La documentació gràfica de l'art prehistòric

ART PREHISTÒRIC

LA DOCUMENTACIÓ GRÀFICA DE L'ART PREHISTÒRIC ESTUDIS DE REGISTRE I NOVES PERSPECTIVES DE RECERCA

10 de gener, 2019

Gerard Jover Santos Grau en arqueologia Universitat de Barcelona

ÍNDEX

Resum

2

El sentit de documentar

2

La documentació gràfica: la fotografia i la fotogrametria

3

Altres mètodes de documentació gràfica: el cas de les pintures i els gravats

5

La conservació del patrimoni artístic: la reconstrucció en 3D

6

Conclusions

7

Bibliografia

8

Annex

9

Gerard Jover Santos Art prehistòric

LA DOCUMENTACIÓ GRÀFICA DE L’ART PREHISTÒRIC Estudis de registre i noves perspectives de recerca Resum La velocitat i la intensitat amb què s’han introduït els darrers mètodes de documentació en art prehistòric han reinventat per complet els treballs arqueològics enfocats en aquesta direcció, tot relegant gran part dels sistemes de registre tradicionals. La necessitat de testimoniar les evidències d’art en contextos prehistòrics a partir de les noves tècniques d’anàlisi digital ha esdevingut prioritària en la tasca dels arqueòlegs i arqueòlogues especialitzades en aquesta disciplina, un fet que ha transformat clarament els procediments de preservació de les evidències artístiques i de divulgació científica​. El canvi substancial davant del qual ens trobem té com a objectiu, doncs, promoure una documentació integral de l’art —parietal i moble— que contempli l’anàlisi de diferents fonts de la mà d’un processament metodològic precís que combini mètodes convencionals i contemporanis amb les noves tecnologies. És per aquest motiu que, en les següents pàgines, es procedirà a detallar els criteris i els processos de documentació de l’art prehistòric des d’una perspectiva actualitzada i vigent dels mateixos.

Paraules clau:​​documentació en art prehistòric, anàlisi d’imatge, fotogrametria, conservació.

El sentit de documentar Tradicionalment, els processos de registre de les manifestacions artístiques prehistòriques han centrat la seva atenció a reproduir les imatges o els motius que es localitzen en un jaciment, «oblidant la informació necessària per a plantejar estratègies efectives de conservació» (Rogerio, 2009: 15). Sens dubte, les necessitats de la recerca actual han canviat notòriament: l’objectiu principal de l’anàlisi ja no és exclusivament la lectura de la peça, sinó la interpretació de cadascun dels elements que la conformen, com per exemple els suports i les accions antròpiques i naturals que han actuat sobre ells, així com els sistemes de conservació que es poden aplicar en cada cas en funció de les característiques del registre. La importància de tots aquests aspectes rau —tal com defensa Chapa Brunet (2003)— en la generació de nous coneixements que ens han de permetre donar resposta a totes aquelles preguntes que fem quan ens trobem davant d’una representació artística, com ara: què representa la imatge? qui podria haver estat el seu autor o autora? quan va ser concebuda? amb quins materials?... es tracta de generar nous interrogants que qüestionin tot allò que donem per establert

2

Gerard Jover Santos Art prehistòric

amb la fi d’aproximar-nos el màxim possible a la comprensió total de la manifestació artística. És per això que un mètode de documentació òptim ha de ser capaç de superar les pràctiques clàssiques de recollida de dades potencialment subjectives —com el dibuix i el calc directe o per frotació (veure Fig. 1)​— i recórrer a sistemes de documentació objectius —que evitin el contacte directe amb els motius— com són essencialment la fotografia i la fotogrametria (veure ​Fig. 2​). Aquests procediments, a més de proporcionar-nos un major nombre de detalls i una millor resolució, ens faciliten una visió clara d’aquells aspectes importants que afecten l’obra, com ara l’emplaçament en què es troba i la relació entre tots els elements que la configuren. Per aquesta raó, resulta ineludible posar en pràctica mètodes de registre que permetin «obtenir la representació el més acurada i objectiva possible d’un lloc arqueològic i els seus motius» (Brady; Hampson ​et al.​, 2017: 2), però sense defugir d’altres aspectes igualment importants com «la ubicació del lloc, el nombre de motius, tècniques de producció, danys [...], detalls addicionals [que responguin a les preguntes d’un estudi], investigacions detallades sobre panells d’art rupestre a l’aire lliure o capes de superposició» (Brady; Hampson ​et al.​, 2017: 2). La contemplació i la reflexió sobre aquestes qüestions remarquen la importància de realitzar un anàlisi global que permeti conèixer tant la cadena operativa dels motius artístics, com l’impacte humà i ambiental a què han estat sotmesos, com«els processos de circulació d’aigua, l’erosió, les oscil·lacions tèrmiques o l’acidesa dels sols...» (Chapa Brunet, 2003: 6), tots els quals seran determinants en la conservació de les manifestacions artístiques.

La documentació gràfica: la fotografia i la fotogrametria La documentació fotogràfica de l’art rupestre és, en efecte, una pràctica fonamental tant per registrar els motius artístics que conformen un jaciment, com per avaluar les peculiaritats del seu suport sense haver de recórrer a un contacte físic1. En aquest sentit, «els arqueòlegs i arqueòlogues que documenten art prehistòric utilitzen càmeres digitals per a la producció d’imatges d’alta resolució per la facilitat de compartir imatges en bases de dades i per la facilitat de connectar fotografies per crear panoràmiques» (Brady; Hampson ​et al.,​ 2017: 13-14). En altres casos —afegeixen els mateixos autors (2017)—, s’utilitzen drons i estels per obtenir fotografies aèries de llocs i motius, una perspectiva que ofereix als investigadors vistes molt diferents als enfocaments fotogràfics convencionals.

​Tal com sosté Rogerio (2007), «per evitar el contacte directe amb els panells pictòrics, alguns autors han elaborat els calcs a partir de la projecció de fotografies (com Almagro Basch i Almagro Gorbea, 1968), encara que els calcs obtinguts d’aquesta manera han estat en general menys valorats que els realitzats mitjançant procediments directes degut a la gran cantitat de discrepàncies entre els mateixos» (Rogerio, 2007: 39-40).

1

3

Gerard Jover Santos Art prehistòric

Aquest sistema de registre arqueològic evidencia encara més el fet que ​«​un lloc determinat no s’ha d’aïllar del seu context espacial, permetent així la comprensió de les relacions de l’art prehistòric amb altres característiques del paisatge (ubicacions rituals, assentaments, etc.)​» (Brady; Hampson ​ et al.,​ 2017: 6)​ . Cal afegir, en aquest punt, que el sistema de documentació fotogràfica ofereix certa llibertat a l’hora de personalitzar i orientar el tipus (i el nombre) de fotografies ​en funció de les necessitats ​específiques de la recerca, amb la fi d’obtenir respostes precises a aquelles preguntes plantejades prèviament, atès que la fotografia és una eina bàsica i imprescindible per aproximar-nos als motius, així com també ​«​per ​monitoritzar els processos de degradació que afecten els encaixos d’art rupestre a curt, mitjà i llarg termini» —tal com matisa Domingo Sanz (2014)—. No hem d’oblidar, però, que els sistemes i mètodes emprats han de mantenir una certa coherència amb el tipus de representació artística que desitgem documentar; és per això que —tenint en compte les afirmacions de Rogerio (2007)— caldrà adaptar la metodologia al tipus de jaciment i a les característiques de l’espai si pretenem comprendre les particularitats dels elements i les interrelacions que constitueixen un sistema artístic.

No obstant, si bé la fotografia analògica compta amb grans avantatges en el registre —com la seva rapidesa, la facilitat de compartir el material gràfic i la possibilitat d’obtenir un registre simultani de motius i suports sense contacte físic—, «els resultats obtinguts per aquests mètodes presenten certs inconvenients com les deformacions geomètriques [ocasionades per les lents, l’angle, o la llum], la dificultat per enregistrar el color o la lentitud, i el cost dels calcs realitzats en base a la fotografia» (Rogerio, 2007: 58). És per aquest motiu que les fitxes de camp esdevenen especialment importants per complementar els registres, ja que ofereixen la possibilitat d’esmenar i detallar totes aquelles peculiaritats que resulten impossibles de definir únicament a través de la imatge.

Així mateix, la recollida de dades gràfiques —a part de la fotografia analògica i la descripció— es podrà enriquir notablement amb el que avui dia serien les ​tècniques més àmpliament utilitzades en aquest sector: ​«​la fotogrametria digital i les exploracions làser tridimensionals, o una combinació d’ambdues​» (Díaz-Andreu ​et al., 2​006). Segons Díaz-Andreu (2006), «la facilitat de portar una càmera fotogràfica senzilla, una escala i un triangle en comptes d’un pesat i voluminós escàner [tot i la gran fiabilitat que ofereix en la reconstrucció] s’evidencia en el treball de camp. A aquest fet s’han d’afegir les avantatges de poder tractar les imatges amb un programari relativament de baix cost —en alguns casos fins i tot gratuït—, ja que avui en dia es poden baixar de la xarxa [...]. Alhora, la flexibilitat que li proporciona la senzillesa del programari permet tornar a interrogar les dades en qualsevol moment [...]» (Díaz-Andreu ​et al., ​2006: 19). Les avantatges d’aquest mètode són, doncs,

4

Gerard Jover Santos Art prehistòric

incontrovertibles si contemplem, a més, que no implica un contacte físic amb els motius artístics i que resulta especialment fiable (sobretot en els relleus). Tot i això, existeixen certs inconvenients en relació a la fotogrametria que cal exposar: en primer lloc, es destaca l’elevada complexitat tècnica que requereix el domini d’aquests sistemes i l’alt grau d’especialització que comporta, així com el gran nombre d’hores invertides al camp i al laboratori. Rogerio (2009) assenyala, a més, que «documentar no és només obtenir el relleu, sinó que sobre aquest s’han de col·locar les manifestacions rupestres. En el cas de les pintures, aquest és un factor de subjecció important, ja que en aquest tipus de sistemes, la capa pictòrica s’ha d’ubicar manualment. Tornem així, de nou, als mateixos factors de subjectivitat dels calcs, encara que aquesta vegada sobre un suport sensiblement més real» (Rogerio, 2007: 60).

Altres mètodes de documentació gràfica: el cas de les pintures i els gravats En les últimes dècades, la investigació arqueològica ha incorporat nous mitjans de documentació més precisos i acurats que ens proporcionen informació detallada sobre aspectes molt concrets: parlem, especialment, de la microscòpia i la visualització en 3D, que ens permeten «aprofundir en la identificació i l’anàlisi de les imatges, produir ​tracings digitals tant de pintures com de gravats, reconstruir la geometria dels motius, supervisar els processos de degradació o minimitzar els impactes de degradació durant el procés de documentació» (Brady; Hampson ​et al.​, 2017: 16).

En el cas de les pintures —que apareixen sense un context crono-estratigràfic definit—, ens interessarà conèixer especialment la composició dels pigments, i per això caldrà identificar els components, les fonts d’on s’ha extret la matèria colorant, detectar la possible presència de matèria orgànica, establir datacions i tractar de definir la cadena operativa. En aquest sentit, serà imprescindible el processament digital d’imatges rectificades amb programari de tipus general —com Adobe Photoshop, Gimp, Multispec, Hypercube, Corel Photo Paint— i ​softwares ​avançats —com l’Anàlisi d’Imatges Multispectrals [MIA], l’Anàlisi de Components Principals [PCA], l’Estirament per Decorrelació [DStretch] o la Imatge per Transformació de Reflectància [RTI]— (Brady; Hampson ​et al.​, 2017: 17). D’aquesta manera, «es podran discernir diferents tonalitats de pintura utilitzades en una mateixa figura, o es revelarà l’existència de diverses fases en la decoració d’una mateixa superfície» (Chapa Brunet, 2003: 9) amb l’objectiu fonamental de reproduir objectivament les característiques del volum, la percepció de les formes i el color2. ​Gràcies als estudis sobre la matèria colorant, concloem que «pràcticament totes les representacions paleolítiques evidencien una gamma cromàtica molt restringida, ja que provenen de substàncies colorants naturals. Els colors més usats son el vermell, el negre, el blanc i el groc, tot i que en moltes tonalitats, en funció de la saturació, composició, conservació, etc.» (Sanchidrián, 2001: 56).

2

5

Gerard Jover Santos Art prehistòric

En el cas particular dels gravats, s’utilitzen prioritàriament les fotografies obliqües —amb la fi d’obtenir una visió completa de la representació que permeti apreciar els motius, la caracterització de traces de desgast, i la determinació de les matèries primeres i el tipus de suport—. Paral·lelament, en relació a la documentació d’aquest tipus d’art, són emprats també altres mètodes de registre com la fotogrametria i la fotogrametria de moviment (SfM), les quals, combinades amb sistemes d’informació geogràfica (SIG), permeten «documentar i analitzar eficaçment els gravats prehistòrics com una eina alternativa rentable per a l’anàlisi quantitatiu i qualitatiu de l’art sobre roca» (Jalandoni et al.,​ 2018 : 2). L’existència d’altres mètodes de registre més complexos com la microtopografia —que es pot definir com «un mitjà d’anàlisi [...] que fa possible [obtenir] un enfocament més detallat dels objectes més enllà del desxifrat dels motius representats» (Mélard, 2010: 2)— ha permès, tanmateix, mesurar la intensitat de les traces d’ús i desgast, definir la matèria primera i, entre altres coses, detectar superposicions de manera no destructiva3. D’acord amb Solís (2009), les dades obtingudes a partir de la microtopografia es podran combinar amb suports en tres i quatre dimensions d’alta precisió per tal de crear models digitals de superfície i vistes en perspectiva. La utilitat d’aquests mètodes —malgrat que requereixen d’operadors qualificats i tendeixen a ser costosos— proporcionen un alt grau de veracitat pel que fa l’estudi de les representacions artístiques i alhora possibiliten la difusió de les troballes a partir de la reconstrucció virtual.

La conservació del patrimoni artístic: la reconstrucció en 3D La situació privilegiada que ocupa l’art prehistòric en la legislació espanyola vigent i el treball de divulgació realitzat per part de nombroses associacions, equips de recerca i revistes especialitzades ha incentivat el naixement de noves línies d’actuació en relació a la conservació i restauració d’aquest tipus d’art. ​En aquest sen​tit, la mesura, el mapeig i la construcció de models tridimensionals ha estat cabdal en els processos de restauració, reconstrucció i recreació virtual, ja que aquests sistemes donen opció a interpretar amb major detall les troballes «a partir d’una metodologia reversible» (Solís, 2009: 133) que garanteix la conservació dels panells sense haver de recórrer a la reconstrucció física. Per a tal procediment, són necessaris alguns passos previs com la restitució del pigment i del suport, i la correcció de la difuminació i de la decoloració en el cas de les pintures; d’aquesta manera, es podrà procedir a la recreació-reconstrucció de les reproduccions artístiques en qüestió amb l’objectiu de compatibilitzar la conservació amb la difusió d’aquest art, tal com indica ​Pel que fa la reproducció dels gravats, convé defugir d’aquelles pràctiques que fan ús de colorants, guix o altres productes químics per ressaltar les superfícies gravades; en certa manera, «tergiversen els valors originals d’aquestes manifestaciones i suposen una agressió física per als motius» (Solís Delgado, 2009: 131).

3

6

Gerard Jover Santos Art prehistòric

Palazuelos (2017). Aquest és el cas paradigmàtic de les coves d’Altamira (Cantàbria, Espanya) i Lascaux (Nova Aquitània, França), on les visites virtuals i les tècniques 3D han permès apropar les pintures a un públic general sense necessitat de traslladar-se físicament al jaciment, un fet que seria altament perjudicial per a la preservació d’indrets catalogats com Patrimoni de la Humanitat.

Darrerament, a tall d’exemple, s’ha treballant per introduir la cova de La Garma (Cantàbria) en un projecte de realitat virtual que ha comptat —informa Palazuelos (2017)— amb el finançament del Govern de Cantàbria i d’inversors privats (veure ​Fig. 3)​.

Conclusions Tal com s’ha tingut ocasió de comprovar en aquestes pàgines, l’estudi de l’art prehistòric requereix d’una tasca de documentació gràfica que constitueix la base sobre la qual s’articulen les investigacions posteriors. En bona mesura, els mètodes empleats fins al moment han demostrat ser invasius, cars i proclius a unt alt grau de subjectivitat, tal com exposa Rogerio (2009). No obstant això, les tècniques de registre i d’anàlisi incorporades recentment a l’estudi de l’art prehistòric han afavorit notablement l’arrelament d’una metodologia de documentació acurada que no afecta la conservació i que alhora resulta econòmica pel que fa la descripció dels processos que afecten les manifestacions artístiques.

Amb tot plegat, concloem que una bona actuació arqueològica ha de comptar, en primer lloc, amb una idea clara sobre allò que hem de documentar, tenint en consideració les superfícies i l’espai en què es troben les representacions artístiques. En aquest punt, s’aplicaran els sistemes de documentació gràfica pertinents, sense deixar d’establir hipòtesis en relació a la cronologia i als possibles autors o autores d’aquella representació. Igualment d’important serà tractar de definir la composició d’aquell motiu amb la mirada posada a la conservació i a la divulgació científica. Convé destacar, per tant, que en cap cas hem de centrar exclusivament el nostre estudi a la catalogació dels motius que observem en una manifestació artística, sinó anar més enllà i englobar aspectes tals com l’espai, el paleoambient o la cronologia, però també la possible relació que pugui existir entre un determinat jaciment amb altres, les vies de comunicació o els modus de vida en el passat.

Tot i això, a mode de reflexió final, val a dir que és impossible registrar tot el comportament artístic d’un assentament, doncs l’art no només es manifesta en pintures i gravats; existeixen altres manifestacions com l’ornament personal (pells, penjolls, collarets...), les pintures corporals, o la música i la dansa; totes elles activitats artístiques sensiblement complicades de documentar a partir de les evidències del registre material.

7

Gerard Jover Santos Art prehistòric

Bibliografia BRADY, L.M.; HAMPSON, J. ​et al​. «Recording rock art: Strategies, challenges and embracing the digital revolution». ​Oxford University Press​, 2017: pp. 763-783 [en línia]. Disponible a: https://bit.ly/2DBYf6y​(consultat: 02/12/2019).

CHAPA BRUNET, T. «Nuevas tendencias en el estudio del Arte Prehistórico. ​Universidad Complutense de Madrid,​ 2003 [en línia]. Disponible a: ​https://bit.ly/2sstUVs ​(consultat: 02/12/2019).

DÍAZ-ANDREU, M., ​et al. «​The spiral that vanished: The application of non-contact recording techniques to an elusive rock art motif at Castlerigg stone circle in Cumbria». ​Journal of Archaeological Science,​2006: 33(11), 1580– 1587.

DOMINGO, I. «Rock art recording methods (from traditional to digital)». ​Encyclopedia of Global Archaeology, 2014, 9: 6351 - 6357 [en línia]. Disponible a: ​https://bit.ly/33H97KF (consultat: 01/12/2019).

JALANDONI, A. ​et al. «Testing the value of low-cost Structure-from-Motion (SfM) photogrammetry for metric and visual analysis of rock art». ​Journal of Archaeological Science: Reports​, 2018: 17: 605- 616.

MÉLARD, N. «L’étude microtopographique et la visualisation 3D dans l’analyse de gravures préhistoriques – L’exemple des pierres gravées de La Marche». ​In Situ, revue des patrimoines,​ 2010: 13 [en línia]. Disponible a: ​https://bit.ly/2DxeQIw (consultat: 03/12/2019).

PALAZUELOS. P. ​«​Visita virtual y 3D: terapia de choque para difundir arte de cuevas cerradas​ »​ .

Fundación Santa María la Real,​ 2017. Disponible a: ​https://bit.ly/33XZtU8 (consultat: 04/12/2019).

ROGERIO, M. A. «Análisis de imagen y documentación integral del arte rupestre: una propuesta de futuro». ​Instituto de Recursos Naturales y Agrobiología de Sevilla Consejo Superior de Investigaciones Científicas,​ 2009 [en línia]. Disponible a: ​https://bit.ly/33oF2Qd (consultat: 01/12/2019).

ROGERIO, M. A. «Una propuesta no invasiva para la documentación integral del arte rupestre».

Universidad de Sevilla,​2007.

SANCHIDRIÁN, J.L. ​Manual de arte prehistórico​. Ariel Prehistoria, 2001.

SOLÍS DELGADO, Mónica. «Restauración-Reconstrucción-Recreación virtual aplicada al conjunto rupestre de Bacinete». ​UNED, Espacio, Tiempo y Forma. Serie I, Nueva época.

Prehistoria y Arqueología, 2​009: pp. 127-134 [en línia]. Disponible a: ​https://bit.ly/2qrpZro (consultat: 05/12/19).

8

Gerard Jover Santos Art prehistòric

Annex

Fig. 1:​Fotografia i calc del ren i cavall gravats (Cueva de La Peña, Astúries). Font: ​Corchon, Mª S.; Menéndez, M. et al.​, 2015 [en línia]. Disponible a: ​https://bit.ly/2svLBDA​(consultat: 02/12/2019).

Fig. 2:​Fotogrametria del panell GBIII (Cueva de La Peña, Astúries) amb colades de calcita cobrint el gravat. Font: Corchon, Mª S.; Menéndez, M. et al.​, 2015 [en línia]. Disponible a: ​https://bit.ly/2svLBDA​(consultat: 02/12/2019).

9

Gerard Jover Santos Art prehistòric

Fig. 3:​Model 3D simplificat de la mà 1-2, zona VII (La Garma, Cantàbria ). Font: ​Sketchfab,​2019 [en línia].

Disponible a: ​https://bit.ly/2DQsIxx​(consultat: 02/12/2019).

10