Article 'El benestar desigual' d'Anton Costas a La Vanguardia

DIMECRES, 23 SETEMBRE 2015

Antón Costas

Q

El benestar desigual

uin tipus de desigualtat és més important per al manteniment d’una societat decent, d’una eco­ nomia innovadora i d’una demo­ cràcia saludable? La desigualtat d’ingres­ sos i riquesa o la desigualtat d’oportuni­ tats? Sens dubte, els dos tipus de desigualtat són importants per aconse­ guir aquests tres objectius. Però crec que en aquests moments la més important i nociva al nostre país és la creixent des­ igualtat d’oportunitats.

Com és sabut, Espanya és el país de la Unió Europea en què des de l’inici de la crisi ha crescut més la desigualtat de renda. Bona part d’aquesta desigualtat s’ha produït per l’efecte de l’atur i la devaluació de salaris. No hauria d’haver estat tan intensa, però, al­ menys en part, aquest aug­ ment de la desigualtat era inevitable.

Es coneix menys que Espa­ nya és a més el país europeu on més s’ha deteriorat la igual­ tat d’oportunitats. Parlo de les oportunitats per a una bona educació infantil, secundària i universitària; de l’oportunitat de trobar una feina digna, amb un salari que permeti arribar a fi de mes i estalviar alguna co­ sa per al futur; de l’oportunitat d’emancipar­se als 19 anys i no el que passa ara, que més de dos terços dels joves conti­ nuen vivint a casa dels seus pares fins als 33 anys; o, l’opor­ tunitat de tenir expectatives que si t’esforces podràs acon­ seguir allò que honestament tens dret a desitjar ser. A dife­ rència del que ha passat amb la desigualtat d’ingressos, aquest deteriorament de les oportu­ nitats és menys explicable.

Per què s’ha produït aquest deteriorament de la igualtat d’oportunitats? Fixeu­vos en un detall.

Les retallades de despesa social han recaigut gairebé totalment en les partides de despesa pública que tenen a veure amb la igualtat d’oportunitats: educació, salut i atur. Per contra, els programes que es relacionen més directament amb la idea de benestar –les pensions– A. COSTAS, catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona

les llibreries obra del professor Guillem López Casasnovas. El títol és suggeridor: El bienestar desigual. Qué queda de los de­ rechos y beneficios sociales tras la crisis (editorial Península, 2015). És un esforç rigorós i honest d’acostar­se al problema de repensar l’Estat de benestar i el sistema sanitari a Espanya, sense defugir donar la seva opinió sobre les qüestions més candents.

Aquestes qüestions giren en gran mane­ ra al voltant de les tres dimensions que defineixen un sistema sanitari (la “caixa sanitària” de Buse): la població atesa, les presta­ cions reconegudes i el grau de participació en el pagament directe de les prestacions co­ bertes. Per l’autor els canvis introduïts en aquestes tres va­ riables des del 2008 fan que el sistema sanitari espanyol na­ vegui avui entre dues aigües, sense saber ben bé quin és el rumb.

Alhora que constata l’èxit del sistema nacional de salut espanyol, el professor López Casasnovas crida l’atenció so­ bre els reptes pendents. El seu temor és que les “marees ac­ tuals i les que s’acosten” em­ pitjorin encara més la posada en relleu del sistema i dels seus assoliments”, en la mesu­ ra que poden “inflar irrespon­ sablement” les expectatives socials sobre l’Estat de benes­ tar. D’aquí la urgència d’abor­ dar aquest debat amb una perspectiva racional.

Un debat d’aquest tipus no és només una qüestió tècnica.

Implica judicis de valor a ni­ vell social i fixació de priori­ tats polítiques. L’autor ho sap i crida a aquest debat de valors i prioritats. Es decanta per un sistema nacional de salut, però ÓSCAR ASTROMUJOFF amb un repartiment més clar abans de la crisi. Venia provocada per la de responsabilitats entre tots els actors.

Seria ideal que en els debats electorals demografia, la innovació de les tecnolo­ gies sanitàries i els canvis econòmics i la­ que tenim davant s’abordessin aquestes borals. A aquests factors s’afegeixen ara qüestions. Però probablement no serà els efectes de la crisi i les polítiques d’aus­ així. La batalla gira al voltant del reparti­ teritat. És per tant, el moment de repensar ment del poder polític. Però, en qualsevol el funcionament de l’Estat de benestar per cas, hem de ser conscients que, si no aconseguir un repartiment d’oportunitats s’afronten aquestes qüestions, el benestar desigual anirà en augment. Amb el conse­ millor.

Una aportació singular a aquest debat güent risc per a la pau social, el dinamis­ és l’assaig que ha aparegut aquests dies a me econòmic i la democràcia.c

s’han mantingut relativament estables.

Vist des d’un altre angle, aquesta dada ens diu que el nostre sistema de presta­ cions socials ha protegit relativament bé la gent gran i els pensionistes, però ha deixat desprotegits els més joves. És a dir, estem davant d’un conflicte intergenera­ cional en el repartiment del benestar.

Ara que la crisi econòmica va remetent és el moment de repensar el funciona­ ment de l’Estat de benestar. Aquesta era una qüestió que ja estava en l’ambient

Montserrat Nebrera

H

La Unió i el Cercle

i ha qui pensa que pertànyer a la Unió Europea reporta més problemes que benefi­ cis, però per a la majoria, per ignorància, per responsabilitat o per fer­ vor, és millor ser­hi. A aquesta majoria li interessa molt, juntament amb el futur de les pensions i de l’empresa, saber si una eventual independència deixaria Catalunya fora de l’organització o no, fins al punt que en depèn el sentit del seu vot en les properes eleccions.

Just el dia que vam conèixer les decla­ racions de la Comissió Europa sobre l’es­ tatus d’una Catalunya independent, es va saber també que segons un informe del Comitè per a les Regions del 2012, una regió que s’independitza ha de tornar a M. NEBRERA, professora facultat de Dret, UIC Barcelona

LA VANGUARDIA 29

O P I N I Ó

complir tot el tràmit previst en l’article 49 del tractat de la Unió per ingressar com a nou Estat, tot i que la seva població hagi tingut fins la secessió la ciutadania europea. Estructuralment té sentit de­ manar el tràmit, ja que, entre altres co­ ses, s’ha de comprovar si es donen els quatre criteris de convergència que la Unió demana als països per formar­ne part, encara que resulti un pèl xocant que un ciutadà europeu perdi una condi­ ció que s’entén criteri d’atribució d’un seguit de drets inalienables, sobretot en el cas d’aquelles persones que no vulguin renunciar (i no se’ls hi pot sostreure) a la seva nacionalitat espanyola d’origen. De fet el dictamen jurídic sobre el tema no s’ha emès mai, perquè necessitats políti­ ques han doblegat la legalitat comunità­ ria i ho podrien tornar a fer.

Les declaracions europees impliquen, però, que la independència catalana és una possibilitat; de fet el Comitè de les Regions diu que “negar­se a llarg termini al diàleg (…) ignorar els desitjos i les ne­ cessitats regionals (...) pot donar lloc a reivindicacions d’independència i, en ca­ sos extrems, a la secessió”.

Estopa per a tothom, arrenglerada amb l’opinió emesa pel Cercle d’Econo­ mia, i que permet concloure que res tornarà a ser igual després del que s’ha viscut a Espanya des del 2012, que cal negociar justament perquè la indepen­ dència és possible i que, per tant, ben­ vingut el ministre José Manuel García­ Margallo, disposat a parlar sobre el tema, ni que sigui per l’íntima sospita que l’interlocutor pot tenir un trosset de la veritat absoluta.c

Pilar Rahola

Saludable

F

eia tant que no passava que encara estic intentant pair la novetat. Finalment aconse­ gueixo estar d’acord amb una afirmació de Rajoy, la qual cosa m’omple, com diria algú, d’orgull i sa­ tisfacció. O no, però poc importa.

Perquè el que importa és que en aquest ring de sorolls ha sorgit una paraula assumible per les dues vore­ res del conflicte: la paraula saludable.

El senyor Mariano ha dit que el cara a cara que avui protagonitzaran el mi­ nistre Margallo i Oriol Junqueras a can Cuní és “molt saludable”, i fins i tot ha afegit que “pot aportar coses molt positives”. Per descomptat, Ra­ joy no ha dit res de l’atac de nervis que els va agafar als de la campanya del PP, de l’enuig monumental al car­ rer Génova i, fins i tot, dels intents d’aturar el debat. Però oblidem les misèries, que tot això és passat ranci i l’única cosa que importa és el sucós present d’una confrontació dialèctica que caldrà veure amb crispetes in­ closes.

Per fi dues persones que pensen di­ ferent, que defensen diferent i que volen arribar a diferents horitzons, accepten debatre els seus arguments sense xarxa, ni preguntes pactades, ni

Margallo­Junqueras, una confrontació dialèctica a can Cuní que caldrà veure amb crispetes condicions. Tots dos són forts en dia­ lèctica i en caràcter, i goso dir que ambdós són passionals en el que de­ fensen. A més, tant Margallo com Junqueras han llegit quatre llibres –o potser una biblioteca sencera– i es pot presumir que ningú no caurà en arguments barroers o en simples llocs comuns. Es tracta, doncs, d’un debat intens, interessant i sens dubte necessari. Però això ja ho sabíem, perquè sempre hem sabut que deba­ tre és millor que barallar­se, que a la relació Catalunya­Espanya sempre li han faltat paraules i que el conflicte es basa en arguments, i no en consig­ nes. Ergo per això mateix fa anys que demanem un referèndum per poder confrontar els arguments de quedar­ se o d’anar­se’n. També fa anys que sabem que això és, justament, el que volen evitar la majoria dels unionis­ tes: els arguments. On hi hagi amena­ ces, que no hi hagi paraules; on hi ha­ gi menyspreus, que no hi hagi debats.

Aquí tenim l’esquerpa campanya electoral que estem vivint, amb mes­ tre Albiol i la seva marca blanca Arri­ madas utilitzant la por, el menyspreu i l’amenaça a tot arreu. En aquest sen­ tit, que el ministre Margallo hagi ac­ ceptat conjugar el verb debatre amb algú tan allunyat dels seus postulats i tan bregat com Junqueras, diu molt d’ell i tot bo: valentia, empatia i ganes de vèncer amb la solidesa dels argu­ ments i no amb la barroeria de les amenaces.

Crispetes, doncs, per a aquesta nit de festa de la paraula. No diré allò que guanyi el millor, perquè la meva vore­ ra és clara i no dissimularem a hores d’ara. Però més enllà de qui vengui millor la sardina, el veritable vence­ dor d’aquest cara a cara seran la pa­ raula i la democràcia. Per aquí havien d’anar els trets des de fa molt. Llàsti­ ma que per aquells verals de la Mese­ ta no hi hagi més Margallos...c