Cooperaciocatalana 330

Energia cooperativa Les nostres cooperatives Fluid Electric de Camprodon Entrevista NĂşria Albet (JAK, banc cooperatiu)

• • • • •

Assessorament i gestió integral especialitzada en COOPERATIVES, FUNDACIONS i ENTITATS NO LUCRATIVES

Comptabilitat, aplicació Pla Comptable, seccions, tancament, Comptes Anuals.

Obligacions tributàries, Declaracions periòdiques, Impost Societats, Requeriments, Inspeccions, etc.

Nòmines, Seguretat social, problemàtica laboral, sancions, acomiadaments, etc.

Temes socials, Assemblees, seccions, constitució i canvis en òrgans d’administració, mediació en situacions conflictives, etc.

Temes jurídics, contractes, adaptació estatuts, revisió de la gestió tributaria, regularització Registres: Cooperatives, Propietat, etc.

PROTECCIÓ DE DADES, Document de Seguretat, inscripció Agència Protecció de Dades ASSIGEM Serveis Empresarials, Sccl Girona, 38, 1r 2a - 08010 Barcelona Tel. 932 652 285 - Fax 932 325 613

330 Març 2010 • revista mensual • Any 30è edita Fundació Roca i Galès

SUMARI

4 / TORNAVEU

15 / EL SERIAL

Yolanda Elipe López, psicologa i Mercè Bassas Gual, educadora.

Les trifulgues de la Mertxe. Capítol II. Santos Hernández Segon lliurament del relat cooperatiu a terminis amb més aventures protagonitzades per la Mertxe. En aquesta ocasió comença a entrar en contacte amb el cooperativisme, i ja veurem si se’n pot desenganxar.

5 / EDITORIAL

Energia cooperativa 6 / EL NOSTRE MÓN

26 / MEDI AMBIENT

9 / COOPERATIVES DE CATALUNYA

El certificat de signatura electrònica i l’ús de les noves tecnologies Confederació de Cooperatives de Catalunya 11 / LES NOSTRES COOPERATIVES

Fluid elèctric de Camprodón: subministrament d’energia cooperativa.

David Fernàndez

11 Des de fa setanta-cinc anys Camprodon i Llanars disposen de subministrament elèctric amb fórmula cooperativa, tant pel que fa a la producció, xarxa de distribució i comercialització, amb dues centrals hidroelèctriques pròpies als rius Ter i Riutort.

14 / COOPERATIVISME

Continuar innovant, amb respecte al medi natural.

Rafael Ricolfe

14 CRÈDITS

de consum – capacitat de compra col·lectiva obrera- i en menor mesura, cooperatives de producció - de treballadors com alternativa laboral digne-. La victòria feixista del 1939 estroncarà la vida de les cooperatives de Sants fins el punt de ressententir-se’n encara ara.

19 / ENTREVISTA

Núria Albet Raimon Gassiot Llicenciada en física i doctora en bionanotecnologia, la catalana Núria Albet actualment viu a Suècia; és sòcia i informadora del banc cooperatiu JAK (Jord, Arbete i Kapital, en suec “terra, treball i capital”) i participa al fòrum de debat sobre cooperativisme i noves tecnologies Coopagora.

19

Al voltant dels residus radioactius Enriqueta Muntané i Santos Hernández La presentació d’Ascó a la candidatura per acollir el magatzem de residus nuclears ha reobert el debat sobre l’energia nuclear a casa nostra. El fet que a les darreres eleccions munipals cap partit polític que es presentà a Ascó fes esment al cementiri de residus radioactius i que la Generalitat no hagi emès cap comunicat oficial sobre la seva candidatura, ha posat contra les cordes el ple municipal: la polèmica sobre el consens territorial, social i polític està servida.

26 22 / PREMIS FUNDACIÓ ROCA I GALÈS 2009 – 2N PREMI JACINT DUNYÓ

Les cooperatives a Sants: Els anys del contrapoder obrer (1854-1939) [II] Ivan Miró i Marc Dalmau El segon lliurament de l’article guanyador del 2n Premi Jacint Dunyó 2009, entra en més detall en el període 1887-1939, en el que les cooperatives santsenques proliferen a mode de nodes locals de la trama proletària. Desgrana com a les barriades de Sants i Hostafrancs s’implantaren sobretot cooperatives

30 / PENSEM-HI

Haití em fa mal Santos Hernández 31 / BIBLIOTECA / REVISTES

Retalls Elisenda Dunyó

Editora Fundació Roca i Galès Redacció i Administració Aragó, 281, 1r 1a 08009 Barcelona Tel. 93 215 48 70 - Fax 93 487 32 83 - cc@rocagales.org - www.rocagales.org Coordinació Agnès Giner Consell de Redacció Miquel Corna, Núria Esteve, Raimon Gassiot, Agnès Giner, Joan

Josep Gonzàlez, Santos Hernández, Esteve Puigferrat i M. Lluïsa Navarro. Els autors són responsables dels articles signats. Ni la direcció de la revista ni els editors comparteixen per força les opinions que puguin reflectir els textos aquí inscrits. Foto portada: Rierol © Gisacchino Trigona - Fotolia.

Disseny, maquetació i impressió El Tinter, SAL (empresa certificada EMAS) Dipòsit legal B22.283/80 I.S.S.N. 1133-8415. Amb el suport de la Confederació de Cooperatives de Catalunya i del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació Aquesta revista ha estat impresa sobre paper certificat FSC i amb tintes provinents d’olis vegetals núm 330 - Març 2010 n

cooperació catalana n

3n

TORNAVEU

Un parell de preguntes (que són tres) a Yolanda Elipe López (Barcelona, 1978), psicòloga i 1 2 Directora del SIL i CET , i a Mercè Bassas Gual (Barcelona, 1957), educadora i coordi2 nadora del CET

1 2 3 Què us sembla atractiu del cooperativisme?

El fet de que totes les persones que formen part de la cooperativa s’ajudin mútuament i facin un esforç comú per solucionar problemes comuns i d’obtenir resultats comuns.

Creiem que mitjançant aquesta manera de fer es pot obtenir més que de manera individual, que els valors humans són més importants que els valors materials, i que la societat està més ben servida quan tots els individus tenen l’oportunitat de compartir àmpliament en els èxits de la societat.

1 Servei d’Integració Laboral 2 Centre Especial de Treball n4

cooperació catalana n

núm 330 - Març 2010 n

Què no us convenç del cooperativisme?

Creiem que alguns dels seus valors són utòpics ja que és difícil que hom que vulgui participar en una cooperativa tingui integrats alguns dels valors, tenint en compte que la societat ens va marcant de manera indirecta valors individuals, de vegades poc democràtics i amb poc sentit per pensar en el benefici dels altres.

Considereu que l’economia cooperativa és l’economia del futur? Per què?

Si, perquè dóna importància a la feina i el treball portat a terme i no al benefici econòmic aportat. Dóna sentit al dia a dia del treballador i no pas a la voluntat de voler tenir per tenir.

Creiem que podria ser una alternativa més viable de futur per als actuals autònoms, tenint en compte la crisi econòmica que vivim.

EDITORIAL

Energia cooperativa

El corrent del cooperativisme porta la nostra energia per mil i un camins. I s'hi transforma. Mireu, a la segona lliurament de l'article de les cooperatives de Sants,com duia el moviment obrer i l'anhel de llibertat durant les dures èpoques de les nostres guerra i postguerra. Mireu també, al reportatge sobre la cooperativa de Camprodon, com érem de precursors, ja l'any 35, en la producció, la distribució i la comercialització d'energia elèctrica.

Som constants. Al nostre número anterior preníem partit contra la instal·lació a casa nostra del cementiri nuclear, i mostràvem els nostres seriosos dubtes quant a la legislació que sembla preparar-se en relació amb les

seccions de crèdit. En aquest número volem ser altaveu, per una banda, de l'oposició al cementiri que publica el CANC -la plataforma anticementiri de Catalunya- i, per l'altra, del clar rebuig que la nostra Federació de Cooperatives Agràries acaba d'expressar davant el projecte legal sobre seccions de crèdit que sembla gestar-se per les altes esferes.

Som precursors, sí, i constants. Estudieu-vos el model del JAK, la cooperativa sueca, tal com ens ho explica, a l'entrevista, la professora Núria Albet, que n'és membre. Fa molt de temps que el cooperativisme segueix -potser encara sense l’èxit que desitjaríem- els camins de l'economia solidària.

LA COBERTA/ L’aigua fluint amb la força capaç de generar energia també evoca l’energia

subtil, no sempre visible, de les aigües freàtiques, subterrànies, tot recordantnos l’energia cooperativa. / Foto: Rierol © Gioacchino Trigona – Fotolia. núm 330 - Març 2010 n

cooperació catalana n

5n

EL NOSTRE MÓN

4a. Edició del Postgrau en Economia cooperativa Amb l’objectiu de generar coneixement i formar persones expertes en els diferents aspectes de la gestió de l’empresa d’economia cooperativa i el seu entorn polític, econòmic i social, Aposta, Escola de cooperativisme presenta la quarta edició del Postgrau en Economia Cooperativa. El Postgrau és organitzat com en les altres edicions, per l’Institut de Promoció i Formació Cooperatives (Ipfc) del Departament de Treball, la Confederació de Cooperatives de Catalunya, l’Institut de Govern de Polítiques Públiques (Igop) i la Universitat Autònoma de de Barcelona (Uab).

La direcció acadèmica, igual que a les edicions anteriors, serà a càrrec de Joan Subirats (Igop-Uab) i Albert recio (Uab).

El programa de Postgrau consta de 160 hores lectives, més un treball de recerca de 5 crèdits ECTS. El contingut del programa s’estructura en mòduls intercalats, i s’organitza a través de sessions d’ensenyament – aprenentatge de tipus presencial, a través de diverses metodologies (exposició de continguts, seminari, taules rodones, tutories, etc).

El Postrgrau s’inicia el proper mes d’abril, i finalitza el desembre de 2010. Podeu consultar el programa i les dades per a la matrícula al telèfon d’Aposta, escola de Cooperativisme, 933 188 162 o bé als enllaços: http://igop.uab.cat www.aposta.coop www.gencat.cat/treball/economiacooperativa n

n6

cooperació catalana n

núm 330 - Març 2010 n

Oberta la convocatòria de subvencions a cooperatives Fins el dia 15 d’abril de 2010, les empreses cooperatives que vulguin poden demanar les subvencions del Departament de Treball. Enguany, i tal com ja s’havia avisat a primers d’any, és imprescindible disposar de signatura electrònica per tramitar les sol·licituds de subvenció.

La present convocatòria de subvencions per a cooperatives i societats laborals té una dotació econòmica de 7,5 milions d’euros globals. Aquesta convocatòria també unifica els ajuts del Ministeri de Treball i els de la Generalitat de Catalunya en una sola ordre i convocatòria, tot i que se separen els ajuts a la creació i constitució del que és el suport a la consolidació i el creixement de les cooperatives.

L’ordre de subvencions 2010 es divideix en 5 línies concretes: Línia 1: subvencions per a la incorporació de socis o sòcies treballadors/res o socis o sòcies de treball en cooperatives i societats laborals.

Línia 2: subvencions als projectes empresarials de cooperatives i societats laborals de nova creació.

Línia 3: subvencions als projectes empresarials d’enfortiment i intercooperació destines a cooperatives i societats laborals.

Línia 4: subvencions a les entitats representatives de l’economia cooperativa.

Línia 5: subvencions per a la promoció, difusió i investigació de l’economia cooperativa.

Podeu consultar la documentació de la convocatòria al web del Departament de Treball, www.gencat.cat/treball/economiacooperativa o bé informar-vos al telèfon: 932 285 757. n

Les seccions de crèdit, l’instrument 28è Congrés Internacional imprescindible de finançament de del Ciriec a Berlín cooperatives i socis Del 16 al 19 de maig propers se celebrarà a Berlín el La Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (Fcac) va denunciar el passat 24 de febrer en roda de premsa, la persecució del Govern català a les seccions de crèdit de les cooperatives, que constitueixen l’instrument que garanteix el finançament de les cooperatives agràries i els seus socis. Per a la Fcac no és factible ni el projecte de caixa rural impulsat unilateralment per la Conselleria ni la proposta de regulació de les seccions de crèdit en una proposta de Decret redactada sense atendre les aportacions del sector.

La Comissió Permanent de la Fcac, així com el responsable de seccions de crèdit d’aquesta organització, han denunciat que posar en qüestió el model de les seccions de crèdit significa posar en dubte la viabilitat del model cooperatiu i que, si el projecte de la Conselleria d’Economia i Finances prospera, un gran nombre de cooperatives agràries catalanes veurien compromesa la seva viabilitat en desaparèixer la seva principal via de finançament.

Des de la Fcac també es qüestiona el projecte de fusió de les cooperatives de crèdit impulsat per la Conselleria d’Economia i Finances. Es planteja quin sentit té crear una microcaixa en un moment en què s’està apostant per la fusió de les caixes de menor dimensió. En aquest sentit, la fusió de totes les seccions de crèdit catalanes en una cooperativa de crèdit podria arribar a sumar, com a màxim, uns 700 milions d’euros, mentre que la caixa d’estalvis catalana més petita, Caixa Manlleu, té un volum de dipòsits de 2.400 milions d’euros que, des de la Conselleria, es considera que són insuficients per garantir la seva competitivitat.

Així mateix, la Fcac voldria posar en relleu que, probablement, darrera aquesta actuació de la Conselleria existeix un interès per blindar, a nivell estatal, la fitxa bancària de Caixa Rural de Sant Fortunat de Castelldans a costa de les seccions de crèdit, un sector que a Catalunya funciona exitosament des de fa més de cent anys.

Fins i tot, el Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (Ctesc) ha emès recentment un dictamen en què instava a la Conselleria d’Economia a suavitzar el Decret de seccions de crèdit en la línia del que està demanant la Fcac. El propi Ctesc va demanar a la Conselleria que, abans de continuar endavant amb aquesta normativa, s’emeti una memòria d’impacte normatiu sobre les implicacions que tindria per a les seccions de crèdit la publicació del Decret amb el redactat que proposa l’Administració. n

28è. Congrés Internacional del Ciriec, organitzat pel Ciriec-Alemanya i el Bundesverband Öffentliche Dienstleistungen – (BVÖD).

El Ciriec és una organització científica internacional no governamental que reuneix empreses i organitzacions del secor públic, cooperatiu i de l’economia social, així com persones interessades per aquests camps d’activitat. Els seus objectius són la recerca científica i l’intercanvi internacional entre el món científic i el món dels professionals d’aquests sectors econòmics.

Cada dos anys el Ciriec organitza grans congressos internacionals, a mode de fòrum d’intercanvi d’informació i idees entre els actors, directius d’empreses i organitzacions dels sectors que depenen dels àmbits d’activitats del Ciriec, els científics més prestigiosos, els representants dels sindicats i d’altres interlocutors econòmics i socials, així com de personalitats del món polític i de l’Administració pública.

El tema del Congrés d’aquest any és L’economia pública, social i cooperativa: una alternativa per a sortir de la crisi econòmica i un pilar del desenvolupament sostenible.

Emmarcaran el Congrés unes sessions plenàries que oferiran debats sobre l’economia social, pública i cooperativa en el marc de la crisi financera, les perspectives en matèria d’ocupació i els valors i l’ètica per a un desenvolupament sostenible. Els treballs als tallers abordaran l’economia pública, social i cooperativa des del punt de vista de: el seu finançament, com factor d’estabilització del mercat de treball, com pilar del desenvolupament sostenible, així com les seves responsabilitats pel que fa a formació i educació.

Es pot consultar el programa, la informació i incripció a: www.ciriec-congress.org. n

núm 330 - Març 2010 n

cooperació catalana n

7n

EL NOSTRE MÓN

Cellers Unió ja ha venut 12.000 lots Vi Solidari amb el Casal dels Infants

Les cooperatives demanen participar en el diàleg amb els agents socials i el Govern

Només en cinc mesos, Cellers Unió ja ha venut més de 12.000 lots de Vi Solidari amb el Casal dels Infants de Barcelona, ubicat al barri del Raval. Amb aquesta iniciativa, que respon a l’eslògan “3 vins + 3 receptes + 3 euros”, la cooperativa Unió Corporació Alimentària ha fet una primera donació de 36.000 euros per al programa de formació en Ajudant de Cambrer i Cambrera que el Casal dels Infants desenvolupa.

El lot inclou tres ampolles de vi català d’origen cooperatiu, d’excel·lent qualitat i vinculat a diferents denominacions d’origen. Es complementa amb receptes de maridatge proposades per cuiners de renom internacional com Carme Ruscalleda, Fermí Puig, Carles Abellan, Joan Roca, Carles Gaig i Mey Hoffman, mentre el president de l’Acadèmia de Sumelleria Espanyola, Juan Muñoz Ramos, ha proposat el maridatge de les receptes amb els vins.

La comercialització dels lots es fa a través de la cadena de supermercats Caprabo i, també, a diferents vinacoteques.

Unió Corporació Alimentària - Cellers Unió és una de les cooperatives més arrelades a les comarques tarragonines, amb un volum de facturació d’uns 45 milions d’euros anuals. Una de les seves grans línies de negoci és la comercialització de vi acollit a les denominacions d’origen Priorat, Terra Alta, Montsant i Tarragona, així com cava acollit a la DO Cava. A més, comercialitza oli d’oliva verge extra de la DO Siurana, ametlla i avellana de la DO Avellana de Reus.n

La Confederació de Cooperatives de Catalunya va demanar al president del Govern de la Generalitat, José Montilla, formar part en els diàlegs amb els agents socials i els grups parlamentaris presents a l’Acord Estratègic, del 12 de març. Tot reconeixent el paper que les organitzacions empresarials i sindicals més representatives tenen en la societat catalana, l’òrgan de representació del cooperativisme considera que en una situació com l’actual cal que el conjunt dels agents socials i econòmics de Catalunya s’impliquin de manera activa i dinàmica en el debat al voltant de les polítiques necessàries per impulsar la productivitat, millorar l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana.

La creació d’empreses cooperatives ha crescut un 15% el 2009, de manera global, s’han incrementar en un 30% les provinents d’Expedients de Regulació d’Ocupació. En aquest sentit, doncs, el cooperativisme posa de manifest la necessitat que el Govern tingui en compte el sector, no solament pel potencial que representa quant a la creació de llocs de treball, sinó també com a referent d’un model empresarial participatiu, democràtic i compromès amb el territori.

Aquest compromís amb la societat l’ha demostrat abastament en aquesta crisi amb un esforç important per mantenir l’ocupació: l’any 2009, el pes relatiu en l’ocupació del cooperativisme va créixer el 5,73%. Les 4.000 cooperatives existents a Catalunya representen un 4% del PIB i 60.000 llocs de treball directes, els quals estan ocupats per persones més formades, participatives i compromeses. A més a més, agrupen més d’1 milió de socis, entre agricultors, treballadors, consumidors i petites empreses, els quals troben en la cooperació un camí per millorar la competitivitat i projectar el creixement empresarial.

Una de les raons principals que han contribuït a mantenir l’ocupació en una situació econòmica tan complicada és la primacia de l’interès col·lectiu i la major flexibilitat que permet que l’objectiu d’obtenció del benefici no substitueixi la necessitat de mantenir els llocs de treball. n

n8

cooperació catalana n

núm 330 - Març 2010 n

COOPERATIVES DE CATALUNYA

El certificat de signatura electrònica i l’ús de les noves tecnologies Confederació de Cooperatives de Catalunya

Amb l’objectiu de millorar la presta-

ció de serveis adreçats a empreses i ciutadans, la majoria d’ens de l’Administració Pública ofereixen, als seus webs, un servei permanent de tràmits en línia, els quals fan més curt el temps de resposta i suposen un estalvi de costos i desplaçaments. A més, l’ús d’internet possibilita ampliar el ventall de serveis d’informació i comunicació, per això l’administració està avançant estratègicament amb l’objectiu de potenciar l’ús i facilitar la incorporació de les noves tecnologies en les empreses. En aquest context, la Generalitat ha unificat en un portal, Oficina Virtual de Tràmits1 (OVT), tots els serveis de la Generalitat de Catalunya i facilita l’accés als tràmits dels ajuntaments i d’altres administracions. Amb això, cal tenir present que l’OVT pot esdevenir el portal de referència per accedir a les gestions telemàtiques, tant de ciutadans com d’empreses.

En aquesta línia, enguany, les sol·licituds de subvenció del Departament de Treball, per a les línies d’economia cooperativa, únicament, es podran formalitzar operant telemàtica-

ment. A més, a curt termini, està previst que la resta dels tràmits d’obligació registral també es formalitzin a través d’aquest sistema.

Per a aquests tràmits en què es requereix unes condicions de seguretat en la transacció d’informació i una identificació de la persona que duu a terme el tràmit és necessari disposar d’un certificat de signatura electrònica -equivalent electrònic a un document d’identitat, que permet identificar-se, signar i xifrar electrònicament documents i missatges-. El certificat digital, a més, garanteix la identitat de la persona que actua a través de la xarxa, la integritat de les dades transmeses, la procedència i confidencialitat de les comunicacions i la detecció de qualsevol manipulació que hagi pogut patir. En el cas de l’OVT, el certificat digital és, en tots els casos, el mètode recomanat per identificar-se i, en determinats casos, l’únic mètode admès.

En l’àmbit de gestió empresarial, els tràmits que de manera tradicional es formalitzen presencialment s’han de realitzar a nom d’una persona jurídica o d’una o varies persones físiques apoderades. Per als trà-

mits en línia, per tant, hem de continuar actuant sota els mateixos criteris i, per a això trobem al mercat diversos tipus de certificats, essent els més estesos en l’ús empresarial el certificat de representant o el certificat de persona jurídica.

El certificat de representant o persona física permet que el seu titular actuï en nom de l’empresa a la qual pertany. El certificat relaciona un NIF (persona sòcia o representant de l’empresa amb poders notarials) a un CIF (empresa). Altrament, el certificat de persona jurídica identifica a una entitat amb personalitat jurídica, el certificat relaciona un NIF (qualsevol persona sòcia o representant de l’empresa, la qual se l’autoritza per operar telemàticament i té poders

núm 330 - Març 2010 n

cooperació catalana n

9n

notarials) a un CIF (empresa). Les entitats certificadores contemplen els poders especials i els mancomunats per expedir certificats.

En definitiva, la inclusió de tràmits en línia s’està realitzant de forma progressiva i, alhora, es tracta d’un procés en creixement en què cada vegada ens trobarem amb més organitzacions que ens exigiran aquest tipus de comunicacions telemàtiques, per tant, com més aviat incorporem, de forma ordenada, l’ús de les noves tecnologies en la gestió quotidiana de la nostra empresa més bé ens adaptarem. L’expansió d’internet ha anat canviant i modulant, en un temps molt breu, els mecanismes de comunicació de la informació, amb això també estan canviant els mecanismes de gestió i d’intercanvi d’aquesta informació.

Fins fa poc, que una empresa disposés de correu electrònic i pàgina web n 10

cooperació catalana n

era una necessitat bàsica, però actualment això no és suficient, cal dotar aquests recursos amb continguts diferenciadors i de valor afegit, ja que les exigències de la societat i els mercats, junt amb la universalitat d’internet demanen noves maneres de comunicar-nos, de vendre els nostres productes o serveis, de gestionar l’empesa... Per rentabilitzar les possibilitats que ens ofereix la xarxa hem d’aprendre a interactuar i a optimitzar els recursos que se’ns presenten. Al mercat trobem diversos programaris; en versió comercial o gratuïta, executables a l’ordinador o en línia, que faciliten la tasca empresarial i formen part de la quotidianitat de l’empresa, tanmateix, comptem amb aplicacions addicionals que donen valor afegit obrint les xarxes d’interactuació, un exemple clar és el web 2.0, en què un fenomen social està obrint, consnúm 330 - Març 2010 n

tantment, oportunitats de negoci.

En aquesta línia, incorporar aquests recursos en la gestió empresarial és una necessitat en creixement. La inversió responsable en noves tecnologies ens ofereix una sostenibilitat en la gestió i organització, a més de l’estalvi de costos a curt termini i l’agilitat en formalitzar tràmits i contactes. n

Per ampliar informació referent al certificat de signatura electrònica l’apartat de recursos – estudis, articles i informes al web http://www.cooperativescatalunya.coop Per ampliar informació sobre l’ús de les TIC, ajuts i subvencions: http://www.pimestic.cat/

1 Enllaç d’accés a l’Oficina Virtual de Tràmits: http://www20.gencat.cat/portal/site/OVT

LES NOSTRES COOPERATIVES

Fluid Elèctric de Camprodon: subministrament d’energia cooperativa Nascuda el 1935, amb 1.900 socis i dues centrals hidroelèctriques pròpies als cabals dels rius Ter i Riutort, Camprodon i Llanars disposen fa setanta-cinc anys d’un particular cas singular en l’àmbit del cooperativisme català de consum i serveis. Es tracta de l’únic municipi català on el subministrament elèctric —la producció, la xarxa de distribució i la comercialització— ha estat, és i serà en fórmula cooperativa, un cop el 1999 es va superar el dificilíssim repte d’adequar-se a la desregulació liberalitzadora del mercat elèctric decretada pel Govern, i es va assolir mantenir una tarifa clarament inferior al preu de lliure mercat. De tot plegat, n’hem parlat amb en Pere Gardella, president de la Cooperativa Popular de Fluid Elèctric de Camprodon, a la nova seu del carrer Bastimentes de l’històric municipi de la comarca del Ripollès.

Fa 27.300 dies, el 27 d’abril del 1935, en el destacat al setmanari garrotxí Esquerra i sota el títol “Un exemple per a Olot”, se sostenia: “Ens assabentem que a Camprodon estan molt avançats els treballs per a la creació d’una Cooperativa de Fluid Elèctric, de manera que ben aviat els camprodonins disfrutaran de llum i força pròpies. Això, que ha estat possible a Camprodon no ho ha estat a Olot, ciutat de 12.000 habitants i eminentment industrial i comercial. Que ens serveixi d’exemple i, si pogués ésser, també d’estímul.” Dos mesos després, La Vanguardia donava bona fe del fet que el Consell Superior de Cooperació havia aprovat els estatuts de la Cooperativa Popular de Fluid Elèctric de Camprodon, que quedava incorporada al Registre Especial del Departament d’Economia i Agricultura de la Generalitat. Ahir, el 1935. Avui, el 2010. Entremig han transcorregut setanta-cinc anys, i l’energia cooperativa no ha perdut pas potència.

Set dècades després, Olot encara

Arxiu: cedides per Carme Surinyades

David Fernàndez

Imatge històrica de la central de Rocassas (1936), propietat de la cooperativa.

podria dir el mateix. I no només Olot: tots els municipis dels Països Catalans. Perquè, fet i fet, Camprodon és l’únic municipi on ha existit i segueix existint una cooperativa que és qui garanteix, en tota la seva cadena —producció, xarxa pròpia de distribució i comercialització— un servei públic com l’accés a l’electricitat. A Crevillent (País Valencià), la cooperativa existent només treballa en l’àmbit de la distribució i cada cop amb més problemes amb les grans empreses. L’exemple camprodoní, però, es projecta encara en la

fórmula cooperativa arrelada en la pròpia història, en l’equació comunitària i en el logaritme d’un temps i un espai compartits que van engegar el llunyà 1933, quan es va aconseguir una primera concessió d’explotació hidràulica sobre el cabal del Ter de 3 m3/segon. Dos anys després, el 1935, la cooperativa es va legalitzar, i el 1936 començà a operar amb 175 kVA de potència des de la primera central de Rocasses.

Quan 175 kVA, en aquelles dates llunyanes, superaven amb escreix les necessitats d’un poble que vivia núm 330 - Març 2010 n

cooperació catalana n

11 n

Cooperació catalana

LES NOSTRES COOPERATIVES

Salt del riu Ter a Camprodon.

en un període en què l’electrificació no havia arribat a les llars. D’aleshores ençà, no han deixat mai de subministrar energia cooperativa: fins als dies complexos d’avui, quan les elèctriques han esdevingut, en l’agressiu mercat ordinari, tot un negoci multinacional.

Per parlar a fons de tot plegat ens ha rebut en Pere Gardella, president de la Popular de Fluid Elèctric de Camprodon des de fa trenta-dos anys. Per ell, endinsar-se en aquesta història llarga, difícil i fèrtil és furetejar en l’antiga memòria. Que parla de néixer i créixer en paral·lel al llarg període d’excepció i les dures vicissituds viscudes a casa nostra després del 1936. Temps d’impuls cooperatiu, temps de guerra, temps d’intrusisme falangista, temps de recuperació democràtica.

Enmig de la història col·lectiva i passada la guerra, el 1946 la cooperativa va tornar a registrar-se. I, amb detallats apunts, en Pere recorda que el 1952, fruit d’una nova concessió atorgada el 1948, va obrir la central —també de propietat— del Salt de Cruanyes, amb una licitació concedida de 0,5 m3/segon sobre el cabal del riu Riutort, un afluent del Ter. Una central d’una turbina que avui disposa de 230 kVA i 1.150.000 servits hora/any.

Amb el temps, van arribar a tenir una tercera central, en aquest cas de lloguer, a la Ribera de Faitús.

Però l’arribada d’un nou propietari que pretenia noves condicions contractuals a l’alça va derivar en desn 12

cooperació catalana n

núm 330 - Març 2010 n

acord i es va desestimar renovar el contracte.

Després de tot el que hi havia acumulat abans, el desenvolupament vertiginós cap al creixement industrial i l’avenç cap a la societat de consum van fer passar la cooperativa de l’autosuficiència energètica plena a la dependència d’altres operadores elèctriques. Per fer-hi front, les successives juntes van impulsar diverses mesures per rebre subministraments complementaris. Primerament, un acord econòmic i administratiu, basat en la reciprocitat, amb Hidroelèctrica de l’Empordà: durant la nit, franja horària de baix consum, la cooperativa de Camprodon transferia energia a la mercantil hidroelèctrica.

I, quan la Fluid Elèctric de Camprodon tenia excessos de demandes, l’empresa gironina feia el mateix però a la inversa. Més recents són els acords amb Fecsa-Endesa, per 1.900 kVA, atesa la manca d’alternatives en plena era de les grans macrooperadores. Avui i ara i aquí, en tot cas, la producció pròpia voreja avui el 20% de l’energia subministrada: 400 kVA cooperatius propis, dels 2.000 kVA que serveixen.

El 1999, el gran repte d’adaptar-se Salt en el temps. I passada una dècada des dels seixanta i setanta sen-

se gaires novetats, la gran trava, el gran repte i el gran dilema va arribar el 1999, quan el Govern va decretar la liberalització desreguladora del mercat elèctric, de manera que es prohibia expressament que una sola empresa d’electricitat en fos alhora productora, distribuïdora i comercialitzadora. Obligats, doncs, per imperatiu legal i per força major, a la segregació, la cooperativa va sortir-se’n constituint Fluid Elèctric de Camprodon, SL, propietat al 100% de la cooperativa.

I també Fluid Elèctric de Camprodon 2, SL i Fluid Elèctric de Camprodon 3, SL. Una xarxa d’empreses —associades a l’Associació de Petits Productors d’Energies Renovables (APPA)— per transitar cap a un nou escenari que no va començar a cloure’s fins al passat juliol, després de deu anys forjant l’adaptació. Avui, tècnicament i com a curiositat, la cooperativa mixta de consum i serveis només cobra el peatge per l’ús de la xarxa; Fluid Elèctric de Camprodon és la propietària de les centrals; Fluid Elèctric de Camprodon opera com comercialitzadora, i Fluid Elèctric de Camprodon 3 dóna aixopluc a tots els treballadors.

El desglossament forçós de la cooperativa, però, ha sabut mantenir intacte l’esperit cooperatiu, adaptar-se a contracor als canvis juridicolegals i atendre les noves reglamentacions ambientals i ecològiques de l’ACA. La cooperativa és pionera també a invertir sense excuses per complir tots els requisits a les dues centrals de Rocasses i Cruanyes, avui controlades amb processos automatitzats de control a distància: rescloses per a peixos, neteges, control d’aforament i enreixats. I compromís amb el control del cabal ecològic —quan se’n superen els mínims, cal aturar l’activitat— en una època també en què l’aigua és un bé col·lectiu preuat.

En tot cas, 1.900 socis, majoritàriament clients domèstics, particulars i petites empreses i comerços. Per-

Ahir, el 1935. Avui, el 2010. Entremig han transcorregut setanta-cinc anys, i l’energia cooperativa no ha perdut pas potència.

La plantilla la conformen avui tres electricistes i una secretària. I prou. La resta de la junta és voluntària i no retribuïda.

què la cooperativa ha defugit sempre els grans consums i s’ha orientat al consum familiar i particular.

Per poder abastar els socis de Camprodon —tres de cada quatre habitants ho són— i Llanars, avui funcionen dues centrals hidràuliques de propietat i divuit centres de transformació que produeixen energia, amb una potència total instal·lada de 7.000 kVA i un servei de 6 milions kVA/hora/any.

Reinversió permanent Cal preguntar-se, doncs, com ha sobreviscut aquesta experiència cooperativa tan sui generis fins al segle xxi. Però és que el miracle cooperatiu no té miracle. O, si més no, així ho expressa en Pere. Es tracta d’un miracle ben conegut: hores i anys de dedicació abocats, treball voluntari a dojo i tasques comunitàries a tornallom. Els números de la cooperativa, en aquest sentit, canten: la plantilla la conformen avui tres electricistes i una secretària. I prou. La resta de la junta és voluntària i no retribuïda: tot plegat, sense cap mena de subvenció directa ni ajut públic. Potser allà arrela una tarifa elèctrica que segueix estant clarament per sota del preu d’un mercat marcat per la competitivitat i l’especulació sobre els béns bàsics: un 15 o 20% per sota com a mitjana.

El fet que l’experiència es mantingui encara en el temps i en l’espai també té una clara justificació: tots els beneficis s’han reinvertit sempre —per decisió d’assemblea, a cada exercici— en la millora de la qualitat, a les plantes i a la xarxa.

En una història col·lectiva que ha

vist com l’electrificació arribava a Camprodon, passava els rigors del desenvolupament —l’era de les apagades, de les pèrdues i de les fuites o del racionament elèctric per barris durant la crua postguerra— i arribava a l’era de la qualitat en el servei, la seguretat i el compromís amb l’entorn. Passant pel canvi de la canonada de ciment pòrtland a les canonades metàl·liques. I arribant, des del 2001, a l’ampliació de la potència de la xarxa (de 3 a 25 kVA), a noves subestacions i a un augment del canvi de voltatge.

Aquesta millora de la xarxa duta durant aquesta primera dècada del segle xxi va deixar també una actuació emblemàtica: el canvi de la línia que creuava per sobre el pont nou romànic de Camprodon, el símbol del municipi ripollès. Fruit d’un acord amb el consistori, aquell cablejat ja no existeix i ara forma part de la història. I també de la història gràfica de Camprodon.

Futur en potència guardonat Per als que vindran, en Pere assegura que el futur es garantirà si el jovent pren el relleu, valora el que s’ha aconseguit fins ara i posa la mateixa passió cooperativa per tirar sempre endavant. I, sobretot, si es fomenta la consciència que de la cooperativa s’ha beneficiat i es beneficia tot el poble; i no només econòmicament amb tarifes més baixes, que és potser l’avantatge més aparent, però no pas el més destacat.

Per en Pere, la cooperativa es mantindrà si demostra un cop més que les coses poden seguir sent diferents i sent conscients, ara més que mai, que “ni tot és qüestió de diners, ni es pot viure només de l’aire del cel”. És el vell dilema que el cooperativisme ha sabut sempre resoldre entre mil i una contradiccions.

El vell dilema que va fer que la cooperativa sortís referida al llibre Consumir menos, vivir mejor. Ideas prácticas para un consumo más consciente, de Toni Lodeiro.

El vell dilema resolt que també va provocar que, a proposta de Servicoop —la Federació de Cooperatives de Serveis de Catalunya de la qual són membres—, Fluid Elèctric de Camprodon rebés el Premi Frannúm 330 - Març 2010 n

cesc Macià, atorgat pel Departament de Treball i lliurat per l’aleshores president Pasqual Maragall, en reconeixement a la trajectòria, voluntat de servei i dedicació acumulada. També la Cambra de Comerç de Girona els va acreditar amb el guardó d’Establiments Antics, per una meritada i acreditada activitat econòmica des del 1936.

Comença a caure la tarda i cloem la conversa amb en Pere, entre l’amplíssim anecdotari que deixen setanta-cinc anys d’història —la retirada republicana del 1939 fent nits a les centrals, les inundacions dels quaranta, la turbina de la central de Cruanyes provinent d’una llanxa nord-americana en ple Pla Marshall—, entre una anàlisi crítica del mercat elèctric —“el peix gros sempre es menja el petit, i algunes operadores voldrien que deixéssim d’existir; ara que, potser perquè som petits i no n’hi han gaires com nosaltres, ens deixen en pau”—; la valoració del futur energètic —seguretat nuclear, eòlica o solar—; o una ecològica crida explícita al consum responsable per complicitat amb les futures generacions; fomentant l’estalvi energètic, l’ús de productes de baix consum o l’adquisició d’electrodomèstics ecoeficients.

Pere Gardella, enginyer tècnic i industrial format a Barcelona, a dos dies de complir setanta-tres anys i amb trenta-dos com a president voluntari d’una cooperativa que enguany en compleix setanta-cinc, parla aleshores de l’alt voltatge cooperatiu acumulat. Valora un projecte, una experiència, una realitat. I perquè el cooperativisme situa la persona a l’epicentre, també el valora: “Ho he fet tot amb molta il·lusió; ho hem fet per un bé públic; m’ha agradat reforçar i mantenir una empresa autòctona que fomentava l’economia local; recordo els bons moments, i els dolents, no tant; però tot procés és així i així va ser; i sobretot tinc tot el desig que hi hagi relleu, amb molt carinyo i molta empenta.” I rebla: “Hem treballat per amor a l’art: amb ganes, amb orgull i amb voluntat. I amb energia”. Amb tota l’energia social i la potència de futur del cooperativisme. No cal ni dir-ho. n cooperació catalana n

13 n

COOPERATIVISME

Continuar innovant, amb respecte al medi natural La cooperativa Pico Espadan (Algímia d’Almonesir, País Valencià) enguany ha tancat el cicle productiu amb el reaprofitament de la segona extracció per a la indústria, amb una forta inversió.

Rafael Ricolfe

Cooperació catalana

Al poble hi havien funcionat uns vint-i-quatre molins d’oli, si bé, amb la despoblació, va arribar un moment en què perillava el servei d’extracció.

El poble d’Algímia d’Almonesir és situat a la cara de ponent de la serra d’Espadà, a l’Alt Palància, comarca del País Valencià. Té uns tres-cents habitants, amb una mitjana d’edat avançada, tot i que en altres temps l’havien poblat quasi mil dues-centes persones.

El seu terme municipal és bàsicament muntanyós i de secà. La poca horta és erma actualment. Els seus cultius d’oliveres, ametllers i cirerers en configuren la producció agrària fonamental.

Al poble hi havien funcionat uns vint-i-quatre molins d’oli, si bé, amb la despoblació, va arribar un moment en què perillava el servei d’extracció. Els seus habitants, de sempre, han tingut certa capacitat associativa. Així, de la necessitat i de la voluntat de tirar endavant, el 1990, a iniciativa d’un grup de veïns i del llavors alcalde, Manuel Sebastián Granell, es constituí la cooperativa Pico Espadán, amb la instal·lació d’una almàssera de nova tecnologia. L’entitat està constituïda per 79 socis i té un capital social de 114.610 €. El seu primer president va ser Antonio M. n 14

cooperació catalana n

núm 330 - Març 2010 n

Martín, i actualment exerceix com a tal Fèlix Luna Gascón.

L’any passat es féu una inversió d’uns 115.000 € per tal fer l’extracció en dues fases. Una vegada deduïda la subvenció de la Generalitat, resta un deute de 65.000 € a càrrec dels socis, amb un pla d’amortització perfectament assumible i planificat a tres anys vista, proporcionalment a llurs produccions.

La recol·lecció mitjana és d’uns 270.000 quilograms/any, de la varietat serrana d’Espadà, que proporcionen uns 64.800 litres d’oli verge extra, volum que significa un rendiment del 24%. A l’almàssera es fa la moltura immediata, i només s’apliquen procediment físics, sense que hi intervingui cap aplicació química.

La qualitat d’aquest oli dóna un grau d’acidesa només del 0,22, i les seves característiques organolèptiques són excel·lents, àmpliament reconegudes pels consumidors. El producte derivat de la polpa o pinyol surt preparat per a la indústria d’extracció secundària, amb la qual cosa es completa el cicle productiu amb total respecte per la conservació del medi ambient, i a la vegada, de la venda, se n’obté un cert rendiment econòmic.

La comercialització de l’oli, un cop envasat amb els requisits legals, es fa majoritàriament pels seus productors en venda directa als consumidors.

A l’entorn de la Serra, s’ha constituït una associació, formada per vint-i-

una cooperatives i de la qual l’Algímia també és sòcia, per a la defensa i promoció de la varietat serrana d’Espadà, autòctona d’aquesta contrada i única al món. Aquestes oliveres solien ser d’un sol tronc, si bé, com a conseqüència de la gelada del 1956, la majoria es van haver de serrar per la soca i, en el rebrot, s’han format arbres amb diversos cimals.

L’oli d’oliva verge extra és bàsic en la dieta mediterrània. Ens aporta vitamines A, D, E i K, i els beneficiosos àcids grassos oleic i linoleic.

Ens diuen els científics que ens ajuda a prevenir el colesterol, les malalties cardíaques, l’osteoporosi i diversos tipus de càncer.

Als anys trenta del segle passat, al poble es va constituir una primera cooperativa agrària, amb serveis addicionals de forn, queviures, bar, taverna i local social. Tingué una activitat esplendorosa en el primers anys de funcionament. Fou habilitada com a hospital militar durant la guerra, derruïda i confiscada; recuperada, cap a finals dels anys quaranta, va gaudir d’una activitat vigorosa, tot i que amb la davallada demogràfica s’ha vist reduïda al servei de bar i local social. Sobretot, encara conserva un càrrega simbòlica i sentimental de la majoria dels socis descendents dels qui en foren fundadors.

El veïnat té almenys cinc associacions més i una confraria religiosa. ¡Déu n’hi do! n

EL SERIAL

Les trifulgues de la Mertxe CAPÍTOL II Santos Hernández

Aquell vespre, com sempre que haig d’arribar una mica tard i la meva mare ho sap, el meu pare m’estava esperant a l’estació. A la meva mare no li agrada “que vagi sola pel món a aquestes hores” i, ell, home tranquil i de poques paraules com és, prefereix no discutir una cosa de tan poca importància com aquesta. Així que agafa el cotxe, em ve a buscar, i em porta a casa meva. “No costa res de donar aquesta petita satisfacció a una dona tan magnífica com la teva mare, filla”, m’ha dit més d’una vegada, quan jo li he fet observar que ja fa força temps que visc sola i que, doncs, de vegades, gràcies a Déu, ja vaig força soleta pel món, sense necessitat de carrabines ni de res. Bé, això de “carrabines” no li ho dic mai, és clar: no li agradaria, i no seria apropiat etzibar un epítet com aquest a un home de la categoria humana del meu pare.

Així que em ve a buscar, i prou. “I quan estiguis fora i hagis d’arribar tard, no t’oblidis mai de continuar telefonant-nos per dir-nos-ho. No costa res de donar aquesta petita satisfacció a una dona tan magnífica com...” Ja ho sé, ja ho sé, pare: com la meva mare, ja ho sé, ja.

Manuel Reyes

La veritat és que el meu pare mai no deixa passar cap ocasió per lloar la meva mare. De vegades m’ha preocupat la possibilitat que ho fes a tall de retret cap a mi: com per recordar-me que no sempre tracto la mare amb l’afecte i els miraments que hi escauria.

I, tanmateix, no, no hi ha cap retret núm 330 - Març 2010 n

cooperació catalana n

EL SERIAL

amagat. No és això. L’hi surt de dins. El meu pare no només s’estima molt la seva dona, sinó que l’admira de debò. I a mi m’entendreix quan copso la mirada amb que, de vegades, l’envolta tota, com si fos en una carícia. Ja m’agradaria que, algun dia, algun home arribés a mirar-me així a mi. Hi confio, ostres. Ni em caldria, mira, que tingués la planta del meu pare. M’hi conformaria, ves què et dic, amb força menys. I prou que m’agraden a mi els homes ben plantats.

Al pare, aquella nit, però, se’l veia seriós, preocupat.

Gairebé no em va preguntar res sobre la feina que havia anat a fer a Barcelona, ell, sempre tan interessat –i sempre de manera tan discreta, que és el que resulta difícilen les meves activitats, en els meus projectes. I em va dir, encara al cotxe: “Mertxe, truca demà la Núria. No te n’oblidis. Ella no me n’ha volgut dir res, ja la coneixes, però em temo que té seriosos problemes amb la feina.

No intentis amagar-li que t’ho he dit jo, però tu la truques, i a veure què passa”.

La Núria és la germana petita del pare. Una dona enèrgica, forta, amb una personalitat aclaparadora. Mai no he entès per què ells dos no s’acaben de comprendre mai del tot, tan semblants com són. Sempre estan d’acord en les línies generals de qualsevol assumpte, oi tant, però, no sé com, en els aspectes pràctics sempre xoquen entre si. Potser, ben pensat, precisament per això, per com s’assemblen. Cal dir que, amb tot i ser ella un parell d’anys més jove que ell, ella va ser la primera que se’n va anar de ca els avis, a viure independentment, quan devia tenir poc més de vint anys, cosa que, en aquella època, suposo que al barri va haver de resultar una campanada de debò. Em penso, encara que ni ella ni ningú a la família n’ha fet esment mai, que si jo vaig poder sortir de casa dels pares, a viure tota sola, tan jove com jo ho vaig fer, va ser gràcies a ella. La Núria ja havia demostrat a tot déu, molts anys abans que jo me n’hagués ni de preocupar, que una dona jove pot guanyar-se la vida i viure sola, més o menys amb els mateixos problemes que els que tindria qualsevol altre ésser humà. I, com diria la meva mare, que, tot i ser tan diferent d’ella, se l’estima molt- , “sense que ningú hi trobés res a dir”. És clar que a mi els papàs em van pagar durant molt de temps el lloguer del meu diminut estudi “independent”, i els seus, de pares, els de la Núria, m’imagino que no van poder ni plantejar-s’ho.

Les trifulgues de la Mertxe / 2

M’avergonyeix haver de confessar que l’endemà no em vaig recordar de trucar la Núria. Jo, a més a més de la feina de la redacció, tenia, esperant-me a casa, un parell de traduccions a mig fer.

Quina dona, la Núria. Jo sempre l’he anomenada així, com fa el meu pare, encara que la meva mare, sempre que me’n parla, s’hi refereix com a “la tieta Núria”.

Anys després de deixar la casa dels seus pares, va casar-se, va continuant treballant, va tenir un fill, l’Arnau, i va enviduar quan aquest deuria tenir deu anys. I va continuar tirant endavant ella sola, acceptant amb senzillesa només les mínimes ajudes que una persona intel·ligent no ha de rebutjar mai quan li venen de la gent que se l’estima. És, des de fa no sé quants anys, la cap de comptabilitat i d’organització general d’un restaurant d’un cert luxe, i jo he sentit a dir que, de fet, és ella qui veritablement dirigeix l’empresa, perquè, l’amo, al que es dedica és a fer meravelles culinàries d’aquestes que ara estan de moda, amb tota aquesta conya dels cuiners creatius i tot això. A aquest restaurant, tanmateix, ni m’hi he acostat mai, jo. A mi el que em va són les tapes i el pa amb pernil, amb cervesa si us plau, encara que el Jordi diu que el que em passa és que no sé viure, i que sóc una proletària vil vocacional.

I encara que, i això és més greu, la meva mare em remuga sovint que si estic tan prima i tinc aquesta figura tan escanyolida i tan poca cosa, és perquè menjo molt malament, i que qualsevol dia agafaré qualsevol malaltia, i que, aleshores, apa, tothom a córrer. El meu pare no em defensa mai d’aquests atacs, però se’n riu per sota el nas. Em penso que ell opina, com jo mateixa, que estic boníssima.

M’avergonyeix haver de confessar que l’endemà no em vaig recordar de trucar la Núria. Jo, a més a més de la feina de la redacció, tenia, esperant-me a casa, un parell de traduccions a mig fer. Una, ja pràcticament a punt de caramel, que era molt ensopida, però que m’interessava acabar-la ràpid, perquè –em penso- és de les que probablement cobraré de seguida. Quant a l’altra, ja veurem. És una novel·la preciosa de Fortunato Pasqualino, un autor esplèndid que, que jo sàpiga,

mai no ha estat traduït a cap de les nostres llengües.

Però em temo que l’editora que me l’ha encarregada les passa magres, i ja veurem, quan l’acabi, quan la cobro. Sempre m’ha admirat la tranquil·litat amb què els editors es prenen el petit detall de pagar les traduccions. Tu et fas un tip de treballar per tal d’acabat la feina al termini acordat, l’hi fas a mans, i a partir d’aquest moment ells es veu que es pensen que tu vius de l’aire, i consideren que pagar-te-la quan a ells bonament els vingui bé és la cosa més natural del món. Jo us podria parlar d’una ocasió –afortunadament ja fa uns quants anys- en què van trigar nou mesos a pagarme!. I, quan jo els telefonava per reclamar, no us diré que em contestessin que deixés d’emprenyar, que ells tenien molta feina, però us ben prometo que el to que empraven venia a significar exactament això. Hòstia, quina gent. I quina barra. I, per cert, que es tractava només que de l’ajuntament de Barcelona, escolta, que es veu que es pensaven que s’ho podien permetre tot. És per això que quan, com ara, es parla de l’increment de la morositat, i de la necessitat que les entitats públiques en donin l’exemple i paguin com Déu mana, jo me’n faig creus. Si en un país, el que sigui, el Poder (així, amb majúscula) es pensa, com dic, que tot s’ho pot permetre, i actua d’acord amb aquesta creença, que no ens passi res, perquè ja hem begut tots oli. A galet i per broc gros, per ser exactes. Quant a mi, sort del meu sou, petit però fix i segur, a la revista, perquè això de les traduccions free lance té aspectes més aviat molt emprenyadors.

Tot plegat volia dir que també el gavadal de feina endarrerida que tenia a la redacció era molt important per a mi. I en primer lloc, és clar, perquè havia de fer, com és lògic, la crònica de la jornada de Barcelona que havia anat a cobrir el dia abans. I, tot i tan bona persona com és, amb l’Andreu no s’hi juga. Amb això de l’alta idea que té de mi i de les meves possibilitats latents, em colla que no vulgueu saber, i no me’n deixa passar ni una. M’hi vaig posar, doncs, a treballar com una boja de les que treballen, i un parell de dies més tard, o potser quatre –no n’estic segura: ara, ha passat tant de temps!- li en vaig donar acabat, net i polit, el text. Li va agradar força, i, en conseqüència, ja em va fer cinc cèntims d’aquella feina que m’havia reservat per al mes d’agost. Més cooperativisme, com us deia. Resulta que a Barcelona existeix una entitat, la Fundació Roca i Galès, que es dedica al foment del cooperativisme i de l’economia social, i que cada agost, des de l’any 1985, ornúm 330 - Març 2010 n

cooperació catalana n

EL SERIAL

Vaig tenir la sort, tanmateix, d’adonarme que un dels temes estudiats, en una de les edicions anteriors, duia el títol de “Les dones en el cooperativisme”. ganitza, dintre del programa de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, unes Jornades sobre cooperativisme. Jo no en tenia ni idea, ni de l’existència d’aquesta Fundació ni de què anaven aquestes Jornades, és clar. Mitjançant el Google vaig assabentar-me que també tenen una biblioteca pública, dedicada exclusivament a tot això del cooperativisme. Com ja us he dit abans, i contràriament al que em tenia previst el bon jan de l’Andreu, a la fi no hi vaig anar a les Jornades d’aquell any, no, però el cert és que un dia que vaig haver de tornar a baixar a Barcelona, m’hi vaig acostar a la biblioteca, en cerca d’informació. Dies abans, durant aquella conversa amb l’Andreu, havia pogut dissimular la meva absoluta ignorància sobre tots els aspectes del cooperativisme, però no podia mantenir indefinidament aquesta situació davant del meu redactor en cap. No en mancaria sinó. I, com dic, m’hi vaig acostar a la biblioteca.

Doncs aquell any, el 2008, el tema que tenien previst per a Prada era “La participació cooperativa. La relació entre la cooperativa i les persones que la integren”.

M’hi vaig quedar de pasta de moniato. Jo, vaja, és que ni idea. En quin idioma estava escrit això? Tímidament, vaig intentar assabentar-me, amb la col·laboració de l’amable bibliotecària, dels temes que havien estat estudiats en ocasions anteriors. Cal dir que la cosa tampoc no va resultar gaire encoratjadora: “El finançament cooperatiu”, “La intercooperació”, “El cooperativisme en la societat del consum”. Però, mira, dona, d’aquests assumptes sí que en sabia jo una mica. Vull dir, que, si més no, sí que entenia de què tractaven. Tot amb tot, la meva capacitat no passava d’aquí. Depriment.

Vaig tenir la sort, tanmateix, d’adonar-me que un dels temes estudiats, en una de les edicions anteriors, duia el títol de “Les dones en el cooperativisme”. I que una de les ponències tractava sobre les característiques del lideratge femení en l’empresa. Caram, això ja m’estava bé. Si hom volia analitzar de quina manera dirigia una dona, semblava partir-se de la premissa que una dona podia dirigir. Gaudeamus, que en comentaria l’Andreu. I, com que resulta que també tenen una revista mensual, Cooperació Catalana, que publiquen des

de l’any 1980 (caram, des de fa ja trenta anys!), vaig buscar els números que parlaven de les Jornades aquestes, de les de les dones. Déu n’hi do. Però no els vaig ensenyar al meu pare. En un d’ells, l’editorial i la portada tenien com a lema “Dones a Prada”, i la foto de portada mostrava dues dones enfilades dalt d’un respectable penya-segat. Ves per on, allà al Conflent, a prop de Prada, hi ha un paratge preciós anomenat Gorges de Caransà, i quatre dels assistents a les Jornades, acabades aquestes, se n’havien anat d’excursió, a saltironejar per allí. Com us dic, no en vaig dir res al meu pare. Ja me l’imaginava, tot cofoi, dient-me. “Ho veus? Ho veus, com és de maca la muntanya, i com l’aprecien fins i tot la gent intel·lectual i estudiosa?” I ara. Déu me’n reguard.

Tanmateix, a tot això jo no havia telefonat encara la Núria, i me’n sentia avergonyida. I com que la meva gent m’ha ensenyat a no amagar el que sento, així li ho vaig dir. Que el pare m’havia demanat que la truqués, que jo li havia promès de fer-ho, que hi havia trigat massa dies i que necessitava que ens veiessin.

Contra el que jo m’imaginava, no va riure amb la seva habitual rialla greu i amiga. I ens vam citar pel vespre de l’endemà, als porxos. n (Continuarà)

ENTREVISTA

Núria Albet “Els interessos són una forma de traspàs de riquesa dels pobres als rics” Llicenciada en física i doctora en bionanotecnologia, Núria Albet viu a Suècia des de fa uns cinc anys, on ha esdevingut sòcia i informadora voluntària del banc cooperatiu JAK. Està molt involucrada en els anomenats moviments alternatius per tal de buscar solucions a certs problemes molt més intel·ligents que les que s’apliquen globalment.

Raimon Gassiot Ballbè Ex-libris, sccl

JAK

¿Què és el banc JAK? JAK és una cooperativa i un banc sense interessos. Els socis de la cooperativa, uns 37.000, poden estalviar diners i demanar crèdits sense interessos. El primer JAK va començar a funcionar a Dinamarca el 1931 i arribà com a associació a Suècia el 1965. El primer préstec es va donar el 1970, però no va ser fins a princi-

pis dels anys noranta que JAK va créixer de cop i es formalitzà com a cooperativa. El 1997 el Govern li donà la qualificació oficial de banc. ¿Quin és l’ideari de JAK? El funcionament de JAK es basa en la idea d’una economia sense interessos, com la que Margrit Kennedy ha teoritzat en els seus llibres (molt

interessants; es poden consultar gratuïtament en pdf a internet: www.margritkennedy.de). Creiem que els interessos són perjudicials per a la societat, ja que són una forma de traspàs de riquesa dels pobres als rics. En el gràfic es pot veure que, si dividim la societat en deu grups (dels més pobres als més rics), només el grup més ric guanya núm 330 - Març 2010 n

cooperació catalana n

Membres de la cooperativa JAK, a la “JAKskola”.

19 n

Interessos cobrats i pagats el 2007 en la societat sueca, dividida en estrats per nivell d’ingressos

Interessos cobrats Interessos pagats

45 000 40 000

Interessos en corones

35 000 30 000 25 000 20 000 15 000 10 000 5 000 0 -423

-77

7

77

278

596

1 010

1583

2 550

7 053

Estrats per nivell d’ingressos (del més baix al més alt) Font: JAK

més diners d’interessos que els que paga. La resta paguen més del que guanyen. A més, no només els qui tenen préstecs o estalvis al banc tenen aquest problema, sinó tothom que utilitza la moneda oficial, ja que els interessos encareixen els productes del mercat, tot produint inflació. Per exemple, un pagès que demana un crèdit per comprar una vaca haurà d’encarir el preu de la llet per poder retornar els interessos. És a dir, els interessos generen desigualtats econòmiques i socials.

Per tant, si els abolim, aconseguim una economia més justa per a la societat.

JAK correspon a les sigles Jord, Arbete i Kapital, paraules que en suec volen dir ‘terra, treball i capital’. ¿Per què es va escollir aquest nom?

Es van triar la terra, el treball i el capital com a puntals representatius de l’economia clàssica i en contraposició als de l’economia neoclàssica. Nosaltres creiem que el capital no és un valor per si mateix, és a dir, que els diners no creixen per si mateixos. Per generar riquesa s’ha de treballar; no n’hi ha prou de tenir els diners a la borsa o en un banc, perquè en aquest cas els interessos que rebem són generats per l’explotació de recursos humans (indirectament, robant a la persona que treballa i guanya menys del que li correspon per poder mantenir el sistema) o per l’explotació dels recurn 20

cooperació catalana n

sos naturals (contaminant i esgotant les terres). ¿Podries explicar com funciona el sistema de préstec i estalvi a JAK? Quan es demana un préstec a JAK, s’ha de retornar aquest i fer un estalvi al mateix temps. Així, si volguéssim demanar 10.000 € a retornar en deu anys, n’hauríem de retornar 20.000 durant deu anys, i al final el banc ens en tornaria 10.000. A més, es paga també una despesa d’administració (la quota de préstec) de l’1,5% anual (una quota que cal no confondre amb interessos). Totes les despeses de JAK es financen a través de la quota dels socis (relativament baixa, uns 25 € anuals) i, principalment, amb la quota de préstec, que només paguen els socis que en tenen. Podríem decidir incrementar el valor de la quota de soci anual i eliminar les quotes dels préstecs, però de moment creiem que és més just el funcionament actual.

Així, en el cas del préstec de 10.000 € a deu anys, hauríem de retornar al mes les quantitats següents: 84 € d’amortització, 84 € d’estalvi i 13 € de quota d’administració, és a dir, un total de 181 € mensuals. Al cap de deu anys, rebríem els 10.000 € que hem estat estalviant. ¿A JAK també teniu un sistema de punts? ¿Per a què serveixen? ¿Com es gestionen?

El fet d’haver d’amortitzar el préstec i estalviar alhora fa que la núm 330 - Març 2010 n

quantitat a pagar al mes pugui arribar a ser molt elevada, encara que el cost total sigui molt més petit que en un banc convencional. Per aquest motiu hi ha també l’alternativa de poder estalviar abans de demanar el préstec.

Quan s’estalvien diners al compte de JAK, es generen punts positius, i quan es demana un préstec, es generen punts negatius (un préstec d’1 € durant un mes genera 1 punt negatiu). Amb el factor d’estalvi amb un valor d’1 (aquest valor pot variar depenent de l’economia de la cooperativa i de la decisió de la seva junta directiva), 1 € al compte durant un mes genera 1 punt positiu. Així, per acabar de pagar un préstec no només cal amortitzar-ne el valor, sinó que el balanç de punts negatius i positius ha de ser zero. En l’exemple anterior d’un préstec de 10.000 €, si tinguéssim prou punts (uns 600.000), només hauríem de retornar l’amortització i pagar la quota d’administració, en total uns 97 € mensuals durant deu anys, però aleshores, evidentment, el banc no ens retornaria res perquè no hauríem fet cap estalvi. A més, els punts de què parlo es poden passar d’un compte a un altre.

Per exemple, els pots donar a un veí que en necessiti o a un projecte que consideris interessant. Hi ha un seguit de projectes comunitaris, els estalvis de suport a projectes, que JAK ajuda a donar a conèixer (per exemple, la construcció de poliesportius o parcs, etc.) i que, amb l’ajuda de la gent que hi posa punts, només han d’amortit-

Per generar riquesa s’ha de treballar, no n’hi ha prou en tenir els diners a la borsa o en un banc.

JAK en dades – Nre. de socis: 36.000.

– Nre. de seccions locals: 25.

– Diners prestats: 858.000.000 kr (88.453.600 € aprox.).

– Diners estalviats: 1.044.000.000 kr (107.628.800 € aprox.). o Estalvi lliure: 614.000.000 kr (63.298.900 € aprox.) o Estalvi fix (estalvi que està lligat a un préstec i que, per tant, no es pot retirar fins que no s’acabi de tornar aquest): 430.000.000 kr (44.329.890 € aprox.).

L’objectiu de Coopagora és connectar i facilitar l’intercanvi de coneixements i experiències entre projectes que ens portin a una societat més participativa i creativa i menys comercial.

zar el préstec sense necessitat d’estalviar. Un altre exemple pot ser el d’un ajuntament que té un compte a JAK i dóna els punts que genera a empreses o projectes de la regió que ho necessitin. ¿Quin paper tenen els socis i els voluntaris dins de JAK? Claríssimament, un paper central.

JAK no inverteix en publicitat, sinó que posa recursos per educar els socis en qüestions d’economia, estenent la idea de JAK no pas de manera ràpida i inestable, com es podria produir amb la publicitat convencional, sinó de forma més lenta però també més sòlida. El territori està dividit en diverses associacions locals que tenen la seva pròpia estructura democràtica (amb una junta directiva i una reunió anuals de socis pròpies). El seu paper és més ideològic que de banc, ja que no poden donar préstecs directament, tot i que es comença a debatre si seria positiu que poguessin administrar punts per a projectes locals. Els préstecs es gestionen només des de les dues oficines centrals que hi ha, una a Skövde i una altra a Orsa. El paper de les associacions locals és més aviat estendre les idees de JAK i generar un diàleg a la societat sobre economies alternatives i qüestions relacionades, com podria ser l’ecologia. Tot just ara estem en procés de crear una associació local a la zona on visc, ja que no n’hi havia cap abans. ¡És un procés realment molt enriquidor i emocionant!

es de JAK. Justament aquest cap de setmana [20 i 21 de febrer], uns seixanta socis i uns quants empleats som en una escola JAK al mig del bosc, on parlem sobre JAK i economia. I he volgut compartir aquesta entrevista amb ells. Per exemple, m’han explicat que el lloc on som és una fölkhögskola (universitat popular) que té cent trena anys i que és de les més antigues de Suècia. A Suècia hi ha una tradició molt antiga d’educació popular. Aquestes universitats populars van permetre que milers de persones sense recursos, ni gairebé educació bàsica, molts d’ells provinents del camp, poguessin estudiar i que, de retruc, s’anés aconseguint una de les societats més igualitàries, socialment i econòmicament parlant, del món.

Des de JAK també creiem que és molt important que la gent s’eduqui i pensi per ella mateixa en qüestions d’economia. Per això, constantment s’organitzen cursos, cercles d’estudi i altres activitats, tant a escala local (organitzades pels grups locals de què he parlat), com a escala d’organisme central, com per exemple les escoles JAK,

que es fan dos cops l’any i que tenen totes les despeses cobertes.

A més de ser membre de JAK, participes en un fòrum de debat sobre cooperativisme i noves tecnologies. ¿En què consisteix?

Sí. És una associació que hem creat recentment un grup de gent. Se’n diu Coopagora i té l’objectiu de connectar i facilitar l’intercanvi de coneixements i experiències entre projectes (cooperatives, associacions, individus) que ens portin a una societat més participativa i creativa i menys comercial, a més d’estimular a crear-ne de nous. Per aconseguir aquests objectius, l’associació ofereix un lloc de reunió virtual i organitza activitats presencials. Les eines utilitzades també són, d’acord amb les nostres idees, no comercials i participatives, com ara els programes informàtics de codi obert. El nostre web és www.coopagora.org. Per exemple, seguint la idea de Coopagora de facilitar l’intercanvi d’experiències i projectes, al gener vaig fer una xerrada a Coop57 sobre com funciona JAK. n

JAK

JAK també duu a terme una activitat d’educació popular. ¿Ens en pots fer cinc cèntims?

Sí. Com ja he comentat, JAK posa molt d’èmfasi en l’educació del soci. De tots els empleats que treballen a JAK, set es dediquen exclusivament al suport dels socis i les ide-

JAK no inverteix en publicitat, sinó que posa recursos per educar els socis en temes d’economia.

Nuria Albet amb companys del banc cooperatiu JAK. núm 330 - Març 2010 n

cooperació catalana n

21 n

PREMIS FUNDACIÓ ROCA I GALÈS 2009 - 2N PREMI JACINT DUNYÓ

Les cooperatives a Sants: Els anys del contrapoder obrer (1854-1939) [i II] Ivan Miró i Marc Dalmau La Ciutat Invisible, SCCL

Il·lustració de SHUM, publicada al núm. 270 d’Acción Cooperatista, el 26 de juliol de 1928.

Font: Arxiu SERVICOOP

n 22

cooperació catalana n

núm 330 - Març 2010 n

El Sants obrer i cooperatiu (18871939) Entre el 1887, quan la Llei d’associacions permeté constituir societats obreres, i el 1939, any en què la victòria del feixisme esclafà qualsevol expressió de democratització social, les cooperatives santsenques proliferaren fins a ser una institució cabdal de la quotidianitat obrera del barri. Pogueren ser creades per l’experiència organitzativa forjada en decennis de lluita social, i articularen ja no només el combat, sinó també les noves formes de vida dels treballadors. Foren els nodes locals de la trama proletària: molts dels companys de les treballadores de l’Espanya Industrial treballaven a la rajolera La Redemptora, i tots podien acudir a L’Empar de l’Obrer o a La Lleialtat.

A les barriades de Sants i Hostafrancs, s’implantaren sobretot cooperatives de consum. No requerien tanta inversió com les de producció i permetien una capacitat de compra col·lectiva i uns preus més econòmics per als obrers.1 La majoria no només esdevingueren un mitjà mancomunat de distribució d’aliments, sense intermediaris, sinó que disposaren de grups de teatre, corals, biblioteques, aprenentatge d’idiomes o tallers de salut, i impulsaren polítiques socials per als seus associats totalment innovadores per a l’època, com ara mutualitats per a la jubilació, baixes per malaltia, escoles i fins i tot, en certs casos, habitatges. Algunes cooperatives encunyaren moneda pròpia, que permetia establir una forma de crèdit sense interessos. I molts

LA CIUTAT INVISIBLE

dels seus membres participaren activament en la vida política del país.

Les cooperatives més importants del barri es coordinaren en el Grup de Sants, una forma d’intercooperació que els permetia adquirir més força en qüestions com ara les compres en comú.2 Sota aquest paraigua, organitzaren actes de difusió i aprofundiment del cooperativisme, com ara la XIV Festa Internacional de la Cooperació, el 5 de juliol del 1936, a la seu de La Lleialtat del carrer Olzinelles, i engegaren projectes d’intercooperació, com ara la Fusió de les Cooperatives de Sants per a la Compra de Carbó.

En menor mesura, nasqueren cooperatives de producció, sovint de treballadors d’un mateix ofici, com ara la Cooperativa de Producció La Redemptora, d’obrers rajolers (1899), la Cooperativa Obrera de Cadiraires (1928) o l’Agrupació Vidriera (1932). En aquestes cooperatives es desenvoluparen mutualitats enfront de la malaltia o la vellesa, en uns temps sense seguretats socials ni jubilacions.3

Exposició Memòria Cooperativa organitzada per la cooperativa autogestionada de Sants, La Ciutat Invisible.

Les cooperatives i els combats quotidians A l’ombra dels grans esdeveniments històrics, les cooperatives actuaren

“La Redemptora. La rajolera solidària de Sants” La Redemptora es fundà el 1899 a les terres argiloses de Collblanc, que permetien “pastar fang” i on també se situaven altres cooperatives rajoleres, com ara la Bòbila dels Ocellets.

Cooperativa de producció de rajoles i maons molt popular en els mitjans obrers de l’època, no va ser constituïda fins que tingué 150 socis, cadascun dels quals aportà 80 pessetes de les 150 de capital que els corresponien. En el seu primer any de vida, hagué de superar la destrucció dels seus primers forns per un temporal, desastre que motivà un important moviment de solidaritat entre la classe obrera i les cooperatives de Barcelona, que organitzaren actes i festivals per a reconstruir-los. Després, estigué oberta ininterrompudament fins al 1939. Amb els estatuts inicials redactats per Joan Salas i Anton, tenia una forta vessant col·lectivista, i tots els excessos de percepció dels primers anys passaren als fons col·lectius. Això els permeté sufragar un fons de pensions de jubilació, invalidesa i orfandat, que l’any 1926 repartia entre disset pensionistes un total de 14.019,50 pessetes, a socis com ara Antonio Berengué, de setanta anys i jubilat el 1912, o Bautista Mitjana, de setanta-sis anys i jubilat l’any 1916. També als fills i filles de treballadors difunts, com ara Lluís Gras, de dotze anys i orfe des del 1918, o Antònia Fusté, de catorze anys i òrfena des del 1920, o el seu germà Benito, d’onze anys. La filosofia col·lectivista també els impulsà a obrir una escola per a nens i aprenents —demanant als futurs socis, en un dels seus estatuts, que els fills assistissin a escola fins als setze anys— i a facilitar habitatges a preu de cost als seus associats. Arribà a tenir dues bòbiles, una quadra amb carruatges i cavalleries diverses, i dues cases de cinc pisos. núm 330 - Març 2010 n

en un àmbit molt més subtil i invisible, el de la vida quotidiana. I va ser en la reproducció silent d’aquest dia a dia de barri, on els projectes cooperatius aportaren el seu granet de sorra a la transformació de les condicions d’existència de les classes populars. Foren punts de trobada, institucions educatives i artístiques de primer ordre, però sobretot catalitzaren una altra economia, assajaren un món sense capitalisme. En aquells temps de confrontació social, calia no tan sols resistir als embats de l’enemic sinó saber com funcionaria una hipotètica societat futura. Calia aprendre a organitzar l’economia, la producció, la distribució i el consum, i, més enllà, l’educació, la vida cultural o la sanitat.

Unes competències i capacitats tècniques que es posarien en joc més tard, en les col·lectivitzacions del 1936.

Les cooperatives s’alimentaven i creixien simbiòticament amb els esdeveniments polítics. L’any 1926, els socis de la Model del Segle XX reconeixien que “les vagues i moviments socials tan freqüents en el període 1910-1914 feren que molts obrers s’adonessin de l’alleujament que els oferia la cooperativa en casos crítics, i afluïen a ella com a mesura de previsió” (25 anys de la Cooperativa Model del Segle XX, 1926). Les cooperatives esdevenien organitzacions de resistència de primer grau i practicaven l’ajuda mútua fins a l’extrem de posar en qüestió la pròpia supervivència: “el locaut general de desembre de 1919, aquesta entitat obrí el crèdit als seus associats fins a esgotar tots els seus recursos” (ibíd., 1926).

Pel que fa a les cooperatives de producció, oferien una alternativa laboral digna al marge del domini patronal, que significava una solució obrera a la repressió del sindicalisme. Antoni Guinovart, forner que treballava a la Pastisseria Vives de la carretera de Sants, fou acomiadat pel seu compromís amb el Sindicat Únic de la CNT, i se li aplicà el “pacte de la fam”, un acord entre patrons per tal de no contractar els elements més actius dins el proletariat. L’alternativa la trobà entrant a treballar al Forn Col·lectiu de Sants, fundat el 1914, una cooperativa de producció de pa que després s’assocooperació catalana n

23 n

cià a la Model del Segle XX. A més de constituir alternatives laborals reals, les cooperatives difonien idees, que eren força heterodoxes per a la societat de l’època. En l’origen de l’Empar de l’Obrer hi trobem, cap al 1911, un grup de tradició llibertària, naturista i vegetariana, que practicava la camaraderia amorosa o amor lliure, preconitzada per autors de l’anarquisme individualista com ara Han Ryner o Émile Armand, amb qui membres de la cooperativa com Josep Elizalde treballarien posteriorment.

Tal com explica la historiadora Dolors Marín, La Redemptora fou un punt de trobada del cooperativisme i el sindicalisme revolucionari. Hi treballaren, sobretot, anarquistes que vivien a l’important eix obrer que s’havia format de Collblanc fins a la plaça Espanya.4 Començaren a treballar a les bòbiles del barri, però les condicions d’explotació —a preu fet— feren que alguns grups llibertaris rebutgessin el model assalariat i s’incorporessin a La Redemptora. Quan els sindicats eren il·legalitzats i actuaven en clandestinitat, els companys sindicalistes es reunien a les cooperatives. Aquell activisme féu que popularment es conegués La Redemptora com “un niu d’anarquistes i amagatall de petardistes”. De fet, Josep Peirats, a les seves memòries, explica que als forns de La Redemptora —uns forns circulars anomenats Hoff-

La Bòbila de la Redemptora. La Redemptora tenia uns forns circulars anomenats Hoffman, on hi coïen els maons. Josep Peirats, en les seves memòries, explica que en els forns de la Redemptora també s’hi amagaven sindicalistes perseguits en els anys del pistolerisme i s’hi guardaven armes i propaganda. (1904).

Font: Arxiu Històric de Sants

man, on hi coïen els maons— s’hi amagaven sindicalistes perseguits en els anys del pistolerisme i s’hi havien guardat armes i propaganda.

Xarxes d’ajuda mútua i amb capacitat col·lectiva d’organització, les experiències santsenques de cooperació social partien d’una sociabilitat

de barri i alhora el reinventaven. Foren creacions locals d’aquella esfera pública proletària que, com suggereix l’historiador Chris Ealham, posà en pràctica el somni d’una societat més enllà de la mercantil.

La victòria feixista del 1939 acabà amb l’aspiració de les classes treba-

“L’Empar de l’Obrer. Un per a tots, i tots per a un” La Societat Cooperativa Col·lectiva L’Empar de l’Obrer va ser fundada al carrer Premià, l’any 1909, vinculada a la maçoneria i l’espiritisme. El 1920, va adquirir en propietat un nou edifici als números 13 i 15 del mateix carrer, una casa de planta construïda el 1872 per Joan Costa i Almirall en una parcel·la de 360 m2. En el nou edifici s’hi amplià la cooperativa de consum i es promogué una secció de cultura molt activa, on es feren des de classes d’ido —variant més mediterrània de l’esperanto— fins a corals i excursions a la natura. Disposava de teatre, biblioteca i una escola. L’any 1933, s’hi creà l’Agrupació Femenina de la Cooperativa, que fou presidida per Neus Martí.

Estava federada amb la resta de cooperatives barcelonines i es relacionà internacionalment, fent recollides de diners, entre els socis, per a unes cooperatives de Bulgària afectades per un desastre natural. La botiga de queviures de L’Empar Obrer no tancà durant la Guerra Civil, però l’arribada del franquisme suposà la fi de la seva activitat sociopolítica. El 1939, fou absorbida com a sucursal de La Flor de Maig, i el 1947, amb setanta-tres socis, passà a denominar-se La Popular Santsenca. Pervisqué els anys més durs del franquisme, en un context general de tancament de cooperatives i d’espoliacions fraudulentes de patrimonis, amb un dèficit econòmic només pal·liat per actes festius com els balls de diumenge. S’anà diluint als anys vuitanta, i avui l’edifici s’ha recuperat per al moviment cooperatiu acollint la seu de diferents federacions de cooperatives catalanes.

Un altre exemple del compromís social de les cooperatives fou La Redemptora, la cooperativa rajolera que es va fer molt coneguda quan el 1911 el Sindicat de la Construcció promogué una vaga al barri de rajolers. Quan els patrons imposaren “el pacte de la fam” als vaguistes, els obrers de La Redemptora els donaren feina i suport amb aportacions de la caixa de resistència pròpia (Pérez Baró, 1989). n 24

cooperació catalana n

núm 330 - Març 2010 n

PREMIS FRG 09 - 2N PREMI JD

LA CIUTAT INVISIBLE

Detall de l’exposició Memòria Cooperativa organitzada per La Ciutat Invisible, sccl.

Sortida del míting a la Plaça de braus de les Arenes, on es decidí tornar a la feina després de l’èxit de la Vaga de la Canadenca, el 16 de març de 1919.

Font: VVAA (2009) El anarcosindicalismo español: una historia en imágenes. Colectivo solidario, Madrid.

lladores catalanes de crear unes relacions socials solidàries i emancipadores. Com tot el cooperativisme català, cuinat a foc lent durant més de seixanta anys, les cooperatives de Sants foren tallades de soca-rel,

absorbides pel règim o ofegades fins a deixar-les morir. Encara ens ressentim d’aquella derrota… Haurem de tornar a resseguir-ne els rastres. n

1. Algunes d’aquestes són La Formiga Obrera (1885), La Igualtat (1892), La Lleialtat Santsenca (1892) La Nova Obrera de Sants (1897), la Model del Segle XX (1901), La Balança Econòmica (1903), El Progrés Santsenc (1907), L’Empar de l’Obrer (1909), L’Amistat Santsenca (1911), L’Economia Social (1912), L’Actuació Econòmica (1917) o La Igualtat Cooperativista (1923), i n’hi hagué d’especialitzades com ara la Farmàcia Cooperativa Popular (1910) o el Forn Col·lectiu de Sants (1914).

2. El Grup de Sants era format per les cooperatives de consum següents: L’Empar de l’Obrer, La Lleialtat Santsenca, la Model del Segle XX, la Nova Activitat Obrera, la Nova Obrera, i la Unió Cooperatista Barcelonesa.

3. Com ara el Socors Mutu La Igualtat (1891) o la Mutualitat Escolar Nostra Guardiola (1918).

4. Aleshores, a la carretera de Sants hi vivien molts membres del sindicat de la construcció de la CNT, que venien del camp i que preferien treballar a l’aire lliure. Alguns eren vegetarians i nudistes, i veien les fàbriques com ambients insans (DALMAU i MIRÓ, 2009). núm 330 - Març 2010 n

Bibliografia CARRERAS, C. (1980). Sants. Anàlisi del procés de producció de l’espai urbà de Barcelona. Barcelona: Serpa.

DALMAU, M.; MIRÓ, I. (2009). “La Redemptora va agafar molta rellevància amb les vagues de rajolers del barri”. Entrevista a Dolors Marín. La Burxa.

Diversos autors (1998). Els barris de Barcelona. Volum II. Barcelona: Enciclopèdia Catalana i Ajuntament de Barcelona.

Documentació diversa de les cooperatives de Sants. Fons de l’Arxiu Municipal del Districte de Sants Montjuïc.

DUCH, M. (2009). Micaela Chalmeta.

Barcelona: Cossetània (Col·lecció Cooperativistes Catalans; 13).

EALHAM, C. (2005). La lucha por Barcelona: Clase, cultura y conflicto, 1898-1937. Madrid: Alianza.

ECOS, SCCL (2007). El patrimoni cooperatiu. Barcelona: ECOS. ENRECH, Carles (2004). Entre Sans i Sants. Història social i política d’una població industrial a les portes de Barcelona (1839-1897). Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

OYÓN, J.L.; GALLARDO, J.J. (2004). El cinturón rojinegro. Radicalismo cenetista y obrerismo en la periferia de Barcelona.

Barcelona: Carena.

PLANA I GABERNET, G. (1998). El cooperativisme català o l’economia de la fraternitat. Barcelona: UB i Fundació Roca i Galès.

PEIRATS VALLS, J. (2009). De mi paso por la vida. Memorias. Barcelona: Flor del Viento.

PÉREZ BARÓ, A. (1989). Història de les cooperatives a Catalunya. Barcelona: Crítica.

PÉREZ BARÓ, A. (1972). Les cooperatives a Catalunya. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

PÉREZ BARÓ, A. (1966). Cooperació i cooperativisme. Barcelona: Bruguera.

PRADES BAENA, M. Antònia (2003).

L’anarquisme i les lluites socials a Barcelona 1918-1923: La repressió obrera i la violència. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Publicacions del moviment cooperativista català: Revista Cooperativa Catalana, El Cooperador Cooperatista, Acción Cooperatista (1904-1937). Arxiu SERVICOOP. n

cooperació catalana n

25 n

MEDI AMBIENT

Al voltant dels residus radioactius Enriqueta Muntané Santos Hernández

ARXIU

Tanmateix, el problema va iniciar-se fa ben bé quaranta anys, quan va ser decidit que Espanya utilitzaria centrals nuclears per a la producció d’energia.

Central nuclear d’Ascó.

El “magatzem temporal de residus”,

o “cementiri nuclear”, i la seva relació amb Ascó, són notícia des de fa un parell de mesos. Tanmateix, el problema va iniciar-se fa ben bé quaranta anys, quan va ser decidit que Espanya utilitzaria centrals nuclears per a la producció d’energia.

A partir d’aquell moment va començar-se la construcció d’aquestes centrals. Naturalment, totes elles sense cap mena de perill i amb la seguretat de significar una pluja meravellosa de beneficis per a tots els paratges que fossin beneïts per l’emplaçament d’una d’elles. Al conjunt de l’estat, en van ser construïdes deu. A Catalunya ens en van adjudicar quatre: dues a Vandellós i dues a Ascó. I avui, a casa nostra, estan en funcionament encara tres d’aquestes quatre. La “Vandellós I” ja no funciona, perquè –ja veieu- va petar fa vint-i-un anys, i va haver de ser tancada.

La utilització de centrals nuclears pressuposa la producció inevitable d’uns residus molt perillosos i, en conseqüència, la necessitat de prendre mesures per al seu emmagatzen 26

cooperació catalana n

matge. Va decidir-se la utilització d’una mena de piscines especials, situades cada una d’elles dintre de la seva respectiva central, al costat doncs del mateix reactor que produeix la deixalla. Aquests dipòsits tenen una cabuda màxima, i, en conseqüència, una data de caducitat previsible, en funció de la producció de deixalles de cada central. I aquí és, ara, que el problema ha esdevingut exigència de resolució urgent.

Resulta que aquestes piscines estan ja arribant molt a prop de la seva capacitat màxima. De les vuit centrals que encara funcionen, els dos magatzems dels de les d’Ascó, el del País Valencià i els de les dues Castelles hi arribaran entre el 2013 i el 2014. I el de Vandellós i els dos d’Extremadura, pels volts del 2020.

A més a més, quan el reactor de “Vandellós I” va haver de cessar en la seva activitat, per als seus residus va haver de trobar-se una solució transitòria, que va consistir en contractar el seu emmagatzematge temporal a França, servei pel qual fins ara han estat pagats uns dosnúm 330 - Març 2010 n

cents milions d’euros. Però aquest contracte acaba el 31 de desembre d’enguany, data a partir de la qual caldrà pagar uns 60.000 € diaris a l’estat francès. Així que potser també tenim per aquest cantó una urgència complementària.

L’intent de solució passa per la construcció d’un magatzem de tipus diferent, al qual aniran a parar les deixalles nuclears que en el futur siguin produïdes a tot l’estat espanyol. Hom preveu que serà de duració temporal (MTC, o ATC, vol dir això, “Magatzem Temporal Centralitzat”), per a uns seixanta anys. I tothom dóna per segur que durant aquest període serà inventat algun nou sistema d’utilització o reciclatge que eliminarà la necessitat d’aquest emmagatzematge, que avui en dia és l’únic recurs que hi ha.

El model que el govern d’Espanya ha triat per a aquest magatzem de residus que ha de ser construït en algun lloc de l’estat, és el de l’existent des del 2003 a Borssele, ciutat holandesa que té l’única central nuclear del país. Importants diferències amb el nostre cas són els fets que a Borssele s’emmagatzemen només les deixalles de la seva central –no hi ha els problemes, doncs, dels perills del transport- i que al que serà fet aquí, amb una grandària tripla a la del model holandès, vindran les produïdes al conjunt de tot l’estat espanyol.

Una altra diferència que a nosaltres

ARXIU

Manifestació anticementeri nuclear, a Mora d’Ebre el 7 de març de 2010.

Un cas especial és el del mateix Ascó: durant les eleccions municipals del 2007, no feia esment cap partit polític al cementiri de residus radioactius. ens sembla molt important és que als Països Baixos les anàlisis, els estudis i el debat sobre les característiques i les condicions que havia de tenir el magatzem de Borssele es van estendre al llarg de més de quinze anys. El govern espanyol, en canvi, en veure la urgència de l’assumpte –com no se n’havien adonat abans?- , quan va convocar el concurs per tal que els ajuntaments de tot l’estat poguessin presentar les seves candidatures els va donar un termini de presentació de només trenta dies. Això ha fet que d’antuvi semblava que tan sols n’hi havia dos, de municipis interessats –Ascó i Yebra- , i després se n’han anant presentant, a corre-cuita i hem de suposar que sense gaire informació concreta, molts més, diuen fins i tot que alguns ja fora de termini. Fins arribar a una xifra que es veu que ja voreja la dotzena.

Un altre resultat d’aquestes urgències és la impossibilitat que aquests ajuntaments hagin pogut prendre decisions de forma de debò democràtica i informada. En algunes poblacions petites, l’ajuntament ni tan sols havia aprovat la candidatura, com a Campo de San Pedro (Segòvia), l’alcalde del qual nega haver-ne

presentat la sol·licitud. O Santervás de Campos (Valladolid), on l’alcalde estudiava la possibilitat de retirarla, perquè no veia amb claredat quines eren les condicions reals en què la convocatòria estava feta.

Un cas especial és el del mateix Ascó: durant les eleccions municipals del 2007, no feia esment cap partit polític al cementiri de residus radioactius. I l’únic document oficial d’aquest ajuntament que al·ludeix aquest tema és el “Document de participació i comunicació de l’Agenda 21 d’Ascó” d’agost del 2009, on queda reflectit que Ascó diu “No acceptar el cementiri nuclear”.

També convé citar que el procediment de selecció previst en la convocatòria ha deixat en mans d’un ple municipal la possibilitat de presentar candidatura, sense ni tan sols comptar amb la unanimitat del municipi. I sense tenir en compte, a la pràctica, l’opinió de la respectiva comunitat autònoma, encara que el Decreto preveia que calia considerar “las propuestas que, en su caso, formulen las comunidades autónomas afectadas”. Al nostre cas, potser cal subratllar que la Generalitat no ha emès cap comunicat oficial

sobre la candidatura d’Ascó, i que, en canvi, el President ha dit públicament que no volia el magatzem al nostre territori, perquè “Catalunya ja ha estat prou solidària en matèria d’energia nuclear”.

També resulta difícil creure que hi hagi a casa nostra “l’ampli consens territorial, social i polític” al qual el cap del govern espanyol va dir que estaria supeditada la situació geogràfica del cementiri radioactiu. A l’assemblea que va fer-se a Madrid de l’AMAC (Asociación de Municipios en Áreas con Centrales Nucleares), per tal d’avalar les candidatures d’Ascó i Yebra davant el Ministerio de Industria, no va sotmetre’s res a votació. I cal dir que a l’AMAC poden avalar la candidatura d’Ascó els municipis de l’entorn de centrals nuclears com, per exemple, d’Almaraz o de Trillo, situats a centenars de quilòmetres de Catalunya i, en canvi, no hi tenen veu ni vot alguns municipis de la pròpia comarca de la Ribera d’Ebre, o d’altres com la Terra Alta, el Priorat, les Garrigues o el Segrià, que no son representats a l’AMAC, però que es troben dintre del radi d’afectació d’aquest nou cementiri.

Dels tretze municipis que formen part de l’àrea nuclear d’Ascó (un radi de deu quilòmetres a l’entorn de la nuclear), com a mínim sis (Corbera d’Ebre, La Fatarella, Flix, El Molar, Móra d’Ebre i La Torre de l’Espanyol) han aprovat mocions en contra del cementiri de residus radioactius. I també ho han fet així vuitanta-set ajuntaments del seu entorn i nou consells comarcals, inclòs el de la Ribera d’Ebre. Hi ha capitals de comarca i pobles del Baix Camp, la Conca, l’Alt Camp i el Tarragonès, a part de moltes organitzacions properes a la conservació i la preservació del medi ambient.

Un aspecte que també convé analitzar és el de els avantatges que diu que hom ofereix als municipis que vulguin fer-se càrrec d’aquest magatzem de deixalles radioactives. En principi, el govern de l’Estat deia que el territori que acollís el cementiri rebria una compensació de dotze milions d’euros anuals. Ara, de moment, aquest import ja ha estat reduït a sis. Però tant una xifra com núm 330 - Març 2010 n

cooperació catalana n

27 n

ARXIU

La Ribera d’Ebre, malgrat tenir el PIB per càpita més alt de tot Catalunya, n’és també una de les comarques amb un índex de pobresa més alt. l’altra han aparegut únicament en un esborrany d’ordre ministerial que fa un mes que ha estat publicat i que encara no ha estat aprovat. I que, pel fet d’ésser una disposició de rang, com diem, únicament d’ordre ministerial, pot ser modificada molt fàcilment en qualsevol moment.

Un altre aspecte és què, teòricament, al magatzem de residus radioactius haurien d’anar associats un centre tecnològic, un reactor nuclear de transmutació i un parc empresarial. Tanmateix, la CANC (Coordinadora anti-cementiri nuclear de Catalunya) n’ha fet una consulta al “Comité Asesor Técnico de la Comisión Interministerial ATC”. La resposta diu que cal disposar de set hectàrees per al citat Centre Tecnològic, de les quals dos han d’estar annexes al cementiri. Les altres cinc, doncs, poden situar-se en qualsevol altre municipi, limitant les dues d’annexes, per exemple, a un simple edifici d’informació i recepció de visitants. És perfectament lògic que aquesta sigui la realitat futura al cas d’Ascó.

Quan va desmantellar-se la “Central Nuclear Vantellós I”, l’empresa Enresa hi va invertir milions d’euros, mitjançant diversos projectes amb convenis amb diferents universitats, en els quals han participat molts enginyers i tècnics d’aquesta empresa pública. No hi ha dubte que aquesta empresa, i aquests treballadors, apostarien perquè les noves instal·lacions tècniques fossin instal·lades a Vandellós i Hospitalet de l’Infant. Els terrenys nuclears de la “CN Vandellós I”, que ja no acullen cap estructura radioactiva, no han estat desclassificats després de ser realitzades les dues primeres fases del desmantellament, i la seva línia d’evacuació d’electricitat no ha estat desmantellada. Hi ha, doncs, prou hectàrees lliures utilitzables i una línia d’evacuació elèctrica, tot llest perquè s’hi puguin iniciar nous usos nuclears. De fet, en aquesta zona existeix el Centro Tecnológico Mestral, que ja realitza totes les activitats que ha de desenvolupar el fu-

Punta de la Banya al Delta de l’Ebre.

n 28

cooperació catalana n

núm 330 - Març 2010 n

tur centre tecnològic. A més, Tecnatom, Westinghouse i Enwesa, tres empreses auxiliars de les nuclears, es troben al municipi d’Hospitalet de l’Infant, i la seu central de l’ANAV (Asociación Nuclear Ascó-Vandellós) és al recinte mateix de la CN Vandellós II, perquè els seus directius no van voler, en el seu moment, que anés a Ascó. És una realitat indiscutible que al municipi d’Ascó mai no ha estat instal·lat cap empresa auxiliar de la indústria nuclear. Al seu polígon industrial, existent des de 1995, en aquests quinze anys les úniques activitats que s’hi han muntat han estat un parc de bombers, un cap de futbol i el cementiri local, a banda d’alguns petits serveis, com ara rentatge de cotxes, sense cap vinculació amb la nuclear. No hi ha dubte que la indústria, nuclear o no, i el comerç, en totes les seves formes, no han afavorit mai Ascó des que, l’any 1983, s’hi va instaurar la seva primera central nuclear. No creiem que s’hi vagi ara a produir cap viver d’empreses, cap parc empresarial que vingui afavorit per l’assignació d’aquest cementiri nuclear. I aquest cementiri, en si, no aportarà ni un centenar de llocs de treball nous.

I el cert és que Ascó, des que té les centrals nuclears, ha perdut un 22% de la seva població. I que la Ribera d’Ebre, malgrat tenir el PIB per càpita més alt de tot Catalunya, n’és també una de les comarques amb un índex de pobresa més alt. Tot això és degut a que els rendiments econòmics de les nuclears se’n van, massivament, a l’exterior. Podríem dir que els set milions anuals d’euros del pressupost anual d’Ascó representen cinc dies de funcionament de les plantes nuclears. El producte dels altres 360 dies marxen fora, a una empresa que posseeixen en un 75% ENEL i en un 25% IBERDROLA. Els problemes estructurals habituals del món rural són agreujats per l’existència de les centrals nuclears. No es pot menystenir l’impacte psicològic sobre el possible

ARXIU

Flix recorda que fa cinc anys va assabentar-se que Ercros havia anat dipositant 200.000 tones de residus tòxics i 65 tones de metalls pesants a l’embassament que hi ha al costat del poble.

El Balcó del Priorat, a La Morera de Montsant.

comprador – o sobre el turista- , quan aquest pensa que hi ha una instal·lació de tipus nuclear al costat. Les fuites radioactives que l’any passat va haver a casa nostra i, l’any 2008, a Tricastin (França) van tenir una influència nociva sobre l’important mercat d’exportació que la Ribera d’Ebre té a Europa. La venda de fruita se‘n va ressentir. I també la de vi i oli. I el sector del turisme. I resulta que tot el territori del voltant de la central aposta per una economia diversificada, per fer productes de qualitat, mantenir un paisatge net i endreçat on es puguin tenir activitat turístiques lligades amb el respecte al medi ambient (navegació a rem, senderisme, vies verdes, cultura pròpia, gastronomia amb productes autòctons, etc.).

No hem d’oblidar tampoc la nostra desconfiança, malauradament tan ben fonamentada, sobre l’honestedat dels nostres dirigents. Flix recorda que fa cinc anys va assabentar-se que Ercros havia anat dipositant 200.000 tones de residus tòxics i 65 tones de metalls pesants a l’embassament que hi ha al costat del poble.

Ningú no se n’havia adonat. I l’any passat, quan hi va haver la fuita a Ascó, va ser el Consejo de Seguridad Nuclear, l’organisme màxim de l’estat en aquest àmbit, qui va publicar que eren els mateixos tècnics de la central qui l’havien amagada.

Costa, doncs, de creure que, com ens diuen, la instal·lació d’un magatzem de residus radioactius a Ascó serà un benefici per a la col·lectivitat, per al territori, per al nostre país. Per al nostre poble. n

ARXIU

Llacuna de l’encanyissada, Amposta, Delta de l’Ebre. núm 330 - Març 2010 n

cooperació catalana n

29 n

PENSEM-HI

Haití em fa mal Santos Hernández

Em fa una mica de vergonya de dir-

vos res de la tragèdia que s’ha desfermat sobre Haití. Tinc la impressió que parlar-vos-en és alguna cosa semblant a insultar-vos. Perquè, de fet, ja tothom sabem tot el que pot saber-se’n, a aquesta distància. Què puc dir-vos jo que no hagin dit ja tots els mitjans habituals d’informació? Què puc jo afegir-hi, a tots els sentiments que haureu ja experimentat, en conèixer –el poc que nosaltres en podem comprendreaquest horror que tants milions de persones estan patint?

I, tanmateix, un petit detall d’un vídeo que acabo de veure, que Metges sense Fronteres publica per Internet, m’invita a fer-vos un comentari, que entra de ple en un dels temes que, n’estic segur, alguna vegada ja heu trobat als meus articles: la imbecil·litat del poder, d’una mica de poder, de qualsevol forma de poder.

No cal, em penso, que us expliqui res sobre aquesta admirable ONG, la de Metges sense Fronteres. Sí que us diré que Haití, des de fa moltíssims anys, molt abans d’aquest desastre recent, és un veritable infern de gana, de malalties, de misèria. I que Metges sense Fronteres, també des de fa molts anys, hi manté tres hospitals. El terratrèmol d’ara en va inutilitzar dos, i només el tercer no ha deixat de funcionar. Crec que ara ja funcionen, d’alguna manera, tots tres. Possiblement pel seu arrelament al terreny, ells van ser dels primers en aconseguir ajuda. Sis avions, amb vuitanta-cinc tones de material clínic i de medicines, que van ser enviats a Port-au-Prince.

Doncs bé: els dirigents de l’aeroport no van permetre que aterressin al país, i tots sis avions van haver d’anar a la República Dominicana, l’estat veí. I tot aquest material va haver de ser descarregat a Santo Domingo, i després transportat en camions fins al destí final previst. Tot plegat, és n 30

cooperació catalana n

comprensible? No ho sé. El que sí que sé és que en algun instant, algun directiu, de no sé quin organisme, va prendre una decisió en aquesta línia.

No és segur, però, que aquesta decisió fos presa per les autoritats haitianes, que els primers dies –i potser encara avui- estaven totalment superades pel pes dels terribles esdeveniments. L’aeroport era un veritable caos, que únicament va començar a funcionar mínimament quan les forces americanes en van prendre el control. I potser sí que convenia que ho agafessin, com també sembla que convenia que s’ocupessin, com ho van fer, de l’ordre públic. Em pregunto, però: ¿sabran els americans abandonar després tota aquesta capacitat de control d’un país ocupat? Fa decennis que els poders fàctics de la zona caribenya –i els Estats Units en son el principal- s’han despreocupat totalment d’afavorir les possibilitats de desenvolupament d’Haití. Jo no hi era, fa dos anys, a Port-au-Prince, però poso sota la meva paraula que, en aquell moment, en un supermercat, un quilo d’arròs o de llenties hi costava més car que a Bèlgica. I, ves per on, als sacs hi deia “Made in USA”.

Tanmateix, permeteu-me que us parli també d’alguna cosa imaginativa i bella. Tinc un fill que viu a Bèlgica, i que des de fa anys està implicat en activitats d’ajuda al poble d’Haití. Passat el primer moment de caos del terratrèmol, de seguida ens ha pogut dir a tota la família que tots els seus amics estan vius... i que cap d’ells ja no té casa. I que també s’han esfondrat totes les petites escoles de teatre que regentaven, i que eren, aparentment, l’única capacitat d’estudi i de treball futur per a unes dotzenes de joves que viuen –no avui, després del terratrèmol, sinó sempre- literalment al carrer. I ara l’entitat “La Charge du núm 330 - Març 2010 n

ARXIU

Compte corrent IBAN: BE77 363049412042 BIC/Swift: BBRUBEBB

Rhinocéros”, una petita productora teatral de la qual, a Bèlgica, el meu fill i la seva dona formen part, ha iniciat un pla d’ajuda: proporcionar durant uns mesos un salari humil però segur a aquelles persones -sis directors de teatre- , durant sis mesos. Per a la reedificació de les seves cases i de les seves escoles. Us poso, a peu de pàgina, el codi d’un compte corrent bancari, per si voleu col·laborar en aquesta feina magnífica de donar feina i sou a qui els ha de menester.

I acabo dient-vos que el meu fill es tem que algun d’aquests amics i amigues que rebran aquest salari pensarà abans en reconstruir l’escola que no pas la seva casa. Diran que el jovent que hi anava “era això l’únic que tenien”. n

BIBLIOTECA/ REVISTES

Elisenda Dunyó

RECMA

CONJUNT

Revue Internationale de l’Économie Sociale Núm. 315. Febrer del 2010. París

Revista Cooperativista del Prat Núm. 4. Desembre del 2009

recma@recma.org

www.cov-elprat.es cov@cov-elprat.es

Revista trimestral en llengua francesa. Inclou les seccions fixes següents: l’article “Editorial”, que va signat; “Actualitat”, que es fa ressò de les notícies més recents de l’economia social; “L’economia social. La recerca”, amb els articles següents: “Interès general, utilitat pública o utilitat social: ¿Quin és el model de reconeixement per al sector associatiu?”, “La utilitat social per a il·luminar la cara menys coneguda del valor de l’economia social”, “Cap a un model híbrid d’organització i de direcció: ¿Una alternativa a la banalització en la situació de competència?”, en el qual es fa una anàlisi a partir d’un grup de turisme social francès; s’hi posa en evidència el fet que aquests nous models d’organització i direcció poden desplaçar la dimensió participativa dels usuaris habituals, esdevinguts clients, cap a la reafirmació dels partenariats externs; “Per comprendre el paper de l’economia social en els serveis socials i la sanitat: Exemples escollits a França i el Canadà”; “L’economia social en moviment”, amb l’article “¿La mundialització de l’economia comporta un apropament cap a les identitats mutualistes?; “Les empreses i els homes”, amb l’article “Reinventar el mutualisme a Colòmbia”; Bibliografia; Resums. n

Revista en llengua catalana i castellana editada per la Cooperativa Obrera de Viviendas i Ecoprat. En aquest número hi han els articles següents: “El nou bloc de Cooperativa Obrera”, en què es parla de la nova promoció d’habitatges portada a terme per la Cooperativa Obrera de Viviendas, que ofereix habitatges a un preu de lloguer molt reduït; “Fòrum de l’Economia Cooperativa Social, en què l’alcalde del Prat de Llobregat parla d’aquets projecte; l’article “Habitatge cooperatiu.

Habitatges sostenibles” planteja el propòsit que té Ecoprat: portar a terme la construcció d’edificis nets on cada habitatge consumeixi majoritàriament energies renovables; “Formació cooperativa”, en què es remarca la necessitat d’una formació en tècniques de gestió; “L’economia cooperativa un model d’empresa per al futur”, “Algunes dades de l’economia cooperativa al municipi”, “Aula de formació de cooperativisme”, “Una nova manera de fer projectes, “Canvi climàtic i habitatge”, “La COV i el cooperativisme integral” i “Més enllà de l’habitatge. Ecoprat” són la resta d’articles d’aquest número. n

AC. AGRICULTURA Y COOPERACIÓN Núm. 296. Gener del 2010.València I.juan@grupouteco.com www.grupouteco.com Revista de caràcter mensual editada per la Unión Nacional de Cooperativas de Campo de Valencia. Del sumari en destaquem l’“Editorial”, que posa de manifest la greu situació que passa l’agricultura des de fa uns cinc anys i que anima perquè aquest any sigui l’Any Agrari en majúscules. A la resta de la revista, hi trobem les seccions següents: “Actualitat”, “Anecoop”, “Grup Uteco”, “Col·leccionables” i “Cooperativisme”, amb els títols següents: “Agrofit, garantia de qualitat i legalitat en els productes fitosanitaris”, “L’atraient grup Cajas Rurales del Mediterráneo”, en el qual s’analitza i es detalla el projecte portat a terme per a la constitució del grup cooperatiu de setze caixes rurals valencianes i que a la vegada reforça i beneficia el món cooperatiu valencià. A l’article “Els vins cooperatius valencians són els grans oblidats dels creadors d’opinió, l’autor reivindica la qualitat i la necessitat de reconeixement dels diversos vins elaborats a les cooperatives valencianes. n núm 330 - Març 2010 n

cooperació catalana n

31 n

Abacus cooperativa, amb tu, tenim cura del planeta NOVETAT EDITORIAL A partir d’ara, el trobaràs als nostres establiments

www.abacus.coop