Issuu

Sumari Editorial .......................................... 2 Sumari i crèdits .............................. 2 Benvinguda .................................... 3 Qui és qui? ...................................... 11 Magistral.......................................... 13 Entrevista ........................................ 19 Recercadors .................................... 22 Sostenibilitat .................................. 29 PsicoErnest ..................................... 32 El mostrador ................................... 34

Editorial

envolgudes i benvolguts, Ja hem arribat a l’equador d’aquest curs escolar 2019-2020, que és el primer per a nosaltres com a equip directiu de l’institut. Estem il·lusionats per tenir l’oportunitat de formar part de la història del centre que, com tots sabeu, ja compta amb gairebé 180 anys de recorregut.

Aquest exemplar de la revista Metastasi és el primer d’aquest curs escolar i tenim la intenció que en pugui sortir un altre a final de curs. La idea de l’equip de redacció i comunicació és que sigui una representació de les diferents vessants que té el nostre centre educatiu, fent especial èmfasi, en aquest primer número, en l’alumnat que ha arribat nou: de les escoles de primària, en el cas de les noies i els nois de 1r d’ESO, o d’altres instituts o escoles, en el cas de l’alumnat que s’incorpora a d’altres nivells. És una realitat actual que, durant el temps escolar, s’incorporin també d’altres alumnes que provenen de diferents llocs del món i que els acollim amb tots els recursos disponibles, especialment amb l’Aula d’Acollida, on aprenen la llengua vehicular, el català. Amb tot, doncs, volem ser un centre acollidor per a tots aquests alumnes, per als que ja teníem en cursos anteriors, també per al professorat i per a totes les famílies i altres persones vinculades d’una manera o altra al nostre institut. Esperem que aquesta revista, que volem que arribi a totes les famílies en format paper, ens ajudi a descobrir, d’una manera més profunda, el que som i el que fem en el nostre dia a dia. És evident que amb l’Instagram i també amb el Blog d’Activitats que tenim al nostre web podem anar veient, de manera gairebé immediata, totes les activitats que es desenvolupen als diferents nivells educatius i departaments didàctics. Amb la revista, podrem accedir a d’altres aspectes que formen part també de la nostra activitat diària i sobretot veure-ho des d’altres punts de vista. En aquest primer número de la Metastasi del curs 2019-2020 hem introduït algunes seccions noves que esperem que us agradin. Hi trobareu la secció Magistral, en la qual els professors de la casa us explicaran lliçons molt interessants sobre aspectes concrets de les seves matèries. En Jose García-Consuegra, professor d’història, i l’Anna Castanyer, professora de matemàtiques, han escrit dos articles imprescindibles que no us podeu perdre, sobre la importància de les dones a la història i sobre el curiós número zero, respectivament. A la nova secció Recerca us volem mostrar dos dels treballs de recerca que han destacat aquest curs: l’Anna i la Berta han fet una feina esplèndida per adaptar els seus treballs per a la revista i els ho volem agrair des d’aquí. En aquest número també inaugurem la secció Qui és qui?, en la qual us anirem mostrant la personalitat i la feina de les persones que treballen en el nostre institut. És important que coneguem i sapiguem valorar la gran tasca que fan totes i cadascuna de les persones que conformen el Jaume Vicens Vives. Finalment, com a gran novetat també, donem el tret de sortida a la secció PsicoErnest, on el nostre psicòleg, l’Ernest Luz, us anirà parlant de temes que ens afecten a tots: en aquest número l’Ernest ens parla de l’autoestima, que és tan important. No deixeu de llegir, tampoc, la secció de Benvinguda, on pretenem recollir les impressions de professorat i alumnat nous d’aquest curs. Cal destacar, també, a la secció Entrevista, la gran feinada de periodisme dels nostres tres estudiants de Batxillerat Internacional que col·laboren en la redacció de la revista. En aquest número podreu llegir, concretament, l’entrevista en exclusiva a Gerard Quintana, cantant de Sopa de Cabra i exalumne del nostre centre. Importantíssima, també, la secció Sostenibilitat perquè us adonareu de la gran tasca que fem des del centre per cuidar el nostre Planeta i contribuir a la sensibilització en aquest sentit. Al final del número trobareu el Mostrador, on us ensenyem algunes de les activitats pedagògiques que s’han dut a terme a l’aula durant aquesta primera part del curs. Espero que tot plegat ens ajudi a conèixer el nostre centre, a implicar-nos-hi, que ens el fem una mica més nostre i que, per tant, ens l’estimem. Salutacions cordials. Rosor Rabassedas i Pagès Directora des del primer de juliol

METASTASI Butlletí informatiu. Institut Vicens Vives. Girona. Febrer 2020. El nom de la revista prové d’un escriptor i poeta italià, Pietro Trapassi, més conegut com a Metastasio. Va ser un dels llibretistes d’òpera més importants del segle XVIII. Al nostre institut n’hi havia un bust, que era molt popular entre els alumnes. Per això, el seu nom catalanitzat fou escollit fa més de 40 anys com a capçalera del butlletí informatiu del centre. Les fotos de la portada, de Cristina Juher, van ser fetes durant aquesta tardor passada, a l’institut. Cap de redacció: Cristina Juher Ajudants de redacció: Gabriel Badia, Sara Moran i Eduard Morillo Equip de comunicació: Jordi Coll, Dani Bartomeu, Cristina Juher, Rosor Rabassedas i Jordi Xargay . Disseny, maquetació i impressió: Impremta Pagès, Anglès

g Benvin uda XERRADA INICI DE CURS: Gerard d Quintana

l passat dia 23 de setembre va venir el llegendari cantant de pop rock català Gerard Quintana a fer la xerrada d’inici de curs als alumnes de Batxillerat. El també compositor i escriptor, com moltes personalitats de Girona i d’arreu nascuts a la dècada dels 60, va estudiar en el seu moment en el nostre centre, l’Institut Jaume Vicens Vives. Després d’una breu introducció per part de la directora, qui, per cert, va pertànyer a la mateixa promoció de Quintana durant la seva estada a l’institut com a estudiant, el cantant va obrir la xerrada amb un dels problemes que segurament molts de nosaltres tenim o hem tingut abans de prendre la gran decisió que pot canviar les nostres vides: “No sé què vull ser”. Malgrat que no ho tenia gens clar, en Gerard del passat sabia que no es vodria dedicar a la música; de fet, això era alguna cosa impensable, per un motiu clar: no hi havia gaires referents. Era una opció del tot forassenyada, pròpia d’un somiatruites; tot i això, realment la música li aportava una sensació vital d’autenticitat i llibertat.

El conferenciant va seguir explicant-nos que quan ell va començar al Vicens Vives, l’any 78, el model d’escola estava encara impregnat de franquisme, malgrat que el dictador feia tres anys que havia mort. Fins que no va arribar al JVV, tots els col·legis on Quintana havia anat fins a aquell moment havien segregat nens i nenes, i entre les classes mixtes i les seves primeres classes de català amb Quima Tarrés, ens va confessar que li va revelar un nou món i la seva perspectiva de les coses va canviar per complet. Va ser entre tots aquests estímuls innovadors, i gràcies a la seva professora de català, que el futur compositor va descobrir la música. Fent pinya amb els seus amics als pupitres del darrere deixava volar la seva creativitat escrivint lletres de cançons en català, algunes de les quals ens han arribat avui dia, com és el cas de L’Empordà. Després de la seva etapa d’estudiant, va començar la carrera de periodisme a la universitat, obligat a causa de la pressió familiar. Quan decideix dir prou, comença estudis d’interpretació, que es veuran interromputs pel seu èxit amb el grup Sopa de Cabra. A continuació, Gerard Quintana va compartir-nos que dins de l’àmbit acadèmic no va trobar la resposta que buscava que li havia de resoldre tots els dubtes, que li obrís definitivament els ulls. Malgrat això, va afirmar que les experiències i vivències viscudes dins les parets del centre no les canviaria per res del món.

Després d’aquest començament més autobiogràfic, el recentment descobert escriptor va prosseguir amb consells de caire més filosòfic. Citant-lo textualment: “La vida s’ha de viure ara, s’ha de viure canviant la vida” o bé “no busquis enfora el que tens a dins”. Us animem a rumiar-hi. Per concloure el parlament, Gerard Quintana ens va ensenyar una extasiant actuació de James Brown i ens va llegir un fragment d’una de les Cartes a un jove poeta de Rilke, tot posant sobre la taula una de les idees que més defensa i en la qual s’inspiren algunes de les seves cançons: l’impuls. I és que, per Quintana, és l’impuls i és el teu somni les úniques coses que et donaran la força per aixecar-te quan caiguis, és l’impuls que farà que no renunciïs al que t’agrada, i a no comptar les hores si el que fas té sentit i t’omple. I malgrat que és una cosa tan personal, potser els altres et diran: “Però tu estàs boig!” o “vas a la deriva!”. Si el teu impuls et dona sentit, et permetrà tirar endavant. Eduard Morillo Peralbo 1r BAT A

g Benvin uda ALS QUI COMENCEN PRIMER AQUEST ANY...

olt bones a tothom,

A tots aquells i aquelles més petits/joves de l’institut, és a dir, a tots i totes les qui acabeu de començar Primer d’Eso aquest curs, us dediquem aquest escrit. En primer lloc i abans de res, volem aprofitar aquestes quatre ratlles que venen a continuació per donar-vos la benvinguda al centre. Dit així podria semblar una presentació bàsicament formal. Però no; no ho interpreteu així. Donant-vos la benvinguda us volem dir moltes moltes coses. Us volem dir, primer, que tots els vostres professors i professores estem molt contents de tenir-vos aquí. Amb vosaltres viurem, com a mínim, quatre cursos plegats. I no quatre cursos qualssevol, no no. Els propers anys seran especialment importants: seran els anys en què us fareu grans. I nosaltres hi serem per acompanyar-vos. Esperem aportar-vos milers d’experiències noves, diferents i interessants, i esperem que l’Institut Jaume Vicens Vives esdevingui per a vosaltres un dels escenaris que d’aquí a un temps pugueu recordar amb estima. Sabem que els principis sempre costen una mica: els centres de secundària són molt grans, hi ha molts alumnes i, sobretot, molts professors! Però no us preocupeu, de seguida us sentireu com a casa. De fet, aquests dies comentàvem amb alguns dels vostres professors i professores que ho esteu fent molt bé, això d’adaptar-vos; ja us passegeu per la casa com si portéssiu aquí tota la vida, i això ens agrada. Tot i això, a més d’experiències vitals, és evident que aquí a l’institut també hi veniu a fer una tasca molt concreta: aprendre. Us ajudarem en tot el que estigui al nostre abast, en nosaltres hi trobareu molts tipus, formes i maneres d’ensenyar i d’aprendre (ja us ho hem dit abans: som molts professors!) però en totes sempre hi haurà una cosa en comú: la necessitat d’esforç. Cal que al llarg d’aquests anys no deixeu d’esforçar-vos. No és tan important el “nivell” que tingueu en arribar aquí. Alguns i algunes sereu molt bons i molt bones en algunes matèries, d’altres més fluixets en aquestes però molt millors en d’altres. Tant és el punt de partida o el ritme. El que és realment important i el que realment us farà créixer és l’esforç que dediqueu a tot allò que feu. És per això que tots nosaltres només us exigirem una cosa: que us esforceu sempre en la mesura de les vostres possibilitats. Però sempre.

Al llarg de tot aquest camí hi trobareu persones que us serviran de referent i que treballen de valent perquè us sentiu ben acollits i acollides (jo en dono fe). Els vostres tutors, l’Eduard, la Sara, en Joan i en Pol, amb qui sempre podreu comptar. Però no us oblideu de la resta del professorat, que sens dubte faran tot el possible per ajudar-vos i tots i cadascun dels membres de l’equip directiu també estan aquí per a vosaltres. Aprofiteu-ho bé! Ah! i una altra cosa encara: si a casa vostra hi ha alguna qüestió que els preocupa, algun dubte, algun neguit… qualsevol cosa, feu-los saber que no dubtin a posar-se en contacte amb nosaltres. Sabem que les vostres famílies i nosaltres tenim una cosa important en comú i és acompanyar-vos en aquest vostre gran procés d’aprenentatge. Si podem, estarem molt contents de fer-ho junts! I ara sí: us donem la més sincera BENVINGUDA al JVV. De tot cor, Clàudia Barba Ribot Coordinadora de Primer d’ESO

ELS DE 1R D’ESO

’estiu abans de començar:

Vaig estar molt nerviosa: de tan nerviosa em vaig posar malalta i tot! Van ser unes setmanes molt dures ja que a part que una de les meves millor amigues no vindria amb mi, també havia d’estar pendent de cada detall del JVV. L’entrada a l’institut: El primer dia va ser… difícil, estrany, divertit i fins i tot misteriós. Tenia curiositat de saber què faríem i altres coses relacionades amb la gent i els companys. Alguns ja sabíem amb quina gent i a quina classe anàvem. Al cap de dues hores de ser-hi ja havíem començat a “socialitzar” amb molta gent (encara que no en sabia els noms) Avui dia: Ara mateix estic molt contenta amb la classe que m’ha tocat. Els companys i les companyes són persones meravelloses i la gran majoria dels professors ens han ajudat a adaptar-nos, i gràcies a ells també hem format amistats. Per cert! No té res a veure amb els instituts de les pel·lícules que ens pinten, i els professors no són pas dolents, que hi ha alguna gent que ho diu…

també en conèixer els meus companys, que són càlids i molt xerraires. Quan van finalitzar les primeres hores em vaig sentir alleujada perquè les classes no em van costar tant com jo pensava. Ara que ja han passat uns quants mesos ja m’he acostumat als professors, al centre i als companys. Tots són molt agradables, en l’àmbit acadèmic em va bastant bé i ja no em fa tanta por perdre el nivell que tenia a primària. Estic molt emocionada per conviure més amb els meus companys i per continuar aquesta nova etapa, que ha anat millor del que jo pensava. Mariem Khiraoui 1r ESO A

Laia Sánchez 1r ESO A

bans de començar l’institut estava nerviosa i tenia molta por perquè per mi començar l’institut era entrar en una etapa totalment nova. Anar a l’institut em feia por perquè no sabia quines assignatures, quins professors ni tampoc quins companys tindria i sobretot el que em feia més por era si podria mantenir les meves bones notes de primària. El primer dia d’institut estava molt emocionada i un xic espantada però em va passar quan vaig veure cares familiars i

a meva experiència a l’institut aquests últims tres mesos per una part m’ha encantat i per l’altra part l’he odiat. La part que més m’ha agradat ha sigut la part de conèixer gent nova. L’institut m’ha ensenyat que hi ha molta gent agradable, m’ha fet conèixer el que està sent el meu millor amic, que cada dia em fa estimar-lo més, m’ha ajudat perquè ara estic molt més a prop de la meva millor amiga. Però per altra banda, l’institut m’ha allunyat de gent que ha estat amb mi des dels tres anys, fa que m’hagi de despertat molt més aviat, també m’obliga a estudiar cada dia més i fa que em posi trista a l’hora d’acomiadar-me dels meus amics a les tres de la tarda perquè el temps em passa volant, i ara el pati se’m fa cada dia més curt.

a primera impressió en entrar a l’institut va ser l’emoció de començar una nova etapa, i deixar enrere la que he viscut tants anys; la segona emoció que vaig experimentar va ser els nervis perquè no sabia si m’adaptaria o si me’n sortiria. Ara el que sento és el mateix, i a l’hora diferent: estic nerviosa perquè no sé si aquest nou trimestre em sortirà bé, però també emocionada, per conèixer més gent i noves experiències!

Drika Kerkri 1r ESO C

Laura Lorenzo 1r ESO B

g Benvin uda L

’ ’estiu abans de venir a l’institut va ser molt especial: em sentia més gran que mai, però alhora em sentia petit ja que era baixet i em comparava amb els grans dels instituts. També estava molt nerviós, ja que havia vist el centre per dins i era tan gran que tenia por de perdre’m. Sabia que seria diferent, i m’ho esperava pitjor. Fins i tot, l’última setmana abans de començar l’institut em sembla que un dia em va entrar un atac de pànic, estava molt nerviós i em costava respirar. El dia abans de començar ja tenia més ganes d’anar-hi, però continuava tenint por. El primer dia va ser estrany, però en l’únic que pensava era en la classe que em tocaria. Primer ens van fer una mica d’explicació sobre les normes de l’institut; després ens van dir els companys que ens havien tocat i ens van portar a les classes amb els grups que ens acabaven de dir. Quan vaig veure la classe que m’havia tocat em vaig alegrar, perquè hi tenia molts amics. Quan vam arribar a les aules ens van fer més explicacions, però ara més detallades.

’institut és molt guai, encara que això d’aixecar-me tan aviat no em fa gaire gràcia. A principi de curs estava una mica estressada perquè a l’escola no fèiem gaires exàmens ni ens posaven massa deures; en canvi, aquí sí. I com que no hi estava gaire acostumada no sabia ben bé què calia fer. La setmana d’exàmens de trimestre no m’agrada gens! Tot i així, l’institut és molt guai: he fet molts amics i amigues nous, vaig a casa molt aviat, les instal·lacions són molt xules. Anar a l’institut és genial! Mireia Prados 1r ESO C

l primer dia estava molt nerviós perquè era tot “diferent”, però aviat em vaig adonar que tot plegat era molt més bo del que pensava. És veritat que l’institut és una mica més difícíl que l’escola, però no tant com jo pensava.

L’endemà ja van començar les classes normals, però tot i així no ens apretaven tant com ara. Els primers dies no sabíem on estaven situades les classes. Fins i tot un dia em vaig perdre, que va ser quan anava amb crosses, i pujava i baixava els pisos en ascensor. Em tocava anar a naturals, la classe estava al segon pis. Vaig pujar al tercer per equivocació, després no recordava el pis on havia d’anar i vaig pujar al quart. Quan em vaig adonar que no era el que em tocava ja se n’havia anat l’ascensor, i no tenia la clau. I vaig haver de baixar per les escales.

He fet nous amics, he conegut profes nous, he fet activitats diferents, i tot el que semblava que seria molt dolent és molt més bo del que semblava.

Ara ja no em perdo, però tot i això encara veig l’institut molt gran. Ha estat un gran canvi.

Alan Cortadellas

1r ESO A

1r B ESO

Ovidi Moragrega

PRIMER INTERNACIONAL

ncara recordo com si fos ahir el primer cop que vaig venir a aquest institut per informar-me del programa del Batxillerat Internacional. La xerrada va ser duta a terme en gran part de la mà dels attos, qui són companys nostres enguany. Hi ha qui diu que les primeres impressions són les més importants, i la impressió que em va quedar aquell dia va ser sensacional; un nou ventall d’oportunitats se’m presentava, podia formar part d’un selecte grup d’estudiants brillants, obtenir un diploma per estudiar a l’estranger... Per fi podria acomplir els meus somnis acadèmics. Però llavors no pensava en el fet que tot això amaga una sèrie de sacrificis personals i familiars; o, si més no, esforços generosos que —al capdavall— també garantiran els seus fruits. El BI, per començar, és un gran repte; no només pel fet que la majoria dels professors són més exigents, o que calgui organitzar-se de forma estricta per tal de no baixar el rendiment. Molts de nosaltres hem hagut de marxar de casa i aprendre a viure sols, bé que amb els companys i l’atenció del personal de l’alberg o la residència. El fet de no tenir pares que —per exemple— et facin aixecar, que et solucionin tots els problemes, t’obliga a espavilar, et brinda astúcia i maduresa, i et fa enyorar-los força en els moments de més estrès. L’enyorança és un sentiment que es va perdent amb el pas dels dies, per sort. En el meu cas, la situació implica un canvi encara més gran, ja que durant tota la meva vida havia viscut en un ambient rural, rodejat completament de paratges naturals. Ara em toca viure a la ciutat, adaptar-me als sorolls, a la contaminació, als perills; experimentar la vida urbana. Per no parlar de trobar nous hàbits saludables i imposar-me’ls a mi mateix; és que resulta que la meva condició física des de l’inici de curs ha empitjorat bastant: al principi no feia pràcticament gens d’esport a part d’Educació Física i caminar. Tard o d’hora m’havia d’“emancipar” i, en conseqüència, autogestionar-me.

mem al nostre nou institut, els nouvinguts ens traurem de sobre la vergonya i ja no ens veurem tan aliens als nostres companys, ni tan desvinculats. Gabriel Isaac Badia Estany 1r BAT A

quest setembre he començat 1r de Batxillerat Internacional. Va ser una decisió complicada, ja que visc a Banyoles, i ha suposat un canvi considerable en el meu dia a dia. És cert que, tal com em van dir, cursar el Batxillerat Internacional porta molta feina, però també s’ha de tenir present que qualsevol batxillerat científic és exigent per si mateix. Tot i aquest increment de feina, també he notat un increment en la rigorositat en totes les assignatures, des de física fins a filosofia. També penso que, si durant l’ESO s’ha estat fent alguna activitat extraescolar, és bo mantenir-la (en més o menys grau), per poder tenir un temps de lleure de forma regular, encara que això comporti un esforç extra. Penso que, al cap i a la fi, el que es busca és aprenentatge i creixement personal, i això es pot aconseguir de moltes formes diferents i complementàries. Andreu Boix 1r BAT A

En general, així doncs, puc afirmar que el BI és una etapa de formació que serà molt rellevant per mi. A més a més, gaudeixo molt de les lliçons; totes em proporcionen coneixements molt enriquidors intel·lectualment —ja siguin matemàtics, científics, filosòfics, etc.— que em serviran un cop arribi a la universitat. El nostre grup-classe està molt cohesionat, tots fem pinya i ens animem mútuament per encarar els exàmens, treballs i assajos. La feina s’acumula, però fer deures i estudiar resulta molt més entretingut quan es fa de forma conjunta —haig de confessar que jo no en soc gens assidu, tot i que noto que molts ho fan així. És molt gratificant tenir al costat gent valuosa i brillant, que t’indueix a seguir millorant. Pel que fa a les meves interaccions amb la resta d’estudiants de l’institut, crec que són massa escasses. És trist que els del BI no ens interessem pels del Batxillerat LOE; per part meva em sento bastant aïllat, tot i que ja parlo amb algun d’ells. Estic convençut que no és una segregació irreversible i que, si ens acostu-

g Benvin uda NEW STUDENT AT A NEW SCHOOL

ello, my name is Lachlan Reed. I am an elite swimmer; I swim for GEIEG and FCN (Federació Catalana de Natació). I am a new student at Jaume Vicens Vives and my first trimester has gone by fantastic.

I wanted to go to Jaume Vicens Vives because I believe going to a public school would teach me how to work in a class of 30 and teach me how to organize better my studies, swimming and free time.

In my first trimester, I have met tons of new students, also I really like how the timetable is. Playground time is my favourite part of the day because I can relax and talk with my classmates and other students from other classes. My favourite subject is Biology because I really like the thing we are going to learn this year such as: The parts of the human body, types of diseases, etc. In the other subjects we do fun activities such as: projects, experiments and field trips. There are things at my new school that I have to get used to that at my other school we didn’t do such as: starting at 8:15 and ending at 2:45 and having more homework than my other school, however I believe will prepare me for university. So far, I am enjoying being here at Jaume Vicens Vives and hope I enjoy the future here. Lachlan James Reed 3r ESO B

300 KM I UNA VIDA NOVA

inc d’una ciutat relativament petita, en tots els sentits, que es diu Tortosa i que és on he passat la primera dècada de la meva vida. És una ciutat que queda en una vall a pocs metres per sobre del nivell del mar, envoltada de muntanyes plenes de vegetació. Aquestes característiques geològiques marquen de manera molt significativa tant la seva climatologia com el caràcter dels seus habitants. Malauradament, la ciutat, que fa uns 50 anys gaudia de molts espais verds, ha anat perdent progressivament tota la verdor i actualment és una ciutat grisa, de pedra i ciment; amb molt d’espai, però on s’ha permès construir de manera que els carrers són estrets i la sensació de claustrofòbia quan hi passeges és molt marcada. Descobrir Girona ha estat una alenada d’aire fresc. El canvi no m’ha estat gaire difícil, ja que allà no m’hi sentia a gust. Aquí he trobat tot el que em mancava allà. El que més m’ha sobtat ha estat el temps tan canviant que té aquesta nostra ciutat i que em recorda a països com Alemanya. El que millor em fa sentir és el caràcter dels seus habitants; tot i que amb excepcions, aquí es respira un aire de pau i amabilitat que allà fa temps que és difícil de percebre. També gaudeixo molt de tots els serveis que em mancaven a Tortosa, de bones biblioteques, d’una important vida cultural i del moviment i de la vida que es gaudeix al carrer. Fins aquest juliol no havia estat mai, aquí a Girona, i quan me la imaginava, pensava que seria una ciutat gran i freda. De moment encara no m’he acostumat al clima, però la sento molt propera i molt meva. Pensava que per anar al centre històric calia caminar

molt, però m’he adonat que és una ciutat molt amanosa: en poc més de mitja hora pots anar d’un extrem a un altre. Girona té un no-sé-què que la fa especial. Probablement és l’amabilitat de les persones o el fet que ha sabut mantenir el seu encant antic. Tortosa també és coneguda per tenir un important call jueu, però malauradament el seu deteriorament per manca de manteniment fa que s’estigui perdent. També m’ha sobtat molt la gran xarxa de pobles i llocs preciosos que es troben al voltant de Girona. Una cosa que m’ha sorprès i que m’agrada molt és veure caure les castanyes al mes d’octubre, ja que, de vegades, es produeixen situacions gracioses i, la veritat, costa molt reprimir les ganes de xutar-les. Ara sé que soc i seré un gironí per sempre més. Pol Roca 3r ESO A

PROFESSORS D’ESTRENA

er mi el fet de treballar al Vicens Vives representa moltes coses: no és només que sigui una professora nova, sinó que també és un retorn, un retorn a les arrels ja que jo també vaig estudiar al Vives. Tornar a fer el camí cap a l’institut, pujar de nou cap a l’entrada, trepitjar les mateixes classes en les quals jo vaig estudiar, passejar-me pel pati on vaig passar tantes hores amb les meves amigues, veure antics professors que ara han esdevingut companys de feina... Són tants els records que em van venir a la ment el primer dia, que quasi m’assec al meu antic lloc el primer dia de classe. Nostàlgia... S’ha de dir que aquest any he tingut molta sort amb els alumnes perquè són atents i, sí, també xerraires, però... quin adolescent no ho és? S’hi esforcen i en només un trimestre ja me’ls aprecio molt. I és que al Vicens Vives m’han acollit molt bé, el professorat i el personal administratiu és molt obert, sempre m’han ajudat quan ho he necessitat; es pot dir amb totes les lletres que la benvinguda ha estat molt acollidora. Ser nou en un centre no sol ser fàcil: aprendre i recordar noms, on són les coses, quines normes de convivència hi ha, etc. Realment, quan em van trucar per donar-me la plaça per a tot el curs a mi em va tocar la Grossa de Nadal.

empre havia volgut treballar de professor de tecnologia i sempre havia volgut treballar al Jaume Vicens Vives. Dels nou anys que fa que treballo com a docent, només en fa dos que soc profe de tecnologia i aquest és el meu primer any aquí amb vosaltres. Amb el poc temps que fa que soc aquí ja he fet bons companys de feina i he conegut bons alumnes que són molt bona gent. Només em queda dir que al Vives hi ha molt #goodVives. Pol Professor de Tecnologia

aig marxar del Vicens Vives fa 10 anys per anar a ocupar una plaça al Narcís Xifra, el que pensava que seria per sempre el meu institut. Poc em podia imaginar llavors que les circumstàncies m’obligarien a canviar i acabaria tornant al Vives! Però els canvis són bons, i des que he arribat he recuperat companys i n’he conegut de nous, i gràcies a ells des del primer moment m’hi he tornat sentir com a casa. Sara Perich Serra Professora de Llengua Anglesa

Mariona Morén Riu Professora de Llengua Anglesa

g Benvin uda

oc en Xavi Rodríguez, un dels professors “nous” d’aquest curs. Faig de tutor del 4t B d’ESO, on també imparteixo classe d’Història Contemporània i Cultura i valors ètics. A més, tinc el grup d’Aula Oberta de 3r, als quals ensenyo Ciències Socials i Català, i també explico les Ciències Socials a dos grups de 2n d’ESO. Anteriorment feia classe a la Cerdanya, més concretament a l’Institut Pere Borrell de Puigcerdà, on vaig passar set cursos meravellosos. El primer contacte amb l’Institut Jaume Vicens Vives el vaig fer per telèfon, el dia dels nomenaments a mitjan juliol, i va ser amb el conserge, en Juli. Va ser ell qui em va posar en contacte amb algú de l’equip directiu, en Dani Bartomeu, que em va notificar el dia i hora que havia de començar i de quins grups em faria càrrec. La rebuda que vaig tenir per part de direcció i, posteriorment, dels companys del departament va ser molt bona i m’han fet sentir com un més de la casa. I, com no, també ha estat així per part de l’alumnat i dels altres companys, que des del primer dia m’han acollit de manera sensacional i m’han fet més senzilla l’adaptació a l’institut.

er als gironins, “el Vives” és un institut de referència de la ciutat. Sovint en comentar que aquest any hi treballo, molts coneguts m’expliquen que hi van estudiar i aprofiten l’avinentesa per explicar anècdotes del seu pas pel centre o recordar alguns professors icònics de l’institut. Per tant, recordo el meu primer dia al centre amb una barreja d’emoció i curiositat per saber com s’organitza i funciona tot en un institut tan gran com aquest. L’acollida a tots els professors novells va ser molt bona, tant per part de l’equip directiu com dels professors en general, i molt especialment per les companyes del departament de llengües estrangeres. Adaptar-me a determinades maneres de funcionar m’ha portat una mica més de temps, perquè diria que és un centre particular en alguns aspectes, però una vegada transcorregut el primer trimestre puc afirmar que m’hi trobo molt a gust, i que tinc la impressió de portar-hi treballant molt més temps del que realment hi he passat. Ara bé, he de confessar que hi ha aules que encara em portaria una estona de trobar! Carol Puig Professora de Llengua Anglesa

Xavi Rodríguez Professor de Ciències Socials

l Vives és un institut on em trobo molt bé treballant. Colombiana de naixement, veïna catalana des de fa 17 anys i enginyera industrial de formació, la meva experiència amb l’ensenyament a secundària és molt recent. Malgrat tot, en el poc temps que fa que em moc en aquest món he descobert que m’agrada compartir i treballar amb aquest col·lectiu. Trobo que és una feina de reptes i molt vocacional, que m’està aportant molt com a persona i com a mare.

e tingut l’oportunitat de venir al Vicens Vives per dur a terme dues de les tasques que, en aquest moment, em satisfan molt com a persona: la docència i la secretaria del centre. M’he sentit molt ben acollida per tota la comunitat educativa i m’ha agradat moltíssim trobar-me amb gent coneguda. És un plaer poder treballar en un centre de Girona la meva ciutat Girona. Intueixo que formar part de l’institut Jaume Vicens Vives serà una experiència ben agradable! Simone Guinó Professora de Música i secretària

Catalina Pérez Professora de Matemàtiques

ls canvis sempre espanten una mica i a mi, enguany, m’ha tocat fer-ne un (bé, o més d’un). Al juny vaig saber que, després d’una llarga estada en un institut, hauria de canviar de centre i, per tant, de companys i d’alumnat, i això se’m feia feixuc. Però la veritat és que la rebuda i l’acollida al Jaume Vicens Vives va ser molt bona i l’adaptació a tots aquests canvis, malgrat haver tingut un inici de curs una mica convuls degut a la situació política que estem vivint, ha estat prou fàcil. Eva García-Llauró Professora de Llengües

Magistral UNA HISTÒRIA… DE RES Anna Castanyer Sardà Professora de matemàtiques

uan tenim un espai amb un objecte, sigui l’objecte que sigui, diem que “n’hi ha un”. Si en un espai hi ha dos objectes, diem que “n’hi ha dos”. Fem servir els nombres per comptar. Però, com es compta en un espai on no hi ha res? Hi ha allí la necessitat de comptar-hi alguna cosa? Aquesta és la història del zero. El nostre amic té un inici incert i ben segur que no va ser el primer número que la Humanitat va necessitar. Qui va veure la necessitat del zero? Es podria viure realment sense l’existència del zero? Estudiar la història del zero és estudiar la història de les xifres. La invenció dels números és una de les abstraccions més grans que ha aconseguit la ment humana. Actualment, pràcticament tot el que ens envolta a la nostra vida quotidiana és digital, numèric o quantificat. Però la història de com i quan es van trobar aquests números sempre ha estat envoltada de misteri. Quan es van inventar? Qui, com i per què? Així doncs, el zero i les nostres xifres modernes figuren, igual que l’escriptura, entre les eines intel·lectuals més poderoses de què disposa la Humanitat. Gràcies a aquests descobriments s’han pogut realitzar càlculs que durant mil·lenis van ser irrealitzables i des del moment de la seva invenció, es van poder començar a desenvolupar les matemàtiques i la resta de les ciències. Però quan va passar això?

a escriure en tauletes de fang, en figures a la pedra o posant tinta sobre papirs, els sistemes numèrics ja havien estat ben establerts. El llenguatge de la civilització egípcia ens ha arribat en forma d’escriptura sobre monuments, ceràmica, pedra calcària o papir. Aquesta escriptura està composta per jeroglífics, signes ideogràfics que representen gent, animals, edificis, monuments, plantes, objectes sagrats o profans, etc. La numeració egípcia estava integrada en els jeroglífics i els permetia anotar nombres enters fins a 1.000.000. El sistema era de base 10 i hi havia un signe especial per a cadascuna de les set potències de 10 (una línia vertical per a l’1, una U invertida per a 10, una espiral per a 100, etc.). Aquí podem constatar com no els calia el zero en l’escriptura dels numerals perquè feien servir uns símbols adequats que no el requerien. Així, en el cap de maça del faraó Narmer (o Menes) datat del 3000-2850 aC que es troba actualment a l’Ashmolean Museum (Oxford) podem veure una escena amb uns jeroglífics numerals que indiquen suposadament el botí portat després d’una victòria en una expedició. Els números que hi ha allí representats són 400.000 bous, 1.422.000 cabres i 120.000 presoners (vegeu la part inferior de la inscripció).

Situem-nos al Paleolític, als inicis del pensament matemàtic; què necessitaven els humans d’aquell moment? El seu desig era segurament poder comptar ovelles i poder mesurar el pas del temps. Observem que cap d’aquestes dues tasques requereix el zero; les civilitzacions antigues van funcionar perfectament bé durant mil·lennis abans del seu descobriment. En efecte, el zero era tan aberrant per a algunes cultures que van decidir de viure sense ell. Això és perquè no el necessitem en les operacions del nostre dia a dia i com que mai hi va haver la necessitat de comptar zero ovelles, per exemple, no calia tenir un número per expressar la manca d’alguna cosa; a ningú d’aquella època se li va acudir d’assignar un símbol a l’absència d’objectes. Així és com la humanitat va funcionar sense el zero tant de temps. Com que l’habilitat de comptar era escassa, els números i els fonaments de comptar sempre es van desenvolupar abans que l’escriptura. Així, quan les primeres civilitzacions van començar

(extret de https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Narmer_Macehead_drawing. jpg, Budge, E. A. Wallis, Sir, 1857-1934 [No restrictions])

Magistral Els antics babilonis, probablement cap al segon mil·lenni abans de Crist, van desenvolupar un sistema de numeració posicional basat en l’antic sistema sexagesimal sumeri, en base 60 enlloc de la base 10 que feien servir els egipcis i que tenim actualment amb el nostre sistema decimal. Els babilonis escrivien en tauletes d’argila tova amb la vora inclinada d’un estilet, per això els nombres tenien un aspecte en forma de falca o tascó (i d’aquí el nom d’escriptura cuneïforme). El fet d’expressar les cinquanta-nou unitats de primer ordre amb combinacions de només dos signes cuneïformes —una falca vertical per a 1 i una altra amb forma semblant a la nostra representació d’un angle per a 10— va comportar certs problemes d’ambigüitat (vegeu exemple de sota a la dreta) i calia descobrir amb el context de quin nombre es parlava.

Van començar intentant de resoldre els problemes d’escriptura dels nombres deixant un espai buit entre els símbols si aquell ordre no hi era. Però què passava si faltaven dues xifres? L’espai era un sol buit igualment… No va ser entre el 400 i 100 aC que els astrònoms babilonis van desenvolupar un zero genuí per indicar l’absència d’una unitat sexagesimal d’un cert ordre i evitar així les confusions. Van fer servir dos símbols de falca o dos “símbols d’angle” per indicar un lloc buit en la notació posicional. En una tauleta d’aquest període, que actualment es troba en el Museu Britànic, el número 60 està escrit: Podem veure que aquest ús inicial del zero per denotar un espai buit no és en absolut l’ús del zero com a nombre, només un tipus de signe de puntuació perquè els nombres tinguessin una interpretació correcta. Adaptació pròpia d’un exemple extret de From One to Zero, Georges Ifrah

(extret de https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/1/16/Babylonian_ numerals.jpg [public domain]

Exemple d’ambigüitat del sistema babiloni:

Adaptació pròpia d’un exemple present a From One to Zero, Georges Ifrah

Els grecs van entendre les matemàtiques millor que els egipcis i van fer un pas endavant perquè necessitaven menys símbols per representar nombres grans. Els romans, en canvi, quan van prendre l’imperi grec van suplantar el seu sistema per un sistema numeral menys avançat i que és el que tots coneixem, complicat a l’hora de fer operacions amb nombres grans. Al principi, el sistema de numeració grec era semblant a l’egipci, també en base 10, però els grecs usaven lletres enlloc de dibuixos. Per exemple, H (eta) era per ‘hecaton’, o sigui, 100. Més tard, al segle V aC, per evitar de repetir lletres, van fer servir lletres diferents per 1, 2, 3, 4, 10, 20, 30, 100, 200, etc. A cada xifra d’unitat (1-9) li assignaven una lletra, a cada desena (10-90) una altra i a cada centena (10 -900), una altra. Així, amb 27 lletres i un accent agut al final del grup per poder distingir números de paraules, els matemàtics grecs tenien les necessitats cobertes. No necessitaven, doncs, escriure el zero per si sol perquè ja tenien les lletres que representaven el 10, 20, etc. El que sí que és interessant de la civilització grega és que els seus astrònoms van fer servir un sistema sexagesimal posicional limitat a un valor màxim de 50+9 i incloent un símbol especial per al zero, O, que no se sap ben bé d’on el van treure. Ptolomeu, en el seu Almagest de cap al 130 dC, el fa servir, juntament amb el sistema sexagesimal babilònic, entre dígits i també al final d’un nombre, merament com un signe de puntuació, no pas amb el significat de número nul. Podria semblar, doncs, que l’ús del zero ja s’havia afermat, però no va ser així: els grecs i els romans el van odiar tant que van mantenir el sistema de numeració egipci enlloc del babiloni, encara que aquest darrer era més fàcil d’utilitzar. Els grecs van menysprear tant el zero que van refusar d’admetre’l en els seus escrits, encara que van veure que era útil en determinats casos. És per això que el zero va desaparèixer en la història occidental per tornar a aparèixer molt més tard.

A partir d’aquell moment, la història del nostre nombre canvia de continent i ens situem primer a Cambodja i després a l’Índia. A Cambotja, al jaciment de Trapang Prei, l’arqueòleg francès Georges Coedès cap al 1931 va traduir una inscripció escrita en khmer (llengua que pertany a la família de les austroasiàtiques). Aquesta inscripció, que es troba actualment al Museu Nacional de Cambotja i va estar perduda durant molts anys fins que la va retrobar Amir D. Aczel —ho explica en el seu llibre Finding Zero relatant les seves aventures en un viatge trepidant—, conté el numeral zero escrit més antic de la història en una peça sòlida de pedra tallada. Si traduïm textualment hi diu: “L’era çaka ha arribat 605 en el cinquè dia de la lluna minvant […]” i, en el lloc del 0 hi ha un punt. Aquesta data es correspon al nostre any 683 dC, per això, de moment diem que tenim un exemple del zero escrit més antic. A l’Índia, en canvi, tenim el testimoni d’un altre zero com a marca de puntuació en una tauleta de pedra que conté una data i que es correspon amb el nostre any 876. La inscripció fa referència a la ciutat de Gwalior, a 400 km al sud de Delhi, on es diu que van plantar un jardí de 187 per 270 que podrien produir suficients flors per permetre d’oferir al temple 50 garlandes al dia. Tant el número 270 com el 50 estan escrits quasi com els escriuríem avui dia. Així doncs, juntament amb els numerals que fem servir actualment, va aparèixer el signe de zero també a l’Índia, un petit cercle o un punt, designat per diverses paraules en sànscrit: sunya (buit), kha (cel), gagana (espai), ambaza (atmosfera), etc. Però... i el zero com a nombre que representa res, el buit, allò que no hi és, quan va aparèixer? Doncs a l’Índia el signe usat pel zero va acabar esdevenint el signe per un número nul, com es pot veure en el tractat Brahma Sphuta Siddhanta del matemàtic i astrònom Brahmagupta. En aquest tractat, del 628 dC, s’hi explica com fer les sis operacions bàsiques de suma, resta, multiplicació, divisió, potències i extracció d’arrels de nombres positius, nombres negatius i també com operar amb el zero.

Però no va ser fins al segle XIII que va aparèixer a Europa el sistema numèric consistent en nou numerals i un zero. Aquesta innovació es va popularitzar ràpidament i en poques dècades es va imposar en tots els estaments de la societat culta. Mercaders, banquers, enginyers i matemàtics van trobar que aquest sistema els feia la vida més fàcil perquè podien calcular més ràpidament i amb menys errors. Es creu que Leonardo de Pisa (1170-1250), més conegut com a Fibonacci, va ser un dels que va introduir els numerals indoaràbics a Europa amb el seu llibre Liber Abaci on descriu les nou xifres índies i el símbol que ell anomenava zephirum i que correspon al zero. Així doncs, aquesta és una molt petita història del número zero —hi ha més coses encara per dir i per descobrir—; un número que no va voler ser i que, des dels seus inicis, només va ser una necessitat de marcar una posició buida en els sistemes de numeració posicional però que va evolucionar fins a agafar el significat de nombre nul que té avui dia. Per recórrer aquest camí, va haver de passar per moltes dificultats i moltes penúries, travessar mars i muntanyes, però finalment se li ha de reconèixer que tot i no ser res, filosòficament i segons el budisme i el jainisme, és el complementari de l’infinit. Però… aquesta és tota una altra història.

Bibliografia Aczel, A. D., Finding Zero. A Matematician’s Odyssey to Uncover the Origins of Numbers, 2015, New York, ed. Palgrave Macmillan Trade Seife, C., Zero: the Biography of a Dangerous Idea, 2000, New York, ed. Viking Penguin Inc. Ifrah, Georges. From one to zero, 1985, New York, ed. Viking Penguin Inc. O’Connor, J. J. i Robertson, E. F. A History of Zero, 2000, School of Mathematics and Statistics http://mathshistory.st-andrews.ac.uk/HistTopics/Zero.html, University of St. Andrews, Scotland. [Consulta: desembre 2019]

Magistral LA HISTÒRIA S’ESCRIU EN FEMENÍ José María García-Consuegra Flores Professor de Ciències Socials

n dels propòsits i objectius fonamentals que projectem a la matèria de Ciències Socials és el de fer visible la figura de la dona com a subjecte històric actiu que és, ha estat i continuarà essent, tot recuperant-la del fosc armari de l’oblit al qual ha estat condemnada i defenestrada des de temps immemorials, més enllà de l’injust paper secundari i passiu que se li ha atorgat de mare, esposa i encarregada de les tasques domèstiques. Un paper, aquest que dèiem, que no fa justícia al veritable rol que la dona ha tingut a totes les societats històriques i prehistòriques. Un rol molt més actiu, decidit, innovador, decisiu i protagonista en i dels processos socials, econòmics, culturals i, en definitiva, històrics, que el que de bell antuvi se’ns ha fet saber i donat a conèixer. La dona, doncs, ha quedat eclipsada per l’omnipresent androcentrisme. No per res les principals revoltes i revolucions de la nostra història, aquelles revoltes i revolucions fetes “de baix a dalt”, les més reivindicatives i transformadores socialment, han estat liderades i protagonitzades per les dones, tal com s’està començant a evidenciar darrerament. Són els casos de la Revolució Francesa (segle XVIII), les demandes obreres en el procés industrialitzador dels segles XIX-XX (un exemple són

les millores salarials i socials que aconseguiren les vaguistes de la factoria nord-americana Everett Mill el gener de 1912, amb lemes com “Volem pa i roses”), les revolucions de 1905 i 1917, que donaren lloc a l’enderrocament de la Rússia tsarista o, més recentment i més propera, la coneguda com a Setmana Tràgica, la Vaga de La Canadenca (a la Barcelona de 1909 i 1919, respectivament) o en la lluita contra el feixisme i el totalitarisme durant la Guerra d’Espanya (1936-1939), on l’element femení fou clau, primordial i necessari davant les insostenibles situacions d’injustícia social i econòmica contra les quals s’aixequen i es rebel·len. Així de clar parlaven Amàlia Alegre i Amparo Montoliu, portaveus de les reivindicacions davant l’augment de preus del carbó, l’oli, la carn o el peix el gener de 1918:

Tenemos hambre, no hay carbón, no podemos vestir ni calzar. Nuestros hijos pasan frío y no tienen la alimentación necesaria. ¿Puede esto seguir así? Hoy hemos sido unas cuantas mujeres del barrio de las Atarazanas, mañana será el barrio entero, luego, todas las mujeres de Barcelona, y si no basta y nuestras reclamaciones no son atendidas, propondremos el cierre de fábricas y acudiremos a pedir solidaridad, no solo a las mujeres de Barcelona, sino a todos los elementos que integran las Sociedades y cuya vida en las actuales circunstancias es imposible.

En aquest sentit, un exemple clar i recent el trobem en la lluita que estan duent a terme les dones kurdes a la regió de Rojava davant el radicalisme islàmic, les quals han aconseguit resistir els embats del gihadisme i establir les seves pròpies institucions autònomes a través de les quals impulsen la igualtat i empoderament femenins davant del masclisme i tribalisme islàmics.

Uns esdeveniments històrics, doncs, que donen lloc a un seguit d’importants canvis políticosocials de gran rellevància i impacte darrere dels quals, i abanderades per la decidida mobilització femenina, hi ha les demandes per l’emancipació, empoderament i visibilitat de la dona tant en l’àmbit social com econòmic, polític i cultural ja des del segle XIX (feina domèstica, avortament, drets i igualtat laboral, prostitució, amor lliure, família, dret a vot, etc.) fartes com estaven (i estan) de la seva penelopiana paciència i resignació. Era tal la força d’aquestes demandes que van conformar un dels pilars fonamentals de la ideologia socialista i, de manera més remarcable, anarquista, tant en àmbit internacional com espanyol. En aquests termes s’expressava l’anarquista Enric Rueda en el Comitè Regional celebrat el 3 de juliol de 1918 en aquella “Rosa de Foc” que era la Barcelona del primer terç del segle XX:

composta únicament per dones, la decidida tasca de les quals va ser degudament reconeguda, no només pel rei Ferran VII, sinó igualment per la pròpia població gironina, com ho demostren algun carrer i diverses pintures i escultures fetes i aixecades en honor seu a la coneguda des de llavors com a “ciutat tres vegades immortal”, malgrat que actualment han quedat una mica oblidades, com molt bé ha investigat l’alumna de 2n de Batxillerat Martina Roig en el seu recent treball de recerca.

Voy a tratar uno de los temas más interesantes, es el que se refiere a la organización de la mujer. Ha acordado el Congreso, para dignificarla y dignificarse [...], dar a la mujer la intervención necesaria en sus Juntas Directivas y en sus Comisiones de propaganda y defensa. Esto es muy justo, compañeros, porque la mujer tiene que tener los mismos derechos del hombre. Ha demostrado plenamente su derecho a intervenir en las luchas sociales [...]. Os decimos que sois iguales, que tenéis los mismos derechos, que tenéis las mismas necesidades.

Un bon exemple el tenim a la nostra ciutat de Girona durant els setges que va patir a mans de l’invasor francès el 1809, i és que en la resistència i posterior victòria davant els exèrcits napoleònics un paper decisiu el va jugar la Companyia de Santa Bàrbara, creada tan bon punt es va establir el primer setge i

En aquest sentit la història d’Espanya és plagada d’exemples pioners de figures femenines de primer ordre en l’àmbit de les reivindicacions feministes, ja des de les poetesses andalusines Wallada (filla del califa cordovès Muhammad III)

Magistral o Hafsa bint al-Hayy al-Rakuniyya (noble granadina del segle XII), entre d’altres, que reivindicaven amb els seus poemes eroticosatírics la llibertat i empoderament sexual de la dona en un Al-Àndalus que es debatia entre l’hedonisme andalusí i l’estricta ortodòxia islàmica imperant. En el seu cas han estat doblement defenestrades (per musulmanes i per dones) per part de la historiografia tradicionalista. Però cenyint-nos més a l’etapa històrica que ens ocupa, l’etapa que abraça els segles XIX i XX fou prou prolífica, amb figures il·lustres com Mariana Pineda, Concepción Arenal, Emilia Pardo Bazán, Teresa Claramunt, Francesca Bonnemaison, Carme Karr o Rosalía de Castro, fins arribar a la científica recentment difunta Margarita Salas, passant per Frederica Montseny, primera dona ministra d’un govern democràtic a Europa que va exercir el Ministeri de Sanitat i Assistència Pública entre els anys 1936 i 1937. O María Blanchard, “la gran dama del cubismo” que va quedar totalment eclipsada per l’aclaparadora obra de Picasso o Juan Gris. O les anomenades “Sinsombrero”, grup de dones artistes, pintores i escriptores de primer ordre totalment engolides per l’extraordinària Generació del 27 liderada per García Lorca, Dalí, Buñuel o Manuel Altolaguirre, els quals, també és de justícia dir-ho, eren els principals admiradors i reivindicadors de l’obra i la figura d’artistes com Maruja Mallo, María Zambrano, Ernestina de Champourcin, Concha Méndez, Margarita Manso o la portbouenca Ángeles Santos Torroella.

L’any passat l’alumna Mar Orriols va inaugurar aquesta secció amb un breu però complet treball d’investigació sobre Gerda Taro, una de les primeres i més rellevants fotoperiodistes de guerra que va morir cobrint el conflicte espanyol i que va deixar un llegat fotogràfic i documental molt valuós per als investigadors i que, fins fa poc, va quedar eclipsada per l’obra del seu company Robert Capa. El treball de la Mar va ser publicat el 9 de maig de 2019 al blog de l’institut. Enguany hem començat el curs amb la investigació de diverses alumnes sobre les figures de Mariana Pineda (Clàudia Bartrolí, Berta Brunet i Berta Ribas), heroïna del liberalisme espanyol que fou executada a la primera meitat del segle XIX per defensar els principis de Llibertat i Igualtat dins d’una Espanya encara ancorada en l’estructura política i socioeconòmica de l’Antic Règim, la “Marianita” que tant idolatrava Federico García Lorca. També cal afegir la recerca de Sofia Perevalsky sobre Concepción Arenal, advocada, assagista i activista social considerada la mare del feminisme espanyol. Aquestes investigacions, d’altra banda, es desenvolupen seguint el mètode cientificohistòric de recerca, gestió, contrast i divulgació, tant de les fonts com de les dades i les informacions obtingudes, a través de les quals després cal elaborar un discurs propi, crític i rigorós el resultat del qual s’exposa oralment a la resta de companys de classe i que, donat el cas, esdevé objecte de publicació al blog i revista de l’institut, ja que el coneixement no ho és com a tal si no es divulga i arriba a tothom. D’aquesta manera contribuïm a un dels principals axiomes de la ciència històrica, el de conèixer el nostre Passat per poder comprendre el nostre Present i lluitar per un Futur millor i millorable. Això sí, tot plegat de la mà de les dones, ja que el futur serà de les dones o no serà. Perquè si no percebem que les dones són i formen part important de les estructures estatals i socials el que hem de redefinir és el poder i la societat, no pas la dona, com acertadament va dir en el seu dia Mary Beard.

A aquest objectiu, doncs, respon l’apèndix Les dones a la Història que ens plantegem a l’assignatura d’Història d’Espanya, i que consisteix en l’elaboració de petits treballs d’investigació realitzats de forma voluntària per l’alumnat, a través dels quals podrem conèixer i donar la visibilitat que es mereixen les dones que han estat protagonistes silents i silenciades de manera sistèmica i sistemàtica, ja que fins fa poc la història no només l’escrivien els vencedors, sinó que, a més a més, evidentment, eren homes.

Entrevista

GERARD QUINTANA

“T

ot allò que a vegades ens sembla inútil és com el ciment que ajunta els rajols del mur, i aquest ciment són les humanitats i les arts”

A ben poca gent del territori no li sona el nom de Gerard Quintana, un dels cantants de pop rock català més emblemàtics, que va popularitzar l’ús de la nostra llengua en la música juvenil de “llavors”. És la veu del grup Sopa de Cabra, que ara ja torna a estar en actiu després d’haver-se dissolt el 2001. Ja sigui acompanyat o en solitari, la seva figura marca la diferència en els escenaris que visita; com bé sabem i bé saben els nostres pares, a en Gerard no li calen gaires presentacions. Fa més o menys una quarantena d’anys que va donar les seves primeres passes en el món de la cançó. La gènesi de Sopa, de fet, es troba en la seva colla d’amics de l’institut. I aquest institut era el Jaume Vicens Vives. Això és efectivament així: en Gerard Quintana va deambular pels mateixos passadissos que nosaltres. Resulta bastant curiós —i també esperançador— que moltes de les grans personalitats del país hagin estudiat al Vives. Per aquest motiu —i molts d’altres— que ens hem interessat per saber més coses de la vida del cantautor, i per conèixer quines perspectives tenia de jove i quines té ara.

1. A tothom, qui més qui menys, li és ben familiar el teu nom. Explica’ns com has afrontat l’èxit. Descriu-nos la teva experiència personal: la de ser present a tota una generació i molt reconegut. Hi ha un procés a l’hora de metabolitzar l’èxit i conviure-hi, si l’entenem com a reconeixement, com a esdevenir el focus mediàtic o referent generacional. He de confessar que, a mi, l’èxit em va trasbalsar molt. Jo era una persona més aviat introvertida, que, amb 14 anys, va pujar dalt d’un escenari per superar la seva timidesa mitjançant el teatre. Sempre he pensat que qui puja en un escenari té un repte per afrontar-se a si mateix, perquè, de no ser així, s’està molt millor fent la teva vida i no exposant-te a les opinions dels altres. Al final, però, acabes relativitzant l’èxit, gràcies més aviat als fracassos que a l’èxit mateix. Crec que no hem d’entendre l’èxit com alguna cosa especial, sinó com una necessitat de comunicar, potser perquè durant molt temps no has pogut fer-ho, t’has guardat dins teu les emocions. El valor de poder compartir això segurament és un impuls per fer aquesta feina. Però, tot i

això, com ja he dit, l’èxit t’exposa molt i, per això, l’he relativitzat.

em pregunto: arribarà un dia en el qual visqui dos dies seguits al mateix lloc?

2. Sense posar-nos esotèrics, creus que la teva situació actual és fruit del teu destí? T’havies imaginat mai que alumnes del teu propi institut et fessin una entrevista?

Hi ha alguna cosa en aquest impuls que deia abans que no és més que allò que et fa sentir capaç, allò tan indesxifrable que fa que perdis la mandra, les pors, les autolimitacions; allò moltes vegades incompartible, que fa que deixis de comptar les hores i fer tornar possible l’impossible. Jo crec que hem de posar el llistó tan alt com vulguem, si això ens impulsa a trencar els límits que ens posem i que ens posen.

Alguna vegada que m’he trobat amb antics professors, tots m’han dit sempre s’ho haguessin imaginat de qualsevol altre, menys de mi. Jo era un noi introvertit, tímid, però a mi no em va sorprendre. Crec que quan desitges molt una cosa, la fas real. Vaig tenir un professor de veu, Stephen Chun-tao Cheng, que va dir-nos que a Occident menyspreem un dels poders més grans que tenim les persones: la imaginació, la capacitat de visualitzar i de fer real una cosa. Hi ha una força interna que ens fa creure possible allò que desitgem. Per això hem d’anar amb compte amb el que desitgem, perquè s’acaba complint. A mi em van fascinar molt els llibres de viatges, de persones que vivien com rodamons, viatjant d’una costa a l’altra amb trens de càrrega, fent feines temporals. I aquestes lectures, d’alguna manera, han creat un model en mi. Per això

Amb tot això, però, mai em vaig arribar a imaginar que seria entrevistat per la revista Metastasi, no ho vaig visualitzar mai. 3. Tots sabem com és la societat i com funciona el món, no cal dir que sembla que les coses sempre vagin una mica pitjor. Creus que l’art i la poesia han de ser una eina per fer la realitat més assimilable o un mitjà de protesta? Aquesta és una gran pregunta, molt present en el món de l’art. En el llibre que vaig escriure, que parla de la vida d’un pintor, hi ha aquesta dicotomia, a través de dos referents: ell s’emmiralla en Picasso, però segurament s’assembla més a Dalí. L’art

Entrevista pot ser un refugi, com a manera d’amagar-se d’un mateix, ser indesxifrable, o ser una eina per canviar les coses, com feia el mateix Picasso des de l’exili. A mi aquest és un tema que sempre m’ha preocupat molt. Hi ha artistes que s’han afrontat a la seva pròpia societat, com Molière o Shakesperare. En canvi amb d’altres, a través del seu art potser has passat una bona estona, però en el fons no han canviat res.

Jo, en el meu cas, he buscat una mena d’equilibri: m’agrada parlar amb compromís, m’agrada allò que fa que l’art sigui etern, m’agrada que les meves cançons puguin ser útils sempre. Quan componc, no penso en el nombre d’oients que la cançó pot tenir en un any, sinó que pugui ser útil sempre. No m’agrada ser pamfletari, no m’agraden els lemes. M’he sentit tan impotent davant els lemes, frases que esclaten i només fan mal, que prefereixo el suport poètic, la referència en aquest sentit. Hi ha referents musicals i culturals que m’han ajudat a entendre la paraula al mateix temps que m’ajudaven a entendre la música, com ara Bob Dylan, Leonard Cohen i Paul Simon. 4. Des del teu punt de vista, la gent ha entès els missatges de les teves cançons? Quins sentiments penses que provoca la teva música? A mi hi ha gent que m’ha servit d’inspira-

ció, i també hi ha gent a la qual he inspirat. La música és un llenguatge emocional. Abans que entendre’l pel cap, el sentim. Si, per exemple, poguéssim comparar les nostres idees mentals d’un objecte, una taula per exemple, segurament aquestes idees s’assemblarien entre si. En canvi, amb una cançó, les imatges de cadascú serien molt diferents, totes lligades a les vivències de cada individu. Primer sentim, i després reconeixem aquest sentiment, i el cervell l’ordena o l’arxiva en relació a la nova pròpia experiència. Si a sobre hi afegim la paraula, el resultat encara és més complex. Per això, cada persona acaba la cançó que un artista ha començat. Cada persona li dona un sentit. A vegades m’han acusat que no explico històries, a les meves cançons. No tenen un principi ni un final, ni una trama ni uns personatges. A mi m’agrada més obrir portes, ser més impressionista; per això les meves cançons poden arribar a més gent. No he sigut una persona que hagi pertangut a cap partit polític, perquè crec que la manera d’apropar-se a la gent d’una forma més humanística fa que hagis de deixar de banda la confrontació, justament al contrari del què està passant ara en el nostre país, on busquem més les diferències que allò que ens uneix. Jo renuncio i m’afronto a aquest concepte tan nociu, tan degradant, que s’ha instaurat en la

política, en la qual un ministre és capaç de dir que les imatges d’un policia són un fake, i que el periodista que les ha gravat s’ha de justificar. Deia que m’afronto totalment a aquesta voluntat d’autoenganyar-se per un objectiu, quan els dogmes esdevenen sagrats. Jo reivindico l’humanisme, reivindico l’emoció. Quan la política deixa de ser humanística, per a mi és nociva, qual la llei deixa de ser ètica és perillosa, cruel, i aquest és el missatge que busco transmetre. Tots som persones malgrat que a vegades ens amaguem darrere dels colors d’una samarreta. 5. Vas comentar a la xerrada que passaves moltes estones immers en les històries de la llibreria Geli. D’alguna manera, creus que és allà on vas construir la persona que ets avui dia? Jo crec que em va ser una bona motxilla, em va donar molts recursos per viure allò que no em sentia capaç de viure per la meva timidesa, les meves limitacions… Crec que no tots creixem al mateix ritme, i no ens podem tractar a tots igual. Tenim tempos diferents. A vegades, per pròpia experiència, la persona més eficient no és la més feliç. L’eficient és súbdit d’una idea, de fer les coses bé. Però a vegades el més important no és fer bé les coses, sinó preguntar-se per què les fas. Hi ha molta gent que pot ser eficient però no incideix en el com o el per-

què fa les coses. Penso que cada llibre és l’oportunitat de viure una vida a part de la teva, de sumar experiències. Malgrat tot, mai tindrà el valor i l’impacte en un mateix que la pròpia vivència, que l’equivocació, que l’error, que el fracàs, que és el que et farà tornar a aixecar i reconstruir i assumir certes coses que mai no oblidaràs. Jo penso que la literatura té aquest plus, i és suficientment àmplia com perquè cadascú pugui trobar-hi el seu espai. Per això estic en contra de les lectures obligatòries: llegir no pot ser obligat. Crec que cadascú hauria de triar els seus llibres, independentment del seu valor literari. 6. Cançons com El boig de la ciutat o L’Empordà van marcar una època del rock català. Coneixes algú que pogués inspirar aquesta mena de personatge romàntic i marginal que descriu una visió desastrosa del món? Hi ha un cert desencaix amb aquests personatges, una mena de desencaix en el món. El boig va ser la primera cançó que vaig escriure amb els Sopa i la recordo molt bé. Nosaltres érem una colla que teníem una banda en comú, i érem l’esperit de la contradicció. No ens agradava com estaven muntades les coses. Aleshores ocupàvem algunes parts del barri vell, i ens trobàvem a vegades amb els pacients del psiquiàtric de Salt. És curiós que a vegades ens sentíssim més en comú amb ells que no pas amb allò de què teòricament havíem de formar part. En la cançó Flors de fum, per exemple, parlo de molts d’ells. Després va arribar un moment en el qual vaig pensar que El boig de la ciutat era jo. El meu company de pupitre aquí al Vicens Vives era en Jaume, i és l’autor d’alguna de les primeres lletres. Quan les feia, les guixava al pupitre, i jo les vaig compartir, les vaig viure. De sobte, va morir el seu pare en el moment en el qual tothom decidia el seu futur, i d’alguna forma el seu somni de joventut es va apagar degut a les responsabilitats que va haver d’assumir. Per això, d’alguna manera vaig assumir el seu lloc, vaig agafar-li el relleu i ocupar la seva bogeria de joventut.

assumeixes aquest risc, pots acabar creant cançons que esdevinguin himnes i referents. I encara que tu facis les cançons amb el mateix amor, és la gent qui les converteix en himnes. 7. Com va sorgir la idea de treure un nou disc? Aquest últim disc que publicarem a finals de febrer és dels més especials que hem fet. En un moment en el què l’espècie té tants reptes, on veiem els límits del nostre planeta, l’hem de replantejar. Ara penses que no pots dir qualsevol cosa per dir-la, tens més preguntes que respostes. Per això amb les cançons intentem posar aquests temes al centre perquè puguem resoldre’ls entre tots. La primera cançó, Farem que surti el sol va ser escrita aquest estiu mentre els vaixells d’Open Arms i del Sea Watch estaven carregats de refugiats que havien salvat i els ports es negaven a obrir-los les portes. Aquests fets van crear en mi un debat intern: quina és aquesta Europa fundada en una valors als quals ara gira l’esquena? Moltes de les cançons parlen del que està passant. La Llibertat, per exemple, també és fruit de la reflexió de coses que m’han impactat. En Jordi Cuixart, amb el qual he mantingut relació durant aquests darrers anys, i la seva companya, la Meritxell Bonet, no s’han rendit i malgrat que ell està empresonat han decidit seguir endavant amb la família, han construït la seva vida amb aquesta anomalia. Cada cop que he parlat amb en Jordi, és ell qui m’ha animat a mi, perquè malgrat que està empresonat, se sent lliure, se sent d’acord amb el que sent i sap que no ha fet mal a ningú. El títol del disc, La gran onada, és aquell canvi necessari que ha de fer que les coses es puguin fer d’una altra manera molt

més ajustada al que necessiten el Planeta i les espècies que l’habiten. 8. Quin consell donaries a tota la comunitat educativa a qui va dirigida la nostra Metastasi? Estem en un moment en el qual en el món de l’ensenyament es vol prescindir de tot allò que no és pràctic, pel que fa al currículum, i s’arraconen les assignatures d’humanitats i ja no parlem de la música. La música ens fa sanament poderosos, ens dona superpoders. Hi ha països, com Suïssa, que van canviar la constitució i van incloure la música com un dels quatre pilars del seu sistema educatiu. A partir d’investigacions, s’ha vist el gran avantatge que representa ensenyar llenguatge musical des de ben petits. No entenc com hem de sortir de l’escola per estudiar música. Tot allò que a vegades ens sembla inútil és com el ciment que ajunta els rajols del mur. Si no, és com si construíssim un mur de rajols que qualsevol podria tirar a terra d’una coça, i aquest ciment crec que són les humanitats i les arts. Moltes vegades no tenim una relació entre les persones més enllà de l’obtenció d’uns resultats, però potser entre tots podrien tenir en comú aquesta vinculació cap a les arts i les humanitats. És curiós com diferents empreses a diferents llocs del món estan contractant filòsofs, que donen sentit a la feina dels treballadors, perquè no hi ha res més nociu que el que facis no tingui sentit, que és el que està passant a la Humanitat. I aquest és el repte: més humanitat. Allò que podem compartir tots. Gabriel Badia, Sara Moran i Eduard Morillo 1r BAT A

Pels qui t’estimen, la incertesa constant i el risc que el que exposes no agradi als altres és molt gran. Però si ets ambiciós i

Qui és

qui

JULI LÓPEZ: 10 ANYS AL SERVEI DE L’INSTITUT També va remarcar-nos que el tracte amb els alumnes era una de les coses que més li agradava de la seva feina. Fins que va arribar al Vicens Vives mai abans no havia estat en una posició on l’atenció al públic jove fos habitual, i, després d’una dècada en el càrrec, va assegurar-nos que l’experiència havia estat molt enriquidora. Una cosa que ens va dir que ens va cridar l’atenció tenint en compte que el món avança tan de pressa va ser que, malgrat alguna moda passatgera o alguna expressió, el jovent no ha canviat gaire amb el pas dels anys. Des de la seva perspectiva, els rols que adopten els nois i noies dins l’institut són atemporals. Per acabar la conversa amb en Juli, li vam fer unes preguntes extretes del qüestionari Proust, amb l’objectiu d’acostar-nos a les seves aficions i a la seva personalitat. • Veus el got mig ple o mig buit? Hi ha algun propòsit que et mogui? Mig buit i mig ple a la vegada. Tinc projectes de futur, però marxo de l’institut amb certa recança. • Com definiries el teu caràcter, i quins aspectes es veuen reflectits a la teva feina? Algun punt fort o defecte?

uli López deixa el Jaume Vicens Vives després de passar els deu últims anys de la seva vida dedicant-hi temps, treball i esforç. En Juli, com a conserge de l’institut, ha estat per a molts dels membres de la comunitat educativa, una persona imprescindible, sempre al peu del canó. Per a qualsevol persona que ha passat per al nostre centre, en Juli ha estat un referent.

Malgrat els sentiments contradictoris que li suposa marxar, l’emoció que té per emprendre un nou camí i, sobretot, la tristesa que li suposa acomiadar-se de la gran comunitat de gent fantàstica que treballa a l’institut no han d’eclipsar la gran labor que ha dut a terme durant tots aquests anys. I és que, com hem sabut després de l’entrevista que li vam fer, la feina de conserge amaga moltes responsabilitats que resten ocultes als nostres ulls. Segons va explicar-nos, la seva jornada laboral comença a dos quarts de vuit, hora en què molts de nosaltres tot just ens despertem. A aquestes hores, en Juli i els seus companys a la consergeria, la Lluïsa i en Marc, que fan equip amb ell, vetllen perquè tot estigui a punt abans de l’arribada dels alumnes. També ens va comentar que les seves vacances no començaven el 21 de juny, dia en què comencen les nostres, sinó que precisament era l’estiu l’època en la qual el volum de feina era més gran, ja que s’encarregava de reparar i canviar tots els materials i instal·lacions que havien sofert algun perjudici durant el curs escolar.

Defectes segur que molts, però, per altra banda, em considero una persona dialogant. Intento solucionar els problemes de la millor manera possible i m’agrada la feina ben feta. • Quines són les virtuts humanes que més admires? L’empatia, que, a més, crec que s’està perdent molt, tant per part dels alumnes com per part dels professors. • Quines són les teves aficions preferides? M’agrada molt viatjar, cuinar i menjar, i la lectura, sobretot novel·la clàssica. • Quina és la teva pel·lícula preferida? Soc força fan de la Saga d’Star Wars, m’agraden molt les pel·lícules de ciència ficció i històriques. • Si poguessis escollir, on t'agradaria viure? En un lloc tropical, segurament. Esperem que el lloc on vagi li permeti desenvolupar al màxim les seves aficions, tot desitjant-li la millor de les sorts en la seva nova etapa. Alhora, volem agrair-li la constància i dedicació al nostre institut, el Jaume Vicens Vives, durant tot aquest temps. Eduard Morillo, Sara Moran i Gabriel Badia 1r BAT A

Carta de l’Alba Estimat Gran Juli, Ens deixes… I en nom de tota la gent que t’estima i que ha compartit amb tu aquest viatge et vull dir tot això. Has estat un mestre per a mi i per a tots, cada dia ha estat un aprenentatge al teu costat. Gràcies a tu hem resolt tots els entrebancs i imprevistos del dia a dia. Sempre has estat disposat i disponible per a qualsevol cosa. Al peu del canó! En els mals moments i dies difícils has aconseguit treure’ns un somriure. Tothom et trobarà molt a faltar; tant i tant que et puc assegurar que el Vicens Vives no serà el mateix sense tu. Sento llàstima quan penso que els futurs alumnes no tindran la sort de coneixe’t. Qui els farà bromes? Qui els farà riure? Per tot això i per molt més: moltíssimes gràcies!!

Alba Hernàndez Tècnica d’Integració Social

Recercadors ESTUDI DE L’EFECTE DE LES CONDICIONS METEOROLÒGIQUES I ELS FACTORS TEMPORALS EN APIS MELLIFERA Anna Bernadas 2n BAT A

. INTRODUCCIÓ I PLANTEJAMENT DE LA RECERCA

“Si l’abella desaparegués de la superfície de la Terra, a l’home només li quedarien quatre anys de vida.” Aquesta frase, que va ser falsament atribuïda al científic Albert Einstein, no és una afirmació científica. No obstant això, no podem negar la veritat que conté: les abelles de la mel exerceixen un paper destacable en ecosistemes de bona part del món, ja que aprofiten el nèctar i pol·len de les flors per alimentar-se i produir mel al mateix temps que afavoreixen la pol·linització i són, per tant, un element clau per a la diversitat de cultius de diverses espècies vegetals que, al seu torn, garanteixen la presència d’espècies animals.

Diversos apicultors (aquells que treballen cuidant-se de les abelles, encarregant-se d’obtenir la mel) porten les seves abelles als voltants del meu poble de muntanya del Pirineu català (Toses, a la província de Girona) ja que és un lloc privilegiat perquè té una àmplia varietat de flors silvestres i no hi ha pesticides. Atenent al meu interès cap a aquest tema i aprofitant la meva situació, vaig conduir la meva recerca tant a nivell teòric com experimental cap a les abelles d’exterior (les que treballen fora del rusc recol·lectant o bé pol·len o bé nèctar de les flors per ferne mel o per alimentar-se) i la relació que aquestes mantenen amb el seu entorn. L’objectiu principal d’aquest treball és estudiar l’etologia de les abelles de la mel (Apis mellifera), registrant l’activitat de les abelles (variable dependent) de dos ruscos, situades una en una zona ombria i una altra en zona solana, i estudiant-la en funció de les diferents condicions meteorològiques i els factors temporals al llarg de l’estiu (que són les diferents variables independents). La localització dels dos ruscos en la mateixa regió (amb

les mateixes condicions climatològiques i la mateixa biodiversitat de plantes silvestres), en el mateix interval de temps i època de l’any (de juny a agost), i també l’absència de pesticides en els cultius de la zona, van constituir variables controlades, ja que van afectar de manera similar als dos ruscos i em van permetre assegurar-me que els resultats obtinguts depenien solament de les variables independents. La pregunta de recerca plantejada és: “Com afecten l’activitat de les abelles d’un rusc els diferents factors meteorològics de temperatura, humitat, pluja i vent? De quina manera se’n veu afectada l’activitat segons les hores al llarg d’un dia i segons els diferents mesos al llarg de l’estiu? Varien aquests impactes en funció de si el rusc està situat en zona obaga o solana?” La meva hipòtesi inicial va ser que la pluja i el vent tindrien un impacte negatiu a l’activitat de les abelles, mentre que per a la temperatura i la humitat segurament existia una franja òptima de valors per la qual l’activitat fos màxima. Per a la segona pregunta, vaig proposar que s’apreciaria més activitat al voltant del migdia, i també que seria major a principis d’estiu. Sobre les diferències entre els dos ruscos, probablement mostraria més activitat la de la solana en les mateixes condicions meteorològiques. 2. DISSENY EXPERIMENTAL Vaig idear un disseny experimental amb la finalitat d’obtenir a partir de la seva realització els resultats necessaris per respondre la meva pregunta d’investigació. Amb l’ajuda de l’apicultor de les abelles i amb l’equip de protecció, vaig col·locar una càmera fotogràfica (amb tecnologia de raigs infrarojos que detecten moviment) enfocant cap a la piquera (o sigui, l’entrada) de cadascun dels ruscos estudiats.

Durant els mesos de juny, juliol i agost vaig deixar les dues càmeres prenent fotos de l’entrada dels ruscos (cadascuna d’elles feia 1 foto cada 10 minuts). Va fer falta anar-ne comprovant setmanalment el correcte funcionament per no arriscar-me a perdre les dades experimentals observacionals (sempre més tard de les 22:00h per evitar molestar a les abelles). Paral·lelament, però igualment important, vaig anar-me descarregant les dades meteorològiques diàries (registrades hora per hora) de l’estació meteorològica més pròxima (la de Planoles, a 2 km). Per obtenir dades a partir de les quals pogués extreure’n conclusions, considerant la quantitat ingent de fotografies que tenia, no vaig analitzar l’activitat de les abelles dia per dia. Des del dia 8 de juny fins al 10 d’agost, vaig triar un dia setmanalment, analitzant un total de 10 dies, on cadascun d’ells representa una rèplica del meu experiment. Per a cada dia vaig fer el recompte d’abelles treballadores registrades per la càmera. Vaig buscar en primer lloc les fotografies del rusc de l’obaga d’aquell dia, vaig agafar la primera i vaig comptar manualment el nombre d’abelles. Aquest procediment el vaig repetir per a la resta de fotografies d’aquest dia, anotant en un full de càlcul el nombre d’abelles per a cada hora. A més, vaig fer el mateix per a les fotografies preses per la càmera de l’altre rusc. I aquest procés el vaig repetir per a cadascun dels 10 dies triats per analitzar. Una vegada vaig tenir tot el recompte fet, vaig ampliar la taula de dades afegint noves columnes: una per a la temperatura (on vaig transcriure les dades de l’estació meteorològica per a cada hora del dia), la humitat, el vent i la pluja. Les taules d’informació obtingudes d’aquest procés d’obtenció de dades continuaven estant molt carregades d’informació. Per poder tractar les dades, vaig programar Python, un programa informàtic que em permetia triar la variable independent desitjada i representar gràficament la relació entre aquesta i la quantitat d’abelles treballadores (i també em permetia o bé graficar les dades dels dos ruscos conjuntament, separadament…). A més, em va permetre calcular alguns estadístics, com la mitjana del valor de cada paràmetre per al moment en què es concentren més abelles treballadores (veure equació 1) o la discrepància (veure equació 2):

3. RESULTATS I ANÀLISIS I. Hora del dia Per trobar la relació entre el nombre d’abelles i l’hora del dia, vaig convertir l’hora civil del fus horari on es va fer l’experiment a hora solar segons les coordenades de longitud i la relació entre graus de longitud i hores de rellotge:

Una vegada realitzats tots els càlculs, vaig obtenir que en el rusc de l’obaga, l’hora mitjana de treball de les abelles era les 11.36 (hora solar), i en la solana les 12.00. Veiem que les abelles del rusc ombrívol, en tenir menys hores de sol, s’organitzen al llarg del dia i la seva hora de més treball és lleugerament més d’hora. La discrepància no és significativa, i tots dos ruscos tenen l’hora mitjana prop de les 12, moment en què el sol es troba en el zenit, ja que aprofiten al màxim la radiació. II. Temperatura La temperatura mitjana de treball és lleugerament més elevada en el rusc de l’ombra (22,1 °C) que en el del sol (21,9 °C), ja que necessiten temperatures més altes per treballar en la mateixa sensació tèrmica que les de la solana. De totes maneres, la temperatura afecta de manera similar tots dos ruscos. A més, a partir del Gràfic 1 observem que les abelles solament treballen en temperatures d’entre 10 i 32 °C, i que en la majoria de valors, tenim sempre més abelles treballadores en el rusc solei que l’ombrívol. III. Humitat

On la discrepància indica si existeix una diferència significativa entre l’activitat dels dos ruscos i la suma quadràtica d’errors es calcula segons [3]:

La mitjana d’humitat en el qual les abelles treballen és la mateixa en tots dos casos, 46%, i la discrepància era 0. Per a aquest paràmetre, la ubicació de les abelles en el sol o l’ombra no influeix en absolut, ja que la humitat afecta de la mateixa manera totes les abelles. Segons mostra el Gràfic 2, les abelles no treballen en absolut per a humitats menors a 20%. Fins a 35%, l’activitat no és destacable, però sí que ho és entre 35 i 55%. Fins al 80%

Recercadors que en la resta de l’estiu. Això es deu al fet que durant la primavera, les abelles s’han reproduït i han reestructurat el rusc i, cap al juny, coincidint amb la floració, l’activitat és màxima perquè ha de complir les noves necessitats generals.

tornen a presentar una activitat moderada. A partir de 80%, es mostren inactives. Això es deu al fet que les ales de les abelles es veuen afectades per aires secs o humits.

4. CONCLUSIÓ

IV. Velocitat del vent Així com els gràfics anteriors mostraven una relació quadràtica entre abelles i cada paràmetre, els obtinguts per als valors de vent (veure Gràfic 3) registrats en aquest estudi (tots són menors a 20 km/h) no mostren cap patró de dependència. Això significa que vents menors a 20 km/h no afecten en absolut l’activitat de les abelles. V. Precipitació El Gràfic 4 és un gràfic binari que ens diu que la pluja té un impacte negatiu total en les abelles d’exterior: quan plou, les abelles no treballen, segurament perquè les gotes d’aigua poden ser molt violentes per a aquests insectes.

VI. Mes En el Gràfic 5 observem que, per a tots dos ruscos, la quantitat d’abelles treballadores és considerablement més elevada al juny

Les conclusions particulars de cada paràmetre i els motius del seu efecte sobre l’activitat de les abelles els he anat esmentant en l’anàlisi de dades. Resumint, la resposta a la pregunta inicial és molt similar a la hipòtesi plantejada a excepció del vent, paràmetre per al qual no he pogut determinar cap impacte amb les meves dades. Quant als factors temporals, i a la comparació entre ruscos, també es compleixen les meves hipòtesis. Tots aquests motius m’han portat a considerar els resultats d’aquesta recerca com a satisfactoris. Tot i així, la recerca podria ser millorada, per exemple optimitzant l’obtenció de dades a partir de les fotos o comparant també la influència de la diferència d’activitat en la quantitat de mel produïda en cada rusc. Crec necessària la puntualització d’un concepte clau que, en el fons, és la base del meu estudi: el sentit de comunitat de les abelles d’un rusc fa que aquesta funcioni com un superorganisme, és a dir, les accions de les abelles particulars estan relacionades amb els objectius del rusc sencer.

SEXISME EN LA LITERATURA INFANTIL DES DE LA GUERRA CIVIL FINS AVUI Berta Ribas 2n BAT D

l meu treball de recerca tracta sobre sexisme. Parla de gustos, d’oportunitats, de llibertats. De les vides que s’han vist definides per una societat que educa sense que ningú li hagi demanat. El meu treball va de tot allò que se’ns ha privat o atribuït per raó de sexe. I, és clar, també va de contes. Tothom que hagi tingut la sort de llegir contes de petit sabrà que constitueixen un pilar important en la infància d’un nen o una nena. Els contes són una eina d’entreteniment molt preuada, però també són un mitjà potentíssim per a l’educació, infal·lible a causa de la poca capacitat crítica dels nens quan són petits. És fàcil a través dels contes il·lustrar el que està bé i el que no, el que és normal o el que és millor, perquè els nens sovint ho assimilen sense ni tan sols qüestionar-ho. Per tant, si als contes s’hi associen accions, actituds o emocions a homes i dones de manera diferenciada, els nens acaben interioritzant el

que s’espera d’ells segons el seu sexe. Es fan una idea de l’home i la dona perfectes, basant-se en aquest model per construir la seva personalitat. Sobre això disserta el meu treball, sobre els rols de gènere als contes, sobre les discriminacions i estereotips que en deriven i sobre les conseqüències que té per a cadascú de nosaltres haver d’adaptar-nos a un patró. Al meu treball, però, no he estudiat el sexisme als contes d’una època en concret, sinó que he fet una comparativa del contingut sexista observat en contes publicats durant el franquisme, durant el postfranquisme i a partir de la dècada dels 2000. Per tant, podríem dir que el meu treball de recerca respon bàsicament a dues preguntes. En primer lloc, hi ha hagut o hi ha sexisme en la literatura infantil a Espanya? I si és que sí, de quina manera ha anat evolucionant aquest fenomen social al llarg dels anys en la literatura? Per poder respondre aquestes preguntes vaig fer un estudi basat en l’anàlisi d’aproximadament 15 contes corresponents a cadascuna de les èpoques. A més, per veure com el context havia influït en les publicacions analitzades, vaig estudiar també la situació sociocultural i literària viscuda en cadascuna de les etapes diferenciades. D’altra banda, per a la part pràctica del meu treball vaig intentar anar una mica més enllà. Un cop vaig tenir clar que sí que hi havia sexisme i vaig tenir els rols ben definits, em vaig proposar de fer un conte que il·lustrés, per una banda, personatges que seguien els rols i, per l’altra, personatges que feien tot el contrari. L’objectiu era inspirar una reflexió sobre la normalització i els rols de gènere establerts per la cultura als quals tots estem sotmesos, intentant que qui el llegís es qüestionés per què hi ha coses que són normals i coses que no i les conseqüències que té a les nostres vides veure el món així. Per últim, a les conclusions s’hi pot trobar la confirmació de la meva hipòtesi: als contes hi ha hagut i hi continua havent sexisme. Això sí, s’ha pogut observar una evolució en la manera com aquesta ideologia s’ha instal·lat dins dels nostres contes. Ha passat de fer-ho de manera descarada i amb el propòsit clar d’adoctrinar a fer-ho de forma subtil, camuflada entre accions que sí que s’han anat convertint en una mica de tothom i entre llibres coeducatius que han inundat tant llibreries com biblioteques. He confirmat que el sexisme continua present i que els models d’home i dona perfectes se segueixen reproduint als títols que van sortint. He confirmat que tot i viure en una societat cada

Recercadors

cop més diversa i amb un model d’amor més obert, per algun motiu el sexisme continua implacable, tot i que una mica més dissimulat, en una eina tan transcendent com són els contes. N’hem de ser conscients i, quan calgui, crítics amb el que llegeixen els més petits. Cal tenir en compte que el sexisme no és un fenomen social i prou, el sexisme també és la base de les desigualtats de gènere. Segons Oxfam Intermon la bretxa salarial entre homes i dones se situa en el 24%, i només el 27% dels directius de les empreses són dones. El 2019, 55 dones van ser assassinades per violència de gènere, i segons la Secretaria de Seguretat de l’Estat, de cada 100 assassinats 93 són comesos per homes. I qui ens diu que el fet que a alguns contes es mostri als nens, ja de ben petits, la violència com a manera de resoldre conflictes no té part de responsabilitat sobre aquestes dades? I no sembla lògic, també, que si a través dels contes les nenes han normalitzat estar dedicades a la llar, als fills i a existir només per a l’altre tinguin més predisposició a seguir un model de vida basat en aconseguir aquestes fites? Tampoc podem obviar que si a tots els contes són els homes els qui assumeixen els rols de responsabilitat, a la feina a ningú l’impacta que la realitat després sigui la mateixa. Així doncs, sembla innegable que els rols que podem extreure dels contes tenen un impacte a les nostres vides. Cal ser crítics amb el que llegeixen els més petits i, quan calgui, fer una lectura acompanyada explicant, per exemple, que està molt bé que les dones cuinin però que no té per què ser sempre així. O que si ets un nen i vols casar-te amb un príncep doncs tampoc passa res. Els rols ens afecten a tots i no fan més que imposar límits sovint sense que ningú ho hagi previst. El futur són els nens, i la seva educació, la seva llibertat, està a les nostres mans. Berta Ribas 2n BAT D

SONET DEL TdR Penses un tema de què vols parlar; prens la decisió emocionant. Faràs el treball: te n’han parlat tant! Busques, t’hi comences a interessar. Penses en com et vols organitzar; la teva tutora t’està ajudant. Ha passat un mes, ja t’estàs cansant, i veus que el temps comences a gastar. Però vas avançant i per fi l’acabes, ara ha arribat el moment d’entregar-lo. Llavors l’exposes sense gaires traves. Et sents alleujat, ja pots oblidar-lo. Descanses tota la tarda i alabes l’esforç ingent que has fet per rematar-lo. Susanna Boyle 2n BAT B

TERRA TdR (DRAMATÚRGIA BASADA EN TERRA BAIXA, D’ÀNGEL GUIMERÀ) ESCENA IV Manelic, Nuri i Fran MANELIC: Nuri! Quant de temps! Com estàs? NURI (cridant): Manelic! Has vingut! Com va tot, allà dalt? MANELIC: Doncs molt bé. La vida sense amo, vivint a la naturalesa, és perfecte. FRAN (a MANELIC): Viviu com bèsties, doncs? (FRAN i NURI riuen) MANELIC (enfadat): Què dius, tu, ara? Qui ets? No ets pas del poble, oi? FRAN: Em dic Fran i vinc de lluny. Li explicava a la Nuri com és el lloc d’on vinc. MANELIC: De lluny? Impossible! NURI: Que sí, Manelic. Va a l’escola i tot! Tenen llocs que es diuen fàbriques. MANELIC: Fàbriques? No ens estàs prenent el pèl? FRAN (rient): Que no, home! Mira, seu, que us ho explico. (Tots seuen a taula) D’on vinc jo, les coses són molt diferents. Ens aixequem al matí i anem a l’escola. Allà aprenem a escriure i a dibuixar, però també ens posen feina, com a vosaltres. A vegades és molt fàcil, a vegades molt difícil. MANELIC (que l’interromp): Jo no tinc feina, no tinc amo. NURI: (a MANELIC): Calla, que ens està explicant una història! (a FRAN): I els treballs difícils, com són? Heu d’anar a les fàbriques? FRAN: No, Nuri (riu). La feina la fem a casa. El treball més difícil que vaig fer va ser el TdR. NURI: El te de què? FRAN: Treball de recerca. És una feina obligatòria. Hem d’escriure un treball sobre el tema que vulguem. Una part consisteix en tota la informació que trobem, i una altra és l’aplicació d’aquesta informació a la vida real. Jo, per exemple, el vaig fer de música. (Pausa) La música per mi és el millor invent que s’ha fet mai. NURI: En Sebastià diu que són els diners, el millor invent que s’ha fet mai. (MANELIC i FRAN riuen) FRAN: No, dona, no! La música, és el millor invent. Doncs el meu treball consistia a estudiar l’evolució de la música al llarg dels anys. Explicava com era la música des d’Adam i Eva, des de la creació del món! (MANELIC i NURI se’l queden mirant). I amb aquesta informació, vaig escriure una cançó que explicava tots aquests canvis. NURI: Toca-la! Toca-la! MANELIC: Però tu ets boig? Ets un bruixot o què? FRAN (rient): No la puc tocar, Nuri, no tinc el meu instrument. Veuràs, aquest instrument que tinc és la marimba, i és molt i molt gran. (A MANELIC): ja t’agradaria, que ho fos, un bruixot. Soc un humà com tu. NURI: Però Fran, això no és molt difícil? FRAN: Doncs sí, Nuri, ho és. Tenim molt poc temps per fer aquest treball, i quan l’entreguem al mestre, ens posen una nota, que dirà si el treball està bé o malament. Jo em vaig estressar molt amb aquest treball. Hi havia dies que ni sortia de casa, em quedava tot el dia tancat intentant crear la cançó. Hi ha dies que els meus pares em preguntaven si estava bé i jo ni els contestava. Hi havia dies que fins i tot plorava perquè pensava que no tindria prou temps per acabar-lo. NURI: Sembla molt difícil, això. Preferiria quedar-me aquí, amb la meva família. MANELIC: Doncs jo prefereixo viure a les muntanyes. Sense feina ni amo. Amb la dona que estimo, la Marta, que ja hauria de ser aquí... (Piquen a la porta) Fran Boyle 2n BAT B

Recercadors TREBALL: UN RECORREGUT D’EMOCIONS 1. Torchlusspanik. El temps s’esgota. L’angoixa de saber que el temps per decidir s’acaba. La pedra que m’esclafa el pit quan em poso a pensar en totes les opcions que s’escaparan. Ser conscient que el que faci no té cap importància per als del meu voltant ni per al meu futur ni per als que m’ajudaran. Però, tot i així, conèixer-me prou bé per saber que, si m’equivoco escollint, aquest treball es convertirà en el meu infern personal. A contrarellotge, buscar una idea que comenci a germinar.

so els fruits amargants de l’arbre, un arbre que plora i es vesteix de foc amb l’arribada de la tardor. Sols pensar que he de defensar el treball em posa malalta. Cremo dins el meu propi infern, però per fi ho he acabat.

7. Uitwaaien. Sortir al vent per aclarir la ment.

2. Meraki. Deixar una part de tu mateix en allò que fas. Enamorament intens i fútil, com tot amor de primavera. La seguretat d’haver triat el millor treball entre els possibles, veure com els primers brot tendres comencen a donar flor. Èxtasi triomfal, pèrdua de consciència per simplement imaginar. Pensar que conec el tema amb tota profunditat quan, en realitat, estic tan sols a la superfície. Primeres idees florides, primeres utopies a realitzar.

3. Schnapsidee. Idea que, durant la borratxera, sembla brillant. Però després no. Baixar de la dolça fantasia fins a tocar de peus a terra. Un cop l’embriaguesa dels primers pètals brillants es comença a esvair, un enfocament més racional agafa les brides. Els brots ja no són primaverals: les flors es marceixen i la planta es prepara per donar fruits, complir la seva coneguda finalitat. L’atractiu i il·lusió de les primeres idees desapareix i la consciència d’haver de fer un bon treball xopa l’ambient massa càlid d’inici d’estiu.

4. Jiayou. Seguir endavant, esforçar-se més. Ja sense vestigis d’entusiasme, arriba la resignació. Estiu endins, dies llargs i xafogosos, buscant sense resultat aire fresc per respirar. Saber que l’únic que puc fer és seguir endavant i esperar. L’arbre creix, divideix les seves branques i enforteix el tronc. Un fruit comença a albirar, petit, verd i amargant. Confiar que amb el temps endolcirà, conèixer que probablement no ho farà.

5. Sehnsucht. Anhel d’alguna cosa intangible. Anhelar els brots d’innocència i alegria inicials. Ser conscient que la racionalitat s’ha imposat, que la primavera fa temps ha mort i els fruits de l’arbre, que per fi han madurat, són encara més amargs. Finalment recollir-los, entregar el treball, desitjant en tot moment haver escollit una llavor diferent per plantar. Saber que l’infern encara no ha acabat.

6. Rage. Ràbia incontrolable, desig de destrucció. Cremar. Cremar per dins, conscient que són les meves pròpies decisions les que m’han portat fins aquí. Voler-ho trencar tot, sabent que ja no hi tinc res a fer. Dolor, desesperació. M’empas-

La llibertat un cop m’he desprès de la pedra que esclafava el meu pit des del començament. Ser conscient que el que he fet no té cap importància per als del meu voltant ni per al meu futur ni per als qui m’han ajudat, però també que aquest treball s’ha convertit en el meu infern personal. Observar com cauen les últimes fulles seques i podrides d’un arbre que no té cap similitud amb la llavor que jo pensava que plantava. Sentir com el vent fred de principis d’hivern m’asseca les llàgrimes i veure com el foc que cremava dins la meva ànima s’ha convertit en una ardent posta de sol. Prometre, fermament, com mai abans havia promès, que no tornaré a trencar el meu propi cor. Si mai s’acaba la primavera i la il·lusió, no deixaré que la ment eixuta torni a ocupar-li el lloc. Iris Martí 2n BAT B

XAU-XAU

xecutar un arxiu és, sense excepció, exhaustiu i angoixant, puix que explores i examines, de manera extenuant. Un garbuix extens, fluix, que coixeja. S’expurga i reneix com un fènix. Ix eixiu, mes flixo d’això i d’allò. Acceptable extensió. Toca exposar, expressar-se. Fàcil reconèixer un eixam de xiquets a l’eixample, que xalen. És asfixiant, exasperant. Exhalo, m’aixeco, ulls fixos en mi. La xardor creix. Xerro, xau-xau, exposo, ixo i xerro més amb xicots i xicotes. Baixo a l’exterior. Xiulo, quina ximpleria. He exagerat. Emma Sanz 2n BAT B

Sostenibilitat L’ARBOÇ, UNA DE LES ESPÈCIES D’ARBRES QUE TENIM A L’INSTITUT Algunes curiositats:

rboç (Arbutus Unedo), de la família de les ericàcies. També es coneix amb el nom de cirerer d’arboç o madroño en espanyol. Es troba en els boscos. Tot i que presenta forma arbustiva, es considera un arbre. De fulla perenne. Les seves fulles són finament dentades, i tenen forma ovalada i allargada i poden mesurar entre 5 i 10 cm de longitud; són de color verd lluent per davant i d’un verd més clar, per darrere. Pel que fa a la seva floració, floreix durant la tardor i l’hivern. Les flors són blanques i tenen forma de gerra, i es troben unides formant grups que pengen de la part superior de les branques. Es reprodueix per llavors.

• Segons la mitologia grega, de la sang del gegant Gerió, mort per Hèrcules, en va brotar el primer arbocer. • És un arbre que rebrota amb facilitat després d’un incendi o tala. • Aquestes dues curiositats i el fet que les seves fulles sempre són verdes, el fan símbol de la immortalitat. Pels romans era un arbre sagrat i es posava a les cases per protegir-les. També se’n posaven branques sobre els fèretres. • La seva fusta és pesada, dura i compacta i fàcil de treballar: els grecs clàssics en feien flautes. • El seu fruit es diu cirera d’arboç i es caracteritza per tenir una forma esfèrica i rugosa. Quan és madur té un color vermellós i per dins és carnosa i granulada. És comestible i dolça. • Pel que fa el seu nom: arbutus ve del llatí ‘arbre’ i unedo vol dir ‘menjar-ne només un’ degut a l’embriaguesa i el mal de cap que pot produir menjar aquest fruit en excés, a causa del seu contingut en etanol. Silvia Franch Coordinadora d'Escola Verda

FRIDAYS FOR FUTURE JAUME VICENS VIVES Qui som? Som un grup que s’adhereix al moviment iniciat per la Greta Thunberg. Formem part del grup Fridays For Future Girona.

Per què s’ha creat aquest grup? Fridays For Future JVV s’ha creat per tenir una forma d’informar directament des del Fridays. També per poder fer algun canvi a l’institut per reduir les emissions de CO2 i la quantitat de residus que genera. A més per seguir conscienciant alumnes i professors de la crisi climàtica que estem provocant i que està destruint el Planeta.

Què volem fer? Des de Fridays For Future JVV volem organitzar diferents activitats en les quals puguin participar tant alumnes com pro-

fessors i que serveixin per ensenyar què és i què provoca l’escalfament global i diferents maneres de lluitar-hi.

Com ho farem? • Tallers (preferiblement els divendres) de decoració de l’institut per conscienciar la comunitat educativa i també per utilitat fora del centre.

Animem a tots els alumnes que estiguin interessants a seguir-nos a @fridaysforfuture.vives per estar més informats de les nostres activitats. I si teniu cap dubte també podeu enviar un correu a fridaysjvv@gmail.com Maria Cantal i Susanna Boyle en nom de Fridays For Future JVV 2n BAT B

• Xerrades. • Sentades. • Debats i assemblees obertes. • Noves propostes dels estudiants. La participació en aquest col·lectiu és completament oberta a tots els estudiants que tinguin motivació i ganes d’actuar.

Sostenibilitat

ÉS POSSIBLE CREAR UN EMBALATGE SOSTENIBLE, ÚTIL I CREATIU?

uan el meu avi era dissenyador, recordo que m’explicava que els clients li proposaven dissenys d’embalatges creatius però poc pràctics. Estaven mal plantejats perquè es centraven sobretot en la originalitat i no en la funcionalitat. Com deveu imaginar, la creativitat és la part més plaent d’aquesta feina, i quan els dissenyadors volen innovar, sovint s’obliden dels altres conceptes. La feina del meu avi per tant, era reformular la majoria de projectes per a convertir-los en embalatges que fossin tant creatius com útils. Actualment cal afegir-hi el concepte de sostenibilitat. El malbaratament de recursos i els efectes del canvi climàtic ens fan replantejar constantment si allò que estem fent és correcte o no. Els estats i les grans empreses comencen a establir normatives entorn el medi ambient i el consum responsable. Pels bons dissenyadors és essencial incloure aquest aspecte en els seus dissenys si volen que els seus productes tinguin èxit. A partir d’aquí, neix la meva proposta, és possible construir un embalatge creatiu, útil i també sostenible?

El disseny del meu producte és un replantejament de l’envàs d’arròs que hi ha actualment al mercat per tal que compleixi les necessitats del segle XXI. Per trobar l’equilibri entre els tres aspectes he creat un embalatge totalment diferent. Per començar, presento un producte creatiu pel seu format cilíndric i sistema giratori i innovador per envasar aquest tipus d’aliment. També és un embalatge útil ja que et permet seleccionar tant les racions (fins a 10) com la quantitat d’arròs per ració (màxim 100 grams). Per últim, és sostenible perquè està construït amb materials biodegradables, et permet un consum responsable i és reutilitzable. Un dels objectius és potenciar la compra a granel i reduir el nombre de residus. En conclusió, el meu embalatge està pensat per satisfer les nostre necessitats immediates i adaptar-se al progrés. Oblideu-vos de les pinces de cuina i dels grans d’arròs rodolant pel terra de la cuina!

Núria Haro Gironès 2 BAT C

' COP25, C CO OP2 UN AUTENTIC DESASTRE Del 2 al 13 de desembre es va celebrar a Madrid la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, la COP25. En aquesta cimera hi varen participar més de 25.000 representants de 200 països amb l’objectiu d’arribar a acords i compromisos entre les nacions per combatre els efectes de l’evident canvi climàtic. COP és l’acrònim de COnference of the Parties (Conferència de les Parts), i es refereix a les parts de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, de 1992. El 25 fa referència a la 25a edició de la conferència. La primera COP va tenir lloc a Berlín, l’any 1995. Aquest any s’havia de celebrar al Brasil, però quan Jair Bolsonaro va arribar al poder en aquell país va renunciar a organitzar-la. Es va decidir que Xile seria el nou país amfitrió, però a causa dels aldarulls que s’hi han viscut es va proposar un tercer país, Espanya, que és on finalment ha tingut lloc.

Pel que fa al canvi climàtic, no es va arribar a cap acord concret. Les discussions van ser tenses i molt llargues, i van superar les 36 hores! Els punts més importants a destacar són: S'han posposat els objectius de reducció de gasos d'efecte hivernacle. S'ha parlat de la idea de poder comprar drets d'emissions de CO2 entre països. S'han presentat les propostes de retallades d'emissions més dures: només 84 països s'hi han unit. Estats Units, Xina, Índia i Rússia, responsables del 55% de les emissions del món, no s'hi han compromès. La pitjor rebuda dels resultats ha sigut la de les associacions ecologistes: consideren que s'ha fet un pas enrere respecte de l'acord de París. No obstant, en el text final, es va reconèixer que la importància de les accions climàtiques recau en els governs.

En conclusió, la majoria de punts que havien de servir per arribar a acords han estat posposats, s'ha deixat tot en mans de la cimera de Glasgow del 2020. Últimament, s'ha sentit molt la frase "ens estem quedant sense temps", i malgrat això els governs no han estat a l'altura de la situació per posar-se d'acord en un moment tan crític com aquest, en el qual es necessita una acció directa i immediata, per tal de revertir els efectes del canvi climàtic.

Font: https://www.businessinsider.es/cop25-resumen-conclusiones-cumbre-clima-2019-video-548085s

Àlex Rodríguez, Imma González, Lucas Martínez i Marina Cerdó 1r Bat A

Sostenibilitat

PRODUCTES PRODU UCTES DE TEMPORADA A L’HORT DE L’INSTIT L’INSTITUT

questa tardor, a l’hort de l’institut hi hem plantat les verdures següents:

1. Espinacs, Spinacia oleracea (imatge 1). Pertany a la família de les amarantàcies, igual que les bledes i la remolatxa. Malgrat que se’ls coneix pel seu alt contingut en ferro, gràcies a en Popeye, amb el temps s’ha vist que no són de les hortalisses que més en tenen. Contenen uns 2,1 mg de ferro per 100 g d’espinacs cuits. El que sí que aporta, i en quantitats destacables, és la vitamina A. La vitamina A és important pel bon estat de la pell, els cabells, les mucoses, els ossos i per al bon funcionament del sistema immunitari; així doncs, potser en Popeye tenia raó quan deia que menjar espinacs el feia fort. També són riques en calci: sembla que 100 g d’espinacs contenen 90 mg de calci, mentre que la mateixa quantitat de llet conté 121 mg de calci. Però... alerta!, perquè també contenen oxalats, que són agents quelants del calci i el ferro de manera que, quan s’uneixen a aquests minerals, n’impedeixen l’absorció: a més, els compostos que es formen, quan s’uneix l’oxalat amb el calci, poden provocar càlculs renals. Per altra banda, cal saber que quan els bullim s’eliminen gran part d’aquests oxalats. . Els espinacs són un aliment molt saludable. 2. Remolatxa, Veta vulgaris (imatge 2). Hortalissa rica en minerals i amb efecte antioxidant. Els antioxidants ajuden a reduir les conseqüències que els radicals lliures ocasionen en el nostre organisme.

També és rica en flavonoides i en ferro. Els flavonoides són responsables dels colors intensos de les fruites i verdures, i tenen activitat antioxidant. Encara que no se sap amb certesa com actuen sobre el cos, molts estudis relacionen aquests compostos amb la prevenció del càncer. 3. Col llombarda, Brassica oleracea var. capitata f. Rubra (imatge 3). Pertany a la família de les crucíferes. Es fa servir com a indicador de pH en el laboratori. Conté un pigment anomenat antocianina, responsable del color violeta de la planta i que canvia de color segons el pH de la solució. 4. Bròquil verd, Brassica oleracea var. Botrytis (imatge 4). Pertany a la família de les crucíferes. Comunament conegut com a bròquil. 5. Bròcoli, Brassica oleracea var. Itálica (imatge 5). Pertany a la família de les crucíferes. Nombrosos estudis demostren la seva relació en la prevenció del càncer. 6. Bròquil blanc, Brassica oleracea var. Botrytis (imatge 6). Pertany a la família de les crucíferes. Comunament conegut com a coliflor. Les crucíferes són una família de verdures que podem trobar especialment a l’hivern. De totes les verdures, són les que reuneixen més substàncies terapèutiques. Riques en vitamina C, també contenen vitamina A i fibra. La vitamina C és un antioxidant molt poderós que està involucrat en el sistema immunitari i és bàsic per a l’absorció del ferro. També són riques en calci.

Les majoria de les seves propietats es deuen a unes substàncies anomenades glucosinolats. Els glucosinolats contenen sofre, que a l’interior del cos produeix compostos com els isotiocianats i els indols, responsables de les seves virtuts. El sofre també és el responsable de l’olor tan peculiar que es desprèn durant la seva cocció. Nombrosos estudis han relacionat les crucíferes amb el càncer: sembla ser que les crucíferes tenen propietats anticancerígenes. El bròcoli regula els nivells d’estrògens en sang, important per prevenir el càncer de mama. 7. Enciam meravella, Lactuca sativa (imatge 7). 8. Enciam escaroler, Lactuca sativa var. Capitata (imatge 8). 9. Enciam romà o llarg, Lactuca sativa va. Longifolia (imatge 9). Lactuca deriva del llatí lactis que vol dir ”llet”. S’anomena així degut a la sàvia lletosa que allibera quan es talla. Un dels principals components d’aquest suc lletós és la lactucina. A aquesta substància se li atribueixen propietats sedants. L’enciam també és ric en fibra i aigua. Fa uns 2.500 anys que es cultiva. SOM ESCOLA VERDA. APOSTEM PER HÀBITS SALUDABLES I SOSTENIBLES. PRODUCTES DE PROXIMITAT. PRODUCTE DE TEMPORADA. CULTIU SOSTENIBLE. REDUÏM LA PETJADA DEL CARBONI. Sílvia Franch Coordinadora d’Escola Verda

PsicoErnest L’AUTOESTIMA

Una mica de presentació Em dic Ernest Luz i, segons una de les meves filles quan anava al parvulari, professionalment faig de pepsicòleg, que vol dir que procuro ajudar les persones fent ús de la ciència de la psicologia. Soc fan de la Costa Brava i les passejades. I dels llibres i les novel·les de misteri, entre altres. Col·laboro amb l’institut des de fa un bon grapat d’anys i el sento una mica com casa meva. El meu lema: viu i ajuda a viure —una adaptació del que s’atribueix a Janis Joplin, admirada cantant: viu i deixa viure.

’han demanat una col·laboració a la revista Metastasi i no m’hi puc negar. Ha de ser un tema d’interès general relacionat amb el teu camp, m’ha dit la Titi. I hi he pensat. Primerament em vaig decantar per un tema que m’interessa molt: la diferència entre dos conceptes que poden confondre’s: VALOR i PREU. Però m’hi he repensat: escriuré sobre l’AUTOESTIMA, que, em sembla, ens afecta a totes i tots, i és una qüestió ben atractiva. He recreat algun diàleg però no espereu reconèixer ningú en la persona de la Marisol perquè he camuflat volgudament les dades personals per preservar l’anonimat. Per altra banda, les entrevistes en què aflora el tema de l’AUTOESTIMA són tan nombroses que, com podeu suposar, he agafat una mica d’aquí i una mica d’allà, i el resultat és, doncs, una mescla tan diversa que esdevé impossible d’encertar-ne el remetent. —Ernest, tinc una autoestima baixa i em falta seguretat en mi mateixa —em deixa anar la Marisol, de 3r d’ESO, només de començar la visita. I resulta estrany sentir-li dir això. Gairebé no la conec però la impressió que em transmet el seu aspecte cuidat i la seva dicció afinada són ben diferents. Em sembla tot al contrari: una noia ferma i amb les idees clares. Però, amb el temps, he après a no formar-me opinions precipitades dels altres, ja que sovint resulten ser errònies. En el cas de la Marisol, com en tantes altres ocasions, les aparences enganyen i la processó va per dins. —Ah! I que estàs intentant de fer per canviar això, Marisol? —És que em sembla que no hi ha res a fer. Jo sóc així, Ernest, i no crec que es pugui canviar... La Marisol es mostra afectada i s’entristeix. És una mica com si hagués llençat la tovallola i ja no tingués més energia per intentar res més del que deu haver intentat amb anterioritat.

Em trobo amb freqüència amb molts nois i noies —i també amb persones adultes— que consideren l’AUTOESTIMA, el sentiment de vàlua personal, com un tret de personalitat estable i invariable, una mica com si fos els color dels nostres ulls o la forma del nas, que són com són i ja està, aspectes que hem de poder celebrar si ens resulten agradables o bé ens hi hem de resignar i acceptar-ho passivament si ens incomoden o, en casos extrems, ens repugnen. Doncs bé, l’AUTOESTIMA no es pot considerar d’aquesta manera: GAUDIR D’UNA AUTOESTIMA ALTA DEPÈN EN BONA MESURA D’UN MATEIX O D’UNA MATEIXA Podem escollir com actuem, allò que fem. Si triem bé ens sentirem orgullosos de nosaltres mateixos. Si triem malament ens podem arribar a sentir fatal. Segons el psicòleg nord-americà Nathaniel BRANDEN l’opinió més important de totes les opinions que ens formem és l’OPINIÓ SOBRE NOSALTRES MATEIXOS!!! Exercitar les nostres competències (nedar, idiomes, fer malabarismes, dibuixar...), aprendre i sentir que millorem i creixem (amb els estudis i amb disciplines que no es relacionen amb l’àmbit acadèmic també), ser d’utilitat als altres i fer servei (fonamental segons el psicòleg Martin SELIGMAN, un dels puntals de la Psicologia Positiva), proposar-nos reptes assolibles i dedicar-nos-hi a complir-los, construir una bona xarxa d’amistats i fomentar l’harmonia de les relacions familiars... són excel·lents formes de comportar-nos que donaran com a resultat sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, és a dir, EXPERIMENTAR UNA AGRADABLE SENSACIÓ D’AUTOESTIMA ELEVADA. —Marisol, pots fer un munt de coses per sentir-te a gust amb tu mateixa. Et cal triar bé què faràs, en què vols invertir el teu temps i les teves energies i, sobretot, FER-HO: no n’hi ha prou amb pen-

PsicoErnest sar que ho faràs!!!. Comença per coses petites, coses que et plantegis i puguis aconseguir. I gaudeix de la sensació.

Unes lectures

—I fins quan ho hauré de fer, Ernest? —Fins quan hauràs de seguir rentant-te les dents per mantenir una boca saludable? —Doncs... sempre. —Sí, sempre, Marisol. Cada dia. L’AUTOESTIMA ALTA i SALUDABLE cal guanyar-se-la cada dia. Però no et pensis que resulta feixuc o pesat, al contrari, resulta extraordinàriament agradable! La Marisol va decidir incorporar al seu dia a dia algunes activitats que la feien sentir orgullosa de si mateixa i contenta: fer una estona de companyia a la seva àvia els dies que anava a dinar a casa seva, dedicar deu minuts extra a fer resums de les assignatures de l’institut en acabar els deures, dedicar un comentari agradable al dia a alguna de les seves amigues i enfortir així la seva amistat...

BRANDEN, N. (1983) El respeto hacia uno mismo. Barcelona: Paidós.

Totes i tots som diferents i això vol dir que cadascú de nosaltres necessitarà escollir allò que, personalment, el fa sentir bé i content. L’AUTOESTIMA ALTA no és una sensació que ens passa sinó que cadascú de nosaltres HA DE FER QUE PASSI!!!

SELIGMAN, M. (2002) La auténtica felicidad. Barcelona: Vergara.

El Mostrador Breakout experience

Els de francès de 4t a Carcassona

ome 4th ESO students were given a Breakout challenge while some of their classmates were in Carcassonne. To succeed they had to collaborate, decipher codes and solve riddles (related to the English unit they had just finished) in order to be able to unlock the treasure chest before they ran out of time. As you can guess, it is an escape room in the classroom with an educational purpose. Both classes were able to unlock all of the padlocks before the countdown ended… but if you want to know what the reward was, you are going to have to play! Carol Puig Professora de Llengua Anglesa

ls estudiants de francès de 4t d’ESO van fer un viatge de dos dies a la vila occitana de Carcassona. El repte de completar un joc de pistes preparat per l’ocasió els va dur a recórrer places i carrers i els llocs més emblemàtics de la cité, les estances del Castell Comtal, el Museu i finalment les lices i remparts, una doble muralla gràcies a la qual la cité medieval esdevenia inexpugnable (d’aquí el sobrenom de pucele —donzella— del Languedoc). A través de les 22 pistes de la gimcana van descobrir històries i llegendes, així com els vincles històrics i culturals que uneixen Occitània amb Catalunya. Després del Tractat dels Pirineus (1659), Carcassona deixà de ser una ciutat fronterera, les muralles perderen la utilitat i caigueren en desús. Al segle XIX, l’arquitecte Violet-le-Duc va rebre l’encàrrec del govern francès de restaurar la cité i actualment és el conjunt medieval fortificat més important d’Europa i patrimoni mundial de la UNESCO. Us deixem una mostra de les activitats -un diari de viatge, una entrevista i finalment un còmic basat en una llegenda que parla de l’amor d’una reina sarraïna per Carlemany i que —diuen— és l’origen del nom de la ciutat. Us animem a consultar la resta dels treballs —curtmetratges, joc de pistes, entrevistes i còmics— al blog i a la biblioteca de l’institut. Anna Ribas Professora de Llengua Francesa

El Mostrador Journal de voyage Jeudi 10 octobre nous avons pris l’autocar et nous sommes allés à Carcassonne. C’était un long voyage! Quand nous y sommes arrivés, nous sommes allés au Syndicat d’Initiative et là nous avons demandé un plan de la ville. Après, nous sommes allés à l’Auberge de Jeunesse Raymond Roger Trencavel, juste à côté du Château, pour déposer nos bagages et distribuer les chambres. Puis, avec nos groupes, nous avons commencé un jeu de piste. À cinq heures, je me suis promenée avec mon groupe dans le centre-ville et j’ai acheté une crêpe pour goûter. À sept heures et demie nous avons dîné à la cantine de l’auberge. C’était très tôt et nous n’avions pas très faim. Le soir, nous avons eu du temps libre. Après minuit, nous sommes rentrés dans nos chambres où nous avons longtemps bavardé. Cette nuit-là, je n’ai pas beaucoup dormi. Le lendemain nous nous sommes levés à sept heures et demie et nous avons pris le petit déjeuner à huit heures. Avec les groupes nous avons ﬁlmé une vidéo de la légende de Dame Carcas et un interview. Après, nous avons visité les remparts et le Château. À midi, nous avons déjeuné. Ensuite, nous avons terminé la vidéo et ﬁnalement nous avons récupéré nos bagages à l’auberge. Sur le chemin de retour, j’ai dormi. J’étais très fatiguée mais très heureuse. C’était deux jours merveilleux ! On a vraiment kiffé ! Clàudia Ibáñez, Mariona Siqués 4t ESO

Interview à une dame québécoise Bonjour, comment vous appelez-vous ? Alors, je m’appelle Françoise.

Qu’est-ce que vous aimez le plus de Carcassonne ?

canta per ma mia, qu’es al luenh de ieu

Vous êtes de quelle nationalité ?

Ce que j’aime le plus? Ah, tout ! La Cité, c’est magnifique !

Canadienne, québécoise.

Quel est le plat typique de Carcassonne?

Non, non...je ne connais que “Se canta”.

Où vous habitez ?

Euh… le cassoulet.

À Montréal.

Vous connaissez une chanson traditionnelle occitane?

Vous connaissez la légende de Carcassonne?

Qu’est-ce vous faites dans la vie ? Je suis retraitée, avant je travaillais comme professeur d’histoire. Combien de langues vous parlez ? Deux: français et anglais.

Oui ! L’hymne occitan... Vous pourriez chanter le refrain, s’il vous plaît? [elle chante] Se canta que canta, canta pas per ieu,

Vous parlez la langue occitane?

Je la connais, oui ! Vous voulez que je vous la raconte? Oui, génial ! Merci beaucoup Madame ! Queralt Valerio, Haizea Alday, Nerea Molina, Nerea Mudarra, Aniol García 4t d’ESO

Moi, je kiffe Istanbul et toi, tu kiffes Girona

e 14 janvier les étudiants turcs sont venus au lycée et nous nous sommes finalement rencontrés! En fait, je devrais dire nos correspondantes turques, puisqu’il n’y avait que de filles. Le seul garçon du groupe faisait de l’espagnol et ne comprenait pas du tout le français. Pour commencer, une activité brise-glace: notre prof de français, Mme Anna, a distribué des images de personnages littéraires célèbres à chaque élève et nous a proposé de bouger dans la salle de classe pour trouver notre partenaire de fiction. Moi, par exemple, comme j’étais Juliette je me suis débrouillée pour trouver mon Roméo; j’ai vu mon copain Cyrano de Bergerac chercher sa Roxane turque; et Quasimodo son Esmeralda, Aladdin sa Jasmine… C’était super. Une fois tous bien identifiés, nous avons travaillé en tandem. On s’est posé plein de questions puis chacun a présenté son partenaire au reste du groupe:

Eda a 16 ans et adore jouer au volley, lire en turc, en français —elle est fan de Les Misérables de Victor Hugo— et en anglais, et regarder des film ou des séries. Sa série préférée c’est «Breaking Bad». Gülcan aime sortir avec les amis et faire du patin; Gamze est grande et sportive. Nil aime écouter de la musique et jouer du piano. Elle fait du basket. Nisan —son prénom signifie «avril» en français— joue au volley depuis dix ans. Asya aime jouer du théâtre. Mehmet ne parle pas français, mais il parle anglais et espagnol. Nous tous on s’est très bien débrouillés en français même si nous avions du mal à prononcer les prénoms turcs et j’ai remarqué que les filles turques elles avaient aussi du mal à prononcer nos prénoms: Mariona, Nora, Miguel Ángel, Laia, Marwa, Salma, Oriol. Pendant les dix dernières minutes elles et Mme Zeynep, leur prof, nous ont présenté Istambul et nous, à notre tour, Girona. Voici un petit exemple de nos activités en salle de classe. On vous invite à regarder les vidéos et les photos sur Instagram et sur le blog du lycée.

El Mostrador Nadal arreu del món eniu curiositat per saber com celebren el Nadal a diferents països d’arreu del món? Sabeu que hi ha països, cultures i religions que no el celebren? Sembla increïble, oi? Doncs totes aquestes qüestions les vam poder resoldre a l’aula d’acollida els dies abans de les festes nadalenques.

A Ghana, el Nadal se celebra de forma molt religiosa. El dia 31 de desembre tots els ghanesos van a l’església per cantar, orar i donar gràcies a Déu. Com que són trobades multitudinàries, no es reuneixen a l’interior de cap església, sinó que ho fan a l’aire lliure, en parcs.

L’alumnat d’aquesta aula va elaborar diferents presentacions amb les quals ens explicava com celebren el Nadal al seu país, i els que no el celebren ens van presentar alguna altra festa tan important com la nostra.

L’1 de gener és quan es troba tota la família i mengen els plats típics de Ghana: kebab (chinchinka), fufu, waakye i jollof. Els familiars aprofiten per posar-se al dia i explicar-se com els ha anat l’any anterior.

Només perquè us en feu una petita idea, a continuació, us fem un petit tastet del que vam aprendre. A Hondures, per exemple, per Nadal és típic menjar tamales, torrejas amb mel o llet, pozole o arròs amb llet.

Els hondurenys no van a visitar pessebres vivents, sinó que tenen per tradició visitar “villas navideñas” —mini ciutats plenes de llums i amb atraccions on els hondurenys es diverteixen realitzant diferents activitats. I si et regalen un cuchumbo, no t’espantis: així és com ells anomenen els regals. El més curiós, però, és que el 24 i el 31 de desembre solen cremar un ninot ple de petards (“el monigote”) estacat a un pal. La crema d’aquest personatge simbolitza desempallegar-se dels mals moments i els problemes de l’any vell per poder començar el nou any amb bon peu.

A Colòmbia, el vespre del 7 de desembre —vigília del dia de la Immaculada Concepció— celebren el dia de les espelmes, durant el qual s’encenen espelmes i fanals que il·luminen carrers, centres comercials, pobles i ciutats. Aquesta celebració marca l’inici de les festes nadalenques en aquest país. Diuen que és ben bonic de veure!

Havent sopat, els nens juguen amb unes boletes blanques anomenades ChaskiBoom! que les llancen a terra i exploten però no fan mal. També llancen els abejorros —una mena de petard—, que quan s’encenen surten volant i exploten. A les 12h de la nit, els argentins llancen focs artificials per celebrar que Nadal ja ha arribat. A l’Equador, celebren el Nadal amb família el 24 de desembre a la nit. Per sopar, és típic menjar pollastre a l’all fet al forn. Haven sopat, els nens i les nenes surten a tirar petards. A les 12h de la nit es donen els regals.

A Moldàvia, celebren el Nadal en dues ocasions diferents: el 25 de desembre i el 7 de gener. Una de les tradicions és cantar nadales. Els moldaus i les moldaves es reuneixen i van de casa en casa per cantar nadales i difondre la bona nova del naixement de Jesús. Prèviament, les dones han preparat pastissos, galetes i altres dolços per oferir als cantants. Mmm… Se’ns fa la boca aigua!

Marroc i a Bangladesh, com que són països musulmans, no celebren el Nadal, però sí que tenen altres festes religioses igual d’importants com l’Eid Al-Adha, coneguda també com la festa del Sacrifici, en record del xai que Abraham va sacrificar per a Déu en comptes del seu propi fill. A la majoria de països musulmans, l’animal que se sacrifica és un xai. En canvi, tal com ens va explicar en Tahsin, a Bangladesh és una vaca. Mireu-la, que diferent de les nostres! I també és important estrenar vestit, entre altres coses. A l’Argentina, com era d’esperar, el plat principal del sopar de Nadal és carn a la brasa —el típic asado argentí—, i per postres mengen gelat, mantecol i prenen cafè.

Alumnes d’aula d’acollida 2019-2020 i Fina Bassó, tutora

El Mostrador El canvi climàtic des de l’optativa de Teatre Musical-ESO 3

l 27 de setembre de 2019 es va convocar una vaga estudiantil a nivell mundial per reivindicar mesures urgents per frenar la crisi climàtica. La convocatòria es va fer coincidir a la mateixa setmana de la Cimera Climàtica convocada per l’ONU a Nova York, que va aplegar setanta-set països per debatre mesures per reduir la contaminació atmosfèrica.

Com a Escola Verda, i sota la dinamització de la Comissió Vives Verd, des de l’optativa de Teatre Musical de 3r d’ESO vàrem realitzar una activitat per contribuir a reflexionar sobre el tema. En concret, vam plantejar una dramatització d’una escena inspirada en la pel·lícula Waterwold (1995, Kevin Reynolds), protagonitzada per Kevin Costner. El guió proposat era aquest: “La terra on fins ara vivíeu ha quedat erma (delimitada per una corda); passeu gana i els símptomes de desnutrició són evidents. Tampoc podeu protegir-vos del sol perquè no hi ha vegetació. Us han parlat que a l’altre extrem de l’aigua salada que us envolta hi ha una terra paradisíaca (delimitada per una corda); diuen que té tot el que heu perdut a la vostra: plantes, arbres, terres aptes per als cultius… Esteu desesperats però alhora esteu espantats. Qui s’ateveix a travessar el mar (parquet de l’escenari) d’un extrem a l’altre (corda) sense mullar-se, ofegar-se o ser engolit per taurons? Fixeu-vos com els illots (tovalloles i cadires) que sobresurten per la superfície de l’aigua us poden ajudar a

Apropem el cinema a l’aula

ls nois i les noies de 1r d’ESO durant el primer trimestre del curs van realitzar un taller de cinema impartit i dirigit per la realitzadora Anna Mitjà.

Els alumnes després d’una breu explicació teòrica, van haver de crear un petit vídeo sobre el tema del medi ambient i des de diferents punts de vista o emocions (1r A, decepció; 1r B, enuig; 1r C, avarícia, i 1r D, esperança). Es tractava de fer una petita història de dos minuts com a màxim en la qual expressessin aquests sentiments. Primer van haver de fer el seu story-board. Després van anar a gravar les diferents escenes tenint en compte de relacionar el que volien explicar amb el tipus de pla utilitzat. Finalment, van editar la seva gravació, on calia que posessin un títol i els crèdits, i finalment van enviar el seu producte per mail. En general, tots els alumnes es van agafar aquest taller amb il·lusió i molt seriosament, tant per la temàtica com per l’aprenentatge significatiu i transferible que els va suposar. Imma de Batlle Professora de Visual i Plàstica

passar d’un extrem a l’altre. Només heu de calcular el risc –distàncies i disposició dels illots– per triar la ruta més segura. Us hi atreviu?”. Després de la posada en escena es va fer una posada en comú per compartir idees sobre accions quotidianes que cadascú podia realitzar de manera particular en els entorns més propers (casa, institut i ciutat). Marta Orts Alís Professora de Música - Teatre Musical

Comencem el servei comunitari

Estudi assistit

Des de fa uns quants cursos, els dilluns i dimarts a la tarda (de 16:00 a 17:50), alumnat del centre va a la Biblioteca a fer repàs amb professorat.

l curs 2019-2020 l’institut Jaume Vicens Vives ha començat el servei comunitari, que el departament d’Educació inclou obligatòriament al currículum de tot l’alumnat de l’ESO. La seva finalitat és garantir que els estudiants, al llarg de la seva trajectòria escolar, experimentin i protagonitzin accions de compromís cívic, aprenguin en l’exercici actiu de la ciutadania, i posin en joc els seus coneixements i capacitats al servei de la comunitat. Inclou hores de formació dins l’horari lectiu i hores pràctiques fora de l’horari lectiu. El servei comunitari s’ha de realitzar a 3r o 4t d’ESO, i en el nostre cas en fem un desplegament progressiu: el gruix de 3r A i B el fa enguany, i la resta el farà el curs vinent. A partir del curs 2021-2022, però, el realitzarà la totalitat de l’alumnat de 4t d’ESO. Aquest curs hem arrencat amb 6 activitats, les quals intenten connectar amb l’entorn: el nostre institut, el barri o la nostra ciutat.

El Gran Recapte d’Aliments La meitat de l’alumnat de 3r que ha participat al servei comunitari ha realitzat aquesta activitat, que consisteix a recollir aliments a diferents supermercats per repartir-los entre la gent més necessitada.

Aprofitant el servei comunitari, nois i noies de 3r d’ESO estan ajudant altres estudiants a l’hora de fer deures, explicant-los continguts, donant-los un cop de mà amb deures i agenda...

Tècnics de teatre És una activitat que l’alumnat realitza no només aquest curs, sinó que ja la feia a 2n d’ESO i la seguirà fent a 4t. Són alumnes formats en la il·luminació i el so del teatre del centre, i que col·laboren preparant aquest espai per a xerrades o altres activitats, i formant l’alumnat de 2n d’ESO que els agafarà el relleu.

Llibres de lectura Cada vegada l’institut té més alumnat amb problemes de lectura. Per això, a través de la coordinació d’alumnat de Batxillerat Internacional, un grup d’alumnes de 3r està gravant en àudio llibres les lectures de 1r d’ESO de català i de castellà. Concretament, l’activitat es porta terme els dimecres de 16:00 a 18:00.

L’activitat ha inclòs assistir a xerrades formatives i a col·laborar activament en el Gran Recapte dels dies 22 i 23 de novembre. En total s’han recollit prop de 700 quilos d’aliments que el Banc dels Aliments repartirà entre diferents entitats.

Dia a dia del centre Té com a objectiu ajudar en aspectes logístics de l’institut: preparar aules, penjar i despenjar cartells, etc. L’alumnat de SIEI és el que està desenvolupant aquestes tasques, molt important per al funcionament diari d’un centre tan gran com el nostre.

Higiene per a tothom Aquest servei comunitari ha nascut després del Gran Recapte, després que un home de mitjana edat que havia viscut tres anys al carrer ens constatés que la manca d’higiene és el pitjor d’aquesta situació. Per això s’ha creat “Higiene per a tothom”, una activitat a través de la qual s’ha recollit pasta de dents, fulles d’afaitar, compreses, sabó de dutxa, etc. Aquests productes, posteriorment, s’han fet arribat a Càritas.

Dani Bartomeu Coordinador Pedagògic

El Mostrador Un ritual

l nostre institut treballem amb llibres digitals i els alumnes dominen les eines informàtiques, però cada mitjà de comunicació té el seu espai i no anul·la els altres. Els meus alumnes i jo hem fet una activitat “molt antiga”, recuperar el fet d’escriure una carta manuscrita, comprar sobre i segell i anar a correus a enviar-la. A vegades val la pena fer una activitat d’aquest tipus, “novedosa”, per als alumnes acostumats a la immediatesa de les noves tecnologies i a comunicar-se amb d’altres mitjans. La carta personal omple un espai que altres mètodes no poden omplir: hem agafat un llapis, hem donat una ordre al cervell tot movent la mà, hem anat escrivint estructurant el nostre pensament. Ens ha permès corregir, reflexionar, pensar en allò que volíem dir. Aquesta correspondència epistolar implica temps i no immediatesa, no velocitat. Aquesta experiència és la que han viscut aquests alumnes de primer d’ESO, que han iniciat un intercanvi amb alumnes d’Istambul i que per primer cop han triat una carta en una bústia de correus. Aurora Osuna Professora de Llengua Castellana i Literatura

Polígons estrellats

'alumnat de 2n d'ESO, arran d'haver estudiat els traçats geomètrics fonamentals i després d'haver fet polígons estrellats de cinc, sis i set puntes, van crear tot d'estrelles de diferents mides, colors i textures per decorar l'institut durant les festes de Nadal. Tant les mateixes plantilles com les estrelles resultants adhesives van engalanar les aules, els passadissos i els accessos del centre. Jordi Ribes Professor de Visual i Plàstica

Soleando i les llibretes de lectura

oleando és un llibre creat d’una manera especial: dues creadores, una de l’oest i l’altra de l’est peninsular (l’escriptora An Alfaya i la creadora plàstica Imma de Batlle, professora del centre) en un moment de les seves vides en el qual volien fer-se companyia —tot i els quilòmetres que les seperaven— van decidir fer un joc durant un mes i mig. Durant els primers 20 dies la il·lustradora enviava un dibuix per WhatsApp a l’escriptora, que responia amb un poema abans de mitjanit. Els vint dies següents es van invertir els papers. El fil conductor que van triar va ser el sol, per donar-se llum l’una a l’altra. D’aquest joc va néixer aquest projecte que l’editorial Galaxia ha donat forma de llibre.

Els alumnes de primer d’ESO a partir de la idea de lectura i d’alguns poemes del llibre Soleando han dissenyat les portades de les seves llibretes de lectura, plenes de llum i llibres. Imma de Batlle Professora de Visual i Plàstica

Organitza:

Agraïments:

Podeu consultar totes les activitats que es porten a terme a l’institut als blogs: https://www.jvvgirona.eu/ca/ https://blog-jvv.blogspot.com/ http://vivesverd.blogspot.com/