Hui és el primer dia després de les vacances d’estiu i he de tornar a l’escola. Com cada any, estic nerviós però alhora molt content perquè tornaré a veure els meus amics i professors. Vaig a aquesta escola des que tenia tres anys i sent per ella un afecte especial. Com tots els dies, una vegada asseguts a les nostres cadires, el nostre professor Ramon passa llista i quan acaba veiem que falta Desiré. No passa res, els primers dies sempre falta algú. Varen passar els dies i no apareixia per classe. Açò ja no era normal! Ens vàrem començar a preocupar: s’havia canviat d’escola o estava malalta! Preguntàrem per ella i ens digueren que estava malalta i que estava molt fluixeta per vindre a jugar. De les dues possibilitats s’havia fet realitat la pitjor: Desi estava molt malalta i tardaria a tornar a l’escola perquè havia de sotmetre’s a un tractament molt fort per curar-se. Ens contaren que havia de passar molts dies a l’hospital, que havia d’estar aïllada i que tenia les visites restringides.
Com que s’avorria molt, els seus pares li posaren Whatsapp al mòbil perquè poguera comunicar-se amb amics i familiars. El nostre professor ens va demanar que li férem un regal, un dibuix, perquè s’acostava el seu aniversari i ell li’l portaria a l’hospital quan anara a visitar-la. Desi es posà molt contenta pel regal que li férem, se’l penjà a la paret de la seua habitació, li preguntà a Ramon per tots i que ens trobava a faltar i que tenia ganes de tornar a classe. Afortunadament, la nostra companya està molt millor i la seua estada a l’hospital s’ha reduït molt. Tots els seus amics estem molt contents de la seua recuperació i esperem que torne prompte al col·legi. Gràcies, Desi, per valenta, per lluitadora, per forta, per pacient, per companya, per amiga, per tot! T’espere en el meu pròxim aniversari!