LLIBRE ARGENTINA 2012

@¿.....

L

ÉL

,:. ,..'

.,;

, I .

;, ¡

i

LLIBRE EXPLICATIU DE LA FALLA REPÚBLICA ARGENTINA · XÀTIVA 2012

DIRECTOR RI Llibre editat per la falla República Argentina de Xàtiva.

Equip de redacció: Isabel Argente, Sandra Faura, Josep Lluís Fitó, Begonya Martínez, Emili Navalón, Irene Palop, Jesús Fèlix Soler, Vicent Tormo i Imma Vercher.

Fotografies: M. Carmen Calvo, Maite Ferrando, Fotografia i Imatge Federico, Desirée Fuentes, Antoni Marzal, Emili Navalón Esbossos fallers: Paco Roca.

Explicacions: Francesc Belda i Emili Navalón.

Col·laboradors: Xavier Aliaga, Elies Barberà, Ivan Carbonell, Ximo Cerdà, Ximo Corts, Antoni Espí, Agustí Garzó, Toni Martínez, Toni Mollà, Vicent Penya, Adela Ruiz, Ximo Sánchez, Jesus Félix Soler i Francesc J. Vila.

Il·lustracions: Duques Fércarcel, Alberto Terol, Vicent Tormo i Alberto Valles Coberta: José Vicente Pérez Mallol Separates: Paula Colomer Maquetació i disseny gràfic: Vicent Tormo.

Impressió: Gràfiques Tormo, S.L. - Xàtiva.

Dipòsit legal: V-1038-2011 Equip de publicitat: Ximo Mateu, José Pallás, Ángeles Pallás, Teo Pallàs, Sandra Perucho, Marta Vidal i Vicente Tormo Web: www.fallarepublicaargentina.com A/E: fallarepublicaargentina@gmail.com La Falla República Argentina no s’identifica, necessàriament, amb el contingut dels articles dels seus col·laboradors.

En l’edició d’aquest llibre ha col·laborat la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana.

El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

Sumari Sumari - AIXÒ ERA I NO ERA...

SALUTACIÓ ...................................................................... 7 - HISTÒRIA D’UN ANY. EXERCICI 2010-2011 Per Emili Navalón i Ramon ....................................... 8 - FALLERS I FALLERES. LA

COMISSIÓ .................... 18

40 ANIVERSARI FALLA INFANTIL Així va ser, diuen, la nostra primera falla Còmic d’Elies Barberà ...........................................54

- PROGRAMA D’ACTES ........................................... 22

1972-2012: Falleres Majors, Presidents i falles infantils Per Emili Navalón i Begonya Martínez ...............56

- MIL I UN CONTES ESBÓS DE LA FALLA ..................................................... 24

4o anys amb fallers infantils Per Begonya Martínez ...........................................77

- PREMIS I GUARDONS .......................................... 20

- L’EXPLICACIO DE LA LA FALLA ..................... 26

L’ORIGEN DELS CONTES LLIBRE INFANTIL

Hi havia una vegada...

Per Sandra Faura ...................................................82

- QUÈ HAIG D’ESTUDIAR PER TAL DE SER...?

SALUDA INFANTIL.......................................................... 40 - LAURA VAQUER IBORRA FALLERA MAJOR INFANTIL ............................................ 43 - QUÈ SERÉ...?

ESBÓS DE LA FALLA INFANTIL ....................................... 44 EXPLICACIÓ DE LA FALLA INFANTIL ............................... 46

Versió fallera dels contes populars Per Vicent Tormo - EL FORMIGUETA I EL TIO CIGALA ...........................94 - LA

FALLA DELS PORQUETS I

EL FEROTGE LLOP IMMOBILIARI

- EL

................................98

VESTIT NOU DE LA FALLERA MAJOR ..................102

- SOMINI

TRENCAT

......................................................106

- FALLERETS I FALLERETES COMISSIÓ INFANTIL ........................................................ 51

AFERS FALLERS El conte en les falles. Per Ximo Sánchez ..................................................................................................................112 Una novel·la russa. Per Agustí Garzó ........................................................................................................................116

2012. ANY FUSTER Alguna cosa més que Combustible per a falles. Per Francesc J. Vila .................................................................120 Les falles, entre Sacha Distel i Josefina Baker. Joan Fuster. Traducció d’Emili Navalón Ramon .................................128 Política i falles. Joan Fuster. Traducció d’Emili Navalón Ramon........................................................................................130 Quan les falles fallen. Joan Fuster. Traducció d’Emili Navalón Ramon ............................................................................134 19-III-93 Toni Mollà. .............................................................................................................................................................136

GUIA COMERCIAL PUBLICITÀRIA

Això era Això era i no era... i no era...

Un conte us explicaré, tan bé com jo sabré; si l’escolteu el sentireu, qui no el sentirà no el sabrà. Vet ací que en aquell temps dels catorze vents, que set eren bons i altres set, dolents, hi havia un grup de persones que somniaren que la vida era un conte de fusta i cartró.

Aquelles persones pensaren que calia celebrar l’arribada de la primavera amb una gran festa. I van veure que, amb aquella alegria, podrien deslliurar-se dels seus infortunis cremant-los simbòlicament en les places de la ciutat.

Aleshores, idearen uns ninots que havien de representar totes aquelles situacions que importunaven els veïns i les veïnes de la ciutat. Però havien de fer-los de tal manera que provocaren la hilaritat del públic, sense que els al·ludits se sentiren ofesos.

Així és que decidiren de crear les falles. I van fer un gran dinar; primer van menjar un gall a l’ast, després un capó farcit i després un gat pelat, i vet ací el conte acabat.

Amb aquesta ambientació rondallera, arriba enguany Argentina 2012, llibre explicatiu de la Falla República Argentina.

La temàtica escollida per a aquesta edició és el suggeridor univers dels contes. Hem volgut acostar el meravellós gènere narratiu al món de les falles, per poder degustar el resultat d’aquest còctel fascinant. Per això, hem investigat com seria la versió fallera d’alguns dels contes populars més reconeguts.

I ja que estem, hem pensat que era un bon moment per treure una segona edició de l’opuscle Contes del Foc, recull de narracions inèdites relacionades amb la festa de les falles, que s’uneix a la col·lecció iniciada en 2000.

Com no, Argentina 2012 retroba la secció Afers fallers, dedicada a l’estudi de la nostra festa des de diversos punts de vista.

Sent 2012 l’Any Fuster, tampoc no podíem deixar passar l’ocasió per dedicar-li un apartat a aquell suecà universal, l’assagista més destacat de la literatura valenciana i una de les més grans figures de la sociologia i el periodisme del segle xx. Enguany, celebrem l’efemèride del cinquantenari de la seua obra principal, Nosaltres, els valencians.

Finalment, farem un repàs a l’actualitat xativina sota el prisma d’El Gautxo, suplement satíric que tothom espera en aquestes dates, per unes o altres raons...

I això és la rondalla del llibret. Si vos agrada mengeu-vos-el fregit, mengeu-vos-el torrat i, si no us agrada, tireu-lo dalt el teulat!

6

6

7

7

Crònica 2010-2011 Emili Navalón Ramon FALLER

8 8

Història Història d’un any

Sense falleres majors i no s’ha mort ningú Aquesta és la crònica d’un exercici d’una comissió fallera que per primera vegada en els seus 47 anys d’història no tenia falleres majors. Molts es pensaven que poc menys que anava a ser la fi del món.

Tanmateix, no s’ha mort ningú. Si més no, per açò.

L’Assemblea General Ordinària va ser el 16 d’abril.

En ella reelegíem Josep Ramon Gozalbes Moracho.

En aquesta assemblea ja ens anunciava que Paco Roca faria de bell nou les dues falles. En una altra assemblea, aquesta extraordinària el dia 7 de maig, el president feia públics el pressupost i la composició de la junta directiva.

El 14 de maig es donava a conèixer el resultat del II Concurs de Fotografia Instants Fallers, la participació en el qual enguany estava restringida a fallers.

El premi gros se’l va endur Luisa Gutiérrez Quiles. El segon, tercer i quart premis van ser, respectivament, per a Adelí Pardillos, Desirée Fuentes i Maite Ferrando. Al llarg dels mesos de maig i juny es van jugar les partides del XXXI Campionat Faller de Jocs de Saló, però no hi vam obtenir cap premi. El xiringuito

9 9

Fotos: ESTUDI FOTOGRÀFIC FEDERICO

Crònica 2010-2011

de la Fira el vam muntar per seté any. Va ser un èxit, com sempre (per cert, algú es va ficar amb mi l’any passat dient que feia la crònica d’una manera subjectiva. És evident, una crònica ha de ser-ho, de subjectiva: hi rau la seua mateixa essència). I alguns direu: com un èxit si a penes vam guanyar diners? Molt fàcil: els fallers teníem un lloc on veure’ns, un lloc on reunir-nos, on retrobar-nos, on passar-ho bé i estar junts, una mena de casal durant la festa, en aquest cas la Fira. Si a més d’això, no ens costa diners, la jugada és redona. Què hem de treballar?

D’acord. I què hi fem durant tot l’any per a gaudir d’un lloc on passar la festa, en aquest cas les Falles? Pagar la quota. I aquesta quota d’on ix? En el meu cas i en el de la majoria, dels diners que guanyem treballant. Quina és la diferència? No la veig enlloc.

A partir de setembre ja s’esdevenen un munt d’actes fallers. Així, el 18, el Mig Any Faller Infantil; el 25, el Mig Any Faller; i el 17 d’octubre la Cavalcada del Ninot Infantil. Era una preciositat. El lema era El món seria molt millor. En formaven part els quadres ‘Portes del Jardí’, ‘Formigues’, ‘Eruga’, ‘Pol·linització: el Ball de

10 10

les Papallones i les Flors’, ‘Abelles’, ‘Aranya’ i ‘Marietes’. Els presentadors, que ho van fer d’allò més bé, com tots els anys, van ser Àngela Vidal i Martín Guevara.

I el 23 d’octubre va ser la Cavalcada del Ninot. Sota el lema Esperant Robin Hood, en la comparsa comparàvem la realitat municipal amb el Bosc de Sherwood de l’Anglaterra medieval. En l’escena primera, anomenada ‘Presentació’ mostràvem com enmig del comtat es troba la ciutat de Nottingxat, sota la tutela d’un xèrif que fa servir la contribució municipal per a recaptar diners. En el segon grup escènic, ‘Biblioteca Pública’ vèiem com els estudiants de Notinxat tenen problemes amb els horaris de la biblioteca pública. El tercer grup era ‘Abocador’, arran de les protestes populars davant de la instal·lació de l’abocador de Llanera de Ranes i la ferum de què ens fornirà. La següent escena era ‘Muralles’. Hom podia veure com han fotut a veïns i comerciants del nucli antic de la ciutat amb les postmodernes muralles que són els pilons per a la restricció del trànsit.

En el següent grup escènic, ‘Obres Públiques’, ens fèiem ressò de les construccions megahor-

els Estatuts de la comissió, que van culminar el 18 de febrer de 2011. Com cada any, el 22 de desembre vam fer el sopar de Nadal al casal.

No vam poder celebrar cap premi de la loteria, tot i que ens van tornar els diners en una xifra en la loteria de Reis.

Com que no hi havia ningú a qui nomenar, proclamar ni presentar, el 22 de gener, a la Sala Alameda vam fer un sopar-festa de la falla, que va servir com a comiat de les falleres majors de l’any anterior i que va comptar amb una representació prèvia a càrrec del nostre grup de teatre. El 13 de febrer va ser el Ral·li, amb una participació multitudinària per part del jovent de la comissió: fins a quatre grups hi van eixir.

Els seus noms eren Action Man, Barbies, Pedrera i Super Herois amb Bob Esponja.

En l’Exposició del Ninot, inaugurada el 27 de febrer ens van atorgar el tercer premi de la Secció Especial amb el ninot A la lluna del gresol.

En infantils, el nostre ninot, Astèrix i Obèlix, va assolir el segon premi de la Secció Especial. El 8 de març es feia públic el resultat del concurs que fa la Conselleria de Cultura sobre llibrets de falla, en què vam obtenir el cinqué premi,

HISTÒRIA D’UN ANY

Foto: ESTUDI FOTOGRÀFIC FEDERICO

teres que proliferen a la ciutat: el teatre-aparell d’aire condicionat, la plaça de toros-plat volador o el poliesportiu-aeroport. El següent grup era ‘Subvencions’, on es demostrava com assoleixen subvencions artistes sense cap renom i que en moltes ocasions ni tan sols són d’ací i, tanmateix, se’ls hi nega tot a artistes locals de prestigi internacional. Prosseguia la cavalcada amb el grup ‘Viatges’, en què es feia palés com la corporació ha esdevingut una agència de viatges amb els diners de tothom. La vuitena escena era ‘Oposició’, on apareixia un jove Robin Hood que volia acabar amb totes aquestes injustícies, tot i que semblava que no es caracteritzava per la seua fina punteria. Cloïa la cavalcada la carrossa amb la nostra fallera del Foc, M. Carme Calvo i Garcia. Com a presentadors hi van intervenir Vicent Tormo i Irene Palop.

I com ja vos he dit, en no presentar-se cap candidata a fallera major ni a fallera major infantil, el 5 de novembre, en una reunió, la comissió va decidir que aquest any ningú no ocuparia els càrrecs. Poc després, a partir del 26 de novembre es va encetar un seguit d’assemblees generals extraordinàries destinades a reformar

11 11

Foto: MARI CARMEN CALVO

12 12

organitzar a Distrito 6. Les dues partides de la final van acabar amb el mateix resultat: 5-4.

El 12 de març vam fer l’Enterro de la Sardina, una tradició ja aferrissadament arrelada a la nostra comissió. Com sempre, la disfressa

Foto: TONI MARZAL

és a dir 1.289 euros. Posteriorment, el 14 de març, el president i la representant de la falla, Carme Calvo, que ja havien anat a València en nom de la falla per assistir a la recepció que fa a les comissions el president de la Diputació al palau de la Batlia, s’hi van tornar a desplaçar per arreplegar els diners i el banderí avinent.

El 10 de març havia tingut lloc la presentació del llibret al nostre casal. En aquesta ocasió li vam encomanar l’acte a Ricard Gallego, qui aleshores era el delegat a la nostra comarca del diari Levante-EMV. En un casal atapeït de públic, Gallego va destacar el magnífic treball de l’equip al voltant del centenari de la revista degana de la premsa fallera, Pensat i Fet, fins i tot Gallego va argumentar que l’equip de redacció havia fet tot el contrari que assegura la dita valenciana. El periodista xativí va lloar així mateix la trajectòria del llibre Argentina, la seua coherència i el seu tarannà capdavanter en estudis sobre la festa de les Falles i la sàtira, amb iniciatives com ‘El Gautxo’. Aquesta mateixa nit, justament a les 22.20, com vol Marcos Camacho que ho diga, ell i Salva Llueca van guanyar el Campionat Faller de Futbolí que van

de la Secció Especial, Segon Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot, Segon Premi de Carrosses de Lloguer de la Cavalcada del Ninot Infantil, Cinqué Premi de la Generalitat per a la Promoció de l’Ús del Valencià, Primer Classificat del Campionat de Futbolí Faller, Premi a la Millor Escena del Monument en Falles Infantils (a hores d’ara encara no sabem quina era). Per cert, siga benvingut aquest premi, però no entenc la diferència que hi ha amb el premi al millor ninot, ja que aquest gairebé mai és un ninot, sinó una escena. Arran d’aquests premis s’ha instal·lat el tòpic pertot arreu del món faller xativí que les falles que aconsegueixen guanyar-nos alguna vegada el premi gros (no moltes, però alguna vegada passa) és perquè treballen molt i a nosaltres ens hi cau tot del cel. Un exemple: la Falla Ferroviària el 2011 ha sigut el primer any en 40 d’existència que guanya el premi gros. Nosaltres portem 22 primers premis d’especial en 47 anys. Se’ns diu que som més fallers, però no som molts més que, per exemple, Ferroviària, o d’altres falles que planten autèntiques vergonyes al carrer. També va eixir el 15 de març de 2011 un

HISTÒRIA D’UN ANY

Foto: ESTUDI FOTOGRÀFIC FEDERICO

que més va sorprendre pel seu rigor i pulcritud va ser la de Jesús Fèlix Soler, que va aixecar l’admiració de tothom. El dia 14 de març vam fer el també tradicional esmorzar amb els alumnes del Col·legi Pla de la Mesquita. Al dia següent començàvem la plantà amb grua i la rematàvem a la nit. El lema de la falla infantil era aventures.com i el de la falla gran, Xàtiva, ciutat de les meravelles. De vesprada, els xiquets havien gaudit amb una berena i atraccions unflables al costat dels monuments.

El lliurament de guardons es feia a les portes de l’Ajuntament el 16 de març. Vam assolir-ne els següents: Primer Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil, Premi al Millor Grup Escènic de la Cavalcada del Ninot Infantil, per a l’escena ‘Pol·linització: el Ball de les Papallones i les Flors’. Per cert, l’alcalde es va fer un embolic llegint el mot pol·linització i va manifestar que li havíem posat el nom a posta.

Seguim: Segon Premi de la Secció Especial de Falles Infantils, Segon Premi de la Secció Especial, Primer Premi de Llibret de Falla, Segon Premi al Millor Ninot de la Secció Especial de Falles Infantils, Tercer Premi al Millor Ninot

13 13

Fotos: ESTUDI FOTOGRÀFIC FEDERICO

reportatge a Levante-EMV sobre el que costava ser faller. Aquest reportatge concloïa que la nostra era la falla més cara, tot i que les quotes que realment paguem són inferiors a les que reflectia el reportatge. En tot cas, els diners de les quotes, la majoria dels fallers els guanyem TREBALLANT i potser no ens els gastem en coses que a primera vista podrien resultar més atractives: festa, dinars i convois diversos. No, ans al contrari, els invertim en una cosa que a la llarga resulta més satisfactòria: 22 primers premis en 47 anys. I per a acabar una cosa més: dins de dos anys és el cinquantenari de la comissió. Al llibre eixirà una relació de tots els premis aconseguits en 50 anys. Ja em direu si per a això cal treballar.

El 17 de març va tenir lloc la visita a les falles, un any més acompanyats dels homes de la Fanta i amb la tradicional bunyolada secreta. Em van dir que Xavi Borredà en va menjar alamont. Diuen que 61. Jo no m’ho crec.

La mateixa nit del 17 es va celebrar el ball de disfresses al casal, que per fi pren embranzida (t’agrada aquest mot, eh, Adelí?). Quants anys ha durat la travessa del desert d’aquest acte,

14 14

quan només David Morata i jo ens disfressàvem? Enguany, la disfressa més espectacular era la de Barretaire Boig de Carlos Estrela. Suponc que se n’emportaria el premi, perquè jo me’n vaig anar a dormir prompte.

L’Ofrena es va celebrar, com sempre, el 18 de març i la Romeria a Sant Josep, el 19 de matí. A aquest darrer acte van acudir 127 fallers i falleres. Agustí no va estar en la feina i no ens va comptar en l’Ofrena. I això que no jugava el Reial Madrid. Potser jugava el Reial Madrid Cadet C i l’havia de veure.

Pep Gimeno, Botifarra, va actuar la nit del 18 al casal. En realitat era un regal de Pili Tormo a Josep Lluís Fitó per la seua onomàstica.

Gràcies, Pili, ja que tot i que era un regal per a Josep Lluís, al capdavall va esdevenir un regal per a tota la falla. Per cert, dedicat a tots els qui pateixen argentinitis: «La naranca nase verde / i el tiempo le da color, / pero al que nase quilipollas / no lo madura ni Dios». I el concert de Botifarra va començar amb una albada meravellosa: «I a la gent de la República / la primera vull cantar, / vos done la bona nit / i anem a disfrutar».

haver vent el dia de la plantà i el dia següent.

La temperatura més alta va ser de 24,4ºC el dia 18 i la més baixa de 4,3ºC el dia 19. Vull recordar els menús dels delitosos esmorzars al casal, de manera que més d’un s’adone del que s’hi perd. El 16, truites diverses, tonyineta i anxoves. El 17, truites diverses i llonganisses i xoriços fregits amb alls tendres i creïlles. I el 18, truites diverses, tonyineta i anxoves i coques de sal amb cansalada. Com cada any, van amenitzar les falles els components de la Xaranga Pica’t i Bufa’t i com a cambreres van col·laborar Begonya i Geraldine.

L’edició comarcal de Levante-EMV del dia 19 de març ens dedicava pràcticament una pàgina sencera amb dos articles, ‘No passa res, la lliga l’any que ve!’ i ‘Paco Roca se reinventará para el 2012’, on analitzava i explorava perspectives de futur de la nostra falla per a l’any següent, davant el segon premi obtingut —que no hem d’oblidar que per a moltes falles constituiria un èxit rotund—, després de passar tot un matí al casal copsant-hi opinions. Sembla, doncs, que és notícia important que no aconseguim el primer premi.

HISTÒRIA D’UN ANY

Fotos: MAITE FERRANDO

La cremà de la falla infantil va ser a les 21.05.

Després d’una saborosa torrada de xulles, la cremà de la falla gran va començar a les 00.48 h.

Pel que fa a l’oratge, hi va haver pluja fins al 16 i després bon oratge. Ja deia Carlos Estrela al seu Facebook que la pluja no podia presagiar res bo i ho palesava en els premis i en el fet que li furtaren el cotxe. També hi va

15 15

16 16

17 17

Falleres La comissió i fallers Junta gestora

Junta executiva

Sergio Barberà GarcIa Sara Blesa Martí Lluís Cuenca Cordobés Begonya Martínez Casanova Tomás Mateu Vinaches Guillermo Molina Almiñana Miguel Ángel Oltra Almiñana Sandra Perucho Beneito

SECRETARI SOTSSECRETARI I DELEGAT DE COMUNICACIONS I XARXES SOCIALS DELEGAT DE FESTEJOS DELEGADA DE LOTERIES DELEGADES D’INFANTILS

(TRESORER)

(TRESORER)

Emili Navalón Ramon

Joaquín Banyuls Sanz Joaquim Banyuls Enguix Esther Tudela Gomar M. Carmen Calvo Garcia Carmen Martínez Folch Ana Esplugues Serra Elena María Calvo Garcia Clotilde Julià Llopis Cristina Gozalbes Tormo DELEGAT D’ACTIVITATS DIVERSES Josep Ramon Gozalbes Moracho DELEGADES DE CAVALCADES Irene Palop Sanz Claudia Vidal Vinaches Paula Colomer Fuentes Blanca Oltra Almiñana Maria Barberà Garcia Nuria Pla Galán DELEGATS DE CASAL Enrique Palop Ortega Josep Ramon Amorós Marzal DELEGATS DE PUBLICITAT Ángeles Pallàs Benavent Marta Vidal Pérez José Manuel Pallàs Benavent DELEGAT DE PRESENTACIÓ Joaquim Mateu Vinaches DELEGAT DE LLIBRE Josep Lluís Fitó Roselló DELEGATS DE PIROTÈCNIA Adelino Pardillos Parra Julio Javier Garcia Gómez DELEGAT DE TEATRE Vicent Tormo Aldeguer

18 18

Vocals José Agustí Sempere Amparo Alandes Duet Blai Albarracín Alborch Ana Albert Anton Joan Alonso Borredà Maica Álvarez Martínez Monserrat Alventosa Tormo Remedios Alventosa Tormo Maria Amorós Rubio Silvia Amorós Rubio Marta Andrés López Isabel Argente Daroqui José Ramón Arques Egea Carlos Arriaga Perucho Rafael Balaguer Jiménez M. Adela Baldrés Grau Edurne Banyuls Sanz Elies Barberà Bolinches Anna Maria Barberà Català Josep Barberà Gozàlbez Josefa Barberà Martínez Miguel À. Barberà Martínez Mónica Beltrán Esteban M. Teresa Beltrán Herrero M. Luisa Beltrán Herrero M. Ángeles Benavent Burguera Rubén Beneito Belda José M. Bolinches Moncho Julia Bolinches Ramon Maria Borredà Cuenca Marta Borredà Cuenca Xavier Borredà Mejías Antonio José Calvo Diego Marcos Camacho Climent Pilar Camacho Gosálvez Laura Cañadas Garzón Josefa Casanova Terol Marc Castelló Gramage Rafael Castelló Martínez Sergi Castellote Millet Sandra Cerdà Ferrero Daniela Cerdà Mollà Nuria Cerdà Moreno Carlos Climent Belda Ana Climent Garcia Carles Climent Valor Vicent Colomer Beltrán Celia Colomer Fuentes Marc Company Miralles M. Teresa Conde Benavent

Consuelo Cuenca Vecina María De la Merced Alberola Francesc Duet Aliques Ricardo Duet Aliques Cristina Duet Franco Ricardo Duet Franco Anna Duet Garcia Guillem Duet Garcia Carmen Enguix Benavent Almudena Escribà Pérez Carlos Estrela Hernández Marta Fabra Llopis Olga Faura Calabuig Sandra Faura Calabuig Teresa Ferrando Català Enrique Ferrer Burgos Borja Francés Fuster Eduardo Francés Fuster Eduardo Francés Sanchis Cristina Franco Esteve Desirée Fuentes Bono M. Carmen Fuster Monfort Eliseo Gallego Boluda Gladys Gallego González Mónica Gallego Torregrosa M. Lluïsa Garcia Bataller Alberto Garcia Beltrán Patricia García Beltrán Marinye Garcia Llàcer Eva Garcia Vidal Álvaro Gil Medrano Marta Gómez Del Soto Teresa Gómez Molina Gabriel González Martínez Ernesto González Torres Arantxa Gosalbes Signes Ignasi Gozalbes Julià Adrián M. Guevara Navarro Ángela Guevara Navarro Martín Guevara Navarro Luisa Gutiérrez Quiles Jessica Hernández Esteve David Herrero Aparicio Antonio Herrero Martínez Jorge Herrero Vidal Adriàn Iborra Casanova Sergio Iborra Colomer Sonia Iborra Colomer Maria Iborra Mollà Óscar Iborra Mollà

Vanessa Juesas Genís Carmen Llobell Císcar Julio Lluch Esteve Carla Lluch Moral Julio Lluch Moral Salvador Llueca Iborra Alberto Marín Alandes José Tomás Marín Nieto Rebeca Marras Segura Míriam Martín Martí Pascual Martínez Bellver Patrícia Martínez Casanova Natalia Martínez Ferrer Neus Martínez Tortosa Joaquim Mateu Pla Ana Merino Soriano Omara Molina Esparza Néstor Molina Mollà Antoni Mollà Inza Miguel Mollà Peña Eva Moral Pérez Clara Morales Sáiz Jorge Morales Sáiz Carla Morant Epifanio Míriam Muñoz Maqueda Bea Muñoz Sanchis Antonio Naval Escribano Guillermo Navalón Ramon Zaira Navarro Osma Héctor Navarro Simón Amelia Ortega Martí Ignacio Pacelli González Amelia Pallàs Ortega Carmen M. Pallàs Ortega Paloma Pallàs Ortega Francisco Pallàs Sanchis José Teodoro Pallàs Sanchis Rafael J. Palop Calatayud Amparo Palop Cuenca Esther Pardillos Baldrés Wifredo Pardo Soriano Sandra Parra Uribe Vicente Pérez Beltrán Pedro Pérez Borredà Ricardo Pérez Borredà Carlos Pino Sabater Carmen Pla Martínez Silvia Puig Costa M. Carmen Real Tortosa Ricardo Reig Insa Roberto Rejon Asenjo

Caridad Rubio Hervàs Manuel Ruiz Arbona Montiel Ruiz Valls Julia Sala Pérez Roberto Salinas Bonete Rosario Sánchez Bolinches M. Dolores Sanchis Aparicio Violeta Sanchis Colomer Vicenta Sanchis Galea Josep Sanchis Pla J. Gustavo Sanchis Torregrosa Maria Sanchis Vidal Rocío Sanfélix Enguix Andrea Sanjurjo Bañuls Tina Sanz Ortiz Neus Sanz Pla Mireia Silvestre Vidal Marta Soler Albert Alba Soler Ferrero M. José Soler Muñoz Alexandra Soler Sanchis Jesús Fèlix Soler Valls Belén Soriano Megías J. Salvador Talens Gozalbes Isabel Talens Vidal Núria Tejero Álvarez Alberto Terol Esparza Pilar Tormo Esteve Borja Tormo González Joaquín Tormo Lorente Vicente Tormo Pellicer José Torregrosa Arnau Verónica Torregrosa Arnau Javier Uribe Albiñana Juan Enrique Vaquer Llàcer Raquel Ventura Paredes Ana Belén Vera Calvo Raquel Vera Calvo Immaculada Vercher Bou Francesc Joan Vidal Barberà Isabel Vidal Bernabeu Laura Vidal Martí Andrea Vidal Montesinos Francisco Vidal Tortosa Adela Vidal Vinaches Carmen Vila Boronat Diego Villanueva Castelló Manuel Vinaches Ballester Adela Vinaches Casesnoves

19 19

Premis 2011

1r Premi

Comparsa Cavalcada del Ninot Infantil

Premi

Millor Grup Escènic Cavalcada del Ninot Infantil

2n Premi

Secció Especial Falles Infantils

2n Premi

Secció Especial

1r Premi

de Llibret de Falla

2n Premi

Millor Ninot de la Secció Especial de Falles Infantils

3r Premi

Millor Ninot de la Secció Especial

2n Premi

Comparsa Cavalcada del Ninot

2n Premi

Carrosses de Lloguer de la Cavalcada del Ninot Infantil

5é Premi

De la Generalitat per a la Promoció de l’Ús del Valencià

1r classificat Campionat de Futbolí Faller Premi

20 20

Millor Escena del Monument en Falles Infantils

RECOMPENSA JUNTA LOCAL FALLERA Sandra Perucho Beneito SOCARRAT DE BRILLANTS HU\_ 3eU^SQ FUSY^Q Â^WU\Uc @Q\\wc 2U^QfU^d FYSU^dU D_b]_ @U\\YSUb

BUNY BU NYOL NY OL D D’O ’OR I BRILLANTS ’O AMB FU FULL LLES LL ES DE LLORER ER BU]UTY_c 1\fU^d_cQ D_b] b]_ _ 3Qb]U^ 5^WeYh Yh 2U^QfU^d 3b 3bYc YcdY dY^Q ^Q 6bQ^ Q^S_ S_ 5cdUfU

SOCARRAT D’OR 5\YUc 2QbRUbw 2_\Y^SXUc 6bQ^SYcS_ FYTQ\ D_bd_cQ

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE L LLO LORE RER FYSU^d D_b] b]_ _ 1\TUWeUb Ub

Infantils SOCARRADET D’OR 8U\U^Q C_\Ub 3QcUc^_fUc SOCARRADET D’ARGENT 1^Q 2QbRUbw 2U\dbv^ 2_bZQ <\eUSQ 4U \Q =UbSUT 5\YcQ =Qbd ^Uj 3_cdQ D_bbUWb_cQ =Qb =_\Y^Q 3QbQRU\\Q 5]Y\Y >QfQ\ ^ 6UbbQ^T_ 3\QeTYQ FQ\_b 7_jQ\RUc

SOCARRAT D’ARGENT BUNYOL OL D D’OR 2\QY 1\RQbbQS ^ 1\R_bSX BeR}^ 2U^UYd_ 2U\TQ 5TeQbT_ 6bQ^S}c 6ecdUb @QdbYSYQ =Qbd ^Uj 3QcQ^_fQ :_c} =Q^eU\ @Q\\wc 2U^QfU^d BYSQbT_ @}bUj 2_bbUTw CY\fYQ @eYW 3_cdQ :_cU` CQ^SXYc @\Q

SOCARRAT DE COURE =QYSQ Â\fQbUj =Qbd ^Uj :e\YQ 2_\Y^SXUc BQ]_^ BQVQU\ 3QcdU\\ =Qbd ^Uj CUbWY 3QcdU\\_dU =Y\\Ud =QbdQ 6QRbQ <\_`Yc 1bQ^dhQ 7_cQ\RUc CYW^Uc :_bWU 8UbbUb_ FYTQ\ >}cd_b =_\Y^Q =_\\w 2UQ =e _j CQ^SXYc CQ^TbQ @QbbQ EbYRU =Q^eU\ BeYj 1bR_^Q = 4_\_bUc CQ^SXYc 1`QbYSY_ 1\RQ C_\Ub 6UbbUb_ 1\UhQ^TbQ C_\Ub CQ^SXYc

=Qbd bdQQ 1^ bd 1^Tb Tb}c < `Ujj Tb 5fQ 7Q 7QbS bSYQ bS YQ FYTQ TQ\ TQ :eQ^ 5^ 5^bY bYae bY aeUU FQaeUb ae Ub <\ <\wS wSUb wS Ub 6bQ^ Q^SU Q^ SUcS SU cS :_ :_Q^ Q^ FYTQ\\ Y 2Q 2QbR bRUb bR Ubww Ub

BUNY BU NYOL D’A NY ’ARG ’A RGEN RG ENT EN @Q @Qe\ e\QQ 3_ e\ 3_\_ \_]U ]Ubb 6e 6eU^ U^dU U^ dUcc dU 3\ 3\Qe QeTY Qe TYQ FYTQ TY TQ\ FY TQ FY^Q ^QSX ^Q SXUc Uc

SOCARRADET DE COURE @QcaeQ\ 2Q\\UcdUb CQ^XY` \Yd_ 2be^_ 2U\TQ 3Q]QSX_ 1YdQ^Q 3QbT_^Q FUbQ 3Qb\_c 3X_b^Ud @Q\\wc @Qe\Q @QdbYSYQ 7 ]Uj 7QbSYQ =QbdY^Q @YdQbSX Cv^SXUj DISTINTIU D’OR =QbYQ 2QbRUbw 2U\dbv^ ?\YfYQ 3QRUj ^ 3eU^SQ =QbdQ 6UbbUb 5c`\eWeUc =QbdY^Q =QbbQc CUWebQ BURUSQ =QbbQc CUWebQ =Qb =_\Y^Q 3QbQRU\\Q =QbY_\Q CQ^SXYc 3_\_]Ub FY_\UdQ CQ^SXYc 3_\_]Ub

DISTINTIU D’ARGENT 1\UYh 2\UcQ D_b]_ =Qb 9R_bbQ >QfQ\ <Y\QiQ >QfQ\ ^ =Qbd ^Uj 3Qb\_c @YdQbSX Cv^SXUj 4QfYT C_\Ub Cv^SXUj 7Q\Q C_\Ub Cv^SXUj «^WU\Q FYTQ\ Y 2QbRUbw

21 21

Setmana fallera

22 22

d’actes Actes

t %*+064 %& ."3±

A les 21.00 hores, plantà oficial de la nostra falla infantil.

A les 22.00 hores, al nostre casal, tradicional sopar de la plantà.

A les 24.00 hores, plantà oficial de la nostra falla.

t %*7&/%3&4 %& ."3±

A les 8.00 hores, despertada pels carrers del nostre barri.

A les 10.00 hores, esmorzar al casal.

A les 14.30 hores, dinar al casal per a tots els fallers.

A les 19.00 hores, lliurament del premis a la porta de l’Ajuntament.

A les 22.00 hores, sopar al casal i ball fins a la matinada.

t %*44"#5& %& ."3±

A les 10.00 hores, esmorzar al casal.

A les 12.30 hores, cercavila pel nostre barri.

A les 14.30 hores, dinar al casal per a tots els fallers.

A les 17.30 hores, Visita Oficial a les Falles de Xàtiva.

A les 22.30 hores, sopar al casal, amb l’entrepà.

A les 23.30 hores, festa de disfresses amb ball.

t %*6.&/(& %& ."3±

A les 10.00 hores, esmorzar al casal.

A les 12.30 hores, cercavila pel nostre barri.

A les 14.00 hores, al Parc Comarcal de Bombers, acte d’homenatge per part dels bombers a les nostres falleres majors.

A les 14.30 hores, dinar al casal per a tots els fallers.

A les 18.00 hores, tradicional Ofrena de Flors a la Mare de Déu de la Seu. A les 22.30 hores, sopar de pa i porta i després, ball al casal.

t %*--6/4 %& ."3±

A les 8.00 hores, espectacular despertada.

A les 11.00 hores, pujada en romeria fins l’ermita de Sant Josep.

A les 12.00 hores, Missa en honor al nostre patró sant Josep i després processó a sant Josep fins a l’Albereda.

A les 21.00 hores, cremà de la falla infantil.

A les 22.00 hores, sopar de la cremà.

A les 24.00 hores, cremà de la falla amb espectacular pirotècnia aèria i terrestre.

23 23

Esboรง Falla 2012

24 24

Lema

Mil i un contes Artista

Paco Roca

25 25

L’EXPLICACIÓ MIL I UN CONTES Per Francesc Belda i Tortosa

26

26 Il·lustracions: Alberto Terol

I El Conte Dels Contes: “Les Mil I Una Nit” Contes, acudits, rondalles...

Des que érem ben menuts sempre ens han entretingut contant-nos velles històries.

Gaudia en el seu harem, com al mateix paradís, d’un munt de belles hurís que omplien aquell edén.

Avui, en els temps actuals, la ficció, la fantasia..., es basen en fets reals, dels que passen cada dia.

Com de tothom és sabut, la Xahrazad, cada nit, abans d’anar-se’n al llit el tenia..., entretingut!

Ara veurem, tot seguit, en la nostra narració, un munt de comparacions que van en aqueix sentit.

Li narrava un tros d’un conte que no s’acabava mai; ell, atent, sense interrompre, i ella sens dir-li el final...

Anem a passar revista, perquè en tenim bon rebals, als contes tradicionals que hem posat en una llista.

Aquell món de fantasia, que en els contes ha quedat, ara i ací, cada dia, el trobem reeditat.

Comencem la narració amb la figura central, personatge principal de la nostra explicació.

A la llunyana Bagdad, envoltada d’esplendor, la cort més culta del món va ser el seu califat.

Hi hagué un sultà molt famós, a qui li deien Xahriar, que a la història va passar per ser cruel i capritxós.

27 27

II EL CONTE DELS GOVERNANTS MENTIROSOS Quan vingué la democràcia tots teníem il·lusió.

Ara veiem, per desgràcia, que tot fou una ficció.

I és que els nostres governants ens han enganyat a tots; manant fan el seu agost a compte dels ciutadans.

Del que prometen un dia se n’obliden l’endemà.

Quan tenen la majoria la memòria se’ls en va.

Els somnis, la fantasia, dels que manen per ací és com una malaltia que contarem tot seguit...

28 28

III EL CONTE DE MAI NO ACABAR...

El Moro no està content, se li nota un fals somrís; pensant d’on traurà diners passa els dies i les nits.

El seu problema actual és el que li du la crisi, l’origen de tots els mals, per a ell, un gran suplici.

La llàntia meravellosa,

Veu la Ciutat de l’Esport,

d’on ix un geniet astut,

les grans obres que s’han fet,

s’ha fet ací molt famosa

i pensa en la mala sort

des que caigué en mans del Rus.

del comerciant xicotet.

Ell, que ha viscut les mil i una,

Segut sobre un caragol,

per a tot té solució.

símbol de la lentitud,

S’ha trobat una fortuna

al poble enganya com vol.

dins de la Diputació?

És un polític astut.

«¡Viva el vino i las mujeres...!»,

L’economia actual

ens cantava l’Escobar.

es veu que té poca empenta;

El Rus, trenca les barreres;

no s’ha gestionat com cal,

en compte de vi, xampany.

i camina massa lenta.

Volant sobre la ciutat

Quan vénen les eleccions

mira sorprés l’Aladí

no es priven de fer promeses;

algunes genialitats

tot són inauguracions

de les que s’han fet ací.

a corre-cuita, amb presses...

29 29

IV LA HISTÒRIA INTERMINABLE Una Història Interminable és la del Museu Faller.

Paños, simpàtic i amable, no força l’Ajuntament.

Ell té d’altres distraccions...

La Junta Local Fallera actua com si volguera ser com una comissió.

Per fer el seu monument, el brillant senyor Garcia ha de vendre loteria.

I què fa l’Ajuntament?

Se n’oblida que les falles, tant xicotetes com grans, se senten abandonades, i segueixen esperant...

Com sempre, ha passat ací que qui s’arrima al poder, ja no reivindica res.

I el Palasiet? En l’oblit!

Igual que la guarderia i altres obres que han promés...

Això és com la loteria: qui juga, perd els diners.

30 30

V MÉS CONTE QUE CALLEJA Fou Calleja un escriptor que escrigué un grapat de contes.

Ací té uns quants seguidors quan ens han de donar comptes. ¿Qui vivia en un Palau i acceptava regalets perquè tenia la clau d’un bagul ple de bitllets?

Ell diu que tot és mentida, que és falsa l’acusació, que en tota la seua vida no ha vist mai la corrupció!

Vaja un conte bigotut!

I no fa molt que ha passat a la Generalitat, i és per tothom conegut.

La gent pensa..., i no es creu res del que es diu en el jutjat perquè menteix l’acusat, i es veu brut tot el procés.

Per això ningú no es fia de que siga el tribunal honest i just, imparcial, davant tanta hipocresia.

Pensem que tenim gran sort, en el moment actual, sentint un conte real: el de L’Home del Bigot.

31 31

No ven pernil ni formatge com el que ve de Galícia; ve per donar la notícia: El president deu els trages!!!

Ha tingut gran transcendència a Espanya i a l’estranger.

El prestigi de València ha perdut uns quants enters.

Si Calleja alçara el cap moria després de mort escoltant al del Bigot quan diu tot allò que sap.

VI ALÍ-BABÀ I ELS... LLADRES Alí Babà els seus diners, tot el seu immens tresor guardava a una cova amb por per si li furtaven res.

Ací els lladres, disfressats, es visten seguint la moda, però amb trages regalats.

32 32

I el poble, votant, ho aprova?!

I és que en el nostre país qui millor viu és qui roba; i per guardar el botí no necessita cap cova.

Es mor nostra economia en mans dels bancs, dels mercats...

I el govern sens valentia per a tallar per lo sa!

Els xoriços nacionals tenen denominació d’origen, i alguns, reials, ara estan de promoció.

La SGAE, Botín, la CAM...

Xoriços pertot arreu que ens estan xuclant la sang, i ens fan dur la seua creu.

Ací, en la nostra ciutat, qui xupla és l’Ajuntament.

IBI, aigua, taxes, fem...

Tots els impostos apujats!

Els regidors del PP s’emporten un bon pastó. És que senten pels diners una santa devoció? ¿I ha de controlar els lladres un voltor, la Unió Europea? És ella la panacea?

Ai, mare! Menut desastre!

33 33

VII ELS ALTRES CONTES DE LES MIL I UNA...

El maharaja té un harem d’on tria sempre, al seu gust, hurís que estan sempre a punt, i d’altres que no veiem.

Han de ballar al seu ritme, i sense perdre el compàs perquè el Moro les estime.

I totes marquen el pas!?

Però té unes favorites que, segons algú ens ha dit, són les guapes, les boniques, com la doctora Masip.

Alguns locals, per la nit, obrin per a fer negoci; pels joves, els favorits, on passen el seu temps d’oci.

I és perquè el seu repertori cada dia és més extens; armen tan gran rebombori que ni fent gestos t’entens.

Està clar, la joventut el que vol és molta marxa; viure intens cada minut, és el que més els enganxa.

Sexis, eròtics, carnals, striptease i altres cosetes.

Per les nits, a certs locals, les hores passen distretes.

34 34

VIII CONTES XINESOS Els antics contes xinesos estan hui d’actualitat fabriquen dongs amb els euros i ens deixen albercocats.

La Merkel amb una maça; Sarkozy, Napoleó...

Europa per l’aro passa.

I de mandarí, Rajoy!?

Sanitat, Educació, els transports, infrastructures, els salaris, les pensions...

Un munt de retalladures!

D’on pagarem els impostos si no tenim prou diners?

Ens hem de creuar de braços i quedar-nos sense res?

Diu un clamor popular: Fora les diputacions, el Senat, els assessors...!!!

Però els polítics, ni cas.

35 35

IX CONTES TRADICIONALS Entre contes i rondalles en tenim un bon grapat.

Ací homenatgen les falles als que els han arreplegat.

Perquè a la nostra Costera també tenim escriptors de qualitat, de solera, que es troben entre els millors.

Ells pregunten als majors, escriuen el que han sentit: contes, relats, tradicions, cançons, refranys, sossoïts... És una tasca important deixar testimoni escrit d’un tresor que hem heretat: allò que els majors han dit.

36 36

X LA CAPUTXETA I... EL LLOP! Les passades eleccions de maig, les municipals, a la Caputxeta, el Llop, quasi li clava els queixals.

Entre Esquerra Unida, el Bloc i el PSOE, tremolant, Caputxeta anà contant els vots. I guanyà per poc!

Després de l’enfrontament, ufana, la Caputxeta, respirà ben satisfeta.

Era seu l’Ajuntament!

XI I, CONTE CONTAT...

Amb el clàssic contacontes, tota una institució per a tots i per a totes, s’acaba l’explicació.

La història arriba a la fi...

Contes, anhels, fantasia, somnis, amors..., per la nit, per ser feliços al llit; els problemes, per al dia.

Xàtiva, març 2012

37 37

38 38

39 39

SALUTACIÓ QUÈ HAIG D’ESTUDIAR PER TAL DE SER…?

INFANTIL

40 40

Estava fent els deures quan va arribar mon pare a casa.

—Hola, Anna!

—Hola, Joan, com ha anat el dia? —li correspongué al seu home amb to quotidià i sense esperar cap resposta que s’allargara més d’un parell de frases.

—Bé, com sempre, telefonades de clients amb molta pressa, que després a l’hora de pagar obliden per complet l’interés inicial.

—I tu què contes? —li tornà Joan la pregunta a la seua dona.

—Res de nou, l’ordinador, el telèfon… No fa ni cinc minuts que m’he alçat de la cadira.

Avui la mare estava de prou bon humor. Treballa a casa amb l’ordinador, en una xicoteta empresa que ven productes ecològics a través d’una web. El més habitual és trobar-la disgustada posant el crit al cel de tota la feina que li queda per fer i de la mentida que es allò de la conciliació de la vida laboral i la familiar per a la dona. Jo, no sé massa bé a què es refereix amb la conciliació, però vos puc assegurar que aquests dies paga la pena anar-se’n prompte a dormir.

Pel que fa a mon pare és enginyer, i té un despatx un carrer més avall d’on plantem la falla tots els anys. A casa poques vegades el sent parlar del treball, però està sempre preocupat com si alguna cosa seriosa li ballara pel cap i li llevara hores de son.

—Hola, sinyo Jaume, com li ha anat a vosté el dia?

No, no vos penseu que es dirigeix a mi —jo només tinc vuit anys!—, Jaume és també el meu iaio, que viu a casa amb nosaltres des de fa tres anys.

—Prou millor que a vosaltres dos. Fins i tot quan treballava al taller estava més relaxat que vosaltres. Que jo de feina en aquesta vida també n’he feta molta, però vivíem millor, tot s’ha de dir —respongué mentre em feia l’ullet.

—El meu avi és un home molt parlador i rialler. Allà on va fa rogle. A la gent li agrada sentir les seues històries de quan era un jove fuster i treballava al taller d’ebenisteria.

Però hauré de concentrar-me una mica o no acabaré a temps la redacció d’escola. A veure, ací està: «Exercici 4: REDACCIÓ «scriu raonant quina professió t’agradaria tenir quan sigues gran (mínim 20 línies).»

Puff!!!! Aquesta d’avui sí que n’és, de complicada!

—Iaio, m’ajudes amb els deures?

—Sí, fill meu, com puc ajudar-te?

—Haig de fer una redacció dient què vull ser de major —li digué al meu iaio—, el que passa és que encara no ho he decidit, i no sé com fer-ho.

—El que has de fer —començà a explicar el més gran de la casa— és triar un treball que tinga aquelles coses que t’agraden.

—Doncs crec que a mi m’agradaria ser fuster com tu, perquè sempre contes històries de quan estaves al taller molt divertides.

—I no hi ha res més que t’agrade? —afegí el iaio.

—Sí, clar, ara mateix estic desitjant que arribe la setmana de falles per a passar-ho d’allò més bé amb els meus amics. Estem tot el dia al carrer, tirant coets, en les cercaviles, i veient els monuments tan acolorits que tots els anys es planten als carrers. Però, clar, açò no te rés a veure amb una professió.

—No fill meu. I qui et penses tu que fa les falles?

Aquesta pregunta em va torbar per complet.

—Són els artistes fallers els que cada any treballen per a traure al carrer els monuments que es diuen falles. I saps què? Les primeres falles es feien amb restes i peces que els fusters treien al carrer per a netejar els tallers.

—Ja ho tinc! —vaig cridar al temps que tot el meu cos entrava en tensió—. Vull ser president de falla!

—Xe, com! —inquirí el iaio que esperava que el seu nét es decidira per un ofici manual i artesanal con els d’abans.

—Sí, iaio, ara mateix vaig a preguntar-li al pare què haig d’estudiar per tal de ser president de falla. Gràcies, iaio, ets sempre de molta ajuda.

I així em vaig dirigir a mon pare per tal de fer-li una d’aquelles preguntes que queden com a anècdota familiar i que t’acompanyen la resta de la vida.

41 41

INFANTIL

FALLERA MAJOR Laura Vaquer Iborra

42 42

43 43

Esboรง Falla 2012

44 44

Lema

Què seré?...

Artista

Paco Roca

45 45

xplicació

infantil

Què seré?

Per EMILI NAVALÓN RAMON

46 46

La falla que teniu a la vista que porta per títol Què seré? l’ha feta Paco Roca, l’artista que ens ha fet la falla gran també.

En arribar a certa edat tothom té un interrogant i es fan el mateix preguntat: «De què acabaré treballant?»

Músic, catedràtic, pintor, cuiner, poeta, futbolista, metge, notari, llaurador, advocat, mestre o modista.

ha Natac

er D s vol s Salina

a entist

Astronauta, cambrer, rector?

Veterinari, explorador?

Llanterner, bomber, domador?

Artista faller, escriptor?

Què seré quan siga major?

Mireu quins vestits elabora una jove dissenyadora.

Té una professió amb futur en un món de molt glamour.

i Amaya Salinas

Pintora de faça nes

Dissenya, pren mides i apunta, retalla, embasta i sobrefila, cus, broda, sargeix i repunta, emprova el model i desfila.

Lucia Ferrer i Maria Barberà desitjen ser Falleres Majors

47 47

La doctora veterinària tracta tot tipus d’animals: tan prompte els cura la malària que els opera de cervicals.

Cura lloros, bous i cavalls; opera pollastres, porcs i haques; punxa conills, gossos i vaques; vacuna gats, coloms i galls. rinària ol ser Vete v r jo a m lbes de Eva Goza

També podries ser actor, faries comèdia i drames, eixiries en molts programes que fan en el televisor.

Amb el que li agrada a la canalla estar-se davant de la pantalla, potser fóra la cosa millor que es dediquen a l’ordinador.

Cal estudiar molta matemàtica per a dedicar-se a l’ordinador; acabar sent un bon programador com a llicenciat en informàtica.

i Emili Naval ón vol estud iar per ser A lc

alde

Per estudiar fan falta Mestres que és el que volen ser Claudia Valor i Lara Albarracín

48 48

Llegeix, estudia i repassa, junt als llibres com una llepassa Que mai no et semble que n’has fet massa, i no et donaran cap carabassa.

Ha de ser un bon estudiant i assoliràs un millor futur.

Açò els pares t’ho han dit segur i sí, tenen més raó que un sant.

La porta que tots travessareu és la que vos menarà al futur.

Mitjançant l’estudi l’obrireu i així no acabareu a l’atur.

Pallassos Sense Fronteres, professió amb altruisme, mostren de totes maneres tot el que fan pel proïsme.

Ana Barberà és una aventurera que vol ser Astronauta,

Metge és l’ofici més bonic, estic ben segur del que dic, tractar tots els éssers humans i procurar que estiguen sans.

Per a aquest grup tan gentil res pot haver-hi millor que ser fallera major i president infantil.

al ista profession

i Daniela Ten

Vícto r profe Fitó vol s e ssion al de r Jugador Basq uet

i Fernando Casesnoves després de ser president infantil de la Falla República Argentina vol preparar-se per ser Biòleg Submarí

49 49

De major vull ser...

Hola, sòc Olivia.

M’agradaria ser notaria, fas una signatura en un paper i et donen molts diners ¡No ho entenc!

També m’agradaria ser física, perquè el meu són les matemàtiques; i a la mateixa vegada voldria trovar la cura contra el Càncer i per això també tendria que ser metja.

El que més m’entusiasma és viatjar a la lluna. En el meu temps lliure m’agradaria escriure un llibre o cantar en una òpera. de model no se m’ha dona mal, de fet he eixit en un passe a València i me ho vaig passar molt bé.

M’apasiona la música i somnie en algun dia tocar el violí en alguna orquestra importants. Tambe m’agradaría fer una sèrie en Internet com la de iCarli, però s’anomenaria iOlivia. Em tornen boja els animals i veig molts documentals per televisió, per això també seria veterinària.

En fi, tots els oficis són bons i importants, des de un agranador fins un notari.

No sé que seré de major però el més important per a mi és ser una bona persona.

Hola, sòc Laura i sòc la fallera Major infantil de la Falla República Argentina en 2012.

Jo de major vuic ser veterinària, per poder fer que els animals puguen estar bé per a viure i que no es moren ni res. A mi m’agraden molt i faria el que puguera per curar-los, i mimar-los, donar-lis de menjar... També m’agradaria tindre una granja amb pollets, cavalls, gossos, vaques, gallines, galls, tot tipus de pardals, un camp amb ovelles, cabres, ponis... Però crec que això pot ser impossible amb tants animals i cuidar-los a tots al mateix temps, però jo crec que podria ser possible amb algun ajudant o ajudanta i damunt tendria que tocar-me la loteria o alguna cosa així.

50 50

omissió

PRESIDENT VICEPRESIDENTA 1a VICEPRESIDENT 2n SECRETÀRIA TRESORERA COMPTADORA DELEGADA DELEGADA

Fernando Casesnoves Andrés Clara Àngela Navalón Real Alexandre Soler Casesnoves Maria Barberà Beltrán Marta Ferrer Esplugues Laura Vaquer Iborra Eva Gozalbes Julià Natacha Salinas Torregrosa

Vocals Edgar Albarracín Conde Lara Albarracín Conde Cristina Alventosa Julià Alicia Argente Vila Alicia Ballester Martínez Carmeta Ballester Martínez Pasqual Ballester Sanhipólito Ana Barberà Beltrán Bruno Belda Camacho Daniela Belda Camacho Aleix Blesa Tormo Allende Cabezón Cuenca Olivia Cabezón Cuenca Carla Calatayud Fuster Pablo Calatayud Fuster Mar Cánovas Bono Aitana Cardona Vera Carlos Chornet Pallàs Lucía Ferrer Esplugues Marta Ferrer Esplugues Quique Ferrer Esplugues Malena Ferri Pastor Victor Fitó Tormo Paula Patricia Gómez Garcia Carolina Herrero Argente Isabel Herrero Argente Patricia Iborra Mollà Inés Iborra Naval Mar Iborra Naval Neus Iborra Soler Lucía de la Merced Llamazares Real Carmen Lluch Moral Borja Llueca de la Merced Martina Marras Segura Elisa M. Martínez-Costa Torregrosa Mar Molina Carabella Aitana Mollà Inza Sabina Mompó Toribio

Emili Navalón Ferrando Lilaya Navalón Martínez Maria Pardo Soriano Pablo Emilio Pardo Soriano Quique Perigüell Tormo Joan Perigüell Tormo Toni Peris Garcia Álvaro Pino Sabater Martina Pitarch Sánchez Carlos Pitarch Sánchez Xavier Roca Calvo Amaya Salinas Torregrosa Amparo Sánchez Agustí Mariola Sanchis Colomer Maria Segura Alcocel Paco Serra Barberà Montserrat Serra Sanchis Helena Soler Casesnoves David Soler Sánchez Gala Soler Sánchez Ana Soler Sanchis Clara Tormo Pallàs Martina Tudela Sanz Claudia Uribe Gallego Claudia Valor Gozalbes Martina Valor Gozalbes Carlos Vaquer Iborra Amelia Vicent Pallàs Mar Vicent Pallàs Àngela Vidal Barberà Pilar Vinaches Ballester

51 51

1972 2012

52 52

40 ANIVERSARI

FALLA INFANTIL

53

53

54 54

55 55

1972 Lema: Los Picapiedra Artista: +PTĂ? #FSVFUF 1r Premi de Falles Infantils

Fallera Major: *.."$6-"%" ."35Âś +03%ÂŤ/ President: 1"6 ."35Âś +03%ÂŤ/

1973 Lema: El circ2 Artista: -B DPNJTTJĂ&#x2DC; 3r Premi de Falles Infantils

Fallera Major: . "%&-*/" #033&%ÂŽ .&+Âś"4 President: "%&-Âś/0 1"3%*--04 1"33"

56 56

1974 Lema: La ratita presumida Artista: "OUPOJ (SBV 1r Premi de Falles Infantils

Fallera Major: /*&7&4 -»1&; #04$® President: 3"'"&- 3*10-- ."5&6

1975 Lema: Blanca Nieves3 Artista: "OUPOJ (SBV 1r Premi de la Secció Primera de Falles Infantils4

Fallera Major: /"5"-*" '&33&3 $"3%0/" President: +04&1 "/50/* "-7"3&; )&33&30

57 57

1976 Lema: Contes Artista: "OUPOJ (SBV 1r Premi de la Secció Especial de Falles Infantils

Fallera Major: *.." 50%0-¶ "-16&/5& President: +0"26¶/ "-#*º"/" 4"/$)0

1977 Lema: La doma Artista: "OUPOJ (SBV 2n Premi de la Secció Primera de Falles Infantils

Fallera Major: $3*45*/" 7*%"- 4"/$)*4 President: +04&1 "/50/* «-7"3&; )&33&30

58 58

1978 Lema: Jocs Artista: 7JDFOU .PSBMFT 2n Premi de la SecciĂł Tercera de Falles Infantils

Fallera Major: 3&:&4 #033&%ÂŽ .&+Âś"4 President: &.*-* /"7"-Âť/ 3".0/

1979 Lema: Faunolandia Artista: 7JDFOU .PSBMFT 3r Premi de la SecciĂł Segona de Falles Infantils

Fallera Major: . 1*-"3 .03"-&4 ("--&(0 President: $"3-04 1&36$)0 #&/&*50

59 59

1980 Lema: Un paradís de jocs Artista: 1FQF $BTUFMMT 2n Premi de la Secció Especial de Falles Infantils

Fallera Major: .»/*$" 5033» Á#&%" President: '3"/$&4$ 5033» 6#&%"

1981 Lema: Valenciania Artista: 7ÓDUPS "SSBTUFZ 2n Premi de la Secció Primera de Falles Infantils

Fallera Major: .»/*$" "(645¶ 4&.1&3& President: ."/6&- 50%0-¶ "-16&/5&

60 60

1982 Lema: Jocs i tradicións Artista: 7ÓDUPS "SSBTUFZ 2n Premi de la Secció Especial de Falles Infantils

Fallera Major: $"30-*/" .&3*/0 )*/0+04" President: &-*4&0 ("--&(0 ("/%*"

1983 Lema: Nostres festes Artista: 7ÓDUPS "SSBTUFZ 2n Premi de la Secció Especial de Falles Infantils

Fallera Major: ."3*/:& ("3$¶" --«$&3 President: 4"-7"%03 --6&$" *#033"

61 61

1984 Lema: En una ciutat crida Xàtiva Artista: 1FQF $BTUFMMT 1r Premi de la Secció Especial de Falles Infantils Premi a la Millor Falla Infantil de Xàtiva de la Junta Local Fallera Premi a la Millor Falla Infantil de Xàtiva de la Junta Central Fallera.

1r Premi al Millor Ninot de Falles Infantils

Fallera Major: 4"3" --6&$" *#033" President: 4"-7"%03 --6&$" *#033"

1985 Lema: Cant a Valencia Artista: "OUPOJ (SBV 1r Premi de la Secció Segona de Falles Infantils 1r Premi al Millor Ninot de Falles Infantils

Fallera Major: &7" &41-6(6&4 4&33" President: 3"Ã- ."35¶/&; 1&/"%²4

62 62

1986 Lema: Il·lusions Artista: "OUPOJ (SBV 2n Premi de la Secció Segona de Falles Infantils

Lema cavalcada infantil: El circ 1r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil 3r Premi a la Millor Carrossa de la Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: /0µ-*" #"3#&3® #0-*/$)&4 President: 3"Ã- ."35¶/&; 1&/"%²4

1987 Lema: Som com som Artista: 1BDP 3JCFT 2n Premi de la Secció Tercera de Falles Infantils

Lema cavalcada infantil: Els que se fiquen les botes 1r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil 1r Premi a la Millor Carrossa de la Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: $"3.&/ ."35¶/&; '0-$) President: .*(6&- ."35¶/&; '0-$)

63 63

1988 Lema: Festes i tradicions Artista: +PSEJ (VFSPMB 1r Premi de la Secció Primera de Falles Infantils

-FNB DBWBMDBEB JOGBOUJM6 1r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil 2r Premi a la Millor Carrossa de la Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: -0-&4 503.0 "-%&(6&3 President: 1"#-0 ("--&(0 ("/%*"

1989 Lema: Exaltació Artista: .BOVFM + #MBODP 1r Premi de la Secció Especial de Falles Infantils Premi a la Millor Falla Infantil de Xàtiva de la Junta Local Fallera Premi a la Millor Falla Infantil de Xàtiva de la Junta Central Fallera 2n Premi al Millor Ninot Infantil7 -FNB DBWBMDBEB JOGBOUJM6 2n Premi a la Millor Carrossa de la Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: 4"/%3" 1&36$)0 #&/&*50 President: 1"#-0 ("--&(0 ("/%*"

64 64

1990 Lema: Il¡lusions infantils Artista: .BOVFM + #MBODP 1r Premi de la SecciĂł Especial de Falles Infantils Premi a la Millor Falla Infantil de XĂ tiva de la Junta Local Fallera Premi a la Millor Falla Infantil de XĂ tiva de la Junta Central Fallera 1r Premi dâ&#x20AC;&#x2122;Enginy i GrĂ cia Falles Infantils 3r Premi al Millor Ninot Infantil Lema cavalcada infantil: Les estacions 3r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil 1r Premi a la Millor Carrossa de la Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: ÂŤ/(&-&4 1"--ÂŽ4 #&/"7&/5 President: +6"/ # +03%ÂŤ/ "3/"6

1991 Lema: Història de Xà tiva Artista: .BOVFM + #MBODP 2n Premi de la Secció Especial de Falles Infantils.

1r Premi dâ&#x20AC;&#x2122;Enginy i GrĂ cia en Falles Infantils.

Lema cavalcada infantil: Disneylandia 1r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil 1r Premi a la Millor Carrossa de Lloguer de la Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: ".Âľ-*" 1"--ÂŽ4 035&(" President: +6"/ # +03%ÂŤ/ "3/"6

65 65

1992 Lema: Del 15 al 20 Artista: .BOVFM + #MBODP 2n Premi de la SecciĂł Especial de Falles Infantils.

1r Premi dâ&#x20AC;&#x2122;Enginy i GrĂ cia en Falles Infantils.

2n Premi al Millor Ninot Infantil.

Lema cavalcada infantil: I per als xiquets, què?

1r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil 1r Premi a la Millor Carrossa de Lloguer de la Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: ."3*" #033&%ÂŽ $6&/$" President: 36#Âľ/ &41-6(6&4 4&33"

1993 Lema: Un mĂłn per als nans Artista: .BOVFM + #MBODP 1r Premi de la SecciĂł Especial de Falles Infantils Premi a la Millor Falla Infantil de XĂ tiva de la Junta Local Fallera Premi a la Millor Falla Infantil de XĂ tiva de la Junta Central Fallera 3r Premi Millor Ninot Infantil de Falles Lema cavalcada infantil: La creaciĂł 3r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil 2n Premi a la Millor Carrossa de Lloguer de la Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: 1"53*$*" 4"/+63+0 #"/:6-4 President: 36#Âľ/ &41-6(6&4 4&33"

66 66

1994 Lema: Joies Literaries Artista: &OSJRVF #VSSJFM 3r Premi de la SecciĂł Especial de Falles Infantils 3r Premi dâ&#x20AC;&#x2122;Enginy i GrĂ cia en Falles Infantils 3r Premi del VII Concurs de Maquetes de Falles

Lema cavalcada infantil:

Fallera Major: $"30-" ."5&6 "-#&35 President: *(/"$*0 (0;"-#&4 503.0

1995 Lema: Anem de vacances Artista: 7B DMJ WF 1r Premi de la SecciĂł Especial de Falles Infantils Premi a la Millor Falla Infantil de XĂ tiva de la Junta Local Fallera Premi a la Millor Falla Infantil de XĂ tiva de la Junta Central Fallera 1r Premi dâ&#x20AC;&#x2122;Enginy i GrĂ cia en Falles Infantils MenciĂł HonorĂ­ďŹ ca del VIII Concurs de Maquetes de Falles Lema cavalcada infantil: Jocs i anti-jocs 1r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil 2n Premi a la Millor Carrossa de Lloguer de la Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: .&3*59&-- ."35Âś/&; '0-$) President: +0"26*. 4ÂŤ/$)&; "-.*Âş"/"

67 67

1996 Lema: Un lloc perdut Artista: 7B DMJ WF 2n Premi de la SecciĂł Especial de Falles Infantils 2n Premi dâ&#x20AC;&#x2122;Enginy i GrĂ cia en Falles Infantils 5è Premi del IX Concurs de Maquetes de Falles

Lema cavalcada infantil: Els somnis dâ&#x20AC;&#x2122;Alicia 1r Premi a la Millor Carrossa de Lloguer de la Cavalcada del Ninot Infantil 3r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: 1"-0." 1"--Ž4 035&(" President: +04² . 1"--Ž4 #&/"7&/5

1997 Lema: Un Gran Somni Artista: 7B DMJ WF 3r Premi de la SecciĂł Especial de Falles Infantils 3r Premi dâ&#x20AC;&#x2122;Enginy i GrĂ cia en Falles Infantils 4t Premi del X Concurs de Maquetes de Falles

Lema cavalcada infantil: Retrats de famĂ­lia 1r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil 2n Premi a la Millor Carrossa de Lloguer Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: 1"53Âś$*" ("3$*" #&-53ÂŤ/ President: +0"26*. ."5&6 7*/"$)&4

68 68

1998 Lema: Cap al futur Artista: 7B DMJ WF Accèssit de la SecciĂł Primera de Falles Infantils 3r Premi dâ&#x20AC;&#x2122;Enginy i GrĂ cia en Falles Infantils 1r Premi del Campionat de Futbol-Sala dels Jocs Esportius Infantils 2n Premi del Concurs de Dibuix Infantil Lema cavalcada infantil: SOS La Terra: Un univers de solucions 1r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil 1r Premi al Millor Grup Escènic de la Cavalcada del Ninot Infantil 3r Premi a la Millor Carrossa de Lloguer de la Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: ."35" "/%3²4 -1&; President: 9"7*&3 4"/+63+0 #"º6-4

1999 Lema: Faules Artista: žTDBS $PMM Accèssit de la SecciĂł Primera de Falles Infantils 3r Premi dâ&#x20AC;&#x2122;Enginy i GrĂ cia en Falles Infantils

Lema cavalcada infantil: MĂşsica mestre 1r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: EVA GARCIA VIDAL President: 50.ÂŽ4 ."5&6 7*/"$)&4

69 69

2000 Lema: La selva Artista: žTDBS $PMM Accèssit de la SecciĂł Primera de Falles Infantils 1r Premi al Millor Ninot de la SecciĂł Primera Falles Infantils 2n ClassiďŹ cat del Campionat Faller de Futbol Infantil Lema cavalcada infantil: MamĂ , vull ser artista 1r Premi al Millor Grup Escènic de la Cavalcada del Ninot Infantil 2n Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: &45&3 1"3%*--04 #"-%3²4 President: ' 9"7*&3 $"45&--05& .*--&5

2001 Lema: El setĂŠ art Artista: .BOVFM + #MBODP 1r Premi de la SecciĂł Especial de Falles Infantils Premi a la Millor Falla Infantil de XĂ tiva de la Junta Local Fallera Premi a la Millor Falla Infantil de XĂ tiva de la Junta Central Fallera 1r Premi al Millor Ninot Infantil de la SecciĂł Especial 1r Premi al Millor Ninot Infantil de XĂ tiva 2n Premi dâ&#x20AC;&#x2122;Enginy i GrĂ cia en Falles Infantils Lema cavalcada infantil: La creaciĂł 1r Premi al Millor Grup Escènic de la Cavalcada del Ninot Infantil 2n Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: ."35" #033&%ÂŽ $6&/$" President: +0"26*. #"/:6-4 4"/;

70 70

2002 Lema: Fabricant mons Artista: .BOVFM + #MBODP 1r Premi de la SecciĂł Especial de Falles Infantils Premi a la Millor Falla Infantil de XĂ tiva de la Junta Local Fallera Premi a la Millor Falla Infantil de XĂ tiva de la Junta Central Fallera 1r Premi Millor Ninot Infantil de XĂ tiva 1r Premi al Millor Ninot Infantil de la SecciĂł Especial 2n Premi dâ&#x20AC;&#x2122;Enginy i GrĂ cia en Falles Infantils Lema cavalcada infantil: Dies de pont 2n Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil 2n Premi a la Millor Carrossa de Lloguer de la Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: 1"6-" $0-0.&3 '6&/5&4 President: "-#&350 ("3$Âś" #&-53ÂŤ/

2003 Lema: Anem de safari Artista: 5POJ "Ă&#x2014;Ă&#x2DC;O 3r Premi de la SecciĂł Primera de Falles Infantils 2n Premi dâ&#x20AC;&#x2122;Enginy i GrĂ cia en Falles Infantils Lema cavalcada infantil: Pim, pam, pum... Foc! 3r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil 1r Premi a la Millor Carrossa de Lloguer de la Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: $"3.&/ --0#&-- $*4$"3 President: "-#&350 ("3$Âś" #&-53ÂŤ/

71 71

2004 Lema: El camĂ­ de lâ&#x20AC;&#x2122;art Artista: Toni Aùón Accèssit de la SecciĂł Primera de Falles Infantils 1r Premi a lâ&#x20AC;&#x2122;Equip Menys Golejat del Campionat Faller de Futbol-Sala Infantil

Lema cavalcada infantil: Aprenem a menjar jugant al mercat

Fallera Major: ."35" (*/&3 $"4"/07" President: "/50/* + $"-70 %*&(0

2005 Lema: Artista: +VBOF $PSUFMM Accèssit de la Secció Primera de Falles Infantils.

Lema cavalcada infantil: XĂ tiva, ciutat de lâ&#x20AC;&#x2122;aigua

Fallera Major: ."3*" #"3#&3ÂŽ ."35Âś/&; President: "%3*ÂŤ/ (6&7"3" /"7"330

72 72

2006 Lema: Els contes de la iaia Artista: 3BNPO 0MJWBSFT 3r Premi de la Secció Primera de Falles Infantils 1r Premi al Millor Ninot de la Secció Primera de Falles Infantils 2n Premi del XIX Concurs de Maquetes de Falles 2n Premi d’Enginy i Gràcia en Falles Infantils

Lema cavalcada infantil: Què gran era el cinema!

1r Premi a la Millor Carrossa de Lloguer de la Cavalcada del Ninot Infantil 1r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: .¾/*$" ("--&(0 5033&(304" President: "-#&350 ."3¶/ "-"/%&4

2007 Lema: Una aventura espacial Artista: 3BNPO 0MJWBSFT 2n Premi de Falles Infantils 2n Premi al Millor Ninot de Falles Infantils 2n Premi d’Enginy i Gràcia en Falles Infantils

Lema cavalcada infantil: La puresa està en la mescla 1r Premi a la Millor Carrossa de Lloguer de la Cavalcada del Ninot Infantil.

3r Premi a la Millor Comparsa de la Cavalcada del Ninot Infantil.

Fallera Major: $µ-*" $0-0.&3 '6&/5&4 President: #03+" 503.0 (0/;«-&;

73 73

2008 Lema: La mar salada Artista: 3BNPO 0MJWBSFT 5è Premi de Falles Infantils.

Lema cavalcada infantil: El bosc encantat

Fallera Major: $"3.&/ --6$) .03"President: /"$)0 (0;"-#&4 +6-*®

2009 Lema: Quantes llunes Artista: 1BDP 3PDB 6é Premi Falles Infantils

Lema cavalcada infantil: L’Arca de Noè 3r premi de Carrosses de Lloguer de la Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: ÀNGELA VIDAL BARBERÀ President: ."35¶/ (6&7"3" /"7"330

74 74

2010 Lem: La mar en conserva Artista: 1BDP 3PDB 3er Premi Secció Primera Falles Infantils 1r Premi al Millor Ninot de la Secció Primera de Falles Infantils

Lema cavalcada infantil: Viatge al món submarí 1r Premi Comparsa Cavalcada del Ninot Infantil Premi Millor Grup Escènic Cavalcada del Ninot Infantil

Fallera Major: -*-":" /"7"-»/ ."35¶/&; President: "/50/* .0--® */;"

2011 Lema: aventures.com Artista: 1BDP 3PDB 2n Premi Secció Especial Falles Infantils 2n Premi al Millor Ninot de la Secció Especial de Falles Infantils Premi a la Millor Escena del Monument en Falles Infantils Lema cavalcada infantil: El món seria molt millor 1r Premi Comparsa Cavalcada del Ninot Infantil Premi Millor Grup Escènic Cavalcada del Ninot Infantil 2n Premi de Carrosses de Lloguer de la Cavalcada del Ninot Infantil

75 75

#*#-*0(3"'*" Falla Avinguda República Argentina i Adjacents. Llibre explicatiu Falla República Argentina, anys 1972, 1973, 1974, 1975, 1976, 1977, 1978, 1979, 1980, 1981, 1982, 1983, 1984, 1985, 1986, 1987, 1988, 1989, 1990, 1991, 1992, 1993, 1994, 1995, 1996, 1997, 1998, 1999, 2000, 2001, 2002, 2003, 2004, 2005, 2006, 2007, 2008, 2009, 2010, 2011. Xàtiva, Gràfiques Tormo.

Sánchez i Pérez J. Quadern de Falles. Xàtiva, Mateu Editors, 2006.

/05&4 1- L’any 1962, a l’encreuament de l’avinguda República Argentina i del carrer Pare Claret, es va plantar una falla infantil amb la denominació de República Argentina. La fallera major infantil en va ser Rosa María Vidal Ruiz (qui després va ser fallera major de la nostra comissió l’any 1965). El lema de la falleta era Hui en dia la construcció, un negoci redó i l’artista en va ser R. Morell. Va obtenir el 1r Premi de Falles Infantils, tot i que només hi competia una altra, Sant Agustí. Encara que no es tracta de la mateixa comissió que la nostra, en el seu llibre, Sánchez la inclou en la nostra comissió en el seu recull de premis, ja que la considera com a precursora.

2- Tot i que la falla infantil representava el món del circ, en el llibre explicatiu de 1973 no n’apareix cap lema enlloc.

3- La falla infantil representava el conte de La Blancaneu i els set nans, però en el llibre explicatiu no apareix l’esbós de la falla ni tampoc el seu lema.

4- L’exercici 1974-75 no existia secció especial en Falles Infantils, de manera que el 1r Premi de la Secció Primera era el premi màxim de falles infantils a Xàtiva.

5- En el llibre de Sánchez es dóna a la Falla República Argentina com a desqualificada en la competició de falles infantils i així està reflectit en les actes corresponents. Aquell any la falla no es trobava plantada a l’hora de passar el jurat a valorar-la i per això va ser desqualificada en el repartiment de premis. Ara bé, una vegada va estar plantada —fora de termini—, la Junta Local Fallera va lliurar a la comissió el banderí del Segon Premi de la Secció Tercera, últim de la competició.

6- No hem pogut esbrinar els lemes de les cavalcades del Ninot infantils de 1988 i 1989.

7- En el quadre sinòptic de premis del llibre de Sánchez se’ns adjudica el Primer Premi al Millor Ninot de Falles Infantils (i no en les pàgines dedicades a la nostra falla), mentre que en el recull de premis de 1989 del llibre Falla República Argentina i Adjacents. Llibret Explicatiu. 1990 figura «2.on Premi Ninot Infantil». El mateix artista de la falla infantil de 1989, Manuel J. Blanco Climent, confirma que el premi obtingut va ser el 2n Premi al Millor Ninot Infantil.

RECULL PREMIS INFANTILS Autors: Begonya Martínez Casanova, Emili Navalón Ramon

76 76

40 anys amb 40 anys amb fallers infantils fallers infantils Per Begonya Martínez Casanova

L

’

any 1962, dos anys abans de la creació de la Falla República Argentina i Adjacents, es va plantar una falla infantil denominada República Argentina a l’encreuament de l’esmentada avinguda amb el carrer Pare Claret. El lema del monument confeccionat per R. Morell va ser Hui en dia la construcció, un negoci redó i va obtenir el guardó màxim de les falles infantils, encara que només hi havia un altra en la competició.

Deu anys desprès, la Falla República Argentina va crear la comissió infantil i es va plantar la seua primera falleta. Aquell any, el 1972, no es va plantar cap altre monument infantil, per tant podem dir que la nostra es la comissió infantil amb més continuïtat de la ciutat.

La primera fallera major infantil de la falla va ser Inmaculada Martí Jordán i el president el seu germà Pau, i com que era l’única, apareix al llibre de la Junta Local Fallera just al darrere de la fallera major de la ciutat i amb el peu de pàgina «Fallera Major infantil», sense esmentar la comissió que representava. La falla infantil duia per lema Los Picapedra i estava inspirada en el dibuixos animats del mateix nom.

Fins ací tot normal; una comissió de falla ja consolidada que en la seua curta trajectòria fallera s´ha posicionat com a capdavantera pel que fa a monuments, cavalcades, mitjans de finançament i tantes altres coses, dóna un pas més enllà i crea una comissió infantil. Es busca un artista solvent perquè guanye amb la

77 77

falla gran, Antoni Grau, i un religiós amb reconegudes dots artístiques per a la falla infantil, el pare claretià José Beruete. Sembla broma, però es tan real com que va guanyar el primer premi.

Aquesta curiosa historia la va il·lustrar l’amic Elies Barberà amb un còmic en el llibre de la falla de l’any 1995, amb motiu del vint-i-cinqué aniversari de la falla infantil i ens mostra uns joves José Barberà i Rafael Francés qui, a demanda d’uns xiquets, busquen un artista que construïra la primera falla infantil.

Desprès d’aquella original contractació, han passat per l’historial de la comissió infantil fins a catorze artistes: Antoni Grau: 6 falles plantades en dues etapes i un sol premi de Secció Especial el 1976.

Vicent Morales: membre de la comissió que va construir la falla en dues ocasions i que fou desqualificada la primera vegada per no estar acabada a temps i que finalment va rebre l’últim premi.

Pepe Castells: planta dos falles i guanya un primer premi de Secció Especial el 1984 amb la falla anomenada En una ciutat cridà Xàtiva que em va impactar d’una manera especial, possiblement per la meua curta edat.

V. Arratey: va realitzar tres falles de temàtica tradicional: Valenciania, Jocs i tradicions i Les nostres festes, amb resultats no massa destacats.

F. Ribes: amb una sola falla plantada, va aconseguir el segon premi de la Secció Tercera.

J. Guerola: una falla confeccionada, guardonada amb el primer premi de la Secció Primera.

Manuel José Blanco: amb set falles infantils plantades i cinc primers premis absoluts és l’artista que més voltes ha plantat i també més voltes ha guanyat amb la infantil de República Argentina.

E. Burriel: va quedar tercer d’especial amb la falla Joies literàries.

VACLIVE: col·lectiu d’artistes que van plantar quatre anys i van anar de més a menys, començant amb un primer premi en la Secció Especial amb Anem de vacances i acabant amb un accèssit de Secció Especial amb Cap al futur. Óscar Coll: va plantar dues falles amb resultats poc destacables.

T. Añón: va confeccionar dues falles que no van aconseguir guanyar en la Primera Secció.

Juane Cortell: va plantar una sola falla anomenada Un dia a la granja.

Ramon Olivares: amb tres falles plantades i un segon premi l’any 2007 com a guardó màxim.

Paco Roca: planta la falla infantil des de 2009 fins a l’actualitat i va ser víctima, juntament amb la comissió, d’una sonada errada del jurat en les falles de 2011.

78 78

En resum, deu primers premis en la categoria especial, nou decepcions amb el segon premi d’especial i tres tercers en la màxima categoria, més dos primers premis en la Secció Primera, són guardons a destacar en quaranta anys de falles infantils.

Però la nostra comissió no s’hi ha aturat. Encara que fins 1986 per part de la Junta Local Fallera no s’organitzava cap activitat per als infantils, existia la inquietud dins de la falla d’ampliar els actes per a ells i prova d’això és que en la Cavalcada del Ninot de 1985 (tal i com es detalla en la crònica de l’any anterior del llibre de 1986) es van reivindicar més actes per als xiquets. Potser per això, l’any següent es va organitzar la primera Cavalcada del Ninot Infantil, activitat que ha esdevingut una de les de major èxit del calendari faller xativí.

Des de la primera cavalcada sobre el circ, que ja va guanyar el primer premi, fins a l’última que s’ha tret al carrer i que també esperem que siga un èxit, la comissió s’ha esforçat pels nostres xiquets. Amb cavalcades recordades, com per exemple la que duia per lema Jocs i Anti-jocs de l’any 1995 i que recreava un tauler gegant d’escacs i un altre de parxís; la de Retrats de família el 1997; la de les fonts de 2005, anomenada Xàtiva, ciutat de l’aigua, que no va guanyar malgrat les esperances posades en ella; la de 2010 que ens donà una sorpresa amb les «quatre ones de cartró mal pintades» que deia la competència i que va guanyar el primer premi; la de les jardineres i les abelletes del 2011 que amb el lema El món seria molt millor va revalidar el primer premi. Un total de dotze primers premis, quatre segons, quatre tercers i cinc premis al millor grup escènic. O el que és el mateix, quatre cavalcades sense premi en vint-i-cinc anys de competició.

Però clar està que una comissió fallera no ha de ser només competició i premis, amb l’estrès que això comporta per a xiquets i majors. La falla ha de ser el lloc on els menuts vulguen anar a fer amics, a jugar, a passar-ho bé . A saber que són les falles, a aprendre-ho des de dins.

Els qui hem crescut amb la falla i hi hem passat hores i hores, sabem que aquest aprenentatge és el millor que pot haver, que fa valorar el que és important de la festa, que crea inquietud per participar, que fa sentir els colors, que crea un vincle que fa que els companys passen a ser amics.

En quaranta anys la vida ha canviat molt, i les falles no van al mateix ritme. Si el 1985 nosaltres, els xiquets d’abans demanaven més activitats, hem de pensar que després de vint-i-set anys les coses tampoc no han canviat tant. Les activitats per als menuts continuen estant limitades a berenars i disfresses i potser no estiguen adaptades a llurs necessitats i als gustos dels xiquets d’ara. Ja sé que no estic descobrint res nou, però potser és que ens hem oblidat de aquelles velles reivindicacions.

79 79

80 80

Lâ&#x20AC;&#x2122;ORIGEN DELS CONTES

C ONTATS

CONTES

81 81

Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada...

Per Sandra Faura

82 82

uantes voltes haurem escoltat o haurem dit aquesta frase? Així comencen la gran majoria de contes populars o tradicionals que sens dubte tots coneixem. Però, vos heu parat a pensar quin és el seu origen? Qui els va escriure? Com han arribat fins als nostres dies? Han sigut sempre iguals al llarg del temps?

El conte és quasi tan antic com l’home. És un tipus de gènere narratiu escrit en prosa. És un relat breu el qual narra fets ficticis amb intenció d’entretenir, divertir, moralitzar, etc.

La paraula conte prové del llatí computus que significa comptar, però en els inicis s’utilitzava per comptar xifres. D’ací va passar després a contar anècdotes i més tard xicotetes històries, breus relats... fins a avui.

Els orígens dels contes, faules, mites o llegendes es remunten a èpoques i pobles primitius quan es relataven de forma oral, atés que la majoria de la gent no sabia llegir ni escriure i també per la falta de mitjans per a la divulgació. Resulta difícil poder indicar amb precisió una data aproximada de quan algú va crear-ne el primer; el que sí és clar és que els més antics i importants creadors dels contes que avui es coneixen han sigut els pobles orientals. El primer relat del qual es té coneixement escrit correspon a l’antic Egipte i ens conta la història de dos germans, Anup i Bata, trobat en un papir de fa uns 3.250 anys, el qual ha patit més de 700 versions. També la mitologia grega és gran aportadora de personatges i creadora de llegendes que han anat evolucionant a través dels segles. Sota la influència de les diverses cultures i tradicions és l’indiscutible origen de molts dels contes que avui coneixem. Aproximadament del segle vi abans de Crist daten les faules del grec Isop. No està molt clar en els anys que va viure, però sí que va escriure gairebé 400 faules. En elles hi ha una ensenyança moral, arrepleguen experiències de la vida quotidiana formant un conjunt d’idees de caràcter pragmàtic. Algunes d’elles són La cigala i la formiga, La llebre i la tortuga, Les gallines i la mostela, Ratolí de camp i ratolí de ciutat, La rabosa i la cigonya o El llaurador i la serp.

Antigament, xiquets i adults feien rogle al voltant dels conta-contes que anaven pels pobles i ciutats per tal d’escoltar les històries que narraven i exageraven. Generalment estaven dirigides als xiquets i la seua finalitat era instruir-los moralment i ètica. Pretenien que amb una historieta breu i senzilla se sentiren identificats i pogueren arribar a comprendre coses com el bé i el mal, l’astúcia, la desconfiança, etc. Aquests contes d’abans no tenien un bon acabament com els d’ara. El final solia ser trist, tràgic, perquè els xiquets pogueren veure les males conseqüències que comportava no obeir els pares o no fer cas d’advertències, que veieren clarament com podien ser danyats per bruixes, ogres o llops si no seguien les indicacions dels majors.

Al llarg de la història s’han anat modificant els finals perquè no resultaren tan forts, tan dràstics per als menuts. Per exemple, la Ventafocs assassinava la madrastra, comportant-li aquest fet un mal major; o Caputxeta era menjada pel llop per no obeir sa mare i cap caçador anava a salvar-la.

Aquests contes anomenats tradicionals o populars, van anar estenent-se per tot el món, són d’autor anònim i han sigut transmesos oralment de generació en generació, de boca en boca, fent possible tots els canvis necessaris perquè la narració siga sempre de l’època i mai arcaica, que estiga al dia i d’acord amb els costums del lloc on es conta. Per aquest motiu tenen diferents versions, van adaptant-se a les estructures socioculturals del moment, és a dir, tenen un determinat significat o deixen de tenir-lo segons l’època o el lloc. Ja al segle x, contes d’origen àrab i persa passen a Europa en boca de mercaders, pirates i esclaus; més tard aquests mateixos relats, divulgats en diferents versions, arriben a Amèrica, després del seu descobriment en el segle xv. Tot açò fa que un mateix conte puga trobar-se en diversos països, com La Ventafocs, que coneix més de 300 variants.

Q

83 83

Les mil i una nits és la més gran recopilació de contes del final de l’Edat Mitjana. Són els contes més traduïts i coneguts de la literatura àrab, després de l’Alcorà; les seues històries com Alí Babà i els quaranta lladres, Aladí i la llàntia meravellosa o Simbad el marí tenen avui tanta popularitat com quan van ser traduïdes als diversos idiomes europeus.

Però no només hem de parlar de contes populars o tradicionals, és a dir dels que no tenen autor, no estan escrits i passen per tradició oral, sinó també dels literaris, els quals són escrits per algú en concret, signant amb el seu nom. Són més recents i els seus primers exponents van ser, al segle xiv, El conde Lucanor i el Decameró.

El conde Lucanor són contes moralitzadors escrits entre 1330 i 1335 per l’infant Joan Manuel de Castella. Considerada una obra mestra de la literatura espanyola del segle xiv, el seu títol complet és Libro de los enxiemplos del conde Lucanor et de Patronio. Està compost per cinc parts, la més coneguda inclou 51 contes presos d’unes quantes fonts, com Isop i d’altres clàssics, així com contes tradicionals àrabs. Un exemple és el Conte de la lletera, però lleugerament variat. El propòsit didàctic i moral és la marca del llibre. El comte Lucanor comença la conversa amb el seu conseller Patroni plantejant-li un problema i sol·licita consell per a resoldre’l. Patroni sempre respon amb gran humilitat, assegurant no ser necessari donar consell a una persona tan il·lustre com el comte, però oferint-se a contar-li una història de la qual podrà extraure una ensenyança per resoldre el seu problema. Els contes són moralitzadors, gènere assentat en la tradició literària medieval.

El Decameró és un llibre italià, acabat per Giovanni Boccaccio el 1351, constituït per cent contes al voltant de tres temes: l’amor, la intel·ligència humana i la fortuna.

Per encastar aquestes cent històries, Boccaccio va establir un marc de referència narratiu. L’obra comença amb una descripció de la pesta bubònica, la qual cosa dóna motiu a un grup de deu joves per fugir de la plaga i refugiar-se en una vila als afores de Florència. A fi d’entretindre’s, cadascun dels membres del grup conta una història per cadascuna de les deu nits que passen a la vila. Llevat del primer i del nové dia, que són de tema lliure, un dels joves és anomenat rei i decideix el tema sobre el qual versaran els contes; un altre s’anomena cap del grup per a aquest mateix dia.

Una estructura semblant al Decameró presenten els Contes de Canterbury, de l’escriptor anglés Geoffrey Chaucer, qui va començar a escriure’ls el 1380. És una de les obres més importants de la literatura anglesa, i potser la millor de l’Edat Mitjana a Anglaterra. Són contats per un grup de pelegrins que viatgen a Canterbury per visitar la catedral. Resulta d’interés, tant per als seus contemporanis com en l’actualitat, perquè va ser la primera obra literària escrita en anglés; abans d’ella, només s’escrivia en llatí.

Al començament del Renaixement, al segle xv, trobem escriptors que comencen a rescatar els contes de tradició oral i poden haver sigut font d’inspiració més tard per a Perrault o els germans Grimm.

La invenció de la impremta va posar en paper contes que fins a aquell moment només es coneixien per versions orals. Un dels primers que es va editar a Espanya va ser l’Isopete historiado, l’any 1489. Es tractava d’una traducció al castellà de les faules d’Isop.

El descobriment del món antic va traure a la llum nombroses faules de l’antiguitat, i junt a traduccions d’Isop van aparèixer nous creadors.

El 1668 es publiquen a França les Fables choisies mises en vers, de La Fontaine (1621-1695). Jean de La Fontaine va viure en el segle xvii i va ser un dels grans mestres d’aquest gènere. L’escriptor està convençut que la faula és el text adequat perquè els xiquets aprenguen a distingir entre el bé i el mal. Són narracions de fets meravellosos on es dóna una ensenyança moral a través d’una al·legoria, intervenint animals o elements inanimats, els quals actuen com si foren éssers

84 84

racionals. Algunes de les faules contades eren recreacions de les del grec Isop, i en elles aprofitava per a fer una crítica de la societat en què vivia, governada pel rei Lluís XIV. Anys més tard, l’espanyol Félix María Samaniego (1745-1801) va escriure Fábulas en verso castellano para el uso del Real Seminario Bascongado, 257 relats on ridiculitza els defectes humans, imitant els grans faulistes Fedre, Isop i La Fontaine. Algunes d’elles són La cigala i la formiga, El corb i la rabosa, L’home i la colobra, La gallina dels ous d’or, La lletera i El lleó i la rabosa.

També a França i en la mateixa època que La Fontaine tenim a Charles Perrault (1628-1703). Als 55 anys va escriure Histoires ou contes du temps passé, avec des moralités, amb aquest altre títol al dors: Contes de ma mère l’Oye, nom amb el qual són més coneguts: Els contes de la mamà Oca, publicats el 1697. En aquest llibre és on es troben la majoria dels contes més famosos.

No els inventa, sinó que els recopila i dóna un format literari als relats que venien de la tradició oral. Es tracta de contes morals, però plens d’un encant que perdura i que els ha convertit en les lectures favorites dels xiquets. El seu objectiu era parlar sobre els costums de l’època però deixant una ensenyança. Els personatges que hi fa servir són fades, ogres, animals que parlen, bruixes i prínceps encantats, entre d’altres. Al final de cada relat inclou una moralitat referent al contingut de cada història. A més va construir finals feliços per a les seues narracions per donar esperances a la gent en un període històric on la majoria estava disconforme amb la seua situació. Gràcies a ell, coneixem avui històries com La Caputxeta Vermella, La Ventafocs, El gat amb botes, La Bella Dorment, Barbablava, La rateta presumida, Els tres porquets, Polzet... Amb aquests contes meravellosos Perrault va introduir i va consagrar el món de les fades en la literatura infantil. Un conte de fades és una història fictícia que pot contindre personatges folklòrics com ara fades, donyets, elfs, bruixes, sirenes, trols, gegants, dracs, gnoms i animals parlants; així com encantaments, prínceps, princeses, reis, etc. Normalment estan representats en una seqüència d’esdeveniments que sembla veritat.

Seguint les empremtes de Perrault, apareix Madame d’Aulnoy (1650-1705). Va escriure contes com El pardal blau o El príncep porc senglar i va ser ella qui va proposar el nom de Contes de fades.

Però les narracions que realment continuaven triomfant a tota Europa eren Les mil i una nits. Es van traduir al francés en 11 volums entre 1704 i 1717. Són relats que sorgeixen un de l’altre, és a dir, al contar un conte, de sobte sorgeix l’altre i aquest en crea un altre fins que acaba el primer. Són com caixes dins d’altres caixes.

A Anglaterra van aparéixer dos relats de gran transcendència. D’una banda Robinson Crusoe en 1719, de Daniel Defoe (1679-1731). És la clàssica historieta d’aventures. Es tracta d’una autobiografia fictícia del protagonista, un nàufrag anglés que passa 28 anys en una remota illa tropical. D’altra banda, Els viatges de Gulliver en 1726, de Jonathan Swift (1667-1745). Encara que ha estat considerada ben sovint una obra infantil, en realitat era una sàtira de la societat i la condició humana, camuflada com a contes de viatges per països curiosos com Liliput o Brobdingnag. El protagonista es troba en situacions paradoxals: és un gegant entre nans i un nan entre gegants. És considera un clàssic de la literatura universal i ha inspirat nombroses adaptacions i versions. Va ser famós tan prompte com va ser publicat.

La francesa Jeanne-Marie Leprince de Beaumont (17111780) va escriure en 1757 El magatzem dels xiquets, un volum amb diversos contes en què s’inclou una de les narracions més belles de la literatura fantàstica, La bella i la bèstia. Narra la història d’una horrible bèstia i una bona xiqueta de poble, que malgrat llurs diferències, aconsegueixen conèixer l’amor i trencar un gran embruixament.

A finals del segle xviii i començaments del xix, apareixen a Alemanya dos germans que també tindran molt a veure en la difusió dels contes tradicionals. Són Jacob (1785-1863) i el seu germà Wilhelm (1786-1859), coneguts com els germans

85 85

Grimm. Als 20 anys d’edat, Jacob treballava com a bibliotecari i Wilhelm com a secretari de la biblioteca. Abans d’arribar als 30, havien aconseguit sobreeixir gràcies a les seues publicacions. La tasca dels germans Grimm no es va limitar a recopilar històries, sinó que es va estendre també a la docència i la investigació del llenguatge.

En 1803 van conèixer en la Universitat dos poetes i novellistes del Romanticisme que van despertar en ells l’interés pels contes tradicionals. Jacob i Wilhelm van començar a recopilar i a elaborar els contes de la tradició oral en l’entorn burgés del seu poble, marcat pel caràcter dels hugonots, que eren protestants d’origen francès. Va ser justament d’una dona provinent d’una família d’hugonots de qui van obtindre gran part de les històries arreplegades en el seu llibre Contes per la infància i la llar, dos volums publicats en 1812 i 1815. La col·lecció va ser ampliada en 1837 i posteriorment en 1857 i es coneix popularment com a Contes de fades dels germans Grimm. Els textos es van anar adornant i de vegades censurant d’edició en edició a causa a la seua extrema duresa. Un exemple el podem veure en la versió oral original de Blancaneu. No hi havia nanets, sinó una família de carboners, baixets per la mala alimentació, que buscaven pedres lluents i la tenien com a criada i fins i tot arribaven a maltractar-la. No era tan blanca, sinó moreneta, robusta i grosseta, a més de capritxosa, histèrica, desllenguada i mortificant. A la malvada madrastra l’obligaven a ballar amb unes sabatilles de ferro roent fins a caure morta. Ella també moria quan es menjava la poma que li havia donat la velleta desconeguda, sent en realitat una bruixa disfressada, i a sobre no hi va anar cap príncep a rescatar-la. Els Grimm es defenien de les crítiques argumentant que els seus contes no estaven dirigits als xiquets. Per a satisfer les exigències del públic burgés, però, van haver de canviar diversos detalls dels originals. En els seus inicis mai no es van considerar escriptors per a nens, sinó folkloristes patriòtics. Alemanya havia sigut envaïda pels exèrcits de Napoleó i el nou govern pretenia suprimir la cultura local, per això aquest patriotisme dels germans que van arreplegar alguns contes francesos com El gat amb botes o Barbablava i els van eliminar de les edicions posteriors.

En 1825 publiquen la Petita edició de 50 relats amb il·lustracions fantàstiques del seu germà Ludwig. Aquesta era una edició condensada destinada a lectors infantils. Entre 1825 i 1858 se’n publicarien deu edicions més. Una vegada els germans Grimm van descobrir el seu nou públic infantil, es van dedicar a refinar i suavitzar llurs contes.

La seua extraordinària difusió ha contribuït decisivament a divulgar històries com La Blancaneu i els set nans, La Ventafocs, El flautista d’Hamelin, Hansel i Gretel, Els músics de Bremen, Rapunzel, Rínxols d’or, El llop i les set cabretes, El sastre valent, En Pere sense por, etc. Un aspecte controvertit d’aquest èxit és que en molts llocs, la seua versió escrita ha desplaçat quasi per complet a les que seguien vives en la tradició oral. Els 210 contes de la col·lecció dels Grimm formen una selecció de relats de fades i faules traduïda a més de 160 idiomes. Els contes i els personatges avui dia són usats en el teatre, l’òpera, el cinema, la pintura, la publicitat o la moda. Els exemplars manuscrits de Contes per a la infància i la llar van ser inclosos en el Programa Memòria del Món de la UNESCO en 2005.

En el segle xix i continuant amb la tasca dels germans Grimm trobem un altre escriptor de contes que també arribaran fins als nostres dies, el danés Hans Christian Andersen (1805-1875). De família molt humil, fins i tot va arribar a captar pels carrers. Ja des de molt xicotet mostrava una gran imaginació. Quan va morir son pare, va haver de deixar d’anar a escola, però continuava llegint tot el que podia. Després d’uns anys sense tenir molt clar cap on tirar, va aconseguir una beca per a finalitzar els seus estudis elementals i després va ingressar en la Universitat de Copenhaguen i va començar a escriure poemes i històries en revistes. Li agradava molt viatjar i quan tornava escrivia les seues impressions en els periòdics; escriu també obres de teatre i novel·les. Transmet, amb imaginació i màgia en cada relat, aspectes de sentiments humans amb una esplendorosa qualitat literària. A més, molts d’ells podrien caracteritzar-se com a fantàstics.

En 1835 escriu les dues primeres edicions d’Històries d’aventures per a nens. El valor d’aquestes obres en principi no va ser molt apreciat i va tenir poc èxit de vendes. No obstant això, en 1838 Hans Christian Andersen ja era un escriptor establert. La fama dels seus contes de fades a poc a poc va anar creixent. Va començar a escriure una segona sèrie en 1838 i una tercera en 1843, que va aparéixer publicada amb el títol Contes nous. Entre els més famosos es troben L’aneguet lleig, El vestit nou de l’emperador, La reina de les neus, Les sabates vermelles, El soldadet

86 86

de plom, El rossinyol, La sireneta, L’au Fènix, L’ombra, La princesa i el pèsol i Riquet del plomall. L’escriptor no tenia massa interés en els seus contes de fades, a pesar que serà justament per ells pel que és valorat avui dia. Així i tot, va continuar escrivint-los i en 1847 i 1848 van aparèixer dos nous volums. Amb Andersen torna de nou el desenllaç trist. Ho podem veure amb el conte La petita venedora de llumins. La xiqueta mor de fred una nit de Nadal mentre intentava escalfar-se amb els mistos que no havia venut, somiant amb una vida millor. El final és aborronador. Els xiquets no ploren en els contes de Perrault o de Grimm perquè són abstractes i irreals. Passe el que passe en ells, al protagonista no pot ocórrer-li res. En els d’Andersen, sí. Un bon costum que va mantindre per molts anys, a partir de 1858, era narrar de la seua pròpia veu els contes que el van fer famós, tant que han sigut traduïts a més de 80 idiomes.

A l’Anglaterra victoriana apareixen altres escriptors universals de contes. Un d’ells és Charles Dickens (1812-1870). Era un autor molt compromés amb els problemes de la societat en què vivia, per la qual cosa la crítica social impregna totes les sues obres. Ho veiem especialment en Oliver Twist, escrit en 1839, on uns xiquets orfes pateixen maltractaments per part d’alguns adults o en Cançó de Nadal, de 1843, on veiem com una persona roïna i agarrada pot canviar la seua actitud durant aquestes festes. Tots dos han esdevingut, en els temps actuals, uns clàssics de la televisió en l’època nadalenca. Trobem també a Lewis Carroll (1832-1898) i el seus contes, Alicia en terra de meravelles, publicada en 1865 i A través de l’espill, una altra aventura d’Alícia escrita uns anys després atés el gran èxit de la primera.

Ens narra un món al revés amb imatges absurdes i frases més absurdes encara que apareixen en les seues històries com a naturals. Alícia, el personatge de Carroll, canvia dimensions, juga al croquet amb la Reina de Cors, és citada com a testimoni en el procés de la Sota i fins i tot, pateix l’acaçament de les baralles de cartes. A pesar de les seues característiques contràries a la raó, els texts absurds s’atenen a lleis d’organització, lleis que regeixen el caos. Combina de forma suprema la fantasia i l’humor. La popularitat d’aquesta obra és deguda al fet que sota la seua fantasia hi ha una profunda percepció psicològica unida a una lògica que només un matemàtic i escriptor com és Carroll pot utilitzar d’una forma tan atractiva.

L’alemany Ernst Theodor Amadeus Hoffmann (1776-1822) escriu en 1816 Contes fantàstics, on el més extraordinari s’uneix al més meravellós, com en El càntir d’or, L’home de l’arena, Història entre fantasmes o El trencanous i el rei dels ratolins, més cèlebre aquest últim gràcies al famosíssim ballet de Txaikovski estrenat en 1891.

Als Estats Units, Mark Twain (1835-1910) publica Les aventures de Tom Sawyer en 1876, narrant les maldats d’un xiquet corrent, allunyant-se molt de la imatge de xiquet model dels contes fins a aquell moment, i El príncep i el captaire, publicada en 1881. Ambientada en 1547, conta la història de dos xiquets d’aparença física idèntica, Tom Canty, un captaire que viu amb un pare cruel a Londres, i el príncep Eduard, fill d’Enric VIII d’Anglaterra.

Un altre dels grans protagonistes dels contes, molt conegut pertot arreu, apareix també per aquestes dates. A Itàlia trobem Carlo Collodi (18261890) i el seu conte Pinotxo. En 1881 començaren a publicar-se les aventures d’un ninot de fusta en el Giornale per Bambini, un diari per als menuts.

La història acabava en el moment que els assassins penjaven Pinotxo per les seus malifetes i mentides, però els xiquets van protestar tant per aquest final, que van aconseguir que el modificaren i esdevinguera més humà en versions posteriors.

87 87

A Espanya, Cecilia Böhl de Faber, més coneguda pel seu pseudònim de Fernán Caballero (1796-1877) va arreplegar el folklore infantil, llegendes i contes populars i els va anar publicant en un periòdic per a xiquets. En 1874 va publicar la col·lecció completa amb el títol Cuentos, oraciones, adivinanzas y refranes populares. Animat per Fernán Caballero, el pare Coloma (1851-1915) va publicar la col·lecció de contes per als menuts Lecturas recreativas en 1884. Entre ells es troba el famós Ratoncito Pérez, que s’inspira en la llegenda popular de portar el ratolinet un regal als xiquets quan els cauen les dents de llet i les guarden a sota del coixí.

Dins d’aquest segle xix, apareix també un nou gènere amb una gran divulgació com són els contes de terror.

Vénen de la mà del nord-americà Edgar Allan Poe (1809-1849) i del francés Guy de Maupassant (1850-1893). Del primer podem dir que els seus relats terrorífics fins i tot van ser portats al cinema i a la televisió en el segle xx en sèries com Historias para no dormir, de Chicho Ibáñez Serrador. Conté relats com La bóta d’amontillado, La caiguda de la Casa Usher, La veritat sobre el cas del senyor Valdemar, L’enterrament prematur o Conversa amb una mòmia. En el segon, Guy de Maupassant, veiem la presència obsessiva de la mort, el desvari i el sobrenatural en relats com Qui sap?, La nit, La cabellera o L’Horla. Aquests contes, narrats amb un estil àgil i nerviós, estan farcits d’exclamacions i signes d’interrogació.

En la segona meitat del segle es van refermar les històries de viatges i aventures quan van aparèixer els grans cultivadors d’aquest gènere. Un d’ells és Robert Louis Stevenson (1850-1887), qui escriu L’illa del tresor en 1883, que esdevindria amb el temps un clàssic de marins i pirates. L’altre és l’italià Edmundo de Amicis (1846-1908), que en la seua novel·la Cor, publicada en 1886, inclou un breu relat de ficció, Marco, dels Apenins als Andes, on narra la història del complicat viatge d’un vailet des d’Itàlia fins a l’Argentina, per retrobar sa mare. Trobem també en Rudyard Kipling (1865-1936) amb El llibre de la selva, de 1894, la història d’un xiquet criat a la selva entre animals salvatges, el qual va tenir un èxit immens. I per últim, Jules Verne (1828-1905), qui inicia les seues novel·les científiques avançant el futur: De la Terra a la Lluna, Vint mil llegües de viatge submarí o Viatge al centre de la Terra.

Totes elles en el seu inici eren novel·les, però atés el gran èxit que van assolir, van acabar fent-se’n versions com a contes i així poder arribar a totes les edats, grans i menuts.

D’aquesta manera, el segle xix, que havia començat el seu camí posant a l’abast dels lectors un món màgic poblat de contes amb donyets, fades, fantasmes i bruixes, va acabar oferint-los una literatura que els beneficia i fins i tot anticipa els avenços científics de l’època. Trobem tot un corrent de literatura popular amb una intensa activitat intel·lectual, amb la important l’aparició d’un gran nombre d’escriptors de contes; tant infantils, juvenils com per a adults. Encara que també hi ha relats per a gent major, des dels contes de fades, aquest gènere passa a ser pràcticament per als xiquets. Apareixen molts contes escrits que tenen un autor reconegut, però aquests no van a desplaçar els molts anònims que continuaven estant en la societat i han arribat als nostres dies. Convivien junts els literaris i els tradicionals i meravellosos que han anat sobrevivint a través del temps.

A començaments del segle xx és de vital importància per a la divulgació dels contes entre els menuts l’espanyol Saturnino Calleja (1853-1915) qui a més a més d’escriptor (escriu llibres d’educació primària i lectures infantils),

88 88

ĂŠs tambĂŠ pedagog i editor, i funda en 1879 lâ&#x20AC;&#x2122;Editorial Calleja, que va arribar a ser la mĂŠs popular a Espanya, Hispanoamèrica i Filipines, arribant a publicar 3.400.000 volums en 1899.

Saturnino Calleja va realitzar dues importants novetats en el mĂłn editorial de lâ&#x20AC;&#x2122;època. Va publicar grans tiratges dels llibres i contes, abaratint molt els preus i els va il¡lustrar amb dibuixos dels millors artistes. Dâ&#x20AC;&#x2122;aquesta manera aconseguia uns contes atractius i a lâ&#x20AC;&#x2122;abast de totes les butxaques, i acostumava a llegir a diverses generacions de xiquets. Dâ&#x20AC;&#x2122;altra banda, els llibres de Pedagogia eren escassos, dolents i cars. Calleja en va editar dâ&#x20AC;&#x2122;altres, basats en les mĂŠs modernes tendències pedagògiques europees, els va omplir de boniques il¡lustracions i els va repartir per les escoles dels pobles dâ&#x20AC;&#x2122;Espanya.

Els contes de Calleja van ser la lectura de tots els xiquets que van viure en les primeres dècades del segle xx.

Eren contes amb lletra xicoteta, amb algunes il¡lustracions en blanc i negre i amb un contingut divertit, a mĂŠs de baratĂ­ssims. La seua lectura era amena i rĂ pida. GrĂ cies a ell, els xiquets espanyols van conèixer Andersen, els germans Grimm, Els viatges de Gulliver, Les mil i una nits i tota una sèrie de versions dâ&#x20AC;&#x2122;autors espanyols. Calleja tenia VOB GBOUBTJB UBO JNNFOTB RVF EF WFHBEFT FM QPSUBWB B GBMTFKBS MB SFBMJUBU Dâ&#x20AC;&#x2122;acĂ­ deriva lâ&#x20AC;&#x2122;expressiĂł ÂŤTens mĂŠs conte que Calleja!Âť. InvenciĂł seua ĂŠs ÂŤY fueron felices y comieron perdices, y a mĂ­ no me dieron porque no quisieronÂť, ďŹ nal dâ&#x20AC;&#x2122;innumerables contes en llengua castellana.

En 1900 ĂŠs publicat El meravellĂłs mĂ gic dâ&#x20AC;&#x2122;Oz, escrit per Lyman Frank Baum (1886-1919), que ha sigut un dels contes mĂŠs editats i ha estat traduĂŻt a molts idiomes. Narra les aventures dâ&#x20AC;&#x2122;una xiqueta, Dorothy Gale, en la terra dâ&#x20AC;&#x2122;Oz, i constitueix una de les històries mĂŠs conegudes. GrĂ cies al gran èxit, Baum va escriure 13 relats mĂŠs sobre la terra dâ&#x20AC;&#x2122;Oz. En 1904, James M. Barrie (1860-1937) publica a Londres un altre dels contes mĂŠs famosos del mĂłn, Peter Pan. Ă&#x2030;s la història del xiquet etern, que no vol crĂŠixer, parla amb els animals, escolta els elfs que viuen en el parc i coneix el mĂłn secret que sâ&#x20AC;&#x2122;amaga darrere de la realitat.

Publicat en 1923 per lâ&#x20AC;&#x2122;austrĂ­ac Felix Salten (1869-1945) tenim el conte Bambi, una vida al bosc, la història dâ&#x20AC;&#x2122;un cervatell que, desprĂŠs de perdre sa mare, ens transporta al seu mĂłn on descobrirĂ moltes coses amb els seus amics.

Al llarg del segle xx, no sols podem parlar de contes populars o de fades: hi podem trobar contes policĂ­acs, de ciència-ďŹ cciĂł, de terror, dâ&#x20AC;&#x2122;humor, històrics, romĂ ntics i tambĂŠ musicals com Pere i el llop, una composiciĂł simfònica del rus Serguei ProkoďŹ ev escrita en 1936. Trobem ja tota classe de contes concebuts i transmesos mitjançant lâ&#x20AC;&#x2122;escriptura i dâ&#x20AC;&#x2122;autors coneguts. A mĂŠs, la seua fama va anar creixent al llarg del segle grĂ cies a la generalitzaciĂł de la lectura infantil i a la impremta industrial, que facilitava una major divulgaciĂł, atĂŠs que a començaments del segle xx, lâ&#x20AC;&#x2122;escriptura impresa era el mitjĂ predominant a Occident per a la difusiĂł del saber. A mĂŠs del seu enorme signiďŹ cat per a les arts en general, va ser un avenç tecnològic que va facilitar tots els altres que li van seguir.

Des dels contes de fades, hem vist com hi ha molts relats destinats a la canalla, però la literatura infantil va adquirir la seua autonomia en aquest segle. La psicologia del xiquet, els seus interessos i les seues vivències són tingudes en compte pels escriptors que elaboren molt mÊs els seus personatges, els doten de vida interior i els fan crÊixer al llarg del conte.

El cinema dâ&#x20AC;&#x2122;animaciĂł va aproďŹ tar aquest fet per a portar a la gran pantalla algunes pel¡lĂ­cules animades, les quals parteixen de faules, de contes anònims, de Perrault, dels germans Grimm, dâ&#x20AC;&#x2122;Andersen, de Carroll, fent si cal que foren mĂŠs coneguts. En açò va tenir molt a veure Walt Disney, qui, en 1922, va fundar una empresa dedicada a realitzar pel¡lĂ­cules animades basades en contes de fades populars i relats per a xiquets com Els tres porquets (1933), La tortuga i la llebre (1934), El gat amb botes (1935), La Blancaneu i els set nans (1937), Bambi (1942), La Ventafocs (1950), AlĂ­cia al paĂ­s de les meravelles (1951), Peter Pan (1953), La dama i el rodamĂłn (1955), La Bella Dorment (1959), 101 dĂ lmates (1961) i aixĂ­ ďŹ ns lâ&#x20AC;&#x2122;actualitat.

No nomĂŠs al cinema han sigut portats els milers de contes que ens han arribat ďŹ ns a avui sinĂł que tambĂŠ han sigut adaptats a obres de teatre, òperes, ballets, dibuixos animats en televisiĂł, jocs en CD o ďŹ ns i tot obres dâ&#x20AC;&#x2122;escultura i pintura.

Al llarg del segle passat han anat sorgint personatges que connecten rĂ pidament amb el pĂşblic infantil, convertint-se en protagonistes de contes i de grans sèries de televisiĂł, com lâ&#x20AC;&#x2122;abella Maia, que apareix arran dâ&#x20AC;&#x2122;un conte publicat en 1912 per lâ&#x20AC;&#x2122;escriptor alemany Waldemar Bonsels (1880-1952). Recrea les aventures dâ&#x20AC;&#x2122;una jove abella inquieta, aventurera i preguntadora. Winnie-the-Pooh, escrita en 1927 per Alan Alexander Milne (1882-1956), tracta

89 89

la relació tradicional entre un xiquet i el seu ós de peluix d’una forma plena de sensibilitat. Mary Poppins, escrita el 1935 per Pamela Travers (1899-1996), narra les experiències d’una família amb cinc fills a cura d’una peculiar institutriu. Pippi Långstrump, escrita en 1945 per la sueca Astrid Lindgren (1907-2002), és una altra de les heroïnes modernes dels contes infantils, la xiqueta lliure, generosa i que mai s’avorreix.

Els Mumins, inventada en 1948 per la finlandesa Tove Jansson (19142001), explica la història d’uns éssers fantàstics i minúsculs que actuen de forma alegre i esvalotada. En 101 dàlmates, escrit el 1956 per l’anglesa Dodie Smith (1896-1990), uns cadells són segrestats per una cruel dona que volia fer-se abrics de pell i ens conta totes les peripècies que han de fer per tornar a casa...

Apareixen també novel·les com Momo en 1973 i La història interminable en 1979, escrites per l’alemany Michael Ende (1929-1995).

Agafen tant d’èxit que també són adaptades per al cinema i per a sèries de televisió. Podem dir que estan dins dels contes de fades que comencen amb Charles Perrault i que a través dels germans Grimm arriben fins a Michael Ende.

Seria impossible poder nomenar tots els contes que s’han escrit en els darrers anys del segle xx. Hi ha de tota classe, els podem trobar a l’abast de tothom i continuen convivint amb els tradicionals. Cada vegada es tenia una major cura en l’edició i un afany per fer-la més atractiva, el que va originar en la dècada dels 80 un magnífic auge de la il·lustració.

En aquest segle xx també podem trobar escriptors valencians de contes. Fins aleshores no hi havien molts d’escrits, però continuaven transmetent-se de forma oral. Anomenem rondalles als contes tradicionals valencians.

En 1919 Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928) escriu Cuentos valencianos, tot i que en castellà. Publicats inicialment en el diari El Pueblo i reunits posteriorment en un volum, els 12 relats van des de la recreació de tradicions populars fins a estampes de gran vigor expressiu on s’exploren l’amor, la gelosia, la venjança, la frustració o els primers desenganys de l’adolescència. Hi apareixen relats com En la puerta del cielo, El dragón del Patriarca, Dimoni, ¡Cosas de hombres!, Noche de bodas o El femater.

En els anys 50, Enric Valor (1911-2000) recopila i dota de caràcter literari 36 contes populars valencians en les Rondalles valencianes (1950-1958), que és l’obra més coneguda de contes valencians i escrits en valencià, on s’arrepleguen relats de tradició oral de moltes zones de les terres valencianes. Històries com El dimoni fumador, Abella, Joan-Ratot, El rei Astoret o Història d’un mig pollastre passen de la tradició oral a ser escrites.

En la dècada dels 50, la narrativa curta va jugar un paper important en la normalització del panorama literari valencià. El conte va travessar un període brillant perquè era fàcil de publicar i per la seua flexibilitat com a gènere.

I és en el conte on trobem algunes de les millors mostres de la narrativa valenciana del moment.

Eduard Soler i Estruch (1912-1999) és l’autor en 1961 de De la ingènua veritat i altres contes valencians. És un recull de contes tradicionals valencians i d’obres de recopilació de cultura popular com ara refranys, cançons, endevinalles, etc.

Rafael Beltrán (1957) publica en 2007 Rondalles populars valencianes. És una obra amb quasi 800 pàgines que mostra un vast repertori narratiu: Les tres tarongetes de l’amor, El gosset furta el xiulet… Ofereix versions de 250 contes tradicionals o populars valencians, la major part d’ells encara vius en la memòria de la gent.

Una de les últimes recopilacions de llegendes valencianes és la feta en 2011 per Josep Franco (1955). En ella ens dóna a conèixer 13 narracions recuperades de la tradició oral. Històries tan conegudes com El dragó del Patriarca, La delicada de Gandia, L’oroneta i el rei Jaume, El miracle de Morella o Les desgràcies de Camot. Aquesta última està basada en Xàtiva i ens conta la vida d’Antoni Navarro, roder de malnom Camot, nascut en 1780. Es va passar la

90 90

vida fent malifetes, donant maldecaps a les autoritats i escapant nombroses voltes de la justícia. Però al final, acaba pagant per un crim que no havia comés. Per això utilitzem l’expressió «quedar com Camot» quan volem dir que hem quedat malament, les coses no ens han eixit bé o hem sigut víctimes de la desgràcia.

Gràcies a la normalització de la llengua, avui podem trobar a les llibreries tant contes en castellà com en valencià.

Fa al voltant d’un segle encara era freqüent que pels carrers del pobles algú assumira la funció de contacontes i anara narrant històries a la gent.

Avui ja no van pels carrers, és més habitual que es contracten narradors per a animar sessions en els bars, restaurants o festes infantils. També els podem trobar fent visites a les escoles, narrant als xiquets contes populars, faules, mites o llegendes, fins i tot cada vegada són més professionals. Existeixen també els maratons de contes, una tradició iniciada a Guadalajara en 1992 i estesa a nombroses ciutats espanyoles.

L’invent de les noves tecnologies com la informàtica, els ordinadors o l’Internet faciliten l’arribada dels contes a qualsevol lloc del món.

En la literatura contemporània, molts autors han recorregut al gènere de contes de fades per diverses raons, com ara examinar la condició humana des del marc senzill que proporciona un conte d’aquest gènere. Alguns escriptors busquen recrear una certa sensació d’allò fantàstic en un discurs contemporani, mentre que d’altres usen les característiques del conte de fades per a explorar temes moderns.

El que està molt clar ja en el segle xxi és que els contes contribueixen a desenvolupar la imaginació i la fantasia dels xiquets i a crear el seu propi món interior. Els poden ajudar a superar possibles conflictes i a establir valors.

A més, afavoreixen la relació amb la seua família i amb els altres. S’ha demostrat que l’ús dels contes tradicionals com a recurs en tractaments de nens amb problemes és totalment beneficiós per a ells, perquè s’introdueixen en un món de fantasia d’on poden eixir airosos dels problemes, tot identificant-se amb els herois.

Com acabem de veure, tenim milers de sacs plens de tot tipus de contes: clàssics, tradicionals, literaris; per a menuts i per a grans, els quals formen part del patrimoni popular i els hem anat agafant al llarg de la història de la humanitat. Són els contes de tota la vida, els que ja ens contaven els iaios i els que contarem als nostres néts perquè perduren per molts anys més.

I conte contat, conte acabat.

BIBLIOGRAFIA http://bromera.com http://cuentosparadormir.com http://edyd.com http://es.wikipedia.org http://lacanciondelasirena.wordpress.com http://sincronia.cucsh.udg.mx. http://webs.ono.com/libroteca/simbolocuento.htm http://www.encuentos.com http://www.fundaciobromera.org http://www.guiainfantil.com http://www.leemeuncuento.com http://www.pequelandia.org/cuentos http://www.rinconcastellano.com/cuentos http://www.rlp.culturaspopulares.org http://www.terra.es

91 91

92 92

Podria ser que seria...

Versió fallera dels contes populars

Per Vicent Tormo Il·lustracions d’Alberto Valles

93 93

El formigueta i el Eltio Cigala formigueta

'050 "/50/* ."3;"-

i el tio Cigala

94 94

C

ento el Formigueta era fill de Vicent el Formiga, del qual havia heretat l’afició i professió d’artista faller, junt a un parell de préstecs per acabar de pagar i la hipoteca de la nau industrial que havia adquirit l’empresa en el polígon.

Cento tenia la motxilla i la bicicleta preparada i només acabaren de recollir les màquines totes les cendres del monument faller de la Plaça Major, el dinovè capvespre de març, va partir per a fer el Camí de Sant Jaume. Durant tres setmanes, junt a Maria, la seua parella, i quatre amics més, es disposà a recuperar forces i descansar d’un any intens de dur treball.

Vist i no vist i ja estava, envoltat de l’aroma dels cacaus amb corfa i la salmorra que embriaga els divendres de casal, signant el nou contracte per a realitzar el proper monument faller de la Plaça Major, amb el qual desitjaven guanyar el premi a la millor falla i que mai no havien pogut guanyar.

Fotia una calor de collons, es feia prompte de dia i retardava la nit. Havien passat cent vint-i-set dies des que validaren l’acord laboral entre la comissió i ell, Cento, enfundat en el seu guardapols blanc esguitat d’infinitat de ditades multicolors i les mànegues arrancades per la costura i a sobre d’uns pantalons curts d’estiu, ja havia estat, des de l’endemà mateix de la signatura, preparant-se per a complir el repte que havia subscrit. Només aclarir el dia ja era al taller, aprofitant les hores de menys calor fins al migdia, quan parava per a dinar. Migdiada, berena i a les vuit, quan ja baixava el sol, que no la calor, a treballar de nou fins a les onze de la nit, hora a la qual Maria havia preparat el sopar a la porta del carrer a la fresca. Mudava l’oratge i es canviaven els horaris, però a poc a poc la tasca anava fent saó.

Al mateix polígon, dos caps de carrer més a la dreta de la nau de Cento estava Foc i Color, S.L., l’altre negoci de la ciutat que es dedicava a la realització de falles, aquest amb la gerència de Josep Suro, de malnom Tio Cigala.

La nau estava tancada des de març, i a penes hi havien passat un parell d’aprenents, contractats a temps parcial, per netejar i ordenar el munt de material sobrant de l’any anterior i acabar de pintar una foguera, de pressupost baix, contractada per un barri d’Alacant. Del Cigala a penes hi havia notícies. Després d’haver plantat i cremat la Falla Municipal per tercera vegada consecutiva, viatjà fins a Andalusia per a la Fira d’Abril. A les acaballes de maig estava a Santa Cruz de Tenerife per a participar en el tradicional Baile de los Magos, en juny a Astúries. En juliol, de nou a les illes per a anar a les festes del Puerto de la Cruz. D’illa a illa i tire perquè em toca, i durant els dos mesos següents, per aire i mar viatjà cinc vegades a Eivissa, Menorca i Formentera. La despesa era incontrolada, però amb una pòlissa bancària, una ajuda ICO i la promesa del regidor de falles que tornaria a plantar la falla municipal. «Les coses són com són. En el partit estem per ajudar-nos... és així o no Josep?» I contracte signat, la Visa Or anava traient fum. «Ja pagarem, tranquils, no corre pressa...»

El fort vent de llevant havia matinejat amb rebel·lia eixe dia i havia cobert de fulles, engroguides per l’arribada de la tardor, la porta de la nau de Foc i Color, S.L. Allí perdien la batalla els dos aprenents, el quals, granera en

95 95

mà, intentaven infructuosament amuntegar la fullada. L’arribada de Josep va fer que Joanet i Carles, deixaren per perdut el combat reballant les graneres de mala manera. Quan el Cigala va entrar a la nau es va quedar de pedra davant de tant d’espai buit, era un gran forat blanc.

Entrava la llum del sol del migdia que il·luminava... res! Res de res. No hi havia res! Es giravoltà ràpidament cap als dos peons amb els ulls desorbitats i amb un color de cara difícil de descriure, era una barreja entre groc, roig i morat. Els dos estaven immòbils, mans a les butxaques, mirada fixada en Josep i estupefactes. Mentre la incandescència epidèrmica de Josep augmentava i es desencaixava els rostre, Carles i Joanet giraren el cap, es miraren l’un a l’altre, recuperaren la vista al front i feren el gest d’a mi no em mires que acabe d’arribar pujant els muscles fins a les orelles sense traure les mans de les butxaques.

El Tio Cigala pujà per l’estreta escala que el duia a les oficines en un tres i no res i agafà el telèfon.

—Espan, S.A. Diga’m.

—Necessite parlar immediatament amb el senyor Castanya. Si, és necessari.

—Un moment. De part de qui és?

—Josep, Josep Suro, de Foc i Color S.L. Per favor, ràpid.

Després d’uns llarguíssims dos minuts.

—Home! Cigala, què et passa?

—Com que què em passa? On està la comanda que et vaig fer a finals de març. No tinc ni una mísera miqueta d’espanso, ni fusta, ni pintura, ni cola, ni... ni...!!!

—Tranquil, Josep. Para, para! A veure com t’ho explique perquè quede clar? Si no hi ha cacau no repartim llenya.

—Com que no hi ha cacau? Et vaig fer dos pagarés per a cobrar per maig i...

—Para, para! Els pagarés no els han fet bons. Diuen que no hi ha fons.

El Tio Cigala es va quedar atònit. La fluixesa li pujava des dels turmells fins al bescoll per l’espina dorsal, i es va quedar arrupit com un drap en la cadira. Va poder recuperar l’alè passada mitja hora. Després de cridar al banc on li comunicaren que els avals presentats per a la renovació de la pòlissa no els havien acceptat. Es posà en contacte amb el regidor de Falles de l’Ajuntament.

—Francesc, què ha passat? —Al Cigala amb prou feines li quedaven forces per a parlar.

96 96

—Josep, ho sent però no puc fer res. No és cosa meua, tot ve de dalt. Saps que si fóra per mi els avals serien al banc. Però tu saps que....

—Però tu saps què? Per a peròs els meus!! Però tu saps en quin embolic m’has posat. Però tu saps que no podré fer front a les despeses. Però te n’adones que no podré fer les falles d’enguany. Però com no m’avisares abans?

—No hi eres! Et vaig cridar nou vegades i no et vaig poder localitzar de cap manera!

—Bé! Avança’m el pagament del monument municipal, així podré tirar endavant.

—Josep, no hi ha on rascar. La caixa està seca. No puc fer res.

Baixava el mercuri als graus propis de l’hivern i Cento i Maria estaven junt al foc de sa casa preparant els versets per als ninots de les falles que ja tenien embolicades amb plàstics i preparades per a lliurar a les respectives comissions. La de la Plaça Major havia sigut l’última a fer i encara estava a bon resguard en la seua nau, mentre acabava de pintar amb molta cura i mirament la figura que havien de presentar al concurs per al premi al millor ninot de falles, el qual representava un vell artesà treballant al seu obrador amb un munt d’eines i rostre refulgent de satisfacció per complir amb la seua tasca.

Sona el timbre de la porta.

—Bona nit, Cento.

—Bona nit. Què li passa, Tio Cigala?

—Cento, necessite que m’ajudes. No tinc temps per a poder acabar la falla municipal. A més m’he quedat sense un clau. Els treballadors diuen que se’n van si no els pague el que els dec. Per favor estic desesperat.

—Josep, però es pot saber què has estat fent durant tot l’any? Com has acabat així?

—No sé. Me’n vaig anar de vacances i quan vaig tornar estava ficat en mig d’un món caòtic i en un embolic d’un parell de nassos.

—Clar. Tu de vacances mentre jo estava treballant? Malbaratant mentre jo estalviava diners? Gaudint de la festa mentre jo, amb quaranta graus al taller, m’ofegava de calor? Ho sent, Josep, però crec que no t’ajudaré. T’ho hauries d’haver pensat millor.

El Cigala es capgirà, lentament, abatut i assumint el seu destí caminà carrer avall, perdent-se en l’obscuritat fins que Cento només podia dintingir una tènue silueta abandonada en la soledat de la nit.

Les bones llengües conten que pocs dies després, Cento el Formigueta es presentà al taller de Josep i que el va ajudar a acabar com van poder la falla municipal. Encara que Josep Suro, el Tio Cigala mai més va fer una falla. I treballà no se sap de què en la Diputació.

Però, això és el que conten...

97 97

'050 "/50/* ."3;"-

La falla dels La falla dels porquets i el porquets i el ferotge ferotge llop llop immobiliari immobiliari

98 98

l

E

ncara no havia esclatat la bola final de la traca que anava a transformar el monument de la falla Plaça de la Cort de Porcs en una barreja d’amorfes siluetes de poliuretà en estat de liqüefacció, cendra, sorra, fusta, plàstics i cartró, i molt de fum negre, quan al si de la comissió corria un greu malestar per la notificació oficial de la Conselleria de Festes que obligava a totes les comissions i associacions festeres a condicionar i adaptar el casal a les normatives per a la utilització i explotació dels locals de reunió i celebració pròpies de cada festa.

Evidentment això afectava directament als casals fallers i en aquest cas més encara atés que aquesta comissió havia estat utilitzant com a casal faller una casa vella donada per la Tia Conxa la Marranera, malnom heretat del seu besavi Pepet el Marraner, criador de porcs del poble i faller fundador. Aquesta casa sumava ja més de cent anys i quasi no havia estat reparada només que en casos de molta necessitat, el que feia que la possibilitat de poder continuar utilitzant-la com a casal faller era, més que impossible, quimèrica.

Estava clar que més prompte que tard haurien d’abandonar la casa i buscar un altre indret. Però on? Econòmicament era inassolible i trobar un espai el suficientment gran per a realitzar totes les activitats pròpies d’un exercici faller, a més d’haver de lluitar contra tots els ferotges llops que s’havien creat al voltant de la bombolla immobiliària.

Tres exercicis successius la comissió havia estat administrada per una junta gestora formada per Paula, Manolo i Miquel. Tots tres, encara que havien dut endavant la seua tasca, no sempre havien estat d’acord en com fer les coses. Paula era la més sensata i cautelosa; Manolo sempre estava en mig de totes les truites, de caràcter afable i bonàs tenia do de gents i una màgia especial per a fugir de la feina; i Miquel era el revolucionari, sempre al peu del canó i en lluita constant contra el món, indignat amb el sistema i en constant conflicte amb Manolo.

S’apaga l’última flama i la plaça torna a la placidesa d’habitud. Els imperceptibles xiuxiuejos i murmuris que anaven allunyant-se posaven el punt i final a les festes. Paula i Miquel deixen junt al contenidor que havia sota el fanal l’última bossa de fem que havien recollit després de sopar a la plaça.

—Miquel, què penses tu del requeriment que ens han enviat per condicionar el casal? No ho podrem fer!

—Mira, Paula, vols saber què en pense? Que se’n vagen a fer la mà! Sempre estan igual i després no fan res. No et preocupes. Tot es quedarà en un no-res. Ja veuràs. Res de res!

—Però Manolo diu que...

—Manolo, Manolo. On està eixe encisador de serps?

—Estava ací, fent-li foc a la metxa de la traca.

—Ah, sí. Que bé!

—Mira’l. Ací està. Manolo!!

Miquel es queda mirant-lo fixament mentre que, parsimoniós, Manolo s’encamina fins on estan ells dos.

—Què passa? Per què em mires així?

—Res, home, res! Quan t’abellesca ens ajudes a recollir les tanques, les taules del sopar i... Ai! Si ja ho hem recollit tot nosaltres!!! Quina llàstima no haver-te deixat fer alguna cosa a tu, perdona xic —irònic.

—Hòstia, estava cagant-me..

—Sí, home!!

—Que sí! Segurament m’ha fet mal la botifarra que he sopat.

—La botifarra, no. Les botifarres, sis, i dos xoriços amb llonganissa i cansalada. Vés a fer punyetes!

—Va, ja està be! Pareu! —els calma Paula—. Hem de solucionar el problema que tenim. El dilluns que ve, sense anar més lluny, ens hem de reunir i deixar clar el que hem de fer.

Dos dies després de la ressaca fallera, a la vella casa de la Tia Marranera, es debatia

99 99

acaloradament. Que sí. Que no. Que cap ací. Que cap allà. Que sense diners, tes i pelat, per a anar amb xancles, millor descalç... I en el pic d’un repic. Paula es posa en peu i d’un crit els fa callar.

—Així la barca no arriba a port! Un poc de trellat i ordre! Propose una cosa: cadascú de nosaltres durà a terme un projecte per a donar una solució al tema del casal i veurem quin és el millor. Començarà Miquel, que és el més jove, després Manolo, i jo, que sóc la més major, seré l’ultima. Esteu d’acord?

Miquel es posa en peu.

—Val, jo ja sé què fer, però ens hem de comprometre tots a recolzar les idees dels altres.

—Estic d’acord. Què proposes?

—Bé, atesa l’escassetat de locals adequats en aquesta zona i la desproporcionada pujada dels preus en el sector immobiliari, situació provocada per l’ordre capitalista, la qual ens arrossega a un règim d’esclavatge financer...

—Ja estem com sempre —Manolo interromp l’exposició de Miquel.

—Vols callar? Hem quedat que respectaríem les idees dels altres, no?

—Val, val, segueix, però vés al gra.

—Doncs jo propose el següent: Atés que la nau de l’antiga fàbrica de licors està abandonada i desocupada, hauríem de traslladar-nos-hi en règim d’ocupes i reclamar els nostres drets a un lloc de reunió i esbarjo digne, al marge del sistema.

—Adéu, camp de faves!! Això és un desficaci!! —exclama Manolo fora d’òrbita.

—Ehh! Com havíem quedat?

—Però tu saps el que dius? Això, això... per l’amor de Déu.

—Manolo! —Paula intenta posar pau.

—Què?

—Ens hem compromés a respectar les propostes de tots. Per tant deixem que Miquel faça el que creu i ja veurem.

Pensat i fet, tota la comissió és assabentada de la situació i Miquel, que havia aconseguit el recolzament del sector jovenívol de la falla, es posa mans en farina i fan el trasllat. Havia promés que amb l’estalvi del pagament del local hi hauria orquestra totes les nits de falles i banda de música per a les cercaviles, a més de beguda per a caure de cul.

Nou setmanes va durar l’ocupació. A final de juny donava senyals de vida un dels llops, aquest en forma d’ordre administrativa signada pel jutge corresponent, comminant a l’abandonament de la fàbrica per voluntat pròpia.

Miquel i dotze joves més es feren forts a la planta baixa de la antiga construcció. Plantant cara a tal injustícia s’enfrontaven amb estupefacció a la severitat del capitalisme rapinyaire. Era migdia quan començaren a escoltar l’udol dels rotors de les màquines excavadores que acudien com una bandada de llops encapçalats per un agent immobiliari amb la intenció d’enderrocar la fàbrica, intervenció urbanística que s’havia aprovat en un ple de l’Ajuntament dos anys abans per la requalificació de la zona i posterior autorització per derruir i construir un bloc d’edificis de VPO. Miquel va resistir estoicament. Miquel, perquè els altres feia deu minuts que ja havien abandonat el lloc. Dos dies en la comissaria de la policia local, una denúncia de 1.600 euros per incitar al delicte; més 3.300 euros a la comissió com a responsable subsidiària, a més d’una reprensió de l’alcalde, de la policia i dels seus pares, i suportar les mirades provocatives de Manolo, la qual cosa era la més dolenta, posaven fi al desgavell de Miquel.

Reunió d’emergència. Era el torn de Manolo per ocupar-se de l’entrebanc.

—Vist el calamitós resultat del projecte de Miquel, he de presentar una nova idea per reconduir la situació. Per això he pensat que es podria llogar el local de l’Hotel Espanya, que va fer figa fa dos mesos i està tancat. Reuneix les condicions que ens demanen, insonorització, portes d’emergència... Tot. A més té una menuda discoteca i piscina amb jardí, una pista de pàdel, una de tennis, billars... I amb una hipoteca a trenta anys només ens costaria tres mil cinc-cents euros mensuals.

—Sí, home... Tu estàs sonat! — salta Miquel.

—Però si està tirat de preu. És una ganga.

—I d’on traus els cacaus? Xulo!

100 100

—Ja ho tinc pensat. En lloc de llogar i contractar tantes coses ho farem nosaltres tot. Farem de cambrers, farem de dj’s, menjar de bocata i amb sis músics tenim prou per a les cercaviles i altres actes, les carrosses les farem nosaltres, i la presentació, i les cavalcades, i...

—I què més? Tot això ho vas a fer tu? —Manolo fa una petorreta amb la boca.

—Tu què en penses, Paula?

—Que haurem de donar-li l’oportunitat de demostrar-ho. Així que per mi, avant.

En ple mes d’agost fins les pedres suaven. La piscina del nou casal estava de gom a gom des del matí fins a ben entrada la nit. Després, discomòbil. Un dia, i altre, i altre...

S’assecà el jardí, l’aigua de la piscina era verda i pel casal ja no acudia ningú. No s’havien fet les carrosses, ni preparat les cavalcades, ni neteja. No s’ingressaven diners per publicitat. I el que era pitjor: calia de fer front a les despeses de llum, aigua, manteniment i altres desemborsaments no prevists. Només es va pagar el primer mes d’hipoteca i en dos dies vencia el tercer rebut. Tretze dies més tard apareixia el segon llop, aquest disfressat d’entitat bancària amb una ordre de desnonament. Res no va poder impedir la consumació de la tragèdia. Va ser el dia dels Sants Innocents quan abandonaren el local. El fred de l’any nou vinent no presagiava bones collites. Més nets que un mitjó de monja i deutes per a donar i regalar. Miquel i Manolo reconegueren les errades i es van encomanar a Paula. Era el torn per a un miracle.

Asseguda sola amb un munt de papers, ordres de desnonaments, rebuts d’hipoteca, factures, denúncies policials i administratives. Al cap només li acudia una cosa. Estava envoltada de gilipolles. Durant set mesos, veient com la merda anava pujant més amunt de la barbeta, Paula havia estat preparant-se conscienciosament per a superar el mal trago. Poc de temps després rebia diferents notificacions, els llops administratius, immobiliaris i bancaris s’unien i es presentaven per tal d’embargar la casa de Conxa La Marranera. Paula, anticipant-se als fets, havia tancat un contracte de venda de la casa a una cadena de supermercats al per major, per una quantitat superior als deutes acumulats. També comunicava per escrit i mitjançant un advocat, regidor en l’oposició de l’Ajuntament, les irregularitats comeses en l’adjudicació de l’antiga fàbrica de licors, on, fins i tot hi havia indicis de malversació de diners, comissions i tràfic d’influències, amb el que aconseguí que retiraren les denúncies interposades per l’ocupació irregular de la fàbrica, testimoniant que havia sigut per defensar l’enderrocament d’un edifici antic i protegit per la llei de patrimoni arquitectònic. Tot això facilità fer front al pagament dels rebuts impagats de la hipoteca de la compra de l’hotel.

En la comissió de la falla de la Plaça Cort de Porcs, coneguda per la falla dels Porquets, aquell any no es va fer la millor cavalcada del ninot, ni tenien les millors carrosses, ni tan sols un bon monument. S’apanyaren amb vuit músics i entrepans per a sopar. Però, aprengueren una important lliçó. Tot el que projectes en la vida s’ha de fer des de fonaments sòlids i resistents.

Per cert, dos anys després d’aquestos esdeveniments els tres joves deixaren la junta gestora. Avui el president de la falla és Paco, el director de la Caixa Provincial, el vicepresident és el gerent d’Immobiliària Llobató S.L. i el tresorer, l’antic regidor d’urbanisme de l’Ajuntament. Ah, i la fallera major Joana, que diuen que és una lloba perillosa.

101 101

El vestit nou de la El vestit nou fallera major de la Fallera Major

102 102

T

renta-dos centímetres per metre quadrat de precipitacions en deu minuts embassaren el carrer. Cabells mullats i aixafats contra el rostre i enterbolides les ulleres, Josep intentava no mullar-se les sabates noves de xarol bot a bot amb el resultat no desitjat però quasi inevitable d’aterrar després d’una llarga i esgarrifosa relliscada al bell mig del gorg més gran de l’avinguda. A la porta de la seu de la Junta Fallera Municipal, Narcís i Úrsula esclataren en rialles mentre Josep, mullat, runós i cabrejat, molt cabrejat, accedia a les oficines passant pel mig dels dos companys de directiva. Genaro, l’alcalde, havia convocat la Junta Executiva de la Junta Fallera Municipal eixa nit. Pren la paraula.

—Bona nit, vos explique ràpidament el motiu de la reunió. Durant la setmana fallera participarà en les nostres festes el Molt Honorable President de la Comunitat Provincial. No cal dir que ha de resultar tot de manera impecable. Hi haurà càmeres de televisió que emetran en directe. Acudiran persones molt influents de tot arreu. Hem d’aprofitar aquesta oportunitat. Relacionar-nos amb aquesta gent ens pot fer progressar molt, fins a pujar al més alt.

—Per part de la Junta no ha de patir. Sabem què juguem i estem qualificats per a dur a bon terme el que faça falta. No hi ha cap problema —aclareix Ximo, el president.

—Que no hi ha cap problema ja no està tan clar —afegeix l’alcalde.

—No? Per què?

—Doncs... Mari Amparo, la meua dona, s’ha assabentat de la visita... i... ja sabeu com és Emparín... Se li ha posat entre cap i cella que vol ser ella la fallera major.

—Hòstia! Si que és un problema —exclama Úrsula—. Com fem per a elegir-la? La gent se’ns posarà al coll. Estem dos anys en què acabem com a gats i gossos.

L’alcalde s’aixeca de la cadira. Tothom calla. L’observen.

—No sé com collons ho fareu. Però d’una cosa estic segur: Mari Amparo serà fallera major.

Tothom calla. L’observen. Tothom calla. L’alcalde se’n va.

—Què fem?

—Com que què fem? Fer-la fallera major. Bonica és Tonica. I jo ja sé com! Aprofitant la celebració del primer centenari de la creació de la Junta Fallera Municipal serà la mateixa junta qui elegirà la persona que estime oportuna.

—Però, això és un poc enrevessat. No creus?

—És perfecte, Ja està. Ja parle jo amb la premsa i ho explique tot.

No va ser fins que havien transcorregut dues hores quan va començar a alentir el plovisqueig insistent amb què havia despertat el dia. Mari Amparo havia aprofitat el temps per a emprovar-se tots els modelets de roba que havia comprat. Era addicta a la moda: sabates, joieria, bijuteria, complements, però sobretot als vestits. Cada dia n’estrenava dos, un de matí i un altre de vesprada, i tres si sortia algun esdeveniment. Mai no en repetia cap i es passejava pel carrer amb un pas arrogant i sinuós com en una desfilada de moda.

L’alcalde al seu despatx junt a Ximo i Llorens, de la junta. La crida per telèfon.

—Emparín... Sóc Genaro... Quin Genaro?!! El teu marit. Quants Genaros coneixes?... Ja... El teu monitor de pilates també és Genaro... Quina casualitat. Bé. Al que anàvem. Està ací Ximo... Quin Ximo?!!... Bé, és igual. Que t’han fet fallera major... Sí... Ja està... Val. —Què ha dit? S’ha emocionat? —pregunta impacient Ximo.

—Sííí, molt. Ha dit que anava a comprar-se roba.

Només arribar Genaro a casa, Mari Amparo l’esperava amb una dotzena de bosses de compra, alterada i nerviosa comença a traure-ho tot i ensenyar-li-ho. Genaro ni cas.

—Mira, aquest és per a tu. Però si no el vols amb el tiquet ho bescanvie per alguna cosa per a mi. Mira!! Mira!! És preciós.

Emocionada i exhausta, Mari Amparo es queda quieta, obri els braços i com una gavina a punt de pescar es deixa caure en vol lliure sobre el sofà. Somreia feliç.

—Et veig emocionada —li diu Genaro mentre surt de l’habitació.

—Sí. Molt emocionada. Tu saps? Seré l’enveja de totes —Mari Amparo divagant—. Senyores i senyors, la fallera major de la ciutat. Acompanyada pel molt honorable president i abillada amb un vestit de... de... Genaroooooo!....

Genarooooo!

Genaro, que s’havia destapat i assaboria una cervesa holandesa fresca es va sobresaltar, de tal manera que va soltar la botella de vidre i comença a córrer fins el menjador on estava, ja aixecada en peu i desencaixada, Mari Amparo.

—Què et passa? Què és?

103 103

—Genaro, el vestit de fallera major. He d’anar a comprar-me’l ja!

—Emparín! Per l’amor de Déu, que he fet una escampada de cervesa per tota la cuina i quasi m’agafa un infart.

—Però Genaro, amor, han de fer-me el millor i més espectacular vestit de fallera que mai no haja vist ningú. Tu ho entens? He de ser admirada per tot el món. Quan desfile per tota la ciutat he de ser el centre de totes les mirades. Ha de ser un vestit que mai s’haja creat. Fins i tot vindrà la televisió per ensenyar-lo i la premsa, i ràdio i... Mare meua, he de buscar qui me’l faça. Genaro, m’ajudaràs? A qui coneixes que ho puga fer? —abraçant de forma afectuosa al seu marit.

—No ho sé. Però li ho puc preguntar a Pere, el Barbes. Ell coneix molta gent.

En arribar Genaro al despatx d’alcaldia telefona Pere, conegut personatge dedicat a l’organització d’esdeveniments de tot tipus.

—Home, Alcalde! Quant de temps sense saber res de tu. Deixa’m pensar. Tres setmanes abans que la Guàrdia Civil em posara els grillons i m’enviara uns dies d’empresonament. Sí, el dia que et vaig fer arribar un pernil. Què, et va agradar? No et vas ennuegar, veritat? —Amb to irònic—. I els pantalons esportius de dry feet teixit pla antitranspirant de 970 euros cadascun et paraven com cal?

—Pere, van ser moments difícils per a tots. No crec que guardes rancúnia encara, no?

—No... Si la culpa és meua. Tot això em passa per ajuntar-me amb aus de rapinya i algun que altre cabró!

—Va. Si tot va acabar be. El presi va estirar d’unes quantes cordes i solucionat.

—Clar. Però, jo ara no puc fer res. Tothom em coneix i ningú no vol treballar amb mi.

—Sí, sí. Però jo ara et cride per a demanar-te un favor pel qual estaràs molt ben recompensat. T’interessa?

—Digues.

—Com ja sabràs, amb motiu de la celebració del centenari de la fundació de la Junta Fallera Municipal, durant els dies de falles ens visitarà el presi. I la fallera major és la meua dona.

—Mari Amparo? Ho han decidit ells?... O ella?

—Deixa-ho córrer. No entrem en detalls. El cas és que vol el millor vestit de fallera que mai no s’haja fet. Ha de estar impressionant. Mai no s’ha d’haver vist res semblant.

Pere es queda pensatiu durant un segons, no massa.

—Alcalde, crec que tinc la persona perfecta.

—Sí? Qui? —Manolo Benítez.

—El torero?

—No, hòsties! El sastre.

—No fotes! Després de l’embolic dels pantalons. Ell no voldrà.

—Tu m’has dit que volies el millor. I és l’únic que et pot aconseguir això que tu vols. Tu deixa-m’ho a mi. Ara, també he de dir-te que no costarà barat.

—El que faça falta, Pere. Per ferro no serà.

Pere, el Barbes, no s’ho creia. Tenia davant del nas l’oportunitat de revenja que estava esperant. Després dels dies d’empresonament havia fet bona amistat amb Manolo Benítez, un sastre de la capital que es va veure embolicat amb un lleig assumpte de regals i favors. El cas és que ells dos van ser entabanats i manipulats per l’alcalde i del qual esperaven pacientment castigar-lo amb una cruel revenja. Passades dues setmanes ja estaven a la casa de l’alcalde preparats per fer la proposta perfecta per al vestit de Mari Amparo. Genaro parlava pel mòbil.

—Hola a tots, bon dia.

—Bon dia Emparín —un petó en el rostre—. Et presente Manolo Benítez, el millor sastre del món. Podria estar tot el matí dient el meravellós i fantàstic que és, però segur que tu el que vols saber és la idea de vestit que volem fer-te.

104 104

—Bon dia, Manolo. Què has pensat fer? Saps que ha de ser allò mai vist.

—I així ho serà. Hem fabricat una tela inèdita, espectacular, captivadora, meravellosa...

—Com és? Digues, digues!! —totalment exaltada Mari Amparo.

—Hem fabricat una tela invisible! Mira, mira! —Manolo rebusca en la maleta mentre Mari Amparo s’ha quedat sense paraules. El sastre fa el gest de traure una tela i la mostra a tots. Genaro deixa de parlar.

Pere, amb les mans al rostre com a gest d’admiració: —Què, t’han bufat o fa aire? Fantàstic!

—És una tela molt peculiar. Només la podem veure els creadors i la gent amb un aura sublim i màgica com tu, Mari Amparo. Tots aquells que no t’estimen, t’envegen o et desitgen malbé no podran veure el vestit. Què et pareix?

I a tu, Genaro?

Genaro, que s’havia quedat estupefacte no sabia què contestar. Atés el cas que diguera que no veia res, Mari Amparo pensaria que no l’estimava.

—Jo... crec que és... fenomenal. No, Emparín?

—Ehh... Si, clar. Excepcional! No m’ho esperava. És clar que és una cosa mai no vista.

Mari Amparo no tenia una altra resposta. Si deia que no la podia veure tothom sabria que no tenia eixa aura màgica.

Es van allotjar en casa de l’alcalde amb l’excusa de per poder avançar tot el possible la feina. L’habitació es mantenia tancada. Corrien el dies i les nits i el sastre, ajudat per Pere, pareixia no descansar. Alguna vegada eixien per fer com si preneren mesures i aprofitaven per demanar diners per a despeses. Ja havien cobrat 35.000 euros. Mari Amparo de vegades enviava a Genaro perquè comprovara que tot anava bé. Com que no podia dir-li que no el podia veure, la resposta era que tot anava segons el previst.

Va arribar el dia gran i tot es preparava per a l’ofrena de flors a la Mare de Déu. El president provincial ja era i al carrer tots estaven a punt. La gentada esperava impacient l’aparició de la fallera major i presenciar el vestit tan especial que no tots podien percebre.

Mari Amparo, cerimoniosa i orgullosa va emergir d’una calessa llogada per a l’ocasió i amb passos ferms i arrogants comença a creuar la gran plaça. Només s’escoltaven crits d’admiració, tots pareixien veure el vestit. De sobte, el periodista del setmanari local s’aboca al front de l’alcalde i del president. Amenaçant.

—Alcalde! És cert que les despeses del vestit de fallera de la seua dona s’han abonat de diners de l’Ajuntament? És cert que el sastre que ha fet el vestit és Manolo Benítez, imputat en el darrer escàndol dels pantalons que li regalaren? I que tot li ho ha gestionat Pere, el Barbas, imputat també en la mateixa denúncia? Què hi pensa vostè, president?

L’alcalde es va trobar acorralat. No sabia escapar de tantes escopetades. Fins que...

—No!!! No és cert. No vegeu que la meua dona va nueta? No vos adoneu que no duu cap vestit? Com vaig a malbaratar diners públics en una cosa que no existeix?

Tots els presents esclataren en rialles veient desfilar la fallera major de la ciutat en pilota picada. Mari Amparo en una arrancada d’orgull es va mantenir ferma en la seua actitud, i cerimoniosa, orgullosa, amb passos ferms i arrogants continuà creuant la plaça.

S’ha sabut després que en un barri cèntric del Brasil, una sastreria confecciona vestits de luxe a mida. És visitada per gent important: actors, models, banquers, empresaris i, sobretot, polítics... Però aquesta història ja la explicarem en una altra ocasió.

105 105

Somni trencat

'050 &456%* '050(3®'*$ '&%&3*$0

Somni trencat

106 106

E

ls oxidats ossos de Jaume ja estaven castigats per la fatiga. Eren seixanta-dos anys i molts més dels que ell haguera desitjat els havia vist passar en l’interior d’un gèlid taller d’artesà faller. Cansat, rendit i, tot siga dit, antiquat, Jaume no anava a plantar més falles. Complidor, eficient i professional, mai no havia aconseguit destacar força com artista faller, només dos primers premis en la primera secció, sis en la segona i quinze en la tercera eren totes les seues reeixides. Havia fantasiat tantes vegades que guanyava el més alt dels guardons de la secció especial que dubtava si eixe premi existia en la realitat. Li quedava poc per donar-se al retir, però amb els pocs diners que havia aconseguit estalviar no tenia ni una creu per tapar-se un ull. Les despeses eren importants i les comissions falleres no podien pagar-ne més.

Assegut en una cadira de boga amb respatllers de fusta corcada i la qual ell havia tallat amb formes florals quan era jove, recorria amb una llarga i serena mirada el seu entorn i observava com l’esdevenir del temps s’havia aturat i tot al taller semblava recular cap al passat. A la part dreta, al fons arrimat a la paret mitgera de la casa de Pepín, s’amuntonava el cartró esponjós per a modelar, en diversos colors i diferents gruixos, i també el paper per a empaperar el suro blanc: era el lloc menys humit del taller. Just al centre, i aprofitant un espai reduït que hi havia entre quatre pilars, hi havia una taula de fusta amb uns estants metàl·lics a sota. Tota ella plena de ferramenta: abraçadores, filferros, cable acerat, raspalls per desbastar suro blanc, corda de niló i de pita, endolls, raspes per a ferro i fusta, gats d’estrènyer, grapes, claus, cargols, titlles, guants, serres, martells... Tot a sobre de la taula. En els estants, pots i botelles, més de dues-centes, totes ordenades i amb paperets indicant el que hi havia en cadascuna: Acetona, adhesiu de contacte, aiguarràs, arpillera, fang de modelar, catalitzador, cinta, cola blanca, cola de conill, dissolvent, resina de polièster, gebre de colors, fibra, farina, fulls d’or, coure i argent, cisa a l’aigua, vernís, laca, goma laca, betum de Judea, massilles de carrosser, a l’aigua, en pols i en pasta; panet, escaiola, espart, pedra lipi, plàstic per a tapar en rotllo i en paquets, plàstic de bombolles, plastilina, cinta de pintor, oli de llinosa, pintura, esmalts, cera, tints, fixadors acrílics, segelladores, gotejat... Tot perfectament indicat encara que ell recordava ben bé què era cadascuna. En un racó de la taula, perfectament organitzats, els pinzells, brotxes, rodets, espàtules, paletines... A l’entrada, just a l’esquerra junt al gran finestral que il·luminava tot el taller els dies de sol, un munt de fusta de diferents mides i qualitats... I en un altet, on velen les nits els vells motlles d’escaiola, cartró i polièster, ara també guarda el suro blanc: boles, estrelles, arcs, motllures... Quasi tot just al mateix lloc on ho col·locava tot, ja feia quaranta-dos anys.

Els ulls vidriosos no podien amagar la tristor. Passà tres hores immòbil en la cadira fins que s’adormí.

De sobte un escàndol espaterrant el sobresaltà. Hi havia un aldarull que marejava el sol de migdia. Jaume es capgirà i es quedà bocabadat, no donava crèdit a allò que els seus ulls li mostraven. D’un bot s’abocà al poal d’aigua on rentava els pinzells i es tira dos grapats d’aigua a la cara. El bullici continuava i al fons s’escoltava més nítid un parlar ferm i autoritari. No podia ser.

Al mig del taller un munt de ninots a meitat fer, sense pintar, envellits i polsegosos li donaven l’esquena. Lentament i esquivant-los s’apropà al centre del tumult.

A mena d’escenari improvisat amb unes fustes i xapa grossa, estava Nina, el ninot que més vegades havia utilitzat Jaume. Li tenia una estima especial. Era una jove bellíssima vestida amb roba del camp, amb un gerro de llet i sempre acompanyada per una fidel ovelleta blanca amb un rodal negre a l’ull dret. A punt havia estat de guanyar en dues ocasions el premi al millor ninot. Jaume estava convençut que Nina era conscient de la seua bellesa i quan estava plantada sobre el cadafal ella mateix es posava de manera distinta al altres ninots. Remintolava vivacitat i orgull, quasi pedanteria, sabia que la seua obligació era guanyar.

A batzegades Jaume arriba fins on estava Nina.

—Jaume, vine! Acosta’t! —Nina baixa de l’entarimat. — Pareixes espantat. Vine.

—No entenc res... Què és el que està passant? —Jaume s’havia quedat estàtic mirant amb fixesa Nina.

—No passa res, Jaume. Ens hem endinsat en el teu somni. Mira, he reunit tots els ninots que havies guardat i els que tenies per acabar. Sabem que no pots fer més falles, però, Jaume, ens sentim estimats per tu i volem ajudar-te.

—Nina, això no pot ser. Només és un somni. És bonic el que vols fer però... tot ja s’ha acabat —Jaume fa mitja volta i s’allunya de Nina. Però ella corre per posar-se davant de Jaume i el deté.

—Eh! Jaume! Res no està acabat fins que no queda cap esperança, i jo la tinc.

—I què penses fer?

Nina es queda mirant a Jaume, somriu i li fa un petó i corre cap a l’entarimat.

—Escolteu-me tots. Tinc una comanda molt important per a vosaltres. Com sabeu, la comissió de la Falla Plaça del Cànter ha decidit no fer falla enguany perquè no hi ha calés. Jaume tampoc no pot, ni te ganes de fer-la.

107 107

Doncs no ens hem de rendir i tornarem a estar durant la setmana fallera al carrer. Esteu preparats?

L’esclat de crits d’alegria va deixar ben a les clares les intencions.

Jaume va seure a la cadira observant com Nina, perseguida de prop per la seua inseparable ovella, se li acostava pel mig de tots amb eixa mirada arrogant que a Jaume li enlluernava.

—Nina, Nina... Però, que vols fer?

—Escolta’m, Jaume. Observa tots els ninots que tu has creat. Farien el que fóra per tu. Tu els vas donar vida i sentit a la seua existència.

—Sí, d’acord, però què vols dir amb tot això?

—Jaume! Espavila, home! Tens davant la resposta. Recordes quin va ser el primer ninot que vas fer? —Jaume no recorda— No em digues que no ho recordes? Pinet! El fuster! Ell es farà càrrec dels treballs de fusteria, l’ajudarà Cargolet, l’aprenent i el seu amic el Raspa.

—El Raspa? Però si és un borratxet?

—Sí, sí. Però ja fa uns dies que ha decidit ajudar i amagar la bóta de vi. Fins i tot Merlí, el mag, tu saps com d’estirat i presumit és, doncs també s’ha arromangat. Manolo el pintor i els seus fills, també i Paco, el taxista, ara vol passar per planxa i pintura el taxi perquè estiga lluït. Ja he parlat amb Feliu, el mecànic que ens deixarà el camió que vas modelar al poc de començar a treballar amb el mestre artesà Eugeni, i així durem la falla fins la plaça. Les xicones del Club Cadafal estan retallant-se les faldes per cridar més l’atenció; a la Joaneta, Vicent, el guixaire, li ha fet un arreglet en els pits. Està exuberant, ja veuràs!, Sebas, el forner, diu que modelarà els ninots que estan per rematar i els sis ninots de la brigada d’obrers posaran la sorra, la grava i ens ajudaran a plantar. I la mestra i els músics, fins i tot Faustino, el director del banc s’ha oferit a deixar-nos un crèdit sense interessos per al que faça falta. Jo no li he volgut llevar la il·lusió, tu ja saps com és, però no ens faran falta diners perquè ací al taller ho tinguem tot i a tots, Jaume, a tots.

—I com serà el monument? —Jaume estava il·lusionant-se.

—Serà molt alt, catorze metres. No, setze, vint, serà de vint-i-quatre metres, i serà un homenatge a la riquesa i a l’èxit. Tots nosaltres estarem resplendents, assajarem per a estar perfectes i guanyarem, Jaume, segur que guanyem el primer premi de la secció especial i el millor ninot i la millor crítica... Ho guanyarem tot i amb els diners del premi tu pagaràs els teus deutes i comprarem la millor fusta i pintura i més suro, molt de suro per a poder fer una falla més gran i més bonica l’any vinent, on tots nosaltres tornarem a estar més lluminosos que mai, coberts amb el millor cartró i amb pintures excepcionals.

—Nina, has d’anar amb calma. I tu, quina funció et reserves tu en aquest propòsit?

—Jo seré el cadafal. D’ara endavant vaig a fer-me gran, molt gran, vint-i-quatre metres! I el meu gerro serà gegantí, colossal. I la meua ovelleta junt a mi em mirarà orgullosa. I tu també, Jaume.

Passaven els fulls del calendari i l’ambient en el taller era frenètic, uns modelaven, uns altres pintaven. Fusta cap amunt, suro cap avall, colps de martell. Tot el dia i tota la nit sense repòs.

Era any de traspàs i el 29 de febrer ja estava acabat el monument. Nina contemplava, presumida, la comesa que tots havien fet i s’imaginava, altiva i majestuosa, al centre de la plaça rebent l’admiració de tothom.

Començava la setmana fallera amb la nit de la plantà. A la plaça del Cànter no hi era ningú. Silenci.

Quietud. Tots dormien. Fou de bon matí quan els veïns més matiners es veieren sorpresos en contemplar, bocabadats, una monumental falla al mig de la plaça. Era sensacional, pareixia increïble que aquella figura tan gran i imponent es poguera mantenir dempeus, era un desafiu gravitatori. I, allí estava Nina. Arrogant. Bellíssima.

El vent de tramuntana no presagiava res bo.

—Fa vent d’aigua —comentava un veí.

—Això pareix —contestava un altre.

De colp començà a ennegrir-se el cel de la matinada, es tancaren els núvols i la irremeiable pluja aparegué

108 108

amenaçadora. El ruixim es convertí en aiguat, l’aiguat en pluja, la pluja en tempesta i aquesta en tragèdia. Mai no s’havia vist ploure amb tanta virulència. Estava plovent tant que el gerro de Nina començà a omplir-se d’aigua. Plovia a bots i barrals i cada vegada el gerro estava més ple, fins que no va poder resistir el pes i es va ensorrar. Nina l’acompanyà en la caiguda arrossegant tot el que pillava.

Un munt de cartró, suro i sorra, mestallat amb l’aigua, formaven un fluid mantó blanc, líquid com la llet, que cobria tota la plaça. A Nina, abatuda en terra, li relliscaven les llàgrimes pel rostre i es remesclaven amb les gotes d’aigua i amb la desil·lusió.

Ningú no va poder veure aquella descomunal falla plantada al carrer. Un somni i mil il·lusions s’esmicolaren en mil menudalles.

Jaume observava la plaça assegut en la seua cadira i dels ulls vidriosos escaparen llàgrimes i més llàgrimes i més i més. La camisa estava xopa, i els pantalons. De sobte pareixia que s’ofegava i... despertà! Havia estat dormint durant tres hores en la cadira de boga i fusta tallada, però una gotera de la teulada deixava caure un insistent formigueig de gotes pel seu cap. En un gambirol és posa en peu espolsant-se l’aigua de damunt, maleint pels queixals i soltant un manyoc d’improperis compassats amb els trons i llamps.

Transcorreguts uns minuts, assecat i tranquil i amb la tovallola a la mà, es quedà estàtic, com una figura més de cartró del taller, mentre que al mateix temps féu una llarga i pausada mirada al revellit taller i aturà la vista en la gotera que l’havia tret dels onírics instants tan plens d’il·lusions i trencats per la supèrbia i l’arrogància.

Jaume sabia que ella estava observant-lo i que li preguntava: I per què no? Per què no un any més, Jaume? I...

Sí... Tenia raó. Per què no? Tots ells, cadascun dels ninots els quals ell havia modelat amb cura eren dignes d’aquest esforç. Ara estava clar, ho havia somniat, havia de fer la seua última falla, la millor. Al seu voltant ho tenia tot i a tots. Pinet, Cargolet, el Raspa, Merlí, el taxista, les xicones i Nina, la bella i delicada Nina. Construiria el monument des de la fatuïtat de la generositat i agraïment, i després li l’oferiria debades als fallers de la Falla del Cànter, aquells que tantes vegades havien confiat amb ell. Nina, amb el seu vestit de lletera i junt a la seua ovelleta blanca amb un rodal negre a l’ull, el mirà fixament des del fons del taller i li va somriure.

No va poder aconseguir el primer premi de la secció especial, però sí la falla que tots els qui ell estimava es mereixien.

109 109

110 110

AFERS

F ALLERS

111

111

Els contes El conte en els i les falles monuments fallers

'050 &456%* '050(3ÂŽ'*$ '&%&3*$0

Per Ximo SĂĄnchez

112 112

R

eferir-se al conte en les falles és com al·ludir a totes les falles que s’han plantat; doncs, un conte és una ficció basada en fets reals. Consemblant al que passa en els contes, la majoria dels monuments i la crítica tenen una estructura centrípeta, on quasi tot està relacionat: hi ha personatges principals i ocorren coses en un lloc i temps determinat.

Així mateix, en el plantejament d’un conte es presenten tots el personatges i els propòsits, el que equivaldria en la falla a les escenes representades i els ninots. En el nus, on es defineixen els conflictes i ocorren els fets, presenta un paral·lelisme amb la crítica i en el desenllaç o solució del problema, li correspondria a l’espectador.

El que diferencia les rondalles falleres són els nusos o crítica, s’hi poden catalogar segons com encaren la crítica dels monuments fallers: llepaire, que fa la pilota; càustic, molt crític; virulent, amb malicia; irònic, amb burla i ironia; apàtic, que no transmet res...

Però, no cal oblidar-se que la crítica en les falles, no fa molts anys, era un dels pocs mitjans de denúncia del poble davant actituds despòtiques, injustes o il·legals. Abans, era una vergonya veure’s reflectit en la falla; hui pareix que a ningú li sembla una mala cosa, probablement pel relaxament dels costum actuals.

S’ha entrat en l’època de les comparances, amb el tu més, que figura que res té importància, sobre tot en la política.

La falla també s’ha valgut de la crítica per ensabonar comportaments raonables i correctes, que entraria dins la categoria del conte de fades faller.

Fent un recompte de les falles infantils, hi ha més de 30 monuments que fan referència al conte en el lema o amb el títol d’alguna contalla de Charles Perrault o dels germans Grimm o de Hans Christian Andersen, però no és el cas que ens ocupa.

Doncs, si es restringim als monuments fallers grans que portem en el lema la paraula conte, limitem la recerca a 5 falles plantades: &TQBOZPMFUP Lema: El món del conte Artista: La comissió Explicació: Anònim Mostra els problemes que té la democràcia i el destape de l’època. .FSDBU Lema: Contes i enyorances Artista: Antonio Grau Explicació: Josep Sanchis Martínez Enyora els contes vells que eren diferents als actuals, criticant les fal·làcies i frivolitats dels polítics, la crisi econòmica per la que passen les comissions falleres per mancança d’ajuda de l’ajuntament, el mercat comú, els jocs d’atzar i els nous impostos. En la explicació exposava: Els contes dels nostres iaios feien tenien un poc de trellat, però els dels polítics no tenen més que fal·làcies i frivolitat: quan no en la política, en l’economia o en la religió, però ací no deixa de ser crítica la nostra situació.

113 113

4BOU +PSEJ Lema: Contes i fàbules Artista: Paco Roca Explicació: Josep Sanchis Martínez Basant-se en contes tradicionals, fa un repàs al que passava en aquest moment en la política a la ciutat de Xàtiva, on els ciudatans treballaven i els polítics arreplegaven.

'FSSPWJËSJB Lema: Contes moros Artista: Xavier Herrero Explicació: Josep Sanchis Martínez Manifesta els contes que ens volen fer creure els polítics mitjançant els molts projectes que s’ofereixen i els pocs que s’acaben o la tardança en rematar-los: passeig del ferrocarril, aparcaments, planta de tractament de residus hospitalaris. Enfront, la rapidesa que es donen des de l’ajuntament per arreplegar diners. Així mateix, tracta la crisi del comerç local i la profusió de les paradetes dels morets.

"SHFOUJOB Lema: El conte del pàrquing Artista: Xavier Herrero Explicació: Anònim Palesa una crítica satiritzant de la pressió econòmica per part dels governants polítics sobre els ciutadans i la rapidesa en que s’executen els projectes que els interessa per traure’ls els calés, inclòs quan apareixen alguns impediments legals: l’ORA, la grua, l’aparcament de la glorieta amb descoberta d’ossos o el teatre.

114 114

Com refereix l’explicació: Amb la grua, l’ORA o l’aparcament qui perd és el contribuent i qui guanya és l’ajuntament.

Així mateix, refereix la passarel·la font del lleó en què es convertiran les cavalcades dels fallers, doncs era el primer any que s’aprovava el vestit de valencià per als fallers. Fins eixe moment negre polit de cap i casal. Explicaven les quartetes: Ací s’exposa la darrera troballa que les excavacions han extret: els vestits que a cap falla ningú mai no ha tret.

Mireu que poc trellat: ¡vestir-se d’escarabat!

Almenys ara no té la veta torta i a la tradició obri la porta.

Tanmateix algun faller hi haurà que, per voler lluir el vestit, un ou i part de l’altre es gastarà per a no traure-li profit.

Vestir-se de negre o de valencià ¡quin dilema!

Enguany no existeix el problema.

El vestit de negre ordinari A fer la mà plegat en un diari.

"SHFOUJOB Lema: Mil i un conte Artista: Paco Roca Passa el temps, desfilen els fallers, transiten els polítics però sembla que res ha canviat, que les antigues crítiques estan d’actualitat.

La realitat és que el viure i tot el que ens rodeja sembla un conte, en el que es vulga aportar alguna originalitat, però on quasi totes les coses són usualment reproduccions. I les falles no fugen comunament d’aquesta reiteració, salvant alguna insòlita i fresca aportació.

Però, si els fets i els contes sempre són els mateixos, al menys s’ha de procurar criteri, censura i originalitat en la crítica i art en el monument.

Les rondalles en les falles, s’aprofiten per a criticar o es poden anar a mamar.

115 115

Una novel·la russa Una novel·la russa

'050 &456%* '050(3®'*$ '&%&3*$0

Per Agustí Garzó

116 116

H

o dic clar i al principi, i no és la primera volta que ho dic. A Alfonso Rus no li agraden les falles. No dubte que en altres moments de la seua vida haja estat més o menys vinculat a l’activitat fallera i que aquesta li haja fet certa gràcia; que fins i tot s’haja sentit proper i còmplice amb aquesta festa. No és que no ho dubte, rectifique: Rus ha estat, fins i tot, president infantil d’una comissió. Que Rus ha sigut faller, vaja. Es més: que en la seua família hi ha fallers en l’actualitat i a ell l’han vist recentment —va de debò, eh!— en alguna presentació. I com pot no agradar-li a un gens les falles i presidir —sembla que alegre i acomboiat— els grans actes fallers de la ciutat de què és alcalde? És més, com poden importar-te tan poc les falles i ser el president nat de la Junta Local Fallera de Xàtiva? Primer, perquè l’alcalde presideix només els grans actes protocol·laris institucionals (nomenament, crida, exaltacions, comiat…) i tota aquesta càrrega protocol·lària, amable i sense complicacions, està protagonitzada per les falleres majors de la ciutat i pels membres de l’executiva fallera, organisme que depén de l’Ajuntament i que, si més no, és una mena de regidoria més. Però sense regidor. O com a molt, amb regidora delegada de Falles, que és una cosa molt graciosa i molt original encetada enguany. Ah, i perquè si ets l’alcalde de Xàtiva ets el president nat de la Junta Local Fallera t’agrade molt ser-ho o t’abellesca tant com tenir un còlic. També podria donar-se el cas que detestes la cassola i hages de presidir el concurs d’arròs al forn, posem per cas.

Aleshores… (ai, vosté perdone) A Rus li agraden o no les falles, com quedem? Anem a veure. La Junta Local Fallera o les falleres majors, i tots els actes que envolten el seu regnat, evidentment que li agraden. Ens consta, fins i tot, que les vol molt (a les falleres i a la Junta). I que les tracta molt bé i és simpatiquíssim amb elles, amb aquell humor britànic tan refinat i culte que fa servir l’alcalde. Si això no ho discuteix ningú… El que a Rus no li agrada gens és una altra cosa.

Però no pot dir-ho molt fort —ni molt baixet, tampoc— perquè electoralment és una qüestió arriscada, de tants fallers com hi ha. I estar durant un parell d’hores després de tancar-se els col·legis electorals amb deu regidors i que els tres partits de l’oposició en tinguen onze és una cosa molt lletja i «pose a Déu per testimoni que mai tornaré a passar fam!».

La festa fallera —almenys la part de festa fallera que encara creu amb certes coses— és, a banda de diversió i monument, una oportunitat de transgressió (transgressió no és bufar-se en la visita a les falles del dia 17 de març o ficar-li mà a una fallera en el casalet). En la seua essència, en la essència de les falles, romanen aspectes tan necessaris i saludables com la irreverència, l’exercici del contrapoder, la sàtira (sobre tot la sàtira: com més, millor), la crítica, transgredir… I totes aquestes coses, a l’alcalde de Xàtiva no li fan gens ni miqueta de gràcia. I per això, Rus (llevat dels dos primers anys d’alcalde) no s’acosta a una cavalcada del Ninot ni de broma. Com tampoc l’hem vist entusiasmat amb cap dels brillants llibrets editats per les comissions de la ciutat ni se’l veu rondant pels monuments, llegint els versets que li dediquen. Ni ardorós amb noves iniciatives falleres ni partícip. Algú recorda una idea de Rus encaminada a millorar i dignificar la festa? Clar que li agraden les falles a l’alcalde de Xàtiva, però no aquesta part de les falles. Com no li agraden les albades —on ja sabeu que tampoc no va mai, per què el senyor és molt sensible— ni ha participat mai en cap dels debats dels candidats de les últimes cinc eleccions municipals, de tan demòcrata i valent com és. I si va als plens i escolta a l’oposició criticar-lo és, òbviament, per que no té més remei.

I com pot no agradar-te (una part de) la festa de les falles però que els fallers no ho noten? O que no ho noten massa. Mmmmmmm! Ja està! Fent-los creure que sí, que t’importen molt les comissions falleres. I això com es fa? De moltes maneres. Que està el Gran Teatre en obres… L’alcalde s’emporta els presidents de falla a visitar-les. Açò serà vostre, els digué. Sempre que pagueu 1.400 euros, li va faltar afegir. Ja està tot? Això és molt vell! Doncs anem a actualitzar-nos. Que no parega que jo estic a favor d’un museu faller. Però els programes electorals estan per complir-los o per intentar complir-los. I en el del PP de 2007, ben claret i ben ressaltat, s’assegurava que el cinqué mandat popular reportaria a les falles de Xàtiva (entre d’altres coses de les quals en aquest article no parle) l’anhelada construcció del museu de les falles o museu faller de Xàtiva. Estem en 2012.

Siguem rigorosos. La cosa no és fàcil. Però fàcil o difícil, si durant quatre anys no fas ni mig ni cap moviment al respecte, fer un museu faller no és que siga difícil: és impossible. I si vénen les eleccions de 2011 i a més de no haver mogut ni un dit resulta que el repartiment de premis en metàl·lic per a incentivar la qualitat dels monuments és una estafa (estafa amb cooperadors necessaris: els presidents de falla) o que t’has carregat l’envelat i les orquestres de la setmana fallera o que, en definitiva, no has tingut ni la més mínima iniciativa per a rellançar les falles… Si fas tot això —i d’altres coses— i damunt tens la genial idea d’anunciar en campanya electoral que les obres del museu faller estan pràcticament començant i que la seu escollida és el Palasiet. Si ho fas (que ho va fer) és que una vegada més estàs enganyant els fallers (o intentant que no es note; o que no es note massa que no t’agraden les falles). I com els anuncis electorals deliberadament mentiders tenen les cames molt curtes, avui, vora deu mesos després d’aquella promesa no és que al Palasiet no s’haja pegat ni una palafangada del futur museu. És que allí és molt probable que ubiquen una altra cosa i del museu… busca qui t’ha pegat! D’ací que les promeses de Rus als fallers per què no es note —o no es note massa— que no li importen les falles siguen més que un conte xinés… tota una novel·la Russa.

117 117

118 118

2012 ANY

FUSTER NOSALTRES, ELS VALENCIANS 50 ANYS DESPRÉS Toni Mollà1

Joan Fuster i Ortells va nàixer a Sueca l’any 1922 i va morir el 1992 a la mateixa localitat. Fill d’una família tradicionalista, va cursar estudis de Dret a València i es va iniciar en la literatura amb el cultiu de la poesia i la crítica literària. Va fer d’advocat alguns anys, però ben prompte es va professionalitzar com a escriptor, cosa que el va obligar a l’articulisme de premsa i el llibre d’encàrrec per tal de “passar casa”. Nosaltres, els valencians (1992), el llibre més emblemàtic de la seua obra cívica, va ser una comanda editorial, que va inaugurar l’editorial Ed. 62 el Dia de Sant Jordi.

Gràcies a una prosa brillant, una sòlida formació i un to incisiu de la prosa , Fuster va esdevenir en pocs anys un autor llegit, respectat i discutit. El descrèdit de la realitat (1955), Les originalitats (1956) o Judicis Finals (1960), Diccionari per a ociosos (1964), Consells, proverbis i insolències (1968), juntament amb obres com El País Valenciano (1962), van convertir-lo en la referència assagística de l’època fins a esdevenir --la seua obra i la seua persona i casa-- l’element aglutinador d’una nova concepció de la vida més moderna, més culta, més valenciana. Fuster va encarnar en vida el prototip de l’intel·lectual compromés, a la manera dels moralistes francesos o dels liberals britànics. La seua obra, que s’allarga fins a la seua mort, és un recull de les preocupacions intel·lectuals de l’època i s’ha convertit en un paradigma de referència per a interpretar la nostra societat.

1 Toni Mollà és autor de CONVERSES INACABADES AMB JOAN FUSTER (Ed. Tàndem, València, 1992), un llibre d’entrevistes mantingut amb Joan Fuster fins al cap de setmana anterior a la mort de l’escriptor de Sueca.

119 119

Combustible Alguna cosa mĂŠs que per a falles Combustible per a falles Per Francesc J. Vila

120 120

E

s commemoren enguany els 50 anys de l’aparició de Nosaltres, els valencians, raó més que suficient perquè en un ens del teixit social valencià es recorde i, a més, si coincideix amb el 90 aniversari del naixement del seu autor, podria ser un motiu de celebració, però açò no és possible perquè també es commemoren 20 anys de la mort de Joan Fuster —què pocs motius tenim els valencians de celebracions, estem més posats a commemorar que a celebrar! Així és que, apa, a complir com un ciutadà valencià conscient!, que en deia ell, com em va recordar un amic.

L’anàlisi de la realitat que l’autor suecà va realitzar significà un punt d’inflexió per a l’estudi social del nostre país, no ja perquè ens sentírem copartícips o no de la seua visió, sinó perquè ens oferí un mètode de contemplació, una forma de veure les coses i de parlar-ne. Però ací hem de parlar de Combustible per a falles, amb una pretensió de ser clar i distint, com deia el mestre, cosa prou complicada.

Aquesta obra de Fuster és un recull d’articles periodístics, una fórmula que serà també l’origen d’altres llibres seus com L’home, mesura de totes les coses (1967), Examen de consciència (1968), Contra Unamuno y los demás (1975), Un país sense política (1976), Destinat (sobretot) a valencians (1977), Notes d’un desficiós (1980) o Punts de meditació (1985). Les col·laboracions en la premsa són una de les facetes més destacades i constants de la seua producció que cultivà fins a una edat ben avançada perquè significaren la seua professionalització com a escriptor.

S’hi dedica atés que és una «necessitat de guanyar-se la vida a força d’escriure», com ell ens diu, o com digué alguna vegada Isidre Crespo: «Fuster hagué de posar la ploma al servei de cada dia».

Doncs bé, això explica les vora tres mil col·laboracions en publicacions periodístiques de tot tipus. Ben cert és que, com digué en una entrevista periodística realitzada per Manuel Muñoz: «El artículo, en definitiva, tal como lo concibimos los que no somos exactamente periodistas, no es sino una càpsula de ensayo», i d’això ens alegrem.

D’acord amb la classificació d’Antoni Furió, en trobem en publicacions de premsa diària de València (Levante o Jornada, per exemple, o els seus respectius suplements Valencia i Nuestra ciudad, respectivament), Barcelona (El Correo Catalán, Tele/eXprés, La Vanguardia...) o Madrid (Informaciones, ABC, El País); setmanaris (Destino, El Món, Tele/estel, Por favor o Jano, totes de Barcelona, o Qué y dónde o El Temps de València); mensuals (Verbo d’Alacant, Serra d’or de Montserrat, Saó de València, Pont blau de Mèxic...) o d’altres de caràcter anual, publicacions no periòdiques, en fi, allà on calga —si, fins i tot, apareixen dues col·laboracions seues en 1952 en el mensual El Apostolado Franciscano. Això sí, en tots aquests texts podem observar la diversitat de tons i l’amplària de plantejaments que configuren tota la seua producció intel·lectual. I què dir de la temàtica: tracta tot tipus de temes i sobre temàtica fallera en són bastants: «n’he hagut d’escriure prou, per cert. Cada any, quan s’acosta març, me’n demanen dos o tres, i a la llarga, a força d’anys, això m’ha representat una àmplia collita d’apunts impresos, referents a les falles, que no entrava en els meus càlculs literaris», segons les seues afirmacions en la introducció que realitza en 1967 per al seu Combustible per a falles. D’aquesta temàtica no sols en publicà dins de les plataformes esmentades sinó també en publicacions falleres o monogràfics fallers: alguns articles aparegueren en el número especial de Gorg dedicat a les falles el març de 1974 («Les falles i la seua literatura»), la publicació en 1948 del sonet «Falla encesa» en la històrica revista Pensat i Fet, que ara compleix anys, de la qual cosa els seguidors d’aquesta publicació que tenen en les mans ja en deuen estar ben assabentats gràcies a l’exemplar del passat any, o en els llibrets d’algunes falles de Sueca com ara «Falles de poble», publicat el 1956 en el llibret de la Falla del Mercat; o «Memòria de Bernat i Baldoví», «Paraules sobre les flames», «Comentari sobre la pólvora», «Elogi del ninot» i «Comentari sobre el bunyol», apareguts en els llibrets de la falla del carrer de la Mare de Déu de Sales i de la falla de l’avinguda del 18 de Juliol, entre els anys 1961 i 1963. I no sols amb les del seu poble, sinó també en trobem en les publicacions de les de Gandia, a les quals ja ens referirem més endavant, o una col·laboració l’any 1950 en la falla dels carrers Conca, Sant Francesc de Borja i adjacents de València, encara que allò de pro pane lucrando, en frase d’ell mateix, no sé com li aniria en aquestes darreres col·laboracions. Per tot açò, no sols Fuster no apareixia ni semblava hostil a les falles, que demanaven la seua col·laboració, sinó que les falles i el món faller als anys cinquanta i seixanta no li eren —encara— hostils. A més, no podia ser d’una altra manera aquesta extensa col·laboració amb la festa josefina en un home que sempre visqué al carrer Sant Josep i al qual li serví per doctorar-se en Filologia en la Universitat de València en 1985 l’estudi i edició de la Regla del convent de Sant Josep de València. De segur que la presència del patró, del pare putatiu, estimulà la seua ploma fallera.

Però va vindre un autèntic annus mirabilis, com l’anomenà Francesc Pérez Moragón1, per la importància dels

1

Pérez Moragón, Francesc: Joan Fuster el contemporani capital. Alzira, Germania, 1994.

121 121

122 122

esdeveniments que s’hi van produir i per les seues conseqüències, realment decisives per al futur. Aquell annus 1962 va publicar alguns títols claus en la seua bibliografia: Qüestió de noms, Poetes, moriscos i capellans, El País Valenciano i Nosaltres, els valencians, reconeguts com uns llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d’identitat nacional del País Valencià. El dos darrers llibres, en especial la guia turística d’El País Valenciano, tingueren un especial ressò i, si d’una banda van consolidar el prestigi de l’autor en diversos àmbits, d’una altra li van concitar enemistats públiques que provocaren l’inici d’una furibunda campanya anti-Fuster, contra tot allò que simbolitzava la seua obra i la seua trajectòria intel·lectual, en els mitjans de comunicació valencians per presentar-lo com un enemic del país, com un renegat, de mirabilis a horribilis. Aquesta campanya realitzada pels sectors més reaccionaris i incivils de la societat —els orto/homovalencianos— iniciada ja des dels darrers dies de 19622 tingué, entre altres efectes, el d’excloure’l, com a col·laborador, de la premsa valenciana, la mateixa que abans se l’havia disputat i, pel que afecta al col·lectiu faller, la crema en efígie de l’escriptor i tots els seus escrits a la Plaza del Caudillo, l’actual plaça de l’Ajuntament de la capital valenciana —l’acte culminant d’aquest atac—, el dia 9 març de 1963, durant la Cavalcada del Ninot, en una cerimònia amb una nodrida aglomeració de públic i la presència aprovadora de les màximes autoritats locals a la manera dels antics actes de fe de la Inquisició. «Ho van fer, ja ho he dit, amb flames aïrades, davant la multitud —¡sancta simplicitas!— i amb la solemne aprovació de personatges importants», ens diu en la introducció de Combustible per a falles. Aquesta crema es repetí en algunes falles plantades a València acompanyada per la presència d’alguns versos en llibrets com aquestos de la falla de la plaça de la Mercè: «Cert llibre escrigué un fuster / que empudegà nostra essència, / demostrant-li a València / i als valencians, no voler». Aquestes accions que mobilitzaren en contra seu tot l’estament faller ja preludiaven la utilització posterior de les comissions falleres, ja en els anys de la transició democràtica, com a avançada i mecanisme de reproducció de l’anticatalanisme més primari3. I tot perquè, com ens diu Isidre Crespo, en els seus escrits sociopolítics, «el criteri que sempre el guiava era la utilitat. Per això revisava contínuament els tòpics heretats sobre el fet valencià, allò del “Levante feliz” o “la millor terra del món” o “la riqueza que atesora”, que diu l’himne ara oficial; de tot plegat, en diria Fuster la conculcació de les rigoroses regles del tabú provincià»4. O, com també afirma Antoni Furió, «la seua lluita contra el tòpic, que no era sinó una exigència d’higiene intel·lectual i moral, va ser manipulada, aprofitada pels sectors més reaccionaris i incivils per a desqualificar l’escriptor i les seues idees»5. En fi, havia comés un gran pecat, el pitjor: pensar pel seu compte i donar-ne testimoni per escrit.

Davant d’aquest atac ens trobem, per part del propi Fuster, amb l’exculpació del món faller, del propi col·lectiu.

«La meua aventura com a ‘ninot de falla’ era una maquinació de gabinet, i per això mateix ja fora de la tradició estrictament fallera». O també quan ens diu: «el tribunal resultava escassament popular, perquè la maniobra havia estat tramada en algun conciliàbul edilici» i, finalment, «tot i que el motiu difícilment podria relacionar-se amb les falles. Estic convençut que la iniciativa de cremar-me provenia d’orígens capciosos, extrafallers», citacions totes elles extretes de l’article «Reflexions d’un ninot de falla» publicat a Barcelona per l’editorial Alcides dins El llibre de tothom en 1964. Això sí, una exculpació no absenta d’aquell punt necessari per induir la reflexió: «hauríem d’analitzar per què avui —avui— el poble que les planta i les crema es deixa seduir i arrossegar per criteris, com en aquest cas, d’una miopia cívica tan escandalosa».

Però anem a pams. Estàvem en l’abundantíssima producció fusteriana de temàtica fallera —«He escrit i publicat molts articles ditiràmbics sobre la festa [de les falles], glosses efusives i comentaris interpretatius». És a dir, hi ha per a triar. I això és el que va fer l’any 1967, una tria d’entre tot allò que havia escrit sobre falles i li donà forma de llibre que es publicà a València per la impremta Fermar dins de la col·lecció «Garbí». Ja tenim Combustible per a falles, un conjunt de papers conjunturals que, com molts altres escrits de Fuster, tenen el poder d’anar més enllà del pretext en què foren publicats i convertir-se «en petites peces de gran valor literari i perfectament encaixades en

2 Diego Sevilla Andrés, professor de Dret en la universitat i ideòleg falangista, publicà el 22 de desembre de 1962 en el diari Levante un article titulat «Burguesía y separatismo», amb clares referències a qui va ser alumne seu a les aules.

3

Sobre la instrumentalització ideològica i política de la festa fallera per part del poder d’aquells moments i de com el vell valencianisme temperamental va ser aprofitat per un corrent de la dreta valenciana, que s’hi havia inserit eficaçment i instrumentalitzava de manera partidista els seus sentiments, es poden consultar diversos textos molt aclaridors del professor Gil-Manuel Hernández i Martí.

4 5

Introducció a Raons i Paraules de Biblioteca Hermes, Clàssics Catalans, 1999.

Furió, Antoni: «Un enemic de les falles: en els trenta anys de combustible per a falles» dins de Revista d’Estudis Fallers. Quaderns d’investigació social de la festa. València, 1998, núm. 4.

123 123

un volum unitari», Furió dixit6. Tanmateix no es tracta d’una tria aleatòria sinó que s’imposa una sèrie de condicionants: «només si trobaran redaccions innocentíssimes, afectuoses, sovint amb propòsit de panegíric. La seua primera destinació, en efecte, les condicionava a un to més aviat afable i càlid. Són articles originàriament publicats en revistes falleres o en aquells números especials que els diaris de València solen dedicar a les festes de Sant Josep, i és lògic que tinguen un caràcter, si no obsequiós, almenys bastant inofensiu». Per la qual cosa, els vint articles que integren aquesta obra aparegueren publicats originàriament, entre 1954 i 1967, en les pàgines dels diaris Levante (8) i Jornada (4), en la revista de València Festividades (5), en Fallas (1) i Foc i flama (1), totes dues de Gandia7, a més del text «Reflexions d’un ninot de falla» aparegut en el ja referit El llibre de tothom. Per la qual cosa, «tots els escrits ací presentats van rebre, en el moment oportú, el visto bueno necessari de la censura oficial, i que, d’altra banda, tots també, llevat del que vaig destinar al Llibre de tothom, [aquest una exempció inexcusable per Fuster atés que al·ludeixen l’incident inquisitorial que ja hem referit] han eixit al públic en plataformes tipogràfiques pròpies de la festa. [...] Com que, en les nostres latituds, els «doctes de cuina» són un mal endèmic, vull insistir-hi, em convenia de restringir la selecció a coses que sortiren en impresos fallers». A més, com «per incòmodes exigències de mercat» els textos foren escrits originàriament en castellà, excepció feta dels de les publicacions de Gandia i en el llibre miscel·lani de 1964, el seu amic Enric Valor l’ajudà en l’ingrat treball de la traducció.

Tanmateix hem de tenir present que Combustible per a falles és alguna cosa més que un recull d’escrits heterogenis i circumstancials apareguts al llarg de catorze anys, es tracta d’un veritable llibre unitari, un conjunt coherent, i tot gràcies a una estructura formal que permet ordenar i cabdellar a través d’un fil conductor comú aquestes cròniques sociològiques del fenomen de les falles. Formalment, es poden distingir tres grans blocs temàtics, a més de tres articles més: «Elogi definitiu de les falles» que serveix d’introducció —Principi—, «Un altre article sobre falles» com a un epíleg —Final— i la referida reflexió sobre la pròpia experiència personal de l’autor com a combustible —Experiència personal— amb «Reflexions d’un ninot de falla». En el primer bloc —Per comprendre—, format per cinc articles («Quan el foc és joc», «Defensa d’una desimboltura», «Teoria i pràctica de la improvisació», «Cara i creu de la burla fallera» i «Pros i contres de les falles»), es reflexiona sobre la significació de les falles, els seus aspectes positius i negatius, la seua càrrega satírica, que igual pot ser progressista com reaccionària i la seua dimensió sociològica, com a expressió del caràcter dels valencians: dels seus vicis i de les seues virtuts. En el segon —Ingredients de la festa— examina al llarg de sis texts més («Mort i resurrecció del ninot», «Humor i sàtira en els papers fallers», «Parlem dels bunyols», «Sociologia del foc d’artifici», «Les falles i el “pasodoble”» i «Fet amb ombres de roser») els components definitoris de la festa (els ninots, el llibret, els bunyols, els focs artificials, el pasodoble, l’uniforme faller) on Fuster detecta els processos de folklorització i institucionalització, així com l’aparició i transformació de les novetats festives. Finalment, en el tercer bloc, amb sis articles més («Jugar amb foc», «Risc i ventura de l’artista faller», «Les falles, tema de falla», «Gràcia i justícia per a Bernat i Baldoví», «Falles després de la riuada» i «Geografia de les falles), esbossa els orígens i la història de les falles, així com la seua geografia. Repassa com, nascudes a la ciutat de València a mitjan segle xix, les falles s’han estés progressivament per les comarques pròximes a la capital —ara molt més que en l’època en què ens parla Fuster— i com, des de seua senzillesa inicial —una festa de barri—, han passat a envoltar-se d’una parafernàlia cada vegada més carregada: himnes, presentacions, jerarquia, protocol...

Una de les coses que cal destacar és com, a pesar de versar sobre un mateix tema i respondre a un treball d’encàrrec, són escasses les reiteracions que hi trobem, un exemple més de la riquesa de recursos de l’escriptura de Fuster, que li permeten cada vegada improvisar noves variacions, «allò que salva la redundància és l’accent, l’èmfasi que hi posa l’escriptor, la forma que li dóna», ens diu Furió. Amb tot, les grans virtuts d’aquesta obra, com destaca

6

Furió, Antoni: «Un enemic de les falles: en els trenta anys de combustible per a falles» dins de Revista d’Estudis Fallers. Quaderns d’investigació social de la festa. València, 1998, núm. 4.

7

En el diari Levante aparegueren els textos «Defensa d’una desimboltura» [1954], «Gràcia i justícia per a Bernat i Baldoví» [1955], «Humor i sàtira en els papers fallers» [1956], «Pros i contres de les falles» [1957], «Les falles i el “pasodoble”» [1958], «Quan el foc és joc» [1959], «Les falles, tema de falla» [1960] i «Fet amb ombres de roser» [1963]). En Jornada, «Sociologia del foc d’artifici» [1957], «Un altre article sobre falles» [1957], «Parlem dels bunyols» [ 1958] i «Risc i ventura de l’artista faller» [1958]. En la revista de València Festividades foren publicats els textos titulats «Mort i resurrecció del ninot» [1955], «Falles després de la riuada» [1958], «Elogi definitiu de les falles» [1961], «Cara i creu de la burla fallera» [1965] i «Jugar amb foc» [1966]). De Fallas és «Teoria i pràctica de la improvisació» [ 1961]) i a Foc i flama aparegué «Geografia de les falles» [ 1967].

124 124

Gil-Manuel Hernández8, són tant el seu plantejament crític i reflexiu, com la seua voluntat de fer veure dos realitats: que la festa fallera és un complex sociocultural essencial en la història recent del País Valencià i que, a través del seu estudi, es poden analitzar millor, des de les ciències socials, les característiques, trets i transformacions de la moderna societat valenciana. Aquestes dos constatacions són les que diferencien Combustible per a falles dels estudis precedents sobre aquest tema, i marquen una clara divisòria en la investigació de la festa perquè, encara que als anys cinquanta ja es troben alguns articles que hi serviren de dèbil contrapunt —no forçaren cap canvi significatiu— a l’oficialisme regnant i a la totalització festiva9, no va ser fins als anys seixanta quan començaren a sorgir reflexions molt més serioses, especialment des del nacionalisme valencianista militant, davant la monopolització oficialista de les Falles i la seua estructuració autoritària. I ací és on cal emmarcar Combustible per a falles, el qual provocà que alguns estudiosos influïts per l’assagista arribaren a explicitar la necessitat d’un estudi futur sobre les falles10 i va fer aparéixer algunes aportacions en la dècada dels setanta, amb el rerefons del final del franquisme, la transició a la democràcia i una redefinició de la identitat valenciana en termes autonòmics, com va ser l’edició del quadern Fallas 1974 de l’editorial Gorg —on també participà com a col·laborador i com a centre d’atenció en un article de Vicent Ventura—, que val la pena ressenyar perquè, en aquell moment, alguns intel·lectuals de diversa procedència, però de nova generació, van redescobrir el valor de la festa fallera en l’explicació i possible transformació de la societat valenciana del moment, per la qual cosa van intentar cridar l’atenció sobre ella, i fins i tot potenciar indirectament canvis en la pròpia estructura de la festa, com de fet va succeir de manera marginal però significativa a partir de 1975 i, a més, van significar clarament un pont entre l’obra de Fuster i els inicis reals dels estudis fallers, que només es van fer visibles en els anys noranta. Serà en aquesta última dècada del segle xx quan, amb la irrupció d’una nova generació d’estudiosos de les Falles, vindria tota una onada de treballs científics sobre la festa, així com un ressorgiment del món de les publicacions falleres, especialment dels llibrets, que afortunadament aportaren tot allò que feia anys que era necessari: rigor, seny, treball ben fet i reflexió equilibrada. No cal oblidar que la reedició de l’obra de Fuster per part de l’editorial Bromera es realitzà en 1992, una altra data per commemorar11. Però, així i tot, el ben cert és que, segons ens ha dit recentment el

8

Totes aquestes reflexions apareixen, entre altres llocs, a «Los estudios falleros. El desarrollo de la investigación social sobre las fallas de Valencia» publicat a Anduli. Revista Andaluza de Ciencias sociales, núm. 6, 2006.

9 Es podrien assenyalar «Altres coses que cal cremar en les Falles de Sant Josep» (Nit de Foc, 1952) de Sorribes o el de Vicent Ventura, «No hay nada que explicar, está todo a la vista» (Levante-Extraordinario de Fallas, 1956).

10

Del Combustible per a falles, gràcies a la biblioteca de l’amic Ximo Sánchez, aquell any de 1967 sortiren un mínim de dues edicions. Així i tot, Gil-Manuel Hernández a l’obra citada ens parla d’un escàs impacte a curt termini ja que fou un llibre que passà prou desapercebut a conseqüència de l’estigmatització de Fuster de què ja hem parlat.

11

Mentre s’estava enllestint l’edició es va produir el traspàs de l’autor de Sueca. «La mort de Fuster el passat 21 de juny, quan aquest llibre es trobava ja en impremta, obliga malauradament a modificar aquest darrer paràgraf de la seua biografia», precisen com a nota l’editor i l’autor de la introducció de la reedició de Combustible per a falles a l’editorial Bromera.

125 125

propi Gil-Manuel Hernández, un membre destacat d’aquesta nova fornada d’estudiosos dels que hem parlat, «després d’aquell llibre, encara hui tant vigent, mai més es tornà a publicar un text d’assaig sobre les Falles, la qual cosa és un símptoma ben evident de per on han anat les coses»12. Aquesta observació és des d’una perspectiva actual, però quan aparegué aquesta defensa del món de les falles, una continuïtat del compromís que les forces progressistes valencianes sempre havien mantingut amb aquesta festa, fou rebutjada tant per les forces conservadores com oblidada per les forces progressistes, especialment pels hereus intel·lectuals de Fuster. I les Falles, lliurades a la seua sort, cosa que va ser aprofitada per un sector, com ja hem dit. Al cap i a la fi, encara que la situació ha millorat molt en el pla intel·lectual, continua havent-hi entrebancs per a dir certes coses, entrebancs suficients per a potenciar un clima d’autocensura i reblaniment, inseparable de les considerables dosis de conservadorisme i conformisme que caracteritzen el món faller actual.

En fi, una contribució impagable per al món de les falles, que es revolta contra el tòpic, però no tant contra el tòpic faller, sinó contra el tòpic de l’hostilitat i la displicència de Fuster envers les Falles i la cultura popular i que, coincidint amb la ressenya que hi féu Ramon Ramon, hauria de ser lectura obligada per a qualsevol faller que es preara de ser-ho. I, amb la mateixa confiança que Antoni Furió declarà,13 «algun dia les falles i el món faller llegiran aquest llibre sense prevencions i reivindicaran Fuster com un dels seus, almenys com un dels qui més i millor —i més amablement també— han escrit sobre la festa de les Falles» per la qual cosa, parafrasejant el propi Fuster, hauríem de poder dir que, de no ser per un trio de suecans ben coneguts, les falles de València no haurien arribat a completar-se! Sueca ha contribuït al tinglado amb tres ajuts decisius: la invenció del llibret, gràcies a don Josep Bernat i Baldoví, la partitura d’El fallero, mitjançant el mestre Serrano, i la reflexió aguda del món faller amb l’homenot del carrer Sant Josep, Joan Fuster. Per a açò, una de les coses que caldria seria que es compliren aquells versos del seu poemari Ales o mans (1949): Passaran, passaran odis i estrelles, que per a tots, el temps, ens el donarem, passaran nacions, espigues, mines, i només romandran les paraules.

En resum, estem davant d’una fita important dins dels estudis fallers, un referent impagable per entendre millor el nostre folklore i tot el que ha comportat: Fuster va ser un atent observador —així es defineix en diverses ocasions, com un observador— de la festa fallera, a la qual dedicà algunes de les seues pàgines més amables. «A fi d’evitar equívocs imprudents i innecessaris, convindrà que el lector sàpia, ja des d’ara, que aquest llibre no és, precisament, un pamflet contra les falles» o «només s’hi trobaran redaccions innocentíssimes, afectuoses, sovint amb propòsit de panegíric. La seua primera destinació, en efecte, les condicionava a un to més aviat afable i càlid», continua afirmant al llarg del Combustible. Però els escrits de Fuster no són, no poden ser-ho, merament evocadors o descriptius, costumistes, són sempre papers que transcendeixen la mera descripció de la festa per oferir una aguda reflexió sobre la societat valenciana, que aprofiten els ingredients de la festa —i en primer lloc els tòpics, que són un reflex exagerat de la realitat, una caricatura— per a analitzar el caràcter i el comportament dels valencians, de la societat valenciana. A més, com ha dit Toni Mollà, l’assagista suecà «fou, per a higiene mental nostra, un antídot contra la paràlisi mental que ens tenien reservada, l’agitador moral i el revulsiu de l’endormiscada nòmina d’escriptors valencians de l’època, el primer a desemmascarar els ressorts del silenci i a impugnar la manufactura del consentiment oficial»14. Perquè, si bé les falles poden ser una manifestació del caràcter festiu dels valencians, també poden ser un instrument molt poderós per controlar la societat i per mantenir un concepte moralista tradicional, que impedesca l’avanç i el progrés i permeta la manipulació política i l’immobilisme, i davant d’aquestes intencions s’ha d’estar despert i denunciant. I això també ho aprenguérem de Fuster.

Per concloure, res millor que les paraules que aparegueren a la contracoberta de l’edició de la col·lecció «Garbí»: «Combustible per a falles és un llibre escrit amb la proverbial agilitat i agudesa de Joan Fuster, sobre un dels

12 13

Hernández i Martí, Gil-Manuel: Focs de Falla. Articles per al combat festiu. València, Obrapropia, S.L., 2011.

Furió, Antoni: «Un enemic de les falles: en els trenta anys de combustible per a falles» dins de Revista d’Estudis Fallers. Quaderns d’investigació social de la festa. València, 1998, núm. 4.

14

Mollà, Toni: «Una obsessió civil» dins DD.AA: Joan Fuster: Dies i treballs. València, Conselleria de Cultura, 1993

126 126

&456%* '050(3®'*$ '&%&3*$0

temes on el mite i la deformació han fructificat més entre nosaltres. Però encara tractant aquest tema, Combustible per a Falles és molt més que un llibre “de falles”. Fuster ha sabut fer, prenent com a base les festes valencianes, una pàgines on s’hi reflexa i analitza la vida i la mentalitat dels valencians». Això és tot.

Per cert, aquella temptació en la qual no va voler caure Joan Fuster, nosaltres no l’hem poguda resistir i reproduïm la crònica apareguda un 17 de març de 1962 en el setmanari barceloní Destino, en la seua secció «Postal de Valencia», intitulada «Las fallas, entre Sacha Distel y Josefina Baker», perquè exemplifica la tesi defensada per Fuster, tal i com ell reconeix en la introducció de Combustible per a falles; de la rèplica no en volem saber res, si l’autor de Sueca no li donà notorietat, no serem nosaltres en aquests moments qui li la donem. Així mateix, adjuntem dos articles més: «Política y Fallas», aparegut en el diari barceloní Tele/eXprés un 26 de març de 1976 on, a pesar del canvi d’època i la llunyania del Combustible, tracta, a partir d’una gresca una nit de la crida d’aquell any, la instrumentalització de la festa, de la seua politització, com ja havia manifestat en l’obra de 1967; i «Cuando las fallas fallan» publicat un 3 d’abril de 1978 en el setmanari madrileny Por favor, encara que ens parla d’allò que havien de ser i no seran les primeres falles de la democràcia: que els fallers explotaren contra qui els van emmordassar i cohibir. No va ser així. Com veiem, la relació de Fuster amb les falles és alguna cosa més que Combustible per a falles. La presència de tots tres l’hem d’agrair a l’amic Isidre Crespo, qui ens ho ha fet arribar, així com cal fer constar explícitament que, en aquest cas, un altre amic, Emili Navalón, és qui ha fet la tasca de traduir aquests articles de Fuster. I ara sí que és tot.

127 127

Fuster i falles Les falles, entre Sacha Distel i Josefina Baker

+PBO Fuster %FTUJOP Oย QQ Traducciรณ: Emili Navalรณn Ramon

128 128

C

om vostés saben, les falles de València són una festa totalment popular, en el més complet sentit de la paraula: del poble, pel poble i per al poble. Van nàixer com a gatzara veïnal en els barris menestrals de la ciutat, i encara avui, després de cent anys d’ascendent auge local i turístic, mantenen intacta l’estructura i la intenció dels seus orígens. I açò és el bo i millor de l’assumpte. Perquè, malgrat la complexa xarxa d’interessos que han acabat per aplegar-s’hi, les falles continuen sent una explosió espontània de jocunditat i de malícia que surt de les mateixes entranyes de les classes modestes de l’urbs. València, des de fa un segle, és una ciutat sense gaire aristocràcia i amb una burgesia més aviat anèmica i lenta: el poble, abandonat a si mateix, però amb una vitalitat considerable, va fent i obra i actua a la seua manera, que és —meridionals com som— estentòria, mordaç i aristofanesca. Durant molt de temps, els residus fòssils de l’aristocràcia i la gent fina i acabalada es va mirar amb una certa aprensió les efusions populars de les falles: els semblava un espectacle groller, vulgar i indiscriminat. Des de fa poc, les coses han canviat una mica. Les persones de posició van sentir enveja de la sorollosa joia popular: València es divertia amb les seues falles, i ells quedaven al marge del xivarri urbà. I van decidir incorporar-se a la festa. L’abundància de nous rics, nascuda de les últimes prosperitats agràries i mercantils, va contribuir a bastament al tomb d’aquests petits esdeveniments.

El resultat ha estat molt curiós. De sobte, València ha vist la bona societat col·locar-se parasitàriament al capdavant de les falles. Filles de foscos marquesos, d’opulents comerciants, de coneguts jerarques, van passar a ocupar la dignitat de reines de la festa —això que en diuen fallera major—; els sorpresos fallers de barri es van trobar alimentant solemnes actes oficials, amb presidències il·lustres i vestides de jaqué i discursos en castellà acadèmic; la sàtira rupestrement vigorosa, salaç i grata de la tradició del carrer va rebre la sobrecàrrega de molta ganga cursi, mestissa i de pur oripell. Tot això resultava una mica fals i desplaçat. El món faller autèntic era —i és— una cosa molt diferent, sens dubte. La bona societat, tanmateix, li ha pres gust a la cosa. I ara està engegant un altre recurs pseudofaller, que duu camí d’assolir excelses proporcions: parle de la institució del parador. Les revetlles annexes a les falles —xaranguetes i orquestrines barates per a ús dels veïns, a la intempèrie benigna del març valencià— es van arrecerar un dia en envelats sense pretensions. Avui, els envelats en qüestió estan passant a mans de la gent bé o hi cerquen llur clientela. Han esdevingut veritables sales de festa d’upa, amb entrades i abonaments a preus prohibitius i programes d’inesperada sumptuositat. Són un al·licient més de la setmana fallera, sens dubte. Però se situen, igualment, fora de les falles i de la seua animació autèntica. No ho dic amb aire de censura —per a què?—: em limite a constatar un fet.

Per al Sant Josep de 1962, el cens d’atraccions expressament importades a València, amb objecte d’actuar en els paradors elegants, és realment aclaparador. Encapçala la llista ni més ni menys que la venerable Josephine Baker, de remotíssim prestigi. Dalida, Sacha Distel, Bob Azzam, Rudi Ventura, Robert Jeantal, les conegudes Peters Sisters —tres dames de color, de bon any, que canten tan bé—, els ballets d’Alfredo Alaria, el Dúo Dinámico, i altres números que sent molt no recordar, seran brindats a l’expectació indígena durant aquestes festes falleres. La llista és excel·lent, segons l’opinió de persones autoritzades en el ram dels gèneres frívols. Fins i tot s’hi afegeixen alguns campions del twist —Gelou, de França, Fedi, d’Itàlia— que puguen proporcionar l’oportú magisteri als fils à papa delerosos d’aprendre la dansa de moda. La tafaneria ciutadana insisteix a ponderar els considerables honoraris que cobraran per llurs intervencions en els paradors aquests distingits artistes fallers. No cap dubte que, tenint en compte la categoria internacional de la majoria d’ells, aquestes remuneracions han de ser fabuloses, i llur repercussió en les tarifes tindrà també un abast prodigiós. Els autòctons rics i els forasters d’idèntica classificació pagaran el que faça falta per a divertir-se a la seua. I València, durant uns dies, s’admirarà de concentrar tantes celebritats lleugeres.

Mentrestant, el poble de sempre plantarà les seues falles, riurà amb elles, menjarà bunyols i complirà el ritus íntegre de les jornades de xerinola de Sant Josep. La ciutat s’ha arbitrat així una mena de carnestoltes subreptici, d’agradable temperatura social. Els valencians són gent feinera i activa, i alhora molt sensible a l’encís de les festes. Em sembla molt satisfactori que tots dos sentits es deslliuren fins al màxim de la seua resistència. Al capdavall, allò important és saber compaginar —perdó per la terminologia arqueològicament orsiana— el treball i el joc. Com a joc, les falles ho són en grau feliç: joc popular, aparatós i jocund. Els paradors i llurs exímies atraccions no hi tenen res a veure, però és igual. Contribueixen, de rebuig, a augmentar el ressò de les dates falleres. Tota pedra fa paret, diu benèvolament el poble. Així siga.

129 129

Fuster i falles PolĂ­tica i falles +PBO Fuster Tele/eXprĂŠs #BSDFMPOB EF NBSĂ&#x17D; EF TraducciĂł: Emili NavalĂłn Ramon

130 130

A

questa vegada, segons que sembla, s’ha posat tothom d’acord, la Junta, el Consell, els editorialistes de la premsa local, l’extrema dreta militant. Bé: tant com posar-se d’acord, no, clar; però han coincidit, curiosament, en protestar contra qualsevol temptativa de polititzar les falles. El fet —la commovedora unanimitat— fa que pensar: alguna cosa no hi funciona bé. De qualsevol manera, no seré jo qui s’hi capbusse per a esbrinar-ho. Pel que sembla, aquesta sorprenent col·lusió arranca d’un breu episodi d’aldarull que es va produir al principi de les festes. Durant la celebració de l’acte de la crida —discursos oficials, himnes oficials— uns grups de persones van treure tres o quatre pancartes i un parell de banderoles, i van cridar això que se sol cridar últimament. El rebombori va dificultar l’audició de les al·locucions, i va acabar com solen acabar aquestes anècdotes. Almenys, així la van contar els periòdics el dia següent.

I el dia següent mateix van començar les vestidures esquinçades. Els senyors de la Junta i el Consell es van afanyar a qualificar com a negativa la maniobra: a un li agradaria que es donaren tanta pressa a denunciar com a negatives incidències bastant més greus que registra l’actualitat valenciana. Però és igual. I els altres, què en podien dir fora del que han dit?

Jo, ni entre ni isc en això de les falles: em limite a cotitzar a la del meu barri, escric de tant en tant un paper sobre la festa —sumant-ne alguns, fins i tot tinc un llibre sobre el tema, per al que vulguen manar, Combustible per a falles, es titula—, i fins avui faig una ullada als números més divertits del programa. Les falles són un fenomen social molt complex, que cap veí mitjanament observador pot passar per alt. De la petita gatzara menestral i republicanota que van ser en els temps d’arròs i tartana, han esdevingut, en la ciutat de València, una xarxa imponent de control de la ciutadania a través dels organismes municipals. Els fallers de base a penes s’han adonat del parany en què han caigut. Després de 1939, les comissions i llurs xicotes han anat i tornat d’acord amb les ordres emanades del regidor escaient, qui, com Déu el Nostre Senyor, premia els bons i castiga els díscols. Fa un parell d’anys, la temptativa fallera —d’un parell de falles— d’organitzar un concurs de teatre en la llengua del país, va ser escapçada implacablement pels edils o llur cap de centúria i no hi va haver recepció o concentració de personatges elevats que no tinguera, com a cor general innocent però automàtic, l’eufòria fallera. La llista de detalls seria inacabable.

131 131

Per tot això, i per més raons, no entenc el escrúpol de no polititzar les falles. Si més polititzades ja no poden estar! Negar aquesta evidència és pur fariseisme —els uns— o pura ximpleria —els altres—: enfrontar-se amb aquesta politització bàrbara i burocratitzada sempre serà una gestió higiènica. Cabria discutir l’oportunitat dels procediments, i m’abstinc de fer-ho. Cadascú que s’apanye amb la seua opinió, amb els seus recursos i amb els seus riscs. El que resulta inadmissible, es mire per on es vulga mirar, és que invoquen la independència de l’efervescència popular, quan, de moment, continua estant mediatitzada i dirigida.

Es tracta d’una manipulació de les multituds decididament planificada. I no tant la falla en sí mateix —i en ocasions, també—, com la mobilització de què són objecte els individus que la promouen, el que compta.

Els il·lusos de qualsevol eventualitat del sufragi universal immediata estan obligats a pensar en l’estructura de cacics que, dins de la capital, suposen els tentacles de la Junta (no Democràtica) Central Fallera. El problema, exactament, reitere, no és el de polititzar les falles: és el de despolititzar-les, que deixen de ser una dependència dòcil de l’establishment.

En el fons, la gresca de la nit de la crida, que té llargs antecedents, poguera haver servit com a reflexió als grups anomenats demòcrates. La pressió clamorosa dels assistents a la cerimònia va forçar les autoritats i jerarquies, per exemple, a canviar d’idioma: a tornar a l’idioma del poble. En aquell moment, en què encara no existien juntes ni consells, però en què les coercions automàtiques eren més dures, es va aconseguir això. Va ser la primera temptativa de despolititzar —desoficialitzar— les falles. En cas d’haver existit ja una Junta i un Consell, amb el seu condom tàctic, l’espectacle continuaria sent diferent. I no és que jo crega que s’haja guanyat una gran batalla en aconseguir que els batlles i les falleres majors facen servir el vernacle. En realitat, la crida no ha deixat de ser un acte polític: el míting dels successius alcaldes. Em basta la constatació d’aquesta obvietat per a refermar-me en el meu argument: la politització de les falles des de les coves de l’Ajuntament. En els pobles és una altra cosa. En el meu, els fallers d’enguany han blasmat l’alcalde i la corporació municipal: afortunadament. I, afortunadament, també, l’alcalde i la corporació han suportat la iniciativa crítica: un tant al seu favor, s’interprete com s’interprete. Malgrat tot, el mecanisme coordinador continua en marxa. Les amenes ofrenes piadoses, per exemple, són polítiques. En el calendari de la meua

132 132

falla llig aquest projecte per al dia 19, festivitat de Sant Josep: «...perquè a les 10 tenim que anar totes les falleres i fallers a [la parròquia de] Sant Pere a sentir missa, que n’hi ha que fa temps...» Que fa temps que no han posat els peus en una església. I ho faran per l’ordene i mane. Últimament, s’ha desencadenat una pluja de fulls volants sobre els pacífics contribuents que acudeixen a una mascletà o a una desfilada. Procedeixen dels grupuscles ultres. I naturalment, es presenten com a defensors de la apoliticitat de la festa. Si el Consell i 1a Junta no s’havien assabentat —i em tem que no s’assabenten de quasi res— de la fatal i vigent politització de les falles, ara ho experimenten en termes d’amenaça. L’astúcia dels ultres és grollera: han tirat una ciclostilada amb signatures de l’enemic, tan increïblement idiotes, que ningú amb sentit comú se les creurà. Però ells s’inventen el maniqueu, provocativament, per a justificar una represàlia possible. No necessiten utilitzar el truc, però ho han fet. I amenaçar de mort, o de lesions, a individus que ja s’havien manifestat contraris a la politització de les falles. M’imagine que el lector no comprendrà el que passa (encara que no passe res): el que passa és que els dispositius de la pallissa no estan predisposats al fet que les falles es despolititzen. Si, de pas, diuen el que el mar trau a les vores al ministre Fraga, i el Govern Civil i el ministeri fiscal s’abstenen d’intervenir, pitjor per al senyor Fraga. I, personalment, no m’importa: «son pláticas de familia... », com recitaven en el Tenorio. El projecte de les amenaces és preservar la politització fallera. La de sempre.

La candor de la Junta i el Consell, en un rampell de populisme, arriba a l’extrem de concedir un premi —o un contrapremi— a la falla més democràtica, sense que hi haja instàncies de concurs. Pobre falla la que reba el llorer de l’oposició! Es veurà afligida per l’orxateria administrativa de la plaça del Caudillo1. Li negaran el pa i l’aigua per a la pròxima temporada. Però no em sembla gens malament la iniciativa. Serà una manera d’espavilar els fallers: que s’adonen de la seua alienació per molts conceptes i per moltes alcaldades.

Jo no m’hi faig il·lusions: el faller-tipus, en la majoria de les falles de València ja no és poble. No és el faller d’arròs i tartana d’en Vicent Blasco. Les seues bandes de música no saben tocar La Marsellesa —que, entre De Gaulle i Giscard, i molt abans, com ho assenyalava irònicament Chesterton, és una peça tan poc revolucionària com el Home, sweet home—, i prefereixen el Para ofrendar, que és l’himne de la Unió Patriòtica, o, almenys, del romanonisme suecà. Com despolititzar aquesta política i començar de bell nou? Com tornar a les falles llur llibertat, llur amnistia —van patir censures letals— i llur autonomia? Pense en les falles dels anys trenta, quan els que les feien —els artistes— no esperaven l’almoina municipal d’un habitatge, ni els escriptors de llibrets confiaven en un premi, ni les comissions s’agenollaven davant de cap capitost, ni anaven a missa per obligació ni per devoció. Les falles del 1976 pogueren ser, o pogueren haver sigut, una mòdica ruptura. No ho són... En 1977?

Nota del traductor: 1-L’actual plaça de l’Ajuntament de la ciutat de València, va rebre el nom de plaza del Caudillo entre els anys 1939 i 1979. Després es va anomenar plaça del País Valencià, fins l’any 1987, quan es va aprovar el nom actual.

133 133

Fuster i falles Quan les falles fallen

+PBO Fuster Por favor .BESJE Traducciรณ: Emili Navalรณn Ramon

134 134

E

n el moment d’escriure aquestes ratlles, les cèlebres i celebrades falles de València encara estan en tràmit de muntar-se. Teòricament serien les primeres falles de la Democràcia: unes falles en llibertat. Les notícies que han saltat als periòdics locals, d’antuvi, és que continuaran sent unes falles feixistes. Una falla és una barreja combustible —i destinada a les flames— amb ninots i escenes de sentit satíric. En un principi, la broma requeia en el veïnat estricte, i després es va ampliar amb temes de major envergadura. Durant el Franquisme, aquesta festa popular va ser dràsticament controlada per la grotesca fauna que va ocupar l’Orxateria Administrativa de la Plaça del Caudillo: l’Ajuntament eternament blau. Quan venia a València el General, o un ministre, el regidor de torn —un Lainosa, fins avui— tocava el xiulet, i una multitud ingènua i folklòrica aplaudia d’allò més. Molts dels de l’aplaudiment eren blasquistes, o fills de blasquistes, republicans de tota la vida. La idea que la sàtira tendeix a ser reaccionària és una bestiesa. Però la sàtira fallera actual no pot ser més ultra.

Les víctimes, enguany, pel que sembla, seran els polítics parlamentaris. Suárez, González, Carrillo, hi haurà algun Tierno fins i tot, en caricatures, seran cremats amb un inri còmic més o menys encertat.

Com la València pre-pre-autonòmica i l’avui pre-autonòmica, ha estat dominada i continua estant-ho — Martín Villa els protegeix— per una fauna lúgubrement cavernícola, el més lògic fóra que la reacció fallera, per instint popular, se centrara contra els residus digitals del Franquisme. Doncs no: incineraran Suárez, González, Carrillo, i no el càncer franquista que els rosega. Les falles submises a Franco i als seus regidors, confessionals fins al punt d’anar a missa i resar el rosari en una cercavila anomenada Ofrena, i catalanòfobes per consigna, es contradiuen. No són el que haurien de ser. Llur manipulació és tan evident, que fa feredat.

El més natural fóra que, en aquest primer any de democràcia, els fallers explotaren contra qui els van emmordassar i cohibir. Llur alienació és tan pregona, que, de fet, les falles de València són una mena de Front de Joventuts o de grups de Força Nova, amb un escarransit accent vernacular.

Un segle enrere, en Vicent Blasco Ibáñez descrivia una falla de veritat. És en Arroz y tartana, si no recorde malament. La falla de barri, a València, aleshores, era una simple —i de vegades cruel— invitació a la hilaritat. Però la xaranga, mentre cremaven els ninots, tocava La Marsellesa. Pobre Blasco! Com el tergiversen!... Les bandes de música, quan crema una falla, entonen allò del «Para ofrendar nuevas glorias a España», que és el Cara al sol de la UCD, i fins i tot del PSOE i del PCE, i d’uns divertits radicalsocialistes d’insigne vaguetat... Les falles, avui, són d’extrema dreta: literalment fatxes. Deixe de banda les excepcions, que sempre n’hi ha. No hi ha cap manera que una falla, una sola, s’estime més La Marsellesa al «Para ofrendar»? Ací encara no hem pres la Bastilla...

135 135

Joan Fuster Nosaltres els valencians 50 ANYS DESPRÃ&#x2030;S

19-III-93

3FUSBU EF +PBO 'VTUFS QFS +PTFQ 1MB /BSCPOB UJG

.ļĹĹË&#x161; 5POJ Espill dâ&#x20AC;&#x2122;Insolències &E #SPNFSB "M[JSB

136 136

A

l març de 1963, avui fa 30 anys, la falla de la plaça del Caudillo de la ciutat de València va cremar una efígie de Joan Fuster. El fet no constituïa cap homenatge al nostre més gran escriptor del segle XX. Ben al contrari, es tractava d’un autèntic acte de fe contra un suposat heretge nacional.

Joan Fuster, durant l’any 1962, havia publicat tres llibres clau en la seua producció de temàtica cívicopolítica: Nosaltres els valencians, El País Valenciano i Qüestió de noms. El contingut d’aquests llibres impugnava tots els tòpics vigents sobre la realitat valenciana i plantejava una perspectiva de futur basada en un projecte alternatiu d’identitat nacional.

La reacció de les anomenades forces vives i de l’entramat periodístic oficial va ser foribunda. La premsa de la ciutat de València va instrumentalitzar una forta campanya contra l’assagista a qui van acusar calumniosament de no sé quantes mentides i falsetats. La crema del ninot de Joan Fuster, davant dels mandamassos de la ciutat, va ser tot un símbol. A la manera del sant Ofici inquisitorial, l’ajuntament franquista de València va voler donar exemple a la ciutadania. El foc festiu i alegre de la falla es convertia, per una vegada, en arma justiciera i purificadora dels excessos intel·lectuals i catalanistes de l’escriptor. A partir d’això, tothom ja sabia a què atenir-se si es desviava, ni que fóra de pensament, de les essències del valencianisme ben entès que han defensat sempre els dirigents de la Junta Central Fallera de València.

La trista paradoxa és que cap intel·lectual valencià no ha escrit unes pàgines més boniques i apassionades sobre les falles que Joan Fuster. No és debades que, amb el suggerent títol de Combustible per a falles, va recollir els seus articles en un llibre imprescindible per a qualsevol aproximació al món faller.

El foc, els ingredients de la festa i la seua història, els llibrets, la gràcia fallera, la música o els bunyols van ser motius perquè Joan Fuster escrivira una sèrie d’articles plens d’estima sincera per una festa que, ell, com a suecà, no tenia per què sentir com a pròpia. A pesar d’això, en els seus escrits va saber transmetre el millor dels seus sentiments d’una manera memorable des del punt de vista periodístic i literari.

I és que, a València, alguns, atrinxerats darrere de la seua ignorància, quan senten la paraula intellectual, es posen els saragüells i, amb un ramplell barbàric, encenen una falla. Per si de cas.

137 137

138 138

Falla encesa

Des del cor de la nit, la primavera certa ja sobre el ròssec d’un perfum, salta, i s’esmuny, i es corba, i s’adelera per fer-se clara entre una flor i el fum.

Joia endintre, destria fugissera la gràcia rabent del seu costum: tot s’hi sent breu, o fácil; i s’advera el món més gerd sota un festeig de llum.

Ah, la cendra que cau com un rou tímid, que reposa sabent-se encís del límit, que còpia el record tan dolçament!

Secret de vol i joc, la flama alçada estrafà el guspireig de l’estelada, i ens carrega l’esguard d’enyorament. +PBO Fuster Pensat i fet

139 139

140 140

Aquesta comissió agraïx sincerament la col·laboració de les següents firmes comercials la qual és un important suport sense el qual no es podria haver portat a cap la realització i publicació d’aquest llibre.

141 141