TURANDOT

«Amor! O sole! Vita! Eternità!

Luce del mondo è amore!

Ride e canta nel sole l’infinita nostra felicità!»

Turandot, final de l’acte III amb aquell home de sang reial que resolgui tres enigmes que ella mateixa dictarà. Qui fracassi morirà. El règim i la tirania d’una dona incapaç d’estimar, que es nega a convertir-se en humana, que prefereix ser una institució i que imposa un estat de vigilància en el qual els homes són sacrificats.

Una escenografia monumental, evocadora i orientalista, i un entorn summament rígid i opressiu, ple de bellesa i equilibri formal, amplifiquen l’èpica de la història.

Puccini no va poder acabar el tercer acte de la partitura, moria l’any 1924 a Brussel·les abans de poder enllestir el duet final, i va ser el seu ajudant, Franco Alfano, qui va completar-la. La primera representació de l’obra al Teatro alla Scala de Milà el 1926 va ser una mena de rèquiem per a Puccini. Arturo Toscanini va dirigir l’obra fins a les últimes notes deixades per Puccini i després va baixar la batuta tot dient: «Aquí acaba l’obra del mestre. Després d’això, va morir».

Malgrat la crueltat de la seva trama, Turandot s’ha guanyat un lloc preeminent en el cànon del repertori universal i també en els cors dels públics de tot el món. Amb una partitura brillant i sense precedents, Puccini retrata la princesa sense ànima, freda i implacable en oposició a l’home decidit a guanyar-la costi el que costi.

El Liceu recupera la producció que obria de nou el teatre després del catastròfic incendi del 1994. Signada per Núria Espert, l’òpera se situa a la ciutat imperial de Pequín, on la princesa Turandot protegeix la seva virginitat sota un jurament: només es podrà casar

El final d’Alfano es va convertir en la norma en els teatres d’òpera de tot el món, però és precisament en aquesta indefinició dramatúrgica on Espert posa el seu segell: un desenllaç basat en la sumptuositat i en els rituals de la cort xinesa on Turandot, després de reconèixer que l’amor la domina i l’afebleix, prefereix suïcidar-se abans que lliurar-se a l’estranger. Massa esquerdes irreversibles dins del seu cor al costat d’un príncep amb set d’heroi que somia mentre exclama «Vincerò».

Elena Pankratova

Soprano. Es formà com a pianista, directora coral i professora de música. Es va donar a conèixer a Florència, interpretant la tintorera de Die Frau ohne Schatten. Ha cantat en teatres com el Teatro Real de Madrid, The Metropolitan Opera de Nova York, Teatre Mariinski de Sant Petersburg o Wiener Staatsoper. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 2019/20 amb Cavalleria rusticana

Michael Fabiano

Tenor. L’any 2014 va rebre els premis Beverly Sills i Richard Tucker, essent el primer cantant en rebre ambdues distincions el mateix any. Entre els seus compromisos recents trobem la seva participació a l’Opera Ball i Opera in the Park de la San Francisco Opera. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 2021/22 en el Concert 175è aniversari, i hi ha tornat amb Tosca (2022/23).

Nadine Sierra

Soprano. L’any 2017 guanyà el concurs Richard Tucker i el 2018, el premi Beverly Sills Artist de The Metropolitan Opera de Nova York. Al llarg de la seva trajectòria ha cantat en teatres com la Staatsoper Berlin dirigida per Daniel Barenboim, The Metropolitan Opera de Nova York o el Teatro La Fenice de Venècia, entre d’altres. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 2020/21 amb Lucia di Lammermoor

N Ria Espert

Directora d’escena. Al llarg de tota la seva vida ha treballat com a actriu, directora i gestora cultural. L’any 1986 va iniciar-se en el món de la direcció d’escena, i des d’aleshores ha dirigit títols operístics com Madama Butterfly, Elektra, Rigoletto o Tosca. Debutà al Gran Teatre del Liceu la temporada 1989/90 amb Elektra