«El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià»
Orfebreria
Llibret de la Foguera Sant Blai-La Torreta 2026
Edició
Associació Cultural Foguera Sant Blai-La Torreta
Direcció, disseny i maquetació
Verónica Pérez, comissionada de la Foguera Sant Blai - La Torreta
Monogràfic
Agraïments:
Verónica Pérez, comissionada de la Foguera Sant Blai - La Torreta Arxiu Municipal d’Alacant Universitat d’Alacant
Museu del Romanticisme Madrid Museu del Vestit, Centre d’Investigació del Patrimoni Etnològic
Cer.es Col·leccions en Xarxa - Ministeri de Cultura
Punt i pedra
Jesus Castillo - Castillo cinceladores
Portada
“L’ànima de l’orfebre, el cor de la nostra festa” - Autora: Marina Rodríguez Palomares.
Obra original realitzada a mà en grafit i carbonet per Marina, comissionada de la nostra foguera.
Coordinació comercial
Nuria Guillén, comissionada de la Foguera Sant Blai - La Torreta
Fotografies representants
AD Gonzalez Fotografia, Reme Fotografas, Sonia Aragones i Verónica Pérez
Assessoria lingüística
Kiko Vinal i Manuel Carrillo, comissionats de la Foguera Sant Blai - La Torreta
Material gràfic
Archivo Torreta, Kora Studios, AD Gonzalez Fotografia, Reme Fotografas,Tony Diez,Vigueras, Som de foc
Impressió i enquadernació
INGRA Impresiones
Depòsit legal
A 384-2012
Difusió il·limitada i en valencià
Pots consultar aquest llibre en versió digital en el següent codi QR, en la pagina web ISSUU o en les nostres xarxes socials.
Instagram @sblatorreta
Facebook Foguera Sant Blai La Torreta
Issuu foguerasantblailatorreta
4
6
8
20
32
50
68
78
84
Portada
L’ànima de l’orfebre, el cor de la nostra festa.
Orfebreria
De la forja al foc.
Mans que modelen història
Orfebres, platers i joiers.
La Lluentor de la identitat
L’orfebreria en el vestit regional.
Esplendor i rigor històric
Cor de l’orfebreria valenciana.
Or, plata i foc
L’art de l’orfebreria en les Fogueres de Sant Joan.
Tradició alacantina forjada a mà
Punt i pedra.
El tresor de les nostres representants
El llegat de la família Castillo en les Fogueres.
L’orfebre dels nostres somnis
El cor de la Torreta.
88 Comptant els dies que falten...
Batec fester 2025-2026.
138 2026
Col·leccionant moments, sumant anys.
150 Llarga i pròspera vida
Foguera Infantil 2026
152 Fent foguera, cara a cara
156
Foguera 2026.
Belleses i dames de la nostra foguera
El nostre 2026.
178 Programa de festes
180
On comença la nostra història.
Junts fem la festa més gran
Patrocinadors i col·laboradors de la nostra Torreta.
L’ànima de l’orfebre, el cor de la nostra festa
Portada del nostre llibret 2026
Obra original realitzada a mà en grafit i carbonet per Marina Rodriguez Palomares, comissionada de la nostra foguera.
Sent el pes del temps a les meues mans. Cada arruga en la meua pell és un solc, un camí recorregut, una història que contar. Al voltant, la foscor és absoluta; un fons negre que no és buit, sinó intimitat pura. En aquest silenci, només existim jo i la meua obra. Sent el pes dels anys en els meus dits; estan adobats, marcats per solcs que són, en realitat, el mapa de la nostra memòria. Ara sostenen l’ànima de la nostra festa: un fermall de núvia alacantina. És el protagonista absolut, el centre del meu univers. És una peça d’una modernitat vibrant, però naix d’una tècnica tan antiga com la nostra pròpia memòria. En aquest contrast, entre la pell adobada i la lluentor del metall nou, és on ocorre el miracle: estic portant la tradició als nostres dies. No soc només jo treballant en un taller; soc el ressò de tots els qui van estar abans, assegurant-me que la seua veu no s’apague en l’estrèpit de la modernitat.
Mentre done forma a aquest adreç, m’adone que no sols estic fabricant una joia per a una falda de seda o un cosset; estic acoblant el futur de la nostra festa. Les meues mans, que venen d’ahir, estan dipositant hui l’essència del que serem demà. En el centre, sota la meua mirada atenta, naix el fermall de la nostra bellesa 2026. És el protagonista absolut. No és una peça inerta; és un batec de llum.En mirar les meues mans, m’adone que no soc només una persona anciana custodiant un tresor. Soc el pont. Soc el responsable que el foc de la tradició no s’apague, que aquest fermall brille demà en el pit dels qui venen darrere. Aquesta peça d’orfebreria és el símbol de la nostra continuïtat.A través de les meues mans, el passat abraça el present per a assegurar que el demà de la festa siga tan lluminós com el metall que hui polisc amb cura.
Aquesta portada no és un càlcul fred d’un algorisme. Són els traços de Marina, la nostra comissionada, qui amb el seu pinzell ha decidit rebel·lar-se contra l’artificial. Cada línia, cada ombra pintada a mà, és una declaració d’intencions. En triar l’art manual sobre la fredor de la tecnologia, estem protegint la nostra essència.
És el dibuix a traços el que ens recorda que les Fogueres són, abans de res, art viu, suor i sentiment. Ella ha triat dissenyar-ho així, a traços, sentint el frec del llapis sobre el paper. En un món que corre massa ràpid, on les màquines i algorismes intenten replicar la bellesa, nosaltres hem triat tornar a l’arrel. Aquest dibuix a mà és la nostra rebel·lió: la imperfecció del traç humà és el que li dona ànima a la festa. És art pur, nascut de la paciència, no d’una comanda de veu.
Aquesta portada no és només una imatge; és una promesa. És el contrast viu entre la tradició de qui sap esperar i la modernitat d’una peça que lluirà impecable als nostres carrers. Perquè mentre existisquen mans que preferisquen la carícia del pinzell al fred de l’algorisme, i cors que bateguen al compàs de la pólvora, la nostra essència no tindrà fi.
En cada traç de Marina, en cada solc de la nostra pell i en cada centelleig d’aquest adreç, viu la promesa que la nostra tradició no és un record del passat, sinó el batec etern del nostre futur.
Ací està el nostre 2026. Fet a mà. Fet amb l’ànima. Fet perquè la tradició mai deixe de brillar.
Ofrena de Flors a la Verge del Remei. Juny de 1964. Fotografia monocroma. Alacant: Arxiu Municipal d’Alacant (AMA).
ORFEBRERIA
Emprendre un estudi sobre l’orfebreria és, en essència, iniciar un viatge de mil·lennis on l’ésser humà ha intentat atrapar la llum del sol i el misteri de la lluna en la solidesa del metall. Aquest monogràfic es proposa com una expedició cronològica, un descens pels estrats de la nostra història per a comprendre com el martell i el cisell han donat forma no sols a objectes, sinó a la identitat mateixa d’un poble que hui troba en la festa la seua màxima expressió de bellesa.
La nostra travessia comença a l’Espanya antiga, en aquell horitzó llunyà on els tartessos i els pobles ibers ja dominaven l’art de la filigrana i el granulat. Aquelles primeres joies no eren simples adorns; eren talismans de poder i ofrenes a divinitats oblidades. Dins d’aquest viatge per la història del metall, la indumentària regional del nostre país actua com el llenç necessari on l’orfebreria cobra el seu verdader sentit narratiu.
A Espanya, el vestit regional no és una disfressa, sinó un mapa d’identitats on cada plec, teixit i adorn conta una història de geografia i estatus. Des dels pesats draps castellans fins a les riques sedes valencianes o els brodats en or del vestit de torero i el de charra, la vestimenta tradicional ha servit històricament com un llenguatge visual complex. En aquest context, la joieria i l’orfebreria no són complements opcionals, sinó elements estructurals: els botons de filigrana, les grans creus pectorals, els reliquiaris i les arracades de neula funcionen com a punts de llum que jerarquitzen l’abillament i ancoren la figura del portador al seu llinatge i a la seua terra. En estrényer el mapa i centrar la nostra mirada en la nostra comunitat, el viatge es torna més íntim, més pròxim al batec de la terra. Ací, l’orfebreria va abandonar els grans palaus per a fondre’s amb el poble. El metall es va convertir en el llenguatge de la indumentària tradicional; un viatge a través dels segles XVIII i XIX ens revela com el disseny es va adaptar a la llum del Mediterrani.
Seguint el curs del temps, entrem en l’era contemporània, un tram del camí on la tradició es troba amb la revolució tecnològica. L’orfebreria actual no és una repetició estèril del passat, sinó un diàleg constant amb ell. Els tallers de hui, guardians de secrets centenaris, han incorporat el disseny digital i els nous aliatges, permetent que la peça siga més lleugera, més audaç, però mantenint sempre eixe bes de l’artesà sobre el metall que cap màquina pot replicar.
És una orfebreria viva que entén que, per a sobreviure, ha de ser capaç d’emocionar a les persones del segle XXI. La destinació final d’aquest viatge ens condueix a l’asfalt dels nostres carrers al juny: l’univers de les Fogueres. És ací on l’orfebreria experimenta la seua apoteosi ritual. En el context de la festa, el metall deixa de ser un objecte estàtic per a convertir-se en moviment i representació. La unió entre l’orfebreria i el món de les Fogueres és el pont definitiu entre l’etern i l’efímer. Mentre el monument de cartó i fusta està destinat a desaparéixer sota les flames, l’adreç de la Bellesa roman; és el tresor que sobreviu a la cremà, la relíquia que guarda la memòria d’un any de regnat.
Hui, l’orfebreria en les Fogueres no sols adorna els qui representen la festa, sinó que s’infiltra en l’estètica mateixa de la festa, inspirant formes, textures i conceptes d’elegància que defineixen l’estil alacantí. Aquest monogràfic és, per tant, una invitació a recórrer eixe camí que va des de la llavor d’or trobada en un riu ancestral fins al fermall que brilla sota els focs artificials de la nit de Sant Joan. És un viatge de transformació on el foc no sols destrueix, sinó que, en mans de l’orfebre, purifica i crea.
Per a evitar que la valuosa informació de les nostres Fogueres es perda en el paper i assegurar que la nostra cultura siga realment accessible, hem transformat el llibret en un pòdcast. Aquesta iniciativa naix per a eliminar barreres i arribar a tota mena de persones, permetent que les persones que no poden accedir a la versió impresa gaudisquen de cada detall. A través de diferents capítols, tota l’essència de la nostra festa estarà disponible per a ser escoltada on i quan vulgues, garantint que la veu de la nostra comissió ens acompanye en qualsevol moment i lloc.
« La major habilitat que es necessita per a aquestes operacions és la del dibuix, i la d’obrir els encunys, ja siga de sivelles, o ja d’altres semblants gèneres, que es puguen subjectar a la impressió del gravat.»
Antonio Martínez Barrio (Fundador de la Real Fàbrica d’Argenteria)
VAN LOO, Louis-Michel. La família de Felip V. 1743. Oli sobre llenç. 408 x 520 cm. Madrid: Museo Nacional del Prado (núm. inv. P002283). L’obra mostra la sumptuositat de la joieria borbònica i l’ús de grans châtelaines, joies de pit i condecoracions.
Mans que modelen història
Orfebres, platers i joiers.
Al llarg dels segles, els termes orfebre, plater i joier han designat a artesans que, entre forns i encluses, van transformar l’or i la plata en símbols d’amor, espiritualitat i poder terrenal. Des dels tresors prehistòrics de la península ibèrica fins a l’opulència de les corts europees, l’art dels metalls nobles no sols ha decorat cossos i altars, sinó que ha servit com un registre tangible de l’evolució econòmica, social i artística de la nostra història. L’art de treballar materials com l’or o la plata, modelat per la imaginació i realçat per la lluentor de pedres i esmalts, s’erigeix com un dels cims de la creativitat humana. Aquesta artesania ha sigut batejada de moltes formes abans de ser reconeguda com l’art que és hui. Per exemple, en el segle XVI, la paraula ‘joier’ a penes s’utilitzava, preferint-se termes com a ‘orfebre’ o ‘plater’. En aquells dies, els límits entre oficis eren difusos i les joies es veien com a obres menors. En ser peces anònimes, sense marques de punxó, fa semblar que als seus autors no els importava el reconeixement del seu taller. A això es suma que, durant el Renaixement, les joies es consideraven un recurs econòmic: moltes acabaven foses per a realitzar pagaments en or, un destí que restava valor artístic i permanència a l’ofici1
1 HORCAJO PALOMERO, Natalia. «El orfebre y el joyero en el Renacimiento». Espacio Tiempo y Forma. Serie VII, Historia del Arte. Gener de 1997, n. 10. pp.134-138. [Consulta: 20 gener 2026]. Disponible en: https://doi.org/10.5944/etfvii.10.1997.2302
Etimològicament, el terme orfebre prové de aurifex, paraula que designa a qui es dedica al llaurat artístic de l’or i altres metalls nobles. La història d’eixe ofici inclou l’ús del terme plater, fins i tot diferenciant entre plater d’or i de plata blanca. Aquests artesans, que podien ser tant monàstics com seculars, experimentaven una escala social que oscil·lava entre la precarietat de l’aprenent i l’opulència de les elits econòmiques de l’Edat mitjana; una riquesa derivada directament de la naturalesa dels metalls preciosos que transformaven amb el seu ofici2. Hui dia el terme s’ha generalitzat i es denominen així els professionals de l’àmbit de la joieria, incloent fins i tot els aficionats que realitzen granadures en plàstic o altres materials, desvirtuant l’origen de la paraula i de l’ofici. Al llarg de la història les joies han simbolitzat l’amor, el poder, l’espiritualitat i, a vegades, simples mostres de gratitud. Les joies eren símbol d’estatus, d’expressió artística i la cerca de l’inigualable. Treballar amb precisió, assegurant que cada creació siga irrepetible i valuosa. El que defineix a l’orfebreria és el procés de les mans de l’orfebre que s’encarreguen de combinar tècniques tradicionals i modernes per a fer visible un disseny únic. S’utilitzen tècniques específiques per a transformar aquests materials en joies, utensilis i elements decoratius3
2 CHERRY, John. Orfebres. Madrid: Akal, 1999, pp. 6-18.
3 Ibídem.
Verónica Pérez
La combinació complexa i perfecta entre la creativitat i el domini de la tècnica. Amb el pas dels segles, s’han incorporat eines modernes i mètodes tradicionals per a dissenyar peces que reflectisquen tendències actuals i estils clàssics, com els gravats, esmaltats o les incrustacions en metalls. El Salm 12,6 ens diu que «Paraules pures i sinceres són les paraules del Senyor; són plata assajada al foc, purificada en el cresol i or set vegades refinat». Aquesta comparació entre la puresa divina i la finor dels metalls demostra l’enorme estima que se’ls tenia en l’època bíblica, una valoració que va perdurar en el món clàssic i l’Edat mitjana fins a convertir-los en símbols del sagrat. Eixa mateixa distinció es reflectia en la vida dels reis i nobles medievals, per els qui l’or era el material suprem4.
Tir i Sidó, les principals ciutats fenícies del sud del Líban, es van enriquir notablement amb l’or de la península ibèrica. En obrir aquestes rutes comercials, van marcar el camí per a cartaginesos i grecs, la qual cosa va acabar provocant el recel de Roma. Finalment, l’Estat romà va mobilitzar tota la seua maquinària bèl·lica per a conquistar i reclamar els nostres cobejats tresors5.
A Espanya l’extraordinària riquesa d’or, plata i tota classe de metalls constitueix el tret més destacat de les nostres terres en l’època preromana. Que aquesta fama no era una teoria ens ho mostra tant l’arqueologia com el coneixement que ens ofereixen les fonts històriques en esmentar dades concretes amb suficient detall sobre eixes riqueses. L’orfebreria a Espanya va adquirir un interés singular perquè el nostre país podia disposar de la matèria primera sense necessitat de condicions especials6
La riquesa mineral d’Hispània va ser descrita per grans autors clàssics. Un exemple fonamental és Sant Isidoro, qui en la seua obra Etimologies ens ofereix un inventari de l’orfebreria del seu temps; com ara els de auro, de argento, d’ornaments capitis feminorum i altres. En aquest document s’enumeren les diademes, els nimbos o cintes d’or per a subjectar els vels; els capitula o pintes per a subjectar els cabells; les mitres, entre elles la ricula, que és la mitra de les verges. Las redimienta, les vittæ i les tænia, que s’entrellacen amb els cabells, i les retiolom o redecillas, que els retenien, al contrari que els discriminalia per a dividir-los. També destaquen els ascii, o agujetas, in-aures o arracades, passant als torques7 .
4 Ibídem.
5 SENTENACH, Narciso. Bosquejo histórico sobre la orfebrería española. [S. l.: s. n.], 1909, pp.12-14. Disponible en: https://bnedigital.bne. es/bd/es/viewer?id=ad2fb9f6-2801-498f-87f9-ea8e2e4fb6bf
6 MALUQUER DE MOTES, Joan. «Desarrollo de la orfebrería prerromana en la península ibérica». Pyrenae. Gener de 1970, n. 6, pp. 79-85. Disponible en: https://raco.cat/index.php/Pyrenae/article/ view/147908
7 SENTENACH, Bosquejo histórico sobre la orfebrería española, pp. 27-30.
Fig. 1. MALUQUER DE MOTES, Joan. Desenvolupament de l’orfebreria preromana en la península ibèrica. Pyrenae. 1970, núm. 6. Primeres joies peninsulars d’or.
Fig. 2. MALUQUER DE MOTES, Joan. Desenvolupament de l’orfebreria preromana en la península ibèrica. Pyrenae. 1970, núm. 6. Arracada de Santiago de la Espada (Jaén).
Quan els àrabs van conquistar Espanya, els cronistes àrabs van escriure que es van trobar curulls de grans riqueses en metalls preciosos. Ibn al-Wardi va recopilar testimoniatges de cronistes previs sobre la conquesta musulmana i la batalla de Guadalete en 711, en els quals es descriu la fi del rei Rodrigo, qui suposadament va morir en quedar atrapat el seu luxós carro d’ivori, or i pedres precioses en el llot8
Des del Paleolític podem trobar al nostre país documentació de l’ús de petxines, ullals, pedres de colors o pedres de formes rares, cristalls, fòssils, etc., per a la fabricació de collarets, braçalets, arracades i adorns en general. La recol·lecció d’aquests objectes ens indica que van aconseguir una categoria similar als primitius trofeus de caça (ullals, dents, astes, pelatges, etc.). La cerca i fabricació d’aquests objectes i materials de luxe va crear fins i tot una verdadera especialització, la qual cosa constitueix el predecessor de l’ofici d’artesà orfebre. Els objectes d’or més antics es van trobar com a espirals, anells o làmines, sempre amb el caràcter distintiu de les joies. En la majoria dels casos van aparéixer en jaciments o monuments de la cultura megalítica, com ara Lloma de Belmonte o la Canyada del Carrascal. La tècnica utilitzada en aquest temps era molt simple. Es limitava a l’amartellat de primes làmines en forma de cintes d’aplicació o bandes. S’usava el fil d’or amb seccions arredonides o quadrangulars. Inicialment aquestes joies no es decoraven, sent el seu color, lluentor i raresa el seu major atractiu. La decoració sorgirà en dues variants, unes vegades, un simple decorat de punts en relleu ocasionats per pressió directa d’un punxó sobre la cara inferior de la peça i en uns altres la pressió amb un instrument agut que perforava la fulla d’or. Totes aquestes dades ens indiquen l’existència d’una societat molt sofisticada. Podem veure com aquesta primera orfebreria apareix lligada a la classe dirigent, sent l’or un símbol d’autoritat i riquesa9
Un dels tresors més emblemàtics de la nostra província i d’Espanya és el Tresor de Villena. Un impressionant conjunt de 66 peces d’orfebreria datat cap a l’any 1000 aC compost en la seua majoria per peces d’or. 11 bols, 28 braçalets que constitueixen el conjunt més nombrós, tres botelles i diverses peces diverses. Ho integren a més tres botelles de plata, un braçalet de ferro i dos objectes mixtos: un botó elaborat en ambre i or, al costat d’una rematada de ferro i or. En total, una troballa única, de quasi 10 quilos d’or, que va ser amagat fa 3.000 anys i que es considera el tresor prehistòric més important d’Europa.
8 GARCÍA FUENTES, José María. «Notas sobre orfebrería hispanomusulmana». Miscelánea de estudios árabes y hebraicos. Sección Árabe-Islam. 1965, vol. 14, pp. 97-101.
9 MALUQUER DE MOTES, «Desarrollo de la orfebrería prerromana...», pp. 80-86.
Fig. 3. DAVID, Gerard. Retrat d’un orfebre. ca. 1505-1510. Oli sobre taula. Viena: Kunsthistorisches Museum.
Fig. 4. ANÒNIM. Códice de Trajes. 1546-1547. «Mujeres españolas». Manuscrit. Madrid: Biblioteca Nacional d’Espanya (BNE).
Cuando fué Almozore gran tierra alejado, Fincó de sus haberes el campo bien poblado; Gogieron sus haberes que Dios les había dado; Tan grande haber fallaron que non sería contado
Fallaron en las tiendas sobejano tesoro, Muchas copas e vasos, que eran de un fino oro; Nunca vió atal riqueza nin cristiano nin moro, Seríen ende abonados Alexander e Poro.
Muchas ricas maletas e muchos de zurrones, Llenos de oro e de plata, que non de piñones; Muchas tiendas de seda e muchos tendejones, Espadas e lorigas e muchas guarniciones.
Fallaron ahi de marfil arquetas muy preciadas, Con tantas de noblezas que non serien contadas; Fueron para San Pedro las de aquellas dadas, Están en su altar hoy dia asentadas
Tomaron desto todo lo que sabor hobieron, Más quedaron ahi de dos partes, que llevar non podieron; Pero las armas que fallaron, dejar non las quisieron, Con toda su ganancia a San Pedro venieron
En 1963, José María Soler va descobrir aquest excepcional conjunt de vaixella àuria ocult en un atuell. És una de les col·leccions més importants de l’Edat del Bronze a Europa, al nivell dels tresors micènics. La troballa inclou singulars otòfons d’or amb xicotets orificis, la qual cosa suggereix que s’utilitzaven com a ornaments aplicats sobre teixits o cuir. Apareixen sovint decorats en tot el seu contorn mitjançant el repujat de punts en relleu10. Els monestirs van tindre un important paper en la transmissió de la cultura durant l’època de desenvolupament i recuperació econòmica que va seguir a les destruccions causades per les invasions vikingues dels segles VIII i IX. El famós pla del segle IX de l’abadia benedictina de Saint-Gall (Suïssa) revela el disseny d’un monestir ideal. En la seua zona sud se situaven els tallers, destacant un espai compartit per orfebres i ferrers, possiblement agrupats pel risc d’incendi que comportava el foc dels seus forges. Curiosament, per a arribar als habitatges era necessari creuar aquestes àrees de treball. Els monestirs eren clients vitals per a l’orfebreria, perquè demandaven constantment peces d’or i plata per al seu ús litúrgic. Fins a començaments del segle XIII hi havia monjos orfebres, com per exemple Teófilo, l’autor del tractat De Diversis Artibus. És molt probable que els orfebres seculars o laics no sols treballaren per a les corts reals i la noblesa, sinó que també s’establiren en els nuclis urbans.
10 MUSEO DE VILLENA. «El Tesoro de Villena». Museo de Villena [en línia]. [Consulta: 2 febrer 2026]. Disponible en: https://museovillena. com/colecciones/el-tesoro-de-villena/
Fig. 5. Tresor de Villena. 1963. Conjunt de 59 peces d’or, plata, ferro i àmbar. Villena: MUVI - Museu de Villena.
Querol, José Manuel (ed.), Poema de Fernán González (2015). Fragmento de las estrofas 270 a 274. Clàssics Hispànics.
Un exemple d’aquesta esplendor l’ofereix Guillermo de Poitiers, cronista normand, en descriure la Pasqua de 1067 en Fécamp: relata com els nobles francesos van quedar atònits davant les vestidures de Guillem el Conqueridor i la incalculable bellesa de la seua vaixella d’or i plata. Posteriorment, l’auge comercial dels segles XI i XII va impulsar el creixement d’aquests artesans a les ciutats, consolidant la seua presència en metròpolis com París i Londres durant el segle XII. Els orfebres parisencs apareixen descrits en el Diccionari de Jean de Garlande en la segona dècada del segle XIII: «Els orfebres estan asseguts davant els seus forns i taules en el Grand-Pont, fent valuosos objectes d’or i de plata, i fermalls, i prendedores i botons, i trien granats i jaspis, safirs i maragdes per als anells.» De la mateixa manera que succeeix en el Pont Vecchio de Florència, la ubicació dels orfebres en els ponts evidencia el seu interés per establir-se en els punts neuràlgics del comerç urbà. A Londres, aquest gremi s’agrupava principalment al voltant de Cheapside, l’artèria principal que partia de la catedral de Sant Pau cap a l’est11. Finalment, amb la romanització l’orfebreria hispana perd la seua originalitat i acaba desapareixent. Roma dicta en endavant la moda en orfebreria, i únicament amb les invasions dels bàrbars (en particular dels visigots), la joieria hispana tornarà a augmentar la seua originalitat, sempre dins dels dictats sobre tècnica i temàtica de la inspiració bizantina12
Mancant restes arqueològiques que confirmen l’ús de metalls preciosos en els inicis de la conquesta, es creu que les primeres joies hispanomusulmanes van ser peces d’importació. Un exemple famós és el «Collaret del Drac», pertanyent a Zubayda, esposa de Harun al-Rashid. Gràcies a la mal·leabilitat d’aquests metalls, es van popularitzar el cisellat i el repujat. Ja en època califal, on ja es pot parlar d’una orfebreria típicament hispanomusulmana, va destacar l’orfebreria de planxa, una herència hispanorromana basada en l’acoblament de dues làmines: una que actuava com a emblema i una altra com a muntura. Aquesta època té com a resultat una mescla entre la nova estètica musulmana amb la purificada tradició espanyola. Són escassos els exemplars d’orfebreria califal i resulta molt difícil situar-los cronològicament amb exactitud. En el Poema de Fernán González , després de la victòria sobre el califa Almanzor, els castellans van saquejar les botigues mores, trobant un tresor d’or, plata, sedes, i objectes preciosos com a copes, gots, arquetes d’ivori i riques alforges plenes de riqueses; d’aquest botí, es van emportar el que van poder, especialment armadures (armadures lorigas, espases), i van oferir moltes joies a l’altar de Sant Pere de Arlanza, a més que el comte va donar el cinqué al seu hoste, narrant la glòria de la victòria cristiana13
11 CHERRY, Orfebres, pp. 7-11..
12 MALUQUER DE MOTES, «Desarrollo de la orfebrería prerromana...», pp. 107-109.
13 GARCÍA FUENTES, «Notas sobre orfebrería...», pp. 97-108.
Fig. 6. ARTIÑANO Y GALDÁCANO, Pedro Miguel de. Catálogo de la exposición de orfebrería civil española. Madrid: Sociedad Española de Amigos del Arte / Artes Gráficas Mateu, 1925.
Fig. 7. ARTIÑANO Y GALDÁCANO, Pedro Miguel de. Joyas árabes granadinas procedentes de Mondújar y Bentarique [il·lustració]. En: Catálogo de la exposición de orfebrería civil española. Madrid: Mateu, Artes e Industrias Gráficas, 1925,
De totes les peces conservades, cap és tan cèlebre com l’arqueta de plata de la Catedral de Girona. El seu valor no sols és artístic, sinó històric, ja que les inscripcions que la recorren actuen com un registre oficial. Sabem que va ser un regal del-Hakam II al seu hereu Hisam a la fi del segle X; probablement, un present per a commemorar el seu nomenament com a successor califal entre 974 i 976. L’objecte revela també l’estructura de poder de l’època: cita a Yawdar com el dignatari a càrrec de la producció i del taller de joieria i, en un detall més íntim després del tancament, preserva els noms dels mestres artesans que van forjar la plata. Fins fa poc temps, les joies d’or i plata de l’època califal eren un llegat pràcticament desconegut, una llacuna històrica que ha començat a esmenar-se gràcies a la troballa i estudi de diverses peces excepcionals. Aquests accessoris ornamentals, entre els quals destaquen anells, collarets, pendents i braçalets destinats a l’adorn personal, han recuperat el seu protagonisme històric gràcies, en gran manera, a dos xicotets tresors custodiats en el Museu de l’Institut de Valencia de Don Juan a Madrid, procedents de Loja (Granada) i Garrucha (Almeria). A aquests descobriments se sumen altres dos conjunts de gran rellevància que també han sigut identificats com a califals: un conservat des de 1870 en el Victoria and Albert Museum de Londres, i un altre en la Walters Art Gallery de Baltimore, la procedència de la qual s’atribueix a l’emblemàtica ciutat palatina de Medina al-Zahra14
Durant els anys del romànic i el mudèjar, Itàlia es va convertir en el gran referent de l’orfebreria, funcionant com un imant per els millors artistes d’Europa. En aquells dies, l’art de treballar l’or i la plata es basava en una decoració molt detallada i abundant, on les figures eren sempre les protagonistes. El que realment definia l’estil d’eixa època era eixa mescla d’ornamentació excessiva amb la delicadesa de les filigranes i el colorit dels esmalts15. Durant l’Edat Mitjana, l’orfebreria va aconseguir una rellevància social major que altres arts gràcies al valor econòmic i simbòlic dels seus materials. Prova d’això és la seua presència constant en els testaments catalans de l’època, on els anells figuren com la peça principal, sent un adorn comú. Així mateix, dins de l’aixovar femení sobreeixien els tancaments de vestit, coneguts tècnicament com nuscas o noschas, i referits en altres contextos com fíbulas, nodellos o crozadors16. Amb l’arribada del segle XIII, l’orfebreria va experimentar una profunda transformació que va renovar tant els seus fonaments com la seua estètica.
14 Ibídem.
15 SENTENACH, Bosquejo histórico..., pp. 58-72.
16 DURAN-PORTA, Joan. «“Relinquo ad ipsa tabula de argento”... La orfebrería en los testamentos catalanes de los siglos XI-XIII». Anales de Historia del Arte. 2014, vol. 24, p. 121-123.
Fig. 8. SÁNCHEZ COELLO, Alonso. Retrat d’una dama. s. f. Oli sobre llenç. Madrid: Museo Nacional del Prado.
Seguint el deixant de França, bressol del nou estil gòtic o ogival, Espanya va adoptar aquests corrents, si bé encara es conserven peces que testimonien la transició entre èpoques. Més enllà del purament visual, aquest període va marcar una fita estructural: la producció artística va passar a les mans d’artífexs laics els qui, organitzats en companyies, van donar origen als primers gremis d’orfebres. Els gremis de platers van augmentar la seua rellevància en secularitzar-se la indústria a partir dels segles XIV i XV, gaudint de majors privilegis i beneficis, encara que a costa d’estrictes ordenances. Cap a 1260, Alonso el Savi va promulgar ordenances per a orfebres i bronzistes, entre les quals destacava la regulació dels concheiros (venedors de petxines de petxina de pelegrí) i fabricants de veneres. Mitjançant aquesta normativa, el monarca va disposar que els «sennates de Santiago non se fagan nin se vendan en otro lugar que en la propia ciudad». Aquesta prohibició buscava protegir el monopoli local i garantir el control fiscal i gremial, assegurant que la fabricació i venda d’aquests segells o insígnies romanguera exclusivament en la capital compostelana17.
17 SENTENACH, Bosquejo histórico..., p. 73-78.
A causa de la seua preocupació per la indústria, els Reis Catòlics van dictar normes especials per a l’orfebreria, integrades després en les Ordenances de Toledo. El document detallava oficis i regulacions essencials. Especial rellevància va tindre el capítol 90, basat en el pregó de 1494, que fixava les marques d’identitat de la plata i la ciutat. Aquestes lleis regulaven la qualitat i puresa dels metalls preciosos (or i plata), establien els segells de garantia (marques d’oficialitat), controlaven de manera gremial l’ofici, i promovien l’orfebreria local, especialment enfront d’influències estrangeres, fomentant tallers i la riquesa artística, unint la tradició hispana amb les necessitats de la nova monarquia. Durant el segle XV, l’orfebreria va evolucionar en paral·lel a l’arquitectura, adoptant una ornamentació molt més recarregada. En aquest procés, les peces van perdre la sòbria senzillesa i el purisme característics del segle anterior, guanyant a canvi en complexitat visual i en una ostentosa sensació de riquesa18. Un episodi fonamental per a entendre la importància d’aquest art a Espanya són els documents sobre el depòsit de joies de la Reina Isabel la Catòlica. A causa de les despeses de la Guerra de Granada, la sobirana va entregar els seus tresors al Monestir de Sant Jerònim com a garantia pels recursos obtinguts per a la campanya. Després de la victòria final, la Corona va poder rescatar aquestes joies, tal com acrediten els registres de l’època. Finalment, l’historiador Fernández Duro, després d’investigar la famosa tradició que afirma que aquestes joies van ser oferides per a finançar el viatge de Cristóbal Colón, conclou que es tracta d’una confusió històrica. Segons les seues investigacions, tots dos fets (el finançament de la guerra i el del viatge transatlàntic) es van mesclar en una sola tradició popular que, en el cas de Colón, resulta ser inexacta19. Els inventaris de les grans cases del segle XVI revelen una gran quantitat de joies i objectes de plata i or; no obstant això, aquesta opulència no és comparable amb la riquesa, verdaderament sorprenent, que s’acumulava en convents i catedrals durant el Renaixement. Moltes d’aquelles peces van ser donades posteriorment a les esglésies, les quals, al seu torn, encarregaven als orfebres obres que pogueren competir amb les més famoses d’Itàlia. Durant el Renaixement, l’ús de la joieria va aconseguir un protagonisme excepcional, com s’adverteix en els retrats de les grans figures de l’època. Penjolls, collarets i anells no sols realçaven la personalitat de reis i magnats com a símbols de prestigi i poder, sinó que posseïen valors profilàctics i curatius. En un món tan conflictiu i amb una medicina encara incipient, la protecció d’un amulet o talismà resultava summament desitjable. Per això, l’ofici dels joiers estava intrínsecament lligat a les corts, la qual cosa els impulsava a establir-se en la seua proximitat immediata20
18 Ibídem.
19 Ib., pp. 95-97.
20 Ib., pp. 101-110.
Fig. 9. SÁNCHEZ COELLO, Alonso. Retrat de la infanta Isabel Clara Eugènia. 1579. Oli sobre llenç. Madrid: Museo Nacional del Prado.
A Madrid, es van gestar moltes de les exquisides peces que artistes com Sánchez Coello van immortalitzar en els seus llenços: joies d’or, esmalts i pedres precioses, treballades amb el mateix virtuosisme tant en l’anvers com en el revers21. En l’antiguitat, els gremis eren l’eix central de l’orfebreria, ja que era obligatori pertànyer a un per a poder treballar. Els documents de l’època ens permeten conéixer exactament com es fabricava una joia. El procés seguia un ordre estricte: primer es dibuixava el disseny; després es treballava l’or seguint eixe model; després s’aplicava l’esmalt i, finalment, s’encastaven les pedres, que podien lluir talles com el caboixó, la taula o el brillant. Aquest mètode implicava tres figures clau: el dissenyador, el joier i el tallador. Encara que a vegades una sola persona feia tot, era comuna la col·laboració entre disciplines; per exemple, grans artistes com Hans Holbein dissenyaven peces exclusives per a joiers com Hans d’Amberes22
En 1672 es nomena Col·legi d´Argenters de València i el seu Regne a l’antic Art i Ofici d´Argenters de Valencià23. Per a ingressar com a aprenent en un taller d’orfebreria, les ordenances gremials exigien requisits estrictes, com haver complit els dotze anys i posseir coneixements de lectura i escriptura. En el cas específic de València, l’aprenentatge havia de durar almenys cinc anys, període durant el qual el jove rebia menjar i llit gratuïtes a canvi de la seua formació; no obstant això, tenia prohibit canviar de taller sense causa justificada i permís dels capatassos, una mesura destinada a protegir els secrets tècnics del mestre, qui a més havia de ser indemnitzat pel nou ocupador si es produïa un trasllat. Després de complir vint-i-cinc anys i sis de servei treballant amb un mestre, l’aspirant podia presentar-se a l’examen de mestratge, la superació del qual li atorgava el dret a obrir el seu propi taller. Aquesta avaluació consistia en el disseny i execució d’una peça d’orfebreria o joieria, complementada amb un examen oral davant els majors del Gremi24. Els costos d’aquests exàmens variaven significativament segons l’origen del candidat: mentre que els súbdits del rei pagaven dues lires i els fills de confrares vint-i-quatre reals, els estrangers havien d’abonar vint lires. A València, aquestes taxes oscil·laven entre els 150 i els 1950 reals, depenent de si l’aspirant era valencià, de la resta d’Espanya o de l’estranger. Una particularitat va ser la conservació dels dissenys presentats pels aspirants entre 1508 i 1752 en un sol volum titulat «Llibre dels examis e dibuixos fets per los que se han de aprovat mestres en este colechi de platers», actualment custodiat a la Biblioteca Municipal de l’Ajuntament de Valencia25
21 Ibídem.
22 HORCAJO PALOMERO, «El orfebre y el joyero...», pp. 134-136.
23 RAUSELL ADRIÀN, Francesc Xavier. Indumentaria tradicional valenciana: La construcció del vestit tradicional valencià. València: Faximil Edicions Digitals, 2016.
24 HORCAJO PALOMERO, «El orfebre y el joyero...», pp. 135-137.
25 Ibídem.
Així mateix, les normes estipulaven que qualsevol mestre que s’absentara de la ciutat per més d’un any perdia els seus drets, havent de pagar noves quotes i repetir l’examen per a reprendre la seua activitat. Aquest rigor normatiu s’emmarcava en un context on la Corona d’Aragó destacava com el centre més actiu en la creació de joies a Espanya, amb una activitat industrial molt més avançada que la castellana, la qual estava més enfocada en l’agricultura. Dins d’aquest àmbit, Barcelona comptava amb un dels Gremis de Platers més antics, fonamentat en el privilegi atorgat per l’infant don Joan d’Aragó en 1381, mentre que a València els exàmens de mestratge van començar a celebrar-se formalment l’any 150526.
Gràcies a la conservació de protocols legals i arxius gremials, hui coneixem no sols la identitat dels orfebres i els seus successors, sinó també el seu entorn quotidià, tallers i domicilis, i el pes institucional que van ostentar en l’època27. Durant el període del Barroquisme, el valor de les joies va començar a mesurar-se primordialment per la riquesa de la seua pedreria, tendència que va aconseguir el seu màxim auge en el segle XVIII. En aquesta època, el valor intrínsec dels materials va arribar a sobreposar-se de tal mode al mèrit artístic que el bon gust del disseny va quedar relegat enfront de la qualitat i la grandària de les pedres precioses.
A causa d’aquesta preeminència de la joieria d’or i gemmes, els objectes de plata es van veure obligats a competir defensant-se a través de la bellesa i la gràcia de les seues línies. A diferència de l’etapa anterior, el segle XVIII va ser un període clau per a l’orfebreria a Espanya. En aquest temps van destacar diversos centres de producció fonamentals, encara que, simultàniament, uns altres van entrar en declivi. Aquesta pèrdua d’importància va resultar especialment cridanera, ja que no es corresponia amb el prestigi i la qualitat que havien aconseguit en segles passats28
L’extraordinària abundància de peces d’orfebreria que es conserven, destinades en la seua majoria a l’exaltació del culte religiós, són clara mostra d’aquesta esplendor. Sota el regnat dels Borbons, l’argenteria a Espanya va experimentar un nou auge. El suport institucional i les reformes legislatives de la Corona van ser fonamentals per a protegir i potenciar aquesta indústria artística29. Aquesta protecció reial va consolidar l’ofici, permetent que la perícia dels platers i joiers transcendira el temps. Actualment, l’orfebreria espanyola continua sent un referent on la tradició artesana i el disseny contemporani es donen la mà, preservant un llegat d’excel·lència que encara defineix la nostra identitat artística.
26 Ibídem.
27 CHERRY, Orfebres, pp. 7-10..
28 SENTENACH, Bosquejo histórico..., p. 30.
29 BRASAS EGIDO, José Carlos. «Aportaciones a la historia de la platería barroca española». Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología: BSAA. 1975, n. 429-433.
«L’ orfebreria és l’art de treballar els metalls preciosos per a donar-los les formes que el gust i el luxe exigeixen.»
Diderot y D’Alembert - Encyclopédie (1751)
Fig. 10. SÁNCHEZ COE LLO, Alonso. infanta Caterina Micaela, duquessa de Savoia 1582-1585. Madrid: Museo Nacional del Prado.
BÉCQUER, Valeriano. La fuente de la ermita (Costumbres del Valle de Amblés en la provincia de Ávila). 1867. Oli sobre llenç. 126 x 95 cm. Madrid: Museo Nacional del Prado (núm. inv. P006509). Obra clau per a l’estudi de la indumentària i l’orfebreria popular de mitjan segle XIX.
«
És cosa de notar la sumptuositat dels adorns de les dones d’aquests pobles, especialment en els seus joyeles, pendents i les grans patenes de plata que cobreixen els seus pits »
PONZ, Antonio. Viage de España, o Cartas en que se da noticia de las cosas mas apreciables, y dignas de saberse, que hay en ella. Tomo IX. Madrid: Imprenta de la Viuda de Ibarra, 1784.
La lluentor de la identitat
L’orfebreria en el vestit regional.
Verónica Pérez
Entendre la indumentària popular des de l’antropologia és, en el fons, parlar de com un grup de persones decideix mostrar qui és a la resta del món. Més que simple roba, aquestes peces funcionen com un llenguatge propi que uneix els veïns d’un mateix poble o territori, diferenciant-los dels altres a través de costums i detalls únics. Des dels seus orígens, aquest tipus de vestit ha estat pegat a la pell de les classes treballadores i a les mans d’artesans que, abans de l’arribada de les grans fàbriques, creaven cada peça amb un mimo especial. Així, la indumentària va deixar de ser només alguna cosa per a cobrir el cos i va passar a omplir-se de simbolisme, religió i bellesa. En aquest context, l’orfebreria no és un simple afegit; és la joia de la corona que remata el conjunt. Els pendents, reliquiaris o botons de plata no sols adornen, sinó que conten la història dels qui ens van precedir, convertint cada celebració en un homenatge a la nostra cultura i al mestratge dels antics orfebres1. L’orfebreria constitueix un pilar essencial de la indumentària tradicional regional, manifestant-se principalment a través de l’adreç: eixe conjunt de joies que la dona llueix en contextos festius o cerimonials. Aquest aixovar, la base indispensable del qual són les arracades i la creu, o peça de coll, pot enriquir-se en les economies més pròsperes amb anells, polseres i elements de pentinat que denoten estatus i refinament2
1 ANTUNEZ LÓPEZ, Sandra. «El Vestido Femenino De Fallera: Las Fallas De Valencia Entre tradición Y Modernidad». Journal of the Sociology and Theory of Religion. 2020, vol. 10, n. 2, pp. 89-97. [Consulta: 28 gener 2026]. Disponible en: https://revistas.uva.es/index.php/ socireli/es/article/view/4586
2 LEÓN FERNÁNDEZ, Marcos. «Notas sobre joyería tradicional en la provincia de Madrid». Revista de Dialectología y Tradiciones Populares. 1996, vol. 51, n. 2, pp. 129-131.
Lluny de ser peces aïllades, aquestes joies responen a una universalització de la moda que té el seu origen en els sumptuosos conjunts de les corts europees del segle XVIII. Aquella estètica aristocràtica va calar profundament en les classes populars a través d’imitacions que, malgrat ser de menor cost, van ser enormement valorades per les dones del poble. La rellevància d’aquesta orfebreria va ser tal que va acabar consolidant-se com un element distintiu del vestit regional durant el segle XIX. Aquest fenomen és especialment visible en el Llevant peninsular i en diverses valls pirinenques de Navarra i Aragó, així com en l’oest d’Espanya, on la influència cortesana va derivar en peces d’un caràcter més tradicional i autòcton, segellant així la identitat visual de cada regió3.
A principis del segle XVI, Christoph Weiditz va compondre el Trachtenbuch, un còdex que recopila minucioses làmines sobre la indumentària de l’època4. La indumentària obeeix a funcions diverses: de necessitat bàsica, d’ostentació i luxe per a expressar la condició econòmica, la funció professional, la distinció i discriminació social, ètica o religiosa5. Així, el vestit esdevé el reflex visual més clar de la història i l’ànima de cada poble.
3 Ibídem.
4 ESCALERA FERNÁNDEZ, Isabel. «Christoph Weiditz y el Trachtenbuch: un recorrido por la indumentaria femenina en la España del siglo XVI». Revista Eviterna. Setembre de 2022, n. 12, pp. 90-95.
5 MARTÍNEZ, María. «Indumentaria y sociedad medievales (ss. XIIXV)». En la España Medieval. 2003, vol. 26, pp. 38-40.
Fig. 1. ORTIZ ECHAGÜE, José. Devota en Candelario. 1921-1930. Indumentària tradicional de Candelario (Salamanca). Madrid: Museo del Traje, Centro de Investigación del Patrimonio Etnológico (CIPE).
És rellevant destacar que, ja cap a 1500, la resta d’Europa començava a identificar i reconéixer un “estil nacional” pròpiament espanyol, consolidant el vestit com un símbol d’identitat i estatus6. La vestimenta es va convertir en una forma de comunicació no verbal a través de la qual l’individu es diferenciava dels seus semblants. En aquest context, el Renaixement s’alça com una de les etapes de major esplendor per a la moda7. Durant el segle XVIII, la moda es va erigir com un sistema de distinció estrictament monopolitzat per les elits monàrquiques, la noblesa i les altes esferes del clergat i el comerç, els qui van trobar en l’orfebreria un dels pilars fonamentals de la seua representació pública. En aquest context, la indumentària tradicional va deixar de ser una mera vestimenta per a convertir-se en un complex escenari d’ostentació on els metalls preciosos i la joieria actuaven com els codis definitius de rang social. Així, de la mateixa manera que els personatges de l’època degueren perfeccionar un llenguatge gestual de refinament en el seu caminar i parlar, es van veure obligats
6 VELASCO MOLPECERES, Ana. Historia de la moda en España: De la mantilla al bikini. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2021, pp. 64-74.
7 GARCÍA, Rafael. «Moda e indumentaria en el Siglo de Oro». En: La moda española en el Siglo de Oro. Toledo: Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha, 2015.
a integrar la riquesa de l’adorn personal com una pràctica obligatòria; en aquest sentit, les peces d’orfebreria no sols complementaven el vestit, sinó que validaven la distinció del portador, transformant cada sivella, botó o joia en una eina essencial de prestigi i actualització social8. L’orfebreria popular constitueix un pilar fonamental de la indumentària tradicional, actuant no sols com un element d’adorn estètic, sinó com un reflex de la identitat regional, l’estatus social i les creences religioses de l’Espanya dels segles XVIII i XIX.
A través dels protocols i testaments de la província de Madrid (1764-1858), s’observa que la joieria, denominada genèricament com a adreç, era una peça clau en els dots femenins. Aquests conjunts, majoritàriament realitzats en plata i encastats amb “pedres de França” (estrás), seguien sovint el model aragonés-llevantí, on les peces centrals penjaven de cintes de seda, a diferència dels fils d’or més comuns en l’oest peninsular9
8 AMARO MARTOS, Ismael. «La revolución de la moda y su trascendencia en España. El caso de la alta sociedad madrileña del siglo XVIII». BSAA Arte. 2018, n. 84, pp. 306-309.
9 LEÓN FERNÁNDEZ, «Notas sobre joyería tradicional...», p.129.
Fig. 2. LÓPEZ, Vicente. Isabel II, xiqueta, estudiant geografia. ca. 1842. Oli sobre tela. Madrid: Museo del Romanticismo.
La invenció de l’estràs pel joier de la cort parisenca George Frederic Strass en 1734 va ser una gran revolució, ja que va utilitzar aquestes pedres franceses com a substituts dels diamants per la seua semblança10. La importància d’aquestes peces radicava en la seua capacitat d’adaptació a totes les economies. Mentre que les classes altes lluïen maragdes, les dones de recursos més modestos accedien a pedres de menor qualitat o imitacions de cristall que, segons viatgers com el baró Davillier, mantenien un paper protagonista en l’estètica popular. Així, l’adreç podia variar des d’una estructura mínima de creu i arracades, valorada en uns 20 reals en localitats com Valdemorillo o Bustarviejo, fins a conjunts complexos com el de María Millán en Majadahonda (1791), que incloïa arracades, medalles, sivelles i botons de plata, elevant el valor del dot a 235 reals. Dins d’aquesta tipologia, les arracades es van erigir com l’element més característic i definitori de la feminitat, especialment en l’àmbit mediterrani. Existia una rica varietat formal, des de les arracades de grillons, similars als de tres peces valencianes, fins a les arracades d’aljófar, perles de xicoteta grandària extremadament populars entre les dones rurals11
L’adorn del coll no era menys rellevant; la sobrietat de les llauradores madrilenyes, que solien portar a penes dues voltes de comptes de vidre facetat (conegudes com gargantillas de xinés), es complementava amb creus de Caravaca, cors, llaços o medalles de plata retallada preses d’una cinta de vellut negre. Finalment, l’orfebreria tradicional estava intrínsecament lligada a la dimensió espiritual. Les medalles no sols eren joies, sinó amulets de devoció local i protecció, destacant advocacions com la Verge del Sagrari de Toledo, el Pilar o la Verge de Valdejimena contra la ràbia. Aquest fervor s’estenia a l’ús de reliquiaris i agnus, que sorprenien els viatgers estrangers per la seua abundància en la cintura i els muscles. Fins i tot el pentinat es veia enriquit per la labor del plater: en llocs com Arganda del Rey, era comú que tota dona posseïra agulles de plata, rascamoños i agulles, consolidant a l’orfebreria com el llenguatge visual que dotava de dignitat i significat a la vida quotidiana i festiva de la dona regional12. El Romanticisme va ser una època en la qual les joies van deixar de ser simples adorns per a convertir-se en una poderosa eina que marcava la diferència entre homes i dones. Amb l’arribada del segle XIX i l’avanç cap a la modernitat, la societat va decidir separar dràsticament els rols de cadascun, i això es va reflectir immediatament en la moda.
10 MARTÍNEZ ALCAZAR, Elena. Moda, traje y ornato en el entorno murciano (1759-1808): El relato de las fuentes notariales y literarias. Murcia: Editum Artes, 2021, pp. 267-269.
11 LEÓN FERNÁNDEZ, «Notas sobre joyería tradicional...», pp.132-154. 12 Ibídem.
Mentre l’home adoptava un estil de vida actiu i productiu, el seu vestuari es va tornar sobri i funcional, quasi militar; el famós “vestit burgés” era el seu uniforme de treball i poder, on a penes pertocava per a la lluentor, excepte per alguna medalla o condecoració que mostrara els seus assoliments. En el sentit oposat, la dona va quedar relegada a la llar i a la vida social, transformant-se en una espècie d’aparador de l’èxit econòmic del seu marit. Com més rica i ostentosa fora la seua roba, major era el prestigi de la família. Aquesta divisió va fer que les dones continuaren lluint joies espectaculars i carregades, molt similars a les de l’antiga aristocràcia, mentre que el joier masculí se simplificava al màxim. No obstant això, portar joies no era alguna cosa a l’atzar; l’etiqueta de l’època era summament estricta i dictava què posar-se a cada moment del dia. A la nit, en sopars i grans balls, les dones enlluernaven amb materials nobles i pedres precioses que brillaven sota les llums. En canvi, durant el dia, la norma era la senzillesa, utilitzant peces xicotetes i funcionals fetes amb materials més comuns. Dins d’aquest món d’accessoris, existia una tendència molt particular: la joieria de dol13.
13 MUSEO DEL ROMANTICISMO. La joyería durante el siglo XIX. Madrid: Ministerio de Cultura y Deporte, 2018.
Fig. 3. Pinta. Mitjan segle XIX. Pasta vítria modelada, calada i retallada. Madrid: Museo del Romanticismo.
Un exemple d’això és aquesta pinta (Figura 3), fabricada en l’anomenada atzabeja francesa, una imitació de pasta vítria més econòmica que l’atzabeja natural. La peça representa una moda típicament hispana que, després de ressorgir durant l’estil Imperi, es va mantindre vigent al llarg de tota la centúria14. Per a honrar els éssers estimats que havien mort, es va posar de moda l’ús de materials negres com l’atzabeja, i fins i tot es va arribar a una pràctica que hui ens resulta curiosa però que llavors era un gest de profund afecte: crear joies utilitzant el propi cabell del difunt per a mantindre viu el seu record15. En el retrat pintat per Vicente López en 1843 (Figura 2), destaca el magnífic fermall de diamants, perles i or que llueix Isabel II. Aquesta peça, encara que de menor escala, evoca la tradició dels devant de corsage del segle XVIII. Així mateix, cal assenyalar el braçalet d’or cisellat en el seu avantbraç dret, el medalló central del qual de manera ovalada servia per a guardar pèl. Sovint, els pintors donaven curs a la seua imaginació dissenyant joies per als seus retrats de les quals no hi ha registre històric.
No obstant això, aquestes “invencions” no eren aleatòries, sinó que reflectien les tendències de l’època, com l’interés per rescatar estils del passat. Un exemple és la ferronnière que llueix Isabel II (Figura 4): un adorn renaixentista recuperat que deu el seu nom a una famosa obra de Leonardo da Vinci. Aquesta joia s’emportava sobre el front per a subjectar el pentinat de bandós, caracteritzat pel cabell llis, ratlla al mitjà i dos flocs caient suaument als costats de la cara. Per a les labors quotidianes, la moda romàntica dictava un estil pudorós: vestits de coll alt, mànegues llargues i ornamentació continguda. La transició cap a finals del segle XIX va portar amb si l’abandó de les capotes tradicionals, donant pas a barrets de menor grandària que s’asseguraven al pentinat mitjançant aquestes característiques agulles (Figura 5). En el segle XIX, el dol s’expressava públicament a través de vestimentes i accessoris rigorosament negres.
En la figura 6, la Reina Regent llueix un “adreç”: un conjunt de joies coordinades per al cabell, orelles, coll, escot, nines i dits. Aquesta moda, inspirada en l’opulència de la Roma imperial, va ressorgir amb força durant el període napoleònic. El conjunt retratat és una peça històrica real; destaca el collaret de papallones, obra del joier Narcís Soria, que va pertànyer al primer adreç que Ferran VII va regalar a la reina per les seues noces en 1829. En el retrat de la figura 7, la senyora, vestida de dol, porta un fermall de l’època d’Isabel II que imita l’estil girandole del 1700. Aquest disseny consisteix en una peça de la qual pengen tres adorns amb forma d’ametla, sent el del mitjà més gran que els altres dos. 14
Fig. 6. CARDERERA, Valentín. María Cristina de Borbó. ca. 1831. Oli sobre tela. Madrid: Museo del Romanticismo.
Fig. 4. GUTIÉRREZ DE LA VEGA, José. Isabel II. 1845. Oli sobre tela. Madrid: Museo del Romanticismo.
Fig. 5. Agulles de barret. últim terç del segle XIX. Metall i ametista; modelat, filat, soldat i encastat. Madrid: Museo del Romanticismo.
En el retrat de Carlos Luis (Figura 8), la jove reina llueix les joies típiques dels seus primers anys: un collaret de perles en degradat, pendents de cércol amb diamants i una delicada corona d’or. El pentinat, una trossa trenada d’influència de 1830, evoca l’estil històric de María de Médicis. La combinació d’aquests elements subratlla l’elegància i les tendències decoratives de l’època. Les tendències de joieria urbana arribaven al món rural amb gran lentitud, romanent vigents fins i tot molt després d’haver passat de moda a les ciutats. Un clar exemple són les arracades de filigrana de plata d’aquesta nodrissa pasiega (Figura 9), el disseny de la qual s’inspira en models de l’alta joieria del segle XVIII. Isabel II va fer de la seua imatge una joia en si mateixa a través de miniatures creades per a ser regalades en la intimitat (Figura 10). Aquestes peces, fruit de l’amistat, mostren un costat humà i pròxim de la reina: sense joies ostentoses i amb un mig somriure, es presenta com una dona acomodada del seu temps en lloc de com una monarca distant16. Per exemple l’orfebreria en la indumentària tradicional gallega, lluny de ser un mer ornament, s’erigeix com un “artifici icònic” que permet desxifrar la història de la regió a través de la matèria; en aquest context, el vestit del Peliqueiro de Laza (fig. 13) sorgeix com el màxim exponent d’una tradició on el metall, des del fil de plata fins a l’estructura rígida de la mitra, actua com una lent que projecta el passat bèl·lic i social sobre el cos. Aquesta simbiosi entre metall i teixit comença en la mitra de metall que corona la màscara, una peça d’estudi quasi arqueològic on la geometria de l’alumini o la llanda revela una connexió visual directa amb el bicornio napoleònic. D’aquesta manera, l’orfebreria no sols adorna, sinó que funciona com una mostra física que assimila el trauma històric de l’ocupació francesa a Ourense, transformant un element de guerra en un símbol d’identitat popular17 La presència del metall es torna subtil però omnipresent en descendir cap a la chaquetilla, una peça d’una complexitat tècnica extrema on la seda apareix “condecorada” per l’orfebreria tèxtil. Galons, passamaneries i cintes confeccionades habitualment en fils d’or i plata s’entrellacen amb la tela, elevant el vestit a una categoria de distinció quasi litúrgica. A aquesta riquesa se sumen les charreteras, elements metàl·lics de clara inspiració militar que, al costat de comptes de fosc vidre i borles, actuen com a punts de llum que defineixen les vores de la identitat gallega en el procés de creació artesanal. Finalment, l’orfebreria transcendeix el visual per a aconseguir una dimensió física i sonora a través dels esquellots o xoques. Aquests grans elements metàl·lics, suspesos de la cintura, aporten un pes i un baluern que el portador deu acuerpar integrant el rigor del metall en la seua pròpia experiència sensorial.
16 Ibídem
17 CORRAL CID, Álvaro. «D.R.A.G. (Dressing Resembling A Galician). Condiciones identitarias del traje regional en España». Re-visiones. 2024, n. 14, pp. 35-45 [Consulta: 02 gener 2026]. Disponible en: https://dx.doi.org/10.5209/revi.97899
Fig. 7. ROMERO, José María. Retrat de dama. 1853. Oli sobre tela. Madrid: Museo del Romanticismo.
Fig. 8. RIBERA, Carlos Luis de. Isabel II xiqueta. 1836. Madrid: Museo del Romanticismo (Depòsit del Museo Nacional del Prado).
Fig. 9. DOMÍNGUEZ BÉCQUER, Valeriano. Nodrissa pasiega. 1846. Oli sobre tela. Madrid: Museo del Romanticismo.
Així, la indumentària deixa de ser un complement estàtic: la lluentor dels fils preciosos, la rigidesa de la mitra i el baluern rítmic dels esquellots formen un dispositiu dinàmic on el metall és l’encarregat de fixar el símbol sobre la carn, transformant a l’individu en una icona vivent de la memòria col·lectiva18. Un altre exemple apareix en les composicions pictòriques titulades Bandera española y Pan y toros , on el protagonisme recau en la maja , figura emblemàtica del Madrid castís la indumentària del qual no sols va despertar l’admiració de les classes populars, sinó que va provocar el desig d’imitació de l’aristocràcia. Aquest fenomen de moda es va alimentar de les riques gales i, especialment, de l’orfebreria que aquestes dones ostentaven en ocasions socials com els berenars en la prada de la Teja; allí, les joies de las majas es van convertir en objectes d’enveja per a les senyores de l’alta societat, els quals van acabar per adoptar el vestit regional com a tendència pròpia. La rellevància d’aquests adorns queda igualment documentada en col·leccions com Madrid per dins i per fora, on es detallen els accessoris i les peces de joieria més preuades de l’època. Dins d’aquest repertori d’ornamentació tradicional, Pérez Galdós va destacar la versatilitat del mantó, peça popularitzada en el segle XIX després de la seua importació a la fi del XVIII, la distinció del qual depenia en gran manera de la seua col·locació i de l’ús de fermalls tipus joia per a subjectar-lo al cos19
18 Ibídem.
19 RUIZ CÁCERES, Rocío. Literatura y moda en la España finisecular del siglo XVIII y centuria del XIX. Tesi doctoral. Alacant: Universitat d’Alacant, 2018, pp. 211-268. [Consulta: 7 de gener de 2026]. Disponible en: http://hdl.handle.net/10045/81226
11. Pendent de tres o arracades. ca. 1800. Joieria tradicional de plata banyada en or. Madrid: Museo del Traje, Centro de Investigación del Patrimonio Etnológico (CIPE), núm. inv. CE005536.
Fig. 12. DE LA CRUZ CANO Y OLMEDILLA, Juan. Detalle de roncalesa. 1777 (ed. facsímil 1981). Gravat núm. 50 de la Colección de trajes de España. Reproduït en: ALFARO PÉREZ, F. J. i NAYA FRANCO, C. B. «De hatos y tratos». Revista de Historia Moderna. 2019, núm. 37.
Fig.
Fig. 10. ANÒNIM. Isabel II. ca. 1850. Madrid: Museo del Romanticismo.
Aquesta sofisticació en els complements es completava amb les manoles, els qui lluïen pendents llargs com a segell distintiu de la seua identitat, mentre que el manolo o majo aportava un toc d’orfebreria masculina en subjectar el seu xicotet mocador al pit mitjançant un anell, consolidant així el valor de la joia com a eix central de la indumentària regional madrilenya20. Aquesta rellevància de la joieria en l’abillament regional, en aquest cas en la identitat extremenya, queda documentada en cròniques històriques com la del Setmanari Pintoresc Espanyol de 1847, on la descripció d’unes noces en Carrascalejo subratlla com l’adreç era l’eix central de l’estètica nupcial.
«En aquells dies, la mossa no sols lluïa una cinta arrissada fins a la cintura, sinó que el seu rostre i pit s’emmarcaven amb arracades de llaç i encreuaments adornades amb esmalts en verd, peces que contrastaven amb la sobrietat del gipó de franel·la negre.»
En aquest conjunt, l’orfebreria no era un mer adorn, sinó un component estructural que es completava amb reliquiaris presos amb llaços, vinculant la fe i la protecció espiritual amb la gala festiva. D’igual manera, en la configuració del vestit de campuza de la ciutat de Càceres, l’orfebreria actua com el segell que tanca una versió pràcticament canònica de l’abillament. Al costat de la mantellina de vellut i l’icònic mocador de cintura de cent colors, la gargantilla de venera destaca com el complement d’orfebreria per excel·lència. Aquesta peça, que descansa sobre el gipó negre, no sols trenca la monocromia de la peça superior, sinó que connecta la indumentària amb la tradició de la joieria popular extremenya, on el metall treballat es converteix en el símbol màxim de l’herència cultural que sobreviu al pas del temps21
La indumentària femenina murciana entre 1759 i 1808 es va caracteritzar per una rica varietat d’ornaments, destacant en les orelles l’ús de aros, arillos, aretes, candados, zarcillos, arracadas, pelendengues o chorrillos. Aquesta evolució en la joieria es va veure influenciada pels amplis escots de l’època, els quals van propiciar el retorn dels adorns de coll, restant gradualment protagonisme a les aplicacions de pit durant la segona meitat del segle XVIII. Cap a finals d’aquesta centúria, es van popularitzar les cintes de vellut que sostenien pedres en tons vermellosos o ataronjats, disposades habitualment en forma de llaços o rosetes22
20 Ibídem.
21 VALADÉS SIERRA, Juan Manuel. «La indumentaria tradicional en la construcción de la identidad extremeña». Revista de Dialectología y Tradiciones Populares. 2013, vol. 68, n. 2, p. 340.
22 MARTÍNEZ ALCAZAR, Moda, traje y ornato..., pp. 266-284.
En el context murcià, els inventaris revelen una clara predilecció pels collarets elaborats amb perles i aljófares ,un tipus de perla coneguda com a granillo, mentre que els medallons resultaven menys freqüents que en altres regions, predominant en ells els retrats o la decoració de caràcter no religiós23. Per a entendre com vestien els nostres avantpassats, res millor que aguaitar-se a les il·lustracions del segle XIX. Aquells gravats i estampes acolorides no sols retrataven els llauradors reals, sinó també a personatges que hui ens semblarien víctimes de la moda, com els petimetres o currutacos, criticats en la seua època per imitar amb excés els aires refinats que venien de França. No obstant això, més enllà de les modes passatgeres de Madrid, a les valls del Pirineu i les riberes de l’Ebre va sobreviure una manera de vestir única, on les joies eren molt més que simples adorns. En llocs com la Vall d’Ansó, Fet o el Roncal, el vestit no era només roba; era una armadura de prestigi. Encara que hui parlem de manera general de vestit aragonés o navarrés, la realitat era molt més rica i variada. En aquestes zones, la joieria jugava un paper fonamental en l’ostentació. El curiós és que aquestes peces populars no naixien del no res: eren versions enginyoses de les joies que usava l’alta noblesa en la cort. Allí on una reina lluïa diamants, una llauradora acomodada lluïa plata coberta de color donat o or amb cristalls tallats (l’anomenat strass) que, en reflectir la llum dels ciris en les festes, brillaven amb la mateixa intensitat. Si observem amb detall a una dona roncalesa o a una chesa de fa dos segles, el primer que crida l’atenció és el seu pit. No era rar veure grans llaços de tela o escarapel·les de colors de les quals penjaven roses de metall, escapularis i creus de doble braç24
23 MARTÍNEZ ALCAZAR, Moda, traje y ornato..., pp. 266-284. 24 ALFARO PÉREZ, Francisco José i NAYA FRANCO, Carolina B. «De hatos y tratos. Indumentaria, moda y comportamientos sociales en el valle del Ebro y Pirineo central a finales de la Edad Moderna». Revista de Historia Moderna. Anales de la Universidad de Alicante. 2019, n. 37, pp. 390-396.
En Ansó, aquesta tradició va aconseguir nivells fascinants: allí existien joies fetes fins i tot de cartó i tela que imitaven l’or, i curiosos amulets tèxtils amb forma d’òrgans vitals que es posaven als xiquets (en el vestit de periquillo) per a protegir la seua salut. L’orgull de qualsevol família ansotana era el que anomenaven as platas. Aquest conjunt, reservat per a núvies o dones amb càrrecs en confraries, tenia com a peça estavella els grans llaços metàl·lics. Eren joies complexes, de diversos cossos, que solien anar acompanyades d’arracades de tipus girandole (amb diverses peces penjants que es movien en caminar). Fins i tot en les peces més xicotetes, com els pendents, hi havia un significat ocult. En la zona d’Osca eren famoses les arracades de candado, adornats amb pedres roges anomenades granades. Altres models, més cridaners, acabaven en una forma de bellota. No era una elecció a l’atzar: la bellota era un símbol de fertilitat i vida, una manera de desitjar prosperitat a qui els portava. En definitiva, l’orfebreria tradicional de la Vall de l’Ebre ens demostra que el vestir sempre ha sigut una mescla de fe, imitació del luxe i, sobretot, un profund orgull per les arrels pròpies25. En la indumentària tradicional de les Alcubles, a la província de València, les joies són un dels elements que més s’ha conservat i que s’ha transmés de generació en generació. Igual que a Múrcia, les arracades es coneixien popularment com perendengues o pelendengues, fins i tot formant part del cançoner popular local:
«Más quiero pelendengues, que no camisas Porque los pelendengues, se ven en misa » Alcublas. Copla Trinidad
L’orfebreria no ha d’entendre’s com un mer complement ornamental, sinó com el llenguatge simbòlic que atorga sentit definitiu a la indumentària tradicional regional. A través de la lluentor de l’or, la plata i el coral, s’articula una narrativa que transcendeix l’estètic per a endinsar-se en la protecció espiritual, l’estatus social i l’herència genealògica de qui la porta. Cada adreç, joia o botó és, en essència, un nexe entre el passat i el present, un vestigi viu de tècniques artesanals que han resistit el pas dels segles i que hui actuen com a baluards de la identitat col·lectiva. En preservar i posar en valor aquestes peces, no sols salvaguardem un ofici de precisió tècnica admirable, sinó que garantim la permanència d’un patrimoni immaterial que defineix l’ànima d’un poble. Així, l’orfebreria es consolida com el fermall d’or que tanca el cicle de la tradició, recordant-nos que la verdadera riquesa resideix en la seua capacitat per a contar una història que es nega a ser oblidada.
25 Ib., pp. 400-410.
Fig. 14. Núvia de Navalcán,Toledo. ca. 1971-1973. Fotografia (diapositiva en color, 35 mm). Madrid: Museo del Traje - CIPE. Procedent de la col·lecció del Museo del Pueblo Español.
«Fins i tot les dones de la classe més baixa van adornades amb arracades d’or i collarets de perles, encara que els seus peus estiguen nus»
TOWNSEND, Joseph. A Journey through Spain in the years 1786 and 1787. Vol. III. Londres: C. Dilly, 1791, p. 255.
SOROLLA Y BASTIDA, Joaquín. Valencia. Las Grupas. 1916. Oli sobre llenç, 350 x 300 cm. Nova York: Hispanic Society of America.
Esplendor i rigor històric
Cor de l’orfebreria valenciana.
Verónica Pérez
Es defineix com a indumentària tradicional aquell conjunt de peces heretades generacionalment que, després d’experimentar diverses evolucions i adaptacions funcionals, ha aconseguit mantindre’s vigent fins a l’actualitat. Per contra, el concepte a l’antiga fa referència a peces i usos propis d’èpoques passades, específicament dels segles XVII al XX en el context valencià, que, a diferència de la tradicional, no han tingut una evolució, sinó que representen una estètica històrica concreta. L’orfebreria en la indumentària tradicional valenciana transcendeix el decoratiu per a convertir-se en l’eix vertebrador de la seua noblesa i caràcter estètic. Aquest model visual, fonamentat en les premisses de l’humanista Manuel Sanchis Guarner, s’inspira en l’elegància règia de les noces entre Alfons XII i María de les Mercès. L’estil va aconseguir el seu apogeu amb figures com Pepita Samper i Pepita Bixquert, consolidant-se definitivament a partir dels anys 40. A partir d’eixe moment, la orfebreria serà un element obligatori que complementa els luxosos brocats de seda del segle XVIII. En aquest conjunt, mentre el gipó i la saya aporten la delicadesa dels motius florals, és la lluentor del metall l’encarregat de definir tant la silueta com l’estatus social de qui el vist1
1 RAUSELL ADRIÁN, Francesc Xavier. Indumentària tradicional valenciana I: Matèries primeres, color i ornamentació en la roba tradicional. Algemesí: Andana Edicions, 2014.
L’orfebreria ha exercit un paper fonamental en la configuració de la identitat visual de la indumentària valenciana, sent l’examen de mestratge el procés que garantia l’excel·lència tècnica d’aquestes peces des de 1505 fins a finals del segle XIX. Aquesta prova de suficiència, obligatòria per a qualsevol artífex que desitjara obrir un taller propi en el Regne de València, constitueix la columna vertebral de l’organització corporativa dels platers. Un element distintiu d’aquest procés era l’obligatorietat de realitzar dibuixos i gravats previs a l’execució de la peça mestra. Segons les ordenances de 1505, a l’aspirant se li exigia pintar i dibuixar l’obra que posteriorment llauraria en metall. Aquests dissenys s’arreplegaven en els denominats Llibres de Dibuixos Magistrals, dels quals es conserven tres volums en l’Arxiu Històric Municipal de València que abasten el període de 1508 a 1882. Gràcies a ells coneixem quins models eren necessaris per a ser mestre i com van canviar les seues formes i decoracions amb el temps. No obstant això, la nostra perspectiva és limitada, ja que falta un dels llibres principals que, pel que sembla, reunia les obres de tot un centenari.
El procediment requeria que l’oficial realitzara el dibuix en presència del Col·legi; una vegada aprovat, s’extreia una còpia per a treballar en el taller i, finalment, la peça acabada es comparava amb el disseny original custodiat en l’arxiu per a verificar la seua fidelitat i mestratge.
Aquells dibuixos no sols eren un tràmit administratiu, sinó que reflecteixen la rica estètica de la joieria aplicada a la indumentària a través de diversos aspectes fonamentals. En primer lloc, els motius ornamentals inclouen sovint elements de la naturalesa com a troncs d’arbres, tiges florals, fulles d’acant i garlandes de fruites, que guarden una estreta relació estètica amb altres arts valencianes com la ceràmica o els taulells de l’època.
Així mateix, quant a les tipologies de joies, en els llibres destaquen les representacions d’anells a flors (o ensaladilla), que combinaven diverses gemmes de colors com a maragdes i diamants, així com arracades i peces de menudería com a corretges metàl·liques. D’altra banda, el detall tècnic era primordial, ja que els aspirants reproduïen minuciosament les talles de les pedres precioses, en taula, rosa, cor o brillant, encara que a vegades dibuixaven una talla ideal per a demostrar la seua destresa tècnica. Els exàmens i els seus respectius llibres de dibuixos constitueixen un testimoniatge excepcional que permet comprendre l’evolució de l’argenteria i la seua indissoluble unió amb l’adorn personal en la tradició valenciana2.
La història de la joieria ens ha deixat testimoniatges fascinants, començant pels primers dibuixos d’arracades que daten de 1518. En aquests esbossos, encara que s’analitzen per parelles, sol retratar-se una única peça. Destaquen dotze dissenys del segle XVI que mostren joies espectaculars de diversos nivells, adornades amb perles i elements penjants que aporten moviment. Són peces úniques que, en molts casos, beuen de les tècniques de l’argenteria. Uns anys més tard, cap a 1530, apareixen dissenys de fermalls ovalats amb motius de plomes i llaços esmaltats, reflex d’una moda que va recórrer tota Europa. Aquest estil «naturalista», que imitava flors i fruites, va aconseguir la seua màxima expressió a Rússia. En el Tresor del Kremlin (Fig.1 i 2) es conserven peces de la cort dels tsars que són verdaderes obres mestres del Rococó: diademes i fermalls que semblen jardins de pedres precioses convertits en garlandes3. La majoria dels penjolls daten del segle XVI, destacant els medallons redons de clara influència italiana. Aquestes peces d’adorn personal reflecteixen, en molts casos, una fusió entre l’estètica italiana i la hispana. Les creus sorgeixen cap a 1513 i es mantenen vigents durant el primer quart de segle; curiosament, malgrat la seua popularitat en la joieria, desapareixen del registre fins a la seua reaparició en 17314. La Figura 3 il·lustra el disseny d’una creu de l’orfebre Vicent Gomis, l’estètica del qual prefigura amb fidelitat la indumentària valenciana contemporània.
2 COTS MORATÓ, Francisco. El examen de maestría en el arte de plateros de Valencia: Los libros de dibujos y sus artífices (1505-1882). Valencia: Ayuntamiento de Valencia, 2004.
3 Ibídem.
4 Ibídem.
Fig. 1. PFISTERER, Leopold. Esclavage (nus de cinta) i pendents de l’emperadriu Caterina II. 1764. Conjunt d’adorn per al cabell i pendents realitzat en plata, or, diamants i espinel·les. Moscou: Fons de Diamants del Kremlin.
Fig. 2. DUBYULON, J. A. i RATSEV, M. (atrib. a PAUZIÉ). Fermall per a mantell o Agraffe imperial. ca. 1750. Tancament decoratiu realitzat en or i plata amb diamants en talla brillant. Moscou: Fons de Diamants, Armeria del Kremlin.
Fig. 3. GOMIS, Vicent. Disseny d’una Creu. 1731. Dibuix a ploma i aigualida sobre paper. Llibre de Dibuixos (1508-1752). Reproduït en: COTS MORATÓ, F. El examen de maestría en el arte de plateros de Valencia : (1505-1882) 2004.
Aquest penjoll es compon d’un botó superior amb nou pedres encastades, del qual penja una creu llatina de braços adornat amb flors de lis i decorada amb gemmes mitjançant la tècnica de vareta. La peça, executada amb mestratge en fosa, cisellat i embotit, troba un sofisticat paral·lelisme en la creu barroca de dues peces (rodi i cristall) del reconegut indumentarista Alvaro Moliner (Fig.4). En la Figura 5 s’observen quatre dissenys circulars amb motius geomètrics i vegetals, dibuixats per Joan Benet en 1514. Malgrat la seua aparença esquemàtica, la il·lustració reprodueix fidelment els detalls decoratius. Encara que el dibuix manca d’anotacions, la seua manufactura suggereix que es tracta de botons destinats a ser treballats mitjançant cisellat i esmaltat. En l’època, aquestes peces solien elaborar-se en or pel seu valor ornamental, sovint enriquides amb pedreria o esmalts; no obstant això, també es fabricaven en plata blanca o orada. Els botons, sovint produïts en sèrie, s’aplicaven tant a la indumentària masculina com a la femenina.
4. ALVARO MOLINER (DISSENY). Penjant de creu amb acabat en rodi. s. f. Joieria contemporània. València: Col·lecció Alvaro Moliner.
Fig.
Fig. 5. MONCHIS, Joan Benet. Disseny de botons. 1514. Dibuix sobre paper. Llibre de Dibuixos (1508-1752), f. 31. Reproduït en: COTS MORATÓ, F. El examen de maestría en el arte de plateros de Valencia : (1505-1882) 2004.
Fig. 6. Col·lecció de botons en indumentària valenciana. Conjunt d’orfebreria civil/tradicional. València: Antigüedades Me Encanta - Antiquari tèxtil.
Fig. 7. LACCHIN, Stefano. Gipó del segle XVIII de la Fallera Major 2022 per al Dia de la Dona. 2022. Confecció d’indumentària tradicional. Publicat en: Actualitat Fallera.
Fig. 8. MUNYÓS, Vicent. Disseny de penjoll. ca. 1548-1559. Llibre de Dibuixos (1508-1752), f. 135. Reproduït en: COTS MORATÓ, F. El examen de maestría en el arte de plateros de Valencia : (1505-1882) 2004.
Fig. 9. ART ANTIC. Penjant Cor de Valentia amb calat. s. f. Joieria d’inspiració històrica en plata i/o or. València: Col·lecció Alvaro Moliner.
No complien una funció de tancament, sinó que es cosien al vestit com a element decoratiu. Aquesta tipologia pot comparar-se amb l’ús del botó en la indumentària valenciana actual, com s’aprecia en el gipó que va lluir la Fallera Major de València 2022 amb motiu del Dia de la Dona (fig.7)5. En la figura 8 observem una joia en forma de rombe composta per quatre palmetes unides per adorns de línies corbes. El disseny d’aquestes palmetes varia: les situades a dalt i a baix tenen huit fulles, mentre que les dels costats tenen només tres, donant un aspecte similar a una flor de lis. En el centre destaca una pedra encastada en mitges llunes que organitza tot el dibuix i la decoració de la peça. És un objecte molt interessant perquè trenca amb l’estil dels medallons redons que tant es veien en la primera meitat del segle. La peça es va elaborar mitjançant fos i cisellat, i és molt possible que també s’usara esmalt. El seu estil recorda a altres models actuals com el penjoll de cor de Valentia Art Antic que ofereix Álvaro Moliner (fig.9), o el que va portar Sofía Galve, cort d’honor de la fallera major infantil de València en 2023 com a fallera de la seua comissió (fig.10)6. En la figura 11 s’observa una arracada dividida en tres seccions unit a un plançó central i adornat amb tres perles, els elements inferiors de les quals presenten una estructura octogonal de diverses dimensions amb encastos circulars i borles. La figura 12 mostra una arracada de dos cossos on el principal posseeix una forma esferoide dividida per una traceria calada, mentre que el segon, amb forma de carabassa, apareix decorat amb motius vegetals de cards i acant, gallones, perles i penjolls flexibles a l’aire. Finalment, la figura 13 exhibeix dos cossos de secció circular dels quals pengen tres penjolls flexibles, destacant una ornamentació basada en gallones i fulles d’acant que ha sigut treballada mitjançant les tècniques de fos, cisellat i esmaltat. En la figura 14 s’aprecia una de les peces més originals de la col·lecció, composta per dos cossos distints: un primer element esferoide amb penjolls cònics units, mitjançant un plançó, a un segon cos més ampli que presenta una corona de fulles i penjolls similars.
5 Ibídem.
6 Ibídem.
Fig. 11. ROMEU, Cosme. Disseny de arracada. 1518. Dibuix sobre paper. Llibre de Dibuixos (1508-1752), f. 54. Reproduït en: COTS MORATÓ, F. El examen de maestría en el arte de plateros de Valencia: (1505-1882). 2004.
Fig. 12. QUERALT, Lluís. Disseny d’arracada. 1523. Dibuix sobre paper. Llibre de Dibuixos (1508-1752), f. 81. Reproduït en: COTS MORATÓ, F. El examen de maestría en el arte de plateros de Valencia: (1505-1882). 2004.
Fig. 13. VILLENA, Fernando de. Disseny de peça d’argenteria. 1522/23. Dibuix sobre paper. Llibre de Dibuixos (1508-1752), f. 79. Reproduït en: COTS MORATÓ, F. El examen de maestría en el arte de plateros de Valencia: (1505-1882). 2004.
Fig. 14. TEDEU, Nicolau. Disseny d’arracada 1524. Dibuix sobre paper. Llibre de Dibuixos (1508-1752), f. 83. Reproduït en: COTS MORATÓ, F. El examen de maestría en el arte de plateros de Valencia: (1505-1882). 2004.
Fig. 10. ART ANTIC. Adreç de Sofia Galve, Cort d’Honor de la Fallera Major Infantil de València. 2023. Conjunt d’orfebreria valenciana (adreç complet). València: Junta Central Fallera / Col·lecció particular.
Tot el conjunt destaca per la seua decoració vegetal de fulles d’acant i cards, així com pels seus estries en espiral, ja siguen gravades o esmaltades. La figura 15 mostra una arracada amb forma de carabassa complementat per dos plats dels quals pengen perles, tant redones com encastades en xicotets calzes de metall, en una peça executada a través de les tècniques de fos i cisellat. Finalment, la figura 16 descriu una arracada d’or i maragdes l’estructura de les quals integra una pedra central en forma de botó i una altra en forma de pera, tractant-se d’una joia fosa i cisellada on les maragdes es troben assegurades mitjançant una vareta de metall. Tots aquests exemples representatius poden observar-se en diversos models d’adreços de fallera, com ara els creats per les signatures de Alvaro Moliner o Carmelo García (Figura 17, 18 i 19)7. Del que coneixem com a pinta, al que en els documents apareix com a pinta, és una peça utilitzada com a representació del vestit de valenciana. Recte per baix, retallat en forma de pues, ascendeix per tots dos costats amb dues rocalles convexes, a les quals segueixen dues més xicotetes còncaves i per fi es remata amb una mes gran convexa.
7 Ibídem.
Fig. 15. SORRIBES, Jaume. Disseny d’arracada. s. XVI. Dibuix sobre paper. Llibre de Dibuixos (1508-1752), f. 84. Reproduït en: COTS MORATÓ, F. El examen de maestría en el arte de plateros de Valencia: (1505-1882). 2004.
Fig. 16. FRANCO, Jeromi. Disseny d’arracada. 1760. Dibuix sobre paper. Llibre de Dibuixos (1508-1752), f. 19v. Reproduït en: COTS MORATÓ, F. El examen de maestría en el arte de plateros de Valencia: (1505-1882). 2004.
Fig. 17. BETRO, Maximo. Adreç de tres. s. f. Conjunt d’orfebreria amb cristalls de Swarovski i nacre sobre metall preciós. València: Col·lecció Alvaro Moliner.
Fig. 18. BETRO, Maximo. Adreç de neules amb tancament antic. s. f. Conjunt d’orfebreria amb cristalls blancs i verds. València: Col·lecció Alvaro Moliner.
Fig. 19. GARCIA, Carmelo (Adreços i pintes). Conjunt d’orfebreria i complements - indumentària tradicional valenciana. s. f. València: Col·lecció del autor.
Fig. 20. Pinta de plata coberta amb or. ca. 18011809. Aldaia (València). Reproduït en: ZANÓN RODRIGO, F. «Les joies, una aportació a la indumentària valenciana». Torrens, 1982, núm. 1.
Entre les més antigues hi ha algunes que no sobrepassen els 6 cm, però es van desenvolupant en altura fins a aconseguir, les que coneixem més recents, fins i tot els 17 cm (fig.20)8
Els gravats poden considerar-se les fotografies del seu temps ja que, a pesar que la tècnica fotogràfica no va sorgir fins a 1824, aquestes peces han permés conservar un registre visual minuciós sobre l’evolució de la indumentària femenina valenciana. En la majoria d’aquestes obres es representa a la dona amb el vestit característic de l’època pel fet que moltes d’aquestes peces formaven part de col·leccions creades expressament per a divulgar aquesta vestimenta fora de les nostres fronteres, funcionant de manera similar a les postals fotogràfiques de valencianes que es popularitzarien posteriorment en la segona meitat del segle XIX i durant el XX. Per a una anàlisi rigorosa d’aquestes obres, es prenen com a referència primordial les estampes sense acolorir, evitant així un dels grans problemes d’interpretació derivats de la intervenció de múltiples mans en el procés creatiu: primer la del pintor o inventor de la imatge, seguida per la del gravador que esculpeix la planxa de coure per a la seua impressió i, finalment, la de l’il·luminador o coloreador que acabava l’estampa abans de la seua venda9
En observar l’inici del segle XVIII, es percep que la dona valenciana vestia amb un faldó o guardapeus d’un sol color, caracteritzat per l’absència total de dissenys o estampats en la tela. Com a accessoris fonamentals, lluïen en el coll un mocador o una cinta negra de la qual penjava una creu o un rosari, rematant l’abillament amb una mantellina blanca. No obstant això, cap a finals del mateix segle, els gravats revelen una clara evolució, especialment en la joieria que acompanyava al vestit tradicional; va ser en aquest període quan va sorgir la tendència d’adornar l’adreç amb pedres de color verd o blanc, marcant un canvi significatiu en l’estètica de l’època10
L’any 1839, el Setmanari Pintoresc Espanyol va publicar una breu ressenya sobre la vestimenta dels llauradors valencians, presentada ja sota un estereotip clarament definit11
8 ZANÓN RODRIGO, Francisco. «Las joyas: una aportación a la indumentaria valenciana (1801-1809)». Torrens: Estudis i Investigacions de Torrent i Comarca. 1982, n. 1, pp. 154-156.
9 FERRANDIS MAS, Vicent. El vestit tradicional dones d’altres mirades. Vol. 2. Aldaia: Ajuntament d’Aldaia, 2020, pp. 7-14.
10 VILA SANCHO, Blanca María. La protección de los diseños de la indumentaria tradicional valenciana, la importancia del diseño no registrado. Treball de fi de grau. Alacant: Universitat d’Alacant, 2024, pp.15-17.
11 FERRANDIS MAS, El vestit tradicional..., vol. 2.
Posteriorment, en l’obra titulada Tipus i vestits, usos i costums nacionals, s’inclou el text redactat per José Vicente i Caravantes, on es detalla aquesta indumentària al costat de les descripcions d’altres vestits regionals d’Espanya12
«Concluiremos pues, describiendo el trage peculiar de los valencianos, y con eso algunos de nuestras amables lectoras podran rectificar los leves descuidos que hayan podido tener en sus trages este carnaval, para poderse presentar en el que viene con toda propiedad del país. El trage de labradora, consiste en zapato de color de rosa o de Mahón (sabates) medias blancas, (calces), halda, o saya, (faldetes) con viso de color de rosa, delantal blanco, estrecho, corpiño de terciopelo negro trenzado por delante (gipó), pañuelo de tul bordado y mangas blancas con encage, cortas en verano y largas en invierno. El peinado a la china, formando dos trenzas que cruzan por encima de la aguja de plata, peineta de lo mismo, colocada rectamente y el punzón al lado izquierdo; el aderezo del cuello se reduce a un cordoncillo formando un lazo por detrás y pendiente de él una cruz por delante13 »
Les mascarades, que en els seus orígens estaven estretament vinculades a les festivitats de carnestoltes, es desenvolupaven tant en l’àmbit popular a peu de carrer com en els exclusius salons dels palaus aristocràtics, comptant sempre amb l’autorització oficial sota la condició que part de la recaptació es destinara a fins benèfics. Diversos documents publicitaris de l’època sobre el lloguer i la venda d’indumentària per a aquests balls de màscares revelen l’excel·lent acolliment que tenia entre les dames i la gent plana el disfressar-se a l’estil valencià. Una tendència recolzada per dades extretes del Diari d’Avisos de Madrid, com s’observa en l’edició del 6 de gener de 1839, on s’especifica que l’adreç havia de pagar-se per separat, la qual cosa subratlla l’elevat valor d’aquestes joies i complements14
12 RAUSELL ADRIÁN, Francesc Xavier. Indumentària tradicional valenciana II: la construcció del vestit.València: L’Oronella, 2018, pp. 55-56.
13 VICENTE I CARABANTES, José de. Semanario Pintoresco Español. 7 d’abril de 1839, n. 14.
14 FERRANDIS MAS, El vestit tradicional..., vol. 2.
Fig. 21. Pinta de sol naixent. ca. 1810-1825. Plata sobredorada amb decoració de marina i motius neoclàssics. Madrid: Museo del Traje, CIPE. Fotografia de David Serrano Pascual, reproduïda en: HERRADÓN, M. A. i SECO SERRA, I. La tradición en el espejo. 2010.
«En la carrera de S. Gerónimo, contiguo a la Fontana de Oro, donde todos los años ha habido trajes del mejor gusto, este año se ha aumentado con dominós de señora y caballeros, capuchones y adornos, todo nuevo y con la mayor equidad; también hay dominós de caballeros a 6 rs., de valencianas a 16, pagando las arracadas por separado15 .»
En el Diari d’avisos de Madrid amb data del 4 de febrer de 1835, s’ofereix una descripció detallada que permet conéixer la totalitat de les peces que componien l’adreç del vestit a la valenciana en aquella època. «Al carrer del Carmen entrant per la Porta del Sol, botiga de la dreta, número 21, es lloguen adreços complets per a vestits a la valenciana, compostos de pinta de plata, collaret de perles, peça de gola i creu, arracades, dues agulles i sis anells, tot de bella pedreria i per l’equitatiu preu de 30rs, per cada funció». El viatger anglés Richard Ford també va realitzar un extens recorregut pel país, fruit del qual va publicar en 1845 la seua obra Manual per a viatgers per Espanya.
15 FORD, Richard. Manual para viajeros por España y lectores en casa. Vol. IV: Murcia,Valencia y Cataluña. Madrid: Turner, 1982, p. 85. Edició original: A Hand-book for Travellers in Spain and Readers at Home. Londres: John Murray, 1845.
En aquest llibre, Ford descrivia detalladament la vestimenta que utilitzaven els llauradors de l’Horta d’Oriola16
«Las mujeres de Valencia. Sus adornos son clásicos a más no poder: el rollo del cabello, el moño, está sujeto con un alfiler de plata sobredorada, que tiene un botón en un extremo, y que aquí se llama aulla de rodete. El peine de plata sobredorada recibe el nombre de pinteta, y uno de curiosa forma triangular se llama la pieza, la llase. Este está adornado frecuentemente con una imagen grabada de gran Diana local: Nuestra Señora de los Desamparados. La cruz se llama aqui la creu17 .»
En el terreny literari el llibre editat per Ignacio Boix en 1859 Els valencians pintats per si mateixos ens conta que:
«El trage que tanta celebridad ha dado a la valenciana,.... el cabello echado hacia atrás y formando rodete sostenido por una aguja, y dos picadores (rasca-moños) prodecidos de una peineta alta en forma de mitra de plata sobredorada con grabados y relieves; pendientes largos de tres colgantes de perlas, llamados barquillos, un collar de varias rastras de perlas finas o cadena de oro con una cruz o medallon de lo mismo sembrado de perlas o más bien de esmeraldas pendientes del cuello18.»
En l’obra «Les dones espanyoles, americanes i lusitanes», de Camila Calderón sobre la indumentària utilitzada en les festes, podem trobar la següent descripció:
«Las casadas llevaban antiguamente en el pecho una placa de piedras verdes, sino podían ser esmeraldas, a modo de alfiler, y formaba parte del regalo que el novio hacia a su prometida. En el rodete llevan un aguja de oro o plata, de más de una cuarta y un pasador del mismo tamaño, que encja en el cañon que forma el cuerpo de la aguja, a uno de cuyos extremos tienen, aguja y pasador, un rosetón de tamaño de una peseta, orlado de perlas y esmeraldas. En la parte posterior de la cabeza donde se termina el rodete, llevan una peineta dorada y alta como la antigua peineta de teja. En las orejas, arracadas (propiamente la arracada morisca), compuesta de esmeraldas y perlas, y en el cuello collar de perlas con una o más rastras, según la riqueza de la labradora, y sujeto a la parte posterior del cuello con un broche y un lazo de cinta, que llega hasta la mitad de la espalda19 »
16 FERRANDIS MAS, El vestit tradicional, vol. 2.
17 FORD, Manual para viajeros..., vol. IV.
18 Els Valencians pintats per si mateixos. València: Impremta de la Regeneració Tipogràfica d’Ignacio Boix, 1859, p. 42.
19 CALDERÓN, Camila. «La Labradora Valenciana». En: Las mujeres españolas, portuguesas y americanas pintadas por sí mismas. Barcelona: [s. n.], [s. a.], pp. 618-619.
Fig. 22. Cartell del Concurs Internacional de Bellesa: Pepita Samper. 1929. Cartell publicitari de Pepita Samper com a representant de la bellesa espanyola. Reproduït en: «El vestido femenino de fallera». Journal of the Sociology and Theory of Religion. 2020, vol. 10, núm. 2.
Amb el propòsit de commemorar l’enllaç matrimonial d’Alfons XII a Madrid durant l’any 1878, les tres diputacions valencianes van organitzar el viatge de diverses agrupacions de danses populars per a representar al territori valencià20.
«Llevan peinado alto con gran peineta en forma de cuchara de plata sobredorada, agujas de oro con remates de perlas finas, grandes pendientes de lo mismo, y en el cuello varios hilos de menudas perlas.»
En les descripcions costumistes de les acaballes del segle XIX, trobem descripcions de personatges populars, que com la torratera que descriu Palanca i Roca en El romancer Valencià qui aporta alguns punts sobre la indumentària usada pels venedors dels porrats. Els porrats valencians eren i són fires tradicionals i populars, molt arrelades en diverses comarques (especialment a la Safor), que se celebren sota l’advocació d’un sant, sovint amb mercat a l’aire lliure, fruita seca, dolços tradicionals i actes religiosos21
«Que collars y qué parells De barquillos plens de pèrles ¡Que caragols tan lluents! ¡Qué rodetes y qué galtes!»
Francisco Carreras i Candi va publicar en 1920 La Geografía General del Regne de València. En aquest treball s’inclou una detallada recopilació d’informació sobre la indumentària històrica de l’horta de València. Es descriu la pinta com una pinta alta, de manera convexa i curvilínia amb grans pues, que les llauradores lluïen de front en l’occípit com a adorn dels seus botoniers; aquest element clàssic es fabricava en plata o un altre metall, sovint daurada i embellida amb gravats o pedreria. Per al pentinat, s’utilitzaven les agulles (agulles del monyo), un joc de peces de plata o un altre metall destinat a subjectar la trossa enrotllada sobre el cap a manera de rodete. Aquest conjunt consta d’una gran agulla d’entre 13 i 14 cm de llarg, amb un cap inflat adornat amb perles o pedreria, i un tubet d’idèntica longitud i rematada que serveix per a enfundar-ho, sent habitual l’ús de dos jocs d’aquestes agulles, sovint decoradas amb maragdes i perles fines, per a travessar la trossa.Quant als adorns de les orelles, usats exclusivament per dones, el text destaca les arracades, documentant des del segle XVII o principis del XVIII l’ús d’enfilalls de perles, mentre que al segle XIX corresponen tres tipologies específiques: les neules, formats per una peça horitzontal d’or i pedreria amb tres penjolls; els raims, constituïts per un ram de perles; i les polques, que constaven d’una rosassa de perles o maragdes i tres penjolls xicotets de perles.
20 TRESCOLÍ BORDES, Oreto, RAUSELL ADRIÁN, Francesc Xavier i OLIVARES TORRES, Enric. Vestir-se per a la festa: El ball de les llauradores d’Algemesí. Algemesí: Ajuntament d’Algemesí, 2005.
21 PALANCA I ROCA, Francesc. «La Torratera». En: Lo romancer valencià: Giqueta galeria de cuadros de costums populars valencians. Valencia: Imprenta de la Casa de Beneficencia, 1888.
Finalment, el conjunt es completava amb el collaret, adorn femení que cenyeix i envolta el coll i que, en el cas de les llauradores, estava confeccionat amb perles disposades en una quantitat d’entre una i cinc enfilalls, rematades sempre per una xicoteta creu22. En una publicació de 1955 de la revista València Atracció, es va incloure una descripció curta sobre la indumentària a la antiga que vestien les dones joves a València per a la celebració de les Falles23
«El metal de las peinetas, el oro de las agujas de las arracadas y el medallón, la policromía de los tejidos… la fantasía lírica de los collares y las ajorcas, la gracia del peinado…»24
En 1977 va veure la llum l’última gran obra recopilatòria de la dècada: Vestits Regionals Espanyols. En aquest volum, Manuel Comba reuneix tant il·lustracions de figures com descripcions detallades de la indumentària coneguda popularment com a vestits regionals25
«Agujas de metal dorado y enriquecido con esmeraldas y más modernamente con perlas o aljófar, peineta de plata sobredorada o metal, horquilla de oro para los caragols del peinado. Arracadas, ricos brches para las gargantillas y collares de los que pendian lazos de cinta de seda de vivos colores; abanicos de varillas de marfil o nácar y otros con figuras populares del país, muy característicos en el siglo XVIII.»
D’acord amb la Gran Enciclopèdia Valenciana, l’adreç es defineix com el conjunt de joies destinat a l’ornament femení que, en general, integra arracades, fermall, collaret, braçalets i polseres. En el cas específic de la dona valenciana, aquest aixovar es complementa amb les agulles per a la trossa i la pinta, de cos alt, convex i elaborada en or o plata amb gravats o pedreria, sumant a més dues pintes laterals coneguts com rascamonyos. Les agulles que subjecten el pentinat, rematades amb maragdes o perles, mesuren aproximadament 14 cm i estan recobertes per un tub funcional.
Dins de l’adreç típic del segle XIX i principis del XX per al vestit de gala de la llauradora, destaca el collaret de fins a cinc enfilalls de perles amb una xicoteta creu d’or, mentre que les arracades presentaven tres variants: de ram de perles; les polques, compostos per un rest de maragdes o perles amb tres penjolls; i les neules, peces horitzontals amb tres caigudes d’or i pedreria. En l’actualitat el conjunt ha evolucionat cap a peces d’or, platí i pedres precioses que inclouen arracades, polsera, anell, collaret i penjolls.
22 CARRERAS CANDI, Francesc (dir.). Geografía General del Reino de Valencia. Barcelona: Establecimiento Editorial de Alberto Martín, [19101914].
23 RAUSELL ADRIÁN, Indumentària tradicional valenciana I..., p.150.
24 Valencia Atracción. Març 1955, any XXX (2a època), n. 242, p. 4.
Fig. 23. AGRASOT JUAN, Joaquín. Retrat de dona valenciana. ca. 1880. Oli sobre llenç, 84 x 57 cm. València: Museo Nacional de Cerámica y de las Artes Suntuarias «González Martí». Signat en l’angle inferior dret: “J. Agrasot”.
La història arreplega peces singulars com el fernandet de l’època de Ferran VII, un medalló de plata amb l’efígie real, o els collarets posteriors de dues voltes de perles amb camafeus o medallons d’or26.
Cap a finals del segle XIX, específicament en 1895, el nomenament de la primera Reina dels Jocs Florals va impulsar la creació d’un vestit de gala que estiguera a l’altura de la solemnitat de l’acte. En aquesta evolució, la seda es va erigir com el material protagonista a través de dissenys complexos on els motius florals van adoptar una gamma cromàtica molt més rica i variada que la vista durant el segle XVIII. De manera paral·lela, la joieria va experimentar un canvi notable en substituir els cristalls per perles en els adreços, al mateix temps que sorgia el característic pentinat de tres trosses acompanyat de les seues respectives pintes. Aquesta estètica ha romàs pràcticament inalterada fins a l’actualitat, mantenint una fidelitat històrica que les valencianes respecten en distingir les seues vestimentes: es denomina «vestit del segle XVIII» si la peça presenta mànega fins al colze, i vestit del segle XIX si llueix la tradicional mànega de fanal. Així, la indumentària actual continua honrant la seua versió original enfront de les modes contemporànies, integrant adreços moderns que, igual que en els segles passats, recorren a l’ornamentació amb perles o cristalls en tons verds i blancs27
El treball acadèmic titulat El vestido femenino de fallera: las Fallas de Valencia entre tradición y modernidad28 entre tradició i modernitat analitza la indumentària valenciana com un fenomen que transcendeix el festiu per a situar-se en una intersecció entre la identitat històrica i l’expressió artística contemporània. La narrativa del text atorga un paper protagonista a l’adreç, definint-lo com el conjunt de peces d’orfebreria que corona i tanca la vestimenta, elevant el vestit d’una simple peça tèxtil a una obra d’art total.
En la seua anàlisi, l’estudi destaca que la riquesa visual de la fallera resideix en la minuciosa elaboració de les seues joies. Les pintes i agulles de tocat, treballades en metalls daurats o platejats, no es limiten a una funció pràctica de subjecció de les trosses, sinó que són descrites com a autèntiques joies arquitectòniques. Aquests elements, en combinació amb les arracades de ram o de neules i el collaret de bijuteria fina, generen un contrast lumínic estratègic que ressalta sobre el vol de les faldes i la lluentor dels llaços de seda.
Fig. 24. Pendents de barquet o barquillo. s. f. Joieria tradicional valenciana en metall daurat i pedreria. Imatge publicada en: «Las joyas en la indumentaria tradicional valenciana». El calaixet de la iaia. 2013.
ARRACADES
Les arracades eren unes peces d’adornament de l’orella i la cara, que penjaven des del lòbul, fins al coll. Tal com s’observa en l’exemple de la Figura 25, el conjunt de joieria del segle XVIII pertanyent al Museu Sorolla consta d’unes arracades i un peto de gran complexitat tècnica. Les arracades presenten motius decoratius de tiges i fulles que integren 61 pedres franceses encastades, complementats per un botó ametlat que conté 15 peces addicionals. El peto s’estructura en dos cossos, grilló i ametla, disposats sobre una placa d’or decorada amb tiges vegetals; en aquesta peça, la secció en forma de grilló compta amb 71 pedres encastades, mentre que la secció ametlada utilitza 39 pedres de diverses grandàries i formes per a representar la figura d’una au en posició frontal29.
26 Gran Enciclopèdia de la Regió Valenciana. València: Difusión Cultural Valenciana, 1990, vol. 1, p. 63. s. v. «Adreç».
27 VILA SANCHO, La protecció dels dissenys...
28 ANTÚNEZ LÓPEZ, Sandra. «El vestido femenino de fallera: las Fallas de Valencia entre tradición y modernidad». Journal of the Sociology and Theory of Religion. 2020, vol. 10, n. 2, pp. 87-97. ISSN 22551506. [Consulta: 7 de decembre de 2025]. Disponible en: https:// revistas.uva.es/index.php/socireli/es/article/view/4586.
La joieria valenciana va experimentar una notable transformació tècnica i estètica en la seua transició del segle XVIII al XIX, centrant la seua evolució en el disseny de les arracades. Durant la primera meitat del segle XIX, les peces destacaven per la seua estructura plana, confeccionada a partir de fines làmines metàl·liques que es calaven meticulosament amb gúbia per a formar motius florals, mantenint habitualment els seus reversos llisos. Aquesta tendència va canviar dràsticament a partir de la segona meitat de la centúria, quan es van imposar els relleus arredonits i les formes globulars. En aquesta etapa final, l’ús extensiu de les perles de aljófar va marcar el disseny, mentre que els espejuelos i les pedres verdes van desaparéixer quasi per complet per a donar pas a materials que aportaren un major volum visual a les peces.
29 ESPANYA. Dirección General de Bellas Artes y Bienes Culturales. La joyería española de Felipe II a Alfonso XIII en los museos estatales. Madrid: Ministerio de Educación y Cultura, 1998, pp. 86-88.
Dins de l’àmplia gamma de tipologies documentades, les neules es posicionen com el model amb major representació històrica, caracteritzant-se per una estructura on una rosassa superior, també anomenat candado, sosté un cos horitzontal, la neula, del qual pengen tres dolls de perles coneguts com filoretas. Si bé durant el segle XVIII era habitual l’ús de espejuelos en la seua elaboració, aquests van ser reemplaçats progressivament per maragdes o pedres verdes quasi íntegrament. D’altra banda, les arracades denominades de tres (o de la Verge) i d’una (o de candado i almendrilla) articulen el seu disseny mitjançant la unió d’un cadenat amb elements penjants anomenats almendrillas30 Finalment, destaca la variant de llaç, definida originalment per un cos central amb aquesta forma, encara que amb el pas del temps aquesta morfologia va evolucionar fins a desvirtuar-se en perfils més pròxims als de la neula tradicional. A més dels dissenys tradicionals, existeixen models de composició més complexos o específics, entre els quals destaquen els de llum, caracteritzats per una estructura que integra una almendrilla central de la qual parteixen cinc llàgrimes i diverses cadenillas laterals. D’altra banda, els models de barqueta o balconet es defineixen per simular la silueta d’una embarcació, presentant variants particulars com el jaronet, que adopta la forma d’una àmfora, o els pardalets, denominats així quan incorporen figures d’ocells enfrontats. Finalment, les peces conegudes com a gallegues es distingeixen per posseir un cadenat amb forma de mitja lluna, sovint embellit amb esmalts acolorits, del qual penja una argolla doble denominada alacrà. Cap a finals del segle XIX, la joieria valenciana va experimentar una evolució que va introduir nous estils, com les arracades de raïms o raïm, els quals prescindeixen de la pedreria per a recrear la forma d’aquesta fruita exclusivament mitjançant perles fines31. En aquest mateix període van aparéixer les polques, una variant dels models de candado amb laterals més allargats que solia vincular-se a una posició econòmica superior; aquestes peces destacaven per les seues ornamentacions florals, detall pel qual també se les va conéixer popularment com a arracades de maceta. Finalment, la documentació de l’època arreplega de manera més ocasional altres dissenys com els de filigrana o calabacita, l’origen precís de la qual roman encara sota una ombra d’incertesa32
AGULLES DEL PENTINAT
A la indumentària tradicional de la dona valenciana és imprescindible afegir les agulles i punxadors, elements que, encara que ornamentals, compleixen una funció essencial en el cabell.
30 ZANÓN RODRIGO, Francisco. «Los pendientes en el conjunto de la joyería valenciana». En: Etnología y tradiciones populares: (Congreso de Zaragoza-Calatayud). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1987, vol. 2, pp. 7-19.
31 Ibídem.
32 Ibídem.
Fig. 25. Adreç d’arracades i peto. s. XVIII. Or i cristalls. Madrid: Museo Sorolla, Llegat Fundacional de la Vídua de Sorolla (1931). Reproduït en: La joyería española de Felipe II a Alfonso XIII en los museos estatales. 1998.
Fig. 26. FERRÁNDIZ BÁDENES, Bernardo. Collitera de seda a Puçol. ca. 1876. Oli de F. Muñoz. València: Biblioteca Valenciana Digital (BIVALDI).
Fig. 27. Joc d’agulles de cap de rascamonyos. s. f. Argent sobredaurat i perles. Marques d’argenter a l’espasa. Reproduït en: «L’Escarpidor: Indumentària Valenciana». L’Escarpidor (blog).
A diferència d’altres joies, aquestes peces són estrictament indígenes i representen un tret diferenciador de la cultura autòctona, fins i tot de forma més acusada que les arracades de neula. L’agulla, terme usat tant en singular com en plural actua com l’eix de subjecció i l’estructura portant sobre la qual es construeix el pentinat, mantenint-lo en el seu lloc. Tècnicament, es compon de dues peces de metall, generalment plata o llautó, que encaixen entre si: l’espasa (un punxó o barreta) s’introdueix en la baina o canó, funcionant com un sistema de mascle i femella on totes dues parts es rematen amb caps idèntics en forma de bola o botó, sovint enriquides amb perles, vidres o espillets. D’altra banda, el rascamoño o punxador, que tipològicament ha de diferenciar-se de l’agulla i que originalment no formava joc amb ella, tenia la funció pràctica d’alleujar les coïssors provocades per la falta d’higiene i la presència de paràsits en la societat tradicional. Encara que els estudiosos situen l’origen d’aquestes peces en el segle XVIII, la gran majoria dels conjunts que es conserven (generalment jocs de quatre peces) daten de la segona meitat del XIX fins a ben entrat el segle XX. Aquestes joies són, potser, les més nombroses que han arribat fins nosaltres dins de la joieria valenciana, presentant una rica diversitat que abasta des de les peces més senzilles i tosques amb pedres verdes fins elaborades rosasses de minúscules perles33
33 «De la funcionalitat a l’ornament: L’agulla i el punxador». L’Escarpidor: Indumentària Valenciana [blog]. 18 de febrer de 2016.
Fig. 28. Joc d’agulles de cap o rascamonyos. s. f. Llautó sobredaurat i decoració d’espillets. Reproduït en: «L’Escarpidor: Indumentària Valenciana». L’Escarpidor (blog).
Fig. 29. «Mujeres levantinas. Dos bellas murcianas de la huerta...». En: Las razas humanas. Barcelona: Instituto Gallach, 1928, t. II. Citat en: «L’Escarpidor: Indumentària Valenciana». L’Escarpidor (blog), 2016.
Fins i tot en exemplars solts, maltractats pel temps o mutilats, es percep la subtil gràcia creadora dels platers valencians i l’evocadora lluentor del nacre que caracteritza a aquestes peces tan singulars34
Diari d’avisos de Madrid (9/2/1837): «La persona que se hubiese hallado un alfiler de valenciana de piedras verdes que se perdió en el salón de máscaras de la plazuela de Santiago, tenga la bondad de entregarlo en la carrera de san Gerónimo, casa de la bollería, y se le darán más señas, y el hallazgo». En ell, es fa referència al color de les pedres. Diari d’avisos de Madrid. 20/3/1837. Entre altres articles de moda. «Agujas finas de última moda a la valenciana a 12, 16, 18 y 24 rs». Crida especialment l’atenció la gran quantitat d’oferta que hi ha d’adreços. En l’avís de 26 de juliol de 1837, en l’acreditada botiga de quincalla situada al carrer del Príncep, num. 15 nou « ... agujas a la valenciana muy bonitas y finas a 14, 16 y 20 rs ... » 16 de novembre de 1838.. «Géneros de quincalla que nunca se han visto tan baratos. En el almacén de Apolo, calle de la montera, num. 17, se acaban de recibir los jeneros siguientes: ... alfileres para peinado de valenciana a 12 rs el par ... 35 » Les evidències documentals més primerenques identificades en el present estudi situen l’ús generalitzat de l’agulla de pentinar en la segona meitat del segle XVIII. Els registres inicials es localitzen a la comarca de l’Alt Palància, específicament en un inventari de Sogorb de 1759 on figura «una agulla de plata», així com a la comarca dels Serrans, on uns capítols matrimonials de 1765 al Villar descriuen «una pinta i agulla tot de plata».
Des del punt de vista morfològic, aquesta peça, denominada sovint de forma abreujada com a «agulla», constitueix un sistema bicèfal integrat pel canó i l’espasa; el primer consisteix en un cilindre buit en l’interior del qual s’insereix la segona, que presenta una morfologia de punxó. Quant a la seua materialitat, el treball de camp revela una predominança de la plata coberta d’or, si bé s’han registrat exemplars excepcionals en plata blanca, or i llautó.
Les peces de major antiguitat es distingeixen per les seues rematades de cap esfèric, dels quals s’han tipificat dues variants en el territori valencià: les de plata blanca calada amb una esfera central i aquelles de plata coberta d’or amb encastos de pedres quadrangulars de gran format, de les quals únicament es conserva un exemplar amb gemmes verdes a les Alcubles. No obstant això, a partir de la segona meitat de la dihuitena centúria, la tipologia de roseta convexa, caracteritzada per encastos circulars de menor grandària, va començar a desplaçar els models esfèrics, consolidant la seua vigència temporal.
34. Ibídem.
35 FERRANDIS MAS, El vestit tradicional: dones d’altres mirades, vol. 2, pp. 40-45.
Cal precisar que, si bé en dècades posteriors es van incorporar elements addicionals com els rascamoños, l’estructura originària de l’agulla es limitava estrictament a l’espasa i el canó, raó per la qual l’anàlisi d’aquests complements es posterga per al capítol pertinent36.
LA PINTA
Considerada el símbol més representatiu de la vestimenta tradicional de les dones valencianes, la pinta posseeix orígens històricament difusos que, a causa del seu caràcter emblemàtic, requereixen d’un aclariment rigorós37
L’origen de la pinta resideix en la transformació funcional d’un objecte originalment destinat a pentinar o subjectar el cabell en un element merament ornamental, l’estructura del qual presenta una lleugera concavitat horitzontal per a ajustar-se a la forma del cap. Aquest accessori es compon de dues seccions clarament diferenciades: una part inferior proveïda de pues i una superior que roman visible sobre el pentinat, exhibint generalment una sanefa perimetral i un discret adorn central mitjançant relleus o gravats, evitant sempre el calat o la pedreria. La seua col·locació es realitza entre el recollit posterior i el cap, podent presentar formes rectangulars o triangulars que, per tradició popular, solen disposar-se combinant una peça de major grandària en la zona posterior amb altres més xicotetes.
36 MARCO CASERO, Javier, MARTÍNEZ GIL, Pablo i PARDO PARDO, Fermín. A lo labradora: indumentaria popular femenina en el interior valenciano. Utiel: Museo Municipal, 2023.
37 «Pintes, pintetes i pintots». L’Escarpidor: Indumentària Valenciana [blog]. 21 de novembre de 2016. [Consulta: 30 decembre de 2025]. Disponible en: https://lescarpidor.blogspot.com/2016/11/pintes-pintetes-i-piuntots-1.html
Fig. 32. ANÒNIM [Editorial J. M.]. Llauradora en trajo de festa:València. ca. 1910. Fotografia (targeta postal). València: Biblioteca Valenciana Digital (BIVALDI).
Fig. 30. SOROLLA, Joaquín. Los guitarristas, costumbres valencianas. 1889. Oli sobre llenç. Madrid: Museo Sorolla.
Fig. 31. LICERAS FERRANDIS, María Victoria. Retrat de «La valenciana de mascara». s. f. En: FERRANDIS MAS, Vicent. El vestit tradicional des d’altres mirades. Vol. 2. Aldaia: Ajuntament d’Aldaia, 2020, p. 39.
Quant a la seua fabricació, els materials predominants són la plata, la plata coberta d’or i el llautó, encara que en èpoques posteriors es van incorporar també l’os, la petxina i altres compostos diversos38. En el de 9 de febrer de 1839, se cita la composicio de l’adrec complet, indicant que la pinta es el complement més distintiu i que, segurament, el que més s’identificava amb el vestit. Així mateix, es fa referencia als rascamonyos:
«Los aderezos de valenciana para máscaras que los años anteriores se alquilaban en la calle del Carmen, número 4, tienda, continúan este ano en el mismo sitio y términos que siempre, habiéndolo mejorado extraordinariamente; nada se puede decir en su abono; baste saber que son los más arreglados en precio, los mejores y más completos que hay en Madrid, constando los regulares de las piezas siguientes: collar, arracadas, piezas de garganta, aguja, rascamoños, alfiler, pulseras, sortijas y peine, que es la pieza más esencial del traje, habiéndolos también de mucho más lujo y adorno»39
Malgrat tindre un tronc comú amb altres tipus de pinta, la pinta valenciana va adquirir la seua identitat singular a partir de la segona meitat del segle XVIII, impulsada per dos factors clau: la desaparició de les sofisticades perruques en la moda internacional i el sorgiment de la majeza com a intent de crear una indumentària nacional espanyola enfront de les influències estrangeres. En aquest context, la pinta o teja es va codificar com un símbol d’identitat espanyola, donant pas, després de la moda imperi, a nous complements per al cabell que formaven jocs ornamentals o parures 40 amb arracades i collarets, dels quals sí han perdurat nombrosos exemples decorats amb perles i coral41. Fins a mitjan segle XIX, els termes peine i pinta es van emprar de manera indistinta per a designar l’ornament de la trossa posterior, si bé l’ús del primer sembla haver estat vinculat a contextos de major rellevància social.
La consolidació del vestit de llauradora valenciana cap a l’última dècada d’aquesta centúria va propiciar una evolució morfològica i terminològica significativa: la creació de jocs compostos per dues peces menors per als laterals, els denominats caragols, i el rescat de l’element central sobre la trossa posterior. Aquest canvi va derivar en una generalització lèxica en la qual el vocable pinta va absorbir la denominació històrica de pinta per a referir-se al conjunt ornamental complet.
38. «Indumentària femenina tradicional valenciana». El Folklore al País Valencià [blog]. 27 de maig de 2017.
39 FERRANDIS MAS, El vestit tradicional..., vol. 2, pp.40-42.
40 Parure és una paraula d’origen francés que significa «adorn» o «adreç», però que també fa referència a un conjunt de diversos elements de joieria dissenyats a joc. Aquest tipus de combinacions de joies es va fer popular entre les dames de les cases reials europees a principis del segle XIX.
41 «Pintes, pintetes i pintots», L’Escarpidor [blog].
Fig. 33. Pinta de nitrat de cel·lulosa (imitació de carei). 1910-1920. València. Madrid: Museo del Traje, CIPE (inv. CE005437). Fotografia de David Serrano Pascual.
Fig. 34. Plat de vaixella idíl·lica. s. XIX. Lloça esmaltada i pintada a mà alçada amb una pinta i una joia. València: Museo Nacional de Cerámica y de las Artes Suntuarias «González Martí» (inv. CE1/01995).
Fig. 35. FERRÁNDIZ BÁDENES, Bernardo. Tribunal de les Aigües de València (detall). 1865. Oli sobre llenç. València: Museu de Belles Arts de València (en depòsit del Museo Nacional del Prado).
No obstant això, aquesta evolució no va ser uniforme en tot el territori; persisteixen enclavaments com les Alcubles on la tradició oral ha preservat la distinció semàntica original entre totes dues peces. Aquesta pervivència lingüística no sols salvaguarda les denominacions tècniques de la indumentària històrica, sinó que constitueix un valuós testimoniatge del patrimoni immaterial i la memòria col·lectiva associats al vestit popular42
«Se peinaban con raya al medio, ondas y caracoles a los lados. Detrás un topo como el de churra. En cada caracol se clavaban dos ganchitos cruzados y una peineta pequeña, mientras que en el moño de atrás se clavaban las agujas y el peine»43
La història de les pintes valencianes té el seu origen en les denominades pintes rectes, tallades o trencades. Caracteritzats per una notable uniformitat decorativa, tots els exemplars coneguts estan fabricats en plata parcialment coberta d’or. Existeix, a més, una versió reduïda d’aquest model denominada escarpidor o escarpidoret, que replica fidelment els materials i la decoració de la seua germana major. Cap als últims anys del segle XVIII, apareix el segon gran tipus: la pinta de rocalles. Aquest model es considera plenament autòcton i constitueix el primer disseny pròpiament valencià. La seua característica principal és el seu perímetre: una successió simètrica de cinc rocalles ornades amb rugositats. Aquestes formes evoquen vagament a les petxines o als llambrequins (llambrenquines) estilitzats, aconseguint que les rugositats exteriors harmonitzen el joc de corbes propi de l’estil44. Finalment, el repertori iconogràfic d’aquestes pintes és summament ric i diversificat. Representen elements de la naturalesa o útils de la vida quotidiana, sovint amb un rerefons simbòlic: flors, cistelles, cors, ventalls, arcs i fletxes, així com els característics pardalets (ocells), que recorden els motius de la ceràmica de reflex metàl·lic. Les naus i vaixells també són temes recurrents, especialment en les representacions de pintes que apareixen en la ceràmica de «la demaná»45. L’autenticitat d’aquests dissenys queda demostrada en peces datades, com un pitxer de 1821 o les adquisicions del Museu de Sèvres en 1828, on la indumentària de les dones representades coincideix plenament amb la moda dels inicis del romanticisme.
ELS COLLARS
Dins del repertori de la joieria femenina del segle XVIII, destaca la presència de peces vinculades a la religiositat popular, com ara medalles, reliquiaris, creus i porcellanes46
«Otro sí una cruz de plata, una virgen del Pilar y una porcellana», «Una virgen del Pilar y un relicario», «Un relicario de plata sobredorada» y «Una cruz de oro; Un relicario con perlas; Una virgen del Pilar; Una cruz de plata; (…); Un relicario de plata» .
42 PARDO PARDO, et al., A lo labradora...,
43. MARTÍNEZ PEÑARROCHA, Teodoro. «Las fiestas alcublanas y sus trajes». En: Libro de fiestas de Alcublas. Ajuntament d’Alcublas, 2000.
44 «Pintes, pintetes i pintots», L’Escarpidor [blog].
45 El plat anomenat de demanà també conegut com a plat d’aixovar, és una de les peces populars de la ceràmica de Manises del segle XIX
46 PARDO PARDO, et al., A lo labradora..., p.42.
Fig. 37. Adreç valencià: Penjoll de pit. ca. 1790. Plata sobredaurada i vidre verd sobre cinta de tafetà. Madrid: Museo del Traje, CIPE (inv. CE005535).
Aquests ornaments se suspenien del coll mitjançant cadenes, estenent-se a vegades fins al pit segons la preferència de la portadora, tal com s’infereix dels registres documentals que esmenten peces de plata, or i exemplars de plata coberts d’ or, sovint associats a iconografies marianes i hagiogràfiques. L’anàlisi de camp revela que les medalles es fabricaven predominantment en plata blanca i, amb menor freqüència, en plata coberta d’ or, abastant una àmplia gamma d’advocacions. Aquestes inclouen figures de culte local o comarcal, com Sant Vicent Ferrer o la Verge de la Cova Santa d’Altura, al costat de devocions de caràcter universal, entre les quals figuren San José, la Verge del Rosari o el Santíssim Sagrament. Resulta particularment rellevant la troballa de medalles consagrades a advocacions geogràficament distants, com les verges d’Atocha, Neva o del Sagrari, evidenciant una circulació de tipologies compartides amb altres punts de la geografia ibèrica. Formalment, aquestes peces solen ser calades i presenten la imatge central flanquejada per columnes, denominades popularment de capella, o envoltades per orles de motius florals, comptant sempre amb una ansa superior per a la seua subjecció.
Fig. 36. XIMENO, Josef (dibuix.) i CRUZ CANO Y OLMEDILLA, Juan de la (grav.). Nº 60: Valenciana / Valencienne. 1777. Gravat a l’aiguafort i burí. Pertany a: Colección de Trajes de España.
Si bé aquest model es consolida en el segle XVIII, la seua vigència es va mantindre inalterada durant el segle XIX i gran part del XX; l’estudi del fons fotogràfic confirma el seu ús continuat fins a dècades recents, convivint amb nous dissenys però preservant, en molts casos, l’estructura morfològica original. Un dels ornaments més significatius en l’abillament femení de l’època era la creu, peça que solia portar-se a mode de gargantilla. Si bé el seu ús es trobava àmpliament difós en diverses regions de la Península Ibèrica, la seua evolució formal va presentar particularitats locals que permeten identificar variants distintives. No obstant això, l’estudi dels protocols notarials revela una notable parquedat descriptiva en les fonts documentals, limitant-se generalment a mencions genèriques com «una creu per al coll», «unes arracades i creu», o bé al·ludint únicament a la seua materialitat, com en els casos de «una creu de plata» o «una creu d’or». Quant a la seua morfologia, diverses investigacions suggereixen que les tipologies més primerenques s’estructuraven a partir d’una peça superior denominada llaç, de la qual podia suspendre’s un element intermedi i, finalment, el cos inferior que conformava la creu pròpiament dita47
LA JOIA
La joia, terme àmpliament reconegut per a designar la peça més sumptuosa, ostentosa i aparent de la joieria tradicional valenciana, rep també múltiples denominacions com a creu, creu de pit, fermall o placa, a més de diversos noms d’abast local. Generalment fabricada en plata coberta d’or i adornada amb vidres, aquesta peça, també coneguda com creu nostradal, ha d’entendre’s dins del context dels models de la joieria occidental i d’elements històricament anteriors propis de l’àmbit popular. Més enllà de la seua antiguitat, la joia destaca per la seua singularitat, ja que els platers valencians van desenvolupar models autòctons de creu que hui formen part del patrimoni col·lectiu. Encara que existeixen peces similars en diversos museus europeus, un exemple notable es troba en la col·lecció Lázaro Galdiano de Madrid, on es conserven elements per a mantó o gipó datats entre finals del segle XVII i el primer terç del XVIII. Així mateix, la pintura històrica permet observar aquestes joies en el seu context original sobre el cos femení, on han rebut noms tan variats com corbata, peto, llaç, pectoral, venera, rosa o joia de pit. En definitiva, es tracta d’una vasta tipologia d’ornaments que podien penjar del coll mitjançant cadenes o collarets, o bé lluir-se adherits a la vestimenta amb agulles o cosits directament al teixit48. Al final, parlar de l’orfebreria valenciana no és parlar d’objectes, sinó de temps detingut. En un món que corre i oblida, ací seguim fidels al ritme del martell i a la paciència del cisell. Eixa «esplendor» del qual parlem no és postureo; és la lluentor d’un treball ben fet, dels quals s’hereten i compten qui som. El rigor històric no el mantenim per nostàlgia, sinó per respecte. Respecte als quals ens van precedir i respecte a la peça que hui tens entre les mans. Perquè quan una joia o un adreç ix del taller, no va només; porta pegat la suor, la vista cansada i eixe orgull tan nostre de saber que estem fent alguna cosa que durarà més que nosaltres mateixos. És el nostre llegat, és el nostre pols i, sobretot, és la nostra manera de dir-li al món que l’artesà continua sent el major dels luxes.
47 Ibídem.
48 Ibídem.
38. Joia de pit o Llaç de pit. València, 1751-1800. Plata sobredaurada i vidres verds. Madrid: Museo Sorolla (inv. 70060). Consultat en: Colecciones en Red.
Fig. 39. Brotxe de pit o Joia. València, 1801-1925. Plata sobredaurada i cristalls blancs amb tècniques de fundició, calat i embotit. Madrid: Museo Sorolla (inv. 70079).
Fig.
ROUARGE, Adolphe i ROUARGE, Émile. «Une fête de Paroisse à Alicante». 1852. Gravat calcogràfic sobre acer. Publicat en: BÉGIN, Émile. Voyage Pittoresque en Espagne et en Portugal. París: Belin-Leprieur et Morizot. Font: Biblioteca Digital de Andalucía.
«És ací el llenç quasi l’única tela que usen els llauradors per al camp, el vestit del qual es redueix á camisa, calçotets amples i jupetí molt curt , tot de llenç , faixa d’estam o seda, i espardenyes , sense calces ni un altre abric fins i tot en l’hivern»
CAVANILLES, Antoni Josep. Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Madrid: Imprenta Real, 1795, tomo II.
Or, plata i foc
L’art de l’orfebreria en les Fogueres de Sant Joan.
Verónica Pérez
En el cor de la festa alacantina, on la pólvora i la flor del taronger marquen el ritme del calendari, existeix un llen guatge silenciós que s’ompli de llum sota el sol del Medite rrani. No és només seda i encaix el que defineix la identitat de la dona alacantina en els seus dies grans; és el meticulós art de l’orfebreria el que acaba de cisellar la seua elegància. Cada arracada, cada pinta i cada joia que adorna el vestit de núvia alacantina o el del segle XVIII o XIX no és un simple accessori. És una herència viva que custodia segles d’història, tècnica i simbolisme. L’orfebreria en la nostra indumentària actua com el fil conductor entre el passat artesanal i el present festiu, elevant el vestit regional a la categoria d’obra d’art. La historiografia i l’anàlisi sociològica de la indumentària alacantina han estat condicionats per l’estigma del vestit de núvia alacantina, un arquetip dissenyat per Tomás Valcárcel que, en ser institucionalitzat com a cànon oficial de les festes de Sant Joan, va desplaçar l’autèntica realitat històrica de la vestimenta popular en favor d’una estètica uniformada. No obstant això, el rigor acadèmic exigeix refutar la idea d’un uniforme d’identitat unívoca per a la província, atés que la indumentària històrica no responia a estructures rígides ni estandarditzades, sinó a una complexa xarxa de variables socioculturals. L’elecció de l’abillament era un llenguatge dinàmic articulat per la jerarquia estamental, diferenciant estrats des del poble pla fins a la noblesa, factors demogràfics com
Fig. 1. Fermall de l’adreç de la nostra Bellesa. 2026. Alacant. Orfebreria contemporània en metall daurat i pedreria.
religiós, adaptant-se amb precisió a la funcionalitat de l’ús quotidià, les labors de faena o la solemnitat dels ritus de pas i les festivitats litúrgiques, demostrant que la realitat del vestit alacantí era, en essència, heterogènia i profundament vinculada al context social de l’individu1
La indumentària tradicional alacantina, com en el conjunt de l’estat espanyol, està basada en les mirades que durant els segles XIX i XX s’han fet de la roba utilitzada en l’últim quart del segle XVIII. El pas del temps i l’abandó dels vells costums van transformant la societat per a adaptar-se a les noves modes i modes de vida que van en paral·lel al progrés en una constant evolució. No obstant això, per a comprendre la verdadera gènesi d’aquests adorns i la importància de l’adorn personal en la identitat local, és necessari retrocedir molt més allà de les tendències del segle XVIII. La història del vestir en terres alacantines és un relat de capes superposades, on cada civilització ha deixat una petjada indeleble en la manera d’entendre l’ornamentació.
1 FLORES I ABAT, Miguel Ángel. «La indumentària tradicional dels segles XVIII i XIX en la festa de les Fogueres de Sant Joan». En: Llibret Foguera Plaça de Ruperto Chapí. Alacant. 2000.
Un clar exemple d’aquesta evolució primerenca es troba en la transició cap a l’Edat mitjana, quan la influència oriental va redefinir l’estètica de la regió. Durant l’etapa bizantina en el sud-est peninsular, l’orfebreria i els elements d’adorn personal reflectien una societat que, encara que influenciada per l’austeritat predicada per la moral cristiana, mantenia l’ús de la joieria com un distintiu d’estatus i tradició. En jaciments vinculats a aquest període, com el Camí del Monastil a Elda o el barri bizantí de Cartagena, s’han documentat peces que mostren l’evolució de la indumentària sota l’administració de la província de Spania. La joieria d’aquesta època destaca per l’ús de materials variats i la reutilització d’elements de períodes anteriors. Entre les peces més comunes es troben els anells de bronze, alguns d’ells amb gemmes ovals o eixamplaments frontals llisos, així com exemplars que incorporaven entalles de gemmes romanes o hel·lenístiques, una pràctica que atorgava a les peces un valor tant econòmic com simbòlic. Els pendents també formaven part d’aquest repertori, destacant els aretes simples de bronze i les rematades amb formes polièdriques o cilíndriques. És ressenyable que, malgrat ser adorns predominantment femenins, l’ús d’un sol pendent en la part superior de l’orella es documenta també en homes sota la influència de la moda d’àmbit oriental o grec.
L’adorn del coll i el pit es caracteritzava per collarets compostos de grans de pasta vítria, sovint en tons verds i blaus, amb formes gallonadas o de roseta, a més de materials més nobles com l’ambre i el cristall de roca. Aquests elements convivien amb objectes funcionals de la indumentària que també posseïen una càrrega decorativa, com ara agulles d’os per al cabell o els vestits, i pintes de doble filera de dents fabricades en os o fusta, decorats amb motius geomètrics de cercles i roleos2. A pesar que autors de l’època, com Leandro de Sevilla, censuraven l’ús excessiu d’or i pedres precioses per considerar-los una distracció espiritual, el registre arqueològic en les zones d’influència bizantina confirma que la població mantenia el gust per aquests ornaments, adaptant les tipologies clàssiques a la nova realitat cultural i religiosa del segle VI i principis del VII3. Les ordenances de 1672 contenen les primeres referències als exàmens de mestratge del Regne en els llibres de dibuixos. En aquells dies, la jurisdicció de l’argenteria de València s’estenia des de Vinaròs fins a Oriola, abastant tant la capital com la seua perifèria. En aquest context, destaca la figura del plater alacantí Juan Pérez en 1679. El 14 de novembre d’eixe any, Pérez va comparéixer davant Francesc Campos Tomás, mestre plater i delegat del Col·legi.
2 Decoració en relleu de predominant i estilitzada aparença vegetal a base d’espirals, volutes, cercles crucífers, decapétalos i altres rodes florals.
3 VIZCAÍNO SÁNCHEZ, Jaime. «Elementos de indumentaria y adorno personal procedentes de los niveles tardíos de las excavaciones del teatro romano de Cartagena. Etapa bizantina (II)». Imafronte. 20072008, núm. 19-20, pp.436-437.
Fig. 2. J. LAURENT i CIA. ALACANT. 1914. Paysans et paysanne. 1914. Fotografia (positiu a partir de negatiu de vidre al col·lodió). Madrid: Museo del Traje, CIPE (inv. FD000628). Consultat en: Colecciones en Red. Ministeri de Cultura.
Fig. 3. CRUZ CANO I OLMEDILLA, Juan de la. «VALENCIANA». 1777. Gravat calcogràfic. Làmina núm. 59 de: Colección de trajes de España, tanto antiguos como modernos. Reedició: Madrid: Turner, 1988.
Ho va fer a Alacant, i després de reconéixer la qualitat de les seues obres, el va nomenar mestre. No obstant això, aquesta distinció li permetia exercir en qualsevol punt del Regne excepte a València i la seua jurisdicció directa, evidenciant la jerarquia existent entre els mestres del Regne i els de la ciutat. Aquesta distinció es va mantindre fins a 1688, any en què es va obligar els platers de tot el territori a traslladar-se a València per a sotmetre’s al rigorós examen oficial4. Entre finals del segle XVIII i principis del XX, es va consolidar la imatge d’una Espanya d’estètica popular rica i variada. Aquest imaginari, que va començar amb la col·lecció de gravats de Cano i Holmedilla (1777) i va culminar amb l’obra fotogràfica d’Ortiz Echagüe (1930), es va veure influenciat per l’avanç de la modernització. A partir de la meitat del segle XIX, davant el temor de la seua desaparició, el vestit dels antics regnes va deixar de ser una peça quotidiana per a ser rescatat baix etiquetes com a pintoresc, regional o tradicional5.
En 1852, el metge i literat francés Émile Bégin, integrant de la comissió de la correspondència napoleònica, va publicar Voyage Pittoresque en Espagne et a Portugal. En aquest llibre, detalla la indumentària observada durant la seua ruta de Cartagena a Alacant de la manera següent:
«… Allí encontré un buen número de trajes aldeanos con elegancia,...pero lo que más me ha llamado la atención, son los collares de las mujeres, formados por una doble o una triple línea de perlas falsas de coral, a los cuales se ata una placa redonda parecida a las ruedas que encontramos en las estatuas galo-romanas del Bajo Imperio o sobre diferentes medallas de la misma época.»
En aquesta publicació s’inclou un gravat dels germans Adolphe i Émile Rouarge, titulat Una fête de Paroisse á Alacant (Una festa parroquial a Alacant), el qual constitueix un testimoniatge visual de gran valor per a l’estudi de l’orfebreria tradicional alacantina. En la composició, destaca en primer terme una figura femenina abillada amb la indumentària local, l’adreç de la qual posa de manifest la riquesa ornamental de l’època. La dona llueix una pinta rematada amb borles en la seua part superior i un collaret de tres voltes que culmina en un medalló o camafeo de grans dimensions sobre el pit. Del pentinat, a més de l’ornamentació floral lateral, sobreïxen els extrems d’un rascamoños, element característic de la joieria popular. El conjunt es completa amb arracades de tonalitats daurades i sengles polseres en les nines, que acompanyen a les castanyoles emprades en la dansa.
4 COTS MORATÓ, Francisco. El examen de maestría en el arte de plateros de Valencia: Los libros de dibujos y sus artífices (1505-1882). València: Ajuntament de València, 2004, pp.46-48.
5 ORTIZ GARCÍA, Carmen. Folclore, tipismo y política. Los trajes de la Sección Femenina de Falange. Gazeta de Antropología. 2012, vol. 28, núm. 3, article 01. [Consulta: 4 novembre de 2025]. Disponible en: http://www.gazeta-antropologia.es/?p=1432.
Aquest estil no és un cas aïllat, ja que la resta de les dones del gravat visten adorns similars, variant únicament els colors de les peces. María Victoria Liceras, presidenta de l’Associació Valenciana de Indumentaristes, ho explicava així en la publicació del Festa de Fogueres de 1999:
“En esta misma ciudad también a mitad del siglo XIX, la visión festiva da una imagen diferente. La participación del pueblo como parte integrante de la fiesta en la conocida “Una fête de paroisse” distingue claramente la del espectador: señoras endomingadas con prendas a la moda internacional, de los personajes que bailan, que muestran otro tipo de ropa, herencia de épocas anteriores o lugares diferentes. Las unas suprimen ciertos elementos como peinetas y complementos que las alejan del vulgo, incorporando otros como mantones o abanicos más novedosos. Las otras mantienen flores, abalorios, bordados y usos que todavía se conservan6.”
Seguint amb aquesta evolució visual, trobem un exemple magnífic del que s’identificava com a indumentària alacantina en les fotografies de J. Laurent, conservades actualment en l’Arxiu Ruiz Vernacci a Madrid. Aquestes imatges, datades entre el 23 i el 27 de gener de 1878, capturen a les rondalles i comparses de ball que van viatjar a la capital.
6 LICERAS FERRANDIS, María Victoria. «La indumentaria alicantina tradicional». En: FOGUERES 1999: Revista oficial de les Fogueres de Sant Joan. Alacant: Ajuntament d’Alacant, 1999, pp.51-53.
Fig. 4. J. LAURENT i CIA (Còpia de Joaquín Ruiz Vernacci). Paysan et paysanne (Alacant). 1917. Fotografia de la sèrie «Tipus regionals». . Arxiu Municipal d’Alacant (AMA).
Van viatjar per als festejos de les noces del rei Alfons XII amb María de les Mercès d’Orleans. El cost d’aquests trasllats, cal dir, va ser assumit per les pròpies corporacions provincials de l’època. La sèrie de Laurent va tindre un èxit immediat. Les fotos es van realitzar el 29 de gener en el Palau de la Trinitat de Madrid, probablement a l’aire lliure, ja que les ombres del sol són visibles en els retrats. Tal va ser el seu impacte que les imatges de les “xiques valencianes” van acabar exposades en els aparadors de les botigues de Madrid, convertint-se en un fenomen social. De fet, el mateix Laurent va presentar aquesta col·lecció de tipus espanyols en l’Exposició Universal de París d’eixe mateix any, sota la supervisió de Francisco Mª Tubino, de la Societat Antropològica Espanyola7. Encara que aquestes fotos van circular molt al final del XIX, la seua verdadera explosió va arribar en el segle XX. Amb la revolució de la targeta postal i altres formats populars com a cromos, calendaris o publicitat de sabons i caramels, aquestes imatges es van reproduir i van imitar fins a l’infinit. Això va acabar creant els estereotips de la indumentària regional que coneixem hui. En el cas de les dones, destaca el guardapeus de seda amb un gran volant o farfalar rematat en galó d’or, combinat amb un davantal de tafetà blanc brodat en or i lluentons. El conjunt es completa amb un gipó de mànega llarga i el mocador de muscles amb serrells, rematat per la característica creu al coll. A més, s’aprecia en el pentinat l’ús de la pinta sobre la trossa i les arracades tradicionals, elements que acaben de definir aquesta imatge icònica de la indumentària alacantina.
7 MINGOTE CALDERÓN, José Luis. «Alicante. Paysans et paysanne» (1914). Fitxa de catàleg FD2811. En: Museo Nacional de Antropología: Colecciones en red. Madrid: Ministerio de Cultura.
En les il·lustracions de Tipus espanyols de Rom i Füssel, trobem de nou una representació del vestit regional alacantí en la qual destaca una dona amb un adreç més senzill: un collaret de cinta verda del qual penja una xicoteta creu, a joc amb unes arracades de subtil caiguda. Aquest conjunt ressalta una versió més sòbria, però igualment representativa, de l’orfebreria popular de la zona. Un altre dels documents on podem trobar informació sobre l’orfebreria en la indumentària alacantina és en 1977. Manuel Comba en la gran obra recopilatòria de Vestits Regionals Espanyols, podem trobar figures i descripcions dels coneguts com a vestits regionals, que en el cas d’Alacant deia així8:
“Constituian sus tipicas prendas: jubón de raso negro, sayas listadas en blanco y azul, pañuelo de tul blanco bordeado de lentejuelas o mantilla de franela, y pañuelo de percal contorneando la cintura, dorada peineta, arracada de diamantes y collares de corales y diamantes. ( ... ) “Ellas, con sus grandes collares de ámbar y arracadas de oro, falda de lanilla o percal, algo cortas, que dejaba ver la pantorrilla; su media blanca y sus zapatitos de galgas, jubón de seda, delantal de la misma tela con adornos en lentejuelas, pañolon de espuma o pequeño encaje muy bordado, y, para cubrirse, una mantilla de sarga negra con anchas tiras de terciopelo. Los hombres, con chaleco con botonadura de plata, camisa blanca con chorreras, con cuello en ocasiones alto y puntiagudo; calzón de pana, media azul, alpargata y ancho sombrero con el ala vuelta y forrada de terciopelo y copa levemente puntiaguda9.”
Fig. 5. J. LAURENT I CIA. (Còpia de Joaquín Ruiz Vernacci). Alicante. 1918. Groupe de paysans de la province. 1918. Fotografia de la sèrie «Tipus regionals». Madrid: Museo del Traje, CIPE. Consultat en: Colecciones en Red. Ministeri de Cultura.
La configuració estètica de les festes d’Alacant presenta una particularitat històrica: la distinció entre la indumentària de gala institucional i la recuperació de models tradicionals. En aquest context, el vestit de núvia alacantina s’estableix com la peça central del protocol actual. Dissenyat per Tomás Valcárcel en 1940, aquest abillament va ser concebut expressament per a les Fogueres de Sant Joan, impedint tècnicament classificar-ho com a “vestit regional” o “indumentària tradicional” en el sentit antropològic del terme. Reservat exclusivament per a les Belleses i les seues respectives dames d’Honor, el vestit ha mantingut la seua essència icònica al llarg de quasi noranta anys, si bé ha assimilat diverses tendències i evolucions estilístiques que han refinat la seua aparença actual des de la seua oficialització en 196110. En el cas del vestit de núvia alacantina, la normativa prescriu una estètica de contenció on els adreços no han de resultar excessivament exagerats, imposant com a elements d’ús obligatori la flor del taronger, el fermall, les arracades i el ventall. És especialment rellevant la regulació de la cinta del coll, la qual no ha de sobrepassar els 3 cm d’amplària i ha de servir de suport per a peces com a creus, medalles o camafeos, permetent-se l’adorn addicional d’un xicotet llaç11
10 RAUSELL ADRIÁN, Francesc Xavier. Indumentària tradicional valenciana: La construcció del vestit tradicional valencià. València: Faximil Edicions Digitals, 2016.
11. FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN. Reglamento sobre los elementos de la fiesta para las asociaciones federadas en la Federació de les Fogueres de Sant Joan. Alacant: Delegació de la Comissió Jurídica, 2025, pp. 26-28.
Fig. 6. MORENO RODRÍGUEZ, Manuel. «ALICANTE». 1880. De la sèrie: Tipos españoles. Urueña: Fundació Joaquín Díaz, Col·lecció de Gravats.
D’acord amb l’article publicat per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Alacant sobre la indumentària tradicional valenciana, el pentinat femení va experimentar una transició significativa a mitjan segle XVIII. Després d’abandonar l’ús habitual de la mantellina, les dones van començar a exhibir pentinats que, en els seus inicis, destacaven per la seua senzillesa i homogeneïtat formal. Per a la seua elaboració, s’empraven diversos accessoris amb funcions tant funcionals com ornamentals: escarpidors, pintes, pintes i forquetes. Entre aquests elements, destaca l’agulla, la morfologia de la qual va evolucionar des de la claveguera bàsica de fusta o metall fins a peces sòlides rematades amb botons laterals. No obstant això, l’accessori més emblemàtic i distintiu del conjunt és la pinta, caracteritzada per la seua gran diversitat de materials, dimensions i tipologies decoratives12
En 1994, la comissió de la Foguera Passeig de Gomis va incloure en el seu llibret un suplement documental13 que analitzava detalladament la indumentària alacantina del segle XVIII, dedicant un apartat específic a la joieria de l’època. En aquest estudi es van categoritzar peces fonamentals com les agulles, la pinta, les arracades, la creu o la joia i les agulles de pit, a més d’altres ornaments d’ús menys freqüent. Respecte a l’agulla, el text la defineix com un element essencial del pentinat, constituït per un dispositiu de dues peces: un plançó estret denominat canó o punxant que s’insereix en un cilindre buit conegut com espasa.
La pinta alacantina, que va evolucionar des d’un útil d’higiene cap a una peça purament ornamental, es caracteritza per la seua morfologia rectangular d’escassa altura i una lleugera concavitat per a la seua adaptació cranial. La seua disposició habitual consistia en una peça de major grandària sobre la trossa central, flanquejada per altres menors en els laterals, elaborades generalment en plata, plata coberta d’or o llautó amb decoracions cisellades de motius florals o zoomorfs.Quant als adorns facials i de coll, les arracades es descriuen com a peces de gran variabilitat material, or, plata i pedreria, supeditades a l’estatus socioeconòmic de la portadora, predominant les formes allargades. Aquestes solien formar conjunt amb la creu o camafeos, peça suspesa del coll mitjançant una veta, cadena o collaret, que podia adoptar formes de llaç o ram i emprar materials com el llautó adornat amb perles. Paral·lelament, les agulles de pit, joia o fermall, terme reservat per a les de major format, complien la funció de subjectar la manteleta o mocador de pit, mantenint una coherència estètica amb la resta de l’adreç.
12 ALACANT. Ajuntament. Indumentaria tradicional en la Comunidad Valenciana: Aula Abierta sale a la calle. Alacant: Regidoria de Cultura i Educació, [s. f.].
13 FOGUERA PASSEIG DE GÓMIZ. Suplement llibret Foguera Passeig de Gómiz 1994. Alacant: Foguera Passeig de Gómiz, 1994, p.10.
L’inventari es completava amb una àmplia gamma de complements que incloïen des d’anells i polseres fins a elements de marcat caràcter devocional, com reliquiaris, medalles de sants i rosaris, així com les característiques sivelles o devises aplicades al calçat, conformant així el complex univers ornamental del set-cents alacantí14
En el llibret de la foguera Plaça Ruperto Chapí de l’any 2000, Miguel Ángel Flores15 va publicar un estudi detallat sobre la indumentària tradicional dels segles XVIII i XIX en el context de les Fogueres de Sant Joan. En aquesta anàlisi, destaca la rellevància de l’adreç, un conjunt ornamental elaborat habitualment amb pedres verdes, espills, perles o topazis. Aquest conjunt s’articula entorn de diversos elements fonamentals que defineixen l’estètica de l’època. En primer lloc, es descriu la pinta, fabricada generalment en llautó i presentada en variants rectangulars, de cullera o retallades. Les peces de plata baixa s’identifiquen com els models més antics, podent mostrar superfícies llises o amb delicats motius florals. D’altra banda, la joia o agulla de pit complia la funció de subjectar el mocador de coll o penjar-se mitjançant una cinta o cadena; és important assenyalar que les seues dimensions originals eren més
Quant a les arracades, aquests es caracteritzaven pel seu gran volum i una rica tipologia que incloïa models de polca, de tres, de llaç, gallegues, balconet, pardalet, llàntía o de cistelleta, incorporant-se l’estil de raïm cap al segle XIX. Aquestes peces solien estar confeccionades en or, plata o pedreria. El conjunt es completava amb altres accessoris de caràcter devocional o ornamental, com ara medalles, creus, escapularis, anells, rosaris i reliquiaris. Finalment, l’autor adverteix sobre certs anacronismes comuns en la festa contemporània. Es considera inadequat l’ús de la joia com si fora un fermall o pin en la part davantera del cosset o gipó, així com la inclusió d’elements moderns com ara pendents de cércol, rellotges, collarets de perles falses, camafeos de producció actual o anells i aliances que no corresponen a l’estètica històrica dels segles referenciats16
Per a realitzar una descripció detallada de tots els elements que integren els adreços de la indumentària alacantina, prendré com a base l’esquema presentat per l’orfebre Antonio Carrasco Pastor i l’historiador Antonio Carrasco Rodríguez en la revista oficial de Fogueres de 199917. No obstant això, amb la finalitat d’oferir una visió completa i vigent, contrastarem i complementarem aquesta base amb la informació actual proporcionada per la Federació de les Fogueres de Sant Joan, assegurant així que l’anàlisi respecte tant la tradició històrica com la normativa i tendències actuals de la nostra festa.
7.
L’AGULLA DEL CAP.
Durant el segle XVIII, el pentinat femení va estar condicionat tant per necessitats funcionals com per l’evolució dels cànons estètics. A causa de la gran longitud del cabell, era habitual arreplegar-lo en trosses per a facilitar les tasques quotidianes, una pràctica que inicialment es realitzava baix tocats o peces de cap. En aquesta etapa primerenca, l’ocultació del pentinat permetia l’ús de suports rudimentaris, com ara xicotetes branques o fusos de filar de ferro i fusta. No obstant això, cap a mitjan segle, la tendència cap al descobriment del cap va impulsar una major cura en l’elaboració dels recollits, la qual cosa va sofisticar les agulles de subjecció; aquestes van evolucionar des de materials humils cap a metalls nobles com la plata o la plata coberta d’or.
Malgrat la seua utilitat estructural, les agulles presentaven una limitació estètica a causa del seu disseny asimètric, ja que només comptaven amb ornamentació en un dels seus extrems. Aquesta manca va motivar els orfebres, a instàncies de les pròpies usuàries, a desenvolupar el rascamoño: una peça innovadora que garantia la simetria visual.
17 CARRASCO PASTOR, Antonio i CARRASCO RODRÍGUEZ, Antonio. Las joyas del traje de alicantina del siglo XVIII. En: Festa 1999: Revista oficial de les Fogueres de Sant Joan. Ajuntament d’Alacant, 1999,
Fig.
Fermall de l’adreç de la Bellesa Infantil. 2026. Il·lustració del disseny de l’adreç. Alacant.
Aquest enginy constava d’una agulla amb cap decorat que s’inseria en un tub rematat amb un adorn idèntic, aconseguint un equilibri ornamental en tots dos costats del pentinat. Més enllà del seu valor decoratiu, el rascamoño va rebre el seu nom per una funció pràctica addicional i menys sofisticada: alleujar la pruïja capil·lar derivada de la falta d’higiene i la presència de paràsits, problemes comuns en l’època. Quant a la seua morfologia, els exemplars inicials destacaven per les seues dimensions prominents, amb tubs que sobreeixien notablement i rematades de la grandària d’una anou. No obstant això, a diferència d’altres complements de la indumentària que van tendir cap al gigantisme a la fi de segle, el rascamoño va experimentar una progressiva reducció de grandària. En conjunt, tant aquestes peces com les forquetes es van consolidar com a elements indispensables de la indumentària tradicional, sent eines essencials per a l’arquitectura del pentinat femení del segle XVIII18
La troballa fortuïta en 2018 d’un conjunt de quasi cinccents grafitis antics en el número 17 del carrer Major de la Vila Joiosa va suposar una fita per al patrimoni etnogràfic local. Durant un informe de l’Àrea Municipal d’Arqueologia previ a la rehabilitació de l’edifici, els tècnics van descobrir sobre l’arrebossat original d’un antic magatzem una aclaparadora densitat de gravats realitzats a punta de navalla. Entre l’embull de figures, que inclouen comptabilitats agrícoles i detallats jabeques 19 amb pavellons anteriors a 1762, destaquen per la seua singularitat diverses figures humanes que llueixen faldes i rascamoños. Aquestes representacions de dones vestides de gala, els pentinats i els ornaments de la qual guarden una sorprenent similitud amb la indumentària de la nostra festa, converteixen aquest art espontani i popular en un valuós testimoniatge visual de la vida social i estètica dels segles XVII i XVIII20
D’acord amb la documentació oficial de la Federació i l’estipulat en el Reglament sobre els Elements de la Festa per a les Associacions Federades, el rascamoños, o agulla, es defineix com una peça tècnica indispensable per a l’execució i subjecció del pentinat tradicional. Estructuralment, aquest element es caracteritza per presentar dues rematades en els seus extrems amb morfologia de botó o esfera; aquests ornaments solen integrar decoracions compostes per espejuelos, gemmes semiprecioses o una combinació de tots dos, destacant sovint l’ús d’un cristall central envoltat de espejuelos21,22 .
18 Ibídem
19. Embarcació de tres pals, veles llatines i rems, típica del Mediterrani entre els segles XV i XVIII.
20. «La Vila Joiosa virtualiza un importante hallazgo de grafiti del siglo XVIII». Elperiodic.com. 18 de desembre de 2018.
21 FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN, Reglamento sobre los elementos..., pp. 26-28.
22. FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN. «Aderezos y Complementos». En: Indumentària Fogueres [en línia]. Alacant: Federació de les Fogueres de Sant Joan.
Fig. 8. FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN. Rascamoños o agulla de pèl. Segle XXI. Secció d’Indumentària de la FFSJ. Alacant. Imatge normativa que diferencia l’ús de l’orfebreria: les peces senzilles (esquerra) per al vestit de faena i el conjunt ornamentat per al vestit de mudar o gala.
Fig. 9. Agulla de pèl. S. f. Metall daurat; tècnica d’estampació. Procedència: Monòver (Alacant). Madrid: Museo Nacional de Antropología / Museo del Traje (núm. inv. CE003335).
Fig. 10. Grafiti amb representació d’indumentària femenina. Segle XVIII. Troballa arqueològica a la Vila Joiosa. S‘hi observen els detalls del vestit regional i l’ús del rascamoños al monyo. Font: Elperiodic.com (18 de desembre de 2018).
11.
Fig.
PUNT I PEDRA. Ganxos de monyo. Segle XXI. Orfebreria artesanal. Alacant.
ELS GANXOS
Els ganxos constituïen elements fonamentals per a la fixació del pentinat, presentant-se habitualment com a varetes llises o arrissades amb una estructura de horcajo23 de fusta que, a vegades, incorporava motius ornamentals en la seua curvatura. Aquestes decoracions seguien les tendències estètiques de l’època, abastant una tipologia diversa que incloïa des de delicades filigranes, simples o enriquides amb perles, fins a camafeos, rosetes amb pedreria i dissenys d’inspiració foliàcia. Quant al seu ús pràctic durant el segle XVIII, era comú l’ús de quatre d’aquestes peces disposades en forma de feix per a assegurar la trossa: dos d’elles es destinaven a subjectar els extrems de les trenes, mentre que les restants garantien l’estabilitat i cohesió de l’estructura total del pentinat24. El reglament actual no esmenta els ganxos ornamentats, i el seu ús no està estés en la indumentària dels foguerers. De fet, per a elaborar la trossa de núvia alacantina o del segle XVIII, només s’empren les tradicionals forquetes llises o arrissades25
LA PINTA
La pinta s’erigeix com el complement més distintiu de la indumentària tradicional femenina a la nostra regió, trobant el seu gènesi funcional en les pintes i llemeneres d’ús quotidià26. La seua evolució cap a un element ornamental es va produir quan aquestes peces, originalment destinades al lavabo i allisat del cabell, van començar a fixar-se en el pentinat de manera permanent, ja fora per la necessitat tècnica d’assegurar la trossa o per una voluntat estètica d’engalanar la imatge personal. Estructuralment, la pinta es compon de dues seccions clarament diferenciades: una zona inferior dentada que permet la subjecció al cabell i una part superior decorativa que sobreïx d’aquest, presentant habi tualment una curvatura còncava dissenyada per a adaptar-se a l’anatomia cranial.
Des d’una perspectiva històrica, la manufactura d’aquests instruments ha emprat una vasta diversitat de materials. El recorregut evolutiu s’estén des dels rudimentaris exem plars d’espines de peix en la Prehistòria fins als models egipcis amb motius faunístics o els exemplars assiris de banús. No obstant això, l’antecedent directe de la pinta moderna es troba en les pintes de doble pua i les llemene res rectangulars del segle XV, la morfologia del qual va anar guanyant complexitat i grandària amb el pas del temps.
23. Forca de fusta que es posa al bescoll de les mules per al treball.
24 CARRASCO PASTOR i CARRASCO RODRÍGUEZ, «Las joyas del traje...», pp.55-67.
25 FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN, sobre los elementos..., pp. 26-28.
26 CARRASCO PASTOR i CARRASCO RODRÍGUEZ, «Las joyas del traje...», pp.55-67.
Fig. 12. Pinta de galeria o «peigne Josephine». 1860-1875. Pasta groga i metall daurat; tècnica de laminat i tallat. Procedència: Monòver (Alacant). Madrid: Museo del Traje, CIPE (núm. inv. CE003334).
14. Pinta de la nostra presidenta infantil Inma.
Fig.
Fig. 15. Arracades. S. f. Imatge de presentació de complements de la secció d’Indumentària. Alacant: Federació de les Fogueres de Sant Joan. Consultat en: [Lloc web oficial de la Federació].
16. CARMELO GARCÍA. Joc de pendents de gallegues. Segle XXI.
Fig. 17. PERIS ROCA ORFEBRES. Arracada de-a-tres o de la Verge. València.
Aquest increment dimensional va culminar en el segle XIX amb l’aparició de la teja, una variant de proporcions monumentals utilitzada per a sustentar la mantellina espanyola i denominada així per la seua similitud amb les peces ceràmiques de cobriment arquitectònic. En el context específic del segle XVII, van conviure materials com la fusta, l’os, el llautó i l’acer facetat, encara que van destacar especialment les peces de plata coberta d’or i, cap a finals de la centúria, les de carei. En el cas particular d’Alacant, l’arrelament de les pintes metàl·liques constitueix un tret identitari fonamental que diferencia la nostra tradició de la d’altres regions. Per això, si bé l’ús de la petxina és històricament admissible, la recuperació de la indumentària autòctona troba una major fidelitat en l’ús del metall27 L’ornamentació d’aquestes peces durant el període barroc, rococó i neoclàssic reflecteix una rica iconografia que inclou des de motius vegetals, llaços i elements de la naturalesa fins a representacions mitològiques, escenes quotidianes i efígies de la monarquia. Per a la seua execució, es van emprar tècniques com el gravat, el cisellat, el repujat, el calat, la filigrana i l’encastat de pedreria. Finalment, quant a la seua morfologia, el «Set-cents» va ser testimoni d’una transició en la qual les formes arredonides, triangulars o amb obertures en forma d’escot van cedir el protagonisme a l’estructura rectangular, que va acabar per consolidar-se com el model predominant.Segons la normativa oficial i el reglament de la Federació, la pinta es confecciona primordialment en os, petxina o llautó. Els seus dissenys més habituals són els de tall triangular i rectangular28,29
LES ARRACADES
L’evolució de les arracades, específicament en el context de la tradició valenciana i alacantina, manifesta una transició des de la simplicitat estructural cap a una creixent complexitat ornamental. Inicialment, van predominar les arracades de cércol elaborats en or o plata que, partint d’un disseny elemental, van derivar en tipologies més elaborades com els filaments metàl·lics o els prototips de mitja lluna inflada. Aquestes estructures circulars van evolucionar fins a convertir-se en els denominats candados, que van servir com a base de subjecció per a models més sofisticats. Entre ells destaquen els de gallega o de «plat de boda», caracteritzats per l’ús de filferros en forma de «S», coneguts com alacrà, dels quals suspenien sèries de perles denominades filoreta. Sota una estètica similar, encara que de composició més continguda, es troben les arracades «d’un», integrats per un orejal, sovint un cadenat, i un penjoll únic. En aquesta categoria sobreïxen els models de doll, definits per la presència d’una filoreta, i els de fulla o de almendrilla, el disseny foliaci de la qual determinava la seua denominació.
27 CARRASCO PASTOR i CARRASCO RODRÍGUEZ, «Las joyas del traje...».
28 FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN, Reglamento sobre los elementos..., pp. 26-28.
29 FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN, «Aderezos y Complementos» [en línia].
Fig.
València.
Aquesta tendència cap a la complicació formal i l’augment de la grandària de les peces va comportar, per raons econòmiques, una transformació en la materialitat de la joieria. D’aquesta manera, la preeminència de l’or va ser cedida a metalls menys nobles com la plata coberta d’or, el llautó o el similor 30, mentre que la pedreria fina va ser substituïda per pastes vítries i espejuelos. En un estadi de major elaboració tècnica se situen els pendents clàssics o de llaç, compostos per un cadenat, un cos intermedi en forma de papallona i un penjoll inferior de almendrilla. Aquesta tipologia va donar pas als models de tres, on la peça central sostenia tres penjolls en lloc d’un. Cal assenyalar que, enfront d’aquests prototips del segle XVIII, existeixen altres models propis del segle XIX, com els de neula, lamparitas o racimitos, que, a causa de la seua excessiva càrrega perlífera, es consideren aliens a l’ortodòxia de la indumentària tradicional recomanada. Paral·lelament, l’activitat mercantil del port d’Alacant va permetre que les tendències europees s’integraren amb celeritat en el gust local. Exemple d’aquesta influència estrangera, particularment francesa, va ser el model en girandole, compost per una pedra principal de la qual penjaven tres elements en forma de llàgrima o talla briolette.
Aquest cosmopolitisme es va reflectir també en l’adopció d’estètiques barroques, rococós i neoclàssiques, les quals van introduir motius foliacis, composicions asimètriques i temes inspirats en les troballes de Pompeia i Herculano. Finalment, cal destacar la pervivència de tècniques ancestrals com la filigrana, consistent en el treball de fils dúctils d’or i plata per a crear peces de dimensions considerables, així com la recuperació de materials com el coral, l’esmalt i el camafeo, que van consolidar la riquesa tècnica i estètica de la joieria d’aquest període31 El llibre de López Mira dedicat a les danses i vestits típics també ens ofereix detalls sobre la vestimenta alacantina. En l’apartat de joieria, destaca específicament les joies i les arracades d’or adornades amb carabassetes de coral32. D’acord amb la documentació oficial de la Federació i l’estipulat en el Reglament sobre els Elements de la Festa per a les Associacions Federades, les arracades destaquen per una rica varietat de models que defineixen l’estètica de la indumentària. Entre les peces més representatives es troben las lamparitas, caracteritzades per una estructura que integra una almendrilla central de la qual parteixen cinc llàgrimes i diverses cadenillas laterals, i els balconcitos o balconets, definits per simular la silueta d’un xicotet balcó amb diverses files de cadenillas i llàgrimes33,34.
30. Aliatge que es fa fonent zinc amb tres, quatre o més parts de coure, i que té el color i la lluentor de l’or.
31 CARRASCO PASTOR i CARRASCO RODRÍGUEZ, «Las joyas del traje...».
32. LÓPEZ MIRA, José E. Alicante: trajes típicos. Alacant: Regidoria de Cultura, Ajuntament d’Alacant, 1994, pp.23-35.
33 FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN, Reglamento sobre los elementos..., pp. 26-28.
34 FEDERACIÓ FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN, «Aderezos y Complementos» [en línia].
Fig. 18. PERIS ROCA ORFEBRES. Arracada de fulla o almendrilla. Segle XXI. València.
Fig. 20. CARMELO GARCÍA / ALAN INDUMENTARIA. Arracada de polca (esquerra) i arracada de llumeta o lamparita (dreta). València.
Fig. 19. PERIS ROCA ORFEBRES. Arracada de barquet (barquillo). Segle XXI. Orfebreria artesanal. València.
Així mateix, destaquen les polques, una variant dels models de cadenat amb laterals més allargats que històricament es vinculava a una posició econòmica superior; aquestes peces sobreeixien per les seues ornamentacions florals, detall pel qual també es van conéixer popularment com a pendents de test. Al costat d’aquests dissenys, el reglament contempla altres models com els de llaç, de tres i de raïms, realitzats habitualment en metalls nobles com a or, plata o plata coberta d’or. Aquestes peces solen decorar-se amb pedres precioses, espejuelos o perles, o bé elaborar-se mitjançant la tècnica de la filigrana emprant fins filferros de metalls preciosos. Finalment, cal assenyalar que el protocol dicta una adaptació segons el context d’ús: en el cas del vestit de faena del segle XVIII, les arracades hauran de ser sempre d’una grandària més reduïda, reservant els formats de major vistositat per a les mudes de gala35,36
ELS ADORNS PER AL COLL
Els adreços per al coll representen un altre element fonamental de la indumentària tradicional alacantina del segle XVIII, l’evolució morfològica del qual va discórrer de manera paral·lela a la de la joieria auricular de l’època. En les primeres dècades de la centúria, aquestes peces es van caracteritzar per una notable senzillesa, documentant-se l’ús de penjolls compostos per gemmes, camafeos, fetitxes o guardapelos; no obstant això, van predominar les creus d’or, plata o plata coberta d’or que, elaborades mitjançant tècniques elementals com el segueteado, se suspenien d’una cinta a través d’una anella. Aquesta tipologia inicial va derivar progressivament cap a estructures de major complexitat tècnica mitjançant la inserció, entre l’anella i la creu, de peces intermèdies amb dissenys variats, entre els quals van destacar els motius de llaços i papallones. Finalment, sota la influència dels corrents estètics europeus, aquests ornaments van culminar el seu desenvolupament transformant-se en collarets de faixes calades i estretes, decorades amb motius vegetals o geomètrics i encastades amb pastes vítries, pedres facetadas o camafeos. Aquestes peces solien envoltar la meitat anterior del coll i s’asseguraven en la part posterior mitjançant cintes tèxtils, consolidant així una transició des del penjoll devocional cap a la joieria purament ornamental i de caràcter civil37. A més de les collarets, les dones alacantines del segle XVIII acostumaven a lluir collarets de cadenes confeccionades majoritàriament en metalls nobles, les baules dels quals, predominantment circulars o ovalats, es disposaven en una o diverses voltes que, a vegades, aconseguien la cintura.
35 FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN, Reglamento sobre los elementos..., pp. 26-28.
36 FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN, «Aderezos y Complementos» [en línia].
37 CARRASCO PASTOR i CARRASCO RODRÍGUEZ, «Las joyas del traje...».
Fig. 21. Parella de pendents de rosetó. Segle III d. C. Or, granats i perles. Procedència: Alacant. Madrid: Museo Arqueológico Nacional (inv. segons catalogació de la Secció d’Antiguitats Gregues i Romanes). Disseny amb paral·lelismes morfològics amb el pendent de polca.
Fig. 22. Adorns per al coll per al vestit de mudar del segle XVIII. Imatge promocional de la secció d’Indumentària. Alacant: Federació de les Fogueres de Sant Joan. Consultat en: [Lloc web oficial de la Federació].
Fig. 23. Adorns per al coll per al vestit de mudar del segle XVIII. Imatge de presentació de complements. Alacant: Federació de les Fogueres de Sant Joan, Secció d’Indumentària. Consultat en: [Lloc web oficial de la Federació].
Aquestes peces servien de suport per a diversos penjolls de temàtica tant sacra com profana, convivint amb l’ús freqüent de rosaris de grans o pedres precioses; aquests últims, diferenciats dels d’ús devocional manual, integraven creus, medalles o borles que complien una doble funció ornamental i de remat.
Resulta significatiu que, a diferència d’altres regions espanyoles, l’ús d’amulets no es va integrar de forma generalitzada en la indumentària festiva femenina de l’època. Aquesta absència constitueix una particularitat notable, especialment si es considera la profusió d’objectes profilàctics i màgics, com ara corals, peces de metall o elements orgànics, que tradicionalment s’empraven per a protegir la infància de possibles infortunis. L’única excepció documentada en el context festiu va ser la denominada pedreta del mal de cap, un penjoll elaborat amb una petxina de caragol al qual se li atribuïen propietats curatives específiques per a mitigar els dolors menstruals38
En el llibre de López Mira sobre danses i vestits típics, la descripció del vestit alacantí també esmenta l’ús d’una creu d’or amb cinta de vellut negre al coll39. D’acord amb la documentació oficial de la Federació i l’estipulat en el Reglament sobre els Elements de la Festa per a les Associacions Federades, els adorns de coll per al vestit de faena del segle XVIII i el vestit de núvia alacantina consisteixen, en general, en medalles, camafeos o encreuaments subjectes amb cintes que no han de superar els 3 cm d’ample. En el cas del vestit de muda del segle XVIII i segle XIX, s’empren aquests mateixos elements, encara que també és característic l’ús de la “joia”, peça que igualment s’ajusta al coll mitjançant cintes, així com de cadenes o collarets de diverses dimensions40,41
ELS ROSARIS
El rosari constitueix una de les pràctiques devocionals més emblemàtiques de l’Església catòlica, orientada a la commemoració dels misteris principals de la vida de Jesucrist i la Mare de Déu. Tradicionalment, la seua estructura formal comprén el res de quinze misteris, cadascun integrat per un parenostre, deu avemaries i un glòria; no obstant això, és freqüent la seua execució en una versió abreujada de cinc fases que se centren en els misteris gojosos, gloriosos o dolorosos. Més enllà de l’acte litúrgic, el terme designa també a l’objecte físic emprat per a comptabilitzar les oracions.
38 CARRASCO PASTOR i CARRASCO RODRÍGUEZ, «Las joyas del traje...».
40 FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN, Reglamento sobre los elementos..., pp. 26-28.
41 FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN, «Aderezos y Complementos» [en línia].
Fig. 24. Adorns per al coll per al vestit de faena del segle XVIII. Imatge de presentació de complements de la secció d’Indumentària. Alacant: Federació de les Fogueres de Sant Joan. Consultat en: [Lloc web oficial de la Federació].
25. Rosari i fermall. Secció d’Indumentària de les Fogueres de Sant Joan. Font: Pàgina web oficial de la Federació de les Fogueres de Sant Joan (Alacant).
Fig. 26. PERIS ROCA, Orfebres. Diferents tipus de fermalls. València. Fotografia de catàleg del taller.
Fig.
Aquest instrument consisteix en una sèrie de cinquanta o cent cinquanta grans, distribuïdes en grups de deu mitjançant marcadors de distinta grandària. Els extrems convergeixen en una creu precedida generalment per tres grans menors, seguint el model atribuït a la influència de Santo Domingo de Guzmán en el segle XV. Durant el segle XVIII, la pràctica del rosari va aconseguir un arrelament social profund a Espanya, impulsant una florent producció d’aquests objectes i una notable diversificació material. Els exemplars documentats revelen una àmplia tipologia: els grans podien fabricar-se en materials tan variats com fusta, llavors, os, cristall, metalls nobles, pedres precioses, nacre o ivori. Així mateix, el sistema d’unió oscil·lava entre simples cordills en les peces més humils i sofisticades cadenes de plata o or en les versions de luxe. En aquesta centúria, el rosari va transcendir la seua funció estrictament religiosa per a consolidar-se com un element ornamental de la indumentària; tant homes com dones el van incorporar a la seua vestimenta de gala, portant-lo habitualment al coll com un adreç distintiu dels dies festius42
D’acord amb la documentació oficial de la Federació i l’estipulat en el Reglament sobre els Elements de la Festa per a les Associacions Federades, els rosaris presenten una variada tipologia que permet l’ús de materials com a cristall, plata, or, atzabeja, os, coral, nacre o ivori, si bé el seu ús queda estrictament reservat per a actes religiosos i ha de lluir-se exclusivament amb el vestit de mudar43 44
ELS FERMALLS
Al llarg del segle XVII, el bust es va consolidar com la zona de l’anatomia femenina predilecta per a l’ornamentació amb joieria. Durant aquest període, els orfebres més destacats van canalitzar la seua perícia tècnica en la creació de fermalls les dimensions dels quals, equilibri i originalitat van aconseguir nivells de sofisticació difícilment superats en èpoques posteriors. Entre aquestes peces destaca la sevigné, un disseny d’arrel hispànica àmpliament difós durant el Sis-cents que va adoptar el seu nom de la marquesa de Sévigné, qui va popularitzar el seu ús en l’ostentosa cort de Lluís XIV. Aquest adreç es caracteritzava per una estructura calada d’or i plata, guarnida amb gemmes de xicotet calibre en forma de llaç i complementada amb penjolls de tipus girandole.
42 CARRASCO PASTOR i CARRASCO RODRÍGUEZ, «Las joyas del traje...».
43 FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN, Reglamento sobre los elementos..., pp. 26-28.
44 FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN, «Aderezos y Complementos» [en línia].
Fig. 27. FOTO GOYO. Representants de les Fogueres de Sant Joan. Juny de 1964. Fotografia monocroma. Alacant: Arxiu Municipal d’Alacant (AMA). Imatge documental que mostra l’estètica de la indumentària i l’orfebreria de mitjan segle XX.
En el context regional espanyol, les dones empraven fermalls d’envergadura, coneguts com agulles de pit, fermalls o plaques, que complien una doble funció: la purament estètica i la utilitària, en assegurar peces com el mocador o la manteleta. Cal assenyalar que aquestes peces rarament formaven un conjunt coordinat amb les arracades, una pràctica reservada quasi exclusivament a l’alta noblesa cortesana. Aquesta dinàmica ornamental va evolucionar cap al segle XIX amb l’aparició dels fermalls posteriors, la influència dels quals va ser tal que van acabar integrant-se de manera definitiva en el vestit regional per a subjectar la manteleta a l’esquena. Encara que inicialment aquestes peces presentaven una factura senzilla i dimensions reduïdes, van experimentar una progressió estètica constant, incrementant gradualment la seua grandària, valor material i complexitat decorativa d’acord amb la resta de la indumentària tradicional45
D’acord amb la documentació oficial de la Federació i l’estipulat en el Reglament sobre els Elements de la Festa per a les Associacions Federades, els fermalls constitueixen un element present en la indumentària de la núvia alacantina, així com en el vestit de mudar dels segles XVIII i XIX. Aquestes peces s’utilitzen principalment com a adorn sobre el pit o per a subjectar el mocador, sent el seu ús de caràcter opcional dins del conjunt46,47
45 CARRASCO PASTOR i CARRASCO RODRÍGUEZ, «Las joyas del traje...».
46 FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN, Reglamento sobre los elementos..., p. 26-28.
47 FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN, «Aderezos y Complementos» [en línia].
Fig. 28. HOGUERAS ON FIRE. El fermall d’Adriana Vico. 2024. Fotografia dels moments previs a la seua proclamació com a Bellea del Foc 2025. Alacant.
Fig. 30. Manilles. Imatge de presentació de complements de la secció d’Indumentària. Alacant: Federació de les Fogueres de Sant Joan.
Fig. 31. ALAN INDUMENTARIA. Manilla. València. Fotografia de catàleg de complements.
Fig. 29. Fermall. Imatge de presentació de complements de la secció d’Indumentària. Alacant: Federació de les Fogueres de Sant Joan. Consultat en: [Lloc web oficial de la Federació].
ELS BRAÇALETS O MANILLAS
Els braçalets constituïen un element fonamental en la indumentària tradicional femenina, sent habitual que es portaren per parelles, un en cada avantbraç, i assegurats mitjançant cintes. Quant a la seua morfologia, predominaven les peces de disseny ovalat en les quals el frontal presentava dimensions superiors a les del fermall posterior. Respecte a la seua ornamentació, destaquen recurrentment els motius florals, l’ús d’esmalts i la inclusió de camafeos; no obstant això, en les peces de major valor decoratiu i material, és freqüent observar faixes serpentejants de motius foliacis enriquides amb pastes vítries o pedres dures tallades48. D’acord amb la documentació oficial de la Federació i l’estipulat en el Reglament sobre els Elements de la Festa per a les Associacions Federades, els braçalets es defineixen com a manilles i es descriuen com a joies subjectes a les nines mitjançant cintes. Aquestes peces presenten habitualment una forma ovalada i solen estar decorades amb motius florals, esmalts o camafeos, encara que també poden estar confeccionades com a elegants restos de perles. 49,50
LAS CHÂTELAINES
Originàries de França i integrades profundament en la indumentària tradicional espanyola, les châtelaines consisteixen en una placa metàl·lica ornamental, sovint en forma d’escut, que se subjecta a la cintura mitjançant un ganxo posterior. De la seua secció inferior pengen diverses cadenillas destinades a portar objectes d’ús personal, consolidant-se durant el segle XVIII com un dels complements més refinats i funcionals de l’orfebreria europea, utilitzats indistintament per homes i dones.El desenvolupament d’aquesta peça va estar estretament vinculat a l’evolució dels segells personals.
Davant l’increment de la grandària dels segells i el risc de pèrdua dels models exempts, les châtelaines van sorgir com una solució pràctica per a assegurar-los al cinto. Posteriorment, el seu ús es va diversificar per a incloure rellotges, claus, amulets i, en el cas femení, articles de costura, perfums o ventalls, sent aquesta última una aplicació molt estesa en l’àmbit local.Des d’una perspectiva tècnica, la fabricació de les châtelaines pertanyia primordialment a l’àmbit de l’orfebreria més que al de la joieria decorativa. Mentre que les peces de l’alta aristocràcia es realitzaven en or cisellat amb escenes bíbliques o clàssiques, les versions destinades a classes menys riques es fabricaven en aliatges com el similor mitjançant motles d’estampació.
48 CARRASCO PASTOR i CARRASCO RODRÍGUEZ, «Las joyas del traje...»., pp.55-67.
49 FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN, Reglamento sobre los elementos..., pp. 26-28.
50 FEDERACIÓ DE LES FOGUERES DE SANT JOAN, «Aderezos y Complementos» [en línia].
Fig. 33. DAMASCO ARTESANÍA. Porta-abanics. Segle XXI. Metall cisellat i bany de plata. València. Peça d’orfebreria actual basada en l’estructura de la castellana o châtelaine del segle XIX.
Fig. 32. Châtelaine de metall. Metall platejat i cisellat. Madrid: Museo del Traje, CIPE .
Al llarg del segle XVIII, l’estètica d’aquests complements va evolucionar des del relleu massís cap a decoracions més lleugeres d’esmalt, àgata i acer facetatge, aconseguint el seu apogeu amb l’estil Rococó i les col·laboracions amb signatures com Wedgwood.Cap a finals del segle, van sorgir variants com la châtelaine macaroni, caracteritzada per un disseny de doble caiguda que permetia equilibrar el pes del rellotge amb segells o caixes d’espill. En l’actualitat, aquest element persisteix com un component essencial del vestit regional, on compleix una doble funció: aporta un valor estètic de distinció i ofereix una alternativa elegant i anacrònica per a portar utensilis contemporanis o tradicionals, com el ventall, sense sacrificar la rigorositat històrica de la vestimenta51.Malgrat no figurar explícitament en el reglament de la indumentària alacantina, l’ús dels châtelaines està plenament consolidat en la pràctica, emprant-se habitualment per a portar el ventall tant en el vestit de núvia alacantina com en el de mudar.
En definitiva, la indumentària tradicional alacantina no pot entendre’s com un conjunt de peces aïllades, sinó com un llenguatge visual on cada peça d’orfebreria actua com un accent d’identitat i prestigi. A través de l’estudi del context històric i l’exhaustiva documentació rescatada d’arxius i gravats, comprenem que aquests “adreços” no són mers ornaments, sinó el testimoniatge viu d’una societat que bolcava la seua artesania i els seus ritus en el metall i la pedra.
51 CARRASCO PASTOR i CARRASCO RODRÍGUEZ, «Las joyas del traje...»., pp.55-67.
Fig. 35. ROUARGE FRÈRES (GRAVADORS). Alicante: Fontaine Santa Maria. 1852. Gravat sobre acer. En: BÉGIN, Émile. Voyage Pittoresque en Espagne et en Portugal. París: Belin-Leprieur et Morizot. Font: Col·lecció d’Alicante Vivo.
Fig. 34. PUNT I PEDRA. Châtelaine per a ventall. Segle XXI. Orfebreria artesanal. Alacant.
Tradició alacantina forjada a mà Punt i pedra
Entrevista - Verónica Pérez
La història de Punt i Pedra no s’entén sense el ressò dels martells i la calor del soldador que, durant més de quatre dècades, van definir el taller de Fernando Prieto Soriano. Fundat als anys 70, aquell comerç humil va nàixer amb la vocació de l’excel·lència, convertint-se amb el pas dels anys en un referent indiscutible de l’orfebreria i la indumentària. No obstant això, la verdadera fita d’aquesta narrativa no resideix només en la longevitat del taller, sinó en el relleu generacional que va permetre que la tradició, lluny d’extingir-se amb la jubilació del mestre després de 42 anys d’ofici, renasquera amb una energia renovada i una visió profundament actual.
La transició va ser un acte de fe i compromís. Davant el merescut descans de Prieto, tres dones, Victoria, Mabel i Azucena, unides per la passió per la festa i el respecte al patrimoni van decidir assumir el repte de transformar un llegat històric en un projecte de futur. Encara que el seu vincle emocional amb el món de les Fogueres era intrínsec a les seues trajectòries vitals, el domini tècnic del metall era, fins a eixe moment, un territori per conquistar. El procés d’aprenentatge va ser una immersió profunda que va durar quasi un any, un període de mentoria on el mestre va transmetre els secrets de la tècnica des de zero. Malgrat conéixer perfectament les necessitats de la festa, l’art de donar forma a la matèria va exigir una dedicació absoluta per a comprendre la naturalesa de l’orfebreria manual.
Coneixíem perfectament el que la festa demandava, però l’art de donar forma al metall des de zero era un llenguatge que vam haver d’aprendre sota la seua tutela.
Sota la tutela de Prieto, les tres sòcies es van especialitzar en el treball amb peces de llautó, un procés alquímic i minuciós on el disseny no sorgeix d’un motle industrial, sinó de la composició manual d’elements. La tècnica que hui defineix a Punt i Pedra es basa en l’acoblament, la soldadura i la retallada de peces que es van mesclant per a donar vida a adreços únics. No es tracta de reproduir una peça sencera, sinó de construir bellesa a partir de la suma de parts triades amb precisió. Aquesta base artesanal, lluny d’estancar-se, ha evolucionat sota la seua direcció: han ampliat el negoci integrant la part de brodats i modernitzant els equips d’orfebreria, aconseguint que el taller no sols sobrevisca després de la crisi sanitària, sinó que florisca. Així, el que va començar com una oportunitat davant una jubilació s’ha convertit en la prova que l’artesania més pura pot modernitzar-se sense perdre la seua essència, mantenint visca l’espurna d’un ofici que hui batega amb força en mans femenines. Aprendre un ofici amb més de quaranta anys d’història és molt més que memoritzar passos; és heretar una manera de mirar el metall. Sota la guia del seu mentor, les artesanes de Punt i Pedra no sols van aprendre a dominar tot el procés, des d’eixe primer punt de soldadura fins a la lluentor final del bany i l’encaixat de la pedreria, sinó que van assumir un repte molt major: la capacitat de convertir qualsevol idea, per boja que semble, en una realitat tangible.
Eixe és, potser, el segell més autèntic del taller. En un món on hui reps per WhatsApp la foto d’una joia d’una desfilada d’alta costura, un disseny d’una fira de temàtica medieval o fins i tot un retall d’una revista de moda que res té a veure amb la tradició local, el verdader mèrit està en la interpretació. El repte no és copiar, sinó traduir. Com elles mateixes expliquen, a vegades toca “fer màgia” amb les seues peces de llautó per a donar forma al que el client imagina. No compten amb motles industrials per a tot, així que l’enginy es converteix en la seua millor eina de treball.
A vegades ens porten una portada d’una revista o un esbós d’un dissenyador que és només un dibuix al llapis, i amb les nostres peces xicotetes hem d’enginyar-nos-les perquè això es convertisca en una arracada o una corona.
Aquesta versatilitat ha portat al taller a explorar terrenys fascinants. Des de recrear elements fantàstics com a caps d’ocell o plomes de metall per a indumentària d’avantguarda, fins a dissenyar adreços que naixen totalment de la seua pròpia inventiva. Encara que la majoria de les seues peces són creacions originals de la casa, eixa flexibilitat per a enfrontar-se a un foli en blanc és el que les fa diferents. En Punt i Pedra, la tècnica de tota la vida es posa al servei de la imaginació més actual, demostrant que el llautó és un material capaç de transformar-se en qualsevol cosa si cau a les mans adequades.
Per a les seues artesanes, el treball no acaba quan s’apaga el bufador o es tanca la persiana del taller. El verdader tancament del cicle ocorre al carrer, sota les llums en una Ofrena o entre la bullícia de les Fogueres de Sant Joan. Eixe sentir la festa del qual parlen es tradueix en un pessic elèctric quan, entre la multitud, identifiquen la lluentor d’una peça que va eixir de les seues mans. És un orgull silenciós que naix de saber que eixa joia no és una més, sinó una creació amb ànima. Existeix una distància emocional i estètica enorme entre el banc de treball i el moviment d’una desfilada. En el taller, la peça és metall, tècnica i esforç; en la persona, es converteix en part d’una identitat. El que fa que els seus adreços de siguen recognoscibles a simple vista és, precisament, la seua imperfecció artesanal. Enfront de la producció “a l’engròs”, on planxes industrials escupen milers de peces idèntiques i mancades de matisos, elles defensen la bellesa del que mai pot ser igual.
“Una cosa artesanal mai pot ser idèntica a una altra. Encara que no ens demanen personalitzar-ho, el fet d’estar fet a mà fa que cada peça tinga el seu propi caràcter”.
Fig. 1. Fernando Prieto Aderezos se toma un ‘descanso’. 2024. Fotografia de l’article periodístic. Alacant: Somos L’Alacantí.
Eixa filosofia d’exclusivitat s’emporta fins a l’últim detall. Existeix entre les sòcies un codi de respecte i cura per les seues clientes: si saben que una bellesa d’una foguera determinada porta un disseny concret, i una altra representant els demana el mateix, la precaució entra en joc. De forma quasi instintiva, canvien una peça, modifiquen una rematada o alteren un detall perquè, encara que l’essència es mantinga, cada dona senta que el seu adreç és únic. En el seu taller, cada vegada que un disseny naix de l’encàrrec d’una persona, ocorre un xicotet ritual de pertinença: eixe model és batejat per sempre amb el nom de la clienta que el va inspirar. És la seua manera d’honrar la confiança i la història personal de cada dona, atorgant al metall una identitat que perdurarà en el catàleg del taller. Per a elles, no es tracta només de vendre orfebreria, sinó d’entendre que cada persona que confia en el seu taller mereix una peça que no tinga rèplica exacta en tota la festa. Veure les seues creacions desfilant és confirmar que eixa xicoteta “variació” artesanal és el que les manté vives en el cor de la tradició.
El treball de Punt i Pedra amb les institucions, federacions i delegacions de festes revela una faceta que transcendeix la labor tècnica: les artesanes es converteixen en autèntiques guardianes de la identitat visual i la memòria de cada municipi. La sintonia amb aquests organismes és fonamental, ja que a les seues mans recau la responsabilitat de materialitzar símbols que representen a tot un col·lectiu. En aquests encàrrecs d’alt nivell, el contacte és estret i molt directe; habitualment són els propis regidors de festes o representants de les federacions els qui acudeixen al taller per a treballar braç a braç en els dissenys. L’exclusivitat és la norma absoluta en aquestes col·laboracions. Per a entitats com la FAFBA (Federació D’Associacions Festives de Barris i Partides d’Alacant), el taller va desenvolupar una línia de treball que és patrimoni únic de les seues representants. Les reines una vegada triades, lluïen un model de corona dissenyat específicament per a elles en comú acord amb la federació, a més de preparar les corones per a les reines dels diferents barris i partides (Fig.2 i 3). És una peça que només els pertany a elles i que es manté constant en el temps, variant únicament l’acabat, ja siga en or brillant o en el matís més sobri de l’or vell, segons la preferència de cada any, però conservant l’estructura que les identifica. Aquesta labor de custòdia estètica i respecte pel detall es fa especialment evident quan es tracta d’integrar l’heràldica i els símbols locals en el metall. En el cas de L’Alguenya, el taller elabora una corona summament particular que incorpora el seu propi escut cisellat a mà (Fig.4), una peça artesanal que no té res a veure amb els models estàndard i que és exclusiva per a la seua festa. De la mateixa manera, per a les festes patronals i de la primavera de Sant Vicent del Raspeig, les corones de les reines integren la flor d’ametler, un element distintiu del seu escut que les artesanes cuiden amb una manyaga quasi reverencial perquè cada detall de la festa estiga representat en l’orfebreria (Fig.5)
Fig. 2. PUNT I PEDRA (ORFEBRES). Corones oficials de la Federació d’Associacions Festives de Barris i Partides d’Alacant (FAFBA). 2024.
Fig. 3. PUNT I PEDRA (ORFEBRES). Corones oficials de les Reines de la FAFBA. 2023. Orfebreria artesanal. Alacant: Federació d’Associacions Festives de Barris i Partides d’Alacant.
Fig. 4. PUNT I PEDRA (ORFEBRES). Detall de l’escut heràldic municipal de l’Alguenya en la corona de les seues representants. Segle XXI. Orfebreria en metall daurat. L’Alguenya (Alacant).
La tradició es palpa d’una forma molt especial en les pintes per a les Fogueres de Sant Vicent. En aquest cas, el taller manté viu un disseny que es va gestar fa més de trenta anys de la mà de Fernando Prieto i Alfredo París. És un exemple perfecte d’evolució respectuosa: el disseny és exactament el mateix que es va crear originalment per a elles, però les artesanes l’han anat personalitzant i modernitzant segons les necessitats actuals. Mentre que abans s’estilaven peces molt més grans, ara el taller les adapta a una grandària més reduïda i estilitzat, demostrant que la tradició no és una cosa estàtica, sinó alguna cosa que es pot posar al dia sense perdre l’essència.
El procés de treball també s’obri a la col·laboració amb altres professionals del sector. En poblacions com Aspe, on les festes en honor a la Verge de les Neus se celebren cada dos anys, el taller treballa intensament per a les seues huit dames. Ací, la seua labor correspon amb coordinar amb indumentaristes de renom, com José Hernández, per a aconseguir una harmonia total entre el vestit i la joia. En aquests casos, la creativitat del taller s’expandeix, ja que no sols s’encarreguen de l’orfebreria, sinó que també confeccionen els tocats de flors i altres elements d’indumentària, aconseguint que cada peça, cada fermall i cada arracada encaixen en una visió comuna. En definitiva, cada població troba en el taller un aliat que entén que la seua labor no és només crear adorns, sinó protegir l’orgull d’una identitat gravada en metall perquè continue lluint impecable en cada desfilada. Encara que la major part de la seua producció d’orfebreria naix del tracte directe amb la clienta particular que busca una peça personalitzada, el taller de Punt i Pedra també funciona com un node logístic essencial per a altres professionals del sector. La relació amb els indumentaristas és fluida i constant, encara que sol enfocar-se en peces complementàries on el brodat manual cobra protagonisme. És molt habitual veure com els especialistes en costura recorren a elles per a encarregar calces i calcetins brodats, confiant en la seua capacitat per a rematar el conjunt del vestit regional amb la mateixa finor que empren en el metall.
No obstant això, existeixen moments en els quals l’orfebreria i la indumentària es funden en projectes institucionals de gran importància. Un exemple d’aquesta col·laboració es va donar amb les Reines i Dames d’Elx. L’encàrrec va arribar directament des de l’Ajuntament, però es va executar en estreta sintonia amb el indumentarista oficial una vegada que les representants ja havien sigut triades. Per a elles, el taller va dissenyar i va crear uns camafeus específics amb la imatge de la Verge de l’Asunción, una peça carregada de simbolisme devocional que només elles podien lluir. Aquest tipus de treballs reforça la idea que Punt i Pedra no és només un taller de venda al públic, sinó un centre de producció artesanal capaç de respondre a les exigències tècniques d’una institució i a la visió estètica d’un indumentarista.
Fig. 5. PUNT I PEDRA (ORFEBRES). Corones oficials de la Reina de les Festes i de la Primavera 2024. Sant Vicent del Raspeig (Alacant).
Fig. 6. PUNT I PEDRA i MIGUEL FILLOL. Presentació de la indumentària de les Bellees del Foc i les seues Dames d’Honor 2023. Alacant.
Fig. 7. PUNT I PEDRA (ORFEBRES). Adreç de les Dames de la Verge de les Neus. Orfebreria artesanal. Asp (Alacant)
Ja siga brodant el fil d’una calça o cisellant l’efígie d’una patrona en un camafeo exclusiu, les tres artesanes mantenen eixa dualitat: la proximitat del tracte individual en el taulell i la solvència professional per a vestir les màximes representacions de les festes alacantines. Més enllà de la creació de noves joies, el taller s’erigeix com un hospital de la memòria. En els seus bancs de treball no sols naix el futur de la festa, sinó que es preserva el seu passat. És habitual que els clients acudisquen a elles amb peces antigues, gravats o relíquies familiars que han perdut la lluentor amb el pas de les dècades. La seua labor de restauració és un exercici de paciència i respecte: desmunten amb cura la pedreria i les perles desgastades pel temps per a retornar-los la vida, assegurant que eixe patrimoni sentimental puga continuar desfilant en lloc de quedar confinat en un joier.
Aquesta faceta com a restauradores les porta fins i tot a terrenys relacionats amb el sacre. Actualment, el taller custodia una corona d’una verge per a la seua restauració, una línia de treball que, encara que menys freqüent, mantenen amb el mateix rigor que el seu mentor. No es limiten a reparar; a vegades, com va ocórrer recentment amb una confraria, són capaces de crear una corona nova per a una imatge, replicant la solemnitat que l’art religiós exigeix. L’orfebreria, al cap i a la fi, és el fil conductor que uneix el festiu amb el devocional, i elles dominen tots dos llenguatges.
El compromís de les artesanes amb les seues clientes no acaba amb el lliurament de la peça. El manteniment i la postvenda són pilars fonamentals de la seua filosofia. S’encarreguen d’arreglar agulles doblegades, reposar pedres que s’han caigut després d’un dia intens de desfilada o realitzar neteges profundes. I ho fan amb una generositat professional poc comuna: no sols reparen les seues pròpies creacions, sinó que obrin les seues portes a qualsevol peça, siga el que siga el seu origen, sempre que el material permeta l’arranjament. “Primer ho mirem i, si podem, ho arreglem sense problema”, asseguren, convertint-se en el punt d’auxili per a moltes famílies que no sabien a qui confiar els seus tresors més preuats.
Eixa mateixa atenció al detall i a la comoditat es trasllada a la seua secció de brodats. Un exemple clar són les seues calces, que s’han convertit en un dels seus productes estrela. Enfront de l’opció d’encarregar material industrial a altres ciutats, Punt i Pedra ofereix una alternativa pròpia d’Alacant, amb un avantatge competitiu fonamental: les seues calces no porten costures. Aquesta aposta per la comoditat tècnica, sumada a la capacitat de resposta immediata per a qualsevol arranjament, reforça la idea que tindre el taller “a casa” és un luxe per a la festa. Al final, saber que hi ha un lloc on el metall es cuida i el fil s’acarona amb nom i cognoms és el que permet que la tradició alacantina continue caminant amb pas ferm i sense rascades.
Fig. 8. PUNT I PEDRA (ORFEBRES). Camafeu amb la imatge de la Verge de l’Assumpció. Elx (Alacant).
Fig. 10. PUNT I PEDRA (ORFEBRES). Ventalls i calces de les Belleses del Foc i Dames d’Honor 2023 de Sant Joan d’Alacant. 2023.
Fig. 9. PUNT I PEDRA (ORFEBRES). Camafeu amb la imatge de la Verge de l’Assumpció. Elx (Alacant).
L’evolució de l’orfebreria en les festes és un reflex viu de com canvien els nostres costums i, sobretot, de com la moda i la tradició dialoguen constantment. En Punt i Pedra són testimonis directes d’aquest vaivé estètic. Lluny de ser un sector estàtic, l’orfebreria festiva travessa cicles on el gust pel minimalista i l’exuberant s’alternen, sovint impulsats per la visió dels indumentaristes que marquen la pauta en cada nova temporada. Actualment, el taller percep un retorn cap a la grandiositat. Després d’una època marcada per dissenys més continguts, les clientes tornen a buscar adreços de gran format que reclamen el seu protagonisme en el conjunt del vestit. Es recuperen amb força elements que semblaven haver quedat en un segon pla, com l’ús de passadors o la col·locació estratègica de fermalls en el coll, gestos que doten d’una elegància clàssica i renovada a la dona vestida de festa.
Hi ha temporades en les quals tot tendeix al xicotet i, de sobte, tornem a les peces grans. Ara, per exemple, el fermall al coll està tornant amb molta força.
Aquest canvi de tendència no és alié a la introducció de nous models de vestimenta, com l’oficialització de la indumentària del segle XIX en les Fogueres. No obstant això, les artesanes plantegen una reflexió interessant: és una evolució natural del gust o és la mà del indumentarista la que guia el camí? Siga com siga, elles actuen com el braç executor d’eixa visió, adaptant les seues tècniques perquè la peça metàl·lica encaixe a la perfecció amb la proposta de la costura. Al final, la seua labor consisteix a llegir eixos canvis i saber transformar el llautó perquè, siga gran o xicotet, l’adreç continue sent eixe element indispensable que acaba de definir l’ànima de qui el vist.
L’evolució de l’orfebreria en les festes no és només una qüestió d’estètica, sinó un diàleg constant entre el nou reglament, la tradició i eixe desig irreprimible de brillar que defineix a la festa. En Punt i Pedra, les artesanes actuen sovint com a guies en una mar de dubtes normatius. Amb els canvis recents en la indumentària de les Fogueres, com la distinció entre vestits de faena, mudar o els models del segle XIX, el taller s’ha convertit en un espai d’assessorament on la lògica històrica a vegades xoca amb el gust personal.
Un dels grans dilemes actuals és la coherència entre el tipus de vestit i la joia. Existeix un corrent pedagògic que recorda que, si una dona vist de “faena”, no hauria de lluir brillants, perquè no concorda amb la simbologia d’un vestit de treball.
No obstant això, la realitat del fermall és distinta: moltes clientes, encara que opten per un estil més senzill, no volen renunciar al centelleig. “Ho vull senzill, però que brille”, és la frase que resumeix aquest conflicte. Davant això, les artesanes intenten equilibrar el rigor amb el desig de la clienta, suggerint pendents més xicotets però que conserven eixa llum tan especial de la festa.
Aquesta falta d’una normativa rígida i tancada genera buits legals que el taller ajuda a navegar. A diferència d’altres elements de la festa, la informació històrica sobre l’orfebreria alacantina és escassa i difícil de trobar en arxius. Aquesta ambigüitat permet unes certes llicències, però també obliga les artesanes a ser previsores. Un exemple clar és l’ús de les pintes de fornitura, molt típiques d’Elx però que cada vegada es demanen més a Alacant. En Punt i Pedra, el disseny no sols busca la bellesa, sinó la funcionalitat: les fabriquen arredonides i sense pics per a evitar que s’enganxen amb la mantellina, demostrant que l’ofici també consisteix a solucionar problemes tècnics abans que apareguen al carrer. Fins i tot l’ús dels complements està embolicat en aquest debat entre el que “es deu” i el que “es vol”. Des del fermall que abans es col·locava per inèrcia sense subjectar res, fins a l’ús de rosaris en actes que no són religiosos, les artesanes observen com les modes dicten sentències que el reglament no acaba d’aclarir. Al final, en eixe buit on res està estrictament prohibit, la labor de Punt i Pedra és essencial: elles no sols venen peces, sinó que aporten el sentit comú i el criteri que només donen els anys d’ofici. El seu consell és clar: intentar que cada peça, ja siga de llautó o amb pedreria, guarde una harmonia amb la història que el vestit pretén contar, mantenint visca l’essència d’Alacant en cada soldadura.
Encara que el cor de Punt i Pedra batega al ritme de les festes populars, la seua perícia tècnica ha transcendit els límits de la tradició per a endinsar-se en el terreny dels moments vitals més íntims i les peticions més singulars. El taller s’ha convertit en un refugi per els qui busquen peces que no existeixen en els catàlegs comercials, consolidant-se com un espai on la personalització aconsegueix nivells quasi museístics o sentimentals. Des d’elegants complements per a vestits de nit i gales fins a encàrrecs nupcials d’una complexitat sorprenent, com un casc de pedreria fina teixit com una xarxa a la mesura exacta del cap d’una núvia, les artesanes demostren que el metall i la pedra no entenen de fronteres creatives. Eixa capacitat de dir “sí” a l’inusual és el que defineix el caràcter d’aquest taller com un lloc de possibilitats infinites. L’orfebreria ací s’entén com un servei a la memòria i al desig personal, arribant a fer treballs d’una càrrega emocional profunda. Han dissenyat i executat reliquiaris que contenen el cabell de sers estimats morts o joies que alberguen les cendres de mascotes, segellant amb mestratge tècnic aquests tresors perquè el record romanga intacte i segur.
Ja siga integrant aquests elements en una pinta de núvia o en un fermall de diari, la premissa de les tres sòcies és clara: si és factible i el material ho permet, no hi ha repte que es quede sense resposta.
Aquesta versatilitat converteix a Punt i Pedra en un enclavament únic on l’orfebreria d’autor recupera el seu sentit més primigeni: el de ser el canal per a materialitzar l’extraordinari. En un mercat dominat pel prefabricat, el seu banc de treball continua sent eixe racó on una idea particular, per extravagant o sagrada que siga, troba el respecte i la tècnica necessària per a convertir-se en una joia amb ànima pròpia. Al final, eixa obertura al nou, sumada al rigor de l’ofici heretat, és el que les manté com un referent no sols en la festa, sinó en la vida dels qui busquen que la seua història personal siga gravada en metall.
Eixa cerca de la perfecció no es limita a l’estètica de la peça, sinó que aconsegueix una dimensió quasi anatòmica. Elles entenen que cada rostre i cada cos requereixen una solució distinta; per això, adapten minuciosament l’adreç a l’anatomia de cada persona. Un exemple clar d’aquesta dedicació és el treball amb les arracades, on el confort és tan important com la lluentor.
Les artesanes personalitzen la subjecció segons la forma de l’orella i l’estat del lòbul, assegurant que la peça no sols lluïsca equilibrada, sinó que puga emportar-se durant hores sense causar molèsties. Ja siga reforçant el tancament o ajustant la caiguda del metall, el seu objectiu és que l’orfebreria se senta com una extensió natural de qui la vist, demostrant que la verdadera exclusivitat també resideix en la comoditat a mesura.
El futur de l’orfebreria artesanal s’enfronta hui a una paradoxa agredolça: mentre el valor emocional de la peça única creix, la viabilitat de mantindre un taller d’autor es torna una carrera d’obstacles. En Punt i Pedra, les artesanes són conscients que el relleu generacional no és només una qüestió de voluntat, sinó de resistència econòmica. En un mercat globalitzat on resulta més rendible vendre vint adreços industrials fabricats en sèrie que dedicar setmanes a una sola peça manual, l’artesania pura es converteix en un acte de rebel·lia. “Mantindre un negoci així costa moltíssim perquè treballem pràcticament sota comanda; no hi ha estoc, hi ha ànima i hores de dedicació que el mercat, a vegades, no arriba a pagar en el seu just valor”, reflexionen amb sinceritat.La formació és un altre dels grans nusos gordians del sector.
Fig. 11. FOGUERA SANT BLAI - LA TORRETA (FOTOGRAFIA). Procés de creació artesanal d’un adreç al taller de Punt i Pedra. 2026. Alacant.
A diferència d’altres disciplines que han aconseguit estructurar-se en línies acadèmiques, com la recent professionalització dels constructors de fogueres, l’orfebreria continua depenent de l’entusiasme individual i de l’aprenentatge en el banc de treball. Encara que existeixen intents institucionals, com a graus d’FP en províncies veïnes, la realitat del taller diari és molt més exigent. Per elles, integrar a algú en pràctiques és un luxe temporal que a penes poden permetre’s: els seus dissenys naixen del traç a mà, no de l’ordinador, i el temps necessari per a transmetre eixos “secrets” de l’ofici xoca amb la urgència d’unes comandes que sempre van al límit del calendari festiu.
Aquest panorama es veu agreujat per un històric secretisme en el món de la indumentària. Durant dècades, el coneixement es guardava sota clau com un patrimoni privat: “Jo ho sé fer i així venen a mi”. Eixe zel, destinat a protegir el negoci i la veracitat de peces tan delicades com les mantellines o els adreços, ha acabat per asfixiar el relleu. Al no compartir-se els trucs de l’ofici, el saber s’esvaeix amb la jubilació dels seus mestres. Les artesanes de Punt i Pedra veuen amb esperança l’obertura de noves acadèmies d’indumentària, però saben que en el seu camp, el treball manual amb llautó, banys d’or i plata de llei, i cristalls de primera qualitat, continua sent un terreny on la teoria no arriba a cobrir el mestratge de la pràctica.
Malgrat les dificultats, el taller es manté ferm en el seu compromís amb la qualitat. Saben que les seues peces són úniques, banyades en metalls preciosos i encastades amb la millor pedreria, i encara que la recompensa econòmica no sempre siga proporcional a l’esforç, la satisfacció de la clienta i l’orgull de mantindre viva una tècnica que no es rendeix davant el motle industrial són el seu verdader motor. L’orfebreria a Alacant, en mans d’aquestes tres dones, és hui un equilibri precari però bell entre la necessitat de reinventar-se per a sobreviure i l’obstinació de no soltar la mà de la tradició perquè aquesta no es desvirtue. Al final, ser artesana hui és entendre que el metall té un preu, però l’ofici, senzillament, no té valor.
La competència deslleial de l’era digital i la falta de pedagogia sobre el procés artesanal són, potser, els majors reptes als quals s’enfronta el taller en el seu dia a dia. En un mercat inundat per plataformes de baix cost on s’ofereixen adreços per tot just quinze euros, la labor de Punt i Pedra se situa en una dimensió completament distinta, quasi inassolible per a la lògica del consum ràpid. “És impossible competir quan el material base que nosaltres utilitzem, abans si més no de començar a treballar, ja val el triple del que costa un adreç complet en eixes webs”, expliquen amb una mescla de realisme i frustració. La bretxa es fa evident en el desconeixement dels materials i la tècnica. Sovint, la clientela arriba buscant un to específic, ignorant que darrere de la lluentor hi ha un procés químic de gran valor.
A la gent li falta informació sobre el procés.
No saben que ací dissenyem des de zero, soldant peça a peça. Pensen que això es fa de manera automàtica, ficant i traient el metall d’una màquina.
Quan les artesanes expliquen que la peça porta un bany d’or real de cinc micres, la resposta sol ser d’incredulitat. Per al públic general, la diferència entre una peça de fosa industrial i una obra soldada a mà, banyada en metalls preciosos i encastada amb cristalls d’alta gamma, a vegades es difumina sota l’etiqueta genèrica de “bijuteria”. Existeix la creença errònia que el treball consisteix simplement a decorar una base ja acabada, quan la realitat és que cada disseny naix de l’arquitectura minuciosa del material.
Per això, la supervivència de Punt i Pedra resideix en la cerca de l’exclusivitat i en el valor de l’experiència compartida. Aquelles clientes que entren al taller buscant una cosa “especial” es converteixen en partícips del disseny, veient com el seu adreç cobra vida davant els seus ulls a partir d’esbossos i fragments de metall. Eixa personalització absoluta és l’única barrera real enfront del producte industrial. Al final, el taller no sols embene orfebreria; embene la certesa que la peça que brillarà al carrer no és fruit d’un algorisme o una producció en cadena, sinó del saber fer de tres dones que defensen que l’or i la dedicació tenen un pes que cap plataforma digital podrà mai igualar.
La incomprensió sobre el valor de l’artesanal s’estén també a peces tan delicades com els ventalls, on la col·laboració entre diferents oficis aconsegueix la seua màxima expressió. En Punt i Pedra, cada ventall és una obra coral: les varetes són encarregades a artesans de prestigi, com Burriel, mentre que el país del ventall és un desplegament de tècnica pròpia. A diferència de les peces industrials, les seues puntes no van simplement cosides; es tracta de tul brodat a mà, un procés d’una complexitat tècnica i una inversió de temps que sovint xoca amb la fredor de les etiquetes de preu. La personalització arriba a ser absoluta, permetent que la clienta intervinga no sols en la gamma cromàtica, sinó en la inclusió de noms o detalls específics en llocs estratègics del disseny. No obstant això, les artesanes confessen que, a vegades, el treball resulta “desagraït” davant la falta d’informació del públic. “Hi ha qui se sorprén pel preu sense saber que, després de les hores de brodat i el cost dels materials de primera, a vegades no cobrim ni el valor de la caixa en la qual entreguem el ventall”, lamenten.
Existeix una desconnexió entre l’objecte final i el sacrifici que requereix la seua creació, una barrera que només es pot derrocar a través de la pedagogia i la visibilitat. En aquest sentit, les tres sòcies són conscients de la necessitat d’adaptar-se als nous temps perquè el seu ofici no siga només respectat, sinó comprés. Seguint el deixant d’altres sectors com el tèxtil, tenen la mirada posada en les noves generacions, les seues pròpies filles, per a traslladar l’essència del taller al llenguatge digital. La intenció és clara: utilitzar formats moderns com els reels o el contingut en xarxes socials per a mostrar el “darrere de les cambres” de cada soldadura i cada puntada. Mostrar com naix un adreç des d’una làmina de llautó o com es broda el tul d’un ventall és l’única via perquè l’espectador, quan veja el preu d’una peça, no pense en un “escàndol”, sinó en l’esforç monumental que suposa mantindre viva l’excel·lència a
Al final, l’objectiu de Punt i Pedra és que la gent es detinga a pensar, que valore l’exclusivitat i que entenga que, en un món d’usar i tirar, el que elles ofereixen és un tros d’història fet a mà que, precisament per la seua veracitat, és capaç de sobreviure al pas del temps.
Si haguérem de dotar d’ànima a Punt i Pedra, el seu estil es definiria a través d’una paraula que es repeteix com un mantra en el taller: personal. No es tracta d’una etiqueta comercial, sinó d’una connexió de doble sentit. És personal perquè naix de la identitat de qui ho encarrega, però també perquè porta la petjada inesborrable de qui ho realitza. En aquest procés, el metall o el adreç no és un element rígid, sinó un diàleg viu; no són poques les vegades que, a la meitat de la creació, una idea pactada amb la clienta ha de ser replantejada en el banc de treball perquè la peça “demana” una altra cosa. Eixe nivell d’honestedat creativa és el filtre de qualitat definitiu del taller: res ix per la porta si no els agrada a elles primer. “Intentem que tot el que isca d’ací ens agrade, fins i tot si no és del nostre estil personal; ha de ser bonic, ha de ser impecable”, confessen. Existeix un sentit de l’ètica artesanal tan profund que, a vegades, desprendre’s d’una peça acabada genera una xicoteta punxada de nostàlgia. És el preu de posar el cor en cada soldadura.
Eixe esforç es veu recompensat en el moment de la trobada. Per a les artesanes, l’instant en què una clienta veu per primera vegada el seu adreç o el seu ventall acabat és el verdader sentit del seu ofici. Per a qui viu la festa de manera visceral, rebre aquestes peces és un acte d’una intimitat colpidora. En eixe moment, les hores de disseny, el pols enfront del bufador i el cansament acumulat es dissolen quan l’emoció desborda a la persona i apareixen les llàgrimes. És ací on es comprén que Punt i Pedra no fabrica adorns; construeix els tresors íntims que guarden la memòria del que significa ser part de la festa.
L’horitzó de Punt i Pedra és un llenç ple d’ambició creativa, però també de la crua realitat que imposa el rellotge. Si se’ls pregunta per un somni pendent, la resposta brolla amb la il·lusió de qui estima la seua terra: «Ens encantaria, algun dia, realitzar els adreços del foc».
És l’anhel de veure el seu segell en les màximes representants de les Fogueres, una fita que coronaria anys d’esforç. No obstant això, eixe desig competeix diàriament amb un calendari asfixiant. Treballar sota comanda implica que el 90% de les 12 o 13 hores que dediquen al taller es consumeixen a complir encàrrecs, deixant poc marge per a l’experimentació o per a eixes mostres que desitjarien tindre en vitrina. La recent mutació del cicle fester ha eliminat els antics “respirs” de l’artesà. Va haver-hi un temps en què les presentacions es concentraven a la primavera, permetent un hivern de creació pausada.
Fig. 12. PUNT I PEDRA (ORFEBRES). Fermall de les Dames d’Honor adultes 2026.
Hui, amb actes des de setembre fins a abril, les festivitats d’Alacant s’encadenen amb les d’Agost, Elx o els pobles veïns en un bucle infinit. Aquesta falta d’estacionalitat obliga les artesanes a viure en un lliurament constant on “respirar” es converteix en un luxe. «Necessites buidar-te per a no acabar avorrint un ofici que t’ha costat tant de sacrifici», confessen, subratllant la prima línia que separa la passió de l’esgotament. Aquesta saturació és, en realitat, un mal comú entre els últims guardians de l’ofici manual. En l’ecosistema de Punt i Pedra, tot el que els envolta respira la mateixa aroma: des de la xica que fabrica les sabates fins al senyor de les espardenyes o els qui cusen els cancans a mà. Tots comparteixen la mateixa lluita contra un mercat que sovint exigeix tres condicions impossibles de conjugar: barat, ràpid i al gust. Per a qui busca una joia en aquest taller, la recomanació és clara: previsió. Encara que intenten no dir “no” a ningú, el termini mínim d’un mes és a penes un salvavides en un oceà de comandes. Però, sobretot, llancen un advertiment amb un somriure de qui coneix bé el seu caos: «Mai ens digues ‘sense pressa’, perquè llavors la comanda es perd en el fons de la llista».
Al final, la història d’aquestes tres dones és la d’una resistència silenciosa; un recordatori que, mentre hi haja mans disposades a soldar i ulls disposats a emocionar-se, l’orfebreria alacantina continuarà tenint un lloc on l’impossible es torna metall. El taller de Punt i Pedra és, en última instància, un acte de resistència cultural. En un món que gira a la velocitat del clic i el d’un sol ús, aquestes tres artesanes han decidit detindre el temps a colp de bufador i cisell. La seua història no és només la d’un negoci que sobreviu a les jornades de tretze hores o a la competència feroç de les grans plataformes; és la història d’una lleialtat indestructible a la bellesa i a la veritat dels materials.Cada adreç que ix de les seues mans, batejat amb el nom d’una dona i carregat amb el pes d’una tradició mil·lenària, és un fil que uneix el passat dels mestres orfebres amb el futur de la festa alacantina. Encara que el camí siga a vegades “desagraït” i el cansament pese tant com el metall, la recompensa apareix en eixa lluentor fugaç sota les llums de l’Ofrena o en la llàgrima d’una clienta que es reconeix en la seua joia.
Victoria, Mabel i Azucena seguiran ací, en el seu banc de treball, somiant amb vestir algun dia a les màximes representants del foc, però tractant a cada persona de la festa amb la mateixa distinció que si ho foren. Perquè en Punt i Pedra han comprés que el verdader luxe és la capacitat de crear alguna cosa que no existia, alguna cosa que no es pot repetir i alguna cosa que, per damunt de tot, està fet per a durar sempre. Mentre el martell continue sonant en el seu taller, l’essència d’Alacant tindrà qui la defense.
Fig. 13. FOGUERA SANT BLAI - LA TORRETA (FOTOGRAFIA). Vista de l’utillatge i l’entorn de treball al taller de Punt i Pedra. 2026. Alacant.
El tresor de les nostres representants El llegat de la família Castillo en les Fogueres
Entrevista - Verónica Pérez
La història de l’orfebreria festiva a la Comunitat Valenciana no podria entendre’s en l’actualitat sense l’empremta de Castillo Cinceladores. Aquest taller, que hui s’erigeix com un pilar fonamental en l’estètica de les Fogueres d’Alacant, va iniciar la seua marxa l’any 1981 de la mà del seu fundador, Esmerado Castillo. Va ser en aquell moment quan Esmeraldo va decidir aplicar la seua perícia tècnica com cisellador a un àmbit de gran especificitat i càrrega simbòlica: la creació de pintes per a la indumentària tradicional. Aquest arrelament i prestigi institucional que defineix hui a la marca no s’entendria sense la història d’aprenentatge i complicitat que es va forjar en el si de la família.
Per a Jesús Castillo, el taller no va ser un destí professional triat a l’atzar, sinó l’escenari natural de la seua infància. Els seus records més vívids ho transporten a aquells primers anys huitanta, quan sent a penes un xiquet, observava amb fascinació com el seu pare transformava una habitació de la seua pròpia casa en un taller viu. Allí, entre el so rítmic del martell i l’aroma metàl·lica del cisellat, Jesús va créixer veient com les mans d’Esmeraldo donaven forma a les primeres peces; una imatge que quedaria gravada com el primer fonament de la seua vocació. Eixa proximitat entre la llar i l’ofici va permetre que, en 1989, Jesús s’incorporara oficialment a l’empresa després d’haver assimilat, quasi per osmosi, els fonaments del cisellat sota l’experta mirada del seu pare, qui li va transmetre els secrets de l’ofici amb absolut mestratge.
Sota aquest nou impuls, el negoci va començar a créixer exponencialment fins a convertir-se en un referent indiscutible del sector. La visió del taller prompte va transcendir el metall; al costat de la seua dona, Pilar, el matrimoni va obrir una botiga d’indumentària valenciana en l’emblemàtic barri valencià de Benicalap. En aquest espai, la família va bolcar la seua ànima en la confecció de vestits tradicionals, permetent que l’art del cisellat convisquera en harmonia amb les sedes i els encaixos. Va ser el pas definitiu per a entendre la indumentària com un tot artístic, on la peça d’orfebreria i el teixit es funden en una mateixa identitat. L’estructura que hui coneixem sota el nom de Castillo Cinceladores S.L. va acabar de forjar-se en 1996 amb la incorporació de Jorge Castillo, el segon dels fills. Amb la família al complet bolcada en el projecte, el taller va aconseguir una maduresa tècnica que els ha permés una fita a l’abast de molt pocs: ser indumentaristes oficials de les tres grans fites del foc de la Comunitat: les Falles de València, les festes de la Magdalena de Castelló i, de forma molt especial, les Fogueres de Sant Joan. Hui, després de més de quatre dècades d’esforç, el vincle de Jesús i la seua família amb Alacant és indestructible. La solidesa del seu treball es reflecteix en la seua labor com indumentaristes oficials de les Belleses del Foc des de fa quinze anys. Per als Castillo, no es tracta només de cisellar metalls; es tracta de donar continuïtat a un llegat que va començar en una habitació de casa i que hui té la responsabilitat i l’honor d’enjoiar el sentiment de tota una ciutat.
Aquesta excel·lència que ha consolidat a la família Castillo en el cim de la festa se sustenta no sols en la tècnica heretada, sinó en una escrupolosa selecció de materials que hui defineixen la seua identitat. En el taller, la noblesa del treball artesanal comença amb l’ús del llautó per a la creació de les seues pintes, mentre que per als adreços combinen el llautó fos amb la plata, aconseguint peces que equilibren pes, durabilitat i una estètica refinada. Jesús destaca que el secret de la perdurabilitat i la lluentor de les seues obres resideix en l’aplicació de banys de metall de primera qualitat, que asseguren que cada peça mantinga la seua esplendor enfront del pas del temps i l’ús intens durant les festivitats.
No obstant això, el segell distintiu de la “identitat Castillo” es completa amb el joc de llums que aporten les pedres. Tots els seus treballs incorporen cristalls de les signatures més prestigioses del mercat, recorrent habitualment a la precisió i el foc del cristall de Swarovski per als seus adreços més exclusius. Aquesta aposta per la qualitat en els components no és una qüestió merament ornamental; per a Jesús i la seua família, és la manera de garantir que cada joia estiga a l’altura de la dignitat que representa la dona alacantina en les Fogueres, assegurant que cada centelleig d’una Bellesa siga un reflex del compromís del taller amb la perfecció.
Per a Jesús i la seua família, el salt definitiu cap a l’epicentre de la festa alacantina no va ser fruit d’una cerca comercial, sinó de la recomanació més valuosa que pot rebre un artesà: el reconeixement de la seua pròpia obra. El vincle amb la Federació de Fogueres es va forjar de manera orgànica quan un client d’Alacant, coneixedor de l’excel·lència de les seues peces, va presentar el seu treball a Manolo Jiménez, en aquell moment part de la Federació de Fogueres. Aquella trobada va ser el preludi d’una etapa històrica per al taller; després de valorar la minuciositat i el segell propi de les seues creacions, se’ls va brindar l’oportunitat de vestir les màximes representants del foc. Aquell moment va suposar una oportunitat decisiva que els Castillo van saber aprofitar amb la responsabilitat que exigia el càrrec. El fet que la Federació confiara en el seu taller després d’observar la minuciositat dels seus acabats va marcar l’inici d’una trajectòria que hui compleix quinze anys de compromís ininterromput. Per a Jesús, veure les seues peces per primera vegada en el context oficial de les Fogueres va ser la validació definitiva d’un estil propi, consolidant la presència de la seua signatura en una ciutat que, des d’aquell primer contacte, ha fet de la lluentor dels seus adreços una part indispensable de la nostra identitat festiva. Aquest compromís com indumentaristes oficials comporta una càrrega de responsabilitat que Jesús i la seua família assumeixen amb la mateixa intensitat que el primer dia. Jesús recorda aquell primer any com una etapa de lògics nervis, marcada pel desig de complir amb les altes expectatives depositades en la seua marca, però també per la immensa alegria de veure les seues creacions en el centre de totes les mirades.
Fig. 1. CASTILLO (ORFEBRES). Els germans Castillo en la presentació de l’orfebreria oficial de la Bellea del Foc i les seues Dames d’Honor 2013. Alacant.
Fig. 2. CASTILLO (ORFEBRES). Presentació de l’orfebreria oficial de la Bellea del Foc i les seues Dames d’Honor 2013. Alacant.
Fig. 3. FORTEA, Chimo. Presentació de l’orfebreria oficial de la Bellea del Foc i les seues Dames d’Honor 2015. Alacant.
Fig. 4. SIMARRO. Presentació de l’orfebreria oficial de la Bellea del Foc i les seues Dames d’Honor 2016. Alacant.
Malgrat els tres lustres transcorreguts, assegura que eixa sensació de responsabilitat no ha disminuït; cada nou lliurament es viu amb la il·lusió i el respecte de qui sap que les seues peces són part fonamental del patrimoni visual de la festa. El procés de treball amb la Federació de Fogueres és, segons relata Jesús, una labor de col·laboració i aprenentatge continu. Al llarg d’aquests anys, el taller ha aprofundit en les particularitats de la indumentària alacantina, treballant estretament amb els delegats d’indumentària perquè cada proposta siga l’adequada. Lluny de deixar-se portar per modes passatgeres, la filosofia dels Castillo es manté ferm en el rigor: els seus dissenys es basen sempre en reproduccions antigues i posseeixen una sòlida base històrica. D’aquesta manera, cada adreç que presenten no sols busca enlluernar per la seua lluentor, sinó que naix d’un estudi profund de la tradició, intentant que cada joia siga un pont fidel entre el passat artesanal i l’esplendor actual de les Belleses del Foc i les seues dames d’honor. El procés creatiu darrere d’un adreç per a una Bellesa del Foc és una labor minuciosa que combina la investigació històrica amb la precisió tècnica. Segons explica Jesús, tot comença molt abans de tocar el metall, amb un profund treball de documentació sobre peces antigues. Aquesta fase d’investigació és el fonament de cada obra, assegurant que el disseny respecte la tradició alacantina abans de procedir a la creació del model. Una vegada definit el disseny, les peces passen pel procés de fosa per a donar-los cos, després de la qual cosa arriben finalment al taller on comença la confecció manual, el moment en el qual l’artesà infon ànima al metall.
La fase final és la que atorga a cada conjunt el seu caràcter distintiu i únic. Les peces se sotmeten a banys de metall per a aconseguir l’acabat desitjat, una decisió que es pren de manera coordinada amb el indumentarista perquè l’orfebreria harmonitze perfectament amb els teixits del vestit.
El procés culmina amb l’encastat del cristall i el muntatge final, un acoblament de precisió on cada centelleig és col·locat amb cura. Per als Castillo, aquest flux de treball garanteix que, encara que cada any les peces tinguen un toc diferenciador, mai perden eixa base històrica que les converteix en autèntiques reproduccions de la nostra cultura, elevant l’artesania a la categoria de patrimoni viu en cada edició de les Fogueres. Al llarg d’aquests anys, Jesús ha sigut testimoni directe de com el gust i les tendències en l’orfebreria de les Fogueres han experimentat una evolució significativa. Si bé en els inicis existia una major llibertat estètica, el taller ha liderat un retorn cap a l’essència. Actualment, el seu treball se centra de forma molt més rigorosa en la reproducció de peces antigues dels segles XVIII i XIX, rescatant formes i proporcions històriques a les quals apliquen el segell inconfusible i l’estil propi de la seua signatura. Aquesta tendència cap al purisme tradicional no sols dignifica la indumentària alacantina, sinó que la dota d’una coherència històrica que és molt valorada pels experts i per la pròpia festa.
Fig. 5. CASTILLO (ORFEBRES). Presentació de l’orfebreria oficial de la Bellea del Foc i les seues Dames d’Honor 2017. Alacant.
Fig. 6. CASTILLO (ORFEBRES). Presentació de l’orfebreria oficial de la Bellea del Foc i les seues Dames d’Honor 2018. Alacant.
Fig. 7. CASTILLO (ORFEBRES). Presentació de l’orfebreria oficial de la Bellea del Foc i les seues Dames d’Honor 2019. Alacant.
Fig. 8. CASTILLO (ORFEBRES). Taller orfebre en la II Mostra d’Indumentària i Oficis Artesans de les Fogueres de Sant Joan. 2020. Alacant.
Quant al procés d’elecció de l’adreç que lluirà la Bellesa del Foc, es tracta d’una decisió consensuada que busca l’harmonia total del conjunt. Jesús explica que, en una primera fase, el taller presenta a la Federació de Fogueres els models que han dissenyat per a eixe any. A partir d’ací, s’inicia un diàleg a tres bandes entre la Federació, el propi taller i el indumentarista encarregat de confeccionar els vestits. L’objectiu és que l’orfebreria i la tela dialoguen en el mateix llenguatge; i encara que la decisió final és conjunta, l’autoritat tècnica dels Castillo és fonamental, ja que tant la institució com els professionals de la costura es deixen aconsellar sempre per la seua experiència i visió artesanal.
Aquest enfocament en la tradició i la puresa històrica ens porta a una reflexió necessària sobre la supervivència del propi ofici. Per a Jesús, l’art del cisellat posseeix una naturalesa quasi mística i profundament lligada al llinatge; és un coneixement que, mancant escoles reglades, es transmet exclusivament de pares a fills. Aquesta absència de formació acadèmica externa converteix al cisellador en una figura en perill d’extinció: Jesús assenyala amb preocupació que, en l’actualitat, a penes queden cinc o sis professionals en tota la Comunitat Valenciana que dominen aquesta tècnica manual. Si bé ells han complementat la seua formació en escoles de joieria per a aconseguir la precisió tècnica actual, l’ànima del seu taller continua sent eixe colp de cisell que només s’aprén en el banc de treball familiar. Aquest compromís amb la pedagogia i la posada en valor del seu ofici va tindre un moment destacat al febrer de 2020, amb la participació de la signatura en la II Mostra d’Indumentària
i Oficis Artesans de les Fogueres de Sant Joan. En aquella trobada, Castillo Cinceladores no sols va participar com a expositor, sinó que va protagonitzar una demostració de cisellat en viu que va captar l’atenció de tots els assistents. Aquesta realitat dibuixa un futur incert per a l’orfebreria tradicional. Jesús observa amb escepticisme com el sector s’enfronta a la proliferació de tendes que aposten per la fabricació industrial i mecanitzada, prioritzant el baix cost sobre la qualitat i el valor artístic de la peça feta a mà. Per als Castillo, el risc no és només la pèrdua d’una tècnica, sinó la desvirtuació de la pròpia festa si es deixa de valorar el treball artesanal que hi ha darrere de cada adreç. Malgrat aquest panorama, el seu taller es manté com un bastió de resistència, confiant que la lluentor autèntica d’una peça cisellada a mà continue sent, per a les futures generacions, l’únic llenguatge capaç d’estar a l’altura de la història i el sentiment de les Fogueres. Malgrat haver aconseguit el cim de la seua professió, per a Jesús i la seua família el camí no ha acabat; l’ambició del taller no es mesura en fites ja conquistades, sinó en la cerca constant de l’excel·lència. El somni que mantenen viu és el de continuar perfeccionant la seua tècnica dia a dia, amb el ferm desig de conservar, durant molts anys més, la confiança de les màximes representants de les festes de la nostra Comunitat.
Fig. 9. CASTILLO (ORFEBRES).Taller orfebre en la II Mostra d’Indumentària i Oficis Artesans de les Fogueres de Sant Joan. 2020. Alacant.
Fig. 10. CASTILLO (ORFEBRES). Presentació de l’orfebreria oficial de la Bellea del Foc i les seues Dames d’Honor 2022. Alacant.
Fig. 11. CASTILLO (ORFEBRES). Presentació de l’orfebreria oficial de la Bellea del Foc i les seues Dames d’Honor 2023. Alacant.
Fig. 12. CASTILLO (ORFEBRES). Presentació de l’orfebreria oficial de la Bellea del Foc i les seues Dames d’Honor 2024. Alacant.
Aquesta voluntat de permanència es combina amb una obertura cap a nous horitzons creatius, explorant línies de col·laboració amb dissenyadors de renom que permeten portar el llenguatge del cisellat a altres àmbits de la moda i el disseny. Per als Castillo, el major estímul per a seguir avant és el reconeixement a l’esforç i a la dedicació de tota una vida bolcada en el metall. En aquest sentit, la figura del seu pare, Esmeraldo, continua sent el far que guia les seues aspiracions; l’honor d’haver-lo vist nomenat fill adoptiu de la ciutat de València representa per a ells la màxima validació del seu ofici. Eixe és, en última instància, el verdader projecte pendent: assegurar que el taller continue collint distincions que honren el seu llegat, demostrant que darrere de cada adreç i cada pinta no sols hi ha un material noble, sinó el cor i l’ànima d’una família que ha fet de l’artesania la seua raó de ser.
Entre les seues fites més sagrades destaquen la confecció de les joies de la Verge del Lleó i la seua prestigiosa col·laboració en la creació de la corona de la Verge dels Desemparats i del Sant Calze, peces que simbolitzen el màxim rigor artístic i devocional de la regió valenciana. El seu mestratge tècnic ha transcendit davanteres, portant l’essència valenciana a les Cases Regionals de països com l’Argentina i l’Uruguai, alhora que manté un compromís indestructible amb les festes locals. Des de 2011, la signatura ostenta el títol de Proveïdor Oficial de pintes i adreços per a les Belleses del Foc i les seues Dames d’Honor, així com per a la Junta Central Fallera de València i nombroses Juntes Locals en municipis com Dénia, Borriana, Sagunt, Xàtiva, Alzira o Benetússer. Aquest reconeixement s’estén també a Còrdova i a institucions culturals de renom, com el Museu Casa de la Festa Manuel Ricarte.
La seua labor divulgativa a través de col·loquis, setmanes culturals i exposicions ha sigut clau per a protegir la indumentària oficial, rebent per això la menció especial i el premi del diari Las Provincias. La seua visió avantguardista els ha permés col·laborar en desfilades de moda amb dissenyadors de la talla de Francis Montesinos i signatures com Vives i Marí, integrant l’artesania clàssica en contextos contemporanis. Aquest impacte global es reflecteix en la seua participació activa en la Ruta de la Seda de la UNESCO i el seu suport fonamental en l’expedient que va declarar a les Falles de València com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Finalment, l’esperit de l’empresa es completa amb una profunda consciència social, col·laborant estretament amb entitats benèfiques com a Casa Caridad o la Fundació Ronald McDonald, demostrant que la bellesa de les seues peces de cisell és només el reflex d’un compromís ètic i cultural amb la seua terra.
Com a fermall final a aquesta trajectòria de foc i metall, queda el pòsit d’una artesania que transcendeix el material per a convertir-se en un símbol d’identitat.
El taller dels Castillo no sols fabrica objectes d’adorn; custòdia un fragment de la història de la nostra comunitat que, de no ser per la seua obstinació, es perdria en l’oblit de les màquines. Cada vegada que una Bellesa del Foc llueix els seus adreços, es completa eixe cercle que va començar fa dècades en una xicoteta habitació de casa, demostrant que el verdader luxe no resideix en la lluentor del metall, sinó en el temps, el respecte i la passió amb els quals ha sigut forjat. Castillo Cinceladores continua així escrivint la seua pròpia crònica, una on cada colp de martell és una declaració d’amor a les nostres festes i una promesa que, mentre hi haja un cisell a les seues mans, l’ànima de les Fogueres continuarà resplendint amb llum pròpia.
Fig. 13. CASTILLO (ORFEBRES). Presentació de l’orfebreria oficial de la Bellea del Foc i les seues Dames d’Honor 2025. Alacant.
Fig. 14. CASTILLO (ORFEBRES). Presentació de l’orfebreria oficial de la Bellea del Foc i les seues Dames d’Honor 2025 Alacant.
Fig. 15. CASTILLO (ORFEBRES). Presentació de l’orfebreria oficial de la Bellea del Foc i les seues Dames d’Honor 20245 Alacant.
L’ orfebre dels nostres somnis
Hi ha racons que no es mesuren en metres quadrats, sinó en la quantitat de somnis que s’han cosit entre les seues parets. En la nostra xicoteta família, eixe racó, el nostre racó, té un nom propi i l’aroma dolça del fil recentment tallat. Allí, entre el xiuxiueig de les teles i la lluentor dels accessoris, treballava la millor orfebre que la festa ens ha donat; una artista que no sols dissenyava vestuaris, sinó que forjava alegries. Mentre el món se submergia en el silenci de la nit, ella es convertia en la guardiana de la vigília. Fins a altes hores de la matinada, sota la llum cansada d’un llum de saló, les seues mans executaven una dansa precisa d’agulla i didal. No eren simples puntades: era l’obstinació silenciosa de qui sap que el seu treball no és vestir un cos, sinó fer que una ànima brille. Eixes mans, adobades per l’ofici i beneïdes pel talent, tenien un do quasi místic: donaven llum. Tot aquell que tenia el privilegi de lluir un dels seus dissenys no sols portava una peça o una joia; portava amb si una part del seu lliurament i eixa espurna de felicitat que ella aconseguia impregnar en cada costura.
Ella va ser, i continua sent, el fil daurat que ens manté units i radiants. Si intentàrem sumar els minuts, les hores i les llargues nits que ha dedicat a cadascun de nosaltres, el compte resultaria senzillament infinit. El seu temps mai va ser seu; va ser un regal que ens entregava en cada cosset, en cada rematada invisible, en cada decisió creativa presa quan la resta de la casa ja dormia. Eixes mans, que mai van saber de descansos si hi havia un projecte en ment, són un mapa viu de la nostra història: en elles habiten milers de vestuaris, un arxiu incalculable d’idees que van cobrar vida i decorats que van transformar la nostra realitat en una cosa extraordinària. No era només qüestió de tela i metall; ella era l’arquitecta de les nostres il·lusions. Va alçar escenografies allí on només hi havia buit i va convertir el quotidià en un escenari digne de la millor representació.
Posseïa una ment que habitava en el futur, una visió innovadora que, sovint, corria més ràpid del que els altres érem capaços de processar. A vegades ens costava comprendre les seues arriscades apostes, eixe llenguatge d’avantguarda que només ella parlava, però bastava veure com imaginava detalls minuciosos per a escenaris monumentals per a rendir-se davant la seua evidència. Tenia la capacitat de veure l’obra acabada abans fins i tot que el primer esbós tocara el paper. El seu enginy no naixia del buit, sinó que començava a cobrar vida en xicotetes llibretes que sempre l’acompanyaven.
En eixes pàgines, les seues mans traçaven amb urgència els primers centellejos del que més tard serien peces magistrals; dibuixos ràpids, anotacions al marge i gargots que només ella aconseguia desxifrar per complet. Era el mapa de la seua imaginació bolcat al paper. No obstant això, una vegada que el disseny abandonava el dibuix per a convertir-se en tela, metall o cartó, aquelles llibretes perdien el seu caràcter de guia per a transformar-se en part del paisatge del taller. Acabaven perdudes pel racó, amagades sota un retall de tela, oblidades sobre un prestatge o soterrades per nous projectes, com si, una vegada complida la seua missió de donar a llum el somni, el paper ja no fora necessari i poguera descansar en qualsevol racó, esperant a ser redescobert com un xicotet tresor de la nostra història familiar.
La seua genialitat no sols residia en el que les seues pròpies mans podien crear, sinó en la seua sorprenent capacitat per a llegir l’ànima dels qui l’envoltaven. Tenia l’ull clínic de qui sap trobar un diamant en brut; sabia veure el talent, la disciplina o l’espurna de creativitat en els altres, fins i tot abans que ells mateixos s’adonaren que la posseïen.
Va ser així com, quasi sense pretendre-ho, va reunir al seu voltant al millor taller possible. No buscava simplement mans que executaren, sinó cors que bategaren al ritme de la seua mateixa passió. Sota la seua ala, tots donaven la seua millor versió, perquè ella aconseguia que cadascun se sentira partícip d’una cosa més gran que un simple vestit o un decorat. Va saber envoltar-se dels millors perquè sabia extraure la llum de cada persona, convertint el nostre racó no sols en un lloc de treball, sinó en un refugi d’excel·lència compartida. I el més admirable no era només el seu talent, sinó el seu tremp. No importava quantes pedres li havia posat el camí a l’esquena, ni quant pesaren les càrregues de la vida en eixe moment; quan arribava l’instant de mostrar la seua obra al món, ella es despullava de qualsevol cansament.
En eixe precís moment, apareixia el seu millor somriure, una llum que eclipsava qualsevol penombra passada, permetent que la seua creació brillara amb la mateixa puresa amb la qual ella l’havia somiada. Era impossible que guardara un secret, perquè el seu rostre era l’espill exacte de la seua ànima; una cartografia on es llegia, sense filtres, tot el que pensava. Els seus ulls i les seues celles parlaven abans que les seues paraules, reflectint tant l’espurna de l’entusiasme com el foc del descontentament quan alguna cosa no aconseguia la perfecció que ella buscava. El bo i el dolent treien el cap a la seua cara amb una honestedat valenta, la mateixa amb la qual enfrontava cada repte. Hui, en tancar els ulls en el nostre racó, sembla que l’aire encara vibra amb els seus riures, que han quedat allí encapsulats, surant entre els patrons i les pistoles de silicona. Eren eixos riures els que compassaven el treball mentre ella, amb una determinació indestructible, feia realitat cada somni propi i cada anhel que nosaltres depositàvem a les seues mans.
Des de fa un any, el nostre racó a vegades guarda un silenci que abans no coneixia, un buit que es fa palpable en pujar les escales i entropessar amb les teles amuntegades en el magatzem del pis de dalt. És impossible no veure eixos rotllos de teles i no imaginar les seues mans buscant-los una forma nova. No obstant això, la seua absència no és només nostàlgia, és una lliçó de vida que va deixar gravada en els més xicotets.
Ella va ensenyar els xiquets a estimar la nostra festa amb una llibertat feroç; els va mostrar que l’alegria no s’ampra, sinó que es construeix, sense esperar a res ni a ningú. Els va gravar a foc que allò que és verdaderament sagrat és fer el que un estima, amb el cap alt, sense importar qui estiga o qui falte al costat.
Amb eixa mescla d’humilitat i caràcter, ens va demostrar que, encara que la seua petjada siga inesborrable, ningú és prou important per a ser imprescindible, perquè la verdadera màgia resideix en què l’obra continue i la festa continue brillant, tal com ella ens va ensenyar a polir. Més que una artesana, ha sigut l’orfebre dels nostres somnis. Amb una paciència infinita, va anar modelant els anhels que vam tindre quan érem xiquets, els que defensem hui amb orgull i aquells que encara estan per nàixer. Perquè el seu llegat no es queda en l’armari ni en el joier; viu en la confiança que sentim en vestir-nos amb el seu art, sabent que, mentre sostinguem el fil que ella va començar a cosir, qualsevol somni és possible de confeccionar.
La seua última joia mai s’acabarà perquè resideix en el cor de la Torreta. Un cor que continuarà bategant a contratemps.
«Les
Fogueres de Sant Joan són l’exponent de l’alegria d’un poble que sap cremar allò vell per a renàixer de nou»
PY I RAMÍREZ DE CARTAGENA, José María. «Les Falles de San Chusep en Valencia y les Fogueres de San Chuan en Alacant». La Voz de Alicante. 28 de març de 1928.
Comptant els dies que falten...
Sembla que l’aroma a pólvora i el ressò de les bandes de música ja comencen a surar en l’aire d’Alacant. És increïble com, a penes es crema l’últim caliu de la Cremà, el comptador es posa a zero i la nostàlgia es transforma immediatament en un compte arrere carregat de projectes, reunions i eixa il·lusió que només un alacantí entén. Des que les cendres de l’any passat es van refredar, cada dia ha sigut un esglaó més en aquesta escala que ens retorna a les nostres festes majors. Vam començar quasi en silenci, entre esbossos i les primeres reunions de comissió on es forjaven els somnis d’aquest exercici, repassant amb detall cada encert per a repetir-lo i cada error per a convertir-lo en una nova oportunitat de brillar. A mesura que els mesos avançaven, el ritme es va anar intensificant: vivim l’elecció de les nostres representants amb el cor en un puny, desempolsem els vestits de saragüell i de núvia alacantina amb eixa mescla de respecte i alegria, i compartim sopars de sobaquillo que servien d’excusa per a parlar, una vegada i una altra, de com lluiria la nostra foguera plantada en l’asfalt. Hem ratllat dies en el calendari amb la determinació de qui sap que cada jornada de treball en el taller de l’artista o cada assaig de la banda ens acostava un poc més a eixe esclat de llum i color que paralitza la ciutat. Ara, amb l’emoció a flor de pell i els sentits alerta, mirem cap arrere i comprenem que tot l’esforç d’enguany no ha sigut més que el pròleg necessari per al retrobament més esperat, eixe moment màgic en el qual el primer coet anuncie que, per fi, les Fogueres han tornat a casa.
Maig va marcar l’inici d’un any que quedarà gravat amb lletres d’or en la nostra història. Amb la inauguració de l’exposició “De la flama al cor: 20 Anys de Torreta” a la Sala Àmbit Cultural d’El Corte Inglés, vam obrir oficialment les celebracions del nostre vinté aniversari (fig. 1). Va ser una trobada on la nostàlgia de dues dècades de vivències es va entrellaçar amb la mirada posada en el demà, un viatge emocional que va permetre els assistents recórrer cada instant de passió festera que ens ha portat fins ací. En aquest marc de records i retrobaments, el futur va cobrar forma amb la presentació dels esbossos que plantaríem en les Fogueres 2025 (fig 2-4), simbolitzant un salt cap avant ple d’il·lusió renovada.
La vetlada va comptar amb el suport i l’afecte de la Federació de Fogueres, el seu president i les acabades de triar Belleses del Foc, els qui ens van acompanyar en aquest primer gran pas d’una cronologia que a penes començava a escriure’s. Durant l’acte, la Federació va anunciar oficialment que, a partir del pròxim Certamen Artístic, s’anava a instaurar el “Premi Especial Noelia Rondón a la Millor Coreografia”. Aquest homenatge va suposar un reconeixement històric a la dedicació, la passió i el treball incansable de la nostra comissionada Noelia Rondón, referent indiscutible de l’àrea artística de la festa.
Poc després, el protagonisme va passar a les noves generacions de la nostra comissió. Els nostres xiquets i xiquetes van participar en la tradicional plantació de l’arbret, una cita organitzada per la Federació que va reunir a tots els infantils de la ciutat (fig.5). Va ser una jornada de convivència i alegria on els més xicotets de Torreta van compartir moments de germanor, aprenent i creixent junts mentre sembraven la llavor d’una tradició que assegura el futur de la nostra festa.
Seguint amb aquest camí de tradicions, els nostres càrrecs 2025 van acudir a la Benedicció de Bandes i Carambas (fig.6). L’acte, organitzat per la Foguera Diputació-Renfe i celebrat en la solemne Cocatedral de Sant Nicolás, va ser una cita carregada de simbolisme on el sentiment fester es va unir a la solidaritat. A més de la benedicció dels distintius que lluiran els nostres representants, vam participar en una ofrena d’aliments, demostrant que el compromís de Torreta va més enllà de la festa.
Eixe compromís amb el nostre entorn més pròxim es va reafirmar, com ja és tradició, amb la visita a la residència “La Saleta”, en el cor del nostre barri. Els nostres càrrecs van participar amb moltíssima il·lusió en la Presentació de Càrrecs del centre, col·laborant en la imposició de bandes als residents (fig. 7). La nota de color i alegria la van posar els nostres infantils, els qui van regalar als majors una xicoteta actuació que va omplir la vesprada de somriures. Va ser, una vegada més, una lliçó d’afecte i proximitat que ens recorda per què celebrem la festa en comunitat, acomiadant-nos amb la promesa de tornar l’any vinent.
L’elegància i l’estil també van tindre el seu espai en aquest calendari de celebració. Les nostres Belleses, Adriana i Rosi, van assistir a la “XI Desfilada Bellesa” organitzat per la foguera Nou Babel en els emblemàtics jardins del MARQ (fig.8). Va ser una vesprada estupenda sota el sol d’Alacant on la bellesa de la nostra festa va brillar amb llum pròpia. L’orgull per a Torreta va ser doble, ja que les nostres comissionades Candela, Aitana i Noelia també van participar en la passarel·la, lluint espectaculars i demostrant, una vegada més, el carisma que defineix les dones de la nostra comissió (fig. 9).
Com no podia ser d’una altra manera, la intensitat d’enguany ens va portar al cor polític i emocional de la ciutat: la Plaça de l’Ajuntament. Les nostres representants, tant infantils com adultes, van acudir a les solemnes Proclamacions de les Belleses del Foc d’Alacant i les seues Dames d’Honor 2025 (fig. 10 i 11). Ser presents en aquests actes, abrigallant a les màximes representants de la festa en una plaça abarrotada de sentiment, va reforçar el nostre orgull de pertànyer al món de les Fogueres en un moment tan especial per a nosaltres. Dues nits màgiques on Torreta va vibrar al costat de tota la ciutat, celebrant l’arribada d’un nou regnat amb la il·lusió de qui sap que el seu propi aniversari està aconseguint la seua plenitud.
I així, tocant ja amb els dits l’arribada de la festa, els somnis van començar a fer-se matèria amb l’arribada dels nostres ninots a l’Exposició del Ninot 2025 en la Llotja del Peix (fig. 12). De la mà dels nostres artistes, les obres que defensaran els nostres colors en Primera Categoria ja esperen la mirada del públic. El Ninot Infantil (fig.14), obra de Loren Fandos i Sergio Fandos sota el lema “KOUTÍ GÉFSIS”, és una peça on el sabor de la infància cobra vida en una explosió de formes i colors. El Ninot Adult (fig.13), creat per Loren Fandos amb el lema “VENENUM”, ens sedueix amb la subtilesa d’eixe instant on l’amargor sana i el verí uneix el que la vida separa. Amb el seu lliurament, l’art de Torreta ja és al carrer, marcant el compte arrere definitiu per al
Però els reconeixements no van acabar ací. En una nova cita als jardins del MARQ, l’orgull de la nostra comissió va tornar a brillar amb nom propi en el tradicional lliurament d’emblemes. La nostra comissionada i padrina infantil, Sara, va tindre l’honor de rebre l’emblema d’or, un guardó que premia anys de compromís absolut, afecte i una dedicació incansable a la nostra foguera. Un moment de profunda emoció per a tots els que formem aquesta família, veient com el seu lliurament personal és reconeguda oficialment pel món de la festa. Enhorabona, Torretera!
Finalment, el fervor i la devoció es van fer presents en el tradicional cercaviles de foc en honor a Sant Joan Baptista. Convidades per la comissió de festes de fogueres de Sant Joan d’Alacant, les nostres representants van gaudir d’un recorregut ple de llum que va culminar a l’Església Parroquial. Allí van viure un instant de recolliment i tradició únic, quan totes les mantellines de núvia alacantina van ser beneïdes, preparant així l’ànima i la indumentària per als dies grans que s’aveïnen. Una vesprada de compromís i fe que ens va recordar que, després de vint anys, l’essència de Torreta continua més viva que mai.
Per a arredonir aquest cicle de germanor, vam viure un gran dia en família durant el tradicional Certamen d’Arrossos al Parc El Morant (fig. 17, 18 i 19). Va ser l’ocasió perfecta per a compartir taula, gaudir de la gastronomia alacantina i fer foguera en el sentit més pur de la paraula: units. Entre riures, bona companyia i eixe esperit festiu que ens caracteritza, no va faltar l’aigua per a refrescar una jornada calorosa i plena d’alegria. Una prova més que en Torreta, la diversió i la unió són els ingredients principals de la nostra història (fig.20).
Fidels a el nostre costum, després de la jornada de convivència al parc, els torreters ens vam dirigir junts a visitar l’Exposició del Ninot. Vam complir amb el ritual de cada any: vam recórrer les sales amb ull crític, vam votar els nostres favorits i, per descomptat, no vam deixar passar l’oportunitat de fotografiar-nos amb els nostres propis ninots. Veure les nostres obres envoltades de tota la comissió va ser el fermall d’or a un diumenge perfecte, reafirmant que, en aquest 20 aniversari, cada acte compartit enforteix el cor de la nostra foguera (fig 21,22 i 23).
El camí cap als dies grans va aconseguir una de les seues fites culturals més significatives amb la presentació del nostre Llibret 2025, titulat “Un tapís de vint mil fils” . L’emblemàtica Casa de la Festa va ser l’escenari perfecte per a revelar aquesta obra, que es presenta com un viatge profund per la tradició, la memòria i eixos fils invisibles que han teixit la nostra història festera al llarg d’aquests vint anys.Vam tindre l’honor de comptar amb la presència de la Federació de Fogueres, representada per David Girona i Claudia Aroca, Dama d’Honor de la Bellesa del Foc d’Alacant 2025, el suport de la qual va realçar la importància d’aquest homenatge a les nostres arrels (fig. 24 i 25). Aquest llibret no és sol paper i tinta; és un tapís d’il·lusió teixit gràcies a l’esforç de totes les persones que han contribuït a fer-lo realitat.
Juny va arrancar amb la força i el sentiment que només aquest mes sap despertar en el cor d’Alacant. Com marca la tradició, els nostres carrers es van omplir de vida amb la Desfilada del Pregó, l’acte que anuncia als quatre vents que el moment més esperat de l’any ha arribat.Va ser un moment carregat de màgia per a les nostres representants, els qui van fer el seu primer pas oficial de la festa. Entre els primers concordes de la música festera i la inconfusible aroma a pólvora que ja comença a surar en l’ambient, Adriana i Rosi van desfilar amb l’emoció a flor de pell, portant amb orgull el nom de Torreta. Aquesta desfilada no és només un recorregut, és el senyal definitiu que el compte arrere ha acabat: la música ja sona, l’ambient és imparable i, per fi, podem dir que les Fogueres ja estan ací (fig. 26-31).
La Rambla d’Alacant va tornar a omplir-se de llum, color i sentiment amb la nostra proposta Lucentum Solaris, una posada en escena inspirada en l’energia del sol i l’essència més pura de la nostra ciutat. Cada detall, cada pas i cada somriure sobre l’asfalt va ser el reflex d’un intens treball en equip, on la creativitat de Torreta va brillar amb llum pròpia sota la mirada de milers d’alacantins (fig.32,33 i 34).
Eixe esforç col·lectiu va tindre el seua recompensa, i vam aconseguir el 4t premi en la Desfilada del Ninot. Aquest guardó va suposar un reconeixement a totes les persones que es van bolcar a fer realitat el projecte, demostrant que quan la passió i el compromís s’uneixen, els resultats arriben.
Les fogueres de l’Agrupació de Sant Blai ens vam preparar per al gran moment. En un ambient on els nervis i l’emoció van ser els protagonistes, ens vam reunir per a revelar els esbossos dels monuments que van calar foc als nostres carrers aquest 2025. Però la cita va ser doblement especial, ja que també vam presentar els llibrets, eixos tresors de paper que guarden la història, la sàtira i l’ànima de cadascun dels nostres barris (fig 35 i 36).
En aquella reunió de germanor, vam poder sentir com la pólvora ja s’intuïa en l’aire i com el compte arrere va començar a cremar amb força. Compartir eixe moment amb la resta de comissions de Sant Blai ens va recordar la potència de la nostra unió i la immediatesa d’una plantà que ja apuntava en l’horitzó. Va ser l’avís definitiu que l’art i el foc estaven a punt de tornar a ser els amos d’Alacant.
Les nostres representants, Adriana i Rosi, acompanyades per la nostra Presidenta Infantil i al costat de la nostra delegada de cultura, van viure un moment de gran orgull per al vessant més cultural de la nostra foguera en arreplegar el “8é Premi a la Promoció de l’Ús del Valencià en els Llibrets”. Aquest prestigiós guardó, atorgat per la Generalitat Valenciana, va suposar un reconeixement oficial a l’esforç per mantenir viva la nostra llengua i les nostres arrels en les pàgines del nostre llibret (fig.37).
Amb les fogueres a la vora, vam decidir fer “torreta” de la millor manera possible: compartint temps i riures. Quina millor manera de començar que tirant unes partides en la pista de bitles, on la competició va ser només l’excusa perfecta per a gaudir junts (fig.38). Com no podia ser d’una altra forma, la vesprada va acabar en un sopar improvisat que va allargar els bons moments. Perquè, mentrestant enrenou i preparatius per a la setmana gran, són precisament aquestes xicotetes estones de convivència les que marquen la diferència i enforteixen la unió de la nostra comissió.
El dissabte va arribar l’Entrada de Bandes, eixe moment màgic en el qual tota la ciutat es va fondre en un sol ritme per a posar veu i so a tot el que sentim per la nostra festa. Va ser l’instant en el qual Alacant es va convertir en una partitura gegant de pasdobles i alegria. Les nostres representants van desfilar amb elegància al costat de les nostres bandes, marcant el compàs d’una vesprada inoblidable que va servir per a posar el primer gran fermall d’or a les Fogueres 2025. Amb la música ressonant en cada racó, confirmem que l’esforç de tot un any ja donava els seus fruits, omplint d’orgull a tota la comissió de Torreta en les albors de la nostra setmana gran. Va ser, sens dubte, el preludi perfecte: eixe esclat d’harmonia que ens va estarrufar la pell i ens va recordar que, després dels compassos de la música, el següent que escoltaríem seria el so dels camions del nostre artista arribant al nostre districte (fig.39-42).
L’Arribada del Foc va anunciar amb el seu espectacle de llum i so que a penes quedaven uns pocs dies per a submergir-nos per complet en la setmana gran. Va ser un preludi emocionant en el qual les nostres representants van poder gaudir juntes d’aquestes experiències, compartint eixa mescla de nervis i alegria que només se sent quan el foc està a punt de convertir-se en el protagonista absolut d’Alacant. Veure-les unides davant la imminència de la festa va ser el reflex perfecte de la il·lusió que respirava tota la nostra comissió (fig. 43).
La nostra setmana gran va donar per fi el tret d’eixida. Els més xicotets de la comissió van ser els encarregats d’obrir camí amb el seu tradicional plantà infantil, una jornada que van transformar en una autèntica festa de disfresses i jocs. Veure les seues cares d’il·lusió mentre ajudaven a donar forma al seu monument va ser el millor inici possible per a aquests dies tan esperats. En acabar, l’esperit de germanor de Torreta es va traslladar al nostre racó, on ens vam reunir tots per a gaudir del primer sopar de plantà. Va ser una nit de convivència, compartint taula i anècdotes, amb la satisfacció de veure com l’esforç de tot un any començava a materialitzar-se sota la llum de les estreles (fig. 44 i 45).
La nostra foguera infantil ja llueix increïble a la nostra cantonada, omplint de color i vida cada racó del nostre districte. Va ser emocionant veure a tots els nostres comissionats infantils participant activament i gaudint de la plantà braç a braç al costat del nostre artista. Eixa connexió entre els més xicotets i el creador del monument és l’essència mateixa de la nostra festa: aprendre a voler i respectar l’art que, en tot just uns dies, serà pastura de les flames. Amb la peça acabada i l’orgull reflectit en les seues cares, Torreta ja respira oficialment l’esperit de les Fogueres 2025 (fig. 46 i 47).
Les nostres representants van rebre amb entusiasme al jurat del nostre monument infantil, guiant-los a través de cada detall i explicant-los el significat de tots els seus racons. Va ser un moment d’orgull on van poder transmetre l’essència de “KOUTÍ GÉFSIS” i el minuciós treball dels artistes Loren i Sergio Fandos. Fruit d’eixa passió i de la qualitat artística de l’obra, el nostre monument infantil va ser guardonat amb el 6é PREMI de 1a Categoria. Un reconeixement que celebrem en gran, perquè competir en el primer nivell de la categoria infantil i obtindre aquest guardó és la millor recompensa a l’esforç de la nostra comissió i al talent dels nostres artistes. Torreta continua deixant empremta en la història de la festa! (fig. 48 i 49)
El nostre monument adult es va completar per fi a la nostra cantonada, alçant-se imponent i omplint d’orgull a tot el barri. Amb el treball de plantà finalitzat, les nostres representants van rebre amb la millor dels seus somriures als diferents jurats que van acudir a visitar-nos per a valorar cada detall.Va ser un moment de gran responsabilitat i emoció, on Rosi i les seues dames van actuar com a perfectes amfitriones, explicant la sàtira, el disseny i el missatge de “VENENUM”. Després del pas dels jurats i una llarga espera, va arribar el moment de l’alegria: el nostre monument adult va rebre el 7é PREMI de 1a Categoria. Un guardó que rebem amb immensa satisfacció, ja que suposa consolidar el nom de Torreta entre els millors monuments de la ciutat en una secció tan competitiva i exigent (fig 50 i 51).
La nostra barraca també va viure el seu moment de protagonisme en rebre al jurat encarregat de valorar la nostra portalada de 3a Categoria. Va ser una visita especial on vam poder mostrar el treball i l’afecte depositats en l’accés al nostre lloc de reunió, eixe punt de trobada on la germanor es fa més forta entre música i celebració. Amb aquesta última visita, vam completar el cicle de valoracions oficials, sentint l’orgull de veure com cada racó del nostre districte, des dels monuments fins a l’entrada de la nostra barraca, reflectia la dedicació d’una comissió que, en el seu 20 aniversari, va cuidar fins al més mínim detall per a engrandir la festa (fig.52).
El nostre equip de carrer adornat també va deixar llista la nostra xicoteta exposició commemorativa, un recorregut visual i emocional pels nostres 20 anys de festa (fig. 53). Va ser un racó ple de nostàlgia i alegria, on cada fotografia, cada record i cada detall rescatat del passat va servir per a retre homenatge a totes les persones que han format part de la història de Torreta. Aquesta exposició no sols va embellir el nostre districte, sinó que es va convertir en un punt de trobada per a veïns i comissionats, els qui van poder recordar anècdotes i veure com hem crescut junts al llarg d’aquestes dues dècades. Amb els monuments premiats, la barraca llista i la nostra història exposada al carrer, l’escenari per a la setmana gran no podia ser més perfecte.
Les nostres representants van rebre amb il·lusió al jurat de la categoria, els qui van mostrar amb orgull cada detall de la nostra decoració i l’exposició commemorativa.
L’esforç d’eixe gran equip de carrer adornat va tindre la seua recompensa: ens van atorgar el 5é PREMI al Millor Carrer Adornat (fig. 54). Aquest guardó va ser especialment emotiu per coincidir amb el nostre 20 aniversari, premiant no sols l’estètica, sinó el valor sentimental d’haver tret la nostra història al carrer. Veure el nostre districte reconegut amb aquest premi va acabar d’arredonir uns dies màgics on l’estètica, l’art i el record es van fondre perquè Torreta brillara en cada racó.
Les nostres representants, tant infantils com adultes, van tindre el privilegi de viure l’essència més pura de la festa: gaudir d’una mascletà des de la nostra estimada Plaza dels Estels. Va ser una experiència vibrant, compartida en la millor companyia al costat dels amics de la nostra barraca “Si no plou, bufa” (fig. 55 i 56).
Entre el baluern, l’olor de pólvora i la calor del migdia alacantí, els llaços de germanor entre totes dues comissions es van fer encara més forts. Sentir el tremolor de la terra en l’epicentre del sentiment fester va ser, sens dubte, un d’eixos moments màgics que queden gravats en la memòria d’un 20 aniversari inoblidable.
El 22 de juny al matí va arribar un dels nostres moments favorits de tota la setmana, el lliurament de premis (fig.57). Eixe instant màgic en el qual tot el treball, les nits en blanc i la il·lusió d’un any sencer es van veure finalment recompensats en forma de banderoles. Va ser un matí d’emocions a flor de pell, on les nostres representants van desfilar amb orgull per a arreplegar els distintius que ara llueixen en els nostres monuments i al nostre carrer. Veure eixos trossos de seda brodada onejar en el nostre districte va ser el reconeixement públic a l’esforç col·lectiu de tota la comissió de Torreta. Cada banderola que vam portar de tornada al barri no era només un premi, sinó el símbol que, en el nostre 20 aniversari, havíem aconseguit deixar una petjada inesborrable en la història de les Fogueres (fig. 57).
El dia de l’Ofrena va ser, com cada any, la cita més especial i solemne del nostre calendari, el moment en el qual vam poder oferir el nostre major respecte i devoció a la nostra Verge del Remei. Caminar cap a la Cocatedral amb el so dels pasdobles de fons i els rams a les mans va ser una experiència que ens va omplir el cor d’emoció. Les llàgrimes d’emoció van apuntar als nostres ulls en arribar davant la imatge de la nostra patrona, on el color dels nostres rams es va fondre amb els de tants altres alacantins. Una pausa necessària per a donar gràcies per aquests 20 anys d’història i per la sort de ser allí, compartint el fervor amb la nostra barraca “Si no plou, bufa”. (fig. 58-61)
Però el que va fer que aquesta desfilada fora verdaderament inoblidable va ser la companyia de la nostra gran família festera. Vam tindre l’honor de desfilar al costat de la nostra falla agermanada, “Regne de València - Duc de Calàbria”, i la nostra gaiata agermanada, “Gaiata 7 Cor de la Ciutat”. Veure les tres festes representades —Falles, Magdalena i Fogueres— unides per un mateix sentiment de fe i germanor, va ser la màxima expressió del que significa la nostra festa: unió, tradició i amistat sense fronteres (fig. 62-64).
El 23 de juny va arribar amb una energia irresistible de la mà de la nostra festa temàtica “made in Spain” (fig. 65 i 66). El nostre racó es va transformar en un formiguer de tradició i alegria, contagiant a tots amb un esperit espanyol que va omplir de color cada racó del racó. Va ser una jornada on l’enginy i els riures van ser els protagonistes, especialment durant el nostre ja esperat concurs de disfresses, on els comissionats van traure a relluir la seua versió més cañí i divertida. Com en tota bona celebració nacional, la gastronomia va ser el pilar fonamental. L’aroma de les cuines ens va guiar fins als concursos de truites i tintos d’estiu, una competició tan renyida com saborosa.
Si alguna cosa és ja una tradició inamovible en La Torreta, és la nostra despertà del dia 24 (fig.67). A penes començaven a apuntar els primers raigs de sol del dia de Sant Joan, el baluern dels petards i la música de la banda van trencar el silenci del barri per a recordar a tots els veïns que el gran dia havia arribat. Recórrer els nostres carrers entre el fum de la pólvora i les cares de somni, però plenes d’alegria, és una sensació indescriptible. És eixa última espenta d’energia, el “despertar” dels sentits per a esprémer cada segon del dia més important de les nostres festes. Amb el cor bategant al ritme de la música i l’olor de pólvora impregnant-lo tot, vam iniciar la jornada amb la satisfacció de saber que la nostra foguera, ja premiada, esperava radiant per a viure les seues últimes hores abans de l’arribada del foc.
Com a fermall d’or al matí de Sant Joan, ens vam reunir en el nostre menjar de germanor, el pla perfecte per a celebrar junts el millor dia de l’any. Amb els sentiments a flor de pell i la taula plena, el racó es va convertir en l’escenari de la gratitud, on vam compartir riures i anècdotes abans que el calendari marcara el final de la festa. Va ser també el moment dels reconeixements oficials, ja que vam procedir al lliurament de les recompenses atorgades per la Federació de les Fogueres de Sant Joan al nostres comissionats (fig. 68 i 69).
Com a avantsala al foc, les nostres representants van realitzar l’última cercavila pel barri, una desfilada carregada d’una emoció continguda i un agraïment infinit. Va ser el moment d’acomiadar-se de cada carrer, de cada veí que ens ha aplaudit i de cada racó que ha sigut testimoni del nostre 20 aniversari (fig.70 i 71).
I finalment, el cel d’Alacant es va il·luminar per a donar pas a la nit més màgica de l’any: la nit de la cremà. Va ser un moment de sentiments oposats, on la nostàlgia pel que acabava es mesclava amb la satisfacció d’haver viscut un 20 aniversari insuperable. Enmig d’eixa atmosfera carregada d’emoció, les nostres representants van viure un instant molt especial en rebre, de mans de l’artista, uns xicotets detalls carregats de significat. Eixos fragments de la foguera, entregats com a record d’un any tan màgic, es van convertir en tresors personals per a Adriana i Rosi i les seues dames. Són peces que guarden l’ànima de la foguera que van defensar amb tant d’orgull i que els recordaran sempre que elles van ser les cares visibles d’un somni fet realitat. (fig. 72-76) Amb la calor de les primeres flames començant a sentir-se, eixos detalls van ser l’última abraçada de l’artista abans que el foc purificador fera el seu treball, transformant l’art en cendra i els records en l’energia necessària per a començar a somiar amb el 2026.
Encara que el foc de la cremà va marcar el final dels monuments, les Fogueres 2025 ens van regalar una última i divertidíssima treva amb la desfilada del Coso Multicolor (fig.77) Alacant es va convertir en un autèntic camp de batalla on l’arma principal no era la pólvora, sinó tones de confeti que ho van inundar tot de colors vibrants.Les nostres representants, canviant la solemnitat de l’Ofrena per una energia desbordant, van batallar amb la resta de comissionats en una guerra de paper i riures que no donava respir. Va ser el moment perfecte per a alliberar tensions i celebrar l’alegria d’estar units, deixant imatges precioses de vestits coberts de colors i somriures còmplices. En la Torreta vam demostrar que, fins i tot quan la festa arriba a la seua fi, la nostra capacitat per a gaudir i compartir moments únics no té límits.
365 dies
Com a marca la tradició i el cor de la nostra comissió, vam acudir a la residència La Saleta del nostre barri per a compartir amb els majors un dels moments més entranyables de les nostres festes: la crema de la seua xicoteta foguera (fig.79). És una cita ineludible on l’esperit de Torreta es fa solidari i pròxim, portant l’alegria de les Fogueres els qui són la memòria viva del nostre barri. Va ser emocionant veure les cares d’il·lusió dels residents en sentir la calor del foc i la companyia de les nostres representants i comissionats. Compartir amb ells la música, els riures i eixe instant purificador de la cremà ens va recordar que la festa no té edat i que la nostra missió també és fer que cada veí, sense importar les seues circumstàncies, se senta part fonamental del nostre 20 aniversari.
Les xicotetes grans artistes de la nostra foguera ens van regalar una vesprada per al record en la Elecció de la Bellesa del Foc Infantil (fig.80). Va ser un orgull immens veure a les nostres quatre actuants malbaratar talent i energia sobre l’escenari, demostrant que el futur de Torreta està ple d’art. I, per descomptat, no podem oblidar a Candela, que va exercir de presentadora de gala, deixant el pavelló de la nostra comissió en el més alt. Després de tant d’esforç, assajos i il·lusió continguda, el cos demanava una celebració a l’altura.
La nostra Bellesa i President no van voler perdre’s la majestuositat de les festes de Sant Blas, assistint com a convidats d’honor a l’Entrada del Bàndol Cristià i al Bàndol Moro. Van ser dues vesprades espectaculars on el barri es va transformar en un escenari de llegenda, obrint pas a l’emoció, la música de les bandes i la tradició que tant caracteritza a aquestes celebracions germanes (fig.81).
El mes de juliol, quan la intensitat de les Fogueres ja s’havia transformat en un dolç record, ens vam reunir per a celebrar la nostra marxa i festejar que vint anys no es compleixen tots els anys. Va ser el moment perfecte per a pausar el ritme, recordar els nostres assoliments amb orgull i gaudir de la nostra companyia en un ambient més relaxat, però carregat del mateix sentiment de sempre (fig. 82).
Va ser un dia per a brindar pel camí recorregut i desitjar, amb més força que mai, celebrar vint anys més! En aquest 20 aniversari, vam reafirmar que el millor de la nostra comissió és la família que hem construït pas a pas (fig.83).
El bon temps de juliol va ser l’excusa perfecta perquè els nostres juvenils gaudiren d’una vesprada de convivència a la platja. Entre el sol i la brisa del Mediterrani, van compartir una jornada carregada de somriures i molt esperit fogueril, demostrant que la unió de la nostra comissió va molt més allà dels dies de festa. Va ser un moment de desconnexió necessari després de la intensitat del nostre 20 aniversari, on els riures i la complicitat van ser les grans protagonistes. Veure a la nostra joventut unida, gaudint de la senzillesa d’una vesprada al costat de la mar, ens recorda que el futur de La Torreta està en les millors mans i que la germanor és el verdader motor de la nostra foguera (fig.84).
Eixe mateix sentiment d’orgull ens va acompanyar poc després en una cita molt especial, on les emocions van tornar a estar a flor de pell. Va ser una mescla de nostàlgia i orgull veure com la nostra volguda Cynthia Santos s’acomiadava com a Reina de les Festes Patronals de Los Angeles (fig.80). Ens va omplir el cor acompanyar-la i ser testimonis de com tancava aquesta etapa tan significativa amb tanta emoció i gratitud. Veure-la brillar en el seu comiat, amb l’elegància que la caracteritza, va ser un recordatori de la sort que tenim de comptar amb persones com ella en la nostra comissió (fig.85-86).
Vam acabar de tancar l’estiu amb la millor companyia, gaudint d’una jornada relaxada on els riures, les anècdotes del nostre 2025 i l’arena sota els peus van ser la tònica general. I és que, com bé sabem en La Torreta, el millor de tot és compartir aquests moments junts, demostrant que la nostra unió és indestructible tant dins com fora de juny. Aquestes convivències estiuenques són les que recarreguen les nostres piles i ens mantenen units com la gran família que som, recordant-nos que l’esperit de la foguera no entén de calendaris, sinó de l’alegria de ser a prop els uns dels altres (fig.87).
Continuant amb aquesta tardor plena d’intensitat, vam viure un moment molt especial amb la inauguració de la nostra exposició “Retrats de Foc” (fig.88). L’acte va estar encapçalat per les nostres representants actuals, els qui, amb l’elegància que les caracteritza, van ser testimonis excepcionals de l’emocionant nomenament de les quals seran els nostres càrrecs per a l’exercici 2026 (fig.89). A més de mirar cap al futur, l’exposició ens va permetre realitzar un emotiu recorregut visual per la nostra història. Vam poder gaudir de la presència i el record de les belleses de la comissió, dones que han tingut l’honor de representar a Alacant al llarg dels anys, al costat de diversos ninots emblemàtics de la nostra foguera que van tornar a cobrar vida per un instant. Va ser una jornada de retrobaments i de pur sentiment torreter.
Per a arredonir aquest dia de records i emocions, vam viure un menjar de germanor per a recordar. Va ser una d’eixes jornades que fan barri i que demostren la força de la nostra comissió; ens ajuntem un munt de torreters amb les mateixes ganes de compartir i de fer pinya mentre l’aroma del banquet inundava el racó.Vam gaudir de riures a munts i d’uns cuiners que es van lluir, demostrant que en La Torreta també tenim grans mestres dels fogons. I, com ja és tradició en les nostres cites més especials, no va faltar les postres casolanes, eixe toc d’afecte que posa el fermall perfecte a aquests moments de convivència. Entre plat i plat, l’esperit de la nostra exposició “Retrats de Foc” va continuar viu, unint el nostre passat amb el futur que ja comencem a assaborir junts (fig. 90 i 91).
I com la fam de festa —i de bona gastronomia— no té fi, quina gran nit passem en el Concurs d’arrossos nocturns de la Foguera Pius XII! (fig.92). Vam canviar l’ambient de la nostra exposició per la bullícia dels fogons nocturns en una vetlada on la convivència entre comissions va ser la verdadera protagonista. Entre aperitius, música i moltíssims riures, els nostres cuiners es van posar el davantal i van traure tot el seu art per a cuinar un arròs que estava, literalment, per a xuplar-se els dits! Va ser una nit d’eixes que fan gran la festa de Fogueres, compartint taula i estovalles amb els nostres amics de Pius XII i gaudint de l’essència de les nostres tradicions.
Eixe mateix esperit de convivència i alegria es va traslladar dels fogons a la il·lusió dels més xicotets, perquè ells també van tindre el seu gran moment de protagonisme. Així van gaudir els nostres infantils del Dia del Foguerer i Barraquer Infantil, una jornada pensada exclusivament per als qui són la llavor i el futur de la nostra festa (fig.93). Va ser un desplegament d’energia inesgotable amb jocs, tallers creatius i unflables que van convertir el dia en una autèntica aventura. Entre salts i riures, els nostres infantils van reforçar els seus llaços d’amistat, vivint un dia màgic envoltats d’altres xiquets i xiquetes que comparteixen la seua mateixa passió per les Fogueres. Veure les seues cares de felicitat i eixa il·lusió intacta ens recorda per què treballem tant cada any: perquè ells guarden records que, estem segurs, mai oblidaran!
L’energia i la il·lusió dels més xicotets ens van contagiar a tots per a donar el tret d’eixida a una de les cites més esperades del calendari fester. Començant amb el cicle “Pólvora tot l’any”, ens vam reunir per a gaudir d’una jornada on l’ambient de germanor va ser l’absolut protagonista. Va ser una vesprada redona en la qual no va faltar la bona música per a animar la trobada i un menjar compartit que ens va permetre continuar fent pinya entre comissionats i amics (fig.94). Com no podia ser d’una altra forma, l’aroma a pólvora va tornar a inundar l’aire d’Alacant, culminant amb una mascletà nocturna espectacular que, amb el seu ritme i potència, va posar el fermall d’or a una vesprada magnífica.
Seguint amb eixe ambient de celebració i respecte per les nostres tradicions, els nostres càrrecs van assistir al Relleu de Càrrecs 2025-2026 dels Moros i Cristians de Sant Blas (fig.95). Ha sigut un honor compartir aquest moment tan solemne i especial amb els nostres companys festers, reforçant una vegada més el vincle de germanor que uneix a les nostres dues festes. Acompanyar als nous representants de Sant Blas en l’inici de la seua marxa ha sigut emocionant, retornant l’afecte que sempre ens brinden i gaudint de l’elegància i el sentiment que es respira en cada relleu. Per a la Torreta, ser presents en aquestes fites dels barris veïns és fonamental, perquè la festa a Alacant es viu millor quan es comparteix de cor entre pólvora, música i tradició.
I per a completar aquest cicle de renovacions i noves il·lusions, vam viure un d’eixos moments màgics que queden gravats per sempre en el cor de la nostra comissió: la demanada oficial de les nostres pròximes Belleses i Dames d’Honor 2026. Va ser una jornada carregada de nervis, flors i, sobretot, eixe sentiment de pertinença que fa que cada racó del nostre barri vibre amb una intensitat especial. En aquest camí tan emocionant, les nostres representants no estaran soles; comptarien amb el suport i la saviesa d’Inma García de José al costat de Manuel Carrillo García, els qui tindrien l’honor de guiar els seus passos com a presidents de la comissió. La seua labor serà la d’acompanyar, protegir i liderar els qui es converteixen des de hui en la cara visible dels nostres somnis per al pròxim exercici. Estem profundament emocionats per tot el que els espera a partir d’ara: els actes, els vestits, els riures compartits i eixe vincle indestructible que es crea durant un any de representació. Ens va omplir d’orgull saber que elles eren les xiquetes i dones que anaven a continuar escrivint les pàgines de la nostra història, mantenint visca la flama de La Torreta amb la mateixa passió de sempre.Volem donar les gràcies de tot cor a tots els que ens van acompanyar en aquest dia tan significatiu. La vostra presència va fer que la demanada fora encara més especial, convertint un acte protocol·lari en una verdadera festa de família (fig.96-100).
250 dies
Continuant amb el calendari oficial i el compromís de la nostra comissió amb el futur de la festa, la nostra Presidenta Infantil 2026, Inma, va assistir a l’Assemblea Infantil organitzada per la Federació de Fogueres en l’emblemàtica Casa de la Festa. En el marc d’aquesta reunió tan important per als xiquets i xiquetes de la nostra festa, es va viure un moment de gran alegria amb el nomenament d’Alexis Meseguer Morant, de la Foguera Nou Alipark, com a nova banderí oficial de la Federació de Fogueres de Sant Joan 2025-2026. Per a Inma, participar en aquests actes institucionals suposa l’inici d’un any ple de noves amistats i d’experiències que la faran créixer com a festera (fig.101).
Com no podia ser d’una altra manera, el calendari va avançar i Halloween va arribar al nostre barri, omplint el nostre racó d’una atmosfera tan terrorífica com divertida.
Per a celebrar-ho, la nostra delegació d’infantils es va posar a la feina i va organitzar un gran taller d’Halloween que va resultar ser tot un èxit de participació i creativitat.Va ser una vesprada dedicada per complet als més xicotets, els qui van gaudir d’una infinitat de manualitats dissenyades per a deixar volar la imaginació: des de fantasmes personalitzats fins als adorns més esborronadors. Entre cartolines, colors i molts riures, els nostres infantils van demostrar que són uns artistes d’allò més polifacètics, compartint un berenar especial i reforçant eixa unió que els fa inseparables (fig.102).
I mentre els més xicotets es divertien entre manualitats i disfresses, la nostra Bellesa 2025, Rosi, feia un pas decisiu
res, una cita clau on va rebre tota la informació i els detalls
I amb el canvi de mes, el 1 de novembre, el misteri i la diversió es van apoderar per complet del nostre barri amb la celebració de la nostra festa d’Halloween en la plaça. El que va començar amb els tallers de manualitats dels dies previs va culminar en una jornada espectacular on veïns i comissionats ens vam unir per a gaudir d’una atmosfera “terroríficament” divertida. La plaça es va omplir de colorit i creativitat gràcies a la desfilada de disfresses, on xicotets i majors van sorprendre amb les seues posades en escena, mentre els tallers de pintures i maquillatges transformaven les cares dels nostres infantils en autèntics personatges de pel·lícula. Però, sens dubte, el plat fort de la nit va ser quan el gran fossat del terror va tornar a la nostra plaça. Perquè no faltara de res, comptàrem amb una gran barra a càrrec dels nostres comissionats, que van treballar amb l’energia de sempre perquè l’ambient fora immillorable, convertint-se en el refugi ideal per a comentar els millors esglais del fossat (fig.104-107).
Aquell cicle de presentacions va continuar el seu curs, portant-nos a participar en una vetlada que hui recordem com una de les grans fites d’aquella etapa. En aquella ocasió, vam acompanyar a la Foguera Lillo Juan en el seu solemne acte de Presentació i Proclamació, un esdeveniment on l’elegància i el respecte per les nostres tradicions van ser els verdaders protagonistes (fig. 108). Va ser un honor per a la nostra comissió haver sigut presents en aquell moment en el qual els seus nous càrrecs van ser proclamats oficialment, marcant l’inici d’un exercici que llavors s’obria davant d’ells ple de promeses.
Aquell 6 de desembre, coincidint amb la festivitat de Sant Nicolás, els nostres infantils van tornar a ser els protagonistes d’un matí carregat de tradició. Amb els seus millors gal·les i eixa innocència que els caracteritza, van acompanyar al Patró d’Alacant en la seua tradicional processó pels carrers del centre històric (fig.109).
Aquella nit del certamen adult es va convertir en una d’eixes dates gravades a foc en la nostra història, regalant-nos una mescla explosiva d’emoció, art i un “CHECK” que va brillar amb una força imparable sobre l’escenari. Va ser el final de mesos d’assajos, de nervis continguts i d’un lliurament absolut per part de cada persona que forma aquesta gran família. Res d’això hauria sigut possible sense l’exèrcit de persones que van treballar en l’ombra: maquillatge, perruqueria, vestuari, ball, decorat… Un agraïment infinit els qui van crear des de zero, van cosir cada costura, van ensenyar els passos, van coordinar els temps i, sobretot, van posar l’ànima en cada detall. Aquella nit, cada peça del nostre equip va encaixar amb precisió mil·limètrica perquè la nostra “jugada” resultara redona (fig.110-115).
L’esforç va tindre la seua recompensa en forma d’una alegria immensa en rebre el 3r Premi i el guardó a la Millor Interpretació. Però més enllà dels trofeus, el que realment ens va moure va ser sentir que la nostra força naixia d’un lloc molt especial: la nostra reina del tauler, qui des de la bambolina ens transmetia l’energia necessària per a no deixar de ballar ni un sol segon. Va ser, sens dubte, un triomf del cor i de la unió de tota La Torreta.
Si la nit dels adults va ser vibrant, el Certamen Artístic Infantil no es va quedar arrere, regalant-nos una jornada banyada en il·lusió, tendresa i un “MUNCH” que va omplir cada racó de l’escenari de pura màgia i color. Va ser una aventura inoblidable on els nostres xicotets artistes es van convertir en gegants, transportant-nos a un món de fantasia amb la seua desimboltura i la seua alegria (fig.116119).
Darrere d’eixos minuts de glòria va haver-hi un treball immens, i per això hem de donar mil gràcies a tots els que el van fer possible: des del minuciós vestuari i maquillatge, fins a l’espectacular decorat i la coreografia, sense oblidar a cada persona que va acompanyar, va cuidar i va guiar els nostres xiquets en aquest camí. Cada assaig, cada detall i cada maneta ajudant en l’últim moment van ser les peces clau que van fer brillar aquesta aventura amb llum pròpia.
La recompensa va arribar carregada d’orgull en alçarnos amb el 4t Premi i el guardó a la Millor Coreografia “Noelia Rondón”, un reconeixement que rebem amb una emoció immensa i un profund respecte pel que significa per a nosaltres (fig.120-121).
Seguint amb aquell ritme imparable de celebracions, vam tindre l’immens plaer de gaudir d’un moment carregat de simbolisme al costat de la resta de fogueres de la Sant Blai Agrupació (fig.122 i 123).Va ser una d’eixes trobades que demostren que, més enllà dels límits de cada districte, som una gran família unida pel mateix sentiment. Ens vam reunir per a participar en un brindis compartit, una cita on la il·lusió i l’alegria van ser les notes dominants de la vetlada. En aquell ambient tan pròxim, l’esperit fester que ens uneix es va fer més fort que mai, permetent-nos deixar a un costat les presses del calendari per a simplement gaudir de la companyia dels nostres companys de barri.
Com a fermall final a un any replet d’emocions, la música es va convertir en el nexe d’unió de tota la nostra gran família. Aquell Nadal, l’aire es va omplir de acords i somriures gràcies a tots els membres de la nostra comissió que van posar veu, il·lusió i cor per a fer possible la nostra nadala. Va ser un projecte nascut de l’afecte, on no importava l’afinació, sinó el sentiment de pertinença que ens unia a tots sota una mateixa tornada. I vam guanyar un 12º premi!!! (fig.124)
En aquell desembre, l’orgull de la nostra comissió va tornar a brillar amb nom propi en el cor de la festa. La nostra volguda Noelia Vinal Rondón va assistir al tradicional brindis nadalenc organitzat en homenatge els qui han ostentat la màxima representació de les nostres festes: les Belleses del Foc d’Alacant (fig.125). Veure a Noelia entre les dones que han guiat la nostra festa va ser un recordatori que ella ja forma part indissoluble de la història fogueril. Sempre guardarem amb enorme afecte i un orgull immens aquell any en què va ser Bellesa del Foc Infantil 2019, deixant el nom de La Torreta en el més alt d’Alacant. Aquell Nadal, les nostres representants també van viure una vetlada màgica en la Cocatedral de Sant Nicolás durant el tradicional Concert de Nadal. Sota les imponents voltes del temple, la Companyia Lírica Alacantina les va delectar amb un repertori nadalenc preciós, aconseguint que la música i l’emoció ompliren cada racó (fig.121).
200 dies
Aquell menjar de Nadal va quedar gravada en el record com una jornada on l’alegria i la tradició es van fondre en un ambient immillorable. Va ser un dia de celebracions compartides que va aconseguir el seu moment més emotiu amb el nomenament oficial de la qual seria la nostra Padrina 2026 de la barraca “Si No Plou Bufa”. Amb moltíssima il·lusió, felicitem a Emma Mena Sánchez, qui al costat de Sandra Mezquida García com a Banderí 2026, va assumir l’orgull de representar a la nostra barraca de la mà del seu president, Antonio Fuentes.
Aquell brindis va marcar l’inici d’un camí que tots estàvem desitjant recórrer al seu costat, enfortint els llaços que ens uneixen com a gran família festera.Per a tancar aquella trobada, vam voler agrair de cor la presència de tots els torreters. Van ser eixos moments d’unió els que ens van permetre celebrar el present amb força mentre continuàvem construint, pedra a pedra, el futur de la nostra benvolguda Torreta (fig.127 i 128).
Aquell desembre, l’esperit de Nadal es va xopar de la tendresa i la creativitat que només els nostres xicotets saben transmetre. Sota el lema “Que ploga, que ploga”, el nostre Betlem Infantil va representar el Naixement de Jesús des de la mirada més pura dels xiquets i xiquetes de la comissió, aconseguint que fins i tot la pluja es transformara en un símbol d’il·lusió i esperança per a tots els que el van visitar.Aquell esforç ple d’imaginació i afecte en cada detall va tindre la seua recompensa amb el 5é premi de Betlem Innovador Infantil. Va ser un reconeixement que celebrem amb un orgull immens, perquè premiava la capacitat de la nostra pedrera per a reinterpretar la tradició amb un toc fresc i original (fig.129).
Sota el lema “Com a casa en cap lloc”, el nostre Betlem Adult Innovador ens va proposar aquell any un viatge cap a la intimitat i la calidesa de la llar. Aquella obra no era només una representació del Naixement, sinó una invitació a trobar el sagrat en el quotidià: un racó del saló, una taula compartida, o la simple lluentor de les copes es van transformar en poderosos símbols d’acolliment i unió. (fig.130)
Va ser un Betlem diferent que va trencar motles en utilitzar elements diaris per a recordar-nos que el verdader Nadal naix en la calor de les nostres cases i en la força de les nostres tradicions més personals. Aconseguim connectar amb l’essència més pura d’aquestes dates: eixe sentiment de reunió i pertinença que només s’experimenta quan estem envoltats dels nostres. Aquell racó en el nostre racó es va convertir en el refugi perfecte per a reflexionar sobre el que realment importa.
Les nostres belleses, Adriana i Rosi, es van desplaçar a la plaça de la Muntanyeta per a gaudir de la foguera “Nàixer en Nadal”. Va ser una jornada embolicada en un ambient fester immillorable, on van compartir moments de complicitat amb la resta de belleses de la ciutat, estrenyent els llaços que uneixen a la nostra festa (fig.131).
Continuant amb aquell desplegament d’alegria, els nostres infantils es van vestir de gala i ho van donar tot en una nit molt especial, demostrant que el sentiment per la festa no entén d’edats. Després dels actes més solemnes, va arribar el moment que els més xicotets prengueren el protagonisme absolut, lluint les seues millors gales amb una naturalitat admirable. Va ser una vetlada marcada pels riures, l’elegància i molt esperit foguerer, recordant-nos a tots que ells continuen sent els autèntics protagonistes i el motor de la nostra festa. Veure’ls gaudir amb tanta intensitat i orgull pels seus colors ens va omplir el cor, confirmant que el futur de La Torreta està en les millors mans possibles. Que grans són els nostres xiquets! (fig.132)
Seguint amb eixe mateix entusiasme que van irradiar durant la seua gala, les nostres xicotetes van gaudir d’una vetlada màgica en Fogueres en Nadal Infantil. No va anar només un acte més en el calendari, sinó una autèntica celebració de l’amistat on la innocència i la tradició es van donar la mà sota les llums de Nadal de la ciutat.Va ser una nit plena de riures, emoció i moments emocionants al costat de grans amics de la resta de fogueres, reforçant eixos vincles que naixen entre bastidors i es mantenen vius any rere any (fig.133 i 134).
I tancant aquest cicle de trobades infantils, va arribar el torn per als més majors, perquè Fogueres en Nadal ens va deixar una nit per a gaudir, compartir riures i bons moments (fig 135-137 ).
Però abans que la festa prenguera el carrer, ens vam detindre per a complir amb el nostre ritual favorit: reunir-nos per a brindar al costat de la comissió i tancar l’any envoltats de la nostra gent, reforçant eixos llaços que ens converteixen en alguna cosa més que una foguera. Es temps de Nadal i en Torreta no dubtem a buscar qualsevol excusa per a ajuntar-nos, compartir sopar, riures i bon rotllo. Només van fer falta jerseis nadalencs i la nostra companyia per a passar-ho en gran, demostrant que la verdadera màgia d’aquestes dates resideix en la senzillesa d’estar units i sentir-nos com a casa (fig.138).
Com a colofó a eixes reunions i brindis que ens van mantindre tan units, es va posar el fermall final a “Nàixer en Nadal” amb la seua cremà. Les nostres belleses, Adriana i Rosi, al costat de la nostra presidenta infantil, no van voler perdre’s aquest moment tan especial, gaudint de l’ambient fester que va omplir la tarde-nit alacantina (fig.139).
Just abans que el foc de la cremà marcara el final dels actes institucionals, la màgia més pura va fer una parada tècnica en el nostre barri: Papà Noel va passar per la nostra Foguera abans de continuar el seu gran viatge. Va ser una sorpresa que va il·luminar les cares de tots, convertint el nostre racó en una sucursal directa del Pol Nord per unes hores. Els nostres infantils van gaudir de la seua visita en el Racó i van compartir una estona molt divertida, entregant cartes d’última hora i assegurant-se que Santa no s’oblidara de cap racó de La Torreta (fig.140).
Amb l’arribada del nou any, el 2026 va donar principi amb eixa energia renovada que només la nostra joventut sap contagiar. Seguint el deixant de les visites màgiques i les celebracions familiars, els nostres juvenils es van reunirper a fer un menjar en el Racó, convertint el nostre punt de trobada en l’escenari perfecte per els primers brindis i riures del calendari. Però la jornada no va acabar al voltant de la taula; com no podia ser menys en aquestes dates tan assenyalades, al costat de més comissionats van passar una vesprada plena d’emoció en la fira (fig.141).
Després d’aquella vesprada d’adrenalina en la fira, l’energia no va decaure i els nostres juvenils van gaudir del sopar i festa juvenil organitzada per la Federació de Fogueres per a donar la benvinguda oficial al 2026. Va ser l’escenari ideal perquè la joventut de La Torreta lluïra els seus millors somriures i compartira la força de la nostra festa amb la resta de comissions d’Alacant.Es va viure una nit de riures, música i molta germanor que serveix com el tret d’eixida perfecte per a un nou any ple d’il·lusions i projectes. Entre ball i ball, les nostres representants juvenils van demostrar que l’amistat foguerer és l’ànima d’aquestes trobades, creant records que les acompanyaran durant tot aquest exercici que no ha fet més que començar (fig.142 i 143).
Per a tancar aquesta intensa arrancada d’any i després de les celebracions juvenils, el protocol i l’afecte entre comissions van tornar a ser els protagonistes. Les nostres Belleses 2025, Adriana i Rosi, van assistir a l’Homenatge de Candidates Adultes i Infantils organitzat per la Foguera Pio XII, una cita marcada pel respecte i l’admiració mútua entre els districtes de la nostra ciutat (fig.144).
Després de la lluentor dels homenatges i les trobades entre comissions, el calendari foguerer ha fet un pas decisiu cap al somni de tota una ciutat. La nostra Rosi va participar en la seua primera trobada amb el Jurat 2026, una vesprada carregada de simbolisme i complicitat que v compartir al costat de la resta de candidates al títol de bellesa del foc d’Alacant i els seues dames d’honor (fig.145).
De la mateixa manera que ho va fer Rosi, i seguint eixe deixant de somnis compartits, la nostra volguda Adriana va viure la seua primera trobada amb el Jurat Infantil 2026. Va ser una vesprada màgica i plena d’espontaneïtat, en la qual va poder gaudir de la companyia de la resta de Candidates al títol de bellesa del foc infantil d’Alacant i els seues fames d’honor (fig.146).
I com no hi ha millor manera de celebrar el camí que amb els qui l’han recorregut al teu costat, després dels nervis dels jurats va arribar el moment del retrobament més autèntic: darrere del playback hi ha moltes hores compartides, i vam voler posar en valor tot eixe esforç invisible. Ens vam reunit totes les persones que ho van fer possible —actuants, vestuari i decorat— per a recordar anècdotes, repassar els moments més divertits i simplement passar una estona junts fora de les llums i l’escenari.En La Torreta el verdader èxit és la pinya que formem entre bastidors (fig.147).
Per a posar el fermall d’or a aquests dies de convivència i celebració, quina alegria va ser compartir un altre trosset de màgia en el Festival de Nadal de les Fogueres en Lo Gozo! Aquest esdeveniment s’ha convertit en una cita imprescindible on la il·lusió nadalenca i el sentiment foguerer es fusionen en un entorn únic.Enguany, les nostres Belleses 2025 van assistir contagiant la seua energia i gaudint al màxim de cada activitat, demostrant una vegada més que Adriana i Rosi són l’ànima de qualsevol trobada (fig.148).
I per a completar aquest carrusel d’activitats i convivència, vam deixar a un costat els escenaris per a posar a prova la nostra punteria. Sandra & Pili, Óscar & Antonio i Núria & Cynthia van compartir una jornada de dards, riures i bon ambient, representant a la Torreta amb la millor dels seus somriures. Encara que les dianes es resistiren en algun moment, va quedar clar que no tot va ser precisió, però sí companyonia i ganes de passar-ho bé, demostrant que el nostre és el treball en equip, siga el que siga el repte que se’ns pose per davant (fig.149 i 150).
Seguint amb eixe esperit competitiu i divertit que vivim en els dards, la nostra Bellesa Infantil, Adriana, va participar al costat dels seus pares en una divertida gimcana organitzada pel jurat de la Bellesa del Foc Infantil d’Alacant i els seues Dames d’Honor 2026. En aquesta ocasió, la punteria va deixar passe a l’agilitat i l’enginy en un matí on les famílies van ser les grans aliades de les nostres xicotetes candidates (fig.151).
Les nostres xiques 2026 van ser presents en la XII Gala Units pel Foc, organitzada amb tant d’afecte per Sant Blai Agrupació. Va ser una cita ineludible en la qual el barri es va vestir de llarg per a celebrar la unió i el futur de les nostres festes (fig.152 i 153).
Allí vam tindre l’oportunitat de conéixer de prop a les xiquetes i dones que representaran amb orgull a les fogueres del nostre districte durant el cicle 2026-2027, en una vetlada on la il·lusió pel nou exercici era palpable en cada racó del saló. A més, la nit va comptar amb una lluentor molt especial, ja que vam tindre l’honor de compartir espai amb Paula Nicolás Linares i Lucía Gómez Barril, Dames d’Honor de la Bellea del Foc d’Alacant. Quin orgull tan immens que formeu part de la nostra volguda Sant Blai Agrupació!
Després de la intensitat de les gales i els esdeveniments purament foguerers, el cap de setmana ens va brindar un moment de recolliment i tradició religiosa. Acompanyem a la Germanor de la Santa Flagel·lació en una solemne processó en honor al seu sant, estrenyent una vegada més els vincles que uneixen a la nostra comissió amb les tradicions més arrelades de la ciutat (fig.154 i 155).
Després de les bitles, l’energia de La Torreta no para! Les nostres xiques i xics van participar en els tornejos de la Federació, canviant la pólvora pels strikes.Entre riures i moltíssima animació dels comissionats que van anar a secundar, ens van representar de la millor manera. No va faltar el bon ambient, els llançaments impossibles i, sobretot, eixa companyonia que ens defineix. Van donar el màxim defensant els nostres colors en la pista! (Fig.156 i 157)
Si alguna cosa ens apassiona en La Torreta és acudir a les presentacions i proclamacions de les altres comissions. Aquests actes són molt més que protocol; són un moment d’unió i amor per la festa compartit entre tots els que sentim el foc en les venes.Acompanyar a altres fogueres en els seus dies grans ens permet celebrar junts la il·lusió d’un nou cicle i reforçar eixa germanor que fa única a la nostra festa. Veure a cada representant lluir la seua banda és recordar per què treballem tant durant tot l’any: per l’orgull de ser foguerers (fig.158-169).
150 dies
Per fi va arribar el moment més esperat de l’any! Una nit màgica que ja forma part de la nostra història: la Presentació i Proclamació dels nostres Belleses i Dames d’Honor 2026 (fig.170-175).
Sis xiquetes i dones que, amb il·lusió i orgull, assumeixen el llegat de La Torreta amb eixa llum i passió que ens defineix. Va ser una vetlada d’emocions a flor de pell, comptant amb l’afecte de la nostra barraca agermanada, Si No Plou Bufa, representants de la Federació, amb la presència de Carla Vicedo Morote (Dama d’Honor de la BFI), i el suport institucional de la regidora Begoña León.
La festa va continuar en un sopar inoblidable on vam entregar els diplomes a les nostres padrines, banderoles i torreteres d’honor. A més, vam viure un moment de màxima gratitud amb l’homenatge al nostre expresident Luis, reconeixent tants anys de treball incansable per la nostra foguera. Un inici de cicle immillorable!
179
Després de la ressaca emocional de la nostra gran nit, l’agenda no va donar treva i les nostres representants van continuar brillant. Adriana i Rosi van participar en un esmorzar molt especial al costat del Jurat i la resta de Candidates al títol de Bellesa del Foc d’Alacant 2026 (fig.176).
Lluny del protocol dels grans actes, aquesta trobada al voltant de la taula va servir per a conéixer millor al jurat en un ambient més distés i, sobretot, per a reforçar els llaços entre totes les candidates. Va ser en eixos moments de proximitat on es van forjar les amistats que van fer que aquest camí fora tan emocionant i únic. Les nostres xiques van gaudir cada segon d’aquella experiència! Poc després, va arribar un dels moments clau d’aquest camí: la nostra volguda Rosi va viure la seua entrevista amb el jurat, els encarregats de triar a les màximes representants de la nostra festa. Amb la naturalitat i la il·lusió que sempre l’acompanyen, va saber mostrar tot allò que la fa única, deixant empremta en una jornada on els nervis es van transformar en confiança. No podem sentir-nos més orgullosos d’ella; Rosi no sols va representar a la nostra foguera, sinó que va transmetre l’essència i el sentiment de tota La Torreta (fig.177).
Continuant amb l’estreta relació que ens uneix a les tradicions de la nostra ciutat, vam tindre el plaer d’acompanyar a la Germanor de la Verge de l’Alegria en el seu pregó, celebrat en el marc incomparable de la Basílica de Santa María. Va ser un acte preciós en el qual va tornar a quedar patent eixa unió tan pura que existeix entre la Setmana Santa i Els Fogueres (fig.178). El talent de la nostra comissió en la pista de bitles no va tindre límits! Els nostres equips femenins i masculins van arribar a la següent fase del torneig, demostrant que la punteria i l’estratègia de La Torreta estaven en el seu millor moment. Com no podia ser d’una altra forma, allí vam estar per a donar-los suport, omplint la pista de bitles d’ànims i aplaudiments. Va ser emocionant veure com van defensar el nostre escut amb tantes ganes en cada partida (fig.179 i 180).
Amb l’arribada de la primavera, es tancava un cicle ple de presentacions en les quals els nostres acabades de proclamar representants han sigut les millors ambaixadores de La Torreta. Cap de setmana rere cap de setmana, han recorregut els escenaris de la nostra ciutat portant la seua alegria i companyia festera a cada racó d’Alacant. Ha sigut un període intens i emocionant on, entre sedes i bandes, les nostres representants han estret llaços amb la resta de comissions, compartint la il·lusió d’un exercici que ja camina amb pas ferm cap a juny. Veure-les gaudir de cada acte ha sigut el millor reflex de la passió que senten per les nostres festes. (fig. 181-188)
Una vegada més, hem creuat fronteres festives per a viure la tradició de Castelló. Hem tingut el plaer d’assistir un any més a les Festes de la Magdalena, acompanyant els nostres amics de la Gaiata 7 “Cor de la Ciutat” en un dels moments més emotius: l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu del Lledó.
Volem agrair de tot cor l’immens tracte rebut per part de les Madrines 2026, Luna i Belén, així com dels seus Presidents, Pablo i Pilar, i de tota la comissió. Sentir-nos com a casa fora d’Alacant és un privilegi, i sempre és un gust compartir aquesta festa tan especial i plena de llum amb vosaltres. Ho hem gaudit al màxim, omplint la maleta de records i germanor (fig.189-195).
I després de Castelló, el nostre viatge per les festes de la Comunitat va continuar cap al cap i casal. Sempre és un autèntic plaer assistir a les nostres festes veïnes, i més encara si és de la mà de la Falla Regne de València, amb qui compartim una estima molt especial. Ens sentim molt agraïts d’haver-vos pogut acompanyar en l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desamparats, vivint des de dins l’emoció d’arribar a la Plaça de la Verge i contemplar el mantell de la “Geperudeta”. Va ser un moment de sentiment pur que ens va unir encara més amb la tradició fallera.Ja esperem emocionats l’any vinent per a repetir l’experiència. Gràcies per la vostra hospitalitat i per fer-nos sentir part d’una tradició tan gran. Més i millor! (fig.196-202)
En cada mirada i en cada aplaudiment d’aquell dia, vam sentir que Noelia va estar una miqueta més a prop. Va ser un moment màgic on el record de la nostra jefa ens va permetre detindre el temps per a donar-nos suport els uns en els altres, compartir sentiments i transformar la nostàlgia en una força col·lectiva imparable. Aquest homenatge no hauria sigut el mateix sense l’Associació Espanyola de Càncer de Mama Metastasic, els qui vam agrair la seua presència i la seua labor incansable. A més, aquell projecte va ser possible gràcies a persones que es van bolcar sense dubtar-lo, com Kora Studios i l’impecable treball d’Adrián Piqueras, els qui van saber captar la seua essència amb una sensibilitat única. Sabíem que Noelia mai haguera volgut un homenatge per a ella, però esperem que tot l’afecte posat en cada detall li fera sentir-nos, allà on estiga, una miqueta més prop de la seua benvolguda comissió (fig.203-204).
Amb l’arribada de la Setmana Santa, les nostres infantils van viure l’emoció i tradició dels carrers acompanyant a la germandat de Jesús Triunfante al costat de “La Burrita”(fig.205.) Com cada diumenge de Rams, tampoc van faltar a la seua cita amb la Santa Flagel·lació, demostrant el seu compromís amb les nostres arrels. (fig.206) Adriana tampoc va voler perdre-li-ho i va processionar amb orgull al costat de la germandat de Sant Pere Apóstol, completant una jornada plena de sentiment i devoció en el cor de la nostra ciutat (fig.207).
La nostra Candidata Adulta va participar en la processó del Dimecres Sant al costat de la germandat de Santa Cruz, acompanyada per diversos comissionats en un moment de màxim respecte i emoció (fig. 208 i 209). El Divendres Sant, les nostres Representants Adultes van tindre l’honor de processionar amb la germandat del Sant Sepulcre, vivint un acte de gran solemnitat i tradició (fig. 210).
Per a tancar la setmana, les nostres Candidates 2026 i Gonzalo, banderí infantil, es van unir a la germandat de la Verge de l’Alegria el diumenge de Resurrecció, al costat del nostre comissionat Luis. Va ser un matí radiant on l’alegria i el compromís amb les nostres arrels van tornar a inundar els carrers d’Alacant (fig.211 i 202).
Adriana va gaudir d’uns dies inoblidables a Benidorm, en els quals la companyonia, la il·lusió i els bons moments van ser els grans protagonistes. Va participar en aquelles convivències infantils representant amb orgull les nostres tradicions i l’essència de la nostra foguera. Va ser una experiència que va sumar vivències úniques al seu camí i que, sens dubte, va quedar gravada en la seua memòria amb un afecte immens. Veure-la compartir aquelles jornades amb les seues companyes va ser un motiu d’orgull per a tots nosaltres, marcant un capítol inesborrable en la seua trajectòria festera (fig. 213-216). Adriana també va gaudir d’una enriquidora jornada cultural en el MARQ, on es va submergir en la història envoltada de peces úniques. Després de la visita, el grup es va traslladar al restaurant El Sorell per a gaudir d’un agradable menjar (fig.217). Rosi va viure un cap de setmana ple d’intensitat i emoció a Toledo, on la il·lusió i l’esperit de la festa van ser els grans protagonistes. Envoltada de les seues companyes i exercint com a ambaixadora de l’orgull i la tradició alacantina, va gaudir d’uns dies inoblidables a la ciutat imperial (fig.218-223). Aquelles jornades, amb motiu de les convivències de les candidates al títol de Bellesa del Foc d’Alacant i els seues
Dames d’Honor 2026, van quedar marcades per la unió i les experiències compartides. Veure a Rosi gaudir de cada racó de Toledo, representant a la nostra foguera amb tanta elegància, va ser un autèntic regal per a tots nosaltres.
L`últim día de les convivencies vam estrenar el nostre racó com es mereixia! Aquell dia, les nostres Belleses 2026 van passar a presidir amb llum pròpia el nostre espai, il·luminant-lo tot amb la seua presència. Va ser una jornada marcada per l’emoció, ja que per fi vam donar la benvinguda a la secció de presidents infantils que ens faltava, completant així la gran família d’aquell exercici. Com manava la tradició, vam posar el fermall perfecte a la celebració: un bon arròs, moltíssims riures i unes ganes de més que es van contagiar entre tots els assistents. Va ser una estrena inoblidable que va quedar gravat com l’inici d’una etapa plena d’il·lusió i germanor (fig.224-226).
Després de l’últim assaig del dijous (fig.227 i 228) en la Rambla al costat de la seua presidenta, Candela, els nervis d`Adriana van donar pas a l’alegria. El divendres finalment va arribar el gran moment i Adriana va poder gaudir plenament de la Gala de Candidates Infantils.
Va ser una nit màgica en la qual no va estar sola, la seua torreta no va deixar d’aplaudir-la ni un segon. Amb cada pas que donava, sentia l’afecte de tota la seua comissió, que va celebrar amb orgull el paper de la gran representant que ha sigut per a tots els nostres xiquets i xiquetes durant aquest temps. Sens dubte, un fermall d’or ple d’emoció i alegria (fig 229-232).
El dissabte va ser el torn de la nostra candidata adulta, Rosi, qui va viure el seu moment de glòria després d’una setmana de preparatius i emocions a flor de pell (fig.233 i 234). Acompanyada en tot moment pel nostre president, Manu, Rosi va desfilar amb l’elegància i la seguretat de qui sap que té a tota una comissió recolzant-la. Durant la Gala, va gaudir de cada instant sobre l’escenari, contagiant a tots amb el seu somriure i el seu saber estar. La seua torreta va tornar a fer-se notar, abrigallant-la amb aplaudiments, celebrant amb orgull l’excel·lent representació que ha fet de la nostra festa. Va ser, senzillament, una nit espectacular a l’altura de la nostra gran candidata (fig. 235-238).
El diumenge, Adriana i Rosi van viure la recepció oficial de candidates de l’Ajuntament a la Casa del Mediterrani. En un marc tan especial, es van sentir en tot moment abrigallades per l’afecte i el suport dels seus presidents, Candela i Juan Carlos, els qui les van acompanyar amb orgull en aquesta trobada tan significativa (fig 239). No obstant això, el ritme no va donar treva. Després de la recepció, ambdues es van bolcar de ple en els tres dies d’intensos assajos en la Plaça de Bous. Han sigut jornades d’esforç recorrent l’escenari una vegada i una altra perquè tot isquera perfecte. Entre el ressò de la plaça i el cansament acumulat, els nervis han anat creixent, però sempre superats per la il·lusió de saber que els seus dies grans ja són ací (fig.240-245).
50 dies
Aquella nit, la Plaça de Bous es va transformar en un escenari de somni. Adriana va brillar amb llum pròpia sobre l’escenari, desfilant amb una elegància i una alegria que ens va captivar a tots, també acompanyada per Gonzalo, el nostre banderí infantil, que portava amb orgull i port el nostre estendard. Veure els dos representar la nostra essència sota els focs va ser un moment de pura emoció. En acabar, la màgia va continuar amb el retorn a la seua torreta; allí, ja reunits en el racó, assaborim junts el final d’una vetlada inoblidable. Va ser el fermall d’or perfecte per a un any que ja forma part dels nostres millors records (fig.246-251).
Aquella nit, la Plaça de Bous va tornar a vibrar amb una elegància especial. Rosi va desprendre una distinció única sobre l’arena, desfilant amb la seguretat i l’orgull de qui sent profundament la nostra festa. Al seu costat, Gabriel va ser l’acompanyant perfecte, portant l’estendard amb la solemnitat i el tremp que el moment mereixia. El moment més emotiu va arribar en tornar a la torreta. Allí, al costat d’Adriana, va tindre lloc un acte ple de simbolisme: juntes van inaugurar les seues fotografies en els nostres quadres d’honor. Va ser el gest que va marcar el tancament d’un cicle inoblidable, donant per finalitzada la seua etapa com a representants de la Torreta. Ja en el racó, compartim un final de vetlada ple de records i gratitud, brindant per un any que sempre portarem en el cor. (fig.252-257)
Recompensa al treball de
tot
un any
8º
4º
6º
PREMI
1º 2025-2026
LLIBRET PROMOCIÓ ÚS VALENCIÀ GVA.
PREMI
DESFILADA DEL NINOT.
PREMI
DESFILADA DE COMISSIONS - ENTRADA DE BANDES.
PREMI
5º CARRER ADORNAT.
7º
6º
3º
PREMI
FOGUERA 2026.
PREMI
FOGUERA INFANTIL 2026.
PREMI
CERTAMEN ARTÍSTIC MODALITAT ADULTA.
PREMI
MILLOR INTERPRETACIÓ MODALITAT ADULTA.
4º
1º
5º
12º
1º
PREMI
CERTAMEN ARTÍSTIC MODALITAT INFANTIL.
PREMI
MILLOR COREOGRAFIA INFANTIL NOELIA RONDÓN.
PREMI
BETLEM INNOVADOR INFANTIL.
PREMI
CERTAMEN DE NADALES.
PREMI
PRESENTACIÓ PROTOCOL·LÀRIA MODALITAT TANCAT.
Col·leccionant moments,
sumant anys.
INMA GARCÍA I JOSÉ
PRESIDENTA INFANTIL
És molt difícil explicar amb paraules tot el que sent en aquest moment. Per a mi, ser presidenta infantil en 2026 és un càrrec que desitjava fa molt temps, perquè la meua història amb aquesta foguera va co mençar des del mateix moment en què vaig nàixer. He crescut entre mantellines, fogueres, música i pólvora, envoltada d’una família que m’ha vist créixer any rere any.
Amb 15 anys, mire arrere i recorde cada instant viscut: les cercaviles, les mascletàs, els vestits, els nervis, els riures… i tot allò que fa que les Fogueres siguen tan especials. Enguany tinc l’honor d’acom panyar a Marta, Aura i Penélope. Espere viure unes festes inoblidables, plenes d’emocions, moments compartits i records que guardaré per sempre.
A tots els xiquets i xiquetes, us anime a gaudir com mai, perquè aquests dies passen volant però es queden per sempre en el cor. Gràcies per a confiar en mi, per a acompanyar-me en aquest camí i per a fer-me sentir tan especial.
Gaudirem junts de la millor festa del món. Felices Fogueres 2026
Inma García i José Presidenta infantil
HÉCTOR GUERRERO I ALBERO
MINI
PRESIDENT
PRESIDENT MANUEL CARRILLO I GARCÍA
Amb l’arribada del mes de juny, l’aroma de pólvora i flor del taronger comença a inundar els nostres carrers, anunciant que el moment que tant hem esperat ja és ací. És per a nosaltres un honor i un privilegi dirigir-nos a tots vosaltres per primera vegada a través d’aquestes pàgines. Afrontem aquest primer any de presidència amb una il·lusió desbordant i el cor ple de ganes de treballar per a la nostra comissió, mantenint viva la flama de la nostra tradició més estimada.
Aquest camí que hui emprenem no el fem sols, i és precisament eixa unió la que dona sentit a la nostra festa. No podíem somiar amb una millor companyia per a representar el nostre barri; ens sentim profundament afortunats de viure aquest any inoblidable al costat de la nostra encantadora presidenta infantil, Inma, el somriure de la qual ens contagia a tots la puresa de la festa. Al costat d’ella, les nostres Belleses, Ana i Marta, personifiquen l’elegància i l’alegria de la dona alacantina, guiades sempre pel suport i la distinció de les nostres Dames d’Honor: Aura, Penélope, Lara i Carol.
A tots vosaltres, veïns, us convidem a participar, a eixir al carrer i a gaudir de cada acte, des de l’emoció de la Plantà fins a la màgia de la Cremà. Que aquestes Fogueres 2026 siguen un símbol de convivència i alegria en cada racó del nostre barri.
Gràcies pel vostre suport constant i per fer possible que, un any més, el foc torne a renàixer entre nosaltres.
Visquen les Fogueres i visca el nostre barri! Presidents de la foguera Sant Blai - La Torreta
VERÓNICA
PÉREZ I ESQUERDO
PRESIDENTA
Cultura i protocol
JUAN CARLOS
NAVARRO I ALCOLEA
PRESIDENT
Organització
JUNTA DIRECTIVA
PRESIDÈNCIA
PRESIDÈNCIA ÀREA D’ORGANITZACIÓ
PRESIDÈNCIA CULTURA I PROTOCOL
VICEPRESIDÈNCIA ÀREA ECONÒMICA
SECRETARIA
TRESORERIA
DELEGACIÓ DE FEDERACIÓ
VOCALIA
MANUEL CARRILLO
JUAN CARLOS NAVARRO
VERÓNICA PÉREZ
BÁRBARA MAZÓN
JULIA URUÑUELA
RICARDO ANTONIO BERNA
SILVIA MORATA
NURIA GUILLÉN
AMPARO GUERRERO
CAROLINA MARTÍN
ASSESSOR KIKO VINAL
DELEGACIONS
DELEGACIÓ DE PROTOCOL
DELEGACIÓ D’INFANTILS
DELEGACIÓ D’ENTRADES I MOVILITAT
DELEGACIÓ DE NADALES
DELEGACIÓ DE RACÓ DE FOGUERES
DELEGACIÓ DE COMUNICACIÓ
DELEGACIÓ XARXES SOCIALS
DELEGACIÓ DE RACÓ SOCIAL
DELEGACIÓ DE CARTÓ
DELEGACIÓ DE BELLESES
DELEGACIÓ JUVENIL
DELEGACIÓ ARTÍSTICA I VESTUARI
DELEGACIÓ WEB I BETLEM
DELEGACIÓ DE CULTURA I LLIBRET
DELEGACIÓ DE LOTERIES
DELEGACIÓ DE ANUNCIS, FLORS I ROPA CORPORATIVA
DELEGACIÓ D’ORGANITZACIÓ
DELEGACIÓ DE PATROCINADORS
DELEGACIÓ DE MONUMENT
DELEGACIÓ D’ ESPORTS
DELEGACIÓ DE MÚSICA
DELEGACIÓ DE SANT BLAI - AGRUPACIÓ
ERIKA POLA
SILVIA MORATA
MARINA TORREGROSA
SANDRA MEZQUIDA
CAROLINA MARTÍN
DANIEL CAYUELAS
GLORIA CIFUENTES
ANA CIFUENTES
RICHARD BERNA
FERNANDO RODRÍGUEZ
ZULEMA AMORES
CAROLINA MARTÍN
ICIAR BERNA
VERÓNICA PÉREZ
BEA VARÓ
ICÍAR BERNA
JORGE GALVAÑ
OSCAR FERNANDOJIMÉNEZRODRÍGUEZ
LUIS MORATA
ITO UREÑA
PATRICIA JOSÉ
CYNTHIA SANTOS
ANTONIO FUENTES
ADÁN PLAZA
VERÓNICA PÉREZ
EMMA SÁNCHEZ
NURIA GUILLÉN
JUAN CARLOS NAVARRO
BEA VARÓ
JOSE PLAZA
AITANA JIMÉNEZ
MANU CARRILLO
ICIAR BERNA
LA TORRETA COMISSIÓ INFANTIL I JUVENIL
2025-2026
AARÓN NAVARRO GUILLÉN
ABRIL CARMONA POYATOS
ADRIANA RODRÍGUEZ MAS
ADRIANA RODRÍGUEZ PALOMARES
ALBA MESEGUER GARCÍA
ALEJANDRA RAMÍREZ ORTEGA
ALMA BAÑOS GARCÍA
ALTEA MASO GÓMEZ
ÁLVARO ÁLVAREZ PÉREZ
ÁLVARO PALLARÉS MARTÍNEZ
AURA CARMONA POYATOS
CANDELA MÁS ZAPATA
CARLA MONDÉJAR MARÍN
CARMEN ÁLVAREZ PÉREZ
CYNTHIA ORIOLA TORREGROSA
DANIEL GARCÍA DE JOSÉ
DAVID JIMÉNEZ CREMADES
ELENA BONMATÍ CÁNOVAS
ELENA MONDÉJAR MARÍN
EMMA DÍAZ-CRESPO MARTÍNEZ
EMMA MENA SÁNCHEZ
GABRIEL RAMÍREZ MUÑOZ
GABRIELA RONDÓN MORA
GALA VIDAL FUENTES
GONZALO CARRILLO SALMERÓN
GONZALO SANCHO RUBIO
HÉCTOR GUERRERO ALBERO
HUGO MARTÍNEZ GARCÍA
HUGO MICHELL MIÑANO
INÉS GÓMEZ-PIMPOLLO SANTOS
INÉS SANCHO RUBIO
INMACULADA GARCÍA DE JOSÉ
IRENE MARTÍNEZ GARCÍA
JORGE EGEA ROMÁN
JULIA EGEA ROMÁN
KEYLA ABENGOZAR GINER
LARA MAS SALA
LAURA GALVAÑ RODRÍGUEZ
LLUNA HELIZ PASTOR
LUCAS GOSÁLBEZ POLA
LUCÍA BAÑOS GARCÍA
MANUELA CARRILLO SALMERÓN
MARÍA MERINO AGUADO
MARÍA RAMÍREZ DÍAZ
MARINA RODRÍGUEZ PALOMARES
MARTA ARROYO LLOBREGAT
MARTA RODRÍGUEZ PINEDA
MATEO MENA SÁNCHEZ
MIREIA COLLADO JIMÉNEZ
NEREA DÍAZ HERNÁNDEZ
NOELIA VINAL RONDÓN
PENÉLOPE GÓMEZ MILLÁN
ROSANA RAMÍREZ MUÑOZ
SARA HERNÁNDEZ MORENO
SARA MICHELL MIÑANO
SOFÍA BONMATÍ CÁNOVAS
SOFÍA GALÁN RUÍZ
SOFÍA JIMÉNEZ PÉREZ
SOFÍA MARÍN MARTÍNEZ
SOFÍA MICHELL MIÑANO
SOFÍA SÁNCHEZ MUÑOZ
SOFÍA SANCHO RUBIO
VALENTINA ROMERO MOMPEÁN
ZOE DURÁN VARÓ
ZULEMA AMORES SÁNCHEZ
LA TORRETA COMISSIÓ
2025-2026
ADÁN PLAZA SERRANO
AITANA JIMÉNEZ CREMADES
ALBA MARTÍNEZ ANAYA
ALBA POYATOS FAJARDO
ALBERTO MASO MARTÍNEZ
ALEX COSTA HERNÁNDEZ
ALICIA GRANDE VICENTE
ALMUDENA RUÍZ SERRANO
AMPARO GUERRERO ALBERO
ANA BELÉN MUÑOZ AMBERT
ANA CIFUENTES GRANDE
ÁNGELA PÉREZ ESQUERDO
ANI LLOBREGAT ARQUES
ANTONIO FUENTES RUÍZ
BÁRBARA MOLINA ORTEGA
BARBI MAZÓN MOLINA
BEA VARÓ FERRANDO
CARMEN MARTÍNEZ REBOLLO
CARMEN PARRA MARTÍNEZ
CAROL MARTÍN GINER
CYNTHIA SANTOS CARRILLO
DANIEL CAYUELAS PERAL
DAVID ÁLVAREZ SABATÉ
DAVID GÓMEZ MILLÁN
DORY MOLINA VARCÁRCEL
EMMA LLOBREGAT PASCUAL
EMMA SÁNCHEZ LLOBREGAT
ERIKA POLA MARTÍN
FANNY MIÑANO MAS
FERNANDO RODRÍGUEZ BOTELLA
FLORI GINER GÓMEZ
GENO PÉREZ TARÍ
GERMÁN CIFUENTES CERVANTES
GLORIA CIFUENTES GRANDE
ICÍAR BERNA AZNAR
ITO UREÑA GARCÍA
JESSY MARÍA PÉREZ TORRES
JORGE GALVAÑ MOLINA
JORGE SANFELIU HUERTA
JOSÉ ANTONIO PLAZA CHECA
JOSÉ DOMINGO PARRA SILVENTE
JOSÉ FRANCISCO BOTELLA PASTOR
JOSÉ SANTOS HERNÁNDEZ
JOSÉ LUIS GALINSOGA FOLGUEIRAS
JUAN CARLOS NAVARRO ALCOLEA
JUANITO GASPAR PERAL
JULIA URUÑUELA DE LA CAMPA
KIKO VINAL MARTÍNEZ
LARA CREMADES TORÁ
LIRIOS RODAS PASTOR
LOLI CARRILLO GARCÍA
LOLI FAJARDO MARTÍNEZ
LORENA LLOBREGAT ARQUES
LORENA SALIDO SERRANO
LUIS ALFONSO MORATA ALGARRA
MANU CARRILLO GARCÍA
MARINA TORREGROSA LLOBREGAT
MARISA CARRILLO GARCÍA
MARISOL TORREGROSA SANZ
MIRIAM CÁNOVAS MIRALLES
MÓNICA GINER MARTÍN
NURIA GUILLÉN BERENGUER
ÓSCAR CAÑADAS MARTÍN
ÓSCAR JIMÉNEZ GÓMEZ
PACHI JOSÉ VICTORIA
PAQUI CARRILLO GARCÍA
PATRICIA GARCÍA DÍAZ
PAULA ESTEVE JOSÉ
PAULA SEGADO OLIVER
PENÉLOPE MILLÁN VERDEJO
PILI GARCÍA BECERRA
RICHARD ANTONIO BERNA VALLEJO
RO REYES HERNANDO
ROSI CARPE BONMATÍ
SANDRA MEZQUIDA GARCÍA
SILVIA MORATA PÉREZ
SINAÍ UREÑA SOLANO
SOFÍA MORATA PÉREZ
TONI DOMÍNGUEZ TRILLO
VANESA GARCÍA FERRÁNDIZ
VANESA PALOMARES VALERO
VERÓNICA PÉREZ ESQUERDO
VERÓNICA SALMERÓN LLOBREGAT
VICENTE MORATA DURÁ
LLARGA I PRÒSPERA VIDA
FOGUERA INFANTIL 2026
SANTI
MUÑOZ
PRIMERA CATEGORIA INFANTIL
La nostra foguera naix d’una idea tan simple com profunda: la vida, això que tots tenim… però que no sempre sabem viure com toca.
Amb el lema «Llarga i pròspera vida», inspirat en el mític univers de Star Trek, plantem un monument que no sols vol fer riure o sorprendre, sinó també fer pensar. Perquè sí, volem viure molts anys… però, els estem vivint bé?
El recorregut comença amb «Nàixer, el principi de la vida», on tot és innocent, tot és nou i tot està per fer. Un moment màgic… encara que, com bé sabem, la cosa es complica prou ràpid.
Amb «Temps en família, dona vida», la foguera ens recorda allò que sovint oblidem: tenim pressa per a tot, menys per a estar amb qui més estimem. I és que el temps, quan es comparteix, val el doble.
Arribem a «Amor = Vida», perquè si alguna cosa dona sentit a tot este viatge, és estimar. Però també es llança una indirecta: en temps de presses, pantalles i superficialitat… sabem estimar de veritat?
La crítica es fa més gran amb «Hi haurà vida més enllà?», on mirem cap a les estreles buscant respostes, mentre moltes voltes no sabem ni cuidar el nostre propi planeta. Busquem vida fora… i potser estem descuidant la d’ací.
En «Formes d’allargar la vida: menjar saludable, esport i dormir bé», es posa sobre la taula una realitat: volem viure més, però no sempre fem el que toca. Entre excessos, estrès i males rutines… potser som nosaltres els primers que no cuidem la nostra pròpia vida.
I tot això, embolicat amb el fil conductor de Star Trek, que ens recorda amb ironia i esperança: «Llarga i pròspera vida». Un desig que sona molt bé… però que també implica responsabilitat.
En definitiva, esta foguera és un espill. Un espill on mirar-nos i preguntar-nos si estem vivint o simplement deixant passar els dies.
Perquè viure molt està bé… però viure bé, això ja és un altre repte.
FENT FOGUERA CARA A CARA
FOGUERA 2026
ERNESTO CIMAS
DISSENY PACO CAMALLONGA
PRIMERA CATEGORIA
Entre l’enveja i la glòria
Dins del pit batega un foc, que no és flama d’un moment, és l’orgull d’un poble noble que estima el seu fonament.
No busques només el got, ni el soroll d’una orquestra, que la festa és molt més tot: és l’arrel de la nostra gesta.
Cara a cara, front per front, mostrem la nostra identitat, que la Foguera és el món on s’escriu la veritat.
No som només un estiu, ni una nit de festa i vi, som l’ADN que està viu en cada racó alacantí.
Dins del taller hi ha un silenci que es transforma en il·lusió, on el dissenyador dibuixa el somni d’una funció.
El constructor lliga la fusta, treballant-la amb bon trellat, mentre el pintor dona vida a un cartó ja transformat.
Són hores de pols i suro, de mans tacades de color, perquè cada cara de la Foguera mostre al món el seu valor.I mentre l’obra s’eleva, un altre art es va teixint, amb agulles i mil fils que el passat van revivint.
Són les mans de qui cus joies, que dominen el domàs, perquè el pas d’una bellesa siga glòria a cada pas.
I quan arriba l’Ofrena, els floristes fan l’altar, teixint un mant de colors per a qui anem a honorar.
De pares a fills va la flama, com sang que corre per la mà, és la llavor que el pit reclama i que mai no deixarà de brollar. És l’herència que ens fa créixer, de germà a germà, amb sentiment, perquè la festa és nàixer i créixer sent l’ànima del nostre present.
Però no tot és llum i festa, que l’enveja també planta, amb la crítica molesta que sovint a tots espanta. Mirades de reüll al premi, ganes de veure el mal aliè, oblidant que som un gremi que ha de remar pel mateix bé.
Mals rotllos i competència per un drap o un guardó, perdent sovint la paciència i el sentit de la unió. Que si la meua és més alta, que si la teua no té lluentor... és eixa taca que falta per ser un món molt millor.
I quan s’apaga la traca, i ens quedem sols al carrer, sentim que la força manca pel pressupost i el diner. Lluites contra el vent i l’aire, reunions que no tenen fi, ser foguerer és ser un guerrer que no sap mai on morir.
Som els playbacks i el ninot al carrer, la seda que brilla en cada ball, l’esforç col·lectiu de tot un districte que no posa mides al seu treball. Som l’abraç de l’amic que és família, la música que ens fa vibrar el cor, sentir que la festa ens auxilia i ens uniex en un sol clam de foc.
Sents la pólvora? Ja crema el cel, és el tro que ens fa vibrar el pit, quan la mascletà ens lleva el vel i Alacant desperta del seu oblit. En cada cara de la nostra Foguera, hi ha un tros de vida, hi ha veritat, el reflex fidel de la gent festera que planta els seus somnis en la ciutat.
Ja arriba la màgia, ja arriba el foc, les flames que tot ho van a curar, perquè la festa no és cap joc, és l’ànima nostra que vol bressolar. Cara a cara davant del destí, amb la cendra escrivim la memòria, sentir-se per sempre tan alacantí: la flama eterna de la nostra història.
Verónica Pérez
BELLESES I DAMES de la nostra foguera
Ana i Marta
Aura i Penélope Carol i Lara
Presentació i proclamació de les nostres representants 2026.
MARTA
ARROYO
I LLOBREGAT
BELLESA INFANTIL
Ha arribat el mes de juny i amb ell Alacant s’ompli de llums, música, pólvora i fogueres. Enguany tinc el privilegi de poder representar a un trosset d’Alacant.
Arriba el moment de gaudir de la planta i així començar a prendre una flama que culminarà completament quan arribe el 24 de juny. Po der gaudir al costat de les meues dames, re presentants adultes i presidents en aquests dies tan especials és un orgull i un somni com plit.
Convide tots els veïns del barri i amics a vin dre a gaudir d’aquestes Fogueres al costat de la família Torretera.
Us desitge unes bones festes 2026.
Amb afecte,
Marta Arroyo Llobregat
Bellesa infantil
ANA
CIFUENTES I GRANDE
Juny 2026. Alacant es desperta, es rendeix davant el Mont Benacantil amb ulls de foc i olor a pólvora. Pels seus carrers s’escolta música al ritme de la dolçaina i el tabal, anunciant que “Ja estem en Fogueres!”. Ser la Bellesa de la meua foguera este 2026 és un orgull que porte al cor i que, cada vegada que ho pense, em provoca un sentiment difícil de descriure amb paraules. Representar la meua gent, els nostres carrers i les tradicions que ens han fet ser qui som, és un honor que vull viure amb molta il·lusió. Les Fogueres són la identitat d’un poble que sap gaudir, que estima el que té i que cada juny ho demostra amb foc, música, traques i abraçades. Són eixe sentiment tan nostre que, quan les flames s’apaguen en la nit de la cremà, no desapareix, sinó que es queda viu dins de cada un de nosaltres fins que l’any que ve torna a cremar. Enguany, viure-les des d’este lloc em permet descobrir-les amb uns ulls nous, amb una mirada que no havia tingut mai abans i que vull aprofitar des del primer fins a l’últim moment.
Desitge de tot cor que estes Fogueres 2026 siguen les millors que hàgem viscut, no perquè siguen les més grans, sinó perquè les visquem amb la intensitat i amor que esta festa mereix. Que els moments compartits amb la família, els amics i tots els comissionats de la nostra foguera es tornen records que mai vulguem soltar. Promet gaudir de cada segon amb tota l’ànima, portar el nom de la meua foguera amb estima i responsabilitat, i estar a l’altura d’esta gran comisió que m’ha donat esta oportunitat tan especial.
Que sonen les traques, que brillen les flames i que esta il·lusió, tan alacantina, no ens abandone mai.
Ana Cifuentes - Bellesa
BELLESA
PENÉLOPE
DAMA D’HONOR INFANTIL GÓMEZ I MILLÁN
AURA CARMONA I POYATOS
DAMA D’HONOR INFANTIL
CAROLINA MARTÍN I GINER
DAMA D’HONOR
LARA MAS I SALA
DAMA D’HONOR
COMISSIÓ D’HONOR
GERMANS DE FOC
Barraca Si No Plou, Bufa (Alacant)
Falla Regne de València – Duc de Calàbria (València)
Gaiata 7 – Cor de la Ciutat (Castelló)
PADRINA D’HONOR PERPÈTUA
Verónica Salmerón i Llobregat
Silvia Morata i Pérez
Alba Martínez i Anaya
PADRINA D’HONOR PERPÈTUA INFANTIL
Noelia Vinal i Rondón
PRESIDENT D’HONOR
José Manuel Lledó i Cortés
TORRETER D’HONOR PERPETU
Vicente Morata i Durá
TORRETERS D’HONOR
Adrián Piqueras i García
Sofia Michell i Miñano
Laura Galvañ i Rodríguez
Paula Esteve i José
Noelia Vinal i Rondón
Sinaí Ureña i Solano
RAMÍREZ I MUÑOZ
BANDERÍ
GONZALO
CARRILLO I SALMERÓN
BANDERÍ GABRIEL
ADRIANA
PADRINA D’HONOR INFANTIL RODRÍGUEZ I PALOMARES
PADRINA D’HONOR CARPE I BONMATÍ ROSI
SI NO PLOU, BUFA la
nostra barraca
2025-2026
PORTALADA 2026
TERRA D’ALACANTINA
ERNESTO CIMAS
TERCERA CATEGORIA
ANTONIO FUENTES I RUIZ
PRESIDENT DE LA BARRACA
Torreta, ja fa olor de festa i des de la Barraca Si No Plou Bufa vos desitgem uns dies plens d’alegria, música i bon ambient.
Ompliu cada carrer del barri de rialles, retrobaments entre veïns i moments per recordar durant tot l’any.
No hi ha festa gran sense la gent del barri, perquè sou vosaltres qui la feu especial.
També vos animem a col·laborar amb cartilles, anuncis o apuntant-vos a la nostra foguera perquè la festa continue creixent.
Os convidem a participar, gaudir i compartir eixe esperit fester que tant ens unix.
Si tots posem un poquet de la nostra part, entre tots farem unes festes encara més grans. Bones festes, Torreta! Ens veiem al carrer i al voltant de la foguera.
Antonio Fuentes
President Barraca Si no plou, bufa
EMMA MENA I SÁNCHEZ
PADRINA DE LA BARRACA
SANDRA
BANDERÍ DE LA BARRACA MEZQUIDA I GARCÍA
REGNE DE VALÉNCIA -DUC DE CALÀBRIA Falla agermanada
Volguts torreters,
És per a mi un verdader honor, com a president de la Falla del Regne, poder dirigir-vos, un any més, unes paraules en el vostre llibret. La relació que unix a les nostres comissions és un clar eixemple de germandat, estima i passió compartida per les nostres festes, que transcendix quilómetros peró no sentiments.A lo llarc dels anys, hem tingut la sòrt d’enfortir uns llaços basats en l’afecte, l’admiració i l’amor per les nostres tradicions. Sant Blai – La Torreta és, sense dubte, una comissió que destaca pel seu compromís constant per engrandir la festa de les Fogueres, treballant en ilusió i dedicació per a fer-la cada volta millor.
Per a nosatres és un orgull poder presumir de ser germans de fòc d’una foguera com la vostra, que viu la festa en tanta intensitat i entrega. Cada trobada compartida és una mostra més de la gran família que formem.Vos desigem que vixcau unes Fogueres inoblidables, plenes d’alegria, emoció i moments únics. Esperem, com cada any, poder acompanyar-vos i compartir junts esta maravellosa festa que tant nos unix.
Rebau un fort abraç de part de tota la Falla del Regne. ¡Vixquen les Fogueres i vixquen les Falles!
GAIATA 7 COR DE LA CIUTAT Gaiata agermanada
Benvolguts amics de la Foguera:
És per a mi un verdader honor, com a presidenta de nostra gaiata, poder dirigir-vos unes paraules plenes d’afecte, gratitud i emoció. La relació que ens uneix no és només un agermanament formal, sinó un vincle sincer que s’ha anat enfortint amb el pas dels anys, a base de moments compartits, tradicions viscudes junts i, sobretot, una amistat que sentim profundament. Cada visita vostra a la nostra ofrena i cada ocasió en la qual nosaltres us acompanyem en les vostres festes són reflex d’eixe llaç tan especial que hem construït. Enguany, els nostres càrrecs, Belén, Lluna i Pablo, tenen també el privilegi de formar part d’aquesta bonica
connexió, vivint en primera persona la màgia de les nostres celebracions agermanades i portant amb orgull l’esperit d’unió que ens representa. Volem donar-vos les gràcies per la vostra proximitat, el vostre afecte i per mantindre viva aquesta relació tan meravellosa que tant significa per a tots nosaltres. Estem segurs que continuarem compartint molts més anys de festa, tradició i amistat. Rebeu una forta abraçada i els nostres millors desitjos per a les vostres festes.
Visca vostra Foguera i visca la germanor que ens uneix!
PROGRAMA DE FESTES
Divendres 5 de juny
19.00 h Homenatge a foguerers i barraquers morts.
19.30 h Desfilada del pregó.
Començarem les fogueres amb l’arribada del pregó, que començarà a les 19.30 h. i recorrerem els nostres carrers des de la Plaça d’Espanya fins a arribar al nostre Ajuntament. Mirarem cap al balcó central de l’Ajuntament i després de sentir el pregó donarem oficialment la benvinguda a les fogueres gaudint d’una gran festa que la Federació prepara a la Zona Volvo.
Dissabte 6 de juny
19.00 h. Cavalcada del ninot.
En la cavalcada del ninot baixarem tots junts per a omplir els nostres carrers de colors i alegria. La Torreta en estos combats garanteix alegria, espectacle i bon gust.
Dissabte 13 de juny
18.30 h. Esta vesprada ens posarem tots els comissionats les nostres millors gales, llavats i ben pentinats, perquè és l’entrada de bandes, desfilada del nostre grat a què anirem pel centre desfilant juntament amb els nostres amics de la barraca Si no plou, bufa que vindran al nostre costat.
Diumenge 14 de juny
A la vesprada es produirà la Clausura de l’Exposició del Ninot i s’entregaran els premis als millors ninots de cada categoria i se sabrà quins són els ninots indultats que es salvaran del foc del 24 de Juny.
Dimecres 17 de juny
23.00 h. Ja va sent tradició baixar a la plaça de l’Estrela per a veure amb il·lusió l’espectacle de l’arribada del foc.
Divendres 19 de juny
14.00 h. Mascletà de concurs en la plaça dels estels.
19.00 h. Festa de la plantà infantil.
21.00 h. Plantà del monument infantil. Este dia és el marcat perquè arribe al nostre districte la foguera que amb afecte —per a goig dels xiquets— Santi Muñoz ha preparat.
Dissabte 20 de juny
8.30 h. Tots junts ben enjorn i de segur que bastant cansats, ens posarem somrients i esperarem el jurat. El monument infantil impecable estarà esperant-los. Veurem si tant d’esforç es veurà recompensat. Serà a mitja matí quan estarem alçant el monument adult en l’encreuament acostumat. Estarem esperant —de segur que il·lusionats— per anar alçant les peces que Ernesto Cimas ha preparat.
14.00 h. Mascletà de concurs en la plaça dels estels.
17.00 h El jurat ja ha decidit i tots junts coneixerem el veredicte de premis a la millor foguera infantil 2026.
22.00 h. Plantada la nostra portada, del racó i la barraca, començarà ja oficialment la marxa en la plaça. Hi compartirem les coques amb tonyina, i un bon vi. Però, sense perdre el temps perquè ens espera el treball, per la qual cosa haurem de deixar-ho per tal de deixar la foguera tota muntada i decorada.
Diumenge 21 de juny
8.30 h. Tots de nou en la plaça, juntament amb els monuments, que ja hi està tot plantat. Este serà el moment de rebre els jurats de monuments, de portalada de barraca i de carrers adornats. Amb la il·lusió en els ulls, encara que de segur molt cansats, ja que tot el que hui lluïm ens ho hem currat.
14.00 h. Mascletà de concurs en la plaça dels estels.
17.00h El jurat ja ha decidit i tots junts coneixerem el veredicte de premis a la millor foguera 2026.
22.00 h. De nou a boca de nit, el racó està esperant que la marxa de fogueres no decaiga en el nostre barri.
Dilluns 22 de juny
11.00h. Desfilada d’entrega de premis.
Tots els comissionats hem d’anar a buscar-los. És el dia de la recollita d’allò que hem aconseguit amb molt de treball. Amb afecte, amb esforç i amb il·lusió, arreplegarem els premis que hem guanyat durant tot l’exercici.
14.00 h. Mascletà de concurs en la plaça dels estels.
18.30 h. Ofrena de flors. Amb llàgrimes en els ulls, amb mantellines al cap, amb les gales més boniques per a ofrenar la nostra Mare de Déu del Remei.
22.00 h. Tornarà la festa al nostre racó a esta hora de la nit i ens estarà esperant —al final de la nostra ofrena– després de canviar-nos les sabates.
Dimarts 23 de juny
14.00 h. Mascletá de concurs en la plaça dels estels.
20.00 h. Desfilada folklòrica internacional pels carrers d’Alacant.
22.00 h. La disco està preparada, la festa està esperant-nos i hem de gaudir-la. I a més tindrem festa temàtica.
Divendres 24 de juny
08.00 h. El nostre equip de supervivents està llest per a anunciar a tot volum al barri de la Torreta que és l’últim dia de Fogueres. Amb traques i música farem una cercavila per tot el barri en el dia més especial de les nostres Fogueres.
14.00 h. Mascletà de concurs en la plaça dels estels.
15.00 h. Dinar d’agermanament de tota la comissió per a celebrar el dia de Sant Joan.
18.30 h. Cercavila per a arreplegar les nostres belleses i dames d’honor amb la nostra banda de música.
24.00 h. Ens posarem en el carrer a mirar la gran palmera que ens diu que ha arribat el moment de cremar les nostres fogueres. Després del ritu del foc que ja haurem disfrutat, vos recordem a tots que encara que estem molt cansats, ens esperen els treballs de deixar-ho tot arreglat perquè la festa, amics meus, finalitzarà en un tres i no res. Fins a les Fogueres 2027.
