Falla Prado Televisió 2022 - De la nit al dia

Sumari EDITA: Associació Cultural Falla Prado.

EQUIP DE REDACCIÓ: Noe Alberola, Jaume Talens, Cristina Ortells, Enric Marco, Eva Álvarez, Alícia Ortells, Ruben Tello, Rosa Donet, Clàudia Blasco, Jose Pastor, Pablo Sañudo, Rafa Grau, Laura Donet, Hector Boigues, Àngela Cortijo i Belen Grau.

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA: Rosa Magraner i Cristina Ortells.

ARXIU FOTOGRÀFIC: Rosa Donet, Alba Estornell, Ke Foto i Cristina Ortells.

PUBLICITAT: Comissió gestora.

DISSENY: Estudi Applica’t.

MAQUETACIÓ I IMPRESSIÓ: Ida2 Impresión Digital.

DIPÒSIT LEGAL: V-415-2012 El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis per a la promoció de l’ús del valencià de l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna.

La Falla Prado vol agrair a les empreses que han col·laborat, i a totes les persones que han prestat els seus documents, imatges i records per a l’elaboració d’aquest.

Els continguts del mateix es van tancar el 28 de gener del 2022.

Pots trobar el nostre llibret en format digital a la web https://issuu.com/fallaprado

De la nit al dia A pocs metres del meu col·legi, s’ubicava el taller de Julio Monterrubio. Per a nosaltres, aquest artista faller era una espècie de semidéu. Al llarg d’aquelles avorrides classes de geografia impartides pel Pare Benito o eixes tenses lliçons de llatí del pare José Luis, una de les nostres vies d’escapament era pensar que, a escasses passes de la nostra aula, s’estava construint la falla de la Plaça del Pilar, la favorita per tal d’alçar el palet amb el número 1 a la ciutat de València. Açò ens omplia d’orgull i ens motivava a passar-nos alguna noteta oculta citant-nos per anar a tafanejar el que es coïa al taller, després que sonara el timbre de l’escola. Sabent, això sí, que l’escena seria la mateixa, cercar, per xicoteta que fora, l’escletxa d’alguna finestra per tal d’aixafar un ull en ella i poder albirar qualsevol detall del cadafal. Monterrubio tenia pintades totes les finestres, guardava un secret d’Estat. Monterrubio no sols tenia el do de plantar falles de secció especial, Monterrubio coneixia el secret de les Falles. Les Falles són un moment de màgia i per tal de crear il·lusionisme, cal ocultar el truc.

La fallera major oculta el vestit fins el dia de la presentació, la fallera que estrena indumentària oculta eixe secret fins la desfilada de l’ofrena; la comissió fallera guarda dintre d’una caixa forta de set claus l’esbós de la falla fins que el llibret el desvetla; el president de la falla guarda en la butxaca una llista amb els noms que conformen el seu equip directiu fins que ho anuncia a la junta; les padrines i padrins de la falla, almenys al meu poble, s’anunciaven, per sorpresa de tothom, a l’acte de la presentació de les falleres majors; i no hi ha paper més confidencial que el que conté la relació dels premis de qualsevol concurs faller. Les Falles són una festa cíclica que sap ocultar de manera excelsa els seus elements, per a tornar a sorprendre’t març darrere març.

D’elles sols sabem que, quan arribe un quinze de març, invadiran els nostres carrers i places i que, a la nit de Sant Josep a una hora, sempre indeterminada fins que es fixa el dia d’abans, desapareixen envoltades en flames.

Falleritzant a Joan Fuster, enguany, ja, centenari, podem dir allò que les Falles seran ocultes o no seran. I que, en l’actualitat, per tal de mantindre eixa màgia que li atorga el secret, el misteri, han de lluitar contra les xarxes socials i eixa lacra que és el consum d’informació ràpida i l’amor per la fama fugaç de la postura. La dictadura del ‘m’agrada’ efímer pot acabar amb l’encís de la festa, desnaturalitzar-la, usurpant-nos eixe moment de trencar el paper de regal que embolica eixe present que rebem quan arriba març.

4

De la nit al dia

Encara sort que sempre hi ha guardians de les essències, de les essències ocultes, com les falleres i falleres de la Plaça del Prado de Tavernes. Pobretes i pobrets! Al febrer del 2020, amb la seua programació televisiva impresa en un llibret, desvetlaren molts dels ingredients que ocultaven al llarg de l’any, i amb els quals pretenien sorprendre’ns la Setmana Fallera. Però un virus, que s’ocultava entre nosaltres, ho deixà en res. Ara, tot el món ja sap, des de fa dos anys, quines són les nostres falleres majors del 2022, quins artistes planten els cadafals, no hi ha cap vallera o valler que no sàpiga l’alçada i el nombre de ninots dels monuments fallers que el dia 15 traurem al carrer, a més de poder recitar de carrereta l’hora, el minut i el motiu de cada acte de la Setmana Fallera. El COVID-19 no sols ens ha deixat dos anys sense Falles, sinó que també ens ha revelat el nostre secret millor guardat, dos anys abans de desqualificar-lo.

Per això, hem decidit dedicar el llibret que sostens amb les teues mans a aquell element de la nostra festa que, enguany, trobarem a faltar: el secret, el misteri, la cara oculta de les Falles, aquella que les converteix en màgiques. D’aquesta manera, en aquest llibret, hom pot trobar textos connectats, els uns amb els altres, amb la idea de l’enigma, d’una cosa amagada, del que és obscur i secret. Escrits que van des de reflexions sobre les festes clandestines durant l’època de les restriccions, fins els que versen sobre la cara oculta de la Lluna, passant per aquells que parlen d’eixes grans desconegudes com són les criptomonedes, el misteri de la mar, l’enigma de la pintura de Leonardo Da Vinci sobre el darrer sopar de Jesucrist, els túnels i refugis amagats sota terra i exacavats a la Guerra Civil o l’economia submergida, entre d’altres. Tots programats en este canal de televisió, que és el llibret del Prado, que, aquesta vegada, emetrà de matinada, la millor franja horària per a mantindre un secret.

Falleres i fallers, veïnes i veïns, ja és hora de llegir el llibret del Prado. Ja ha aribat el moment de descórrer l’espés vel. Les Falles porten massa temps ocultes. Per fi, la màgia invadirà les nostres vides!

Rubén Tello i Sànchez

5

Falla Prado Televisió

Programació de matinada 01:00

Noticiari faller - Edició nit Pàg. 7

03:00

Què amaga la nit?

Pàg. 56

Mirades a l’ombra Pàg. 58

La invisibilitat del virus

Pàg. 66

La cara oculta de la lluna

Pàg. 72

Els secrets que amaga la mar

Pàg. 78

Economia submergida Pàg. 86

Diners o il·lusions Pàg. 90

La melodia encoberta Pàg. 98

Història soterrada Pàg. 104

El perfecte amagatall Pàg. 108

Bruixeria Pàg. 112

Les festes clandestines Pàg. 116

Portes tancades Pàg. 122

08:00

De Bon Matí

Pàg. 128

CRISTINA MARTÍ I MARTÍNEZ Fallera Major de Tavernes de la Valldigna 2022 La nostra aventura va començar a l’estiu del 2019. Quina il·lusió teníem totes de representar les falles de Tavernes. Despreníem tanta força juntes, que tot ho féiem tremolar allà on anàvem. No sols ens unia una forta amistat, ens unia també un gran sentimient envers les falles i sobretot, el fet de viure la festa fallera molt apassionadament. La diversió estava més que assegurada, i així va ser. En cada acte Cristina brillava amb llum pròpia i la seua cort l’acompanyàvem amb pas ferm, súper orgulloses de veure-la tan feliç. Teníem moltíssima activitat, ja s’acostava la setmana gran. A les nostres cases la vida era un no parar, ni tan sols ens donava temps a veure cap altra realitat. En aquell moment exprímiem cada acte i el nostre major problema era que ens apareguera el cansament. Sentíem notícies però semblaven llunyanes, que no anava amb nosaltres. Però el món es va paralitzar i el nostre somni per suposat, també. Van ser mesos d’unió a distància, de germanor, de solidaritat, de nervis i per què no dir-ho, de por, de molta por. No sols ens havien furtat un gran moment, ara patíem pels nostres, per la salut i l’economia de tothom, els ànims no estaven per a res. Però la nostra estima i amistat ha estat sempre palesa i no hem perdut mai el contacte, ben al contrari, les videoconferències eren habituals i els xats més actius no els podíem tindre.

Hem estat dos anys pendents de la salut pública. Dos anys on han canviat molt les nostres vides, fins i tot dues de la cort hem sigut mares. Però sobretot, s’han reforçat les nostres prioritats: l’estima pels nostres, les ganes de viure, de valorar més el dia a dia i d’apreciar cada minut dels bons moments. I si fa dos anys teníem ganes de falles, ara ja no es poden ni mesurar.

Cristina, la teua cort sempre estarà al teu costat siguen falles normals o atípiques. Vam començar aquesta aventura per tu i et donem les gràcies per tants bons moments que ens has regalat.

Sabem que, passe el que passe, aquest març ens regalaràs el teu millor somriure i ens mantindràs amb ànims i amb força per gaudir al màxim del que puguem celebrar. Eres una gran fallera i encara millor persona, et mereixes tancar el teu regnat amb la màxima explendorositat.

La teua cort estarem sempre ben a prop, per fer-ho possible.

Esperem que enguany per fi, puguem cremar juntes la traca final del nostre somni i donar pas a noves il·lusions falleres.

Maria Ciscar i Pons

Salutació de la Fallera Major MIRIAM ESTORNELL I GASCÓN

Fallers i falleres de la Falla Prado, mai haguera imaginat estar dirigint-me a vosaltres de nou com a la vostra fallera major a través d’aquest llibret faller.

Les falles 2020 prometien ser les més emocionants de la meua vida, compartia amb vosaltres cada acte i em féieu sentir especial allà on anava.

Però just quan pareixia que començava la setmana més important de l’any per a mi, el món es paralitzava i vos promet que mai podré oblidar aquell 10 de març. Ens anunciaven oficialment que no hi hauria falles, i la sorpresa va ser tan gran que vaig tardar uns dies en assimilar que la culminació del meu somni hauria d’esperar. No va ser gens fàcil, però ara, recordant-ho amb perspectiva, va ser el més encertat: una pandèmia mundial havia arribat per a quedar-se i el món faller havia d’estar a l’altura.

Els fallers i les falleres vam ser un exemple de responsabilitat, solidaritat i valentia, ens vam reinventar per a celebrar unes falles virtuals inaudites i fins i tot vàrem aprendre a reunir-nos a través de les pantalles per poder seguir gestionant-ho tot des de la distància.

Tanmateix, una cosa vaig trobar a faltar: el caliu de tots vosaltres. Tot i que a dia de hui ja puc sentir les vostres abraçades, encara em resulten estranys els vostres somriures amagats davall les mascaretes.

Amb tot i això vull donar-vos les gràcies per seguir formant part de la família fallera que som, per seguir augmentant el cens de la nostra comissió a pesar de les adversitats i per seguir fent que esta forma de vida que són les falles, puga continuar sent una realitat amb les vostres aportacions.

No puc acomiadar-me sense fer una menció especial a les famílies i als sectors fallers que s’han vist afectats per la situació derivada de la Covid-19, així com també vull agrair als sanitaris la seua labor imprescindible per tal de frenar el virus.

Fallers i falleres de la Falla Prado, TORNAREM com a experts que som a renàixer de les nostres cendres, omplirem de color i música els carrers de la nostra ciutat, vestirem de gala el Prado Comarcal al plantar els nostres monuments, gaudirem tots junts de la millor gastronomia a la carpa i festejarem la vida com sempre hem fet els valencians.

Gràcies pel suport incondicional, Llarga vida a les falles!!

La vostra Fallera Major

10

Salutació del President JUAN VICENTE SANSALONI I VILA

Hola a tots i a totes, em dirigisc a tots vosaltres una vegada més des dels fulls d’aquest llibret per a donar la benvinguda a les properes falles.

Aquesta vegada és més difícil que mai, de fet ja no hauria de ser ni president, però estem en 2022 i ací estic, dos anys després i sense cremar la falla.

Un parèntesi molt llarg per a tots i totes, sense quasi vore’ns i sense disfrutar d’aquesta festa, la millor festa del món.

Ara més que mai voldria fer una crida a la supervivència fallera, voldria vore-vos de nou a tots i a totes, fallers i falleres al nostre casal i a la nostra plaça del Prado. Enguany més que mai necessitem veure’ns junts i abraçar-nos com si res haguera passat, hem de recuperar el temps perdut. Hem preparat unes falles per a tot el que ens vinga, sempre comptant amb tots vosaltres i esperant que vosaltres compteu amb la falla.

Prepara les bruses, prepara els vestits i sobretot les ganes de disfrutar i recuperar el temps perdut. Ací ho tenim tot preparat, sols hi faltes tu.

El casal i la plaça del Prado ens espera, enguany sí o sí cremarem!

El vostre president

12

Salutació de la Fallera Major Infantil AMOR CERÓN I VIDAL

Falleretes, fallerets, falleres i fallers, quin goig tornar a escriure com a fallera major infantil en el nostre llibret!

Per al 2022 espere finalment culminar el meu regnat amb tots vosaltres en la nostra plaça. Serà el millor regal per a tots i totes i senyal que la situació viscuda este temps comença a quedar arrere.

En la falla no hem parat durant este temps i, sempre que ha sigut possible, amb iniciatives virtuals i amb sort algunes al casal, hem continuat fent falla. Moltes gràcies a tota la Junta Gestora per fer-ho possible i fer-me sentir com una reina.

Junt a Míriam, Juanvi i Carles vos espere en el casal, en el pavelló, rodant la falla, tirant coets, participant en totes les activitats que ens preparen les delegades d’infantil, ballant, en l’ofrena, en la plantà, en l’entrega de premis... ens queda la millor part per viure.

T’espere!

Aprofite aquestes línies per a donar les gràcies a la meua família, tot és més fàcil amb vosaltres.

Visquen els fallers, les falleres i visca la falla Prado!

14

Salutació del President Infantil CARLES CHOFRE I ALBEROLA

Hola família fallera!

Novament em torne a dirigir a tots vosaltres com a president infantil.

Dos anys han passat ja, des que malauradament haguérem de veure interrompudes les falles.

Un fet que ha marcat la història fallera i les nostres vides. En primer lloc vull donar ànims a tota aquella gent que ha passat aquesta maleïda malaltia. Sé que a poc a poc tornarem a les nostres vides, però ara hem d´anar amb cura per tal que tot passe el més aviat possible.

Ja queda poc per a poder tornar a gaudir de les més esperades festes josefines. Unes falles que estem desitjant tornar a viure-les com cal i volem que siguen les millors possibles.

Enguany vos tornaré a representar junt amb Amor, i també amb Juanvi i Miriam.

Sé que amb tot el vostre suport tornarem a riure, ballar, anar de despertades i a gaudir de les nostres cercaviles, per a culminar amb el dia de la cremà. Una cremà tan esperada per tots.

Sols em queda desitjar-vos molta salut. Prompte ens tornarem a retrobar al casal. Així que vos convide a gaudir de tot el puguem i a disfrutar de la festa fins l´últim minut.

En breu ens tornem a abraçar.

Una salutació El vostre president infantil

16

Quatre representants històrics

El 10 de Març de 2020 sempre serà recordat pels fallers i falleres de la nostra comissió, però sobretot per vosaltres: Amor, Míriam, Carles i Juanvi.

Aquell 10 de març de 2020, quan ja estava tot a punt i tocàveu amb els dits la setmana fallera més esperada de les vostres vides, el món faller es paralitzava a l’anunciar-se oficialment que la festa més estimada pels valencians no es celebraria.

Una pandèmia mundial, ni més ni menys, era la responsable de la notícia transformant la il·lusió i la felicitat que despreníeu allà on anàveu en tristesa i decepció.

Un mes de març sense falles, ni en el pitjor dels somnis!!

Els dies passaven i les mostres d’estima dels fallers i falleres del Prado eren constants, doncs vàrem estar recolzant-vos durant aquella setmana tan atípica.

Ara ja han passat quasi dos anys, continueu sent els nostres màxims representants com no podia ser d’una altra manera, i la il·lusió i les ganes de falles continuen intactes per la vostra part, tot i que de vegades no ha sigut gens fàcil.

Des de la Falla Prado us volem agrair la paciència, el bon fer i les vostres ganes de seguir endavant.

La diversió d’Amor, la dolçor de Míriam, el somriure de Carles i l’optimisme de Juanvi ens han fet creure a tots que #açòtambépassarà i que ben prompte #tornarem a gaudir de les falles com les recordem, com les hem viscudes sempre, tal i com les estimem i desitgem.

Perdurareu en el temps sent història com les falleres majors i presidents més duradors de la Falla Prado i això és una cosa que ningú no podrà canviar.

Tindreu les falles que mereixeu, i ben prompte lluireu com mai, d’això heu d’estar ben segurs.

Gràcies per seguir representant-nos com ho feu.

Per sempre 20/21/22.

Alba Estornell i Gascón

18

Daniella Sala i Plana 13-2-2020

Enzo Lechopier Vidal 6-04-2020

Raimon Adsuara Felis 24-3-2020

Vega Moreno i Cano 7-7-2020

Paola García Magraner 02-12-2020

Lola Gascón i Bosch 21-1-2021

Joana Serra i Blasco 24-12-2020

Salva Escrihuela i Tripiana 1-3-2021

Paula Carreras Canet 22-6-2021

Gabriela Hernández i Ferrando 9-12-2021

Martí Sala i Climent 2-8-2021

Maria González i Ciscar 9-12-2021

Dominic Molina i Sales 18-1-2022

Les i els nostres protagonistes Abalos Planells, Jose Luis Adsuara Alberola, Lucas Alberola Elena, Noelia Alberola Lledó, Eva Almansa Martorell, Mercedes Almiñana Alberola, Jaume Almiñana Alberola, Laia Almiñana Grau, Mariola Alonso Ciscar, Anna Altur Guinart, Silvia Álvarez Cano, Eva Andrés Escrihuela, Amor Beltrán García, Estela Benavent Martorell, Miguel Bernat Gimeno, Encar Blasco Císcar, Claudia Bo Magraner, Batiste Boigues Felis, Lorena Boigues Palomares, Víctor Bosch Magraner, Marta Bosch Perelló, Beatriz Bosch Peyró, Olga Brines Castelló, Anna Brines Castelló, Rubén Brines Castelló, Óscar Brines Gómez, Nerea Brines Vercher, Paula Calafat Miñana, Carolina Camarena Felis, Juan Salvador Camarena Toledo, Oscar Canet Bernat, Ana Cano Palomares, Bea Canut Grau, Ximo Català Palomares, Jose Antonio

Català Solanes, Mª José Cerdà Vidal, Oscar Cerón Vidal, Alexandre Chapa Cebolla, Àngela Chofre Alberola, Andrea Chofre Alberola, Carles Chova Llano, Miriam Ciscar Delamo, Amparo Císcar Esparza, Desiré Císcar Esparza, Laura Ciscar Pons, Maria Clar Reyes, Manolo Climent Císcar, Sara Climent Gascón, Carla Corella Talens, Teresa Cortijo Perona, Àngela Cruañes Vercher, Carla Delamo Palomares, Lola Delgado SantosJuanes, Concha Delgado Santosjuanes, Patricia Delgado Santosjuanes, Virginia Donet Bixquert, Mariola Donet Climent, José Antonio Donet Gascón, Rosa Mª Donet Gascón, Carlos Donet Gascón, Laura Elena Boscà, Toni Elena Donet, Vera Enguix Chover, Susana Escrihuela Cordero, Fernando Escrihuela Gandia, Salvador Escrihuela Malonda, César Escrihuela Pachés, Carla Escrihuela Pardo, Paula

26

Escrihuela Salavert, Alba Escrihuela Santolaya, Salvador Escrivà Miñana, José Vicente Escrivà Sifres, Joan Espí Gascón, Paola Expósito Navarro, Salvador Expósito Sifres, Carmina Estornell Gascón, Alba Estornell Gascón, Miriam Felis Grau, Pili Felis Ortega, Inma Felis Berga, Patricia Fernández Estruch, Lorena Ferrando Altur, Enrique Ferrando Muñoz, Enrique Ferrando Solanes, Imma Ferrús Palomares, Joan Ferrús Palomares, Esther Flores Grau, Miguel Fons Gascón, Mª José Galera Magraner, Enric Galera Magraner, Lidia García Medina, Silvia García Mínguez, Laura García Torres, Jenny Gascón Alonso, Maria Gascon Corella, Carmen Gascón Magraner, Clara Gascón Talens, Sandra Gil Asunción, Honorio Gimeno Gandia, Amparo Gimeno Gandia, Vicente Enrique Gimeno Juan, Nèlida Gimeno Martínez, Marina

Les i els nostres protagonistes

Gómez Escrivà, Sandra Gómez Escrivà, Maria González i Frasquet, Sergi Grau Donet, Marc Grau Escrihuela, Consuelo Grau Fons, Sofía Grau Ibáñez, Lorena Grau Ortega, Belen Grau Sifres, Lia Hernández Hernández, Toni Hernández Salavert, Aaron Hernández Salavert, Júlia Hervás Fèlix, Natalia Juan Campos, Julia López Requena, Sara Magraner Gimeno, Ana Magraner Talens, Alex Magraner Talens, Eric Magraner Talens, Gemma Manclús Fons, Pepa Martí Estruch, David Martí Manclús, Eva Martí Martínez, Cristina Martí Martínez, Juanjo Martí Martínez, Maite Martí Rodriguez, Elena Martínez Ferris, Alex Martínez Meló, Laura Martínez Paredes, Jose Vicente Martorell González, Enrique Martorell Grau, Xelo Meló Almiñana, Desam Meló Almiñana, Mònica

Meló Palomares, Ximo Merenciano Sánchez, Carlos Montagud Meló, Carmen Montero Cócera, Javier Morales Gil, Mª José Moreno Perales, Lola Navarro Nuñez, Victoria O’hara Navarro, Eimear Ortells Grau, Cristina Pachés Giner, Laura Palomares Gascón, Natalia Palomares Grau, Xavier Perales Gascón, Imma Pérez Sifres, Mireia Pita Martorell, Manolo Pita Martorell, Rubén Pita Vázquez, Manolo Plana Ciscar, Raquel Roca Benavent, Pepa Ros Rua, Vicent Saiz Donet, Noelia Sala Bravo, José Antonio Sala Bueso, Joana Sala Català, Adan Sala Grau, Josep Sala Grau, Nuria Sala Sifres, Jose Sala Talens, Ana Belén Salavert Grau, Laura Salavert Torres, Marc Salavert Torres, Josep Salavert Torres, Andreu Salavert Tur, Iván

27

Sales Hervás, Agnes Sales Hervás, Victoria Salom Femenia, Lidia Sansaloni Escrihuela, Neus Sansaloni Grau, Eva Sansaloni Vila, Juan Vicente Serra Benavent, Verònica Sifres Vercher, Isabel Solanes Salinas, Luís Solanes Vallet, Vicent Solanes Vidal, Idoia Talens Dias, Edu Talens Gimeno, Carolina Talens Torres, Àngela Talens Torres, Lidia Toledo Bel.lan, Mª Carmen Torres Ciscar, Dolores Torres Martínez, Inés Tripiana Ferrando, Pilar Tur Penades, Sara Velló Gimeno, Raquel Vercher Boronat, Victoria Vercher Mompó, Sergio Vercher Saiz, Júlia Vercher Salom, Vicent Vidal Climent, Clara Vidal Castelló, Mirna Vidal Martínez, Raúl Vidal Muñoz, Miguel Vidal Santosjuanes, Amor Vidal Santosjuanes, Ana

Les i els nostres protagonistes infantils Adsuara Felis, Lluc Adsuara Felis, Raimon Albelda Serra, Azahar Andrés Gimeno, Ignasi Bo Magraner, Jordi Brines Enguix, Andreu Brines Gómez, Vicent Brito Mejías, Iker Cantus Ramos, Sharay Cañamas Ciscar, Alex Cañamas Ciscar, Paula Carreras Canet, Paula Cerdà Altur, Alex Cerdà Altur, Neus Cerón Vidal, Amor Cheng, Leqi Climent Gascón, Mireia Climent Gascón, Toni Company Martí, Aleixandre Cremades Almiñana, Lola Cruañes Sendra, Ada Cruañes Sendra, Alma Cruceanu Campos, Valeria Donet Sala, Xavi Donet Sala, Laia Elena Donet, Nerea Enguix Pérez, Ainhoa Escrihuela Adam, Nil

Escrihuela Gómez, Alexa Escrihuela Gómez, Maria Escrihuela Tripiana, Salva Escrivà Sifres, Jofré Estruch Talens, Adrià Felis Hernández, Marc Ferrando Corchero, Pau Ferreres Zaragoza, Vicent Fuster Sansaloni, Maria García Magraner, Paola Gascón Bosch, Lola Gil Talens, Isaac Gil Talens, Marta Gimeno Peris, Natalia Gimeno Peris, Victoria Gimeno Vidal, Adriana Giner Martí, Carla Giner Martí, Joana Gómez Campos, Andreu González Ciscar, Maria Grau Ciscar, Mireia Grau Donet, Martina Grau Fons, Sara Grau Sanz, Júlia Grau Velló, Blai Grau Velló, Martí Hernández Ferrando, Gabriela Hidalgo Solanes, Mar

28

Les i els nostres protagonistes infantils

Joan Soriano, Patricia Joan Soriano, Eire Lechopier Vidal, Enzo Lechopier Vidal, Yago Lledó Ferrer, Gregor Magraner Ciscar, Carla Magraner Garcia, Aitana Magraner Garcia, Valeria Martí Català, Agnes Martí Català, Elsa Martínez Borràs, Joana Martínez Borràs, Miquel Martínez Corella, Angel Martínez Grau, Alex Martínez Grau, Miquel Martínez Meló, Clara Martínez Meló, Neus Martínez Santacatalina, Ana Martínez Santacatalina, Claudia Molina Sales, Kiliam Molina Sales, Dominic Moreno Cano, Vega Moreno Perales, Carme Ortega Bosch, Leire Palomares Andrés, Amor Pastor Arias, Josep Pastor Arias, Valeria Pavia Serra, Xavier

Perona Palomares, Marc Pita Martínez, Vera Plancha Brines, Sergi Pons Palomares, Txell Roig Donet, Laura Roig Donet, Vera Sala Climent, Martí Sala Climent, Martina Sala Plana, Daniela Sancho Vercher, Alex Santandreu Salom, Oriol Santandreu Salom, Gerard Serra Blasco, Joana Solanes Almansa, Marc Solanes Tur, Joan Talens Enguix, Marina Tarrasó Mejías, Arnau Tarrasó Mejías, Joan Toledo Espí, Alba Vercher Ripoll, Carla Vercher Ripoll, Laia Vercher Saiz, Elena Verzosa Enguix, Inés Verzosa Enguix, Marc Vidal Ferrer, Raul Vieco Álvarez, Lucía

29

La nostra comissió President: Juan Vicente Sansaloni i Vila Vicepresident 1r: Ruben Brines i Castelló Vicepresident 2n: Antonio Hernández i Hernández Tresorera: Inmaculada Felis i Ortega Comptadores: Victòria Navarro i Núñez Rosa Donet i Gascón Secretària: Eva Alberola i Lledó Vicesecretària: Sara Tur i Penadés Delegació de falla: Cristina Ortells i Grau

Delegació de muntatge i material: Juan José Martí i Martínez Ruben Brines i Castelló Antonio Hernández i Hernández Victor Boigues i Palomares Juan Vicente Sansaloni i Vila Vicent Solanes i Vallet Delegació de festejos i setmana fallera: Sandra Gómez i Escrivà Laura Salavert i Grau Delegació de cens i recompenses: Pili Felis i Grau Delegació de Junta Local: Isabel Sifres i Vercher Delegació d’infantils: Rosa Donet i Gascón Laura Donet i Gascón Delegació de loteria: Inmaculada Felis i Ortega Delegació de llibret: Noelia Alberola i Elena Cristina Ortells i Grau

30

La nostra comissió

Comissió Infantil Delegació de gastronomia: Antonio Hernández i Hernández Enrique Ferrando i Altur

President: Carles Chofre i Alberola Vicepresident 1r: Joan Solanes i Tur

Delegació de cavalcada del ninot: Maria Jose Morales i Gil Manolo Clar i Reyes Enrique Ferrando i Muñoz

Secretària: Neus Martínez i Meló

Delegació de presentació: Cristina Ortells i Grau Alba Estornell i Gascón

Comptadora: Carla Giner i Martí

Delegació de futbet: Marc Salavert i Torres Eric Magraner i Talens

Tresoreres: Mireia Climent i Gascón Ada Cruañes i Sendra

Delegació de pirotècnia: Enrique Ferrando i Múñoz Juan Vicente Sansaloni i Vila

Delegació de rifes: Sara Grau i Fons Delegació d’activitats diverses: Valeria Magraner i Garcia Xavi Donet i Sala Marina Talens i Enguix Paula Cañamas i Ciscar

Delegació d’activitats diverses: Belen Grau i Ortega Laura Salavert i Grau Delegació d’estendard: Miguel Benavent i Martorell

Delegació d’estendard: Vicent Brines i Gómez

31

De camí a les falles 2022 El 2020, vint vint, tot pintava bé, el 2020 era un any mestre per a la numerologia pitagòrica.

La numerologia és una creença centrada en l’estudi de les relacions místiques entre números, lletres i patrons i per al 2020 tot eren bons auguris, no li podem preguntar a Pitàgores què considerava ell un any mestre. Si per a ell un any mestre era quan un virus aterroritzava el món amb la seua ferocitat i mortaldat, amb una malaltia desconeguda i amb un estat d’alarma que ens tancava a tots en casa, aleshores sí, ho va brodar.

Va ser any mestre per demostrar i ensenyar-nos a tots del que som capaços i valorar més cada moment. Els primers mesos vivíem amb les notícies dels casos en ascens per tot arreu però vivíem com si no anara amb nosaltres, és la Humanitat més individualista la que viu hui en dia i, si no ens toca de prop, és com si no fora important. Les exaltacions es van celebrar amb la festa i alegria que correspon, també l’exposició del Ninot on, per primera vegada sabérem els millors ninots dins del saló d’actes, recorde com si fora ahir com vaig caure de la cadira al sentir guanyador el nostre número en les falles infantils, quin ninot més bonic ens va preparar la nostra artista.

Va arribar març, el nostre mes, el dels fallers i falleres. Vaig passejar per les grans places d’especial i cada nit mirava com arribaven més ninots, remats, camions, les grues.. i prenien forma les grans falles del cap i casal però va arribar el dia en què tot es va parar.

El 10 de març del 2020, a les 10 del matí, rebíem un correu electrònic amb la notícia: el nostre llibret havia guanyat el 24é premi a l’ús del valencià en els llibrets del concurs organitzat per la Generalitat Valenciana.

L’alegria explotava en casa aquell matí, però el dia no va acabar amb la mateixa sensació, perquè poc després de les 10 de la nit teníem una altra notícia de la Generalitat i, tot seguint la instrucció del Ministeri de Sanitat, s’ajornava la celebració de les Falles i de la Magdalena.

Els carrers de València per on passejava a eixes hores amb la il·lusió de vore com avançaven les falles de les primeres seccions, s’omplien de falleres i fallers que rebien els mitjans de comunicació i miraven el seu artista, els seus ninots, les seues places amb la incertesa del moment, no sabíem que ens deparava el futur però, ja barallàvem noves dates per a continuar on havíem parat la nostra activitat.

32

De camí a les falles 2022

A Tavernes havíem viscut un cap de setmana espectacular i en la nostra falla no vam deixar un minut sense planificar: els fallers i les falleres d’honor, la festa de la dona, un dinar on el pavelló estava de gom a gom, el concurs de paelles, la crida de les nostres falleres majors i presidents, el dia del xiquet i la xiqueta... i de tot açò vam gaudir en la nostra nova carpa i és que si després de la numerologia volem continuar amb els senyals divins, podríem haver agafat com a senyal quan el nostre envelat es va enlairar en un temporal, poc després de tindre’l preparat per a la nostra setmana.

Ací el nostre llibret també va ser un presagi i vam eixir en la televisió! Ens van entrevistar en À Punt, però tan prompte retiràvem la nostra benvolguda carpa n’havíem llogat una altra i més prompte l’havíem desmuntada perquè es paralitzava tot. Almenys la vam aprofitar uns dies!

Els records em venen al cap desordenats i amuntegats, fa massa temps! Allò que sí que em ve a la ment amb més claredat és el sentiment faller de superació, de resistència, de resiliència, de germanor, de tot el temps de dur confinament en què hem fet reunions amb mitjans telemàtics, o ens hem vist en quadrets al mòbil, però ens hem imaginat a la nostra plaça ballant, de plantà o tirant coets.

On hem estat les falleres i els fallers tot este temps? Què ha sigut de les Falles des d’aquell 10 de Març? La maquinària fallera no ha parat i la nostra activitat ha continuat durant este temps, en les xarxes socials, hem participat en multitud d’activitats proposades per la nostra pròpia falla o des de la Junta Local, en la Junta Gestora hem adquirit un mòbil i estem en connexió directa amb tots els fallers i a més, sempre que ha sigut possible, hem fet una vida fallera amb normalitat.

Els fallers i falleres hem actuat amb solidaritat i valentia, hem continuat pertanyent a la comissió permetent que la nostra falla continue, pague les despeses i als nostres artistes fallers fent possible que continue el seu ofici i assegurant el seu treball i la nostra festa. Això, tot i que

33

molts de nosaltres tampoc no hem tingut una bona posició este temps, és d’agrair per tot el recolzament rebut i aprofite estes línies que em dona el llibret i com a part de la Junta Gestora per a donar les gràcies a cada persona que ha continuat en el nostre cens fent possible que continue la nostra falla. Hem esperat, com espera un artista faller la cremà, que arribe la nostra setmana i no ha pogut ser el 2021, però segur que sí que ho serà en uns mesos i serà com mai, d’això estic ben certa.

Després del dur confinament, i quan ja podíem reunir-nos, hem tingut reunions presencials al casal i algun dinar d’estiu, però fins ara el més important ha sigut que les nostres falleres majors i presidents han acceptat continuar en el càrrec i que el passat 2 i 3 d’octubre, amb la col·laboració de la Junta Local Fallera, cada falla va organitzar una festa al seu carrer, amb esmorzar, dinar, música i festa fins la matinada. Quines ganes teníem de vore’ns!

El 16 d’octubre ens tornàrem a reunir amb la resta de fallers i falleres de Tavernes al pavelló cobert per dinar junts i arreplegar els premis de les diferents iniciatives de la Junta Local per a les falles telemàtiques del 2021, (espere no haver de tornar a escriure mai més aquestes paraules juntes, falles i telemàtiques). Quin grapat de premis vam arreplegar en la Falla Prado, com es noten les ganes de falles i de passar-ho bé!

Per a la vespra de Tots Sants també ens reunírem al casal de torrada i festa on ni la pluja va poder amb les nostres ganes.

Els divendres al casal van tornar però la incidència de positius Covid-19 al poble ens va obligar a ajornar les nostres tradicions.

I ara, un any més escrivint per al llibret, ho faig amb el cor a la mà, visitant els tallers dels nostres artistes, on l’activitat no ha parat, gràcies al col·lectiu faller, i on estan fent realitat les nostres falles. No seran com les que teníem preparades per al 2020, seran millors! Observe com els nostres fallers i falleres s’arreglen els vestits amb l’emoció de poder lluir-los de nou al carrer, tornem a contractar els músics, les orquestres, a encomanar bruses, la grua, les pedretes, el menjar, la beguda... el que mouen les falles és tot un poble!

Els nostres artistes fallers han tingut el recolzament de la nostra comissió en estos temps tan difícils. En la falla gran podrem vore com Fernando aplega a la plaça amb més ninots i remats mentre que la nostra artista infantil Míriam ha pogut avançar la falla per al 2023 i finalment L’hora de somiar es farà realitat en març del 2022.

En una de les meues visites al taller, aprofitant el meu càrrec de delegada de falla, els vaig poder entrevistar i a continuació els coneixerem un poc més.

Cristina Ortells i Grau

34

La nostra falla infantil

L’HORA DE SOMIAR Artista: Míriam García Sandemetrio

35

Entrevista a Míriam García Hola Míriam! Gràcies per participar en el nostre llibret, volem conéixer un poc més la nostra artista fallera per a la falla infantil.

Des de quin any eres artista fallera i plantes falles?

Vaig començar a fer falles el 2015 i vaig plantar la meua primera falla el 2016.

Has treballat en altres tallers?

No he treballat en cap altre taller, però vaig fer les practiques amb Enrique Gisbert i Guillermo Rojas durant el mòdul superior d’artista faller.

Les comissions amb les que treballaves el 2020 han renovat per al 2021 o 2022 i vos han recolzat?

Foto Miriam Si, totes amb les que continue han renovat per al 2022-2023 i començaren amb els pagaments des de falles del 2020. He tingut molta sort en aquest aspecte.

Però sé de primera mà que també has tingut algun treball addicional i has dedicat el teu coneixement com a artista a unes altres finalitats, conta’ns.

Em dedique exclusivament a fer falles però a causa de la pandèmia ampliàrem el mercat i fem quadres i ninots personalitzats, a més, en la meua falla faig els decorats dels playbacks.

Què és el que més t’agrada del teu treball?

El que m’agrada més del procés de fer falles és el modelatge a partir d’un bloc de suro seguint algun dibuix, perquè és el moment en què comença a prendre forma la idea que has desenvolupat durant mesos. I també el moment de pintar-lo perquè ja ho veus acabat.

Quina és la teua màxima aspiració com a artista fallera?

Poder seguir treballant en este ofici i en un futur plantar una falla en secció especial, però encara no és el moment.

Com portes ser fallera i artista fallera?

Es porta bé, encara que a l’època prèvia al març em perd moltes coses perquè són els mesos amb més volum de Falla infantil Duque de Gaeta 2021

36

Entrevista a Míriam García

faena i de vegades costa poder gaudir de tot. Així que les meves falles com a fallera comencen el dia 16 de març.

Quina falla de les que has vist plantades t’ha agradat més?

La falla de Fernando Foix per a Duc de Gaeta, les passades falles 2021.

I de les teues?

Conte de la lletera

Justament una plantada amb vosaltres, l’última que hem pogut plantar, la del 2019, Què passa quan plou?

Tens algun ninot preferit?

El conte de la lletera, ninot indultat de Catarroja falles 2021.

Ens contes alguna anècdota de plantà, o del taller?

Falla Prado infantil 2019

En la plantà de 2021 a Catarroja sota la pluja, en subjectar la falla i el tendal que la protegeix, acabàrem tots mullats i ens haguérem d’amaga en el camió, que va fer de refugi. Els fallers ens van portar roba per a poder-nos canviar. També recorde un altre any, anant de camí a plantar a Oliva, havia de conduir jo i, com que estava adormint-me, m’obligaven a beure refrescos de cola i cada poc pegaven crits per a evitar que m’adormira.

Si et conte del temps al taller, ens encanta el moment del berenar. És una cosa que vaig aprendre durant les pràctiques. Cada dia, a les 18:00 parem a berenar i és un moment de desconnexió, de contar-nos coses, riure’ns i recordar moments.

Quin és tel teu acte faller favorit?

Com a fallera m’agrada molt la Crida perquè és l’inici gran de les falles.

Com a fallera major, la presentació va ser el millor acte i el que més recorde.

Com a artista fallera la plantà perquè és el moment en què veus acabada la faena de tot l’any i per fi queda poc a per a tornar amb vosaltres.

Ninot i quadre personalitzat per Miriam

37

EL TEATRE DE LA VIDA (2020) Artista: Fernando López

38

La nostra falla

EL TEATRE DE LA VIDA (2022)

39

Entrevista a Fernando López Hola Fernando! Gràcies per participar en el llibret. No hem pogut encara vore el fruit del teu treball en la nostra plaça, però ja tenim dos falles que van prenent forma, és moment que et coneguem més a través d’aquestes línies.

Des de quan et dediques a les falles?

Vaig començar a treballar en un taller faller amb sols 16 anys i vaig signar la meua primera falla amb 18 anys.

En quin taller vas començar? Has treballat per a més d’un taller?

Vaig començar amb Vicent Llàcer, amb ell he treballat durant 11 anys i tenim molt bona relació.

També he treballat en el taller de Carlos Carsí i amb Pedro Santaeulalia en l’època de les grans falles de Nou Campanar.

Has anomenat artistes fallers que hui en dia estan en especial i tenen molts guardons al seu armari. Com ha sigut l’experiència de treballar en estos tallers?

Treballant amb Carsí, el 2016 guanyàrem el primer premi en la secció especial amb la falla Cuba Literat Azorín. Va ser una experiència única. Vaig gaudir moltíssim en el taller de Vicent al 2010 en la falla que plantàrem en Na Jordana sobre el doctor Jekyll i el senyor Hyde.

També guarde bon record del treball en el taller de Pedro Santaeulalia.

I de totes les falles en què has col·laborat, quina t’ha agradat més?

Falla Cuba-Literat Azorín 2016

La de Vicent Llàcer del 2010, que estic contant-te, tenia un colorit, una temàtica, uns ninots, no sabria dir-te un motiu concret, va ser especial.

I algun ninot indultat especial?

No hi he treballat personalment, però fa temps em van encantar el ninots dels pallassos i monos del taller de Manolo Algarra.

I de les teues falles, quina en destacaries?

La falla del Rei en Jaume, amb la qual sempre he tingut un bon resultat i les comissions han quedat molt contents. Quan la posem a Tavernes?

40

Falla Na Jordana 2010

Entrevista a Fernando López

Ja saps que tot es pot parlar i per al 2023 no ho tenim encara tancat, però no parlem d’un futur tant llunyà. Com heu passat tot este temps en el taller? Les falles que tenies per a plantar en 2020 han continuat i vos han recolzat?

Fernando rematant una falla

Per a les falles també és un moment difícil, soc faller i ho sé de primera mà, però les comissions amb les quals treballe han estat cadascuna com ha pogut i hem pogut tirar tots endavant amb les dificultats del moment.

Has tingut uns altres ingressos en este temps? Has diversificat funcions i has tingut algun altre treball?

El meu principal ingrés són les falles, però he fet algun ninot personalitzat i també vaig fer un treball per al Pàdel World Tour de Madrid.

Vinga, parlem de futur, algun repte per aconseguir o aspiració dins del món faller?

En especial he plantat una falla infantil en la falla Arxiduc Carles – Xiva i he treballat en tallers que han plantat en especial i han guanyat.

El que m’agradaria en este moment possiblement siga plantar una falla gran de les primeres seccions però sense ser d’especial, he treballat en tallers de falles d’especial i he viscut des de dins el sofriment, els pagaments són molt elevats i el que es guanya és molt justet. He vist com l’artista ha fet peripècies per a poder arribar a tot i la satisfacció pot ser que no aplegue amb els premis o la comissió si no obtenen el que esperen. En la meua opinió, a dia d’avui, plantar en especial està sobrevalorat i no es troba entre els meus reptes professionals més immediats.

Ninot personalitzat elaborat per Fernando

Amb tanta experiència, conta’ns alguna anècdota laboral.

Anècdotes mil, però el que acaba passant tots els anys i és un mal de cap, creuar ninots i peces en la plantà, anar de presses d’una falla a l’altra per a fer l’intercanvi i esperar que estiguen prop.

Què és el que més t’agrada de la teua faena?

La fusteria, les interioritats de la falla.

I quin és el teu acte faller favorit?

La crida, és l’inici de les falles.

Gràcies Fernando, t’esperem en la nostra plaça!

41

Programació d’actes i previsió del temps Per a acabar aquesta edició del noticiari nocturn vos deixem amb la previsió del temps per a l’agenda fallera més propera.

Divendres 18 de febrer Si ixes prompte de casa no t’oblides del millor abric que tingues, i si ixes més tard, també! Farà molt de fred tot el dia. Per a la nit d’albades serà indispensable la manta morellana, que no se t’oblide.

21:00 Sopar al casal Nit d’albades Dissabte 19 de febrer Farà frescor, com ens agrada a les falleres i els fallers, amb el sol regnant al cel, però amb la disfressa i la festa no passarem fred.

12:00 Dia de cavalcada del Ninot Diumenge 27 de febrer La pluja guaitarà a la nostra benvolguda vall, però amb la precaució que necessiten els nostres camps. Agafa paraigües per a vindre al casal.

12:00 Presentació del nostre llibret 14:00 Dinar al casal.

Dissabte 12 de març Els núvols no deixaran lluir el sol, bufarà la tramuntana i serà millor que agafes el polar per a vindre al casal.

14:00 Concurs de paelles.

15:00 Música i diversió a la nostra plaça 21:30 Sopar al pavelló.

42

Programació d’actes i previsió del temps 00:00 Actuació de Pacific Blue.

Diumenge 13 de març El sol guanya la partida i llueix per a garantir un diumenge faller de brusa, mocador i bona companyia.

A partir de les 10:00 activitats infantils durant tot el dia.

14:00 Dinar al pavelló.

16:00 Fallers i falleres d’honor.

Dimarts 15 de març El temps està amb el gremi dels artistes fallers, farà sol però no massa, no farà vent i la pluja serà poc probable. Un gran dia de plantada.

10:00 Campionat de Truc.

11:00 Esmorzar al pavelló.

11:00 Activitats infantils.

14:00 Dinar al pavelló.

15:00 Plantada de la falla infantil.

21:00 Sopar al pavelló Dimecres 16 de març Les temperatures oscil·laran entre els divuit i vint graus, la sensació en la nostra plaça serà molt agradable. Posa’t eixa camisa que s’ha quedat vella però continues tenint-li estima, la brusa damunt i el mocador. Fa dia de falles!

8:00 Despertada de perols i cassoles.

8:00 Plantada falla gran 9:30 Xocolatada.

10:00 Campionat de Truc.

11:00 Esmorzar al pavelló.

43

11:00 Activitats infantils.

14:00 Dinar al pavelló.

21:00 Sopar al pavelló 22:00 Festa del pijama Dijous 17 de març El sol aplega a Tavernes per a il·luminar els últims dies de la nostra esperada setmana fallera.

L’anticicló faller ha arribat per a quedar-se.

8:00 Despertada.

9:30 Xocolatada.

10:30 Esmorzar al pavelló.

11:00 Jocs infantils.

11:30 Semifinals i final del campionat de Truc.

14:00 Dinar al pavelló.

17:00 Eixida del casal.

18:00 Lliurament de premis i cercavila.

22:00 Sopar al pavelló.

00:00 Revetlla amb orquestra Strenos.

Divendres 18 de març El sol ens acompanyarà amb unes temperatures suaus idònies per a ofrenar i per a ballar.

8:00 Despertada.

9:30 Xocolatada.

10:30 Esmorzar al pavelló.

11:00 Jocs infantils.

14:30 Dinar al pavelló.

17:30 Eixida del casal.

44

Programació d’actes i previsió del temps 18:00 Ofrena a la Verge dels Desemparats i cercavila.

22:30 Sopar al pavelló.

00:00 Revetlla amb la presència de Santi Bertomeu (DJ resident de Tallarina).

Dissabte 19 de març Per a Sant Josep l’astre rei continua regnant i des de la despertada fins la cremada tindrem bon temps. El foc s’emmarcarà amb un cel clar i estrellat amb una frescor que t’animarà a rodar la falla.

8:00 Despertada.

9:00 Xocolatada.

10:15 Eixida del casal.

11:30 Missa en honor a Sant Josep.

14:00 Mascletada.

14:30 Dinar lliure.

19:00 Cercavila de la cremada.

21:00 Cremada del monument infantil.

22:00 Sopar al pavelló.

A partir de les 23:30, segons el premi obtingut, cremada del nostre monument gran.

Diumenge 20 de març Ja pot ploure, però amb coneixement.

La comissió es reserva el dret a fer canvis en els horaris i en els actes.

Tots els actes organitzats es duran a terme complint les mesures sanitàries vigents contra la Covid-19.

Les previsions meteorològiques han estat elaborades des de l’anhel de falles i no des de la ciència. Poden canviar, però esperem que varien poc, si es dona el cas.

45

Fotos 2020/21

46

Fotos 2020/21

47

48

Fotos 2020/21

49

50

Fotos 2020/21

51

52

Fotos 2020/21

53

Anem a publicitat, però queda’t amb nosaltres, comença: Què amaga la nit?

Pausa publicitària

54

Pausa publicitària

55

Bona nit, comença el nostre programa: “Què amaga la nit?”

De tota situació negativa podem traure sempre una part positiva. Les circumstàncies actuals han donat pas a seguir ostentant els nostres càrrecs durant aquests tres últims anys i, que per a les falles del 2022, es publique el llibret amb la programació no emesa i on donem a conéixer ara tota la programació.

“Què amaga la nit?” és un programa per a les persones que sofreixen d’insomni, que no els agrada dormir i que treballen de nit. També és un programa per als qui no s’alcen molt prompte… Però també, per als més fans que prefereixen dormir de nit, també el podeu gravar i vore’l quan trobeu el moment.

Portem temes del moment, temes ocults, secrets i misteriosos… i amb la col.laboració dels nostres convidats tractarem de veure la llum en el desenvolupament de cadascuna de les seccions.

No canvies de canal, comencem!

58

Tres mirades a l’ombra

Un blau a l’ull, una costella trencada, pòmuls que deixen d’harmonitzar un rostre. Paraules i crits que busquen la humiliació. Però sobretot, moltes llàgrimes i dolor, un dolor insuportable i punyent és el que s’amaga rere de cada dada, cada silenci, cada número, és un rostre una vida truncada…

L’any 2021 es va tancar amb la xifra de 1.120 dones assassinades a mans de les seves parelles o exparelles. És el còmput total des que oficialment s’agafen dades, les quals començaren a enregistrar-se el 2003.

Hui en dia un 10% de les víctimes de violència de gènere renúncia a declarar en contra del seu agressor, i això té com a conseqüència que aquest aconsegueix l’absolució.

Sols el 25% de les dones assassinades havien denunciat el seu agressor.

Les dones no són les úniques víctimes mortals de la violència de gènere, també 44 menors han perdut la vida a mans de les parelles o exparelles de les seves mares des de 2013. És el que coneixem com violència vicària, aquella que s’exerceix sobre les filles i fills com una forma de maltractament sobre la mare. La forma més extrema d’executar violència.

D’altra banda, des de 2013, el còmput de xiquetes i xiquets orfes per violència de gènere ascendeix a la xifra de 330.

Dades alarmants que ens conviden a reflexionar per tractar d’entendre que aquesta xacra és un problema de totes i tots i que la principal eina amb capacitat transformadora és l’educació, juntament amb la información, la conscienciació i el treball transversal en tots els àmbits socials.

Volem conèixer què hi ha d’ocult rere d’algunes mirades, quina història amaguen els silencis, l’aïllament voluntari, la soledat forçada… *** El primer café: Ens situem a un xicotet poble del baix Vinalopó. Allí va nàixer i créixer la Marina, al si d’una família de forners, entre l’olor de pa i dolços acabats de fornejar i vesprades de sèries policíaques, on les advocades i els advocats eren els seues heroïnes i herois. A ningú que conegués la Marina no li va resultar estrany que, un cop acabat l’institut, l’única opció en la seva ment fora la d’estudiar dret. Ho va provar a la Facultat de dret de València, però el tall de nota d’aquell any era molt exigent i malgrat les seves bones notes no va poder ser, així que va provar sort en d’altres Facultats i sols va poder accedir a la de Barcelona. Sentiments enfrontats la van envair durant setmanes, perquè no havia estat mai tan lluny de la seua família, del poble, de la colla de xics i xiques que amb el pas dels anys havien format. Però havia de perseguir el seu somni i aquell estiu va ser l’últim que compartirien tota la colla unida, perquè cadascú empendria un nou camí.

59

Als pares de Marina, no els feia gràcia que compartira pis amb gent estranya, en una Ciutat tan gran com és Barcelona, així que li buscaren una mena de residència d’estudiants a prop de la Facultat Universitària. Els primers dies prou feina tenia tractant de no perdre´s pels passadissos que separaven les diverses aules.

El temps anava passant i amb ell la superació dels cursos. Cap al setembre del 2001, Marina, iniciava el tercer curs de dret i entre de les activitats al voltant de la carrera hi havia unes xerrades organitzades pel seu tutor on antics alumnes que ja estaven exercint com a advocats i advocades, explicaven les seves vivències. És en aquesta tertúlia on va conéixer en Roger, hi va quedar captivada per la seua forma d’expressar-se i per la passió amb què parlava de la feina.

Un senzill creuament de mirades va fer que el seu cor bategara amb força. El fet que Roger, l’esperara dues hores, fins que Marina acabes les classes, va ser un detall que va acompañar a un sí, prenem alguna cosa junts.

Roger, ocupava un càrrec important en una multinacional, s’havia especialitzat en dret mercantil i el seu perfil ambiciós, la seva bona imatge, acompanyat d’un inseparable somriure, li havien obert les portes adequades. En aquests moments Marina ja es trova a l’últim any de carrera, ja eren tots dos inseparables, cada cop les visites al poble eren més curtes i més distanciades en el temps. Quan els pares li deien d’anar a fer una escapadeta a Barcelona per veure-la, sempre hi havia una bona excusa per tal que no feren el viatge: exàmens, pràctiques, falta de temps per poder gaudir amb ells, etc…

Al llarg dels cursos, la Marina, va estar formant-se amb interés en temes d’Igualtat. A Catalunya els plans d’Igualtat, els PIOM, feia temps que estaven implantant-se. Així que va rebre nocions sobre la perspectiva de gènere, va fer cursos de prevenció i actuació per combatre la vioència de gènere que la motivaren, i volia especialitzar-se en atenció a dones víctimes. Però Roger tenia uns altres plans per a ella, havia contactat amb una filial de l’empresa on ell treballava i els havia parlat de les bones virtuts d’úna jove advocada que feia poc que havia acabat la carrera i dominava el dret empresarial, una dona jove formada i amb molt bona imatge. No li va costar massa convéncer la gent de la filial, però això sí, a la Marina li va costar un poc més.

Tot semblava perfecte, tots dos treballant, viatjaven sovint, sempre que la feina ho permetia, feien sopars amb els companys de feina del Roger. Ella anava regularment al gimnàs. Però, realment estava sola i no se n’adonava que cada cop estava més aïllada. Vivia com Roger desitjava, les trucades de les seues amigues del poble, cada cop eren més curtes i més distanciades en el temps, igual que les visites als pares.

Joan i Carme, es consumien lentament, no entenien per què la seua única filla s’havia allunyant tant d’ells. Tot i la situació, respectaven eixe espai que ella havia marcat, però no els era gens fácil veure com la seva colla seguien units i regularment feien per retrobar-se al poble totes i tos plegats. Algunes de les seves amigues s’havien casat i ni això va ser un motiu per tornar a casa.

60

Tres mirades a l’ombra

Una nit, festejaren l’ascens de Roger com a cap del gabinet de defensa de l’empresa amb un sopar. Tot transcorria amb normalitat, el sopar va dur a prendre unes copes i es varen allargar fins la matinada. A Marina, no li feia molta gràcia que ell beguera tant, però no el volia molestar, era el seu gran dia. Ja a casa, mentre es desmaquillava i es retirava les arracades va aplegar la primera humiliació. Va fixar la mirada de forma intensa sobre ella, reflectint-se tots dos en el mirall i li va retraure que no s’havia d’haver desmaquillat, que perdia molt al natural. Marina, no va reaccionar al comentari aquell, tan cruel, i va culpar de les seues feridores paraules a l’alcohol. Eixa nit varen fer l’amor de forma forçada, una nit que senzillament va decidir esborrar.

Setmanes després d’aquest episodi, Marina, va començar a trobar-se diferent, havia patit un parell de marejos i sentit nàusees, així que va anar a la farmàcia, va adquirir un test d’embaràs i en la intimitat del seu despatx va procedir per esbrinar el resultat. Els minuts li semblaren eterns i sí, així va ser, positiu, estava esperant un nadó, xiqueta o xiquet que creixeria a dintre seu. Ara venia el moment de comunicar-li a Roger la noticia. I no havien parlat mai de formar una família, la vida que portaven junts, era Pintura de Miquel Joan i Huguet una vida de dos, no sabia com reaccionaria ell. Però en dir-li-ho es va sorprendre gratament, Roger es va emoionar, estava molt content, fins i tot li va oferir d’anar a visistar els seus pares al poble per donar-los la notícia personalment.

Marina, estava que no cabia en si mateixa de goig, la visita als pares tan esperada i necessitada per ells, va ser un dels moments únics, inesborrables, d’estar en família i retrobar-se amb la colla. Un cap de semana fantàstic que ho posava tot novament al seu lloc.

Passaren els primers mesos d’embaràs i Roger, li va suggerir i insistir fins convéncer-la que havia de deixar la feina, perquè ella tenia les molesties tipiques, però no els feien falta els diners, ja s’apanyarien bé, allò important era estar a casa per ell i la criatura que hi havia en camí.

Un divendres del mes de maig, a poques setmanes de donar a llum, Roger va aplegar a casa passat de copes i ella li va recriminar la seva actitud. No la va deixar acabar la frase, li va soltar tal bufetada que la va fer caure asseguda al llit. Acte seguit va acompanyar l’agressió de tot tipus d’insults i vexacions. Marina, restava muda, noquejada, veient-se a ella mateix però com

61

dintre de una pel·lícula, no era capaç de reaccionar. Aquella nit la va passar en posició fetal, agafada amb força al llençol, sense moure ni un sol múscul.

A l’endemà va eixir el sol, la llum potent de la primavera entrava pels finestrals. Ell, ja s’havia alçat del llit, havia preparat el desdejuni per tots dos, suc de taronja i torrades. Havia baixat a les rambles a comprar flors, la va mirar amb tendresa, li va acostar el desdejuni al llit en una safata, es va agenollar i després de demanar-li perdó amb ullets de corder degollat, li va prometre que deixaria l’alcohol.

A continuació va traure una capseta d’un calaix i es va tornar a possar de genellols per demanar-li a Marina que fora la seva dona. Ella, immòbil, no podía emetre cap so. Ell va insistir que deixaria la beguda, li oferia casar-se al seu poble, amb tota la seua gent, després de l’estiu, quan ja en foren tres.

Marina, va acceptar, però li va demanar d’anar sola un cap de stmana al poble, volia explicar la notícia ella mateixa als pares i a les seues amigues. Així fou com dues setmanes abans del part, Marina, va tornar a casa, no va dir res de l’infern que estava passant al seu costat. Havia pres la decisió de tirar endavant. La veprada de dissabte, va quedar amb la seva amiga Lola, per fer un café, i li va parlar de la possible boda al setemre, allí al poble, però ho va fer sense cap il·lusió i el radar de Lola es va activar. Sospitava que alguna cosa no anava bé, però Marina, insistia que era pel seu estat, que quan arribara el nen, quan naixera el Quim, tot seria especial. Estant a la cafeteria va entrar una xica jove, uns quants anys menor que elles, la Gemma. Lola, era psicòloga i voluntària a la Creu Roja i quan va veure entrar la Gemma li feu un senyal perquè seiés amb elles.

Després d’aquell café, Lola, acompanyà la Marina a casa i li relata la història que amagava la trista mirada de la Gemma.

Gemma, s’havia enamorat bojament d’un jove Italià que havia conegut durant l’ERASMUS. Va estar vivint sis anys amb ell a Perugia i havien tingut un fill. Marco, els maltractava a tots dos, ella tenia una dependència d’ell brutal, no era capaç de denunciar-lo. Fins que un dia, se’n va passar de colps amb ella, però a més li va fer mal al nen. En aquell moment va obrir els ulls i va

62

Tres mirades a l’ombra

posar una denúncia per totes les vegades que els havia alçat la mà. En resposta, Marco va fugir i es va emportar el xiquet i, després d’un any en recerca, l’Europol el va localitzar a Alemanya, Nino, el xiquet amb 4 anys, estava totalment desnodrit, no recordava qui era la seva mare i quasi ni parlava. Gemma, havia tornat al poble amb Nino, per tractar de refer-se i d’aconseguir que Nino, puguera créixer feliç i oblidar l’infern viscut. Les mirades de tots dos amagaven molt de dolor. En la Creu Roja, els donaren suport, però li quedava per davant un llarg procés judicial, a més del físic i psiquíc, que encara no havia acabat.

Eixa vesprada, Marina, es va tancar a la seua antiga habitació i no es treia del cap la història d’aquesta jove, que totes i tots coneixien des de menudes. Es posà plantada davant del seu mirall de cos sencer, passà la mà per la seua panxa, li parlà al Quim i li digué que ella no permetria que això els ocorreguera a ells. Eixa nit va anar al llit quasi sense sopar, no es va poder adormir, es veia en gran part identificada amb la història de la Gemma, necessitava parlar amb ella.

L’endemà, va telefonar a Lola i la va fer anar a sa casa, li va contar tot el que havia estat ocultant i Lola, se’n feia creus, no podía entendre com la seva amiga, formada, advocada, amb qui tantes vegades havia parlat de l’empoderamnt de la dona i tant havien maleït els maltractadors, havia acabant sent víctima d’un d’ells. La fase de lluna de mel de manual i el clixé de ser uns grans manipuladors eren fets reals i constatables. Lola es va disculpar amb Marina perquè sent la seua amiga, estant formada per ajudar, per detectar, pensava que hauria d’haver intuït el que li estava passant. Després d’hores de llarga conversa, de llàgrimes compartides, Marina li demanar a Lola de poder tindre una xarrada amb Gemma, necessitava parlar amb algú que hagués viscut situacions com les que havia patit ella, volia saber més sobre la seua història.

Eixa veprada de diumenge, es va fer de nit i encara les tres dones etaven juntes, posant en comú històries i idees, parlant sobre l’anul·lació, sobre la perdúa de la capacitat per conduir la pròpia vida, sobre l’aniquilació de l’autoestima, la justificació i el perdó de cada colp. Eixa vesprada/ nit de diumenge es va empoderar la Marina per pendre la millor decisió de la seua vida i de la vida de Quim. No, no tornaria a Barcelona, es quedava a casa amb els pares, denunciaria el Roger i començaria una nova vida. La darrera setmana es va acostar a tirar una maneta al local de la Creu Roja, per assessorar d’altres dones i sentir-se útil. Però Roger, no es va quedar de braços creuats, la va amenaçar de prendre-li la custòdia. Però Marina havia perdut ja la por i ara lluitaria amb ganes.

El Joan i la Carme, mai varen preguntar més del que la seva filla els anava contant, sabien que necessitava el seu espai i temps, varen comprendre que el pimer era no jutjar, no imaginar, ni donar res per fet; el seu paper era el d’estar i donar l’amor que eixe xiquet i Marina necessitaven.

Marina, amb l’ajuda de Lola i Gemma, va crear l’associació “ Tres Camins”, nom que va sorgir a l’últim café que compartiren, quan la mirada de Nino, ja era la d’un xiquet feliç, quan la tendra mirada de Quim s’emportava tots els somriures. “Tres camins”: el camí recorregut, el que estàs fent i el que somnies.

L’associació va nàixer amb l’objectiu d’ajudar les dones víctimes de violència de gènere,

63

violència vicària, acollir i acompanyar les xiquetes i xiquets víctimes, per lluitar contra les desiguatats, creant itineraris d’inserció sociolaboral per a dones i servir de guía per ajudar a canviar el camí. El suport emocional i professional de Lola, l’assessorament juridic de Marina, l’experiència personal de Gemma, varen ser la llavor que va fer que el projecte cresquera i sorgiren tallers de conscienciació, xarrades i conferències, formació, acompanyament durant el procés de denúncia, un espai segur per atendre les dones que com elles han sigut víctimes i, el millor de tot, la suma de moltes més voluntàries i de voluntaris de diferents camps i amb un mateix objectiu, ajudar les víctimes, erradicar el masclisme, promoure la igualtat i protegir les xiquetes i els xiquets. Els pares de Marina varen cedir l’antiga casa de la seua àvia per crear un espai d’acolliment temporal per ajudar les dones a donar el pas de forma segura, lluny dels seus maltractadors. Aquesta història i l’associació Tres Camins, estan inspirats en històries reals i en el gran treball de l’associacionisme. Sense l’empoderament de les víctimes i d’un teixit que els done suport, el canvi no será mai possible. Per tal que aquest siga real, totes i tots hem d’aportar el nostre granet d’arena.

De vegades un café ens pot canviar la vida…

El camí que has fet, t’ha servit per a créixer El camí que estàs fent, et diu qui ets El camí que faràs, serà la lluita feta somni Ni en el dia més gris hem de deixar de somniar El que la mirada amaga, el cor ho parla…

Noelia Alberola i Elena

64

Tres mirades a l’ombra

Dibuix realitzat per l’autora Noelia Alberola i Elena 65

66

La invisibilitat del virus

El COVID-19 és un enemic ocult que hem hagut de combatre durant els últims dos anys de la nostra vida i que de segur ens ha deixat una marca important a tothom. Començà sent una cosa secreta i llunyana que imaginàvem tant lluny de nosaltres que no era una amenaça real, però les coses van canviar de sobte i es va convertir en l’amenaça més real que podríem tenir en els últims anys.

Com a sanitari, tot va començar amb una trucada telefònica per part del meu cap de recursos humans dient-me que em necessitaven a l’hospital, que si podia cancel·lar les vacances que tenia (ja que m’havia agafat vacances per tal de veure la meva família en falles ja que ara visc a Barcelona i les falles coincideixen amb el meu aniversari). La meua reacció va ser immediata i al dia següent de la trucada ja estava treballant, però el que em vaig trobar a l’hospital és indescriptible.

La primera cosa oculta sobre el virus es l’impacte inicial que va tenir als hospitals. Al arribar a l’hospital aquell 16 de març, el que em vaig trobar va ser el més gran i absolut caos. Una institució com un hospital és coneguda per una bona organització, però en aquell moment sols veia caos pertot arreu, mirares o mirares. No tant sols perquè el virus fos una cosa nova sinó perquè podies veure el pànic a la cara de les teues companyes que sempre anaven amb una seguretat aclaparadora pels passadissos de l’hospital. Les seues cares reflectien la incertesa, la por a allò desconegut, la por a allò que no havíem vist mai i que estava ocult en cada racó de l’hospital en aquell moment. Teníem por, moltíssima por, però el que va venir després fou pitjor del que esperàvem.

Passades les primeres setmanes des d’aquell impacte inicial, el treball es va normalitzar, tothom ja sabia com actuar front a un pacient infectat amb la COVID, i això era una cosa que relaxava l’ambient de treball, a més de tot el suport rebut per part de la població en general, cosa que mai podrem agrair prou.

La segona cosa oculta que ens ha deixat la COVID no és pas alguna cosa trista. M’agradaria contar-vos la història que sempre recorde quan algú em pregunta sobre la experiència en l’època de la primera onada i si tot va ser dolent. No tot va ser dolent, ja us ho avance.

Per respectar la seua intimitat li direm Joan. Joan va ser un pacient del meu equip a una de les tantes unitats COVID que hi havia al meu hospital. Joan deu tenir ara uns 89 anys, per la qual cosa en aquell temps en devia tenir uns 87 o 88 anys. Joan no podia caminar bé a causa d’altres malalties que tenia i d’una llarga estada en la UCI a causa de la COVID-19, però ell estava ja recuperant-se d’aquesta infecció i ens parlava sobre la seua vida passada (i ja us dic que havia passat per moltes coses a la seua vida). Un dia, ens va explicar que ell anava tots els diumenges amb la seua dona a ballar a una sala de ball quan eren més joves i que trobava a faltar la seua dona i aquests diumenges de balls en la pista. El que Joan no esperava és que aquella mateixa setmana, arribaria el diumenge i un equip sencer de sanitaris faria que tornés a ballar amb la seua dona.

67

Aquell diumenge a l’arribar a la unitat, vàrem agafar la tablet que ens va donar l’hospital i que féiem servir per fer videotrucades amb la família dels pacients (ja que no podien rebre visites) i vàrem fer un trucada a la filla del Joan, que va ser la nostra còmplice en aquesta sorpresa.

Després de fer contacte amb ella, vam entrar amb tot l’equip a l’habitació i el trobàrem assegut a la butaca on sempre es posava a llegir algun llibre. Li vaig demanar per favor si podia deixar el llibre un moment i ajudar-me amb totes les forces que pugués. Em vaig col·locar al seu darrere i amb la major força que vaig poder vaig alçar dempeus el Joan i em vaig col·locar al seu darrere fent-li de suport, com qui balla amb un nen petit posant-se’l damunt dels seus peus.

Llavors la meua companya, amb la tablet enganxada al mono de protecció, va agafar el Joan pels braços i li va oferir ballar. En aquell moment Joan veia la cara de la seua dona, plena de llàgrimes d’alegria, i podia ballar amb ella, en la distància. Aquell dia sé que vam fer felices a unes quantes persones amb aquell gest, i és una de les coses que per mi estan més ocultes sobre aquesta pandèmia, els moments feliços entre tanta tristor.

Avui en dia tots sabem com de dur va ser la primera onada per a tothom i, per sort, hem aprés a detectar i combatre aquest virus d’una forma relativament ràpida. Però m’agradaria parlarvos de la que considere com una de les coses ocultes sobre la pandèmia que més ens pot haver afectat als hospitals. L’impacte inicial i en les següents onades va ser devastador, però això és una cosa que pots saber engegant el televisor i mirant 5 minuts les notícies. El que crec que no es tan conegut és l’impacte secret de la pandèmia.

Soc infermer de l’àrea d’oncologia i hematologia en l’Hospital del Mar de Barcelona. Durant aquests dos anys, i una vegada la cosa estava calmada, he pogut veure l’impacte silent del virus, l’impacte que segueix present però pareix que ningú se n’adona o no en vol parlar.

Parle dels diagnòstics tardans de malalties com el càncer a causa de la sobresaturació hospitalària per culpa de la pandèmia. Parle sobre els pacients que venen a què els pose la quimioteràpia i han d’estar sols a la sala de tractaments perquè no es permet l’entrada de familiars a l’hospital a causa de la pandèmia.

Parle de totes aquestes persones que estan ingressades i que, per sort, avui en dia poden rebre visites familiars, però sota unes normes molt estrictes de visita en què sols un mateix familiar és el que els pot visitar i només durant una hora cada dos o tres dies.

68

La invisibilitat del virus

Parle sobre la por constant que tenim els sanitaris cada vegada que escoltem la paraula rebrot, COVID o PCR positiva, paraules que ens fan tremolar com si fossem nens petits una nit de tempesta.

Em vaig prometre a mi mateix que quan escrigués aquestes paraules sobre la pandèmia, parlaria sobre les coses ocultes des d’una perspectiva més lleugera i alegre i sent que aquest és el final que vull donar-li. El virus segueix ocult i això és una cosa que no podem negar, però ara que tinc aquest escrit per donar-vos un missatge “ocult”, voldria aprofitar per dir-vos que recordeu: recordeu la força que hem hagut de tenir tots per poder eixir d’aquell malson, recordeu aquells aplaudiments de suport que ens donàveu als sanitaris cada dia a les huit de la vesprada, recordeu la història del Joan i la seua dona ballant mitjançant una pantalla, recordeu totes les bones experiències que han eixit d’aquets dos anys. I, finalment, us voldria dir que recordeu, que recordeu que tot i que una cosa estiga oculta, com es el cas del COVID-19, no significa que no puguem combatre i guanyar.

Hector Boigues i Felis

Uns minuts de publicitat i tornem amb: La cara oculta de la lluna

69

Pausa publicitària

70

Pausa publicitària

71

72

La cara oculta de la lluna

No hi ha res tan bonic com observar la Lluna plena en eixir per l’horitzó marí. Sense núvols baixos ni boirines, el nostre satèl·lit mostra primer una línia brillant arran de mar, després n’ix un tros groguenc que va creixent ràpidament. Una vegada fora, de forma encara aplatada a causa de la refracció atmosfèrica, i d’un color groc pujat, mostra la seua cara usual de zones fosques i clares que a tots ens és tan familiar. Alguns hi veuen una forma d’un conill, d’altres uns amants besant-se.

A la platja de Tavernes és costum ja arrelada esperar l’eixida de la primera lluna plena de l’estiu. En pondre’s el Sol, els enamorats de la Lluna ens enfilem cap a la platja per admirar la bellesa de la natura, la deessa Selene, eixint de la mar.

La Lluna, però, no és només un objecte que ha inspirat poetes com Vicent Andrés Estellés o Federico Garcia Lorca, sinó, sobretot, el cos celeste més pròxim i, per això mateix, el que més afecta la vida al nostre planeta.

Quan la Terra es formà, fa uns 4600 milions d’anys, estava ben sola girant al voltant del Sol. En aquesta època primigènia, dura i caòtica, milers de cossos menuts o grossos encara no havien trobat el seu lloc final i xocaven contra un planeta o un altre. Va ser en aquell temps quan un cos tan gros com un petit planeta, que hem anomenat Teia, s’encreuà en el camí de la Terra i hi causà un desastre còsmic. I de l’encontre entre aquella Terra primitiva i aquest cos perdut isqueren la nostra actual Terra i un nou cos, la Lluna, aquesta a partir de les restes que quedaren en òrbita i anaren compactant-se.

La cara oculta de la Lluna.

NASA Lunar Reconnaissance Orbiter/GSFC/Arizona State University

En aquell temps aquella Lluna primordial estava molt més a prop del que ho està actualment. L’atracció gravitatòria era tan gran que les marees que causava sobre la Terra eren descomunals. Extenses zones terrestres quedaven inundades cada poques hores per la influència lunar. Des de la superfície de la Terra, la visió de la Lluna seria espectacular. Llàstima que cap humà encara no existia llavors.

Col·lisió entre Teia i la Terra. NASA/JPL-Caltech

Ara, milers de milions d’anys després, continuem admirant la Lluna. Amb prismàtics o amb un telescopi, ens extasiem amb l’aspecte muntanyós que presenta.

El relleu és reflex d’un passat difícil, turmentat, que es remunta als origens del Sistema Solar. Les àrees fosques,

73

anomenats mars, i les zones arrodonides, els cràters d’impacte, sense cap relació amb activitat volcànica, són els trets orogràfics més importants. Grans roques, romanents de la formació dels planetes, van caure sobre la Terra i la Lluna entre uns 3800-4100 milions d’anys, en l’època coneguda com el gran bombardeig i formaren la major part dels cràters que avui observem.

Molts d’aquells impactes foren tan intensos que es calcula que al voltant d’un de cada mil meteorits que arriben al nostre planeta són d’origen lunar. Més endavant es formaren els anomenats mars lunars, com ara el famós Mar de la Tranquil·litat, grans planures basàltiques causades per l’alliberament de calor a partir dels últims grans impactes que van provocar una gran fusió i extrusió de laves basàltiques de l’interior de la Lluna.

Aquest sistema Terra-Lluna tan particular forma un sistema lligat gravitacionalment i, com a tal, no es pot deslliurar de les lleis de la física. Ja des dels primers anys d’existència de la parella de cossos còsmics, les marees causades per la Lluna han tingut com a conseqüència una frenada progressiva del període de rotació de la Terra, que passà d’un dia de 22 h inicials a l’actual dia de 24 h de durada. Com a efecte col·lateral d’aquest alentiment de la rotació terrestre, la Lluna s’allunya del nostre planeta, a poc a poc, a un ritme actual d’uns 4 cm cada l’any. Aquests moviments combinats de la Terra i la Lluna són el mateix fenomen físic del cas de la ballarina sobre gel que gira ràpidament amb els braços plegats però que frena en estendre’ls. Tots dos casos són exemples ben clars de la Llei de Conservació del Moment Angular.

D’altra banda, la Terra també provoca marees sobre la Lluna i va frenant-ne la rotació. Es considera que, atès que la Terra és un cos molt gros, s’arribà molt ràpidament al moment en què el temps que trigava la Lluna en girar sobre ella mateixa (la rotació lunar) va ser exactament igual al temps que trigava en girar al voltant de la Terra (translació lunar). O dit d’una altra manera, el dia i l’any lunar van arribar a ser exactament iguals i continuen així. Aquesta situació a la qual ha arribat la Lluna, anomenada bloqueig orbital o rotació sincrona, ens ofereix un resultat no esperat. Des de la Terra veiem una cara lunar «bloquejada» i no podem tenir accés a la cara oposada.

Aquesta explicació del bloqueig de la rotació lunar no és, però, entesa per tothom. Molta gent creu que si la Lluna mostra sempre la mateixa cara és perque el nostre satèl·lit no gira. Pero, pensem-ho, si aquest fora el cas, en girar al voltant de la Terra, seríem capaços de veure-la completament.

La rotació de la Lluna està bloquejada i, per tant, hi ha una superfície visible i una altra d’oculta.

A una cara li han cantat poetes i enamorats, l’han estudiada els astrònoms i és on han viatjat aventurers de ficció, mentre que l’altra ha sigut totalment desconeguda. Durant segles la cara oculta ha estat un misteri. Per analogia amb la part visible s’ha suposat sempre que l’oculta seria similar i que també estaria plena de cràters i mars.

Però tot això canvià amb el naixement de l’exploració espacial. L’any 1959, només dos anys després de l’Spútnik, els enginyers soviètics aconseguiren fer-hi arribar la sonda Luna 3,

74

La cara oculta de la lluna

que va obtenir les primeres imatges de la cara oculta de la Lluna. La sonda va fer-hi 29 fotos analògiques que foren revelades, fixades i assecades a bord i, després d’ésser escanejades amb una càmera de televisió, enviades per ràdio a la Terra.

Les sis millors imatges que mostraven el 70% de la cara fins ara amagada, causaren sensació i moltes preguntes.

En les imatges no es veien grans mars com hi ha a la cara visible però la quantitat de cràters era molt superior. Amb imatges aconseguides posteriorment amb altres sondes espacials, com la també soviètica Zond l’any 1965 i l’actual sonda de la NASA, Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO) amb molta major resolució, ara sabem que només un 1% de la superfície de la cara oculta de la Lluna està ocupada per mars, mentre que a la cara visible, les planes lunars són el 31%. Però de La primera foto de la cara oculta. Luna 3, 1959. URSS. cràters n’està ple. El mar de Moscòvia, el major dels mars, és realment molt menut amb un diàmetre de només 277 quilòmetres.

L’explicació d’aquesta gran diferència d’aspecte entre les dues cares lunars és encara motiu de discusió en el món acadèmic.

Fa poc els investigadors han suggerit que el calor residual de la Terra seria el responsable de la diferència d’aspecte entre la cara visible i l’oculta en aquells temps llunyans en què la Lluna acabava de formar-se després de l’impacte amb Teia. L’escorça lunar està formada de manera principal per plagioclasis, minerals silicats de la família dels feldespats, en els quals l’alumini i el calci són els elements principals. La cara oculta de la Lluna, més allunyada de la calenta Terra, es va refredar abans i va permetre una condensació més primerenca d’aquests minerals per la qual cosa es va poder formar una escorça més gruixuda. Per contra, en la part encarada cap a la Terra, la Lluna va romandre molt més temps calenta i fosa, amb la qual cosa, es va formar una escorça molt més prima. Encara que en aquesta cara el nombre total de cràters seria semblant al de l’altra cara, els impactes dels asteroides podien penetrar més profundament en la Lluna i alliberar gran quantitat de magma interior que cobriren els cràters antics i formaren els grans mars lunars, com el de la Serenitat o el de la Tranquil·litat.

El dia de Nadal de 1968 els astronautes del Apol·lo 8 en òrbita al voltant de la Lluna foren els primers humans que veieren amb els seus ulls els paisatges crateritzats de la cara oculta lunar.

També foren els primers a veure la icònica eixida de la Terra des de la Lluna.

75

Des de llavors multitud d’enginys han viatjat al nostre satèl·lit i dues missions, la Clementine i la Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO) s’han dedicat exclusivament a fer la cartografia exhaustiva de la superfície de la Lluna.

Cara visible i cara oculta lunar. NASA Lunar Reconnaissance Orbiter/GSFC/Arizona State University

La cara fosca de la Lluna és un indret difícil per a l’exploració espacial. Una cosa és observar-la des de l’òrbita i una altra és aterrar-hi. La Lluna sencera actua com una potent paret impenetrable a les ones de ràdio de manera que no hi ha forma de comunicar-s’hi des de la superfície de la Terra amb quasevol enginy que hi vulga arribar. És per això que totes les missions automàtiques o tripulades han aterrat en la cara visible del nostre satèl·lit. En aquest cas els centres de control terrestre han pogut estar en tot moment connectats, tant a les naus automàtiques, com als astronautes que trepitjaren la Lluna en les missions Apollo dels anys 60 i 70 del segle passat.

L’estació automàtica xinesa Chang’e 4 en la cara oculta de la Lluna. CNSA.

Tanmateix aquest panorama canvià fa dos anys quan el 3 de gener de 2019 la nau robòtica xinesa Chang’e 4 aconseguí aterrar en el cràter Von Kármán, situat en la zona sud de la cara oculta. Per assolir tal proesa va caldre primer llançar-hi el satèl·lit de comunicacions Queqiao a l’altra banda de la Lluna. Aquest es va situar en una òrbita halo al voltant del punt d’estabilitat gravitatòria L2, lloc on les forces de gravitació de la Terra i la Lluna es compensen sobre una nau espacial, a uns 60000 km sobre la cara oculta, i, des d’on, pot albirar al mateix temps tant la Lluna com la Terra.

Això permet, que les dades i les imatges de Chang’e 4 s’envien directament a Queqiao i que aquest les retransmeta a la Terra.

76

La cara oculta de la lluna

Chang’e 4 és una estació fixa però des d’ella se separà el vehicle explorador Yutu-2 que des de fa dos anys explora l’entorn del cràter amb diversos instruments a bord.

Aquesta dificultat d’accés a la cara oculta és també alhora un avantatge per a la investigació científica.

Com que les ones de ràdio de les emissions terrestres no hi arriben, és una zona lliure d’interferències radioelèctriques. Per això un cràter petit, en forma de bol, seria una formació natural apta per a la instal·lació d’un gran radiotelescopi. Per als telescopis a una escala molt més gran, es podria fer servir el cràter Daedalus de 100 quilòmetres de diàmetre i que es troba a prop del centre de la cara oculta. Les seues vores, de tres quilòmetres d’alçada, serien adeqüades per a evitar les pertorbacions de les comunicacions dels satèl·lits en òrbita lunar.

El robot explorador xinés Yutu-2 en la cara oculta de la Lluna. CNSA.

Finalment la cara oculta del nostre satel·lit amaga un tresor. L’heli 3, un isòtop de l’heli, molt rar a la Terra però molt abundant a la superfície lunar, és una potent font d’energia que pot acabar amb el problema energètic de la humanitat. A diferència de l’heli normal que té dos protons i dos neutrons al nucli, l’heli 3, té dos protons i només un neutró. Aquest isòtop és un combustible ideal per als futurs reactors nuclears de fusió previstos en les pròximes dècades.

La cara visible de la Lluna està parcialment apantallada per la Terra de les interaccions amb el medi interplanetari. És per això que es creu que a la cara oculta de la Lluna, menys protegida, hi ha d’haver una major concentració d’aquest valuós combustible que s’ha anat depositant als llarg dels mil·lènis, portat pel vent solar, les partícules energètiques que provenen del Sol. Moltes potències espacials com ara els Estats Units, Rússia, la Xina i també Europa ja preparen projectes de mineria lunar robotitzada per extraure’n el preciós heli 3. La cursa per tornar a la Lluna per explotar-la comercialment ha començat. Esperem que les futures bases i les mines a cel obert previstes no ens canvien la fesomia natural de la cara visible de la Lluna i que els poetes puguen continuar cantantli, així com nosaltres puguem gaudir de la contemplació de la primera lluna plena de l’estiu a la platja de Tavernes.

Explotació minera d’heli 3 en la Lluna. Jaxa.

Enric Marco i i Soler

77

78

Els secrets que amaga la mar

Viure a un poble costaner i mediterrani, com el nostre, influeix en la nostra vida molt més del que podem imaginar.

Com a societat, i com a persones, tenim lligams molt forts amb l’entorn marí. Des del primer moment, quan ens despertem, observar la immensitat de la mar ens proporciona pau, tranquil·litat i ens permet afrontar el dia amb molt d’optimisme i energia.

Sembla que sabem molt de la mar però, realment, coneixem la mar?

La realitat ens diu que és el lloc més desconegut i inexplorat del nostre planeta. Sabem molt menys sobre els mars i oceans que sobre la vida en la terra.

La mar és un espai amb infinitat de secrets i tenim curiositat per saber-ne més d’eixe ecosistema del qual depèn la vida. Tal com deia Lovecraft1: “més meravellós que la saviesa dels ancians i que la saviesa dels llibres és la saviesa secreta de l’oceà”. És per això que, anem a endinsar-nos un poc més en el nostre fons marí per a donar a conéixer els tresors que amaguen les profunditats oceàniques.

Hem de ser conscients que tota la vida que ens envolta prové dels oceans. L’oceà impulsa els sistemes mundials que fan de la Terra un lloc habitable per a l’ésser humà. La nostra pluja, l’aigua potable, el temps, el clima, els litorals, gran part del nostre menjar i fins i tot l’oxigen de l’aire que respirem els proporciona i regula la mar.

Entre d’altres curiositats, sabíeu què...?

El plàncton oceànic es troba en aigües allunyades de la costa i és 300 vegades major que l’Amazònia, produeix el 75 per cent de l’oxigen que respirem i absorbeix el 25 per cent del diòxid de carboni que emetem a l’atmosfera. En ell habiten molts més organismes dels que ho fan a la terra ferma.

Els mars i oceans amaguen molta més vida del que es pensava fins ara. Segons Nacions Unides, els oceans suposen la major font de proteïnes del món. Més de 3.000 milions de persones depenen de la biodiversitat marina i costanera per al seu manteniment.

Actualment, la mar Mediterrània acull la major diversitat biològica d’Europa. Els científics han identificat en els terrenys marins de les nostres mars unes 17.650 espècies que habiten a uns 5.000 metres de profunditat oceànica: gambes, coralls, estrelles de mar, crancs, meduses florescents, cucs i criatures amb formes que recorden l’elefant Dumbo.

1 Howard Phillips Lovecraft és un dels escriptors de narrativa fantàstica més importants del segle XX.

79

Malauradament, la sobrepesca, la contaminació i la destrucció del litoral tenen els nostres oceans en crisi. En l’últim informe de Nacions Unides sobre els oceans i el dret a la mar, el Secretari General, Antonio Guterres, ha advertit que “la situació dels oceans mai ha estat tan perillosa com ara”.

I és així perquè la mar s’enfronta a continus vessaments de residus que posen en perill la vida de molts éssers vius. Es tracta de residus, sobretot plàstics, que els humans llancem a la mar.

En paraules de Jacques Cousteau, “L’aigua i l’aire, els dos fluïds essencials dels quals depèn la vida, s’han convertit en abocadors globals de residus”. És per això que els éssers humans hem de prendre consciència del fet que la nostra interacció amb l’oceà és essencial. Si no aprenem a tractar els oceans amb respecte, ens extingirem com a espècie.

Però al fons del mar, a banda de biodiversitat marina, també podem trobar tresors perduts a les seues profunditats.

L’oceà, a més d’oferir-nos tot el necessari per a viure, funciona com a via de transport de mercaderia i passatgers des de la prehistòria. Tenim proves que la humanitat ja navegava vers l’11.000 aC i des de llavors no ha deixat de fer-ho. La navegació ha permès l’intercanvi de béns i el moviment de persones, amb la consegüent connexió entre cultures i tradicions.

Els naufragis provocats per la meteorologia o per les guerres entre humans han convertit l’oceà en un gran cementeri.

La resta està sense explorar.

Segons Vicente G. Olaya2 (2019), dels gairebé set centenars de naufragis documentats, només en el 23% d’ells es té constància de restes arqueològiques.

Les naus espanyoles enfonsades portaven en els seus cellers les més variades càrregues. Entre elles, els experts han constatat: or, plata, perles, maragdes i marfil, però també ceràmica Ming, tabac, sucre, vainilla o cacau, a més d’esclaus, artilleria, llibres o relíquies de Jerusalem.

Sense tindre en compte els tresors amagats en els milers de vaixells enfonsats, s’estima que els nostres oceans contenen uns 20 milions de tones d’or. Tota una fortuna... i això que queda molt per descobrir!

Dels tresors llegendaris que encara s’estan buscant i del qual la gent més parla és del San José.

2 Vicente G. Olaya és un redactor de EL PAÍS expert en arqueologia, patrimoni cultural i història.

80

Els secrets que amaga la mar

Es tracta d’un dels vaixells més grans del segle XVIII que va transportar el major tresor conegut de la història. Alguns càlculs asseguren que fins a 5.000 milions de dòlars.

La nau va salpar de Cartagena d’Índies el 8 de juny de 1708 rumb a l’Havana per a després viatjar a Cadis, a Espanya. No obstant això, poc després de la seua partida va ser atacat per una flota anglesa que, en el seu intent de robar-lo, el va enfonsar amb totes les riqueses a bord enfront de la península de Barú i el va convertir en una llegenda d’enormes dimensions.

En 1982, l’empresa “Sea Search Armada” va anunciar el seu descobriment a pocs metres de la costa de Cartagena. En 1989 va iniciar una batalla legal amb l’estat colombià, encara sense concloure. En 2007 el tresor va ser declarat patrimoni cultural i històric de la nació pel govern colombià, qui va obrir una nova licitació per a rescatar-lo.

Paral·lelament, el govern d’Espanya també reclama drets sobre el derelicte del San José, ja que assegura que pertanyia a una flota militar espanyola. Així, el tresor segueix sota l’aigua i les disputes legals no són suficients per a desanimar la cerca.

Finalment, la mar és protagonista de gran part dels grans moviments migratoris.

Philip Hoare3 (1958), defineix la mar com “l’ànima d’una civilització”: un espai que ens defineix, connecta i separa, tant físicament com culturalment.

Cada vegada són més nombrosos els i les joves que decideixen abandonar el seu país per a fugir de la pobresa, escapar dels conflictes i de la violència amb l’objectiu de construir-se un futur millor en un Occident idealitzat.

Potser, molts d’ells i elles, no són conscients dels perills potencials als quals s’exposen durant el seu trajecte. Segons l’organització Open Arms, la tortura, l’extorsió i fins i tot la mort són situacions habituals durant la travessia cap a Europa.

Les dades de l’informe semestral de l’Organització Internacional de les Migracions (OIM) mostren que la política migratòria europea ha convertit la Mediterrània en una de les majors fosses comunes del planeta. Uns 4404 migrants han mort quan intentaven travessar la mar Mediterrània el 2021. Cosa que representa dotze morts al dia i un augment del 103 per cent respecte a l’any anterior, quan van perdre la vida a la mar uns 2170 migrants, segons l’últim informe del Monitor Euromediterrani de Drets Humans.

Davant d’aquesta situació ens preguntem: Com ha de ser la terra que xafes per a què la mar siga més segura?

Com de grans han de ser els teus somnis per a què res ni ningú et puga parar?

3 Philip Hoare és un assagista i periodista anglès. El seu llibre Leviatán o la balena va guanyar el premi d'assaig Samuel Johnson de la BBC (BBC Samuel Johnson Prize for Senar-Fiction) el 2009.

81

Per a respondre aquestes qüestions, em sembla oportú acompanyar aquest text amb la increïble història de l’atleta somalí Samia Yusuf Omar novel·lada per l’italià Giuseppe Catozzella en el llibre “Córrer sense por” (Sembra llibres).

Samia Yusuf Omar fou una xica que es crià als carrers de Mogadiscio (Somàlia) en plena guerra civil. El seu context estava marcat per una doble discriminació: provenia d’una tribu minoritària anomenada Abgaal i era pobra.

A les dones somalís pràcticament tot els estava prohibit. Per això, conviure amb la por i tindre por a eixir al carrer la va dur a perseguir un únic somni: córrer i guanyar tantes curses com poguera per a ser lliure i traure la seua família de l’extrema pobresa en la qual vivia.

Quan la guerra li ho permetia s’entrenava en la pista de l’estadi de Mogadiscio amb un burca per damunt i de nit. Les condicions que l’envoltaven eren dures però valorava molt el poc que tenia.

Amb 17 anys, la tenacitat i valentia la portaren finalment a córrer als Jocs Olímpics de Pequín, on quedà última de la sèrie disputada de 200 metres i es va convertir per a tot el món en un símbol de la seua lluita.

Samia, desitjosa de trobar un futur millor, va decidir pagar a una màfia per tindre un lloc a una de les pasteres que creuarien la Mediterrània cap a Europa.

Així, a inicis d’abril arribà a les costes de Líbia procedent d’Etiòpia i, després d’un periple, conjuntament amb més gent, va arribar a la costa on l’esperava una pastera, un passaport a Europa.

82

Els secrets que amaga la mar

La pastera en la qual anava volcà. Moriren set persones ofegades. D’entre elles Samia, que no aconseguí passar de la pastera al bot.

Samia havia mort a la Mediterrània un 2 d’abril de 2012 intentant creuar una mar que s’ha cobrat massa víctimes.

Mitjançant aquests relats hem pogut comprovar que la mar amaga un bon grapat de tresors que formen part de la nostra història i cultura des de fa segles. Però també amaga situacions dramàtiques de persones migrants i un greu problema pel que fa als residus que hi aboquem.

Webgrafia https://www.nationalgeographic.es/historia/2017/05/los-diez-naufragios-mas-relevantes-lolargo-de-la-historia https://elpais.com/cultura/2019/02/21/actualidad/1550773962_736429.html https://www.bbc.com/mundo/noticias/2011/10/110930_tesoros_hundidos_jrg https://www.indracompany.com/es/blogneo/razones-debemos-cuidar-oceanos https://www.miteco.gob.es/es/costas/temas/proteccion-medio-marino/actividadeshumanas/default.aspx http://archivo-es.greenpeace.org/espana/es/Trabajamos-en/Defensa-de-los-oceanos/ https://www.nuvol.com/llibres/el-viatge-dun-heroi-que-es-diu-esperanca-44823 José Pastor i Arnau

Una pausa publicitària i tornem amb la següent secció: Economia submergida

83

Pausa publicitària

84

Pausa publicitària

85

86

Economia submergida Què és?

L’economia submergida és el volum total de diner negre que circula en un país, és a dir, el conjunt de transaccions monetàries no declarades de manera corresponent a les autoritats fiscals o monetàries competents.

Es defineix també com el conjunt d’activitats econòmiques no declarades que escapen del control de l’Administració i de les estadístiques oficials.

Comprén la suma de l’economia informal o irregular (que busca l’evasió fiscal o administrativa) i l’economia il·legal (activitats de naturalesa il·lícita com el tràfic de drogues o la prostitució).

Ambdues activitats permeten l’acumulació de diner negre que posteriorment ha de ser “blanquejat”.

L’economia submergida es té en compte en l’elaboració del PIB (Producte Interior Brut) de cada país, sumant-se a la totalitat de les activitats econòmiques desenvolupades.

Fa 15 anys, l’economia submergida a Espanya representava més del 21% al PIB mentre que avui dia el percentatge és menor degut a les mesures adoptades per evitar esta situació, mesures com per exemple la col·laboració entre Estats per a eliminar paradisos fiscals, la persecució de delictes derivats de l’incompliment de la llei, l’eliminació de bitllets de gran valor o la limitació de pagaments en efectiu. Tot i això, si comparem Espanya amb la resta de països d’Europa, vegem que la nostra posició no ha variat i que continuem just a la meitat del rànquing.

Quins efectes té l’economia submergida?

-- L’economia submergida expulsa les indústries legítimes que no poden competir amb els costos més baixos de les operacions il·legals.

-- El govern perd ingressos perquè al mercat negre no es paguen impostos.

-- Els treballadors d’aquest sector no estan inclosos en la força laboral del país i no formen part de les taxes d’ocupació i d’atur.

-- Tant els compradors com els venedors corren el risc de ser castigats, incloses multes i penes de presó, per participar en activitats il·legals. Si el bé o servei no és il·legal, l’evasió d’impostos o el robatori sí que ho són.

-- Els compradors no tenen recursos si el producte no és satisfactori o per exemple, si és falsificat.

No hi ha rebuts ni garanties.

-- Un efecte positiu de l’economia submergida seria que proporciona llocs de treball i ingressos a persones que podrien no tenir bones opcions a l’economia legítima.

-- També pot ajudar a sobreviure en les recessions econòmiques, quan les persones perden els seus llocs de treball i recorren a aquest tipus d’economia amagada.

-- La pandèmia del coronavirus ha contribuït a l’increment del nombre de treballadors empleats, totalment o parcialment, a l’economia submergida.

87

Una de les activitas econòmiques irregulars més comuna al nostre país és la cura dels nets i netes per part dels seus avis i àvies.

A Espanya, les ajudes d’assistència social als pares són limitades, hi ha poques opcions formals de cura infantil i poques oportunitats per treballar a temps parcial, per tant la figura dels avis i àvies en la criança dels nets i netes és molt important.

El 50% dels iaios cuida els seus nets i netes gairebé cada dia i el 45% ho fa gairebé cada setmana. Hi dediquen una mitjana de 6 hores al dia, que si multipliquem per 5 dies per setmana dona una jornada laboral de 30 hores. Això vol dir que molts avis i àvies compleixen una jornada laboral al capdavant de la cura dels seus nets i netes.

Però sembla que els avis i àvies no entenen de salaris a l’hora de cuidar les criatures, només d’afecte. Els nets i netes, tampoc. Ara bé, els pares sí que entenen de salaris. No els queda més remei quan treballen i han de buscar algú que s’ocupe dels seus fills i filles. Això té un preu elevat quan no es pot comptar amb el suport de la família.

Una escola bressol, pública o privada suposa una despesa de considerables proporcions. En alguns casos, les mensualitats dels establiments privats representen fins i tot la meitat del salari mínim interprofessional i, per a nombroses llars es fa impossible poder-les pagar. Només en concepte de matrícula, els preus d’aquests centres varien entre 100 euros i 200 euros de mitjana.

A aquest import inicial cal sumar-hi els pagaments mensuals, i el servei de menjador, cosa que equivaldria a un import d’entre 300 euros a 500 euros per nen cada mes.

Passa el mateix si els pares opten per “llogar” un cuidador o cuidadora, hauran de desemborsar un salari mitjà de 742 euros al mes per cuidar dels seus fills i filles. Moltes vegades, si no els compensa, inclús opten per no treballar i evitar aquesta despesa.

Així doncs, deixar els nens i nenes a cura dels avis i àvies representa un estalvi important per a la família. De fet, si agafem el temps que els avis i àvies dediquen als seus nets i netes i el convertim en els diners que els cuidadors cobrarien per aquesta feina, la xifra resultant és astronòmica: més de vint mil milions d’euros que els majors estan estalviant als seus fills cuidant dels nens i nenes.

Aquest “estalvi” o “no despesa” suposa a la vegada una millora en l’economia familiar i en l’economia en general, ja que les famílies poden destinar l’excedent a comprar més bens i serveis, afavorint així al comerç i contribuint a incrementar el PIB. Però per altra banda, la balança cau si ens atenem al fet que els iaios “ocupen” llocs de treball que podrien desenvolupar persones en edat de treballar i inclús amb contractes formals. En conseqüència, algunes economies familiars poden vore’s afectades per no optar a este tipus de feina, es manté o incrementa l’atur, i aleshores la demanda de productes i serveis no augmenta.

88

Economia submergida

La incompatibilitat horària és una de les preocupacions més grans dels pares i mares davant la decisió de tenir descendència, si no compten amb algú amb qui deixar els nens i nenes en el moment de reincorporar-se al lloc de treball. Des de gener de 2021, els dos progenitors poden disfrutar de les mateixes setmanes de baixa per maternitat i paternitat pel naixement de cada fill, setze setmanes, de les quals deu es poden repartir en períodes setmanals, de forma acumulada o interrompuda dins els dotze mesos següents al part. A més, les empreses estan cada cop més conscienciades sobre la necessitat d’implantar mesures de conciliació laboral i familiar, com adaptar horaris, reducció de jornada, permisos no retribuïts, teletreball, etc. pel seu bé i el dels seus treballadors.

Malgrat això, estes polítiques segueixen sent insuficients, ja que a Espanya el 63% dels pares i mares entren a treballar abans que obri l’escola i el 89% abandona el lloc de treball després que el centre educatiu ha tancat les portes, de manera que els resulta complicat acompanyar o recollir els fills. Tot i que les escoles bressol i les escoles s’han adaptat a aquest fenomen i han establert marges horaris amplis, moltes vegades no aporten una solució. Com a conseqüència directa, la figura de l’avi ha adquirit importància, sobretot en edats primerenques.

Per últim, entra en joc el tema emocional. Molts pares i mares potser poden assumir la despesa de llogar cuidadors o portar als seus fills a centres d’educació infantil (actualment les “escoletes” ofereixen serveis de cura de bebés de pocs mesets). Tanmateix decideixen que estaran millor emocionalment al càrrec dels avis i àvies, i més si aquests s’ofereixen a cuidar-los. És ben cert que els avis i àvies són una figura fonamental per als nens i nenes, que es nodreixen dels seus ensenyaments, mentre que els grans se senten útils, actius i feliços de compartir temps amb els petits. Sempre que no siga una obligació o imposició, i per descomptat que no resulte extenuant per a ells i elles. Segons un estudi realitzat a Alemanya en les darreres dècades, els iaios que tenen cura dels seus nets i netes viuen més i presenten millors indicadors de salut.

Concretament, viuen 5 anys més i es redueix en un 37% el risc de morir en els 20 anys següents.

Es creu que la causa és l’oxitocina o “hormona de l’amor”.

L’estil educatiu dels avis i àvies té importants beneficis en els xiquets, tant per la seua posició en la família com per l’experiència acumulada, que garanteixen un estil de criança molt positiu del qual s’impregnen els menuts.

Entre altres coses perquè suavitzen les normes amb amor i afecte. Perquè la manera com recorden cada detall i cada moment fa de la infància un lloc únic i especial.

I perquè són els reis que mai no seran destronats.

Rosa Maria Donet i Gascón

89

90

Diners o il·lusions?

Per amagar, ben a la vista : bitcoin.

Escriure sobre ocultisme és dificil. Necessites molt de temps per observar allò que no es veu.

Sempre són llocs misteriosos, amb plantejaments poc lògics per a la lògica dominant. En fi, que entrem en un món poc clar, sense acabar com un misantrop amb una aversió social. La cultura ens salva, com a bons fallers, per això coneixem “La carta robada” d’Edgar Allan Poe. Precisament un conte curt d’investigació del conegut August Dupin ( Dupin, significa engany, anem alerta gent de falla). Contesta amb aquest conte com investiga amb alegria i intel·ligència per afirmar l’aforisme: “Si vols amagar alguna cosa posa-la ben a la vista”.

Ara entrarem en un món poc clar, obscur, amb alegria de saber, com m’ha passat, i demanantvos molta intel·ligència per conéixer criptomonedes. Cripta, allò mes amagat de catedrals i palaus; miners, persones cercant tots els dies i a totes les hores amb maquines especials que fan servir molta electricitat, i cara que està; volatilitat, que el tens i vola, s’escapa... que no estan a la vista en un principi.

Entrarem al món tenebrós d’una realitat ja... les criptomonedes. I la més important per ara, que és el bitcoin. És una moneda que no un diner, tot i que ja s’ha fet servir. Un bitcoin a preu d’avui val 38.000 euros. N’hi han tret al mercat sols 21.000.000 de bitcoins per a comercialitzar i operar a tot el món.

El bitcoin és una moneda, és un valor que un grup social té per a l’intercanvi. Tal com el valor que donàvem a les closques d’animals, a les eines antigues o als primers metalls coneguts. Com la dita fallera, no podien haver falles abans que descobriren el foc. Necessitàrem el domini de la metal·lúrgia, amb l’or i la plata, amb la tecnologia per a fondre metalls i la balança per a produir la primera moneda amb la cara del gran Alexandre de Grècia: el tetradracma. I ja tenim moneda i diners per a pagar l’exèrcit i recollir impostos.

Fins avui amb el patró or per acabar en el paper moneda.

Ara tenim una tecnologia nova que ens permet

91

construir monedes ocultes, sense existència, segures front al robatori. Un canvi important a la història econòmica que ha ferit la realitat actual. La tecnologia de l’encriptació, el ciberespai, la informàtica, etc. No és poden perdre mai aquestos valors, tenim uns números que ens fan trobar les noves monedes, i si no els recorden tindran el que anomenen “llavor”, unes preguntes que et faran per a recordar els dígits i els molts zeros que has de posar. Problemes que ens pot deixar a molts sense poder invertir. La vida ciber, l’encriptat, tindre or i no tindre cripta ( tindre una falla virtual, pobra falla).

Si entrem en el bitcoin deixarem obsoleta la moneda i el paper moneda americà que tenim actualment com a referència. Per tant cap estat no pot influir, ja que van de persona a persona sense que hi haja tercers que puguen decidir: Peer& peer . P2P. Però a no tindre noció ni saber on estan les monedes els estats no poden accedir a comptes de resultats ni a eixes monedes. Deixen de pagar impostos. Un gran i greu problema el no pagar tributs als governs. No poden depreciar moneda, ni canviar el seu valor, ni produir inflació, (que alta aquest 2021, un sis i mig). La tecnologia actual ho permet. La globalització ajuda i les telecomunicacions molt més... en fi coneixem ja el pay pal i el bizum, però deixen rastre per hisenda. Bitcoin, no en deixa cap, pots dir que ho has perdut, i que busquen.

Com va nàixer el bitcoin? Em vaig preguntar si era un joc.

El primer de novembre del 2008 un informàtic amb un pseudònim, “Satoshi Nakamoto”, va enviar a uns amics un correu criptografiat per dir-los que estava treballant amb un nou sistema de diners electrònic que aniria de persona a persona, ( peer- to -peer, P2P) sense que entrara cap persona més. Cap altra persona intervindria.

Explicava que bàsicament era un sistema de transacció sense haver de confiar amb cap component de la xarxa. Diners electrònics. Un joc de blocs, com una cadena molt complexa i complicada però no difícil d’entendre per a gent que tinguera coneixements dels sistemes d’encriptació. Nakamoto presentava un joc en què jugaven amb diners sense tindre’n, i cada partida anaven apuntant qui devia a qui, fins a repassar totes les partides i posar-les en una comptabilitat de doble entrada, guanyat i perdut. El resultat anava a un bloc resum o central que anomenava “Blockchain”, a vista de tothom. No podia haver cap canvi, ni engany... com el nom de l’inspector Dupin... Trampa.

Anem aclarint però obscur encara és , veritat Falla del Prado? I això que venim com a Prado de comerciants. Seguim amb el joc: alegria i intel·ligència per a guanyar.

Va començar com ara intentaré contar: Jugaren desenes d’usuaris, i uns altres entraren a controlar les partides d’uns contra d’altres, bloc per bloc, per controlar si tot estava correcte.

92

Diners o il·lusions?

I a això li digueren “minar”, per tant eren els minadors. Intercanviant entre ells les monedes guanyades com articles de col·lecció. Tenien bitcoins, btc , els deien els informàtics . Fins que el 2009 una casa de canvi en internet va vendre 5.050 btc per 5’02 dòlars, (el preu d’1 dolar per 1.006 bitcoins. Recordeu per a comparar al preu d’avui? Vinga ho dic, a 13 de gener del 2022, 38.405’ 56 €). El preu que posaren d’inici era el preu de l’electricitat que costava aconseguir un bitcoin. (Tema important al qual tornarem: el consum elèctric i els minadors). En aquest moment va deixar de ser un producte de joc i va passar a ser comercial.

Ja li havien posat un preu, el primer.

Però el següent pas va ser quan el comerç va acceptar el btc com a moneda. Va ser el 22 de maig del 2010 quan una persona va pagar 10.000 bitcoins per dos pizzes que costaven 25 euros. I va entrar en la via comercial.

Per acabar entrant en forma de subhasta, com la borsa. La volatilitat i les mentides sobre el bitcoin fan entendre les dificultats d’operar avui amb aquesta moneda. Investigant trobem: El 2017, a novembre, el btc va valdre 7.000 dòlars i un mes després passava a 17.000 dòlars, per baixar d’immediat al 2018 a 7.000 de nou. Uns valors tan fluctuants que calia entendre molt de criptomonedes. Fins i tot hi ha cursos, a Google podeu trobar uns especialistes en formació.

Cal cercar plataformes de formació en criptomonedes. Mai invertir sense tindre formació. Hi ha cursos de dos dies a preu molt mòdic. També per salvar les excessives mentides contra les inversions en btc, com per exemple: Xina ha venut la meitat de les seues existències. Entre volatilitat i mentides, curs de formació. Investigar que diria August.

Però podem pagar un cafè amb btc ?

Per a poder comerciar diàriament inventaren un valor fraccionari del btc, el “satoshi”, de manera que un bitcoin equival a 100.000.000 de sathoshi. Per tant una moneda poc operativa.

Com tindre or i anar partint-lo a pepites per a pagar.

Per cert estan els cercadors d’or, són els miners. La mineria mou tots els blocs i la totalitat de “hash”, transaccions amb la critomoneda, que es fan. Mouen i mouen blocs per acabar escrivint el resultat a la pagina central el “Blockchain”.

També existeixen cursos de mineria en bitcoin. Per a poder ser miner has de comprar uns programes i hardwares molt cars, sobre 36.000 euros, a sobre t’has d’unir a una granja o “pool”, uns altres ordinadors que cobreixen constantment, 24 hores, set dies, la recerca de moviment a la xarxa. Per això són tan cars a nivell elèctric, com informen. Els miners serien els

93

funcionaris que cobren per posar els moviments al públic, a la vista de tots. Solen cobrar una comissió per encert, així com trobar bitcoins dels 21.000.000 que Nakamoto ha de posar a la xarxa fins el 2042. Serà el màxim. Podeu mirar en google, com és la mineria. Investigar. Saber la carta on està com al conte de Poe, però molt important llegir-la, com diríem a la Carta Robada.

No la llegiren, mal fet.

Recordar que quan més monedes als blocs menys cobraran els miners.

Dins de l’obscuritat encara ens trobem amb les plataformes per a comprar bitcoin. El consell que em donen és que avui per avui no en comprem. Però com es compren bitcoins?

Primer has d’agafar una base segura i sense risc, per exemple “Coinbase”. Una de les que simplifica al màxim el procés de compra. Amb aquesta pàgina web pots comprar bitcoins mitjançant targeta de crèdit o transferència bancària. Això sí, et cobren una comissió del 3’5%. Altres són Binace, Kraken Localbitcoins, Bitstamp amb comissions que depenen del volum de compra.

Què has de fer? Com tot tractament informàtic: registrar-te en una de les pàgines web amb les dades personals, i esperar a rebre un email de confirmació. A continuació posaràs el número del teu telèfon , com a mesura de més seguretat, i escriuràs un codi que t’enviaran per SMS per a que confirmes. Una vegada confirmat ja pots comprar bitcoins... Si t’arriben els diners en dòlars o euros.

Per acabar, saps qui és August Dupin? Un detectiu creat per Edgar Allan Poe que, amb alegria i molta intel·ligència resol els casos. Li he posat alegria en contar que són les criptomonedes, però la nostra intel·ligència ens diu que resta més per investigar del que sabem. Per tant el millor, més que comprar, estudiar i saber molt d’aquestes monedes. Ja que tot i ser molt racionals poden dependre de moltes coses. Però amb tanta volatilitat canvi de preu, amb les paraules tècniques, blockchain, hash, mineria, pagines web segures, satoshis, etc. Seguiu investigant amb alegria per saber i amb intel·ligència per a no comprar fins que llevem el vel de tanta obscuritat. Ja que tot i estar davant i diuen que clar, cal esperar què faran els bancs centrals, i l’excessiva competència que tenen en el mercat financer i les borses de valors. No soc economista, però especialistes en “bigdata” em diuen que és un món nou, amb molt de canvi encara.

Recordem que som falleres i fallers que hem intentat traure una part obscura que tenim ja molt present i ferint, diuen, a les monedes actuals... cibernètica contra balança. Com August Dupin, investiguem amb alegria i coneixement. Un plaer, saber... , però no es veu tot, per ara.

Necessitem molt de temps per a saber d’allò que no es veu.

Jaume Talens i Rodríguez

94

Vos deixem amb uns consells publicitaris i tornem amb: La melodia encoberta

Pausa publicitària

95

Pausa publicitària

96

Pausa publicitària

97

98

La melodia encoberta

L’enigma Da Vinci a “L’última cena” Si hi ha una manifestació artística que aglutine nombrosos mites i llegendes al seu voltant és el mural pintat entre 1495 i 1497 per Leonardo da Vinci a la paret del convent Dominic de Santa Maria delle Grazie, “L’última cena”. Un mural de grans dimensions (460 cms d’alçada per 880 cms d’amplària) executat al tremp i oli sobre dos capes de preparació d’algeps. Va ser encarregat pel duc Ludovico Sforza i en ell volia que es reflectira un dels moments més dramàtics en la vida de Jesús de Natzaret. A l’espectacular obra, Jesús, acompanyat pels seus dotze deixebles i abans de realitzar la sagrada cerimònia de l’Eucaristia per primera vegada, anuncia que un dels seus alumnes el traïrà.

En “L’última cena”, Leonardo recull de manera magistral els diferents gestos i reaccions que genera un moment de tanta commoció entre els apòstols: irritació, pena, sorpresa, etc. Però també, com a gran mestre que era en fer de les seues obres autèntics enigmes, no va deixar espai a la casualitat i atorgà un significat a tots els detalls que apareixen en aquesta pintura, envoltant-la així d’una aura de misteri.

Moltes han estat les teories i també els estudis que s´han fet al voltant d’aquesta obra universal, algunes més certes que altres, i que l’han convertida en una de les escenes pictòriques més debatudes al món. En gran part ha ajudat a aquest fet el llibre escrit per Dan Brown, “El Código da Vinci”, llibre que ha sigut molt qüestionat per l’Esglèsia i els creients.

99

El primer que crida l’atenció quan observem el quadre és la disposició dels seus protagonistes: Jesús ocupa el centre de l’escena i els seus deixebles estan repartits en sis a cada costat, agrupats de tres en tres de forma equilibrada. Segons alguns estudis, estarien agrupats en rectangles que simbolitzen la unitat i l’estabilitat. Al centre, Jesús es troba circumscrit en un triangle equilàter que significa l’equilibri perfecte, el triangle on residix la majestat i el poder de Déu.

També s´ha postulat que el mateix Leonardo Da Vinci es va pintar a ell mateix en el rol de l’apòstol Judas Tadeo i no és casualitat que es trobe d’esquena a Jesús; de fet esta posició va ser pintada amb el clar motiu de reflectir la desconfiança que tenia l’autor a la creença del cristianisme.

A més la imatge de Judas Tadeo apareix conversant amb Simó el Zelota, figura que estaria inspirada en el bust del filòsof Plató, persona que no era molt volguda per l’Església pels seus plantejaments sobre la divinitat. Leonardo reafirmava així de manera oculta que era més partidari de la ciència i el coneixement que de la religió.

Si observem el trinomi a l’esquerra de Jesús, format per Tomás Dídim, Santiago el Major i Felip, crida l’atenció la gran ressemblança de l’apòstol Tomás amb Jesús; són molts els que creuen que Tomás era realment el germá bessò de Jesús i inclús el mateix Leonardo també ho creia i ho va deixar palés al quadre.

En arameu, Tomàs significa bessó i Dídim té el mateix significat en grec. Aquest fet ha donat ales a qui qüestiona la ressurrecció de Jesús, argumentant que tal vegada qui va aparéixer als tres dies de la crucificció va ser Tomás i no Jesús ressuscitat.

La melodia encoberta

Al trinomi de la dreta de Jesús trobem a Judes Iscariot, a Pere i a Joan l’Evangelista. Aquest últim és, per als gnòstics, María Magdalena, i ací tindríem una de les escenes del quadre més controvertides i que ha donat lloc a multitud d´interpretacions i teories.

Està Maria Magdalena entre els comensals de la taula? Molts són els que pensen que sí.

Evidentment, Leonardo no podia posar Maria Magdalena entre els apòstols, ja que l’Església Catòlica no ho haguera permés, per no parlar dels Tribunals de la Inquisició. Per tant, l’única forma de fer-ho era substituint un dels apòstols, Joan l’imberbe. A les pintures que Leonardo havia fet sobre Joan, aquest sempre tenia un aspecte clarament andrògen, cosa que li va donar marge per jugar amb eixa ambigüitat, justificant així que eixe aspecte femení podia encarnar a Sant Joan i al mateix temps llançar un missatge encriptat, que era Maria Magdalena la que estava a la dreta de Jesús, la seua companya, l’apòstol que més amava.

Podem seguir esmentant més misteris que, segons diferents estudiosos, Leonardo da Vinci va intentar transmetre en “L’última cena”.

Observem per exemple el ganivet que sosté Pere a la mà. En esta escena el pintor tracta de reflectir l’enveja de Pere cap a Maria Magdalena, ressaltant així l’enfrontament entre els dos corrents generats a l’inici del cristianisme, el clàssic de Pere i Pau sobre el qual es va fundar l’Església Catòlica, i la gnòstica de Maria.

101

Distingim també l’enigma que fa referència al nus que apareix en un extrem de les estovalles que cobreixen la taula i que dispara diverses interpretacions; per a alguns Da Vinci deixaria una pista per a reafirmar que efectivament la imatge mostra una figura femenina, d’altres en canvi pensen que és una manera de signar la seua obra o de ressaltar que entre alguns personatges del quadre hi ha un vincle especial.

I a més a més, cal destacar un dels misteris més recents i que ha causat més controvèrsia, el que postula que a “L’última cena” Leonardo va representar un bebé, el fill de Jesús i de María, que apareix encobert en la figura de Judes, entre el braç i l’avantbraç. Aquest descobriment dotaria la pintura d’una altra dimensió, ja que Jesús no estaria anunciant que un dels seus els traïrà, sinó que estaria presentant al món el seu hereu, un fet totalment inadmissible en aquella època.

Tanmateix un dels enigmes que més m’ha intrigat, segurament per deformació professional, és el que fa referència a la peça musical que amaga aquesta genial pintura.

Giovanni Maria Pala, músic i especialista en informàtica, va decidir estudiar l’obra cap al 2003 després d’haver escoltat rumors de l’existència de la partitura oculta.

Començà així un extens estudi i se n’adonà que els espais a la pintura estan dividits harmònicament i per tant, si hi ha proporcions harmòniques podem trobar música. Al seu llibre “La música Celata”, Giovanni Pala explica com va interpretar els elements del quadre.

102

La melodia encoberta

En primer lloc, pressuposà que pintant un pentagrama musical sobre les fogasses de pa i les mans dels apòstols podia representar notes musicals. No obstant això, aquestes notes no tenien cap sentit i resultava una música absurda i poc atractiva. Però tot canvià quan va interpretar la “partitura” a l’inrevés, de dreta a esquerra, seguint el particular estil d’escriptura de Da Vinci, i de sobte aparegué la melodia. Pala assegura que a la pintura també va trobar pistes per a determinar el ritme i la duració de cadascuna de les notes i… Màgia! El resultat és un “Himne a Déu” de 40 segons que sonaria amb un orgue, l’instrument més comú de l’època. Fins i tot els mes escèptics reconeixen que la melodia és massa perfecta per tractar-se d’una simple coincidència. Esta teoria ha estat considerada admissible per Alessandro Vezzosi, expert en Leonardo da Vinci i director del museu de l’artista a la població de Vinci (Florència).

Com podeu apreciar, l’enigmàtica atmosfera que va crear el geni, així com les múltiples incògnites que va deixar ocultes fan de la seua obra una de les més estudiades i comentades pels historiadors. De les teories ací tractades, unes són més plausibles que d’altres, algunes fins i tot són desficaciades i obrin el debat a uns altres temes conspiradors. Tot i això, el que queda clar és que “L’última cena” és una pintura que no deixa indiferent ningú i que consagra Leonardo da Vinci com un dels polímates més reconeguts de la història i un autèntic mestre de l’enigma i el misteri.

Rafa Grau i Almiñana

103

104

Història soterrada

I seguint, amb el nucli del tema d’aquest programa, de vegades, allò que no es veu sembla que no existix, però moltes vegades és perquè la nostra comprensió i el nostre abast visual no arriba a percebre allò que tenim davant nostre.

Aquest és el cas de les troballes d’Ontinyent. Els arqueòlegs que estan treballant al lloc destaquen que els descobriments són “d’un valor enorme tant científic com històric”. Sobretot perquè permeten saber més sobre com eren els primers pobladors de la zona.

Després de rebre la informació per part de l’equip arqueològic, l’Ajuntament d’Ontinyent explica que sota el sondeig inicial es va trobar un paquet amb restes. Podrien ser de la mateixa època que altres ocupacions humanes com les que es van trobar a la Cova Negra de Xàtiva.

Quan va començar l’excavació el mes d’abril d’aquest any ja es van trobar elements del Paleolític Superior. Incloïen peces de pedra i restes de fauna com un avantpassat del bou, conills i també cavalls.

Sota el sondeig inicial, que datava la zona al Paleolític Superior, es va trobar un paquet que, per les característiques de les restes lítiques, apuntava al Paleolític Mitjà, cosa que s’ha de concretar amb l’anàlisi als laboratoris de la Universitat de València. D’aquesta època també es registren ocupacions a la Cova Negra de Xàtiva (València).

L’excavació a la cova i l’Abric de l’Hedra es va iniciar el mes d’abril passat amb una primera fase de sondeig finançada per Ontinyent que va donar peu a la represa dels treballs amb l’actual segona fase que finança la Universitat i que es prolonga fins aquest divendres 30.

Als elements del Paleolític Superior trobats inicialment, que inclouen peces lítiques (pedra) i restes de fauna com ur (avantpassat del bou), conills i cavalls, se sumen ara altres de més antiguitat que obren les portes a una tercera fase de treballs a la que ja és, com a mínim, l’ocupació humana més antiga mai trobada a la comarca valenciana de La Vall d’Albaida.

De vegades, ho tenim davant nostre i no sabem que estava. Quan surt a la llum? Només el destí ho sap i ens guia per descobrir allò que els nostres ulls no veuen.

Eva Álvarez i Cano

105

Donem pas a la publicitat, després Amor i Carles ens presenten la següent secció: El perfecte amagatall

Pausa publicitària

106

Pausa publicitària

107

108

El perfecte amagatall

Un dels passatges de la història recent que més curiositat genera és la Guerra Civil espanyola. És precisament a l’inici de la contesa, en 1936, quan la capital de la Segona República és traslladada a València, per la qual cosa la ciutat es converteix en un objectiu estratègic. Els bombardejos que pateix augmenten, i es fa necessària la construcció de refugis antiaeris per a protegir la població civil de l’impacte de les bombes. El trasllat del Govern va ocórrer el dia 6 de novembre. L’endemà passat de la fugida, va començar la batalla a Madrid. Cal recordar que, segons la Constitució de la Segona República Espanyola, la capital de la República sempre ha sigut Madrid, i que malgrat el trasllat i la ràpida decisió, la Constitució no va recollir mai que València fora “capital” de la República, encara que cal dir que la decisió va ser adoptada de manera oficial pel llavors president i els representants del govern, però en silenci, i que, per tant, podem dir que València va ser “capital” després d’aquesta decisió i els plens ací celebrats.

El llavors govern de Llargo Caballero, va deixar la defensa de Madrid a càrrec del general *Miaja, qui va formar l’anomenada Junta de Defensa de Madrid. A l’arribada del govern a València, amb si no sols van portar la capitalitat, sinó que amb ella també va vindre, diem-li així, un “boom” cultural i social. Les diferents personalitats, com ara els representants del govern de llavors, tota classe de membres d’intel·lectuals, diplomàtics, milicians i soldats, periodistes, refugiats o, fins i tot espies, van fer que a València canviara el panorama cultural per complet.

Aquella València es va omplir de congressos, projectes, xarrades i de tota mena d’accions culturals que, fins i tot corrent temps difícils, van omplir “d’entusiasme cultural” per qualsevol racó i edifici important de València. Però, per desgràcia, València es va omplir també d’espais per a previndre els bombardejos: els refugis antiaeris.

El motiu va ser ben simple: donar protecció a la població civil de la ciutat de València. Per això es va decidir que s’utilitzarien tant els edificis públics, principalment col·legis, com els edificis particulars per a la construcció dels diferents refugis. Depenent de la tipologia del lloc en qüestió, els plans variaven, per exemple, així com en els col·legis i edificis públics els refugis s’ajustaven en la gran majoria als plans estipulats, en els refugis particulars les solucions s’ajustaven en funció del lloc, on hui dia encara es poden distingir entre dos tipus de refugis: el voltat i el de llinda.

Aquesta missió, la de la construcció dels refugis, va ser encarregada a la Junta de Defensa Passiva, creada pel Ministeri de Defensa el 22 de juny de 1937, amb Juan Negrín ja al comandament com a cap d’Estat o president de la República, quan el govern encara residia a València, a pesar que en aquells dies ja existien refugis a la ciutat. Per a aquesta construcció es va arribar a editar un fullet que donava instruccions per a aquests espais, tot detallant, mitjançant plans i passos a seguir, totes les característiques que havien de recollir cadascun d’ells. La novetat d’aquests espais venia donada per la seua escassa profunditat i l’ocupació generosa del formigó armat tant en el model voltat com en el sustentat per pilars.

La Junta Passiva de la Ciutat va arribar a construir un total de 41 refugis d’utilitat pública que

109

estaven a la disposició de tots i cadascun dels ciutadans d’aquella València.

En el catàleg de béns i espais protegits de València es recull que en la publicació de febrer de 1937 (en aquell periòdic que els milicians valencians van crear després de confiscar el diari Las Provincias en 1936, en els tallers d’aquest diari creat per Teodoro Llorente), s’identifiquen 77 refugis amb la seua adreça i el nombre de places, encara que F. Taberner (2002) n’assenyala l’existència de 258. Aquest estudi es va fer en 2002, però en l’actualitat es considera que hi va haver un nombre molt major, donats els refugis trobats posteriorment i dels quals no es tenia constància, alguns d’ells, en espais privats.

Els qui van encarregar la construcció d’aquests espais, sabien el que havia de vindre: se sap que València va patir en total uns 442 bombardejos des de principis de 1937 fins al 27 de març de 1939, els quals van deixar un total de 847 morts a la ciutat, 930 edificis destruïts i més de 2800 hospitalitzats.

La construcció era important i atenia a aquests dos requeriments: d’una banda, es disposava d’una important capa de protecció en els sostres dels refugis mitjançant cel·les de formigó que a vegades s’emplenaven d’arena o, fins i tot, d’algues; d’altra banda, per davall es posava un element més resistent format per una llosa de formigó armat de 70 cm. de grossària com a mínim.

Tant els refugis voltats (principalment en jardins o patis d’escoles i majoritàriament subterranis) com els de llinda (construïts mitjançant una llosa de formigó armat sustentada per robustos pilars), disposaven de sistemes de ventilació amb eixides a la superfície o també amb Refugi antiaeri de València situat en el ventilació forçada amb maquinària calculada. A més, en carrer de l’Arquebisbe Mayoral, València. la gran majoria s’indicava l’entrada al refugi mitjançant rètols amb lletres Art déco, fàcilment recognoscibles per a qui en buscara un en un moment extrem. En alguns d’ells hi havia *wc i cuina, a més d’estances que podien haver servit per a una altra mena de menesters. Cal esmentar també aquells refugis que disposaven de bancs de fusta o de ferro adossats a les parets perquè la gent poguera asseure’s.

Entre els nombrosos refugis que es troben a València, tots ells Béns de Rellevància Local, hi destaquen: • Refugi antiaeri del c/Alt 33, cantonada amb c/*Ripalda, al barri del Carme. Aquest refugi, després de la riuada de 1957, va ser netejat i condicionat per la comissió de la falla *Ripalda*Sogueros.

• Refugi antiaeri del c/Espasa 22, privat, amb capacitat per a 380 persones i en mal estat.

• Refugi antiaeri del Col·legi Gran Associació, al C/ Blanqueries, 12.

110

El perfecte amagatall

• Refugi antiaeri de l’Institut Lluis Vives, al C/Sant Pau, 4, que és un dels més coneguts i el que té més capacitat de tots els coneguts fins ara.

• Refugi antiaeri del Carrer Serrans 25, que va ser utilitzat com a casal faller, després de ser netejat per la comissió fallera d’aquest carrer. Ha sigut recentment restaurat.

• Refugis antiaeris de la Gran Via Germanies i la Gran Via Marqués del Túria.

• Refugi Grup Escolar Balmes al c/ Pintor Salvador Abril, 25). Aquest refugi destaca per les inscripcions que poden llegir-se en el seu interior. Té una capacitat per a 1000 xiquets i calia allunyar-se d’aquesta porta un metre per a facilitar l’entrada de l’aire.

• Refugi antiaeri del Col·legi Jesús i María. Antic Grup Escolar Blasco Ibañez (Gran Via Ferran El Catòlic, 37) • Refugi antiaeri C/Ruaya enfront de C/Llavor, situat sota el paviment del carrer.

• Refugi antiaeri del Reial Monestir de la Trinitat, situat en C/La Trinitat 13.

• Refugi antiaeri Antic Escolar Grup Llibertat en C/Visitació, 13.

• Refugi antiaeri Institut El Grau en C/Escalante, que va ser utilitzat com a casal faller i ara està integrat en el centre.

• Refugi antiaeri a l’interior de l’Ajuntament de València.

• Refugi antiaeri a l’interior de Birlibirloque Bar, carrer de La Pau. • Refugi antiaeri de la fàbrica de Bombes Gens.

• Refugi antiaeri de la Falla Plaça Santa Creu de València (plaça Santa Creu).

Pablo Sañudo i Die Arquèoleg

Refugi antiaeri de la guerra civil de Bombes Gens, situat en l’avinguda Burjassot 54, València.

111

112

Bruixeria

Bruixes, d’on veniu?

Si demanem a qualsevol xiquet o xiqueta que dibuixe una bruixa, ens podem fer una idea que el resultat serà una imatge molt reconeguda. És molt probable que siga una lletja bruixa amb un gran i atrotinat nas, amb una berruga ben col·locada a la vista de tots, un barret de punta alta, una granera a la mà o remenant un beuratge a la vora d´una gran olla, amb les brasses enceses.

Qui ens ha dit que les bruixes són així? D´on ha sorgit eixa imatge que tenim tan mitificada?

La història de les bruixes és llarga i complexa. Els seus orígens apareixen a la Bíblia, on s’explica la història del Rei Saül, que per resoldre els seus assumptes privats i de palau, es deixa aconsellar per una fetillera anomenada Bruixa d’Endor, vident i capaç de contactar amb els morts.

A la mitologia grega aflorà Circe, que era capaç de transformar els seus enemics en porcs i que es convertí en mestra de bruixeria per a la seua neboda Medea, assegurant així el llegat quant a encanteris i encisos.

La mèdium d’Endor

Amb històries com estes, el món antic és doncs, responsable de l’existència d’unes figures retòriques que en els segles següents serien denominades bruixes.

És al principi del Renaixement, a mitjans del segle XV, quan es va començar a tindre una percepció més moderna de les bruixes, tal com les descrivim en l’actualitat i tal com les dibuixaria qualsevol infant.

Això és pel fet que el pintor i gravador alemany Albert Dürer determina en diverses de les seues obres quin seria l’estereotip de l’aparença d´una bruixa. Estes obres artístiques són tan influents, que alguns segles després, seguim tenint l´evidència que una bruixa és tal com ens la mostren en tots els àmbits de la societat.

Circe, fetillera de la mitologia grega

Quan pensem en bruixes, sanadores, fetilleres, endevinadores i visionàries, ens sembla que sempre han estat lluny de nosaltres, a Salem (EE.UU.) o a Alemanya... potser que fins i tot una mica més a prop, a Galícia o a la Regió de Navarra.

Gravat de La Bruixa d’Albert Dürer (segle XVI)

113

Si sentim curiositat per saber si a la nostra terra, la Comunitat Valenciana, també han estat presents, no és molt difícil descobrir que amb granera o sense ella, hi ha indicis de la seua existència als pobles o carrers de la comunitat.

Ací, la figura de la bruixa s’allunya de la dona desagradable que pactava amb els dimonis, per a semblar-se a la dona que s’encarregava de qüestions amatòries i curatives.

En la València medieval, eren molt perseguides pel poder religiós i civil, especialment després de l’arribada de la Inquisició a la ciutat.

Per este motiu, s’amagaven de les autoritats i freqüentaven llocs que no eren massa coneguts i que eren temuts per molts ciutadans.

Així doncs, certs carrers de la València antiga eren plens de sanadores que continuaven donant esperança a molta gent, però que també eren els últims pels quals no gosaven passar algunes persones.

Carrers i vies empedrades i cobertes d’arena, amb llums crepusculars que projectaven ombres en edificis amb finestres tancades amb pany i forrellat, fulles caigudes a terra, ressons de trepitjades que passejaven lentament per tots els racons. Regnava la foscor.

Historiadors reconeguts relaten la presència de bruixes en llocs emblemàtics de València, com les Torres de Serrans o La Llotja.

La porta d’aquesta mostra adorns amb dimonis i innocents, i és anomenada “Porta dels pecadors”. També a l’actual carrer estret de l’Almodí, que se situa prop de la Catedral i que va ser batejat com “el carrer de les bruixes” pel seu passatge estret i obscur que despertava la desconfiança dels seus veïns.

Curiosos adorns a la porta de La Llotja de València “Porta dels pecadors” A la comarca d’Els Ports, trobem el

municipi de Sorita del Maestrat, on es pot visitar el santuari de la Mare de Déu de la Balma, anomenat comunament “santuari dels endimoniats”, però abans, a mig camí, podem veure una emblemàtica creu coberta sostinguda per una cúpula pintada de la mà del pintor Cruella (1860) que representa una escenografia medieval: la lluita entre el bé i el mal, entre l’àngel i el dimoni.

114

Santuari “dels endimoniats” a Sorita del Maestrat (comarca d’Els Ports)

Bruixeria

En l’actualitat, a València es fan rutes en les quals es presta una gran atenció a una de les bruixes més cèlebres de la ciutat, Esperança Badia. Era una xiqueta òrfena que va ser unida en matrimoni a un home major; aquest la va deixar embarassada i va desaparéixer. Al cap d’un temps, Esperança s’enamorà d’un altre home, però este no era un amor correspost, tot i això que la noia va fer una visita al “carrer de les bruixes” de València perquè li feren un encanteri que fera possible que fos estimada per ell.

Com que no va funcionar, ella mateixa decidí educar-se en les pocions, sortilegis i arts màgiques, convertint-se al llarg dels anys en una fetillera poderosa. Tan poderosa que va ser denunciada pels seus propis veïns, acusada de parlar amb dimonis i fer embruixaments sota la llum de la lluna, i va ser condemnada a rebre cent fuetades i ser bandejada del seu poble.

Mai més es va saber res d’Esperança, però durant generacions s’ha narrat la seua història i es considera una figura rellevant de la bruixeria valenciana.

A la fi, avui dia encara s’escolta anomenar bruixa a aquella dona que se n’ix de les normes o tradicions estipulades per la societat, o a aquella que té la mentalitat més oberta, fet que per a algunes persones és un perill que es sustenta en fràgils arguments i falses acusacions.

Passatge del carrer Estret de l’Almodí (València) Jo no crec en les bruixes però, com diuen els gallecs,

haver-ne, n’hi ha.

Laura Donet i Gascón

115

116

Les festes clandestines

Qui ens havia de dir dos anys enrere que les nostres vides havien de canviar tant, que ens ensenyaríem a guardar distància, com al toc de queda, a utilitzar paraules com pandèmia, quarantena, coronavirus i tantes altres que no havíem sentit en la vida.

Quan ja teníem les falles esperant-nos al carrer, no esperàvem sinó talls de carrers, turistes per tot arreu i festa, molta festa, falleres i fallers de cercaviles amb la xaranga darrere i les cares plenes d’alegria… i de sobte aquell fatídic dia ens anunciaven que tot quedava anul·lat.

Tots a casa tancats, sense festa, els nanos sense escola, els pares molts sense feina, altres teletreballant i els que anàvem pel carrer ho féiem amb una por, que no havíem sentit mai.

Els carrers estaven tan deserts que feia por, els llocs on més visites hi havia eren els hospitals.

Canviaven les ordres de treball cada dia, les ordres venien de “dalt”, normes que de vegades ni un mateix entenia, però les havíem de fer complir.

Cada dia eixies de casa sense saber el que et trobaries i quines coses havien canviat.

Si ja era molt difícil entendre el que estava passant, com ho havies d’explicar per tal que ho entengueren els altres?

Hem hagut d’ensenyar-nos a treballar amb moltes baixes de companys i companyes, sense poder cobrir-los i amb molta por de contagiar-nos i mirar de no portar a casa el virus, tots tenim família i era una cosa que no el treies del cap.

Havíem d’acostumar-nos ràpid, no hi havia temps per a pensar, començàrem a desenvolupar protocols de seguretat, de vegades sense els suficients elements de protecció, elaboràrem plans de contingència, havíem de fer de tot, les activitats quotidianes continuaven, però se sumaven accions preventives com els controls a vehicles i persones i féiem grups de treball de resolució de problemes.

Augmentàrem la vigilància en comerços per evitar robatoris, en hospitals per assistir en l’emergència sanitària, en espais públics per controlar la quarantena i preservar el distanciament social; tot eren feines de rutina, encara que no sempre comptàvem amb protocols específics sobre l’abast de les nostres responsabilitats a l’hora de complir les mesures sanitàries.

La policia afronta la crisi del covid-19 amb un nivell de criminalitat diferent al de sempre, amb una percepció de la integritat que, en molts casos eren importants desafiaments institucionals .

Aquestes noves funcions en la primera línia han convertit la policia en un col·lectiu d’alt risc.

Les mesures de confinament i el tancament d’activitats no essencials modificaren les rutines i els comportaments de les persones i les dades ens indicaren que aquestos canvis també estaven afectant els patrons de delinqüència.

Tots hem sentit parlar de festes il·legals, de botellons, de reunions amb més gent de la permesa, coses que sobre ser tan il·legals com perilloses són molt difícils de dissoldre i també d’etiquetar.

117

Dies de rècords en contagis i dies de reunions clandestines al mateix nivell, irresponsabilitats a mans plenes, sense pensar que a casa teníem família i que els hospitals estaven plens de gent de totes les edats. Intervindre i dissoldre aquestes festes il·legals ha estat una feina molt esgotadora física i mentalment, milers de denuncies i arrestats, actes de contaminació acústica, tot açò lligat a l’increment de contagis, ingressos i morts, passats els mesos.

I la pandèmia segueix ací i nosaltres també .

Ningú, ni la policia s’acostuma a una situació com aquesta. Som gent d’abraçades, de besades, de contacte i de somriures sense mascaretes, però hem de ser prudents. El virus aquest ha vingut per a quedar-se, estem cansats de sentir ho, però nosaltres estem des d’abans que ell i seguirem ací per a protegir els ciutadans cada dia.

Cuideu-vos , per tu, per mi, per tots i totes!

118

Tornem amb Portes tancades després de la publicitat.

Pausa publicitària

Busquem falleres i fallers com tu!

Si vols viure el millor ambient de les falles, t’esperem a la Falla Prado! #fallaPradovineifaràsamicsiamigues C/ Rei En Jaume, 4 - Tavernes de la Valldigna Tlf. 605 90 96 69 https://goo.gl/maps/XBQX8cpADDzvA1EYA https://issuu.com/fallaprado https://www.instagram.com/falla_prado https://www.facebook.com/fallapradotavernes https://twitter.com/fallaprado

119

Pausa publicitària

120

Pausa publicitària

121

122

Portes tancades

Aquell divendres encara el recordaré: com tots els dies, em vaig alçar a les sis i mitja del matí per anar-me’n a treballar a l’institut i, quan vaig seure a prendre el desdejuni, vaig escoltar les notícies: “possible confinament per a tota la població a partir del dilluns que ve...”

La paraula “confinament” em va deixar una mica confusa: ¿què volia dir la reportera amb això?

Aquesta pregunta me la repetia constantment quan conduïa cap al meu lloc de treball i, quan vaig aplegar, pensava en quins continguts havia d’explicar al meu alumnat aquell dia. Vaig entrar pel hall del centre i, com sempre, la conserge eixia a donar el bon dia però, aquell matí, semblava angoixada: -Bon dia Àngela, recull tots els teus materials, crec que dilluns ja no tornem al centre.

Sobtadament, una companya meua, també del meu departament, em va posar en alerta: -Hola Àngela, al departament tens tots els llibres de lectura del segon i tercer trimestre perquè te’ls endugues a casa.

Tots els professors i professores estaven recollint les seues pertinences i tot el material que, possiblement, els faria falta.

A les huit del matí vaig entrar a la classe de segon de Batxillerat que em tocava segons el meu horari: la meitat d’alumnat no s’hi trobava. Tots tenien por d’eixir de casa i que els sorprenguera el COVID-19. Em van comentar que, com estaven en un curs complicat, que podríem fer classe en línia en cas que ens confinaren, i jo vaig acceptar la seua proposta.

Havia tocat el timbre de l’institut i era hora d’anar a la primera planta, on estava ubicada l’aula de segon de l’ESO: sols havien acudit dos alumnes. Em van preguntar, també, com faríem les classes en cas que ens confinaren. Aquesta paraula em rebotava tota l’estona al cap i semblava que em trobava dins de les típiques pel·lícules de ciència-ficció on havies de romandre a casa perquè hi havia algun perill, però la meua ment va tornar a la realitat quan, de sobte, la directora va convocar una reunió urgent a tot el professorat: la situació esdevenia greu i, quan va sonar el timbre de canvi de classe, com que tenia guàrdia, vaig arreplegar tots els llibres del departament que jo vaig considerar que eren importants per continuar la meua tasca docent en unes altres condicions.

123

Aquell cap de setmana, el meu malson es va fer realitat: definitivament quedava tota la població confinada i, a més, se suspenien les falles. La directora, mitjançant els WhatsApp, ens demanava calma i que esperàrem instruccions per poder realitzar les classes en línia.

El dimecres següent, la directora de l’institut ens va donar totes les instruccions d’Aules: a partir d’aquell moment, aquella seria la meua aula virtual i, al meu benvolgut alumnat, no el podia veure, simplement em podien enviar correus per preguntar dubtes o enviar-me les tasques que els demanava. Encara recorde com l’alumnat, sobretot els més menuts de segon de l’ESO, no s’aclarien massa sobre com enviar les tasques o com alguns no tenien dispositius ni connexió WiFi. En segon de Batxillerat l’aula canviava: a ells sí que els podia veure pel programa WeBex, ja que necessitaven un contacte més directe amb mi per la complicació del seu curs escolar. Però hi havia un xicotet problema: l’aplicació WeBex no estava disponible i, doncs, encara no podia tindre contacte amb ells fins que Conselleria no ens donara permís. Així vam estar durant unes dues setmanes i, tant els i les alumnes de Batxillerat com jo, estàvem angoixats per no poder fer classe, ja que en aquest curs el temps és primordial. Quan ens van donar accés i vam poder realitzar les classes en línia mitjançant la càmera web, encara recorde que em sentia com si visquera en una tridimensionalitat. En primer lloc, el WeBex era la nostra aula, on tots érem com xicotetes pantalles però, al mateix temps, podia observar com era el seu voltant. Tots els matins que teníem classe els i les alumnes saludaven a la meua mascota, la meua gata Perla que, sense voler, trepitjava per la meua taula d’ordinador mentre impartia la meua classe digital.

124

Portes tancades

I així era el meu dia a dia: revisar qui m’havia enviat la tasca primera, qui es connectava regularment i qui no, qui corregia les activitats, etc. Em sentia com en una presó on vigilava l’activitat en línia del meu alumnat. Quan vaig veure que, en una setmana, algú no es connectava, vaig decidir cridar a les famílies per si necessitaven qualsevol mena d’ajuda: l’única cosa que havia de fer era ocultar el meu número de telèfon. Recorde que, en un matí, vaig realitzar unes quinze telefonades i els pares, agraïts, rebien tota la informació que els proporcionava, així com les tasques.

Però el que més recorde, i a més a més amb tristesa, fou quan em van comunicar que la meua substitució havia acabat: vaig trobar que era injust que, per culpa d’una pandèmia, no poguera acomiadar-me del meu alumnat en condicions normals. I, en aquell moment, vaig trobar a faltar les classes tridimensionals que havíem creat entre tots i la meua ànima albergava un desig de poder tornar a les meues aules on les classes eren completament diferents. Àngela Cortijo i Perona

I fins ací arriba el programa

Què amaga la nit?

Després d’una breu pausa publicitària vos deixem amb el programa

De Bon Matí on podreu vore una mostra de contes i passatemps que hem elaborat per al nostre alumnat.

Este programa és el perfecte acompanyant per a desdejunar, preparar la motxilla i tornar a les aules.

125

Pausa publicitària

126

Pausa publicitària

127

128

De Bon Matí

DE QUÈ TENS POR, JOANA? A Joana li explicaren a l’escola que no només hi ha fantasmes, bruixes amb berrugues, carabasses amb somriure maligne… sinó que, a més, els valencians en tenim de propis. Butonis, l’Home del Sac, el moro Mussa, les serps amb cabellera… són alguns d’ells.

Tot i que al principi s’ho agafà com una broma, aquella nit li costava dormir. No només existien els monstres tradicionals que coneixem, resulta que en tenim uns de valencians!, pensava repetidament…

Uns sorolls sobtats la van acovardir. Venien de sota el seu llit. Seria tan valenta com per mirar a vore què hi havia? Així va ser, molt lentament va traure els ulls i el nas per sota del matalàs quan un braç la va acabar entrant al món que es trobava sota del llit. El braç era d’un gegant que li resultava familiar... resultava ser Tombatossals. La xiqueta, acovardida , va demanar a aquell ésser que la tornara a casa, però, lluny d’això, aquell gegant la va seure al seu muscle i va començar a passejar per un bosc.

Durant el passeig anaven apareixent criatures de tota mena, des de donyets fins a gambosins. Ella observava sense dir res. Va vore de lluny un home que li va fer sentir un calfred, es tractava del famós Home del Sac! Quina por va sentir!

Prop d’ell unes bruixes feien pocions amb un calder vell que tenia una pinta horrorosa.

- Per què estic ací? Vull tornar a casa! – va exclamar la xiqueta.

- Estàs ací perquè ja és hora que faces front a les teues pors. – Li digué el gegant. – Saps per què estan ells ací?

Joana, pensativa, va negar amb el cap.

- Estan ací perquè tu tens por, per tant, ells es fan forts. Creus en ells i els dones poder d’aquesta manera -li explicà Tombatossals–. Jo mateix, estic catalogat com a monstre només perquè tinc característiques poc comuns. Sóc molt gran i fort... però també tinc altres coses bones, tots els qui em coneixen diuen que tinc un cor molt gran i clar, si no et pares a parlar amb mi i només et fixes en la meua aparença potser no t’ho sembla...

La xiqueta es va sentir un poc malament. Sí que era veritat que havia jutjat Tombatossals sense saber-ne res d’ell. El gegant de seguida li digué: - Si vols eixir d’ací hauràs de fer-ho fent front al que tems.

Es van topar amb una criatura menudeta...

129

- On vas amb aquesta xiqueta, Tombatossals?- va dir l’estranya criatura Era el Butoni! Un monstre xicotet que s’emporta els xiquets que no dormen, que no s’acaben el dinar...

- Ara mateix, necessitem ajuda. L’Home del Sac ha segrestat tots els donyets de la casa de la Bruixa Bona. – Digué espantat el Butoni.- Com que són xicotets els ha agafat com si foren xiquets! Tombatossals, saps què podríem fer? Potser esta xiqueta també ens pot ajudar...

Joana dubtà un poc, però de seguida s’adonà que era una bona forma de fer front a les pors que tenia i, d’aquesta manera, eixir d’aquell lloc que tant l’acovardia.

- Compteu amb mi! – va dir la xiqueta amb decisió.

Tots tres pensaren un pla. La xiqueta es vestiria com una de les bruixes roïnes per tal de poder anar prop de l’Home del Sac sense alçar sospites. I així van fer, van esquinçar robes de la Bruixa Bona i les embrutaren per tal de fer-li la disfressa perfecta. D’aquesta manera, anà decidida a buscar aquest personatge que tant l’atemoria, seguida de lluny de Tombatossals i el Butoni.

- Eiiiiiii, Home del Sac! – va cridar la xiqueta disfressada.et necessite! Que no tindràs alguna criatureta xicoteta per fer una de les meues pocions? M’he quedat sense ingredients!

L’Home del Sac dubtà... no li agradava massa compartir.

- Deixa’m estar, bruixa, cadascú té el que li toca... – replicà.

- Vinga, que estic preparant una poció genial, t’ajudarà a tindre més forces per dur el sac sense problemes! – contestà la xiqueta.

- Segur? Mira que et posaré a tu també al sac si m’enganyes...

- Clar! Prova i no te’n penediràs...

L’Home del Sac obrí el seu sac i li digué: - Com necessites la criatureta? Mira, ací en tinc una amb els cabells llargs.

- Mmmm... deixa’m mirar-la de prop... – digué Joana traient el donyet de cabells llargs. – vaig a deixar-lo al munt dels possibles candidats... què més tens?

- En tinc un amb piguetes i un altre amb les galtetes roges.

- Ui, no acabe de saber com cuinar criatures amb pigues i galtes d’aquesta manera... segurament no és difícil... Al munt dels possibles candidats també...

130

De Bon Matí

- També en tinc un amb les cames més llargues, et fa profit?

- Al munt dels possibles candidats...

Així, la xiqueta va aconseguir buidar a poc a poc el sac del seu enemic i li digué que havia de mirar-s’ho bé, que li diria alguna cosa en decidir-se.

- Un moment... – replicà l’Home del Sac. – Tu no tens cara de bruixa, tu em vols enganyar!

En eixe moment, el Butoni ja havia posat dins d’una bossa gran tots els donyets i aparegué Tombatossals per agafar els seus amics i marxar ràpidament.

L’Home del Sac els perseguí molt ràpid, tant que quasi els podia agafar. En eixe moment la xiqueta cridà: - Ja pots córrer ja, que no crec en els monstres roïns!

Immediatament, l’home malvat es va tornar minúscul, tant, que no podia continuar corrent ni molt menys seguir el pas de Joana i els seus amics.

- Hem guanyat! – cridaren els tres mentre tornaven els donyets a casa de la Bruixa Bona.

RIIIIIIIIIIIIIIIIN!!!!!

Sonà el despertador. Hora d’anar a l’escola. Havia sigut tot un somni! La xiqueta s’aixecà del llit confusa del que havia passat. Quan es llavà la cara, es va adonar que tenia una taca a la galta.

Podia ser la berruga que s’havia dibuixat per semblar una bruixa dolenta? No ho podia saber amb certesa, el que sí que li va quedar clar va ser el següent: Sempre hauria de fer front a les seues pors, ja que ni elles eren tan grans ni ella era tan xicoteta.

Claudia Blasco i Císcar

131

Sabies que…

Tombatossals forma part d’una llegenda típica de la ciutat de Castelló de la Plana. Es tracta d’un gegant bo i molt fort, fill de dues muntanyes, Penyeta Roja i Tossal Gros, que viu a la Cova de les Meravelles. Amb l’ajuda d’Arrancapins, Cagueme i Tragapinyols (altres gegants amics) fundà la ciutat de Castelló. Pots llegir la historia de Tombatossals al llibre Tombatossals de Josep Pasqual Tirado.

RECOMANACIÓ LITERÀRIA:

TÍTOL: La Maria no té por AUTORS: Francesc Gisbert i Dani Miquel DIBUIXOS: Riccardo Maniscalchi ARGUMENT: Maria se’n va a passar uns dies a casa de la seua iaia. Allí troba el llibre Espantacriatures, que tracta de monstres que es dediquen a fer por als xiquets. A partir d’ací ella coneix els diferents monstres de la literatura i cultura popular valenciana tals com l’Home del Sac, la quarantamaula, diferents tipus de gegants…

132

De Bon Matí

SOPA DE LLETRES Troba els noms dels monstres valencians: TOMBATOSSALS MUSA

GEGANT

BUTONI

DONYET

BRUIXA

GAMBOSINS

HOMEDELSAC

G

Q

C

T

C

Q

W

B

F

E

I

K

N

X

A

O

V

T

F

T

S

E

I

Z

J

L

S

M

V

A

W

A

E

S

D

W

W

W

L

B

V

M

U

S

A

V

D

N

W

Z

E

A

C

C

O

P

N

D

A

B

A

T

D

T

W

J

G

E

T

G

P

A

W

N

E

O

D

O

N

Y

E

T

X

X

C

A

M

S

Q

X

Y

T

D

I

V

E

N

G

O

S

I

N

O

T

U

B

V

T

M

E

H

A

R

S

Q

R

C

M

Q

E

H

G

P

L

O

N

B

A

V

H

M

K

S

N

I

S

O

B

M

A

G

Z

R

S

133

JOC DE L’OCA FALLERA Tot seguit presentem un joc molt divertit! El JOC DE L’OCA FALLERA! Eixim tots des de la Presentació amb l’objectiu que algun dels jugadors arribe a LA CREMÀ.

Seràs tu?

Cada persona tira una vegada el dau per anar avançant. Al llarg del tauler ens trobem amb diferents personatges que tenen una funció: -

Si caus damunt d’un faller o fallera tornaràs a tirar.

Si caus damunt d’un d’un acte vas directament al següent acte que tingues més prop i, a més, tornes a tirar.

Si caus damunt d’un masclet, hauràs de tornar enrere fins arribar al masclet anterior.

Compte! Si caus damunt la flama hauràs de tornar a començar el joc!

Ací baix et deixem la plantilla d’un dau per tal que pugues elaborar el teu!

134

De Bon Matí

135

ENCREUAT FALLER

HORITZONTAL VERTICAL 4. Acte on tots els fallers i falleres anem 1. Acte on t ots els components de la comissió acompanyats d’una xaranga o banda de oferim flors a la Verge dels Desemparats. música.

2. Acte on donem la benvinguda les noves 5. Peça fonamental d’una falla. falleres majors i les seues corts.

7. Monument gran ple de ninots.

3. Grup de músics que toquen amb la comissió.

8. Acte que té lloc l’últim dia de falles i 6. Guardó que donen a les falles. posa fi a aquesta festa.

136

De Bon Matí En “De Bon Matí” seguim divertint als menuts de casa amb edevinalles visuals, series capaç d’endevinar aquestos reptes visuals de Gergely Dudás - Dudolf?

Pots trobar l’únic ou totalment blanc?

Pots trobar l’única papallona d’aquest mar de flors?

137

I el més difícil de tots, pots trobar la serp?

REPTES VISUALS Quin vegetal veus ací?

138

De Bon Matí

Quin animal veus ací?

Quantes potes té aquest elefant?

Ací veus una dona jove o vella?

Jove o major? Pega-li la volta al llibre i voràs...

139

Pausa publicitària

140