Relats Sant Jordi

RELATS GUANYADORS

XXIV CONCURS LITERARI DE SANT JORDI CURS 2023-24

RELAT GUANYADOR DE LA CATEGORIA DE LLENGUA CATALANA DE PRIMER CICLE D’ESO.

Abans de sopar Era el 23 de desembre del 2024. El Carlos i la Lucía, dos germans, van anar a la casa dels seus avis amb la seva família per Nadal. Quan van arribar a la casa, els seus avis els van rebre amb molta alegria, ja que feia molt de temps que no es veien.

Quan van entrar a la casa, els dos germans van veure que l’escala de les golfes estava oberta, de manera que van intentar pujar sense que ningú els veiés… però no va funcionar perquè, quan es van acostar una mica a l’escala, el seu avi que sabía les seves intencions i els va dir que no podien pujar, ja que no deixava pujar a ningú. Els seus nets li van suplicar que els deixés pujar, que no tocarien res. Tot i que van exigir pujar, el seu avi s’hi va negar rotundament. Més tard, quan els seus avis i els seus pares estaven distrets, els dos germans es van escapolir de la taula i van pujar a les golfes, malgrat les paraules del seu avi.

Quan van pujar, hi havia moltes caixes per la qual cosa van buscar a veure què trobaven. Més tard, van trobar un àlbum de fotos: eren fotos dels seus avis de joves. Estaven veient les fotos quan veuen que hi havia una foto força bruta. Era la foto de quan els seus avis es van conèixer. El Carlos va agafar la foto per sacsejar-la. Quan la va agitar per treure-li la pols… pof! Van entrar en el record de la foto! Com era això posible? Van aparèixer en el pati d’un institut, era l’institut dels seus avis.

Se suposa que els seus avis es van conèixer perquè el seu avi estava jugant a bàsquet quan va intentar fer canasta i per error li va tirar la pilota a la seva àvia, que caminava per allà... Però els germans van cometre un error...

Canviar les coses. Abans que el seu avi intentés fer canasta, li va caure la pilota, i llavors el Carlos i la Lucía li van tornar la pilota, però no la van tornar al seu avi, sinó que li van tornar a l'amic del seu avi. Ells, uns minuts més tard, es van adonar del que havien fet: si els seus avis no es coneixien, l'àlbum desapareixeria! Preocupats, com que encara tenien la foto del record, van intentar agitar-la per veure si passava alguna cosa, però no va passar res. Ells es van adonar que darrere de la foto hi havia alguna cosa escrita.

Quan ho van llegir, deia: "Abans del sopar". És veritat, ho havien oblidat! Havien de sortir abans del sopar, si no els enxamparien! Eren les 9 de la nit, tenien 3 hores per sortir-ne. Ells caminaven d'una banda a l'altra sense saber què fer, quan de sobte van veure que una dona gran se'ls acostava. Ells, força estranyats, li van preguntar si necessitava alguna cosa. La senyora no els va respondre, només els va donar un collaret.

Ells li van preguntar què era allò, i la senyora els va dir que era un gira temps, per si ho necessitaven, si volien que tot tornés a la normalitat. També els va dir que el posessin entre tots dos i el giressin 3 vegades. Quan el van girar, havia passat alguna cosa... Havien viatjat al passat? Havien tornat una altra vegada al moment de la pilota i aquesta vegada havien de procurar que la pilota fes un cop a la seva àvia.

Van mirar l'hora, eren les 11:50 de la nit i només tenen 10 minuts! Aquesta vegada no van fallar, la pilota li va caure a la seva àvia, però… Per què no podien tornar encara a casa? Van mirar el rellotge, eren las 11:59, es van mirar les mans i…

Continuarà…

Pseudònim: Octubre Alumna: Eva Vargas Curs: 1r d’ESO

ACCÈSSIT DE LA CATEGORIA DE LLENCA CATALANA DE PRIMER CICLE D’ESO UN MAL AMOR Hi havia una vegada una noia que es deia Laura. Portava unes sabates noves però li anaven grans i li havien fet butllofes i li feien molt de mal.

Se’n va anar a casa i va reposar. Es va estirar al seu llit i es va posar al seu mòbil i va escoltar cançons tristes i es va posar a plorar perquè va recordar que va tenir un mal amor perquè el seu ex novio la va maltractar.

Va recordar tot el que va passar: els insults, els cops però també va recordar els moments bonics quan li regalava flors i bombons i quan li deia coses boniques. Però també quan

va acabar tot perquè no li

deixava posar roba curta, era violent amb ella i ella ho aguantava perquè l’estimava. Però ja no aguantava més: portava un mes així i ja sabia que tot i que el trobava a faltar no podia aguantar-ho més.

L’estimava molt però ja no podia suportar els seus insults i cops.

I en un moment va pensar que ella no podia estar així. Es va aixecar del seu llit i va sortir a fer una volta per airejar-se una mica. Ella pensava que no valia la pena perquè estava trista i un altre cop plorava. Però va pensar un moment i va dir: - No estaré així. He estat molt de temps així, sense sortir al carrer i ara vull divertir-me.

Se’n va anar a una fira que hi havia pel seu barri i va comprar-se unes llaminadures i estava molt contenta perquè ja estava millor i estava

escoltant música. Es va sorprendre d’ella mateixa perquè va poder airejar-se una mica i se’n va anar a casa molt contenta.

Pseudònim: LA RAMPUNZEL Alumna: Lucía López Doya Curs: 2n d’ESO

Aquella noche de niebla Érase una vez unos niños que les gustaba hacer fotos, el grupo era de 3.

Una vez fueron a un bosque de noche a ver si podían hacer alguna foto de un árbol o animal, después de 2 horas haciendo fotos a animales y árboles no consiguieron ni una buena, había mucha niebla y si no volvían no iban a encontrar la salida pero uno de ellos no quería irse sin una foto y se separó del grupo, cuando se enteraron fueron a buscar al que quedaba pero todo era en vano.

El chico que quería hacer al menos una foto buena y se separó del grupo estuvo 2 horas perdido pero sus amigos lo estaban buscando, el chico estaba tan asustado que se puso a esperar en un árbol sentado. Después de estar mucho tiempo buscando al chico los 2 que quedaban en el grupo se fueron porque pensaron que se había ido.

El chico que estaba esperando en el árbol esperando a sus amigos se durmió pero 5 minutos después se despertó por un ruido que escuchaba el ruido era un cuervo que estaba arriba del árbol de donde esperaba, ese cuervo podía hablar y el niño no entendía qué pasaba, el cuervo le estaba diciendo que le siguiera que él le diría el camino el niño le siguió y terminó encontrando la salida, pero antes de irse le dijo el niño al cuervo si podía hacerle una foto y dijo que sí, después miró la foto y no había nada solo niebla y árboles. Y así termina la historia. ¿Por qué estaba ahí este cuervo/pájaro?

Estaba ahí porque el niño no sabía la salida. ¿Por qué se perdió el niño?

Porque quería una foto buena pero no la encontraba, se separó del grupo para mirar más cosas para fotografiar pero se perdió.

Pseudonim: A Alumne: Francisco Martínez Curs: 2n ESO

RELAT GUANYADOR EN LA CATEGORIA DE LLENGUA CATALANA DE SEGON CICLE D’ESO.

El misteri d’Omashu Aquesta història comença en un poble amb una princesa que es deia Kiara i vivia en un castell a una illa anomenada Ariki. Un dia, el pare de la princesa li va dir que volia que es casés amb un príncep de Babilonia, però a ella no li agradava tot això de la formalitat ni el compromís. Ella volia veure món i no tenir obligacions de ser princesa.

Així doncs, va agafar el seu cavall i va cabalgar cap al sud d’Ariki, on vivia el seu oncle. Sempre hi anava quan volia desfogar-se i sortir del castell. Li ho va explicar tot al seu oncle i ell li va ensenyar un diari escrit a mà pel seu avantpassat. Aquest diari tenia una sèrie d’aventures narrades, parlava d’aventures amb el seus amics i de 3 tresors. Però un d’aquests, mai el van trobar. Narrava que molta gent havia intentat trobar-lo, però no n’havia sortit ningú amb vida. Aquest tresor estava amagat a una illa que era tot un paradís anomenada Omashu. A més, en el diari també hi havia totes les indicacions per anar-hi, pistes per trobar el tresor i una frase que deia: Tan sols els nets de cor trobaran el tresor. Busca més enllà de la foscor, allà on no passa la llum es trobarà.

La princesa es va quedar sense paraules i també morta de por al pensar que el seu avantpassat no havia tornat després d’anar a cercar el tresor. Encara que tenia por, va pensar que seria l’excusa perfecta per no casar-se. Llavors, va agafar als seus amics Pope, JJ i John B i van anar cap el tresor.

Els nois van seguir les pistes tal com deia l’escriptura, però es van adonar que el paradís estava maleït: cada vegada que caminaven, les parets canviaven i mai arribaven al final. Van pensar una estratègia per sortir. Van

agafar una llibreta i van apuntar les frases de cada paret per saber on estaven i dibuixar el recorregut.

Al principi anava tot bé, però la cosa es va complicar quan, de sobte, va aparèixer una boira molt gris i molt espressa. Això els va complicar la visió i tots es van separar perquè no hi veien. Aquesta boira era verinosa i el Pope i el JJ es van desmaiar. El John i la Kiara van seguir per camins diferents. El JJ va anar cap a una mena de laberint, però no sabia res, ja que les indicacions les tenia la Kiara. La Kiara va anar cap una llum molt lluminosa i va veure un tub enmig de la foscor i va pensar en el text escrit al diari. Va llegir la frase i va veure que tenia sentit. Llavors, es va ficar dintre del tub i allà estava el tresor, tota mena d’or i de joies. Però, allà, es va recordar dels seus amics, va sortir i els va agafar. Però quan volia tornar a entrar, ja no podia.

Va mirar les pistes per saber com tornar a entrar i arribar a ells. Però es va adonar que després d’aquella endevinalla hi havia una cantonada doblegada al final de la pàgina, on deia: Molts es preguntaran quin és el vertader tresor: és aquell que no abandones. I ella, pensant, va arribar a la conclusió que tot era una trampa per escollir als seus amics o al tresor, ja que el tresor, si l’agafés, havia de sortir per una trampeta sense els seus amics, i si tornava enrere i els salvava, no podia tornar.

Així acaba aquesta història, amb una princesa bona de cor, salvant als seus amics. Sense or, però amb el tresor de l’amistat i una lliçó de vida.

Pseudònim: La Sirenita Alumna: Alba Miranda Villena Curs: 4t d’ESO

ACCÈSSIT DE LA CATEGORIA DE LLENGUA CATALANA DE SEGON CICLE D’ESO. El gran cop del boxejador Una nit un boxejador professional va anar a un restaurant per celebrar que havia guanyat la copa del món.

Estaven tots feliços fins que va sonar l'alarma d'incendi i tots els clients del restaurant van anar corrents a la sortida d’emergència excepte el boxejador.

Ell volia ajudar i hi havia un extintor a dalt de tot i com que no arribava tirava coses perquè caigués. Es va girar un moment i l’extintor li va caure al cap.

El boxejador es va despertar a l'hospital amb molts aparells al cap. Ell estava espantat i va preguntar: - Què ha passat?

No recordava res.

Havia oblidat tot el que estava relacionat amb la boxa i es va posar molt trista però ell no es va rendir i van passar dies, mesos, anys fins que ho va aconseguir. Va guanyar campionats com abans ho feia i millor.

Ara recorda què havia passat amb l'extintor i com havia arribat fins aquí, ara explica la seva història al món.

Pseudònim: Natilla Alumna: Adelina López

RELAT GUANYADOR DEL CONCURS LITERARI DEL BARRI DE LA MINA ORGANITZAT PER LA FUNDACIÓ PERE CLOSA.

Una segunda oportunidad Un hombre de 26 años, joven, guapo y exitoso. Este hombre no es muy feliz, su vida es siempre igual y no tiene a nadie con quien compartir buenos momentos. El hombre camina solo hasta una de sus próximas construcciones más altas y se queda reflexionando sobre su vida y sobre pensamiento y pensamiento, decide acabar con su vida.

Justo cuando estaba al borde del precipicio una mujer de vigilancia de la construcción ve lo que el hombre está a punto de hacer y, sin pensárselo, decide detenerlo. La chica le pregunta por qué va hacerlo y el hombre le responde que su vida no tiene sentido. La mujer le dice que ella lo admira mucho por el gran esfuerzo que hace en su trabajo. El hombre se queda en silencio mientras ella le tiende la mano suplicando que no lo haga, que encontraría otra forma de ser feliz. El hombre, después de ver que a alguien le importaba, decide dar un paso atrás y la mujer le da un brazo, la chica lo acompaña a tomarse un café y a que se desahogase.

Después de unos días, el hombre y la mujer consiguen hacerse íntimos y comienzan una relación de amistad muy bonita. Y el hombre le da las gracias a la mujer por poder encontrarle una segunda oportunidad.

Pesudònim: Saldana Alumna: Rebeca Vargas Campos Curs: 3r ESO

LOS PECULIARES Desde hace ya 6 años, comenzaron a nacer niños con poderes sobrenaturales a los cuales lo nombraron “los peculiares”. Estos niños nacían con poderes muy poderosos. Los del gobierno, al considerarlos peligrosos inmediatamente actuaron, secuestraban a esos niños, se los llevaban a un recinto en donde no verían más la luz del día. También aprovechaban y experimentaban con ellos para poder controlarlos.

Un día normal y corriente para los de la CIA, buscando a los peculiares para llevarlos al recinto encuentran a un grupo de niños asustadizos, comienzan a disparar dardos tranquilizadores y aunque esos niños tratan de resistir acaban siendo vencidos.

Cuando esos niños despiertan estaban en una habitación con un collar que neutralizaban sus poderes. Ellos, al contrario de asustados, estaban muy contentos porque lograron el cometido de su plan, de infiltrarse en ese recinto.

Todo este plan fue ideado junto a otro de su grupo de amigos, Damian quien fue el que ideó todo este plan para llevar a cabo el fin del sufrimiento de más peculiares como él. El poder de Damian le permitía controlar todo lo relacionado con la cibernética, que también podía controlar las cámaras de seguridad, la información que tenían y lo más importante todas las puertas del recinto. En ese grupo de niños peculiares había 3 niños, los cuales se llamaban: Liam su poder era la invisibilidad, Jack era especial, ya que tenía dos poderes los cuales eran la fuerza sobrehumana y el cambio de apariencia y Lucas también era especial porque al igual que Liam, tenía dos poderes, el cambio de apariencia igual que Liam y la de leer la mente. Luego las 2 niñas que se llamaban: Alice que su poder era la telequinesis y Catalina que su poder era fuego.

Ya ha pasado 1 mes desde sus llegadas al recinto, en todo este tiempo estuvieron estudiando la posición de los guardias para trazar un plan. Cuando tuvieron todas la posiciones aseguradas fueron al escondite para comunicarle a Damon la

situación. Cuando hablaron con él, les comunicó que el plan se haría esa misma noche a las 10 h, así que comenzaron a organizarse, Liam, Lucas y Catalina fueron al despacho del líder del recinto para coger las llaves de las celdas. Jack y Alice fueron al laboratorio a coger el mando que desconectaban los collares. Todo iba bien, Jack y Alice lograron quitarse los collares, hasta que un grupo de 6 guardias los pillaron y comenzaron a apuntarlos con el armamento que tenían en mano y seguido empezaron a disparar, los chicos emplearon sus poderes para enfrentarse a ellos, Alice con su telequinesis cambió la dirección de las balas hacia los 5 guardias, Jack se dio cuenta de que tenía al guardia faltante atrás y con su fuerza le dio un puñetazo dejándolo inconsciente, y seguidamente de ocultar los cuerpos fueron al punto de encuentro. Mientras tanto, el otro grupo no tuvo problemas gracias a la invisibilidad de Liam, ellos ya tenían la llave de todas las celdas de los niños así que también fueron al punto de encuentro.

Luego de un rato, ya estaban todos en el punto de encuentro y seguidamente abrieron las puertas. Cuando solo les quedaba la última puerta sonó la alarma de emergencia, ya que cuando los guardias fueron a revisar las celdas se dieron cuenta de que no había nadie. En el momento que todos los guardias llegaron, Liam, Jack y Catalina se encargaron de proteger, y por último Alice y Lucas se encargaron de quitarles a los niños los collares y seguidamente todos los peculiares se unen a la batalla por su libertad.

Después de unas horas de pelea, los chicos se encargaron de guiar a los demás niños a la salida, gracias a la ayuda de Damon que les abría todas las puertas del recinto. Cuando llegaron a la salida, se encontraron con Damon un chico con unos 18 años que los esperaba con un autocar gigante que entraban 256 pasajeros.

Posteriormente, de un día, de viajar 11 horas en autocar y 15 horas de barco, llegaron a una isla supergrande donde aparte de ellos habían más niños y no eran cualquiera, sino niños peculiares, unos más mayores que máximo tendrían unos 19 años y más pequeños que mínimo serían de uno 7 años. Ellos estaban salvando a tantas vidas como podían y lo seguirán haciendo si se trata de salvar vidas inocentes.

Alumna: Tatiana Carrillo Curso: 4º ESO