Page 1

EN MARXA!

Número 2 3a època Primavera 2010

Publicació semestral de Maulets, el jovent independentista revolucionari

No pagarem les vostres crisis! Pàg. 6 a 9

Programari lliure, l’aposta necessària Pàg. 10 i 11

La lluita contra les drogues a Irlanda del Nord Pàg. 12

Libertat! El nou projecte revolucionari occità Pàg. 13


EN MARXA!

2

EN MARXA!

Publicació semestral de Maulets, el jovent independentista revolucionari

Disseny i maquetació: fotlifoc.blogspot.com

editorial

Som Països Catalans

Els Països Catalans tenim el futur compromès. Compromès per una classe política rendida als interessos del poder econòmic i per uns estats (i les seues sucursals) que neguen la nostra identitat i s’entesten a anorrear la nostra llengua i la nostra cultura. Som un poble sotmès, amb la consciència de tenir ben poc a celebrar i molts combats encara per lluitar. Una lluita que mai no s’ha aturat: un any més, el 25 d’abril desenes de milers de persones van recórrer els carrers de València per commemorar la desfeta d’Almansa i refermar la nostra existència com a poble, un poble al carrer, unit en el clam contra el govern de la mentida, la corrupció i la destrucció. Una lluita compromesa amb les treballadores i les classes populars: el primer de maig milers de persones han omplert els carrers de desenes de ciutats dels Països Catalans, reivindicant la represa d’una consciència solidària entre les treballadores. Els joves independentistes, Maulets i les companyes de la CAJEI, hem impulsat l’Abril Roig, quatre setmanes d’accions descentralitzades arreu del territori català per assenyalar els culpables de la crisi, l’atur i la misèria. I encara ens queda molt per fer: ens ho recorden les accions contra la MAT, les veïnes del Cabanyal, les persones que lluiten contra el cementiri nuclear a Ascó... tots aquells que dia a dia lluiten per un futur de dignitat per al nostre poble. La construcció nacional dels Països Catalans no pot partir de cap altra premissa que no siga la coordinació de les persones que lluiten per la terra, per la llibertat i la justícia. Totes les persones que combaten les agressions planificades des del poder econòmic i executades pel poder polític. Com deia Fuster, «Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres». Ja n’hi ha prou de renúncies: ja ha arribat l’hora de combatre per construir-nos el futur. Maulets, el jovent independentista revolucionari

Manifestació de l’esquerra independentista, el 24 d’abril a València contacte@maulets.org enmarxa@maulets.org Seu Nacional C/Amàlia, 16 baix 08302 / Mataró (el Maresme)

www.maulets.org

el semàfor

Rita Barberà

Nous mitjans de comunicació

Es consolida l’alteració i la follia de l’alcaldessa valenciana, que s’aferra en la demolició de tot un valuós barri, el Cabanyal, per distreure els maldecaps d’una classe política ben enfangada en la corrupció. Amb tot, sembla ser que aquesta vegada té números de no sortirse’n amb la seva. L’exitosa mobilització popular li ho està posant difícil per solucionar un cop més tots els escàndols de la nefasta gestió del PP valencià a cop de talonari i més especulació.

Cal valorar molt positivament l’aparició de nous mitjans de comunicació als Països Catalans, generats des de les bases populars i independents dels poders fàctics. Des de La Riuada, mitjà centrat en el Prat de Llobregat, afirmen que “una societat més ben informada, des de diversos punts de vista, és una societat més lliure”. D’altres, com els de L’Escuranda, asseguren que volen “rentar els plats bruts del poble”, en referència al propi nom del mitjà ampostí. Posar “L’Accent” a la realitat berguedana és l’objectiu del periòdic popular català, amb la nova edició mensual de L’Accent Berguedà.


EN MARXA!

3

aplec del jovent dels Països Catalans

Rebrot’10: des de Berga, construïm els Països Catalans! Torna com cada any, i enguany ja en van nou, el Rebrot, l’aplec del jovent dels Països Catalans. I ho fa de nou a Berga (el Berguedà), després de retornar-hi l’estiu passat, els dies 15, 16, 17 i 18 de juliol Música i literatura El Rebrot és un espai de trobada en un ambient de festa i xalera. Un espai, a més, en què volem potenciar la creativitat del jovent català, amb la participació en els concerts de la nit de grups participants a l’Esclat, i la 2a convocatòria del Certamen de literatura amb contingut social. A més d’això, Orxata Sound System, el Belda i el conjunt Badabadoc i Rapsodes, entre d’altres, animaran les nits de l’aplec. Reflexió cap a la transformació El marc de trobada que ofereix el Rebrot ha de servir també per refermar el compromís amb la lluita per la transformació del nostre entorn. En diverses xerrades, tallers i taules rodones (sobre l’esquerra al segle XXI, sobre alternatives al món rural...) plantejarem qüestions que creiem que cal abordar des de la reflexió crítica i la pràctica transformadora. Potenciem un oci participatiu Activitats com el torneig de futbol, els balls populars o el cant improvisat vo-

len aconseguir fer del Rebrot un aplec més participatiu, fet entre totes. Perquè cal que construïm alternatives també a l’oci consumista, acrític i passiu que ens volen imposar. Clavant arrels El Rebrot no es pot entendre sense una ferma vinculació a la nostra terra i a la nostra cultura. Una cercavila amb grups de cultura popular, una excursió pels voltants de Berga o l’Aplec del Pi de les Tres Branques són alguns dels elements que pretenen fer del Rebrot un aplec que potencie i actualitze la nostra cultura, un aplec més lligat a les nostres arrels. Totes les activitats seran gratuïtes i es disposarà de zona d’acampada. Us esperem a tots i totes a Berga, per continuar construint, des de totes els àmbits i indrets, un futur digne per al nostre poble i la nostra terra: un futur de llibertat. + informació (properament) a www.rebrot.cat

Orxata Sound System durant un concert

Fusells a la utopia

L’any passat convocàvem el primer Certamen de literatura social jove en el marc del Rebrot, l’aplec de joves dels Països Catalans, i ara veuen la llum la primera fornada de poemes i relats. Un llibret amb onze veus diferents que, en vers o en prosa, parlen d’una quotidianitat insulsa i monòtona, un dia a dia en què la precarietat és la nota predominant. Però també veus que clamen per canviar les nostres vides, veus de solidaritat i rebel·lia, veus de joves que diuen prou, que ja n’estan fartes del paper que ens han assignat en el gran teatre del capitalisme i l’explotació, veus que reclamen ser protagonistes de les seues pròpies vides, veus que reclamen un futur de llibertat, justícia i igualtat.

Veus que volen restablir el nexe perdut entre les lletres i el combat. Un nexe estroncat per l’ostracisme a què s’ha condemnat aquells autors que durant la postguerra i la mal anomenada transició democràtica empraven la literatura per reflectir la vida del seu poble i esperonar-lo a la victòria, al canvi, a la transformació. Antigues veus, les de Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Maria Mercè Marçal, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés, Miquel Bauçà, Joan Fuster, que cal recuperar; i uns temes, els que tractaven, que cal reescriure perquè les lletres tornen a esdevenir una eina del poble contra l’opressió i per l’alliberament. Aprofitem per convidar tothom a participar del 2n certamen de literatura social jove. Podeu trobar les bases a www.maulets.org.


EN MARXA!

4

roda de comarques

Durant tot l’any i arreu del país assemblees de Maulets convoquen i participen d’actes, xerrades, fan accions i manifestacions. Aquí en fem un petit recull dels últims mesos

Manifestació contra el cementiri nuclear Móra d’Ebre (la Ribera d’Ebre) Diada de Mallorca Palma (Mallorca)

Falles reivindicatives València (l’Horta)

1r aniversari del Casal Popular Arreu Mollerussa (el Pla d’Urgell)

Manifestació per la cultura del foc Alacant (l’Alacantí)

Sopar pels 5 anys de l’assemblea de Maulets del Baix Camp Reus (el Baix Camp)

Concert de Soberbia pel 1r de maig Castelló de la Plana (la Plana Alta)

Concert de Feliu Ventura pel 1r aniversari del casal Jaume I Perpinyà (el Rosselló)

Jordi Montañez al I Cicle de Músiques Crítiques dels Països Catalans Amposta i Tortosa (Terres de l’Ebre)

Acte pel Sí a les consultes per la independència. Girona (el Gironès)


EN MARXA!

5

lluites locals Dia a dia, des d’arreu del territori s’impulsen lluites i campanyes locals. Aquí ens en fem ressò en una petita mostra

Per una plana viva Els ajuntaments de Vic, Folgueroles i segurament també el de Tavèrnoles estan promovent la urbanització d’un macropolígon industrial, equivalent a 100 camps de futbol, al cor de la Plana de Vic. I ho fan malgrat la gran quantitat de polígons buits a Osona, i del fet que més polígons no necessàriament han de crear més ocupació, ara que les indústries fugen de casa nostra.

Entenem que la solució a una crisi que aquí es veu agreujada per l’abús de la construcció no pot ser en cap cas cobrir de ciment un tros més del territori, mentre es posen traves a alternatives rurals com l’agricultura i la ramaderia ecològiques, respectuoses amb l’entorn. És per això que s’ha creat la coordinadora Entitats d’Osona per una plana

viva, que agrupa nombrosos col·lectius de la comarca per lluitar contra l’especulació desenfrenada, preservar el paisatge i la biodiversitat de la plana, i també per a defensar formes de treball més sostenibles. L’activitat només ha fet que començar amb una caminada per la plana per conèixer el territori afectat, però encara queda molta feina si a la fi es vol aturar el projecte.

A Olot, per una festa Pel Sí a la consulta del major sense exclusió 25 d’abril a Girona Amb la moció que presentàrem al ple de l’Ajuntament d’Olot el 18 de febrer, se celebren quinze anys d’activitats i treball en contra d’un punt de l’ordenança per a l’adjudicació de barraques de festes del Tura, que exclou a les entitats sindicals, polítiques, i les que, sense ser-ho explícitament, tinguin la mateixa finalitat. Des de Maulets entenem que aquest punt és totalment discriminatori i poc democràtic, ja que es nega la possibilitat de participar lliurement en les festes del Tura a un bon nombre de veïns d’Olot. Abans d’entrar la moció, vam presentar propostes a la Comissió de Festes per crear espais alternatius. Ens respongueren que els espais no eren aptes per emplaçar-hi barraques ni barres, però insultantment sí que ho eren per ser gestionats pels propietaris de l’única discoteca de la comarca. Vam participar activament en les festes, recollint signatures i arribant a celebrar, amb diverses entitats, el primer Alterna-Tura... Per altres vies, vam intentar fer arribar el missatge al si de les barraques presentant-nos a concurs en nom de l’associació cultural Casal Independentista de la Garrotxa, actualment Greda, per dur la lluita per la supressió del punt discriminatori fins al cor del problema. Calia, doncs, normalitzar una realitat a Olot, i és que existim. Però les pressions i amenaces de tancament de la barraca pogueren més en el si de l’entitat. Amb tot, a Olot, malMoció de Maulets presentada a l’Ajuntament grat totes les traves, hi d’Olot contra el punt de l’ordenança per a seguim lluitant. l’adjudicació de barraques de festes del Tura

Cartell de l’assemblea de Maulets de Girona pel vot afirmatiu en la consulta popular sobre la independència del 25 d’abril. Localitats com Mataró, Sitges, Cornellà, Sant Feliu i Sant Boi de Llobregat, entre moltes altres, celebren la consulta el 20 de juny.


EN MARXA!

6

reportatge

Joves en crisi

Malgrat que la situació del jovent català abans de la crisi no era precisament idíl·lica, el sistema sempre troba noves formes d’empitjorar-la. En aquest article intentem analitzar com ha afectat aquesta crisi a la nostra situació, en precarietat, falta d’oportunitats laborals i retrocessos en el sistema educatiu, per donar un altre punt de vista al que normalment ens ve imposat. Quan els joves som el problema Que els joves d’avui tenen una vida d’abundància i despreocupació pareix ser un tòpic de les generacions que han deixat enrere la joventut. Pares, mares, professors, avis, empresaris, policies... tots semblen posar-se d’acord en això, en el fet que som privilegiats i poc conscients de la sort que tenim. D’ací sorgeixen els titulars, els debats acalorats i els discursos sobre la manca d’autoritat, el fracàs escolar, les drogodependències, la violència, la delinqüència (i la Llei del Menor), els problemes psicològics, certes malalties (anorèxies, depressions)... El problema sempre pareix ser la jove en qüestió, quan no «aquest jovent d’avui». S’obvien així, o s’amaguen descaradament, els vertaders problemes que, deixant de banda les responsabilitats i les actituds individuals, són del conjunt de la societat i formen part de les relacions que la defineixen. Però els grans mitjans de comunicació, els experts, la classe política, els empresaris... els representants del poder adult i patriarcal, en definitiva, que són els que organitzen la nostra soci-

etat en funció dels interessos d’uns pocs no són capaços de veure els problemes. Simplement s’alarmen i centren la seua atenció en els símptomes d’aquests problemes. Durant els anys de creixement i bonança econòmica continuada, és a dir, els anys de «no-crisi» (aproximadament els 10 anys anteriors a 2007), el benestar es considerava un fet quasi inqüestionable i universal. Els joves «no teníem de què queixar-nos»: ens havia tocat viure una època d’hiperabundància, de cotxes, pantalles planes, segones residències familiars, parcs temàtics, disponibilitat elèctrica, ordinadors, mòbils, discoteques cada cap de setmana i ensenyament universal. No es parlava del fet que el mileurisme era un somni per a gran part de nosaltres. S’ignorava que la majoria de nosaltres teníem feines temporals i mal pagades. El fet que les despeses derivades dels estudis recaigueren sobre les nostres famílies i que les titulacions superiors en cap cas garantiren feines dignes semblava un dis-

curs victimista i poc fonamentat dels estudiants. Emancipar-nos era una missió pràcticament impossible i novament havíem de recolzar en el coixí familiar, però quin era el problema si les hipoteques eren barates i abundants? I va arribar la crisi... L’any 2008 els mitjans de comunicació, el més poderós sedant de masses, ens despertaven del fantàstic món oníric que tant havien contribuït a dibuixar. CRISI! era el crit d’alarma. Els culpables? «Uns pocs especuladors financers, massa ambiciosos, que havien arriscat en excés». Sembla increïble el que (alguns pensen que) estem disposats a empassar-nos per tal de no qüestionar allò que ens rodeja, fins i tot quan ens perjudica. El llenguatge esotèric i incomprensible de les finances pretén amagar una veritat incòmoda per a experts, economistes i «opinadors» professionals: darrere dels fonaments d’aquesta crisi hi ha la desigualtat. La desigualtat és inherent al funcionament de l’economia capitalista, que es basa en l’accés desigual als recursos,


EN MARXA! i que la reprodueix mitjançant una distribució polaritzada de la riquesa. Però és indubtable que en el darrer quart del segle XX el neoliberalisme ha agreujat aquesta desigualtat, mitjançant una ofensiva encarada a destruir la unitat de la classe treballadora (deslocalitzacions, fragmentació del mercat laboral, inestabilitat professional), la seua capacitat de mobilització i les conquestes obreres de les dècades anteriors (protecció social i laboral). El resultat econòmic més visible d’aquest procés de precarització de les vides de la gran majoria no seria, com el pensament únic afirma, el creixement econòmic, que va ser més gran en el període 1945-70; sinó un gran creixement de la desigualtat i un canvi en la distribució total de la riquesa produïda. Per exemple, tal i com afirma Vicenç Navarro, les rendes del treball al conjunt de l’Eurozona han passat de suposar un 70% del total de la riquesa produïda el 1995, a només un 62%, tretze anys després. Un nou marc de relacions laborals es dibuixava arreu del món i afectava sobretot el jovent. L’estat espanyol hi destacaria especialment: la generalització dels contractes temporals i les feines precàries, el fenomen dels «falsos autònoms» (forçats a esdevenir treballadors per compte propi per part d’una empresa que els subcontracta i pot acomiadar legalment sense problemes), o l’ocupació involuntària a temps parcial durien a una situació en què entre un 40 i un 60% dels nous contractes laborals abans de la crisi eren precaris, segons el Col·lectiu Taifa d’Economia Crítica. Pel que fa a l’estat francès, tot i l’existència d’una major protecció social i reglamentació de les relacions laborals, la precarietat dibuixava condicions de vida dramàtiques per a bona part del jovent, especialment les migrants; i el CPE-CNE (que toparia amb la lluita de milers de joves) esdevindria una clara prova de l’aliança entre el poder polític i els interessos de l’elit econòmica en la construcció d’un context que en absolut

Carrer Eivissa, 10 / 07011 Palma (Mallorca)

7 és el fruit espontani del mercat i la suposada «mà invisible». Als Països Catalans, la imposició (sobretot al sud de l’Albera) per part de les administracions estatals d’un model econòmic basat en la construcció i el turisme de masses, que havia de compensar el dèficit comercial espanyol, agreujaria molt més aquesta situació. No és d’estranyar que el nostre país estiguera al capdavant de l’estat pel que fa a temporalitat juvenil: un 80% en el cas dels menors de dinou anys, i més del 45% per als menors de vint-i-cinc. Érem líders també en nombre d’ETT’s, desigualtat salarial i sinistralitat laboral entre les joves. Segons l’Espai Jove de la Intersindical-CSC, els menors de vint-i-cinc anys només percebíem entre un 60 i un 70% del salari mitjà. Tot i això, la concentració de riquesa en poques mans i la política expansionista de les autoritats monetàries permetien generar un flux de crèdit que mantenia la nostra capacitat de consum. Això tenia dues implicacions importants: d’una banda mantenia la ficció del benestar generalitzat, mitjançant el consumisme; d’altra banda, donava eixida a una producció creixent, que tenint en compte la reducció de les rendes de la majoria de la població, no s’hauria pogut vendre sense crèdits i hipoteques. Quan els sectors més pobres de la població van ser incapaços de retornar els préstecs, inicialment als EUA, el model va deixar de funcionar: la bombolla especulativa, que depenia de l’economia real (del retorn dels préstecs) va transmetre la crisi a la resta del món per mitjà dels derivats financers. Les entitats bancàries van començar a tenir greus problemes i van retallar el crèdit, i aquest entramat que permetia superar les contradiccions derivades de la distribució desigual de la riquesa va deixar de funcionar també a casa nostra. Els resultats: milions d’habitatges buits sense eixida en el mercat; xicotetes i mitjanes empreses ofegades per la manca de finançament; grans empreses amb

pèrdues o que simplement veuen reduirse els seus beneficis, sovint mantenintlos alts. Però per a la majoria de la població la conseqüència més directa de la crisi ha estat l’atur o l’amenaça d’atur que ha permès als empresaris renegociar les condicions de treball a la baixa i disminuir els salaris. La crisi, condició permanent del jovent precari La majoria del jovent del nostre país (com el de la resta del món) ja estava en crisi molt abans de l’esclat de la bombolla financera. Una situació de crisi definida per una precarietat extrema, l’altra cara dels immensos beneficis obtinguts per una poderosa elit: immobiliàries-constructores, magnats de l’oci i banca privada. Partint d’aquest context de precarietat generalitzada, podíem anar a pitjor? I tant. En esclatar la seua crisi (la de l’acumulació de capitals), els primers a pagar-ho havien de ser forçosament els treballadors; aquesta és la lògica del capitalisme: tenim dret a accedir a la riquesa només si en vendre el nostre temps i esforços a qui té el poder per emprar-los com vulga resultem suficientment rendibles. Si tenim en compte la precarietat i temporalitat en què es basava l’economia espanyola no sorprèn que, en esclatar la crisi, haja estat al capdavant del món occidental pel que fa a la destrucció de llocs de treball i la generalització de la misèria (liderada pels territoris catalans). El descens de la contractació temporal ha estat el clar desencadenant d’aquesta tendència, però la reducció ha estat molt més gran pel que fa als contractes indefinits, cosa que deixa un biaix encara més desfavorable per a aquests. Als Països Catalans sota domini espanyol, quasi la meitat dels aturats durant 2009 ho són per no-renovació dels contractes temporals. Temporalitat i subcontractació forçada definien el contingent de treballadors que avui constitueixen la major part dels aturats. La precarietat doncs,


EN MARXA!

8 es retroalimenta i, en aquestes condicions d’excés d’oferta de treballadors no resulta difícil per als empresaris renegociar salaris a la baixa i tornar a contractar treballadors prèviament acomiadats en pitjors condicions. Una ullada als sectors econòmics que concentren un major nombre d’aturats (serveis de baix valor afegit i construcció) evidencien també les influències del model de creixement propi del turisme en l’impacte de la crisi sobre la nostra economia, tot i que les taxes d’increment d’aturats en la indústria són molt importants i és aquest sector el que ha patit un major nombre d’ERO’s. Pel que fa a la situació a Catalunya Nord, tot i que la destrucció d’ocupació a l’estat francès ha estat més suau i la taxa d’atur s’ha situat entre 7 i el 8% (en contrast amb el 19% espanyol), les comarques nord-catalanes se situen al capdavant de l’estat i pràcticament doblen aquesta taxa, també amb un clar biaix desfavorable a les joves, que eternitza la condició subalterna dins l’economia francesa. Els joves érem els més perjudicats per la precarietat laboral, no és d’estranyar

doncs que ara siguem també el col·lectiu que ha patit d’una manera més clara la crisi. Es calcula que, per al conjunt dels Països Catalans, hi ha uns 250.000 joves en situació d’atur. La taxa d’atur juvenil va créixer quasi un 90% en el primer any de crisi i se situa ja per damunt del 35%, el doble de la taxa d’atur juvenil europea. Més enllà dels efectes laborals de la crisi, per a les joves que no formen part de les classes adinerades estudiar resulta cada vegada més difícil. En general, en situacions d’atur massiu, la universitat i els cicles formatius solen constituir una alternativa al mercat laboral que permet augmentar les opcions d’accés a una feina millor remunerada. Però en el context actual resulta més complicat: amb tantes famílies en una mala situació i davant les dificultats d’accés a beques i ajuts públics, que segueixen sense augmentar, el finançament dels estudis es fa difícil. A això cal afegir la implantació forçada del Procés de Bolonya que facilita encara més la mercantilització i l’elitisme de l’ensenyament superior, amb el sistema de graus i postgraus i la participació empresarial en el nou mercat. Pel que fa a la protecció social, els límits que els acords europeus imposen a l’endeutament públic, més l’estructura de finançament dels ajuntaments centrada en l’urbanisme predador que ha entrat en crisi, impossibiliten l’aplicació de programes d’assistència quan més necessaris es fan; i els serveis públics, com el transport o la sanitat, ja malmesos en els darrers anys, no fan més que degradar-se o mercantilitzar-se. Els preus i lloguers de l’habitatge segueixen mantenint la inaccessibilitat per part de les joves precàries, amb menor renda efectiva que en els darrers anys, enfrontades al mateix context de monopoli col· lectiu dels immobles i les propietats urbanes. Això confirma la idea que la misèria juvenil va més enllà del «mercat laboral» i de fet, s’estén a pràcticament tots els àmbits en què podem parlar de «mercat».

Per últim, convé no oblidar que les conseqüències de la crisi actual no fan més que agreujar la vulnerabilitat de partida dels sectors socials que no formen part de la classe treballadora autòctona i masculina. Així, si l’atur femení era superior al masculí abans de 2007, les escasses mesures polítiques encarades a la promoció de l’ocupació són completament androcèntriques i s’orienten a sectors econòmics fortament masculinitzats (com la construcció i l’automòbil). A més, les dificultats econòmiques i l’atur han forçat moltes dones a assumir el pes de l’economia familiar i acceptar feines i condicions de treball molt dures; per no parlar de les influències que la crisi i l’atur poden tenir sobre la llibertat de moltes dones en casos de divorci, denúncies per maltractament... Pel que fa als migrants, sobretot els joves, es tracta del col·lectiu que ha sofert d’una manera més clara la crisi: tant en forma d’atur (en el primer any de recessió va créixer un 130% al nostre país en aquest col·lectiu), com pel fet d’esdevenir el «boc expiatori» per a molts mitjans i partits, o haver de patir les legislacions xenòfobes municipals, estatals i europees (la Directiva de la Vergonya, entre d’altres). No hi ha pitjors cecs que aquells que no volen veure Les diverses respostes que des dels poders fàctics s’han donat davant la greu situació d’atur i recessió econòmica queden completament llastrades per l’herència del neoliberalisme. D’una banda, si bé l’any 2006 un informe de l’OCDE desmuntava el mite segons el qual un major grau de protecció social i laboral es traduïa en més atur, les organitzacions patronals espanyoles i catalanes s’entesten a defensar aferrissadament la idea que només una reforma laboral regressiva permetrà superar l’actual situació d’atur. La contrapart d’aquesta possible reforma laboral és un evident agreujament de les condicions de treball i una reducció salarial. La patronal sembla no voler entendre que per poder recuperar el camí del creixement, tot i que siga temporalment, és


EN MARXA! justament necessari augmentar la capacitat de consum de la majoria de la població i segueix apostant per una distribució més i més desigual de la riquesa. Mentrestant, uns sindicats majoritaris que en les darreres dècades han pactat de manera continuada la reglamentació de la precarietat opten per mantenir la seua línia política: «combativitat zero» i suport als interessos de l’acumulació capitalista i dels discursos de la dreta. El cas de SEAT, en què CCOO i UGT van apostar per la congelació salarial, o els acords per a l’ocupació i la negociació col·lectiva per als propers anys, en què pactaren amb la patronal la possibilitat de modificar els mecanismes de negociació i establiren moderacions salarials generalitzades, se sumen a la manca de resposta davant l’allau d’ERO’s i acomiadaments individuals (la gran majoria), quan més necessària seria una resposta col·lectiva. Què podríem dir respecte als poder estatals? ¿Podem esperar mesures positives d’un Sarkozy que es vanagloriava de la mà dura envers el jovent precari en rebel·lia contra el CPE, l’abanderat de la «refundació del capitalisme»? Paralitzat pels ensurts electorals i l’assetjament de la ultradreta el govern central francès no ofereix cap esperança pel que fa a les necessitats d’un jovent menystingut i explotat. Zapatero, per la seua banda, resta ancorat en els plantejaments neoliberals, reforçats per la pressió dels sectors mediàtics i empresarials que el PSOE ha alimentat. Només així s’entenen mesures com l’augment de l’IVA (que beneficia sempre i indiscutiblement els més rics), la contenció de la despesa pública o la introducció de l’innecessari i poc fonamentat debat de l’ajornament de la jubilació. D’altra banda, la classe política «nacional», aquella que dirigeix les autonomies, departaments i municipis dels Països Catalans, es veu immersa en centenars d’escàndols de corrupció. Institucions, líders i partits han malbaratat els diners

9 públics, han venut els nostres recursos i patrimoni i s’han aprofitat de la seua posició privilegiada per enriquir-se deixant via lliure als empresaris per fer i desfer. Casos com el de Millet, Costa, Bartomeu Muñoz, Matas, Nadal, Fabra o Alduy són la trista evidència del valor de la democràcia en comparació amb els beneficis empresarials i personals dels poderosos. Futur en venda. Futur de combat Una cosa sembla clara: aquells actors que són responsables de la crisi actual i de la precarietat que afecta el jovent des de fa dècades difícilment canviaran la situació, si no és a pitjor. El màxim que podem esperar són mesures que, en no canviar el model de creixement i la tendència a l’enorme desigualtat en el repartiment de la riquesa, acabaran per fer-nos caure en una nova crisi en no molt de temps. Noves dificultats, com l’esgotament dels recursos natural, la devastació irreversible del territori, el canvi climàtic, l’escassetat del petroli o l’emergència de noves economies dibuixen un panorama ben negre per al futur del capitalisme occidental. La disjuntiva que se’ns planteja és, doncs (tal i com l’ha formulada Samir Amin), eixir de la crisi capitalista o eixir del capitalisme en crisi. Apostar per la segona opció no és solament un posicionament realista. Significa apostar per la justícia, la racionalitat, la democràcia i la dignitat. Reconstruir els teixits comunitaris, impulsar la mobilització i la solidaritat, recuperar la iniciativa i la capacitat d’acció de les classes populars i de les treballadores i precàries, generar formes d’organització horitzontals i cooperatives, construir la democràcia real, enderrocar unes relacions socials que ens oprimeixen i ens condemnen a ser espectadors passius de la nostra misèria i autodestrucció... Un plantejament polític que en temps de crisi va més enllà dels nostres somnis: esdevé una necessitat de tots i totes. Una vegada més, com ja afirmava fa segle i mig el Manifest Comunista, «no tenim res a perdre, excepte les nostres cadenes».

73% d’increment

de les rendes empresarials en les darreres dècades, front a un 3,7% de les del treball

90% Dels nous contractes són temporals

45% d’atur en menors de 25 anys Malgrat ser el 9,6% de la població ocupada, els joves acumulen el 16% dels accidents laborals Malgrat la crisi, les 35 empreses de l’IBEX han repartit 18000 milions de beneficis als accionistes


EN MARXA!

10

reportatge

Què és el programari lliure? Des de fa un grapat d’anys milers de programadors d’arreu del món treballen en l’anomenat programari lliure. En aquest article intentem explicar què s’entén per programari lliure i donar resposta als dubtes més freqüents que genera.

Richard Stallman oferint una conferència. Al cantó una representació de les mascotes de GNU i Linux Què és un programa? Per comprendre el concepte de programari lliure, cal començar analitzant què és un programa. Un programa és un conjunt de fitxers de text en un llenguatge de programació (C, C++, Java...). Aquest codi pot ser entès per altres persones, que poden veure què fa, com ho fa, etc. El codi del programa es compila (tradueix a llenguatge màquina), i es genera un executable que només sap usar l’ordinador i del qual no es pot deduir exactament què fa ni com es fa. Tot el que un ordinador executa són programes, des del sistema operatiu, els drivers de la targeta de xarxa o un navegador web. Tots consten d’un codi fet per persones, que pot ser estudiat, i d’un executable generat a partir del codi, que s’executa en última instància. Programari privatiu En el programari privatiu, només es distribueix l’executable, de manera que ningú no té accés al codi ni sap com funciona realment el programa. En són exemples el sistema operatiu Windows, i també Internet Explorer, Adobe Photoshop, Spo-

tify... No tenir el codi significa que ningú a banda dels creadors sap què fa el programa (a més de les funcionalitats evidents podrien haver-n’hi altres d’ocultes que ningú no coneixeria). S’ha demostrat a més que quan es descobreixen forats de seguretat en el programari privatiu, el procés de correcció és molt més lent, i aquesta lentitud converteix el programari privatiu en més insegur.

cia concretament, aplicada a programes on el codi és obert, permet la modificació del codi per part de qualsevol persona, la seua redistribució, la possibilitat de treure o no un profit econòmic del seu ús... exigint només a canvi el reconeixement de l’autor inicial.

Codi obert Existeix també una pràctica que és la del codi obert (opensource en anglès), a cavall entre el programari privatiu i el lliure, en què a més dels executables es distribueix el codi, de manera que és possible veure com funciona el programa i es descarta la possibilitat de funcionalitats ocultes, però sense permetre la seua modificació i redistribució.

Avantatges per als desenvolupadors Aquest model representa grans avantatges per als programadors, que poden, per a començar, conèixer com funciona un programa a partir del seu codi. Es pot crear una xarxa de persones col·laborant en un mateix projecte, cadascú aportant les seues idees. Si un programador està en desacord, i simplement vol començar un programa nou a partir d’un d’existent, té el dret de fer-ho sense demanar permís, i això crea un conjunt de programes per a tots els gustos.

Programari lliure Per programari lliure (free software) entenem el conjunt de programes que existeixen i que estan sota llicència lliure (la més extesa és la GPL v2.0, encara que també n’existeixen altres). Aquesta llicèn-

A més, si per fer un programa n’utilitzes un altre sota la llicència GPL, se t’exigeix fer servir també la mateixa llicència. D’aquesta manera s’evita que algú s’aprofite del treball d’un altre amb finalitats egoistes.

horari

dijous de 19 a 22h. divendres i dissabte de 21 a 02h

adreça

Riera d’en Matamoros 103, Badalona

contacta’ns

http://www.casip.cat | casip@casip.cat


EN MARXA! Avantatges per als usuaris A més de permetre l’accés a molts tipus de programes, els usuaris tenen la seguretat que els programes que ells utilitzen han estat revisats per una comunitat àmplia. Està més que demostrat que en programes lliures la seguretat informàtica és molt millor, i la correcció d’errors es fa molt ràpidament. Un exemple d’això són els recents atacs a Google, fets a través d’un error en l’Internet Explorer. Errors així són menys comuns i més ràpidament detectats i corregits per la gran quantitat de persones que col·laboren en projectes com el Mozilla Firefox. A més, tots els programes lliures són gratuïts i de fàcil obtenció, sense caure en pràctiques com la pirateria, i la descàrrega de programes de fonts poc fiables. Socialment, l’ús de programari lliure en institucions públiques i per la societat en general, implica solidaritat, la desaparició de monopolis... La gran comunicació entre usuaris i desenvolupadors facilita que es puguen demanar noves funcionalitats o participar en la presa de decisions sobre aquestes. Es poden trobar una gran quantitat de guies, des dels nivells més bàsics als més avançats, i existeix un gran suport per resoldre dubtes, principalment en forma de fòrums i també xats IRC. Història del programari lliure Als inicis de l’era informàtica tots els programes es compartien entre els programadors, sense que es plantejara qui n’era el propietari. Quan van començar a aparèixer empreses que comercialitzaven els seus programes, van sorgir veus com la de Richard Stallman, creador del concepte de programari lliure, que per defensar la lliure col·laboració entre programadors va crear la FSF (Free Software Foundation), organització que elabora llicències i vetlla pel seu compliment. La creació del nucli Linux per part de Linus Torvals el 1991 i sota la llicència

C/ Mossén Huch, 19 (Baixos) 08600 / Berga (el Berguedà)

11 GPL v1.0, i la seua associació al projecte de sistema operatiu GNU, van suposar el naixement d’un moviment que en dues dècades ha crescut àmpliament, fins que actualment els productes lliures competeixen sense problemes amb els privatius. A més del nucli (kernel) Linux, mereixen menció d’altres projectes com el BSD, que també és lliure i consta de diverses distribucions. GNU/Linux GNU/Linux, com hem comentat adés, és un sistema operatiu que va néixer fa vint anys, però que només en la última dècada ha sigut realment utilitzable per a l’usuari mitjà. És tot un sistema operatiu, lliure, i sobre el qual s’executen tota mena de programes. Existeixen diverses distribucions de GNU/Linux, que s’encarreguen de la gestió dels programes, de la configuració i del programari que apareix per defecte. La més estesa actualment és Ubuntu, però n’existeixen altres com Fedora, Suse, Gentoo i un llarg etcètera. Un dels programes més importants que s’utilitza és l’entorn gràfic, que s’encarrega de la gestió de l’escriptori, finestres... i entre els quals destaquen Gnome i KDE, encara que hi ha molts més. Programes més coneguts i útils Entre els programes més coneguts trobem el Mozilla Firefox, un navegador web lliure creat per la fundació Mozilla; l’OpenOffice, un paquet d’ofimàtica que inclou processador de textos (Writer), full de càlcul (Calc), editor de presentacions (Impress), gestió de base de dades (Base)... També el Gimp, un editor d’imatges semblant al Photoshop amb una infinitat d’eines, i una multitud de programes més de diferents tipus: per escoltar música com Amarok, alguns programes de xat exactament iguals que els de Windows, programes de gestió del correu electrònic, com Evolution o Thunderbird, per a rebre fonts RSS, de descàrrega de fitxers per xarxes P2P, etc.

Preguntes més freqüents

(centrades en el cas particular d’Ubuntu, que és semblant, però, a qualsevol altra distribució de GNU/Linux)

És fàcil instal·lar programes? Totalment. Es disposa d’un repositori amb milers de programes, ordenats per temàtica, i amb un sol clic pots triar quin instal·lar. El sistema mateix s’encarrega de descarregar-lo i instal·lar-lo. Hi ha jocs? Hi ha molts jocs lliures, encara que els més comercials no es poden executar, en ser programes privatius i sense suport per a GNU/Linux.

Però Linux no és una pantalla negra on escrius comandes complicades? GNU/Linux va començar amb mode consola, i encara pot ser utilitzat d’aquesta manera. Per sort ha avançat molt en la última dècada i ara és per defecte molt més atractiu i intuïtiu que Windows, ja que inclou possibilitats com el Compiz Fusion, que fa de l’entorn gràfic tota una obra d’art.

Funcionen amb GNU/Linux la wifi, webcam, impressora, etc? Evidentment, quasi la totalitat del hardware té un suport excel·lent, i concretament en Ubuntu està molt treballada la integració i la senzillesa d’ús.

Es poden executar programes fets per a Windows a Ubuntu? Directament no es poden utilitzar, però existeix el projecte Wine, que simula un entorn Windows, i amb el qual es poden executar molts dels programes reclamats com a importants per la comunitat. Es poden trobar guies (molt senzilles en general) per usar Spotify, Photoshop... i molts jocs.

Els programes estan en anglès en general? Ni molt menys. Gràcies al treball de moltes persones, i especialment de SoftCatalà, una gran quantitat de programes –i tots els més estesos– estan traduïts al català. A més, el model de programari lliure permet que qualsevol persona que utilitze un programa prou específic com per no estar traduït puga escriure la seua traducció amb la seguretat que serà ben rebuda pels programadors. Enllaços d’interès SoftCatalà: www.softcatala.org Mozilla Project: www.mozilla.org Ubuntu: www.ubuntu.cat Gentoo: www.gentoo.org

Sant Hilari Sacalm Les Guilleries


EN MARXA!

12

L’augment desmesurat del consum de drogues en els últims anys a Irlanda del Nord, amb les preocupants conseqüències socials i polítiques, fa que cada cop siguin més les persones que s’organitzin per combatre-les.

1600 1400 1200 1000 800 600 400 200 0 1992

1993

1994

1995

Al gràfic, el número de casos detectats de possessió o tràfic de drogues per la mateixa RUC (Royal Ulster Constabulary), les forces d’ocupació britàniques a Irlanda del Nord (1922-2001)

El col·lectiu de menors, víctima de l’actual situació i preocupació pels republicans Entre el 2005 i el 2007 es va triplicar el nombre de menors atesos en tractament per casos de drogodependències: de 241 a 841 casos. En només dos anys, van passar de suposar un 5% a un 15% del total de casos.

x3

drogodependències

Les drogues a Irlanda del Nord continuen en el punt de mira

Antecedents històrics La particular evolució política i social dels territoris ocupats d’Irlanda del Nord al llarg de les últimes dècades ha determinat directa o indirectament el consum de drogues. Si més no, així ho insinuen les dades i diversos estudis socials. És un fet que abans de l’alto el foc de 1994 la població d’Irlanda del Nord es caracteritzava pel baix consum de drogues, en comparació amb la resta de territoris. Fins i tot eren temps en què el mateix DHSS (Departament de Salut i Serveis Socials) afirmava que “les campanyes preventives contra les drogues no eren necessàries a Irlanda del Nord”. Fou a partir del 1994 que el consum es disparà. Malgrat la duresa del conflicte en les dècades anteriors, aspectes com una més forta cohesió social haurien afavorit un menor consum. Com a resposta, el DAAD (Acció Directa Contra les Drogues) hauria estat una aposta de l’IRA per combatre la situació, amb vàries accions armades a partir del 1994. Generalització de la consciència dins del bàndol republicà Davant l’augment desmesurat del consum de drogues dels últims anys i els elevats índexs d’alcoholisme, darrerament els diferents sectors del bàndol republicà han augmentat considerablement la sensibilització envers la problemàtica de les drogodependències. Han aparegut nous grups organitzats, com el CFAD (Famílies Afectades Contra les Drogues) o el RAAD (Acció Republicana Contra les Drogues). Els objectius d’una part de la població són clars: sensibilització social, pressió política i, sovint, acció directa en tots els sentits contra les drogues. Així ho demostren les últimes accions armades: el mateix 2010 diversos traficants han mort o han estat ferits, s’ha amenaçat amb èxit desenes de persones perquè deixessin imminentment el tràfic (algunes de les quals han abandonat el país), s’ha fet un seguiment exhaustiu de l’origen del consum de drogues i s’ha atemptat en centres de distribució, a més de l’organització de piquets davant les cases dels camells, entre d’altres accions i concentracions de protesta. L’objectiu: els traficants “L’única manera d’eradicar les drogues és eliminant els traficants”. Així ho sentenciaven membres del RAAD en una entrevista al diari Derry Journal. Aquest grup republicà va més enllà: “no estem disposats a tolerar per més temps que els criminals de guerra arruïnin impunement les vides de tants joves”. A més, afirmen “que s’ofereix l’amnistia a tots els trafi-

cants que facin pública la renúncia i el cessament de totes les activitats relacionades amb l’entorn de la droga”. Sota el control policial i de l’IMC Els grups republicans han alçat la veu, doncs, contra l’actual situació d’impunitat dels traficants. S’acusa la policia d’haver-los donat via lliure de responsabilitat penal a canvi d’informació als serveis d’intel·ligència sobre els grups polítics dissidents. Com a conseqüència, una part dels republicans haurien pres la decisió d’autoorganitzar-se després de la total passivitat policial i després de, segons diuen, dues dècades en què el Nord d’Irlanda hagi estat una porta d’entrada de les drogues per interessos polítics. Afirmen que després de l’alto el foc substàncies com la cocaïna són excessivament a l’abast de la població i que el preu de moltes drogues no ha pujat en els últims anys, o fins i tot ha baixat, factor que a més facilita l’accés als menors d’edat. Denuncien l’existència de moltes personalitats multimilionàries gràcies al tràfic i que hi ha farmàcies sense llicència que s’encarreguen impunement de la distribució en diversos punts de les ciutats. La IMC (Comissió de Seguiment Independent), creada el gener de 2004 pels governs d’Irlanda i Gran Bretanya i criticada pel Sinn Féin com a òrgan parcial i tendenciós, ha emès informes assenyalant “la perillositat” dels grups organitzats contra les drogues. El Servei de Policia del Nord d’Irlanda (PSNI, el relleu de la RUC des del 2001, com a fruit de l’Acord de Belfast) ha respost comprometentse a desmantellar-los i a prioritzar combatre’ls. L’estratègia, doncs, semblaria anar dirigida a criminalitzar els grups organitzats antidrogues i dirigir el debat cap a aquests sectors i la seva “perillosa” activitat, en comptes d’abordar el problema: el consum de drogues i l’elevat índex d’alcoholisme. Canviar la situació Amb tot, el que és palpable és que hi ha indicis de canvi de la situació a Irlanda del Nord. Les estadístiques confirmen que almenys s’ha aturat l’augment del consum de drogues, per bé que els índexs són preocupants. Segons fonts de la mateixa PSNI, s’ha detectat que molts consumidors i traficants de drogues s’han vist obligats a traslladar-se a Escòcia. En els últims mesos, s’ha aconseguit obrir un debat social i han estat molts els diaris i mitjans de comunicació que han tractat la temàtica, cosa que ha obligat la PSNI a fer gestos per reaccionar.


EN MARXA!

13

internacional

Libertat! pren el relleu de la lluita per l’alliberament d’Occitània El nostre país veí és un gran desconegut als Països Catalans, tot i que una part d’Occitània es troba administrativament lligada al Principat, i que durant segles la cultura catalana i l’occitana han estat agermanades. Amb aquest article, elaborat per companys de la secció aranesa de Libertat!, volem donar a conèixer entre el jovent català la realitat de la lluita occitana, i en especial, de la Vall d’Aran.

Occitània Occitània és un país que comprèn el territori de la llengua occitana: el terç sud de l’estat francès, la Vall d’Aran a l’estat espanyol, dotze valls alpines a l’estat italià i Mònaco. És un territori molt vast que viu des de fa vuit segles sotmès a diferents formes de colonialisme i explotació. Occitània es troba avui en un moment cabdal de la seva història. Des dels anys 70 el terme occità mai no havia estat a la boca de tanta gent. Una part considerable de la població, sobretot del jovent, pren consciència de la necessitat de defensar la terra i la llengua, una llengua que comença a treure’s del damunt el pes pejoratiu creat pels aparells dels estats francès, italià i espanyol des de fa segles. En són una mostra les manifestacions per la llengua que es van fer a Carcassona amb uns deu mil manifestants el 22 d’octubre del 2005, a Besiers amb unes divuit mil persones el 17 de març del 2007 i altra vegada a Carcassona el 24 d’octubre del 2009 amb més de vint mil manifestants. Pel que fa a l’ensenyament, cal mencionar la Calandreta, que és el nom que reben les escoles associatives (la primera es va crear a Pau, Bearn, el 1979) dedicades a recuperar la llengua occitana. La xarxa d’escoles ocupa gran part del país i se’n poden trobar a ciutats importants com ara Marsella, Tolosa o Llemotges. Actualment n’hi ha trenta-nou, dues de les quals són de secundària, i tenen vora dos mil alumnes. Pel que fa a la vall d’Aran, l’occità local, anomenat aranès, és la llengua vehicular en tot l’ensenyament primari. L’ensenyament secundari, però, sol ser en castellà i català i per a cursar ensenyaments superiors cal marxar de la vall. També proliferen els mitjans de comunicació amb una modesta però persistent presència de l’occità a revistes, setmanaris com La Setmana, vint-i-dues emisores de ràdio i a la televisió (TSF, France 3, Barcelona TV i TV3).

Malgrat tot, la nostra cultura passa per un moment molt delicat, es troba en un veritable perill d’extinció. La nostra existència política com a occitanes i occitans és gairebé nul·la, perquè hem estat durant massa temps un poble mancat de consciència. Fora de la Vall d’Aran, la transmissió generacional de la llengua és purament residual i testimonial i la majoria de militants de la lluita occitana són nous parlants d’occità que han recuperat la llengua dels avis o besavis. A la Vall d’Aran, si bé la transmissió generacional és encara ben present i tenim l’occità com a llengua materna, l’ús social de l’aranès està reculant de manera preocupant. Libertat! Esquèrra Revolucionària d’Occitània Aquest estiu passat, el jovent revolucionari occità va arribar a la conclusió que l’estructura política existent no era suficient, conscients que ens trobem al final d’un cicle, i al començament d’un altre. De cara a aquesta situació, Anaram Au Patac, reunit en assemblea nacional el mes de juny passat va acordar definitivament la refundació del moviment occità. Estem construint un projecte sobre la base de la unitat popular sense cap mena de dogma ni model de concepte, lluitant contra totes les formes de domini i d’explotació (colonialisme, feixisme, patriarcat, capitalisme), i també oposantnos a qualsevol discriminació (feixisme, xenofòbia, homofòbia, racisme, sexisme, etc.). El nou projecte, anomenat Libertat!, té com a lema principal «Volem viure i decidir al país». Libertat! treballa per un país digne, en el qual la nostra llengua i la nostra cultura contribueixin a enriquir la diversitat, basant la lluita en la reivindicació del dret a l’autodeterminació per a tot Occitània, així com la voluntat de dur a terme una reflexió profunda sobre el territori i la lluita per a la justícia social. El respecte del dret a l’autodeterminació, un món sense classes, la solidaritat internacional i la lluita antifeixista són també part de les bases del nou moviment occità Li-

Cursa d’Aran per la llengua, 26 de juliol a Vielha bertat!, que federa tres estructures occitanes: Anaram Au Patac, Hartèra i Combat d’Òc. Al voltant de totes aquestes reivindicacions, Libertat! enceta aquest projecte que vol respondre a totes les problemàtiques actuals del nostre poble. A la Vall d’Aran Cansats de llegir blogs en occità explicant coses que no ens interessaven, vam pensar en fer un blog explicant el que ens interessava a nosaltres i escriure el que ens agradaria llegir. D’aquesta manera vam iniciar el blog lopaissel.blogspot.com on anem ensenyant al món les coses que anem trobant sobre Occitània i mostrant que a la Vall d’Aran també hi ha un sentiment nacionalista occità. Hi analitzem la consciència social, els mitjans de comunicació, els continguts a l’ensenyament i hi publiquem entrevistes a bandes d’ska i punk reivindicatiu en occità com per exemple Goulamàs’k i Gojats of Hedàs. Amb la refundació de l’esquerra revolucionària d’Occitània, vam considerar que calia una assamblea aranesa de Libertat!, que dugués la Vall d’Aran a la resta d’Occitània i la resta d’Occitània a la Vall d’Aran. Vam incorporar-nos definitivament a Libertat! en el darrer congrés que va tenir lloc a Sant Pau Cap de Jos, a la comarca del Roergue al Llenguadoc, el passat 12 de desembre. Podríem dir que el principal objectiu de Libertat! Val d’Aran és donar a conèixer que existeix Occitània, que la nostra llengua i cultura, el nostre país, no s’acaba a Les sinó que va molt més enllà, fins a les valls italianes del Piemont. L’occità és oficial a la Vall d’Aran, però no és això el que cal. Cal molta disciplina política en clau occitana, ara per ara, inexistent a la Vall d’Aran. Libertat! Val d’Aran

Més informació:

Libertat!: www.libertat.org Libertat! Val d’Aran: libertataran.wordpress.com


EN MARXA!

14

Sylvia de Béjar,

escriptora i periodista especialista en sexualitat

entrevista

«La nostra cultura sexual continua estant farcida de falses creences»

Com ha evolucionat la concepció de la sexualitat i en concret de la sexualitat femenina en les darreres dècades? Aparentment tots ens hem alliberat molt, però si rasquem una mica de seguida ens n’adonem que l’avanç no és real. És cert que practiquem més sexe, però no ho és que el practiquem millor. Quantitat no és sinònim de qualitat. A sobre, el sexe s’ha convertit en un objecte de consum més, una cosa d’usar i llançar. El misteri, la màgia, l’espiritualitat, l’erotisme, estan en coma. En fi, no és estrany que amb vint anys hi hagi molts joves que diguin que estan avorrits. Generalitzant sobre les relacions heterosexuals, les dones continuen adoptant un rol passiu, perquè encara que tinguin més contactes continuen donant preferència a les necessitats masculines, cosa que fa que molts cops ni tant sols gaudeixin de les seves relacions. Pel que fa als homes, continuen ancorats en les seves idees de sexe coitocentrista, amb primacia de fal·lus, doble moral, etc.

Parlem de sexe amb l’escriptora i periodista Sylvia de Béjar, autora dels llibres És el teu sexe! i És encara més el teu sexe! I parlem de com la cultura patriarcal i la visió coitocentrista del sexe ens limiten a l’hora de viure la nostra sexualitat: el sexe encara continua assetjat per creences, tabús, complexos i pors, i per combatre’ls i viure plenament la pròpia sexualitat cal estar, primer de tot, ben informat.

El problema és de base: poca educació sexual, molta mala informació i desinformació, sexe espectacle i molt poc realista, sobretot per culpa d’Internet i del mal ús que se’n fa. I de les relacions i parelles entre un mateix sexe? Gais i lesbianes viuen immersos en un món majoritàriament hetero i homofòbic, i això no deixa d’influir-los; pitjor encara, els esquitxa. Acceptar la pròpia orientació sexual i viure-la amb normalitat no sol resultar fàcil, perquè des de fora se’ls qüestiona constantment. És veritat que s’ha avançat. Famosos com Boris o Jesús Vázquez hi han contribuït, però on són els referents femenins? Fins i tot en això es nota la doble moral. Encara falta molt. De quina manera afecta la

societat patriarcal en què vivim les nostres relacions? Homes i dones ens trobem davant dels mateixos dubtes i situacions? Els rols es reflecteixen i/o afecten al llit. No n’hi ha prou d’alliberar-se d’unes cotilles clarament perjudicials per a la vivència de la nostra sexualitat, les marques d’aquestes cotilles segueixen coent i de quina manera, perquè les dones (i els homes) continuen caient en molts dels antics paranys. N’hi ha prou d’escoltar els seus dubtes per adonar-se que falten molts anys per trencar amb una forma imposada de mirar-se el sexe, les falses creences, els tabús, els complexos i les pors que posen traves a la nostra felicitat sexual. No és un camí fàcil, perquè la nostra cultura sexual continua estant farcida de falses creences. La millor prova d’això

«Quant al sexe, com abans rebutgem els estereotips i escriguem el nostre propi guió, millor»

és la falsedat d’algunes «veritats» sobre les quals es continua sustentant el model de sexualitat dominant, a saber: que l’equivalent al penis és la vagina, que l’autèntic sexe és igual a coit i que el vertader orgasme és el vaginal. Solucions? Educació sexual, mitjans de comunicació responsables, pares informats i capaços de parlar amb els seus fills, accés a centres per a joves. Hi ha una sola manera d’entendre la sexualitat? I de practicar el sexe? No. Encara que és cert que el sexe patriarcal és coitocentrista i fal·locràtic, i que aquest model continua imperant, cada dia es qüestiona més. Dit això, hem d’entendre que cada persona té la seua pròpia vivència

de la sexualitat i el dret a viurela com desitgi. Crec que la regla d’or és que tot val sempre que existeixi respecte entre les persones que es relacionen sexualment. Quan parlem de sexe continuen havent-hi mites? És cert que «les dones som més complicades» o que «els homes ho tenen més fàcil»? Els mites, com els estereotips, no ens permeten evolucionar. Però és la manera fàcil d’anar per la vida: sense qüestionarse les coses. Quant al sexe, com abans els rebutgem i escriguem el nostre propi guió, millor. Els dos exemples que doneu són clares mostres de creences errònies. Homes i dones som diferents, ningú és millor ni pitjor, i cadascun viu la seva sexualitat a la seva manera. I és que ni tan sols es pot generalitzar, home-dona, perquè hi ha orientacions sexuals, maneres de viure el sexe, gustos, necessitats... Apostar per la coeducació des de petits podria ajudar a resoldre alguns d’aquests problemes? Sí, sens cap dubte. Dóna’ns alguns consells per a ser totes i tots una mica més lliures sexualment. Mantenir-se informats (ben informats) és primordial, ja que dissipa els dubtes, espolsa les pors i genera seguretat. Per a posar un exemple, si la nostra única «educació» és veure pornografia i no tenim clar que la pornografia no reflecteix la realitat, això no ens permetrà viure bé el nostre sexe. I una altra cosa: el que ens expliquen els altres (batalletes) poden ser veritat o no; no se’ls ha de donar, doncs, una excessiva importància. En definitiva, el millor és decidir què ens va a nosaltres, a cadascú de nosaltres. Aquesta és l’única veritat que compta.


EN MARXA!

cultura

15

Cementiri Nuclear

Anton Dorca/2010

llibre

A Ocàs, l’ajuntament del poble vol construir-hi un cementiri nuclear, ja que, tal i com ells mateixos afirmen, “som més nuclears que del Barça”. Aquest és el punt de partida de Cementiri nuclear, una novel·la satírica escrita, segons diuen, per un desconegut pastor riberenc, amb l’aval dels escriptors Andreu Carranza i Toni Orensanz.

En Cementiri nuclear es parodia tot el procés de presentació de la candidatura d’Ascó per acollir el cementiri de residus. Des d’Enresa fins a l’alcalde del municipi, al llibre hi trobem caricaturitzats tots aquells que han sigut agents actius en el procés, i s’hi veu reflexada l’estratègia manipuladora de canviar el nom de les coses perquè ens siguen més atractives. Més informació a: www.aeditors.cat

Joc d’emocions

Naia/2009

música

Naia, formació nascuda el 2007 amb integrants de diferents indrets del País Valencià fa cançó d’autor i el seu repertori abasta diferents estils de música que van des dels ritmes més tradicionals fins al pop. Joc d’emocions és el seu primer disc, enregistrat durant l’estiu i la tardor de 2009, i hi han col·laborat músics com Miquel Gil. Un disc amb tretze cançons de diferents estils, no enquadrades en la cançó tradicional però amb textures mediterrànies, una aposta potenciada per la incorporació de nous instruments a la formació. Tretze cançons amb lletres que parteixen de la quotidianitat i de poemes d’autors valencians com Marc Granell o Ramon Guillem. Podeu escoltar les seues cançons i trobar més informació a: www.myspace.com/somnaia

Salvem el Cabanyal

Ara que aquest històric barri mariner està en el punt de mira de l’Ajuntament de València, la Generalitat i empreses especuladores, recomanem aquest lloc web impulsat per la plataforma Salvem el Cabanyal.

web

En aquest espai s’hi fa un seguiment de la situació del barri i s’hi troba un conjunt d’articles i informes que donen contingut a la seva lluita. En definitiva, es pretén plasmar-hi la realitat de resistència del barri, un fet positiu i totalment necessari, sobretot en temps de mitjans de comunicació escandalosament tendenciosos, tal i com, per exemple, es denuncia repetidament de Canal 9. Més informació: www.cabanyal.com


Uneix-te al jovent en lluita

Seu Nacional

Carrer d'Amàlia, 16 baixos / 08302 Mataró / el Maresme

València

Carrer Baró de Sant Petrillo, 9 / 46020 Benimaclet / València / l'Horta

Mallorca

Carrer Eivissa, 10 / 07011 Palma / Mallorca

Perpinyà

Avinguda del Liceu, 23 / 66000 Perpinyà / el Rosselló

www.maulets.org

revista EnMarxa 02  

Revista de l'ograrnització juvenil d'abast nacional Maulets, esquerra independentista

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you