Fem fora el monstre - Mercè Viana

FEM FORA EL MONSTRE Mercé Viana

Mercé Viana

Aquesta obra està sota una llicència Creative Commons ReconeixementNoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0)

Imatges dels monstres estretes de google (lliures)

Conta la gent gran que fa un grapat d’anys, el mon dels humans començà a ser atacat per uns monstres monstruosos, horripilants i esgarrifosos. No tenien cor i no coneixien la generositat ni tampoc la clemència. Només volien capturar humans, grans i menuts, per fer-los mal. En acabar cada dia, se’n reunien i...

- - -

Avui he pres tres humans.

HAHAHA! Només tres? Doncs jo n’he rampinyat trenta.

HAHAHA I més HAHAHA!!! Sou uns babaus! Jo ja en tinc tres-cents.

I els monstres, davant el vencedor de la malesa del dia, exclamaven bocabadats: - OH! - OOHH! - OOOHHH!!!

Els científics i científiques del món, però, es posaren a estudiar, a cercar la manera de derrotar-los, de fer-lo fora.

Homes i dones dedicats a aquestes investigacions se n’enviaven whassaps, correus electrònics i fins i tot celebraven videoconferències per saber cóm anava cadascú en les seues recerques.

Al principi d’escalfar-se el cap, anaven una miqueta perduts i no s’havien cap on dirigir el seu esforç, el seu treball. Fins que arribà el dia què una científica digué als companys i companyes en una videoconferència:

-

Ja sé què hem de fer!

I alguns dels altres contestaren: - - - -

Ah, si?

De veritat veritable?

Estàs segura, seguríssima?

No serà una broma bromíssima?

La investigadora convocant, dra Valdeflors, feu un EHEM! I els digué amb gran serietat: - Col·legues, fins ara hem anat un poc perduts ja que mai havíem conegut monstres al nostre planeta.

- Això és veritat! –deia un.

- Tens tota la raó –deia una altra.

- Deixeu-la parlar! – s’imposà el dr. Martí, el científic més vellet del grup.

- EHEM! –tornà a fer la dra- com vos estava dient, aquesta invasió és una novetat per a nosaltres i, després de moltes hores de reflexió molt reflexionada, he arribat a la conclusió ben conclusiva que fins que no atrapem un monstre per estudiar-lo i descobrim cóm reacciona a les proves que li hem de fer, el nostre treball serà inútil.

El companys i companyes científics exclamaren d’immediat.

- Està claríssim!

- Com no se m’haurà ocorregut a mi?

- O a mi! Que sóc un súper i més súper investigador al meu país.

- Doncs mira que jo...

- Apa! –tornà a intervindre el dr. Martí- La doctora ha posat el dit al forat. Atraparem un monstre per a cada laboratori, l’estudiarem i finalment posarem en comú els resultats de les nostres investigacions.

- I això hem de fer-ho nosaltres?-preguntà algú.

I altres veus li contestaren força animades: - Demanarem ajuda.

- I segur que en podrem enxampar algun.

- O més!

- La gent ens ajudarà.

- I tant que ho farà.

I així va succeir...

I tothom es presentà voluntari per a poder ajudar.

Les persones, sempre amb molta precaució, posaren trampes als carrers, a les places, als jardins, a les entrades de casa... amb el convenciment que ací o enllà, algun dels monstres hi quedaria atrapat.

I ho varen aconseguir.

Els homes i dones de la ciència estaven molt contents. A cada laboratori tenien almenys un dels monstres monstruós, horripilant i esgarrifós presoner i nugat perquè no pogués escapar-se’n.

I començaren a fer-los proves.

I continuaren fent-los més proves.

Després d’un temps, els científics trobaren el punt feble del monstre monstruós, horripilant i esgarrifós: No suportava el riure de les persones.

Quan la doctora Valdeflors i el dr. Martí des del seus laboratoris feren sonar a través d’un altaveu un munt de riures, el monstre començà a empal·lidir més i més fins que es quedà blanc com la neu, fred també com la neu i tes com un pal.

Ho havien aconseguit. El monstre monstruós, horripilant i esgarrifós havia mort.

Convocaren aviat, aviadíssim una videoconferència i comunicaren els resultats a la resta de científics del mon.

- Fabulós!

- Extraordinari!

- Excel·lent!

- Genial!

- Extraordinari, excel·lent i genial!!!

- De seguida ens posem en marxa I així ho van fer.

Els científics Valdeflors i Martí ho comunicaren a la població i tothom va fer un AHHHHH! De tranquil·litat i confiança.

Des d’aleshores, quan les persones veien un dels monstres, el rebien amb somriures de colors que son els més poderosos o contaven acudits súper graciosos, dels que fan riure per les butxaques o simplement reien com uns descosits. I, quan això passava, els monstres es feien enrere i, a tot córrer, emprenien la retirada un poc debilitats, cap a les seues coves, desconegudes per tothom.

L’endemà, però, ho intentaven de bell nou ...

- Hehehe, segur que avui estaran tristos pensant amb les seues coses inútils... deien obrint la boca enorme sense dents.

Però els humans tornaven a rebre’ls molt contents i eixe goig consumia tant els monstres, que fins i tot perdien la força necessària per a tornar-se novament a la seua morada fosca i trista . Llavors, blancs com la neu, freds també com la neu i tesos com un pal deixaven d’existir.

Malgrat els bons resultats que la dra. Valdeflors i el dr. Martí havien aconseguit, van haver científics i científiques que amb els riures dels ciutadans i ciutadanes no aconseguien acabar definitivament amb els monstres. En aquest cas, pensaren que les persones dels seus països no reien amb bones ganes, ni sabien fer somriures de colors ni tampoc contar acudits graciosos i què amb conseqüència, necessitarien una ajuda.

I inventaren la píndola “Pixar-se de riure” per a la població i així poder desfer-se dels monstres que anaven aguaitant la gent.

D’aquesta manera, amb ajuda o sense, tots els països aconseguiren tirar fora aquella invasió de monstres monstruosos, horripilants i esgarrifosos.

Els anys anaren passant i tot va quedar escrit en alguns llibres de paraules però en molts llibres de l’oblit, fins que el món va tenir noves incursions d’éssers malignes que només volien acabar amb la gent.

Les dones i els homes dedicats a la ciència tornaren a investigar de debò i van concloure que les diverses invasions de monstres no les podien detenir de la mateixa manera perquè les feres agressores també eren diferents d’una irrupció a l’altra, tot i que el seu propòsit fos el mateix.

D’aquests estudis arribaren a saber que existien monstres que simplement els podies vèncer cantant, perquè odien la música i el cant i que com no els suportaven, es disgustaven tantíssim que la seua mida es reduïa i reduïa fins arribar a convertir-se en un puntet de pols. Aleshores, qualsevol podia xafar-los XAF i el monstres desapareixien per sempre.

També descobriren que existien altres que es podien destruir amb l’amistat.

Quant més amics i amigues tenies, més fàcil els podies combatre. Ells no aguantaven que la gent s’estimés.

Però, tot i els avanços de la ciència, la darrera invasió que van tenir els humans va ser la més difícil de totes les que havia patit el planeta.

En poc de temps tots els països del món van ser ocupats per un monstre molt difícil de combatre perquè era invisible i, com ningú no el podia veure, ningú no es podia preparar per a fer-li front.

Aquests atacaven els humans amb rapidesa i els emmalaltien de seguida.

Metges, infermeres i científics estaven molt preocupats. La situació s’agreujava més i més amb el passar dels dies.

Dones i homes dedicats a la ciència decidiren parlar a través d’una videoconferència, com ho havien fet altres vegades en circumstàncies semblants ...

I expressaren les preocupacions que tenien: - Ens enfrontem a un monstre molt perillós que es mou amb molta velocitat i desconeixem com és.

- I què podríem fer?

- I si ens vestim de plàstic?

- Millor de llauna, no?

- No digueu bajanades.

- .... silenci...

- Ja ho sé. Hem d’analitzar les persones infectades.

- Sí, però com?

- Si els monstres són invisibles, no els podrem veure!

- Els descobrirem amb lupes i molta llum.

- Exacte!

- Perfecte!

I començaren els preparatius.

Posaren una il·luminació molt potent en sales especials i mitjançant unes lupes excepcionals examinaren amb molta perfecció el cos de les persones infectades, però res. En cap revisió mil·limetrada pogueren distingir cap ésser maligne.

Aleshores els científics tornaren a veure’s, de bell nou, en una altra videoconferència per comunicar-se i comentar el seu desengany.

Va ser un científic de cara agradable i raons raonables qui va proposar:

- - - - - - -

I si utilitzarem els raigs lisserlerendi? Són els més potents de la terra. És veritat!

I confeccionarem un microscopi súper súper i més súper potent!

Una idea brillant!

I genial!

I brutal!

I també fenomenal!

Als pocs dies, el projecte del microscopi ja era realitat i els científics i científiques adaptaren laboratoris en diversos hospitals del món.

I començaren altres preparatius.

I feren proves i més proves, fins que un dia...

- Ja ho tenimmmmmmm! Es va sentir arreu del món les veus dels investigadors i investigadores.

Aquelles persones dedicades a salvar la humanitat havien aconseguit descobrir alguns d’aquests éssers malèfics perquè gràcies als raigs lisserlerendi esdevenien completament visibles. Eren súper diminuts i estaven revestits de milers de trompes portadores del verí més letal que hom conegués.

Més tard, detectaren que a aquests monstres minúsculs els encantaven les mans, la cara i fins i tot els ulls dels humans. Se n’adherien a aquestes parts

de la persona i es multiplicaven amb una velocitat increïble. Després, s’introduïen per la gola i súper contents per aquella maldat, milers i milers de monstres diminuts formaven un gran exèrcit i s’adreçaven cap als pulmons de les persones, dificultant-los la respiració fins que els atacats deixaven de respirar per sempre.

El que havien descobert era molt important. Era súper, súper.

I de bell nou es convocaren a través d’una videoconferència.

Tothom volia parlar. Tothom volia fer un suggeriment: - Haurem de llavar-nos amb freqüència les mans amb sabó.

- I no hem de tocar-nos la cara.

- Hem d’aïllar-nos tot el mon a casa!

- Aïllar-nos? Això és terrible!

- Ja ho sé, però si no eixim al carrer, el monstre lil·liputenc no trobarà ningú a qui atacar .

- És veritat!

- Tens molta raó!

- Però la gent haurà d’eixir de casa per comprar aliments o per anar a treballar, no?

- I per a què estan els guants, eh? Si els utilitzem per a eixir de casa, quan hi tornem només hem de fer que tirar-los al fem, Així si en tenien algun monstre invisible, morirà entre les deixalles...

- És guai!

- I també haurem de tapar-nos la boca i el nas amb mascaretes.

- Més guai!

- Però alerta! Hem d’insistir en que llavar-se les mans amb aigua i sabó s’ha de fer moltes vegades al dia.

- Perfecte.

Els científics i les científiques donaren a conèixer a la població aquestes mesures i tothom va fer cas i les va complir.

El pitjor va ser quedar-se a casa. Només podien eixir-ne les persones que necessàriament havien d’anar a treballar o tot just per anar a comprar els aliments.

Els que més enyoraven el carrer així com veure els amics, amigues, iaios i iaies eren les xiquetes i els xiquets...

Feien deures... veien la tele... però no se’ls veia feliços...

Els pares i mares que restaven a casa no podien suportar eixa tristor i començaren a jugar amb els fills i les filles. I les famílies comprovaren que les criatures es divertien molt cantant cançons oblidades, xarrant sobre el que somniaven cada nit, contant històries passades, remembrant vivències d’excursions, jugant a jocs de taula...

I els xiquets i les xiquetes començaren a tenir responsabilitats dins la casa sentint-se molt importants.

I cuidaren amb gran amor les plantetes que tenien als balcons o a les terrasses.

I es feren uns grans observadors del cel, dels núvols, dels seus canvis, de les figures que construïen cada dia, de les tonalitats dels blaus que lluïen, del repicar de la pluja, del cantar del vent o dels somriures del sol.

I començaren a deixar solta la imaginació per veure arbres juganers, bolígrafs que contaven la seua vida o quaderns que s’omplien de pensaments voladors.

I, aquestes coses que primer imaginaven, decidiren contar-les als pares, als germans o germanes. Després les varen escriure per a què els seus amics i amigues les pogueren llegir, quan el perill de contagi hagués passat.

I també descobriren els mons que podien crear, no sols amb les paraules, sinó també amb els colors, amb les pintures diverses que tenien amagades a la motxilla.

Sí. Els xiquets i les xiquetes descobriren moltes coses, tantes, que hi havien dies que els faltaven hores per fer tot el que volien fer.

I passà el que havia de passar. Amb tanta gent a casa, els monstres invisibles s’avorrien pels carrers solitaris. No tenien ningú per fer-li malbé i això els perjudicava ja què sense ningú a qui atacar la seua vida no tenia sentit i, si no en tenia, el vent se’ls emportava lluny, molt lluny, al món dels monstres fracassats perquè hi acabaren desapareixent per sempre.

A poc a poc, els malalts dels hospitals es van curar i van tornar a casa per celebrar que ja estaven bé.

I quan les famílies van saber que ja podien eixir junts al carrer, es van mirar una estona amb un gran somriure als ulls per recordar que tot el temps que havien estat tancats a casa havia servit per a vèncer el monstre invisible.

Mercé Viana 17-04-2020