Sac de lletres 2014

SDL

SacDeLletres ร poca VII

2014

nยบ24

EDITORIAL Un marrec de cabells daurats portava una ordre i em vaig veure obligada a deixar-lo passar. Va en contra de qualsevol normativa hospitalària i més en un cas d’aquesta gravetat. Un diagnòstic terrible: cor-sec.

Però és clar, eren poders interestatals, i a mi no em paguen per posar-me en problemes. Vaig pensar, “que passi una estoneta el príncep, més mal no se li pot fer”. No vaig tancar la porta del tot i asseguda a la cadira blanca, de plàstic, al passadís, vaig escoltar-lo, decidit. Encara podria reproduir les seves paraules:

“Prova d’entendre’m. Vinc d’aquella galaxia desconeguda, carregat d’energia harmònica. Si el pas dels anys dibuixés al meu rostre suau els solcs que veig a la teva pell, les esquerdes que veig a les teves mans, segurament, possiblement, arribaríem a ser germans. Però ben al contrari del que esperes, jo, puc encara permetre’m el luxe de ser innocent i d’estar massa content, desorbitadament alegre i un xic poruc o un xic valent, de ser salvatge o d’escollir un mite.

És relativament fàcil per a mi però puc concebre que et costi això de deixar-te anar: el teu cos té una memòria elefantina i veuràs que si amb el palmell obert vull prémer el teu pit sentiràs la suor freda, si amb la punteta del dit ressegueixo el perfil de la teva espatlla, en cadena, el teu perfecte engranatge muscular es tornarà rígid, rígid i molt rígid. Si volgués olorar els teus cabells, perfumar-me de les teves idees passades, trobaries els ulls humits de records. Si decideixo, sense cap mena de ritual, fer un canvi brusc en aquesta conversa, notaràs un sacseig rítmic i pessigolles de cap a peus. Però que no ho veus? Es clar que sí, però mira que en sóc de ximple! Com no podries adonar-te’n? Com no podries saber que és una informació que ve grabada de sèrie, sense excepcions ni canvis possibles? Hi és sempre. En un codi universal, genèric.

Sé que és complicat però ja t’he dit, que jo, jo ja en sóc conscient i que per això he vingut. Sí. Sóc aquí malgrat intentis menysprear el que he preparat, aquí, tot i que diràs que aquest espectacle de concertdeviolíambcordatrencada, que aquest rendez vous unilateralment apassionat -no cal que assenyalem a ningú, el teu silenci parla-, que aquest acte d’edició limitada però de contingut il.limitat no és més que un gest voluntari, solidari, esbojarrat, recuperat, copiat... copiat! calcat, reproduït, inacabat, feixuc, inesperat. Ara sí que t’he caçat!

I - nes - pe - rat. Ves que aquesta no me l’esperava ni jo! Ho he aconseguit. De la flama neix la rosa. Crida, exalta, enraona, mou-te, espolsa, agita! I prou, relaxa’t, tranquil, descansa.

EDITORIAL El teu temps val tot l’or dels homes, aprofita’l però escolta’m: jo, que he invertit el meu en estimar les coses petites, jo, que he viatjat i he après, només voldria ara una mica d’aigua fresca i jeure als estels. Allò que és més essencial, amic, ara, t’és ben invisible als ulls.

Poseïes una capsa farcida de paraules, una necessitat primitiva de segellar, d’etiquetar cada punta de l’electrocardiograma. Has vist milers de fotografies i per a tu, cadascuna tenia un nom grabat a l’insconscient. Un ús extrem, un malbaratament innecessari. Reposes en aquest efímer instant, a la línia estreta on vinc a concedir-te una treva i a proposar-te una revisió d’estats.

Respira. Respira. Deixa que l’aire t’ompli els pulmons i construeix amb el teu alè un rossinyol que et naixerà als llavis. Respira. Jeu i pren consciència de tot el teu cos i omple’l amb aquesta respiració. Respira en un blau celest i regenera’t les ferides, descobreix què hi ha de bo.

Prova d’entendre’m, amic. En el meu país, que és petit, diuen que el sol mai no s’està segur d’haver-lo vist i diuen que per això torna. Com jo, que vinc carregat d’esperança. Vinc per assegurar que era un miratge i no deixar-te adormit i esquerp. Vinc per salvar-te de la desgràcia. Vinc a generar-te el dubte, a promocionar la teva última oportunitat.

Sí, ja sé que els grans, els “grans”, necessiteu sempre explicacions, però no serà aquest el cas.

Un petit truc de màgia vull oferir-te: què és això un barret o una boa?

No, no cal em donis la resposta. Avui treballo jo. Tranquil, plores perquè t’han domesticat i perquè em reconeixes, perquè em recordes.

T’has de permetre ser feliç. Desperta.”

No sé què va passar ni què va fer, ho puc ben prometre que no ho sé. Mentre s’allunyava el cicle cardíac del pacient s’estabilitzava i jo, decidia, escriure una breu nota a la llibreteta que duia a la butxaca. Una història per ser recordada.

Betania Riquelme Equip de redactors: Primària: Eloi Casanoves, Ferran Odriozola, Ariadna Caballero, Marina López, Lola Sánchez, Paula Sánchez, Valeria Bustos, Alex Benito, Joan Gol, Sergi Lecha, Roger Bettosini, Martí Ayala, Paula Font, Sara Gol, Júlia Gràcia, Laia Mora, Joel Artiaga, Alba Vidal i Joana Pujol.

Secundària: Martí Odriozola, Mireia Perarnau, Carla Bautista i Cinta Bazan.

Coordinació: Carolina Galera i Betania Riquelme.

Correcció: Ariadna Santaeulària.

Disseny i Maquetació: Betania Riquelme.

Institució Montserrat 3

ÍNDEX Pàgina

PLANES D’AULA

6

FESTES

27

CALAIX LINGÜÍSTIC

36

RACÓ LITERARI

38

CRÍTICA LITERÀRIA

45

EDUCACIÓ

47

CULTURA I SOCIETAT

59

MANUALITATS

62

DIY

63

MODA

67

ESPORT

69

CINEMA

76

MÚSICA

77

BARCELONA DOLÇA

81

1714

85

INFANTIL CONILLETS I CARGOLS Descobrint Miró Aquest trimestre continuem treballant el pintor i escultor Joan Miró. Hem recordat les tècniques més característiques de l’artista i cada nen ha triat un color per fer el fons i una tècnica: regalims, ratlles, estrelles, creus, punts, esquitxades, estampar mans...

Us agraden com han quedat? Aquí teniu una mostra de tot el procés.

Institució Montserrat 5

INFANTIL ROSELLES I GIRA-SOLS El follet entremeliat El follet entremeliat és un ésser màgic que porta regalets als nens i nenes de P4.

Enguany ha portat una regadora blava, ben bonica, per a que els alumnes puguin regar el seu fantàstic hort.

Habitualment visita els Gira-sols i les Roselles quan marxen de colònies... Vindrà a veure’ns aquest any?

Molt atents que segurament us deu estar vigilant!

INFANTIL MOLLS I PAGELLS Experiments de la Bufeta Natatòria Els Molls i els Pagells en fer la dissecció hem descobert que els peixos tenen una bufeta natatòria.

És una mena de bossa plena d’aire que s’infla i desinfla i que els permet surar i nedar amb facilitat.

Hem fet un experiment per veure com floten els peixos amb la bufeta natatòria inflada.

Institució Montserrat 7

PRIMÀRIA Maiets i Maneirons Descobriment de la desena “La paraula desena comença per la lletra d i té tres vocals, la e, la e i la a.” “En la paraula desena la primera e ens enganya perquè sona com una a”. “La paraula desena rima amb balena i amb antena”.

Aquests comentaris serien els que alguns dels nostres alumnes dirien si els preguntéssim per la paraula desena abans d’haver-la farcit de coneixement. Essent aquestes aportacions els coneixements previs que tindrien, i que, a mode de teranyina ajudarien a filar i a ampliar el significat del concepte de desena.

Si en aquest precís moment preguntéssim als nens i nenes de Maiets i Maneirons què és una desena de ben segur que contestarien amb múltiples respostes.

Afirmarien que una desena és un grup de 10 unitats o elements, assegurarien que el reglet de color taronja té un valor de 10 i és una desena. També explicarien que 10 reglets blancs equivalen a un de taronja. Amb les seves mans us mostrarien una desena de dits. Un grup de 10 nens anunciaria ser una desena.

I tot això és possible perquè els Maiets i els Maneirons han descobert la DESENA a través d’activitats diverses que han partit de la vivència de construir desenes amb el seu propi cos, la manipulació de diferents materials com els reglets, les cadires, els llibres, etc, i la simbolització d’aquest concepte en contextos i situacions variades.

PRIMÀRIA Joanets i Percolets Sentim les estacions Comencem un curs, acomiadem l'estiu!

El 12 de setembre, després d'unes merescudes vacances, Joanets i Percolets, vam començar un nou curs. Els primers dies vam dedicar un temps a treballar l'estació que estàvem a punt d'acomiadar, en equips cooperatius i amb materials diversos vam plasmar unes composicions que reflectien la llum, els colors, els paisatges, les sensacions de l'estiu i el seu vocabulari. També des d'expressió escrita vam descriure el que les nostres composicions volien representar i com havia estat l'experiència de fer-ho en equip.

Institució Montserrat 9

PRIMÀRIA

La tardor ja és aquí.

El dia 22 de setembre, vam donar la benvinguda a la nova estació, la tardor. Aquest fet ens va servir com a fil conductor per treballar tots els senyals que ens mostra la tardor, d'una forma interdisciplinar i significativa Vam dur a terme diferents activitats vivencials, de manipulació, observació, reflexió i anàlisi que ens han permès conèixer millor el nostre entorn, tant natural com social.

Amb fruits de la tardor; castanyes, nous, avellanes, vam fer uns tallers matemàtics i vam classificar, ordenar, sumar, restar, fer simetries i mesurar.

PRIMÀRIA Dracs i Àligues Estudiem la història de Sants Dins del treball d'història d'aquest trimestre hem treballat la història del barri de Sants i d'alguns llocs importants del barri. Cada equip ha buscat informació, l'ha compartit amb els seus companys i companyes d'equip i hem preparat una ruta pel barri.

Un cop feta la posada en comú amb l' equip, preparada l'exposició oral i fet l'itinerari sobre el mapa hem sortit a fer la ruta.

Davant de casadun d'aquests espais els diferents equips han explicat la història del lloc i tots i totes junts hem observat els diferents edificis. Cada equip ha guiat els companys i companyes orientant-se amb el mapa. Hem descobert que Sants era un municipi industrial, que té edificis modernistes com l'alcaldia i el mercat. També hem vist com molts d'aquests espais s'han reconvertit i ara són espais de serveis per al barri.

Institució Montserrat 11

PRIMÀRIA Castellers i Diables Barcelona Barcelona, la nostra capital estimada, batega bressolada per la mar Mediterrània i descansa mentre la serra de Collserola la vetlla. Són dos rius que dibuixen la seva silueta modernista i és el seu esquelet eixamplat que li dóna una imatge característica.

Passejar-la és un plaer per als sentits: tocar les parets carregades d'història, fruir descobrint els secrets d'aquesta ciutat encantada és paladejar la tradició i la vanguàrdia en una fusió carregada de personalitat. Barcelona és així, un laberint, una mirada encisadora, una mà oberta. Miracle de pobles agermanats, somni d'una nit de calor. Barcelona és tantes Barcelones, com ulls té l'espectador.

Els alumnes de 4t de primària ens hem iniciat en l'estudi de la nostra ciutat i hem fet un munt d'activitats. Per conèixer la seva història hem fet un recorregut pel Casc Antic de la ciutat. Hem descobert quins van ser els seus primers pobladors i hem anat veient com els diferents habitants de la ciutat han modificant el seu aspecte a través de les marques històriques de la ciutat. També hem compartit els racons més especials i significatius de la nostra Barcelona. Hem descrit Barcelona des del nostre punt de vista posant èmfasi en allò que ens agrada de la nostra ciutat. També des de plàstica hem parlat d'un dels seus símbols els panots, concretament del que té forma de flor que va ser creat per Puig i Cadafalch. I hem après a situar-la geogràficament i alguns dels secrets de la seva distribució. Les mestres també ens han llegit algunes llegendes que s'expliquen de la ciutat. A continuació teniu una mostra dels textos que hem elaborat (però no acaba tot aquí: si voleu veure el googlemaps que hem creat amb la ciutat personalitzada al gust dels Dracs i els Diables, només cal que visiteu el nostre blog!).

"Districte de Sants-Montjuïc, Hostafrancs, Plaça Joan Corrades.

La xemeneia que veig des de casa, és el record que queda de la fàbrica on treballava el meu revesavi, la Ceràmiques Industrial Mediterrani - coneguda popularment com "La Pajarita", ja que la família Florensa, propietària de la fàbrica, havia escollit com a logo un ocell fet amb papiroflèxia."

Adrià Joaniquet "La ciutat de Barcelona és molt poblada, hi ha turisme i molta activitat. Té molta llum. Els racons de Barcelona més antics recorden la seva història, cultures i tradicions." Júlia López

PRIMÀRIA " El castell de Montjuïc es troba ubicat al districte de Sants-Montjuïc, concretament a la carretera de Montjuïc número 66.

El castell de Montjuïc fou una fortalesa militar i després de la guerra civil, un museu militar.

Actualment és un equipament municipal que depèn de l'Ajuntament de Barcelona.

Inicialment va ser un farell atalaia medieval destinat a informar, mitjançant senyals, de la proximitat de vaixells.

Quan visito el castell de Montjuïc em transporto a aquella època, em sento atret per aquest lloc.

M'agraden les seves vistes: la ciutat de Barcelona.

M'impressiona molt que encara es conservi.

Crec que el record que guardaré seran els tallers de circ als seus jardins, els espectacles i el cinema d'estiu al fossar." Joel Ibáñez

Barcelona

“Barcelona és una ciutat molt bona,

amb el seu nom tan conegut i el seu mar tan volgut.

Tantes històries he escoltat...

I quantes aventures s'han explicat.

No creieu que està molt neta però fa molt goig de veure.

Jo us recomano la Barceloneta si una estona voleu seure."

Maria Mundina

Institució Montserrat 13

PRIMÀRIA "Quan arribes a Barcelona els colors t'omplen la vida, t'enriqueixen d'energia. Quan hi entres ja no en pots sortir; t'enamores tant que t’hi vols quedar! [...] Martina Flores

"La ciutat de la cultura i l'amabilitat, adorable i divertida. Mar salada i muntanya verda, cel clar i terra ferma, places amples, arquitectura i escultura. Gratacels i edificis alts, paisatges espectaculars i museus impressionants [...]" Oriol García

" Si véns a Barcelona veuràs el mar brillar, podràs anar a la platja i visitar museus gegants.

La ciutat de Barcelona té molts carrers, botigues de rellotges i també sabaters. [...]

Iona Harkness

PRIMÀRIA Empúries i Balsareny Llegim a Roahl Dahl Els d’Empúries i Balsareny ens hem endinsat en el fantàstic món de Roahl Dahl. En equip cooperatiu vam llegir un fragment del llibre Memòries de la meva infantesa on un pare dóna al seu fill una explicació molt desagradable sobre l’origen de la pega dolça perquè no en mengi. Nosaltres, a partir de l’original vam escriure noves versions on podíem canviar les respostes del pare tot mantenint les preguntes del fill iguals. Mireu-ne els resultats, han sortit versions molt divertides.

Text Original LA PEGA DOLÇA Un dels nens que es deia Thwaites, em va dir que no havia de menjar mai pega dolça. El pare de Thwaites, que era metge, li havia dit que era feta de sang de rata. El pare havia donat al seu fill tota una lliçó sobre els caramels de pega dolça quan l'havia atrapat menjant-ne al llit: - Els caçadors de rates – havia dit el pare – duen les rates que cacen a la fàbrica de llaminadures de pega dolça, i l’amo els en paga dos penics per cada una. Molts caçadors de rates s’han fet milionaris de tant vendre rates mortes a la fàbrica.

-Però, com poden convertir les rates en pega dolça? -havia preguntat el noi Twaites al seu pare.

-S’esperen fins a tenir deu mil rates –havia contestat el pare-, i després les fiquen totes en una gran caldera d’acer i les fan bullir unes quantes hores. Dos homes remenen la calderada bullent amb semalers, i finalment tenen un bon estofat de rata, fumejant i espès.

Després baixen a la caldera un piló que trenca els ossos, i en resulta una substància que en diuen pasta de rata.

- Sí, però com en fan d'això llaminadures de pega dolça, pare? -havia preguntat el jove Thwaites, i aquesta pregunta, segons Twaites, havia fet que el seu pare callés i rumiés uns moments abans de contestar-la.

Finalment havia dit:

Institució Montserrat 15

PRIMÀRIA -Els dos homes que remenaven amb els semalers, ara es posen les botes de goma i salten dins la caldera i a cops de pala llancen la pasta de rata a un terra de ciment. Llavors hi passen una piconadora unes quantes vegades, per aplanar bé la pasta. En resulta una enorme pasta negra, i després d’això tot el que han de fer és esperar que s’assequi i es faci dura, de forma que la puguin tallar a tires per fer-ne tires de pega dolça. No en mengis mai –el pare li havia dit-. Si en menges, agafaràs ratitis.

-I què et passa, quan n’agafes? -havia preguntat el jove Thwaites.

-Se’t posaran les dents de punta i esmolades – havia contestat el pare -. I a l’esquena, just per damunt del cul, t’hi surt una cua curta i retallada. La ratitits no es pot curar. Ho se bé. Sóc metge.

Roald Dahl LA PEGA DOLÇA Un dels nens que es deia Thwaites, em va dir que no havia de menjar mai pega dolça.

-No pots menjar pega dolça -va dir el pare. -Està feta d'ulls de llop, greix de balena i sang humana.

El pare havia donat al seu fill tota una lliçó sobre els caramels de pega dolça quan l'havia atrapat menjantne al llit: -Agafen el greix de balena i el remenen durant quatre hores en una batedora gegant.

-Però, com poden convertir tot això en pega dolça? -havia preguntat el noi Twaites al seu pare.

-Parteixen els ulls de llop per la meitat, els buiden i els barregen amb greix de balena. Quan s'acaba de barrejar agafen la mescla i la posen dins dels ulls. Aixafen tot el que tenen i ho posen dins d'un motlle i hi tiren sang per donar color.

-Sí, però com en fan d'això llaminadures de pega dolça, pare? -havia preguntat el jove Thwaites, i aquesta pregunta, segons Twaites, havia fet que el seu pare callés i rumiés uns moments abans de contestar-la.

Finalment havia dit: -Si menges llaminadures agafaràs Humanoloboballenititis!!!

-I què et passa, quan n’agafes? -havia preguntat el jove Thwaites.

-Continuaràs sent un home, però més gras, amb cua de balena, pèl i braços de llop i, finalment, ullals punxeguts i molt terrorífics.

PRIMÀRIA LA PEGA DOLÇA Un dels nens que es deia Thwaites, em va dir que no havia de menjar mai pega dolça. El pare de Thwaites, que era metge, li havia dit que era feta de sang de lleó. El pare havia donat al seu fill tota una lliçó sobre els caramels de pega dolça quan l'havia atrapat menjant-ne al llit: -Si en menges et surt el cabell com un lleó i unes dents afilades com les seves.

-Però, com poden convertir els lleons en pega dolça? -havia preguntat el noi Twaites al seu pare.

-Els dissequen i els treuen la pell i la sang.

-Sí, però com en fan d'això llaminadures de pega dolça, pare? havia preguntat el jove Thwaites, i aquesta pregunta, segons Twaites, havia fet que el seu pare callés i rumiés uns moments abans de contestar-la. Finalment havia dit: -Posen el que han tret en una màquina, ho barregen i es transforma en una pega dolça. Si te’n menges t’agafa lleonitis.

-I què et passa, quan n’agafes? -havia preguntat el jove Thwaites.

-Quan n’agafes et surt el cabell de lleó i unes dents afilades com ell.

LA PEGA DOLÇA Un dels nens que es deia Thwaites, em va dir que no havia de menjar mai pega dolça. El pare de Thwaites, que era metge, li havia dit que era feta de llimac. El pare havia donat al seu fill tota una lliçó sobre els caramels de pega dolça quan l'havia atrapat menjant-ne al llit: -Els caçadors de llimacs van a les clavegueres i agafen tots els llimacs que es troben. Els porten a la fàbrica de pega dolça i els donen dos euros per cada cinc llimacs. Molts caçadors de llimacs s’han arribat a fer milionaris de vendre tants llimacs morts.

-Però, com poden convertir els llimacs en pega dolça? -havia preguntat el noi Twaites al seu pare.

S’esperen a tenir mil llimacs i després els fiquen tots en una gran olla i els aixafen amb un martell gegant. Finalment, els posen en una gran nevera, els deixen un bon temps i esperen que es refredin.

Institució Montserrat 17

PRIMÀRIA -Sí, però com en fan d'això llaminadures de pega dolça, pare? - havia preguntat el jove Thwaites, i aquesta pregunta, segons Twaites, havia fet que el seu pare callés i rumiés uns moments abans de contestar-la. Finalment havia dit: -Després d’haver-los ficat quatre hores a la nevera els posen en una taula i els tallen en tires i els enrotllen com un cargol.

Llavors hi posen colorant negre o vermell i els empaqueten.

Si en menges molt agafaràs llimaitis.

-I què et passa, quan n’agafes? -havia preguntat el jove Thwaites.

Se’t torna la pell llefiscosa, el cos llarg i prim i et tornes de color verdós.

LA PEGA DOLÇA

Un dels nens que es deia Thwaites, em va dir que no havia de menjar mai pega dolça. El pare de Thwaites, que era metge, li havia dit que era feta ulls de vaca. El pare havia donat al seu fill tota una lliçó sobre els caramels de pega dolça quan l'havia atrapat menjant-ne al llit: -Quan les vaques es moren a la granja agafen els ulls de vaca i els porten a les fàbriques de llaminadures per a què els converteixin en pega dolça.

-Però, com poden convertir els ulls de vaca en pega dolça? - havia preguntat el noi Twaites al seu pare.

S’aixafa ben aixafat i quan ja està ben líquid el barregen amb pebre i sal.

-Sí, però com en fan d'això llaminadures de pega dolça, pare? - havia preguntat el jove Thwaites, i aquesta pregunta, segons Twaites, havia fet que el seu pare callés i rumiés uns moments abans de contestar-la.

Finalment havia dit: -Quan acaben de fer tot aquest procés es retalla en tires i ho cargolen i després hi posen un colorant de pipí de porc i si te’n menges agafes la malaltia de vaquiporquitis.

- I què et passa, quan n’agafes? -havia preguntat el jove Thwaites.

Que se’t comencen a posar taques pel cos i se’t posa un morro com un porc.

PRIMÀRIA Montcada i Colònia Güell Autoretrat i Retorn a la infantesa A sisè hem treballat un clàssic, l’escriptor Josep Pla, que ens ha servit per abordar el camp de l’expressió escrita de diferents maneres. L’autor ens ha ensenyat a enfocar l’autodescripció física i personal com un exercici d’ironia i sentit de l’humor. Hem intentat copiar d’un fragment del Quadern gris aquelles frases que ell utilitza per descriure’s i adaptar-les a una autodescripció de nosaltres mateixos. També hem aprofitat per treballar la identitat, els records d’infantesa - que tant ens marquenper a produir textos personals, sensibles i únics.

Ariadna Caballero

Alçada: 1 metre 65 i mig. El meu cap no és exactament rodó ni gaire ovalat. El meu cap està abundantment poblat de cabells, que no són pas completament rossos ni abundantment negres. No tinc pas un front espaiós, enorme, fugitiu, suggeridor, segons els tòpics de la novel·líssima.

Tinc un front normal, dret i vertical al pla de la terra. D’aquest front tot baixant, se’n desprèn un nas molt correcte. No tinc precisament unes celles poblades ni pestanes desproveïdores de llargada, de corba romàntica ni de caient fascinador. Els ulls, ni molt grans, ni gaire petits, com tancats dins d’una escissió d’escletxa de guardiola, i quasi gens impressionables crec. No tenen ni educació ni hipocresia, però molt vius, vivissims en la meva opinió. El meu nas és petit, no gaire gruixut, diria que una mica arronsat, no gaire xiquet. Tinc unas faccions no gaire mòbils, més aviat impassibles. El meu front no és molt ample, i sempre va tapat pel meu serrell. Tornant al tema del cabell, a vegades l’utilitzo per amagar-me, tapant-me la cara com si així no em puguessin veure, tot i que tampoc sóc voleiadissa i fugissera. Això sí, tinc una dentadura gairebé excel·lent, i les orelles normals i poc separades del crani i un maxilar fort. La volumetria de la meva cara fa que se’m doni bé dissimular les emocions, ja sigui l’esponjament més entendrit i la indiferència més glacial, o fins i tot l’angoixa més viva. Puc ser canviant i diversa, amb moltes personalitats enravenades, rígides i immutables. Tinc unes mans ben fetes, però sobretot tinc una certa capacitat de retenció dels llibres, que és un dels meus hobbys.

Institució Montserrat 19

PRIMÀRIA

Mariona Gil Alçada: 1 metre 60. Tinc un front normal, dret i vertical al pla de la terra i no molt gros. No és veritat que la gent del front ample tingui intel.ligència segura, diguin el que diguin els novel.listes. Els meus cabells no són pas completament rossos ni acusadament negres.

D'altra banda, no podria dir de quin color tinc els ulls exactament. De vegades em semblen d'un marró mel amb un puntet verd brillant susceptible de donar un esclat viu. Tinc els ulls vius, i de vegades vivíssims. Tinc la boca grossa, els llavis notàriament molsuts i una dentadura excel.lent.

Ah! i també tinc pigues situades a sota el pòmul esquerre, unes pigues notàriament meridionals i escandaloses. Mai he portat, fins ara, barba o bigoti. Pel que fa el peu, calço un 37-38. Tinc un peu petit i bonic, i malgrat tenir un cap gros, la meva cama és més aviat fina. Per cert, no tinc cap ambició, i seria incapaç de fer un gran pas per tenir una posició brillant. Per acabar sóc més sensible a la pobresa dels altres que a la pròpia: m'agrada. En definitiva, estic parlant de mi, com si parlés d'una persona totalment deslligada de la meva existència.

Els meus primers records de la meva infantesa son molt variats. Alguns d’ells els he recordat gràcies als meus pares, a moltes fotografies i vídeos.

Un dels meus primers records és el primer cop que vaig anar a la platja. El contacte de la sorra i l’aigua tan freda em va fer recular però amb poca estona ja no volia sortir de l’aigua. Anar als “cavallets” a l’estiu m’agradava moltíssim, en especial pujar al cotxe de policia. Recordo amb il·lusió les meves festes d’aniversari amb la família i amics. Cada any el meu pastís era i és diferent, amb una estructura de xocolata creada partir d’un tema sorpresa.

De l’escola recordo les primeres convivències, el jocs d’ordinador, els murals i les disfresses que fèiem i també el racó de jocs.

Sobre la idea que té Pla de la vida opino que ell enyorava la seva infantesa perquè es sentia molt protegit i pensava que al fer-se gran havia perdut tots els privilegis d’un infant.

Ferran Bruguera

ESO Primer MALIKIANINI SIMFÒNIC, ARA! L’alumnat de 1r d’ESO vam fer una sortida al Palau de la Música on vam escoltar i veure l’espectacle: “Malikianini simfònic, ara!” Interpretat per l’Orquestra Simfònica del Vallès i el violinista armeni Ara Malikian.

Va ser un dia molt especial per diferents motius. En primer lloc, vam tenir la sort d’assistir a l’estrena mundial de l’espectacle! Això ens va fer sentir molt especials, no cal dir-ho! En segon lloc, l’originalitat de l’espectacle va acaparar la nostra atenció i va fer que ens divertíssim molt. L’espectacle va consistir en un concert de música simfònica on, peça a peça, se’ns van anar presentant les excentricitats dels diferents músics. Diguem que va ser un concert poc convencional per presentar-nos diferents timbres, sonoritats, estructura, treball d’equip i protagonistes d’una orquestra simfònica.

En tercer i últim lloc, ens va captivar el primer violí de l’orquestra, el músic i artífex de l’espectacle: Ara Malikian. Hem après d’ell la seva particular visió del món de la música clàssica. Una música que comunica, explica, relaxa, emociona, apassiona i diverteix.

Institució Montserrat 21

ESO Ens ha impressionat saber la trajectòria vital d’aquest virtuós violinista: va viure la seva infantesa enmig d’una guerra civil; va aprendre a tocar el violí en els refugis gràcies al seu pare que era músic; va poder fugir del seu país amb 16 anys i sol, de manera que es va haver d’espavilar molt i molt i va haver d’estudiar i treballar encara més. I tot i així, és un personatge que està immensament agraït a la vida per les oportunitats que li ha donat i se sent afortunat de poder dedicar-se a allò que a ell més li agrada: la música clàssica. És per això que a part de ser un músic ple de reputació li agrada apropar-se al públic i fer activitats divulgatives.

En definitiva, recordarem aquesta sortida perquè la música simfònica i l’humor van anar de la mà i per haver gaudit de bona música en directe en un espai privilegiat de la nostra ciutat!

ESO Segon SUPER SIZE ME Durant les classes de tutoria de 2n d’ESO vam veure una pel·lícula relacionada amb l’alimentació saludable. El protagonista es deia Morgan Spurlock i va fer un experiment que consistia en menjar durant trenta dies (tots els àpats del dia) només productes del McDonald’s.

L’experiment es va dur a terme sota vigilància mèdica i també li van fer proves per controlar la seva salut en el desenvolupament de l’experiment. Durant els trenta dies que va menjar McDonald’s, va patir un gran augment de pes, fatiga general en el cos, augment del colesterol, entre d’altres disfuncions. Aquests fets demostren la gran importància d’una alimentació equilibrada i, per tant, saludable. Sense aquesta, podem arribar a emmalaltir i a posar en risc el nostre cos.

Al film, també s’observa la rellevància de la gran publicitat, enganyosa en molts casos, que per vendre’ns els seus productes fa servir enganys, dient-nos que són una cosa i acaben sent un altra.

Quan vam acabar la pel·lícula, en vam parlar i reflexionar a classe entre tots i després ens van donar un treball perquè el féssim.

Aquesta pel·lícula ens ha fet veure que els mitjans de comunicació ens manipulen contínuament. Els consumidors també hem de regular la nostra alimentació i no creure’ns tot el que diuen a la TV, ràdio, diaris… sobre qualsevol producte. La nostra salut està en perill.

Jan Solana i Emma Martín

Institució Montserrat 23

ESO Tercer LA GEOLOGIA Dins del marc de les naturals i, concretament, sobre el tema de la geologia, el nostre curs, 3r d’ESO, va realitzar el passat 26 de novembre de 2013 una sortida al Museu Blau de Barcelona. La visita va consistir en un taller guiat per monitores, que va durar tot el matí. El Museu Blau és una de les instal·lacions que té el Museu de Ciències Naturals a Barcelona, juntament amb el Jardí Botànic a Montjuïc.

Amb el nom de “Crònica terrestre”, l’activitat es va iniciar amb un recorregut en termes d’evolució geològica i perspectiva històrica de la ciutat de Barcelona. Vam adonar-nos que estem envoltats de roques i que la Terra és extraordinàriament dinàmica. Seguidament, i ja en grups més aviat petits, el taller ens proposava fer una crònica periodística basada en l’observació de roques i minerals aprofundint ja en diferents relleus característics de Catalunya. El nostre grup, per exemple, va treballar la zona volcànica de La Garrotxa. Amb les diferents eines de què disposàvem (una roca volcànica, un mapa de Catalunya, la descripció històrica de la zona, i les vitrines explicatives del museu) vam aconseguir descriure el procés geològic principal, originari de la zona.

A l’escola es va seguir treballant el tema en diverses sessions i de manera cooperativa en grups. Va ser enriquidor fer una posada en comú de tots els grups, atès que cada grup tenia una unitat de relleu diferent.

Alumnes de 3r ESO

ESO Quart ESCOLLIR UN CAMÍ Els alumnes de quart, estem en un moment clau per al nostre futur. Hem de decidir cap a quin camí ens decantem. Encara tenim una edat on les decisions que elegim són poc importants i no afecten pas el després. Probablement, només saber si anem cap a ciències o cap a lletres és ja un gran salt.

Sabent el que ens agrada, a partir de tests, tutories individuals i altres activitats, estem descobrint poc a poc, què és el que volem fer, què estudiar, de què treballar...

Amb motiu d’això, l’altre dia, a l’hora de tutoria, uns exalumnes de la Institució Montserrat, van venir a visitar-nos. Van mostrar-nos a què ens enfrontarem i les diferents vies que hi ha per assolir el nostre objectiu. Dues alumnes que estaven fent un batxillerat, la Mireia Valls i l’Ariadna Iranzo, ens van aclarir que si no tens problemes per estudiar, i tens les idees clares sobre el que vols fer, el millor camí és aquest, ja que és el més curt, et porta directament a la possibilitat de fer una carrera i tot i que sigui una de les rutes més dures, és la millor opció.

Un altre alumne, l’Eloi López, ens va explicar que ell havia escollit un cicle, una opció tan vàlida com la de fer un batxillerat, en la qual també havies d’estudiar, però allò que treballaves estava directament relacionat amb el que t’interessava i, el més prioritari, eren una sèrie de pràctiques que comptaven la major part de la nota. L'Eloi ens va mostrar un altre món ja que en els cicles molts dels companys ja són adults i, ben d’hora, entres a fer pràctiques a una empresa, fet que t’exigeix una gran responsabilitat i maduresa.

Aquesta xerrada ens va ajudar bastant, ja que els exalumnes eren persones properes, persones que ja coneixíem i que sabíem com actuaven en certes situacions. Havien passat per la mateixa escola i pels mateixos professors. Ens estaven parlant d’aquest gran pas d’una manera empàtica i pròxima.

Escoltant-los ens va quedar clar, que cada via tenia els seus pros i els seus contres i que per arribar on volíem, l’única cosa que havíem de fer era esforçar-nos i ser constants.

Mireia Perarnau

Institució Montserrat 25

FESTES Castanyada Mmm. Nyam, nyam! Que bones les castanyes i panellets que hem preparat! Un altre any amb una Castanyada d’allò més original. Els nens de 5è van preparar uns jocs amb tota la il·lusió i l’esforç. El Pepet i la Pepeta ens van venir a visitar. Més tard, els nens i nenes de 1r, 2n i 3r van fer unes danses al pati mentre els grans s’explicaven històries de por. A la tarda, Montcada i Primària van anar al pati, on van poder provar els jocs que havien preparat els alumnes de 5è, i Colònia Güell va anar al parvulari, on van fer una festa molt original. Per acabar, uns quants panellets, moniatos i castanyes.

FESTES Nadal Per fi a arribat el Nadal! Una època d’alegria, i regals!

Hem començat amb una xocolatada, mm…, la xocolata… i la coca… Per no parlar de l’amic invisible. Que ens ha portat uns regals d’allò més treballats als nens nenes de 4t, 5é i 6é.

I sabeu que els a portat el tió als nens i nenes de 1r, 2n i 3r?

Doncs els a portat: pilotes, xuxes, xocolatines... Al mig dia, els nens i nenes de 5é i 6é van anar a fer obres de teatre i poemes als nens de P-3 i P-4,i 1r, 2n, 3r i 4t van estar escoltant cançons nadalenques. I per fi…!Han arribat les dues ultimes hores de classe! En les que vam anar a les corxeres a explicar el que havien treballat durant el 1r trimestre.

Institució Montserrat 27

FESTES Carnaval Des que van arribar les embaixadores del rei Carnestoltes fins a la crema d’aquest aquesta ha estat una autentica....setmana boja!!

Aquest any, els alumnes d’infantil ja acostumen a ser uns bitxets només els hi faltava la disfressa!

A l’etapa de primaria l’homenatge als edificis més emblemàtics de Barcelona ha causat furor!

Un altre any hem compartit: dances, rua i cantarelles. No ploreu, no, que l’any vinent en Carnestoltes tornarà!

FESTES

Instituci贸 Montserrat 29

FESTES

Santa Cecília Qualsevol dia vindran de TV3 a fitxar-nos. El nivell de la coral Tramuntana cantant “Oh Happy day” va superar totes les espectatives! No us penseu per això que les corals de primaria i ESO es queden enrere. El dia de Santa Cecília tothom s’aixeca de bon humor i amb ganes de sentir les peces que els alumnes han preparat amb molt d’esforç i estima. Una jornada festiva on la música porta la veu cantant.

Paula Sánchez i Valeria Bustos

FESTES Dia de la Pau Dedicar un dia sencer a la pau per adonar-se que vivim en un món no tan meravellós com voldríem és primordial. La guerra és, sovint, un protagonista no desitjat per a les nostres orelles i els conflictes són més abundants que els escenaris d’amistat. Des de l’escola hem treballat la pau com a objectiu i hem posat el nostre granet de sorra en la lluita constant per arribar-hi.

A secundària hem expressat els nostres sentiments a través de missatges reivindicatius: en un tall de roba vam escriure opinions, desitjos i valors sobre aquesta fita tan difícil d’aconseguir, però que estem convençuts que, algun dia, assolirem. Els alumnes vam poder manifestar el nostre rebuig vers les actituds violentes que abunden al món i, amb el respecte i la paraula com a bandera, vam demostrar ser totalment partidaris del diàleg com a solució a les confrontacions.

Els colors, d’altra banda, ens van servir per il·luminar la tristesa, la injustícia i la desigualtat que la guerra provoca, i a través de dibuixos de protesta vam imaginar solucions.

També vam tractar el cas de la Malala, una estudiant pakistanesa que va reivindicar les seves opinions davant el règim del seu país i va desafiar el govern per intentar aconseguir un món millor; la seva actitud és la que hauríem de seguir. “Un bolígraf i un llibre són les millors armes per canviar el món”, va sentenciar.

Gràcies a totes aquestes activitats, hem pogut entendre la gravetat de la situació i hem comprès la necessitat de trobar una solució a aquest problema, que sempre ha estat lligat a la humanitat. Aquest vincle permanent, però, no ha de ser impossible d’enderrocar, sinó que hem de treballar per aconseguir remeiar-lo. Una millor vida, un món sense manipulació o una vida sense melancolia ens poden semblar una utopia, però si renunciem a lluitar, si ens amaguem dels problemes, l’únic que farem serà eixamplar la ferida.

La possibilitat d’encarar el futur amb esperança, tot i que ara sembla inexistent, pot esdevenir real si, tots junts, caminem cap a un objectiu comú amb pas decidit. Per acabar, és fonamental finalitzar recordant la frase de la Malala per ser conscients que tots nosaltres, individualment, podem fer molt per aconseguir un canvi: “un nen, un mestre, un llapis i un llibre poden canviar el món”.

Martí Odriozola

Institució Montserrat 31

NELSON MANDELA Un personatge immortal Nelson Mandela, també conegut com a Madiba, va ser el primer president de Sud-àfrica elegit per sufragi universal, en una votació on no hi havia diferències ètniques entre els ciutadans. El 10 de maig de 1994 va ser nomenat cap de l’estat, una plaça que va ocupar fins al 14 de juny de 1999.

Abans d’arribar al poder, Mandela, al capdavant de l’ANC (Congrés Nacional Africà), va estar lluitant per aconseguir els drets dels homes negres, fet que el va portar a la presó. La seva vida va estar caracteritzada pels episodis en els quals defensava la plenitud de drets i llibertats dels homes negres, però, sempre, sense discriminar els blancs. Gràcies a tots els actes en favor de la població, s’ha convertit en la figura més important de la història de Sud-àfrica.

Mandela va néixer a Umata el 18 de juliol de 1918 i amb només 26 anys ja va adherir-se a l’ANC, una agrupació que lluitava contra l'opressió de les persones de color al país. Madiba va encapçalar la Lliga de la Joventut del Congrés, que més endavant formaria la part majoritària de l’organització.

L’ANC va impulsar episodis de desobediència contra les actituds racistes mentre al país s’estava desenvolupant l’apartheid, una política en la qual es discriminava la població depenent de l’ètnia a la qual es pertanyia. Apartheid significa apartament en afrikaans, l’idioma del país, i es va oficialitzar després de les eleccions de l’any 1948; la nova llei classificava els ciutadans en grups ètnics, ordenava separar-los a l’hora de viure i dividia la seva educació, la seva sanitat i altres serveis públics, reservant, sempre, els de millor qualitat per als blancs. Malgrat les mesures de repressió i els càstigs en cas d’indisciplina, durant l’apartheid hi va haver una resistència davant les lleis discriminatòries no gens menyspreable.

Davant de les mesures violentes i contundents que el govern seguia prenent, l’ANC no va cessar les seves accions reivindicatives i va començar a optar per atacs violents per intentar impulsar un canvi rellevant.

El 1962 Mandela va estar recaptant diners a través de diversos països africans i va fer propaganda de la lluita sud-africana. Quan va tornar, va ser detingut i el van condemnar a cinc anys de presó.

Després del judici, el 1964, però, la pena va augmentar a cadena perpètua. Va ser presoner durant 27 anys i va viure en condicions lamentables.

NELSON MANDELA Tot i estar a la presó, es va convertir en un símbol de la lluita contra l'apartheid, dins i fora del país, i va exemplificar el desig de llibertat de tots els negres. El 1984, per intentar silenciar la seva veu, el govern va oferir-li la llibertat si marxava a un dels estats lligats a Sud-àfrica que posseïen una independència falsa. Mandela va rebutjar l’oferta i el 1990, després que Frederik Willem de Klerk arribés a la presidència, va ser alliberat. El nou cap d’estat va establir negociacions per acabar amb aquesta llei discriminatòria i va aconseguir eradicar, definitivament, les actituds racistes. Quatre anys més tard, es van celebrar unes eleccions multiracials per sufragi universal que va acabar guanyant el Congrés Nacional Africà, encapçalat per Nelson Mandela. Ambdues personalitats van rebre el Premi Nobel de la Pau l’any 1993.

Quan Mandela va estar encapçalant el govern va començar a reconciliar socialment la població sudafricana i el 1996 es va aprovar una nova constitució, en la qual ja no hi havia restriccions a la població per qüestions d’ètnia. Abans d’això, ell havia sigut el líder del moviment per aconseguir els drets pels negres, i malgrat que com a president ja es va trobar una situació millorada, la majoria dels esdeveniments que s’havien desenvolupat ho havien fet gràcies als seus actes.

La vida de Nelson Mandela va estar lligada, sempre, a la lluita per la igualtat i la justícia, tant dels negres com els blancs, i en cap moment va desitjar res dolent per als qui havien oprimit els seus. Amb una ideologia nacionalista, antirracista i antimperialista, Madiba ha deixat empremta a la història de la humanitat. No va ser un president qualsevol d’un estat més, va acabar amb una injustícia històrica que havia provocat la humiliació de les persones de color. La seva petjada en la lluita contra actituds inadmissibles va ser constant i va estimular les revolucions populars per intentar evitar qualsevol discriminació.

Madiba ens va deixar el passat 5 de desembre a causa dels problemes de salut. Tot i això, gràcies a la seva persistència davant la repressió, a la seva força de voluntat batallant per un canvi i a la seva defensa aferrissada i insistent davant les injustícies Mandela ja ha esdevingut un personatge immortal.

Martí Odriozola

Institució Montserrat 33

MY EXPERIENCE Michael Greer When I first arrived in Barcelona at the beginning of September I was unsure of what to expect. I didn’t know a great deal about the city and had never visited before. So as I boarded a plane from England on a wet and windy day I wondered what would await me. I was however certainly pleased to escape the miserable British winter which by September had already arrived. During the flight I thought about some of the uncertainties that awaited me: “Would I like the city?” ” Would I like the school?” “ Would the language barrier cause problems?”

However after almost five months I am pleased to say that it has been a fantastic experience. I have been living with a wonderful family from the school and it has been a pleasure to share their home, company and their culture and through being part of their family I have been able to experience a way of life very different to my own. I also love living in the city of Barcelona and made use of La Mercè festival in September to look around the city and experience some of the fantastic places in the city. It is a city that has something for everyone and it is a great place to live.

When you leave your home and your culture it is a great opportunity to explore and learn about other ways of life and in particular I have enjoyed sharing the different festive holidays celebrated here. Both with the family and in the school I have been fortunate to share in the local customs such as eating castanyas and panellets on the Castanyada and learning some of the holiday songs. I also attended the parade for the three kings on the 5th of January and found that celebrating this time of year with the family was very special. I was fortunate as in England we celebrate only on the 25th of December with Santa Clause so for me celebrating on the 6th January felt like a second Christmas.

My experience working in Institucio Montserrat has also been extremely positive. All of the teachers and school staff have made me very welcome and it has been a pleasure getting to know them as well as working alongside them. The students have also been a pleasure to teach and with the language barrier I have developed into a fantastic mime. As I teach English throughout the school to varying ages I am well placed to notice the common theme of kindness and warmth in all of Institucio Montserrat students and this is a fantastic quality which runs throughout.

Overall my first five months have been excellent and I’m really looking forward to the next five.

CALAIX LINGÜÍSTIC Promoure el català correcte Buscant experiències relacionades am el català a l’escola, hem trobat aquests dos exemples a Cicle Superior que fusionen el treball de la llengua amb les noves tecnologies.

La piulada del dia: “Els alumnes de sisè gestionen un compte de twitter des de fa un parell d’anys. Allà hi publiquen dos o tres barbarismes a la setmana que comenten a la classe. La idea és promoure un ús del català correcte.”

Institució Montserrat 35

CALAIX LINGÜÍSTIC

Pinnejant: “Els alumnes de Colònia Güell i Montcada s’han convertit en caçadors de faltes d’ortografia i sempre que poden comparteixen les seves troballes al blog de sisè on tothom és benvingut a discutir quina és la falta i quina hauria de ser la versió correcte de la paraula o expressió.”

RACÓ LITERARI

No me’n recordo

La veritat no sé ni com he anat a parar aquí… Estic en un luxós llit de seda vermella, amb estampats de colors vius. Verds, blaus, liles, grocs, taronges... Sembla que aquí no coneguin el blanc i el negre. Millor.

Són colors molt seriosos. No m'agraden. Quan vas a l´hospital, les parets blanques, les bates blanques, fan que no et sentis comòde en l'ambient i que vulguis marxar. Per tant, augmenta el nerviosisme i et fa patir més. Si veiessis que és un lloc alegre et sentiries còmode i el que et fessin no et molestaria tant. Però se segueixen construint hospitals sencers de color blanc. El negre, en canvi, és un tot i un res a la vegada.

S'utilitza en situacions en què sentim dolor, i amb el negre, ho demostrem. És una manera de dir que tu també ho sents. I al llit on he anat a parar, fa que qualsevol se senti alegre.

He intentat recordar, però no ho he aconseguit. Però he sentit coses. He sentit, que aquest no és el meu lloc, i que estic molt lluny de casa meva. També m'he desesperat, perquè sé que serà difícil tornar-hi. Potser impossible, sobretot si no me’n recordo de res. Suposo, que si arribo, ho sentiré - si és que hi arribo, és clar-.

M´ he estirat al llit a veure si els seus colors espurnejants m'animen. Més o menys. Però necessito parlar amb algú, trucar a la policia. No me’n recordo del número de telèfon de casa meva, ni del de la policía, però qui sigui que m'ha recollit, ho ha de saber. Em pregunto si la roba que porto posada ja la portava abans...

A sota del llit hi ha unes sabates fetes per anar per casa. Em van molt petites, així que no me les he cordat.

Això vol dir que les sabates no són meves, potser les he perdut en un accident; en aquest cas la roba tampoc deu ser meva... a no ser que abans d'això no tingués diners per comprar-me sabates de la meva mida.

Per fi obro la porta, no hi ha ningú. La porta va a parar a una enorme sala d'estar amb colors igual de vius, i tot i que registro tota la casa, no hi veig ningú, i a més a més, no tenen telèfon. Es pot saber quina classe de persona no té telèfon? Que viu aïllada del món?

Des de la finestra veig que no estic a cap ciutat, ni tan sols a cap poble. La casa està protegida per una gran serralada de muntanyes i un riu que desemboca més enllà. “Doncs sí que estan aïllats, els propietaris” - penso - . Potser és un somni… No, no ho pot ser, colors tan vius no els puc somiar. Però, quina classe de persona se'n troba una altra i la deixa sola a casa seva? Jo, no ho faria. M´ he de centrar. Com puc tornar a casa? Tampoc tenen cap mitjà de transport per aquí, o sigui que ho tinc magre. Torno a registrar la casa per si de cas. Mai se sap. Llavors, em ve una altra pregunta al cap: “si aquesta no és la meva casa, com he anat a parar aquí?”. Potser en alguna excursió o en algun viatge per la muntanya ha fet mal temps, o no, i he caigut rodolant, o m´ha caigut una pedra a sobre, o he caigut al riu. Les possibilitats són infinites, però em decanto per la opció que ha estat algun cop. M´ha vingut un calfred i m'he acariciat el cap, no hi ha cap dubte, ha estat un cop, un bon cop al cap.

Institució Montserrat 37

RACÓ LITERARI M'he fixat bé en la ferida intentant descobrir com me l´he feta. La resposta no m´ha agradat gaire. M'he fixat que havia rebut més d'un cop, com si algú m'hagués donat al cap amb alguna cosa moltes vegades, però sempre al mateix lloc. M'he posat a plorar. D'alguna manera, m'he posat en un embolic. Però si algú m'hagués fet aquells cops, què hi feia ara aquí? Decidit, algú ho havia fet intencionadament, però després m´hauria deixat sola a la muntanya, i probablement, no creia que tornés. Era aquest cas, n'estava segura.

Però, a quin preu? Al preu d'estar en una casa desconeguda, sense saber del tot com hi he arribat i adonant-me que algú m´ha fet mal? No val la pena. Preferiria quedar-me inconscient un altre cop i oblidar-ho tot. Estar per sempre estirada al meu llit de colors, amagada, en una casa enorme aïllada de tothom, i segura. Feia estona que m’observava quan, de sobte, el meu reflex es va moure, va fer una passa i va sortir del mirall: -Qui ets?- vaig preguntar perplexa.

- Sóc la part de la teva memòria que has oblidat i que intentes fer sortir.

Em vaig apartar, potser sí que era un somni! I en aquell cas, no tenia res a perdre preguntant-li: -I què és allò que he de recordar?

Em va mirar, com si ella tampoc es cregués que allò era real però em va mirar i començà: “No pensava que tot això em faria patir tant, a vegades fugir i oblidar-te´n no vol dir que els problemes no segueixin existint. Angie, tot això t´ ho has fet tu per tal d’oblidar la dura realitat. Vas decidir dedicar tota la teva vida a descobrir coses noves, però vas fracassar.

Ho havies donat tot per canviar el món, i ara no et quedava res, devies diners a molta gent i ningú pensava ajudar-te. Les dificultats eren tan grans que no podies superar-les. Per això vas decidir fugir. Però no podies estar amagada mentre queies en la pena més gran de la teva vida, i et preguntaves quin sentit tenia seguir aquí. Vas decidir oblidar, ja que tot allò era massa dolorós per recordar, o sigui que ho vas oblidar tot i vas construir aquesta casa aïllada de la realitat, de la qual t'amagaves. Per a tu era la millor solució, què fer sinó?”

Penso... Estic igual d´ acorralada que abans, sense sortida, he mirat l'alçada de les serralades, i he pensat en tirar-m´hi. M’he tret la sabata, i l'he tirat brutalment contra el mirall, que s'ha desfet en mil bocins, mentre la figura s'ha anat dissipant.

- No et crec!!! He tocat fons!!! Però prefereixo caure al fons intentant sobrepassar els obstacles, que fugint d'ells!!!

El riu, tan blau com els meus ulls, tenia més cabal que mai, i jo també. He agafat una motxilla, i he tornat a la ciutat. I ho endevineu? Pel camí he descobert una nova espècie d´ocell, al qual he anomenat Voluntat.

Ariadna Caballero

RACÓ LITERARI Qui serà?

Era una tarda d’estiu al carrer Pins número 13. La Maria i en Joan cantussejaven alegrement : - S’ha acabat el cole! S’ ha acabat el cole!

Mentrestant, a la plaça central d’un poble de costa anomenat Manric, una velleta encantadora esperava amb ànsia els seus néts que havien d’anar a passar l’ estiu a casa seva.

Els nens van anar a dormir d’hora i, l’endemà, es van llevar a les set del matí i es van posar rumb a Manric.

Al cap d’una hora i mitja de camí arribaren. El pare aturà el cotxe davant de la casa. Van picar a la porta i es van sentir les passes d’algú que baixava les escales corrent. De sobte, el pany va girar i l’àvia Enriqueta va aparèixer davant seu amb un somriure d’orella a orella.

- Us esperava amb ànsia!- Va exclamar .

Varen dinar seques amb botifarra i, després de la migdiada, van anar al parc .

A la tarda del cinquè dia, van estar xerrant amb els amics mentre la canalla jugava. A les set de la tarda l’àvia va anar a fer el sopar i, cinc minuts després, es va sentir un crit ofegat seguit d’un cop sec, el crit venia de casa de l’àvia Enriqueta.

Després, una figura encaputxada va córrer carrer amunt, va pujar a un cotxe negre i va fugir del poble.

Entraren a casa l’àvia que estava estabornida al terra, trucaren a la policia i l’ambulància, que van anarhi rapidíssimament.

Però tot i que la policia investigava no hi havia cap pista de l’ agressor i tothom es feia la mateixa pregunta: “qui serà?”

Aquesta pregunta era la que tots els dies rondava pel cap de la Maria i el Joan, fins i tot l’àvia ni recordava la topada amb el lladre. La policia no havia trobat cap indici de qui era el lladre. Ja sabia, però, quins eren els objectes robats. Eren els següents: una cadena d’or que l’àvia sempre duia a sobre, les arracades preferides de l’àvia, un medalló d’or amb incrustacions de robins i maragdes i cent euros.

Quan sortien de la cinquena visita a l’ hospital, el mateix cotxe negre els va passar rebent i, per poc, que no els atropella. Però aquell cop, el pare va fer-li una foto a la matrícula, que de ben poc els va servir ja que el cotxe, segons els digueren a comissaria, havia estat robat a un famós que feia poc ho havia denunciat.

Els dies següents, els diaris anaven plens de notícies de robatoris: un dia a Vilaseca, un altre a Ribera...

La gent estava desesperada i la policia no donava a l’abast.

Fins que un dia, la Maria i en Joan van prendre una decisió: calia fer alguna cosa.

I així fou com, cada cop que se’ls presentava una ocasió, s’escapaven i agafaven pistes o interrogaven testimonis. I així un cop, dos cops, però seguien sense pistes ni proves de qui era el criminal.

Institució Montserrat 39

RACÓ LITERARI Un bon dia, sense cap mena d’ esperança i desesperats, un testimoni els va confessar que havia amagat una cosa a la policia, i aquesta cosa era un medalló on hi havia una foto del lladre i la seva muller.

L’home els va entregar l’objecte. Ara ja tenien alguna esperança, de fet, ja que era la tercera vegada que ho intentaven, anaven recitant:

- A la tercera va la vençuda!

Presentaren el medalló a comissaria on, de seguida, s’adonaren de qui era el lladre: era un tal Marc Roure, i era el pare d’un amic del Joan i la Maria!

El van detenir aquell mateix vespre, el van jutjar i el van engarjolar. Li posaren deu anys de condemna. En Miquel (el fill d’en Marc Roure) va jurar que ell no en sabia res, igual que la seva mare.

Al cap d’una setmana, l’alcalde, un home baix, gras i molt ben mudat, els va atorgar el premi de “Salvadors” i una recompensa de 10.000 euros per lliurar el criminal a la policia.

Tres dies després, tornaven a estar al col·legi envoltats d’amics.

I lectors i lectores, és així com dos germans varen resoldre un conflicte que va quedar entre una de les moltes anècdotes que passen al món.

Adrià Joaniquet, 4t

RACÓ LITERARI Tiempo de Guerra

Joan cogió el periscopio para volver a observar las trincheras enemigas.

No daba crédito a lo que estaba viendo. Todo su escuadrón tenía miedo, incluido él, que llevaba media vida en el cuerpo. Al otro lado del río Ebro, había un enorme e intimidante tanque. Pero no era su único problema: detrás había tres ametralladoras que, al mínimo movimiento, el enemigo utilizaría sin compasión.

El río Ebro bañado en sangre bajaba en silencio, había muerto mucha gente intentando defender Cataluña de las manos franquistas. La mayoría de peces yacían en la orilla, solo se podía distinguir algún salmón realizando su rutina del salto inmerso en su mundo sin barruntar el peligro que le rodeaba.

De pronto, Joan tuvo una idea y ordenó a su equipo que utilizara la pintura militar para poder camuflarse entre la flora del bosque y así el enemigo tuviera menos posibilidades de verlos. Cuando todo estuvo listo, cogieron sus metralletas y sus granadas de humo colgadas en la cintura y procedieron a lanzarlas contra el oponente para despistarlo. Maldita suerte la suya: se encontraron con la bocana del cañón que reventó todos sus miembros con un sórdido disparo.

Vida y muerte se juntaron en un solo instante, Joan Miró, responsable de la patrulla, lloraba lágrimas de sangre mientras su vida se confundía con el inmenso sueño de la noche.

Víctor Lafuente, 4º ESO A

Institució Montserrat 41

COL·LABORACIÓ Hi ha coses que no canvien A casa, la mare és llibretera. Això, a efectes pràctics, vol dir que tenim les parets plenes de llibres de totes les mides i de tots els colors, que hi ha capses que contenen més i més títols i que, a l’altell, el pare ja no m’hi deixa guardar més joguines perquè també és ple de llibres. No us diré que em molesta, és un fet i hi estem força acostumats. En realitat, té coses bones. Des que tinc ús de raó, la mare tot sovint arriba a casa amb una bossa de la llibreria on hi porta algun paperot, una carpeta, algun nou llibre i, per alegria nostra, potser algun nou conte per descobrir.

Ella no ho sap, però el meu germà i jo, esperem cada dia que obri la bossa esperant la sorpresa.

Seu al sofà, seiem al seu costat, deixant-la al mig de nosaltres dos i posem els nostres caparrons al seu pit. D’alguna manera ens sentim, així, recollits per la seva història i podem mirar les pàgines.

M’agrada sentir-la llegir. M’agrada perquè és capaç de fer un munt de veuetes i veuotes diferents i, poc a poc, vaig marxant de la sala d’estar, del sofà, del costat de la mare, per endinsar-me en la història i moure’m entre els personatges que la protagonitzen. El meu germà és menut i crec que encara no acaba d’entendre alguns dels contes que ens explica però se li posen els ulls com unes taronges quan veu els dibuixos dels llibres (a vegades, fins i tot, algun li fa por) i riu al sentir les imitacions de la mare. A cada pàgina ens aturem i ens fixem en les imatges. La mare pregunta i nosaltres especulem, imaginem, riem, proposem, juguem i descobrim. Són moments divertits.

Hi ha contes que, a casa, han agafat un lloc privilegiat. Llibres que, ja ara, m’atreveixo a dir que quan tingui 150 anys seguiré recordant. Són aquells que jo llegeixo al meu germà o que ell solet els agafa per llegir-ne les imatges i imita, balbucejant, els tons de veu que posa la mare. Són llibres en els que, els seus personatges, han passat a protagonitzar algunes converses de casa, a ser els causants de mirades còmplices en moments que ens recorden a les seves històries, a tenir unes imitacions de veu concretes i exclusives per als seus protagonistes (per exemple, la veu de l’avi del conte “Embolicant la troca” de Gianni Rodari - Contes per telèfon. Joventut, 2013- és única i intransferible). La reconeixeríem entre totes les altres. Són contes dels quals sabem recitar passatges de memòria.

Molts d’aquests contes són els que a casa ja hem catalogat com a “llibres de bona nit”. El pare o la mare seuen a la cadireta del costat del llit i ens llegeixen una estoneta. Sé que estan cansats perquè volen que triï un conte curtet però no sempre sóc piadosa i, si estic fins i tot una mica dolenta, els demano “Germanet i germaneta” (dels germans Grimm) que és molt llarg però preciós.

COL·LABORACIÓ Accedeixen si el dividim en dues parts. Contes per telèfon o Mil anys de contes (Ed. Baula) són exemple d’aquests clàssics de casa. A mesura que vaig creixent, la mare m’ha seguit llegint abans d’anar a dormir –fins i tot quan a molts dels meus companys ja no els ho fan perquè els consideren massa grans- però crec que és un moment que ens agrada a les dues. Hem passat dels contes curts a llegir històries més llargues que no podem acabar en un o dos dies sinó que triguem fins i tot setmanes, però són tan interessants! Ric, sobretot, amb la col·lecció de Manolito Gafotas d’Elvira Lindo (Ed. Alfaguara) i aprenc història amb Bambulo de Bernardo Atxaga (Ed. Alfaguara). També són personatges que ja ens hem fet nostres. Últimament ens està passant una cosa nova. Hi ha vegades que amb les històries d’abans d’anar a dormir no en tinc prou i, vaja, entenc que la mare estigui cansada, però també vull ser jo la que decideixi quan aturar la lectura. Per això, he començat jo mateixa alguns títols com ara Ciutat d’Orfes d’AVI (Ed. Bambú), Jim Botó i Lluc el Maquinista de Michael Ende (Ed. La Galera) o Les Bruixes de Roald Dahl (Ed. Estrella Polar).

També llegeixo molts títols de les col·leccions de Gerónimo Stilton (Ed. Destino), Kika Superbruixa (Ed. Bruño), o de Pesadillas (Ediciones B). Són molt divertits i originals perquè, a més a més, alguns són interactius. Això sí, hi ha moltíssims títols i les històries són molt semblants. Prefereixo conèixer nous personatges, noves aventures, nous punts de vista. Tinc la sensació que m’ajuden a aprendre i a enfrontar-me al món real que m’envolta.

La mare fa poc m’ha portat a fer una volta per Barcelona, la nostra ciutat. M’ha dit que podríem escollir juntes els llibres que m’agradaria tenir per Sant Jordi (m’encanta tenir rosa i llibre!). M’ha descobert llibreries com Casa Anita (Gràcia), Abracadabra (El Born), Al·lots (Eixample) o La Petita (Poblenou) carregades de contes i més contes.

La mare crec que ha acabat una mica embolicada perquè m’han acabat agradant més llibres dels que sóc capaç de recordar. Però, què voleu que us digui, a mi ja m’agrada que segueixi arribant de la feina, que deixi la bossa de la llibreria i que, després de treure una carpeta, després de treure un paperot, aparegui un nou llibre sorpresa, potser desconegut, en el qual endinsar-me. I hi ha coses que no canvien.

Anna Burrell

Institució Montserrat 43

CRÍTICA LITERÀRIA Katalepsis L’obra de Maria Carme Roca ens apropa a les ambicions i impulsos adolescents més primaris. La necessitat de sentir adrenalina i acceptació, condimentats amb una mica de ràbia,

són el mòbil que condueix al

protagonista i al seu inseparable amic a la situació en la qual es veuen atrapats.

L’amor, la falta d’aquest i l’orgull propi, impulsen l’Èric a actuar davant la Lara de manera impulsiva, intentant fer creure a la noia que li és indiferent quan en realitat només vol tornar a tenir-la al seu costat…

Entre les línies de la història de l’Èric, a part de la presència de les substàncies psicotròpiques, hi surt reflectida constantment la idea de la mentida en la qual viu el personatge i construïda, de manera que enganya el seu entorn tot mostrant una doble personalitat davant la seva família i els seus amics.

Al llarg de les pàgines d’aquesta novel·la juvenil, reflexionem sobre la confiança, l’amor, la por i el perill.

L’Èric amaga la seva malaltia a persones que s’estima, així com el fet de prendre cocaïna freqüentment; això no li crea cap temor fins que veu que la situació se li’n va de les mans, i es torna un problema greu.

Penso que durant la lectura ens adonem dels problemes reals que poden causar els embolics en els quals es fica l’Èric, i des del meu punt de vista és un llibre que juga amb les idees dels lectors sobre algunes experiències adolescents com el consum d’estupefaents.

Al meu parer, el fet que l’Edu mori i l’Alexis quedi en un coma indefinit, així com l’estat en què es troba l’Èric durant gran part de l’acció, sensibilitzen al públic d’una manera objectiva i fidel a la realitat, plasmant les conseqüències negatives de prendre substàncies addictives.

També veiem els trets psicològics i les idees que passen pel cap de l’Èric al dur a terme el seu macabre joc, cosa que pot ajudar als lectors a identificar alguns d’aquests pensaments problemàtics i a intentar corregir-los.

CRÍTICA LTERÀRIA El llibre és entretingut, la història és original i la malaltia que pateix el protagonista és explicada en un to amable i proper. El fet que la trama estigui dividida en tres parts caracteritzades pel punt de vista de cada personatge és una bona idea i facilita al lector la comprensió de la història. Els personatges són complexes ja que evolucionen psicològicament al llarg de l’obra. En el cas de l’Èric veiem que al final de la seva aventura adquireix la maduresa i consciència que abans li mancaven.

Tot i això, encara que es tracta de personatges rodons, cadascú assumeix un rol definit, l’amic lleial, la noia popular i enamorada, els assetjadors, la representació de l’amor familiar...

Un detall que he trobat excessiu, és l’ús continuat de les paraules seguides de punts suspensius per introduir un tema ja que es repeteix al llarg dels capítols força vegades i al final resulta una mica forçat.

Definitivament, és un llibre adreçat als adolescents que transmet correctament el missatge: s’ha d’evitar el consum de drogues entre els joves ja que les conseqüències poden ser nefastes.

Aquí us deixeim un llistat de novel·les de Maria Carme Roca enfocades als lectors més joves:

No hi ha petons per als fantasmes (2007)

Ada i Valeri, una nena i un bacteri (2003)

La reina de Gizeh (2007)

El faedor de mentides (2003)

Tambors de vidre (2006)

Ermengol el Salat (2002)

Un drac amb massa fums (2006)

Nits de celobert (2002)

Akanuu, l'arquer persa (2005)

Amb ulls de guácharo (2001)

Estripar la teranyina (2005)

Port Aventura té... Àngel (2001)

Kamira.rom (2005)

Foc al cor (2000)

Pedra foguera (2005)

Els llibres també s'equivoquen? (1999)

On s'amaga la por (2004)

Sis contes revoltats (1998)

Les formigues s'han refredat (2004)

Qui és el de la foto? (1997)

La temuda petjada de Kali (2004)

Una setmana plena de boires (1997)

De pel·lícula (2003)

Núria Torralba, 4t ESO

Institució Montserrat 45

EDUCACIÓ LOMCE, Destrossant l’escolarització Des de la restitució de la democràcia l’any 1976, Espanya ha viscut quatre lleis educatives, una per a cada estada al poder dels diferents partits: UCD (Unió del Centre Democràtic) va governar fins al 1982 i va mantenir la mateixa estructura educativa que durant el Franquisme (la LGE, Llei General d’Educació).

Després de les eleccions celebrades aquell any, el PSOE va pujar al poder i el 1990 va aprovar la LOGSE (Llei Orgànica General del Sistema Educatiu), que va estar vigent fins al 2002, l’any que es va començar a aplicar la LOCE (Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació) de mà del Partit Popular. Aquesta reforma només va estar en funcionament quatre anys, fins a l’aprovació de la LOE (Llei Orgànica d’Educació) per part del PSOE, que és l’utilitzada en l’actualitat.

L’última llei ha sigut la reforma educativa batejada amb el nom de LOMCE que, segons s’argumenta des del Partit Popular, ha de servir per reduir el fracàs escolar. Aquesta reforma relega les llengües pròpies de les comunitats al paper d’optatives no necessàries de cursar per aconseguir el títol de l’ESO. A més, deixa d’oferir a la secundària les arts com la plàstica, la música i la tecnologia, fet que provocaria arribar al batxillerat sense certs coneixements d’allò que es necessita per a una futura carrera universitària.

Les beques, molt necessàries en els temps que corren, també es veuen reduïdes i la nota que cal per obtenir-les, augmenta.

EDUCACIÓ El congrés dels diputats al complet, exceptuant el grup del PP, va negar-se a aquesta nova llei, i es va demostrar una unió entre tots els grups polítics enfront de la nova reforma. Ja han promès que, quan hi hagi canvis en la distribució dels escons, es retirarà aquesta llei, però això no és suficient; primer, cal desobeir totalment els aspectes que descriu la reforma i, per descomptat, no dur-los a terme; d’altra banda, és necessària una llei educativa en la qual tots els partits estiguin d’acord i que permeti que, d’una vegada per totes, no hi hagi variacions educatives a cada legislatura. Els ciutadans, per la seva banda, ja han deixat clar amb diverses concentracions i manifestacions el seu total desacord amb la nova llei, i la comunitat educativa ha demostrat en més d’una ocasió el seu rebuig frontal davant la reforma. En alguns casos s’ha manifestat clarament que, tot i estar aprovada pel congrés, no s’aplicarà a les classes.

Aquesta nova llei, a més, es carrega totalment el sistema d’immersió lingüística en català actual i ataca directament, un cop més, contra la llengua. Sembla potser anecdòtic però no ho és el fet que, quan van venir a Catalunya, els immigrants andalusos van demanar i defensar que els seus fills fossin escolaritzats en català per aprendre la llengua des de petits i poder gaudir del bilingüisme, una sort a l’abast de pocs: el català com a llengua a l’escola i el castellà com a llengua materna; ambdues com a llengües de vida.

El Partit Popular encara no ha entès que el bilingüisme és un regal per a qualsevol parlant i poder parlar amb la mateixa fluïdesa dues llengües amb només deu anys és un privilegi que cal mantenir. Tot i això, la decisió del ministre Wert segueix vigent i els integrants del partit encara pensen que aquesta reforma és encertada. Potser això és degut a la seva ignorància que, un cop més, els ha fet agafar el camí incorrecte.

Martí Odriozola

Institució Montserrat 47

EDUCACIÓ Tot és la nota?

Molts estudiants creuen que només són avaluats el dia que han d’examinar-se d’una assignatura i que, després, en el seu dia a dia, no han de fer res, ni fer deures, ni participar, ni comportar-se bé, ni respectar el professor... És més! N’hi ha alguns que, fins i tot, falten el respecte als seus companys! Al llarg d’aquest ar ticle, parlarem d’aquest tema que, per a molts alumnes, és totalment desconegut.

Què anem a fer a l’escola? Segur que al llegir aquesta pregunta a molts se us ha passat pel cap la resposta: “doncs a l’escola hi anem per estudiar”. Doncs, esteu molt equivocats! A l’escola hi anem per agafar uns bons hàbits, a aprendre com viure el dia a dia, per tenir cultura… però, sobretot, per formar-nos com a persones, saber respectar, raonar i aprendre noves coses que ens seran útils al llarg de les nostres vides.

Ara que ja sabeu les raons per les quals anem a l’escola, anem a veure com ens avaluen els professors: al butlletí que ens donen a final de curs, cada assignatura està dividida en quatre apartats: procediments, conceptes, actitud i la nota final, que és la mitjana dels tres apartats anteriors. Els procediments són el 40% de la nota final. Estan formats per tots els exercicis puntuats, redaccions, etc.

EDUCACIÓ Els conceptes es basen en els nostres coneixements, en els exàmens, i també valen un 40% de la nota.

I, per últim, i no per això menys important, hi ha l’actitud, amb un 20% de la nota. Podeu pensar: “Això no és molt”? Però és que, realment, amb la nostra actitud de classe demostrem com som com a persones i el respecte que tenim cap als professors: si estàs atent a classe demostres que tens un gran interès per aprendre coses, demostres que tens “curiositat”; si no parles amb els teus companys a l’hora d’estudiar, els fas veure que ets una persona respectuosa amb tots aquells que volen estudiar.

Això, per desgràcia, només és el meu punt de vista i hi ha gent que decideix estudiar només el dia abans i, tot i així, aproven. Això sí, heu de ser conscients que hi ha una diferència entre una persona que aprèn les coses a l’última hora i una altra que es passa les nits estudiant, escolta a classe, es porta bé amb els companys, etc. Cadascú haurà après unes coses diferents i potser tindran valors completament oposats que, al llarg de les seves vides, els serviran per una cosa o per una altra.

Carla Bautista

Institució Montserrat 49

EDUCACIÓ I quan acabem l’ESO, què?

L’ESO, com tots sabeu, és l’ Educació Secundària Obligatòria, que es fa un cop acabada la Primària, després de sisè. Al final de l’ESO tens diferents camins a escollir depenent dels teus interessos. Tots, independentment del curs de secundària en el que estiguem, hem de ser conscients que cadascuna de les activitats, exàmens i actituds que tenim des del primer dia a primer d’ESO, seran importants i, en molts casos, determinants per a allò que decidim una vegada marxem al món dels adults.

A continuació, farem un breu repàs per les opcions que tenim avui dia:

BATXILLERAT

Segur que tots coneixeu el batxillerat, que consta de dos cursos, al final dels quals pots optar per passar una prova que anomenem Selectivitat i que et dóna accés a la universitat. També, però, des d’un batxillerat, pots anar a fer cicles formatius, ensenyaments esportius i d'arts plàstiques, (música, dansa, conservació i béns culturals, i art dramàtic), tots de grau superior.

Hi ha diferents tipus de batxillerats: -Arts -Ciències i tecnologia -Humitats i ciències socials

FORMACIÓ PROFESSIONAL, ENSENYAMENTS ESPORTIUS I D’ARTS PLÀSTIQUES

Hi ha dos tipus de formació professional: -Cicles formatius o ensenyaments esportius i d’arts plàstiques de grau mitjà.

-Cicles formatius o ensenyaments esportius i d’arts plàstiques de grau superior.

Una vegada s'acaba el cicle de grau mitjà, pots anar directament al món laboral o seguir estudiant; per això, s’ha de fer un curs per accedir al cicle de grau superior. Una vegada fet aquest últim, pots anar al món laboral o cursar estudis universitaris.

Per accedir als cicles formatius de grau mitjà s’ha de tenir el graduat d’ESO o haver superat una prova d’accés.

EDUCACIÓ QUÈ PASSA QUAN HOM NO ES TREU EL GRADUAT D’ESO?

Pensar en aquesta possibilitat no ens agrada però existeix, així que intentarem resoldre certes inquietuts.

Fins ara, existien uns centres d’ensenyaments als que anomenaven PQPI on podies cursar una mena de curs pont amb el que acabaves de formar-te de manera general (com a l’ESO) i començaves uns coneixements específics en una professió determinada per després accedir a un cicle formatiu de grau mitjà, malgrat no tinguessis el graduat. Amb la nova Llei d’Ensenyament aquesta possibilitat sembla que ja no existirà. Com se substituirà? Encara no ho saben.

Els alumnes que a 4t d’ESO ja tenen els setze anys, tenen l’opció de fer unes proves generals que ofereix la Generalitat cap al maig i que en cas d’aprovar i assolir la qualificació necessària, els donarien dret a una plaça en un cicle formatiu. Aquesta opció només és recomanable si existeix la probabilitat de no graduar-se, ja que les places per aquesta via són només d’un vint per cent del total.

EL MÓN LABORAL Des dels setze anys, legalment podem accedir al món laboral però no estarem preparats per competir en una societat que té molta gent a l’atur i molt preparada.

Recomanen fermament estudiar tant com puguem per enfrontar-nos al món!!

Cinta Bazán i Coordinació

NO TINC EL GRADUAT DE LA ESO E.S.O

PROVES D’ACCÉS

FORMACIÓ PROFESSIONAL BATXILLERAT GRAU MITJÀ GRAU SUPERIOR UNIVERSITAT

MÓN LABORAL

Institució Montserrat 51

COL·LABORACIÓ Perquè també hem d’agrair en veu alta Sembla un tòpic però no és gaire fàcil fer un petit resum de quatre anys de Secundària. Volíem fer una petita intervenció el dia del comiat de 4t d’ ESO, però no teníem gaire clar que l’ Ulisses li hagués agradat que parléssim d’ ell en públic i davant dels seus companys i companyes, així que ho vam deixar.

Ja sabeu que no li agrada gens que es parli d’ ell, i una de les qüestions principals és el respecte als altres tal com són.

Haver decidit no parlar el dia del comiat, no vol dir que no en parlem, perquè tenim moltes coses bones per dir, és més, volem dir-vos-les a vosaltres i que també els altres pares i alumnes les sàpiguen.

Desitgem dir-vos que: 1. L’ Ulisses venia, de l’Educació Primària, d’ una situació complicada per qüestions de salut, familiars, etc. que ell havia notat molt. Però, en arribar a l’ institut, van canviar les coses, fet que ens va deixar a tota la família més tranquil·la i, per fi, semblava que tot tornava a agafar una dinàmica positiva. No va ser una qüestió de màgia, va ser una qüestió, com sempre, d’ esforç, implicació, consciència, seguretat a la feina, etc. i, per tant, valorem molt tot allò que heu fet però, especialment, el primer any d’ ESO. 2. La feina, l’ esforç, la implicació s’ han de mantenir, si no tot torna a decaure i aquí veiem que hi ha hagut uns bons resultats. Sense el suport de mares/pares dels altres alumnes, professors/es i família no hauria estat possible. Han estat quatre anys que no han sigut fàcils però que han esdevingut una feina i uns resultats pels quals ens podem felicitar tots i totes. Estem segurs que tots junts heu i hem après.

COL·LABORACIÓ 3. La motivació de l’ Ulisses per venir a la Institució Montserrat cada dia (posant-se el despertador ell mateix i aixecant-se el primer dels germans) no ha estat una anècdota. Sense la implicació i la motivació d’ unes persones concretes tampoc hauria estat tan evident. Tampoc cal parlar de noms concrets, però tots i totes sabem de la implicació i confiança que alguns/es professors/es han tingut amb l’ Ulisses de manera permanent.

4. Amb el pas dels cursos, hem pogut comprovar que l’ Ulisses ha tingut molt bona “sintonia” amb alguns professors/es. Aquesta sensació de sentir-se escoltat, tingut en compte, formar part de la Institució i col·laborar essent un més (en tot el possible) li ha donat moltes ganes de fer més coses. Ara pot marxar de l’ Institut havent acabat una etapa, però amb ganes de tornar de visita perquè estima moltes persones que continuen aquí.

5. Pensem que ha estat una bona etapa i la família donem les gràcies a tots: als pares/mares, als alumnes, a tota la Institució Montserrat (des de la consergeria, neteja i cuina fins al professorat i direcció) per aquests bons anys que hem compartit amb vosaltres. Encara que la família continuarem compartint l’ ESO amb vosaltres (amb el seu germà), pensem que calia que sabéssiu que valorem el que esteu fent i que la feina de cada dia potser no es nota però és molt important si es fa bé, i vosaltres la feu.

Sou un model d’educació inclusiva ben entesa. Pensem que actualment sou el referent d’educació inclusiva al nostre barri. Aquest valorar la persona abans que les “capacitats”, aquesta mirada individual a cada alumne, aquest acceptar cadascun/a com és i veure-li les possibilitats que té i pot potenciar, i moltes altres virtuts que potser oblidem, us fan una escola molt i molt “ESPECIAL” , MILLOR I INCLUSIVA.

Família d’Ulisses Callau i Boix

Institució Montserrat 53

TALLERS A L’ESCOLA Ara ja fa un any que vam començar uns tallers a secundària. Som un grup de nois i noies de primer a quart d’ESO. Estem apuntats a tres tallers: cuina, expressió i habilitats socials.

TALLER DE CUINA

Al taller de cuina hem elaborat moltes receptes i hem fet una mica de tot: pizza, pastissos, brownies, etc. Les receptes estrella són el pastís de galetes i les piruletes de xocolata.

TALLER D’HABILITATS SOCIALS

Hem après què són les Habilitats Socials i a conèixer-nos millor treballant els sentiments i l’autoestima.

TALLER D’EXPRESSIÓ Al taller d’expressió hem representat diverses obres de teatre, hem interpretat diferents personatges i hem après a perdre la vergonya.

Ara estem preparant l’obra de Guillem Tell.

En aquests tallers tots i totes ens hem anat coneixent més bé. Hem anat agafant confiança en nosaltres mateixos. Ens agrada molt compartir aquests moments!

U.S.E.E.

COL·LABORACIÓ L’Educació L’educació a la nostra societat té un paper molt important i un valor incalculable per a la majoria de persones. Des de fa ja uns anys és un dret per a tothom tenir una educació tant escolar com de valors. Els nostres pares i els nostres avis, podríem dir que fins i tot els nostres besavis, van lluitar amb dents i urpes per aconseguir el que ara tenim i ens volen prendre.

Hem sentit moltes vegades nens i joves queixant-se de l’escola, que no els agrada haver d’estudiar ni anar a classe. He de reconèixer que jo també ho he dit algun cop, però sóc conscient del que l’escola significa, és un gran tresor que cal conservar. El dret a l’educació, a l’ensenyament; és un dret que no va ser gens fàcil d’aconseguir. És la clau per accedir a la cultura, per trobar diferents punts de vista, per formar-nos opinions, per poder pensar per nosaltres mateixos.

La veritat és que no importa d’on siguem ni quina família tinguem, és a dir, tant si tenim una mare i un pare, dues mares o dos pares, un germà, cinc o som fills únics, tant si vivim amb els nostres avis, amb els oncles o tenim pares adoptius, l’únic que importa és que la gent que tenim al voltant ens estimi i ens inculqui uns bons valors basats, sobretot, en el respecte.

Una part de la societat que promou aquests valors és l’escoltisme. Les seves lleis es fonamenten a partir del respecte, la convivència i l’amor a tot allò que ens rodeja. És un món que ens ensenya a viure, conviure i a valorar tot el que ens envolta.

L’escola, la vida social i la família són tres parts essencials per a l’educació i totes són importants.

Repercuteixen en la vida de la gent i, juntes i amb una bona compenetració, ens fan créixer com a persones.

Ona Gausachs, ex alumna

Institució Montserrat 55

EDUCACIÓ Democràcia a l’escola Com tots sabeu, la nostra escola pensa, fermament, que el seu bon funcionament ha d’estar a les mans de tots nosaltres, que per poder créixer, s’ exigeix el compromís i la implicació de pares, professors i alumnes. Per tal d’acomplir aquesta premissa, hem creat diversos organismes que faciliten la convivència, i lluitem perquè aquests demostrin als nostres fills i alumnes que hi ha un camí adequat: el camí de la reflexió, de la conversa i de l’oportunitat. Això sí, aquest camí és conseqüent i responsable.

De vegades, en el nostre dia a dia, ens trobem amb situacions incompatibles amb la disciplina necessària per poder conviure; quan això succeeix, es porta el conflicte a la Comissió de Convivència. Aquí, quatre alumnes representants, una mare i quatre professors, exposem el problema, escoltem l’estudiant implicat i intentem entendre per què ha passat i com podríem evitar-lo. També hi ha unes sancions, però aquestes no són un càstig, o no volem que ho siguin, sinó un punt de sortida per a l’aprenentatge.

Malauradament, de vegades, i degut a la gravetat, hem de recórrer a decisions més dures, això sí, sempre després de parlar-hi.

EDUCACIÓ Aquest és el primer any que formo part dels membres de la Comissió i em sento reconfortada perquè penso que aquesta mediació ens ensenya a tots i ens dóna l’oportunitat d’evitar futures actituds perquè hem entès que hi ha formes més adients d’enfrontar-nos als reptes que la vida ens proposa.

Per a la Mercè i per al Pau, també és la seva primera experiència:

<<Formar part de la Comissió de Convivència, com a representant dels pares, em sembla una molt bona manera de conèixer de primera mà de quina manera es resolen els conflictes a l’escola. Valoro molt positivament la tasca que fa aquesta comissió, i des del primer dia, em vaig quedar parada de la maduresa que demostren tots els representants dels alumnes que he conegut. A vegades, la solució ha hagut de ser l’expulsió de l’alumne en qüestió, però la majoria de cops s’ha resolt amb una reflexió de la mateixa Comissió i alguna feina relacionada amb el conflicte. La meva valoració és molt positiva.

Roser Marcé, mare de l’escola>>

<<Molta gent pensa que la comissió de convivència és un grup de persones que es dediquen a expulsar alumnes quan tenen un nombre de faltes, però no és així. Des de la comissió, el que procurem és que la gent que té certs problemes de disciplina, els solucionin. Entre tots parlem i intentem trobar la solució més adient. Òbviament, algun cop, hem hagut d'expulsar alumnes, però sempre havent-ho pensat abans i mai com a primera opció.

Pau Casanovas, 3r ESO>>

Gràcies, Institució.

Carolina Galera

Institució Montserrat 57

CULTURA I SOCIETAT Democràcia?

Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) va ser el canal públic de la Comunitat Valenciana des del 4 de juliol de 1984. Durant aquest període va ser la referència informativa del territori fins que, el passat novembre, el Partit Popular de la Comunitat Valenciana, utilitzant la majoria absoluta acreditada a les Corts, va demanar el seu tancament, posant fi a 30 anys de rigor i professionalitat informatiu.

El tancament de RTVV va suposar un procés llarg i meditat; el 9 de febrer de 2013 es va dur a terme un Expedient de Regulació d’Ocupació que va deixar a 1.131 treballadors del grup a l’atur. Des d'aleshores ja es va començar a intuir una certa preocupació per la situació de la televisió i, un cop es va conèixer la notícia del futur tancament, les concentracions i manifestacions van ser freqüents i multitudinàries –cal destacar les protestes a València, Alacant i Castelló–. Es van emetre programes especials defensant els seus drets i reclamant un millor tracte, i tots els valencians s’hi van bolcar per defensar un dels seus patrimonis. Des de l’exterior, a Catalunya, per exemple, també hi va haver suports cap a la causa i es va manifestar el total desacord amb aquesta decisió.

El divendres 29 de novembre es va tancar, definitivament, la televisió i ràdio pública valenciana, silenciant una de les potències de la comunitat. Va ser un dia dur per als ciutadans i difícil de pair per als treballadors. Després que la missió de tallar el cable de les emissions fos adjudicada a un operari que es va negar a fer-ho de bon matí, un tècnic escortat per la policia va apagar la televisió a les 12:19h. Més tard, la pàgina web va deixar d’estar operativa, i a les 16:36h també es va posar fi a Sí Ràdio.

Aquesta decisió, presa pel Partit Popular, és totalment antidemocràtica i injusta, i en un acte de profund egoisme, només va tenir oïdes per la part de la població favorable als seus ideals. No es pot entendre la determinació d’extingir una part de la cultura valenciana i silenciar aquest mitjà de comunicació que els pertany. No cal que pensem en les dictadures del passat recordant amb tristesa la misèria que van portar al país. Encara que de forma inconscient, actualment segueixen existint i, tot i estar amagades, són presents en els nostres governs. Ocultes darrere una cortina translúcida, que tapa la certesa de la seva existència però, a vegades, deixa entreveure la seva presència, viuen les dictadures simbòliques, que mantenen les característiques d’un règim autocràtic. El tancament de RTVV és només un exemple més d’elles i aquest episodi suposa, tal com van manifestar els treballadors, “un autèntic cop d’estat”.

Martí Odriozola

CULTURA I SOCIETAT Fira Ramadera de la Pobleta de Bellveí El passat cap de setmana del 5 i 6 d’octubre, a la Pobleta de Bellveí, un poble de la Vall Fosca, a la comarca del Pallars Jussà, van fer una fira ramadera. S’hi han pogut veure tot tipus de races de vaques, toros i vedells autòctons. El dissabte han fet la sortida dels animals i més tard l’entrega de premis del concurs d’animals de raça bruna dels Pirineus. Segons l’alcade, hi ha 30 explotacions de ramaderia a la vall però no totes hi participen.

Actualment, a la fira hi ha tres llocs per visitar: el tancat dels animals, on hi ha els firaires i la mostra dels oficis tradicionals: n’hi ha que treballen el ferro, la fusta i fins i tot que fan joies de plata. Els més destacables són els matalassers, que fan i arreglen matalassos de llana per tota la vall i el ferrador, que posa-les ferredures als cavalls.

Passejant per la fira m’he trobat amb El Foraster, Quim Masferrer, de la sèrie de

.

També he pogut parlar amb el Senyor Paquito de casa Ramon de Mont-Ros, un poble de la vall, que m’ha explicat que ell quan era petit baixava a la fira amb el seu pare. Abans la fira durava tres dies: els dos primes era quan hi havia les vaques, toros, ovelles i cavalls però només hi havia homes. I era quan es feien els tractes de compra i venda del bestiar. El tercer dia era quan venien les dones amb els seus animals més petits: gallines, ànecs, porcs, conills, etc. Llavors era quan els homes grans feien tractes matrimonials dels seus fills i filles.

El diumenge vaig poder gaudir d’un esmorzar popular típic del Pallars: trinxat, carn rostida i galetes flamiselles i un bon porró de vi o aigua de la Vall de Boí. Primer havies de comprar un tiquet a les noies que hi havia a l’entrada de la carpa muntada per la Diputació de Lleida. Allà mateix vaig poder parlar amb el senyor Teixidor, un autèntic ramader de la zona. Em va explicar que una vaca de tres anys a punt per criar (terçona), pot valdre 1200 € i fora la carpa vaig poder tocar un cadell d’ovella que tenia 2 dies.

A continuació vaig poder veure una exhibició de salts de cavalls amb la participació de la campiona de Catalunya. Finalment i per acabar, vaig poder veure la repesentació teatral El tracte de matrimoni del grup de teatre Vall Fosca.

Alba Vidal

Institució Montserrat 59

CULTURA I SOCIETAT El mirall de la societat Sempre diem que si tinguéssim més diners ens encantaria viatjar. És veritat que si ens atorguessin l’oportunitat ens mouríem per tot el món per conèixer noves coses. Quan sortim del nostre territori, admirem les altres cultures, donem un cop d’ull a la història, tastem menges, fotografiem paisatges extraordinaris i, en teoria, coneixem la gent que habita aquell país. Bé, això seria el més normal, però és cert que sempre ho fem? En el meu cas, hi ha hagut ocasions on només he viatjat i he estat una setmana dins d’ un hotel espectacular on tot semblava màgic i meravellós i, cap als últims dies, he fet una excursió i m’he adonat que tota la pobresa que hi havia en aquell país era tapada per les cortines del turisme i la visió consumista.

També hi ha hagut viatges on tan sols he fet ruta, i tampoc he vist o no he volgut veure la situació que hi regnava. Però, centrant-nos en el tema, si tenim l’ocasió de poder veure món, per què no aprofitem i aprenem de tot allò que ens volteja?

Després de treure certes conclusions dels viatges, he descobert la manera de veure reflectit de debò els costums d’un país. Anar al mercat. Sabeu aquells cúmuls de botigues que posen de bon matí un diumenge, plenes d’espècies amb olors exòtiques, menjars típics de la zona?

Compres un vestit característic, amb unes formes estampades amb exactitud, o una bonica catifa. Tot escampat pel terra, o bé posat sobre estovalles de quadres vermells. Olor a formatge, pots d’olives, animals que mai hauries menjat, fruita de tot colors que encara adverteix olor a terra. És una barreja tan gran de petites coses, que et fa un resum de la situació. Com actua la gent, com es comporta. T’empenten tot rient, apropant-se per comprar abans que tu. Potser s’esperen rere teu, amb cara de pomes agres. O criden anunciant preus i ofertes, o es limiten a somriure’t vergonyosament. Això reflecteix la manera de ser de la gent de la zona, com funciona tot. Realment és el mirall de la societat. Si volem conèixer quelcom de veritat, hem d’observar-ho en el moment més quotidià.

Mireia Perarnau

MANUALITATS Aprenem a diferenciar Molts de vosaltres penseu que aquests materials funcionen igual, però no és així.

PLASTELINA Serveix per fer figures i després poder desmuntar-les. Aquest material és apte per jugar a fer figures.

FIMO

La seva utilitat està dirigida a fer accessoris com collarets, clauers, anells, polseres, etc. És semblant a la plastelina però perquè s’endureixi has de posar-lo al forn.

JUMPING

CLAY

Amb el Jumping clay pots fer figuretes i, abans que s’assequin, reboten contra el terra. El Jumping clay s’asseca amb l’aire ràpidament.

Marina López i Lola Sánchez

Institució Montserrat 61

DIY Com tots ja sabeu, el fenòmen DIY (Do it Yourself), és a dir, “Fes-ho tu mateix” també ha arribat a Barcelona i, cada cop més, podem trobar noves fires, blogs i més gent que s’apunta a aquesta moda.

També hi ha qui, a més a més d’intentar-ho, aconsegueix comercialitzar els seus productes fets a mà. Aquí teniu un parell d’exemples.

Paulette Crochette et Marithé Muguet Darrere d’aquesta marca s’amaguen una jove enginyera i una esteticista molt creativa. Plegades han creat un univers vintage amb robes d’aire anglès, dolços i tendresa.

Hem tingut l’oportunitat d’entrevistar a una d’elles, la Paulette Crochette.

Quan et vas interessar per aquest àmbit?

Ja quan era ben petita recordo preguntar a la meva mare com ho feia per cosir. Volia aprendre totes les tècniques per poder crear tots aquells teixits de colors.

Què dissenyes?

Normalment, en el meu dia a dia, edificis. Però quan estic fora de la feina a estones lliures imagino complements. M’agradaria tenir peluixos que voldria abraçar, i mantetes amb les que tapar-me mentre faig te i segueixo cosint.

T’agrada dissenyar coses per a noi o noia? Per què?

No tinc una preferència, simplement amb les robes que utilitzem és més senzill crear productes que agradin més a les noies, sobretot a les més presumides.

Què és el que més t’agrada d’aquest camp?

Cada cosa que cuso és diferent a l’anterior, mai podré fer dos peluixos iguals. I això fa que cadascun dels productes sigui especial.

DIY Has fet algun taller o has participat en alguna fira?

Ja he fet dues fires i m’agradaria començar a movilitzar les nostres robetes angleses per botigues de Barcelona. Estigueu molt atents, potser qualsevol dia d’aquest les podreu veure.

Quins estris tens a casa per cosir o per dissenyar?

Per dissenyar no cal gaire cosa més que un llapis, un full i molta imaginació. En canvi per cosir la cosa ja es complica. Tenim agulles, fils de mil colors, màquines de cosir, tisores...

T’agradaria tenir una botiga?

Com ja sabeu no és la meva professió així que no hi puc dedicar tot el temps que m’agradaria. Ara per ara, em costaria molt omplir una botiga sencera amb els nostres productes. Però mai no se sap. No tenim botiga però, de moment, fem alguns encàrrecs.

Què et va inspirar per fer la teva web?

La necessitat de compartir amb tothom les nostres idees.

Quins projectes tens en ment?

Sobretot, millorar dia a dia les tècniques que ja sé i aprendre’n de noves!

k! eboo c a F seu eu al r t n E .. més . e n r be Per sa

Institució Montserrat 63

DIY LaCà i LaLà La Carlota i la Laia són dues amigues aficionades al món del disseny i la moda. Ara, ja no només es dediquen a observar i opinar sinó que també han decidit formar part d’aquest àmbit que tant els agrada.

Lacà i Lalà creen accessoris pràctics i funcionals sense deixar de banda el detall i un estil propi.

A continuació podreu llegir alguns apunts sobre aquesta marca jove que ja comença a fer els seus pinets.

Has creat un taller, què et va impulsar a fer-ho?

Des de l'escola es va veure la necessitat de presentar noves activitats extraescolars per als alumnes i jo vaig pensar a quina activitat m'hauria agradat apuntar-me quan era nena.

Tenia la llibertat i la sort de fer una activitat que m'agrada molt com és la de dissenyar i cosir unida a una altra que també m'agrada molt, que és la d’ensenyar.

Quins estris tens a casa per cosir o per dissenyar?

A casa no tinc gran cosa. La veritat és que la majoria de coses estan a casa la mama, però mai em poden faltar unes bones tisores, una cinta mètrica, agulles, full i llapis, i la meva inseparable màquina de cosir.

Què utilitzes per fer els teus dissenys?

Per dissenyar, sobretot cerco idees a revistes, a Internet… i m'agrada molt passejar per botigues, sobretot aquelles amagades en carrerons de Barcelona.

També tinc sempre a prop una llibreta, paper per fer patrons i la meva cinta mètrica.

Què t’agrada dissenyar?

M'agrada dissenyar coses que sé que puc dur a terme, que després les podré elaborar i les podré fer servir. Últimament, estic realitzant un projecte amb una amiga, en el qual creem fundes per ipad, mòbil, plumiers...

DIY T’agradaria tenir una botiga de roba?

Des que vaig començar magisteri, tenia molt clar que aquesta part era més un hobby que una professió.

Ara per ara, no és una cosa que em plantegi, però el que sí que potser m’agradaria, és seguir fent tallers per aprendre i seguir fent activitats extraescolars relacionades amb el disseny i la moda.

Què et va inspirar a fer la teva web?

L'estiu passat, una amiga, que sap que m'agrada fer aquestes coses i després de veure un vestit que m'havia fet amb tela de flors, em va comentar que per què no feia alguna funda pel mòbil o pel portàtil, però seguint aquest estil. La veritat és que no m'ho havia plantejat i juntes vam iniciar el projecte.

L'estil de les creacions i de la web és una mica vintage, estil que ens agrada moltíssim a les dues.

La web la vam fer per poder donar sortida als productes que fèiem, per veure si agradaven i, qui sap, poder crear el nostre negoci.

Quins projectes tens en ment?

La veritat és que amb l'escola tinc poc temps per dedicar-me als meus projectes però, ara per ara, m'agradaria poder seguir innovant a laCà i laLà

k! eboo c a F seu eu al r t n E .. adat. r g a ha I si us

Júlia Gràcia i Laia Mora

Institució Montserrat 65

MODA Per fi ha arribat un nou apartat de moda a la revista de l’escola! Aquí us expliquem quatre coses que necessiteu saber per anar sempre a la moda. Us deixem una mostra de la “moda” de la nostra escola:

Outfits Mireu quina dessuadora més maca…

Molt tendre, veritable amor!!

Quina jaqueta més bonica! Aquests dos colors combinen molt amb els texans.

Ui, quina por! Aquesta calavera de diamants amb el fons vermell!

Encara no teniu unes Converse o Mustang? Ja feu tard!!

MODA Amb aquests pantalons semblareu la més punk del pati!

Pentinats Ai, mireu aquest pentinat!

Aquesta trena d’espiga queda molt bé, tant a l’estiu com a l’hivern.

Per darrere queda súper bonica!

el xem i e d us Aquí ? u e i ue ve na q car! e r t la racti p a d A ra Us g

ial. tutor

Júlia Gràcia i Laia Mora

Institució Montserrat 67

ESPORT Esports de Risc PUENTING Consisteix a tirar-se d'un pont de gran alçada lligat amb una corda especial als peus.

APNEA Això és l’apnea. És un esport de risc, un dels més perillosos. Es tracta d’aguantar sota l’aigua tant com puguis.

PARACAIGUDISME El paracaigudisme és un esport que consisteix en saltar amb paracaigudes des d’un avió, helicòpter o un globus aerostàtic.

ALA DELTA És un esport en què s'utilitza un aparell, una ala en forma de delta, d’on es penja una persona amb uns arnesos, per aprofitar els corrents d’aire ascendent i mantenir-se enlairat.

ESPORT

ESCALADA L’escalada és un tipus d’esport de risc en el qual

BICITRIAL

has de pujar per les parets d’una muntanya, d’un

El bicitrial és un tipus de ciclisme que es realitza

(cordes, peus de gat, mosquetons…). Hi ha

en un circuit (que pot estar fet de materials

diferents nivells i dificultats, però, sempre és

naturals o artificials) on hi ha obstacles. L’objectiu

imprescindible la seguretat. Si ets novell,

és recórrer aquest circuit sense posar els peus a

penya-segat, etc. amb l’ajut de diferents estris

procura’t la supervisió i l’ajut d’un expert.

terra.

EM OPIN

!

Els esports de risc són molt perillosos, però alhora divertits. Nosaltres creiem (esperem que vosaltres també) que pot ser emocionant fer esports de risc, però convé tenir molt clar el que vols fer, i que ho facis amb la màxima seguretat possible. Has de tenir molt clar que la seguretat, en aquests esports és impresindible, perquè encara que siguis un gran esportista o que estiguis molt preparat, et pot passar qualsevol cosa: corres el risc de patir un accident i, per tant, com a conseqüència, quedar-te discapacitat o arribar a morir.

SLACKLINE El slackline és un esport però també representa un gaudi per a l’observador: és semblant al funambulisme però la corda (tensada i fixada entre dos punts) que es recorre és de nylon o polièster i l’equilibrista no s’ajuda de res.

Paula Font i Sara Gol

Institució Montserrat 69

ESPORT Isidre Esteve Pujol La Seu d’Urgell (Alt Urgell) 15 de maig de 1972.

Vivia als afores d’Oliana i cada dia per anar al col·le agafava la moto per arribar més ràpid. Després de classe, treballava al restaurant dels seus pares.

La primera cursa que va córrer va ser l'Enduro del Segre a Ponts, l'any 1990, amb 18 anys. Fins llavors, només corria pels voltants del poble i per la comarca. Corria amb una moto marca TM. Alguns dels seus títols són: • Campió d'Espanya Júnior d'Enduro 1990 • Campió d'Espanya d'Enduro 1992 • Subcampió d'Europa d'Enduro 1995 • Campió d'Espanya d'Enduro en 125 cc 1999 • 4a posició al Ral·li Dakar el 2001 i el 2005 • Rècord de victòries a la Baja Aragón (2000,2001,2003,2005 i 2006), amb la marca KTM. El 24 de març del 2007, pateix una greu lesió al Ral·li d'Almeria i queda paraplègic. Després de l'accident segueix lluitant i entrenant durament. Ell sempre diu que si algú troba una solució per a la seva lesió, vol estar el màxim de preparat per provar-la.

El 2011 crea la Fundació Isidre Esteve, per millorar la vida de les persones amb lesió medul·lar, participa en la investigació d'un coixí intel·ligent per a les persones que van en cadira de rodes, i l'any 2012 inaugura un centre pont a Sant Joan Despí pensat per a persones amb discapacitat. Finalment, el 17/11/2013 guanya el seu primer Campionat d'Espanya de ral·lis tot terreny amb el seu buggy.

1-Com és que vas triar anar amb moto quan eres tan jove? Érem una colla d'amics que anàvem en moto i com que vivia als afores d'Oliana la feia servir per anar a l'escola. Mai pensant que algun dia competiria, només ho feia per passar-ho bé.

2-Què vas sentir al guanyar la teva primera cursa oficial?

Vaig estar molt content, no m'ho esperava. Era a Ponts, al Campionat d'Espanya. Va ser molt impactant però tot va anar molt ràpid.

ESPORT 3-I la primera vegada que vas anar al Dakar?

Aquesta la recordo molt. Vaig viure l’experiència de la meva vida, una aventura impactant. Sobretot em va impactar la manera de viure de la gent d'allà, més que la dificultat de la cursa. Crec que des d'aleshores sóc una altra persona.

4-Per quin motiu vas crear la Fundació Isidre Esteve?

La vam crear després de la meva rehabilitació, després de l'accident. Vaig veure que hi havia moltes situacions de la vida de la gent amb lesions medul·lars, que no estaven resoltes. La gent té por després d'una lesió, i molts problemes d'adaptació a la vida normal. Per exemple, moltes llagues d'estar assegut tanta estona a la cadira. Teníem molts projectes, com ara el “coixí intel·ligent”, i la gent que ens volia ajudar ens va dir que creéssim la Fundació per poder tirar-los endavant i poder ajudar tothom.

5-Quins objectius tens per al 2014?

Tornar a ser competitiu. Tenir un cotxe nou, i poder ser més forts. Vull participar al Campionat d'Espanya, a la Baja Internacional, que és a Portugal, i també a un ral·li al Marroc.

6-Alguna vegada has pensat de rendir-te? És clar que sí. Hi ha moments molt difícils. Tothom té aquests moments durs, i hi ha dies que penses que la vida és un desastre i que ningú no es mereix això, però lluites per seguir endavant. Jo he tingut molta sort perquè he tingut sempre gent al meu costat que m'ha fet veure que la vida és molt més que aquests moments dolents.

7-Has plorat més per ràbia o per emoció?

Per emoció, segur. Els moments durs només m'han enfonsat, i en algun moment he pensat que potser no me'n sortiria, sobretot després de la lesió, quan era a l'hospital. Cada dia tinc moments molt durs, igual que tothom, i s'ha de lluitar per tirar endavant. No cal competir per ser feliç.

LA VIDA ÉS UN REGAL I, PER TANT, TOCA GAUDIR-LA.

Institució Montserrat 71

ESPORT Andreu Mor Maldonado L'Andreu Mor Maldonado va néixer a Lleida el dia 5 de gener de 1997. Als 6 anys va començar a practicar piragüisme al riu Segre, al seu pas per la ciutat de Lleida. La modalitat que practica es diu piragüisme d'aigües tranquil·les i es fa en una embarcació que es diu caiac, que pot portar una, dues o bé quatre persones: K1, K2 , K4.

Actualment, està estudiant 1r de Batxillerat científic a l’Institut Los Campos, de Corvera, a Astúries, i viu i entrena amb nou esportistes més de la seva especialitat i categoria, al Centro de Tecnificación Deportiva de Trasona. Forma part del Programa Nacional de Tecnificación Deportiva i entrena amb el sel·leccionador espanyol Àngel López.

Quan va començar a practicar piragüisme i a competir era membre del Club Nàutic de Lleida, del que continua formant part, encara que actualment competeix amb l'Associació Esportiva Xino-Xano de Deltebre (Tarragona).

Els anys 2012 i 2013 ha estat distingit com a millor esportista de la seva categoria de les Terres de l'Ebre. Durant la seva trajectòria, ha participat en diferents competicions esportives, tant a nivell d'Espanya com de Catalunya i, entre d’altres, ha aconseguit aquests resultats:

CATALUNYA • Campió del programa 2012, categoria Benjamí (2007) • 2n al Campionat de Catalunya de Velocitat, categoria cadet K1 i 1r, amb el David Bertomeu, amb K2 (2012), • 3r a la Copa Catalana 1000, categoria K1 cadet (2012) • Campió de Catalunya al Campionat de Catalunya d'Hivern (2013).

ESPANYA • Campió d'Espanya d'Hivern 200 i 5000 metres a Sevilla.

• 5è a la Copa 1000 de Trasona (Astúries) • Subcampió, amb el David Bertomeu, (K2) a la Copa 1000 a Trasona.

• 6è al Campionat d’Espanya d’Estiu a Verducido (Galícia).

• Campió del Campionat d’Espanya • Pòdium del campionat d’Espanya

ESPORT 1-Per què vas triar el piragüisme?

Sempre m’ha agradat fer esport, el metge em va dir que tenia artritis reumatoide, i que hauria de fer un esport amb un moviment constant, rítmic, sense impactes, no com el futbol, i vaig triar el piragüisme.

2-Quantes hores al dia entrenes a Astúries?

Més o menys 4 hores entre setmana, i 6 o 7 el cap de setmana.

3-Com et vas sentir al guanyar un campionat d’Espanya?

Confós. Mai no havia estat al davant en una competició nacional. Estava molt cansat després de la cursa i no sentia res. Més tard, al control de pesatge, que es fa per si hem fet trampes, em vaig adonar del que acabava de fer i vaig flipar.

4-Quins objectius tens per al 2014?

Anar al Campionat del Món o d’Europa, però és molt difícil. De moment, només aspiro a poder continuar al centre i guanyar.

5-Qui és el teu ídol?

Tom Liebsher, és un alemany sub-21 que va fer un 500, que és una prova que a mi m’agrada molt i va ser espectacular. Sempre fa molt bones marques i és un exemple a seguir.

6-Alguna carrera especial?

La Copa d’Espanya de cadets. Vaig quedar 4t, a menys de 0,5 segon del 3r. I allà vaig pensar que potser podria fer una cosa important.

7-Creus que tens possibilitats d’anar a les Olimpíades?

Per què no? Encara queden 4 anys i jo penso lluitar “a tope” fins al final. Les Olimpíades és el màxim que puc aconseguir.

Institució Montserrat 73

ESPORT Lluita pels teus somnis L'excampió de Fórmula 1 Michael Schumacher esquiava a una velocitat “normal”, però ho feia fora de pista, quan va patir el passat 29 de desembre, l'accident que l’ha mantingut en estat crític, segons van informar els investigadors al seu moment.

L'anàlisi del vídeo gravat amb la càmera que Schumacher portava al casc demostra que no mantenia una velocitat excessiva, sinó que esquiava a una velocitat adequada com va destacar el comandant de la gendarmeria, Stéphane Bozon, en una conferència de premsa que va tenir lloc a Albertville (França).

"La velocitat no és un element particularment important per a la conclusió de la investigació", va afirmar el fiscal que dirig ia el cas, Patrick Quincy, que va reconèixer que no donaria una xifra en quilòmetres/hora.

Quincy va posar èmfasi en el fet que les pistes de Méribel, per les quals Schumacher esquiava amb membres de la seva família i els seus amics, estaven senyalitzades d'acord amb les regles en vigor i que el vídeo no mostra que l'expilot sortís de les pistes per ajudar una altra persona que hagués caigut, com s'havia dit. De fet, el fiscal va assegurar que els interrogatoris confirmen aquestes dades.

Això vol dir que, “deliberadament, va decidir anar a aquesta zona, fora de pistes”, va assenyalar el representant del ministeri públic. "Schumacher és un bon esquiador que coneix bé Méribel, on va regularment", afegí Quincy.

Sergi Lecha, Roger Bettosini, Martí Ayala i Joel Artiaga

CINEMA Una nova actriu: Alícia!

“La Por”. Així es titula la nova pel·lícula de por, feta ja fa 1 any. Li farem una entrevista a una nova actriu: Alícia. Com serà la pel·lícula?, qui són els personatges principals?, com li haurà anat el seu primer film? Voleu saber-ne més coses…

Doncs, vinga!!:

Com et dius?

Tens germans?

Em dic Alicía Falcó.

No, no tinc germans.

Quants anys tens?

A quin carrer vius?

Tinc 10 anys.

Al carrer de Sants.

A quina escola vas?

A quin curs vas?

Vaig a l’escola Barrufet.

Vaig a 5è.

Com es diu la pel·lícula?

Amb quins actors/actrius vas rodar la

La pel·lícula es diu “La Por”, d’en Jordi Cadena

pel·lícula?

Alícia, quant de temps fa que fas teatre?

Vaig rodar-la amb l’Igor Szpakowski, amb la Rose

Fa tres anys que faig teatre.

Camí i Ramon Madaula. Aquests són els

Quant de temps has dedicat a la

protagonistes.

pel·lícula?

De què va la pel·lícula?

Del novembre del 2012 fins al desembre de

Va sobre la violència masclista.

2012, un mes.

T’agrada la pel·lícula que has fet?

Quin dia s’estrena la pel·lícula?

Sí, però és dura.

S’estrena el vint-i-dos de novembre de 2013.

Has fet alguna altra pel·lícula, serie, etc.?

Quan rodaves la pel·lícula, anaves a

No, no n’he fet cap altra.

l’escola?

No, no hi anava sempre: sis dies sí, sis no.

Quant dura la pel·lícula?

La pel·lícula dura una hora i mitja aproximadament

Paula Font i Sara Gol

Institució Montserrat 75

MÚSICA

El nostre calendari està ple de dies dedicats a alguna cosa i durant aquests, de vegades i feliçment, aturem la nostra rutina per pensar en allò que dóna nom al dia en qüestió. Fem activitats diverses i intentem reflexionar-hi.

El dia de Santa Cecília és un dia meravellós en el qual treballem junts i mostrem la música que portem a dins, però potser necessitaríem mil Santa Cecílies per poder honrar com cal aquesta art increïble que omple les nostres vides: ningú de nosaltres és aliè a la música, és impossible, la música existeix des que existim, ens acompanya, consola, altera, pacifica, activa...

La Patrícia Capuz, de 2n A, ens explica que : La Música és una art, en la qual expresses sentiments mitjançant notes, silencis, sorolls… Et poden agradar diferents tipus de música. També pots tocar instruments. A més, pots estudiar, fer teoria i aprendre moltes coses d’ella. La música, fins i tot, pot ser cantada. Pot ser representada de moltes maneres.

MÚSICA Existeixen 7 notes que són les principals per aprendre, i són: Do, Re, Mi, Fa, Sol, La, Si. Són fonamentals!

S’utilitzen per tocar un instrument, ja siguin notes més agudes o més greus. A part d’això, també podem trobar silencis, els quals poden durar més o menys (l’anomenada durada), com passa amb les notes. Una cosa important de la música és el ritme i la melodia.

Per poder muntar una cançó, hi ha d’haver un ritme, però abans una melodia. La melodia es crea amb notes i silencis que es col·loquen en un pentagrama format per cinc línies, una clau, ja sigui la de fa, de sol o de do i una armadura (no cal sempre) amb el temps: 2/4, 4/4, 3/8...>>

Si ens posèssim a revisar els múltiples estils musicals que existeixen a l’actualitat ens tornaríem mig bojos, ja que molts de nosaltres quan pensem en la música, no ho fem per estils sinó guiats per les sensacions i necessitats que ens produeixen certes cançons. Per exemple, per anar a treballar m’agrada la música anomenada punk, per recordar la meva adolescència, penso en un grup concret (que mai no diré), per ballar prefereixo ritmes amb percussió...

Institució Montserrat 77

MÚSICA Crec que, per això, l’Erik Maria, de 2n A, diu que: la música produeix sentiments segons l’estil que escoltem, si escoltem heavy sentim ràbia, enuig, ira. I, en canvi, si escoltem soul sentim passió, tranquil·litat, relax. A mi, els estils que més m’agraden són el pop i el rock. El meu artista preferit és el grup Ylvis i la cançó preferida és: “What does the fox say?”. A mi la música em produeix felicitat. Hi ha cançons que m’inspiren tranquil·litat com “Let her go” del grup Passenger.

La Jia Puig, també de 2n A, ens confessa que: La música m’agrada perquè em produeix tranquil·litat. [...] La música ha estat present a la meva vida i ha sigut i és important. Ja des de petita vaig començar a fer llenguatge musical i quan va arribar el moment de triar un instrument, vaig voler tocar el violí. Crec que la música ens agrada a tots perquè és infinita.

La Núria Pous , de 2n A, creu que: La música és una melodia que pots escoltar, tant si estàs sol com acompanyat. No és un so qualsevol, ja que la música, tant sigui la lletra d’una cançó o el ritme i la melodia, et transmet missatges, alguns, meravellosament incomprensibles.

Pot transmetre sensacions o sentiments alegres i tristos. De vegades, aquesta melodia s’escriu pensant en algun moment inoblidable, o alguna persona que va marcar la teva vida.

UN MÓN SENSE MÚSICA NO TINDRIA CAP SENTIT.

MÚSICA Pep Gol, el músic Sovint a la revista de l’escola es fan enquestes als alumnes preguntant sobre els seus gustos musicals o es fan rànquings amb les cançons més populars, però a cap d’aquests llocs apareix el gènere del qual el nostre entrevistat en sap, i força!

Acostat al jazz de la mà d’en Pep Gol.

Quin tipus de música toques?

Jo toco un estil que es diu Jazz.

Quin instrument toques?

Toco la trompeta.

A quants grups toques?

A quatre grups diferents.

Com es diuen?

- “La vella Dixieland”.

- “Tot bufant".

- “Els colors del metall”.

- “La màquina del so”.

D’aquests grups, quins d’ells ens recomanes en format de concert?

Home, és difícil triar-ne un, però, per a nens, hi ha la “Màquina del so”, que és un piano de mida d’un adult i que té diferents sons. També el grup “La Vella Dixieland”, que té una música que us farà ballar.

Quin instrument recomanes per aquella gent que estigui interessada en aquest estil de música?

El que més us agradi, però penseu que la música és un llenguatge, per tant, abans de poder parlar (fer música) és important escoltar i aprendre’n.

Joan Gol i Àlex Benito

Institució Montserrat 79

COL·LABORACIÓ Barcelona, la ciutat més dolça Des de fa moltíssim temps, Barcelona és la capital de la xocolata artística. Afortunadament, la ciutat presumeix de grans xocolaters i pastissers i, aviat, quan arribi Pasqua i els padrins barcelonins regalin prop de 400.000 mones, moltes pastisseries lluiran, als seus aparadors, veritables escultures realitzades amb xocolata.

La mona de Pasqua és una tradició que simbolitza la Quaresma, i l’ou que porta, el principi de la vida. En el segle XV ja es parlava de “mones”, l’origen de les quals se circumscriu a Catalunya i València. Hi ha qui diu que la paraula mona procedeix de la paraula àrab “muna”, que vol dir desig.

Segurament, no trobaríem en cap altra ciutat del món tantes i tan bones pastisseries com a Barcelona.

Sense anar més lluny, aquí mateix, al barri de Sants, trobem la pastisseria Vives. El gener de 1895, Josep Vives Tarruella obria la “Panaderia El Esmero”, al popular carrer de Sants, on la quarta generació ha continuat la tasca pastissera de l’avi Josep, qui entre els seus amics comptava amb el cineasta Fructuós Gelabert (1874-1955), pioner del cinema català. Una altra pastisseria del barri és la Kessler, on elaboren uns deliciosos croissants de xocolata.

Tanmateix, en un recorregut dolç per la ciutat no hi pot mancar una visita a la pastisseria Escribà de la Gran Via barcelonina, on el fundador de la nissaga, Antoni Escribà, va ser un dels pioners de la xocolata artística. Les mones del seu aparador sovint es convertien, i encara és així, en tot un esdeveniment ciutadà.

Ara aquesta tasca la continuen fent els seus fills. Tampoc podem passar per alt la pastisseria de Venanci Pallarés, al carrer d’Urgell. Aquest pastisser, per a qui el món de la xocolata és apassionant, ha arribat a construir locomotores de xocolata de més de 500 kg.

Un altre indret on degustar una excel·lent xocolata és l’establiment de Bombons Blasi on, des de fa més de 125 anys, la família Cordomí ha treballat perquè no es perdés l’ofici de xocolater. A principis del segle XX Joaquim Cordomí anava per les cases fent xocolata, i el 1906 la començà a fabricar al barri de Gràcia. A la seva botiga del carrer Alfons XII, encara hi podem contemplar antics estris relacionats amb la fabricació de la xocolata i degustar deliciosos bombons.

Poetes, caramels... i en Búfalo Bill.

COL·LABORACIÓ Però en aquest passeig tan dolç per Barcelona no hi podien faltar pastissers tan innovadors com Xavier Canal, que en el seu moment, va confeccionar el pastís que apareix a la pel·lícula “La Plaça del Diamant” i de qui l’escriptor, Manuel Vázquez Montalbán, afirmà: “Canal introdueix la innovació en la tradició (…)”.

Entre les moltes especialitats d’aquest pastisser nascut en una fonda de Porrells, al Bergadà, destaca la tarta Sacher, els braços de gitano, la piràmide de tres xocolates, o el tortell de Reis.

Un dia que el jove poeta de Sarrià J.V Foix ajudava a fer uns melindros i li van caure a terra, el seu pare li va dir: “No foteràs mai res de bo!” I és que al noi se li donaven millor les lletres que no pas els pastissos...

Tanmateix, la pastisseria Foix és una de les senyes d’identitat del barri de Sarrià des de 1898. El poeta, però, va suggerir noves especialitats a la seva pastisseria com són els Caramels d’en Patufet, les Rodes de Sant Vicenç o les famoses Petxines de Sarrià. A més, gràcies al seu enginy, fou possible eludir la censura contra el català en temps de la dictadura d’en Primo de Rivera i d’en Franco, tot buscant paraules que fossin idèntiques en castellà i català per als seus rètols i la publicitat de l’establiment.

Sense deixar les anècdotes, a la pastisseria la Colmena, de la plaça de l’Àngel, s’hi elaboren els caramels més antics d’Espanya. Aquesta pastisseria té més de 150 anys. El seu iniciador adquirí l’establiment el 1928, però abans havia estat a Amèrica caçant búfals amb en Bufalo Bill. Durant els Fets d’Octubre de 1934, La Colmena rebé una descàrrega de metralladora.

Una altra pastisseria que no ens podem perdre és la Baixas, al carrer Calaf, on fan unes sares, braços de gitano o tortells de primera qualitat, i on el 1957 els germans Baixas van realitzar una maqueta gegant en xocolata del Camp Nou.

“El principal objectiu d’un pastisser és emocionar amb les coses més senzilles”, afirma convençut Eduard Roig (Barcelona, 1968), qui al capdavant de la pastisseria Sant Antoni del barri d’Horta està considerat com un dels resposters més creatius de la pastisseria catalana. “La missió d’un pastís –explica- és fer feliç la gent, encara que sempre té un paper difícil, perquè arriba l’últim, quan la gent ja està tipa de menjar. Per aquest motiu el pastís ha de ser exquisit, complex, cridaner i ha de conquerir per la vista, el gust i la textura”. Quan l’Eduard era tan sols un aprenent de 17 anys, el seu mestre, el pastisser Saturnino López Oteiza, el portava a la Rambla a olorar les flors, “per obrir-me la sensibilitat, ja que un pastisser ha d’anar

Institució Montserrat 81

COL·LABORACIÓ Pastissos del país del sol ixent.

Una altra de les figures més creatives de l'àmbit de la rebosteria catalana és, sens dubte, l’Oriol Balagué.

Format a l’escola de Ferran Adrià. Aquest alquimista dels pastissos, natural de Calafell, va aconseguir al 2001 el premi “al millor postre del món” amb les seves set textures de xocolates diferents. El 2003 guanyava el premi al Millor Pastisser de Catalunya, i el 2008 al millor pastisser de rebosteria d’Espanya.

Inquiet, creatiu i perfeccionista ha donat cursos a Tòquio i Osaka, i ha esdevingut un dels pastissers de més renom mundial. Acosteu-vos a qualsevol dels seu establiments i tasteu alguna de les seves peces dolces com “El temptació”, “Les 8 textures”, “Insinuació” i tants d’altres pastissos i bombons que de ben segur faran les delícies del vostre paladar.

Un altre mag de la xocolata, que també ha traspassat fronteres, és l’Enric Rovira que, avui, exporta les seves creacions a Londres, Nova York i Tòquio. Tot va començar a l’obrador de la pastisseria del seu pare, on descobrí que el que més l’apassionava era treballar la xocolata. A aquest creador li agrada dotar de significat els seus productes i ha treballat amb artistes com Andreu Alfaro, Josep Maria Subrirachs o Javier Mariscal. Algunes de les seves xocolates s’han inspirat en el sistema solar, en la pel·lícula “2001: Una odisea de l’espai”, de Stanley Kubrick, o en motius arquitectònics de Barcelona, per citar només alguns exemples.

“Des de nen em vaig sentir atret per la pastisseria…” ha explicat el jove pastisser Josep Mª Rodríguez Guerola, qui al 2011 va esdevenir campió del món de pastisseria en guanyar la “Coupe du Monde de la Pâtisserie”, que se celebra a França, gràcies al seu pastís “Rosa dels vents”. Després de treballar en diferents pastisseries de casa nostra i passar per París, on va treballar a la cèlebre pastisseria Fauchon, va tornar a la capital catalana on, amb l’ajuda de la seva família, va obrir el seu propi negoci: la Pastisseria Barcelona, al carrer d’Aragó.

COL·LABORACIÓ Però no s’acaben aquí les bones pastisseries barcelonines. Si us agraden els croissants no podeu deixar de fer una visita a la pastisseria del japonès Takashi Ochiai, on a més de poder tastar el millor croissant artesà de mantega d’Espanya, 2013, i altres especialitats de casa nostra, podreu gaudir de pastissos del país del Sol Ixent com les trufes de sake, els triangles enamorats (gelats de té verd, jengibre, flor de cirerer, o dels dorayakis (pankakes de soja confitada). I en aquesta banda de l’Eixample Esquerra, tot i que els seus orígens són al carrer Riera Alta, tampoc podeu deixar de passar per alt la pastisseria Lis, i degustar entre altres dolços, els sortits de l’obrador d’en Pere Camps (les sares, el pastís Progrés o els xuixos), el seu tortell vienès, que ha fet les delícies dels artistes i intel·lectuals reunits al mític restaurant Casa Leopoldo de Ciutat Vella.

Altres pastisseries que convé no perdre de vista són Natcha, a l’Avinguda de Sarrià, on podreu tastar el seu bombó de músic; la pastisseria Triomf del Poblenou, on la família Bellart elabora una bona pastisseria tradicional, i Sacha, a la part alta de la ciutat, on entre altres postres podreu gaudir dels Diplomàtics, elaborats a base de pasta de full, ametlla i sucre. Ah! I no us perdeu tampoc una visita al Museu de la Xocolata, un bon lloc per saber-ho tot sobre el món del cacau, i amb moltes activitats per a tota la família.

Bon profit!!!

Albert Winterhalder

Institució Montserrat 83

11 de Setembre De 1714 Un cop l’any celebrem la Diada Nacional de Catalunya i de ben segur que tots sabem dir per què, oi? Amb motiu del tricentenari de la fi del setge de Barcelona, em plau convidar-vos a fer una breu introducció sobre com es produí i què significà la Guerra de Successió per als catalans d’inici del segle XVIII.

Per fer això, ens remuntarem fins el 1700, any en què el monarca de Castella, Carles II, morí sense descendència i amb un testament poc clar on acabaria donant l’herència del tron a Felip d’Anjou. Un any més tard es formà la Gran Aliança de la Haia, formada per l’Imperi Alemany, Anglaterra i els actuals Països Baixos, donant el seu suport a Carles d’Àustria com a pretendent al tron castellà.

El primer que podríem preguntar-nos seria, com és possible que un problema successori intern acabés desenvolupant-se en una gran guerra on hi van participar la majoria dels estats europeus?

Pregunta amb una resposta absolutament emocional: la por, ja que si Felip d’Anjou (borbó) accedia a la Corona Hispànica, el seu avi Lluís XIV esdevindria el monarca amb més control i poder d’Europa, la qual cosa podia empènyer als abans esmentats seguidors de Carles d’Àustria a l’enfrontament bèl·lic.

Tornant doncs a inicis de segle, Felip d’Anjou, ja coronat amb el nom de Felip V, va jurar les constitucions de Catalunya, a través de les quals s’establia que la forma de governar del principat havia de ser mitjançant el pactisme entre la monarquia castellana i les institucions catalanes.

11 de Setembre De 1714 Tot i això, el 1705, bona part de la societat catalana, cansada dels abusos reials dels borbons (acostumats a dur polítiques autoritàries i absolutes), donà suport a l’ofensiva aliada i, per tant, nomenaren com a rei de Catalunya a Carles d’Àustria, a canvi del compromís anglès de mantenir les lleis i institucions pròpies basades en l’anomenat pactisme.

D’aquesta forma, Catalunya entrava en la Guerra de Successió, la qual, però, acabaria amb la traïció dels anglesos vers els catalans quan el 1713 van signar junt amb els borbons el Tractat d’Utrech, el qual establia el reconeixement internacional de Felip d’Anjou com a hereu de la corona hispànica i l’abandonament de Catalunya a la seva sort.

Abandonament que durà 14 mesos, durant els quals la capital catalana serà sotmesa a un gran setge que aguantarà amb valentia i decisió fins que Lluís XIV decideix enviar el gruix de l’exèrcit francès per ajudar el seu nét i acabar així guanyant la guerra contra el principat.

Aquest fet significà la implantació dels decrets de Nova Planta a partir de 1716, que consistien en l’abolició de les lleis, les Corts i la Generalitat, com també l’establiment d’un exèrcit d’ocupació, la implantació d’un nou impost, el cadastre, i la prohibició de l’ús del català en qualsevol àmbit que no fos el familiar.

És en aquest moment quan neix l’Estat Espanyol.

Pep Llopart

Institució Montserrat 85

C/ Cros, 6-8 Barcelona Telf. 93 421 01 50 www.institucio-montserrat.cat