Comunicació: revista de recerca i d'anàlisi

Articles La batalla per la BBC. Aproximació al debat polític sobre el servei públic de radiodifusió al Regne Unit (2014-2016) Josep Gifreu Sports journalism ethics and the portrayal of race and disability. The coverage of the London 2012 Olympics in the British, American and Spanish quality press Xavier Ramon Vegas Anàlisi comunicativa de la crisi de les aigües Eden en els principals mitjans de comunicació impresos i digitals Joan Molist Badiola Formats emergents en televisió: anàlisi comparativa d’aplicacions publicitàries interactives en HbbTV Joan-Francesc Fondevila-Gascón, Jordi Botey López i Josep Rom Rodríguez El periodismo multiplataforma de TV3 en Facebook sobre el 9-N: ¿prácticas intermedia o transmedia?

Geane Alzamora

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi

Sumari

C

OMUNICACIO

REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI

C

34 (1)

Do bloggers who criticize the press ultimately matter?

(Re)defining media accountability in the age of citizen participation David Cheruiyot

Novetats bibliogràfiques

Societat Catalana de Comunicació

Reinald Besalú

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://scc.iec.cat

Coberta_maig_2017_34-1.indd 1

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

34

VOLUM 34 (1) (MAIG 2017) · ISSN (ed. impresa): 2014-0304 · ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Institut d’Estudis Catalans

8/5/17 9:08

Comunicacio 34-1_2017.indd 4

10/05/17 12:49

C

omunicacio

revista de recerca i d’anàlisi

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

C

34

VOLUM 34 (1) (MAIG 2017) · issn (ed. impresa): 2014-0304 · issn (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Comunicacio 34-1_2017.indd 1

10/05/17 12:49

C

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi és una revista científica editada per la Societat Catalana de Comunicació que publica articles inèdits relacionats amb la comunicació com a ciència social. La revista té una periodicitat semestral i es regeix pel sistema d’avaluadors anònims i externs.

Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi és el resultat de la renovació de la revista Treballs de Comunicació, editada per la Societat Catalana de Comunicació des de l’any 1991 fins al desembre de 2009.

La revista està referenciada en les bases de dades següents: Latindex (complerts tots els criteris), MIAR, DICE, RESH, ISOC-csic, RACO, Dialnet, CCUC, DOAJ i e-Revistas. Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi ocupa el lloc 321 al rànquing EC3 de revistes de comunicació i figura com a Treballs de Comunicació a Carhus Plus 2010 i IN-RECS. La revista proporciona accés lliure immediat als seus continguts a través de l’URL http://revistes. iec.cat/index.php/TC, abans que siguin publicats en paper.

La revista està disponible en línia des dels webs: http://revistes.iec.cat i http://publicacions.iec.cat.

Comunicació. revista de recerca i d’anàlisi Societat Catalana de Comunicació. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tel.: 933 248 580 • Fax: 932 701 180 Adreça d’Internet: http://scc.iec.cat • Adreça electrònica: revistacomunicacio@iec.cat

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Fotocomposició: Fotoletra, SA Impressió: Open Print, SL ISSN: 2014-0444 (edició electrònica) ISSN: 2014-0304 (edició impresa) Dipòsit Legal: B. 46328-2010 ISSN: 1131-5687 (Treballs de Comunicació) Els continguts de comunicació estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il· lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Comunicacio 34-1_2017.indd 2

10/05/17 12:49

C

Direcció: Sergi Cortiñas Rovira, Universitat Pompeu Fabra Reinald Besalú Casademont, Universitat Pompeu Fabra

Consell de Redacció: Jordi Bèrrio i Serrano, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Maria Casasús i Guri, Universitat Pompeu Fabra Maria Corominas Piulats, Universitat Autònoma de Barcelona Rosa Franquet Calvet, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Gifreu Pinsach, Universitat Pompeu Fabra Jaume Guillamet Lloveras, Universitat Pompeu Fabra Josep Maria Martí Martí, Universitat Autònoma de Barcelona Miquel de Moragas i Spà, Universitat Autònoma de Barcelona

Secretari de Redacció: Reinald Besalú Casademont, Universitat Pompeu Fabra

Comitè Científic: Elisenda Ardèvol, Universitat Oberta de Catalunya Dulcília Buitoni, Universitat Cásper Líbero (Brasil) Enrique Bustamante, Universitat Complutense de Madrid Marta Civil, Universitat Autònoma de Barcelona Josep Lluís Gómez, Universitat de València Margarita Ledo, Universitat de Santiago de Compostel·la Javier Marzal, Universitat Jaume I Pere Masip, Universitat Ramon Llull Manuel Palacio, Universitat Carlos III de Madrid Nel·lo Pellicer, Universitat de València Jordi Pericot, Universitat Pompeu Fabra Carles Pont, Universitat Pompeu Fabra Emili Prado, Universitat Autònoma de Barcelona Giuseppe Richeri, Universitat de la Suïssa Italiana (Suïssa) Magdalena Sellés, Universitat Ramon Llull Begoña Zalbidea, Universitat del País Basc

Revisió lingüística: Mònica Montserrat Grau

Disseny: Pepa Badell

Maquetació: Fotoletra, SA

Comunicacio 34-1_2017.indd 3

10/05/17 12:49

Comunicacio 34-1_2017.indd 4

10/05/17 12:49

Sumari

Articles La batalla per la BBC. Aproximació al debat polític sobre el servei públic de radiodifusió al Regne Unit (2014-2016) Josep Gifreu

9

Sports journalism ethics and the portrayal of race and disability. The coverage of the London 2012 Olympics in the British, American and Spanish quality press Xavier Ramon Vegas

27

Anàlisi comunicativa de la crisi de les aigües Eden en els principals mitjans de comunicació impresos i digitals Joan Molist Badiola

47

Formats emergents en televisió: anàlisi comparativa d’aplicacions publicitàries interactives en HbbTV Joan-Francesc Fondevila-Gascón, Jordi Botey López i Josep Rom Rodríguez

67

El periodismo multiplataforma de TV3 en Facebook sobre el 9-N: ¿prácticas intermedia o transmedia?

Geane Alzamora

83

Do bloggers who criticize the press ultimately matter?

(Re)defining media accountability in the age of citizen participation David Cheruiyot

107

Novetats bibliogràfiques Reinald Besalú 123

Normes de presentació dels articles 131 Publicacions de la Societat Catalana de Comunicació 137

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 5

5

10/05/17 12:49

Comunicacio 34-1_2017.indd 6

10/05/17 12:49

C

articles

Comunicacio 34-1_2017.indd 7

10/05/17 12:49

Comunicacio 34-1_2017.indd 8

10/05/17 12:49

Jos

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 34 (1) (maig 2017), p. 9-26 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.152

La batalla per la BBC. Aproximació al debat polític sobre el servei públic de radiodifusió al Regne Unit (2014-2016) The battle for the BBC. An approach to the political debate on public service broadcasting in the UK (2014-2016)

Firma convidada

Josep Gifreu1 Catedràtic emèrit del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona. josep.gifreu@upf.edu

C 9

Comunicacio 34-1_2017.indd 9

10/05/17 12:49

Josep Gifreu

La batalla per la BBC. Aproximació al debat polític sobre el servei públic de radiodifusió al Regne Unit (2014-2016) The battle for the BBC. An approach to the political debate on public service broadcasting in the UK (2014-2016) RESUM: La BBC ha vist renovada la seva continuïtat com a servei públic de radiodifusió (PSB) al Regne Unit per a un nou període d’onze anys (2017-2027). La concessió de la nova Charter fou precedida per una intensa batalla política sobre els termes de la renovació i el futur de la BBC. El debat polític i cultural sobre la BBC suscità una exemplar participació de sectors polítics, acadèmics, professionals i socials, així com un gran interès internacional per la rellevància de la corporació. Aquest article pretén acotar els grans temes del debat, els actors i els principals resultats de la reforma imposada pel Govern conservador, i també alguns elements d’incertesa i preocupació, tant per a la llegendària independència de la BBC com per a la seva capacitat de mantenir els seus estàndards de competència en els nous mercats globals de l’era digital.

PARAULES CLAU: BBC, Royal Charter, radiodifusió, mitjans públics, producció audiovisual, polítiques de comunicació.

C The battle for the BBC. An approach to the political debate on public service broadcasting in the UK (2014-2016) La batalla per la BBC. Aproximació al debat polític sobre el servei públic de radiodifusió al Regne Unit (2014-2016) ABSTRACT: The BBC has seen its continuity as a public broadcasting service (PBS) in the United Kingdom renewed for a further period of eleven years (2017-2027). The granting of the new Charter came about in the wake of an intense political battle over the terms of the renewal and future of the BBC. The political and cultural debate about the BBC provoked admirable participation from political, academic, professional and social groups, as well as international interest on account of the relevance of the corporation. This article aims to delimit the major issues of the debate, the actors and the main outcomes of the reform imposed by the Conservative government. It also highlights a number of elements of uncertainty and concern in relation both to the legendary independence of the BBC and its ability to maintain its competitive standards in the new global markets of the digital age.

KEYWORDS: BBC, Royal Charter, broadcasting, PSB, audiovisual production, communication policies.

C 10

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 10

10/05/17 12:49

LA BATALLA PER LA BBC

1. Introducció La BBC (British Broadcasting Corporation) va inaugurar les seves emissions com a servei públic el dia 1 de gener de 1927, ara ha fet noranta anys, després de la concessió de la primera Royal Charter (Carta Reial de 20 de desembre de 1926). Les successives renovacions de la Charter han permès la continuïtat de la corporació fins a la que ha estat vigent entre 2007 i 2016. La Charter de 2006 fou complementada amb un Agreement o acord establert entre el secretari d’estat de Cultura i la BBC. L’acord transferia limitades funcions de supervisió a l’Ofcom (Office of Communications), l’autoritat audiovisual i de comunicacions creada el 2002 i regulada per la Communications Act de 2003.

El procés de discussió de la nova Charter es tancà definitivament amb la publicació, el 15 de desembre de 2016, de la Charter que establia la renovació de la llicència a la BBC per un període d’onze anys, de 2017 a 2027.

La renovació de la Charter de 2007 suscità un interès extraordinari en les instàncies del Govern conservador, presidit per David Cameron, i també entre empresaris, professionals, experts, acadèmics, artistes i intel·lectuals relacionats amb el camp del periodisme i de l’audiovisual, així com entre amplis sectors de la cultura i la societat civil. Per exemple, el 2015, davant l’anunci per part del Govern de la imminent publicació del Llibre verd sobre la BBC, el diari The Guardian (14 juliol 2015) encapçalava la seva crònica amb aquest títol: «The battle for the BBC».

La batalla pel control de la principal institució comunicativa i cultural del Regne Unit tenia en el secretari d’estat del departament de Cultura, Mèdia i Esports (DCMS), John Whittingdale, el líder més actiu de la dreta conservadora, disposat a aprofitar la renovació de la Charter per reduir dràsticament la dimensió i la influència de la BBC. Després de les eleccions generals de maig de 2015, Cameron, molest per la cobertura de la campanya que havia fet la BBC, nomenà Whittingdale secretari de Cultura perquè, havent presidit la Comissió de Cultura de la Cambra dels Comuns des de 2005, havia manifestat una actitud molt crítica envers la BBC. Un cop nomenat Whittingdale, el diari conservador The Telegraph (11 maig 2015) revelava la intenció del nomenament amb aquest títol: «Tories go to war with the BBC».

Poc després de la formació del nou Govern conservador, la publicació del Llibre verd sobre la BBC (juliol de 2015) aclaria quina era la posició del Govern en el debat ja obert feia temps sobre el futur de la corporació. El mateix Whittingdale, com a president de la comissió parlamentària corresponent, el febrer anterior havia impulsat i aprovat el report Future of the BBC, una mena de memoràndum de com havia de procedir el debat públic sobre la nova BBC. Durant els tres anys previs, el debat sobre la BBC havia pres ja una dimensió considerable no només per la imminència de la renovació de la Charter, sinó també per altres raons, com ara: alguns sonats escàndols interns a la institució (el cas més famós és el del presentador i reiterat abusador sexual d’adolescents Jimmy Savile);

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 11

11

10/05/17 12:49

Josep Gifreu

les mesures dràstiques de reducció d’ingressos que el ministre d’Hisenda, George Osborne, aplicà a la BBC (reducció de 630 milions de lliures corresponents a l’alliberament del cànon als majors de setanta-cinc anys), i, no menys importants, determinades crítiques de sectors polítics per a la cobertura esbiaixada de les campanyes dels dos referèndums, el de la independència d’Escòcia i el del Brexit.2

2. Antecedents i context La BBC és el principal servei PSB (public service broadcasting) o servei públic de radiodifusió del Regne Unit. Comparteix funcions de servei públic amb les cadenes comercials ITV1, Channel 4 i Channel 5, que també tenen obligacions de PSB en els termes requerits en les respectives llicències concedides per l’Ofcom (Office of Communications) i per les quals obtenen una part no menyspreable del cànon.

D’acord amb la Communications Act de 2003, l’Ofcom ha determinat un conjunt de finalitats i de característiques que configuren el caràcter del servei públic de radiodifusió.

L’activitat central de la BBC és oferir serveis gratuïts de ràdio, de televisió i en línia, finançats públicament, a les llars i als consumidors del Regne Unit. El finançament d’aquests serveis procedeix de la taxa o cànon (licence fee) per llar amb televisor de 145,50 lliures l’any. El volum total de finançament dels serveis de la BBC per al 2016 era de 3.740 milions de lliures, distribuïts entre els tres mitjans d’aquesta manera: 2.370 milions per als vuit canals de televisió i els diversos serveis (locals i de les tres nacions: Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord); 653 milions per als onze programes de ràdio per a tot el Regne Unit i els quaranta locals i de les tres nacions (a més de 254 milions per al BBC World Service), i 200 milions per als serveis en línia i els interactius.3 Les dades de 2016 corresponents a la recepció dels canals i programes de la BBC, així com de les expectatives del públic britànic envers la seva (en termes col· loquials) Auntie Beeb eren molt positives, i expressaven un suport indiscutible al manteniment d’un servei independent i universal. Arran de la consulta oberta pel Llibre verd, la BBC realitzà una enquesta pròpia amb més de quaranta mil respostes. Algunes xifres significatives: el 85 % donaven suport als objectius de la BBC d’educar, informar i entretenir; el 56 % deia que volien més ofertes de la BBC i només un 7 % en volien menys; el 81 % volien una BBC independent del Govern i dels polítics; el 73 % afirmaven que la BBC ofereix continguts i programes d’alta qualitat; el 60 % reconeixien que els seus continguts són distintius, i dos terços opinaven que la BBC havia de continuar desplegant els seus serveis a través de les noves plataformes en línia.4 A part de l’alta acceptació interna al Regne Unit que continuaven produint les múltiples activitats de la BBC, a nivell internacional el seu prestigi i influència també

C 12

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 12

10/05/17 12:49

LA BATALLA PER LA BBC

són indiscutibles. De fet, la BBC és l’únic operador públic mundial amb un volum d’inversió en producció de continguts audiovisuals comparable als grans operadors privats: les dades del 2015 la situaven en tercer lloc, amb 2.900 milions de dòlars (2,9) d’inversió en aquest àmbit, per darrere de Sky Europe (7,5) i de Netflix (4,9), i per davant d’Amazon (2,6), Discovery (2,5), HBO (2,0), ITV (1,6) o ProSiebenSat.1 (1,1) (Wescott, Teoh i Marchello, 2016).5 D’altra banda, el debat polític sobre el futur de la BBC i la renovació de la Charter 2017-2027 s’han de situar en el marc d’un procés polític intern marcat especialment per tres esdeveniments de gran rellevància: la celebració del referèndum per la independència a Escòcia (18 de setembre de 2014), les eleccions generals (7 de maig de 2015) i la celebració del referèndum pel Brexit (23 de juny de 2016).

3. Episodis de la batalla El gran debat sobre el futur de la BBC es concentrà durant els anys 2015 i 2016, per bé que durant el 2014 abundaren ja les intervencions no oficials a favor o en contra de determinades reformes que, per exemple, el mateix director general, Lord Hall, o un editorial de The Observer (12 juliol 2014), avançaven com a oportunes. Un tema substancial a plantejar era el del finançament i la continuïtat de la taxa universal per tinença de televisor (licence fee), enfront de les veus que la volien substituir per la subscripció. El tema meresqué una important confrontació al web d’Open Democracy (OD), amb la posició pro cànon de dos articles de l’alt directiu de la corporació James Heath, i la contrària, del productor i president d’OD, David Elstein.6 Des del punt de vista institucional, el debat públic sobre la BBC es desplegà i evolucionà conforme a set moments o episodis principals, que es poden sintetitzar en el cronograma que resseguim a continuació.

1. Desembre 2014: l’Ofcom fa públic l’informe de revisió del PSB entre 2008 i 2013. Es tracta de l’informe sobre el conjunt del sistema de servei públic de radiodifusió (PSB) dels últims sis anys al Regne Unit. L’informe obria un període de consulta (amb quinze preguntes) sobre les conclusions que aportava. Moltes de les preguntes s’interessaven per les perspectives de viabilitat del sistema PSB en un entorn de crisi econòmica, de canvis tecnològics i de nous hàbits de consum. El període de consulta es tancava el 26 de febrer de 2015. Totes les respostes van ser publicades al web de l’Ofcom. El BBC Trust va contestar amb un extens document (BBC Trust, 2015) en què defensava el sistema PSB com el millor «engine» del Regne Unit per a la creació de contingut original (entorn del 80-85 % de la inversió), del qual la BBC presentava el 40 %. L’Ofcom publicava l’informe definitiu el 2 de juliol, un cop avaluades les respostes a la consulta (Ofcom, 2015a).

2. Febrer 2015: report de la Comissió de la Cambra dels Comuns sobre el futur

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 13

13

10/05/17 12:49

Josep Gifreu

de la BBC. Abans de tancar la consulta de l’Ofcom, la Comissió de Cultura, Mèdia i Esports de la Cambra dels Comuns, presidida per John Whittingdale, va fer públic una mena de memoràndum sobre el procés que havia de seguir el debat general sobre els termes de la nova Charter i el futur de la BBC (House of Commons Culture, Media and Sports Committee, 2015). En un to molt crític, el document defensava una «smaller BBC». Establia les grans línies polítiques que després seguirien les preses de decisió del Govern, com per exemple: acceptar com a mal menor el manteniment de la taxa de llicència, però obrint la via de la subscripció per al futur; la supressió del BBC Trust i de les seves funcions d’autoregulació; la intervenció d’un regulador extern; la creació d’un consell per a la governança de la institució; una major transparència dels comptes auditada pel National Audit Office, etc.

3. Juliol 2015: Llibre verd sobre la revisió de la Charter de la BBC i nova consulta. El ministeri DCMS (amb el nou secretari d’estat, John Whittingdale) fa públic el Llibre verd (DCMS, 2015) sobre la renovació de la Charter en què planteja dues qüestions de fons en relació amb el mercat de l’audiovisual: si la BBC tenia un impacte positiu o negatiu en el mercat i si la presència de la BBC reduïa o no la competència comercial. Les preguntes de la consulta s’agrupaven en quatre grans àmbits: 1) el perquè de la BBC: si havia de continuar, com hauria de ser en els pròxims anys, i els seus valors, missió i finalitats; 2) finançament: el model de finançament, àrees de finançament protegit, relació qualitat-preu, eficiència i comercialització; 3) escala i abast de la BBC: què fa i què hauria de fer, les audiències a servir, el rol a exercir en relació amb el sector mediàtic i creatiu, i 4) governança: com avaluar el model de govern de la BBC, opcions de reforma i qüestions principals a abordar.

4. Setembre-octubre 2015: resposta de la BBC a les grans qüestions del Llibre verd. La BBC, en resposta al Llibre verd, publicà tres informes, encapçalats per una intencionada reinterpretació de les seves sigles com a «British, Bold, Creative» (‘britànica, audaç, creativa’). El primer document (BBC, 2015a) es pot considerar com el «BBC Strategy Paper» i es desplega en tres parts corresponents a la posició de la BBC en relació amb el present, el futur i el seu finançament. El segon (BBC, 2015b) proposa una línia innovadora de gran abast com és el projecte «BBC Studios», una productora de continguts, filial de la BBC, amb capacitat d’oferir programes i continguts televisius a la mateixa BBC i a altres operadors interns o internacionals. I el tercer (BBC, 2015c) responia a cada un dels grans temes plantejats al Llibre verd.

Per precisar l’abast de l’impacte de la BBC sobre el mercat audiovisual, la direcció va encarregar a la consultora independent KPMG (2015) un informe econòmic. La seva principal conclusió fou que, a partir de les diverses anàlisis economètriques examinades, no hi havia proves clares que l’activitat de la BBC comportés una reducció significativa de la competència i, en canvi, hi havia clares evidències de la incidència de la BBC en el creixement del mercat audiovisual. Encara a l’octubre, el BBC Trust va fer pública una resposta «oficial» i més elaborada a les qüestions plantejades pel Llibre verd (BBC Trust, 2015). Poc després, el director general, Tony Hall, feia un important discurs a Cardiff, en el qual avançava l’acord sobre un regu-

C 14

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 14

10/05/17 12:49

LA BATALLA PER LA BBC

lador extern (Hall, 2015). Requerit pel Govern, l’Ofcom es pronuncià favorablement, bé que amb certes reserves, sobre la proposta dels «BBC Studios».

5. Març 2016: Informe Clementi. Informe pretesament independent, encar­ regat pel ministre Whittingdale i presentat al Parlament pel mateix ministre. Seria la base de les principals línies de canvi recollides al Llibre blanc sobre la nova Charter.

Sir David Clementi, antic vicegovernador del Banc d’Anglaterra, elaborà el seu informe tenint en compte les respostes al Llibre verd (en total, 192.000) i consultes específiques a representants dels diversos sectors (Clementi, 2016). Prèviament, el ministre havia encarregat un informe a O&O (2016) sobre l’impacte en el mercat audiovisual de les activitats i els serveis de la BBC en televisió, ràdio i serveis en línia, amb la intenció de justificar una «smaller BBC». Aquest informe econòmic plantejava pros i contres d’aplicar mesures de reducció de la BBC, per bé que alertava sobre l’impacte negatiu que tindrien sobre la inversió en continguts, especialment els originals, no només en la BBC sinó també en els canals comercials del PSB. 6. Maig 2016: Llibre blanc sobre el futur de la BBC. Presentat al Parlament pel secretari d’estat, Whittingdale, el Llibre blanc (DCMS, 2016), que recollia en substància les propostes de l’Informe Clementi, marca les línies polítiques de la reforma de la BBC, tal com recollim en el quadre següent.

7. Setembre 2016: presentació al Parlament dels esborranys de renovació de la Charter i de l’Agreement. La nova ministra Karen Bradley presentava els esborranys de la Charter i de l’Agreement (Draft Royal Charter i Draft Framework Agreement) al Parlament, i feia constar que establien les polítiques del Llibre blanc, el qual constituïa «the culmination of the largest public consultations ever». Els esborranys havien de ser debatuts a les dues cambres centrals, com també als parlaments d’Escòcia, d’Irlanda del Nord i de Gal·les. Un cop aprovats, el Govern els havia de presentar al Privy Council per entrar en vigor l’1 de gener de 2017. Llavors, s’obria un període de transició fins al 3 d’abril per adoptar les reformes que implicaven els

• Renovar la Charter per a onze anys, de 2017 a 2027, per tal de desvincular-la del cicle polític, i revisar els ingressos pel cànon cada cinc anys, per garantir l’estabilitat del finançament.

• Crear un consell únic de govern de la BBC (que substitueixi l’anterior estructura bicèfala dels governadors i del BBC Trust), amb sis membres nomenats pel Govern i vuit nomenats per la BBC. • Fer de l’Ofcom el regulador independent extern de la BBC. • Incrementar el nivell del cànon (licence fee) a fi que la BBC pugui continuar oferint continguts d’alta qualitat per a totes les audiències.

• Obrir a la competència la provisió de continguts de la BBC, excepte en notícies i afers d’actualitat, i acceptar els plans de creació de «BBC Studios».

• Situar el caràcter distintiu (distinctiveness) en el cor de la BBC, tant pel que fa al conjunt de la programació com a cada un dels programes i serveis.

• Establir mecanismes de major transparència, i especialment en remuneracions personals superiors a 450.000 lliures esterlines.

• Assegurar que la BBC presti l’atenció deguda a les necessitats de les nacions i regions del Regne Unit.

Les recomanacions clau del Llibre blanc de la BBC

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 15

15

10/05/17 12:49

Josep Gifreu

nomenaments del Consell de Govern i les noves responsabilitats de l’Ofcom. En el darrer procés del debat parlamentari, els canvis en els dos esborranys foren insignificants. Finalment, el 15 de desembre de 2016, el Govern publicava els textos definitius de la Charter i de l’Agreement.

4. El debat civil sobre la BBC L’intens debat públic sobre la renovació de la Charter i el futur de la BBC suscità, al costat del procés pròpiament polític i institucional, l’interès de diversos col·lectius professionals i una gran mobilització d’estudis, d’avaluacions i d’intervencions des de diverses entitats acadèmiques, mediàtiques i cíviques. Sense cap pretensió ­d’exhaustivitat, però pel seu interès i exemplaritat, relacionem aquí en ordre cronològic algunes de les intervencions que aportaren elements especialment qualificats al debat públic.

Obria la fase prèvia del debat un informe encarregat pel BBC Trust, el 2013, a un equip d’investigadors de la Journalism School de la Universitat de Cardiff. L’informe, sota la direcció de Mike Berry (2013), pretenia rebatre un estudi anterior de Latham (2013), que defensava un biaix d’esquerres en les notícies de la BBC. L’equip de Cardiff desplegà un extens estudi comparatiu de les notícies de 2007 i 2012 dels principals canals de la BBC per comprovar si hi havia hagut canvis substancials en el tractament i el pluralisme de la informació. La conclusió era que la BBC continuava mantenint una amplitud de mires molt més notable que ITV o Channel 4, i que, per contra, tendia a oferir «una visió del món conservadora, euro­ escèptica i pro negocis», i no pas d’esquerres.

A principis de 2014, el prestigiós Reuters Institute for the Study of Journalism de la Universitat d’Oxford feia públic un important estudi sobre l’eventualitat d’una reducció de la BBC. El títol resultava provocatiu: What if there were no BBC Television? The net impact on UK viewers. Dirigit per Patrick Barwise i Robert G. Picard (2014), l’estudi examinava diferents escenaris de futur, i la seva conclusió general era contundent: la reducció de la BBC era totalment desaconsellable no només per al bé del servei públic, sinó també per a la bona salut de tot el sistema audiovisual britànic.7 La campanya entorn del referèndum d’Escòcia tingué també una repercussió específica en la controvèrsia sobre el posicionament de la BBC i sobre la mateixa estructura de la corporació. Robertson (2014), de la Universitat de West Scotland, dirigí una anàlisi de continguts dels informatius de quatre canals en la campanya i la conclusió respecte de la BBC era que, lluny de mantenir una posició neutral, s’havia decantat obertament contra la independència. Beveridge (2014), professor de la Universitat de Sàsser, sostenia que, fos quin fos el resultat, la BBC hauria d’adoptar una estructura descentralitzada i federalitzant. El professor Schlesinger

C 16

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 16

10/05/17 12:49

LA BATALLA PER LA BBC

(2016) recordava la històrica demanda de més autonomia a Escòcia per a la BBC i es preguntava quina mena d’autonomia preveuria la nova Charter (tenint en compte que allí hi ha la Scottish Television, STV, que pertany al Canal 3 d’ITV, regulada com a PSB, a més de BBC Alba).

Els resultats de les eleccions generals de maig de 2015 i la formació del nou Govern de Cameron propiciaren el nomenament de John Whittingdale com a secretari d’estat de Cultura, amb l’encàrrec evident de controlar el procés de renegociació de la Charter. La premsa interpretà que el nomenament d’aquest ministre equivalia a declarar la guerra a la BBC. Però alguns autors crítics, com Barlow (2015), advertien que els tories havien de voler conservar la BBC tal com era, ja que, de fet, el Board, els directors i l’equip directiu dels informatius eren conservadors, i la institució, nacionalista i econòmicament eficient, per bé que calia afrontar les pressions del magnat Murdoch en pro de la privatització de parts de la BBC. La publicació del Llibre verd (juliol 2015) suscità una àmplia controvèrsia sobre l’abast de la «guerra» que el Govern conservador volia dur a terme contra la BBC. Elstein (2015) defensava que s’havia produït un pacte entre la BBC i els tories, i viceversa. Una veu especialment qualificada, l’editora de The Economist, Anne McElvoy, escrivia un article a The Guardian en què plantejava que, tot i les virtuts de la BBC, no era il·legítim de debatre sobre el seu abast i finançament. Però hi afegia que «Lilliputians» (els tories, amb Witthingdale al capdavant) i «Gargantuans» (els que propugnen l’expansió de la BBC per fer front a gegants com Netflix o Apple) s’havien de trobar en un punt d’equilibri.8 Oberta la gran consulta del Llibre verd, la plataforma Open Democracy engegà una campanya pròpia entre els seus lectors perquè aportessin idees creatives a la nova BBC. La campanya es titulà «100 bold ideas the BBC can use to fight back» (‘100 idees audaces que pugui usar la BBC per defensar-se’). El conjunt d’aportacions fou recollit un any després en el llibre editat per Seth-Smith, Mackay i Hind (2016). L’interès de la consulta i del debat desbordà l’àmbit britànic, com posà de manifest, per exemple, un post de la investigadora d’Oslo Gunn Enli (2016) sobre l’impacte del debat de la BBC en els països nòrdics, en què manifestava el seu ­desacord amb la decisió de reduir l’especificitat del servei públic al seu caràcter distintiu.

Al costat dels informes de la BBC («British, Bold, Creative») en resposta a la consulta del Llibre verd sobre si el seu impacte era perjudicial per al mercat, diferents veus es pronunciaren sobre el tema. Destaca aquí el post de l’economista i assessora de Jeremy Corbyn Mariana Mazzucato (2015), que refutava de forma rotunda les acusacions que la BBC reduïa el mercat audiovisual i proposava línies de potenciació de les seves activitats. Cal remarcar també una publicació de l’Institute for Public Policy Research, amb més de trenta col·laboracions molt crítiques envers les polítiques dels conservadors respecte de la BBC, sota la coordinació de Mathew Lawrence i Nigel Warner (2015). L’influent The Guardian publicava un editorial a finals de novembre (23 novembre 2015) amb un títol ben explícit: «The Guardian

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 17

17

10/05/17 12:49

Josep Gifreu

view on the BBC: a contract with the people, not the government». El diari feia costat a Tony Hall, director general de la BBC, que en un discurs a Cardiff havia defensat que la millor garantia de la independència de la corporació era un regulador extern.

La publicació de l’Informe Clementi a començaments de 2016 i, sobretot, la del Llibre blanc (A BBC for the future: a broadcaster of distinction, maig de 2016) van generar una gran quantitat de comentaris i crítiques per part de reputats acadèmics. El professor Steven Barnett (2016a, 2016b), de la Universitat de Westminster, replicà amb dos articles molt crítics contra les posicions del Govern, que, al seu parer, pretenien «arruïnar» la BBC. El professor Des Freedman (2016), del Gold­ smiths (Universitat de Londres), detectava un ampli ventall de problemes en el Llibre blanc en relació amb la seva independència, el finançament, l’avaluació del biaix per l’Ofcom, el lideratge en les TIC, etc. Per la seva banda, els professors Peter Lund, de la Universitat de Leicester, i Sonia Livingstone, de la London School of Economics, plantejaven dubtes sobre si la BBC seria prou «segura» sota la regulació exclusiva de l’Ofcom.9 Possiblement, el més lúcid i ambiciós document generat arran del debat cívic i acadèmic sobre el futur de la BBC sigui el report final d’una àmplia mobilització de reflexió i participació a càrrec d’un equip acadèmic del Goldsmiths, dirigit pels professors Des Freedman i James Curran des de finals de 2015. El treball final, titulat A future for public service television content and platforms in a digital world, es dedica a examinar com hauria de ser la televisió de servei públic en una nova ecologia de continguts i plataformes en l’actual era digital. La sèrie de recomanacions finals del document (Freedman et al., 2016) són dignes de ser considerades més enllà de la renovació de la Charter. En una línia similar, l’escriptora Becky Hogge (2016) argumentava la necessitat que la BBC liderés la nova esfera pública digital.

Després de la publicació de la Draft BBC Charter i Agreement (15 de setembre de 2016), quan els acords polítics de fons estaven presos i eren inamovibles, encara un duríssim escrit de Lord David Putnam i de Des Freedman (2016) insistia en les mancances i els perills que aquesta renovació de la Charter representava per a la BBC i el futur del servei públic.

5. Renovació o nou règim?

La nova Charter i el nou Agreement estableixen, efectivament, la renovació de la BBC com a ens central del PSB britànic per al període 2017-2027. No obstant això, el nou marc juridicopolític imposat per la majoria conservadora mostra la voluntat d’una àmplia reforma de la BBC, sobretot pel que fa al control per part del Govern i del nou regulador extern, l’Ofcom. Alguns observadors han considerat la renova-

C 18

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 18

10/05/17 12:49

LA BATALLA PER LA BBC

ció com un autèntic nou règim de relació entre el Govern i la corporació. El fet que la nova Charter no entri en vigor fins al dia 1 d’abril i prevegi un període de transi­ ció de tres mesos («Schedule: Transitional Arrangements») confirma l’amplitud de la reforma. Coneguts els termes de la renovació, el debat sobre la nova BBC es concentrà en alguns aspectes essencials de la reforma. Entre les diverses veus crítiques sobre els canvis introduïts, destaca el document elaborat per la National Union of Journalists (2016), el sindicat de periodistes del Regne Unit i d’Irlanda del Nord, que agrupa uns trenta mil professionals. Exposem a continuació alguns dels interrogants que queden plantejats en la reforma establerta per la Charter.

Una «missió» impossible? La nova Charter introdueix una definició de la «missió» de la BBC, inexistent en les anteriors, amb possibles limitacions per a les seves prestacions. El text de l’article 5 diu: «The Mission of the BBC is to act in the public interest, serving all audiences through the provision of impartial, high-qual­ ity and distinctive output and services which inform, educate and entertain». La rellevància d’aquesta «innovació» fou àmpliament criticada per diversos comentaristes (Tambini, 2016; Puttnam i Freeman, 2016; NUJ, 2016), especialment per les implicacions de les avaluacions que pugui fer l’Ofcom de la «imparcialitat» i del caràcter «distintiu» de determinats programes i serveis de la BBC. Independència editorial? La BBC és una de les institucions periodístiques de més prestigi per la seva independència editorial i una de les que genera més confiança tant al Regne Unit com arreu del món a través del World Service. Ara, el grau d’independència editorial de la nova BBC es posa en dubte, malgrat la declaració solemne de l’article 3.1, ja que aquesta mateixa declaració queda subjecta al punt 2 del mateix article, que supedita l’exercici de la independència a les previsions restrictives de la Charter, de l’Agreement i de qualsevol altra llei. Una de les previsions més contundents és la de la clàusula 67 de l’Agreement («defence and emergency arrangements») i especialment del seu paràgraf 4, que atorga plena capacitat al Govern per interferir i exercir la censura en les activitats de la BBC.10 L’Ofcom, regulador totpoderós? Per primera vegada en la història de la BBC, s’encomanen a l’Ofcom les tasques de regulador extern de les activitats de la corporació. Haurà de regular tres grans àrees: els estàndards dels continguts, la supervisió de les obligacions imposades per la Charter i l’avaluació de l’impacte de les activitats de la BBC en el mercat. L’Ofcom, organisme fins ara centrat en la concessió de llicències i la regulació de les condicions de la competència, haurà d’assumir també competències en nous àmbits relacionats amb l’avaluació de continguts, serveis, programació o reclamacions, cosa que implica una àmplia reforma de l’Ofcom (Freedman, 2016; Lund i Livingstone, 2016; NUJ, 2016). Reforma que el mateix Ofcom ha d’establir a través de l’«Operating Framework», una mena de protocol de les regulacions previstes respecte de les activitats de la BBC. Les noves disposicions sembla que donen carta blanca a l’Ofcom per supervisar i interferir en totes les activitats de la corporació, fins al punt que, en cas de conflicte d’interpretacions, la BBC ha de complir els dictats de l’Ofcom, com estableixen diversos arti-

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 19

19

10/05/17 12:49

Josep Gifreu

cles (com el 20 o el 49).11 Del conjunt de disposicions se’n pot inferir una clara subordinació de la BBC a l’Ofcom.

Independència del Consell? El govern de la BBC correspon al Consell (BBC Board), que es compon de catorze membres, amb deu membres no executius i quatre membres executius. Dels deu membres no executius, el Govern nomena el president i quatre membres elegits en representació de les quatre nacions (Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord). Els altres cinc membres no executius són nomenats pel Consell i els quatre executius, per la BBC, inclòs el director general, que haurà de tenir la conformitat del Govern. El sindicat de periodistes NJU (2016) lamentà que el Consell no incorporés cap representant del personal de la corporació i que el nomenament dels membres no executius no fos decidit per òrgans independents del Govern i de la BBC. Els dubtes sobre la independència d’aquesta poderosa estructura de governança de la BBC respecte del Govern i de l’Ofcom eren objecte de preocupació per al NJU i altres actors i observadors. En concret, el nomenament del president del Consell era d’una rellevància extrema pel poder que aquesta figura adquireix en la nova estructura de govern de la BBC i també en el procés de nomenament dels membres no executius (Puttnam i Freedman, 2016).

Caràcter distintiu dels continguts? La missió que la Charter atribueix a la BBC per primer cop és oferir a tots els públics prestacions i serveis «imparcials, d’alta qualitat i distintius» amb l’objectiu d’informar, educar i entretenir. D’acord amb la definició de la mateixa Charter (art. 63), el caràcter distintiu (distinctiveness) de continguts i serveis significa que els de la BBC han de ser «substancialment diferents» als d’altres proveïdors del PSB tant en prime time com en el conjunt, i tant en televisió, com en ràdio com en línia.12 Aquest nou requisit exigit a tota la programació i serveis de la BBC és vist per determinats observadors com una espasa de Dàmocles sobre l’autonomia, l’abast i la sostenibilitat de la corporació. El terme distinctiveness és com el nou mantra (Barnett, 2016b), repetit, per cert, més de deu vegades en el Llibre blanc des del seu mateix títol (A BBC for the future: a broadcast­ er of distinction). Com es mesura el caràcter distintiu de continguts i serveis de la BBC? Aquí, l’Ofcom pot tenir una missió impossible (Tambini, 2016; Enli, 2016).

Tambini opinava irònicament que, atès que li serà impossible de fer-ne un concepte regulador, els de la BBC ja deuen estar brindant amb xampany...

Producció i expansió? A mitjan 2015, la BBC proposà la creació d’una subsidiària, BBC Studios, dedicada a la producció separada de continguts audiovisuals.

Aquesta nova estratègia de producció audiovisual de la BBC i les seves funcions tradicionals com a operadors de ràdio, televisió i en línia fou àmpliament explicitada i argumentada en el seu segon document de resposta al Llibre verd, titulat BBC Studios: Strengthening the BBC’s role in the creative industries. La proposta pretén desplegar el potencial creatiu i productiu del «talent» acumulat a la BBC, i explotar-ne els beneficis per tal de beneficiar les audiències i millorar les fonts de finançament pròpies. Per això, li cal també una estratègia de comercialització tant a l’interior del Regne Unit com de cara al mercat global.13 Aquesta ambiciosa inicia-

C 20

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 20

10/05/17 12:49

LA BATALLA PER LA BBC

tiva del servei públic generà inquietud en diversos sectors per com podia afectar la competència. La BBC arribà a un acord amb el sector de productors independents PACT a propòsit del projecte «BBC Studios». L’Ofcom es pronuncià favorablement sobre la proposta de «BBC Studios», però amb reserves sobre l’impacte en la competència.

6. Conclusions 1. El procés de renovació de la Charter de la BBC generà al Regne Unit un renovat i ampli consens polític i social sobre la necessitat de continuar sostenint la institució com a emblema central de la seva identitat i cultura. Més enllà de les controvèrsies puntuals i de les posicions contrastades en el debat públic, al final, Govern, partits, líders d’opinió i la majoria de la societat civil valoren positivament l’existència d’un servei públic de referència com ha estat i volen que continuï sent la BBC. Per això, la nova Charter estableix la continuïtat de la BBC per a onze anys més (2017-2028) i en garanteix un finançament estable a través del cànon.

2. Els termes de renovació de la Charter no només suscitaren un intens i extens debat públic entre els principals actors polítics i mediàtics del Regne Unit. En el debat s’involucrà també una representació significativa de la societat civil (empresaris, professionals, acadèmics, intel·lectuals, artistes, usuaris, etc.). El debat s’articulà i es realimentà a través de tres àmbits de deliberació diferenciats i complementaris: l’àmbit pròpiament polític, especialment protagonitzat per les negociacions entre Govern i BBC; el derivat de les consultes públiques a tots els interessats (Ofcom, Llibre verd i BBC Trust), i el conjunt d’aportacions i valoracions des de la recerca i l’opinió d’experts, de professors i de professionals sobre el futur de la BBC. 3. La renovació de la llicència permet al Govern conservador de David Cameron d’imposar uns termes de renegociació que impliquen un canvi de model en l’estructura de govern de la BBC respecte de l’anterior Charter. Els canvis operen sobretot en dos fronts: la regulació i supervisió externa de les activitats de la corporació i una àmplia capacitat de control per part del Govern. Més que una renovació, alguns observadors crítics han titllat la nova Charter de canvi de règim. De fet, el període de tres mesos de transició per posar en marxa els nous requeriments de la Charter sembla corroborar la magnitud del canvi.

4. La regulació i la supervisió de la BBC, que per primer cop en la seva història seran externes (fins ara les assumia el BBC Trust), corresponen a l’Ofcom. L’Ofcom esdevé l’òrgan fiscalitzador suprem de les activitats i del rendiment de la BBC. L’Ofcom no només haurà d’avaluar l’impacte de les activitats i els serveis de la BBC en relació amb la competència, sinó també sobre aspectes fonamentals i qualitatius com la imparcialitat, la qualitat, el biaix editorial o la distinctiveness dels canals, programes i serveis de la corporació. La subordinació de la BBC a l’Ofcom preocupa

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 21

21

10/05/17 12:49

Josep Gifreu

els sectors professionals. L’encàrrec pressuposa una reforma important del mateix Ofcom i suscita dubtes sobre la tan lloada independència editorial i creativa de la BBC. 5. La nova Charter adjudica un gran marge d’intervenció i de control del Govern sobre la corporació. Els punts més determinants són els següents: l’establiment dels termes d’un agreement (acord general) favorable al control del Govern; el nomenament del president del totpoderós Consell (BBC Board), a més de quatre representants de les nacions i del vistiplau al director general; la distribució del fons del cànon, i la censura sobre determinats continguts.

6. Un nou i totpoderós Consell de Govern (BBC Board) adquireix un poder extraordinari en la governança de la corporació. Amb una composició fàcilment influenciable pel Govern, el Consell és integrat per catorze membres. Deu membres són no executius (polítics), inclòs el president; quatre són càrrecs executius (inclòs el director general), i no hi ha cap representant dels treballadors. Previ procés de selecció, el president i els quatre representants de les nacions són nomenats pel Govern. Però pertoca al president i a aquests consellers de nomenar, al seu torn, els altres cinc membres no executius. El Consell té la màxima responsabilitat en les estratègies empresarials, les decisions editorials i creatives i el rendiment de comptes a l’Ofcom i a l’Auditoria.

7. Limitacions a la independència editorial i creativa. Tant la Charter com l’Agreement proclamen solemnement la independència de la BBC en tot allò previst en la seva missió i finalitats públiques, especialment pel que fa a les seves decisions editorials i creatives. Però, tot seguit, l’article 3.2 estableix que tot això està condicionat a les previsions de la Charter, de l’Agreement i «de qualsevol altra llei». A part d’aquestes limitacions, molts comentaristes i professionals han destacat també les derivades de nous conceptes com el d’«imparcialitat», la distinctiveness i l’impacte en la competència, requeriments que haurà d’avaluar l’Ofcom i que poden entorpir i reduir el marge d’acció i creació en tots els àmbits on la BBC ha demostrat ser la institució dels operadors de servei públic més reconeguda al món. En definitiva, la gran qüestió pendent a partir de la reforma serà com s’ubicarà la «nova» BBC en la «guerra» entre els gegants mundials de la producció i la distribució de l’audiovisual.

Notes [1 Adreça de correspondència: Josep Gifreu. Roc Boronat, 138. E-08018 Barcelona, UE. [2 Des dels sectors favorables a la independència d’Escòcia s’acusà la BBC de mantenir posicions no neutrals sinó clarament antiindependentistes (Robertson, 2014; Jones, 2016). També en relació amb el Brexit, segons alguns analistes la BBC hauria adoptat de fa temps una posició euroescèptica (Berry, 2013) i hauria fallat clarament a l’hora d’informar de les conseqüències més rellevants del Brexit (Cox, 2016).

[3 El 2016, les activitats de radiodifusió de la BBC comprenien una gran varietat de serveis en televisió, en ràdio i en

C 22

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 22

10/05/17 12:49

LA BATALLA PER LA BBC línia. En televisió, oferia vuit canals per a tot el regne (BBC One, BBC Two, BBC Three, BBC Four, BBC News Channel, BBC Parliament, CBBC i CBeebies), diversos serveis locals en quinze regions i una programació especial per a cada una de les tres nacions (Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord), a més de dos canals en llengua no anglesa (S4C en gal·lès i BBC Alba en gaèlic). En ràdio, la BBC oferia deu canals per a tot el regne, cinc en analògic i digital (Radio 1, Radio 2, Radio 3, Radio 4 and Radio 5 Live), cinc només en digital (1Xtra, Radio 4 Extra, Radio 5 Live Sports Extra, BBC 6 Music i Asian Network), a més de quaranta estacions locals i diversos serveis especials per a Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord; també oferia el prestigiós BBC World Service per a l’exterior. Els serveis en línia, limitats als usuaris del Regne Unit, comprenien un portal <www.bbc.co.uk> amb múltiples ofertes d’actualitat (notícies, esports, el temps, etc.), el servei a la carta en televisió i ràdio (iPlayer), a més d’oferir en difusió simultània (simulcast) tots els seus canals de televisió i ràdio.

[4 BBC Trust (2015). La conclusió de la resposta del BBC Trust al Govern es pot resumir amb aquestes declaracions: «Our research has made it clear that the public want to keep the BBC as a universal, popular, entertaining and public­ ly funded institution. We therefore make clear our opposition to those ideas that the public do not support – in particular for a narrower, subscription-funded BBC».

[5 T. Westcott; K. Ling Teoh; M. Marchello (2016), Worldwide TV production: plugging into a multiscreen marketplace [en línia], Canes, Miptv/Mipcom, <http://www.my-mip.com/RM/RM_MIPWORLD/2016/resource-centre/documents/miptv-mipcom-ihs-worldwide-tv-production-white-paper.pdf?v=636110772156296904> (Consulta: 15 desembre 2016).

[6 Els dos articles de James Heath foren publicats el 14 i el 15 de juliol a Open Democracy amb els títols respectius de «Why the licence fee is the best way to fund the BBC» i «Why subscription isn’t the best way to fund the BBC». La rèplica contundent de David Elstein a la mateixa plataforma el 30 de juliol ho deia tot en el títol: «The 40 lies the BBC tells about subscription». Mesos després, el mateix Elstein hi insistiria amb l’article «Lose the licence fee, abolish the Trust» (OD, 26 febrer 2015).

[7 Les conclusions de l’informe Barwise & Picard (2014) per a un escenari sense la BBC eren en síntesi aquestes quatre: el volum d’ingressos del total de la indústria televisiva molt probablement aniria a la baixa, per bé que no es podia precisar en quin grau; la inversió total en continguts es reduiria entre un 5 i un 25 %; la inversió en continguts originals britànics baixaria entre un 25 i un 50 %, i l’impacte sobre els espectadors variaria, però la majoria patiria una reducció tant en «choice and value for money».

[8 «The BBC is not undergoing involuntary euthanasia». The Guardian (19 juliol 2015). Disponible en línia: <https:// www.theguardian.com/commentisfree/2015/jul/19/bbc-licence-fee-dispute>.

[9 Les raons dels seus dubtes es poden resumir en aquest paràgraf: «In short, Ofcom has proved itself well equipped to conduct market impact assessments in its role as an economic regulator, and it has a good record in evaluating complaints against broadcasters in relation to the Broadcast Code. However, it is less clear that Ofcom will be able to ensure the BBC meets its public service obligations, including the new requirement directly to engage the public as citizens as well as consumers».

[10 El text de la clàusula 67.4 no deixa lloc al dubte. Estableix textualment: «The Secretary of State may give the BBC a direction in writing that the BBC must not broadcast or otherwise distribute any matter, or class of matter, specified in the direction, whether at a time or times so specified or at any time».

[11 L’article 20, que tracta de les funcions del Consell de la BBC, estableix en el seu darrer paràgraf (8) que ha de donar compliment a les demandes i els requeriments de l’Ofcom sobre les activitats de la BBC i de les seves subsidiàries i, en cas de conflicte, diu expressament: «Where it appears to the Board that there is a conflict between their obligations under this Charter, the Framework Agreement and the Operating Framework with any request or decision made by Ofcom, the Board must comply with the request or direction made by Ofcom».

[12 El text exacte de la definició de l’article 63 de la Charter és com segueix: «“distinctive output and services” means output and services, taken as a whole, that are substantially different to other comparable providers across each and every UK Public Service both in peak time and overall, and on television, radio and online, in terms of (a) the mix of different genres and output; (b) the quality of output; (c) the amount of original output produced in the UK; (d) the level of risk-taking, innovation, challenge and creative ambition; and (e) the range of audiences it serves».

[13 El document argumenta que la BBC realitza programes en una varietat de gèneres que cap altra companyia de producció iguala i que BBC Studios vol aprofitar aquest llegat i assegurar una producció amb «l’ADN de la BBC». La proposta vol ser una «resposta estratègica» al context canviant de l’oferta televisiva, però no s’aplicarà a tots els continguts originats dins la corporació; en concret, la corporació retindrà tots els programes informatius (News) i

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 23

23

10/05/17 12:49

Josep Gifreu els del departament d’afers d’actualitat (current affairs), un àmbit que requereix especialment la supervisió editorial dels responsables de la BBC. La proposta comprèn tota la xarxa de departaments de producció que avui formen part de la BBC televisiva (drama, comèdia, entreteniment, esdeveniments en directe, programes factuals i musicals).

Bibliografia Barlow, T. (2015). «Why the Conservatives should be fighting to keep the BBC exactly as it is, and why they won’t».

Open Democracy [en línia] [Londres]. <https://www.ofcom.org.uk/__data/assets/pdf_file/0025/63475/PSBstatement.pdf> [Consulta: 5 octubre 2016].

Barnett, S. (2016a). «Four ways John Whittingdale could wreck the BBC». The Conversation [en línia] [Londres: The Conversation Trust] (9 maig). <https://theconversation.com/four-ways-john-whittingdale-could-wreck-thebbc-58812> [Consulta: 22 novembre 2016].

— (2016b). «The BBC White Paper is a recipe for a long-time decline». Open Democracy [en línia] [Londres] (13 maig) <https://www.opendemocracy.net/ourbeeb/steve-barnett/bbc-white-paper-recipe-for-long-term-decline> [Consulta: 22 novembre].

Barwise, P.; Picard, R. G. (2014). What if there were no BBC Television? The net impact on UK viewers [en línia]. Oxford: Reuters Institute for the Study of Journalism. Oxford University. <http://reutersinstitute.politics.ox.ac.uk/sites/ default/files/What %20if %20there %20were %20no %20BBC %20TV_0.pdf> [Consulta: 5 octubre 2016].

BBC (2015a). British, Bold, Creative. The BBC’s programmes and services in the next Charter [en línia]. Londres, 7 setembre. <https://downloads.bbc.co.uk/aboutthebbc/reports/pdf/futureofthebbc2015.pdf> [Consulta: 14 octubre 2016].

— (2015b). BBC Studios: Strengthening the BBC’s role in the creative industries [en línia]. Londres, 17 setembre. <http://downloads.bbc.co.uk/aboutthebbc/reports/pdf/bbc_studios_2015.pdf> [Consulta: 15 octubre 2016].

— (2015c). British, Bold, Creative. The BBC’s submission to the DCMS’s Charter Review public consultation [en línia].

Londres, octubre. <http://downloads.bbc.co.uk/aboutthebbc/insidethebbc/reports/pdf/bbc_charter_review_ dcmsreview_october2015.pdf> [Consulta: 15 octubre 2016].

BBC Trust (2015). Response to the Department for Culture, Media and Sport’s Charter Review consultation [en línia].

Londres, octubre. <http://downloads.bbc.co.uk/bbctrust/assets/files/pdf/about/how_we_govern/charter_review/dcms_response.pdf> [Consulta: 20 octubre 2016).

Berry, M. (2013). «Hard evidence: how biased is the BBC?». The Conversation [en línia] [Londres] (23 agost). <http:// theconversation.com/hard-evidence-how-biased-is-the-bbc-17028> [Consulta: 20 novembre 2016].

Beveridge, R. (2014). «Yes or no, broadcasting in Scotland should change towards independence». Media Policy Proj­ ect Blog [en línia] [Londres]. <http://blogs.lse.ac.uk/mediapolicyproject/2014/05/09/yes-or-no-broadcasting-inscotland-should-change-towards-independence> [Consulta: 12 octubre 2016].

Clementi, D. (2016). A Review of the Governance and Regulation of the BBC. «Informe Clementi», presentat al Parlament pel secretari del DCMS. Londres. <https://www.gov.uk/government/uploads/system/uploads/attachment_data/file/504003/PDF_FINAL_20160224_AM_Clementi_Review.pdf> [Consulta: 3 desembre 2016].

Cox, D. (2016). «The case is building for an end to BBC ‘balance’». Open Democracy [en línia] [Londres] (6 juliol). <https://www.opendemocracy.net/ourbeeb/david-cox/case-is-building-for-and-end-to-bbc-balance> [Consulta: 20 novembre 2016].

DCMS (2015). Green Paper: BBC Charter Review. Public Consultation [en línia]. Londres, juliol-octubre. <https://www. gov.uk/government/uploads/system/uploads/attachment_data/file/445704/BBC_Charter_Review_Consultation_WEB.pdf> [Consulta: 12 octubre 2016].

— (2016). A BBC for the future: A broadcaster of distinction. White Paper [en línia]. Presentat al Parlament pel se­ cretari d’estat. Londres, maig. <https://www.gov.uk/government/uploads/system/uploads/attachment_data/ file/524863/DCMS_A_BBC_for_the_future_linked_rev1.pdf> [Consulta: 3 octubre 2016].

Elstein, D. (2015). «The BBC’s deal with the tories: and the tories’ deal with the BBC». Open Democracy [en línia] [Londres]. <https://www.opendemocracy.net/purbeeb/david-elstein/bbc %E2 %80 %99s-deal-with-tories-andtories %E2 %80 %99-deal-with-bbc> [Consulta: 12 octubre 2016].

C 24

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 24

10/05/17 12:49

LA BATALLA PER LA BBC Enli, G. (2016). «The Nordic experience demonstrates why ‘distinctiveness’ downgrades the debate about the BBC».

Media Policy Project Blog [en línia] [Londres: LSE]. <http://blogs.lse.ac.uk/mediapolicyproject/2016/04/19/thenordic-experience-demonstrates-why-distinctiveness-downgrades-the-debate-about-the-bbc/> [Consulta: 3 octubre 2016].

Freedman, D. (2016). «Decoding the BBC White Paper». Inforrm’s Blog [en línia] [Londres] (13 maig). <https://inforrm. wordpress.com/2016/05/13/decoding-the-bbc-white-paper-des-freedman> [Consulta: 22 novembre 2016].

Freedman, D. [et al.] (2016). A future for public service television content and platforms in a digital world [en línia].

Londres: Goldsmiths. <http://futureoftv.org.uk/report/> [Consulta: 22 novembre 2016].

Hall, T. (2015). «Why the BBC’s independence is the best guarantee of its creative freedom». Open Democracy [en línia] [Cardiff]. <https://www.opendemocracy.net/ourbeeb/tony-hall/bbc-s-approach-to-creativity> [Consulta: 25 octubre 2016].

Hogge, B. (2016). «How the BBC can create a better digital public sphere». Open Democracy [en línia] [Londres] (19 juliol). <https://www.opendemocracy.net/ourbeeb/becky-hogge/how-bbc-can-create-better-digital-public-sphere> [Consulta: 22 novembre 2016].

House of Commons Culture, Media and Sport Committee (2015). Future of the BBC. Fourth Report of Session 2014–15 [en línia] [Londres]. <http://www.publications.parliament.uk/pa/cm201415/cmselect/cmcumeds/315/315.pdf> [Consulta: 28 setembre 2016].

Jones, E. (2016). «Five reasons why we don’t have a free and independent press in the UK and what we can do about it». Open Democracy [en línia] [Londres] (18 desembre). <https://www.opendemocracy.net/uk/ed-jones/fivereasons-why-we-don-t-have-free-and-independent-press-in-uk-and-what-we-can-do-about> [Consulta: 10 gener 2017].

KPMG (2015). An economic review of the extent to which the BBC crowds out private sector activity [en línia]. Report encarregat per BBC Trust. Londres. <http://downloads.bbc.co.uk/bbctrust/assets/files/pdf/about/how_we_ govern/charter_review/annex_b_market_impact.pdf> [Consulta: 22 octubre 2016].

Latham, O. (2013). Bias at the Beeb? A quantitative study of slant in BBC online reporting [en línia]. Londres: Center for Policy Studies. <https://www.cps.org.uk/files/reports/original/130814102945-BBCBiasOliverLathamfc.pdf> [Consulta: 3 octubre 2016].

Lawrence, M.; Warner, N. (ed.) (2015). The BBC’s Future. Charter Renewal and Beyond [en línia]. Londres: Institute for Public Policy Research. <http://www.ippr.org/files/publications/pdf/BBCs-future_Nov2015.pdf?noredirect=1> [Consulta: 11 novembre 2015].

Lund, P.; Livingstone, S. (2016). «Is the BBC safe in Ofcom’s hands?». Open Democracy [en línia] [Londres] (20 juny). <https://www.opendemocracy.net/ourbeeb/sonia-livingstone-peter-lunt/is-bbc-safe-in-ofcom-s-hands> [Consulta: 22 novembre 2016].

Mazzucato, M. (2015). «The future of the BBC: the BBC as market shaper and creator». Media Policy Project Blog [en línia] [Londres: LSE]. <http://blogs.lse.ac.uk/mediapolicyproject/2015/10/14/the-future-of-the-bbc-the-bbc-asmarket-shaper-and-creator/> [Consulta: 3 octubre 2016].

National Union of Journalists (2016). NUJ Briefing: Lords debate new BBC Charter [en línia]. Londres, octubre. <file:// Downloads/nuj-bbc-charter-briefing-oct-2016.pdf> [Consulta: 28 desembre 2016].

Ofcom (2015a). Public Service Broadcasting in the Internet Age. Ofcom’s third Review of Public Service Broadcasting [en línia]. Londres, 2 juliol. <https://www.ofcom.org.uk/__data/assets/pdf_file/0025/63475/PSB-statement. pdf> [Consulta: 3 novembre 2016].

— (2015b). BBC content production options. Ofcom’s advice to the Secretary of State for Culture, Media and Sport [en línia]. Londres, 23 desembre. <http://stakeholders.ofcom.org.uk/binaries/broadcast/reviews-investigations/ tv-production-sector-review/BBC_Content_Production_Options.pdf> [Consulta: 3 novembre 2016].

Oliver & Ohlbaum Associates Ltd and Oxera Consulting LLP (2016). BBC Television, radio and online services: An assesment of market impact and distinctiveness [en línia]. Londres: Department for Culture, Media and Sport, febrer. <https://www.gov.uk/government/uploads/system/uploads/attachment_data/file/504012/FINAL_-_BBC_market_impact_assessment.pdf> [Consulta: 10 novembre 2016].

Puttnam, D.; Freedman, D. (2016). «Home but not dry: reflections on the draft BBC Charter and Agreement». Media Policy Project Blog [en línia] [Londres: LSE] (19 setembre). <http://blogs.lse.ac.uk/mediapolicyproject/2016/09/ 19/home-but-not-dry-reflections-on-the-draft-bbc-charter-and-agreement/> [Consulta: 28 desembre 2016].

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 25

25

10/05/17 12:49

Josep Gifreu Robertson, J. (2014). «BBC bias and the Scots referendum - new report». Open Democracy [en línia] [Londres]. <https://www.opendemocracy.net/ourkingdom/john-robertson/bbc-bias-and-scots-referendum-new-report> [Consulta: 25 octubre 2017].

Schlesinger, P. (2016). «Whither public service broadcasting in Scotland?». Media Policy Project Blog [en línia] [Londres: LSE]. <http://blogs.lse.ac.uk/mediapolicyproject/2016/01/28/whither-public-service-broadcasting-in-scotland/> [Consulta: 25 octubre 2016].

Seth-Smith, N.; Mackay, J.; Hind, D. (ed.) (2016). Rethinking the BBC.

Public media in the 21st century. Londres: Commonwealth Publishing. <https://www.opendemocracy.net/ourbeeb/niki-seth-smith/re-shaping-britain-must-include-bbc> [Consulta: 28 desembre 2016].

Tambini, D. (2016). «Is it possible to regulate broadcasting for ‘Distinctiveness’?». Media Policy Project Blog [en línia] [Londres] (juny 2016). <http://blogs.lse.ac.uk/mediapolicyproject/2016/05/13/is-it-possible-to-regulate-broadcasting-for-distinctiveness/> [Consulta: 22 novembre 2016].

Westcott, T.; Teoh, K. L.; Marchello, M. (2016). Worldwide TV production: plugging into a multiscreen marketplace [en línia]. Canes: Miptv/Mipcom. <http://www.my-mip.com/RM/RM_MIPWORLD/2016/resource-centre/documents/miptv-mipcom-ihs-worldwide-tv-production-white-paper.pdf?v=636110772156296904> [Consulta: 28 desembre 2016].

Whittingdale, J. (2016). «Speech at IPPR Oxford Media Convention». A: Institute for Public Policy Research [en línia].

Oxford, març. <http://www.ippr.org/files/events/files/events-speech-whittingdale-160302.pdf?noredirect=1> [Consulta: 12 desembre 2016].

C 26

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 26

10/05/17 12:49

Xavie

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 34 (1) (maig 2017), p. 27-45 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.153 Data recepció: 12/11/15 Data acceptació: 25/11/15

Sports journalism ethics and the portrayal of race and disability. The coverage of the London 2012 Olympics in the British, American and Spanish quality press Ètica en el periodisme esportiu i la representació de la raça i la discapacitat. La cobertura dels Jocs Olímpics de Londres 2012 a la premsa de qualitat britànica, nord-americana i espanyola

Xavier Ramon Vegas1 Professor i investigador del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona. xavier.ramon@upf.edu

C 27

Comunicacio 34-1_2017.indd 27

10/05/17 12:49

Xavier Ramon Vegas

Sports journalism ethics and the portrayal of race and disability. The coverage of the London 2012 Olympics in the British, American and Spanish quality press Ètica en el periodisme esportiu i la representació de la raça i la discapacitat. La cobertura dels Jocs Olímpics de Londres 2012 a la premsa de qualitat britànica, nord-americana i espanyola ABSTRACT: According to their normative public service role in democratic societies, the various media should carry out responsible treatment of all areas of the news arena, including sports. Nevertheless, this field has been characterised by many ethical drawbacks, including the biased representation of non-white and disabled athletes. This paper examines whether six quality newspapers (The Guardian/The Observer, The Daily

Telegraph/The Sunday Telegraph, The New York Times, The Washington Post, El País and La Vanguardia) complied with the deontological principle of justice in their portrayal of race and disability during the London 2012 Olympics. The results show that the media challenged the traditional white ethnocentric perspective and raised the public’s awareness of racism in sport and society. Despite this, evidence suggests that certain covert stereotypes continue to be present in the sports media.

KEYWORDS: Sports journalism, ethics, justice, race, disability, London 2012.

C Ètica en el periodisme esportiu i la representació de la raça i la discapacitat. La cobertura dels Jocs Olímpics de Londres 2012 a la premsa de qualitat britànica, nord-americana i espanyola Sports journalism ethics and the portrayal of race and disability.

The coverage of the London 2012 Olympics in the British, American and Spanish quality press RESUM: D’acord amb el seu rol de servei públic en les societats democràtiques, els mitjans de comunicació han de realitzar un tractament responsable de totes les àrees informatives, incloent-hi els esports. No obstant això, aquest camp ha estat caracteritzat per diverses mancances ètiques, inclosa la representació esbiaixada dels atletes no blancs i discapacitats. Aquest article ha examinat si sis diaris de qualitat (The Guardian / The

Observer, The Daily Telegraph / The Sunday Telegraph, The New York Times, The Washington Post, El País i La Vanguardia) van respectar el principi deontològic de justícia en la representació de la raça i la discapacitat durant els Jocs Olímpics de Londres 2012.

C 28

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 28

10/05/17 12:49

SPORTS JOURNALISM ETHICS AND THE PORTRAYAL OF RACE AND DISABILITY Els resultats demostren que els mitjans van desafiar el tradicional etnocentrisme blanc i van generar consciència pública sobre el racisme en l’esport i en la societat. Malgrat tot, l’evidència il·lustra que certs estereotips subtils continuen presents en la cobertura esportiva.

PARAULES CLAU: periodisme esportiu, ètica, justícia, raça, discapacitat, Londres 2012.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 29

29

10/05/17 12:49

Xavier Ramon Vegas

1. Introduction According to their normative public service role (Singer, 2013) and their centrality in the transmission of values in democratic societies, quality media should carry out responsible treatment of all areas of the news arena, including sports. In the current landscape, characterised by increasing concern among citizens over the moral ground of media professionals (Plaisance, 2009), sports journalists should also commit to excellence. In order to do so, they should comply with the essential principles of media ethics: truth, justice, freedom and responsibility (Alsius, 2010).

That being said, in the field of sports journalism, extensive literature has shed light on a series of drawbacks that have challenged the normative standards of the profession. Those widespread practices include the blurring of the frontiers between journalistic genres, the pervasiveness of rumour, the narrowness of the agenda, the use of warlike language, the lack of a public-service mission, the misrepresentation of identities or the low variety of sources employed (Horky and ­Stelzner, 2013; Rojas Torrijos, 2011). All these ethical shortcomings have disparaged the credibility and respectability of the professionals working in the sports journalism field, an area still characterised by the long-held notions of “toy department” and “fans with typewriters” (Rowe, 2007).

Bearing this context in mind, this paper examines how two key ethical areas (the portrayal of race and disability) were covered during the London Olympics by six quality newspapers of three different countries (United Kingdom, United States and Spain). To begin with, the paper will offer a review of the literature on these two components, which are circumscribed within the deontological principle of justice (Ramon, 2013). After outlining the methodological foundations of the research, the article will present the results extracted from the qualitative content analysis and semi-structured interviews. The findings will be contrasted with the prescriptions established in the major national and transnational codes of media ethics.2

2. Theoretical framework Journalism ethics can be understood as “the moral principles, reflected in rules, written or unwritten, which prescribe how journalists should work to avoid harming or distressing others” (Franklin et al., 2005: 74). More precisely, deontological ethics “emphasises rights and duties” (Sanders, 2003: 32) and refers to the “voluntary expressions of submission to specific norms” (Pasquali, 1997: 28). Given the fact that information plays a key role in the construction of citizenship, journalists must have a “moral compass” (Kovach and Rosenstiel, 2001: 181), that is, a sense of ethics in order to carry out their professional practice. To generate high-quality con-

C 30

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 30

10/05/17 12:49

SPORTS JOURNALISM ETHICS AND THE PORTRAYAL OF RACE AND DISABILITY

tent and “build their own reputation as credible sources of information” (Girginov and Parry, 2005: 79), good journalists should follow the considerations ­established in the deontological principles of truth, justice, freedom and responsibility.

2.1. The deontological principle of justice One cannot escape from the fact that justice is a “crucial component of journalistic conscientiousness” (Spence and Quinn, 2008: 275). The major ethical recommendations (UNESCO, Art. 9; International Federation of Journalists, Art. 7; Council of Europe, Art. 28; Society of Professional Journalists, Art. 1; Independent Press Standards Organisation, Art. 12; National Union of Journalists, Art. 10; Spanish Federation of Journalists Associations, Art. 7; Catalan Journalists Association, Art. 12) are unequivocal about the avoidance of discrimination and stereotyping for reasons such as race, sex, nationality or disability.

However, in sports journalism some disadvantaged social groups, such as nonwhite athletes or disabled participants still “experience more difficulty than others when accessing media” (Alsius, 2010: 113). Moreover, the media have tended to reproduce stereotypes that contribute to the social construction of differences and the generation of prejudices and stigmas. This situation is worrying, bearing in mind that mediated sports are a crucial space in which individual and group identities are shaped, legitimised and conveyed to the public (Boyle and Haynes, 2009).

2.2. Commitment to justice in the portrayal of race As Farrington et al. (2012: 16) highlight, “race and racism have always been broad and complex concepts”. Far from being innocent, these terms carry “much ideolog­ ical weight” (Bernstein and Blain, 2003: 17). In quantitative terms, “several stud­ies have suggested that black athletes have historically been underrepresented in sports media” (Grainger et al., 2006: 448). In his longitudinal study of NBC’s Olympic coverage from 1996 to 2006, Billings (2008) found that white athletes were mentioned 72.1% of the time, followed by black (13.1%) and Asian (9.5%). Mean­ while, Hispanics and Middle Eastern athletes received less than 1% of the overall coverage. In the most recent investigation conducted in this field regarding NBC’s coverage of the London Olympics, Angelini et al. (2014: 115) highlighted that “white athletes were more likely to be mentioned (64.3%) than all other athletes combined”.

Qualitatively, “athletes of different ethnicities have been treated in markedly different manners over the past several decades” (Billings, 2008: 80). Despite the fact that there “has been a decline in overt forms of racism within sport media (traditionally exhibited in areas such as underrepresentation, underreporting and biased commentaries), media nonetheless supports racist discourses and beliefs through stereotypical portrayals” (Grainger et al., 2006: 461).

First of all, sport media still tend to use simplistic stereotypes that reproduce the idea that there are biological differences between black and white athletes. In con-

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 31

31

10/05/17 12:49

Xavier Ramon Vegas

trast to non-whites innate “quickness, physical strength, speed, jumping ability and force” (McDonald, 2010: 160), white athletes are often framed with intellectual capabilities, effort and leadership (Billings et al., 2014). Those stereotypes “negate much of the hard work, commitment and sacrifice behind the sporting success of black athletes” (Farrington et al., 2012: 49).

In the second place, even if documents such as the ethical code promoted by the Independent Press Standards Organization – IPSO (Art. 12) state that the details of an individual’s race “must be avoided unless genuinely relevant to the story”, on many occasions the media tend to highlight the race of the competitors even when it is not a noteworthy element. To illustrate, Farrington et al. (2012: 152) saw that in British media “Christophe Lemaitre became a ‘white’ sprinter; Zesh Rehman was framed as an ‘Asian’ footballer and Lewis Hamilton was presented as a ‘black’ driver”.

To comply with the principle of justice, journalists should commit to carrying out non-biased treatment of race, avoiding such simplistic stereotypes and linguistic differences. Furthermore, given the global impact of sporting mega-events such as the Olympics, the media can go a step further and use the coverage to engage in some form of antiracist journalism (Drew, 2011), foster broader conversation about the role of multiculturalism and raise awareness about the pending challenges related to racism. Historical cases such as Sports Illustrated’s investigative series on discriminatory practices towards African American athletes in 1968 (Smith, 2006) demonstrate that socially responsible sports journalism can con­ tribute to drawing the public’s attention to racism in sport and society at large.

2.3. Commitment to justice in the portrayal of disability Disabled athletes have received scant attention from the mass media and have “long been associated with negative connotations and stigma” (Cherney and Lindemann, 2010: 196). Through stereotypes such as “pitiable and pathetic”, “object of curiosity”, “his/her worst enemy” or the “inability to participate in daily life” (Barnes, 1992), the media have tended to “reinforce the image of a disabled person either as a tragic but brave victim of a crippling condition or as a pitiable and pathetic individual” (Horne and Whannel, 2011: 176).

Thomas and Smith (2003) studied the textual and photographic coverage of the Sydney 2000 Paralympics in the British print media, detecting that “nearly onequarter of the articles in the national newspapers depicted athletes as ‘victims or courageous people who suffer from personal tragedies’” (Girginov and Parry, 2005: 75-76). Afterwards, in their examination of the photographic coverage of the Paralympic Games in ten European broadsheets from Sydney 2000 to Beijing 2008, Pappous et al. (2011: 345) illustrated that the “competitiveness and the abilities of Paralympic athletes” were not highlighted.

Focusing on the Beijing 2008 Paralympics, Buysse and Borcherding (2010) anal­ ysed the coverage in 12 newspapers from five countries (United States, China, South Africa, New Zealand and Italy), revealing that “Paralympians were not repre-

C 32

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 32

10/05/17 12:49

SPORTS JOURNALISM ETHICS AND THE PORTRAYAL OF RACE AND DISABILITY

sented as competent athletes” (Buysse and Borcherding, 2010: 316). Fortunately, the study by Chang et al. (2011), who scrutinised the coverage made by Canadian newspaper The Globe and Mail on the same edition of the Paralympics, noted that the outlet “portrayed athletes with disabilities as ‘real athletes’ rather than ‘super crips’ or ‘victims’” (Chang et al., 2011: 44).

This article does not focus on the Paralympic Games, as the event examined is the London 2012 Olympics. However, two Paralympians (Oscar Pistorius and Natalia Partyka) took part in both the Paralympic and Olympic programmes. The South African runner Oscar Pistorius is “perhaps the most high-profile case of a Paralympian seeking Olympic inclusion” (Corrigan et al., 2010: 289). Pistorius underwent a double amputation and ran with the aid of carbon fibre blade prosthetic limbs. In July 2011, he obtained the Olympic “A” qualifying time. In July 2012, he was finally included in the South African 4x400 m relay team and 400 m individual lists. The Polish table tennis player Natalia Partyka, who was born without her right forearm, competed in the Beijing 2008 Olympics and also in London 2012. Their participation opened the unique possibility to analyse how the international media portrayed them.

3. Methodology The research aims to answer the following question: Did British, American and Spanish quality newspapers comply at the London 2012 Olympics with the deontological principle of justice with regard to the portrayal of race and disability? How did the media treat traditionally disfavoured groups such as non-white or disabled athletes? In order to answer this question, two qualitative techniques have been employed: qualitative content analysis and semi-structured interviews.

Qualitative content analysis (Altheide, 1996; Bryman, 2012) allows the researcher to read, interpret and make valid inferences from the communicative messages included in the sampled newspapers. The researcher purposely selected six top-tier newspapers considering strategic criteria such as their quality, relevance in their communicative systems, wide circulation and their capacity to carry out systematic, insightful and rigorous sports journalism. More precisely, the examined media were: The Guardian/The Observer and The Daily Telegraph/The Sunday Te­le­ graph (United Kingdom); The New York Times and The Washington Post (United States); and El País and La Vanguardia (Spain).

The rationale for choosing these newspapers in their print editions was clear.

While it is true that television, Internet and social networking sites occupy a central space within the increasingly complex media sports landscape (Boyle, 2015), newspapers have the chance to work more in-depth and carry out a “pre- and postevent analysis” (Boyle, 2006: 54). As Fernández Peña et al. (2010: 1671) explain,

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 33

33

10/05/17 12:49

Xavier Ramon Vegas

“television is not an appropriate medium for debating complex issues or expanding on facts” because “it offers a sort of mosaic of a complex reality like the Olympic Games, rendering it incomplete despite hundreds of hours of broadcasts”. The print media have not only “been considered the primary sites for citizens to discuss matters of common concern” (Wahl-Jorgensen and Galperin, 2000: 20) but they are “still important vehicles for news gathering and for producing and disseminating information to a broad public” (Darnell and Sparks, 2005: 360).

Within these newspapers, the object of study has been the information that made reference to the London 2012 Olympics. The timeframe of the observation covers 33 days (18 July – 19 August 2012), including the 19 days of the event plus one week before and after the Games.

Content analysis has been triangulated with semi-structured interviews with top scholars and IOC representatives, chosen taking into account their relevance, experience and adequacy to the research purposes. The sample of interviews, which were conducted on a face-to-face basis between September 2013 and March 2015, includes the following interviewees: Andrew C. Billings and Kim Bissell (University of Alabama), Neil Farrington and John Price (University of Sunderland), David Rowe (University of Western Sydney) and Mark Adams (International Olympic Committee Communications director).

4. Results 4.1. Commitment to justice in the portrayal of race During the London 2012 Olympics the sampled newspapers gave wide exposure to the achievements of non-white athletes, challenging the traditional “white ethnocentric perspective” (Farrington et al., 2012: 54) in news reporting. As commented subsequently, the information about race was only provided in exceptional cases, such as with the American gymnast Gabrielle Douglas. The sampled media did not engage in overtly racist comments, even though certain covert stereotypes were fostered throughout the coverage. On a broader level, the newspapers took the opportunity to raise the public’s awareness of racism.

4.1.1. Positive evaluation of non-white athletes The performances of non-white athletes were positively portrayed and were devoted a fair amount of coverage in London 2012. The Jamaican runner Usain Bolt was one of the most prominent stars of the event. His historical triumphs in the 100 m, the 200 m and the 4x100 m relay not only received broad coverage within the newspapers’ pages but also featured on the front pages of the British, American and Spanish outlets. Leaving Bolt’s case aside, the accomplishments of other non-white athletes were highly praised. To illustrate, David Rudisha was depicted

C 34

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 34

10/05/17 12:49

SPORTS JOURNALISM ETHICS AND THE PORTRAYAL OF RACE AND DISABILITY

as “the greatest 800 m runner in history” (Bull, 2012). Ethiopia’s Tirunesh Dibaba was portrayed as “history’s greatest female distance runner” (Longman, 2012a).

The American athlete Ashley Eaton was described as the “indisputable king of the decathlon” (Martín, 2012). The British runner Mo Farah was depicted as a “true warrior” (Hayward, 2012), who due to his “strength of mind and belief” (Cram, 2012) had became the sixth Olympian to win in the 5,000 and 10,000 m. Other non-white athletes that were highlighted include Jessica Ennis, Christine Ohuruogu, Yohan Blake, Louis Smith, Ye Shiwen, Nicola Adams, Anthony Ogogo, Yamilé Aldama, Tiki Gelana, Meseret Defar and Felix Sánchez.

4.1.2. Mentions of race: the case of Gabby Douglas For the most part, journalists made the right decision not to mention the racial background of the competitors, as it was not relevant to the coverage. In the case of Gabrielle Douglas, the first African American to win the all around in gymnastics, the specific situation demanded a differential approach. Her race was mentioned as an indispensible piece of data for readers to comprehend the historical importance of her success. As Billings argues: Sometimes race is part of the story, sometimes it tells something about who athletes are. And when journalists say ‘I have decided to be colour-blind’, to me, they are missing part of the story. If you grow up in a given environment or with a different racial background, that is part of who you are and it is part of the story that needs to be shared.

(Andrew Billings, interview, July 2014)

Providing information about Douglas’ race helped readers to understand much more of the background, her life story, her personality and the struggles she had to overcome to achieve her triumph in London 2012. Macur (2012) explained that when Gabby Douglas left her family and went to West Des Moines (Iowa) to train and live, she found herself in a different environment in which race played an important role (“Douglas noticed right away that she was one of the few black people in town. She was used to standing out. Often, she was the only black gymnast at high-level competitions.”). However, that initial situation did not set her apart from her objective and she kept on working to improve, a goal that led her to achieve an outstanding result at the Olympics.

That being said, Eagleman (2013: 11) argues that providing details about her background “seemed to cast Douglas in the ‘other’ spotlight due to her race”. As Bissell sustains, this case illustrates the fact that the media sometimes tend to focus prominently on the different attributes rather than considering sportsmen and sportswomen’s athleticism in the first place: There was a lot of news about Gabrielle Douglas being the first African American to win in women’s all around. On one hand, it is worth noting, because it is something

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 35

35

10/05/17 12:49

Xavier Ramon Vegas

that went down in history. On the other hand, it points out difference. I think there is a very fine line between celebrating success based on difference and then celebrating it but mentioning what the difference is, because that is when you introduce “oh, she is African American” not “she is an athlete first and foremost”. Her race was mentioned and was turned into a prominent lead. In the case of Oscar Pistorius, if he had won in the 400 m or in the relay, running against able-bodied athletes, the lead would have been “disabled athlete” or “The Blade Runner wins”, because it makes it a little more newsworthy.

It is like their identity is more important than being an athlete. (Kim Bissell, interview, July 2014)

Leaving Douglas’ case aside, there were few mentions of the race of the participants throughout the coverage. In the case of the South African rower Sizwe Ndlovu, who achieved the gold medal in the lightweight men’s four category, the mentions of race were justified by the fact that he had been “South Africa’s sole black winner in London so far” (Smith, 2012). In the case of the French runner Christophe Lemaitre, he was mentioned to be “white”. This information was featured in the specific context of the piece, in order to explain that if Lemaitre won the bronze medal, “it would be the second white athlete since Pietro Mennea in 1980” that could achieve it (Martínez, 2012). However, it could be argued that providing that information about the skin colour was not entirely relevant for explaining the athletic success in those stories.

4.1.3. The presence of covert race stereotypes in the coverage Quality newspapers did not incur in the traditional stereotypes that establish biological differences between black and white athletes. Yet, it may have been very enlightening to see them publish pieces that explicitly counteracted those misleading notions.3 Nevertheless, two remarkable cases show that certain stereotypes connected to race continue to be present in sports media.

First of all, we should refer to the photographic coverage that the gymnast John Orozco received in The Washington Post. In the piece “Unlikely events trip up US” (Clarke, 2012), which focused on the underperformance of the men’s gymnastics team, the only photographed gymnast was Orozco, who had also appeared alone on the newspaper front page. As he was the only African American in the team, the restrictive selection of images could lead the audience to inaccurately associate the failure with the black athlete. This lack of carefulness was precisely criticised in a letter to the editor written by Christina FitzPatrick (The Washington Post, 2012a).

As the reader argued, the newspaper should have been “more sensitive to its choice of photographs and avoid the appearance of suggesting that the problem was the African American on the squad”.

The second case refers to the ambivalent portrayal of Niger’s rower Hamadou Djibo Issaka, who received a wild card from the IOC to participate in the single sculls event. On the one side, he received attention from the majority of the sampled newspapers (with the exception of El País and La Vanguardia), which framed

C 36

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 36

10/05/17 12:49

SPORTS JOURNALISM ETHICS AND THE PORTRAYAL OF RACE AND DISABILITY

his participation as an important step for non-discrimination and the development of sport (Brown, 2012a). Nevertheless, Issaka was portrayed as an object of curiosity to a certain degree. His depiction was unable to escape the constant comparison with other athletes such as Éric Moussambani from Equatorial Guinea, who participated in the 100 m freestyle swimming event in Sydney 2000. In addition, he was described using patronising expressions such as “has a technique that can generously be described as crude” (The Washington Post, 2012b), “the Games’s unlikeliest participant” (Kitson, 2012), “the Games’ most popular loser so far” (Ferguson, 2012), “worst performance on water” (Clarey, 2012) or “he may have had a dubious sculling action but he was possessed of an insuperable spirit” (Brown, 2012a). Those expressions may have potentially undermined the athletic value of his participation.

4.1.4. Fighting against racism and praising multiculturalism On a broader level, the newspapers took the opportunity of the Olympics to raise the public’s awareness of racism. This is a core function of media in democratic societies, as reflected in Article 1 of Resolution 1003 of the Council of Europe. That function connects with the need to reject discrimination and the language of hatred and confrontation (UNESCO, Art. 9; International Federation of Journalists, Art. 7; Council of Europe, Art. 33; National Union of Journalists, Art. 9).

To begin with, all the sampled newspapers condemned two discriminatory Twitter comments contrary to the spirit of the Olympic movement. One of them was published by the Greek triple-jumper Paraskevi Papachristou, who disparaged the African immigrants in Greece (“With so many Africans in Greece, at least the mosquitoes of West Nile will eat homemade food.”). Some of the outlets, such as The Daily Telegraph, contrasted her words with the views of relevant representatives such as Isidoros Kouvelos, head of the Hellenic Olympic Committee (HOC), who emphasised that Papachristou had “showed no respect for the basic Olympian values” (Magnay, 2012). El País devoted a particularly critical editorial piece about the issue, arguing that at the Olympics, “manners are also determining” (El País, 2012). The other Twitter comment was made by the Swiss footballer Michel Morganella (who insulted South Korean players stating that they could “go burn” and referring to them as a “bunch of mongoloids”). La Vanguardia’s (2012a) editorial position made it clear that Morganella’s racist and threatening action did not have “any excuse”, in a moment where he was blinded by the defeat.

In the second place, the quality newspapers praised multiculturalism and opposed the discriminatory practices conducted by other outlets at the popular end of the market. As Andrews and Rick (2014: 200) highlight, tabloid newspapers used “the convenient vehicle of the London Olympics to further their own populist and/or regressively ideological agenda”. More precisely, The Guardian and The Tele­graph criticised The Daily Mail’s attempts to convey damaging expressions such as “Plastic Brits” to refer to athletes that were non-white or non-British born, such

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 37

37

10/05/17 12:49

Xavier Ramon Vegas

as Mo Farah or Yamilé Aldama. As Rowe explains, racism is still problematic in certain segments of the market: “There are still many people in the media who find it hard to accept that a black person is really British in a same way that a white is.”

(Interview, March 2015) Before the Games, The Guardian devoted an article to the issue, where Yamilé Aldama urged people to abandon the notion of “Plastic Brits”: “I want it to stop, it is not nice for me or for my family. And it is not good for other people. It is very sad that this is happening because it sends the wrong message. What if children start being called Plastic Brits in the playground? Please let us stop this before real damage is done.” (Aldama, 2012) Afterwards, in the piece “Not plastic. Just tough, loyal and talented” in The Daily Telegraph, Brown (2012b) condemned that notion, considering the “Plastic Brit” definition a “dreaded” moniker, “an offending word” and a “hideous affront” to Aldama’s struggle. Likewise, The Guardian highlighted the fact that athletes like Aldama or Farah “embodied the very notion of multiculturalism” (Kessel, 2012) and argued that modern British identity is multi-ethnic and multifaceted.

At the end of the Olympics, The Guardian (2012) emphasised that the Games allowed “a golden glimpse of a nation that celebrates men and women with equal awe, and embraces British athletes of all racial backgrounds”. According to ­Mohamed (2012), the triumphs of Mo Farah could help British Somalis to gain a prominent place in the national consciousness in a positive way, away from the “persistently negative representations in the media” based on “the worst connotations: violence, terrorism, gangs”.

Taking all the aforementioned aspects into account, Mark Adams, the IOC Communications director, stresses the importance of fighting against discrimination: That mass media send the audiences the message of anti-discrimination is absolutely central. We can think also about Sochi and the gay rights issues. Non-discrimination is absolutely central to the Olympics, it is one of the fundamental principles of the Olympic Charter and we just don’t say that, it really is. Take for instance the case of the Swiss athlete who was sent home after his comments. Largely in the UK and the US press, and in the Spanish press of course too, there is no room for racism. (Mark Adams, interview, May 2014)

Leaving the debate about “Plastic Brits” aside, it was at the core of the public service mission of the media to take the opportunity of the Olympics to raise awareness of the structural contradictions in society. In particular, in the article “Ahora todos somos británicos”, La Vanguardia’s London correspondent Rafael Ramos reflected on the hypocrisy in British society regarding attitudes to immigrants, which are different depending on whether they are winning athletes or common people.

According to Ramos (2012), “when it is about demanding social benefits from the

C 38

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 38

10/05/17 12:49

SPORTS JOURNALISM ETHICS AND THE PORTRAYAL OF RACE AND DISABILITY

state or competing in the labour market, British citizens whose origins are Caribbean, Bangladeshi or African are not welcome. But when it is about paying taxes or winning medals at the Games, they are welcomed with open arms and considered us”.

4.2. Commitment to justice in the portrayal of disability As regards the representation of disability, the newspapers placed a great deal of attention on Oscar Pistorius. The significance of his inclusion was well delivered, even though he was unable to escape the controversy surrounding the unfair advantage that his prosthetics could provide him. The treatment of Natalia Partyka illustrated the minimisation that non-prominent disabled athletes face in media.

Finally, the case of Im Dong-Hyun revealed the display of inaccuracies about disability among journalists.

4.2.1. The coverage of Oscar Pistorius The media recognised and endorsed Pistorius’ historic participation as a remarkable milestone for inclusion, celebrating the fact that he “challenged precedent and also defied limits” (Bruni, 2012). Pistorius was valued for his “humanity, fight, commitment and nonconformity” (Arribas, 2012) and for the nature of his performances in London, where he competed not only “in a symbolic way but with fighting spirit and speed” (La Vanguardia, 2012b). Contesting the long-held stereo­ types, the media did not depict him as a pitiable and pathetic individual, but rather as a competitive athlete with whom the audience empathised: “The crowd of 80,000 roared because they felt happy for Oscar Pistorius, not sorry for him. They rose from their seats in awe, not in uncomfortable ambiguity.” (Wise, 2012) Conversely, he could not get away from stereotypes to some extent. First of all, he was portrayed on many occasions as an object of curiosity, with the overuse of expressions such as “the 80,000 pairs of eyes in the Olympic Stadium were trained on only one man ahead of his race” (Gibson, 2012) or “all eyes in the Olympic Stadium were still on Pistorius” (Steinberg, 2012). Secondly, journalists used his nickname (“The Blade Runner”) in multiple episodes without highlighting it in commas or italics. Some relevant examples include: “Will the blade runner make it through?” (Barkham, 2012); “Pistorius, known as the Blade Runner” (Shipley, 2012); or “Johnson calls for ban on the blade runner” (Pickup, 2012). Although Pistorius was the first to coin this term in 2009 in the title of his autobiography, the insistence on this nickname by the media contributed to foster the stigma of “cyborg”, which marked difference and deviation from the able-bodied athletes (Corrigan et al., 2010).

On top of that, he was unable to escape the constant debate about whether his carbon-fibre prosthetics gave him any advantage in able-bodied events. The overemphasis on controversy was criticised by Wise (2012) in his opinion piece “A run to celebrate instead of debate” in The Washington Post. Wise argued that instead

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 39

39

10/05/17 12:49

Xavier Ramon Vegas

of being asked “how many other children born without limbs he made feel whole again”, Pistorius’ participation was unfortunately characterised by the persistent debate. Wise urged people to focus on the essential: “When he runs Sunday, stop and take it in as a human being, without having to dwell on the how and why. For at least one day, let’s start commemorating and stop calibrating.” According to Billings, the media should not have devoted as much attention to this aspect: Are we going to be blind at the fact that this man is competing on blades? No, that is completely part of the story and I am OK with media focusing on that there. However, I don’t think it should be reduced to making him a carnival act, I don’t think so much attention should be focused on whether he had or not an unfair advantage because largely that had already been litigated at that point. So you can focus a little bit more on his reality, having cleared those hurdles, instead of going over and over again in the controversy. (Andrew Billings, interview, July 2014)

4.2.2. The cases of Im Dong-Hyun and Natalia Partyka South Korean archer Im Dong-Hyun came under the spotlight after achieving the first world record in London 2012 with a mark of 699 points. Even though he had limited sight, he was inaccurately described in several media reports as “the blind archer” (La Vanguardia, 2012c), “registered as blind” (The Observer, 2012) or “legally blind” (Butler, 2012). Other reports identified him as “blind” (written in quotation marks) or “almost blind” (Liew, 2012). His portrayal, based on oversimplifications, is an example of how the misuse of terms contributes to the persistence of inaccurate perceptions about disability. Since “journalists rarely cover ­disability sport” (Corrigan et al., 2010: 299), professionals showed their lack of specific background in this area.

Those inaccuracies were revealed by The New York Times (Longman, 2012b).

Thanks to the consultation of experts, coaches and federation representatives (such as Mario Scarzella, vice president of the World Archery Federation or the coach Teresa Iaconi), the author contributed to breaking long-lasting stereotypes, clarifying also that limited sight does not equate to the impossibility of performing in archery.

A final note should be made about Natalia Partyka. The Polish table tennis player was rendered almost invisible by the sampled media, even though she was the only participant (along with Pistorius) who competed in both the London Olympics and Paralympics. In contrast to The Guardian, El País and La Vanguardia (where she was not even mentioned in their print versions), The New York Times did indeed talk about her, but she was only referred to in a brief piece about her tennis match against Jie Li (Reuters, 2012). Similarly, in The Sunday Telegraph she was only briefly mentioned in an article devoted to Pistorius (Moreton, 2012). The Washington Post (2012c) was the only newspaper that at least included a small photograph of the athlete.

C 40

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 40

10/05/17 12:49

SPORTS JOURNALISM ETHICS AND THE PORTRAYAL OF RACE AND DISABILITY

5. Conclusions This article has contributed to the communication and sports field by engaging in scholarly debate surrounding ethics and quality of information in sports journalism.

The study put forward a research question: “Did British, American and Spanish quality newspapers comply in the London 2012 Olympics with the deontological principle of justice with regard to the portrayal of race and disability? How did the media treat traditionally disfavoured groups such as non-white or disabled athletes?” In trying to answer this question, the study provided enlightening examples of high-quality coverage, which complied with the deontological principle of justice. It should be borne in mind that journalists are shaped by the particular newsroom culture in which they operate, and indeed the reviewed newspapers are ­recognised for being responsible outlets at the “quality end” segment of their respective markets.

As already pointed out, the sampled media gave salience to the achievements of non-white athletes and took the right decision not to focus on the race of the participants (IPSO, Art. 12), with the much needed exception of Gabby Douglas, whose specific situation unmistakably demanded a different approach. It should also be positively assessed that the coverage did not include racist comments or typical stereotypes that establish biological differences between black and white (Billings et al., 2014), which are still “very much an issue in some areas of the news arena such as the tabloid press” (Neil Farrington and John Price, interview, September 2013).

More importantly, bearing in mind journalism’s public mission to inform and enlighten in democratic societies, stated in many codes (UNESCO, Art. 1-2; International Federation of Journalists, Art. 1; Council of Europe, Art. 17; Society of Professional Journalists, Foreword; American Society of Newspapers Editors, Art. 4), the newspapers took the opportunity of the London Olympics to raise the public’s awareness of racism within sport and society. The print media organisations gave salience to the criticism towards the Twitter comments made by Paraskevi Papachristou and Michel Morganella and the tabloid-created moniker of “Plastic Brits”, and also raised awareness of the structural contradictions in society. Therefore, the quality newspapers engaged in forms of antiracist journalism and praised the values of multiculturalism and non-discrimination. Those fundamental values lie at the core of the major deontological codes of the profession (UNESCO, Art. 9; IFJ, Art. 7; Council of Europe, Art. 28; SPJ, Art. 1; IPSO, Art. 12; NUJ, Art. 10; FAPE, Art. 7; CPC, Art. 12) as well as in the Olympic Charter, the essential document of the Olympic movement (IOC, 2015).

Given the widespread absorption of Olympic coverage (Billings et al., 2014) and the importance of the media as transmitters of values in this coverage (Girginov and Parry, 2005), these results have far-reaching significance, as the inclusive attitudes displayed by the newspapers may certainly reverberate among readers and society at large.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 41

41

10/05/17 12:49

Xavier Ramon Vegas

That being said, closer scrutiny of the material also revealed some areas where imbalances should be addressed. In terms of race, evidence suggests that certain covert stereotypes were fostered throughout the coverage. With regard to disability, and although the coverage moved away from traditional stigmas, the study uncovered the presence of other stereotypes connected to Oscar Pistorius. At the same time, the research unravelled the fact that Natalia Partyka was mostly ignored and that Im Dong-Yun was inaccurately portrayed.

Bearing in mind the power of the Olympic coverage to shape identities (Billings and Angelini, 2007), research suggests that journalists should maximise carefulness in the language they use to depict non-white and disabled athletes. Drawing from the idea of shared responsibility, proper education and literacy at all levels (at higher education institutions, within newsrooms and among citizens) is a central opportunity to raise awareness of the remaining problems and strive for professional excellence.

The results of this article should be seen in light of their limitations. It should be acknowledged that the research has provided a snapshot of the coverage delivered by six elite organisations on a certain moment in time, which should be enhanced with complementary studies in the field. Therefore, it would be worthwhile to continue monitoring the coverage of race and disability in the forthcoming Olympic events (Rio 2016, Pyeongchang 2018 and Tokyo 2020). The range of quality newspapers considered could be expanded to include other media outlets from different journalistic cultures in Europe and beyond. The triangulation of the qualitative content analysis with media professionals (sports journalists and decision-makers) would be very useful to delve further into their mindsets, ethical values and professional routines. All this knowledge would contribute to a better understanding of the sports journalism field from the standpoint of ethics and quality of information.

Notes [1 Correspondence address: Xavier Ramon. Roc Boronat, 138. E-08018 Barcelona, EU. [2 The documents that have been considered are: Resolution 1003 on the Ethics of Journalism (Council of Europe); the Declaration on the Conduct of Journalists (International Federation of Journalists, IFJ); the International Professional Ethics Principles of Journalism (UNESCO); the Editors’ Code of Practice (Independent Press Standards Association, IPSO); the Professional Code of Conduct (National Union of Journalists, NUJ); the Society of Professional Journalists Code of Ethics (SPJ); the American Society of Newspapers Editors (ASNE) Statement of Principles; the Deontological Code of the Journalistic Profession of the Spanish Journalists’ Associations Federation (FAPE); and the Declaration of Principles of the Journalistic Profession of the Catalan Journalists’ Association (CPC, 1992). The specific code on sports journalism, the Ethical Guidelines of the Associated Press Sports Editors (APSE) did not render relevant information for this particular research project.

[3 A type of piece that counteracted the traditional notions in a more explicit way could be found outside the sample, and more specifically in The Times (Syed, 2012), which used academic sources and scientific results to point out that “the very notion of ‘black’ athletic superiority is deeply misguided”.

C 42

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 42

10/05/17 12:49

SPORTS JOURNALISM ETHICS AND THE PORTRAYAL OF RACE AND DISABILITY

References Academic references Alsius, S. (ed.) (2010). The Ethical Values of Journalists: Field Research among Media Professionals in Catalonia. Barcelona: Generalitat de Catalunya. (Col·lecció Lexicon; 6) Altheide, D. L. (1996). Qualitative Media Analysis. Thousand Oaks, California: Sage.

Andrews, D. L.; Rick, O. J. C. (2014). “Celebrity and the London 2012 spectacle”. In: Girginov, V. (ed.). Handbook of the London 2012 Olympic and Paralympic Games. Volume Two: Celebrating the Games. Abingdon: Routledge, p. 195-211.

Angelini, J. R.; Billings, A. C.; MacArthur, P. J.; Bissell, K.; Smith, L. R. (2014). “Competing separately, medalling equally: Racial depictions of athletes in NBC’s primetime broadcast of the 2012 London Olympic Games”. Howard Journal of Communications, Vol. 25, No. 2, p. 115-133.

Barnes, C. (1992). Disabling Imaginary and the Media. Halifax: Ryburn.

Bernstein, A.; Blain, N. (eds.) (2003). Sport, Media, Culture: Global and Local Dimensions. London: Frank Cass.

Billings, A. C. (2008). Olympic Media: Inside the Biggest Show on Television. London: Routledge.

Billings, A. C.; Angelini, J. R. (2007). “Packaging the Games for viewer consumption: Nationality, gender, and ethnicity in NBC’s coverage of the 2004 Summer Olympics”. Communication Quarterly, Vol. 55, No. 1, p. 95-111.

Billings, A. C.; Butterworth, M. L.; Turman, P. D. (2014). Communication and Sport: Surveying the Field. 2nd ed. Thousand Oaks, California: Sage.

Boyle, R. (2006). Sports Journalism: Context and Issues. London: Sage.

— (2015). “The written press and social media perspectives”. In: Parent, M. M.; Chappelet, J. L. (eds.). Routledge Handbook of Sports Event Management. London: Routledge, p. 355-370.

Boyle, R.; Haynes, R. (2009). Power Play: Sport, the Media and Popular Culture. 2nd ed. Edinburgh: Edinburgh University.

Bryman, A. (2012). Social Research Methods. 4th ed. Oxford: Oxford University.

Buysse, J. A.; Borcherding, B. (2010). “Framing gender and disability: A cross-cultural analysis of photographs from the 2008 Paralympic Games”. International Journal of Sport Communication, Vol. 3, No. 3, p. 308-321.

Chang, I. Y.; Crossman, J.; Taylor, J.; Walker, D. (2011). “One world, one dream: A qualitative comparison of the newspaper coverage of the 2008 Olympic and Paralympic Games”. International Journal of Sport Communication, Vol. 4, No. 1, p. 26-49.

Cherney, J. L.; Lindemann, K. (2010). “Sporting images of disability. Murderball and the rehabilitation of masculine identity”. In: Hundley, H. L.; Billings, A. C. (eds.). Examining Identity in Sports Media. Thousand Oaks, California: Sage, p. 195-215.

Corrigan, T. F.; Paton, J.; Holt, E.; Hardin, M. (2010). “Discourses of the ‘Too Abled’: Contested body hierarchies and the Oscar Pistorius case”. International Journal of Sport Communication, Vol. 3, No. 3, p. 288-307.

Darnell, S. C.; Sparks, R. (2005). “Inside the promotional vortex: Canadian media construction of Sydney Olympic triathlete Simon Whitfield”. International Review for the Sociology of Sport, Vol. 40, No. 3, p. 357-376.

Drew, E. M. (2011). “Coming to terms with our own racism: Journalists grapple with the racialization of their news”.

Critical Studies in Media Communication, Vol. 28, No. 4, p. 353-373.

Eagleman, A. N. (2013). “Constructing gender differences: Newspaper portrayals of male and female gymnasts at the 2012 Olympic Games”. Sport in Society: Cultures, Commerce, Media, Politics, p. 1-14.

Farrington, N.; Kilvington, D.; Price, J.; Saeed, A. (2012). Race, Racism and Sports Journalism. Abingdon: Routledge.

Fernández Peña, E.; Moragas, M.; Lallana, I.; Rezende, A. (2010). “Spain: The power of a mega event which eclipses criticism”. International Journal of the History of Sport, Vol. 27, No. 9-10, p. 1634-1674.

Franklin, B.; Hamer, M.; Hanna, M.; Kinsey, M.; Richardson, J. E. (2005). Key Concepts in Journalism. London: Sage.

Girginov, V.; Parry, J. (2005). The Olympic Games Explained: A Student Guide to the Evolution of the Modern Olympic Games. Abingdon: Routledge.

Grainger, A.; Newman, J. I.; Andrews, D.L. (2006). “Sport, the media, and the construction of race”. In: Raney, A. A.; Bryant, J. (eds.). Handbook of Sport and Media. Mahwah, New Jersey: Lawrence Erlbaum Associates, p. 447-467.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 43

43

10/05/17 12:49

Xavier Ramon Vegas Horky, T.; Stelzner, B. (2013). “Sports reporting and journalistic principles”. In: Pedersen, P. M. (ed.). Routledge Handbook of Sport Communication. Abingdon: Routledge, p. 118-127.

Horne, J.; Whannel, G. (2011). Understanding the Olympics. London: Routledge.

IOC (2015). Olympic Charter [online]. Lausanne: International Olympic Committee. <http://www.olympic.org/Documents/olympic_charter_en.pdf> [retrieved: November 10, 2015] Kovach, B.; Rosenstiel, T. (2001). The Elements of Journalism: What Newspeople Should Know and the Public Should Expect. New York: Three Rivers.

McDonald, M. G. (2010). “The whiteness of sport media/scholarship”. In: Hundley, H. L.; Billings, A. C. (eds.). Examining Identity in Sports Media. Thousand Oaks, California: Sage, p. 153-172.

Pappous, a.; Marcellini, A.; Lsleuc, E. (2011). “From Sydney to Beijing: The evolution of the photographic coverage of Paralympic Games in five European countries”. Sport in Society: Cultures, Commerce, Media, Politics, Vol. 14, No. 3, p. 345-354.

Pasquali, a. (1997). “The moral dimension of communicating”. In: Christians, C.; Traber, M. (eds.). Communication Ethics and Universal Values. Thousand Oaks, California: Sage, p. 24-45.

Plaisance, P. L. (2009). Media Ethics: Key Principles for Responsible Practice. Thousand Oaks, California: Sage.

Ramon, X. (2013). “Ethics and sports journalism: A proposal of analysis items to evaluate the quality of the sports coverage in the media”. Comunicació: Revista de Recerca i Anàlisi, Vol. 30, No. 2, p. 55-74.

Rojas Torrijos, J. L. (2011). Periodismo deportivo de calidad: Propuesta de un modelo de libro de estilo panhispánico para informadores deportivos. Madrid: Fragua.

Rowe, D. (2007). “Sports journalism: Still the ‘toy department’ of the news media?”. Journalism, Vol. 8, No. 4, p. 385405.

Sanders, K. (2003). Ethics and Journalism. London: Sage.

Singer, J.B. (2013). “The ethical implications of an elite press”. Journal of Mass Media Ethics: Exploring Questions of Media Morality, Vol. 28, No. 3, p. 203-216.

Smith, R. (2006). “Sports Illustrated ’s African American athlete series as socially responsible journalism”. American Journalism, Vol. 23, No. 2, p. 45-68.

Spence, E. H.; Quinn, A. (2008). “Information ethics as a guide for new media”. Journal of Mass Media Ethics, Vol. 23, No. 4, p. 264-279.

Thomas, N.; Smith, A. (2003). “Preoccupied with able-bodiedness? An analysis of the British media coverage of the 2000 Paralympic Games”. Adapted Physical Activity Quarterly, Vol. 20, No. 2, p. 166-181.

Wahl-Jorgensen, K.; Galperin, H. (2000). “Discourse ethics and the regulation of media: The case of the US Newspaper”. Journal of Communication Inquiry, Vol. 24, No. 1, p. 19-40.

News pieces quoted in the article Aldama, Y. (2012). “Plastic Brit jibe at me is nuts in a country that loves KP”. The Observer, Sport (15 July), p. 1, 6.

Arribas, C. (2012). “El debate del caso Pistorius”. El País (6 August), p. 43.

Barkham, P. (2012). “What to watch on day 8 - The big question”. The Guardian (4 August), p. 3.

Brown, O. (2012a). “Slowly but surely, rower lives the Olympic dream”. The Daily Telegraph (30 July), p. 3.

Brown, O. (2012b). “Not plastic. Just tough, loyal and talented”. The Daily Telegraph (4 August), p. S30-S31.

Bruni, F. (2012). “The soul of the Olympics”. The New York Times (12 August), p. SR3.

Bull, A. (2012). “Rudisha smashes his own 800 m record”. The Guardian, Olympics 2012 (10 August), p. 3.

Butler, E. (2012). “Blind archer hits his straps at home of cricket to break world record”. The Guardian, Olympics 2012 (28 July), p. 4.

Clarey, C. (2012). “Guts, greatness and gaffes on full display in London”. The New York Times (14 August), p. B11.

Clarke, L. (2012). “Unlikely events trip up US”. The Washington Post (31 July), p. D7.

Cram, S. (2012). “We needed a big finish – it was about as big as you can imagine”. The Daily Telegraph (13 August), p. S7.

El País (2012). “Triple salto mortal” (27 July), p. 28.

C 44

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 44

10/05/17 12:49

SPORTS JOURNALISM ETHICS AND THE PORTRAYAL OF RACE AND DISABILITY Ferguson, E. (2012). “Good week bad week”. The Observer (5 August), p. 13.

Gibson, O. (2012). “Pistorius makes history and flies into 400 m semi-finals”. The Observer, Olympics 2012 (5 August), p. 5.

Hayward, P. (2012). “People’s hero shows mindset of true warrior”. The Sunday Telegraph (12 August), p. S5.

Kessel, A. (2012). “Farah eager to report his glass is no longer half empty”. The Guardian, Olympics 2012 (27 July), p. 8-9.

Kitson, R. (2012). “No place like home thanks to ‘Dorney roar’”. The Guardian, Olympics 2012 (13 August), p. 10-11.

La Vanguardia (2012a). “Michel Morganella” (31 July), p. 2.

La Vanguardia (2012b). “Pistorius hace historia y se clasifica” (5 August), p. 50.

La Vanguardia (2012c). “El arquero ciego, fuera en octavos” (4 August), p. 45.

Liew, J. (2012). “First world record falls to Im, the ‘blind’ archer”. The Daily Telegraph (28 July), p. S8-S9.

Longman, J. (2012a). “A punishing kick from an enduring great”. The New York Times (4 August), p. D3.

Longman, J. (2012b). “Blurry target is no trouble for ace archer”. The New York Times (29 July), p. D4.

Macur, J. (2012). “A very long journey was very swift”. The New York Times (3 August), p. B11, B15.

Magnay, J. (2012). “Greek athlete thrown out over racist tweet”. The Daily Telegraph (26 July), p. S7.

Martín, C. (2012). “El último atleta más grande”. La Vanguardia (10 August), p. 42.

Martínez, J. B. (2012). “Bolt vuelve a la pasarela”. La Vanguardia (9 August), p. 38.

Mohamed, N. (2012). “Nomads no more”. The Guardian (8 August), p. 26.

Moreton, C. (2012). “Blade Runner makes history”. The Sunday Telegraph (5 August), p. 11.

Pickup, O. (2012). “Johnson calls for ban on the blade runner”. The Daily Telegraph (18 July), p. S8-S9.

Ramos, R. (2012). “Ahora todos somos británicos”. La Vanguardia (7 August), p. 40.

Reuters (2012). “Partyka loses in table tennis”. The New York Times (30 July), p. D6.

Shipley, A. (2012). “Pistorius’s historic run”. The Washington Post (27 July), p. D7.

Smith, D. (2012). “Pride and joy at country’s growing haul of medals”. The Guardian (3 August), p. 2.

Steinberg, J. (2012). “Pistorius misses out on final but makes world champion’s day”. The Guardian, Olympics 2012 (6 August), p. 4.

Syed, M. (2012). “Genetic advantage? It’s not that black and white in sport”. The Times, The Games (9 August), p. 10-11.

The Guardian (2012). “The legacy of a flag to share” (13 August), p. 24.

The Observer (2012). “Upsets and oddities: 12 things you might have missed so far” (5 August), p. 11.

The Washington Post (2012a). “Success and sour grapes at the Summer Games” (4 August), p. A13.

The Washington Post (2012b). “Green rower riles crowd” (30 July), p. D6.

The Washington Post (2012c). “Maintaining focus” (30 July), p. D10.

Wise, M. (2012). “A run to celebrate instead of debate”. The Washington Post (5 August), p. D1, D6.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 45

45

10/05/17 12:49

Comunicacio 34-1_2017.indd 46

10/05/17 12:49

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 34 (1) (maig 2017), p. 47-66 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.154 Data recepció: 15/11/16 Data acceptació: 15/12/16

Anàlisi comunicativa de la crisi de les aigües Eden en els principals mitjans de comunicació impresos i digitals Communicative analysis of the Aigües Eden crisis in the primary digital and print media outlets

Joan Molist Badiola1 Graduat en veterinària per la Universitat de Saragossa i màster en seguretat alimentària per la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra. jomoba5@hotmail.com

C 47

Comunicacio 34-1_2017.indd 47

10/05/17 12:49

Joan Molist Badiola

Anàlisi comunicativa de la crisi de les aigües Eden en els principals mitjans de comunicació impresos i digitals Communicative analysis of the Aigües Eden crisis in the primary digital and print media outlets Resum: Els mitjans de comunicació tenen com a funció principal informar de fets que es produeixen de forma que s’adeqüi en el major grau possible als principis de l’ètica periodística. En els casos de crisis sanitàries, com que es posa en risc el bé més preuat del receptor, es genera una necessitat més accentuada de rebre informació respecte als fets que succeeixen. Els mitjans tenen el deure d’emetre aquesta informació de la forma menys alarmista possible i d’acord amb els fets que realment es produeixen. D’acord amb això, aquest article estudia, segons una anàlisi qualitativa de diversos factors, l’ètica periodística i la qualitat dels principals mitjans de comunicació de Catalunya respecte de la crisi alimentària que es va produir l’abril de 2016 pel consum d’aigua embotellada a Barcelona i ciutats pròximes.

PARAULES CLAU: aigua embotellada, aigües Eden, comunicació, norovirus, Font d’Arinsal, seguretat alimentària.

C Communicative analysis of the Aigües Eden crisis in the primary digital and print media outlets Anàlisi comunicativa de la crisi de les aigües Eden en els principals mitjans de comunicació impresos i digitals ABSTRACT: The media have the primary function of reporting events that take place in a manner that meets the principles of journalistic ethics to the greatest extent possible. In the case of health crises, on account of the risk posed to the beneficiaries’ most valuable asset, there is an even greater need to receive information about the events that unfold.

The media have a duty to convey this information in the least scaremongering fashion possible and in accordance with the events that are actually occurring. Consequently, on the basis of a qualitative analysis of several factors this article examines journalistic ethics and the quality of the mainstream media in Catalonia in relation to the food crisis that broke out in April 2016 due to the consumption of bottled water in Barcelona and nearby towns.

Keywords: Bottled water, Aigües Eden water, communication, norovirus, Arinsal spring, food safety.

C 48

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 48

10/05/17 12:49

ANÀLISI COMUNICATIVA DE LA CRISI DE LES AIGÜES EDEN

1. Introducció i objectius Les aigües Eden van causar un gran revolt entre nombroses oficines situades a Barcelona i a Tarragona a causa del norovirus que es va detectar en els seus productes a principis d’abril del 2016. Aquest treball d’anàlisi consisteix en l’avaluació d’alguns dels principals mitjans de comunicació i en l’estudi del treball dels periodistes que s’hi van veure implicats.

L’objectiu de la recerca és investigar com els diaris van reaccionar davant la crisi i quina ha estat la seva forma de treballar, a partir d’una valoració general mitjançant l’estudi de cada una de les notícies desenvolupades. El període analitzat ha estat el situat entre les primeres notícies sobre el brot i el final de la informació per part dels mitjans sobre aquest cas, concretament, entre el 14 d’abril i el 7 de maig de 2016. L’estudi es realitza a partir de les edicions impreses i digitals dels diaris La Vanguardia, El Mundo, El Periódico i El País.

A través de diferents indicadors de qualitat, es pretén conèixer si els mitjans han respectat la deontologia professional en el seguiment d’una crisi d’aquesta naturalesa. A més, es realitzarà una anàlisi en profunditat dels errors clau —especialment per manca de rigor científic— detectats en les notícies, i, finalment, es pretén saber la posició dels diaris respecte de l’empresa afectada. D’aquesta manera, es vol esbrinar si pot existir una tendència determinada d’algun mitjà de comunicació, ja sigui a favor o en contra de l’empresa que dona nom al brot.

La crisi d’Eden va ser una crisi sanitària notable, però d’abast menor en comparació amb d’altres produïdes per les alertes sanitàries per malalties infeccioses. La crisi estudiada es va delimitar a un determinat nombre de persones que van consumir lots afectats d’un microorganisme conegut, de manera que les autoritats van reaccionar de forma relativament ràpida. Les particulars característiques de la crisi, especialment la complexitat científica del cas, fan que el seu estudi es pugui considerar d’interès.

Com en qualsevol crisi de tipus sanitari, els periodistes van fer-ne una cobertura considerable; no obstant això, les notícies de caràcter científic solen requerir una cura addicional i exigeixen el màxim rigor als periodistes que les afronten.

2. Marc teòric El brot de les aigües Eden es va desenvolupar a mitjans d’abril de 2016. En els primers dies d’aquest mes, hi va haver un gran enrenou entre la multitud de treballadors d’oficines a l’àrea de Barcelona, de manera que moltes plantilles comentaven entre elles l’absència de companys de treball per culpa d’una simptomatologia de tipus gastroentèric. En aquells moments, la societat local va tenir les principals inquietuds que es produeixen en qualsevol cas de crisi sanitària: sorpresa, pèrdua del

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 49

49

10/05/17 12:49

Joan Molist Badiola

control sobre la salut mateixa i incertesa. Per això, els principals mitjans van començar a cobrir els successos recorrent als actors polítics, als científics, a les persones afectades i a l’empresa sospitosa de la causa.

Pel que fa a la cronologia dels fets que es van produir, els primers casos van ocórrer l’11 d’abril, i va ser a partir d’aquell moment que va augmentar el nombre de casos amb característiques semblants, relacionats amb un mateix hàbit, que va ser el de consumir aigua embotellada de la marca afectada. Els principals símptomes que es van produir en les persones afectades eren de tipus gastroentèric: diarrees, vòmits, malestar, feblesa, febre, mal de cap, etc. No obstant això, en la gran majoria de casos els símptomes van ser lleus, i van ser poques les persones que van haver de ser ingressades a l’hospital durant unes hores per afavorir la seva recuperació. En total, 4.136 persones van patir el brot durant aquella setmana, però no va arribar a causar cap víctima. Aquesta situació va donar lloc a una investigació per part de les autoritats sanitàries catalanes. Aquesta investigació va demostrar que l’empresa distribuïdora no va ser culpable del brot, ja que no realitzava cap modificació en les aigües que el seu proveïdor en aquesta zona, Font d’Arinsal, SL, subministrava. Per això, el representant de Salut de la Generalitat va realitzar declaracions periòdiques i es va posar l’accent en la manca de responsabilitat per part d’Eden, en el fet que l’origen del brot es trobava en la deu i que el probable agent causal, per la simptomatologia i per la manca de detecció d’altres microorganismes capaços de generar símptomes semblants, fos un norovirus, el qual no es troba entre els microorganismes que han de ser detectats de forma obligatòria per les empreses comercialitzadores d’aquests productes, segons la normativa europea, estatal o autonòmica (Reglament 2073/2005). Per això es va remetre la investigació al Govern andorrà, el qual va detectar, mitjançant la intermediació de laboratoris oficials catalans, la presència del norovirus.

Va existir un cert debat sobre la quantitat d’aquest norovirus detectada en les aigües, ja que les dades constatades pel Govern català i l’andorrà no coincidien, i els resultats obtinguts per l’andorrà eren més moderats. La investigació andorrana, a més, va determinar que, per les característiques del procés i de la planta d’embotellament, no existia cap explicació del fet que es va produir, però, per la constant aparició de l’agent patogen i la manca de solució respecte al brot, el Govern andorrà va ordenar posteriorment el tancament cautelar de la planta d’embotellament, i es va donar el cas per tancat, però sense determinar quina era la causa exacta del brot que va afectar més de quatre mil persones a Catalunya.

L’empresa distribuïdora va haver de fer diferents comunicats, però la rapidesa a l’hora d’emetre informació i la col·laboració amb els organismes oficials, a més de la manca de culpabilitat, van fer que la pèrdua de prestigi fos escassa. Pel que fa als afectats, va existir un gran enrenou pels fets succeïts, i els més bel·ligerants van crear una plataforma d’afectats a través de la qual reclamaven danys i perjudicis, i amb l’ajuda d’un col·lectiu d’advocats es pretenia obtenir una indemnització. No obstant això, la manca de culpabilitat de l’empresa, la lleugeresa del brot i la difi-

C 50

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 50

10/05/17 12:49

ANÀLISI COMUNICATIVA DE LA CRISI DE LES AIGÜES EDEN

cultat de realitzar un plet en els tribunals d’un territori fora de les nostres fronteres van fer que la causa quedés en res.

Informar sobre crisis sanitàries suposa un gran repte per als periodistes. Segons els treballs de l’Informe Quiral (Revuelta i Semir, 2008: 57), la cobertura periodística d’aquests successos normalment segueix el patró agut, que es caracteritza per ser una cobertura de tipus ràpid (notícies curtes), poc especialitzada (ús d’informació procedent d’agències, fonts oficials i institucionals) i de gran impacte als mitjans (freqüència elevada).

Tot i la importància que se’ls dona, segons els treballs citats, es tracta generalment d’informacions poc elaborades pels periodistes, que tendeixen a publicar les notícies procedents de les agències, sense contrastar-les ni contextualitzar-les correctament. I, en el cas que publiquin la notícia de la seva pròpia mà, la manca lògica de coneixements sanitaris del periodista fa que aquesta presenti una qualitat millorable. El tractament informatiu que els mitjans han fet de les crisis sanitàries en els últims anys (les vaques boges, la SARS o la grip aviària) és un clar exemple d’aquest patró agut, segons l’Informe Quiral.

L’estudi del periodisme en moments de crisi ha estat abordat des de múltiples perspectives per investigadors com Casasús (1994 i 1999), Pont (2009a i 2009b), Casero (2004), Cortiñas (2006, 2009 i 2015) i Gil Calvo (2003), entre molts altres.

Pont (2009) va posar de manifest la manca de protocols de treball en les redaccions dels diaris en episodis d’emergència, a diferència del que passa en altres col·lectius com els òrgans governamentals. En el treball de Cortiñas et al. (2015) s’assenyalava una interessant contradicció interna en els rotatius: l’alarmisme gratuït dels diaris en les portades en el cas de la grip A contrastava amb l’excel·lent tractament que feien de la qüestió els editorials publicats.

En la societat del segle xxi, vivim en el que diversos autors, especialment Beck (2003), han anomenat «la societat del risc», que és un estat de la societat moderna en el qual l’esdeveniment de perills polítics, ecològics i individuals escapa al nostre control i d’aquells ens establerts com a protectors dels interessos col·lectius. La novetat del risc estableix que les nostres decisions com a civilització comporten nous problemes i perills globals que es contradiuen completament amb les declaracions institucionals que prometen el control dels problemes i/o les catàstrofes (Beck, 2003).

La globalització i els avenços científics constants generen un increment tant del coneixement públic de risc percebut com del desconeixement científic real, de manera que l’alarmisme dels mitjans de comunicació té una base lògica. Com que les crisis sanitàries poden arribar a afectar molta població, es genera un gran interès entre els ciutadans i els mitjans de comunicació incrementen notablement la seva cobertura. A partir d’aquí, és la societat qui es retroalimenta amb aquest alarmisme col·lectiu, i s’entra en una espiral perillosa en la qual la por té un paper crucial (Al­ theide, 2002: 101).

Com expliquen Pont i Gil Calvo (2003: 153), quan «una notícia es presenta com

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 51

51

10/05/17 12:49

Joan Molist Badiola

a terrible i perillosa esdevé equívoca i enigmàtica», de manera que l’efecte del risc i incertesa derivat de les notícies «alimenta en el públic l’anhel de revelacions».

3. Metodologia El mètode utilitzat es basa en l’anàlisi de continguts. L’estudi, en tractar-se de textos de mitjans de comunicació, presenta pocs indicadors de tipus quantitatiu, de manera que s’ha de basar en una anàlisi qualitativa de les diferents peces. L’àmbit d’estudi són quatre diaris d’àmplia distribució, dos d’ells d’àmbit estatal i els altres dos d’àmbit autonòmic, en el període que comprèn l’aparició de la primera notícia, a l’abril, fins a principis de maig, quan es troben últimes referències al brot. Tots els diaris en estudi tenen versió digital. S’han analitzat tant les notícies en versió paper com les aparegudes en les seves versions digitals. En concret, els diaris estudiats han estat La Vanguardia, El Periódico, El Mundo i El País. Cal observar, com es veurà en els resultats, que en alguns casos les diferències entre la versió en paper i la digital en un mateix rotatiu poden ser considerables.

L’estudi s’ha desenvolupat mitjançant l’anàlisi de totes les notícies que els mitjans van publicar, tant al diari imprès com en qualsevol actualització informativa realitzada a les pàgines web. El corpus d’anàlisi va ser, doncs, el conjunt de peces periodístiques que van tractar l’assumpte en qualsevol secció del diari.

L’anàlisi de notícies va requerir un esforç elevat per poder objectivar i ponderar de manera equitativa allò que és subjectiu, les paraules escrites pels mitjans. És per això que es va establir una escala per mesurar el grau de vulneració dels mitjans en cada un dels índexs que es van analitzar en aquest treball. Els indicadors que s’han considerat importants són els següents: — Grau d’alarmisme (A) — Qualitat de les fonts emprades (QF) — Grau de rigor científic (RC) Es consideren aquestes tres pautes d’anàlisi per la rellevància que tenen sobre el periodisme científic i en concret sobre el periodisme sanitari. Aquest tipus de periodisme, a diferència del periodisme d’altres branques, treballa informació que prové d’entitats científiques, les quals fonamenten els seus coneixements en estudis que han seguit el mètode científic. El mètode científic té com a preceptes fonamentals la falsabilitat, és a dir, que una proposició universal és falsa quan s’aconsegueix demostrar mitjançant l’experiència que un enunciat observable és fals, i la reproductibilitat, és a dir, que un experiment s’ha de poder repetir en llocs indiferents i per qualsevol individu. Amb tot això, el mètode pretén minimitzar la influència de la subjectivitat en el desenvolupament del coneixement. La conjunció entre

C 52

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 52

10/05/17 12:49

ANÀLISI COMUNICATIVA DE LA CRISI DE LES AIGÜES EDEN

el coneixement per estudis de tipus empiricoanalític i la tècnica hermenèutica pot resultar del tot difícil, de manera que s’ha procurat prendre uns indicadors que puguin valorar en el major grau possible les característiques que identifiquen el periodisme científic.

L’alarmisme apareix com l’indicador de la percepció social de la lectura, allò que el lector percep des del punt de vista més personal. La lectura d’un text de tipus sanitari en els mitjans de comunicació sol plantejar al receptor una pregunta interna: la salut d’un mateix o de les persones que l’envolten pot veure’s afectada pel succés? Això és així perquè en la societat del segle xxi la salut és el bé més preuat de les persones, tant per la millora de les condicions de vida de la societat al llarg del temps com pels avenços de la medicina moderna. Per això, és important que el periodista no cometi errors en aquest sentit, ja que el receptor valorarà la gravetat de la situació com a punt principal en la lectura d’una notícia sanitària.

Pel que fa al rigor científic i a la qualitat de les fonts emprades, aquests dos indicadors van agafats de la mà. Les notícies de tipus sanitari es fonamenten en coneixements adquirits mitjançant el mètode científic, de manera que és molt necessari que en l’exercici del periodisme científic se segueixi en tot moment aquest criteri en tot allò que és verídic, falsable i reproduïble, és a dir, que posseeixi rigor científic. Habitualment, pel caràcter tècnic d’aquesta informació, solament són certs sectors professionals els que han tingut estudis en aquest camp i per això han adquirit aquest tipus de coneixements. Per això és de gran importància que les fonts consultades per desenvolupar la informació siguin de qualitat, amb coneixements sobre el tema.

Aquests factors pretenen ponderar alguns dels principis deontològics que entren en joc de forma primordial en la tasca del periodista que ha d’afrontar una crisi sanitària com aquesta.

Els graus aplicats per a cadascun dels tres indicadors han estat els següents: — Grau +3: desviació extrema per part del periodista respecte de l’actuació acurada.

— Grau +2: desviació notable per part del periodista respecte de l’actuació acurada.

— Grau +1: desviació lleu per part del periodista respecte de l’actuació acurada.

— Grau –1: actuació neutra/indefinida.

— Grau –2: bona adequació als principis deontològics per part del periodista.

— Grau –3: excel·lent adequació als principis deontològics per part del periodista.

Posteriorment, es procedeix a fer una anàlisi de la posició del mitjà de comunicació respecte de l’empresa afectada. Aquest factor pretén conèixer si existeix alguna interacció, sigui positiva o negativa, entre tots dos. La feina d’un periodista s’ha de basar a exposar amb la major objectivitat possible els fets que es produeixen.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 53

53

10/05/17 12:49

Joan Molist Badiola

A continuació, mitjançant la lectura de cada peça i amb tècniques hermenèutiques, s’obtenen els resultats per a cadascuna de les peces analitzades. Aquesta tècnica és la més adient en l’anàlisi de la paraula, és a dir, per discernir de la millor forma possible el seu significat. Ja a La grip A a la premsa diària: una anàlisi deontològica dels primers dies de la crisi (Cortiñas, 2010) se segueixen aquest tipus de tècniques en un article desenvolupat en el mateix camp de treball i amb uns resultats d’interès. En l’estudi s’usa una puntuació similar per conèixer el grau de vulneració deontològica dels diferents mitjans.

Finalment, s’obté l’indicador de qualitat global, que és una mitjana dels tres paràmetres anteriors, i que servirà per comparar de forma més precisa entre els diaris.

IQG = Σ Peça 1 (A + QF + RC) / 3 + Peça 2 (A + QF + RC) / 3 + Peça X (A + QF + RC) / 3 …

També es procedeix a recopilar els errors principals, que seran analitzats en una segona fase de la recerca. Finalment, es pondera quina és la posició del mitjà de comunicació respecte a l’empresa afectada, de tal manera que es pugui interpretar el grau d’apropament del mitjà a un dels actors del cas en estudi, cosa que pot tenir un cert interès a l’hora de conèixer l’objectivitat de la notícia exposada per un diari.

4. Resultats El diari que ha reflectit en major grau la crisi que s’ha produït, mitjançant un seguiment continuat al llarg del temps que ha durat, ha estat La Vanguardia, mentre que El Periódico i El Mundo han realitzat el menor nombre de referències al cas.

En tots els casos, les versions digitals han donat més cobertura de la notícia, i han doblat en ocasions el nombre de referències; és el cas de La Vanguardia. En el cas dels autors dels textos, en les versions impreses de tots els mitjans, van ser periodistes propis els qui van realitzar la peça; pel que fa a les versions digitals, en el cas d’El Periódico i El País també es va donar la mateixa situació, mentre que a La Vanguardia i El Mundo van ser agències externes les que van redactar la major part de referències al cas. Aquestes dades es poden veure reflectides a la taula següent (taula 1).

Observant aquestes dades, cal tenir en compte que el brot s’ha circumscrit a Catalunya, de manera que els diaris d’àmbit català són els que suposadament haurien d’informar en major grau del que ha passat, i és La Vanguardia qui realitza una cobertura àmplia de la situació. No ha estat així per part d’El Periódico.

C 54

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 54

10/05/17 12:49

ANÀLISI COMUNICATIVA DE LA CRISI DE LES AIGÜES EDEN Diari

Escrita

Digital

Total de peces

Peces redactades per periodistes propis / Agències de comunicació

Total de peces

Peces redactades per periodistes propis / Agències de comunicació

La Vanguardia

7

7/0

14

4/10

El Periódico

4

4/0

7

7/0

El País

8

8/0

9

9/0

El Mundo

5

5/0

6

0/6

Taula 1. Nombre de referències al cas Font: Elaboració pròpia.

Pel que fa als indicadors de qualitat periodística, el primer a ser estudiat va ser l’alarmisme. Segons les definicions més usuals, l’alarmisme és la tendència a propagar rumors sobre perills imaginaris o a exagerar els perills reals. Aquest terme es pot aplicar, en el nostre cas, a tots aquells textos que puguin suscitar una exageració dels fets que realment s’hagin produït, de tal manera que el lector pot, algunes vegades, adquirir una sensació d’inseguretat. Aquesta sensació, ben teoritzada pels autors del terme societat del risc, portada a l’extrem condueix a crear una massa social que té una gran consciència del perill, risc i inseguretat visible, i que es troba constantment en alerta per aquells perills que puguin existir i, fins i tot, pot portar a realitzar hipòtesis sobre alguns perills que ni tan sols es poden donar (Beck, 1998).

Segons aquest estudi, el diari que ha tingut més tendència a l’alarmisme ha estat La Vanguardia en la seva versió impresa, i el que menys, El Mundo en la mateixa versió. Si fem una anàlisi dels motius pels quals La Vanguardia és el mitjà més alarmista, aquests es basen en la sobredimensió dels fets, la cobertura desproporcionada, la descripció molt genèrica dels riscs de les aigües embotellades i a donar un caràcter de producte controlat en una baixa proporció. A banda d’això, en el cas de les versions digitals d’aquests mitjans, va ser El País el mitjà que va generar més alarmisme, i el mitjà que en va generar menys va ser El Mundo, i a curta distància, La Vanguardia i El Periódico.

En aquest cas, El País va descriure successos relacionats amb l’empresa que va causar el brot que no hi tenien cap relació, ni per les seves característiques ni pels temps, de manera que això va poder generar una gran desconfiança del lector respecte de l’empresa que va causar el brot. A la taula 2 es reflecteixen aquestes dades.

Un altre dels punts d’anàlisi d’aquest treball va ser la qualitat de les fonts de les quals els periodistes van extreure informació i les conclusions per poder realitzar-la.

Segons l’opinió de José López Yepes, catedràtic de documentació de la Universitat

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 55

55

10/05/17 12:49

Joan Molist Badiola Diari

Escrita

Digital

Total de punts d’alarmisme

Mitjana del grau d’alarmisme

Total de punts d’alarmisme

Mitjana del grau d’alarmisme

0

0

–16

–1,14

La Vanguardia El Periódico

–4

–1

–9

–1,28

El País

–13

–1,625

–6

–0,66

El Mundo

–11

-2,2

–8

–1,33

Taula 2. Grau d’alarmisme de les fonts Font: Elaboració pròpia.

Complutense de Madrid, «cal convertir l’homo sapiens (necessitat d’informació) en homo documentalis (capaç d’autoinformar-se fins a certs límits), això és, en home documentat i cridat a convertir-se, al seu torn, en creador d’informació ben guiat i aconsellat pel homo documentador o professional del document» (López Yepes, 2011). Aquest paràmetre es basa a adequar la informació amb la qual es fonamentarà la notícia a les característiques pròpies d’una premsa de qualitat. En concret, es pretén observar si el periodista ha consultat aquelles entitats o persones que són coneixedores del succés que es produeix i que en són expertes, per poder elaborar una notícia adequada.

Els diaris amb major qualitat de les fonts consultades han estat El Periódico, El País i El Mundo en la seva versió impresa, mentre que La Vanguardia ha estat la publicació que, en el conjunt d’aquest brot en concret, ha consultat fonts de menor qualitat. En les versions digitals, malgrat que El Periódico ha estat el mitjà que ha consultat les pitjors fonts, tots els mitjans han obtingut resultats semblants (taula 3).

Diari

Escrita

Digital

Total de punts de qualitat de les fonts

Mitjana del grau de qualitat de les fonts

Total de punts de qualitat de les fonts

Mitjana del grau de qualitat de les fonts

La Vanguardia

–5

–0,625

–26

–1,85

El Periódico

–11

–2,75

–9

–1,28

El País

–21

–2,625

–20

–2,2

El Mundo

–13

–2,6

–12

–2

Taula 3. Grau de qualitat de les fonts Font: Elaboració pròpia.

C 56

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 56

10/05/17 12:49

ANÀLISI COMUNICATIVA DE LA CRISI DE LES AIGÜES EDEN

El rigor científic és la fidelitat de la informació als valors prototípics de la ciència, que requereix que sigui demostrable, documentable, repetible en proves de laboratori, i que estigui fonamentat i explicat per una teoria matemàtica que no sigui refutable (Arias i Giraldo, 2011). En el camp de les ciències de la salut, el rigor científic s’aplica a totes aquelles característiques d’un agent i/o d’una malaltia que s’han demostrat encertades mitjançant estudis que han estat demostrables i repetibles, de tal manera que hi ha un consens en els òrgans de coneixement que són experts d’aquesta matèria. En un grau elevat, es pot donar certesa i rigor mitjançant les explicacions donades per fonts de qualitat, siguin experts científics sobre la matèria o bé representants governamentals que, pels seus coneixements i/o per l’equip que els assessora, demostren una validesa elevada.

Entre els mitjans de comunicació analitzats, el que posseeix un major grau de rigor científic és El Mundo, tant en la seva versió impresa com digital, mentre que, per contra, van ser La Vanguardia en la seva edició impresa i El Periódico en la seva edició digital els mitjans que menys rigor científic van aportar (taula 4). Aquest paràmetre està molt relacionat amb el de la qualitat de les fonts. Males fonts acostumen a conduir a mancances de rigor científic. En el moment en què una font té algun defecte en la seva tria o en la seva idoneïtat, és habitual que la resta dels factors d’anàlisi que han d’aportar la qualitat final del text tornin a ser erronis. Si es consulten fonts d’una qualitat menor, el contingut mateix del text deriva a un empitjorament del rigor i de les afirmacions que es fan sobre el tema.

Amb totes aquestes dades, s’ha obtingut el resultat final de l’indicador de qualitat global, mitjançant una valoració mitjana entre l’alarmisme suscitat, la qualitat de les fonts consultades i el rigor científic de cadascuna de les peces. En el periodisme, la informació es considera un bé social i no un simple producte.

Això vol dir que el periodista comparteix la responsabilitat de la informació transmesa. El periodista és, per tant, responsable no només davant dels que dominen els mitjans de comunicació, sinó, en última instància, enfront del gran públic, tenint en compte la diversitat dels interessos socials (IOJ et al., 1983). Per aquest

Diari

Escrita

Digital

Total de punts de rigor científic

Mitjana del grau de rigor científic

Total de punts de rigor científic

Mitjana del grau de rigor científic

0

0

–16

–1,14

La Vanguardia El Periódico

–7

–1,75

–5

–0,55

El País

–11

–1,375

–10

–1,11

El Mundo

–12

–2,4

–9

–1,5

Taula 4. Grau de rigor científic Font: Elaboració pròpia.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 57

57

10/05/17 12:49

Joan Molist Badiola

motiu, la responsabilitat social del periodista és molt gran a l’hora de tractar crisis sanitàries com aquesta.

El diari que obté la millor puntuació en aquest indicador de qualitat global és El Mundo, tant en la seva versió impresa com en la digital, mentre que van ser La Vanguardia en la seva edició impresa i El Periódico en la seva versió digital els mitjans de comunicació que van reflectir en menor grau una ètica adequada. Malgrat que un mitjà de comunicació com La Vanguardia, comparativament, ha reflectit extensament la notícia i ha aportat un major volum d’informació que altres mitjans, ha estat l’aparició de determinades peces en uns dies clau les que han fet disminuir la qualitat del conjunt del diari. Dues notícies de la periodista que cobria aquest succés, l’una referint-se a l’OCU i l’altra al col·lectiu d’advocats que pretenia interposar la demanda, el Col·lectiu Ronda, han estat les causants d’aquest empitjorament en la qualitat de La Vanguardia. A la taula 5 veiem resumides les dades d’aquesta valoració final.

Diari

Escrita

Digital

Total de punts de l’IQG

Mitjana de l’IQG

Total de punts de l’IQG

Mitjana de l’IQG

–4,8

–0,6

–19,1

–1,36

La Vanguardia El Periódico

–7,5

–1,875

–7,6

–1,085

El País

–14,1

–1,7625

–10,8

–1,2

El Mundo

–11,8

–2,36

–9,8

–1,63

Taula 5. Indicador de qualitat global (IQG) Font: Elaboració pròpia.

Observant les dades que s’han obtingut, hem de considerar que la majoria de mitjans han cobert la notícia de forma molt diferent i la mateixa cobertura ha pogut ser realitzada per diversos actors. Això implica que, malgrat realitzar una mitjana global de totes les notícies que han fet referència a aquest brot, no totes les peces d’un mitjà són o bones o dolentes, sinó que hi ha certes peces que es poden classificar com d’una qualitat baixa respecte a les altres, de manera que en les valoracions finals es reflecteix un còmput global. Escollir els redactors adequats, amb una formació adequada sobre el gènere científic, és una tasca fonamental dels mitjans. En el cas que aquesta formació no existeixi, caldria que la informació fos analitzada per un «expert» en matèria científica. Igual que en altres sectors, la inclusió d’una mena de «pèrit», expert en ciència, que minimitzi tant com sigui possible aquest tipus d’errors seria molt necessari, de la mateixa manera que en un diari hi ha traductors per a idiomes estrangers o correctors d’estil o gramaticals.

C 58

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 58

10/05/17 12:49

ANÀLISI COMUNICATIVA DE LA CRISI DE LES AIGÜES EDEN

5. Errors detectats Cadascuna de les peces ha estat analitzada i interpretada, de manera que s’han detectat errors que, com és lògic, haurien d’haver estat esmenats prèviament a la seva lectura pel gran públic. Seria convenient realitzar una anàlisi de cadascun dels fragments en els quals s’ha detectat un error, però són abundants, de manera que només seran analitzats aquells que presenten més rellevància.

El 20 d’abril La Vanguardia va publicar el següent: «Les aigües subministrades en dispensadors per a oficina han de complir els mateixos requisits normatius que les aigües embotellades (tipus Font Vella) [...] a més, l’aigua d’aquestes garrafes no conté desinfectant, al contrari del que passa amb l’aigua de l’aixeta». Aquesta és una de les afirmacions que genera alarma, ja que dir això provoca al lector una sensació d’inseguretat respecte a les aigües embotellades. Provoca inseguretat el fet que les aigües no continguin «desinfectant». Els controls que es realitzen prèviament a l’envasament i els permisos que s’han concedit per part de les autoritats competents no tenen cap validesa ni rigor? Certament, s’ha de valorar un major nombre de circumstàncies abans que el lector es faci la idea que l’aigua embotellada presenta unes característiques de menor qualitat que l’aigua de xarxa.

En la mateixa notícia es va escriure el següent: «Emmagatzematge a temperatura ambiental pot augmentar la presència de microbis patògens». Aquest fragment reflecteix un desconeixement sobre el que succeeix. Malgrat que es tracta del 20 d’abril, o sigui, en els inicis del brot, dates en les quals encara es desconeixien les característiques de l’agent causant i del brot mateix, no sembla prudent realitzar afirmacions d’aquesta mena, ja que generen alarma i inseguretat al lector, que pot pensar que els productes que consumeix no presenten cap control i que contenen microorganismes que poden ser nocius per a la salut de forma habitual. Les aigües embotellades presenten una vida útil propera a l’any, i només se’ls aplica vida útil perquè podrien perdre les característiques organolèptiques que els aporten el sabor i la qualitat propis de la marca de consum, però no perden la seguretat del producte.

En data 22 d’abril de 2016, el mateix diari escriu: «...per l’imprevist que el dany el provoqués la innocent aigua que es beu al lloc de treball»; «Ell va caure divendres; però va arribar a vomitar sang [...]». Quan un brot encara es troba en fase primerenca, en la qual es desconeix exactament l’envergadura dels fets que s’estan produint, hi ha certes paraules que si es pronuncien poden causar una alarma i fins i tot «pànic» al lector. Utilitzar termes com «vomitar sang» implica un símptoma que, encara que es produís puntualment en una persona, en la majoria de casos no va ser així, motiu pel qual no se li ha de donar una importància tan remarcada, ja que s’estén la por de forma generalitzada. A més, aplicar l’adjectiu «innocent» a una aigua de consum no sembla la manera més adient d’exposar els fets de forma objectiva.

El 26 d’abril es va publicar el següent fragment: «S’hi miren uns 150 paràmetres; però no virus, perquè són molt petits i difícils de veure en l’aigua». En aquesta

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 59

59

10/05/17 12:49

Joan Molist Badiola

afirmació el problema es troba en la manca de rigor científic per part del periodista.

Relacionar la manca de tècniques analítiques amb la mida de l’agent causant no és el més correcte. El fet que no es realitzin analítiques dels virus no té com a motiu aquesta particularitat, sinó que la seva forma de desenvolupament implicaria l’elaboració de kits ràpids de detecció mitjançant cultius in vivo, PCR, o altres tècniques, les quals tenen uns preus elevats. Seria impossible que els organismes europeus, responsables d’elaborar les normatives pertinents, apliquessin a les empreses comercialitzadores d’aigua l’obligatorietat d’implementar sistemes tan costosos, per la qual cosa en l’actualitat encara s’ha d’esperar una millora de les tècniques disponibles o el desenvolupament d’altres que puguin abaratir els costos de la seva realització.

En data 28 d’abril, el lector pot llegir: «És la primera vegada al món que es detecten virus en aigua mineral embotellada [...]. Potser en l’aigua embotellada és així, però aquests dies hem sabut que també s’han trobat bacteris fecals en un restaurant KFC de Birmingham, a la Gran Bretanya». Malgrat tractar-se d’una peça d’opinió escrita per un periodista de prestigi, certes afirmacions es troben fora de context. Esmentar brots, que es produeixen constantment, no té responsabilitat social, només és generador d’alarma i produeix en el lector una sensació de mala praxi constant per part dels productors, dels organismes d’inspecció, de l’elaboració de legislació sobre el tema, etc.

Com es pot observar, en diferents notícies sobre el brot al diari La Vanguardia s’han realitzat afirmacions que un lector mitjà, desconeixedor de les característiques d’un brot o sense coneixements científics avançats sobre la qüestió, creuria certs, de manera que podria afectar les seves decisions i/o opinions respecte a la seguretat dels aliments. Cal dir que en el cas de La Vanguardia digital no s’han produït errors. Si ens fixem en la taula 1, s’observa com a La Vanguardia impresa la cobertura de la notícia va ser íntegrament feta per periodistes propis del mitjà, mentre que a La Vanguardia digital aquesta cobertura va ser realitzada fonamentalment per part d’agències d’informació.

En el cas d’El Periódico, en la versió impresa no es van detectar errors, mentre que en la seva versió digital es va detectar una peça amb un nombre d’errors molt elevat: «Esta empresa ha retirado ya prácticamente todos los lotes de agua intoxicada»; «Los investigadores de la Aspcat no descartan disponer de más notificaciones de casos en las próximas horas, a medida que los médicos de las empresas informen el total de afectados»; «Al menos una persona hubo de ser hospitalizada [...]»; «Los inspectores de Salut se han entrevistado con algunos de los afectados por el proceso gástrico y en los próximos días podrán determinar si el tóxico causante de la contaminación se encontraba en el agua o en el proceso de embotellado, que también realiza en Andorra la empresa Eden». En el cas d’aquesta peça, emesa el 18 d’abril de 2016, es poden observar errors que denoten falta de coneixement per part del periodista respecte al brot que s’està produint, fins i tot en les seves fases primerenques. El fet de comunicar mitjançant un «ja pràcticament» la

C 60

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 60

10/05/17 12:49

ANÀLISI COMUNICATIVA DE LA CRISI DE LES AIGÜES EDEN

retirada dels lots d’aigua afectada genera cert alarmisme en el lector, ja que no conclou en cap cas la retirada total dels lots que es poden haver vist afectats, i no es donen dades numèriques del total de lots que poden estar afectats ni la quantitat exacta de lots que s’han retirat o bé els que encara es troben en possessió del consumidor final amb el risc probable de ser consumits. En referència al rigor científic, hi ha una falta greu en classificar l’aigua com a «intoxicada». Segons el Reglament 852/2004 del Parlament i del Consell Europeu relatiu a la higiene dels productes alimentaris, una intoxicació alimentària és la presència de toxina preformada d’origen microbià en l’aliment, i és la toxina ingerida la que produeix la intoxicació.

Segons aquesta definició, el periodista dona per fet que l’agent causant del brot és una toxina, quan pot no ser aquest el motiu del brot. El brot podria tractar-se d’una infecció alimentària, una toxiinfecció alimentària o bé una intoxicació alimentària.

Per això, es demostra que el periodista no és coneixedor de la matèria i que els conceptes que ha d’aplicar en un cas de brot de malaltia causat per un aliment no són els correctes. Tanmateix, en referència a la intervenció que realitzen els serveis mèdics, no han de ser metges d’empreses exclusivament els informadors del brot al sistema d’alerta sanitària. Existeix la possibilitat que una persona que ha consumit l’aigua a la feina presenti símptomes fora del lloc de feina i es presenti als serveis mèdics com a particular, i siguin altres metges els qui informin el sistema d’alerta i tractin el pacient. Finalment, malgrat que la notícia tingui un caràcter primerenc, el periodista hauria de ser coneixedor que el procés d’embotellament el realitza una empresa que és proveïdora de l’empresa distribuïdora, de manera que atribuir la responsabilitat de l’embotellament a l’empresa distribuïdora és del tot incorrecte.

Cal esmentar també errors gramaticals.

En el cas del diari El País, tant en la versió impresa com en la digital, repeteix els dos errors trobats. En la versió digital, amb data 18 d’abril, i en la impresa, amb data 19 d’abril, s’hi escriu: «[...] que no es la primera vez que se ve inmersa en un problema de salud pública: en 2003 cuando la gestión del manantial de Arinsal pertenecía a otra empresa, un hombre sufrió lesiones esofágicas tras beber de un botellín que contenía restos de sosa cáustica». Aquest fragment, en atribuir un succés que es va produir de forma puntual, amb una separació en el temps de tretze anys i que no té cap relació amb el succés que s’està produint, pot causar una alarma innecessària al lector. Malgrat que s’està generant un brot, no és del tot lícit per part del periodista esmentar aquest fet ja que l’al·lusió a aquest cas és una eina útil perquè el lector consideri que la deu ha causat un gran dany i que hi ha una mala praxi constant per part dels gestors de la deu, que són, a més, diferents actualment. A més, tant el 20 d’abril en l’edició digital com el 21 en la versió impresa es comet un altre error: «El Gobierno frena la producción en la envasadora donde se originó la intoxicación. [...] Este microorganismo (el virus) está presente en intestinos animales y se contagia a través de las heces». En aquest fragment hi ha una manca de rigor científic i probablement de la qualitat de les fonts consultades, ja que, en aquelles dates, tant responsables governamentals com experts en la

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 61

61

10/05/17 12:49

Joan Molist Badiola

matèria feien rodes de premsa en les quals deixaven clar quin era el portador exclusiu del norovirus causant del brot: l’home. Segons el coneixement que es té de les característiques d’aquesta malaltia, els animals en cap moment excreten el virus a través de les seves secrecions; només poden ser-ne portadors.

Finalment, en el cas d’El Mundo, l’error detectat a la versió impresa va ser: «Los científicos aseguran que el virus procede de las heces de dos personas diferentes».

Es podria classificar aquest error com a lleu, dins el rigor científic i la qualitat de les fonts; malgrat la troballa de dos serotips diferents, això no implica que siguin exactament dues les persones que han secretat el virus. Un serotip o serovar és un tipus de microorganisme infecciós classificat segons els antígens que presenta a la seva superfície cel·lular. Els serotips permeten diferenciar organismes a nivell de subespècie. (Ryan et al., 2003). Cal esmentar en el cas d’El Mundo digital un error lleu relacionat amb l’alarmisme: «Desde que la semana pasada se detectaron los primeros casos de gastroenteritis, la cifra de afectados no para de aumentar». Malgrat que l’afirmació és precisa, la forma en què s’expressa sembla que emeti en el lector una sensació d’increment constant i indefinit del brot.

6. Posició del mitjà respecte de l’empresa afectada En referència a l’última anàlisi realitzada i en relació amb el grau de posició del mitjà de comunicació respecte a l’empresa afectada, s’observa que en cap cas els mitjans de comunicació en general han tingut una opinió negativa respecte de l’empresa, i es tenen molt en compte els comunicats de premsa realitzats per part dels seus responsables i la seva col·laboració amb els organismes governamentals en tot moment. Cal destacar que no hi ha una responsabilitat explícita pels fets que s’han produït, sinó que l’origen del brot es troba en una empresa proveïdora. En canvi, sí que es pot ressaltar una tendència positiva d’un dels mitjans de comunicació cap a l’empresa distribuïdora. Es tracta de la versió digital d’El Mundo (taula 6).

En fases primerenques del brot, quan la imatge de l’empresa es podria haver vist més malmesa, el periodista que descriu els successos no se centra en absolut a conèixer les característiques del brot o bé a constatar les mesures que estan duent a terme els organismes públics encarregats de la gestió en cas de l’aparició d’un brot. Es va descriure de forma explícita la falta de responsabilitat de l’empresa, les seves qualitats, la seva importància i serietat i, fins i tot, la falta de les normes de certificació. Es va conèixer a posteriori la falta de responsabilitat de l’empresa, però, prenent com a norma de referència el principi de precaució, el periodista no hauria d’haver tingut una referència tan positiva a l’empresa que, almenys, va distribuir el brot. Un fragment d’exemple del que s’ha descrit és el següent: «Eden España exige también a todos los manantiales proveedores superar la auditoría de calidad realizada por el laboratorio NSF International, una de las organizaciones de

C 62

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 62

10/05/17 12:49

ANÀLISI COMUNICATIVA DE LA CRISI DE LES AIGÜES EDEN Diari

Escrita

Digital

Total de punts de posició

Mitjana del grau de posició

Total de punts de posició

Mitjana del grau de posició

La Vanguardia

0

0

4

0,285

El Periódico

1

0,25

0

0

El País

2

0,25

–1

–0,11

El Mundo

1

0,2

3

0,5

Taula 6. Grau de posició respecte de l’empresa Font: Elaboració pròpia.

certificación independiente más respetada en la industria alimentaria en todo el mundo. La planta embotelladora Font d’Arinsal recibió la conformidad de la auditoría NSF el pasado 1 de abril de 2016».

7. Conclusions En aquest treball s’han demostrat diverses disfuncions per part dels periodistes dels mitjans de comunicació analitzats. Cal destacar que la redacció, ja sigui per part d’agències de comunicació o periodistes propis dels mitjans, de les notícies que s’emeten, influeix en la qualitat global de la informació (IQG). El periodisme d’agència es basa a fer una recerca inicial del fet que s’està produint i fer una explicació per tal que la informació obtinguda pugui ser venuda als clients, mitjans de comunicació que no disposen d’un periodista que s’encarregui de la cobertura de la notícia, o bé perquè el periodista del mitjà pugui tenir una informació bàsica per situar-se i, així, desenvolupar la notícia segons el seu parer. Les agències són protagonistes de la rutina diària dels periodistes generalistes, que inicien la seva jornada laboral amb un «ràpid repàs i selecció de les informacions que per a ells elaboren les agències de notícies i, així, a partir d’elles, decidir les prioritats informatives del dia» (Fuentes i Pujol, 1995: 45). Per tot això, les notícies no haurien de diferir en un grau important si els mitjans de comunicació utilitzen informació que prové d’agències. En tot cas, el periodista, segons la seva experiència i professionalitat, és responsable que la notícia sigui de la major qualitat possible.

Observant les dades totals dels mitjans, es pot afirmar que la informació redactada en la seva versió impresa presenta una qualitat molt més gran que la que s’emet per via digital. N’és una excepció La Vanguardia, mitjà que presenta una diferència notable entre les redaccions de la versió impresa i digital per a un mateix moment informatiu, de manera que els fets que es produeixen en un moment

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 63

63

10/05/17 12:49

Joan Molist Badiola

determinat són narrats de forma molt diferent i la versió impresa presenta un pitjor resultat de valor IQG (vegeu taula 5). Els diaris, en la seva versió impresa, permeten un període de reflexió a l’ombra, en el qual el periodista disposa de més temps per elaborar una notícia de qualitat que en les seves versions digitals. A més, una de les característiques del periodisme digital és l’absència de límit d’espai en la redacció; un mitjà imprès es troba limitat pel nombre de pàgines, de manera que els redactors han de limitar les notícies per tal que hi tingui cabuda tota la informació d’interès per al lector. Això fa que, en el cas de les notícies en la versió digital, el periodista tingui la capacitat d’escriure de forma més generosa i utilitzar més fonts d’informació. Per contra, si no s’utilitzen les fonts adients, es pot cometre l’error d’usar informació errònia que provoqui un empitjorament de la notícia exposada.

Cal no oblidar que els mitjans de comunicació, al segle xxi, no són només una eina d’expressió i coneixement dels successos que es produeixen diàriament, sinó que són ens privats amb interessos econòmics i en els quals, en moltes ocasions, preval la rapidesa amb què una notícia s’emet respecte als seus competidors en comptes de la qualitat del seu contingut.

Considerant les notícies consultades en els mitjans, s’observa que hi ha una relació entre els temps d’un brot i l’alarma generada. En els primers moments d’un brot, no només és més extensa la informació que s’ha comunicat, i amb un espai més reduït entre una nota i una altra, sinó que s’observa que els errors són més grans en aquesta fase. En fases primerenques d’un brot és lògic que hi hagi un desconeixement relatiu sobre les causes que provoquen un fet, però no per això el periodista és lliure de comunicar el que desitgi sobre aquest fet, sinó que ha de tenir una responsabilitat social sobre les seves paraules, com marquen tots els codis deontològics. No tenir certes dades en un moment determinat no és motiu per escriure una informació que no és correcta, sinó que en aquesta fase del brot és preferible mantenir la incertesa sobre certes dades que encara no han estat constatades per la naturalesa d’una investigació.

També ha quedat ben demostrat que l’extensió d’una cobertura periodística d’un tema que s’estigui analitzant no converteix un mitjà en millor informador que un altre. El desig d’informació a vegades pot provocar que un tema que s’estigui cobrint s’analitzi mitjançant diversos enfocaments, i algun d’ells pot ser incorrecte.

Això ha succeït en aquesta revisió de La Vanguardia. Aquest mitjà de comunicació, tot i realitzar un treball adequat la majoria dels dies que va analitzar la notícia, en cobrir la notícia de forma molt més extensa que els seus competidors, ha presentat diverses notícies que buscaven un enfocament diferent del brot. Es va buscar l’opinió d’un col·lectiu d’advocats defensor de les persones afectades, un article que interpretava la qualitat de les aigües embotellades enfront de la de la xarxa pública o bé l’opinió d’un periodista que no tenia els coneixements suficients sobre el tema que es tractava. En temes científics, seria convenient, per part dels mitjans de comunicació, incloure una figura de supervisió dels textos que han redactat els periodistes, que possiblement no tenen una especialització sobre aquests temes. Un

C 64

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 64

10/05/17 12:49

ANÀLISI COMUNICATIVA DE LA CRISI DE LES AIGÜES EDEN

professional d’alguna de les branques científiques existents, que tingués coneixements generals sobre els possibles temes a tractar d’aquest tipus, seria d’una utilitat extrema per fer una valoració final de la notícia per poder evitar cometre errors que podrien provocar una disminució de la qualitat final de la notícia.

Seguint la línia de la necessitat d’una bona informació en la societat del risc, tal vegada s’han trobat a faltar informacions de tipus contextual que haurien resultat prou aclaridores. El cas d’aquest brot de norovirus pot haver tingut un gran impacte, però cal fer especial esment del fet que dos de cada tres casos de gastroenteritis que es produeixen cada dia al món (Mead et al., 1999) estan causats per aquest agent en concret i solen ser de caràcter lleu, dispers (Bosch, 2016), i no s’està controlant en els aliments de forma rutinària mitjançant la legislació europea que existeix en l’actualitat. Segons els mitjans actuals, les tècniques diagnòstiques de presència o absència de virus en un aliment són molt específiques, amb un marge d’incertesa considerable i econòmicament inviables per tal que els legisladors puguin considerar-les de caràcter obligatori en les indústries productores d’aliments. És per això que encara han de millorar en diversos punts perquè en sigui possible la implantació i millorar així la seguretat alimentària. En tot cas, fou la simple concentració de casos el motiu pel qual se li va donar una difusió tan àmplia.

D’acord amb la necessitat dels mitjans de comunicació de difondre ràpidament un succés, hi ha una manca de continuïtat dels fets. Si bé s’ha detallat en tota la premsa el tancament de la planta embotelladora d’Arinsal, els motius de la clausura van ser preventius, ja que els ens públics estaven investigant els possibles motius pels quals es va produir el brot. En concloure el cas d’aquesta manera, hi ha una manca d’investigació per part dels mitjans dels motius exactes en els mesos posteriors, de manera que es va deixar d’informar sense esclarir el cas completament. En el moment en què la notícia va deixar de ser d’interès per als lectors, els mitjans van abandonar la informació sobre el cas.

Finalment, s’ha de recalcar la millora dels mitjans de comunicació en matèria de crisis sanitàries. Malgrat que el brot analitzat s’ha circumscrit a una població determinada i que les seves característiques el defineixen com a lleu, en comparació amb brots anteriors (vaques boges, virus de la grip A, salmonel·la), s’ha observat, en termes comparatius amb altres investigacions realitzades recentment (Cortiñas et al., 2015), una millora substancial de la qualitat deontològica que ha de tenir una informació d’aquest tipus. En el cas de les aigües Eden, els mateixos diaris analitzats han demostrat un tracte molt més acurat de la informació emesa que en una crisi com la de la grip A. Aquesta evident millora en relació amb altres episodis semblants és prou lloable, però no ha de fer perdre de vista que encara es pot fer més per assolir a casa nostra un periodisme científic equilibrat, rigorós, plural, divulgador, ben contextualitzat i continuat en el temps, i, al mateix temps, un periodisme científic plenament allunyat del sensacionalisme, l’alarmisme, la por injustificada i l’excessiva simplificació, mals que, per desgràcia, es troben tan presents en la societat actual.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 65

65

10/05/17 12:49

Joan Molist Badiola

Notes [1 Adreça de correspondència: Joan Molist. Carretera de Manlleu, 20. E-08500 Vic, UE.

Bibliografia Altheide, D. L. (2002). Creating fear: News and the construction of crisis. Nova York: Aldine de Gruyter.

Arias, M. M.; Giraldo, C. V. (2011). «El rigor científico en la investigación cualitativa». Invest. Educ. Enferm., 29 (3), p.

500-514.

Beck, U. (1998). La sociedad del riesgo. Barcelona: Paidós.

— (2003). Sobre el terrorismo y la guerra. Barcelona: Paidós.

Bosch, A. (2016). Virus y seguridad alimentaria. Seguridad biológica de los alimentos. Material de classe del màster de seguretat alimentària de la UB, la UAB i la UPF. Casasús, J. M. [et al.] (1994). La catàstrofe i el catastrofisme. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura.

— (1999). Els enllaços entre els serveis d’emergència i els mitjans de comunicació en situacions de crisi: les catàstrofes naturals. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Observatori de la Comunicació Científica.

Casero, A. (2004). «Els mitjans de comunicació davant l’11-M: la construcció d’un “cas excepcional”». Quaderns del Consell de l’Audiovisual de Catalunya [Barcelona: Consell de l’Audiovisual de Catalunya], núm. 1-20, p. 7-12.

Cortiñas, S. (2009) «La grip A a la premsa diària: una aproximació als primers dies de la crisi». Treballs de Comunicació, vol. 26, p. 11-23.

Cortiñas, S. [et al.] (2015). «Simulating and dissimulating news: Spanish media coverage of the Swine Flu Virus».

Journal of Contingencies and Crisis Management, 23 (3), p. 159-168.

Cortiñas, S.; Pont, C. (2006). «Actores periodísticos y políticos en momentos de crisis: un estudio de caso = Relationship between journalists and politicians in critical situations: a case study». Comunicar, vol. 14, núm. 27, p. 129135.

Fuentes i Pujol, M. E. (1995). Manual de documentación periodística. Madrid: Síntesis.

Gil Calvo, E. (2003). El miedo es el mensaje: Riesgo, incertidumbre y medios de comunicación. Madrid: Alianza.

International Organization of Journalists (IOJ); International Federation of Journalists (IFJ); International Catholic Union of the Press (UCIP); Latin-American Federation of Journalists (FELAP); Latin-American Federation of Press Workers (FELATRAP); Union of African Journalists (UJA); Confederation of ASEAN Journalists (CAJ) (1983). Conclusions of the Fourth Consultative Meeting of International and Regional Organizations of Journalists.

López Yepes, J. (2011). La sociedad de la documentación. Madrid: Fragua, p. 23.

Mead, P. [et al.] (1999). «Food-related illness and death in the United States». Emerging Infectious Disease, 5, p. 841.

Pont, C. (2009). Comunicació i crisi: La gestió de la comunicació pública en episodis d’emergència. Barcelona: UOC. Pont, C.; Cortiñas, S. (2009). «Journalistic practice in risk and crisis situations: significant examples from Spain». Journalism: Theory, Practice & Criticism [Londres: Sage Publications], vol. 12, núm. 8, p. 1052-1066. ISSN 1464-8849.

Reglament 852/2004 del Parlament Europeu i del Consell, de 29 d’abril de 2004, relatiu a la higiene dels productes alimentaris.

Reglament 2073/2005 de la Comissió, de 15 de novembre de 2005, relatiu als criteris microbiològics aplicables als productes alimentaris.

Revuelta, G.; Semir, V. de (2008). Medicina y salud en la prensa diaria: Informe Quiral 10 años. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra. Observatorio de la Comunicación Científica.

Ryan, K. [et al.] (2003). Sherris medical microbiology: An introduction to infectious diseases. 4a ed. McGraw-Hill Medical.

C 66

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 66

10/05/17 12:49

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 34 (1) (maig 2017), p. 67-81 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.155 Data recepció: 11/11/16 Data acceptació: 14/12/16

Formats emergents en televisió: anàlisi comparativa d’aplicacions publicitàries interactives en HbbTV Emerging TV formats: A comparative analysis of interactive advertising applications on HbbTV

Joan-Francesc Fondevila-Gascón1 Doctor en periodisme, professor de la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat de Girona i la Universitat Ramon Llull i director del Centre d’Estudis sobre el Cable, Terrassa. joanfrancesc.fondevila@upf.edu

Jordi Botey López Doctor en publicitat i professor de la Universitat Ramon Llull, Barcelona. jordibl@blanquerna.url.edu

Josep Rom Rodríguez Doctor en publicitat i professor de la Universitat Ramon Llull, Barcelona. joseprr@blanquerna.url.edu

C 67

Comunicacio 34-1_2017.indd 67

10/05/17 12:49

J.-F. Fondevila-Gascón, J. Botey López i J. Rom Rodríguez

Formats emergents en televisió: anàlisi comparativa d’aplicacions publicitàries interactives en HbbTV Emerging TV formats: A comparative analysis of interactive advertising applications on HbbTV Resum: Un format capdavanter emergent és l’HbbTV, estàndard televisiu relativament recent que aposta per la interactivitat. Aquesta relació més pròxima a l’usuari il·lumina opcions de monetització, els principals beneficiaris de les quals són els sectors audiovisual i tecnològic. En aquesta investigació, que segueix una metodologia comparativa, s’analitzen els resultats aconseguits per campanyes de publicitat interactiva dutes a terme el 2015 i a inicis de 2016 en canals televisius d’Espanya i Alemanya amb dos enfocaments complementaris: el seguiment i l’interès per uns espots publicitaris (Alemanya) i la capacitat de reacció davant la proposta d’interactuar amb espots publicitaris (Espanya). En aquest ús de l’HbbTV s’observa un CTR (ràtio de clics d’entrada) superior al d’altres suports i una interacció elevada de l’espectador amb les preguntes plantejades.

PARAULES CLAU: HbbTV, televisió interactiva, CTR, màrqueting, publicitat interactiva, mètrica.

C Emerging TV formats: A comparative analysis of interactive advertising applications on HbbTV Formats emergents en televisió: anàlisi comparativa d’aplicacions publicitàries interactives en HbbTV ABSTRACT: HbbTV is a leading emerging format, a television standard that focuses on interactivity. A closer relationship with users such as this inspires a range of monetisation options, the main beneficiaries of which are the audiovisual and technological sectors. Through a comparative methodology, this research paper analyses the results achieved in interactive advertising campaigns carried out in 2015 and early 2016 on television channels in Spain and Germany adopting two complementary approaches: monitoring of and interest in commercials (Germany); and reactive ability in relation to the proposal to interact with commercials (Spain). In this use of HbbTV, we observe a CTR (Click Through Rate) that is higher than that of other media formats along with greater viewer interaction to the questions posed.

Keywords: HbbTV, interactive television, CTR, marketing, interactive advertising, metrics.

C 68

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 68

10/05/17 12:49

ANÀLISI COMUNICATIVA DE LA CRISI DE LES AIGÜES EDEN

1. Introducció El desenvolupament de l’HbbTV (hybrid broadcast broadband TV) i el seu potencial com a suport de comunicació interactiva i per a la publicitat estan creixent. Per verificar-ho s’ha portat a terme l’actual recerca. Els formats televisius van evolucionant en una dinàmica de convergència amb Internet. L’HbbTV està creixent a Catalunya, Espanya i Alemanya.

L’objectiu general de la investigació és analitzar l’impacte de l’HbbTV en campanyes publicitàries interactives. Com a objectius específics, es pretén analitzar comparativament els resultats de campanyes publicitàries interactives a Espanya i Alemanya i observar els resultats de l’HbbTV en termes mètrics de ràtio de clics d’entrada (click-through rate).

La interacció entre audiovisual i Internet és un fenomen ascendent. La pantalla única, és a dir, la simbiosi entre continguts audiovisuals i xarxes socials (Fondevila Gascón, 2012a), aporta un recorregut calidoscòpic a la publicitat audiovisual. La irrupció del fenomen d’Internet promovia una accelerada interacció amb l’audiovisual. L’explosió dels mitjans i les xarxes socials (HighBeam Research, 2011) eren el salconduit cap a l’estàndard HbbTV. Les polítiques públiques europees (Reding, 2007, 2008) prioritzen la convergència en plena societat de la banda ampla (Fondevila Gascón, 2012a). La digita­ lització ha modificat d’arrel la realitat de la televisió (Prado, 2010). L’adopció de l’alta definició i la interactivitat se sumen a un consum multiplataforma (en línia, a través del mòbil, digital video recorder o video on demand) i en mobilitat (ZenithOptimedia, 2010).

L’HbbTV és una síntesi de la tendència aglutinadora de l’audiovisual i les telecomunicacions, que evolucionen des del triple play (Fondevila Gascón, 2009a; Fondevila Gascón, Rom Rodríguez i Santana López, 2016) fins al quintuple play (televisió, telefonia fixa i mòbil, Internet fix i mòbil), ofert també pels operadors de cable històric (Fondevila Gascón, 2004, 2009b).

2. Marc teòric El 2010 el sistema HbbTV es va perfilar com el preferit de la indústria espanyola com a factor de convergència, emulant França i Alemanya (Tobin, 2013; Welker, 2015). Àustria i Holanda s’hi van afegir. L’oficina tècnica de l’Associació Espanyola d’Empreses de Televisió Interactiva, a instàncies del Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme i la Secretaria d’Estat de Telecomunicacions i per a la Societat de la Informació, va crear un esborrany d’informe tècnic a què el 2011 es van sumar els punts de vista dels agents de la indústria espanyola. Organismes com el TNT 2.0, High Digital Forum, AFDESI (Association for the Development of Enhanced TV Services

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 69

69

10/05/17 12:49

J.-F. Fondevila-Gascón, J. Botey López i J. Rom Rodríguez

and Interactivity) i HbbTV Consortium també van analitzar la qüestió. El novembre del 2011, el Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç va publicar al web de la Secretaria del Fòrum Tècnic de la Televisió Digital el document coordinat per AEDETI en el qual es recollien les recomanacions tècniques per al desenvolupament de nous models de negoci de consum híbrid de televisió i serveis interactius a través del sistema HbbTV.2 El document va assolir el consens de multinacionals d’electrònica de consum, canals de televisió, desenvolupadors de serveis i proveïdors de tecnologia d’encriptació (cinquanta-quatre empreses en total). Després d’aprovar l’adopció de l’estàndard HbbTV, el 2012, el subgrup d’interoperabilitat liderat per Radiotelevisión Española (RTVE) va permetre un acord per a l’adopció dels DRMs (sistemes de gestió de drets digitals) de Marlin (Intertrust) i PlayReady (Microsoft) per a la televisió connectada. D’aquesta manera es garanteix la interoperabilitat entre serveis de la televisió híbrida. En el subgrup de treball figuraven els principals canals de televisió (agrupaven el 94,5 % de l’audiència el 2012).

2.1. Creixement d’usuaris En ple procés de convergència (Ama, Barceló Ugarte, Sánchez Martínez, 2011) entre televisió i Internet i de progressió de la televisió connectada, les xifres d’adeptes són aclaridores. A efectes de mètrica i eficàcia en impacte, el control d’una mostra elevada és un gran reclam per als anunciants i una font de millora per a l’usuari (Mansilla i Marcos Mora, 2013). Alemanya, Catalunya i Espanya encapçalen un procés que es materialitza segons la interfície de connexió. A Espanya ja sona amb certa naturalitat entre els televidents el concepte de «botó vermell», que s’associa a RTVE (Varona Aramburu, 2014).3 La penetració ascendent de l’HbbTV està resolent un dels dubtes del sector comunicatiu sobre el terminal que serà hegemònic, el televisor o la pantalla de l’ordinador. Si la televisió aconsegueix captivar l’audiència en clau interactiva, amb algunes experiències de publicitat interactiva associades a objectius de pagament (Azcoitia, 2006), pot mantenir el lideratge en la franja d’oci. L’ordinador, associat per a gran quantitat d’usuaris a tasques laborals, mantindrà la seva franja en aquest entorn, tot i que cada vegada és més complex diferenciar-los, atès que la contrac­ tació de productes o serveis mitjançant comerç electrònic des del lloc de treball augmenta.

El fet que la connectivitat sigui always on (ordinador portàtil, tauleta, telèfon intel·ligent o smartphone, telèfon tauleta o phablet) i que proliferin els terminals en mobilitat i la televisió no lineal (els percentatges de seguiment són cada vegada més elevats) condueix les agències de mitjans publicitaris a estar alerta sobre possibles canvis de comportament de compra del consumidor, encara que, en general, la reacció del sector a aquestes mutacions actitudinals és lenta. Tot i que el comunicatiu és dels sectors més dinàmics, la compra d’espais publicitaris és relativament reticent al canvi.

C 70

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 70

10/05/17 12:49

ANÀLISI COMUNICATIVA DE LA CRISI DE LES AIGÜES EDEN

L’augment de l’audiència d’Internet no perjudica la televisió, sinó que aquesta creix, encara que sigui gràcies al consum no lineal. El creixement de consum de la televisió no lineal i el del vídeo a la carta canvien la forma de descarregar i visionar els continguts. L’octubre del 2016 el consum televisiu a Espanya era de 231 minuts per persona i dia (Barlovento Comunicación, 2016). El consum televisiu per sistemes de distribució es repartia entre la televisió digital terrestre (el 78,5 %), cable (Ono, Euskaltel, MundoR, Telecable: 10,4 %), IPTV (MovistarTV, Vodafone One, Orange TV, Jazztelia: 7,4 %) i satèl·lit digital (Movistar+: 2,7 %). La televisió de pagament abastava el 20,5 % del visionat de televisió.

2.2. Interactivitat provinent de mitjans socials El creixement d’ús dels mitjans socials intensifica les perspectives de l’HbbTV (Vázquez, 2013), mentre es genera un consumidor proactiu, amb desig de participar, més exigent, anomenat crossumer (The Cocktail Analysis, 2007), i inquiet per millorar en aprenentatge i innovació. Aquest component innovador obre les portes al sector de la publicitat, creatiu per antonomàsia. A més, augmenta la relació entre televisió i Internet amb entreteniment (Pindado, 2005; Barrios, 2009).

La interacció entre televisió i Internet genera una dinàmica horitzontal i interactiva que mou els agents publicitaris cap al web 2.0, 3.0 o 4.0. Com que la inversió en xarxes socials és ascendent (AERCO i Territorio Creativo, 2009) i el pronòstic és que creixi, s’estudien opcions de publicitat per a televisió híbrida. Una xarxa social és una suma de serveis a Internet que permet a un usuari crear un perfil públic o semipúblic dins d’una xarxa o sistema, compartir contacte amb altres usuaris i vi­ sualitzar i rastrejar aquesta llista de contactes i la d’altres usuaris dins aquesta xarxa (Boyd i Ellison, 2007). En funció del grau de profunditat i d’amplitud, la xarxa classifica usuaris seguint mètriques diverses, que promouen l’e-commerce (CMT, 2012) i dinamitzen els mitjans de comunicació digitals (Fondevila Gascón, 2011), siguin xarxes horitzontals o verticals (ONTSI, 2012).

2.3. Impactes de l’HbbTV en agències publicitàries La televisió connectada i la televisió híbrida, per tant, es consoliden a Europa, els Estats Units i el Japó, països que encapçalen el rànquing de televisors connectats (IDATE, 2012). Tenint en compte que entre l’anunci d’una implantació i els temps reals els retards acostumen a ser considerables (Hernández Ortega, Jiménez Martínez, Martín Hoyos, 2006; Fondevila Gascón, 2007), les dades reflecteixen l’aposta del mercat pel format HbbTV. Els agents publicitaris observen com els serveis de les empreses dedicades a aplicacions i continguts a Internet (over-the-top o OTT) poden desembarcar a la pantalla televisiva a l’efecte de monetitzar continguts. El fet que Amèrica del Nord i Europa es confirmin com les dues zones amb major creixement (Abertis Telecom, 2012) aprofundeix en aquesta idea.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 71

71

10/05/17 12:49

J.-F. Fondevila-Gascón, J. Botey López i J. Rom Rodríguez

L’HbbTV alimenta la IPTV, que facilita la mètrica. Els membres fundadors d’HbbTV4 són organismes de radiodifusió i de normalització, editors de programari intermediari per a dispositius d’electrònica de consum i fabricants i laboratoris de prova per a dispositius d’electrònica de consum.5 Gestionar de manera eficient la quantitat de continguts disponibles gràcies a la connexió del descodificador o la televisió digital a Internet i un comandament a distància il·lumina un futur resplendent per a les agències de publicitat, ja que la plataforma és tecnològicament neutral. La televisió híbrida a Espanya desembarca mitjançant TDTcom, solució tecnològica d’Abertis Telecom (des de 2015, Cellnex) que garanteix la qualitat per al teleespectador gràcies a un entorn interoperable i tangible.6 França (TNT2.0), Itàlia (Tivu) i el Regne Unit (YouView) llancen estratègies semblants per crear economies d’escala. Els radiodifusors poden controlar cada vegada més els continguts de banda ampla. El model de TDTcom brolla d’una experiència coneguda, els botons de colors mapejables per a les aplicacions HbbTV controlades pel canal de difusió.

2.4. Mètriques utilitzades Les proves de publicitat interactiva en HbbTV són recents, dels anys 2014, 2015 i 2016. Les primeres es van realitzar a Alemanya, a càrrec dels canals ProSieben i RTL. L’aplicació SwitchIn permet a l’usuari accedir, mitjançant el botó vermell, a solucions diverses. Des del punt de vista del control del comportament de l’audiència, les mètriques es poden esmolar amb la facilitat de control en temps real, gràcies al detector sense watermarking, tècnica esteganogràfica d’ocultació d’informació que pretén deixar de manifest possibles usos il·lícits de serveis digitals per part d’individus no autoritzats.

D’un espot convencional se’n poden mesurar diversos paràmetres. Un és el CTR, és a dir, la ràtio de clics d’entrada.

Un altre indicador és la viewability, és a dir, la visibilitat o l’awareness (notorietat). Aquest factor està essent condicionat per la irrupció dels bloquejadors publicitaris, els adblockers. En el sector editorial, The Washington Post i Bild (Axel Springer) han vetat l’accés als seus diaris digitals a aquells usuaris que activin els bloquejadors. L’empresa periodística es finança, en l’àrea digital, sobretot gràcies a la publicitat, seduïda en funció del trànsit d’usuaris que esgrimeixi un mitjà. Si es bloquegen els anuncis, el mitjà de comunicació digital deixa de ser atractiu per a les agències i, per tant, les empreses informatives aconsegueixen menys ingressos.

Un altre indicador és la freqüència d’accessos a HbbTV, és a dir, el nombre d’impactes per dispositiu únic. En les proves comercials d’HbbTV dutes a terme durant el 2015 a Espanya i Alemanya, s’observa que el 90 % de teleespectadors interactua abans de la cinquena vegada que aparegui l’opció mitjançant HbbTV (GTO Telecom, 2015). No obstant això, les empreses implementadores de solucions asseguren l’èxit gairebé total amb un enviament de dotze vegades. En horaris, el day time matinal es revela més efectiu.

C 72

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 72

10/05/17 12:49

ANÀLISI COMUNICATIVA DE LA CRISI DE LES AIGÜES EDEN

Una campanya duta a terme a Espanya per Letsbonus va reflectir que, per al teleespectador, culminar una compra impulsada pel botó vermell de HbbTV és més senzill en una segona pantalla (GTO Telecom, 2015). Les eines de traçabilitat de l’oferta i la seva culminació són diverses, des d’un correu electrònic fins a xarxes socials (Twitter al capdavant, en aquest cas) o codi QR (quick response).

2.5. Recerques sobre HbbTV Les investigacions sobre HbbTV són escasses arran de la penetració molt recent de l’estàndard (Fondevila Gascón, 2012b). La seva introducció es va avaluar positivament per a aplicacions com les educatives (Fondevila Gascón et al., 2013 i 2015).

Un estudi amb usuaris realitzat sobre diversos dispositius de televisió connectada (avaluació heurística, tests d’usuaris i tècnica de seguiment de la mirada o eye tracking) demostra una baixa usabilitat en les tasques que requereixen l’ús del teclat i en les relacionades amb el servei de televisió a la carta (vídeo a la carta), tasques analitzades en el dispositiu que incorpora el protocol HbbTV, per al qual es va utilitzar un eye tracker (Mansilla i Marcos Mora, 2013).

Una altra investigació proposa un concepte de navegació geoespacial per a vídeos en funció de la seva ubicació geogràfica segons l’etiquetatge (Berger et al., 2014). Això permet seleccionar el contingut de vídeo de diverses maneres, a través de clips ordenats en les llistes, o mitjançant una selecció discreta de clips de vídeo posicionats en els mapes de la localització de l’usuari segons l’etiquetatge. S’observa que la primera opció es pot aconseguir amb el control remot de l’HbbTV, mentre que la segona es materialitza amb el ratolí i el cursor.

3. Metodologia La metodologia d’aquesta recerca comparativa utilitza tècniques quantitatives i qualitatives (s’opta per la triangulació). Així, el Grup de Recerca sobre Periodisme, Màrqueting Digital i Banda Ampla i el Grup de Recerca sobre Sistemes Innovadors de Monetització de Periodisme, Màrqueting i Turisme Digital, de la Universitat de Girona - Escola Universitària Mediterrani, la Universitat Ramon Llull i el CECABLE, i el Grup de Recerca GRECC, de la Universitat Pompeu Fabra, recullen dades en una introducció de publicitat interactiva en HbbTV sobre proves a Espanya i Alemanya, amb indicadors com creativitat diversa, botó a dreta o esquerra, CTR, viewability, freqüència o ús de zàping o no zàping.

L’objectiu (taula 1) consisteix a comprovar el funcionament d’una campanya de publicitat interactiva en HbbTV en dos entorns i amb dos enfocaments complementaris que donen lloc a possibles comparacions de resultats: un, mitjançant el seguiment i l’interès per uns espots publicitaris (Alemanya), i l’altre, mitjançant la capacitat de reacció davant la proposta d’interactuar amb espots publicitaris (Espanya).

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 73

73

10/05/17 12:49

J.-F. Fondevila-Gascón, J. Botey López i J. Rom Rodríguez Mostra

Data

Abast

Enfocament

Cas espanyol

Audiència de CRTVG (Corporación Radio e Televisión de Galicia) i 8 Madrid TV. 105.820 impactes sobre 32.577 dispositius

Del 4 de març de 2015 al 16 d’abril de 2015

Galícia i Comunitat de Madrid

Capacitat de reacció davant la proposta d’interactuar amb espots publicitaris

Cas alemany

Audiència de quatre 2015 canals (Sat.1, ProSieben, Kabel Eins, Sixx)

Alemanya

Seguiment i interès per uns espots publicitaris

Taula 1. Dades tècniques de l’estudi Font: Elaboració pròpia.

La campanya de publicitat en HbbTV a Espanya va consistir a presentar en pantalla un faldó en el qual se sol·licitava al teleespectador «Ajudeu a millorar» i també que polsés el botó groc. La proposta de disseny va ser elaborada pels grups de recerca esmentats més amunt, i la implementació va correspondre a les cadenes de televisió. Les dades van ser recollides i tractades estadísticament pels autors d’aquest article.

Si no es premia, el missatge desapareixia en trenta segons com a màxim. En cas de prémer el botó, la pantalla s’encongia i s’efectuaven dues preguntes directes, utilitzant la segona persona del singular: «Quina nota poses a aquest programa?

Quin és el teu codi postal?». El procés es podia cancel·lar en qualsevol moment. Es va sol·licitar als televidents una valoració del 0 al 9 sobre el programa que estaven veient. Per aconseguir més fidelitat amb l’usuari, els resultats obtinguts es van posar a la seva disposició en línia en una pàgina web habilitada a l’efecte utilitzant els codis d’accés corresponents.

Existia un vídeo de demostració del funcionament. Cada cinc minuts al llarg de les vint-i-quatre hores del dia es procedia a difondre la campanya en els dispositius que en aquell moment estiguessin sintonitzant el canal. No obstant això, només l’emetien aquells que no haguessin contestat l’enquesta, aquells que no haguessin vist ja dotze vegades el faldó (si amb dotze possibilitats no s’hi havia participat, és que no interessava) i aquells que no haguessin vist el faldó feia menys de tres hores, per evitar saturació. A partir d’aquests paràmetres, gairebé tots ells configurables, es van obtenir les dades que s’exposen en l’apartat de resultats.

La campanya de publicitat en HbbTV a Espanya (al mitjà CRTVG, Corporación Radio e Televisión de Galicia, i a 8 Madrid TV), consistent a presentar en pantalla un faldó en el qual se sol·licitava al teleespectador «Ajudeu a millorar» i que polsés el botó groc, es va mostrar des del 4 de març de 2015 fins al 16 d’abril del mateix any, és a dir, gairebé un mes i mig, de manera que la mostra és elevada, si la considerem per dies elegits i no per canal (en aquest darrer supòsit es tractaria

C 74

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 74

10/05/17 12:49

ANÀLISI COMUNICATIVA DE LA CRISI DE LES AIGÜES EDEN

d’un estudi de cas). Es van emetre un total de 105.820 impactes sobre 32.577 dispositius (taula 1).

En el cas alemany, es van analitzar campanyes a Sat.1, ProSieben, Kabel Eins i Sixx, amb indicadors que recullen el CTR, la viewability, el brand engagement, el record publicitari i l’acció del microlloc web. S’analitzaven les campanyes dutes a terme el 2015 d’Opel Corsa i Whopper. En aquest cas, la campanya la van crear les agències de publicitat contractades per les marques anunciants, la implementació va recaure en les cadenes de televisió i les dades van ser recollides i tractades estadísticament pels grups de recerca autors d’aquest article.

Els indicadors rellevants en la investigació publicitària digital són les mètriques d’impacte, encapçalades pel CTR. També s’acostumen a avaluar el CPC (cost per clic), el CPL (cost per contacte), el CPA (cost per acció) i el CPM (cost per mil impressions). En aquesta recerca, atesa la fase iniciàtica de les proves portades a terme, s’opta pel CTR com a principal indicador d’interacció amb l’eina.

Les hipòtesis de recerca eren dues: el CTR en les campanyes de publicitat inter­ activa és similar a Espanya i Alemanya, i la interacció del teleespectador espanyol i alemany en l’HbbTV és elevada.

4. Resultats En el cas espanyol de la campanya de publicitat en HbbTV (presentar en pantalla un faldó en el qual es demanava al teleespectador una proposta de millora i que polsés el botó groc) (taula 2), la taxa de clic es va situar en l’1,74 %, amb interacció en 1.844 llars. En comparació amb la prova duta a terme a 8 Madrid TV, el CTR gallec és inferior, ja que allà es va aconseguir el 4,58 %. Com que les taxes de clic en l’ecosistema digital acostumen a situar-se en una xifra inferior a l’1 %, es pot considerar satisfactòria la resposta obtinguda, la qual cosa permet afirmar que la interpel·lació directa al consumidor i la petició de prémer un determinat botó genera més impacte que els típics contactes d’Internet (el CTR).

De les 1.844 llars que van interactuar, van respondre a la primera pregunta (posar nota al programa) 1.329 llars, és a dir, un 72,07 %, en contrast amb el

Abast

Impactes

Clics

Avís legal

Acció Pregunta Pregunta completada 1 2

Total

32.577

105.820

1.844

74

1.268

1.329

1.268

Ràtio

30,79

—

—

0,07

1,2

1,26

1,2

Taula 2. Abast, impactes, clics, avís legal i acció completada d’HbbTV en la CRTVG Font: Elaboració pròpia.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 75

75

10/05/17 12:49

J.-F. Fondevila-Gascón, J. Botey López i J. Rom Rodríguez

49,72 % que havien clicat a Madrid. Per tant, el CTR és més reduït, però la interactivitat és més elevada. Si comparem aquestes xifres amb el CPL i amb el CPA, paràmetres bàsics en publicitat digital, inferim que el retorn en participació o interès és molt elevat.

Un altre indicador rellevant és la informació sobre el codi postal, que permet afinar campanyes de publicitat en funció del lloc de residència dels televidents. En l’experiment dut a terme van oferir aquesta dada 1.268 llars, el 68,76 % (el 42,17 % en el cas de Madrid) de les que havien clicat el botó groc. El 95,41 % (el 84,82 % a Madrid) dels televidents que van respondre a la primera pregunta també ho van fer amb la segona. Podem interpretar que l’usuari amb vocació interactiva pot mantenir un ritme de respostes elevat, encara que, per confirmar-ho del tot, caldria dur a terme proves amb major quantitat de preguntes per anar comprovant, així, el grau de resposta.

Pel que fa a la distribució per impactes, es manté constant en el temps (tot i un lògic descens continuat) i, curiosament, la taxa de clic també, i en un percentatge molt elevat, cosa que confirma l’eficàcia d’aquest tipus de campanyes.

Pel que fa a la distribució per qualificacions de 0 a 9, la nota majoritària (la moda estadística) és el 9. La mitjana és de 7,04 sobre 9, és a dir, un 7,82 sobre 10 (un 6,73 sobre 10 va ser el resultat en la prova a 8 Madrid TV). La qualificació mitjana no és gaire elevada, però reflecteix un sentiment de satisfacció correcte.

En el cas alemany, es van dur a terme insercions de publicitat en les cadenes ProSieben i RTL a partir de campanyes dutes a terme el 2015 per part d’Opel Corsa, Whopper i Thor - The Dark Kingdom (sector automoció, alimentació i cultura, respectivament). La campanya de geo-targeting amb botó vermell es va dur a terme per a Opel Corsa en els canals Sat.1, ProSieben, Kabel Eins i Sixx, dotats d’HbbTV. S’observa que el CTR pujava del 0,64 % al 2,27 % del botó vermell. Això implica 3,55 vegades més gràcies a aquesta aplicació. La durada d’1,32 minuts es pot considerar elevada.

Els resultats aconseguits en CTR són els següents: 1,81 % a ProSieben, 2,46 % a Sat.1, 3,17 % a Kabel Eins i 2,40 % a Sixx. S’observa que com més temps es passa en el lloc, es produeix un major brand engagement amb la marca, de manera que els anuncis més llargs aporten valor. Els vídeos són els que més es visiten, amb un 72 % de VTR (video through rate).

Comparativament, s’observa que el CTR a Alemanya és similar a l’espanyol. Així, en el cas de la televisió gallega, la taxa de clic va ser de l’1,74 %, a 8 TV Madrid el 4,58 %, i en les cadenes alemanyes, la mitjana es va situar en un 2,46 % (taula 3).

El fet que les cadenes espanyoles sotmeses a anàlisi siguin regionals i d’un abast demogràfic més focalitzat pot conduir a interpretar que la proximitat augmenta la probabilitat d’aconseguir un CTR més elevat. En tot cas, es confirma una interpretació generalitzada que assigna més impacte a ofertes de proximitat pel coneixement més proper del producte o de l’establiment que s’analitzi. Comparativament, aquests CTR són elevats, atès que la ràtio de clics en publicitat a Internet arreu del

C 76

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 76

10/05/17 12:49

ANÀLISI COMUNICATIVA DE LA CRISI DE LES AIGÜES EDEN País

CTR

Espanya

3,16 % (mitjana de Galícia i Madrid)

Alemanya

2,46 % (mitjana dels canals Sat.1, ProSieben, Kabel Eins i Sixx)

Taula 3. Comparació del CTR obtingut en les dues campanyes Font: Elaboració pròpia.

món per visualització (top down) fluctua entre 0,3 i 1,2 per contacte, i xifres superiors al 2 % són considerades molt positives. En publicitat a la televisió, el CTR per visualització se situa al voltant del 0,08 % (GTO Telecom, 2015). Aquestes xifres es disparen en HbbTV i aconsegueixen, en algunes de les seves aplicacions, xifres superiors al 6 %. Aquestes dades expliquen que al sector siguin habituals tarifes de 50 euros per CPM.7 D’aquesta manera, es valida la primera hipòtesi (el CTR en les campanyes de publicitat interactiva és similar a Espanya i Alemanya), ja que els resultats del cas alemany se situen en franges similars als espanyols, tot i que lleugerament per sota.

El botó vermell i el microlloc web augmenten el record publicitari en el cas alemany en un 75 %. Els microllocs web actius romanen en la memòria. També augmenta el record publicitari amb exclusive contact: el 29 % sense cap contacte, el 31,5 % amb exclusive contact a través del botó vermell i el 50 % exclusive contact a través del microlloc web.

La pregunta als enquestats («En quin d’aquests models ha vist, sentit o llegit últimament publicitat?») reflecteix que l’ús d’un microlloc web actiu augmenta la disposició a comprar fins a un 115 % i la disposició a comprar a través d’exclusive contact, ja que es dona augment en tots els compradors i en vehicles utilitaris.

D’aquesta manera es registra un efecte positiu pel que fa a la imatge de marca mitjançant el botó vermell, que permet respondre amb opcions diverses la qüestió «Opel Corsa és...». Així, es van registrar augments percentuals en afirmar «un cotxe ideal per a ciutat» (+ 17 %), «convenç per la seva bona relació rendiment/ preu» (+ 15 %), «té un disseny atractiu» (+ 38 %), «està ben equipat» (+ 34 %), «té bona reputació» (+ 30 %), «és sinònim de qualitat i fiabilitat» (+ 12 %), «és innovador» (+ 33 %) i «és sinònim de seguretat» (+ 33 %).

La campanya alemanya del botó vermell per a Opel Corsa va llançar resultats positius: augment del record publicitari, CTR elevada a la barra d’inici, alt nivell de compromís i temps en el microlloc web, ús actiu del microlloc web que va augmentar la disposició de compra i millora de la imatge de marca a través de la campanya.

En la campanya per a Burger King («Aconsegueix el teu cupó Whopper. Prem ara el botó vermell»), s’observa un CTR que evoluciona de l’1,12 % al 6,44 %. Els usuaris del botó vermell eren sobretot homes (77 %) entre els 20 i els 49 anys d’edat (59 %). El 73 % feien ús setmanal de l’eina. La mitjana de persones davant el televisor era 1,6.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 77

77

10/05/17 12:49

J.-F. Fondevila-Gascón, J. Botey López i J. Rom Rodríguez

La campanya del botó vermell de Whopper va aconseguir una mitjana de CTR de l’1,12 %. A la barra d’inici la xifra es va disparar al 6,44 % de CTR, al microlloc web es va mantenir en l’1,12 % de CTR, al botó vermell de la marca es va conformar amb un 0,33 % de CTR i en el supercorner va esgarrapar un 0,86 % de CTR. Es va detectar una major durada al microlloc web a través d’interactivitats captivadores (Zugriff über Startleiste o accés a través de la barra d’inici; Zugriff über Brand­ edRed Button o accés a través del botó vermell de la marca; Zugriff über Supercorner o accés a través del supercorner), amb xifres que van arribar als 2,02 minuts de permanència del televident.

La campanya del botó vermell va romandre en el record. Als enquestats se’ls va preguntar: «Per a quins dels següents restaurants fast food recorda haver vist, llegit o sentit algun tipus de publicitat?», i l’ús d’un microlloc web actiu es va revelar com a particularment eficaç, ja que va augmentar el record fins al 85,4 %, partint del 66,2 % del primer contacte i del 70,2 % de la immersió al botó vermell.

La millora de la imatge de marca a través del contacte amb el botó vermell es va reflectir en tots els indicadors plantejats per la marca. Així, la campanya d’imatge de Whopper es va adaptar a la imatge de Burger King, va obrir la gana (+ 26 %), era clara i entenedora (+ 36 %), era agradable (+ 65 %), donava una sensació positiva (+ 23 %), arribava de manera personal (+ 33 %), era informativa (+ 30 %), era única (+ 94 %) i era creïble (+ 26 %).

En tot cas, es detecta en els casos espanyol i alemany una interacció elevada de l’espectador amb les preguntes plantejades. Xifres com el 72,07 % del cas gallec o, fins i tot, el 49,72 % de Madrid reflecteixen una elevada predisposició del teleespectador de l’HbbTV cap a la publicitat interactiva, amb una mitjana del 60,89 %.

El fenomen es repeteix a Alemanya (taula 4), amb una mitjana del 71,6 %, al contrari del CTR, per sobre de l’espanyola. En les aproximacions apriorístiques que es porten a terme sobre l’impacte de la interacció, el 50 % es considera una xifra elevada (GTO Telecom, 2015). La xifra de Madrid volta aquest llindar, la de Galícia el supera amb escreix i la d’Alemanya també. Això valida la segona hipòtesi (la interacció del teleespectador espanyol i alemany a l’HbbTV és elevada).

Pel que fa al replantejament en l’ús del zàping, s’observa en tots dos casos que el teleespectador reacciona més activament als minuts de publicitat, i, en comptes d’esquivar-la mitjançant el comandament a distància, opta per introduir-se en el botó vermell i veure les ofertes que hi apareixen. A tal efecte, inserir publicitat mitPaís

Interacció o ús de l’eina

Espanya

60,89 % (mitjana de Galícia i Madrid)

Alemanya

71,6 % (mitjana dels canals Sat.1, ProSieben, Kabel Eins i Sixx)

Taula 4. Interacció en les dues campanyes Font: Elaboració pròpia.

C 78

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 78

10/05/17 12:49

ANÀLISI COMUNICATIVA DE LA CRISI DE LES AIGÜES EDEN

jançant HbbTV en els minuts de zàping augmenta almenys per quatre l’eficàcia en interacció del teleespectador i conversió.

D’aquesta manera, tant per al públic espanyol com per a l’alemany s’entreveu una opció de canvi actitudinal que pot suscitar noves utilitats publicitàries per al televident. L’associació dels minuts de publicitat com a minuts a esquivar pot diluir-se en benefici dels minuts per investigar possibles ofertes interactives. Com que el comportament de compra del consumidor es modifica, des de l’àrea de creativitat publicitària es poden llançar fórmules que explotin el nou escenari. El rendiment contrastat d’aquest tipus de campanyes pot aguditzar encara més l’enginy en aquest sentit.

5. Conclusions A partir de les dades de consecució d’interactivitat a Espanya i Alemanya, s’observa un equilibri al CTR (amb major pes en els resultats espanyols) i una propensió a la interactivitat en els dos casos (amb una xifra més elevada en el cas alemany). En ambdues realitats els resultats són positius i reflecteixen l’eficàcia de l’HbbTV com a trampolí catalitzador d’activitat del teleespectador cap a la publicitat. Un CTR del 3,16 % (mitjana de Galícia i Madrid) o del 2,46 % (Alemanya) i una interactivitat del 60,89 % (mitjana de Galícia i Madrid) o del 71,6 % a Alemanya són dades que denoten el potencial de l’estàndard analitzat.

El botó vermell o el groc de l’HbbTV poden generar un canvi de paradigma en el sector audiovisual i tecnològic, encara que sigui per respondre preguntes senzilles i aportar dades bàsiques sobre el domicili, susceptibles de campanyes publicitàries focalitzades per domicilis o zones específiques.

Encara que el fenomen més cridaner és l’eficàcia de l’ús de l’HbbTV en els minuts susceptibles de zàping, és a dir, els de publicitat, una opció és sol·licitar simplement l’avaluació d’un programa concret. A l’efecte de retorn de la inversió, això permet situar de seguida l’impacte d’un contingut nou, cosa que per a grans cadenes pot accelerar la presa de decisió de retirar un programa de la graella televisiva o de prolongar-lo. Si bé és cert que aquesta decisió hauria de tenir en compte una mostra representativa de televidents, i aquesta mostra pot venir determinada per perfils diferents (els que no disposin de l’opció d’HbbTV en quedarien fora automàticament), es tracta d’una eina que, per a segons quin tipus de programa o de campanyes, pot aportar valor i resultats atractius.

La fidelitat del teleespectador als continguts en proximitat es pot disparar si es presenten anuncis locals o adaptats a mercats específics. Tanmateix, en cadenes més generalistes s’obtenen també resultats atractius. De cara a l’anunciant, una cadena local, regional o generalista pot aportar resultats més satisfactoris en HbbTV que sense utilitzar aquest estàndard.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 79

79

10/05/17 12:49

J.-F. Fondevila-Gascón, J. Botey López i J. Rom Rodríguez

En el cas plantejat, la creativitat era moderada. Si s’incrementés aquest factor vistós en forma de crida a l’acció, a la manera de «La teva opinió importa» o «Posa’ns nota», la interactivitat podria créixer, aprofitant la tendència del teleespectador a la participació.

Notes [1 Adreça de correspondència: Joan Francesc Fondevila. Suris, 26, 2n 1a. E-08221 Terrassa, UE. [2 Des del punt de vista del màrqueting, un dels cavalls de batalla és el logotip que informi els usuaris sobre els televisors connectats. La llegenda «TDT híbrida» avisa el consumidor que aquest dispositiu pot oferir els nous serveis.

[3 El botó vermell permet introduir-se en la televisió híbrida, accedir a anuncis i continguts específics i personalitzar l’experiència televisiva digital.

[4 Els creadors de l’HbbTV són ANT Programari Limited, EBU, France Televisions, Institut für Rundfunktechnik GmbH, OpenTV Inc, Koninklijke Philips Electronics N.V Inc., Samsung, SES ASTRA S.A, Sony Corporation i TF1.

[5 En aquesta línia es va emmarcar el projecte Canvas (Thomson, 2010, 2013), impulsat per la britànica BBC i que va generar un entorn de codi obert per accedir als continguts digitals i audiovisuals en la televisió.

[6 L’Associació Espanyola d’Empreses de Televisió Interactiva (AEDETI), organisme que agrupa els mitjans audio­ visuals digitals interactius a Espanya, aposta decididament per l’HbbTV (Vázquez, 2013). La idea és abastar la cadena de valor entre els desenvolupadors d’aplicacions i els fabricants d’equipament, partint de l’estandardització. Si els desenvolupadors faciliten nous serveis d’aplicacions basats en HbbTV i si radiodifusors i fabricants de televisors aconsegueixen que els nous aparells activin aquest estàndard per defecte, l’impacte de la televisió híbrida pot créixer enormement. Amb l’objectiu d’accelerar l’estandardització, el febrer de 2009 AEDETI va estudiar l’estàndard de televisió interactiva més apropiat per al mercat espanyol i va convidar els actors del mercat a col·laborar-hi.

[7 La cadena de televisió espanyola que llança els millors resultats en termes de conversió i de rendibilitat de la inversió (ROI) és 8 Madrid TV.

Bibliografia Abertis Telecom (2012). La televisión conectada. Una oportunidad para el sector audiovisual. Barcelona: Abertis.

Aerco; Territorio Creativo (2009). La función del community manager. Madrid: AERCO: Territorio Creativo.

Ama Gonzalo, J. C. del; Barceló Ugarte, T.; Sánchez Martínez, M. (2011). «HbbTV hacia un modelo de convergencia en televisión». A: Alcudia Borreguero, M.; Legorburu Hortelano, J. M.; López Delgado, L.; Ruiz Gómez, S. (ed.). Competidores y aliados: Medios de convergencia, los nuevos retos en comunicación. Madrid: CEU, p. 191-204.

Azcoitia, N. (2006). «Diez años de publicidad interactiva». Harvard Deusto Márketing y Ventas, núm. 73, p. 52-57.

Barlovento Comunicación (2016). Audiencias TV octubre 2016. Madrid: Barlovento Comunicación.

Barrios, A. (2009). «Los jóvenes y la red: Usos y consumos de los nuevos medios en la sociedad de la información y la comunicación». Signo y Pensamiento, núm. 28, vol. 54, p. 265-275.

Berger, A.; Fritzsche, T.; Heidt, M.; Eibl, M. (2014). Location based video flipping: navigating geospatial. Videos in lean back settings. TVX’14. Newcastle, GB. Boyd, D. M.; Ellison, N. B. (2007). «Social network sites: Definition, history and scholarship». Journal of ComputerMediated Communication, vol. 13, núm. 1, p. 210-230.

CMT (Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones) (2012). Informe e-commerce. Barcelona: CMT. Fondevila Gascón, J. F. (2004). «Las redes de telecomunicaciones de cable histórico: realidad y tendencias». Revista de Comunicación de la SEECI, núm. 11, any viii, p. 67-89.

C 80

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 80

10/05/17 12:49

ANÀLISI COMUNICATIVA DE LA CRISI DE LES AIGÜES EDEN — (2007). El cable i la banda ampla a Catalunya, 2006. Terrassa: CECABLE. — (2009a). «El peso de la televisión en el triple play de los operadores de cable en España y en Europa». ZER: Revista de Estudios de Comunicación, vol. 14, núm. 27, p. 13-31.

— (2009b). «La adaptación regulatoria de los operadores de cable histórico en España. La competencia de los grandes operadores». Telos: Cuadernos de Comunicación e Innovación, núm. 80, p. 139-146.

Fondevila Gascón, J. F. (2012a). «Connected television: Advantages and disadvantages of the HbbTV standard». Cuadernos de Información, núm. 32, p. 11-20.

— (2012b). The broadband society in the world. Terrassa: CECABLE. Fondevila Gascón, J. F.; Mir Bernal, P.; Carreras Alcalde, M.; Seebach, S. (2015). «HbbTV history and its educational possibilities: Teaching options in times of the Internet». A: Carmo, M.; World Institute for Advanced Research and Science (WIARS) (ed.). Education Applications & Developments. Lisboa: InScience Press: GIMA - Gestão de Imagem Empresarial, p. 103-112.

Fondevila Gascón, J. F.; Olmo Arriaga, J. L. del; Beriain Bañares, A.; Carreras Alcalde, M.; Pesqueira Zamora, M. J. (2013).

Educational possibilities in the Internet-television intersection: the HbbTV standard. Lisboa: International Conference on Education and New Developments 2013 (END 2013).

Fondevila Gascón, J. F.; Rom Rodríguez, J.; Santana López, E. (2016). «Comparativa internacional del uso de recursos digitales en el periodismo digital deportivo: estudio de caso de España y Francia». Revista Latina de Comunicación Social, núm. 71, p. 124-140.

Fondevila Gascón, J. F.; Sierra Sánchez, J.; Olmo Arriaga, J. L. del (2011). «New communicative markets, new business models in the digital press». A: Life without media: VI International ‘Conference on Communication and Reality’.

Barcelona: URL, p. 301-310. [Publicació extra de la revista Trípodos] GTO Telecom (2015). Informe de datos CTR. Barcelona: GTO Telecom.

Hernández Ortega, B.; Jiménez Martínez, J.; Martín Hoyos, M. J. (2006). «Análisis del comportamiento empresarial en la adopción de la tecnología». Universia Business Review, núm. 10, p. 54-65.

Highbeam Research (2011). Social Media Popularity Report. Chicago: HighBeam Research.

IDATE (2012). World Connected TV Market. Montpeller: IDATE. Mansilla, V.; Marcos Mora, M. C. (2013). «Experiencia de usuario en televisión conectada: un estudio con usuarios». El Profesional de la Información, vol. 22, núm. 2, p. 122-127.

ONTSI (Observatorio Nacional de las Telecomunicaciones y de la Sociedad de la Información) (2012). Las redes sociales en Internet. Madrid: ONTSI. Pindado, J. (2005). «Lo ideal y lo real en TV: calidad, formatos y representación». Comunicar: Revista Científica Iberoamericana de Comunicación y Educación, núm. 25, fasc. 1, p. 101-108.

Prado, E. (2010). «Contenidos y servicios para la televisión digital». Telos: Cuadernos de Comunicación e Información, núm. 84.

Reding, V. (2007). The convergent Publisher - Print Media in the broadband economy. Brussel·les: Publishers Forum.

— (2008). Europe on the way to a high speed Internet economy. Brussel·les: Launch Press EITO. The Cocktail Analysis (2007). Informe Crossumer. Madrid: The Cocktail Analysis.

Thomson, S. (2010). «Only connect». Digital TV, núm. 293, p. 26-32.

— (2013). «Hybrid evolution». Digital TV Europe, núm. 312, p. 12-17.

Tobin, A. (2013). «Cloud over». Digital TV Europe, núm. 312, p. 24-26.

Varona Aramburu, D. (2014). «El Botón Rojo de RTVE: una experiencia de implantación de HbbTV en España». Doxa Comunicación: Revista Interdisciplinar de Estudios de Comunicación y Ciencias Sociales, núm. 19, p. 155-176.

Vázquez, J. L. (2013). «La revolución de la televisión híbrida: la adopción del estándar HbbTV». Bit, núm. 194.

Welker, K. (2015). «Germany: ZAK takes fundamental decisions on platform regulation». IRIS: Legal Observations of the European Audiovisual Observatory, núm. 9, p. 9-10.

ZenithOptimedia (2010). Móviles y publicidad. Percepciones, usos y tendencias. Madrid: ZenithOptimedia.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 81

81

10/05/17 12:49

Comunicacio 34-1_2017.indd 82

10/05/17 12:49

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 34 (1) (maig 2017), p. 83-105 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.156 Data recepció: 04/07/15 Data acceptació: 06/07/15

El periodismo multiplataforma de TV3 en Facebook sobre el 9-N: ¿prácticas intermedia o transmedia?1 El periodisme multiplataforma de TV3 a Facebook al voltant del 9-N: pràctiques intermèdia o transmèdia?

TV3’s multiplatform journalism on Facebook over 9-N – intermedia or transmedia practices?

Geane Alzamora2 Periodista, doctora i màster en comunicació i semiòtica per la Pontifícia Universitat Catòlica de São Paulo, Brasil. Professora del Departament de Comunicació Social de la Universitat Federal de Minas Gerais, Brasil, i investigadora postdoctoral a la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona. geanealzamora@ufmg.br

C 83

Comunicacio 34-1_2017.indd 83

10/05/17 12:49

Geane Alzamora

El periodismo multiplataforma de TV3 en Facebook sobre el 9-N: ¿prácticas intermedia o transmedia?

El periodisme multiplataforma de TV3 a Facebook al voltant del 9-N: pràctiques intermèdia o transmèdia?

TV3’s multiplatform journalism on Facebook over 9-N – intermedia or transmedia practices?

RESUMEN: Este estudio busca comprender hasta qué punto el periodismo multiplataforma practicado por TV3, en asociación con su canal de noticias 3/24, acerca del tema de la soberanía de Cataluña asume configuración transmedia o es caso típico de dinámica intermedia. Los procedimientos metodológicos se basan en la observación sistemática de las publicaciones de TV3 y 3/24 en Facebook acerca del 9-N, designación social de la consulta popular hecha en Cataluña el 9 de noviembre de 2014. También fueron analizados los comentarios y los enlaces relacionados con estas publicaciones, todas pertenecientes al especial periodístico multiplataforma 9-N, la votació, producido por TV3 y 3/24 en noviembre de 2014. Concluimos que la dinámica intermedia fue predominante en el escenario multimediático investigado, aunque sea transmedia en algunos casos, como las publicaciones bajo las etiquetas #9NTV3 y #9N.

Palabras CLAVE: teleperiodismo, Facebook, 9-N, intermedia, transmedia, multimedia.

C El periodisme multiplataforma de TV3 a Facebook al voltant del 9-N: pràctiques intermèdia o transmèdia?

El periodismo multiplataforma de TV3 en Facebook sobre el 9-N: ¿prácticas intermedia o transmedia?

TV3’s multiplatform journalism on Facebook over 9-N – intermedia or transmedia practices?

RESUM: Aquest estudi busca comprendre fins a quin punt s’assumeix una configuració transmèdia o de mitjans tranversals en un tema tractat o és un cas típic de dinàmica de col·laboració entre el periodisme multiplataforma practicat per TV3, en associació amb el seu canal de notícies 3/24, al voltant del tema de la sobirania de Catalunya, el novembre de 2014. Els procediments metodològics es basen en l’observació sistemàtica de les accions comunicatives de TV3 i del canal 3/24 que van aparèixer a Facebook sobre el 9-N, designació social de la consulta popular feta a Catalunya el 9 de novembre de 2014 sobre la sobirania de la regió. En aquest període es van examinar també els comentaris i els enllaços al voltant d’aquestes publicacions, tots referents a l’especial informatiu multiplataforma 9-N, la votació, produït per TV3 i el canal 3/24 el 9 de novembre de 2014. Aquest especial informatiu va obtenir una gran audiència a TV3 i al canal 3/24, la

C 84

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 84

10/05/17 12:49

EL PERIODISMO MULTIPLATAFORMA DE TV3 EN FACEBOOK SOBRE EL 9-N qual cosa fa palesa la rellevància de les estratègies editorials adoptades, a les quals remeten, amb diversos graus, els prefixos multi-, inter- i trans-. Concloem que la dinàmica intermèdia va ser la predominant en l’escenari multimediàtic investigat, encara que aquest va ser transmediàtic en alguns casos, com les publicacions sota les etiquetes #9NTV3 i #9N.

Paraules clau: periodisme de televisió, Facebook, 9-N, intermèdia, transmèdia, multimèdia.

C TV3’s multiplatform journalism on Facebook over 9-N – intermedia or transmedia practices?

El periodismo multiplataforma de TV3 en Facebook sobre el 9-N: ¿prácticas intermedia o transmedia?

El periodisme multiplataforma de TV3 a Facebook al voltant del 9-N: pràctiques intermèdia o transmèdia?

ABSTRACT: This study seeks to understand the extent to which the multiplatform journalism practiced by TV3 in association with its news channel 3/24 around the issue of the sovereignty of Catalonia in November 2014 should be characterised as having a transmedia dynamic or as being a typical case of an intermedia dynamic. The methodological procedures for doing so are based on a systematic observation of the communicative actions of TV3 and 3/24 on Facebook surrounding 9-N, the social designation given to the referendum held in Catalonia on 9 November 2014. We also monitored comments and links to these publications, all relating to the special “9-N, la votació” news multiplatform produced by TV3 and 3/24. We concluded that the intermedia dynamic was predominant in the scenario investigated, although the transmedia dynamic was also observed, for instance, in publications under the hashtags #9NTV3 and #9N.

Keywords: TV journalism, Facebook, 9-N, intermedia, transmedia, multimedia.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 85

85

10/05/17 12:49

Geane Alzamora

1. Introducción El periodismo multiplataforma es una tendencia en la cultura de convergencia, pues todos los medios presentan hoy en día algún grado de hibridación, lo que cambió las prácticas tradicionales diseñadas para medios de comunicación específicos a lo largo del siglo xx. Según Jenkins (2006), la convergencia representa un cambio cultural ya que se refiere a mudanzas en la apropiación de los medios de comunicación y modos de interactuar con ellos. Desde la perspectiva de Jenkins, además de representar un cambio cultural, la convergencia es cognitiva, porque ocurre a partir de los procesos cerebrales de los consumidores de información y se manifiesta en sus interacciones sociales en las conexiones digitales. En consecuencia, argumenta Jenkins, la convergencia no se produce por medio de dispositivos tecnológicos, ya que tiene carácter cognitivo y cultural.

Puesto que la convergencia no se refiere únicamente a la interconexión de los canales de distribución (o a las plataformas), sino a un cambio cultural que se basa en un proceso cognitivo, el periodismo multiplataforma no solo se refiere a la multiplicación de los canales de distribución y a imbricaciones en el lenguaje de los medios, sino también a las acciones migratorias y participativas de la audiencia en conexiones digitales. En este escenario, el flujo de contenidos influye en múltiples plataformas con la cooperación entre industrias mediáticas y el comportamiento migratorio y participativo de las audiencias.

Aunque el periodismo se haya desarrollado en la cultura de masas (Morin, 1976), en la cual las especificidades mediáticas fueron la condición para producir textos diferenciados y distribuirlos a una audiencia masiva, el periodismo vive hoy un momento paradigmático de transición bajo la cultura de convergencia. Es notable la hibridación de varias plataformas que caracterizan el periodismo en la contemporaneidad, además de los enlaces entre plataformas llevados a cabo por los ciudadanos al compartir, comentar e intervenir en contenidos periodísticos. Jenkins, Ford y Green (2013) llaman spreadable media al movimiento de la audiencia a partir del contenido mediático, manejándolo de un sitio al otro de manera fragmentada y continua mientras lo cambia con sus acciones colectivas y dispersas en red. Las industrias mediáticas tradicionales intentan adaptarse a este movimiento a través de procesos de cooperación y de inversión en productos multiplataforma abiertos a la participación ciudadana. Este movimiento propio de los ciudadanos y de las industrias mediáticas en la cultura de convergencia es el mismo que caracteriza el periodismo multiplataforma hoy en día.

A través de este texto se plantea un acercamiento al periodismo multiplataforma cuyo medio de referencia es la televisión, observando los movimientos mediáticos a partir de las audiencias fragmentadas en las redes sociales en línea, como es el caso de Facebook. Asimismo, nos interesa plantear cómo las estrategias edito­ riales multiplataforma resultan en dinámicas intermedia que incluyen redes sociales en línea y hasta qué punto logran obtener efectos participativos compatibles con la

C 86

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 86

10/05/17 12:49

EL PERIODISMO MULTIPLATAFORMA DE TV3 EN FACEBOOK SOBRE EL 9-N

dinámica transmedia. En términos más generales, es nuestro interés investigar cuáles son las consecuencias de estos movimientos en el periodismo de televisión, que es cada vez más multiplataforma.

El escenario mencionado fue investigado a través de la observación sistemática del periodismo multiplataforma practicado por TV3 —la primera televisión en transmitir exclusivamente en catalán— en su cobertura multiplataforma del 9-N, que se refiere a la designación social de la consulta popular hecha el 9 de noviembre de 2014 sobre la soberanía de Cataluña. En la investigación se priorizó la observación sistemática del especial periodístico 9-N, la votació, en Facebook. El especial fue parte de un proyecto editorial multiplataforma y participativo de TV3 en asociación con su canal de noticias 3/24. Dicho procedimiento metodológico es apropiado para evaluar un contexto específico cuando los propósitos son definidos previamente (Álvarez, 1991). El propósito de nuestra investigación fue identificar hasta qué punto las estrategias editoriales multiplataforma de TV3 y de su canal de noticias 3/24 sobre el 9-N adquirieron configuración transmedia o si, por el contrario, configuraron un caso típico de dinámica intermedia.

Según Álvarez (1991), la observación sistemática es un método utilizado para comprender el funcionamiento de una actividad o tarea en particular, adecuado para fabricar una descripción estructurada de una actividad o para probar hipótesis de las causas de ciertos fenómenos. Basados en la observación sistemática, recolectamos manualmente todas las publicaciones relativas al especial periodístico 9-N, la votació efectuadas por TV3 y su canal 3/24 en Facebook entre los días 1 y 30 de noviembre de 2014, teniendo en cuenta la actividad de comunicación generada en forma de accesos, comentarios y acciones de compartir vía Internet. La recolección de datos se llevó a cabo tres veces al día, y el objetivo fue investigar si la interacción social acerca de las publicaciones periodísticas había aumentado o no durante la jornada, independientemente de si se hubieran hecho tres publicaciones diarias, pues en algunos días no se llegó a este número de informes. Este procedimiento es importante porque los ciudadanos interactúan con las informaciones periodísticas en redes sociales en línea en cualquier momento, además de la hora en que son publicadas. Los datos recolectados fueron registrados e interpretados según el marco teórico adoptado.

2. El periodismo de televisión en la cultura de convergencia La televisión se desarrolló en la cultura de masas a partir de las ideas de broadcast­ ing y narrowcasting, la primera relacionada con la oferta indiferenciada de información a gran escala, y la segunda, de acuerdo con los segmentos de interés, como es el caso de los canales de noticias. En cambio, en la cultura de convergen-

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 87

87

10/05/17 12:49

Geane Alzamora

cia la televisión mezcla los procesos de broadcasting y narrowcasting con los de webcasting, relativos a la difusión y a la interacción por Internet en movimientos mediáticos que funcionan de persona a persona, de persona a grupos y de grupos a otros grupos. Por esta razón, las particularidades mediáticas, del mismo modo que las periodísticas, se vuelven híbridas en el recorrido multiplataforma en el cual la audiencia cambia el contenido mediático de acuerdo con sus intereses.

Es notable la actual configuración híbrida de la televisión contemporánea, en la cual se observa la «multiplicación de pantallas y la consiguiente dificultad de saber a cuál de estos medios se debe reservar el nombre televisión» (Jost, 2011, p. 56).

Del mismo modo, el periodismo de televisión también se vuelve híbrido cuando es permeado por las conexiones digitales, ya que nada es puro o aislado en la dinámica híbrida y participativa de la cultura de convergencia. Pero, ¿cómo examinar la hibridez del periodismo de televisión en la cultura de convergencia?

Sabemos que el periodismo de televisión se estableció históricamente sobre fundamentos como la lógica de la velocidad y la preferencia por el «en directo» (Marcondes Filho, 2000), y que el periodismo transmedia, típico de la cultura de la convergencia, opera por expansión, explotación y diversidad de puntos de vista (Scolari, 2013). Los términos no son contradictorios, pero no toda información periodística en red debe caracterizarse como transmedia, ya que la misma se traduce en innovaciones de lenguaje y en procesos sofisticados de participación ciudadana (Alzamora y Tarcia, 2012), lo que nos lleva a pensar en el alcance de la noción de transmedia como categoría explicativa del periodismo multiplataforma en la cultura de convergencia.

El término transmedia corresponde a la narración de una historia de manera integrada a través de distintos medios de comunicación en los cuales las audiencias participan añadiendo contenidos. Aunque el concepto de transmedia se haya desarrollado principalmente en el campo del entretenimiento, es cada vez más utilizado en la dinámica periodística basada en la distribución multiplataforma y en la participación ciudadana.

Del mismo modo que la dinámica transmedia observada en las esferas del entretenimiento, el periodismo transmedia opera por expansión de la narrativa periodística en plataformas integradas en las cuales las audiencias participan de manera comprometida, añadiendo y compartiendo contenidos a través de conexiones digitales, en especial en las redes sociales en línea (Renó y Ruiz, 2014). Por lo tanto, es fundamental que los ciudadanos expandan la narrativa periodística hacia otros sitios de Internet en acciones colectivas que introduzcan nueva información a la perspectiva periodística, o incluso que cambien la información periodística original, editándola y haciendo collages.

Según Renó y Ruiz (2014), el periodismo transmedia se desarrolla a partir del periodismo ciudadano, en el que la circulación de información es más amplia en las conexiones digitales, siendo los ciudadanos parte del proceso de producción de información. En consecuencia, participan de manera comprometida, añadiendo y

C 88

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 88

10/05/17 12:49

EL PERIODISMO MULTIPLATAFORMA DE TV3 EN FACEBOOK SOBRE EL 9-N

compartiendo contenidos en las conexiones digitales. La información periodística en dinámica transmedia es construida a partir de la conjugación de dos o más medios de comunicación, y su expansión ocurre a través de acciones integradas entre periodistas y ciudadanos, lo que puede dar lugar a nuevas posibilidades de lenguaje.

Cabe señalar que la dinámica transmedia, que es participativa, se basa en la dinámica intermedia, que no tiene que ser participativa. La dinámica intermedia se refiere a los intercambios de significados y a los procesos de afectación mutua que caracterizan a la producción integrada y a la circulación de información en el cruce de dos o más medios de comunicación (Wenz, 2008). En general, la dinámica intermedia en las conexiones digitales tiene en cuenta la posibilidad de la participación ciudadana, aunque los modos de participación ciudadana más comunes en la dinámica intermedia en conexiones digitales se limitan a acciones como comentar y compartir, las cuales no cambian la composición de la información periodística en circulación intermedia. En cambio, la participación ciudadana en la dinámica transmedia, que se desarrolla en las conexiones digitales, se basa en procesos de coproducción de la información entre periodistas y ciudadanos. La información que circula en dinámica transmedia tiene en cuenta las acciones periodísticas previamente planeadas y las imprevisibles acciones ciudadanas que pueden añadir información y cambiar la información periodística original, editándola y haciendo collages en conexiones de redes sociales en línea.

Aunque la dinámica transmedia esté basada en la dinámica intermedia, la diferencia es que la participación ciudadana, cuando se produce en la dinámica intermedia, no es muy elaborada ni tampoco decisiva en la expansión de la información hacia otros sitios de Internet. En cambio, en la dinámica transmedia la expansión de la narrativa en medios distintos a través de la participación ciudadana es un aspecto fundamental en el proceso. En suma, la dinámica periodística intermedia se refiere a estrategias integradas de producción periodística en el cruce de dos o más medios de comunicación, mientras que la dinámica periodística transmedia, además de integrar dos o más medios, se desarrolla a través de la participación ciudadana añadiendo efectos imprevisibles en la configuración de la información periodística en conexiones digitales.

De todas formas, la dinámica transmedia y la dinámica intermedia emplean aspectos del lenguaje multimedia, ya que en ambas los contenidos volverán permea­ bles varias plataformas mediáticas y, en consecuencia, tendrán que adaptarse a diferentes características de lenguaje. Según Fondevila Gascón (2010), el concepto de multimedia se refiere al conjunto de diferentes medios de comunicación, de las industrias culturales en el área de la comunicación y del sector cultural, hasta la combinación tecnológica que genera un encuentro entre la comunicación audiovisual, la informática y las telecomunicaciones. De esta manera, tanto en televisión como en Internet la información es multimedia cuando, además de los recursos audiovisuales de la televisión, que ya son recursos híbridos del lenguaje, son utiliza-

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 89

89

10/05/17 12:49

Geane Alzamora

dos recursos escritos, gráficos e interactivos, a parte de recursos del lenguaje característicos, como los típicos de redes sociales en línea. Los contenidos multimedia circulan en las conexiones digitales en torno a la configuración multiplataforma de la televisión contemporánea en dinámicas intermedia que se vuelven transmedia cuando son participativas, intercambiables, globales y expandibles. En este escenario mencionado, híbrido e inexacto, se investigó la cobertura periodística de TV3 y su canal de noticias 3/24 sobre el 9-N, la designación social de la consulta popular hecha el 9 de noviembre de 2014 sobre la soberanía de Cataluña.

3. Sobre el 9-N Las estrategias editoriales adoptadas por TV3 para cubrir el tema de la soberanía de Cataluña tuvieron en cuenta la motivación y el compromiso social de los ciudadanos con esta cuestión. TV3 es referencia como estación de televisión en Cataluña; por esta razón es ideal como medio para el estudio de estrategias editoriales multiplataforma que hacen permeables la televisión y las redes sociales en línea, como es el caso de Facebook, en el contexto de gran movilización social investigado. Por lo tanto, la cobertura periodística del tema hecha por TV3 y su canal de noticias 3/24 en interfaz con Internet es distinta porque el tema genera participación ciudadana diferenciada. Según el periódico La Vanguardia —que se publica en castellano y en catalán desde Barcelona— el proceso de participación ciudadana en la consulta realizada el 9 de noviembre de 2014 por la Generalitat de Catalunya, a pesar de la recurrente negativa del Gobierno central de España, alcanzó un 80,7 % en apoyo al «sí» en un universo de 2.250.000 votos.3 La consulta popular del 9-N fue convocada por la Generalitat de Catalunya tras un historial de movilizaciones sociales a su favor ocurridas a lo largo de los últimos años. El objetivo fue conocer la opinión de los ciudadanos catalanes sobre si la comunidad autónoma de Cataluña debería ser un estado y si ese estado debería ser independiente. Después de haber sido impugnada dos veces, la consulta fue declarada inconstitucional por la Sentencia 31/2015, del 25 de febrero de 2015, dictada por el Tribunal Constitucional.4 La decisión del Gobierno de Cataluña (con fecha de 4 de noviembre de 2014) de mantener la consulta, a pesar del acuerdo unánime del Tribunal Constitucional por la suspensión provisional del proceso del 9-N,5 fue arriesgada, teniendo en cuenta que el Gobierno de España había impugnado el mecanismo alternativo para hacer la consulta el 29 de octubre de 2014. Por ello, la consulta se llevó a cabo en la forma de un simulacro, como un proceso simbólico, sin valor legal, ocurrido después de una gran llamada a la movilización social.6 Para los catalanes la realización de la consulta era fundamental, ya que el proceso que culminaría en el 9-N estaba en marcha desde al menos el 25 de noviem-

C 90

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 90

10/05/17 12:49

EL PERIODISMO MULTIPLATAFORMA DE TV3 EN FACEBOOK SOBRE EL 9-N

bre de 2012, fecha de las elecciones al Parlament de Catalunya, cuando se estableció el compromiso por parte de la mayoría parlamentaria de los partidos que se habían presentado a las elecciones de llevar a cabo una consulta sobre el derecho a decidir el futuro político de Cataluña.7 El 11 de septiembre de 2013, día en que los catalanes celebran la Diada —Día Nacional de Cataluña—, el independentismo catalán consiguió un apoyo masivo a la cadena humana de 400 kilómetros de longitud que, pasando por la capital, Barcelona, unió los extremos de Cataluña bajo el lema «Vía Catalana hacia la Independencia».8 Según la información de la Guardia Urbana de Barcelona,9 el 11 de septiembre de 2014, la conmemoración de la Diada reunió a 1,8 millones de personas en Barcelona durante la manifestación en forma de «V», en referencia al lema de los independentistas.

La movilización social para la realización de la consulta penetró simultáneamente en las calles y en las redes sociales en línea, siendo este proceso comunicacional característico de las movilizaciones sociales en la contemporaneidad. Un caso emblemático en España es el del 15-M de 2011, en el cual la movilización en las calles estuvo estrechamente vinculada a la difusión de contenidos ciudadanos por redes sociales en línea (Alzamora y Braga, 2014). Un ejemplo relativo al 9-N es la cassolada contra la suspensión del 9-N,10 cuyos ruidos se escucharon en las calles cada noche, a las 22 horas, entre el 4 de noviembre de 2014, fecha de la impugnación de la consulta, y el 8 de noviembre del mismo año, día anterior a su realización. La cassolada tuvo un fuerte efecto en las redes sociales en línea, en los enlaces entre grupos de amigos en el WhatsApp y en redes más amplias que se formaron en torno a Twitter y Facebook, por ejemplo.

El tema de la soberanía de la región movilizó fuertemente no solo a los catalanes, sino a toda la población española, ya que afecta a la configuración geopolítica del país. Sin embargo, se esperaba que el planteamiento editorial de TV3 respecto a la cuestión de la soberanía fuese distinto, ya que la emisora, la primera en transmitir exclusivamente en catalán, estuvo siempre volcada en el desarrollo de la cultura y en la normalización lingüística del idioma catalán.11 De esta forma, TV3, en emisión conjunta con su canal de noticias 3/24,12 hizo la cobertura periodística del tema de forma diferenciada, incluyendo en la programación especiales informativos multiplataforma, uno de los cuales fue elegido como enfoque empírico en esta investigación.

4. El periodismo multiplataforma y participativo de TV3 La primera transmisión de TV3, Televisió de Catalunya, tuvo lugar el 10 de septiembre de 1983, un día antes de las conmemoraciones de la Diada de Catalunya.

Empieza, de esta forma, dejando muy explícitos sus fuertes vínculos con la cuestión de la soberanía de la región.13 TV3, que actúa según el modelo broadcasting, estre-

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 91

91

10/05/17 12:49

Geane Alzamora

nó en 2003 su canal temático de información, el 3/24, con transmisión en narrowcasting. En 2004, con el TV3alacarta, TV3 fue la primera televisión en España en disponer de un servicio de video bajo demanda en Internet14 y, por lo tanto, la primera en actuar en sistema webcasting. Desde 2010, TV3 publica también en redes sociales en línea, como Facebook. Ello permite que la emisora pueda invertir en productos multiplataforma con potencial transmedia, como lo que investigamos aquí.

Según Micó y Barbosa (2009), el proceso de distribución multiplataforma de TV3 empezó en 2007, cuando se estrenó en Internet el portal de noticias 3/24.15 Por lo tanto, el 3/24 fue el primer canal de TV3 en actuar simultáneamente por Internet y televisión. Las razones dadas para esa táctica, según los autores, son las siguientes: la adaptación a los nuevos hábitos de consumo, referente al cambio de un público masivo a una audiencia fragmentada, y el mejor uso editorial de los recursos de lenguaje, relacionado con compartir información y plataformas bajo la misma coordinación editorial del producto periodístico.

Por consiguiente, la cobertura del 9-N hecha en cooperación entre TV3 y el 3/24 estuvo de acuerdo con la experiencia que el 3/24 ya acumulaba en producción multiplataforma. Además, la singularidad política del momento, con la incertidumbre acerca de la realización de la consulta, esperó de TV3 una cobertura cuidadosa y diferenciada del tema. La concepción editorial adoptada tuvo en cuenta que la movilización social acerca de la soberanía era notable. Esta percepción se fue construyendo a lo largo del trayecto editorial de TV3 sobre la soberanía de la región.

Desde su primera transmisión, en 1983, planeada para integrar las conmemoraciones de la Diada, TV3 se posicionó favorable a la soberanía de Cataluña. El canal de noticias 3/24 inició su actividad el 11 de septiembre de 2003, también vinculada con las conmemoraciones de la Diada, y desde entonces ha estado cubrien­ do las cuestiones relativas a la soberanía de Cataluña. De esta forma, el tema fue discutido con detalles en 2014 en, al menos, dos grandes especiales periodísticos de TV3 y el 3/24: a) programa sobre el Once de Septiembre, la Diada, en que los periodistas solicitaron colaboración ciudadana en forma de envío de fotos por Instagram bajo la etiqueta ViaCatalanaTV3,16 y b) programa del 9 de noviembre acerca de la realización de la consulta sobre la soberanía de Cataluña y en que se solicitó colaboración ciudadana a través del envío de fotos y tuits geolocalizados bajo la etiqueta #9NTV3 y #9N.17 Aunque los especiales periodísticos multiplataforma y participativos acerca de la Diada y del 9-N sean editorialmente relacionados entre sí, este estudio examina solo el especial periodístico 9-N, la votació a través de la observación sistemática de las publicaciones periodísticas de TV3 y el 3/24 en Facebook, así como las acciones ciudadanas de comentar y compartir, entre el 1 y el 30 de noviembre de 2014, a pesar de que el especial periodístico fue transmitido el 9 de noviembre.

Decidimos llevar a cabo la observación sistemática en Facebook porque esta es la red social en línea más importante de España, según los datos del informe Reu-

C 92

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 92

10/05/17 12:49

EL PERIODISMO MULTIPLATAFORMA DE TV3 EN FACEBOOK SOBRE EL 9-N

ters Institute Digital News Report 2014: España.18 Los datos divulgados muestran que las cuatro plataformas sociales más empleadas para seguir la actualidad informativa en España son Facebook, con uno de cada dos usuarios; WhatsApp, con uno de cada cuatro, seguido de cerca por Twitter y YouTube, ambos con uno de cada cinco usuarios. El mismo informe apunta que los menores de 35 años tienen sus fuentes de información equilibradas entre las redes sociales en línea y la televisión, hecho que legitima nuestro enfoque metodológico basado en la observación sistemática de la cobertura de TV3 y el 3/24 registrada en Facebook sobre el tema de la independencia de Cataluña.

Para evaluar las huellas de las acciones de compartir en conexiones de redes sociales en línea vinculadas a la página de Facebook de TV3, también se realizó una búsqueda de las etiquetas #9NTV3 y #9N en Google. La búsqueda nos dio 8.300 resultados relativos a #9NTV# y 152.000 resultados relativos a #9N, lo que demuestra la relevancia de la estrategia editorial basada en el uso social de la etiqueta #9N a la cual TV3 buscó vincularse. Por lo tanto, el estudio de caso del especial periodístico 9-N, la votació registrado en Facebook tuvo en cuenta no solo las publicaciones periodísticas de TV3 y el 3/24, sino también las interacciones que se producen en las conexiones de redes sociales en línea desde Facebook acerca de las etiquetas propuestas para la participación social en el especial periodístico.

Además, la elección metodológica a partir del especial periodístico 9-N, la votació se basó en la convicción de que la movilización social acerca de la consulta sería muy intensa, ampliando el interés general por la cobertura. Esta hipótesis fue comprobada por los datos generados de Google Trends, que revelan los términos más consultados en diversas regiones y en varios idiomas. La búsqueda por «TV3; 324; 9N» en España en 2014 demuestra que en noviembre de 2014 se concentran las tasas más altas del año de búsqueda por estos términos. El día que concentra más búsquedas es el 9 de noviembre de 2014, cuando se emitió el especial periodístico 9-N, la votació.

5. La dinámica intermedia de TV3 y el 3/24 en Facebook La dinámica intermedia, una dinámica de afectación mutua, genera interferencia y cambio de significaciones en los medios que se funden en ese proceso de comunicación (Wenz, 2008), porque los medios de comunicación son maleables, porosos y absorbentes. Esta concepción es coherente con la definición de los medios hecha por Silverstone (2002). De acuerdo con él, los mismos medios son procesos de mediación en los cuales se intercambian significados a través de la circulación de textos. La concepción de medio de comunicación como mediación, según el autor, se refiere al entendimiento de que la constante circulación de un texto mediático a

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 93

93

10/05/17 12:49

Geane Alzamora

otro lleva a una perdurable transformación de los significados en cada medio. En este proceso, de acuerdo con Silverstone (2002), se acoplan los productores y los consumidores de información, y estos últimos actúan sobre los textos mediáticos desde la perspectiva de la interpretación. Se trata pues de una concepción de medio de comunicación adecuada para entender la dinámica intermedia, ya que señala la afectación mutua entre los medios de comunicación desde la noción de me­ diación.

Sin embargo, la mediación es un proceso incesante de transformación de significados en el cual se reconocen las marcas de textos anteriores en una nueva configuración textual. Eso es lo que ocurre cuando TV3 y el 3/24 comparten sus logotipos en Facebook. Todo lo que se reconoce de cada emisora de televisión es una forma de mediación inscripta en otra y ambas inscriptas en Facebook. Las audiencias actúan en esta dinámica intermedia a través del reconocimiento de las marcas simbólicas de TV3 y el 3/24 que circulan en Facebook en régimen de afectación mutua (Wenz, 2008), ya que los medios de comunicación, según Silverstone (2002), son procesos de mediación.

Desde el punto de vista periodístico, la dinámica intermedia de la cobertura multiplataforma del 9-N practicada por TV3 y el 3/24 en Facebook funciona por superposición de las marcas simbólicas, que son mediaciones institucionales, lo que fortalece la idea de la televisión como una marca (Jost, 2010) a pesar de su circunstancial ubicación mediática. Siendo así, la audiencia reconoce la marca de la Televisió de Catalunya en Facebook, en sus segmentos TV3 y el 3/24, aunque los procesos de comunicación en redes sociales en línea sean distintos de los de la televisión.

Por lo tanto, el periodismo multiplataforma destaca las diferencias de los medios de comunicación, pero los integra bajo el interés que el tema despierta en las audiencias que influyen en las conexiones digitales.

En suma, hay que tener en cuenta que TV3 logró gran audiencia y éxito al producir el especial periodístico 9-N, la votació en dinámica intermedia con su canal de noticias 3/24, no solo porque se basó en un sofisticado proyecto editorial multiplataforma, sino sobre todo porque históricamente la emisora se destaca por hacer la cobertura de los hechos relativos a la soberanía de la región con un tono amigable, como ya se dijo. Sin embargo, la postura abiertamente favorable al independentismo, aparte de la recepción positiva, generó también críticas. El Sindicat de Periodistes de Catalunya, por ejemplo, consideró que el tema fue sobredimensionado en la medida en que otros, de igual relevancia, fueron infravalorados, como el caso de Pujol y las cuentas familiares ocultas en Andorra y corroboradas por el patriarca del nacionalismo catalán.19 El Sindicat de Periodistes pidió a la dirección de TV3 que actuase con criterios periodísticos más claros a la hora de decidir hacer programas especiales y que utilizase los mismos argumentos para los hechos que fueran de interés para los ciudadanos catalanes.20 Más allá de las críticas, la cadena TV3 logró alcanzar una audiencia significativa, tanto en las conexiones de las redes sociales en línea, como es el caso de Facebook,

C 94

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 94

10/05/17 12:49

EL PERIODISMO MULTIPLATAFORMA DE TV3 EN FACEBOOK SOBRE EL 9-N

como en sus programas de televisión, como el Telenotícies, noticiario que es, según Baget Herms (2003), la pieza clave del periodismo de TV3. La transmisión del especial periodístico 9-N, la votació en la televisión fue hecha en vínculo con las ediciones diarias del Telenotícies. De acuerdo con información publicada por Focus Media, empresa especializada en la medición de audiencia de los medios, TV3 fue la cadena más vista el 9 de noviembre de 2014 en Cataluña, siendo el canal 3/24 el tercer canal más visto del día.21 De acuerdo con el periódico La Vanguardia, las emisiones conjuntas de TV3 y el 3/24 sobre el 9-N, en el especial periodístico y en sus otros programas de información en la televisión, como es el caso del Telenotícies, catapultó a TV3 como la cadena más vista el 9 de noviembre en Cataluña. En este día, el Telenotícies migdia alcanzó un 30, 4 % de audiencia en su emisión. A continuación, en el horario de las 19 horas, se exhibió el especial periodístico 9-N, la votació, que alcanzó el 32,6 % de cuota de pantalla. A las 22 horas del mismo día dieron la segunda edición del especial periodístico 9-N, la votació con una entrevista a Artur Mas, presidente de la Generalitat de Catalunya. El programa sumó el 21 % de cuota de pantalla. La siguiente edición del programa, que empezó a las 23.55 horas, logró el 31,1 % de cuota de pantalla con la divulgación de los resultados de la votación del 9-N.22 Los datos apuntan que la dinámica intermedia que delineó las ediciones del especial periodístico 9-N, la votació, producido por TV3 en emisión conjunta con el canal 3/24, situó a la cadena de televisión en picos de audiencia el 9 de noviembre de 2014.

Este tipo de emisiones conjuntas, sin embargo, no es una novedad en el periodismo de TV3. En el año 1992, cuando tuvo un rol destacado en los Juegos Olímpicos de Barcelona, TV3 actuó en colaboración con Televisión Española. En gestión conjunta, TV3 y TVE gestaron el Canal Olímpic, que utilizó la frecuencia del Canal 33 para transmitir durante los Juegos Olímpicos. A través del Canal Olímpic, TV3 y TVE establecieron colaboración e intercambiaron informaciones, en clara configuración intermedia.

Según Baget Herms (2003), el acuerdo entre TV3 y TVE, que desembocó en la creación del Canal Olímpic durante los Juegos Olímpicos de Barcelona en 1992, fue especialmente importante ya que permitió la transmisión de los Juegos en catalán para una gran audiencia. Por lo tanto, las estrategias editoriales conjuntas en el cruce de dos o más medios, a las cuales llamamos dinámica intermedia, fueron desarrolladas por TV3 desde transmisiones televisivas agregadas hasta estrategias editoriales multiplataforma y participativas, como es el caso del especial periodístico 9-N, la votació producido por TV3 y el 3/24 en 2014.

De hecho, esta dinámica intermedia no solo se refiere a la cooperación periodística acerca de un proyecto editorial común, como la cobertura del Canal Olímpic en 1992, sino también a la colaboración ciudadana en redes sociales en línea con relación al mismo proyecto, como ocurre en el especial periodístico 9-N, la votació.

Uno de nuestros planteamientos es si esta dinámica periodística intermedia, que es multiplataforma y participativa, condujo a la transformación de la información pe-

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 95

95

10/05/17 12:49

Geane Alzamora

riodística a través de la participación ciudadana, como presupone la dinámica transmedia.

El especial periodístico 9-N, la votació fue presentado en dos ediciones, una a las 19 horas (inmediatamente antes del Telenotícies) y otra programada para las 22 horas y que presentó un análisis del resultado de la votación. El especial periodístico fue anunciado con antelación en Facebook por TV3 bajo las etiquetas #9N y #9NTV3, a través de las cuales se conectaba esta publicación a diversas otras creadas por ciudadanos bajo etiquetas con los mismos nombres en Facebook, Twitter, Instagram, YouTube y otras redes sociales en línea. La estrategia fue parte de la campaña de TV3, que solicitó a los ciudadanos el envío de informaciones con estas etiquetas para el especial informativo.

La publicación del 9 de noviembre de 2014 en Facebook mantuvo un enlace a la página de TV3 en Internet, en la cual el título «El 9-N a TV3» se vinculaba a la «programación especial TV3, 3/24 y 324.cat del 9-N».23 El texto informativo explicaba que durante todo el día el Telenotícies, el 3/24 y el especial 9-N, la votación iban a mantener conexiones entre diferentes partes de Barcelona y entre otras capitales catalanas. A continuación, el texto informativo destacaba que el portal de noticias 324.cat presentaría cobertura diferenciada del 9-N e invitaba a los ciudadanos a hacer contribuciones mediante el envío de tuits geolocalizados con la etiqueta #9NTV3, además de vídeos del 9-N, en clara alusión a la dinámica intermedia proyectada para el especial periodístico 9-N, la votació. La perspectiva multiplataforma y participativa destacada en el texto anunciaba que sería construido «El mapa del 9-N»,24 parte del especial periodístico, con la colaboración de los ciudadanos y a partir de sus comentarios.

En escenario multiplataforma, por lo tanto, la televisión se vuelve híbrida, y se ubica en torno a innumerables pantallas y en conexión con redes sociales en línea (Ramonet, 2011), de conformidad con los supuestos de la dinámica intermedia. De hecho, las superposiciones de mediaciones en la dinámica intermedia, que destacan los logotipos de la televisión de origen, logran fortalecerla en lugar de debilitarla. Ello es debido a la integración entre diferentes tipos de audiencias, que, aunque fragmentadas, se conectan alrededor de la mediación televisiva dispersa en red intermedia. De esta forma, el cruce entre mediaciones de TV3 y del 3/24 en Facebook acerca del 9-N representa bien los modos híbridos de la televisión contemporánea. De hecho, hoy en día, la dinámica intermedia es típica de la televisión, que es híbrida, multiplataforma y participativa, como lo es el periodismo contemporáneo que tiene la televisión como origen. La cuestión es: ¿hasta qué punto la participación social genera cambio significativo de la información periodística en las conexiones digitales, según el supuesto conceptual de la dinámica transmedia?

Es cierto que, en escenario convergente, la audiencia del periodismo de televisión se complementa en la audiencia del periodismo en las redes sociales en línea.

La audiencia se queda fragmentada en este escenario convergente, a pesar de ser más compleja al estar formada no solamente por grandes colectivos, que son típi-

C 96

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 96

10/05/17 12:49

EL PERIODISMO MULTIPLATAFORMA DE TV3 EN FACEBOOK SOBRE EL 9-N

cos de los canales de televisión, sino también por público típico de colectivos más pequeños, como los agregados sociales de las redes sociales en línea (Fernández, 2013). Según Díaz-Noci y Tous-Rovirosa (2012), la audiencia periodística se queda fragmentada y poco cohesionada en el escenario de distribución multiplataforma.

Por otro lado, se vuelve más espesa porque es más diversificada.

La observación de las audiencias de TV3 en emisión conjunta con el 3/24 sobre el 9-N en Facebook confirma la perspectiva de Díaz-Noci y Tous-Rovirosa (2012) de que la audiencia es poco cohesiva en distribución multiplataforma, que se refiere al contexto de la dinámica intermedia. En cambio, logra tener más cohesión cuando se convierte en dinámica transmedia, como veremos más adelante.

Aunque la mencionada publicación de TV3 en Facebook, relativa al especial periodístico 9-N, la votació, haya registrado solo dos acciones de compartir y diecinueve de «me gusta», las etiquetas #9N y #9NTV3 en la misma publicación agregaron innumerables contribuciones a partir de redes sociales en línea, hecho que señala la densidad de la audiencia fragmentada bajo etiquetas del tipo hashtag, lo que parece referirse a la dinámica de transmedia, como se verá más adelante.

Además, confirma la idea de Fernández (2013) de que las audiencias en redes sociales en línea se caracterizan por un visionado cada vez más heterogéneo y fragmentado, así como por ser también interpeladas desde una cuestión de identidad, producto de las mediaciones que desde esta relación se originan.

En el marco de la dinámica transmedia las audiencias son fragmentadas y heterogéneas pero organizadas desde una cuestión de identidad, que, en este caso, tuvo como símbolo las etiquetas #9N y #9NTV3. De acuerdo con Bauman (2005), la identidad no es algo fijo como una roca, sino negociable en las decisiones que el individuo lleva en sus caminos y opciones. El uso social de las etiquetas que han sido propuestas por TV3 revela estos caminos y opciones individuales en las conexiones digitales en torno a una cuestión de la identidad relativa a la soberanía en la región.

Según Martori Muntsant (2014), el modelo de televisión pública local o de proximidad —como es el caso de TV3 en Cataluña— ha evolucionado substancialmente en su adaptación a la era digital. Por lo tanto, aun de acuerdo con Martori Muntsant (2014), la televisión local desarrolla un papel primordial de preservación de las identidades locales de los ciudadanos, que buscan la proximidad cultural y su propia identificación en una sociedad de la información cada vez más interconectada. De hecho, es lo que se observa en el caso de las emisiones conjuntas de TV3 y su canal de noticias 3/24 sobre el 9-N en sus variadas pantallas, y en las publicaciones periodísticas y ciudadanas bajo las etiquetas #9N y #9NTV3. Los ciudadanos buscaron proximidad e identidad cultural a través de la televisión de referencia en su territorio, y bajo los enlaces y etiquetas propuestos por la emisora construyeron sus propios caminos en conexiones digitales.

Martori Muntsant (2014) observa que la intensificación del uso de las redes de intercambio de contenidos tiene relación con un modelo de televisión digital local

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 97

97

10/05/17 12:49

Geane Alzamora

en el cual se produce una mayor dependencia de intercambio de contenidos por parte de los prestadores audiovisuales. El escenario actual de la televisión digital local, por lo tanto, involucra diversidad de pantallas y de procesos comunicacionales en los cuales las audiencias se quedan activas en relación con los contenidos audiovisuales que reciben. Las audiencias comentan y comparten en las conexiones de las redes sociales en línea aquello que les toca en un proceso de identificación.

Esto es lo que se observa en la publicación ciudadana bajo las etiquetas #9N y #9NTV3 vinculadas a la publicación de TV3 en Facebook. Los enlaces a partir de las etiquetas llevaban a una serie de publicaciones ciudadanas bajo las mismas etiquetas, las cuales, a su vez, llevaban a publicaciones semejantes en otros sitios de Facebook, Twitter y YouTube, constituyendo una cadena transmedia, además de intermedia, de contribuciones ciudadanas que compartían un vínculo con el especial informativo de TV3 y el 3/24. Este vínculo, basado en la identidad local, transformó la dinámica intermedia en dinámica transmedia, como veremos más adelante.

De la misma manera que TV3, el 3/24 también publicó en Facebook bajo las mismas etiquetas,25 además de las constantes referencias que una emisora de televisión hizo a la otra en sus publicaciones sobre el 9-N en Facebook, en clara dinámica intermedia. Esa dinámica es perceptible a lo largo del año 2014, como prueba la publicación del 3/24 en Facebook, con fecha del 15 de octubre de aquel año, que dio a conocer una campaña de la Generalitat para captar voluntarios para la realización de la consulta. La publicación registró 260 acciones del tipo «me gusta» y 104 acciones de compartir.26 Esta publicación aparece otra vez relacionada con la de TV3 del 9 de noviembre de 2014, lo que demuestra que la lógica temporal del periodismo multiplataforma es diferente de la del periodismo de masa porque se vincula a la lógica de la base de datos, de forma que constituye una especie de temporalidad diferida (Weissberg, 2004).

De este modo, las estrategias editoriales intermedia de TV3 y el 3/24 en Facebook tienen el referente en un tipo de televisión que se configura en las vincula­ ciones que las audiencias producen a partir de los contenidos que comentan y comparten. No se pretende simplemente actuar para alcanzar público amplio y heterogéneo, como lo hizo la televisión en su momento broadcasting, sino tam­ bién buscar un segmento específico de intereses semejantes, situación común en procesos de comunicación del tipo narrowcasting, así como en conexiones de redes sociales en línea en contexto de multiplicación de pantallas y de procesos comunicacionales en los cuales la audiencia participa activamente, como es el caso de los procesos de comunicación del tipo webcasting. En escenario convergente se cambian no solamente las estrategias editoriales, que se vuelven maleables a las contribuciones ciudadanas, sino la lógica temporal que influye en las publicaciones periodísticas en conexiones textuales variadas. Lo que cambia, por lo tanto, es la concepción del periodismo cuando este asume características de lenguaje típicas de la dinámica intermedia contemporánea, que es participativa además de multiplataforma. La transformación de la dinámica intermedia en dinámica transmedia

C 98

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 98

10/05/17 12:49

EL PERIODISMO MULTIPLATAFORMA DE TV3 EN FACEBOOK SOBRE EL 9-N

depende del grado de participación y de su impacto en la naturaleza de la información periodística, como veremos más adelante.

6. Desde la dinámica intermedia hasta la dinámica transmedia Aunque las dinámicas intermedia y transmedia casi siempre aparezcan mezcladas en los procesos contemporáneos de comunicación, configuran conceptos distintos.

Toda dinámica transmedia es también intermedia, pero no toda dinámica intermedia es transmedia. Básicamente, la dinámica intermedia, en la cual la participación ciudadana no es esencial, presupone la composición de un mensaje en el cruce de dos o más medios de comunicación. Para convertirse en dinámica transmedia, la dinámica intermedia debe tener en cuenta la participación ciudadana en acciones como comentar, compartir y recombinar textos mediáticos, además de la producción ciudadana propia. Consecuentemente, la dinámica transmedia se desarrolla en las conexiones digitales a través de los movimientos mediáticos ciudadanos y casi siempre resulta en innovaciones de lenguaje.

Según Jenkins (2006), la dinámica transmedia se propaga en los procesos de comunicación verticales, desencadenados por las industrias mediáticas, y en los procesos de comunicación horizontales, que tienen origen en acciones ciudadanas.

Es la integración entre los dos procesos de comunicación, vertical y horizontal, lo que caracteriza la dinámica transmedia. Además, cada medio de comunicación que integra la dinámica transmedia debe, según Jenkins (2006), contribuir lo mejor que pueda con el todo de la narrativa, que se complementa más allá de cada medio, aunque sea comprensible e independiente en cada uno de ellos.

A pesar de que la dinámica intermedia haya representado la situación comunicativa predominante en la cobertura periodística del 9-N llevada a cabo por TV3 y el 3/24 en Facebook en noviembre de 2014, hemos observado la presencia de la dinámica transmedia en algunas situaciones muy ricas en términos de actividad comunicativa. En general, la dinámica transmedia verificada se refiere a acciones de comentar y de compartir que trasladan la información periodística de Facebook hacia otras plataformas, en especial a YouTube y a Twitter. Cada movimiento mediático provocado por los ciudadanos desde las publicaciones de TV3 y el 3/24 en Facebook conducen a otras publicaciones similares en sus redes de amigos, y así sucesivamente, y forman una red de información amplia y diversa que tiene la información periodística como fuente. Todavía es también transmedia la situación comunicativa en la cual publicaciones ciudadanas integran las publicaciones periodísticas bajo las mismas etiquetas, es el caso de los hashtags #9NTV3 y #9N. En ambos casos, la participación social derivó en una combinación de distintos puntos de vista dispersados en diferentes conexiones digitales, antes que en un

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 99

99

10/05/17 12:49

Geane Alzamora

punto de vista periodístico original. Es notable, en los dos casos, la expansión ciudadana de la información periodística en una dinámica social, colectiva y variada, pero es aún más significativa, desde el punto de vista de la dinámica transmedia, la configuración social de mensajes construidos a partir de hashtags, pues sintetiza procesos de coproducción entre periodistas y ciudadanos bajo intereses de información coincidentes.

Aunque la mayoría de los vídeos disponibles en YouTube sobre el especial pe­ riodístico 9-N, la votació haya sido publicada por TV3 y el 3/24, en algunos casos observados desde Facebook, los ciudadanos rescatan fragmentos del especial perio­dístico 9-N, la votació de TV3 y el 3/24 y los retransmiten desde sus propias publicaciones.27 Ese proceso es posible porque la dinámica transmedia se basa en la dinámica intermedia, que se compone hoy en día de textos digitales ajustables. En formato digital, la dinámica intermedia proporciona las condiciones ideales para que los ciudadanos se apropien de los textos digitales y los recombinen en acciones de fragmentación y edición para distribuirlos en varias plataformas (Wenz, 2008).

Todavía, la situación transmedia más común fue la vinculación de publicaciones periodísticas de TV3 y del 3/24 en Facebook con publicaciones ciudadanas en va­ riadas redes sociales en línea bajo las etiquetas #9N y #9NTV3, de acuerdo con la sugerencia hecha por TV3 a partir de su especial 9-N. La etiqueta #9NTV3 divulgada en Facebook el 9 de noviembre de 2014 lleva hacia ocho publicaciones ciudadanas, de las cuales cinco se vinculan a publicaciones cuyo origen es Twitter, lo que demuestra la configuración intermedia desde las conexiones de redes sociales en línea, que actualmente es común en dinámica transmedia. La publicación que registra más acciones de compartir, catorce en total, enlaza con cuarenta y una publicaciones en Twitter bajo la misma etiqueta, de las cuales tres son publicaciones de TV3, cinco de 3/24 y cuatro de 324.cat, lo que evidencia la vitalidad de las emisiones conjuntas de TV3 y el 3/24 en agregar informaciones bajo la etiqueta #9NTV3 en una cadena ciudadana que se formó más allá de Facebook, en conexiones de redes sociales en línea. Los datos señalan, todavía, que es imponderable la extensión de las interferencias ciudadanas en la dinámica periodística transmedia observada, ya que no es viable delimitar una red en constante proceso de expansión.

Finalmente, se observó que las publicaciones de TV3 bajo las etiquetas #9N y #9NTV3 enlazaban con publicaciones ciudadanas en otras redes sociales en línea, como Twitter, Instagram, YouTube y Facebook, en las cuales puntos de vista distintos se sumaban a la información periodística original. Por lo tanto, la red intermedia que se formó en torno a estas etiquetas, de fuerte inclinación ciudadana, es también transmedia porque opera por expansión, explotación y diversidad de puntos de vista (Scolari, 2013). Del mismo modo, las etiquetas #9N y #9NTV3 destacaron la intención de TV3 de estar en sintonía con las formas contemporáneas de producción y difusión de información en las redes sociales en línea, herramientas esenciales en los procesos de movilización ciudadana actualmente. Esto subraya la

C 100

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 100

10/05/17 12:49

EL PERIODISMO MULTIPLATAFORMA DE TV3 EN FACEBOOK SOBRE EL 9-N

idea de que la dinámica transmedia deriva de la dinámica intermedia en conexiones digitales.

Hay que tener en cuenta la compatibilidad entre televisión y redes sociales en línea en la tarea de informar sobre los hechos cotidianos, lo que favorece la configuración de la dinámica transmedia. Si el periodismo televisivo se desarrolló bajo ideas tales como la velocidad y la preferencia por el directo (Marcondes Filho, 2000), las redes sociales en línea narran la historia en vivo y en directo (García, 2013). Hay, desde este punto de vista, una fuerte semejanza entre la lógica de comunicación del periodismo de televisión y la de los ciudadanos en redes sociales en línea. Sin embargo, según García (2013), con las redes sociales en línea el mensaje ya no es ni único ni unidireccional. El autor considera que a las fuentes emisoras se suma la capacidad de los receptores para convertirse en intermediarios de los mensajes, de manera que puedan modificarlos con aportaciones propias o cultivadas en el debate en red. El problema, según García (2013), es que, por un lado, los ciudadanos enriquecen el mensaje al convertirlo en más participado y colectivo, pero, por otro, pueden desvirtuar la calidad de la información original. Aunque el autor no esté hablando sobre el periodismo transmedia, sino sobre la participación ciudadana en las redes sociales en línea, su argumento es compatible con la discusión sobre el periodismo transmedia, ya que describe la actividad ciudadana de expandir la información periodística en los enlaces de redes sociales en línea.

No obstante, lo que se observa acerca de las publicaciones de TV3 en Facebook el 9 de noviembre de 2014, bajo las etiquetas #9N y #9NTV3 es que la información periodística no se corrompe con la participación ciudadana. Por otro lado, la información periodística puede reconfigurarse más allá de Facebook en acciones ciudadanas colectivas e imponderables. Sin embargo, las publicaciones ciudadanas están relacionadas con las publicaciones periodísticas en Facebook utilizando las mismas etiquetas en otras conexiones digitales. Las etiquetas, por lo tanto, operan como un hipervínculo a través del cual es posible agregar publicaciones variadas desde una forma significante común. Los datos recogidos demuestran que esas etiquetas del tipo hashtag favorecen la dinámica transmedia en un contexto originalmente intermedia, pero no aseguran la veracidad de la información generada bajo estas etiquetas, más allá del contexto intermedia investigado.

Aunque no se haya observado una oferta periodística diferenciada y adaptada a cada entorno mediático, condición fundamental para la configuración de una narrativa periodística transmedia, de acuerdo con Sánchez, Rodríguez-Vázquez y García (2015), la información periodística investigada se expandió por redes sociales en línea en acciones ciudadanas colectivas y dispersas que se vinculaban a las publicaciones de TV3 y el 3/24 bajo las etiquetas #9N y #9NTV3. En sintonía con el movimiento que la audiencia produce a partir del contenido mediático, de manera fragmentada y continua (Jenkins, Ford y Green, 2013), los ciudadanos se apropiaron de la dinámica intermedia de TV3 y el 3/24 con las configuraciones típicas de la dinámica transmedia, y construyeron una narrativa fragmentada, flexible y va­

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 101

101

10/05/17 12:49

Geane Alzamora

riable. Es notable que esta situación comunicativa solo haya sido posible porque las etiquetas #9N y #9NTV vincularon todas las distintas narrativas dispersas en conexiones de redes sociales en línea. Es, por lo tanto, un tipo de narrativa fragmentada y poco cohesionada, que solo se percibe cuando se transita entre las conexiones de las etiquetas. De esta manera, las etiquetas conducen a la composición de la na­ rrativa transmedia en las conexiones intermedia y configuran el aspecto más importante de la narrativa transmedia investigada, puesto que integran publicaciones periodísticas y ciudadanas en conexiones digitales bajo la misma condición de identidad.

7. Conclusiones El periodismo multiplataforma es tendencia en la época contemporánea porque la cultura de convergencia predomina en lugar de la cultura de masas en la cual el periodismo desarrolló sus especificidades mediáticas, como es el caso del periodismo de televisión. Actualmente, el periodismo de televisión se vuelve multiplataforma, por lo tanto, intermedia. Además, en conexiones de redes sociales en línea todos pueden intervenir, en algún grado, en los textos cuyo origen es el periodismo de televisión y recombinarlos, lo que es propio de la dinámica transmedia.

No solamente la televisión, sino todos los medios de comunicación, hoy en día, tienen algún grado de convergencia, ya que se basan en conexiones digitales que permiten la apropiación social de los textos mediáticos. De este modo, los ciudadanos participan en las narrativas de los medios comentando, compartiendo y produciendo información. Además, logran intervenir en los textos mediáticos que circulan en las conexiones digitales cuando los fragmentan, editan y comparten en sus redes personales.

La convergencia es visible en la dinámica intermedia y en la dinámica transmedia que caracterizan los procesos de comunicación del periodismo multiplataforma. En dinámica intermedia, los medios de comunicación intercambian significados en proceso de interferencia mutua. La dinámica transmedia se basa en la dinámica intermedia, pero presupone la expansión de la narrativa tanto en las acciones verticales de los medios de comunicación, como en las acciones horizontales de ciudadanos en conexiones de redes sociales en línea.

Observamos que las etiquetas del tipo hashtag pueden convertir dinámicas intermedia en dinámicas transmedia porque vinculan narrativas variadas, ciudadanas y periodísticas bajo la misma perspectiva temática. Es el caso de las publicaciones conjuntas de TV3 y del 3/24 en Facebook en noviembre de 2014, ocasión en que los ciudadanos fueron invitados a publicar en redes sociales en línea bajo las etiquetas #9N y #9NTV3.

Aunque la dinámica intermedia sea predominante en el escenario investigado,

C 102

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 102

10/05/17 12:49

EL PERIODISMO MULTIPLATAFORMA DE TV3 EN FACEBOOK SOBRE EL 9-N

observamos la existencia de algunas situaciones típicamente transmedia, relativas a la expansión de la narrativa periodística por ciudadanos bajo las etiquetas men­ cionadas. Por lo tanto, las etiquetas agregan las publicaciones periodísticas y ciudadanas por contigüidad de identidad, instaurando la formación de una narrativa transmedia que es heterogénea, dilatada e imponderable.

Notas [1 Gracias a Capes/Brasil (BEX 2390/14-0), CNPq y Fapemig por ayudas que subyacen en este estudio.

[2 Dirección de correspondencia: Geane Alzamora. Avenida Antônio Carlos, 6627. Belo Horizonte, Brasil.

[3 <http://www.lavanguardia.com/politica/20141110/54419128780/9n-masivo-reclama-salida-politica.html> [Consulta: 22 mayo 2015].

[4 <http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2015-2832>. [Consulta: 22 mayo 2015].

[5 M. Lamelas (2014). «Mas propone un simulacro de consulta el 9N: “Habrá locales, urnas y papeletas”». El Confidencial [Madrid] (11 abril). <http://www.elconfidencial.com/espana/cataluna/2014-11-04/la-generalitat-mantiene-laconsulta-alternativa-a-pesar-de-la-suspension-del-tc_435024/> [Consulta: 22 mayo 2015].

[6 <http://www.elconfidencial.com/espana/cataluna/2014-10-14/mas-sigue-adelante-con-una-consulta-habralugares-abiertos-urnas-y-papeletas_239187/> [Consulta: 22 mayo 2015].

[7 <http://presidencia.gencat.cat/web/.content/ambits_actuacio/consells_assessors/catn/informes_publicats/ inf_19_castella.pdf> [Consulta: 22 mayo 2015].

[8 <http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/09/11/catalunya/1378887336_005710.html> [Consulta: 22 mayo 2015].

[9 <http://www.lavanguardia.com/politica/20140911/54414923722/cifras-via-catalana.html> [Consulta: 22 mayo 2015].

[10 <http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20141105/54418979828/nueva-cassolada-catalunya-contrasuspension-tc-9n.html> [Consulta: 22 mayo 2015].

[11 <https://www.facebook.com/tv3/info?tab=page_info> [Consulta: 22 mayo 2015].

[12 <http://www.ccma.cat/tv3/El-9-N-a-TV3/noticia-arxiu/658800/> [Consulta: 22 mayo 2015].

[13 <http://www.ccma.cat/corporatiu/es/el-grup/> [Consulta: 28 mayo 2015].

[14 <http://es.wikipedia.org/wiki/TV3_ %28Catalu %C3 %B1a %29> [Consulta: 28 mayo 2015].

[15 <http://www.ccma.cat/324/> [Consulta: 28 mayo 2015].

[16 <http://www.ccma.cat/324/El-324cat-vol-les-vostres-fotos-de-la-Via-Catalana/noticia/2169751/> [17 <http://www.ccma.cat/324/Envians-els-teus-videos-del-9-N-i-les-teves-fotos-amb-tuits-geolocalitzats-a-/ noticia/2523311/> [Consulta: 22 mayo 2015].

[18 <http://www.unav.edu/documents/3786985/0/Reuters-Institute-Digital-News-Report-2014-Espana.pdf> [Consulta: 3 junio 2015].

[19 M. Pérez (2014). «El caso Pujol, un asunto de Estado. La confesión de Jordi Pujol ha desatado un proceso judicial y político de consecuencias imprevisibles». La Vanguardia [Barcelona] (14 septiembre). <http://www.lavanguardia. com/politica/20140914/54415942481/el-caso-pujol-un-asunto-de-estado-manel-perez.html> [Consulta: 22 mayo 2015].

[20 <http://www.sindicatperiodistes.cat/es/content/especiales-informativos-s%C3%AD-hablar-de-todo-tambi% C3%A9n-s%C3%AD> [Consulta: 22 mayo 2015].

[21 <http://www.focusmedia.es/datos-audiencia-09-de-noviembre-de-2014/> [Consulta: 22 mayo 2015].

[22 <http://www.lavanguardia.com/television/audiencias/20141110/54419751982/audiencia-tv3-9n.html#ixzz3 buH0nioP> [Consulta: 29 mayo 2015].

[23 <http://www.ccma.cat/tv3/El-9-N-a-Tv3/noticia-arxiu/658800/> [Consulta: 28 mayo 2015].

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 103

103

10/05/17 12:49

Geane Alzamora [24 <http://www.ccma.cat/324/9-n/mapa-del-9-n/seccio-especial/590/1114/> [Consulta: 28 mayo 2015].

[25 <https://www.facebook.com/324cat/posts/866039826753463> [Consulta: 28 mayo 2015].

[26 <https://www.facebook.com/324cat/posts/866039826753463> [Consulta: 29 mayo 2015].

[27 <https://www.youtube.com/watch?v=lrCEKhJGfng> [Consulta: 2 junio 2015].

Bibliografía Álvarez, M. E. B. (1991) Organização, sistemas e métodos. Vol. 1. São Paulo: McGraw Hill.

Alzamora, G.; Braga, C. (2014). «Las redes sociales, armas de protesta». En: Ferré Pavia, C. (org.). El uso de las redes sociales: ciudadanía, política y comunicación: La investigación en España y Brasil. Vol. 1. Bellaterra; Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. Institut de la Comunicació, p. 16-29.

Alzamora, G.; Tarcia, L. (2012). «Convergência e transmídia: galáxias semânticas e narrativas emergentes em jorna­ lismo». Brazilian Journalism Research [São Paulo], vol. 8, p. 22-34.

Baget Herms, J. M. (2003). La nostra: Vint anys de TV3. Barcelona: Proa.

Bauman, Z. (2005). Identidade : Entrevista a Benedetto Vecchi. Trad. de Carlos Alberto Medeiros. Río de Janeiro: Jorge Zahar Editor.

Díaz-Noci, J.; Tous-Rovirosa, A. (2012). «La audiencia como autor: narrativas transmedia y propiedad intelectual del público». El Profesional de la Información [Barcelona], vol. 21, núm. 5 (septiembre-octubre).

Fernández, P. (2013). «Las audiencias en la era digital: interacción y participación en un sistema convergente». Cuestión : Revista Especializada en Periodismo y Comunicación [La Plata], vol. 1, núm. 40 (octubre-diciembre). Disponible en: <file:///Users/geane/Downloads/1957-7298-1-PB.pdf> [Consulta: 22 mayo 2015].

Fondevila Gascón, J. F. (2010). «Multimedia, digital press and journalistic genres in Catalonia and in Spain: an empirical analysis». Estudos em Comunicação [Covilhã], núm. 7, vol 1, p. 81-95.

García, J. S. (2013). «Nuevas exigencias para el periodismo: gobiernos en la calle y ciudadanos en las redes sociales».

Telos : Cuadernos de Comunicación e Innovación [Madrid] (enero-abril), p. 58-67. Disponible en: <http://telos. fundaciontelefonica.com/url-direct/pdf-generator?tipoContenido=articuloTelos&idContenido=2013021317570 002&idioma=es> [Consulta: 28 mayo 2015].

Jenkins, H.; Ford, S.; Green, J. (2013). Spreadable media: Creating value and meaning in a networked culture. Nueva York; Londres: New York University Press.

Jenkins, H. (2006). Convergence culture: Where old and new media collide. Nueva York: NYU Press.

Jost, F. (2010). Compreender a televisão. Porto Alegre: Sulina.

Lamelas, M. (2014) «Mas propone un simulacro de consulta el 9N: “Habrá locales, urnas y papeletas”». El Confidencial [Madrid] (11 abril). <http://www.elconfidencial.com/espana/cataluna/2014-11-04/la-generalitat-mantiene-laconsulta-alternativa-a-pesar-de-la-suspension-del-tc_435024/> [Consulta: 22 mayo 2014].

Marcondes Filho, C. (2000). A saga dos cães perdidos. São Paulo: Hacker Editores.

Martori Muntsant, A. (2014). «Televisión pública y era digital: las emisoras de proximidad en Cataluña como caso paradigmático en su adaptación a Internet». Obra Digital : Revista de Comunicación [Vic], núm. 7.

Micó, J.; Barbosa, S. (2009). «Modelos de convergencia empresarial na industria da informação: um mapeamento de casos no Brasil e na Espanha». Brazilian Journalism Research [São Paulo], vol. 2, núm. 1 (primer semestre).

Morin, E. (1976). Cultura de massas no século XX. Vol. 1: Neurose. Río de Janeiro: Forense Universitária.

Pérez, M. (2014) «El caso Pujol, un asunto de Estado. La confesión de Jordi Pujol ha desatado un proceso judicial y político de consecuencias imprevisibles». La Vanguardia [Barcelona] (14 septiembre). <http://www.lavanguardia. com/politica/20140914/54415942481/el-caso-pujol-un-asunto-de-estado-manel-perez.html> [Consulta: 22 mayo 2015]. [Política] Ramonet, I. (2011). La explosión del periodismo: De los medios de masas a la masa de medios. Madrid: Clave Intelectual.

C 104

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 104

10/05/17 12:49

EL PERIODISMO MULTIPLATAFORMA DE TV3 EN FACEBOOK SOBRE EL 9-N Renó, D.; Ruiz, S. (2014). «Reflexiones sobre periodismo ciudadano y narrativa transmedia». En: Campalans, C.; Renó, D.; Gosciola, V. (ed). Narrativas transmedia: Entre teorías y prácticas. Barcelona: UOC; Barranquilla: Universidad del Rosario, p. 49-68.

Sánchez, C.; Rodríguez-Vázquez, A. I.; López-García, X. (2015). «Del periodismo transmedia al replicante. Cobertura informativa del contagio del ébola en España por elpaís.com». El Profesional de la Información [Barcelona], vol. 24, núm. 3 (mayo-junio), p. 282-290. Disponible en: <https://www.academia.edu/12777757/Del_periodismo_transmedia_al_replicante._Cobertura_informativa_del_contagio_de_%C3%89bola_en_Espa%C3%B1a_por_Elpais. com> [Consulta: 3 junio 2015].

Scolari, C. (2013). Narrativas transmedia: Cuando todos los medios cuentan. Barcelona: Deusto.

Silverstone, R. (2002). Por que estudar a mídia? São Paulo: Loyola.

Wenz, K. (2004). «As formas intermidiáticas em textos». En: Santaella, L.; Nöth, W. (ed.). Palavra e imagem nas mídias: Um estudo intercultural. Belém: Editora Universitária UFPA, p. 251-269.

Weissberg, J. L. (2004). «Paradoxos da teleinformática» En: Parente, A. (ed.). Tramas da Rede. Porto Alegre: Sulina.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 105

105

10/05/17 12:49

Comunicacio 34-1_2017.indd 106

10/05/17 12:49

Comunicació: Revista de Recerca i d’Anàlisi [Societat Catalana de Comunicació] http://revistes.iec.cat/index.php/TC. Vol. 34 (1) (maig 2017), p. 107-121 ISSN (ed. impresa): 2014-0304 / ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 / DOI: 10.2436/20.3008.01.157 Data recepció: 06/07/15 Data acceptació: 07/07/15

Do bloggers who criticize the press ultimately matter? (Re)defining media accountability in the age of citizen participation Els bloggers que critiquen la premsa són finalment rellevants? (Re)definint la responsabilitat dels mitjans en l’era de la participació ciutadana

David Cheruiyot1 Doctorand del Departament de Mitjans, Geografia i Comunicació de la Universitat de Karlstad, Suècia. david.cheruiyot@kau.se

C 1 07

Comunicacio 34-1_2017.indd 107

10/05/17 12:49

David Cheruiyot

Do bloggers who criticize the press ultimately matter? (Re)defining media accountability in the age of citizen participation Els bloggers que critiquen la premsa són finalment rellevants? (Re)definint la responsabilitat dels mitjans en l’era de la participació ciutadana Abstract: Bloggers criticizing the traditional media over poor quality journalism are being touted as potentially influential instruments of media accountability. This paper questions whether in retrospect the old order of media accountability still has relevance in an increasingly networked media environment. The aim of the paper is to suggest a framework for understanding how bloggers criticizing the traditional journalism practice can be examined in a study on media accountability in the digital era. The essay interrogates the concept of media accountability and the significance of bloggers’ criticism on journalism practice.

Keywords: Bloggers, journalism practice, media accountability, media criticism, media responsibility, participatory media.

C Els bloggers que critiquen la premsa són finalment rellevants?

(Re)definint la responsabilitat dels mitjans en l’era de la participació ciutadana Do bloggers who criticize the press ultimately matter? (Re)defining media accountability in the age of citizen participation RESUM: Els anomenats bloggers que critiquen els mitjans tradicionals sobre la mala qualitat del periodisme són considerats instruments potencialment influents de la rendició de comptes i la responsabilitat dels mitjans de comunicació. Aquest article qüestiona si, en retrospectiva, el vell ordre de la rendició de comptes de mitjans encara té rellevància en un entorn cada vegada més interconnectat. L’objectiu és proposar un marc per comprendre com els bloggers que fan crítica de la pràctica del periodisme tradicional poden ser examinats en un estudi sobre la responsabilitat dels mitjans en l’era digital.

Aquest assaig analitza el concepte de rendició de comptes dels mitjans i la importància de la crítica que actors com els bloggers fan de la pràctica del periodisme.

Paraules Clau: bloggers, pràctica periodística, rendició de comptes de mitjans, crítica de mitjans, responsabilitat de mitjans, mitjans participatius.

C 108

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 108

10/05/17 12:49

DO BLOGGERS WHO CRITICIZE THE PRESS ULTIMATELY MATTER?

1. Introduction Accountability of the media became the global agenda in 2011 and 2012 when a phone hacking scandal by the defunct News of the World in the UK was exposed.

An inquiry into the scandal by Lord Justice Leveson brought to the limelight the weakening accountability by conventional regulatory institutions. Lord Leveson’s inquiry in particular highlighted the changing nature of media accountability systems. Indeed, media accountability seems to be in a state of flux as the traditional media engages with more and more citizens whose access to the work of the fourth estate and participation has been enhanced by new media technologies.

The fact that more citizens online are now engaged in monitoring and criticizing the performance of traditional media proves the press is no longer the “sole gatekeeper of public discourse” (Bernier 2013, p. 2). At the same time, institutions that have provided checks on traditional media, such as the press councils, are still assumed to fittingly represent media consumers who have for a long time felt powerless until the advent of new media technologies.

In media studies, the concept of media accountability is often said to be in a “conceptual muddle” (see Dennis and Gillmor, 1989) and, according to Pritchard (2000), it is “often used but seldom defined” (p. 1). Since the landmark Hutchins Commission of inquiry of the 1940s – set up owing to the waning credibility of the US press at the time – various scholars have attempted to approach the subject in different ways, mostly enriching the discourse on freedom of expression and media regulation, but offering little conceptual clarity. Media scholars have suggested that there is a lack of understanding of the concept of media accountability that is compounded by the antagonism over “accountability” on the one hand, and “responsibility” on the other, as approaches to understanding regulation of the media (Von Krogh, 2008). This is the root of the enduring debate on media accountability.

Perhaps a better way to evaluate the new dynamics of a networked world as regards media accountability is to study the significance of the rising criticism of the traditional media by audiences online as a potential media accountability mechanism. Indeed, blogs – just like other Web 2.0 technologies such as Facebook and Twitter – have attracted broad participation of citizens engaging in scrutiny of the content and operations of the traditional media. As a result, journalists and media organizations are now daily targets of a barrage of criticism over what is perceived by audiences as poor quality journalism. At the same time, traditional accountability instruments like press councils are increasingly losing their influence and credibility as focus shifts to reforms on traditional media regulation as seen in the UK’s Leveson inquiry of 2011-2012.

This article explores the implications of media criticism on blogs as a form of participatory media accountability by discussing the discourses found in the nexus of media accountability and bloggers criticism of traditional media. In this paper, I evaluate the interpretation of the concept of media accountability as a basis for

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 109

109

10/05/17 12:49

David Cheruiyot

suggesting a framework for understanding citizens’ intervention in media accountability. The approach is to assess how the concept of media accountability can be adapted to the changing media environment of the digital era. First I will begin with an examination of how the concept of media accountability has been understood by various scholars.

2. Media accountability – the boundaries of definitions Accountability – a term that is also often referred to in public administration and governance – has dominated discussions on media performance since its first prominent use as a policy concept by the Hutchins Commission in its 1947 report (Marzolf, 1991, p. 73; McIntyre, 1987; Mulgan, 2000). It is a concept that is rather hard to pin down, although various scholars have attempted to approach it in several ways. There is no coherent way to address the concept of media accountability; therefore, it poses a challenge in research as well as policy-making. Secondly, the concept is “used in a mistaken or too restricted way (for instance as meaning control or greater responsibility)” (McQuail, 2003, p. 19). “Responsibility” is a term mostly taken as a synonym for accountability yet both concepts are volatile and take conflicting meanings at times. Mulgan (2000) suggests that the “chameleonlike” nature of accountability “require(s) constant clarification and increasingly complex categorisation”, even in disciplines such as public administration (p. 555).

The normative principle behind media accountability is that the media takes the step of actively responding to a set of obligations (McQuail, 2003). Obligations here are varied depending on a host of issues including media systems (see Hallin and Mancini, 2004). In expanding this view, McQuail (2005) defines media accountability as “voluntary or involuntary processes by which the media answer ­directly or indirectly to their society for the quality and/or consequences of publication” (p. 207). This definition implies that there is an expectation that the media would operate and perform its set roles in a manner acceptable to its “constituents” (a term preferred by Pritchard, 2000). Of course, McQuail risks being vague in not defining the society he is referring to and “how the media are supposed to draw public legitimacy” (Heikkilä et al., 2012, p.5-6). Indeed, the fundamental question that scholars seek to address as regards accountability, whether in media studies or public administration, is “to whom” and “for what” one is required to be accountable (see Mulgan, 2000).

Another pragmatic view taken on media accountability is that of David Pritchard (2000). According to Pritchard, media accountability should be understood as a “process by which media organizations may be expected or obliged to render an account of their activities to their constituents” (ibid., 2000, p. 2). He seeks to move away from a theoretical approach – or “a set of normative prescriptions” –

C 110

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 110

10/05/17 12:49

DO BLOGGERS WHO CRITICIZE THE PRESS ULTIMATELY MATTER?

which he argues does not really bring an understanding of how media accountability “actually works” (p. 1). With a rather pessimistic view of the effectiveness of media accountability mechanisms such as law and ethics, he sees the “process” as one of naming, blaming and claiming. The “process” starts when a “constituent” pinpoints a journalistic error (naming), then he or she makes the offending media aware of the error (blaming), and eventually the member of the audience demands a form of restitution (claiming), which could be as simple as an explanation of an editorial decision (ibid., p. 3-4). The strength of this definition is the emphasis placed on citizen participation, which both Pritchard and Bertrand (2000) argue is essential in a democracy (p. 192). As we shall see later, citizen participation is increasingly coming into focus in media accountability discourse because of Web 2.0 technologies that provide a platform for audiences to engage with the traditional media. Even with a good analysis of media accountability instruments in operation in organizations, Pritchard’s “practical” evaluation of media accountability has remained a subject of discourse for scholars and policy-makers, and seldom ropes in journalists and media workers, a weakness cited by Bardoel and D’Haenens (2004).

Additionally, the process of naming and blaming has its weakness, according to McQuail (2003): The general rationale for accountability is to achieve some repair, improvement, or return to normality, although in practice this is sometimes lost sight of. Accountability tends rather to focus on the allocation of blame and punishment rather than on encouraging, or contributing to, better performance. (p. 199)

Even so, the understanding that accountability seeks a form of recourse to the conduct of an actor (in this case the media organization and journalists) is an approach used to distinguish it from its other closely related term: responsibility.

Whereas responsibility is the expectation that the media would act in a certain way, accountability ensures that it acts exactly that way and if not, certain consequences would follow (see Hodges, 1986, p. 14). But McQuail (2003) reminds us that the relationship between responsibility and accountability is complex, as indeed the relationship between the media and society has been. He uses a model proposed

by Christians (1989) in explaining that accountability can take the form of “liability” or “answerability”. Liability refers to the “potential harm that media publication might cause”, while answerability “emphasizes debate and dialogue as the best means to bridge differences that arise between media and their critics or those affected” (McQuail 2005, p. 209).

In essence, liability implies the media is obliged to follow certain laws and regulations. Liability is a form of accountability that is manifested in media systems which take the form of a “polarized pluralist” state as suggested by Hallin and Mancini (2004) because of the strong influence of the government on the operations of the media. The rationale behind liability for the media is that the society

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 111

111

10/05/17 12:49

David Cheruiyot

would be protected against the harm the media may cause by, for instance, damaging reputations of individuals or inciting sectarian violence (see McQuail, 2003).

Statutory regulation and defamation laws are common methods applied to control the media by imposing penalties and damages or withdrawing licenses and broadcast frequencies, a measure common in totalitarian states. However, statutory laws create antagonism between the state and the media. Heavy penalties imposed on the media for violating the laws stifle press media freedom and fuel self-censorship by journalists. Libel and defamation laws, especially when they are criminal in nature, meet resistance from proponents of freedom of the press (also globally through the Article 19 organization). Even the civil defamation laws – common in “democratic corporatist” countries (see Hallin and Mancini, 2004) – are not seen to have any progressive effect on media organizations but are instead barriers to their growth (McQuail, 2003). The huge sums of money the courts impose as damages for defamation cripple media organizations. Further, the rich and political elite are mostly seen as the direct beneficiaries of libel laws. Inevitably, libel laws that are friendly to claimants put journalists in tricky situations especially when they have to make a choice between publishing a news story in the public interest or protecting private interests (ibid.). The implication of liability as a form of accountability is however greater: it is seen as prescribing punishment but not “encouraging, or contributing to better performance” (McQuail, 2003, p. 199). In fact, liability as a more radical measure of enforcing ethical standards on journalists and media organizations is mostly associated with the term “accountability”, while the more liberal and softer measures are associated with “responsibility” (ibid.).

Indeed, the softer form of accountability is answerability. This form of accountability is common in states that take the “democratic corporatist” model of media system (Hallin and Mancini, 2004). In the diverse media systems across the world, the answerability model is mostly preferred (McQuail, 2003; Nordenstreng, 2000).

Here, the obligations of the media to society take a liberal nature and, subsequently, adherence to ethical standards is based on voluntary agreements such as codes of ethics. When journalists control their conduct as media professionals through bodies such as press councils, then self-regulation is at work. But Nordenstreng notes that minimum government regulation and the market forces – expected to improve efficiency of media and foster pluralism (see Baldi and Hasebrink, 2007) – supplement softer measures to ensure the media are accountable. McQuail (2003) argues that the emphasis in answerability is on journalistic performance rather than the “harm” the media may cause to society. As a means of recourse for biased coverage, errors in reporting or any other unethical conduct, journalists would be expected, for instance, to offer an explanation of an editorial decision or publish a correction or apology (ibid.). There are a myriad of challenges posed when accountability takes the form of answerability, including the fact that the code of ethics serves as a weak measure to control journalists’ conduct.

C 112

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 112

10/05/17 12:49

DO BLOGGERS WHO CRITICIZE THE PRESS ULTIMATELY MATTER?

The downside of having a free market media is that in most cases commercial interests supersede those of the public. Concentration of the media – even at the time preceding the Hutchins Commission – has particularly always become a worrying trend. Media concentration has an overall effect of creating powerful corporations and immensely wealthy individuals who keep close links to politicians. As a consequence, the “big media” with political influence and power (see McChesney, 1999) suppress media freedom by subjecting the media to market censorship and diminishing plurality in favor of profit maximization (Schultz, 1998). Owners of the powerful media organizations are not accountable to the public or to their representatives, the politicians. Bertrand (2003) argues that, although the market is a threat to what he calls “quality media”, government intervention is not an option.

He proposes a smorgasbord of mechanisms which he refers to as an “arsenal of democracy” because they are “non-state means of making media responsible ­towards the public” (Bertrand, 2000, p. 108). To this end, public broadcasting (common in Western Europe) is considered the mass medium that is the most accountable (McQuail, 2003). Public service broadcasting – whose foundations are rooted in social responsibility theory (see Siebert, Schramm and Peterson, 1956) – attempts to attain a balance between the effects of the market and the law (McQuail, 2003, p. 55). The assumption for public service media is that it is “de­mocratically accountable to the public” (ibid.) while the law ensures it remains independent from the government, whose key role is to support its development in serving the public interest (Baldi and Hasebrink, 2007).

Overall, liability and answerability models focus on mechanisms that support and promote the process of accountability. The trend is towards more liberal institutions, and the states in various media systems are experiencing transformations from liability to answerability, from responsibility to accountability, according to Bardoel and D’Haenens (2004). However, Plaisance (2000) is concerned with the one-sided view of accountability that sees the concept in terms of mechanisms to enforce it. His argument is that any approach in conceptualizing media accountability must take into account its fluidity, defined as “the degree of responsiveness to the values of media users” (p. 258). According to Plaisance, the varied definitions – often blamed for lack of clarity – are valid when the concept is viewed as a means of “compelling” responsibility (as used by Hodges, 1986, p. 14).

The debate on how to have a free and responsible media has been dominant for decades. The old model of media accountability that has proven acceptable to journalists and media workers is however constantly coming under threat as its weaknesses are exposed. When a phone hacking scandal by the defunct News of the World in the UK was exposed in 2011, it put the old order of media accountability into question. But as expected, the proposal for government intervention in reforms suggested by an inquiry into the scandal led by Lord Justice Leveson received cold responses from the media (Fengler et al., 2014). Indeed, as we have seen before, since the Hutchins Commission there has been antagonism between

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 113

113

10/05/17 12:49

David Cheruiyot

journalists and policy-makers over the interventions proposed to rein in on media excesses. Journalists are often fearful of government intervention as they argue that state control could erode freedom of the press. The question that is changing the thinking of scholars in the media accountability field now is whether traditional accountability mechanisms are still relevant in an increasingly networked media environment where journalism cultures are changing due to the development of media technologies. New studies are providing a new basis for reviewing and understanding media accountability. Under MediaAcT research, Eberwein and Porlezza (2014) come to the interesting conclusion that new media technologies offer a possibly more effective approach to media accountability (see also Fengler, 2012). However, according to the authors, a common factor in MediaAcT studies in European countries shows there is widespread skepticism and suspicion by journalists about online media accountability, which includes bloggers’ criticisms of journalism practice.

3. Bloggers, participation and criticism Media criticism by the public has a long tradition, especially in the US – see for instance Hayes (2008) and Cooper (2006). Indeed, according to Hayes, blogs, as “watchers of watchdogs”, may not have a direct influence over the traditional media but are emerging as formidable social institutions that may provide alternative accountability mechanisms. According to Cooper, the criticism of traditional media by bloggers is “maturing”, making the platforms “a vehicle for legitimate criticism” (p. 19-20). There are numerous blogs that have drawn the attention of their mass audiences to errors in the traditional media over the past decade. Some examples are Germany’s Bildblog, the UK’s Tabloid Watch, Kenya’s Journalism Dry Cleaner, and Craig Silverman’s (US) Regret the Error, which was the subject of his 2007 book of the same title. In the opinion of Fengler (2012), blogs “expose malpractice in the media, i.e., they monitor whether journalists are acting according to their professional standards” (p. 177). Current studies on media criticism such as Cooper’s have however hyped the growing influence of the blogosphere on traditional news media and paid little attention to how online criticism could be impacting on conventional regulatory frameworks.

The interesting perspective of critical blogs as a form of participation by citizen journalists is that they are often ignored as their analyses are deemed as too informal and, collectively, bloggers never seem to form a unified, structured model for demanding accountability from the fourth estate. According to Cooper (2006), the influence of bloggers is mostly deemed irrelevant because “informal and highly personal writing styles of many bloggers might obscure the quality of their insights” (p. 19). But do these bloggers who spend their time monitoring the tradi-

C 114

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 114

10/05/17 12:49

DO BLOGGERS WHO CRITICIZE THE PRESS ULTIMATELY MATTER?

tional media and analyzing the news media matter? In their analysis of bloggers’ influence on journalism practice through field theory, Vos, Craft and Ashley (2011) conclude that bloggers’ power should not be hyped because their analyses of bloggers’ criticism show they “have accepted the journalistic doxa” in the sense of Bourdieu’s field theory (p. 8). What their study implies is that, although bloggers can serve as watchdogs of the traditional media, conventional journalism standards still become their frameworks of reference in their criticism of the practice. Even so, criticism online – even if it is thought to have little or no influence on the news media – is possibly making the connection between media power and the potential of digital media to provide citizens with the platform to challenge unethical practices of media organizations.

However, there has been little empirical research on how bloggers, through their criticism, affect the journalism practice or traditional media regulatory systems. Further, there are currently few studies that attempt to investigate the in­ fluence that these bloggers have on media practice. Additionally, the increasing advantages as well as challenges that online media technologies pose in media accountability are still largely unexplored. Perhaps the most notable expansive research so far into online media accountability instruments is the European Unionfunded project MediaAcT (Media Accountability and Transparency in Europe). The three-year research project between 2010 and 2014 explored the development of media accountability in twelve European and two Arab countries (Fengler et al., 2014).

The intervention of audiences in media accountability is the subject of a clash that Vos et al. (2011) argue pits these media consumers against journalists. Journalists’ admittance that media accountability has an impact on their work is seen as an acknowledgement of weaknesses in journalism and accountability mechanisms favored by media workers in general (Fengler et al., 2014). Bloggers who criticize the traditional media over journalists’ performance are now seen as new actors in media accountability systems (ibid.). Bernier (2013) chooses to see these online critics of traditional media as a new reinforcement to declining self-regulatory frameworks. Vos, Craft and Ashley (2011) argue that the citizens on the blogosphere are contributing to media accountability by “positing their own set of values and expectations for media performance” (p. 1). Current studies on media criticism such as Cooper’s (2006) have, however, hyped the growing influence of the blogosphere on traditional news media and paid little attention to how online criticism could be impacting traditional media accountability. Additionally, criticism of traditional media on blogs as a form of participation by citizen journalists is still mostly ignored as it is deemed too informal and bloggers collectively never seem to form a structured model for demanding accountability. Spiller and Degen (2012) criticize bloggers stating that they are “over-rated”, and their blogs are mostly “leisure projects” and do not achieve the desired effect for traditional media accountability. But do these bloggers who spend their time monitoring and analyzing

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 115

115

10/05/17 12:49

David Cheruiyot

the news media really matter? There are no easy answers. Perhaps a better way to evaluate the new dynamics of a networked world as regards media accountability is to conduct empirical studies into the rising criticism of the traditional media by audiences online as a potential media accountability mechanism.

Indeed, the growth of citizen participation in media accountability is gradually stirring interest in what Fengler et al. (2014) refer to as “participatory media regulation”. Even though researchers now identify citizen participation, there is still little effort being made to investigate these groups of citizens involved in media accountability. Research has focused mostly on journalists, obviously because they are the key actors in the media accountability process. Further, what is being overlooked especially by enthusiasts of participatory media accountability such as Bernier (2013) is the political economy of the Internet. The space that is said to be democratized is also subject to control by corporations, which have command over news sites and online platforms such as blogs. Furthermore, Heikkilä et al. (2012) show that journalists are still quite ambivalent about the emerging citizenry providing alternative accountability forms. And they could be right in receiving these potential new partners with a cautious approach. Online users – mostly bloggers and users of Facebook or Twitter – have sometimes misused the platforms by occasionally fanning sectarianism (see Eberwein, 2011).

4. Participatory media accountability The literature review above has provided a basis for understanding the different perspectives of media accountability as well as the growing significance of bloggers criticizing the traditional media. In this section I evaluate the participatory role of bloggers criticizing the media and frame an approach for the study of their impact on journalism practice.

Indeed, scholars acknowledge that alternative forms of media accountability are participatory, roping in new media consumers (Joseph, 2011; Fengler, 2012). In the past decade, research on online media accountability alternatives has grown due to the unparalleled growth of media technologies. According to Fengler et al. (2014), there is now a wide range of web-based media accountability processes initiated by actors both within and outside the journalism profession. However, there has been little research on the contribution of the Internet to regulation and on how new platforms online can affect media accountability (Heikkilä et al., 2012). According to Bernier (2013), the “floodgates” of criticism online have proved that the days of the traditional media as the “sole gatekeepers of public discourse” and their monopoly over self-regulatory instruments such as press councils are over (p. 2).

Undeniably, press councils as traditional instruments for media accountability are facing their most difficult period in the history of the media as they are losing

C 116

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 116

10/05/17 12:49

DO BLOGGERS WHO CRITICIZE THE PRESS ULTIMATELY MATTER?

significance and efficacy, and are constantly the subject of calls for reforms as seen in the UK’s Leveson inquiry. There is instead a growing body of scholarship on ­alternative media accountability mechanisms such as blogs, which are touted as possible avenues for participation of the citizenry in media accountability. The conceptual understanding of media accountability is changing as citizens increasingly play a role in journalism. The main challenge now is whether the old order of accountability is still relevant in an increasingly networked media environment. In the view of Plaisance (2000), the cause of the unclear definition of “media accountability” is concerned with the “shape-shifting nature of the concept” (p. 266). The fact that the new media environment presents new dynamics for fresh accountability calls for certain factors to be taken into consideration in any conceptualization endeavor. These are: the nature of citizen participation, media user values and structural trends.

4.1. Citizen participation What is not often acknowledged is the fact that the Hutchins Commission realized that the best input for an accountable media was the participation of the citizens, an outcome of the commission that has led to a small number of studies on citizens’ criticism, a practice often derided by media organizations and journalists. As we have seen before, there is a trend towards “participatory media regulation” (see Fengler et al., 2014), which means that media control mechanisms are being opened up to the involvement of civil society groups and citizens. It remains to be seen, however, what impact citizen participation online may have on media accountability. Again, as we saw previously, what is most important in defining the concept are the principal actors involved in any kind of “accountability relationship” (see Mulgan, 2000), and these include the journalists, the government and the citizens. In fact, the accountability discourse over time has defined and redefined the interactions and relationships between the three.

4.2. Media user values When it comes to media accountability, an element closely related to citizen participation is media user values. As we saw in the introduction, media accountability will always entail a “healthy tension” between the values of media users and the medium under study, as well as actors in the journalism practice (Plaisance, 2000, p. 266). Plaisance has put forward two very crucial points in understanding media accountability: firstly, that media accountability is hinged on an enduring debate of finding a media that is free and at the same time responsible; secondly, conceptualizing media accountability requires one to distinguish between the most misused concepts by scholars: accountability and responsibility. And befittingly, Plaisance (2000) recognizes the fact that there can never be a “template” definition for media accountability because media user values keep changing; hence, the fluidity.

Media user values – for example, how they perceive ethical journalism – are there-

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 117

117

10/05/17 12:49

David Cheruiyot

fore vital in establishing the nature of responsibility used to determine journalistic performance.

To further illustrate the significance of media user values, as well as citizen participation as mentioned earlier, I will give a brief illustration here. In the wake of the January 2015 terrorist attack on the Paris headquarters of the French satirical magazine Charlie Hebdo, an interesting debate online arose over the deadly raid’s coverage by the Middle East-based international news outlet, Al Jazeera. The debate was sparked by a story about leaked emails between Al Jazeera journalists over the guidelines issued by their editor on the coverage of the terrorist attack. According to the UK’s The Guardian, the emails detailed a rift among Al Jazeera journalists over the question of whether the news organization should support a Western media campaign under the banner “Je suis Charlie” – I am Charlie (Jenkins, 2015).

The campaign’s objective was to show defiance against what was perceived as a threat to freedom of expression after gunmen killed ten employees of Charlie Hebdo, including cartoonists who had been instrumental in the newspaper’s publication of controversial drawings of the Prophet Muhammad.

What sparked the disagreement among Al Jazeera journalists was the edict by English editor Salah-Aldeen Khadr, whose views on the coverage of the Charlie Hebdo attack could be summarized in this assertion: “Defending freedom of expression in the face of oppression is one thing; insisting on the right to be obnoxious and offensive just because you can is infantile”. (Jenkins, 2015) Indeed, the emails by Khadr and his colleagues were the subject of discussions on blogs, numerous tweets, Facebook posts, as well as comments on online news pages, some of which featured acerbic criticism of Al Jazeera journalists on their varied standpoints. A comment by a user of The Jerusalem Post, which had a version of the story on the leaked Al Jazeera emails, was particularly interesting. The user, Eliyahu Konn, rewrote Khadr’s quote above and left this comment below it: “There is no argument against that statement. Unlimited free speech has become unaccountable speech.” (Konn, 2015, emphasis added) Of course, both Khadr and Konn’s comments, or even the debate on Al Jazeera’s coverage, raise a host of complex issues in journalism studies as regards freedom of expression, ethics, political ideology or the clash between Western and non-Western values. But the comment made by Konn, a user on The Jerusalem Post news page, alludes to the French magazine as being “unaccountable”. The reference to accountability might not be a representation of everyday audience discussion on the media but it is certainly a trait that has come to be expected of the media by governments, policy-makers and citizens alike.

4.3. Structural trends Additionally, the concept of media accountability in the digital age has to take into account the continual changing trends in institutions, structures, journalistic cultures and media systems, as is the case with new communication technologies that

C 118

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 118

10/05/17 12:49

DO BLOGGERS WHO CRITICIZE THE PRESS ULTIMATELY MATTER?

present new challenges to the media (McQuail, 2003, and Mulgan, 2000). The biggest question of media accountability in various media systems (as prescribed by Hallin and Mancini, 2004) is the quest for “the elusive middle ground” – having freedom of the press and a responsible media (Plaisance, 2000, p. 258). The quest to achieve a balance between having a free media and one that is responsible is the essence of media accountability. The conceptualization of media accountability, therefore, will always change depending on the philosophical approach taken in interrogating this balancing act. Indeed, the fundamental question the Hutchins Commission sought to tackle for the challenges in the American neo-liberal media was how to strike a balance between upholding the freedom of the press and, at the same time, providing checks on “runaway” market freedom, which was the cause of poor quality journalism and the so-called irresponsible press (McIntyre, 1987). This is the dilemma even in the digital age.

In a nutshell, new media technologies and the ever-growing focus on media accountability is just a reflection of the broader expectations now on the media.

The concept provides a better platform for dialogue on policy and reforms on the ethical culture of the media. There are, however, challenges in media accountability literature that should be acknowledged in conceptualization. The discourse on the concept has been dominated by studies in mostly Europe and North America.

It would be important to broaden the understanding of media accountability in environments not necessarily falling within the framework of Western understanding of media systems. Additionally, various scholars suggest that the literature on media accountability has focused less on empirical studies.

5. Conclusion Citizens are increasingly playing a significant role in journalism, and in the same way, media accountability. In fact, a strong force of scholarship is slowly emerging in support of a new mode of media accountability – participatory media accountability. The widespread use of new media technologies by citizens is thought to be an added input of democratizing traditional mechanisms of media accountability, which have for a long time remained in the hands of media professionals and the state. Yet, the concept of media accountability remains one of the most contentious in journalism studies since it is frequently used but seldom clearly defined.

Media accountability discourse has been defined by the quest to find a balance between media responsibility and freedom of the press. By exploring the literature to discover how the concept has been defined over time, this paper sought to investigate how it can be adapted to the changing media environment of the digital era. This paper concludes that the changing media environment as a result of the widespread use of Web 2.0 technologies today defines the fluidity of media ac-

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 119

119

10/05/17 12:49

David Cheruiyot

countability, which is a central component in its conceptualization. Moreover, in defining media accountability one has to take into consideration: citizen participation, which is shaping the nature of responsibility demanded from the media and journalists in the digital age; media user values, which keep changing; and structural trends in the media, such as media systems.

Notes [1 Correspondence address: David Cheruiyot. 65188 Karlstad, Sweden.

References Baldi, P.; Hasebrink, U. (2007). Broadcasters and Citizens in Europe: Trends in Media Accountability and Viewer Participation. Bristol, UK; Chicago, USA: Intellect.

Bardoel, J.; D’Haenens, L. (2004). “Media responsibility and accountability: New conceptualizations and practices”.

Communications, Vol. 29, No. 1, p. 5-25.

Bernier, M. (2013). “The Wentegate or the rise of citizens as fifth estate and spontaneous media co-­regulators”. The 3rd World Journalism Education Conference, Mechelen, Belgium (July 3-5).

Bertrand, C. J. (2000). Media Ethics and Accountability Systems. Transaction Publishers.

Bertrand, C. J. (2003). The Arsenal of Democracy: Media Accountability Systems. Creskill, N. J.: Hampton Press.

Christians, C. (1989). “Self-regulation: A critical role for codes of ethics”. In: Dennis, E. E.; Gillmor, D. M.; Glasser, T. L. (eds.). Media Freedom and Accountability. New York: Greenwood Press, p. 35-54.

Cooper, S. D. (2006). Watching the Watchdog: Bloggers as the Fifth Estate. Spokane, Wash.: Marquette Books.

Dennis, E. E.; Gillmor, D. M. (1989). Media Freedom and Accountability. Greenwood Publishing Group.

Eberwein, T.; Porlezza, C. (2014). “The missing link: Online media accountability practices and their implications for European media policy”. Journal of Information Policy, 4, p. 421-443.

Eberwein, T. (2011). Mapping Media Accountability: In Europe and Beyond. Cologne: Herbert von Halem Verlag.

Fengler, S. (2012). “From media self-regulation to ‘crowd-criticism’: Media accountability in the digital age”. Central European Journal of Communication, Vol. 5, No. 2 (9), p. 175-189.

Fengler, S.; Eberwein, T.; Mazzoleni, G.; Porlezza, C.; Russ-Mohl, S. (2014). Journalists and Media Accountability: An International Study of News People in the Digital Age. New York: Peter Lang.

Hallin, D. C.; Mancini, P. (2004). Comparing Media Systems: Three Models of Media and Politics. New York: Cambridge University Press.

Hayes, A. S. (2008). Press Critics are the Fifth Estate: Media Watchdogs in America. Greenwood Publishing Group.

Heikkilä, H.; Domingo, D.; Pies, J.; Głowacki, M.; Kus, M.; Olivier Baisnée, O. (2012). Media Accountability Goes Online: A Transnational Study on Emerging Practices and Innovations, Working Paper No. 14/2012, MediaAcT. Hodges, L. W. (1986). “Defining press responsibility: A functional approach”. In: Elliot, D. (ed.). Responsible Journalism.

Beverly Hills, CA: Sage, p. 13-31.

Hutchins Commission (1947). Report of the Commission of the Freedom of the Press: A Free and Responsible Press.

Chicago III: University of Chicago Press.

Jenkins, L. (2015). “Al Jazeera leak reveals staff split over response to Charlie Hebdo killings” (January 11). Retrieved from: <http://www.theguardian.com/media/2015/ jan/11/al-jazeera-leak-charlie-hebdo-emails>.

C 120

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 120

10/05/17 12:49

DO BLOGGERS WHO CRITICIZE THE PRESS ULTIMATELY MATTER? Joseph, N. L. (2011). “Correcting the record: The impact of the digital news age on the performance of press accountability”. Journalism Practice, Vol. 5, No. 6, p. 704-718.

Konn, E. (2015). “Leaked Al Jazeera emails expose anger over global support for Charlie Hebdo (Msg 51)” (January 11).

Retrieved from: <http://www.jpost.com/Middle-East/Leaked-Al-Jazeera-emails-expose-anger-over- global-support-for-Charlie-Hebdo-387388>.

Marzolf, M. T. (1991). Civilizing Voices: American Press Criticism, 1880-1950. New York: Longman.

McChesney, R. W. (1999). Rich Media, Poor Democracy: Communication Politics in Dubious Times. Urbana: University of Illinois Press.

McIntyre, J. S. (1987). “Repositioning a landmark: The Hutchins Commission and freedom of the press”. Critical Studies in Media Communication, Vol. 4, No. 2, p. 136-160.

McQuail, D. (2003). Media Accountability and Freedom of Publication. Oxford: Oxford University Press.

McQuail, D. (2005). McQuail’s Mass Communication Theory. 5th edition. London: Sage Publications.

Mulgan, R. (2000). “‘Accountability’: An ever-expanding concept?”. Public Administration, Vol. 78, No. 3, p. 555-574.

Nordenstreng, K. (2000). “The structural context of media ethics: How media are regulated in democratic society”.

In: Pattyn, Bart (ed.). Media Ethics: Opening Social Dialogue. Leuven: Peeters, p. 69-86.

Plaisance, P. L. (2000). “The concept of media accountability reconsidered”. Journal of Mass Media Ethics, Vol. 15, No. 4, p. 257-268.

Pritchard, D. H. (2000). Holding the Media Accountable: Citizens, Ethics, and the Law. Indiana University Press.

Schultz, J. (1998). Reviving the Fourth Estate: Democracy, Accountability, and the Media. Cambridge, UK: Cambridge University Press.

Siebert, F. S.; Peterson, T.; Schramm, W. (1956). Four Theories of the Press: The Authoritarian, Libertarian, Social Responsibility, and Soviet Communist Concepts of what the Press Should Be and Do. Urbana: University of Illinois Press.

Silverman, C. (2007). Regret the Error: How Media Mistakes Pollute the Press and Imperil Free Speech. New York: Union Square Press.

Spiller, R.; Degen, M. (2012). “Watchblogs – an overrated tool for media criticism”. Paper presented at the conference Media Accountability: Potentials and Pitfalls in the Era of Web 2.0, Lugano, January 27, 2012.

Von Krogh, T. (ed.) (2008). Media Accountability Today and Tomorrow: Updating the Concept in Theory and Practice.

Göteborg: Nordicom.

Vos, T. P.; Craft, S.; Ashley, S. (2011). “New media, old criticism: Bloggers’ press criticism and the journalistic field”.

Journalism, Vol. 13, No. 7, p. 850-868.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 121

121

10/05/17 12:49

Comunicacio 34-1_2017.indd 122

10/05/17 12:49

C

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES Reinald Besalú Secretari de Redacció

Comunicacio 34-1_2017.indd 123

10/05/17 12:49

Comunicacio 34-1_2017.indd 124

10/05/17 12:49

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Història del periodisme de Catalunya FITXA: FRANCESC CANOSA (DIR.) Barcelona: Sàpiens Publicacions, 2016

RESSENYA: Es tracta d’una obra en tres volums i amb més de set-centes il·lustracions en què una cinquantena d’especialistes en història del periodisme analitzen el periodisme català, des del segle

xvi

fins a l’actualitat. Al primer volum, centrat en els inicis del periodisme i que

arriba fins a la Guerra Civil, s’hi aborden qüestions com la importància de les gasetes del segle

xvii

o el paper de la premsa humorística. El segon volum, dedicat al franquisme,

tracta l’impacte de la censura o la lluita per la pervivència del català, entre d’altres.

Finalment, el tercer volum analitza l’evolució del periodisme català des de la Transició fins a l’actualitat, i fa èmfasi en l’impacte de les noves tecnologies en la pràctica periodística.

C JAUME GUILLAMET LLOVERAS · POLÍTICA, MERCAT I LLENGUA: UNA INTERPRETACIÓ HISTÒRICA DEL PERIODISME CATALÀ · DISCURS DE RECEPCIÓ COM A MEMBRE NUMERARI · INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS · SECCIÓ DE FILOSOFIA I CIÈNCIES SOCIALS

Política, mercat i llengua. Una interpretació històrica del periodisme català FITXA: JAUME GUILLAMET LLOVERAS Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2016

i llengua.indd 1

19/10/2016 16:13:57

RESSENYA: Aquesta publicació recull el discurs de recepció com a membre numerari de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC del soci i expresident de la Societat Catalana de Comunicació Jaume Guillamet, amb la resposta de Josep M. Casasús. Guillamet reflexiona sobre el naixement i l’evolució històrica del periodisme català, tot tractant qüestions com les condicions que afavoreixen el naixement d’un mercat de la premsa a Catalunya; l’inici de la premsa en català amb la voluntat d’ampliar-ne el públic cap a les classes populars; la consolidació de la premsa com a indústria gràcies a l’impuls del catalanisme polític, o la importància cabdal de la premsa comarcal en català un cop recuperada la democràcia.

C

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 125

125

10/05/17 12:49

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

News networks in early modern Europe FITXA: JOAD RAYMOND I NOAH MOXHAM (ED.) Leiden: Brill, 2016

RESSENYA: Centrat en els segles

xvi

i

xvii ,

aquest llibre explica la circulació d’informació a Europa i

tracta de transcendir-ne els contextos nacionals, sota la hipòtesi que, en aquella època, la informació, ja fos manuscrita, impresa o oral, era eminentment transnacional. Els mecanismes de transmissió, l’organització de les xarxes o la difusió dels modes de comunicació i els seus efectes són només alguns dels temes que hi tracten els més de quaranta investigadors que hi han participat, entre els quals hi ha Javier Díaz-Noci, autor d’un capítol en què es proposa una aproximació metodològica a l’estudi de la posició de la península Ibèrica en les xarxes europees de notícies.

C Shaping the future of news media FITXA: CARLES SINGLA, IRENE DA ROCHA I XAVIER RAMON (ED.) Barcelona: Integrated Journalism in Europe, 2016

RESSENYA: L’obra aborda la qüestió dels reptes que comporta la convergència de mitjans tant per a la producció de notícies com per a l’ensenyament del periodisme, a partir d’algunes de les aportacions realitzades en el si del congrés Integrated journalism education, research and innovation, celebrat a Barcelona el juny de 2015. Entre altres temàtiques, s’hi fa referència a la qüestió dels drets d’autor, a l’ús de noves eines de visualització i anàlisi de dades, a la introducció del pensament computacional en els ensenyaments de periodisme o a iniciatives de foment de la participació de l’audiència.

C

C 126

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 126

10/05/17 12:49

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Gamificación en aulas universitarias FITXA: RUTH S. CONTRERAS I JOSE LUIS EGUIA (ED.) Bellaterra: InCom-UAB, 2016

RESSENYA: El llibre, publicat exclusivament en format electrònic i d’accés obert, recull diferents experiències de ludificació com a estratègia de motivació de l’alumnat en la docència universitària, explicades per aquells que les han dissenyat. Entre d’altres, s’hi detallen activitats ludificades per aconseguir una major implicació, per motivar l’acció, per influir en el comportament, per millorar les habilitats, per avaluar o per fomentar la competència. L’obra compta també amb un primer capítol, de Daniel Parente, en el qual s’aporten definicions i es desgranen els principis de la ludificació.

C Fòrum d’Animació. Recuperació del patrimoni històric del cinema d’animació a Catalunya FITXA: TERESA MARTÍNEZ FIGUEROLA I MARIA PAGÈS (ED.) Barcelona: Gredits, 2016

RESSENYA: El llibre recull algunes de les aportacions realitzades en el Fòrum d’Animació, celebrat l’abril de 2016 a Barcelona i centrat en els orígens de l’animació a Catalunya. S’hi poden trobar textos sobre els dibuixos animats de la primera meitat del segle xx, sobre els productors d’animació de l’època franquista, sobre l’experiència de la producció del film Érase una vez... o sobre el paper de la Filmoteca de Catalunya en la recuperació, conservació i restauració del cinema d’animació. L’obra, que té com a precedent un article publicat al número 33 (1) de Comunicació, compta amb contribucions tant d’acadèmics com de professionals, i, fins i tot, de descendents dels primers cineastes d’animació catalans.

C

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 127

127

10/05/17 12:49

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Temporalidades digitales.

Análisis del tiempo en los new media y las narrativas interactivas FITXA: CARLES SORA Barcelona: UOC, 2016

RESSENYA: En aquest llibre, Sora estudia com es configura el temps en l’audiovisual interactiu, tant des del punt de vista de la narrativa com des del punt de vista de la percepció subjectiva.

L’autor desgrana les categories d’estructuració temporal de la literatura que poden ser útils per a l’anàlisi dels discursos dels mitjans digitals i, a partir d’aquí, analitza obres concretes de cibertext i d’art digital, així com documentals interactius i videojocs, alhora que ofereix una reflexió filosòfica sobre la vivència temporal de les obres d’art digital. El llibre també presenta una primera part dedicada a l’anàlisi de com l’evolució de les tecnologies de la imatge ha modulat la nostra concepció del temps.

C La desilusión de la imagen. Arqueología, cuerpo(s) y mirada(s). Una crítica a la actual explosión de las imágenes en los medios FITXA: VÍCTOR SILVA ECHETO Barcelona: Gedisa, 2016

RESSENYA: Es tracta d’un assaig filosòfic entorn de la imatge, entesa essencialment com a moviment de mirades, imaginaris i cossos, i, per tant, com a imaginació, com a concepte que desborda allò estrictament visual. La premissa de l’autor és que reduir la imatge a la comunicació audiovisual, als signes icònics o a l’art genera allò que ell anomena una desil·lusió de la imatge. Per contra, Silva es proposa també abordar com les imatges esdevenen vincles entre èpoques i cultures, i inicia una arqueologia de la imatge que el porta a fer una crítica de la cultura contemporània travessada per la crisi.

C

C 128

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 128

10/05/17 12:49

NOVETATS BIBLIOGRÀFIQUES

Discurso publicitario. Bases simbólicas, semióticas y mitoanalíticas FITXA: CÉSAR SAN NICOLÁS ROMERO I PEDRO HELLÍN ORTUÑO Salamanca: Comunicación Social, 2016

RESSENYA: Hellín i San Nicolás proposen unes bases metodològiques per a l’anàlisi del discurs publicitari. Així, el llibre s’organitza a partir de les quatre aproximacions que els autors consideren que permeten analitzar el discurs persuasiu característic de la publicitat: la simbologia, la retòrica, la semiòtica i la mitoanàlisi. El llibre es clou amb un epíleg sobre la mediació i la mediatització del consum, i ofereix també una reflexió sobre la creixent complexitat dels discursos publicitaris, fruit de la major alfabetització dels receptors.

C Film noir. A critical introduction FITXA: IAN BROOKES Nova York: Bloomsbury, 2017

RESSENYA: L’autor posa en evidència la complexitat que suposa definir el cinema negre, més enllà dels estereotips. Per fer-ho, analitza des d’un punt de vista crític, teòric i historiogràfic l’estil visual d’aquestes produccions, els temes narratius predominants i la importància que hi juga la qüestió de gènere. Proposa també una història del cinema negre en tres etapes, de 1939 a 1958, i analitza en profunditat el tractament dels veterans de guerra i la seva reinserció a la societat que fa el cinema negre produït als Estats Units després de la Segona Guerra Mundial.

C

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 129

129

10/05/17 12:49

Comunicacio 34-1_2017.indd 130

10/05/17 12:49

no

C

normes de presentació dels articles

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

Envieu els originals a:

Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona http://scc.iec.cat • http://revistes.iec.cat/index.php/TC revistacomunicacio@iec.cat Tel.: 933 248 580

Comunicacio 34-1_2017.indd 131

10/05/17 12:49

Comunicacio 34-1_2017.indd 132

10/05/17 12:49

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES

PRESENTACIÓ D’Originals Es publicaran articles inèdits, que no estiguin en procés de publicació en altres revistes, escrits en català, altres llengües romàniques o anglès, la temàtica dels quals analitzi els múltiples aspectes i àmbits de la comunicació com a ciència social.

Els originals es presentaran a través del web de la revista (http://revistes.iec.cat/ index/TC), amb el registre previ de l’autor.

Els articles han d’anar acompanyats d’una carta de presentació en què l’autor se n’atribueix l’autoria, en certifica l’originalitat i dóna permís a recerca i d ’ anàlisi

comunicació . revista de

per fer-hi els canvis formals oportuns.

Els originals seran examinats per dos experts (peer review), que en faran una revisió cega, i seran acceptats, refusats o acceptats amb revisions. En aquest últim cas, els autors hauran d’atendre les revisions i retornar els originals degudament modificats.

Característiques formals dels articles  Títol de l’article en català, en anglès i en l’idioma de l’article al principi.  Nom, càrrec o professió, departament o unitat d’adscripció, ciutat, país i correu electrònic de l’autor al final. En el cas de l’autor de correspondència, també cal proporcionar una adreça de correu postal.  S’ha d’incloure a la primera pàgina un resum en català, en anglès (abstract) i en l’idioma de l’article d’entre 100 i 150 paraules cadascun, i sis paraules clau en català, en anglès (keywords) i en l’idioma de l’article.  Els articles han de tenir un mínim de 6.000 paraules i un màxim de 8.000.  Lletra del cos 12 (de l’estil Arial o Times New Roman).  Interlineat d’1,5.  Pàgines numerades.

Característiques de les notes, les citacions i la bibliografia Les notes han d’anar al final del document amb numeració contínua al llarg de tot l’article (sense iniciar numeració a cada pàgina) i cos 10.

Les citacions textuals han d’anar en rodona, entre cometes i amb la referència bibliogràfica al final, de la manera següent: (Autor, any: pàgines). Exemple: (Moragas, 1992: 25). Si la citació no és textual, sinó només una referència al tema o a l’obra en general, es pot prescindir de la pàgina.

La bibliografia recomanada i/o amb la qual heu treballat ha de seguir els criteris que habitualment s’apliquen a l’Institut d’Estudis Catalans: [1 Totes les dades s’han d’escriure en català, excepte el títol de l’obra i els noms propis que no siguin topònims que hagin estat catalanitzats (per exemple, no es poden traduir els noms de les editorials).

[2 Ens estalviem «SA», «SL» i «Cia.» en relació amb les editorials i «Edicions», «Editorial», excepte en casos en què es pugui produir confusió o aquests mots estiguin íntimament lligats al nom, com ara «Edicions 62», «Edicions del País Valencià», etc.

[3 La manera de citar un llibre és: Izuzquiza, I. (1990). La sociedad sin hombres. Barcelona: Anthropos.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 133

133

10/05/17 12:49

normes de presentació dels articles [4 La manera de citar un capítol de llibre és: Díaz Nosty, B. (1989). «La proyección multimedia en España». A: Timoteo Álvarez, J. (ed.).

Historia de los medios de comunicación en España. Madrid: Ariel. (Ariel Comunicación), p. 60-120.

I un article d’una revista: Bustamante, E. (1995). «El sector audiovisual. Grandes expectativas, profundas incertidumbres». Telos [Madrid], núm. 41 (març), p. 12-25.

[5 La manera de citar recursos electrònics o parts de recursos electrònics és: Institut d’Estudis Catalans (1997). Diccionari de la llengua catalana [en línia]. 2a ed.

Barcelona: IEC. <http://dlc.iec.cat/> [Consulta: 28 abril 2010].

Codina, L. (2010). «Diagrama y directorio sobre Ciencia 2.0 / E-Ciencia (v. 2010)» [en línia]. <http://www.mindomo.com/view.htm?m=d4d1f77be0d04af0804c719038144de8> [Consulta: 15 març 2010].

[6 Quan hi hagi més d’una obra o d’un article del mateix autor cal ordenar les referències cronològicament i, a partir de la segona, substituir l’autor per un guió llarg seguit d’un espai: Zallo, R. (1988). Economía de la comunicación y de la cultura. Madrid: Akal.

(Akal, Comunicación; 3) — (1992). El mercado de la cultura: Estructura económica y política de la comunicación. Donostia: Tercera Prensa. (Gakoa Liburuak; 15) [7 Si, a més de l’autor, en les referències coincideix l’any de publicació, s’han d’ordenar alfabèticament pel títol, i afegir una lletra a l’any per poder-les distingir quan s’hi faci referència dins el text: Zallo, R. (1989a). «Evolución en la organización de las industrias culturales». A: Timoteo Álvarez, J. (ed.). Historia de los medios de comunicación en España. Madrid: Ariel.

(Ariel Comunicación) — (1989b). «Las formas dominantes de concentración en las industrias culturales».

Telos [Madrid], núm. 18, p. 25-55.

[8 Si no coincideixen exactament tots els autors, s’ha de fer una nova entrada: Bustamante, E. (1982). Los amos de la información en España. Madrid: Akal.

Bustamante, E.; Zallo, R. (coord.) (1988). Las industrias culturales en España. Madrid: Akal. (Akal, Comunicación; 2) Observeu que després de l’editorial hi va el nom de la col·lecció («Akal, Comunicación», «Biblioteca A Tot Vent», «Ariel Comunicación», «GG MassMedia», etc.), seguit del número que l’obra hi ocupa (si en té).

[9 Tal com es pot observar en els exemples exposats fins aquí, en alguns casos, després del nom de fonts, consta si és l’editor, el coordinador o el compilador de l’obra: Bolòs, O. de [et al.] (comp.) (1998). Atlas corològic de la flora vascular dels Països Catalans. Vol. 8. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (ORCA: Atlas Corològic; 8) [10 Si l’obra que se cita té més d’un volum, es pot indicar després de l’editorial. Si volem citar específicament un dels volums, ho hem de fer després del títol de l’obra, i en el cas que aquest volum tingui algun títol concret, també l’hem d’indicar a continuació: Tasis, R.; Torrent, J. (1966). Història de la premsa catalana. Barcelona: Bruguera. 2 v.

Martínez Sancho, V. (1991). Fonaments de física. Vol. 1: Mecànica, ones i electromagnetisme clàssics. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. (Biblioteca Universitària; 9)

C 134

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 134

10/05/17 12:49

NORMES DE PRESENTACIÓ DELS ARTICLES [11 Després del títol de l’obra cal esmentar quina edició és, en el cas que no sigui la primera.

Dickens, Ch. (1972). Pickwick: documents pòstums del club d’aquest nom. 2a ed.

Barcelona: Proa. 2 v. (Biblioteca A Tot Vent; 154) [12 Quant a l’edició, les abreviatures més emprades són:  ed. augm.

edició augmentada

 ed. corr.

edició corregida

 ed. rev.

edició revisada

 2a ed. (3a, 4a, etc.)

segona (tercera, quarta, etc.) edició.

Les reimpressions no cal esmentar-les.

[13 Altres abreviatures freqüents són:  [s. n.] sense nom (quan no hi ha editorial, poseu-ho en el seu lloc)  [s. ll.] sense lloc (quan no hi ha lloc d’edició, poseu-ho en el seu lloc)  [s. a.] sense any (quan no hi ha any, poseu-ho en el seu lloc).

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 135

135

10/05/17 12:49

Comunicacio 34-1_2017.indd 136

10/05/17 12:49

p

C

publicacions de la societat catalana de cOMUNICACIÓ

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

Societat Catalana de Comunicació (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) Carrer del Carme, 47 - 08001 Barcelona http://scc.iec.cat • http://revistes.iec.cat/index.php/TC revistacomunicacio@iec.cat Tel.: 933 248 580

Comunicacio 34-1_2017.indd 137

10/05/17 12:49

Comunicacio 34-1_2017.indd 138

10/05/17 12:49

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ Societat Catalana de Comunicació. Història i directori (1990).

Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. V Àrea. Àmbit 4: Mitjans de comunicació i noves tecnologies (1989). Edició de la Fundació Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, d’Edicions 62 i de la SCC (IEC).

Actes del Primer Congrés de la Ràdio a Catalunya. Edició de la Direcció General de Radiodifusió i Televisió de la Generalitat de Catalunya, del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la SCC (IEC).

Treballs de Comunicació Núm. 1: Pioners de la recerca sobre comunicació a Catalunya. 25 anys d’Informe sobre la informació, de Manuel Vázquez Montalbán. Art/Comunicació i Tecnologies Avançades (1991).

Núm. 2: I Conferència Anual de la SCC - Girona 1991 (Patrimoni comunicatiu. Història de la comunicació. Pràctiques periodístiques) (1992).

Núm. 3: II Conferència Anual de la SCC - Girona 1992 (Patrimoni comunicatiu. Història del periodisme. Les noves tecnologies en l’àmbit de la comunicació). Ricard Blasco, soci d’honor. Ignacio Ramonet, conferència inaugural del curs (1992).

Núm. 4: Régis Debray, conferència inaugural de curs. Joan Fuster, homenatge pòstum.

Llengua, comunicació i cultura. Treballs d’història de la premsa a Catalunya: segles

xvii - xviii

(1993).

Núm. 5: III Conferència Anual de la SCC - Girona 1993 (Ètica i credibilitat de la comunicació). Mitchell Stephens, conferència inaugural del curs. Treballs d’història de la premsa: premsa valenciana (1994).

Núm. 6: IV Conferència Anual de la SCC - Girona 1994 (Comunicadors i comunicació).

Homenatge en memòria de Joan Crexell i Playà. Maria Antonietta Macciocchi, conferència inaugural del curs. Miquel de Moragas, Informe sobre l’estat de la comunicació 1995. Treballs d’història de la premsa: premsa clandestina (1995).

Núm. 7: V Conferència Anual de la SCC - Girona 1995 (Periodisme i cinema). Avel·lí Artís-Gener, Tísner, soci d’honor. Ricard Muñoz Suay, conferència inaugural del curs.

Josep Maria Casasús, Informe sobre l’estat de la comunicació 1996. Treballs d’història de la premsa: premsa en la Guerra Civil.

Núm. 8: VI i VII Conferència Anual de la SCC - Girona 1996 (Internet, el quart mitjà) Girona 1997 (Les autoritats de la informació). Informe sobre l’estat de la comunicació 1997.

Documentació sobre Josep Serra Estruch. L’editor Innocenci López Bernagossi.

El periodista Antoni Brusi Ferrer. Les memòries de Joan Vinyas i Comas.

Núm. 9: Algunes reflexions sobre la problemàtica de la recerca en comunicació social a Catalunya. La societat de la informació a Catalunya l’any 2000. Una mirada als sistemes d’interactivitat televisiva. L’ensenyament del periodisme als Estats Units. Els sistemes interactius on-line: eines potenciadores de comunicació. La ràdio privada a Catalunya: implantació geogràfica i rendibilitat econòmica.

Núm. 10: VIII Conferència Anual de la SCC - Girona 1998. Informe sobre l’estat de la comunicació 1998. Què fan els mitjans amb la llengua? La investigació a Catalunya.

Presentació de tesis doctorals. Secció oberta.

Núm. 11: Jornada Anual dels Periodistes Catalans i la Societat Catalana de Comunicació: La ràdio i la televisió públiques al segle

xxi .

La premsa, documentació històrica en

perill. El Punt al País Valencià. Un projecte de premsa.

Núm. 12: IX Conferència Anual de la SCC - Girona, 1999. Informe sobre l’estat de la comunicació 1998-1999. Comunicacions. La investigació a Catalunya. Presentació de tesis doctorals. Monogràfic: 75 anys de ràdio. Secció oberta.

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 139

139

10/05/17 12:49

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ Núm. 13 i 14: Conferència inaugural del curs 1999-2000. Periodismo electrónico y los señores del aire. X Conferència Anual a Girona. Especial Deu anys de conferències, deu anys d’investigació. Secció oberta. (Desembre 2000) Núm. 15: Conferència inaugural del curs 2000-2001. Jay Rosenblatt i el cinema independent als Estats Units. Sessions científiques. Secció oberta. (Juny 2001) Núm. 16: XI Conferència Anual de la SCC - Girona, 2001. Xarxes i continguts. Sessió científica. Secció oberta. Tesis. (Desembre 2001) Núm. 17: Conferència inaugural del curs 2001-2002. Un nuevo medio de comunicación: Internet. Secció oberta. (Juny 2002) Núm. 18: XII i XIII Conferència Anual de la SCC. Sessió científica. Secció oberta.

VI Col·loqui Aula d’Història del Periodisme Diari de Barcelona. (Desembre 2003) Núm. 19: XIV Conferència Anual de la SCC. Informació, manipulació i poder. Secció oberta. (Setembre 2005) Núm. 20: VII Congrés de l’Associació d’Historiadors de la Comunicació. (Desembre 2005) Núm. 21: XVI Conferència Anual de la SCC. L’audiovisual públic en el context de la globalització. Secció oberta. (Desembre 2006) Núm. 22: La recerca en comunicació en el País Valencià. (Juny 2007) Núm. 23: XVII Conferència Anual de la SCC. L’audiovisual públic en el context de la globalització. Secció oberta. (Desembre 2007) Núm. 24: Mitjans de comunicació i memòria històrica. (Juny 2008) Núm. 25: XVIII Conferència Anual de la SCC. Poder (polític, econòmic) i comunicació.

Secció oberta. (Desembre 2008) Núm. 26: XIX Conferència Anual de la SCC. La comunicació en temps de crisi.

Comunicació dels socis. Presentació de tesis doctorals. El paper de la televisió pública al segle

xxi .

(Desembre 2009)

Comunicació. Revista de Recerca i d’Anàlisi Volum 27: Les transformacions de les indústries culturals. (Novembre 2010) Volum 28 (1): Les transformacions en l’exercici de la comunicació: periodisme, publicitat, ficció i entreteniment. (Maig 2011) Volum 28 (2): La comunicació política. (Novembre 2011) Volum 29 (1): Els nous formats audiovisuals en cinema, ràdio, televisió i Internet.

(Maig 2012) Volum 29 (2): La redefinició del servei públic dels mitjans audiovisuals. (Novembre 2012) Volum 30 (1): La història de la comunicació en els àmbits de la premsa, la publicitat, el cinema, la ràdio i la televisió. (Maig 2013) Volum 30 (2): Ètica i comunicació. (Novembre 2013) Volum 31 (1): Noves línies de recerca en publicitat i relacions públiques. (Maig 2014) Volum 31 (2): (Novembre 2014) Volum 32 (1): (Maig 2015) Volum 32 (2): (Novembre 2015) Volum 33 (1): (Maig 2016) Volum 33 (2): (Novembre 2016) Volum 34 (1): (Maig 2017)

Comunicar en l’era digital Monogràfic dirigit per Gemma Larrègola i Rosa Franquet. Inclou versió en català, castellà i anglès. (1999) Primer Congrés Internacional: La Pedrera, 24 i 25 de febrer de 1999.

La universitat com a fòrum de discussió i reflexió sobre l’impacte que tenen les tecnologies de la informació i la comunicació a la societat.

C 140

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 140

10/05/17 12:49

PUBLICACIONS DE LA SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ

Periodística Revista acadèmica dirigida per Josep M. Casasús i Guri.

Núm. 1: Història i metodologia dels texts periodístics (1989).

Núm. 2: Teoria i anàlisi dels esdeveniments periodístics (1990).

Núm. 3: La primera tesi doctoral sobre periodisme (Leipzig, 1690), de Tobias Peucer (1991).

Núm. 4: Pragmàtica i recepció del text periodístic (1992).

Núm. 5: Noves recerques i estudis sobre periodisme antic (1992).

Núm. 6: Estratègies en la composició dels textos periodístics (1993).

Núm. 7: Retòrica i argumentació en el periodisme actual (1994).

Núm. 8: Avenços en l’anàlisi de mitjans de comunicació (1995).

Núm. 9: Nous enfocaments en l’estudi de l’actualitat (2000).

Núm. 10: Noves recerques històriques i prospectives (2001).

Núm. 11: Aportacions a la història i a l’anàlisi del periodisme científic (2008).

Núm. 12: L’evolució del disseny periodístic: estudi especial de les aportacions de Josep Escuder a la premsa catalana dels anys trenta del segle

xx

(2010).

Núm. 13: Nous reptes de l’ètica i de la deontologia (2011).

Núm. 14: Comunicació de risc i crisi: nova recerca (2012).

Núm. 15: Objectivitat i rigor en la formació i la praxi periodístiques (2013).

Núm. 16: Qualitat informativa i ètica periodística (2014-2015).

Cinematògraf Revista acadèmica dirigida per Joaquim Romaguera i Ramió. Publicada amb la col·laboració de la Federació Catalana de Cine-Clubs.

Núm. 1: Primeres Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: La historiografia cinematogràfica a Catalunya (1992).

Núm. 2: Segones Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: Infrastructures industrials del cinema a Catalunya (1995).

Núm. 3: Terceres Jornades sobre Recerques Cinematogràfiques: El cinema espanyol, de l’adveniment i la implantació del cinema sonor (1929) a l’esclat de la Guerra Incivil (1936) (2001).

GAZETA Revista acadèmica dirigida per Josep M. Figueres i Artigues.

Núm. 1: Actes de les Primeres Jornades d’Història de la Premsa (1994).

Núm. 2: La premsa d’Esquerra Republicana de Catalunya, 1931-1975 (2010).

C

COMUNICACIÓ : REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI, Vol. 34 (1) (MAIG 2017)

Comunicacio 34-1_2017.indd 141

141

10/05/17 12:49

Articles La batalla per la BBC. Aproximació al debat polític sobre el servei públic de radiodifusió al Regne Unit (2014-2016) Josep Gifreu Sports journalism ethics and the portrayal of race and disability. The coverage of the London 2012 Olympics in the British, American and Spanish quality press Xavier Ramon Vegas Anàlisi comunicativa de la crisi de les aigües Eden en els principals mitjans de comunicació impresos i digitals Joan Molist Badiola Formats emergents en televisió: anàlisi comparativa d’aplicacions publicitàries interactives en HbbTV Joan-Francesc Fondevila-Gascón, Jordi Botey López i Josep Rom Rodríguez El periodismo multiplataforma de TV3 en Facebook sobre el 9-N: ¿prácticas intermedia o transmedia?

Geane Alzamora

COMUNICACIÓ. Revista de Recerca i d’Anàlisi

Sumari

C

OMUNICACIO

REVISTA DE RECERCA I D’ANÀLISI

C

34 (1)

Do bloggers who criticize the press ultimately matter?

(Re)defining media accountability in the age of citizen participation David Cheruiyot

Novetats bibliogràfiques

Societat Catalana de Comunicació

Reinald Besalú

Revista semestral de la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://scc.iec.cat

Coberta_maig_2017_34-1.indd 1

Societat Catalana de Comunicació

Institut d’Estudis Catalans

34

VOLUM 34 (1) (MAIG 2017) · ISSN (ed. impresa): 2014-0304 · ISSN (ed. electrònica): 2014-0444 http://revistes.iec.cat/index.php/TC

Institut d’Estudis Catalans

8/5/17 9:08