L’entrevista Ferran Murillo

Ferran Murillo (El Prat de Llobregat, 1974) és el director artístic del Teatre Tantarantana (carrer de les Flors, 22), un centre de creació i exhibició teatral que es caracteritza pel seu programa de suport artístic a les companyies i per impulsar diferents projectes de creació comunitària i social que enguany celebra el seu 30è aniversari. Murillo té una àmplia experiència en el sector cultural, des de la producció de ràdio i espectacles fins al món teatral, on va aterrar ara fa 22 anys al departament de producció i premsa d’un Tantarantana ben diferent al d’avui dia.

De l’U de Cuc al Tantarantana d’avui dia, com ha evolucionat aquest espai? On queda ara la programació infantil i familiar?

L’U de Cuc era la companyia en què es van conèixer en Julio Álvarez i Víctor Suáñez, que llavors era una companyia molt coneguda per fer espectacle infantil. En aquella època, els noranta, no hi havia gaires sales de teatre a la ciutat, pel que van decidir crear un petit teatre al carrer Tantarantana amb les seves produccions infantils. Va tenir molt d’èxit i poc després van començar a rebre també propostes d’un teatre més adult i davant l’èxit de la demanda van buscar un nou Tantarantana, que es va obrir l’any 1996. Aquesta primera època és més d’exhibició i no tant de fàbrica de creació com és ara. Quan arriba la crisi, cap al 2010, va començar el canvi de rumb del Tantarantana: s’afegeix una sala nova, la de l’Àtic, amb unes propostes teatrals més petites, de joves creadors que sortien dels instituts, per exemple, que es van veure sense possibilitat d’encaminar els seus projectes. I a partir d’aquí va començar el tema de les fàbriques de creació, amb el projecte El Cicló, destinat a companyies emergents, des d’una mirada més polièdrica que no pas individual. Vam començar a treballar també amb una proposta comunitària, el PI(È)CE, que l’any passat fa fer 10 anys, defugint del teatre com a ens individual. Enfront dels reptes que presenta el sector, el Tantarantana ha esdevingut també una fàbrica de creació i ha apostat per les noves produccions. És complicat mantenir l’equilibri entre fer costat a dramaturgs emergents i poder sobreviure com a sala de teatre? Quan vam decidir tirar cap a aquesta línia com a Tantarantana ens vam reunir amb les companyies per veure què necessitaven, des de l’àmbit econòmic fins a la creació dels seus projectes. Nosaltres, el que intentem és que la porta del teatre sigui un punt d’entrada i de seguiment perquè les companyies quan surtin d’aquí ho facin amb un recorregut estable i que puguin anar a un espai professional més gran, perquè cal donar a aquestes companyies una estabilitat. El Tantarantana està per això, per rebre i acompanyar processos de companyies que volen reforçar els seus projectes, com ha pogut passar amb La Calòrica, que en els seus inicis va passar per aquí.

El fet de comptar amb companyies joves fa també que augmenti la presència de públic jove, entenc. Totalment, una de les apostes de donar un cop de mà a aquestes companyies era també poder atraure un públic jove, amb una programació que respongui als seus interessos. No és que els joves no vagin al teatre, si vens un dia i veus la platea del teatre, veuràs moltíssima gent jove, però s’ha de poder fer obres que responguin a les seves inquietuds i amb un cost econòmic que es pugui assumir.

D’on neix aquest viratge cap a la fàbrica de creació? Neix a partir de molts interessos que venen de la gratitud creativa, el Julio Álvarez tenia un paper de creatiu i d’avançar-se a la resta de sales d’una forma increïble. En el moment que va veure com la crisi afectaria el món del teatre, va veure que era el moment de fer una obertura creativa cap a la comunitat.

Exacte. L’Ajuntament anava dient a les 11 fàbriques de creació que hi ha a la ciutat que havíem de trobar la manera de dialogar entre nosaltres, de treballar plegades. I fa anys que treballem en aquesta línia. [BLANK] és un projecte que neix d’això perquè som entitats complementàries, no rivals. En Roberto, assessor artístic del Tantarantana, que té molt de coneixement en literatura europea, em va ensenyar una peça d’una dramaturga anglesa que oferia la possibilitat de treballar des de dues fàbriques de creació amb un mateix text, i a partir d’aquí es va generar el projecte. És el mateix text però treballat diferent perquè és un text que et permet jugar i fer dues obres diferents que es troben en un buit, en un [BLANK]. Creus que la col·lectivitat és una de les línies de treball del Tantarantana?

Jo crec que la individualitat teatral ja no interessa, perquè ens quedarem en els nostres límits. En canvi, trencant aquestes quatre parets podem avançar cap a altres línies i altres projectes que ens permetran ampliar la mirada. Si ens quedem aquí ens quedarem en els nostres límits i no podrem anar més lluny. Com celebrareu el 30è aniversari?

I tot això queda recollit a la campanya de recollir els fruits, amb motiu del 30è aniversari de la sala. Exacte, és una mirada cap enrere, cap a la construcció de tots aquests projectes i els resultats de les presentacions, així com de tota la gent que s’hi ha implicat durant aquests trenta anys. No és una mirada individual, és una mirada constructiva des de totes les línies que treballem: internacional, educativa, creativa... no hi ha una única veritat, sinó que tots els agents que hi participen la construeixen. Resultat d’una d’aquestes residències és la coproducció amb la Fundació Joan Brossa de l’obra ‘[BLANK]’, com ha anat això? Es representa la mateixa obra als dos espais?

Estem preparant una exposició a l’Àtic que recull des de l’any 92 fins al moment en què estem actualment, i el 17 d’abril farem una festa per celebrar aquests trenta anys, amb Assajar és de covards , un projecte que intenta trencar amb les dinàmiques clàssiques dels projectes escènics, intentant trobar l’equilibri entre el passat, el present i el futur.

El teatre Tantarantana està estretament lligat al barri del Raval, però és a tocar del Paral·lel... Quina relació heu tingut amb l’avinguda?

Actualment estem parlant sobretot amb Paral·lel 62 i El Molino per fer feina conjunta. Però és complicat perquè la gestió dels espais i sales són molt diferents i és una avinguda amb molta oferta cultural, tot i que estem en contacte i volem trencar el distanciament entre els teatres més grans i les sales com la nostra, perquè ha d’haver-hi una relació d’equilibri, ja que els uns sense els altres no podríem viure. ANNA

IÑIGO