Sant Jordi 2012

Benvolgudes famílies, Un curs més us fem arribar la Revista de Sant Jordi, amb els textos guanyadors dels Jocs Florals d'enguany. Aquesta vegada la Revista us arriba en un format diferent, en format digital, de manera que la podeu trobar penjada a Internet i tenir-la a la vostra disposició sempre que vulgueu.

Aquest canvi al format digital està en la línia de dos dels projectes d'escola, d'una banda l'estalvi i la reducció del consum de paper, que és un dels objectius del projecte de Medi Ambient i Sostenibilitat, i de l'altre, i dins del projecte TIC, l'aprofitament de tot el ventall de recursos que ens ofereixen les noves tecnologies en el camp educatiu i de la comunicació.

L'alumnat podrà també llegir la revista en format digital a l'escola i alhora es disposarà d'una revista en format paper per a cada biblioteca d'aula i per a l'arxiu de la biblioteca de l'escola.

La Setmana Cultural d'aquest curs ha estat dedicada a la literatura, amb el treball de dos autors, Pere Calders i Joan Oliver, que d'alguna manera estan lligats al barri de Sant Antoni. Ha estat una setmana intensa i tothom, gran i petits, hem après moltes coses noves i interessants. Volem aprofitar aquest espai per agrair la participació de totes les persones que han col·laborat , tant a la Setmana Cultural com el dia de Sant Jordi, des dels diferents sectors de la Comunitat Educativa.

Finalment, ara que ja s'acosta el final de curs, també volem dedicar unes línies d'aquesta presentació de la Revista per desitjar un bon camí als nois i noies dels grups de 6è, que aviat començaran una nova etapa de la seva vida, i amb els que hem compartit amb il·lusió els primers anys d'aprenentatges i descobertes.

Premis Jocs Florals 2012 Curs/Premi Gènere Títol 3rA 1r premi Poesia La primavera 3rA 2n Prosa El mag que no sabia premi controlar els seus poders 3rB 1r premi

Prosa

3rB 2n premi

Poesia

4tA 1r premi

Prosa

4tA 2n premi

Prosa

4tB 1r premi 4tB 2n premi

Nom Camila Reyes Irene Castelao

L’illa de les roses canívores El futbol

Rihana Rovira

Els calçotets del poll Russe Un invent per ajudar la gent

Claudia Stonys

Prosa Prosa

El mico sí que en sap L’olleta voladora

Diego Moreno Elisa Obeso

5èA 1r premi 5èA 2n premi

Prosa

Quin teatre!

Anna Riu

Poesia

Reciclatge

Pol Sánchez

5èB 1r premi 5èB 2n premi

Prosa

Un aire diferent

Bertran Esteve

Prosa

Missió a la Masia

Aina Riba

6èA 1r premi 6èA 2n premi 6èA Accèssit

Poesia

Brunzit

Joana Hernando

Poesia

Crisi matinera

Marcel Canals

Prosa

El conill i el seu cotxe

Francisco Javier Muñoz

6èB 1r premi 6èB 2n premi

Prosa

Els dies de la rutina

Hans Huang

Prosa

El planeta Arret

Paula López

Ferran Díaz

Quim Solans

A les classes d’Educació Infantil i Cicle Inicial no s’han lliurat premis individuals perquè els treballs que han realitzat han estat col·lectius. Cada grup ha elaborat un conte, endevinalles, rodolins... Cada classe ha estat premiada amb un llibre, una rosa i un diploma per la seva participació.

LES NENES I ELS NENS DE P5A (L’ARC DE SANT MARTÍ) HEM INVENTAT AQUEST CONTE TAN DIVERTIT.

UN BON DIA EN PATXOCA I ELS SEUS AMICS: LA CUCAFERA, LA PORCA, EL GARRINET I LA GARRINETA, ELS PATXOQUETS, EL TONET I LA RITA, ELS DIABLES, EL FERRANET I LES FRUITES I VERDURES VAN CONSTRUIR UN COET PER ANAR A L’ESPAI.

VAN ANAR FINS A LA LLUNA I VAN VEURE ELS CRÀTERS I LA PETXADA DE L’AMSTRONG.

VAN CONTINUAR EL VIATGE FINS AL PLANETA SATURN I ALLÀ VAN MUNTAR UNA PARADA AMB LES FRUITES I VERDURES PER SI ALGUN EXTRATERRESTRE EN VOLIA COMPRAR.

DE SOBTE VAN VEURE QUE S’APROPAVA UN COET MOLT ESTRANY I VAN DIR: - OOOOOH! QUI DEU SER?

D’AQUELL COET VAN SORTIR UN DIPLODOCUS, UN TRICERATOPS, UN TIRANOSAURE REX I UN DIPLODOCUS BEBÉ.

ELS DINOSAURES TENIEN MOLTA GANA I ES VAN MENJAR LES FRUITES I VERDURES SENSE PERMÍS. LA PORCA ES VA ENFADAR I VA COMENÇAR UNA BARALLA ENTRE UNS I ALTRES.

VAN ARRIBAR UNS EXTRATERRESTRES BLANCS AMB PEUS BLANCS QUE PER PORTAR LA PAU I QUE S’ACABÉS LA BARALLA VAN ENLAIRAR GLOBUS AMB MISSATGES DE PAU.

EN VEURE ELS GLOBUS TOTS VOLEN FER LES PAUS I ES DEMANEN PERDÓ.

HO CELEBREN AMB UNA FESTA I UN PÍCNIC AL PLANETA MART. I AQUEST CONTE S’HA ACABAT. FI

Hi havia una vegada una formiga que es deia Lili i vivia amb la seva família en un formiguer.

Un dia va marxar del formiguer i se’n va anar cap al bosc.

Allà es va fer amiga d’un gos.

Caminant, caminant van veure un ocell en una branca, es queixava molt.

-Et trobes bé? li van preguntar.

- No, m’he fet mal en una pota.

Llavors el gos li va dir que pugés a la seva esquena i el portaria a casa del seu amo Josep perquè el curés.

-Hola Josep! Hem trobat aquest ocell al bosc i s’ha fet mal a la pota. Que el podries ajudar?

-Oi tant que si! Respongué el Josep.

El Josep li va netejar la ferida amb una tovalloleta i li va posar una vena.

Tots li van donar les gràcies i se’n van tornar cap al bosc.

Allà van trobar un nen plorant i plorant. La Lili li va preguntar: - Com et dius?, -Què et passa?

- Em dic Pol i m’he perdut. Em podeu acompanyar a buscar al meu pare?

-I tant, li van respondre tots.

Els quatre van anar caminant pel bosc fins que van trobar un pont. Primer va passar la Lili, després l’ocell, després el gos i finalment el Pol. Al passar el Pol, el pont es va partir per la meitat. Sort que es va poder agafar en una liana i no va caure!

L’ocell i la formiga es van quedar al seu costat ,i el gos va anar a veure si trobava el seu pare.

Després de caminar molt el va trobar pescant al riu. Li va explicar el que passava, i corrents van anar a ajudar al Pol. Un cop el Pol va estar fora de perill, ell i el seu pare van ajudar a la formiga a tornar a casa.

El gos i l’ocell es van quedar al bosc jugant una estona més.

La Classe de 1r A

Hi havia una vegada un pirata que es deia “Malapata”. Era molt dolent, vivia en el seu vaixell i robava tresors a altres vaixells. Un dia hi va haver un remolí molt gran i el va xuclar a ell i al seu vaixell. El remolí era màgic i va convertir a “Malapata” en un pirata bo, que podia respirar sota l’aigua i sabia parlar l’idioma dels peixos.

Sota del mar va conèixer molts peixos i es va fer molt amic de dos cavallets de mar que es deien “Marcil” i “Marçal”. Aquests cavallets de mar li van explicar a “Malapata” que al fons del mar hi havia un cranc gegant i malvat que es deia “Pinces Afilades” i que volia atrapar tots els animals marins.

“Malapata” va dir al “Marcil” i al “Marçal” que anessin a espiar a “Pinces Afilades” per veure que podien fer per atrapar-lo. “Marcil” i “Marçal” se’n van adonar que li agradaven molt les pilotes i entre tots van decidir fer una trampa per a que vingués “Pinces Afilades” i poder atrapar-lo.

Com que al cranc gegant li agradaven les pilotes van decidir fer un partit de futbol, així, seria la manera d’atreure al cranc. El pla era xutar la pilota molt fort contra el cranc, perquè així quedaria marejat i el podrien atrapar amb una xarxa de pescadors. I així va ser, va venir “Pinces Afilades”, li van xutar la pilota molt fort al cap, va caure marejat al fons del mar i el van atrapar amb una xarxa per sempre més. Tots els animals marins van celebrar una festa perquè havien atrapat el cranc gegant i van poder viure tranquils i feliços.

Els alumnes de 1r B

INCENDI AL CIRC

Hi havia una vegada un gos, un gat i un mico que volien treballar al circ. Van haver de caminar molts dies fins arribar al poble del circ. Un cop allà el director els hi va dir que el gos havia de fer de gos bala, el mico d’equilibrista i el gat s’havia de llançar des d’un trampolí a un cubell ple d’aigua. Però tenien un problema: el mico tenia por de les alçades, el gat tenia por de l’aigua i el gos de la velocitat. Els animals van demanar al director de canviar els papers, però el director va dir: - No, no us deixaré canviar els papers. Així és perfecte! Si no us agrada, marxeu i busqueu-vos una altra feina!

- D’acord, ho farem així. Van contestar els animals.

El somni de tota la seva vida era treballar al circ i van decidir que ho intentarien. El gat es va apuntar a cursets de natació, el mico es va apuntar a un

curset de paracaigudisme i el gos va anar al parc d’atraccions per pujar a la muntanya russa.

El gat va trobar l’aigua massa freda i va estar a punt d’ofegar-se.

Sort del mico que es va llançar a l’aigua i el va salvar.

El

mico

va

saltar,

però

el

paracaigudes es va enredar en un arbre i no va poder baixar.

El gos es va marejar a la muntanya russa i va vomitar a sobre d’un cavall que li va clavar una bona coça.

- QUIN DESASTRE! Van dir tots alhora.

De sobte, es van adonar que hi havia un incendi al circ. El mico va pujar dalt d’un arbre per apagar les flames. El gat també el va ajudar, però se li va cremar un tros de cua i aleshores es va llançar a la piscina per apagar-la. El gos va agafar una moto per salvar ràpidament els animals que estaven a les gàbies.

Gràcies a l’incendi els tres animals van superar les seves pors. El mico ja no tenia por de les alçades, el gat ja no tenia por de l’aigua i el gos ja no tenia por de la velocitat.

Els tres van ser molt famosos al poble i el director estava tan agraït que els hi va dir: - Si voleu us deixo canviar els vostres papers a l’actuació.

- No fa falta. Ara ja no tenim por. Van contestar els animals.

El mico, el gat i el gos van anar a practicar el seu número i totes les seves actuacions van ser molt aplaudides. Van fer-se famosos perquè van sortir per la televisió i tothom els volia veure.

Vet aquí un mico, vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

Alumnes de segon A

Hi havia una vegada un gegant solitari que anava tot trist per la vora del riu, molt a prop de la desembocadura, parlant amb una flor. De sobte, aquesta bonica flor es va convertir en una planta carnívora. Era una planta molt alta i forta.

Un drac que volava pel cel en aquell moment, va veure que la planta carnívora tenia la intenció de cruspir-se el gegant. La mossegada va anar a l’enorme cul del gegant.

-Au, au! Quin mal m’ha fet aquest mosquit que m’ha picat! -va cridar el gegant.

- Gira’t, no és cap mosquit! És una planta carnívora que et volia menjar. -li va explicar el drac mentre volava pel seu voltant.

- Qui t’has pensat que ets planteta de no res! -va dir el gegant tot rient de la planta.

El drac va decidir donar una lliçó a la planta. Volia cremar una fulla amb el seu alè de foc.

La planta va tenir molta sort perquè just en aquell moment va sorgir del riu una sirena protectora de les plantes i els animals i va esquitxar la flama que sortia de la bocassa del drac.

Encara i així, la planta va rebre una mica d’escalfor, però va agrair a la sirena que li salvés les fulles.

El gegant i el drac estaven encuriosits: - Qui ets? On Vas? Com et dius? –digué el drac.

- Sóc l’ Aiguamarina i visc al mar. Ara estic de viatge per trobar qui és que embruta els rius i el mar.

- Vols que t’ajudem a investigar? –va dir el gegant.

- Estaré encantada perquè m’agrada la vostra companyia. ots tres van trobar una solució ecològica:

anirien a l’espai, a un planeta net i desconegut passava als mars i rius de la Terra.

Estaven tan contents i feliços de la seva idea que van celebrar-ho amb una gran festa quan van arribar al planeta Netsà.

Des del nou planeta van descobrir que qui embrutava els mars i rius eren els humans que no es preocupaven pel medi ambient. Allà es van quedar per trobar alguna solució.

- És difícil, però no impossible! – van dir tots tres.

I vet aquí una sirena, un drac i un gegant que a Netsà ens estan esperant.

Alumnes de segon B.

A la primavera hi ha flors amb aromes i colors, també canten els ocells que tenen colors molt bells.

Van a beure aigua al riu, i un altre ocell els diu: “Hola, amics d’aquest país, vosaltres també sou molt bonics, m’agraden els vostres colors, que juguen amb les flors”.

Els ocells van marxar, piulant i cantant.

Les flors es van obrir, tot semblava divertit.

A la primavera hi ha flors amb aromes i colors.

Camila Reyes – 3r A

EL MAG QUE NO SABIA CONTROLAR ELS SEUS PODERS Hi havia una vegada un mag que es deia Perdiu.

Aquest mag tenia un problema molt greu: no sabia controlar els seus poders. Havia d’anar a la cova del mag Cabrit perquè l’ajudés. Tenia un mapa, però li feia falta un ajudant. Va buscar per tot el poble per a veure si en trobava algun. Finalment el va trobar. Era un jove que es deia Jaume.

L’endemà van emprendre un llarg viatge.

Primer havien de passar pel riu de les piranyes. Van buscar una barca però no la van trobar. Al cap d’una estona van veure unes fustes velles i van tenir una idea. A la motxilla portaven claus i un martell, i van començar a muntar una barqueta. Quan la van acabar, van creuar el riu i van continuar el camí. Van caminar dies i dies fins arribar a la cova del mag Cabrit. Van entrar i el van veure.-Crec que no era bona idea venir a veure el mag Cabrit- va dir el mag Perdiu.

-Qui gosa entrar a la cova del mag Cabrit?– va dir el mag Cabrit.

-És que el meu amic té un greu problema– va dir en Jaume.

-I quin problema té?– va dir el mag Cabrit.

-No sé controlar els meus poders de mag- va dir el mag Perdiu.

-Doncs molt bé, et diré una endevinalla, i si l’encertes et podré ajudar, d’acord? Diu així: tots els mesos de l’any tenen 30 o 31 dies menys un, un només en té 28. Quants mesos tenen 28 dies?

-Tots!- va dir el mag Cabrit.

-Molt bé, ara vine cap aquí: catatum, catatam els teus poders controlaràs.

I així va ser com el mag Cabrit va controlar els seus poders de mag per sempre més.

Irene Castelao – 3r A

Vint jugadors, dos porters cinc àrbitres, molts reporters.

Marquen un gol, tots estan contents.

Es veu a la tele, i ho veu molta gent.

És mitja part, encara hi ha temps, de posar-nos en marxa, i marcar-ne uns quants més.

És el final, hem remuntat, Amb la copa als braços, ho hem celebrat.

Ferran Díaz 3rB

Hola em dic Ryhha. Tinc 19 anys. Visc a Londres però he nascut a Etiòpia.

Diuen que sóc inquieta.

Era a Londres davant del Big Beng. Em van dir que en Yuki , el meu cosí, tenia la malaltia de la bogeria.

Només es podia curar amb la rosa de Sant Jordi de l’illa de les roses carnívores.

Vaig avisar a les meves amigues i amics,en Jon Carter, l’Anla, la Pepa i l’Èric. Els vaig dir si em podien ajudar a buscar la rosa de Sant Jordi de l’ illa de les roses carnívores. I tots em van dir que si.

Quan vam arribar a l’illa ens van atacar les roses carnívores, però vam fer el truc de l’all. Vam menjar all i els hi vam tirar l’alè.

Totes les roses van quedar adormides . Vam agafar la rosa i la vam donar a en Yuki.

Es va curar i els metges van estar molt agraïts i nosaltres contents d’ajudarlos.

Rihana Rovira 3rB

En un cap molt brut, hi habitava una família de polls que havia arribat del sud. La mare esperava l’arribada dels seus fills. Quan van néixer, n’hi havia un que era molt petit i poc nodrit, al qual li van posar el nom de Russe.

Tots vivien molt contents fins que un dia Russe va dir: Mare, vull uns calçotets. La mare es va quedar muda. No sabia com reaccionar. El pare va contestar: D’acord, et farem uns calçotets.

Russe es va quedar tot content, mentre la mare va pensar com fer-los. La seva germana va tenir una brillant idea: Per què no agafes tres pèls i els teixim? La mare va dir: Oh, sí, bona idea! Anem per feina.

Quan van acabar van cridar al Russe: Russe, Russe, aquí tens els teus calçotets, posa-te’ls.

El Russe, molt content, se’n va anar saltant i cantant: Tinc calçotets, tinc calçotets i tu no en tens i tu no en tens!

Claudia Stonys 4tA

Hi havia una vegada un inventor que es deia Joan i vivia a la ciutat de Barcelona. Va construir una màquina que ajudava a la gent que necessitava ajut, com els pobres o els malalts greus. Aquesta màquina li va costar molt de construir.

L’invent donava medecines als malalts, i als pobres els donava una pols màgica que hi tiraves una fulla i es convertia en menjar i si tiraves la pols màgica en un got al notar el vidre es transformava amb aigua.

Però als disfressats de pobres o de malalts no els hi funcionava, així que no podies fer trampes.

Un dia uns lladres van robar l’invent, el volien per vendre medecines i pols màgica, per fer-se rics.

Quan en Joan se’n va adonar es va disgustar tant que li va agafar un atac de cor i va ordenar als seus dos ajudants que anessin a buscar la màquina.

Llavors els dos ajudants van anar a buscar-la. Quan hi van anar van fer servir un detector de màquines que també havia inventat en Joan.

Quan el detector va detectar la màquina eren en un centre comercial a París. En aquell centre deien que hi havia una botiga nova que tothom hi volia anar i que ningú sabia que hi havia al final d’un passadís que estava allà al costat. També deien que aquell passadís estava ple de trampes. Quan van sentir això van pensar que aquella era la botiga que buscaven. Van preguntar on estava i els van dir que estava a la cinquena planta.

Quan van trobar la botiga van veure que s’hi venien medecines i pols màgica, o sigui que era aquella. Van intentar entrar al passadís però al recordar les trampes van pensar un pla. El pla era que un distreia els venedors mentre l’altre intentava passar. Ho van fer però quan el que entrava va obrir la porta va caure una pedra de dos-cents kg. Van haver de pensar un altre pla, aquell pla consistia a desactivar les trampes pel fals sostre però al entrar-hi havia més trampes. Van pensar l’últim pla, que consistia a activar-les amb un pal abans de passar i així finalment van aconseguir arribar al final del passadís on es van trobar la màquina, la van posar a dintre d’una bossa i se la van emportar dissimuladament.

Quan van arribar a l’hospital on estava el Joan els hi van dir que estava a punt de morir, per sort el van curar amb la màquina. A partir d’aquell dia van poder seguir ajudant a la gent.

Als lladres la policia els va trobar i els va treure els diners que havien guanyat amb l’invent i els van donar al Joan i els seus ajudants, per haver trobat aquells lladres que ja portaven molt temps fent dolenteries.

El tres inventors amb aquells diners van decidir fer un nou invent que també ajudava a la gent.

Quim Solans - 4tA

Fa molt de temps, en un país molt lluny d'aquí, hi havia un rei que volia caçar elefants. Però en el seu regne, l'únic que hi havia eren mosques, mosquits, abelles i ratolins. Així que va fer un vaixell de vela, es va posar un barret, va agafar una escopeta i se’n va anar al país dels elefants, que és a l’Àfrica.

Després de molts dies de viatge, va arribar a una platja plena de cocoters.

També hi havia un mico sota un d’aquells arbres menjant un coco. El mico li va preguntar: - Que fas per aquí gran rei, per què has vingut?

I el rei va contestar: – Vull caçar elefants. Tu saps on hi ha elefants que valguin la pena de caçar, oi?

- Home esclar que sé on hi ha elefants, però no t’estimes més anar a matar mosques?

- Noi, allò ho fa tota la gent, jo em vull sentir especial.

- Bé, doncs l’escopeta que tens no val per res. Et donaré l’escopeta que necessites per un sac d’or, i de pas un matamosques de regal.

El rei li va donar el sac d’or i diu: - On hi ha elefants?

- Darrere d’aquell arbre d’allà.

El rei es va dirigir a l’arbre. Quan hi va arribar, es va trobar l’ elefant i l’animal va dir: – I tu què fas aquí?

- Jo el que vull es matar-te.

I el gran caçador va treure l’escopeta, va disparar i va haver-hi una gran explosió que gairebé el fa caure d’esquena. Quan el fum se’n va anar, tot era ple de confeti i l’elefant mirava el rei amb cara molt sèria.

El rei va sortir corrent cames ajudeu-me i, de sobte, pataplaf!, estava estès a terra. Havia trepitjat una roca. Llavors va arribar l’elefant i li va donar una trompada que el va enviar cap al vaixell. I el mico li va dir rient des de la platja: - Ha, ha, ha! Adéu bon rei i no s’oblidi del matamosques.

El temps ha passat i el rei va coix pels passadissos del seu palau amb un matamosques a la mà i les mosques del seu regne estan molt empipades amb el mico.

Diego Moreno - 4tB

L’OLLETA VOLADORA Hola, em dic Pili i tinc un gosset que es diu Guagui. Avui anirem a Fantasia, un món on només hi ha màgia, somnis, llegendes…

Però abans d’això, us vaig a presentar la meva Olleta Voladora, si no fos per ella, no podríem pas anar mai a Fantasia.

Ara us explicaré com vaig trobar l’Olleta Voladora: Un dia, al vespre, jo anava amb al meu gosset Guagui i aleshores algú em va picar l’esquena.

Jo pensava que m’estaven atracant, però ves per on, vaig trobar una capseta. La vaig obrir amb molta delicadesa i... plof! Em va sortir una olleta tan petita que el meu gosset pensava

que

era

una

joguina.

Aleshores va començar a perseguirla. L’olleta, com que encara no havia après a volar, caminava tossudament intentant escapar-se del Guagui, el meu gosset.

Desprès d’uns dies ja es va fer gran i va a aprendre a caminar, a córrer, a saltar i a volar!

Vaja, així és com vaig trobar la meva Olleta Voladora, però ara anem al gra, que encara ens queden un munt de coses per fer.

-Primer de tot hem de preparar la maleta.

-Guau guau! -va dir el Guagui.

-Sí Guagui, si et portes bé, et compraré un osset de caramel.

-Guau guau! -va dir en Guagui un altre cop.

-De res -vaig respondre.

L’Olleta ens estava esperant afora. Ella no necessitava equipatge.

En Guagui i jo vam pujar a l’olleta i zip-zap! Vam desaparèixer!

Desprès d’unes hores vam arribar a Fantasia on vam trobar la nimfa Nereida i la dolça fadeta Lulú.

-Són aquí! -vaig dir-. L’aventura només ha fet que començar!

Elisa Obeso 4tB

Quin teatre!!! 

Dilluns, 8 de març Estimat director, m’estic cansant de ser el “prota” de l’obra. Odio que els aneguets es riguin de mi. Ho passo fatal. I quan els cignes em petonegen al final? Quin fàstic!!! Com si de debò fos el seu fill perdut. Per aquestes raons vull que em canviïs de paper.

Salutacions de l’Aneguet Lleig

Dimarts, 9 de març Hola, “dire, et volem dir que no ens agrada que sempre ens haguem de riure de l’aneguet. D’acord que és un repel·lent i un cregut, però ja n’hi ha prou. A més, sortim només al principi i, tot i així, quan estem fora de l’escena ens hem d’aguantar els badalls que provoquen els petons i les abraçades dels cignes. És així que et demanem que ens deixis interpretar una altra cosa.

Dels Aneguets Grocs

Dimecres, 10 de març Director d’aquesta obra, ens agradaria dir-te que estem farts de fer de cignes. No ens agrada fer veure que estem casats ni que l’aneguet és el nostre fill. Estem cansats de tota la història i no ho pensem aguantar més temps.

Creiem i desitgem que serà el millor per a tots.

Dels seus Cignes Majors

Dijous, 11 de març Actors i actrius, això és una vergonya. Ni parlar-ne!!! No consentiré res semblant. Què us penseu que es pot anar canviant així com així? No senyors i senyores, i tant que no. Creieu que és fàcil fer de director? Doncs aneu ben equivocats!!! Molt equivocats!!! Manefles...

Del vostre Director Màxim Anna Riu . 5è A

Saps què és el reciclatge?

No és cap muntatge. És que, de les coses que no fas servir, en una altra cosa les pots convertir.

Amb taps i brics, pots fer cotxes antics.

Amb ampolles i papers de colors pots fer un ram de flors.

Hi ha diferents contenidors tots de diferents colors: blaus, verds i grocs, es troben a molts llocs.

No llencis tot a les escombraries, pensa en allò que necessitaries.

Visca el reciclatge!!!

Que no és cap muntatge.

Pol Sánchez – 5è A

Sóc un home que sempre viatjo amb una maleta buida i un caça papallones i ara sabreu per què. En el primer viatge de la meva vida vaig sortir de casa en direcció a l’aeroport i és clar, amb la maleta buida i el caça papallones. La meva intenció era viatjar per tot el món i tornar amb la maleta ben plena i us preguntareu: ben plena de què? Doncs plena de les coses boniques de cada lloc on volia anar. Primer de tot, vaig anar destinació el Nord de l’Àfrica i vaig veure que tothom reia molt, els agradava la festa, feien vida al carrer, tot era molt lluminós i feia olor d’espècies. Vaig treure el caça papallones i zooom cap a la maleta.

Després vaig anar cap els països nòrdics: organització, educació, aire pur,... zooom cap a la maleta. Després al Japó: simpatia, meticulositat, ordre,... zooomm cap a la maleta. I així al llarg de molts i molts països, coneixent diferents cultures, llengües i les coses bones de cada lloc. Finalment vaig tornar cap a casa, vaig obrir la maleta i totes aquestes coses meravelloses que havia vist i olorat es van escampar per la meva petita ciutat. Ara, quan hi passejo, respiro un aire diferent.

Bertran Esteve – 5è B

La setmana passada a casa de la meva àvia, una masia al mig del camp, vam sentir un soroll que venia de fora.

El Marc, el meu germà, la Joana, la meva amiga, el Roc, l’amic del meu germà, i jo, la Gina, vam sortir a fora encuriosits del que seria aquell soroll. Però, al sortir a fora no vam veure res, tots quatre vam tornar a entrar a casa i vam seguir jugant. Més tard es va tornar a sentir el soroll i vam tornar a sortir a fora, però res. Res de res, només els tres arbres de tota la vida, des de que erem petits eren els nostres gegants .

La Joana va dir: - Podem fer una missió i a veure que descobrim.

I el Marc va afegir: - Agafaré el ‘’walkie talkie’’.

Després ens vam separar, la Joana i jo i el Marc i el Roc. Ells van sortir a fora a veure si veien algú i nosaltres ens vam quedar a dalt, a les golfes, mirant per la finestra. Però cap de nosaltres quatre va veure res. Aleshores, el Roc i el Marc ens van dir pel ‘’walkie talkie ‘’: - Ei noies, allà hi ha algú!!.

Nosaltres vam baixar corrents on eren ells i vam veure un pobre corb que tenia gana i feia un soroll estrany. Nosaltres dos vam quedar bocabadades, però, era igual havíem de seguir investigant. Més tard el Roc i el Marc van pujar a dalt on érem nosaltres i van tornar a cridar pel ‘’walkie talkie” el Roc i el Marc - Noies, hem sentit un soroll estrany, pugeu !

Nosaltres vam pujar i el que vam veure que era aquell soroll tant estrany, era l’alarma. Es que no sabien distingí els sorolls?

Just en aquell moment l’àvia ens va cridar per anar a dinar.

Quan vam baixar al menjador, vam sentir el mateix soroll que sentíem abans, i jo vaig dir: - és l’àvia fen el PURÉ!

I en Roc va afegir: - toca puré per dinar? oh, no! tots ens vam posar a riure, que havíem de fer sinó riure. Una super missió per res. Mare meva!

Aina Riba – 5è B

Joana Hernando – 6è A

La crisi matinera No espera a la primavera I et traga els calers Com si fossin papers I amb el president tan badoc Acabarà amb quasi tot .

El que busca la gent És un bon president Tan bo i eixerit com un rossinyol ben rostit.

Al final algú s’avindrà Però ara toca esperar.

Marcel Canals – 6è A

Un dia el conill , que es deia Berni , va anar a la ciutat.

En Berni va passar per la tenda de cotxes, va veure un cotxe molt bonic, era negre i podia córrer molt.

Al dia següent va anar al banc i va treure uns quants diners per comprar aquest cotxe.

Quan en Berni va sortir de la tenda de cotxes, va començar a donar unes quantes voltes fins que es va fer de nit i va arribar al bosc.

En Berni vivia en el bosc en una casa molt gran amb garatge.

En Berni tenia tres amics que es deien: Roc, que era una Tortuga; Pau, que era un ocell i Luc, que era una serp.

Tots tres van veure el nou cotxe d’en Berni, van decidir fer una carrera i en Berni va guanyar als seus amics.

Finalment tots quatre amics van fer un berenar per celebrar el cotxe nou i el tres amics es van quedar a dormir en casa d’ en Berni.

Francisco Javier Muñoz S. 6è A.

-Era un dia normal, com tots els altres dies de la meva vida. Crec que estàvem fent mates, o català? No ho sabia. Feia molta calor. L'avorriment m'estava envaint i la son m'estava guanyant, estava a punt d'adormir-me. Vaig tancar els ulls i vaig pensar una mica, després vaig agafar un full net i vaig escriure: "Hola", la vaig doblegar i fer passar fins la Laura. Després d'un temps, va tornar el full amb una frase més: "Què fas?".

-Intentar no avorrir-me- Vaig escriure.

Al cap d'un temps va tornar el full - I per què no dorms, com de costum?-Ja intento dormir, es que és molt avorrit.- Ella va somriure.

-Doncs el que diu ara sembla interessant.-Què diu?-Que com segueixis així, ja pots dir adéu al pati durant un mes!-És això el que diu?- Començava a estar neguitós.

-No, tranquil, no diu això, només és una broma.- Va dir la Laura -Ah... Tens el mòbil aquí?- Vaig preguntar.

-Sí, per què?-Me'l prestes?- Vaig tornar a preguntar.

-Per a què?-Per no avorrir-me, per jugar- Li vaig respondre.

-No, que li queda poca bateria.-Em va respondre en una dècima de segon.-Podries intentar escoltar com jo, que el que diu ara és molt divertit!-Què diu?-Que et clavarà un zero com segueixis així!-

Vaig mirar el professor, seguia les seves classes... Ja m'ho temia que era una broma.

-No em tornis a enganyar!-Era per veure si et desconnectaves una mica...- Seguia la Laura.

-Saps què, ets una miqueta pesadeta.- Vaig dir empipat.

-Si el pesat ets tu!- Em va replicar.

-Com? (m'he perdut), bé, deixem aquí la conversa que ja toca el timbreVaig agafar aquell full i el vaig llençar després de dir-li adéu a la Laura quan tocava el timbre. L'endemà vaig anar al col·legi, tenia les mates a primera hora. Feia molta calor i tenia molta son, Vaig tancar els ulls i vaig pensar una miqueta. Vaig agafar un full net i un llapis i després, vaig mirar a la Laura i vaig badallar com un lleó.

Ella va somriure.

Hans Huang - 6èB

Un dia anava pel carrer quan em vaig trobar un noi assegut en un banc. No l’havia vist mai, llavors vaig pensar que devia ser un nen nou que s’acabava de traslladar al barri. Em vaig apropar i li vaig preguntar com es deia i d’on era. Em va dir que el seu nom era Roger, que tenia 12 anys i que era del planeta Arret. Jo li vaig comentar que també tenia 12 anys i que no sabia on estava el planeta Arret i ell em va contestar que a la Terra no es coneixia el seu planeta.

Jo em vaig interessar per com era el planeta Arret i per quines costums hi havia. Llavors em va convidar a que l’acompanyes a casa seva.

Quan vam arribar a la seva casa, vam entrar. Era gran i espaiosa. Vam anar a la sala d’estar on hi havia una mena d’ascensor. Li vaig preguntar on portava i em va dir que a al seu planeta. Vam entrar a l’ascensor i va començar a pujar molt ràpid. Quan va parar vam sortir. Havíem arribat al planeta Arret.

Em vaig quedar molt sorpresa pel que vaig veure. Tot era igual que a la Terra, però estava al reves: l’esquerra era la dreta, el sostre era el terra, la gent caminava boca baix com si res . Llavors em vaig donar compte de que jo també caminava boca baix. Al principi em sentia estranya però desprès em vaig acostumar.

En Roger em va portar a la seva casa del planeta Arret. Quan vam arribar els seus pares me la van ensenyar. Desprès em van explicar coses del planeta. Em van dir que Arret era Terra al revés. Em van explicar que els que governaven no tenien diners, vivien en cases petites i estaven al servei del poble (i no el poble al servei dels governants). Al planeta Arret el menjar tenia el mateix aspecte que el de la Terra però el gust era el contrari, per exemple, la xocolata en lloc de tenir un gust dolç el tenia salat.

Desprès de que els seus pares m’expliquessin això en Roger em va acompanyar a casa. Li vaig dir que em va agradar molt el seu planeta i que esperava tornar aviat.

En Roger i jo al final ens vam fer molt amics. Anàvem sovint al planeta Arret. Cada dia em fascinava més aquell planeta.

Paula López Brallans 6èB