focnou 80

Editorial Feia molts anys, des del 2005, que no aconseguíem el quatre de nou per Sant Joan, i enguany l’hem tornat a tenir. Aquell dia la plaça del Blat es va omplir de camises vermelles disposades a donar-ho tot per uns colors i per un repte. Els reptes d’una colla només són reptes si tots ens els creiem, i com aquell dia, només així els podem fer possibles.

Els temps vola i gairebé sense adonar-nos-en ja hem arribat al mes d’agost, un mes d’agost d’infart al qual el seguirà un setembre també molt potent. I és que enguany participarem a la diada de Santa Tecla, una diada que, com Sant Fèlix, està reservada als millors, i on toca demostrar qui som i què sabem fer. A més, és una oportunitat d’or per recordar que fa 160 anys la nostra colla va descarregar a Tarragona el primer castell de nou de la història, el tres de nou.

Ja fa unes quantes setmanes que hem posat fil a l’agulla per preparar castells de gamma extra, perquè la Joves continuï estant allà on li toca, a dalt de tot. És ara quan toca confiar més que mai en nosaltres mateixos i ser conscients que tots som necessaris en tot moment. Només així, treballant tots junts al pati de la palmera i a totes les actuacions, podrem començar a recollir els fruits del que hem sembrat: alguns arribaran a l’agost, altres al setembre, i alguns a l’octubre o fins i tot la temporada vinent. Però és evident que qui sembra, recull, i que si hi som tots podrem recollir el que vulguem.

Fem-ho possible!

Sumari 04 Un mes clàssic i sense canvis

n. 80

05 Castells nets o amb manilles?

Valls , agost 2011

06 La canalla de la Colla

Edita: Colla Joves Xiquets de Valls C/ Gassó, 20 http://www.collajoves.com

08 L’entrevista

Equip de redacció: Roser Llagostera, Montse Solé, Salvador Magre, Josep Ramon Marquès

18 Dia de concurs

Publicitat: Josep M. Urquia

20 Actualització dels noms de la Colla

Foto portada: Arxiu Colla Joves

22 Sortides a la muntanya

Fotografies: Arxiu Colla Joves Imprimeix: AG Ediciones, S.L.U. Dipòsit Legal T-1233-83 L’equip de redacció de la revista no comparteix necessàriament les opinions expressades pels autors dels articles.

11 Sortides

19 L’actualitat a la Coordinadora

23 Castellers de corbata 24 Més que castells 27 This is Anfield 28 Els castells després de donar a llum 30 Benvinguts a la Colla

Foto: Marta Arjona

Un mes clàssic i sense canvis Quan tothom descansa, les colles castelleres estan en plena temporada. Ja fa molts anys que tradicionalment ha estat així.

Actualment, però, en algunes zones les colles han decidit fer vacances durant el mes d’agost i reprendre l’activitat a finals de mes.

No és el cas de la nostra colla. Per a la Colla Joves Xiquets de Valls, el mes d’agost és sinònim de grans places, grans actuacions i grans castells. La Firagost, la Bisbal del Penedès, l’Arboç i Vilafranca marquen l’esdevenir de la temporada de la nostra colla. Moltes vegades hem arribat a aquestes dates de forma excepcional, però una mala caiguda ens ha obligat a rebaixar les pretensions. En altres ocasions, però, ha passat el contrari.

Recordo el primer tres de nou que vam descarregar a Vilafranca del Penedès l’any 1988. Va ser una actuació magnífica, que vam arrodonir amb el dos de vuit amb folre i el cinc de vuit.

Fixeu-vos que fins el 1992, quatre anys més tard, no vam descarregar el primer castell de nou, el tres de nou amb folre, a la Bisbal.

Personalment, un dels moments inoblidables va ser el 1997.

A Llorenç del Penedès havíem caigut del cinc de vuit (carregat) i del quatre de vuit amb el pilar. A la Bisbal també vam caure novament del cinc de vuit, i ja a l’Arboç només vam carregar el tres de vuit. Imagineu-vos els ànims amb què la colla encarava l’actuació de Vilafranca. En una emissora de ràdio vaig comentar que la Joves aniria a totes a Sant Fèlix.

Dies més tard, ja al local, l’Andreu Montserrat em va dir que no calia ser tan agosarat. Ell sabia bé com estàvem i dubtava que poguéssim ni tan sols intentar un castell de nou. Però l’orgull de la Joves fins sorprèn els mateixos components, i aquell dia, a la plaça de la Vila de Vilafranca, vam descarregar el tres de nou amb folre. L’esclat de joia del públic assistent i els aplaudiments van ser tan llargs que aquell dia vaig entendre l’expressió de la plaça més castellera amb què els vilafranquins l’anomenen. Posteriorment ens va sortir la rauxa que ens guia tot sovint i també vam intentar dues vegades el quatre de nou amb folre.

Des d’aleshores la relació de la Colla Joves amb Vilafranca i la de Vilafranca amb la Colla Joves ha estat immillorable.

M’agrada pensar que aquella actuació va ser el detonant del primer intent del quatre de nou l’any següent per Sant Fèlix. Ho devíem al públic. I què dir de l’any 2000, quan vam descarregar el primer quatre de nou.

De la Bisbal, en recordo l’any 1984 quan vam descarregarel primer cinc de vuit. No cal dir que la relació amb la plaça de la Bisbal sempre ha estat especial. Molts de nosaltres la considerem la nostra segona casa. Suposo que tot comença l’any 1975, quan descarreguem el primer quatre de vuit del nostre historial.

4

Tots sabeu l’enrenou que hi ha hagut enguany per la contractació de les colles per actuar el dia de la Mare de Déu d’Agost. Ara que ja hi som, penso que potser ha estat bo que tot això hagi passat. He vist patir molta gent de la colla, conscient que calia ser-hi. Molts de nosaltres no entendríem quedar al marge d’una diada tan tradicional en l’agenda castellera de la Colla Joves. Però tot canvia i, com ja he dit, el que per a alguns és tradició per a altres persones és simplement un negoci de festa major.

I de l’Arboç, sens dubte cal rememorar l’any 1996: tres de nou amb folre, quatre de nou amb folre i cinc de vuit. Recordeu la frase: “No estamos muertos que estamos de parranda...”? El Dani Casas us ho pot recordar.

I enguany ja hi som. Fins ara a cada assaig i a cada actuació hem plantat les llavors perquè floreixin en aquest mes tan calorós. Ara gaudim-lo, no faltem als assajos i arremanguemnos per posar-nos al servei de la colla.

Els més veterans, veniu i ensenyeu-nos. Els més joves, penseu que viure cadascuna d’aquestes diades ens fa partícips d’una part de la història de la Colla Joves Xiquets de Valls.

Josep A. Fernández President

Castells nets o amb manilles?

“La Colla Joves és colla de castells nets, no de manilles’. Tots ens hem fet un fart de sentir aquesta frase pel nostre local, i sovint en aquesta mateixa revista es preguntava als nostres castellers que triessin entre una d’aquestes dues opcions, com si triar-ne una impedís automàticament fer l’altra. Per més que hi penso, però, encara no acabo de trobar-hi la lògica, i encara menys quan veig que la resta de colles capdavanteres, sense excepció, s’enfronten amb èxit a castells com el dos de nou amb folre i manilles. Mirant els seus castells, no entenc com podem tenir tan poca confiança en el nostre potencial, en nosaltres mateixos. O és que la nostra pinya, bregada en mil batalles i aguantant castells defensats al límit, o un folre acostumat a treballar amb pocs efectius i lluitant fins al darrer alè en castells de tot tipus, tenen alguna cosa a envejar a la pinya o el folre de Capgrossos, Minyons o l’altra colla de Valls?

Hem tingut la gran sort de tenir uns castellers de tronc excepcionals que ens han permès –i ens permetran– tocar el cel amb castells com el dos de vuit i el quatre de nou net, però una gran colla no es pot permetre renunciar als castells amb manilles, com si per nosaltres fossin impossibles. I encara menys amb la feina que hem fet els darrers anys, que hem sigut capaços de consolidar un nucli de la pinya excepcional i hem après –o ens hem vist obligats a aprendre– a assajar castells de nou amb un folre i una pinya molt reduïts, adaptantnos a les circumstàncies. No fa pas gaire, quan portaves a assaig un tres de nou era tota una guerra; ara posem quints o fins i tot algun cop sisens amb quatre canyes i una pinya que pràcticament ni s’immuta.

Després de molta feina hem aconseguit la millor pinya i folre de cinc de nou del món casteller. Imagineu-vos què podríem fer si aconseguíssim fer la mateixa feina amb castells com el dos de nou. Només cal treball, esforç i assaig, i confiar també més en nosaltres mateixos.

El que em preocupa, però, és que l’aposta única pels castells nets sigui per motius de comoditat. No podem pretendre demanar als castellers de tronc que se sacrifiquin i assagin sense treva, fins i tot amb assajos especials entre setmana, per poder fer castells nets i nosaltres mirar-nos-ho des del sofà, i només treure el cap el darrer assaig abans de les grans diades. Ells ho donaran tot per la colla quan vegin que tothom està implicat i que no estan sols allà al davant assajant per aconseguir gammes extra, mentre la resta no fem la feina que ens toca. I la feina que ens toca a nosaltres és aquesta: treure’ns l’espina i la por a les manilles i ser-hi tots per assajar-les aquest juliol i agost, que, per cert, no anirem massa estressats de diades.

Amb molts caps de setmana lliures per anar a la platja, no hi ha excusa per faltar als assajos!

Sant Joan ens va demostrar que som molts més dels que en pensem i que són molts els que portem amb orgull la camisa vermella. Aprofitem aquest potencial i posem-nos a punt per arribar a Sant Fèlix i Santa Tecla amb el rodatge suficient per encarar també un repte que es diu dos de nou amb folre i manilles. “Castells nets o amb manilles?’ La resposta la tinc ben clara: castells nets i castells amb manilles!

Carles Herèdia Crusells Cap de folres

5

La Canalla de la Colla SANT JOAN Després de cercaviles, completes, tombs i tomets, ja hem deixat enrere un altre Sant Joan. Ha estat una festa major plena d’espectacle, diversió i, com mana la tradició, castells.

Un any més els castells han tornat a protagonitzar la festa major amb la presentació del primer padrí dels Xiquets de Valls, el senyor Josep Cuní. Aquest va ser el primer acte en què va participar la canalla de la colla.

Uns dies més tard apareixíem a la cercavila inaugural de la festa major, amb una traca molt sorollosa al Pati.

L’endemà, ja de nit, ens retrobàvem a l’actuació de Completes durant la qual la canalla va respondre als castells que va proposar la colla. En acabar, petits i grans vam continuar la festa amb una la revetlla al local social.

El dia de Sant Joan, el més important de la festa major, la canalla estava preparada per assolir tots els castells plantejats. Un perfecte cinc de vuit va obrir la primera ronda. La canalla i tota la colla va demostrar que el cinc de vuit és el castell insígnia de les últimes temporades. La segona ronda va ser la més complicada, ja que el quatre de nou amb folre no es va poder descarregar. A causa d’algunes baixes durant la caiguda del quatre de nou, les pretensions a la tercera ronda van disminuir i vam tancar la jornada amb el tres de vuit. Va pujar una mica nerviós, però no es va resistir i el vam descarregar. La ronda de pilars va tancar una bona actuació de Sant Joan. A la tarda la gresca castellera es va reprendre al Tomb del Poble on petits i grans ens ho vam passar d’allò més bé.

L’endemà, dissabte, tancàvem la festa major amb el Tomet del Poble, en el qual els més petits de la colla van gaudir fent castells i alguns, fins i tot, es van atrevir a fer el seu primer pilar.

6

ACTIVITATS DE LA CANALLA El primer cap de setmana de juliol la canalla de la Colla Joves es va desplaçar a la Terra Alta per gaudir d’un cap de setmana ben merescut a la natura.

El dissabte 2 de juliol, quan vam arribar a Arnes, vam descarregar la bicicleta per encarar una via verda que ens portaria a Pinell de Brai. Abans de la primera pedalada, vam esmorzar i poc després ens vam posar en marxa. D’entrada, completar els 26 quilòmetres del recorregut semblava una tasca difícil, però a poc a poc vam poder arribar a Bot, a mig camí, on vam dinar.

En acabar, i després de descansar una estona, ens tornàvem a posar en marxa i aproximadament a les 17 h arribàvem a Pinell de Brai, final del recorregut.

Després de berenar i remullar-se a la piscina del Pinell, vam muntar les tendes de campanya i ens vam entretenir jugant.

Un cop muntades, vam anar a sopar en un bar del poble. Vam arrodonir el dia fent jocs de nit.

L’endemà, i un cop ho vam recollir tot, vam visitar el poble de Pinell de Brai i el castell de Miravet. Després de les visites turístiques vam anar a Benissanet, on vam dinar al casal. Els petits, que encara no s’havien cansat prou, van continuar la gresca i els jocs, mentre els grans descansàvem assaborint l’últim cafè abans de la tornada. Va ser un cap de setmana molt intens.

Equip de la Canalla

7

L'entrevista - Josep M. Mestres i Antonio Hernández L’Antonio Hernández fa 21 anys que forma part dels d’en Carrer d’en Gassó i 19 que fa de baix, i el Josep M. Mestres fa 40 anys que vesteix la camisa vermella i 33 que fa de baix. Són dos dels baixos més veterans de la Colla Joves Xiquets de Valls.

Com vau entrar a formar part de la Colla Joves?

Mestres: Jo tenia un familiar a la Muixerra, i quan vaig voler venir es va dissoldre. Hi havia molts components, després de la mili, que jugaven a futbol i em van proposar d’anar-hi i finalment em van portar a la colla. Recordo que abans cada divendres ens donaven un sobre amb diners aquells que havíem anat a la sortida.

Antonio: La colla va actuar al barri de Santa Úrsula. Jo no anava a la colla i no en sabia res, de castells, però coneixia la Joves perquè el meu nebot, l’Àngel, sempre em deia que hi anés. En aquell temps treballava a Aste i allà hi havia l’Àngel Segura i el Paco Guerra. En aquella actuació la colla va caure d’un castell de set. Jo els estava veient i vaig sentir com gent de la Vella va dir “això no està carregat” i vaig dir “doncs puja i tu i carrega’l”.

S’em van tirar a sobre com a lleons. El meu cunyat, Maño, va venir ràpidament i va preguntar què havia passat i li vaig dir que no passava res. Em vaig dirigir als de la Vella i els vaig dir: “Jo no hi anava, a la Joves, però a partir d’ara em poso la camisa vermella”. Recordo fins i tot la primera actuació que vaig fer: va ser un dissabte a la tarda amb motiu de la festa major de la Secuita.

Teniu familiars que han seguit els vostres passos?

A: La meva dona ha vingut de crossa amb mi, i el meu fill, el primer any que ha vingut, ha fet tots els castells de nou a crosses amb el Mestres.

M: El meu fill va venir a la colla i tocava el timbal i la meva filla pujava als castells.

Sempre heu ocupat la posició de baix?

M: He fet de baix, després de dau, d’home del darrere, he anat a l’agulla. Vaig començar en la posició de baix perquè el company, l’Adolfo Garcia, va sortir d’un 4 de 9 i em va dir que si el volia fer jo que ell no podia. Vaig fer de baix per primera vegada un castell a Valls, en una diada de Santa Úrsula, i des de llavors no he parat. Pel que fa a castells de nou, n’he deixat de parar en aquests anys, tres o quatre.

A: Sempre he ocupat la posició de baix per mida, sobretot en el tres. De l’any 1997 fins al 2003 només hi havia a la colla tres o quatre baixos: el Mestres, l’Adolfo, el Paco Guerra i jo. En aquella època feia fins i tot el pilar.

A: Hi ha caps de colla que ens han mimat molt. Per exemple el Pere Rico, que no ens treia l’ull de damunt i sempre venia a preguntar com estàvem, o l’Helena Llagostera també sempre preguntava i es deixava assessorar.

Les persones que us envolten també són importants. Què n’heu de dir d’aquest pack?

M: Tinc molta confiança en tota la gent que m’envolta: daus, homes del darrerre. A més, acostumo a preguntar qui portem a dalt; no per res, que pugi qui hagi de pujar, però aleshores prefereixo acabar de moure les peces. També he de dir que sempre m’agrada portar la mateixa gent per seguretat. Però tot i així, m’agrada sentir el castell, que em deixin treballar, això les crosses ho agraeixen molt.

A: Fa molts anys que porto l’Anton Guasch d’home del darrere i crec que sense ell em costaria molt. M’agrada conèixer quins són els daus, les agulles i les crosses que porto per poder dir que apretin d’aquest costat o de l’altre. També ve amb mi, des de fa molts anys, l’Anna Roig, i estic molt content. També m’agrada sentir el castell.

En quin castell heu suat més la camisa?

M: I si et dic en castells de set? Va ser el 9 de 7 a Tallinn i el 12 de 7 a l’Arboç. El 3 de 8 a la diada del Turisme de Reus d’aquesta temporada també em va deixar planxat.

A: Jo diria que un 4 de 9 amb folre a Vilafranca per Sant Fèlix en què el Quico em tenia els dos peus a la mateixa espatlla i l’Anna Roig, que anava de crossa, es va desmaiar. També he suat molt en alguns assajos, fins i tot en un d’ells em vaig fer mal i vaig estar un mes de baixa.

Els baixos són un dels element clau dels castells. Creieu que se’ls té prou en compte?

I en el que menys?

M: Els baixos i tots els elements són importants, però moltes vegades crec que sí, que no se’ns té prou en compte. El que no hi ha anat mai, no sap el que és ni el que es viu allà sota. Hi ha hagut caps de colla que han estat molt pels baixos com el Fede o el Quico Fabra.

M: Els dos 5 de 9 amb folre que vam descarregar, el primer per Sant Fèlix l’any 2008 i també el de Santa Úrsula a Valls, el mateix any. Pateixes perquè portes gran pes damunt les espatlles però res més. Aquells dos castells me’ls vaig passar xiulant. Moltes vegades l’Antonio i jo juguem sota el castell i

8

Nosaltres l’estàvem parant, i ens va agafar una mala llet… perquè no el vam poder ni carregar. Després el vaig trobar a l’Arboç i si no m’agafen el pelo.

Com es viuen des de dins? Què penseu abans que s’enlairi un castell?

A: Des de dins, pateixes perquè saps que ets el primer que saps que pot caure i pel moviment dels peus, ho saps tot. Si a baix no estas bé, dificilment a dalt ho està. En alguna ocasió sí que he pensat que seria millor que caigués perquè ja no podia més. El dia que no et po<sen, ho passes malament, i a la pinya em costa molt respirar. En canvi de baix t’apreten per tot arreu però respires. Quan es comença a enlairar tanco els ulls i sempre compto. Així sé si ha estat més lent o no; ho fèiem amb al Quico Fabra i ara se’m va quedar allò. Els castells enganxen.

M: Per Santa Úrsula del 2010 em pensava que havia caigut el 4 de 9 amb folre i no va caure. Vaig quedar-me sense crossa. Crec que primer em trencaré tot abans de deixar caure un castell.

Quan comença a pujar, no penso en res tampoc, tanco els ulls i estic pendent de la gralla. Depèn del toc de la gralla sé per quin pis es troba el castell. Als castells de 9 i gamma extra, quan es fa fosc fa respecte i penses que tot surti bé. És com una droga, necessito castells. Sé que pateixo si els veig des de fora. ens toquem l’orella. Fa molts anys que ens coneixem.

A: El 5 de 9 carregat al Concurs de Castells del 2010. La meva agulla, el Roger Queralt, i jo estàvem cantant, imagineu si estàvem còmodes i en sec va caure i no sabíem el perquè.

Recordo també el primer 5 de 9 carregat a Vilafranca que portava la meva dona de crossa.

Quan pareu els castells, teniu alguna mania? Seguiu sempre el mateix ritual?

A: Sempre em senyo, però no és una mania.

M: Jo no penso en res, només que quan sento l’aleta trec les forces d’on sigui.

Amb els anys que porteu fent de baixos, suposem que us en recordeu de mil i una anècdotes. Quines són aquelles que més us han marcat?

M: Jo he pensat que he sigut gafe. Vaig prendre mal al pit i parava castells igual. Després ho vaig deixar per salut. En aquell mes es van fer castells de nou, i ens van caure tots. Ho vaig passar molt malament. Vaig parar a la bisbal el 2 de 8 amb folre i no va caure. El 2008, per Sant Fèlix, encara no estava bé però assajava amb tres faixes. Un any per Santa Úrsula vam sortir de plaça amb un pilar de 5 i perquè ens vam agafar a la cortina de l’ajuntament, si no anem a terra. Un any també vam sortir de Vilafranca amb un 2 de 7, era per plorar. Recordo també que una vegada vaig fer un castell descalç perquè un cap de colla em va dir que quedava massa alt.

A: Gairebé sempre em fan callar. És molt important fer riure la gent i desconnectar, ja no només per un mateix sinó pel grup.

I si et trobes algun altre que contesta, encara t’ho passes més bé. Els cincs que fem són per passar-t’ho bé. Recordo que a la Bisbal un any també vam sortir amb un pilar sol. La rabieta més gran que em va agafar va ser quan vam intentar el primer 4 de 9 net per Santa Úrsula i hi havia el periodista Agustí Forné.

Ell predicava que els Minyons de Terrassa havien carregat aquesta construcción, ja que actuaven a la mateixa hora que nosaltres en una altra plaça.

Creieu que s’ha d’estar preparat físicament per poder parar un castell?

M: Físicament no, però moralment sí.

A: No faig gaire esport però sóc mig pagès. Jo abans fumava i al deixar-ho ho he notat molt. Estic segur que si et preparessis aniria més bé. Crec que el més important és la mentalitat.

Què esmorzeu abans de fer castells?

M: Normal, com cada dia. Normalment a casa tret d’algun dia que vaig fora.

A: Depèn del menú, de restaurant sempre, amb una colleta sortim a cada actuació.

Pesa molt un castell?

M: No m’ho havia preguntat mai però en un castell de nou si et pares a comptar potser són 300 quilos. Si el folre treballa bé, et treu un gran pes. Un castell que pesa molt és el 4 de 9 net.

A: Sí que pesen i molt però no m’he parat mai a comptar-ho.

Sort de les agulles, els daus…, elements clau que treuen molt de pes. Fins i tot moltes vegades has de dir que no apretin tant perquè hi ha gent que és espectacular. El que sí que tens en compte és per exemple quan pugen els terços: dius va, que els més pesats no pugen, que puja la “calderilla”. Si parlem del folre, penso que el de la nostra colla ha tingut dos problemes, té dues feines: aguantar el castell i els segons tapats. Durant una temporada sempre s’ho carregava tot si sortia malament i té doble mèrit. Actualment hi ha gent més competent.

Tothom té una plaça, una diada i un castell preferit. Els vostres?

M i A: Plaça del Blat, Santa Úrsula i el 5 de 9 amb folre.

9

L'entrevista - Antonio Hernández i Josep M. Mestres Quines construccions us agradaria parar aquesta temporada?

M: El 4 de 9 net i castells de nou, sóc una mica “massoca’.

M’agrada sortir d’una plaça amb el cap ben alt i si hi ha poca gent s’aposta per castells de 8 o de 6 o 7.

A: També aposto pels castells sense folre amb el 4 de 9 net.

I recuperar el pilar. Des que vinc a la colla els pilars de 6 i 7 els he parat jo: amb el Maño, el Queralt i Manel del Vendrell.

Recordo a Vilafranca l’any que vam fer el pilar de 7, que també vam descarregar el 4 de 9 net. Havíem de fer el pilar de 6 i es va decidir fer el de 7. Era un castell que no estava assajat i el vam preparar aquell mateix dia darrere l’ambulància.

Què en penseu de la professionalització dels castells?

M: Els castells encara no tenen el suport que han de tenir. Això del Patrimoni de la Humanitat només ha afavorit els verds, Terrassa, Vella, a Mataró i Barcelona, però a nosaltres no ens va bé. A Vilafranca és on hi ha calers i poden fer més bons castells. També es veu en les sortides a l’estranger: Barcelona, Vilafranca, Vella estan molt ben pagats. I no en vull ni sentir a parlar de portar publicitat a la camisa.

A: Els castells són Patrimoni de la Humanitat i no lliga amb la professionalització. La cultura amb aquesta professionalitat no lliga. A qui interessa? A Vilafranca primer, que aniran a

10

portar publicitat a les camises. Un periodista de Vilafranca va fer un comentari sobre la Joves i l’actuació de la diada del Turisme a Reus d’aquest 2011. Va dir que per la colla que som hauríem d’haver fet més. Vilafranca està separant el món dels castells amb l’art de fer castells i només miren el fet de cobrem tant i faig tant. Nosaltres si som 100 fem un castell de 7, si som 150 fem castell 8, si som 200 o 300 fem un castell de 9. Perquè tens un nom no crec que hagis de tenir l’obligació d’arribar a un nivell. La Colla Joves anem a representar la nostra cultura i no ens venem per diners.

Penses en la retirada en aquesta posició?

A: Encara espero aguantar una miqueta més. El que no vull és que perilli cap castell perquè no pugui. Per exemple, el 4 de 9 amb folre demano que no me’l facin fer. Jo disfruto amb els castells, i si he de patir en excés, malament. La Colla és casa meva. Els meus fills quan eren petits si s’havien d’esperar en sortir de l’escola, s’esperaven a la colla. Sabia que era un lloc segur per ells.

M: De baix potser sí però de la colla no. És el mateix que dic en el pas de Setmana Santa. Oi que han posat l’edat de jubilació als 67 anys? Doncs encara em queden uns quants anys per retirar-me. Si estic com ara i em conservo com fins ara, vull aguantar tot el que pugui. És molt el compromís que agafes i aquí m’hi he deixat la joventut. Vaig treballar fins i tot de paleta al local. És un lloc sagrat per mi.

Sortides

Tarragona

Diada del Local Colla Jove dels Xiquets de Tarragona

22/05/2011 4 de 8 2 de 7 4 de 7 amb el pilar 2 pilars de 5

S. Sadurní d’Anoia Simposi Internacional d’Empreses Elèctriques

28/05/2011 2 de 6 3 de 7 4 de 6 amb el pilar (net) pilar de 5

Prades 29/05/2011 3 de 7 4 de 7 4 de 7 amb el pilar Vano de 5

11

Sortides

El Pati, Valls Diada del Local

5/06/2011 4 de 8 3 de 8 2 de 8 amb folre Vano de 5

Lâ&#x20AC;&#x2122;Arboç 12/06/2011 4 de 8 3 de 8 5 de 7 pilar de 5

12

Completes

Clàssica de vuit 23 de juny 2011

4d8, 3d8, 2d7, pd5 La diada més important del primer tram de temporada, o el tret de sortida tradicional de la temporada vallenca, va deixar un premi a la Colla: un quatre de nou amb folre que no s’aconseguia per Sant Joan des del 2005. Malauradament, no es va poder descarregar, però sí que vam aconseguir completar el primer cinc de vuit de l’any. Anem a pams, però, perquè els castells de la festa major van començar al dejuni, en la sortida de Completes. Enguany vam tenir unes Completes diferents, perquè s’havia acordat una diada sense rondes, “a l’antiga”, tal com s’havia fet per exemple als anys vint del segle passat.

En aquella actuació, la Colla va descarregar per aquest ordre el quatre de vuit, el tres de vuit, el dos de set i el pilar de cinc.L’endemà arribava la feina de debò, i amb la intenció de fer una gran actuació.

13

Sant Joan

El quatre de nou torna per Sant Joan 24 de juny 2011 5d8, 4d9f(c), 3d8, 2 pd5 la Colla va encarar el cinc de vuit com a primer castell. Ferma com en les temporades anteriors, la catedral es va descarregar sense problemes.

A segona ronda arribava el gran repte, el quatre de nou. Després d’un intent desmuntat en què el folre no va acabar de treballar còmode, a la segona el castell va pujar millor, tot i que va caure pels pisos superiors quan sortia l’enxaneta.

El tres de vuit va ser el tercer castell d’una actuació que es va tancar amb dos pilars de cinc.

14

Sortides

Reus

Diada del Turisme

9/07/2011 4 de 8 5 de 7 3 de 7 pilar de 5

La Xamora 17/07/2011 3 de 7 4 de 7 5 de 7 4 de 7 amb pilar 4 de 6 (net) Vano de 5

15

UnaConcurs gran Colla, grande família, una gran foto - Plaça del Blat - 5 de juny de 2011 de una Castells Tarragona - 3 d’octubre del 2010

Foto: Carles Cubos

Dia de Concurs

Són les vuit del matí i amb la faixa al coll i el mocador –ah, sí!, i amb l´entrepà a la bossa–, espero que em passin a buscar, perquè avui a Tarragona, a la TAP (Tarraco Arena Plaça) hi ha el Concurs de Castells, que es fa cada dos anys i, és clar, la nostra colla hi participa.

castells que es volen provar. Nosaltres tirem el cinc de nou amb folre, que puja ferm com una roca, es carrega molt bé, i quan ja baixa la canalla i tothom el dóna per descarregat, fa llenya. Mala sot perquè és una llàstima, un castell que anava tan bé.

El Ramon i el Cinto em passen a recollir.

La Jove de Tarragona també prova el cinc de nou amb folre però fan llenya molt aviat, tot i que van desmuntar el primer intent quan ja sonaven les gralles. Els Capgrossos proven el dos de nou amb folre i manilles però tampoc se’n surten. I la Vella?

Què faran? Doncs bé, fan un tres de nou amb folre molt nerviós, ja que s´han de fer punts si no volen quedar molt enrere.

- Què tal, nois? Què farem avui? Com ho veieu això?

- No ho sé, no ho sé…, però si no ens surt molt bé podem quedar molt avall, eh! I més aquest any, que ni tan sols som entre els grans i hem d´actuar en una fase conjunta, que ja em direu si no és una cabronada. Però vaja, diu que si fem castells de nou sí que podrem actuar sols.

- Ep!, ja sabeu que avui diu que ens ha tocat ser al costat dels “altres“.Quina conya, no?

Arribem a Tarragona, i ves per on trobem aparcament només arribar. La gent que es veu pel carrer és tota de colles castelleres. Entrem en un bar per esmorzar i aquí també tothom és d´alguna colla. En sortir ens n’anem cap a la plaça.

Renoi!, quin goig que fan els voltants de la plaça tot ple de coloraines: tot són rotllanes de diferents colors de les camises.

Tota aquesta gent fa castells? Qui ho diria algun dia i en algunes places…

Busquem la nostra colla, algú sap per on entrem? Finalment els trobem, la veritat és que em quedo parat en veure tanta gent de la colla. Si que som gent! Més de sis-cents, em van dir els que comptabilitzaven, més aviat uns sis-cents cinquanta.

Avui per gent no es perdrà. Entre la gent de la colla els ànims en general són bons, tothom pensa que no tenim res a perdre, sinó més aviat a guanyar. Però que es preparin perquè no ens guanyaran tan fàcilment.

Després del cant dels Segadors (molt emotiu) comença el Concurs: una ronda conjunta i ens toca a nosaltres, que com que fem castells de nou actuem sols. Tirem el tres de nou amb folre, un castell magnífic, sense problemes. Comencem bé!

Els nostres competidors, la Jove de Tarragona i els Capgrossos de Mataró, també fan el tres de nou amb folre. Per la seva part, els vilafraquins fan un quatre de nou amb folre i agulla, magnífic. Ara vénen els altres vallencs, que van a totes i planten un cinc de nou amb folre que en cap moment aconsegueixen tenir quiet, però a pesar de tot el carreguen, i fan llenya.

Una hora i mitja després comença la segona ronda. Tirem un quatre de nou amb folre que ens a surt magnífic; anem bé, molt bé. Tots estem eufòrics esperant la tercera ronda, que serà, segurament, la decisiva.

La Jove de Tarragona i els Capgrossos també fan el quatre de nou amb folre. Ja ho he dit abans, caldrà esperar la tercera ronda. Els vilafranquins fan el pilar de vuit amb folre i manilles però només el poden carregar. Els de la Vella es freguen les mans, es creuen que poden donar guerra i també volen fer el pilar de vuit, però no se’n surten, la canalla se’ls fa enrere. Així doncs, perden ronda. Calla, que això es posa interessant!

La tercera ronda segurament serà la definitiva, a pesar dels 18

Naltros passem de la quarta ronda, si de cas fessin falta els punts ja veuríem a la ronda següent què es pot fer. La gent de la colla comença a veure que podríem quedar segons, ja que es fa tard i tothom comença a estar cansat i no se’ls veuen gaires possibilitats, a les altres collles competidores.

La Jove tarragonina ho deixa córrer i va a fer punts fent un cinc de vuit. Els de Mataró fan llenya altra vegada amb el dos de nou. Els vilafranquins volen demostrar qui són fent un cinc de nou amb folre que descarreguen sense problemes: són els primers i ho volen deixar clar. Sí, home, sí, ja ho sabem!

Bé, només queden els “altres”, totes les mirades de la plaça estan posades en ells. La pregunta és, què faran? Ho tenen complicat, ja que segons com els vagi poden quedar tercers.

Doncs bé, sorprenen a tothom tornant a intentar el pilar de vuit, però avui no tenen el dia; problemes de canalla els fan caure un castell que avui no tenen per la mà.

No, si encara quedarem segons! L´eufòria comença a notar-se entre la gent de la colla. Es comença a fer números del que poden fer els altres, però vaja, ja és molt tard, qui més qui menys està cansat i ja es veu que les forces són minses. Els de Vilfranca sembla que s´ho volen menjar tot i proven un dos de vuit net que no arriba enlloc. Però no que ja heu guanyat?

Doncs a què ve ara això?

La cosa sembla que s´acaba però no, els “vellacos” encara volen provar el dos de nou amb folre i manilles. És un intent desesperat i fora d´hora, de seguida es veu que no arribaran enlloc. I és que a quarts de quatre de la tarda, cansats, i amb molts nervis no es pot fer res. La Colla Joves en pes està amb atenció esperant la caiguda, que quan es produeix esclata en un crit d´alegria. I no és per menys, ja que se’ns donava per morts; alguns “enteradillus” (que en el món dels castells n´hi ha molts) deien que si quedàvem quarts o cinquens ja ens podíem donar per satisfets. Doncs apa, segons i amb autoritat, ja que només ens van fer falta tres rondes, i no com d´altres que en van fer cinc i van quedar darrere nostre.

Ah, sí! N´hi va haver que es van molestar per les nostres alegries, i dic jo, com les haurien celebrat ells? Amb el cap cot i cap a casa? Doncs naltros no, vinga…

SEGONS I A CANTAR: OLELÉ, OLALÀ, SER DE LA JOVES ÉS EL MILLOR QUE HI HA!!

Amb la faixa al coll i el mocador anem feliços cap a dinar, que ja passa l´hora.

Joan Roig, L’avi

L'actualitat a la Coordinadora

L’assegurança El finançament de la Coordinadora és la base per poder fer castells. Amb aquest es paga l’assegurança i aquesta és vital per poder fer castells.

Recentment, s’ha renovat l’assegurança amb la mútua Aliança. És una bona notícia, però només és una calma aparent, ja que la tempesta va venint. La crisi que ens afecta en tots els àmbits, tant a casa nostra com a les colles, les administracions, etc., té i tindrà conseqüències per a la Coordinadora.

Actualment, la CCCC rep diners de la Generalitat, d’Estrella Damm –principals aportadors–, de l’Ajuntament de Valls i de les colles. Les últimes polèmiques sobre el finançament de les assegurances ha fet palès que el conveni, vigent fins ara, no reflectia la realitat. Deia que l’aportació d’Estrella Damm era per a les assegurances, i la resta ho pagaria la Generalitat. Però la realitat era que la Generalitat pagava el 100% de l’assegurança, i els diners de la Damm s’utilitzaven per realitzar estudis i pagar despeses generals (gestió, web...).

Ara caldrà, doncs, tornar-ho a negociar. Però el context no és el mateix. La Generalitat vol ajustar-se. Ha hagut d’afrontar els impagaments de l’any passat, i això li ha provocat molta més despesa. L’asseguradora vol apujar l’import perquè cada cop hi ha més baixes. I Estrella Damm és l’única part que mantindrà la seva aportació (en principi), però sense condicionar-ne el destí final.

Davant d’aquesta situació, a més de demanar un esforç a la Generalitat, cal que tots fem un esforç per reduir els accidents.

Així podrem evitar que pugi l’import de l’assegurança sense haver d’ajustar les prestacions.

Els accidents són conseqüència, principalment, de dos factors: o la mala sort, o un punt de temeritat. Contra la mala sort no hi podem fer res. En canvi, el punt de temeritat, sí que depèn de nosaltres. Si una colla cau més de quinze vegades en un any, és un greuge envers la immensa majoria que estan entre les zero i les cinc caigudes. Tots sabem que pots caure vint vegades i que ningú es faci res. I que només en una caiguda es facin mal vint persones. Això serà mala sort, però si caus moltes vegades serà imprudència.

Els propers mesos s’haurà de decidir el model financer de la Coordinadora per als pròxims tres, quatre o cinc anys. Aquest model modificarà la situació actual, fent que o es redueixin els accidents, o es redueixin les prestacions, o es penalitzin les colles amb més caigudes, o s’exigeixin requisits per estar assegurats (activitat real, mínim d’actuacions a l’any...). Sigui la modificació que sigui, les colles hem d’eliminar els riscos, i deixar només a la mala sort el fet que hi hagi una caiguda.

Josep Maria Cortès Representant de la Colla a la Coordinadora

19

Actualització dels noms de la Colla Al llarg d’aquests últims anys, la història castellera ha canviat moltíssim, gràcies a la recerca de nous documents que han portat a terme diverses persones. Cronistes del segle XIX com el torrenc Joan Mañé i Flaqué i, més tard, el catllarenc Ramon Roca Vila van ser els primers a parlar de castells i detallar les diades, però no van parlar dels inicis dels castells tot i tenir-los al costat. Només el vallenc Francesc Puigjaner i Gual ho sabia i no tingué temps d’explicar-ho perquè es va morir. Al segle XX han estat diverses les persones que han tingut interès a ressituar tot el que havia passat durant els segles XIX i XX, però no s’ha arribat a documentar suficientment.

Aquests últims anys, però, la nova recerca ha fet canviar la perspectiva de la història castellera, ja que moltes coses que havien quedat dogmatitzades han passat a ser obsoletes i sense fonament. Evidentment sempre s’ha de considerar bo el que es divulga en cada moment, però amb la voluntat d’actualitzar les dades que van apareixent. La història és movible, no és fixa.

Nosaltres aportem les últimes dades documentades i actualitzades:

23.06.1918 Colla Nova. Inauguració Biblioteca Popular.

Foto desconegut.

La data que actualitzem correspon a l’any 1813 gràcies al tarragoní Emili Morera Llauradó, que el 1911, i parlant des de la visió del segle XX, escrivia a la seva Geografia General de Catalunya el fet casteller a la ciutat de Valls, tot dient que la fama que van aconseguir els castells durant el segle XIX havia començat una vegada conclosa l’agremiació forçosa (Decret CCLXII del 8 de juny de 1813), després de l’establiment del nou organisme polític (Constitució de Cadis, 19 de març de 1812) que havia fet fora l’antic règim, l’absolutista. És a dir, el punt de partida de la divisió o cisma del Ball de Valencians vallencalcoverenc és a partir del juny de 1813, quan Josep Batet Llobera i els seus marxaran d’aquest Ball per fundar el Partit de Menestrals, i el 3 d’abril de 1814 farà la primera actuació documentada davant del rei Ferran VII, conegut com el Desitjat pels liberals, a la plaça del Pati de Valls.

Per ratificar el moment, el vallenc Juan Vives i Surià, l’any 1948, a Origen próximo dels castells de los Xiquets de Valls, ho aclareix amb altres paraules: «La lucha política entre “conservadores y constitucionales” ocasionó un cisma entre los comparsas (balladors) del Ball de Valencians.»

Per manca d’espai no podem ampliar-nos més, però qui vulgui saber en detall de tot aquest afer cal que entri al web www. elcasteller.cat i vagi al Quadern del Casteller núm. 1 i núm. 3.

20

30.10.1932 Colla Nova al Camp de la Xamora.

Foto Agustí Gurí. Col.lecció Roig del Carrer Nou.

Per tant, la cronologia dels inicis de la Colla Joves Xiquets de Valls és:

22/01/ 1939. Colla XIQUETS DE VALLS, unificada Nova - Vella i coneguda com la Colla del Blanco, pel seu cap de colla.

1801. Ball de Valencians alcoverenc-vallenc

19/03/1947. Colla LA MUIXERRA Xiquets de Valls coneguda popularment com la Colla NOVA: «aceptar el nombre de “La Muixerra” que ha tomado la “colla” que desde 1939 viene actuado», és a dir, amb caràcter retroactiu.

1813. Partido de Menestrals 1814. Primera actuació castellera al Pati pel Partit de Menestrals (liberals) 1814-1815. El Ball de Valencians alcoverenc-vallenc es converteix en el Partido de Labradores (absolutistes) (l’autèntica Colla Vella)

11/10/ 1970. Colla (de) JOVES XIQUETS DE VALLS represa de la Colla la Muixerra o Nova i coneguda a partir del mes de maig del 1971 amb aquest nom. Popularment “Colla NOVA”.

El 1815, no el 1805, ja hi ha a Valls dues colles de castellers.

Comença la dualitat.

Com a Ball de Valencians: 1801 Com a colla castellera: 1813 1801. Ball de Valencians alcoverenc-vallenc. Valls. Decennals de la Candela. El Ball de Valencians d’Alcover, dirigit per Anton Claramunt Caragol, (1) el primer dirigent conegut d’un Ball de Valencians, vingué a Valls i junt amb els del poble, amb el vallenc JAUME BATET ESPELT de las Anxanetas i els seus fills Josep, de 7 anys, i Salvador Batet, de 9 anys, anxanetes(2), feren el pilar de 5 i de 3 que anà davant la processó.

Font documental:

↓1813. Partit de Menestrals (Com a grup casteller sortit del ball de valencians alcoverenc-vallenc, partidaris de les noves idees liberals) L’hauria format durant el 1813, l’any del Decret d’anul·lació de l’agremiació forçosa, JOSEP BATET LLOBERA Casteller, de 19 anys, pagès i solter. El primer cap de colla conegut de la història dels castells de Valls.

És el 1815 i no el 1805 quan ja hi ha dues colles vallenques (www.elcasteller.cat /www.colladegana.cat)

El 1814, primera actuació castellera davant del rei dels liberals, Ferran VII, el Desitjat, al Pati del Castell de Valls.

(2) «Josep Batet Llobera el Casteller. L’artífex de la Colla dels Menestrals?», per Joan Climent Ferré, publicat al setmanari El Pati la primavera del 2006.

1840.(*) Colla LA ROSER, coneguda com Partido de Menestrales i també Cuadrilla de los Menestrales. ↓24/06/ 1876. Colla NOVA dels Xiquets de Valls coneguda com l’antiga Roser ↓

(1) «Els inicis dels castells a Valls: com s’ha passat de la llegenda a la realitat. El “caragol”, el primer casteller conegut», per Pere Ferrando, publicat al setmanari El Pati el 4.1.2008.

(*) Passant comptes amb St. Fèlix Màrtir, Transcripció i notes Antoni Ribas, Ed. Ajuntament de Vilafranca del Penedès, 1999 Més font documental al www.elcasteller.cat

Joan Climent Ferré

21

Sortides a la muntanya

La faja de las flores A la nosta colla, a més de fer castells, hi ha gent que té altres aficions. N´hi ha uns quants que els agrada anar a la muntanya.

En aquests darrers anys han anat a l’Aneto, a la Pica d’Estats (on es va fer un pilar), al Pedraforca o al Puigmal, per dir-ne alguns dels més representatius, i també a baixar barrancs, fins i tot a Mallorca, on hi ha els millors d´Europa.

Fa uns quants dies que el Ramon Fontanilles, el Xavi Llach, el Josep M. Silvestre, la seva companya Ester i el Joan Roig van anar al pirineu d´Osca, a la vall d´Ordesa, a fer un dels recorreguts més fantàstics del Pirineu.

Es tracta de la Faja de las Flores, on per arribar ja cal fer un desnivell de 1.100 m de pujada. És una ruta que a una altura de 2.400 m i durant més de 3 km ressegueix una vira o “faja”, que en diuen allí. És un recorregut no apte per al qui tingui por a les altures, perquè és de vertigen, ja que tens sempre sota els teus peus un abisme d’uns 1.000 m d´altura.

Tot un repte en el qual van estar unes nou hores per fer-lo.

22

Castellers de corbata

Hi va haver uns anys, potser massa, que les colles cobraven poc per les seves actuacions amb relació a les despeses, i s´havien de servir de cinquanta mil estratagemes per anar mantenint l’entitat. Hem de pensar que en aquell temps, i al començament de la Colla Joves, encara es va seguir la tradició dels anys anteriors: es portava una relació exhaustiva dels castellers que havien assistit a l´actuació, de l´import cobrat es restaven les despeses i la resta es dividia entre els castellers assistents.

I us preguntareu, i llavors, com es mantenien econòmicament les colles al llarg de l´any? Doncs en primer lloc, el concepte de colla era molt diferent a les colles actuals. Les colles eren agrupacions de gent que s´ajudaven en casos de malalties i/o adversitats. (Encara recordo que vàrem anar a podar una parada de ceps d´un casteller, l´Anton Serra de les Premses, Rafel Parés, Llorenç Fabra Llorençó, l´Isidor Guerrero i jo, entre d´altres que ara no recordo).

En segon lloc, les colles feien molt poques actuacions durant la temporada i, per tant, pocs assaigs amb poca canalla. Els assaigs començaven quinze dies abans de Sant Joan i com que les colles no tenien locals tampoc hi havia despeses importants. (Els assaigs, m´explicava el pare, es feien a les places que hi havia al carrer del Gas i a l´Hort dels Alls per als grans i per a la canalla, més d’una temporada al local del Centre de Lectura del carrer de la Cort).

Entremig d´aquestes poques actuacions és quan entraven en acció els “castellers de corbata”; ells eren els qui es feien càrrec de les despeses comunes i del dia a dia. A més, davant d’actuacions o fets rellevants de la colla se’ls demanava l’opinió. A la nostra colla els “castellers de corbata” durant moltes temporades varen fer una gran tasca amb la canalla.

Aquest any tot nou Per tots és sabut que cada temporada les colles han de fer canvis obligats als pisos alts dels castells pel creixement normal de la canalla, però nosaltres aquest any, a més a més, ens veurem obligats a fer també variacions en diferents pisos pensant en els anys vinents.

Això, juntament amb els canvis perceptius fets en la passada assemblea general: president sortint Josep M. Cortés, per Josep Fernández entrant, i sortint la primera cap de colla vallenca, l’Helena Llagostera, sent substituïda per Joan Barquet. Ells són, per tant, a partir d’ara, els responsables de tirar la colla endavant i continuar la tasca per mantenir la colla al nivell que a tots ens agrada. A nosaltres ens toca la part de col·laborar, donar suport i fer pinya al seu voltant. Tots hem d’anar a una perquè som la gran família vermella, i ja ho vam demostrar el dia de la fotografia a la plaça del Blat, que feia goig de veure, i em va fer sentir Orgullós de ser de la Joves.

Si ens hi posem tots, serem els millors. Visca la Colla Joves!

Ramon Barrufet Figueras, el Blanco

23

Més que castells

El periodista Josep Cuní és padrí i ambaixador dels Xiquets de Valls aquesta temporada El popular periodista Josep Cuní i Llaudet és el padrí dels Xiquets de Valls durant la temporada castellera d’aquest 2011.

Cuní exerceix d’ambaixador de les dues colles vallenques i va ser l’encarregat de sortejar l’ordre d’actuació de Sant Joan, en un acte que es va celebrar a la plaça del Blat el 18 de juny i en què la Colla va guanyar el sorteig i va decidir obrir plaça per Sant Joan. El padrí dels Xiquets de Valls és una figura que neix enguany i que canviarà de protagonista cada temporada.

Cuní té una llarga trajectòria com a periodista. Ha treballat a la ràdio i a la televisió i ha col·laborat en diferents mitjans escrits.

Al setembre dirigirà un magazín d’actualitat a la televisió privada 8TV.

Festes del local El primer cap de setmana de juny, vam celebrar les festes d’aniversari del local.

Castellerament, el més important de les festes va ser la diada al Pati, on vam descarregar el primer dos de vuit de l’any.

L’actuació, però, només va ser una part d’una de les festes del local més lluïdes dels últims anys.

Dissabte la gresca va començar amb inflables i activitats diverses al Pati per a tota la canalla, tot un èxit de participació.

A la nit era el torn del jovent, amb l’orquestra Mitjanit també al Pati, que es va omplir de gom a gom.

L’acte més important, però, va ser diumenge al migdia, a la plaça del Blat, poca estona abans que comencés la diada castellera. Sota el lema “Una gran colla, una gran família, una gran foto”, la Colla Joves va reunir en una gran foto castellers, familiars i simpatitzants, coincidint amb els 40 anys d’aquella mítica foto al Pati, davant del bar Oriente, l’any de la represa de l’activitat castellera.

Per acabar, diumenge a la tarda es va fer per primera vegada una quina d’estiu.

24

Festa major de Sant Joan Com cada any, la Colla Joves va participar en els actes de la festa major en què surt el seguici popular i tradicional. Així, ja el primer dia vam sortir a la cercavila inaugural encapçalats per la canalla i els grallers, per acabar amb un pilar de cinc al davant de l’ajuntament.

Un recorregut més llarg va tenir el Tomb del Poble, el mateix dia de Sant Joan al vespre. Durant unes tres hores, la Colla va aixecar diversos castells de sis, com el tres, el quatre o el cinc, a més d’un tres de set i de diversos pilars de quatre i de cinc. Un dels pilars de quatre caminant va tenir un joveníssim debutant, el Sergi Guasch, que va fer d’enxaneta amb només un any i mig.

L’última participació de la Colla a la festa major va ser el dia 25 al Tomet del Poble, on la canalla va constituir una petita colla per un dia. Amb la Laia i la Zoraida d’encarregades de la “canalla”, el Dani i la Luz en va ser el caps de colla, i en poca estona ja van comprovar els maldecaps que això pot comportar.

I si no, pregunteu-los-ho! Els petits de la Colla van descarregar diversos castells de quatre i cinc pisos, van entrar a plaça amb un seguit de pilars de dos caminant i van tancar el Tomet amb un pilar de quatre a la plaça del Blat.

25

Més que castells

La Colla es mulla per l’esclerosi El diumenge 10 de juliol es va celebrar la 18a edició del Mulla’t per l’Esclerosi Múltiple i, com sempre, la Colla es va voler solidaritzar amb totes les persones que pateixen aquesta malaltia neurodegenerativa i va fer un pilar a la piscina del Fornàs.

Visita de l’Alcalde de la Bisbal del Penedès a Ramon Barrufet El senyor Josep M. Puigibet Mestre, alcalde de la Bisbal del Penedès, va visitar el nostre president d’honor, en Ramon Barrufet.

Es dóna la circumstància que és la primera vegada que un representant del consistori de la Bisbal visita el Ramon a casa seva.

Com sempre, la família del Ramon es va mostrar molt afable amb el convidat, el qual, a la seva vegada, va obsequiar el Ramon amb uns llibres i uns DVD de la història del municipi i dels castells que s’hi han fet.

26

This is Anfield

Valls, castells i derbi són tres paraules que poden definir un sentiment casteller en un lloc molt especial. La rivalitat que es viu a Valls no es viu en cap altre lloc. Una rivalitat nascuda fa molts anys i que s’ha transmès de generació en generació.

En l’àmbit futbolístic en coneixem uns quants, de derbis. El més famós aquí es el Barça – Madrid però, fora de les nostres fronteres, quin es el més antic? I el més autèntic?

WEST HAM vs. MILLVALL (Londres/Anglaterra)

CELTIC vs. RANGERS (Glasgow/Escòcia) Segurament el derbi més antic del planeta. El partit es coneix com “The Old Firm” (l’antiga empresa), ja que els propietaris dels clubs forçaven a jugar partits de desempat a principis del segle passat per augmentar la recaptació i els beneficis d’un dels espectacles futbolístics més antics del planeta. Religió i política a parts iguals. Catòlics contra protestants. Irlandesos i nacionalistes escocesos contra unionistes (nacionalistes britànics). La transcendència del partit traspassa les fronteres de la ciutat i la rivalitat va molt més enllà dels camps de futbol.

El 1873 es va fundar el Rangers com a club esportiu i sense cap connotació religiosa. En poc temps els treballadors del port de Glasgow es van convertir en els seguidors més fidels de l’equip. Quinze anys més tard (1888) un capellà catòlic va fundar un equip de futbol per ajudar les classes més humils i sobretot els immigrants irlandesos que desembarcaven a Glasgow fugint de la gana i de la misèria. Així naixia el Celtic, un club catòlic lligat a la comunitat irlandesa. L’enfrontament estava servit. La reacció dels protestants de la ciutat i de tot el país va ser fer del Rangers el seu símbol trasllandant al camp de futbol les rivalitats polítiques i religioses.

Els enfrontaments entre les aficions han sigut constants durant tots aquests anys. El punt culminant va ser el derbi de l’any 1971 jugat a Ibrox Park (camp del Rangers) on, després de diverses allaus, van morir 66 aficionats. Actualment els partits es juguen al migdia i els pubs no poden vendre alcohol ni abans, ni durant ni després del partit. Insults al Papa i càntics a favor del Sinn Féin son habituals en el derbi de Glasgow.

La igualtat de títols a nivell escocès és total. Però el Celtic guanya la partida al Rangers pel que fa a títols europeus. L’any 1967 van guanyar la Copa d’Europa contra l’Inter de Milà amb un equip format íntegrament per jugadors nascuts en un radi de 30 km al voltant del Celtic Park (camp del Celtic). Una cosa impensable avui en dia.

Londres és una de les capitals del món i també un epicentre futbolístic. La ciutat té uns deu equips que en algun moment o altre han jugat a la Premier League (primera divisió anglesa).

I de tots els derbis possibles el més intens és el que enfronta el West Ham contra el Millwall. La rivalitat ve de lluny. El 1895 es va fundar el West Ham a la zona est de Londres. Els seus seguidors eren els treballadors de les fàbriques del metall. Deu anys abans els estibadors de la zona portuària del sud havien fundat el Millwall. Un port sempre és un punt de conflicte i la crisi de finals del segle XIX unida a la manca de feina va provocar els primers enfrontaments entre els treballadors del metall “Ironworks” (West Ham) i els estibadors “Dockers” (Millwall). Una vaga general durant la dècada dels 60 impulsada pels seguidors del Millwall i no secundada pels del West Ham va traduir en odi una rivalitat històrica.

El West Ham sempre ha estat l’equip de les classes obreres.

Conegut també com “The Academy of Football”, és un equip històric de la Premier League. Tot i no poder presumir de molts títols (una Recopa d’Europa i dues FA Cups), sí que pot estar orgullós de tenir un dels planters més productius d’Europa d’on han sortit jugadors de la talla de Rio Ferdinand, Frank Lampart o Joe Cole. El Millwall, en canvi, sempre ha jugat dues o tres categories per sota del West Ham. La gesta més imporant de l’equip va ser arribar a la final de la Carling Cup del 2004. De fet, els dos equips només s’han enfrontat unes trenta vegades en 120 anys. Llavors, com es pot mantenir viva aquesta rivalitat?

A través de les baralles entre els seguidors (“supporters”) dels dos equips. Els “Intercity Firm” (seguidors dels West Ham) i els “Buschwackers” (seguidors del Millwall) són les dues aficions més dures d’Anglaterra i aprofiten qualsevol moment per demostar-ho. La segona ronda de la Carling Cup de l’any 2009 va ser l’últim exemple. El bombo va voler que els dos equips s’enfrontessin a Upton Park, camp del West Ham, i els seguidors locals no van deixar escapar l’oportunitat de matxacar els seus rivals. Van esperar els seguidors del Millwall als carrers, a les estacions de metro i a les parades de bus per barallar-s’hi. El partit es va haver de suspendre unes quantes vegades per contínues invasions de camp. Un cop acabat el matx, la batalla campal que es va organitzar al voltant de l’estadi va ser monumental. Balanç final: un ferit greu per arma blanca, trenta hospitalitzats (alguns policies), vint detinguts i tres cotxes cremats. Els jugadors del West Ham van guanyar el partit i els aficionats van guanyar el duel contra els seus enemics. Rivalitat centenària on és més imporant guanyar la guerra dels carrers que el mateix partit de futbol.

Francesc Inglès

27

Els castells després de donar a llum

La revista Foc Nou conversa amb quatre dones de la colla que després de ser mares han seguit a la primera línia de l’activitat castellera “Vaig donar a llum el 8 de juny i el dia de Sant Joan ja vaig pujar al tres de nou i al cinc de vuit”, explica la Tamara Macías (20 anys), una castellera que actualment ocupa la posició de sisens dels castells de nou pisos de la Colla Joves Xiquets de Valls. La Tamara és mare de l’Izan, que el passat mes de juny va complir el primer any de vida. La Tami, com se la coneix a la colla, és només una de les dones de la Joves que després de la maternitat ha continuat la pràctica castellera de forma activa, tan activa com abans de donar a llum. Però no sempre és així, ja que la Joves constitueix una excepció respecte a d’altres colles on les castelleres que acaben de ser mares prefereixen passar a un segon pla.

Segurament, però, el cas paradigmàtic és el de l’Helena Llagostera (39 anys), l’excapdecolla que després de quatre parts segueix enfilant-se al pis de sisens de les construccions vermelles. “Amb la que vaig anar més ràpid és amb la segona, la Maria, que va néixer el 31 de juliol i pel Catllar, que era sobre el 21 d’agost, ja vaig pujar a un quatre de nou i, a més, vam caure”, recorda l’Helena, que assegura que quan s’ha hagut de mirar els castells des de baix: “ho he passat molt malament”.

“Estàs molt pendent del teu pis, de qui et substitueix, la veritat és que es pateix moltíssim”, explica.

El cas de la Maite Sánchez (32 anys) és diferent al de la Tami i l’Helena, ja que la Maite no puja als troncs de la Joves sinó que ocupa la posició de crossa, tant a la pinya com al folre dels castells. Però com les seves dues companyes la maternitat no li ha impedit seguir plenament activa en els castells. “L’Àlex (el seu fill) va néixer l’1 d’agost del 2004 per cesària. I tot i que tenia clar que seguiria fent castells vaig pensar que no ho faria fins a la temporada següent. Però aquell mateix any, el dia de Sant Fèlix, faltava una crossa i... no m’hi vaig poder resistir.

Recordo que anava vestida de carrer i que em van deixar la roba”, explica la Maite.

Segurament, però, la que va tenir un debut menys accidentat va ser l’Alícia Dasca (28 anys), ja que en el seu cas es va quedar embarassada a mitja temporada 2004 i no va ser fins al 2005 quan va tornar a fer de crossa. Totes quatre asseguren que quan es van tornar a enfaixar el seu entorn més immediat les va titllar de “boges”. “Em van dir que estava com un llum però

28

sabien que no m’ho podien impedir, perquè els castells són la meva vida”, assegura la Maite. I l’Helena afegeix: “Crec que si hagués sigut un home no m’haurien dit el mateix perquè tinc molts companys de castell que són pares i dubto que ningú els digui que vigilin perquè tenen fills”. Tot i això, reconeixen que la maternitat els ha canviat la manera d’enfrontrar-se als castells. “Ara tinc més respecte perquè penso que l’Izan depèn de mi, que no em pot passar res”, diu la Tami. En canvi l’Alícia creu que en els castells “hi ha tant perill com en qualsevol altre activitat. Mai no penso que m’hagi de passar res”.

En el que no s’acaben de posar d’acord és en si deixarien que els seus fills pugessin. L’Alícia assegura: “a mi m’agradaria que pugés; el que passa és que no té talla. Però si la tingués m’agradaria”. En canvi la Tami diu que “ni boja. Un pilaret familiar per tenir la foto i prou, però no vull que pugi”. De la seva banda, l’Helena ja ha vist com tots els seus fills s’han posat la camisa vermella i s’han enfilat a les estructures de la Joves; tot i que actualment de forma activa només ho fan la seva filla gran, la Laia i, de tant en tant, la Maria. “Ho passes malament perquè quan pugen els teus fills ja no només estàs pendent de tu sinó també d’ells”, assegura l’Helena, qui, a més de ser la primera dona a pujar en un castell de nou pisos el 1988, l’any 2009 es va convertir en la primera dona cap de colla en els més de dos-cents anys d’història dels Xiquets de Valls.

Però en el que sí que coincideixen totes quatre és que les castelleres arrosseguen més a la família que no pas els homes i que potser les castelleres són “més malaltes de castells”.

“Si una dona vol pujar o vol participar activament és capaç de remoure cel i terra i res ni ningú no li impedirà fer-ho”, sentencia la Maite. “Normalment si ve la dona venen els seus fills; en canvi en el cas dels castellers no és així. De vegades venen ells sols i les seves parelles i els seus fills no s’involucren”, explica l’Alícia. I l’Helena afegeix: “els castells són una activitat ideal per fer en família. HI poden participar des de nens fins a avis i tothom hi pot trobar el seu paper”.

El que és evident és que aquestes quatre dones són només una petita representació de les fèmines de la Colla Joves Xiquets de Valls. Una colla pionera, des de l’àmbit tradicional, en la introducció de la dona al fet casteller. Una colla que ha marcat tendència i que ha demostrat, també en aquest àmbit, un tarannà obert i innovador. Les dones de la Joves, com diu la Maite, “tenim un no sé què” que sens dubte les fa especials.

Que serveixin aquestes línies per homenatjar totes les dones de la colla i agrair-los una tasca que no sempre es veu però que sempre és clau.

Raquel Sans

29

Benvinguts a la colla

Oleguer Caelles Jansà nascut el 16 de novembre de 2010 filla dels companys Xavi i Imma

Emma LLagostera Giess nascuda el 9 de juny de 2011 filla dels companys Kiko i Amandine

Pau LLagostera Giess nascut el 18 de setembre de 2009 fill dels companys Kiko i Amandine

P. Arnau Pi Gaya nascut el 28 d’abril de 2006 P. Martí Pi Gaya nascut el 23 de setembre de 2008 P. Guifré Pi Gaya nascut el 17 de juny de 2011 fills dels campanys Pere i Montse

Casaments

Si voleu col·laborar amb la revista Foc Nou, us hi voleu anunciar, voleu publicar les vostres fotografies o bé voleu aportar-hi els vostres comentaris i/o suggeriments, us podeu adreçar a: revistafocnou@gmail.com

El Pere i La Núria ens van casar el 16 de juliol a l’Ajuntament de Valls i ens han fet arribar aquestes fotografies per compartir aquest dia tan especial amb tota la Colla.

Moltes Felicitats!

30