Vida de Pèricles

EL POPULISME A L’ATENES DE PÈRICLES. La frontera entre la democràcia i la demagògia.

Gerard Jover Hª Antiga 25/05/2018

El populisme a l’Atenes de Pèricles Gerard Jover

CONTEXT HISTÒRIC El cèlebre Segle d’Or d’Atenes (480-404 aC) comprèn els anys englobats entre la fi de les memorables Guerres Mèdiques entre grecs i perses, i l’esclat de la Guerra del Peloponès al 431 aC. És aquest context, anomenat també Segle de Pèricles, l’escenari d’un gran nombre d’avenços en la vida política i cultural d’Atenes, i un moment d’esplendor de les arts i les lletres. Nombroses disciplines com la filosofia, l’arquitectura, l’escultura o la història assoliren igualment un alt grau de creixement en aquest període i, en matèria social, s’aconseguí la igualtat de paraula a l’Assemblea i el principi d’equitat entre tots els ciutadans, els quals es governaren a sí mateixos decidint directament sobre els assumptes d’Estat a l’Assemblea. Al llarg d’aquests esplendorosos temps, s’erigí un gran nombre d’obres públiques que foren finançades per la Lliga de Delos, una vigorosa aliança militar entre polis constituïda com a mesura defensiva davant les amenaces del poble persa. Durant aquests temps Atenes es convertí en una potència marítima i en el cap d’un imperi que li reportà amplis beneficis econòmics i un gran prestigi a tota Grècia. Els textos de l’època, en igual grau d’exaltació, ens parlen de la desfogada situació econòmica de l’antiga Atenes, així com també dels seus vincles i relacions amb altres indrets del món abans i després del brot de pesta que va assolar la ciutat l’any 429 aC i va permetre l’avenç de l’exèrcit espartà. Finalment, entre els anys 431 aC i 404 aC va tenir lloc la guerra del Peloponès, que va enfrontar la Lliga de Delos, capitanejada per Atenes –de tendència democràtica– amb la Lliga del Peloponès, comandada per la polis d’Esparta, de tendència clarament oligàrquica.

SOBRE L’AUTOR

Plutarc (46/50-120 dC) fou un assagista, escriptor i biògraf grec nascut a Queronea, Beocia, en el si d’una distingida família que li va proporcionar una educació selecta per compte de grans mestres com el reputat gramàtic Ammònios, amb els quals es va formar en matèria de filosofia, retòrica i matemàtiques als volts de l’any 67 dC Segons se sap, la família de Plutarc estigué sempre vinculada al món de la cultura, i entre els seus cercles d’amistat hi van arribar a coincidir notables estadistes i savis com Luci Flavi Polià o Sixte de Queronea, mestre del futur emperador Marc Aureli.

Durant la seva dilatada vida professional, va exercir com a sacerdot a Delfos, com a magistrat a la seva ciutat natal i com a procurador de la província d’Acaia tot just després d’obtenir la ciutadania romana. En tant que càrrec públic, Plutarc va viatjar extensament per territori mediterrani tot combinant la seva tasca de sacerdot vitalici d’Apol·lo amb la seva passió per la literatura. Complerta la seva formació, es traslladà a Roma per impartir classes de pitagorisme, estoicisme i platonisme als descendents de nobles llatins durant els últims anys del tenebrós regnat de Neró, cap al 68 dC, implicant a vàries àrees de coneixement que van trobar en els llibres una forma de transmissió cultural molt rica. Alguns dels seus treballs més coneguts, i que romanen fins als nostres dies, són Obres morals (Moralia) i Vides paral·leles, totes dues datades entre els anys 90 i 117 dC.

2

El populisme a l’Atenes de Pèricles Gerard Jover

EL POPULISME A L’ATENES DE PÈRICLES. LA FRONTERA ENTRE LA DEMOCRÀCIA I LA DEMAGÒGIA LA CONSTRUCCIÓ DEL PERSONATGE PÚBLIC La figura de Pèricles (495-429 aC.) és, sens dubte, la figura d’un gran estadista i orador a qui la història presenta com l’artífex de la victòria hel·lena sobre els perses, i com el líder del partit democràtic d'Atenes –des d’on va assolir tal prestigi i influència que el mateix historiador Tucídides l’arribà a batejar com «el primer ciutadà atenès»–. Des de ben antic, els seus ambiciosos projectes polítics, militars i artístics el van dur a posar en pràctica estratègies i maniobres similars a les emprades anteriorment per Cimó1 per tal de guanyar-se el favor popular i l’estima de la polis d’una manera essencialment particular i original respecte de les polítiques precedents: així, doncs, mentre que Cimó va destinar part del seu patrimoni personal al benefici del poble, Pèricles no dubtà mai en fer ús del tresor públic 2 –procedent en la seva majoria del saqueig del tribut als aliats– per a tal finalitat.

«Contrarestant Pèricles en el principi, com hem dit, a la glòria de Cimó, es va adherir a les masses; però sent inferior en riquesa i interessos, amb els quals aquest guanyava als pobres, donant quotidianament de menjar als atenesos necessitats, vestint als ancians i tirant al terra les voltes de les seves possessions perquè prenguessin dels fruits els que volguessin, frustrat Pèricles amb aquestes coses, va recórrer al repartiment dels cabals públics aconsellant-li-ho així Damònides de Ea, segons testimoniatge d'Aristòtil» (Plutarc, Vides paral·leles, “Vida de Pèricles”, 9).

Des de la seva privilegiada posició d’estrateg, Pèricles va construir un govern estable i eficient amb arrels populistes i eminentment demagògiques –com ja van fer Temístocles i Cimó amb anterioritat–, i va posar en marxa un extens programa de retribucions econòmiques destinat a aquells ciutadans que havien participat de la vida cívica o bé a aquells que havien desenvolupat càrrecs i serveis diversos en benefici de la polis. És precís notar que «el càrrec d’estrateg, al·lega F.Moro Albacete, si bé no era de naturalesa política, fou, durant molt de temps susceptible de tenir una gran influència política i una amplia capacitat d’iniciativa, tot i el perill que implicava la responsabilitat davant l’Assemblea per accions o omissions, en la qual Pèricles semblava invulnerable» (Moro Albacete, 2017: 83). Segons aquestes paraules, el camí de Pèricles va ser en certa manera conduït, en un primer terme, pel seu mentor i cap de partit Efialtes, voluntat del qual fou desmantellar l’Areòpag per tal d’anular Conegut com estadista i general, Cimó II (510-450 aC.) fou àmpliament venerat pel poble d’Atenes per la seva generositat a l’hora de finançar la construcció de les muralles del Pireu amb els seus propis fons personals.

2 Segons declara Plutarc en el capítol XIV, els oradors del partit de Tucídides clamaven contra Pèricles perquè dilapidava el tresor i dissipava les rendes, per la qual cosa el general va preguntar si realment gastava massa, i el poble respongué «moltíssim». I, símbol del seu compromís i la seva magnanimitat replicà: «doncs no es gasti del vostre compte, sinó del meu; però les obres han de portar només el meu nom» (Plutarc, Vides paral·leles, “Vida de Pèricles”, 14).

1

3

El populisme a l’Atenes de Pèricles Gerard Jover

l’única institució que podria oposar-se a qualsevol excés de l’Assemblea3 i atorgar, així, una major autonomia i llibertat a les accions de govern de Pèricles, com fou el cas, per exemple, de la institució de la mistoforia. Amb aquest sistema de salaris per als funcionaris assistents a l’Ecclesia va aconseguir Pèricles fer efectiva la democràcia facilitant-ne l’accés de tots els ciutadans als òrgans estatals, adquirint, particularment, unes institucions democràtiques sòlides i prou representatives enfocades essencialment a la complaença de la plebs.

«Quan ja va morir Arístides, Temístocles va ser condemnat, i Cimó estava constantment amb l'esquadra fora de Grècia, es va anar Pèricles aproximant al poble, amb tal art que va prendre la causa de la massa i dels pobres, en comptes de la dels pocs i els rics, no obstant això que el seu caràcter gens tenia de popular, sinó que temorós, al que sembla, de caure en sospita de tirania, i observant que Cimó era aristocràtic i molt preuat del millor de la ciutat, es va posar del costat dels molts, tant per llaurar-se la seva seguretat pròpia, com per formar contra aquest un partit poderós» (Plutarc, Vides paral·leles, “Vida de Pèricles”, 7).

En les seves oracions, Pèricles –que sempre va seguir un càlcul racional en la política– acostumava a convidar els seus simpatitzants a reflexionar sobre les bondats del seu govern amb un llenguatge comú segons el qual tendia a embaucar retòricament a qui l’escoltava. Amb tota la raó diu Roger Vilain (2004), certament, que els seus discursos es trobaven encoberts sota una intensa i repetida tasca de persuasió lingüística amb què es referia al seu govern com una democràcia on el màxim prestigi personal era compatible amb la igualtat i la sobirania del poble. En particular, el fet que la mateixa plebs l’escollís repetidament entre la resta dels aristòcrates deixa prou clar que la seva influència i el seu prestigi foren àmpliament reconeguts per damunt de qualsevol altra opció política possible. Al capdavall, l’estudi de Muñoz Valle (1971) és igualment concloent a l’hora d’afirmar que Pèricles –que és presentat per l’autor com un nexe entre populisme i l’exaltació del particularisme ètnic– instaurà una forma de govern essencialment personal que superava, amb escreix, l’interès comú dels antics genos o clans, i on, a més, «posava de relleu aquella espècie de concòrdia que llavors caracteritzava les relacions entre classes» (Muñoz Valle, 1971: 4).

«En comptes d'aquella demagògia que tenia fluixes i insegures les regnes, va plantejar un govern aristocràtic, i, en certa manera, regi; i emprant-li sempre amb rectitud i integritat pel millor, unes vegades amb la persuasió i amb instruir al poble i unes altres amb la fermesa i la violència si li trobava renitent, va posar mà en tot el que li semblava útil; imitant en això al metge que en la curació d'una malaltia complicada i habitual, ora es val del dolç i agradable, i ora de remeis dessaborits, conduents a la salut» (Plutarc, Vides paral·leles, “Vida de Pèricles”, 15).

Es coneix que Pèricles va dominar l’Assemblea gairebé sempre de manera indirecta des del seu càrrec d’estrateg, que no era assignat per sorteig, sinó per elecció anual i, a més, amb possibilitat de reelecció successiva.

3

4

El populisme a l’Atenes de Pèricles Gerard Jover

EL TRACTE AMB LES MASSES Més precisament, cal tenir en compte que la política de Pèricles de cap manera abjurà del principi de representació que exaltava la democràcia, sinó que el va simplificar i el va proveir d’un caràcter emocional davant d’aquella fracció del poble que li donava suport. «El que és típic del populisme és, per tant, el caràcter directe de la relació entre les masses i el líder, l’absència de mediació dels nivells entremitjos i també el fet que aquest descansa a l’espera d’una idealització ràpida dels objectius promesos» (Hermet, 2008: 18). Si bé és cert que les seves dots com a orador li permeteren entaular punts de proximitat amb els ciutadans d’Atenes segons l’ideal organitzatiu i participatiu de la població, Pèricles no va recórrer als banys de masses que havien caracteritzat a la majoria de populistes clàssics com Cleó, doncs de Pèricles es diu que no acaparava discursos ni banquets, sinó que es reservava per a les causes d’importància. En un to obertament encomiable, Plutarc –que descrivia el general atenès com un home incorruptible i molt superior als atractius de l’or– confessa que només el propi Pèricles estava suficientment capacitat per tractar de mode convenient i eficaç les passions i les necessitats del poble, moderar actituds altives i captivar les ànimes dels ciutadans a partir d’una règim democràtic amb el qual guiarà –i també entabanarà– el poble, no amb les armes, sinó amb la paraula.

Preocupat, doncs, per captivar l’auditori presentant-se com autor de la prosperitat i del progrés d’Atenes, Pèricles va desenvolupar un estil de comunicació individualitzat que apuntava a satisfer les esperances del poble i a guanyar-se la confiança de la multitud pels motius que exposa Plutarc en la seva obra: «Així, en tot el temps que va governar, que va ser molt llarg, no se li va veure concórrer a convit algun a casa de cap ciutadà, sinó únicament a les noces del seu cosí Euriptòlem, en les quals va estar fins a les libacions, i després es va aixecar. Perquè les concurrències porten mal tot el que és altivesa, i és molt difícil en la familiaritat conservar aquella gravetat que dóna opinió» (Plutarc, Vides paral·leles, “Vida de Pèricles”, 12).

A través de la traducció de Margarita García Roig de la biografia de Pèricles per León Homo, hem arribat a saber –sorprenentment– que «des de la seva joventut, Pèricles sentí veritable repugnància pel poble» (Homo, 1959: 34). El propi Plutarc, tanmateix, planteja la possibilitat que la por a ser condemnat a l’ostracisme podria haver estat el que el va dur a Pèricles a mantenir una certa distància amb la vida pública i a contenir, en més d’una ocasió, les seves inquietuds i ambicions personals.

En qualsevol cas, personatges de la talla d’Alcibíades o del mateix Pèricles van fer de la complaença dels insaciables desitjos de les masses la seva millor via per garantir la seva permanència i fins i tot el seu ascens en política. Les seves formes d’acció, en certa ocasió coincidents amb l’actualitat, van transfigurar una democràcia directa i assembleària cap a una democràcia representativa a favor de la voluntat d’un líder carismàtic dotat amb l’habilitat de la seducció i la suggestió.

5

El populisme a l’Atenes de Pèricles Gerard Jover

ATENES: CAPITAL DE L’ART I LA CULTURA El programa polític de Pèricles va contribuir a l’embelliment de la ciutat d’Atenes i va servir per exhibir-ne la seva glòria i per impulsar l’economia de la població desocupada de la polis. Això no obstant, l’origen d’aquest intens programa constructiu, que havia de ser la resposta a les destrosses causades durant les guerres Mèdiques (492-478 aC.), va exhaurir bona part dels recursos econòmics del tresor, per la qual cosa el general es veié obligat a recórrer al tribut dels aliats per tal de continuar les obres en contra de la voluntat dels aristòcrates.

«El poble perdia el seu crèdit i era difamat, perquè portava de Delos a Atenes els cabals públics dels grecs [...] i així sembla, deien, que a la Grècia es fa un terrible greuge, i que se l’esclavitzava molt a les clares, quan veu que amb allò a què se li obliga a contribuir per a la guerra daurem i engalanem nosaltres nostra ciutat amb estàtues i temples costosos, com una dona vana que es carrega de pedres precioses» (Plutarc, Vides paral·leles, “Vida de Pèricles”, 12).

Amb l’aixecament de grans i encomiables obres com el Partenó, l’Òdeon, el colós d’Atenea o el purificatori d’Eleusis –totes elles singulars en bellesa i elegància–, Pèricles es convertí en el promotor de l’ideal clàssic, fent una intensa promoció de la poesia i la música, així com també de l’escultura i l’arquitectura, tal com ho veiem especialment en el cas de la reconstrucció de l’Acròpoli d’Atenes, amb el qual no s’aconseguí únicament dotar la ciutat d’un alt grau de bellesa i sumptuositat, sinó també d’una dinàmica activitat constructiva en què bona part de la població va trobar una garantia econòmica. N’és un exemple clar la següent cita: «[...] els Atenesos combatien en favor seu i rebutjaven els bàrbars, sense que aquells posessin ni un cavall, ni una nau, ni un soldat, sinó solament aquells diners, que ja no era dels quals ho donaven, sinó dels quals ho rebien, una vegada que complien amb allò per que se'ls lliurava; i atès que la ciutat proveïa abundantment del necessari per a la guerra, era molt just que la seva opulència s'emprés en tals obres, que, després de fetes, li adquirissin una glòria eterna, i que donessin de menjar a tots mentre es feien, proporcionant tota espècie de treball i una infinitat d'ocupacions, les quals, despertant totes les arts, i posant en moviment totes les mans, assalariaran, diguemho així, tota la ciutat, que a un mateix temps s'embelliria i es mantindria a si mateixa» (Plutarc, Vides paral·leles, “Vida de Pèricles”, 12).

Reputats artistes com Fidies, Ictinos i Calícrates van ser patrocinats per Pèricles durant les nombroses campanyes d’embelliment propiciades per l’estadista durant gairebé la totalitat del segle V aC. En tal cas, el general mai no se sentí en deute amb els seus aliats per haver fet un ús selectiu dels fons monetaris, ans al contrari va convèncer el poble atenès que eren precisament els seus ciutadans els qui realment mereixien aquell sou en recompensa per haver conduït la guerra contra els perses; i així ho reflexa molt clarament un dels seus cèlebres aforismes: «si Atenes et sembla gran, considera llavors que les seves glòries van ser assolides per homes valents, i per homes que van aprendre dels seus deures». El polític i orador cregué just treure profit dels recursos amb els pobles aliats ja que, des de la seva òptica, a ell 6

El populisme a l’Atenes de Pèricles Gerard Jover

li corresponien els beneficis com a mèrit per haver desactivat la guerra. En aquesta i moltes altres decisions, l’oposició va trobar motius suficients per ultratjar fortament el general, de manera que Tucídides replicà: «tot i que de paraula Pèricles era democràtic, en la realitat va seduir la plebs amb repartiments i amb el pagament d’espectacles i del jornal». A tot això, Plutarc afegí que les donacions i els obsequis oferts per Pèricles als teatres i als judicis, amb tot tipus de premis i diversions, varen corrompre el poble, fent ús, juntament, del seu poder contra el consell de l’Areòpag, on no tenia jurisdicció per no ser ni arcont, ni tesmòteta ni rei4.

MÉS ENLLÀ DE LES FRONTERES Després de l’expedició del Queronès i del Peloponès, Pèricles fou qualificat com «temible amb els enemics» i de «tan feliç com actiu amb els ciutadans», «espectable per la seva riquesa i el seu llinatge», i presentat com «valerós i arriscat en el terreny militar». És el que senyala novament Plutarc quan recorda que Pèricles va posar a la vista de les nacions bàrbares el més gran del seu poder i la seva gosadia, fent mostra d’un tracte arrogant i superb que tan bon punt contrastava amb la imatge d’home prudent i amant dels seus conciutadans que projectava envers els atenesos.

Segons el pensament de León Homo, és precisament la diligència i la singularitat de Pèricles a la política estatal –en la qual es va emplear totes les formes d’explotació material possibles– la que va precipitar en el poble un creixent entusiasme que en tot moment va mantenir el líder elogiat i enaltit pel ciutadà atenès, a qui tractava, per damunt de tot, amb humanitat. Tal com se’n desprèn del capítol XI de Vida de Pèricles, el general atenès enviava anualment populoses tropes de ciutadans assalariats a ciutats com Queronea, Naxo o Andros, entre d’altres, per tal d’alliberar la ciutat d’una multitud inquieta i indolent; formar-la en matèria de navegació, i imposar la por als territoris en qüestió. De la mateixa manera, va introduir gran diferència de treballs públics perquè aquells que no estiguessin capacitats per a la guerra tinguessin igualment un motiu per rebre cabdals públics i mitigar, per aquesta via, la pobresa d’Atenes. En tal cas, totes aquestes pràctiques haurien demostrat la vital i successiva importància dels afers exteriors durant els seus anys com a dirigent d’Atenes i com a líder democràtic i popular d’un gran projecte imperialista amb què va convertir la Confederació de Delos en un veritable imperi sotmès a una rica i poderosa Atenes. Seria una revelació oportuna, així mateix, observar com el propi Pèricles es presentava davant els seus conciutadans com el pare d’una democràcia serena i mesurada5 que va gaudir sempre del favor de l’home comú i de tots aquells Explica Plutarc que els aristòcrates, veient Pèricles tan engrandit i admirat per la resta de ciutadans, van desitjar debilitar el seu poder perquè no fos el d’un monarca. Per aquest motiu, la aristocràcia atenesa va confiar de nou en la resistència de Tucídides, que ben ràpid va produir una divisió en el si del govern.

5 Bona part de la moderació i la prudència de què Pèricles es vanagloriava tenia el seu origen en les divinitats: «el mateix Pèricles, aclara Plutarc, era tímid i circumspecte en el dir; i així, en pujar a la tribuna, demanava sempre als Déus que no se li escapés, sense advertir-ho, ni una sola paraula que no anés acomodada al seu intent i al que aquest demanava» (Plutarc, Vides paral·leles, “Vida de Pèricles”, 8).

4

7

El populisme a l’Atenes de Pèricles Gerard Jover

que van donar majestat al seu general, alimentant així l’esperit dominador que mantenia vives les ideologies i les institucions de l’època.

ALTRES SISTEMES DE PERSUASSIÓ De Pèricles es veneraven amplis aspectes com la seva temprança a l’hora de fer la guerra, la seva astúcia en el moment de «domar» les ciutats o la seva brillant eloqüència i persuasió amb què probablement va seduir la totalitat de població atenesa, però si alguna cosa el va fer merèixer un veritable aplaudiment varen ser les abundoses exèquies que va dirigir als caiguts en la batalla contra els samis, doncs en nou mesos havia reduït als primers i als més poderosos jonis; no com Agamèmnon, que havia necessitat deu anys per prendre una sola ciutat bàrbara, afegeix Plutarc.

Aquest exercici de propaganda –que beneficiava àmpliament el seu govern i legitimava els recursos destinats a tals efectes– acostumava a complementar-se amb altres tècniques d’atracció com la concessió i l’acceptació de regals i ofrenes de tota mena, el que en grec es coneix com «dorodokia».

«Va posar Pèricles en el compte de l'exèrcit una partida de deu talents, gastats, deia, en allò que es va tenir per convenient, i el poble la va admetre sense fer preguntes ni objectar queixes de la manera misteriosa d'expressar-la. Alguns han escrit, i el filòsof Teofrast entre ells, que tots els anys s'enviaven per Pèricles deu talents a Esparta, amb els quals regalava a tots els qui tenien comandament, i evitava la guerra, no comprant d'aquesta manera la pau, sinó el temps que necessitava per disposar-se reposadament a fer la guerra amb avantatge» (Plutarc, Vides paral·leles, “Vida de Pèricles”, 23).

Posteriorment, Pèricles introduí diferents reformes –algunes de les quals sabem que foren promogudes per decisió pròpia– mentre que d’altres es creu que podrien haver estat reminiscències de governs anteriors. No obstant això, totes elles tenien un sentit coherent dins del seu marc cronològic, com és el cas de la restricció del dret de ciutadania únicament als individus nascuts de pare i mare atenesos. Es considera que aquesta restricció, propiciada entre els anys 451 i 450 aC, afavoria les classes popular i mitjana, ja que l’aristocràcia –remarca Aristòtil– sempre havia mantingut vincles propers amb els ciutadans més influents d’altres comunitats gregues. Convé ressaltar, tanmateix, que el decret de ciutadania –reservat únicament a un sector específic de la població– contribuïa a dignificar la imatge de l’atenès per tal que la condició de ciutadà, fruit d’un sentiment altament elitista, fos realment un motiu d’orgull entre els privilegiats.

8

El populisme a l’Atenes de Pèricles Gerard Jover

CONCLUSIONS Amb totes les característiques que hem anat delimitant observem que la democràcia atenesa va conquerir un model de ciutadania que va desenvolupar plenament la participació popular, tot i que, segons era usual a l’època, la concentració del poder en una majoria ampliada –coneguda com el cos cívic– en comptes d’un sistema efectiu i pràctic, resultà ser una qüestió més aviat teòrica que no pas real, doncs la política atenesa estigué, en el cas de Pèricles i de molts altres estadistes més, regida per la figura d’un líder suprem. En una societat com la grega, en què s'observa la funció tutelar de l'Estat com un instrument de control natural, és comprensible la institució d’una democràcia radical com la que va empènyer Pèricles durant els seus trenta-dos anys de servei públic (461-429 aC) i això ens porta a considerar la mancança real d’una igualtat de drets i deures (isonomia) amb finalitats inclusives i integradores, sinó amb diferències basades en el prestigi. Amb gran facilitat, les dades exposades anteriorment revelen la presència d’un enfortit sistema polític lluny de ser considerat com a modèlic degut, en major o menor grau, a la seva distància amb la idea contemporània de democràcia. En qualsevol cas, la comparació entre els sistemes polítics antics i actuals ens situa en un debat moral i ètic sobre les llibertats, els drets i els deures de la ciutadania envers el poder polític, la igualtat i la justícia.

Un aspecte essencial del règim populista atenès del segle V aC fou la seva amplia similitud amb el populisme modern. És el que succeeix, per exemple, amb l’enaltiment del nacionalisme, en tal cas un nacionalisme excloent que, si en la política exterior es va materialitzar amb la preferència en la bel·ligerància contra Esparta, en la política interior es va veure reflectit en l'aprovació d'una llei que exclouria de la ciutadania plena els fills dels matrimonis entre atenesos i estrangers.

Contràriament a això, algunes cites atribuïdes a Pèricles deixen entreveure una certa discordança, efectivament, entre la paraula i els fets, tal com s’adverteix en la següent nota: «l’Estat Democràtic ha d’implicar-se a servir a la majoria i procurar a tots la igualtat davant la llei, també ha de protegir-se contra l’egoisme i protegir l’individu contra l’arbitrarietat del maleït Estat». Com ja s’ha vist, qüestions com aquestes van situar Pèricles en el focus de diverses crítiques per part de l’oposició i, tot i que encara que no es pot parlar de censura en el sentit estricte, igual que els populistes moderns, va tractar de maniobrar mesuradament per disminuir el to de la crítica i convertir l’exaltació dels valors clàssics en un al·licient per mobilitzar les masses des d’una certa emotivitat i un interès col·lectiu per la cooperació i el progrés d’Atenes.

Així fou, doncs, com Pèricles va arribar a consolidar la seva popularitat entre les masses estenent un ideal de nobles i tirans envers el poble, essent per això considerat com un dels primers i més grans populistes de la història de la humanitat.

9

El populisme a l’Atenes de Pèricles Gerard Jover

REFERÈNCIES DOCUMENTALS BIBLIOGRAFIA CLÀSSICA

PLUTARC. Vides paral·leles, edició d’Aurelio Pérez Jiménez, Madrid, Gredos, 2007.

BIBLIOGRAFIA MODERNA

BROWRA, C.M. La Atenas de Pericles. Alianza Editorial, 1970.

HERMET, G. Populismo, democracia y buena gobernanza. Editorial El Viejo Topo, 2008.

HOMO, L. Pericles, una experiencia de democracia dirigida. Trad. Margarita García Roig, México, Editorial Grijalbo, 1959.

MORO ALBACETE, F. Democracia y populismo en la Atenas de Pericles: una mirada desde la actualidad. Procesos Históricos 2017.

VALLE, J. Política y sociedad de la Atenas de Pericles. Habis, 1971, 2: 75-84.

VILAIN, R. La Oración fúnebre de Pericles: una aproximación lingüística y política. Universidad Nacional Experimental de Guayana (Venezuela) Centro de Investigaciones y Estudios de Literatura y Artes, 1999.

10