Page 1


Un parell de preguntes (que són tres) a Javier Salaberría (Ermua, Biscaia, 1942), expresident de la Confederació de Cooperatives d’Euskadi i actual president de Cicopa, Confederació de Cooperatives de l’Aliança Cooperativa Internacional Què et resulta atractiu del cooperativisme? Per tal de limitar la resposta només a la faceta meva, personal, he de dir que el cooperativisme ha estat per a mi un projecte de vida, una forma de viure. Socialment, professionalment, jo m’he desenvolupat, he crescut, dintre del cooperativisme. Ha estat –és, encara avui- la meva manera de, juntament amb d’altres, sentir-me útil a la societat. Penso que si hagués de tornar a viure, tornaria a viure de la mateixa manera, faria el mateix.

Què et resulta molest del cooperativisme? El fet que nosaltres, la gent cooperativista, no som capaços de valoritzar-lo davant la societat. No tenim prou confiança en nosaltres. No veiem la nostra capacitat de modificar la societat, quan una gran part del que necessitem al nostre món es troba veritablement al nostre abast.

Des de la teva experiència en el cooperativisme i, molt especialment, des de la teva experiència com a membre ben actiu de les estructures del Grup Mondragón, què creus que cal avui al món cooperatiu? Intentaria resumir-ho en que cal cooperativitzar el treball. És necessari desenvolupar el coneixement professional i, al mateix temps, la mentalitat cooperativa. I, sobretot, la intercooperació. El suport mutu és una necessitat absoluta, ara i sempre.


I arribem al número 300 de Cooperació Catalana, amb satisfacció i orgull de la fita aconseguida i il·lusió per continuar endavant. Per celebrar-ho us volem obsequiar amb una portada especial, obra de l’artista María Artigas Albarelli, i també amb un format diferent, que esperem que sigui del vostre gust. Aprofitem per fer un repàs, a les pàgines centrals, del que han donat de si aquests darrers cent números en els temes sobre els quals recolza la revista. Per una altra banda, com cada mes de juny, podeu llegir el manifest de l’Aliança Cooperativa Internacional, que enguany incideix en la responsabilitat social inherent en les cooperatives i com s’expressa mitjançant l’ecoeficiència, el treballa per la comunitat i el benestar de les persones sòcies. Seguint amb els esdeveniments que tenen lloc un cop a l’any, trobareu el programa del 85è Dia Internacional del Cooperativisme, que tindrà lloc el proper dia 5 de juliol, i que incideix en la comunicació de la responsabilitat social empresarial, amb un seguit d’actes que analitzaran els informes de sostenibilitat de les empreses de l’economia social, les polítiques públiques de promoció de la responsabilitat social, etc., tot organitzat per la Confederació de Cooperatives de Treball de Catalunya. I continuant amb la informació d’actes destacats, cal ressaltar les XXII Jornades de Cooperativisme, que se celebraran a Prada durant el mes d’agost. Amb l’organtizació de la Fundació Roca i Galès i la participació de molts cooperativistes de les diferents branques i sectors, aquestes jornades tenen per objectiu debatre i reflexionar sobre el paper que té el cooperativisme en la societat del consum. Finalment, us animem a conèixer la cooperativa L’Olivera, de Vallbona de les Monges, que no sols va decidir, fa més de trenta anys, treballar la terra, sinó també fer-ho amb persones discapacitades. En el re p o rtatge de “Les nostres cooperatives” tro b a reu com ho han fet i quines són les seves esperances. Així mateix, a l’entrevista tindreu l’opotunitat de conèixer millor la nova directora general d’Economia Cooperativa, Social i Autoocupació, Mireia Franch, que ens posa al dia de la seva trajectòria i dels objectius de la Direcció General per a aquests propers quatre anys, tot analitzant quina és la seva visió del cooperativisme català avui dia.


Noticiari 7

Assemblea General de la Fedaració de Cooperatives de Serveis i de Cooperatives de Transportistes de Catalunya Amb la participació de socis i delegats de trenta-una cooperatives de serveis i transportistes, el dia 30 de maig de 2007, varem celebra r l’assemblea general ordinària. Amb la salutació prèvia del president Francesc Castellví, es va llegir la memòria d’activitats del exercici 2006. Pel que fa a l’ordre del dia, en el primer punt, es van exposar els continguts de la memòria econòmica i els comptes de resultats, tots dos documents van ser aprovats. A continuació es va detallar el programa d’activitats i objectius de l’any 2007 segons el Pla d’acció a p r ovat pel Consell Re ct o r, d e l qual destaquem: l’àrea de promoció de Serv i c o o p , el Pla de captació i manteniment d’associats, l’ampliació de la pàgina we b , els seminaris de direcció i Consells

Rectors, els seminaris per transportistes, la publicació de nous llibres”Eines per a dirigir”, i la implicació en noves tecnologies i nous serveis als associats. Finalment es va aprovar el pressupost econòmic pel 2007 i el document de Pla d’actuació abans

Es presenta un llibre sobre el patrimoni cooperatiu En el marc d’una coopera t i va històrica com ho fou La Fraternitat de la Barceloneta (avui en dia Biblioteca pública) el dia 13 de juny es presentà el llibre El patrimoni c o o p e r a t i u , editat per Ecos, s c c l dins la col·lecció d’Experiències d’Economia Solidària, que va veure la llum el passat dia de Sant Jordi.

L’obra que es presenta en format de fitxes que ressenyen una seixantena de coopera t i ves catalanes –agràries, de consum i habitages– creades a finals del segle XIX i primers del XX, és bàsicament fo t o g ràfic tot i que conté abundant info rmació arquitectònica i històrica. El valor d’aquesta obra és múltiple, donat que a banda d’emprendre un camí de recerca inèdit, descobreix la història d’algunes cooperatives no estudiades i agrupa el seu llegat, tot destacant la força del cooperativisme català.

detallat. En finalitzar l’acte, el President va donar les gràcies als presents per la seva assistència els quals van ser obsequiats amb un refrigeri. Servicoop

La cooperativa de consum Panificadora fa 50 anys Després de l’Assemblea general de socis de la cooperativa Comarcal de Consum Panificadora de l’Espluga de Francolí, el proper dia 8 de juliol t i n d ran lloc els actes de celebració del seu 50 aniversari, al local social de la cooperativa, situat a la plaça de l’Esglèsia núm. 5 Entre els actes de celebració del naixement de la cooperativa, es pres e n t a rà un llibre sobre els 50 anys d’història de la seva existència i una conferència a càrrec de la direct o ra general d’Economia Cooperativa, Mireia Franch. Per acabar la Banda Municipal de Montblanc ofe r i rà un c o n c e rt al Casal de l’Espluga, el mateix lloc on es farà un dinar.


8 Noticiari

Diverses cooperatives s’enduen els XIV Premis Medi Ambient La coopera t i va Tr èvol ha rebut el Premi Medi Ambient, que dóna el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya a iniciatives de protecció i millora del medi ambient en mobilitat sostenible per la seva trajectòria a favor de la preserva c i ó de l’entorn. És un premi a l’èxit i solidesa del projecte empresarial, que ha reeixit en implantar un servei de missatgeria amb un baix impacte ambiental, basat en l´ús de bicicletes i la substitució prog r e s s i va dels vehicles motoritzats per altres de més eficients, com els elèctrics. Tr èvol missatgers ha estat reconeguda una vegada més, per la s eva sensiblitat ecològica, el passat 5 de Juny coincidint amb el dia mundial del medi ambient. L’experiència sempre pionera de Tr èvol en la utilització de sistemes de transport amb energies ren ovables els ha fet mereixe d o r s

Núm. 300

d’aquest reconeixement per la seva tra j e ctòria com empresa que sempre ha apostat amb fe rm e s a per la utilització de vehicles no contaminants i desenvolupar amb éxit la seva tasca,la missatgeria, des de fa ja 22 anys. La coopera t i va Tr èvol desenvolupa també la seva activitat econòmica en els camps de la neteja ecològica i la distribució de prod u ctes de comerç just, ecològics i de mercat social. Altres cooperatives han estat guardonades en aquesta edició: TUS, sccl (que gestiona el tra n s p o rt urbà de Sabadell des de fa 25 anys) ha rebut el Pre-

mi a iniciatives de protecció i millora del medi ambient, en reconeixement a la tasca que des de fa anys realitza l’empresa en favor de la gestió acurada dels recursos i residuos, va l o rant especialment la implantació d’un sistema d’aprofitament d’aigua pluvial per rentar els autobusos; així mateix, CIPO ha rebut una menció especial en la categoria d’actuacions de reducció i reciclatge de residus.


Noticiari 9

La cooperativa Gedi participa en el Programa Catalunya-Magrib Integració social, cultural, econòmica i laboral dels menors residents a Tànger, com a alternativa a l’emigració, així com el retorn garantit de menors marroquins que van emigrar El Govern ha acordat la signatura d’un conveni entre el Ministeri de Desenvolupament Social, Família i Solidaritat del Govern del Marroc i el Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya per promoure la integració social, cultural, econòmica i lab o ral dels menors residents a Tànger, com a alternativa a l’emig ra c i ó , així com el retorn garantit de menors marroquins que va n emigrar i resideixen a Catalunya en centres de la Generalitat.

En concret, s’hi ha realitzat actuacions de prevenció al carrer i de sensibilització com ara: treballs de creació d’una xarxa de sensibilització amb les entitats locals de Tànger (Casal d’Infants del Raval); inici de l’Escola E s p o rt i va a dos centres de secundària de Tànger (Gedi-Consop); i catalogació dels recursos derivats de les d’empreses candidates a acollir menors en pràctiques laborals.

La Llei de dependència i la de serveis socials La Confe d e ració de Cooperat i ves de Catalunya organitza el proper dijous 28 de juny una conferència sobre La Llei de dependència i la Llei de Serveis Socials a càrrec de Catalina Homar, directora gen e ral de l’Instituut Català d’Assistència i Serveis Socials ( I CA S S ) . L’acte tindra lloc a la sala de plens del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC) a 2/4 de 12 h del matí. Com que l’aforament és limitat, cal fo rmalitzar l’inscripció a: www.cooperatives catalunya.coop

Núm. 300


10 Cooperatives de catalunya

Assembla General de la Confederació de Cooperatives de Catalunya El passat 31 de maig es va celebra r l’Assemblea General de la Confederació de Cooperatives de Catalunya. Com és habitual en l’ordre del dia d’aquest acte anual, es van presentar els nivells d’execució i assoliment del Pla de Gestió 2006, així com l’exercici econòmic corresponent, els quals van ser aprovats per unanimitat. També es va fer una presentació el Pla de Gestió 2007 aprovat pel Consell Rector. La novetat més important de l’Assemblea d’enguany ha estat la publicació de la primera Memòria de Sostenibilitat de la Confederació de Cooperatives de Catalunya. Com explicita la presidència en l’esmentat document “La Memòria de Sos tenibilitat que exposem va més enllà d’una forma determinada de presentar les actuacions en l’àmbit social, econòmic i ambiental. Vol

donar a conèixer quins han estat del menú documentació. els compromisos en cadascun www.cooperativescatalunya.coop/ d’aquests àmbits, així com la forma observatori en què s’han desenvolupat i acon seguit”. La Memòria de sostenibilitat s’ha elaborat seguint els criteris del Global Reporting Initiative – GRImàxim referent internacional en guies per a l’elaboració d’aquest tipus de memòries, i integra els indicadors específics de l’economia social resultants del programa RSE.COOP. Podeu consultar la Memòria al web de l’Observatori del Cooperativisme de Catalunya, a l’àrea privada, en l’apartat informes


Uce 11

XXII Jornades de Cooperativisme Universitat Catalana d’Estiu Prada de Conflent, 23, 24 i 25 d’Agost del 2007

“El cooperativisme en la societat del consum” La nostra societat dóna molta importància al fet de consumir. Consumim molt. Massa. No donem importància a malmetre la natura, a malbaratar l’energia o l’aigua. I permetem que la publicitat de les grans empreses ens fabriqui necessitats falses. El pes d’aquestes tendències sobre tots nosaltres, les exigències de la competència al mercat, fa que les cooperatives acceptem –no sabem ben bé fins a quin punt- aquesta situació, i ens hi adaptem. En el curs de les jornades de Prada estudiarem aquest problema i les formes amb què el cooperativisme intenta –o hauria d’intentar- mantenir la seva personalitat, la seva ideologia, dintre d’aquest món.

PROGRAMA 23 d’agost. Característiques de la societat del consum 9h Repartiment de la documentació. 9.30 h Presentació de la temàtica general de les jornades. 10 h Ponència: Les característiques de la societat del consum a casa nostra, per Jordi Maluquer, vicepresident de RAC, sccl. 11 h Ponència: La crisi energètica i les alternatives de la societat, per Julia Mérida, de Barnamil. 16 h Col·loqui sobre les dues ponències del matí. 24 d’agost. Realitat de l’actitud actual del món cooperatiu davant la societat del consum. 9.30 h Ponència: La cooperativa Sostre Cívic i la seva oferta d’habitatge, per Raül Robert, de Sostre Cívic, sccl. 10.45 h Ponència. La cooperativa l’Olivera i la seva actitud davant el mercat, per Jordi Segarra, comercial de l’Olivera, Sccl. 16 h Col·loqui sobre les ponències del matí. 25 d’agost. L’actitud del cooperativisme amb vistes al futur 10 h Ponència: Al si de la societat de consum, què hauriem de fer les cooperatives, i què hem començat a fer, per Xavier Palos, gerent de SMS-Trèvol, sccl. 11 h Cloenda de les Jornades a càrrec de Joan Josep Gonzàlez, President de la Fundació Roca i Galès.

Informació i inscripcions: FUNDACIÓ ROCA I GALÈS Aragó, 281, 1r 1a. 08009 Barcelona. Tel. 932 154 870 uce@rocagales.org www.rocagales.org Preu inscripció: 40,00 euros. Núm. 300


12 Les nostres cooperatives

Treballar la terra endins Els de terra endins saben que no és fàcil viure terra endins i que és fàcil marxarne. La cooperativa l’Olivera va triar allò que no és fàcil de fer: quedar-s’hi i treballar la terra endins. Però no només això: va triar, també, treballar amb persones discapacitades psíquiques. Era l’any 1974, Vallbona de les Monges tenia més de 300 habitants i un grup de quatre persones decidiren aixecar una cooperativa de treball associat i iniciativa social en una dura zona de secà, turons i marges d’on la gent emigrava. Ara, passats 33 anys, al municipi queden, només, un centenar d’habitants, però la cooperativa suma, ja, 50 socis que treballen sobre uns 60 hectàrees de terra endins que ofereixen sis varietats de vins i dues varietats d’oli que arriben al mercat minuciosament i delicadament etiquetats.

L

’ o l i ve ra és un arbre de soca i tronc gruixuts. Els socis fundadors de la coo p e ra t i va trien aquest nom ben conscients que volen aixecar una coopera t i va amb uns ideals tan forts com la soca i el tronc d’aquest arbre de la família de les oleàcies. El que segurament en aquell moment ells no saben és que l’arbre que llavors plantaven donaria tants fruits: 50 socis, un celler, un petit molí

Núm. 300

per a la producció de l’oli, 7.000 ampolles de vi blanc, un habitatge on viurien 15 persones amb discapacitat, un hort de plantes aromàtiques, el premi a la Iniciativa Social Joan Codina, etc. Així mateix ho reconeix, e m o c i o n a t , C a r l e s Ahumada, coordinador de l’Olivera, que admet que la històrica ent i t a t , ja concebuda en fo rma de cooperativa, “té uns orígens modestos i una tra j e ctòria que no sempre ha estat un camí planer”,

la qual cosa conve rteix en més valuosos tots aquests fruits. La coopera t i va neix i creix amb dos objectius bàsics: per una banda, l’elaboració de productes agrícoles a fi de dignificar la vida en una zona d’on la gent marxa; per l’altra, la promoció social de persones desafavorides. Efectivament, el projecte de l’Olivera és un projecte dotat de grans qualitats perquè l’activitat de l’entitat és extensa i


Les nostres cooperatives 13

ambiciosa: la cooperativa incorpora una explotació agrícola, una bodega-celler, un servei residencial per a les persones amb discapacitat en règim d’internat i amb capacitat per a 16 places i un servei de t e ràpia ocupacional on una part del temps s’inverteix en activitats de teràpia laboral. L’Olivera, doncs, tira endavant dos tipus d’activitat, l’agrària i la vinculada al servei social, que, segons Ahumada, “estan perfectament vinculades perquè hi ha persones amb discapacitat que treballen en els conreus i en el procés d’elaboració de l’oli i del vi: al celler, per exemple, hi treballen tres persones discapacitades i a l ’ explotació agrícola n’hi treballen cinc més”.

Especial de Treball i dels integrants del Servei de Teràpia Ocupacional.

A part d’extens i ambiciós, el projecte de la cooperativa és també pioner perquè l’Olivera comença a treballar amb persones discapacitades quan poques entitats s’ho havien plantejat i enforteix el seu vincle amb l’agricultura justament quan la majoria abandona el camp. “Als anys setanta, integrar persones amb discapacitats psíquiques era més difícil que avui. Sempre hem pensat que tots podem treballar, cadascú a la nostra manera’”, explica Carles Ahumada. En aquest sentit, la cooperativa té un objectiu social que compleix al peu de la lletra: realitzar activitats de promoció personal i d’integració social, assistencials, terapèutiques i educatives en favor de persones amb deficiències psíquiques, físiques i d’inserció social i així donar-los la possibilitat de participar act i vam e n t , com a socis, de l’ambient que crea una comunitat de treball. Per aconseguir tot això estava clar que calia desenvolupar allò que després s’ha convertit en un servei imprescindible per a la coopera t iva: el servei residencial per a les persones amb discapacitat. I així, ja al final dels anys setanta es construeix un habitatge que acollirà els 15 residents amb discapacitat que viuen en comunitat i que són alguns dels treballadors del Centre

Sota aquest paraigua de respecte a l’agricultura tradicional, l’Olivera va començar a cultivar i a intentar viure del camp l’any 1975. Llavors treballaven vuit hectàrees de terra – o l i ve ra i cereal, sobretot– amb moltes dificultats econòmiques. El creixement i la consolidació de la cooperativa foren progressius amb diversos punts d’inflexió: el primer i segurament el més import a n t l’any 1982, que és quan la coopera t i va es planteja la profe s s i o n a l i tzació. “En aquell moment s’elaboren estudis per veure quins conreus s’adaptarien al terreny, per

L’activitat agrària A la terra endins les distàncies s’al l a rguen sota el pes del sol. A i xò ho sap bé Carles Ahumada quan recorre les 60 hectàrees de vinya i olivera que els socis de treball cultiven amb dedicació i afecte. Amb una clara voluntat de conservar l’agricultura tradicional, les maneres i el respecte als conreus de la zona, l’Olivera desenvolupa una agricultura que tot i no ser ecològica en un sentit estrict e , sí que és una agricultura en què pràcticament no es fan servir productes que no siguin de conreu ecològic.

una banda, i, per l’altra, comencem a regularitzar les situacions dels treballadors a través d’un sou, perquè fins llavors tot era caixa comun a ”, explica Ahumada. Sis anys després es pot parlar ja d’una consolidació de la cooperativa i és llavors quan es construeix el celler, instal·lat en un antic paller adaptat per a la tra n s fo rmació del ra ï m , que permet l’elaboració de les 7.000 botelles de vi de qualitat que arriben al mercat amb denominació Costers del Segre. Actualment la coopera t i va té en propietat vuit hectàrees de terra; la resta –52 hectàrees de vinya, olivera i cereals– les treballen en règim d ’ a rr e n d a m e n t . Al conreu de la vinya i a l’elaboració del vi se suma l’elaboració d’oli extra verge d’origen, que és la segona gran activitat de la coopera t i va . L’Olivera produeix 5.000 litres d’oli en un molí que van construir l’any 2005 i que prové, segons explica Ahumada, “de bancals d’oliveres sostinguts per murs i parets de pedra seca, solució que des de fa segles ha servit per adaptar els conreus al relleu agrest de la zona”. Amb l’elaboració del vi i de l’oli, la coopera t i va , doncs, controla totes les fases de la seva producció –des del conreu de la terra fins a la prò-

Núm. 300


creuen que es fa sense respecte al territori. Ho explica Carles Ahumada: “Estem en contra d’un sistema d’implantació que industrialitza tot el que queda del territori agrícola aprofitant-se de la migradesa de les economies locals. Amb quatre duros compren els ajuntaments i fan unes grans instal·lacions elèctriques per portar l’energia a 100 o 150 quilòmetres del seu lloc de consum. I el paisatge i el territori queden destru ï t s . Nosaltres hem protestat perquè aquesta implantació fa malbé territori, industrialitza zones que no haurien de ser- h o , però sembla que a la indústria li importa poc el territori i el món rural. Dins del terme municipal hi havia projectada la construcció de dos camps d’energia eòlica, però amb les protestes vam aconseguir aturar-ne un”.

pia comercialització– i ho fa sota els principis que es proposen des de l’agricultura pagesa. I així, l’Olivera intenta repartir els volums de producció, ser solidària amb els altres pagesos, assegurar la qualitat g u s t a t i va i sanitària, cercar la col·laboració amb els agents del món rural i participar activament en fòrums agrícoles a fi de mantenir viu el territori. E fe ct i va m e n t , la presència de la cooperativa al municipi de Vallbona de les Monges i a la comarca de l’Urgell és, en general, important. El poble ha crescut a recer del monestir que s’instal·là en aquestes terres al segle XII i que, juntament amb el de Poblet i Santes Creus, anà configurant la Catalunya Nova d’aquella època. Quan la cooperativa comença a caminar, el seu vincle amb el monestir era molt estret; amb els anys s’ha convertit en un vincle de veïnatge perquè la cooperativa com a entitat és a c o n fe s s i o n a l . “Aquí al poble al

Núm. 300

principi érem com una família més; ara que la coopera t i va ha crescut som motor d’activitat com, per exemple, la creació de nous llocs de treball”, explica el coordinador de l’Olive ra, que reconeix també cert desemparament del món rural. De fet, els pagesos també han emigrat d’un municipi com Vallbona de les Monges on el clima és dur perquè la terra bull i resseca l’ample tronc de les vinyes i oliveres que la cooperativa conr e a , la qual cosa, d ’ a l t ra banda, afavoreix el balanç alcohol-acidesa dels vins i origina una maduració i sanitat de gran qualitat per a les vinyes. El fet que els agricultors no siguin majoria no facilita les coses a l’Olivera que, per exemple, s’ha sentit agredida en els darr e r s temps per les grans empreses d’en e rgia eòlica que volen ocupar part del territori agrícola. L’Olivera no està, ev i d e n t m e n t , c o n t ra aquest tipus d’energia, sinó contra el seu sistema d’implantació, que

No tot són queixes. Tot i que Carles Ahumada considera que el món rural està força desemparat, també admet que el fet de tenir un producte de qualitat al mercat ajuda molt a rebre un bon tracte: “L’agricultura de qualitat lligada amb les activitats socials i de reinserció que fem a l’Olivera ens dóna facilitat i ens obre portes”. Els projectes de l’Olivera són proj e ctes de futur i, tot i que el seu coordinador reconeix que no volen “créixer per créixer”, sí que volen “ampliar el celler, doblar la producció tot millorant els sistemes de conreus de la vinya i dels o l i ve r s , caminant cap a produccions ecològiques i augmentar el nombre de treballadors amb discapacitats, entre moltes altres coses”. L’Olivera té, doncs, plans de futur que va veure concretats en el Programa de Desenvolupament per al període 2005-2015 on s’inclouen tots aquests objectius i d’altres com, per exe m p l e , la inclusió de criteris agroecològics. Gemma Casamajó Solé


tra rev i s t a , té defectes, és clar que no hem sabut aconseguir que tot fos exactament tal com ho desitjàvem. Tanmateix, i afortunadament, prou que ho veiem, també hi ha alguns aspectes que no són ben bé com els hauríem volgut i que, però, ara ens sembla que és una sort que hagin sortit d’aquesta altra manera. Aquesta capacitat de sorprendre’ns és una de les característiques meravelloses que tenen els éssers vius. Un dels nostres objectius bàsics, ja des del primer moment de la nostra sortida al carrer, era el d’afavorir el coneixement mutu entre les cooperatives. Avui, ja de fo rma absolutament organitzada i constant, la nostra secció “Les nostres cooperatives” i n fo rma sobre les mil i una va r i a n t s que té el cooperativisme a casa nostra, intenta mostrar les fo rmes d’actuar de cooperatives concretes, els seus objectius, els seus problemes. En aquests recents nou anys hem fet reportatges, amb contacte directe amb els seus membres, sobre cent vint-i-tantes cooperatives, però també els hem donat veu directa, amb concretes entrevistes a gairebé un centenar de persones, dirigents o tècniques del cooperativisme. I la secció “Noticiari” informa de tantes petites coses que són interessants i que, tot sovint, ens donen pistes sobre aspectes que poden aconsellar un estudi complementari: potser un reportatge sobre una coopera t i va de la que no teníem prou notícia. I, finalment, també hem intentat, a través de la nostra humil secció “Tornaveu”, escoltar, a més de l’opinió dels entesos, la de molta gent, petita o allunyada del nostre món concret, sobre els aspectes més visibles del cooperativisme. D u rant aquests nou anys últims, un dels aspectes de la nostra activitat que més ens alegren és el de la nostra progressivament creixent col·laboració amb la Confederació de Cooperatives de Catalunya. Sempre hem cregut que la veu del cooperativisme ha de sortir directament de les cooperatives mateixes, però també a través de les seves fe d e racions, amb les que des de sempre hem col·laborat tan bé com hem sabut. Els nostres actuals contactes de treball, sempre positius, amb les federacions, amb la Confederació han arribat a un punt tan satisfactori com mai no havíem assolit abans, i ens produeixe n , com deia suara, una gran alegria. El nostre ésser de vint-i-set anys sembla que està aconseguint el que volia, i ara el que ha de fer és perfeccionar la seva feina. Com a punts d’aquesta col·laboració que són clarament visibles a la nostra rev i s t a , podem assenyalar la importància, i la secció fixa, que des del primer moment hem donat a l’Observatori del Coopera t ivisme de Catalunya, i els dos números monogràfics, elaborats conjuntament amb la Confe d e ra c i ó , dedicats a la seva iniciativa , que considerem veritablement pionera, d’esmerçar esforços concrets en relació amb la responsabilitat social de les cooperatives. Tanmateix, és important de subratllar que aquests resultats que citem són només la part més visible d’una col·laboració mútua, humana, personal, que, encara que sempre ha ex i s t i t , mai no havia arribat al nivell que actualment tenim. Vaja, que l’ésser de vint-i-set anys, que ja no és cap criatura, se sent bé amb qui treballa amb ell, desitja fe r-ho cada vegada millor, i té moltes ganes de ser digne de la col·laboració que rep. Hi ha molta fe ina a fe r, i és bo de veure que també hi ha molta gent disposada a intentar fe r- l a . Núm.


També a això em referia en aquell vell article de maig del 98. Parlava de la potència de vida, de la capacitat d’autocreació que té un ésser viu, entusiasta, j ove. En aquell número 200, amb absolutes seguretat i alegria, jo exercia de profe t a . Acabava el text dient-vos: “Veureu com serà de fabulós el número 300. I els del voltant.” Parlava de l’edat i de la dedicació de la gent que fa totes les petites feines que fan possible, mes a mes, l’edició d’una rev i s t a , en aquest cas de la nostra revista. Parlava de la meva confiança en la capacitat de renovació de l’equip. És important de veure els canvis produïts, durant aquest període, al consell de redacció de Cooperació Catalana. I, encara més important, veure l’edat d’una part sensible de la gent que redacta els textos que editem. Hem mantingut, ara ja durant setze anys, el Premi Periodístic Jacint Dunyó, dedicat a cooperativisme i economia social. Però també –i n’estem a l’onzena convocatòria- l’Albert Pérez-Bastardas, que s’ocupa d’articles sobre Medi Ambient, premi que en aquell moment es trobava només als seus inicis. L’edat d’autors i autores d’aquests articles, que de vegades és joveníssima, ens demostra que hi ha un munt de gent jove interessada, preparada i capaç d’escriure les seves opinions i preocupacions. I alegra la qualitat d’una part important d’aquests articles. Com que, a més dels articles guanyadors, també publiquem, prèvia l’autorització adient, els treballs finalistes i els que semblen d’interès especial, convé potser subratllar que en un percentatge sensible dels nostres números apareixen articles d’aquest jovent, s ovint de nivell magnífic. D u rant els últims dos anys també hem dedicat força pàgines de la nostra Cooperació Catalana a una iniciativa que a la Fundació Roca i Galès vàrem començar a estudiar fa cosa de tres anys i que ara ja és una realitat en ple funcionament. Es tra cta de l’edició d’una col·lecció de biografies, “Cooperativistes catalans”, dedicada a donar a conèixe r una sèrie de personalitats nostrades, del món del cooperativisme i de l’economia social, que ens sembla que no són degudament conegudes i va l o rades. La col·lecció segueix un plantejament absolutament historicista, els redactors són historiadors i professors universitaris, i la dirigeix un dels patrons de la nostra Fundació, Antoni Gava l d à , d o ctor en Història i professor a la Universitat Rov i ra i Vi rgili. En tenim ja editats set volums de la col·lecció, i les pàgines que hi dediquem a la revista, a banda de les que fan referència a presentacions públiques dels llibres, estan constituïdes per anàlisis dels llibre que anem publicant, escrites també per historiadors i professors universitaris. Difícilment jo escriuré un article en aquell futur número 400 de Coo peració Catalana del qual nosaltres som avui germen. Però en aquest moment penso, ja amb alegria, en com serà de maco –sens dubte millor que els que fem ara- i amb quin gust el llegireu, amics, amigues, quan surti.

Santos Hernández. Maig del 2007.

Núm.


A la recerca de nous camins

D

u rant aquests darrers cent números de Cooperació Catalana han desfilat per les pàgines de l’entrevista una cinquantena de persones relacionades —o, si més no, i n fo rmades— amb el cooperativisme o, si voleu anar més enllà, amb l’economia social o solidària. Algunes persones que presideixen fundacions, altres que participen de les institucions, n’hi ha que pert a n yen al món dels estudiosos del cooperativisme o del medi ambient i n’hi ha que fo rmen part de la història de les cooperatives de casa nostra... En fi, gent molt diversa, amb els coneixements de la qual podríem fer un retrat de la història social dels darrers anys al nostre país. Hi hem de constatar que, tot i ser crítics, estrictes amb el moviment cooperatiu i les seves necessitats actuals, les persones entrevistades són optimistes de cara al segle XXI, davant de les expectatives que pot tenir en el futur. Això sí, es remarquen sovint moltes de les mancances que el cooperativisme actual, dels punts en què s’ha d’incidir per tirar endavant. Així ho fa, per exemple, Gabriel Plana, que havia estat membre del patronat de la Fundació Roca i Galès i autor d’El cooperativisme o l’econo mia de la fraternitat, que ens remarcava la necessitat que tenia el moviment cooperatiu d’embastar una estratègia conjunta per afrontar els nous reptes que se’ns presenten amb el segle que tot just acabem d’encetar. De la mateixa manera que Jordi Via, membre de la Xarxa d’Economia Solidària, que parlava de l’esforç que cal fer per tal de crear un mercat social que faci anar la roda de l’economia social. Qui potser resumia els reptes que se’ns presenten és Paul Singer, secretari d’Estat d’Economia Solidària del Brasil, que ens encoratjava a tirar endavant un procés que canviï la cultura econòmica en què estem immergits. Altres exemples de remarques que fan les persones entrevistades els trobem en Santiago Esteban, d i r e ctor de l’Institut per a la Promoció i la Fo rmació Cooperatives —de la mateixa manera que s’havia expressat Olga Capmany, predecessora en el càrrec—, que ens deia que “la interc o o p e ració és necessària perquè Europa sigui de tots els ciutadans”, o Pere Guinovart i Josep Sunyer, de la Unió de Pa g e s o s , que aposten per la qualitat com a camí de progrés cooperatiu. En aquest sentit, Pere F e r r é, director de Coselva , Coopera t i va Agrícola i Caixa Agrària de la S e l va del Camp, considera que les cooperatives han de ser el motor de l’agroindústria del nostre país i Salvador Milà, conseller de Medi Ambient i Habitatge en el moment de ser entrev i s t a t , creu que cal adaptar el cooperativisme a la nova realitat social i cercar altres estru ctures cooperatives diferents de les clàssiques. Coincideix amb ell Josep Casano-

Núm.


v a s, historiador del cooperativisme de la Universitat de Vic, quan expressa que “cal adaptar-se als temps”, mentre que Marcos de Castro, president de la Confederació Empresarial Espanyola de l’Economia Social (CEPES), ens recorda que “una altra forma de fer empresa és possible”. Per una altra banda, Cooperació Catalana ha tingut sempre la voluntat de treballar conjuntament amb les federacions de cooperatives i la Confederació de Cooperatives de Catalunya. Aquest objectiu es fa evident en diferents seccions de la revista, com el noticiari, però també ha volgut trobar el seu camí en les entrevistes que s’han fet periòdicament als presidents de les diferents federacions. D’aquesta manera ens hem adreçat a Pepa Muñoz, presidenta de la Federació de Cooperatives de Treball, que ens explicava, en el moment d’arribar a la presidència, fa uns anys, la voluntat de la federació d’acostar-se als poders públics. També hem pogut conversar amb Josep Miró, president de la Federació de Cooperatives d’Habitatge en el moment de l’entrevista, amb qui vam compartir la preocupació per la situació de l’habitatge a casa nostra i que ens confirmava la idea que “tothom té dret a un habitatge digne i assequible”. De la mateixa manera, Francesc Castellví, president de la Federació de Cooperatives de Serveis i Transportistes, ens parlava de la tasca que duen a terme i la seva voluntat “d’il·lusionar les cooperatives” com a objectiu principal. Pel que fa a la Federació de Cooperatives de Consumidors i Usuaris, hem pogut parlar amb dos dels seus presidents, primerament amb Lluís M. Rodà i, més tard, amb Lluís Codina, que el substituí; tots dos varen fer èmfasi en la intercooperació com la fórmula que ens permetrà assolir objectius que difícilment podrem dur a terme com a entitats aïllades. Ignasi Casals, president de la Federació de Cooperatives d’Ensenyament, ens va explicar com s’aprèn a organitzar l’activitat cooperativament des de ben petit i ens remarcava que “l’educació és un acte de generositat”. Finalment, Xavier Tubert, president de la Federació de Cooperatives Agràries i de la Confederació de Cooperatives de Catalunya, ens encoratjava a avaluar la responsabilitat social de les cooperatives, emmarcant-ho en el programa RSE.COOP, d’implantació de la responsabilitat social empresarial en el món cooperatiu. L’altre grup de persones que hem pogut conèixer a través de les entrevistes de Cooperació Catalana són les guanyadores dels premis Jacint Dunyó i Albert Pérez-Bastardas. El primer, dedicat als treballs que tracten sobre la teoria o història del cooperativisme, així com d’experiències concretes relacionades amb el món cooperatiu, pren el nom de Jacint Dunyó i Clarà, historiador, periodista i cooperativista, membre del patronat de la Fundació Roca i Galès i primer director d’aquesta revista. A través de les quinze edicions d’aquest premi, hem pogut conèixer Jason Garner, que reivindicava una major presència del cooperativisme als llibres d’història, i Jordi Sunyé, que ens evidenciava el seu convenciment que no hi haurà pau fins que no hi hagi justícia social. També hi ha participat, entre d’altres, Jordi Garcia, que opina que el cooperativisme ha de trobar suport social, i Núria Robert i Eva Romero, que creuen que Núm.


s’ha d’afrontar el repte d’assolir un grau més alt de democràcia mitjançant la participació. Pel que fa al premi Albert Pérez-Bastardes –biòleg i educador, dedicat fonamentalment a l’ensenyament i la divulgació de les ciències naturals i l’educació ambiental–, al qual poden optar articles que tinguin per finalitat difondre reflexions que contribueixin al coneixement i preservació del patrimoni natural i/o experiències d’educació ambiental, ens ha permès tenir contacte amb Rufi Cerdan, que ens parlava a l’entrevista sobre la necessitat de reflexionar sistemàticament sobre el paisatge i la planificació territorial, i Miquel Ortega, que ens ampliava el contingut del seu article sobre el deute ecològic en algunes àrees d’Amèrica del Sud, entre d’altres. Naturalment també hem parlat amb persones que ens han parlat de la seva cooperativa, de les seves il·lusions i els seus objectius. És el cas de Mercè Fluvià, presidenta d’Abacus cooperativa, que ens parlava de la seva intenció d’acostar-se als socis de consum; Lluís Valero, secretari general de Consum i president de la Confederació de Cooperatives de la Comunitat Valenciana, que reivindicava el paper fonamental que juguen els socis a les cooperatives de consum; Josep Maria Soriano, president de Caixa Popular, que ens comentava que no s’ha de tenir por d’ampliar el mercat, ja que això no fa perdre l’essència cooperativa, i Jordi Margarit, de Ràdio Associació de Catalunya, que destacava la voluntat de servei de la seva cooperativa. I fora del moviment cooperatiu, tot i que corren de forma paral·lela, ens hem adreçat a persones que, d’una manera o altra, se situen properes a l’abast transformador de les cooperatives. Així, doncs, parlàvem amb M. Luisa Marín, presidenta de l’Associació Rauxa, comunitat terapèutica d’alcoholisme, que ens comentava com s’organitzen cooperativament i la seva consideració que l’alcoholisme s’estén cada cop més entre la població jove. També estiguérem amb Andreu Corominas, president de la Fundació La Tutela, que reivindicava les mateixes oportunitats de tothom per a les persones discapacitades. Per una altra banda, Joandomènec Ros, director de la Universitat Catalana d’Estiu, ens explicava quin és el procés d’aquesta institució i els seus projectes de futur. Finalment, Agustí Colomines, director del Centre Unesco de Catalunya, UNESCOCAT, evidenciava una pèrdua de valors socials i apostava per la recuperació del compromís personal com a eina de transformació social. I per acabar, no volem deixar d’esmentar l’entrevista amb Conxita Ventosa, que dissortadament ens ha deixat fa pocs mesos, per l’esperit de solidaritat i superació que ens va saber transmetre. Igual que Conxita Ventosa, moltes altres dones porten avui el testimoni del cooperativisme, entre les quals trobem Mireia Franch, directora general d’Economia Cooperativa, Social i d’Autoocupació, a qui entrevistem en aquest número i que també ens mostra un cooperativisme autocrític i alhora il·lusionat pels reptes de futur que se’ns presenten. Carme Giménez Capdevila Núm.


El medi ambient a Cooperació Catalana

A

la Fundació Roca i Galès sempre hem cregut que el coopera t ivisme no pot separar-se de la preocupació pel medi ambient. Senzillament, no ens ho podem imaginar. Així que Cooperació Catalana, d’una manera natura l , ha publicat, mil vegades, articles que tra ctaven d’aquest sector. Des de l’any 1981, a més a més, i ja de manera organitzada, l’hi hem vingut dedicant, en cada número, una secció específica. I l’any 1997 vam començar a convocar anualment el Premi Albert Pérez-Bastardas, dedicat a articles sobre medi ambient i educació ambiental, que ha esdevingut el nucli central de la nostra dedicació a l’anàlisi dels diferents aspectes de la problemàtica del medi ambient. Gairebé a cada número de la n o s t ra revista ha estat publicat algun article –premiat, o no premiat però especialment interessant- que ha arribat a nosaltres a través de la presentació al concurs. Un cop d’ull a la llista de títols dels articles successivament premiats invita a rellegir-los tots. Jo ho he fet ara , i resulten ben rics, ben intel·ligents. El primer de premiat, per exemple: Marta Cuixart comença per parlar-nos sobre la reintroducció de l’ós bru al Pirineu, però també ens fa notar la influència que sobre les nostres opinions més científiques pot tenir la càrrega emocional que hem absorbit a través dels mites, de les lectures, dels documentals televisius o de les pel·lícules de Disney. I subratlla l’aspecte econòmic o polític de decisions ben bé ecològiques. En un altre article, que diu que l’educació ambiental és un calidoscopi, l’autor, Rufí Cerdán, un tècnic d’un consell comarcal, professor de l’Autònoma, ens parla de quanta d’aquesta educació es pot extreure de l’experiència dels pagesos i dels petits propietaris... i de, senzillament, les dones. I ens presenta la necessitat que sigui el conjunt de la societat qui assumeixi el cost de la defensa del medi ambient. Potser, fins i tot, mireu, amb la imposició de taxes a les segones residències. El text que m’he mirat a continuació, que parla de la ciutat com a “lloc d’esperança”, recordo que quan, fa ja vuit anys, vaig llegir-lo per primera vegada, em va deixar literalment enlluernat. L’autora, Núria Miró, el subtitulava “Una lect u ra femenina de les nostres ciutats.” Potser sí. En tot cas, una lect ura ben intel·ligent. L’ a rticle no ha perdut actualitat: continua sent una aportació, petita però de primer ordre, a la humanització de la nostra convivència. L’ a rticle premiat l’any 2001, de Miquel Notari, semblava d’antuvi ser més “típic”. Tra ct ava del mal que una decisió ministerial estava fent a un extensa zona agrícola. Però després utilitzava la toponímia per fer-hi un agradable estudi lingüístic, i continuava amb la troballa que els barrancs –dreceres Núm.


educadores, en diu ell- era on s’havia refugiat una part important de la flora autòctona. El següent, d’article, n’era, en canvi, ben atípic. Pere Ramon ens hi presentava un curiós estudi sobre la flora de la nostra mar i una interessant info rmació sobre la feina realitzada al respecte per la “ X a rxa de vigilància dels alguers”, entitat creada entre la Generalitat i la Universitat, i constituïda majoritàriament per voluntaris. El premi del 2003 subratllava unes realitats que coneix perfectament qualsevol persona que hagi donat classes, de qualsevol cosa: “com més s’aprèn és ensenyant” i “la gent sap molt més del que creu saber”. L’escrivia Joana Bou, una llicenciada en ciències ambientals que port ava, a Nou Barris, uns cursos d’educació ambiental, en relació amb els programes d’alfabetització d’adults muntats per l’Associació de veïns. El premi corresponent al 2004 va ser atorgat a Xavier Basora, per un text dedicat a explicar què és l’ecoturisme, concepte molt poc conegut a casa nost ra , malgrat el potencial que n’hi ha Catalunya, per la seva riquesa cultural i paisatgística, i per l’extensa xarxa, ja existent, de camins i de possibilitats d’allotjament relacionades amb el turisme ru ra l . Al títol del premi de l’any següent, Jordi Romero-Lengua semblava prometre un text de profunda meditació. Ho era . Ens parlava de la lentitud, del valor del temps lliure, de la capacitat de poder perdre temps com a mida de la qualitat de vida. L’any 2006, l ’ a rticle premiat es referia a l’impacte negatiu que el nostre model econòmic produeix sobre els països productors dels recursos natura l s que nosaltres, els països rics, consumim en excés. Miquel Ortega hi analitzava la nefasta influència, en aquest sentit, que una determinada empresa espanyola està exercint sobre una concreta zona de l’Uruguai. I ara arribem al text del premi de l’any 2007, de Xavier Duran. Acabem de publicar-ho al número 299 de la nostra revista, i potser podria ser resumit en un fragment que diu que “el medi ambient té a veure amb tot i tot té a veure amb el medi ambient.” Curiosament, aquest recent Premi Albert Pérez-Bastardas ve a subratllar-nos un aspecte que se m’anava fem patent, amb tota claredat, segons avançava en aquest repàs dels successius articles premiats. Adoneu-nos de la varietat de temes i d’enfocaments que hi apareix, en el conjunt d’aquests textos. Quanta riquesa, quanta capacitat de visió obert a . La gent que els escriu s’estima la vida, en tots els seus àmbits, i lluita per millorar-la. És gent viva, que obre els ulls i ens explica que hi veu, al seu voltant. Aquests homes i aquestes dones –jovent, cal subratllar-ho- que escriuen aquests textos –els premiats, i tants d’altres- que omplen tantes de les nostres pàgines, són un honor i una alegria per a la nostra Cooperació Catalana. Sí, continuarem convocant cada any el Premi Albert Pérez-Bastardas per a articles que parlin del medi ambient. Continuarem col·laborant amb aquesta colla de periodistes joves que saben obrir els ulls davant tants d’aspectes de la vida i que, a més a més, ens els saben explicar. Santos Hernández Núm.


Ressenya 23

Enric Vicedo Rius:

Enric d’Hostalric i Colomer Col·lecció Cooperativistes Catalans, 6 (2006)

T

ot i tenir un carrer a Lleida, Enric d’Hostalric, baró de Casa Fleix, és un perfe ct e d e s c o n e g u t , per tant, el primer mèrit del treball del professor Vicedo és posar de manifest les seves múltiples activitats, principalment a favor de l’agricultur a lleidatana.

Maldà, en la qual Hostalric va dirigir la Comissió de Propaganda, implantant un llenguatge combatiu i directe i la Cambra Agrícola de Lleida i sa comarca, que va funcionar, sota la presidència d’Enric Hostalric, entre 1917 i 1919, any que per reial-decret es creava la Cambra Provincial.

De fet, el baró, formava part d’un grup que, amb uns interessos ben definits, són capaços de fer propostes útils i viables i amb prou habilitat per manejar els ressorts polítics. Això, que de fet no hauria de sorprendre, sovint s’ha passat per alt quan hom ha analitzat la dinàmica social i política lleidatana, posant-se l’accent, principalment, en la maca de lideratge per part de les classes econòmicament fortes.

El projecte podia funcionar, en bona part, gràcies a que la pagesia s’organitzava, substancialment, en indicats de caràcter cooperativista, els qual apareixien com la millor arma de defensa de les explotacions familiars.

En bona mesura, el projecte passava per crear unes institucions capaces, alhora, d’articular aquest interessos i mobilitzar i integrar la classe pagesa. El projecte es va concretar, principalment, amb la creació de la Cambra Agrícola. El 1892, la Cambra Agricola Oficial de

De l’actuació del baró a favor de l’agricultura lleidatana, p r i n c i p a lment durant els dos anys que va presidir la Cambra Agrària, Enric Vicedo n’assenyala tres grans línies. En primer lloc, la defensa de la producció: principalment els cereals, el blat en particular; els farratges i el seu transport; la remolatxa de sucre i els problemes amb la Sucrera de Menàrguens, que el baró, fill del poble, havia impulsat; i finalment, l’oli, principalment tot allò relacionat amb

l’exportació. En segon lloc, la Cambra va esmerçar esforços tant en popularitzar noves tècniques agrícoles i ramaderes, com promocionar la producció de productes transformats, p r o m ovent fires i concursos. Ultra aquesta activitat agrarista, Vicedo destaca la feina que Enric d’Hostalric va dur terme com a diputat provincial, principalment el fet que des de la Comissió de Beneficència impulses la reforma de l’Hospici i de la Casa de Misericòrdia. El llibre d’Enric Vicedo és, doncs, una molt interessant aproximació a la figura del baró de Fleix, però també, a tot un grup de propietaris agrícoles i a la mateixa agricultura lleidatana de l’època que l’autor coneix abastament.

Jaume Barrull Pelegrí Universitat de Lleida

Núm. 300


Entrevista 25

Mireia Franch: “Cal fer atractiu el cooperativisme” Mireia Franch és llicenciada en ciències econòmiques i empresarials. Va començar a treballar a la Casa d’Oficis-Viver d’Empreses municipal de Sitges i, més tard, va exercir com a gerent en una escola de Vic. Finalment va entrar en el món del cooperativisme a través del Col·lectiu Ronda, on va treballar tres anys. Des de l’any 1999, i fins fa molt poc, ha ocupat el càrrec de gerent de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, des d’on ha impulsat la posada en marxa d’Aposta, l’escola del cooperativisme, i Ara_coop, dedicada a la promoció del cooperativisme, entre altres projectes. Actualment és la directora general d’Economia Cooperativa, Social i d’Autoocupació. Us ha estat útil el que vau a p re n d re a la Federació de Cooperatives de Treball? I tant. Estar on sóc ara amb els c o n e i xements aportats per la Fe d e ració és important. Havíem participat en l’elaboració de la Llei

de cooperatives, per exemple, i això ja em va permetre aprendre’n molt. Hi vaig conèixer la realitat de les cooperatives: qui són, què fan, què pensen, quins són els problemes i les necessitats... tot això crea un bagatge important.

Però la Direcció General no es dedica només a les cooperatives, oi? No, treballem bàsicament en dos àmbits. Per una banda, l’economia cooperativa, on entren també les societats laborals, i per l’altra, el Núm. 300


26 Entrevista

Servei de Creació d’Empreses, on es fomenten els emprenedors i, per tant, també la formació de noves cooperatives. El Servei de Creació d’Empreses treballa a partir d’una xarxa de col·laboradors municipals. Hi donem suport en formació, subvencions, programes de dones emprenedores, etc.

És molt diferent tre b a l l a r aquí? Treballem en el mateix, tenim les mateixes preocupacions: la promoció del cooperativisme, la creació d’empreses –ambdues tasques es relacionen molt directament–... És a dir, les preocupacions que hi ha damunt la taula són les mateixes tant a la Federació com a aquí. Ara bé, els mitjans per treballar-hi són diferents. Encara que el contingut sigui el mateix, canvia la perspectiva, que ara és des de l’administració pública, des del govern.

Quins són els objectius per als propers quatre anys? Bàsicament, fer atractiva l’economia cooperativa, tant per als qui en pertanyen com per als qui no. Els cooperativistes s’han de sentir orgullosos de ser-ho, han de tenir un alt grau d’autoestima. Per aconseguir-ho cal que hi hagi un reconeixement social del cooperativisme, que es consideri important, tant per a les persones com per al país. En definitiva, volem millorar la percepció social del cooperativisme. Potser ens cal un marc jurídic que sigui més útil en el dia a dia, de manera que aquell que es proposi muntar una empresa vegi que muntar una cooperativa és millor, que li aporta coses. Això passa per tenir una llei que no sigui tan feixuga, una llei pensada per a qui la veu des de fora.

Núm. 300

Un altre element és dissenyar una bona política de suport a l’economia cooperativa. Hem d’apostar per la creació de cooperatives i societats laborals, cal que en neixin més. Cal incentivar molt la creació de noves empreses cooperatives i això es pot aconseguir mitjançant ajudes especials, i no sols al començament, sinó en un procés d’acompanyament durant els primers tres anys, per exemple, ja que són els més difícils. Finalment, l’altra línia de reforç és la intercooperació. Són important les aliances per tirar endavant projectes més grans, més atractius o estratègics, de manera que es creïn vincles que serveixin per reforçar l’economia cooperativa.

A vegades els serveis d’assessorament d’empreses no tenen en compte que dins del ventall de possibilitats per a una empresa hi ha la creació d’una cooperativa. Som conscients que passa. És per això que cal fer més atractiva la cooperativa, i ho hem de fer per als prescriptors, que són els qui, en última instància, assessoren les persones emprenedores. Sembla com si hi hagués un catàleg en el qual el cooperativisme no hi constés. Per tant, s’ha d’explicar la fórmula jurídica de la cooperativa, primer de tot als tècnics municipals, que l’han perdut de no fer-la servir i des del desconeixement orienten els emprenedors cap a altres direccions. Des de la Direcció General s’està treballant en aquesta via amb la xarxa de col·laboradors del Servei de Creació d’Empreses, donant aquesta informació i les eines necessàries a les diferents entitats. En aquest sentit, comptem amb una altra eina: Ara_coop, que respon a aquesta preocupació i treballa per estimular la creació d’empreses cooperatives de tota mena i

ajudar-les durant el procés de constitució. Aquí treballen plegades la Confederació de Cooperatives de Catalunya, la Federació de Coopera t i ves de Treball i la Direcció General, a través de l’Institut per a la Promoció i Formació Cooperatives.

Què és el que té el cooperativisme que el pot fer atractiu? El cooperativisme ha de trobar una manera d’explicar-se, segurament nova. I no és que haguem d’inventar res, sinó que probablement es tracta de trobar un nou llenguatge, una nova via de comunicació. En el fons, qualsevol projecte empresarial col·lectiu és cooperatiu. Quan tres persones fan un projecte en el qual comparteixen decisions, riscos, esquemes... estan tirant endavant un projecte de base cooperativa. Llevat dels projectes que necessiten una injecció de capital, la majoria comencen així, i no acaben sent coopera t i ves per desconeixement. El cooperativisme aporta les mateixes coses que un altre projecte, però dóna més garanties de projecte col·lectiu, referma que és un projecte de persones, no de capitals.

Si mirem la història dels últims cent anys, trobem un canvi d’usos que afecten a la c reació de cooperatives. Abans, se’n constituïa una davant de qualsevol necessitat i es feien grans esforços per aconseguir-la. Potser el cooperativisme s’hauria de reformular com a resposta a necessitats molt concretes i caldrà detectar a què respon. El cooperativisme de començament del segle XX ho va saber fer: que fa falta pa? doncs ens ajuntem per comprar farina; que calen


Entrevista 27

Potser per ser pràctics hauríem de simplificar aquest cos, per tal de poder explicar-nos amb més normalitat i arribar a més gent. Això sí, sense deixar de banda tota aquesta càrrega ideològica.

Llavors, on és el problema? És poc conegut i, per tant, més difícil. Si la cultura empresarial cooperativa es donés al nostre entorn, si haguéssim crescut amb aquesta opció, no ho seria pas. Demanem, però, una cultura empresarial una mica diferent. Hi ha unes regles del joc a què la gent no hi està acostumada: l’important no són els capitals, sinó les persones; l’assemblea pren les decisions, etc. Aquí sí que cal fer un esforç addicional, perquè és una cultura nova , diferent de l’empresa convencional o de l’administració pública.

Quin paper han de jugar les federacions, la Confederació, les fundacions, etc. en tots aquests processos?

cases? comprem un terreny i ens les fem...

necessitats. El compromís continua sent altíssim.

Caldria veure’l com la fórmula que respon a les necessitats col·lectives. A vegades, potser, li hem donat una complexitat excessiva.

Però el cooperativisme porta associat, si més no teòricament, un compro m í s col·lectiu que no forma part d’altres fórmules.

Les cooperatives tenen grau de compromís diferent?

S’ha passat d’ajuntar-nos per fe r una cosa senzilla i puntual per donar resposta a una necessitat a crear un cos més intel·lectual i molt interessant al voltant del cooperativisme. És a partir d’aquí que parlem de compromís amb el territori o amb la comunitat, de democràcia econòmica, de vincle individual...

Tu creus que tres persones que munten societat limitada no tenen el mateix grau de compromís que tres que munten una cooperativa? Potser no el verbalitzen, no el teoritzen, però al darrere tenen la mateixa feina i les mateixes

Les estructures representatives, intermèdies, són claus en un doble sentit: perquè donen resposta a les necessitats de les cooperatives, en representació, de serveis... però també són una peça clau perquè l’Administració treballi amb el sector. Si no existissin les federacions, com s’arribaria a la base de les polítiques?, amb qui es contrastaria?, com s’articularien els debats? Calen estructures que estiguin en contacte amb la realitat i la tradueixin a l’Administració. A més, les estructures intermèdies són elements bàsics de la dinàmica social i la democràcia participativa. Carme Giménez Capdevila

Núm. 300


28 PREMI APB-2n PREMI

Del tren a la bici

la segona meitat del segle XIX a Catalunya per iniciativa de la b u rgesia industrial, amb el suport de la ciutadania i la participació de tècnics civils, es van anar implantant els que s’anomenaven fe rrocarrils econòmics. El seu objectiu era incrementar la circulació de mercaderies, facilitar determinades explotacions industrials i mineres i connectar les zones de producció amb els ports del país.

A

La llista d’aquests ferrocarrils abastava pràcticament tot el Principat. A les comarques de Girona, fins a tres línies en servei: Olot-Girona, Palamós-Girona i ramal a Banyoles i Sant Feliu de Guíxols a Girona. A Barcelona, el de Guardiola de Berga a Castellar de N’Hug, MolletCaldes de Montbui i la xarxa dels Ferrocarrils Catalans. A les terres de ponent el ferrocarril de Mollerusa-Balaguer i a les comarques tarragonines les línies Reus-Salou i Núm. 300

To rtosa-la Cava . No oblidem els cremalleres de Ribes de Freser – Núria i Monistrol-Montserrat i els ferrocarrils industrials al servei interior de determinades ex p l o t acions industrials. Tot plegat evidenciava la sensibilitat de la societat catalana per dotar-se d’uns mitjans de transport col·lectiu d’acord amb les necessitats reals del territori, els seus habitants i demandes econòmiques i no pas determinants per decisions presses des de llunyans despatxos polítics. El servei que d’aquests ferrocarrils van fer al país, a la seva gent i al seu desenvolupament econòmic està perfectament demostrat. Només una dada de referència: per cada quilòmetre de via d’ample ibèric a Catalunya se’n posave n dos a la xarxa econòmica (1). Però el pas del temps, una història nacional dramàticament interrom-

puda per la Guerra Civil i una nova dinàmica en la política del transport ferroviari, provocà la crisi g e n e ral d’aquells fe rr o c a rr i l s econòmics. Actualment només la xarxa bàsica dels Ferrocarrils Catalans, e s d evinguda “ Fe rr o c a rrils de la Generalitat de Catalunya”, e s manté en servei i fins amb alguna r e c u p e ració significativa , com el cremallera montserratí. Tots els altres han desaparegut. Només són objecte de memòria, evocació i enyorança. A les comarques de Girona desaparegueren més de 150 quilòmetres de línies ferroviàries de via estreta o més exactament són traçats dels quals han desaparegut els trens, les vies, les travesses i moltes de les velles estacions, però en resta la major part del traçat de les línies, uns viaranys que en el decurs de quasi un segle constituïen un veritable aparell circulatori vital de les economies comarcals. Els trens petits, els carrilets ja no hi


PREMI APB-2n PREMI 29

s ó n . Els terrenys que ocupave n podien desaparèixer empassats per un urbanisme ferotge i els espais de les vies podien retornar als conreus, als solars o, senzillament, a l’oblit i l’abandó.

Com neix una Via Verda Aquesta situació es feia evident, però també a mesura que es desenvolupava el transport per carretera i l’automòbil s’incorporava a la vida de la majoria de les famílies del país, es començava a fe r palesa la necessitat de disposar d’espais lliures d’aquests vehicles. La contaminació atmosfèrica deixava de ser un terme emprat per determinats col·lectius tinguts gairebé per marg i n a l s . La població catalana, a mesura que esdevenia més i més urbana, cercava aquests espais lliures de de ciment i formigó. La natura esdevingué objecte de desig dels anomenats urbanites. Una paradoxa. D’una banda l’àmbit rural perdia població fins a crear-se veritables deserts ve r d s , mentre per una altra es manifestava l’ànsia de retrobar-se amb espais oberts i no pol·lucionats. El trànsit motoritzat angoixant i perillós, derivat de les necessitats creades per la dinàmica econòmica, impulsava, entre altres raons, la recerca d’alternatives, encara que només fossin en els sempre breus caps de setmana i períodes de vacances.

pontània, entre altres coses va evitar la privatització dels terrenys de les línies. L’especulació sempre vetlla, com els voltors, damunt de les possibles reconversions d’espais oberts per fer-los solars. Passar a mesurar aquelles terrenys de les vessanes als pams quadra t s , p e rmet determinades situacions especulatives d’escàndol. La presència d’aquests ciclistes i caminants que espontàniament circulaven pels vells traçats ferroviaris gironins van fer decidir a les administracions locals a intervenir, precisament per garantir el futur del que ben aviat es coneixe r i a com a Vies Verdes. Una resposta positiva i important. Però els veritables “pares” són aquests centenars de ciclistes i usuaris anònims, pares amb la seva mainada, j u b ilats i fins professionals de l’esport ciclista que es van comprometre amb el territori, amb la natura. No és agosarat afirmar que les Vies Verdes són filles del poble.

Mobilitat sostenible La tradició de la bicicleta per a desplaçaments habituals, q u o t idians, a Catalunya és limitada malgrat la seva popularització en els darrers anys. Axí s’assenyalà en el 1r. Congrés Català de la Bicicleta que tingué lloc a Barcelona els

dies 7 a l’11 de juny de 2006. La presència d’experts procedents de països molt més sensibilitzats amb el tema, com ara holandesos, belg u e s , i t a l i a n s , f rancesos i alemanys, assenyalà el camí que es podria resumir en tres mots: moute en bici. La bicicleta és un vehicle silenciós, net, assequible i sostenible, com recull el Manifest final de l’esmentat Congrés. Dos conceptes que, més enllà de modes en terminologies, s’han integrat en la nostra realitat social: mobilitat i sostenibilitat. La pràctica del ciclisme, com assenyala el Dr. Valentí Fuster, hauria de ser molt més que una activitat lúdica si volem que millori la nostra qualitat de vida. Certament no s’han de menystenir les ve ssants lúdiques i esport i ve s , però com insistia l’eminent cardiòleg: “s’ha demostrat abastament que la pràctica regular del ciclisme millora la salut física i mental si s’utilitza de manera moderada per part de la població” (2) i recomanava uns recorreguts a l’entorn del 8/10 km diaris. És evident que en la mesura que les bicicletes esdevinguin mitjà de desplaçament habitual, el trànsit també serà molt més sostenible.

Els antics traçats fe rroviaris gironins, ja sense trànsit i sense vies permetien a ciclistes i caminants, fer recorreguts d’una certa envergadura. Primer en els antics perfils entre Olot i Girona i des de la capital en direcció a Sant Feliu de G u í xo l s . Quelcom menys d’un centenar de quilòmetres, amb un desnivell suau, a l’entorn del 3%, per tant a l’abast de la majoria dels ciclistes dominicals i dels caminants més urbans. Aquesta iniciativa popular i esNúm. 300


30 PREMI APB-2n PREMI

Per aconseguir-ho les ciutats catalanes hauran de canviar notablement, “Ara mateix es fa difícil no entrar en conflicte entre els ciclistes i els altres usuaris de la vida” (3). Però tornem a les Vies Verdes.

Un Consorci de 24 corporacions La Xarxa de Vies Verdes de Girona inclou vint-i-tres municipis de les comarques del Ripollès, Garrotxa, G i r o n è s , la Selva i el Baix Empordà i properament s’incorporarà el Pla de l’Estany. També hi parti-

Rutes són compartides per caminants i ciclistes. També s’han adaptat totalment per a fer-les accessibles a les persones amb mobilitat reduïda (persones grans i disminuïts físics). Igualment s’indiquen les pendents.

serà el cas del Pla de l’Estany, precisament aprofitant el traçat del ramal a Banyoles del ferrocarril Girona-Palamós.

Els primers efe ctes de les Vies Verdes en el territori han vingut pel costat de l’economia, encara que pugui semblar sorprenent. H a n permès una descoberta del país. En la Memòria del Patronat de Turisme Costa Brava Girona, c o rresponent a l’any 2006 s’assenyala que: “la prà ctica del cicloturisme i del senderis-

El Consorci també ha elaborat un perfil de l’usuari-tipus de les Vies Verdes. Seria una persona d’entre 25 i 45 anys. De família de nivell cultural i econòmic mitjà/alt. També destaca el col·lectiu de persones grans que les utilitzen com a lleure diari, passejades habituals amb objectius que combinen lleure i salut. El tercer grup és el de persones que les utilitzen con a sistema de mobilitat quotidiana, per desplaçar-se als seus llocs de treball. Aquest darrer és el que experimenta un creixement més dinàmic.

Qui circula per les Vies Verdes

Les dades dels tècnics del Consorci inclouen un seguit d’anècdotes sobre els usuaris, algunes prou singulars:

cipa activament la Diputació giron i n a . S ’ a rticulen administra t i vament segons la fo rmula de Consorci. S ’ o fereix un recorregut de 135 quilòmetres i s’estructura en tres trams: la Ruta del Ferro i del Carbó, que va d’Ogassa, al Ripollès, fins a Olot. La Ruta del Carr i l e t Olot-Girona, tot travessant les valls dels rius Ter, Brugent i Fluvià. Finalment, la Ruta del Carrilet Girona-Sant Feliu de Guíxols, que travessa pel seu marge oriental la depressió de la Selva i segueix per la vall del Ridaura fins arribar a la Mediterrània. En tot el recorregut es garanteix l’absència de trànsit motoritzat. Les Núm. 300

me ofereix l’oportunitat de gaudir d’uns indrets desconeguts que formen part de la nostra riquesa cultural i històrica i, a l h o ra fer-ho a un ritme que permet assaborir els més petits detalls imperceptibles amb la circulació motoritzada”. En el mateix document s’info rma de la presència creixent de visitants estrangers que aprofitant els més de q u a ranta enllaços europeus que ofereix l’aeroport gironí, gaudeixen d’aquestes Vies Verdes. Actualment la majoria d’hotels de les poblacions dels itineraris ciclistes han adaptat espais per a les bicicletes dels ciclo-turistes. El Consorci es responsabilitza de la conservació, millora i ampliació de les xarxa de Vies Verdes, com

Una persona es desplaça cada dia de Quart a Girona, per motius laborals (uns 6 km cada recorregut).

Un mecànic que va patir una lesió al genoll realitza diàriament, per consell facultatiu, un recorregut de 10/15 km. per la Via Verda, degut a la seva pendent suau.

Un grup de 4/5 persones majors de 75 anys que fan diàriament un t ra j e cte a l’entorn dels 40 km. “per mantenir-se en fo rma”, segons declaren.

Un casal d’estiu d’una població del Baix Empordà s’organitzà a l’entorn del recorregut Olot-Sant Feliu de Guíxols íntegrament per la Via Verda (90 km).

El ciclista Lance Amstrong, set vegades guanyador del Tour de França, els anys que va residir a Girona amb la seva família, sem-


PREMI APB-2n PREMI 31

pre començava la tempora d a d’entrenaments a les Vies Verdes i també feia el recorregut fins a la Costa Brava amb la seva esposa i fills, molts caps de setmana. Trobar-se el millor ciclista professionals de tots els temps fent camí a Olot o Sant Feliu de Guíxo l s , era quelcom d’habitual. Ell seu exemple el mantenen altres ciclistes que valoren l’encert d’aquest equipament. ◗ Pel

que fa al nombre d’usuaris, el Consorci va establir, el juliol de 2005, un sistema de mesuradors, un de fix a Bescanó (en el tram Girona-Olot) pel tràfic de bicicletes i uns altres d’itinerants que es situen en diferents punts i que p e rmeten conèixer freqüències d’ús, dies i nombre d’usuaris.

La mitjana de l’any 2006 era de tres mil usos setmanals. El tram més freqüentat va ser el de Castell d’Aro. El mes d’agost assolí 37,122 usuaris i el dia de més freqüentació el 15 d’agost amb 1969 usos, sempre en l’esmentat tram. L’estiu les bicicletes dominen als caminants, mentre que a la primavera i la tardor són les

estacions amb usuaris més estables, tant ciclistes com caminants i l’hive rn el temps amb menys usuaris.

El paper de les escoles Les Vies Verdes s’han incorporat a les activitats escolars més enllà de les sortides lúdiques. El recorregut ofereix uns nivells de seguretat suficients per a totes les edats, la repetida poca pendent en la major part del traçat (tret d’algun tram al Ripollès), permet que estigui a l’abast de totes les edats del cicle educatiu de primària i no cal dir que d’ESO i batxillerat. Igualment la possibilitat de fer el recorregut per trams i a peu o en bicicleta obre les Vies Verdes a tots els alumnes, fins els que tinguin alguna limitació física. S’han desenvolupat progra m e s educatius i fo rmatius adaptats als diferents recorreguts, des del Baix Pirineu a la Costa Brava i a les cara cterístiques de cada matèria: ciències naturals, geografia, h i s t òria, matèries tècniques... Es tracta que, tot fent el recorregut, es pugui descobrir la realitat del territori, la gent que l’ha poblat i que encara hi resideix, l’evolució econòmica, del t ra n s p o rt (no oblidant que les Vies Verdes recuperen el traçat dels ferrocarrils econòmics), de les avantatges de desplaçarse sense contaminar, de forma saludable i amb total respecte a l’entorn . Les Vies Verdes ofereixen unes possibilitats educatives que tot just comencen a ser explorades.

Una reflexió final En una societat en la qual els ritmes s’acceleren: tot sembla que s’hagi de fer més ràpid empra n t menys temps: caminem i t e l e fonem o escoltem

música, es pot conduir un vehicle i mantenir un diàleg, si cal amb l’altra part del món, la recuperació d’aquests traçats d’un trens perduts en el temps, ens ofe r e i xe n l’oportunitat de descobrir la riquesa cultural, històrica, paisatgística d’una part de la Catalunya Vella i fer-ho en calma. El ritme que imposen tant la bicicleta com les caminades, permet gaudir dels detalls i dels racons del territori, tot descobrint el patrimoni natural, patrimonial i lúdic de forma respectuosa amb el medi. Aquesta recuperació comport a també oportunitats de desenvo l upament local en els municipis de la ruta: des de la creació d’equipaments i serveis adreçats las usuaris de les Vies Verdes, fins la recuperació del patrimoni relacionat amb el ferrocarril (especialment els edificis de les estacions). Els usuaris milloren la seva salut i b e n e s t a r, s ’ a f avo r e i xen els desplaçaments habituals (anades a l’escola, a la feina i passejades). Finalment pel país suposa una garantia de preservació i millora d’uns itineraris que formen part de la nostra pròpia història, de la Catalunya contemporània. Aquesta iniciativa va ser reconeguda amb el Segon Premi de les Vies Verdes Europees 2003.

Victor Gay Girona, abril de 2007

_____________________ 1 . S A L M E RO N i B O S C H, Carles: E l s trens de Catalunya. Volum 15. Editorial Terminus. Barcelona, 1993. 2. FUSTER, Dr. Valentí. Actes del 1r. Congrés Català de la Bicicleta. Barcelona, juny 2006. 3. Manifest del 1r. Congrés Català de la Bicicleta. Barcelona, juny 2006. Núm. 300


32 Pensem-hi

El tercer oceà a l’esquerra

F

a pocs dies he llegit un llibre, titulat, en la traducció al castellà, James Peter Warbasse, un apóstol de la cooperación, que m’ha deixat el meu vell amic, el constant cooperativista Benet Vi g o . Valdria la pena que aquesta obra fos més coneguda entre nosaltres. Aprendríem una mica més sobre la història del cooperativisme nord-americà i del seu difícil procés de desenvolupament durant el període 1910-1950. És a dir, des de l’època prèvia a la primera guerra mundial fins la postg u e rra de la segona. El llibre, de fet, és una autobiografia del Dr. Warbasse, un home que va dedicar una part molt important de la s eva vida a la pràctica i a la pedagogia del cooperativisme. Metge, cirurgià, el Dr. Warbasse, ja durant l’època de la seva dedicació professional defe n s ava la socialització cooperativa de la medic i n a . La lect u ra del relat de les s eves dificultats per impulsar el cooperativisme entre les estructures capitalistes i gremials de la seva professió, m’ha fet recordar les sofertes entre nosaltres per un altre precursor, el nostre Dr. Josep Espriu, durant els anys quarantes i cinquantes –i també després-– en Núm. 300

la seva lluita per iniciar la implantació del seu cooperativisme sanitari, que ara és ja una magnífica realitat entre nosaltres, encara que no hagin estat aconseguits tots els objectius que volia el seu creador. El Dr. Warbase deixà la pràctica de la medicina quan tenia uns seixanta anys, i es dedicà totalment al cooperativisme, en totes les seves fo rmes, i especialment mitjançant la seva acció al si de la Lliga Cooperativa dels Estats Units, que, afiliada a l’Aliança Cooperativa Internacional des de 1917, va constituir pràcticament la representant del seu país a l’estructura internacional. Però el més important que ens t ransmet segons anem llegint el seu llibre és el que ens transmet q u a l s evol veritable cooperativista: el seu compromís amb els éssers humans, amb les seves necessitats i els seus problemes. És per això que he decidit ex p l i c a r- vos una anècdota –no sé si inventada- que ell utilitza per tal d’il·lustrar la petitesa del món. Un estudiant nord-americà pregunta on és l’Oceà Índic, i hom li contesta: “Baixeu pel riu Ohio fins arribar al Mississipí. Continueu per aquest fins el Golf de Mèxic. I tan bon punt hàgiu sortit del Golf, és

el tercer oceà a l’esquerra.” Jo hi afegiria que cal que ens adonem que les úniques fronteres que marquen –separen- els oceans són les terres on viuen els éssers hum a n s . Quan sortim del Golf de M èx i c , a l’Atlàntic Nord, ens trobem, d’una banda, amb els problemes econòmics i polítics de les A n t i l l e s , amb les espantoses diferències socials del Brasil; i, per l’altra riba, amb la situació límit de tantes col·lectivitats de l’Àfrica del Nord. Quan continuem per l’Oceà Atlàntic Sud, ens trobarem de front amb l’Àfrica negra, amb la misèria que hi assota milers d’éssers humans. Més enllà, ja a l’Índic, haurem de trobar-nos amb tots els països que en diem àrabs, amb la seva caòtica i infernal situació actual. I amb l’Índia, superpoblada i infradesenvolupada. I amb les illes de Malàisia i Indonèsia. Sí, també jo m’esforço en creure que un món millor és possible. Però l’Oceà Índic és llunyà, i hi ha molta feina a fer abans d’arr i b a rhi. Santos Hernández Maig 2007


Biblioteca/ donació 33

Donació gratuïta de llibres ◆ La Biblioteca de la Fundació Roca Galès està al servei de totes aquelles persones que volen consultar temes referents a cooperativisme i economia social. ◆ Agraïm la col·laboració de totes aquelles persones i entitats que amb les seves donacions han contribuït a assolir els 5.000 exemplars que actualment la nostra biblioteca pot oferir als seus lectors. ◆ Segueixen arribant nous llibres, i a fi d’obtenir l’espai necessari, hem cregut oportú fer una reestructuració de la biblioteca, retirant les obres de les quals disposem més d’un exemplar, i d’aquelles que no tracten específicament dels temes sobre els quals estem especialitzats. ◆ Cada mes, la biblioteca de la Fundació Roca i Galès publicarà a Cooperació Catalana un llistat de quinze títols d’aquest tipus de material. ◆ Aquests llibres podran ser obtinguts de forma gratuïta per qualsevol persona o entitat que hi estigui interessada. ◆ Com obtenir aquests llibres: – Cal demanar-los per telèfon o per fax a la bibliotecària en horari de la biblioteca. – Durant un període de trenta dies posteriors a la seva publicació. – Els llibres s’hauran de recollir a la Fundació Roca i Galès i prèviament s’haurà d’omplir una fitxa amb les dades personals. – En cap cas no es podrà fer un ús comercial del material obtingut. – Les peticions seran ateses per rigorós ordre de comanda.

1. Alt Penedès una comarca dinàmica als confins metropolitans, L’. Caixa de Catalunya. Barcelona, 1991. 2. ANTONI, Antoine; MONDINI, Ermanno; GRAHAM, Florencio. Cooperativas de trabajo. Cuadernos de cultura cooperativa 59. Buenos Aires, 1980. 3. CASTELLÀ GASSOL, J. La febre de l’urani, Catalunya dins de l’es tratègia atòmica mundial. Barcelona, 1981. 4. CERDÁ RICHART, Baldomero. La cooperación, su aspecto económi co y social. Temas Cooperativos, Vol. IV. Barcelona, 1940. 5. 12è Concurs de poesia Marti i Pol i 5º Concurso de poesía José Mª Valverde. CCOO Barcelonés. Barcelona, 2001. 6. 14è Concurs de poesia Marti i Pol i 7º Concurso de poesía José Mª Valverde. CCOO Barcelonés. Barcelona, 2003. 7. Guía práctica sobre Aprovechamiento por turno de bienes inmue bles. Organización de Consumidores y Usuarios, OCU. 2000. 8. Impacte en l’economia catalana de la globalització i de la integra ció econòmica, L’. Volum II. CTESC. Col·lecció Estudis, núm. 12. Barcelona, 2005. 9. Integració dels immigrants qualificats al mercat laboral a Catalunya i Europa. CTESC. Col·lecció Estudis, núm. 9. Barcelona, 2005. 10. LUSA GARCÍA, Amaia. Planificació del temps de treball amb jornada anualitzada. Col·lecció Tesis Doctorals, núm. 3. CTSEC. Barcelona, 2003. 11. MARTÍ SENTAÑES, Esther. Lleida a les Corts, els síndics municipals a l’època d’Alfons el Magnànim. Col·lecció Josep Lladonosa. Lleida, 2006. 12. MAYORDOMO RICO, Maribel. Dones, Treballs i Economia Laboral. Col·lecció Tesis Doctorals, núm. 3. CTESC. Barcelona, 2004.. 13. Políticas de crecimiento económica, teorias y realidades. Revista Internacional de Ciencias Sociales, núm. 120. UNESCO. Barcelona, 1989 14. Miscel·lània de l’Alt camp. Quaderns de Vilaniu, 49. IEV. Valls, 2006. 15. SCHWARTZ DA SILVA, Henrique. Manual de Formação Cooperativa. Institut António Sérgio Do Sector Cooperativo. Lisboa, 1984.

Biblioteca de la Horari de juliol i agost: de dilluns a dijous de 9.30 a 13.30 h.

Telèfon 93 215 48 70 Fax 93 487 32 83 a.e.: biblioteca@rocagales.org www.rocagales.org Núm. 300


34 Biblioteca/retalls

Retalls Butlleti RSE.COOP Núm. 5. Juny 2007. Barcelona. www.rsecoop.coop info@rsecoop.coop Publicació semestral dedicada al programa RSE.COOP (Responsabilitat social de les empreses en l’economia cooperativa) editada per la Confederació de Cooperatives de Catalunya en llengua catalana. Dediquen la pàgina “El programa” a avaluar l’impacte del programa d’implantació de polítiques de responsabilitat social a l’empresa cooperativa, en el moment en que aquest arriba la recta final, tant a nivell qualitatiu com quantitatiu. Conclouen que el programa ha permès una aplicació transversal dels seus valors a tots els àmbits de les empreses participants però també ha generat un fort impacte pel sector cooperatiu català, situantlo en posició capdavantera a Catalunya respecte de qualsevol altra sectorialització empresarial pel que fa al desplegament de la RSE com instrument de competitivitat. A banda de les notícies i l’entrevista a un dels avaluadors externs dels resultats d’implantació del programa, destaca la secció “A doble pàgina” que en aquesta ocasió és dedicada als productes RSE.COOP, on repassen les diferents eines, materials i metodologies sorgits en el desenvolupament del prorgama que restaran a disposició de les entitats i organitzacions que hi estiguin interessades.

Banca Cooperativa Núm. 38. Abril 2007. Madrid www.unacc.com Revista editada per la Unió Nacional de Cooperatives de Crèdit en llengua castellana, de caràcter semestral. A l’editorial destaquen el creixement de les cooperatives de crèdit a l’estat espanyol, tant pel que fa als resultats nets com al volum de negoci i exalten el seu model de banca personalista, de les persones. A banda de la secció “Temes d’actualitat” i “Activitats del sector” destaca una secció dedicada a Notícies de l’economia social on es reflexa el creixement i vitalitat del sector a tot l’estat, amb notes del Ciriec, Cepes, etc. A ressaltar també les nou pàgines dedicades al grup Caja Rural amb una exposició dels productes financers. A la secció Internacional destaca la crònica de la 2a. Convenció de Bancs Cooperatius europeus celebrada a Brusel·les el passat mes de març amb el lema de: “Bancs cooperatius: catalitzadors per a la cohesió social”.

Participer Núm. 622. Març-Abril 2007. París www.scop.coop scopentreprises@scop.coop Revista de la cooperació de producció, bimensual, editada en llengua francesa per Scoop, la xarxa de recolzament tècnic al serveis de les cooperatives associades a les tres principals federacions franceses del sector de la producció. A banda de les notícies referents a la vida en xarxa de Scop, destaca el Dossier central dedicat al balanç de Scop durant els 10 darrers anys. Crida l’atenció la publicació de la carta oberta adreçada per Scop als candidats republicans a la presidència de França, i que prometien publicar les respostes al seu site, si es donava el cas. Agnès Giner Núm. 300

Cooperaciocatalana 300  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you