El jaciment de Las Tenerías de Toledo

ARQUEOLOGIA

MEDIEVAL

I

POSTMEDIEVAL

EL JACIMENT DE LAS TENERÍAS DE TOLEDO Una aproximació des de l'arqueologia de l'experiència

JUDIT HERNÁNDEZ MAS GERARD JOVER SANTOS ALBERT RUIZ OLÓNDRIZ

15

DE

GENER

DE

2021

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

El jaciment de Las Tenerías de Toledo (Espanya): Una aproximació des de l’arqueologia de l’experiència Universitat de Barcelona Resum L’objectiu de la present recerca és realitzar una aproximació històrica dels banys musulmans del segle XI a partir de l’estudi arqueològic del jaciment de Las Tenerías (Toledo, Espanya).

Per a tal efecte, i amb la intenció d’oferir una visió completa i acurada del jaciment en el seu context, s’ha analitzat l’espai en el seu conjunt, així com alguns àmbits arqueològics específics, que han proporcionat informació particular sobre el caràcter dels espais públics dins la societat musulmana i sobre els rituals associats a la cultura dels banys àrabs medievals. Per tot això, ha estat imprescindible la consulta bibliogràfica de materials de referència com els treballs de Cristina Del Campo (2011) i les publicacions de Miguel López i Daniel Molano (2014), que han constituït part essencial de la recerca que ens disposem a mostrar en les següents pàgines.

Paraules clau: ​Las Tenerías, Toledo, banys àrabs, segle XI, arqueologia medieval, arqueologia de l’experiència.

Abstract The aim of the present research is to make a historical approach to the Muslim baths of the 11th century from the archaeological study of the site of Las Tenerías (Toledo, Spain). For this purpose, and with the intention to offer a complete and accurate view of the site in its context, the space as a whole has been analyzed, as well as some specific archaeological areas, which have provided particular information about the character of public spaces within Muslim society, and even about the rituals linked to the culture of medieval Arab baths. For all this, it has been essential the bibliographical consult of reference materials, such as the works of Cristina Del Campo (2011) and the publications of Miguel López and Daniel Molano (2014), which have been an essential part of the research we show on the following pages.

Keywords: ​Las Tenerías, Toledo, Arab baths, 11th century, medieval archeology, archaeology of the experience.

3

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

1.​ .​ Introducció El present estudi neix de l’interès per conèixer i aprofundir en la cultura ancestral musulmana a la Península Ibèrica des de la seva vessant més quotidiana o pública, tot aconseguint una consciència real sobre el valor del seu patrimoni cultural. Hem triat, doncs, el jaciment de Las Tenerías de Toledo perquè, entre altres coses que ens preocupen, creiem que la cultura musulmana és part del nostre passat, i els vestigis materials recollits per l’arqueologia en aquest cas presenten un gran potencial històric com per tractar de comprendre què, com i quan van succeir els fets que descriuen els objectes i els textos estudiats. Tot i l’ambiciositat d’aquest objectiu, l’arqueologia de l’experiència se’ns presenta, en aquest sentit, com un element imprescindible per apropar-nos a tots aquests propòsits.

2. Objectius i consideracions metodològiques 2.1. Objectius En els apartats que segueixen a continuació, ens limitarem a oferir una detallada descripció i interpretació dels estudis arqueològics que han tingut lloc al jaciment de Las Tenerías de Toledo relacionats amb la seva ocupació musulmana en època medieval. La prioritat essencial és ampliar la perspectiva coneguda d’aquest moment històric en un territori que, donada la seva ubicació, va ser objecte de nombrosos canvis polítics, econòmics i especialment culturals que han deixat testimonis materials sobre un espai eminentment social i que ens disposem a abordar a partir dels següents objectius: a) Comprendre la importància dels banys musulmans dins la vida urbana de la Toledo baixmedieval. b) Identificar patrons d’ús, religiositat i sociabilitat als espais vinculats als banys. c) Promoure el valor arqueològic del jaciment i fomentar l’interès patrimonial.

2.2. Metodologia de treball Per tal de donar resposta als plantejaments anteriors, es revisaran els resultats obtinguts en les excavacions de 1988, tot exposant les noves aportacions que s’han anat documentant en els darrers anys d’intervenció. Així mateix, l’estudi dels resultats materials i estratigràfics ––en tant que font bàsica d’informació històrica–– es veurà complementat amb l’anàlisi i la interpretació de fonts escrites contemporànies als fets. Aquests materials ens proporcionaran un coneixement imprescindible sobre el modus de vida de la població musulmana del segle XI a la ciutat de Toledo, com és el cas del cèlebre ​Tractat d’Ibn Abdún

(de finals del segle XI; principis del XII). Seguint els paràmetres de Giannini (1987), la

4

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

nostra tasca ha de ser, doncs, investigar estructures i documents, però també testimonis etnogràfics, per tal d’emmarcar i contrastar una realitat quotidiana des del punt de vista de l’experiència comuna o social. Complementàriament, durant el desenvolupament del treball s’ha tingut ocasió de realitzar una entrevista a Lahcen Ennamouri, natural d’Ouarzazate (Marroc). Aquesta aproximació als costums quotidians de la cultura bereber ha possibilitat una major interrelació entre els coneixements acadèmics i el coneixement tradicional respecte el hammam. Tal procediment hauria d’aproximar-nos per un nou camí a la qüestió pendent dels costums, hàbits i pràctiques de la història, motiu central de la nostra recerca.

3. El jaciment en context 3.1. Situació i emplaçament geogràfic Els banys islàmics de Tenerías ––o banys de Sant Sebastià de Suso–– (​39°51'10"N, 4°1'34"W) ​es localitzen al marge dret del riu Tajo al seu pas per la ciutat de Toledo (Castella

La-Manxa, Espanya), a l’actual carrer Carreras de Sant Sebastià (fig. 1). Les restes arqueològiques documentades, ubicades a extramurs de l’antiga ciutat, s’alcen sobre la zona inferior del barri de Curtidors, a uns cinquanta metres de l’antiga mesquita ​Al-Dabbagin,​ actual església de Sant Sebastià​1​. La ubicació d’aquest conjunt arquitectònic d’origen islàmic

––així com de les adoberies llindants–– està associada a una antiga escorrentia natural d’aigua provinent del vessant sud del nucli de Toledo, molt determinada pels cursos hidràulics necessaris per mantenir els banys i els tallers de la zona en funcionament.

Figura 1:​Ubicació del jaciment de Las Tenerías de Toledo. S’observa la localització dels banys a la vessant dreta del riu Tajo, que envolta la ciutat (elaboració pròpia a partir d’Instamaps).

1

​Veure annex gràfic 1, mapa topogràfic amb la localització de les mesquites toledanes del segle XI.

5

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

Aquesta disposició fa pensar en la importància dels sistemes d’aprovisionament i els cabals necessaris per abastir d’aigua les estances dels banys, que també haurien disposat d’un dipòsit (aljub) per regular-ne el seu consum. En aquest sentit, podem asseverar, doncs, que «l’emplaçament i les formes de cada àmbit dissenyat sorgiren de l’adaptació a l’espai i d’un pressupost econòmic, sense oblidar les influències culturals que primaven en el moment de l’edificació» (Del Campo, 2011: 87). Per tot això es pot inferir que es dona un important nombre de factors que condicionen el fet que no hi hagi mai un bany igual que l’altre, ni tampoc en les mateixes ubicacions. No obstant això, els banys de Tenerías es troben en relació amb els banys de Sant Sebastià, erigits també al segle XI i situats a extramurs de la ciutat. Parafrasejant a Del Campo (2011), «la situació d’aquests banys sobre una mateixa vessant té sentit si ens plantegem que la seva disposició sobre el terreny aprofita la temperatura càlida de la seva orientació sud, a més de romandre a prop de les corrents d’aigua que discorren sota els seus ciments» (Del Campo, 2011: 88). Pel que fa l’accés, explica Cristina Del Campo (2011) que «en el cas de Las Tenerías, aquests banys presenten una rampa en zig-zag empinada que queda junt a l’extrem oriental del bany per tal de salvar el desnivell sobre el qual es troba emplaçat» (Del Campo, 2011: 81)​2​.

3.2. Marc històric La cultura islàmica es va assentar a la ciutat de Toledo a partir de la primera dècada del segle VIII, donada la seva posició geogràfica estratègica al centre de la Península. La comunitat àrab anomenà la que fou l’antiga capital dels visigots, amb el nou topònim de Tolaitola (‫)ﻃﻠﯿﻄﻠﺔ‬. La vida religiosa, política i intel·lectual d’aquests musulmans toledans estava presidida per la mesquita major al'-Yami, situada al centre de la medina musulmana com a símbol de la preeminència d’aquesta comunitat sobre el conjunt de la ciutat. A part de la seva funció religiosa, la mesquita exercia també funcions judicials, socials i educatives de l’ensenyament de l’Islam; cada barri de Toledo comptava amb el seu propi espai de culte i els seus propis banys que, a part d’una funció purificadora, asseguraven la sociabilitat i l’oci a la comunitat musulmana. Els decisius canvis socials i urbanístics que es produeixen en aquests moments van ratificar la posició de Toledo com un dels centres culturals, polítics i econòmics de major magnitud a l’ocupar un emplaçament clau en les rutes comercials peninsulars.

D’igual forma, l’accessibilitat als recursos hídrics proporcionats pel riu Tajo va esdevenir un factor determinant en la instauració de la capitalitat a Toledo.

Segons la historiadora arabista B. Boloix (2001), la ciutat es convertí ––a partir dels paràmetres anteriorment citats–– en un nucli urbà on hi convivien pacíficament les religions jueva, cristiana i musulmana, en un moment de profundes transformacions polítiques i socials 2

​Veure annex gràfic 2, Fotografia de l’entorn directe del jaciment de Las Tenerías de Toledo.

6

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

que es donaren sobretot durant la segona meitat del segle XI. Un esdeveniment clau ––com remarquen López i Molano (2014)–– es donà el 25 de maig de 1085, quan el monarca del regne de Castella i Lleó, Alfons VI, va posar fi a la sobirania musulmana a la ciutat de Toledo (fig. 2), que fou una de les taifes més importants d’al-Àndalus, juntament amb la de Còrdova i Granada​3​. Aquest fet desarticulà progressivament tres segles de convivència cultural i religiosa que es començà a desintegrar definitivament a partir de l’any 1492, sota les polítiques autoritàries dels reis catòlics.

Figura 2: ​Evolució dels territoris islàmics a la Península Ibèrica. A la imatge A (segle XI) s’aprecia un clar predomini islàmic, mentre que a la imatge B (segle XII) queda reflexat el predomini cristià desencadenat a partir del 1085 (Wikipedia Commons, 2013).

«La Toledo medieval, o el regne musulmà de Tolaitola, té molt interès en el camp dels estudis històrics, lingüístics i culturals, no només per haver assolit el seu gran esplendor sota el domini islàmic, sinó perquè va arribar a ser un dels principals centres de cultura d’Europa» (Sayed, 2011: 133). Els especialistes calculen que Toledo a finals del segle XI, comptava amb 37.000 habitants entre àrabs, berebers, muladís, jueus i mossàrabs​4 (Sayed, 2011: 138). Pocs anys després, aquesta estructura inicial va reduir-se a tres comunitats principals: musulmans, mossàrabs i jueus, donant nom a la celebrada Ciutat de les Tres Cultures. L’arqueologia i les fonts documentals de l’època posen de manifest la convivència i la lliure confessió dels habitants de la ciutat en ple domini islàmic. Sota aquest context, tenim notables referències de la pràctica religiosa de cristians i jueus en els seus respectius llocs de culte (esglésies i sinagogues), un fet que assenyala una convivència forjada sobretot a través de la cultura, la tolerància entre representants i, sobretot, gràcies a la cooperació les diferents comunitats en els diversos àmbits socioeconòmics de la vida quotidiana a la ciutat.

​Veure Annex gràfic 3, mapa de fronteres político-administratives dels regnes cristians i musulmans al 1031. ​«La comunitat mossàrab de Toledo va ser àmpliament respectada per la religió islàmica, arribant a aconseguir llocs de certa rellevància en l’administració, la diplomàcia, la milícia i en la classe artesanal i comercial» (Sayed, 2011: 140).

3 4

7

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

No obstant això, la conquesta cristiana del segle XI serà causa, mecanisme i conseqüència d’un transcendental canvi polític i cultural: després de la imposició cristiana a la ciutat al 1085, les religions musulmana i jueva quedaren íntegrament sotmeses al nou regne, amb algunes transformacions fonamentals corresponents al marc del poder polític i religiós. La pèrdua de la potestat islàmica de Toledo envers l’hegemonia cristiana va truncar els interessos polítics de les elits musulmanes sobre la Península, la qual va commocionar les taifes andalusís del sud. Aquest canvi històric queda reflectit en uns famosos versos d’Abū Muhammad 'Abd Allāh al-' Assal (escriptor islàmic del segle XI) recollits per Sayed (2011), on estableix la següent sentència: «andalusos, preneu les vostres muntures, quedar-se aquí és un error [...] els vestits solen començar a esfilagarsar per les puntes, i veig que el vestit de la península s’ha trencat des del principi pel centre» (Sayed, 2014: 137). A partir d’aquestes paraules, podem inferir que Toledo va esdevenir l’epicentre del trencament del regne musulmà peninsular. En aquesta data són perceptibles una sèrie de modificacions polítiques i culturals que afecten especialment els processos interns de la societat, on s’accentuen sobretot els canvis administratius i religiosos propis de la tradició islàmica.

3.3.​ ​Importància dels banys a la cultura musulmana El bany en el món islàmic fou una pràctica de gran transcendència que va influir altres grups religiosos fins estendre’s per gran part de territori peninsular. Aquest hàbit es va convertir en una necessitat indispensable de la vida quotidiana dels musulmans, atès que la seva ritualitat havia requerit sempre de la purificació amb aigua cinc cops al dia. Una frase (​hadid​) atribuïda al profeta Muhammad estableix que «la neteja és part de la fe» (Del Campo,

2011: 54). Aquestes paraules van inspirar els fidels a integrar aquesta pràctica dins la vida quotidiana fins convertir-la en un costum religiós de primera necessitat. Tant és així, que els banys públics es van convertir en un edifici clau de la planificació de les ciutats, de la mateixa manera que ho eren el soc o la mesquita.

Durant els anys de domini islàmic a la Península, els àrabs d’​al-Àndalus, originaris de zones desèrtiques, van incorporar part de les construccions romanes aixecades per a la gestió de l’aigua, integrant-les en la seva tradició quotidiana​. Per a aquestes comunitats, l’aigua havia estat sempre un element valuós a l’hora de definir el paisatge, l’espai i les formes de vida típicament musulmanes. Aquest recurs ​representa per a l’Islam l’origen de la vida i del

coneixement: un do diví que simbolitza la profunda saviesa. Aquesta percepció sagrada de l’aigua permet explicar l’àmplia presència de sistemes de canalització en aquelles ciutats vinculades a la cultura àrab. Segons López i Molano (2014), «quan els àrabs van arribar a la Península al segle VIII, es van familiaritzar amb els edificis i estructures que els romans havien deixat, i van desenvolupar i ampliar l’estudi de les tècniques relacionades amb 8

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

l’aigua» (López; Molano, 2014: 11). Això va comportar la popularització i l’expansió dels banys per tot el territori musulmà: ràpidament, el hammam va adquirir un caràcter ritual i purificador, però també un rol social indispensable que demostra la gran herència del món clàssic. Els banys es van convertir, doncs, en un element definidor de la vida quotidiana de la cultura musulmana, per la qual cosa no es podia concebre la creació d’una ciutat sense la construcció d’aquest tipus d’edificis. Aquests es localitzaven habitualment en carrers concorreguts, a prop de mesquites i portes d’entrada i sortida de la ciutat. «L’estesa presència dels banys en palaus i residències Omeies a la primera meitat del segle VIII fa pensar que també era una part important de la vida de la cort i inclús del protocol oficial» (Navarro; Jiménez, 2007: 75). Per tant, es pot afirmar que hi havia banys públics i privats que cobrien la demanda de tots els grup socials, convertint-se així en edificis polifuncionals amb diverses finalitats: higiènica, religiosa i social.

L’existència d’aquests serveis en totes les ciutats musulmanes es va intensificar quan aquests van adoptar un caire religiós, cada cop més evident, degut a la obligatorietat de realitzar ablucions per arribar a l’estat de puritat (​tahara)​ . Durant l’època d’esplendor del

califat Omeia de Còrdova (segle X), la influència dels banys va arribar als regnes cristians del nord de la Península, que en uns inicis van ser adoptats per les classes altes de la societat i l’Església, però amb un caràcter més privat i íntim. Es van seguir aprofitant i construint de nous durant tota l’edat mitjana fins que, a partir del segle XVI, aquestes instal·lacions van ser abandonades degut al rebuig generalitzat promogut per la fe cristiana.

3.4. Els banys àrabs a la ciutat de Toledo Segons Ruiz i Llinás (2006), «la ciutat de Toledo, donada la seva importància ––constatada per la seva denominació com Madinat al-Muluk (Ciutat dels Reis)––, comptaria, si no amb els tres-cents banys que es documenten a Còrdova en època d’Abd al-Rahman III, sí amb un bon nombre d’ells» (Ruiz; Llinás, 2006: 62). A partir de les mencions que trobem a les fonts documentals i dels vestigis arqueològics que es conserven en alguns casos, és factible comptar fins a catorze possibles banys públics distribuïts per tot el teixit urbà de la ciutat, que demostrarien que Toledo fou una ciutat plenament arabitzada.

Sota aquestes premisses, identifiquem els banys de Tenerías, els de Sant Sebastià, el Hierro, Hamanzeite, El Angel, Virgen de Gracia, el Baño del Pozo Amargo, Caballel, Cenizal i els banys de Hospitalito del Rey. En molts casos, no s’ha pogut localitzar ni seguir l’evolució dels banys a través dels textos, encara que l’anàlisi de l’espai i les construccions actuals al barri de San Nicolás han permès documentar noves estructures subterrànies que semblarien evocar a les d’alguns antics hammams descrits a la documentació, com els propis banys de San Nicolás, els de Santa Cruz, Alficén i el bany de l’Arrabal (fig. 3).

9

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

Figura 3:​Mapa de la situació dels banys de Toledo. Es recalca l’abundància d’aquests edificis a la ciutat en època medieval (Del Campo, 2011: 79).

Seguint les paraules de Passini (2006), el gran nombre de banys que trobem a Toledo ––gran reflex de l’època taifa–– es troba en relació amb la necessitat de la població per purificar-se mitjançant les ablucions o neteges abans de resar i, en especial, «abans d’assistir a l’oració del divendres a la mesquita» (Passini, 2006: 10)​5​. Per aquesta raó, sembla lògic pensar que els banys haurien estat distribuïts estratègicament en diferents punts dels barris seguint una lògica urbanística clara vinculada a la fàcil accessibilitat, a la proximitat dels llocs de culte i als punts d’aprovisionament d’aigua, sota uns criteris marcadament funcionals i efectius. La majoria dels banys anteriorment citats es troben a la zona d’intramurs, en zones properes als carrers anomenats «de serveis als banys», que conduïen a l’entrada del recinte per tal de facilitar l’accés de les cavalleries amb les càrregues de combustible, a excepció dels banys de Tenerías, Sant Sebastià i el de l’Arrabal. Tots ells van gaudir d’una gran activitat entre els segles X-XII, expliquen Ruiz i Llinás (2006)​6​, tot i que els banys de Tenerías i San Sebastià van ser els que més continuïtat històrica van tenir fins època moderna.

​Aquest patró es reprodueix perfectament a la mesquita d’​Al-Dabaggin,​ a prop dels banys de Tenerías, i la de Bab-​al-Mardun ​(banys de la Santa Cruz). Tots aquests indrets formarien part dels espais d’ús públic i col·lectiu de la comunitat islàmica de Toledo.

6 ​Segons els autors (2006), l’ús dels banys públics a la ciutat de Toledo havia decaigut notablement al segle XIII. Només els banys de la ciutat de Toledo i els de Vascos ens ofereixen les cronologies més antigues per aquest tipus d’assentaments, mentre que altres banys presenten cronologies més tardanes associades a contextos rurals (vegeu els banys de Torres Torres (València) o Huéneja (Granada)).

5

10

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

4. Descripció del jaciment 4.1. Estructures constructives El complex arqueològic de Las Tenerías està constituït per una nau en direcció oest-est a la qual es contraposen tres naus rectangulars, perpendiculars, orientades de nord a sud i cobertes amb voltes de canó. Aquestes foren realitzades en maçoneria de pedra granítica ––molt abundant en el paisatge geològic de la zona–– i cobertes a l’exterior per una capa de morter de cal i sorra resistent a la humitat. Es tracta d’una construcció de gran solidesa, donat el seu estès ús entre la població i la seva aparent monumentalitat. Segons els resultats arqueomètrics aportats per C. Del Campo (2011) sobre alguns maons refractaris de l’hipocaust dels banys, s’ha pogut concloure que «aquest tipus de maó presenta menor quantitat de porus; la seva coloració és clara i compacta, per la qual cosa es dedueix que disposa d’una major qualitat i resistència als agents externs» (Del Campo, 2011: 161).

Basant-nos en les referències històriques sobre la construcció del maó, al-Nasir li-Din Allah (segle XI) recomanava que els fabricants de maó cuit usessin unes mides uniformes de motlle, mentre que Ibn-Abdún (segle XI-XII) sostenia que els maons havien de ser grans i completament adaptables a l’amplada dels murs. El paviment de les diferents estances, tanmateix, s’organitzava amb pendents que garantien l’evacuació de l’aigua sobrant, i per a tal efecte s’empleaven marbres, fang cuit o, en el cas de Las Tenerías, pedra natural de la meseta toledana. L’estudi arqueològic d’aquests paviments ens pot aportar valuosa informació sobre els processos d’escalfament soferts a l’interior dels banys, així com moltes altres dades sobre el procés de fabricació dels mateixos. En aquest sentit, els maons i paviments que separen les habitacions es mantenen en un estat de conservació aparentment bo, atès que la solidesa de la zona humida va facilitar la conservació dels murs de les sales voltades​7​, a diferència de les estances seques i la seva fràgil arquitectura.

Tot i aquestes limitacions, sabem que el conjunt arquitectònic de Las Tenerías està integrat per les següents estructures (fig. 4): «accés (zona nord-occidental), sala d’estar [o vestuari] (​bayt al-máslah)​ , distribuidor, latrines, sala de repòs o massatges, sala temperada

(​bayt al-wastani)​ , sala calenta (​bayt al-sajûn​), caldera i aljub» (López; Molano, 2014: 17).

Les analítiques arqueològiques realitzades sobre alguns dels banys àrabs de Toledo semblen demostrar l’existència de varies característiques comunes que permetrien parlar d’una ​«L’estudi de l’arquitectura balneària que ens ha arribat dempeus és la principal font d’informació, tenint en compte que estem davant del grup d’edificis andalusís més nombrosos i millor conservats. Això es deu a què una de les parts dels banys, la que denominem zona humida, precisa d’uns murs especialment sòlids per mantenir l’escalfor interior i suportar les pesades voltes que la cobrien, raó per la qual [...] molts d’ells han conservat aquesta part del bany integrada en construccions posteriors, freqüentment com a soterranis» (Jiménez; Navarro, 2007: 81).

7

11

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

tipologia específica de banys toledans, donat que comparteixen uns mateixos elements, mostren una distribució semblant i segueixen una evolució similar, un fet que els confereix certa singularitat respecte de la major part dels banys àrabs que es conserven a l’antic al-Àndalus. Segons Rojas i Garrido (2007), «una d’aquestes característiques hauria estat l’existència d’una sala de repòs i/o de massatge de petites dimensions i l’absència d’una sala freda» (Rojas; Garrido, 2007: 36). Segons els mateixos autors, aquests espais haurien constituït la diferència principal dels banys toledans respecte d’altres banys peninsulars.

Figura 4:​Recreació 3D del conjunt arqueològic i planimetria del bany. És visible la distribució dels diferents àmbits i estructures (Rojas; Villa, 1997).

4.1.1. Sala d’estar o vestuari (bayt al-máslah) A partir de les interpretacions de C. Del Campo (2011), la sala d’estar del jaciment ––orientada a l’extrem oriental i d’aspecte rectangular–– hauria estat la primera estança dels banys i hauria funcionat com a vestuari o espai sec previ a les instal·lacions humides. Tot i haver estat poc excavada, les dimensions, la situació i la connexió d’aquest espai amb la resta d’habitacions del jaciment permeten dirigir les hipòtesis en aquesta direcció. L’autora afegeix que aquest espai «podria haver contingut estanteries amb el corresponent material de bany (tovalloles, sabons…) i tal vegada una zona ocupada per un barber​8​» (Del Campo, 2011: 91). ​Segons Izquierdo (2008), era freqüent que als banys hi haguessin barbers, que acostumaven a situar els seus negocis a l’interior o a les immediacions dels banys públics.

8

12

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

4.1.2. Distribuidor A mode de nexe entre l’exterior i l’interior dels banys es trobava el distribuidor, una sala rectangular per la qual s’accedia directament des del vestuari o sala d’estar. Aquest espai de transició comunicava amb les latrines i les sales de bany, una característica que Del Campo (2011) destaca com peculiar, doncs segons ella «sembla il·lògic suposar que, al ser aquest espai una estança destinada a l’espera i a la conversació, es trobés junta a les latrines» (Del Campo, 2011: 92). En aquest sentit, es pot proposar una funció més aviat dedicada a comunicar els banys, en tant que sala de pas, i no tant un punt per a la socialització. Es creu que a l’interior d’aquest àmbit hi havia una pileta que subministrava aigua per a diferents usos​9​.

1.1.3. Latrines Les latrines públiques dels banys de Tenerías es troben emplaçades sobre un punt mínimament elevat respecte de la resta d’estances. Per accedir-hi a elles, era necessari ascendir per una sèrie d’esglaons que conduïen directament a la sala en qüestió, destinada exclusivament a les necessitats fisiològiques dels usuaris. Aquest espai «constava d’un total de tres latrines separades per tabics amb els seus corresponents embornals i un punt destinat a la recollida d’aigües netes» (Del Campo, 2011: 92).

1.1.4. Sala de repòs o de massatges També comunicada directament amb el distribuïdor a través d’una porta, la sala de repòs o de massatges estava constituïda per un espai de planta rectangular amb un petit sector més elevat respecte del nivell del sòl de la resta de l’habitació. És possible que es tractés d’una banqueta practicada sobre pedra amb la funció d’acollir els usuaris dels banys mentre esperaven la immersió a la sala temperada. Com s’ha dit anteriorment, aquest espai és comú en tots els banys edificats a la Toledo medieval, i es creu que en aquesta sala, els banyistes rebrien fregaments en sec per tal d’activar la circulació sanguínia. Del Campo (2011) no obvia tampoc que aquesta sala pogués funcionar també com a espai d’assecat.

​Tal com expressen García Gómez i Levi-Provençal (1981), ​«​segons Ibn Abdún, les piles dels banys públics havien d’estar tapades, perquè si quedaven obertes a l’aire no es podia evitar que s’embrutessin, essent així que 9

aquests indrets havien de ser nets per definició​»​ (García Gómez; Levi-Provençal, 1981: 149).

13

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

1.1.5. Sala temperada (bayt al-wastani) La sala temperada (o de vapor), ​tepidarium segons la terminologia llatina, està

formada per un espai de planta amb tendència rectangular ubicada entre la sala de repòs i la sala càlida. Tenim coneixement que a la resta de banys àrabs peninsulars, la

sala temperada acostuma a ser major que la calenta, però a Las Tenerías i als altres banys de Toledo sembla invertir-se aquest patró, essent la sala calenta major en dimensions a la temperada.

1.1.6. Sala càlida (bayt al-sajûn) Seguint amb la tradició termal romana, els banys àrabs respectaven una lògica d’increment de les temperatures en cada sala, essent la càlida la darrera del recorregut.

L’espai càlid (o ​caldarium)​ estava constituït per un paviment de pedra sostingut a base de columnes de maó que facilitaven la transmissió de calor al terra de l’estança des del ​praefurnium (sala de combustió). La planta d’aquesta cambra és també

rectangular i notablement major que la sala temperada. En aquesta, s’observen dues piles de distinta forma i dimensió, així com altres habitacions que haurien servit per netejar-se o practicar ablucions amb l’ajuda d’algun recipient. Seguint la veu de C. Del Campo (2011), «aquesta era, sens dubte, la sala més freqüentada, ja que a més de ser un lloc on gaudir de l’aigua a altes temperatures, també es prenien banys de vapor per accelerar la sudoració i netejar els porus de la pell» (Del Campo, 2011: 94).

Aquestes estances estaven proveïdes d’uns sostres voltats que no només complien amb una funció aïllant de la temperatura interior, sinó que també contribuïen a l’estabilitat arquitectònica de l’edifici. Segons Utrero (2018), «la introducció d’estructures voltades és una innovació que estimula el constructor a buscar noves solucions arquitectòniques jugant amb l’alçada, el gruix i la ubicació dels suports» (Utrero, 2018: 373).

1.1.7. La caldera La caldera és l’element fonamental dels banys que garanteix l’escalfament de l’aigua, de l’ambient i contribueix a la creació d’un ambient propici per als banys de vapor. L’estructura, connectada directament amb la sala càlida, va ser edificada en maons travats d’argila refractaria que permetien absorbir grans dilatacions en moments d’altes temperatures, evitant la producció d’esquerdes i altres fissures en cap dels seus paraments. Així ho veiem en la majoria de banys àrabs peninsulars, com per exemple als banys de Churriana de la Vega (Granada), on també trobem «una caldera

14

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

separada de l’estança càlida amb un tabic molt fi i a una certa alçada. La caldera tenia una doble finalitat: servir amb major facilitat les piletes i afavorir que els vapors passessin més fàcilment a la sala càlida, mitjançant l’orifici que hauria existit en el tabic de separació» (Navarro; Jiménez; 2007: 96).

1.1.8. L’aljub L’aljub (cisterna) dels banys de Tenerías està construït a continuació dels murs de les sales calenta i temperada, amb un canal que connecta el mateix dipòsit amb el distribuïdor. Segons Del Campo (2011), «amb la fi de procurar una bona distribució de l’aigua a la majoria de les sales, l’aljub estava cobert per una volta de canó en maó​10 i s’alçava uns 1,60 metres de la superfície, tot disposant d’altres canals annexes que surcaven la part superior dels murs [...] i que servirien per distribuir aigua calenta procedent de la caldera» (Del Campo, 2011: 95).

1.2. Intervencions arqueològiques i darrers treballs Els banys de Tenerías, de gran interès patrimonial i arqueològic, foren descoberts al 1988, any en què van tenir lloc les primeres excavacions arqueològiques. Tal com es desprèn de la ​Dirección General de Patrimonio y Museos de la Consejería de Cultura (2008), les restes d’aquests banys àrabs han estat profundament estudiats des de finals dels anys vuitanta

del segle passat. A partir de 1997, la ​Confederación Hidrográfica del Tajo va encarregar

noves excavacions i estudis als arqueòlegs Juan Manuel Rojas i Ramón Villa. Les successives intervencions arqueològiques van posar al descobert les diferents sales que conformen el recinte termal. Segons Rojas (2007), es tracta d’un dels banys més complets de la ciutat i d’on s’han pogut extreure dades històriques més significatives en relació a la seva edificació i activitat, així com les característiques constructives dels seus murs, voltes i la distribució interna de les seves estances.

Pel que fa a la conservació de les restes arqueològiques, els darrers programes de restauració (2011) s’han enfocat a la consolidació d’estructures internes com s’observa en la gran part dels murs que divideixen els esp​ais​11​. Gran part d’aquestes tasques de preservació s’han pogut dur a terme gràcies a què l’estructura interior dels banys va quedar sepultada per les aportacions de runa i deixalles constructives, així com la posició separada del jaciment respecte del nucli de la ciutat, mantenint-lo al marge de les transformacions urbanes (​Del

​Aquestes voltes conferien majors amplades a les cisternes. Al tractar-se d’estructures menys allargades, més amples i profundes, resulten més racionals i econòmiques, doncs amb el mateix volum d’obra es pot emmagatzemar una major quantitat d’aigua.

11 ​Veure annex gràfic 4, detall de la consolidació d’un mur divisori a l’interior dels banys.

10

15

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

Campo, 2011)​. Recentment, el conjunt arqueològic ha estat adaptat al turisme cultural i s’han afegit plafons explicatius que ajuden a comprendre la globalitat del jaciment​12​. Es pot trobar més informació sobre horaris de visites i guies a la pàgina web oficial del centre de gestió de recursos culturals del ​Consorcio de Toledo13​ ​ .

5. Aspectes culturals dels banys: socialització, religiositat i ritualitat 5.1. Criteris d’accessibilitat segons edat i sexe Les fonts escrites medievals, tant cristianes com islàmiques, són un suport imprescindible a l’hora d’abordar qui, quan i sota quins paràmetres es podia accedir a les instal·lacions termals. A més de les dades proporcionades per la pròpia arquitectura, s’ha de recórrer a les fonts documentals i a la etnografia, amb la cautela que implica extrapolar dades amb tants segles de diferència. Els textos de l’escriptor i geògraf marroquí del segle XV-XVI, J. León Africano (​Al-Hasan b. Muűammad al-Wazzan al-Fasi​), són un bon reflex de la realitat quotidiana dels banys de la seva època. Un dels testimonis més significatius de l’autor és el dels hammams de Fez (Marroc), on explica les peculiaritats pròpies del seu ús segons gènere i funcionalitat: «Les dones tenen banys per a elles, i existeixen d’altres d´ús indistint, amb hores per als varons, entre les tres i les catorze hores, o aproximadament segons l’època, la resta de la jornada és per a les dones, les quals, deixen constància de la seva presència amb una corda creuada a la porta que els homes no poden traspassar [...]» (León Africano, 1995: 143-144). Les dones hi acudien normalment durant les tardes de dilluns i dimecres, essent el hammam un refugi per a la sociabilitat femenina i un espai per als sentits i la sensualitat.

Malgrat les lleis imposades pels juristes de l’època ––que excloïen per complet els malalts i les dones que acabaven de donar a llum––, el bany es convertí en un espai d’evasió i acollida a la feminitat. Per a la completa neteja personal, les dones hi assistien dos cops a la setmana, en torns ben diferenciats als dels homes, per la qual cosa els porters i el personal de serveis eren substituïts per dones després del migdia. A més d’una funció purament higiènica, els banys eren espais entregats a la conversa, les confidències, o als àpats socials. Als espais temperats, afegeix Iniesta (2003), les dones es cuidaven, es depilaven amb pasta de cera, es rentaven els cabells amb argila o amb sabons especialitzats per després tenyir-los, es maquillaven els ulls amb ​kohl​. També usaven escorça de nou per lluir els llavis rojos i frescos, i es perfumaven amb nafa (extracte de jasmí), oli de violeta, perfums elaborats amb

almesc, roses i tota classe d’ungüents (​duhn)​ . Segons M.P. Tonda (2008), l’ús dels banys per

les dones s’estenia varies hores i era motiu d’esbarjo i complicitat; aquestes trobades servien ​Veure annex gràfic 5, Imatge del plafó informatiu dels banys. ​Consulteu la pàgina oficial del ​Consorcio de Toledo a partir del següent enllaç: ​https://consorciotoledo.com/ (07/11/2020).

12 13

16

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

per evadir-se de les seves funcions i responsabilitats dins del model patriarcal de la família musulmana.

La població infantil també s’acollia a uns codis socials preestablerts en relació a l’accessibilitat i al comportament a l’interior del recinte. Segons León Africano (1995), «[...] entra la joventut al bany sencerament despullada, sense sentir vergonya, però la gent de més edat i de certa importància social ho fa cobrint-se amb llençols, i no s’asseuen amb tots, sinó en uns cubicles decorats per a les persones de qualitat» (León Africano, 1995: 143-144). El tema de la nuesa estava restringit en els adults i mal vist a partir de la pubertat, moment en què els infants deixen de ser assistits i d’anar acompanyats per la mare. Segons Izquierdo (2008), «els nens acudien als banys amb les mares fins a la pubertat, després passaven amb els homes per evitar situacions incòmodes, ja que en aquesta etapa comencen a descobrir la seva sexualitat» (Izquierdo, 2008: 104). És d’interès apuntar que els banys situats extramurs, com és el cas de Las Tenerías, serien també de gran ús per a caminants i viatgers que arribaven a la ciutat després de llargs viatges. La majoria d’aquests, en comptes d’entrar als banys i dirigir-se a la mesquita a orar, podien relaxar-se i netejar-se en un sentit estrictament higiènic. Juntament amb aquestes dades, coneixem també que la població cristiana, especialment a partir del segle XI, va freqüentar els banys àrabs, amb dies regulats i reservats per al seu ús, de manera que jueus i musulmans acudien als banys públics en dies diferents als cristians. En relació a aquesta pluralitat d’ús, destaca que l’aigua ––sens dubte el nucli del hammam–– és un element simbòlic profundament arrelat en aquestes tres religions. Cada culte presenta una simbologia lligada a la puresa i a la neteja de l’esperit i, a més, disposa dels seus propis mandats i preceptes respecte l’ús del bany. Tot i això, les tres religions veuen en l’aigua un element comú que converteix els banys públics en un espai de convergència i convivència cultural.

Així i tot, per bé que la ciutadania toledana assistia amb relativa freqüència als banys, més endavant van aparèixer restriccions legals en certes zones de la Península. A les Partidas d’Alfonso X el Sabio (​ segle XIII) queda recollida una important separació que prohibia que cap jueu compartís bany amb un cristià: et aun mandamos que ningunt judío non sea osado de bañarse en baño en uno con los cristianos (Partida VII, Títol XXIV, Llei VIII). Fou habitual, remarca Izquierdo (2008), que a partir d’aquests moments, en algunes jueries, com per exemple a Saragossa o a Palma de Mallorca, existissin banys d’ús exclusiu per a jueus, que haurien estat similars als islàmics en termes de construcció i arquitectura.

5.2. Ritualitat Per als musulmans, els banys públics tenien una finalitat principal, la religiosa, tot i que també eren espais per a gaudir i socialitzar. El bany ritual implicava una cura tant de la 17

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

part física com espiritual de la persona, doncs aquest es troba vinculat a la religió i esdevé un ritual necessari abans de les pregàries per tal d’assolir un estat complet de purificació. Una part important d’aquest ritual és la gestualitat que comporta cada ablució (del l​latí ​ablutio​,

«​em rento​»​)​. Segons la tradició musulmana, hi ha dos tipus d’ablucions: la menor (​wudu)​ i la major (​ghusl​); la menor consisteix en abocar aigua sobre el cap i les extremitats​14​, mentre que

la major implica la neteja del cos complet. Aquesta última és imprescindible i obligatòria després de l’acte sexual i, en el cas de les dones, al finalitzar la menstruació o el part.

La proximitat dels banys amb les mesquites facilitava la realització d’aquests rituals, sobretot l’ablució major, acte que ha estat recollit per Abd al-Rahman Badawi (1954). Segons el seu testimoni, «per banyar-se com és degut, convé que el banyista romangui cert temps en un primer espai; d’aquest passi al segon, i que es quedi en aquest poc temps, per entrar després en el tercer. Un cop arribat al tercer espai s’estira sobre una hamaca encoixinada fins que el cos comenci a suar. Després, es refrega de tant en tant el cos amb un drap de lli i, quan ha suat ja suficient, entra al recinte del bany, on es renta i efectua el ​ghusl (​ la gran ablució) i

s’enfonsa en una banyera (​abzan​) amb aigua tèbia [...]. Abocarà sobre el seu cap aigua moderadament calenta, després es refregarà bé el cos per treure’s la brutícia i la porqueria, després s’ungirà amb un oli corresponent a l’època de l’any. A continuació, es netejarà la pell aplicant sobre ella aigua clara o les cremes apropiades per aquesta finalitat. Després tornarà a entrar a una banyera amb dos compartiments, el primer dels quals tindrà aigua més calenta.

Finalment, per sortir, seguirà el mateix procediment paulatí que acabem de descriure. A continuació es tombarà en el tercer espai fins que s’hagi assecat. S’assecarà el cos amb draps perfumats amb aigua de roses i ambre. A l’estiu, s’assecarà amb tovalloles toves i fines de lli, i a l’hivern, amb tovalloles de cotó o seda»​ (Badawi, 1954: 293-294)​.

El conjunt d’oracions islàmiques, el ​Salat,​ consta de cinc pregàries diàries: ​la primera

oració, la ​Fajr, e​ s dona abans de l’alba; la segona, ​Thuhr​, després del migdia; la tercera, Asr,​ a mitja tarda; la quarta, ​Maghrib,​ després del crepuscle, i la darrera, ​Isha​, es realitza durant la

nit. Per realitzar aquestes pregàries és menester disposar d’un lloc net (​mandûb)​ per procedir a netejar-se les dues mans ​––​començant per la dreta​–– ​i els canells. El següent pas és revelar la intenció de desfer-se de la impuresa major, i pronunciar l’expressió: ​bismillah («en el nom

d’Allâh»). Per a l’ablució major, cal netejar les parts íntimes (primer el sexe per no tornar a tocar-lo fins a finalitzar l’ablució menor). L’ablució menor implica netejar el cap tres vegades, tenint cura que l’aigua penetri fins les arrels dels cabells, després cal netejar les orelles, la barba, el coll, les espatlles, les aixelles, l’esquena i el melic. La gestualitat del ritual s’inicia mitjançant el ruixat de la banda dreta del cos, seguida de l’esquerra, deixant els peus per al final. Aquestes ablucions es podien realitzar de forma privada o pública en els banys, 14

​Veure annex gràfic 6, ​Miniatura ​d’Ostad Hosein Behzad (​1964) on és visible el procés d’ablució menor.

18

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

els quals s’adaptaven als requisits i horaris de les festivitats principals de l’Islam, com el Ramadà, que es donava durant el novè mes del calendari lunar musulmà.

Com sosté Padilla (2013), durant aquest període, el hammam obria només durant la nit. En aquestes dates assenyalades (que coincideixen amb l’estació de la primavera) els banys eren molt concorreguts pels creients, els quals hi acudien per a fer una purificació més completa. El Ramadà, celebració i pilar de la fe islàmica, es caracteritza pel dejuni diari de menjar, beguda, tabac i activitat sexual des de l’alba fins el crepuscle, obligant els seus fidels a fer abstinència i a focalitzar-se en l’oració. A partir de la posta del sol, la societat musulmana recupera la seva quotidianitat, les activitats comercials i dels banys. La doble funcionalitat social i religiosa del hammam comportava una gran assiduïtat d’usuaris que el convertien en un espai molt important vinculat a la pregària nocturna de la mesquita. En aquest mateix context, les botigues i llocs de menjars romanien obertes fins molt tard i inclús durant tota la nit; com afegeix Padilla (2013), als carrers es veien reunions de gent, carrers il·luminats, etc., una animació nocturna que s’estenia fins la matinada.

5.3.Rendibilitat i serveis dels banys Si bé els edificis termals d’època clàssica es mantenien amb pressupost públic, a l’època medieval aquests es privatitzen i es converteixen en un negoci. «Els banys islàmics medievals són, doncs, un servei oficial que es finança amb l’import que paga cadascun dels clients que hi accedien» (Navarro; Jiménez, 2007: 74). Segons Izquierdo (2008), el preu d’accés no era molt elevat per tal de facilitar l’entrada a tothom. En molts casos, els banys eren construïts per compte privat (per emirs, califes i grans personatges de les elits que exercien d’arrendadors), però es cedien a les mesquites per tal d’assegurar-ne el seu manteniment i la gestió de la seva retribució. La mesquita que configura i regeix el funcionament dels banys de Las Tenerías és l’antiga mesquita d’Al-Dabbagin, originària dels segles X-XI i posteriorment convertida en temple cristià sota el nom d’Església de Sant Sebastià (figs. 5 i 6). A aquest respecte, cal tenir present que durant el regnat dels reis catòlics (finals del segle XV i principis del segle XVI), els banys continuaren funcionant però el seu règim de propietat va canviar profundament passant a ser un monopoli a mans de la Corona, la qual va cedir la gestió d’aquestes instal·lacions a particulars i, especialment, a l’Església (Izquierdo, 2008). «La seva rendibilitat en època postmedieval queda evidenciada per les nombroses entregues a cens que es van fer, existint abundants testimonis d’un ús molt extens no només entre els mudèjars sinó també entre cristians i jueus d’ambdós sexes» (Navarro; Jiménez, 2007: 77). No obstant, se sap que molts banys foren abandonats durant la conquesta i molts altres amortitzats, producte de la desarticulació de la vida urbana després de la ruptura poblacional i a l’adaptació dels edificis balnearis a les necessitats dels nouvinguts. En tots els 19

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

casos, els banys van assumir grans connotacions rituals que fan que es tracti d’un servei amb un alt contingut religiós i tradicional. Aquests espais congreguen, doncs, la totalitat dels membres de la comunitat religiosa independentment de la seva condició social, el sexe i l’edat.

Figures 5 i 6:​Interior i exterior de l’actual església de Sant Sebastià (antiga mesquita d’Al Dabbagin). És possible apreciar un palimpsest arquitectònic entre els estils musulmà i cristià (Villota, 2016).

En època musulmana, el procés d’higiene i purificació a l’interior dels banys vincula les estances amb l’activitat que s’hi practica a cadascuna d’elles. Els materials emprats, la circulació de l’aigua i la distribució dels diferents àmbits determinen l’ús específic de cada part del ritual termal, que estava sota la supervisió del ​muhtasib​, un funcionari que s’encarregava de garantir el bon funcionament dels banys. Existien altres figures i càrrecs rellevants que vetllaven pel bon ús de les instal·lacions: parlem del recaptador del bany, dels músics, homes i dones de companyia, dels barbers, massatgistes, etc.​15​. Ibn Abdún parla de totes aquestes professions en el seu cèlebre Tractat; en aquest, estableix que «els massatgistes i els banyers han de circular per la casa de banys ben vestits, amb esclops i saragüells [calçons amples de lli o de cotó]. Per la seva banda, les ballarines devien anar sempre amb la cara coberta; les prostitutes no podien usar els mateixos vestits i complements que les dones honrades i els prostituts haurien de ser expulsats de la ciutat» (Escartín, 2004: 174). Així mateix, el propi Ibn Abdún escriu que els músics no causaven massa simpatia a l’interior dels banys, ja que les festes solien degenerar en discussió. En moments inicials del bany, totes aquestes funcions eren realitzades per un reduït nombre de persones, però «l’especialització dels operaris s’entén com un procés essencial de la transformació cultural de l’època pleno i baixmedieval a partir del segle XI. És aleshores quan els artesans comencen a transformar la ​Veure annexos gràfics 7 i 8, Il·lustracions del ​Manuscrit de Khamsa of Nizami ​on s’observen les activitats internes dels banys i els serveis de barberia i massatge​.

15

20

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

seva experiència o habilitat en una disciplina específica. És a dir, són protagonistes d’un sol cicle o d’una part del mateix» (Utrero, 2018: 374). Altres oficis vinculats als banys, que patiran també l’especialització professional, foren el cos de neteja i manteniment, i els encarregats del guarda-roba (​maslaj)​ , que cuidaven de la roba dels banyistes i venien al

públic el material necessari per prendre el bany, com la pedra sabonosa per al cabell (​tafo​) i les tovalloles, tal com manté M. P. Tonda (2008). Izquierdo (2008), per la seva part, afegeix que «a l’entrada, als banyistes se’ls entregaven cubells, esclops de fusta per protegir-se els peus, sabons i altres elements necessaris per a la higiene personal» (Izquierdo, 2008: 107). La vestimenta i els complements empleats en el procés del bany podien constituir, en aquest sentit, elements de distinció per marcar diferències socials entre els usuaris, «tot i que l’interior del hammam es presentava com un espai d’igualtat lliure de classes socials» (Izquierdo, 2008: 104).

6. Proposta de posada en valor del jaciment 6.1. Estat actual de museïtzació i accés al públic Tot i les successives intervencions al jaciment, els antics banys de Tenerías van quedar desatesos pel que fa la conservació i la divulgació fins al 2011. Fins aleshores, la constant exposició als medis climàtics i el relatiu aïllament respecte del nucli urbà de la ciutat van sotmetre l’assentament en un estat de deixadesa que ha dificultat la recerca i l’apropament al gran públic. Recentment, però, amb l’objectiu de conservar les estructures arquitectòniques i paralitzar el procés de deteriorament, el ​Consorcio de Toledo va delimitar el jaciment mitjançant una tanca perimetral. Igualment, va incorporar plafons informatius i va

afegir una plataforma sobreelevada que proporciona una visió global dels banys. Així mateix, es va establir un horari d’apertura al públic: de dimarts a dissabte (de 10 a 14h i de 16 a 20h) i diumenges de 10 a 14h. L’accés al recinte és gratuït i la visita permet una visió general del jaciment a través d’una estratègia de divulgació tradicional basada en plafons informatius.

Aquests se centren exclusivament en les característiques de construcció i distribució dels espais des d’una perspectiva eminentment descriptiva. A part de la senyalització i el recorregut, el jaciment no presenta estratègies d’innovació conceptuals ni tecnològiques a l’hora d’incentivar el coneixement històric sobre els antics banys àrabs. Així mateix, el jaciment no disposa d’una pàgina web oficial, però sí apareix recollit a la web principal del Consorcio de Toledo16 ​ i a altres pàgines secundàries de turisme com ​MasToledo17 ​ o ​Consulteu la pàgina oficial del ​Consorcio de Toledo a partir del següent enllaç: ​https://bit.ly/3s9TlW8 (07/11/2020).

17 ​Consulteu la pàgina oficial de ​MasToledo​a partir del següent enllaç: ​https://bit.ly/2XouS1u​(07/11/2020).

16

21

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

Turismocastillalamancha.es​18​. En totes elles, però, el contingut presentat és poc complet i, en la majoria dels casos, desactualitzat.

6.2. Noves propostes de divulgació Aparentment, els plafons informatius ​––​en tant que única estratègia de difusió del

complex arqueològic​–– no responen a una proposta comunicativa eficaç i completa sobre la

identitat, la història i el valor arqueològic del jaciment. En aquest aspecte, el visitant no té la possibilitat de connectar amb el passat històric dels banys, ni tampoc d’interioritzar un discurs clar i ben contextualitzat al respecte. És per això que cal definir un pla d’actuació a partir d’accions divulgatives encaminades cap a una futura posada en valor, tot proposant un model que s’ajusti a les característiques i necessitats del conjunt arqueològic. Tenint en compte que l’objectiu principal és que el visitant pugui comprendre el jaciment i gaudir de l’experiència cultural, el primer pas és visibilitzar el jaciment en relació al conjunt de monuments de la ciutat de Toledo. Per aquest motiu, s’ha proposat la integració de Las Tenerías en un circuit turístico-cultural que permeti que el jaciment sigui valorat per la població local i el turisme, assegurant-ne així la conservació física i l’interès patrimonial (fig.

7). D’aquesta manera, doncs, es proposa establir una estratègia de senyalització i divulgació que permeti donar a conèixer els resultats de les diferents intervencions arqueològiques i remarcar el valor patrimonial del jaciment d’una forma propera i adaptada al gran públic.

Tots aquests mètodes hauran de proporcionar-nos resultats visibles a l’hora de transmetre la informació històrica i arqueològica dels banys de Las Tenerías per tal de convertir-los en un focus d’atracció tant a nivell educatiu com divulgatiu.

Figura 7: Proposta d’itinerari turístico-cultural pels principals monuments de tradició islàmica de Toledo. ​ 1​ : Porta de Bisagra; ​2​: Mesquita Cristo de la Luz; ​3​: Plaça Zocodover; 4​: Alcàsser; ​5​: Restaurant Tulaytula; ​ 6​ : Mesquita Al-Dabbagin; ​7​: Banys de Tenerías (elaboració pròpia a partir d’Instamaps).

18

​Consulteu la pàgina oficial ​Turismocastilla.com​de: ​https://bit.ly/3pUgz0K​(07/11/2020).

22

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

Havent observat els principals monuments islàmics de la ciutat de Toledo, hem escollit el recorregut indicat en la imatge anterior que recull un itinerari que enllaça diferents vestigis arquitectònics de la cultura islàmica medieval. Per tal d’endinsar el visitant en una experiència més lúdica, l’itinerari inclou una parada gastronòmica amb productes típics de la cuina tradicional musulmana, oferts per un restaurant especialitzat (com per exemple el restaurant ​Tulaytula)​ .

No obstant, més enllà de donar visibilitat al jaciment, és prioritari incorporar a la

proposta turística un discurs històric atractiu que impulsi un coneixement general dels banys de Tenerías. D’aquesta manera, serà factible transmetre al públic el valor que posseeix el conjunt arqueològic, i conscienciar-lo a partir de la didàctica com a eina per a la seva conservació. Aquest discurs haurà d’estar dirigit i adaptat a tots els públics a partir d’una comunicació amena, interactiva i de rigor científic.

Amb les dades obtingudes ​––i ​més enllà dels itineraris, els punts d’observació i altres

sistemes d’interpretació indirecta​––​, es planteja un darrer mètode per potenciar la importància històrica del jaciment: la recreació de contextos quotidians en el passat. A diferència del historical reenactment,​ on diferents actors reprodueixen fets històrics (generalment bèl·lics),

el concepte de ​living history és el que més s’ajusta a les característiques del nostre jaciment,

ja que se centra en els esdeveniments comuns de la vida quotidiana d’una societat. Aquesta metodologia educativa hauria d’apropar-nos a les experiències quotidianes del passat d’una forma immersiva i rigorosa, sovint oblidada en el discurs educatiu. Aquest plantejament permetria donar resposta a les següents qüestions: com eren els circuits termals en època islàmica, quins productes es consumien, quins serveis es realitzaven o quins rituals s’hi practicaven.

7. Consideracions finals Aquest treball ha pretès mostrar la importància cultural dels banys àrabs medievals del segle XI a partir del jaciment de Las Tenerías de Toledo. La nostra òptica d’anàlisi s’ha basat en l’arqueologia de l’experiència, que ha permès identificar i comprendre les seves característiques arquitectòniques, interpretar les seves diferents funcions segons sexe i edat, així com apropar-nos a la gran varietat de serveis que oferien als seus usuaris. En aquest sentit, hem constatat que el hammam no només cobria les necessitats higièniques sinó que també representava un espai social polivalent molt vinculat a la ritualitat de la religió musulmana. Tot i així, gràcies a la documentació històrica hem pogut conèixer que durant aquest període Toledo fou una ciutat habitada per musulmans, cristians i jueus, essent els banys un reflex d’aquesta convivència.

23

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

Les fonts bibliogràfiques ens han permès, tanmateix, aprofundir en detall d’aquesta quotidianitat: com per exemple els diversos oficis vinculats als banys, els diferents criteris d’accessibilitat i la gestió administrativa associada a la mesquita. Aquesta informació ha dibuixat una panoràmica social sobre el funcionament general dels banys, inclosa la interacció dels usuaris i el seu comportament segons les restriccions d’ús. Particularment, ha estat possible valorar i reconèixer el rol de la dona dins del hammam i el significat d’aquest espai per a l’expressió de la seva feminitat. En definitiva, totes aquestes dades ––proporcionades per la documentació escrita––, els vestigis materials i els testimonis etnogràfics, ens han permès recrear la història popular dels banys àrabs dins d’una societat complexa en plena transformació sociocultural.

Finalment, en aquest treball hem posat de manifest les mancances divulgatives del jaciment de Las Tenerías de Toledo i hem considerat la necessitat de noves intervencions al respecte. Per a tal efecte, s’ha proposat, d’una banda, la integració del jaciment en un itinerari cultural per la ciutat de Toledo i, d’altra banda, la creació d’un discurs històric proper per al gran públic que afavoreixi la sensibilització sobre el passat històric de la ciutat i la conservació del patrimoni.

Per tal de contribuir a una recreació històrica més pròxima a la vida quotidiana, creiem que és necessari aplicar una metodologia interdisciplinari. En aquesta, les fonts etnogràfiques i l’arqueologia de l’experiència o dels sentits té un paper essencial a l’hora d’evitar perspectives presentistes del passat. Per això, considerem fonamental integrar aquesta òptica sensorial en l’estudi arqueològic del món material des d’una visió més antropològica que possibiliti la comprensió dels comportaments humans des de l’antiguitat fins al present.

24

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

8. Bibliografia BADAWI, A (1954): ​Al-usul al-yûnâiya lin-nazarîyat as siyásíya fi l-islâm​. Fontes graecae doctrinarum politicarum islamicarum. El Cairo.

«Baños de Al-Andalus». ​Arteguias,​ 2020 [en línia]. Disponible a: ​https://bit.ly/3pLZhCT (02/12/2020).

BOLOIX, B. (2001): ​La taifa de Toledo en el Siglo XI​. ​Aproximación a sus límites y extensión territorial.​ Tulaytula, 8, 23-57.

BRUNET, C (2015): ​Baños de Yuso o San Sebastián, Toledo.​ Tres Culturas: la otra historia del Reino de Toledo [en línia]. Disponible a:​ ​https://bit.ly/2VgopnS​ (28/11/2020).

DEL CAMPO, C. (2011): ​Estudio de los sistemas constructivos y materiales refractarios

empleados en los baños árabes de Toledo.​ Universidad Politécnica de Madrid [en línia]. Disponible a:​ ​https://bit.ly/3n1Z9P7​.

EL SABIO, A. (2000): ​Siete Partidas: Antología.​ Castalia Publishing Company.

ESCARTÍN, E. (2004): ​Estudio económico sobre el tratado de Ibn Abdún.​ Universidad de Sevilla [en línia]. Disponible a: ​https://bit.ly/3jQ1dYp​.

GARCÍA-GÓMEZ i LEVI-PROVENÇAL, E. (1981): ​Sevilla a comienzos del siglo XII. El tratado de Ibn Abdun​. Biblioteca de temas sevillanos, Sevilla.

GIANNINI, H. (1987): ​Hacia una arqueología de la experiencia. Universidad de Chile [en línia]. Disponible a:​ ​https://bit.ly/33OM18w​.

INIESTA, J. E. (2003): «La mujer en la murcia islàmica». ​Revista Cangilón,​ 25, pp. 16-20 [en línia]. Disponible a:​ ​https://bit.ly/2KPAgHN​.

IZQUIERDO, R. (2008): «Vida cotidiana y cultura material: el baño en el mundo islámico».

Luz de sus ciudades: homenaje a Julio Porres Martín-Cleto [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/367mx6h​.

LÓPEZ, M. i MOLANO, D. (2014): ​Patrimonio histórico español del juego y del deporte.

Baños

árabes

de

https://bit.ly/30iUj6c​.

Toledo.​

Museo

del

juego

[en

línia]. Disponible a:

NAVARRO, J. i JIMÉNEZ, P. (2007): ​Arqueología del baño andalusí: notas para su comprensión y estudio.​ Escuela de estudios Árabes de Granada (CSIC) [en línia].

Disponible a:​ ​https://bit.ly/3iRQFGN​.

PADILLA, L. (2013): «Los baños islámicos: los censos de un baño en Restábal del Valle de Lecrín. Año 1574». ​Estudios sobre Patrimonio, Cultura y

Ciencias Medievales,​ 13-14, pp. 243-261 ​[en línia]. Disponible a: ​ ​https://bit.ly/3rL539A​.

PASSINI, J. (2006): ​Los baños y el agua en Toledo​. Los monográficos del Consorcio, Toledo [en línia]. Disponible a:​ ​https://bit.ly/36R0XER​.

25

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

ROJAS, J. M. (2007): ​Informe de intervención arqueológica en B. A. Tenerías.​ Consorcio de la Ciudad de Toledo.

ROJAS, J. M. i GARRIDO, G. (2007): Informe final de intervención arqueológica en el baño de El Angel en Toledo​. Consorcio de la Ciudad de Toledo.

ROJAS, J. M. i VILLA, R. (1997): «Los baños extramuros de San Sebastián. Al-Qantara».

Revista de Estudios Árabes​, CSIC, Vol. XVIII. Madrid.

RUIZ MOROTE, L. (2018): ​Mezquitas toledanas: origen, evolución, implantación.​ Escola

Técnica Superior de Arquitectura de Madrid (treball de final de grau) [en línia].

Disponible a:​ ​https://bit.ly/39h5C4d​.

RUIZ, A. i LLINÁS, C. (2006): «Baños árabes en Toledo». ​Los Monográficos del Consorcio 2 ​[en línia]. Disponible a:​ ​https://bit.ly/2JpTLWA​.

SAYED, Z. S. (2011): Ṭ ​ ulayṭula: Capital de la cultura árabe medieval.​ Un mundo, muchas miradas, 2.

TONDA, M. P. (2008): «La vida cotidiana en la España musulmana». ​Coloquio Vida Cotidiana y Diseño,​ Universidad Autónoma Metropolitana [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/3lionqg​.

UTRERO, M. A. (2018): ​Arqueología de la producción arquitectónica en el Medievo

Hispánico (siglos VII‐XII). Más preguntas que respuestas. Treinta años de arqueología medieval en España [en línia]. Disponible a:​ ​https://bit.ly/32doFs2​.

26

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

9. Annexos 9.1. Annex gràfic Annex 1: ​Mapa topogràfic amb la localització de les mesquites toledanes del segle

XI. Se subratlla la mesquita al-Daggabin, actual església de Sant Sebastian, associada als banys de Tenerías (Ruiz Morote, 2018: 34).

27

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

Annex 2:​ Vista de l’entorn del jaciment. S’aprecia l’extensió total dels banys, l’espai que ocupen a la ciutat i la pendent sobre la qual s’assenten (Brunet, 2015).

Annex 3: ​Mapa de taifes de la Península Ibèrica al 1031. Destaquem l’extensió del Regne de Toledo i la seva ubicació estratègica al bell mig de la Península (Wikipedia Commons, 2013).

28

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

Annex 4: ​Detall de la consolidació d’un mur divisori de l’interior dels banys. Es

contempla l’estil constructiu en maçoneria (Del Campo, 2011: 66).

Annex 5: Plafó informatiu en relleu de la planimetria i l’alçat dels banys. Exemple de l’estat actual del procés de museïtzació i divulgació del jaciment (​Arteguias, ​2010).

29

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

Annex 6: ​Miniatura d’Ostad Hosein Behzad (1964). Reflexa part del procés ritual

propi de l’ablució menor, consistent a humitejar les extremitats i el cap començant de dalt abaix i per la part dreta del cos (Museu Dafineh).

30

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

Annex 7: ​Harun al-Rashid and the barber​. ​Extret del ​Manuscript of the Khamsa of

Nizami, c​ ​. ​1494-1495, BL Or.6810, f. 27v. Observem les activitats internes dels banys i els serveis de barberia i massatge ​(Fine Art Images/Heritage Images/Getty Images).

31

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

Annex 8: ​Harun al-Rashid and the inside a hammam. Extret del ​Manuscript of the

Khamsa of Nizami,​ c. 1495, ​BL Or.6810, f. 28r​. Destaquem el repartiment de les diferents prestacions del bany per estances i els seus materials associats (tovalloles, recipients, olis…)

(Fine Art Images/Heritage Images/Getty Images).

32

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

9.2. Annex etnogràfic Per tal de complementar el coneixement sobre l’ús dels banys i la seva ritualitat, s’ha realitzat una entrevista a Lahcen Ennamouri (gènere masculí), de 41 anys, fuster, original de Tincfherd, Ouarzazate (Marroc). Entrevistat el 12 de desembre de 2020.

-Com és el ritual de purificació amb aigua quan us prepareu per les vostres pregàries?

Comencem passant-nos aigua pel cantó dret del cos, primer les mans i els braços, després la cara i el cap, i s’acaba amb les cames i els peus. Però no sempre es fa així.

-Existeixen diferents tipus de pregàries i purificacions?

Sí, també hi ha la gran oració en la qual t’has de netejar el cos sencer, sobretot quan la persona ha mantingut relacions sexuals, també es comença pel cantó dret, del cap fins als peus.

-A on i quan es realitza aquest ritual de purificació?

Sempre abans d’anar a resar, cinc vegades al dia o quan sigui necessari. Es pot fer a casa, a la mesquita, que sempre té un bany per dones i homes, i als hammams, que també sempre estan a prop de la mesquita. No es pot resar sense fer-ho.

-I durant la festivitat del Ramadà, què succeeix?

Com sempre, igual, però només podem fer vida normal durant la nit. Per això el hammam obre a la nit. Tampoc es pot menjar durant el dia, només aigua i dàtils si has de treballar.

Sortim i mengem a partir de las nou de la nit.

-Les dones actuen igual que els homes?

No, les dones «en els seus dies»19 ​ no es poden tocar durant les hores de llum del Ramadà, però sí que es pot a partir de les nou quan es fa fosc, quan mengem durant la nit. Però

sempre t’has de netejar abans de resar si has abraçat dones «en els seus dies», fins al quart dia, també germanes i filles, les dones mateixes ens avisen.

-La neteja es fa només amb aigua? Pot ser aigua de qualsevol lloc?

Només aigua, i ha de ser aigua com per beure, s’ha de poder beure, això vol dir molt neta. Si no es pot beure no es pot usar.

19

​S’interpreta aquesta expressió com a dies menstruals.

33

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

-I els nens i nenes què fan durant aquestes purificacions?

Ells aprenen i fan igual que nosaltres, però per entrar al hammam, els nens quan es fan nois, (a partir dels deu anys o depèn del nen), van amb els homes a rentar-se, ja no poder anar amb les dones. I tots als 18 anys estan obligats a anar a la mesquita i a resar cinc vegades al dia.

34

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

Índex Resum / Abstract

3

1. Introducció

4

2. Objectius i consideracions metodològiques

4

​ 2.1. Objectius

4

​ 2.2. Metodologia de treball

4

3. El jaciment en context

5

3.1. Situació i emplaçament geogràfic

5

3.2. Marc històric

6

3.3. Importància dels banys a la cultura musulmana

8

3.4. Els banys àrabs a la ciutat de Toledo

9

4. Descripció del jaciment 4.1. Estructures constructives

11 11

4.1.1. Sala d’estar o vestuari (bayt al-máslah)

12

4.1.2. Distribuïdor

13

4.1.3. Latrines

13

4.1.4. Sala de repòs o de massatges

13

4.1.5. Sala temperada (bayt al-wastani)

14

4.1.6. Sala càlida (bayt al-sajûn)

14

4.1.7. Caldera

14

4.1.8. L’aljub

15

4.2. Intervencions arqueològiques i darrers treballs 5. Aspectes culturals dels banys: socialització, religiositat i ritualitat

15 16

5.1. Criteris d’accessibilitat segons edat i sexe

16

5.2. Ritualitat

17

5.3. Rendibilitat i serveis dels banys

19

Arqueologia medieval i postmedieval Judit Hernández Mas, Gerard Jover Santos i Albert Ruiz Olóndriz

6. Proposta de posada en valor del jaciment

21

6.1. Estat actual de museïtzació i accés al públic

21

6.2. Noves propostes de divulgació

22

7. Consideracions finals

23

8. Bibliografia

25

9. Annexos

27

9.1. Annex gràfic

27

9.2. Annex etnogràfic

33