòria Martí, Angelina Sabaté, M. Pineda Morell, Dolores Álamos, Maria Rojas, M. Del Mar Martín i Carme Estruch.

.

Segon B. Any 76-77

8.3. Anys 80. Canvis radicals Qui no recorda l’eslògan del PSOE a les eleccions de 1982?. Espanya, definitivament,

completava la Transició i trucava a les portes d’Europa de manera decidida. Foren anys difícils per al país, que sortia d’una crisi econòmica i política adobada amb l’intent de cop d’Estat del coronel Tejero del 23 de febrer de 1981, però la democràcia era imparable.

A nivell català, Josep Tarradellas havia tornat de l’exili pronunciant la mítica frase Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí, s’havia establert una Generalitat provisional i el 20

de novembre de 1980 es van fer les primeres eleccions autonòmiques guanyades per Jordi Pujol.

Malauradament pel nostre relat, Don Domingo Rodón Forés tampoc va seguir el costum

d’anotar tot el que es feia a l’escola, fins i tot els llibres d’actes són més austers i no

ofereixen tanta informació com la que hauríem volgut tenir. Donen informació de sortides, material, expedients, certificats... però no festes.

El seu mandat es va veure marcat per la segregació del Col·legi Mestral i la continuació, malgrat això, de les aules habilitades.

Carnaval 1982

En l’acta 77 de 27 de febrer de 198118 es debatia què s’havia de considerar escola

catalana: estar a Catalunya, parlar en català i donar classes en català. La idea era anar avançant cap a la catalanització, es destacava que a totes les classes es donaven tres hores en català llevat de pàrvuls on eren dues. L’inspector Sr. Roig era partidari de que les Socials es fessin explicades en català i castellà, el llibre en català i els exàmens en castellà.

El nombre de professors aquell any era de 41, amb un claustre molt estable. Com a noves incorporacions destacaven Teresa Mas, Ramon Setó i M. Carmen Montiel.

El novembre de 1983 les professores Felisa Herce, Pilar Sans i Maria Teresa Mas,

mentre programaven l’Àrea de Llenguatge, decidiren endegar la Revista l’Estel. Se

n’editaven tres números cada curs, amb un tiratge de 1.000 exemplars i eren de difusió interna, si bé el grau de compromís amb la llengua catalana va fer que fos difosa arreu per l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura catalana, el Diari Avui, la Universitat Autònoma de Barcelona...

Capçalera del nº 1. Novembre 1983

En el número 1, escrit en castellà i català, les alumnes de setè A Judit Gavaldà, Estrella Vera i Antonia Fernández entrevistaven al director Domingo Rodón, que deia que era director des de feia cinc anys i que el problema més greu amb què s’havia trobat era la

manca d’aules. També esmentava que la professora més antiga a l’escola era Maria Jesús Farled, però al Cos de professors l’Esteve Carreté. Vull destacar l’acomiadament que feien les alumnes de l’entrevista: 18

Actes del Claustre. Nº 77. 1981. Full 1

Senyor director, els alumnes que col·laborem a la Secció de Periodisme li agraïm

l’amabilitat i paciència que ha tingut per a respondre’ns i estem convençuts que els

nostres pares també sabran valorar la bona informació que rebran gràcies a les seves respostes. Fins un altre dia.19

Gràcies a la col·laboració d’ex-alumnes, podem incloure una foto del Carnaval de 1984.

A causa d’una malaltia de la seva dona, el senyor Rodón decidí demanar el trasllat a Tenerife, oferint-li el claustre de professors una emotiva festa de comiat el juny de 1984.

19

Revista l’Estel. La Nostra revista. Nº 1. Pàg. 5

La nova directora a partir de 1984 i fins l’any 2000 va ser la senyora

Maria Teresa Mas Adell. De caràcter constant, defensora a ultrança de

l’escola, del català i de la innovació pedagògica, els setze anys del seu mandat van estar plens de reivindicacions, lluites per l’escola i la

catalanització, i gràcies a ella i un grup de mestres entusiastes es va

impulsar la Revista l’Estel, la festa de la Castanyada, la participació en

el Cross de la Festa major d’hivern, la Festa de l’Arbre, la participació en els Premis Baldiri i Reixach, la normalització lingüística i un llarg ventall d’activitats àmpliament detallades en els llibres historial.

El color es va instal·lar definitivament en les fotografies i el claustre era una barreja de joventut renovadora i veterania disposada a enganxar-se als nous temps. Juanjo Manzanares havia iniciat feia temps les seves sortides pel camp amb alumnes recollint

materials que després classificaven i guardaven al laboratori, fent pràctiques molt profitoses. A l’any 1984 s’havien incorporat dues mestres de pedagogia i psicologia, Paquita Alonso i Filomena Muñoz, hi havia quatre professores de Música, Yolanda

Sarrà, Salomé Pla, Maribel Marín i Sión Sarmiento, i a més era el primer any que en una classe, primer de pàrvuls, es començava totalment l’ensenyament en català.

El Claustre el formaven 41 professors amb Javier Morillo com a sotsdirector i Maria del Prado Sánchez com a secretària. De ben segur hom recordarà els noms de Xavier

Anguera, Carmen Olivera, Elvira Rovira, Joan Sendra, Joan Ribes, Tomás Teijeiro, Eduard Vallés, Joaquim Llauradó, Mercè Gaya... i tants altres que, sense que ningú s’ofengui, espero que trobeu a la fotografia.

El Festival de Nadal de 1984 (i els successius cursos) s’organitzava en torns, primer els alumnes de Cicle Mitjà, tercer, quart i cinquè, després Cicle

Superior, sisè, setè i vuitè i per últim el Cicle Inicial, primer i segon i pàrvuls. Mentre uns eren a la sala

d’actes-menjador els altres feien activitats al pati, com l’adoració al nen Jesús.

També es va fer l’obra Els pastorets íntegrament en català per nens castellanoparlants i moltes més

actuacions. Però potser l’obra que va centrar l’atenció dels grans fou Per no entendre el català, Festival de Nadal de 1984

adaptada per Javier Morillo.

També es va fomentar la participació en el Cross escolar i la Castanyada, continuant-se la festa de l’Arbre instituïda el 1981.

En la tasca dinamitzadora del poble, i davant dels problemes causats per un ràpid

creixement demogràfic, l’escola intentà fer pedagogia de l’alimentació infantil i la drogoaddicció.

A banda de la seva preocupació per l’alumnat, la directora Teresa Mas va promoure un

bon ambient entre els professors organitzant dinars, sortides... que ajudaven a enfortir els llaços entre els professors i les diferents escoles, ja que fins i tot feien plegats el dinar de Nadal.

Al juny de 1985 l’escola va guanyar dos guardons del VII Concurs de Premis Baldiri Reixach: els alumnes de segon amb el treball Recull de refranys i els de quart amb el treball Auca d’en Patufet i el Timbaler del Bruc. Els diners dels premis, 40.000 pessetes

cadascun més 16.000 pessetes donades per les llibreries s’empraren en la compra de llibres.

Germans Jesús i Gabriel Ferrando Herranz recollint el premi

Pilar Urbaneja López de vuitè curs va guanyar el primer premi del concurs de redacció convocat per Acció familiar, rebent un microordinador personal.

En els Jocs Escolars Municipals 1984-85 l’equip de bàsquet infantil va arrasar els seus

competidors, però en futbito aleví la cosa no va anar tant bé, i es van perdre tots els partits. No sempre es pot guanyar.

El Festival de final de curs tornà a ser una

mostra de participació absoluta d’alumnes i professors, amb l’actuació de la banda de

cornetes i tambors del poble, les majorets, partits

de

ping-pong,

escacs,

bàsquet, futbito, atletisme i cross

gimcana,

Competició d’escacs al pati de l’escola

El curs acabava i de nou els professors van fer una excursió de germanor a Puigcerdà, Llívia i Carcassona. Però abans, com no, l’esperat viatge de final de curs per als de vuitè, acompanyats de Juanjo Manzanares, a Benidorm.

Pep Oncins, Josep A. Salvadó, Marcos Fontdevila, Rogelio, Jorge Forniés, Isabel Guillén, Mònica Butillé, Dani Luna, Magda Graset, Maria José Ruíz, Judith Gavaldà i Eugènia20 (entre d’altres).

Mònica Butillé

A tots els professors que vaig tenir els recordo molt bé. Em van ajudar a poder-me

treure, el que aleshores era l’EGB. Amb la Srta. Felisa encara, avui en dia, ens veiem i em fa molta il·lusió trobar-me-la i que ella també es recordi de mi. De la Srta. Gallardo,

des que va marxar del cole, ja no he sabut res d’ella; espero que estigui bé. Per a mi va ser molt bona professora i també com a persona, fantàstica. I arribo a l’últim cicle (de 6è

a 8è). Tres persones fantàstiques; ja no dic professors, sinó persones. Van ser per a mi

molt importants i molt estimats. Cap dels tres tenien res a veure amb caràcters, però,

cadascú m’aportava el que jo necessitava. Del Xavier Anguera no m’agradava gens

alguna de les assignatures que em donava, però, quan el sentia explicar les lliçons, em quedava escoltant-lo i m’agradava sentir-lo. Del Morillo del que sobretot em recordo, és de les redaccions que ens donava com a deures cada cap de setmana. No m’agradava gens! Ah! I com no la gimnàstica!! Allò sí que era fer gimnàstica. Mare meva!!! Corrent

per la pista, jugant a bàsquet, fent exercicis al gimnàs amb tots els aparells que hi

havia…! I del meu profe estimadíssim Manzanares. Amb ell, aprendre era com un joc.

T’explicava els temes amb tanta passió, que al final, t’ho transmetia a tu. I quan era

l’hora d’anar al laboratori, amb la teva bata blanca, fer algun que altre experiment i 20

La identificació prové del Facebook de Vila-seca antiga.

sobretot, mirar pels microscopis insectes o qualsevol altre cosa, allò em feia gaudir d’una

assignatura que potser no m’agradava massa, però ell m’ajudava a entendre-la. I com no, quants alumnes seus li portàvem fòssils per a la seva exposició! Ara que els meus 2

fills estan estudiant aquí, més d’una vegada he vist el que en diuen del laboratori, i la veritat, em fa tanta pena veure’l així…. Però bé, potser és que ara, i com tot, és diferent la manera de fer les coses.

I començava un nou curs 1985-86 amb cares velles i noves, sense oblidar-nos del conserge, Arturo Giménez Gadea, i de les cuineres Ana Maria García Pulido i Maria Carceller Cañardo.

Eren 42 professors i 29 cursos, Javier Morillo, Prado Sánchez, Carmen Olivera, Ángeles González, Xavier Anguera, Juanjo Manzanares, Maria Jesús Farled, Joan Sendra, Quim

Llauradó, Tomás Teijeiro, Carmen Gallardo, Miguel Tejada, Miquel Bertran, Elisabet Pascual, Teresa Roigé, Carme Poblet, Elvira Rovira, Anna Ferré, Manel Magriñà, Ferran Batalla, Inma Abelló... els trobeu?

La directora, el cap d’estudis, la secretària, tots feien castanyes i celebraven plegats

cada festa que es feia a l’escola, continuant amb gran èxit el Festival de Nadal, participant en les primeres Jornades d’Els diaris a les escoles (abril de 1986), programant conferències i xerrades, teatre, auques en català, eren temps d’eclosió d’una

nova escola molt més plural, oberta, participativa i democràtica i el Torroja en fou pioner a Vila-seca.

És evident que els professors feien pinya disfressant-se. D’esquerra a dreta: Manel Magriñà, Teresa Mas, Dolores Villén, Prado Sánchez, Jaume Montané, Teresa Roigé, Doris Díaz, Mercè Gaya, Carme Poblet, Imma Abelló i Anna Ferré.

El senyor Esteve Carreté i senyora

El curs 1985-86 s’acabaria amb l’homenatge a Esteve Carreté i Casas, que es jubilava

després de llargs anys de docència. Cal destacar que hi participaren mestres dels tres col·legis del poble i representants de l’Ajuntament i de l’AMPA.

Però encara hi hauria temps per fer un macro festival de final de curs, amb un partit de bàsquet alumnes professors que, com no podia ser d’una altra manera, van guanyar els alumnes 34-25.

Andrés Corral Trillo, Joaquim Llaurador, Miguel Ángel, Enrique Cabrera, Mario Teruel Avecilla, Miquel Bertran, Javier Morillo, Miguel Ángel Lozano Lorente, Carlos Gistau, Manel Magriñà,

José Luís Castro Becerra, José Rivero Cortés i José Miguel Rodríguez Llorente.

El curs 1986-87 trucava a la porta i de nou foto de grup, sense grans canvis, mostra que a l’escola Torroja s’hi estava bé.

39 professors, comptats els de Música, Adults i Pedagoga, formaven la plantilla per a 28 grups. 1987 fou l’any en què

es decidí la implantació de dues línies en català a

l’escola21, no sense una aferrissada discussió que s’acabà amb 18 vots a favor, 9 en

contra i una abstenció. També, de manera incipient, començà la informatització amb un ordinador i una impressora. I es va fer, per primera vegada, un Reglament de Règim Intern.

Una petita mostra del que es va fer aquell curs.

Carretel·la de Sant Antoni dissenyada per Tomás Teijeiro i els alumnes de l’Aula taller

Carnaval 1987 21

Llibre d’actes nº 1. 1987. Pàg. 91

Sant Jordi 87. Laura Antoñanzas

Núria Bertran

I no podem oblidar-nos que aquell any es jubilava l’estimada senyoreta Solé.

Josep M. Pérez, M. Carme Poblet, Sr. Català, Fernando Sahuquillo i senyora, Juanjo Manzanares i senyora, Joan M. Pujals, M. Teresa Llansà, Pilar Gibert, M. José Lafuente, Teresina Salvadó, Anna Duran, M. Del Carme Duran, Josepa Salvadó, Antonio Abelló, Elvireta Rovira, Dolors Solé, Joan Salvadó, Catalina Toral, Enrique Celada, Sra. de Català i Erminio Abelló.

José María Manzanares

Molt amena i propera, tot i que severa alhora. Vigilava el menjador escolar. Una vegada

li vaig demanar de canviar el plat perquè hi havia una mosca a l'escudella i sense dir ni

una paraula, amb la meva cullera va treure la mosca i em va dir: "a comer". Vaig avorrir la sopa més de 20 anys...

Javier Gómez

El que recordo perfectament era l’al·lèrgia extrema que tenia al polsim de les barretes de guix i l'obsessió quasi malaltissa a que cada dia miréssim al telediari la previsió del temps i explicar-la al dia següent. El demés ja eren virtuts.

I sense voler-ho el temps passa de pressa, els alumnes de vuitè marxen i arriben els

pàrvuls, les aules tornen a omplir-se de rialles i alguns plors, l’escola revifa amb el nou

curs 1987-88 i les anècdotes i també els fets seriosos amaren els passadissos. Som escola viva.

34 professors i 28 grups, l’escola es manté malgrat que s’està fent velleta i els altres

col·legis comencen a tenir més tirada, compensada per l’entusiasme i unitat dels mestres.

S’han incorporat al claustre Carmina Biarnés, Antònia Prieto, Rosa Grau i Ester Aragonès.

Castanyada octubre 87

El conserge Arturo JimĂŠnez torrant castanyes. Octubre 87

Alumnes del Cicle Superior. De dreta a esquerra Mónica Celeiro, Sonia Cana, Maria José Fernández, Raquel

Caballero, Marta Graset, i Amalia xx. Carnaval 12 febrer 88.

Alumnes de Cinquè. Carnaval. 12 febrer 1988

Però també hi havia preocupació pel creixent consum de droga a la societat i les repercussions que podria tenir al centre. La directora demanava màxim control i més presència policial a la porta d’entrada22.

I també foren dies de vagues de mestres els mesos d’abril i maig en demanda de millores salarials, d’escala i més inversió a l’escola pública. Van ser moments durs per a

tots, però l’esforç tindria la seva justa recompensa. Penseu que una mestra cobrava, sense triennis ni sexennis, unes 90.000 pessetes al mes el 1987.

Però la vida escolar havia de seguir, i per Sant Jordi es va fer el tradicional concurs literari, guanyat per Eva Esteruelas, Felisa Canellas i Jorge Sánchez en Cicle Superior i

Mitjà, i Ariadna Pardines i Eduardo Villén en Cicle Inicial. Els actes, tal com diu la directora, foren més curts per les vagues.

I ja som al curs 1988-89, però no sabem per què els professors no es van fer foto, eren 32, amb la novetat que Miquel Bertran va aprovar les oposicions a Secundària i fou

substituït per Esther Maeso. El Consell Escolar estava format per la directora, el cap d’estudis Javier Morillo, la secretària María del Prado Sánchez, María Dolores Villén,

Maria Teresa Domènech, Julià Lozano, María Jesús Farled, Manel Magriñà i Aurèlia Rius pel sector professorat. Pel sector pares el formaven Basilia Altamirano, Maria

Montserrat Estruch, Josep Anton Graset i Isabel Gutiérrez. Els alumnes representants eren Rocío Martínez i Antonio Alarcón. Representant l’Ajuntament apareix un jove Josep 22

Llibre d’actes nº 1. 1987. Pàg. 99

Poblet. El completava Ana Mari García del personal no docent. Havien arribat nous a l’escola Nati Pallisé i Juan José Martínez.

Membres del Consell Escolar. Desembre 1988

El pati estava en obres, així que s’havia d’anar a jugar a l’escola Sant Bernat, a l’espera de l’arranjament de l’electricitat i el pati dels pàrvuls. I continuaven les vagues en defensa de l’ensenyament públic, això si, sense desatendre als alumnes.

La Festa de Nadal va seguir tenint tant èxit com sempre, i jo crec que els professors gaudien més que els alumnes amb el caga tió...

I es donaven classes d’Informàtica, de Tècniques d’estudi, de Psicomotricitat... I també es continuava celebrant la festa de l’Arbre, o participant en les Olimpíades Escolars o en la Mostra de Teatre Infantil del Tarragonès amb cinc obres.

El Claustre va voler fer un acte d’homenatge a l’antic director de l’escola, el senyor Antoni Vicens, que recordà emocionat la seva estada al centre i donà les gràcies pel regal rebut.

Pepe Guerrero

Han venido a mi memoria aquellos maravillosos años 80 y parte de los 90 en los que

junto con otros padres nos dedicamos a colaborar con los profesores en la educación de

nuestros hijos. Eran otros tiempos donde no se tenían tantas facilidades como hoy y donde el papel de los padres fue muy importante; recuerdo la armonía y buen hacer en

el inicio de la inmersión lingüística; las mañanas de los sábados o las tardes de los viernes entreteniendo a los niños proyectando películas en súper ocho; organizando

fiestas para ellos y también colaborando con el inolvidable Juanjo Manzanares en el

laboratorio con los de 8º enseñándoles pequeñas cosas de la química y manejar herramientas. Y como no intentando resolver los problemas que a veces surgían con la

administración como cuando nuestro ayuntamiento decidió hacer la biblioteca tomando una parte del patio de recreo, pese a que disponía de otro sitio.

Durante algunos años fuimos una piña profesores, con su directora Mª Teresa Más al frente y APA; finalmente se impuso la razón de la fuerza, que no la fuerza de la razón.

Insisto fueron años de mucha actividad y mucho ingenio para suplir la falta de medios; no quiero con esto decir que las AMPAS actuales no se impliquen, trabajen y colaboren,

no; pero hoy hay más posibilidades y medios aunque supongo que puede haber quien

opine distinto. Yo no puedo decir más que mis dos hijos comenzaron en este antiguo pero fuerte colegio y no les ha ido nada mal...

El 19 de maig de 1989 es va fer festa grossa, s’inauguraven les desitjades obres de

millora abans esmentades. A l’acte hi van intervenir la directora, la presidenta de

l’AMPA, la regidora d’Ensenyament senyora Àngels González, el delegat territorial

d’Ensenyament, senyor Àngel Martí, i l’alcalde, senyor Joan Maria Pujals, però el que realment volien els alumnes era jugar a futbol i bàsquet, ballar i menjar xocolata i coca.

Els alumnes de vuitè van ser pioners en les Escoles viatgeres, i van fer el seu viatge de final de curs a Burgos i Boiro (a Corunya), on foren rebuts magníficament bé.

De dreta a esquerra primera fila. Raquel Caballero, Lydia Díaz, Luisa, Paqui, Carmen, Mónica. Segona fila

Mónica Celeiro, Meritxell, Sonia Pisa, Rocío, Óscar, Maria del Mar. Tercera fila David, José Luís, Mònica Jansà.

Al col·legi també s’ho van passar bé a la festa de final de curs.

Alumnes recollint la medalla de futbito

Els anys 80, la dècada prodigiosa, la dels governs socialistes a Espanya, la reconversió

industrial, la movida, el creixement econòmic i l’Estat del benestar s’acabaven. Al curs 1989-1990 hi havia 29 grups al centre i 36 professors, pagant l’Ajuntament els mestres de Música i Gimnàstica. Un joveníssim Albert Vendrell, futur director l’any 2000, s’incorporaria al Claustre, que seguia mantenint una fidelitat envejable a l’escola.

Claustre curs 1989-1990

És evident que la festa de carnaval era de les més esperades pels alumnes.

Carnaval 1990

Però l’acte més destacat de tot el curs fou la celebració del vint-i-cinquè aniversari de l’escola, celebrat els dies 30 de març i 19 i 20 d’abril.

El dia 30 de març es va fer un acte previ en el qual hi participaren els senyors Josep Maria Bricall i Antoni Badia i Margarit, en representació de la Universitat de Barcelona,

antics alumnes del Torroja, antics directors, delegats de Cultura (Sr. Tortajada) i d’Ensenyament (Sr. Martí), inspectors i autoritats del poble. La directora informava de la infructuosa recerca de la neboda del senyor Torroja, Ana, perquè actués a l’acte.

Durant tota la setmana prèvia els alumnes van fer treball de redacció, dibuix i pintura al

voltant de la figura del senyor Torroja i Miret, quedant part reflectits en el número 16 de

la revista l’Estel. A l’acte hi participaren les principals autoritats del món acadèmic i polític de Barcelona i Vila-seca, i es descobrí una placa commemorativa dels fets.

Senyors Joan Maria Pujals, alcalde de Vila-seca, Josep Maria Font, doctor en Ciències, i la directora

Maria Teresa Mas destapant la placa que presideix el pavelló de direcció.

Però els protagonistes són els alumnes, i els premiats en els diferents concursos previs a la inauguració tingueren la seva recompensa.

Mari Carmen Martínez

Recuerdo cuando era carnaval y hacíamos nuestros disfraces con bolsas y cartulina y

nos daban una bolsa de confeti para cuando salíamos a pasear las clases y nos vieran la gente y tirábamos un montón de confeti. Era súper bonito.... y del comedor recuerdo

esa sopa que tanto me gustaba... y la fiesta de fin de curso era espectacular con su teatro y un montón de juegos para hacer. Llo que más recuerdo es un año que trajeron karts y pusieron un circuito; ¡fue divertidísimo!

L’escola va ser mereixedora d’un dels dotze premis Baldiri Reixach destinats a les escoles, amb una dotació de 500.000 pessetes. La directora ens detallava els motius de la concessió:

Per la qualitat pedagògica del centre, per l’esforç realitzat en la catalanització, per la

seva participació en el coneixement de l’entorn i per la participació en activitats de dinamització lingüística extraescolar.23

Una nodrida representació de l’escola va assistir a l’entrega del premi.

Manel Magriñà, M. Teresa Roigé, Mercè Gaya, Dolores Guillén, M. Jesús Farled, Lluís Fañanás,

Sara Cochs, Prado Sánchez, Carmen Olivera, M. Teresa Mas, Maria Estradé, M. Carme Poblet i Tomás Teijeiro. Els nens són els fills de M. Teresa Roigé.

Els diners del premi es van destinar a la compra de quatre ordinadors i una impressora.

I déu n’hi do les coses que es van fer aquell any quasi eufòric: dotació del laboratori d’idiomes, megafonia per a tot el centre, adquisició d’un nou mobiliari a la cuina i part de

la biblioteca, utilització del programa de Ciència 6-12, participació a la Festa de la Música, els Jocs Escolars, la campanya El País a l’Escola i l’esperat viatge a Itàlia dels alumnes de vuitè.

23

Llibre memòries 1987-1990- Pàg. 74

I, com a remat final a tota una vida dedicada a Vila-seca, a l’Escola Graduada primer des del 1955 i a l’escola Torroja des del seu naixement, es jubilava la professora Maria Jesús Farled Puey.

Acte de jubilació de M. Jesús Farled.

8.4. Anys 90. Aquells meravellosos anys Al anys 90 el nostre país va entrar de ple en la modernitat i ens vàrem fer definitivament europeus. Espanya acollia els Jocs Olímpics de Barcelona i l’Expo 92 de Sevilla, l’AVE

travessava la Meseta Sud a velocitat de vertigen i tot semblava accelerar-se. A nivell municipal, Salou s’havia segregat de Vila-seca el 30 d’octubre de 1989, el futur del parc

Busch quedava en l’aire i els retrets presidien les relacions entre ambdós municipis.

Afortunadament, el seny s’imposà i el parc, rebatejat com a Port Aventura, obriria portes el 1995.

Joan Maria Pujals donaria el relleu com a alcalde a Josep Poblet el gener de 1993,

mentre que la fesomia del poble començava a canviar amb noves infraestructures viàries i la construcció d’un gran nombre d’habitatges i serveis: nou Institut d’Ensenyament Secundari, piscina municipal, arranjament de carrers... Vila-seca es preparava pel canvi

de mil·lenni i l’escola Torroja i Miret hauria d’adaptar-se a una reforma educativa polèmica, a nous reptes i a noves gents.

La LOGSE, aprovada el 3 d’octubre de 1990, establia: 

Estructurava el sistema educatiu d'Espanya en diverses etapes: Educació infantil,



Introduïa la divisió de la nota de cada matèria en conceptes, actituds i

 

Educació primària (6 anys), Educació secundària (4 cursos) i Batxillerat. procediments

Prenia com a base l’escola comprensiva i l’atenció a la diversitat de l’alumnat Enfocava el currículum a partir del constructivisme

Font: Viquipèdia

Dolores Guillén, Manel Magriñà, Felisa Herce, Javier Morillo, M. Del Carme Poblet, Joan Sendra, Mercè Gaya,

Lluís Fañanás, Elisabet Pasqual, Prado Sánchez, Xavier Anguera, M. Teresa Mas, Esteve Carreté, Miguel Tejada, Tomás Teijeiro, Imma Abelló, M. Teresa Roigé, Albert Vendrell, Carmen Olivera i Juanjo Manzanares.

36 professors per a 22 grups formaven el claustre del curs 1990-91, i s’incorporava un

nou conserge, el senyor Ramon Martí. Volem expressament accelerar el nostre ritme d’explicació per no fer-nos reiteratius i posar unes pinzellades del que es va fer aquells primers anys dels 90.

Es va aconseguir que s’instal·lés la calefacció a gas, mantenir les classes de psicomotricitat, ampliar els jardins i com no, el desitjat viatge a Mallorca dels alumnes de vuitè.

També va ser el curs de profunds canvis en la gestió dels centres, amb un nou Decret de drets i deures dels alumnes, una nova gestió econòmica, més complexa i farragosa que

l’anterior i el canvi radical dels menjadors escolars, que van deixar de ser gestionats pel Departament i passaren a mans d’una empresa o de l’AMPA.

Carnestoltes. Febrer 1991

Noemí Codorniu

Recuerdo a todos mis profes de aquel entonces... pero en especial la profe de preescolar allá por el año 91, Tere Roigé... era tan buena y dulce, la queria muchísimo

Robert Casas Roigé rebent el segon premi de pintura a nivell de Catalunya. Abril 1991

El curs s’acabava amb la jubilació d’una altra institució docent del poble, l’Elvireta Rovira.

Joan Salvadó Rovira, Ramon Setó, cap d’estudis de l’escola Mestral, Elvireta Rovira i Josep Maria Pérez, director de l’escola Sant Bernat.

La base de l’ensenyament és la Llengua i les Matemàtiques (...) Hi ha d’haver comunicació entre pares i mestres (...) A molts mestres i pares els hi falta intel·ligència emocional24.

El curs 1991-92 portava poques cares noves, i això sempre és de destacar en una

escola, que el seu professorat sigui estable per poder portar a terme una línia pedagògica continuista i coherent.

24

Biblioteca de Vila-seca. Fons audiovisual les Veus. Elvireta Rovira

No hi era Xavier Anguera, que havia aprovat les oposicions, substituït per Maite Fabregat. I una nova cara jove, Jordi Romeu, el primer per dalt a la dreta.

Sortosament, hi va haver un canvi en la gestió de la cuina i les cuineres foren assimilades per la nova empresa adjudicatària, Geresa. Naturalment, el preu del dinar va augmentar i la qualitat va baixar.

No agradaven gens les notícies de com s’aplicaria la Reforma Educativa, amb la pèrdua del setè i el vuitè, i les postures s’anaven radicalitzant. Molts mestres eren partidaris de fer un boicot tant als cursets que s’estaven fent per donar-la a conèixer com al nou sistema de retribució de promoció per estadis.

El 1992 fou l’any que la directora Teresa Mas es tornà a presentar a la reelecció, guanyant sense dificultat la votació (28 vots a favor, 1 en contra i 4 abstencions). I també es va triar l’anagrama de l’escola, elaborat per l’alumna Felisa Canellas.

Els mestres Juan José Martínez, Esther Maeso i Carme Reverté emprengueren nous camins professionals a finals d’aquell curs tan olímpic.

I el temps vola, i noves cares es van incorporant a l’escola, i els veterans, per un motiu o

altre, marxen. El curs 1993-94 Javier Morillo, mestre durant més de catorze anys al

centre, va aprovar les oposicions de Secundària i la Llicenciatura de Filologia Castellana i Francesa. El seu càrrec fou ocupat per Tomàs Teijeiro, formant un claustre de 34 professors i 25 aules. Malauradament no disposem de foto, però s’havien incorporat Rosa Maria Codines, Antònia Yáñez, Josefina Fernández, Maria Rosa Ríos i Josep Puchol.

El curs no va començar bé perquè la directora fou denunciada ja que no va facilitar, segons alguns pares, que sis alumnes rebessin classe en castellà, i van demanar que fos inhabilitada durant deu anys. Aquest fet va crear una tensió innecessària quan

l’escola havia estat modèlica en el respecte a ambdues llengües i la immersió progressiva en català. Citada a declarar la directora pel jutge, va ser àmpliament

preguntada pel model educatiu de l’escola, el projecte curricular... essent felicitada pel rigor i la seriositat de l’educació que s’estava portant al centre. Però mirem alguna fotografia del curs.

Per Nadal, el conserge Ramon Martí decidí reincorporar-se a la Brigada Municipal, essent substituït per senyor Francisco de Haro.

El senyor Martí amb la seva filla Sònia, la directora i les cuineres i auxiliars del menjador.

Alumnes de P-5. Festival de Sant Antoni 94 a las Vegas.

Coral dirigida per la professora Maria Rosa

També van obtenir premi Cristina Hortoneda, Jordi Martí, Núria Salvadó, Elisabet Torrademé i Ariadna Pardines.

La tradició teatral de l’escola quedava garantida amb el tercer premi atorgat al concurs nacional a l’obra La Blancaneus i els set nans.

Sembla que l’experiment sobre l’aigua havia deixat bocabadats a aquests alumnes de Segon.

I que el bàsquet seguia agradant a aquestes alumnes de setè.

I l’esperat viatge de final de curs a París.

El final de curs fou el moment per homenatjar tres dels mestres més estimats de l’escola,

la senyora Ángeles González, la senyora Maria Dolores Villén i el senyor Juanjo Manzanares.

Sra Ángeles González

Senyora Maria Dolores Villén

A l’acte de jubilació conjunta de la senyora Ángeles González i del senyor Juanjo

Manzanares, celebrat al restaurant Nàutic de Salou, hi assistiren professors del Mestral,

Sant Bernat i Torroja, així com les principals autoritats educatives i municipals de Vilaseca.

Juanjo Manzanares i Ángeles González entrant al restaurant el dia de la seva jubilació.

Crec que tothom recorda amb intensa emoció al Juanjo, sempre unit a la seva bicicleta.

Fins i tot jo, que no el coneixia, em xocava veure’l tan animós pedalejant de Salou a Vilaseca cada dia, plogués o fes fred. Malauradament, el seu comiat es va veure esquitxat per una denúncia infundada sobre una suposada agressió que va ser resolta pel jutge a

favor del Juanjo, com no podia ser d’altra manera. Sis professors varen anar a declarar i hi haurien anat més si hagués estat possible.

Maribel Benítez Sempre recordaré a don Juan José i la seva frase: "AVIVEN EL SESO Y DESPIERTEN" Ana Blanco del Río

El profesor Manzanares y su bicicleta...¡inseparables!

Andres Moreno Cañizares

Juan José Manzanares, un ilustrísimo profesor y el "Felix Rodríguez de la Fuente" nuestro. Don Juan José, ¡qué hombre más adelantado a su tiempo!

Nou curs, noves cares, nous projectes i il·lusions. El curs 1994-95 va estar marcat per la inauguració de les aules de P-3, Tomás Teijeiro va deixar la jefatura d’estudis a Jordi

Romeu i s’incorporaren Poli Gutiérrez, Joana Martínez, Pilar Munné, Anna Chacón i Carme Fortuny. Eren 33 professors i 562 alumnes.

La directora M. Teresa Mas, l’alcalde Sr. Josep Poblet, el Delegat d’Ensenyament Sr. Àngel Martí, la inspectora d’Ensenyament Sra. M. Teresa Piqué i la regidora d’Ensenyament Maria Estradé.

També fou l’any en què es decidí implantar definitivament la Reforma Educativa, i es discutí vivament qui aniria a Salou i qui es quedaria a Vila-seca per fer Tercer d’ESO fins

que no es fes el nou Institut. Finalment s’acceptà la proposta de fer un sorteig. Però al gener del 95 va arribar una circular d’Educació en la qual s’informava de l’avançament

de la Reforma a Vila-seca, Salou, la Sénia i el centre privat de Sant Carles de la Ràpita.

Això significava que els alumnes que feien cinquè jo no farien setè, acabarien el sisè i

passarien a fer Primer d’ESO a les escoles amb professors de Secundària. Els professors de Primària tindrien l’oportunitat de passar a Secundària el curs 1996-97, com així va passar després.

I també es va fer la font nova del pati, es van repintar el gimnàs, el pavelló central i el menjador.

Al curs 1995-96 arribarien a l’escola Mercedes Balart, Maria Àngels Llevat, Assumpta

Boix i Isabel García. Eren 30 professors. Fou un curs completament marcat per com s’havia de fer la distribució de grups d’ESO mentre no s’acabés l’Institut, quatre havien

de quedar-se al Torroja i dos anar al Sant Bernat, el que implicava canvis i reduccions de

plantilla. Foren dos anys de maldecaps i aclimatació a una situació desconeguda que costaria molt solventar.

Claustre 1995-1996

La directora es va tornar a presentar a la reelecció, formant tàndem amb Felisa Herce i

Prado Sánchez. La seva candidatura fou aprovada per 23 vots a favor, cap negatiu i 7 en blanc.

Fou l’últim curs del professor Miguel Tejada, que tan bons records va deixar a Vila-seca.

M. Teresa Mas, M. José Lafuente i Miguel Tejada.

Anibal Jardim Agudo

El professor Tejada ha sigut el millor professor que he tingut. Tenia una forma

d'ensenyar molt divertida i ell es divertia ensenyant. El vaig tenir a cinquè d'EGB i per

cert... va ser l'únic curs que les vaig aprovar totes al juny. Quina gran persona el senyor Tejada!!.

Eva Redondo Postigo

Soy de la promoción del 79 y me acuerdo de todos y cada uno de los profesores de cada curso pero entre ellos personalmente destaca y NUNCA olvidaré ¡¡¡al profesor Tejada!!!

¡¡¡Una eminencia para mi!!!! Un señor y un increíble profesor de vocación de los pies a la

cabeza. Amaba tanto su trabajo que nos contagiaba a todos en querer aprender más y más. Gracias a él acabé la EGB estupendamente bien y puede hacer Bachillerato, COU, etc. ¡Siempre he pensado que sin su ayuda no hubiese podido conseguirlo!

I ja som al curs 1996-97, com passa el temps!!. És curiós veure a les actes que per

primera vegada no hi ha mestres assignats a les aules de setè, ja que havien passat a fer primer d’ESO. Tot i això, es mantenien els 30 professors, amb alguna cara nova, poques.

Al tercer pavelló es van encabir els alumnes d’ESO, amb Carmen Montiel com a directora. També hi donaven classe Fernando Sahuquillo, Elisabet Pascual i Enrique

García. El fet que estiguessin sols als canvis de classe va comportar que l’actitud dels

alumnes no fos tot el correcta que s’espera, causant desperfectes per valor de 1.300.000 pessetes en portes, vàters, panys i aparells i 564.000 pessetes en pintura.

El 1997 fou també l’any de la fi del Pla Intensiu de Normalització Lingüística, i de les Aules taller, així com de la supressió dels especialistes de català del SEDEC.

I també fou un curs de neguits per la possible supressió d’aules i professorat, removent la directora cel i terra per a que no passés.

I es posava de moda el constructivisme, al què es van apuntar totes les escoles del poble en un curs impartit per Enric Queralt del SEDEC.

Alumnes de Segon amb Isabel García i Poli Gutiérrez.

El curs 1997-98 començava amb 25 professors i les demandes constants d’arranjaments, sembla que els alumnes d’aquella època eren molt moguts o que l’escola estava una mica atrotinada, perquè pintar, repassar, eren paraules habituals en les converses entre direcció i Ajuntament. I per cert, encara es fumava a la sala de professors, solament allí, que consti...

Els alumnes de l’ESO havien inaugurat el flamant Institut Vila-seca i una certa

tranquil·litat havia tornat al tercer pavelló. Ramon Setó en seria el primer director fins el 2007.

I les escoles, de sobte, es van omplir de sigles: ROC, PCC, PAT, LOGSE, LOPAG, AVIC, AVEC, tota una terminologia nova que feia trontollar els caps més ben moblats.

Els mestres havien de convertir-se en administradors, programadors, avaluadors,

gestionar, organitzar, constatar, elaborar, valorar, tot un galimaties i trencaclosques verbal.

I nous patiments per la preinscripció, amb amenaces de supressió d’aules. L’alcalde confiava que amb el nou polígon industrial i la construcció de nous habitatges vindria gent jove a Vila-seca i es redreçaria la situació. La directora es mostrava satisfeta que l’alcalde anés a favor de l’escola pública25.

Quan llegeixes les actes fa la sensació que la relativa estabilitat i facilitat dels primers anys s’havia esvaït de sobte. Els problemes de matrícula, les amenaces de supressió

d’aules, de reducció de professorat, els problemes de manteniment de l’escola, es convertiren en una muntanya difícil de superar. Però la senyora Mas no queia en el

desànim, trucava a Tarragona, a Barcelona, escrivia cartes, articles als diaris, feia el que calgués per seguir tenint una escola, o millor dit, CEIP, amb dues línies per curs.

El final de curs suposà el comiat de Tomás Teijeiro, Elisabet Pasqual, Joan Sendra i Lluís Fañanás,

25

Llibre d’actes nº 5. Acta nº 10. Pàg. 29

Tomás Teijeiro, Elisabet Pasqual, Joan Sendra i Lluís Fañanás.

El curs 1998-99 començava amb la incorporació de nou professorat: Enriqueta Corominas, Roser Pallerola, Clara Julià, Alícia Páez, Goretti González, José Andrés Martínez i Carme Negrillo, actual directora. Júlia Gràcia i Josefina Fernández havien

obtingut la plaça definitiva a l’escola i retornava Albert Vendrell. Eren un total de 31 mestres.

Claustre 1998-1999

Tres pàgines del full d’actes eren les reparacions que s’havien de fer. O el centre envellia ràpidament o els alumnes eren una mica entremaliats, però no s’acabava mai.

També es feien moltes activitats artístiques, lúdiques, esportives... en les quals es treballava un currículum transversal.

Festival de Final de curs.

Entrega de premis Olimpíada escolar 99

Últim dia al cole. Quina barreja entre alegria i tristor!!

I com si el segle volgués acabar-se, el curs 1999-2000 trucava a la porta. Andreu Faro era el nou regidor d’Ensenyament i va col·laborar estretament amb els CEIPS.

Claustre 1999-2000

Les noves professores eren Misericòrdia Roca, Blanca Carrión, Elisa Santero, Esther Olaya i Núria Prats. El conserge Josep Butillé aconseguia formar part de la plantilla de l’Ajuntament, millorant les condicions laborals i treballant més estretament per a l’escola.

I seguien fent-se moltes activitats, com la castanyada.

Es

van

guanyar

dos

concursos,

el

de

l’Ensenyament del Francès al Cicle Superior i el

d’Innovació sobre l’aprenentatge de la lectura i de l’escriptura a Educació Infantil i Primària. I va

arribar el Nadal, el nou segle va entrar amb normalitat

i

l’escola

innovava

en

el

constructivisme, l’anglès i el francès, el Projecte

Ciència, els agrupaments flexibles, fent que altres professors

vinguessin

treballava al Torroja.

a

conèixer

com

es

Potser fou el curs que més actes, programes, Andreu Faro, regidor d’Ensenyament i M. Teresa Mas.

cursets... es van fer, i seria impossible posar-los

tots. Des del Festival de Teatre, dansa i cant, la Setmana Cultural, dedicada a les diferents cultures del poble, el Carnaval, Sant Jordi, el Concurs Literari i el Viatge a

Cantàbria dels alumnes de sisè, com si un cicle molt llarg es tanqués i n’hagués de començar un altre.

Viatge de final de curs a Cantàbria dels alumnes de sisè el curs 1999-2000.

I que me’n dieu de la manera d’estudiar els colors...

Classe de P-3. Curs 1999-2000.

Al maig del 2000 es van fer noves eleccions a direcció, no presentant-se Teresa Mas, fet que suposà que Albert Vendrell, recolzat per Carme Negrillo i José Andrés Martínez, prenguessin el relleu.

Però abans, una de les mestres més estimades de l’escola es jubilaria. Carmen Gallardo

posaria fi a 28 anys dedicats a l’escola en un emotiu acte on també participaren companys del Mestral i el Sant Bernat.

Andreu Faro, regidor d’Ensenyament, M. Teresa Mas, directora, Carme Gallardo i Miguel Tejada

En el record de tants i tants alumnes com han passat pel Torroja, quedaràs en la seva memòria26

Es dóna la casualitat que aquell final de curs ho fou també per a tres directores: la del Mestral, senyora Carme Escoda, del Cal·lípolis, senyora Núria Freixes i del Torroja,

senyora Teresa Mas. L’Ajuntament els va retre un homenatge molt sentit. A més, la comunitat educativa del Torroja també va voler dir adéu a la seva directora des del 1984,

alumnes, mares, pares i mestres van omplir la sala d’actes per acomiadar a una directora que s’havia deixat la pell per l’escola i el poble.

Felisa Herce, Prado Sánchez, Tomás Teijeiro, M. Teresa Roigé i Manel Magriñà.

Comença una nova direcció, un nou segle i mil·lenni, una nova manera d’entendre la

direcció, s’acaben aquests magnífics llibres historial plens de fotografies i detalls, l’era digital substitueix les actes fetes a mà, l’escola tanca un cicle, les classes es queden buides al juny amb un merescut descans... és com si haguéssim de tornar a començar.

Lourdes Albaladejo

Durant tota la setmana del viatge a París de 1995 la Maria Teresa Mas cada dia m'havia de posar betadine al cap perquè just una hora abans de marxar de viatge em van treure punts pel cop que vaig fer-me saltant el plinton a l'escola. Va ser la meva infermera personal durant la setmana.

26

Llibre de memòries 1999-2000. Poema de la directora Teresa Mas. Pàg. 83

Teresa Mas

Malgrat que vaig marxar de Vila-seca l’any 2000, sempre portaré al fons del meu cor al Col·legi Torroja i Miret, la seva Comunitat Educativa i la societat vila-secana, perquè em va permetre viure l’època professional daurada de la meva vida.

Vaig desenvolupar la meva tasca Educativa en el Col·legi Torroja i Miret durant 20 anys.

Els primers 5 anys com a mestra; el curs escolar 1979-1980 on hi vaig arribar amb la motxilla professional plena d’il·lusió i metodologies per impartir la professió de mestra.

I els últims 15 anys com a Directora des de l’any 1984 fins l’any 2000.

Als inicis de la meva professió, vaig tenir la sort de trobar-me amb uns grans

professionals, mestres solidaris, amb grans sentiments humans, ganes de treballar, fer les coses bé i desviure’s per l’Educació. No els importava treballar hores extraordinàries i

solidàries; el que convingués s’avenien a fer-ho amb il·lusió i alegria. Eren uns mestres

amb qui s’hi podia confiar i amb qui era fàcil fer-hi amistat. Podies treballar a gust per l’Educació. Mestres amb diferents ideologies i diferents tarannàs, però, amb qui s’hi podia dialogar.

Destacaria aquests anys com els anys de la recuperació i impuls de la llengua

catalana, de la nostra cultura i de les nostres festes populars. Fèiem moltes

activitats amb alumnes i amb famílies, amb l’ajuda de diferents Entitats de Vila-seca, per a recuperar tota la nostra cultura, fins al punt d’arribar l’any 1986 en què els mateixos pares i mares van demanar a l’hora de la matriculació dels seus fills/es que rebessin tot l’ensenyament en català. La desaparició de les 2 línees, una en català i l’altra en castellà

va suposar un gran avenç, perquè separar als alumnes per raó de llengua era molt

nefast. D’aquesta manera els alumnes acabaven l’escolaritat primària dominant les dues llengües: català i castellà, al mateix nivell.

Però, ja en aquells anys volíem aconseguir una Escola plurilingüe i per tant, vàrem elaborar un Projecte que incloïa l’estudi de l’anglès a partir de 3r d’Ed. Infantil i del francès com a 4a llengua a partir de Cicle Superior.

També destacaria d’aquella època les bones relacions de convivència entre el professorat, planificàvem sortides en caps de setmana, a finals de curs, inclòs sortides de cap de setmana entre alumnes de CS i algun professor.

Era una Escola molt participativa. (...) Era una escola on treballàvem les bones

relacions entre mestres i famílies, perquè les persones més importants en l’Educació dels nois i noies som les famílies i els mestres, per tant, hem d’estar tots molt ben units i

molt ben coordinats. La implicació de l’AMPA de l’Escola i dels pares i mares del Consell Escolar era exemplar.

Es va crear l’aula d’Informàtica, l’aula d’Audiovisuals, l’Aula de música, l’Aula-taller de

plàstica, la Biblioteca del Centre, una aula d’anglès, dues aules d’Ed. Especial, l’aula de Religió, una aula per als professionals del CREDA, una ludoteca per a EI i CI.

Un dels aspectes més durs de la meva etapa al Torroja va ser quan l’Ajuntament de Vila-

seca volia obrir un carrer darrera la Biblioteca i això hagués suposat quedar-nos sense pistes esportives i sense patis a l’Escola; però, agraeixo que l’Ajuntament va reflexionar i

finalment va fer l’escripturació dels solars definitivament per al Torroja i vàrem poder gaudir per sempre de pistes esportives i patis. I no voldria deixar de nomenar la gran

qualitat del menjador escolar que teníem cuina i cuinera pròpies i per tant, el menjar era excel·lent i les cuineres també.

I voldria acabar amb aquest poema dedicat al Col·legi Torroja i Miret.

El Torroja, el Col·legi que porto al meu cor,

el record del qual, sempre m’acompanyarà a tot arreu.

El Torroja i la seva gent,

que em van permetre ser feliç plenament, sempre els portaré al meu cor i a la meva ment.

El Torroja i Vila-seca,

que em van permetre créixer

professionalment i socialment,

sempre sentiré una estimació especial,

pel Torroja, per Vila-seca i per la seva gent.

8.5. Nou segle, nous reptes. Del 2000 al 2004 No és gratuït haver dividit els últims quinze anys d’història tal com ho hem fet, ja que es corresponen a les dues direccions que hi ha hagut

des de l’any 2000. Al juny del 2000, Albert Vendrell, que havia arribat a l’escola el curs 89-90, prenia el relleu a la Teresa Mas, formant equip, com ja hem dit, amb Carme Negrillo com a cap d’estudis i José Andrés

Martínez com a secretari. Tenia davant seu el repte de mantenir l’escola com a referent de Vila-seca.

Un fet que pot semblar que ajudi en l’elaboració del llibre és que tota la

documentació està en format digital, però...és tanta!!!. Ocupa cinquanta gigues, hi ha

milers de fotos i sembla impossible resumir el període en unes poques pàgines.

Intentem-ho.

A principi de curs, tots els pares van rebre un dossier informatiu on s’establien les línies

generals de l’escola, el professorat, el Consell Escolar i els projectes que s’havien de treballar. Havien arribat noves les mestres Inés Sanz i Ana María Guerrero.

1. BENVINGUDA Benvolguts pares i mares:

Comencem un altre curs escolar. Amb il·lusió, esperem que aquest nou curs

2000-2001 sigui profitós i positiu per tothom.

Enguany un nou equip directiu gestionarà l’escola. Des d’aquí però volem agrair la

tasca anterior desenvolupada per la Sra. M. Teresa Mas, que ja no es troba al nostre Centre, i el seu equip.

Aquest any continuarem amb les mateixes activitats innovadores, tot potenciant-

les i afegint-ne d’altres: 

Ensenyament-aprenentatge de l’anglès precoç a Ed. Infantil 5 anys i Cicle Inicial, així



Ensenyament-aprenentatge de la segona llengua estrangera, francès, al Cicle

com l’ensenyament a la resta de cicles.

Superior. (Projecte Orator)

Les tasques docents, com sempre, es combinaven amb altres activitats d’aprenentatge.

El patges reials continuaven enlluernant als més petits.

Nadal 2000

I el carnaval, fent que els més petits (i no tant) mostressin el seu esperit més transgressor.

El conserge Josep Butillé i algun bruixot i bruixota

Navegar també té la seva part divertida i es poden inventar històries.

Sortida al port de Tarragona. Professora Isabel García

En ell curs 2000-2001 es va posar en marxa l’Estelet digital, mitjà de comunicació intern

de l’escola. Es començava a parlar de les famoses Competències Bàsiques, quines eren, com s’avaluarien, quines matèries s’havien d’avaluar en unes proves internes...

l’escola és complicava amb més exigències, documents, burocràcia... tot informatitzat, això sí!!

Però potser el fet més luctuós de tot aquell començament de curs i direcció fou la defunció de la mestra Mercè Gaya. Amable, dolça, de to de veu suau, estimava el nens petits perquè des de sempre havia exercit a pàrvuls, preescolar o infantil.

Mercè Gayà amb alumnes de P5.

Abans de començar el desenvolupament dels diferents punts, Albert vol fer menció expressa del nom de Mercè Gaya, a la primera reunió del Claustre de Mestres sense la seva presència, després de la seva mort27.

Un difícil curs acabava, alguns mestres marxaven i altres arribaven, com Esther Ibáñez, que completava la ½ jornada de la Goretti González. Carmen Alba, Rosario Pérez i

Montse Altuna ja havien estat presentades al Claustre de Mestres en una reunió

informativa prèvia. 18 grups, molt lluny dels 48 dels anys 70, i menys mestres, 24, però amb el mateix esperit de superació i lluita per mantenir les dues línies a les quals havia quedat reduïda l’escola. Menys alumnes, més espai, més qualitat educativa, mateixes il·lusions.

Esteve Carreté, Elvireta Rovira i Juanjo Manzanares seguien acudint a l’escola perquè la seva vida havia estat indissolublement lligada a ella.

27

Acta nº 7. Curs 2000-2001. 30 març 2001.

M. Carme Poblet amb els seus alumnes de P5

Manolo Aranda – i Pablo Fernández.

Alguns ja s’estaven preparant per marxar a l’Institut.

Alumnes de sisè amb el professor de Música José Andrés Martínez.

I d’altres no sabien ni el que era.

Alumnes de P3.

I algunes s’iniciaven en la lectoescriptura.

Núria Juanós i Anna Cardona.

Un detall, ja pertanyíem a l’euro, i per tant ens vàrem haver d’acostumar a la nova moneda i aplicar-la a les Matemàtiques.

Antonieta Veciana seguia fent l’assessorament de Plàstica, donant molt bon resultats en l’exposició sobre Gaudí.

El 2001-2002 fou un curs marcat per les retallades de grups, sobretot a P4, afectant a la

plantilla i obligava els pares a defensar el dret dels seus fills a ser escolaritzats al Torroja. Sembla que la unitat dels primers anys ja no existia i que cada escola defensava els seus interessos.

També es proposa de fer una carta al Delegat, dels nens/es de P4, amb un autoretrat i el seu nom, dient: no som un número, tenim nom i cognoms28

I potser un fet destacable fou l’enrenou causat per l’amenaça de bomba del 24 d’octubre de 2001. Quin espectacle!!.

Teatre, música, sortida de sisè a Viladrau, participació en els Jocs Escolars... completen

tot un ventall d’activitats portades a terme. No és d’estranyar que algunes s’estimessin tant l’escola.

Llegint l’acta número 19 de 25 de juny de 2002, novament apareix una relació de

desperfectes llarguíssima, sent necessàries setze actuacions diferents de manteniment.

L’escola s’apropava als quaranta anys i estava una mica atrotinada, però la bona voluntat de l’Ajuntament faria que, de mica en mica, es solucionessin els problemes.

28

Llibre d’actes. Acta nº 18. Curs 2001-2002. 16 de maig de 2001.

I també fou l’últim curs de Manel Magriñà, després de disset anys, i de Clara Julià, que emprengueren nous camins professionals, com tants que deixen part de la seva vida en una escola, per poc temps que sigui...

Viuran per sempre en el cor que totes les escoles tenen, en aquell espai buit que deixen els companys que marxen i que mai es pot acabar d’omplir29.

Clara Julià i Manel Magriñà.

Nou curs, noves cares, noves il·lusions. El curs 2002-2003 fou un any tranquil per així

dir-ho, sense amenaces de reduccions de grups ni ensurts destacables. La mobilitat del professorat cada vegada era més gran i arribaren nous: Santi Cisnero, Anna Lleonart,

Meritxell Gaya, Enriqueta Suñé i Marién Isern. Teresa Roigé tornava després de dos anys amb llicència sindical.

Entre d’altres aspectes, es van aprovar el Pla d’Acollida, el Pla d’Emergència i del material No badis, el nou Reglament de Règim Intern, el Taller de Llengua...

Com tot en aquella època i més ara, ordinadors que semblaven una meravella es quedaven obsolets, quan t’havies après el funcionament d’un programa en treien un altre, canvis i més canvis en una etapa política de crisi a nivell estatal.

29

Carta de comiat a Manel Magriñà i Clara Julià. Autor: Albert Vendrell

Som al curs 2003-2004 i arriben els mestres nous: Míriam Holm, Isabel Garrido, Rafael Mas, Laura González i Imma Domingo. Una breu mostra de les activitats fetes.

Alumnes de P5 B amb Josefina Fernández

Aquest any fou el darrer de l’Albert Vendrell com a director de l’escola. En el claustre del

25 de març de 2004 fou escollit un nou equip directiu format per la’anterior cap d’estudis, Carme Negrillo, com a directora, Roser Pallerola com a cap d’estudis i José Andrés

Martínez com a secretari. Malgrat que no era preceptiu, la Carme va voler copsar l’opinió del Claustre al respecte, i en votació efectuada el dia 20 de maig, va obtenir el plàcet de setze mestres, mentre que vuit varen votar en blanc.

8.6. Nou segle, nous reptes. Del 2004 al 2015 El curs 2004-2005 té significació especial per dues raons.

Carme Negrillo era la nova directora i s’havia de celebrar la

primera part del quarantè aniversari de l’escola. Carme és una directora completament entregada a l’escola, íntegra, normativa, seriosa, molt curosa de les formes i de les lleis, que viu en

primera persona tot el que es fa i desfà a les aules, passadissos i pati. El seu objectiu era i és mantenir el prestigi forjat amb el

temps, i malgrat que noves escoles més modernes s’han anat construint, l’escola Torroja sempre serà un referent gràcies al

seu esforç i al de l’equip directiu i mestres que l’acompanyen en aquest difícil repte de l’educació.

I com ja era habitual els últims anys, noves cares: Sílvia Andrés, Vanessa Galera (actual secretària), Anna Solé, María José Mogollón, Lorena Guarner, Pilar Vázquez, Gea Suárez, Carme Vera, Àngels Grimau i Alícia Páez, que ja havia estat a l’escola. Totes dones!!!.

Fou el curs en què, durant el Carnaval,

va

deixar de cremar-se el Carnestoltes i ja no es varen tirar petards perquè als petits els feia pena i por alhora.

La formació TIC avançava com un tren, les Competències

Bàsiques

varen

tenir

bons

resultats, però el més destacat fou la celebració

preliminar, això si, discreta, del quarantè aniversari de l’escola.

Durant l’últim trimestre es va elaborar la revista, es va crear un espai informatiu en el

web de l’escola, es va fer un punt de llibre, la visita a la casa del senyor Torroja, una excursió pel terme de Vila-seca recordant les que feia el Juanjo Manzanares, l’AMPA va organitzar la festa d’aniversari i finalment es va fer un aperitiu de final de curs.

Celebrar 40 anys ens omple d’alegria, sobretot perquè és un bon motiu per retrobar allò que estimem i que ens uneix.30

Carmen Olivera, després de moltts anys a l’escola es traslladava a Salou, deixant en les classes la seva elegància i exquisida educació.

Però realment la festa grossa, com hem dit, es va fer al començament del curs 2005-2006. Arribaren noves mestres: Yolanda Farell, Rosa

María Álvarez (actual cap d’estudis), Ana María Gómez, Manoli Barrionuevo, Carme Busquets, Antònia Martín, Montse Rosal, Gladys

Vallès, Amparo Peris, Regine Rovira i Imelda Martín arribarien –de nou totes mestres- a l’escola, 27 mestres amb solament dos homes.

Hem recollit 40 reptes, un per any que hem adquirit també. No us els diré tots perquè ja

els heu pogut llegir a la presentació de la mostra fotogràfica. Només deixeu-me que en

remarqui un: El Torroja és una escola amb vida pròpia... amb projectes, amb empenta i sobretot amb gent força compromesa de la que em sento molt orgullosa31.

Fotografia de la festa dels 40 anys de l’escola: Carme Negrillo, directora, Sr. Salvadó, inspector, Sra. Maria Àngels Ponce, regidora d’ensenyament i Sr. Josep Poblet, alcalde de Vila-seca.

30 31

Revista l’Estel. Número 40. Pàgina 3.

Parlament de Carme Negrillo obrint les celebracions del quarantè aniversari

Prado Sánchez, M. Dolores Villén, Carmen Olivera, Carme Negrillo, Tomás Teijeiro, M.

Teresa Mas, Manel Magriñà, Antònia Prieto, Juanjo Manzanares, Júlia Gràcia i Carmina Biarnés.

La vida escolar ha de seguir, un nou repte s’apropava, la implantació de la sisena hora,

de nou les competències bàsiques, l’Aula d’Acollida, l’Avaluació interna... el curs 20062007 suposà tenir una plantilla de 33,75 mestres, i si no ens hem equivocat varen arribar

Judith Soler, Marisol Molina, Miguel Sansaloni, Raúl Cañete, Elena Vizcaíno i Yolanda Sarrà.

La revista l’Estel renovava el seu format, més modern i atractiu, permetent-nos conèixer

millor tot el que es va fer: nova Aula de Ciències, Projecte de coeducació, Projecte de Mediació i Convivència escolar, Pla d’Entorn, Jornades culturals dedicades a l’Edat Mitjana a Vila-seca... però millor que ho veieu de mans dels seus protagonistes.

El 2007 hi hagueren canvis en l’equip directiu. Continuava Carme Negrillo com a directora i entrava Rosa M. Álvarez com a cap d’estudis i Vanessa Galera com a

secretària -si bé no va poder exercir el càrrec per embaràs, seguint José Andrés Martínez-.

I ja som al curs 2007-2008. Eren noves a l’escola: María del Mar López, Esther Cruz,

Margarita Salvador, Lourdes Albaladejo, Neus Carrascosa, Montse Margalef, Laura Tomás i Irene Jardim.

Claustre 2007-2008.

Prado Sรกnchez i Roser Pallerola.

Alumnes de P· visitant l’Ajuntament.

Aquell curs s’acabà el Projecte de Coeducació i es continuà amb el de Convivència i

Mediació. També es preveia el d’Escoles Verdes, la Immersió Lingüística per Educació Infantil i Cicle Inicial, continuar amb el Pla d’Entorn i un ampli ventall d’activitats recollit en els catorze CD consultats. Imagineu el difícil que és triar quina foto posar.

I un nou curs començava, 2008-2009, amb dos canvis, el retorn d’Enriqueta Corominas i l’arribada de Sònia Segura. Més tard arribaria Mar Bernadó. Us haureu adonat que no

hem posat fotos de grup d’alguns cursos, la informàtica és molt atractiva però també traïdora, perquè el disc dur on eren es va fondre i es van perdre les imatges.

Claustre 2008-2009

Les goteres d’alguns pavellons i del pati varen quedar totalment arranjades aquell curs, es va posar en marxa el Pla d’Escoles Verdes, la LOE substituïa a la LOGSE, les TIC

ara es deien TAC i els papers s’amuntegaven, arribaven les pissarres digitals i el Projecte Heura a una escola que volia seguir treballant per la formació integral dels vilasecans. Escola vella però viva.

Carnaval 2009.

Cantata de Sant Jordi 2009. Mireia Oncins, Esther Acedo, Desirée Iglesias i Karen Basilio.

El curs 2009-2010 significà la marxa d’una de les mestres que més va marcar els primers anys d’alguns alumnes, la Teresa Roigé.

Defensora de la coeducació i de l’evolució natural dels nens, deixava enrere més de vint anys d’experiències com a alumna, mare i mestra.

I en el seu lloc i d’altres mestres –impossible referir-nos a tots- varen

arribar: Marta Martí, Isabel Oriol-Ruíz, Gemma Masdeu, Noemí Cervera, Emi Arana, Marién Isern (retornada), Mònica Pueyo i Montserrat Rosal.

Claustre 2009-2010.

Al desembre es jubilava Josep Butillé, conserge des de principis dels 90. Ara, com un bon avi, ve a buscar als seus néts a l’escola.

I també es jubilava un altre dels referents des de principis dels 70, Felisa Herce. Recta, treballadora, complidora i amiga dels seus amics.

Jubilació Felisa Herce 2010.

2010-2011. Nou curs, noves cares: Charo Calabuig, Carmina Torres, Alexandra Jacob i Maria Montserrat Plana.

Claustre 2010-2011.

A grans trets, el més important fou la necessitat de fer una Carta de Compromís Educatiu escola-famílies per millorar les relacions en tots els àmbits. També es van

haver d’elaborar les Normes d’Organitzacio i Funcionament de centre, NOFC, i com no, es van fer sortides i festes enmig del treball diari.

Alumnes de Preescolar.

Apadrinem el nostre arbre

Curs 2011-2012. Moltes noves cares: Dolors Bonet, Elena Parra, Montse Llorens, Pilar Marí, Dolores Brunet, Josuah Díaz, Héctor Soldado, Sònia Martín i Elisabeth Ramos.

Claustre 2011-2012

Carmina Biarnés es va jubilar després de molts anys a

l’escola. Discreta, elegant, tranquil·la i complidora, són alguns dels adjectius que la defineix.

I també ho va fer Prado Sánchez, que portava a

l’escola des del setembre de 1977 amb total dedicació, discreció i capacitat de treball.

Carmina

Prado

Fèiem molta “vida social” entre companys/es: Anàvem a fer el vermut abans de dinar, partides d’escacs... sopars de castanyada i altres festes, viatges de final de curs (també

venien els del S. Bernat), excursions a la muntanya... Viatges a l’estiu (en grups més

reduïts), vàrem pujar al Monte Perdido, al Mont Blanc a Suïssa vàrem arribar a l’últim refugi (el cim no el vàrem poder fer a causa del mal temps) i també vàrem anar a Itàlia.

Una activitat destacada a l’escola va ser el teatre. Durant bastants anys vàrem participar el les jornades del “Teatre a l’Escola”, vàrem participar en concursos i vàrem guanyar premis, arribant al segon lloc a nivell de Catalunya.

Escrivíem els guions a partir de contes, pel·lícules o els inventàvem. Després havíem d’assajar i fer els decorats. Les famílies feien les disfresses i si calia ens acompanyaven.

El Cicle Superior va participar al programa “d’Escoles Viatgeres” durant bastants anys.

Al curs 2012-2013, i com ja és costum, noves cares, però menys, solament Jesús López i Beatriz Rodríguez.

Claustre 2012-2013.

Carnaval 2013.

Curs 2013-2014. Ja quasi arribem al final amb Carlos Iglesias, Judit CantĂłn i NĂşria Borrut com a noves incorporacions del claustre.

Claustre 2013-2014.

Carme Poblet, l’última degana de les mestres de l’escola, es jubilaria el febrer de 2014 deixant, com totes les mestres

anteriors, l’empremta de gran professional, col·laboradora, sempre positiva, estimada i estimadora, a l’escola. I com no,

gràcies a Margarita Salvadó, que també es va jubilar aquest any.

Margarita Salvadó

Carme Poblet

Carme Poblet

L’escola Antoni Torroja Miret ha estat la meva segona casa i és on he trobat la meva

segona família. En ella he passat molts anys de la meva vida, compartint il·lusions, sentiments, emocions i actituds.

L’any 1965, quan tenia onze anys, vaig tenir la sort d’estrenar l’escola. L’edifici estava

molt ben construït i tenia molt bona orientació. Les aules eren i són plenes de claror i de sol. Hi havia un pavelló per als nens i un altre per a les nenes. I també teníem un pati per poder sortir a l’hora del “recreo” on sentíem l’olor dels pins i l’aire fresc.

Vaig acabar de cursar-hi l’Ensenyament Primari. Els mestres tenien una bona formació, capacitat de treball i la voluntat d’educar-nos i de preparar-nos per a ser persones competents.

Recordo que quan acabàvem les classes diàries de 7è i 8è, a un grup d’alumnes ens

impartien les assignatures de Batxillerat lliure. Vaig poder cursar-hi fins a 3r. Penso en l’esforç i la complicitat dels mestres, pares i alumnes per aconseguir una millor educació.

Més endavant, a la dècada dels 70, les noies vàrem poder prestar el servei social a la

nostra escola. Algunes ho van fer servint al menjador. La Maria Estradé i jo, el curs 7273, vàrem tenir l’oportunitat de poder organitzar un grup de teatre de noies. Va ser una tasca molt enriquidora i totes juntes varem compartir molts bons moments.

En acabar Magisteri, el curs 76-77, el primer any de treball, vaig poder fer-lo al Torroja.

Recordo l’acollida que em van donar els meus mestres i la satisfacció que van tenir de poder compartir el projecte educatiu amb una alumna seva.

Gairebé tota la meva vida de docent, 37 anys, ha transcorregut a la meva escola, exceptuant dos cursos. Fent un repàs en la memòria d’aquests anys, em vénen tot un seguit d’emocions i records bonics. M’ha agradat fer aquesta feina i he estat feliç.

Vull donar les gràcies als companys i excompanys amb qui hem fet camí junts. Sempre

m’he sentit recolzada i valorada. Hi ha hagut moments divertits, difícils, atrafegats, serens, brillants, però sempre de total complicitat per part de tots.

També vull agrair a les famílies haver pogut compartir una part del trajecte de l’educació

dels seus fills. I sobretot als alumnes, donar-los les gràcies per haver caminat junts i per haver après els uns dels altres. Sempre estareu en mi.

Solament em queda dir que encara que jubilada, em sento vinculada a la comunitat educativa de la nostra escola i que sempre formaré part d’ella.

Júlia Trillo

Quan vaig començar P3 al Torroja i Miret, no sabia ni llegir ni escriure, ni sumar ni

restar... Però, ara que acabo 6è he après moltes coses gràcies a aquestes mestres que

han dedicat moltes hores a que tots nosaltres sapiguem coses que quan varem arribar al setembre del 2005 no sabíem.

He conegut molts professors i professores, alguns que ja no hi són, però dels que encara

guardo el record dins del meu cor. Altres encara són aquí esforçant-se al màxim per ensenyar a altres nens i nenes (Yolanda, Alícia, Antonia, Judit, José Andrés, Raúl, Irene, Júlia, Jesús i Bea). Tinc un lloc guardat al meu cor per cada un d’aquests mestres, perquè s’ho mereixen.

I ara sí, arribem al 2014-2015, amb Violant Alsina, Ricard Pedrós, Lluïsa Tricaz i Elizabeth Segura com a nouvinguts al claustre.

I el claustre actual amb petits canvis.

Claustre 2014-2015

Claustre 2015-2016

Si l’escola destaca els últims anys és en la participació en molts projectes educatius innovadors com el Programa de Salut integral de la Fundació SHE (Valentí Fuster), el

Programa d’Escoles Verdes del Departament de Medi Ambient, el Pla de Consum de

Fruita, el Pla de l’Impuls de la lectura, el Pla d’aprenentatge primerenc a Educació Infantil de llengua anglesa (PELE), el Projecte Vincles de participació de les famílies i el

Pla d’Entorn Municipal per fer xarxa amb les entitats, institucions i altres centres educatius de Vila-seca.

Així mateix l’escola manté una relació de col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, essent centre formador i d’aprenentatge-servei.

I fins aquí aquest recull de fets, històries i anècdotes viscudes. Ara sou vosaltres,

alumnes, mestres, pares, personal d’administració i serveis, els que heu de seguir fent història. Molta sort!

9. L’escola i les famílies És complex parlar del paper dels pares i mares quan s’és professor i pare alhora, però

són una part indiscutible de la vida de l’escola. Sempre són allí, puntuals, a portar i buscar als seus fills, participen en moltes activitats escolars i extraescolars i a través de

l’AMPA i del Consell Escolar poden implicar-se més directament en el funcionament de la vida diària escolar.

Amb diferents noms i amb més dinamisme o menys, la Asociación de Padres de

Alumnos, les APA i ara les AMPA han lluitat i defensat el manteniment de línies de l’escola, la celebració de festes, xerrades, esports... Des d’aquestes pàgines volem

donar les gràcies a Alejandro Caburrasi, José Plou, Josep Torres, Robert Sarmiento, Francisca Castaño, Inma Lorite, Isabel Mendes i Lourdes Cózar, com a presidents/tes de

les diferents AMPA i a la resta d’integrants, per la tasca feta. I no em vull oblidar de la Basi Altamirano, que durant molts anys ha portat la gestió del menjador.

10. Conclusions En el bloc de l’escola es posen els principis del Projecte Educatiu desenvolupats: Volem aconseguir un alt rendiment en totes les àrees i competències del currículum.

L’aprenentatge sempre es fa des d’una perspectiva vivencial i paidocèntrica. Tenim programes innovadors que desenvolupen l’esforç, la responsabilitat, el treball cooperatiu

i l’autonomia de l’alumnat. L’alfabetització musical, l’aprenentatge actiu de llengües i el treball per projectes en són alguns exemples. També l’adquisició de competències en

noves tecnologies (pissarres digitals, grups reduïts d’informàtica, blocs…) són una altra prioritat. Altres valors personals i socials com el respecte, la coeducació, la tolerància, la determinació i l’excel·lència són elements bàsics del nostre Projecte Educatiu i es van assolint amb la diversitat d’oferta formativa del centre32.

Crec que aquest projecte, d’una manera o altra, és el que tots els mestres del Torroja

han intentat, amb diferents maneres, formes i noms, portar a terme. No podem oblidar

les enormes dificultats que es van trobar els primers mestres, preocupats en mantenir l’ordre en classes molt nombroses i en inculcar valors que potser avui en dia no s’estilen.

Més tard, als anys 80, l’empenta de nous mestres va revolucionar les aules, les formes i la manera d’encarar els aprenentatges. Foren ells els que posaren la llavor que molts altres van recollir, cuidar i millorar en els següents cursos.

Noves lleis canviants cada poc temps marcaren els anys 90, noves terminologies, sigles, continguts, procediments, actituds, competències, ompliren de feina els mestres, però la seva dedicació i esforç va permetre que l’escola continués endavant.

I més tard la informàtica, les TIC, les TAC, l’educació per projectes, les pissarres digitals, la coeducació, les aules d’acollida, nous idiomes, noves gents, ompliren les classes.

I passaran els anys, i el que avui ens sembla innovador es quedarà ràpidament obsolet,

els llibres en paper seran un simple record, però els plors del primer dia de classe, les

corredisses, les rialles, els jocs, les feridetes del pati, les pilotes de futbol... i el treball

32

Bloc de l’escola. PEC

diari –no ho oblidem- romandran com quelcom inalterable en l’apassionant tasca d’educar.

Durant aquests mesos d’investigació i redacció del llibre he trobat bellíssimes persones

disposades a ajudar aportant les seves vivències i anècdotes, els seus records i la seva

estima per l’escola. En les reunions prèvies, xerrades, entrevistes i posada en comú de diferents criteris, he vist el seu somriure, els seus ulls i he notat un xic d’enyorança d’una

època què, malgrat les dificultats, fou per la majoria feliç i enriquidora. A tots i totes, sense distinció, vull agrair-los el seu esforç i ajuda.

Sr. Albert Vendrell, ex-director, José A. Molet, autor del llibre, Sra. Teresa Mas, ex-directora, Sra. Carme Negrillo, directora i Sr. Miquel Bertran, ex-director.

També he vist una direcció il·lusionada per la celebració del cinquantè aniversari,

sabedora que té a mans una fita excepcional, i que rememorar tantes històries, alegries,

plors, emocions... és difícil però no impossible. Els agraeixo haver-me deixat formar part transitòriament de la seva gran família, malgrat que jo me n’he considerat sempre part perquè des del 1995 la meva dona és professora de l’escola.

I malgrat que ja ho he dit, vull demanar disculpes si per omissió no us heu trobat al llibre, cinquanta anys impliquen milers d’alumnes, expedients, documents, fotografies, que

malauradament queden per un futur llibre més extens. No és fàcil resumir la tasca d’educar petites grans persones durant 50 anys.

11. Bibliografia i webgrafia ESTRADÉ, M., GARRIGA, M. i MELERO, D. 2010. Primera edició 2011. L’Abans.Vilaseca. Recull gràfic 1867-1975. Ed. Efadós.

MORELL, J. i VAQUER, P. 2001. Vila-seca. Tarragona: Ed Cossetània “Antoni Torroja i Miret: perfil humà”. (1984). El Pont de Fusta: Revista de Vila-seca i de Salou, núm. 53, p. 5-6.

María Jesús Farled, la mestra de Vila-seca. (2014). Diari Més. N. 7. p.16.

Arxiu Històric Municipal de Vila-seca. Expedient Escuelas.

Arxiu de l’Escola Torroja i Miret. Actes dels Claustres 1939-2015 i Llibres de memòries 1967-2000.

Antiguos alumnos/as del CEIP Torroja i Miret

<https://www.facebook.com/groups/250239757730/> [Data de consulta: vàries] Elvireta Rovira Toda http://www.bibliotecavila-

seca.cat/historialocal/index.php?option=com_content&task=view&id=362&Itemid=453 [Data de consulta: 5 de juliol de 2015]

Vila-seca antiga <https://www.facebook.com/groups/108038135913265/?fref=ts> [Data de consulta: vàries]

12. Annex

Quan ja semblava tancada la redacció del llibre, un fet inesperat -una sèrie de problemes d’edició- ens ha permès incloure els actes de celebració del cinquantè aniversari de l’escola, que tingueren uns llargs preparatius des de finals del curs passat.

Amb l’ajuda d’un grup de mares i l’entusiasme de tota la comunitat educativa, es va guarnir els arbres i el pati amb tires d’ampolla de

plàstic –fent honor a ser Escola Verda-, cordes de colors i fundes de llana de vius colors. També es van elaborar diferents cartells i es va preparar una exposició de fotografies amb el material que inclou el llibre.

La professora Ester García va fer un mural aprofitant la tanca que ha quedat magnífic per la posteritat.

I finalment, després de molts nervis, va arribar el dia 16 d’octubre. A les 19,30 hores, exercint de presentadora la professora Violant Alsina, i amb la presència de l’Il·lustríssim

Sr. Alcalde Josep Poblet, la directora dels Serveis Territorials d’Ensenyament Sra. Mª Àngels González, regidors, directors i representants d’entitats, pares, mares, alumnes,

membres del Cor Sant Esteve i de la comunitat educativa, varen començar els actes en si.

Vaig tenir la sort d’obrir el torn de paraula amb la lectura d’un curt text on s’explicaven

els motius d’haver escrit el llibre, les dificultats amb les que m’havia trobat i sobretot

esmentava l’enorme caliu humà que he trobat en tots els que m’havien ajudat en la redacció.

José Antonio Molet.

Posteriorment es va visionar l’audiovisual Les veus de la memòria, que fa un repàs fotogràfic de les diferents etapes i que compta amb la col·laboració d’onze ex-alumnes que

narren

el

que

va

suposar

per

ells

el

Torroja.

El

podeu

veure

https://www.youtube.com/watch?v=wY9nBzpPpRs o el canal de Youtube molet62.

a

A continuació varen intervenir les diferents autoritats presents a l’acte, començant per la

tresorera de l’Ampa Sra. Patrícia Ruíz, que va parlar de la importància que té la participació dels pares en la vida escolar. A continuació va parlar breument el Sr. Alcalde

Josep Poblet per presentar a la Sra. M. Àngels González, que va fer un repàs a les diferents lleis i etapes que ha tingut l’educació fins els nostres dies. La Sra. directora Carme Negrillo, molt emocionada -però segura- va parlar àmpliament dels valors que

defineixen el Torroja, dels seus esforços i compromisos amb l’educació integral i amb Vila-seca.

Finalment va intervenir el Sr. Alcalde, que en un emotiu i sentit parlament –no oblidem

que el seu fill i ell van ser alumnes de l’Escola- va expressar el seu goig de poder celebrar un aniversari tan assenyalat. Ho resumeix així:

Ahir a la tarda vaig tenir el goig de poder assistir a la celebració del 50è aniversari de l'escola Antoni Torroja i Miret. Durant l'acte es va projectar l'audiovisual “Veus de la memòria” a càrrec de l'autor José Antonio Molet. No hi va faltar la música, amb la interpretació musical de l'himne commemoratiu de l'aniversari i es va visionar el lip-dub

preparat expressament per l'ocasió. Finalment, vaig gaudir especialment de la visita a l'exposició fotogràfica commemorativa dels 50 anys de trajectòria de l'escola. Com diu el

seu lema, l'exposició mostrava els records de "50 anys educant petites grans persones" Felicitats a tota l'escola.33

Sra. Patrícia Ruíz, Sra. Carme Negrillo, Sr. Alcalde Josep Poblet i Sra. Mª Àngels González.

Potser la frase més significativa del Sr. Poblet fou que a l’escola s’estava millor que a

casa, fent referència a la claror, la calefacció, l’amplitud de les classes i, perquè no, el bon saber fer dels mestres.

A continuació la Coral Sant Esteve va estrenar la musicalització de l’himne de l’Escola, que també podeu veure al Facebook:

https://www.facebook.com/jtoquero1/videos/10208031848744777/ Per celebrar el cinquantè aniversari les professores Núria Borrut Rovira i Violant Alsina Mata han escrit la lletra de l’himne del Torroja, musicada per Sandra Foschi Martorell, alumna del Conservatori de Vila-seca. Tot seguit presentem la lletra de l’himne:

33

Facebook oficial del Sr Alcalde Josep Poblet

Aquesta és la bonica història

“TORROJA, T’ESTIMEM”

del Torroja, la nostra escola.

Un espai de pau i alegria,

on tots som una gran família.

Ara és el nostre torn.

El Torroja és el nostre món!

Aprenem i fem amics

i ho cantem amb un sol crit.

Antoni Torroja i Miret,

Cada dia quan ens llevem,

amb molt d’entusiasme i il·lusió,

L’omplim de llibres i il·lusions

home de gran humanitat i saber, al 1965 va ser-ne el fundador.

la motxilla preparem.

per a trobar nous horitzons.

Torroja, t’estimem.

Torroja, t’estimem.

Ens dónes llum i color.

Ens dónes llum i color.

Ets l’escola que volem.

Ens guies cap a un futur millor.

Ets l’escola que volem.

Ens guies cap a un futur millor.

Vila-seca és l’indret que l’acull.

Som una escola que mira endavant,

Generacions de petites grans persones.

Treballem la lectura i l’escriptura.

Passat, present i futur.

El temps vola; no te n’adones…

Tenim present la natura a cada instant.

L’educació és tota una assignatura.

Regalant somriures i amistat,

Famílies, alumnes i mestres del Torroja,

Records per a tota la vida,

Tots junts fem camí

que ens porten la felicitat. un temps que no s’oblida.

ja som una bona colla.

i llaurem el nostre destí.

Torroja, t’estimem.

Torroja, t’estimem.

Ens dónes llum i color.

Ens dónes llum i color.

Ets l’escola que volem.

Ens guies cap a un futur millor.

Ets l’escola que volem.

Ens guies cap a un futur millor.

El lip-dub elaborat a final de curs per tots els alumnes, editat per Carlos Iglesias i Juanjo Gago va fer moure a més d’un del seient, posant una nota de frescor enmig de tanta solemnitat.

I ja per acabar fou el torn dels alumnes. Cada classe havia elaborat un text dirigit als

nens del Torroja del futur. Un representant de cada classe el va llegir i conjuntament

amb la foto de grup es varen introduir en una caixa que serà dipositada en una càpsula del temps que s’obrirà d’aquí a 50 anys.

I com no, un bon sopar va cloure els actes del primer dia.

Dissabte 17 d’octubre fou més tranquil, dedicat als alumnes, les famílies i docents, amb

tallers lúdics, jocs i activitats de convivència, exhibició de balls, partit d’handbol i esmorzar per a tothom.

I ara si que he de cloure aquesta curta però intensa etapa del Torroja, recordant el lema que mou l’Escola: