Besllums

Besllums Eduard López Mercadé Juliol 2010 – Octubre 2015

Aquest poemari està format per 30 poemes escrits entre juliol de 2010, un estiu marcat per la lectura sistemàtica i insistent de la poesia de Joan Vinyoli, i octubre de 2015.

Moltes gràcies a: Pep Solà, que em va encomanar el seu amor per Vinyoli.

Molts autors que han escrit i escriuen diàriament a la xarxa, i especialment a Núria Pujolàs, Miramelsmots, un exemple de constància, que em va inspirar el dos darrers versos del darrer poema.

Dedicat a Elena, per ser-hi sempre.

Besllums.1 A Joan Vinyoli, i per en Pep Qui no ha encès mai aquesta brasa a ple pulmó, amb mans tremoloses, qui no ha somiat la fi del món i el temps no perviurà en aquest instant etern que és el mateix dolor de la fugacitat, la saviesa llampant de saber-se efímer.

Qui no ha atiat el foc amb seca fúria no obtindrà aquesta pau de fresca pluja.

Juliol de 2010

Besllums.2: En l'etern ara Callàvem enmig de la multitud sonora, ens cruixia a l’ànima el seu sord anhel, però ens bevíem a glopades el temps i tota llum era esca per a nova aurora. Érem al riu però ens sabíem ja mar, el vent batia la vela de la fràgil barca, la pluja fuetejava l’espelma vacil•lant que era tot far en la immensa boira.

Ens amarava els ulls la vibrant fosca.

Ens creixia al pit l’ala tensa del silenci.

Besllums.3: Pels camins de desembre A Joan Vinyoli Aquest estiu els seus versos eren els meus camins a les tardes que lentes lliscaven cap a l'ocàs.

I aquest hivern els camins ombrius i les rieres eren versos que brotaven de la fecunda terra.

He seguit el rost camí dels mesos de l'any, amb llum i bona guia.

Camins ocres de Farners, alçades del Turó del Vent, alzines sureres i verns, corriols encatifats de glans, deus flairoses i torrents.

Tots aquells camins del fred de desembre, aquells dels quals un cop, ja savi i vell, va saber acomiadar-se, ric com va saber-se d'una antiga passió a la qual no renunciava.

Ric com el caminant que sap que no té tornada.

Besllums.4 Tota vida traspua mort i tota mort germina vida, però sadollat no estic, que un garbuix de dubtes em té lligada l'ànsia al pit.

I sé que savi no sóc ni ho seré per molts dies que passi esperant horitzons amb llums abrandades.

Inquiet, pervisc en els mots, en les preguntes i els revolts, i em captivo de tant en tant en la luxúria d'un instant, m'omplo d'aire i estenc ales i m'abrigo al llamp sobtat, cercant dominis per fer estades que sé que no podré retenir.

Que vida són i vida sóc, i mort espera i ella és el destí.

Besllums.5: La muntanya De lluny blaveja, però la muntanya més propera mostra la seva pell vermella i el verd de la capa pacientment dreçada per les pluges de moltes estacions humides.

Si m’hi atansés encara, tot seria de mil colors, i la seda seria esquerda, arruga i aspror.

Però sóc de la vall, jo, i abans de grimpar-hi enfilo coll avall fins albirar del tobogan estant la ratlla de claror blavosa de la mar assolellada.

I m’hi deixo bressolar com si em dugués la barca per onades lentes, enllà, fora de la bruna gentada.

No vol dir que de nit no torni a ella els ulls miops que refusen el detall, i senti en la pell nua i colrada d’agost la seva crida nocturnal de salvatge calma.

Alforja, agost de 2010

Besllums.6 Com l’arbre que a l’estiu ofereix, quan el sol crema i l’aigua escasseja, el fruit que va covar a l’hivern i que germinà a la primavera, torno a dir aquí, enmig de la terra, plantant arrels que sé ben fondes i alçant antenes al cel i al vent, el llenguatge misteriós del dia que ve sota el blau que el mestral aviva, la serena indolència de les hores que es descabdellaran rost avall, empenyent la llum des de la mar, amb la cadència del qui no té pressa, fins a la paret vermella i verda -serra de la Mussara que em contempla-.

Tot és viu i malda per persistir, encara que no tot sobreviurà.

Potser només l’empremta del seu pas serà l’adob de tot el que després vindrà.

O potser serà un lleu polsim de cendra, ingràvid com l’aire on s’esvairà, a penes pes afegit al pas del temps quan l’estació arribi al darrer terme.

Besllums.7: Els dies perduts Aquest anhel tan vast que tinc, un clam intern, un plany tal vegada, cerca un símbol, atzar, circumstància, crema com la flama en sec rostoll.

Potser és només això: residu inútil, carcassa de somnis que són estèrils, Pluja sobre un volcà de cendra morta.

O pitjor, només pirotècnia verbal que li manlleva al gest necessari el vigor i la força que li caldria.

Set per a la revolta ajornada, dolor des del fons dels dies perduts I els treballs que no s’han engegat.

Ah, però heus aquí l’escalf abrivador sotmetent el son a la dèria del somieig!

Heus aquí un torrent de cristalls polits que s’han quedat atrapats en la tenebror de les nits que han estat lloses de gèlid marbre.

Besllums.8: La delicada urgència ...mi cuerpo mudo se abre a la delicada urgencia del rocío A. Pizarnik

Què queda després de tanta pluja, després de tanta set, amor meu?

Què queda rere el nostre batec, tant d’espai entre les mans que es tocaven fins al deliri?

Què queda, del crit i del silenci, de l’ofesa pau dels dies exhaurits, de la tenebra de la llum vessada?

Què queda, en el fred i el plany, la delicada urgència dels fronts febrils en la gebra que es dissolia amb cada mot, en cada carícia?

Què ha estat dit que tu no escoltis, què ha estat tocat que tu no abastis, què ha estat vist sense el teu calfred, la certitud sense recer del pur oblit?

O queda la petjada, si bé tan tènue del camí que obrírem sobre la rosada encara tendra, quan trencà l’albada?

Besllums.9: Sense ràfecs Tanco els ulls i per un moment torno a ser aquell infant ple de por, i també de vagues promeses intuïdes, aquell perceptor a la bestreta del temps que semblava que mai s’exhauriria.

Obro els ulls de cara al mirall, i sóc de nou un esguard capgirat cap a la imatge del que somiava.

Boires de l’ahir, rosades oblidades en amagatalls de pell clivellada.

Sotjo amb les pupil·les dilatades fins a fer-me mal la polida fredor de l’espill que em torna la mirada.

Qui sóc ara? Sóc qui es pensa, sóc l’ànim de trobar-me encara passant sota la pluja, sense ràfecs, i escombrant la pols abandonada.

Sóc el temps que se’m concedirà i gratuïtament, i sense empara, alço els ulls, i per un moment se’m desfà entre les parpelles el cau atàvic del vell temor, de la rutinària fuga de la mort.

Besllums.10: La troca del temps Vius, i és només vivint que descabdelles la troca inexorable del temps.

Respires cada moment i en aquesta combustió lenta es refà el nou alè.

Anheles el que ha passat i t’aferres al seu anar com si fos un rai dins del corrent tèrbol d’ahirs extingits.

Somnies, i és en el somni que la nit torna a ser llum fosca endins.

Despertes a l’escalf del dia, i t’uneixes sense pressa a la seva dansa, teixint amb els dits l’ordit del demà.

Besllums.11: La vall fosca Em trobaré amb tu a la vall fosca, em trobaré amb tu quan sigui nit, entre els camins que farem muts, entre el cereal crescut i el boix florit.

Em trobaré amb tu quan ja no pesem, quan els dits siguin branquillons secs, quan el riu que se’n riu dels anhels hagi travessat els prats com un ocell.

Em trobaré amb tu a les gorges remoroses, em trobaré amb els mots que em deixares, escrits a les pedres que descansen a un redol oblidat vora el torrent.

Vall Fosca, estiu 2011- Reus, octubre 2011

Besllums.12: La fúria del temps Per què enyorar el que ja és només ombra del passat, el que ja és a penes record del que vam tenir un dia, un sol instant entre la remor caòtica dels successius avuis que encara no havien atès el nom d’ahir?

Per què aferrar-se al que va ser o, pitjor, al que no fou?

A la il·lusió, a l’engany, a la mentida repetida del somni, a allò que la llum del sol embriagava amb el martiri de l’acte que era reflex pàl·lid del que imaginàvem?

Per què ens hem destituït a nosaltres mateixos del càrrec d’executors del nostre projectes, de les nostres joies?

Per què som només vetlladors de les perdudes flames, tan avesats a la fosca que ja no distingim la llum?

Per què no acceptar ser, simplement, pura i clara espurna, l’esclat del raig de sol que neix i mor en el seu batec?

Només una pulsació en la seva coordenada còsmica, a penes la vibració que desconeix la fúria del temps.

Besllums.13: Claror No puc renegar del somni, com no ho puc fer de la pluja ni tampoc del vent del desert, que són tossuts companys que van amb mi tot el viatge.

I és cert que em llasta el pas el rovell de la meva ànima , i no tinc cap frontera a prop ni cap mapa per guiar-me.

Però quan cau la nit ben negra i els estels filen la seva xarxa, vénen de nou sons i imatges, cançons a penes mussitades.

No et rendeixis ara, em parlen, no esperis l’alba que ja ve, no l’anhelis, que ja fa via, i et clourà els ulls la seva llum i et negarà el pit i la boca la humitat de la rosada.

Besllums.14 ...com si m’haguessin bufat la veritat a dins...

Mercè Rodoreda, La plaça del diamant

Cerco camins entre la boira, com si l’hivern no els hagués marcit, l’esguard em llisca sobre el llenç de l’aire quallat de la humitat que no sé si sobreviu a la tardor o anuncia la primavera precoç.

Tot és fora de temps, però madura sobre els rellotges erts de la nit.

Suspesos entre el baf que endormisca carrers, places, empedrats i arbrats, els llums nadalencs són besllums que fiten l’abisme urbà adormit.

La terra xiuxiueja en aquesta broma, i com si em bufés la veritat a dins tot s’activa i llampegueja i creix, i és una la força de totes les veus, remor dels dies que s’han consumit, tija que s’enfila de pregona arrel.

Tronc que esdevé tió per a nou foc, espurna que s’enlaira al cel gris com una estelada cinta de llum.

25 de desembre de 2012

Besllums.15 ...com si n’hi hagués prou amb quedar-se, contemplant la vida de lluny.

Delphine de Vigan, “Res no s’oposa a la nit”

Vas situar-te a recer del món, lluny de l’embat ferotge de la vida.

Com que era un món dur, fred i hostil, vas bastir-te el teu propi sobre el vent, amb perfum de tardes esllanguides, els colors variables de la fi dels dies, una òptica de serralades de núvols opacs, brisa de tempestes llunyanes.

Vas cobrir el paper amb blau de tinta.

I aquest blau se’t va enganxar a la pell, cada dia un poc més aspre, de les mans.

Besllums.16: L’ametller del terraplè L’ametller que s’aboca al terraplè amb les arrels marcades com venes estrènues a la pell seca del talús, ha florit amb la mateixa ufanor que els ametllers de més endins, els que s’assenten còmodament sobre marges o esteses planes.

O com el meu ametller, que em rep joiosament enlairat damunt la tanca.

Vigilant del jardí aspre a l’hivern, ell, que vaig salvar fa uns estius de la sequera que en va matar altres, deixa anar l’aroma subtil de les flors tan minses sobre la terra somorta.

Potser demà la mestralada que diuen que tornarà a bufar des de ponent Arrencarà els pètals encara tendres i despullarà en part les seves branques.

Tant hi fa, si aguanta la capçada, si no cau l’arbre valent del terraplè,

deixeu que les flors es despullin.

Potser minvarà l’esplet, els fruits més escassos seran, tanmateix, més saborosos i potser preuats.

Tot just ha nascut aquest febrer i l’any ja ens crema a les butxaques.

1 de febrer de 2013

Besllums.17 Tant com m’ha espantat veure’t com arribaves, al fulgor tremolós -llambreig de pànica l’esguard del meu pare, o en la manera que anaves buidant la memòria de ma mare, fins a despullar l’infant que havia estat.

Tant com m’has colpejat amb la teva ominosa ombra sobre el que mai no hauria cregut perdre, i ara en canvi crec que quan m’assalti la teva daga, subtil o violenta, no la trobaré més cruel ni amarga que qualsevol de les hores tristes que he passat en dies grisos.

Tota aquella cascada del devenir que a tu corre i a tu s’aboca, insensible i absent i eixorca, absurdament aliena al teu setge.

Potser no serà més que un silenci que es cosirà a silencis pretèrits.

O tal vegada serà fins i tot dolça, carícia sobre un marge de terra seca

on podré descansar de durs tràfecs.

No t’invocaré, o així ho vull creure, però potser no serà tan traïdor el cop amb què definitivament em diguis que l’ànsia, la joia i la por so seran ja més habitants del meu domini, tot vana llum intangible que s’eclipsarà dins l’ombra sense límits dels dies perits.

19 de març de 2013

Besllums.18 Em sabia greu dir-t’ho, destorbar-te, treure’t de les feines pròpies del teu pas.

Però anhelava foscament l’alegria dels teus ulls, l’ondulació enigmàtica del teu caminar.

I et deia adéu, i això em recava més, allunyar-te al món ample i hostil de vora el nostre petit ofici diari.

No em sabia avenir, a com fugies, a com et feies fonedissa en els crepuscles tan llargs de març.

I m’ullprenies tota tu, esvaint-te en aquella incerta boira de capaltard, i em meravellava un dia i altre la resplendor rara del teu misteri -tanta bellesa retinguda en un cos tan menut-, la blavor del teu esguard inquiet, la rebel·lia dels rínxols que et ballaven sobre d’ell.

Em sabia greu dir-te tant d’amor, perquè a la fi el que ens queda és l’amarga desolació de tot final.

Hi havia primaveres, sí, esperant-te.

Però eren lluny de mi, ben a fora, allà on mai no podria abastar-te.

19 de març de 2013

Besllums.19 Me’n vaig a peu dins la tranquil·la cançó de la tarda, sobre les ones indecises de l’aire que rep l’inici del darrer capvespre estival.

Vinc de la calor, me’n vaig al fred, als paisatges que es fan tèrbols i sinuosos en la boira dels dies més curts.

M’atanso a l’hivern, com un arbre que es despulla del pes sobrer de les fulles mortes i es queda adormit i quiet oferint les branques netes al fugaç vol inquiet dels pardals sense niu.

Me’n vaig, descalç, sota el cel impertèrrit, abraçat a la pluja sense volum ni pes.

Aquestes diminutes espases

de llum incorpòria que em travessen fins al peu que cobeja la terra molla, el fang que vibra sobre l’antiga pols.

Besllums.20: Aquest dia Aquest dia!

Que ve trencant les ones brunes de la nit.

Aquest dia cosit a l’olor florida de l’albada.

Aquest dia té el somriure fresc i inexplicable d’un infant, com una criatura neta de passat gemega en les frontisses de llum, com un color sorgeix de la foscor, com un batec genera nou espai.

Aquest dia, amor, pluja, fenc, raig, pols, cosmos, frau i coma, ritme, xiscle, ronc, nus, brogit, gespa, asfalt, núvol, baf i gel.

Aquest dia s’emancipa de la quietud de les ombres.

Aquest dia que ens porta a la boca oberta només vida!

Deixeu-lo ser. Banyeu-vos-hi,

infants també, deixebles sense memòria de la mort d’ahir.

Sigueu fidels a la càlida torrentada que duu el nou dia.

16 d’octubre de 2013

Besllums.21: A la manera de Salvador Espriu Per a Elena Et diria sempre la veritat, però no hi ha una veritat que et superi, més ben dit, la veritat es cenyeix al teu cos, no la contenen les paraules boca endins, sinó el precís espai que recorro llavis enfora, la superfície il·limitada i fresca de la teva boca.

Aquesta és la veritat que t’he après, singularment, la que et puc oferir, una ombra rere una guspira feliç a un racó diàfan dels teus ulls, un petó que s’ha fos en l’albada, un amanyac esdevingut mirada, una paraula a penes mussitada.

Et diré aquesta petita i íntima veritat: que no som ombres fugisseres, ni tampoc matèria immortal, som només llum que en el mutu contacte forma el cisell incert que anomenem vida.

13 de desembre de 2013

Besllums.22 I allà caminàvem, vora el llac artificial dins la muntanya, Entre les clapes de llum de sol apelfada per les catifes de fulles mortes que la humitat anava reduint a matèria sense forma, sense història.

Dins la fageda cada arbre emergia cap al dia buscant el seu lloc a la corona que les altes, invisibles capçades, teixien.

I mentre sèiem sobre les arrels tortuoses o les roques molles, escoltant les llunyanes passes i crits de menuts exploradors distrets, pensava com cadascú de nosaltres era també el bosc, una veu que agrupa generacions i ciutats i terres, i tanmateix no deixa de tenir la seva veu distingida de soca-rel, afegint la seva pròpia llum a la policromia de l’únic cel.

El dolor encara no havia arribat, vindria més endavant, però ja sentia la pulsió ominosa de la seva presència, una heràldica crònica dels dies grisos i les habitacions blanques, i em vaig preguntar si la meva veu s’esmorteiria aviat.

Vaig veure aleshores el gran faig, o millor diríem el vaig copsar, com potser podria haver-ne copsat qualsevol. ¿Per què només aquell faig que, bé que majestuós, només era un entre molts altres?

No sé encara quin era el seu misteri, com i per què vaig atansar-m’hi i en un murmuri contrit vaig parlar-li i vaig abraçar-lo.

No sé si li demanava ajuda o perdó.

Besllums.23 Arribarà un dia, jo no hi seré, però tot serà aquí, i a tot arreu.

Jo seré el cant, no tenint veu, jo seré aire, perdut en el vent.

No em veureu més, que no tindré cos, penetrat de la pluja sense repòs, seré la rosada menjada pel sol, com un gra de sorra dintre la pols.

Quan m’arribi la nit, tot serà fosc, com el dia extingit seré ja record, i si la boira estén el seu llit de fum llanceu-me un somrís, que jo seré llum.

7 de febrer de 2014

Besllums.24: Elena Ara torna a mirar com vacil•la el dia a punt per escombrar les restes de la nit, i encara la tebior que deixes als llençols atrapa l’aroma penetrant del teu cos.

Abans que corri l’aigua a la dutxa, abans que s’agiti la teva veu buscant una melodia amagada al mirall.

Ara obre la porta, fes que la claror recuperi l’alba neta del teu vestit, fes que el desmai del pati envaeixi la flaire densa que has espargit, i la son lenta es dissiparà de nou entre el baf de la cuina quan facis dos ous ferrats i hagis bullit la llet.

Ara trepitja les lloses encara fredes per la brisa nocturna i rellisca entre les mínimes onades de rosada, i busca la primera flor que rebi el suau escalf del sol naixent.

Ara digues-me que tot tornarà a ser, i que mentre els teus ulls s’obrin cada matí l’univers serà ric i ple, aigua fresca per apagar la meva set.

3 de setembre de 2014

Besllums.25 Somrius, mussites mots que no arribo a entendre, la lluna és encara dalt del cel, sobre el teu cap, i és gairebé migdia, i el riu de les fulles mortes ha caigut sobre la cendra que encara no he escombrat.

Ara calles, i el vent que a penes agita el teu cabell fa remorosos arpegis sota la capçada negra dels arbres, i et dreces sobre els teus dits fent punta, ben tibats, amb les mans unides cap al sol -dius que saludes-.

Prego en el meu silenci ple de somieig i ombres que cada dia et torni també el seu escalf, ell, aquell astre que ens va cremar en els bons dies d’estiu.

Prego, no a un déu, només a la llum que ens banya, com un mar, com una aigua clara.

Besllums.26 Solíem passejar per les vores de la ciutat oberta com una magrana a final d’estiu, llegíem els camins que no anaven enlloc perduts en la natura somorta del suburbi.

Enceníem els cors amb poemes apresos als tristos manuals d’una literatura morta i encetàvem els nostres dintre nafres crues, sota el ritme indolent dels antics dies.

Tot quedava enrere com un foc en extinció, espargint brases i guspires minúscules cap al vent que de l’oest buscava el mar i s’enduia els sospirs de les nostres mares, la cridòria del trànsit brusc dels homes, l’olor estantissa de les botigues closes quan corria l’aspra llum de la tarda.

Tot quedava sota un núvol de polsim brut, es dipositava en els intersticis de les pells que ens rajaven com a pellofes de taronges.

Aquella càlida flaire i aquell podriment! Érem massa joves per saber que ens ensorràvem i lliscàvem com ho fan els ballarins romàntics.

Sense música, tal vegada, o amb més crits

que no pas melodia, melangia grisa i fum.

Així era aquell camí d’anys per on fèiem els nostres propis camins sense adonar-nos-en.

28 d’octubre de 2014

Besllums.27: Embruta’m Embruta’m amb el teu amor, que se me’n va la vida, que se me’n va de les mans cap a fosques desconegudes.

Se’n va abjecta i freda, com el batre de l’ala del voltor a les tardes sense fi d’agost.

Embruta’m, que si se’n va l’amor, que sigui a besades, frecs i gemecs, que sigui perquè s’esgoten a les boques totes les festes fetes de paraules.

Que sigui perquè l’espurna cala foc al rostoll sec dels meus membres.

Que sigui perquè els teus ulls servaran demà cada mirada meva.

12 de novembre de 2014

Besllums.28 Crec que era nit encara, a l’hora aquella en què la llum sembla tremolar, emperesida, transitant des de la gran fosca cap a les primeres escletxes del dia.

Tu parlaves, de tant en tant rient amb un inarticulat so semblant a esquelles de vidre, sobre el riu fresc i estret, l’herba molla, les restes de la nit en què ens devoràrem.

Els teus llavis, tebis i humits, tenien el regust de la rosada.

I recordo amb precisió que els teus genolls tenien el reflex verd de la gespa.

No sé per què tot era callat llevat del rierol i tu, llevat dels teus ulls que esclataven com els estels

que lentament es dissipaven en la naixent albada.

Crec que el vent de la nit bufava lleuger i fresc com els nostres cossos.

S’aniria apagant i la brisa potser s’enduia la flaire del teu cabell sobre la meva espatlla.

Parlaves de vagues plans de futur però el temps era lluny encara, en la forest quieta poblada de misteriosos rastres de vida.

Els dies que ens esperaven amb el sever fuet de la seva marxa, ordenats polidament al calendari, encara no ens havien atrapat en la seva teranyina de deures i oblits necessaris.

Els dies i les nits de la inútil espera de les veus de l’un i l’altre, com ones de programes de matinada en què éssers solitaris es busquen tossudament com si els somnis fossin sòl solcat per desigs i esperances.

Els dies en què vas faltar, els dies en què et trobava només en l’interval entre dues pluges de records com agulles clavades dintre un cervell tan fràgil.

I així i tot, que clara la memòria, com de certs els tactes i sabors del teu cos, la teva pell, el teu crit d’èxtasi semblant a una mort petita aquella nit sota estrelles que encara veig avui.

Suposo que són les mateixes que aquella nit t’i·luminaven.

Besllums.29 Com que ja no pretenc ser savi, però no he renunciat en canvi a seguir els que m’han precedit i en aquesta senda han excel·lit, he de conformar-me amb fragments, retalls de llum que són indicis de la il·luminació que no puc anhelar.

Besllums que escalfen la fredor dels dies en què la tristesa de perdre m’esgota, i la gran set de saber no es sadolla.

Besllums del que ja no podré ser mai, no prou sòlids per ser carreu o fita, lleugers i vagues reflexos que s’esvaeixen a cada nou giravolt en la marrada.

I així, fràgils, fugissers, els deixo venir i els deixo anar sense avarícia.

Són instants de lluïssor que s’aboquen a la gran fosca de l’absurda rutina, La senda que, trepitjada, s’esmicola Com una lenta i escalfada boira.

7 de març de 2015

Besllums.30. Entre dos llustres.

La definitiva veritat que he descobert entre besllums se m’escapa avui del flux de les paraules.

Que cada criatura malda per emetre un cant, una guspira nova contra la foscor dels dies que s’esvaeixen entre la pols que vagareja des dels confins de les beceroles del temps.

Que cada diminut i efímer bri d’energia s’afegeix al vast i multiforme brou de l’univers.

Que cada partícula de llum en cada nova albada és ocasió per al caminar maldestre de la tórtora, per al darrer vol de l’òliba abans d’encauar-se, per al despertar del formiguer entre l’herba curulla, per al salt del dofí sobre la carena de l’onada, per a l’esclat de l’estol irisat de les orades.

Per al riure de l’ancià que es desvetlla i per al plany del nadó que es queixa.

La definitiva veritat, apresa entre dos llustres, em parla d’un ordre on tot neix i es revifa en cada alè que vibra en cada cosa.

Es revela amb una mirada teva en el record.

Es diposita com un fèrtil sediment de llim en la certesa que ha quedat suspesa en els teus mots.

Reus-Cambrils, 14 d’octubre de 2015