Entrevista a Jaume Espí

Fanny Petit, Bernat Ríos i Juan Eduardo Santón

Jaume Espí, llicenciat en Belles Arts per la facultat de Sant Carles de València, té com a passió l'escultura, una passió que naix en la imatge de la fosa de sòlid a líquid d'un material tan noble com és el bronze. Una passió que l’ha portat no sols a mantindre, sinó a depurar la tècnica de fosa a la cera perduda, una tècnica on l'experimentació, l'autoaprenentatge, el respecte al material i la paciència rigorosa en el procés, l’han portat a ser reconegut com un dels escultors més reconeguts tant en l'àmbit nacional com internacional. Vàries són les obres que ha realitzat per a la ciutat d'Alzira, talles realitzades apassionadament amb un únic objectiu: fer que el ciutadà que transita pels nostres carrers tinga l'experiència de veure i tocar la identitat d'un poble a través de les seues escultures.

Eres llicenciat en Belles Arts. Per què l'especialització en l'escultura? Per què l'elecció del bronze com a material bàsic en la teua creació artística?

El concepte que jo tenia de fosa eren tres imatges de quan anàrem amb el col·legi als Altos Hornos de Sagunt. Espectacular, això era per mi la fundació. No havia acabat la carrera quan vaig conéixer Manuel Boix, que va vindre a buscar-me fent una proposta per a treballar per a l’Expo de Sevilla. Ell ja portava un poc de temps treballant amb el tema i em demanà que anara a Ibi per unes columnes. En la fosa li vaig preguntar a l'home què feia per a donar el color a les peces i em va contestar: «això si ho calfes es fa negre». Però ja no em va dir res més, per la qual cosa, en arribar a casa, encenguérem la forja per a calfar les columnes i al cap de poc temps es van posar de color roig i després groc. I de sobte es va fer un forat, es va fondre el metall. Vaig pensar que m’acomiadarien, però va ser tal l’emoció i la curiositat que en faig posar a investigar, llegint llibres i publicacions, i des d'aquell moment fins ara.

La tècnica és fosa a la cera perduda. El fet de passar de sòlid a líquid i altra volta a sòlid té alguna cosa de màgia, alquímia, dis-ho com vulgues, però enganxa. En tots els trenta anys que porte amb açò he aprés moltes coses que he aprés a soles. M’haguera agradat aprendre d’algú, però ha sigut un treball personal i he aconseguit una tècnica única, que poca gent tindrà en Espanya i de la qual estic molt orgullós. El procés de la construcció d'una peça comença en un model en fang que servix de motle de silicona en negatiu per a passar a positiu en cera. De cera a negatiu altra volta en malaquita i ja per fi a bronze. És un metall noble i té molt de joc a l’hora de construir volums, textures, colors. És apassionant.

Parlem de dues obres que has realitzat per a la ciutat d'Alzira. La primera: Els fallers, recordem que va haver-hi una certa polèmica perquè va canviar de color, es va fer un poc groga.

Què va ocórrer?

Sí, els vaig dir que estava premeditat, fet a posta. És molt simple. Una vegada pavonat es gasta un clim de ferro per a traure’n brillantor. Això deixa una borumballa que no la vaig espolsar i que quan s’oxida deixa un color roig. A mi m’agrada eixe color que deixa, però de tota manera es pot tornar a calfar i a pavonar. Jo ho utilitze per a traure’n diferents colors, és una de les tècniques que use. Fa poc muntàrem una peça de Boix que es va fer fa dos anys, per la pandèmia, i quan hem destapat les peces, que meravella, com més temps passa més boniques estan.

La segona escultura és l'estàtua del metge i filòsof Ibn Tomlús. Quin va ser el seu origen?

Eixa em fallà. Quan parlàrem del color els vaig ensenyar diferents colors i elegiren un color negre, marró cuiro i els vaig avisar que pels anys passaria a verd per l'oxidació i han passat els anys i encara li queda part d’eixe mateix color, eixe cuir tan bonic. Segurament l’acabat va segellar molt bé el material i tal volta per la ubicació i les condicions es manté sense oxidar. La cera ha funcionat molt bé. L’aïlla molt bé de l'ambient, però jo pensava que això podria anar oxidant a verd i, de fet, no ha oxidat tant com esperava.

Va ser espectacular a l'hora de fer eixa peça, perquè jo era molt jovenet, tenia encara poca experiència i recorde que abans d'ella havia fet el tio Pep, la tartana i el burro en Muro d'Alcoi. Allò ho vaig fer a la clàssica, d’acord amb la norma de Belles Arts. Fent modelatge en fang sobre el fang, motle d'escaiola, sobre eixe motle d'escaiola va fer la silicona i tot el procés. I el tio Pep l'havia fet així i em vaig jurar a mi mateix que una i prou, que eixa tècnica no la tornava a utilitzar en la vida, que era la cosa més farragosa del món, molt pesada de fer, molt delicat i sobretot pesat. És més, perdies la frescor que tenia el fang perquè havies de passar a un motle d'escaiola que és molt rígid, i després al positiu tallant o tornant a remodelar.

Hem de tindre en compte que el salnitre sempre afecta. El bronze és un material que envelleix molt bé. Nosaltres provoquem el salnitre per a traure els tons verds. Quan està allí, continua oxidant i quan la gent la toca es va fent cada volta més bonica.

Jo tenia clar el que volia fer, quina textura volia donar-li, amb una ferramenta que era un pal quadrat que teníem. Però no volia fer motle d’escaiola, sinó fer-ho directament amb silicona. Doncs me'n vaig anar a la casa de silicona. I li dic a l'home aquell «mira que estic buscant una manera de poder aplicar la silicona directament sobre el fang en una peça de dos metres sense haver de passar pel procés habitual amb motle, perquè no puc. La peça és molt gran i no puc, no puc tallar-la». Aquell home es queda mirant i diu «no tinc ni idea, diu, però si el fas torna i dis-me com, perquè el que tu estàs demanant és impossible, no existeix».

D’acord. I allà que me’n vaig a casa jo, mirant la peça al costat de mon pare, que vivia en aquell moment, i era una persona molt, molt positiva i molt animosa. Bé, total, que agarre la silicona que jo volia aplicar directament sobre el fang. Vaig començar a fer proves i de sobte pensí en una pistola de gotejat (gotelé). I allà me'n vaig amb pistola de gotejat. Hi anava, però de seguida parava. No tenia prou potència, però agafava la mà i ficar-la amb la mà dins de l'embut de la pistola i apinyar-la li tirava la silicona amb molta, molta potència, així que vaig agafar una pistola d’eixes de traure la silicona del tub, la vaig soldar a la màquina i amb una mà apinyant i l’altra projectant vaig aconseguir l’efecte que volia.

T'has caracteritzat perquè cerques noves formes expressives. Sabem que en l'escultura dels fallers vas arribar a demanar l'espolí, disseny Alzira de Vives i Marí per a fer la textura dels vestits. Què va ocórrer?

Sincerament, quan els demanàrem no estava jo molt convençut. El tema, allò d'un faller i una fallera era molt, molt costumista i no m’hi veia. Sempre intente alguna cosa que puga motivar-me un poc i vaig pensar «això serà un desastre» i en aquell moment jo estava treballant bé. Així que em vaig centrar en la meua passió, el tema de les textures. Em vaig centrar en la textura de la tela de la fallera. Això ja té el seu encant. Ja va ser la motivació, poder traure la textura de la tela de la fallera. A més, quan em contaren tota la història del disseny de la tela que té un nom, no recorde com es diu, i el disseny era de les falleres majors d'Alzira. El disseny està reservat per a elles.

Li vaig demanar a Agustín Ferrer fer un vestit de fallera sencer, però la resposta va ser que no hi havia pressupost. No sabia jo que tenia eixe preu. Al final, aconseguírem que ens donaren un tros de tela, i en vaig traure la textura i el disseny.

Són molts els que consideren que els monuments al carrer són l'expressió de la cultura viva d'un poble. Com accepta la gent una escultura formant part de la seua vida?

Vos conte una anècdota, a més, de fa poc. Un dia vaig rebre un missatge d’una persona, açò de les xarxes, preguntant si l’escultura de la sirena de Cullera era meua. Li vaig dir que sí, que feia molts anys que l’havia fet. Al cap de dos mesos em torna a parlar i em pregunta si la tornaria a fer per a portar-la a Alemanya, i li vaig contestar que no podia, que no tenia els motles i que no podria tornar-la a modelar. I em va contar que son pare ja no podia vindre a estiuar a Cu- llera i que volia portar-li eixa sirena. Em va posar els pèls de punta, perquè eixa peça s’havia convertit en part de la seua vida i li recordava tota eixa època, eixa vida, eixos estius que havia passat a la platja.

Al final, una escultura és un objecte, però si la gent interacciona amb ella, és cultura, no? No sabria dirho, no ho sé, sincerament, perquè per a mi és una altra història. Jo dic que una peça és important sempre que tinga la capacitat de transmetre alguna cosa, siga o no siga el que jo pretenia, que el 99 % de vegades no és el que jo pretenc. Una escultura ha de ser universal, que a qualsevol ha de contar-li, transmetre-li alguna cosa.

En una societat digitalitzada on cada vegada té menys importància el tangible, estem perdent la sensibilitat per l'expressió física de l'art?

Jo crec que no, que són altres sensibilitats. És una qüestió d’època, de cultura, de temps. A la gent més jove li pot atraure més un vídeo penjat en algun lloc, pot transmetre-li més que una escultura, però sensibilitat tindrà la mateixa. I hi ha altres manifestacions que no són escultura, però requereixen també sensibilitat, són cultura.

Parlem del futur. En una societat tan robotitzada, t'has plantejat canviar? Utilitzar tecnologies digitals? Quins són els teus reptes?

En l'actualitat, tot és tècnica. Tinc un client que em va preguntar si tenia forn de control numèric i volia vindre a veure el procés i li vaig dir que no, que es fiara perquè he treballat sempre improvisant, mirant a veure com eixia la prova. De fet, utilitzem una màquina de buit que va ser una idea d’una persona en una fira que en venia. I ens va dir com es feia. Això va ser fa vint-i-cinc anys i amb tres fustes velles, una cassola i un compressor me’n vaig fer una i fins hui.

Vaig tindre una inspecció d’Hisenda i l’inspector em va dir el mateix. He fet el mateix tota la meua vida i m’agrada, què vols, que ara siga informàtic? Si no sé ni encendre un ordinador. Açò és el que sé fer i és la meua vida. Quan algú pregunta on estic, doncs en el taller. Si vols dir que treballant, però ningú treballa 12 hores al dia, jo no considere que estic treballant, estic fent el que m’agrada.

El meu pròxim repte: gaudir-ho, continuar fent el que estic fent, perquè cada dia aprens una cosa nova.

Doncs moltes gràcies. Ha sigut una vesprada molt interessant. I un plaer conéixer-te.

Menina infanta Margarita

Entrevista a Aurelià Lairón Pla

Arxiver Municipal d’Alzira

Vosté és una de les persones que millor coneix la història del poble d'Alzira a través de les experiències que han forjat el seu caràcter. Els monuments amb els quals convivim al carrer són expressió d'aquesta manera de viure i de ser dels alzirenys que li fan tindre una identitat pròpia.

Des d'una perspectiva històrica, quina ha sigut la importància per als alzirenys de tres personatges representats en les nostres escultures, ens referim als protomártirs valencians María Bernardo i Gracia, el metge Ibn Tonlús i la defunció del Rei Jaume I? Ibn Tonlús és un personatge molt desconegut quina és la seua importància respecte a una societat que ha tingut grans metges, ens pot recordar algun d'ells?

Es tracta, sens dubte, de figures senyeres de la nostra història. Cronològicament els màrtirs Bernat, Maria i Gràcia són els primers. Fills d’un reietó musulmà de Carlet, van nàixer a Pintarrafes i van patir martiri, segons la tradició l’any 1180, en abraçar primer Ahmet (Bernat) la religió cristiana al monestir cistercenc de Santa Maria de Poblet i haver convertit després a la mateixa a le seues germanes Zaida (Gràcia) i Zoraida (Maria). El seu germà (Almançor), enfurit en no aconseguir que abjuraren del pas que havien donat, va ordenar la seua mort. L’escenari d’eixe succés va ser Alyazirat, on els tres germans “van renàixer per al cel”. Amb el temps esdevingueren patrons d’Alzira i són patrimoni històric i espiritual de la nostra ciutat. El segon, Ibn Tomlús, va ser un alzireny del període musulmà que va nàixer l’any 1164 i va morir el 1223. Va destacar com a filòsof i metge i va ser autor d’una important obra, la Introducció a l’art de la Lògica. Va substituir a Averroes com a metge de cambra durant el regnat d’Annasir, cinqué califa de la dinastia almohade. Per últim i pel que fa al monument que a la plaça de la Constitució recorda els últims moments de Jaume I, cal assenyalar que, segons l’historiador català Pere Tomich i la tradició local, el monarca va morir l’any 1276 a Alzira.

Pel que fa a la importància d’Ibn Tomlús cal dir, com ens recorda l’estudiós Vicent Climent Ferrando, que com a metge i filòsof representa el cim del pensament de l’època almohade i de l’aristotelisme de l’edat mitjana i que, d’alguna manera, ens pot recordar a altres dos metges insignes, l’alzireny Francesc Llansol, que va escriure el 1797 una Topografia Mèdica general de la Ribera i d’Alzira, i altre molt vinculat amb el nostre poble, Jaume Ferran del qual diré alguna cosa més endavant.

Alzira té una gran cultura participativa reflectida en les seues falles, la Setmana Santa, la música, etc. Són molts els sociòlegs que consideren que en un món cada vegada més digital i individualitzat s'està deteriorant esta cultura de la participació. Considera que ocorre així en el nostre cas o, per contra, forma part del nostre caràcter, la nostra manera de ser? Considera que el reconeixement d'Alzira com a “Ciutat cultural” està vinculada a esta cultura participativa?

En efecte. El caràcter dels alzirenys és procliu a la participació i ens porta a associar-nos, a agrupar-nos. El teixit associatiu a la nostra ciutat és gran. Clubs deportius, confraries religioses entre les quals destaquen les de Setmana Santa, comissions falleres i de festes de barris i partides, els Moros i Cristians, etc. són exemple del que comentem. Existixen, a més, entitats recreatives i culturals que destaquen com el Cercle Alzireny, la Societat Musical, el grup de teatre La Tarumba, l’Orquestra i Cors Ciutat d’Alzira, clubs de jubilats i pensionistes, cases regionals, etc. L’activitat és intensa i la programació cultural que s’oferix està en consonància amb el paper que la ciutat juga com a capital d’una important i densa comarca i en funció d’allò que el ciutadà demana. El Gran Teatre, la Casa de la Cultura, la Biblioteca, l’Arxiu Municipal i el Museu són espais on es desenrotllen activitats de tot tipus: exposicions, concerts i audicions, presentacions de llibres, sessions de cinema, festivals, etc. L’oferta cultural és molt variada. La participació no va a menys, perquè la festa i la cultura general- ment es viuen en companyia, junt a altres, en societat. L’elecció d’Alzira com a capital cultural de la Comunitat Valenciana ha suposat, sens dubte, un reconeixement a la labor que s’ha fet fins ara en eixe sentit i a la capacitat que es té per dur endavant tota una programació. El premis literaris que porten el nom de la ciutat, els encontres de teatre, les diferents mostres culturals per a gent de pràcticament totes les edats, en fi tot, i sense deixar de costat la consideració de festes i solemnitats com les Falles i la Setmana Santa, declarades ambdós d’Interés Turístic Nacional. Darrere de totes les activitats hi han persones i col·lectius que treballen molt i bé i això crec que també s’ha reconegut, valorat i premiat.

Diuen que la societat alzirenya és acollidora, tolerant, solidària. L'escultura de la mare és una de les seues expressions. Quin és el seu origen, que motiu la seua elecció?

La nostra ha sigut, tradicionalment, una terra d’acollida. En els anys cinquanta i sixanta del segle passat a la ciutat vingueren a viure centenars de persones de províncies limítrofes a la Comunitat Valenciana, fonamentalment de Conca, d’Albacete, de Ciutat Real i d’Andalusía i de Castella, com abans, ja en el segle XIX, ho feren moltes persones d’altres comarques valencianes, de la Vall d’Albaida, de la zona d’Aiora, de la vall de Cofrents, etc. Es van integrar sense problemes. Molts d’ells i dels fills i néts d’aquells que vingueren es van quedar ací per a sempre i són alzirenys de dret que parlen i senten en valencià i viuen i senten les nostres festes, les nostres tradicions i els nostres costums.

L’escultura dedicada a la Mare, erigida en el jardí que es localitza entre l’avinguda dels Sants Patrons i l’avinguda de Sucro, junt a la parada de taxis, ve a representar a la dona que acull. Fa uns anys durant el mes de maig s’homenatjava a les dones i, especialment, a les mares. I va ser l’any 2006 quan un destacat empresari de la localitat, el meu amic Enrique Amt, tingué a bé obsequiar al nostre poble amb eixe monument que es va inaugurar el 6 de maig d’aquell any, després d’un homenatge a les mares que tingué lloc al Gran Teatre, en el que va actuar, jo ho recorde bé, la cantant Tamara. L’escultura és obra del reconegut artista aragonés José Gonzalvo.

Comentant el format d'esta entrevista, vosté recordava que la Creu de l'ermita va estar relacionada per a commemorar l'inici del segle XX. Pot assenyalar-nos algunes curiositats dels monuments d'Alzira oblidada per l'imaginari de les seues gents.

La Creu monumental que es localitza a la replaça de Sant Joan Pau II, a la Muntanyeta, que ha sigut reubicada en diferents ocasions, en les proximitats de l’antic ermitori del Salvador i de l’actual santuari de la patrona de la ciutat, la Mare de Déu del Lluch, va ser erigida per a saludar l’entrada del segle XX i per iniciativa del sacerdot alzireny Francesc d’Asis Richart. Es va beneir i inaugurar el 7 de juliol de 1901 sent alcalde de la ciutat Antonio Just Laimuns. Ara mateix forma part d’un espai que, entre pins, xiprers, les estacions del Calvari i, al fons, el temple marià patronal, esdevé un espai màgic per als alzirenys. Per la nit, amb el campanar del santuari il·luminat, sembla un far que irradia llum sobre Alzira i la Ribera.

Pel que fa a curiositats respecte a algún que altre monument, cal assenyalar com alguns han sigut desplaçats i reerigits al llarg del temps, cas, per exemple, de l’estàtua del rei en Jaume, de l’imatger alzireny Enric Casterà Masià, que primer va estar a la Plaça del Pont de Xàtiva, uns anys després en els jardins de l’Institut que du el nom del monarca a la ciutat i, novament, des de l’any 2000, a la denominada des de fa uns anys Plaça de Sant Judes Tadeu. També el relleu que recorda els darrers dies de la vida del mateix monarca, obra d’Octavi Vicent Cortina, ha ocupat diferents llocs des de la seua erecció ja que va estar en dos espais diferents de la Plaça de Casassús i, posteriorment, s’ubicà on està ara, la Plaça de la Constitució. Una altra curiositat, digna de ser destacada, és el monument dedicat a la Carta Magna, enfront mateix del temple de Santa Caterina. Erigit a la memòria de los “Caídos por Dios y por España” després d’acabada la Guerra Civil, va ser readaptat i dedicat a la Constitució de 1978 amb la instal·lació d’uns relleus, obra de Leonard Borràs i d’unes plaques al·lusives a la mateixa. També, per curiós, cal assenyalar que a la ciutat hi ha dedicats dos monuments als Sants Patrons (els dels casalicis de l’antic pont de Sant Bernat a l’avinguda dedicada als mateixos i un més modern a la font de l’avinguda d’Adrián Campos) dos al Xúquer (un al parc de l’Alquenència i un altre al parc dels Furs) i dos més al novel·lista Vicent

Blasco Ibáñez (el de la Plaça de la Generalitat i el que es localitza a la Muntanyeta del Salvador, darrere mateix del Santuari).

Somiant el futur. Són molts els alzirenys que han contribuït a la manera de ser d'este poble. Podria indicar-nos i per què alguns dels quals vosté considera que han de formar part de l'art urbà de la nostra ciutat.

Una ciutat amb més de mil anys d’història ha viscut molts moments importants i intensos a les seues places i carrers. Al llarg d’eixe temps han sigut molts els protagonistes d’eixes històries. Uns van nàixer ací, altres van desenrotllar ací bona part de la seua vida i activitat i els considerem alzirenys. Trobe a faltar monuments a la memòria, per exemple, d’Ibn

Jafadja, d’Ibn Amira i d’Ibn Al-Zaqqaq, tres notables alzirenys del període musulmà que van destacar com a literats, particularment com a poetes i que són referents culturals en els països islàmics; trobe a faltar un monument (el carrer que porta el seu nom desmereix del personatge) dedicat a Francesc Palanca i Roca, dramaturg, que va ser, juntament amb Eduard Escalante i Bernat i Baldoví, l’autor més important pel que fa als sainets en valencià; trobe a faltar un monument dedicat al savi bacteriòleg Jaume Ferran, que va experimentar a Alzira la vacuna anticolèrica que tants i tan bons resultats va donar, i confie i espere que d’ací a no res, ja que les nostres autoritats es van comprometre a fer-ho, la iniciativa que vam llançar des d’Algezira Xúcar, la revista d’estudis d’història local que dirigisc, de que s’alçara un monument per a perpetuar la figura de l’alzireny més destacat del segle XX, de l’industrial i mecenes Luís Suñer Sanchis, es faça realitat. És de justicia honrar a aquells que amb el seu esforç, amb el seu treball, amb la seua generositat han honrat a la seua pàtria xica i, a més a més, de ben nascuts és ser agraïts.

Entrevista a Mari Cruz Carrión

Presidenta Creu Roja Alzira

És vosté una de les alzirenyes més rellevants en el desenvolupament de la cultura social d'Alzira. La seua vocació solidària la porta a formar part, en els anys huitanta, del govern municipal com a regidora de Sanitat i Serveis Socials, i en l'actualitat és vosté presidenta d'una de les institucions millor valorades en la societat espanyola, la Creu Roja. Vosté ha viscut l'evolució del compromís social dels alzirenys, ha format part activa d'eixa forja del caràcter solidari de les gents d'esta ciutat, i en este context li preguntem:

Alzira compta amb un important teixit d'organitzacions socials. Com ha evolucionat este teixit en el pas del segle XX al segle XXI?

A Alzira, des del segle passat, han existit organitzacions catòliques, confraries de setmana Santa, patronals, de barriades, esportives, culturals, de teatre, música, Càritas, Mans Unides… que es mantenen en l'actualitat, sense oblidar-nos de les Falles de gran renom a la nostra ciutat i que cada dia se superen totes, però algunes seguixen sense evolucionar, ha suposat un increment d'associacions i existixen més grups humanitaris.

La forja del caràcter social d'Alzira té com a expressió més rellevant el seu vincle amb el riu Xúquer. La Pantanada i la riuada del 87 són alguns exemples de la solidaritat d'este poble. Què recorda d'aquells moments? Com es va articular el compromís social d’uns veïns amb uns altres?

Aquells moments inicials van ser inenarrables, però la solidaritat va ser grandiosa. En aquelles primeres hores ens mobilitzem la ciutadania de manera voluntària a la disposició del que l'Excm. Ajuntament requerira, sempre havíem sentit els nostres majors comentar que si la presa de Tous rebentara, Alzira desapareixeria; van ser moments d'angoixa i nerviosisme.

L'Ajuntament va organitzar tres centres de repartiment d'aliments, el banc de l'agrícola de la plaça Major, la Graella i el centre de Caputxins, la solidaritat de persones anònimes va ser destacable, la seua ajuda es va mantenir durant tot el temps necessari. Personalment, em van destinar al centre de Caputxins i més tard al col·legi públic Pintor Andreu, ja que hi havia metges per a atendre urgències.

Les persones joves voluntàries de Creu Roja van realitzar una gran labor, desplaçant els monitors d'hemodiàlisi a diferents altures per a la seua conservació, així com material de rehabilitació.

El dia 8 de novembre, quan la seua Santedat Joan Pau II es va desplaçar al nostre santuari de la Mare de Déu de Lluch, no vaig assistir-hi, ja que la Diputació ens havia enviat aliments peribles i necessitàvem fer-ne un repartiment ràpid.

L'arribada de l'exèrcit va ser indispensable per a la neteja de tot el material d'un sol ús i neteja dels carrers.

En la riuada del 1987, ja a l'Ajuntament com a regidora de Sanitat, va ser diferent, encara que greu. Teníem una mica més d'experiència i recorde que a l'hospital Santa Llúcia no va quedar ningú, només l'inspector mèdic d'Alzira, les germanes de la Caritat que vivien en el mateix hospital, i jo mateixa. És destacable l'actuació de Creu Roja de la Mar en el trasllat des dels habitatges de l'institut Rei En Jaume a l'hospital Santa Llúcia de professors i familiars.

S'han complit ja quaranta anys de la primera tragèdia i, des de llavors, Alzira ha canviat, el personal voluntari i els Serveis Socials, que a partir del 1983 han evolucionat amb la creació del Centre de Participació Ciutadana, el Centre de Majors CEAM, els centre de majors, així com la labor social de les confraries i les Falles ha transformat notòriament el teixit social i associatiu de la nostra ciutat.

Alzira és una societat oberta, multicultural i diversa. Com ha evolucionat el compromís social amb aquelles persones que venen d'altres cultures i que hui estan contribuint al creixement d'esta ciutat?

El compromís social ha evolucionat positivament a la nostra ciutat, amb la participació de l'Excm. Ajuntament, Amnistia Internacional, Creu Roja, CEPAIN, El Norte Perdido, encara que al meu entendre continua sent insuficient, les persones que arriben a la nostra ciutat busquen una vida millor i no són reconegudes en l'àmbit laboral, tan sols unes poques empreses els donen una oportunitat per a poder treballar. Veig gran part d'estes persones treballant a cura de persones majors o en treballs domèstics, sense cap regulació laboral. Hauríem de reconéixer-los en diversos nivells i atendre'ls millor, la majoria venen sol·licitant asil per causes greus i són invisibles per a la nostra societat. Hem passat del rebuig a la indiferència. La integració és lenta per part nostra, humanament justificable pel temor al desconegut, però l'experiència ens demostra la seua gran capacitat per a integrar-se si se'ls presta una oportunitat.

Creu Roja ha sigut, és, i serà una entitat que sempre es posiciona al costat dels més desfavorits. La nostra missió com a organització humanitària de caràcter voluntari, fortament arrelada en la societat, donarà respostes integrals a les persones vulnerables des d'una perspectiva de desenvolupament humà i comunitari reforçant les seues capacitats individuals en el seu context social.

En el context de la pregunta, cal puntualitzar que els immigrants sempre han sigut i seran un dels col·lectius més rellevants en la nostra intervenció, intentant, com diu la nostra missió, donar respostes integrals per a la seua integració en la nostra societat.

Entre els monuments urbans d'Alzira trobem l'escultura de La Mare. Quina va ser la motivació a encarregar esta obra? Per què fer un homenatge a la maternitat?

No existia a Alzira, que jo recorde, un monument dedicat a la Mare, sí al rei Jaume I, Ibm Tumlus, al llaurador, a Blasco Ibáñez.

La idea va ser d'una família nombrosa i creient que va saber valorar què significa una mare en les nostres vides, l’entrega sense límits, l'amor, la generositat, l'escolta, el suport en les adversitats i les alegries… D'ací va sorgir la idea de dedicar un monument a la mare en un lloc destacable de la nostra ciutat, en la qual podem observar el nom de «MARE» en diverses llengües.

L'obra és de l'escultor José Gonzalvo Vives, premi nacional d'escultura i membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de València i Saragossa, sobre esbossos entregats el 2005. El seu cost de seixanta mil euros va ser sufragat per esta família i es va inaugurar el dia 6 de maig de 2006, amb l’assistència de les autoritats locals.

Vosté, com a presidenta de la Creu Roja, representa la institució voluntària en l'àmbit de la salut més important d'Espanya. La medicina, la salut, estan representades per l'escultura urbana d’Ibn Tomlús, però també amb una placa, situada en el MUMA, com a homenatge al doctor Ferrán. Quina és l'aportació de Creu Roja en estos moments?

Com gran part de la societat sap, la idea de Creu Roja es va forjar en un camp de batalla en un intent per atendre els ferits, independentment d’en quin bàndol lluitaren, la Batalla de Solferino.

Centrant-nos en l'època actual, la riuada del 87 o la Pantanada, van ser exemples visibles de la intervenció de Creu Roja. Posteriorment, va anar prenent forma l'acció en temes de Socors i Emergència, així es van crear les escoles d'infermeria, els cursos per a socorristes.

Però com a auxiliars dels poders públics, estes accions d'intervenció directa, a la fi del s. XX i principis del XXI van anar donant pas a les accions de prevenció, sensibilització i formació de la població. I això és així perquè el mateix govern va crear el seu sistema de sanitat pública, on per anys van conviure els primers SAMO amb la flota d'ambulàncies de Creu Roja i el seu personal, el qual era format i entrenat per a atendre este tipus d'emergències.

Progressivament, Creu Roja va anar retirant-se de la intervenció directa per a passar a un segon pla en esta matèria i anar enfortint la seua àrea de formació a la població en matèria de primers auxilis (PPAA): el nostre objectiu és desenvolupar una acció comunitària en la qual com més persones coneguen els principis bàsics dels PPAA, més persones podran ajudar a altres en una situació d’emergència.

Actualment, ens centrem en la salut de les persones des d'una altra perspectiva. Projectes com l'«Envelliment Saludable», «Salut Constant», «Hàbits de vida Saludable»… Tots ells dirigits a millorar la qualitat de vida de les persones, sensibilitzant i treballant pel benestar d’estes en totes les fases de la seua vida.

Així treballem amb xiquets i joves en matèria de sensibilització. Treballem campanyes d'informació sobre alimentació, benestar emocional, hàbits saludables, etc., dirigits a la població en general. Intervenim amb persones majors creant grups d'autoajuda, d'activitats lúdiques que milloren les seues relacions, control de biomèdiques, activitats i exercici físic…

Creu Roja es va formar com una entitat amb un carisma de protecció de la salut de les persones, atenent ferits i malalts.

Amb tot, Creu Roja va passar dels seus inicis en el camp de batalla atenent i socorrent ferits, al treball comunitari amb les persones per a millorar la seua salut física, psíquica i emocional.

Entrevista a Loreto Petit Pérez

Presidenta Societat Musical d´Alzira

És vosté la presidenta de la Societat Musical d'Alzira, una de les institucions culturals més importants de la nostra ciutat. Per ella cada dia corren un riu de xiquets i de joves amb els seus instruments musicals aprenent l'art de crear cultura, aprenent l'harmonia, la complementarietat que el tot és superior a les parts i més que les suma de les parts, aprenent a formar part activa de la societat acompanyant els esdeveniments més valuosos que defineixen la cultura de les seues gents. La seua història vinculada a la “banda”, la seua activitat professional com a professora d'institut, la converteixen en una bona observadora de la història cultural i els reptes per als pròxims anys en l'àmbit cultural a Alzira.

La música dona caràcter a una ciutat, és l'expressió de la seua identitat i atribut que la converteix en carta de presentació de la seua història. Quina és l'aportació de la Societat Musical a la identitat cultural d'Alzira?

La major part de l'activitat de la Societat Musical d'Alzira està destinada a difondre la cultura musical a Alzira, amb els concerts de les diferents agrupacions, amb el concurs de pasdobles fallers, el Festival Spanish Brass i amb l'educació musical per als més menuts, per als joves i per als adults. La música i en este cas la SMA, ha arribat a tenir una gran importància en la construcció d'una identitat com a poble, podem fer referència a qualsevol activitat festiva a Alzira i les agrupacions d'esta entitat estan present, la processó de S. Antoni per la banda jove, les processons de Diumenge de Rams i Divendres Sant de la banda, el concert de la Música al Claustre de l'orquestra, el Festival de bandes de Sant Bernat, la processó, també de la Mare de Déu del Lluch, el concert d'Ibn Jafadja, el concurs de pasdobles, els concerts de Santa Cecília, la processó cívica del 30 de desembre i els concerts de Nadal. Tota esta activitat és una mostra del que el Consell valencià ha destacat de les bandes de música que són Bé d´Interés Cultural (BIC) i així ho va aprovar el 25 de maig de 2018 en un decret.

La banda fundada en els anys seixanta del segle passat va sorgir per l'entusiasme d'uns músics alzirenys i algunes persones rellevants de la ciutat, en la qual té un protagonisme especial Sr. Luis Suñer. Es produeix un boom musical a través de la incorporació de molts xiquets a la banda. Respecte a la contribució de la societat a crear cultura, què destacaria d'aquells anys?

L'inici de la formació musical per part d´una associació alzirenya, i com la banda va començar a participar a l´any 1971 i 1972 en el Concurs de pasdobles de Cullera i al Certamen de València obtenint el 2n premi. La cultura musical a Alzira tenia un nom, la banda de la Societat Musical. La banda oferia la possibilitat d'escoltar música dels grans compositors com “Oberón” de Weber però també les composicions dels mestres valencians com per exemple “Coplas de mi Tierra” de Manuel Palau. En els primers anys del segle XXI la Societat Musical és reconeguda com a centre professional autoritzat de la Generalitat Valenciana. Què va suposar aquest reconeixement des de la perspectiva de convertir la vocació musical dels joves en una activitat professional?

Va suposar fer més fàcil i accessible estudiar música sense desplaçar-se d'Alzira en una edat entre els 12 als 18 anys.

Recorde els meus inicis en els estudis musicals a l´escola de la Societat Musical a les Escoles Pies i l´examen que a final de curs havíem de passar.

Professorat del Conservatori de València venia a Alzira a examinar a tot l´alumnat. Més tard em vaig incorporar als estudis oficials acudint a les classes primer al Conservatori Professional i després al Superior, els dos en València. Açò suposava vesprades de desplaçament amb el tren que suposava deixar algunes classes de l'institut. Ara l'alumnat pot estudiar el grau professional a Alzira, obtenir la titulació corresponent i presentar-se a la prova d'accés per estudis als Conservatoris Superiors.

La Societat Musical compta amb diferents agrupacions, com es complementa el hobby amb la professionalització dels seus músics?

Quina és l'aportació de tots dos al caràcter cultural d'esta ciutat?

La professionalització dels músics dificulta moltes vegades la participació d'estos en les agrupacions de la SMA, ja que molts treballen en diferents orquestres professionals com l'orquestra de les Arts i l´orquestra municipal a València, altres músics professionals tenen la seua activitat a les orquestres de fora de la Comunitat.

Si parlem de professorat de conservatori, l'aportació d'estos professionals és major. Al voltant tenim diferents conservatoris professionals o escoles també reconegudes on desenvolupen la docència.

Un grup important de músics són professors o professores de Música de secundària o de primària als diferents centres educatius i a poc a poc van demanant trasllat a Alzira o pobles del voltant per exercir la seua professió.

Este és el meu cas, treballe a Alzira i açò em permet participar en tota l'activitat de la SMA. Formar part de qualsevol agrupació és participar de forma altruista en una formació amateur que en els diferents concerts o en els passacarrers tenen una participació claríssima en la cultura d´Alzira.

Somiant el futur. Quina considera que serà l'aportació de la Societat Musical en la forja de la cultura d'Alzira els pròxims anys?, quines són les seues necessitats per a aconseguir aqueixos somnis?

Indubtablement tota l'activitat de la Societat Musical forma i formarà part de la cultura d'Alzira, però jo vull destacar l'aportació de l'educació musical a la cultura, no sols del nostre alumnat, sinó també de l´alumnat de tots els centres educatius d'Alzira, són els oients del futur. Necessitem difondre la Música amb diferents formats de concerts amb este objectiu. Entre les necessitats més destacades crec que els espais són fonamentals.

L'edifici que ocupa la SMA té moltíssimes limitacions, la Casa de la Cultura d´Alzira té un escenari molt reduït i el Gran Teatre és un espai que ha d´acollir la major part de l'activitat cultural i també festiva i està molt limitat.

Monument

Monument al LLaurador

Octavio Vicente

Entrevista a Paco Clari Hidalgo

President Cooperativa ALZICOOP, COOP.V.

Alzira ha sigut una ciutat envejada per la seua capacitat econòmica. El conegut refrany «eres d’Alzira i plores» expressa amb claredat l’esforç d’unes gents que van saber fer de la terra una font de progrés al llarg del segle XIX i XX. Quina va ser l’aportació de la cooperativa en aquest procés?

Els segles XIX i XX van ser de gran esplendor i progrés a la nostra ciutat. Aquesta es va convertir en una urbs de gran importància per la seua activi-tat comercial, on el cultiu de la taronja aconsegueix el seu major esplen-dor.

El 1892 un grup de 68 petits i mitjans agricultors s'uneixen en una societat amb l'única finalitat de poder fer compres en conjunt del famós «nitrat de Xile»: un adob mineral procedent d'aquell país que desembarcava en el port de València i des d'allí era distribuït per les diferents zones tarongeres. És ací on comença el naixement de la cooperativa, ja que sorgeix per una necessitat dels agricultors alzirenys de l'època, que s'uneixen per a fer compres en conjunt i no haver de dependre d'intermediaris, que eren els grans terratinents de l'època, els quals adobaven les seues terres i la resta feien negoci venent part de l’adob a xicotets agricultors a preus abusius.

La gran esplendor que va adquirir la taronja i el seu comerç van fer que durant anys els socis de la cooperativa anaren en augment. A la secció d’adobs es va crear una caixa rural, amb el pas del temps es van incorporar nous serveis i va ser de gran importància l'adquisició de maquinària agríco-la per a facilitar el treball diari dels socis. També es va incorporar una sec-ció de fitosanitaris per al control de plagues i assessorament als socis, al començament dels setanta, es crea la secció comercial amb la finalitat de poder defensar millor el valor de les collites. Actualment, la cooperativa ha incorporat als seus socis i a la resta de la societat alzirenya diferents serveis, com són la telefonia, les assegurances agràries i generals, gasoline-ra, etc.

Són cent trenta anys d'existència, continuem amb el mateix objectiu pel qual es va crear: millorar socialment i econòmicament la vida dels alzirenys.

Els estudiosos de l’economia agrària espanyola consideren que una de les principals característiques de l’agricultura valenciana ha sigut el treball a temps parcial en les explotacions agrícoles. Quin creu que va ser el paper d’aquest model en el desenvolupament de la indústria agroalimentària?

L'agricultura s'ha caracteritzat en la nostra comunitat per un model mini-fundista, basat en xicotetes parcel·les on l'agricultor les cultiva en general a temps parcial. Aquest sistema ha sigut durant molts anys font de riquesa per a moltes famílies, que compaginaven el seu treball diari, com a assala-riats, amb uns altres, de manera que milloraven la seua economia. Per la seua banda, la dona ha compaginat tradicionalment el treball de casa i l’atenció de la família amb el treball en els magatzems, aportant uns in-gressos extres a l'economia familiar.

Alzira ha sigut, tradicionalment, un poble eminentment agrícola, però des de fa uns anys està canviant a un model econòmic basat en la indústria i en el sector serveis, sent la dependència del sector agroalimentari cada vegada menor. Actualment, és evident la falta de relleu generacional en el món de l'agricultura en general, i en el de la taronja en particular per la seua poca rendibilitat. El monument de la «màquina del tren» reflecteix el caràcter obert dels alzirenys. La seua integració en un àmbit més ampli que el del nostre país. Com ha contribuït l’agricultura alzirenya a aquest caràcter glo-bal, internacional i multicultural?

L'any 1853 arriba el ferrocarril a la nostra ciutat, un mitjà que serà clau per al comerç de la taronja. S'obrin noves vies de comunicació amb Euro-pa, ja que fins aleshores l'única via de comunicació era per mar des dels ports de València, Cullera o Gandia. Poder carregar les mercaderies en origen va significar un gran avançament, ja que els magatzems situats dins d'Alzira només havien de transportar les taronges fins a l'estació del ferro-carril, amb el consegüent estalvi econòmic i material. Alguns d’aquells magatzems es van traslladar al costat dels molls de càrrega del ferrocarril. Actualment encara queden alguns d'ells que estan destinats a altres activi-tats.

L'arribada del ferrocarril va fer possible que Alzira fora coneguda en la majoria de països Europeus. Va ser una època daurada i de gran esplendor per a la nostra citricultura, i prova d’això són els més de 50 magatzems que es dedicaven al comerç de la taronja. Tota aquesta activitat econòmica va suposar la generació d'una gran quantitat de llocs de treball i d'una forta expansió demogràfica. Van ser moltes les famílies que van vindre a Alzira atretes per l'activitat econòmica i per les possibilitats de millorar el seu be-nestar.

La nostra última pregunta té com a marc una obra civil, però que hui és considerat un monument: el pont de ferro. La història de l’agricultura d’Alzira està vinculada al Xúquer, ha sigut font de ri-quesa, però també l’origen de molts mals, riuades periòdiques, una «pantanada», etc. Hui quan es parla d’Objectius de Desenvolupament Sostenible, economia circular… Quina és l’aportació dels agricultors alzirenys en el seu compromís mediambiental amb les generacions futures?

El 1917 va ser inaugurat el pont de ferro sobre el Xúquer, pont que ens identifica als alzirenys i que va substituir un altre pont antic denominat «pont de Sant Gregori». Aquest pont, hui dia, continua donant accés d'en-trada i eixida de la ciutat. Alzira i el Xúquer sempre han estat units, sent aquest un riu que al llarg de la història ens ha donat alegries i penes, riquesa i pobresa. Aquesta relació d'alguna manera ha forjat el caràcter emprenedor i lluitador dels alzirenys, els quals han hagut de superar situacions adverses derivades de les nombro-ses riuades que històricament ha tingut el Xúquer. Antany les seues aigües corrien per les séquies regant les seues fèrtils terres. En l'actualitat, l'aigua arriba als nostres camps per mitjà de canonades. Hem passat d'un reg tradicional de segles a un de localitzat, més modern i sostenible. Això ha fet que la qualitat de vida dels agricultors haja millo-rat, ja que no estem pendents dels torns de reg, ni d'adobar els nostres camps perquè l'abonament ve incorporat amb l'aigua. Una altra millora substancial per a la cura del medi ambient passa per la conscienciació per part dels agricultors a disminuir l'ús de nitrats i herbici-des. El nostre compromís amb les futures generacions ha de passar per ser més respectuosos amb el medi ambient, ja que això serà la millor herència que podrem deixar a futures generacions.