Recordant Joan Tortosa

Amb en Joan ens vam conèixer una tarda de fa molts anys. Era una tarda de l’any 1966. Recordo que estàvem de reunió al Club Amics de Tothom. En aquells temps era normal estar de reunions. Podria dir, de fet, que van ser uns anys molt donats a fer reunions. Quan no eren reunions prohibides eren reunions clandestines, o eren reunions per acabar fent més reunions. Va ser el cas de la trobada amb en Joan. En aquells dies jo era membre del Club Amics de Tothom, i tenia responsabilitats en els actes de la celebració del primer aniversari del Club. Deixeu-me dir, si no rebento, que com a plat fort havíem aconseguit la participació de Joan Manuel Serrat dins el tercer festival de la Nova Cançó, que vam celebrar als jardins del Monestir.

Aleshores en Joan Tortosa ja feia de corresponsal de premsa, i ens explicava les dificultats que tenia per aconseguir que li publiquessin, donat que els mitjans dels quals disposava eren molt primaris. Però eren els únics, i l’única manera de tenir una mínima informació sobre l’actualitat del que passava a Sant Cugat. D’aquelles reunions, una de les que més recordo va ser per la manifestació a favor de les llibertats i la lluita democràtica. Manifestació que va omplir la plaça d’Octavià al crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Joan Tortosa va llegir el manifest com es pot veure a la fotografia.

A part de fer les tasques que li eren pròpies com a pagès, ell es definia com un autèntic pagès culturitzat, feia d’il·lustrador. Hi tenia la mà trencada a fer postals de Nadal. A banda d’escriure com a col·laborador del Correo Catalan, també ho va ser del diari Tele/eXpres, on va aconseguir destapar els plans per enderrocar part de la muralla del monestir, que sembla ser l’ajuntament tenia guardats dins un calaix. L’excusa: guanyar espai pel trànsit de vehicles. Joan Tortosa va encapçalar la campanya a favor de salvar les muralles. gat li va fer una entrevista molt interessant que recomano no perdre’s. Com també l’article que va escriure al butlletí La Roda, l’any 1969, amb el títol ‘Nadal’. Article del qual avui em permeto seleccionar un tros que he traduït del castellà*. Estic segur que no deixarà indiferent a ningú:

Extracte de l’article ‘Nadal’, escrit per Joan Tortosa i publicat a La Roda el desembre de 1969

Podríem omplir planes i planes i sempre arribaríem a la mateixa conclusió, tenia una fe increïble en els mitjans de comunicació, en especials els locals. Recordo amb quina il·lusió acompanyava sovint els seus escrits amb dibuixos al·legòrics que ell mateix feia... El recordaré com un home bo, sarcàstic a vegades i altres irònic, sempre disposat a lluitar pel seu Sant Cugat. L’any 2018 Televisió Sant Cu-

▶ “Amb el desig de no posar-nos en discussions religioses, només voldria destacar un símbol de Nadal que s’ha universalitzat; la PAU. Paraula aquesta que pren tot el seu sentit i que avui està universalitzada arreu del món. Aquests últims dies de l’any, la gent parlem molt de Pau. Fins al punt que els mateixos participants de les guerres concerten reunions secretes i fan aturades no-bel·ligerants per no profanar-la. I així tots els homes en continuen parlant fins passats aquests dies assenyalats. Després no es respectaran els uns als altres ni entre races, ni entre nacions, ni entre gent d’un mateix país. Ni entre gent d’un mateix poble. Fins i tot ni entre gent d’una mateixa família, fins que el missatge del nou Nadal torni a imposar-se com a parèntesis. Amb més força que tots els egoismes i rancúnies junts. Sempre, com una inextingible font d’esperança. Aleshores Nadal continuarà irradiant el seu missatge de pau. I ho farà com tot el que li és difícil. L’home seguirà donant-li l’esquena buscant per estranys camins aquesta pau violada tantes vegades. Amb el pretext de la mateixa pau, i des del mateix dia que l’Arca de Noè va encallar al cim de l’Ararat, i que la pau és representada amb un simple i fràgil colom. Res és més dòcil i, fàcil d’abatre i desplomar. Arribarà el dia que altres cents han de néixer al llarg dels anys, i per cada un abatut renaixerà un altre perquè sempre hi hagi i perduri un fons d’esperança o Nadal haurà perdut el seu sentit. Potser arribarà el dia que el colom es faci per fi immortal”.

*L’any 1969 tota la premsa nacional i mitjans informatius eren escrits en llengua castellana. Entre altres motius, a part de ser obligat pel règim, pocs eren els que sabien fer-ho en català.