Les malalties al·lèrgiques

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

LES MALALTIES AL·LÈRGIQUES

Tabero Montoya, Judith Institut Josep Puig i Cadafalch Tutora: Picazo Carreño, Alicia Curs 2020/2021 2n Batxillerat

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

AGRAÏMENTS

Vull agrair la col·laboració de totes les persones que voluntàriament m’han ajudat a dur a terme el present treball de recerca. En primer lloc, a la Dra. Negrin, a Jonnathan Acevedo i a la Dra. Paula Ribó per donar-me l’oportunitat d’entrevistar-los, a les 336 persones que van realitzar l’enquesta i als 7 pacients al·lèrgics que es van oferir voluntaris per entrevistarlos. En segon lloc, agrair a la meva tutora Alicia Picazo, tota l’ajuda que m’ha donat, els consells i suport per seguir endavant amb la realització del treball i també als meus familiars i amics per animar-me durant tota la realització del treball a continuar i fer-ho el millor possible.

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

“Las restricciones alimentarias son cosa de todos, no es algo ajeno a ti, y mañana te podría tocar a ti”

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

ABSTRACT

This research work is about the different allergies, their treatments and their evolution over the time. This topic has been chosen because of a personal interest and because there is not enough information and scant importance is given to that significant issue. Throughout the work, the different allergies, the diseases they can cause, their detection and possible treatments have been investigated. In addition, it has been possible to complete the theoretical part with interviews with different allergists and find out if the initial hypothesis; one about the importance of allergies in our society is true, and the second about the patient’s age as a determining factor in the progress of the different treatments.

Keywords: allergies, treatments, illnesses, importance of allergies, determining factor.

El presente trabajo de investigación trata sobre las diferentes alergias, sus tratamientos y su evolución a lo largo del tiempo. Se decidió hacer de este tema debido a que tiene un interés personal y porque no hay la suficiente información ni se le da la importancia que debería tener. A lo largo del trabajo, se han investigado las diferentes alergias, las enfermedades que pueden producir, su detección y los posibles tratamientos que hay. A demás se ha conseguido completar la parte teórica con las entrevistas a diferentes alergólogos y descubrir si son ciertas las hipótesis iniciales. La primera, respecto a la importancia de las alergias en la sociedad y la segunda, si la edad del paciente es un factor determinante en el progreso de los diferentes tratamientos.

Palabras clave: alergias, tratamientos, enfermedades, importancia de las alergias, factor determinante.

El present treball de recerca tracta sobre les diferents al·lèrgies, els seus tractaments i la seva evolució al llarg del temps. Es va decidir fer d’aquest tema, degut a un interès personal i perquè no hi ha suficient informació ni se li dona la importància que hauria de tenir. Al llarg del treball, s’han investigat les diferents al·lèrgies, les malalties que poden produir, la seva detecció i els possibles tractaments que hi ha. A més, s’ha aconseguit completar la part teòrica amb entrevistes a diferents al·lergòlegs i saber si són certes les hipòtesis inicials.

La primera, sobre la importància de les al·lèrgies a la societat i la segona, si l’edat del pacient és un factor determinant en el progrés dels diferents tractaments.

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Paraules clau: al·lèrgies, tractaments, malalties, importància de les al·lèrgies, factor determinant.

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Índex INTRODUCCIÓ

8

PART TEÒRICA

10

1. Què és l’al·lèrgia? Com comença? ......................................................................... 10 1.1 L’estudi de les al·lèrgies durant el temps .............................................................. 11 1.2 Estudis actuals i importància actual de les al·lèrgies ............................................ 13 1.3 Noves al·lèrgies .................................................................................................... 18 2. Com es creen les al·lèrgies? ..................................................................................... 19 2.1 El sistema immunitari ............................................................................................ 19 2.2 Causes de l’al·lèrgia .............................................................................................. 23 3. Tipus d’al·lèrgies ........................................................................................................ 25 3.1 Al·lèrgies alimentàries ............................................................................................ 25 3.1.1 Al·lèrgia a l’ou ............................................................................................... 27 3.1.2 Al·lèrgia a la llet ............................................................................................. 29 3.2 Què és la intolerància? ......................................................................................... 33 3.3 Diferències entre l’al·lèrgia i la intolerància ........................................................... 33 3.4 Què és i com evitar l’al·lèrgia al pol·len, àcars, fongs i animals ........................... 33 3.4.1 Al·lèrgia primaveral: pol·len .......................................................................... 33 3.4.2 Al·lèrgia a la pols: àcars ................................................................................ 36 3.4.3 Al·lèrgia a la humitat: fongs ........................................................................... 38 3.4.4 Al·lèrgia als animals ...................................................................................... 40 3.5 Al·lèrgies més freqüents i graus de l’al·lèrgia ....................................................... 44 4. Com es determinen les al·lèrgies? ........................................................................... 47 4.1 Proves cutànies ..................................................................................................... 47 4.2 Proves de laboratori .............................................................................................. 52 4.3 Proves de provocació a aliments i medicaments .................................................. 57 5. Tipus de tractaments per persones al·lèrgiques .................................................... 60 5.1 Vacunes per l’al·lèrgia o immunoteràpia ............................................................... 60 5.2 La dessensibilització ............................................................................................. 63

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

PART PRÀCTICA ............................................................................................................ 66 Activitat 1: Entrevistes a experts ............................................................................. 66 Entrevista a Dra. Negrin Gonzàlez, Jaritzy Mariana .............................................. 66 Entrevista a Jonnathan Acevedo ........................................................................... 73 Entrevista a la Dra. Paula Ribó .............................................................................. 81 Activitat 2: Enquesta a la població sobre les al·lèrgies ........................................ 88 Activitat 3: Entrevistes a pacients ........................................................................... 99 CONCLUSIÓ .................................................................................................................. 105 GLOSSARI ..................................................................................................................... 107 WEBGRAFIA I BIBLIOGRAFIA .................................................................................... 115 ANNEXOS ...................................................................................................................... 119 Preguntes de l’enquesta ......................................................................................... 119 Preguntes pels pacients ......................................................................................... 120 Dessensibilització i immunoteràpia ...................................................................... 120 Provocació a nadons encara lactants .................................................................. 121

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

INTRODUCCIÓ

L'elecció de les malalties al·lèrgiques com a tema del treball de recerca s’ha pres perquè aquestes no tenen actualment la rellevància que hauria de tenir una malaltia que encara no té cura i que cada vegada són més els casos d’incidència entre la població. És un tema que en els últims anys ha començat a cobrar més importància, però encara no tota la que hauria de tenir.

A escala mundial els casos d’al·lèrgies no paren d’augmentar i es calcula que entre el 30 i el 40% de la població pateix alguna malaltia al·lèrgica. A Espanya els números no varien gaire, de forma que una de cada quatre persones és al·lèrgica. Aquest és un problema de tothom, ja que són malalties cròniques que poden afectar a qualsevol persona.

El desconeixement d’aquestes malalties i la falta d’informació no ajuda a millorar la qualitat de vida dels pacients. A més a més, l’augment de la temperatura i la contaminació atmosfèrica provoquen variacions en la quantitat i la concentració del pol·len, el nombre d’insectes i el predomini de fongs associats a malalties al·lèrgiques. Per aquests motius és molt probable que el nombre de persones al·lèrgiques continuï creixent en un futur.

Aquest és un tema que m’interessa personalment perquè des de ben petita pateixo una gran quantitat d’al·lèrgies tant alimentaries com respiratòries i mai m’havien ofert cap solució fins fa un any que vaig començar la immunoteràpia als àcars.

El present treball de recerca té dos objectius, per un costat entendre què són les al·lèrgies i com afecten al nostre cos, conèixer els inicis d’aquesta malaltia (qui la va investigar per primera vegada, per què, quan van sorgir, com van determinar que era…) i seguidament investigar a fons els pocs tractaments que existeixen per saber si l’edat del pacient és un factor determinant pel progrés d’aquest i les causes i els factors de l’aparició d’aquestes malalties. Per l’altre costat, es vol reflectir l’efecte que ha tingut la seva aparició a la societat, com canvia el dia a dia i les dietes de les persones afectades, quines són les idees pel futur i les noves propostes per millorar aquesta malaltia.

La part pràctica està dividida en tres blocs. El primer, consta de tres entrevistes, una a la Dra. Negrin, especialista en al·lergologia al centre GEMA de Mataró, sobre les al·lèrgies, 8

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

el seu diagnòstic i la immunoteràpia, una altra a la Dra. Paula Ribó, al·lergòloga a l’Hospital Clínic de Barcelona, i l’última a Jonnathan Andrés Acevedo, metge especialista en Al·lergologia a l’Hospital Universitari Doctor Peset a Valencia, sobre el tractament de dessensibilització. En segon lloc, s’ha realitzat una enquesta a la població per valorar la importància que tenen les al·lèrgies a la societat. I per acabar, s’ha entrevistat a diferents persones al·lèrgiques de diferents edats i zones geogràfiques que han realitzat tractaments per millorar la seva al·lèrgia.

Els objectius d’aquesta part pràctica eren en primer lloc completar alguns aspectes de la part teòrica amb informació mèdica i comparar les respostes, en segon lloc analitzar el que sap la població sobre les al·lèrgies i la importància que tenen, i per últim comparar els tractaments realitzats a diferents persones al·lèrgiques de diferents edats per saber si l’edat és un factor determinant pel progrés dels tractaments.

9

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

PART TEÒRICA

1. Què és l’al·lèrgia? Com comença?

Una al·lèrgia és una reacció diferent, normalment exagerada davant d’una substància que el sistema immunitari detecta com perillosa quan realment no ho és i la majoria de persones toleren. És una reacció de defensa del nostre cos a aquestes substàncies que l’organisme identifica com perjudicials.

Aquesta reacció inapropiada del cos és perjudicial per al pacient, ja que provoca alteracions de la pell i mucoses com urticàries, edemes, dermatitis, nàusees, dolor abdominal, diarrees o vòmits, problemes respiratoris, anafilaxi i fins i tot la mort.

Totes les reaccions i els seus símptomes els estudia l'al·lergologia i el metge que les tracta és l’al·lergòleg.

Les malalties al·lèrgiques poden manifestar-se per genètica o per factors ambientals.

Genèticament parlant, es calcula que si un dels pares pateix alguna al·lèrgia, el fill tindrà més o menys un 50% de probabilitats de ser al·lèrgic i si els dos ho són, la probabilitat serà d’un 70%. Cal destacar que no es neix sent al·lèrgic, sinó que en funció dels factors ambientals i genètics de cada persona es crea una al·lèrgia a certes substàncies anomenades al·lèrgens, que desencadenen una sèrie de reaccions immunològiques d’hipersensibilitat que més endavant serà l’al·lèrgia.

Hi ha diferents tipus d'al·lèrgens, els inhalats o aeroal·lèrgens, els alimentaris, els fàrmacs, de contacte, ocupacionals o laborals i el verí d’insectes.

Totes

aquestes

substàncies

poden

sensibilitzar a la persona i crear una al·lèrgia. Quan el sistema immunitari entra

en

al·lèrgens,

Font de la imatge: https://urmed.files.wordpress.com/2015/09/ige.png

contacte crea

amb

uns

aquests

anticossos,

habitualment de tipus immunoglobulina E (IgE), que s'adhereixen a la superfície

10

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

d’algunes cèl·lules (mastòcits i basòfils) i provoquen la reacció al·lèrgica quan la dita substància torna a estar en contacte amb el pacient provocada per l’alliberació, en la majoria dels casos, d’histamina. És diferent en el cas dels al·lèrgens de contacte, ja que la hipersensibilització és de tipus endarrerida i les cèl·lules que participen en aquesta reacció són els limfòcits.

1.1 L’estudi de les al·lèrgies durant el temps L’any 1828, el metge John Bostock va publicar un treball on recopilava 18 casos d’al·lèrgia semblants a la seva. Va ser la primera vegada que es va utilitzar el terme fiebre del heno per referir-se al que avui en dia es coneix com al·lèrgia al pol·len. Tot i que es va demostrar que el fenc no produeix cap sensibilització capaç de causar una reacció al·lèrgica, encara avui en dia es continua denominant així.

Anys abans, el metge àrab Rhazes havia fet la primera descripció a la història de la rinitis al·lèrgica estacional escrivint una dissertació titulada Una disertación sobre la causa de la coriza que ocurre en la primavera, cuando las rosas liberan su perfume. Després d’anys veient casos de reaccions al·lèrgiques a l’olor de les roses i a l’aigua de roses, van posarli el nom de fiebre de la rosa atribuint tots els símptomes que patien les persones al·lèrgiques a aquesta flor. Actualment se sap que no és la rosa la que causa aquesta reacció sinó el pol·len, ja que les roses igual que els clavells i altres flors, fan la pol·linització gràcies als insectes i la seva olor només pot causar irritació a les fosses nasals, però no els símptomes habituals d’una rinitis com pot ser la picor d’ulls i nas.

El 1902 va sorgir el terme anafilaxia, nomenat pel catedràtic francès de la universitat de La Sorbona, Charles Robert Richet que ho definia com un tipus de reacció al·lèrgica molt greu que posava en perill la vida del pacient fent que li sortissin faves a la pell, inflor de la glotis, asma, vòmits, diarrea i sensació de mareig pel descens de la tensió arterial. Aquesta reacció la van descobrir Richet i Paul Jules Portier mentre investigaven les picades i el verí de les meduses. L’objectiu era aconseguir un sèrum protector pels banyistes, però després de molts experiments fallits amb conills, ànecs i gossos van concloure que el verí d’alguns animals marins tenia una reacció diferent a l’organisme d’aquests deixant-los sense respiració.

El 1906 el metge austríac Clemens Peter Freiherr von Pirquet von Cesenatico va denominar com al·lèrgia tot allò que feia que el cos reaccionés d’una manera diferent de la que era 11

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

normal. En grec allos significa “un altre”, i ergon “una desviació de l’estat original”. Encara que Clemens va ser el primer a posar nom a aquesta reacció diferent, anys abans els metges grecs ja sospitaven que hi havia una manera en què l’organisme de certes persones reaccionava diferent. A aquesta reacció que diferenciava a algunes persones dels altres, la van denominar idiosincrasia que ve de idios que significa “propi”, sun “son” i krasis “temperament”.

L’any 1921, R. Kern va dir per primera vegada

que la pols

domèstica estava relacionada amb els al·lèrgens. La seva hipòtesi va ser formulada a partir dels resultats de les proves d’al·lèrgia positives dels seus pacients amb asma o rinitis on s’utilitzava pols de les seves cases. Anys més tard, el

Font de la imatge: http://1.bp.blogspot.com/-ImLNWliXAg/VkzK6pHvkEI/AAAAAAAAABU/VhjGz7SKqYw/s320/acaro 1.jpg

1928, M. Decker va afirmar que els àcars formaven part de la pols de les cases i es van aconseguir identificar una gran quantitat d’al·lèrgens a la pols domèstica que causaven fortes reaccions cutànies. El 1967, es va descobrir gràcies als investigadors R. Voorhorst i F. Spieksma que l’al·lèrgia a la pols era causada principalment per l’àcar Dermatophagoides pteronyssinus. A partir d’aquest descobriment es van començar a fer cultius d’àcars per a que servissin de mostra pel diagnòstic de l’al·lèrgia a la pols domèstica.

El 1923 el metge novaiorquès Arthur Fernandez Coca va posar nom a la malaltia que patien algunes persones amb rinitis, asma o urticària que tenien algun factor hereditari i la va anomenar atopia que vol dir inhabitual o estrany (atopos). En l’actualitat encara es continua utilitzant el nom de dermatitis atòpica per fer referència a un tipus d’èczema a la pell que surt a certes persones més propenses a patir al·lèrgies com la rinitis o l’asma.

Però no va ser fins al 1967 que es va poder conèixer el mecanisme íntim de les reaccions al·lèrgiques. Va ser gràcies a dos grups d’investigadors, el matrimoni nipó Ishizaka i tres científics suecs de la Universitat d’Uppsala (els doctors Wide, Bennich i Johansson), que van descobrir la Immunoglobulina E (IgE), una proteïna causant de la majoria de reaccions al·lèrgiques.

12

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

1.2 Estudis actuals i importància actual de les al·lèrgies Actualment les malalties al·lèrgiques tenen un gran impacte social i econòmic. Són malalties molt freqüents que afecten el dia a dia de les persones que les pateixen.

Fa quatre dècades que els casos d’al·lèrgies no paren de créixer constantment, encara que en els últims anys el seu creixement ha disminuït en freqüència i número aproximant-se cada cop més a l’estancament o fins i tot al decreixement d’aquestes.

Les possibles causes de l’augment constant d’aquestes malalties són molt variades. Per un costat, estan els factors genètics, però que no poden justificar l’augment tan gran que han tingut. Per altre costat, la manera de vida occidental té una sèrie d'hàbits i costums molt perjudicials per a les persones (tabaquisme, canvis constants a la dieta, obesitat…). A més a més, els hiverns cada any són més suaus i l’efecte hivernacle i la contaminació ambiental afavoreixen a la sensibilització de pòl·lens que Font de la imatge: https://fisioelcarmen.com/wpcontent/uploads/Malos-habitos-5.jpg

abans no causaven al·lèrgies.

També existeix la teoria de la higiene, la qual formula que l’augment de persones al·lèrgiques està relacionat a l’exposició disminuïda als gèrmens que és degut a l’augment de la higiene personal des de ben petits, la disminució de la mida familiar i un contacte amb animals més limitat. Aquests fets fan pensar que tenir mascotes, viure en granges o tenir germans ajuda al sistema immune a adaptar-se de manera que no reaccioni davant d’estímuls ambientals. La hipòtesi de la higiene explica que, el sistema immune, per la falta d’exposició repetida a substàncies nocives, causa una resposta errònia que fa que es confongui d’enemics, ja que no troba bacteris o paràsits per eliminar i identifica com perjudicials substàncies tan innòcues com són els pòl·lens de la gramínia o els excrements dels àcars de la pols domestica donant lloc a al·lèrgies. Això podria explicar per què als països desenvolupats hi ha malalties d’hipersensibilitat i autoimmunes mentre que als països subdesenvolupats no.

Per últim, s’han trobat recentment casos d'immigrants sense cap al·lèrgia que s’han mudat a un país més desenvolupat industrialment i amb més contaminació de la que hi havia al seu i que al cap de dos o tres anys han desenvolupat al·lèrgies respiratòries a causa de la

13

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

contaminació que hi ha. Els pòl·lens al camp estan nets, mentre que a les grans ciutats estan recoberts de partícules contaminants que causen que més pacients els sensibilitzin i que tinguin una pitjor resposta al·lèrgica.

L’augment de casos de persones al·lèrgiques durant els últims anys ha estat acompanyat d’un increment en la complexitat d’aquestes malalties, ja que ara es poden trobar moltes persones amb al·lèrgies alimentàries que a la vegada tenen alguna de respiratòria.

És una realitat que les malalties al·lèrgiques cada vegada són més complexes, ja que no se sap amb molta certesa com van començar, ni la seva naturalesa. Només se sap que hi ha uns factors genètics i unes modificacions en l’estil de vida i el medi ambient que les condicionen a aparèixer amb més freqüència. Un altre factor a tenir en compte és el seu caràcter sistèmic. Moltes vegades semblen malalties que només afecten un òrgan, però és un concepte totalment erroni, ja que hi ha al·lèrgies com la rinitis al·lèrgica que afecten a més d’un òrgan. Aquesta no és només una malaltia nasal sinó que també té efectes en altres òrgans i sistemes, implica al sistema sanguini i la medul·la òssia en la producció i transport de cèl·lules amb activitat inflamatòria a la mucosa nasal, afectant també al pulmó i als ulls produint malestar general, cefalea, cansament i alteració de l’estat d'ànim. A més la rinitis al·lèrgica acostuma a associar-se amb l’al·lèrgia a aliments d’origen vegetal, complicant encara més el seu diagnòstic i tractament.

Un altre problema, que augmenta la complexitat de controlar aquest tipus de malalties, és l’aparició continua de noves malalties al·lèrgiques, com per exemple l’esofagitis eosinofílica. Aquesta malaltia produeix una inflamació intensa de la mucosa esofàgica, sembla que en la causa de la malaltia intervenen els eosinòfils (glòbuls blancs) però resulta molt difícil per als al·lergòlegs identificar Font de la imatge:

els al·lèrgens causants de la malaltia,

https://mileon.files.wordpress.com/2018/03/desordeneseosinofilicos-primera-parte.jpg

sospiten que les al·lèrgies alimentaries hi tenen molt a veure.

14

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Els símptomes de les malalties al·lèrgiques afecten d’una manera indirecta al pacient, no són com una grip que et deixa al llit uns quants dies fins que es cura, sinó que poden afectar de diferents maneres durant molt temps depenent de l’al·lèrgia i la persona.

Normalment, les persones acostumen a pensar que només es tracta de malalties molestes, però sense importància, fins i tot persones al·lèrgiques i metges tenen aquesta idea totalment errònia, ja que la veritat és que poden condicionar molt el dia a dia de qui les pateix fins al punt de limitar les activitats quotidianes com descansar bé a la nit, tenir un bon rendiment laboral o escolar, una bona concentració a l’hora d’estudiar, una dieta al gust de la persona, etc.

Hi ha moltes malalties al·lèrgiques que empitjoren a la nit com la rinitis, l’asma o la urticària.

Aquest empitjorament altera la son dels pacients fent que tinguin una sensació al dia següents de cansament i de no haver dormit gens.

La

rinitis

al·lèrgica,

per

exemple, afecta la qualitat de la son de més de la meitat de pacients que la pateixen i empitjora quan el pacient pateix obstrucció nasal més intensa i una major gravetat Font de la imatge: https://www.clinicainternacional.com.pe/blog/wpcontent/uploads/2020/07/sintomas-rinitis-alergica.jpg

clínica. Aquests pacients, si no

fan

un

tractament

adequat, s’arrisquen a patir pauses respiratòries mentre dormen, aquestes pauses es coneixen com a Síndrome de l'Apnea Obstructiva de la son (SAOS).

Per altre costat, més del 40% dels pacients amb rinitis al·lèrgica tenen somnolència diürna.

La urticària crònica i la dermatitis atòpica són altres malalties que també poden empitjorar a la nit provocant pruïja cutània. Tots aquests símptomes causen un notable deteriorament en la qualitat de vida dels pacients i alteracions tant en l’àmbit físic com emocional, social i psíquic.

S’ha pogut comprovar que més del 60% de persones que pateixen rinitis, admeten que tenen limitacions en l’activitat física i al treball, mentre que quasi la tercera part reconeix

15

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

tenir limitacions a l’hora de conduir un vehicle. La situació dels pacients amb asma és molt pitjor, ja que fins al 90% tenen limitacions en la seva activitat diària.

Econòmicament parlant, les malalties al·lèrgiques tenen un impacte socioeconòmic semblant a la diabetis, l’esquizofrènia o la cirrosi hepàtica, però no són les despeses directes que tenen aquestes malalties (com el material sanitari que s’utilitza o la gran quantitat de medicaments que es necessiten) les que preocupen als especialistes sinó les indirectes. Les despeses indirectes es deriven de la pèrdua de dies de treball a causa de l'al·lèrgia o la reducció de l’activitat laboral.

Una de les malalties que causa més absentisme laboral és la dermatitis de contacte ocupacional amb una mitja de vint-i-quatre dies per pacient, però el problema en la majoria de les malalties al·lèrgiques és el denominat presentisme, que consisteix en què el pacient va a treballar, però redueix molt el seu rendiment laboral i els símptomes com esternuts repetits, tos, etc., poden arribar a molestar als companys de feina. Un clar exemple és la rinitis al·lèrgica.

També hi ha al·lèrgies com l’asma que limiten al pacient a l’hora d’escollir carrera universitària o que li causen dificultats d’aprenentatge. Es calcula que una de cada cinc persones tenen aquest problema. No hi ha molta diferència en pacients amb dermatitis atòpica o urticària, ja que quan són processos greus o afecten zones visibles del cos redueixen molt les seves opcions laborals.

Es poden trobar també pacients que han de canviar contínuament de treball a causa d’al·lèrgies ocupacionals com la rinitis, l’asma o la dermatitis al·lèrgica per contacte. Això, a vegades, causa pèrdues en els ingressos del pacient i pot arribar a estancar el seu desenvolupament professional.

L’últim problema més freqüent que es pot trobar és quan la persona al·lèrgica desenvolupa una al·lèrgia a la seva mascota. El consell de l'al·lergòleg sempre és retirar l’animal del domicili, però moltes vegades els vincles afectius del pacient amb la seva mascota s’ho impedeix, fent que l’al·lèrgia no millori.

L’estudi Alergológica 2005 permet comparar l’empitjorament de la qualitat de vida dels pacients amb malalties al·lèrgiques respecte a la població general i es pot observar que els

16

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

pacients amb al·lèrgies estan dins del 25% de persones de la població general que pitjor qualitat de vida relacionada amb la salut tenen.

Són tantes les maneres en què una al·lèrgia pot canviar el dia a dia de qui les pateix que han motivat a molts investigadors a fer publicacions científiques sobre el tema fins al punt de situar-se al nivell de les publicacions relacionades amb patologies cardiovasculars, neurològiques o fins i tot el càncer. La OMS classifica les malalties al·lèrgiques entre les sis patologies més freqüents a escala mundial, sobretot a la infància.

Així i tot hi ha diferències en la freqüència d'aquesta malaltia depenent les àrees geogràfiques del nostre país. Per exemple, l’asma bronquial és més habitual en zones costaneres i insulars que al centre de la península. La mitja de la població general amb aquesta malaltia va de l’1 al 5% i a Europa és del 6%.

Segons les dades recollides de pacients espanyols, els tres motius més habituals de la primera visita a l’al·lergòleg són la rinitis al·lèrgica, l’asma i l’al·lèrgia als medicaments, amb una freqüència del 54,23% i 17% respectivament.

Per altre costat, la rinitis al·lèrgica afecta al 21% de la població general espanyola, seguida de la dermatitis atòpica que afecta el 4% dels nens d’entre 3 i 12 anys i l’al·lèrgia a aliments que afecta el 3-5% de la població infantil, però es redueix a menys del 2% de la població adulta.

Actualment es calcula que 250.000 persones en tot el món moren d’asma cada any o escurcen la seva vida a causa d’aquesta malaltia. Per un altre costat, estan les reaccions anafilàctiques que també posen en risc la vida del pacient provocant símptomes com la urticària, l’angioedema i alteracions als sistemes respiratori, cardiovascular o digestiu. El xoc anafilàctic és una de les reaccions més greus que afecta entre 3 i 10 persones cada any per cada 100.000 habitants amb una mortalitat del 6,5%, molt superior a la de les reaccions anafilàctiques generals. Per últim, existeix un altre grup de reaccions poc freqüents, però molt greus a certs medicaments que a més d’anafilaxi també poden afectar a la pell i les mucoses. Un exemple d’aquesta última reacció és la nefròlisi epidèrmica tòxica, que afecta especialment a la pell produint la seva pèrdua en zones molt extenses del cos. Té una mortalitat de fins i tot el 20% dels pacients afectats.

17

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Les autoritats sanitàries preocupades per la magnitud d’aquestes malalties han fet al llarg dels últims anys programes i iniciatives per millorar el seu diagnòstic i tractament. També els mateixos pacients han creat moltes associacions i grups d’autoajuda per compartir informació útil, explicar la seva experiència, donar una educació per malalts i familiars i poder aconseguir així una conscienciació social sobre la importància d’aquestes malalties.

Algunes d’aquestes associacions són la SEAIC (Societat Espanyola d’al·lergologia i immunologia clínica), ADEA on es tracta la dermatitis atòpica, l’Associació Asmatològica Catalana i Histasan, una associació madrilenya dedicada únicament a al·lèrgies alimentàries, amb les adreces indicades a la bibliografia.

Font de la imatge: https://www.seaic.org/wpcontent/uploads/2019/06/SEAIC-logo-horizontal358x181.jpg

Font de la imatge: https://www.adeaweb.org/img/logo.gif

1.3 Noves al·lèrgies Durant anys hi ha hagut una aparició continua d'al·lèrgens nous acompanyada de l’evolució de les al·lèrgies que ja es coneixien. En les últimes dècades, s’han pogut identificar molts al·lèrgens nous causants de noves malalties al·lèrgiques.

El làtex, per exemple, no va tenir un efecte al·lèrgic conegut fins al 1979 quan va provocar per primera vegada un cas d’urticària de contacte. És un material que s’utilitza molt, sobretot en els medis sanitaris i a arribat a afectar el 17% de professionals. Pot produir urticària, rinitis, conjuntivitis, asma i anafilaxi.

Les al·lèrgies a les mascotes són molt freqüents en persones que estan constantment en contacte amb elles. Desenvolupen una sensibilitat als epitelis dels seus animals que els poden produir asma al·lèrgica i rinoconjuntivitis.

També és un fet que cada cop els hiverns són menys freds i juntament amb l’efecte hivernacle, que és causat per la contaminació ambiental, apareixen nous pòl·lens; o bé,

18

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

pòl·lens com els de les cupressàcies (que fa tres dècades era una cosa poc vista) augmenten significativament la seva incidència i també augmenta la seva agressivitat.

Per últim, tenim l’Anisakis simplex que no s’havia relacionat amb les malalties al·lèrgiques fins al 1995. Aquest paràsit té una fase larvària i si s’ingereix el peix cru o poc cuinat, pot desencadenar diferents símptomes al·lèrgics o digestius.

2. Com es creen les al·lèrgies?

2.1 El sistema immunitari El sistema immunitari s’ocupa de protegir a l’individu fent dos processos: el reconeixement i la defensa. Per un costat reconeix tot allò que forma part de l’organisme del què és estrany i perjudicial i per l’altre costat defensa el sistema davant d’agressions i atacs, tant de l’exterior com de l’interior. Per tant és un sistema molt important del qual dependrà la seguretat i supervivència de l’organisme. Està preparat per reaccionar de forma específica davant de molts tipus diferents d’antígens, ja que és capaç de produir un gran nombre d’anticossos diferents. A més, té memòria, de manera que pot reconèixer ràpidament una segona exposició a un antigen contra el qual ja havia reaccionat anteriorment. Una de les seves funcions més importants és la capacitat de distingir tot allò que suposa o no una amenaça per l’organisme. A vegades la seva funció falla i reconeix com perilloses substàncies que no ho són, llavors es produeix una al·lèrgia. En conseqüència d’aquesta alteració del sistema immunitari, es poden produir símptomes en qualsevol òrgan del cos, encara que són més freqüents els problemes respiratoris, digestius o de la pell, ja que són les zones que tenen més contacte amb els agents externs.

Està format per un conjunt d’òrgans, teixits, cèl·lules i productes derivats d’aquestes cèl·lules que es troben per tot el cos. Aquests òrgans s’anomenen òrgans limfoides i són els encarregats de produir i activar els limfòcits que són les cèl·lules més importants del sistema immunitari.

19

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Els al·lèrgens són les substàncies que poden provocar una al·lèrgia. Són substàncies innòcues per la població que no és al·lèrgica i generen anticossos de tipus Immunoglobulina E. Es pot dir que pràcticament qualsevol substància pot ser un al·lergen, alguns com els fongs, el pol·len i els àcars són més freqüents que d’altres com els cargols o les paparres dels coloms. Les persones desenvolupen una al·lèrgia contra allò amb el que tenen contacte, l’al·lèrgia no està des del naixement, es va desenvolupant amb el pas del temps i davant de substàncies que estan a l'entorn del pacient. Els anticossos o immunoglobulines són proteïnes que circulen per la sang produïdes pel sistema immunitari, pels limfòcits B. Es poden trobar de diferents tipus com la IgG, IgA, IgM, IgD e IgE. Són creats com una resposta de defensa contra les substàncies que entren a l'organisme. Si reconeix

aquestes

substàncies externes com no

perjudicials,

seran

tolerades i es produirà IgG, però

en

el

cas

d’una

persona al·lèrgica, a més de Font de la imatge: https://www.albaquadrado.com/sites/albaquadrado530/img/Recursos%20gr%C3%A1ficos%20AQ/GraficoInmunoglobulinas-alergias.png

produir

IgG

també

produirà IgE.

La immunoglobulina E és un tipus d’anticòs que està format per una sèrie de cadenes anomenades Epsilon. Encara que és el tipus d’immunoglobulina amb menys quantitat, és el més important en la resistència i lluita contra algunes malalties, ja que té la capacitat d’activar unes cèl·lules que tenen al seu interior substàncies molt tòxiques capaces d’eliminar aquests paràsits. Les malalties produïdes per paràsits han disminuït molt, llavors el sistema immunitari capaç de sintetitzar anticossos IgE no pot lluitar contra res i comença a sintetitzar IgE contra substàncies que no són perilloses. Aquesta resposta del sistema immunitari, a més de ser inútil, és molt perillosa per l'individu. Quan es produeixen malalties al·lèrgiques la concentració d’IgE en sang creix.

Els mastòcits són cèl·lules que poden fixar molècules d’IgE a l’exterior de la seva membrana cel·lular. Encara que no circulen per la sang, estan repartits per l’aparell respiratori, la pell, els ossos, l’aparell digestiu i el teixit nerviós. Estan formats per un conjunt de grànuls que produeixen inflamacions, principalment d’histamina.

20

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Els basòfils són un tipus de leucòcits que igual que els mastòcits, tenen receptors per unir l’IgE i grànuls al seu interior amb substàncies tòxiques.

Els limfòcits es troben als teixits limfoides i circulant per la sang, es distingeixen els limfòcits B i els limfòcits T. Els dos tenen funcions de reconeixement i de defensa contra les malalties infeccioses produïdes per bacteris o virus. Per tant, els limfòcits B s’encarreguen de produir els anticossos i els limfòcits T segreguen limfocines. També hi ha diversos

Font de la imatge: https://upload.wikimedia.org/wiki pedia/commons/thumb/5/5d/Bla usen_0077_Basophil.png/245px Blausen_0077_Basophil.png

subgrups de limfòcits T depenent de la seva funció. Aquestes cèl·lules també són responsables de l'aparició de les malalties al·lèrgiques. Els limfòcits B produeixen l’IgE i els limfòcits T poden estar presents en malalties com l’èczema al·lèrgic al níquel, generar grans quantitats d’IgE o regular el sistema immunitari a través del contacte cel·lular i de la secreció de limfocines.

Font de la imatge: https://staticsnews.medsbla.com/newses/wpconte nt/uploads/2018/12/09072852/eb7d04144663c6e 0f1f69e43074ac95afc18277.jpg

Font de la imatge: https://www.misistemainmune.es/wpcontent/uploads/ 2014/05/Linfocitos-T-1024x576.jpeg

Les limfocines, interleucines o citocines, s’encarreguen de la comunicació intercel·lular.

Són responsables de la regulació de les respostes immunològiques (general i al·lèrgiques) i són produïdes per diferents tipus de cèl·lules, principalment pels limfòcits T. Hi ha molts tipus de limfocines, moltes de les quals depèn el desenvolupament dels limfòcits i el tipus de resposta immune.

21

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Els eosinòfils són un altre tipus de leucòcits circulants que creix en concentració quan es produeix una malaltia al·lèrgica.

Tenen substàncies al seu interior que quan s’alliberen són molt tòxiques per les cèl·lules del voltant. Això beneficia l’organisme davant d’infeccions parasitoses, però és perillós en el cas de les reaccions al·lèrgiques, ja que participa en el procés d’inflamació.

Els símptomes que pateix una persona al·lèrgica quan es desencadena una reacció a algun al·lergen, són causats per unes substàncies que alliberen les cèl·lules que intervenen en aquest procés. La histamina és el principal causant, ja que produeix picor cutània, envermelliment de la pell i les

Font de la imatge: https://www.google.com/url?sa=i&u rl=https%3A%2F%2Fes.wikipedia.o rg%2Fwiki%2FEosin%25C3%25B3 filo&psig=AOvVaw1WvLAZPYmRA R3U9vBnvLUK&ust=16086764812 93000&source=images&cd=vfe&ve d=0CAIQjRxqFwoTCMCFg5uR4O0 CFQAAAAAdAAAAABAK

mucoses, inflor i dificultat per respirar que causa una elevada quantitat de moc a les vies respiratòries. Aquests símptomes es poden aturar amb antihistamínics que són els fàrmacs més utilitzats al tractament de les malalties al·lèrgiques, ja que bloquegen l’acció de la histamina i permeten controlar la picor, els mocs i els esternuts que causa la histamina. Tot i això, la histamina en petites quantitats és molt important per regular algunes funcions del nostre cos. A les reaccions al·lèrgiques també s’allibera triptasa, una substància sintetitzada pels mastòcits.

El sistema immunitari dels humans, és molt semblant al d’alguns insectes i altres mamífers.

Per aquest motiu, són molt útils per l’estudi de les malalties del sistema immunitari humà que encara que sempre està vigilant per permetre la supervivència de l’individu, a vegades pateix alteracions que poden modificar el seu funcionament i produir malalties com les immunodeficiències, que augmenten el número o la gravetat de les infeccions i poden causar fins i tot la mort. Altres vegades el sistema immunitari reconeix algunes cèl·lules com estranyes, reacciona contra elles i causa malalties autoimmunes com el lupus eritematós o l’artritis reumatoide.

El sistema immunitari està sempre vigilant i reconeixent molècules contínuament. En aquest procés de reconeixement es pot generar una resposta immunitària defensiva anomenada tolerància que serveix per reconèixer a partir de cèl·lules i anticossos específics les substàncies de l'organisme o les substàncies externes innòcues o una

22

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

resposta agressiva. Per exemple, quan es menja un ou, normalment la majoria de les persones no tenen cap problema, ja que el seu sistema immunitari ha tolerat l’aliment i ha reconegut les seves proteïnes. En canvi si en la seva ingesta l’organisme és parasitat per un cuc o un llombric, el sistema immunitari produirà altes quantitats d’anticossos específics contra aquest paràsit per eliminar-lo i es donarà pas a una reacció al·lèrgica perquè el sistema no ha tolerat l’aliment.

2.2 Causes de l'al·lèrgia Les reaccions al·lèrgiques o reaccions d’hipersensibilitat immediata es produeixen quan en tenir un primer contacte amb l’al·lergen, les cèl·lules presentadores de l’antigen capten aquesta substància, la processen i interaccionen amb els limfòcits T i amb els limfòcits B, llavors es produeix IgE específica que s’uneix als mastòcits i als basòfils. Aquest procés s’anomena sensibilització i és on la persona es fa sensible a aquest al·lergen, desenvolupa l’al·lèrgia, però encara no presenta cap símptoma i pot durar dies, mesos o inclòs anys.

Font de la imatge: https://www.farmaoffice.com/uploads/post/germana/RAECCION%20ALERGICA-709x304-resize.jpg

És molt important tenir clar que si no s’ha tingut una exposició anterior durant un cert temps a l’al·lergen, l’al·lèrgia no es desenvoluparà. No es presentaran mai símptomes en el primer contacte. Per exemple en la primera ingesta de l’ou, la persona no presentarà cap símptoma, però a partir d’aquest moment, l’individu pot seguir tolerant l’aliment o pot desenvolupar una sensibilització. Si es produeix una sensibilització, en la següent ingesta l’al·lergen en posar-se en contacte amb el sistema immunitari es dirigirà cap als anticossos IgE específics que ja estaran units als mastòcits i basòfils i alliberen substàncies tòxiques com la histamina que produiran els símptomes de les reaccions al·lèrgiques.

23

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

En el cas de l’al·lèrgia al pol·len aquest procés s’anomena reacció al·lèrgica aguda i més tard es produirà la reacció al·lèrgica tardia que consisteix en una reagudització sense la intervenció de l’al·lergen. És deguda al fet que certes cèl·lules com els eosinòfils, alliberen unes substàncies que intenten eliminar l’al·lergen, però com no hi és, provoca reaccions més danyines.

Font de la imatge: http://www.allermedica.com.mx/wp-content/uploads/Alergia_ao_p%C3%B3len.png

Les reaccions al·lèrgiques es poden dividir en reaccions d’hipersensibilitat immediata, són aquelles que es desencadenen molt de pressa després del contacte amb l’al·lergen i estan mediades per IgE i en reaccions d’hipersensibilitat retardada. Aquest segon tipus de reacció triga més de 12 hores després del contacte amb l’antigen i la seva sensibilització es dona després de la penetració de l’antigen, normalment a través del contacte amb la pell. En aquest procés són freqüents les reaccions al·lèrgiques de contacte a materials com el níquel, el làtex, materials de bijuteria, etc. que provoquen l’èczema al·lèrgic. L’angioedema hereditari és causat per l’activació incontrolada del sistema complement que provoca inflor en qualsevol part del cos. Aquest sistema és important per defensar l’organisme davant de microorganismes invasors, ja que els pot eliminar només unint-se a ells.

Font de la imatge: https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/wpcontent/uploads/42_f03.jpg

Font de la imatge: https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/wpcontent/uploads/42_f02.jpg

24

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

3. Tipus d'al·lèrgies 3.1 Al·lèrgies alimentàries Una al·lèrgia alimentària és una resposta alterada que provoca una reacció a l’ingerir un aliment per mecanismes immunològics on el cos ataca el que ingereix, ja que el reconeix com a estrany. L’al·lèrgia alimentaria pot ser mediada per IgE o no mediada. El primer tipus causa reaccions immediates a l’ingerir, olorar o tocar l’aliment al qual es té al·lèrgia i cursa amb símptomes com urticària, rinitis i asma. En canvi el segon tipus de reacció és tardia produint símptomes cutanis o digestius i només succeeix al menjar un determinat aliment.

Es pot ser al·lèrgic a qualsevol aliment que contingui proteïnes o glicoproteïnes i comença quan una persona no tolera un determinat aliment. Davant d’aquesta intolerància el sistema immunitari crea anticossos de tipus IgE formats a l’intestí que s’uneixen a la superfície dels mastòcits i dels basòfils. Això fa que quan l'individu torni a menjar l’aliment al qual s’ha sensibilitzat, l’al·lergen s’uneixi a l’IgE i s’alliberi histamina produint els símptomes de les reaccions al·lèrgiques.

A vegades l’al·lèrgia als aliments pot ser una

conseqüència

d’una

al·lèrgia

respiratòria a pòl·lens o àcars, o de l’al·lèrgia al làtex. Aquesta relació és deguda a la reactivitat creuada on el sistema Font de la imatge: https://www.thermofisher.com/content/dam/diagnostics/hcp/ europe/spanish/images/crossreactivity_infographic_SPANISH.svg

immunitari

identifica

dues

proteïnes semblants com la mateixa. En el cas de les al·lèrgies alimentàries, el pacient

se

sensibilitza

primer

als

al·lèrgens inhalats (pol·len i àcars) o al làtex per via cutània o respiratòria creant uns anticossos IgE que més tard quan el pacient mengi l’aliment, li produiran reaccions al·lèrgiques a causa de les semblances entre les proteïnes de les dues substàncies. La reactivitat creuada pot donar-se amb l’al·lèrgia a pòl·lens i aliments d’origen vegetal, al·lèrgia als àcars i al marisc, i amb l’al·lèrgia al làtex i a les fruites. Tenint en compte aquestes reactivitats creuades, es troben casos de pacients al·lèrgics als àcars de les zones costaneres que també són al·lèrgics al marisc, ja que tenen al·lèrgens comuns.

25

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Un altre factor que podria produir aquesta al·lèrgia és el consum habitual d’aliments d’origen marí igual que passa amb els cacauets als Estats Units i al Regne Unit, amb el peix a Japó, Espanya i Islàndia i amb el sèsam a Israel.

Normalment a Espanya i a l’àrea mediterrània l’al·lèrgia al pol·len de les gramínies causa una al·lèrgia a aliments que tinguin al·lèrgens iguals o semblants com és el cas d’algunes fruites. Aquesta reactivitat creuada explica que les al·lèrgies més freqüents en adolescents i adults joves siguin a fruites i fruits secs, ja que l’al·lèrgia respiratòria té una major incidència en aquestes edats.

L’al·lèrgia a la llet i a l’ou és més freqüent en nadons o nens molt petits i en la majoria de casos, durant els cinc primers anys de vida, desapareixen soles superant així l’al·lèrgia. En canvi no passa el mateix amb la resta d’aliments on l’al·lèrgia produïda és crònica.

Les reaccions al·lèrgiques davant d’aliments, solen ser de tipus retardat i apareixen passada la mitja o una hora. Pot produir problemes de tipus digestiu, respiratori o relacionats amb el sistema cardiovascular cursant símptomes cutanis com la urticària, pruïja o d’altres com nàusees, vòmits, rinitis o en els casos més greus anafilaxi.

L’anafilaxi és la reacció al·lèrgica més greu, ja que afecta diferents sistemes a conseqüència de l’alliberació d’una gran quantitat d’histamina. Aquesta reacció és quasi immediata, es dona pocs minuts després d’ingerir, olorar o tenir

contacte

amb

l’aliment

i

desencadena els símptomes molt ràpidament. Aquests símptomes van des de faves acompanyades de picor i vòmits fins a arrítmies cardíaques i xocs. Per aturar una reacció d’aquest

Font de la imatge: https://www.tucanaldesalud.es/es/canalciencia/articulos/investig a-nuevo-tratamiento-anafilaxia.ficheros/1486108-sintomasanafilaxia.jpg?width=553&height=377&aspectRatio=true

tipus és necessari utilitzar la injecció d’adrenalina i posteriorment trucar als serveis d'urgències per tenir controlada la reacció.

26

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Per aquests tipus d’al·lèrgies alimentàries s’aconsella l’exclusió completa de l’aliment, però donada la dificultat per fer-ho, s’utilitzen també tractaments de dessensibilització oral per arribar a una tolerància en aliments com l’ou i la llet encara que actualment s’estan fent estudis per poder-los fer amb més aliments en un futur.

3.1.1 Al·lèrgia a l’ou

L’ou és una de les causes més freqüents d’al·lèrgia a aliments, ja que és un aliment ric en proteïnes que s’utilitza habitualment a totes les cases. L’al·lèrgia comença amb un primer contacte on l’aliment no produeix cap reacció i és tolerat. En aquest primer contacte amb l’aliment, el pacient se sensibilitza i quan el torna a menjar és quan manifesta la simptomatologia. Aquesta simptomatologia és comuna a totes les al·lèrgies alimentàries i cursa amb símptomes com picor a

Font de la imatge: https://centrodelalergico.cl/wpcontent/uploads/2019/04/huevo.jpg

la boca, faves, vòmits i dificultat per respirar entre altres. També es poden donar casos de reaccions davant la ingesta de l’ou en mal estat.

Aquestes reaccions són de caràcter tòxic i no tenen cap relació amb l'al·lèrgia, ja que quan la persona torna a menjar l’ou en bon estat, no presenta cap símptoma. En nadons, l’al·lèrgia a l’ou es pot desenvolupar abans de la primera ingesta per diferents vies com l’oral, amb el pas de l’al·lergen en la lactància materna, o la cutània amb petons, carícies, per les mans, etc., dels familiars.

L’al·lèrgia a l’ou es desenvolupa normalment en nens amb les primeres ingestes d’ou i és la clara la part que sol causar més reaccions degut a que té més proteïnes que actuen com al·lèrgens com l’ovoalbúmina i per tant és més al·lergènica que el rovell. També es donen casos de pacients al·lèrgics que poden tolerar petites quantitats d’ou sense presentar símptomes, depenent del seu grau d’al·lèrgia i de persones que toleren l’ou cuinat amb una llarga cocció, ja que algunes de les proteïnes més freqüents que causen l’al·lèrgia, com la lisozima, es desnaturalitzen, però que a l’ingerir l’aliment cuinat d’una altra manera, amb menys cocció, comencen a manifestar símptomes.

27

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

En el cas dels adults, habitualment pateixen reaccions al rovell per la síndrome de l’au-ou on el pacient presenta asma a l’inhalar els al·lèrgens de les plomes de l’au i posteriorment al menjar ou i carn de gallina, ja que contenen albúmina sèrica, una de les proteïnes més al·lergèniques del rovell i responsable d’aquesta síndrome, o per l’exposició a una gran quantitat dels seus al·lèrgens transportats per l’aire durant uns dies. Aquest fet acostuma a passar en treballs de rebosteria on el pacient pateix asma produïda per la sensibilització a algunes proteïnes de l’ou.

Normalment amb l’al·lèrgia a l’ou de gallina, se sensibilitzen també els d’altres aus i fins i tot altres aliments com els fruits secs, la fruita i la llet de vaca on l’al·lèrgia persisteix inclòs quan s’arriba a tolerar l’ou.

Per fer un correcte diagnòstic és freqüent l’ús de provocacions per confirmar l’al·lèrgia, ja que és molt habitual trobar casos de pacients amb proves cutànies i en sang positives que després no la desenvolupen. Aquests casos es donen molt en nens que han sensibilitzat l’aliment en un primer moment, però a les següents ingestes l’han aconseguit tolerar correctament.

L’al·lèrgia a l’ou és una de les poques al·lèrgies que poden desaparèixer amb el temps i és molt freqüent que s’arribi a tolerar en el cas de nens petits degut a que el seu sistema immunitari està encara en ple desenvolupament.

El

tractament

per

aquests

tipus

d’al·lèrgies és l’evitació total de l’aliment, però en el cas de l’ou resulta molt difícil, ja que es pot trobar ocult en molts aliments, medicaments, vacunes i altres productes com cosmètics o fins i tot donar-se el cas d’una contaminació a Font de la imatge: https://cuidateplus.marca.com/sites/default/files/styles/natural/ public/alergia-al-huevo-que-hacer.jpg

partir dels estris de cuina. Com aquesta evitació implica dur a terme moltes

mesures per prevenir les reaccions com llegir l’etiquetatge de tots els aliments que es vulguin consumir i evitar totalment el contacte directe i indirecte (petons, aliments contaminats, etc.) amb l'al·lergen, s’aconsella fer tractaments de dessensibilització per arribar a tolerar l’aliment parcial o fins i tot completament.

28

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

3.1.2 Al·lèrgia a la llet

La llet, degut al seu poder nutritiu, forma part de l’alimentació humana diària i està formada d’aigua, ions, hidrats de carboni com la lactosa, matèria grassa, proteïnes i vitamines.

Com és un aliment tan freqüent entre la

població,

és

molt

habitual

desenvolupar al·lèrgia a la llet en Font de la imatge: https://www.lavanguardia.com/files/og_thumbnail/uploads/2018/ 11/05/5e996514f272d.jpeg

edats petites encara que també es donen casos, menys freqüents, de sensibilitzacions en edats adultes.

L’al·lèrgia a la llet és una reacció a les seves proteïnes mediada per un mecanisme immunològic que sol aparèixer en el primer any de vida i desaparèixer sense cap tractament entre els tres primers. També es poden donar casos de reaccions no al·lèrgiques a la llet.

La llet de vaca està formada per diferents proteïnes que es divideixen en proteïnes sèriques i caseïnes. Les caseïnes són els principals al·lèrgens de la llet de vaca i hi ha tres tipus, l’alfa (1 i 2), la beta i la kappa. En aquests grups, els al·lèrgens més importants són la beta lactoglobulina i l’alfa lacto albúmina, i en segon lloc es troben les immunoglobulines bovines i l’albúmina sèrica, que perd la seva funció al·lergènica quan s’escalfa a altes temperatures.

La llet d’altres animals com la cabra i l’ovella, conté proteïnes amb estructures i propietats semblants a les de vaca que produeixen, en la majoria dels pacients al·lèrgics a la llet de vaca, reaccions al·lèrgiques per reactivitat creuada.

Encara que és molt poc freqüent, també es poden donar casos de persones al·lèrgiques a la llet de cabra i d’ovella que tolerin la llet de vaca i a la inversa. També hi ha casos, encara que pocs degut a que les altes temperatures desnaturalitzen l’al·lergen fent que es pugui tolerar correctament, d’al·lèrgia a carn de vaca

29

Font de la imatge: https://www.thermofisher.com/content/dam/ diagnostics/patient/global/en/images/infogr aphic/MilkVsGoat.svg

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

causada per reactivitat creuada amb la seva llet, concretament produïda per la IgE específica a la seroalbúmina bovina.

L’al·lèrgia a la llet en nadons comença amb les primeres dosis de lactància artificial que normalment són ben tolerades, però a vegades produeixen reaccions al·lèrgiques amb símptomes com vòmits o urticària al voltant de la boca i es desenvolupa en diferents fases igual que totes les altres. En el primer contacte amb l’aliment, es fa un reconeixement de les proteïnes de la llet i es reconeixen com estranyes i perjudicials per a l’organisme.

Després es desenvolupa la resposta del sistema immunitari contra aquestes proteïnes, que consisteix a produir anticossos de tipus IgE específics d’antígens, responsables de les reaccions al·lèrgiques immediates. A vegades l’al·lèrgia està mediada per cèl·lules i en molt pocs casos pels dos mecanismes. Per últim, després d’una nova exposició a la llet, s’alliberen els mediadors de la reacció i es produeixen els símptomes típics d’aquestes reaccions al cap de pocs minuts. Hi ha pacients que desenvolupen IgE específica sense manifestar mai cap símptoma i en la majoria de casos de nens amb al·lèrgia a la llet mediada per IgE, poden desenvolupar una tolerància espontània.

Aquesta al·lèrgia està molt relacionada a altres processos al·lèrgics com la dermatitis atòpica i a la sensibilització d’altres aliments com a la llet de cabra, d’ovella i a l’ou, en la majoria dels casos, i altres menys habituals com a llegums, peix, fruits secs i fruites que varien en freqüència depenen dels hàbits de cada població. També és molt comú, a partir dels tres anys, trobar casos de persones al·lèrgiques a la llet que se sensibilitzen a aeroal·lèrgens ambientals i desenvolupen al·lèrgia respiratòria, patint malalties com la rinoconjuntivitis i l’asma.

Per diagnosticar l’al·lèrgia a la llet es fan algunes proves diagnòstiques com el prick-test, en primer lloc, tècniques en el sèrum del pacient, per complementar les anteriors i en últim lloc per assegurar-se definitivament que existeix una al·lèrgia, la prova de provocació controlada a la llet que en el cas dels nens és imprescindible, ja que poden desenvolupar una tolerància espontània i és necessari veure l’evolució de l’al·lèrgia. També és necessària quan el pacient no pateix reaccions al·lèrgiques espontànies, quan hi ha un descens important en els nivells de la IgE i quan baixa el tamany de les faves als tests cutanis.

30

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Aquesta prova consisteix a administrar dosis creixents de l’aliment, en uns períodes de temps determinats, fins a arribar, en el cas que no hi hagi cap reacció greu, a la quantitat equivalent a una ració, tenint en compte l’edat del pacient i es pot fer per doble o simple cec, on el pacient o els metges no saben el que s’està administrant, per evitar reaccions per suposició, i obertes on tots dos ho saben. Quan un pacient, sobretot en el cas de nens petits, desenvolupa una tolerància espontània en petits períodes de temps, és a dir, a una petita exposició, no s’ha de parar d’administrar la llet en petites dosis degut a que si s’interromp l’administració durant uns dies, el pacient pot perdre tolerància i tornar a manifestar reaccions al·lèrgiques a l’ingerir llet. En persones amb nivells d’IgE específica no molt alts i que tenen un descens evolutiu, és molt recomanable realitzar la tolerància a curts períodes de temps per arribar a una tolerància parcial o completa de la llet. Aquestes proves tenen el risc de causar reaccions al·lèrgiques greus en el pacient i per això han de ser sempre controlades per professionals.

Aquesta al·lèrgia cursa amb els mateixos símptomes que totes les altres al·lèrgies alimentàries que varien la seva gravetat en funció del grau de sensibilització del pacient i la quantitat de llet ingerida. Així doncs, poden presentar símptomes cutanis amb picors i faves, dolor abdominal, vòmits i diarrea, dificultat per tragar i el més greu, anafilaxi.

Igual que en qualsevol al·lèrgia, no hi ha cap prova que indiqui el desenvolupament, a millor (tolerància) o a pitjor, de l’al·lèrgia, però si hi ha alguns factors com la gravetat de la simptomatologia, els valors d’IgE específica i els resultats de les proves cutànies, que serveixen d’orientació per saber més o menys com progressarà. Per exemple, la manifestació de símptomes greus, tests cutanis molt positius, nivells d’IgE específica en augment, IgE específica a la caseïna alta, l’associació de l’al·lèrgia a altres aliments i la seva persistència a partir dels quatre anys, són factors que indiquen que probablement no s’arribarà a aconseguir una tolerància a la llet.

En persones amb al·lèrgia a la llet no mediada per IgE, es donen reaccions al·lèrgiques mediades per un mecanisme immunològic concret que quasi sempre és digestiu. Algunes de les reaccions que es poden donar són la colitis al·lèrgica. S’inicia aproximadament al primer semestre de vida i causa una barreja de sang i moc a les defecacions dels nens petits. Sol desaparèixer espontàniament en deixar de prendre llet, tant en la dieta de la mare com del nen, i deixa de produir símptomes abans de l’any de vida. Altres reaccions a la llet no mediades per IgE són la intolerància a les proteïnes de la llet de vaca, l’enteropatia

31

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

per PLV, l’esofagitis i gastroenteritis eosinofíliques, i l’hemosiderosi pulmonar o síndrome de Heiner.

Per tractar aquesta al·lèrgia, es recomana fer una dieta d’exclusió de la llet d’origen animal, dels seus derivats i de productes que la contingui. En el cas de nens amb lactància materna que manifesten símptomes a l’ingerir la llet, s’haurà d’excloure l’aliment també de la dieta de la mare i si el bebè està fent lactància artificial, s’utilitzaran fórmules adaptades amb llet de vaca molt hidrolitzada, ja que al tenir totes les proteïnes partides és ben tolerada. Com en la majoria de persones al·lèrgiques és impossible dur a terme una dieta d’exclusió a la llet degut a que està present en molts productes d'ús quotidià com productes de rebosteria, embotits, salses, aliments preparats, com a conservant de molts aliments processats, productes químics com en el sabó i les cremes hidratants, productes farmacèutics, en el pols dels guants de làtex, en la indústria tèxtil per fer roba ecològica a partir de la fibra de la caseïna i com a al·lergen contaminant, amb les seves proteïnes, d’altres aliments en el procés de fabricació o manipulació a partir dels estris i la vaixella utilitzats, és freqüent realitzar tractaments de dessensibilització per a que el pacient no pateixi reaccions tan greus davant d’una exposició accidental.

La inducció de tolerància a la llet de vaca consisteix a administrar dosis petites de l’aliment diàriament, en quantitats que no solen produir reaccions i que van augmentant fins a aconseguir la tolerància de les quantitats que es prenen habitualment. La primera administració de cada dosi es fa sempre sota vigilància mèdica, ja que no se sap com reaccionarà el pacient a l’augmentar la dosi i si no mostra cap reacció, és molt important que segueixi prenent la mateixa dosi diàriament fins a la següent visita on s’augmentarà.

Si la persona al·lèrgica deixés de prendre les dosis diàries, seria molt probable que a la següent visita manifestes reaccions al·lèrgiques degut a que la dessensibilització és un tractament on s’arriba a una tolerància momentània que repetida diàriament es fa permanent i si la repetició s'interromp, la tolerància torna enrere. Amb aquest procés es disminueix el risc a patir reaccions greus i es pot arribar a una Font de la imatge: https://www.quironsalud.es/idcsaludclient/cm/images?locale=es_ES&idMmedia=82542 9

32

tolerància completa, en la majoria dels casos, o parcial, però que també és útil.

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

3.2 Què és la intolerància?

Una intolerància alimentària és una reacció a un aliment o algun dels seus compostos sense activar el sistema immunitari. El cos és incapaç de digerir-los i l’aliment irrita el sistema digestiu de la persona. Habitualment són degudes a alteracions a la digestió per la falta d’alguns enzims o a la sensibilitat d’algunes persones a determinats aliments.

Aquestes reaccions no són mediades per IgE i poden provocar malestar general, diarrees, nàusees, irritabilitat, mal de cap, dolor abdominal, etc.

3.3 Diferències entre l’al·lèrgia i la intolerància Encara que les al·lèrgies alimentàries i les intoleràncies alimentàries poden tenir símptomes semblants, es diferencien en el fet que una intolerància fa que una persona tingui mal estar general i es trobi malament en canvi les al·lèrgies poden causar moltes reaccions de risc. A més les intoleràncies, a diferència de les al·lèrgies, no poden ser mediades per IgE i són causades per la falta d’enzims que digereixen l’aliment. Per exemple, en el cas de la llet, la intolerància és deguda a l’absència de la lactasa, l’enzim que digereix la lactosa, fent que els sucres de la llet no siguin ben metabolitzats i apareguin reaccions normalment de tipus digestiu, i l’al·lèrgia és causada per la sensibilització a la proteïna de la llet.

3.4 Què és i com evitar l’al·lèrgia al pol·len, àcars, fongs i animals 3.4.1 Al·lèrgia primaveral: pol·len

La pol·linosi també anomenada fiebre del heno, és el conjunt de símptomes causats pels al·lèrgens del pol·len. El pol·len són uns grans molt petits de mida variable produïts per l’aparell reproductor masculí de les flors, la seva funció és transportar les cèl·lules Font de la imatge: https://as.com/deporteyvida/imagenes/2019/03/16/portada/1552 755960_998578_1552756115_noticia_normal.jpg

espermàtiques que tenen al seu interior fins a l’aparell reproductor femení d’altres flors per fecundar-les. No totes

les plantes produeixen pol·len a la vegada, encara que la majoria ho fan a la primavera i a

33

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

l’estiu, per tant els nivells de pol·len augmentaran depenent de l’època de l’any i no seran perjudicials pel pacient la resta de l’any, si es tracta d’al·lèrgia estacional.

Encara que totes les plantes pol·linitzen, no totes produeixen pol·linosi. són només les plantes anemòfiles les que produeixen aquesta malaltia, ja que a diferència de les plantes entomòfiles que pol·linitzen a través dels insectes, són les úniques que pol·linitzen mitjançant el vent i per tant són les que carreguen l’atmosfera de pòl·lens. La seva forma de pol·linització explica que els símptomes dels pacients al·lèrgics al pol·len siguin normalment respiratoris, ja que es la via d’entrada del pol·len al sistema de la persona.

Font de la imatge: https://lh3.googleusercontent .com/proxy/SF34CmRoF7rb wIbOZ49n87pVoAVCZRo0ik Sej_x5nBq385CcAZJqnM8th erTGupAKYX1B27oiRnFfsIrkmmNuS8rO2szPqfS7jp2Zd D05GiC8YQQV5es079

El primer a descriure la pol·linosi va ser el metge John Bostock el 1819 que la va classificar com una patologia estranya degut a que va trobar molt poques persones que la patissin però al llarg dels anys aquesta al·lèrgia ha augmentat progressivament a causa de l’augment de la contaminació atmosfèrica a països desenvolupats fins a convertir-se en una de les malalties més freqüents. La pol·linosi és una malaltia al·lèrgica d’hipersensibilitat immediata mediada per reaginas (factors sèrics).

Encara que la malaltia pot aparèixer a qualsevol edat, és més freqüent a la infància i a la joventut i serà més probable que la desenvolupin persones amb al·lèrgics a la família (disposició atòpica heretada) i persones que estan exposades contínuament a pòl·lens al·lergènics. Aquestes exposicions contínues al pol·len, seran el factor determinant de la severitat dels símptomes que pot variar cada any depenent de la quantitat de pol·len a l’aire i de l’exposició de la persona a ell. L’al·lèrgia al pol·len acostuma a ser crònica juntament amb els seus símptomes que poden empitjorar amb el temps desencadenant asma bronquial. Tot i això, algunes persones poden deixar de tenir símptomes i la majoria presenten una millora a la seva simptomatologia amb el pas dels anys. A més, una mateixa persona pot ser al·lèrgica a més d’un tipus de pol·len com per exemple l’al·lèrgia múltiple

34

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

a cupressàcies i gramínies que causa símptomes multi estacionals que van de gener a juliol i el pol·len que causa una major simptomatologia és el de les gramínies al maig.

La pol·linosi cursa amb símptomes molt semblants als d’un refredat. Els símptomes comuns entre les dues malalties són molts esternuts seguits, picor al nas i als ulls, ulls vermells, llagrimeig i congestió nasal i els que les diferencien són la presència de rinoconjuntivitis, tos seca acompanyada a vegades d’un xiulet a l’hora d’inspirar i expirar, fatiga i el pacient no presenta febre. També es poden reconèixer fàcilment els casos d'al·lèrgia per l’aparició de simptomatologia rinoconjuntival i bronquial durant dies solejats on millora en els dies de pluja degut a que el pol·len queda dipositat a terra amb el pes de la pluja i empitjora quan hi ha vent, ja que el pol·len queda més dispers per l’aire o si es repeteixen els símptomes a les mateixes èpoques de l’any.

Per millorar els símptomes produïts per la pol·linosi, s’aconsella seguir una sèrie de mesures higièniques. La més recomanada és evitar l’exposició als pòl·lens al·lergènics com per exemple fent vacances durant el moment de màxima pol·linització anant a un lloc lliure de pòl·lens. També hi ha altres mesures a tenir en compte com no obrir les finestres a primera hora del matí ni quan es pon el sol, ja que els nivells de pòl·lens són molt elevats, dutxar-se i canviar-se de roba a l’arribar a casa, no estendre la roba a l’exterior, ja que els pòl·lens poden dipositar-se a la roba, en sortir al carrer portar ulleres de sol o anti pol·len i mascareta per a que el pol·len no entri en contacte amb els ulls i la mucosa nasal i un llarg etc. de petites coses que es poden fer per evitar l’exposició al pol·len. Per poder fer aquestes pautes, es necessita saber amb precisió quina és l’època de més pol·linització, per això són molt útils els recomptes de pòl·lens. Són uns aparells que s’encarreguen de fer un recompte, com el seu nom indica, de cada tipus de pol·len a cada època diferent molt precís. Encara que a vegades els recomptes de pòl·lens no coincideixen amb la simptomatologia que està patint el pacient a causa de diversos motius, són molt necessaris per saber quan prendre la medicació i les mesures per evitar l’exposició a l’al·lergen.

A més de les mesures anteriors també es poden dur a terme tractaments com prendre corticoides o antihistamínics en època de màxima pol·linització, aquest tractament no elimina l’al·lèrgia, però si pot fer millorar o eliminar els símptomes o dur a terme la immunoteràpia (vacunes) per disminuir el grau d'al·lèrgia que a diferència de l’altre tractament, aquest si pot curar l’al·lèrgia al cap de 3-5 anys realitzant-lo o com a mínim frenar el seu desenvolupament per a que no acabi en una asma bronquial.

35

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

3.4.2 Al·lèrgia a la pols: àcars Actualment als països desenvolupats la majoria de les persones passen una gran quantitat del seu temps en espais tancats. Aquest fet, la millora dels sistemes d’aïllament de les cases que ajuden a mantenir la temperatura uniforme i càlida i l’augment de la quantitat de mobles per decorar els habitatges causen un increment de les malalties al·lèrgiques respiratòries. Quan s’està molt de temps tancat al mateix lloc, es respira aire ple de substàncies al·lergèniques que faciliten la sensibilització a la pols.

La pols està formada per una barreja de matèria inorgànica la qual no causa cap tipus de sensibilització i orgànica que a diferencia de l’anterior, si pot ser un al·lergen. Per tant, tota proteïna de la pols que pugui estar suspesa a l’aire, ser inhalada i arribar fins les vies respiratòries pot ser un al·lergen. Els principals al·lèrgens de la pols de casa capaços de sensibilitzar i produir símptomes respiratoris a persones al·lèrgiques són produïts pels àcars domèstics i depenent de la zona geogràfica estan en més o menys quantitat.

Els àcars pertanyen al mon dels aràcnids on més d’una desena part encara no s’han pogut classificar ni descriure, són tan petits que no es poden veure a ull nu i són un dels grups animals terrestres més antics que es coneixen. Encara que són més freqüents en àrees costeres i en llocs amb molta vegetació on exerceixen una funció molt important, es troben distribuïts per tot el món, adaptats per poder viure a qualsevol medi del planeta. S’han adaptat tant per viure en manantials

aguantant

les

grans temperatures de les aigües termals de les regions volcàniques com per viure a Font de la imatge: https://historiasveterinarias.files.wordpress.com/2015/07/acaropolvo2.jpg

aigües

polars,

temperatures Aquesta

suportant

molt

adaptació

baixes. als

diferents hàbitats, a donat lloc a àcars de diferents formes, mides i estructures. A més, és habitual trobar-los a les vivendes, normalment als llençols, matalassos, coixins i sofàs degut a la profunditat que tenen i la seva capacitat per retenir la humitat. Això crea un microhàbitat perfecte amb la calor i menjar que necessiten.

36

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Encara que el número d’àcars disminueix als mesos d'hivern a causa de la sequedat del clima dins les cases i augmenta de l’estiu fins la tardor degut a que al no utilitzar calefacció i obrir contínuament les finestres, augmenta la humitat relativa de l’aire que afavoreix al seu creixement, els seus al·lèrgens perduren a l’ambient causant símptomes durant tot l’any amb variacions en la seva severitat. Els àcars més relacionats amb les malalties al·lèrgiques són freqüentment els de les famílies Pyroglyphoidae, Acaroidae i Glycyphagodae englobades al grup Astigmata. Aquests àcars produeixen uns residus fecals que són els que causen l’al·lèrgia, s’alimenten de pell morta tant de l’home com d’algun animal que visqui amb ell i només es poden detectar a l’aire quan es produeixen moviments com passar l’aspirador, netejar la pols

Font de la imatge: https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons /thumb/e/eb/House_Dust_Mite.jpg/250pxHouse_Dust_Mite.jpg

o fer el llit.

Una altra espècie molt freqüent són els àcars de dipòsit que es troben principalment als magatzems acumulats als aliments emmagatzemats. S’alimenten de grans i altres partícules de menjar que es troben a la pols. L’àcar de dipòsit més freqüent és la Blomia tropicalis.

Els símptomes més habituals davant d’aquesta al·lèrgia són de tipus respiratori com la rinitis i l’asma. Quan el pacient sofreix de rinitis, normalment manifesta els símptomes pel matí al llevar-se i per la nit al anar a dormir. Aquests símptomes poden ser molts esternuts seguits, picor nasal, goteig nasal i congestió intensa, solen desaparèixer al sortir de casa i tornen a aparèixer per la nit. També es poden patir al mateix temps quadres d’asma que produeixen tos, opressió al pit, malestar al fer esport o riure i xiulets al inspirar i expirar.

Tots els àcars, igual que els de dipòsit, poden contaminar aliments normalment si tenen farina i produir anafilaxi al ser ingerits per la persona al·lèrgica, a part també poden empitjorar les irritacions produïdes per la dermatitis atòpica.

Per disminuir la gravetat dels símptomes, es poden dur a terme una sèrie de mesures de control ambiental que ajudaran al pacient a no estar exposat contínuament a grans quantitats d’aquest al·lergen. Aquestes mesures poden ser útils davant l’aparició i la

37

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

gravetat de l’asma però no serveixen per prevenir o endarrerir l’al·lèrgia als àcars i sempre seran més beneficioses per pacients amb un grau molt alt de sensibilització i d’exposició, ja que notaran més les millores. Exemples d’aquestes mesures poden ser eliminar de les habitacions catifes o objectes que acumulin pols, utilitzar fundes antiàcars pel matalàs i el coixí, aspirar el matalàs mínim una vegada al mes, posar-lo al sol durant 30 minuts 2 o 3 vegades a l’any i rentar els llençols amb aigua calent una vegada a la setmana. Amb tot això i algunes prevencions més seguides estrictament el pacient ha de notar una millora molt significant als seus símptomes. A més, també es poden prendre medicaments o fer un tractament amb vacunes hiposensibilitzants que ajudaran a la persona al·lèrgica a controlar i disminuir la seva simptomatologia.

3.4.3 Al·lèrgia a la humitat: fongs

Els fongs són un grup de microorganismes eucariotes amb unes característiques comuns estudiades per la micologia. Aquestes característiques fan que encara que pertanyen a un regne diferent anomenat Fungi, siguin més propers al regne animal que a les plantes.

Tots els fongs que causen al·lèrgies són floridures (moho en castellà) que creixen i es reprodueixen en llocs amb molta humitat per això aquesta malaltia es pot denominar de diverses maneres: al·lèrgia a la humitat, al·lèrgia als fongs o la menys escoltada, al·lèrgia a les floridures. No tots els fongs produeixen al·lèrgia, de milers i milers d’espècies només uns pocs poden provocar sensibilització i d’aquest pocs, els més al·lergènics són els que pertanyen al grup

Font de la imatge: https://www.dinafem.org/uploads/alternaria20 copia_blog_full.jpg

Alternaria, Cladosporium, Penicillium i Aspergillus.

Els dos primers predominen en llocs d’exterior mentre que els altres dos és més habitual trobar-los a l’interior de les cases i es poden trobar per tot el món. L’Alternaria viu de les plantes, de l’adob, la fusta, aliments i diferents substàncies del terra i afecta a molts aliments deixant les conegudes taques negres. El Cladosporium viu dels vegetals i parasita

38

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

alguns

aliments

com

el

plàtan,

els

tomàquets i els espinacs. El Penicillium s’alimenta de matèria vegetal, terra, fruita i paper en descomposició i és reconegut per el seu aspecte verdós i vellutat. Com a curiositat destacar que un derivat d’aquesta espècie va ser el primer fong que es va utilitzar per fer la penicil·lina. I per últim el Aspergillus Font de la imatge: https://arboldelimon.top/wpcontent/uploads/2018/11/mouldy-lemon-veroniqueleplat.jpg

que

parasita

fruites

emmagatzemades i produeix infeccions a diversos grups de bestiar.

Els símptomes que cursen les persones al·lèrgiques als fongs són molt semblants als de l’al·lèrgia al pol·len, als àcars i als animals i poden ser de tipus immediat (les mediades per IgE) que afecten a la mucosa conjuntival, nasal i bronquial o respiratori com la pneumonitis per hipersensibilitat o la alveolitis al·lèrgica extrínseca. Aquesta malaltia es veu molt associada a la rinitis o rinoconjuntivitis que moltes vegades ve acompanyada de traqueobronquitis i pot acabar en asma. Degut a aquests al·lèrgens els pacients també poden patir aspergil·losi broncopulmonar al·lèrgica i infeccions que poden ser de tipus localitzat com l’aspergil·loma o generalitzat com l’aspergil·losi invasiva.

Cal destacar que a diferencia de l’al·lèrgia al pol·len, els símptomes de l’al·lèrgia als fongs no tenen un caràcter estacional, ja que les seves espores estan presents durant tot l’any i depenen de factors climatològics com el vent, la humitat, la temperatura i del lloc on es trobi el pacient, a l’aire lliure o interior. La temperatura càlida i la humitat afavoreixen notablement al creixement dels fongs i el sol i el vent a la dispersió de les seves espores. Normalment estan més presents a l’exterior que a l’interior de les cases però com tenen una gran capacitat per descompondre, degradar i aprofitar la cel·lulosa, el midó i la matèria orgànica, la seva presència i la humitat afavoreixen al seu creixement a l’interior de magatzems d’aliments, graners i estables. A més, els fongs que creixen dins dels humidificadors o als filtres dels aires condicionats es poden dispersar molt ràpidament per tota la casa i fins i tot per l’edifici sencer.

Per reduir el contacte amb les espores dels fongs i aconseguir així una millora en la simptomatologia del pacient es poden seguir alguns consells com evitar el contacte amb

39

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

plantes mortes o en estat de descomposició, procurar no estar en magatzems d’aliments, tenir sempre tot el bany ben sec i no utilitzar esponges de bany, no guardar roba o sabates humides en llocs poc ventilats, si es tenen plantes assegurar-se del seu bon estat i no deixar aliments fora del frigorífic durant molt de temps entre d’altres. A més, com les altres al·lèrgies mencionades anteriorment, també es poden seguir tractaments farmacològics amb antihistamínics, corticoides, broncodilatadors, etc., que ajudaran a controlar els símptomes o fer la immunoteràpia (vacunes) que pot ser per via subcutània o sublingual.

3.4.4 Al·lèrgia als animals L’al·lèrgia als animals és la manifestació de símptomes al·lèrgics causats pel contacte amb un animal o per la inhalació d’alguna partícula seva. Qualsevol animal amb pèl o plomes pot produir aquesta al·lèrgia però els més freqüents són els gats i els gossos, ja que són els més comuns. La probabilitat de cada persona de fer-se al·lèrgic a algun animal dependrà molt de l’exposició que tingui a aquest. Per exemple, una persona que convisqui amb una iguana tindrà més possibilitats de desenvolupar al·lèrgia a les iguanes que una persona que no tingui quasi contacte amb aquests rèptils, per això és freqüent trobar casos de veterinaris al·lèrgics als animals que solen tractar, d’investigadors que fan experiments amb animals de laboratori al·lèrgics als rosegadors amb els que investiguen o de grangers al·lèrgics al seu bestiar.

L’al·lèrgia als animals és produïda pels al·lèrgens que tenen a les glàndules sebàcies i salivals i als seus excrements. Al inhalar o tenir contacte amb aquests al·lèrgens (caspa, pèl, orina, saliva, etc.) és quan es produeix la reacció al·lèrgica que inflamarà la mucosa nasal, ocular o bronquial.

En animals com el gos i el gat, l’al·lergen que causa les reaccions és la caspa degut a que les seves partícules són capaces de quedar-se a l’aire durant molt de temps. Poc a poc aquestes partícules van caient fins quedar-se al terra o en alguna superfície però amb qualsevol moviment tornen a quedar-se a l’aire

Font de la imatge: https://www.quironsalud.es/idcsaludclient/cm/images?locale=es_ES&idMmedia=911823

permetent la seva inhalació. En canvi el

40

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

pèl d’aquests animals no causa tanta al·lèrgia, ja que es queda dipositat al terra. A causa de la capacitat de les partícules al·lergèniques dels animals per quedar-se suspeses a l’aire durant llargs períodes de temps i dispersar-se molt fàcil i ràpidament, qualsevol persona pot desenvolupar al·lèrgia als animals encara que no en tingui cap o no estigui exposat als seus al·lèrgens conscientment i totes les persones al·lèrgiques poden manifestar símptomes encara que no hagin estat en contacte amb l’animal. A més, aquestes partícules també es poden transportar adherides a la roba o al cabell de les persones, un fet que fa més fàcil la seva sensibilització, ja que els nivells d’exposició són molt elevats en llocs on no ho haurien de ser com escoles i transports públics.

En altres animals com els rosegadors, els principals al·lèrgens es troben a l’orina que quan se seca queda enganxada a la pols o a la superfície de les seves gàbies i es queda suspesa a l’aire distribuint-se així per tota la casa.

En canvi en el cas de les aus, els al·lèrgens es troben a les plomes i són els àcars que les parasiten. Aquest fet es veu molt relacionat amb els casos de rinitis i asma produïts per coixins i edredons fets de plomes on l’al·lergen és el mateix. A més, s’han recollit hipòtesis que diuen que les aus igual que els gats i els gossos, tenen els al·lèrgens a la saliva, això fa que es quedin enganxats al pic i es reparteixin per les seves plomes. Als excrements d’aquests animals també es troben al·lèrgens que juntament amb el àcars de les plomes produeixen pneumonitis per hipersensibilitat cursant símptomes com Font de la imatge: https://gavri.es/img/cms/purificadores -clean-air-optima/iconos-clean-airoptima-ca267/purificador_de_aire_ca_267_con _ionizadorelimina_polvo_de_pajaros.png

tos seca, dificultat per respirar, calfreds, febre i malestar general i tenen un efecte retardat, ja que apareixen unes hores després del contacte amb l’al·lergen.

També es troben casos d’una malaltia anomenada síndrome de l’au-ou on el pacient pateix rinitis i asma pel contacte amb les plomes de les aus combinat amb al·lèrgia al rovell de l’ou. Aquest fet és degut a la sensibilització de l’albúmina que es troba al rovell, a la carn i a les plomes de moltes aus diferents. La persona al·lèrgica manifesta en primer lloc símptomes respiratoris davant del contacte amb les plomes i després desenvolupa l’al·lèrgia només al rovell de l’ou. No passa el mateix en el cas dels nens, ja que normalment es sensibilitzen més fàcilment a la clara de l’ou i en el cas de combinar l’al·lèrgia a l’ou amb

41

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

al·lèrgies respiratòries, manifesten abans l’al·lèrgia al rovell de l’ou que els símptomes respiratoris per les plomes, al revés que en el cas dels adults.

Per últim, l’al·lèrgia menys freqüent en animals és als rèptils i a les granotes. Les reaccions són produïdes per el despreniment de les seves escates i com és tant poc freqüent, per diagnosticar-la es necessita la pell o les escates de l’animal.

Altres al·lèrgens a tenir en compte són les paparres i paràsits específics dels animals, l’ús d’insecticides i altres productes químics utilitzats per la seva cura o el seu propi menjar.

Com ja s’ha dit anteriorment, les partícules al·lergèniques tenen una gran capacitat per quedar-se suspeses a l’aire durant molt temps i dispersar-se ràpidament causant així que persones sense animals es tornin al·lèrgiques a ells. Per aquest motiu molts pacients es tornen al·lèrgics a diversos animals alhora. Aquesta al·lèrgia múltiple pot ser causada també per l'existència de reactivitat creuada entre els al·lèrgens d’aquests animals com és el cas de les albúmines, ja que tenen estructures molt semblants en moltes espècies diferents.

Les persones al·lèrgiques als animals cursen amb una simptomatologia igual que la d’altres al·lèrgies ambientals com la rinitis, la conjuntivitis i l’asma. Aquests símptomes són picor de nas i ulls, esternuts, congestió nasal, mucositat líquida, tos, sensació de falta d’aire i si hi ha contacte amb l’animal poden sortir faves acompanyades de picor i inflors. També poden donar casos d’anafilaxi a causa de mossegades de hàmsters, ratolins i altres rosegadors o a través d’injeccions contaminades amb al·lèrgens d’animals. En el cas de les persones al·lèrgiques que viuen amb animals, el contacte continu els produeix una inflamació de les vies respiratòries que va augmentant poc a poc fins a començar a manifestar símptomes intermitents. Aquesta inflamació causa també reaccions dels bronquis davant d'estímuls com l’esport, l’aire fred, el fum, etc., que no apareixerien si els bronquis no estiguessin inflamats.

Cal recordar que l’al·lèrgia no ve necessàriament acompanyada de símptomes, una persona al·lèrgica és aquella que està sensibilitzada i que per tant a desenvolupat una resposta immunològica d’hipersensibilitat, encara que no presenti símptomes al·lèrgics. Tot i així, una persona sensibilitzada tindrà sempre un major risc de desenvolupar

42

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

simptomatologia que una que no ho estigui així que han d’evitar al màxim el contacte amb els animals per tal de no arribar a tenir reaccions.

Les mesures de precaució més freqüents a l’hora de tractar aquests tipus d’al·lèrgies són la retirada de l’animal i evitar el contacte amb els seus al·lèrgens de manera directa i indirecta. Altres recomanacions són que l’animal no entri al dormitori, obrir les finestres sovint per ventilar la casa, netejar sovint la casa a fons, netejar a l’animal mínim una vegada a la setmana i netejar la roba que hagi estat en contacte amb l’animal entre altres. Com aquests consells són difícils de seguir degut als llaços afectius del pacient amb la seva mascota i a que aquests tipus d’al·lèrgens es poden trobar en molts llocs, la persona al·lèrgica recorre molt sovint a tractaments farmacològics. Per l’altre costat, si es decideix retirar l’animal de l’habitatge, s’haurien de netejar a fons totes les superfícies on es puguin dipositar els seus al·lèrgens després de la sortida de l’animal de la casa. A més, per l’al·lèrgia al gos, al gat i al cavall existeixen tractaments immunoterapèutics amb els seus al·lèrgens que faran disminuir els símptomes del pacient.

Encara que la recomanació de tots els al·lergòlegs és evitar al màxim el contacte amb els animals, s’ha demostrat que la exposició continuada a alts nivell d’al·lèrgens pot desenvolupar en alguns casos una tolerància amb la qual els símptomes cada vegada són menys notables. Aquesta tolerància és únicament a l’animal amb el que es conviu i si durant un cert temps el pacient deixa d’estar en contacte amb els seus al·lèrgens, al tornar a exposar-se a ells, manifestarà un altre cop els símptomes que tenia abans de la tolerància.

Aquest fet està molt relacionat amb la pregunta de si tenir animals des del naixement és un factor de risc per desenvolupar una malaltia al·lèrgica més endavant o no. Molts autors defensen que el fet d’estar en contacte amb animals des dels primers dies de vida protegeix l’individu davant de futures malalties al·lèrgiques per el mateix motiu pel qual es produeix una tolerància a certs animals en persones al·lèrgiques. Ho justifiquen també amb estudis on es va demostrar que nens criats en granges amb animals i molts bacteris, patien menys malalties al·lèrgiques que nens criats en ciutats degut a la seva exposició des de ben petits a aquests bacteris com es va dir anys enrere en la teoria de la higiene. Altres autors neguen aquesta possibilitat argumentant que contra més exposició als al·lèrgens hi hagi, més probabilitats hi haurà de desenvolupar l’al·lèrgia. Tot i així, no hi ha suficients estudis per demostrar correctament cap de les dues posicions.

43

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

La majoria dels al·lèrgens de procedència animal són proteïnes lipocalines. Aquestes proteïnes estan regulades per les hormones sexuals, això fa que els mascles produeixin més al·lèrgens que les femelles i que les femelles en època de cel també augmentin la seva producció. Com a curiositat mencionar que recentment s’ha trobat un al·lergen a la caspa i a l’orina del gos que s’assembla molt a una proteïna humana relacionada amb la pròstata. Per tant, una persona sensible a aquest al·lergen del gos podria patir també reaccions al·lèrgiques al tenir contacte amb el líquid seminal durant les relacions sexuals.

3.5 Al·lèrgies més freqüents i graus de l’al·lèrgia

La rinitis al·lèrgica és la malaltia al·lèrgica més freqüent de totes, afecta a un 25-30% de la població i provoca esternuts en sèrie (entre 15 i 20 esternuts), secreció nasal aquosa, picor de nas i congestió nasal. Moltes vegades la rinitis al·lèrgica es combina amb la conjuntivitis al·lèrgica, que causa envermelliment conjuntival, llagrimeig i picor ocular i també amb l’asma al·lèrgic.

Els al·lèrgens més importants que provoquen la rinitis al·lèrgica són els pòl·lens, els àcars de pols domèstica, el pèl dels animals, en especial els del gos i el gat, i els fongs.

Font de la imatge: https://pacientes.gsk.es/content/dam/global/hcpportal/es_ES/MOP/therapy-areas/RinitisAlergica/rinitis-header.png

L’asma al·lèrgic és la segona malaltia al·lèrgica més freqüent i una de les més importants, ja que és una malaltia crònica que pot acabar en una crisi asmàtica. Afecta al 10% de la població infantil i al 5% de la població adulta. L’asma produeix tos, dispnea, sibilàncies i té uns símptomes molt semblants als de la rinitis al·lèrgica i la conjuntivitis al·lèrgica. A part els al·lèrgens causants són també els mateixos.

44

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Font de la imatge: https://www.fisioterapiaparatodos.com/wp-content/uploads/2018/06/Asma-750x567.jpg

Els graus de les al·lèrgies ja mencionades anteriorment es poden classificar en lleu, moderat o greu i segons com apareixen es classifiquen en intermitent o persistent.

La urticària afecta a més del 10% de la població en algun moment de la seva vida. És una malaltia a la pell on el que passa és que comencen a aparèixer faves per tot el cos i produeixen picor. Són de mida i forma variable i no duren més de 24 hores.

A vegades afecta a la part més interna de la pell, llavors apareixen inflors que habitualment són en els llavis i les parpelles. Aquest tipus de reacció Font de la imatge: https://www.lavanguardia.com/files/image_449_220/uploads/201 9/03/23/5fa520b3e4e59.jpeg

s’anomena angioedema i es pot produir al mateix temps que la urticària. Els graus de la urticària-

angioedema són: agut (dura uns dies), subagut o crònic (dura més de 6 setmanes) i les seves causes poden ser alimentaries, medicamentoses, picades d’insectes o parasitàries.

També és freqüent l’angioedema hereditari.

La dermatitis atòpica o èczema atòpic afecta normalment a nens, però també pot afectar a joves i adults. Una de les seves característiques principals és la sequedat que té la pell.

45

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Aquesta sequedat produeix un picor intens que fa que el pacient es rasqui contínuament fent que la pell s’inflami, es posi vermella i li surti èczema. El grau d’aquesta al·lèrgia pot ser lleu, moderat o greu segons la seva intensitat i les zones del cos que afecta.

Font de la imatge: https://as.com/deporteyvida/imagenes/2018/09/19/portada/1537341360_796663_1537341496_noticia_normal.jpg

La dermatitis al·lèrgica de contacte és una malaltia produïda pel contacte directe de la pell amb els al·lèrgens, poden causar varies reaccions segons el seu grau (lleu, moderat o greu) i segons les zones del cos on es produeix (agut, subagut o crònic) però la més habitual és l’èczema de contacte. Els al·lèrgens que poden causar aquesta malaltia al·lèrgica són els metalls, el tint de cabell i el làtex.

L’al·lèrgia alimentària és una malaltia al·lèrgica on els al·lèrgens causants de les reaccions al·lèrgiques són els aliments ingerits. Els símptomes més freqüents són picors o inflor de llavis i boca però a vegades també poden provocar nàusees, vòmits, dolor abdominal i lesions cutànies com dermatitis atòpica o urticària. En els casos més greus es pot arribar a patir anafilaxi. Els aliments més habituals són la llet, l’ou, els fruits secs, la fruita i els crustacis.

46

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Font de la imatge: https://www.grupoconforsa.com/alergenos.php

L’anafilaxi és la malaltia al·lèrgica més greu de totes, ja que el pacient pot arribar a morir. És l'alliberació de mastòcits i basòfils a nivell cutani i a diferents òrgans, pot cursar amb símptomes de tot tipus com ferides cutànies, malestar digestiu, problemes respiratoris, cardiovasculars (hipotensió i taquicàrdia) i neurològics (marejos o fins i tot pèrdua del coneixement). Si la reacció és molt greu i no s’administra un bon tractament pot arribar a ser mortal. Els al·lèrgens causants d’aquesta malaltia poden arribar a l'organisme per via digestiva o injectada.

4. Com es determinen les al·lèrgies?

4.1 Proves cutànies

Les proves cutànies van ser descobertes per el doctor Charles Harrison Blackley. Un dia al 1873, un dels seus fills va posar a una habitació un gerro amb un ram de grama, quan Blackley va afegir-li una mica d’aigua va observar que es desprenien petites quantitats de pol·len a prop de la seva cara i que seguidament començava a esternudar. Intrigat per la reacció que estava tenint, va decidir experimentar. Es va esgarrapar la pell i després va refregar-se amb una gramínia humida, observant que apareixia un envermelliment i es formava una petita fava. Havia descobert les proves cutànies que actualment es segueixen utilitzant, amb algunes modificacions.

47

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

L’objectiu de les proves cutànies és identificar a quines substàncies està sensibilitzat el pacient i quina és la que li causa les reaccions al·lèrgiques per poder evitar-la i millorar així la malaltia. Per aconseguir-ho

s’intenta

reproduir

la

reacció

d’hipersensibilitat a la pell de la persona a partir d’extractes al·lergènics, demostrant així que el pacient és al·lèrgic a una determinada substància.

Font de la imatge: https://eduardoraimondi.com.ar/wpcontent/uploads/2017/05/TestCut%C3%A1neo.jpg

En aquest procés s’utilitzen extractes al·lergènics relacionats amb els símptomes i la malaltia al·lèrgica que presenta el pacient i la zona de residència, ja que es parteix de la base de que una persona es fa al·lèrgica a les substàncies que la rodegen i per tant, els al·lèrgens més freqüents d’una població dependran de l’ambient on visquin. Per exemple a un pacient de Galicia no l’inclouran a les proves el pol·len de l’olivera, ja que no és molt freqüent, igual que a un pacient d’Andalusia no li posaran extractes de pol·len de bedoll.

Aquestes proves també es fan servir per fer un pronòstic a partir dels resultats que s’observin. Una persona que mostri a les proves sensibilitat a algunes substàncies serà més probable que desenvolupi una malaltia al·lèrgica greu i crònica que una persona amb asma i resultats negatius a les proves al·lèrgiques. Però mai s’utilitzaran com a mètode preventiu, ja que si no es mostren símptomes d’al·lèrgia, les proves no detectaran cap sensibilització, en canvi si podria causar-la a les substàncies analitzades si es fessin sense motius. Molts pares no entenen la inutilitat de fer-les si el nen no mostra simptomatologia i demanen la seva realització perquè ells o algun familiar pateix alguna al·lèrgia i volen saber si el seu fill la patirà en un futur. En aquests casos se’ls ha de fer entendre que les proves cutànies no tenen un caràcter predictiu, per tant no ho podran saber fins que el nen no manifesti símptomes i a més pot ser perjudicial per ell, ja que l’exposició a al·lèrgens amb els que pot ser mai a tingut contacte pot ocasionar el desenvolupament d’una malaltia al·lèrgica.

Els extractes al·lergènics utilitzats a aquestes proves i a les vacunes d’immunoteràpia es formen artificialment a partir de la substància natural. Utilitzant aquests extractes es detecta l’al·lèrgia a la majoria dels pacients, ja que permeten realitzar un procediment que té una alta sensibilitat i que, per tant, poques vegades donarà resultats falsament negatius, és a

48

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

dir, proves negatives en persones al·lèrgiques, o falsament positius amb proves positives en persones no al·lèrgiques. A més es tracta d’un procediment molt segur fins i tot en pacients molt sensibles, ja que se’ls exposa a una quantitat molt petita d’al·lèrgens encara que en aquests casos s’hauran de realitzar amb molta precaució i vigilància degut a que en algunes ocasions, molt poques, poden provocar reaccions greus. Hi ha casos, com amb les fruites, on a vegades s’han d’utilitzar substàncies naturals, ja que els seus extractes es degraden molt ràpidament. La utilització d’aquestes substàncies augmenten la sensibilitat i també el número de resultats falsos positius. En aquests casos s’hauran de fer proves de provocació per assegurar-se que de veritat existeix una al·lèrgia i poder fer un correcte diagnòstic.

Existeixen diversos tipus de proves cutànies i es realitzen en funció del tipus de malaltia al·lèrgica que tingui el pacient i del tipus de reacció al·lèrgica que es sospiti, que pot ser immediata o retardada.

La prova més freqüent és el prick-test que s’utilitza en el cas de les reaccions mediadas per IgE (immediates). Per fer-ho, es posa una gota de l’extracte al·lergènic que es vol comprovar al ventral de l’avantbraç i es fa una petita punxada amb una llanceta a sobre de l’extracte i a

Font de la imatge: https://www.shcmedical.es/wpcontent/uploads/2017/02/alergias-diagnostico.jpg

través de l’epidermis, permetent

així que l’extracte penetri i entri en contacte directament amb els mastòcits. Si el pacient té al·lèrgia a aquesta substància, es produirà una inflamació en forma de fava a sobre de la gota de l’extracte, deixant la pell del voltant vermella. Aquesta reacció es produeix als pocs minuts, com a màxim 15 o 20, i durant les següents hores va desapareixent la inflamació.

49

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

També és realitza habitualment el prick-prick, una variant de la prova anterior. El prick-prick es fa en el cas de voler comprovar l’al·lèrgia amb substàncies naturals, com les fruites

o

per

aliments

molt

complexos pels quals no tenen extractes com algunes galetes i xocolates. Consisteix en punxar amb la llanceta la substància en estat natural i després punxar amb la mateixa llanceta la pell.

Font de la imatge: https://www.quepuedocomer.es/wpcontent/uploads/2014/11/prick-prick.jpg

En alguns casos com amb els al·lèrgens de medicaments, verí d'abella i de vespa, o en persones amb una sensibilització molt dèbil, les proves de prick-test no són suficients, llavors es fan proves intradèrmiques que són més sensibles que les anteriors i per tant poden donar més resultats falsos positius i també poden provocar reaccions al·lèrgiques en persones molt sensibles, per això abans de fer-la s’acostuma a fer un prick-test per veure la sensibilitat del pacient. Aquesta prova consisteix en injectar directament l'extracte a la dermis del braç i després es segueix el mateix procediment que amb el prick-test. La prova intradèrmica també resulta útil en els casos d’hipersensibilitat retardada on s’analitzen els seus resultats passades 24 o 48 hores.

Per últim, per comprovar algunes malalties al·lèrgiques de la pell, com la dermatitis al·lèrgica de contacte o reaccions a alguns medicaments, s’utilitzen les proves epicutànies o proves del pegat. En aquesta prova, la substància es barreja amb vaselina i es posa en contacte amb la pell mitjançant uns pegats que mantenen la substància en contacte continu amb la pell

Font de la imatge: https://respiralab.com/wpcontent/uploads/2014/01/prueba-alergia-contacto.jpg

durant dos dies. Passat aquest temps, es retiren els pegats per veure la reacció i a les 96

50

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

hores, sense haver rentat la zona, es torna a examinar. Si es creu que la llum solar està implicada i perjudica les reaccions al·lèrgiques, fotó al·lèrgia, es duran a terme les proves de fotopegats on passades les 24 hores d’haver fet la prova dels pegats, s’aplicarà llum solar artificial a la mateixa zona, per veure com progressen les reaccions.

Per realitzar aquestes proves, és recomanable no prendre medicaments, durant un cert temps, abans de fer-les, ja que els seus efectes poden alterar els resultats. També hi ha malalties de la pell que no permeten veure correctament els resultats de la prova perquè el pacient presenta lesions que no deixen veure-les o perquè la pell és tan sensible que amb el simple contacte de la llanceta produeix reacció. Per això, sempre s’utilitzen dues substàncies de control. Per una banda una de control positiu, que és la histamina i ha de donar lloc a una reacció positiva a tothom. Si aquesta substància dona un resultat negatiu significa que hi ha alguna substància, probablement un medicament, que inhibeix les proves al·lèrgiques. I per l’altre banda una de control negatiu, amb sèrum fisiològic, que no ha de provocar cap reacció a ningú. Si es donés el cas d’una persona que tingués resultats positius al control negatiu, podria ser perquè el pacient té una pell molt sensible i per tant hauran de ser acompanyades d'anàlisis de sang específics. Això passa sovint en persones que pateixen urticària crònica.

En el cas dels medicaments, és molt freqüent obtenir resultats negatius en persones al·lèrgiques, per tant, s’han de realitzar altres proves, com l’exposició controlada, per contrastar els resultats obtinguts amb els de les proves cutànies i determinar així l’al·lèrgia.

Degut al seu baix cost i la seva facilitat a l’hora de realitzar-les, les proves cutànies s’acostumen a fer gairebé sempre que es sospita que el pacient té una al·lèrgia, es poden fer a qualsevol edat i s’han d’anar repetint de tant en tant. En pacients amb proves positives, aquestes repeticions serveixen per anar controlant l’evolució de les al·lèrgies. En canvi en pacients amb proves negatives només es repetiran si la persona manifesta la simptomatologia típica de l’al·lèrgia, ja que es pot haver desenvolupat abans de que es pogués detectar a la prova. En aquests casos, normalment les proves inicialment negatives es transformen en positives quan es repeteixen passats uns mesos. A més, com el sistema immune és dinàmic i canviant, una persona inicialment al·lèrgica a una substància, pot desenvolupar d’altres o al revés, pot desaparèixer, com és el cas de l’al·lèrgia a la llet o al ou en nens petit, i també poden empitjorar molt. Per aquest motiu és preferible anar actualitzant les proves cutànies d’al·lèrgia cada any.

51

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Cal recordar que unes proves positives no impliquen necessàriament que el pacient pateix una malaltia al·lèrgica, només indica que està sensibilitat a una determinada substància i que per tant serà més probable que desenvolupi la malaltia al·lèrgica que una persona amb proves negatives d’al·lèrgia. Aquesta sensibilització que no ve acompanyada de símptomes s’anomena sensibilització subclínica o latent. A més el pacient pot mostrar una simptomatologia que no es correspongui amb

els resultats de les proves positives

d’al·lèrgia. També s’ha de tenir en compte la reactivitat creuada, ja que sovint, les persones al·lèrgiques al pol·len, mostren resultats positius a fruites, verdures o làtex sense manifestar cap símptoma. Aquests resultats són causats per proteïnes comunes que es troben a diverses substàncies fent que les proves mostrin una sensibilització a alguna cosa que realment no produeix simptomatologia relacionada amb la malaltia al·lèrgica que manifesta el pacient.

4.2 Proves de laboratori La finalitat de les proves de laboratori és per un costat, comprovar l'existència d’una reacció al·lèrgica, quantificant els mediadors alliberats en aquesta i analitzant el tipus d’anticossos, i per l’altre, identificar l'al·lergen que causa els símptomes i les reaccions del pacient i el seu mecanisme immunològic. També es poden utilitzar per fer un seguiment d’alguns tractaments, com la immunoteràpia específica amb al·lèrgens, tot i que no serveixen com marcadors de la milloria simptomatològica del pacient, la determinació de la producció d’algunes subclasses d’anticossos, com de l’IgG4, pot ser considerat un marcador de resposta immunològica. A més, passats els 12 mesos de l’inici del tractament, permeten observar la disminució en la producció d’IgE específica, encara que no està molt relacionada amb la millora dels símptomes que pateix el pacient.

Aquestes tècniques es divideixen en tècniques serològiques i tècniques cel·lulars depenent del lloc de la sang on es realitzin els anàlisis i el tipus d’al·lèrgia que tingui el pacient, mediada per IgE o mediada per cèl·lules.

Per exemple, quan es vol saber quin és l'al·lergen responsable de l’al·lèrgia a aliments, s’utilitza freqüentment la determinació d’IgE específica davant els aliments sospitosos de produir al·lèrgia. Encara que aquesta tècnica i les proves del prick-test o prick-prick davant dels al·lèrgens sospitosos, poden ser suficients per diagnosticar una al·lèrgia alimentària,

52

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

a vegades s’amplia l’estudi amb tècniques cel·lulars o tècniques experimentals com l’immunoblot.

En el cas de la rinitis o asma al·lèrgic, els anàlisis de sang que es fan habitualment són també per determinar l’IgE específica davant els al·lèrgens inhalats, que podrien estar relacionats amb el desenvolupament de la malaltia, i la determinació de l’IgE total.

I per últim, en el diagnòstic in vitro de l’al·lèrgia als medicaments, es realitzen tècniques cel·lulars com el tests d’activació de basòfils (TAB), en el cas de les reaccions mediades per IgE, o el test de transformació limfoblàstic (TTL), si es tracta de reaccions no mediades.

Tot i així, en el cas dels medicaments i algunes substàncies diferents, degut a que la sensibilitat de les tècniques diagnòstiques no arriben al 100% i a que els resultats no sempre es corresponen amb els símptomes que presenta el pacient, moltes vegades es necessiten fer proves de provocació in vivo, sobretot en aquells casos en els que totes les proves in vivo i in vitro siguin negatives, existeixin diferencies molt grans entre les dues o no tinguin cap relació amb els símptomes del pacient. Per això és molt important relacionar sempre les dues proves entre elles i amb la simptomatologia que presenta la persona al·lèrgica.

Les tècniques serològiques s’utilitzen per veure si algunes molècules que participen a les reaccions al·lèrgiques han tingut activitat al·lèrgica i per identificar els anticossos específics davant d’un al·lergen. Es fan al sèrum del pacient, és a dir, el que queda quan es retiren les cèl·lules i algunes proteïnes que participen en la coagulació. Aquest sèrum conté anticossos i mediadors de la reacció al·lèrgica com la histamina o la triptasa, entre altres.

La triptasa és una substància que quan s’allibera afavoreix la inflamació, augmenta en reaccions greus i s’elimina ràpidament. Passades 24 des de la reacció, ja es poden detectar nivells normals en sang d’aquestes cèl·lules. Així doncs, uns nivells habitualment alts que baixen al cap de 24 hores, indiquen la presència d’una reacció al·lèrgica.

La histamina s’allibera quan comença la reacció i causa la inflamació de la reacció al·lèrgica. La seva detecció en sang és complicada i poc fiable degut a la seva rapida degradació i a que es poden donar grans concentracions d’histamina per molts motius diferents a la reacció al·lèrgica.

53

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

La prova més freqüent que es sol·licita és la detecció de IgE, mediadors de les reaccions al·lèrgiques de tipus immediat.

Amb aquesta prova, es pot determinar la quantitat total de IgE i l’específica davant d’un al·lergen. També es pot fer amb els anticossos IgG específics davant d’un al·lergen i amb anticossos més específics com la IgG4, que augmenta al administrar vacunes amb al·lèrgens. Aquesta última

Font de la imatge: https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/wpcontent/uploads/42_f04.jpg

detecció, s’utilitza quan es vol fer un seguiment de la immunoteràpia en algunes al·lèrgies com a verins d’insectes.

Amb els anys, s’ha aconseguit posar en marxa la tècnica de microarrays d’al·lèrgens, que fa possible detectar IgE específica davant de més de cent al·lèrgens diferents a la vegada utilitzant una petita quantitat de sèrum.

Quan l’al·lergen que es vol analitzar és poc freqüent i no està disponible, es recorreix a la tècnica d’immunoblot que consisteix a separar totes les proteïnes diferents que conté un extracte al·lergènic i exposar-les per separat al sèrum del pacient per analitzar l’IgE específica i poder determinar les parts de l’al·lergen a les que està sensibilitzat. A diferència de les altres, aquesta prova es du a terme en molt pocs casos.

Per realitzar les tècniques serològiques en el diagnòstic d’al·lèrgies, primer s’exposa el sèrum del pacient a una solució que conté l’al·lergen, en el cas de la determinació d’IgE específica, o un anticòs que reconeix tots els anticossos de tipus IgE, en el cas de la determinació d’IgE total, o anticossos que reconeixen mediadors com la triptasa. Després s’afegeix un anticòs detector que s’uneix al tipus d’anticòs que es vol analitzar o als mediadors i que és capaç de transformar una substància química en un senyal lluminós.

Aquest senyal serà proporcional a la quantitat d’Ig o mediadors que reconegui el sistema de detecció.

54

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Les tècniques cel·lulars serveixen per fer el diagnòstic de l’al·lèrgia i es realitzen

in vitro. Les cèl·lules que

produeixen les reaccions al·lèrgiques, limfòcits i basòfils, s’aïllen de la sang del pacient, després d’un anàlisis, per poder veure la seva activació després de donar-li un estímul in vitro amb l'al·lergen sospitós de la reacció in vivo.

Amb aquesta tècnica es pot evitar fer

Font de la imatge: https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/wpcontent/uploads/42_f05.jpg

proves

d’exposició

provocació.

in

L’activació

vivo

o

de

d’algunes

cèl·lules que participen a les reaccions al·lèrgiques, aïllades de la sang del pacient, amb les substàncies sospitoses d’haver produït la reacció, permet comprovar si ha hagut o no una reacció al·lèrgica i determinar la seva importància. Per exemple, si es tracta d’una reacció immediata, s’analitzarà la resposta dels basòfils i si és de tipus retardat, s’observarà la resposta dels limfòcits.

Entre aquestes tècniques es troben el test d’alliberament d’histamina (TLH) i el test d’activació de basòfils (TAB) que analitzen la reactivitat dels basòfils després d’exposar-los a un antigen específic in vitro, estudiant l’alliberament de mediadors i la seva activació amb l’antigen que causa la reacció al·lèrgica. El test d’activació de basòfils és molt útil pel diagnòstic de l’al·lèrgia a medicaments i afavoreix l’anàlisi de moltes substàncies que provenen de diferents fonts al·lergèniques.

També existeix el test de transformació limfoblàstic (TTL) que estudia la resposta dels

limfòcits

davant

de

diferents

substàncies. El procediment és el mateix que el d’altres proves però en aquest cas, les cèl·lules aïllades de la sang s’exposen als al·lèrgens sospitosos de la reacció al·lèrgica durant més temps per veure l’augment dels limfòcits si el resultat del test és positiu.

Font de la imatge: https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/wpcontent/uploads/42_f06.jpg

55

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Aquest tipus de tècniques cel·lulars s’han de realitzar amb molta cura, ja que es treballa amb cèl·lules vives i de manera immediata després de l’extracció de la sang del pacient i la seva positivitat, tant en aquestes proves com en les serològiques, davant un al·lergen concret o davant una de les seves proteïnes, indica una sensibilització, és a dir, una major probabilitat, però no l’obligació, a desenvolupar una malaltia al·lèrgica igual que un resultat negatiu mai descartarà l'existència d’una sensibilització a aquests al·lergen.

A les proves de laboratori, s’estudien els nivells d’IgE específica i d’IgE total. Un augment de l’IgE específica davant un al·lergen, vol dir que el pacient està sensibilitzat a aquest i és molt probable que manifesti símptomes d’al·lèrgia però si són o no causants de símptomes dependrà sempre dels nivells d’IgE específica que es mostrin als resultats de l’anàlisi.

Els nivells d’IgE específica que es relacionen amb símptomes al·lèrgics varien depenent de cada al·lergen, així per exemple els nivells d’IgE específica pels al·lèrgens inhalats, com el pol·len o els àcars, són superiors als dels al·lèrgens alimentaris. Cal destacar que un resultat baix o negatiu d’IgE específica no significa sempre que el pacient no estigui sensibilitzat. Per aquest motiu, en alguns casos és necessari fer altres proves complementàries.

Per altra banda, els nivells d’IgE total s’eleven freqüentment en persones al·lèrgiques, independentment de si presenten simptomatologia o no, o en aquelles que pateixen alguna malaltia al·lèrgica respiratòria, cutània o digestiva. També els pacients amb dermatitis atòpica acostumen a tenir nivells més alts d’IgE total que persones amb altres malalties al·lèrgiques. Tot i així, un nivell d’IgE total alt, pot ser degut a molts factors aliens a la reacció al·lèrgica com per infeccions per paràsits, pel tabac, l’alcohol, etc. Encara que no existeix un número d’IgE total que es consideri normal degut a que pot variar per molts motius, si hi ha definida una mitjana i encara que una persona doni resultats d’IgE total al voltant d'aquesta xifra, no significa que no sigui al·lèrgic. Per tot això en pacients on es vol comprovar si hi ha una sensibilització o no, són més importants les proves cutànies i la determinació d’IgE específica que les d’IgE total.

Cal remarcar que cap d’aquestes proves de diagnòstic permetrà saber si una persona patirà o no reaccions al·lèrgiques en un futur, en canvi quan un pacient ja ha tingut alguna reacció al·lèrgica a una determinada substància, si es poden saber algunes de les futures reaccions

56

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

al·lèrgiques que podrà patir el pacient després de l’exposició a substàncies que tinguin estructures proteiques o químiques, en el cas dels medicaments, similars. Algunes tècniques in vitro com el TAB, poden predir la possible tolerància o reacció al·lèrgica davant l’administració in vivo de les substàncies amb proteïnes o químics semblants a la que ja produeix reaccions.

Tot i així, és necessari realitzar aquest tipus de proves per complementar els resultats de les proves cutànies degut a que la determinació de l’IgE específica presenta una major especificitat que les proves cutànies i en aquells casos on no siguin fiables els seus resultats, el metge només dispondrà de les tècniques de laboratori per fer un diagnòstic.

Les proves cutànies es realitzen en primer lloc per seleccionar a un gran número de pacients, entre els quals estaran els vertaders al·lèrgics, però també alguns falsos positius que amb la determinació de l’IgE són detectats en la majoria dels casos. Així, amb la combinació de les dues proves, es fa un millor diagnòstic. A més, cap prova cutània pot oferir un resultat quantitatiu mentre que la determinació de l’IgE específica si pot i és importat deixar clar que el tamany, més gran o més petit, de les faves causades per l’alliberament d’histamina a les reaccions al·lèrgiques o a les proves cutànies, no sempre es pot relacionar amb uns nivells més alts d’IgE específica.

4.3 Proves de provocació a aliments i medicaments Les proves de provocació consisteixen en exposar al pacient a una substància a la qual es sospita que té al·lèrgia, però no se sap segur, sota circumstàncies controlades, per si pateix una reacció greu davant la provocació, mesurant sempre el pols cardíac i la tensió arterial, que serviran com mesures objectives de l’inici de reaccions al·lèrgiques, i tenint a prop els medicaments necessaris per aturar-les com els d’administració intramuscular i intravenós.

Encara que aquest procediment és més freqüent dur-lo a terme per la sospita a al·lèrgies alimentaries o a medicaments, també es poden fer amb al·lèrgies respiratòries a pòl·lens o àcars. La finalitat d’aquestes proves és demostrar la tolerància o reproduir els símptomes que un pacient tindria després de la ingesta d’un aliment o de l’administració d’un medicament.

Són les proves que complementen del tot el diagnòstic del pacient quan no s’ha aconseguit arribar a un resultat aclaridor amb les altres proves al·lèrgiques, ja sigui per falta de dades que demostrin que els símptomes són causats per una al·lèrgia com per la discordança

57

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

entre les proves i els símptomes, i és necessari demostrar o rebutjar si una substància participa a les reaccions al·lèrgiques del pacient. També es pot donar el cas en que estigui implicada més d’una substància i són diverses les sospites que poden haver causat l’al·lèrgia al prendre-les a la vegada. Tots aquests factors poden causar dubtes diagnòstics fent que el metge doni mesures de prevenció equivocades i d'aquí la importància d’aquestes proves. Acostumen a ser freqüents quan els aliments o medicaments en estudi són d’ús habitual per el pacient i es vol assegurar la seva seguretat.

L’exposició a la substància es pot fer per ingesta, inhalació, o per injeccions subcutànies, intramusculars o intravenoses, encara que el més freqüent és administrar-la per via oral.

Aquest procés dura varies hores i està en tot moment controlat per professionals. En primer lloc es realitza una prova a la pell, si dona un resultat normal, s’iniciarà la provocació, que sol començar posant en contacte l’aliment amb la mucosa bucal, aplicant una mostra a la cara interna del llavi durant uns minuts. Si aquest contacte no causa cap reacció, se li administra al pacient una petita dosi de la substància que s’està estudiant i es va augmentant cada cert temps, normalment de mitja hora, de manera progressiva i creixent, fins arribar a la dosi que es pren habitualment, per exemple una peça de fruita, les dosis més freqüents d’antibiòtics o un ou sencer. Durant cada interval de temps entre dosi i dosi, s’analitzen les respostes a la dosi anterior i es mesuren les constants del pacient que serviran de control per continuar o no la prova.

En pacients que pateixen símptomes greus i objectius, es realitzen provocacions en obert on s’administra l’aliment o el medicament preparat de la manera habitual en que són consumits. En canvi hi ha casos en que el pacient pot presentar símptomes per suggestió i és necessari dur a terme tècniques de provocació anomenades simple cec on la persona no sap si se li administrarà la substància que estan estudiant o una altra que no provoca cap efecte al·lèrgic. Altres vegades quan la simptomatologia és molt rara i és difícil fer un diagnòstic objectiu, es fan pel mètode del doble cec on ni el pacient ni els metges saben el que estan administrant. D’aquesta manera els seus símptomes poden ser valorats correctament per part de tothom, pacients i personal mèdic, i és una tercera persona la que sap quines substàncies són identificant-les amb un codi que permetrà saber desprès, al metge, quines substàncies han sigut administrades a cada cas per fer el diagnòstic.

Aquestes tècniques es fan sempre que l’al·lergòleg ho veu necessari i quan no s’hagi produït anteriorment una reacció al·lèrgica greu que hagi posat en perill la vida del pacient,

58

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

en aquests casos s’haurà de buscar alguna alternativa com les proves cutànies o clíniques que encara que no són del tot fiables, poden servir com a orientació per fer el diagnòstic.

En el cas dels medicaments, les proves de provocació acostumen a ser més fiables quan es realitzen 2-3 setmanes després de la reacció però abans dels 6 mesos i a vegades és millor fer-les amb medicaments que tinguin estructures semblants als que causen les reaccions al·lèrgiques però no directament amb els medicaments implicats a la malaltia al·lèrgica. A les proves de provocació amb aliments en nens, sobretot en nens petits, es recomanable fer-les passats els 6 mesos des de l’última reacció al·lèrgica durant els dos primers anys de vida i en no menys d’1 any després, en edats superiors.

Una provocació positiva amb ou o llet en nens petits, necessita sempre una repetició de la mateixa prova al cap d’un temps degut a que en els nens es pot produir una tolerància espontània a aquests aliments i en el cas d’una provocació negativa on es mostri una bona tolerància a les substàncies estudiades, si no hi ha noves reaccions al·lèrgiques, no caldrà repetir-les al cap d’un temps. Tot i això, aquestes proves no tenen un valor a llarg termini, és a dir, el pacient no presenta una al·lèrgia a la substància en estudi en el moment de la provocació però no es garantitza que en un futur no la pugui desenvolupar, a aquesta o altres substàncies, encara que el seu risc és molt semblant al de persones que no hagin realitzat la prova.

Quan un aliment té diferents parts que poden causar al·lèrgia, s’inicien les proves de provocació amb la part menys al·lergènica com per exemple en el cas de l’ou de gallina on el rovell és menys al·lergènic que la clara. Per aquest motiu s’acostuma a fer la provocació per separat, començant amb el rovell i si aquest dona negatiu, es farà amb la clara, en canvi si el rovell no es tolera bé, no es continuarà amb la provocació amb la clara. A vegades es pot començar administrant el rovell o la clara cuits i, només si dona un resultat negatiu, es continuaria amb l’administració de l’aliment cru en la mucosa labial, degut a que l’ou cuit és menys al·lergènic, ja que algunes proteïnes sotmeses a temperatures altes es desnaturalitzen. Per garantir la tolerància del pacient, la quantitat final ingerida ha de ser igual a la quantitat que es consumeix habitualment, com un ou sencer. Per això s’administren dosis creixents fins arribar a ingerir una truita d’un ou, poc cuinada, per a que no perdi les seves propietats al·lergèniques.

59

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

La provocació amb llet de vaca comença aplicant un cotó amarat de llet en la mucosa oral, i si es demostra que no produeix cap reacció, s’administraran dosis creixents de llet o iogurt fins arribar a la quantitat de consum habitual, un got de llet o un iogurt.

Per fer les proves de provocació, el pacient no ha d’haver ingerit medicaments amb anterioritat, que puguin modificar els seus resultats, durant almenys una setmana abans, ni menjat res a les últimes 6 hores excepte en el cas de la provocació amb medicaments on no és important que el pacient vagi en dejú o no. No s’aconsella fer-les quan el pacient té símptomes gripals o de refredat i tampoc durant l'embaràs. Si després de la prova el pacient pateix alguna reacció al·lèrgica de caràcter retardat, molt poc freqüent, ha d’anar a un centre sanitari per a que les aturin i recullin totes les dades importants com les lesions cutànies, el pols i la tensió arterial.

Les proves de provocació poden tenir efectes secundaris o causar reaccions al·lèrgiques que en molts casos no es manifesten però en altres si. Les reaccions més freqüents davant d’aquest tipus de prova són marejos que poden ser acompanyats per suor, sensació de calor o esvaniment i són més normals en pacients que també els pateixen en altres situacions com al veure sang, amb mals o després de fer-se anàlisis de sang. Solen ser símptomes que desapareixen molt ràpid, a vegades inclòs sense medicació, i no estan relacionats amb l’al·lèrgia. A més, també poden patir reaccions cutànies com picors o envermelliment i faves que desapareixen al parar la prova momentàniament i administrar la medicació adequada.

Per altre banda, la prova pot ocasionar reaccions més greus, encara que poc comuns, com complicacions respiratòries, sensació d'asfíxia, dolor abdominal, nàusees, vòmits, diarrea o marejos acompanyats d’una baixada de tensió, taquicàrdia, convulsions i complicacions cardiorespiratòries greus. En aquests casos, és molt important parar el tractament i administrar la medicació necessària i als últims cassos descrits, s'haurien de prendre mesures de reanimació degut a que són reaccions greus però reversibles.

5. Tipus de tractaments per persones al·lèrgiques 5.1 Vacunes per l’al·lèrgia o immunoteràpia Les vacunes per l’al·lèrgia són un tractament per malalties al·lèrgiques que tenen la finalitat de disminuir la hipersensibilitat a les substàncies que la provoquen i controlar l’avanç

60

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

natural de les malalties al·lèrgiques. El procediment consisteix a administrar de manera contínua els al·lèrgens fins aconseguir tolerar-los. Aquestes vacunes poden produir una millora dels símptomes al·lèrgics o, fins i tot, la seva desaparició de manera permanent després d’acabar el tractament, millorant així la qualitat de vida dels pacients.

La immunoteràpia només es fa en pacients als quals se’ls ha diagnosticat una malaltia al·lèrgica, és a dir, persones que presenten símptomes. Mai es fa aquest tractament a persones amb proves d’al·lèrgia positives però que no hagin manifestat cap simptomatologia, ni a pacients que pateixin una malaltia com asma o rinitis causada per altres factors diferents a l’al·lèrgia. També hi ha casos de pacients amb proves positives i simptomatologia que no realitzen el tractament degut a que els resultats de les proves no es corresponen amb els símptomes que descriu. És important que la malaltia al·lèrgica que pateixi el pacient no estigui en un grau molt avançat degut a que els danys poden ser irreversibles, com passa per exemple amb l’asma bronquial on arriba un moment en que les modificacions de les parets dels bronquis no es poden revertir.

Dins d’aquest grup de pacients, es poden vacunar a tots excepte a nens més petits de 4 anys (als quals no és recomanable realitzar el tractament), persones molt grans que hagin desenvolupat l’al·lèrgia a la seva joventut i en dones embarassades. Excepcionalment, el tractament s’hauria de continuar si ja s’havia començat abans de l’embaràs, però en el cas de no ser així, no seria favorable iniciar-lo en aquest període i s’esperaria a que la dona tingués al nadó per començar la immunoteràpia. Hi ha casos, com l’al·lèrgia al verí de vespes i abelles, on l’al·lèrgia posa en perill la vida del pacient i llavors no es tindran en compte les excepcions anteriors, ja que la immunoteràpia garantirà la seguretat d’aquests pacients si tenen contacte amb l’al·lergen.

Així com existeixen diverses proves diagnòstiques, en el cas de les vacunes només es troben variants, ja que, al final, totes tenen el mateix procediment i necessiten unes garanties sanitàries, no es poden improvisar. La majoria de les vacunes que s’utilitzen estan fetes personalitzades per a cada pacient i una vegada començat el tractament, no es podran canviar per les d’un altre fabricant, ja que no són equivalents. Això és perquè, encara que les vacunes no tinguin la mateixa composició per a tothom i siguin personalitzades, cada fabricant segueix procediments diferents per transformar la matèria natural en extractes al·lergènics. Per tant, en el cas d’un pacient que necessiti

61

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

immunoteràpia per al pol·len de les gramínies, tots els fabricants oferiran vacunes personalitzades per a la seva al·lèrgia però amb principis actius diferents.

Les vacunes més freqüents són per dos tipus d’àcars, fongs, quatre pòl·lens diferents, gos, gat, cavall, verí d'abella i de vespa i làtex.

Quan una persona és al·lèrgica a més d’un al·lergen, es pot realitzar una immunoteràpia conjunta encara que és poc pràctica. Si s’administressin diferents vacunes per a cada al·lergen, el tractament seria difícil de seguir, complicat, car i arriscat. En canvi, si s’administrés una única vacuna amb tots els al·lèrgens, podria ser que fossin incompatibles entre ells i poc segur. El que es fa en aquests casos és comprovar quin és l’al·lergen implicat a la simptomatologia o si hi ha més d’un, s’estudia quin és el més difícil d’evitar.

Així per exemple, entre l’al·lèrgia al cavall o l’al·lèrgia al pol·len de gramínia, es farà el tractament per l’al·lèrgia al pol·len de gramínia degut a que l’al·lèrgia al cavall es pot evitar si no es té contacte.

La immunoteràpia es pot fer per via subcutània amb injeccions o per via sublingual amb gotes, aerosols i comprimits. Tot i que tots els tipus d'immunoteràpia tenen la mateixa finalitat i estan fetes de les mateixes substàncies, no són equivalents ni actuen igual. Les vacunes subcutànies són les més freqüents i les que aconsegueixen un compliment més alt per part del pacient, ja que s’administren una vegada al mes per un professional. En canvi, les vacunes sublinguals tenen la comoditat d’evitar les injeccions i les visites al centre mèdic però el nivell de compliment és molt més baix degut a que tenen un procediment més incòmode, dosis diàries, i els pacients decideixen deixar-lo.

Font de la imatge: https://www.aaaai.org/Aaaai/media/MediaLibrary/Images/Co nditions/Library/Allergy-shots-cropped.jpg

62

Font de la imatge: https://lh3.googleusercontent.com/proxy/wV4K43X IEeaVDWld3D253Jpm8Z41xQ8GoeTictITy8SgJCv0RBrx09c-EkRAokZFOai6_7NjOle

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

El procediment d’aquest tractament consta de dues fases, la d'iniciació i la de manteniment.

Durant la fase d’iniciació, s’administren dosis creixents fins arribar a la dosi eficaç i s’administren setmanalment durant 8-14 setmanes. En el cas de les sublinguals, es tracta d’una dosi diària, entre 4 i 8 setmanes. També es poden administrar diverses dosis en cada visita per arribar a la dosi eficaç en un menor temps. Aquest procés s’anomena pauta agrupada i cada vegada és més freqüent degut a que dona millors resultats i molt segurs.

En segon lloc, es fa la fase de manteniment que comença quan s’ha arribat a la dosi eficaç i consisteix a repetir aquesta dosi en intervals regulars, entre 4-6 setmanes per les subcutànies i 1-3 per les sublinguals, durant diversos anys. Les vacunes subcutànies s'administren sempre sota vigilància mèdica i a la part superior del braç, en canvi les sublinguals es posen al domicili del pacient, excepte a l’inici de les vacunes de làtex i les primeres dosis dels comprimits sublinguals que es subministren en un centre mèdic.

Aquests tipus de vacunes, tant les líquides (gotes i aerosols) com els comprimits, es dipositen sota la llengua, amb la dosi corresponent, durant 2 minuts i després es traguen.

Antigament, el tractament s’administrava abans de la primavera i es deixava al arribar degut a que pensaven que podien haver reaccions per sobredosi causada pel pol·len de la vacuna i el de l'atmosfera a la primavera. Actualment, s’ha demostrat que és millor fer un tractament continu en comptes d’aturar-lo al arribar la primavera i tornar a començar després. Però, s’acostuma a baixar la dosi entre març i juliol per prevenir l’efecte sobredosi. Tot això dependrà sempre del tipus i el grau d’al·lèrgia del pacient i el diagnòstic i mesures que faci l’al·lergòleg.

Les vacunes antial·lèrgiques poden causar reaccions típiques de la malaltia del pacient com esternuts, faves, picor, etc., però cap reacció greu que posi en perill la vida del pacient.

En el cas de les persones que van a la consulta mèdica a rebre les dosis, a l’hora de tractar els símptomes estan més tranquils que les que se les administren a casa, degut a que si no saben quines reaccions poden tenir, es poden espantar i posar-se nerviosos.

5.2 La dessensibilització Al 1997, un grup d’investigadors van publicar un estudi fet a 12 pacients amb al·lèrgia als cacauets, als quals se’ls va administrar una vacuna subcutània de cacauet, amb dosis creixents progressives de l'al·lergen, seguint el mateix procediment que en el tractament de l’al·lèrgia a pòl·lens, àcars, etc. Alguns d’aquests pacients van aconseguir augmentar la

63

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

seva tolerància al cacauet però a la vegada produïen moltes reaccions, algunes greus. De manera que no va resultar un tractament útil del tot. També es van donar casos de persones que realitzaven el tractament amb altres aliments com el bacallà, on es va augmentar la tolerància, igual que en els casos realitzats al 1997, però no es va arribar a la tolerància completa de l’aliment.

Més tard, es van realitzar vacunes sublinguals que causaven menys reaccions i millors resultats i altres estudis amb extractes de préssec i d’avellana que van aconseguir augmentar la tolerància del pacient a aquests aliments, i per tant disminuir el risc a patir reaccions, però no la tolerància completa.

Normalment en nens amb al·lèrgia a aliments com la llet i l’ou, si es fa una bona dieta, s’aconsegueix una tolerància completa i espontània entre els 2 i 5 anys. Però hi ha altres casos on l’al·lèrgia no es supera i es diagnostica al·lèrgia crònica. En pacients amb al·lèrgies d’aquest tipus, és necessari fer algun tractament per millorar l’al·lèrgia degut a que són aliments molt difícils d’evitar i poden causar reaccions greus. També és freqüent realitzar-lo per a medicaments que no poden ser substituïts per altres, degut a que no produeixen els mateixos efectes i, per tant, no són equivalents però la seva administració és necessària. Un exemple molt habitual són els medicaments quimioteràpics.

El tractament de dessensibilització consisteix en administrar, per via oral, petites quantitats progressivament creixents de l’aliment al que el pacient és al·lèrgic, fins arribar a la tolerància completa. És llavors quan el pacient ja pot introduir l’aliment a la seva dieta.

Font de la imatge: https://static2.ab c.es/media/2012 07/19/desensibil izacion-alergias-644x362.jpg

64

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Aquest tractament amb llet o ou, té un èxit d’aproximadament un 70-90% i encara que la seva finalitat és aconseguir una tolerància completa, a vegades s’aconsegueix una tolerància parcial que també resulta beneficiosa pel pacient, ja que disminueix el risc de patir reaccions greus amb ingestes accidentals.

65

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

PART PRÀCTICA

En primer lloc, es van fer 3 entrevistes a especialistes en la matèria per poder comparar les respostes i acabar d’aprofundir en aspectes importants com la immunoteràpia i la dessensibilització. En segon lloc, per saber com d’informada està la societat i quina importància li donen a les malalties al·lèrgiques, es va realitzar una enquesta que consta de dues parts. La primera part és per tots els enquestats i la segona és només per persones que pateixen alguna al·lèrgia. Han respost l'enquesta 336 persones. Per acabar la part pràctica es van fer 8 entrevistes a persones amb diferents al·lèrgies, edats i zones geogràfiques a fi de poder-les comparar entre elles i poder veure les diferències entre els diferents tractaments i vies d’administració.

Activitat 1: Entrevistes a experts Entrevista a Dra. Negrin Gonzàlez, Jaritzy Mariana Metgessa especialista en al·lergologia al centre GEMA de Mataró.

Realitzada el 20 d’agost de 2020

1. ¿Cuál es la causa de las alergias e intolerancias, por qué aparecen?

Las alergias son una alteración en el sistema inmunológico a una sustancia que se ha estado expuesto anteriormente. La intolerancia se produce por un déficit o ausencia; ejemplo de una enzima, en el caso de la intolerancia a la lactosa, llamada lactasa. La ausencia o inactividad de esta enzima trae como consecuencia que la lactosa no se degrade para que pueda atravesar la mucosa en el intestino y llevar a cabo de forma correcta la digestión del alimento, en este caso la leche.

2. Cada vez son más frecuentes las alergias, ¿a qué se debe este aumento?

Es probable que sean varios los factores: incremento de alergias ambientales por el aumento de niveles de contaminación ambiental, incremento de alergias alimentarias por la introducción de nuevos alimentos de forma habitual a nuestra dieta mediterránea. Otro factor a considerar es que la población general cada vez tiene mayor necesidad de conocer

66

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

qué le sucede y no simplemente evitar el alérgeno si en algún momento presentó sintomatología.

3. ¿Por qué hay personas que después de mucho tiempo comiendo un alimento empiezan a mostrar síntomas de alergia?

Es precisamente de esa forma como sucede, a lo que hemos estado expuestos es a lo que podemos desarrollar alergias. Se produce un cambio en la respuesta de nuestro sistema inmunológico.

4. ¿Son genéticas las alergias? Es decir, si tus padres son alérgicos a alguna substancia, ¿tendrás más probabilidades de desarrollar alguna alergia?

Existe un factor genético según el tipo de alergia.

5. Si la respuesta es sí, ¿tendrás más probabilidades de desarrollar la misma alergia o cualquier alergia?

No necesariamente los hijos de padres alérgicos lo serán. Ni mucho menos la misma alergia. Recordemos que la alergia se genera a lo que hemos estado expuestos, lo que respiramos, comemos, etc. Sin exposición previa no es posible.

6. Si eres alérgico a un alimento, ¿eres más propenso a tener otras alergias?

No necesariamente, depende del tipo de alergia a alimentos. Ejemplo, si un paciente tiene alergia a una proteína llamada LTP, puede o no ir desarrollando alergias a más alimentos que contenga esa proteína.

7. Las alergias, ¿son crónicas o pueden desaparecer solas con el tiempo?

Depende del tipo de alergia.

67

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

8. En caso de que puedan desaparecer solas, ¿a qué se debe el cambio?

Existen tratamientos por ejemplo las vacunas (inmunoterapia) que tratan al paciente alérgico a los ácaros del polvo, polen entre otros. Son extractos hiposensibilizantes que logran que el paciente mejore sus síntomas al estar expuesto a dichos alérgenos. En las alergias a alimentos por ejemplo en bebés diagnosticados de alergia a leche o huevo, la mayoría adquieren tolerancia espontánea con el tiempo, para los que no adquieren tolerancia espontánea existen tratamientos llamados “desensibilizaciones”.

9. ¿Se puede ser alérgico o intolerante a cualquier cosa? Es decir, se puede ser alérgico a cualquier alimento, medicamento, colonia, picadura de insecto, etc. o hay por ejemplo algunos alimentos que lleven alguna sustancia que impida desarrollar la alergia.

Sí, se puede ser alérgico o intolerante a cualquier cosa.

10. ¿Por qué sí se puede o por qué no?

Porque las alergias se producen por una reacción a un antígeno: el alérgeno (una proteína que se encuentra en el alimento, ácaro, polen…) y anticuerpos tipo IgE de nuestro sistema inmunológico.

11. Cuando una persona es alérgica a un determinado alimento, ¿la alergia es al alimento en general o a una cierta proteína?

Es alergia a una proteína que puede ser la misma o tener una estructura similar a la de otro alimento.

12. ¿Las alergias se pueden clasificar en diferentes grupos? Si es así, ¿en cuáles y cómo se decide en qué grupo se clasifican?

Emplear la palabra “alergia” es muy general. Nosotros como médicos especialistas en Alergología evaluamos a nuestros pacientes con una detallada historia clínica. Los cuadros clínicos son de diferentes tipos, asma, urticaria, dermatitis alérgica de contacto, anafilaxia, rinitis, etc. y un mismo paciente puede tener varios de estos cuadros clínicos con intensidad y severidad variable.

68

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

13. ¿Cuántos tipos de alérgenos hay? (Explicación breve sobre los alérgenos, si se pueden clasificar también, etc.).

El alérgeno es aquella sustancia que da origen a la alergia. Puede ser ambiental (ácaros, polen, esporas…), alimentario, medicamentos, metales...

14. ¿Cuál es la edad mínima para desarrollar una alergia? ¿Y una intolerancia?

Pueden desarrollarse a cualquier edad.

15. ¿Cuál es la edad media de la primera visita al alergólogo?

En la consulta atendemos desde pacientes pediátricos hasta edad avanzada.

16. ¿Cuál es la edad mínima para poder hacer las pruebas de alergia? ¿Por qué a esa edad?

Primero hay que conocer que le ha sucedido al paciente y dependiendo de ello se valora qué tipo de pruebas de alergia son necesarias para su estudio y si no existe ninguna contraindicación para realizarlas.

17. ¿Cuál es el procedimiento de estas pruebas? (Qué líquido se pone, de que está hecho, cómo se decide qué líquidos poner, en qué se basa la colocación de las gotas sobre el brazo, etc.).

Una de las pruebas para realizar el estudio por sospecha de alergia son los Prick-Test.

Consiste en colocar una gota de extractos alergénicos en el antebrazo del paciente y realizar una punción con una lanceta. Los extractos alergénicos a testar van a depender del cuadro clínico que haya presentado el paciente.

18. ¿Hay alguna prueba para diagnosticar una intolerancia?

Actualmente existen pruebas de intolerancia a la lactosa, fructosa, sorbitol, etc. valoradas por un médico especialista en aparato digestivo.

69

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

19. ¿Hay diferentes grados de alergia? (Ya sean alergias alimentarias como al polen, ácaros, medicamentos, picaduras, etc. Si hay diferentes grados solo en algunas indica en cuáles).

Cada paciente es evaluado de forma individualizada, lo más importante es conocer el caso y los síntomas.

20. ¿Cómo se puede saber el grado de alergia de cada paciente? (Si hay diferentes métodos menciónalos o explícalos brevemente)

Una detallada historia clínica en conjunto con las pruebas respectivas nos permite realizar un diagnóstico y de esta forma determinar la severidad o no de su enfermedad.

21. En caso de anafilaxia se debe usar la inyección de adrenalina, ¿qué contiene esta inyección y qué sucede en el cuerpo de la persona al inyectarla? (Qué liquido contiene, cómo actúa este líquido dentro del cuerpo, qué hace que el cuerpo detenga la reacción alérgica, etc.).

La inyección contiene adrenalina, también llamada epinefrina. Actualmente tenemos en las farmacias dispositivos llamados auto inyectores de adrenalina que son muy fáciles de usar, y el paciente se lo puede auto-administrar. La adrenalina actúa revirtiendo los efectos de la reacción inmunológica que generó el alérgeno, por ejemplo, la inflamación de la mucosa bronquial que produce la dificultad respiratoria en el paciente.

22. ¿En alergología qué papel tienen los análisis de sangre? (Para que se usan, como se saben las alergias a partir de los resultados, etc.).

Otras de las pruebas que se pueden realizar es una analítica de sangre, para determinar los anticuerpos IgE específicos según el alérgeno causal. Es una prueba complementaria, su positividad debe correlacionarse con otras pruebas y la historia clínica, para determinar su importancia o no.

70

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

23. Como alergóloga, ¿cuál es la alergia o intolerancia más rara o la menos frecuente que has diagnosticado?

Siempre estamos estudiando casos de alergia que, aunque parezcan iguales, no necesariamente lo son, cada paciente es distinto porque su sistema inmunológico es distinto. Pero como alergia poco frecuente, un caso de alergia a carne de ternera. Este tipo de alergia es muy poco frecuente pero la causa fue una picadura de garrapata que había tenido previamente el paciente. Otro caso parecido fue el de un paciente que después de una picadura de medusa, desarrolló alergia a las gambas.

24. He leído que muchas personas desarrollan alergias al mudarse a países extranjeros, ¿es cierto?

No es una condición que al cambiar de país o ciudad desarrolle una alergia. En esa nueva ciudad o país también debe existir el mismo alérgeno o parecido al que ya se ha estado expuesto.

25. ¿Puede una alergia acabar desencadenando otros problemas como el asma, la sinusitis, infecciones en los oídos o pulmones, etc.? ¿Por qué sí puede o porque no?

Mientras que el paciente esté expuesto continuamente a lo que es alérgico (polen, ácaros, etc.) sus síntomas pueden empeorar. Los pacientes con rinitis o asma bronquial pueden presentar cuadros infecciosos asociados, por eso la importancia de realizar un tratamiento adecuado según el caso.

26. ¿Se pueden prevenir las enfermedades alérgicas?

Un diagnóstico precoz es importante para el curso de la progresión de la enfermedad, de aquí la importancia de consultar con el especialista.

71

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

27. ¿Cuántos tratamientos hay para curar o mejorar las alergias? (Menciónalos y explica brevemente el procedimiento, cuánto dura, inconvenientes para el paciente, efectos secundarios, si desaparece del todo la alergia o solo la mejora, para que alergias son, etc.).

Dependiendo del diagnóstico del paciente dependerá su tratamiento. Por ejemplo, para el paciente alérgico al polen/ácaros el polvo, esporas, epitelios, etc. se realiza la inmunoterapia.

Sobre la inmunoterapia:

28. ¿Cuántos años dura el tratamiento?

El tratamiento tiene una duración de entre 3 a 5 años

29. ¿Por qué es tan largo el proceso?

Ese cambio en el sistema inmunológico que comentábamos anteriormente que se genera al desarrollar una alergia no se produce de un momento a otro, requiere de años de estar expuesto continuamente al alérgeno. De igual manera, se necesita tiempo para poder revertir ese cambio en el sistema inmunológico.

30. ¿Hay alguna manera de hacerlo en menos tiempo? (Como poner más dosis de golpe en cada visita)

Las pautas de administración de dichos tratamientos deben realizarse de esa forma; por administrar más dosis no se va a lograr una mayor eficacia, sino al contrario.

31. ¿Que se le inyecta al paciente?

Se administra a lo que es alérgico. Son extractos que en su composición contienen ácaros, polen, esporas… según el caso.

32. ¿Qué pasaría si se le inyectara una dosis muy alta al paciente?

Si no se administra la dosis correcta, puede presentar reacción al tratamiento.

72

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

33. ¿Sabrías explicar qué pasa en el cuerpo del paciente al inyectar el líquido?

La Inmunoterapia específica consiste en administrar dosis pequeñas a crecientes del alérgeno, con el objetivo de tratar los síntomas en exposiciones posteriores al agente causal. Es el único tratamiento que ha demostrado cambiar el curso de la enfermedad alérgica. Poco a poco el organismo detecta como inofensivo al alérgeno.

34. ¿Cuáles son las reacciones más frecuentes al recibir este tratamiento?

La más frecuente, pero no por ello sucede en todos los pacientes, son las reacciones locales: picor, aumento del volumen, rojez en la zona donde se administra el tratamiento.

Generalmente sucede en las dosis iniciales. son fácilmente controlables con el tiempo o con tratamiento local o vía oral. Otras menos frecuentes son reacciones sistémicas (afectan a todo el cuerpo). Son ocasionales, pero de aquí la importancia de realizarse bajo supervisión del especialista para indicar el tratamiento adecuado.

Entrevista a Jonnathan Acevedo Metge especialista en al·lergologia a l’Hospital Universitari Doctor Peset a Valencia.

Realitzada el 21 de novembre de 2020

1. ¿Qué diferencia hay entre las pruebas de tolerancia y de provocación? ¿Y entre sensibilización, desensibilización e inmunoterapia?

Técnicamente la prueba de tolerancia y provocación es lo mismo, pues metodológicamente realizamos una exposición controlada a un paciente que sospechamos una alergia o ya haya superado la misma.

En cuanto a sensibilización, sí que tenemos que diferenciar frente alergia, ya que la sensibilización no es más que tener unas pruebas de alergia positivas (cutáneas y de laboratorio) pero sin manifestaciones clínicas mientras alergia reúne el tener unas pruebas positivas más tener manifestaciones clínicas cada vez que se pone en contacto con el alérgeno.

73

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Entre desensibilización e inmunoterapia la diferencia está en que la desensibilización es una inducción de tolerancia temporal que se pierde con el tiempo y que se suele inducir de manera rápida. Mientras que la inmunoterapia el objetivo que se quiere conseguir es una inducción de tolerancia a largo plazo y que se mantenga en el tiempo, para ello buscamos que el sistema inmunológico deje de detectar como peligroso cosas que son inofensivas.

2. ¿Hay una edad mínima para empezar el tratamiento? ¿Por qué? ¿Y una edad máxima? ¿En todas las clínicas es la misma?

No existe una edad que contraindique el inicio tanto de inmunoterapia o realizar un proceso de desensibilización. Todas las recomendaciones se basan en el nivel de evidencia científica y esto hace que los estudios estén dirigidos hacia personas adultas que puedan consentir la inclusión en los ensayos experimentales.

También puede haber diferencia sobre protocolos de desensibilización, pero no tanto en inmunoterapia porque son más homogéneos. Esas diferencias están basadas en la experiencia personal y colectiva de los centros donde se realizan dichos procedimientos, pero al final el objetivo es el mismo, a pesar de los diferentes caminos que se puedan recorrer, que es el de inducir tolerancia para disminuir el impacto de la enfermedad en la calidad de vida del paciente.

3. ¿Se tiene que hacer alguna prueba antes de empezar la desensibilización? Si la respuesta es sí, ¿podrías explicar por qué se tiene que hacer y en qué consiste la prueba?

Sí, uno para verificar la alergia y descartar otros posibles desencadenantes; dos para ver el perfil de sensibilización del paciente (posible respondedor o no a una inmunoterapia) y tres para estratificar el riesgo durante el procedimiento.

Realizamos pruebas cutáneas frente alérgenos y cuantificación de inmunoglobulina E específica frente al alérgeno principalmente.

74

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

4. Podrías explicar el tratamiento paso a paso y su seguimiento, tanto para el huevo como para la leche y frutos secos. (Cómo se le suministra al paciente el alimento, cuánta cantidad; cada cuánto se hacen las visitas; cuánto dura el tratamiento; qué tiene que hacer el paciente antes, durante y después del tratamiento; cuáles son las reacciones más frecuentes; qué seguimiento tiene el paciente cuando ya tolera el alimento, etc.).

La inmunoterapia frente alimentos se realiza con dosis muy bajas del alérgeno, podemos estar hablando de una parte de mil de su peso total a tolerar en una toma habitual. Hay diferentes protocolos, según el perfil de sensibilización como su grado de estratificación de riesgo. Se puede realizar un periodo rápido de inducción rápida en una semana con aumento de dosis diaria hasta llegar a una dosis que el paciente pueda preparar y tomársela en casa. Luego se continúa con subidas semanales, manteniendo el consumo del mismo diariamente en domicilio de la dosis tolerada y comprobada a nivel hospitalario.

Las reacciones más frecuentes que se pueden encontrar es el dolor abdominal, pero puede tener hasta anafilaxia.

Una vez alcanzada la dosis de mantenimiento el paciente continúa con su consumo como mínimo tres veces por semana llevando un seguimiento trimestral, semestral o anual según criterio médico.

5. ¿Puede ir el paciente a realizar el tratamiento si anteriormente (el día anterior o con pocas horas de diferencia) ha tomado algún medicamento o ha sufrido alguna reacción alérgica?

Si ha tenido una reacción, se valora el tiempo transcurrido del mismo. Si es el mismo día por ingesta accidental del alimento que se está desensibilizando pues se cita al día siguiente para reajustar dosis, pero si ha sido en días previos se hace una valoración por si se debe reajustar la siguiente dosis a administrar.

6. ¿Por qué se tiene que empezar a ingerir el huevo horneado o cocinado de alguna determinada manera y no se puede comer directamente el huevo entero? ¿Por qué hay personas que llegan a tolerar el huevo horneado en bizcochos, por ejemplo, pero no consiguen tolerarlo en otra clase de comidas o cocinados?

No necesariamente se debe ingerir un huevo horneado o cocido, pues depende mucho del criterio médico. Me explico, hay médicos que prefieren realizar dietas de evitación completa, otros introducir pequeñas cantidades de huevo para ver su tolerancia y otros

75

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

prefieren realizar una prueba de provocación directamente con el alimento implicado y de la forma de cocción ingerida durante la reacción.

Esta toma de decisiones, tanto de evitar, introducir formas menos alergénicas o provocar depende mucho de la severidad de la reacción y de su estratificación de riesgo por medio de pruebas cutáneas y de laboratorio.

Y en cuanto a la pregunta por qué algunos toleran el horneado y no el cocido pues depende del grado de alergenicidad que tiene el paciente hacia el alimento y eso lo vemos por medio de una analítica donde dibujamos mejor el perfil del paciente.

El huevo horneado se debe consumir en bizcocho ya que es su forma menos alergénica, ya que la molécula que se encarga de generar la reacción, tiene un cambio conformacional que evita que ésta se una a la IgE del paciente.

Una vez que vemos que con el tiempo disminuye ese grado de alergenicidad intentamos introducir el huevo cocido que es la siguiente forma menos alergénica ya que la proteína al que el paciente es alérgico se desnaturaliza con el calor.

Y por último, y para decir que el paciente ha superado la alergia, el paciente debe tolerar el huevo crudo que lo contienen muchos alimentos como la mayonesa o los helados, y para comprobar esta tolerancia hacemos una prueba de provocación.

7. ¿Son muy frecuentes las reacciones graves en este tratamiento? ¿Suelen haber muchos pacientes que se tienen que quedar hospitalizados a causa de las reacciones que tienen frente al tratamiento?

Es la excepción, pero sí que podemos encontrar reacciones graves durante el tratamiento.

Lo habitual, se suele tratar la reacción y se mantiene unas horas en observación al paciente y se da de alta durante el día, no se suele hospitalizar.

8. Cuando un paciente está realizando el tratamiento y tiene muchas reacciones, ¿en qué momento se determina que no está funcionando y se le comenta que debería dejarlo?

Hasta el momento no existe alguna herramienta que pueda predecir la evolución del procedimiento, por lo cual, si se presentara este problema, depende mucho de la experiencia del médico como el consentimiento del paciente o tutor para continuar el procedimiento de una manera más lenta o llegar a una dosis de protección para el consumo de traza. Además, existen soluciones, como asociar un tratamiento biológico anti-IgE. 76

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

9. ¿Tiene algo que ver la edad del paciente con el progreso del tratamiento?

Sí, parece que sí. Los estudios demuestran que cuanto más tarde se empiece el inicio de inmunoterapia, se hace más complejo alcanzar ese nivel de tolerancia.

10. Si el tratamiento funciona, ¿el paciente llega a tolerar el alimento por completo? Si es así, ¿puede comer el alimento cuando quiera o tiene que seguir ciertas pautas?

El objetivo del tratamiento es alcanzar la tolerancia completa al mismo en cualquiera de sus formas de cocción. Por lo cual, una vez alcanzada esa dosis, el paciente debe consumir como mínimo tres veces por semana el alimento.

11. Si el paciente supera el tratamiento con éxito, ¿puede volver a ser alérgico en algún momento?

Sí, si descontinúa su consumo por muy largo tiempo y quiere volver a introducirlo en su dieta.

12. Anímicamente hablando, ¿cuáles suelen ser las reacciones de los pacientes al ver que ya pueden comer el alimento al que tenían alergia?

Es una manifestación de satisfacción principalmente por la seguridad que les genera no andar con tanto tiento al momento de salir a comer a restaurante, por lo que se ve reflejado en una mejora de la calidad de vida.

13. ¿Cuál/es suele/n ser el/los motivos por el/los que el tratamiento a veces no funciona?

En mi opinión personal, no funciona por lo laborioso que se puede convertir el procedimiento para alcanzar ese nivel de tolerancia. Son muchas semanas yendo a un hospital, muchas las reacciones durante el procedimiento y también las malas experiencias a nivel social que se pueda vivir, como no poder asistir a fiestas por el miedo a comer. No se puede olvidar que al final son pacientes crónicos donde su principal problema está relacionado con un hábito que se ha convertido en algo social como el compartir una comida.

77

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

14. En los análisis de alergias mediadas aparece un número de IgE que puede cambiar según el paciente, ¿podrías explicar cómo se hace la interpretación de este número?

Se llama punto de corte y está muy implicado en las características demográficas donde se realizan los estudios ya que las poblaciones europeas no son iguales a las americanas.

15. ¿Qué diferencia las alergias mediadas por IgE con las no mediadas por IgE? Que las mediadas por IgE se le llama hipersensibilidad alérgica y las no IgE no son alérgicas, pero sí que hay un mecanismo de hipersensibilidad inmediata por otra vía inmunológica.

16. ¿Cómo se sabe si tu alergia es mediada por IgE o no?

Por las características clínicas de la reacción y por marcadores en el análisis de sangre.

17. ¿Tiene algo que ver la cantidad de IgE con el grado o la agudeza de tu alergia?

Sí, entre más altas sean las cifras de IgE mayor es la probabilidad de que pueda tener reacciones más severas o ser más sintomático.

18. Si tu alergia no es mediada por IgE, ¿cómo puedes saber qué grado de alergia tienes?

Si no es mediada por IgE no es alergia. Se estratifica su riesgo según la severidad de las manifestaciones clínicas de su reacción.

19. ¿Influye el grado de alergia o la cantidad de IgE que tiene el paciente en el progreso del tratamiento? Ej.: Si tiene menos IgE superará el tratamiento con más facilidad.

Sí influye, ya que, cuanto más alta, más compleja puede ser su evolución en la inducción de tolerancia.

20. ¿Empeoran las alergias con el embarazo?

No hay trabajos científicos que respalden esta teoría, pero en la experiencia clínica se observa que un grupo de pacientes mejora, otro se mantiene sin cambios y otro empeora.

78

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

21. ¿Qué medidas debe tomar una mujer embarazada respecto a sus alergias? (Evitar ciertos medicamentos, cambiar su dieta, etc.).

Depende del tipo de alergia y en el momento de tratamiento que lleve. Por ejemplo, las pacientes con alergias respiratorias que estén llevando una inmunoterapia inyectada antes del embarazo no es indicado retirarla al momento de saber que está embarazada.

22. ¿Se puede realizar el tratamiento de desensibilización a mujeres embarazadas? ¿Y la inmunoterapia?

Si lo que se quiere es desensibilizar un medicamento porque la paciente lo necesita para un tratamiento urgente, sí que lo hacemos, pero tengo que decir que no iniciamos inmunoterapias en pacientes durante el embarazo por el riesgo que conlleva el inicio de estas terapias.

23. ¿Por qué no se debe empezar la inmunoterapia al quedarte embarazada, pero si el tratamiento es anterior al embarazo si puedes continuar con el proceso? ¿Para todos los tratamientos (provocación, desensibilización, etc.) sucede lo mismo?

Porque iniciar un tratamiento no está exento de riesgo y más durante el inicio donde no sabemos su tolerancia, mientras si el tratamiento lo lleva antes de quedar embarazada, ya podemos saber en su momento el grado de tolerancia para continuar con el mismo.

Para las pruebas de provocación o procedimientos de desensibilización valoramos principalmente la necesidad que tiene la paciente de realizar la prueba en ese momento, con esto quiero decir si la indicación es altamente prioridad para una intervención urgente valoramos riesgo-beneficio como alternativas igualmente eficaces para tomar una decisión.

24. ¿Estos tratamientos pueden afectar de alguna manera al desarrollo del embrión?

Indirectamente sí, ya que, si no compensamos su patología crónica, hablando del asma, puede conllevar a que la paciente esté con muchas crisis durante el mismo y esto influya en el aporte de oxígeno al feto.

25. ¿Cómo se puede saber si un bebe que todavía es lactante tiene alguna alergia?

Por medio de unas pruebas cutáneas, un análisis de laboratorio y una exposición controlada.

79

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

26. Cuando el paciente todavía es lactante, ¿cómo puede la madre prevenir las reacciones alérgicas?

Hasta la fecha actual, no hay formas de prevención para desarrollar una alergia. Si existen factores que pueden predisponer y controlando los mismos podemos bajar ese nivel de probabilidad.

27. ¿Es importante que la madre evite en su alimentación los alérgenos causantes de las alergias del bebe? ¿Por qué?

No necesariamente, aunque se ha demostrado que existe una transferencia por vía de leche materna, su cantidad es muy pero muy poca. Habitualmente las reacciones que se pueden encontrar en los bebés que son alérgicos son por cuestiones de trazas que no son identificadas, alimento oculto o contaminación cruzada.

28. Cuando un bebe tiene una reacción alérgica, ¿cómo se frena? ¿Se puede utilizar la adrenalina? Si la respuesta es no, ¿podrías explicar por qué no?

La adrenalina la utilizamos según gravedad de la reacción, por lo que, si está indicada por una reacción grave, no se debe retrasar su uso.

La reacción alérgica se trata y controla según sus manifestaciones por lo cual utilizamos antihistamínicos, corticoides y adrenalina y en la situación extrema se reanima con fluidos y vasopresores. Elegimos uno, otro o todos según los síntomas que presenta y la gravedad sistémica que manifieste.

29. ¿Se puede empezar la inmunoterapia o la desensibilización si el bebé todavía es lactante? (La madre) ¿Podría afectar de alguna manera al bebe o a su alimentación?

Se puede hacer, pero se elige una inducción de tolerancia más flexible iniciando con alimentos menos alergénicos, por ejemplo, pero en la gran mayoría realizamos dieta de evitación tras saber que el 60% supera la alergia de manera espontánea a los 2 años de vida y hasta un 80% a los 5 años de vida.

80

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

30. Si crees que debería saber algo más sobre estos casos que no he preguntado anteriormente, ¿podrías explicarlo en este apartado?

Un punto importante que creo que es interesante y que preguntan mucho los pacientes o tutores es sobre la dieta y los alimentos que puede ingerir. Para ello te puedo decir que una vez alcanzada una dosis intermedia de tolerancia, el paciente puede ingerir alimentos que pudiera tener trazas o pequeñas cantidades del alimento alergénico, por eso las medidas no son tan restrictivas como la evitación completa del mismo.

Entrevista a la Dra. Paula Ribó Metgessa especialista en al·lergologia a l’Hospital Clínica de Barcelona.

Forma part de l’equip de Recerca Immunoal·lèrgia Respiratòria Clínica i Experimental i del Centro de Investigación Biomédica en Red de Enfermedades Respiratorias.

Realitzada el 16 de novembre de 2020 1. ¿Qué es la desensibilización? ¿Podrías explicar el tratamiento paso a paso y su seguimiento?

La desensibilización es un proceso por el cual un paciente alérgico sensible a algún alimento, polen, medicamento, ácaros u otro alérgeno, deja de ser alérgico durante un tiempo.

Un ejemplo de este tratamiento son las vacunas de alergia donde se inyectan pequeñas dosis y crecientes del polen o ácaros que producen la alergia haciendo así que el cuerpo del paciente vaya tolerándolo poco a poco para que cuando esté en contacto con el alérgeno en el exterior pueda tolerarlo. En el caso de los alimentos este tratamiento se puede realizar para leche y huevo, muy frecuente en niños, y el procedimiento sería el mismo, consiste en ir dando dosis pequeñas y crecientes hasta que el paciente tolere la dosis completa. El paciente al ir tomando estas dosis, sufre pequeñas reacciones que no llega a manifestar con los síntomas típicos de alergia, estas tomas continuas van creando una tolerancia que hace que si en algún momento la persona alérgica toma el alimento por accidente no desarrolle síntomas graves como el de anafilaxia. Al final el objetivo de las desensibilizaciones es crear esta pequeña tolerancia para que la vida del paciente no corra peligro y pueda hacer vida “normal” sin tener que preocuparse tanto en si un alimento lleva

81

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

trazas o no. En el grupo de los medicamentos las desensibilizaciones más frecuentes e importantes son a quimioterápicos y a la penicilina. Entre las dos anteriores, la desensibilización a quimioterápicos es la más importante debido a su utilización en la cura del cáncer.

Por lo general no existe un procedimiento pautado para todas las desensibilizaciones debido a que cada tratamiento es individualizado, sobre todo en el caso de la leche y el huevo, y se han de tener en cuenta muchos factores sobre la alergia del paciente, incluso hay algunas personas que necesitan tomar omalizumab, un medicamento muy potente que disminuye el riesgo de reacciones graves para poder sobrellevar el tratamiento.

Font de la imatge: https://www.aepnaa.org/img/web/funcionamiento_omalizumab.jpg

También depende de la clínica, ya que cada una sigue unas pautas diferentes, pero en el caso de los medicamentos si se hacen unas pautas. Dentro de estas pautas se calcula la dosis total que tiene que tolerar el paciente y se reparte en 3 bolsas diferentes que se ordenan de menor concentración a mayor concentración. Después de separarlo se empieza a administrar el medicamento y se va aumentando cada 15 minutos la velocidad y la dosis de administración.

2. ¿Hay una edad mínima para empezar el tratamiento? ¿Por qué?

Estos tratamientos no requieren una edad mínima ya que, al plantearse la desensibilización a leche y huevo, como son de las pocas alergias que se suelen superar incluso de manera espontánea, normalmente se intenta hacer cumplidos los 5-6 años para ver la evolución de la alergia hasta esa edad. Se van haciendo pruebas anuales o cada 6 meses, dependiendo del niño, para ver cómo va progresando la alergia a través de analíticas que permiten ver si los niveles bajan, están igual o suben y a partir de aquí plantear la desensibilización, pero

82

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

no hay una edad mínima, simplemente se suele esperar un poco por si llega a tolerar el alimento de forma espontánea.

3. ¿Se tiene que hacer alguna prueba antes de empezar la desensibilización?

Antes de empezar el tratamiento no se puede hacer ninguna prueba que vaya a predecir cómo irá el tratamiento ya que no existe ninguna que nos lo permita saber. Será entonces a partir de los datos recogidos en el expediente clínico (IgE total, IgE específica y el diagnóstico molecular), y el criterio de cada profesional como se decidirá si realizar o no el tratamiento para que el paciente corra menor riesgo y pueda tener una vida algo más “normal” porque siendo alérgico corre el peligro de ser anafiláctico y poner en riesgo su vida tras una ingesta accidental. En muchos casos se hace una provocación controlada, dependiendo del riesgo, para ver en qué nivel de tolerancia está el paciente y a partir de que dosis presenta reacciones. Estas pruebas son necesarias cuando después de realizar pruebas in vitro y pruebas cutáneas no tenemos suficiente información para determinar si de verdad es alérgico o no. Estas provocaciones están siempre supervisadas y se hacen con dosis muy muy pequeñas del alimento indicadas, individualmente para cada uno, en la guía practall donde se establecen unas pautas y la recomendación para cada dosis de cada alimento.

4. ¿Puede ir el paciente a realizar el tratamiento si anteriormente (el día anterior o con pocas horas de diferencia) ha tomado algún medicamento o ha sufrido alguna reacción alérgica?

En el caso de que un paciente tomase algún medicamento o manifestase una reacción alérgica grave antes de recibir el tratamiento, no pasaría nada, solo se debería tener en cuenta para valorarlo dentro del diagnóstico y del progreso del mismo. Por ejemplo, en medicamentos como antihistamínicos o corticoides se tendría que valorar si son necesarios o no pero no afectaría negativamente al tratamiento. Es verdad que en algunos casos sus efectos podrían interferir en el proceso, pero la mayoría de las veces de forma beneficiosa ya que en ocasiones para iniciar una desensibilización el paciente se tiene que premedicar con antihistamínicos o corticoides para proteger mejor al paciente de sufrir reacciones graves durante el tratamiento. Por este motivo antes de empezar el proceso, el alergólogo debe saber siempre lo que ha ingerido para determinar si puede influir o no en la desensibilización.

83

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

5. ¿Por qué se tiene que empezar a ingerir el huevo horneado o cocinado de alguna determinada manera y no se puede comer directamente el huevo entero? ¿Por qué hay personas que llegan a tolerar el huevo horneado en bizcochos, por ejemplo, pero no consiguen tolerarlo en otra clase de comidas o cocinados?

El tratamiento de desensibilización a huevo y leche se suele empezar con productos horneados porque la temperatura rompe las proteínas que suelen dar mucha alergia, hay proteínas que son termolábiles, se desnaturalizan con altas temperaturas y no provocan tanta alergia. Por eso en ocasiones, pero no siempre ya que se debe individualizar a cada paciente, se puede empezar con productos horneados porque el horneado al igual que las tortillas puede romper esas proteínas para que no den tanta alergia. Normalmente se suele tolerar más el producto cocinado que el crudo, pero difícilmente se empezaría una desensibilización con tortilla y también se tiene que tener en cuenta en el caso del huevo que la clara es mucho más alergénica que la yema. En pacientes que muestran un nivel muy alto de alergia donde reaccionan de manera grave al contacto con el alimento o a la ingestión de trazas se plantea tomar antes el omalizumab para frenar un poco el desarrollo de esas reacciones.

6. ¿Son muy frecuentes las reacciones graves en este tratamiento? ¿Suelen haber muchos pacientes que se tienen que quedar hospitalizados a causa de las reacciones que tienen frente al tratamiento?

El proceso se hace en sitios habilitados para este tipo de tratamientos y con personal sanitario con experiencia para poder administrar la medicación necesaria en caso de requerirla. Normalmente los incrementos suelen ser semanales, es decir, el día de la visita médica se llega a una dosis y el paciente se va a su casa tomando esa dosis durante unos cuantos días hasta la semana siguiente cuando se sube un poco la dosis y si lo tolera vuelve a estar una semana tomándola diariamente. Estas tomas diarias son necesarias debido a que se produce una tolerancia temporal y si el paciente deja de tomar el alimento puede volver a desarrollar la alergia. Por eso es importante que después de la desensibilización el paciente lo tome cada día. Normalmente en estas tomas posteriores a la desensibilización, los pacientes no acostumbran a tener reacciones graves, podría pasar, pero no es frecuente.

84

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

7. Cuando un paciente está realizando el tratamiento y tiene muchas reacciones, ¿en qué momento se determina que no está funcionando y se le comenta que debería dejarlo?

Si se diese el caso de un paciente que está realizando por ejemplo la desensibilización a la leche y ya tolera los 50 ml, pero al aumentar la dosis a 75 ml no consigue tolerarla y muestra muchas reacciones, se tendría que volver un paso atrás. Si el paciente siguiese presentando estas reacciones se administraría el omalizumab.

8. ¿Tiene algo que ver la edad del paciente con el progreso del tratamiento?

La edad del paciente no tiene nada que ver con el progreso del tratamiento. Si es verdad que la leche y el huevo en edades tempranas pueden terminar en una tolerancia espontánea y por eso se suele esperar a hacer el tratamiento ya que requiere un gran esfuerzo ir a la clínica durante meses y si el paciente llegase a conseguir la tolerancia espontánea es mejor.

9. Si el paciente supera el tratamiento con éxito, ¿puede volver a ser alérgico en algún momento?

Remarcar sobre todo que con este tratamiento el paciente nunca va a dejar de ser alérgico, simplemente conseguirá una dosis tolerada para poder vivir con ello. La alergia sigue existiendo, pero ya no se manifiesta, a no ser que se sobrepase la dosis tolerada.

10. ¿Qué diferencia las alergias mediadas por IgE con las no mediadas por IgE? ¿Cómo se sabe si tu alergia es mediada por IgE o no? ¿Tiene algo que ver la cantidad de IgE con el grado o la agudeza de tu alergia?

Las alergias mediadas por IgE son inmediatas y por lo tanto se ven en los resultados del prick-test, en cambio las no mediadas suelen ser causadas por una inflamación del conducto digestivo. Este tipo de alergias no mediadas se suelen superar con la edad, por lo tanto, se tiene que retirar el alimento y más tarde volver a hacer las pruebas de provocación controlada. Cabe destacar que esta IgE total no tiene valores de normalidad ya que cada paciente tiene su propia IgE, individual a la de los demás. No por más alta será más grave. Y la IgE específica muestra los valores cuantitativos, si da 0 significa que no hay alergia y mayor de 0,10 indica que existe una alergia, normalmente cuanto más alto parece más grave pero siempre tiene que estar en relación a la IgE total.

85

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

11. ¿Se puede realizar el tratamiento de desensibilización a mujeres embarazadas? ¿Y la inmunoterapia? ¿Por qué no se debe empezar la inmunoterapia al quedarte embarazada, pero si el tratamiento es anterior al embarazo si puedes continuar con el proceso? ¿Para todos los tratamientos (provocación, desensibilización, etc.) sucede lo mismo? ¿Estos tratamientos pueden afectar de alguna manera al desarrollo del embrión? ¿Se puede empezar la inmunoterapia o la desensibilización si el bebe todavía es lactante? ¿Podría afectar de alguna manera al bebe o a su alimentación?

Este tipo de tratamientos o los de inmunoterapia no se pueden iniciar cuando una mujer está embarazada debido a que no existen estudios que indiquen la eficacia del tratamiento en estos casos ni que muestren que no perjudica al feto y a demás tampoco es el mejor momento para iniciarlo siempre se suele esperar a que tenga al bebe para empezarlos.

Hay algunas excepciones en casos donde sea super necesario para el tratamiento de alguna enfermedad, pero no suele ser lo común. Se ha de valorar el riesgo-beneficio, como por ejemplo en el caso de algunos medicamentos donde el riesgo a no poder administrarlos es mucho mayor al beneficio de no hacer el tratamiento, se asume el riesgo.

Si se da el caso de un embarazo en mitad del tratamiento, la dosis se para en la cantidad que ha conseguido tolerar y se continúa con las tomas diarias para no volver atrás pero nunca se aumenta la dosis debido a que no hay estudios sobre el riesgo-beneficio. Si se aumentase la dosis y la paciente presentase una reacción grave, la medicación podría afectar negativamente al bebé.

12. Cuando el paciente todavía es lactante, ¿cómo puede la madre prevenir las reacciones alérgicas? ¿Es importante que la madre evite en su alimentación los alérgenos causantes de las alergias del bebe? ¿Por qué?

En bebés lactantes, no existen estudios que demuestren que evitar el alérgeno por parte de la madre pueda beneficiar, pero hay que tener en cuenta que por la leche materna siempre van a pasar ciertas cantidades de proteína. Entonces en el caso de un niño muy alérgico que hace anafilaxias, quizás sí que se le recomienda a la madre evitar el alimento, pero de primeras no se debe obligar a la madre a dejar de tomarlo ya que no hay estudios que lo demuestren si beneficia o no al bebé.

86

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

13. Anímicamente hablando, ¿cuáles suelen ser las reacciones de los pacientes al ver que ya pueden comer el alimento al que tenían alergia?

Anímicamente hablando, los niños y las madres suelen tener mucho miedo al hacer el tratamiento ya que han estado evitando ese alimento durante mucho tiempo porque han tenido reacciones graves y no saben cómo podría reaccionar, son niños con reacciones muy graves incluso frente a trazas, que han tenido muchos sustos y en un momento les ofreces hacer este tratamiento y tienen miedo por todo lo que les ha ocasionado comer el alimento anteriormente. Son personas con una calidad de vida muy deteriorada que muchas veces prefieren no arriesgarse y seguir con sus limitaciones en la dieta a empezar el tratamiento por miedo a una posible reacción.

Conclusions de les entrevistes a experts.

Analitzant les tres entrevistes es poden observar diferències bastant notables a les respostes. Com s’han fet a al·lergòlegs de diferents zones geogràfiques podria ser aquest el motiu pel qual difereixen tant en algunes respostes, degut a que pot ser la formació de cada ciutat és diferent en alguns aspectes, com per exemple a l’hora de dir si l’edat és un factor determinant pel progrés dels diferents tractaments on Jonnathan Acevedo respon que si mentre la Dra. Paula Ribó afirma que no. Altres preguntes més enfocades cap els seus pacients com pot ser la número 12 “Anímicamente hablando, ¿cuáles suelen ser las reacciones de los pacientes al ver que ya pueden comer el alimento al que tenían alergia?” també tenen respostes totalment diferents. El Dr. Jonnathan Acevedo afirma que els pacients mostren una gran satisfacció, i en canvi la Dra. Paula Ribó diu que tenen molta por.

A la pregunta número 14 “En los análisis de alergias mediadas aparece un número de IgE que puede cambiar según el paciente, ¿podrías explicar cómo se hace la interpretación de este número?”, Jonnathan Acevedo fa una petita referència al fet que el punt de tall dels anàlisis és diferent depenent de les característiques demogràfiques d’on es realitza l’estudi, ja que per exemple les poblacions espanyoles i les americanes no són iguals en aquest aspecte. Això és degut a que a cada zona geogràfica es troben al·lèrgens diferents i variacions en la quantitat, la concentració i l’agressivitat del pol·len, el nombre d’insectes i el predomini de fongs associats a malalties al·lèrgiques. A més, els hàbits socials que intervenen a l’aparició d’al·lèrgies com el tabaquisme i les dietes també són diferents.

87

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Tal i com s’explica al punt 4.1 (Proves cutànies) per fer les proves s’utilitzen extractes al·lergènics relacionats amb la zona de residència del pacient, ja que es parteix de la base de que una persona es fa al·lèrgica a les substàncies que la rodegen i per tant, els al·lèrgens més freqüents d’una població dependran de l’ambient on visquin. Per exemple a un pacient de Galicia no l’inclouran a les proves el pol·len de l’olivera, ja que no és molt freqüent, igual que a un pacient d’Andalusia no li posaran extractes de pol·len de bedoll.

Als anàlisis de sang passa el mateix però aplicant-ho al punt de tall. Per exemple, pot ser a Barcelona hi ha un punt de tall per l’al·lèrgia al pol·len de l’olivera més alt que a Galicia ja que a Barcelona és més freqüent aquest pol·len i per tant és més fàcil arribar a sensibilitzar grans quantitats d’aquest, en canvi una persona que visqui a Galicia, com és poc freqüent, amb la mínima sensibilització segurament ja presentarà símptomes d’al·lèrgia i per això el punt de tall és inferior. Aquest exemple s’aplica a totes les zones geogràfiques del món amb característiques demogràfiques diferents igual que ha dit Jonnathan Acevedo amb l’exemple de les poblacions europees i les americanes.

Activitat 2: Enquesta a la població sobre les al·lèrgies Sense diferenciar edats, gènere ni lloc de procedència es conclou que la majoria de persones (87%) saben el que és una al·lèrgia.

Saps el que és una malaltia al·lèrgica o al·lergia?

7 2%

36 11%

Si No No estic segur/a

293 87%

88

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Tot i que la majoria de les persones asseguren saber que és una malaltia al·lèrgica, a l’hora de definir-ho, molt poques persones poden donar una definició correcte i complerta. Moltes d’elles pensen que només es tracta d’un procés de defensa del sistema immunitari davant d’alguns aliments o fins i tot ho confonen amb les intoleràncies. També hi ha un petit grup de persones que barregen la definició d’al·lèrgia, les malalties al·lèrgiques i els seus símptomes. No s’ha d’oblidar que l’al·lèrgia existeix quan hi ha una sensibilització a una substància que produeix símptomes clínics, la malaltia al·lèrgica és la causada per l’al·lèrgia i els símptomes són els produïts per la malaltia al·lèrgica.

Cal dir que, com era d’esperar, les persones al·lèrgiques han donat una definició més propera a la correcta que les persones que no pateixen cap al·lèrgia. Tot i així, sorprèn la quantitat de persones al·lèrgiques que confonen els conceptes o no saben definir-los.

Creus que les malalties al·lèrgiques es transmeten genèticament?

80 24% 155 46%

Si No En part si 101 30%

A l’hora de dir si una malaltia al·lèrgica es transmet o no per genètica, quasi un 50% de les persones responen que en part sí hi ha un caràcter genètic mentre que un 30% pensen que no i una mica més del 20% respon que depenen només de factors genètics.

És veritat que les malalties al·lèrgiques tenen una predisposició genètica on el fill de pares al·lèrgics o d’un dels dos al·lèrgic, tindrà més probabilitats de desenvolupar una al·lèrgia que el fill de pares sense cap al·lèrgia, però també hi intervenen factors mediambientals i per això no es pot dir que depèn 100% de la genètica.

89

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Creus que es neix sent al·lèrgic?

160 48%

176 52%

Si No

En aquesta pregunta les respostes han estat molt igualades on un 52,% han respost que no es neix sent al·lèrgic i un 48% han respost que si.

Com s’ha comentat anteriorment, la genètica és un factor important a l’hora de tenir més o menys predisposició per desenvolupar una al·lèrgia però no és decisiu, ja que també intervenen els factors mediambientals. No es neix sent al·lèrgic, ja que per poder reaccionar davant d’una substància, abans la persona s’ha d’haver sensibilitzat davant d’aquesta. Per això, un nadó acabat de néixer no pot ser al·lèrgic a res perquè encara no ha pogut desenvolupar cap sensibilització a cap substància, igual que una persona que no hagi menjat mai peix no pot ser al·lèrgic al peix.

90

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Hi ha al teu voltant persones al·lèrgiques? (Amic, familiars, companys…)

12 4%

4 1%

Si No No ho sé

320 95%

En aquesta pregunta es pot veure la gran quantitat de persones al·lèrgiques que hi ha, ja que de 336 persones, un 95% són o tenen al seu entorn algú que pateix d’al·lèrgia. Un 1% (4 persones) no saben si coneixen alguna persona al·lèrgica, també podria ser que alguns d’ells donin poca importància a aquest tema tot i que molt provablement si tinguin persones al seu entorn amb, al menys, una al·lèrgia.

Creus que la contaminació i el canvi climàtic estan relacionats amb les al·lèrgies?

50 15%

Si No

286 85%

91

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

La majoria de persones (87%) sí creuen que la contaminació i el canvi climàtic estan relacionats amb les al·lèrgies i això és cert. La contaminació i el canvi climàtic provoquen que una gran quantitat d'espècies diferents d’àcars i de pol·len tinguin un major impacte i una major persistència a l’aire i es produeixin uns nivells de concentració més elevats. Per tant, la probabilitat de desenvolupar una sensibilització que acabi en al·lèrgia és més alta ara que fa uns anys.

Creus que després de la picada d'un animal pots desenvolupar algun tipus d'al·lèrgia relacionada?

89 26% Si No Rara vegada

33 10%

214 64%

Un 64% dels enquestats creuen que després de la picada d’una animal es pot produir algun tipus d’al·lèrgia relacionada; el 26% pensa que no i un 10% creu que rara vegada es produeix l’al·lèrgia després de la picada. El cas és que no hi ha estudis que demostrin si després d’una picada d’un insecte o algun animal es produeixi alguna al·lèrgia relacionada.

Però si hi ha casos, com a mencionat la Dra. Negrin a la entrevista on pacients amb picades de medusa, desenvolupen al·lèrgia al marisc i/o als crustacis i persones amb picades de puces desenvolupen al·lèrgies a la carn de vedella. Aquestes picades no són factors condicionants per l’aparició de l’al·lèrgia però sí s’ha trobat una estreta relació en alguns casos.

92

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Les malalties al·lèrgiques…

94 28% Són cròniques Es poden curar totes Només es poden curar algunes 11 3%

231 69%

El 69% dels enquestats creu que només algunes malalties al·lèrgiques es poden curar, el 3% pensa que totes tenen cura i un 28% pensen que són malalties cròniques. Actualment, la majoria de les al·lèrgies i les malalties provocades són cròniques però hi ha un petit grup que poden “desaparèixer”. Aquestes al·lèrgies són especialment alimentàries, a l'ou i a la llet, on en el cas dels nens petits es pot desenvolupar una tolerància espontània i si no passa, es recomana realitzar un tractament de dessensibilització que també és molt habitual per arribar a una tolerància en el cas de les al·lèrgies a medicaments i respiratòries (a àcars, pol·len, fongs i epitelis d’animals) per les quals es fa la immunoteràpia. Si els tractaments compleixen el seu objectiu, el pacient pot arribar a tolerar la substància que anteriorment li provocava al·lèrgia.

93

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Creus que les malalties al·lèrgiques condicionen a la persones que les pateix al seu dia a dia? (Menys hores de son, una dieta diferent, etc.)

5 1%

43 13%

Si No Pot ser 288 86%

Les al·lèrgies i les malalties al·lèrgiques cursen en moltes ocasions símptomes molt diversos com picors, inflors, esternuts i dificultat respiratòria entre altres. Tots aquests símptomes disminueixen molt la qualitat de vida dels pacients limitant així el seu descans, els aliments de la seva dieta, els llocs on poden anar d’excursió i de vacances, les seves relacions socials, menjar fora de casa i una infinitat de situacions més que a causa de l’al·lèrgia no poden gaudir o no tant com els agradaria.

Aquest fet el tenen molt clar un 86 % de les persones enquestades, sobretot les que pateixen al·lèrgies, i 5 persones afirmen que no condiciona de cap manera la vida del pacient. Si ho veiem des del punt de vista d’una persona que no pateix reaccions greus o no presenta símptomes durant tot l’any, tot i així segueix tenint limitacions, com intentar evitar contínuament l'exposició als al·lèrgens als que està sensibilitzat, que l’obliguen a fer coses, o deixar-les de fer, que pot ser sense l’al·lèrgia faria molt sovint. En persones amb al·lèrgies alimentaries aquest fet es veu clarament reflectit a l’hora de fer la compra degut a que per molt baix que sigui el nivell d’al·lèrgia, l’etiquetatge dels aliments envasats, l’han de llegir sempre per les possibles traces que tingui.

94

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Tens alguna al·lèrgia?

98 29%

Si No

238 71%

De 336 persones enquestades 238 (71%) tenen algun tipus d’al·lèrgia.

30 5%

8 1% 11 2%

Tipus d'al·lèrgies: 24 4%

Alimentaria Respiratoria Medicamentosa

169 28%

Per contacte 362 60%

Picades d'insectes o d'aràcnids Ambiental o estacional

Entre les persones enquestades les al·lèrgies més freqüents són en primer lloc les al·lèrgies alimentàries (60%) seguides de les respiratòries (28%) i després amb menys freqüència les medicamentoses (5%), les ambientals o estacionals (4%), les de contacte (2%) i per últim a picades d’insectes o d’aràcnids (1%). Amb aquestes dades, si es fa la

95

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

mitjana d’al·lèrgies per persona que ha contestat l’enquesta, cada persona al·lèrgica té una mitjana de 2,5 al·lèrgies. S’ha de tenir en compte que és una mitjana aproximada i no s’apropa a la realitat degut a que mentre que una persona té 11 al·lèrgies diferents una altra pot ser només té dues.

Has tingut alguna vegada un xoc anafilàctic?

86 36% Si No 152 64%

Sempre que surts de casa, portes amb tu la teva medicació per si et donés una reacció al·lèrgica?

37 15% Si 49 21%

No 152 64%

96

No tinc medicació

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

L’anafilaxi i el xoc anafilàctic són de les reaccions al·lèrgiques més greus, ja que poden arribar a ser mortals per la persona que les pateix. De 238 persones al·lèrgiques enquestades, un terç han patit alguna vegada un xoc anafilàctic i una mica menys de dos terços porten sempre la seva medicació amb ells per si els dona una reacció al·lèrgica.

Entre les persones al·lèrgiques que sempre porten la medicació amb elles, es troben sobre tot pacients que ja han tingut algun episodi d’anafilaxi i pares i mares de nens petits al·lèrgics. La medicació que els pacients al·lèrgics prenen amb més freqüència és en primer lloc l’adrenalina - per aturar les reaccions anafilàctiques - seguida dels antihistamínics, els corticoides i el ventolin per millorar els símptomes d’al·lèrgia.

La teva al·lèrgia et condiciona al teu dia a dia? (dormir menys o malament, canviar la teva dieta, prendre medicació molt sovint, etc.)

35 15% 96 40%

Sempre A vegades Mai

107 45%

Les malalties al·lèrgiques i les al·lèrgies són malalties que empitjoren molt la qualitat de vida dels pacients a causa de tots símptomes que produeixen i el perill de les seves reaccions. En el gràfic es veu com un 40% de les persones al·lèrgiques enquestades estan sempre condicionades al seu dia a dia, mentre que un 45% només els afecta a vegades i un 15% mai. Els pacients amb al·lèrgies alimentàries es veuen molt condicionats a l’hora de sortir a menjar a algun bar o restaurant, al anar de viatge, al fer celebracions o inclòs al fer la compra, ja que han de mirar l’etiquetatge de tots els productes que volen comprar per veure les seves traces i els requereix molt més temps del que necessita una persona sense al·lèrgies i/o, a vegades, unes despeses més grans. Als restaurants també hi ha moltes dificultats per trobar menjars aptes per persones al·lèrgiques, ja que moltes vegades es dona contaminació pels estris i les vaixelles que s’utilitzen. També mostren una forta 97

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

sensació d’exclusió a l’hora d’anar a aniversaris o menjars familiars, ja que han de portar molt sovint el seu propi menjar i, degut a aquest fet, moltes vegades acaben per no anar.

En el cas de les al·lèrgies respiratòries com al pol·len o als àcars han d’evitar molts llocs com la muntanya i els parcs i per la nit tenen molts mocs, esternuts, mal de cap i tos. Tot això els causa un empitjorament a la qualitat del descans o, fins i tot, menys hores de son.

A més, degut a la medicació que prenen per millorar els símptomes, tenen somnolència i molt cansament durant tot el dia. En conclusió, totes les persones al·lèrgiques mostren una qualitat de vida inferior a la resta de persones provocada pel canvi de les seves dietes; l’exclusió de molts aliments que els agradaria prendre i no poden; estar sempre alerta i amb por davant de possibles reaccions al·lèrgiques; no sortir molt sovint fora de casa a menjar i per la disminució del seu rendiment laboral i escolar degut al cansament que els provoca la medicació.

Has realitzat o estàs realitzant algun tractament per millorar o eliminar la teva al·lèrgia?

9 4% 88 37%

Si No Medicació

141 59%

En aquest gràfic es pot veure com una mica més d’un terç dels pacients al·lèrgics enquestats han realitzat o estan realitzant algun tractament per millorar o eliminar l’al·lèrgia.

D’aquests pacients, 9 segueixen un tractament farmacològic, 30 han realitzat immunoteràpia per a al·lèrgies respiratòries com al pol·len i als àcars, i 49 han seguit un tractament de dessensibilització per l’al·lèrgia a l’ou i a la llet.

98

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Activitat 3: Entrevistes a pacients En primer lloc, per tractar les al·lèrgies respiratòries ambientals, a àcars, fongs i epitelis d’animals, es realitza la immunoteràpia on s’administren els al·lèrgens causants de la malaltia, per via subcutània o sublingual, en diferents dosis de manera creixent i progressiva. És el cas de Maria Cazcarra, Andrea López, Judith Tabero (vacunes subcutànies) i Cristina Rodríguez (immunoteràpia sublingual).

Maria Cazcarra és una noia de 17 anys amb al·lèrgia als fruits secs, àcars, soja, cuir, metall, pol·len, herba, gossos, gats, plataner, altres plantes i intolerància a la lactosa des dels 4 anys. Als 13 anys va començar amb vacunes subcutànies per pol·len, àcars i lactosa que van millorar molt les seves al·lèrgies. Durant tot el tractament va notar moltes millores, ja no tenia tanta mucositat i se li va curar la dishidrosis encara que a vegades havia de seguir utilitzant l’aerius o el ventolin per disminuir els símptomes i seguia prenent la diprogenta que va ajudar molt en el tractament. El procés va durar 3 anys i feia visites mensuals on li mesuraven els batecs, li miraven el nas, la boca, les orelles i les zones on havien aparegut més taques vermelles o faves a causa de les reaccions al·lèrgiques. Al acabar el tractament, l’al·lèrgia al pol·len ja no li produïa cap símptoma però en canvi, l’al·lèrgia als àcars i la intolerància a la lactosa van empitjorar, amb reaccions greus, al no rebre les dosis mensuals. Per prevenir l’al·lèrgia als àcars el que fa és evitar sempre llocs on aquests puguin ser freqüents i portar sempre la medicació a sobre. Pel que fa a l’empitjorament dels símptomes cutanis, ha tingut reaccions molt greus amb visites a urgències on li han donat cortisona i moltes cremes per a què la pell millorés.

Judith Tabero és una noia de 17 anys amb al·lèrgia a l'ou, la fruita, els fruits secs, àcars i epitelis d’alguns animals des dels 3 anys. Als 14 anys va començar la immunoteràpia subcutània amb àcars i epitelis d’animals. Al principi anava cada dos setmanes, els primers tres mesos, i després només una vegada al mes. Actualment segueix realitzant el tractament d’immunoteràpia i encara que al principi va notar molta millora a la seva simptomatologia, ara sembla que no millora i inclús presenta inflors i faves a la zona del braç on es posa la vacuna. Per l’al·lèrgia a l’ou no ha realitzat cap dessensibilització donat que a la ciutat on viu no les realitzen i el desplaçament a altres ciutats no és còmode. A més, la primera vegada que se li van recomanar aquest tractament li van dir que no li asseguraven que l’al·lèrgia es curés, ja que tenia 6 anys i a aquesta edat era més difícil aconseguir-ho. Però, segons posteriors informacions, l’edat no té res a veure.

99

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Andrea López és una noia de 19 anys amb al·lèrgia ambiental, als àcars, a l’epiteli de gats i gossos i és LTP positiva amb reaccions a la pell del préssec des dels 16 anys. Tenia rinitis no molt greu, ja que els seus nivells d’IgE no eren molt alts i als 16 anys va començar la immunoteràpia amb àcars per disminuir o eliminar els seus símptomes que condicionaven molt el seu dia a dia, fins i tot es despertava a mitja nit amb llagrimeig i esternuts. Va iniciar el tractament amb una dosi de 0,05cc d’extracte al·lergènic i anant a l’hospital cada setmana per administrar-les. Cada dosi s’injectava a un braç diferent, intercalant-los, i augmentant-la progressivament fins arribar als 0,50cc, arribat aquest punt ja només anava una vegada cada 6 setmanes. Al primer mes, les dosis eren ben tolerades i només manifestava una mica d’inflor i envermelliment a la zona on li havien vacunat però quan va arribar a la segona administració de 0,50 cc, passada més de mitja hora des de l’administració de la dosi, va presentar símptomes que no eren els típics que solia tenir.

Notava pressió al pit que no la deixava respirar amb normalitat i va començar a hiperventilar, produint una sensació d’atac d’asma, a causa dels nervis. A partir d'aquell moment, les reaccions van ser molt més greus i se li va realitzar una espirometria en el moment en què presentava dificultats per respirar després de l’administració de la dosi que va donar resultats molt negatius. A causa d’això, no es va continuar amb el tractament degut a que la vacuna estava sent perjudicial per a la seva salut. Encara que el tractament va ser interromput, amb les primeres dosis va notar una gran milloria en la rinitis i quasi no va presentar cap símptoma. Després, als 5 mesos de deixar les vacunes, va començar amb la immunoteràpia sublingual amb píndoles. Al principi va notar una millora molt gran però passats els dos mesos els seus símptomes van augmentar molt més del que havien millorat i va haver de deixar també la immunoteràpia sublingual.

Cristina Rodríguez és una dona de 31 anys al·lèrgica als crustacis, llevats, cacauets, àcars, fongs ambientals i pol·len, diagnosticades als 18 anys. A la última revisió, el seu al·lergòleg, al veure que les seves al·lèrgies estan empitjorant, li recomana fer immunoteràpia sublingual que consisteix a prendre durant un més una dosi diària, al segon mes igual però amb una dosi més gran i al tercer es torna a augmentar. A partir del quart mes, es pren la mateixa dosi fins als 8 mesos. Com porta només 28 dies fent el tractament, encara no ha notat grans millores però tampoc ha notat un empitjorament, ara al prendre productes fermentats no s’infla tant ni té tants problemes com abans i la boira no li afecta tant, però encara és aviat per dir que és gràcies a la immunoteràpia.

100

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Comparant aquests casos, podem veure com en una franja d’edat més o menys igual entre Maria, Judith i Andrea s’han donat resultats molt diferents al tractament. Maria no a superat l’al·lèrgia dels àcars però sí al pol·len, Andrea ha notat un empitjorament a les seves al·lèrgies i Judith ha notat al principi una millora dels símptomes. Per l’altre costat trobem a Cristina que com va començar el tractament sublingual fa molt poc encara no nota cap millora.

Per l’al·lèrgia a la llet, s’acostuma a fer el tractament de dessensibilització. És el cas del fill de Lorena Yarza Vicaria, un nen de 5 anys amb al·lèrgia a la llet i sensibilització a la clara de l’ou crua des dels 11 mesos. La seva al·lèrgia és mediada per IgE. Va començar als 8 mesos, al intentar introduir farinetes de cereals amb llet de fórmula per primera vegada li van sortir faves al voltant de la boca i pel coll. Fins els 11 mesos no es va comprovar l’al·lèrgia amb un prick-test. Quan el nen tenia 3 anys i 9 mesos van començar amb la dessensibilització, un tractament que preocupava bastant als pares degut a les reaccions que podia tenir i que podia acabar en esofagitis eosinòfila. Abans de la primera sessió, van fer-li una provocació per saber quina quantitat de llet tolerava i per quina dosi havien de començar. En el seu cas, va reaccionar amb faves amb 0,3 ml de llet i van haver de fer l’augment de les dosis administrant-li antihistamínics tots els dies 2 hores abans de donarli la dosi de llet. Anaven una vegada a la setmana a administrar-li la dosi i després a casa seguia ingerint la mateixa dosi fins a la següent sessió en què anaven pujant la dosi fins arribar als 200 ml. Una vegada arribada aquesta dosi, van anar fent analítiques fins que l’al·lergòloga va determinar que ja podia estar un mes sense prendre llet i després, li van tornar a administrar els 200 ml. Si no tenia cap reacció significava que l’havia superat, però si presentava reaccions al·lèrgiques s’hauria de tornar a administrar la dosi diàriament per a no tornar enrere amb la tolerància. En el seu cas no va reaccionar i va superar el tractament amb èxit. Durant el procés, el nen va tenir algunes reaccions al·lèrgiques amb vòmits, faves, tos i esternuts i va durar uns 12 mesos aproximadament. Actualment estan realitzant analítiques cada 6 mesos per veure els valors, pren la seva dosis diària de llet i segueix tenint algunes restriccions com no fer esport ni jugar 3 hores després de prendre la dosi. Abans de fer el tractament va patir l’inici d’un xoc anafilàctic. El nen tenia 2 anys i mig i estaven en un casament. Els pares anaven molt preocupats per les reaccions que pogués tenir però portaven menjar de casa per a què no menges res que pogués causar-li reaccions. De cop, van començar a sortir-li faves molt petites per la boca i li van donar un antihistamínic mentre anaven a urgències. De camí a l’hospital va començar a manifestar reaccions més greus però es van passar ràpid gràcies als efectes de la medicació. A

101

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

urgències no van haver d’administrar-li l’adrenalina, ja que la reacció va ser aturada amb temps gràcies al reconeixement, per part dels pares, de les petites reaccions que va patir.

El nen no va adonar-se’n de res ni va manifestar cap por. En aquest episodi, la mare explica que sent infermera, no va poder administrar-li la medicació a causa dels nervis i els tremolors que tenia. També diu que en el moment que li van dir el diagnòstic del seu fill, “se me vino el mundo abajo”, degut a que, encara que es infermera, no sabia res sobre al·lèrgies. Va preguntar-li a l’al·lergòloga si hi havien associacions que poguessin ajudar-la o assessorar-la, ja que tenia moltes preguntes, dubtes, què podia donar-li de menjar, com havia de fer la compra, on, etc. i aquella tarda va trobar un grup de Facebook de pares de nens al·lèrgics a la llet i a l’ou que la van ajudar a aprendre tot el que sap ara sobre al·lèrgies. Tot i que quan van diagnosticar-li l’al·lèrgia el nen encara era lactant, la seva mare no va haver de retirar la llet de la seva dieta però van deixar d’anar a restaurants per por a que el nen toques alguna cosa i li dones reacció, fins i tot quan anaven a parcs mai el deixaven sol per si de cas.

El tractament de dessensibilització també es pot realitzar amb ou, com va fer la filla de 12 anys d’Olga Cion. La seva al·lèrgia era mediada per IgE, diagnosticada amb 11 mesos al introduir l’ou per primera vegada a la seva dieta. Va començar el tractament amb 6 anys, època on mostrava uns nivells molt alts d’al·lèrgia però tot i així va aconseguir superar el procés amb una tolerància total de l’aliment. Per dur-lo a terme, anaven una vegada a la setmana a l’hospital on li administraven petites dosis d’ou que anaven augmentant cada setmana mentre baixaven les d’antihistamínic. Durant els dies de després de la dessensibilització, la filla d’Olga seguia prenent la mateixa dosi que havia tolerat a l’hospital i si la següent dosi no aconseguia tolerar-la, tornaven un pas enrere. Al llarg del tractament va manifestar alguns inflors, vòmits i faves. Quan van acabar totes les dosis, va estar uns mesos sense ingerir l’aliment i després van tornar a administrar-se’l per veure si definitivament l’havia aconseguit tolerar després d’una mica més de dos anys. Durant tot el tractament la nena es va mostrar preocupada i amb por degut a les possibles reaccions que pogués tenir i la mare amb un sentiment de malestar, preocupació i culpabilitat per ferla passar per aquest procés.

En els darrers casos es relaten dos procediments de dessensibilització i com l’han superat tots dos pacients amb èxit, tot i tenir al·lèrgies i edats diferents. Al primer cas, no van esperar a que el nen tingués 5 anys per veure si desenvolupava una tolerància espontània i van començar el tractament als 3 anys i 9 mesos de vida. En molts casos aquesta decisió

102

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

és deguda a unes proves d’al·lèrgia molt positives que indiquen que el nen difícilment desenvoluparà una tolerància espontània. Per altra banda, al segon cas, si van esperar per veure el progrés de l’al·lèrgia però com no es va arribar a una tolerància espontània van decidir començar el tractament de dessensibilització als 6 anys.

En el cas del nadó de 22 mesos de Marta Breu, al·lèrgic a l’ou i diagnosticat als 6 mesos, encara no han realitzat cap tractament per millorar l’al·lèrgia degut a que estan fent provocacions cada 6 mesos per controlar l’al·lèrgia i saber si està desenvolupant una tolerància espontània. Després de fer 3 provocacions, els resultats han anat millorant progressivament. La seva primera reacció al·lèrgica a l’ou va ser amb una truita als 6 mesos, no va arribar a anafilaxi degut a que es va parar a temps al veure les manifestacions cutànies. Al diagnosticar-li l’al·lèrgia, les seves mares es van preocupar molt degut a que el seu al·lergòleg no donava massa informació “debo ir sacándole yo la información para enterarme bien de todo, explica muy poco las cosas” i a que tenia un desconeixement quasi absolut de les al·lèrgies. Després d’això es va informar molt gràcies als grups online de pares i mares amb fills amb al·lèrgia a l’ou i va començar a llegir sempre les etiquetes del productes. La seva filla, al ser lactant, presentava unes taques a la cara degut a la transmissió de petites proteïnes de l’ou per la llet de la mare. Al diagnosticar-li l’al·lèrgia, Marta va excloure l’ou completament de la seva dieta i les taques van marxar.

Amb aquesta experiència, es pot veure un cas d’una al·lèrgia que mica en mica va desenvolupant una tolerància espontània i també del fet que la transmissió de proteïnes a vegades si pot causar petites reaccions al nadó.

Hi ha vegades en què per diferents motius, no es poden realitzar tractaments per millorar l’al·lèrgia. És el cas de Judith Tabero i de Gema Martínez, mare d’un nen al·lèrgic a la llet de 18 mesos que no ha realitzat cap dessensibilització i que encara segueix reaccionant a altres substàncies.

L’al·lèrgia del fill de Gema Martínez, va ser diagnosticada quan aquest tenia 6 mesos al donar-li llet de fórmula, es va posar molt vermell i tenia dificultat per respirar. La seva al·lèrgia és mediada per IgE i les reaccions que presenta cada vegada són més greus cursant amb faves, inflors i dificultat per respirar. El motiu pel qual no han començat cap tractament és perquè a la zona geogràfica on viuen (Jaén), no hi ha cap al·lergòleg pediàtric, els visita un digestiu, i per tant no els han ofert cap alternativa per l’al·lèrgia però

103

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

han demanat un trasllat per a que ho valori un al·lergòleg i miri si es podria fer algun tractament.

Judith Tabero és una noia de 17 anys que pateix al·lèrgia a l’ou des de la primera introducció de l’aliment a la dieta. Al passar els anys i veure que no arribava a desenvolupar una tolerància espontània, quan tenia uns 7 anys aproximadament li van oferir la possibilitat de fer un tractament de dessensibilització amb ou. Per motius de llunyania no el va realitzar, ja que a l’hospital de la seva ciutat no el fan i anar a la ciutat més propera a fer el tractament implicava faltar molts matins al col·legi i al treball. A més, l’al·lergòloga no podia assegurar que amb el tractament arribaria a tolerar completament l’ou, a causa de l’edat segons els van dir, i com no té una al·lèrgia molt greu amb reaccions anafilàctiques, van decidir no començar amb el procés.

Entre aquests dos casos es pot veure que no s’ha realitzat cap tractament de dessensibilització pel mateix motiu, la zona on viuen.

En general, a totes 8 entrevistes els entrevistats destaquen molt la poca consideració que hi ha a nivell social de les al·lèrgies, sobre tot a restaurants o botigues de menjar on no saben la composició dels seus productes i prefereixen no vendre res a haver de buscar-la o demanar-la. A més, molt sovint botiguers i restauradors responen sobre els ingredients amb poc convenciment, cosa que no causa molta seguretat per comprar els seus productes o menjars.

També passa a nivell familiar, on resulta millor solució fer un menjar a part per a la persona al·lèrgica (i la seva mare, en el cas de Marta Breu) a fer un menjar per a tots sense l’aliment que produeix al·lèrgia. Aquesta conducta és poc inclusiva i, a vegades, pot provocar conflictes.

Les persones que pateixen al·lèrgies s’han vist condicionades per un factor que no han escollit i que els produeix una qualitat de vida inferior a la dels altres, ja no només pel fet de patir símptomes o no, si no per haver de mirar tots els ingredients d’un producte, no poder menjar el que els agradaria o no poder anar on vulguin. No buscar solucions on tothom es trobi còmode mostra poca empatia. Tot això també es degut al gran desconeixement que hi ha, ja que si es donés més importància es podrien evitar situacions d’aquest estil.

104

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

CONCLUSIÓ

L’objectiu del present treball de recerca era per un costat entendre què són les al·lèrgies i com afecten al nostre cos, conèixer els inicis d’aquesta malaltia (qui la va investigar per primera vegada, per què, quan van sorgir, com van determinar que era…) i seguidament investigar a fons els pocs tractaments que existeixen per saber si l’edat del pacient és un factor determinant pel progrés d’aquest i les causes i els factors de l’aparició d’aquestes malalties. Per l’altre costat, es volia reflectir l’efecte que ha tingut la seva aparició a la societat i com canvia el dia a dia i les dietes de les persones afectades. A més, amb la part pràctica es volien completar alguns aspectes de la part teòrica amb informació mèdica i comparar les respostes, analitzar el que sap la població sobre les al·lèrgies i la importància que tenen, i per últim comparar els tractaments realitzats a diferents persones al·lèrgiques de diferents edats per saber si l’edat és un factor determinant pel progrés dels tractaments.

En primer lloc, amb la part teòrica, s’ha aconseguit entendre què són les al·lèrgies i com afecten al nostre cos, conèixer els inicis d’aquesta malaltia (qui la va investigar per primera vegada, per què, quan van sorgir, com van determinar que era…), investigar a fons els pocs tractaments que existeixen i les causes i els factors de l’aparició d’aquestes malalties.

També s’ha reflectit l’efecte que ha tingut la seva aparició a la societat i com canvia el dia a dia i les dietes de les persones afectades.

En segon lloc, amb les entrevistes a especialistes, s’ha pogut ampliar la cerca i conèixer el seu punt de vista des d’una perspectiva mèdica però també personal. Comparant les respostes de les diferents entrevistes s’ha arribat a la conclusió que depenent de la zona de formació de cada especialista, tracten les al·lèrgies de maneres diferents. Però no s’ha pogut aconseguir del tot l’objectiu principal degut a que difereixen molt les respostes i per tant no es pot assegurar al 100% si l’edat és un factor determinant per al progrés dels tractaments encara que, comparant les diferents entrevistes a pacients, es pot concloure que no condiciona el progrés, com en el cas de la comparació entre les dues dessensibilitzacions o el de Maria Cazcarra, Judith Tabero i Andrea López a la immunoteràpia subcutània, pot ser sí hi ha una mica més de dificultat quan s’és gran tal quan i com diu Jonnathan Acevedo a la entrevista però no es creu que sigui determinant per superar o no el tractament.

105

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Finalment, amb la part pràctica s’ha pogut saber el coneixement que té la població sobre les malalties al·lèrgiques, que és ben aviat poc, i a partir de les 8 entrevistes a pacients conèixer les seves experiències personals amb les al·lèrgies.

106

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

GLOSSARI

A Adrenalina autoinjectable: dispositiu per l’auto administració d’una dosi d’adrenalina intramuscular en situacions d’urgència.

Aeroal·lergen: substància transportada per l’aire capaç de produir al·lèrgia respiratòria.

Albúmina (sèrica): proteïna sintetitzada al fetge que es troba en gran proporció al plasma sanguini. És la proteïna més abundant a l’ésser humà.

Al·lergènica: capaç de produir al·lèrgia. Característica d’una substància de desenvolupar una reacció al·lèrgica en una persona sensibilitzada.

Al·lèrgens: substància capaç de provocar reaccions d’hipersensibilitat mediades per anticossos IgE. Són els responsables de les reaccions i malalties al·lèrgiques.

Alveolitis al·lèrgica extrínseca: malaltia pulmonar causada per la inhalació repetida de pols orgànic o fongs, que produeixen una resposta immune difosa al teixit pulmonar.

Anafilaxi: reacció al·lèrgica sobtada greu causada per al·lèrgia a aliments, medicaments o picades, de naturalesa sistèmica (afecta diversos òrgans o sistemes), que pot incloure urticària, vòmits, diarrea, hipotensió, dificultat respiratòria greu o fins i tot asfixia, i posar, per tant, en risc la vida del pacient.

Anemòfila: tipus de planta els pòl·lens de la qual es transporten per l’aire per assegurar la seva propagació.

Angioedema: inflor de la pell que es produeix pel mateix mecanisme que les faves de la urticària, però en les capes més profundes de la pell, i sobretot a les àrees de pell més laxa (parpelles, llavis, orelles), sense altres manifestacions inflamatòries com envermelliments, picor o dolor. Pot acompanyar-se o no d’urticària i pot afectar la glotis (cordes vocals), el que crea una urgència mèdica.

Anisakis símplex: paràsit nematode de peixos i mol·luscos marins que pertanyen a la família Anisakidae.

Anticossos: proteïnes secretades pel sistema immunitari per identificar i neutralitzar elements estranys, denominats globalment antígens, tals com bacteris, virus i paràsits.

També se’ls denomina immunoglobulina.

Antigen: qualsevol substància que l’organisme considera estranya i que té la capacitat de desencadenar una resposta immunitària.

Antihistamínics: medicament que inhibeix els efectes de la histamina.

107

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Asma (asma bronquial): malaltia crònica de l’aparell respiratori caracteritzada per una resposta broncoconstrictora exagerada de l’arbre bronquial (hiperreactivitat bronquial), reversible espontàniament o amb tractament.

Aspergil·loma: acumulació d’hifes d’Aspergillus que creix en cavitats pulmonars preexistents.

Aspergil·losi broncopulmonar al·lèrgica: malaltia respiratòria que resulta d’una reacció d’hipersensibilitat al fong Aspergillus fumigatus.

B Basòfils: tipus de leucòcits (glòbuls blancs) on s’acumula la histamina que circula per la sang. Són els menys abundants en la sang.

Broncodilatadors: medicament que dilata els bronquis.

C Conjuntivitis: inflamació de la conjuntiva de l’ull.

Conjuntivitis al·lèrgica: inflamació de la conjuntiva de l’ull causada per una reacció al·lèrgica.

Coriza: inflamació de la mucosa del nas que obstrueix les fosses nasals, causant el refredat.

Corticoides: hormona del grup dels esteroides produïda per l’escorça de les glàndules suprarenals i els seus derivats sintètics, d’àmplia aplicació en medicina per les seves propietats antiinflamatòries i immunosupressores i pels seus efectes sobre el metabolisme.

Crisi asmàtica: empitjorament dels símptomes d’asma a causa d’un episodi d’estretament difús dels bronquis.

Cupressàcies: família de les plantes coníferes, de l’orde Pinales, formada per arbustos i arbres de fulla perenne, i que inclou especies com: xiprers, cedre, ginebre, savina i sequoia.

D Dermatitis: terme mèdic ampli que engloba diferents afectacions de la pell. S’acostuma a utilitzar com a sinònim d’èczema.

Dermatitis atòpica: malaltia de la pell caracteritzada per erupcions pruriginoses i descamatives, més freqüent en nens, en el qual intervenen factors tant ambientals com constitucionals.

Dermatitis de contacte ocupacional: inflamació de la pell causada pel contacte directe amb una substància que causa una reacció al·lèrgica.

108

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Dessensibilització: procés mèdic que consisteix a acostumar a poc a poc l’organisme a un al·lergen determinat (aliment, medicament, inhalat), mitjançant la seva administració en dosis creixents i progressives.

Dispnea: sensació subjectiva de dificultat respiratòria o falta d’aire.

E Èczema: afectació de la pell caracteritzada per picor, inflamació i envermelliment, que poden afectar a diverses àrees del cos i que sovint es presenta com a manifestació d’una reacció al·lèrgica. Existeixen diversos tipus d’èczema.

Enteropatia per proteïnes alimentàries: grup de malalties que cursen amb intolerància alimentaria. Es caracteritzen per cursar amb diarrees cròniques i desnutrició, i són causades per reaccions immunes a proteïnes de la dieta com el gluten dels cereals o les proteïnes de la llet de vaca.

Eosinòfils: són un tipus de leucòcits (glòbuls blancs) derivats de la medul·la òssia, que tenen uns grànuls amb diverses proteïnes responsables dels mecanismes inflamatoris característics de les malalties al·lèrgiques. Participa també en la defensa davant de paràsits.

Esofagitis eosinofílica: malaltia inflamatòria de l’esòfag caracteritzada per una infiltració de la mucosa per una quantitat excessiva d’eosinòfils.

Extractes al·lergènics: solució proteica obtinguda d’una matèria primera a la qual pot ser al·lèrgica una persona, i que es pot utilitzar com a mitja de diagnòstic o en el tractament d’hiposensibilització (immunoteràpia, vacuna antial·lèrgica).

G Gastroenteritis eosinofíliques: malaltia, de causa desconeguda, en la que existeix eosinofília en sang juntament amb infiltració per eosinòfils de la paret del tub digestiu.

H Hipersensibilitat: terme que s’utilitza en al·lergologia per definir les reaccions al·lèrgiques.

Hipersensibilitat endarrerida: reacció al·lèrgica que es desenvolupa hores després del contacte amb l’al·lergen (normalment, més de 12 h). Es desencadena a l’activar-se els limfòcits T, quan s’uneixen als al·lèrgens.

Hipersensibilitat immediata: reacció al·lèrgica que es desenvolupa en menys d’una hora des del contacte amb l’al·lergen. Acostuma a estar desencadenada per la unió de la IgE a l’al·lergen.

109

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Hiposensibilització específica: tractament destinat a modificar la resposta del sistema immunitari als al·lèrgens. Consisteix a l’administració progressiva de dosis creixents d’un al·lergen, fins a aconseguir una dosis anomenada de manteniment, que s’aplicarà periòdicament durant uns anys. En al·lergologia s’utilitza per tractar, entre altres malalties, l’asma i la rinitis al·lèrgica, i l’al·lèrgia als verins dels himenòpters. Es pot realitzar per injeccions subcutànies, aplicacions sublinguals o de forma oral.

Hipotensió: descens de les xifres de la pressió sanguínia normal de les artèries que pot provocar símptomes com el mareig i la síncope.

Histamina: mediador químic de la inflamació, present en algunes cèl·lules de tots els teixits corporals (mastòcits) i a la sang circulant (basòfils). És la substància fonamental que s’allibera durant la reacció al·lèrgica immediata, responsable dels símptomes principals de les malalties al·lèrgiques: picor, envermelliment, inflors, etc.

I IgE (immunoglobulina E): classe d’anticòs responsable del desenvolupament de les reaccions al·lèrgiques immediates i de la lluita contra els paràsits.

IgE específica: immunoglobulina E que reconeix únicament un determinat al·lergen.

Immunoblotting (Immunoblot): tècnica de laboratori utilitzada per detectar, dins d’un extracte al·lergènic, aquelles proteïnes que reaccionen amb un anticòs específic i són responsables de la malaltia al·lèrgica.

Immunodeficiències: grup de malalties causades per la incapacitat de l’organisme per produir immunoglobulines o les cèl·lules responsables de la defensa de l’organisme.

Immunoteràpia: qualsevol forma de tractament d’una malaltia que potenciï o inhibeixi les respostes immunitàries de l’organisme. En al·lergologia, consisteix en l’administració progressiva de dosis creixents de l’al·lergen, fins a aconseguir una dosi de manteniment, que s’aplicarà periòdicament durant una sèrie d’anys. Habitualment s’utilitza per tractar l’asma i la rinoconjuntivitis al·lèrgica i l’al·lèrgia als verins dels himenòpters. Es pot realitzar per injeccions subcutànies, sublinguals o de forma oral.

M Mastòcits: tipus de cèl·lula del sistema immunitari encarregada de regular els processos inflamatoris i al·lèrgics.

Mediadors de la resposta al·lèrgica: molècules alliberades a les reaccions d’hipersensibilitat pels mastòcits, els basòfils, els eosinòfils i les plaquetes. Són els

110

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

responsables finals dels símptomes al·lèrgics. Entre aquests s’inclou: la histamina, la triptasa i factors que atreuen altres cèl·lules.

Microarray: tècnica de diagnòstic molecular que permet estudiar l’expressió de múltiples gens en mostres biològiques, i avaluar de forma simultània un nombre molt elevat d’alteracions gèniques.

N Nefròlisi epidèrmica tòxica: malaltia que es caracteritza per febre, envermelliment cutani generalitzat que tendeix al despreniment de grans àrees de la pell, i afectació de les mucoses (boca, conjuntiva, genital). Acostuma a produir-se per reaccions a medicaments o infeccions. També es denomina síndrome de Lyell.

P Pneumonitis per hipersensibilitat: malaltia pulmonar poc freqüent, que es produeix per un mecanisme immunològic, per antígens inhalats, i que pot derivar en una fibrosi pulmonar. Normalment és una malaltia relacionada amb l’activitat professional, deguda a l’exposició a fongs, bacteris o productes animals.

Pol·linització: transport del pol·len per la fecundació de les plantes. Acostuma a ser, bàsicament, anemòfila (pel vent) o entomòfila (per insectes).

Pol·linosi: denominació comú de la rinitis al·lèrgica per al·lèrgia al pol·len. També s’anomena fiebre del heno.

Principis actius: fàrmac contingut en un medicament, independentment del seu nom comercial.

Provocació amb aliments: administració controlada de dosis creixents de l’aliment sospitós amb la finalitat de descartar o comprovar l’al·lèrgia.

Provocació oberta: mètode diagnòstic d’exposició controlada a l’agent sospitós en el qual tant l’examinador com el pacient saben quina substància s’està administrant.

Provocació oral: tècnica diagnòstica que consisteix en l’administració de dosis progressives del medicament o aliment sospitós amb la finalitat de descartar o comprovar l’al·lèrgia. Totes les dosis s’administren per la boca.

Provocació oral a doble cec controlada amb placebo: mètode diagnòstic d’exposició controlada a l’agent sospitós (aliment o medicament) en el que ni l’examinador ni el pacient coneix si s’està administrant l’agent sospitós o un placebo, a fi de descartar o comprovar l’al·lèrgia.

111

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Provocació simple cec: mètode diagnòstic d’exposició controlada a l’agent sospitós en el qual l’examinador coneix quin aliment o medicament s’està administrant, però el pacient no.

Proves cutànies: tècniques realitzades a la pell pel diagnòstic de les malalties al·lèrgiques.

Poden ser: intraepidèrmiques (prick-test o prick-prick), intradèrmiques o epicutànies.

Proves epicutànies: tècnica diagnòstica que s’utilitza en l’estudi de les dermatitis de contacte. Els al·lèrgens es posen en uns pegats que s’adhereixen a la pell i es mantenen 48 hores. Es realitzen les lectures a les 48 i 96 hores.

Proves intradèrmiques: tècnica cutània pel diagnòstic de les malalties al·lèrgiques.

Consisteix en la injecció de 0,02 a 0,03 ml de l’al·lergen sospitós a la dermis.

Pruïja cutània: sensació molesta que indueix a rascar-se.

R Reacció al·lèrgica immediata: reacció al·lèrgica que es desencadena als 15-30 minuts d’exposar-se a l’al·lergen. És conseqüència dels efectes directes dels mediadors alliberats pels mastòcits i els basòfils.

Reacció al·lèrgica endarrerida: reacció al·lèrgica que pot presentar-se fins 72 hores després del contacte amb l’al·lergen. Està mediada per substàncies i mediadors alliberats per altres cèl·lules atretes al focus inflamatori (limfòcits, eosinòfils, plaquetes, etc.).

Reaccions anafilàctiques: reacció al·lèrgica generalitzada i greu on estan afectats diversos òrgans i sistemes, podent arribar a ser mortal.

Reaccions d’hipersensibilitat: reacció deguda a una resposta exagerada del sistema immunitari.

Reacció sistèmica: reacció al·lèrgica generalitzada en la qual participen diversos òrgans.

Resposta al·lèrgica: forma de reaccionar davant l’exposició a l’al·lergen, traduint-se en una reacció local o sistèmica.

Rinitis: inflamació de la mucosa nasal, deguda a una al·lèrgia, infecció, substàncies irritants o altres causes, que provoca: esternuts, picor nasal, destil·lació aquosa i congestió.

Rinitis al·lèrgica: rinitis produïda per l’exposició a un al·lergen al qual es troba sensibilitzat un pacient.

Rinoconjuntivitis: inflamació de la mucosa nasal i conjuntival a la vegada, a causa d’una al·lèrgia, infecció, substàncies irritants o altres causes, que provoca: esternuts, picor nasal, destil·lació aquosa, congestió nasal, llagrimeig i envermelliment i picor ocular.

112

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

S Sensibilització: producció d’anticossos IgE davant un al·lergen, que es pot detectar mitjançant tècniques de laboratori, proves cutànies o proves de provocació.

Sensibilització latent o subclínica: situació clínica en la qual, encara que es detecta sensibilització a un al·lergen, no es produeix cap simptomatologia en el pacient.

Sèrics: del sèrum sanguini o relacionat amb aquest.

Sibilàncies: sorolls aguts que s’escolten en respirar un pacient amb crisi asmàtica. Es produeix amb el pas del corrent aeri pels bronquis anormalment estrets. Sona com un xiulet.

Sistema complement: conjunt de proteïnes sèriques que s’activen seqüencialment i són de gran importància a les reaccions de defens, així com a les reaccions d’hipersensibilitat.

Les seves funcions són potenciar la resposta inflamatòria, facilitar la fagocitosi i dirigir la lisis de les cèl·lules.

Sistèmic: referit a l’organisme significa generalitzat, el contrari de local.

T Test d’activació de basòfils (TAB): tècnica diagnòstica de laboratori per detectar sensibilització. Es basa en la mesura del tant per cent de basòfils que s’activen a l’estar en contacte amb l’al·lergen.

Test d’alliberació d’histamina: tècnica diagnòstica de laboratori per detectar sensibilització. Consisteix en la quantificació de la histamina que és alliberada en posar en contacte la sang del pacient amb l’al·lergen sospitós.

Test de transformació limfoblàstica (TTL): tècnica diagnòstica de laboratori per detectar sensibilització. Consisteix a calcular la transformació dels limfòcits del pacient, prèviament aïllats, en posar-los en contacte amb l’al·lergen sospitós.

Tolerància: situació clínica d’anul·lació, transitòria o definitiva, de la resposta al·lèrgica davant un determinat al·lergen. Es pot aconseguir mitjançant l’administració controlada i progressiva del dit al·lergen. Per mantenir la tolerància es necessita que el contacte amb l’al·lergen no s’aturi.

Triptasa: proteïna secretada pels mastòcits i marcador d’activació dels mateixos.

U Urticària: erupció a la pell caracteritzada pel desenvolupament de faves que tendeixen a ajuntar-se entre si i s’acompanya de picor.

113

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

V Vacuna antial·lèrgica: extracte al·lergènic estandarditzat. S’administra al pacient al·lèrgic amb la finalitat de curar la seva malaltia.

Vacuna subcutània: vacuna antial·lèrgica que s’administra mitjançant injeccions al teixit cel·lular subcutani.

Vacuna sublingual: vacuna antial·lèrgica que es diposita en gotes a la cavitat oral, sota la llengua.

X Xoc anafilàctic: situació greu amb taquicàrdies, hipotensió, acompanyada o no de la pèrdua de la consciència, i normalment altres símptomes com urticària, pruïja, broncoespasme, dolor abdominal, mareig, etc. És la manifestació més greu d’una reacció al·lèrgica sistèmica i pot ser mortal.

114

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

WEBGRAFIA I BIBLIOGRAFIA

AEPNAA. (s.d) Asociación Española de Personas con Alergia a Alimentos y Látex. https://www.aepnaa.org/ver/huevo [Data de consulta: 5 de setembre de 2020] Allergy Insider. (s.d) ¿Por qué le pica la boca al comer fruta? Reactividad cruzada. https://www.thermofisher.com/diagnostic-education/patient/es/es/understandingallergies/cross-reactivity.html [Data de consulta: 9 de desembre de 2020] Allergy Insider. (s.d) Conozca sus límites: comprenda el umbral de los síntomas. https://www.thermofisher.com/diagnostic-education/patient/es/es/understandingallergies/symptom-threshold.html [Data de consulta: 21 d’agost de 2020] Alonso Lebrero, E. (2016) Alergia al huevo.

Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/alergia-a-los-alimentos/24-alergia-al-huevo/ [Data de consulta: 17 de novembre de 2020] Associació Asmatològica Catalana http://www.asmatics.org/ Associació familiars i pacients de dermatitis atòpica https://www.adeaweb.org/ Associació Madrilenya d’al·lèrgies alimentàries https://www.histasan.com/ Baeza Ochoa de Ocáriz, M.L. (2016) Los agentes causantes de las enfermedades alérgicas. Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/como-seproducen-las-enfermedades-alergicas/5-los-agentes-causantes-de-las-enfermedadesalergicas/ [Data de consulta: 8 d’octubre de 2020] Caporalini, C. (2016) Las enfermedades alérgicas más frecuentes. Grupo Gamma. https://www.grupogamma.com/las-enfermedades-alergicas-mas-frecuentes/ [Data de consulta: 30 d’agost de 2020] Cardona Dahl, V. (2016) La anafilaxia y el choque anafiláctico. Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/otras-enfermedades-alergicas/36-laanafilaxia-y-el-choque-anafilactico/ [Data de consulta: 27 de novembre de 2020] Chivato Pérez, T. (2012) ¿Qué es la alergia? ¿Qué estudia la Alergología? Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/aspectos-generales/1-que-es-laalergia-que-estudia-la-alergologia/ [Data de consulta: 19 d’agost de 2020] Colás Sanz, C. (2016) Importancia actual de las enfermedades alérgicas. Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/aspectos-generales/3-importancia-actual-delas-enfermedades-alergicas/ [Data de consulta: 5 de setembre de 2020]

115

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Cots Marfil, P. (2016) ¿Por qué hay gente que se hace alérgica y por qué no todos lo somos? Quiron Salud https://www.quironsalud.es/blogs/es/alergia-dia/gente-hace-alergica [Data de consulta: 5 de setembre de 2020] Cuidate plus.

(2020) Hongos. https://cuidateplus.marca.com/enfermedades/enfermedades-del-pie/hongos.html [Data de consulta: 27 de novembre de 2020] Dávila González, I.J. (2016) Los genes, el medio ambiente y la alergia. Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/como-se-producen-las-enfermedadesalergicas/6-los-genes-el-medio-ambiente-y-la-alergia/ [Data de consulta: 13 d’octubre de 2020] De las Heras Gozalo, M. (2016) Alergia a las mascotas y a otros animales. Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/los-responsables-de-larinoconjuntivitis-y-el-asma-alergicas/10-alergia-a-las-mascotas-y-a-otros-animales/ [Data de consulta: 30 d’octubre de 2020] Delgado Romero, J. Las pruebas de provocación con alimentos y medicamentos.

Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/%c2%bfcomo-seestudian-las-enfermedades-alergicas/43-las-pruebas-de-provocacion-con-alimentosmedicamentos/ [Data de consulta: 2 de desembre de 2020] Fernández Rivas, M. (2016) ¿Qué es la alergia a los alimentos? Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/alergia-a-los-alimentos/22-%c2%bfque-esla-alergia-a-los-alimentos/ [Data de consulta: 10 de novembre de 2020] Fundació Alicia (2020). Barcelona. https://www.alicia.cat [Data de consulta: 20 de juny de 2020] Guardia Martínez, P. (2016) Las vacunas contra la alergia o inmunoterapia. Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/el-tratamiento-de-las-enfermedadesalergicas/52-las-vacunas-contra-la-alergia-o-inmunoterapia/ [Data de consulta: 3 de desembre de 2020] Hernández Fernández de Rojas, D. (2016) Enfermedades alérgicas raras. Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/otras-enfermedades-alergicas/40enfermedades-alergicas-raras/ [Data de consulta: 1 de desembre de 2020] Hirsch, L. (2015) ¿En qué se diferencia una alergia alimentaria de una intolerancia alimentaria? Kidshealth. https://kidshealth.org/es/parents/allergy-intolerance-esp.html [Data de consulta: 13 de juliol de 2020] Manuel Zubeldia, J; Luisa Baeza, M; Jáuregui, I, i Senent, C.J. (2012). Libro de las enfermedades Alérgicas. (1a edición). Bilbao: Fundación BBVA.

116

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

Martín Muñoz, M.F. (2016) Alergia a la leche.

Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/alergia-a-los-alimentos/23-alergia-a-la-leche/ [Data de consulta: 11 de novembre de 2020] MayoClinic (2020) Síntomas y causas https://www.mayoclinic.org/es-es/diseasesconditions/allergies/symptoms-causes/syc-20351497 [Data de consulta: 13 d’agost de 2020] Parra Arrondo, A. (2016) Las pruebas en la piel. Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/%c2%bfcomo-se-estudian-lasenfermedades-alergicas/41-las-pruebas-en-la-piel/ [Data de consulta: 1 de desembre de 2020] Pelta Fernández, R. Historia del desarrollo de los conocimientos en Alergología. Alérgicos ilustres.

Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/aspectosgenerales/2-historia-del-desarrollo-de-los-conocimientos-en-alergologia-alergicos-ilustres/ [Data de consulta: 5 de setembre de 2020] Pérez Montero, A. (2018) Desensibilización oral con alimentos o inducción de tolerancia oral.

Madrid: Quirón Salud. https://www.quironsalud.es/blogs/es/alergologiainfantil/desensibilizacion-oral-alimentos-induccion-tolerancia-oral.nodos,20,10 [Data de consulta: 9 de desembre de 2020] Sanitas. (s.d) Diferencias entre alergia e intolerancia. Madrid: Hospital Universitario la Moraleja. https://www.hospitallamoraleja.es/es/actualidad/59/onoces-las-diferencias-entrealergia-e-intolerancia-alimentaria [Data de consulta: 2 de novembre de 2020] Sanz Larruga, M.A, i Goikoetxea Lapresa, M.J. (2016) Los análisis de sangre para el estudio de la alergia.

Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/%c2%bfcomo-se-estudian-lasenfermedades-alergicas/42-los-analisis-de-sangre-para-el-estudio-de-la-alergia/ [Data de consulta: 1 de desembre de 2020] SEICAP (s.d.) ¿Qué es la alergia?. Sociedad Española de Inmunología Clínica, Alergología y Asma Pediátrica http://pacientes.seicap.es/es/-qué-es-la-alergia-_23832 [Data de consulta: 28 de juny de 2020] Senent Sánchez, C.J. (2016) Alergia a la humedad: ¿qué son los hongos y cómo evitarlos?

Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/los-responsables-de-larinoconjuntivitis-y-el-asma-alergicas/9-alergia-a-la-humedad-%c2%bfque-son-los-hongosy-como-evitarlos/ [Data de consulta: 29 d’octubre de 2020] Sociedad Española de Alergología e Inmunología Clínica (SEAIC) https://www.seaic.org/ Subiza Garrido-Lestache, J. (2016) Alergia primaveral: ¿qué son los pólenes y cómo evitarlos?

Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/los-

117

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

responsables-de-la-rinoconjuntivitis-y-el-asma-alergicas/7-alergia-primaveral-%c2%bfqueson-los-polenes-y-como-evitarlos/ [Data de consulta: 25 d’octubre de 2020] William J. Gemeier, MD. (2007) Todo sobre las alergias. Rady Children's. https://www.rchsd.org/health-articles/todo-sobre-las-alergias/ [Data de consulta: 14 d’octubre de 2020] Zapatero Remón, L. (2016) Tratamiento de la alergia a alimentos. Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/alergia-a-los-alimentos/29-tratamiento-de-laalergia-a-alimentos/ [Data de consulta: 20 de novembre de 2020] Zubeldia Ortuño, J.M. (2016) El sistema inmunitario y la alergia. Fundación BBVA. https://www.fbbva.es/microsite/alergiasfbbva/como-se-producen-las-enfermedadesalergicas/4-el-sistema-inmunitario-y-la-alergia/ [Data de consulta: 10 de setembre de 2020]

118

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

ANNEXOS

Preguntes de l’enquesta Primera part: 1. ¿Sabes lo que es una enfermedad alérgica o alergia?

2. Explica que crees que es. (Si no lo sabes indícalo poniendo “no lo sé”).

3. ¿Crees que las enfermedades alérgicas se transmiten por genética?

4. ¿Crees que se nace siendo alérgico?

5. ¿Hay en tu entorno personas alérgicas? (Amigos, familiares, compañeros…)

6. ¿Crees que después de la picada de un bicho, animal, etc. puedes desarrollar algún tipo de alergia relacionada?

7. Las enfermedades alérgicas…

8. ¿Crees que las enfermedades alérgicas condicionan a la persona que las sufre en su día a día? (Menos horas de sueño, una dieta diferente…)

Segona part: 9. ¿Qué tipo de alergia tienes? (Alimentaria, medicamentosa, respiratoria…). Especifica también a qué alimento, medicamento, insecto, etc. tienes alergia.

10. ¿Has tenido alguna vez un choque anafiláctico? (Falta de respiración por la obstrucción de las cuerdas respiratorias o perdida del conocimiento).

11. Siempre que sales de casa, ¿llevas encima tu medicación por si te da una reacción alérgica?

119

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

12. Si has contestado que sí a la pregunta anterior, ¿puedes escribir la medicación que utilizas?

13. ¿Tu alergia te condiciona en el día a día? (Dormir mal o menos, cambiar tu dieta, medicarte constantemente, etc.).

14. ¿De qué manera tu alergia condiciona tu día a día?

15. ¿Has hecho o estás haciendo algún tratamiento para mejorar o eliminar tu alergia?

(Desensibilización, inmunoterapia…).

16. Si tu respuesta ha sido sí indica cual y para qué alergia has hecho tratamiento. (Si te apetece, puedes dejar también tu correo electrónico o algún medio de contacto para hacerte unas breves preguntas sobre el tratamiento).

Preguntes pels pacients Dessensibilització i immunoteràpia:

1. ¿Tu alergia es mediada por IgE o no mediada?

2. ¿A qué edad te diagnosticaron la alergia? ¿Tenias/tienes un grado muy alto? ¿Te afecta/afectaba mucho en el día a día?

3. Si alguna vez has tenido un choque anafiláctico, ¿podrías explicar que te paso? (Cómo empezó la reacción, que sentiste, cómo reaccionaste ante la reacción alérgica, que hiciste, cómo te sentiste cuando se te paso, etc.)

4. Cuando empezaste el tratamiento, ¿tu alergólogo te dijo que tolerarías el alimento por completo? / Cuando empezaste el tratamiento, ¿tu alergólogo te dijo que tu alergia desaparecería o que solo mejoraría?

5. ¿Con qué edad lo empezaste?

6. ¿Te hicieron alguna prueba antes de empezar con el tratamiento?

120

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

7. ¿Recuerdas cada cuánto ibas a hacer el tratamiento?

8. ¿Podrías explicar el procedimiento del tratamiento? ¿Qué te hacían en la visita?

9. ¿Durante el tratamiento tuviste muchas reacciones?

10. ¿Fueron muy graves?

11. ¿Qué te pasaba cuando te daba la reacción alérgica?

12. Durante el tratamiento, ¿notaste mejoras en tu alergia?

13. ¿Cuánto duró el tratamiento?

14. ¿Conseguiste tolerar el alimento por completo o solo parcialmente? Si lo conseguiste tolerar totalmente, ¿ahora comes ese alimento habitualmente? Si lo conseguiste tolerar parcialmente, ¿cómo puedes comerlo? ¿Tienes algún seguimiento? / Si ya has terminado el tratamiento ¿conseguiste superar la alergia? Si la respuesta es no, ¿qué motivo te dieron? Si la respuesta es sí, ¿tienes algún seguimiento?

15. Si todavía estás haciendo el tratamiento, ¿has notado alguna mejora en tu alergia? ¿Cuánto tiempo hace que lo empezaste?

16. Si el tratamiento no funcionó, ¿qué motivo te dieron?

17. Mientras hacías el tratamiento e ingerías el alimento al que tenías alergia, ¿cómo te sentiste? ¿Qué sensaciones o pensamientos tuviste?

Provocació a nadons encara lactants:

1. ¿Podrías explicar en qué ha consistido la provocación? ¿Qué le han hecho en la visita? ¿Después de esta prueba, hay un seguimiento con algún tratamiento?

2. ¿Al ser tan pequeño/a qué te preocupaba de la prueba de provocación? ¿Cómo lo ha llevado el bebe? (Que gestos hacía, si se ha quejado, ha llorado, etc.)

121

Les malalties al·lèrgiques i el seu tractament.

Judith Tabero Montoya

3. ¿Cuándo y cómo le diagnosticaron la alergia a tu hijo/a? ¿Cómo supisteis que era alérgico/a desde tan pequeño?

4. Cuando le diagnosticaron la alergia, ¿recuerdas cuál fue tu primera reacción/ pensamiento? (Te preocupaste mucho, pensaste que no era nada grave, etc.).

5. ¿Sabes si la alergia es mediada por IgE o no mediada?

6. ¿Qué pruebas relacionadas con la alergia le han hecho a tu hijo/a?

7. ¿Ha tenido alguna vez una reacción alérgica? ¿Ha sido muy grave? ¿Podrías explicar qué le sucedió y cómo supisteis que le estaba dando una reacción alérgica?

8. Como madre de un niño/a alérgico/a que todavía es lactante, ¿qué medidas has de tomar? ¿Evitas los alérgenos causantes de las reacciones alérgicas a tu hijo/a en tu dieta?

9. Anímicamente hablando, ¿cómo te sientes o cómo crees que te sentirías delante de un cuadro alérgico? ¿Te preocupa que esto pueda suceder de una manera grave?

122