Màgia. Llibret Falla Avinguda Torrent 2022

Aquest llibret forma part al Concurs de Llibrets Fallers organitzat per la Junta Local de Falles de Torrent.

Aquest llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2022

Crèdits Edita Falla Avinguda i adjacents–Torrent Coordinació M. A. Gascón, Raquel Puchades i Ana Royo Disseny de l’edició i il·lustracions Kraft&Soul design (Raquel Puchades) Fotografia Falla Avinguda i adjacents, Parc Central Fotógrafos i Vifallas Col·laboradors Falla Avinguda i adjacents, Ferrán Martínez, M.A. Gascón, Vicent Blasco, Vicent Baydal, Flavia Mares, Kike Romero, Artur Ahuir, Miguel Arráiz, José Julio, Soterranya, María Codoñer, José María Andreu, José Ramón Chirivella, Pere Fuset, Miguel Prim, Pere Palés, Lluis Miquel Campos, José Ballestar, Javi Gascón i Nico Magán Assessoria lingüística Cecilia Piles Impressió La Imprenta CG

Paper Portada. Gardapat Klassic 250 g Interior. Gardapat Klassic 100 g Imatges de portada Foto de Marek Piwnicki en Unsplash Foto de Jaroslav Devia en Unsplash Imatges de la part infantil Foto de Roman Kraft en Unsplash Foto de Jonathan Borba en Unsplash Foto de Ante Samarzija en Unsplash Foto de Mariana Ibanez en Unsplash Foto de Marcus Urbenz en Unsplash Foto de Emre en Unsplash Foto de Casey Johnson en Unsplash Dipòsit legal V-1041/2011 La comissió no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.

Tot el contingut que apareix en aquesta publicació és una obra la propietat intel·lectual de la qual pertany als seus autors i està protegida pels drets de © Copyright i propietat intel·lectual.

Tot depén de com es mire ;)



Pròleg per Ferrán Martínez

“No necessitem màgia per canviar el món, portem tot el poder que necessitem dins de nosaltres”.

Molt a sovint no som conscients de la certesa d’aquest pensament de J. K. Rowling. I és que qualsevol canvi sempre dependrà de nosaltres mateixos.

Els grans mags basen el seu èxit en la preparació metòdica del truc, en el coneixement exhaustiu de l’entorn i en la il·lusió, que és la que manté viva la flama de la màgia, de la mateixa manera que ocorre a les Falles. Preparació, coneixement i il·lusió, fórmula magistral per al millor mag, fórmula magistral per canviar el món.

No cal anar-nos-en a Las Vegas per gaudir dels millors il·lusionistes.

De vegades els tenim molt més a prop del que imaginem i, igual que a Almussafes podem gaudir d’una de les millors trobades internacionals de màgia, aquest llibret comptarà amb vertaders “mags”.

La màgia de la literatura vindrà de la ploma màgica per suposat de l’escriptora María Codoñer, mentre Jose María Andreu ens parla de la màgia del turisme a Torrent. La màgia de la solidaritat està contada

4

per algú que la coneix bé, Flavia Mares. Altres que fan màgia amb la sostenibilitat, Col·lectiu Soterranya, ens conten xicotetes accions per tal de canviar la vida.

Pere Fuset ens podria parlar de molts tipus d’il·lusions, però en aquest cas ens parla de la màgia de la tecnologia per tal de millorar la ciutat del futur.

La màgia de la llengua, la nostra llengua està al càrrec del mag acadèmic Artur Ahuir. Vicent Baydal, mag cronista oficial de la ciutat de València, ens parla de la màgia de la història. Miguel Arráiz va exposar la seua màgia a Nevada, però ens parla de la màgia de la ciutat. Des de l’altra part del xarco, Pere Palés ens conta com és el sentiment màgic de tornar eternament a la terra que t’ha vist nàixer.

En els millors certàmens de màgia no pot faltar el mag gamberro i en el nostre repartiment eixe lloc el té Kike Romero, qui ens conta com les falles s’estan sobreposant, de manera màgica, a la crisi d’aquesta pandèmia.

Els mags de l’Associació de Juristes Valencians reivindiquen la recuperació del dret civil valencià. La màgia de Maides sempre va dirigida a aquelles persones oblidades i desemparades per la societat i en la seua aportació ens parlen sobre com canviar la societat.

Per alguns, les falles són el major exemple d’il·lusió que es pot viure i un mag boig baixet com Miguel Prim ens ho mostra. La política de vegades ens sembla màgia, en massa ocasions plenes de trucs barats i previsibles, però si hi ha algú capaç de fer entendre de manera senzilla la màgia de la política eixe és Lluis Miquel Campos.

Si existeix un vertader mag en les falles eixe no pot ser altre que José Luis Ibáñez "Pepet" que aconseguia que els remats de les seues falles levitaren, i d’ell ens parla altre mag de Borriana, Vicent Blasco.

Existeix alguna cosa més màgica que la poesia? Doncs sí, recuperar una llengua a través d’ella i d’açò en sap i molt Miguel Ángel Gascón.

Com comprovareu quan llegiu aquest llibret, no necessitem de la màgia per tal de canviar el món, els poders que poden fer que el canviem els tenim cadascun de nosaltres a l’interior. Ací contem amb exemples clars que és possible.

I tu, t’animes a fer servir els teus poders i canviar aquest món a millor?

5

Índex 6

4  6  8  16  18  22  34  36  38 

Pròleg  Ferrán Martínez Índex José Pascual Ibáñez «Pepet»: màgia a les falles de Borriana  Vicent Blasco Màgia digital  Pere Fuset La taula de l'esperança  Miguel Prim Torrent en la poesia de la Renaixença. La màgia de reviscolar una llengua  Miguel Ángel Gascón Un conill en la "xistera" i un grapat de paraules  María Codoñer Conjurs torrentins  José María Andreu La casa màgica  Flavia Mares

40 42 45 48 51

    

54  56  59  62 

Màgia  Soterranya Volem fer màgia?  Miguel Arráiz Les Falles i Maides  José Julio Encanteris pel Valencià  Artur Ahuir A propòsit del Dret Civil Valencià  José Ramón Chirivella.

Associació Juristes Valencians Si poguera fer màgia... en el camp de la història Vicent Baydal Rafael  Pere Palés Un món màgic és possible!  Lluis Miquel Campos Casalis Fallerus  Kike Romero

64 66 70 74 80 82 84 110 112 122 124 126 132 136 137

              

Falla 2022 Explicació  Miguel Ángel Gascón Presidenta Fallera Major Comissió Saluda Fallera Major de Torrent Record de tot un any Programa d'actes Llibret infantil Falla infantil Explicació infantil  M. A. Gascón Fallera Major Infantil President Infantil Comissió infantil Guia comercial

7



Si hi ha un artista que ha sabut fer màgia a les falles de Borriana i allà on ha plantat els seus cadafals, eixe és sense cap dubte, José Pascual Ibáñez «Pepet», tot un exemple de passió, vitalitat i professionalitat que ha aconseguit al llarg de més de quaranta anys de prolífica carrera convertir-se en el gran mag de l'atreviment, el risc i la sàtira en les falles. Aquestes tres qualitats apareixen des de la seua primera falla al 1961 i són una constant en ell fins la seua última obra, ja amb 72 anys, el 2008 a Benicarló i amb les quals ha forjat la llegenda d'un artista únic que ha captivat al món fent màgia amb remats i coronaments impossibles que no han deixat mai de desafiar la llei de la gravetat.

Aquesta és sense dubte la característica més reconeguda del mestre «Pepet» i la que més ens ha fet gaudir dels seus treballs. Però comencem pel principi...

Els inicis de l'artista José Pascual Ibáñez «Pepet» és un exemple de superació constant. Naix a Borriana al carrer Peu de la Creu mesos abans que Espanya inicie la més trista etapa de la seua història recent, la Guerra Civil. La seua infància es desenvolupa en els temps difícils de la postguerra i per si faltava alguna cosa ha de superar una dura malaltia en la seua joventut que prop va estar

8

de costar-li la vida. La seua infantesa coincideix amb la consolidació de la festa fallera a Borriana a mitjans dels anys 40 del segle passat i això fa que es desperte dins del xiquet Pepet el «cuquet faller» que ell diu que li acompanyat sempre. No debades en aquells anys recorda que quan era ben menut ja es recorria a soles tota la ciutat per veure la plantà i les falles. Com en la majoria de llars d'aquella època, els xiquets des de ben menuts havien de col·laborar en el sosteniment de l'economia familiar i el menut «Pepet» ajudava a son pare en les tasques que se li requerien, però en arribar els dies de falles, sobretot durant la plantà i el primer matí que lluïen les falles a la ciutat, «Pepet» es perdia pels carrer i places i es quedava absort contemplant els cadafals que els germans Sellés, Manolo Oliver i d'altres alçaven a les demarcacions borrianenques. Es just en eixe temps on es forja en ell el desig de ser artista faller.

En la seua joventut el camí de la vida el porta a treballar de pintor, primer a Borriana i després a Castelló, però compaginant la feina amb tasques de pintura i retolació junt a Jesús Sáez als tallers fallers dels seus admirats germans Sellés o Joaquín Bosch. Durant les nits Sàez, Pepet i el també gran artista faller, Juan Dualde acudien a la seu de «La Cultural» on rebien classes de dibuix de destacats mestres de la ciutat.

No serà fins l'any 1961 en el que esperonat pels seus germans Juan i Salvador es llança de ple en el món de la falla. El seu germà Juan és escollit president de la falla Barri d'Onda i li encomana la tasca de buscar artista per a la falla. La comissió té un pressupost molt reduït i Pepet no troba ningú disposat a acceptar l'encàrrec i es llavors quan el seu germà Salvador, «l'Angelillo» li proposa que la

faça ell amb la seua ajuda. El cuquet faller que referíem abans s'havia instal·lat definitivament en el cor de Pepet, que atrevit com és, decideix tirar endavant el projecte. Les peripècies viscudes per poder portar a bon terme la falla mereixerien quasi una pel·lícula, doncs van des d'escapades de nit del quarter de Muntanya Negra a Castelló on es trobava fent la mili fins un permís especial del Tinent General Joaquín Ríos Capapé per poder plantar-la. Finalment el monument faller acaba lluint com cal al Camí d'Onda i contra tot pronòstic aconsegueix el segon premi d'aquell any.

L'any 1962 i ja amb un pressupost més elevat, arribaria el primer dels cinc triomfs amb que compta l'artista a Borriana. Serà novament la comissió del Barri d'Onda la que confia en ell i «Pepet» no defrauda. La falla trenca amb l'estètica imperant fins el moment amb una estructura res d’acord amb les normes de l’època i en la que destacava la seua originalitat i gràcia, amb una crítica directa a les construccions d’aquells anys, on els promotors intentaven reduir la grandària dels habitatges. La crítica tenia un fort caràcter local perquè els edificis representats en el cos eren rèpliques d’edificis coneguts de la ciutat. «Pepet» tira mà d'enginy i mestria per construir eixe cos de falla on les finques estan estrangulades per la mitat com si hagueren sigut nugades per una corda. La bota de sardines i la llauna de conserva, en clara al·lusió al xicotet 9

tamany dels nous pisos que es construïen, que formen el coronament amb un equilibri i una inclinació considerable, segellen l'inici del que serà la «marca de la casa».

El primer premi aconseguit en el el seu segon any de carrera professional fa que un altra comissió de Borriana amb un pressupost per competir s'interesse en contractar-lo. És així com José Pascual arriba l'any següent a la Falla Barri La Mercè on porta a terme dos magnífiques falles els anys 1963 i 1964. Amb aquests dos monuments és on «Pepet» deixa rotundament clar que l'atreviment i el risc van a acompanyar-lo sempre. D'eixa època cal afegir la gran complicació amb la qual es trobava l'artista a l'hora de portar endavant els projectes, havent de treballar en magatzems que no comptaven ni tan sols amb les més mínimes condicions de seguretat. Un patiment que no fa sinó engrandir l'esforç i el mèrit que tenien aquelles obres.

La primera de les dues falles de «Pepet» a la veterana Mercé és la coneguda per tothom com la falla «de les serps» ja que eren dos d'aquests rèptils els que conformaven el coronament de la falla i eixien de dins d'una enorme vidriola. Les serps es trobaven enroscades entre elles i en actitud de lluita, el que va suposar un gran repte per a l'artista que ha de fer un enorme treball de fusteria per poder representar fidelment la torsió de les serps. La mala intervenció d'un «manegueta» com el qualifica el propi artista, va fer que la plantà fora molt complicada quan es 10

va trencar una de les serps i va obligar «Pepet» a buscar una solució amb un pal de la llum que es trobava al magatzem municipal aleshores ubicat al carrer del costat d'on es plantava la falla. Tot i això, la falla va causar una gran sensació i va ser molt celebrada pel nombrós públic que la va visitar. La màgia dels remats de l'artista comença a encandilar a tots els que s'acosten per gaudir de la falla. «Pepet» encara recorda que aquesta falla va ser la primera en la que li van «furtar» el primer premi. Dit açò ja hauran endevinat que va obtenir el segon.

Al 1964, «Pepet» renova la confiança de La Mercè per enllestir la falla. El primer problema amb que es troba l'artista és el del local on construir-la. Tot i que roda el poble no en troba cap i acaba llogant un magatzem al Grau. Aquest improvisat obrador, per si faltava alguna cosa a banda de la llunyania del nucli urbà, era de molt poca altura, cosa que va obligar «Pepet» a fer la falla totalment en horitzontal. L'artista recorda el gran patiment que li va suposar la construcció d'aquesta falla que va haver de comprovar al llarg de tot l'obrador.

També el transport fins a la plaça va ser una autèntica odissea amb unes plataformes baixes sobre rodes que s'estacaven en un sòl de terra.

A la fi, la falla es va poder plantar i el mestre va aconseguir novament el segon premi. Eixe any, el mestre enllesteix també la falla de la Societat Centre Espanya. Una falla menuda que aleshores

es plantava al carrer Sant Vicent de la ciutat, lloc que no permetia grans volums. «Pepet» presenta un cadafal composat per una paella de base de la qual ix una cistella i un orinal sobre el que es troba asseguda una porqueta. Falla modesta però amb l'impacte que ja era habitual en ell.

L'any 1965 «Pepet» canvia d'emplaçament, planta la falla del Barri València i obté el primer premi. El monument estava composat per un romà abillat amb un barret cordovès i pujat a una quadriga, xuplant un ou. De dalt del barret eixia una cigonya que portava penjat del bec un mocador on descansava un cotxe “Seat 600”. Per a fer-se una idea del volum de la falla cal dir que el cotxe era de grandària natural, ja que “Pepet” li va traure el motle al “sis-cents” del seu cunyat.

La falla era tota una classe magistral de risc i composició, cada peça se suportava en l’altra en el mínim espai possible, va ser la falla més comentada de l’any i la indiscutible guanyadora, però no per això exempta de problemes ja que en la plantà la caiguda d'una de les bastides que utilitzava l'artista a punt va estar de tombar tota la falla. Sols la mestria i l'atreviment de «Pepet» que no va dubtar en pujarse dalt de la bastida tot i el risc evident de caure varen aconseguir que la falla quedara en peu.

L'any 1966 és novament un any de triomfs per «Pepet» que aconsegueix el seu tercer primer premi en les falles de Borriana amb la falla del Mercat-Escorxador, una efímera comissió que sols es va plantar aquell any.

Un impressionant Deu Mercuri coronava el monument que portava per lema: practique l’elegància social del regal. Aquesta falla va ser la primera amb la qual el mestre «Pepet» es va haver d'enfrontar amb el fang per motlurar la peça principal, tot un repte que va superar amb èxit i on ja comptà com ajudants amb dos joves que després també serien artistes fallers: Joan Ninot i Arturo Musoles, els primers d'una llarga llista de deixebles nascuts al caliu del seu obrador.

El salt a la capital Cremades les falles d'eixe any, “Pepet” es planteja traure’s el carnet del gremi d’artistes fallers de València, el Mercat de Borriana se li havia quedat xicotet i en eixos sis anys de carrera ja s’havia guanyat el prestigi necessari, amb tres primers i tres segons premis per a donar el bot al “Cap i casal”.

Un tribunal presidit pel gran Regino Mas i que comptava també amb els millors professionals de València com eren Raga Montesinos, Tortosa Biosca, Gimenez Cotanda i Salvador Debón és l'encarregat d'examinar-lo i conclou que és apte per rebre el títol d'artista faller. És així com comença la seua trajectòria en les falles de la capital.

11

La repercussió que té el fet de ser el primer artista borrianenc en plantar a València, unit al prestigi assolit en molt poc de temps, ja que sols tres anys després del seu debut ja es troba plantant en la Secció Especial, són l'estímul per a un bon grapat de joves de Borriana que volen seguir les seues passes en el món de la falla i als esmentats anteriorment se'n uneixen altres de la talla del malaguanyat Jose Luis Ferrer «Regino», el seu germà Santiago o Lázaro Chuecos.

El retorn a la ciutat. Falles que queden en l'imaginari col·lectiu La màgia de «Pepet» a Borriana no s'esfuma després de la seua consolidació com artista a València, doncs segueix fent incursions puntuals a la ciutat. La primera d'elles és l'any 1972 amb la comissió de la falla Sport Ciclista on aconsegueix el segon premi amb una versió del remat confeccionat l'any anterior per a la Plaça del Pilar de València. En esta ocasió el «Juan Tenorio» es converteix en un descomunal domador que llueix imponent al mig del Pla, la plaça principal de la ciutat, convertint-se en la sensació d'aquell any on sols la falla del Club 53 que s'estrenava aquell exercici en la seua primera falla va poder arrabassar-li el màxim guardó, que dit siga de pas no se'n va eixir de la família ja que Salvador Pascual «Angelillo» germà de «Pepet» en va ser l'artista.

Cal esperar fins l'any 1984 per tornar a trobar una falla de «Pepet» a la nostra ciutat. Serà per a la comissió del Club Ortega que eixe 12

any inicia la seua trajectòria contínua després de la seua incursió en el món faller l'any 1965. El seu amic i col·laborador Pepe Aymerich el convenç i construeix una falla de volum reduït però d’una soltesa increïble, on recorda un fet succeït a Borriana anys enrere, quan un “Bou per la Vila” va arrancar un quiosc de premsa situat al mig de la plaça. Amb aquesta falla, «Pepet» mostra per primera vegada en el remat la figura d'un bou sobre les potes posteriors i amb un gran volum sobre les banyes (en aquest cas un quiosc) que tant va triomfar al 2008 en la seua última falla plantada a Benicarló. Respecte a aquests espectaculars remats amb tant d'atreviment, el mestre sempre diu que no li han resultat mai excessivament complicats d'enllestir. El seu secret es basa en un perfecte joc d'equilibris i contrapesos que «Pepet» domina a la perfecció. L'artista diu que amb una plomada té prou per fer els càlculs i que les parts més atrevides del remat i les que més en l'aire van «amb una passadeta de cartró suficient» i d'eixa manera les peces pesen el mínim possible i són més fàcils d'aguantar.

L'any 1990, la jove comissió de Don Bosco es fa amb els servicis de «Pepet» segons conta ell mateix degut a la insistència del capellà del col·legi salesià que va a buscarlo de manera reiterada. El monument aconsegueix el segon premi. Per a la que serà la segona falla en la història de la comissió, l'artista fa una versió de la falla plantada

L'última etapa a Borriana

proposta rep un cinquè premi i es tracta d'un «remix» de peces plantades en la secció especial de València. El cos està format per un ou del qual ix un cotxe d'època igual al plantat l'any 1987 a la falla Convent Jerusalem i el coronament és un dels galls que formava el remat de la falla de la Plaça de la Mercè del 1992. Amb aquesta falla «Pepet» demostra una vegada més com pot fer màgia amb les diferents i molt variades peces que disposa després de tants anys motlurant per a les falles més punteres del Cap i Casal. El 1999 serà un any molt assenyalat per a l'artista ja que la seua proposta per al Club 53 rebrà el que serà el seu cinquè i últim primer premi a Borriana. La falla, d'un volum considerable, estava rematada per la grupa que havia plantat a la Plaça de l'Ajuntament de València l'any 1996 sols que aquesta vegada en lloc d'anar dalt d'un cavall ho feia sobre un enorme coet. Tot aquest remat, per suposat, fora del centre de gravetat de la falla, marca indiscutible de la casa. Per acabar de completar el conjunt, el mestre situa de contraremat el cap de la fallera que havia plantat com a coronament de la falla Convent de Jerusalem al 1991. Aquest any també resulta assenyalat per a «Pepet» ja que la seua proposta per a l'exposició del ninot aconsegueix alçar-se guanyadora i per tant rep l'indult del foc.

Els anys 1998 i 1999 l'artista és contractat per la comissió de la Societat Club 53. El 1998 la seua

Els anys 2000 i 2001, «Pepet» planta en la demarcació de la falla Societat Club Ortega obtenint un setè

a la Plaça de La Mercè de València l'any 1986 i que portava per lema. «Els drets humans». En aquesta ocasió, «Pepet» li posa un enorme barret a la figura de «Lluis XIV» que forma el cos central de cadafal i que novament està coronat per un lloro. Una falla, sense dubte, descomunal que eixe any va coincidir justament amb la celebració 50è aniversari de la falla Barri Sant Blai que va apostar fortament pel monument i que finalment va ser la triomfadora.

L'any 1992, la falla de la Societat de Caçadors celebra el seu 50 aniversari i «Pepet» atenent a la petició realitzada pels seus fallers, ni més ni menys que deu anys abans, accedeix a plantar-los la falla. Una vegada més l'artista fa patent la seua mestria. Sobre una base que representa l'escut de la ciutat sorgeix el cap d'una fallera i d'esta un gos en equilibri impossible que persegueix a un conill en al·lusió a la tradició de la caça. La falla aconsegueix el primer premi d'aquell any, el quart en el compte personal de «Pepet» a Borriana. El mestre, amb el seu peculiar sentit de l'humor, va deixar retolat en les parts nobles de l'animal del coronament la llegenda: Fins el 75è aniversari.

13

i vuitè premi respectivament. Són falles d'un pressupost modest però en les quals l'artista torna a demostrar la seua màgia. Dimensions més reduïdes però sense perdre ni un pessic de l'atreviment i el risc al que ens té acostumats. L'any 2000 la falla que enllesteix naix d'un pont des del que ix un cap de pallasso subjectat únicament per la corbata i dalt d'aquest un llop tocant un violoncel. Tot i estar totes les peces sobre el mateix eix, l'equilibri demostrat en la composició és més que evident. Al 2001, «Pepet» idea un cadafal que té com a base una reproducció d'un campanar adjunt a l'església de El Salvador de Borriana, conegut popularment com «el campanar del Crist ratat». De la part més alta del mateix i fora de l'eix de gravetat, l'artista corona la falla amb un cupido, reproducció del plantat l'any 1988 a la secció especial de València amb la falla Convent de Jerusalem.

El punt i final de la trajectòria artística del mestre José Pascual Ibáñez «Pepet» a Borriana té lloc l'any 2003 i una vegada més ho fa d'una manera excepcional. En primer lloc perquè planta tres falles a la nostra ciutat, cosa que no havia fet mai. Amb el Club Ortega, comissió borrianenca amb la qual «Pepet» més falles ha plantat, obté un cinquè premi.

La proposta de l'artista es desenvolupa sobre la idea del Quixot i en ella veiem una base formada per un llibre de la qual ix el propi En Quixot a cavall 14

encarant-se a un molí en al·lusió al reconegut passatge relatat en el famós llibre de cavalleries.

Corona el cadafal un ase que, com no podia ser d'altra forma, està fent equilibris sobre la part més alta de molí. «Pepet» demostra una vegada més que el pressupost no té res a veure amb la construcció de la falla i com porta en el seu ADN particular, per menuda i modesta que siga la falla ha de comptar amb les seues senyes d'identitat.

La falla amb la qual l'artista bolca eixe any tots les seues expectatives és la de la comissió de la Falla del Barri de la Mercè, que celebrava el seu 75è aniversari. L'artista planta una espectacular falla, reproducció de la plantada en la plaça del mateix nom de València al 1994. Una vaca de dimensions colossals coronada amb motiu de l'efemèride i sobre la qual revolotegen un grapat de borinots. «Pepet» realitza una plantà espectacular d'eixes que a ell reconeix que li agraden i una vegada alçat el cos de la vaca es disposa a pujar, d'una única tirada, el cap amb la corona i els borinots. Tot un espectacle que va congregar a l'emplaçament un nombrós públic.

La pujada va ser d'infart i un xicotet desajust en l'encaixada del sacabutx principal va obligar «Pepet» a mantindre totes les peces subjectes amb la grua més de 8 hores mentre solucionava el problema. L'artista no parava de pujar i baixar per dins de la vaca amb fustes amunt i avall i sols es sentien colps de martell dins de la falla. A les quatre de la matinada, «Pepet» va eixir de dins i amb tota

la seguretat que li confiava més de quaranta anys de professió va dir a l'operari de la grua: amolla! Un sincer i emocionat aplaudiment per part dels fallers i falleres que estàvem allí va retronar en la plujosa nit de la ciutat. Aquest gran treball, a criteri del jurat va merèixer el segon premi. Nosaltres i la immensa majoria dels que varen visitar la falla sabíem que era el primer. Com a colofó a la seua carrera, aquell 2003 el mestre «Pepet» planta la que és fins al moment l'única falla de l'ajuntament a la nostra ciutat, que d'aquesta manera va voler celebrar també les noces de diamant de les falles a Borriana. Sobre la base d'un joier, l'artista motlura dues figures que representen unes xiques subjectant un gran cor i sobre les que es situen uns coloms. Es tracta d'un coronament inèdit i

que com era d'esperar compta amb una bona dosi de risc, ja que les dues figures principals ixen del joier amb una notable inclinació.

Amb aquestes tres falles i 42 anys després d'aquella primera falla al Barri d'Onda, «Pepet» es retira de les falles de la seua ciutat amb el mateix guardó aconseguit aquell any, però amb un palmarès total atapeït d'èxits i, el més important, havent obert el camí a tota una generació d'artistes fallers i havent-se convertit en la referència i mite de les falles de Borriana. Gràcies per tot i per tant, Pepet.

Relació d' imatges per ordre d'aparició  José Pascual Ibáñez Pepet

 Falla Societat Club Ortega 1984

 Pepet als anys 60

 Falla Don Bsco 1990

 Falla Barri d'Onda 1961

 Falla Societat de Caçadors 1992

 Falla Barri d'Onda 1962

 Falla Societat Club 53 1998

 Falla Barri La Mercè 1963

 Falla Societat Club 53 1999

 Falla Barri La Mercè 1964

 Falla Societat Club Ortega 2000

 Falla Societat Centre Espanya 1964

 Falla Societat Club Ortega 2001

 Falla Barri València 1965

 Falla Societat Club Ortega 2003

 Plantà falla Mercat-Escorxador 1966

 Falla Barri La Mercè 2003

 Falla Mercat-Escorxador 1966

 Falla Municipal 2003

 Falla Sport Ciclista 1972

 Pepet al Museu Faller de Borriana

15

Siguem sincers. Segurament no caldrà agafar la càpsula del temps i viatjar al passat per trobar-nos amb gent que puga considerar que efectivament tot això dels microxips, els cables de fibra òptica, internet, el 5G, la intel·ligència artificial, el big data i les Smart City siga cosa d’autèntica màgia. A dia de hui, i de vegades amb motius més que evidents, la transformació digital que vivim i que la pandèmia ha accelerat de manera més que exponencial pareix per alguna gent més bé cosa de bruixeria. Especialment quan es fa a costa d’una pèrdua d’humanitat. Especialment quan la tecnologia és el pretext per a retallar en la qualitat dels servicis i l’atenció personalitzada a la gent.



Que li ho diguen a Carlos San Juan, eixe jubilat valencià que en poc de temps ha aconseguit amb la seua campanya “Sóc major, no idiota” (per cert també amplament promocionada amb ferramentes digitals com són les xarxes socials) posar en l’agenda social, mediàtica i política la necessitat que la banca no empre la digitalització com l’excusa per a retallar en drets i atenció personalitzada a col·lectius, com les persones majors, que poden tindre molts entrebancs per accedir a unes noves ferramentes que altres ja tenim amplament interioritzades. Una excusa d’eficiència que com en tantes altres vegades en esta ocasions amaga raons purament i egoistament economicistes d’una certa banca sense cor.

Per això mateix, de tindre la vareta per a fer màgia en este complex i apassionant terreny de la transformació digital el que faria seria usar-la amb totes les meues forces contra la bretxa digital i per posar – abracadabra!–eixa mateixa transformació digital al servici de la humanitat i no al inrevés. Garantint així amb conjurs i pocions

16

si s’escau que la digitalització que vivim tinga a l’ésser humà, a la qualitat de vida i el benestar de les persones, en el centre... i no en la diana.

Perquè només és smart si no deixa a ningú arrere. Per què només hi ha transformació si no és involució. Perquè els innegables avantatges de la tecnologia no ens poden fer oblidar els obstacles i barreres que també generen alguns accelerats ritmes sobre determinats perfils d’usuaris i sobre determinats àmbits de la vida quotidiana.

I no, no seria l’únic conill que tractaria de traure del barret ja que ens arromanguem les mànigues per a fer màgia. La transformació digital ha de ser útil per donar resposta a reptes i problemes urgents, evidents i palpables com els que afronta la nostra generació en un termini que ja no és tant llarg com ens agradaria. Parle, per posar un cas, de l’emergència climàtica. A Smart City València sempre parlem de ciutats intel·ligents i sostenibles precisament per evidenciar la relació entre el paradigma tecnològic de les smart cities i l’assumpció d’un compromís ferm en la lluita contra el canvi climàtic. Un compromís ferm i per cert inajornable si volem eixir d’esta.

Sensors, quadres de comandament, xips i intel·ligència artificial han de ser el mitjà i no la finalitat per, entre moltes altres coses, plantar cara al canvi climàtic que provoquem la nostra desnortada humanitat.

Una ferramenta eficient i potent per exemple per assolir una mobilitat vertaderament sostenible, que reduïsca l’emissió de gasos d’efecte hivernacle que fan perillar la nostra salut i la del planeta. La tecnologia deu fer la seua màgia també per a millorar l’eficiència energètica, per tindre informació real sobre la nostra petjada ecològica i poder

divulgar i prendre així consciència col·lectiva de tot allò que podem i devem millorar.

Autobusos amb sensors embarcats que ens donen informació en temps real a tots els barris de les nostres viles i ciutats. Sensors que detecten fugues i optimitzen el consum d’energia en edificis intel·ligents que estalvien recursos a la ciutadania i disgustos al planeta. Places d’aparcament intel·ligents que ens ajuden a no fer trajectes innecessaris. Aplicacions, webs i finestretes digitals al servici de persones , que tracten de fer la vida més còmoda i que mesuren el seu impacte en unitats d’humanitat i no només en euros.

Potser no serà cosa de màgia i sí de ciència, però si ho és que siga també de ciència social i no només d’informàtica i telecomunicacions.

Si per rematar el xou poguera fer desaparèixer alguna cosa de tot este paradigma seria la manca d’empatia i l’egoisme per tal que estos no esborren del mapa la humanitat i la sensibilitat. Digitalització, clar que sí. Humanitat, per descomptat que també!

Pere Fuset València a 31/1/2022 Dia Internacional dels mags Pere Fuset és persona humana i @perefuset a les xarxes. Regidor d’Agenda Digital de l’Ajuntament de València, expresident de la Junta Central Fallera.

Pseudoindie i amant de la comunicació, la cultura festiva i el vermut.

Progressista i valencianista. Faller de Corona i Noscarmientas. Company humà de la felina Pinya i un que en un convuls 2020 es va tatuar una meditadora fallera damunt del colze per no oblidar mai que “Açò també passarà”.

17

Una ferramenta per a tornar a viure moments màgics No tenien superpoders, ni van fer màgia, però sabien que si tornaven les falles, tornaria la màgia de plantar, cremar, juntar-se i tornar a sentir-se amb totes les lletres i amb majúscula, FALLERS. Però quins trucs van utilitzar per a aconseguir hipnotitzar a les autoritats sanitàries?

1.



Multiplicació de la confiança Aquest numeret consisteix en entrar a una reunió amb el malnom de fallers igual a festers i bufats, i aconseguir capgirar eixa creència de tal manera que a l’endemà la sensació que es tenia a la Conselleria de sanitat era la de comprovar que si els qui havien vingut el dia abans eren els fallers o ens van confondre de col·lectiu. Bromes a banda, es va mirar d’elaborar un nou relat al voltant de la festa més ferm i consistent amb la prudència i la responsabilitat com a eixos troncals. El primer truc havia sortit efecte, era 23 de març de 2021 i les falles estaven més a prop.

2. Desaparició dels dubtes La següent reunió ja va tindre més substància i les falles no van parar de treballar mitjançant la taula de seguiment, i eixe 4 de maig es va entregar un pla sanitari on s’explicava fil per randa, tots els actes i l’adaptació que es durien a terme per a poder-los celebrar.

Eixe dia, tot i que, no es va aclarir la data final per a poder celebrar les falles, ens van tractar de igual a igual i el treball va començar 18

a ser conjunt, els ponts entre la Conselleria i les falles es van certificar i fortificar, els dubtes van desaparèixer a les dos voreres, a la Conselleria ho veien possible i a les falles es començava a treballar amb certa seguretat amb la idea de contractar el necessari per a la setmana fallera.

3. Traure-se’n de la mànega un as en forma de pla sanitari Com hem pogut relatar al truc anterior, el pla sanitari era decisiu i també vam entendre que l’interès era nostre i que nosaltres teníem les eines necessàries per a poder estructurar un pla sanitari realista però que sobretot, enumerara tot allò que per una qüestió de risc no es podria realitzar i que tal volta, si enteníem que tots els sectors de la societat van haver de sacrificar una part de la seua existència per a poder tornar a l’activitat, les falles no eren ni més ni menys.

I com passa a les pel·lícules, l’as va fer guanyar la partida. 10 de maig de 2021, hi hauria falles a partir de l’1 de setembre, una data que quedarà per a la història de les falles. Eixe dia va suposar el principi de tot.

4. Convertir en pardals a tots els haters i que se’n vagen volant El camí com es pot suposar no va ser fàcil. Si al fet de viure una pandèmia li sumes la pressió social contra les falles d’eixes ments estretes que es pensaven que els fallers volien unes falles com sempre, a eixos es varen unir la legió de porucs que apostaven per parar-ho com a solució a la crisi sanitària. Calia no oblidar

que es pot morir de Covid però de la mateixa manera es pot morir de pena i de fam.

Doncs sí, el govern valencià va fer el que calia per damunt d’allò que els poguera interessar i per això es van plantar les falles, perquè els fallers vam convèncer a qui tocava i quan tocava.

A la fi tots eixos pardals que piulaven fort a una xarxa social es van anar com les oronetes a l’època de tardor, buscant un millor clima i algú que es fera ressò de les seues peticions.

5. Estar apegats a metre i mig Però si alguna cosa d’esta pandèmia ha sigut màgica a les falles, més pròpia d’un numeret de circ, és el fet de guardar distàncies entre fallers i falleres d’un metre i mig i sentir que eixa distància ens unia més que mai, eixe va ser l’èxit de les falles, una cosa tan senzilla com respectar les normes, eixes normes que ningú creia que les respectaríem. Cal reivindicar-ho perquè des de que s’han celebrat les falles, les restriccions han anat caient. Les falles van ser el principi de tot, on el col·lectiu es va llicenciar en civisme i convivència.

6. Somriure amb els ulls Les falles són la festa dels sentits, pots gaudir dels cinc sentits en un dia de falles.

I com si fora màgia, les falles també han aconseguit que els sentits s’alteren i s’intercanvien, sinò com és possible que totes 19

les falleres han après a somriure amb la mirada i a dir gràcies amb els ulls amb una mascareta posada? Això és pura màgia.

Sense tocar hem abraçat també i moltes coses més que pagava la pena fer d’altra manera per tal de continuar junts, tots junts i construir un nou nosaltres, serè repetitiu, però això és màgia.

7.

Plantar , simplement plantar, perquè plantar es màgic I si un truc destaca sobre la resta, eixe és plantar una falla en setembre i que parega que és març. Quin és el truc? Aquesta vegada explicarem el truc però no haurem de matar al lector!!!

El truc és fer de març més que un mes del calendari, el truc és fer de març un sentiment i quan s’aconsegueix, es poden plantar falles en qualsevol mes, que és bo si és necessari per a plantar falles.

Plantar és un somriure del destí, és tornar a ser, tornar a estar i sobre tot és tornar a sentir-se faller, és parar-te davant d’una falla i pensar que l’esforç ha pagat la pena, que ja està plantada i que només eixirà d’ací en forma de cendra i les seues espurnes anunciaran unes noves falles, tan desitjades com màgiques.

Per això, plantar, sempre plantar.

 20

Bonus track Un altre truc, el més difícil encara, serà donar-li vida a una taula de vertebració de falles, però més prompte que tard farem màgia i la unió de totes les falles de la Comunitat Valenciana estaran unides en una associació al socaire i protecció del govern valencià. És necessari i encara que semble màgia, serà.





21

PRIMERA LLETRA: APROXIMACIÓ A LA RENAIXENÇA Entrat el segle XIX, el valencià havia perdut tot el prestigi literari que havia atresorat en èpoques passades fins a tindre un Segle d’Or. També havia deixat de ser llengua vehicular administrativa feia més d’un segle. La nostra llengua continuava sent parlada i transmesa pel poble però abandonada per escriptors, periodistes o divulgadors. Per les elits culturals, econòmiques i polítiques. Només apareixia de manera escrita en usos populars com auques, diàlegs o publicacions satíriques.



En plena efervescència del romanticisme per tota Europa, el món cultural valencià també cerca en el passat eixe conreu del sentiment, la particularitat i la indiosincràcia pròpia que es troben en l’arrel de l’esperit del moviment. I en eixe passat es retroben amb la història i la llengua valenciana. Tertúlies, centres educatius com els escolapis del carrer carnissers del Cap i Casal, i agrupacions culturals fan de nexe d’unió dels protagonistes d’este retrobament. És el cas del poeta Joan Arolas, l’historiador i cronista de la ciutat de València Vicent Boix, el polític i historiador Lluis Lamarca, l’escriptor i editor Pasqual Pérez i Rodríguez, l’advocat i catedràtic d’economia política Antoni Rodríguez de Cepeda, el polític i periodista Antoni Aparisi i Guijarro i l’escriptor i també periodista Joan Antoni Almela entre altres.

En referència a eixe retrobament lingüístic és de destacar la publicació de Lluis Lamarca en 1839 del seu “Ensayo de un diccionario valencianocastellano” que tingué una segona edició augmentada en 1842.1 També 1 Precíssament al pròleg d’esta obra les paraules indiquen com per al poble i per al propi Lamarca l’us del castellà els hi resultava en més d’una ocasió dificultós, així diu: “La utilidad de este pequeño Diccionario es sin duda alguna general para todos los que han nacido y criádose en el reino de Valencia; mas en concepto del autor convendrá principalmente

22

la creació d’associacions d’interés cultural com és el “Liceo Valenciano”.

Esta associació naix en 1836 amb l’objectiu de fomentar les ciències, les lletres i les arts. Així s’explica que es dividira en quatre seccions com n’eren: Literatura, belles arts, música i qüestions agredades, a banda de comptar amb diferents càtedres d’estudiosos que recolzaven la seua activitat.

“El Liceo Valenciano” esdevindrà una peça clau en el camí cap a la Renaixença, puix, al número 3 de la seua publicació periòdica baix la mateixa denominació que l’associació, en concret el 16 de gener de 1841, Joan Antoni Almela publica dins de la secció de literatura, un article encapçalat amb el següent títol: “Lengua Valenciana” i en el que, després de fer una somera relació de la llengua valenciana al llarg de la història concluix amb estes paraules: “Hoy quedan muy pocas personas que conozcan la verdadera lengua lemosina, pues la que se llama valenciana, no es mas que un resto de voces de aquella mezcladas con otras castellanas; y sin embargo todavía es Dolsa pera l’ouit y tendra al cor.”

No serà fins al següent número, el 4, publicat el 23 de gener de 1841 quan es produisca el fet històric de l’aparició d’una mostra escrita i imprentada en una publicació. Es tracta del poema signat per Tomàs de Villarroya2 i titolat “Canzó”. La seua publicació s’emmarca baix la següent ponerle en manos de los niños, los cuales, con su lectura y manerjo, se irán familiarizando con aquellas vozes castellanas que mas comunmente se ignoran, y cuya averiguacion ha costado á vezes gran trabajo, aun á personas mui instruidas.” (Pàg. VI) o “Pocos serán ciertamente los valencianos, que hablando ó escribiendo en castellano, no se hayan visto detenidos alguna vez por no acertar con la correspondencia de la voz valenciana que se les ocurria, y que era quizá la mas propia para espresar la idea. De mi sé decir que me he encontrado con mucha frecuencia en este caso.” (Pàg. VII) 2 Tomàs Villarroya i Sanz (Valéncia C 1798-1862) va ser llicenciat en dret, fiscal en Vila-

explicació: “Habíamos pensado dar cabida en el número anterior á la siguiente composición para que se pudiese formar concepto sobre el estado actual de la lengua valenciana, con motivo de lo que sobre la misma escribimos; pero no habiendo tenido lugar en aquel, nos vimos precisados a diferirla hasta el presente.” Este poema comença així: L’amor es lo cèl, lo cèl es l’amor.

Angel que Deu per mon conort envia, celest visió de mes ensomits d’or, image d’ilusions y poesia, delisia del meu cor.

L’aposta per l’atenció al valencià per part del Liceo Valenciano no quedaria en anècdota. Així hi continuaren les publicacions al voltant amb tres poesies més de Villarroya, entre 1841 i 1842. Comentant la que dedica a Antonia de Montenegro3 s’indica que “D. Tomás ha sabido también probar que la lengua valenciana por su dulzura, laconismo y espresion era digna de ser otra de las primeras que hicieran trabajar á la imprenta. (...) rogámosle á nuestro amigo que continúe siendo el defensor de la real i jutge en Moncada.

3 Maria Antonia de Montenegro va ser una cantant d’òpera de fama internacional durant el segle XIX. No debades actuà en França, Itàlia, Dinamarca, Alemanya i el Regne Unit.

23

lengua lemosina y del gay saber, seguro de que sus compatriotas le guardan una de las páginas mas brillantes en la biblioteca valenciana.”

Una altra de les publicacions de l’època que dedica espais al conreu de la llengua valenciana és “El Fénix”, setmanari dirigit per Rafael de Carvajal junta a Lluis Miquel i Roca, que s’edita entre 1844 i 1848 i que baix el subtítol “Semanario valenciano de literatura, artes, historia, teatros, etc.” aplega entre les seues fulles, a banda d’altes col·laboradors als Almela, Lamarca, Arolas, Pascual i Genís o Vicent Boix. També a Josep Bernat i Baldoví el reconegut mestre de la sàtira. Una espècie de vers solt capaç de crear el seu propi univers de publicacions. Si més no, en 1837 participa des del principi en la publicació de “El Mole”, el primer dels setmanaris de crítica política de caràcter liberal. Una publicació anterior a la del Liceo Valenciano però que emmarque en les de condició festivo-popular.

“El Mole” naix per la iniciativa de Josep Maria Bonilla en la que col·laboren Bernat i Baldoví i Pasqual Pérez i Rodríguez. Un triunvirat que participaran de tot un seguit de periòdics de crítica política des d’un biaix liberal com “La Donsayna”(1844), “El Cresol”(1844) o “El Sueco”(1847).

A mitan del segle XIX estos autors romàntics transmeten eixa preocupació per la recuperació dels trets històrics, culturals i lingüístics valencians als jóvens que anys més tard conformarien el nucli principal de la Renaixença valenciana. No debades, és Pasqual Pérez i Rodríguez qui, el 1857, publica al diari “El Conciliador” que dirigia, les primeres poesies de Teodor Llorente amb 21 anys. També qui va orientar a un altre poeta Vicent Wenceslau Querol, estudiant de les escoles pies on era mestre.

24

Encara que Teodor Llorente roman a la història com el gran prohom de la Renaixença, Querol, més conegut per la seua producció poètica en castellà, també hi participa del moviment de recuperació literària del valencià. Així, es té constància d’almenys una poesia en valencià escrita al voltant de 1856-1858 titolada “A Valencia” que s’ha conservat però sí apareix en les actes de la societat literària “La Estrella” fundada en 1952 pel mateix Querol.

En 1855, dins dels actes convocats per a cel·lebrar el quart centenari de la canonització de Sant Vicent Ferrer apareix la que podriem considerar la primera obra col·lectiva poètica en presència del valencià prèvia a la Renaixença. La Corona Poètica a Sant Vicent Ferrer es publica primer per a recaptar fons per als órfens de Sant Vicent el 29 de juny i, posteriorment al final de l’any dins del llibre de Vicent Boix “Fiestas que en el siglo IV de la canonización de san Vicente Ferrer se celebraron en Valencia”. En esta corona poètica trobem un seguit de poesies en valencià escrites per Josep Baptiste Marqués, Benet Altet, Joan Antoni Almela, Pasqual Pérez i Rodríguez, Maria Orberà, Josep Manuel Blat i Federico Blasco.

En 1859, el mateix any, que els de Barcelona, Marià Aguiló i Fuster4 l’intelectual mallorquí que era el responsable de la biblioteca de la Universitat de València baix el patrocini del Liceo Valenciano, convocaren uns Jocs Florals sense continuïtat on Teodor Llorente va ser guardonat 4 Marià Aguiló i Fuster és de gran influència tant en Llorente com en Querol que participa de la Renaixença catalana quan, posteriorment, va dirigir la Biblioteca de Barcelona, arribant a ser mestre en gay saber. Hi ha una quarteta de la seua ploma que definix el seu esperit i quina va ser la influència en els poetes valencians: “Cap nació pot dirse pobre/si per lletres reneix.(Poble que sa llengua cobra/se recobra a sí mateix.”

amb el premi a la millor poesia valenciana que a aquell certamen va rebre el nom d’Alhelí d’Or. El nom del poema n’era: “La nova era”.

Posteriorment, Vicent Boix, des de la secció de literatura de la Societat Econonòmica d’Amics del País de Valéncia que presidia va convocar a partir de 1866 uns premis literaris als que hi trobem premiades composicions com “Les tres germanes” (1866) de Rafael Ferrer Bigné, “Flors del Túria” (1868) de Jacint Labaila o “Patria, Fides, Amor” (1872) de Vicent W. Querol.

El mateix any de 1866, Teodor Llorente funda el diari Las Provincias sense el que no podria explicar-se la Renaixença valenciana no només per la publicació de les notícies literàries, culturals i pròpiament relatives a la llengua valenciana, sinó també per publicar en les seues fulles obres literàries en valencià quan, realment, es tractava d’un diari d’informació general majoritàriament política.

A banda d’altres associacions que col·laboraren en l’ambient cultural que propicià el renaiximent de les lletres valencianes, trobem la fundació en 1870 de l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de Valéncia” del que formaven part Querol, Llorente, Ferrer Bigné o Pizcueta entre altres. Encara que la vida cultural de l’Ateneu es desenrotlla fonamental en castellà, hi trobem publicació de poemes valencians dels poetes citats i també de Sanmartin i Aguirre o Labaila.

Tota esta conjuntura d’efervescència cultural de creixent recuperació del valencià

com a llengua literària, que he replegat només en els seus trets més significatius, confluix en la fundació de “Lo Rat Penat, Societat d’Amadors de les Glòries de Valencia y son antich Realme” el 31 de juliol de 1878. Els presents trien per unanimitat la primera junta amb Vicent Boix com a president honorari, Feliu Pizcueta com a president, Labaila i Orga com a vicepresidents, Constantí Llombart som a soci iniciador i fundador, Vives Liern com a secretari i com a vocals: Ferrer i Bigné, Eduard Escalante, Balader, Bodria, Carboneres, Vives Mora i Penella. Lo Rat Penat convoca, al següent any de la seua creació, els seus primers Jocs Florals en els que Teodor Llorente i Olivares guanya la Flor Natural amb la composició titolada “A la regina de la festa” que va ser la seua filla Maria Llorente i Falcó.

LA RENAIXENÇA A TORRENT Com hem vist, els jocs florals, els certamens literaris en general, esdevenen com la màxima expressió de la Renaixença. Durant les dècades dels 80 i 90 del segle XIX, els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de València convocats per Lo Rat Penat es consoliden com a concurs literari i també com a mostra de valencianisme. A finals del segle XIX, el model jocfloralista intenta una expansió pel territori valencià. Els primers en convocar-se fora del Cap i Casal són els de Llucena en 1896 que només duren un any. Posteriorment els de Torrent.

Ja en 1898 i 1899 existix un intent de celebrar-los a la nostra ciutat, però la seua realització efectiva serà en 1900 i 1901.

25

De la mateixa manera que els Jocs Florals de Lo Rat Penat, per a que cualle la convocatòria del certamen literari torrentina existix una ambient previ i un treball d’un grapat de persones darrere. També com en el cas de la Renaixença en general amb el paper del diari Las Provincias, una publicació torrentina serà fonamental “La Crónica” que, a banda, és el primer periòdic que se publica en Torrent. El seu primer número veu la llum el 4 de desembre de 1897 tenint a Silverio Ribelles Comín5 com a director i, al seu fill, Ramiro Ribelles Roig com a redactor i alma mater, i a Francisco Torán Fabiá com a administrador. Cal dir que pare i fill, Francisco i el seu germà Jaime, junt a Enric Lassala Izquierdo, jutge de primera instància a Torrent des de 1893 a 1901, Isidro Baviera Burguet, secretari de l’Ajuntament, Vicent Marin Ferrer, empresari i constructor del Teatre Principal de Valéncia i Pasqual Miquel Ros, alcalde des de 1899 són membres corresponsals de Lo Rat Penat a la localitat de Torrent, per tant participaven activament de l’ideal regionalista de l’entitat.

No debades, el Centre Excursionista de l’entitat valencianista, visita Torrent en desembre de 1897 amb visitants tan il·lustres i significatius com Teodor Llorente, Lluis Cebrian Mezquita, Josep Maria Puig Torralva, Josep Bodria, Francesc Badenes o Leopold Trenor. Visiten la Torre, el jutjat de primera instància, la parròquia de l’Assumpció i el Convent de Mont-Sió acabant el matí amb una paella a un xalet prop de l’estació del trenet. Al finalitzar el dinar es cantaren albades al ritme de tabalet i dolçaina pels germans Ciriaco i Gaspar Piles Chaparro “Mascarilla” que dirigia un grup de ball en la localitat. La última d’elles deia així, contenint una clara al·lusió als promotors de tan magna visita: 5 Silverio i Ramiro apareixen afincats a Torrent des de 1889. Silverio és destinat a este municipi com a secretari del jutjat de primera instància.

26

“Que vixca l’achuntament!

Que vixquen los del chusgat!

Vixca el poble de Torrent Més que tots, Lo Rat Penat!”

Amb posterioritat a esta visita, comença a proposar-se la celebració d’uns jocs florals torrentins aprofitant l’altaveu que proporcionen les fulles del periòdic “La Crónica”, així Ramiro Ribelles, que escrivia baix el seudònim de “Zenón”, apunta en gener de 1898, “Pensamientos grandioso y culto es, indudablemente (...) la organización de los agradabilísimos Jochs Florals, cuya feliz idea, iniciada por nuestro director, ha sido secundada.” Però, quan pareixia que podrien ser una realitat, no va ser possible. Tampoc durant 1899. Però eixe mateix any, és elegit alcalde Pasqual Miquel que, com he indicat és soci de Lo Rat Penat i amic personal de Silverio Ribelles i Enric Lassala. De manera que, amb la determinant implicació de l’alcalde, els Jocs Florals de Torrent són una realitat en 1900 i, posteriorment, també en 1901.

Els dos certamens literaris es convoquen com a part dels festejos en honor de Sant Lluis Bertran dels dies 15 al 19 d’agost. Els de 1900 tenen com a Flor Natural la poesia d’Antoni Palanca i Hueso “Llunt d’ella” i com a regina a Carmen Chuan Pallardó. Mentre que els de 1901 correspon a “Juventud” de Vicent Almela i Mengod, sent regina la filla del director de “La Crónica”, Maria de la Concepción Ribelles Roig.

Les notícies dels Jocs Florals torrentins trascendixen les fulles dels diaris locals i no només apareixen a Las Provincias d’agost de 1900 i 1901 com podria derivar-se de la relació dels promotors amb Lo Rat Penat i l’activisme del diari de Llorente en favor de les activitats

literàries en valencià, sinó també altres diaris com “La Voz de Valencia” se’n fan ressò.

POESIES AL VOLTANT DE TORRENT Ja durant els primers anys de la recuperació literària del valencià, podriem dir que a la protorenaixença, Torrent apareix entre les versades del poetes. I no de qualsevol, sinó de la ploma de l’insigne Josep Bernat i Baldoví que dedica u dels seus epitafis a una torrentina en el número 7 de “La Donsayna”: “Morí unflá com una seba esta chica de Torrent, que li dien Que-no-beba, y sempre estaba bebent.”

Més que parlar de Torrent, estos versos usen el nom de la nostra ciutat com a part de la rima, encara que no deixa de ser un testimoni del seu us per reconeguts poetes, com també és el cas de Constantí Llombart i el seu vers apareguts a “Abelles i Abellerols” de 1878: “Mala es troba en Barselona sérta chica de Torrent, y pa que la vecha pucha a cas un dotor entés.

Toca, l’obri la siñora, baix el meche el despaig té, y al dirli: -¿Está don fulano?

-Sota, sota. la muller contestá sonrientse, y l’atra qu’este llenguache no enten, -La sota, prenent la porta li respon, -será vosté.”

27

O el següent vers de Salvador Estellés també motivat per certa disquisició lingüística aparegut en les fulles del número 3 de la publicació “El Rubí, setmanari científic, literari, teatral i d’interesos materials” el 15 de setembre 1861: Estant menchant y bebent disputaben en l’hostal un hijo de Portugal y un carreter de Torrent; vingueren casi á les mans, y la cuestió consistia en qui mes pronte diria el nom de dos arbres grans.

Don Pedro Boca-fondeira (Que així es fea nomenar) digué segur de guañar “Moreira y Albercoqueira” Y cremat el valensiá va dir, “això no val res” “Mes pronte ne dic yo tres” Chop, Pi, Hom, pague chermá.

Encara que esta última versada la puguem inscriure dins de les que apareix Torrent per afavorir la rima, també és cert que ens presenta una tipologia de torrentí que estarà present en les poesies de la Renaixença com a negociant i espavilat al temps que bròfec, rabosí i enredrador. Així, el mateix Constantí Llombart en Niu d’Abelles (1876) publica el següent epigrama:

28

Un vinater torrentí, déls que el ví solen aiguar, “¡Jesus-digué-quant de ví!” y estaba mirant la mar.

Esta definició del torrentí que trobem en la poesia de la Renaixença no hem d’oblidar que s’elabora des de la òptica d’uns autors que hi viuen majoritariament a València Ciutat i que el seu contacte amb la gent de Torrent és, bàsicament, amb els torrentins que es desplacen al Cap i Casal per a vendre els seus productes, siguen llauradors o d’altres oficis com l’aiguador, el vinater o,fonamentalment, el granerer. Així, a 1877 dins de “Lo Rat Penat: Calendari Llemosí” d’eixe any, trobem uns versos d’Antoni Roig Civera a manera de conte vell entre dos granerers que resulta ben simptomàtic. Una versada que es va reproduir en diverses publicacions durant els següents anys, qüestió que ens parla del seu èxit, així com de la connexió amb el subconscient general al voltant de la visió dels torrentins. En la versada, Mariano i Pepe són dos granerers de Torrent que raonen al voltant del preu de les graneres i cóm Mariano li’n pot trare profit al producte amb uns preus tan baixos.

La raó s’explica al remat del vers: (Diu l’altre).-¿Cóm teu arregles, que les vas venent á quatre y encara guanyes? A veure!

Y llavors, digué Mariano: -Perque jo les furte fetes.

En passar els anys i crear-se vincles d’amistat i coneiximent per part dels poetes amb el poble de Torrent, com hem vist en l’apartat

anterior de la Renaixença a Torrent, la visió poètica del granerer s’endolcix. D’alguna manera podriem dir que és més romàntica i pròxima a accentuar els trets de laboriositat sense que es puga amagar el caràcter rialler i un tant pocavergonya del personage.

Ho podem comprovar en el poema de Francesc Badenes i Dalmau premiat als Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1899, publicat en el número 10 de “La Crónica” i titolat “El granerer” a on trobem estes versades: Apareix per el carrer ab el sarió’l torrentí6, que’n veu forta crida així: “¡Senyora ama: el granerer!”

Es moreno, ben plantat; porta al cap un mocador; faixa, jopetí enflorat y pantaló de color.

Sempre du la burla al llabi quan tracta de divertir; pero ningú podrá dir que hatja inferit un agravi.

d’esta vila,/es perque es falsificat.” També ens transmet el físic i la personalitat del granerer: Jove ó vell, el voréu sempre que está per lo sol cremat, més pronte prim que altra cosa, els ulls vius com un pinsá, les cames ágils y fortes, rialler y espavilat, y així viu felís y alegre en este clot mundanal.

Esta poesia, publicada en el número 23 de “La Crónica” va acompanyada d’un altre romanç, dedicat a un altre dels oficis definitoris de Torrent, el xocolater. Els següents versos són ben significatius: Ell ven bollos, may tauletes, segóns el usage antich, en paquets de dos ó cuatre lliures7 ó una cosa així.

La sehua moda de vendre, caballers, es d’un estil tan particular, tan cuco, que á ningú se li ocurrix com no fasa jocolate y se diga torrentí.

Un any abans, en la colecció de romanços de Josep Maria Puig i Torralva que guanya el premi oferit pels germans Torán dins dels Jocs Florals de Torrent de 1900, li dedica un d’estos romanços al granerer.

En ell, a banda de descriure el seu treball, cóm venia les granerers en la ciutat de València, ressalta que es tractava d’un ofici esencialment torrentí “granerer y torrentí/casi tot ve á ser igual; y qui no es fill

Més enllà dels oficis que romanen encara en la memòria colectiva com a propis de la cultura i història torrentina, hi ha altre tret cultural

6 Un sarió era una bossa que s’usa per a portar coses sobre el coll de les persones.

7 Una lliura valenciana equival a 355 grams del sistema de medició actual.

29

que apareix en la poesia de la Renaixença en dos vessants, la primera com a exemplificació de quan els esdeveniments acaben malament, l’altra, més pròpia de l’esperit del moviment, com a mostra de cultura ancestral: El ball de Torrent.

De la primera referència, trobarem exemples a dojo, com este del número 4 de La Traca de desembre de 1884 quan referix uns balls que es celebraven al teatre Apolo amb l’assistència de molts jóvens: Se divertirá la chent que vacha allí ha fer el bolo; pero espay qu’els balls d’Apolo no siguen balls de Torrent.

En quant a la segona menció, la propiament cultural, la més significativa és la premiada als Jocs Florals de Torrent de 1900, en el premi ofert per Lo Rat Penat titolada “El Ball de Torrent” i escrita per Manuel Hernán Cortés i Pastor un mossén de Rocafort que participa del moviment renaixentista valencià. La poesia descriu cóm en dies de festa se celebrava el ball, va relatant les diferents parts amb els diversos personatges, dances i enredros; descripció que acaba: Escomensa el cañaret.

L’alcalde va á redolons y la virreyna també, el capellá cau damunt, no mes s’ouen que chemecs.

Alló es una confusió, y quin estruendo... pareix que ha arribat la fí del mon.

30

Cada bach, solta la chent una carcallá tremenda; cada gesto es un estrem; vore als aguasils per terra es un gran divertiment.

Vinguen palos y esclafits, guañen per fí els bandolers, y á bachs y tamborinaes acaba el Ball de Torrent.

En tot cas, les poesies que parlen de Torrent no són només d’arrel cultural o tradicional, també en trobem fins i tot de crítica política sense oblidar el sarcasme. Així, per a les eleccions de 1899, el ja nomenat Vicent Marin Ferrer prepara una panegíric per a demanar el vot cap a la seua candidatura, clavant-se en la primera versada amb els rivals. Com es pot comprovar, la política no ha canviat massa: Fijeuse en la gran unió dels polítics de Torrent, que per menchar del torró, s’achunten l’Espardeñer, el Pollastre y el Capó.8

Vicent Marin no va obtindre rèdit electoral d’esta versada, encara que passats uns anys sí arribaria a regidor de l’Ajuntament de Torrent, un consistori que en 1889 rebia també crítiques, almenys així apareix en el número 128 de La Traca del 25 d’agost de 1889 a on l’anònim poeta 8 Publicat en “Torrent i la seua premsa: entre dos segles” (1997) gràcies a l’arxiu de la família Beguer Esteve.

demana que canvie l’alcaldia usant, de nou, la granera com a atifell metafòric per a produir la neteja política: Els granerers de Torrent, a fi de no pedre ripio, pera dese monesipio una granera están fent.

Sols mos falta lo millor; mos falta, y no ho prenga á chansa, persona de confiansa pa’l cárrec d’agranaor.

El periòdic “La Crónica” fonamentalment, però també “El Regional” en menys mesura, publiquen poesies d’autors locals o arrelats a Torrent, com és el cas de Diego Parra, Pepe Fort i Miquel Gimeno Puchades9 que aplega a publicar el poemari “Flors marcides”. Entre estes poesies hi ha un grapat d’elles dedicades a Torrent o els torrentins. Entre totes estes destaca la de Miquel Gimeno titolada precíssament “Torrent” publicada en el número 3 de La Crónica el 2 de febrer de 1898 que comença: Com jove hermosa, aixerida, adornada en blanch mantell, qu’esfonsa los peus en l’horta y alça la mirada al cel;

Per últim, fruit de tot este ambient cultural i de confraternització entre poetes i amants de la literatura i cultura valenciana diversos poetes 9 De Pepe Fort no en tenim més informació. Diego Parra és un torrentí amant de la poesia i el teatre. Miquel Gimeno és impressor i les seues màquines donen a llum, durant diferents etapes als periòdics “La Crónica” i “El Regional”

de la Renaixença publiquen poemes que compten amb Torrent com a inspìració. Així, publicat al número 10 de La Crónica de l’11 d’agost de 1899, on també apareix la nomenada de “El Granerer” de Badenes Dalmau, es publiquen uns “Cantars de mon viaje a Torrent” de Vicent Almela i Mengod, poeta de Castelló i guanyador de la Flor Natural dels Jocs Florals de Torrent de 1901 com hem indicat adés. Els primers d’ells li’l dedica a les dones torrentines: Ab son mantó de Manila y ab ses joyes excelents, van per la plasa els dumenches les fadrines de Torrent.

Precíssament “La dona torrentina” és el títol d’una altra de les poesies que Francesc Badenes i Dalmau, poeta d’Alberic, premiat amb la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1898 obtingué un guardó en els de 1900 amb este poema que va ser llegida durant l’acte de pleitesia a la regina dels Jocs Florals de Torrent del mateix any que comença i acaba amb la següent quintenta: En la vega valenciana, que primavera engalana de flor perfumada y fina, no hi ha joya més galana que la dona torrentina.

Un altre del poetes relacionats amb Torrent és Leopold Trenor i Palavicino que va ser president de Lo Rat Penat entre 1908 i 1910. Al seu 31

poemari “Flors de paper” inclou un seguit de cantars entre els que trobem també un dedicat a les torrentines: Com la planta de Torrent son dolces les torrentines: El cor, com son vi, valent; la cara, de roses fines.

Tanque este bloc amb la reproducció de la poesia “A la vila de Torrent” de Josep Maria Puig i Torralva, amic personal de Ramiro Ribelles, colaborador habitual de La Crónica, poeta (guanyà la Flor Natural del Jocs Florals de 1897) i activista valencianista, en este cas publicada en Las Provincias el 14 de gener de 1898.

ENDREÇA Com es pot besllumenar d’estes línies, la Renaixença no és, només, el moviment d’una elit cultural preocupada per la recuperació de l’expressió literària del valencià, també hi participen persones d’arreu del territori valencià amb certa sensibilitat per les testimonances i la llengua pròpia. En eixe sentit, Torrent juga un paper important, especialment, al voltant dels anys anteriors i posteriors a la cel·lebració dels seus Jocs Florals de 1900 i 1901, els segons més enllà de València Ciutat, i els primers que compten amb una, curta això sí, periodicitat.

Per altra banda, Torrent i els torrentins i torrentines, protagonitzaren un bon nombre de poesies al periode estudiat de principis de la Renaixença 32

fins als primers anys del segle XX coincidint amb els seus Jocs Florals.

Els actors principals d’estes versades són el Ball de Torrent, com hem comentat, en les seus dos vessants, com a part de l’adagi “Acabà com el Ball de Torrent” i com a element distintiu de la cultura valenciana. També les dones torrentines, dins d’eixa aurèola romàntica que acompanya la Renaixença, i els oficis dels torrentins, per damunt de tot, el granerer.

A les versades al voltant d’estos oficis podem trobar l’arrel de com la dita de “Torrent, bon poble però mala gent” potser no en té només una explicació en la rima fàcil, sinó fins i tot, en eixa visió urbana d’uns hòmens habituats a usar l’ngeni i, perquè no dir-ho, l’engany, per a traure’n més profit del seu producte. Encara que eixa és una altra història.

M.A. Gascón i Rocha

BIBLIOGRAFIA: DD.AA. (1988) Historia Viva de Valencia. València. Las Provincias.

PASTOR I BANYULS, V. (2017) Vicent W. Querol i l’Ateneu Científic, Literari i Artístic de València. València. Publicacions de la Universitat de València.

GUARNER, L. Poesía y verdad de Vicente W. Querol. València. Institució Alfons el Magnànim.

ESCARTÍ, V.J. Vicent Boix, sant Vicent Ferrer i la Renaixença a València. València. Revista Saó. https://revistasao.cat/vicent-boixsant-vicent-ferrer-i-la-renaixenca-a-valencia/ ROCA RICART, R. (2007) Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana” València. Publicacions de la Universitat de Valéncia.

ESTRELA, J.E. (2018) Constantí Llombart València. Institució Alfons el Magnànim.

ALMIÑANA, J. (Director) (1983) Primer centenari dels Jocs Florals de la ciutat i Regne de Valencia. Valencia. Lo Rat Penat.

SANCHIS ALFONSO, J.R.(1997) Els Jocs Florals torrentins en “Torrent i la seua premsa entre dos segles (1890-1910)” Torrent. Ajuntament de Torrent.

PITARCH ALFONSO, C.(1997) Els Jocs Florals de Torrent de 1900 i 1901” en “Torrent i la seua premsa entre dos segles (1890-1910)” Torrent.

Ajuntament de Torrent 1997 BEGUER ESTEVE, V.(1983) El teatro en Torrent. Torrent. Biblioteca Torrentina

33

Les paraules són màgiques. Potser per això va decidir convertir-se en una juntaparaules, perquè quan començava a escriure passaven coses extraordinàries.

Ella pensa que les paraules escaroten, calmen, enardixen; ens convertixen en creients, en fanàtics de futbol, en amants. Naixem amb les paraules, sense elles manquem d’identitat. Ens construïxen com si fórem figures literàries, convertint-nos en animals complexos.

El llenguatge crea i defineix. Qui té la paraula té el poder. Els manipuladors tixen els seus discursos carregats de lletres des dels púlpits i les tribunes. Als col·legis s’inoculen les lletres en els xicotets cervells i en les seues cases els acaben de modelar.



L’escriptora ho sap i volgué ser poderosa, per això trià la màgia de les lletres. Pensà que podria viure de l’escriptura. Sostenir-se, ajuntar-les totes per a escalar per damunt d’elles i des del lloc més alt llançar al món les seues històries, fer-se preguntes, obrir abismes per a conèixer-se, per a conèixer el món, per a la reflexió o per entretenir.

Però les pobres escriptoretes com ella fracassen en l’intent de traure conills d’un copalta. És un món d’esculls, apuntalat per la voluntat i la passió del conta contes, passió de pobre, de bohemi, molt pocs aconsegueixen la glòria, els lluentons de la intel·lectualitat. Ho sap, ho saben i tot i això es llancen com orats il·lusionats a escriure, sabent que els drets d’autor són irrisoris, això en el cas que aconseguisquen publicar i després vendre.

34

Però, i si férem màgia? Comencem l’encanteri. Abracadabra! La vareta bota: Per les bruixes del bosc i els elfs dels arbres, que l’escriptora puga viure de l’escriptura, sense por ni al fracàs, ni al desnonament per impagaments. Crear des de la llibertat. Donar renda solta al poder creador. Eixe seria el truc de màgia, sí, el primer, si amb les paraules aconseguira l’encís.

I després, la vareta es dirigiria revoltosa per damunt dels caps dels editors, els distribuïdors, els llibrers… Shazam! Els percentatges s’equilibrarien, més equitatius, que els autors tingueren un pagament just pel seu treball.

Senyores i senyors! Ara veuran com partiré en dos a una escriptora.

L’escriptora es tomba en la llitera. El mag mostra la fulla d’acer que tallarà el cos per la meitat. Es passeja per l’escenari. Somriu. La víctima, càndida, també somriu. El públic aplaudeix quan la llitera se separa. Una escriptora partida en dos, una meitat es deixa els banyes treballant en qualsevol cosa per a viure i l’altra es deixa els ulls raspant hores al dia per a teclejar paraules. Tot es resumeix en el desig imperiós d’escriure i ací teniu el truc final: tornar a ajuntar les dues meitats, donar-li el temps per a crear històries i contar contes.



El truc final: la possibilitat infinita d’escriure, el temps, els mitjans, les ganes. Escriure sense límits, sense por, sense lligams. I que les seues paraules perduren en el temps.

Abracadabra, pota de cabra!

35

Quan eres major, vols tornar a ser xicotet, ja que els xiquets i xiquetes tenen un poder, i és que podeu veure la màgia en tot, per a vosaltres la màgia existeix.

En complir anys, guanyem experiència, però oblidem coses molt importants: que la màgia comença sempre per un mateix i que perquè la màgia existisca cal esforçar-se i lluitar dia a dia pel que s’estima. O Harry Potter no va anar a una escola per a aprendre encara més sobre màgia?



Com he dit abans, el pas dels anys fa oblidar coses molt importants, i no solament passa amb les persones, també passa a les ciutats, i hui m'ha arribat, (ja que ací tots som mags i magues) una vareta màgica, encara que més aviat s'assembla a un xocolate de bollo de Torrent, que em dona el poder d'obtenir coses molt importants i que desitge com a faller, com a tècnic en turisme, però sobretot com torrentí.

Per a fer màgia necessite una sèrie de conjurs i, com crec en el treball en l'equip, vull llançar tots els conjurs que he pensat perquè entre tots ajudem a Torrent a ser una ciutat que recupere la seua història, les seues tradicions i les mostrem a tots els nostres familiars i amics.

Ací van alguns dels conjurs que he pensat: • “La Torre és Nostra”. La Torre és nostra, és musulmana, és fallera, és cristiana… però necessitem estimar-la una mica més. Per al conjur necessitarem acaronar-la més, cuidar-la més i conèixerla més.

• “Torrens”. El conjur de l'aigua, Torrent, ve del corrent de l'aigua,

36

•

•

•

•

•

i per a aquest conjur necessitarem saber tots els ingredients “hidràulics” que tenim a la ciutat, com fonts, els nostres Arquets, preses…

“El poder del xocolate”. Aquest és un conjur amb molta força i energia, ja que Torrent és una ciutat de xocolate i per a realitzar el conjur no necessitem ingredients, necessitarem un mestre artesà que sàpiga realitzar molt bé els brioixos de xocolate, i que ens ensenye a realitzar-ho i conèixer el seu secret.

“Torrent què graneres” Necessitem graneres, per a fer màgia al món i un mag o maga no pot desplaçar-se sense una granera.

Aquest conjur serà molt difícil perquè ja no existeixen artesans, però per a nosaltres hi ha alguna cosa impossible?

“Torrent i la Reina”. Una Reina ve tots els anys a veure'ns, però… molts no saben qui és. Els ingredients perquè vinga cada any, són llegir els llibres d'història i preguntar als nostres majors. Però al llibre de conjurs ens donen moltes pistes: va ser l'última reina de la Corona d'Aragó i li encanta la nostra Setmana Santa.

“Torrent sapiens”. La cultura és molt important per a la màgia i tenim un conjur a meitat fer, que si el realitzem bé, Torrent continuarà sent un niu de cultura, on grans personatges il·lustres de la història d'Espanya vivien ací. Amb aquests trobem noms com Vicent Lleó Balbastre, o Vicent Blasco Ibañez. Potser encara no els coneixeu, però si preguntem als nostres majors de ben segur que saben qui són. Per cert… aquest conjur és molt complicat, ja que Torrent té un potencial cultural enorme.

“Rossejat sangonerus”. Tant cercar i cercar ingredients i elements per als nostres conjurs ens ha obert la gana i el Rossejat ens donarà forces per a continuar. El conjur de l’arròs

•

és un superpoder que només té la gent de Torrent per a ser més forta que la resta dels pobles de voltant, que per això som de la Capital de l´Horta Sud. “Torrent fester”. Aquest conjur el realitzarem perquè res pare les nostres festes i tradicions. Els ingredients són tots els recursos festius que tenim. L'any passat no vam trobar molts ingredients… i la COVID ens els va llevar, però n’estem segurs de que no tornarem a despistar-nos.

Com podeu veure aquests conjurs sempre necessiten ingredients i elements. Vos vull donar una pista molt important, aquests ingredients els trobàreu en la gent gran. Ells tenen el llibre de la saviesa i el poder parlar amb ells us facilitarà elaborar tant els conjurs esmentats com els que encara queden per fer, i si el llibre de la saviesa està incomplet, aneu als temples de la saviesa, les biblioteques, allí descobrireu coses màgiques i no només del nostre poble, sinò del nostre món.

Aquest mag que usa la vareta màgica de xocolate de Torrent és José María Andreu Simó, faller de la comissió germana de La Plaça, Graduat en Màrqueting i MBA en Turisme, però sobretot torrentí. He fet dos conjurs: un sobre un Museu de Xocolate Torrentí i un altre sobre els Recursos Culturals i Turístics de Torrent. He ajudat al fet que la gent torne a descobrir la Torre, a portar aquests conjurs torrentins a Fires Internacionals de Turisme, perquè la resta del món conega el nostre potencial i que sempre està cercant ingredients nous, perquè la nostra vareta màgica realitze els conjurs que a nivell cultural i turístic puga necessitar una ciutat.

37

T'has parat a pensar en què passaria si un dia et digueren que has de deixar la teua casa a tot córrer, que has de desplaçar-te lluny de la teua llar perquè el teu fill o filla necessita un tractament mèdic que no està disponible a la teua ciutat? Pots imaginar l'impacte que suposa per a una família una notícia tan devastadora com aquesta?

A aquest grandíssim xoc emocional s'uneixen qüestions tan aparentment senzilles que no apreciem quan tot va bé: què farem tan lluny de casa, on dormirem, com ho podrem pagar… És, en aquests moments tan angoixants per a qualsevol família, quan la màgia de la Casa Ronald de València entra en acció.



La Casa Ronald McDonald és eixa “casa dels balcons de colors” que està al costat del nou Hospital La Fe de València. La seua labor és acollir gratuïtament a estes famílies que han hagut de desplaçar-se perquè el seu fill o filla a puga rebre tractament hospitalari de llarga duració. És “una llar fora de la llar” per a aquestes famílies en un moment vital tan complicat.

A la Casa, les famílies compten amb diferents espais comuns en els quals comparteixen moments, sentiments i experiències. A més, les habitacions privades per a cadascuna d'elles permeten crear autèntics reductes de descans i desconnexió.

El regal de la quotidianitat, de tindre una vida familiar més pròxima a la normalitat, és un dels objectius de la Casa Ronald. Res més important per a que un menut hospitalitzat se senta millor que tindre a prop a sa mare, son pare i fins i tot als seus germans.

38

Tot això, que sembla màgia, s'aconsegueix amb un magnífic equip de treball i un animós grup de voluntaris i voluntàries que de manera altruista despleguen els seus xicotets trucs i els seus fascinants encanteris perquè tot aquella persona que passe per la Casa oblide, encara que siga per un momentet, la seua realitat a l'hospital.

A la Casa Ronald la il·lusió arriba en forma de conta contes per a una festa d'aniversari d'un dels xiquets, de jocs improvisats al jardí que semblen trets del barret d’un mag i de mil i una celebracions que omplin de màgia tots els racons d'aquest lloc tan especial.

La màgia, la il·lusió i l'esperança es respiren entre totes les famílies que habiten la Casa Ronald de València i omplin els cors de tot l'equip de voluntariat, que té com a principal missió fer felices a aquestes persones quan més ho necessiten.



Per això diem que la Casa Ronald McDonald és… la Casa màgica.

39

El clàxon del cotxe es va clavar a la meua esquena durant tot el carrer fins que el vehicle va avançar la meua bicicleta en un arriscat gir amb el qual es va pujar a la vorera, dirigint-se veloçment cap a una senyora que caminava amb una xiqueta de la mà. En l'últim moment, va retornar a la calçada i, accelerant, va girar el cantó deixant un núvol de fum negre i l'esglai en el cos dels qui erem presents.–‘Això no té solució’- va apuntar la senyora abraçant la xiqueta contra el seu pit. No vaig poder sinó assentir. Vaig tornar a muntar en la bici fins que, en arribar al caixer, en l'avinguda principal, una ombra va cridar la meua atenció. Soterrat baix un munt de cartons, un home intentava fugir de la humitat de la tardor i, tal vegada, somiar una realitat més amable.



40

Definitivament no havia estat un bon dia, estava començant a enfosquir i feia fred. Tal vegada hauria d'arribar a casa ràpid, donarme una dutxa calenta i anar-me’n al llit el més prompte possible.

Demà serà un altre dia. Valig deambular pels carrers, perdut, i, sense adonar-me'n, vaig aparèixer davant del local de Soterranya al barri del Xenillet. Òbric la porta i entre a "Armensallé" , la Biblioteca Popular a la qual hem anat donant forma amb tot el nostre cor. Em posí a ordenar les prestatgeries de manera automàtica fins que un llibre cau trencant el silenci de manera estrepitosa. El llibre va quedar obert boca avall deixant veure nítidament la seua portada: Alícia al País de les Meravelles, de Lewis Carroll. Vaig arreplegar el llibre i, en donar-li la volta , els meus ulls es van dirigir a una frase "Saps quin és el problema d'aquest món? Tots volen una solució màgica als problemes, però tots refusen creure en la màgia."

L'acompanyava un dibuix on el Barreter Boig cridava l'atenció a Alicia.–Màgia- vaig pensar somrient -això necessitem, màgia, però de la bona, res de truquets, més bé miracles-. Abracadabra, pota de cabra- vaig cridar mentre menejava les mans de manera còmica.

De sobte, la porta del local es va obrir i van aparèixer Txema , Vicent , Isabel i Alex.

- Ei, què feu ací???!!

- I tu? Hem quedat per acabar de reparar unes bicicletes que donarem el divendres per a un centre d'acollida.

en realitat era tremendament afortunat, perquè vaig entendre que si bé fent màgia podem canviar moltes coses, creient en ella ja ho estàvem fent. Perquè després de 18 anys, Soterranya és això, la màgia de creure en el treball col·lectiu, en l'esforç de totes les persones. La màgia de sumar i entendre que si ho somies, ho pots fer realitat. Si vols una ciutat més amable, sostenible i humana simplement posa't a la feina. En Soterranya sempre trobaràs la porta oberta.

No havien acabat la frase, quan de nou, la porta es va tornar a obrir.

Allà estaven Victoria, Alejandro, Clara, Ruben, Maite, Álex, i Noelia.

- I vosaltres què feu ací?

- I tu?- segona vegada que havia d'engolir-me les meues paraules.–Hem quedat per a preparar les activitats de demà amb els menors del barri i després eixirem a parlar i portar alguna cosa calenta a Paco, el senyor que dorm en el caixer. A veure en què podem ajudar-lo.

Col·lectiu Soterranya és una associació de voluntariat de caràcter social i ambiental i amb una clara vocació transformadora que va nàixer fa 18 anys. Som un grup apartidista, laic i sense ànim de lucre amb la finalitat de reivindicar i crear una consciència crítica en la ciutadania que anima a la societat civil a la participació en la transformació del seu entorn, en un entorn més just, més sostenible i més humà, fomentant la construcció d'espais creatius i d'intercanvi encaminats a transformar el món de manera sostenible i solidària.

La mobilitat sostenible, la bicicleta i la justícia social, són presents en la majoria de les nostres accions, com a tres eines molt potents en el procés d'humanització dels espais urbans i de convivència. Per damunt de tot, en Soterranya creiem en el valor i en la capacitat de totes les persones, per això hem fet de Soterranya un espai amable on la porta sempre està oberta per a tu. En definitiva, en Soterranya portem un món nou en els nostres cors i aquest món està creixent en aquest mateix instant.

La porta es tornà a obrir una vegada més, i allà estaven Ana, Carmelo, y Vicent - I vosaltres que feu?... No res, que me’n alegre de veure-vos.

- I Nosaltres! , res que hem quedat per parlat del nou projecte de carrers inclusius i preparar la pròxima eixida en bici amb les bicis adaptades.

La frase del llibre va tornar al meu cap “Tots volen una solució màgica als problemes, però tots refusen creure en la màgia” Vaig somriure,

Qui som?

41

La resposta fàcil i ràpida podria ser un clar SÍ. Però poques vegades les decisions precipitades i sense major reflexió són les encertades.

Què implicaria que forem capaços de fer màgia i obtenir o aconseguir tot allò que volem simplement amb un moviment de dits i d’una vareta? Obtindríem el suposat resultat “desitjat” sense major esforç, fent trampes. Probablement ens perdríem el millor, el camí. És en el procés on realment aprenem i del que hem de ser capaços de gaudir. Hem de ser capaços de trobar en el procés el vertader èxit, sense importar tant si el resultat final és qualificat d’encert o fracàs.



Per això, el més important o com aconseguiríem fer “màgia” és aconseguint que la nostra societat no volguera deixar d’aprendre, que estiguera sempre atenta al que ocorre al nostre voltant però amb una mirada oberta, en busca d’aquells casos d’èxit (i de fracàs) que ens puguen ensenyar els camins explorats i donar pistes dels camins que falten per explorar.

Si parlem de màgia i de macs, res ens ve millor a col·lació que el Mag d’Oz i el camí daurat que segueix Dorothy.

42

Al final del recorregut, allò vertaderament important no ha sigut aconseguir arribar a Oz, sinó tot allò que ha recopilat i viscut pel camí.

El valor, l’amor, la saviesa. Totes aquelles experiències que fan que el procés siga irrepetible i inoblidable. Irrepetible perquè ja no som els mateixos que vam començar el trajecte, inoblidable perquè hauran configurat la nostra pròpia manera de ser i actuar.

Volem fer màgia?

La resposta és definitivament NO, ja que la veritable màgia seria que la nostra actitud davant la vida fora la de Dorothy. I eixa actitud que ens ajuda davant la vida no admet travesses.  La Falla Castielfabib de l’any 2011 reflexionava precisament sobre el missatge d’aquesta pel·lícula i la importància de gaudir del procés i buscar més enllà dels marges establerts, tal com versava el següent paràgraf de l’explicació: “Seguim el camí daurat, sense perdre la capacitat de buscar fora d’ell, allí on està la vida real, les coses importants. I al final del camí ser capaços d’enfrontar-nos als falsos mites creats, descobrir qui està realment darrere de l’estètica, tot i que moltes vegades descobrim que darrere no hi ha ètica, tot i que la veritat faça mal.

Malgrat que una vegada descobert el vertader Mag d’Oz continue cridant “No pares atenció a l’home que hi ha darrere de la cortina”, nosaltres serem com Dorothy i continuarem buscant la nostra veritat, la que ens oculten darrere de les cortines. 

43

Itaca Quan emprengues el teu viatge cap a Itaca has de pregar que el viatge siga llarg, ple de peripècies, ple d’experiències.

No has de témer ni als lestrígons ni als ciclops, ni la còlera de l'airat Posidó.

Mai tals monstres trobaràs en la teua ruta si el teu pensament és elevat, si una exquisida emoció penetra en la teva ànima i en el teu cos.

Els lestrígons i els cíclops i el ferotge Posidó no podran trobar-te si tu no els duus ja dins, en la teua ànima, si la teua ànima no els conjura davant teu.

Has de pregar que el viatge siga llarg; que siguen molts els dies d’estiu; que et vegen arribar gaudint, alegrement, a ports que tu abans ignoraves.

Que pugues parar-te en els mercats de Fenícia, i comprar unes belles mercaderies.

Acudeix a moltes ciutats de l'Egipte per aprendre, i aprendre dels qui saben.

Conserva sempre en la teua ànima la idea d’Itaca: arribar allí, és el teu destí.

Però no faces amb presses el teu camí; Millor serà que dure molts anys, i que arribes, ja vell, a l’illa, rica de quant hauràs guanyat en el camí.

44

No has d’esperar que Itaca t’enriquisca.

Itaca t’ha concedit ja un bonic viatge.

Sense ella, mai hauries partit; Però no té altra cosa que oferir-te.

I si la trobes pobra, Itaca no t’haurà enganyat.

I essent ja tan vell, amb tanta experiència, sens dubte sabràs ja el que significa Itaca.

Poema de Konstantinos Kavafis

Miguel Arráiz, arquitecte

En tots moments tothom hem utilitzat l’expressió “estàs boig!” o “estàs com una cabra!”, sense adonar-nos-en de la realitat i magnitud d’aquestes paraules.

La gran desconeguda malaltia mental sempre ha sigut un tabú en la nostra societat, que per desgràcia en aquests últims temps i degut a la situació sanitària que hem travessat ha guanyat certa magnitud.



Allà pel segle XV, un frare valencià de l’ordre de la Mercé es dirigia a donar el seu sermó en la Catedral de València com tots els diumenges, quan es va trobar amb un grup de ciutadans que acorralaven a un pobre malalt mental i l’increpaven i el llançaven pedres mentre ell es trobava indefens a terra. El frare es va posar davant d’ell per protegir-lo, va reprovar l’actitud d’aquelles persones i els va fer retirar-se. En arribar a la catedral va canviar tota la seua homilia, que tenia preparada per aquell dia, denunciant allò que havia viscut i recriminant l’actitud de la gent davant aquesta malaltia. El pare Jofré, que així s’anomenava aquell frare, no es va adonar, però en aquell mateix moment va germinar allò que hui coneixem com Maides. Uns anys després, al 1410 va vindre la construcció de l’hospital, hui convertit en biblioteca pública, en una alqueria junt a la porta de Torrent, i anys després, en 1414 i segons conta la llegenda, uns peregrins van demanar asil en una de les cases de l’horta propera i als dos dies van desaparèixer deixant una imatge de la Mare de Déu, la nostra Xeperudeta.

Però tornem als nostres dies. Què és Maides? Quina és la seua tasca?

45

La fundació Mare de Déu dels Innocents i Desemparats (Maides) és una fundació autònoma, sense ànim de lucre, que té com a finalitat exercir la caritat a través d’una atenció integral a persones que pateixen malalties mentals greus i exclusió social.

Tanmateix, la fundació Maides pretén sensibilitzar a la societat sobre la realitat de la malaltia mental i de les persones que la pateixen.

Per això Maides ha generat una xarxa de recursos i programes d’intervenció mitjançant els quals pretén que atenem les persones ateses adquirisquen un nivell d’autonomia que els permeta viure per ells mateix en un entorn comunitari, de manera que recobre la dignitat i l’autoestima.

Maides compta amb més d’un centenar de voluntaris que treballen amb els malalts als diferents programes que porta a terme tant als habitatges tutelats com en l’acompanyament domiciliari. La gestió econòmica de Maides està cimentada en l’aportació dels seus padrins i col·laboradors i alguna que altra subvenció en molts casos insuficient per subsistir.

En 2011 i en plena crisi, la situació d’aquesta fundació era precària i allí apareixem les falles, amb aportacions d’algunes comissions, actes per a recaptar fons... així mostrem que aquesta festa és molt més del que alguns pensen.

Aquell any, la falla Santa Maria Micaela, davant la clara evidencia de la mancança de coneixement de l’existència de Maides per part 46

de la majoria dels valencians, va decidir fer alguna cosa per donar visibilitat a aquesta tasca social. Va realitzar un esdeveniment on es van recaptar més de 33.000 euros d’ajuda i, el més important, es va crear el projecte Estic en els desemparats, per tal de donar a conèixer la seua tasca, amb aportacions de persones del món de l’esport, de la música i de la política. Hui, gràcies a aquella iniciativa, la difusió en xarxes i al nivell institucional d’aquesta fundació, permet arribar a molta gent.

Ara m’aneu a permetre la llicència d’enfocar aquest article de manera més personal. Sé que son moltes les associacions i ONG i moltes les comissions falleres que així ho fan. Però, què te Maides que m’ha captivat d’aquesta manera? Como a voluntari que treballa amb aquesta gent, tot son satisfaccions. Des de fa ja deu anys i apart de molts esdeveniments per recaptar fons, treballe amb ells fent una falleta que plantem junt a les nostres en la nostra demarcació els dies de falles. Eixes sessions en les seues cases d’acollida fent les peces que després plantem amb ells el dia 14 de març m’aporta unes sensacions difícils d’explicar.

De vegades estàs tan concentrat en la teua tasca que se t’oblida perquè estan ells allí, els veus feliços, il·lusionats, formen part d’una cosa tan important com la nostra beneïda festa. Altres vegades la realitat de la seua malaltia ens colpeja de manera directa per recordar-nos per on estan passant ells. Un dia, en una d’eixes jornades de treball, estava amb mi una xica que no tindria més de 25 anys, estava molt emocionada amb el que estava fent (eixe dia, si no recorde malament, estàvem empaperant uns ninots), em preguntava

a cada moment per tot el que veia, tot el que feia i com fer-ho i, entre pregunta i pregunta em repetia: “està així be, Jose?” i m’ensenyava la peça entre les seues mans humides per la cola i el paper de periòdic.

En un moment en que jo atenia a un altre xic, la vaig perdre de vista.

La seua peça descansava en la taula de treball, però ella no estava.

Un dels monitors que es va adonar del fet em va assenyalar un recó del corral on ens trobàvem. Allí, asseguda a terra amb el cap entre les cames tenia la mirada perduda, amb la facilitat i la fragilitat d’una lleu ràfega de vent, va passar del blanc al negre sense motiu aparent.

Em vaig apropar a ella i li vaig dir: prou per hui, estàs fent un gran treball” i em va mirar i va tocar-me la cara amb la seua mà encara humida per la cola i sols va somriure.

falles som molt més que una simple festa, no perdem l’oportunitat de demostrar al món el que som capaços de fer.

Hem de sentir-nos orgullosos de poder dir que els valencians i els fallers tenim tan a prop la ONG més antiga de la història, gràcies al pare Jofré i a la seua tasca.

En eixe moment em vaig adonar de que si aconseguia, al llarg d’un temps allunyar-los de les seues pors, d’eixes tenebroses llacunes, em podia donar per satisfet. Res ni ningú té els suficients diners per pagar eixa sensació que recorria el meu cos.

Sempre estaré agraït al món de les falles per tot el que em dona, cultura, tradició, festa... però apropar-me al món de la solidaritat i ferme sentir millor persona és una cosa inimaginable.

Des d’ací vos envie un missatge a tots vosaltres, els fallers. De segur que un o altre coneix o sap d’algun cas de gent amb problemes i més en aquests últims temps amb tot el que estem passant tant en qüestió de salut com econòmica, però penseu que molts d’ells tenen mitjans econòmics, família, amics... que els ajuden. Els usuaris de Maides no tenen res. Tot açò reforça la meua teoria de que les 47

A l’atenció de la Falla Avinguda de Torrent Benvolguda Fallera Major 2022: Benvolgut senyor President:



Des que em vau fer la consulta, ara fa uns mesos, he tingut com a investigador i dinamitzador del projecte sempre present el vostre problema i la qüestió que plantejàveu i sobre ella he llegit i investigat tot el que raonablement he pogut. A banda de les meues ocupacions habituals, que no puc obviar per una i mil raons que vostés coneixen, no hi ha hagut cap tema al que haja dedicat més hores. Coneixeu la meua manera de procedir quan inicie una investigació. Trie al millor equip i actuem en conseqüència.

En primer lloc, heu de saber que he llegit llibres que revelen secrets, tractats de màgia natural que es diuen capaços de fer-te volar junt als àngels i els arcàngels, volums polsosos de bellíssimes portades i molta màgia blanca. Tot el que hi havia a la Biblioteca Valenciana, la Biblioteca Nacional, la François Mitterrand, la British Library, la Library of Congress de Nova York i una cinquantena de col·leccions privades han sigut escorcollades. Llibres fortament segellats, escrits per ABC, amb símbols estranys de difícil lectura, incunables en llatí i manuscrits en llengües cèltiques, obres ordenades estranyament, preciosos pergamins que canviaven si era dia o era nit, jeroglífics egipcis i taules babilòniques (podeu mirar els annexos 1 i 2). Cap ni una entre totes les obres ens va mostrar el camí.

48

De forma paral·lela, vam enviar setanta-cinc correus a les veus més autoritzades del planeta demanant-los guiatge i opinió. Dic “vam” en plural perquè des de la segona setmana de clavar-me a fons, vaig comboiar un mag i un mentaliste -exalumnes de confiança, grans treballadors- que m’han acompanyat durant el procés. Dels setantacinc savis, només trenta-tres ens van fer una resposta adequada (tots acompanyen este informe i apareixen a l’annex 3 on hi ha també el llistat de tots els consultats i -en groc- els d´aquells que han donat resposta).

Cal dir que si en llegiu un, els heu llegits tots. No coincidixen de vegades ni en l’estructura ni en l’organització d’idees ni en les raons per les quals arriben a la conclusió, però tots afirmen el mateix: la impossibilitat absoluta del poder de la màgia per a la realització del seu projecte.

No per això vam decidir tirar la tovallola i, sense abandonar la part teòrica, decidírem una nova sendera i passàrem a l’acció.

Dos persones més, esta vegada dos dones – Mary Schellenberg i Joanna Peiró- entraren a formar part de l’equip. La primera és una reconegudíssima especialista en el cervell humà i ha desplegat un conjunt d’estudis que han col·lapsat tot el que sabíem fins ara sobre el mateix. La seua tesi: “Alteracions, afluències i confluències, céquies i sistema de reg dels enllaços electrònico-biònics del cervell humà” ha revolucionat de tal manera el coneixement que a hores d’ara no hi ha cap científic que no pense que serà la pròxima Nobel.

La seua preclara intel·ligència, els poders magnètics que ha heretat d’una iaia bruixa i el desig que ens va mostrar per a formar part de la investigació va esperonar-nos, per motius obvis al tema que vostés plantejaven, a incorporar-la a l’equip. Joanna Peiró, per contra, es una destacadíssima filòloga en llengües antigues – sap llegir-les totes,

semítiques, euroasiàtiques, sinotibetanes, austronèsies- i, sense dubte, es tracta de la millor fonetista del món. Ningú com Joanna a l’hora d’entonar i fer la lectura en alt de qualsevol dels passatges textuals en què treballàrem. Tinguen en compte que la varietat dels fragments que abordàrem era abrumadora i que, com es fa evident, els conjurs només poden tindre l’efecte màgic que buscàvem si eren llegits convenientment i entonats com calia.

Entràrem, per tant, en una nova fase de la investigació i durant el període comprés entre el 23 de juny i el 23 d’agost ens sobrevingueren un atifell de sorpreses. En esta part de l’experimentació intentàrem connectar amb els millors mags i reines magues, sàvies i savis, de l’Antiguitat. Cal dir que de vegades preparar les sessions ens duia dos i tres dies, i això que l’equip col·laborador no estrictament científic pujà en estos mesos a 15 persones – estilistes, informàtics, imaginers, càmeres, especialistes en so, decoradors, 1 majordom i 1 cuiner. Com vostés demanaren, vaig dirigir personalment totes i cadascuna de les sessions però qui exercia en els oficis era sempre la persona- dels cinc- més adequada per a l’encontre. Podeu vore les gravacions completes – 400 hores en brut-, la selecció de només 20 hores o el resum de 60 minuts (com un documental televisiu). L’annex 4 permet també entrar a la sessió que en particular vos interesse.

Advertim tant al president com a la Fallera major d’un contingut que a vegades és difícil d’assimilar. Conseguírem parlar amb un vellíssim Enoch, amb Sem -el segon fill de Noé-, amb el sapientíssim Salomó, amb l’efèsia Marcèbia, amb l’helènic Toh, amb el romà Marsilio Ficino, amb Zoroastre, amb Hyak am Airin, amb Abuzeit, amb el metge Arnau de Vilanova, amb Vicent Ferrer – el nostre sant-, amb sor Isabel de 49

Villena, amb els 7 mags més famosos dels temps moderns: Robert Houdini, Harry Houdini, David Copperfield, Fu Manchú, El Gran Randi, Dai Vernon i Alexander Herrmann, entre molts altres. I els resultats estan a la vista. No coneixien cap sortilegi que ens fera reeixir.

En fi, com vostés saben i coneixen, l’equip investigador ha posat el seu màxim interés per poder fer una resposta clara i rotunda a la seua qüestió. I els agraïm que ens hagen confiat una empresa tan àrdua.

Benvolguda Fallera Major i benvolgut President: La pregunta de la qual vam partir era exactament aquella que vostés em feren en la reunió de la falla ara fa huit mesos: Pot la màgia fer possible que la llengua valenciana continue present i viva els segles XXII i XXIII? La resposta es diàfana: cap sortilegi ni invocació té la força suficient com per a fer que una llengua puga sobreviure al pas del temps. Tampoc cap miracle ho pot fer possible (vam incidir en el tema Torre de Babel però això- ens diuen- va ser cosa del Déu creador).

Encara així, després d’uns dies de profund debat i meditació personal, després de tots els debats de l’equip, després de totes les investigacions realitzades i després de totes les experiències passades, estem en condicions d’afirmar de forma rotunda i consensuada que encara ens queda una possibilitat si volem fer màgia, si la Falla Avinguda de Torrent vol fer màgia: Es tracta d’aplicar conjuntament la màgia més poderosa, la màgia d’un poble treballador, immensament treballador, abocat a la terra i a la mar que té al costat, alegre i bullanguer, amic de la festa, que sap que la paella és el cosmos, que el bunyol té un forat al mig, que estima l’olor a pòlvora i el soroll d’una bona carcassa 50

i d’un matiner tro de bac, que coneix les seues tradicions, la riquesa dels seus trages i cants, el significat d’una falla. Només una màgia tan potent com la de la família, els nostres fills i els nostres nets, les nostres netes i les nostres filles, podran fer-ho possible. Primer de tot: parlar-la. I llegir-la. Perquè si la llegim hi haurà escriptors que vullguen ser llegits i hi haurà literatura. I tindrem a científics assenyats i a metges i doctores i físiques i matemàtics i jutges i advocades i llumeners i llanterners i artistes de falla, que la parlaran, la llegiran i que escriuran les seues obres en eixa llengua. També l’escola és de gran importància, mantindre les fites, fer valdre les lleis. I la vostra tasca com a falleres i fallers. Doneu-li, al valencià, la importància que cal en tots els vostres actes, que la falla alene valencianitat, que els escrits que feu, les comunicacions que realitzeu, el llibret que amb tant d’esforç publiqueu cada any, estiguen escrits en eixa llengua, que les falleretes i fallerets vagen coneguent perquè ser valencià és una cosa gran, perquè tindre una llengua com la nostra ens fa especials, ens dibuixa un mon i un paisatge. Potser algun dia queden traques i no quede llengua. La culpa serà sempre nostra. I la traca, això també vos ho dic, no sonarà igual. Això serà també impossible.

Sense el batec de la llengua, sense el so latent del cor del valencià, la manera de ser i de pensar-se desapareixerà també. Més prompte o més tard. L’única màgia possible, ara i ací, és la màgia que apareix als llavis d’una xiqueta quan diu: “anem a jugar, pare”. O: “Senyor pirotècnic: Pot començar la mascletà”. Si no fora així, només seríem un poble ninot. I no hi haurà ningú que ens indulte.

Artur Ahuir, acadèmic de l'AVL, a 29 de novembre de 2021, al costat de Mas del Jutge

A PROPÒSIT DEL DRET CIVIL VALENCIÀ: BUFES D’ÀNET i 40 ANIVERSARI D'UN ESTATUT MUTILAT 2 mesos despuix de la Batalla d'Almansa i despuix d'arrasar Xàtiva i atres poblacions lleals als austracistes, Felip V va aprovar els Decrets de Nova Planta de 29 de juny de 1707 que imponen la supressió de les institucions pròpies del Regne de Valéncia, la pèrdua territorial de Capdet en favor de Castella i la derogació dels Furs, normes de dret públic i privat aplicables als valencians des del seu otorgament per Jaume I despuix de la conquista del Cap i Casal en 1238, que pocs anys despuix es varen configurar com a normes pactades pel Rei i els Corts, que varen definir la personalitat singular valenciana durant casi 5 sigles.



Pese a que han transcorregut 315 anys des de l'abolició del sistema llegal foral, molts juristes, historiadors, erudits i forces polítiques de diverses tendències ideològiques, des dels carlistes als republicans federals de Blasco Ibáñez, han pretés de forma constant en la nostra història la recuperació actualisada de l'autogovern que varen simbolisar els Furs. Per això quan en pocs mesos celebrarem els 40 anys de la restitució de l'autogovern valencià produïx tristor que el PSPV i el PP hagen segut incapaços de possibilitar una capacitat llegislativa civil real similar a la de les atres 6 CC.AA. en competències en la matèria, i això pese a que la competència ya constava en la versió original de l'Estatut de 1982.

L'última contrarietat de l'incomplet autogovern valencià definit en l'Estatut és conseqüència directa de les Sentències dictades pel 51

Tribunal Constitucional contra diverses normes de Dret de família (Unions de fet, custòdia compartida i règim econòmic matrimonial) vigents a partir de l'any 2008 i que finalment varen ser declarades nules i inconstitucionals en l'any 2016. Estes normes seguixen produint efectes a 300.000 valencians que varen constituir relacions jurídiques en eixe periodo.

Com a resposta a esta injusta situació, Juristes Valencians hem promogut una gran campanya en favor de la restitució del Dret Civil Valencià, evitant el mal partidisme tan nociu per als valencians i entre tots ( advocats, treballadors, empresaris, associacions culturals, fallers de Gandia i Valéncia, músics, universitats, autònoms, associacions de veïns, …) hem construït una reivindicació transversal de la societat civil valenciana, recolzada per més de 540 municipis valencians- entre ells per supost Torrent- i una àmplia majoria del parlamentarisme valencià. És dir, hem teixit un gran consens social entorn a la nostra autonomia prevista en l´Estatut i que requerix per a que nostres Corts tornen a legislar una reforma constitucional menor de caràcter tècnic, plantejada pels Corts davant el Congrés dels Diputats fa ya 24 mesos i que només pretén l'inclusió d'un nou paràgraf en la Disposició Adicional Segona de la Constitució. És llamentable que en ple periodo democràtic, com si d'una nova planta es tractara es torna a anular el nostre autogovern sobre la capacitat llegislativa civil dels Corts, un àmbit competencial que permet regular problemes tan rellevants i actuals com el dret de família ( règim econòmic matrimonial, custòdia de descendents, o possibilitar la regulació d'efectes civils a les unions de fet) i successori 52

(causes de desheretament per a familiars que desatenen als seus pares, major llibertat de testar, llimitació de llegitimes o tractament successori específic de les empreses familiars o explotacions agràries, motor de l'economia valenciana) conforme a la voluntat dels diputats de nostres Corts Un retart en l'aprovació d'esta mesurada modificació tècnica de la CE constituiria un gran despit al renovat compromís cívic i municipal de l'autogovern valencià, que qüestionaria l'eficàcia de l'eixecutiu i llegislatiu valencià en la promoció d'interessos llegítims que deuen tindre resposta constitucional; i, per una atra part seria una desllealtat de les Corts Generals a l'expressa i prèvia concessió de dita capacitat prevista en el pacte estatutari de 2006 d'igualar la capacitat civil privada dels valencians a la d'atres 6 CC.AA. En definitiva, l'oportunitat de la Reforma que espera en el Congrés és garantisar la viabilitat i eficàcia d'un Estatut d'Autonomia aprovat per Congrés i Senat en 2006, que va configurar el Dret Civil com a eix de la nacionalitat històrica valenciana, frut de l'acort del PP de Camps i del PSPV *capitaneado per *Plà, respalat en el Congrés i Senat pels diputats de Zapatero i Rajoy, va ser la gran cita que semblava resoldre esta discriminació contra la que molts valencians han combatut des de la batalla d'Almansa, fa més de 300 anys.

Correspon a Ximo Puig, donar resposta a la voluntat social valenciana i com a president de la comunitat autònoma més important que governen els socialistes està obligat a conseguir d'una volta per totes que s'inicie la tramitació en el Congrés dels Diputats de la Proposició

de Reforma Constitucional per a la recuperació efectiva del Dret Civil Valencià, i per supost garantisar que s'aprove esta llegislatura com va firmar en el punt 6-7 del Pacte del Botànic 2 a Compromís i Unides Podem.

A pocs mesos de que es complixca el XL aniversari de la recuperació de l'autogovern, pregaria al President Puig que s'aprove esta minúscula reforma de caràcter tècnic que li reclamem la majoria social valenciana i se solucionen les conseqüències d'esta segona batalla d'Almansa; És hora de deixar-nos de bufes d'ànet i recuperar el Dret Civil Valencià de forma definitiva i corregir per fi esta anomalia històrica despuix de 40 anys de democràcia i tornar a recuperar la singularitat llegislativa en l'àmbit civil 315 anys des de l'abolició dels Furs pel rei més despreciat pels valencians.



Jose Ramon Chirivella* Associació de Juristes Valencians *Escrit en normes de la RACV per desig exprés de l'autor

53

Ai, si jo poguera fer màgia, faria xas i de sobte tots els documents conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu Històric Nacional, l’Arxiu Secret del Vaticà, l’Arxiu del Regne de València, l’Arxiu de Protocols Notarials del Patriarca de València, l’Arxiu de la Catedral de València, l’Arxiu Municipal de València i tots els arxius de tota la geografia valenciana, tota Espanya, tota Europa i tot el món estarien digitalitzats i disponibles en línia per a consultar-los quan volguérem.

I no només els arxius, clar, sinó també totes les biblioteques d’arreu del planeta, amb tots els seus llibres, diaris, revistes i col·leccions d’imatges i fotografies perfectament indexats i preparats per a oferirnos la immensitat de dades que contenen.



Així les coses, faria un altre xas i tant el Ministeri de Ciència com la Conselleria d’Innovació multiplicarien exponencialment els fons destinats a projectes d’investigació per tal de fer front a la infinitat de qüestions que podrien ser analitzades amb tota eixa enorme quantitat d’informació accessible, alhora que també invertirien de manera potent i sostinguda en tot un programa d’excavacions arqueològiques de jaciments de totes les èpoques històriques que ens proporcionarien nous coneixements valuosíssims sobre la forma de viure de les societats pretèrites. I, ja posats, màgia per ací, màgia per allà, l’Escola d’Estudis Medievals que el Consell Superior d’Investigacions Científiques tenia a València reapareixeria, amb diversos científics titulars i nous programes de recerca sobre el passat foral valencià.

Ah, clar, i abracadabra i apareixeria una Càtedra Universitària de Divulgació Històrica que, en col·laboració amb À Punt i diversos

54

mitjans de comunicació privats, s’encarregaria de formar historiadors i periodistes per a redactar articles, escriure llibres, fer guions i idear programes relacionats amb la difusió de la nostra història. De fet, de resultes d’això, hocus pocus, tots els dies i totes les setmanes hi hauria en els diaris, les ràdios i les televisions abundants espais per a la divulgació: un programa televisiu de debat sobre aspectes històrics i culturals valencians; un altre en format de documental i un altre, per què no, com a reality; píndoles ací i allà sobre llengua valenciana; un programa radiofònic íntegrament dedicat a la història valenciana; una sèrie sobre la vida de Jaume I –només per a començar, després una altra sobre la guerra entre la Corona d’Aragó i la de Castella en el segle XIV i encara una altra sobre les Germanies o sobre la Guerra de Successió–; una pel·lícula sobre la impressora renaixentista Jerònima Galés i una altra sobre la duquessa d’Almodóvar…

I de tot això i molt més també hi haurien videojocs, evidentment, i, alohomora, les institucions públiques mostrarien un especial interés per conéixer la història valenciana i fer-la arribar a la ciutadania, creant, per exemple, un Institut d’Estudis Valencianistes destinat a investigar l’evolució històrica de les identitats col·lectives de les societats que han habitat el territori valencià. I, sim salabim, també crearien i dotarien un fum de nous museus, amb seus diverses des de Vinaròs fins a Oriola, passant per Sant Mateu, Sogorb, Llíria, Torrent, València, Gandia, Dénia, Alcoi, Elx o Alacant: el Museu de la Història dels Valencians, el Museu de l’Arquitectura Valenciana, el Museu Marítim Valencià, el Museu de la Indústria, el Museu de la Música, el Museu del Segle d’Or, que, bada bim badabum, s’instal·laria en el convent de Sant Doménec de València, que l’exèrcit donaria al govern de tots els valencians.

I no hi hauria excés d’oferta perquè la demanda social de coneixement històric és molt forta, ni tampoc hi hauria risc d’esgotament dels temes perquè la història valenciana no s’acaba mai, de manera que, hamalahí, hamalahà, les editorials nostrades començarien a tindre grans col·leccions de divulgació històrica i farien còmics, molts còmics, amb aventures sobre els grups de caça-recol·lectors que vivien a la Cova del Bolomor, els ibers que ho feien a l’Alcúdia d’Elx, els berbers que es desplaçaren a terres valencianes entre els segles VIII i X, les primeres famílies aragoneses i catalanes que hi arribaren després de la conquesta de Jaume I, Joan Lluís Vives passejant per València i mitja Europa, els moriscos que es feien pirates, la trama de dones que col·laborava amb la resistència mauleta després de la batalla d’Almansa, la Guerra del Francés, les Guerres Carlistes, la Guerra Civil.

Un govern que, a més a més, faria per dignificar, amb un altre xas màgic, les ruïnes del Palau del Real enderrocat en 1810 i fins i tot, novament per què no, en reconstruiria parcialment una torre, una façana, un cos sencer… En definitiva, tota una sèrie d’encanteris que ens farien conéixer molt més bé la nostra història, tindre-la present a tothora i estimar-la amb molta major comprensió i passió, la qual cosa ens faria voler-nos més com a col·lectiu i enfortir els lligams que ens unixen com a valencians. Un fet que al remat, alakazam, afermaria el nostre autogovern, dignificaria la gestió pública i redundaria en benefici del benestar general de tota la ciutadania valenciana. Del respecte pel passat a la millora del nostre present i el nostre futur!

Vicent Baydal Sala. Cronista de la Ciutat de València 55

Rafael era fill del senyor Mariano, el millor amic del meu iaio en l’últim tram de la seua vida. Els dos eren músics, encara que el meu iaio solia deixar clar que entre el violinista que fou ell i la música de banda, món del qual formava part el seu benvolgut amic, virtuós dels plats en mà, hi havia diferències 'artístiques'. La respectava, però no n’era un seguidor, com tampoc no ho era de la sarsuela o de l'òpera.

El meu iaio ja se n’havia retirat feia dècades, la guerra el va obligar a reconfigurar-se en microempresari; i Mariano encara hi exercia , sobre tot en dates assenyalades, més per diversió que per altra cosa. Rafael tenia una germana més, i era fill d’una familia humild, treballadora, de pare valencianot i mare castellana, i vivien al carrer Sant Antoni de Carcaixent, molt a prop de Les Barraques.



Al marge de la passió musical compartida, la família de Rafael tenia vincle amb el món de la construcció, de les reformes. De fet, degué ser la seua principal font d’ingressos. Quan Rafael va tindre ja una edat i després d’haver treballat amb son pare -i no sé si motivat en gran part per això i pel duríssim caràcter del progenitor- va prendre la decisió de provar sort a Suïssa. Eren milers els valencians i valencianes els que havíen marxat a terres helvètiques i a França, fonamentalment, fugint de la duríssima realitat del franquisme, de la manca de perspectives i s'una indestructible il.lusió per exercir el dret a un millor futur.

A principi dels 70, Rafael feu la maleta, tirà quatre coses, i se n’anà cap allà, amb reticències i temor per part de la seua familia, sobre tot de sa mare, una dona patidora i desconfiada a parts iguals, que tenia una mà per al dolç que encara recorde. Migrar a Suïssa era anar a altre món, en el sentit estricte. Ell ens contava que els primers

56

compassos no foren gens fàcils. Si més no, en aquelles latituds, hi havia cert costum en rebre gent de distint origen i condició des de la posguerra, que aterrava als peus dels Alps, amb els ulls brillants per allò que havien deixat arrere i per la incertesa del que estava per vindre. Afegit a les distintes formes de fer, d’entendre, de treballar, a la frontera cultural i idiomática, tots ells ingredients que, a curt termini, jugaven en contra del recent arribat.

Rafael, treballant de sol a sol, va aconseguir consolidar la seua posició, convertint-se en un xicotet empresari de la construcció, amb un reconeixement important dins del mercat local. Va conéixer a la que seria la seua dona, formà una familia i fou sempre un motiu d’orgull, un exemple, per a tots els seus. Son pare, el senyor Mariano, estava ben pagat del seu fill, se li notava a les primeres de canvi quan en parlava d’ell. Era tanta la felicitat que albergava, tanta com tan poques voltes li ho va fer saber. Admetre-ho era tant com admetre part del seu fracàs.

El lligam de Rafael amb el poble i el que el poble significava era insubornable, molt més enllà dels seus pares, germana, nebots i cercle d'amistats. Hi venia sempre que les seues obligacions li ho permitien, sent la visita a casa, a vore els meus iaios, fita obligada en l’agenda. Durant anys, l’arribada de Rafael a casa fou un gran motiu d’alegria. Ens l’estimàvem. Potser amb les seues visites, any rere any, vaig començar a entendre, poc a poc, què significava, de veritat, estar lluny de casa. Quines eren les vertaderes conseqüències, al marge de la dosi adolescent d’aventura novel.lesca que comportava això de ‘conéixer món’.

Viure a milers de quilòmetres d’un lloc respecte d’un altre, en abstracte, en absolut, no significa res. Rafael n’estaria d’acord amb mi.

Dependrà d’on i des on es lliuren els teus referents, vincles, fidelitats o afinitats, en relació a què o a qui, de qui t’acompanye i de qui enyores.

Amb quina freqüència els ‘necessites’ o de quins elements materials, simbòlics, emocionals, en pots prescindir o no. No és, per tant, la distància la peça única del trencacaps. És important, però adobada amb altres que, ajuntades convenientment, acaben per conformar l’esperit d’allò que podríem anomenar ‘el drama del migrant’. O d’un perfil de migrant.

Perquè sentir-se d’algun lloc és un exercici íntim, complexe i no exent de contradiccions. Dic, si eres d’aquells que tenen arrrels profundes, identificades i situades en unes coordenades geogràfiques específiques. I no a tot el món li passa, malgrat el que puga semblar.

Hi ha gent que podría viure, literalment, en qualsevol racó del planeta Terra sense tirar en falta cap paisatge, cap olor, cap sabor, cap carrer ni cap plaça. Són d’eixa classe de persones que tenen la capacitat de (re) construir-se, de (re) conformar-se una mena de pàtria acumulada, mòbil, rica per la seua diversitat, agnòstica en militància. Tenen la virtut de sumar presències a les absències, de forma pragmàtica, o de, senzillament, substituir-les de forma pacífica, quasi innòcua. De veure el got mig ple quan són colpejats per d’enyorança, quan la resta el veiem mig buit i ens precipitem al desànim. De neutralitzar nostàlgies.

Este últim fou, probablement, el cas de Rafael. Jo anava consolidant certa percepció nítida -tot el que podia consolidar i percebre nítidament el xiquet que jo hi era-, que em feia present una espècie 57

de batalla latent. Una en la que el seu present li guanyava terreny, lentament, al seu passat. Una en la que l’adult desactivava al xiquet.

Intuia com els orígens preservats inicialment a capa i espasa, el cable a terra intocable, anaven diluint-se en la forma de vida adquirida travessats els Pirineus. Una nova vida per a ell que era la única forma de vida coneguda per a la seua esposa i per als seus fills. Uns vincles que només l’anclaven a ell, no als seus. I recorde, com si fora ara, com el seu valencià cassolà i ben parlat, anà sent subtituït pel francés a cada cafenet que hi compartíem, a cada Nadal o cada estiu, de forma completament inconscient. De com Rafael ja no hi trobava les paraules addients, de com oblidava expressions pel camí, frases fetes, el nom dels carrers, d’amics i amigues, cares o llocs. De com, passejant pel carrer Julià Ribera en direcció al seu Sant Antoni natal, no deixava d’anar sentit-se més estranger a cada cantó, aliè a aquells tremolosos adoquins i a aquelles façanes assenyades que havien format part del seu decorat d’infantesa.

Per tant, allò vertaderament trascendent, determinant, en la sensació de desarrel o de llunyania, responia a altres claus. Rafael m’ho ensenyà involuntàriament i jo, coses del destí, he tingut l’oportunitat d’experimentar-ho en primera persona més endavant. L’angoixa tangible, la inevitable, la que et lleva la son, la que et paralitza, en ser-ne conscient, és l’oblit, és el saber-se’n ja subjecte actiu d’altra realitat, d’altres persones, d’altres veus i cares, d’altres paisatges, d’altres carrers i d’altres places. És oblidar o soterrar allò que et jurares no oblidar mai, i ser oblidat per aquells que vols. Deixar de ser-ne referència quotidiana per-a-qualsevol-cosa, d’estar en la llista de cridades a fer al final de cada dia. És sentir, també, que et queden 58

coses per fer i que, tal volta, ja mai no les faràs. Una mala combinació de dolor, de tristesa i de sentiment de culpa. També de resignació.

Però, és real, és una sugestió fabricada producte de tot això? Què és causa i què és conseqüència? Qui sap…

Hui, la cara A de la tecnologia ens permet digerir-ho de forma distinta. És l’analgèsic del que molts fem un ús sistemàtic per a paliar les dolències associades a aquesta ‘malaltia’. Però, creieu-me: no és suficient. Ni els avions més ràpids i còmodes, ni la missatgeria més instantània, ni les xarxes més ‘socialitzants’. Són molts els moments en els que desitjaria saber fer màgia, a l’estil de ‘David Copperfield’ o el ‘Mago Pop’. Tindre el superpoder de moure’m, al crit de ‘Ja!’, d’un lloc a un altre. Del centre de Santiago de Xile al carrer Russafa de València, d’agafar un tren de rodalia en Estación Central i baixar-me’n en l’estació del meu poble, de travessar les Torres del Paine i acabar arribant al Realeng de Carcaixent, poques hores després. De gaudir de primaveres eternes a cavall dels hemisferis. De poder reanudar totes les converses postergades, de donar tots els abraços pendents.

Estic convençut que Rafael també somnià en ser mag…

Pere Palés. Carcaixent, 1975. Fill de Teresa, net de Luis i Teresa. Casat i pare -presencial i remot- de dos adolescents, de 16 i 17 anys. Vaig viure la meua infantesa i part de la meua adolescència al meu poble, entre trens en miniatura, música clàssica i aroma intens a xufa i aigua de tarongina. He viscut en distints llocs a València, a Londres, a Madrit, a Palma de Mallorca i a Santiago de Xile.

Tinc el rècord mundial de mudances (que jo sàpiga): 27. En l'actualitat, Gerent de Negoci de la companyia xilena Novis, cofounder de Jobtion.



Diu el diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que la màgia o l'il·lusionisme és l'art i la tècnica de produir efectes il·lusoris, que pareixen contradir els fets naturals, per mitjà de jocs de mans, artificis i trucs. Em demanen que explique en unes línies quina màgia o il·lusió faria, si això estiguera en les meues mans, per tal de fer millor la vida de les persones. He pensat que la màgia que proposaré serà reivindicar l'optimisme vital com la millor forma per trobar sempre l'eixida a les dificultats o, en positiu, els camins que ens porten als nostres somnis. Un optimisme que s'ha de treballar en grup. En aquesta falla que algun dia m'ha convidat a esmorzar mentre vaig estar a Torrent saben de què parlem quan citem l'optimisme i treball en equip. Per exemple, innovar en el món faller recuperant tradicions que s'estaven oblidant. Segurament algú individualment va posar damunt de la taula la idea, però sense l'impuls del conjunt no hauria arribat a bon port la seua realització. La màgia és una idea, decidir com implementar-la i un grup de persones per portar-la avant és necessari per realitzar-la.

Els vint últims anys de la meua vida els he dedicat a la política des de la part de darrere dels escenaris en la seua majoria, estudiant enquestes, llegint molt i escoltant la societat per intentar saber la demanda de les persones, els seus problemes i proposant solucions.

En l'era de les xarxes socials, sembla que, més que mai, totes i tots tenim opinió sobre qualsevol tema d'actualitat i a més la podem expressar en paràgrafs en el nostre Facebook. A més, no hi ha cap manera de mesurar si una opinió és més correcta que una altra: tots tenim moltíssima raó. És a dir, estem en un temps on la teoria o la pontificació gratuïta la trobem en el mòbil per Twitter, en el Sálvame 59

o en una tertúlia radiofònica. Sabem de tot: de volcans, de virus o de tenis si fan per la tele Roland-Garros. Però, quan es tracta de posar alguna d'eixes raons o alguna d'eixes intuïcions o d'hipòtesis a treballar, cal arriscar-se, cal tacar-se i cal arromangar-se. Ara és quan arriba el moment de la veritat i el de les persones que canvien la història. La màgia, els mags i el fet transcendent.

Qui pot fer màgia, qui pot generar il·lusió i esperança a les persones que tenen preocupacions o anhels en la vida? Sempre pensem en alguna persona en concret perquè tenim en el cap massa vegades que les solucions venen de persones concretes. No hem aprés que els canvis socials són resultat de la creativitat col·lectiva. Ens han clavat al cap les imatges d'aquelles pel·lícules on un heroi fa de líder i ens diu per on hem de creuar el riu. L'episodi de Moisés passant la mar a peu, obrint les aigües bastó en mà -la imatge icònica de Los diez mandamientos- ha fet tant de mal com quan arriba Superman des del cel a salvar-nos de Lex Luthor. Últimament quan en els films acaben perseguint els lladres, o un possible assassí del president dels Estats Units apareix una manifestació que és un grup de gent inconscient que cal apartar, perquè el que solucionarà la qüestió és sempre un, individualment, i té entremig gent que el destorba. Qui vol arreglar el desaguisao va contracorrent com si no estiguera bé del cap. I això no és veritat. Els canvis culturals arriben perque s'ha produït un canvi en les percepcions de les coses que ens succeeixen i en les explicacions disponibles del què ens està passant, per què ens passen, qui és responsable de que ens passen i si les coses podrien ser d'una altra forma. En altres paraules, crec, i és una convicció personal molt profunda, que els canvis són el resultat de l'impuls de 60

moltes persones que obliguen la política a canviar. Les coses canvien quan nosaltres canviem. No hi ha màgia en política, hi ha processos socials que determinen o haurien de determinar la política.

Com he dit, el canvis o les coses noves que naixen de les crisis o dels temps de canvi sempre les impulsen les persones optimistes.

El pessimisme segurament és l'opció més còmoda perquè no compromet. Si les coses van bé ningú recorda les dificultats. Quan no van bé, ja s'encarreguen els pessimistes de buscar causes i culpables. El pessimista té molts trages: de prudent, responsable, seriós... El pessimistes no són els motor dels canvis ni de la història. Els científics o els laboratoris que es varen posar a buscar una vacuna contra la Covid començarien amb la visió optimista de trobar un remei, de salvar vides. No sé si haureu sentit parlar mai de Viktor Frankl, un psiquiatra austríac que va sobreviure a quatre camps de concentració nazis, entre ells Auschwitz (Polònia). Aquest camp és el referent històric de l'horror que va suposar la barbàrie nazi i el seu projecte de “solució final”, l'extermini.

Estant a Viena era conscient del que estava ocorrent amb la comunitat jueva en les territoris sotmesos a Hitler, com era el cas d'Àustria, però en lloc d'eixir del país quan tenia la possibilitat, va decidir quedarse i va ser enviat en 1942 juntament amb la seua esposa i els seus pares al camp de concentració de Theresienstadt, situat en l'actual República Txeca. En 1944 va estar a Auschwitz i més tard en dos xicotets camps de concentració dependents de Dachau, prop de Munic. Frankl es va dedicar a proporcionar ajuda psicològica als presoners i previndre suïcidis. Ell va sobreviure i va ser alliberat en 1945, no la seua esposa i pares, que van morir. Frankl va assistir a moltes

persones, i va observar que algunes presoners, malgrat les duríssimes circumstàncies en què vivien, aconseguien sobreviure gràcies a alguna classe de força psicològica. Davant les mateixes penúries i condicions infrahumanes, on molts morien uns altres van aconseguir mantindre una motivació intrínseca que els feia suportar allò que era insuportable. Frankl va identificar que la clau d'eixa força psicològica estava «simplement» en tindre una raó per a viure. Els motius podien ser anar reunir-se amb la família que havia aconseguit fugir, escriure un llibre, acabar una obra artística inacabada, cuidar els fills... Tenien el seu propi objectiu, però tots coincidien en que la seua vida continuava tenint un sentit, un propòsit.

Què em mou cada dia per alçar-me, què m'impulsa a continuar avant, a tindre il·lusió? Tots hem de trobar la nostra pròpia resposta, però tots podem pensar en casos més o menys pròxims de persones que en algun moment han perdut eixe sentit i en certa manera han començat a morir.

La màgia, la il·lusió entesa com un elogi a l'optimisme. Buscar la felicitat i tindre motius per començar cada dia. L'optimisme està reservat per als durs, els consistents, per als actius, per als organitzats, per als constants, per als treballadors i treballadores, per a qui es troba ple de coratge. L'optimisme va lligat a una confiança en un mateix. L'optimisme és un realisme dinàmic. La meua màgia, la que vos propose, és creure que en aquesta vida s'ha de passar fent el bé, oblidant allò que ens fet mal o ens ha volgut fer mal, la qual cosa vol dir que cal aprendre i saber perdonar i ser perdonat moltes vegades, saber que ens equivocarem, ser humil i creure en les persones que estan al nostre costat. Dialogar i posar-se al lloc sempre dels altres.

I defensar les teus conviccions sense voler derrotar res ni a ningú. Un món màgic és possible. Sigues optimista.

Lluís Mi Campos Sanchis (Quart de Poblet, 1966). Casat i pare de Núria i Jaume. Actualment i des de 2015, Director del Gabinet de Presidència de les Corts Valencianes. Regidor a l'Ajuntament de Quart. President de la Associació Centre de Convivència (el Casino) de Quart de Poblet fundada en 1887, desapareguda en 1939 i reconstituïda en 1983. Mestre de valencià (primera promoció, 1987).



61

Estareu d’acord amb mi molts de vosaltres en considerar extraordinari el fet que milers de persones treballen sense descans any rere any per a, en un sol dia, botar foc a tot l’esforç i sacrifici, derramant incomprensibles llàgrimes de tristor per a que immediatament després de que l’últim caliu s’apague, abans de que es gele la terra sobre la que es va posar la pira incendiària i molt abans de que la pena per la pèrdua fragüe, la ferida cicatritze i sabent que mai s’oblidarà ni desapareixerà la imatge que va convertir-se en flames... i que, de nou, adquirisquen amb ells mateixos i la resta del món el compromís de tornar a començar. Des de zero, de vegades a zero.

Des de res, de vegades sense res.



Doncs aquesta seria la definició, un poc extensa, surrealista i molt sui generis sobre el que és una Falla.

Altres també pensaran, com si foren Obèlix, què bojos estaran aquests fallers que gasten tot el que tenen i el que no tenen per tal de lluir uns pocs dies i ser, alhora, l’enveja del món. Enveja de la bona i de la roïna.

No em direu que açò no és màgia.

Però no. No cregueu que univers faller desperta sols uns pocs qualificatius. Un faller pot ser alhora (prengueu nota i identifiqueuvos): roig, fatxa, coent, artista, desaprensiu, solidari, insolidari, garrulo, malbaratador, estalviador, irreverent, respectuós... Poseu ací l’adjectiu que considereu. No em direu que açò no és màgia.

I ara intentaré connectar aquestes idees, sorgides de la ment d’un faller ras, crític i a la vegada poc actiu.

62

En efecte, tal i com algun avançat lector ja haurà endevinat, MÀGIA. Eixa és la paraula que millor engloba tot allò anteriorment dit.

Açò és el que diu la RAE al voltant de la paraula:

1. Conjunt de coneixements i pràctiques amb els que es pretén aconseguir coses extraordinàries amb l’ajuda d’essers i forces sobrenaturals.

2. Conjunt de trucs i habilitats amb els que es fan jocs de mans i coses sorprenents i extraordinàries com fer aparèixer i desaparèixer objectes i persones, descobrir coses ocultes, etc.

Capacitat de crear il·lusió, de donar vida a allò que no la té, de moure el que és inamovible , de crear d’un tros de material deforme un objecte.

Però no alguna cosa qualsevol, no. Una que desperte curiositat, que reculla les mirades que s’apropen a observar. Que tinga un punt d’ironia, molta crítica, moltes ganes de riure d’un mateix, escassa correcció política (com menys, millor) i, amb tot, ser capaç de transmetre una idea, un anhel, un desig. No em direu que això no és màgia.

La falla en si abarca totes les capacitats artístiques: pintura, disseny, escultura i literatura de manera directa. Però també altres que, sense ser, estan. Permeten traslladar a l’espectador/visitant a qualsevol època futura o passada. Reviure fites i crear somnis. Marcar metes, traçar camins... I tot amb el simple visiona d’un Ninot. No em direu que açò no és màgia.

A tot açò hem d’afegir la passió, l’esforç i la il·lusió per a que, una vegada mesclat al barret del Prestidigitador Faller Artista i amb l’adreç d’una mica de pols de cendra, amén de pronunciar la frase màgica (com no, aquest és tot un procés) "Ja estem en Falles" es cree

el moment ideal en que la falla prenga forma i cristalitze (no seria la paraula exacta) en aquest conjunt multi artístic que presidirà el carrer. No em direu que açò no és màgic.

Molts més elements i successos ens donen mostra evident de la relació màgica de la Falla i el seu entorn. Nombrava abans a un personatge de còmic. Quants Obèlix coneixeu a cada comissió? I no, no estic parlant del físic (que també pot ser) sinó del psíquic. Aquell que quan era xiquet va caure dins d’una marmita de xocolate i va adquirir poders interminables i màgics que el proporciona força i temps suficient per a ser l’encarregat de la loteria, assajar teatre, parar taules, descarregar la falla i penjar banderes. El don de la obliqüitat fallera.

I per altra banda també tenim a eixa legió de fallers que tenen la capacitat de limitar eixa obliqüitat per esmorzars, dinars, repartiment de tiquets i saraus diversos però desapareixen misteriosament per art de màgia quan cal arrimar el muscle. No em direu que açò no és màgic!

En definitiva Falla i Màgia (no confondre amb Màfia) van de la mà, inseparables.

La primera vegada que l’home es va trobar amb la màgia va ser el dia en que se’n adonà de que amb les mans podia modifica les coses, llevar, posar i donar forma. Molts anys més tard va descobrir que, a més, podia crear. Però se’n adonà de que sense il·lusió sols seria un truc. Aleshores va afegir il·lusió i ho va convertir en màgia. Una vegada va tindre clar açò, va saber que després de creure només quedava crear. I així va ser: HABEMUS FALLAS 63

64

Amb quatre versades i un microrrelat expliquem la falla dels peus al remat.

AMB LA FALLA I EL REMAT FAREM MÀGIA TOT PLEGAT

66

Aquest virus tan punyent que afecta al cos i a la ment, ausades que ens ha fotut.

Ens deixà sense plantar, tancats en la nostra llar.

Quanta vida s’ha perdut!

Per això el lema triat, com queda clar al remat, és la màgia a borbollons.

Volem fer màgia, i volem, que arribe a tots. Desitgem que amere tots els racons.

No oblidarem als polítics.

Com sempre, serem molt crítics.

(Amb els de fora o Torrent.)

Per si fent un sortilegi hem de tindre el privilegi que els entre el coneixement.

Encara que roman viu, marejant com la perdiu, cal que mirem cap avant, com brolla en els camps l’agret, fent versades al llibret i nostra falla plantant.

Encisos a tota veu escampats per tot arreu, sense oblidar a ningú.

Ja n’hi ha prou de malcoratge, de núvols prenent l’oratge i d’un horitzó tan cru.

Així que amb aquesta saó hem explicat la raó del nostre lema d’enguany: Volem fer màgia potent que arribe a tota la gent, eixe serà nostre afany.

Sent conscients en realitat, que el virus no està passat, hem fugit del victimisme.

Els ninots en les escenes calmaran les nostres penes amb un peliu d’optimisme.

Màgia per ser solidaris, per a allargar els salaris.

(Això sí en son bruixeries.)

Per a millorar la vida, i fer-la més colorida, plena de goig i alegries.

HI HA QUI OFERIX COM OFRENES FINS I TOT SES ESTRENES La situació fa prou pena per molt que, per ser correctes, en l’Himne, i a tots els efectes, l’amaguem com una ofrena.

La Dama d’Elx a l’exili on mengen arròs amb coses...

I ací per qüestions tirrioses, no anem en el seu auxili.

Així el nostre poble calla i a mi em trau de polleguera.

Menys en ser la primavera quan tot es crema en la falla.

A banda, de que és més d’una, l’ofrena que es fa cada any; puix li posem tant d’afany que ací no deixem ni pruna.

El Prado a plenes mans es fa amb tota la vitualla, deixant-nos la menudalla per als museus valencians.

(Tot canviaria, de veres, si encenguérem més fogueres.)

La taronja va per terra, el preu de l’encisam cau...

I els valencians fent la pau quan deuriem fer la guerra.

Parlant de diners a manta allò del finançament.

Apanyar-ho està en la ment, però no ara, que els espanta.

Amb uns trens de rodalies oblidats als pressupostos, mentre ací paguem impostos a canvi de llepolies.

Per no parar en torreta ens diuen “Llevant” de tot...

I ací n’hi ha meninfot que diu ser de la “Terreta”.

El tren mediterrani el fan a ritme de ruc.

En fer-ho serà caduc com és la flor del gerani.

Altres estan irritats pel valencià que parlem.

Parlar-ho sí que podem mentre romanem callats.

67

ELS POLÍTICS NO SÓN BRUIXOS. ENS ENGANYEN COM CORRUIXOS Ens preparen bons beuratges els polítics i assessors.

Edulcoren el llenguatge, revestits amb el seu tratge per guanyar nostres cors.

Asseguts als cadirots s’obliden del seu votant com si foren uns porrots, si no son els seus nebots que cal anar col·locant.

Inauguren tres vegades, o quaranta si això cal, carreteres i calçades, i si et descures, ausades, fins i tot el teu casal.

Quin conjur haurà de ser, Quin encís, quina falòria, Quin embruix més romancer, que en arribar al poder els fa perdre la memòria?

Fan promeses en campanya que no han de complir en sa vida.

No els importa, tot apanya.

Així tenen feta a Espanya els país de la mentida.

(El que no obliden, ni els cou És, al mes, cobrar el sou.)

Per fer-se un lloc en les llistes van a espentes i colzades.

En això són uns artistes, els millors il·lusionistes, els més grans bruixots i fades.

68

L’EMBRUIX MÉS EMBRUIXAT: FER LA SOLIDARITAT Així com va nostre món, enfollit, desbaratat, de vegades un malson i moltes malencarat, la màgia, els encantaments, hem de fer-los més presents.

Pots pensar que aquestes qüestions no estan a les nostres mans, que són temes i raons que s’escapen als teus plans.

Mes no és un esforç llegendari ser un poc solidari.

Si et passes per Soterranya al seu cau del Xenillet, qualsevol bici els apanya per fer feliç un xiquet.

(També al major fa lligall per a anar al seu treball.)

Ronald McDonald ha fet, per als malalts, un casal per si, família i xiquet, viuen lluny de l’hospital.

PER ACABAR LA TOCATA EL MICRORRELAT, REMATA. Pots fer una donació a la seua fundació.

També és casa d’acollida Maides a les seues llars, donant una nova vida i esperança als desampars.

(Es fa tota esta obra bona baix el mant de la Patrona.)

Seria de gran llargària el llistat on cal ajuda, i on la gent, amb gran fondària, serà sempre benvinguda.

Si és gran la necessitat, major és la voluntat.

(Així que deixa el guaret: Tota pedra fa paret.)

SI VOSTÉ VOLGUERA Benvolgut director, Vull demanar-li un favor. En arribar l’últim dia de cada mes, la seua entitat anota en el compte la meua nòmina de 1.530,69 euros.

L’alegria prompte s’aigualeix. Tot seguit em carreguen 453,23 euros de la hipoteca, 535,64 de la liquidació de la targeta.

Posteriorment, les quantitats corresponents a les subscripcions a plataformes televisives i de missatgeria, les quals no anomene per no fer-los publicitat. Un total de 101,22 euros. La factura telefònica per 45,39. I, per últim, la liquidació de la targeta d’eixos grans magatzems amb nom estranger on tinc també l’assegurança del iPhone, l’iPad, els iPods i l’iMac. (Dic la marca perquè, convindrà vosté amb mi en que Apple no en té competència.) Aquest concepte suma 225,30 euros.

Dies més tard es carreguen les factures d’aigua i d’energia per un total de 150,34.

I el 10, Unicef passa a cobrament la col·laboració mensual de 15 euros. No

és massa. M’agradaria millorar-la però amb els 4,57 euros que resten al compte no puc fer màgia. Els 4,57 sobreviuen fins que, el dia anterior a l’ingrés de la nòmina, desapareixen en concepte de comissió per manteniment.

En virtut d’açò, i sempre que estiga al seu abast, li demane que faça vosté totes les operacions i anote directament en el saldo del compte els 4,57 euros. Jo em compromet a mantindre’ls durant la resta del mes, fins que en la vespra del cobrament del salari, se’ls descompte en concepte dels servicis prestats si vol.

D’aquesta manera no estalviaria diners, però sí més d’un disgust.

Gràcies de bestreta.

Atentament Un servidor.

M. A. Gascón i Rocha 69

Ana Royo i García Presidenta 2022

MÀGIA! És el que els fallers hem aconseguit fer durant aquests dos anys.

I per fi tornem a estar en falles!!! Les falles del 2022 ja estan ací!!!

Falleres i fallers de l’Avinguda, és cert que tornem a tindre unes falles, encara que no com realment les coneixem i com ens agradaria, la situació és la que és i una vegada més de segur que els fallers demostrarem el respecte que tenim front aquesta situació. Però si d’alguna cosa estic segura és que les viurem amb la mateixa intensitat, il·lusió i ganes que totes les setmanes falleres que aquesta comissió porta ja viscudes.

El primer que vull dir-vos és GRÀCIES, en majúscules.

Quina sort té l’Avinguda de tindre fallers i falleres com vosaltres, fallers i falleres de cor, dels que mai es rendeixen, dels que per a ells la falla sempre és una aposta segura. Al llarg d’aquests dos anys tan 70

complicats que porten mai heu desistit, mai heu deixat de creure que tornaríem, i que ho faríem amb força i moltes ganes de tornar a fer el que millor sabem fer...

FER FALLA.

La nostra setmana fallera està a punt de començar i gràcies a tots vosaltres ja tot està preparat per tal que tots junts poguem gaudir-la com mereixem.

Arribem a ella amb tota la feina feta, com sempre, ja que som una falla que durant tot l’any s’implica a fons per tal de que arribe el 15 de març, plantar les nostres falles i començar a gaudir de l’amistat i el carinyo que tots ens tenim i que ens permet viure unes falles amb un ambient sa i divertit, que és el que ha de destacar en un casal faller eixos dies i això al Pensat i fet està assegurat.

El 2022 no era una aposta fàcil, un any ple d’interrogants, però tot i això hem fet d’ell un bon any, adaptant-nos a les circumstàncies, però fent

tot el que era possible i sense renunciar a tot allò que ens identifica com a falla. Hem renunciat a la “festa”, però no a continuar treballant per ella per tal de traure endavant tots els projectes de l’any: Presentacions, teatres, declamacions, llibret, cavalcades, carrossa, monuments... tot allò que és important de la nostra festa hem aconseguit traure’l endavant i això demostra la gran falla que som i que aquells que formem part d’ella som grans fallers.

Estic segura de que, de la mateixa manera que jo, Ana, Claudia i Nico, els nostres representats, es senten orgullosos de la falla a la que representen i les seues ganes de que arribe ja la gran setmana fallera és desbordant. Ganes de gaudir-la tots junts i de gaudir de cadascun dels actes que enguany tenen el privilegi de viure des d’un lloc privilegiat. Aquesta setmana és vostra i tots els fallers de l’Avinguda farem tot el possible per que siga la millor de les vostres vides.

Per suposat, no puc deixar d’agrair la col·laboració d’amics, empreses i entitats que sempre, de manera desinteressada

esteu fent costat, col·laborant amb l’Avinguda. No dubteu mai que aquesta ajuda és molt important i necessària per poder traure la falla endavant.

Un any més teniu a les vostres mans un llibret fet de principi a fi per amics i fallers d’aquesta comissió i d’altres que han volgut col·laborar de manera totalment desinteressada per a fer d’aquest projecte una realitat. MÀGIA, JA ÉS UNA REALITAT! Espere i desitge que gaudiu molt d’ell.

Així doncs, fallers, amics, veïns i col·laboradors de l’Avinguda, visquem la festa fallera des de dins del nostre cor, deixant brollar d’ell tot el sentiment que any darrere d’any hem anat fent gran, per a gaudir de la màgia de la festa d’eixa manera tan especial que només els fallers sabem viure. Gaudim de les falles del 2022!

Hui més que mai.... SOM L’AVINGUDA! Hui mes que mai...SOM FALLA! Visquen les falles!

71



Enguany, més que mai, us mereixeu una pàgina principal Fallers de l'Avinguda... Vosaltres sí que sou MÀGIA!



72

73

Ana Ballestar i Carrión Fallera Major 2022

Estimats fallers i amics, Donem benvinguda a la primavera i amb ella una festa màgica plena d’il·lusió que s’alça cada any de les cendres, les nostres FALLES. Ha arribat el moment de veure als nostres carrers l’esforç i dedicació de tot l’any.

Per fi veurem lluir la nostra ciutat plena de música, de llum i de color.

Volia agrair-vos a tots i cadascun dels que heu estat al meu costat al llarg de tot l’any, mostrant-me el vostre carinyo.

Ha sigut tot un honor representar la nostra falla junt a Claudia, Nico i Ana, hem pogut gaudir de cada acte pensant en tots vosaltres.

74

Pareixia que enguany anava a ser més complicat, però vosaltres sempre heu estat ací amb un somriure i disposats a tot i és que això és el que fa gran a la nostra comissió. El voler que des de xicotets ens transmeteu al casal per la nostra festa i sempre deixant un tros de cor en tot allò que es prepara.

Ara sí, és el moment de viure plenament la nostra festa i tradició i sols em queda demanar-vos que gaudim de la GRAN SETMANA FALLERA, tots junts al nostre Pensat i fet.

Brindem per les falles del 2022 i per tot el que la falla ens regala.

La vostra Fallera Major

75

76

Tots els camins de l’ànima fallera s’adrecen a l’ullal de ta mirada, ulls festívols que ara són la drecera anunciant-nos la festa desitjada.

Allumenes el camí amb el somriure, la sendera per on vindrà la festa, la tradició que prompte ha de reviure en el sentiment que el teu cor conquesta.

Quan s’escampe el silenci per la cendra la nit que el foc circella en art la falla, vindrà als teus ulls una enyorança tendra arribant l’epíleg d’esta contalla.

Al temps, en la cadència de la vida, en fer la remembrança evocatòria, et trobaràs per l’emoció reblida invocant ser part de nostra memòria.

M. A. Gascón i Rocha

77

Escrit

a la

Fallera Major

Germana, Fallera Major...

Escriure no és una de les meues virtuts, però quan em van dir de fer-ho per a tu no vaig dubtar en dir que sí.

Fallera des d’abans de nàixer, de teatres, cavalcades, cant de l’estoreta, despertaes, de Casal; fallera de cap a peus.

Eixa xiqueta xicoteta que quasi sempre que plorava em renyien a mi, es va convertir en fallera major infantil, el somni que tota xiqueta desitja.

El seu amor i dedicació per la falla va anar creixent, de la mateixa manera que les seues ganes de, algun dia, poder ser Fallera Major.

Va arribar el moment, 25 de juny de 2021, un somni fet realitat, Fallera Major de la Falla Avinguda Ana Ballestar Carrión. Des d’aquell dia no hem tornat a berenar junts.

78

José Ballestar

Continua treballant per tal d’aconseguir els teus propòsits, que estic segur que amb el temps tots els teus somnis es faran realitat.

No et fas una idea de la il·lusió que em fa veure’t com a la màxima representant de la nostra comissió. Gaudeix al màxim d’aquest viatge en el que la teua família estarà sempre acompanyant-te en cada moment.

Et vull

79

comissió Judith Aixa i Puchades Cósimo Albano Carlos Alejandro i Marsilla Nuria Almenar i Fernández Patricia Almenar i Fernández Vicente Almerich i Besó M. José Almerich i Llópez M. Rosa Almerich i Llópez Silvia Almerich i Llópez Gabriel Aracil i Baviera Ana Aracil i García Mila Aracil i García Lourdes Aragonés i Andreu Adriana Baixauli i Hernández Reyes Baixauli i Hernández Elena Balaguer i Peris Eva María Balaguer i Peris José Ballestar i Carrión José Ballestar i Torres Mercedes Baviera i Santos 80

Irene Bresó i Peiró Vicent Burguera i Fernández Alberto Capel i Royo Álvaro Capel i Royo Fernando Carratalá i Benedito Ángel Cayetano Carrión i Mondéjar Teresa Castillo i Silla Elisabeth Cazorla i Domínguez Ana M. Cerdán i Caballero Simón Cerdán i Caballero Susana Cervera i Carques Chimo Chuliá i Puig Emilio Chuliá i Soler Isidro Company i Llácer José Company i Llácer Josep Company i Vilata Natalia Company i Vilata Mila Córcoles i Forés Laura Córcoles i Pérez Marga Córcoles i Pérez

Ismael de Gracia i Tendero Emilia Esteve i Canet María Femenía i Palacios Marta Femenía i Sancho Nuria Femenía i Sancho Álvaro Fenoll i Bresó Juan Carlos Fenoll i Gisbert Claudia Fenoll i Ramos Daniela Fenoll i Ramos Felipe Fernández i Aparicio Pedro Fernández i Olivares Pablo Fernández i Visier Francisco Flor i Cuenca M. Carmen García i Moreno Rafael Garrigues i Ibáñez Ana Garrigues i Royo Javier Gascón i Rocha Miguel Ángel Gascón i Rocha Francisco Javier Giménez i Arasteny

Juan Carlos Giménez i Arasteny Miguel Ángel Giménez i Arasteny Mara Giménez i Cerrato Juan Antonio Giménez i Moreno Paula Giménez i Vilanova Tomás Gómez i Sánchez Joaquín Hernández i Marín Dorita Hernández i Herraiz Josefina Herrada i López Aitana Hoyo i Santarremigia Empar Hoyo i Santarremigia Isabel Izquierdo i Fernández Daniel López i Isasi Raquel López i Tabla M. José Lozoya i Herrada Flavia Mares i Puig Lorena Mares i Puig Noelia Maroto i Esteve Vanessa Maroto i Esteve Olaya Maroto i González

Sara Garrigues i Royo

Fallera Major eixint 2021 Fallera Major de Torrent 2022

José Maroto i Yago Lourdes Martínez i Esteve Carlos Mercado i Almerich Inmaculada Miquel i Carretero Beatriz Mondragón i Andreu Pau Montoro i Baviera Raquel Moñino i Ojeda Ana Isabel Ocaña i Barrios Alba Olmos i Mora Leyre Olmos i Mora Elena Ortega i Marco Alicia Pallardó i Benavent José Miguel Peris i Gil Carlos Piles i Andreu Cecilia Piles i Andreu Juan Carlos Piles i Tordera Raquel Puchades i Villarreal Rebeca Puig i Cervera Sofía Puig i Cervera Sonsoles Puig i Cervera

Amparo Puig i Medina Joan Quesada i Royo Pablo Quílez i Moreno Gemma Ramírez i Córcoles José Vicente Ramírez i Pinilla Enrique Romero i Martí Adrián Romero i Vaquero M. Carmen Royo i García José Royo i Martí Valeria Royo i Miquel Raquel Royo i Navarro Vicente Royo i Navarro Javier Ruiz i Comes Andrea Salvador i Pedros Loli Sánchez i García Nerea Sancho i Huerta Amparo Santarremigia i Madrigal Gemma Senchermés i Castillo Jaume Silla i Merchán Paula Simó i Penadés

2022

Carmen Sirvent i Garrigues Puri Soler i Moruno Amparo Valor i Anchel Consuelo Vázquez i Paya Cristina Vázquez i Paya Vicente Veguer i Muñoz Guillermo Veguer i Peris Vicente Veguer i Peris Mía Vicente i Doménech Amparo Vilanova i Moreno José Vilanova i Puig Trini Vilata i Ortí Toni Villaplana i Navarro M. Dolores Visier i Robles Elena Vivas i Herrero Javier Yago i Córcoles

Abonats

Virginia Almenar i Silla Jesús Andreu i Besó Josefina Arasteny i Pampló Mª Dolores Benavent i Martínez Chelo Carretero i Íñiguez Ana Domínguez i Vilanova Francisco Gil i Segura Nicolás Magán i Oliva Josefina Moreno i Miquel Vicente Muñoz i Mora Enrique Ocaña i López Elena Peris i Fabiá Mari Peris i Fabiá Gemma Puchades i Villarreal Fernando Serón i Montero

81

Fallers i falleres del meu volgut Pensat i Fet, és per a mi tot un orgull tornar a dirigir-me a vosaltres des de les pàgines del nostre llibret, però enguany des d’una posició diferent.

Els que em conegueu sabeu el que suposa per a mi poder deixar gravat en un llibret els meus pensaments sobre aquesta festa que tants bons moments ens dona; i quan es tracta de fer-ho en les pàgines de la història d’una falla que treballa de forma incansable per les tradicions de la nostra cultura valenciana, i que a més m’ha vist créixer, encara em plena de major satisfacció.

Quan parlem de l’Avinguda parlem d’una comissió familiar que lluita pel treball en conjunt, i per transmetre de generació en generació el vertader significat de fer falla. Parlar de l’Avinguda és saber que al llarg de 54 anys, la nostra festa ha estat present a un dels carrers més emblemàtics de la nostra ciutat, i que de forma incansable i silenciosa, s’ha fet història al poble de Torrent.

82

Sara Garrigues i Royo Fallera Major de Torrent 2022

Fa uns anys llegia uns versos de Vicent Andrés Estellés que deien “Allò que val és la consciència de no ser res si no s`és poble.”, i la falla Avinguda reflecteix a la perfecció el que suposen aquestes paraules.

Enguany, malgrat la situació d’incertesa que hem travessat, teniu el grandíssim privilegi de tindre un quadre d’honor complet amb Ana, Claudia i Nico, baix la presidència de Ana, encarregats de fer que l’Avinguda se senta més fallera i viva que mai. També heu apostat per monument; heu jugat a fer teatre i enriquir-vos amb la cultura valenciana; heu participat en tot el que suposa fer falla.

Les corts d’honor, Paula i jo estem orgulloses de compartir amb vosaltres les tan esperades falles 2022. Només us demanem que mai deixeu de treballar per la nostra festa, i que continueu transmetentvos els uns als altres la vostra estima per les nostres falles. Les falles del 2022 ja han arribat, i amb el caliu de vosaltres, els fallers i falleres de L’Avinguda, seran, per a Blanca i per a mi, encara més especials.

Sempre al meu cor, Avinguda.

Aprofite l’ocasió per tal de donar-vos les gràcies per l’oportunitat que ens heu donat a Blanca i a mi de viure aquest any, sense dubte, especial. Gràcies per permetre que el seu somriure perenne puga passejar per Torrent, i que la seua estima per les falles, ens impregne a tots. Gràcies per deixar que jo puga créixer com a fallera i a com persona.

83

84

85

86

87

88

89

90

91

92

93

94

95

96

97

98

99

100

101

102

103

104

105

106

107

108



109

Programació

FEBRER Divendres 11 de febrer Sopar Homenatge a la Fallera Major de Torrent 2022, Sara Garrigues i Royo i la seua Cort d'Honor Dissabte 19 de febrer Dinar homenatge a la Fallera Major Infantil de Torrent 2022, Paula Alapont i Moreno i la seua Cort d'Honor Diumenge 20 de febrer Cant de l'estoreta organitzat per la Falla Plaça Sant Roc Dissabte 26 de febrer Macrodespertà en l’Avinguda al Vedat Cridà des de la Torre. La Fallera Major de Torrent, Sara Garrigues i Royo, donarà la benvinguda a les falles del 2022 Diumenge 27 de febrer Cavalcada del Ninot infantil

MARÇ Exposició del Ninot a la Sala polivalent de l’Antic Nou Mercat (Inauguració 2 de març) Divendres 4 de març Entrega de recompenses de Fulles de llorer i brillants Dissabte 5 de març Cavalcada del Ninot major Diumenge 6 de març Festa infantil amb inflables i dinar al casal Acte de presentació de la revista oficial de falles “El Granerer”, intercanvi de fotografies entre les Falleres Majors de Torrent i les Falleres Majors de les diferents comissions Dilluns 7 de març Presentació del Llibret 2022 de la falla Avinguda al casal Dimarts 8 de març Trivial faller de l’Avinguda al casal Dimecres 9 de març Entrega de premis del Concurs d’Aparadors fallers al casal de l’Avinguda

110

Falles 2022 Dissabte 12 de març Sopar oferit per la Fallera Major Ana Ballestar i Carrión als fallers de la comissió major al casal Diumenge 13 de març Berenar oferit per la Fallera Major Infantil Claudia Gascón i López i el President Infantil Nico Magán i Miquel als fallers infantils de la comissió i entrega de recompenses al casal Dimarts 15 de març Plantà de les nostres falles Sopar de plantà i entrega de recompenses al casal Dimecres 16 de març Despertà Primera mascletà de l’Ajuntament Acte del Trasllat de la Mare de Déu organitzat per la falla Barri Cotxera Dijous 17 de març Despertà Passacarrer Acte d’ entrega de premis de Junta Local Fallera Segona mascletà de l’Ajuntament Acte d’Ofrena a la Mare de Déu

Divendres 18 de març Despertà Mascletà manual de la Falla Avinguda al passeig de l’Avinguda al Vedat Tercera mascletà de l’Ajuntament Acte d’homenatge a Sant Josep i Nit del foc. Danses en honor a Sant Josep a la Plaça Unió Musical Dimarts 19 de març Despertà Passacarrer per assistir a la Missa de Sant Josep Missa en honor a Sant Josep i Operació Quilo a l’església de Sant Josep Globotà infantil Quarta mascletà de l’Ajuntament Cremà infantil Cremà major Arreplegà: dissabtes 26 de febrer i 5 de març pels comerços de l’Avinguda.

Des del dilluns 28 de febrer fins l’11 de març pel veïnat.  Menjars i sopars tots els dies al casal des del 15 al 19 de març  Nits de ball al casal 12, 16, 17 i 18 de març Nota: En el moment del tancament d’aquesta edició no podem confirmar tots els horaris. En el moment els tenim disponibles seran comunicats a tots els fallers.

111

112

Sabies que el café no sols serveix per a beure?

Prové d'Etiòpia. I encara que el que segueix no és més que una rondalla, em sembla una història curiosa i un poc màgica1.

Conta la història que "un pastor iemenita anomenat Kaldi va descobrir la planta del café. Kaldi va observar un comportament estrany en el seu ramat, que botava i saltava enèrgicament, després d'ingerir els fruits rojos d'un arbust fins llavors desconegut. Sorprés per aquest fet el pastor va arrancar diversos fruits i els els va mostrar a un superior religiós d'un convent pròxim. El religiós va provar de bullir les baies i beure la infusió resultant, però era massa amarga i la va rebutjar. En tirar aquells fruits al foc va observar com en torrar-se desprenien una agradable aroma. De nou va provar de preparar una infusió amb les baies ja torrades, descobrint llavors el que hui coneixem com a café"2.

Etiòpia

Com probablement encara eres massa jove per a prendre café, et propose que li donem un altre ús més divertit.



El café també pot servir per a pintar. Què et pareix si fem alguns dibuixos i juguem amb les seues possibilitats? Et convide a experimentar.

Així que mans a l'obra! Demana un café als teus pares i comença!!!

1 https://www.ico.org/ES/coffee_storyc.asp 2 extret de: https://www.cafescandelas.com/el-cafe/historia-del-cafe

113

Començarem per una cosa senzilla.

Simplement deixa caure una gota de café.







Pots començar per una xicoteta i anar fentla més gran cada vegada abocant el café des de més alt.

Com més alt l'aboques, més esguitarà, així que protegeix bé tot al voltant perquè es mantinga net ;)



 114















Ara amb les diferents taques podem jugar a "veure" figures o coses i dibuixar damunt per a donar-los forma. Observa bé el resultat i imagina en què es pot convertir amb un poc de màgia i unes quantes línies.

Pots crear animals, coses o posar-los ulls o braços i crear personatges o monstres. Et faig els primers exemples i segueixes tu.





115









 116



















117









 118











Com ja has practicat un poc amb alguns exemples, solta't i deixa volar la imaginació.

Dibuixa damunt d'aquesta taca i crea una nova al llenç de l'esquerra.







 119

Per últim, si vols, pots probar a dibuixar amb les taques de café...









 120













Tot teu!





 121

124

La falla del vint-i-dos, com indica el seu esbós, invita a anar al passat.

Més o menys vora uns cent anys, quasi en els temps dels refranys, a un Torrent que no ha tornat.

També semblen oblidades costums abans arrelades, oficis i tradicions.

Per això a la nostra falla fem d’aquests records, contalla, amb ninots i explicacions.

El moment del modernisme, carregat amb optimisme, de principis del segle vint.

Edificis racionals, però també funcionals, que no es veu molt a sovint.

Té lloc el xocolater, la fornera, el granerer, i el del carro amb el gelat.

Les festes del calendari amb producte culinari com gaiato i rossejat.

Com el Mercat de València que representa l’essència d’açò que estem comentant.

O edificis alts i esvelts com si foren uns empelts en la ciutat habitants.

Des del passat al present fent saó, teixint Torrent, amb el fil de la memòria.

Així és la falla d’enguany arrelada al bon afany de mantindre nostra història.

També tenim a Torrent construccions d’aquest moment que són canella fina, però el temps les ha afectades i semblen abandonades com el Palauet Cortina.

UN FOTÒGRAF PER TORRENT Un fotògraf ha vingut amb càmera carregat, i a Torrent l’ha retratat mentre prenia un vermut.

A la Torre tafanera li ha fet la fotografia.

Tan nítida se veia que ha eixit fins la garrofera.

Per les places i carrers ha fet fotos de les festes, dels moros i de les vestes, així com la dels fallers.

També la gastronomia, el rossejat, el gaiato, els pastissos de moniato, més la xocolateria.

Ha llançat son objectiu per captar nostra història, salvant així la memòria d’un passat que ja no viu.

Les fotos d’este viatger han rescatat coneguts oficis ara perduts, com és el de granerer.

Les estampes torrentines pel fotògraf retratades, l’artista les ha escampades per al goig de les retines.

El de Suïssa té la fama, el de França el glamur, i el de Torrent, d’alta gama, per al xiquet i el madur.

I d’alguns d’estos retrats de costums, de tradicions i d’història a borbollons, veuràs ninots moldejats.

Com els d’altra latitud és de llarga tradició, que els torrentins hem sabut mantindre amb bona saó.

XOCOLATER TORRENTÍ

El que falta a la ciutat, des d’ací ens fem altaveu, és un espai dedicat a muntar un bon museu.

Per a oblidar la gelor, un xocolate calent, que encara serà millor si és del poble de Torrent.

Amb la calor de l’estiu un xocolate gelat que serà més nutritiu si a Torrent està mercat.

No és per orgull torrentí sinó un fet ben contrastat, el xocolate d’ací: De la millor qualitat.

Veurem si l’Ajuntament no mira la musaranya i a aquest tresor de Torrent, en fer-li el museu, s’afanya.

ELS GRANERERS En uns temps ara passats se sentia pels carrers, la veu en tots els veïnats d’oficis ara oblidats com foren els granerers.

Usant palmes, corda i canya fabricaven les graneres.

En acabant, amb prou manya, cridant, pegant la castanya, les venien sense esperes.

Per això el dit torrentí, si passa el dia en bromera menejant-se al ralentí: A aquestes hores del matí i sense vendre una granera.

Puix era una referència, era sabut i evident, per tota l’horta i València, se comentava amb solvència, per a graneres, Torrent.

Ara que tot són robots que agranen la llar sencera, no actuem com borinots, oblidant com a porrots, la torrentina granera.

M. A. Gascón i Rocha

125

Claudia Gascón i López Fallera Major Infantil 2022

Hola, amics, fallers i família de l’Avinguda.

Estic molt orgullosa de poder dirigir-me a tots vosaltres que sou la peça fonamental de les falles i en especial als infantils.

Mai estaré prou agraïda a les persones que van confiar en mi per a representar a la nostra falla al llarg d’aquest any que està sent màgic i especial junt amb Ana, Nico, Ana i sobre tot junt a tots vosaltres que sempre esteu preparats per treballar per la falla fent teatre, declamació, decorats, carrossa, cavalcades...

126

Ja estem prop de la nostra setmana gran, de la nostra setmana més estimada, la setmana que amb tanta il·lusió esperem i preparem al llarg de tot l’any i el meu major desig és que m’acompanyeu i que junts gaudim de totes les activitats que tenim preparades, perquè no oblidem mai que junts les coses ixen millor, junts som un gra equip, junts som l’Avinguda.

Gràcies, visquen les falles i visca l’Avinguda!

127

128

La vida que ens lliuren és regal, essències que naixen des de l’ullal.

El temps són els instants que ens toca viure, contalles que es viuen des del bressol, moments que són tresors en el somriure al caliu de la flama d’un cresol.

La llum que ens allumena és un present, penell que ens adreça al trellat del vent, senderes voltant les encreuellades, camins estesos cap a l’horitzó, saons que ameren i entelen mirades arrelades d’íntima emoció.

Ara en tu, s’afilla tota eixa herència, la memòria del voler i de l’absència.

S’acovila la tradició d’un poble, la cadència del cant de la xicalla, des dels compassos d’un etern pasdoble, el patrimoni estimat de la falla.

M. A. Gascón i Rocha

129

Escrit

a la

Fallera Major

Ací estic, davant de l’ordinador, amb un full de Word obert i... segurament quedarà més literari “d’uns fulls en blanc” però la realitat supera la ficció. Ai Amiga, qui ens anava a dir que faria de cronista de la Fallera Major Infantil de l’Avinguda i que a més seria de la meua pròpia filla major.

El dia que em van cridar i em van dir: Podem anar a ta casa a parlar amb vosaltres? Innocent de mi vaig dir: clar, sense problema. I vingueren, van seure al sofà i com diu un TikTok (que tant li agraden a Claudia) ens van dir de manera (sencillita…tranquilita…respiro…y hago así…) d’ací no ens anem sense Fallera Major Infantil” (paraules textuals de la presi i els seus “sequaços”) no nos em van tremolar les cames, els braços, el cos... sinó que el cor em va explotar d’alegria, il·lusió i passió.

Claudia és fallera des que va nàixer i des de ben menuda ha participat en el món de les falles fent teatre, sempre disposada a eixir 130

Javi Gascón

en qualsevol sarao, concurs, presentació, cant de l’estoreta, explotant tots els petards possibles... Recorde que no era febrer encara i ella ja ens demanava anar a comprar petards i quan entràvem a la botiga deia “eixos no, més grossos” (en açò creo que enguany tindrà un gran company) i a l’hora de vestir-se de valenciana, això del pentinat ho portava pitjor, però després li agradava passejar i lluir el seu vestit per tots els carreres de Torrent. Aquesta passió per les falles va canviar el dia que va entrar per primera vegada per la porta del nostre Pensat i Fet i es va convertir en fervor i devoció per la nostra festa i la nostra cultura. Des d’aquell dia hi ha una frase que es repeteix totes les setmanes a casa. “El divendres baixem a sopar a la falla, no?” I hi ha altra que és “Sempre porte purpurina”.

Hi ha moments, gestos i cares que no s’obliden mai i la teua, Claudia, el dia en què et van anomenar en l’assemblea como a Fallera Major Infantil mai s’esborrarà de la meua ment i de la mamà tampoc, que tot i pensant “en quin embolic ens hem clavat” ja estava organitzant

tot el que havíem de fer per tal de preparar el teu any. Des d’aquell moment hem vist la teua cara de felicitat i il·lusió en cada acte que has tingut i has gaudit com únic i irrepetible i així ha de ser tot aquest any.

Deixa’t envair per cada moment que visques, gaudeix de cada minut, viu cada instant perquè per moltes fotos que fem, el que tu guardes al teu cor i a la teua ment serà el que es mantinga per sempre.

Vas a tindre a tota una comissió junt a tu, que t’acompanyarà i que et cridarà guapa i t’aplaudirà, però no hi haurà ningú amb més emoció i orgull que la teua germana Candela, que encara que ens diga “Altra vegada s’ha de vestir…” sempre és la primera en estar al teu costat gaudint de cada moment quasi tant com tu, que va plorar d’alegria el dia del teu nomenament i que es va posar molt nerviosa en el moment de portar-te el quadre que t’exalta com a Fallera Major Infantil, ella serà la teua fan més incondicional.

Claudia, aquest càrrec és una responsabilitat que has de portar amb humilitat i senzillesa, has de ser la primera en anar i estar de festa, però també en treballar i donar tot per la falla. Que les mans et facen olor a pólvora per cremar totes les bombetes, xinos, masclets i fonts; que et facen mal els peus per passejar la teua valenciania, per ballar i no parar queta; que la teua cara no pare de riure junt als teus amics de la falla, que el pentinat siga una extensió del teu monyo i el dia que deixes deportar-lo plore per separar-se de tu. Porta orgullosa el ram de flors a la nostra Mare de Déu, a la nostra Amparo, i plora el dia que veges fet cendres el teu monument faller, i així, només així, podràs dir que has gaudit, viscut i sentit el teu any de Fallera MAJOR Infantil.

Papà, mamà i Candela.

No puc deixar passar aquestes línies sense tindre unes paraules per als teus companys de viatge. El nostre presi, Nico, amb qui compartiràs molts moments i segur que molts jocs i rialles i sobre tot molta pirotècnia (deixeu un poc per a la resta), saps que ell sempre estarà atent a tu perquè sempre estigues perfecta, i tu també has de cuidarlo. La nostra fallera major, Ana, que serà com la teua germana major.

Agafa-li ben forta la mà que segur que t’ensenya molt més d’aquest món tan meravellós que són les falles i de la nostra volguda família avingudera. I la nsotra presi, Ana, a qui hauràs d’agrair eternament que pensara en tu per tal de complir amb la responsabilitat de ser la Fallera Major Infantil de la falla Avinguda.

131

Nico Magán i Miquel President Infantil 2022

Estimats fallerets i falleretes, Enguany un poquet més majoret, és de nou un honor per a mi dirigir-me una vegada més a tots vosaltres des del nostre llibret com a President Infantil de l’Avinguda i estic molt content de tornar a representar a la nostra comissió.

Ja sabeu que la meua presidència del 2020 va tindré una parada en el temps i es va a allargar més del previst. No vam passar temps fàcils, però el passat mes de setembre els fallers vam tornar amb més força que mai i vaig tindre per fi la meua desitjada setmana fallera que tant volia i tant vaig gaudir.

132

Com vaig dir en la meua demanà, vull donar-vos les gràcies de nou per les falles que vaig tindre i per les que tindré la sort de tornar a viure en el mes de març junt a tots vosaltres i amb els meus companys de viatge d’enguany, Claudia, Ana i Ana. Espere que passem un any meravellós i vos convide a tots a participar i gaudir junt a nosaltres quatre de les falles de 2022.

Visquen les nostres festes i visca l’Avinguda!

Una abraçada molt forta i vos espere com sempre tirant petardos al casal!

133

Escrit

al

President Infantil

Nico Magán Miquel, president infantil “quasi perpetu” de l’Avinguda… la veritat és que han sigut uns anys i dos exercicis fallers estranys i difícils d’entendre i assimilar per a nosaltres “els majors”, una muntanya russa d’emocions i vivències i per a tu, Nico, que vas començar aquest somni com un xiquet i l’acabes amb quasi un peu als “majors”, de vegades ha sigut més que complicat, però tot i exercint el teu dret a la rabieta fruit de l’esgotament de dos exercicis que es mesclaven i es confonien entre si, al final sempre has estat assumint el teu paper en aquest terreny empedrat, representant a la teua falla com mereix quan t’han necessitat, i estic convençut de que així seguirà sent, que sabràs assumir eixe paper que encara et queda per portar a terme i que, quan el temps et done la perspectiva suficient, seràs conscient de que, malgrat tot, va ser una sort poder viure aquests moments únics de la història de les falles.

Però en aquests altibaixos no tot ha sigut roí ni de lluny; mamà, Sara i jo hem tingut la gran sort de gaudir junt a tu de les grans famílies 134

Nico Magán i Oliva

falleres que ens han acompanyat en aquests dos exercicis i dels grandíssims i especials moments que sols les falles ens poden donar, eixos preparatius de demanaes, exposicions de la teua indumentària, presentacions i cavalcades, dinars, berenars i sopars de germanor al casal i d’una setmana de falles a setembre que, tot i que confiem en no haver de repetir mai, ens va deixar grandíssims records a la memòria i molts, però molts, petards disparats.

Però això ja és passat; eixa olor a pólvora que tant ens agrada als dos ja s’ha disparat i tenim les piles carregades per tornar a viure eixos moments, viure altra presentació i tornar a veure’t dalt d’una d’eixes magnífiques carrosses d’aquesta comissió per viure la cavalcada i esperar junt amb la resta de fallers (i no fallers) d’aquesta gran família que arribe la setmana màgica de monuments, trasllat, música, flors i ofrena, passa carrers, focs i petards, molts petards!!! I en la que n’estic segur tornaràs a gaudir, juntament amb les teues Falleres Majors Claudia i Ana i la nostra incansable presidenta Ana, de la màgia de les falles.

Nico, recorda que cada moment és únic, màgic i irrepetible, gaudeix d’ell i guarda’l a la teua memòria, ja que els moments viscuts i les persones amb qui els vivim són el vertader tresor de la vida.

Un bes, Nicolás Magán Oliva

135

comissió infantil Blanca Giménez i Vilanova

Fallera Major Infantil eixint 2021 Cort d'Honor de la Fallera Major Infantil de Torrent 2022

Mariola Alabajos i Martínez Quim Alejandro i Puchades Romeo Álvarez i Almerich Daniela Amorín i Balaguer Carles Andreu i Mares Laia Andreu i Mares Alba Aroca i Vivas David Blanco i Maroto Carme Burguera i Maroto Josep Burguera i Maroto Sento Burguera i Maroto Cristina Capel i Royo Luis Caro i Aracil Natalia Caro i Aracil Claudia Carratalá i Moñino Sofia Carratalá i Moñino Amparo Carrión i Palop 136

Carla Castello i Balaguer Marcos Chuliá i Ramírez Violeta Chuliá i Ramírez Inés Company i Andreu Víctor Córcoles i Mateu Javier Fenoll i Bresó Isabel Fernández i Espeleta Mireia Fernández i Espeleta Lucas Flor i Aragonés Aitana Garcés i Cervera Candela Gascón i López Marc Gil i Femenía Javier Giménez i Cervera Rubén Giménez i Cervera Tomás Gómez i Montoro Jorge González i Aracil Luna González i Mondragón

Nora González i Mondragón Neus Hoyo i Santarremigia Laura López i Pons Sara Magán i Miquel Gael Mares i Meliá Noa Mares i Meliá Pablo Mares i Meliá Ahinara Miquel i Macarro Adriana Montoro i Baviera Paula Navarro i Vázquez Eva Navarro i Vázquez Lola Piles i Sánchez Lucía Raga i Soler Lucía Ramírez i Córcoles Daniel Romero i Sánchez Neus Ros i Piles Martina Royo i Miquel

2022 Carla Serrano i Vicente Martina Alexandra Serrano i Vicente Kike Silla i Aguiló Laura Silla i Aguiló Ana Silla i Vilanova Carla Silla i Vilanova Natalia Silla i Yago Gonzalo Veguer i Izquierdo Guillermo Veguer i Izquierdo Rodrigo Veguer i Izquierdo Carles Veguer i Valor Joan Veguer i Valor Julia Vilanova i Córcoles Mario Vilanova i Córcoles Ariadna Vives i Capel

Guia comercial 137

Forn Avenida

138

0

Emisiones

JEEP® COMPASS

JEEP® RENEGADE

15ME-00000000

JEEP® WRANGLER

LA SOSTENIBILIDAD NUNCA FUE TAN DIVERTIDA

GAMA JEEP®

HÍBRIDA ENCHUFABLE Gama Jeep® Renegade 4XE Consumo de combustible WLTP: (l/100 km): 2,1- 2,2 l/100km; Emisiones de CO2 WLTP (g/ km): 48-53 g/km. Gama Jeep® Compass Consumo mixto entre: 2,2 y 7 (l/100km). Emisiones de CO2: de 49 a 161 (g/km), según procedimiento de ensayo WLTP conforme a lo dispuesto en el Reglamento EU 2017/1151 (emisiones CO2 de 45 a 48 g/km según procedimiento de ensayo NEDC correlado establecido en los Reglamentos EU 2017/1152-1153219.

Gama Jeep® Wrangler 4XE Consumo de combustible WLTP: (l/100 km): 3,5; Emisiones de CO2 WLTP(g/km): 79. *

AUTOMÓVILES NEMESIO, S.A. Ctra. Torrent/Picanya km 1,5 Tel. 96 159 50 40 TORRENT www.nemesio.com JEEP® WRANGLER

JEEP® COMPASS

JEEP® RENEGADE

139

Llegums

Andreu Llustre

140

141

Administració finques Qualitat Habitatge Carrer Constitució, 53 baix 46900 Torrent (València)

142

La Tara'ra Carrer de Pare Méndez, 154 baix 46900 Torrent (València)

143

144

telf. 96 369.40.51 Pça. de les Corts Valencianes, 14 46900 Torrent (València) 145

146

147

148

149

150

151

152

153

154

155

Avinguda Pablo Iglesias, 49 baix 46970 Alaquàs

156

157

158

159

La comissió de la Falla Avinguda de Torrent Vol expressar el seu agraïment a les persones i entitats, per la seua col·laboració en bé de les Falles, i en particular de la Falla Avinguda, perquè amb l’ajuda de tots s’ha fet possible la publicació d’este Llibret 2022.

Escaneja aquest codi amb el teu móvil i gaudeix del nostre llibret en format digital @Fallavinguda #llibretavinguda2022

4