Azif. Francesc Badia

AZIF Regles d'usatge per a crítics.

Normalment, els totpoderosos senyors de la crítica solen exprimir llurs saberuts comentaris sense prendre's la molèstia de llegir una sola línia. Costum tan poc reflexiva, m'ha dut a pensar en el meu editor i llur dependència amb aquest gènere en extinció. Per aquesta raó, escriuré, a continuació, quatre regles que estalviaran, als esmentats i al• ludits, la lectura de les sobrecobertes i/o portada del llibre.

Títol: "Azif" Gènere literari: Novel• la històrica Estil: Terror psicològic Any: Del calendari de JC Descripció del contingut: L'Hèctor Parisi Lavern viatja a Barcelona per estudiar al seminari de la ciutat. La seva afició per les ciències ocultes el duu a una llibreria de Ciutat Vella on s'assabenta de l'existència d'un llibre, prohibit i perseguit per l'església. Decidit a cercar-lo, demana permís al bisbat per traslladar-se al monestir de Sant Salvi de Cladellis. Un cop arribat, descobreix el que busca i tota mena de desviacions en la vida monàstica dels monjos franciscans...

Sinopsi temàtica: L'autor barreja el misteri amb l'humor, la intriga amb la curiositat i faculta al

lector perquè es fabriqui les seves pors. La novel• la és farcida d'anècdotes i episodis històrics contemporanis a l'obra, des de la introducció fins el desenllaç. Llegendes i contes de la vora del foc. Personatges que mantenen l'equilibri entre la realitat i la ficció, sense perdre el contacte amb la veritat. A més d'unes quantes coincidències buscades i paral• lelismes de "objet trouvé", que demanen l'atenta lectura per part del lector i el joc acceptat en la recerca.

**

AZIF Francesc Badia i Tejedor

“Aquest món és més terrorífic que tot el que ha parit la imaginació dels homes”.

L'autor.

"Si m'he enganyat en allò mateix que he vist amb els meus propis ulls, quants errors no hauré jo escrit".

Walter Raleigh.

(Un dels amants de la reina d'Anglaterra)

DEDICATÒRIES.

Al meu fill, Nil, per la seva paciència i per comprendre que al seu pare li agrada escriure.

Al meu Editor, per rescatar l'original, d'un oblit injust i permanent.

AGRAÏMENTS.

Vull donar les gràcies, al meu fill Nil, per compartir el goig per l'aventura i fer-ne camí.

A na Mònica Prats i Bolance, del servei d'informació i turisme de l'Ajuntament de Barcelona, per ser quasi una perfecta aconseguidora.

Al personal de l'Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, per la seva diligència i fantàstics fitxers.

A l'amic Jesús Molina, per haver acceptat, estoicament, ser el protagonista d'aquesta història.

Als amics Àngels i Natxo, de la “copi”, per haver-me aguantat l'inaguantable.

Al professor Agustí Sala i Cornadó, per un grapat de consultes a deshora.

AVIS AL LECTOR. El símbol (*) pot encapçalar un capítol, un paràgraf i qualsevol sort de text, fent parar esment al lector de que es tracta d'una referència de contingut històric.

El símbol (&) tanca la referència esmentada.

**

SUMARI

1. La Seu d'Urgell 1690

2. El llarg camí a Barcelona

3. El seminari

4. Girona immortal i desitjada

5. Sant Salvi de Cladellis

6.“Claudeo libris”

7. La Seu d'Urgell 1693

8.“Tempus fugit” EPITAFI

1. La Seu d'Urgell 1690 La família Els Parisi-Lavern vivien en una casa del carrer dels Canonges, a la Seu d'Urgell. Un dels més antics de la vila. Les dues voreres eren cobertes, en tota la seva llargada, per porxos que permetien refugiar-se de les inclemències del temps. Un barri de gent benestant.

La família, burgesa i petita, mantenia un sentiment de classe caracteritzat pel benestar econòmic, l'orgull per les tradicions i el fanatisme religiós. Tot i que tenien cura de les aparences, els costava mantenir el seny.

El patriarca del clan era el senyor Pere Parisi. Un home delicat i malicós que vivia de fer treballar els altres, com a mestre d'obres. Era casat amb la Núria Lavern, a qui li agradava fer de puntaire, malgrat no ser del ofici. La parella va tenir un únic fill, l'Hèctor. La nineta dels ulls de sa mare i l'esperit de la contradicció, segons son pare.

Una jove francesa, de nom Solange, els feia de criada. Arribà a la casa essent molt jove. En nàixer el petit, fou la seva assistenta.

El nen L'Hèctor Parisi i Lavern va néixer a La Seu, l'u de març de 1674. En els primers anys de la seva vida fou un ésser solitari, fantasiós i malaltís. Això últim semblava haver-ho heretat del seu pare. Més endavant, es tornà curiós, tafaner, i, sobretot, molt observador. No dormia bé i patia malsons. D'infant, despertà en ell una especial fal• lera pels misteris i una atracció per tot el que no tenia explicació.

L'educació rebuda per la seva mare, no l'afavorí gota. Ben al contrari. El sobre protegí provocant-li tota mena de basardes. Les tenia al buit, a la immensitat, i, a la convivència compartida.

En fer els setze, coincidint amb la mort del seu pare, arribaren les desavinences amb la mare. Ella volia que estudiés per capellà al seminari de Barcelona. Però, ell, era un agnòstic sensitiu, i, donada la seva edat, un materialista immadur. Desprès de molts estires i arronses, l'Hèctor decidí fer el viatge a la capital, deixant la mare enganyada i creguda d'haver-lo convençut. Els seus interessos, però, eren uns altres, molt diferents.

*Puch “Cama de Boia” Va néixer a Castelló d'Empúries. Era fill d'una casa d'honrats pagesos. L'any 1689 s'inicià com a bandoler, robant al seu pare quan anava cap a Girona a aprendre un ofici. Més tard, acabaria amb la vida de la família d'un dels seus oncles.

En Puch era un mànega ampla. Gastava tot el que robava. Aquest fou el motiu per canviar a tothora de lloc. Anava disfressat i així aconseguia que a les masies li obrissin les portes. Un cop a dins, ell les obria al reste de la quadrilla. Amb la guerra, marxà al Camp de Tarragona on participà en les partides de

carrasclets. Acabada aquesta, formà una nova colla de vuit homes. Al poc temps, fou occit pels mossos d'esquadra, mentre torturava la gent de la masia de La Granja, pels voltants de Valls. El sobrenom li era donat per la seva lleugeresa i agilitat. *Els mossos d'esquadra s'establiren el 1719 a diverses ciutats del Principat. Però, la seva oficialitat no es dugué a terme fins el 1723 quan en Pere Anton Veciana aconseguí del capità general que fossin reconeguts com a policia local de Valls, d'on ell era alcalde. El 1729, finalment, el rei Felip V els hi atorgà categoria d'institució oficial, depenent del capità general i de l'Audiència de Catalunya.

&

(Sant Salvi de Cladellis, juliol del 1690)

P

are abat. Vos no creieu que és un lloc excel• lent per fer-hi la biblioteca de la comunitat...? - No us precipiteu germà, abans de res tindríem que netejar-ho d'humitats i d'insectes, que per tot arreu hi ha. - Oh, si, pare abat, precisament m'acaba de picar un mosquit. - Diu això, posant-se la ma a la galta - Per ventura no l'heu sentit? - Potser seria tan sols una mosca, germà. Només una mosca. Aquella mateixa nit, la campana de l'església, tocava a morts...

**

2. El llarg camí a Barcelona

L

´Hèctor pagà les 3 monedes de 8 rals d'argent que costava el viatge en tartana. Uns diners que, de ben segur, el seu pare hagués destinat a altres coses. Sortiren de la Seu, una nit de lluna plena del mes d'Agost, havent fet dipositaris dels seus bens a les persones més properes. Un antic costum, en fer llargs desplaçaments on freqüentaven els perills, que obligava el viatger a llegar les seves pertinences per si no tornava mai més.

Feia calor i els cavalls estaven nerviosos... L'Hèctor pensava que no era el millor moment. Els lladres de camí ral sovintejaven per tot arreu, i, de trobar-los, la llum del pleniluni els posaria al descobert. L'aventura, però, s'ho valia. I ell estava decidit a continuar...

A cavall de la tartana hi anaven tres persones més, a part de l'Hèctor i l'home que la manava. Un frare de l'orde de Sant Benet que es passà bona part del viatge bevent i donant a beure. Un jove comerciant que anava a la capital a fer negocis. I un fadrí d'aspecte pulcre, poques paraules i bons modes.

El camí, que al cap de quatre dies de postes i hostalatges els duria a Barcelona, començava per plans d'esglesioles i ermites, seguia per camins de castells, i, per catedrals i abadies arribava a la capital. El trajecte era feixuc. Malgrat tot, les aturades es sovintejaven. Podien fer un toc, i, de vegades, una partida als naips, mentre els cavalls menjaven un grapat d'alfals i bevien aigua.

De La Seu fins arribar a Barcelona, tenien que travessar Solsona, Olius, Cardona, Manresa, Montserrat, Olesa, Martorell, Molins de Rei, Esplugues, Hospitalet i Sants. A Barcelona, les tartanes provinents de la Seu tenien la posta en el Castell de Montjuïc.

Poc desprès de sortir de Solsona, en la cruïlla d'Olius, foren visitats per un grup d'homes, armats fins les dents, que aturaren el seguici. El “frare benedictí” tragué dessota els hàbits un pedrenyal i els convidà a baixar d'un en un, al temps que els hi deia de treure's la roba. El fadrí no semblava tenir l'orella massa fina, puix es quedà assegut sense poder moure un dit. El “frare”, que no estava per romanços, l'agafà pel coll i el va fer aterrar sense ni tocar el pescant. Malfiat, com era, seguí amb atenció com, en treure's la capa, al fadrí, li queia un paper quarterat al terra. S'ajupí per arreplegar-lo, i, en llegir que es tractava d'un document de la Cort que reconeixia al portador com a oficial del rei, li descarregà el pedrenyal sense compassió.

Uns ulls de mirada profunda, que no havien estat observats, seguien els esdeveniments des de la foscor de la boscúria. En Miquel Barnús era home de molts oficis, però, entre ells no s'hi comptava el fer front a una colla de bandolers. I, a més, què hi podia fer amb una navalla de caçar bolets?

Observar i procurar no ser vit, per poder explicar-ho... N'escriuria un poema èpic...

Un bàndol nombrós i ben armat, a la cruïlla d'Olost, han fet malifetes.

Han llevat la vida a un home del rei pel menys fet de ser qui era.

Li en llevat la seva vida, per ser qui era.

Han deixat tres cavallers pelats i sense pertinences.

Han cremat ses robes, descuidats sos cavalls i, a mi, a clar de lluna, no em varen veure, a clar de lluna, no em varen veure.

Uns quants de la quadrilla buidaven les butxaques i escuraven els sarrions, mentre els altres cremaven les vestimentes de ses senyories. No varen maltractar els supervivents, però, quedaren tots en pilotes. Sort del cotxer. Duia unes mantes a la tartana i les repartí com va poder. Mentre, els malfactors, amb el seu cabdill al front, eren fent camí i altres follies. *No sempre el bandolerisme fou producte de la misèria de les classes humils. També s'hi barrejaven elements de l'aristocràcia. Cavallers arruïnats o fills pròdigs de famílies benestants. A voltes, les diferents partides de lladres de camí ral eren fetes servir en les disputes entre nobles.

Les contínues guerres amb França foren la causa d'una ordre reial que permetia als catalans usar armes i els concedia un cert permís per bandolejar. Quan hi havia guerra amb els francesos els bandits tenien permís de la corona per fer disbarats a l'altra banda i quan actuaven d'aquest cantó de la frontera podien fugir a França on obtenien refugi del virrei. En els pocs anys de pau que quedaven, ambdós estats esdevenien col• laboradors. A més a més, el Pirineu era transitat per contrabandistes de cavalls i per refugiats hugonots que fugien de les guerres de religió en territori francès. En molts casos, els recollits inadaptats, s'afegien als bandolers.

Els canvis de facció eren molt freqüents. N'hi havia que assaltaven carruatges i conreus del rei o feien moneda falsa, i, si els convenia, lluitaven a favor dels nobles de la zona a canvi d'un sou.

Entraven a les masies, robaven el baix clergat i venien la seva ànima al diable a canvi del secret per fabricar or.

Un terç de la moneda de curs legal que corria per Catalunya era fraudulenta. Certes colles es dedicaven a fondre les peces per extreure-hi la quantitat d'or o d'argent que contenien. & Cap a Cardona, amb les butxaques netes i els cóssos coberts amb un tall de manta, sofriren tota mena de vexacions. Les gents que trobaven pel camí fugien esperitades com si haguessin vist el diable. El comerciant, l'Hèctor i en Met, el cotxer, semblaven tres empestats. *La decadència política, econòmica i demogràfica de Catalunya fou, en bona mesura, motivada per la pesta negra que s'expengué fins el 1523, en brots periòdics. El poble, encara recordava i temia com llurs avantpassats sofriren amb les terribles conseqüències d'aquesta malaltia. & Eren a punt de cloure un terç del camí. Anaven bruts, els cavalls necessitaven de refresc i el poble els llençava rocs i sal. D'aquesta faisó, i, embolicats com farcells, entraren a Cardona. L'Hèctor, a punt estigué d'abandonar en les seves ànsies d'aventura. El comerciant, ja havia dit molts cops, en veu alta, que Barcelona no era l'única ciutat per a fer-hi negocis... Qui no tenia més remei que continuar, era en Met. Fins el castell de Montjuïc, on hi tenia l'última posta, encara calia fer camí.

Aquest, en Met, era l'únic de tots tres que havia estat a Cardona. Coneixia la vila i el castell. Prou bé, per enfilar la tartana pel dret fins la col• legiata de Sant Vicenç, on en aquells moments hi havia un capítol de canonges discutint a la cripta. En Met, era molt cèlebre entre aquesta

comunitat de clergues, per ser lloc de sojorn i pel piló d'anys que feia la ruta. Havent donat compte del que els havia passat, confessaren, combregaren, i, en ben sopat, foren convidats a fer-hi nit.

L'endemà, ben arriats, amb roba neta i cavalls de refresc, ben ferrats, emprengueren el camí que els duria a Manresa. L'abat de la comunitat de Sant Vicenç els lliurà dos documents de pau i bona conducta cristiana. Un, era pel canonge de la Seu que els faria queviures i els donaria posada.

L'altre, per ser lliurat a l'abat de Montserrat qui els autoritzaria a passar-hi la nit.

En Martirià, el comerciant, explicà a l'Hèctor i a en Met no sé què de un tal *Narcís Feliu de la Penya... Un economista que, feia pocs anys, havia escrit un llibre que es deia “El Fènix de Catalunya”, on explicava que la cosa s'arreglaria a favor dels catalans. Diuen, si fou un altre intent fracassat per governar a Madrid. & Conversa a conversa, marrada a marrada, se'ls presentà la silueta de la Seu amb el riu Cardener al seu costat. Malgrat el tètric aspecte que oferia el conjunt, eren a punt d'acabar una altra etapa i oferir-se un merescut descans.

Preferien viatjar de dia per no tornar empescar una emboscada com la d'Olius. Amb la tartana carregada de queviures i algun obsequi pels monjos de l'Abadia, varen sortir de bon matí, desprès de missa, cap a Montserrat.

Arribaren amb temps de sobres. Les portes del Monestir encara eren obertes, donat el gran nombre de pelegrins que rendien visita. Aprofitaren per comprar mató i un xic de fruita a les pageses de Monistrol. No es veia cap francès. Era bon senyal.

L'abat els rebé al claustre mostrant molt d'interès per tot allò que havien vist des el moment que iniciaren el viatge. Mentre eren parlant, l'Hèctor rumiava la possibilitat de que els oferís visitar la biblioteca o l'arxiu, on el monjos treballaven recollint manuscrits d'una antiguitat que no podia imaginar. Lluny de tot això, l'abat acceptà els presents, els donà les gràcies en nom de la comunitat i demanà a un monjo que els acompanyés a les cel• les.

Les primeres hores les passà somniant despert. Era a Montserrat. Bressol i custodia del coneixement del país. Marxaria l'endemà, sense haver tret profit dels seus anhels?

El neguit li pogué més que no pas la prudència. Sortí al passadís, i, de puntetes, començà a cercar la biblioteca. En el primer recolze es trobà amb el monjo que els havia acomodat. Era tancant portes. En veure'l, li indicà que era prohibit caminar de nit pels passadissos, per no destorbar el vot de silenci nocturn i preservar els descans de la confraria. Decebut, però, alhora, confortat per haver-se atrevit, se'n tornà al llit.

A Montserrat, els monjos matinen quan el sol encara no ha sortit. Desprès del desdejuni i les oracions, assisteixen a la primera missa amb l'Escolania. Una experiència per tots inoblidable. Fet tot plegat, s'acomiaden de l'abadia i reprenen el camí cap a Barcelona.

Era cap el tard quan varen arribar a Hospitalet. Decidiren fer-ne via, per no agafar nit tancada.

Però, com era convingut en el gremi, i, malgrat la poca distància que els separava de Montjuïc, canviaren de cavalls en aquest poble per arribar, a la forta pujada del castell, el més ben arriats possible.

Camí de Sants, l'Hèctor els hi explicà l'aparent motiu del seu viatge a Barcelona i en Martirià s'oferí acompanyar-lo fins el seminari. Ell, coneixia el casc vell i no tenia res més que fer, fins

l'endemà. De pas, el comerciant li contà que hi havia en el Consolat de Mar una partida de peces vingudes d'Índies, que eren del seu interès. En Met, anava sentint la conversa i apuntà la possibilitat de desembarcar-los abans d'enfilar el castell. Així, a la zona del port, serien més a la vora d'on tenien que anar. On acabaven les Drassanes Reials i començava el mar, es digueren adéu.

Caminar en aquells temps per Barcelona amb un que semblava que s'ho sabia tot donava a l'Hèctor una tranquil• litat que de haver-ho tingut que fer sòl no se'n hauria sortit pas. El perill, en els carrerons de la ciutat medieval, era a totes les cantonades. Però, la presència d'un parell d'homes joves, forts i decidits feia recular, en llurs intencions, a més d'un lladregot.

Qui no ho tingué tant bé fou en Met. Descarregat com anava, amb cavalls de referesc i ferradures noves, relliscava per la pujada al castell com si hagués glaçat. Uns quants, que anaven a peu, accediren de bon grat a muntar-hi i solucionaren el problema.

**

3. El seminari

*Ubicat al carrer Nostra Senyora de Montalegre, de Barcelona. Alguns autors fixen la data de construcció del convent de les monges canongesses de Sant Agustí, a la Cartoixa de Montalegre, l'any 1463. Altres, en canvi, ho fan l'any 1593, coincidint amb la posada en funcionament del seminari, a partir del 22 de setembre.

El 1590, les principals figures eclesiàstiques fugen de la pesta moderna i demanen el tancament del convent. Les monges són enviades a casa. Totes, menys dues, ja molt grans: l'abadessa Joana Blanca de Castellarnau i Lucrècia de Gasó. Cinc anys més tard, l'abadessa del monestir, veient la fi de l'edifici i l'orde religiosa, es nega a acceptar l'enteniment de clausura decretat pel Concili de Trento i renovat per l'antiga constitució del Papa Bonifaci VIII. Amb tal cosa, es condemnen sense recursos fins a la seva desaparició.

En un parèntesi marcat per una treva en la guerra, la recessió de la plaga de pesta i la millora de l'economia catalana, es refà i s'amplia el claustre de l'església. L'enorme edifici es transforma en seminari conciliar. Amb una capacitat per 233 persones, preparat per a pernoctar-hi en cel• les individuals i ben proveïts, mercès a les viandes provinents de l'hort veí de Sant Teobald.

El 1598 comença l'ocupació i els primers jesuïtes de Catalunya passen per les seves aules.

El 1602, per disposició del bisbe Coloma, algunes monges caputxines són cridades a ocupar part del col• legi.

Entre finals de 1652 i 1717, els francesos i la pesta fan estralls. És un període històric de total obscurantisme. No obstant i això, se sap que les religioses foren les últimes en abandonar-lo i les funcions com a seminari es perllongaren fins a principis del segle XVIII, quan fou desocupat misteriosament. &

La porta del seminari es tancada. L'Hèctor, pica dos cops amb la baula i sona una campaneta. A l'altra banda, una barba blanca i desordenada es deixa entreveure per l'espiera. L'Hèctor es dona a conèixer, explica el motiu de la seva presència i s'acomiada d'en Martirià. Un petit portaló, incrustat en un portal de dimensions, per ell, desconegudes, s'obre per donar-li pas.

Al costat del frare que el rep s'hi troba una monja d'edat avançada que se'l mira de dalt a baix. Les indicacions són breus i precises. Ara, és hora de recloure's. A l'alba es diu missa. Desprès, es reparteix el desdejuni, es fan uns moments de meditació i comencen les classes. En el menjador, li passaran un full amb les normes internes del seminari. Li serà lliurat el vestit de seminarista i

assignats un tutor i una cel• la individual.

L'acompanyen a una sala molt gran on a una banda i l'altra hi ha màrfegues ocupades per un munt de gent. El llum de les espelmes, que encara no han estat apagades, no dona gaires detalls del que es pot veure, però, la sensació d'immensitat es fa molt palesa. Més que un immens dormitori, sembla una nau de drassana presta per a construir-hi vaixells.

Observant obediència, pren possessió d'un matalàs, no gaire net, que li assenyalen. Mentre intenta agafar el son, recorda com la seva mare li va dir que no es preocupés, puix li havia estat destinada una pensió per tot el temps que fos al seminari. La seva família havia donat a l'església una part de la hisenda i el valor d'aquesta cobria, en escreix, les seves despeses. També li digué que si, per un cas, tenia necessitat de diners, els demanés al seu tutor... Ho faria, tan prompte li fos presentat.

Anar pel món amb les butxaques escurades, no entrava dins dels seus càlculs.

A l'endemà, abans de començar les classes, el director del seminari li presentà el seu tutor i aquest, a petició de l'Hèctor, li entregà una bossa amb un grapat de croats d'argent. El valedor de l'Hèctor era un jesuïta que donava classes de matemàtiques als estudiants més endarrerits. La seva missió com a tutor consistia en administrar els cabdals destinats per les famílies del seus protegits, en la seva formació i pel temps que fossin en el seminari.

La cel• la era petita i neta. Tenia una finestra que donava al carrer. El mobiliari era auster, però, en els mobles, es notava la presència dels drets passius. Una tauleta escriptori amb una cadira, un llit estret, un petit armari mirall, un rentamans, una estora i un bací. Quan l'Hèctor va haver repassat el contingut de la peça, se'n provà l'hàbit. Una llarga sotana sense bragueta, mitges negres i sabates de sivella del mateix color. En el coll hi duia un plastró emmidonat de color blanc amb uns botons que no servien per res. Al cap, un barret alat, també de color negre, amb uns cordills pels dies de vent. Així disfressat, davant del mirall, es va fotre a riure.

En aquell moment, algú trucà a la porta. Era el director del seminari. El germà, Casimir de Campmany i Gómez de La Borra no amagava la seva satisfacció per l'aspecte físic de l'Hèctor amb el seu flamant vestit de seminarista...

- Feu goig Parisi! - Gràcies, germà director. - Ho heu trobat tot a la vostra entera satisfacció? - Oh i tan, germà director! - Penseu en el que us vaig a dir, apreciat Parisi... Aquí es ve a estudiar per ser ordenat sacerdot i seguir les ensenyances de la sagrada mare església, però, són moltes les temptacions que us poden desviar del vostre propòsit. Tindreu ocasió de comprovar-ho. Entre els vostres companys, hi ha bon gra i també molta palla que cal destriar. Ja sabeu el que ens recorda la dita: "la mel no està feta per la boca de l'ase". M'enteneu, oi? - Prou que si, germà director. - En quan a la fe i les seves possibles desviacions, us voldria recordar que cal aprofitar aquelles ocasions on el diable ens tempta i ens fa febles, preservant en la força de la mateixa fe. Si mai s'us fa present el dubte de que no aprofiteu bé els estudis i de que esteu robant els diners als vostres pares, fareu bé en deixar-ho córrer. Aquí, a la força, no hi tenim a ningú... La vostra formació, per altra banda, us servirà per enfortir el convenciment de que heu escollit el camí recte. Acabats els

vostres estudis, sereu pastor i guiareu el ramat pels camins del senyor encomanant-los el vostre amor per l'altíssim! - Amen, germà director. - Ara us deixo en el vostre recolliment. Si mai teniu que menester quelcom, adreceu-vos al vostre tutor si en són qüestions mundanes i a mi mateix si en són d'ordre docent o espiritual. - Així ho faré, germà director. - Em podeu dir Fra Casimir. És com tothom em coneix... Fra Casimir sortí de la cel• la de l'Hèctor i aquest es quedà guaitant el full amb les normes pels interns que era damunt de l'escriptori. Tot i que la seva atenta lectura li provocà una certa preocupació, fruit del desconeixement, es podria resumir en: ferma disciplina i bona predisposició.

El dies transcorrien plàcids. La pau i la serenor del seminari permetien a l'Hèctor anar fent plans.

Les classes i el règim intern, els permetien sortir de quatre a sis de la tarda, els dies feiners, i, els diumenges i festius, en acabar la missa, tenien els matins lliures...

En el seminari de Barcelona, annexe al claustre de la cartoixa, hi ha un petit pati porticat on els seminaristes solen sortir entre classes per a descansar una estona i fer-la petar. Allà estant, un frare mentor s'atansa al Hèctor i li fa saber que els nouvinguts tenen que anar, alguna que altra nit, desprès del rosari, a fer companyia a les monges caputxines del convent de la cartoixa de Santa Maria de Montalegre. Segons el frare, és un acte de pietat amb les religioses de més edat i un exercici de caritat que se'ls demana, perquè Déu així ho exigeix. Tot seguit, posant èmfasi en el detall per evitar equivocacions, és conduit a la cel• la de la religiosa que aquella mateixa nit té que vetllar.

L'Hèctor no era un jove predisposat a sortir de nit si no es tractava d'un tema que l'interessés molt.

Li agradava ficar el nas a tot arreu. Emperò, d'això a fer vetlles... A ell, el que l'enllepolia era poder dormir sense somieigs.

Tot i anar fent-se gran, encara mantenia algunes basardes i malsons de la infantesa que l'impedien un somni reparador i continuat. N'era conscient. No obstant, desconeixia que la seva vida estava a punt de fer un capgirell considerable.

Les monges passaven el rosari al capvespre i els seminaristes sopaven a les 7. A la taula del nouvingut, es sentia una cançoneta...

Les filles de Maria, netes de Xoana, per ajeure's amb l'home, es treuen la medalla.

Amb el sopar a mig pair, l'Hèctor, demanà permís al seu tutor i s'adreçà cap a la cel• la de la religiosa que tenia que vetllar.

Calia baixar unes escales, travessar el pati porticat, entrar a l'església per l'orgue i sortir per la sagristia, on hi havia una petita porta que comunicava amb el pati del convent de les caputxines.

Quan va per trucar, se'n don compte de que la cel• la és oberta. Tot i això, copeja discretament i entra.

La imatge que l'Hèctor esperava de la monja amb la que tenia que passar la nit en blanc, no era la que veien els seus ulls.

Una novícia d'ulls blaus com el mar profund i d'edat apropada a la seva, és esperant-lo damunt del llit. Duu una camisa de dormir blanca i el cabell ben pentinat.

El jove seminarista no havia tingut mai una dona tant a la vora, ni en aquelles circumstàncies. De fet, no havia tingut mai contacte carnal.

En un racó hi veu un fanal d'oli encès, una cadira i una gibrelleta. Les cames li fan figa. Tot i que, en aquell instant, el bací li hagués anat prou bé, opta per la cadira...

Segons la novícia, consumar el fet consistia en passar la primera de les proves que el permetrien continuar amb llurs estudis. Ella rebia visites nocturnes de seminaristes més grans que ell. Fins i tot, de sacerdots, frares i d'altres que anaven disfressats. Sabia que, per ell, era el principi d'una relació que el duria a tranuitar amb monges d'edats que no podia precisar, potser, amb la mateixa abadessa.

L'Hèctor, se'n don compte de que, a poc a poc, la noia pren la iniciativa i que no pot restar per més temps sense estudis carnals. Allò que en el convent en diuen actes pietosos i exercicis de caritat.

D'haver-ho estat, aquella nit n'hagués anat plena.

L'endemà feia son. A l'Hèctor, se li notava la cara d'haver dormit poc. Emperò, malgrat el que havia passat i el que intuïa al respecte, estava decidit a vèncer la seva timidesa. Faria el que fos, per continuar en els seu propòsits. I si tot era com el d'aquella nit, potser, una repassada de vegada en quant, li aixecaria l'esperit i qui no diu que la neulella.

D'elevar l'esperit s'encarregaven les monges i les novícies, i, d'omplir el pap, curiosament, també...

Les monges inventaven guisofis i llepolies diverses. Eren les mestresses de la cuina del seminari.

Amb l'Hèctor, des del primer dia, tingueren nombroses deferències en agraïment a la qualitat de les seves vetlles. De suposar és, que als pretendents de capellà no els faltés mai el tiberi.

Els frares, en canvi, feien “liqueurs”, encara que fos fotent-li la recepta a un pastor. Males arts a part, eren pedagogs de l'embriaguesa. No els faltava mai el mam.

“In quello tempo”, els perols de l'església eren com autèntics camps de batalla on els seminaristes volien menjar com a cardenals, els monjos dels convents volien fer-ho com a seminaristes, (sense tondre truja) i els de la cúria defensaven llurs privilegis gastronòmics, si era precís, amb la mort.

Amb la mort del que està fart, és clar.

Tant els uns com els altres tenien el pecat de la golosia al capdavant de la classificació. En la consecució d'aquest vici capital s'hi barrejaven els de l'avarícia, la luxúria, la peresa i la mateixa enveja.

Els noms de dolços i llaminadures delataven la procedència i incitaven a pecar amb indulgència.

Temptacions batejades com a coques de la verge, dolços del beat de Porres, gemes de santa Clara, mantegosos del sagrat Crist fermat a la columna, pastes de sant Blai, coquetes de Maria, pets de monja, osos de sant, bocinets de cel, pastes de sagristà i un llarg repàs al santoral...

Aquella mateixa tarda, l'Hèctor, emprà les seves hores de lleure en anar a veure la mar. Quan més a prop hi havia estat, fou el dia que arribà a Barcelona, mentre la tartana els deixava a ell i en Martirià a les Drassanes. D'aquesta faisó, ja de retiro, aprofitaria a passar pel carrer del Call, on hi havia, segons els companys d'estudis, una de les llibreries de passavolant més antiga de la

ciutat.

La mar era més gran del que s'imaginava. On es trobava, hi havia un mur de contenció, i, davant, una platja amb unes quantes barqueroles. Un horitzó net i violat destacava per damunt de l'aigua.

Semblava una gran bassa d'oli, d'un blau intens. No gaire lluny d'on era, a la mateixa terrassa del mirador, hi havia un home assegut, davant d'una tela, pintant un quadre. Era una marina de colors vius que desprenien una llum especial. El pintor era de mitjana edat i fumava en pipa.

Tot i que no es coneixien, poc temps abans, havien estat protagonistes d'una mateixa escena. Era en Miquel Barnús...

El port estava del cantó de Montjuïc. Es veia atapeït de vaixells de guerra amb bandera francesa.

Això el feu reflexionar. Però, per poca estona. Tenia pressa. Pujà pel carrer Avinyó. De seguit hi fou.

La llibreria sembla molt gran i espaiosa. Té dos aparadors i una doble entrada. A la porta, de dos fulls, hi penja el rètol de TANCAT. Potser són enfeinats al taller. No hi fa res. Tornarà demà.

Ho havia endevinat. Eren tots dins l'obrador acabant un encarreg. Una edició de canya i cordill en la que l'autor, que hi era pressent, no parava de donar indicacions i atabalar amb presses, com si es tractés d'un geni de la literatura. Tot aquell enrenou per un miler d'exemplars que ja tenia venuts. És dissabte. Avui no té que anar enlloc més. Amb dues hores d'esbarjo per endavant, pot deturar-se a contemplar les singularitats de l'edifici. De la façana en surt un cartell on es llegeix: *Casa Cormellas (1591), llibreter. & Els aparadors estan plens de volums en pergamí, gravats antics i bíblies nobles. Les cobertes són de pell, nacre o làmines d'argent. Els temes són diversos. Auques, goigs, romanços i estampes; xilografiades, burinades i a l'aiguafort, es barregen amb tractats teològics i textos litúrgics, escrits en llatí o en llengües estrangeres. N'hi ha un, en català, d'un tal Eiximenis (Llibre de les dones). *En aquell temps, la majoria de llibreries de Barcelona eren, a més, impremtes i editorials. S'hi podien trobar títols com: “Villancicos que se cantaron en la fiesta que la Excma. Ciudad de Barcelona consagró a Dios Nuestro Señor en acción de gracias y demostración de la alegria de verse restituida al suave dominio de su Majestad Carlos II (1698); o bé, “Declaración copiosa de la doctrina cristiana (...) para instruir los idiotas y niños en las cosas de nuestra Santa Fe Católica, de Roberto Belarmino. & Dues botigues amb els vidres nets com una patena són a banda i banda d'un vestíbul que s'estreteix fins a fer-se de la mida de la porta. En obrir-la es pot sentir el dringueig d'una campaneta. A l'interior hi ha tres taulells, llibres amuntegats en prestatges, una cortina de vellut de color granat que amaga la rebotiga on hi ha l'impremta i dues cadires. En una d'elles, es troba assegut un home que vol alçar-se per donar-li la ben rebuda.

El llibreter és d'edat mitjana i aspecte descurat. Va cobert amb perruca curta i una de les seves cames ha estat substituïda per un pal que, defensat per l'aixella, el permet caminar.

L'Hèctor queda sorprès per la seva gentilesa en oferir-li seient i un got de vi. En animada conversa, li pregunta per llibres ocults, de màgia i d'ultratomba. El llibreter se'l queda guaitant una estona... Com si pensés no tant la resposta sinó el perquè un jove de la seva edat s'interessa per llibres d'aquesta temàtica. Fa una ganyota i li respon, cadenciós, que en una llibreria hi entra de tot... Que de vegada en quan n'arriba algun... I que és qüestió de paciència... Si el va visitant, li

ho dirà quan en tingui.

Aquesta paciència que el llibreter li demanava a l'Hèctor, durà quasi dos anys. En tot aquest temps, hi passà un dia rera l'altre sense obtenir cap èxit. Malgrat tot, feren una bona amistat. *La llibreria-impremta-estamperia Cormellas fou fundada l'any 1591 per la primera de tres generacions, en el número 14, del carrer del Call.

L'avi, Sebastià de Cormellas, era d'Alcalà de Henares i devia conèixer en Cervantes, perquè aquest inclogué una acurada descripció de la seva impremta, en un del capítols del Quixot, venint-lo a visitar a Barcelona, l'estiu del 1610. &

E l pas del temps pot generar amistats. Com en el cas de l'Hèctor i l'arrendatari de Can Cormellas. Per bé que, a vegades, emmalalteix a quins no l'aprofiten. Aquest és el cas d'una novícia que fou tancada en un convent de clausura en contra de la seva voluntat...

Caterina Borredà tenia, tot just, 15 anys quan ingressà en el convent de les monges clarisses, a Pedralbes. Feia dos anys que s'havia quedat sense mare. El seu pare s'havia donat a la beguda i sovintejava les taules de joc i les dones de mala vida. Per tal de poder seguir vivint a l'empara del llibertinatge, decidí internar a la Caterina en reclusió.

Al principi, les monges no hi veieren, com calia esperar, cap vocació per part de la jove. Més aviat els hi era incòmoda. I el càstig no es feu esperar. Un dia, la abadessa la cridà al seu despatx per comunicar-li que seria tancada a la seva cel• la, sense més explicacions, fins que la comunitat decidís el contrari.

El convent de Santa Maria representava una de les presons en les que la Caterina es veia reclosa.

L'altra, era la mateixa cel• la. La més petita del convent. En deien de la solitud i es trobava a la primera planta del claustre. No li mancava res, i, quan això passava, alguna monja s'apiadava i li duia el que podia menester. Tenia prohibit sortir a passejar pel pati i pel passadís que tenia, tot just, a l'altra costat de la porta.

En poc temps, entrà en una profunda depressió i un estat de melangia que feien témer pel seu estat de salut. Aviat deixà de preocupar-se per les coses mundanes i entrà a viure en un retir intern on s'hi trobaven ella i els seus somnis.

Ocupava gran part del seu temps en fer treballs manuals. Aquests consistien en miniatures que muntava pacientment amb els pocs estris que tenia al seu abast i que les germanes li feien arribar.

Paper, fusta prima i cartró. Pintures i pinzells. Resina, tisores i teles de colors... Prenien forma d'objectes, cada cop, més i més semblants a la realitat. A mesura que anava acabant-los, els col• locava amb molta cura en un paisatge verd, envoltat per muntanyes que ella mateixa havia fet.

Semblava un pessebre.

Quan alguna germana entrava a la cambra, amagava un petit objecte a les mànegues del seu vestit de novícia. Si se li parlava, no contestava i posava cara de desgrat. Quasi sempre rebutjava la presència de les monges per un temps que no fos l'imprescindible. Però, mai havia refusat l'aliment. A vegades, les germanes, sense que la mare abadessa se'n assabentés, enxampaven a la cuina algun mató o alguna gema de Santa Clara. Del vas de terrissa en que hi anava el mató en feia muntanyes i de la blonda de les gemes, un petit llibre cosit que ningú més que ella havia vist.

**

A l seminari, els fets esdevenen rutinaris... Estudis desaprofitats. Partides de naips on es juga fort i es fa un generós consum d'alcohol. Misses i oracions. Càstigs físics i morals... Tot plegat, és la conseqüència d'una disciplina hipòcrita on la rigidesa es pot veure truncada, en qualsevol moment, amb l'aplicació de la doctrina.

El noviciat del seminari és d'una ignorància acceptada, i, els alumnes, uns neòfits de les seves pròpies bretolades. Hi ha grupets que s'escapen, vestits de carrer, per gaudir de les aventures de la nit. La majoria són de comarques i la ciutat els excita la curiositat. Un d'aquests grups el formen l'Hèctor i tres més. Aquesta nit, toca “fer mal”.

El pati del convent de Sant Agustí té una petita porta que dona al carrer Valldonzella. Lliures de vetlles i procurant no fer soroll, surten plegats. Un cop al carrer, donen la volta pel darrera de l'edifici i travessen El Raval per carrerons estrets, fins arribar a Sant Pau del Camp.

Aquesta excursió els duu a un local de mala nota que en diuen “Abul”. Dins, hi ha una ballarina que remena el ventre amb una dansa apresa en terres de l'Islam. Va quasi nua. Uns vels vaporosos li tapen aquelles carns que vol deixar entreveure. Es fa dir “Fara”, però, de fet, es diu Carmen i no és mora. És gitana i andalusa. L'acompanyen tres músics, disfressats d'homes del desert, que són de L'Hospitalet. L'amo, és l'únic àrab en aquest oasi de llibertat que no ha vist la necessitat de canviar-se el nom: es diu Abul.

Entre vapors i pipes de dubtosa procedència, la Fara, o sia, la Carmen, acaba la dansa i se'n va amb el mateix ritme sostingut que moments abans tenia la música, cap al racó on estan l'Hèctor i els seus companys.

- Buena noche. Vozotro zoi curita, no? Seu al terra entre coixins de seda de molts colors, esperant la resposta dels nouvinguts...

- No ben bé... Seminaristes. Li diu un d'ells que és d'Olot.

- Què! Oz a guztao el baile? - O, si. Molt! Diuen tots. El més espavilat, que és d'Arbeca, afegeix...

- A mi, el que m'agrada, és vostè. - Jozú con el niño. I paresia tonto! La Carmen té les cames espaterrades. Entre les cuixes nues s'endevina molt més del que es veu.

Els quatre, fan esforços per flairar l'origen de la qüestió...

- Os voy a echá la buenaventura. - Es mira l'Hèctor – Trae pa'ca la mano, mi arma! La lectura de línies de la ma varen divertir molt a la resta. L'Hèctor tingué que sentir que es casaria, tindria fills i que no servia per capellà. Però, la pitonissa anà molt més lluny. Li digué que

tots tenim un passat i un futur, més enllà de les pròpies vides. Que tots som fruit d'una o varies reencarnacions i un cop morts tornem a reviure, passat el temps...

- Tu va a sé un tio mu famoso ezcribiendo novela en un paí mu lejo daquí... El premi d'aquella juguesca el posà la Carmen i el guanyador també. Havent acabat l'actuació, s'emportà el d'Arbeca darrera les cortines de l'escenari. Però, abans...

“L'Abul” era ple de gent. El fum no deixava veure qui havia i l'enrenou impedia parar l'orella. La Carmen creuava el local amb el d'Arbeca quan una veu poderosa s'alçà entre les demés: - Xata, que te'n recordes de mi..? Era en Miquel Barnús que havia vingut a ciutat per pintar un quadre, o potser dos, i, a fotre un clau, o, potser dos. Cosa força habitual en els pintors de l'època...

- Epera un momentín, corasón... Cuando acabe con eze, vengo a por ti. Les vetlles en el convent de Montalegre anaven en escreix. No hi havia cap forat en la comunitat que els seminaristes no en tinguessin coneixement. Tant ajustat anava tot que, quan una monja es posava malalta, tenien treballs per a trobar algú que la cuidés.

Sense tenir que menjar cebes calentes i humides, l'Hèctor, aconseguí que les germanes, d'antuvi desconsolades, no tingueren que fer mai més lo pa amb el cul. Li cediren una cel• la individual a l'interior del convent. I les veus, devien córrer com la pólvora dels gavatxos. Perquè tingué que vetllar, en més d'una ocasió, a dones vingudes de molt lluny.

Tenia un do. Un món interior, molt enèrgic, que el permetia estar amb les monges o el que fossin, i, d'ensems, passar-se l'estona somniant despert en grimoris i altres fetilleries. Imaginar-se un univers que anava més enllà del considerat com a terrenal. Endinsar-se pels laberints de la imaginària, integrant-se en el joc amorós. Un procés tàntric que l'excitava, però, no podia compartir. Malgrat tot, les seves parelles ocasionals no notaven l'absència. Ni la seva, ni la d'aquella part d'ell que les embogia. Rutllava. Però, no semblava fet per la resta de mortals... **

La cel• la que ocupava la Caterina tenia una petita finestra reixada. De bon matí, un cargol de pastor s'enfilà pel mur, i, quan anà per entrar a l'habitació, uns dits blancs i sedosos l'estiraren per la closca desprenent-li la sola de la pedra del finestrell.

Els moviments de contracció i distensió que fan que tot cargol es mogui, quedaren per uns moments en evidència. La nena el tenia cap per avall. Els set músculs de la cua lluitaven per trobar una superfície per on fugir. L'observació atenta de l'espiral de la cuirassa féu que la Caterina entrés en un estat somiós. S'imaginava passejant per un laberint que tenia el mateix aspecte, la mateixa textura i el mateix color que la rosca del mol• lusc. Aquest estat, la mantingué entretinguda per una bona estona.

Tot d'una, i, sense soltar el gastròpode que ja havia amagat les seves parts carnoses i regalimava una espesa bava, s'adreçà cap el racó de la cambra on hi tenia la maqueta que pacientment havia anat construint. Primer, canvià els elements de lloc fins que es pogué endevinar, a certa distància, la mateixa forma el• líptica que encara tenia a la ma. A continuació, deixà el cargol en un punt del model.

Restà asseguda per una bona estona, observant esdeveniments, quan el cargol començà a sortir de casa seva i es posà a reptar. Una monja trucà a la porta i li entrà unes viandes. Era l'hora del desdejuni. **

Han passat quasi dos anys. L'Hèctor ha complert els 18. *Un any abans, el 1691, Barcelona havia sofert un important bombardeig naval per part de l'armada francesa. & La mare de l'Hèctor se'n assabentà i fruit del patiment caigué malalta. *(1692) La Seu d'Urgell cau en poder del francesos. & De forma deliberada, certes notícies no arriben al seminari. L'Hèctor, a part del canoneig francès que només afectà el litoral, no en sap res dels fets de La Seu ni de l'estat de salut de la seva mare. *Malgrat pertànyer a la corona catalana aragonesa i les successives intervencions de l'exèrcit francès, Catalunya manté intactes les seves institucions. És nomenat president de la Generalitat, Antoni de Planella i de Cruïlles, abat de Besalú.

La situació amb els “Angelets de la Terra” respira pau pels quatre cantons.

La pagesia ja no té que allotjar les tropes espanyoles. S'han creat casernes militars a Barcelona i a Vic. & Una tarda, com tantes altres, l'Hèctor passa per Can Cormellas. El Jaume, en veure'l apropar-se, surt, com pot, aixecant la crossa. L'home, presenta una excitació fora del que en ell és comú. El fa entrar a la botiga i tanca la porta amb baldó.

En veu baixa, com si l'anés a sentir tota Barcelona, li conta que aquell mateix matí havia rebut un llibre embolicat, amb l'encàrrec de lliurar-lo a un monjo, que per la tarda tenia que passar a recollir-lo...

- No he pogut reprimir la temptació de veure el contingut de l'embolcall. Era una edició del Llibre dels Àrabs, feta a Toledo, el 1647. Una versió castellana, de l'edició llatina del 1232, prohibida pel papa Gregori IX... *El traductor Francisco Torres Oliver, trobà a l'Arxiu Històric de Simancas, província de Valladolid, un de semblant, publicat a León, pel 1300. & Sense poder respirar, acabà dient-li: - Malgrat ser un llibre prohibit i perseguit per l'església, molts pensen que el Vaticà en té una

còpia. Fa una estona, ha vingut a cercar-lo un monjo franciscà i se l'ha endut... Desplegant un llibre de registres li mostra la procedència i destinació del encàrrec: Reial Impremta de Toledo - Convent Monestir de Sant Salvi de Cladellis. *A mitjans del segle XVII, Toledo era el centre del saber màgic. De la màgia en deien “ciencia toledana”. & L'Hèctor accelera tots el tràmits a fer en el seminari i bisbat de Barcelona, perquè li permetin anar a meditar “el seu futur com a capellà i els seus dubtes de fe” al monestir de Cladellis. Alhora, s'instrueix en el contingut del Llibre dels Àrabs, per mitjà d'un company de seminari, que sembla lletraferit en el tema i li en fa cinc cèntims.

Escolta, bocabadat i esmaperdut, com el seminarista li explica que es tracta d'un llibre que parla del més enllà, que la seva lectura està plena de malediccions i perills per qui el llegeix, i, que tot i no saber qui l'ha escrit, deu ser obra del diable...

- Jo de tu, - li afegeix - més aviat em preocuparia per un altre de llibre. El Grimorium Verum, on en Salomó, rei d'Israel, escrivia el 1517, com conjurar el diable per fer venir tres senyoretes a la teva habitació, desprès de sopar... Qui li contava era a punt d'acabar els estudis. I no era pas l'única vegada que hi havia parlat.

Quan l'Hèctor arribà al seminari fou aquest qui, donant per fet els seus possibles dubtes de fe, li digué conèixer un capellà a qui havien fotut fora de l'església.

Aquest cas verídic residí en la persona de Mossèn Torres, capellà de la parròquia del Port. Segons el seminarista, aquesta feligresia tenia per annexe un col• legi de monges. Cada dia, quan Mossèn Torres acabava de dir missa, una monja entrava a la sagristia, mentre ell era despullant-se dels hàbits de concelebrar i li oferia una truita, amb la sempiterna cantarella: - Mossèn Torres, la seva "truiteta"... – Dia si i altre també. Fins que, el Mossèn, que ja n'estava fins els ous de tanta truita, decidí que n'hi havia prou. Aprofitant que era “la hermana directora” qui en aquell moment li feia lliurament de tan variat àpat, li agafà el plat, i, sense dir aquests ous no són els meus, l'estampà contra el sostre. El plat, sembla que va baixar, però, la truita, diuen si encara hi és...

El seminarista acabà per explicar a l'Hèctor, que les monges donaren part al bisbat i que Mossèn Torres passà d'oficial a cavaller.

A través del director del seminari, l'Hèctor, obtingué la llicència del bisbat de Barcelona per recloure's al monestir de Sant Salvi de Cladellis. Però, aquesta seu eclesiàstica pertanyia a Girona.

Li calia el vist i plau d'aquesta diòcesi. **

*Els monestirs i convents de bona part del segle XVII rebien delmes i donatius dels principals senyorius de la zona. Era molt habitual que algun membre d'aquestes famílies formés part d'aquestes confraries. Les col• lectivitats religioses obtenien prestigi i ajuts complementaris a les almoines. També, privilegis, terres i prebendes.

Una d'aquestes intervencions fou protagonitzada pel primer marqués de Rupit i tercer vescomte de

Jóc que fou nomenat pel rei Carles II, un Habsburg, el 26 de gener de 1681.

El seu nom era Francesc Antoni de Bournonville i de Perapertusa. Entre molts altres títols, que formaven part d'una extensa nissaga, era marquès d'un del llinatges catalans més antics: els Cruïlles. Que serviren diversos reis i lluitaren a Las Navas de Tolosa, ocupant destacats càrrecs en les diferents corones.

Entre els dominis del marquès de Rupit hi figuraven els castells d'aquesta localitat i el de Fornils, també anomenat de Sant Pau i dels Roures. Aquest últim, es trobava a la Vall de Fornils, en el veïnat, també dit, de la Cinglera. & Cal explicar del castell de Fornils que, si no s'hi anava despert, era molt fàcil passar-lo de llarg.

Era en una breu elevació, dins d'un clot profund, entre Sant Pau i les Gleies. Discret i a pocs metres del camí; el color de la seva pedra, la vegetació que s'enfilava per les muralles i el fet d'estar en un lloc ombrívol, el confonien amb el bosc.

En Llorencic de Rupit fou un dels homes del marquès. Era l'armer del poble. Vivia en el número 4, del carrer del Fossar. Entre altres encàrrecs, tenia la comesa d'anar, cada tres mesos, a Sant Salvi de Cladellis per dur-los-hi la part corresponent als delmes i altres obres pies.

En dia senyalat, i, amb les alforges plenes, en Llorencic, passà pel Sallent i baixà el grau de La Donada, a lloms del seu cavall.

En una ocasió, que no es troba recollida ni en el diari d'en Perai ni en el d'en Guàrdia de L'Esquirol, arribà al castell de Fornils, essent capvespre. Recollí les claus a la casa del masover.

Aquest s'estava en una masia adossada al cantó esquerra de l'església de Sant Pau de la Coma. Un cop tancat el cavall, entrà al castell i encengué la llar de foc que hi havia a la sala principal. En poc temps, les gruixudes parets de l'edifici preservaven l'escalfor. En Llorencic ja s'havia cruspit unes pilotilles, una fogassa de pa i una ampolla de bon vi, treta del celler.

A prop del foc, improvisà un jai amb una màrfega feta amb un xic de palla i unes flassades. Les ombres de la sala es projectaven i es bellugaven mercès la llum de les flames i el ràpid pas dels núvols tapaven i destapaven, a caprici del vent, la blanquinosa llum de la lluna plena. Des d'el finestral es podien veure, amb claredat, les siluetes de El Far en un cantó i L'Agullola en l'altre.

L'espectacle li despertà el son i es disposà a passar-hi la nit.

El silenci només es veia pertorbat pel xiulet del vent i els espetecs de la llenya que cremava. Tot d'una, rebé en el rostre una alenada d'aire fred i tingué la sensació de que li descordaven els pantalons. La seva reacció, fou no moure's. Com un llampeg, repassà la situació. Les alforges les tenia al seu costat i no es movien. El pedrenyal, carregat, era del cantó dret del jai. La navalla, dessota la manta farcida de palla que li feia de coixí. Quan, una veu molt prima i llunyana li digué: - Amor meu, he vingut per fer-te content. Entretant, res que no fos de carn i osos, grapejà les seves parts més nobles. En només un instant, es quedà adormit.

Encara no havia cantat el gall de Sant Pere, quan un cavall al galop creuava el Ter per Sant Miquel, sense tastar pinso. Com si el riu fos la frontera de la seva pròpia vergonya, en Llorencic, no del tot recuperat, s'oferí la possibilitat de fer una xarrupada a la bota de ratafia que duia a les alforges, per donar-se coratge. Desmuntà i anà a pel mam. Un grapat de pedres dins les bosses on hi duia lliures i unes quantes engrunes de pa, era tot el que l'hi quedava. L'havien pelat i ben pelat.

Se li presentà un greu conflicte de dubtes. Anar a Sant Salvi, on la comunitat l'esperava aquell mateix matí, o, per obligació moral, reparar l'honor del seu senyor, perseguint el masover i recuperant les lliures catalanes del delme. Optà per fer el poc camí que li restava fins el monestir i explicar al monjos el que li havia passat. Si alguna cosa tenia clara era que, dades les circumstàncies, no seria massa ben rebut.

El prior de la comunitat, acompanyat pels frares més grans, eren a la porta del claustre.

L'escoltaren amb atenció. Quan hagué acabat, l'abat prior prengué la paraula: - Mireu, no m'expliqueu romanços. Digueu-li al vostre marquès que volem la nostra part dels delmes. I que observi vigilància amb la salut de la seva ànima, no sigui cas que la posi en perill. Com un sol home, i, sense afegir res més, desaparegueren pel claustre.

En Llorencic, emprengué el viatge de tornada decidit a totes. En la última corba abans d'arribar a Sant Pau, deixà el cavall estacat. Amb el pedrenyal carregat a la ma dreta i el ganivet entre les dents, reptà pel bosc fin arribar a la porta la masoveria. Regirà aquesta i l'església. Prenent les claus que havia deixat de bon matí, també escorcollà el castell. En no trobar senyals del masover ni dels patacons, prengué el camí de tornada.

Quasi era nit tancada quan arribà a Rupit. El marquès el rebé en una de les sales. Mentre en Llorencic li explicava els fracassos de la seva gestió, guardant-se'n de no dir-li res del que li havia passat la nit anterior, el marquès era assegut a una cadira. El seu aspecte, aparentment tranquil, no presagiava bon temps. En Llorencic l'havia vist emprenyat i això li'n feia tremolar les cames.

Quan acabà el relat del fets, el marquès s'aixecà de la cadira i anà cap a l'escut d'armes que hi havia en una de les parets. Prengué una espasa i colpejant amb la punta el terra, digué: - Vull el cap d'aquest malparit. I vos, marxareu tot seguit al monestir de Sant Salvi a dir-li a l'abat prior que no es preocupi per la meva ànima, que ja fa temps que espera la seva a l'infern. Els peus d'en Llorencic li tocaven el cul quan creuà la porta del recinte del castell. Una mica més i se'n va sense cavall. Sort del sentinella de Can Pahissa que l'aturà...

- Llorencic, que et deixes el que duies entre les cames! Al seu pas per la plaça dels Cavallers veié com una partida d'homes del marquès eren ultimant detalls per anar a cercar el malfactor. Gent de confiança del marquès. Coneixedors de la contrada i de la gent que hi vivia i havia viscut. Experimentats seguidors de rastres en la cacera del senglar... Capaços de trobar el llibre de les set sivelles...

El masover s'havia amagat en un passadís subterrani que anava de dins el castell de Fornils fins al grau de Cabrafiga. Ho havia fet pel cantó del goleró. Havent col• locat, abans, una càrrega de pólvora a la boca del castell.

Els homes del marquès, que ja havien estat rumiant aquest possible amagatall, es varen dividir en arribar al grau del Sallent. La meitat entraren per Cabrafiga i l'altra meitat ho feren pel castell.

Al cap d'un parell d'hores es sentí una forta explosió en la part de baix. Això donà a entendre al escamot que era a punt d'entrar pel forat del cingle, que havia arribat el moment de prendre mides.

Els cavalls de l'escamot que atacava des del castell havien fugit esvarats, deixant els cavallers per terra. Un cop reanimats, entraren al passadís per la porta secreta que era a tocar les escales de la torre principal. L'altre grup baixà pel tram de la cinglera. Amb torxes i armats fins les dents, aviat

el tingueren encerclat.

En prendre'l, li tragueren el botí i se'l endugueren a un clar del bosc per penjar-lo i degollar-lo. El cap dels homes del marquès de Rupit, li'n demanà...

- Treu-nos de dubtes. Tu ets parent d'en Miquel Coma, de Fornils, que fou bandoler de la colla d'en Serrallonga? - Què t'hi fa, cago en tot? - Poc m'hi fa res! De totes maneres et pelarem igual... I vols saber, qui m'ho ha dit? Doncs, tu diré... Un tal Jacint Carbonell, ermità que fou de Fornils. La soga ja era posada. Els plors i les supliques no es feren esperar.

**

4. Girona immortal i desitjada

A mb Girona no hi ha servei de tartanes. L'Hèctor es veu obligat a agafar la diligència. En el temps passat al seminari, ha aconseguit fer-se amb uns estalvis. El seu tutor els corona amb la quantitat precisa per a fer el viatge.

La diligencia recorre plàcidament la línia costanera. El camí no és lliure de lladres, francesos i ensurts, però, en no ésser tant isolat, reuneix certes garanties pel que fa al viatge des de La Seu. El carruatge és molt còmode i els quatre cavalls, més dos de refresc, fan la resta.

Per antics traçats ferrats, entre restes de vies romanes i trams de camí ral; camins carreters, no tant nobles i molt transitats, el correu en té per poc més de dos dies abans d'arribar a Girona. Els companys de viatge de l'Hèctor a bord del carruatge són dues dones, tres homes i dos cotxers.

En una de les moltes aturades per a estirar les cames i deixar descansar els cavalls, l'Hèctor trobà una ferradura al terra. Un dels cotxers li recomanà, seguint la tradició fetillera, que la llencés enrere, i, alhora, demanés un desig. Entre riotes, que si feu-ho, que si no ho feu, que si volteu o gireu, l'Hèctor es posà d'esquenes a uns matolls que eren a tocar de camí, i, formulant el desig en veu baixa, engegà la sabata de ferro. Sentiren un cop sec, un xiscle i una veu que deia: - Putain!

Que on peu pas chier, nous? - No hi havia dubtes. Li havia tocat a un francès...

Quan a l'interior del cotxe es feia el silenci, l'Hèctor, aprofitava per a reflexionar... L'importava un pebre la religió... Estava fent tota aquella pantomima per dues raons: haver fotut el camp de casa, deixant contenta la família i aconseguir la llicència per entrar en el convent de Sant Salvi. La seva fita consistia en descobrir l'existència del Llibre dels Àrabs, posar de manifest una església hipòcrita i gata maula, i, a ser possible, passar unes merescudes vacances...

Fent ruta pel Maresme, en travessar la vila de Mataró, varen percebre el que es comentava a tot

arreu. En mar i en terra hi havia una activitat delirant. Vaixells de tota mena, sortien i arribaven a port, carregats fins els pals. Pagesos que traginaven, per conreus i vinyes, amb carros d'un pes molt per damunt del que les bèsties podien suportar. Anades i vingudes per camins malmesos i unes presses que no es vivien ni a ciutat. Els pidolaires, barrejats a les cues amb gents vingudes de fora, demanaven jornal a pagès.

A Calella deixen el mar. Les postes són substituïdes per hostals on sovintegen les sorpreses. A Tordera, un dels cotxers que havia perdut una juguesca els convida a can Nassos. Una casa de menges on fan unes galtes de porc flamejades que aixequen enveges i obliguen a la migdiada.

Desprès d'una llarga becaina, reprenen el viatge. El camí presenta una certa dificultat i la nit és al caure. Els cotxers prenen l'assenyada decisió de desviar-se un xic del trajecte previst, per anar a petar al monestir de Valldemaria, que és a Maçanet. Les religioses els donen, a més d'aixopluc, un mos de perolada calenta i una escudella de “platillo”. El més celebrat són les postres. Tasten una *pedra dolça, feta d'avellanes, mel i pinyons, amb la que un pastisser de Barcelona, anomenat Pere Torró, havia guanyat un concurs del gremi. & Aquella nit, abans de retirar-se a dormir, foren convidats per la mare abadessa a un concert d'orgue que es tenia que celebrar a la capella del monestir. Ans les menges, els homes ja havien estat advertits de que, a més de fruir de la música, els tocaria pencar.

Els tubs de vent de l'orgue precisaven de forts braços per manxar l'aire. Preciós element que el organista alliberava i combinava amb les llengües i tiradors, abans d'executar, amb els teclats, les notes que la partitura li marcava.

Sis homes, aplegats com un de sol, es tenien que anar rellevant en l'enorme palanca del bufador.

Les indicacions de l'abadessa havien estat clares: que no faltés l'aire!

L'interpret era un tal Bonastre, vingut de les Valls de Santa Graula. A l'hora prefixada, i, amb una formalitat que poc o res tenia a veure amb la seva vestimenta i aspecte descurat, el mestre Bonastre, feu acte de presència. Presentava el rostre enrogit i congestionat. Un ferm partidari de: ´el vi fa sang i l'aigua fa fang´. D'una ensopegada quedà assegut a la banqueta, anvers les monges i les dues viatgeres que, des dels bancs, se'l miraven amb cara de mala ganya. L'abadessa donà l'ordre al grup de manxaires perquè comencessin a ventar.

Amb el "regard" perdut i la verticalitat seriosament compromesa, el mestre Bonastre, feu un gir sobre si mateix, donà el revers a les monges i prengué possessió de l'orgue... A ambdós costats de la partitura, a fi de que l'organista la pogués llegir amb clarividència, hi havien sengles espelmes, llargues com a ciris, per no dir-ho curt... “Els convidats” havien manxat prou per a tenir les vàlvules de tots els tubs a punt d'ésser alliberades per efecte de la pressió. El mestre aixecà els braços amb la gracilitat pròpia d'un sac de sorra, quan una mosca, atreta pels flaires vitivinícoles del Suro de la Palla, aterrà en el seu nas. Una immediata reacció de la ma esquerra del organista, colpejà l'espelma de la mateixa mà, anant a parar al seu entrecuix. La flama, lluny d'apagar-se, prengué esperó en la caixa dels trons. Adolorit i socarrimat, el mestre Bonastre, alliberà amb corda de tenor: “Collons de déu!!” El concert es donà per acabat, però, els renecs encara continuen ara...

A Sils troben molt tràfec. Gents i carruatges, farcits de tota mena de mercaderies, es confonen amb una mena de boira persistent. Girona és a prop. Una llacuna, és motiu de conversa a bord. Un dels homes de més edat els explica que l'estany de Sils era una de les portes de l'infern i que per ella entrà Pere Botero en el seu viatge al regne de les tenebres. L'altre, afegeix: “A l'estany de Sils, febres i reptils”. Les dones es senyen i els homes riuen. L'Hèctor, s'ho escolta amb interès.

Un bon bany termal a Caldes és l'últim regal d'un viatge que l'Hèctor havia ensumat de plaure.

Una bona manera d'anar-se'n a dormir al “balnearius”, sense desficis ni cabòries.

Les termes del Puig de Sant Grau s'havien restaurat dels antics banys romans. Els “aquae calidae”. Un lloc selecte, visitat per gents que venien de lluny. Aquella mateixa nit, casualment, hi era un poeta de ploma i capell que tenia una petita discussió amb el personal del balneari. Resulta que l'aigua sortia, pel seu gust, massa calenta. La seva explicació, carregada de lògica, era que, acostumat com estava a la fredor de l'aigua del Collsacabra, amb la de Caldes, sortia escaldat.

Era en Miquel Barnús...

L'Hèctor sabia de Girona, allò que tothom sap. Explicat o llegit en un llibre...

La catedral té noranta graons i una cadira amanyagada.

Una devesa amb més plataners que tota Sa nostrada, per deturar l'Onyar que, a vegades, vessa i en fa rierada.

I, un barri, el Call, ple de xuetes... ... que se'l tenen, com la cosa més preuada.

De la devesa a la catedral hi ha que creuar l'Onyar pel pont Major. A Girona sembla haver-hi més gavatxos que a França. La boira, sempre la boira... **

La cel• la de la Caterina donava al vessant est de la muntanya de Sant Pere Màrtir. Des del petit finestró es veia un bocí del bosc de l'Oreneta. Aquell era un dia humit de finals de tardor. Els colors es confonien com si haguessin passat per un tel de sedàs.

La pau es veu torbada per uns petits cops a la porta. Aquesta s'obre per a donar pas a la abadessa.

Va acompanyada d'un framenor...

- Avui, estimada, és el vostre aniversari. En feu 17. Digueu-nos si voleu quelcom d'especial o si us ve de gust alguna menja que molt desitgeu? - Li digué l'abadessa, sense massa convicció.

Feia dos anys que la Caterina Borredà no havia pronunciat una sola paraula. En aquell instant, es decidí a fer-ho.

- Puc demanar-vos, mare abadessa, una voluntat que res té a veure amb les ofrenes al cos i és per enter de la pau i de l'esperit? - Digueu-me... - Com a serva del senyor, voldria, abans d'entregar-li el meu cos i la meva ànima, anar en pelegrinatge a... (Dubtà per un moment abans de pronunciar el nom) ...Sant Salvi de Cladellis i poder venerar, mare abadessa, les santes relíquies del bisbe d'Albí . El framenor, que acompanyava displicent a l'abadessa, s'agenollà donant gràcies al cel en veu baixa, mentre la superiora del convent prenia la paraula...

- En el cas d'accedir a tan piadosa petició, em prometeu que fareu els vots corresponents al vostre noviciat? - Teniu la meva paraula, i, si aquesta no us és de prou confiança, us ho puc deixar per escrit. -

- No. No cal, filla meva. Un dels nostres framenors, ací present... Alceu-vos, Fra Noi, que no heu vist un miracle!.. us acompanyarà i us guiarà pel bon camí. Del monestir de Sant Salvi, germana Caterina, en tenen cura els frares franciscans i Fra Noi pertany a l'orde mendicant d'aquesta confraria. Que la caritat i el senyor us acompanyin. - Oraré per vos, reverenda mare. **

L´

Hèctor és pujant cap a la catedral. S'atura en un carreró estret i curt. En una rajola de ceràmica llegeix, “Carrer d'Isaac lo Cec”. Dessota, tot just al costat, una placa gravada en fusta recorda al vianant que el seu pas per aquell passatge li pot provocar la mort. Uns calfreds recorren el cos de l'Hèctor. *Isaac lo Cec, fou un cabalista desaparegut l'any 1190. Pertanyia a la família del rabí Abraham Ben David i se'l anomenava Sagi-Naour (ric en llum). Es considera el fundador de l'escola cabalística de Girona. La primera escola de càbala de la que es té noticia a occident. & El bisbe Pontic el rebé aquella mateixa tarda en l'edifici del bisbat, annexe a la catedral. Era un homenot de la terra, nascut a Perpinyà que, com tot bon homenot, sabia parlar i anar a per figues.

La seva amistat amb els marquesos de Rupit, el mantenien en contacte amb els Cruïlles, i, per tant, amb la reialesa espanyola. Al mateix temps, era partidari de Carles II d'Habsburg, no podia veure els francesos, ni pintats, i es confessava devot de Sant Salvi d'Albí.

- Excuseu-me, Parisi! Fa estona que m'han anunciat la vostra arribada, però, estic molt atrafegat amb les obres de la catedral. Ho compreneu, oi? - Per descomptat, il• lustríssima... - Així que voleu anar a meditar el vostre futur al monestir de Cladellis? Li digué, convidant-lo a passar al seu despatx.

- Amb la vostra gràcia, il• lustríssima. - A Sant Salvi hi trobareu una colla de germans del meu orde. Preserven el monacat i unes quantes relíquies de qui fou el seu sant patró... Vos, fumeu? - No, gràcies, il• lustríssima. - Els franciscans mantenim la màxima de treball i oració, però, ens permetem algun que altre petit vici El bisbe encengué un caliquenyo i l'Hèctor aprofità per demanar-li per la placa del carrer d'Isaac lo Cec. Fent una bona glopada de fum, respongué: - Poc us creieu tot el que veieu! En aquest carrer que dieu, bé, deixem-ho en carreró, el veïnat n'estava fart de que la gent hi anés a fer les seves necessitats, i, per evitar-ho, se'ls hi va ocórrer aquesta juguesca. Estimat Parisi, els jueus varen ser injustament expulsats fa 200 anys i no

precisament pel seu parentiu amb el diable. De vegades, aprofitem la mofa negra per allunyar les nostres pròpies imperfeccions. Ara bé, de jueus i de descendents de jueus encara en podeu trobar.

Us diré més, alguns conversos han fet carrera en el si del pontificat. Si alguna cosa ens tingués que fer por als que hem optat per la carrera de salvar ànimes, seria precisament això i no la higiene del veïnat d'ací el costat. La conversa fou prou estesa perquè el bisbe, arribat el moment, li demanés d'acompanyar-lo en el sopar. L'austeritat dels temps de setge no permetien uns perols catedralicis massa dispensats. Tot i això, el senyor bisbe, a qui no li agradaven els francesos, però, era un “bon vivant”, no hi feu esgarrifances a un vi de la Borgonya, a un “entre-côtelette” de vedella de Girona, ni tampoc a una “mousse” de pomes de L'Empordà a l'Armanyac.

Mentre eren engolint les menges, el bisbe no parava de xerrar...

- ...El pecat més gros de tots, jove amic meu, no és cosa del menjar, del beure o del fornicar. El pecat més gros del món fou el pecat original. I, sabeu perquè?.. - No, eminència. - ...Doncs, perquè el Senyor no va ser prou original a l'hora de inventar-se'l. No hi ha qui se'l cregui, ni per l'eterna salvació. I nosaltres tenim que córrer amb les conseqüències. Com voleu que per obediència divina deixem de cardar..? Us ve de gust una copeta de garnatxa?

Les pometes escumades que eren menjant, foren paladejades amb fruïció i luxúria.

Si servits, i, com si es tractés d'un presagi, els efluvis del borgonyó barrejats amb les emanacions de l'armanyaguès tingueren repercussions en les “basses” de la nova planta.

Un dels secretaris del bisbe, acompanyà l'Hèctor a una cambra del capítol catedralici. El jai era tou, net i massa gran per una sola persona. Trobava a faltar la novícia d'ulls blaus, de qui s'havia enamorat follament...

Un sobtat sotrac peristàltic, el feu saltar del llit...

- Bona nit, il• lustríssima! Que em podeu indicar on és can Felip? - Seguiu-me!!! L'endemà, mentre era al refectori prenent el desdejuni, li fou lliurada una nota en la que el bisbe Pontic s'excusava per no poder-lo acomiadar. Els excés, sens dubte, pensà l'Hèctor. En ella, li donava plens poders per romandre en el monestir de Sant Salvi, pel temps que li fos menester.

**

5. Sant Salvi de Cladellis

*En aquell temps, els senyors del castell de Rupit, eren el Francesc Antoni de Bournonville i de Perapertusa; marquès de Rupit, de Risbourg, de Cruïlles i de Vilademany; i, la seva muller, la Manuela d'Erill, baronessa d'Orcau. Aquests, amb el bisbe de Girona, el franciscà Miquel Pontic, varen decidir la fundació d'un convent. Els marquesos de Rupit donaren unes terres veïnes a l'ermita de Sant Salvi, que eren de la seva propietat, als frares franciscans, amb la condició de tenir-hi cura. Intervingué en Gaspar Soler que en aquella època era notari de Rupit. Així fou com l'ermita de Sant Salvi es convertí, el 1690, en monestir franciscà. &

E n no trobar servei de tartanes, l'Hèctor, es veu obligat a pagar un grapat de ducats per una bona somera, a un tractant de bestiar del mercat de la devesa. De bon matí, surt de Girona en direcció a Santa Coloma del Farners, a lloms de la ruca que a batejat amb el nom de Perica.

A poc d'enfilar el camí, un genet muntat en un guarà, s'atura davant seu. A les inevitables presentacions, segueix l'oferiment del cavaller per fer viatge plegats. L'Hèctor, accepta la proposta de bon grat.

El nou company de viatge és l'Heribert Huguer. Un truà molt manyós amb els trucs de màgia i

capaç d'escapolir-se de les situacions més compromeses. Monsieur Huguer, com es fa dir a les actuacions que celebra en places de viles i pobles, és un excel• lent contaire. L'Hèctor, mai no li ho agrairà prou. Foren un grapat d'històries les que li contà, abans d'arribar a Santa Coloma, d'on era fill.

Temps era temps, li digué l'Heribert, la sardana era considerada un ball senyorial i distingit, mentre que el contrapàs era més popular. En unes estrofes dels goigs humorístics de Sant Salvi, recollits en la seva l'ermita, es deia: “per nosaltres (els monjos) la sardana, pel guardià el contrapàs”.

El divertiment prosseguí en contar-li que a prop del monestir de Sant Salvi de Cladellis, i, dins del terme, hi podria trobar el castell de Begís... El seu senyor havia anat a fer un llarg viatge. Mentre va ésser absent, els seus servents anaven de cacera. Un dia, en veure que uns matolls es movien, pensant que era el senglar, hi engegaren un seguit de trets. Resultà que era el senyor que tornava al castell. Amb tan mala fortuna que el mataren. Els nadius conten que, en nits de fosca i gran ventada, pels voltants de Sant Salvi es veu un fantasma que porta un fanal encès. Hom diu que és l'ànima del senyor de Begís.

D'aquest feu, se'n explicava una altra que l'Heribert també se la sabia... En època de crisis, un senyor del castell es dedicava a fabricar moneda falsa en un casalot proper. Perquè ningú no s'hi apropés i descobrís el pastís, un seu criat es vestia de fantasma i el feia rondar pels voltants. Un nen, molt valent i espavilat, intentà capturar-lo. Previst d'una escopeta es plantà en el castell explicant les seves raons. Tots es disposaren a ajudar-lo. Varen treure la bala del ferro i el carregaren amb sal. Desprès, varen explicar-li on podia trobar l'esperit. El nen el perseguí fins el punt que el criat disfressat no tingué més remei que trobar refugi en el casalot. Es descobrí l'engany, i, a Cladellis, ja mai més no es fabricà moneda falsa...

Mentre l'Heribert és explicant-li a l'Hèctor aquest plegat de rondalles, a lloms del ruc, para esment, en una breu aturada, a la presència d'un escurçó fora de mides que es a punt de tocar una de les potes de la Perica. Com un llampeg, i, sense deixar de mirar la serp, pronuncia aquestes paraules: - Osy, Osa, Osy L'escurçó, s'enrosca com volent tapar-se les orelles i resta immòbil. L'Hèctor, queda bocabadat, mentre l'Heribert li explica que la màgia consisteix en que les serps no poden resistir les vibracions que produeixen aquests mots.

Prosseguí, com si res no hagués passat, amb una altra contarella. Tingué lloc a l'internat de Girona, en el col• legi de la Immaculada i li havia estat explicada per un ex alumne... Resulta que un company d'aquest, fill d'un il• lustre propietari de pomeres de Sant Miquel de Cladellis, devia de pagar el seu internat amb la tramesa al col• legi de grans quantitats de pomes de la collita particular. Fora o no cert, els alumnes, es veieren obligats a menjar poma tots els dies, en tots els àpats de l'any.

A aquestes s'hi afegiren: “L'estany de Sils”, “El pelegrí de Tossa”, “El fill del Castell de Farners”...

En arribar a Santa Coloma, l'Heribert convida l'Hèctor a passar el Nadal a casa de la seva família. Oferiment que ell declina de forma benvolent. Tot seguit, li don les instruccions precises perquè trobi Cladellis sense perdre el rumb i s'acomiaden, no sense recança, amb l'esperança de retrobar el camí dret.

L'Hèctor és a punt d'arribar al seu destí. Mitja hora de camí per completar les últimes marrades d'un viatge molt més llarg del que ha previst.

Al voltant del migdia, surt de Santa Coloma, amb unes quantes galetes al sarrió, seguint el marge esquerra de la riera de Vallors i deixant enrere el camí que duu fins Anglès. Té molta cura de les indicacions que li ha donat l'Heribert, i, en arribar on s'ajunten la riera de Vallors i la de Joanet, en una petita vall, Cladellis s'apareix com per art de màgia. Ara, cal trobar el convent de Sant Salvi.

*SANT SALVI D'ALBÍ.

D'aquest personatge, Sant Gregori de Tours deixà per escrit, l'any 594, que es tingué per amic seu i redactà una biografia del sant a la “Historia Francorum”. Per ell, sabem que desprès d'exercir d'advocat, Sant Salvi, es retirà a un monestir on vivia austerament. L'any 574 fou elegit bisbe d'Albí i treballà amb zel per propagar l'Evangeli. Visqué intensament la caritat a favor dels presoners i dels empestats. Quan la mort el vingué a trobar (584), fou enterrat amb gran veneració al monestir d'Albí (Llenguadoc), que porta el seu nom. Venerat a les comarques gironines, molta gent duia el seu patronímic.

El 1290 li fou dedicada l'ermita de Cladellis (derivació del llatí “claudo” que equival a 'tancat').

El 1618 s'amplià en confraria, mercès a diverses parròquies de la Selva i Osona. Des el 1623, s'hi veneren relíquies seves. Del 1690 fins el 1835, fou convent franciscà.

Passaren el anys. A l'època de la desamortització, convent i terres caigueren en mans d'un particular que les cedí als frares agustins de Calella. Aquests, hi foren fins a començaments del segle XX, sense fer-hi massa despesa en el seu manteniment. Això provocà, malauradament, el seu deterior. & A prop d'on és, hi ha gent que fa festa i xerinola en un camp de blat segat. S'atansa i demana permís per afegir-s'hi. Canten nadales i fan ofrenes, mentre en el perol bull una escudella de quatre carns: el vedell per Sant Lluc, el porc per Sant Antoni, el cabrit per Sant Joan i la gallina per Sant Pere. Tothom en tastà. D'aquesta faisó, queden protegits pels quatre sants. A les postres surten les figues que donen fecunditat a la dona i els pinyons que atorguen la fertilitat a l'home, els animals i la terra. Per últim, fan la seva aparició les ametlles torrades, símbol de la prosperitat atribuïda al fruit del primer arbre que floreix desprès de l'hivern.

Acabat l'àpat, un home de lletres, que casualment era entre la concurrència, llegí uns versos festívols que no eren seus, com va confessar, però, que divertiren a tothom i a tot don. En Miquel Barnús... ...Mentre a Can Met, es fotien un pet, virolí, virolet, i a Can Penelló es grataven un colló, virolet, viroló, els de Can Pellofa en feien mofa, quina confitada d'estrofa.

Quan s'hi varen ajuntar els de Can Nassos, viroló, virolasos, allò ja feia pudor.

Virolasos, virolor.

Intervingué l'autoritat, viroló, virolat, per posar-hi pau i harmonia.

Virolat, virolia.

Aquest collons de ratafia, que fot enmig de tot aquest merder!

Decomisseu-la, digué el caporal, més begut que un pardal.

Qui ho ha dit que no el tenies?

Deixa el pedrenyal que encara ens farem mal!

Carregat com era de sal, PUM! li quedaren els collons com els d'un cardenal...

Un cop acabada la sobretaula, els vilatans fan saber a l'Hèctor que encara li queden uns tres o quatre quilòmetres per arribar a Sant Salvi. Si va en la direcció que l'indiquen, no té pèrdua.

Se'ns dubte. No l'havien enganyat. Salvada la distància que li digueren, Sant Salvi de Cladellis, monestir i col• legiata, es presenten als seus ulls amb tota la jovença i esplendor.

Formant part d'un pla elevat, es troba el conjunt monumental d'una sola peça, on els elements arquitectònics han estat emboetats per a protegir la integritat dels monjos, com es fa en una vila closa. L'ermita, convertida en església, té adossat el convent, i, aquest, l'establia i el paller. Fa goig de veure el campanar d'espadanya de dues peces amb els címbals nous i la girola, prou generosa per donar la volta al presbiteri i ocupar part de les parets laterals. Mentre és voltant Sant Salvi, gaudeix de l'aspecte i el flaire dels boscos de l'entorn. Són plens de pins, roures, alzines sureres, castanyers i avellaners...

No gaire lluny, uns monjos traginen en els horts de la sagrera. S'hi atansa i els explica el motiu de la visita. Un d'ells l'acompanya en presència de l'abat prior. Desprès de donar-li la benvinguda, li mostra tot allò que ell no ha vist. O caldria dir, gran part del que té que veure.

L'abat prior era l'autoritat suprema de la comunitat. Elegit pels seus membres, amb la imposició dels poders polítics. Però, no governava sol. Era assistit pels monjos més vells. Compartia les feines amb la resta, per no caure en el parany de l'aïllament. També gaudia de certs privilegis. En els àpats, tenia un plat suplementari, menjava aliments més fins i bevia vi de millor qualitat, com si tot l'any fos festa major. Quan s'allunyava, per raons del seu càrrec, un monjo el suplia fent-se amb els atributs de prior.

A l'Hèctor li feia patxoca que el pare abat tingués, a part de les regalies, certes deferències.

Aixecar-se quan ell entrava o sortia d'alguna estança. Reclinar-se al seu pas. Fer-li llum amb un ciri encès quan anava cap a l'església o a la sala capitular. Abraçar'l quan tornava de viatge, com el fill abraça el pare que li don acollida...

El pare abat li explica que són quinze els monjos cenobites reclosos en el convent. Aquests observen escrupolosament l'horari. Alçar-se a dos quarts de tres de la matinada. A les tres, cantar matines, resar pregàries pels difunts i cantar salmòdies. A les cinc, fer lectura. A les sis, resar les laudes i altres pregaries. A dos quarts de vuit, tornar a la lectura. A les vuit, més salmòdies, la

reunió capitular i anar a missa... A tres quarts de deu, treballs assignats. A les 12, salmòdies i altres pregaries. A les 14, dinar. A les 14.45, lectura o treball assignat. A les 16.30, cant de les vespres i sopar. A les 17.30, lectura. A les 18.15, res de les completes. I, a les 18.30, hora de dormir.

Mentre li parlava dels horaris de la vida en el monestir, anaven visitant les dependències.

L'església. El lloc més important. Els monjos s'hi passaven mitja vida en comunitat, resant-hi set vegades de dia i una de nit. La sala capitular. Era petita, com corresponia a una col• lectivitat reduïda. S'hi llegien capítols de la regla i es tractaven els afers quotidians. El refetor on es menjava i es llegia, amb el templet o rentador de mans davant la porta. En el primer pis hi havia una octòfora. Vuit arcs de volta, situats davant les cel• les dels monjos.

A Sant Salvi, els dormitoris eren individuals o dobles. S'hi accedia des de l'església o des del claustre, mitjançant unes escales situades entre la sala capitular i el locutori. Era el lloc més allunyat de l'edifici. Hi havien llums durant tota la nit i un monjo feia guàrdia, com si es tractés d'un campament. La por obsessiva a l'existència de relacions homosexuals i l'observança de la regla monacal prohibien compartir llit.

El claustre, parcialment porticat, era situat al costat de l'església entre el braç del transsepte i el de la nau central, articulant la totalitat de l'espai. El locutori comunicava amb les dependències de treball i l'hort. Era el lloc on l'abat prior entregava als monjos les eines i els encomanava les feines de la jornada. Just davant de la paret de l'església hi havia la cuina i el calefactor. La llar de foc era el lloc on els monjos aprofitaven per assecar-se, escalfar-se, tallar-se els cabells i copiar pergamins. En la resta de l'espai s'hi trobaven el celler, que també feia de graner, la cort, el paller i les cavallerisses.

Els monjos, en la seva majoria, eren de procedència noble i amb la resta de mortals observaven el segregacionisme de casta.

L'Hèctor, fruïa d'unes referències i unes recomanacions políticament excel• lents. Les seves intencions eren lloables. Tot plegat, feia, com li recordà el mateix abat, que se li atorguessin una sèrie de llicències en l'horari i la disciplina del convent.

En acabar la visita, es conduit a la seva cambra. Manca mitja hora pel recolliment. A partir d'aquest moment, només es pot abandonar la cel• la per sopar, fer la lectura o resar.

El tiberi que donaven al monestir era bo, però, no massa abundós. Mentre eren acabant el sopar, l'Hèctor, pensava que en el seminari es menjava millor, però, es felicitava perquè ni aquella nit ni les següents tindria que fer cap vetlla. Cap, com les que li tocaven de fer al convent de les monges caputxines. L'abat prior l'havia advertit de que a la comunitat de Sant Salvi es treballava dur...

Segurament, també li'n tocaria.

Els monjos tenien encomanades tasques rotatòries i molt diverses que depenien del full del calendari. De treballar l'hort plantant cereals i llegums, a fer llenya, netejar el bosc o fer botes. De fer anar els molins fariners en èpoques d'excedent a pasturar amb vaques, cabres i ovelles.

Com a comunitat monacal, tenien una petita vinya, de rabassa morta a pa i vi, de la que en sortia un caldós selvatà amb prou grau com per a dir missa. De les panses i figues en destil• laven un aiguardent que feia emmudir el francès.

L'Hèctor s'integra ràpid a la comunitat. Li assignen el tenir cura del bestiar de cort. El pare abat considera que és el millor per recuperar la fe i adreçar la vocació. No és la tasca més polida, però, li va prou bé. Pot cuidar de la Perica. La té a tocar.

A diari, desprès d'orar les completes, els monjos es retiren a descansar. Mentrestant, l'Hèctor, amb llicència del pare abat, tanca la somera al corral i li dona el pinso.

No era fàcil establir comunicació amb els monjos. A Sant Salvi, no hi havia vot de silenci, però, llevat del pare prior, la resta observava una mudesa més pròpia d'una pansa de gargamella o d'un mal de canó. Sort que, un cop per setmana, rebien la visita de mossèn Cristòfol Apel• les.

Mossèn Tòfol, com n'hi deien llurs vilatans, era natural de Lleida. Al capellà de la parròquia de Cladellis li agradava caminar. Mentre ho feia, recollia tota mena de floretes de camp per a oferir un formós pomell a Sant Salvi.

En una de les seves aparicions, mossèn Tòfol, troba l'Hèctor més desenfeinat que de costum.

Ambdós mostren simpaties per lo esotèric i tenen ganes de fer-la petar. Amb un got d'aiguardent entre les mans, el mossèn, li explica què en sap i què en pensa de la bruixeria.

- És una manera com qualsevol altra de trobar una explicació a les injustes calamitats de la vida, essent-les atribuïdes a un familiar proper o donant la culpa a qui fa nosa. Una fadrina que costa de casar, un vell amb la ceba grillada, un veí cobejat, algú que sap de lletra o és més culte que altros, sia, naltros los rectors... Les bruixes, Parisi, són unes pobres dones que no estan molt bé del cap.

Molts cops, es tracta de dissortades ànimes que per còpula carnal amb home han quedat prenyades. Lo manso ha fotut el camp i a casa no les han volgudes, me cago en deu... Pare, perdoneu-me... Han tingut que espigolar, demanar caritat, i, en alguns casos, prostituir-se. Tot el que fan en els aquelarres, és “cuento”! Són orgies on el diable és producte de les potingues barrejades amb aiguardent i llavors de lli que es foten... Pare, perdoneu-me... El boc és un badoc.

Com “este” i d'altres; tots van al que van. I el que toca el flabiol, mentre aquestes pobrissones dansen nues, és un cabró de monjo com el sagristà que tinc a la parròquia, que l'únic que acaba tocant és lo instrument... Pare, perdoneu-me...

Els bruixots són la pell de'n Barrabàs. Uns brètols, uns aprofitats i uns ganduls que, en això, han trobat ofici i benefici. Anant per pobles i places, senyalen amb el dit aquelles dones que els pareixen bruixes a canvi d'uns quants escuts. - El mossèn fa un glopet i prossegueix. - Moltes d'aquestes pobres gents varen parlar més del compte en ésser torturats sense pietat. Altres, foren acusats per inquisidors, sense cap mena de prova acusatòria, pel menys fet d'anar contracorrent.

Aquests tribunals són tots, els uns i els altres, una colla de reprimits sexuals, mal fornicats... Pare, ja no cal que em perdoneu...

Es parla més, estimat Parisi, de bruixes i bruixots des del púlpit, en el sermó, que no pas en un sàbat. Raons, no en falten. Se'n sap de casos - aquí, baixa la veu - d'algun "capellanot" que, en els confessionaris dels convents de monges, hi feia algun forat nou. Et diré una cosa: les graneres no volen i les bruixes tampoc. Però, un pal ben dur, de fusta de gos o d'avellaner que es don per fi, posat enmig de l'entrecuix, fregant figa, fa un favor a més d'una dona amb la libido emmordassada.

A vegades, la inquisició fotia a la garjola a gent pel fet de dur escrits que no entenien i que no eren, de bon tros, grimoris. D'estos, no només els tenen els collons de bruixots. També els clergues. Per exemple, el Clavicula Salomonis ha esta usat per clergues i lletrats fins fa quatre dies. O el llibre de Sant Cebrià, el llibre d'Onori i el Arte Notoria... Saps que es conte, amic meu? Que de llençarlos al foc salten de les flames, i, de voler-los destruir per un altre procediment desapareixen i reapareixen en un altre lloc... Comença de fer-se fosc. Mossèn Tòfol retorna a la seva parròquia amb la cabassa buida de flors, però, plena d'ampolles de vi de missa i d'aiguardent. Per la Quitèria. La seva majordona.

Amb poc temps, l'Hèctor i mossèn Tòfol feren una bona amistat. Tant fou així que l'abat prior li

concedí permís per anar-lo a veure a la parròquia de Cladellis, i, aprofitant l'avinentesa, dur-li les ampolles de suc que tenia per costum. D'aquesta faisó, s'estalviaven suportar una presència no massa grata a la comunitat.

Un bon matí de diumenge, l'Hèctor quedà dispensat de les seves tasques monacals i es presentà a l'església de Sant Miquel amb la cabassa penjada a l'espatlla. Mossèn Apel• les era pujant a la trona per dirigir-se als seus fidels en la celebració dominical. El temple era ple de gom a gom.

L'Hèctor optà per quedar-se en un racó del darrer banc. Agafant embranzida, mossèn Tòfol, s'explicà en aquests termes: - Germans! En els temps que ens ha tocat viure, les noticies corren com el vent. I mai més ben dit.

A Roma, fa només 169 anys, dos desgraciats de la cúria, es jugaven el pontificat a veure qui la ventava més fort. Els molt bacons es varen posar d'acord en que, quins fossin capaços d'apagar en tres hores el major nombre d'espelmes prendrien possessió dels més alts càrrecs de l'església.

D'aquesta església, en la que sou asseguts! Un tribunal de porprats s'encarregaven d'aguantar los ciris, sense apropar-los massa per no cremar-los-hi el cul. Convenient no era allunyar-se massa, perquè els gasos de la ventosa produïen petarrelleigs, però, no apagaven el foc... Germans, havien perdut l'oremus... - Vos alabem, senyor! L'Hèctor sentia vergonya aliena, la gent començava a desfilar i mossèn Tòfol seguia encès...

- ...I tenien un greu problema de balística. Els canons retronaven i els altros cridaven: volem la pau..! - Que la pau sia amb nosaltres! - ...No en tingueren prou. Un dia abans de la justa, els d'un bàndol menjaren mongetes estofades, i, els de l'altre, fesols bullits amb oli, vinagre i molta ceba. Resultat: onze ciris a nou i un Medicis pontificat. Lleveu-nos senyor, d'un pet malintencionat! Aquestes paraules ja no foren contestades. L'Hèctor seguia en el mateix racó, però, ja no feia nosa.

En el temple, a part d'ell i de mossèn Tòfol, hi quedaven tres missaires, més sordes que una tàpia de fossar, que anaven guaitant el púlpit i somrient al capellà.

El mossèn aixecà els braços, i, en veu baixa, manifestà: - A fer punyetes. – Les beates, que no tenien massa pressa per sortir, s'agenollaren per a resar. Mossèn Tòfol, baixà les escales de la trona, de dos en dos, i corregué cap on era l'Hèctor.

- Avui, tenia ganes d'acabar aviat. – Li digué, convidant-lo a passar a la sagristia.

L'Hèctor, havia alliçonat el Mossèn en una de les llegendes que l'Heribert li contà en el camí que feren plegats de Girona a Santa Coloma. La que parlava del fantasma del senyor del castell de Begís. Ambdós, s'havien posat d'acord per anar-lo a visitar, i, si tenien sort, poder conèixer un amic de Mossèn Tòfol que ocupava una ala del castell, cedida pels hereus del Senyor de Begís.

Aquest personatge, segon li explicà el Mossèn, era un iatroquímic, seguidor de Paracels, que havia estat perseguit per la Inquisició.

Mossèn Tòfol trencaria, per primera vegada, amb el seu costum d'anar a peu i farien el viatge amb la tartana de la parròquia. Aquella que feia servir quan es tractava d'anar a junyir olis.

Eren fent camí cap el castell amb la saca plena de tiberi i dues ampolles de vi de missa, quan Mossèn Tòfol li donà més detalls de l'estrafolari tipus al qui intentaven complimentar...

- Se't farà estrany, amic Parisi, però, en Salvador Galí és un ésser d'aquells que si no el veus no te'l creus. Un home de ciència enfrontat amb la ciència establerta. És alquimista, metge i químic. Per l'alquímia ha quedat desfasat, pels metges del clergat és un blasfem... I com a químic, si no fos tant morrut, encara trobaria qui se'l cregués. Per haver nascut a L'Empordà, a vegades, li dic que, ben bé, podria ser fill de la tramuntana: n'està tocat! El capellà suggerí a l'Hèctor que, cas d'interessar-li les històries que es referien al castell, passés consulta amb l'alquimista. Amb el plegat d'anys que duia per aquells verals, el mestre Galí, havia conegut gents que sabien moltes coses sobre l'edifici i llurs antics propietaris.

On hi hagué castell, ja no hi quedava més que roca. L'annexe, que havia format part de la torre de guaita, era l'únic edifici que restava dempeus. Una porta dovellada i no gaire cosa més. Les llegendes, pensà l'Hèctor, no eren gaire generoses amb la realitat.

Mossèn Tòfol colpejà fort i repetidament la porta, al temps que cridava: - Galí!!! Mentre obria la porta, un cos menut i petit, de cara rodona, aixecava un fanal d'espelma i el feia moure per indicar-los que podien passar. Sense pronunciar paraula, els conduí, per unes estretes escales, a un soterrani on amb prou feines s'hi podia veure. L'estança era plena de estranys aparells de vidre pels que corrien líquids de diferents colors. L'escassa llum de les torxes i les espelmes els feien ballar una dansa màgica. L'atmosfera estava carregada. Vapors i flaires, que no devien ser massa bons per la salut, omplien els nassos dels convidats.

- Salvador! Cridà Mossèn Tòfol, per despertar-lo del somieig.

- Aquest amic que m'acompanya és l'Hèctor Parisi. Un seminarista que fa una estada a Sant Salvi per ordenar els seus pensaments. - I afegí – Però, no tinguis por. És de tota confiança. Hem vingut per saber de tu i dels teus avenços en el difícil art de la ciència... Quan Mossèn Tòfol era accelerant les seves facultats per la xerrameca, el mestre Galí es decidí a parlar...

- Quantifico, Tòfol, quantifico i experimento. Reduint-ho tot a aigua, com han contemplat les sagrades escriptures. Afegeix-ho i combino arsènic, antimoni, bismut, zinc i fòsfor amb els antics elements de l'or, l'argent, el ferro, el coure, el plom, el mercuri, el carboni i el sofre. Mireu.

Passeu... Aquí destil• lo, allà faig solucions. Aprofito les putrefaccions. Les extrec i les calcino.

Opero amb reverberacions i sublimacions. Fixo les substàncies, les separo, les redueixo. Desprès, amb això, les coagulo i les tenyeixo... Tot i que s'esforçaven, l'Hèctor i Mossèn Tòfol, feien cara de no entendre un borrall.

- Veniu, veniu! Ara us ensenyaré una cosa que no heu vist mai. -

El mestre Galí, posà una mica de plom negre en un perolet de ferro circular i el fongué, fent xupxup. A continuació, tragué un estrany ou vidriós, com fet de sal, de color groguenc, del que en raspà una capa del gruix d'un cabell. Embolicada aquesta amb cera d'abella, la llençà en el recipient on hi havia el plom liquat. La mescla prengué un color vermellós com la sang. Enretirà el perol del foc i el deixà refredar. Un cop fred i sec, pogueren observar com el plom s'havia convertit en or. Una peça d'or lluent que tenia la forma del recipient.

El Mestre, obsequià l'Hèctor amb la peça obtinguda. Es resistia a acceptar-la, però, Mossèn Tòfol acabà per convèncer-lo.

- Si no te l'enduus tu, me l'enduré jo. Mentre eren al pis de dalt, compartint el beure amb el mestre Galí, mossèn Tòfol tragué a la conversa el tema del fantasma del castell...

- Escolta, Galí. L'Hèctor vol saber que hi ha de cert en el romanço de l'esperit del senyor del castell? Engrescat pel beuratge, que ell mateix preparava, l'alquimista prengué la paraula.

- És una llegenda tant difosa per la comarca que quan més s'explica més crèdit se li don. El que si se sap de cert és que el senyor d'aquest castell era de Begís, un poble de l'Alt Palància en terres del Regne de València. I clar, quan no era aquí, era allà. Viatjava molt i s'entretenia en fer la guerra.

Pertanyia a l'orde de Calatrava . El castell i les terres que ens envolten li'n foren regalats per la corona. Si fou o no fantasma, desprès de mort, poc ho sé pas. En vida, es veu que en era força. Desprès d'un traguinyol, prosseguí...

- Jo tenia un amic que el vaig conèixer quan ell ja era vell. S'estava en una cova de per aquí la vora. Era eremita. El mal parit, sabia moltes coses i era molt llest. Es deia Jaume Bordes, però, tothom l'anomenava Visarma, perquè era gran i feia por. Com hi ha món! Quan el vaig conèixer, un xic més, foto el camp corrent. Duia un llamp de barba de tres parells de dallonses i tenia un ulls que t'adormien. Aquest, en Bordas, es sabia el castell de memòria. El que ara veieu dempeus són els escurats restes d'una fortalesa, prou important per l'època, que va ésser anorreada pels efectes d'un terratrèmol... Ara fa, ben bé, un segle i mig. En Jaume m'explicà que, quan era petit, hi havia jugat amb la quitxalla dels hereus, fins que aquests tingueren que abandonar-lo per manca de liquidació. Les corones d'Aragó i Castella tenien un forat a les Amèriques... L'Hèctor intervingué.

- I de les aparicions, mestre Galí, que us en va dir? - Aquesta història era un del temes favorits d'en Bordes. L'explicava sempre que podia parlar amb algú. Es veu que en el castell era contada, fins i tot, a la mainada. Però, l'esperit del senyor de Begís no sempre es mostrava amb el fanalet, aprofitant la boira dels boscos del voltant del castell.

També es feia present entre les seves parets... Movia objectes, tal i com mobles, amagava coses i provocava petits incendis. Intervenia en els perols, modificant els seu contingut. Un cop, va tancar totes les armes de foc a l'armeria del castell i no hi va haver manera d'obrir la porta. Tot això, que sé i us explico, m'ho contava en Jaume. Recordo quan em deia que les vegades que el fantasma es feia present era perquè, en vida, el seu cos desprenia una energia que havia impregnat tot allò que havia tocat o per on havia passat. -

- I tu, que ets home de ciència, què en penses de tot això? - Qüestionà mossèn Tòfol - Doncs, estic d'acord amb això últim de l'energia. Tots els cóssos en desprenen, i, sobretot quan són vius. I, guaiteu una cosa... Hi ha energies que desconeixem. Com moltes altres coses. Ara, assegurar-vos que aquestes manifestacions compten amb la voluntat de qui es manifesta... Seria posar-me en temes de religió que us pertanyen a vosaltres, la gent del clero.

Sabeu com va acabar en Bordes? Abans de desaparèixer sense deixar rastre, es dedicà a l'aplicació del *“Rituale Romanum” en les cases i castells encisats. Era una mena de ritual d'exorcisme, publicat per les autoritats eclesiàstiques el 1631, per lliurar aquests espais de presencies invisibles. &

Es feia tard. Desprès d'acomiadar-se del iatroquímic, emprengueren el camí de tornada a bord de la tartana. En arribar a la cruïlla de Sant Salvi, l'Hèctor i Mossèn Tòfol es digueren adéu. *La alquímia, segons les fonts disponibles, tingué el seu punt de partida a Egipte i a Mesopotàmia.

Fou l'elixir al que se li atribuïa la propietat de transformar els metalls en or i argent. El terme deriva del àrab “al-kimiya”, i, si ens remuntem en el temps, la seva part mitja, prové de l'arrel egípcia “kmm” que significa, negre. Tot plegat, ho podem interpretar com a “Art Negre”. El plom, d'aquest color, és una matèria prima molt important en els procediments alquímics.

La pedra filosofal i el seu simbolisme foren objecte de recerca pels alquimistes de l'edat mitjana.

Diuen que, per trobar-la, era menester baixar al més profund de l'ésser, als mons subterranis de la caverna iniciàtica seguint la màxima hermètica VITRIOL. A aquesta caverna s'hi arribava a través d'un “laberint” que es relacionava, a la vegada, amb la paraula “pedra” (en llatí “lapis”). En llurs orígens, es probable que els laberints iniciàtics foren d'aquest material. La caverna era excavada a la roca. La denominada “edat de pedra” la tenia com a santuari i lloc d'iniciació dels anomenats “nascuts de la pedra”. El candidat sortejava les proves laberíntiques, visitava l'interior de la terra, baixava als inferns, moria al món profà i renaixia, essent regenerat com l'au Fènix. Per desprès recuperar el seu Centre i elevar-se per l'Eix vers les regions del veritable Ésser. & Al capvespre, en ben sopat, alguns monjos sortien plegats del refectori i no anaven ni a lectura ni al res. Alguns dels que eren al claustre tornaven a entrar al menjador. Ni havia que, en parelles, caminaven fent cercles per l'exterior del convent. Un grup de set, encapçalats pel prior, desapareixia pel petit portaló, davall les escales que duien a les cel• les. Observaven silenci i caminaven com autòmats.

Aquella nit, l'Hèctor ha decidit observar els que han tornat al refetor. Procurant no ser vist, s'atansa al finestral més proper per no perdre's detall ...

Són quatre al voltant d'un tauler. Enmig hi han posat una espelma encesa. Potser és el llum el que fa que aquells rostres coneguts siguin més inexpressius i mancats de vida que mai. Mentre un llença uns daus, un altre llegeix un llibre i la resta s'ho mira, com esperant intervenir.

S'havia fet tard. A Sant Salvi el dia començava abans de sortir el sol amb les Matines i les Laudes.

El que coneixem com el cant del gall. L'Hèctor pensà que era el moment de deixar-ho córrer. *Tot i que es pensava que els àrabs havien abolit l'us dels daus endevinatoris i dels jocs d'atzar, la realitat demostrava el contrari. Existien especialistes anomenats “fal-bin” o “fal-gir” que tiraven

el daus per endevinar el futur (“rami”, en persa). Les taules endevinatòries es deien "Fal-Nama", o llibre dels auguris. La seva base era el “diwan”. Una compilació de poesies que eren consultades obrin el “Fal-Nama”, a l'atzar. L'us del vers li donava un aspecte més sentenciós i lapidari. La tècnica es complicava, però, en emprar passos intermedis que enviaven d'una a l'altra, donant diferents possibilitats i retardant la solució perquè aquesta restés més oculta. & Era un matí de diumenge. Lluïa un fantàstic sol d'hivern. L'Hèctor tenia la cort enllestida i neta.

Quan sortí a l'era a prendre la fresca observà, a certa distància, un frare muntat a cavall que parlava amb el pare abat. Malgrat no poder sentir la veu, el reconegué. Era el mateix malparit disfressat de frare que emprengué viatge amb la tartana des de La Seu. El que manava l'escamot de bandolers que els havia assaltat. I el que recollí el Llibre dels Àrabs a Can Cormellas, per encarreg del mateix amb qui era parlant. Encara que ara anés de franciscà i no pas de benedictí...

Fou un acte instintiu. S'amagà de tota presència, per una bona estona, convençut del perill que corria. **

Mentre les monges clarisses eren concelebrant el comiat de la Caterina i de Fra Noi amb una missa, a la capella de Sant Miquel, la mare abadessa s'absentà per uns moments i prengué el camí de la cel• la de la novícia. Uns quants pressentiments envaïen la hieràtica observança monacal de la priora.

Dues cabasses amb les seves escurades pertinences. Un llit ben agençat amb les vànoves a tocar de terra. El sòl acabat de fregar. El finestró obert i la tauleta aparentment buida... Fou tot el que la monja trobà en obrir la porta de la cel• la de la Caterina. Què hi havia que li pogués interessar?

Enretirà les vànoves d'un cantó del llit i agenollant-se guaità el seu dessota. Un embolcall cobert per un llençol blanc, aturà la seva escomesa. Donant per acabat l'escorcoll, sortí al passadís tancant la porta.

En aquell moment, sentí un xiuxiueig provinent del pis inferior. Era senyal de que la missa s'havia acabat. L'abadessa caminà amb cuita pel passadís, per anar a trobar les escales. Un cop a baix, travessà el claustre en diagonal fins l'extrem oposat...

- Germana Caterina! Voldria parlar amb vos, en privat. Les monges que l'acompanyaven prengueren la fugida.

- Vos direu, mare abadessa. - Què hi heu estat mai a Sant Salvi de Cladellis? La pregunta l'agafà d'imprevist. Però, reaccionà amb una agilitat de la que ella mateixa en quedà sorpresa...

- De fet no, estimada mare. La meva progenitora, que al cel sia, era d'un poblet del Pirineu gironí on es venerava a Sant Salvi... Molta gent duia el seu nom. Ella em va explicar que les seves restes havien estat ofrenades a una petita ermita de Cladellis que en deien de Sant Salvi. També em contà la seva història. Que és plena d'humanitat! Els sofisticats mètodes de la inquisició havien trastocat els costums de clergues i laics. Els convents

de clausura no se'n havien lliurat...

- Perdoneu la meva indiscreció, germana, però, no us descuideu res a la vostra cel• la?La Caterina quedà sorpresa. Aquesta no se l'esperava. I reaccionà tant prompte com va poder...

- Potser us referiu a un embolcall de color blanc que hi ha de sota el llit..? Abans que la priora digués res, la Caterina tornà a escapolir-se amb habilitat ...

- ...Ai, reverenda mare, quin caparró el meu! Us ho volia mostrar. És un treball manual que m'ha permès cultivar diferents arts en el meu temps de reclusió. Què el voldríeu veure? - Ara no, germana. Se'ns fa tard. En un altre moment, quan torneu de Sant Salvi... I aneu tranquil• la que el trobareu en el mateix lloc que l'heu deixat. Que tingueu bon viatge i que la pau de nostre senyor us acompanyi. **

T ots els diumenges per la nit, entre les onze i les dotze, el grup de set monjos que solen visitar el portaló del claustre són en el soterrani fent una sinistra cerimònia...

Encenen quatre ciris que posen en els quatre angles de la peça. Desprès, amb un bocí de carbó consagrat, fan una circumferència de sis a set pams de diàmetre. Un d'ells es posa en el centre del cercle cabalístic, i, amb veu solemne, recita un conjur i beneïx un llibre amb aigua consagrada. El monjo queda protegit per la figura geomètrica. Tot seguit, beneïx l'espai amb una l'espasa, dita d'Adonai, i el perfum ritual dels diumenges. Per a fer-lo barregen, a l'hora planetària, en un morter: 1 gram de safrà, 5 grams de llavor de llorer, 5 grams de fulles d'heliotropi, 5 grams de mirra, 5 grams de càmfora, 5 grams d'encens i 1 gram de mesc.

Un cop feta la barreja, la redueixen a pols i li afegeixen unes gotes de sang de puput. Desprès ho mesclen tot amb la quantitat suficient de goma de tragacant i llet de cabra, per a formar una pasta consistent i en fan uns grans de la mida d'un pèsol. Aquests es deixen assecar al sol, i, un cop secs, es serven dins d'una capsa de fusta, entre pólvores d'encens.

Darrera el conjur, venen les invocacions i les evocacions. En les primeres, reciten fórmules màgiques per demanar o aconseguir prebendes, sense la presència d'esperits, i, en les segones, demanen que aquests es manifestin o es materialitzin.

L'esperit infernal dels diumenges que els monjos de Sant Salvi evoquen és en Súrgat, el dimoni del poder i de la fortuna. La salmodia de l'evocació consisteix en dos ciris encesos col• locats al terra i enmig un crani humà. El monjo oficiant es despulla i amb la ma esquerra toca la calavera mentre amb la dreta manté un trident. Aixecant el cap i guaitant el sostre, pronuncia la frase: Booz!

Adonai! Lux, Tenebrol, Belial! Desprès d'una breu pausa, resa l'oració d'evocació. Tot seguit, dibuixa a l'aire un triangle amb el trident i el diable fa acte de presència dins de les tres línies amb

un focus lluminós de fons. En aquest precís instant, el monjo s'ajeu al terra boca avall, i, mentre l'ombra diabòlica el cobreix amb les dues mans, demana en veu alta el que vol li sia concedit... *Aquestes cerimònies secretes eren moneda corrent entre les congregacions religioses. L'alt nivell cultural d'aquestes comunitats i el poder econòmic de les diferents confessions els donava accés a llibres i pergamins que no estaven a l'abast de ningú altre. I la permanent complicitat amb el diversos sistemes polítics i ideològics, els concedien proteccions i dispenses “ad nilo tempore”. & Un dia, mentre l'Hèctor era treballant en un bocí de camp del que en tenia cura, veié com arribava un genet. Era el correu. No venia sovint i pensà que potser li'n duia noves. Corregué fins a l'establia. L'abat prior era, com qui de costum, havia rebut les missives. Aquest li lliurà una carta de la Solange on se li comunicava que la seva mare havia mort. Entre altres consideracions, se li reclamava el deure de tornar a casa per a fer-se càrrec de la hisenda familiar.

En el moment de rebre la infortunada noticia havien passat dues setmanes de l'òbit. L'Hèctor sap que la única forma de veure-la és anant al cementiri i que el fer-ho public al reste de la comunitat, el posaria en evidència. **

6. “Claudeo libris”

L'Hèctor sap que la biblioteca és a la cripta de l'antiga ermita. En té el convenciment perquè a la comunitat ningú no l'ha convidat a veure-la. A més, els esdeveniments recents han precipitat la seva decisió de tornar a La Seu. No pot perdre l'oportunitat. Potser sigui l'última. Ha arribat el moment. Cal trobar el llibre maleit...

Ja fa estona que els monjos són a retiro. La presència del vigilant, a aquella hora, es fa difícil. O és adormit o va prou begut per no fer la vetlla. L'Hèctor es cobreix amb una manta, baixa les escales dels dormitoris i gira per la volta. És davant la porta. El silenci és absolut. Asfixiant...

Qui no s'ha trobat alguna vegada amb una porta tancada, sense pany? Qui no ha tingut la humana temptació d'agafar el baldó i intentar obrir-la? Qui no ha experimentat l'angoixa del dubte?

L'acció que hom duu a terme va encaminada a fer-ho, però, els sentiments de supervivència desitgen, aferrissadament, que resti tancada o que, d'intentar-ho, no es pugui...

L'atractiu d'allò que ens fa basarda, es barreja amb el rebuig que ens dicta el seny i l'afany de conservar la nostra integritat. Una combinació de defensa i atac davant de la que ens enfonsem per coquineria o ens perjudiquem per intrepidesa. A voltes, quan som en front del tauler de la vida, observant la darrera jugada, ens bloquegem i no sabem com reaccionar.

L'Hèctor, és a punt de traspassar les llindes d'un món conegut per entrar en una dimensió inexplorada.

La ma aferra la balda, i, amb el degut respecte, obre la porta lentament. Penetra dins la foscor. El silenci es veu interromput pel xerricar de les frontisses ronyoses. La llum de l'espelma que duu a la ma esquerra, li desvetlla un petit replà, des d'on s'aventuren unes escales. Alça la llàntia per intentar veure-hi el final... Una olor a cera cremada i a encens acre es barreja amb el de pergamí florit...

Baixa un pis. Ja és dins la cripta. Hi troba un petit tabernacle de pedra on al capdamunt hi ha un llenç, de vellut vermell, morosament col• locat, cobrint un objecte voluminós. A l'Hèctor se li talla l'alè. El que fa un instant condensava l'aire humit de l'estança. Enretira el drap. El llibre queda ocult per unes cobertes de pell, molt envellida i apergaminada. L'obre, amb timidesa. Els fulls són de palma tractada per a resistir el foc i l'aigua.

Mentre el fulleja, li tremolen les mans. Sense temps per adonar-se'n de que està escrit en castellà antic, sent la remor d'un insecte... Abans de ser pres pel pànic, tanca el llibre. Tot d'una, el brunzit desapareix entre les pàgines. L'Hèctor, dona mitja volta i emprèn amb cuita el camí de sortida.

Puja les escales i esclafa un escarabat que fuig en la mateixa direcció. El llum de l'espelma s'apaga i la foscor esdevé tenebra... L'Hèctor, sent els primers indicis d'una suor freda, sense poder evitar els calfreds que estimulen, de forma urgent, el sistema nerviós. És fora. El pati resta tranquil. Ningú no ha notat la seva presència. Amb precisió quirúrgica, s'amaga un llibre a la pitrera i puja les escales. Arriba a la seva cel• la. El bateg del seu cor pot escoltar-se enmig de la mudesa. El primer que fa és amagar el llibre entre les seves pertinences.

Desprès, recull tot el que pot menester i pren el camí de l'estable decidit a viatjar cap a La Seu aquella mateixa nit.

Ara havia vist tot el que volia veure i sabia tot allò que l'abat prior no li va contar en arribar.

Tenia els monjos amb la mosca al nas i la visita del bandoler podia tornar a produir-se en qualsevol moment. No se'n podia anar de Sant Salvi acomiadant-se de tothom, ni a la francesa...

Tenia que fer-ho per la porta del darrera. **

Fra Noi i la Caterina eren acomiadats per la comunitat de Santa Clara, a la porta del claustre, on els esperava una calessa.

El viatge fou llarg, però, gota accidentat. Passaren per Vic on Fra Noi tenia que fer uns encàrrecs.

Mentre, la Caterina, que no havia sortit de casa més que per a ingressar al convent, aprofità la llarga estona per visitar la ciutat dels sants i la llonganissa. Passejar-se per la plaça del Mercadal i el carrer Major o atansar-se a les muralles per veure el riu Gurri, acompanyada, a tothora, pels

cotxers. Quan el sol anava per donar pas a la “pubilla”, com en diuen de la boira, retornaren a l'hostal per fer-hi nit.

En ben sopat, i, en la intimitat de l'habitació, la Caterina es tragué del pit el petit llibre cosit.

Aquest, havia anat omplint-se sol amb dades que li eren del tot desconegudes. En un idioma que no era el seu i que tampoc entenia. Aquella miniatura la mantingué ocupada fins a ésser vençuda pel son.

Qui no dormia era la mare abadessa. La seva curiositat malaltissa l'havia dut fins a la cel• la de la Caterina, a altes hores de la matinada, amb la intenció de veure la maqueta que la noia havia endreçat sota el llit. No era convenient que les altres monges o els framenors la pesquessin. Per això, extremà les precaucions. Aprofitant la claror de la lluna plena, enretirà les vànoves i arrossegà el farcell fins que fou fora del sota llit. Desprès enretirà el llenç blanc que el cobria, i, per poc no perd el sentit... Ella si havia estat a Sant Salvi de Cladellis i el que els seus ulls veien al pleniluni era la reproducció exacta, fins el més mínim detall, del monestir i del seu entorn. Però, el més esgarrifós de tot era un cargol que desprenia bava ensangonada amb la que havia dibuixat un 7 enorme.

La priora sabia que aquell auguri no podia conduir a res de bo. Alguna cosa grossa tenia que passar i el diable podia ser-ne partícip al cinquanta per cent. Aturar el viatge del framenor i la novícia ja no era possible. Pobres desventurats. Arribarien al seu destí, i, si els seus presagis es complien, ningú no podria fer-hi res.

Però, en el fons, el que més la preocupava era la maqueta i la seva exactitud. Per l'abadessa representava que la Caterina l'havia enganyat, i, si no era així, havia establert un pacte amb algun ens diabòlic. Senyal diví o de l'infern. Estava convençuda de que alguna en passaria. **

E ra una negra nit freda de finals d'hivern. La Perica tremolava més que ell. L'havia guarnida i coberta amb una manta. Ell, s'havia tret el vestit de seminarista i abrigat per resistir la baixa temperatura. A les alforges hi duia tot el que necessitava, si més no, per la fugida. Aprofitant el moment en que un espès núvol tapava la poca lluna creixent, es cobejà bé i agafant les rendes de la somera, sortiren, caminant a poc a poc, pel cantó fosc.

Un dels gossos d'atura s'adonà de la fugida, però, com volent-los ajudar, els flairà de lluny i es mantingué callat. **

7. La Seu d'Urgell 1693

E ls càlculs de l'Hèctor passaven per anar a Vic, seguint ruta fins a Berga, per desprès voltar el Cadí, fins a La Seu. Això que és fàcil d'explicar, en condicions normals, consisteix en un viatge extremadament dur... Però, al pic de l'hivern i amb neu en les tres quartes parts del recorregut, és un malson.

L'Hèctor s'havia tornat emprenedor. Ja no era el xiquet clarobscur i temorenc que havia sortit de casa, feia prop de tres anys, a córrer món. A més, ara, la pressa la tenia per tornar al terrós.

Recordava la carta que duia al damunt. Aquella que la Solange li havia escrit. La criada que duia a la casa paterna des que ell era un crio. Ara, deuria tenir uns 32 anys. Era bonica com un pomell de roses i juganera com les nenes d'Avignon. Per un moment, pensà amb la novícia del seminari.

Desprès, reflexionà. A casa ja no hi quedava ningú més...

Una setmana i mitja de fatigues i treballs, agafant les feines que li oferien, no foren suficients per coronar amb èxit l'empresa de tornar a port. El destí li'n tenia reservats altres projectes.

Pel camí, donà sepultura a la seva companya de viatge, la Perica. Es trencà un genoll abans d'arribar a Olost i no tingué més remei que sacrificar-la.

Quan era decidint si tornar a Vic, a peu; un home, a cavall d'un carro curull de feixes de bruc, s'oferí a dur-lo fins a Berga...

El carreter es diu Narcís i és de Girona. Fa molt de temps que es dedica a aquest ofici i li agrada parlar. L'Hèctor, aviat li'n don motius dient-li que la seva cara li és familiar, tot i reconèixer no haver-lo vist en la seva vida... Com en un “dêjà-vu”.

El traginer obre el foc...

- Heu estat a Girona? - D'allà en vinc. L'Hèctor no tenia, ni de bon tros, la intenció d'explicar, ni a en Narcís ni a ningú, el que li havia passat...

- Coneixeu lo senyor bisbe? - Doncs, si. - El molt mal parit... Encara me'n deu una, de factura. Si... Quan feia el transport del suro de Girona a Calella de Palafrugell i de Palamós a Sant Feliu de Guíxols, va saber que me'n anava a Perpinyà i em demanà una matrona, perquè s'havia quedat sense... Jo, el coneixia de fer-li favors, com aquests i d'altres... Ara, pla... Al paio, es veu que li agraden, franceses i massisses. Cago en tot! En vaig trobar una, que menjava com un tiro de cavalls. Li “vareig” dur, sencera i d'una peça.

Però, collons, quan el de la mitra va saber el que em devia de gasto... Que si hostals, que si tiberi, que si no sé "quantos"... em cardà: - Germà, “Ora et labora” -. Això, li "vareig" sentir dir, més de tres cops... Fins que un dia, que ja n'estava ben fart, li'n vaig cardar: “Mireu, ja us ho diré... Jo, ja he LABORAt, i, ara, ja va sent ORA que em pagueu el que em deveu”.

- I, encara no heu cobrat? - Què cony! Aquests dallonses de l'església, rai si van ben arriats. Preguen, demanen i no paguen.

Com aquell, en Cebrianet, que era bisbe i bruixot i els mastega parenostres el varen canonitzar...

En Narcís n'explica moltes que són mentida i d'altres que no es cal inventar. Però, és un home generós i disposat a compartir lo poc que té. En arribar a un revolt, atura el carro, sabedor de que pot fer-ho i convida a l'Hèctor a caçar uns quants bolets per dinar. La confiança de'n Narcís té dues raons: els cavalls es saben defensar sols i les feixes de bruc no interessen a ningú perquè tenen el mercat molt controlat.

Unes quantes llenegues i fredolics, que es fan per aquells voltants, ajudaran a passar les viandes

de salat que duen...

L'Hèctor en té mig cistell ple i es dedica a jugar amb un bri d'herba que ha trobat al costat de la riera de Merlès. En llençar unes fulles a l'aigua, veu com aquestes van contra corrent. Crida en Narcís i aquest ho guaita amb els seus propis ulls.

- Riu amunt com els salmons i les truites... Heu trobat una planta molt difícil de veure, que se'n diu herba de cabra. Segons diuen, aquests collons de bruixots, té unes propietats màgiques que rai.

Fou la planta preferida de Sant Cebrià. Fa que si! - Li diu, fent una riallada. * L'herba de cabra, també pren els noms de: herba cabruna, d'oronell i d'oreneta. Floreix de finals d'hivern a finals d'estiu. Creix en llocs ombrívols i frescos, a prop dels penya-segats, en murs de masies i establies. És d'us extern. El suc sortit de la planta va bé per cremar berrugues, durícies i ulls de poll; mullant-los amb el seu làtex, tres cops al dia. Les fulles cuites amb aigua són bones pels banys de peus. Molt tòxica. El làtex groc de llurs arrels i tiges és càustic. Es desaconsella el seu ús intern.

Diuen que, llevada la nit del 23 de juny, és impossible de trobar, perquè muda repetidament de forma, lloc i color. Dona sort i porta ventura. Si es tira enlaire, vola. I si es llença al foc, l'encén i l'arbora en lloc de consumir-se. La cabruna és molt coneguda de les orenetes. Neix quan elles arriben i es mor quan se'n van. &

Mentre eren fent el trago, l'Hèctor li demanà a en Narcís per en Cebrianet, el personatge que havia esmentat dos cops.

- Aquest manso fou una malson pel clero. Com hi ha món! Però, no era pas de per qui la vora. Era de fora. De molt lluny. Diuen si de Antioquia. I d'això, ja fa molt... El fill de la gran mare era de casa bona. Ja de ben petit feia encanteris. Un dia, diu que es va trobar amb dos vailets que es barallaven per una xicota. Aquest, en Cebrianet, s'oferí per arreglar "l'asunto". I rai si l'arreglà.

Va anar a veure la noia. Com que li va agradar, li va fotre una màgia i au! Va caure de pet al jai. I això que la Cèlia, que se'n deia, anava per monja. Guapo, Guapo... Aquest mal parit, es veu, que també rebia el diable a casa seva com si el tingués a pensió. I era tan "xulo" que desafiava en Satanàs i encara es feia el xueta... - Què en feu del bruc? - En fem, fum! - Fum?- Primer, en fem pipes, i, d'aquestes, desprès, en fem cendra... I, la cendra, què hòsties és? - Cóm és que sabeu tantes coses?

- Os clar! Jo, no sé pas res. Res de res... Sou vos el que m'estireu de la "llenga". En Narcís ja no va dir ni ase ni bassa, fins arribar a lloc. L'Hèctor es limità a gaudir del paisatge. **

La calessa, amb la novícia, el framenor i els dos cotxers, arribava de nit tancada a Sant Salvi. Un gos d'atura, els flairà, i, aquest cop, es posar a bordar. Abans de baixar del carruatge, foren rebuts pel monjo vigilant que els demanà el motiu de la seva presència.

A partir d'aquell moment, les noticies són confoses. L'únic cert és que la Caterina no retornà mai més al monestir de Santa Maria de Pedralbes, i, d'ella, mai més se'n va parlar. Fra Noi desaparegué sense deixar rastre. I els cotxers i la calessa es feren fonedissos.

Al cap d'un temps prudencial, la mare abadessa de les clarisses de Pedralbes manà netejar la cel• la en la que havia estat la Caterina. Tenia que ser ocupada per una novícia de bona família que era a punt d'arribar. En posar al descobert la maqueta, es trobaren amb un cargol mort, ple de sang, que era damunt d'un petit llibre cosit a ma. A la seva coberta s'endevinava un nom de quatre lletres.

La cel• la del monestir de Santa Maria de Pedralbes, on Caterina Borredà fou confinada a passarhi quasi dos anys de la seva vida, en un càstig aparentment absurd, tornava a ésser plena, i, d'ençà, ho havia estat altres vegades. Les novícies d'aquella maleïda cambra eren cada cop més joves, més virginals, i, el temps d'estada depenia del seu grau de resistència. **

A

Berga, l'Hèctor, treballà en una ferreria. El ferrer li ensenyà una mica de l'ofici més antic i més ben considerat. Abans, però, l'advertí de que era un treball dur i que no estava fet per mans com les seves. Mentre feinejava, el mestre, li explicava coses relacionades amb la professió...

- Al principi, el ferro era sagrat. Quins el treballaven tenien, primer, la categoria de sacerdots i amb el pas del temps foren tinguts per bruixots. Tu, per si de cas, abans de començar la feina, repica l'enclusa amb uns quants cops de martell. Diuen que la fressa fa foragitar els mals esperits.

A part d'això, l'ofici de ferrer no té altre misteri que un bon aprenentatge. Per fer-te ferrer i manyà serien de menester uns quatre anys, i, si volguessis arribar a mestre, tindries que fer dos anys de fadrinatge a casa l'amo, com jo vaig fer.

Au, ves i agafa aquestes peces per a dur-les al tornall. És al costat del pou. No t'entretinguis que els pagesos m'esmolaran a mi. Amb les falçs, els volants i altres eines de tall, l'Hèctor, corregué cap a la sínia, on hi havia un joc de moles que eren mogudes per una roda hidràulica de paletes. Enganxà el manyac i aquest començà a donar voltes.

Tot el que havia guanyat en un parell de dies, més el que li quedava, s'ho gastà en: una euga, queviures i unes raquetes de neu.

L'euga era llesta com la fam. Es sabia de memòria tots els camins que la neu havia esborrat. Els de bast, els traginers, els de mula i els ramblers. Els pertrets no eren massa voluminosos. Menges energètiques, plantes de trementinaire per a fer cures i roba d'abric. Les raquetes el permetien caminar per la neu sense enfonsar-se. El clima de La Seu, a l'hivern i principi de primavera, era molt rigorós. Sovint era nevat. I la gent feia servir les raquetes quasi com les sabates.

Pels Rasos i Tuixén, a peu o a cavall, voltà la serralada de Cadí. Quan el temps era encalmat caminava de nit, deixant-se guiar per l'euga. Només el cansament el feia acampar. De dia,

aprofitava per fer aigua i un xic de llenya per encendre un bon foc i cuinar improvisats tiberis.

A prop de La Coma, un grup de bosquerols li oferiren ajuntar-se amb ells per a picar llenya. Els picadors, com també se'n deien, feien campanya d'octubre a maig. L'Hèctor pogué tastar, per ell mateix, la duresa d'un ofici que tenia per objecte, a més de picar llenya, netejar el bosc i treure's un sobresou fent carbó.

Aquests treballs temporals que l'Hèctor anava acceptant mentre tornava a casa, li donaven escalf i el permetien de recuperar part dels estalvis gastats. Els mateixos bosquerols l'indicaren que a Tuixén necessitaven homes per apilar carbó. Com que li anava de camí, s'afegí a una colla de picadors que tenia la intenció d'anar-hi.

La feina de carboner era la d'un artista. Vivien en unes condicions feixugues. Ocupaven cabanes o dormien, de tres en tres, en balmes protegides i condicionades. Amb un ull obert i l'altre tancat. No fos que es prengués foc a les carboneres, i, àdhuc, al bosc.

L'Hèctor, compartí amb vilatans i forasters una tasca que volia un desgast físic notori. La feina responia a unes necessitats de consum prou raonables, però, tot i això, dur el pa a taula tenia molts inconvenients. Aprengué el que calia per a treure un bon carbó. Dominar i calcular la classe i tipus de llenya. Situar la carbonera, segons el sol. La influència de la meteorologia, en el moment de coure-la. La cuita, més o menys perllongada. El donar sortida al foc, per on fos més convenient...

L'Hèctor visqué, pel breu temps que hi fou, a prop de la carbonera. A prop de la plaça de fer carbó. En una barraca feta exprés. Amb dos companys més.

De dies, venen els temporers. Tant homes com dones. Quan el carbó de llenya és llest i acabat, els traginers i els muls, guarnits amb picarols per posar en fuita tota mena de mosques i tabes, transporten el cuit fins ca l'amo o cal masover que vigila de dia, i, alguns, també de nit.

Abans de marxar, l'Hèctor, pogué escoltar com un grup de vailets, fills dels temporers, ballaven i cantaven el Ball dels Carboners: N'hi havia tres ninetes de Sallent, sí, de Sallent, que se'n naven bosc enllà, flors a buscar, flors a buscar.

Quan ne foren bosc endins la nit les pren, la nit les pren; ne troben un carboner carbó faent, carbó faent.

- Carboner, bon carboner, treu-nos del bosc, que et pagarem; no et darem plata ni or, que no en portem, que no en portem.

Un petonet totes tres bé te'l farem, bé te'l farem. - Més m'estimo un bon diner de bon argent, de bon argent. - Ai, pobre carbonerot, que ets innocent, que ets innocent,

en trobes la sort al bosc i no la prens i no la prens.

El carbó que tu faràs que el foc te'l crem, que el foc te'l crem, i la cendra que en farà s'enduga el vent, s'enduga el vent. El carboner, quan sent axó, la por el pren, la por el pren, i ja n'agafa els esclops i els instruments i els instruments.

Ja se'n va muntanya amunt corrent, corrent, corrent, corrent, ja se'n puja dalt del cim a aturar el vent, aturar el vent.

- Mare de Déu de Terrassola, ajudau-me'n, aquestos diables de la cabana treieu-me'ls-en. -

És difícil explicar el plegat de sentiments que l'Hèctor experimentà en aquella esbojarrada travessia. Impotència, per les dificultats. Alè, per sobreviure. Il• lusió, per retornar a casa.

Cansament, de cos i ànima. Esperança, en el rumb dibuixat per la lluna i les estrelles. Alegria, en trobar petits santuaris que li donaven sopluig. Tot això i més, fins que escoltà les campanes de la Seu Vella. Encara eren lluny, però, li varen sonar a gloria. Poc abans d'entrar a la cuitat, decidí que li devia la llibertat i soltà l'euga.

Tenia que arribar en unes condicions i un aspecte físic difícils de calcular... La Solange obrí la porta de la seva casa nadiua, del carrer dels Canonges i se'l quedà mirant sense saber què fer ni què dir... L'Hèctor, pensà, per uns moments, que no el voldria a casa. La noia reaccionà tant prompte com va poder. L'abraçà, el petonejar i el va fotre a la banyera, tot vestit com anava.

L'endemà, es despertà en el seu llit. Sentí una veu dolça que li deia - "Bonjour, mon petit! Le déjeuner”. Alhora que li servia un fantàstic repàs francès amb viandes del país.

Tot el temps passat en aquells quasi tres anys lluny de casa, eren un miratge. Un instant somniat més que no pas viscut. Què duia damunt seu que ho justifiqués? Cóm en podria donar fe als seus fills, si els tenia? S'ho creuria l'únic ésser viu més proper que li quedava i que l'havia rebut igual que ho feia quan era petit i tornava d'estudi?.. Per un moment, es sentí embarassat per una barreja d'emocions, entre les que hi figuraven la frustració i el desencís...

Un rampell el fa aixecar del llit per anar a cercar una de les alforges de la pobre Perica. Del seu interior, treu el llibre que havia furtat, en la seva fugida, d'un prestatge de la biblioteca de la cripta. Encara no ha tingut temps de fullejar-lo. És un pergamí del segle XV. Enquadernat en quaternions cosits i imprès en octaveta. Les tapes presenten la corrupció del pas del temps. A la portada, encara es poden llegir, en caràcters gòtics, escrits amb tinta porpra, esvaïda per l'antigor: GRIMORIUM ARMADELIS. Tenia un petit tresor entre les seves mans, però, potser no n'era del tot conscient. El seu estat d'ànim presentava dos aspectes ben diferenciats i característics de la seva personalitat. Estava content, com el nen que es creu posseïdor d'un objecte únic. Però, també alimentava l'angoixa que

mantenia llurs sentits desperts, curiosos i tafaners. En el veure. En el flairar. En el palpejar...

L'olor del palimpsest rugós i el tacte de la bufeta aspra es barregen amb els solcs de cinabri i el relligat de cànem sedós i filat. Amb la follia que deix el neguit, l'Hèctor, s'entorna cap a la seva habitació fullejant-ne el contingut. Es tracta d'una còpia il• luminada a ma amb miniatures porprades... És ple de segells cabalístics, sortilegis, amulets i talismans. N'hi ha de cultes i de populars. Dels que parlen de les antigues Grècia, Babilònia, Egipte...

Agafar un llibre com aquell era com haver comés un crim. *Els llibres anteriors al 1501 pertanyen a l'anomenada era dels incunables. Llibres, del bressol dels llibres.

Els impressors occidentals empraven, des d'un principi, tintes diluïdes en oli. La innovació tècnica més important incorporada al segle XVII, fou l'afegitó de molles a la premsa, per ajudar a aixecar ràpidament la platina, i, el treball en planxes de coure acolorides a ma. Una de les aplicacions més importants de la impremta foren els pamflets. Distribuïts en les lluites religioses i polítiques dels segles XVI i XVII. Aquesta tasca mantingué força ocupat el gremi de l'època.

Abans, els manuscrits havien tingut una elaboració més acurada. Els monjos i les biblioteques de convents i monestirs servaren i conservaren obres religioses i d'autors clàssics de l'antigor.

Els dibuixants varen treballar al llarg de segles en la il• lustració de llibres. Endurien la ploma (penna) escalfant-la i introduint-la en arena. Des del segle IV es venien usant les plomes d'au, en especial d'oca, més flexibles i adaptables a la superfície del pergamí. En fer les correccions (rasurare), quan hi havia que treure taques de tinta, el copista, feia servir el “rasorium” per raspar el pergamí. Altres estris eren: el compàs (circinus), la plomada (plumbum), la regla (regulae), l'esquadra (norma), el punxó (punctorium) i el llapis de plom (plumbum). Abans de començar a escriure es marcava l'àrea de l'escriptura en el foli (marges) amb dues línies verticals, i, es traçaven, transversalment, les línies paral• leles de les rengles, amb el llapis de plom, practicant amb el compàs dues sèries de petits forats que feien de guia.

En les “rubricae”, títols, inicials, i, en tot allò que es volia ressaltar, s'usava la tinta (atramentum) vermella, a base de “minium”, o terra rúbrica (de “ruber”, roig). Era el vermelló, és dir, cinabri reduït a pols. En els colors per il• luminar (pigmenta) el copista reservava en el pergamí els espais en blanc damunt dels que, desprès, treballaria el miniaturista. Aquesta tècnica permetia embellir les pàgines dels manuscrits, i, sobretot, les inicials. Si miniatura prové de “minium”, “alluminare” significa donar alum, o sia, il• luminar amb laques obtingudes per reacció química de l'alum (alumen) mesclat amb matèries colorants vegetals. Les diferents classes de tintes, substàncies colorants i pigments d'origen animal, mineral o vegetal, es feien més forts i consistents amb goma aràbiga, tot i que, també es feu servir la mel o la clara d'ou batuda. Gràcies a la fel de bou, el pergamí rebia millor els colors a l'aigua. A occident, s'inventà el procediment de daurar-los amb purpurina metàl• lica. En els còdex de molt valor es feu servir el lapislàtzuli per preparar un pigment molt viu de color blau ultramar.

Els copistes, en els monestirs, treballaven en el “scriptorium”, mentre hi havia llum de dia i quan acabaven llurs obligacions. Amb la ma dreta feien servir la ploma d'oc per escriure i amb l'esquerra el “rasorium” amb el que: afilaven la ploma, allisaven la superfície irregular del pergamí i corregien els errors. En una mena de treball en cadena, dins d'una mateixa obra, podien alternar-se més d'un copista o treballar al mateix temps repartint-se els quaternions. La còpia d'un manuscrit requeria la feina d'uns quants mesos. El que pot donar idea del seu cost... &

La Solange entra a l'habitació amb la intenció de recollir les restes del desdejuni i mostra el seu interès pel que esta llegint. Casualment, té el llibre obert per una de les pàgines on s'explica, amb tot detall, com aconseguir allò,.. pel que totes les dones es deleixen: “la beauté”. Una recepta de Nostradamus per lluir una eterna joventut.

Ell, havia après al seminari prou llatí com per fer-n'hi la traducció...

“Agafeu dues unces de llenties blanques de bosc que siguin ben netes, bulbs de midó, aigua de roses i sabó de Gaietà, o, de no haver-ne, sabó hidratant i fresc, sense perfum; arrós i ametlles dolces i pelades. Poseu-ho tot en remull i desprès situeu la mescla en una olla de fang antiga, si pot ser, d'argila. Introduïu l'olla al forn i deixeu-ho fins que s'hagi cuit. Desprès traieu-ho tot i situeu la mescla en un recipient de cristall. Passats dos dies en repòs, hi ha que que esperar a que arribi la primera lluna plena, i, a partir d'aquest moment, anar-se donant massatges en el rostre, fins que la pomada resultant penetri a la pell. Desprès de mitja hora en que es descansarà i reposarà la ment, hom pot netejar-se el visatge. Aquesta solució anirà aplicant-se fins a la seva fi, i, només desprès, es podrà preparar més per ulteriors usatges”.

En acabar la lectura, ella, es mostra divertida i disposada a seguir-la. És asseguda damunt del llit, al seu costat, sense les cuites lògiques de la nit abans. Li fa un petó, li pren el llibre de les mans i tanca els ulls. En obrir-lo, l'atzar fa que llegeix-hi, en veu alta, una pàgina que ell va traduint...

“Aquest ritual prové dels antics caldeus i la seva antiguitat es perd en la nit dels temps. Quant tot sembla indicar que la parella sofreix una crisi i l'amor se'ns escapa, existeix un filtre que si es fa amb cura, atenció i amb la ment ferma en el desig, ens ajuda a retenir l'ésser estimat. Es posarà un grapat de flors de tarongina amb un altre de flors de gessamí, la pell sencera d'una llimona verda i pelada d'un sol cop i una cullerada de mel fosa a l'interior d'un flascó opac que contingui mig litre d'alcohol. A l'antiguitat, es posava vi amb mel, però, també es pot posar rom de canya. Es deixa la barreja, ben tapada, en un lloc sec i obscur durant una llunació completa, i, transcorregut aquest temps, es col• locarà el filtre en un drap blanc consistent, emprant-lo com perfum. Pot ser usat tant per homes com per dones”.

La Solange guaita l'Hèctor. Li pica l'ullet. I, amb picardia, hi posa l'interrogant...

- Que tu crois, que nous avons besoin? Però, en el llibre s'hi troben altres “coses” que l'Hèctor anirà descobrint amb la seva lectura: Ignominiosos esperits infernals que representen tots i cadascun del dies de la setmana, Llucifer, el de les malalties, pels dilluns.

Frimost, el de la destrucció, pels dimarts.

Astaroth, el de la sort, pels dimecres.

Silcharde, el dimoni del dimoni o re dimoni, pels dijous.

Bechard, el de l'amor, pels divendres.

Guland, el de l'enveja, pels dissabtes.

Súrgat, el de les riqueses, pels diumenges, fantasiosos esperits elementals de la càbala, Els silfs, que poblen l'aire.

Els gnoms. Amos de les profunditats de la terra.

Les salamandres, que es troben al foc.

Les ondines, que viuen a l'aigua.

La dolça veu de la Solange, el torna a la realitat: - Allez, mon petit, il faut que tu ailles au cimentière... N'est pas? Ell, li demana que l'acompanyi. La senyora Lavern, és en un fossar nou que l'Hèctor no coneix. És capvespre quan l'Hèctor i la Solange arriben al cementiri. Les llums es confonen amb les ombres. Una boira espesa i uniforme ho cobreix tot. Una mica més enllà dels seus passos, les figures perden la fesomia. Caminen un al costat de l'altra quan comencen a caure unes fines gotes d'aiguaneu. Uns quants metres més i arriben al nou panteó familiar dels Parisi-Lavern. On reposen els restes del pare i la mare de l'Hèctor. Damunt la làpida hi han uns petits objectes. En seure's, l'Hèctor els veu. Algú hi ha deixat uns boixets de puntaire. Quan va per arreplegar-los, sent com una fredor interior i una veu en el subconscient que li és familiar: “el diable, Hèctor, el diable...”

Per tot plegat, creu convenient deixar-ho allà on era.

La Solange, mostrava en el seu rostre una barreja de preocupació, i, alhora d'estranyesa. Els dos sabien que la Núria Lavern, mare de l'Hèctor, només feia puntes entre les quatre parets de la casa i enlloc més que en la pròpia i reduïda família, sabien de la seva afició.

Un ram de flors seques fou el testimoni mut d'aquell ritual al que s'obligà la parella. Agafats del braç retornaren a casa. El que els hi havia passat fou, en principi, motiu de comentari, però, aviat procuraren conduir la conversa cap altres verals

**

8. “Tempus fugit”

A mb el pas del temps, l'Hèctor i la Solange, han estat pares d'un vailet que fa molt de gasto. Per millorar la seva situació econòmica, han muntat un taller de roba. La Solange teixeix el lli i l'Hèctor el cultiva. Fan uns vestits molt bonics. Els hi arriben clients de tot arreu i comencen d'agafar gent.

Plou a bots i barrals. Són a punt de tancar. Passa per davant de la botiga, un home. Va ben xop i té pressa. Aquest aixeca el cap, i, entremig de la cortina d'aigua, llegeix: PARISI-GAUTIER vestits de lli (robes de lin) No s'ho pensa dos cops. Entra com un boig. Fa tant soroll que l'Hèctor i la Solange, que són a la rebotiga, surten corrent.

- Hèctor, mal parit, que callat t'ho tenies? - A aquest no li vendrem res, però, crec que es quedarà a sopar Diu l'Hèctor a la seva dona, al temps que abraça el nouvingut.

- Qui est ce jeune-home, cheri? L'home, li demana a l'Hèctor de presentar-se a si mateix...

- Madame, c'est bien le cas de vôus dir, que vôus etês dans la presence du Monsieur Huguer, le plus fameux prestidigitadeur, echapiste, magicien, funanbule et... L'Hèctor, no el deixa acabar...

- ...I el pocavergonya més gran que ha parit mare! L'Heribert Huguer es quedà per una bona temporada ajudant-los en el negoci. La seva facilitat de paraula engalipava a més d'un client i afalagava a les clientes. Una de les seves contarelles preferides consistia en explicar a la clientela com va descobrir l'origen d'uns sorolls nocturns en una casa, suposadament encisada...

- Els amos de la casa em varen convidar a passar-hi la nit amb el pretext d'esbrinar una fresa que deien sentir en el sostre de l'habitatge. En un primer moment, vaig pensar que era fruit de la seva imaginació. Em trobava a l'habitació del matrimoni que va demanar la meva intervenció. En les primeres hores d'observació, no vaig sentir més que els sorolls normals de totes les cases amb una certa antigor. Però, tot d'un plegat, es girà una forta ventada, i, al cap d'una estona, vaig percebre com un arrossegar de cadenes en el sostre. Quan més fort era el vent, més soroll feien. Decidit a treure-hi l'entrellat, vaig sortir al jardí. A simple vista, no semblava que hi hagués res, i, que tampoc res no pogués provocar el fenomen. No obstant això, vaig restar-hi una estona més. El vent fred i la gelor de la nit no feien la meva posició massa còmoda, però, em varen ser d'un gran ajut.

Quan més forta era la ventada, les branques d'un arbre, gruixudes com un mànec, s'atansaven al teulat fins, no només tocar-lo, sinó, repenjar-s'hi, fregar la seva superfície i provocar el soroll que ja els he comentat. De no haver estat així, mai no hagueren arribat a trobar el seu propòsit. -

Quan la Solange era prenent mides, les senyores insistien a Monsieur Huguer perquè els hi contès alguna història en que la protagonista fos una dona...

- Aquest és un fet verídic que passà molt lluny de casa nostra i que em narrà un emigrant arribat d'ultramar. Per prudència, em permetré de no donar més detalls que els imprescindibles...

Resulta que, una jove llogà una calessa a ciutat i li demanà al cotxer que la dugués a un poble del costat, lliurant-li una nota amb l'adreça d'on volia anar. En arribar a la seva destinació, la jove, pagà al cotxer la quantitat pactada i entrà en una casa de les afores del poble, just davant d'on l'havia deixat el cotxe. Quan el cotxer era girant cua, se'n adonà que la noia s'havia deixat la bossa damunt del seient. Aturà els cavalls, i, prenent l'objecte, trucà a la porta amb la intenció de tornarli. Una dona de mitjana edat sortí al porxo. El cotxer li donà la descripció de la noia, li entregà el paper amb l'adreça, i, per últim, li lliurà la bossa, diguen-li on se l'havia trobada i en quines circumstàncies.

- Mireu, jove... - Li contestà la dona. - La lletra de la nota és autèntica, la descripció que heu fet és correcta i la bossa que dieu haver-vos trobat és d'ella. Però, us tinc que dir que, tot plegat, pertany a la meva pobre filla, que fa set anys varem perdre per culpa d'un accident amb un carruatge com el vostre, que llogà a ciutat per venir a casa. Comprendran, benvolgudes senyores, perquè el cotxer tornà a ciutat sense tocar el fre de la calessa...

Un dia, en ben sopat, l'Heribert es posà a fer el que millor sabia fer: jocs de mans i de prestidigitació. L'Hèctor, la Solange i el menut de la família se'l miraven bocabadats. En això que, l'Hèctor li digué a la seva companya, a cau d'orella: - Te'n recordes d'aquella peça d'or que et vaig donar pensant que ho era i s'havia tornat a transformar en plom? - Mais, oui, mon cheri! Je l'ai, encore, dans le même paquet - Doncs, no diguis res i ves-la a buscar Quan l'Heribert acabà el joc que estava fent, l'Hèctor, el va interrompre lliurant-li l'embolcall i dient-li...

- Monsieur Huguer: un artista com vostè es mereix una història com aquesta. Aquí té un truc de màgia que no se'l acabarà... **

E l temps, remei impietós que ho cura tot, en un convent de clausura es mou cadenciós. Com les notes del clavicordi i els cantorals. Com les perolades remenades, a foc lent, amb un cullerot savi i harmoniós. Així era la vida de les religioses clarisses a Pedralbes. I llur cicle alimentari no era una excepció. En el refectori es servien les menges segons l'estació de l'any i el cicle natural o astronòmic de cultiu de la terra. Les novícies eren instruïdes en la pràctica del brodat, la pintura, la lectura i el cant; sense descuidar la religió, la filosofia i les ciències. Però, també ho eren en l'art de la cuina.

Del monestir de Pedralbes es comentava que tenia una música que li era pròpia. Fent justícia, podrien haver dit el mateix de la seva rebosteria...

Aquell matí, la vida a la cuina del convent era frenètica. Per Santa Clara, les novícies demostraven tot el que havien après sobre pastisseria al llarg de l'any. Sota la vigilància atenta de les monges de més edat, autèntics pous de ciència en l'art del dolç, la mare abadessa anava supervisant plates i plates de matons, gemes i brioixos turcs; entre moltes altres llepolies, que acomodaven, com podien, entre la cuina, el refectori i el “de profundis”.

En aquella diada, cada novícia tenia la llibertat de poder fer un pastís o unes pastes de la seva creació. Això servia, si més no, per guanyar mèrits dins de la congregació. Una de les confiteres més joves, que feia poc havia sortit de la cel• la de càstig, era asseguda en una cadira al fons de la cuina. La mare abadessa anà per interrogar-la: - Què ja heu acabat? - Si, mare superiora. - I què heu fet filleta, si es pot saber? - Un pastís, reverenda mare. - Tant bé us ha quedat que només voleu guardar-lo per a vos? - Dispenseu, mare priora...

La novícia, s'alçà de la cadira i anà a cercar en el rebost un farcell cobert. Per les seves dimensions, precisà de l'ajut d'una companya. La mare abadessa exclamà: - Mare beneïda! Heu treballat en escreix. Destapeu-lo, destapeu-lo, que el volem veure! La comanda no es feu esperar. El pastís era damunt de la taula de l'obrador quan la novícia enretirà el llenç blanc que el cobria i explicà al reste del claustre...

- És un monestir de merenga, amb figuretes de massapà... Les figures eren un framenor amb els hàbits franciscans, una novícia de les clarisses i una calessa.

L'enorme cóc era una rèplica exacta de Sant Salvi de Cladellis...

La priora xisclà, posant-se les mans a la pitrera i caigué damunt d'una de les monges de més edat que era, tot just, darrera seu. Aquesta, en voler-la auxiliar, provocà la caiguda de ambdues “e altre quanti”. La novícia del pastís, prosseguí amb la presentació, com si tal cosa...

- ...farcit de “coulis” de gerdons, amb... una sorpresa. Mentre deia l'última paraula, un cargol gegant i rogenc sorgí de les muntanyes que envoltaven el monestir. Les banyes fregaren els hàbits de les monges, mentre la boca cercava llurs carnadures.

Els fogons, que ja eren apagats, vomitaven flamarades de foc i l'olor a sofre envaïa els quatre racons de la cuina. Les germanes més joves corrien amb la intenció de sortir als jardins pel refectori. Dissortadament, algú havia deixat les portes tancades amb clau. Entre els crits desesperats de la comunitat, es sentí la veu de la novícia...

- Oh, Caterina, que bé que has quedat. **

L'Hèctor era acabant d'explicar-li a l'Heribert l'origen de la juguesca de la que havia estat objecte per part seva i de la seva companya amb el plom del iatroquímic. La Solange era al pis de dalt, on tenien l'estatge, banyant el petit i escoltant les rialles dels dos homes que havien arribat en el moment on l'Hèctor li entregà, a ella, la "peça d'or"...

No havien passat ni cinc minuts, quan deixaren de fer soroll. Pensà que potser s'havien adormit per efectes del vi que havien begut en el sopar. Parà l'orella a la porta i sentí com l'Heribert li deia al seu company...

- Bé, ara que has acabat de fer-la xocar, si vols, t'explicaré una cosa. O, potser, més d'una. De fet, crec que te les dec totes. Però, abans, em tens que dir si el vas arribar a veure...

- El què? - El Llibre dels Àrabs. L'Hèctor es quedà glaçat...

- I, tu cóm ho saps. - A dir veritat. El que no sé, és si l'has vist. Per això t'ho pregunto. Però, la seva existència i el lloc on es troba si que els coneixia... Perquè no puges i li dius a la Solange que no t'esperi desperta. Un dia o altre t'ho tinc que contar i avui és un dia tant bo com qualsevol. Clar que, tu tens la paraula?L'Hèctor pujà les escales de tres en tres, i, al cap d'uns moments, tornava a estar assegut davant de l'Heribert...

- Amic meu, pren un got de vi i posat còmode, perquè, potser en tinguem per tota la nit. Tu em coneixes. Saps qui sóc i a què em dedico, però, no ho saps tot de mi. A més de dir-me Heribert Huguer, desenvolupar tota sort de treballs en el món de l'espectacle i ser fill de Santa Coloma de Farners, on hi tinc la família i la casa nadiua, hi ha un plegat de fets relacionats amb la meva persona que desconeixes. Jo, estimat Hèctor, he vingut treballant per la Generalitat, i, en concret, pel seu president actual, l'abat Antoni de Planella i de Cruïlles. D'una manera o altra, i, per diferents raons, t'he vingut seguint des que vas sortir de casa, d'aquesta casa, l'any 1690... L'Hèctor feu com si volgués intervenir, però, l'Heribert li ho impedí amb un gest de la ma...

- No cal que tinguis cap temença. Tu no has fet res mal fet, ans el contrari. Ens has ajudat en un afer d'estat, sense tu saber-ho. M'explicaré. Quan vas marxar de La Seu cap a Barcelona, en Benet Ignasi de Salazar, en aquells moments president de la Generalitat i bisbe de Barcelona, va crear un cos de funcionaris que tenien que informar i perseguir, per tot el país, les cuites d'aquells que poguessin fer perillar les nostres llibertats i la nostra identitat com a poble. En aquest grup d'escollits m'hi varen posar a mi. Ara, que m'has escoltat amb atenció el que t'he dit, vols fer-me alguna pregunta? - No entenc res de res! Perquè m'has seguit a mi? - No exactament. Guaita, Hèctor estimat... Tu has tingut la dissort d'anar per camins d'aventura, que t'han dut als llocs més adients pels nostres propòsits, en els moments més oportuns. Has estat el nostre pigall. Per exemple, quan el bàndol d'en Puch "Cama de Boia" us va assaltar camí de

Barcelona érem darrera seu, i, encara hi som. A part de malfactor, és un home perillós pels seus tractes amb l'església, el francès i el mateix rei. Un dia o altre acabarem amb la seva vida i esperem que no sigui massa tard. - I això. Cóm sabeu que fórem objecte de l'assalt? - Beneït! Perquè ho vareu anar explicant pel camí. I això, a gent com aquesta, els hi don ales i són motiu de protecció. Vols un altre exemple? - Parle-me'n! Què en saps d'ell llibre? - No gaire més que tu. La còpia de Can Cormellas és, això, una còpia feta a ma i traduïda d'un text original en llatí, probablement. Tot plegat, molt ben fet per uns copistes de Toledo que de tenir l'original el deuen voler per ells. Però, l'existència d'aquest llibre, a l'empara de la seva prohibició i altres raons ocultes, ha servit, en aquest cas concret, per difondre missatges polítics d'alt contingut estratègic entre les corones i el clergat. Un llibre, i, més aquest, passa desapercebut i no córrer els perills dels correus que van a cavall.

- I nosaltres, els catalans, enmig de tot aquest merder tinguen que fer-li'n el llit a tots. - Ara comences a entendre-ho. Som un país en guerra que va perdent els seus drets i les seves terres, si és que algun dia les ha tingut... Però, no passis ànsia, amic meu, que en tenim per anys mentre no s'arreglin les coses. Mentre l'església foti el paper de la puta Ramoneta en afers polítics, en tenim per temps. Quan vares visitar el bisbe Pontic, a Girona, jo també hi era... No vares tenir cap mena de sospita en el seu comportament? - Potser un desmesurat orgull? - I una clara prepotència. Que en un home de la seva categoria i influència no cal que aflori. A no ser que sigui la millor de les seves armes. Tu creus que, en temps de guerra, algú es pot dedicar a construir les escales de la catedral? O a viure com viu? Ja sabem que els de l'església van per ells sense importar-los massa a qui trepitgen en l'intent. Però, el bisbe de Girona, era motiu de les nostres sospites per no passar, precisament, desapercebut i per la munió de favorits amb els que compte. En Pontic es capaç de vendre la seva mare a canvi d'una bona ampolla de vi. - Si. Però, no t'he comprès del tot... Quin paper m'ha tocat jugar en tota aquesta trama? - Tu, amb el teu comportament, has fet que tot anés molt més de pressa del que ens figuràvem. No ho sabem tot, ni de bon tros, però, molt del que hem descobert ha estat per la teva obstinació. I tinc que dir-te que has estat de molta sort. La teva vida podia haver estat en perill en més d'una ocasió si, malauradament, haguessis aprofundit una mica més, fent us de la teva natural inclinació a ficar-hi la banya. - Així que, segons tu Heribert, mai he estat segur del tot? - Doncs, si. Al seminari. Tots els qui hereu estàveu protegits per tenir el ronyó folrat. Això us donava una immunitat perllongada. Tot el que passés dins d'aquelles parets no només no era de la nostra incumbència sinó que estàvem advertits de no posar-hi el nas. Però, tot i això, et tinc que dir que et teníem observat. Tu te'n recordes d'un teu passeig al costat de mar en que et vas trobar amb un home que pintava? - Una excel• lent marina de llampants colors! -

- Puix, aquest era un dels nostres. Teníem que seguir-te a distància, però, ho fèiem. - I no tems que en contar-me tot el que estàs contant-me, pugui perjudicar-te? - No, de fet. Perquè, com tu, he deixat l'ofici de l'aventura. Corren temps molt convulsos, malgrat l'aparent tranquil• litat, i, considero que no estic aprofitant totes les oportunitats que la vida m'ofereix. El meu ofici vol molta dedicació. Amb això et vull dir, estimat amic, que tot i el patriotisme, a l'home, li arriba un moment que veu com la vida li passa al davant... - Així que res no ha estat casualitat. Tampoc la teva arribada a La Seu? - T'equivoques. He vingut a signar un contracte. De totes, aquesta ha estat l'única coincidència. No et puc dir el mateix pel que fa a la teva estada a Sant Salvi. Als monjos franciscans, no només els teníem controlats, també els interceptàvem informació confidencial... - Mossèn Tòfol i les seves ampolles d'aiguardent! - Premi! Si senyor! També els teníem en l'altre bàndol. Mossèn Tòfol era l'home perfecte, llevat d'una ocasió en la que tu li vas fer la feina. I per mi, era satisfactori tenir-lo a prop de casa... - Vols dir que, quan vaig anar per veure'l a la seva parròquia duia informació continguda en les ampolles? Qui li va posar? - El mateix que els hi posava a ell. Teníem un home infiltrat en el convent. Has estat de molta llet, Hèctor. - Qui era? - No t'ho puc dir. Hi ha coses que, tot i haver plegat, no puc revelar si posen en perill la seguretat dels que encara hi són. No insisteixis, si et plau. - Però, si que sabràs el que es coïa dins del monestir? - Sé tot el que tenia que saber. D'haver sabut més coses, potser ara, no estaria parlant amb tu, o, cap dels dos no hi seria. Deixem-ho aquí i anem a tancar les gallines... Demà ve a emprovar-se una mossa a qui li tinc posat l'ullet. - Una sola cosa més Heribert. Estem segurs? - Això mai se sap, amic meu. El perill mai no depèn d'un mateix. ** ...”Al-Azif”, el perseguí el reste de la seva vida, com fan els records de la nostra joventut, tot i que no arriben a agafar-nos mai. **

Molts i multiformes són els obscurs horrors que infesten la Terra des els seus orígens. Dormen sota la roca inamovible; creixen amb l'arbre des de les seves arrels; es sacsegen sota el mar i en les regions subterrànies, habiten els reductes més sagrats. Quan els arriba la seva hora, brollen del sepulcre de cofoi bronze o de la humil fosa de terra. N'hi ha d'antuvi coneguts per l'home; altres, romanen ignorats fins el terrible dia de llur revelació. Tal vegada, els més espantosos i esfereïdors no s'han manifestat encara. Però, entre els que sorgiren fa temps, entre els que han evidenciat la seva inamovible presència, n'hi ha un que per la seva suprema immundícia no pot nombrar-se: la descendència que els estadants secrets de les criptes han generat en la humanitat.

A. A.

EPITAFI

L'HÈCTOR: Desprès de mort es reencarnà en un famós novel• lista nascut el 1890.

PERE PARISI I NÚRIA LAVERN: Uns quants anys desprès vendrien fruites i ballarien sardanes.

SOLANGE GAUTIER: Tingué, eternament, un nom intraduïble. v.PUCH, “CAMA DE BOIA”: Del seu final se'n sap això. Corria l'any 1720, quan a la Vall de Bianya, un home robust i de fesomia seriosa manava una corrua de mules. Tenia una cama més llarga que l'altra i era conegut com en Cama de Boia. Duia el cap cobert per un mocador i llargues patilles negres retallades arran de barba. Portava una camisa blava amb botons de llautó, pantalons negres i faixa blava. Una manta li penjava de l'espatlla fins arribar a la cuixa, deixant veure un trabuc. Anaven amb ell dos homes més. Un era en Nasi; de mitjana edat, petit, magre i una mica corbat. L'altre era en Tòful; jove i d'estatura mitjana. Destacava per les galtes vermelles i la mica de panxa que li sobresortia de la faixa.

Els tres homes s'aturaren en un redós del camí, des d'on es podia contemplar el curs del Fluvià.

Estacaren els animals al voltant d'una alzina i s'asseveraren. No comptaven, però, amb la presència d'en Pere Peroler que estava fent una paret seca en la feixa que quedava damunt mateix d'on eren.

En Puch i els seus dos companys es repartiren el diners i el reste del botí que havien fet en l'assalt al mas Sutei de Besalú. Desprès, en Puch, guaitant el temple de Sant Salvador de Bianya, on es veia gent que hi treballava, explicà el seu pla per a robar la rectoria. L'únic lloc, segons ell, on es podien treure-hi diners.

En Pere Peroler era baix i prim. Poca cosa, deia ell. Però com que no es cansava mai de caminar, ni de córrer, la gent xerrava que no tenia melsa. En sentir això, li faltà temps per filar. Al cap d'unes hores i amb la melsa a fora, arribà a Besalú on hi havia un destacament de Mossos d'Esquadra. Allí avisà en Veciana, el seu cap. Ell i els seus homes sortiren de la vila en plena nit i pogueren arribar a Castellfollit de la Roca, on previngueren al rector de les intencions dels bandits.

Era l'ocasió per poder atrapar-lo. Els mossos s'amagaren a la cuina, mentre el rector, els vicaris i la majordona feien vida normal. Aviat, trucaren la porta. Eren en Tòful amb capa i els ulls embenats i en Nasi que l'acompanyava. Demanaren sopluig i explicaren una trista història de la recent acabada guerra de Successió, que potser tenia un fons veritable, i que, segons ells, havia significat la pèrdua dels ulls d'en Tòful. El rector i la majordona els atengueren com feien amb tothom que tenia alguna cosa que menester i no els faltà un plat de sopa ben calenta. Un cop servits els deixaren sols, moment que aprofitaren per obrir la porta. Llavors entrà en Cama de Boia i la resta de bandits. En aquell moment sortiren el mossos de la cuina i obriren foc.

En Cama de Boia aconseguí saltar per la finestra i fugir, però els quatre bandits que restaren a la sala, o bé eren morts o eren ferits.

Al cap de dos anys en Puch, que segons diuen provenia de Can Puig o així se'n deia, morí d'un tret que li ventà un mosso d'esquadra, quan era assaltant un mas de Valls. Sens dubte, si en Puch hagués aconseguit els seus objectius, el rector de Castellfollit no hagués pogut comprar ni millorar res en el temple de Sant Salvador. v.CASIMIR DE CAMPMANY I GÓMEZ DE LA BORRA: El personatge fa al• lusió al director d'un col• legi de Barcelona.

EL FANTASMA DE BEGÍS: Ho fou tant com el seu castell, o no? v.EL PRIMER MARQUÈS DE RUPIT: Es morí sense veure com el seu fill es casava dues vegades, no tenia cap hereu i es polia la meitat dels senyorius. v.LA PRIMERA MARQUESA DE RUPIT: Filla de casa bona que, per ser dona d'aquella època, tingué molta influència. v.L'ÚLTIM MARQUÈS DE RUPIT: Jaime de Silva, duc de Lècera, marquès de Fuente Hoyuelo, de Rupit i de Las Torres, comte de Castellflorit i vescomte d'Alquerforadat; col• leccionista de títols i resident a Madrid. Tot i no representar cap paper en aquesta història, ara que el castell és del tot desaprofitable, potser se'l conegui, segons diuen, per no haver estat mai a Rupit. v.MIQUEL PONTIC, EL BISBE: Un dia cardà un pet i no se'n sabé res més. v.EN MIQUEL BARNÚS: Va fer tantes coses, que s'ha quedat per acabar-les. v.EL NOTARI DE RUPIT: Va vendre el Palau en el que vivia, aixecant acta.

EL BISBE DE LA SEU: No apareix a la novel• la, perquè l'edifici seguia en obres.

EL BISBE DE BARCELONA: No cobrava per entrar a la catedral, o si?

L'ABAT DE SANT SALVI: Féu suspensió de pagaments i vengué el "xiringuito" a un particular. v.PERE ANTON VECIANA: Digué, "deixem-ho córrer" i encara hi són.

L'HERIBERT: Desprès de mort es reencarnà en ell mateix i seguí escapant-se fins l'any 1926. v.EN MET: Segueix fent marrades, tot i haver canviat de companyia.

EN MARTIRIÀ: Continuaria pensant que Barcelona no és l'únic lloc per fer-hi negocis.

MOSSÈN TÒFOL: Es reencarnà en un capellà mediàtic que en té més d'una de Quitèria. v.LA QUITÈRIA: Personatge real que en vida fou el mateix que en la ficció.

EN NARCÍS: Dient-se Narcís, essent de Girona i fent el transport de suro. Segur que hi devia ser! v.EL CEBRIANET: Que fou: pocavergonya, màrtir i desprès Sant. v.EN CORMELLAS: Un immigrant que acabà amb el ronyó folrat. v.EN JAUME: Personatge real, arrendatari de l'impremta Cormellas. Potser no era coix.

v.EL TORRES OLIVER: A mi, aquest senyor, no em traduiria res. v.PERE TORRÓ: Era català. Que els valencians "me perdonen". v.SANT SALVI: Un personatge curiós per la seva època. No se li sabien desviacions!

SALVADOR GALÍ: Anys desprès cercaria la fórmula de la immortalitat, sense resultats aparents. v.MOSSÈN TORRES: Fa anys que dona gràcies a l'església per haver-lo deixat plegar. v.MESTRE BONASTRE: Passat el temps, reencarnà en la figura del conservador de l'orgue de Poblet.

CATERINA BORREDÀ: Reencarnada en una locutora de ràdio molt popular.

ABADESSA DE PEDRALBES: Crec que encara hi ha la mateixa. Una mica més gran.

FRA NOI: No era qui es pensaven...? v.JAUME BORDES: El de veritat, en sap més que no sembla! v.EN LLORENCIC: Seguí visquen a Rupit. Netejant trabucs i pedrenyals. Fins que la “pubilla” el vingué a cercar.

(v.) Personatges reals. Els noms poden haver estat modificats per necessitats del guió.

La resta de protagonistes són d'exclusiva invenció de l'autor. Malgrat tot, alguns han estat inspirats en personatges reals.

**

ELS SIGNES DE L'HORÒSCOP ALQUÍMIC. Mitjançant la suma dels dígits de la data de naixement, a efectes de reduir-la a un sol guarisme, es pot obtenir el número del metall que l'alquímia atribueix influència pel període d'un any. Si la xifra resultant és 10 o múltiple d'aquest, no es redueix, assignant el 0.

Dur el metall pertinent a la butxaca, augmenta els dons i concedeix sort i protecció.

1 - PLATA. Correspondència planetària: LLUNA. Element: AIGUA. De seductors i volubles.

La natura us ha regalat un físic agradable. Teniu el do de seduir sense esforç. El vostre problema són els canvis sobtats d'humor, tot i que us sobren admiradors i amics que perdonin les vostres entremaliadures. Podeu semblar superficials als ulls dels desconeguts, però, detesteu la hipocresia i en la intimitat sou molt sensibles, romàntics i sensuals. Intuïtius, intel• ligents i amb gran imaginació. Quan no us agrada la vostra vida, us inventeu una altra. Molt destres amb els treballs manuals i dotats per les arts plàstiques. Potser us acabeu convertint en pintors, arquitectes, decoradors, perruquers o actors. La vostra salut és bona, tot i que passeu per èpoques en les que el vostre sistema nerviós s'altera amb facilitat. La vibració temporal d'aquest metall us aportarà desitjos de millorar el vostre aspecte físic, fent esport o cuidant la vostra alimentació.

** 2 - FERRO. Correspondència planetària: MART. Element: FOC. Dinàmics i combatius.

Teniu una personalitat inquieta i dual. Podeu alternar entre la fascinació i la intolerància. Sou capaços d'enriquir i protegir el vostre entorn amb la vostra presència, però, àdhuc, destruir-lo.

Excessivament francs, i, per tant, poc diplomàtics. L'amor és per vosaltres una eterna conquesta.

Quan més s'us resisteix més us enamoreu. Tenaços i durs com el ferro. Us creixeu davant les crisis.

No teniu por en cap batalla. La influència d'aquest metall us pot dur a ésser militars, agricultors, exploradors, i, fins i tot, bombers. La vostra salut és excel• lent i això us atorga llarga vida. El ferro, com a regent temporal, us aporta vitalitat i ganes de posar en marxa projectes oblidats.

Fareu noves amistats, però, tindreu que controlar les emocions. ** 3 - MERCURI. Correspondència planetària: MERCURI. Element: MERCURI. Loquaços i simpàtics.

Conegut a l'antiguitat com a cinabri o vermelló natural, el mercuri simbolitzava pels alquimistes el cantó femení. Els que esteu sota la seva influència sou afables i simpàtics. Teniu grans dots oratòries i causeu bona impressió. Però, en l'amistat i l'amor sou en excés possessius. Si us sentiu incompresos us poseu a la defensiva. La vostra amabilitat esdevé, aleshores, agressivitat. El problema rau en que no expresseu les vostres emocions. La facilitat pels idiomes us permet ser intèrprets, traductors o professors. Us atrau el món dels negocis, la comunicació i la política. La salut s'us veu afectada pels accessos de còlera.

Podeu sofrir problemes hepàtics o renals, tot i que teniu un gran poder d'auto curació. Amb el mercuri com a regent temporal, passareu una època de transició per sortir finalment regenerats. ** 4 - ZINC. Correspondència planetària: NEPTÚ. Impulsius i servicials.

Si esteu sota llur influència, sou alegres i sociables. Us agrada ocupar-vos dels demés i fer-los feliços. Encara que, a vegades, us excediu i no els deixeu prendre la iniciativa en llurs propis assumptes. Molt amics de les aventures. No sabeu dir que no a les proposicions més estrambòtiques i us poseu en situacions increïblement complicades. Reflexioneu més, abans d'actuar. No sou fàcils d'influenciar, però, la vostra extrema susceptibilitat pot fer-vos passar del riure a les llàgrimes en un dit i fet. Teniu una intel• ligència brillant, tot i que detesteu les idees abstractes. Fugiu dels esforços excessius i no sou gota ambiciosos. Us va el treball de mariner, perquè adoreu el risc i sempre esteu disposats a emprendre viatge. És difícil que us prengueu una història sentimental en serio. Tampoc demaneu a l'altre que sigui constant. La vostra salut és fràgil i us canseu amb freqüència. El metall de l'any us impulsarà a fer viatges, canviar de feina o a enamorar-vos follament. Veureu créixer el nombre d'amics. ** 5 - ESTANY. Correspondència planetària: JÚPITER. Element: TERRA. Inconstants i sociables.

L'influencia de l'estany és mol benèfica i fa a les persones sociables i optimistes. No és que caigueu bé a tothom, però, amb aquells pels que sentiu afinitat, us tindran com a còmplices tota la vida. Sou intel• ligents i cultivats, i, amb vosaltres, és difícil avorrir-se. Us encisa el luxe i gastar diners.

Teniu idees brillants, però, no les dueu a la pràctica. Us agradaria que les solucions us baixessin del cel. El vostre problema és canviar sense parar: de parella, de casa, i de professió. En realitat, sou uns sentimentals que amagueu les emocions i les fantasies. Podeu desenvolupar-vos bé com a diplomàtics, periodistes, representants o advocats. Tot i que podeu veure-us afectats per al• lèrgies, la vostra salut és bona. Amb aquest metall temporal travessareu períodes de decaïment seguits d'optimisme. ** 6 - PLOM. Correspondència planetària: SATURN. Pessimistes i tímids.

Pels alquimistes, aquest metall era el més vil del món. Destinat a sofrir totes les transformacions abans de convertir-se en or. Si esteu sota la seva influència tindreu que posar tot de la vostra part per a modelar el vostre caràcter. Despulleu-vos de la timidesa. Intenteu exterioritzar els vostres sentiments i apreneu a acceptar l'ajut d'altri. En l'amor sou molt fogosos i constants. Teniu grans dots d'observació i molta paciència. Un agraden els mots encreuats, el dibuix o la construcció de maquetes. Per això, sereu bons enginyers o obrers tècnics. No sou ambiciosos. En el treball, preferiu obeir a manar. La vostra salut es veu afectada per estats depressius. Aquest metall, com a regent temporal, us provocarà inquietud i generarà en vosaltres la necessitat de canviar de vida. ** 7 - PLATÍ. Correspondència planetària: TERRA. Intel• lectuals i apassionats.

Si us regeix aquest metall heu nascut amb bona estrella. Teniu talent i elegància. Sou molt bons amics. Generosos, inclús amb els desconeguts. Us agrada, però, mantenir les distàncies. Rarament feu confidències. Només amb la vostra parella o amb els familiars us torneu més xarradors. En l'amor us entregueu sense reserves i suporteu malament les ruptures. Però, també us agrada passar llargues estones sols. Sou molt originals i sempre trobeu quelcom apassionant per a fer. La vostra imaginació i creativitat us inclinaran envers l'art, les ciències i les matemàtiques. Gaudiu d'un

gran equilibri mental i la vostra salut és excel• lent. Com metall temporal el platí us aportarà més objectivitat i calma per resoldre el problemes. Professionalment s'us ocorreran valuoses idees que milloraran el vostre estatus. ** 8 - NÍQUEL. Correspondència planetària: URÀ. Vagabunds i poetes.

El vostre aspecte és acurat i elegant. Posseïu tacte i diplomàcia. Detesteu les complicacions i sempre doneu la raó als altres, però, en el fons, sou difícils de convèncer. No teniu sentit de la propietat i sou desordenats i fantasiosos. Travesseu per la vida com si fos un joc. La vostra intel• ligència és ràpida, però, no us agrada aprofundir. Us encanta la natura. Sou amants tendres i dolços amb les paraules, tot i que la vida familiar no és el vostre fort. A vegades, teniu la inspiració del poeta i gran habilitat amb les mans. Sou molt capaços amb els treballs tècnics.

Podeu ésser cirurgians, dentistes, fotògrafs, enginyers tècnics o muntadors de joies. Amb la salut teniu alts i baixos. Les vibracions temporals del níquel us tornaran atrevits i espontanis, tot i que podeu sofrir alguna decepció. ** 9 - OR. Correspondència planetària: SOL. Altruistes i encisadors. És el metall preciós dels alquimistes. Si esteu sota la seva influència, els que us envolten, es beneficiaran amb la vostra alegria i suport. Interessants i encantadors, brilleu amb una llum especial. Sou apassionats, generosos i molt fidels en l'amor i l'amistat. Detesteu la traïció i la injustícia. Tingueu cura en no prendre-us-ho massa seriosament o intentar aparentar el que no sou.

La vostra excessiva ingenuïtat us fa vulnerables. L'esperit somniador i els dots d'organització, potser, us portin a ser guies turístics, metges, advocats o professors. Us sentireu atrets pel misticisme i lo sobrenatural. Esteu capacitats per assumir grans responsabilitats. Sou líders nats i no us espanta l'adversitat. En l'any que aquest metall regeix, us sentireu més optimistes i vitals. I el vostre treball serà més valorat. ** 0 - ARAM. Correspondència planetària: VENUS. Afectuosos i detallistes.

Benèfics com l'or i el platí. Aquest metall us fa solidaris i us converteix en un talismà pels vostres acostats. Teniu un aspecte fràgil que inspira desitjos de protecció, tot i que, en realitat, sou forts.

Molt lleials en l'amistat, però, l'amor és el que més us interessa a la vida. Sou voluptuosos, sensibles i tendres. Les petites alegries i detalls tenen per vosaltres molta importància. El vostre sentit per l'estètica i el gust per la música, potser, us apropin al terreny artístic, però, també podeu sentir-vos inclinats per la medicina, la diplomàcia o l'advocacia. Teniu sort en els jocs d'atzar. I una tendència excessiva pels dolços que pot repercutir en la vostra salut. Si us regeix aquest metall, temporalment realitzareu un anhelat projecte.

**