Issuu

Escriure és una activitat lúdica que ens dona l’oportunitat de fer volar la imaginació. A vegades un full en blanc fa respecte, perquè costa fer fluir les idees del no-res. Per això és bo viure la vida amb els ulls ben oberts i les orelles ben despertes: una reacció, una frase, una mirada, un objecte… ens poden fer fluir les idees, poden aconseguir fer brollar les paraules que portem a dins. Al llibre Els misteris del senyor Burdick Chris Van Allsburg explica que Harris Burdick va escriure un seguit de contes il·lustrats que malauradament mai van arribar a veure la llum. Tan sols en va quedar una il·lustració de cada relat. Els alumnes de 1r d’ESO de l’Institut Els Tres Turons d’Arenys de Mar les han observat amb atenció i s’hi han inspirat. El resultat són els textos que us presentem a continuació. Maira Planells

UN ALTRE TEMPS, UN ALTRE LLOC Si hi havia una resposta, ell la trobaria allà.

CEL

Vet aquí una vegada, dos germans que vivien en un orfenat. Allà, la vida era molt cruel . Eren un nen i una nena, es deien Mariona i Marc. En Marc era el petit, tenia 12 anys i la Mariona en tenia 14 i era molt intel·ligent. Sempre s’havien preguntat qui eren els seus pares i on estaven, i per això un dia ho van preguntar a una monitora, la Joana. Ella els va contestar, i la resposta, la veritat, no se l’esperaven, els seus pares es van suïcidar. Quan van sentir la resposta, se’n van anar corrents a una part del pati, i van començar a parlar. Ells volien saber el perquè de la seva mort, es preguntaven: “Per què es van suicidar i ens van deixar sols?” Van fugir de l’orfenat, i van iniciar un llarg viatge a la recerca de respostes, però no acabaven de trobar-les. I un dia, a la Mariona se li va ocórrer una idea: “I si construïm una màquina per poder anar-los a veure i preguntar-los la nostra pregunta?”. I així ho van fer. Van construir una petita barqueta, però tenia rodes, amb una vela, molt bonica i feta amb fusta. Abans que la construïsin, en Marc va preguntar a la seva germana on portaria aquella barca… I ella li va dir…: “On serà? On ara estan, al cel…”. Maria Rebollo

UN ALTRE TEMPS, UN ALTRE LLOC

El 24 de desembre. Un dia normal com tots els dies. Uns nens s'avorrien molt i van decidir explorar una mica tot el poble ja que eren nous. Tots estaven a casa avorrint-se molt en el seu llit jugant a jocs a internet i van tenir la idea d’anar a explorar el poble. Un d’ells va trucar els altres amics però ningú podia. Fins que tres amics d’ell sí van poder. Van quedar en un lloc determinat del poble. Van quedar a la plaça de l'església. El poble es deia Arenys de Mar. Quan es van trobar tots es van repartir per tot el poble per investigar. Però si trobaven alguna cosa estranya s’havien de trucar per trobar-se en aquell lloc. Van estar hores i hores explorant la ciutat fins que un es va trobar alguna cosa molt estranya. Era com una porta al mig del mar. Aquella persona va trucar a totes les altres persones i van anar al lloc. Tots es van quedar amb la boca oberta quan van veure aquella porta. I van anar a casa d’un amic. Tots van entrar. No hi havia ningú a casa i es van asseure tots al menjador. Van treure l’ordinador i van investigar sobre aquella porta misteriosa en mig del mar. Van trobar que aquella porta anava a un lloc de l'altre punta del mon. Però aquella porta canviava de lloc al final de l’any. Era un 24 de desembre i van córrer fent invents per anar i poder entrar a veure què hi havia. Van crear com una barca molt estranya per creuar el mar i entrar en el forat. Van poder-hi entrar!!!! Quan van entrar van aparèixer a Australia. I ningú més els va veure… Joan Losada

UN ALTRE TEMPS, UN ALTRE LLOC

Si hi havia una resposta, ell la trobaria allà. Després d’arribar a on ell suposava que estava la resposta del seu pare perdut, es va trobar amb una illa deserta. Llavors ell va pensar que el seu pare no estaria allà però de sobte va aparèixer un home amb molta barba que li va dir: -Josep, ets tu? Ell va contestar: -Sí, pare, sóc jo! -Tot content que va respondre, al veure al seu pare després de 7 anys. Aleshores va aparèixer un animal mitològic molt poderós i els va començar a atacar. El seu pare els hi va dir: -Correu que ens esclafarà a tots, medeix 5m, que no ho veieu? -SÍ pare, tens raó, és molt alt i l’envolta foc que està a 150 graus. Aleshores el seu pare els hi va dir que se n'anessin que ja se n’ocupava ell. Després de que marxessin el seu pare el va derrotar amb uns poders que mai li havien vist. El seu pare va morir a l’acabar l’enfrontament amb l’animal mitològic. Els seus fills se'n van anar tristos però a la vegada contents de veure el seu pare per últim cop. Mauri Úbeda Córcoles

UN ALTRE TEMPS, UN ALTRE LLOC

Una vegada hi havia un grup de noies que es deien Mariona, Nàdia, Vio, Carina i Bey. Ellas eren amigues des de feia molt de temps. Un dia elles van quedar a casa de la Bey i van començar a veure un vídeo a YouTube, de cop els hi va sortir un vídeo molt estrany, i com que els agradava el misteri el va mirar. De cop la tele els hi va començar a absorbir a cada una, elles van despertar en un món molt estrany que mai havien vist, era tot molt més antic, no hi havia cotxes, ni edificis, ni autocars... La Mariona va començar a plorar perquè no sabia què fer, La Vio es va aixecar del terra i va dir: -Hem d´escapar d'aquest lloc! Van començar a explorar el lloc i es va adonar que estaven en un poble dels anys vint, per uns cartells que havien vist. Elles miraven amb molta curiositat els carrers del poble. La gent les mirava una mica rar perquè elles eren molt diferents a l´hora d'anar vestides, els pentinats... A elles els va encantar el poble, ja que era molt diferent i més interessant segons elles. Van començar a entrar a les tendes, fins que van arribar a una botiga on hi havia una televisió dels anys vint, aquella tele va començar a brillar molt i les va començar a absorbir un altre cop. Van despertar en una jungla, van començar a veure un molts animals però del que més por tenien era que els aparegués un animal depredador. Amb molta por van començar a caminar sense destinació fins que els va aparèixer un tigre. Es veia que el tigre tenia molta gana i les va començar a perseguir. Elles van començar a córrer com mai ho havien fet, fins que el tigre va desaparèixer. Van començar a caminar amb tranquil·litat fins que la Nàdia va veure una cabanya i la Carina va dir: -Per fi! Alguna cosa bona que ens passa. Quan va entrar van veure la televisió de la casa de la Bey, es va a començar a il·luminar i les va començar a absorbir a totes cinc. Elles van arribar a casa de la Bey totes senceres i es va prometre no veure mai més vídeos estranys en sa vida. Beydou Balde

EL VIATGE

Un dia l’any 2000 hi havia 4 amics: el Pau i la seva germana Sara, que els dos portaven barrets de capitans i capitanes, el Jan, que tenia un gat negre que es deia Mimi i el portava a tot arreu, i finalment Júlia que se li van trencar el braç fa 5 anys i encara no s’ha recuperat i ningú sap per què. Tots estaven a l’escola molt avorrits quan el Jan va saltar a l’aire perquè tenia una idea fantàstica, la idea era que anessin en tren a on els portin i sense pares. Quan va arribar al pati el Jan va anar corrents a dir-ho als seus amics, estaven una mica escèptics però al final el Jan els va convèncer. Tenien un pla, passaria el tren i saltarien a dins mentre es movia (així no haurien de pagar) i aquest pla cauria just el següent cap de setmana. Era el dissabte i el pla ja va començar, va venir el tren, tots van començar a córrer, primer va entrar el Jan, després la Sara, després el Pau i al costat la Júlia. Però el Jan va veure que algú faltava i de sobte es va recordar la Mimi!!!! El Jan va saltar del tren, va agafar la Mimi i va córrer el més ràpid que ha corregut en sa vida i va entrar al tren. Es van començar a dormir tots i quan es van aixecar havien arribat a Dinamarca. Dani Greenan

LA BIBLIOTECA DEL SENYOR LINDEN Ell l’havia previngut sobre el llibre. Ara era massa tard.

EL LLIBRE DE SANG

Era una freda tarda d'hivern, quan Madeline Harris, una jove de Londres d'uns vint-i-quatre anys, es dirigia cap al seu apartament situat als afores de la ciutat. Mentre Madeline caminava, anava pensant en el que li havia passat aquell dia. Ella treballava en una oficina d'una empresa molt important, però pel fet de ser una dona, els seus companys la maltractaven. Aquell mateix dia, estava decidida a queixar-se al seu superior, però en sentir allò els seus companys la van amenaçar de fer-li mal, si deia una sola paraula. Ella no havia tingut més remei que renunciar a la feina que tant li havia costat aconseguir. Madeline necessitava trobar una nova feina ràpid, perquè havia de pagar el seu lloguer i no tenia pràcticament diners. Semblava que li havien llegit la ment, ja que en mirar cap a la dreta, va veure un cartell on posava: “Es busca persona per treballar en una biblioteca, ha de saber més de tres idiomes i ha d'estar interessada en els llibres”. En veure allò, Madeline es va dirigir cap al cartell per mirar l’adreça on es trobava aquella biblioteca. Curiosament, era una biblioteca situada al mateix carrer que el seu apartament, però ella mai s'hi havia fixat. Ràpidament es va dirigir cap a la biblioteca, però en entrar-hi no va poder evitar sentir un calfred que li va recórrer tot el cos. Era una biblioteca petita, però molt fosca i plena de pols. En aquell moment, va veure un senyor gran que estava endreçant uns llibres. Ella es va apropar al senyor i li va preguntar si era l'amo de la biblioteca, al que ell va respondre que sí. Llavors, d'una prestatgeria va caure un llibre amb una portada molt diferent de les dels altres llibres, que va interessar a la Madeline. El senyor li va dir que no toqués aquell llibre, que ja el recolliria ell. Però la Madeline, massa encuriosida pel llibre, el va agafar. El senyor li va tornar a dir que no toqués el llibre, però la noia li va dir que allò era una biblioteca, que se suposava que es podien agafar llibres i, abans que el senyor la pogués advertir del gran perill que corria si tenia aquell llibre, la Madeline se'n va anar corrent amb el llibre a les mans. Ell, ja l'havia previngut sobre el llibre, ara era massa tard. Helena Gahete

LA MISSIÓ DEL LLIBRE

Un dia hi havia un nen que es deia Jonatan. A en Jonatan li encantava llegir, però no tenia prou diners per comprar un llibre. Ell va estar pensant i pensant com fer per aconseguir el llibre que tant volia. Va provar diferents opcions: Demanar diners al carrer, no va sortir bé. Va intentar que li regalessin un llibre, però ningú va voler. Aleshores se li va acudir robar a la biblioteca. Va estar molts dies planejant el robatori, va pensar que aniria a la nit a la biblioteca i entraria per la finestra del sostre, baixaria al segon passadís i aniria a la fila quatre i el llibre 6. Va arribar el dia en què aconseguiria aquell llibre tan estimat. Va esperar que es fes de nit per sortir. I hi va anar amb el seu company Pol. Amb una escala va pujar al sostre i amb un ferro va obrir la finestra, va baixar les escales fins al segon pis va anar a la quarta fila i va agafar el llibre número 6. Per sortir va baixar fins al 1r pis i va sortir per una tanca del pati. Va arribar a casa seva i va llegir el llibre tantes vegades com anys té.

Bernat Calderia Rodríguez

LA BIBLIOTECA DEL SENYOR LINDEN

"Si no vols tenir problemes, ens veiem demà a les set a la placeta. Porta el llibre que volem i sobretot, no l’obris!" Després de rebre aquell missatge de text, sense entendre res, només per intuïció vaig obrir la bossa amb els llibres que havia agafat de la biblioteca, en sobrava un! Vaig decidir obrir-lo, només per fer-hi una ullada abans de tornar-lo. No vaig sentir res estrany, només veia un llibre normal. Tot va començar l'endemà. Em vaig despertar, i vaig anar a l'escola. Però semblava que ningú em veia, com si no existís. Em vaig espantar, què estava passant? Seria el llibre el que havia causat això? Vaig tornar a casa, a veure si podria trobar alguna pista. En arribar, el llibre estava obert i hi havia escrit: "La mare del Pau té 4 fills: Abril, maig, juny, i un més. Quin és el nom del que queda? Només tens una oportunitat per respondre si vols que tot torni a la normalitat, així que ves en compte amb el que dius". Quan estava a punt de dir juliol, vaig decidir tornar-lo a llegir, estava nerviosa i no em volia equivocar. -És clar, era Pau el seu nom! - vaig dir. Instantàniament tot va tornar a la normalitat. L'endemà, a les set, vaig anar a la placeta i vaig veure una persona amb caputxa, em va fer un gest perquè la seguís. Al cap d'un temps caminant, la persona es va treure la caputxa. No m'ho podia creure! Era el senyor Linden! El recepcionista de la biblioteca! Ainhoa Rosas

MAI SIGUIS TAN INÚTIL COM UNA TAL RUBY

-Hola, bona tarda, podria passar si us plau? -va dir la Ruby - És clar, endavant -va dir el senyor. La noia va passar a la biblioteca i va començar a estudiar per l’examen de l’endemà. Després d’un temps estudiant va començar a recollir, però com que no tenia res a fer va voler endur-se un llibre. Va remenar i remenar i remenar, però res. Després de recórrer tots els passadissos i de buscar entre totes les lletres, entre totes les històries, entre tots els coneixements, un li va cridar l'atenció… Brillava com un lingot d’or, era tan cridaner com el blanc en el negre, però era massa perfecte per ser veritat. Ella tenia un sentiment de por, no sabia ben bé el què, però ella el sentia aquell sentiment. Després de segons tan intensos de por es va decidir i el va agafar. Va anar cap a on estava el senyor tan amable del principi però no hi era, no hi havia ningú. Hi havia una nota que deia: ”quins ulls tan bonics que tens, no et recomano que els tanquis aquesta nit. Per cert, els teus pares tenen una sang tan dolça… I recorda, ja no pots tornar enrere i estarà la meva ombra amb tu, fins i tot a la foscor. Prepara’t pel que t'espera. Bueno, adeu, bonica, que vagi bé”. Va arribar a casa i se’n van anar a dormir. No podia dormir, donava voltes i voltes entre els llençols. Llavors es va aixecar... Va agafar el llibre i va començar a llegir. Ell va voler advertir-la de les conseqüències però ni cas. -Bueno, com esteu? Jo estic perfecte amb aquestes postres tan bones, dits de noia. El problema és que he de buscar on amagar el cadàver, però per sort tinc una biblioteca. Ahh, i recordeu, mai sigueu tan inútils com una tal Ruby. Zaid Benhamou

LA BIBLIOTECA DEL SENYOR LINDEN Un matí al 1896 una senyora que el seu nom era Mr Cooper va decidir anar a la biblioteca del senyor Linden. Quan va entrar va començar a mirar llibres i llibres pero no li convencia cap. Però de cop i volta va veure un llibre que era molt brillant. Quan es va decidir a agafar-lo el senyor Linden li va dir rotundament que no. La senyora Cooper es va indignar i va dir: “Per què no, eh? És una biblioteca, els llibres els pot llegir tothom que vingui, no?”. El senyor Linden li va explicar que estava endimoniat, una vegada començaves no podies deixar-lo a mitges, millor dit que no arribaria al final. Però la senyora Copper com que era tan cabuda va agafar, se'l va emportar a casa i el va començar a llegir. No s'esperava el que passaria a continuació. De cop i volta van començar-li a pujar arrels del seu cos li entraven per les orella, el nas, la boca, el coll, etc. Encara seguia viva però per poc… per la meitat del llibre dos ganivets van començar a volar, de la cuina fins al menjador i… adéu, dos dits menys .Però com que la senyora Cooper volia seguir jugant, va canviar de pàgina, però les coses anaven empitjorant. Llegint i llegint, els vidres tots en els seus peus plens de sang, vidres, arrels i de moment res més. La senyora Cooper va dir: “Ara ja no tinc res a perdre, seguiré!” Quina sort va tenir, cinc pàgines i no passava res. Però de cop hi havia 5 assassins en sèrie a casa seva. La senyora va començar a córrer i córrer: amb el llibre, arrels, vidres pels peus, les mans, els braços, el ganivet a la mà. Corria cap a la biblioteca del senyor Linden. Li va dir que parés el joc. Ell va dir que ell no podia parar i que la va avisar que no podia o que no arribaria, “Espavila’t tu soleta”. La senyora Cooper li va suplicar i com no, el senyor Linden li va dir que no rotundament. L’home Linden li va dir: ”Només tens dues possibilitats: morir o ser immortal. Cooper ho sento però serà la primera”. Els assassins van anar passant. És clar, cada assassí era diferent, dos d’ells eren assassins, mataven i prou. Els dos assassins la van matar. un assassí era especialista en menjar carn d’humà, els ulls, les orelles, els dits de les mans i els peus, el nas i la boca. L’últim assassí es bevia tota la sang que quedava i ho netejava tot amb la llengua. Dafne Navarro Ortoneda

L’ASSASSINAT DEL SENYOR LINDEN L’home vell va tancar la Llibreria amb aquella clau que era quasi més gran el palmell de la seva mà. El carrer llarg i fosc il·luminat únicament per un fanal estava desert, no hi havia ni una ànima. Quan l’home va arribar a la meitat del carrer va sentir unes passes darrere seu; en girar el cap va entreveure una silueta en la penombra, però, en fixar-s’hi millor es va adonar que havia sigut la seva imaginació. Tanmateix, l’home va accelerar una mica el pas. En arribar al final del carrer, i sense ni un bri d’aire, l’home va mirar enrere amb un cop d’ull i, com havia passat l’anterior vegada, va veure la silueta. En aquell moment l’home, que estava molt esverat, no va mirar enrere sinó que es va posar a córrer cap a casa seva. L’home va arribar a la seva llar, tanmateix encara no estava dintre de casa. Va treure les claus de la butxaca on també portava la cartera amb les mans tremoloses. En aquell moment va notar que algú l’observava i encara es va posar més nerviós. Va obrir la porta, però en aquell moment va notar que algú li estirava el llibre que portava sota el braç. L’home es va girar i va veure que una persona que anava tapada pertot arreu l’apuntava amb una pistola. Tot es va tornar negre. Jon Gahete

EL LLIBRE DE LA SON

Un dia una nena amb problemes per dormir va veure un llibre que es titulava El llibre de la son. Li va cridar l’atenció i el va demanar una setmana per llegir-lo. Quan va arribar la nit va agafar el llibre i es va ficar al llit, després de llegir-lo una bona estona es va quedar adormida a l’instant. Al dia següent es va llevar del llit i es va adonar que havia dormit molt bé i que el conte era màgic. Va seguir fent aquesta rutina cada dia durant un any. Al final es va tornar addicta al llibre. Llavors un dia la seva mare la va castigar sense el llibre durant una setmana. El primer dia quan va anar a dormir es va adormir com qualsevol dia, però l'endemà al llevar-se per anar a l’institut es trobava molt cansada, amb fatiga, nerviosa, amb mal de cap com si no hagués dormit ni un segon. Llavors es va adonar que el llibre tenia una maledicció que consisteix en això: un dia que et llegeixis el llibre no podràs parar fins a la mort i si no ho fas no dormiràs però al·lucinaràs que sí. Finalment va intentar trobar una solució però mai ho va aconseguir. Ruben Mircea

LA BIBLIOTECA DEL SENYOR LINDEN “Ell l’havia previngut sobre el llibre. Ara era massa tard.”

La Mia estava impacient d'esperar el nou veí, a ella li encantaria que fos un nen de la seva edat per poder jugar amb ell. -

Mia, baixa un moment- crida la mare. En baixar, la mare li va dir:

Pots anar a donar aquests pastissos al nou veí. Recorda que hem de ser educats.- La Mia va veure la seva oportunitat de poder fer un nou amic.

A l'arribar a la porta de la casa va veure que el jardí seguia igual, semblava que la família Güell encara no havia marxat. (TOC, TOC) Truca a la porta. -

Un moment- aquella no era una veu d'algú de la seva edat, semblava més la veu d'algú que té moooolts anys.

La porta li va obrir un home vell amb una barba que li arribava al pit i una cabellera blanca recollida en una cua. -

Hola, venia a portar-te això, són galetes de mel- va dir la Mia amb veu tímida.

Oh, tenen una pinta deliciosa. Passi, passi, que estic preparant el teva dir el veí amb veu molt amable.

La casa estava molt neta, es notava que els antics veïns eren uns fanàtics de l'ordre. El veí li va dir que s'assegués en una butaca molt gran, on la Mia no arribava a terra. Al cap d'una estona el veí va tornar amb un te i les galetes de la mare. -

Bé, hauríem de presentar-nos, jo soc en senyor Linden, i tu?

Jo em dic Mia.

Encantat de conèixer-te, Mia. Mai ningú em ve a visitar, ja que en el meu antic poble deien que era estrany.

La Mia va tenir curiositat saber més sobre el senyor Linden. -

Per què ho creuen?

T'agradaria saber-ho, però haurà de ser un secret, d'acord?

T'ho prometo!

La Mia sabia que no estava bé confiar en estranys, però la curiositat la guanyava i no podia fer res. El senyor Linden la va conduir a la cuina, i va dir: ”Un os, per treure la tos, menja un os en companyia d'un gos gros”, i de sobte el terra es va obrir i tots dos van començar a caure. La Mia no parava de cridar. En un moment inesperat la Mia va caure al terra d'una enorme biblioteca. -

Uau, és impressionant. Però, creuen que ets estrany per tenir una biblioteca?

No per la biblioteca sinó perquè a mi m'agrada viure aventures i la millor manera de viure-les és amb un llibre, encara que ells no em creuen i em diuen boig i estrany.

Un llibre? Però si els llibres es llegeixen.

El senyor Linden va agafar un llibre, i de la butxaca va treure una clau que va posar en un armari. El va obrir i va posar el llibre en un quadre que hi havia a dins, en el qual encaixava perfectament. -

Agafa'm la mà -li va dir a la Mia. Ella el va obeir.

Barret xumet, en un riuet menjo fuet -va dir el senyor Linden, i la Mia sentia com una força l'empenyia i la introduïa dins del llibre.

Estem dins del llibre.

En el llibre la Mia i el senyor Linden van viatjar pels set mars, van volar dalt d'un drac, van escapar del castell del tro, van fer amigues sirenes, i moltes més aventures... De cop i volta el llibre s'acaba. No m'agraden molt els finals oberts, però era hora de dormir i aquell llibre em va fer somiar que em trobava en un món màgic on m'acompanyaven el senyor Linden i la seva amiga Mia. Hedaya Dalouh

CAPITÀ TORY Va moure el seu fanal tres cops i lentament va aparèixer la goleta.

EL PARE, EL FILL I EN MORGAN

Era una nit de novembre, feia molt de fred, hi havia una espessa boira. LÁntoni i el seu fill Joan passejaven pel port amb un fanal. De cop i volta van veure un vaixell amb una bandera pirata atracat al port. Pare i fill van anar cap al vaixell i van pujar. El mig del vaixell hi havia un cofre. ”És un tresor”, van exclamar tots dos alhora. En Joan volia obrir el cofre per veure si hi havia monedes d'or. L'Antoni, el pare, no volia tocar el cofre i volia marxar. En Joan estava a punt d'obrir-lo quan va aparèixer el pirata. L'Antoni i en Joan es van quedar quiets i no es podien moure de la por. El pirata Morgan els hi va dir que si tocaven el cofre es quedarien en el vaixell per sempre amb ell. LÁntoni li va dir a en Joan que havien de marxar del vaixell o mai més veurien la mare, però a en Joan li podia més la intriga del tresor i per això no volia marxar. El pirata Morgan va dir a en Joan que fes cas al seu pare, que era molt jove per lluitar amb pirates. En Joan es volia embarcar a la recerca dáventures amb el pirata Morgan, així que es va acomiadar del seu pare i se’n va anar amb el pirata Morgan. Jan Bachs Valderrama

EL VAIXELL ENFONSAT

Fa molts anys, el capità George Tory era un pirata magnífic. El seu ofici consistia a robar l’or dels pirates i donar-lo a la seva família i a la gent pobra. Fins que la seva banda enemiga li va destrossar el vaixell i li va enfonsar. El capità Tory, després del naufragi i la derrota, es va retirar. El capità Tory es va posar molt trist des d’aquell dia, perquè si s'acabava l’or, ja no tindrien diners ni la seva família ni els vilatans. El capità es va anar a trobar amb la seva família en un poble anomenat Alfaguara i allà és on va conèixer la seva esposa. Amb ella va tenir tres fills: en Max, que és el més petit; en Quim, el mitjà, i l’Elia, la més gran. Un dia al vespre, en Tory va anar a la taverna amb els amics i en Max hi volia anar amb ell, i així va ser. Quan van sortir era fosc i en Tory va dir al propietari de la taverna: - Em deixes un fanalet? Demà te’l torno. - Si, oh, i tant, en tinc molts. - Gràcies, bona nit. Un cop a fora en Tory li va dir al seu fill: - Fa molts anys, quan jo era jove, era un pirata, però em van enfonsar el vaixell. - Però per què? - Per robar-nos l’or que ens havíem que repartir, la meva banda i jo. De sobte en Tory va sentir un soroll i va moure el seu fanalet tres cops i al cap d’un moment a la riba del riu es va veure el vaixell del Capità George Tory. Roger Rondeau Pons

EL SECRET DEL CAPITÀ TORY

Fa molt temps en un petit poble mariner vivia una família. Estava formada per una mare, que es deia Rosa i treballava en una taverna; un nen que es deia Jim, que sempre estava a la taverna ajudant la seva mare, i un pare que es deia Joan, però tothom el coneixia per Capità Tory. Era el subcapità que feia poc havien fet fora de la tripulació. Ell sempre estava pel port ajudant els mariners. No tenien gaires diners. El Capità Tory sempre marxava de casa a les vuit en punt, agafava la seva jaqueta gruixuda i el seu fanal, que feia anys que pertanyia a la seva família. Cada dia es repetia el mateix. Ningú sabia què feia, només sabien que anava cap al port. En Jim era molt curiós i un dia va decidir seguir-lo per esbrinar d'una vegada el que feia. Aquell dia es va repetir la història de sempre: el pare va tornar a marxar. En Jim va sortir d'amagatotis i el va seguir. El Capità Tory el va descobrir, però el va deixar anar amb ell i li va revelar el secret de la família. Es van aturar en el port i el Capità Tory va moure el seu fanal tres cops i lentament va aparèixer una goleta. Hi van embarcar, el Capità Tory va agafar el timó i van començar a navegar. La mare quan es va adonar que en Jim no hi era va anar corrents al port, però, quan hi va arribar la goleta ja no hi era. La goleta mai més no va tornar, i ningú no va saber res més d'ells. Ton Roca Danés

EL FANTASMA DE LA GOLETA

El 25 de febrer, cada any, tres millors amigues celebren una tradició que elles havien inventat: “El fantasma de la goleta”. Al port de Siesburg apareixia un vaixell, millor dit una goleta molt antiga que amagava molts secrets inesperats. Molta gent del poble explicava que a la goleta hi vivia un fantasma, que li deien el fantasma de la goleta. Quan el vaixell va amarrar al port, les tres nenes es van acostar i es van colar al vaixell. Les tres noies eren molt valentes i no tenien por de res i volien descobrir els tresors que amagava el vaixell. Quan es van endinsar cap al fons del vaixell, hi van trobar un tresor i al costat hi havia una porta misteriosa, o sigui, una habitació. Al terra hi havia una clau que servia per obrir el tresor. Van agafar la clau i van sortir de l'habitació i es van acostar al tresor i el van obrir. A dintre hi havia una carta que deia: Hola, soc el fantasma de la goleta, no us espanteu, però us he de dir que estic en perill, perquè molta gent em busca i em volen agafar i em volen posar en el museu. Li podrieu dir a tota la gent del poble que no existeixo? Firmeu aquí si dieu que sí. B.F.F Quan les noies van firmar li van dir a tota la gent de poble que no existia el fantasma de la goleta i tothom s’ho va creure a la primera, i les noies i el fantasma van viure feliços i contents per sempre més i es van fer amics. Així cada 25 de febrer es retroben i comparteixen moltes històries !!! Laura Heredia

EL TRESOR DELS TROLS

El capità Tory va sortir amb la seva tripulació a buscar un vaixell, pel qual hi havia un gran tresor amb molt d’or. Estaven navegant pel mar quan de sobte va aparèixer un tsunami, que els va deixar abandonats a una illa deserta. Quan van naufragar no van trobar res de menjar ni vegetació, i això els va dificultar molt la seva supervivència, perquè el tsunami havia trencat el vaixell. De cop van notar que hi havia una forta olor de menjar i la van seguir. L’olor els va portar a un camí estret entre dues muntanyes, van aconseguir atravessar-lo amb dificultats. Al final del camí es van trobar un riu interior i van distingir molt fàcilment el vaixell que buscaven. Estaven a punt d’entrar al vaixell i de sobte un grup de trols armats els va barrar el pas. Com que la tripulació del capità Tory també eren molts, els equips estaven més o menys equilibrats. Després de lluitar una bona estona van aconseguir vèncer tots aquells trols. Com que tenien tanta gana tota la tripulació del capità Tory es va menjar tota aquella carn crua de trol. Amb la panxa plena aquells buscadors de tresors van entrar al vaixell, i van trobar el cadàvers dels antics tripulants, i com que abans tenien tanta gana, qualsevol olor els recordava a menjar. I també van trobar el tresor amb molt d’or a dins. Van agafar el timó i van posar rumb a la recerca de la seva ciutat. Gilbert Rondeau Pons

UN PIRATA Després de tornar de la missió... Un dia al matí el capità Bigoti va agafar la seva tripulació i va començar a navegar pel món exterior per buscar diners, i nous tripulants. La seva dona, la Maria, li va dir: -Amor meu, quan trobarem un món o un terreny on podem tenir fills i tenir una vida feliç? El senyor bigoti va dir: - Amor meu tranquil·la, d’aquí a uns dies o setmanes en trobarem, si tot va bé. L’endemà un dels seus millors tripulants el va despertar d'una nit llarga i li va dir: -Senyor capità aquesta nit ha sigut terrorífica. -Per què? -Perquè ha plogut moltíssim, hi ha hagut com 30 llamps a cada minut, ha sigut bestial. - A, jo estava dormint molt tranquil. - has sigut l’únic que ha pogut estar bé, la teva dona quasi mor! Ha sortit de l’habitació i com que hi havia la tempesta quasi cau al mar, sort que el Senyor Barba Blava l’ha salvat d’una terrorífica mort, ha sortit de la seva habitació i l’ha agafat i portat on se situava abans. -Uf, gràcies a Déu! -va dir el capità Bigoti. Llavors va decidir anar davant el senyor Barba Blava a dir -Ja que has salvat la vida de la meva dona ara tu seràs el subcapità d’aquesta tripulació. Llavors li va contestar: - És de debò? De veritat? Estic tan emocionat que no sé què fer. De sobte un tripulant comenta que veu una illa molt gran, i que es veu que no hi viu ningú. Llavors tots els tripulants comencen a cridar de felicitat! I tots van viure feliços a l’illa. Ayoub Alilouch Grain

CAPITÀ TORY

Un dia, el vaixell del capità Tory va rebre el premi del millor vaixell d’Europa i ell ho va voler celebrar anant amb el seu fill a navegar, però just aquell dia va començar a ploure molt i va ser impossible. El capità Tory es va posar molt trist, però va pensar que ja ho faria algun altre dia. Va seguir plovent dia sí i dia també, però el capità no perdia l’esperança. Quan va passar un mes el capità no podia parar de pensar en sortir al mar, va anar a buscar el vaixell i se’n va anar a navegar. Mentre navegava, va engegar el fanal per tenir llum i de cop li va semblar veure un altre vaixell anant cap a ell, però de cop va desaparèixer. Es va pensar que estava tan cansat que s’estava imaginant coses i se’n va tornar cap a casa per dormir. Ja al matí, va sortir a navegar sense estar cansat. Quan estava a alta mar va tornar a posar el fanal, però no funcionava, li va fer tres cops i va tornar a aparèixer el mateix vaixell que la nit passada. Li va semblar molt estrany, però va seguir navegant. El vaixell el seguia tota l’estona, i es va començar a espantar. Va tornar a casa i va explicar-ho, però ningú el va creure. Com que ningú el creia, va portar el seu fill al port, va moure tres vegades el fanal i va aparèixer el vaixell. El seu fill va quedar impressionat i va intentar convèncer el seu pare que ho fes públic, però el capità va preferir no dir-ho a ningú i deixar-ho en un secret. Pol Colomer Del Castillo

EL MÉS ENLLÀ Vet aquí una vegada, un nen que volia navegar!

En un poble molt però que molt petit hi vivia un nen que es deia Marcel. El Marcel era un nen amb els ulls blaus, alt, cabells foscos i amb una felicitat que ningú li podia treure de sobre. El somni que sempre volia aconseguir era agafar un vaixell, emportar-se a la seva família i anar a navegar fins donar la volta a tot el món amb el vaixell. El problema del Marcel era que no podía pagar-se un vaixell. Un dia va tenir la idea de fer un negoci propi. Va anar a molts llocs però ningú el volia, fins que el van agafar. Ell molt content i amb tanta alegria va aconseguir aquells diners i es va comprar un vaixell, es va emportar la família i de cop i volta quan estava navegant igual que en el seu somni va dir: “ Tot el que ens podem proposar ho podem aconseguir”. Carolina Garcia Navarro

CAPITÀ TORY

A l’època del 1901, hi havia un vaixell gegant que anava pels oceans més remots. A aquell vaixell hi vivia un grup d’homes, eren navegants nòmades. Per viure, el que feien era el següent: per menjar pescaven, i per beure aigua omplien bidons amb aigua de pluja. Però aquesta història va sobre un home, el capità Tory. El capità Tory era el capità de tots els tripulants. Un dia, ell va anunciar a tots els altres tripulants que s’havia cansat de l’oceà, que volia tenir terres i una casa bonica. Així doncs, va anar cap al nord, al Canadà. Quan van arribar aun port desconegut, tots els que els van veure es van quedar impressionats perquè mai havien vist un vaixell tan gran. Van baixar del vaixell, es van endinsar pel carrer principal i van veure un cartell. El que passava era que hi havia una criatura marina que estava aterroritzant els habitants, era un tauró gegant que es menjava tots els peixos i no el podien pescar. Donaven una recompensa per al que l’atrapés. Van decidir que intentarien atrapar-lo ells. Van muntar al seu vaixell un altre cop i es van endinsar al mar. De cop van veure una aleta gegant de tauró i es van apropar, tts a la vegada van començar a llançar-li arpons. Així doncs, quan ja no podien més van veure com el tauró ja estava mort, flotant al mar. Amb la recompensa, es va comprar unes terres per ell i els altres tripulants. I així va complir el seu somni. Violeta Vicente Salas

LA DESAPARICIÓ DE LA SADIE La Sadie era una noia de 16 anys amb els cabells rossos i ulls blaus. Vivia amb els seus pares i la seva germana, a Nova York. Era l’any 2017 i ella només tenia 12 anys. Era una nena molt sociable i carinyosa, li agradava molt ajudar i col·laborar. Un dia, una tarda de primavera a l’any 2018, la Sadie estava al jardí de casa seva i des de llavors no se la va tornar a veure mai més. La família, destrossada, va trucar a la policia, però tampoc la van poder trobar. Dos anys després al 2020, ens trobem a Londres, Regne Unit. La Sadie està en una casa més ben dit, en una mansió. I us preguntareu: d’acord, i ara què? Doncs resulta que la Sadie no estava desapareguda. Era amb un senyor alt i d’edat adulta. L’home era força amable. La Sadie estava confusa, què feià allà? L’home va preguntar: ” Hola Sadie, com estàs?”. Ella no entenia res, com sabia aquell home el seu nom? De què la coneixia? Tenia moltes preguntes. De sobte, sense fer cap moviment van aparèixer a un port, hi havia un vaixell, i l’home portava un fanal. Va dir-li: “Sadie, ja sé que no em coneixes, però jo sí. Em dic Capità Tory. I estic aquí per ajudar a la gent.”. La Sadie s’havia quedat sense paraules, i li va dir:” Qui ets? Per què em coneixes? Per què m’has segrestat?” L’home va contestar:” Sadie, sóc el teu avi.” La noia, sorpresa, va contestar:” Com pot ser això?”. L’avi li va explicar tot. Ella no s’ho podia creure, era aquell avi de qui sempre parlaven, a casa. Es deia John Tory, i era un excapità que anava en vaixell per tots els oceans del món. Van tornar a casa i la família es va abraçar entre plors. La família, ja reunida, va celebrar un gran sopar en honor a la seva filla perduda i a l’avi de les seves filles. Sabrina Pavón

POR DE L’AIGUA

Era divendres, anava de viatge amb avió amb els meus pares a Suècia perquè celebrava l'aniversari de la meva àvia que vivia allà. Estava molt content, era la primera vegada que viatjava amb avió. Estava molt cansat del vol així que em vaig adormir. Quan em vaig despertar estava flotant en un tros de fusta en el mig del mar. Tenia gana, així que vaig anar a nedar a veure si trobava alguna cosa de menjar. No vaig trobar res, per això vaig tornar cap al meu tros de fusta, però no el vaig trobar. Estava cansat i justament quan m’estava a punt d'enfonsar va venir una ombra alta amb els ulls vermells i em va tirar una cosa a sobre. Em vaig despertar, estava a l'avió, resulta que tot era un malson però sentia veus que em xiuxiuejaven a l’orella: “Estàs bé? T'has fet mal?” De sobte vaig veure que no estava en un avió sinó en un vaixell. Jo estava segur d'haver pujat a un avió, no en un vaixell! Vaig estar tot el dia rumiant això del vaixell i a part els meus pares deien que només havien passat deu minuts i per mi havien passat dies. Estava tranquil, mirant per la finestra, i em va semblar veure com un seitó enorme que s’estava aproximant a poc a poc cap el vaixell fins acabar xocant. I d'això em ve la por a l'aigua. Roc Matas Rovira

UN PASSEIG PEL PARC

Veig una cascada i unes roques al costat de la cascada i arbres. Estic veient peixos jugant i ocells volant l'un amb l'altre. Llavors me'n vaig a veure la cascada per estar més tranquil·la, en pau i en tranquil·litat. També per veure els animals jugar i veure si trobo un esquirol o una papallona. Veig flors roses, veig dos nens jugant a pilota i també una parella passejant amb la seva filla gran, una nena molt maca i simpàtica. M’agrada molt passejar pel parc. Milagros Benítez

ELS TRES GERMANETS

Fa molts i molts anys hi havia una parella pobra, l’Antonio, que treballava de fuster, i la Maria, que era mestressa de casa. Van tenir tres fills. El germà gran es deia Juan i era de cabells castanys, de pell blanca, amb uns ulls molt grans de color marró fosc i sempre duia una camisa i uns texans vells i una mica trencats. La germana mitjana es deia Cristina, tenia els cabells negres, pell blanca, amb uns ulls de color marró vius i molt vistosos. Ella era la més llesta dels germanets però per desgràcia no va poder seguir estudiant ja que eren pobres i els seus pares no guanyaven tant. Des d'aquell moment tots es burlaven d’ella però ella amb el cap ben amunt passava d'ells. El germà petit es deia Ian, era de cabells negres, duia ulleres i tenia uns ulls marrons foscos, era molt prim i baixet. Un dia normal i corrent, de sobte, van trucar a l’Antonio, era el propietari de la casa on ell i la seva família vivien! Antonio sabia que alguna cosa anava malament, era el lloguer.Ell guanyava tan poc que a vegades no li donava ni per pagar el lloguer, li va suplicar tot el que va poder mentre li queien lentament les llàgrimes, però el propietari li va dir que ho sentia molt però que era molt poc el que li donava. L'Antonio i la seva dona no sabien què fer i van haver de mentir els seus fills i els va dir que anirien una setmana d’excursió. Els germanets es van posar molt contents, menys en Juan, que sospitava ja que ell sabia que als seus pares mai els ha agradat fer excursions. Van agafar totes les seves coses i van agafar el camí. L’Antonio i la Maria guardaven uns diners per si sorgia un cas com aquest. Va passar una setmana i en Juan els va dir que si anirien a casa però al final es van quedar una setmana més. Una nit quan ja es van adormir tots els germanets menys en Juan, l’Antonio i la seva dona van començar a parlar per trobar-hi una solució, però ells no sabien que ell ho estava escoltant tot. L’endemà els pares no van trobar els seus fills, estaven molt tristos i es preguntaven: “Què ha passat?! On son els meus fills?!”. Mai més van saber res sobre els seus fills. Anas Hammoudi

SOTA LA CATIFA Van passar dues setmanes i es va tornar a repetir

SOTA LA CATIFA (Van passar dues setmanes i es va tornar a repetir)

Hi havia una vegada, en un poblet abandonat dels Estats Units, un vell solitari que feia poc que se li havia mort la dona. El pobre estava molt trist i marginat, sense poder-se moure del llit. Ell vivia en una casa pobra i vella, feta de fusta i amb forats per tot arreu. No tenia ni mòbil, ni tele, ni tan sols ràdio! Però ell era feliç sense tot allò, tot i que, si passaven esdeveniments importants al poble, ell mai no en sabia res. Un dia va notar que, a part d'ell, hi havia alguna cosa o algú més a casa seva. Notava que una cosa s’estava movent, no obstant no li va donar importància. Fins que va sentir que picaven a la porta. Ràpidament el vell va anar a obrir però no hi havia ningú. Ell ja notava que tantes coses estranyes no eren casualitat. El vell se n’anava a dormir quan, a sota la catifa, hi havia una espècie de bony, i es movia! Instantàniament va agafar l'escopeta que tenia sota el calaix i va disparar dues vegades. PIM! PAM! Va retrunyir tota la ciutat. De tanta fumerola no es veia res, i quan va obrir els ulls, la cosa ja no hi era. Van passar dues setmanes sense que aquella cosa tornés, però això no volia dir que no fos allà, esperant el moment exacte per tornar a sortir. Que serà aquella cosa? Vindrà en so de pau? No ho sabrem fins que torni a passar. Unai Buñuel

SOTA LA CATIFA

Fa molt de temps en un bosc allunyat del poble hi havia una casa on vivia un senyor que es deia Agustí. Un dia estava assegut tranquil·lament a la sala d’estar llegint un llibre. Uns minuts després va sentir uns sorolls que venien de la cuina. Ell no en va fer cas, però uns segons després, va tornar a sentir el mateix soroll. L’Agustí es va aixecar i va trobar coses a terra i la nevera estava oberta, va endreçar les coses i va pensar que el que havia fet aquelles coses era el seu gat. Van passar dos dies i va tornar a sentir sorolls però en diferents llocs, també va veure que hi havien coses que desapareixen, dia rere dia sempre el mateix. Estava tan cansat que volia acabar amb tot allò. Era un dia terrorífic, amb una gran tempesta. el senyor volia arribar al final de l'assumpte, va començar a perseguir els sorolls, l’Agustí no es va rendir. Va aconseguir veure la criatura, era petita, peluda i molt ràpida. La criatura tractava d’escapar, es va amagar sota una catifa i l’Agustí va agafar tot el que tenia al seu costat per atrapar-la, al final va aconseguir donar-li un cop amb una cadira. L’Agustí va veure la criatura de prop i resulta que era un mico, i va pensar que potser aquell mico volia alimentar-se i buscar un refugi, així que l’Agustí el va cuidar. Nariman Joulal

JOSEP I EL MAL MOMENT

Era un bon dia, i el senyor Josep s’havia aixecat amb ganes d’anar de viatge. Com que eran tantes hores de viatge va decidir quedar-se a passar la nit en un hotel que estava als afores de Barcelona, en un poble molt bonic. El senyor va arribar a l’hotel, es va instal·lar i va baixar a sopar al restaurant. En aquell moment eren les 22:04h de la nit. Va acabar de sopar a les 23:05h de la nit. Pràcticament es va quedar sol en el restaurant amb els cambrers i les cambreres de l’hotel… Va tornar a la seva habitació, es va dutxar… Quan estava a punt d'anar a dormir va sentir un vibra (una presència) estranya, però en Josep no li va donar molta importància, aquella mateixa nit va aconseguir dormir. Eren les 3:45h de la matinada i en Josep es va aixecar d’un soroll molt estrany que va sentir a l'habitació de l'hotel. Es va espantar molt i va agafar una cadira que hi havia a l'habitació i de sobte va sorgir una rara figura de sota la catifa. En Josep va començar a donar cops a aquella figura rara que sorgia de sota la catifa. Quan va veure que els cops no resultaven, va marxar corrent d’aquell hotel. Unes setmanes després va tornar a l’hotel per recollir les coses que s'havia deixat. Van passar els anys i en Josep encara es recorda d’aquell moment… Ayelen Rodríguez

EL NEN MISTERIÓS

Hi havia una vegada un nen que es deia Lluc i sempre tenia curiositat per totes les coses. Sempre preguntava el perquè de tot. Un dia va veure un nen que s’amagava en un lloc i desapareixia sense deixar rastre. Ell el va seguir molt curosament. Era una tarda de tardor i es feia fosc, feia fred i el vent bufava fort. Es va adonar que el sospitós nen entrava en una sala on hi havia metalls foscos. Molt curosament el nen sospitós va agafar uns quants metalls i els va posar dins d’una bossa que duia a sobre. Quan va sortir de la sala misteriosa es va dirigir cap a una casa abandonada on semblava que hi vivia algú. Va tocar el timbre i va obrir una velleta que anava amb un bastó per aguantar-se dreta. La velleta va dir al nen que passés i el nen va entrar a casa seva. En Lluc, va tocar el timbre de la casa de la velleta. Va esperar uns segons, es va sentir un silenci increïble i de sobte la porta es va obrir. Els dos van saludar al Lluc. En Lluc va preguntar al nen què feia amb aquells metalls preciosos i el nen li va respondre: “són per la meva àvia, que en necessita, i no són metalls sinó que és fusta i carbó per la llar de foc, perquè fa molt de fred”. Víctor Pérez

SOTA LA CATIFA

Fa 5 anys el Senyor John tenia 14 gatets i tots mascles. Va haver un dia que en John se´n va anar a la cafeteria amb el seu amic en Martí, com cada matí. Els gats estaven bojos de gana perquè a en John se li havia oblidat donar-los menjar. Hi havia un gatet anomenat Bufi, que era molt juganer. El gatet volia jugar amb els seu amo i els seus germanets. Llavors en Bufi es va amagar sota la catifa. Va tornar en John i com sempre que entrava per la porta comptava que eren 14 gats. Aquella vegada eren 13!!! -No pot ser -va dir en John. En John, espantat, va donar el menjar als gats, i mentre el posava als pots on menjaven, va veure alguna cosa sota la catifa, alguna cosa que es movía. No li va donar massa importància. Va decidir preguntar als veïns si l´havien vist. Tot i totes les seves veïnes i veïns, van dir que no, que no l´havien vist. Ell, tot nerviós, va anar per tot el poble a preguntar a la gent del carrer, policies… Però clar, ell no sabia que en Bufi estava sota la catifa. En John va anar a casa tot trist, després el va buscar per tota la casa i… Per fi!!! El va trobar i sí era sota la catifa. Es va posar molt content però a la vegada rabiós perquè havia anat per tot el poble i en Bufi era a casa. Celeste Furest

SOTA LA CATIFA

Hi havia una vegada un senyor que es deia Tom Holinsoon. Tenia uns 60 anys aproximadament. La veritat, ningú sabia molt d’ell ja que no era molt agradable parlar-hi. Vivia a Hollywood en una preciosa casa amb un jardí ampli i ple de natura, allà li deien la casa Villa Perfecta. Vivia acompanyat del seu gatet Mafy el qual estimava amb tot el seu cor ja que era l’únic que el suportava. Eren l’un per l’altre, tot ho feien junt, fins i tot passejaven pel carrer junts per una zona on els encantava gaudir del temps junts fent qualsevol cosa. Com cada matí, en Tom sortia de casa seva per dirigir-se a la seva feina on ja portava més de 30 anys treballant. Sempre havia tingut alguns conflictes amb els seus companys, no els agradava molt en Tom. Per ell era poc rellevant ja que encara no coneixia a ningú que l’apreciés a part del seu estimat Mafy. Es dedicava a treballar en un negoci d’oficina als Jutjats de Hollywood on investigaven sobre crims. Com cada matí es va asseure a la seva cadira i no va tornar a aixecar-se fins l’hora del cafè. A la cafeteria sempre acostumava a demanar un cafè descafeïnat i la cuinera l’acompanyava amb una cullera i un tovalló. Aquesta vegada semblava que alguna cosa hi havia escrita en el tovalló. En Tom va intentar desxifrar el missatge ja que la lletra no s’entenia molt bé. Finalment va poder llegir aquell misteri: “Aquesta nit”. Molt impactat amb el missatge, va deixar caure el tovalló lliscant pels seus dits. Al caure el sol, va arribar la nit, just quan entrava a casa. Va deixar la jaqueta i lentament es va treure les sabates. No podia creure el que estava veient, una cosa sota la catifa s’estava movent. Amb por, va aixecar la catifa i va trobar al seu gat jugant. Encara bo! - va exclamar en Tom.- Mai em tornis a fer un ensurt així! Un vespre de desembre en Tom tornava de treballar, per la seva sorpresa no va veure el gat Mafy esperant-lo a la porta com acostumava a fer. Va dirigir-se al sofà, tampoc el va veure. Desesperat, va mirar en el jardí i per mala sort, allà hi havia el gat, tirat al terra, desemparat i amb una mossegada enorme al coll que semblava ser d’un altre animal. En Tom no podia creure allò, semblava un malson, en definitiva es sentia trist, molt més que trist. Va passar per una depressió de més de 3 mesos. Passat gairebé un any, en Tom tornava a casa de treballar i alguna cosa estranya passava. La catifa es movia d’un costat a l'altre, com si algú l’estigués movent, però ell no vivia amb ningú, ni podia ser el seu gat… Què podria passar? Mar Bretones

LA CASA DELS MISTERIS Era un dilluns plujós, a la tarda en Joan, com sempre, tornava de treballar de l'escola. Va arribar a casa, va agafar una tassa i es va preparar xocolata calenta amb melindros es va asseure al sofà i va posar la seva sèrie preferida, L’hora del misteri. Però just als 5 minuts d’haver començat la sèrie va sentir que algú trucava a la porta, va obrir i sols va veure un paquet en què possava el seu nom. El va obrir i una gran ombra negra va sortir, ell va mirar dintre i l'únic que va veure va ser uns cascavells. Això li va estranyar molt però va decidir tornar a veure la seva sèrie. A la nit quan se’n va anar a dormir va sentir una rialla, va pensar que estava somiant despert, i se'n va anar a dormir. L’endemà al despertar-se va veure tota la casa feta un desastre i va veure un bony sota la catifa, la va aixecar i va veure un gat negre. Es va canviar de casa ja que tenia una gran fòbia als gats. Però només van passar dues setmanes i es va tornar a repetir els successos. Llavors els cascavells aquells que l’hi havien enviat aquell dilluns van caure i van fer soroll i el gat es va calmar. Llavors va deduir que si tocava els cascavells el gat es calmaria. Va començar a tocar els cascavells i el gat se'n va anar i tot va acabar però… es va posar a veure la seva sèrie L’hora del misteri, i hi havia un altre bony sota la catifa. Martí Moriel Margarit

SOTA LA CATIFA

Hi ha un home calb espantat, en una habitació, porta ulleres. Té agafada una cadira amb les dues mans per sobre del seu cap, i mira amb por al terra. Sota la catifa hi ha alguna cosa que és belluga, i està a punt de fer caure una tauleta i una llum encesa. L’home està a punt de cridar i de donar un cop amb la cadira, al que s’amaga sota la catifa. Héctor López