La dona

feminisme Del fr. féminisme, i este del llatí femĭna 'dona' i -isme.

1. m. SOCIOL. Moviment que té com a finalitat aconseguir la igualtat dels drets de la dona respecte als de l'home.

3

La portada

El detall: nosaltres hem volgut

versionar i homenatjar aquesta imatge, símbol indiscutible del feminisme actual, recreant-la a

La història: la imatge que ocupa la nostra portada d’enguany no és altra

partir dels noms i cognoms de cadascuna de les

que l’icònic cartell “We can do it” (Nosaltres podem fer-ho) creat l’any 1943 per

falleres de la Falla Passeig.

l’artista gràfic J. Howard Miller. És probablement una de les imatges més simbòliques de l'apoderament femení a escala mundial, i està molt present en la memòria col·lectiva com una icona de la cultura popular. “Rosie the Riveter” és un

Pots trobar l’edició digital a issuu.com/fallapasseig

personatge carregat d'història, que va aparéixer en un moment difícil per als nordamericans, i que de forma una mica obligada va donar les eines a les dones per trobar la igualtat al costat del gènere masculí.

4

Edita l’Associació Cultural Falla Passeig de Tavernes de la Valldigna

A què dediquem les nostres pàgines?

Explicant l’inexplicable “We can do it”

H

i ha molts adjectius per a descriure un llibret faller: entretingut, divertit, original, interessant... D'aquest direm que és necessari. Necessari perquè l'actualitat així ens ho demana i nosaltres no podem mirar cap a un altre costat. Ni podem ni volem.

Aquest llibret parla de la dona i de tots els papers que aquesta exerceix en la societat: el de mare, el de filla, el d'amiga, el de companya de vida, el de ciutadana, el de treballadora. I també dels problemes als quals s'enfronta pel simple fet de ser-ho. Aquestes pàgines són un crit a favor de la lluita per la igualtat i en contra de tot allò i aquells que la impedeixen.

En la primera part del llibret us trobareu amb escrits i articles que giren entorn de la dona, sent aquesta l'eix central. Però ací no sols alcen la veu elles, també tenen cabuda els homes: els homes que sí que estimen a les dones i que ajuden en la lluita perquè són conscients que el feminisme no és només cosa d'elles.

A continuació, en la segona part del llibret, vos presentem els nostres representants per a l'exercici faller 2018 i uns xicotets homenatges que els seus familiars i amics els han volgut dedicar. Vos mostrem també un resum del que ha sigut l'activitat fallera dels últims mesos així com la crítica i els esbossos dels monuments que plantarem, com cada mes de març, al cor de Tavernes, al nostre passeig.

A més, enguany estem molt contents de poder presentar-vos la primera edició del Premi Passeig que té com a objectiu incentivar la creació literària en llengua valenciana. Estem feliços amb l'acollida que ha tingut i, esperant fer d'ell un premi de prestigi, li desitgem una llarga vida. A la tercera part d'aquest llibret trobareu les obres guanyadores.

Esperem que gaudiu de cada paraula i cada imatge d'aquest llibret que amb tantíssima passió i durant tants mesos hem escrit i escollit per a tots vosaltres.

Sabent que ells estaran d'acord, aquest llibret va dedicat exclusivament a elles.

A tu, dona. Amb tota l'estima, l'equip del llibret de la Falla Passeig.

5

SUMARI Homenatge de quatre generacions de falleres de la Falla Passeig a la icònica imatge creada per J. Miller l’any 1943 “We can do it”

PÀG.

193 PREMI PASSEIG Enguany estrenem el nostre propi concurs literari amb la primera edició del Premi Passeig i publicarem les obres premiades d’entre tots els participants.

PÀG.

8

LA DONA La primera part del nostre llibret l’hem volgut dedicar a la dona, fent un xicotet homenatge a la seua figura i abordant-la des de diferents punts de vista.

PÀG.

111 VIOLÈNCIA DE GÈNERE La Falla Passeig s’ha adherit al Pacte valencià contra la violència de gènere i masclista que promou la Generalitat.

6

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià.

SUMARI PÀG.

122 LA FALLA La segona part del llibret va dedicada a la nostra Falla i vos presentarem les Falleres Majors per al 2018 així com els nostres presidents.

PÀG.

PÀG.

PÀG.

158 MONUMENTS

172 REPÀS DEL 2017 184 INICIS 2018

206 FALLES ‘18

Coneixerem el monument gran i l’infantil amb la crítica més enginyosa i satírica.

Recordarem les imatges dels millors moments que ens van deixar les passades Falles.

El Passeig 2018: comissió, fallers i falleres, programació i entitats col·laboradores.

Primers actes de l’any faller 2018 i presentació dels nous fallerets i falleretes.

Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres.

PÀG.

7

8 de març Dia de la dona Aquest dia va nàixer pe r a reivindicar el sufragi femení, la no-d iscriminació laboral, l'accés a l'edu cació i altres drets fonamentals de la dona per a participar en la socie tat en condicions d'igualtat amb l'h ome.

6 de febrer

Dia internacional cont ra la mutilació genital femenina L'extirpació total o parc ial de teixit dels òrgans genitals femenins per tal d'elim inar el plaer sexual en les dones per raons culturals, relig ioses o qualsevol altre m otiu no mèdic continua sent un a pràctica habitual en m olts països africans, àrabs o asiàtics. Cap religió co nt empla aquesta pràctica com a obligatòria, però és ha bi tu al en molts grups religiosos.

11 de febrer Dia internacional de les dones i les xiquetes en la ciència En l'actualitat, les dones i les xiquetes troben barreres de molts tipus que dificulten la seua presència en la ciència i carreres tecnològiques. Moltes vegades l'entorn cultural i social condicionen de forma sexista l'elecció d'estudis per part de les dones, independentment de les mateixes capacitats. En el passat la majoria de científiques es va veure obligada a treballar clandestinament, a usar pseudònims masculins, a patir el menyspreu del seu treball per l'entorn acadèmic, o a suportar com familiars o companys s'apropiaven dels seus mèrits.

22 de febrer Dia europeu per la igualtat salarial entre dones i homes tenen les mateixes oportunitats. Per El treball continua sent una àrea on les dones i els hòmens no dones cobren menys que els homes. al mateix lloc de treball i condicions i la mateixa qualificació, les e de vidre”, segons el qual les dones A la diferència salarial de gènere se li suma l’anomenat “sostr ssionals alts. tenen menys possibilitats d'arribar a escales salarials i llocs profe

23 de juny Dia internacional de les viudes En gran quantitat de països, la condició social de la dona està directament vinculada a la del seu espòs, de manera que quan ell mor, la dona perd tots els seus drets i ja no té lloc en la societat. Per a torna r a aconseguir condició social, s'espera que les viudes es casen amb un dels parents del seu espòs, de vegades en contra de la seua volun tat.

11 d’octubre

23 de setembre Dia internacional contra l'explotació sexual i la tracta de persones La tracta de persones, és un delicte de la delinqüència organitzada transnacional que afecta principalment xiquetes, xiquets i dones. Després del tràfic de drogues i d'armes, la tracta de persones constitueix el negoci transnacional que més diners mou en el món. No sols fa referència a l'explotació de la prostitució aliena o a altres formes d'explotació sexual sinó també als treballs o servicis forçats, a l'esclavitud i pràctiques anàlogues a l'esclavitud o a l'extracció d'òrgans.

Dia internacional de la xiqueta En aquest dia es busca fomentar el reconeixement dels drets de les xiquetes i donar a conéixer els problemes que aquestes afronten en tot el món.

En moltes comunitats i nacions les xiquetes es troben en desavantatge i pateixen discriminació de gènere: moltes sofreixen encara pràctiques horribles com l'ablació, són obligades a casar-se jóvens o amb algú que no és de la seua elecció, o es veuen discriminades en favor d'un germà home.

25 de novembre Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra la dona Definida per l'ONU com una de les més devastadores violacions dels drets humans, es tracta d'un tipus de violència de les més esteses i persistents del món.

S'entén per violència de gènere qualsevol acte violent o agressió que tinga o puga tindre com a conseqüència un dany físic, sexual o psicològic, incloses les amenaces de tals actes i la coacció o privació arbitrària de la llibertat, tant si ocorren en l'àmbit públic com en la vida familiar o personal.

TexT Clara Grau EsCrivà

8 de març

M

'agradaria que formares ja part d'un passat llunyà i quasi oblidat. Que les generacions futures s'estranyaren en assabentar-se que anys arrere et necessitàvem reivindicar.

M'acoste a tu, bolígraf roig en mà, i ahí penjat en la paret, eres el recordatori d'allò que fins ara no s'ha fet bé.

Eres l'al·lusió a massa oracions conjugades en imperatiu.

Calla. No opines. No parles. Oblida.

Jo mateixa ho escric al teu xicotet requadre reservat per a les anotacions: Dia de la Dona.

Marcar-te amb un cercle roig en el calendari em posa trista i m'empodera a parts iguals. Tristesa per vore que

10

encara no ho hem aconseguit, però amb força per saber que algun dia ho farem.

Com a dona i valenciana la teua data em recorda la imminent arribada d'altres jornades molt més festives i fa que em plantege moltes coses. Estimat huit de març, entre tu i jo, ací les coses tampoc van bé. Les falles, festes quasi dedicades exclusivament a l'exaltació de la dona valenciana ens releguen moltes vegades únicament a eixe paper, al de ser exaltades.

Encara a hores d'ara continua sent notícia que una dona siga l'artista d'un monument d'especial, presidenta d'una comissió fallera o s'encarregue de disparar la mas-

JO VOLDRIA TAMbé NO NECESSITAR-TE. PERò FINS QUE ARRIbE EIxE DIA, FINS QUE PUGUEM ObLIDAR-TE EN EL CALENDARI, FAREM DE CADA DIA DE L'ANy UNA LLUITA CONTíNUA PER LA IGUALTAT. FAREM QUE CADA DIA DE L’ANy SIGA HUIT DE MARç.

cletada. Paradoxalment solen ser hòmens qui es reunixen i decidixen sobre la nostra indumentària, que en la majoria dels casos és per a nosaltres obligatòria i per als hòmens de caràcter opcional. Quasi ningú es planteja la possibilitat que el president d'una junta central o local siga una dona. I arribats a este punt, deixa'm dir-te, que se me'n ve l'ànim a terra.

Al remat de la falla, les dones observem els nostres cossos nus, exposats i sexualitzats, quasi sempre en escenes provocatives i quasi mai amb motiu aparent. Si és veritat que el monument faller és una sàtira de la societat on vivim, aleshores ens queda molt per fer.

Huit de març meu, et dic les coses com són. Ens farien falta moltes més de les vint-i-quatre hores amb què contes per poder canviar tot allò que es necessita canviar.

Però vull pensar que a poc a poc anem avançant, que a poc a poc les coses van millorant.

A tots aquells hòmens que es pregunten per què no hi ha un dia per a ells dis-los, respon-los, fes-los vore que simplement haurien d'agrair el fet que no el necessiten.

Jo voldria també no necessitar-te. Però fins que arribe eixe dia, fins que puguem oblidar-te en el calendari, farem de cada dia de l'any una lluita contínua per la igualtat.

Farem que cada dia de l'any siga huit de març. Perquè la igualtat entre hòmens i dones i el sentit comú no hauria de tindre ni horari ni data en un calendari.

11

Aquest joc és de xics o de xiques?

Per Maria Fons CísCar

Tu

A A

quest joc és de xics o de xiques? Em va preguntar un alumne mentre veiem un catàleg de joguets per a escriure la carta als reis. Estic segura que m’ho preguntava perquè en alguna ocasió s’haurien rist d’ell en jugar a algun joc poc viril. El pitjor és que hui en dia aquestes preguntes són tan ridícules com freqüents. En aquestes situacions, quan un xiquet ens demana jugar a cosir, qui som nosaltres per a impedir-li-ho? Si sabem que un famós costurer està entre els homes més influents del món!

Aquest és un problema que comença ben prompte, en el moment en què s’imprimeix o es visualitza una ecografia en 3, 4 o 5 dimensions i s’anuncia el veredicte de si serà xiquet o xiqueta. No hi ha colors de roba de xiques ni de xics. Hi ha milers de colors

12

tries! i cadascú tria els que més li agraden.

El mateix ocorre amb els jocs i les professions. No tenen gènere, però en el fons sabem que la societat encara té prou tendència a diferenciar.

Podria seguir parlant d’allò que la societat considera i reflecteix però m’agradaria connectar amb tu. Sí, amb tu que estàs llegint aquest text en aquest instant. Ara. Pots fer molt més del que penses en pro de la igualtat, perquè aquest camí no ha fet més que començar.

Semàfor roig Si visualitzes un semàfor en roig, et ve l’impuls d’aturar-te. Llavors para.

Pensa. Què pots fer? Segur que en una estona et venen al cap mil idees.

Si no és el cas, te’n dic una. Sempre pots educar. Pots educar allà on estigues. Els xiquets són educables des

Tots coneguem aquest problema que els mitjans de comunicació tant s’encarreguen de fomentar. Hauràs vist banys públics on només hi ha lloc per a canviar els bebés al lavabo de les dones, també en el transport seients reservats per a mares amb xiquets i no per a pares. La publicitat, la televisió, cert tipus de contingut literari, musical i televisiu, així com els espais festius i lúdics estan més que plens d’exemples.

Precaució! El que vinc a contar-te és que en el nostre dia a dia hi ha detalls molt subtils que fomenten la desigualtat entre homes i dones i no estan mal vistos per l’entorn. Enviar per WhatsApp un comentari, acudit o Semàfor groc Quan veus un semàfor en groc et una imatge que ridiculitza la dona poses en alerta. Estigues així, vigilant. també és una forma de micro masque naixen i se’ls ha d’ensenyar explícitament allò que és adequat i allò que no. No cal esperar que vagen a l’escola perquè ja des de menuts poden responsabilitzar-se de les seues accions si els expliquem, quan han tingut un mal comportament, que la seua conducta té unes conseqüències i que han de reparar el dany que han fet.

Pot paréixer-te que açò no té lligams amb la igualtat però la realitat és que a un xiquet que mai li han dit que no, difícilment acceptarà un “no” d’una xica quan siga adolescent, jove o adult.

clisme. Sigues prudent! Estigues alerta i no sigues impassible davant aquestes postures, no contribuïsques al fet que qui els diu isca impune.

Semàfor verd Quan es posa en verd el semàfor és el teu torn d’anar cap avant. Tracta als altres com t’agradaria ser tractat perquè no se m’ocorre millor manera d’avançar en aquesta tasca. Assumeix la teua responsabilitat sense ambigüitats i comença a donar les teues primeres passes. Encara que al principi siguen curtes, que siguen sempre cap avant! Pots amb tot açò i molt més!

Està en les teues mans ser part del canvi social o només mirar des de la barrera i quedar-te quiet...

Tu tries!

13

dones extraordinàries

La història que oblida Per BEa GasCón llinarEs

Q

uina alegria haver nascut en aquesta època. Una època de llibertat i d’alliberament, de dones lliures i alliberades. Quina sort que ara ja no estiguen els psiquiàtrics plens de dones que volen fer, volen ser o simplement intenten fer realitat els seus desitjos.

Quina sort que aquella època de Camille Claudel haja acabat.

I ella, Claudel, sols és un exemple de com, moltes vegades, la història no sols oblida dones brillants i magnífiques, sinó que la societat no les valora i les acaba tractant com a unes boges pel simple fet que no es pot fer càrrec del seu esperit ni de la seua obra.

Claudel, escultora i artista, creadora de grans obres que ara són admirades i, la major part de temps, atorgades al que va ser el seu marit, Rodin. Un home que va estimar, que va acabar fent-se amb tota la seua obra i que finalment va acabar empresonant-la a un hospital psiquiàtric, lloc on acabaven totes aquelles a qui no se les podia empresonar el seu esperit dins del seu cos. Totes aquelles que sempre havien desitjat ser lliures.

La història pot haver-ne oblidat moltes, moltíssimes, però la realitat és més dura encara, ja que el present les qüestiona; qües-

tiona el seu caràcter, la seua autoria i la seua capacitat, com ho va fer amb Margaret Keane, l’autora d’aquells quadres tan famosos amb persones amb ulls grans i tristos. De la mateixa manera que Claudel, era ella la que pintava i era l’home qui s’emportava el mèrit, els diners i la fama. I no va ser fins a després de llargs litigis i molts anys a l’ombra d’ell, quan un tribunal li va donar els drets i li va reconéixer l’autoria i la fama a ella. Tot i això, la realitat és que la

història recent, ja que parlem dels anys 60, continua donant-li l’autoria a ell. Ara ja no acabem tancades a hospitals psiquiàtrics com a boges, ara ens fan plorar als jutjats per a demostrar de manera contínua que la nostra paraula és tan veritable com la d’un home. En aquest cas, demostrar a força de pintar en directe en una competició amb el marit i davant d’un jutge.

La paraula d’una dona no és suficient davant de la del marit, i d’açò Keane en sap la tira.

De dones meravelloses en trobem un fum. També estan aquelles que, estimant per damunt de tot la seua professió i davant la impossibilitat social de dur-la a terme, decideixen fer-se passar per home, inventar-se un alter ego, simular o no aparéixer mai a cap acte públic perquè si no, els seus llibres deixarien de publicar-se. Les germanes brönte. Cumbres borrascosas i Jane Eyre, llibres per a la història universal publicats amb nom d’home perquè la ca15

pacitat d’una dona mai ha sigut prou per a poder ser escriptora. Ja ho deia Rosalia de Castro, altra escriptora en casa i autor a les llibreries: “no es deixa escapar cap ocasió per a recordar que les dones han de deixar la ploma per a dedicar-se a repassar els calcetins dels seus marits”.

Dones empresonades o qüestionades, dones amagades en la història, dones disfressades.

Dones artistes maltractades per la història i també dones científiques poc considerades, desaparegudes i robades, com Rosalind Franklin ho va ser a la biologia. Rosalind Franklin, la de la famosa foto i la precursora del descobriment més gran de la branca de biologia humana, la que va imaginar l’ADN estructurat en una doble hèlice i la que ho va saber vore al microscopi. La de la foto que després coneixerien Watson i Crick, coneixerien, publicarien i, finalment, s’atribuïren, deixant a Franklin al

16

rebost, sense reconeixement ni tampoc Nobel, premi que ells sí que tindrien. Dones robades i poc considerades.

I després estan les no reconegudes pels mèrits propis perquè no eren suficients, com la gran María Moliner, mare d’un diccionari d’ús que qüestionava el de la RAE i que mai va

aconseguir l’acceptació i una butaca en la Real Acadèmia.

En un món governat per homes és difícil acceptar el treball d’una dona de poble que, a més, qüestiona tot el que es fa. Amb el temps ha sigut considerada i admirada, però mai valorada.

I tot i que la història les

ha apartat, les ha tancat, les ha menyspreat i les ha amagat, les dones han sigut valentes, i per això ara les recordem perquè si no hagueren insistit, la història les haguera tapat i les haguera oblidat.

Quantes dones meravelloses i extraordinàries ens haurem deixat pel camí de la història.

Sabies que... preses # Segons càlculs d'UGT, les em ilions haurien de destinar 47.000 m b la d'euros anuals per a acabar am nya se desigualtat salarial i que Espa UE amb situa com un dels països de la és una de les bretxes salarials m elevades d’Europa?

S E ON

D 18

TexT luCia B.M.

“Les dones hem de lluitar perquè els nostres èxits siguen reconeguts per la societat”

L

es dones no deixem de divertir-nos per portar al damunt quilos i quilos de tela i hores de perruqueria. I no dic que els homes no els agrade estrenar, que quan estrenen jupetí conviden a mitja falla a cassalla per a celebrar-ho!

La diferència és que una dona, per a lluir una estoneta a l'entrega de premis, necessita tot un dia de preparatius. Els quilos que ens posem damunt i així i tot, a recórrer tot el poble en cercavila! és impossible posar-se sola la roba de fallera. Reconeguem-ho, els homes ho teniu molt més fàcil. Açò del vestit de fallera dóna per a una bona conversa però, després de dinar, quan la cassalla ens ajuda a veure la vida un poc més pausada i acabem parlant de la vida en general. Sí, així és, la veritat és que les dones portem més pes al damunt i malauradament no llueix tant com el vestit de fallera. I aquest pes, com el vestit de fallera, no és solament el que tot el món reconeix.

Vull posar el punt en un pes més subtil, menys evident, molt discret.

No escriuré ara de la tasca de la llar, ni de les diferències salarials ni tan sols del fet que a una dona li coste molt més que a un home arribar a destacar a la seua feina. Hui escriuré del pes afegit que ha de suportar una dona quan ha aconseguit l'èxit. Com en una

cercavila el dia que a la teua falla li han donat un premi molt merescut. eSPorTiSTeS d’eliT

Just poc després de les falles passades, el 31 de març de 2017, va tindre lloc el primer congrés d'àmbit estatal 'Mujeres y Deporte', organitzat per la Diputació amb la col·laboració de la Universitat Politècnica (UPV), l'organització Nosotras Deportistas i la gestora Emtesport, amb més de 300 participants i que es va situar en la llista de temes més comentats en Twitter a València.

La segona jornada del congrés es

va iniciar amb una taula redona. La judoka Ana Carrascosa i la jugadora de waterpolo Jennifer Pareja van narrar el que els va costar arribar a les competicions d'elit i què han fet després de deixar l'esport com a professionals. Recordarem el soroll que es va produir per tot arreu quan a Rafa Nadal no el va reconéixer un agent de seguretat en el Màsters 1000 de Paris, però generalment, nosaltres haurem de buscar a Google qui són aquestes xicones, o no? Amb tot el que han estat esforçant-se i el vestit d'aquestes xiques tan ben plantades no el mira ningú, tot i que són Falleres Majors de la seua falla. O no és com ser Fallera Major ser la valenciana Ana Carrascosa la màxima representant del seu esport? I no perquè ho diga ningú, sinó per haver guanyat dues medalles de bronze als mundials o un campionat europeu entre altres. Tampoc podem negar la seua representativitat a Jennifer Pareja, una jugadora d'Olot que ha guanyat amb el seu equip un campionat europeu, un mundial i la plata a unes olimpíades.

"Aquest any estrene pololos! Que això no es llueix? I clar que sí! D'això ja me n'encarregue jo! Que les puntetes me les ha fet la meua tia Vicentica!". I com si dels “pololos” parlaren, com d'alguna cosa tapada, les dues van coincidir en la necessitat d'accions com la impulsada per la Diputació,

19

que tracta d'avançar en la seua gestió diària per a "acabar amb el mig segle de retard del reconeixement social de les dones esportistes. Les dones hem de lluitar perquè els nostres èxits siguen reconeguts per la societat". emPreSàrieS de PeS

No sols en l'esport portem el pes afegit de ser dona. Si vos pregunte per un empresari d'èxit, segur que el cognom Roig ens ve a tots al cap, però i una (dona) empresària? Dones lluitadores i empresàries com les que aquest mes d'octubre han estat guardonades en la x edició dels Premis de l'Associació d'Empresàries i Professionals de València (EVAP). Una trobada que va aconseguir reunir unes 500 persones, majoritàriament dones, per a posar valor a la gran tasca que realitzen en diferents sectors de la societat. El Premi Diversitat va ser per a Núria Oliver, el d'Integritat el va rebre Adela Cortina, el de Professionalitat va ser per a Maria blasco i el Premi Associada EVAP, el més emotiu atés que es tria per votació popular de totes les dones membres, va ser per a l'empresària italoespanyola, Enrichetta bellini.

I jo vos pregunte, seguint el símil de les falles, a què no sabeu ni de quin color era el vestit d'aquestes dones? Jo diria que, com a mínim, seda fina, tela de casulla.

20

L'alacantina Núria Oliver és enginyera en telecomunicacions, doctora pel Media Lab de l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), directora d'Investigació en Ciències de Dades en Vodafone i és una de les dones investigadores en informàtica més citades a Espanya.

“les dones seguim exercint el nostre talent per molt que ens ho pose complicat una societat aturada per la inèrcia del masclisme”

a alta executiva d'una multinacional danesa que fabricava maquinària per a la indústria del ciment, culmina una llarga trajectòria de militància feminista com a experta legal de business and Professional Women. I per molt que tinga un pes considerable, cap fallera renuncia a ell, al seu vestit. Ha estat fet per a ella i per ella: cada detall escollit un per un. I a la passarel·la de la presentació, tot el món el pot veure, ningú no el pot deslluir. O sí?

PolíTiqueS de ferro

Al camp de la política el vot femení val tant com el dels homes i cal guanyar-se'l. és un lloc al qual les dones no ens poden tapar, o potser no interessa tapar-nos. La qüestió és que la política es podria considerar que és la nostra gran passarel·la fallera. Que sí, que a aquest camp tot el món coneix personalitats polítiques femenines, un fum en vénen al cap, del present i del passat. Sense triar, així de sobte, Per la seua banda la filòsofa valen- sense mirar afinitats polítiques: Anciana Adela Cortina és catedràtica gela Merkel, Mònica Oltra, Margaret d'Ètica de la Universitat de València i Thatcher, Rita barberà, Manuela CarDirectora de la Fundació ÈTNOR, Ètica mena, Soraya Sáez de Santamaría, dels Negocis i les Organitzacions em- Ada Colau...

Podríem pensar que per lluïdor, ací presarials. La també alacantina María blasco és una científica que des del 22 el vestit pesa menys, i alegrar-nos de juny de 2011 dirigeix a Espanya el quan una dona és reconeguda pel seu Centre Nacional d'Investigacions On- treball, ja que cada petjada reconeguda a una dona és una petjada cològiques (CNIO).

Per últim, bellini, que exercia com menys per a les que vénen al darrere.

Doncs no! Ací les dones que destaquen són, per més reconegudes, més espentades pel masclisme més primerenc. I ho fan els mateixos "companys" que confonen el debat polític amb l'escarni i que deixen palés que, a falta d'arguments, contra una dona cap tot. Admetent que després la majoria es disculpen al·legant que els hem malinterpretat, la veritat és que l'esguitó no ens el lleva ningú i que la culpa es redirigeix a la dona per exagerada.

Contant pecats i no pecadors, una mostra molt, però que molt menuda d'exemples al més pur estil masclista: "Cállese y guarde respeto cuando hable un hombre" llançat a una regidora per un alcalde a un plenari, o "yo no tengo claro que Cospedal sepa pasar la aspiradora" dit per un, aleshores, president autonòmic. Hi ha desenes de declaracions d'aquest tipus però el problema és que estan molt "naturalitzades". Algunes d'elles generen més reacció que altres i fins i tot l'oblit juga males passades. I cert que hi ha algunes que són llançades per les mateixes dones polítiques. Algunes són tan inversemblants que quan es va difondre la referència que una política va fer de la Ventafocs com a model a seguir perquè “accepta els maltractaments sense dir ni piu” la gent es preguntava si ho havia dit de veritat.

Les desqualificacions solen tenir connotacions sexuals o al·ludeixen a les tasques domèstiques. Però també hi ha de més subtils, com l'assignació de sobrenoms la “Dama de Hierro", el més popular. Si busquem una definició suau de l'apel·latiu "dama de ferro" que ha estat freqüentment usat per a referir-se a dones caps de govern al llarg del món, trobem que el terme descriu a una dona de "forta voluntat i determinació".

Posem d'exemple una forastera i a més no actual, per a poder veure el problema amb la màxima asèpsia.

Aquesta metàfora metàl·lica va ser popularment utilitzada amb Margaret Thatcher, sobrenomenada així ja en 1976 pels mitjans de comunicació soviètics. Aquest apel·latiu cobra un sentit pejoratiu quan veiem que el gener de 2010, quan ja era una anciana, un periòdic espanyol de renom, justifica el mateix publicant el següent titular: "SECRETOS AL DESCUBIERTO. Por qué era tan Dama de Hierro. Londres revela documentos oficiales

que confirman el carácter tiránico de Margaret Thatcher, su racismo latente y su cinismo".

Afortunadament, poques falleres renuncien a la festa per molt difícil que li posen el fet de vestir-se. Les dones som així i gràcies a això la nostra societat ha crescut i creixerà, i per a córrer i botar a una bona cercavila, sempre ens hem posat les espardenyes. Les dones seguim exercint el nostre talent per molt que ens ho pose complicat una societat aturada per la inèrcia del masclisme.

I és que com millor és el vestit, més pesa!

21

nines Per BEa GasCón llinarEs

N

ines. Nines per a jugar o nines per a mirar. Nines a qui acaronar o nines que desfilen. Nines amb cos de dona o nines que són bebés. Nines que parlen, nines que demanen i aquelles que no obrin ni la boca, literalment.

Sempre m’han fascinat les nines, 22

són tantes i a la vegada són tan diferents! Jo m'he criat amb totes i de tots els tipus. No obstant això, per tota la meua família és sabut que mai he sigut molt fanàtica de les nines, jo preferia jugar al carrer amb els amics.

Per aquesta mateixa raó en tinc tantes. Supose que quan s'ha de regalar alguna cosa a una xiqueta l’elecció és fàcil, i la veritat és que com que no li feia cas a cap d’elles els meus familiars me’n regalaven cada vegada

més, i més diferents, de manera que vaig acabant tenint una col·lecció de tot tipus. Entre elles les que sempre m'han cridat més l'atenció han sigut les nines de porcellana, tan perfectes, tan cuidades, tan fines, tan arreglades i sobretot tan delicades. Tan semblants a la imatge social tradicional de la dona: amb la boca tancada i amb impossibilitat d'obrir-la ni per a respirar.

Les nines i els joguets són la primera forma que tenen els nens de socialitzar i la veritat és que ho fan amb uns rols de gènere molt marcats, tot i que ara les coses van canviant. La veritat és que ara el tema de la dona està més vigent, o almenys és més visible que farà cosa d'uns anys i la realitat de la dona ha canviat: ha eixit de casa, treballa, està en els llocs de prestigi de les empreses, va fent camí.

I al món de les nines i dels joguets?

La veritat és que en el món del joguet les coses van més lentament. Ara ja hem aconseguit llibres i contes infantils més enllà de princeses i bruixes, però al món de les nines encara queda molt per fer. I és que no puc evitar recordar un capítol de la sèrie de televisió "Los Simpson", sèrie que m'encantava, on Lisa confeccionava una nina que trencava amb els rols de gènere i convidava a pensar a les xi-

LES NINES I ELS JOGUETS SóN LA PRIMERA FORMA QUE TENEN ELS NENS DE SOCIALITzAR, I HO FAN AMb UNS ROLS DE GÈNERE MOLT MARCATS, TOT I QUE ARA LES COSES VAN CANVIANT.

quetes d'una manera diferent.

No totes volem ser nines de porcellana i no totes volem criar.

Una dona serà el que ella vulga ser, amb nines que ho demostren o sense elles.

Nines per a jugar o nines per a somiar. Nines amb qui conquerir el món o nines amb les quals jugar a les famílies. Nines com a amigues i nines amb amigues.

Nines que parlen i nines que inspiren, i aquelles que et fan obrir la ment. Nines diferents, per a dones diferents.

Amb el lema “No som roses o blaus” l’any 2015 l'Ajuntament de barcelona va posar en marxa una campanya de sensibilització per a fomentar que es regalaren jocs i joguets no sexistes durant el Nadal.

Un aplaudiment a esta i altres iniciatives públiques conscients de la importància de proporcionar experiències riques a xiquets i xiquetes a través de l'elecció, la compra i l'ús de joguets.

23

CARTA A MA MARE un TexT d’asunCión CoMpany GonzálEz

[ Mamà ]

A

quest escrit no és una carta normal de les que s'escriuen quan vas de viatge, sinó una fictícia que no porta sobre ni segell. Tampoc el seu destí és conegut, però sí que té un destinatari concret: tu, mare.

Podria dir-se que va del cor d'una, dels sentiments i records d'una filla als de sa mare. és una carta plena de complicitats de part meua, escrita des de la gratitud d'una filla a l'ànima de la seua mare.

En primer lloc, vull donar-te les gràcies per tot: per la vida que em vas donar, per criar-me amb la llet del teu cos, per cuidar-me sempre que he estat malalta. Pel regal afegit de tindre una germana major. Per preocupar-te de la meua educació i dur-me a escola, pels bons consells i millors exemples de vida. Per escoltar-me i aconsellarme sempre amb amor i tendresa. Per acompanyar-me a 24

Carcaixent en tren a la consulta de Don Hilario quan vaig estar malalteta, per portar-me a l'oculista i posar-me unes ulleres que em van mostrar un món molt més bonic i il·luminat. Per ajudar-me a créixer i a madurar en llibertat i felicitat. Per viure en un poble on es podia jugar pel carrer a qualsevol hora del dia i on a l'estiu sopàvem amb el veïnat, a la lluna de València. Per la llengua que parlem (és curiós, l’anomenem llengua materna).

El llaç que hi ha entre una mare i els seus fills s'interromp -temporalment- quan es talla el cordó umbilical.

Però eixe lligam continua de forma impalpable tota la vida. Sé que des d'on estàs observes tots els meus passos i saps que des de fa alguns anys tinc el costum d'anar al cementeri abans d'anar-me'n a la platja i quan hi torne.

Em pose davant del vostre nínxol, mirant la fotografia

teua i la del papà, i comence a contar-vos els últims esdeveniments de la meua vida, els dels meus familiars (que també són els vostres), els dels teus amics -que cada vegada en queden menys-, i del poble en general, on ara passa açò o allò...

El papà és un testimoni mut de la nostra conversa (més bé del meu monòleg). En fi, sóc com un informatiu en directe. Per això estàs informada de quasi tot, de les coses bones i de les més dolentes. I quan vos mire als ulls, és com si em seguíreu, com si és congratulàreu de les alegries i lamentàreu les males notícies. Sense dubte, no espere cap contestació, però sí que estic segura que la lluentor dels teus ulls canviarà un poc la pròxima vegada que vaja al cementeri.

Mamà, quantes vivències bones t'has perdut en aquesta vida! Estaries molt orgullosa de tots nosaltres, que hem sabut seguir els teus consells, els teus costums, de veure als teus néts que ja són adults. Les xiques ja són mares i teniu quatre rebesnéts (que no heu conegut).

Conservem l'hàbit de celebrar els aniversaris, de reunir-nos la nit de Nadal i el dia 25 de desembre. De donar les estrenes als menuts, després de recitar els versets als pares i als oncles.

El dia de Reis és una festa gran a la nostra casa, com abans: els menuts amagant-se, atemorits, però feliços quan reben els joguets. I què em dius de la visita del Ratolinet Pérez?

Sempre és un bon esdeveniment: cau una denteta de llet i el ratolinet li porta un regal al menut. Com vos enyore! és cert que com més grans ens fem, sembla que la memòria mira cap arrere i enyorem la nostra infància i adolescència. Quan era menuda, et veia idealitzada, com un ésser superior, no de carn i ossos. Però ara

que també sóc mare sé que som fràgils i imperfectes.

Una mare sempre és una còmplice dels seus fills. L'altre dia, veient el Ministerio del Tiempo (una sèrie que passen en la TVE1) vaig pensar que seria molt gratificant que em passara com als seus protagonistes i entrar en un túnel que anara en sentit contrari al temps, i que em remuntara als anys 60 o 70. I eixa nit ho vaig somiar. Eren les escenes tan reals que podia tocar-te i besar-te! Estàvem en casa tots els quatre, veient la televisió, en el Te-

lefunken en blanc i negre que teníem en el menjador. En la pantalla la sèrie bonanza i, després, La casa de la pradera. Quants anys han passat d'això! Però els somnis s'acaben quan despertes i tornes a la vida real, al segle xxI, on tu i el papà ja no esteu.

25

Sempre m'han dit que jo et semble molt físicament. I ara cada vegada, més. Et contaré un fet que em va passar fa poc. Vaig anar a una estetista que em va fer un estudi de la cara per a elaborar-me una crema facial personal.

Per a l'estudi em va fer una fotografia en blanc i negre del rostre i el negatiu va aparéixer en una pantalla. Quan jo vaig mirar cap allí, vaig soltar una exclamació d'esglai.

La meua germana va mirar la pantalla i li va eixir del cor: "Ai, la mamà". I és que veritablement era la teua cara: jo era tu.

Quan vaig a la vostra casa, la casa familiar, en qualsevol racó tinc un record amagat i quasi sempre estàs tu allí: resguardant-me quan anaves a gitar-te; intentant ensenyar-me a cosir (faena quasi impossible); fent-me les trenes abans d'anar-me'n a escola i jo fugint perquè em molestava que m'estirares el pèl; escoltant-me sempre que et contava les meues preocupacions; jo estudiant i tu cosint, en la saleta...

26

Volia dir-vos que ja m'he jubilat. Ara la vida té un altre ritme, més pausat. Però continua agradant-me veure l'àlbum familiar que també em convida a fer un viatge que no costa diners i que està ple de bons records: fotos de tota una vida rodejada de familiars i d'amics; instantànies que recopilen moments dolços i irrepetibles. Després de tot el que t'he contat, pense que una altra vegada que vaja al cementeri a fer-vos la visita, trobaré en la teua cara un somriure lluminós i jo vos picaré l'ullet en senyal de complicitat, perquè sempre seré la teua confident.

Mai deixes de cuidar-nos. Et vull moltíssim, mamà. Un bes ben fort per al papà.

enuda m a l l i f La teua

Sabies que... # Al ritme actual, la bretxa salarial entre els sexes està disminuint tan lentament que no serà fins a 2086 quan es pague a les dones tant com als hòmens? # A Espanya abans de 1974 les dones només podien accedir a una targeta de crèdit si el seu marit firmava junt amb elles?

La gestió del temps i el repartiment de tasques en casa és fonamental per a aconseguir l'equilibri entre el temps dedicat a la família i el dedicat a la feina.

‘

CONCILIACIO Per Eva paloMarEs FErrEr

S

er pares és un desafiament. Per a tots. Transmetem tot el nostre afecte als nostres fills, estem pendents de la seua educació i dels seus hàbits, no volem que es perden res i volem transmetre'ls bons valors... En definitiva, volem el

28

millor per a ells. El problema és que si a més treballem els dos pares, el repte es duplica. I el temps escasseja.

I si compaginem treball i una altra dedicació a temps complet, necessàriament cal fer malabars. Però són malabars que, al cap i a la fi, valen la

pena, perquè ens permeten gaudir de moments importants amb la família sense renunciar a la dedicació professional que ens entusiasma.

En el meu cas sóc una mare que no em vull perdre res dels meus fills i estic molt implicada en la meua feina

laboral i política. Per eixe motiu, com les hores d'un dia són limitades, no em queda altra que llevar hores de son, si cal. L'organització en ma casa la duc jo, no sé si per qüestió de caràcter o perquè les dones ho duguem de sèrie. De totes maneres, en casa nostra no hi ha rols masclistes.

Simplement tots fem de tot, o quasi de tot.

cap impediment per fer-ho. I ara, com a mare, ho compagine amb l'educació dels meus fills.

Així que em plantege la vida amb organització i prioritats. Si en un cap de setmana, desconnectar del negoci i dels actes programats es converteix en una tasca pràcticament impossible, d'on és possible traure temps cada dia per a la conciliació familiar? La resposta és senzilla. Esprement cada moment, fent llistes, establint prioritats, repartint mo“LA FAMíLIA S'ORGANITzA ments i temps per cada acCOM UN EQUIP MOTIVAT EN tivitat laboral i familiar.

EL QUAL LA COMUNICACIó éS Finalment, s'aconsegueix traure temps d'on aparentINDISPENSAbLE” ment no n'hi havia. Sóc del pensament que les angoixes no et Sóc mare, periodista autònoma i, fan prosperar. Per a ara, en aquest moment de la meua aconseguir-ho cal ser vida, política. I entenc que he de ser- pràctica i considere ho, així, a parts iguals, i sense renun- que la programació ciar a cap d'aquestes facetes perquè és clau com també ho eixa sóc jo. No podria ser-ho amb és la motivació i la vouna societat menys avançada, con- cació, que ho poden vivint amb un marit amb mentalitat tot amb un poc d'ormasclista. Afortunadament puc dir ganització. que sóc i treballe amb el que m'he La setmana de diformat i m’encanta, faig tot el que lluns a divendres és està en les meues mans per no dei- més complexa de xar de ser-ho, a pesar del cansament portar a partir de les que puga dur darrere. Mai he tingut 17 h de la vesprada.

Els matins són més productius en l'àmbit laboral. Solen dedicar-se a les gestions i trucades. No obstant això, les vesprades es caracteritzen pel repartiment i organització d'hores entre la família i a l'àmbit laboral.

Les vesprades i les nits són per a les reunions, planificació, estudi i redacció de projectes i treballs, sempre que no hi haja un curs per a donar o, també rebre. Però totes aquestes tasques laborals a la vesprada han de compaginar-se amb la vida familiar. Cal casar ambdues facetes, per la qual cosa moltes vegades el millor és concentrar els moments en família i les hores de treball intentar deixar-les per a la nit, quan els xiquets ja dormen. I en cas de no poder elu-

29

dir-les a la vesprada, reorganitzar-se de nou.

A partir de les 17 h en el meu cas intente concentrar vesprades senceres amb els menuts. Els deures, jocs, dutxes, sopars, contes... formen part d'aquests moments. Són les vesprades més divertides de la setmana.

Perquè una família puga dur-ho a terme només és possible amb uns pares que compartisquen responsabilitats, repartisquen el seu temps, es troben en les mateixes condicions i que entenguen i respecten el temps laboral de la seua parella, alhora que tinguen la mateixa impli-

cació i ganes de compartir moments amb els xiquets i en família. Així les tasques amb els xiquets i casa es porten millor.

La família s'organitza com un equip motivat en el qual la comunicació és indispensable. En el meu cas tant el meu marit com jo treballem per compte propi i ens organitzem per a disposar d'hores lliures amb els nostres fills (matins per a portar-los al metge o quedar-nos a casa amb ells, o tutories amb els professors...).

Per sort, quan nosaltres no arribem, les nostres mares ens ajuden, i molt. Les àvies i avis són una altra

part fonamental perquè l'engranatge laboral i familiar funcione, sempre que siga possible. Estan sempre dispostos per a ajudar-nos i cuidar als nostres menuts en els moments que la faena no ens permet fer-ho a nosaltres.

En definitiva, la dona ha demostrat en els últims anys que pot treballar i dur la casa i la família. Cada vegada més, la casa no sols és qüestió de la dona, sinó que hi ha una major implicació de l'home. Si es vol mantenir el nivell laboral, les responsabilitats domèstiques i amb els xiquets no poden recaure únicament en la dona.

“PERQUÈ UNA FAMíLIA PUGA DUR-HO A TERME NOMéS éS POSSIbLE AMb UNS PARES QUE COMPARTISQUEN RESPONSAbILITATS, REPARTISQUEN EL SEU TEMPS, ES TRObEN EN LES MATEIxES CONDICIONS I QUE ENTENGUEN I RESPECTEN EL TEMPS LAbORAL DE LA SEUA PARELLA, ALHORA QUE TINGUEN LA MATEIxA IMPLICACIó I GANES DE COMPARTIR MOMENTS AMb ELS xIQUETS I EN FAMíLIA”

30

Sabies que...

# El típex, la llauna d e conserva, el llibre electrònic, el w ifi, el rentaplats, l'eixugap arabrisa, el Monopoli entre altres coses van ser inventades per d ones? # La dona de mitjana parla 20 mil paraules al dia. L'hom e 7 mil paraules de mitjana?

I

la

ser

resposta

va

NO TexT María BurGuET MariMón

O

s'han apoderat ells, o bé els hem apoderat nosaltres o, simplement, podrien anar-se’n allà on va bramar la tonyina i deixar de prendre'ns el pèl. Un pèl que, a tot açò, totes nosaltres (majors, menudes, joves, punks, hippies, progres, i d'altres ramaderies) lluïm com a flama.

Llàstima que eixa flama no estiga encesa al cor i al cap els 365 dies de l'any.

Com deia, el fet social per excel·lència ara a principis del segle xxI és l'apoderament de l'home i el fals poder que a nosaltres, les dones, la societat ens fa creure que tenim. I quina casualitat que els que prediquen per la nostra llibertat amb la

O

32

boca plena de paraules boniques i poderoses (molts d'ell potser es creuen bécquer i no arriben ni a Marwan), són els mateixos que, passats uns mesos (entre 4 i 6 per a ser exactes. Ja se sap, les matemàtiques mai fallen, i menys per a nosaltres que ho apuntem tot a la nostra RAM cerebral), s’adonen que “com a amics si, però no estic preparat per a una relació ara mateix. I just ara ve l'estiu, i el meu amic i jo teníem plans. No esperava sentir tant per tu”.

Com dius? Després d'estar entrant i eixint de casa junts dia si dia també?

Després que em comprares una espremedora de taronges perquè jo no

bec llet em deixes perquè ve l'estiu?

No esperaves sentir tant per mi? La resposta de la dona apoderada, davant d'aquest espectacle teatral digne de Lope de Vega, o del mateix Shakespeare, seria: ''ale bonico, veges si te'n vas a fer la mà una estoneta, i ni em tornes a buscar'' i s'haguera alçat d'on estava seguda.

Normalment els trencaments són als parcs, o si filem un poc més prim, dins d'un cotxe mentre feu marxa al cine perquè eixa vesprada havíeu quedat en anar al cinema, sense que tu sospitares que al seu cap la festa del comiat ja estava organitzada.

Eixa dona forta, valenta i segura

de si mateix se’l deixaria parlant allí mateix i tancaria en poc de temps eixe capítol absurd de la seua vida.

Perquè ella sap, ella és conscient que no necessita a cap home, o dona donat el cas, al seu costat. Sap que el millor company que té és ella mateixa, concretament, el seu cor. Ningú li ho ha dit, ningú li ha hagut de fer memòria del que val, però ho sap.

La cosa és que eixa dona apoderada està amagada a dintre nostre.

Existeix, però és tan, però tan complicat fer-la eixir a la superfície! Quantes vegades, davant d'un escenari com el descrit abans, hem plorat i sentit ràbia?

Quantes vegades hem estat esperant pacientment una tornada que no anava a passar?

Quantes oportunitats hem donat, quan sabien a dintre nostre, que no anava a eixir bé?

Han estat durant mesos i després han desaparegut sense deixar rastre per a més tard tornar com si no passara res. A aquests, jo els anomene ''els astronautes'' doncs fa tant de temps que estan fora del Planeta que quan tornen els hem de posar al dia.

I allí hem estat nosaltres, esperant pacientment. I no ens hem preguntat mai per què? Per què hem esperat? A què esperàvem? Per què hem estat

patint d'eixa manera? Per què ens hem agarrat a eixa persona com si fóra l'última persona sobre la Terra?

Ploràvem pel fet que eixa persona ens havia deixat, o ploràvem per què veiem com la il·lusió de tindre una parella s'esvaïa? Tant la necessitàvem?

Ens han mentit i ens menteixen.

Ens han dit que tenim el poder. Ens han dit que portem a l'ADN la fúria de les primeres sufragistes. Que estem marcades per la força més pura de la

decidir com i quan tractar-nos. Des dels anuncis de perfum fins als de sabates i a les pel·lícules, l'home és el que adquireix el rol protector (són els nous John Wayne, si és que alguna vegada ho havien deixat de ser). I nosaltres? bé, nosaltres som les figues músties que, com paons, esperem que vinguen a caçar-nos. De veres?

Tot el poder de les dones a qualsevol de les revolucions que tenim més a prop (des de la de 1917 passant pel

natura. Que juntes som més fortes i valentes. Que el poder de la dona és el més real que hi ha a la nostra societat. Però a l'hora de la veritat, ens supeditem a ells donant-los el poder de

maig de 1968 i acabant amb les de la Primavera Àrab a 2010-2013), ha quedat reduït a cendres?

La societat ens ha fet esclaves de l'amor, de les parelles i, per descomp-

33

tat, esclaves de formar una família. La dona sempre a la cerca de l'amor (un amor de príncep blau a qui algú li podria dir que ja pot respirar, per allò del color blau, clar).

Això és el que, encobertament, s'espera de nosaltres. Que siguem mares de família, que portem fills al món, i que els criem. Tot açò, clar, combinant-ho amb una faena a temps complet i d'èxit, no podem fallar, som ''super women''.

El primer pas per a aconseguir tots aquests xicotets triomfs, implica tindre una parella. I anem amb cura, que si tens ja 30 anys i la parella no ix (açò deu ser com els caragols, que amaguen les banyes si no els cantes) doncs ''uiii, perla, amb la coseta bonica que eres i que no et vulguen!''. I aquesta frase la diguem nosaltres. A les nostres iguals. A les dones que hauríem de tractar de protegir i donar poder.

A cap de nosaltres se'ns ocorre dir ''el que has de fer és viure, amb simplicitat i llibertat, donant les gràcies per volerte i voler als altres'', o ''lluita pel teu benestar, sense esperar res de ningú''. La nostra resposta sempre és: ''no et preocupes, eixe xic no era per a tu, ja veuràs com trobes a un altre millor''.

I si la solució no és trobar a algú millor? I si, el que caldria fer, és trobar-nos a nosaltres mateixa, i ser la nostra pròpia font de satisfacció? I si

34

continuem fent el nostre camí, deixant marxar a aquells que no volen estar amb nosaltres rebent amb un somriure i el cor a la mà als que sí?

Si tornaren a vindre els fantasmes del nostre passat, la nostra resposta aquesta vegada, sense cap tipus de por, sense cap tipus de remordiment ni de baixa autoestima, hauria de ser NO. Recordem com de bé ens fa sentir tindre el poder i el control sobre nosaltres mateixes, sabent dir NO quan no obtindrem el que ens mereixem: LLIbERTAT.

e...

Sabies qu

audita a S ia b à r A l’ conduir a n a r d o p fi r pe del 2018? y n # Les dones ju e d ir t par s que els é m ls a n a hores setm 7 n e u iq d e d nts, i 10 e d n e p e # Les dones d i s nors, major e m e d ió c aten n la llar? e ll a homes en l' b e r t e d hores més n, ja que e r t b m a r ja odien viat p O N r viatjar a s e e p n t o a d y n s e le s is Ix o estava d n # Al segle x í n e m e f s el co per hora? s e r t e m ò il es creia que u més de 50 q

Paraules per a tu, amiga CElia MarTí FErrando

[Amiga: persona necessària i indispensable per a compartir l'esdevenir de la vida]

36

F

a temps que vull agrair-te la teua amistat, ja fa quasi un any que em ronda la idea d'escriure't, però no trobava les paraules exactes. Hui m'he decidit a fer-ho, a pesar de continuar sense tindre clar per on començar.

M'agrada escriure, ho saps i ho pateixes. Quantes vegades al telèfon t'hauré llegit versos, cartes, poemes, escrits que narren el dia a dia, que expliquen històries, relaten anècdotes o arrepleguen unes tendres paraules simplement perquè sí. Sempre esperant el teu punt de vista. Encara que no sempre faça el que em dius, m'agrada saber la teua opinió. M’agrada que m’escoltes, i m’agrada quan no ho fas però simules fer-ho.

Entre nosaltres també ens hem escrit en algun moment de la vida, dient-nos allò que ja sabem, plasmant els fets en temptatives de poesies, recordant les nostres aventures. Cartes que guarde com un vertader tresor i que de tant en tant m'agrada rellegir, a pesar de tenir memoritzada fins a l’última coma, els punts suspensius o el teu "te vuic" pitjor escrit de la història, però ple de sentiments.

M'agrada escriure i crec que ho faig bé. Com dirien al meu poble no em fa falta àvia.

Per contra, quan he d’escriure

sobre aquelles persones a les quals realment estime, m'és molt complicat explicar-me. és difícil perquè són tantes coses les que voldria dir que no sé molt bé per on començar. és un risc escriure quan ja està tot dit.

Hem arribat a un punt on els nostres ulls conversen sense necessitat de nosaltres parlar. En una mirada sentenciem qualsevol dubte, per existencial que siga.

Vam tindre sort que la vida ens posara en un mateix camí. Un imprevist al qual li estaré eternament agraïda. El destí ens tenia preparat creuar-nos i nosaltres, inconscientment, vam saber aprofitar l'oportunitat i conscientment traure-li partit a aquella casualitat. Segurament, eres una de les coses més valuoses que m’ha passat.

L'atzar així ho va voler, el que ve després ja és mèrit nostre. Sí, nosaltres hem construït aquesta bonica amistat. L'hem fet forta a mesura que hem anat complint anys, i tot siga dit, ja són uns quants. Són moltes hores compartides, des de la infància fins avui, caminant juntes.

Juntes amb pas ferm i decidit per seguir l'incert camí que ens queda al davant, que espere que continue sent llarg, doncs ens queden molts "hem de fer" per complir. Espere que el recorregut que ens falta per fer siga com fins ara, o millor. Encara

que, tampoc em lleva la son, perquè amb tu és fàcil posar color als dies grisos i regar els problemes amb un bon vi. Just són aquests contratemps els que fan més fort el nostre vincle.

Ara escriuré sobre tu, també dels teus defectes. Ho faré com si estiguera parlant de tu amb xavi, el meu company de feina. Ho faig així perquè em resulta més fàcil.

“Hauries de conéixer-la Xavi, té un encant que atrau. És divertida, festera, molt xarradora i de tant en tant una mica desvergonyida. No s'enfada, s'afligeix. Familiar. La seua cara reflecteix el seu estat d'ànim, s'esforça

per dissimular-ho, però no sap. És natural. Atenta i disposta. Realista, però tendeix a tindre algun pensament negatiu. Balladora incansable. Té incontinència irònica per als graciosos sense gràcia. No sap el que vol, però sí el que no vol. Autèntica.

Les nits són curtes i els tacons còmodes segons ella. La realitat és que és un poc baixeta i molt presumida.

Coqueta, fins i tot per a fer esport. Li agrada cuidar-se, a pesar de fumar algun cigarret que altre. Treballadora inesgotable. Sap posar per a les fotos.

Indecisa per comprar. Sense sofà no sap viure però en canvi no utilitza per a res l’ordinador. Negada per a la tecnologia. Experta en la neteja de casa.

Generosa. Detallista. Amiga dels seus amics. Odia que li planegen el temps lliure. Responsable. Servicial. És pacífica. Té un somriure de revista. Exemple de bona amiga. Assaboreix el moment. Quan està amb els amics s'oblida del mòbil.

Però saps que és el millor Xavi? Que sense cridar-la està. Està per a tot, per a tots. Està sense demanar res a canvi.

Està a les bones, a les festes, a les amargues, a les roïnes, als diumenges de vesprada, a les nits d'insomni. Està.

Està sempre”.

Sí, així ets i així et vull. Sense c, sense i, i amb doble ele.

Gràcies amiga per tant.

37

La discriminació de la dona al cinema Per sara BonEll pradas

T

ots anem al cinema, amb més o menys freqüència, però anem.

El cinema reflecteix la vida i a la vida les dones som la meitat de la població. és igual a les pel·lícules que veiem?

Segons un estudi de l’Associació d’Usuaris de la Comunicació, sols el 19,2% de les pel·lícules exhibides a Espanya estan protagonitzades per dones, quasi el mateix percentatge de llargmetratges protagonitzats per animals o objectes animats, que gira al voltant del 16,1%..

Explicava la directora de cinema Leticia Dolera en un diari que, quan buscava coproducció per la seua òpera prima, en dues 38

productores li van dir que no perquè ja tenien una pel·lícula “de dones”. I quantes en tenien d’homes? Tota la resta, no?

Per què es tracta el cine fet per dones com un subgènere? No haurien de ser subgèneres la comèdia, un drama o una pel·lícula de terror sense afegir si és de dones o d’homes? Amb el que ens ha costat començar a entendre que no hi ha colors o joguets de xiquets i de xiquetes, per què continua existint açò

al cinema?

Als Premis Goya, per exemple, des de 1987 sols 23 de les 120 nominacions a millor pel·lícula de l’any comptaven amb almenys una dona a l’equip de direcció o guionistes.

A més, si analitzem la qüestió de l’edat, també les dones tenen menys possibilitats, ja que les seues carreres acaben abans. La mitja d’edat de les actrius nominades al Goya a la millor actriu protagonista en les últimes 31

edicions és de 37,5 anys mentre que per a millor actor protagonista és de 44,7 anys. Per no parlar de la nul·la representació de les lesbianes i la seua invisibilitat al cinema, ja que el rebuig és doble: per la seua orientació sexual i per la seua condició de dones.

El cinema va nàixer com un simple entreteniment però ha evolucionat fins a convertir-se en una eina de reivindicació pel canvi social amb molta influència. Per què no donar exemple i lluitar des d’aquest sector?

Durant el mes de març, per ser el dia 8 el Dia de la Dona, és tradició parlar de la dona, fer cicles de pel·lícules que parlen del tema o dirigides per dones però la realitat és que dins del sector audiovisual el masclisme i l’heteropatriarcat disminueix les oportunitats a les dones de manera molt considerable. Aquestes iniciatives no haurien de reduir-se tan sols a 30 dies sinó buscar aquesta igualtat la resta de l’any.

Sabies que... # 016 és el telèfon d'assistència a les víctimes de la violència domèstica i de gènere i no deixa rastre en la factura?

TENIM MOLTS PREJUDICIS INSTAURATS, JA SIGA PER RACISME, DESCONEIxEMENT DE LA SEUA RELIGIó O SIMPLEMENT, PER LA IMATGE QUE ELS MITJANS DE COMUNICACIó ENS MOSTREN SOVINT D'AQUEST DETERMINAT COL·LECTIU.

Les dones musulmanes

E

TExT CrisTina pérEz GarCía

Estudiant d'estudis àrabs i islàmics en la universitat de Granada

n les societats preislàmiques, les zones on avui dia està instaurada la religió de l'islam, la dona tenia un paper molt diferent respecte a la visió que tenim en l'actualitat.

En l'època anterior a l'islam, la societat estava jerarquitzada per tribus patriarcals nòmades. Les dones eren considerades a mig camí entre persona i animal, arribant a tenir més valor la vida d'un camell que la d'una dona.

Eren una propietat més.

En aquest context, hi havia lleis instaurades que repercutien negativament en el sexe femení, tals com l'admissió de l'infanticidi femení, o el fet de formar part de l'herència com un objecte més. Fins i tot, els matrimonis eren concertats pels progenitors abans

del mateix naixement de la xiqueta.

Al mateix temps, també hi havia normes associades als homes que afectaven de manera negativa sobre les dones, tals com la poligàmia, avui en dia prohibida en tots els països excepte a l'Iraq per la guerra, o el repudi.

Aquesta situació va canviar amb l'arribada de l'islam. L'islam va ser un moviment nou i reformista que va suposar un canvi significatiu respecte a la societat anterior. Foren moltes les reformes que es produïren i la majoria d'elles afavoriren l’estatus de la dona, ja que, va reconéixer drets fins a eixe moment desconeguts tant a Orient com a Occident.

En aquesta nova religió, la dona és tractada com a ésser humà, com a persona, com a homes i dones iguals davant els ulls de Déu, perquè tots dos van ser creats per ell. Aquest pas su41

posa començar a reconéixer al sexe femení la seua igualtat humana.

Tot açò va implicar l'abolició de l'infanticidi i el reconeixement del

dret a l'educació, ja que segons cita l'Alcorà "la cerca del saber és un deure en tot musulmà i musulmana". A més, se li concedeix el dret a rebre herència, deixant d’estar inclosa com a propietat. També té dret a la propietat privada, entre altres.

Per contra, la dona i l'home exercien papers diferents, el que comporta conseqüències negatives pel sexe femení. S'estableix que la dona

42

val la meitat que l'home, les lleis que Aquestes estipulacions poden ser regulen el matrimoni i la seua disso- molt variades, com a exemple, la lució són desiguals. També són discri- dona pot demanar que li siga permés minades en el tema econòmic, ja que estudiar o fer el la peregrinació a la Meca.

Una vegada casats, l'esposa té drets i deures. Ha de ser fidel a l'espòs, ha d'habitar en el domicili familiar, obeir al marit i mantenir relacions sexuals quan l'home ho propose. Si bé, té dret a ser mantinguda per l'espòs, ja que, per llei ha de rebre una manutenció econòmica, o bé rebre el dot. També pot demanar el divorci o exigir una educació.

De la mateixa manera l'home ha de tractar-la amb respecte i esforçarse perquè no li faltes res.

Com a conseqüència de la reforma del dret islàmic, cadascuna de les quatre escoles jurídiques, van marcar unes diferències més o menys significatives. Les lleis eren manipulades pels homes, els quals van instaurar de manera més significativa una sola dona hereta la meitat que l'home, cietat patriarcal, patrilineal i patrilojustificant-ho en el fet que les joves cal. en contraure matrimoni abandonen Al mateix temps, es legalitza, en la seua família per a formar part de la certa manera, la diferència entre els del seu marit. cònjuges.

Els matrimonis en l'islam són un Es permet a l'home la pràctica del contracte que signen ambdues parts, repudi, de manera que pot repudiar en el mateix s'inclouen les clàusules fins a un màxim de tres vegades a la que regiran el seu matrimoni. Aques- mateixa dona. tes condicions són lliures tant per a la També es practica la poligàmia, si dona com per l’home. bé, no s'admet en tots els llocs. Les

dones, fins i tot les més feministes, van acceptar aquesta pràctica en els casos d'esterilitat o malaltia, però a partir del segle xIx es va començar a abolir.

Un altre tema interessant a tractar és el vel que la majoria de dones porten al cap. El seu significat és més complicat del que aparentment podria semblar.

Al principi, aquest vel s'utilitzava per a distingir a quina tribu pertanyien, i també per a diferenciar les que eren musulmanes de les que no.

Aquest complement, a poc a poc, es va incorporar a la societat fins al punt d'arribar a tindre un pretext religiós.

En l’Alcorà solament es fa referència a ell com el distintiu que portaven les dones del profeta i sols cobrien el pèl, en cap moment mencionen el fet de tapar la cara.

Existeixen diferents tipus de vels: els que decoren només part de la cara (hijab); aquells que tapen el cap i el cos, però deixen descobert el rostre (xador); i els que cobreixen completament rostre, cap, mans i cos (nicab i burca).

Actualment el seu ús és totalment voluntari, a excepció d'Aràbia Saudita on és obligatori. De manera que, la dona se'l posa quan se sent preparada i pot llevar-se'l en qualsevol moment. és una decisió personal.

En la societat musulmana tot el que està relacionat amb la sexualitat és tabú. Per contra, en la religió de l’islam tot el que té a veure amb el sexe és positiu. és un dels components necessaris de la vida. La funció sexual suposa pau interior. Per a l’islam, la satisfacció sexual és la que permet a l'home i a la dona que es realitzen com a persones i s’alliberen.

Al meu entendre, com a estudiant d'estudis àrabs i islàmics i coneixent una mica més de prop aquesta societat, crec que tenim molts prejudicis instaurats, ja siga per racisme, desconeixement de la seua religió o simplement, per la imatge que els mitjans de comunicació ens mostren sovint d'aquest determinat col·lectiu.

Com he comentat abans, hi ha quatre escoles de l'islam, sent unes

més intransigents que altres, i segur que hi ha coses a canviar, però el cert és que totes elles segueixen el seu propi dret, el dret islàmic.

Espere que aquest article haja servit per a ampliar la visió de la dona musulmana, trencar amb els estereotips donant un punt de vista objectiu i que haja resultat d'interés.

Grafit de Laila Ayawi on es pot llegir tant en àrab com en anglés “Sigues tu mateixa”

L’Havana, Cuba. Maig de 2017

Desigualtats socials o diversitat de cultures?

Fotografies: Clara Grau Escrivà

44

Text: Celia Martí Ferrando

Sucre, bolívia.

Setembre de 2014

T

reball. Descans. Cerveses. Alegria. Amics. Esport. Desconnexió de la rutina. Llibertat.

Casa. Cuinar. Atendre a la família. Complaure a l'espòs.

Netejar. Callar. Casa.

Aquestes serien, en major o menor precisió, les respostes a la pregunta de “què fas el divendres?” de dues dones separades per milers de quilòmetres. Ambdues tenen la mateixa edat, la mateixa fortalesa, viuen al mateix món, i fins i tot, al mateix segle, però no han tingut la mateixa sort.

En el llarg camí que les allunya, es perden drets i llibertats. Drets bàsics, fonamentals, necessaris i vitals.

La llibertat d'escollir, de voler o no voler, d'anar o no

anar, de fer-ho o no fer-ho, d'eixir o d'entrar.

Es perd l'oportunitat de viure, viure sense censures, sense pors. Viure amb goig. Viure amb dignitat.

Occident i Orient. Paraules amb similar estructura interna i per contra tan distants.

Les dones occidentals estan completament integrades en la societat, malgrat faltar camí per a aconseguir la igualtat de gènere. Participen en els diferents àmbits laborals, accedint a qualsevol professió, passant des de la política, educació, sanitat, fins a accedir a càrrecs inimaginables, com ser capitana de les forces armades, directores de grans multinacionals i, fins i tot, Presidentes de Govern.

45

A l'orient la cosa canvia, i malauradament molt. és trist escriure-ho. Personalment em cabreja el simple fet d'haver de plasmar, encara que siga a molt grans trets, la seua situació. Cabreig i indignació que m'atrevisc a afirmar que és generalitzada en la nostra comunitat.

La forma de la família se centra en la figura del patriarca, ja que és el marit qui té poder sobre els altres

En moltes cultures està ben vist que els homes tinguen diferents esposes (poligàmia), cosa que no se'ls permet a les dones. és més, en cas de cometre una infidelitat, no solament suposa un gran pecat, sinó que són durament castigades.

Les esposes no tenen més dret i obligació a estar a disposició del marit.

Un altre tema molt preocupant és el matrimoni infantil. és una violació de drets, se'ls nega l'accés a l'educació, a la salut i a la llibertat.

Les xiquetes són obligades a contraure matrimoni quan la seua única obligació hauria de ser jugar, parlar amb l’amic invisible i tallar el pèl a les nines.

Són molts els països on és pràctica. Les majors taxes de matrimoni infantil es troben en alguns països d’Àfrica. Com a data informativa i alarmant, convé saber que, tretze milions de les xiquetes casades en el món viuen a Àfrica.

Si continua la tendència actual, aquesta xifra pot arribar a duplicar-se per a l'any 2020.

Pel que fa al món laboral, la seua presència està exclosa en la Istanbul, Turquia. Gener de 2016 societat. No tenen accés a l'educació i, per descomptat, tenen les membres. és ell qui decideix, ordena i mana. portes tancades al món laboral, a l'èxit i a la superació proLa dona és esclava de la casa, de la família i de l’espòs. fessional. La seua vida està subordinada a l'home. Són Desgraciadament, en moltes ocasions les esposes només marionetes dirigides per barons sense escrúpols. serveixen per a engendrar.

Les dones són completament discriminades i menysMentre la dona és oprimida en la seua pròpia llar, l'- preades. Els seus drets són vulnerats, un per un, sense obhome viu en total llibertat i impunitat. jecció. No poden integrar-se en la societat. Viuen en un 46

Rio de Janeiro, brasil.

Maig de 2012

Marrakech, Marroc.

Desembre de 2011

47

món ple de prohibicions, pecats i pors.

Coses tan quotidianes per a nosaltres són impensables per a elles. Escollir la roba, vestir amb tirants o portar un vestit pels genolls, prendre el sol amb banyador, conduir, ballar o simplement riure amb alegria són privacions amb les quals les ha tocat conviure.

Almenys, quan cauen en somni profund, gaudeixen de la llibertat de somiar. Somiar sense límits. Sense barreres.

Sense control. Sense por.

Per sort, hi ha cada vegada més dones que lluiten pels seus drets. Igual com hi ha associacions que treballen per a aconseguir la igualtat de les dones.

No obstant això, la majoria d'elles es conformen amb la seua situació, i hi ha, fins i tot, les qui s'excusen en la tradició, el costum i la religió, en el sentit de seguir perpetuant en l’actualitat molts rols i actituds que des de fa anys arrere es venen practicant.

Personalment no compartisc la seua justificació, però la respecte, ja que, per a poder rebatre-la hauria d'estar en la seua posició, i no criticar-la sense més. és molt fàcil escriure des de la ignorància i molt atrevit també.

Com a autora d'aquest article, com a dona, amb llibertat i amb molta ràbia em permet el luxe de donar la meua humil i contundent opinió sobre aquest tema tan complex.

La falta de respecte als 48

drets individuals no pot ser definida com a cultura, aquesta cultura no té cap tipus de justificació, excusa ni perdó.

Davant la falta de respecte als drets i les llibertats personals, és obligada la resposta per part de l'Estat de dret. és necessària l'aplicació de la legislació igualitària. és inqüestionable el referent universal que suposa l'aplicació de la Declaració de Drets Humans a qualsevol persona. és indispensable la nostra lluita per a eliminar aquestes desigualtats socials. és obligació de tots solidaritzar-nos amb aquests problemes tan reals i certs.

Marrakech, Marroc.

Avui ressonen en el meu inteDesembre de 2011 rior les encertades paraules de Nelson Mandela “la llibertat no pot aconseguir-se fins que totes les dones siguen emancipades de totes les formes d’opressió”.

Mentre escric aquestes paraules: Me n'adone que ens queda un llarg i costós per camí per recórrer.

Me n'adone que els nostres problemes són ridículs.

Me n'adone que hem tingut molta, moltíssima sort.

Me n'adone del nostre egoisme.

Me n'adone que som molt ingenus.

Mentre escric aquestes paraules m'entren ganes de plorar, perquè crec que no hi ha solució, o tal vegada, no ens interessa que hi haja.

Hanoi, Vietnam.

Maig de 2013

Sa Pa, Vietnam.

Maig de 2013

49

La dona com a musa per Alex Góomez Goórriz

S

urt aquest article arran d’una notícia d’aquest passat any 2017, segons la qual yoko Ono passava a ser reconeguda com a coautora d’”Imagine”, mític himne compost per llavors la seua parella l’ex-beatle John Lennon, quan aquest pareixia més preocupat per convertir-se en un símbol de la seua generació que en perpetuarse com un dels millors, sinó el més gran, músic del seu temps.

Si bé sembla que en el seu moment Lennon no la va voler incloure com a creadora de la cançó perquè es va posar, literalment, “macho” (pronunciat pel de Liverpool en castellà), pareix que yoko no va tindre més mà en la composició de la partitura que haver es-

crit la paraula “Imagine” en alguna línia del seu llibre “Grapefruit” donant així l’anglés per bona i suficient aquesta col·laboració. D’aquesta manera, la major part del treball realitzat per la nipona hauria sigut exercir el paper del que, des de temps antics, anomenem “musa”. és a dir, estar present i quedar-se quieta per tal que un músic, escultor, escriptor o pintor (sempre amb nom d’home) modelés, inspirant-se en la seua imatge i figura, una obra de qualsevol vessant artístic.

Revestia la idea d’aquesta d’uns atributs i qualitats concretes: bellesa, erotisme, elegància, calma, etc., que despertaven en els artistes, ja de per si capaços i talentosos, els sentits i les sensibilitats necessàries per a la creació artística. I, durant segles, aquest ha sigut el repartiment de tasques pel que fa a la creació en matèria d’art. Elles eren les models, les que veien el llenç per darrere, les que s’observaven en un marbre manipulat com imitaven les seues formes, les que sentien al seu nom a les cançons.

Ells, per la seua part, eren els creadors. Els que gosaven de les aptituds necessàries. Intel·ligents, hàbils, enginyosos. Els que signaran i passaran a la història junt amb la seua pròpia obra. La diferenciació i la desigualtat ha sigut i encara és, en moltes ocasions, una constant en el món de l’art.

Sense anar-nos-en de ‘The beatles’ ni del rock dels seixanta i vuitanta, la cançó “Something” (“Alguna cosa”) va ser una composició que George Harrison va crear inspirant-se en la que per aquell temps era la seua companya, la preciosa Pattie boyd. Literalment, la cançó diu que hi ha “alguna cosa en la forma que ella es meneja, m’atrau com cap altra amant.

Alguna cosa en el seu somriure, alguna cosa en el seu somriure...”. La mateixa boyd va ser la musa després per a Eric Clapton, en qui influiria de forma determinant perquè aquest componguera més d’una cançó, com ara “Layla”, composta quan, sent encara parella de Harrison, no li corresponia a Clapton l’amor que aquest li professava, o “Wonderful Tonight”, sent ja la seua companya sentimental. Podríem dir llavors, que Pattie boyd és un dels exemples més moderns del que ens ve a la ment amb la paraula “musa” en el seu sentit més clàssic. Una preciosa dona que inspira magnífiques creacions artístiques elaborades per homes.

Però, i els “musos”? No existeixen?

De segur que hi ha homes que inspiren i remouen la sensibilitat artística de molts i moltes. Així, sense pensar molt, em ve a la ment la cançó de blondie, “One Way or Another”. Va ser inspirada per un home, que va influir en la cantant del grup, Debbie Harry,

de forma definitiva. Però hi ha dos versions de la història. Cadascuna pitjor que l’anterior.

La primera és que l’exparella de Harry no va dur bé la separació d’ella i l’assetjava, perseguia i telefonava a totes hores, arribant a col·lapsar la línia. La segona, que un boig, que hauria pogut ser l’assassí de dones Ted bundy, va tractar de raptar-la havent pogut acabar com la resta de víctimes. La lletra, camuflada en un ritme alegre i jovial, amaga una escabrosa història. “D’una forma o altra t’aconseguiré, t’atraparé, et trobaré.

Passaré al costat de ta casa i si els llums estan apagats, miraré qui està per ahí...”. Una història d’assetjament, d’intent de violació o, fins i tot, d’assassinat.

Potser ací és on està el problema més gros. Més enllà de la possible cosificació que implica el concepte de musa. Més enllà del crèdit més gran que, per defecte, seguim donant-li a una obra creada per un home que a una creada per una dona. Potser el problema està en el fet que, quan les muses es converteixen en els “musos” inspiren, de vegades, obres com la que he esmentat. Això és el que hauríem d’erradicar. Des d’“El rapte de les Sabines” de Joan de bolònia fins a “One way or another” de blondie. Ni una obra així més. Ni una dona menys.

51

Aquella vesprada, Manuela Nadal Encara s'escoltaven els últims murmuris i desventures sobre els fets esdevinguts tres dies arrere en el 2 de maig en la mateixa Puerta del Sol a Madrid, quan Manuela Nadal sense amagar-se i ofegada en el seu plor es lamentava enfront del seu pare, fuster de professió, no pel rebuig d'una de les seues obres pictòriques sinó per veure com aquesta havia sigut signada amb el nom del seu cosí Román.

TexT

MiGuEl BEnlloCh

L

es obres de Manuela desbordaven calidesa, et feien veure com l'art pot traslladar-te i evadir-te a mons llunyans amb els seus paisatges, "Ella", no havia viatjat però sí que havia observat, des de xicoteta i amb intel·ligència natural, els diferents bells oficis del vuitcentista i classista segle xIx. Les seues obres semblaven escultures dins de pintures, eren retrats psicològics on els personatges et perseguien i et captivaven amb la mirada, en definitiva la seua sensualitat a l'hora de retratar un nu

52

femení traspassava el terrenal per a evadir a l'espectador a mons més idíl·lics, nus només observats per ella quan de camí, de la mà del seu pare, es creuava amb prostitutes o gent sense ofici ni benefici conegut.

Manuela era una artista de cap a peus, tot el seu barri i poble ho sabia però ningú ho reconeixia. Manuela Nadal era una dona oblidada, silenciada. La societat no volia que es coneguera la seua història, i encara que el seu pare treballava en un humil taller, les seues obres eren, amb la signatura del seu cosí, les que treien a aquesta paupèrrima família d'una pobresa, estesa per tot el món rural en què ella vivia.

Aquella vesprada no hi havia mocador que eixugara les llàgrimes. Manuela no volia els diners, només volia reconeixement. Ella com moltes altres i grans artistes silenciades de l'època no volia aparéixer en llibres d'història, tampoc anhelaven la fama ni molt menys trobar un mosso burgés amb qui contraure matrimoni. Elles només somiaven en veure els seus somnis fets realitat.

Mentre a París les pinzellades curtes i l'art exquisit del quadre “Impressió, sol naixent” de Monet marcava un abans i un després, la sensualitat,

subtilesa i bellesa escultòrica de l'art de Manuela, banyat d'aqueixa llum típica del mediterrani era ocultada i mal venuda només per ser dona.

El seu pare va estar a punt de perdre el treball un dia que, a petició del burgés i mecenes de les obres de Román, el seu cosí, va presentar una obra titulada "Llibertat, somni i futur" amb el nom de Manuela Nadal. Aquell dia el seu pare li va pro-

metre a la seua filla que aquesta obra la presentaria amb el seu nom, no obstant això, tal va ser la reacció no solament de la burgesia, sinó de tots els estrats socials en general que, el seu pare no solament va haver d’admetre que la signatura havia sigut un error i un sense sentit de la seua filla, sinó que a canvi de tal acte, no cobraria davant les seues senyories el preu d'aquell lliurament.

Manuela Nadal existeix avui tristament i molt al nostre pesar dins de moltes ments masculines.

Pensen que la dona sempre ha tingut un paper secundari en la història, es vesteixen de tòpics on diuen que darrere de cada gran home hi ha una gran dona per a justificar el no justificable.

Aquella vesprada de principis del segle xIx una dona amb nom fictici però que, sense ella saberho, esdevindria real en molts cors dos segles després, plorava fortament per no poder complir els seus somnis, sense poder fer cap cosa. Aquella vesprada, fora feia sol però el seu cor estava apagat mentre el seu cosí s'emportava la fama. Aquella vesprada, ahir, avui tots som Manuela Nadal perquè en l'actualitat sabem, més que mai, i de nosaltres depén transmetre com el millor i més etern art, que la dona no 53

solament és capaç de ser i estar sent partícip de cada fet bonic i digne de la història sinó de crear amb cada gest seu la seua més bella obra d'art.

Dins de la història de l'art no solament trobem la figura de la dona com a musa sinó que, al llarg de tot el seu recorregut, hi ha hagut muses creadores que, com Manuela i malgrat tot, mai van deixar de lluitar per les seues creences i així va ser com hui podem gaudir de les seues obres.

Gràcies a aquella vesprada narrada en la vida de la nostra protagonista, quan la seua obra va ser rebutjada simplement pel fet de seguir el que es creia, per aquell temps, que era no eixir-se'n de la moral, moltes altres dones, done lluitadores, tenaces i en definitiva, artistes, no solament van superar la seua por sinó que van seguir deixant en evidència la figura de l'home, representada en la figura d’un usurpador d'obres alienes o mecenes classista. Una labor que sense elles saber-ho, el temps ha reconegut en la seua obra, el seu art i sobretot, la seua història.

Gràcies Manuela de la meua part, d'una trista i xicoteta figura masculina, per la teua fictícia història que serveix com a espill per a traure, una vegada més i mai una vegada menys, a moltes dones artistes oblidades i silenciades com per exemple Antonia Uccello, Artemisa Gentileschi, Ange54

lica Kauffmann, Elisabeth Louis Vigée-Lebrun, Mary Cassatt, berthe Morisot, Lee Krasne, Remedios Encalle, Meret Oppenheim, Daura Maar, Cindy Sherman, Marlene Dumas, Camille Claudel (esposa de Rodin) i Frida Khalo entre moltes i infinites més dones que seria injust no anomenar-les i deixar-les de costat en la Història de l’art.

Per últim, gràcies a cada dona, per no deixar mai que el seu jo interior, representat en Manuela Nadal, muira dins seu.

Signat, Román.

Antonia Uccello,

HISTÒRIA de l’art

Artemisa Gentileschi,

Ange-

lica Kauffmann, Elisabeth Louis Vigée-Lebrun,

Mary Cassatt, Berthe Morisot, Lee

Krasne, Remedios Encalle, Meret Oppenheim, Daura Maar, Cindy Sherman, Marlene Dumas, Camille Claudel

i Frida Khalo

Sabies que... # Una de les frases històriques que millor defineix la desigualtat de gènere la va escri ure Lois Wyse i diu així: Als homes se'ls ensenya a dis culpar-se per les seues debilitats, a les dones per les seues capacitats? # Una subcomissió del Consell Munic ipal de les Dones i per la Igualtat analitzarà la “degradació” i “cosificació” de les dones als monu ments fallers i farà propostes als autors de les falles ?

NO VULL PORTAR BANDA Per Marisa EsTEvE

7 mOtiUs QuE nO et deixaran IndiFerEnT

Falla Barri CoTxEra dE TorrEnT

A

quest comentari tan inofensiu ha iniciat moltes converses en molts pobles fallers i continuarà donant guerra en altres. Per descomptat, que el comentari arriba a tots els racons de les falles, a tots els membres: les falleres, els fallers, majors, infantils... és curiós com l'ús de la banda ha generat controvèrsies i opinions de tot tipus. No opinen només les dones que la porten, sinó els seus hòmens, germans, amics… Els hòmens estan opinant i inclús votant en moltes comissions falleres sobre si es deu o no portar per les dones.

A vegades, no diuen ni motius ni res, només l'argument del "sempre s'ha dut, no?", argument que s'utilitza quan no se’n té un altre més convincent. Per aquesta raó, ara enumeraré els meus motius per no voler portar 56

IMAGINEM UNA CONVERSA ENTRE DOS AMIGUES, DE TOTA LA VIDA, DE LA MATEIxA COMISSIó.

UNA LI DIU A L'ALTRA: "PEPICA, JO NO VULL DUR bANDA". L'AMIGA, SORPRESA, LI DIU: "I AIxò PER QUÈ? SI SEMPRE S'HA PORTAT!". JA TENIM TEMA DE CONVERSA PER A MESOS

banda. Són igual de respectables que altres, sempre que siguen tolerants i respectuosos amb la resta. A veure si algú o alguna s'anima a dirme els seus:

# MOTIU Nº 1: La banda, segons el corrent historicista més acceptat, té el seu origen en les bandes de les “misses”. Com a tal, les primeres falleres majors de les comissions van eixir amb aquesta idea de “miss” i amb açò la seua banda de fallera major. Per extensió, es va utilitzar la banda de la cort d'honor per a la resta de falleres de la comissió.

Podem concloure dient que les falleres no són “misses”, són dones valencianes que volen vestir el seu vestit tradicional. El món de les misses no està relacionat amb les falles.

# MOTIU Nº 2: Als homes no

# MOTIU Nº 6: “Si ho han de-

se'ls imposa res en la seua indumentària, cap complement ni insígnia. Des del desaparegut faixí, l'home que vol portar un distintiu ho porta per voluntat pròpia, segons gustos: sense imposicions ni obligacions. Deixa cert gust sexista que a les dones encara se'ns vulga imposar què portar i què no. La imposició sobre un sector de fallers (en aquest cas les dones) no és gens democràtica.

cidit els fallers!”. Potser són les mateixes comissions qui escullen si les dones de la mateixa duen o no la banda. Açò hauria de ser però una elecció personal, de la mateixa manera que escollim el color de la tela, model del patró o el banyat de l'orfebreria.

# MOTIU Nº 3: Davant l'afirmació: "Com hem d’eliminar la banda si sempre s'ha portat?" podríem dir que també s'ha portat sempre el vestit negre de faller i una infinitat de barbaritats més que, gràcies a historiadors i a molta documentació, s'ha demostrat que estaven fora de lloc en la nostra indumentària. El costum no demostra l'autenticitat.

# MOTIU Nº 4: “I com es distingirà de quina falla eres?” Llavors, senzillament, a gustos: es pregunta o es porta una xicoteta insígnia en el mocador o es fixa en l'estàndard que presideix la comitiva. I jo em pregunte: I com se sap de quina falla és un faller, si tampoc porten distintiu?

Banda

# MOTIU Nº 7: La imposició

Escarapel·la o “caramba”

# MOTIU Nº 5: Si en els últims vint anys, els valencians i valencians hem fet un esforç econòmic i històric per vestir cada vegada d’una manera més fidel a la nostra indumentària antiga, es realitzen rèpliques de gravats, còpies de dissenys de teixits, es trauen sinagües i camises de les iaies, es realitzen cada vegada més vestits tal com es confeccionaven en els segles xVIII i xIx, per què ens obstinem a col·locar als nostres autèntics vestits una banda, apòcope de bandera, amb la qual ja adornem els nostres carrers i façanes?

d'una norma dins d'un col·lectiu a un sector d'eixe mateix col·lectiu diferenciat per raó de sexe vulnera el dret d'igualtat de les nostres lleis més elementals.

Amb tot açò, si has llegit fins ací i no eres faller/a, ja tens una informació més d'aquest món fester, i si eres faller/a, ja coneixes alguns arguments de les dones que NO volem posar-nos la banda. Si per contra, eres de les quals Sí que els agrada portar banda, almenys, sabràs per què moltes no volem portar-la. Perfecte, posa-te-la! Però cal pensar si s’ha d’imposar com una obligació o hauríem de deixar-ho a la llibertat personal de cadascuna. Sorprendria el fet d'obligar a portar mantellina negra, blanca o mitja lluna.

Com tot en la vida és qüestió de gustos i de respecte.

57

Oficis TexT CElia MarTí

L

'altre dia estava mirant Masterchef, reconec que estic enganxada a aquest programa. Encara que ma mare no ho entenga, ja que, cada vegada que em veu mirantho, no tarda a comentar "com pots veure-ho, si no ensenyen res de cuina. No fan més que córrer". M'agrada, i no poc. No entén que em divertisca amb el patiment dels concursants quan van a contrarellotge. Em fascina el glamur d'Eva i de Samantha. Les amonestacions de Jordi i els gestos de Pepe. M'agrada, i punt.

Masterchef és una forma ràpida i divertida de desconnectar després d'un llarg dia.

El millor de tot, és que no em fixe ni en els plats, ni en les receptes, ni en els passos a seguir, excepte quan va algun xef estrella Michelin que em fascina la facilitat amb la qual executa plats dignes d'exposició.

Dóna, fins i tot, llàstima menjar-se el que amb tanta naturalitat ha elaborat!

Ahir em vaig posar en l'ordinador l'últim programa, ja que mai aconseguisc veure-ho sencer, abans caic en somni profund. Per a la meua sorpresa, ma mare es va asseure al meu costat mentre s'arreglava les ungles.

Just en aquest moment, estava de

convidat el gran Ferran Adrià, i mentre intentava escoltar el que deia, ma mare va dir "te n'adones, la majoria de persones que cuinen són dones, en canvi són els homes els que més renom tenen en el món entre fogons".

Perplexa, la vaig mirar amb sorpresa, doncs les seues paraules tenien molta raó. La meua mirada mostrava desconcert, ja que, fins a eixe moment no havia caigut en el compte. A Ferran Adrià li segueixen una llarga llista d'homes Michelin com David Muñoz, Martín berasategui, Ricard Camarena, Quique Dacosta, Juan Mari Arzak i un llarg etcètera.

Crida l'atenció, i no poc, que els noms femenins es compten amb els dits de les mans. Qui ho anava a dir!

Sí, en el 90% dels casos són les dones les que cuinen.

Per sort, cada vegada són més les dones que arriben a aconseguir, no ja la fama, sinó el reconeixement al seu esforç i exquisit treball.

He volgut informar-me sobre el tema, i he acabat llegint un l'article titulat Dones estrella. M'ha cridat l'atenció les declaracions de Carme Ruscadell (és la cuinera amb més estrelles de la Guia Michelin) a la pregunta de per què en l'alta cuina no hi ha tants noms femenins. Ella amb contundència ha respost que "som

poques perquè hem d'organitzar-nos com un home i socialment Imatge de la portada del llibre és més dide receptes de la cuinera fícil trobar valenciana Begoña Rodrigo. algun suport".

Tot seguit, he continuat veient el programa com si res, però ha cridat la meua atenció un desafortunat comentari, que segurament, no haguera advertit de no ser pel que m'havia dit ma mare.

Han afirmat que les dones cuinen amb una sensibilitat diferent pel fet de ser dones. Vaja comenmoltes altres professions. tari més hipòcrita i sexista! Encara De sobte, m'ha vingut a la ment que semble no tindre major impor- Lewis Amarante o Lluís Llongueras, tància, sí que en té, perquè si n'ha- tots dos molt coneguts per les seues gueren dit "que els homes cuinen professions. Lewis és el maquillador amb una sensibilitat que no tenen les oficial de Max Factor, mentre que dones" veritat que no ens haguera Llongueras és el propietari d'una impassat desapercebut? portant cadena de perruqueries que Amb ímpetu he apagat l'ordina- porta el seu cognom. dor, i disgustada m'he ficat al llit.

No m'importa que els homes Mentre intentava agafar el son, el triomfen en treballs que en la majomeu cap pensava sobre el tema, i ria de casos són desenvolupats per m'he adonat que el mateix passa en les dones. Més aviat, els admire. El 59

que realment em molesta és que les dones ho tinguen tan complicat, i el que m'acaba d'enfadar és que no s'estiga treballant per a aconseguir una plena i real igualtat.

Una cosa ha portat a l'altra, i m'he posat a pensar en les dones que exerceixen treballs que solen fer els homes. Desvetlada per complet, he obert l'ordinador i he començat a cercar informació sobre aquest tema.

Entre tot el que anava trobant, ha cridat poderosament la meua atenció una entrevista a tres dones: una era bomber, altra pilot d'avions i l'última conductora de vehicles pesats.

L'entrevista venia a demostrar que les dones estan completament capacitades per a exercir qualsevol treball, i elles són el millor exemple.

Però han reconegut que el principi no va ser fàcil. Han admés que es

van haver d'esforçar el doble per tal de demostrar que estaven totalment preparades per a exercir el treball.

Relataven la seua experiència, i malgrat estar orgulloses de l'aconseguit, han comentat que van haver d'aguantar més d'una burla o comentari desafortunat. Així com “piropos” de mal gust, i sobretot, una sobreprotecció innecessària.

A més, reconeixien que no solament havien de lluitar amb els companys de feina, sinó que la societat les mirava amb estranyesa. La conductora ha reconegut que, el que més li dol, són les mirades, ja que en moltes ocasions sentencien més que una pregunta de mal gust. Malgrat açò, ja s'ha ensenyat a conviure amb elles, i amb molt d'humor ha reconegut que "cada vegada que algú em mira com compadint-se de mi, con-

teste amb una besada a l'aire".

El meu cap estava a punt d'explotar, tenia les informacions barrejades i açò m'impedia agafar el son. Així que he intentat organitzar totes les idees per tal de tindre una visió més o menys ordenada. Al final he tret diverses conclusions.

Les dones tenen molt complicat arribar a alts càrrecs, mentre que per als homes és molt més fàcil conciliar la vida personal amb una carrera exitosa.

Pel que fa als homes que exerceixen treballs que estan associats a les dones, crec que la societat ho té normalitzat i no ens sorprén tant com quan els treballs d'"homes" són exercits per les dones.

O siga, que falta més educació en la societat, més política per a acabar amb les desigualtats i una ment més oberta.

Sexisme o feminisme?

60

Sabies que... # A Espanya més del 60% dels llicenciats són dones però, segons augmenta la categoria professional, disminueix la presència de la dona, i en alta direcció d’empreses es redueix al 14%? #

_De Clara a Clara_ Per Clara Grau EsCrivà

“SOLAMENT AQUELL QUE NO CONSIDERE A LA DONA UN ÉSSER HUMÀ ÉS CAPAÇ D'AFIRMAR QUE TOTS ELS DRETS DE L'HOME I DELS CIUTADANS NO HAN DE SER ELS MATEIXOS PER A LA DONA QUE PER A L'HOME” _Clara Campoamor

_De Clara a Clara_

E Estimada Clara,

permet-me l'atreviment, tot i la distància en el temps, de dirigir-me a tu com estimada, ja que és així com et sent. Són moltes les dècades que ens separen, i la vida no ens va regalar la sort de coincidir, doncs tu mories onze anys abans que jo nasquera després d'una vida de lluita inesgotable pels drets de la dona.

Vas dedicar la teua vida a lluitar per la no discriminació per raó de sexe, el divorci i el sufragi femení. Moltes dones no saben que no sempre se’ns ha permés votar a unes eleccions al nostre país i que si hui en dia ho podem fer, és en gran part gràcies a tu.

Poques persones en la nostra història més recent han significat tant en la defensa de la

igualtat entre homes i dones com ho vas ser tu. I tenint en compte que en aquella època una dona necessitava permís de l’home per a traure’s el carnet de conduir, obrir un compte bancari o estudiar, vas ser, sense cap dubte, una “re-evolucionària” del teu temps, una valenta que es va atrevir a no haver de dependre d'un home.

63

_De Clara a Clara_ També abans i després de tu hi ha hagut moltes dones valentes, poques conegudes i moltes anònimes.

Saps que? Fa uns anys en una ciutat increïble en un país llunyà a l'altre costat del món vaig viure durant un temps en el carrer Concepción Arenal.

Vull interpretar-ho com un senyal i pensar que no és sols una coincidència, com tampoc vull que ho siga el fet de compartir nom amb tu. Com tu bé sabràs, Concepció Arenal va ser la primera dona espanyola que va estudiar Dret en la universitat. Per tal de poder assistir a les classes com a oient va haver de disfressar-se d’home.

Al contrari, pel que fa a mi, jo he tingut més de sort. Crec que no va haver-hi mai millor època que aquesta per a ser dona. Ara ens podem divorciar per les mateixes raons i amb la mateixa facilitat que un home. No era així, fins fa a penes unes dècades. També, per fi, tenim el dret a controlar els nostres assumptes econòmics i ja no és el marit qui té la potestat marital sobre la persona i les propietats de la dona.

Podem triar entre posar-nos pantalons o minifalda. Ara no ho decideix ningú per nosaltres.

Tot i això no vol dir que hui en dia

64

siga tot perfecte però la vostra herència ens ha fet, sense dubte, el camí més planer. Podem votar, anar a la universitat, tenim un mateix accés a l’educació i lleis de divorci però la lluita per la igualtat real continua sent necessària.

La generació de Concepción va pressionar per la igualtat política. La teua va impulsar la igualtat legal i professional. I la present generació, la meua, lluitem per a aconseguir una

igualtat social que erradique la violència contra la dona, la discriminació en el lloc de treball, la desigualtat salarial, etc.

Sé que tornaré a escriure’t prompte i podré dir-te que les dones ja no necessitem reclamar uns drets bàsics fonamentals i que la igualtat, per fi, és real.

Fins a eixe dia, amb molta estima, Clara.

“RESOLEU EL QUE VULGUEU, PERÒ AFRONTANT LA RESPONSABILITAT DE DONAR ENTRADA A AQUESTA MEITAT DE GÈNERE HUMÀ EN POLÍTICA, PERQUÈ LA POLÍTICA SIGA COSA DE DOS, PERQUÈ SOLAMENT HI HA UNA COSA QUE FA UN SEXE SOL: DONAR A LLUM; LES ALTRES LES FEM TOTS EN COMÚ, I NO PODEU VENIR ACÍ VOSALTRES A LEGISLAR, A VOTAR IMPOSTOS, A DICTAR DEURES, A LEGISLAR SOBRE LA RAÇA HUMANA, SOBRE LA DONA I SOBRE EL FILL, AÏLLATS, FORA DE NOSALTRES” _Clara Campoamor

_De Clara a Clara_

Clara Campoamor Rodríguez (Madrid, 12 de febrer de 1888 - Lausana, 30 d'abril de 1972) va ser escriptora, política i defensora dels drets de la dona espanyola. Va crear la Unió Republicana Femenina i va ser una de les principals impulsores del sufragi femení a Espanya, aconseguit en 1931, i exercit per primera vegada per les dones en les eleccions de 1933. A causa de la guerra civil va haver de fugir d'Espanya. Va morir exiliada a Suïssa.

Imatge de l’avió boeing 737-800 de la companyia Norwegian que l’any 2016 va voler homenatjar la figura de Clara Campoamor com un dels personatges amb més pes històric del nostre país.

65

TexT C. MarTí FErrnado

FALSA PARITAT

Avui com tots els dijous he començat les classes fent preguntes.

- Qui va ser adolfo suárez? Quin paper va exercir Carlos arias navarro? Coneixeu a José Bono? Què tenen en comú José María aznar i Felipe González? miquel, amb to indignat, no ha tardat a interrompre: - profe, quines preguntes fas?

Júlia ha recriminat que aquestes qüestions eren molt senzilles i rosa ha matisat que no estan en primària. malgrat les meues ganes de respondre'ls amb semblant ironia, m'he limitat a gesticular amb sorprenent ingenuïtat, i he continuat amb les preguntes: - Qui és soledad Becerril?

Aquesta vegada el silenci ha sigut la resposta. no hi havia col·lapse de mans alçades per a respondre. mutisme total.

- ningú la coneix? Júlia, no has sentit parlar d’ella?

- Sols conec a una cantant que es diu Soledad, i crec que el seu cognom no és eixe.

- no, no et pregunte per la cantant, és obvi que no estem en la voz. després de permetre'm el luxe de contestar amb certa prepotència, he tornat a les meues caselles.

Ací volia arribar! no ha fet falta més que una pregunta sobre dones per a comprovar com el nostre coneixement de la història només coneix el gènere ‘dominant’. la nostra història està plena de nom propis i personalitats amb poder, però sols recordem als homes. ni rastre de les dones que van obrir camí a les quals hui lideren el nostre país. desconeixement, ni tan sols oblit. desconeixement amb majúscules.

Soledad Becerril va ser nomenada ministra de cultura en 1981, convertint-se en la primera dona a ocupar una cartera ministerial des de la Segona república. en 2012 va ser, també, la primera dona a exercir el càrrec de defensora del Poble, ofici que va assumir fins al passat 21 juliol de 2017.

- li haurem de regalar alguna cosa - ha dit Anna amb supèrbia. “calma, que no són més que adolescents“, m’he dit en silenci repetides vegades.

- Alguna cosa? molt, a ella i a altres dones com ella, els devem la nostra llibertat, els nostres drets i la nostra dignitat. Anna, tu i totes nosaltres els devem molt més que les gràcies, perquè la seua lluita i perseverança és la nostra autonomia, la teua independència i la meua. el sacrifici de les anònimes va ser la clau perquè avui puguem atrevir-nos a dir que estem més prop d'aconseguir la igualtat. fins i tot, malgrat estar tan lluny d'aconseguir una vertadera paritat. com era d'esperar, miquel no ha tardat a dir que lA deSiguAlTAT de gènere JA Són coSeS del PASSAT. Al mateix temps, Joan assentia amb el cap, donant major contundència a les equivocades paraules del seu company.

67

- És clar que hi ha hagut un progrés. negar-ho seria mentir. També és veritat que s'ha legislat per una major visibilitat igualitària. Però desgraciadament ens hem quedat amb la simple aparença. falta molt treball per fer i molt que reivindicar si és que realment volem aconseguir ser iguals dins de les òbvies i lògiques diferències.

A continuació hem vist les fotos oficials de tots els governs des de la transició fins als nostres dies.

A mesura que anaven passant els anys, es veia un xicotet progrés, doncs les dones, de manera gradual han anat ocupant llocs rellevants en la política, passant d'una nul·la participació, a una activa i rellevant implicació en aquesta. vaja, quina alegria!

He pogut observar com el semblant dels alumnes anava canviant. Sobretot m'ha entendrit com la línia de la comissura dels llavis de les xiques mostrava un lleu somriure.

Tot seguit, he explicat que el canvi més significatiu va ser al recentment estrenat segle xxi. José luis rodríguez Zapatero en la seua primera legislatura (2004-2008) va sorprendre a tots amb un dels seus projectes 'estrella'. el president va aplicar la llei d'igualtat o paritat, abans de la seua aprovació, per a donar exemple en el seu primer gabinet. el seu govern el formaven setze ministres, huit homes i huit dones. També va ser significatiu que nomenara a maría Teresa fernández de la vega com a vicepresidenta, convertint-se en la primera dona a accedir al càrrec de vicepresidenta del govern.

Joan ha demanat la paraula per a aclarir que amb la foto de govern de Zapatero es complia la dita que "val més una imatge que mil paraules". Per a la meua sorpresa, cristina, malgrat no respectar el torn de paraula, de manera taxativa i mirant a Joan, ha puntualitzat que la ignorància és molt atrevida. He hagut de contenir-me les ganes d'aplaudir l'encertada frase de cristina.

[Tot seguit he explicat el que la citada foto mostra, però també el que no mostra.] la imatge prova un claríssim abans i després de les dones en la política. ens transmet igualtat, equilibri, progrés. fins i tot m'atreviria a dir que contagia certa afinitat. no obstant això, la foto no ensenya la renúncia d'aquestes. no és que jo puga assegurar que elles mateixes han decidit no ser mares, ni ho sé, ni pretenc saber-ho.

Però sí que és revelador que siguen

20, ni un de més ni un de menys, la diferència de fills que sumen els mi23

. quasi res. nistres de les ministres. entre les vuit ministres només tenen 3 fills, els ministres Aquestes són les coses que m'enfaden. odie que exhibisquen una imatge com a idíl·lica sense mostrar-nos la realitat completa. evidents i perfectes retocs de Photoshop ideològic que amaguen que moltes vegades a les dones se’ns obliga a renunciar i a triar entre formar una família o una carrera professional. les mesures per a fer ambdós compatibles són escasses i insuficients.

Júlia, amb mirada de complicitat i volent tirar arrere les seues desafortunades paraules de l'inici de la classe, ha puntualitzat amb encert que per desgràcia açò no ocorre solament en política, sinó que és el denominador comú en quasi tots els àmbits laborals. en finalitzar la classe, m'he permés el luxe de dirigir-me als meus adorables, encara que a voltes atabalats alumnes com si fóra la seua mare demanant-los que lluiten sense descans per la igualtat, ja que no hi ha major progrés per a aconseguir aquesta.

- vosaltres sou el futur, i en les vostres mans recau l'obligació de lluitar per unes mesures més justes, per una major equitat, en definitiva, per una real i efectiva paritat. després he eixit de classe amb una pau encantadora, i de camí a la sala de professors anava somrient, com si la meua lluita per la igualtat ja estiguera complida.

69

ri

ia

la

d

o H

Per CElia MarTí

E

stic ací de nou. No t'he abandonat, però fa temps que no trobava un moment per a parlar-me a través dels meus escrits. Ja saps que no m'agrada escriure amb les hores contades, sóc més de deixar-me portar sense haver d'estar pendent del rellotge.

Avui tinc molt a fer, però no tinc ganes de fer-ho. Necessitava escriure, buidar els meus pensaments i evadir-me per una estona.

Aquesta tardor està sent molt intensa, no de fred, sinó de treball, conferències i combois. Tot continua igual, supose que és bon senyal, o almenys això diu la meua tieta quan li telefone "l'absència de notícies són bones notícies".

70

Avui m'he fet l'ànim d'escriure sobre un tema en concret, la hipocresia. Aquest assumpte em ve rondant ja fa molt de temps, però mai m'atrevisc a tractar-lo perquè no m'agrada reconéixer coses que no m'agraden de mi mateixa. Però pense que estic inspirada, o tal vegada siga l'excusa perfecta per passar-me tota la vesprada ací amb tu i

oblidar-me del treball. Demà serà un nou dia.

Aquest matí mentre desdejunava café amb llet i torrades amb tomaca he donat el sagrat recorregut per les xarxes socials, llegir la premsa és cosa del passat. "Progrés" del segle xxI. Entre les publicacions destacades a l'Instagram una ha captat la

meua atenció. Era la portada d'una coneguda revista que mostrava a la flamant de Paula Echevarria. He seleccionat la imatge per veure que posava, encara que suposava que parlarien sobre la seua (no) relació amb David bustamante, o sobre el feliç que està o simplement promocionarien algun producte.

La meua sorpresa ha sigut decebedora quan he llegit el desafortunat titular "ha aprimat 6 quilos Paula Echevarria més sexy que mai".

Tot seguit m'he fixat que la publicació l'havia pujada Tania LLasera on censurava les paraules amb els hashtags #Vergonya #ProuJa #sexyipunt.

Tania Llasera és una coneguda presentadora i actriu del panorama nacional, però també és popular per abanderar el dret a no ser jutjat pel pes o la talla que es tinga, ja que es rebel·la contra la societat, a la qual defineix com a "malalta" i a la que li exigeix que canvie la seua mentalitat superficial.

Moltíssima gent havia donat al cor de l'esmentada publicació (el cor significa que t'agrada el que ha compartit) i també molts havíem comentat la foto reprovant a la revista. Jo mateixa amb un simple clic he volgut solidaritzar-me en la causa.

He començat a llegir els comentaris, i tots sense excepció, criticaven a

la revista per fomentar que ser sexi és cosa de quilos, o millor dit, de pocs quilos.

A mesura que anava llegint-los el meu cabreig anava en augment. Sí diari, en augment perquè ens és molt fàcil criticar, reprovar o senyalar les equivocacions dels altres però som incapaços de fer autocrítica. I d'ahí que vulga parlar de la hipocresia en la qual vivim, o de la doble moral en la qual ens movem.

Sóc una persona amb sobreprés des que tinc memòria, i a pesar de ser feliç és obvi que m'agradaria perdre quilos, no ja per a veure'm millor (que també), sinó per salut, per estar més lleugera i també per no tindre problemes en comprar la roba (encara que ara almenys ja hi ha marques que pensen amb les dones xL).

Al que anàvem, el meu malestar no és en la societat (que també) sinó amb mi mateixa.

Sí, amb mi, perquè a pesar de molestar-me el cometari i d'haver-lo patit en alguna ocasió, també és ben cert que sóc la primera que més d'una vegada he dit alguna cosa despectiva d'alguna dona. bé siga pel pes, o per com va vestida, o si va per depilar, o si hui se'n va amb un o amb un altre.

la companyia Mattel presentava l’any 2016 les noves talles de la icònica Barbie: la Barbie alta, la Barbie baixeta i la Barbie amb corbes, a més de set tonalitats de pell, 22 colors d’ulls i 24 tipus de pentinat. amb el preocupant descens de vendes de la nina original, esta inesperada innovació sense precedents en els 57 anys d’història de Barbie va ser rebuda amb recel: canvi de mentalitat o simplement màrqueting?

Em fastiguegen molt aquestes coses perquè som exigents i rectes amb la resta però no ens ho apliquem a nosaltres. Parle en plural però m'ho dic a mi, a mi en primera persona del singular. Tanmateix, ho faig extensiu per a tu.

Ens és molt fàcil senyalar qui ho fa 71

mal, recriminar-lo i posar en evidència els seus errors. Per contra no som capaços de reconéixer els nostres.

Jo mateixa sóc el millor exemple de la doble moral. Assenyale i censure els comentaris que m'ofenen com a dona, però al mateix temps utilitze improperis per referir-me a les altres. No n'estic gens orgullosa, però és així, negar-ho seria mentir, mentir-me.

Amb el tema de la dona, els canons de bellesa, el pes, la vestimenta... les dones som molt crítiques, crítiques de criticar amb to despectiu.

Castiguem els "defectes" de les altres

però no els nostres. Són coses que fem, però que també patim, i malgrat tot, continuem fent-ho. Tal vegada perquè és la forma més fàcil (i mesquina) per ferir la sensibilitat.

Ens queixem quan una revista posa un comentari fora de lloc, en canvi no censurem els nostres, ni els dels nostres coneguts.

No sé si m'entens diari, m'està costant més del que pensava anar enllaçant les meues idees, tal vegada perquè és complicat veure'm reflectida en les dues parts. Amb aquesta crítica no significa que estiga en contra de censurar i castigar els comen-

taris, titulars, propagandes... que mostren una total falta d'educació i coherència. és clar que no, és necessari perseguir-ho i treballar per anar eliminant tot tipus d'etiquetes i prejudicis.

Però també he de ser més autocrítica i no contribuir en la meua forma de parlar -o inclús de mirar- a ferir la sensibilitat d'una altra.

Acabe per hui, promet escriure’t prompte, i si pot ser amb les idees més clares, o millor sintetitzades.

Promet intentar canviar per a millor. Ho promet.

Les icòniques ulleres de Groucho Marx són l’exemple de com unes ulleres sense cristall poden tapar una persona per a donar vida a un personatge.

Sabies que... # Un terç de les dones són obligades a casar-se abans dels 18 anys i que 1 de cada 9 es casa abans de complir els 15? # El 38% de les dones que moren en el món ho fan a causa de la violència de gènere?

un TexT de llorEns BusTos

A tu, esti ma da

“M

'agradaria que feres un relat per al llibret de la falla”, em va dir el meu amic David i li vaig preguntar de què anava el context. Simplement em va contestar: “de la dona, que tinga com a referent la dona”.

El primer que em va arribar, en eixos moments d'incertesa creativa, va ser un record fugaç de les primeres lletres que vaig escriure d'una dona, el seu nom. Eixe dia estàvem a la muntanya, concretament al Clot de la Font, celebràvem el berenar de la mona de Pasqua. Anàvem com marcava la

M 74

moda: pantalons texans i camisa de quadres. Ella duia una brusa ajustada que li atorgava una bellesa inusitada, la seua cabellera semblava teixida per mans angelicals, recollida en una llarga trena. Un mocador de colors vistosos nugat amb un discret llaç separava els pocs cabells que li queien sobre la cara totalment aïllada de qualsevol maquillatge, només unes pinzellades de rímel als ulls, com era típic en les dones que acabaven de deixar la pubertat enrere i que entraven insegures en l'adolescència.

En el tronc d'un vell garrofer que ens garantia la intimitat necessària per a

amagar carícies i besos, vaig escriure el seu nom en la part alta d'un cor gravat a navalla. Ho feia amb tanta força que l'escorxa va botar i vaig haver de continuar en la part més llenyosa, en la part baixa, el meu nom, i per a acabar una fletxa que el travessava sense arribar a trencar-lo, com estava el meu, pres d'ella, sense partir, com la cançó d'Alejandro Sanz, la meua xicota, amant, esposa i mare dels meus fills i els seus.

Dona. Així va ser la meua dona. Recorde la primera vegada que la vaig vore vestida de fallera. La millor foto la guarde en el meu interior, encara per revelar, només per a mi. Permeteu-me

que us ho explique. El seu vestit de color os, no blanc, bell, com la seua ànima. Sobretot em tornava boig aquell cabell, el seu, totalment domat per les mans de sa mare, dedicada a pentinar i preparar a les amigues que acudien, preludi de cercaviles de les festes josefines a Tavernes. Dona encarregada d'engrandir-les com ningú i no hi havia núvol de pólvora que tapara el somriure de qualsevol d'elles.

Pasdobles famosos, compassos alguns d'ells memorables. Desxifrar la satisfacció nascuda d'aquells dies de falles em portaria molt més que aquestes poques línies.

La dona, la meua dona, sempre disposta a qualsevol menester des de l'endemà de la cremà, encara olent a foc, i fins a l'any següent res minvava el seu afany, sempre a punt per a treballar perquè no faltara ni una pesseta en la tresoreria. Puntual al primer pagament, present al contracte de l'artista faller, buscant música i festa, flors... tot era poc per a ella.

Només un dia li ho vaig recriminar i el motiu ho valia, volia que dedicara un poc més de temps al nostre enllaç, ens casàvem.

Volia tindre tot el temps del món per a estimarla, que fóra per a mi sol

i així va ser, fins que vam eixir de l'església. Allí per a sorpresa meua, ens esperava la comissió de la nostra falla, vam mantindre amb fermesa la tempesta arrossera, sense ni tan sols poder vore els pètals de flors que van cobrir el sol teixint un mantó de Manila. No va faltar ningú. De sobte va acudir a mi el més profund dels sentiments, l'orgull, la passió transmesa per aquells que ens miraven i cridaven al vent: Que visquen els nuvis! Visca la falla!

Dona. Estimada, no m'oblide del naixement del nostre primer fill, del segon ni de la tercera, la més fallera del barri. La nostra filla. Quan va acudir ma mare i, com si es tractara d'un repartiment, li atribuïa el teu nas, els teus ulls... el cabell, com no en tenia, de l'avi, què més vols que et conte que no sàpies?

Sols puc agrair-te el teu saber estar, la teua forma d'estimar. bondat sense mesura compartida amb els teus que

atresoren ara les teues nétes, dones, com tu, com si es tractara d'una cadena de transmissió de costums arrelats. Tot això ho veig quan pugen a entregar-li les flors a la Verge dels Desemparats, és el moment més tràgic per a mi, tendre per a elles, que fa que sucumbisca davant de tanta opulència. M'agradaria, voldria tornar a sentir-te del meu braç pels carrers del nostre poble, sentir orgull, passió, com qualsevol parella que s'estima, i estar sempre al teu costat.

El destí, eixe que ningú de nosaltres tria, perquè quan arriba se t'emporta i tu te'n vas anar amb ell.

Ara només queda eixe tros de tronc del garrofer, el mateix que vaig gravar quan tenies quinze anys, el mateix que tinc junt amb la xemeneia i que sóc incapaç d'encendre. Em fa por el foc, com el de la falla que s'ho emporta tot amb ell. No em faig l'ànim, des que vaig saber que aquell vell arbre anava a ser tallat per a alleugerar el pas del camí no vaig tindre altre interés que no fóra agafar la meua part, eixa part que comprén el retall, un cor travessat, amor innocent d'una dona a qui he estimat, estimaré i sentint-ho molt, no vull que cale el foc. Dona, estimada, gràcies per tot.

Espera'm.

75

Les dones a l’antic Egipte TexT llorEnç roCa

paloMarEs

E

l món actual és, segons diuen i ens diuen, un món en què s’ha aconseguit la llibertat individual de les persones i la igualtat entre elles. Però és això realment cert?

Reflexionem...

76

Arrere queden els temps de la submissió legal i de l’abnegació assumida (de les quals no fa tants anys encara era habitual vore-les com a normals). Però, la lluita per la igualtat de gènere continua... El tracte no igualitari entre homes i dones és un fet constatat, tot i els avanços en termes d’igualtat de les últimes dècades. L’actual mode de vida estableix uns rols de gènere que mescla caràcters i necessitats cristianes, burgeses, capitalistes i industrials, tots ells clarament masclistes.

La societat occidental que coneixem naix en l’Anglaterra de mitjan s. xIx, un imperi, el britànic, que va conquerir mig món i el va sot-

metre a les seues regles socials i morals. és la denominada societat victoriana, la qual diferenciava clarament els rols d’home dominant i de dona submisa, i els petrificava sense possibilitat de modificació a través de les lleis i d’estrictes conductes i imposicions morals.

Tanmateix, això no ha sigut així sempre. Tot i que la tònica general al llarg de la història de la humanitat la societat s’ha sotmés als dictats masclistes i paternalistes, s’han donat alguns exemples (pocs) de civilitzacions en què la dona ha tingut un paper menys submís i més... com a mínim, autònom. Una de les millors mostres d’això la trobem en l’antic Egipte.

lliBErTaT i auTonoMia Parlar de l’antic Egipte és parlar d’un imperi molt ample i heterogeni territorialment; però sobretot, molt extens en el temps, ja que abasta aproximadament 3.500 anys d’història. és per això que no es pot fer un retrat estàtic de la situació de la dona, però sí que es pot parlar dels seus avanços i retrocessos en matèria

d’igualtat de gènere. Així, en general, els estudis sobre el tema afirmen que la dona egípcia gaudia d’un bon posicionament dins de la seua societat, amb una ampla llibertat i autonomia.

Arribat a aquest punt, cal posar èmfasi en la comprensió dels termes llibertat i autonomia. Ambdós no s’han d’entendre des de la visió actual d’igualtat de gènere ni en clau feminista, sinó que s’han de contex-

tualitzar sota els paràmetres patriarcals que han imperat en pràcticament totes les cultures i civilitzacions des de la prehistòria.

Així, aquesta llibertat i autonomia no fa referència a l’emancipació total respecte de les decisions masculines, sinó a la possibilitat de prendre decisions pròpies sense trencar amb les estructures socials patriarcals.

Entre les llibertats més destacables de la dona egípcia hi ha la d’aconseguir alts càrrecs polítics, administratius i religiosos dins de l’Estat, com és el cas del càrrec de faraó (Hatsepsut, Nefertiti o Cleopatra) o d’escriba (Nebet, una visir de la Dinastia VI). I això va possible perquè, a diferència d’altres civilitzacions coetànies i posteriors, en l’antic Egipte el poder polític es transmetia per via materna. No obstant això, i malgrat aquest fet, no era freqüent l’existència de faraones, ja que en situacions normals de successions, l’hereu solia ser el primogènit mascle. El traspàs del poder a una dona succeïa només en casos de no haver-hi candidats masculins o en què els conflictes bèl·lics entre candidats es resolia a favor d’una successió alternativa de cara femenina. Però l’accés al lideratge polític, per important que siga, no li confereix a la civilització egípcia cap mèrit 77

pel que fa al tracte menys submís de la dona respecte a l’home (casos de reines i líders polítiques no és nou ni estrany en Occident). El que sí que fa excepcional a l’antic Egipte en termes d’igualtat i/o respecte és la concepció de la dona en ella mateixa.

MaTriMoni i FaMília Els antics egipcis donaven molta importància a la família, i no tant a l’home com a cap de la casa, per la qual cosa la dona egípcia podia esco78

religiós l’ús d’anticonceptius (tot el contrari del que l’Església cristiana ha fet durant segles).

Aquesta llibertat matrimonial, lliure de qualsevol tipus de control social ni moral, afavoria que els matrimonis solgueren tindre molts fills per tal de contrarestar l’alta mortalitat infantil. Però en cap cas es considerava a la dona com un mer instrument usat per l’home per tal de transmetre els seus gens i les seues possessions als seus descendents.

Per això, en casar-se, l’esposa mantenia el seu cognom, a diferència del que passa amb el cognom de la dona en la societat occidental protestant, model per al món actual en quasi tots els aspectes socials.

Tanmateix, amb el matrimoni, la dona no només no perdia llibertat i llir el seu marit (un fet que dista molt patrimoni sinó que l’esposa passava dels matrimonis concertats occiden- a ser l’administradora del patrimoni tals normalitzats fins al s. xIx). Això sí, comú de la parella. Aquest fet era l’esposa solia demanar l’aprovació als respectat per la població masculina, pares (pare i mare) com a símbol de ja que, clarament definit per la legisrespecte a la família, ja que els matri- lació egípcia, el matrimoni compormonis eren lliures i no buscaven cap tava la signatura lliure d’un contracte tipus de benefici social ni econòmic privat entre l’esposa i el marit que per als progenitors de la futura muller. respectava els béns de cada membre Això feia que no hi haguera la neces- de la nova família. En aquest sentit, sitat per part de l’Estat de controlar la la civilització egípcia no concebia la natalitat i la fecunditat, com passava i figura del marit com a tutor legal de passaria en altres cultures coetànies i la seua esposa, permetent i afavorint posteriors; cosa que permetia sense així la legalitat del divorci; i per concap tipus de problema legal, moral o següent, una legislació que no pe-

nava l’adulteri amb càstigs corporals per a la dona. Això sí, marcava les tasques de la llar com a competència exclusiva de la dona.

tindre en la societat. Així, l’educació diferenciada que rebien els xiquets i les xiquetes egípcies de l’alta societat anava encaminada a la futura diferenciació de papers que ambdós gèiGualTaT neres tindrien; però en cap cas situava a la dona en inferioritat moral No obstant això, cal assenyalar que a la dona. aquesta concepció sobre la dona Per a concloure, no hi ha millors egípcia, però, no es va mantindre in- paraules que les que va manifestar alterable durant els més de 3 mil·len- en el 2003 Maite Mascort (vicepresinis que va existir la civilització dels denta de la Societat Catalana d’Egipfaraons. En temps de pau, aquesta va tologia en aquell moment) i que ser la realitat social i jurídica de la dona; però arran de les successives invasions que Egipte pateix durant els últims segles del seu imperi, la dona anirà veient limitada aquesta teòrica igualtat jurídica.

Per a molts historiadors, la raó d’aquesta major igualtat entre gèneres que es dóna entre els egipcis respecte a altres cultures i civilitzacions coetànies i posteriors té molt a vore amb la seua religiositat. Les divinitats egípcies no rivalitzaven en importància pel seu gènere, però sí que, com en la majoria de cultures prehistòriques i antigues, conferien la idea de la font de la vida i la fecunditat (font de vida per a l’agricultura, per a la ramaderia i per a les persones) a les divinitats femenines.

Aquesta concepció divina de deessa com a origen de la vida li transfereix a la dona egípcia el seu rol que ha de

deien així: “L’egípcia no va ser mai una dona que intentara equiparar-se l’home... La igualtat entre l’home i la dona en la societat de l’antic Egipte no existia... el que més destaca de la mateixa és que tenia poder i com l’home, davant la llei, estava reconeguda com a tal”. Un reconeixement de llibertat jurídica, social i econòmica que encara hui en dia no es dóna en tots els països del planeta i que dista molt de ser real del tot en la nostra societat.

bIbLIOGRAFIA: bEDMAN GONzALEz, TERESA (2003): Reinas de Egipto, el secreto del poder. Oberon, Madrid.

DESROCHES NObLECOURT, CHRISTIANE (1999): La mujer en tiempos de los faraones.

Complutense, Madrid.

EN TRE VIS TA

V

a nàixer un caper a mi un referent. lorós dia d’estiu Quasi cap dona anava a quan encara la la universitat i ella no República gosols va anar sinó que, a vernava a Espanya i no més a més, va ocupar hi havia indicis de gueuna càtedra. Tota la seua rra. Concha va nàixer el vida va aconsellar a les 1929, i tot va començar. xiquetes com jo era en Vos estic parlant de la aquell moment que estumeua tia, la que per a diarem i tinguérem les molta gent del poble i a mateixes oportunitats tots els que la van conéique els nostres germans”. xer fora de la família era I així ho va fer, va aconseConcha Císcar o Donya llar i va mostrar que un Concha com era conealtre model de vida per a guda a la universitat, la dona era possible.

UN TEXT DE BEA GASGÓN LLINARES una dona forta, seriosa i Aquesta és una breu treballadora. Però, per a introducció a l’entrevista mi mai va ser així. Fins al seu últim dia va ser ma tia Con- que li vaig fer per al llibret de la falla allà pel mes d’octubre. chita. Per a mi sempre serà ma tia Conchita.

Quina bona decisió va ser fer un llibret sobre el feminisme La tia Conchita, la segona dona del poble amb una ca- i dones que inspiren; ja que em va permetre asseure’m rrera universitària, una de les primeres catedràtiques d’Es- amb una dona inassequible per a parlar de la seua vida, panya de Pedagogia. I, tot i que no estic segura, sinó la de com va ser, ser dona en uns moments d’homes i com primera, una de les primeres persones catedràtiques del va ser tindre el valor per poder fer i desfer, dir i desdir en poble; parlant tant d'homes com de dones. I això sí, la pri- aquells temps. Quina bona idea, perquè ara ja no està i és mera dona amb carnet de conduir i cotxe propi de Taver- per això que aquest és el meu sentit homenatge. nes de la Valldigna. Una dóna diferent per a la seua època.

A Concha Císcar, la filla de llauradors, la dona familiar i Filla de llauradors i tia de Doctors universitaris, viatgera segona mare per a tots els seus nebots i per a nosaltres els incansable i mestra de mestres, mare del sistema de pro- seus re-nets; la que va viatjar; la que va inspirar; la del cagramacions que ara impera a la major part de currículum ràcter fort i molta seguretat en si mateixa; la que sempre i del sistema d’organització escolar actual. Inspiració per somreia i la treballadora incansable. Totes aquestes dones a moltes dones uns anys després. Recorde en aquest punt, va ser Concha Císcar, totes i cada una d’elles, va ser una les paraules d’una metgessa del poble ja jubilada quan li gran dona en un món que no ho posava fàcil per a ser-ho. vaig dir que la tia Conchita havia faltat: “Concha ha sigut Per a ella, per a Donya Concha, per a la tia Conchita.

CONCHA DE MAJOR VULL SER…

CÍSCAR

80

“sempre he sabut qui era i a qui havia de donar-li les gràcies per estar on estava. he fet coses diferents, però no per això em considere diferent”

EN TRE VIS TA

Com va ser la teua infància? la meua infància va ser molt dura perquè la vaig viure quasi tota durant la Guerra Civil, i les coses no anaven molt bé. recorde que era una xiqueta molt curiosa a la que li agradava molt jugar. durant la guerra, i després als primers anys de dictadura, teníem cartilla de racionament, i com que el meu pare estava al camp i ma mare o bé estava a la casa o bé estava al camp també treballant m’enviaven a mi a fer cua per aconseguir els aliments. en veritat sols anàvem a recollir els aliments els xiquets, ja que els pares estaven massa ocupats per a tirar la família endavant. el que féiem era portar una cadira de casa i posar-la a la cua d’on fora i allí ens passàvem hores i hores fins que ens tocava. com que vigilar una cadira era molt avorrit i més per a xiquets de parvulari creàvem “jocs de fila”, que eren jocs als quals podíem jugar asseguts sense haver de moure’ns.

A més dels jocs de la cua, també jugàvem al carrer. Jugàvem al carrer a moltes coses, però sobretot a la corda. qui tenia una corda manava de tot i de tots. recorde una vegada que tornava del catequisme i estaven les meues amigues jugant amb una corda. encarnita pareixia ser la que manava i li vaig preguntar que si podia jugar i em va contestar que sí. després en arribar a casa ma mare em va dir que aquella corda era meua i em vaig ofendre i omplir de ràbia perquè encarnita m’havia dit que sí perdonant-me la vida i en veritat hauria d’haver estat manant jo!

Què recordes de quan eres menuda? recorde que anàvem sempre encarnita i jo juntes a tots els llocs i ens agradava mirar per la finestra o per la porta de les cases veïnes. en aquella època no era com ara. les portes estaven sempre obertes i si estaven tancades, la clau estava al pany. encarnita i jo sempre miràvem per les finestres perquè ens entretenia vore com discutien les sogres amb les nores, ens semblava divertit. Abans a les cases vivien tots junts, pare, mare, fills i els “uelos”, i era normal que hi haguera discussions. Pensa que va ser una època en què no teníem televisió ni cap “maquineta” i tot ens feia gràcia. qualsevol cosa ens entretenia.

Altra cosa que també ens agradava escodrinyar eren els soterraments. en aquella època els celebraven a les cases i les dones es reunien per a plorar al difunt. eren 10 o 15 dones vestides de negre vetlant el mort, i cap home. És més, si es moria la mare del marit, l’home se n’anava al bar i la dona guardava el dol a casa durant el temps que fóra, i era ella la que vestia de negre. crec que aquesta història ja te l’he contada moltes vegades, però em va deixar molt impactada. durant la guerra estàvem en zona roja i una de les primeres coses que van fer va ser anar a l’església i cremar tots els sants. des de casa es veia un fum molt negre i jo li vaig preguntar a la mare si podia anar a vore què passava, ella em va dir que sí. recorde una pila d’imatges de sants cremant-se. Però més que els sants encesos recorde que em va posar molt trista vore una nina de cabells daurats cremant-se també. mira, quan anàvem al catequisme ens donaven un cartonet on et marcaven l’assistència.

Si anaves cada dia, al final podies triar un regal de la vitrina de joguets. Jo em vaig enamorar d’eixa nina només vore-la, era preciosa i per això procurava no faltar mai al catequisme. Jo no tenia cap nina. Sols tenia les que em feia jo amb trossos de tela que li sobraven a ma mare. eixa la van cremar junts als sants. una nina no era cap signe religiós, no li feia mal a ningú, però la van cremar.

82

EN TRE VIS TA

Quins records tens de les teues germanes? quan era menuda i eixia amb ma tia a passejar sempre em presentava com “la filla de Carmen”, i quan em deien alguna cosa bonica ma tia sempre deia “pues en tenen una més boniqueta a casa” perquè clar, la meua germana carmen sempre ha sigut la més guapa de totes.

Jugàvem sempre juntes, a corda o al que fóra, inclús vicen que és 7 anys més jove que jo. Al carrer jugàvem tots independentment de l’edat. vicen a mi em volia molt, quan érem menudes la mare ens va ensenyar a dir “Ave maria Puríssima” quan entràrem a casa, però vicen sempre entrava cridant-me: “conchitaaaaa”.

Quins records tens dels teus pares? Com eren? una anècdota que tinc dels meus pares i que sempre que la conte fa riure és que, al ser la major de tres germanes, ma mare sempre m’enviava al bar de la plaça a per mon pare. una vegada allí, com sempre tardàvem un poc a anar-nos-en, em dedicava a beure els culets que quedaven a les copetes.

Recorde al meu pare com un home molt generós, vaig créixer estimant-lo molt, moltíssim, molt més que a ma mare, però quan ja vaig ser jove i adulta em vaig adonar que a aquí més volia era a ella. una cosa que recorde sobre mon pare: va renunciar al seu “dret de caça”, que era una espècie de permís que valia molts diners, perquè jo poguera anar a madrid a estudiar Pedagogia. Al final amb eixos diners no tenia per a res i havia d’estudiar molt per a traure matrícula i no pagar res, ni la residència en la qual em quedava. i així ho vaig fer. Sempre li estaré agraïda per això, va renunciar al que més li agradava sols perquè jo tinguera un futur millor. va ser un home molt treballador i molt culte doncs sabia llegir i escriure i parlava castellà.

Sobre ma mare, sé que tot el que tinc és gràcies a ella. em va educar d’una manera molt moderna en aquella època i sempre va confiar en mi. una vegada em va deixar anar a soles a gandia amb l’autobús, tenint jo sols 12 anys, perquè havia de fer-me una foto per a l’acadèmia i no teníem diners per a pagar dos bitllets. no sabia ni llegir ni escriure i jo la vaig ensenyar a dibuixar el seu nom per a firmar les coses del banc. una cosa molt graciosa que em van ensenyar quan era xiqueta era a explicar “de qui era”. Ja saps que al poble sempre ho pregunten. A mi em van dir que havia de respondre que jo era “d’una dona molt grossa i un home molt prim”, i de seguida sabien qui eren els meus pares! parla’m ara de la teua joventut i dels estudis. la teua vida no va ser una vida “normal” per aquella època. vaig estudiar filosofia i lletres a la universitat de valència i a la universitat de madrid. Jo volia estudiar alguna cosa de ciències, però el notari del poble li va dir als meus pares que no era una carrera “per a senyoretes”.

Tot va començar al parvulari. es veu que destacava molt, així que la senyoreta esther un dia va anar a parlar amb els meus pares i els va dir que seria una llàstima que no seguira estudiant. els meus pares van acceptar i l’economia familiar es va haver de reestructurar per poder pagar l’acadèmia. l’acadèmia ens preparava per a les proves de batxiller que més tard faríem a requena. no recorde massa de l’acadèmia però si recorde les proves a l’institut de requena: ens van examinar en un dia i de manera oral de totes les assignatures... de totes!

83

EN TRE VIS TA

va ser una bogeria, però vaig aconseguir bona nota per a entrar a la universitat. durant els dos primers anys vaig estudiar Filosofia i lletres a la universitat de valència, a l’edifici de la nau. donàvem les classes a la primera planta, on quasi tot érem dones; mentre que a la planta baixa estudiaven els xics de dret. Sols tornava al poble al nadal i vacances llargues, perquè per a aquella època la distància era molt gran. en acabar els dos primers cursos vaig demanar una beca per fer pedagogia a Madrid. els meus pares havien pogut pagar-me la universitat a valència però a madrid era impensable. Allí em quedava a un col·legi major amb xiquetes riques del centre d’espanya. Jo sabia que eren riques perquè els seus pares els enviaven pa. nosaltres vam ser una generació subdesenvolupada pel que fa al menjar. ens alimentaven de pa i com més pa tenies més ric eres. A mi em donaven un tros al matí, me’l menjava en 5 minuts i em passava tot el dia desitjant-ne més. recorde que els hiverns a madrid eren molt freds i allí em vaig comprar el meu primer abric i vaig vore nevar. Per a una xiqueta de la costa vore nevar era impressionant.

A la universitat vaig aprendre molt, moltíssim, també perquè jo m’esforçava molt. Havia de traure les millors notes de la classe perquè em continuaren concedint la beca. i així ho vaig fer. vaig estudiar 3 anys de Pedagogia i després dos més de doctorat, encara que no vaig fer la tesi. La tesi la faria més de trenta anys després a València. després dels dos cursos de doctorat vaig fer l’oposició i em van donar plaça a la normal (escola de magisteri) de Sevilla, on vaig estar 16 anys. has treballat en molts llocs diferents, em podries explicar alguna cosa de cadascun, el bo i el no tan bo.

De Sevilla em vaig endur moltes coses. vaig estar allí 16 anys, la major part de la meua joventut. va ser una època molt important per a mi. vaig començar a donar classes a la universitat i prompte em vaig adonar que poca gent allí sabia de pedagogia. Jo em vaig especialitzar en organització escolar i Història de l’educació i em vaig encarregar d’aquestes matèries des del principi de la meua carrera professional fins a la meua jubilació. He arribat a tindre a inspectors d’educació que venien a les meues aules per aprendre d’aquests temes per poder realitzar millor el seu treball. Jo era l’única pedagoga de tota la universitat de Sevilla i molta gent venia a la meua classe per aprendre coses que no havien vist mai per falta de formació del professorat. Sentia que tot el meu esforç durant la carrera havia servit d’alguna cosa i que la gent valorava el que sabia i les investigacions que realitzava en aquests camps.

Però viure a Sevilla significava estar lluny de casa. i no estar lluny com pots estar ara si es donara el cas, sinó lluny de veritat. les carreteres eren un desastre i els cotxes també. Sols tornava a casa per nadal i a l’estiu. Setmana Santa la passava a Sevilla perquè m’encantava tota la cultura de les processons que hi havia allí. la decisió de tornar a valència la vaig prendre quan ma mare es va posar malalta. ella era una dona forta, però la salut a poc a poc va anar empitjorant, i jo sabia que volia estar amb ella en aquells moments. Per això vaig concursar a les places de professora que s’oferien a la normal de valència. recorde que sols hi havia tres places i que es va presentar tantíssima gent que hagueren de designar un tribunal per poder assignar les places. Per concurs de mèrits ens va tocar a maria esther, un inspector d’educació de madrid i a mi. Aquest va ser el punt final de la meua història a Sevilla. Vaig poder estar al costat de ma mare en els seus últims moments.

84

EN TRE VIS TA

la meua vida a valència i a la universitat va ser molt prolífica i bona. vaig publicar molts llibres d’educació juntament amb maria esther, que es va convertir molt prompte en una molt bona amiga. molts d’aquests llibres continuen utilitzant-se en l’actualitat més de 30 anys després. el treball era molt satisfactori: ensenyava als alumnes, investigava, aprenia... sabia que havia nascut per al treball que tenia! el canvi de Sevilla a valència em va dur millores en el treball i en les relacions. vaig guanyar molt i quasi sense perdre res, ja que les amistats de Sevilla les he mantingut.

Pel que fa a les parelles i a la vida social, supose que també n’he de parlar! vaig tindre diversos pretendents, tant en Sevilla com en valència, però al final cap cosa va arribar a res. crec que el fet d’haver sigut independent des de ben menuda no em va ajudar massa a acceptar una parella i tot el que això comportava en aquella època.

Com va ser per a tu jubilar-te?

Al principi, un calvari. recorde haver estat nits sense dormir pensant en aquesta decisió i al final vaig decidir jubilar-me amb 65 anys. no per falta de forces ni de ganes, ja que la meua feina sempre m’havia agradat, sinó perquè volia dedicarme a altres coses, i tenia ganes de tornar a ser jo l’alumna, d’aprendre més que d’ensenyar. en jubilar-me vaig seguir viatjant. Ah! no t’he parlat dels meus viatges! Jo he viatjat molt, moltíssim, hi havia anys que me n’anava inclús dues vegades a l’estranger!

Concha Císcar M Però principalment vaig dedicar el meu temps a treballar per a l’església, ifsud per a millorar la societat. vaig estar molts anys de voluntària a la casa cuna de valència. He col·laborat amb càritas, he donat i done conferències, he escrit llibres i textos sobre l’educació catòlica... en veritat em vaig jubilar de la universitat però he continuat treballant per algun altre costat. i per últim, també vaig començar i continue utilitzant el meu nou temps per a llegir. m’encanta llegir. alguna conclusió sobre la història de la teua vida?

Sí, supose que la història de la meua vida és una història normal, no crec que haja sigut extraordinària ni res per l’estil. no em mires així Bea, a vore si m’explique: sé que la meua vida és molt diferent de la que es donava en aquella època. És una vida molt diferent de la que van dur les meues germanes o les meues amigues del poble i sóc conscient d’això. Però el que vull dir és que jo la vaig viure amb normalitat. Sempre he sabut qui era i a qui havia de donar-li les gràcies per estar on estava. He fet coses diferents, però no per això em considere diferent.

85

EL PAPER DE LA DONA EN LA POLÍTICA VALLERA DURANT LA DEMOCRÀCIA

TEXT: Carlos Gimeno Bosch

A

nem per la desena legislatura democràtica a l’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna. Fa 38 anys que es feren les primeres eleccions municipals democràtiques a la Vall i és un interval de temps suficient per a analitzar el

86

paper de la dona en la política local a la nostra ciutat.

En el present article farem un recorregut per les nostres veïnes que han ocupat el càrrec de regidores del consistori i extraurem unes breus dades que ens permetran analitzar el paper de la dona en el temps democràtic valler.

Trenta-una dones han sigut regidores a la nostra ciutat en la història de la democràcia. En comparació amb els homes són una minoria, però en la segona meitat d’aquestperíode, la tendència ha anat canviant i cada vegada més la dona ha anat incorporant-se a la política local.

El precedent de la dona a la corporació vallera el trobem en María Amparo Olivert Casanova, qui va ser regidora entre el 1974 i el 1979, en el període predemocràtic.

Tenia les carteres del mercat ordinari i comarcal, així com sanitat.

Per tal de situar-nos, les primeres eleccions democràtiques d’àmbit municipal es feren el 3 d’abril de 1979, s’iniciava així la primera legislatura després de la dictadura.

Fins al 1983 es va allargar eixa corporació en la qual va resultar elegit alcalde Eduardo bononad pel Partit Comunista d’Espanya (PCE). En eixa primera legislatura no hi havia cap dona en la corporació municipal, és a dir, dels 17 regidors elegits, tots eren homes.

Tavernes va haver d’esperar a la segona legislatura en democràcia per a trobar a la primera dona que ocupava un càrrec de regidora. En les segones eleccions, celebrades el 8 de maig de 1983, resultava elegida edil de la Vall Ana Francisca Magraner Navarro, qui es va convertir en la primera dona regidora en el temps democràtic a Tavernes. Ana Francisca Magraner prenia possessió de la seua acta el 23 de maig de 1983 i mantenia el càrrec fins a l’1 d’abril de 1985. Ana va ser regidora amb 21 anys, es va ocupar de sanitat, serveis socials, joventut i festes en un temps sense regidories alliberades i en el qual el paper de la dona era molt minoritari. No va poder acabar la legislatura i la va substituir com a regidora altra dona, Inmaculada Concepción Pellicer Ciscar, qui va ocupar el càrrec de regidora entre el 6 de maig de 1985 i el 30 de juny de 1987, data en la qual es va esgotar la segona legislatura. Les dos pertanyien al PCE, agrupació que va os-

AMb LA DEMOCRÀCIA S’HA NORMALITzAT EL PAPER DE LA DONA A LA POLíTICA LOCAL. ENCARA QUEDA CAMí, PERò DES DE LA PRIMERA LEGISLATURA, SENSE REPRESENTACIó DE DONES, FINS AVUI, Sí QUE ES POT DIR QUE LA DONA HA ANAT GUANyANT TERRENy. QUEDA MOLT PER RECóRRER, PERò ESTEM MéS A PROP. tentar l’alcaldia entre el 1983 i el 1987, repetint com a alcalde a la Vall Eduardo bononad.

En març de 2017, l’Ajuntament de Tavernes va fer un homenatge a María Amparo Olivert Casanova i a Ana Francisca Magraner per ser les pioneres de les dones en la política local.

La tercera legislatura naixia fruit de les eleccions del 10 de juny de 1987. Després dels comicis ja trobem el nom de dos dones com a regidores de la corporació. José Escrihuela va ser investit alcalde pel PSOE i en la corporació figuraven dos dones que estaven inscrites en la coalició Izquierda Unida-Unitat del Poble Valencià. Es tracta de María Isabel Chover Altur i María Dolores Palomares brines. Les dos van esgotar com a edils la legislatura des que van prendre possessió el 30 de juny de 1987 fins al 15 de juny de 1991.

87

Eixe temps marcava la consolidació de la dona en la vida política de Tavernes. Progressivament, cada vegada hi haurien més dones assegudes a les 17 cadires de regidores de la Vall.

Entre 1991 i 1995 esdevingué la quarta legislatura després de les votacions del 26 de maig del 91. Eduardo bononad recuperava l’alcaldia i es convertia en primer edil fins al 12 de gener de 1993 quan va haver de declinar amb Emilio Juan Escrihuela com a alcalde entre el 12 i el 23 de gener de 1993. Després d’eixos escassos dies, l’alcaldia passava a mans de Joaquín Altur, tots tres de l’agrupació EUPV. Tres dones ocuparen llocs en la corporació. María Dolores Rodríguez Escrihuela va ser regidora per EUPV entre el 15 de juny de 1991 i el 13 de setembre de 1993.

María Isabel Chover repetiria com a regidora i l’acompanyava a les files d’Esquerra Unida, encara que sols va ser edil entre el 23 de gener i l’1 de febrer de 1993. Mentrestant, al PP eixia elegida com a edil Resurección Galiana bononad, qui va completar tota la legislatura.

El 28 de maig de 1995 se celebraven les eleccions municipals on va sorgir com a alcalde Eugenio Pérez, de la formació PP. En eixa cinquena legislatura el paper de les dones va anar augmentant. Fins a sis dones ocuparen llocs de regidores. Pel grup popular estaven María Asunción Oltra Torres, Rosa Ana Espinosa Urbina i María José Martínez Adrià. Al PSOE figurava Remedios Gandia brines i a EUPV María begoña Solanes Corella. Aquestes cinc dones foren regidores entre el 17 de juny de 1995 i el 3 de juliol de 1999. A este grup se sumava Lucía bo Magraner com a regidora d’Unió Valenciana (UV), qui va ser edil entre el 2 de novembre de 1998 i el 3 de juliol de 1999.

Va ser en esta cinquena legislatura quan, per primera vegada, una dona va ocupar el lloc d’alcaldessa i va dirigir un ple de Tavernes. María Asunción Oltra, coneguda popularment com a Susi, va ocupar accidentalment l’al-

88

caldia i va presidir un ple el 2 de desembre de 1996, donat que l’alcalde, Eugenio Pérez, no hi era en haver-se casat poc abans.

A partir d’eixa dada sí que hi ha diferents dones que han sigut alcaldesses accidentals per períodes de vacances dels successius alcaldes. Encara que per elecció directa no hi ha hagut cap alcaldessa a la Vall fins ara.

La sisena legislatura naix arran de les eleccions del 13 de juny de 1999. En eixe període el nombre de dones a la corporació supera al d’homes. Dels 17 regidors, nou eren dones. Se superava la buscada igualtat, avançantse Tavernes a la llei d’Igualtat que es faria en 2006.

Eugenio Pérez seguiria com a alcalde i al seu govern repetien María Asunción Oltra, María José Martínez, Rosa Ana Espinosa i s’afegien tres dones: María Luisa Mifsud Tormo, María Ibáñez Tejerina i Amparo Espí Felis.

Ja en l’oposició, Pilar Pons Fuster, del bloc Nacionalista Valencià, també va ser regidora. Igual que les edils del PP, totes elles completaren la legislatura del 3 de juliol de 1999 al 14 de juny de 2003. El PSOE tindria dos regidores més, María de la Luz Pons Grau i Remedios Gandia brines, les dos deixaren de ser edils el 15 de gener de 2001. En aquesta legislatura, la meitat dels 12 regidors al govern eren dones.

El 25 de maig de 2003 tingueren lloc els comicis que iniciaven la sèptima legislatura democràtica. Novament Eugenio Pérez era alcalde. Durant aquests quatre anys el nombre de regidores va baixar. Sols cinc dones eren present entre els 17 càrrecs electes a la Vall.

Pel PP repetien María Luisa Mifsud, María Ibáñez i Amparo Espí. A la coalició PSOE-EU Entesa estava Silvia García Medina. A UV hi era Lucía bo, que va ser cap de cartell per part del seu partit. Totes elles esgotaren la legislatura completa com a representants de l’ajuntament.

L’octau govern en democràcia a Tavernes el presidia Manolo Vidal (PP), després dels resultats electorals del

27 de maig de 2007. El nombre de dones a la corporació pujava a set.

El grup popular repetia amb María Luisa Mifsud, María Ibáñez i Amparo Espí, sumant-se Raquel Escrivà Sanchis.

El PSOE tornava a tindre com a regidora a Silvia García, a més d’incorporar-se María del Carmen Canet Mollà. Estes sis regidores completaren la legislatura, mentre que el 15 de setembre de 2008 se sumava María Llum Sansaloni Arlandis pel bloc Nacionalista Valencià (bNV).

Després de les eleccions del 22 de maig de 2011 es propiciava un canvi de govern amb Jordi Juan (bNV) a l’alcaldia.

En les files nacionalistes repetia Maria Llum Sansaloni, mentre que Maria Vanessa Martí Romance entrava com a regidora fins al 16 de desembre de 2013. El govern valler es completava amb les socialistes Maria del Carmen Canet i Maria Pilar Altur Talens. Karina Vercher González va formar part del govern en un primer moment com a regidora d’EUPV, malgrat que va passar a ser re-

gidora no adscrita el 3 de juliol de 2015 i va deixar de formar part de l’executiu un temps després.

Pel PP hi havia quatre dones. Tornava a estar present Raquel Escrivà i s’afegien Inmaculada Tudela Talens, Carmen Alario Vidal i María Ciscar Pons.

La present legislatura es posava en marxa després dels comicis del 24 de maig de 2015. Jordi Juan seguia a l’alcaldia. Al govern continua Maria Llum Sansaloni. Com a noves regidores arribaven María Encarnación Mifsud Estruch, beatriz Ferreres Gil i Noelia Alberola Elena. A l’oposició estan Eva Palomares Ferrer i María Ciscar (PP), així com Maria Pilar Altur (PSOE).

En les últimes legislatures el paper de les dones al govern i al capdavant de l’oposició ha sigut important. En moments determinants, les dones han assolit accidentalment l’alcaldia i han tingut importants regidories. Amb la democràcia s’ha normalitzat el paper de la dona a la política local. Encara queda camí, però des de la primera legislatura, sense representació de dones, fins avui en dia, sí que es pot dir que la dona ha anat guanyant terreny. Queda molt per recórrer, però estem més a prop.

El 2017 l’Ajuntament de Tavernes va homenatjar María Amparo Olivert i Ana Francisca Magraner com a dones pioneres en la política local.

QUATRE DONES I UN DESTÍ TexT MªJEsús llinarEs CísCar

L’ESCOLA MIxTA bORDERIA (1961-1971)

S

í, quatre mestres diferents que van fer estimar la cultura, no sols als seus alumnes, sinó també a les seues famílies i a tots els veïns de la pedania del Teularet de la població de Tavernes de la Valldigna. Dones que van desenvolupar un ensenyament diferent per als xiquets i xiquetes que, per circumstàncies familiars,

90

vivien lluny del municipi i no podien anar a les escoles que hi havia al poble. Mestres que feren possible unes experiències docents i escolars que van estar unides a una educació arrelada al medi i a la vida quotidiana dels alumnes, i que van marcar un abans i un després en el concepte social que els habitants de la pedania del Teularet tenien de l’educació i de la cultura per a poder progressar

en les seues vides.

Certament, gràcies al treball professional i humà de Mª Carmen bernabé (Doña Carmen, 1961-1963), Dolores Talens Magraner (Doña Lolita, 1963-1967), Josefa Grau Sala (Doña Pepita, 1967-1968), i Concepción Soldevila Frasquet (Doña Conchín, 1968-1971), mestres de l’escola borderia en uns anys difícils per a l’ensenyament, es va aconseguir que

l’escola fora una comunitat educativa de la qual tots formaven part.

Per això, mestres, alumnes, pares i veïns del Teularet es consideraven i eren part d’una gran família. Per aquesta raó, cal dir que no sols importa el que es va fer i com es va desenvolupar l’experiència escolar.

El que veritablement importa és, com es va viure. Perquè aquestes mestres van arribar a ser una gran influència per a la població que vivia en aquesta pedania. Van aconseguir fer estimar el valor que tenia l’educació i la cultura per a poder progressar en la vida i establir noves relacions entre la comunitat educativa i els veïns del Teularet. Dones que van fer possible una formació social amb més qualitat dels alumnes, aconseguint que l’escola fora un espai de convivència amb horitzons més amplis entre mestres i alumnes, i entre els mateixos alumnes, en poder compartir un ensenyament mixt que partia de la igualtat de capacitats, d’aptituds, d’interessos i d’oportunitats, tant per als xiquets com per a les xiquetes, en una època on no estava permés per les altres escoles.

A més a més, podem dir que el seu treball docent va ser el pont que va unir la vida dels xiquets i de les xiquetes amb la vida adulta dels veïns del Teularet en apropar la cultura i

EL SEU TREbALL DOCENT VA SER EL PONT QUE VA UNIR LA VIDA DELS xIQUETS I DE LES xIQUETES AMb LA VIDA ADULTA DELS VEïNS DEL TEULARET EN APROPAR LA CULTURA I L’EDUCACIó NO SOLS ALS ALUMNES, SINó TAMbé ALS HAbITANTS D’AQUESTA PEDANIA.

l’educació no sols als alumnes, sinó també als habitants d’aquesta pedania. Aquestes mestres van simbolitzar moltes coses per a Tavernes, ja que, després d’haver passat molts anys de la desaparició d’aquesta escola, encara hui en dia, alumnes i veïns, continuen valorant i guardant un respecte i un interés per l’educació i per la cultura en general.

Per aquestes raons, a elles, el nostre agraïment i reconeixement per la gran tasca educativa que van desenvolupar durant els deu anys (1961-1971), que va estar funcionant aquesta “escoleta” tal com l’anomenen, amb molta estima i nostàlgia, els seus alumnes i els veïns de la pedania del Teularet.

A elles, aquelles dones i aquelles mestres que es van atrevir a fer una tasca docent en un ambient nou.

Alumnes de l’Escola borderia amb la mestra Dolores Talens Magraner, l’any 1965.

91

Masclisme Per àlEx GóMEz Górriz

F

em en les següents línies un recull de diversos titulars que s’han pogut llegir en diferents mitjans de comunicació, que evidencien el masclisme que, tot i que alguns volen minimitzar o, fins i tot, negar, segueix existint en la nostra societat. Els titulars els plasmem, literalment, com els hem trobat a la premsa escrita, comentant cadascun d’ells.

92

P

odem trobar-ne de distints tipus. Els primers que posarem són aquells que donen per suposat que una dona serveix per a agradar-li a un home i tindre fills. I que si no ho fa així, resulta estrany. Són algunes de les coses que hauríem de deixar enrere.

A

continuació veurem alguns que lleven importància a actuacions repugnants com assetjaments o violacions, normalitzant aquestes actituds en lloc d’assenyalar-les i condemnar-les. En alguns casos, donant-los part de culpa a les dones víctimes de tals comportaments.

Perquè clar, no pot haverho decidit sense més ni més. Havia de ser per la seua carrera.

Triple combo: xiqueta de 10 anys, voler agradar-li als xics i que la raó siga cuinar bé. Per què si no?

Pel plaer de cuinar?

Poc més que afegir. Difícil no mostrar repulsa davant d’aquest titular del rotatiu de Pedro J.

Fins ací podria paréixer normal, no? El subtítol puja el nivell.

blanquejar als que tenen ordres d’allunyament com si foren Vicent Andrés Estellés. Eixa és la marxa.

Weinstein. Harvey. El que esteu pensant. L’assetjador. La culpa, de les dones que han alçat la veu.

Curiosíssim. Que males són les dones, eh?

93

é

s el món del periodisme esportiu un cabal inacabable de titulars masclistes. Els homes esportistes no sols importen més sinó que quan una dona importa és per qualsevol cosa menys per la seua actuació esportiva. En el moment d’estar escrivint açò, Pablo Motos li preguntava a Lydia Valentín que “Dónde quedaba el tiempo para enamorarse”. El que se li pregunta a qualsevol medallista olímpic.

Un titular amb què podríem preveure que en l’article parlaran segur del potent servei de la tenista i de la rapidesa amb què puja a la xarxa per a guanyar amb la seua volea. O no.

Si t’imaginaves al d’Almeria fent acrobàcies sobre el tapet, quan veges a una gimnasta búlgara semifinalista d’uns Jocs Olímpics et sorprendràs.

En aquest article sí que ens parlaran, per contra, de la tremenda dreta que exhibeix la tenista espanyola partit rere partit, detallant el seu joc ofensiu sobre la pista. O tampoc.

Que siga una important lluitadora d’esgrima acusada de dopatge és una cosa sense rellevància PERQUÈ éS GUAPA. En aquest cas, com que estrena unes Vans, unes Martens o unes Adidas. Cosificació d’alt nivell.

El misteri de la dona sense nom. Per a títol de novel·la d’intriga serveix sobradament.

Com qui passeja a Fluffy, a Pongo o a Rin Tin Tin.

94

P

erò sense cap dubte, els pitjors que podem trobar són aquells que li lleven ferro a un dels càncers de la societat en què vivim avui dia. La violència de gènere i les dones mortes que seguim acumulant setmana sí, setmana també.

Ací en van alguns exemples.

Ni la paraula assassinat ni cap de la seua família apareixen per cap lloc. I el que mor és l’home, la dona sols estava allí.

Si és per amor, no passa res. Que no es talle, que és un romàntic.

No pressioneu molt amb el titular a l’assassí. No siga cosa que es cabrege.

El protagonista de la notícia, l’home.

Un més d’eixos que ens fan repetir, massa voltes ja. “Haver-ho fet al revés i mata’t tu primer”.

Com qui se suma a una conga. Repugnant.

I a +...

No podia ser “La valiente mujer” simplement. Si és valenta, havia de ser com un home. Com Ragnar. Toca’t el nas.

E

sperem que aquest recull ajude als lectors a identificar el masclisme present a tot arreu de la premsa escrita i denunciar-lo quan i com estime convenient. és cosa de tots i en mans de tots nosaltres recau aquesta obligació.

Per

lara

busca en el Whatsapp l'emoticona de l'home sostenint un bebé. No el trobes? No cal que busques més.

No existeix.

96

rau

En el dia a dia, ens trobem amb desenes de situacions com aquesta. Situacions de les quals a penes ens adonem i a les quals no

Il·lustració realitzada per Àngel Escrivà Ruiz

De camí a casa volen ser lliures, no valentes C G

atorguem importància perquè les hem normalitzat i naturalitzat. La problemàtica que amaguen darrere és que no ajuden a crear una consciència d'igualtat entre l'home i la dona.

Fullejant el catàleg de joguets per a la campanya de Nadal ens trobem més del mateix. També en els anuncis de productes de neteja i electrodomèstics de la llar on la dona és quasi sempre protagonista. Com si la criança o les labors de casa solament foren cosa d'elles.

La dona també és la que apareix en la majoria d'anuncis d'articles considerats "per a homes", encara que en aquests casos amb molta menys roba. El cos de la dona queda greument exposat en nombroses campanyes publicitàries, cosificat i hipersexualitzat. I nosaltres com a consumidors hauríem de plantejar-nos, que tan bo és un producte si la mateixa marca per a vendre'l ha de recórrer al cos de la dona com a reclam?

Pel que fa als anuncis d'articles femenins tampoc la cosa millora.

Quasi tots els productes venen la necessitat de tindre un físic perfecte, una pell radiant i un cabell lluminós. A les dones se'ls exigeix estar sempre perfectes, ja siga en la cuina, en el treball o en el llit, sense pensar que aquest nivell tan

alt d'exigència es tradueix en nivells baixos d'autoestima que poden tenir conseqüències nefastes en les xiquetes i adolescents.

En canvi, en altres àmbits no convé mostrar-les tan obertament.

Tradicionalment s'ha silenciat i enviat a l'oblit els fets, pensaments i èxits de moltíssimes dones, de les quals no parla, lamentablement, cap llibre d'història. Tampoc els nostres carrers, en el sentit més literal, les recorden. Dones rellevants en la història hi ha hagut moltes però pocs carrers del nostre país porten el seu nom. La majoria de les dones que posen nom als nostres carrers són verges o santes. A Tavernes, sense contar a les religioses, hi ha només dos carrers que fan referència a dones concretes. Tan sols hi ha dos dones a escala mundial, nacional o local que meresquen ser recordades?

Menysprear els seus triomfs o considerar-les inferiors ha sigut l'establit durant segles. De fet, fins fa sols unes setmanes, la RAE (Real Academia de la Lengua Española) definia encara el terme "sexo débil" com el conjunt de les dones.

Però açò no és sols un problema de terminologia. Aquesta idea és un greu problema de base. Fixemnos doncs en les polítiques per a erradicar la violència contra la dona. El mateix sistema les considera a elles vulnerables i possibles víctimes d'atac. Les mateixes mesures ja parteixen de la premissa que són les dones les febles i per tant, són elles les que han d'anar amb compte, les que s'han de pro-

tegir i les que han de cridar a un telèfon que no deixa rastre en la factura per a denunciar una agressió.

No seria més lògic que les campanyes contra la violència de gènere foren principalment dirigides a ells i no sols a elles? Educar als homes ja des de xiquets i des de joves a rebutjar qualsevol tipus de comportament masclista i violent seria part de la solució. De ser així no faria falta cap telèfon.

I de portes a fora? Ara que les dones han aconseguit, per fi, alguns dels drets fonamentals que els havien sigut negats i que les seues fronteres socials i laborals van més enllà de les parets de casa, ens trobem que el carrer tampoc és segur per a elles.

Però de nou és als homes a qui ha d'estar dirigit el següent paràgraf.

Perquè l'hora o el camí escollit per una dona per a tornar a casa, o la llargaria de la falda no és una invitació a res. I si els homes no es plantegen que caminar de matinada a soles poguera comportar un risc, per què s'ho han de plantejar elles?

De camí a casa volen ser lliures, no valentes.

97

Unes immenses cicatrius solcaven la teua fins aleshores tensa pell, però no importava, la petita llavor anava germinant nadant entre un líquid amniòtic que la nodria i protegia.

Cada puntada de peu esdevenia en un plaent dolor, cada càries que s’establia a la teua dentició era un senyal equívoc que els meus tendres ossos anaven a la velocitat adequada, alhora que estiraven i trencaven l’epidermis bruna que lluïes després que la dauressen els rajos estiuencs.

Gaudies cada kilogram, abans maleits, que el teu cos absorbia com per art de màgia i els acaronava fantasiejant amb tu. Sabedora que la teua sang corria pel meu interior i que ni tan sols podies ensumar la meua flaire acaramel·lada. Això torbava els meus pensaments i em turmentava.

Després d’una espera cruenta, acomplies la meua missió. M’havies acompanyat en el camí més exhaust, m’havies protegit de la cruenta intempèrie, m’havies donat la meua ànima i esperança fins i tot més de la meitat del teu DNA i ara... les forces justes em feien témer la fi del camí, que hauríem de recórrer junts, la meta del nostre miracle de la vida estava en tombar la cantonada i les cames ja et titil·laven dubtoses de l’energia que quedava.

Un crit assassí va recórrer tota la immaculada sala, mentre esgarrava tot el que s’interposava davant meu, inclòs el perineu. Una multitud em guaitava al final del túnel.

Per tot això, perquè ningú més ho podrà fer... Gràcies mare.

pEr J.v. BEnavEnT sanT CornElio

el miracle de la vida

D

’ençà que les dues gàmetes, juganeres i entremaliades, començaren aquella dansa amb una voràgine esfereïdora ja sentia la pressió sobre mi. Totes les mirades fixades sobre l’acrosoma, i si la seua reacció, acabava per véncer a la corona radiada entre gemecs plaents, provinents d’una guerra sudorífica.

Mai un xiuxiueig tan agut despertava tant d’interés.

El còctel d’àcids nucleics estava en preparació, un polsim de blàstula, unes gotetes de mòrula tot ben barrejat amb una essència de gàstrula i llavors restava l’espera per gaudir de l’experiència més deliciosa.

El temps transcorria feixuc, inalterable. Aquells minuts d’angúnia es feien eterns. Entre arcades infinites el teu cor bategava marcant el pasdoble de la meua vida i un somriure deliciós t’il·luminava la cara marcada amb unes ulleres que naixien de les nits en vetlla.

98

Sabies que... # El 19 d’octubre és el Dia Mundial contra el Càncer de Mama? # Cada 30 segons en algun lloc del món es diagnostica un càncer de mama, el tumor més freqüent en la població femenina? # En aquesta data es busca conscienciar a totes les dones que un diagnòstic a temps és clau i la millor solució per a erradicar per complet la malaltia?

La que sempre té un plat quan arriba Nadal La que no vol ningú si algun dia pren mal La que no té més fills que els fills dels seus germans La que diu “Tot va bé”, la que diu “tant se val”.

Joan Manuel Serrat

E

TExT: Nuria Martí Talens

100

ra l'any 1967, quan un jove cantautor de 20 anys, cantava una trista cançó que parlava de la soledat d'una tia fadrina, que feia tot el que calia pel seu fillol durant tota la seua vida i acabava morint sola.

Afortunadament, no sempre és així.

En totes les famílies existeix una dona fadrina que ens ha marcat d'una o d'altra manera: la tia fadrina, una dona culta i senzilla, independent i familiar.

Segur que tothom recordem una tieta, una tia fadrina que s'ocupava de nosaltres quan érem menuts perquè els nostres progenitors pogueren anar al cine o a sopar; que ens cuinava allò que més ens agradava quan anàvem a sa casa a dinar; que ens malcriava permetent-nos fer allò que volíem; que cuidava els malalts, i es quedava a l'hospital "perquè tenia menys obligacions" i que mai obli-

dava donar-nos les estrenes el dia de Nadal, després de menjar-nos els bunyols de carabassa i els pastissets de moniato que havia fet els vespres.

La dona fadrina dins la nostra societat occidental ha tingut al llarg del temps una especial importància encara que moltes vegades marcada per determinats estereotips.

A partir del segle xIx i amb la incorporació de la dona al treball remunerat, la dona fadrina va aconseguir una notable preeminència.

Naturalment, la seua existència és molt anterior a l'arribada del capitalisme industrial. Ja llavors es guanyava el suport al camp o en tasques diverses com a modista, filadora, orfebre, polidora de metalls, productora de botons i passamaneria o criada en les ciutats, tasca que abandonava habitualment en contraure matrimoni. De no ser així, la dona fadrina acabava la seua vida tenint cura dels seus familiars, primer dels pares i després dels germans i nebots.

Encara en el segle xIx es mantenia la creença que les dones només podien treballar uns períodes curts de la seua vida, per a retirar-se de l'ocupació remunerada després de casarse o de tindre fills, i únicament tornaven a treballar en el cas que el marit no poguera mantindre la família. En aquest segle la industrialitza-

ció de tallers i fàbriques va fer que l'horari laboral s'allargara, cosa que va contribuir al fet que sols pogueren mantindre el seu treball les dones fadrines que no havien d'ocupar-se de la seua família.

La dona fadrina treballava a les fàbriques, però també reclamava el dret a tindre estudis augmentant així les possibilitats d'obtindre un treball de "coll blanc" en els sectors de comerç i servicis. Mestres, infermeres, empleades d'oficines, de correus o d'arxius, telefonistes, venedores en botigues..., eren treballs habituals de la dona fadrina d'eixa època. és així com la dona fadrina treballadora es converteix en una figura problemàtica i visible a qui els seus

contemporanis discuteixen tant la seua moralitat com la licitud de les seues activitats assalariades.

La dona fadrina d'eixa època és, d'una banda, l'antítesi de la dona ideal -ocupada amb les tasques domèstiques i la vida familiar- i, d'altra, l'exponent del progrés i la intel·lectualitat amb salari i idees pròpies encara que sense total independència econòmica en molts casos.

La resposta d'aquestes dones es va convertir en una reivindicació de l'equiparació legislativa i política, i així naix el moviment sufragista, i els progressos jurídics sobre la propietat, el divorci, l'educació... Elles van ser, sens dubte, les que van obrir camí per a aconseguir la igualtat.

filles anes

germ

ties nebodes

101

A finals del segle xIx i principis del xx en diferents àmbits de la vida pública i del món artístic es fa visible la figura de la dona fadrina feliç, urbana, procedent de sectors acomodats, viatgera, culta, i que gira l'esquena al paper tradicional de les dones. I durant el segle xx passa de ser una dona amargada a ser una dona alegre, activa, feliç i independent, però al mateix temps, encara frenada per alguns sectors de la societat. La reivindicació d'igualtat que elles van iniciar és un procés lent que arriba fins a l'actualitat.

A partir dels anys seixanta i amb l'aparició de la píndola anticonceptiva, els descobriments tecnològics com els electrodomèstics que faciliten les tasques a la llar, la progressiva incorporació de la dona a l'àmbit laboral, polític i social, i principalment pels moviments de dones que lluiten

per la llibertat sexual, la independència econòmica i social i contra el patriarcat, és quan la dona fadrina (i, amb ella, la resta de dones) adquireix el dret a la seua independència en tots els aspectes de la vida.

Hui en dia, al segle xxI i a la nostra societat hi ha una tendència creixent a la solteria. La dona fadrina té treball, formació i casa pròpia, viatja, gaudeix la seua vida, es diverteix amb els seus amics, en definitiva, és feliç. és una opció de vida que cada vegada trien més dones, que prioritzen el seu desenvolupament personal i la seua independència i llibertat.

I en l'àmbit familiar? Com ha evolucionat al llarg del temps?

Doncs, a parer meu, la dona fadrina ha tingut tanta rellevància a escala social com a l'entorn familiar en aquest procés de canvi.

La tia fadrina del segle passat ha sigut el nexe d'unió de moltes famílies.

Ha sigut amb majúscules, la FILLA dels seus pares, la GERMANA dels seus germans, la TIA dels seus nebots... La que tenia paciència i temps per a tots els membres de la família, la que temperava disputes,

In memòriam E. Martí Grau, “la tia Encarna”.

la que convidava a dinar, la que sempre tenia casa oberta, la que sempre estava per cuidar malalts, per prestar uns dinerets o comprar algun capritxet, la que donava bons consells...

Era una dona culta, viatjada, amb treball remunerat o béns que li permetien viure de manera acomodada, amb moltes i diverses amistats, que acumulava experiència i una actitud de generositat a la resta de la família.

Un esperit obert i, al mateix temps, entregat. La tia més volguda per cadascun dels membres de la família, la que ha sigut cuidada per tots i que ha acabat els sus dies, envoltada de tots ells.

A parer meu, la tia fadrina del segle xxI segueix els seus passos adaptant-se al moment actual. Ja no té sempre casa oberta, perquè la seua vida laboral i social és molt activa, i fa bé en gaudir-la. Ja no van els nebots a dinar a sa casa, els convida al restaurant o se'ls emporta de viatge a l'estranger. Els educa des d'una posició d'igualtat alhora que els malcria. Però, malgrat la seua independència, encara segueix estant per tots quan cal i per això desitge que la seua vellesa continue envoltada per totes aquelles persones que l'estimen.

A totes elles, moltíssimes gràcies.

Sabies que... # El 100% és el que totes les dones del món mereixen?

TexT C. Grau EsCrivà

A

dies

28

ls països occidentals la

regla

és encara un tema atípic de conversa, alguna cosa massa íntima i personal que al104

guns anuncis publicitaris pinten de color blau. Però, a l'Índia i a altres països del sud-est asiàtic és un tema tabú i s'ha convertit en un greu problema.

En la societat índia, a més d'estar envoltada per multitud de mites inversemblants, la menstruació és considerada com alguna cosa bruta en

compte d'un procés fisiològic natural i vital per al desenvolupament de la vida. El rebuig és tal que les dones no poden visitar temples o llocs públics quan tenen el període, tampoc poden cuinar o tocar una gerra d'aigua i són obligades a dormir en habitacions o llits separats. Les dones són discriminades i considerades impures. L'absència escolar és una constant entre les xiquetes i adolescents atés que, durant el període, prefereixen

quedar-se en casa en compte d'assistir al col·legi per temor a tacar-se la roba amb sang i ser assenyalades, per aquest únic motiu.

En un país on el que el fet d'estar en la regla és considerat en si com una cosa de la qual avergonyir-se podem entendre que resulte complicat accedir a compreses o tovalles higièniques. Es calcula que a l'Índia, 335 milions de dones tenen la menstruació cada mes, però només un 12% té accés a aquests productes.

Açò queda directament vinculat amb el fet que el 70% de les malalties reproductives en aquesta nació estiguen relacionades amb una higiene menstrual negligent, cosa que pot provocar càncer d'úter, infeccions vaginals entre altres malalties menstruals.

La ignorància, la falta d'informació i la falta d'educació pel que fa a la higiene menstrual té greus conseqüències sobre la salut i el desenvolupament de xiquetes i dones, i també repercussions negatives per a la societat a llarg termini, doncs no és sols un problema de dones.

Per sort hui en dia trobem ja diverses organitzacions que treballen en el tema i que busquen donar-li visibilitat i destruir els mites creats en torn la menstruació.

Una volta al mes et fas artista, traçant un quadre impressionista per davall de l’edredó.

Una volta al mes amb la teua aquarel·la, pintes amb els colors d’una cirera el llenç de la teua roba interior.

Una volta al mes un detergent, es roba l’art intermitent del teu ventre i la seua creació perquè és natural quan eres dona que pintes roses en flama de colp i volta i de volta en mes.

Una volta cada 28 dies no hi ha més llum que la que tu dónes, no hi ha més rellotge que el del teu cos.

(Basada en la cançò original de R. Arjona "De vez en mes")

105

en un univers paral·lel

en un univers paral·lel

La imatge d'una dona perfecta en la dècada de 1950 és familiar per tots nosaltres: una esposa diligent, treballant tot el dia en casa, preparant deliciosos menjars per al seu espòs treballador, cuidant els nens, i tot això amb un somriure, per descomptat. Aquesta imatge es va reflectir molt en els anuncis d'aquesta època també. Inspirat per ells, el fotògraf i editor de vídeos de beirut, Líban, Eli Rezkallah va crear una sèrie anomenada "En un univers paral·lel", on va canviar els rols de gènere retratats en aquests anuncis per revelar l'absurd d'eixos estereotips amb un toc d'humor. Nosaltres hem volgut aprofitar el seu treball i fer-nos ressò d'ell editant les seues fotografies amb gent de la nostra falla.

Font: www.elirezkallah.com/inaparalleluniverse/

#1

#2

106

#3

#5

#4 107

#6

#7

108

#8

#9

Als anys 50 ens venien coses com aquestes... #1. Ix de la cuina més prompte. #2. Mostra-li que és un món d’homes. #3. Que bé que ell ha mantingut el cap. #4. El matí de Nadal ella serà més feliç amb un (aspirador) Hoover. #5. Vols dir que una dona pot obrir-lo? #6. Dona no abandones la cuina. #7. És bo tindre una xica per casa. #8. No et preocupes carinyo, almenys no has cremat la cervesa. #9. Si el teu home s’entera que no has pogut aconseguir café fresc...

109

La Falla Passeig de Tavernes de la Valldigna ens hem sumat al Pacte valencià contra la violència de gènere i masclista que promou la Generalitat Valenciana des de la Vicepresidència i la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives i ens comprometem a donar visibilitat a este tema i a socialitzar-lo com un conflicte polític i social.

Tanmateix volem promoure en l’àmbit festiu que ens és propi la convivència igualitària entre dones i homes aprofitant les pàgines del nostre llibret per a difondre el manifest que forma part d’aquest Pacte, defensant els valors igualitaris i denunciant i rebutjant la violència de gènere i masclista i qualsevol forma de violència física o psíquica. www.sumatalpacte.com

112

MANIFEST

L

a desigualtat estructural, la discriminació i l’opressió basada en el gènere com mecanisme social que utilitza el Patriarcat per subjugar a les dones respecte als homes i al constructe social d’allò “masculí” té, entre les pitjors conseqüències, l’assassinat de dones.

Des que hi ha dades oficials, només a l’estat espanyol, han sigut assassinades més dones, i els seus fills i filles, que víctimes va haver del terrorisme d’ETA. Davant aquesta situació d’emergència nacional, la societat valenciana, liderada, especialment, pels moviments feministes i col·lectius de dones ha interpel·lat a les diferents administracions per arribar a un Pacte d’Estat contra les violències masclistes.

El 21 d’octubre de 2015, les Corts Valencianes van aprovar la creació d’una comissió, posteriorment subcomissió, d’estudi per a l’erradicació de les violències de gènere per impulsar un pacte autonòmic contra la violència que pateixen les dones i per la igualtat de gènere. Un treball reflexiu, participat i dialogat amb la societat civil i les persones expertes, tant sobre la legislació com els problemes i mancances derivats de la seua aplicació com sobre la conceptualització de la violència masclista.

Un treball, l’informe sobre l’estudi de les violències masclistes en la Comunitat Valenciana i per a un pacte autonòmic contra la violència que pateixen les dones i per la igualtat de gènere, conclòs el 7 de juliol de 2017 per unanimitat fora de tota confrontació partidista que serveix com a base del mateix pacte.

El 10 d’abril de 2017, la Generalitat va convocar als i les representants de partits polítics, agents econòmics i socials, Universitats, entitats feministes, col·lectius de dones supervivents, tercer sector, mitjans de comunicació, Cossos de Seguretat, Administració de Justícia i el conjunt de les administracions públiques valencianes per treballar en el “Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista”. Un pacte basat en el consens, en el treball de la subcomissió de les Corts i diferents taules de treball de la Vicepresidència i Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, en el marc de la Convenció sobre l’Eliminació de tota forma de discriminació contra la Dona (CEDAW), el Conveni d’Istanbul, especialment contra la tracta de dones i criatures amb fins d’explotació sexual, la Declaració Universal dels Drets Humans i de les competències pròpies de la Comunitat.

El Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista interpel·la les diferents parts intervinents a assumir i desenvolupar 293 compromisos i mesures concretes per a combatre la violència masclista i treballar per una societat basada en la cultura de la no-violència, la igualtat d’oportunitats entre dones i homes, el respecte a la diversitat i als Drets Humans per a desenvolupar les mesures i accions en els propers 5 anys.

114

El Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista inclou en l’agenda pública valenciana la lluita col·lectiva contra les violències masclistes i per la igualtat de gènere. Una oportunitat per enderrocar els murs que encara avui invisibilitzen la violència de gènere i masclista com un fet privat i domèstic i socialitzar-la com un conflicte polític, social, cultural i simbòlic. Un manifest de sororitat de totes les administracions públiques valencianes i organitzacions socials, econòmiques, culturals i acadèmiques amb les dones a les víctimes de violència de gènere i un missatge inequívoc de confrontació amb els agressors i la seua violència.

El Pacte Valencià contra la violència de gènere i masclista s’estructura amb cinc eixos, 21 objectius i 293 mesures concretes amb l’objectiu de transformar la societat i erradicar les violències contra les dones.

La feminització de la societat vinculada als valors tradicionalment atorgats a les dones com la cultura de la no-violència, el diàleg, la gestió de les emocions i l’horitzontalitat. La promoció de l’equilibri entre l’esfera pública i privada, reproductiva i productiva, la raó i les emocions. Un equilibri basat en la recuperació de la memòria i les genealogies de dones així com el seu empoderament com a nous referents socials. Una causa col·lectiva a la qual cal sumar als homes, des del treball de les noves masculinitats, i la seua espatriarcalització.

Teixir sinergies amb la pèrdua de privilegis dels homes i alliberament d’opressions de les dones per garantir una societat més lliure, segura i inclusiva.

Un canvi de paradigma que ha de fonamentar-se en una escola coeducativa, en uns mitjans de comunicació responsables amb perspectiva de gènere, uns usos de temps corresponsables i un nou espai públic que permeta el desenvolupament de relacions saludables, crítiques i lliures. Un canvi de paradigma cultural que ha d’anar aparellat a una transformació socioeconòmica que permeta tant el canvi de forma de vida com la independència econòmica de les dones per garantir la seua autonomia personal. Un Pacte contra la violència de gènere i masclista que treballa sobre les causes i arrels del conflicte de les violències masclistes però paral·lelament també dóna resposta a les conseqüències d’aquesta desigualtat estructural i discriminació.

La millora de la coordinació institucional i treball en xarxa per donar una atenció integral, des de la interseccionalitat i la inclusió activa, a les dones víctimes de violència de gènere i als seus fills i filles. Un disseny de polítiques públiques des de la prevenció i sensibilització, la detecció i intervenció, l’acompanyament i la recuperació biopsicosocial de les dones, i la rehabilitació dels agressors, i la reinserció sociolaboral de les dones supervivents. Unes polítiques públiques desenvolupades per personal amb formació específica en perspectiva de gènere i violència masclista.

Una aposta per la intel·ligència col·lectiva i l’empatia contra la violència masclista i les desigualtats, una suma de compromisos i voluntats, de mesures i accions concretes a la que cadascuna de les persones i institucions intervinents ens comprometem a desenvolupar per a erradicar totes les formes de violència cap a les dones.

Aquest manifest, així com el Pacte Valencià contra la violència de gènere i masclista, és un document en moviment a què persones individualment o altres organitzacions, independentment de les promotores, podran subscriure’s i sumar noves accions pròpies per a combatre les violències masclistes doncs totes i tots tenim molt a fer.

115

S

egons els experts, l’origen de l’evolució humana data d’uns 6 o 7 milions d’anys enrere, separant-se el nostre camí del dels simis, perdent a poc a poc els instints més ancestrals i fent-nos més racionals si cal, creant una societat basada en lleis pròpies al marge de la llei natural i adaptant l’hàbitat a la nostra voluntat sense pensar en les conseqüències.

116

TexT JuanJo BordEs vidal

Avui en dia creguem que vivim en una societat avançada, que som els éssers suprems del nostre planeta i que tot el que ens envolta ens pertany.

Aquest sentiment egocentrista ha fet que trencarem el vincle que ens unia a la natura per a crear un món fals i artificial, un cercle tancat, una

societat endogàmica en la qual sols ens relacionem entre nosaltres, deixant de constat el que ens envolta i en la que naden com peixos en l’aigua gran quantitat de narcisistes i egòlatres que voregen la psicopatia.

Dit açò, de la mateixa manera que maltractem la nostra Mare Terra, ho

fem igual amb les nostres mares, germanes, filles, amigues, en definitiva amb les dones, ja que encara que directament no provoquem aquest maltractament, estem permetent que altres ho facen, fent els ulls grossos i no formant part de la solució.

I és que per molt que ens creiem racionals, hi ha actes que s’escapen de la comprensió i del raonament, sobrepassant la violència amb què actuen de vegades els animals.

Som una societat malalta on no s’escapa cap estrat social. Els últims escàndols coneguts com el cas de Diana Quer, els abusos sexuals patits per no poques actrius de Hollywood a mà d’un important productor, així com el cas de “la manada”, són clars exemples. Però això sols és la punta de l’iceberg, la violència sobre la dona va més enllà.

Les dades són brutals, per exemple: - Segons l’OMS (Organització Mundial de la Salut), el 35% de les dones de tot el món ha patit violència física o sexual en algun moment de la seua vida.

- El 43% de les dones dels 28 estats membres de la Unió Europea han sigut víctimes de violència psicològica per part d’algun company sentimental.

Per no parlar-ne dels matrimonis forçats, mutilació genital femenina, tràfic d’éssers humans (on les dones i xiquetes representen un 71%), el ciberassetjament, etc.

Aquesta violència és patida per les dones només pel simple fet de ser-ho. és aberrant.

Tot el que fins ara he descrit podem pensar que està molt lluny de les nostres cases, que al nostre voltant no passa però res més lluny

SOM UNA SOCIETAT MALALTA ON NO S’ESCAPA CAP ESTRAT SOCIAL. EL CAS DE DIANA QUER, ELS AbUSOS SExUALS PATITS PER NO POQUES ACTRIUS DE HOLLyWOOD A MÀ D’UN IMPORTANT PRODUCTORS, AIxí COM EL CAS DE “LA MANADA”, SóN CLARS ExEMPLES.

de la realitat: passa i molt sovint.

El cas més pròxim de violència contra la dona, i un dels més greus si parlem de la relació afectiva entre agressor i víctima, és la violència de gènere. Dic que és una de les més greus perquè passa dins la família o de la parella, és a dir, de portes cap en dins, en la més absoluta intimitat i en la més covarda impunitat.

En aquest últim any he estat personalment en contacte directe amb aquest fenomen, ja que en l’àmbit laboral m’he dedicat quasi exclusivament a lluitar contra la violència de gènere, atenent víctimes i donantles el suport de l’Administració per a poder denunciar el que estaven patint, a fi que pogueren refer tant la seua vida com la dels seus fills.

He pogut comprovar de primera mà que, malgrat que he tractat amb dones de tots els estrats socials i encara que cada cas és diferent, en el fons totes presenten signes i temors similars. Un exemple d’açò és que totes coincideixen que són pitjors les cicatrius psicològiques que les físiques.

Quan es presenten en el despatx o pitjor quan vas a auxiliar-les d’urgència als seus domicilis, es pot palpar en elles el patiment que duen damunt: els fa vergonya, se senten culpables, estan molt confoses, in117

defenses, desorientades, amb por a les represàlies (les que són mares, no tant per elles com pels seus fills), etc.

Un còctel de sentiments contradictoris, ja que de qui tenen por és de la persona que, en principi, més les hauria de voler.

Dit açò, també m’he adonat que aquest tipus de violència no s’atura només endurint les mesures condemnatòries, ni més publicitat, ni més notícies, ni més fotos, etc. Tot açò ajuda, està clar, però per a solucionar el problema hem de tractar la Violència de Gènere com un càncer, ja que per molt que vulguem frenar-lo amb mesures reactives tenim el perill que faça metàstasi.

Per tant el més eficient és apostar per la prevenció.

De quina manera ho podem prevenir? baix la meua humil opinió hem d’ensenyar als nostres xiquets i joves, primer que tot a respectar-se a ells mateixos i a la resta, educant-los en la igualtat de gèneres, a més de fer-los veure que la violència no és camí a prendre ni la solució per a res.

Una vegada tinguen clar la base ja els podrem introduir al món de la parella, de com es pot dur una relació sentimental de forma sana o com afrontar els problemes de convivència en parella.

Per tal que la prevenció resulte efectiva hem d’estar totes les parts 118

implicades treballant a una. En primer lloc les famílies, continuant per l’àmbit educatiu, el laboral, sanitari, mitjans de comunicació, seguretat, etc.

Si no és així, no podrem fer gran cosa, únicament pal·liar els danys.

El dia 25 de novembre és el Dia Internacional contra la Violència de Gènere. M’agradaria que d’ací poc de temps aquesta reivindicació fora només un record passat, i que entre

tots hàgem pogut parar aquest “gènere-cidi”.

Des d’ací anime a totes les dones que se senten maltractades que no dubten en contar-ho, que busquen ajuda en familiars, al Centre Dona, jutjats, advocats, en els cossos i forces de seguretat, etc., per tal d’eixir del cercle tan angoixant i mortal de la violència, tant per elles com pels seus fills.

la llei orgànica 1/2004 de Mesures de protecció integral contra la violència de Gènere.

L'article 1.1 de la mateixa conté que "la present Llei té per objecte actuar contra la violència que, com a manifestació de la discriminació, la situació de desigualtat i les relacions de poder dels homes sobre les dones, s'exerceix sobre aquestes per part dels qui siguen o hagen sigut els seus cònjuges o dels qui estiguen o hagen estat lligats a elles per relacions similars d'afectivitat, àdhuc sense convivència".

Igualment, l'apartat 3 d'aquest article disposa que "la violència de gènere comprén tot acte de violència física i psicològica, incloses les agressions a la llibertat sexual, les amenaces, les coaccions o la priposa-li vació arbitrària de llibertat".

Mesures de sensibilització, prevenció i detenció instaurades: -Plans de sensibilització -Campanya de sensibilització i informació -Actuacions en l'àmbit educatiu -Actuacions en l'àmbit de la publicitat -Actuacions en l'àmbit de la comunicació -Actuacions en l'àmbit sanitari

drets de les dones víctimes de violència de gènere: -Dret a la informació i assessorament adequat a la seua situació personal -Dret a l'assistència social integral -Dret a l'assistència jurídica gratuïta fi per a -Drets laborals i prestacions de la Seguretat Social: convé destacar els següents: tindre un principi -Reducció o reordenació del seu temps principis rectors de la lo 1/2004: de treball -Donar a la víctima tota l'assistència -La mobilitat geogràfica precisa per a la seua recuperació en Que la por no -Al canvi centre de treball tots els aspectes t'impedisca -La suspensió de la relació laboral -Que els diferents professionals que amb reserva de lloc de treball han d'intervenir en tots els nivells estidenunciar-ho -L'extinció del contracte de treball guen especialitzats i coordinen les - Drets econòmics: es tradueix en una seues actuacions de manera que s'assecessió d'ajudes econòmiques, sempre que gure una major agilitat.

Telefona al es presumisca que, a causa de la seua edat, -Que les víctimes que depenguen econòmifalta de preparació i circumstàncies socials, la cament dels seus maltractadors puguen iniciar víctima tindrà especials dificultats per a obtenir una una vida independent mitjançant una sèrie de meocupació. sures a favor seu de caràcter econòmic, social i laboral.

016

la llei orgànica 3/2007 per a la igualtat efectiva de dones i d'homes.

Aquesta llei sota la rúbrica d'accions positives disposa en l'art. 11.1 que "amb la finalitat de fer efectiu el dret constitucional de la igualtat, els Poders Públics adoptaran mesures específiques en favor de les dones per a corregir situacions paleses de desigualtat de fet respecte dels homes. Tals mesures, seran aplicables en tant subsistisquen les situacions, hauran de ser raonables i proporcionades en relació amb l'objectiu perseguit en cada cas".

119

Falles 2018 Falles 2018

Fallera Major de Tavernes 2018

BegoĂąa Bononad Bo

125

Falleres Majors 2018 Presidents 2018

Monuments

Crítica Un passeig pel 2017

Inicis del 2018

Premi Passeig

Comissió

Cens Programació

127

128

g PRESIDENT: ÓSCAR SANSALONI MARTÍ

E

stimats fallers, falleres, amics, amigues, familiars i simpatitzants de la nostra falla: És per a mi un honor dirigirme a tots vostés per tercera vegada consecutiva com a President de la Falla Passeig de Tavernes de la Valldigna.

En primer lloc, voldria donar l'enhorabona a les dues Falleres Majors que ens representaran en l'exercici 2018, Amor Bononad Ferrando i Ángela Grau Escrivà, i a les seues respectives famílies. Us desitge que passeu un gran any faller i gaudiu de cada acte, Pau i jo estarem al vostre costat per a tot el que necessiteu.

La comissió treballa durant tot l'any amb molta il·lusió perquè cadascun dels actes que organitza la falla siga un èxit i per això necessitem la vostra presència. Us anime a submergir-vos en l'alegria i la bullícia de la festa de les falles, que baixeu al Passeig, que col·laboreu, participeu i gaudiu del món de les falles, perquè tots junts fem més gran aquesta família que és la Falla Passeig.

Ens esperen dies de diversió en companyia dels nostres fallers i falleres, amics i amigues, familiars, veïns i visitants, durant els quals renovem les nostres més arrelades tradicions, LES FALLES. Vestim orgullosos els nostres vestits de valencians i valencianes, gaudim de la música, de la pólvora, de l'art, de la nostra gastronomia...

També són festes de retrobament amb la gent que algun dia, per motius laborals o sentimentals, va volar lluny de la Valldigna i ara, en aquestes dates, torna a la nostra terra per a recuperar les seues arrels i els records d'infància.

Vull donar les gràcies a tots aquells fallers, falleres i persones que desinteressadament participen pel bé de la falla, a les empreses col·laboradores i, per descomptat, als artistes fallers que planten eixes dues falles al Passeig País Valencià, el cor del nostre poble.

Comencem les falles, aplega el moment de gaudir d'un ampli programa que hem preparat ple d'activitats per a tots els públics. Gaudim, gaudim amb alegria però també amb responsabilitat i respecte a la resta de gent i als espais públics.

Esteu convidats a tots els actes que organitza la Falla Passeig.

SALUT I A GAUDIR DE LES FALLES 2018!

129

g DEDICATÒRIA A ÓSCAR SANSALONI MARTÍ

La meua pau Per Encar, Óscar i Jordi

E

res la meua pau, eres la meua tranquil·litat, eres la meua felicitat, m'alegres la nit, el dia, la vida... M'has donat un tresor, els nostres fills, i vivim el moment JUNTS perquè el temps passa, no s'atura, i agafats de la teua mà és més fàcil.

Vaig tindre la sort de trobar-te un dia de Pasqua i des d'aleshores no ens hem separat, i d'això ja fa 20 anys. I espere que en siguen molts més al teu costat, vivint el moment, JUNTS, perquè em dónes pau, em dónes tranquil·litat, em dónes felicitat, em dónes alegria.

Per tercer any eres el meu president i jo, de nou, davant d'un paper per a dedicar-te unes paraules, em costa i tu ho saps. Per a mi és més fàcil preparar un dolcet o crear coses amb les mans que expressar-me, siga parlant o per escrit.

Em costa obrir-me i la gent que em coneix ho sap, i tu 130

també. Per això sé que tindran molt de valor aquestes línies que t'estic dedicant i més sabent que les podrà llegir molta gent: tu, els nostres fills, la família, els amics, els fallers del Passeig i molts més (espere) però sobretot, TU. El primer any et vam dir: IMPoSSIBLE No ÉS QUE TU SIGUES PRESIDENT, i mai haguera imaginat que en serien tres.

L'any passat va ser especial perquè t'acompanyava el nostre Óscar, però espere que enguany també gaudisques de la Falla Passeig com tu saps. Nosaltres, els nostres fills i jo, estarem al teu costat com sempre hem estat. Ho viurem amb alegria perquè la falla és alegria, és música, és festa, és art, és pólvora, és foc, és xocolate, és paella, són amics, la feina de tot un any que, puc donar fe, tu la vius amb molta intensitat, així que sols em resta desitjar-te el millor i dirte: ENHoRABoNA ÓSCAR, FELICITATS PAPÀ, T'ESTIMEM

131

132

g FALLERA MAJOR 2018: ÁNGELA GRAU ESCRIVÀ

F

Ángela Grau Escrivà Fallera Major Falla Passeig 2018

allers, falleres i veïns de Tavernes: Ja fa mesos que Tavernes batega al compàs de la música fallera, que la pólvora impregna els carrers i el sentiment faller ompli cada racó. És hora de gaudir de la música, el color i la pólvora que donaran pas al foc. És per a mi un privilegi representar la comissió que m'ha vist créixer des del mateix cor de la nostra ciutat. Des d'ací donar les gràcies a tota la comissió de la Falla Passeig per fer possible cada moment i cada acte. És satisfactori vore com any rere any hi ha gent decidida i dedicada a fer viure la festa, a donar continuïtat en el temps a les nostres tradicions i a la nostra identitat com a poble.

Us convide a seguir treballant i gaudint de la festa fallera per tal d’enaltir-la encara més. Valencians i valencianes, sentim-nos orgullosos de ser-ho i de saber que la nostra festa es coneix arreu del món.

Que visquen les falles!

134

135

136

g DEDICATÒRIA A ÁNGELA GRAU ESCRIVÀ

V

alència, Londres, Munic, Argentina, Xile, Irlanda, indrets meravellosos que no has volgut deixar de visitar, conéixer, gaudir i, fins i tot, convertir alguns d’ells en la teua residència per una llarga temporada. És ben sabut per tothom que viatjar és una de les teues debilitats. Qualsevol excusa és bona per a treure la maleta i eixir a veure món. Sempre tens al cap alguna nova destinació i, en aquesta ocasió, el pròxim destí serà un meravellós i inoblidable viatge que somnia poder veure complit algun dia tota dona valenciana: SER LA MÀXIMA REPRESENTANT DE LA FESTA FALLERA al si de la seua comissió.

Com per a qualsevol viatge, ací els preparatius són una part molt important. Des de l'elecció de la tela, les pintes o les joies que t'engalanaran fins a l'elaboració del discurs per al dia de la teua exaltació, passant per un grapat més de coses que hauràs de fer, totes formen part d'aquest viatge que estàs a puntet d'emprendre. Però volem dir-te que en aquesta ocasió el viatge no el faràs sola, sempre tindràs les teues amigues per acompanyar-te i no perdre'n cap detall. Gaudeix del teu any, ja que sense cap dubte, t'ho mereixes! I recorda: no oblides mai lluir un bonic somriure, passe el que passe, i no deixes mai que cap llàgrima, que no siga d'alegria, isca dels teus ulls. Enhorabona, Ángeles!

Les teues amigues

EL TEU VIATGE, EL NOSTRE DESTÍ EL TEU VIATGE, EL NOSTRE DESTÍ

137

E

l rellotge no s’atura, sona el primer acord i la melodia comença.

És el primer que em va vindre a la ment quan em donaren l’oportunitat d’omplir aquestes línies amb unes paraules. Tanque els ulls i somie encara que estic desperta, i me n’adone que no és ficció. Eres la nostra Fallera Major.

Imagine com serà el teu regnat, infinites melodies que et duran unes vivències úniques i inesborrables, com eixes cançons de la infància que ens acompanyen per sempre a la nostra vida i que mai s’obliden.

En acostar-se les falles, la nostra casa ha sigut sempre una bogeria temporal. Tres xiques a casa, tres falleres, tres vestits, tres joies... Tot multiplicat per tres! Any darrere any es repeteix la mateixa història: “Mamà, ja tinc el vestit a punt?”, “on estan les meues sabates?”, “A mi em falta el davantal!”.

Ningú pot posar en dubte que el sentiment faller el tenim ben arrelat des de ben menudes, malgrat que les nostres vides agafaren camins diferents dins d’aquest món. Com dos trens que tenen itineraris diferents però que es retroben a una mateixa estació cada mes de març per a després continuar amb el seu trajecte.

Aquest any és especial, així que sortiré temporalment del meu vagó, deixaré el meu tren i pujaré al teu per tal d’acompanyar-te i recórrer juntes aquest trepidant camí.

Et desitge el millor viatge que pugues imaginar. T’estime.

138

La teua germana Laura

g DEDICATÒRIA A ÁNGELA GRAU ESCRIVÀ

Amb molta estima, la teua neboda Alba

139

g DEDICATÒRIA A ÁNGELA GRAU ESCRIVÀ

res les nines retallables de noms impossibles escampades pel nostre dormitori. Eres el braç i la mà estesa en les nits en què no em podia adormir. La meua arquitecta associada en el disseny de parcs d'atraccions per a caragols en caixes de cartó. Una cintacasset amb cançons gravades directament de la ràdio.

Eres una revista de patrons on posàvem preu als dissenys i el bloc de factures autocopiatives on inventàvem negocis i vendes. L’escena que es descobreix a contrallum en El Libro Gordo de Petete. L’armari rosa de les Barriguitas.

La comandant pilot de les naus espacials creades amb taps de botelles en les vesprades en la platja. La cançó Chiquitita d’ABBA, qualsevol de Parchís, d’objetivo Birmania o dels New Kids on the Block.

Eres la banca i qui m’enviava directament a presó en aquelles partides inesgotables de Monopoly.

Eres Londres una i mil vegades. Eres la música i veu de la meitat de tots aquells anuncis de joguets que anunciaven el Nadal. L’altra compositora de la cançó escrita a mitges en la qual ja des de ben menudes teníem clar que la vida és colossal.

Eres la segona peça d’un puzle de tres.

Eres possiblement l’única capaç d’entendre aquest escrit, però m’és suficient.

140

Clara Grau Escrivà

E

Eres

E

stimada Ángeles: Una imatge val més que mil paraules. No obstant això, un bonic somriure i una mirada còmplice valen més que mil imatges. Tu tens eixe somriure i eixa mirada…

Saps, com tots nosaltres, que no pots triar per on ix el sol, però pots triar quina finestra obrir perquè entre la seua llum.

La felicitat no té a veure amb tindre, té a veure amb ser. I tu eres eixe ser amb força que transmet energia, eixa energia que ens mou i ens fa estar actius.

Saps que ens tens ací. Àngel Escrivà

141

144

g PRESIDENT INFANTIL: PAU FRONTERA FEMENIA

H

ola amics i fallers, sóc Pau. Aquest any sóc jo qui té la responsabilitat de representar com a President la comissió infantil de la Falla Passeig i és per a mi tot un orgull i un agraïment immens.

Des d'aquestes pàgines em dirigisc a tots els fallers i falleres i també als simpatitzants de les festes falleres per tal de desitjarvos que gaudiu de tots i cadascun dels actes de la setmana fallera.

Amor i jo us convoquem perquè ens acompanyeu a les despertades, xocolatades, cercaviles, premis, ofrena i la celebració de Sant Josep, doncs el millor que té aquesta falla és la qualitat de la gent que la compon, i com més acompanyats estiguem per vosaltres i més participeu dels actes, millor i més gran serà la festa i lluirà la falla.

Sols em queda dir ben fort VISCA LA FALLA PASSEIG I LA SEUA GENT! 145

A

quest any et toca a tu brillar entre tots els xiquets de la falla, et toca ser el protagonista junt amb Amor d'un fum d'aventures falleres repletes de moments que sempre recordaràs, representar la falla d'una forma immillorable.

Des de ben menut has sigut faller, ja que els teus cosinets et portaven a la falla perquè conegueres aquest món i ja quan et vas fer major, vas despertar en la teua mare la fallera que sempre ha portat dins. Recordem perfectament el primer dia que et varen vestir de falleret, a penes caminaves per la passarel·la, acompanyat de ton pare que també es va haver de fer la idea de ser faller.

Anaves fent-te major i cada vegada volies baixar més a la falla, que si els divendres a sopar, a la presentació no podies fallar, a la cavalcada... A qualsevol acte podíem veure a Pau. I en arribar la setmana fallera no volia perdre cap moment, començant per la despertada i acabant amb l'orquestra. Al principi era fàcil dir-te que ja era tard i que era hora d'anar a casa, però després buscaves qualsevol excusa per a quedar-te més temps, si els teus pares se n'anaven.

I com no podia ser d'altra forma, hui eres president infantil de la Falla Passeig. Un càrrec que sabem que somiaves i que ja s'ha fet realitat i que de segur portaràs d'una forma elegant.

De la falla sempre estaves parlant i a tots els teus amics volies convidar i així va ser com el teu amic Miguelin va voler formar part d'aquesta gran família. Una bonica amistat que dura i durarà per molts anys, sempre junts i ajudant-se l’un a l'altre.

Gaudeix de tots els moments que vius i viuràs, de la gent que coneixeràs i la que ja coneixes, de les sorpreses que et faran i de les que hauràs de fer, en resum, gaudeix de ser el nostre president infantil.

Sabem que estaràs a l'altura del càrrec i que tens a l'equip trident per a ajudar-te en qualsevol dubte, perquè Óscar i Jorge ja han passat per aquest moment i els tres junts de segur gaudireu de milions de moments aquestes falles.

Enhorabona Pau, la teua família estarà al teu costat per a tot el que necessites!

Et volem.

146

La teua família

g DEDICATÒRIA A PAU FRONTERA FEMENIA

147

148

149

150

g FALLERA MAJOR INFANTIL 2018: AMOR BONONAD FERRANDO

H

ola! Sóc Amor.

Amor Bononad Ferrando Fallera Major Infantil Falla Passeig 2018

Com a Fallera Major Infantil d'aquest any 2018 i amb companyia de Pau, el nostre president Infantil, m'agradaria que ens acompanyàreu tots els fallerets i falleretes als actes que es fan a la falla com són: les despertades, cercaviles, xocolatades, jocs, tallers infantils, etc.

De segur que serà un gran any i junts gaudirem de tota la festa fallera.

Des d'ací vos salude i espere que ens veiem prompte als actes que els encarregats preparen per als més menuts de la falla.

Vinga, animeu-vos i baixeu a gaudir del nostre voltant que és el Passeig.

Molts besets.

152

153

g DEDICATÒRIA A AMOR BONONAD FERRANDO

COMENCEM DE NOU

154

Juanba i Amor

COMENCEM DE NOU

L’

any passat ens va arribar inesperadament que fores Fallera Major Infantil de la falla, però en la vida hi ha oportunitats que no s'han de deixar. Vam decidir que ho fores perquè et feia molta il·lusió i era una gran oportunitat, ja que estaries amb els dos òscars (pare i fill) i la teua tia Estefania. La veritat és que ha sigut un gran any i hem gaudit al màxim de cada acte i cada moment.

Aquest any tens una nova oportunitat de ser Fallera Major Infantil del 2018 amb companyia del teu president Pau. Teniu els dos un nom cadascú molt bonic.

Amor i Pau. Quines paraules més boniques que simplement anomenant-les ho diuen tot, ja que tots desitgem aquestes dues coses a les nostres vides i, enguany al Passeig, estan.

També estaràs al costat del teu president major òscar amb el qual has tingut l'oportunitat de gaudir les falles passades i ara, de nou, estarà al teu costat per a ajudar-te en tot el que calga. Ángela també gaudirà amb tu cada acte i cadascun dels moments fallers que viureu juntes aquest 2018.

Des d'ací els teus pares desitgem que gaudisques moltíssim i estarem al teu costat per a tot el que et faça falta. Així que, com saps que sempre diu la mamà: «Els anys passen volant». Gaudeix del somni que se't torna a presentar com la primera vegada perquè després serà un record per sempre que mai oblidaràs.

Els teus estimats pares.

155

S’

ha encés la metxa del compte arrere per a tornar a gaudir d'un altre màgic any!

Ha sigut una agradable sorpresa per a la teua família, com no podia ser d'una altra manera, la notícia que enguany repeties com a Fallera Major Infantil de la teua falla.

Els qui et coneixem sabem que honraràs el càrrec durant tot el teu regnat. Els qui pel contrari encara no coneixen Amor, dir-vos que serà per damunt de tot la vostra amiga, la que riurà més fort i la que segurament més aguante en la voràgine de totes les activitats.

Fa uns dies rebérem una crida d'algú que et vol de veritat, i ens va demanar que t'escriguérem unes paraules.

Per descomptat que ens sentim orgullosos de poder fer-ho, i ací en aquest text veuràs el sentiment de tota la família, que estem segurs que comparteixen amb nosaltres la seguretat que lluiràs amb la mateixa il·lusió de sempre, la banda que embolica novament el teu muscle amb la teua simpatia i valentia.

Ames profundament la teua festa, aquesta, la teua festa fallera, la que portes en l'ànima.

Monument que admiraràs i lluiràs. Gaudeix de cada ninot i de l’explosió de colors.

Olor de la pólvora, soroll dels coets, so de la música, viu cada moment i grava-ho tot en la teua ment.

Riu, balla, canta, bota, contagia'ns la teua alegria que desitgem que revisques al màxim cada dia.

Estem segurs els qui et coneixem, que la Falla Passeig presumirà de Fallera Major Infantil un any més.

156

Yago & Emma

g DEDICATÒRIA A AMOR BONONAD FERRANDO

157

g MONUMENT GRAN 2018: UNA FAMÍLIA BEN RE(I)AL

MONUMENT GRAN FALLA PASSEIG 2018 Artista faller: Toni Pérez Lema:

Una família ben re(i)al?

... a m e t l e d t Parlan Diuen cròniques antigues que la família eren dos: pare i mare, mare i pare d'ahí no els treien, això era tot!

Hui estes coses ja són noves doncs la família són molts.

Pare i pare, “uelo” i “uela” mare i pare o mares dos.

Enguany parlem de famílies d'eixes amb molts components, “uelos”, néts, nebots o pares, trobarem al monument.

Ben cert és que tots no caben, el pressupost no és com abans però us hem representat els més típics i familiars.

Hi ha rics, també hi ha pobres, de capital i de poble, populars i compromesos i fins i tot, hi ha presos!

Volem criticar molts temes, però també som conscients que els verbs voler i poder no sempre són el mateix.

Estos ninots són d'època però transmeten present, en ells vorem que hi ha coses que no han canviat amb el temps.

No tot és immobilisme que amb els anys tots maurem, també trobem els avanços que molt lentament hem fet.

Amb tots vostés nostra falla.

Fins ací, la introducció.

Només una cosa volem, que admireu ninots i escenes que amb enginy i amb ironia tot seguit us presentem.

159

g MONUMENT GRAN 2018: UNA FAMÍLIA BEN RE(I)AL

VELLS

LA FAMÍLIA RE(I)AL La Falla Passeig de Tavernes enguany us vol presentar escenes del dia a dia d'una família ben re(i)al!

Més que reis, palaus i prínceps ens trobem gent amb diners, perquè hui els reis no porten corones però patrimoni en tenen molt més.

El rei ens dóna consells al seu discurs nadalenc, però segur que ell comprén que hi ha gent que treballa dia si dia també per guanyar un sou de traca amb què menjar tot un mes?

Moltes coses han canviat amb el nou rei en Felipe, això també és veritat.

Però no faltem a la paraula, quan diguem que l'antic príncep té una família reial que tampoc té massa a veure amb el que és una família que passa necessitats.

La reina tampoc ajuda a normalitzar l'ambient més que una dona moderna sembla que siga un florer.

160

BELLS RECORDS La dona no obri la boca, no treballa ni fa res, només la trauen en fotos donant diners a ONGés.

No és el paper que defensa la nostra Falla Passeig, volem una dona que siga com un home o com tres-cents!

Les dones de hui en dia són les reines que volem, les que són igual que els homes i no s'espanten davant res.

El rei i la reina d'Espanya si un exemple volen ser, que es fixen en estes coses i es comporten com un més!

Que renuncien als privilegis i deixen de malgastar els diners que els regalem per a viure com a sultans.

Estos vells a tots contaven que volien celebrar que han passat cinquanta anys des del dia que es van casar.

Han vingut ací al passeig com el dia del seu l'enllaç per rememorar aquella foto que es feren un mes de març.

La font coronava el passeig i això és el que estan buscant on han clavat tots els peixos?

Els dos s'estan preguntant.

Busquen, busquen i no troben res que no siga xiquets, tots corrents amunt i avall com si se’ls emportara el vent.

Només veuen un vaixell per poder-se fer la foto; serà que la sequedat eixa del canvi climàtic ha deixat la nau clavada en assecar l'aigua salada?

MONUMENT GRAN 2018: CRÍTICA

Pregunten i repregunten, buscant l'enyorada bassa, la gent s’els mira estranyats i els diuen que són molt vells que això ja és cosa del passat.

El passeig ara és dels nens!

El vaixell és el nou temple on es concentra la gent.

Baix els pares passen hores prenent-se el seu vermudet, i els xiquets pugen i baixen sense pensar en el temps.

Diuen que han vist un xiquet pujant per la part esquerra i en baixar per la part dreta, de gran que és este vaixell, portar mostatxo i barbeta i el "selectiu" quasi fet!

Els vells se’n van decebuts per no trobar la fonteta que no fa tant ocupava el centre del seu Passeig.

No patiu!, diu Marieta que els vallers no tiren res si voleu fer-se la foto com la que us féreu fa temps aneu a "l'entrà" del poble que allí està el que busqueu.

No hi ha peixos ni floretes però sí que trobareu de colors moltes llumetes.

Això sí, el passeig ja no el voreu!

La Font encara està al centre i també hi ha moviment però ja no és el mateix: es veu una gran redona per on passa molta gent això sí, tots van en cotxe, és trànsit normal i corrent.

LA NIT ÉS JOVE? No fa tant hi havia ambient en la capital vallera.

Fins i tot ens visitaven gent de pobles forasters.

No volen buscar-la fora, ni dependre de parents i així quan arribe l'hora de tornar cap al niuet no necessitaran cap roda i seran independents.

A Tavernes no hi ha festa d’eixa que es viu per la nit.

Només un parell de llocs i a les dos sents "bona nit!"

Si no fóra per les falles, seríem un poble adormit!

Quan sonen dos campanades el poble sembla un desert, com si hagueren tret el flit per a espantar els mosquits.

Els polítics no són joves i així és com ho han decidit.

Volen que a les dos tot s'acabe i a dormir al primer crit.

Hui els joves volen trobar només un poquet d'eixa festa, però saben que és somniar això a la Vall és una gesta!

Els xiquets són els pirates que tenen un gran vaixell.

Els més grans només demanen poder botar com aquells.

Polítics, feu-vos-ho mirar!

Penseu en la joventut que quan els toque votar us cobrareu el rebut.

La nit és el gran tresor que els adolescents reclamen, no volen estar de dol totes les nits dels dissabtes.

161

g MONUMENT GRAN 2018: UNA FAMÍLIA BEN RE(I)AL

La platja l'han convertit en un lloc sense esperit i quan arriba la nit millor anar cap al llit.

Al passeig no hi ha ni llum també han apagat la festa, i el pitjor d’este problema, que la solució ni s'espera.

Polítics mireu per ells i canvieu un poc el xip que Tavernes l'heu reduït a Festiverns i a Ibogues però la resta de l'any...

A jugar al parc de boles!

LA MODA JOVEniniL Els xiquets s'han fet majors i han triat el seu camí.

Ni estudien ni treballen que així és com millor es viu.

Només saben demanar i doblar el llom no volen han nascut per a gastar els pocs diners dels seus pares.

No sabem com s'ho apanyen per a tindre de tot, tres, que si mòbil, que si tablet, que si faig un viatget.

162

Tenen una bona vida i els culpables són els pares per no ensenyar als seus fills que la soca aguanta l'arbre però t'has d'alçar matí i tirar-li fem quan toque.

Així és com s'aconsegueix que l'arbre cresca i aguante per poder traure profit del fruit que vulga donar-te.

Els pares sols tenen temps de pencar perquè res falte.

No tenen forces ni ganes de convéncer el seu fill que això de passar-se el dia en pijama i en el llit no és la millor eixida per a ser gent de profit.

Enfadar-los tampoc volen ni tan sols que se senten mal.

Que el xiquet vol un cavall?

Doncs jo li compre un Mercedes que en té més d'un centenar!

Esta és la situació en què es troben alguns joves, que ni saben ni volen ni poden caminar en la direcció de buscar-se obligacions.

Hem d'ensenyar-los a vore que l'esforç és condició per tal d'evitar que es perda el futur d'una generació.

El govern que s'espavile i que no rescate tants bancs, que els “nini” també es mereixen un futur de color blanc.

Recordeu que si ells no poden començar a treballar la resta quan arribe el dia tampoc es podrà jubilar.

TRIPARTINT-HO TOT Esta escena que és tan simple on personatges hi ha tres amaga també una història que molts reconeixereu.

La dona sembla molt rica, ha guanyat molts dinerets gestionant molt bé el gènere que tenia als seus terrenys.

MONUMENT GRAN 2018: CRÍTICA

Té servents i té família, molts germans i nebodets, que la visiten quan veuen que els fa falta algun euret.

TRAMPES DE XIQUET

Amb això ella es conforma sap que l'amor no és sincer i tampoc té cap problema en compartir els seus béns.

La senyora està major i ja no sap distingir entre la gent que la cuida, i qui la vol per profit.

Els servents no veuen clar que els familiars s'aprofiten dels estalvis que la dona ha volgut amuntonar per al dia que li toque ser de la tercera edat.

És una escena senzilla, si voleu, la compliquem com han fet els catalans amb el tema independent.

Són molts anys al seu costat treballant i suportant els desaires dels nebots que han rebut més que donat i això no es pot perdonar.

Esta escena representa la situació catalana.

Catalunya és la senyora, la família el "Gobierno español".

Junqueras és la donzella i el majordom Puigdemont.

El majordom vol ser l'amo per poder dir-los a tots que ja està bé de mamar o assecaran el mugró!

Ja sabem com tot acaba.

La dona és vella i major, però arriba a la conclusió que molt a pesar de tot, la família, la cuidarà millor.

La donzella també opina que és l'hora de gestionar els diners que la senyora ha estalviat estos anys.

La donzella com sabeu està entre reixes (de moment) i el majordom volador... viatjant arreu del món.

Des d'Amèrica ens arriba un xiquet molt juganer, s'ha criat en l'abundància des que és molt menudet.

Ha tingut molts privilegis luxes reservats a pocs nens.

Només veient-li la cara coronant el monument sabem que res bo prepara este petit dimoniet.

Fa el que vol, ningú l'espanta creu que té superpoders sembra el mal i tot ho malva la gent per a ell són joguets.

No vos sona esta careta de xiquet malvat i dolent?

Poseu-li tres pèls de vaca més supèrbia i més diners.

Una dóna de nom Melània i un títol de president.

Així és, no us ho penseu, Donald Trump és el xiquet.

De major ja sap què ser.

Serà ric, serà el que vulga i el tractaran com un Déu.

163

g MONUMENT GRAN 2018: UNA FAMÍLIA BEN RE(I)AL

Allí els gossos s'entrenen, tenen el gimnàs pagat, mentre el color esperança brilla per la seua absència.

El jardiner no té feina però sembla il·lusionat en veure les noves voreres que a alguns carrers han posat.

Ell viurà un conte de fades i la resta el patirem. És el pitjor personatge per a ser un dirigent.

Cobdiciós i autoritari, carismàtic també ho és.

Tant malvat com racista misogin com el qui més.

El xiquet del monument s'imagina el seu futur mirant un moment cap a baix ahí està ell ben plantat amb una dona elegant.

Semblen els reis del planeta encara que la gent els veja com estos ninots de la falla: els del bufó i la dama.

Ningú amb un poc de seny perdrà un minut en cap d’ells, són l’exemple que els diners no et fan ser intel·ligent.

164

PARCS I JARDINS

Allí cabran mil palmeres igual busquen personal per plantar fins als sequers un enorme palmeral.

Ací tenim un jardiner buscant feina per a fer, ja que en el terme valler sols són verds els tarongers.

Qui no vol no es consola i ja hi ha d'espavilats que han vist en eixes obres la seua oportunitat.

Busca gespa per a cuidar de la que creix natural que no s'hagen carregat els polítics governants.

Alguns han posat parades llogant bicicletes i patins, així quan la gent les creue tinga opcions per no patir.

A Tavernes no hi ha verd ni tan sols a les rodones, l’han posat artificial que així llueixen més mones.

Estes voreres són exemples de com es gasten ací els diners de tots nosaltres en allò que no és precís.

Als sequers hi havia trossos on estirar-se i menjar, ara només queden gossos, són un “pipican” gegant.

Hi ha carrers que les cabres els eviten quan pasturen però eixos mai no els asfalten perquè vots d’ahí no en trauen.

MONUMENT GRAN 2018: CRÍTICA

Polítics penseu en tots, i on pugueu planteu llavor perquè comencen a eixir brosses verdes i algun brot

Tots fan un pas enrere, fins i tot els professors que han de parlar tres llengües per donar-nos la lliçó.

El jardiner vol més feina.

Els gossos tenen de tot.

Arregleu el necessari i acontenteu a tothom.

Els mestres ja no són mestres, són alumnes del B 2.

Han de parlar anglés, és la seua obligació.

RETORN AL PASSAT

La crisi ens ha tornat bojos en temes d'educació.

Ara acabes la carrera i sols has perdut quatre anys, si no fas sis màsters o dotze no vals ni per a fregar!

Amb esta crisi tan llarga pareix que anem al revés.

Els “uelos” ens fan de pares acollint els seus descendents, que s'han quedat sense cases, sense feina ni diners.

Els “uelos” són el sustent dels fills i també dels néts.

Ells paguen de nou el menjar però amb diners de jubilat.

Montoro damunt els “apreta” i això ho nota la “pagueta”.

A estudiar diuen els polítics!

Com si ells ho saberen tot, no saben ni dir cup of coffee ni sumar una i una, dos.

FINS ACÍ BEN REAL A IC ÍT R C A UN Esperem que hagen gaudit d'estes rimes imperfectes.

Si almenys hem aconseguit provocar unes rialles, ens donem per satisfets desitjant-los Bones Falles!

David Palomares Chofre Celia Martí Ferrando Clara Grau Escrivà Il·lustracions: Sergi Ferrando Altur

Redéu quin panorama ens pinten!

Els colzes ens els farem pols com este ninot de la falla que sembla molt estudiós.

Els més majors fan de pares, i els pares fan d'estudiant.

El paper que li pertoca fer al xiquet en realitat.

165

g MONUMENT INFANTIL 2018: T’IMAGINES

MONUMENT INFANTIL FALLA PASSEIG 2018 Artista faller: Juan Carlos Lema:

T’imagines

Quanta imaginació!

T ’imagines?

Una xiqueta il·lusionada ha trobat una paleta, i imaginant dracs i sirenes es manté ben distreta.

Imaginant, imaginant, li brollen dels cabells roques, camins i arbres i un impressionant castell.

En la part alta del castell es troba un príncep atrapat i la princesa al rescat, sense por puja a per ell.

La imaginació és un talent, els nens ho saben bé, un món sensacional ideen amb el poder de la ment.

S'ha posat un capell com els dels vells pintors, ha agafat un pinzell i ha escollit bonics colors.

Imaginar és viatjar i de tot pot passar, en un increïble i màgic lloc, on regna el color i el foc.

Sobre el llenç combina les diferents tonalitats i aspiren a fer-se realitat els dibuixos que imagina.

Fer volar la imaginació en un món de fantasia amb bona dosi d'il·lusió i que mai falte l’alegria.

Les sirenes que ha pintat pareix que cobren vida, cap a Tavernes van nadant amb el seu cant ple d’alegria.

... baix del castell es troba una bonica ciutat?

Tots ací tenen cabuda, viuen en germandat.

La realitat desapareix, tot és comboi i festa.

Benvinguts a la Falla Passeig, ací teniu la nostra falleta!

El cel està il·luminat, que fan els peixos volant?

Semblen divertir-se ahí dalt, al so de les sirenes ballant.

Serà possible que també hi haja un gos i un dinosaure i una llàntia màgica amagada entre els arbres?

En vore-la fent escalada i tan decidida a la princesa el drac no ho pensa dos voltes i d'ella fuig de pressa.

T'imagines que…

167

g MONUMENT INFANTIL 2018: T’IMAGINES?

En fregar la llàntia apareix un gegant geni, que fent graciosa reverència mostra tindre un gran enginy.

Amb leggins blaus i capa roja ha entrat a l'habitació, fent comboi crida i bota sembla un superheroi!

Tres desitjos podem demanar i en veu alta els hem de dir per poder-los compartir amb amics i familiars.

M’agafa de les mans i per la finestra volem.

Com si fórem Superman, a qui ho necessita ajudem.

Jo voldria una màquina per viatjar en el temps i acompanyar al dinosaure a l’època d’on prové.

També n'estic orgullosa de la meua bonica iaia. És una dona meravellosa, a valenta ningú la guanya.

Un amic ens demanarà la màquina per a investigar i cap al futur se n'anirà surant per l’espai sideral.

Resulta que cada dia fa uns bons estiraments.

Fa ioga, fa Pilates i tres hores d'entrenament!

Allà on va pot descobrir una màquina de fer bitllets, per poder comprar llepolies i repartir-les a tots els xiquets.

Jo em sent molt segura quan ella m'acompanya, perquè la iaia sempre guanya al més forçut canalla.

No t’ho imaginaràs!

Ja sé que sona estrany i sé que no em creuràs, però al meu iaio li he vist fer coses espectaculars.

168

És una gran atleta, en arts marcials és experta.

La volta a peu de la platja sempre la guanya ella!

Imaginem junts Pau imagina ser futbolista, i jugar en primera divisió.

Mentre espera veure al Tavernes en primera posició.

Amor vol arribar a fer dos metres com Gasol, ser tan alta com la lluna i poder tocar el Sol. Els fallers de la comissió imaginarem que som oronetes que acompanyem a les falleres piulejant amb diversió.

Al so de la música escoltarem “es-pa-iet” tot el dia i no la deixarem de ballar ni de taral·lejar la melodia.

I l’endemà del 19 ens despertarem i les falles no hauran acabat no caldrà que ens ho imaginem… doncs les falles són tot l’any!

Bones falles vos desitgem i que siguem molt feliços tots.

Que el bon temps ens acompanye i que gaudim a muntó!

L’equip del llibret

g CONTE: IMAGINEM UN MÓN DE COLORS

´ En el món dels colors cada un té la seua forma de ser.

Està el verd, el color de l'esperança. Quan en el món dels colors les coses es posen malament, però que molt malament, sempre arriba el verd i els diu als altres: - No m´he perdut, ací estic! Si no perdem l’esperança, sempre podem canviar les coses.

I a la resta dels colors els entren novament les ganes de lluitar per a millorar el món. I el verd és així de divertit perquè viu en l'herba, en els mocs dels xiquets i en les crestes dels punkis!

Al groc li encanta alimentar als altres. Viu en el blat i en la dacsa i en el rovell de l'ou. I és qui li dóna força al sol!

El color taronja és un color que dóna calor.

Quan la resta de colors tenen fred, van on el taronja i tornen a estar calentets. Ací a Tavernes, rodejats de tants i tan bells tarongers, hi ha molt color taronja per això quasi mai fa fred.

El marró ho passava fatal perquè sempre que ocorria alguna cosa roïna en el món dels colors tot el món deia: - Quin marró!

I el marró estava tan fart de menjar-se marrons que se'n va anar a viure al bosc, al tronc dels arbres. Ara, quan els colors tenen algun problema van amb el marró i es tranquil·litzen.

169

g CONTE: IMAGINEM UN MÓN DE COLORS

El roig, és el color que dóna vida, perquè corre per la nostra sang, habita en el nostre cor i és el color de l'amor!

negre, que sempre anaven junts, apegats cul amb cul, es dedicaven a enganyar als altres. “Que ve el blanc! Que ve el blanc!”, deien. Però el blanc es donava la volta i... era el negre a qui veien! o al revés.

Però la veritat és que el blanc i el negre no enganyaven a ningú, anaven sempre junts perquè sabien que totes les El blanc i el

coses males tenen sempre el seu costat bo. Igual que l'ombra i la llum.

I quedaven dos colors: el rosa i el blau, que eren dos colors molt afectuosos, generosos, forts i valents. Però al rosa li havien prohibit pensar i decidir, i al blau li havien prohibit plorar i tindre por.

Per si fóra poc, al rosa li havien dit: “Tu només jugaràs amb nines”. I al blau li havien dit: “Tu només jugaràs amb la pilota”. I resulta que al blau també li encantaven les nines i el rosa s’ho passava genial amb la pilota.

De manera que van aprendre a amagar-se, a canviar-se els jocs i a jugar junts, a poder plorar i a sentir la por, a poder pensar.

Però de vegades arribaven els incolors (aquells que no tenien color i estaven apagats) i es dedicaven a molestar i emprenyar el rosa i el blau: - Tu, blau, no jugues més amb nines! Deixa de plorar! I tu, rosa, deixa ja el futbol i deixa de pensar! Vés-te’n a casa a netejar!

El rosa i el blau vivien atemorits per culpa dels incolors, cansats de no poder ser com els agradava ser i farts que els tractaren malament. Així que un dia van decidir escapar-se. Al blau li va entrar molta por: - Ens pillaran, ens pillaran!

Però el rosa li va dir: - No et preocupes, he tingut una idea genial: ens mesclarem! Si ens mesclem, eixirà un nou color i mai ens trobaran.

I va ser així com va sorgir el lila! Per això el color lila és un color molt afectuós i molt generós, a què li encanta cuidar als altres, molt intel·ligent i molt valent, que quan té por plora i se li passa, i a més juga al futbol, a les nines i a tot el que li dóna la gana. És per això que el lila viu en totes les persones que trien, lliurement, viure amb tots els colors i les seues infinites tonalitats.

Conte original “Los colores” de Nunila López de llicència lliure. Traduït i adaptat per a aquest llibret.

170

Quants desitjos podem demanar al geni de la llàntia? c Tots els que vulguem. c Sols un desig. c Tres en total.

Què trobarà el nostre amic en viatjar al futur? c Una màquina de fer diners. c Un llibre de matemàtiques. c Un tiranosaure REX. A quin superheroi se sembla el iaio? c A Batman. c A Superman. c A Jayce de la Patrulla Canina.

Ens ajudes a acabar la crítica?

Quant saps de la crítica infantil?

g ACTIVITATS INFANTILS: JUGANT A APRENDRE

Imagina que una _____ comença a fer-se més gran, i que et supera en altura com si es tractara d'un_____.

Imaginem un món de ______ on tots som ben diferents però on regna l’harmonia i l’amor i on tots ens ________.

I ja que la crítica ajudem a _____ També ens ho volem cobrar i li suggerim al president que ens convide a un_______.

colors nina fer gegant respectem dinar

Imagina el que vulgues ser!

Ell vol ser ______. - Ella vol ser metgessa.

Ella serà _______. - Ell serà bomber.

Ell estudiarà per a cuiner - Ella estudiarà per a ________.

Ella imagina que és infermera - Ell imagina que és ________ .

Ella arribarà a ser _____. - Ell arribarà a ser jutge.

Ell vol ser ______. - Ella vol ser mestra.

Ella serà una gran advocada - Ell serà un gran _______ .

Ell treballarà de carter - Ella treballarà de ________.

cartera cuinera metge jutgessa bombera infermera advocat mestre

Et proposem un repte: quants versets de la crítica eres capaç de memoritzar?

171

Un passeig pel 2017 Despertades, cercaviles, presentacions, cavalcada del ninot, premis, xocolatades, albades, concurs d’arròs al forn, la plantà, les nits del Passeig, l’ofrena, les albades, Sant Josep, la nit de la cremà...

2017, un any per al record.

173

2017

174

2017

175

2017

176

2017

177

2017

178

2017

179

2017

180

2017

181

g ACOMIADAMENT DE L’ANY FALLER 2017

D

esprés de 20 anys sense viure les Falles aplegà el 2017 que em va capgirar la meua vida. La meua bessona seria la màxima representant de la seua falla. Al principi no entenia per què tanta emoció al seu rostre, però, des del primer minut vaig començar a viure la festa fallera com ella i em vaig adonar de la repercussió que tot allò comportava.

En acabar l'acte d'exaltació recorde que va ser un no parar d'emocions, sentiments retrobats, família, amics i el descobriment d'unes festes espectaculars en tots els sentits.

Les falles del 2017 han marcat un abans i un després en la meua vida, a més a més, al costat d'Amor, òscar Jr. i òscar han sigut, sense dubte, les millors viscudes, ja que han demostrat el que és una família fallera; tots junts han gaudit i m'han fet partícip de la seua il·lusió. He pogut vore com els màxims representants s'emocionaven, ploraven, reien, cantaven i ballaven, quatre dies intensos, plens d'esdeveniments i sobretot plens de felicitat.

No vaig dubtar en apuntar-me a tot i viure aquells moments amb ells i els done les gràcies per deixar-me compartir amb tots una experiència única: dinars, sopars, despertades i com no revetlles. Tampoc puc oblidar el fantàstic moment de la "La bicicleta" com una fallera més vaig participar en el seu show, em van obrir sa casa com si fóra també meua i també m'obriren els seus cors i amistats. En definitiva, he conegut persones autèntiques. No em podré oblidar de la nit del 18 de març...

Quina gran nit! Com diu la cançó d'Adamo: Mi gran noche... una gran nit envoltada de tota la gran família del Passeig.

L'endemà aplegà i amb ell i de nou altra vegada sentiments retrobats; la tristor de vore com el regnat se'ls acabava, l'alegria del record immortalitzat en les fotografies al voltant dels seus monuments, els últims instants abans que les espurnes donaren peu a la cremà, l'olor de pólvora, la bellesa dels monuments, el foc i les últimes flames.

Un cúmul de sensacions que he d'agrair a una falla que no ha deixat de treballar ni un sol instant en qualsevol lloc que participava, una cadena humana impressionant, ja que les falles no sols van ser eixos quatre dies sinó tot un any.

Moltíssimes gràcies pel 2017 182

183

2018

185

2018

186

2018

187

2018

188

2018

189

2018

190

Nous fallerets i falleretes 2018

1. Elba Antón Llinares 2. Ariel Palomares Tello 3. Triana Ibáñez Muñoz 4. Anna Antón Llinares 5. Sofia Díaz Brines 6. Ana Armengol Martí 7. Martín Domínguez Pérez

1

2

3

4

5

6

7 191

ense altre objectiu que voler incentivar la creació literària en la nostra llengua, la Falla Passeig creava enguany el Premi Passeig, un concurs literari que busca promoure l'ús de l'expressió escrita en valencià.

S

Per a majors de 16 anys, sense requisit de procedència, ni de temàtica, ni limitat al món faller, aquest premi es declara com un premi obert a tot aquell que vulga participar. Única condició: en valencià.

Estem molt contents de la bona acollida que ha tingut i volem destacar la qualitat de les obres presentades. Aquest concurs naix per a quedar-se. Volem que aquesta siga la primera de moltes edicions i li desitgem una llarga vida.

Moltíssimes gràcies a tots els participants i enhorabona als guanyadors!

I edició Premi Passeig PRIMER PREMI Avança la foscor Josep Vicent Benavent Sant Cornelio, Molina (Tavernes de la Valldigna) PRIMER ACCÈSSIT L'aventura de la fallereta Violant Juan Antonio Román Muñoz (Cullera) SEGON ACCÈSSIT Si pogués veure la mar Mariam Talens Artigues (Tavernes de la Valldigna)

194

I edició Premi Passeig

Primer premi Títol: Avança la foscor Autor: Josep Vicent Benavent Sant Cornelio (Molina)

Camina la boira, camina...

Portant la seua feridora rosada, a poc a poc s’esmuny, s’enlaira amb els cops del sol a trenc d’albada. xop, mullat, calat fins als ossos.

Em veig fosc, amb aire titil·lant pensatiu, trist del pont a la vora.

Com un descosit plorant.

Camina la boira, camina...

Acaronant dolçament els meus cabells a poc a poc fuig, amb una rialla burleta, com el meu amor vell.

Fred!

Comence a tindre fred.

Por! Que m’embarga el més xicotet indret.

El teu sabor rememora la memòria, és fet de milions de vides d’il·lusions, somnis caiguts en la cabòria que sols s’encendrien amb el teu bes,

ara obscur, perdut en la foscor.

Astres, ànimes, Déus.

I ara eres tu la que no em crides.

Llavors seré un instant amarg en la teua amargor.

Suau, tremolós, el teu alé recorria el meu cos Suau, dolç, com un parany.

Sec, com llàgrimes de tardor... fuig dolorós, deixant-me com un esborrany Tan cansat que no puc dormir; tant per dir, que no puc parlar.

S’estripa l’albada i, amb ella, ella.

S’esquinça la vesprada i, amb ella, jo.

M’agradaria, un cop més, besar els teus llavis, paladejar per última vegada el seu sabor acaronar tendrament els teus pits endurits a la foscor.

Conrear la teua terra privada, estimar-te de debò i com una vertadera fada extraure el nostre amor.

195

Primer premi Títol: Avança la foscor Autor: Josep Vicent Benavent Sant Cornelio (Molina)

Deixa’m abraçar-te, albirar la teua fugaç figura, deixa’m somniar-te, no em prives de la “cordura”.

El cor em supura llàgrimes, Enyor, dolor, melangia, plors d’embruixades ànimes udols de ràbia d’intensa malícia.

Aquella muller endolada, maleïda amb la seua falç de mort sobtada al nostre amor ha guanyat la partida, la nostra història ha deixat copsada.

Cada cop que veig una flor trencada per la brisa, el plor silenciós de la seua corol·la, les paraules ennuegades per térbola mirada trista lliscant, eixires de la meua vida. Sola.

Però el teu somriure encara trenca la fèrria muralla, els teus ulls encara envaeixen la meua ment, el teu record m’esgarra com oxidada navalla encara t’estime. Tan clar, tan breu, tan cert.

Ara ja la foscor no envaeix els carrers, ara ja la penombra no em porta l’udol del mar, ara el vent gronxa els meus pensaments, la mort ja pot vindre’m a buscar.

Aquell mur infranquejable Que Hades ha intentat aixecar, Que es pensava que no es podria escalar, Un cop convertit en llavor salvatge, Junts l’anem a trencar.

196

I edició Premi Passeig

Primer accèssit Títol: L’aventura de la fallereta Violant Autor: Juan Antonio Román Muñoz

E

n un poblet de València, vivia una xiqueta anomenada Violant. Era fallera des del naixement i tots els anys, a mesura que s’arrimaven falles, sentia papallones a l’estómac. La fallereta es disposava a traure el vestit de l’armari i ficar-lo al vestidor, quan de sobte, un vendaval com mai s’havia vist al poble, va entrar per la finestra i desestabilitzant-la, tota la roba li va enlairar. A la menuda fallera el cor se li n’eixia del pit, quasi es va desmaiar. Era un malson fet realitat! Acabava de perdre el seu vestit de fallera! Intentant controlar les seues emocions, per si de cas, va eixir al carrer per comprovar si les peces del seu vestit havien aterrat prop de casa, però no hi havia ni rastre. En eixe precís instant, s’agenollà en terra i va maleir la seua sort. Però no pensava quedar-se de braços caiguts, havia decidit recuperar el seu vestit, costés el que costés. Es va aixecar i va decidir seguir la direcció del vent, tal volta la guiaria fins al seu vestit. I així comença l’aventura de la nostra Violant.

El vent la va encaminar cap al polígon. Allí, es va endinsar a la nau de Carme, l’artista encarregada de fer el seu monument faller. La gran nau estava pràcticament buida. Carme tenia la pell pàl·lida, la cara plena de pigues i uns preciosos ulls blaus cel. A més, d’un meravellós cabell rogenc i rull. En eixe moment, es trobava rematant un ninot, quan es va veure sorpresa per la fallereta. Violant li havia donat un esglai de por! Carme li preguntà que feia allí.

- El vent m’ha portat, guiant-me en la recerca del meu vestit de fallera, que aquest matí m’ha enlairat. Per casualitat, no te l’hauràs trobat?.- Va contestar Violant.

- Què estranya eres i la història em pareix impressionant, però el teu vestit no he vist, ni sé on es pot trobar.- Va replicar Carme.

En aquell precís instant, va passar per davant d’elles Heleneta, la lloro sorda de Carme, carregada amb tela. L’animal havia sigut instruït en la llengua de signes. L’artista li va preguntar per la procedència d’aquella tela i si podia tornar-la. La lloro va signar tres paraules: “No”, “niu” i “embarbussament”. Carme, que havia entés perfectament el missatge, es va dirigir a Violant, i li va dir: – Diu que forma part del seu niu. Si les peces de roba vols recuperar, aquesta missió has de fer: Un embarbussament has de recitar i per al niu portar-li paper.

197

Primer accèssit Títol: L’aventura de la fallereta Violant Autor: Juan Antonio Román Muñoz Així que, Violant va acceptar i va dir el següent embarbussament: “Plou poc, però per a lo poc que plou, plou prou”. La lloro es va quedar complaguda i sense badar boca li va portar la tela. La fallereta es va acomiadar i d’aquesta manera ja havia recuperat la lligacama, les calces i el davantal al taller i el seu objectiu tenia més propet.

Prop del taller, es trobava l’esplanada on se celebraven les mascletades i cap allí es va enfilar. La senyora pirotècnica era Minerva, una dona emprenedora que sempre havia somniat tindre una empresa pirotècnica i amb molt d’esforç ho havia aconseguit. Violant es va presentar i li va preguntar pel seu vestit.

- Hola! Jo sóc Minerva, unes quantes peces embolicades a la traca, m’he trobat. Supose que seran les teues.

Però, per poder-les recuperar, amb la composició de la mascletada m’has d’ajudar. Segueix les meues indicacions i a les teues mans tornaran.- Li va respondre la pirotècnica.

Violant va acceptar el repte, i Minerva va començar a guiar-la així: - Respira fondo i nota com s’endinsa i se n’ix l’aire del teu cos… Ara visualitza’t com a coet. Estàs formada per pólvora. Nota com la resta de coets exploten al teu voltant.

La fallereta va tancar els ulls i es va relaxar. A poc a poc, començà a escoltar i olorar la pólvora, els coets esclataven lluny, però a cada tret més i més a prop, fins que el ritme la va sacsejar i va començar a reproduir-lo amb les mans. D’aquesta manera, va compondre una magnífica mascletada, fins que Minerva la va despertar d’aquell estat.

- Tens ànima de pirotècnica! Ací tens la teua roba i una caixa de coets de regal. Pots reprendre el teu camí i sort en la teua recerca.- Es va acomiadar Minerva.

I Violant ja havia recuperat la lligacama, les calces i el davantal al taller; i la camisa, el mocador de pit i les sinagües a la mascletada i el seu objectiu el tenia més propet.

De camí a casa, va veure la porta del seu casal oberta. Era un baix on es respirava l’ambient faller el tres-cents seixanta-cinc dies de l’any. Estava decorat amb banderoles i masclets de colors que havien fet els infantils. Violant va pegar una ullada i va veure a Martí, el “casaler”. En veure-la, li va preguntar si volia trencar un perol per tal de comprovar la resistència de la ceràmica. Violant no va dubtar a acceptar. S’ho estava passant d’allò més bé amb aquella tasca quan es va adonar que se li feia tard. Havia de seguir amb la missió, i sense rumb va eixir al carrer a veure per on podia continuar.

En eixes es trobava, quan va passar pel costat d’un home calb, amb panxeta cervesera i les celles engronsades.

Era Nelo, l’indumentarista. No li agradaven les danses però cap allí que anava. bàsicament, anava a criticar les vestimentes. Violant, li va preguntar si havia vist el seu vestit. Nelo, horroritzat per l’estilisme de la fallereta va decidir fer-li una jugada i li va dir que es trobava al parc. Així aprendria a respectar la indumentària tradicional- va pensar. I cap allí es va dirigir Violant.

198

Primer accèssit Títol: L’aventura de la fallereta Violant Autor: Juan Antonio Román Muñoz De camí al parc, es va trobar enfront de les “dansaes”. Ella sempre havia volgut ballar, però tenia un problema a l’hora de seguir el ritme de la música, quan ballava pareixia un ànec marejat! Es quedà a gaudir de l’espectacle mentre anava enfosquint el dia i de sobte va percebre que havia tornat a distraure’s.

Finalment, hi va aplegar. El parc era una enorme esplanada plena de gespa, flors i grans pins que donaven ombra per tot arreu. Violant el va escorcollar i no va trobar res del seu vestit. Maleït calb, m’ha enganyat!- va pensar. Ja que estava allí, va decidir seure en un banc per a descansar. De sobte, un estrany animal aparegué voletejant. Tenia fixació en la farola propera al banc i no parava de fer piruetes al seu voltant. En veure’l, la fallereta va exclamar, sense esperar contestació: - Déu meu! Quina bestiola més lletja! Quin esglai m’ha donat!

Però una veu potent i estrident va eixir d’aquell animal dirigint-se a ella: - Disculpe’m, jove dama, el meu goig de contemplar-la vostra mercé acaba de trencar. Estic amb un gran disgust.

Jo venia a dir-li un particular de gran interés, però vist l’insult proferit partisc de pressa a cova meua.

- No fotes! Si saps parlar! Quina cosa més curiosa! - Va pensar la fallereta.

Quan va alçar el cap per veure com s’allunyava aquell animal xerraire, s’adonà que algunes peces del vestit es trobaven a sobre la farola. Així que va cridar al rat penat: - Disculpe rat penat! Pot tornar? Em diuen Violant i necessite la seua ajuda. Podria fer-me el favor de tornar i abaixar la roba de la farola? Ah! I perdone, no volia ofendre’l. Ha sigut l’esglai!

El rat penat va tornar i li va dir: - Mon nom és Diafebus, marqués de la cova de l’aigua, descendent directe del gran rat penat que infongué valor al nostre senyor en Jaume I per conquerir València. Immortalitzat, per a major glòria de la nostra estirp, a l’escut del cap i casal. Quina classe de cavaller seria si faig oïdes sordes a una donzella apurada? Estic al seu servici.

Però com a prova de la nostra nova amistat, voldria escoltar de la seua veu aquella bella cançó que diu: “xiqueta meua, que del carrer eres l’ama...”. Tot seguit, jo acompliré la missió que vostra mercé m’ha demanat.

De seguida, la fallereta va reprendre la cançó allà on l’animal ho havia deixat. I Diafebus va complir la seua paraula. Violant es va acomiadar i va continuar el seu camí. I d’aquesta manera, la fallereta ja havia recuperat la lligacama, les calces i el davantal al taller; la camisa, el mocador de pit i les sinagües a la mascletada; al parc el “cancan” i el cosset i el seu objectiu el tenia més propet.

Havia enfosquit ràpidament, la xiqueta anava cap a la nit del foc, quan va notar una olor que li cridava l’atenció.

Com un gos rastrejador, va seguir l’aroma fins a una caseta on venien xocolate amb bunyols. Qui podia resistir-se a aquella delícia? Es va comprar un got i estava abstreta assaborint-lo quan una senyora d’uns vuitanta i molts 199

Primer accèssit Títol: L’aventura de la fallereta Violant Autor: Juan Antonio Román Muñoz anys, inesperadament la reconegué. Era sa tia Constança, l’orfebre. La primera dona en la professió i amb unes mans exquisides per a la faena. Ara, la pobra vella estava quasi completament cega. Violant li va preguntar pel seu vestit. Sa tia li digué, que una estona abans, Roger en portava un igual al seu i anava en direcció a les albades.

Així, la fallereta es begué tot el got d’un glop, canvià de direcció i es dirigí cap allí.

A meitat camí, va recordar la caixa de coets que li havia donat Minerva, i va decidir fer soroll una estoneta. S’havia tornat a distraure! Però va recordar la missió: devia trobar en Roger. Quan va arribar a la falla, ja estaven cantant les albades. Què bonic és que t’improvisen uns versos en valencià al so del tabal i la dolçaina!-va pensar. Roger, el florista, casualment va passar pel seu costat i el va fer parar. Violant, de seguida, li va preguntar pel seu vestit. Roger li va dir que l’únic que havia carregat feia una estona era un munt de rams de flors que ja tenia preparats. La xiqueta es va disculpar, aquella vella cegueta s’havia confós! I va intentar prosseguir, frustrada, la seua recerca.

Però, el dia havia acabat i no havia complit el seu objectiu. Desolada, Violant va anar a seure al peu de la falla i es ficà a plorar desconsoladament. El monument estava quasi acabat, quan la fallereta va alçar els seus ulls plorosos de terra, es va quedar meravellada per la perfecció de la falla. De sobte, va escoltar una veu exclamant: Estic viu!!!- Amb la màgia de la nit de la plantà, un ninot de la falla havia cobrat vida! Estava conformat per un endevinador amb la barba perfilada i els cabells rogencs. Vestia una túnica ocre i tenia el cap cobert amb un mocador blau clar. En la mà esquerra portava una bola de cristall i la mà dreta la tenia alçada en posició de fer un conjur. De sobte, el ninot s’adonà de la xiqueta que plorava a la seua vora: - Eh tu! Tsss, la plorona! Pots fer-me un poc de cas? Resulta que açò de cremar-me el dia de Sant Josep, com a que no ho tinc clar. Tu ja has votat per al ninot indultat? Perquè si justa vols ser…”Vota l’endevinador. Ninot modern i afalagador; deixa de votar figures tendres. Digues no a la coentor”.- La va cridar.

La fallereta li respongué que tenia els seus propis problemes, que la deixara en pau.

- Deixa’m que ho endevine. T’ha deixat el nuvi? A què és això? Tranquil·la altre vindrà. Jo en canvi, si em socarre...

Vinga bonica, vés a votar, no vull acabar sent cendra… Per aquest motiu: “Vota l’endevinador. Ninot modern i afalagador; deixa de votar figures tendres. Digues no a la coentor”.- Va insistir el ninot.

Violant, va negar que es tractés d’això i va insistir que no volia parlar.

- Tots cometem errors! No solc fallar dues vegades seguides.

L’endevinador va fer un conjur i dins de la bola va sortir la imatge d’unes peces del vestit de fallera.

- El teu problema és que has perdut el vestit de fallera. Ara mateixa estic veient un fabulós gipó roig granat i una falda de color verd fosc. Tots dos es troben a casa teua, precisament al sofà, quan se t’han envolat no han eixit d’allí.- Va presagiar el ninot.

200

Primer accèssit Títol: L’aventura de la fallereta Violant Autor: Juan Antonio Román Muñoz - Has encertat! Gràcies endevinador! Després d’aquesta demostració, per descomptat, anirem els meus coneguts i jo a votar pel teu indult.-I li va pegar una forta abraçada.

- Oh, m’estic tornant a encartonar! Oh vida cruel, per què em fas açò? Noooo! Recorda: “Vota l’endevinador...”

I mentre repetia el seu eslògan, es va quedar petrificat en la postura que Carme l’havia esculpit.

- Tranquil amic meu, aconseguiré els vots per al teu indult i aniré al museu a visitar-te. Mai oblidaré el que has fet per mi.- Es va acomiadar la fallereta.

De seguida, va tornar a casa, repetint una vegada i un altra l’eslògan del ninot. Allí ho va retrobar tal com havia presagiat el ninot. I així la fallereta ja havia recuperat la lligacama, les calces i el davantal al taller; la camisa, el mocador de pit i les sinagües a la mascletada; gràcies al rat penat, el “cancan” i el cosset; el gipó i la falda a sa casa al sofà; i el seu objectiu el tenia més propet.

Es va gitar a dormir amb sentiments contradictoris. Per una banda, contenta pel que havia recuperat. Però, per l’altra, decebuda pel seu fracàs. Quan va sonar el despertador, Violant s’alçà del llit com un llampec, es va vestir i es va encaminar cap a la falla. En arribar al casal, va arreplegar la seua caixa de trons de bac i va començar a despertar al veïnat. En eixes estava, quan el vent va portar fins als seus peus la seua mantellina perduda. Violant, es va ficar més contenta que unes pasqües i va gaudir més que mai de la despertà. I d’aquesta manera la fallereta ja havia recuperat la lligacama, les calces i el davantal al taller; la camisa, el mocador de pit i les sinagües a la mascletada; al parc el “cancan” i el cosset; el gipó i la falda a sa casa al sofà; Per últim, la mantellina tirant coets, i el seu objectiu ja estava complet.

Tornà a casa desvanida, ho tenia tot! Podria lluir el seu vestit “meló d’Alger” com ella carinyosament l’anomenava. Son pare, la va ajudar a vestir-se. I finalment, Violant va tornar al carrer vestida de fallera i va gaudir de les falles com els anys anteriors.

“I aquesta és la història de la fallereta Violant, a qui el vestit se li’n va anar volant. Podria haver-se penedit o quedar-se en casa paralitzà, Però buscà alternatives i va decidir lluitar. Es ficà mans a l’obra, l’objectiu tenia clar. I a l’inici del següent dia, tot el seu vestit havia recuperat. Fi... o no? Mai se sap, amb la fallereta Violant.”

201

I edició Premi Passeig

Segon accèssit Títol: Si pogués veure la mar Autora: Mariam Talens Artigues

H

e tornat a sentir eixa veu. Després de prendre esment en la seua melòdica i relaxada entonació, he arribat a la conclusió que es tracta de la mateixa veu llunyana i distorsionada que porte escoltant des de fa temps. No sé si són dies, setmanes o mesos els que estic ací tancada, presonera en aquesta habitació obscura i silenciosa de la qual veig impossible escapar.

Shhhhh! Faig atenció i la torne a escoltar. Sembla que cada vegada es torna més clara, més intel·ligible i, a poc a poc, sóc capaç de desxifrar, fins i tot, alguna paraula. "Dimarts", crec que ha dit. Després d'un temps he comprovat que cada vegada que es pronuncia aquesta paraula m'envolta a la nit un rebombori de veus, totes elles desconegudes per a mi. Es reuneixen en un casal d'una associació cultural on tracten temes fallers.

Sembla que el punt principal d'avui és una presentació fallera que tindrà lloc al mes de gener a la Casa de la Cultura, així que es detenen en un llistat de tots els aspectes que caldrà tenir en compte per a aquest dia. De sobte, es forma un gran renou quan un d'ells s'adreça a la resta mostrant-los un esborrany del decorat i, com que no puc veure'l, pose atenció a la detallada descripció que hi fa.

Conta com una mar serena i cristal·lina anomenada Mediterrània és abraçada per un sol radiant que, com cada matí quan naix, dibuixa una línia daurada sobre l'horitzó i desprén tants reflexos que l'aigua sembla un mantell d'estreles. Al fons, a la seua dreta, descansa una torre de guaita, testimoni tantes vegades dels atacs dels pirates barbarescos. I al davant, al costat d'una verdosa i extensa vall, es desdibuixa la silueta de la Muntanya de les Tres Creus, símbol emblemàtic del poble de Tavernes. A l'explicació li succeeix una gran ovació per part de tots els assistents i, amb l'aprovació d'aquest decorat, finalitza la reunió.

Després d'aquesta bullícia torna el maleït silenci. Aquesta quietud em fa passar ànsia. I l'habitació, que sembla cada vegada més menuda, m'oprimeix, m'ofega, m'asfixia... Quant de temps he de romandre ací? Necessite alliberar-me d'aquesta presó i veure amb els meus propis ulls tot allò que he escoltat; sentir la calidesa del sol a la meua pell i el bufit del vent de ponent colpejant fort contra la meua cara.

Aleshores m'envaeix una gran tristesa, una punxada de dolor travessa el meu estómac i em fa tornar a la realitat. No puc agafar la lluna en un cove. He d'abatre bandera, acceptar que no he vist mai la mar, ni el sol, ni el

202

Segon accèssit Títol: Si pogués veure la mar Autora: Mariam Talens Artigues vent i que, probablement mai els veuré. El meu pensament és interromput altra vegada per eixa veu tan familiar: - Àngela..., Àngela, estàs ací?

- Em crides a mi?

Per descomptat que està dirigint-se a mi!

- Sí, estic ací! - Però no n'hi ha resposta. - Per què no em fas cas? Que no m'escoltes? Trau-me d'ací, per favor!

Malgrat que li cride amb totes les meues forces m'ignora. Sembla que algú ha captat la seua atenció. Comence a escoltar veus i, de seguida, m'adone que és dimarts i que sens dubte es troba altra vegada al casal.

El seu to de veu ressona més pausat, més parsimoniós i cansat. La gent, en veure la seua pàl·lida cara, li pregunta si es troba bé. Ella ho assevera, així mateix, demana al president que agilitze la reunió on es tractaran els últims preparatius de la presentació que tindrà lloc, tan sols, en unes setmanes. Després de la seua petició tothom resta en silenci i escolta atentament les explicacions del delegat sobre la distribució de l'escenari, els telons, la il·luminació i la música que amenitzarà l'acte.

De sobte, el silenci es torna tumult. Pressent que tant els crits com les mirades, malgrat no poder veure-les, es fixen en mi. Què està passant? O, millor dit, què m'està passant? El cor em batega més de pressa, les parets es mouen i em desequilibren. Em marege, caic. He perdut el seny i no sóc capaç d'esbrinar si han passat minuts o hores durant aquest lapse de temps.

De sobte, quan pensava que tot havia acabat, una força gravitatòria m'empeny de bocaterrosa. Les veus sonen més a prop i un raig de llum augura que els meus mesos dins la cova han arribat a la seua fi. Amb molt d'esforç aconseguisc eixir i descobrisc, amb gran desil·lusió, que el paradís que esperava trobar és un lloc molt gelat. Sent un calfred i la molèstia d'una forta llum enlluernadora que no em deixa ni obrir els ulls. De colp i volta, descendisc precipitadament cap al buit i no hi puc respirar. Caic... m'asfixie...no puc suportar-ho més i esclate en un plor espantós.

Tot i que sembla que el món s'ha acabat per a mi, aterre sobre una pell nua i suau com el cotó-en-pèl que desprén una peculiar però coneguda olor. Quan la veu familiar pren forma i es dirigeix cap a mi resolc, finalment, l'enigma que tant de temps m'ha portat de cap.

- Hola, perla! A la fi ens coneixem. Sóc Carme, la teua mare. No pots imaginar-te les ganes que tenia de tindre't als meus braços - em diu mentre em fa un dolç bes a la galta; un bes que esborra màgicament tot el temor i el turment que he patit durant tant de temps.

203

Segon accèssit Títol: Si pogués veure la mar Autora: Mariam Talens Artigues Ja han passat unes setmanes. Dormint i menjant el temps corre molt de pressa. No sé per què hui tothom està més alterat i m'ha tret del meu son per despullar-me i ficar-me un blanc i suau llençol amb unes randes i uns preciosos brodats incrustats. Es tracta d'un brial, segons m'explica la meua iaia qui, amb molta il·lusió ha estat cosint durant mesos. Tot seguit, em col·loquen al damunt una preciosa tela de color rosa pàl·lid, estampada amb flors recamades de fil rosat i blau cel amb uns ramells daurats sobre la qual descansen unes manteletes i un davantal d'un tul cristal·lí amb filigranes brodades de punt entrellaçat. Aleshores m’adone que es tracta d'allò que tantes vegades n'he sentit parlar i no era capaç d'imaginar: un vestit de fallera.

Quan observe el rostre de ma mare, que també hi va vestida, deduïsc que em falten els monyos postissos, les pintes i les arracades. M'explica que encara hi cal esperar uns anys, així que em conforme amb uns mitjans, unes diminutes sabatetes folrades amb la tela del vestit i un bonic fermall de perles blanques amb el qual m'uneix les dues puntes de la manteleta.

Tots els meus familiars volen immortalitzar aquest instant fugisser amb el meu primer vestit de fallera. Com és obligat en aquestes ocasions, les càmeres fotogràfiques no paren de disparar ni un moment i els flaixos, que es reflecteixen als lluentons del meu davantal, em converteixen, per un moment, en l'estel més lluminós de tot l’univers. és una gèlida vesprada de gener, així que m'embolcallen amb una manta morellana per abrigar-me bé. Quan mon pare crida que cal donar-se pressa per a aplegar puntuals al casal i moure cap a la Casa de la Cultura, comence a lligar caps i, a la fi, entenc que ha arribat el dia de la Presentació.

Una vegada allí, em trauen del carret i descobrisc gratament que estic envoltada d'un fum de fallerets i falleretes que, vestits amb les millors gales esperen impacientment per a desfilar. Mentre arriba el meu torn contemple detingudament l'escenari arran de passarel·la. A primer cop d'ull, distingisc l'estendard a un costat, així com uns llums col·locats en rengle que enalteixen, més si cal, la Fallera Major que m'espera allí dalt per ficar-me la banda.

Immersa en els meus pensaments, quasi no me n'adone quan la presentadora em dirigeix unes dolces paraules per tal de presentar-me com a la fallereta més jove de la Cort d'Honor. Tot seguit, i després que pronuncie el meu nom, ma mare enfila el camí cap amunt ben orgullosa de portar-me entre els seus braços. Les ovacions i aplaudiments del públic em produeixen unes grates sensacions de les quals ningú no me n'havia parlat mai. No sé molt bé com explicar les cosconelles que note a l'estómac mentre desfile per l'escenari, ni la felicitat que sent per compartir amb els meus pares aquesta nova vivència o l'emoció d'escoltar una música retrunyint pels altaveus mentre sembla que em canten a mi: “xiqueta meua, que del carrer eres l'ama...”.

204

Segon accèssit Títol: Si pogués veure la mar Autora: Mariam Talens Artigues Més endavant sent noves sensacions en contemplar el colorit de les disfresses a la Cavalcada del ninot, en descobrir la magnitud dels monuments el dia de la “plantà”, en percebre l'olor de pólvora de les traques, en ballar al ritme de la banda de música a les cercaviles o en portar-li flors a l'Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats enmig d'una plaça plena de gom a gom.

Els meus pares anaven contant-me, tan bé com podien, en què consistia cada celebració mentre que jo m’adonava que les paraules no eren suficient, sinó que la festa fallera era, més bé, un fort sentiment que calia viure i estimar.

205

comissió

comissió

PRESIDENT D’HONOR José Martí Galiana PRESIDENT Óscar Sansaloni Martí VICEPRESIDENT 1R Óscar Ciscar Arlandis VICEPRESIDENT 2N Agustí Magraner Reyes VICEPRESIDENT 3R Andrés Gómez Enguix VICEPRESIDENT 4T Toni Gómez Enguix VICEPRESIDENT 5É Juanba Gómez Enguix SECRETÀRIA Nuria Martí Talens TRESORERS Vicent Peiró Climent i Víctor Palomares Pérez DELEGAT DE LOTERIES I RIFES Julio Gascón Talens DELEGATS D’INSTAL·LACIONS Juan Luis Grau Manclús, Sergio Espinosa Bosch i Paco Galera Taberner DELEGADES DE PLAYBACKS MAJORS Lorena Martí Palomares, Reyes Bononad Pastor i Maria Martí Lobo DELEGADES DE PLAYBACKS INFANTILS Chelo Sansaloni Martí, Mayte Ciscar Delamo, Ángeles Estruch Salom, Carmen Pérez Salinas i Inés Fayos Montagut DELEGATS DE CASAL Batiste Gómez Bononad, Pepe Laparra García i Gloria Palomares Asco DELEGATS DE PIROTÈCNIA Javier Martí Martí i Jose Luis Frontera Fernández DELEGADES DE LA CAVALCADA DEL NINOT Anabel Gimeno Brines,Nuria Gimeno Brines, Alba Barres Gimeno, Ana Martí Palomares i Maribel Felis Felis DELEGAT I DELEGADES DE LLIBRET Hermi Piqueras Martínez, Bea Gascón Llinares, Clara Grau Escrivà, Alex Gómez Górriz i Celia Martí Ferrando DELEGATS I DELEGADES DE PROTOCOL Julián González Bellver, Susana Plancha Blasco i Aleixandra Palomares Camarena DELEGAT D’ESPORT Alex Sifres Espí DELEGADES DE PROMOCIÓ DEL VALENCIÀ Encar Guijarro Díaz, Eva Palomares Ferrer, Lucía Sancirilo Gómez i Eugenia Pérez Salinas DELEGATS DE MONUMENTS Emilio Fonseca Martí, Abel Fernández García i Carlos Savall Soria REPRESENTANT FDF Carla Ferrando Gordo DELEGADES DE BANDES, CENS I RECOMPENSES Lola Bataller Poves i Maria Salut Martí Magraner DELEGADES INFANTILS Encar Fenollar Vercher, Eva Maria Femenia Arlandis i Inma Peiró Gascón DELEGATS DE LA SETMANA FALLERA Dolo García Gimeno, Pepa Mifsud Manclús, Marita Vengut Llobell, Pilar Vercher Gimeno i Inma Gascon Gregori COMISSIÓ INFANTIL PRESIDENT Pau Frontera Femenia VICEPRESIDENT Primer Gerard Espinosa Torres SECRETÀRIA Paula Padilla Gimeno COMPTADORA Ana Frontera Femenia TRESORERA Àngels Ferrando Sansaloni DELEGADA D’ESPORTS olga Soler Sala DELEGADA INFANTIL Aitana Garcia Biendicho 207

cens

cens

Marta Alberola Fonseca Llorenç Alberola Vidal Maria Almiñana Brines Estefania Altur Altur Sonia Altur Guinart Neus Altur San Antonio Pilar Altur Talens Esther Álvarez Martí Francisco Álvarez Mora Blanca Andrés Gómez Aitor Antón Castillo Vicent Armengol Sierra Facundo Artigues Climent Patricia Artigues Giner Rocío Artigues Giner Salva Ausina Tortosa Alba Barres Gimeno Vicent Barres Gimeno Lola Bataller Poves Vicente Bel·lan Giner Antonio Bertomeu Colomar Amador Biendicho Mateu Fátima Biendicho Mifsud Pepa Biendicho Mifsud Mª Carmen Bo Enguix Mª José Bo Sansaloni Vte. Mario Bo Sansaloni Jorge Bononad Enguix Juan Bautista Bononad Ferreres Reyes Bononad Pastor Encarna Bononad Roca Mª Jesús Bononad Vercher Roseta Bononat Pellicer Marina Bosch Mogort Enric Bosch Sanchis Audrey Patricia Bravo Cobo Vicent Brines Bernia Carolina Brines Camarena Salvador Brines Grau Daniel Brines Hernández Salvador Brines Hernández Segio Calatayud Montagud Ana Candel Talens Carlos Javier Candel Talens Nacho Caravaca Giner Jennyfer Chesa Alemany Mar Chova Gómez-Elegido Helena Chover Llácer Victoria Chover Llácer Carolina Ciscar Arlandis Maria Ciscar Arlandis oscar Ciscar Arlandis Mayte Ciscar Delamo Jorge Clar Bononad Víctor Clar Bononad Pilar Clar Gascón Víctor Clar Gascón Raul Company Grau Anabel Company Palomares Andreu Company Palomares Maria Company Palomares Ana Cordo Bono Aida Corella Gascón Júlia Enguix Cerdà Angela Enguix Magraner Elsa Enguix Manclus Paula Enguix Tormo Xavi Escriva Alberola Celia Esparza Serra Mª José Espi Bolinches Sergio Espinosa Bosch Elsa Estruch Enguix Angeles Estruch Salom Javier Estruch Salom Ines Fayos Montagud Maribel Felis Felis Eva Maria Femenía Arlandis Encar Fenollar Vercher Abel Fernández García Luis Ferrandis Almiñana Francisco Ferrando Bononad Carla Ferrando Cordo Elena Ferrando Magraner Marta Ferrando Magraner Amor Ferrando Peiró Vicent Ferrando Peiró Maria Ferrando San Antonio Rosalia Ferrando San Antonio Celia Ferrando Serra Laura Ferrer Cogollos Armando Fito Garriga Maria Fons Ciscar Emilio Fonseca Martí Francisco Fonseca Pastor Javier Fortuño Palmero Jose Luis Frontera Fernandez Nerea Galera Cortés Carmina Galera Sancho Paco Galera Taberner Josefa Galiana Bononad Resu Galiana Bononad David Gambin Carrasco Dolo García Gimeno Jose Antonio García Palomares Ana García Tortosa Desirée Gascón Fuentes Mª Amparo Gascón Gascón Inmaculada Gascón Gregori Beatriz Gascón Llinares Mª Estefania Gascón Peiró Julio Gascón Talens Marita Gascón Vengut Anabel Gimeno Brines Nuria Gimeno Brines Mª José Giner Escrihuela Ferran Giner Magraner Miguel Giner Magraner Juan Bta Gómez Bononad Andres Gómez Enguix Juan Bta Gómez Enguix Toni Gómez Enguix Alex Gómez Gorriz Fernando Gómez Gorriz Dulce Maria Gómez Grau Julian Gonzalez Bellver Jessica Gorriz Grau Angeles Grau Escriva Clara Grau Escriva Juanvi Grau Fons Alejandra Grau García Victoria Grau García Vicen Grau Gómez Zulema Grau Hernández Montserrat Grau Magraner Juan Luis Grau Manclus Jesus Grau Miret Elvira Grau Planells Paula Grau Planells Miriam Grau San Antonio Rosa Maria Grau San Antonio Encar Guijarro Díaz Mª Encarna Hernández Hernández Gemma Hernández Jurado Mª Isabel Hernández Jurado Cristina Herrero Tarrazona Júlia Huertas Lledó Jose Juan Ibañez Escrihuela Laura Ibañez Escrihuela Joan Ibañez Martín Esther Juan 208

Escrihuela Amparo Laparra Galera Benjamín Laparra Galera Pepe Laparra García Dulce Maria Llinares Franco Manuel Llobell García Mª Carmen Magraner Grau Dolores Magraner Mahiques Salvador Magraner Mahiques Mar Magraner Reig Agustí Magraner Reyes Juan José Martí Altur Celia Martí Ferrando Jose Martí Galiana Consuelo Martí Gimeno Juan Salvador Martí Gimeno Maria Martí Lobo Ana Maria Martí Magraner Mª Salud Martí Magraner Juan Martí Mansanet Ana Martí Martí Javier Martí Martí Santiago Martí Martí Ana Martí Palomares Lorena Martí Palomares Belen Martí Talens Mari Pepa Martí Talens Nuria Martí Talens Encar Melo Company Gema Mestre Boscá Pepa Mifsud Manclus Javier Motilla Ferrandis Cayetana Motilla Galiana Miguel Angel Navarro Riofrio Cristina Navarro Vercher Ginés ortega Ruiz Alba ortega Savall Ginés ortega Savall Nati ortiz Borras Fátima Pablo Gimeno Susi Padilla Grau Jorge Palero Dual Jordi Palero Gascón Julia Pallás Martínez Marina Palomares Alberola Gloria Palomares Asco Ainhoa Palomares Camarena Aleixandra Palomares Camarena Desirée Palomares Císcar Eva Palomares Ferrer Júlia Palomares Perelló Sergio Palomares Perelló Joaquin Palomares Pérez Víctor Palomares Pérez Marta Palomares Ripoll Jose Vte. Palomares Sifres David Pastor Pla Jose Peiró Chaveli Vicent Peiró Climent Carlos Peiró Gascón Inma Peiró Gascón Emma Peiró Iglesias Jose Luis Pellicer Grau Benjamín Pellicer Talens Nuria Pérez Chover Mª Angeles Pérez García Carmen Pérez Salinas Clara Pérez Salinas Eugenia Pérez Salinas Eduardo Pérez Vercher Aina Piera Tur Herminia Piqueras Martínez Susana Plancha Blasco Laura Pons Palomares Sara Pons Palomares Mª Amparo Rocher Clemente Pepa Rocher Planells Sandra Rodríguez Giner Kevin Daniel Roger Laura Ruiz Jareño Mª Carmen Ruiz Juan Felisa Sala Ábalos Diego Sala Clar Maria Sala Clar Estela Sala Escrihuela Ximo Sala Grau Antonio Salinas Ferrando Batiste Salinas Martí Mila Salinas Martí Inmaculada San Antonio Morant Lucia Sancirilo Gómez Beatriz Sansaloni Blasco Jordi Sansaloni Hernández Antonio Sansaloni Martí Chelo Sansaloni Martí oscar Sansaloni Martí Antonio Sansaloni Sala Francisco Savall Climent Rosana Savall ortiz Carlos Savall Soria Jordi Serra Sansaloni Maria Serra Sansaloni Maria Serrano Martínez Alex Sifres Espí Anna Soler Bono Santiago Talens Escrihuela Julia Tormo Giner Pau Tormo Giner Angela Torres Vidal Joaq. Ricardo Ureña Palop Román Vela Mazarrota Marita Vengut Llobell Lourdes Vercher Escrihuela Pilar Vercher Gimeno Carla Vercher Talens Claudia Vidal Gascón

INFANTIL Alba Almiñana Peiró Jorge Álvarez Martí Elba Antón Llinares Anna Antón Llinares Ana Armengol Martí Alba Ballester Pesquera Vicent Benavent Martínez Mar Benavent Martínez Amor Bononad Ferrando Joan Brines Ferrer Álex Brines Ferrer Desirée Brines Palomares Ariadna Brines Palomares Paula Cabrero Corella Carla Caravaca Calero Joan Castelló Grau Marc Castello Sala Angel Chover Cañamás Aina Chover Cañamas Sofia Díaz Brines Martín Domínguez Pérez Xavi Escrivà Bononad Laura Escriva Bononad Gerard Espinosa Torres David Estruch Magraner Carme Estruch Magraner David Ferrandis García Adriana Ferrandis García Guillem Ferrando Sansaloni Àngels Ferrando Sansaloni Celia Fons Sifres Aurora Fonseca Palomares Ana Frontera Femenia Pau Frontera Femenia Mario Galera Biendicho Claudia Galera Biendicho Celia García Biendicho Aitana García Biendicho Gemma Gascón Casanova Sandra Gimeno Soler Álvaro Gómez Gimeno Hugo González Gimeno Ferran González Laparra Irene Huet Ripoll Triana Ibáñez Muñoz Laia Juan Ruiz Laura Just Sampayo Sergi Mafé Magraner Martina Mafé Magraner Salva Magraner Císcar Carla Magraner Císcar Pau Martí Guijarro Elena Martí oreschko Carla Martín Ruiz Andrea Martín Ruiz Maria Morant Padilla Eva Morant Padilla Nico Motilla Galiana oriol olaso Altur Joana olaso Altur Borja ortega Savall Guadalupe ortiz Meireles Jose Padilla Gimeno Paula Padilla Gimeno Román Palero Gascon Lola Palomares Bataller Ariel Palomares Tello Pepe Paula Vercher Valeria Peiró Pachés Marc Peiró Pachés Àlex Peiró Plancha Marc Pellicer Palomares Carmen Pellicer Palomares Andreu Pla Vidal Carlos Rodríguez Magraner Maria Sansaloni Almiñana Emma Sansaloni Almiñana oscar Sansaloni Fenollar Jordi Sansaloni Fenollar Alejandra Savall Martí Isabel Soler Sala olga Soler Sala.

209

programa d’actes

programa d’actes

DISSABTE, 10 DE FEBRER “LA CRIDA” DIVENDRES, 9 DE MARÇ 17.00 h: Tots al casal per anar de cercavila i arreplegar a la 22.00 h: Sopar d'entrepà al pavelló.

DISSABTE, 10 DE MARÇ “ CONCURS D’ARRÒS AL FORN I ARNADÍ” Fallera Major de Tavernes, fins a arribar a la plaça de l’Ajuntament on tindrà lloc la CRIDA 2018. A continuació Castell 09.00 h: Muntatge al Passeig i esmorzar al pavelló. de Focs d’artifici al Passeig.

14.00 h: Concurs d'arròs al forn i d'arnadí patrocinat per 22.00 h: Sopar de germanor i fi de festa amb actuació musical.

“ADoBS SALINAS”.

DISSABTE, 17 DE FEBRER “CAVALCADA DEL NINOT” 16.00 h: Entrega de premis del concurs d’arròs al forn i arnadí.

13.30 h: Dinar al casal.

17.00 h: Actuació del grup ZAMBRA FUSIoN RUMBERA. DIUMENGE, 11 DE MARÇ “DIA DEL FALLER INFANTIL” 17.00 h: Cavalcada del ninot.

DIVENDRES, 23 DE FEBRER “NIT D’ALBADES” 11.00 h: Jocs tradicionals al Passeig fins a les 14.00 h.

14.00 h: Dinar MACARRoNS per als fallerets i falleretes i FI20.45 h: Nit d’albades, inici des de l’Ajuntament.

DEUÀ per a la resta al pavelló.

22.00 h: Sopar al casal.

16.30 h: Entrega als fallers de les RECoMPENSES que atorga 24.00 h: Albades al nostre casal.

DIUMENGE, 25 DE FEBRER “PRESENTACIÓ DEL LLIBRET” la Junta Central Fallera de València.

12.00 h: Al nostre casal tindrà lloc la presentació del LLIBRET 17.30 h: Actuació infantil i després XoCoLATADA al pavelló Falla Passeig 2018. per a tots els xiquets. En acabar, es farà entrega dels diploDIJOUS, 1 DE MARÇ mes de participació del dia del faller infantil 2018.

DIJOUS, 15 DE MARÇ 15.00 h: Muntatge del pavelló al Passeig.

DIUMENGE, 4 DE MARÇ: “A VALÈNCIA" A partir de les 15.00h. transport de la falla al Passeig.

11.00 h: Tots aquells que vullguen quedarem per anar a Va20.30 h: Classe de BACHATA i SALSA al pavelló per a tot el públic. lència per vore la mascletà i Exposició del Ninot de les falles 22.00 h: Sopar d'entrepà al pavelló.

DIVENDRES, 16 DE MARÇ “DIA DE LA PLANTÀ” de València. Cal apuntarse amb antelació.

DIMARTS, 6 DE MARÇ “EXPOSICIÓ DEL NINOT” 8.00 h: Plantà de la Falla Infantil i de la Falla Gran.

14.00 h: Dinar al pavelló FIDEUÀ DE CARN. 20.00 h: Inauguració de l'Exposició del Ninot i mostra de lli22.00 h: Sopar d’entrepà al pavelló. brets de falles a la Casa de la Cultura.

DIJOUS, 8 DE MARÇ 24.00 h: Actuació musical Grup CABoS SUELToS al pavelló, després DISCoMòBIL. 15.00 h: Acabar el muntatge del pavelló i quiosquet al Passeig.

Per la nit celebració del “DIA DE LA DoNA”.

ARA SÍ, VA DE BO! 21.00 h: Sopar de la DoNA al nostre casal. Després SoRPRESES. (cal apuntar-se amb antelació als grups de Whatsapp) 210

DISSABTE, 17 DE MARÇ “ENTREGA DE PREMIS” 08.30 h: Despertada per a tots, xiquets i majorets.

09.00 h: Xocolatada al pavelló.

A partir de les 9.30 h esmorzar i campionat de TRUC. 10.00 h: Visita dels jurats de falles, ús del valencià local i crítica local.

11.00 h: Jocs infantils.

14.00 h: Dinar al pavelló PAELLA. 17,30 h: Tots vestits de gala junt a les nostres falleres majors i anirem a la plaça Major per assistir a l'acte d'entrega de premis de les falles de 2018 a les 19.00 h.

19.30 h: Cercavila pels carrers de Tavernes.

22.00 h: Sopar d’entrepà al pavelló.

24.00 h: Actuació musical al pavelló amb VILLAMISÈRIA i després DISCoMòBIL. DIUMENGE, 18 DE MARÇ “OFRENA” 08.30 h: Despertada.

09.00 h: Xocolatada.

11.00 h: Parc infantil.

14.00 h: Dinar al pavelló FIDEUÀ.

16.30 h: Concentració al Passeig per anar a l'ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats que començarà a les 18.00 h.

19.00 h: Cercavila pels carrers de Tavernes. Agafeu força que es pot allargar!!!!

22.00 h: Sopar d’entrepà al pavelló i actuació de la xaranga.

24.00 h: Última nit al Passeig de les falles de 2018 amb l’orquestra REALITY. DILLUS, 19 DE MARÇ “SANT JOSEP” 08.00 h: Despertada.

09.00 h: Xocolatada.

10.15 h: Concentració al Passeig per assistir a la Missa en honor a Sant Josep a les 11.30 h.

13.30 h: Mascletà a l’Avda. República de Malta.

14.30 h: Dinar al pavelló PAELLA. 19.00 h: Cercavila per recollir als presidents i esgotar el que queda de les falles 2018.

20.30 h: “Cremà” falla infantil.

22.00 h: Sopar d’entrepà al pavelló.

24.00 h: Inici “Cremà” monuments grans.

AQUESTA PROGRAMACIÓ POT PATIR MODIFICACIONS, EN EIXE CAS S’INFORMARÀ ALS FALLERS AMB ANTELACIÓ

211

213

214

215

216

217

218

219

220

221

222

223

224

225

226

227

228

229

issuu.com/fallapasseig

230

231

232

233

234

235

236

237

239

240

241

242

Per a les altes. Per a les baixes.

Per a les grosses. Per a les flaques.

Per a les clàssiques. Per a les que segueixen tendències.

Per a les viatgeres. Per a les casolanes.

Per a les aventureres.

Per a les que decideixen quedar-se. Per a les que se’n volen anar.

Per a les que s’enamoren una volta.

Per a les que s’enamoren dos. Per a les que s’enamoren mil.

Per a les que treballen fora de casa. Per a les que ho fan dins.

Per a les que criden. Per a les que callen.

Per a les que no es deixen res per dir.

Per a les que lluiten.

Per a les tranquil·les. Per a les que són pur nervi.

Per a les que són mares, per a les que no ho són i per a les que decideixen no ser-ho.

Per a les guapes. Per a les boniques. Per a les ressalades.

Per a les organitzades. Per a les que viuen al dia.

Per a les conservadores. Per a les que arrisquen.

Per a les que són falleres. Per a les que no ho són.

Per a les que estan. Per a les que ja no.

Per a les d'ací. Per a les d'allí.

Per a totes elles.

Per a tu.