El Puigcampana i l'illa de Benidorm

EL PUIGCAMPANA I L’ILLA DE BENIDORM

1. Finestrat El Puigcampana

2. Benidorm L’illa de Benidorm

3. L’Albir El Racó de l’Albir

Col·lecció: Marinera Text: Joan Borja Il·lustracions: Isabel Vidal Maquetació: Isabel Vidal Universitat Miguel Hernández, Facultat de Belles Arts d’Altea 2017

Marinera

EL PUIGCAMPANA I L’ILLA DE BENIDORM

E

l Puigcampana és una muntanya sagrada, un autèntic Olimp de la Marina Baixa. Constitueix un rerefons perfecte per a l’sky line de Benidorm. I aporta un contrapunt sòlid, atàvic i seré a l’efervescència de la ciutat de l’arena, els gratacels i el turisme. El reconeixereu de seguida, el Puigcampana: per la forma cònica, que efectivament evoca els volums d’una campana. I, sobretot, per un curiós accident geogràfic: la Coltellada de Rotlà, un buit quadrat, geomètricament retallat en el perfil meridional de la muntanya. El Portell, en diuen també els mariners. I és cosa d’admirar. Perquè el buit és un quadrat perfecte que sembla que algú haja seccionat a consciència. Però... Com i per què es va formar aquesta Coltellada de Rotlà? I qui era, en realitat, aquest famós Rotlà?

7

8

D

iuen que han dit –mentida segura– que Rotlà era un d’aquells cavallers que antigament anaven corrent el món. Més valent que el Guerra, guapo i templat com un déu grec, tenia el cos treballat, fort i robust. I feia goig de veure. Mai no se li arrufava el melic a l’hora de socórrer desvalguts ni de combatre injustícies Però tenia en realitat una ànima tendra com l’aigua, amb la curiositat i la innocència d’un xiquet.

9

V

iatja que viatjaràs, passant rius i trescant muntanyes diu que un dia Rotlà va arribar a les terres de la Marina. I diu, també, que al país del Puigcampana va conéixer una donzella més bonica que un camí de lluna ballant sobre el mar. Tan rebonica i guapa era que deien d’ella que si per cas fóra més bella es badaria com una magrana! Hi ha qui assegura que era d’Altea, aquella jove, per allò que canten: «A Altea, xiques guapes; a Benidorm, mariners; a la Nucia, tramussos; i a Callosa, espardenyers». Però no se sap del cert. Perquè també hi ha qui sosté que la jove era de Finestrat, el poble que s’acaramulla en una penya a la falda del Puigcampana.

11

T

ampoc no importa això: el cas és que entre el cavaller Rotlà i la nostra donzella va florir l’estranya fortuna de l’amor. I es van enamorar: ell d’ella; i ella d’ell. Oh, l’amor! Prodigi d’instants eterns. Felicitat dels dos jovencells passejant a la vora de la mar del Racó de l’Albir. Meravella de converses i silencis. Trencall de les ones, a la platges verges de Benidorm. Tebiesa de cossos. La mà unida a la mà. Besos, carícies, abraços, somriures, mirades, tendreses, arraps.

13

14

P

erò sembla que no podia ser, tanta perfecta felicitat. I un malefici estúpid va congriar la profecia d’un terrible final per a aquell amor de llegenda. Tal va ser la fatal sentència: que tan bon punt els últims rajos del sol il·luminarien la pell fresca, suau i lluent de la donzella, aquesta moriria. Podeu imaginar el sentiment d’impotència del nostre jove galant! Quan el sol va començar a pondre’s darrere del Puigcampana, l’estimada en paral·lel defallia. Li fallaven les forces, perdia els colors i –a ulls vista– també l’alé de la vida. Feu-vos compte, quina desesperació! Perquè si hi ha res més terrible que la por de la pròpia mort és la pèrdua de les persones que estimem i que ens estimen.

15

M

ogut per la ràbia i el desesper, Rotlà va pujar dalt del Puigcampana, va traure el coltell i –zac, zac, zac!– va obrir un gran forat a la muntanya.

D’aquesta manera, uns últims rajos de sol es van filtrar per l’obertura i van perpetuar durant mitja hora eterna la vida de la donzella. Tal és l’origen de la famosa Coltellada de Rotlà: la voluntat d’allongar la llum del dia; de conquerir un temps per a l’amor contra el cruel destí de la mort i la foscúria. Per això, encara ara, els descreguts i els curiosos poden comprovar que, efectivament, pels volts del solstici de Sant Joan, el sol es pon amb astronòmica precisió per la gegantesca obertura de la Coltellada. I el cel regala una propina de llum en un espectacle únic i sensacional.

17

T

anmateix, després d’aquella pròrroga –ai!– el temps va demostrar, una volta més, el natural caràcter despòtic i inclement. Contra l’empresonament de l’espai sempre hi ha l’esperança d’una porta oberta a la llibertat. La presó del temps, per contra, és implacable; i ningú mai no n’ha pogut escapar. El cas és que el sol, a la fi, es va pondre del tot darrere del Puigcampana. I la donzella es va acabar de desfer entre els braços del cavaller. La mort, agra i desdentada, li l’havia arrabassat per sempre. Cegat pel dolor, la impotència

18

i la ràbia, Rotlà va plorar. Amargament. Desesperançat. Va mirar el tros de muntanya que ell mateix havia arrancat i, talment un Messi o un Ronaldo de força descomunal, d’un colp de peu va llançar el rocam retallat ben lluny, a la mar: enmig de la badia de Benidorm. Aquest –quin cas!– seria l’origen de l’illa de Benidorm. I per això, precisament, les formes d’aquesta illa (un quadrat inclinat mig submergit i enfonsat) encaixen amb precisió amb els perfils de la Coltellada de Rotlà, allà dalt del Puigcampana olímpic i sagrat.

19

20

H

i ha encara qui explica que, per aquest motiu, l’illa de totes les postals –testimoni mut de l’amor llegendari de la malaguanyada donzella i el bon cavaller Rotlà– evoca i encomana amors que mereixen ser viscuts plenament, a cor nu, amb plena i conscient intensitat: sentint l’inefable abisme de l’eternitat a cada instant. Tals són els amors que els joves forgen a les discoteques de Benidorm. O –segons diuen– els amors gran reserva que a la nostra ciutat practiquen els jubilats de l’Imserso en la temporada hivernal…

21

1. Finestrat El Puigcampana

2. Benidorm L’illa de Benidorm

3. L’Albir El Racó de l’Albir

Marinera