Revista Metastasi juliol 2020

“Sóc, com home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental: tot ho he vist o viscut.”

D’una nota autobiogràfica autògrafa –i de la solapa de l’Obra completa– de Joan Salvat­Papasseit.

Ara fa dos mesos justos que va començar el confinament, però em sembla que ha passat més temps. De fet, el temps no existeix –és mentida; és relatiu; és com l’espai; tot és present; no hi ha futur; etcètera– perquè és una percepció psicològica i fisiològica. És cert que hi ha els calendaris i els rellotges, les cites i les reunions, el dia i la nit... Tot plegat són mesures –imposades i naturals– que la societat necessita per tal de no embogir més. Personalment, jo m’he transformat en un ésser diürn: gairebé ja he bandejat les rondes nocturnals... Però això no vol dir res de res...

Ara mateix m’estic a la terrasseta de ca meu que té unes vistes suburbanes d’allò més interessants. Davant per davant, passen tota mena de trens –de passatgers, de mercaderies, noctàmbuls, matiners...– per sobre del viaducte que travessa la ciutat fent­li de columna vertebral de ciment i de ferro. La inspiració –tot i que no crec en les muses ni en la transpiració– també corre lliure pels rails amunt i avall –cap a Figueres i cap a Barcelona; i viceversa–. Això ho he explicat manta vegades, però mai me’n canso, de repetir­ho. Ni d’escriure­ho. Ja fa uns vint anys que visc i escric amb la fressa dels trens al cap dels dits. I no és cap interferència. Ans al contrari, m’acompanya. Una de les obres que més m’estimo és la Prosa del Transsiberià –el mític tren que connecta Vladivostok amb París– de Blaise Cendrars i editada el 1913 com el “primer llibre simultani” amb colors –també simultanis– de Sonia Delaunay...

M’agraden les estacions de tren: els personatges extravagants i la gent que s’acomiada o es retroba, les maletes plenes de somnis i les motxilles a vessar de pecats, el temps d’espera fent un cafè o llegint i les cues i els oblits i les corredisses i els petons d’última hora... Són llocs de pas en què les persones estan en trànsit: un microcosmos paral·lel a la realitat en què tot és possible. Podria explicar un munt d’anècdotes sobre les estacions de tren que he hagut de visitar i dels trens que he hagut d’agafar, però millor comentar­les de viva veu perquè el gest i la fisonomia –en un text– es perden. Penso que qualsevol viatge –encara que sigui curt i ras, un “vol gallinaci” que diu Josep Pla– s’escapa de la rutina i ens converteix en altres persones. Jo crec –fermament– que una obra literària –fins i tot, la història de la literatura– és una cruïlla infinita de rails, cables i metall que sempre s’ha de viure amb l’equipatge a punt. Salvador Dalí diu que “l’univers, que és de les coses més limitades que existeixen, seria, segons totes les consideracions, l’estructura similar a l’estació de Perpinyà”. O sigui, que si vols visitar “el centre còsmic de l’univers” tan sols has de pujar a un tren que vagi a la Catalunya Nord...

L’home a la finestra del títol és un paio de l’edifici del davant de casa que treu el cap –de tard en tard– per fumar, parlar amb el mòbil, badar, respirar, jo què sé: demana un gramet de llibertat, com tots... Durant aquests dies de confinament, també ha aparegut acompanyat d’una nena –la filla?– i una dona –la muller?–. A les vuit del vespre, tots tres surten a aplaudir –crec que ja se n’han cansat–. Jo visc en una planta primera –tocant de peus a terra– i

tots tres surten a aplaudir –crec que ja se n’han cansat–. Jo visc en una planta primera –tocant de peus a terra– i l’home deu habitar un quart o cinquè pis –abraçant el cel–. Quan coincidim –la distància no en deixa dubte–, ens mirem de reüll. Cadascú deu fer hipòtesis –almenys jo sí que en faig– sobre qui deu ser aquella altra personeta abocada a l’aire lliure. És com viure dins el món de Paul Auster –la trilogia de Nova York (1985­1987)– o el d’E. T. A. Hoffmann –L’home de la sorra (1817)–. Ens separa el viaducte del tren, però també ens apropa. Tot i que vivim al centre neuràlgic de l’univers pandèmic, el sistema capitalista salvatge no ens pot prohibir asseure’ns a la fresca ni posar el cap en remull a l’eixida –omplerta de grafits llampants i missatges críptics– quan els neons i els fanals es desperten...

Avui el dia s’ha aixecat espès i amb mala llet, però quan ha sortit el sol solet –al principi, tímid; després, eufòric–, la maquinària del món –a mig gas– s’ha incrustat als engranatges dels éssers vius que pul·lulen –emmascarats i tèrbols– per sota del viaducte. I –ara– l’home a la finestra i jo ens hem saludat –tímidament– des de les sortides d’emergència de les presons respectives. Quan les fases de la lluna avancin i puguem triar el nostre destí, he decidit pujar al cotxe –a veure si arrenca el vol, el plor o el bull– i conduir fins a Vila­sacra perquè, segons Fages de Climent, és la capital del món. I ja ha quedat clar que no cal anar gaire lluny si hom vol ser i estar al centre de la vida... Emperò, i si agafo el tren...? Osca! Osca!

Girona i 13 de maig de 2020 joan josep camacho grau