Issuu on Google+

Universitat Internacional de Catalunya n. 27. Any 7. Octubre-Desembre de 2010

1 Newsuic 27. octubre-desembre de 2010

dedicació de la Sagrada Família 128 anys després de la primera pedra

El temple creat per Gaudí s’obre al culte, 128 anys després de la primera pedra, gràcies a la dedicació feta per Benet XVI.

w Campus

Relleu al

rectorat

A Newsuic entrevistem el nou rector, el Dr. Pere Alavedra


A fons

Gaudí:

“Ens vindrà a veure

gent

tot el

de

Món!”

Newsuic 27.octubre-desembre de 2010

4

“El que més em contraria —deia Gaudí— és no veure ni un sol tram de la nau acabat”... Antoni Gaudí i Cornet moria el 10 de juny de 1926, víctima d’un accident. En aquell moment, només s’havia acabat un dels campanars de la façana del Naixement, el de Sant Bernabé. De fet, l’arquitecte n’era plenament conscient i per això va proposar als promotors quelcom que no deixava de ser meritós: construir completament una façana (normalment els edificis creixen en horitzontal), i així tothom veuria el que seria la Sagrada Família. A canvi, havien de deixar per a les generacions futures el goig de veure una obra conclosa. L’argument era molt senzill: “Vindrà gent de tot el món!”... Hi van accedir; i el 7 de novembre el Papa Benet XVI dedicà el temple i el convertí en basílica; 128 anys després de l’inici de la construcció.

Jaume Figa Redactor en cap

El 1882, uns homes impulsats per Josep M. Bocabella, fundador de l’Associació Espiritual de Devots de Sant Josep, promotora del temple, posaven la primera pedra de la Sagrada Família. En aquell moment el projecte consistia en una

església neogòtica ambiciosa per l’època, però lluny del que seria: creu llatina, tres naus, una torre d’uns 100 metres d’alçada... Ningú no imaginava que cent anys després encara seguiríem esperant el final del que acabà sent una magna construcció dirigida per l’aleshores jove arquitecte Antoni Gaudí. Tenia 31 anys quan va agafar el timó d’una obra començada per Francesc de Paula Villar, i no el deixaria fins a la mort. De fet, els últims onze anys de la seva vida els va dedicar

exclusivament a aquesta obra. Tant fou així que, durant la crisi econòmica que hi va haver en la segona dècada, va decidir no rebre les dues-centes pessetes mensuals de salari —el que rebia un treballador a mitja jornada—, i ell mateix es va dedicar a mendicar pel temple expiatori. Gaudí sabia que estava construint “no l’última de les catedrals —deia—, sinó la primera d’una nova sèrie”. “El temple no l’acabaré, però: una generació, dues, tres...; l’esforç d’un sol home és poc. Sumant generacions assolirem la bellesa”.

Gaudí l’inventor Michelangelo Buonarotti quan esculpia una obra deia que el que feia era extreure la figura d’aquell bloc de marbre. La seva traça consistia no tant a crear una nova forma, sinó a buscar la que hi havia present en aquella peça informe. En el sentit etimològic: inventava, trobava. Podríem dir que la feina de Gaudí era semblant: mirant el que ell anomenava “el llibre de l’Arquitectura”, la naturalesa, buscava i plasmava el temple de la Sagrada Família. “Quan es va fer càrrec de l’obra —diu Jordi Faulí, arquitecte adjunt del temple—, Gaudí va concebre una església també dedicada a la Família de Natzaret; però va anar molt més enllà”. Conscient de la convulsa època en què vivia, l’arquitecte volia aixecar un edifici que fos una autèntica catequesi del missatge de pau i d’amor present en les Sagrades Escriptures. “Aquí, tot està impregnat d’aquest missatge”, segueix Faulí: “sants pares, els apòstols, el sanctus, les torres dedicades als quatre evangelistes... i al centre de tot, la gran torre de Jesucrist, de


més de 170 metres d’alçada”.

ALGUNES DADES

18

, el nombre final de torres (actualment n’hi ha 8).

8.000 és la capacitat de

persones a dins del temple, més els 1.200 cantaires.

4.500 m2, la superfície del

temple.

170

m, l’alçada màxima del Temple (la torre de Jesús).

10

, el nombre de campanes tubulars previstes per les torres.

2

Com un gran bosc

milions de visitants cada any. Quasi 3 milions, aquest any 2010.

“Això és un bosc d’arbres”, deia Gaudí; amb els troncs que es bifurquen a diferents nivells, formant un entramat de branques “que aguanten al màxim de superfície de sostre —explica Faulí—, transmetent-ho directament als fonaments”. És l’aspecte tan particular que té l’interior del temple: realment com un bosc, on “no hi veiem mai el sol però, gràcies a les més de dues-centes entrades de llum, no n’estem mai sense”.

1882, any de la primera pedra. 1889-1894, construcció de

En certa manera, Gaudí va superar el gòtic.

la façana de l’absis.

1892-1830, els 4

campanars de la façana del Naixement.

1954-1977, els 4

campanars de la façana de la Passió.

2010, cobriment de l’espai interior.

2026, centenari de la mort de Gaudí. Finalització de la Sagrada Família?

—Quins seran els colors del temple? — preguntaven a l’arquitecte de la Sagrada Família. —Tant se val: el sol és el millor pintor... “Gaudí és el mestre de la llum —afirmava Vila-Grau—; fa anar la llum per allà on li interessa”. Una llum que sempre considerava prestada. Simfonia arquitectònica “Construir! Construir Bellesa! —exclamava Gaudí—. Buscar en la naturalesa la imatge del Misteri i convertir-la en arquitectura”. La Sagrada Família, deia Etsuro Sotoo, “és com una gran caixa de música... Mai, en la història de la humanitat, ningú no ha pensat quelcom així.

Gaudí volia construir un instrument de música”...; i la música és l’art més sublim. “Les torres són com els tubs d’un orgue —concretava Faulí—, amb deu campanes tubulars en cada una d’elles”. Una gran simfonia; una simfonia, on les notes són cada una de les petites peces; els acords, les diferents parts del temple; i l’harmonia, l’arquitectura, la pintura (els vitralls), l’escultura... Antoni Gaudí en la Sagrada Família va saber dissenyarhi bellesa, en la qual les set arts hi fan presència: el cinema com una conjunció de les altres sis, i la dansa... no és, la litúrgia, com una espècie de dansa? Joan Maragall, amic personal del genial arquitecte, havia escrit de la Sagrada Família: “no pot aixoplugar, però ja és resguard de l’ànima; (...). Tot just naix, i ja convida...”. Deia un sant dels primers segles que era més fàcil que el sol no escalfés ni il·luminés, que no que deixés de donar llum un cristià. Antoni Gaudí i Cornet ho sabia. Sabia que vindria molta gent a veure la ja basílica de la Sagrada Família, i sabia que ell no hi seria. Ho sabia, i per això va deixar feta una façana i totes les coses necessàries per tal que es pogués continuar l’obra tal com ell l’havia vista. Qüestió de geometria “L’art –afirmava, també, l’escultor japonès– és la capacitat de fer feliç. Gaudí és un artista perquè va seguir el que Déu ens ha deixat en el que veiem i, així, fa feliç tanta gent”. Semblantment deia el poeta Maragall a la seva Oda nova a Barcelona: “A la part de Llevant, místic exemple, com una flor gegant floreix un temple meravellat d’haver nascut aquí, entremig d’una gent tan sorruda i dolenta que se’n riu i flastoma i baralla i s’esventa contra tot lo humà i lo diví. Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera, el temple (tant se val!) s’alça i prospera esperant uns fidels que han de venir”. Gaudí tenia raó: ens ve a veure molta gent.

5 Newsuic 27. octubre-desembre de 2010

Heus aquí la qüestió per Gaudí: buscar en les coses creades el seu Creador, i mostrar el Creador a partir de les coses creades, reordenades —en aquest cas— en la forma de la Sagrada Família. El genial arquitecte —deia en un altre moment l’arquitecte Faulí— “no imita la naturalesa, sinó que l’estudia i en fa una síntesi”. En paraules d’Etsuro Sotoo, escultor de gran part de la façana del Naixement i de tots els símbols eucarístics disseminats pel temple, el que va aconseguir Gaudí fou una aliança amb la naturalesa, “convertint en amic, allò que pròpiament és un enemic per qualsevol arquitecte, com ara la gravetat”: no va intentar de contrarestar la força de l’atracció, sinó que —seguia Sotoo— “va decidir on posar les forces que demana la gravetat, segons li deia la mateixa gravetat”... És el que va fer amb aquella estructura al revés: cordills lligats al sostre, dels quals anava penjant pesos i fent les formes que volia. Aquesta estructura, observada a través d’un mirall a terra, formava les forces que havia de tenir el futur temple.

Allà, les catedrals són fosques perquè, encara que amb grans vitralls, els contraforts de l’exterior impedien l’entrada de llum. “L’espiritualitat d’aquí —deia Joan Vila-Grau, vitraller del temple, amb paraules de l’arquitecte— no ha de ser causada per una foscor paorosa, sinó per una llum harmoniosa: el temple de la Sagrada Família serà una llum harmoniosa”. Una llum que Gaudí prenia de la naturalesa: “es preguntava d’on venia la llum —plantejava l’escultor Sotoo—, i l’únic que feia era obeir; d’aquí ve l’hiperboloide”, uns grans finestrals en forma d’embut per recollir al màxim de llum de l’exterior, i un altre embut, per difondre-la al màxim a l’interior. Des de fora, sembla que amb aquestes estructures hagi de ser fosc, però no; “tant és així —diu Jordi Faulí— que amb prou feines farà falta la llum artificial durant el dia, més que en alguns punts concrets”.


El temple de la Sagrada Família