DIRECTUM

Revista d’anàlisi i actualitat jurídica Núm. 7

a propòsit de...

L’eutanàsia i el suïcidi assistit en la Llei orgànica 3/2021, de 24 de març

“Vitam brevem esse... ”

Resum

S’acaba d’aprovar la llei orgànica que regula l’exercici del dret a l’eutanàsia1. En aquest treball es fa un repàs d’alguns antecedents històrics, de la tendència emergent en altres estats cap a la despenalització de les pràctiques eutanàsiques o del suïcidi assistit, de les nombroses iniciatives legislatives en aquest sentit que s’havien proposat a les Corts espanyoles en els darrers vint-i-cinc anys, així com de la progressiva decantació del nostre ordenament jurídic vers la garantia de les pràctiques sanitàries que eviten el patiment a les persones en el final de la seva vida. Des d’aquest context, s’examina la regulació establerta per la nova llei orgànica, es valora el seu encaix en el marc normatiu de la Constitució espanyola i s’aporten algunes reflexions i comentaris sobre la seva aplicació i eficàcia en la garantia del dret a viure amb dignitat el procés de la mort.

Introducció

El terme eutanàsia prové del llatí antic i anteriorment del grec, i significa bona mort o mort dolça, suau, sense agonia, sense patiment físic. Avui s’utilitza normalment per referir-se a la intervenció que posa fi a la vida d’un pacient sense perspectiva de cura, comptant amb la seva voluntat expressa i per tal d’evitar el seu patiment.

Tant l’eutanàsia com el suïcidi o, en general, la mort, han estat fins fa ben poc temes tabú en el nostre entorn sociocultural. Quasi bé no n’hem parlat i la majoria de nosaltres no n’hem llegit res. I no deixa de ser una paradoxa, quan no hi ha res més cert que la mort, ni més incert que el moment en el qual hi arribarem. Estem immersos en un entorn sociocultural, econòmic i de comunicació, que malda per tenir-nos permanentment emmirallats en il·lusions de joventut eterna, de salut, de consum i de gaudiment. Però a poc que iniciem una recerca, ens trobem que el final de la vida ha estat un dels temes que han atret des del més antic, ho veiem en l’interès de

1 La Ley Orgánica 3/2021, de 24 de marzo, de regulación de la eutanasia s’ha publicat al BOE núm. 72 del dia 25 de març de 2021.

la filosofia, de les arts, de la medicina i del Dret. A més, el suïcidi i l’eutanàsia han estat sempre unes qüestions controvertides, sobre les quals s’ha polemitzat des de diverses perspectives ètiques, religioses, filosòfiques i jurídiques.

En els darrers anys l’opinió pública s’ha vist sovint commoguda per la polèmica que ha envoltat alguns casos dramàtics relacionats amb l’eutanàsia o amb la col·laboració al suïcidi com, entre molts altres, el de Ramon Sampedro2, el del Dr. Luís Montes3 , el de Mª José Carrasco4 o el de Maribel Tellaetxe5 .

Al llarg de la segona meitat del segle XX han sobrevingut diverses circumstàncies, com els avenços científics en biologia i medicina i la cobertura dels serveis mèdics i assistencials per a una ampla capa de població. Aquests i altres factors han contribuït a una prolongació molt considerable de l’esperança de vida, de manera que són moltes les persones a Europa i als països més desenvolupats que mantenen una certa qualitat de vida fins a edats molt avançades, però també són moltes les persones per a les quals la darrera etapa de la seva vida és un llarg període de temps en situacions de gran dependència i greu deteriorament físic i cognitiu.

En una època de creixent sofisticació mèdica combinada amb esperances de vida més llargues, a moltes persones les preocupa tenir que veure’s obligades a perdurar en la vellesa o en estats de decrepitud física o mental avançada que entren en conflicte amb idees fortament mantingudes respecte la seva pròpia identitat personal.

Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans dictada el 29 de juliol de 2002 en el cas Pretty v. United Kingdom (65.) Aquesta nova realitat i l’avenç en el reconeixement dels principis democràtics, dels drets i les llibertats humanes i de les seves garanties, especialment pel que fa a la lliure determinació individual del desenvolupament de la pròpia personalitat, del dret a no patir tractaments inhumans i degradants, i a l’autodeterminació de la pròpia intimitat, han fet emergir també l’interès d’amples capes de població per diverses iniciatives que les poden permetre viure amb més dignitat el procés de la mort. Com va constatar el Tribunal Europeu de Drets Humans a la Sentència dictada el 29 de juliol de 2002 en el cas Pretty v. United Kingdom (65.): In an era of growing medical sophistication combined with longer life expectancies, many people are concerned that they should not be forced to linger on in old age or in states of advanced physical or mental decrepitude which conflict with strongly held ideas of self and

2 El seu cas -un mariner que per accident va quedar tetraplègic- és molt conegut, tant pel procediment judicial que va mantenir al llarg de 28 anys reclamant el dret a l'eutanàsia per poder morir dignament, com pel gran ressò mediàtic d’aquell procés i per la dramatització biogràfica que l’any 2004 se’n va fer en l’excel·lent pel·lícula “Mar adentro”, dirigida per Alejandro Amenábar i protagonitzada per Javier Bardem. 3 Metge anestesista, coordinador del Servei d’Urgències de l’Hospital Severo Ochoa de Leganés, que l’any 2004 es va veure acusat per la Conselleria de Sanitat de la Comunitat de Madrid, en l’anomenat “caso Leganés”, d’haver aplicat en 73 casos mètodes eutanàsics i mala praxis mitjançant sedacions a malalts terminals. Després d’un llarg procés judicial, l’any 2008 va ser absolt de totes les acusacions. 4 Després de 30 anys de patir esclerosi múltiple, va posar fi a la seva vida, assistida pel seu company, Ángel Hernández, que per aquest motiu ha estat objecte d’una acusació de violència de gènere i de cooperació al suïcidi, pendent de judici oral al llarg de 2021. 5 Malalta d’Alzheimer, que havia demanat que l’ajudessin a morir el dia que ja no reconegués al seu marit o als seus fills. El seu fill, el director de cinema Danel Aser Lorente Tellaetxe, l’any 2019 ha mostrat el cas en el documental “La Promesa“, que ha rebut diversos premis en mostres i festivals de cinema arreu del mon.

personal identity”6. En aquella Sentència el Tribunal va considerar que són els Estats els qui han de sospesar els riscos de despenalitzar i decidir si desitgen o no reconèixer legalment les pràctiques eutanàsiques, i que això és possible en el marc del dret a la vida privada de l'art. 8 del CEDH i els seus possibles límits.

Més recentment, el 14 de març de 2013, en la Sentència Gross v. Switzerland, el TEDH va reconèixer el dret d'una sol·licitant d'edat avançada a morir, fins i tot, amb independència de la seva condició clínica, i va entendre que la manca de seguretat jurídica que presenta la legislació suïssa sobre el subministrament de les substàncies que havia sol·licitat per poder posar fi a la seva vida vulnerava el seu dret al respecte a la vida privada de l'art. 8 del CEDH, que compren els drets a l’autonomia i lliure desenvolupament de la personalitat7 .

En l’actualitat, diversos estats compten amb legislacions que han despenalitzat i regulat l’eutanàsia i/o el suïcidi assistit8, mentre que en altres s’han consolidat criteris jurisprudencials9

6 Una possible traducció seria: En una època de creixent sofisticació mèdica combinada amb esperances de vida més llargues, a moltes persones les preocupa tenir que veure’s obligades a perdurar en la vellesa o en estats de decrepitud física o mental avançada que entren en conflicte amb idees fortament mantingudes respecte la seva pròpia identitat personal. 7 Aquesta sentència, aprovada per majoria de la Secció segona del TEDH, va ser apel·lada i anul·lada per la de la Gran Sala de 30 de setembre de 2014, per una qüestió de forma, ja que la demandant havia mort mentre es tramitava el procés i aquest fet no s’havia posat de manifest al TEDH. Un comentari d’aquesta sentència i de la jurisprudència en relació amb l’eutanàsia l’ofereix Ekain Payán Ellacuria “Análisis jurídico-penal de la Ley Orgánica de regulación de la eutanasia: una propuesta de lege ferenda” - e-Eguzkilore. Zientzia Kriminologikoen Aldizkari Elektronikoa/Revista Electrónica de Ciencias Criminológicas Número 5, 2020, 5. Zenbakia. 8 A Holanda l’1 d’abril de 2002 va entrar en vigor la Llei de verificació de l’acabament de la vida a petició pròpia i auxili al suïcidi; a Bèlgica, la llei relativa a l’eutanàsia, de 28 de maig de 2002, complementada per la llei de 10 de novembre de 2005, relativa a la funció dels farmacèutics i la disponibilitat de les substàncies eutanàsiques, i la llei de 28 de febrer de 2014, relativa a l’eutanàsia dels menors; a Luxemburg, les dues lleis de 16 de març de 2009, una relativa a les cures pal·liatives, les voluntats anticipades i l’acompanyament al final de la vida, i l’altra sobre l’eutanàsia i l’assistència al suïcidi; als EUA, les lleis de la mort digna dels estats d’Oregó de 1994, de Washington de 2008, de Vermont de 2013, de Califòrnia i de Colorado de 2016, del districte de Columbia de 2016/2017, de Hawaii de 2018/2019, de Maine i de New Jersey de 2019; al Canadà, la llei del Quebec de 10 de juny de 2014 relativa als tractaments al final de la vida i la llei federal de 17 de juny de 2016 de modificació del codi penal i altres lleis per l’ajuda mèdica a la mort. Aquestes disposicions es poden consultar al dossier legislatiu núm. 67, que facilita la Direcció d’Estudis Parlamentaris, disponible a l’adreça de la pàgina web del Parlament de Catalunya https://www.parlament.cat/web/documentacio/recursos-documentals/dossierlegislatiu/sumari/index.html?p_id=DOSSIER_LEG_67 juntament amb la resta de la documentació parlamentària que va acompanyar la preparació de la proposició de llei orgànica que el Parlament de Catalunya va presentar el mes de setembre de 2017 al Congrés dels Diputats, per a la reforma del Codi Penal, de despenalització de l’eutanàsia i l’ajut al suïcidi. A més, a Austràlia, l’estat de Victòria va aprovar la llei núm. 61, de l’any 2017, de la mort voluntària assistida, l’estat de Western Austràlia va aprovar en termes molt similars la llei núm. 27, de 2019. A Nova Zelanda, la Llei de la elecció del final de la vida, de 16 de novembre de 2019. Així mateix, a Suïssa, l’art. 114 del Codi Penal que està en vigor des de 1942, no penalitza la cooperació al suïcidi de qui ni n’ha estat inductor, ni de qui té interès propi en la mort del suïcida. A Suècia ni el suïcidi ni la cooperació al suïcidi han tingut tipificació al Codi penal. A l’Uruguai l’art. 37 del Codi penal faculta als jutges per exonerar de pena a qui causa un “homicidio piadoso”, sol·licitat reiteradament per la persona que desitja morir, en considerar-ho una causa d’impunitat. 9 Entre d’altres, a Colòmbia les Sentències de la Corte Constitucional C-239/1997, de 20 de maig, T-970/14, T-544/17 i T-721/17 van, primer, reconèixer i, davant la inactivitat del legislador, també van aportar uns criteris reguladors del dret dels malalts a rebre ajuda activa per morir, ja sigui en la forma de suïcidi assistit o d’eutanàsia; una bona anàlisi d’aquestes Sentencies es troba a l’article de Carmen Tomás-Valiente Lanuza a la Revista Española de Derecho Constitucional núm. 116 (2019). A l’Estat de Montana, als USA, també s’ha consolidat una jurisprudència que despenalitza aquestes activitats; així ho esmenta Isidoro Martín Sánchez a l’article publicat a la Revista Derecho y Salud, vol. 30, núm. 2, de juliol-desembre 2020. A Alemanya no estava penada la cooperació al suïcidi, però si “l’homicidi a petició”, que equival a l’eutanàsia, i ja hi havia jurisprudència que absolia els metges que cooperaven al suïcidi de pacients, però la Sentència del Tribunal Constitucional Federal de 26 de de febrer de 2020 va declarar inconstitucional el paràgraf 217 del Codi Penal, vigent des de 2015, que imposava penes de presó qui ajuda a morir una persona que

que han conduit a una despenalització d’aquestes pràctiques en determinades supòsits. Són molts més els estats que compten amb legislacions reguladores del dret de cada persona d’establir un testament vital o document de voluntats anticipades respecte les intervencions i els tractaments terapèutics que se li podran o no aplicar quan es trobi en una situació en la qual ja no pugui manifestar la seva voluntat. A més, des de l’entrada en vigor del Conveni per a la protecció dels drets humans i la dignitat de l'ésser humà respecte les aplicacions de la biologia i la medicina, signat a Oviedo el 4 de abril de 199710 , en el marc del Consell d’Europa, s’ha fet plenament efectiu el reconeixement del dret al consentiment lliure i informat del pacient, que l’habilita a rebutjar qualsevol intervenció o tractament mèdic sobre la seva persona, fins i tot quan rebutjar determinades intervencions o tractaments comporti un risc de mort imminent.

La Generalitat de Catalunya, altres Comunitats autònomes i l’Estat espanyol ja compten amb una legislació que reconeix aquests drets del pacient, i la possibilitat d’establir testaments vitals o documents de voluntats anticipades, però ara el legislador estatal fa un pas més i s’ha sumat a la tendència emergent en les societats occidentals en aprovar la nova regulació de l’eutanàsia.

A continuació farem un petit repàs d’alguns antecedents històrics i legislatius abans d’examinar la nova llei orgànica i aportar unes reflexions i comentaris sobre la problemàtica que es pot plantejar en la seva aplicació.

desitja acabar amb la seva pròpia vida i va considerar que la vida no pot ser tutelada contra la voluntat del seu titular, ja que el lliure desenvolupament de la personalitat de totes les persones inclou la llibertat per acabar amb la pròpia vida i el dret a rebre l’assistència de tercers; Joan Carles Carbonell Mateu ha fet un comentari d’aquesta Sentència a la revista DMD núm. 82, agost 2020, pàg. 10-12 (https://derechoamorir.org/2020/08/04/revista-de-dmd-no82/). Al Regne Unit el suïcidi està consentit, mentre que l’ajut al suïcidi està penalitzat, però tota vegada que diverses resolucions jurisdiccionals no imposaven condemnes, l’any 2010 es va establir un protocol d’excepcions, vinculant per a les autoritats policials i judicials, actualitzat l’any 2014 (Suicide: Policy for Prosecutors in Respect of Cases of Encouraging or Assisting Suicide, Legal Guidance, Violent crime, Issued by The Director of Public Prosecutions) de manera que en determinats casos d’auxili al suïcidi en la part final de la vida, ni tant sols s’obre enjudiciament; així s’exposa a l’Informe de 6 d’octubre de 2020, del Comité de Bioética de España sobre el final de la vida y la atención en el proceso de morir, en el marco del debate sobre la regulación de la eutanasia: propuestas para la reflexión y la deliberación, pàg. 71, disponible a http://assets.comitedebioetica.es/files/documentacion/Informe%20CBE%20final%20vida%20y%20la%20atencion%2 0en%20el%20proceso%20de%20morir.pdf. 10 Ratificat per Espanya i publicat al BOE núm. 251, de 20 d’octubre de 1999.

Alguns antecedents històrics de la regulació de l’eutanàsia i el suïcidi

Bona part dels filòsofs grecs i romans, com Plató, Epicuri i Plini, es van mostrar partidaris d’ajudar a morir als ancians, als agònics i als incurables11. Plató a “Politeia” sostenia que no s’ha de posar cap impediment per morir a les persones que no estan sanes de cos, mentre que Aristòtil va defensar diverses formes d’eutanàsia. Sèneca als Diàlegs va sostenir que era preferible acabar la pròpia vida que patir una existència buida de sentit o amb patiment. Tàcit als “Annales” va deixar constància de la pràctica generalitzada de l’eutanàsia com a mort meditada i conscient, sense dolor, front a la degeneració i el patiment. En termes similars s’expressaren Ciceró i Epictet o Cèsar August, que s’hi refereix com el que seria idealment la seva mort. En canvi, alguns autors han considerat que Hipòcrates no compartia aquell pensament, ja que en l’anomenat jurament hipocràtic12 manifesta que No donaré droga mortal... encara que me la sol·licitin. Per tant, entre la classe culta a Roma, el suïcidi era un acte honrós i s’admetia el suïcidi dels vells o dels malalts per tenir una mort digna, o una mort més dolça que els seus patiments. Es lloava el domini que així es mostrava sobre un mateix, la força sobirana per disposar de la pròpia vida, enlloc de sotmetre’s a les determinacions de la naturalesa o d’alguna divinitat13 .

Al segle VI, en el “Corpus Iuris Civilis” de Justinià, es van regular els efectes patrimonials per als successors dels suïcides, distingint entre els suïcides per causes legítimes, com serien els causats per malalties incurables o per evitar la vergonya d’afrontar situacions d’insolvència, dels que ho eren per causes il·legítimes, com seria per evitar complir una condemna.

En canvi, al llarg de l’edat mitjana i fins i tot el renaixement, a Europa es té notícia de pocs suïcidis pel predomini de les idees religioses del cristianisme -p. ex. expressades per Agustí d’Hipona i Tomàs d’Aquino-, que consideraven la vida com un do de Déu del qual els homes no poden disposar14. L’església catòlica romana va considerar que el suïcides cometien pecat mortal i se’ls excloïa de l’enterrament en terra santa. Per això, en diverses legislacions es va establir la confiscació dels bens dels suïcides i es va imposar la pràctica de mutilar i humiliar els seus cadàvers15 .

Però amb el renaixement i la il·lustració van tornar a aparèixer autors que sostenien posicions més sensibles al patiment i al dolor dels qui arriben a la fi de la seva vida. Així, Tomàs Moro, a

11 Ja en va fer una bona ressenya el gran penalista Luis Jiménez de Asúa a “Eutanasia y homicidio por piedad” a “Libertad de amar y derecho a morir. Ensayos de un criminalista sobre eugenesia, eutanasia, endocrinología” Editorial del Norte, Madrid 1928. 12 Val a dir que el text més antic que es conserva del que es coneix com a jurament hipocràtic és del segle XI i la seva autoria és objecte de discussió. 13 Philippe Aries i Georges Duby (Dir.) “Historia de la vida privada”. Ed Taurus, Madrid 1987. Volum I, pàg. 223. 14 Ramón Andrés. “Semper dolens - Historia del suicidio en occidente” . Ed Acantilado, 2015. 15 Alfredo Elías Mondeja, a “La Inducción, el auxilio y el homicidio suicidio. El derecho negativo a la vida. La eutanasia”. Editorial Ley 57, Málaga 2020, explica que a Las Partidas de Alfonso X “el sabio” (any 1262) es condemnava amb pena de mort a qui proporcionés armes al suïcida; en els Ordenaments de Enrique III de Castella, es disposava que els bens del suïcida passaven al patrimoni del rei; amb poques variacions aquesta disposició s’incorporà a les Ordenances Reials de Castella (Ordenamiento de Montalvo) de 1484 i a La Nueva Recopilación del s. XVI, i no va ser fins a la Novísima Recopilación de 1805, que es deixà de castigar als hereus amb l’apropiació reial dels bens del suïcida, tot i que encara es mantingué la pena de penjar el cadàver en lloc públic.

“Utopia”, l’any 1516, defensava que als qui pateixen malaltia incurable i dolorosa se’ls ha de concedir la mercè de la mort. Francis Bacon, el s. XVII, a “Novum Organum Scientiarum” , defensava que la funció dels metges és donar salut i mitigar les tortures del dolor, tant si el tractament del dolor condueix a la curació, com quan pugui conduir a una tranquil·la i assossegada mort. Bacon va insistir en què: El deure dels metges no és només curar les malalties i restablir la salut, sinó que encara tenen una obligació més gran de facilitar la mort i endolcir la fi de la vida16. Amb el desenvolupament de la ciència i la seva concepció materialista, al segle XVII apareixen diversos autors que rebaten aquelles doctrines estrictament religioses sobre la mort, i assumeixen posicions clarament favorables a la llibertat d’optar pel suïcidi o l’eutanàsia dels malalts incurables i els qui pateixen, com John Donne a “Biathanatos” i David Hume a “Sobre el suïcidi” 17 .

En termes similars, l’any 1764, Cesare Beccaria a “De los delitos y las penas” proposava discernir entre el que podia constituir pecat i el que constituïa delicte, apel·lava a una interpretació estrictament civil de les lleis i sostenia que el suïcidi no era un delicte, de manera que castigar al suïcida seria com assotar a una estàtua i que els familiars dels qui han renunciat tranquil·lament al bé de la vida no n’haurien de patir cap mena de conseqüència legal18 .

Al llarg del segle XIX i començaments del XX, a França, Gran Bretanya, Alemanya e Itàlia, es plantejà sovint la polèmica, especialment entre metges, juristes i religiosos, amb predomini de les posicions contràries a l’eutanàsia. Mentre alguns eminents autors la consideraven un alliberament per al patiment intolerable de malats incurables o agonitzants, en canvi, les posicions contràries a l’eutanàsia, la qualificaven de crim punible, equivalent a l’homicidi voluntari i, des de la moral catòlica, se sostenia que els humans no poden interrompre voluntàriament la vida que Déu ha dipositat en cada persona19. En canvi, per exemple, als EUA, l’assemblea de la New York State Medical Association de 1913, ja es va mostrar clarament partidària del reconeixement del dret a la mort dolça i fins i tot del deure per part dels metges d’aplicar l’eutanàsia a petició dels pacients en condicions determinades, com els càncers generalitzats o les fractures paralitzants de columna vertebral.

Però no podem oblidar que entre els anys 1940 i 1945, a Alemanya es va aplicar el que s’anomenà eutanàsia eugenèsica. Els anys 1940 i 1941 van ser eliminades unes 70.000 persones amb discapacitats i posteriorment es va endegar el procés d’extermini de jueus, romanís i molts altres als camps de concentració. Ni les preteses finalitats eugenèsiques ni cap altra consideració poden justificar que es causi la mort a persones contra la seva voluntat, i aquell mal enteniment de l’eutanàsia va constituir una vertadera aberració que res té a veure amb la compassió humanística que inspira l’eutanàsia i l’ajut al suïcidi dels qui volen morir perquè la vida els és un patiment insuportable i irreversible que els relega a la indignitat, l’angoixa i el dolor.

A finals dels anys 60, a Chicago, l’activista dels drets humans i advocat Luis Kutner va proposar el testament vital -living will- mitjançant el qual el malalt potencial sol·licita l’eutanàsia activa per al

16 Luis Jiménez de Asúa, op. cit. 17 Simon Critchley “Apuntes sobre el suicidio” . Ediciones Alpha Decay, Barcelona 2016. 18 Ramon Andrés, op. cit. 19 Aquests arguments resulten sorprenents si pensem que mai s’havia formulat una objecció a causar la mort en les guerres i que, per exemple, entre 1914 i 1918, la primera guerra mundial causaria res menys que 17 milions de morts.

cas que s’arribi a trobar en un estat en el qual li sigui impossible adoptar aquesta decisió per ell mateix20 .

L’any 1984, unes 200 persones van promoure la creació a Espanya de la primera associació impulsora del dret a decidir sobre el final de la pròpia vida, la “Asociación Derecho a Morir Dignamente". Però el Ministeri de l'Interior va denegar inicialment la seva inscripció al Registre Nacional d'Associacions en considerar que els fins de l'organització contravenien el Codi de Deontologia Mèdica i que incorrien en el delicte d'inducció al suïcidi. L'associació va recórrer aquella decisió i finalment el 13 de desembre de 1984 el Ministeri de l'Interior va acceptar el seu registre21. En l’actualitat aquesta entitat disposa d’una estructura federal activa amb seus a Catalunya i a totes les Comunitats autònomes.

Des dels anys 70 es comencen a crear en entorns universitaris, i en organismes estatals i internacionals, institucions especialitzades en la bioètica que aprofundeixen en l’estudi d’aquestes qüestions22. Al si de la Generalitat de Catalunya i adscrit al Departament de Salut, es va constituir el Comitè Consultiu de Bioètica de Catalunya, que amb els seus informes i publicacions ha estat una font abundant i rigorosa de coneixement en aquest camp i que ja l’any 2006 va emetre el seu “Informe sobre l'eutanàsia i l'ajuda al suïcidi”23, que ha estat reconegut com un dels documents de referència imprescindibles en aquestes qüestions.

Entre les recomanacions del Comitè, al seu informe es deia que: a) Els principis de dignitat, autonomia i benestar del pacient fan èticament accepta-ble i constitucionalment possible la despenalització de l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi. b) És un deure dels poders públics proveir dels mitjans i recursos necessaris per prestar una assistència adequada als pacients en el tram final de la vida, respectant la voluntat del pacient, evitant el patiment i eliminant tota pràctica d’obstinació terapèutica. c) Cal estendre i millorar els serveis de cures pal·liatives i la correcta aplicació de la sedació en l’agonia. d) Cal modificar l’article 143 del Codi penal espanyol per tal de despenalitzar les actuacions dels professionals sanitaris que tinguin com a objectiu ajudar els pacients a morir quan es trobin en una situació irrecuperable, alhora que cal regular el suïcidi mèdicament assistit i l’eutanàsia en determinats supòsits, així com determinar el procediment per a les pràctiques eutanàsiques i els òrgans de control i de supervisió. Així mateix es considerava imprescindible promoure polítiques actives per a la formació de tots els col·lectius

20 Philippe Aries i Georges Duby (Dir.) “Historia de la vida privada”. Ed Taurus, Madrid 1987. Volum 5, pàg. 343 i ss. 21 A l’adreça https://elpais.com/diario/1984/12/08/opinion/471308407_850215.html es pot consultar la editorial publicada al diari EL PAÍS el 8 de desembre de 1984, en la qual es feia ressò dels fets i propugnava un canvi d’actituds del Govern de l’Estat sobre aquestes qüestions. 22 Al si del Consell d’Europa, de la UNESCO, la OMS i la UE, i a Catalunya, per exemple, l’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona, o l’Institut Borja de Bioètica, actualment adscrit a la Universitat Ramon Llull. 23 Disponible a la pàgina web https://canalsalut.gencat.cat/web/.content/_Sistema_de_salut/CBC/recursos/documents_tematica/repositori_eutas ui.pdf

professionals implicats i promoure el debat social sobre aquestes qüestions i donar la informació necessària perquè les persones puguin exercir la seva autonomia sense pors.

Però l’església catòlica representada per la Conferència Episcopal Espanyola24, i els grups polítics més conservadors25 amb representació a les Corts, segueixen mantenint encara avui dures posicions en contra de la despenalització i la regulació de l’eutanàsia i l’ajut al suïcidi. En canvi, alguns dels teòlegs més reconeguts, tant en l’àmbit europeu26 com estatal27, han considerat que si és lícit lluitar contra el patiment i contra les causes que el provoquen, també ha de ser lícita l’eutanàsia, quan una persona pateix una malaltia irreversible i en el procés final de la seva vida.

La llarga marxa per a la despenalització de l’eutanàsia a l’Estat espanyol

Abans de la reforma de 1995, l’aleshores art. 409 del Codi penal preveia una pena de presó major per al qui prestava auxili al suïcida i, si l’auxili comprenia l’execució de la mort, la pena era de reclusió major. Com ja havien posat de manifest nombrosos autors, aquella regulació portava a la paradoxa que, mentre que el suïcidi -fins i tot la temptativa fallida- no era objecte de sanció penal, en canvi la col·laboració a aquest acte no penat, fins i tot l’auxili prestat per compassió al suïcida o l’anomenat homicidi consentit, eren objecte d’una greu sanció.

L’any 1991, el “Grupo de Estudios de Política Criminal”, associació formada per més de 100 catedràtics i professors de dret penal, jutges i fiscals, van elaborar un manifest a favor de la despenalització de l’eutanàsia en el projecte de reforma del Codi Penal que aleshores es volia preparar. El 12 de febrer de 1993, el mateix Grupo va formular la proposta completa amb Una alternativa al tratamiento jurídico de las conductas de terceros relativas a la disponibilidad de la propia vida28 .

Els dies 2 al 5 de novembre de 1994, es va celebrar a Málaga un seminari internacional organitzat per l’”Instituto Andaluz Interuniversitario de Criminología”, en el qual es van presentar informes d’Espanya, Itàlia, França, Alemanya, Suïssa, França, Holanda, Japó, Uruguai, USA, Canadà i

24 L’any 2004, la Conferència Episcopal Espanyola va publicar un document sobre l’eutanàsia, en el qual la qualificava d’homicidi. El mes de desembre de 2020, arran de la tramitació parlamentària d’aquesta nova regulació legal de l’eutanàsia, va manifestar dures crítiques al projecte en tràmit i va convocar als seus fidels a participar en accions en protesta. Es pot consultar el comunicat i altres documents que reflecteixen la seva posició a: https://conferenciaepiscopal.es/eutanasia/. 25 L’any 2019 es van celebrar a la seu de la Fundación Mutua Madrileña unes jornades en relació amb l’eutanàsia organitzades per les fundacions “Valores y Sociedad”, Villacisneros i CEU, en les que van participar destacats membres del PP, i que van concloure que la resposta per als malalts que pateixen ha de ser els tractaments pal·liatius i que una legalització de l’eutanàsia generaria entre els pacients una desconfiança envers els professionals sanitaris. 26 Hans Kung “Una muerte feliz” . Ed Trotta 2016. 27 Juan José Tamayo “La eutanasia ¿una opción cristiana?” a El Periódico de 25 de març de 2011. https://www.elperiodico.com/es/opinion/20110325/eutanasia-opcion-cristiana-952169 I al seu bloc, el 16 de desembre de 2020, "No hay razones religiosas, éticas, jurídicas o políticas para oponerse a la Ley sobre Eutanasia" . https://www.religiondigital.org/el_blog_de_juan_jose_tamayo/Juan-Jose-Tamayo-Ley-Eutanasia-obispos-espanaderecha-parlamento-justicia-religion-moral_7_2296340344.html 28 Disponible a la pàgina web d’aquesta associació: http://www.politicacriminal.es/images/pdf/Una%20alternativa%20al%20tratamiento%20jur%C3%ADdico%20de%20l a%20disponibilidad%20de%20la%20propia%20vida.pdf

Austràlia, amb ponències, entre d’altres, de Tomàs Vives Antón29 i representants d’universitats americanes i de l’Institut Max-Planck. S’hi van aportar enquestes que demostraven que en la majoria d’aquests països la població és favorable a una despenalització de l’eutanàsia. Entre les conclusions finalment adoptades es va establir que La eutanasia debe ser insertada en la problemática general sobre la disponibilidad de la propia vida, dentro de la cual no constituye más que un caso especial evidente del ejercicio de autodeterminación personal, i es va propugnar la despenalització de les conductes eutanàsiques respecte de persones en situacions de malaltia o patiment greus i irreversibles.

Però la reforma del Codi penal de 1995 no va recollir aquells plantejaments i només va incloure, en l’últim apartat del seu art. 143, un tipus atenuat per a la intervenció en contextos eutanàsics, que va quedar redactat en els següents termes:

Artículo 143.

1. El que induzca al suicidio de otro será castigado con la pena de prisión de cuatro a ocho años.

2. Se impondrá la pena de prisión de dos a cinco años al que coopere con actos necesarios al suicidio de una persona.

3. Será castigado con la pena de prisión de seis a diez años si la cooperación llegara hasta el punto de ejecutar la muerte.

4. El que causare o cooperare activamente con actos necesarios y directos a la muerte de otro, por la petición expresa, seria e inequívoca de éste, en el caso de que la víctima sufriera una enfermedad grave que conduciría necesariamente a su muerte, o que produjera graves padecimientos permanentes y difíciles de soportar, será castigado con la pena inferior en uno o dos grados a las señaladas en los números 2 y 3 de este artículo.

Per tant, només en el cas que es pogués demostrar que havia existit una petició expressa, seria e inequívoca de qui se seguia qualificant de “víctima”, i que patia una malaltia incurable o que li produïa greus patiments, la pena per als qui li havien causat la mort o hi havien col·laborat podia quedar reduïda fins al punt de no provocar l’ingrés a presó30 .

Des d’aleshores es van anar presentant davant el Congrés dels Diputats nombroses iniciatives legislatives per reformar aquest precepte, que van ser sistemàticament rebutjades31 .

29 Catedràtic de dret penal, Magistrat i Vicepresident del Tribunal Constitucional els anys 1995 i 2004. 30 Una exposició actualitzada de les diverses conductes tipificades per l’art. 143 del CP la proporcionen Pilar Nicolás Jiménez, Sergio Romeo Malanda i Asier Urruela Mora en “Toma de decisiones al final de la vida: situación actual y perspectivas de futuro en el derecho español” Diario La Ley, núm. 9756, de 7 de desembre de 2020. Ed. Wolters Kluwer. 31 Així, per exemple, les dues proposicions de llei orgànica de despenalització de l’eutanàsia presentades pel Grup Mixt i pel Grup Parlamentari Federal de Izquierda Unida, rebutjades pel Ple del Congrés el 17 de febrer de 1998; la creació al Senat d’una Comissió Especial d’Estudi sobre l’eutanàsia, que es va cloure el 18 de gener de 2000, en acabar la legislatura, després d’haver rebut la compareixença de diversos especialistes en medicina, bioètica, dret penal i filosofia; les dues proposicions de llei orgànica que el Grup Parlamentari Federal de Izquierda Unida va tornar a presentar dos cops, l’any 2000 i l’any 2002 dins la VII legislatura i que també van ser rebutjades; la sol·licitud que va presentar l’any 2001 el Grup parlamentari Socialista al Congrés de creació, al si de la Comissió de Justícia i Interior, d'una Subcomissió que realitzés un estudi i elaborés unes conclusions sobre el dret a l'eutanàsia i el dret a una mort

En els debats d’aquelles iniciatives32 per a la legalització de l’eutanàsia, el gruix dels arguments que s’invocaven en contra de la seva despenalització i regulació s’inspiraven en l’ètica de la tradició cristiana i, potser, més precisament en la doctrina de l’Església Catòlica. Però en un Estat aconfessional, democràtic, lliure i plural, com el que va configurar la Constitució espanyola, no es poden confondre els fins religiosos i els estatals33, ni imposar a una societat cada cop més multicultural concepcions morals no compartides per amplis grups de ciutadans.

Així, aquells debats es van travar entorn els arguments següents34:

a) En contra de la regulació legal de l’eutanàsia s’al·legava que la regulació no expressaria una postura neutra, sinó que imposaria a tothom una determinada concepció de la vida, de la persona i de la dignitat quan, en realitat, no era així, ja que les proposicions legislatives partien de la lliure voluntat individual per obtenir o no l’ajut per morir i ni tant sols s’imposava la seva acceptació al personal sanitari, que podria fer objecció de consciència.

b) S’al·legava també que se subvertia un suposat principi fonamental segons el qual cap persona pot disposar de la vida d’un altre, però aquest “principi” no el reconeix la Constitució espanyola, que en l’art. 15 admet la possibilitat d’imposar la pena de mort en temps de guerra35. A més, és que en l’eutanàsia, la decisió de disposar de la vida és només del pacient i només respecte de la

digna, que també va ser rebutjada; la sol·licitud presentada al Congrés pel Grup Parlamentari de Izquierda VerdeIzquierda Unida-Iniciativa per Catalunya Verds, de creació d’una comissió no permanent per a l’estudi de l’eutanàsia, rebutjada l’any 2004; la proposició de llei orgànica sobre l’eutanàsia, presentada pel Grup Parlamentari Confederal de Unidos Podemos-En Comú Podem-En Marea, rebutjada pel Congrés el 21 de març de 2017; la proposició de llei orgànica de reforma del Codi Penal, de despenalització de l’eutanàsia i l’ajut al suïcidi que el Parlament de Catalunya va aprovar mitjançant la Resolució 795/XI, de 25 de juliol de 2017 (BOPC núm. 487, de 31 de juliol de 2017), per a la seva tramitació pel Congrés dels Diputats, el text articulat de la qual es va arribar a presentar al Congrés el 10 d’agost de 2017 (BOCD sèrie B, núm. 154-1, de 8 de setembre de 2017), però que va decaure en acabar la legislatura quan es trobava en tramitació a la Comissió de Justícia; la proposició de llei orgànica de regulació de l’eutanàsia que va presentar el Grup parlamentari Socialista al Congrés el 3 de maig de 2018, i que va decaure en acabar la XII legislatura. Aquestes tres darreres iniciatives es tornaren a presentar en iniciar-se la XIII legislatura, els mesos de juny i juliol de 2019, però van decaure el següent mes de juliol, en finir la legislatura per no haver-se investit President. Finalment, la proposició de llei orgànica instada des del Parlament de Catalunya es va traslladar a l’actual XIV legislatura, però la seva tramitació no ha avençat perquè s’ha donat tràmit a la proposició que va tornar a presentar el Grup Parlamentari Socialista, que és la que s’ha tramitat fins a la seva aprovació final. 32 Per exemple, es poden consultar als Diari de sessions del Ple del Congrés núm. 135, de 17 de febrer de 1998; núm. 389, d’11 de desembre de 2001, i núm. 40, de 21 de març de 2017. 33 Sentències 24/1982 (FJ1), 340/1993 (FJ4.D), 177/1996 (FJ9), 128/2001 (FJ2) i 51/2011 (FJ3). 34 Seguim aquí, en part, l’exposició dels arguments que sintetitza Juan Luis Beltran Aguirre “En torno a la constitucionalidad de una posible legalización parcial de la eutanasia”. Revista Aranzadi Doctrinal núm. 8/2010. 35 Si bé la Llei orgànica 11/1995, de 27 de novembre, va abolir la pena de mort en temps de guerra, i el CEDH i els seus protocols addicionals núm. 6 i 13 l’han abolit en qualsevol circumstància, encara es manté la redacció de l’art. 15 de la Constitució, que habilitaria una legislació en un sentit diferent. L’art. 2 del CEDH, estipula que no es viola el dret a la vida quan la mort infligida és una conseqüència necessària del recurs a la força per defensar altres persones d’una agressió il·legítima, o per efectuar una detenció legal o per impedir l’evasió d’una persona legalment detinguda, o per reprimir una revolta o una insurrecció.

seva, de manera que el personal sanitari no decideix disposar de la vida de ningú altre, sinó que només compleix el deure de col·laborar amb qui ha decidit acabar la seva vida.

c) Es deia que cap persona té dret a acabar amb la seva vida, ja que el ser humà no és una realitat aïllada sinó solidària per la mútua relació amb les altres persones, però això seria negar la persona individual com a subjecte de drets i, a més, el suïcidi no és un acte prohibit ni penat per la llei, i del nostre ordenament no es pot deduir un deure de viure en contra de la pròpia voluntat, ja que la vida que té protecció constitucional és només la lliurement desitjada.

d) També s’oposava que facilitar la mort d’una persona sempre constitueix un atemptat a la seva dignitat, però la dignitat de la vida és una protecció davant als possibles atemptats que provinguin de tercers, mentre que la mesura de la dignitat de la pròpia vida és aquella que valora i reconeix en cada moment el seu titular i, en determinades circumstàncies, pot considerar-la indigna de ser viscuda.

e) Un altre argument qüestionava que si el fonament de l’eutanàsia és l’autodeterminació individual de la pròpia vida no hi havia cap raó per admetre-la només per a malalts incurables o persones amb patiment insuportable, enlloc d’admetre-la per a qualsevol persona que la sol·liciti en qualsevol circumstància. Però és que l’opinió socialment més acceptada, en una proporció molt majoritària, considera que la mort pot ser un bé per aquelles persones greument malaltes o que tenen greus patiments crònics i irreversibles, mentre que, en canvi, per aquelles que no es troben en aquestes situacions, la seva sol·licitud d’eutanàsia es pot considerar irracional i el seu patiment pot tenir altres solucions o alternatives.

f) També s’oposava l’argument que les cures pal·liatives són una alternativa vàlida a l’eutanàsia. Però això no és cert perquè les cures pal·liatives poden ser una alternativa per als malalts terminals, però no per a totes les persones amb patiments crònics incurables, com podria ser el cas de Ramon Sampedro, que poden viure molts anys amb un patiment i una situació de dependència que no desitgen i que no valoren com a vida digna.

g) S’oposava també la consideració que la legalització i la pràctica de l’eutanàsia comportarà com en els països en els quals està legalitzada-, un increment de peticions d’eutanàsia i un relaxament en el control de les condicions en les quals s’admet, de manera que s’acabarà aplicant a persones que no l’han sol·licitat36. Però aquest argument es formula a partir de la fal·làcia de considerar inevitables unes conseqüències que només són remotament possibles, i que només es podrien produir si la legislació reguladora de l’eutanàsia no establís unes garanties adequades o s’apliqués malament i a situacions no contemplades en la norma, cosa que no té perquè succeir si la regulació legal i els mitjans per aplicar-la són els adequats, com es demostra amb l’experiència dels darrers 20 anys d’aplicació d’unes regulacions similars a Bèlgica i Holanda, sense que s’hagi produït ni un sol cas en què s’hagi provocat la mort en contra de la voluntat dels pacients.

36 Aquest és l’argument que es coneix amb la metàfora del perill d’entrar en un “pendent relliscós”.

La tendència cap a una regulació més humanitària de les pràctiques sanitàries en el final de la vida

Si bé totes aquelles iniciatives legislatives per a la despenalització de l’eutanàsia es van veure rebutjades a les Corts espanyoles, en canvi, en el mateix període de temps, atenent al reconeixement constitucional de la dignitat de la persona i al respecte a l’autonomia de la seva voluntat i intimitat, tant l’Estat com la Generalitat i les altres Comunitats autònomes van aprovar diverses mesures legislatives per donar efectivitat al dret a l’autonomia del pacient, com els testaments vitals o documents de voluntats anticipades o d’instruccions prèvies, així com a la prestació dels tractaments pal·liatius a pacients terminals i el tractament de la documentació que composa la història clínica de cada pacient. Aquests canvis legislatius reflecteixen també que es va anar decantant una certa evolució en la manera d’entendre la relació dels pacients amb els serveis sanitaris i les seves prestacions i tractaments, així com un major reconeixement de l’autonomia del pacient.

Així, d’aquells anys, podem destacar l’aprovació de la Llei de Catalunya 21/2000, de 29 de desembre, sobre els drets d'informació concernent la salut i l'autonomia del pacient, i la documentació clínica, per regular el dret a l’autonomia del pacient i el document de voluntats anticipades37. Al seu torn, l’Estat va aprovar la Ley 41/2002, de 14 de noviembre, básica reguladora de la autonomía del paciente y de derechos y obligaciones en materia de información y documentación clínica38, que va regular en termes similars, però amb caràcter bàsic, el dret a l’autonomia del pacient, allò que anomenava “instruccions prèvies” i el tractament de la documentació que composa la història clínica de cada pacient.

Així mateix, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat l’any 200639 va incorporar en el seu art. 20 el dret a viure amb dignitat el procés de la mort amb el següent text:

Art. 20 Dret a viure amb dignitat el procés de la mort

1. Totes les persones tenen dret a rebre un tractament adequat del dolor i cures pal·liatives integrals i a viure amb dignitat el procés de llur mort.

2. Totes les persones tenen dret a expressar llur voluntat d'una manera anticipada per tal de deixar constància de les instruccions sobre les intervencions i els tractaments mèdics que puguin rebre, que han d'ésser respectades, en els termes que estableixen les lleis, especialment pel personal sanitari quan no estiguin en condicions d'expressar personalment llur voluntat.

37 DOGC núm. 3303, d’11 de gener de 2001. Aquesta llei va ser parcialment modificada, pel que fa a la regulació de la història clínica, per la Llei 16/2010, del 3 de juny. DOGC núm. 5647, de 10 de juny de 2010. 38 BOE núm. 274, de 15 de novembre de 2002. 39 El text de la LO 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, es va publicar al BOE núm. 172, de 20 de juliol de 2006, i al DOGC núm. 4680, de 27 de juliol de 2006.

Aquest precepte va ser un dels impugnats en el recurs d’inconstitucionalitat formulat per més de 50 diputats del Grup parlamentari Popular al Congrés40 però que, en la Sentència 31/2010, el Tribunal Constitucional -amb els vots en contra de dos dels seus membres-, en va fer una interpretació conforme amb la Constitució i va considerar que (..) la proclamación de un derecho al tratamiento del dolor y a los cuidados paliativos se compadece con perfecta naturalidad con el derecho fundamental a la vida y a la integridad física y moral (art. 15 CE) y es, incluso, una consecuencia obligada, por implícita, de la garantía de ese derecho fundamental, al que, por ello, ni contradice ni menoscaba. Por lo mismo, ‘vivir con dignidad el proceso de [la] muerte’ no es sino una manifestación del derecho a la vida digna y con el mismo alcance que para ese concepto puede deducirse de los arts. 10.1 y 15 CE, es decir, sin que necesariamente se implique con ello el derecho a la muerte asistida o a la eutanasia. Por su lado, es evidente que el derecho a dejar constancia de la voluntad para el caso de no poder manifestarla en el momento de recibir tratamiento médico no afecta en absoluto al derecho a la vida. Sí lo hace, en cambio, la obligación de respeto a esa voluntad que el art. 20.2 impone al personal sanitario. Sin embargo, esa obligación lo será ‘en los términos que establecen las leyes’, según especifica a continuación el propio precepto. Leyes que naturalmente han de ser las competentes para ese cometido en función de las materias concurrentes en el caso, lo que de suyo remite a las dictadas por el Estado en ejercicio de distintas competencias (arts. 81.1 y 149.1.16 CE, entre otras).

Amb posterioritat, les reformes introduïdes als Estatuts d’Autonomia d’Andalusia (art. 20); de Canàries (art. 19.h i 20); d’Aragó (art. 14.4); de Castella la Manxa (art. 19.2.h i 20); de les Illes Balears (art. 25); de la Comunitat de Madrid (art. 13.2.3 i .f), i de Castella i Lleó (art. 13.2.3 i .f), van incorporar també preceptes per reconèixer drets de viure el procés de la mort amb dignitat, o bé dret a l’autonomia del pacient, a establir documents de voluntats anticipades i als tractaments i cures pal·liatives.

Val a dir que en el darrers anys el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha posat en marxa un programa de l’atenció al final de la vida41, que prioritza l’autonomia del pacient i que comprèn des de la difusió d’informació per tal que cada persona pugui planificar les seves decisions sobre aquesta etapa, fins al registre de voluntats anticipades, així com els serveis d’acompanyament, les cures pal·liatives i el programa PADES42 per a la seva prestació tant en centres hospitalaris com en centres sociosanitaris, residències o a domicili.

40 No podem deixar de recordar que una regulació equivalent a aquell precepte de l’EAC es va incorporar també a l’art. 20 de l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia, aprovat per la LO 2/2007, de 19 de març, però el precepte de l’Estatut andalús no va ser objecte de cap impugnació i es va aprovar vuit mesos després que l’EAC, amb els vots a favor de tots els mateixos Diputats del Grup Parlamentari Popular que havien impugnat l’article de l’Estatut de Catalunya, i quan el seu recurs encara estava pendent de sentència al TC. 41 http://decisionscompartides.gencat.cat/ca/decidir-sobre/atencio_final_vida/ 42 Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport.

En aquest context, la Junta d’Andalusia va aprovar la Llei 5/2003, de 9 d’octubre, de la declaració de voluntats vitals anticipades i la Llei 2/2010, de 8 d’abril, “de derechos y garantías de la dignidad de la persona en el proceso de la muerte”43, que va regular de manera detallada l’exercici dels drets dels pacients a la informació assistencial, al consentiment i al rebuig dels tractaments mèdics, a la declaració de voluntats vitals anticipades, a rebre cures i tractaments pal·liatius, inclòs el tractament del dolor i la sedació pal·liativa, així com també els deures del personal sanitari. Posteriorment, les lleis d’Aragó 10/2011, de 24 de març; de Navarra 8/2011, de 24 de març; de Canàries 1/2015, de 9 de febrer; de Balears 4/2015, de 23 de març; de Galícia 5/2015, de 26 de juny; de Madrid 4/2017, de 9 de març; d’Astúries 5/2018, de 22 de juny, i de la Comunitat Valenciana 16/2018, de 26 de juny, van incorporar unes regulacions similars amb algunes variacions.

Per tant, aquest conjunt de disposicions avui ofereix un ventall notable de prestacions als pacients amb malalties irreversibles o patiments greus i els permeten disposar d’una major seguretat jurídica en l’exercici de les seves opcions per acceptar o rebutjar tractaments mèdics o per preveure quins tractaments mèdics accepten rebre o rebutgen per al moment que ja no es trobin en condicions d'expressar la seva voluntat.

Però està ben clar que els tractaments pal·liatius i la sedació no permeten garantir la possibilitat de viure amb dignitat el procés de la mort en tots els casos ni a totes les persones. No només perquè en algunes Comunitats autònomes les dotacions efectives dels serveis sanitaris no compten amb prou recursos materials i personals especialitzats per prestar-los, sinó perquè aquestes prestacions no poden donar solució a situacions en les quals el pacient no es troba en una situació terminal. És el cas, per exemple, dels pacients d’ELA i de malalties degeneratives irreversibles o de tetraplegies -com en els casos de Ramon Sampedro o de Mª José Carrasco-, que amb assistències i tractaments adequats, poden sobreviure anys, però que tenen un patiment crònic greu, i que manifesten reiteradament que ja no volen viure més en una situació que els produeix un patiment permanent que ells valoren com impropi d’una vida digna.

L’actual regulació de l’eutanàsia

La nova regulació parteix de la proposició de llei orgànica “de regulación de la eutanasia” núm. 122/00002044, que va ser presentada pel Grup Parlamentari Socialista el 24 de gener de 2020. Va ser presa en consideració pel Ple el 17 de febrer de 2020, i es va tramitar pel procediment ordinari a la Comissió de Justícia del Congrés. Els Grups parlamentaris Popular i VOX hi van presentar esmenes a la totalitat amb text alternatiu en els quals es preveia regular l’autonomia del pacient, l’atorgament d’instruccions prèvies, les cures pal·liatives, l’acompanyament i les voluntats anticipades, però ni es despenalitzava l’eutanàsia ni es contemplava la seva prestació com a servei sanitari. La resta de Grups parlamentaris al Congrés45 es van limitar a presentar esmenes a

43 Publicades als BOJA núm. 210, de 31 d’octubre de 2003 i núm. 88, de 7 de maig de 2010. 44 Publicada al BOCG-CD sèrie B, de 31 de gener de 2020, núm. 46-1. 45 Grupo Parlamentario Confederal de Unidas Podemos-En Comú Podem-Galicia en Común; Grupo Parlamentario Republicano; Grupo Parlamentario Plural; Grupo Parlamentario Ciudadanos; Grupo Parlamentario Vasco (EAJ-PNV); Grupo Parlamentario Euskal Herria Bildu i Grupo Parlamentario Mixto.

l’articulat que, en una tramitació ràpida a la Comissió de Justícia, el mes de novembre de 2020, van donar lloc a un notable consens i a l’aprovació de la proposició pel Ple de la cambra del 17 de desembre de 2020. Al Senat, el Grup Popular i uns senadors del Grup Mixt pertanyents a VOX, van presentar propostes de veto i esmenes, que van ser rebutjades, mentre que la resta de grups van formular esmenes, algunes de les quals van ser objecte de transacció i incorporades al text. El Congrés va aprovar finalment la norma sense introduir-hi més modificacions.

Tant el TEDH com els Tribunals Constitucionals d’altres estats han dictat resolucions que avalarien la conformitat d’aquesta opció legislativa amb el degut respecte dels drets humans i que poden avalar també el seu encaix en la Constitució de 1978. En els debats al Congrés i al Senat, els Grups Popular i VOX van mantenir unes posicions radicalment contràries a la iniciativa, tant pel fet que el Govern de l’Estat no havia volgut presentar un projecte de llei, prèvia obtenció d’informes del Consell d’Estat o dels col·legis de metges i altres entitats representatives dels drets i interessos afectats per la nova regulació, com pel contingut substantiu de la nova regulació, que consideraven inconstitucional, contrari als valors de la Constitució espanyola i contrari al dret fonamental a la vida, i apel·laven a la suposada autoritat científica d’informes contraris a la iniciativa com, per exemple, l’Informe de 6 d’octubre de 2020, del Comité de Bioética de España, i van advertir que la nova regulació generarà una enorme desconfiança dels pacients envers els metges. A més, van manifestar també la seva intenció d’impugnar la llei orgànica davant el Tribunal Constitucional tant bon punt estigués publicada.

Aquestes posicions van ser rotundament contestades tant pel Grup parlamentari Socialista, promotor de la iniciativa, com per la resta de grups de les Cambres, que van recordar les nombroses iniciatives que des de fa anys s’han anat presentant a les Corts i que van ser rebutjades per les majories del Grup Popular i van adduir que les estadístiques mostren un suport de més del 70% de la població espanyola -amb tendència creixent els darrers quinze anys- a una regulació legal de l’eutanàsia; que tant el TEDH com els Tribunals Constitucionals d’altres estats han dictat resolucions que avalarien la conformitat d’aquesta opció legislativa amb el degut respecte dels drets humans i que poden avalar també el seu encaix en la Constitució de 1978; que ja són uns quants els Estats a Europa i Amèrica que han despenalitzat l’eutanàsia, i que compten amb una experiència d’aplicació pràctica de més de vint anys que demostra els avantatges d’aquesta opció legislativa; que els tractaments pal·liatius ja estan contemplats i habilitats en el nostre ordenament i que només cal que cada Comunitat autònoma, en ús de les seves competències, implementi degudament la seva prestació i, per tant, la necessitat de millorar-ne la regulació no constitueix un factor impeditiu de la regulació legal de l’eutanàsia; a més, amb aquesta regulació de l’eutanàsia s’ofereix una nova prestació que els pacients poden voluntàriament sol·licitar o no, ja que no s’imposa a ningú, i és una prestació que complementa l’oferta de serveis sanitaris que permet donar solució a situacions que els tractaments pal·liatius no poden resoldre.

El preàmbul de la nova llei orgànica exposa que s’introdueix al nostre ordenament jurídic un nou dret individual, el dret a l’eutanàsia. En el mateix preàmbul es defineix el concepte d’eutanàsia, com a bona mort o mort digna i, més concretament, es refereix a l’eutanàsia activa i directa, és a

dir, l’acte deliberat de posar fi a la vida d’una persona, produït en compliment de la voluntat expressa de la pròpia persona i per tal d’evitar el seu patiment. Així, queden fora de la llei tant allò que en ocasions s’ha anomenat eutanàsia passiva, quan no s’adopten tractaments adreçats a prolongar la vida o la interrupció de tractaments conforme a la lex artis, com el que en ocasions s’ha anomenat eutanàsia activa indirecta, és a dir, la utilització de tractaments que poden alleugerir el patiment però poden accelerar la mort del pacient.

En el preàmbul s’esmenten també les circumstàncies que han conduit al canvi de les concepcions i de les demandes socials respecte la mort digna, i s’identifiquen els drets fonamentals a la vida i la integritat física i moral, així com la dignitat, la llibertat i l’autonomia de la voluntat, com a marc constitucional en què s’insereix aquesta regulació. Així mateix, s’exposa que el legislador, seguint el criteri expressat en la Sentència del TEDH de 14 de maig de 2013 (cas Gross v. Suïssa), no s’ha limitat a despenalitzar les conductes eutanàsiques compassives sinó que proporciona una regulació notablement detallada per oferir una major seguretat jurídica.

L’articulat s’encapçala establint que l’objecte de la llei és regular el dret, de totes les persones que compleixin les condicions exigides, a sol·licitar i a rebre l’ajut necessari per morir, el procediment que cal seguir i les garanties que s’han d’observar. Per tal de donar una major precisió a les seves disposicions la llei formula les definicions dels diversos conceptes que empra al llarg de l’articulat.

L’objecte d’aquesta Llei és regular el dret que correspon a qualsevol persona que compleixi les condicions exigides a sol·licitar i rebre l’ajuda necessària per morir, el procediment que s’ha de seguir i les garanties que s’han d’observar. Així mateix, determina els deures del personal sanitari que atengui aquestes persones, amb la definició del seu marc d’actuació, i regula les obligacions de les administracions i les institucions concernides Entre les garanties, la llei preveu la per assegurar l’exercici correcte del dret que creació de les Comissions de Garantia i reconeix aquesta Llei. Avaluació, que s’hauran de constituir en cada Comunitat Autònoma com a òrgan Article 1 de la LO 3/21 de 24 de març col·legiat, composat per set membres, professionals sanitaris i juristes, per tal de controlar el compliment dels requisits legals per obtenir la prestació de l’ajut per morir amb caràcter previ i posterior, i resoldre en via administrativa les reclamacions que es plantegin.

La llei configura la prestació de l’ajut per morir dins la cartera comú de serveis del Sistema Nacional de Salut, de finançament públic, i la prestació en centres sanitaris públics, privats o concertats i en el domicili del pacient. Així mateix, determina els deures del personal sanitari que ha d’atendre aquestes persones, el possible exercici del seu dret a l’objecció de consciència i les obligacions de les Administracions públiques.

Després d’establir les definicions dels diversos conceptes emprats en l’articulat, la llei reconeix el dret de tota persona major d’edat, conscient i de nacionalitat espanyola o resident legal a Espanya o empadronada en territori espanyol per un temps mínim de 12 mesos, a sol·licitar i rebre l’ajut per morir a partir de la seva decisió autònoma i informada. La persona que sol·licita morir ha de

disposar per escrit de tota la informació del seu procés mèdic, els tractaments i les alternatives, inclosos els tractaments pal·liatius, ha de sofrir una malaltia greu incurable o un patiment crònic greu, i inicialment ha de formular per escrit la seva sol·licitud al metge responsable i reiterar-la un cop transcorreguts quinze dies, a menys que el metge responsable certifiqui que el pacient no es troba en ple ús de les seves facultats ni pot prestar el seu consentiment de manera lliure, voluntària i conscientment, i que, amb anterioritat, hagi subscrit un document d’instruccions, testament vital o voluntats anticipades al respecte. També es preveu que la sol·licitud la pugui presentar un representant, si ha estat designat en el document de voluntats anticipades, o pel mateix metge quan no existeix cap persona que pugui presentar la sol·licitud en nom del pacient.

Un cop el metge responsable rep la sol·licitud, ha de fer amb el pacient un procés deliberatiu sobre el diagnòstic, les possibilitats terapèutiques i els resultats que es poden esperar, així com sobre la possibilitat d’optar per les cures pal·liatives. Transcorregut el termini dels quinze dies i un cop formulada la segona sol·licitud, el metge ho ha de comunicar a l’equip assistencial i als familiars, i ha de requerir la signatura del pacient del consentiment informat. A més, el metge responsable ha d’obtenir un segon informe d’un altre metge, que la llei anomena “consultor”, que s’incorporarà també a la història clínica del pacient.

Cas que el criteri dels dos metges sigui favorable a la sol·licitud, el metge responsable ho ha de comunicar al president de la Comissió de Garantia i Avaluació, que designa uns membres de la Comissió per tal que, prèvia realització de les comprovacions oportunes, verifiquin la concurrència dels requisits legals i emetin el seu informe. Si aquest informe és favorable, es comunica al President de la Comissió, que el trasllada al metge responsable per tal que realitzi la prestació de l’ajut per morir, en aplicació dels protocols mèdics que s’estableixin, en una de les dues modalitats previstes, a elecció del pacient, ja sigui de manera que el pacient s’administri a si mateix les substàncies i mitjans que se li proporcionen a aquest efecte, o bé de manera que sigui un professional sanitari qui administri les substàncies per posar fi a la vida del pacient46 .

La llei també preveu que el pacient, en qualsevol moment abans de rebre la prestació, pot desistir de la seva sol·licitud. A més, un cop realitzada la prestació de l’ajut per morir, el metge responsable ha de remetre a la Comissió la documentació completa per tal que aquesta verifiqui que tot el procediment s’ha realitzat d’acord amb els requisits legalment establerts. Cas que el metge responsable o el metge consultor o els membres de la Comissió, emetin informes negatius, es preveu un sistema de reclamacions davant la Comissió i la possible impugnació de les seves

46 De fet, la primera modalitat constituiria un suïcidi assistit, tot i que la llei en cap moment empra aquest terme, mentre que la segona es correspon pròpiament amb el concepte de l’eutanàsia activa.

resolucions pel procediment d’empara judicial per a la protecció dels drets fonamentals de la persona, davant els tribunals de l’ordre contenciós administratiu.

Entre d’altres garanties, la llei conté diverses previsions relatives al dret a la intimitat de les persones que sol·liciten la prestació i la confidencialitat en el tractament de les dades de caràcter personal, i determina que, a tots els efectes, la mort com a conseqüència d’aquesta prestació tindrà la consideració legal de mort natural. Aquesta previsió està justificada per tal que aquestes morts no resultin excloses de la cobertura de les possibles assegurances de vida que tingui contractades el pacient, cosa que podria succeir si la mort es qualifiqués de voluntària.

La llei orgànica invoca com a títols competencials que habiliten l’Estat els relatius a la igualtat bàsica dels drets constitucionals, les bases i coordinació general de la sanitat i la legislació penal de l’art. 149.1.1, .6 i .16 de la Constitució.

Finalment, la Llei adapta la redacció de l’apartat .4 i afegeix un apartat .5 a l’art. 143 del Codi Penal, per tal d’excloure de responsabilitat penal a qui causi o cooperi en la mort d’una altra persona en compliment d’allò que estableix aquesta llei. La nova redacció d’aquests dos apartats s’ha fixat en els següents termes:

4. El que causare o cooperare activamente con actos necesarios y directos a la muerte de una persona que sufriera un padecimiento grave, crónico e imposibilitante o una enfermedad grave e incurable, con sufrimientos físicos o psíquicos constantes e insoportables, por la petición expresa, seria e inequívoca de esta, será castigado con la pena inferior en uno o dos grados a las señaladas en los apartados 2 y 3.

5. No obstante lo dispuesto en el apartado anterior, no incurrirá en responsabilidad penal quien causare o cooperare activamente a la muerte de otra persona cumpliendo lo establecido en la Ley Orgánica reguladora de la Eutanasia.

L’entrada en vigor de la llei es preveu als tres mesos de la seva publicació, excepte pel que fa a la creació de les Comissions de Garantia i Avaluació, que entrarà en vigor l’endemà de la publicació de la llei, per tal de facilitar en aquest temps la seva regulació per cada Comunitat autònoma i la seva constitució.

L’encaix constitucional de la nova regulació de l’eutanàsia

Tot i les manifestacions fetes pels Grups parlamentaris Popular i VOX al llarg de la tramitació d’aquesta llei orgànica, en el sentit que la consideren inconstitucional i que la impugnaran davant el Tribunal Constitucional, entenem que no hi ha arguments sòlids que sustentin la seva pretensió i que la norma és conforme tant amb els valors, els principis, el drets i les llibertats fonamentals que la Constitució espanyola reconeix, com substancialment també amb el sistema de distribució competencial entre l’Estat i les Comunitats autònomes.

Com hem vist, la llei orgànica fa referència en el seu preàmbul als drets fonamentals a la vida i a la integritat física i moral (art. 15 CE), així com a la dignitat, la llibertat i l'autonomia de la voluntat

(arts. 1.1 i 10.1 CE), com a fonament constitucional de la despenalització de l’ajut a morir quan es presta en els termes i condicions fixats en aquesta norma. A més, tot i que no s’esmenta en la llei, em sembla necessari recordar que l’art. 9.2 de la Constitució adreça a tots els poders públics el mandat de promoure les condicions per tal que la llibertat individual sigui real i efectiva i de remoure els obstacles que n’impedeixin o dificultin la plenitud, ja que en reconèixer el dret individual a sol·licitar i obtenir l’ajut a morir, s’està aprofundint en l’àmbit d’autodeterminació individual i removent els obstacles legals que fins ara impedien el lliure desenvolupament de la personalitat respecte de l’exercici del dret a viure amb dignitat el procés de la mort.

Certament, la qüestió de si el dret a la vida (art. 15 CE) comporta també o no el dret a disposar de la pròpia vida, el dret a morir entès com a vessant negativa del dret a la vida47, ha estat objecte de discussió per part de la doctrina científica però el Tribunal Constitucional ho ha negat.

A la Sentència 53/1985 (FJ3) el TC va considerar que la vida constituye el derecho fundamental esencial y troncal en cuanto es el supuesto ontológico sin el que los restantes derechos no tendrían existencia posible, mentre que a la Sentència 120/1990 (FJ7)48, va considerar que El derecho fundamental a la vida, en cuanto derecho subjetivo, da a sus titulares la posibilidad de recabar el amparo judicial y, en último término, el de este Tribunal frente a toda actuación de los poderes públicos que amenace su vida o su integridad. De otra parte y como fundamento objetivo del ordenamiento impone a esos mismos poderes públicos y en especial al legislador, el deber de adoptar las medidas necesarias para proteger esos bienes, vida e integridad física, frente a los ataques de terceros, sin contar para ello con la voluntad de sus titulares (..).

47 Per exemple, en el cas del dret d’associació de l’art. 22 CE comporta el dret de no associar-se. 48 Les posteriors Sentències 137/1990 i 11/1991 resolen casos equivalents i el Tribunal hi reitera la doctrina expressada en aquell primer cas.

A més, va afegir allò que ha estat considerat el nucli de la seva doctrina que nega l’existència d’un dret constitucional a disposar de la pròpia vida, en establir:

Tiene, por consiguiente, el derecho a la vida un contenido de protección positiva que impide configurarlo como un derecho de libertad que incluya el derecho a la propia muerte. Ello no impide, sin embargo, reconocer que, siendo la vida un bien de la persona que se integra en el círculo de su libertad, pueda aquélla fácticamente disponer sobre su propia muerte, pero esa disposición constituye una manifestación del agere licere, en cuanto que la privación de la vida propia o la aceptación de la propia muerte es un acto que la ley no prohíbe y no, en ningún modo, un derecho subjetivo que implique la posibilidad de movilizar el apoyo del poder público para vencer la resistencia que se oponga a la voluntad de morir, ni, mucho menos, un derecho subjetivo de carácter fundamental en el que esa posibilidad se extienda incluso frente a la resistencia del legislador, que no puede reducir el contenido esencial del derecho.

En virtud de ello, no es posible admitir que la Constitución garantice en su art. 15 el derecho a la propia muerte y (..).

Però aquella Sentència va resoldre el recurs d’empara dels presos del GRAPO que estaven en vaga de fam i no acceptaven l’alimentació medicament forçada que se’ls imposava. En aquell context el Tribunal contemplava tant el deure de l’administració penitenciària de garantir la vida dels interns, com la finalitat de la vaga de fam, que no era pròpiament acabar amb la pròpia vida, sinó exercir una mesura de pressió front l’Estat per sostenir unes determinades reivindicacions d’ordre polític. Per tant, entenem que van ser aquelles concretes circumstàncies les que van portar al Tribunal a considerar que la decisión de arrostrar la propia muerte no es un derecho, sino simplemente manifestación de libertad genérica. Però aquell precedent no predetermina necessàriament la posició que adoptaria el Tribunal davant un supòsit manifestament diferent com el que planteja la nova regulació de l’eutanàsia.

En qualsevol cas, el dret a la vida no és un dret absolut ni se sobreposa incondicionadament als altres drets i Reconeix el TC que tota vida humana és reconeguda com a llibertats que la Constitució reconeix. En primer lloc, digna, en el sentit que ha de perquè el mateix art. 15 CE està habilitant la disposició ser respectada pels altres, però de la vida dels ciutadans en temps de guerra, conforme la valoració que cadascú fa de allò que disposin les lleis penals militars49. A més, de la la dignitat de la seva pròpia Constitució no es pot deduir l’existència d’un deure vida depèn essencialment d’un jurídic de viure al servei de la comunitat; no existeix una mateix perquè està directament espècie de “funció social de la vida”50 que justifiqui la vinculada a la lliure imposició d’una tutela estatal de la vida de cada determinació de la personalitat. individu, fins i tot en contra de la lliure voluntat de cada persona. I el TC ha reconegut també51 que el dret a la integritat física (art. 15 CE), comporta la possibilitat de rebutjar tractaments mèdics, fins i tot

49 Vid. la Nota núm. 35. 50 Com sí que existeix respecte del dret de propietat, d’acord amb l’art. 33.2 CE. 51 Per exemple, en la Sentència 154/2002, de 18 de juliol (FJ9 in fine) que va resoldre el cas del menor, testimoni de Jehovà, que es negà a rebre una transfusió de sang, però en el mateix sentit, la ja esmentada 120/1990, de 27 de juny o la 37/2011, de 28 de març.

quan això comporti el risc de la pròpia mort, i ha admès així el dret a l’autodeterminació sobre el propi cos en l’àmbit de les decisions profundament personals52 .

En el mateix sentit, es pot afirmar que el dret a la vida no imposa un deure de viure a aquella persona que considera que la seva ja no és una vida digna, ja sigui degut a la malaltia o als sofriments que pateix o a la situació de postració o dependència en què es troba. En principi tota vida humana és reconeguda com a digna, en el sentit que ha de ser respectada pels altres, però la valoració que cadascú fa de la dignitat de la seva pròpia vida depèn essencialment d’un mateix53 perquè està directament vinculada a la lliure determinació de la personalitat, com ha reconegut el TC.

Certament la dignitat ha estat un concepte de delimitació difícil. A la Sentència 53/1985 (FJ3) el TC va entendre que la dignitat de la persona proclamada per l’art. 10.1 CE és el germen o núcleo de unos derechos «que le son inherentes», i en la mateixa Sentència (FJ8) la va definir com un valor espiritual y moral inherente a la persona, que se manifiesta singularmente en la autodeterminación consciente y responsable de la propia vida y que lleva consigo la pretensión al respeto por parte de los demás. A la Sentència 91/2000 (FJ7), entre d’altres, va qualificar-la de minimum invulnerable que en tot cas s’ha d’assegurar a una persona. Per tant, l’enunciat de la dignitat a l’art. 10.1 CE ha estat utilitzat en la jurisprudència del TC com a font o fonament del sistema de drets fonamentals que la Constitució reconeix i com a reforç abstracte en la interpretació de cadascun dels drets fonamentals, però amb una notable indefinició, tributària d’uns trets sobreentesos del seu valor prejurídic54. Aquesta excessiva imprecisió de l’enunciat normatiu de la dignitat -especialment d’allò que ha de considerar-se prohibit com a conseqüència de la seva proclamació- i la diversitat de concepcions sobre el contingut de la dignitat55, el fan un enunciat constitucional polisèmic56, ambigu i excessivament làbil per fonamentar-hi de manera exclusiva el dret a disposar de la pròpia vida. En qualsevol cas, hem de destacar la vinculació que el Tribunal ha fet de la dignitat amb el lliure desenvolupament de la personalitat57 del mateix art. 10.1 CE, que es manifesta en l’autodeterminació conscient i responsable de la pròpia vida.

Si atenem al fet que la Constitució (art. 1.1) ha definit la llibertat com a primer valor superior del nostre ordenament jurídic, i ha situat el lliure desenvolupament de la personalitat (art. 10.1) en el fonament d’aquest ordenament, per força hem d’entendre que silentium legis libertas civium i que les restriccions a aquesta llibertat individual només poden ser les excepcions necessàries i justificades per protegir els drets i les llibertats dels altres58 .

52 Ricardo Chueca Rodríguez “El marco constitucional del final de la propia vida”. Revista Española de Derecho Constitucional, núm. 85 (2009). 53 Altres drets fonamentals, com el de la intimitat personal (art.18 CE), tenen també aquesta delimitació subjectiva. 54 Javier Jiménez Campo Artículo 10.1 a “Comentarios a la Constitución Española” Dir. María Emilia Casas Baamonde y Miguel Rodríguez-Piñero y Bravo-Ferrer. Ed. Fundación Wolters Kluwer (2009). 55 Carmen Tomás-Valiente Lanuza “La dignidad humana y sus consecuencias normativas en la argumentación jurídica: ¿un concepto útil?”. Revista Española de Derecho Constitucional núm. 102 (2014). 56 Ricardo Chueca “La marginalidad jurídica de la dignidad humana” a “Dignidad humana y derecho fundamental” Ricardo Chueca Dir. Ed. Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, Madrid 2015, pàg. 25 a 52. 57 Gonzalo Arruego “El recurso al concepto de dignidad humana en la argumentación biojurídica” a “Dignidad humana y derecho fundamental” Ricardo Chueca Dir. Op. Cit., pàg. 415 a 444. 58 Miguel Ángel Presno Linera “Dignidad humana y libre desarrollo de la personalidad” a “Dignidad humana y derecho fundamental” Ricardo Chueca Dir. Ed. Op. Cit., pàg. 361 a 393.

Per això, la fonamentació més clara de l’encaix constitucional de la regulació de l’eutanàsia passa per entendre el dret sobre la pròpia vida des de la llibertat i l’autodeterminació personal59; passa per reconèixer que la vida humana digna és la vida humana lliurement determinada des de la consciència i la responsabilitat individual, i passa també per rebutjar l'existència d'un deure constitucional de tutelar la vida contra la voluntat del seu titular. La tutela, fins i tot penal, del dret a la vida és imprescindible per protegir-la d’atemptats de tercers en contra de la voluntat de qui vol viure, però la intervenció punitiva de l’Estat només es pot justificar respecte de conductes transcendents per als drets i les llibertats dels demés, respecte de les activitats que perjudiquin la vida i la seguretat d'altres persones, però no pot arribar a constituir una restricció desproporcionada de la llibertat individual de qui no vol viure60. Ara bé, la disposició de la pròpia vida, quan es tracta de viure amb dignitat el procés de la mort, no exclou absolutament el dret a rebre la protecció que els poders públics han de donar a la pròpia vida sinó que, atenent al caràcter social de l’Estat i al mandat de l’art. 9.2 CE, requereix també la tutela pública que garanteixi la dignitat i la qualitat de la vida en aquest procés de morir.

Per tant, l’agere licere i, més intensament encara, l’autonomia individual que resulta del lliure desenvolupament de la personalitat (arts 1.1 i 10.1 CE), així com el deure que l’art. 9.2 imposa als poders públics de promoure les condicions i remoure els obstacles per tal que aquesta llibertat sigui efectiva, obliguen a reconèixer la disposició sobre la pròpia vida com una facultat emparada constitucionalment, ja s’entengui com un dret a la pròpia mort61, o bé com una llibertat de disposar de la pròpia vida62; dret o llibertat l’exercici dels quals ha d’estar regulat per tal de garantir l’autonomia personal en la decisió lliure, responsable i seria, de disposar de la pròpia vida i evitar així els riscos potencials d’abús i les conseqüències irreversibles com aquelles que podrien resultar dels homicidis encoberts sota l’aparença d’eutanàsies63 .

Finalment, i pel que fa a l’encaix de la nova llei orgànica en el sistema de distribució competencial, hem de tenir en compte que l’amplitud amb la qual el TC ha interpretat les competències estatals de regulació de les condicions bàsiques de garantia de la igualtat en l’exercici dels drets constitucionals, i les bases i la coordinació general de la sanitat, deixen al legislador estatal molt

59 Juan Carlos Carbonell Mateu “Constitución, suicidio y eutanasia: cuarenta años de mala coexistencia” en “Derechos Humanos y Constitución” de Javier de Lucas y José Manuel Rodríguez Uribes, Coord. Ed. Tirant lo Blanch, Valencia 2018, pàg. 395 a 412. 60 Carmen Tomás-Valiente Lanuza “La disponibilidad de la propia vida en el Derecho Penal”. Centro de Estudios Políticos y Constitucionales i Boletín Oficial del Estado, Madrid 1999. 61 José Angel Marín Gamez “Reflexiones sobre la eutanasia: una cuestión pendiente del derecho constitucional a la vida”. Revista Española de Derecho Constitucional, núm. 54 (1998). 62 Mª del Pilar Molero Martín Salas “La libertad de disponer de la propia vida desde la perspectiva constitucional”. Ed. Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, Madrid 2014. 63 Ruiz Miguel, A. “Autonomía individual y derecho a la propia muerte”. Revista Española de Derecho Constitucional núm. 89 (2010).

marge per configurar aquesta regulació legal de l’eutanàsia. Així i tot, tant la regulació detallada del procediment per obtenir la prestació de l’ajut per morir, com les concretes determinacions relatives a la composició i el règim d’actuació de les Comissions de Garantia i Avaluació, resulten discutibles i podrien ser qüestionades per possible invasió de les competències de les Comunitats autònomes. Sens dubte, el legislador estatal podria haver optat per una regulació més deferent amb les competències autonòmiques, però com revelen els debats parlamentaris en la tramitació de la proposició de llei orgànica, tant els promotors de la iniciativa com alguns altres dels grups que hi han donat suport, han expressat una considerable desconfiança envers les Comunitats en les quals governen formacions del Partit Popular i han posat en dubte que una regulació més deferent amb les competències autonòmiques permetés garantir la prestació en condicions d’igualtat bàsica a tot l’Estat.

Valoració d’alguns aspectes de la nova regulació

Per acabar aquest comentari, no podem deixar de posar de manifest que si bé, en conjunt, la llei orgànica mereix una valoració positiva perquè constitueix un pas endavant en el reconeixement del dret a viure amb dignitat el procés de la mort, en canvi, no recull la prestació de l’eutanàsia amb l’amplitud i la necessària agilitat que propugnaven moltes de les iniciatives legislatives que s’havien anat presentant els darrers vint anys. Així s’ha expressat en les crítiques formulades per alguns dels grups parlamentaris que finalment han donat suport a la llei.

Per exemple, en aquesta regulació queda exclosa l’eutanàsia en el cas dels menors i seria dubtós en el cas dels trastorns mentals greus64. Si atenem a l’experiència dels darrers 20 anys a Bèlgica i Holanda, aquests casos no arriben al 2% de les sol·licituds d’eutanàsia65 i, per tant, hem de preveure que la llei orgànica, de moment, podria donar solució a una majoria de les sol·licituds que es formulin a l’estat espanyol. Però l’exclusió d’aquests supòsits constitueix una situació discriminatòria que hauria de ser corregida quan abans amb una reforma de la llei que contempli garanties suplementàries i específiques per aquests casos, que podrien ser equivalents a aquelles que reconeix la legislació ja experimentada a Bèlgica.

A més, és evident que tot i la definició de conceptes i la precisió buscada per la llei ara aprovada, sorgiran dubtes i dificultats en la seva aplicació; no tant en el cas de pacients amb malalties greus incurables com, especialment, en el cas dels patiments crònics greus, ja que la determinació del grau de patiment és de difícil mesura, depèn en bona part de l’apreciació subjectiva, i poden no coincidir les apreciacions del pacient i les del personal sanitari. Per a resoldre aquestes qüestions

64 Sí queda contemplada en la llei orgànica la prestació de l’eutanàsia en processos degeneratius com l’Alzheimer, sempre i quan el pacient hagi expressat clarament la seva voluntat en aquest sentit en un document de voluntats anticipades. 65 Les xifres i els estudis complets de les Comissions Regionals de Verificació de l’Eutanàsia d’Holanda dels anys 2018 i 2019 estan disponibles a la web https://www.euthanasiecommissie.nl/, mentre que a Bèlgica està disponible en francès a la web de la Comissió federal de control i avaluació de l'eutanàsia: https://organesdeconcertation.sante.belgique.be/sites/default/files/documents/9_rapport-euthanasie_2018-2019fr_0.pdf

caldrà disposar quan abans dels protocols d’actuació que l’art. 5.2 de la llei preveu que s’hauran de determinar pel Consejo Interterritorial del Sistema Nacional de Salud.

Però també podem preveure que el procediment fixat a la llei per a la prestació de l’eutanàsia i, concretament, la necessària intervenció prèvia de les Comissions de Garantia i Avaluació, suposarà que en la pràctica difícilment s’obtindrà la prestació abans d’un mes i mig a comptar des del moment que es formuli la primera sol·licitud, i això és molt de temps quan el pacient afronta una malaltia greu i incurable o un patiment crònic greu. Tot i que la llei fixa els terminis del procediment, es pot preveure un mínim teòric d’entre 35 i 45 dies per obtenir la prestació, i fins i tot en el cas que s’aconseguís el compliment d’aquests terminis, és evident que és un temps massa llarg en contextos eutanàsics. A Bèlgica i Holanda el control que exerceixen les Comissions és ex post, excepte per als casos de les prestacions sol·licitades per a pacients menors o amb diagnòstic de trastorns mentals, i amb la seva experiència de 20 anys, s’ha pogut comprovar que és plenament efectiu i no va en detriment de la necessària agilitat en la prestació de l’eutanàsia.

En qualsevol cas, si pensem que la llei ha extremat Per tal que l’aplicació d’aquesta excessivament les garanties procedimentals per aplicar regulació sigui efectivament l’eutanàsia, no hi ha dubte que aquesta configuració del una opció lliure per a cada procediment potser serà útil en aquesta primera etapa persona, i no menystingui cap de la seva implantació per desactivar la por davant de les altres opcions per a possibles pràctiques abusives, perquè amb la certificació viure amb dignitat el procés de independent per part de dos metges i el control de la la mort, caldria potenciar i dotar Comissió sembla gairebé impossible que es puguin produir pressions per part de familiars o de metges que, amb els mitjans suficients les per interessos aliens al pacient, el forcin a formalitzar un unitats de cures pal·liatives, i consentiment sense veritable convicció, ni tindrà tampoc establir també el seguiment cap mena d’efectivitat una suposada pressió social a d’aquests processos per part favor de peticions d'ajuda a morir. Així i tot, per tal que dels comitès d'ètica dels l’aplicació d’aquesta regulació sigui efectivament una hospitals. opció lliure per a cada persona, i no menystingui cap de les altres opcions per a viure amb dignitat el procés de la mort, caldria potenciar i dotar amb els mitjans suficients les unitats de cures pal·liatives, i establir també el seguiment d’aquests processos per part dels comitès d'ètica dels hospitals.

A més, per tal de fer més àgil el procediment d’obtenció de la prestació de l’ajut a morir i per tal de prevenir les dificultats que comportaria la possibilitat que quan arribi el moment de prendre aquestes decisions el pacient no tingui la plena consciència o competència per adoptar-les, caldrà que des de l’Administració es faci una tasca de divulgació informativa per tal que tothom que ho desitgi pugui haver atorgat abans i amb la màxima precisió possible el document de voluntats anticipades, testament vital o document equivalent, o haver adequat a les prescripcions de la nova regulació fixada en aquesta llei orgànica el document que ja havia atorgat amb anterioritat.

Finalment, podem preveure també que en algunes Comunitats autònomes pot resultar més problemàtic fer efectiva la prestació de l’eutanàsia en els termes previstos per la llei si, com ja va succeir en el cas de l’avortament, una part important del personal sanitari opta per formular

l’objecció de consciència. Per tal d’evitar els perjudicis que això ocasionaria als pacients, caldrà que des de l’Estat i les administracions autonòmiques s’adoptin amb la màxima agilitat les oportunes mesures de gestió de personal que permetin disposar dels recursos humans i materials necessaris.

En conclusió, podem afirmar que aquesta regulació constitueix un avenç en la direcció adequada per tal que cadascú pugui prendre lliurement les decisions que determinin el final de la seva vida, de manera que qui vulgui optar per l’eutanàsia rebi el suport i les prestacions adequades, sense causar responsabilitats penals de tercers per assolir una bona mort.

Ramon Riu Fortuny Advocat de la Generalitat de Catalunya emèrit