La Veterana 2021. Llibret de la Falla La Mercè

LA VETERANA 2021

Llibret de la Falla Barri La Mercé 2021 Edita: Associació Cultural Falla Barri La Mercé (Borriana) Imprimeix: Gràfiques Ventura.

Edició: 200 exemplars Imprès a Espanya Dipòsit legal: CS-439-2021 Difusió digital: https://issuu.com/fallabarrilamerce https//:www.facebook.com/fallalamerce/ Instagram: @fallabarrilamerce Twitter: @fallalamerce

«El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià»

Les falles puntuals i sorolloses seran en canvi una injecció de confiança per als valencians. La seua presència alegradora posarà en els nostres ànims seguretat, estímul, sensació d’haver-nos reintegrat a una vida normal i protegida.

Joan Fuster. Festivitats 1958

Sumari

Pròleg .....................................................................................

Recolzar, una acció ben fallera ......................................

Resorgir, sempre ..............................................................

Recordar, un exercici necessari .......................................

Reivindicar el monument faller .......................................

Reconstruir per tornar a viure .......................................

Reviure ......................................................................................

Repensar la festa de les falles a Borriana ...............

Reflexió. Les falles després de la pandèmia ...............

Renàixer ......................................................................................

Regirant pel barri ..............................................................

Redrecem la festa fallera .......................................

Remembrança. A Quino .......................................

Relatiu a l’absència ..............................................................

L’escenari. Recuperar la plaça .......................................

Pàg. 2 Pàg. 4 Pàg. 8 Pàg. 14 Pàg. 18 Pàg. 24 Pàg. 28 Pàg. 32 Pàg. 44 Pàg. 52 Pàg. 74 Pàg. 77 Pàg. 78 Pàg. 81 Pàg. 82

Pregó faller ..............................................................

La comissió ..................................................................................

Salutació del president ......................................

Salutació de les presidentes infantils ...............

Fallera major ...............................................................

Fallera major infantil i cavaller acompanyant ...........

Corts d’honor ..............................................................

Falla 2021 ......................................................................................

Falla infantil 2021 ..............................................................

Epíleg ......................................................................................

Pàg. 86 Pàg. 88 Pàg. 90 Pàg. 94 Pàg. 96 Pàg. 98 Pàg. 100 Pàg. 105 Pàg. 119 Pàg. 126

Guia comercial

Pàg. 129

..............................................................

REcuperar la falla.

Pròleg.

E

ra precís. És precís. El llibret sempre ha sigut la veu de la falla i eixa veu no pot callar, no pot romandre en silenci per més temps, ha de tornar-se a escoltar, fer-se present com sempre ha fet, per més que aquesta vegada no ho faça des de les cendres, des del foc que purifica i ens alena a seguir, sinó des del més profund, des de la ferma convicció que ens espenta amb força per seguir, per repensar, per reflexionar, per renàixer, per recuperar eixa falla i eixes vivències que han restat latents en un «impass» obligat per les circumstàncies.

Ha sigut, i està sent, un temps molt difícil, un temps que ni en els pitjors somnis haguérem imaginat. Hem perdut tot allò que ens feia sentir-nos comunitat, tot allò que ens unia i il·lusionava, tot allò que donava sentit al nostre esperit faller i, el més important, hem perdut a gent pel camí, companyes i companys que ja no podran tornar a gaudir d’allò que tant estimaven. I això és dur, molt dur, però no anem a viure del passat, no anem a donarli el goig de retindre’ns, de paralitzarnos, a un maleït virus. No, per elles i per ells, per tots i totes els que han passat el

Pàg.

2

sofriment de la malaltia, no anem a callar.

La falla torna a parlar, renaix als orígens, mostra les seues intimitats, reflexiona i ret homenatge als qui ja no estan, als que han lluitat i ho segueixen fent cada dia, recorda el que ha sigut i és, ressorgeix per quedar-se, es sent recolzada i reconstruïda, es regenera i repensa com adaptar-se a les noves circumstàncies, fa una introspecció sobre la seua història, els seus mites, els seus costums i tradicions per posar-les de manifest, per reivindicar-les, per què mai més hagem de callar. La poesia redreça el camí i els sentiments reviuen i ens donen la força per resistir i la fotografia ens porta unes imatges d’allò que ens és més a prop, el nostre barri vist des de la soledat, des de l’absència, des de la incertesa tamisada per l’objectiu de qui ha sabut captar la transcendència dels moments viscuts per reflectira-la ací.

Que les paraules i les imatges, que allò que ha donat constància de la nostra història i dels nostres fets, tornen a brollar de nou convertides en el signe evident d’esta nova renaixença.

Tornem!

Pàg.

3

REcolzar, una acció ben fallera.

Per:

Maria Josep Safont Melchor

Alcaldessa de Borriana

R

ecolzar és un dels mots que, malauradament, en aquestos mesos d’incertesa han evidenciat una vigència absoluta.

En la situació que va esclatar d’una manera sobtada el dia 10 de març en ple acte de pleitesia a la nostra Reina Fallera Elena Pastor Manzano, en rebre la telefonada de Presidència de la Generalitat on se’m notificava la suspensió de tots els actes fallers, la necessitat de recolzament va prendre prompte un protagonisme tràgic.

Havia començat una etapa que, per a la nostra festa fallera, obria un horitzó ple de dubtes. Què passava amb els monuments? I amb les carpes? Què anava a passar en les pròximes jornades?

Els representants de les falles, en aquell mateix acte es van assabentar d’unes circumstàncies que marcarien el futur de tot l’exercici faller. Ajornar, eixa va ser la paraula que, inicialment, deixava oberta una porta a l’esperança per poder reprendre un avenir faller, creíem, en uns mesos.

Faltaven pocs dies per a la “plantà” i aquesta indeterminació omplia els caps i els cors de tot el col·lectiu faller.

Però en un espai de temps ben curt l’enuig inicial va donar pas a la responsabilitat i des de totes les comissions es van posar a disposició de qui ho poguera necessitar per ajudari, amb força i ganes, col·laborar per eixir de la situació que ens envoltava.

Eixa actitud responsable de recolzament a la seua gent, ha estat sempre una característica dels fallers i falleres de Borriana.

Pàg.

4

La situació va afectar molta gent, massa gent… i el món faller de la nostra ciutat va estar a l’altura. Es va complir amb totes les recomanacions i restriccions, van oferir els seus casals i els seus esforços, tan personals com col·lectius, per treballar conjuntament amb associacions, administracions i persones individuals en els moments més dolorosos viscuts a Borriana en molts anys.

I així, recolzant de moltes maneres diferents a qui més ho requeria: acompanyant, cosint, transportant, rebent, repartint… en definitiva, van formar part de la gran quantitat de gent solidària que va lluitar, dins de les seues possibilitats, per minimitzar la tragèdia que, des del primer moment, va afectar la nostra ciutat d’una manera ben significativa.

Perquè la germanor que caracteritza els fallers i falleres té un significat molt més ampli que el de col·laborar en el treball per la festa fallera.

Germanor, sinònim de fraternitat, implica una manera de ser i de viure oberta a les altres persones, un recolzament en els moments i les situacions més crítiques i imprescindibles.

I aquells moments malauradament ho eren. Era el moment de mirar als ulls, allargar la mà i posar el cor i l’ànima en tot allò que es podia i s’havia de fer.

I molta gent va sentir el recolzament de l’altra gent quan més ho requeria. Recolzar, una paraula molt valenciana que sona d’una manera especial en situacions com les que hem viscut.

Pàg.

5

Perquè fins i tot, després dels primers temps de confinament, incomunicació presencial i separació entre persones estimades, quan vam poder eixir al carrer i reprendre el contacte amb altres, ho vam fer acostant els colzes, amb una connexió física lleu però plena de simbolisme i amb un significat ben emotiu.

Era impressionant veure els ulls d’algú a qui feia mesos que no havies pogut visitar i reconèixer en ells l’emoció del retrobament i l’alegria del redescobriment personal.

Havia passat massa temps sense aquest contacte físic i el lleu toc amb el colze significava que començava una nova etapa amb una actitud que, a pesar de tota la història recent perduda amb la desaparició de persones estimades, a pesar de la situació sanitària i econòmica que encara restaria molt de temps sense poder millorar, a pesar de tot, hi havia un bri d’esperança.

Esperança que es manifestava amb un breu contacte entre els colzes de dues persones que es reconeixien i es recolzaven mútuament.

I la vida començava a obrir-se de nou pas i les falles, una vegada més, eren partícips d’aquest despertar d’un malson que estava durant ja massa temps. Els primers actes fallers, complint amb tot el que la seguretat demanava, van posar de manifest que el món faller tornava a recolzar la gent de Borriana.

Les flors, els castells de foc, les mascletades, els vestits plens de color… van tornar a eixir als carrers i a les places de Borriana.

Pàg.

6

La gent de la nostra ciutat necessitava que les falles encetaren la tímida entrada en una normalitat que mai tornarà a ser com abans de la maleïda pandèmia, però que, sobretot pensant en les generacions més joves, i també en les de més edat, estaven obligats a portar endavant i encapçalar el primer pas d’un futur en positiu.

Mai podrem oblidar el que ha passat, ni a les persones i famílies que més han patit i que continuen sense haver pogut recuperarse del tot. I, a partir d’aquestes circumstàncies, ressorgirem de les cendres del dolor i del patiment com han fet en tantes ocasions les falles.

Perquè les falles són això, superació de tot el que és negatiu, record i reivindicació del nostre passat posant en valor les nostres tradicions i, sobretot, germanor per col·laborar entre tots i totes per tirar endavant nous projectes de futur.

Hi ha molts mots sinònims de recolzar: afermar, apuntalar, sostenir, subjectar, sustentar, descansar, reposar... i tots s’han complit sempre amb la gent de les falles quan ha estat necessari.

Perquè Borriana no és la mateixa sense les falles, però les falles tampoc són les mateixes sense Borriana.

I enguany, s’ha demostrat.

Pàg.

7

REsorgir sempre.

Per:

Elena Pastor Manzano

Reina Fallera de Borriana 2020-2021

R

essorgir, sorgir de nou, diuen que de les cendres d´un monument naix un nou, expliquen que al dia següent a la cremà ja hi ha un nou ninot que va prenent vida, ja hi ha un grup d´amics o més ben dit una xicoteta família que posa la seua mirada en l´any que comença.

Eixos som els fallers, per als que l´any comença el 20 de març.

Ressorgir, sorgir de nou d´entre les cendres per nàixer, créixer i tornar a gaudir de la nostra festa, per dur endavant un encàrrec important, mantenir aquesta festa que hem heretat com el millor tresor i tenim el deute de mantenir.

Però no és una tasca difícil, el cor del faller no batega sense la festa, sense la traca, sense el tabal, sense el cartó, sense tot allò que envolta a les nostres falles, nostres perquè són nostres i així les sentim.

Ressorgir d´entre les cendres, però si no hi ha cendres podem ressorgir?

Una qüestió que ens preguntem sovint des de fa mes d´un any, en 2020 no va haver ni foc, ni flama, ni tampoc cendres.

Pàg.

8

No vam tindre la nit més màgica de l´any, quan tot acaba i tot comença, aquella que tot mor i tot naix, aquella en què els fallers ressorgim.

Podríem començar el 2021 sense cremar el 2020? Podríem tindre la il·lusió sense les llàgrimes davant del foc? Podríem donar la benvinguda sense acomiadar-nos? És clar que sí!!

Els fallers hem demostrat que som forts, valents i lluitadors.

Els fallers hem valorat el nostre compromís amb la història, amb els nostres avantpassats, aquells que un dia van començar aquesta aventura, aventura que amb el pas dels anys s´ha convertit en més que una festa, s´ha tornat en la nostra forma de vida.

Que si no hi ha hagut cendres, hi ha il·lusió de tornar, de poder reunir-nos als casals i casinos, de treballar, de riure, de compartir i sentir-nos una volta més família.

Que si no hi ha hagut cendres, hi ha artistes fallers, músics, pirotècnics, indumentaristes, floristes, fotògrafs, perruqueres que per nosaltres ressorgiran i nosaltres més que mai per ells.

I a nosaltres les falleres no ens fa falta que les espurnes pujaren al cel en 2020, igual ressorgirem, perquè totes i cadascuna de nosaltres portem un sentiment brodat en la nostra banda.

Pàg.

9

Perquè no hi ha cap virus al món que ens furte la il·lusió de tornar a recórrer els nostres carrers abillades amb el vestit regional.

Cap pandèmia podrà fer que deixem de bategar amb l’himne de la nostra falla, cap mal moment farà que deixem de somniar en veure el nostre monument en peu.

Ningú ni res, ens furtarà el somni d’ofrenar els nostres sentiments a la Nostra Mare de Déu.

I jo la vostra Reina, ressorgiré sense foc, ni flama, ni cendra... perquè no em fa falta, perquè vos tinc a vosaltres.

Tornaré a sorgir sempre que recorde els vostres aplaudiments, les vostres mostres d’estima, els vostres somriures, les vostres mirades.

Ressorgiré sempre que recorde com m´heu fet sentir en els vostres casals i casinos, fent-me sentir com a casa.

Ressorgir sempre, perquè les vostres ganes de mantenir la festa han de ser i són les meues.

I ho faré cada volta que mire la meua banda, perquè vosaltres me la vau regalar, regalantme així el privilegi més gran que pot tindre una dona a Borriana.

I clar que ressorgiré!! Però no ho faré sola, estaran amb mi Julia, les nostres corts, cadascuna de les falleres majors i cavallers acompanyants i les seues corts d´honor.

Pàg.

10

I farem que les falles del 2021 siguen les més especials que mai recordarem, perquè els fallers, les falles i Borriana així ho mereixem.

I vindrà la nit de la cremà i tornarà a nàixer un any, una il·lusió, una esperança i una falla.

Però tots nosaltres mai oblidarem aquest 2021, l’any que els fallers vam saber nàixer, tornar a sorgir, a ressorgir.

I jo mai oblidaré que jo estava ací, al vostre costat amb el privilegi que els meus fallers em van regalar, el de ser la vostra Reina, la Reina Fallera de Borriana 2020 i 2021.

Pàg.

11

REcordar, un exercici necessari.

Per: Sara Molina Ballester Regidora de Falles i Presidenta de la Junta Local Fallera de Borriana

Recordar, vol dir tornar a passar pel cor.

Hi ha moments que en tornar a passar ens fan mal i hi ha altres que ens fan traure un somriure.

En aquest últim any i mig hi ha molts moments d’uns i dels altres, recordar aquell fatídic moment on celebrant la pleitesia a la nostra Reina, Elena Pastor, i un més que merescut homenatge al benvolgut Quino Puig anunciaven que no hi hauria setmana fallera en 2020.

Fa mal encara recordar i pensar com una ciutat com la nostra no podria veure al mes de març els monuments al carrer, fa molt de mal recordar les llàgrimes de la meua Reina Elena, dol recordar els ànims dels fallers en aquella nit que va passar de ser màgica a tràgica.

Pàg.

14

Però només seria el principi, tot el que vindria dies desprès és molt més dur de recordar, imatges d’un endimoniat virus que no deixava de créixer a tot arreu del món i nosaltres solament podíem lluitar contra ell estant a casa.

Era impensable un 19 de març a casa, en silenci, la Covid19 ens havia furtat el soroll de les traques, de les xarangues, de la gent als carrers.

Però a poc a poc ens aniria furtant molt més, inoblidables somriures que no tornaríem a veure i que hui des d’ací vull llançar-los un bes al cel, moments que fan mal, molt de mal.

Però no vull, ni he de recordar aquells moments, vull recordar els bons, els que quan tornen a passar pel cor ens trauen un somriure, aquells que passen per a quedar-se.

Vull recordar els bons moments que m´han donat, com sempre, els meus fallers.

Vull recordar, el nostre lema, TORNAREM, perquè així es va prometre i així ho hem fet.

Vull recordar la il·lusió dels fallers en el mes de març del 2021, on van fer de cada acte un cant a l’esperança, eixa esperança en veure molt prompte la festa de les falles al carrer.

Recorde l’ofrena, per primera volta sense abillar-me amb el vestit regional, sense desfilar pels carrers del meu poble, sense tantes coses, però així i tot vos he de confessar que va ser l´ofrena més emotiva i especial que he viscut fins hui.

Pàg.

15

Vull recordar, i no puc evitar emocionar-me en fer-ho, eixa nit, la del 19 de març, on els fallers tots a la mateixa vegada i més units que mai, van fer que Borriana fóra un esclat de soroll i de llum, eixos 19 castells que van marcar un abans i un desprès.

Un abans perquè deixàvem enrere tot allò que ens havia fet tant de mal i un desprès perquè ahí començava tot una altra volta, les 19 comissions de la meua ciutat estaven més unides que mai, i així era impossible no lluitar perquè al 2021 hi haguera falles.

Vull recordar eixe plenari on tots junts vam decidir que en octubre del 2021, fent història, Borriana veuria per fi els seus monuments al carrer.

Vull recordar el somriure de les meues reines Elena i Julia la primera volta que juntes es van vestir de regional per assistir a un acte, estaven més radiants que mai.

Igual que la primera volta que ens van vestir les corts d´honor i totes les falleres de la ciutat, moments únics que hem de recordar.

Vull recordar la festa de les creus d´enguany, una cosa simbòlica vam acordar, però per a mi va ser màgic.

Els fallers entraven per fi als seus casals per fer allò que més els caracteritza, treballar per mantenir la festa.

Eixos moments són els que hem de recordar, i tornar a passar una i mil voltes pel cor, perquè són els moments que han fet grans als fallers.

Pàg.

16

Diuen que el 2020 i el 2021 seran anys per a oblidar, no oblidem, recordem.

Recordar, i tornar a passar pel cor tot el que hem fet, tot el que hem lluitat perquè la festa continue endavant, per veure el 2021 els nostres monuments al carrer.

Hem de recordar i contar, que els fallers vam saber complir la nostra promesa.

Hem de recordar una i mil voltes que vam de dir allò de “Tornarem” i ací estem perquè hem “Tornat”.

Recordar que hem lluitat perquè les falles del 2021 siguen hui una realitat.

Pàg.

17

REivindicar el

monument faller.

Per:

Vicent Granel Cabedo

Regidor de Cultura, Patrimoni, Normalització i Agricultura de Borriana

H

em viscut, i vivim, un dels moments més estranys i indecisos de la nostra societat, tal i com la coneixíem fa ara poc més d’un any. El confinament, la pèrdua de persones per la pandèmia, les mesures sanitàries, les noves costums, les distàncies, les restriccions per a la seguretat de totes i tots. Aquestes últimes, potser, són les que ens han permès reflexionar més sobre la nostra festa més internacional, com són les falles. I dic, reflexionar, quan algú podria pensar que ens han fet estar a casa sense poder celebrar-la, sense poder estar totes juntes abraçant-nos, festejant, o simplement, gaudint d’elles. I dic reflexionar, perquè durant tot el passat any, quan el confinament va tocar de ple amb la celebració de la festa fallera em va fer pensar en la importància que té el monument faller en la nostra festa, i també, com a societat valenciana.

La necessitat de reivindicar un element fonamental de les falles com és el monument, que en els anys ha estat oblidantse, quedant-se a un costat com una mera obligació de plantar els ninots al carrer, i al qual hem de donar la importància que té, com a l’origen de tota una festa a la qual els valencians i valencianes fem únicament nostra. Perquè el significat de reivindicar ens ho demana, “reclamar una cosa a la qual té dret i està amenaçat de ser desposseït”, tornar a situar el monument al centre de la festa, i donar-li la importància necessària.

Pàg.

18

Sols sis anys en tota la història de les falles al territori valencià han sigut els que no hi ha hagut falles. Cadafals que no es varen traure al carrer, i que sense ells, va ser la primera prova de perdre tota l’essència de poder celebrar la festa. Al 1885 i 1886, la presentació del monument al carrers tenia com objectiu la sàtira i la crítica cap als governs municipals o el veïnat. Aquesta no va agradar i amb una pujada de la taxa per a poder plantar el monument, es va passar de les 10 pessetes a les 30 en el 1883, arribant a les 60 al 1885. Tota aquesta pujada va suposar que els fallers de la època com a protesta no plantaren els seus monuments, i finalment, al 1887 la taxa va tornar a baixar a les 10 pessetes, i el més important, les falles varen tornar als carrers amb la crítica local com a principal eina.

Aquestos anys, sense monument al carrer, no varen estar acompanyats de cap festa, el que fa que pensem en la reivindicació en majúscules de l’element més important de les nostres falles, el monument, que es plantà i es cremà i que li dóna el sentit. L’element que fa que cada any els fallers i falleres treballen per un fi únic, i no obligatori, sinó essencial, i al que s’han de destinar els esforços necessaris per mantenir l’esperit d’una festa que no ha de girar al voltant d’altres noves ocurrències festives, sinó al propi monument.

Pàg.

19

Els anys de la Guerra Civil Espanyola, del 1937 al 39, els carrers dels pobles valencians van estar orfes de falles. Els monuments no van eixir al carrer, llevat d’algunes reivindicacions puntuals, i la festa fallera també es va interrompre. La guerra va deixar el monument i tot el seu significat amagat, sense poder eixir al carrer.

I ara, arribem als nostres temps. El 10 de març de 2020 es va anunciar la suspensió de la festa fallera, i amb ella va arribar el confinament. Les comissions falleres varen parar la seua activitat, i més important encara, els tallers fallers varen posar un punt i a part a la construcció dels monuments. Totes les falles que anaven a ser plantades van passar a l’ombra, en magatzems, a l’espera de tornar a veure la llum.

I eixa llum ha arribat. A partir de setembre els monuments tornaran al carrer i és moment de reivindicar una figura que pense ha estat oblidada per la mateixa festa fallera. Un element clau, que sense ell no tindria sentit la festa. El monument, el cadafal, la falla, el ninot, al que se li ha de destinar molta més importància de la que ha tingut en els últims anys. I no solament com a motor econòmic, amb més d’un milió d’euros de facturació solament en el Gremi d’Artesans Fallers de Borriana, sinó sobretot, com a motor cultural i patrimonial

Pàg.

20

dels valencians i valencianes. Ara, Patrimoni Immaterial de la Humanitat, la festa fallera ha de situar el cadafal faller al capdavant de la festa i destinar la inversió més important a que les places i carrers estiguen replets d’ells, recuperant com mai abans, el sentit final del monument, la crítica, la sàtira a l’actualitat de la nostra societat, i l’art, com l’essència artística valenciana més històrica i important que tenim.

Sols en sis anys de tota la història fallera els monuments no han eixit al carrer i sols en sis anys la festa fallera no s’ha pogut celebrar. La reivindicació del monument faller ha de ser una de les premisses més importants de la festa fallera i no veure-ho com una simple obligació, sinó com el centre de tota la festivitat i l’eix a través del que gira tot el significat de la festa. De l’origen de cremar allò que no valia dels tallers dels fusters, passar a ser una festa del veïnat, que servia per fer una crítica entres els mateixos veïns, fer els primers ninots de draps i roba en desús, a l’obra d’art que els artistes fallers creen any rere any per a que gaudesquen totes i tots. Reivindicar el monument com a eina de crítica i sàtira, a través d’una obra d’art que els valencians i valencianes hem de valorar com li pertoca i no deixar-la com una simple obligació, sinó com el centre de la nostra festa, les nostres falles!!!

Pàg.

21

Pàg.

22

Pàg.

23

REcontruir per tornar a viure.

Per:

Salvador Doménech Montoliu

President de la Federació de les Falles de Burriana Cap del Servei d’Urgències de l’Hospital de La Plana

D

esprés de quasi any i mig sense activitat fallera, després de moltes hores de feina en l’hospital, després d’haver patit una pandèmia, després que la vida ens ensenyara les bones coses que tenim cada dia al nostre costat, les nostres famílies, els amics, els companys de treball… Ha arribat el moment de dir ben fort que ací estem, que tornarem… i per això és el moment de reconstruir... i per què dic reconstruir?

Perquè les nostres festes no comencen de nou.

Esta festa està molt arrelada i té uns pilars molt firmes que aguanten les adversitats més dures.

Reconstruir és tornar a construir sobre unes bases, una tradició que en la nostra ciutat fa més de noranta anys que se celebra, per això hem de ficar-nos tots en feina i reconstruir.

Pàg.

24

I el primer que hem de reconstruir són les nostres comissions, peça fonamental perquè es planten falles. Perquè que no s’equivoque ningú, sense comissions no es contracten artistes fallers, no es tiren traques, ni masclets, ni castells... no es compren flors que adornen les nostres creus i ningú ofrena a la nostra verge.

Sense comissionats no hi ha vestits tradicionals ni pentinats. No hi ha regals el dia del manifest, ni exaltació al Payá, ni xarangues, música o carpes.

Sense fallers no hi ha pa i porta, ni sopars de germanor, ni convidades, ni sopar de gala, ni nits de presentacions i balls al Fallero. Sense fallers, no hi ha carrosses a l’estiu, ni plantà, ni cremà...

En definitiva, sense fallers, no hi ha falles.

Els fallers estem fets per a cremar falles, no per a que les falles cremen als fallers, per això des d’aquestes línies vos anime a tots els presidents a reconstruir les vostres comissions, obrir els vostres casals amb més ganes que mai, però també en més prudència que mai i seguint totes les mesures sanitàries.

Pàg.

25

Animeu els vostres fallers perquè tornen a sa casa, a eixa segona família que tenim i que és tan important per a nosaltres, animeu-los a tornar a plantar creu, a fer noves carrosses, a fer eixos pa i portes que tant trobem a faltar, però sobretot a plantar una falla... una falla plena de crítica i sàtira on critiquem tot el que no ens ha agradat en els últims dos anys i que en el foc purificador del dia de la cremà faça desaparèixer tot el roí que ens ha tocat viure en els últims mesos i així poder tornar als nostres avantpassats un trosset del que ells ens van donar, perquè ells sí que varen construir la millor festa del món.

Pàg.

26

Pàg.

27

REviure Per:

Alèxia Durà i Saura

Fallera Major de La Mercè 2020-2021

“Renaixem De les festes del poble Celebrades amb plors i abraçades La bellesa de viure la vida Sense claudicar Renaixem De totes les derrotes Si hem caigut ens alçarem mil voltes Fills de l’aigua, la terra i el foc Renaixem amb tu I amb tu vencerem.”

Renaixem, de Xavi Sarrià

E

scoltant aquesta cançó agafava forces per a continuar amb la llarga espera, del 10 de març del 2020 fins al moment actual, encara amb algunes incerteses. Han sigut molts moments de soledat fallera, de desmotivació, d’incertesa, de saber que la festa i la cultura de la meua terra estaven silenciades i congelades. Però sempre amb la confiança de que les llavors més dures resisteixen baix la terra amb el fred de l’hivern.

Pensava, com serà el món faller quan açò s’acabe? Els artistes podran sobreviure sense feina? Qui quedarà per a donar forma a la màgia que envolta els ninots de cada falla?

Qui ens tornarà tots els moments que no hem pogut viure al

Pàg.

28

casal, al carrer, a l’ofrena? On està el terratrémol final de la mascletada del dia de Sant Josep? I els primers compassos de l’himne de la falla a la porta de ca la fallera? Si tanque els ulls sent que han estat sempre dins de mi, i amb eixe record he hagut de conformar-me, tots ens hem hagut de conformar durant aquest temps passat. Però acaba l’hivern i la primavera s’amaga darrere de la brisa d’esperança que ens ha portat la vacunació.

Al diccionari busque la paraula, reviure. Verb intransitiu amb dos significats: “Tornar a la vida” i “Fer que una cosa es renove, que torne a ser i es puga tornar a fer servir”. M’agrada la possibilitat de tornar a ser. Això ens endinsa en un mar de possibilitats per a construir una nova realitat, un nou futur, que ja és present. Reviure és tornar a donar-li vida a una cosa que es donava per morta. Reviure també és transformar, el que ja coneixem, aleshores, per què hem de conformar-nos amb les febleses falleres si ara tenim l’oportunitat de millorar la nostra festa? Mai com ara tindrem ocasió de viure una primavera fallera.

La paraula reviure forma part del cicle faller anual, cada any el dènou de març cremem il·lusions, desitjos, esforços, emocions, sentiments expressats en unes figures de cartó que un artista faller ha pensat i projectat, amb un col·lectiu de persones que li dóna suport i somnia amb ell. Després de la cremà, tornem a començar, cada any renaixem de la cendra, del foc, de les il·lusions de cada fallera i faller.

L’experiència que hem viscut amb la pandèmia mundial ocasionada per la COVID-19 ens ha significat tristor, dolor, soledat, el silenci dels nostres pobles que varen quedar muts, el bullici habitual de les ciutats va callar per donar pas a l’activitat dins de les cases. La possibilitat de sobreviure d’un col·lectiu i d’una festa que no pot relacionar-se, que no pot fer cap activitat, és molt poca. Eren fantasmes que em passaven pel cap en els moments més durs de confinament i postconfinament, quan renaixiem però era una falsa esperança.

Pàg.

29

Tot allò que hem patit, totes les abraçades que no hem donat, els petons perduts, les carícies que mai trobaran destí, no podem malbaratar-ho a canvi de res, eixe preu tan alt que havem pagat, ens dóna la possibilitat de tornar a començar, de reviure. Tenim un full en blanc damunt de la taula i cal tornar a escriure amb una altra mirada i un altre llenguatge.

Com a col·lectiu, com a entitat festera formada per una col·lectivitat, per una comunitat humana que es relaciona al voltant de la festa fallera, podem escriure ara de cap nou com volem encetar aquest temps, que sense dubte ha de ser un temps de germanor, un temps de cura emocional, un temps per a escriure una nova història de les falles, que beu en la font de la tradició, però mira cap endavant aportant valors de solidaritat, que a través de la festa i la cultura va teixint xarxa social, i reivindica una festa on les dones formen part i tenen veu, amb igualtat i no sols com a un objecte decoratiu.

Les dones falleres tenim l’oportunitat de renàixer, per a que la nostra veu s’escolte en les comissions falleres.

Quan cremem la falla del 2020-2021 serà el moment de cremar tot el patiment, tota l’angoixa, les pors que la incertesa de l’evolució de la pandèmia ha deixat en nosaltres i renàixer amb tota la força i sentiment acumulats, amb més ganes que mai de seguir defenent la nostra cultura i la nostra gent, gaudint de l’art que només les valencianes i els valencians sabem crear a partir de la música, les flors, la pintura i el foc i tot el que forma part d’eixe patrimoni immaterial de la humanitat que són les falles.

Perquè hem sigut, som i serem.

Pàg.

30

Pàg.

31

REpensar la festa de les falles a borriana.

Per:

Vicent Blasco Miró

Faller de La Mercé

V

aja per davant que el títol del present article és sols la plasmació de les idees de l’autor, en cap moment es pretén més que incitar a la reflexió i, per què no, al debat d’idees tant necessari per encarar el futur de la festa fallera a Borriana.

El fet de repensar no és altre que el de no deixar de pensar contínuament, quelcom que no deuria estar exempt en cap àmbit de la vida i, per tant, tampoc en el de la festa. Si d’alguna cosa hem tingut temps durant tot aquest any pandèmic ha sigut precisament de pensar. En primer lloc pensar en el futur i de quina manera podem eixir d’aquest malson provocat pel coronavirus. Pensar també quins han segut el motius que ens han portat fins aquesta situació límit i què deuríem canviar per intentar no tornar a passar per un altra semblant o pitjor.

I entre tots eixos pensaments, les persones que formem el col·lectiu faller no hem deixat de pensar en cap moment com superar tot el que ens ha provocat el virus. Mai havíem viscut una situació semblant i això ha fet més difícil encara trobar solucions. Les falles no són sols els monuments que plantem cada març, (això és el motiu principal i prioritari d’una comissió fallera, no ho oblidem mai i treballem per que així continue sent). Les falles abasten tot l’any i estan bastides, sobretot, per les relacions humanes que es creen entre els membres del col·lectiu. Les falles som conjunt, comunitat, tribu i necessitem d’eixe contacte per tirar endavant. No podem fer falla des de casa, la manca d’eixa relació contínua que es porta a terme al casal ha esdevingut el principal i més gran problema que ens ha provocat aquesta crisi sanitària. Això, a l’hora d’escriure estes línies, afortunadament, ja està quasi solucionat. L’avanç en la vaccinació i per tant el descens en picat dels contagis i,

Pàg.

32

sobretot, de les hospitalitzacions i morts, ha fet que la nova normativa ja permeta als fallers i falleres tornar a «fer vida» amb certa normalitat als casals. És de justícia, arran d’açò que acabe d’escriure, donar les gràcies pel grandíssim treball portat a terme per la Mesa de Seguiment de la Festa, on destacats fallers de tot el territori valencià, entre ells el borrianenc Salvador Doménech, han estat durant mesos treballant i preparant protocols i estudis per tal de poder celebrar les falles i actes relacionats amb la festa amb la màxima seguretat en tot moment. Una feina esgotadora, amb centenars d’hores de reunions, de vegades incompresa o desprestigiada i amb un sol objectiu centrat en el bé comú de totes i tots els fallers. Des de les humils pàgines d’aquest llibret: GRÀCIES.

Repensar la Falla.

Com he referit al principi, l’assumpte que centra l’article és repensar la festa de les falles i des del meu punt vista, això passa sempre per un retorn a l’origen. Que ningú pense que això significa fer el mateix que es feia fa 90 anys perquè està totalment equivocat. Per a mi, retornar a l’origen és tenir sempre present eixa gènesi de la festa per trobar en ella el fet original i diferenciador d’altres que ha fet que les falles foren declarades per l’Unesco, Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Resulta obvi que amb el pas dels anys, les falles han anat afegint activitats que han aconseguit ja assolir la categoria d’actes fallers amb una entitat pròpia pràcticament

Pàg.

33

indissoluble de la festa en sí. I això està bé doncs moltes d’estes activitats han enriquit la celebració de les falles i a més, en el cas de la nostra ciutat, han afegit unes particularitats que en certa manera podríem etiquetar-les com «genuïnes de Borriana» (Creus de Maig, declarades Festa d’Interès Turístic Provincial i les carrosses i tapissos confeccionats amb paper de seda i el seu apegat característic, per exemple). Però bé, principalment el que vull referir amb eixe retorn a l’origen és centrar la nostra activitat fallera en allò que fa de la nostra festa diferent de qualsevol altra celebració festiva. En primer lloc pense que caldria una dignificació de la falla. L’anomenat «monument faller» és l’eix central de la festa, allò que ens atorga el fet diferenciador que referíem abans i per tant la falla no pot ser considerada com un subministrament més de la comissió perdut entre les innumerables partides d’un pressupost. La gent que conformem una comissió fallera, hem de tindre clar que la falla és allò principal de la nostra activitat festiva i com a tal hem de dignificar-la i reverenciar-la com mereix. I no, no és una qüestió, sols, de diners. Les falles en origen eren monuments més senzills, fets pel veïnat amb quatre trastos vells i molt d’enginy, però tenien el component primordial que les feia úniques: la crítica i la sàtira, el ser la pira expiatòria dels pecats de la nostra societat. Si repensem les falles, això hem de tindre-ho molt present i com dic, no és qüestió de diners, doncs hi pot haver comissions que amb un pressupost molt limitat aconsegueixen dignificar la falla més que altres amb molts diners, sols amb el fet d’enllestir un monument amb missatge i que realment puga rebre l’apel·latiu de falla. Vol dir açò que no fa falta gastar-se molts diners en el monument faller? No,

Pàg.

34

rotundament no. Una comissió ha de fer el màxim esforç per treure al carrer la millor falla que puga, però a l’element artístic que conforma la falla sempre hi ha que afegir-li l’altre element, el que fa que la falla realment ho siga i eixe no és altre que l’enginy, la gràcia, la sàtira i la crítica. La reivindicació de la crítica en la falla ha sigut una constant al llarg del temps i nosaltres fins i tot li varem dedicar un llibret fa dos anys. Just en eixa publicació trobem com molts destacats fallers han proposat repensar la falla des d’un punt de vista crític que l’aprope al màxim al seu propòsit fundacional. El «desllavassament» de la crítica en la falla amb el pas del temps o el centrar-se durant alguna època en aspectes purament sexuals (falles dels 70, només acabada la dictadura i bona part dels 80) va fer que insignes crítics fallers com ara Josep Aymerich Tormo se’n feren ressò i demanaren apuntar cap a nous objectius els dards poètics de les falles. És així com trobem al llibre faller de 1976, l’article «Falles i censura» en el qual el propi Aymerich així ho veu i propugna repensar la crítica fallera: Front al pensador de falles, tant de temps encotillat, es presenten múltiples opcions temàtiques. Dins d’una inèrcia falta d’imaginació, allò «sexi» ja sols farà riure a reprimits i babaus. Allò polític és un altra cosa.

El fet polític, tant variat i suggestiu, serà un filó a explotar.

La democràtica tasca del crític, consistirà en descobrir el set en el pantaló de l’home públic, per a que “se li veja el cul”. La falla ha de tornar a ser escó del «Vox populi». Picota. Oposició.

Objectiu obert per captar fidelment el costat que té de pecat la virtut; d’ignorància el saber; de bruta la lluentor, i d’humà allò divinitzat. Més clar, impossible.

Pàg.

35

Repensar el Llibret.

El llibret de la falla és una eina fonamental de la festa fallera. Al llarg de la història, els llibrets han patit molts daltabaixos, però afortunadament hui en dia en la ciutat de Borriana estem vivint, d’uns anys ençà, un ressorgiment d’aquestes publicacions, no obstant, això no sempre ha sigut així. Al «boom» inicial de la festa a finals dels anys 20 i als anys 30 del segle passat, els llibrets varen assolir el seu grau màxim de protagonisme, esperonats sense dubte, pel fet que la festa fallera era molt més reduïda en actes i els esforços de les comissions es centraven en menys activitats que les que es desenvolupen hui en dia.

Represa la festa després de la Guerra Civil, els llibrets varen continuar en la primera línia essent un dels principals motius de la festa. Les publicacions durant tot eixe temps eren molt esperades per la gent que tenia molt d’interès en saber què criticava i, sobretot, a qui criticava la falla. La implantació de la censura a partir del renaixement de la festa al 1941 i amb ella l’obligació de suavitzar les crítiques, va fer que arribada la dècada dels anys 50 aquestes publicacions anaren caient en desús, motivades també, en certa manera, per la publicació del llibre faller oficial, el popular «Fallero» on ja apareixia un resum de l’explicació de totes les falles de la ciutat, fet que també va ser considerat per moltes comissions com suficient a l’hora de donar compte públic d’allò que tractava la falla. La creació de nous actes fallers va incidir en el fet que els llibrets de falla anaren perdent protagonisme. Ja al març de 1958, el poeta i crític faller Vicente R. Cardet es lamentava en les pàgines del

Pàg.

36

Nº18 de la revista Buris-Ana de que els llibrets havien deixat de publicar-se i reclamava tornar a enllestir-ne per part de les comissions i a més que aquestos estigueren escrits en valencià: Es fa necessària la presència del llibret, que és quelcom tan personal, tan qualificatiu, tan essencial de la festa. Forma part, i part molt interessant, de les mateixes falles, expressats en valencià, eixa llengua tan nostra i tan oblidada per alguns, per molts que es pensen que és fer de menys que els sues fills parlen la llengua dels seus iaios.

Amb el pas dels anys, els llibrets han tornat a editar-se i són moltes les falles que preparen unes publicacions molt acurades i amb una gran profusió fotografies, treballs monogràfics i dissenys moderns que inclouen a la publicació les últimes tecnologies en edició i impressió. Això, certament, està molt be, però com que el que ací es tracta és de repensar, caldria fer en els llibrets també un retorn a l’origen i en aquest cas eixe retorn seria dedicar en el llibret l’espai i la consideració que mereix l’explicació i relació de la falla, doncs eixe i no altre és el motiu principal de l’edició del llibret. Les comissions falleres hem d’esperonar els nostres fallers i falleres a enllestir la crítica i a treballar a fi que un dels principals eixos de la festa recupere el protagonisme que li pertoca. Aquesta qüestió, sens dubte, enllaça amb l’anterior que comentàvem de la falla. Falla i llibret són complementaris, almenys així ho entenc jo. No pot una falla ser-ho sense la seua explicació i els magnífics llibrets que hui editen moltes comissions deixen a banda la crítica de la falla o la solventen amb sols quatre ratlles. Hauria de ser objectiu primordial a les falles pensar la falla, debatre en comissió que es vol criticar en el monument i treballar conjuntament amb l’artista per donar sentit a la falla i, per suposat, plasmar això en un llibret coherent amb el quual tractar el monument i on eixa explicació i relació fóra el motiu principal. Després, en eixe llibret, es pot afegir tot el que desitgem.

Pàg.

37

Repensar la relació amb el Barri.

La falla sorgeix d’una col·lectivitat. Plantar la falla sempre ha requerit de la unió de les persones que s’han proposat tal fi.

Les més involucrades han format part de la comissió fallera i la resta, la majoria, han sigut veïns i veïnes del carrer o del barri que amb les seues aportacions han donat suport a la comissió per tal de treure endavant el projecte. Ja la primera falla plantada al nostre barri feia constar en la portada del seu llibret: “Alsà en la plasa del Ex-convent de La Mercé y costechà per donatiu voluntari entre els veins del barrio, en motiu de la festa de San Chusep del añ 1928”, reafirmant així des del primer moment que la festa era popular i amb la participació del poble. Durant més de 70 anys a la nostra falla això ha seguit sent així i la gran majoria dels ingressos que tenia la comissió provenien de les aportacions del veïnat mitjançant loteries, rifes, cartilles, fallers d’honor, etc. Eixe sistema de finançament incidia en les relacions humanes, doncs creava un vincle entre una part de les persones interessades en la festa (la comissió) i les altres (el veïnat) que tot i no formar-ne part també tenien interès en la falla pel fet de pertànyer al barri on es plantava. Eixa «filiació» de la gent del barri amb la falla, tot i no ser de la comissió, la va reflectir ben bé el meu estimat i malaguanyat amic, Quino Puig en un article per a aquesta mateixa publicació a l’any 2017 on explicava: “Era la vesprada del dia 16 de març de l’any 1967, en plenes falles els carrerons del barri respiraven la tradicional olor de pólvora. Un grup de xiquets jugàvem en el carrer Serafin d’Assís (Els Furs en l’actualitat), i per la megafonia que havia instal·lat la comissió per a animar les festes amb música popular es va comunicar la notícia, la falla del barri de la Mercè havia sigut guardonada

Pàg.

38

amb el primer premi de falles grans de Borriana, deu anys feia que “La Veterana” no aconseguia el màxim guardó, i açò era motiu gran de celebració. Els xiquets en escoltar la notícia ens vam posar a tots a botar d’alegria, era la nostra falla, jo tenia set anys i en eixe moment dos emocions es van apoderar de la meua ment, d’una banda era la meua primera relació directa amb el món faller, fins llavors havia viscut allunyat d’ell, ni antecedents familiars ni vocació personal, i per una altra rebia el sentiment patriòtic de barri com a lloc on es viu, i per tant es cal d’estimar.”

En els últims 20-25 anys la relació de la falla (comissió) amb el barri ha anant perdent-se i considere que els fallers no hem sabut transmetre a les noves generacions de veïns i veïnes eixa «filiació» del barri amb la falla que tant entenien o consideraven la gent d’èpoques anteriors. Tots sabem que el barri, hui en dia, no és el que era abans i que ha perdut molta població, hi ha moltes cases tancades i també molta gent nouvinguda que desconeix per complet la tradició de la falla. Tot això ha fet que les falles de barri hagen hagut de buscar noves fórmules de finançament que han acabat per deixar de costat a la gent que habita dins dels seus límits estrictes. Revertir eixa situació, sincerament, és una tasca molt complicada que, no obstant, s’ha d’encarar. Justament per això cal repensar eixa relació de la falla amb el barri i això passa per tornar a xafar els seus carrers i tornar a fer pròxima la falla a la gent per tal d’aconseguir que eixa «filiació» que referíem abans torne a quallar entre el veïnat. No es tracta de recuperar a la gent per què torne a ser el principal finançament de la falla, sinó de sembrar de nou la llavor en el barri i que això amb el temps puga donar el seu fruit en forma de nous fallers i falleres de la comissió o, si més no, almenys «simpatitzants» de la falla que la senten com a pròpia i se n’alegren i patisquen de les vicissituds de la mateixa.

Pàg.

39

Repensar el sentiment Faller dins del col.lectiu.

Sóc conscient que aquest apartat de l’article potser siga el més polèmic per tant que implica unes propostes per canviar actituds o costums que amb el pas del temps han anat arrelant entre les persones que formem part d’una comissió fallera i que, baix el meu punt de vista, desvirtuen el que considere és el sentiment faller o la manera d’encarar el fet de pertànyer a una comissió. El gran faller Joaquín Ortells amb la seua particular vehemència a l’hora de parlar, dia: “Un no està a la falla per què la falla li done res, a la falla s’està per treballar i tu donar-li a la falla.” Eixe concepte del ser faller que defenia Ortells, no és vàlid hui en dia, per circumstàncies que ara explicaré, però sí que deixa clar allò que hauria de predominar en les persones que formem la col·lectivitat fallera. En els temps que aquest insigne faller proclamava això, el faller o fallera que pertanyia a una comissió, ser membre no li suposava un desembolsament econòmic. La seua contribució als ingressos de la falla era en forma de treball, xafant els carrers i venent la loteria o la rifa.

Hui tot això ha canviat i al faller ara li costa diners ser de la falla, doncs s’ha de pagar una quota mensual per mantenir les despeses del col·lectiu. Just en això és on trobe que les paraules esmentades abans han perdut gran part de la validesa tot i que, al meu parer, segueix ben viu l’esperit de la frase. Que no se malinterprete açò, sóc conscient que en la concepció actual de les falles, els fallers han de rebre certa compensació pel fet de pertànyer al col·lectiu doncs són prou els diners que li costa el ser faller o fallera, però això no lleva que la motivació d’una persona per ser faller o fallera passe principalment per treure alguna cosa material d’ella per damunt del sentiment de pertinença a un col·lectiu que té com principal objectiu la

Pàg.

40

tasca de mantenir la tradició de la falla i de tot allò que amb el pas dels anys ha anant enriquint-la. Eixe sentiment és el que ha de prevaldre entre els fallers perquè sols així aconseguirem que la festa de falla continue sent la manifestació genuïna que a Borriana va sorgir fa quasi cent anys i que nosaltres tenim el deure de transmetre a les noves generacions, renovada, repensada si es vol, però amb l’autenticitat de sempre i no convertida en una festa més, sense substància i amb l’únic objectiu del divertiment personal.

S’ha de reconèixer que una de les coses que ha transformat radicalment el panorama faller dels últims 20 anys i amb ell ha seigut un motor de creixement del nombre d’associats a les falles, ha sigut el fet de treure més la festa al carrer. Amb festa en aquest cas em vull referir a la que generen els dinars, sopars, balls i disc-mòbils que les comissions ara portem a terme en les carpes instal·lades a l’efecte i que abans solien celebrar-se als casals o en recintes privats. L’eixida d’eixa festa al carrer ha segut vista per molta gent com un obertura de les falles a la societat, ja que avui en dia, encara podem escoltar per bastants llocs que les falles són una festa «tancada» i sols per als fallers i falleres. No entraré a debatre ara eixe assumpte amb el qual no estic d’acord ni de lluny. Bé, al que anem. Les carpes han sigut i són un motiu continu de debat entre la societat, tan fallera com no. L’objectiu de les carpes no és altre que aplegar a la gent en un lloc on puguem cabre tots i damunt en l’epicentre de la nostra demarcació. Que les carpes generen molèsties? Sí. I l’objectiu de la comissió passa per minimitzar eixes molèsties i saber que hem de conjugar les nostres ganes de festa amb el dret al

Pàg.

41

descans del veïnat. Cert és que es tracta d’una setmana a l’any, però qui no és faller o fallera, açò li importa ben poc i, almenys jo, ho comprenc. Per tant hem de treballar per solucionar eixe problema de la conciliació entre festa i descans. Per altra banda, i més relacionat amb el fet de repensar el sentiment faller, he de dir que una carpa qualsevol grup d’amics amb l’excusa d’una celebració més o menys tradicional o no, pot aconseguir els permisos per instal·lar-la, però per plantar una falla has de tenir ben arrelat eixe sentiment faller que cada 19 de març (12 d’octubre en este cas) renaix purificat de les flames del cadafal.

Amb carpa o no, eixe és l’objectiu principal dels fallers.

I calle ja, recordant les paraules del principi per si al llarg del text algú se n’ha oblidat: el present article és sols la plasmació de les idees de l’autor, en cap moment es pretén més que incitar a la reflexió i, per què no, al debat d’idees tan necessari per encarar el futur de la festa fallera a Borriana. Fins ací. Bones falles a tothom i que mai més haguem de patir una parada com aquesta que, tal vegada, ens fa calfar-nos massa el cap.

Pàg.

42

Pàg.

43

REflexió.

Les Falles desprès de la Pandèmia Per:

Jordi Bort

Faller de La Mercé i professional sanitari

H

i ha un principi clar: d’una crisi no s’ix igual. O eixim millor o eixim pitjor. I de la manera que eixim depèn de les decisions que prenguem durant la crisi. Són decisions no només morals, sinó humanes, que ens toquen de ben a prop, que marquen el futur camí de la societat i a tots aquells que vinguen darrere nostre. Però esta crisi que ha provocat tanta desfeta és una oportunitat per renovar el nostre compromís amb la festa fallera.

Este article té dos objectius de reflexió vitals: El primer és suggerir el pensament de reconstruir un món millor que pot nàixer d’esta profunda crisi social, econòmica i sanitària. D’això el món de la falla té un paper molt important des de la vessant vertebradora de la nostra societat borrianenca. El món de la falla sempre ha mostrat la seua vessant solidària.

El segon objectiu és sembrar un missatge d’esperança enmig de tant de sofriment i desconcert, deixant constància a les futures generacions. La falla Barri La Mercè en vol ser testimoni actiu i participatiu com a història viva. Com a element integrador, i com a primera falla plantada en el nostre poble.

Als primers dies del mes de març de 2020 una llosa aclaparadora invadia les nostres vides omplint de foscor tots els racons del nostre cor. L’estat de shock emocional era generalitzat. Poc a poc les notícies tristes i desalenadores anaven omplint la

Pàg.

44

nostra ment i el nostre entorn. Les nostres converses eren sempre les mateixes: la Covid-19. Moltes persones soles a casa no podien compartir sensacions i vivències. La nostra vida va quedar reduïda en l’aspecte laboral, familiar, social, sanitari i econòmic. Un enemic invisible i imperceptible als sentits humans va frenar tot en sec. Prou! D’ací no es mou ningú!

Fins ací hem arribat! Pensàvem que açò de la pandèmia eren coses d’altres temps. Eren coses del passat que ja teníem ben superades. Que ho teníem tot controlat, que l’home ja ha anat a la lluna… Però la realitat és que la bofetada encara ens està fent donar voltes.

En poc temps denses tenebres invadien les nostres places, carrers, pobles i ciutats. Un silenci estrident i colpidor, així com un buit desolador i paralitzant bategava en l’aire. Es veia en els gestos, ho deien les mirades. Estàvem assustats i perduts.

L’onada que ens va vindre era inesperada i furiosa. Navegàvem tots en la mateixa barca, fràgils i desorientats, però alhora importants i necessaris, cridats a remar tots junts amb valentia, ajudant-nos els uns als altres. El sentit de la unitat i la força.

Al mateix temps, esta terrible pandèmia va desemmascarar la nostra vulnerabilitat i van caure les nostres falses seguretats i efímeres il·lusions. Les falles es suspenien sine die fins que escampara este maleït poll! Costava creure el que ens estava passant, i vivíem amb la incertesa del futur. Veiem atònits com familiars, amics, coneguts i gent d’arreu deixava este món, i pràcticament ningú podia fer res per ells. Poc a poc ens hem resignat a viure amb les conseqüències que esta desfeta social ens ha portat, però no tenim més remei que renàixer de les

Pàg.

45

cendres. Com les falles. Símil recurrent, però no tenim cap altra opció. Perquè l’ésser humà no té altra opció que superarse, refer-se, mirar avant, cap amunt, superant desafiaments i salvant obstacles.

El món post Covid ha d’estar reconstruït entre tota la societat, i la festa fallera en la nostra ciutat ha marcat des de fa anys bona part de la nostra identitat, del ritme econòmic, d’un bon ànim social, d’una contagiadora i extraordinària salut mental, d’un caliu agermanat i una canalització de sentiments de pertinença. Després d’un llarg temps on només hem escoltat números, xifres i estadístiques, la festa fallera ha de donar un missatge càlid i inclusiu, on les persones no se poden reduir a ser contades, mesurades i gestionades com a simples elements administratius. Les falles unixen a tot un poble que viu, vibra, sent i pateix, on la Covid-19 ha atacat a qualsevol de nosaltres sense pietat ni discriminacions.

Ara, fent front a la pandèmia, hem experimentat clarament la nostra vulnerabilitat i com la immensa majoria de la humanitat ha respost amb compromís, solidaritat i determinació. Que hi ha ganes d’eixir d’este pou és contundentment innegable. És el moment de reflexionar sobre les nostres activitats, el nostre treball, la nostra festa i les nostres relacions personals, prenent consciència de la importància que té el nostre racó de món, la nostra Borriana i les nostres falles. Fins que tornem a la roda de la normalitat passarà temps. Son necessàries moltes hores de treball i paciència i la nostra festa requereix reconeixement, recolzament i innovació. Reconèixer el treball

Pàg.

46

dels artistes fallers que és el motiu pel qual eixim a gaudir dels monuments al carrer, recolzar esta activitat vital per a la vida de la nostra xarxa empresarial de la qual tanta gent guanya jornal i innovar en les relacions entre les persones adaptant-se a la nova situació.

No oblidem el que ens ha perjudicat i empobrit la pèrdua del contacte humà entre familiars, amics, veïns del barri o companys de treball. Ara més que mai són les persones i el poble qui ha d’estar en el centre de la nostra existència per sentir-se units, cuidats i poder compartir la vida més alegrement. Una nova era de solidaritat ha de posar en el mateix pla de dignitat a totes les persones, i les falles han demostrat en moltes ocasions el sentiment solidari, la passió per la seua gent i l’estima per la seua terra.

La festa fallera ha de ser promotora i autora indispensable d’este canvi impostergable. Les falles no se poden quedar en el camí. Este canvi de tendència que desgraciadament ha marcat la fatídica pandèmia, i que portarà sacrificis, ha de fer ressorgir dels fallers allò millor que portem dins. La nostra societat necessita oxigen, precisament allò que la Covid-19 ha furtat als qui s’ha emportat a l’altre món.

Les falles han de donar un alè d’esperança per recuperar el pols que el nostre cor faller demana i que la nostra societat anhela. Amb prudència, amb trellat i amb responsabilitat s’han de recuperar les places i els carrers. Ha arribat el moment de preparar-se per a un canvi fonamental en el món post-Covid.

Pàg.

47

La responsabilitat individual i col·lectiva, la vacunació i l’avanç científic han d’anar de la mà per superar esta tragèdia.

El 2020 va deixar una forta càrrega de por, desànim, desesperació i dol. El món interconnectat al que estàvem aveats, ha donat pas a una societat fragmentada i dividida. Ha evidenciat els riscs d’una societat que viu al límit o més enllà de les seues possibilitats.

No hi ha dubte que la atípica celebració de les falles en el mes d’octubre de 2021 és aspirar a la reanudació dels contactes presencials i posar en marxa la maquinària social per revertebrar la nostra societat i activar el nostre dinamisme. És la millor oportunitat per a l’enriquiment personal i coneixement mutu. Se necessiten accions conjuntes com esta, per a tornar a sentir el batec d’un poble.

Esta desfeta social s’ha emportat persones, projectes, il·lusions i part de la societat del benestar que costarà recuperar, però renàixer de les cendres és el millor homenatge que li podem retre a aquells que ens han deixat, el millor favor que li farem a la nostra festa i l’ideal dinamisme que Borriana mereix.

Si l’evolució de la pandèmia ho permet, Borriana celebrarà falles en l’octubre de 2021 d’una manera atípica, per a reprendre unes festes que es van interrompre abruptament pel coronavirus al març de 2020, quan molts dels monuments fallers estaven a punt d’eixir al carrer. Tot el col·lectiu faller de Borriana ha realitzat, i encara ara, un gran esforç, i el seu

Pàg.

48

comportament absolutament exemplar, s’han convertit en símbol de resistència i superació. Borriana necessita cremar les falles, i amb elles els aspectes més negatius que estem patint, per a renovar l’energia de l’exercici 2022.

Celebrar les festes falleres enguany, va més enllà d’un estímul per a la tradició i la cultura del nostre poble, es molt decisiva perquè les nostres festes són per a Borriana, un motor per reactivar econòmicament tots els sectors que conformen la festa, des del gremi d’artistes, fins a la pirotècnia, la indumentària, floristeries, joieries, perruqueries, botigues, impremtes o les bandes de música. Molts sectors de la ciutat greument afectats en aquests moments per la paràlisi, que necessiten les festes per a poder seguir endavant. Borriana s’ho mereix i les falles també.

Des d’ara mateix, toca treballar cada acte per a poder celebrar la setmana fallera, i planificar l’organització de la millor manera possible i amb la màxima garantia de seguretat en tot moment, supeditats i adaptats a la situació sanitària.

I enguany remarcar més que mai una de les funcions vitals del que és el llibret en la falla. És el testimoni viu, encara que passen els anys, del que eixe any va passar i es va viure. El llibret de la Falla Barri La Mercè que ara el lector té entre les seues mans, en este cas ha de ser, en part, l’experiència, les vivències i els sentiments per deixar constància, encara que siga un simple esbós, del que esta festa, els fallers i el poble de Borriana ha viscut com a conseqüència d’esta pandèmia.

Pàg.

49

Cal mirar endavant i seguir amb coratge i valentia, però com quan es condueix un cotxe, no deixar de tant en tant de mirar per l’espill retrovisor. Tot i que en una falla cremem en el monument tot allò que volem fer desaparèixer, és molt important no perdre la memòria. Este llibret ens ajudarà a que això no passe.

Pàg.

50

Pàg.

51

REnàixer.

Per:

Josep Nos

Faller de La Mercé i llicenciat en història

E

l prefix “re” que s’usa avui dia al valencià prové directament del llatí i denota tant una repetició (tornar a fer alguna cosa) com una intensificació (fer una cosa amb més intensitat).

Així, renàixer significarà tornar a nàixer, tornar a començar a existir després d’una etapa de no existència. Però, també significarà nàixer de nou amb més força, començar de nou a existir amb encara més intensitat. És un verb, per tant, amb un significat molt poderós, un significat que ressalta, que remarca, la importància de l’acció de recuperar una cosa que existia i que, després d’una etapa d’oblit, torna a existir amb un sentit nou. Per exemple, a l’àmbit de les ciències humanes trobem importants conceptes associats al verb renàixer, fins al punt de denominar amb ell algunes etapes històriques o moviments culturals. Així, hui s’anomena Renaixement a tota una època que abasta els segles XIV i XV i que es caracteritza per la recuperació de coneixements, estètiques i pràctiques pròpies de les civilitzacions grega i romana després d’una etapa d’oblit durant els segles de l’Edat Mitjana. L’ús del mot renaixement per a associar-lo a eixa etapa històrica i a eixos moviments culturals prové de l’historiador Giorgio Vasari, qui allà pel segle XVI va observar que a aquells temps i des de la ciutat de Florència va començar a existir un

Pàg.

52

Giorgio Vasari, qui va encunyar el mot renaixement.

moviment cultural que va anar escampant-se a tota Europa occidental i que es caracteritzava per una recuperació de la visió de la ciència, de la natura i de l’home lliure de la rigidesa dogmàtica que existia a l’Edat Mitjana, imposada per l’enfortiment de l’església catòlica. Una visió que variarà el teocentrisme dominant als segles anteriors (Déu com a centre de l’univers) per un nou antropocentrisme (l’home com a centre de l’univers) que es veurà reflectit a tots els camps científics i artístics d’aquella època.

Un poc més endavant naixeria també un moviment cultural a totes les terres de parla catalana (Catalunya, València i Balears) que seria anomenat la Renaixença. Aquest moviment se centrava en la recuperació dels usos cultes de la llengua catalana, llengua que havia mantingut la seua existència social però que havia perdut els seus usos cultes i literaris com a conseqüència de les reformes borbòniques al segle XVIII després de la Guerra de Successió Espanyola. A València, autors com Teodor Llorente, Constantí Llombart, Fèlix Pizcueta o Vicent Wenceslao Querol són exemples de persones compromeses amb el moviment de la Renaixença, preocupats per la recuperació del valencià com a llengua culta, útil per a la producció literària i per als usos administratius

Pàg.

53

Teodor Llorente, un dels principals autors de la renaixença valenciana.

com ho havia sigut fins al 1707, moment al qual va ser prohibit el seu ús públic. Renaixement i Renaixença són exemples d’usos del verb renàixer per a marcar la necessitat de la recuperació de conceptes importants que durant un temps han restat oblidats, arraconats, adormits.

Les falles s’enfronten ara, com a festa popular, a la necessitat de renàixer després d’un temps d’oblit.

Estant afrontant ara la seua renaixença, el seu renaixement. Després d’esta nova etapa hauran nascut de nou però també s’hauran repensat, refet, seran diferents i seran noves. Però, no és aquesta la primera vegada que s’han d’enfrontar a eixa situació, no és aquesta la primera vegada que, per causes alienes, han passat una etapa d’inactivitat que han hagut de superar per a tornar, per a renàixer.

1936: LA GUERRA CIVIL Les falles naixen a Borriana l’any de 1928, i ja al seu naixement, la protagonista va ser la comissió de la Falla de La Mercè. Aquell any, un grup de persones del barri de La Mercè fundaven la primera comissió de falla de Borriana i aconseguien plantar la primera falla, capitanejats per Carlos Romero

Pàg.

54

Vèrnia i presidits per Manuel Martí Felis. Ja l’any següent dos falles més seguirien a la pionera i durant els inicis de la dècada dels anys trenta altres comissions van continuar la iniciativa i van instaurar la festa de les falles d’una manera fixa a Borriana. Per desgràcia, totes aquelles il·lusions, totes aquelles iniciatives, es veurien violentament trencades tan sols vuit anys després, en arribar l’any 1936. El 18 de Juliol d’aquell any esclatava la Guerra Civil i, poc després, aquells grans fallers, aquells primers fallers, anaven fent-se a la idea que les dificultats guanyarien a la festa, anaven assumint la tristor de saber que el següent mes de març els carrers de Borriana no veurien cap falla. De bon segur, moltes persones pensarien si mai més en veurien, si les falles a Borriana no desapareixerien per a sempre sumides en la violència i la tristesa d’un conflicte bèl·lic. La música i la pólvora callarien. Però van passar els anys, i el 1939 acabaria la maleïda guerra. I el 1940 les falles de Borriana es trobarien al seu primer moment de renaixement, per primera vegada havien de recuperar l’activitat, il·lusionar a la gent del barri i formar una nova comissió després de, ni més ni menys, una etapa de quatre anys de silenci.

I novament La Mercè en seria la protagonista, la falla que havia portat el naixement de la festa a Borriana posaria en marxa també el seu primer renaixement. Els fallers del barri es van constituir

Pàg.

55

en comissió durant l’hivern de 1940 i el barri va respondre a les seues expectatives. Francisco Piquer Sales va ser elegit president i els fallers que anys enrere havien format la comissió de la falla des del seu naixement el van acompanyar en la tasca de la recuperació de la festa. Carlos Romero, Manuel Artana, Batiste Solà, Demetrio de Astorza o José Borja eren fallers amb experiència prèvia a la Guerra Civil que ara responien al repte de recuperar la festa des de la Mercè. El primer objectiu que es van marcar va ser el de trobar un lloc on treballar, un lloc què usar com a casal de falla i també com a taller per a poder portar a terme la construcció de la falla. Per a això va ser clau l’arribada a Borriana d’Alfredo Montesinos, un faller ja exercitat a comissions de València i del port de Sagunt que en aquells anys de la postguerra va arribar a Borriana per a encarregar-se de l’empresa pública de subministrament elèctric.

Aquella empresa posseïa un magatzem al carrer de La Carrera i aquell magatzem es va convertir des d’aquell moment en el centre d’operacions de la Falla de La Mercè. Des d’aquell local es va planificar i executar el primer renaixement de les falles a Borriana. Molta il·lusió i pocs mitjans, però les idees molt clares. En temps tan difícils, aquells fallers sabien que l’essencial era recuperar el pilar central de la festa: la falla. Tan sols amb aconseguir plantar una falla, la festa estaria salvada i seria

Pàg.

56

posar una primera pedra per a renàixer. Per això, una vegada aconseguit el local es va contactar amb l’artista Emilio Portolés, qui ja havia realitzat les falles de la Mercè als anys anteriors a la guerra. L’artista va dirigir els treballs de confecció del monument i els fallers la van escometre. El mes de gener de 1941 la comissió es constituïa oficialment i el dia 15 de febrer el seu president, Francisco Piquer, feia arribar a l’Ajuntament un escrit sol·licitant el permís per a poder plantar la falla al mes de març. Poc després aportaria també l’esbós del monument que ja estava enllestint-se al magatzem de La Carrera i també un resum de la crítica que aquell monument pretenia exhibir, ja que en aquells anys de dictadura era necessari el vist i plau de la censura. La falla comptava amb una base quadrada tradicional que simulava estar feta per blocs de pedra i rajoles. Sobre ella, una única escena mostrava un petit alter cobert d’herba i matoll al qual es trobava l’entrada d’una mina emmarcada per un arc de pedra sota del qual apareixia un ninot que representava un miner, amb el pic al muscle i una lampareta a la mà. Sobre aquest cos, rematava el monument un altre ninot, gros i ben vestit, assegut a una cadira, fumant un pur i llegint el periòdic baix l’ombra d’un menut arbre. El desenvolupament crític de la falla es va plasmar al seu corresponent llibret, llibret que exemplificava a la seua portada totes les

Pàg.

57

Llibret Falla la Mercè 1941.

esperances i objectius d’aquella iniciativa fallera: Falles, bunyols, alegria / traques, rialles, bullici / no pensar en cap desfici / és precís este dia.

Seguint les mateixes passes que la Mercè, també la falla de la Vila va voler contribuir al renaixement faller a la Borriana de 1941 i ja per al mes de març adreçava també la petició a l’Ajuntament per a plantar falla. Amb aquelles dos comissions en exercici allò segur era que la iniciativa ja era un èxit.

Les falles van aconseguir renàixer simplificant-se, centrant-se en allò essencial: la falla i el llibret que la complementava. No hi va haver falleres, gales d’elecció de Fallera Major com ja havien existit el 1936 ni altres grans actes. Tan sols hi va haver un acte oficial que va ser l’entrega de premis, al qual La Vila obtenia el primer premi de falla i La Mercè el primer de llibret. Tan sols importava allò essencial: falla, bunyols, alegria, traques, rialles, bullici. El reinici de l’activitat fallera seria modest,

Pàg.

58

però va ser el punt inicial d’una recuperació que va posar la primera pedra per a poder continuar endavant amb la festa a Borriana. La Vila va seguir acompanyant a La Mercè com a úniques comissions durant els dos anys següents però, ja durant l’any 1943 la seua activitat va servir de mirall per a moltes altres comissions que havien plantat falla abans de la guerra i també per a altres barris que es van voler sumar a la festa fallera per primera vegada. Així, aquell any culminaria amb el naixement de la Junta Local Fallera i ja per al 1944 la festa lluiria una organització general com a festa gran de la ciutat, recuperant la figura de les falleres, elegint de nou una Reina Fallera de Borriana i ampliant els programes d’actes paulatinament any rere any. Aquells fallers de La Mercè de 1941, simplement amb la iniciativa de mantenir allò essencial, van aconseguir que al futur les falles no sols tornaren a nàixer sinó que ho feren amb molta més intensitat que abans.

Pàg.

59

1946: LA GELADA Anaven passant els anys i la festa fallera a Borriana, ja renascuda, s’havia anat consolidant.

Cada vegada més comissions se sumaven a l’activitat i cada vegada més actes anaven omplint el calendari festiu. Però no cal perdre de vista que aquells eren uns anys difícils de postguerra i d’economia autàrquica i deprimida. La taronja, el comerç de la qual havia protagonitzat el principal esperonament econòmic a la Borriana de finals del segle XIX i inicis del XX, seguia sent un comerç actiu però ja debilitat respecte a anys anteriors pels difícils inicis del nou govern dictatorial. La crisi econòmica amenaçava les falles, però aquelles falles renascudes ja podien estar convençudes que si la guerra no havia pogut amb elles ja res ho faria. No obstant això, els moments de dificultat sempre apareixen, sempre tornen, i mai es pot dir que la festa estiga lliure d’amenaces. Així, quan les comissions estaven lluitant contra la duresa de la postguerra i les dificultats econòmiques, quan lluitaven contra tot amb la força de la il·lusió i de la voluntat de ser fallers i falleres, va esdevindre un nou desastre. Aquesta vegada no seria un desastre provocat per l’home com la passada guerra, seria la natura qui imposaria una nova prova per a la festa fallera a Borriana. El dia de Sant Antoni de 1946, quan les comissions que aquell any anaven a

Pàg.

60

plantar falla ja tenien enllestits els seus treballs, elegides a les seues Falleres Majors i Corts, quan ja esperaven un nou mes de març per a poder plantar el seu monument, de sobte, començava a nevar sobre Borriana. Això, que hui pot parèixer una anècdota fins i tot curiosa o digna de veure es va anar transformant en un mantell de neu cada vegada més dens i alt que va cobrir tot el terme. I amb ell, una forta baixada de temperatures durant els dies posteriors convertia eixe mantell eu una capa de gel que deixaria congelats i morts tots els cultius. La dèbil economia de Borriana, centrada en el comerç de la taronja, es veuria colpejada de manera estructural. Poc a poc el desànim es va apoderar dels fallers i prompte es va veure que aquell desastre natural anava a impedir que aquell any les falles s’apoderaren dels carrers.

La comissió de La Mercè de 1946 estava presidida per primera vegada per Bautista Franch Ripollés, un conegut comerciant de taronja nascut al barri, i seguia estant nodrida per fallers de molta experiència com Alfredo Montesinos, Manuel Artana, Bautista Solà, Demetrio de Astorza, José Borja o Juan Bautista Tejedo Beltran. Junt a ells, alguns de nous com Vicente Boix, Fausto Feliu o Vicente Timoteo que ja anaven assumint responsabilitats. Durant l’estiu de 1946 aquells fallers ja es van afanyar en buscar la seua fallera

Pàg.

61

major, honor que va recaure en Lolita Martí Blasco després de fins i tot haver de fer una elecció entre diverses candidates per la gran il·lusió que les joves del barri mostraven per exercir tal càrrec.

Malauradament, la il·lusió de tots aquells fallers i falleres quedaria congelada per aquella gran capa de gel del mes de gener. Les falles no es podrien plantar.

Després de la decepció de 1946 l’esperit faller estava tocat. Davant un desastre econòmic les portes de les cases tardaven més en obrir-se per a contribuir a la labor dels fallers, i aquell era l’únic mitjà de finançament que existia. Però tantes adversitats s’havien ja superat abans que una inclemència del temps no podia guanyar les falles, almenys més del que ja ho havia fet deixant-les amb un any en blanc. Ben prompte començà a organitzar-se el nou exercici faller per al 1947. A causa de la desil·lusió patida per la comissió es decidí que els càrrecs quedarien igual que l’any anterior, seguiria la mateixa Junta Executiva amb els mateixos càrrecs i seguí també la mateixa Fallera Major, Lolita Martí.

Però l’adversitat feu que aquelles que havien sigut elegides Dames patiren circumstàncies personals que els impedien renovar la seva participació, així que van ser reemplaçades per Maria Teresa Guardino Clausell i per Lolita Ríos Burguete.

Pàg.

62

Lolita Martí Blasco.

Fallera major La Mercé 1947.

Falla de La Mercé 1947.

Amb La Mercè, sis comissions més es decidiren també a fer renàixer de nou la festa. I, amb elles, la Junta Local Fallera decidia també triar una nova Reina Fallera de Borriana, càrrec que va recaure en Rosita Traver Boix, però a més decidia també que aquella Reina Fallera seria acompanyada per primera vegada per dos dames al igual que les Falleres Majors de les falles. Aquelles primeres dames de la cort de la ciutat anirien vestides no de fallera, sinó amb el vestit que hui coneixem de Dama de la Ciutat. Les triades van ser Finita Marin Piqueres i Lolita Ricart Tejedo, joves que exemplifiquen com la festa, quan renaix, ho fa encara amb més intensitat que ales etapes anteriors, aportant novetats.

A La Mercè, Demetrio de Astorza va fer l’esbós d’una falla que tindria per argument el cultiu de la taronja i les seves adversitats. La falla responia als criteris estètics que anaven imposant-se: cada

Pàg.

63

vegada s’optava més per aconseguir unes grans dimensions i el cadafal anava transformant-se en un cos de falla poblat de ninots i escenes per a trencar les formes tradicionals. El cadafal clàssic adquiria unes dimensions molt grans i sobre ell es disposava un segon pis, un cos central format per un altre cadafal quadrat més menut però de més altura que el que feia de base, emmarcat per uns grans corns de l’abundància dels quals brotaven taronges. Al seu entorn es disposaven les escenes i sobre ell sobreeixia el remat, una gegant mà que aguantava una paleta de pintor dins la qual es veia el campanar i diverses cases, tot en relleu. El projecte era molt ambiciós. I també ambiciós seria el programa festiu organitzat des de la Junta Local Fallera, programa que augmentava en un dia les jornades festives al març començant la setmana fallera el dia 14 amb el pregó i la cavalcada del ninot i avançant la plantà al dia 15 (fins llavors era el dia 16). Per al dia 17 quedava l’entrega oficial dels premis, a la qual havien d’ acudir les falles premiades amb les seves corts i bandes de música.

El Gran Premi Borriana de ciclisme ocupava per primera vegada dos jornades de falles, per al dia 18 s’organitzava una festa de la caritat i per al dia de Sant Josep la missa fallera als Carmelites, la visita oficial a les falles per la vesprada i, evidentment, la cremà.

Pàg.

64

Mentre tots aquests actes es preparaven, i vista la seva proximitat, un any més Juan Bautista Tejedo es disposava a glossar l’argument que volia expressar la falla per a confeccionar el llibret. La davallada del comerç taronger tornava a ser el blanc de la seua ploma i així nasqué un poema llarg dividit en dues parts per a conformar l’explicació del monument. La primera part la dedica Tejedo a plorar la riquesa perduda, que havia desaparegut amb la gelada de l’any anterior. La segona, la titola Sursum Corda recordant al lector que sempre hi ha esperança i que, igual que tot passa, passaria el mal moment a causa de la gelada. Aquesta part del poema vol alçar l’ànim exaltant el cor del borrianenc que s’ha de sentir orgullós de ser-ho.

Exalta la fanfarroneria mostra del benestar, de l’esperit emprenedor i imaginatiu, aquell esperit que portà a les falles a ser una realitat a la Borriana de les dècades passades.

El resultat d’aquell exercici no pogué ser més exitós. La falla aconseguia el primer premi i el llibret aconseguia el segon premi. Nous actes van veure la llum i la festa no sols tornava a renàixer sinó que augmentava. Una vegada més renàixer significaria tornar a començar però també significaria tornar a començar amb una força renovada que faria aconseguir noves fites.

Pàg.

65

1974: LA CRISI ECONÒMICA La segona meitat dels anys cinquanta i tota la dècada dels seixanta van ser l’època de major creixement de la festa fallera a Borriana. Una vegada oblidats els efectes de la crisi provocada per la gelada de 1946 el comerç de la taronja es va anar recuperant i encara ho va fer amb més intensitat després de la finalització de la Segona Guerra Mundial. Borriana vivia una segona etapa de creixement econòmic i amb ella la festa fallera havia anat multiplicant el nombre de comissions i també el nombre d’actes. Naix la llar fallera, la batalla de flors, l’ofrena, la representació infantil, les corts augmenten en nombre d’integrants i, sobretot, naixen un gran nombre de noves comissions any rere any, fent que si als anys cinquanta el nombre de falles a cada exercici era de set o vull com a màxim, a finals dels seixanta era habitual comptar-ne amb tretze o catorze. És clarament una etapa de gran creixement i de consolidació de moltes de les característiques de la festa que es poden observar avui dia. Però les etapes passen i, certament, el final de la dècada dels seixanta i l’inici de la de la dels setanta marquen una evident desacceleració econòmica general. Borriana havia vist com l’economia de la taronja donava els seus darrers fruïts i no era capaç d’encetar una vertadera reconversió del seu model productiu

Pàg.

66

per a una major diversificació. El món canviava i als anys setanta l’economia es veuria frenada a nivell mundial fins entrar després en una clara recessió general. Aquests aspectes externs a la festa tindran, però, inevitablement el seu reflex en ella i durant la dècada dels setanta afectaran a l’estabilitat de cadascuna de les comissions.

Aquestes, cada vegada eren més discontínues en els anys que aconseguien plantar falla pel gran esforç, econòmic i personal, que suposava alçar uns monuments i mantenir unes activitats de l’elevat nivell dels anys anteriors. Ja l’any de 1969 el nombre de comissions en exercici baixaria fins a set, xifra molt inferior a les habituals a eixa dècada i que era més pròpia d’inicis dels anys cinquanta, cosa que evidenciava els problemes als quals calia fer front per a continuar amb la festa. És veritat que en aquell context seguirien naixent falles (el 1979 Chicharro o el 1972 el Club 53) però moltes de les preexistents havien desaparegut per a sempre i altres seguien existint però no aconseguien plantar falla tots els anys.

Així, durant tota la dècada dels setanta el nombre de comissions cada any sempre serà baix, mai passant de la desena. I La Mercè, malauradament, també va patir aquell temps de discontinuïtat.

Pareixia impossible que la falla que havia fet nàixer la festa el 1928, que l’havia feta renàixer el 1941 i que l’havia feta renàixer el 1947 després de

Pàg.

67

la gelada, la falla que ja a inicis dels setanta anava de la mà de la presidència de Juan Saborit Burdeus i d’una comissió històrica que l’havia portada a molt grans fites, de sobte, quedara sense activitat i no aconseguirà plantar falla a la plaça. En acabar l’any faller de 1973 la inèrcia pròpia de l’època, que feia que allò més natural era que les comissions no mostraren una continuïtat exercici rere exercici, va fer possible que per primera vegada la comissió de La Mercè plantejarà la possibilitat de no constituir-se per a l’exercici següent.

L’esgotament personal, les dificultats econòmiques de l’època o fins i tot les grans expectatives que les falles havien de satisfer després de la seua etapa de gran esplendor van fer que, per primera vegada, La Mercè no plantara falla per causes pròpies i no alienes. Dos anys va durar l’absència, el mes de març de 1974 i de 1975 la plaça restava buida, sense falla, sense música, sense festa, sense traques, sense bullici. El barri estava incomplet.

Fins a aquell moment la festa de les falles s’havia aturat per a renàixer en dues ocasions, però aquells anys la festa de les falles a Borriana, per primera vegada, seguia endavant sense La Mercè, es plantaven falles, es tiraven traques, se sentia la música, però no a La Mercè. En aquella ocasió no s’aturaven les falles sinó la falla i calia fer renàixer no les falles, sinó la falla.

Pàg.

68

I el renaixement de la falla seria possible gràcies als mateixos fallers que la van portar a anys d’esplendor els anys anteriors. Seguint l’esperit de la comissió de Francisco Piquer el 1941 i de la de Bautista Franch el 1947, aquells fallers se centrarien en allò essencial per a aconseguir tornar a l’activitat. Treballant el barri, nodrint-se de gent amb gran experiència i creant un projecte de falla ambiciós i per a competir per als èxits més grans. I de bon segur que ho van aconseguir. Juan Saborit Burdeus, qui havia sigut l’ànima de la falla ja en anys anteriors va a tornar a acceptar el repte de ser-ne el president.

I, amb ell, gran part de la seua directiva també va acompanyar el projecte de retornar a La Mercè no sols a l’activitat sinó també a l’èxit faller.

Personatges de la talla de José Francisco Fuster o Joaquin Ortells, ja pertanyents a l’antiga comissió, es van fer acompanyar per fallers nous com Alfredo Moliner o Eduardo Salas i van aconseguir formar una comissió que aconseguiria esborrar l’absència de La Mercè als darrers dos exercicis. La falla, encarregada a l’artista Pepe Traver, aconseguiria ni més ni menys que el primer premi. Tal i com havia passat amb la falla de Demetrio de Astorza el 1947 després de la gelada, La Mercè renaixia de nou i no ho feia de qualsevol manera sinó situantse de nou al lloc més alt.

Pàg.

69

Falla La Mercé 1976.

Com titulava un article escrit al llibre faller d’aquell any, i que parlava del retorn de la falla veterana després de la seua absència: “resurexit”. La falla havia ressuscitat, havia tornat a nàixer, havia renascut, s’obria a un nou renaixement.

Article del llibre faller 1976 sobre l’absència de la mercè als dos exercicis anteriors.

Pàg.

70

Pàg.

71

2020: LA PANDÈMIA Des del 1976 la falla de La Mercè mai ha tornat a abandonar la nòmina fallera de Borriana. Sempre que han existit falles ha restat plantada al seu lloc cada mes de març. La continuïtat en aquestes darreres etapes de la festa a Borriana ha sigut la tònica habitual a totes les comissions i La Mercè no ha sigut una excepció. Si als anys setanta allò més estrany és que una comissió aconseguirà plantar falla any rere any, a partir dels anys vuitanta la realitat és que allò extraordinari és que una comissió no puga aconseguir renovar-se a cada exercici.

I quan ja tothom pensava que eixa dinàmica no es podia interrompre, de sobte, va aparèixer una nova catàstrofe natural, un virus, una malaltia que s’estenia arreu del món sense control i que va esborrar les falles de 2020 quasi quan estaven plantades. Si el 1946 la gelada trencava l’exercici al mes de gener, la pandèmia de 2020 va ser encara més cruel amb els fallers, va anar escampant-se des del gener però va acabar per decretar-se la fi de l’exercici a només cinc dies de la plantà de les falles. Una gelada no física però sí emocional que va glaçar els ànims de tots els fallers i falleres. Però, com hem vist, les falles ja han passat per moments així, ja han hagut de fer front a desastres naturals i humans que les han esborrades però sempre han aconseguit renàixer. Els fallers i falleres ara tenim

Pàg.

72

el repte de protagonitzar un nou renaixement, tindrem l’honor de ser-ne part. Dels fallers de 1941, de 1947 i de 1976 en podem aprendre. La falla tornarà i ho haurà de fer centrant-se en allò més primordial de la festa: plantar la falla i que aquesta siga la millor possible. Amb ella, tornaran la festa, la música, el bullici, les traques. Tot no podrà tornar des de l’inici, com tampoc ho va fer a cap de les ocasions anteriors, però posant ara la primera pedra estarem posant la possibilitat de retorn de la festa i amb ella la possibilitat de créixer encara amb més intensitat al futur. Allò primordial és que tornen les falles i amb això poder fer que a poc a poc siga una festa encara millor que abans d’aturar-se. Perquè, com hem vist, renàixer és recuperar una idea o concepte, però també és tornar a eixa idea amb una intensitat renovada i augmentada, és una recuperació però també una renovació. Hem d’estar preparats per a renàixer.

Pàg.

73

REgirant pel Barri.

U

na vegada més, per tal d’il·lustrar amb imatges el llibret ens encomanem a qui ja és el nostre fotògraf de capçalera, Alberto Navarro Cantavella, un mercedari de cor com ell es defineix i que a través del seu objectiu sap captar d’una manera excepcional allò que li proposem. Davant la tessitura d’oferir unes imatges que pogueren mostrar en «clau fallera» el context actual de pandèmia que vivim, Alberto ha optat per tornar al barri, a l’origen de la festa i ens ofereix una col·lecció de fotografies muntades en tríptics on pretén transmetre des de la soledat dels carrers en els dies més durs del confinament fins els colors vius que simbolitzen la llum al final del túnel.

Entre mig els daltabaixos que hem hagut de patir durant aquestos llargs 15 mesos que ja portem de crisi. Imatges més fosques amb un punt fuga absent per recordar els qui més han patit, contrallums plens d’incertesa, imatges on el blau o el blanc volen portar la esperança que ens manté, imatges de negocis tancats que ens fan reflexionar sobre la necessitat de mantenir eixe teixit comercial de proximitat tan essencial per la supervivència del barri i, com no, les icones més representatives d’aquesta porció de la ciutat que habitem, allò que ens identifica: església, Casa de Cultura i mercat. El rovell de l’ou, com li agrada dir.

Pàg.

74

Intercalades entre els articles, les imatges pretenen ser també un oasi relaxant que ens convide a la contemplació, al recés, al respir i ens alenen a seguir amb lectura del llibret.

En definitiva, una col·lecció que ens mostra la sensibilitat de l’autor envers allò que representa l’essència de la falla, els carrers que li donen vida i on el temps ha restat paralitzat per culpa de la pandèmia. Eixos ingredients tamisats per l’objectiu d’Alberto Navarro, ens ofereixen el resultat que, esperem, hagen pogut gaudir.

Equip Llibreter

Pàg.

75

Pàg.

76

REdrecem la festa fallera.

Per:

Toni Gil

És la festa de les falles una festa d’emocions, de sentiments arrelats envers el caliu de foc.

Quedà aigualida la festa i els cors compungits, com morts, ens faltava l’alegria que ens posa l’ànima al cos.

Ens afalaga els sentits i ens fa estar reblits de goig, perquè sentim ben endins la que és nostra tradició.

Ara cal ja redreçar la ben torta situació, i anar recuperant la normalitat en tot.

Les falleres i els fallers tenim sempre encès el cor: “tinc el cor encès en flama” és la típica expressió.

Com l’au fènix que renaix de les cendres dels ninots, el faller reviu amb força, de falla tot desitjós.

Però al març del dos mil vint per un virus maliciós el faller rebé un revés quan es paralitzà tot.

I el redreç serà total i sense més dilació: la festa torna ja, viva, amb un retorn més joiós.

L’obligat confinament ens apagà la il·lusió i una gerra d’aigua freda ens va extingir la passió.

Que la festa isca al carrer!

Que retorne la il·lusió!

Visquem la festa fallers!

Gaudim la falla amb passió!

Pàg.

77

REmembrança A Quino.

Escolte Paco Muñoz cantant l’Estellés i et recorde, evoque les converses; tantes i tant agradables.

Jo et deixava parlar conscient que (formava part del meu aprenentatge.

I tu parlaves mentre deixàvem enrere Sagunt, passàvem de llarg Torrent i ens endinsàvem a La Ribera.

Alzira, Julio i l’esmorzar al mercat. Quin goig!

El carrer Castelló de Carcaixent.

Juane sempre amb un somriure: Borrianero!

Tu em faràs la crítica d’una falleta infantil? Em vares dir.

I així accentuàrem la nostra amistat.

Carretera avall, carretera amunt.

A part està València i les seues vesprades i nits.

València entre setmana convidant-nos al passeig... i a la conversa.

La gran València, la magna València que tant hem xafat.

Carrer d’En Bou i el carrer Corona (on compraves pinzells i pintures.

Al costat del carrer de Dalt, El Dorita, per pegar un mos.

El col·legi Cervantes, Carrer Borrull, del Forn de Sant Nicolau, de Jesús, Russafa, la Plaça dels Furs, Teatre «El Musical» i el carrer del Progrés al Cabanyal, Campanar i Benicalap quan creuàvem el vell riu.

Ara que conec València, la València de les paraules, dels carrers, de les nits i matinades solitàries, ara, ja no puc sentir eixa València perquè tu no hi ets i llavors no hi ha paraules per gaudir-la nostra, doncs així és com ens agradava València.

Sona Obrint Pas i em conjure a mantenir viva ( la teua flama a través del temps.

No és sols la lletra d’una cançó, és la ferma convicció

Pàg.

78

que naix del més profund per l’estima a la cultura, (a la terra, al País.

Demane força per seguir endavant amb eixa tasca.

Vull imaginar-te un estel en la llarga nit del teu poble, un fanal al cel ras que il·lumina i ens recorda la feina per fer.

Amic! (Quina transcendència prenia eixe mot als teus llavis!)

Ací estic recordant-te i, si se’m permet, vull dir (que no sóc deixeble teu, doncs abans que mestre, has sigut, eres i seràs AMIC. Sóc Vicent, amic de Quino.

I així, amb aquestes pinzellades de paraules sobre el llenç blanc de l’ordinador, vull acabar.

No se fer-ho d’altra forma.

Tampoc ho puc passar a vectors, això sempre ho has fet tu.

Pàg.

79

Pàg.

80

RElatiu a l’absència.

Podrà arribar un dia en que, de tant sentir-te sense tenir-te, la teua absència quede en l’oblit?

El silenci, fidel company, als capvespres eterns que van rossegant la llum per enfosquir més el meu desig, m’apropa tant a tu com m’allunya d’allò que ens va unir.

I veig les llums als fars dels cotxes i els fanals, alguns parpellejants, dels carrers on transitàvem.

La nit com a companya en soledat i la foscor que no em deixa vore que no ets, però em permet sentir-te.

Romans en mi, més que no vulga, que si vull i per això... la resposta a la pregunta és no.

Torna la llum i amb ella el dia.

Sentir-te sense tenir-te, és una absència viscuda.

Vivim, potser absents, però junts.

Sempre.

VBM

Pàg.

81

l’Escenari.

Recuperar la plaça.

Oh plaça, plaça carpida de jocs de la faramalla..!

La de records reblida per al borrianenc que revalla cap al terme de la vida..!

Plaça que tant hem creuat en infantil rebombori la bossa penjada al costat, i el cap a sovint ficat en la trompa i el sambori...

Plaça la del Mestre aquell que a tota hora i amb «tesó» llevar sabia el rovell del nostre arguellat cervell per mig de sàvia lliçó...

Sempre en tu trobar confia lloc el fet estrafalari; i t’estoves d’alegria perquè a la falla, hui en dia, li aprofites d’escenari.

Des de tu, punxant als dàtils, des de tu, jugant a bou, uns terrers i altres volàtils, ens esbargirem erràtils a la conquesta del sou.

Plaça nostra, plaça amiga, placeta la del convent...!

Eres el vencill que lliga la nova gent i l’antiga en un mateix pensament.

Pàg.

82

Ans i després del treball en tu es manifesta el punt de l’escolar guirigall: apagat Carrera avall, al roig viu Carrera amunt.

A la Plaça, puix, que és fita que en tota generació grata emoció ressuscita, aboquem-li la collita de la nostra devoció.

Homenatge a la Plaça de la Mercé.

Poema de Juan Bautista Tejedo Beltrán «El Bessó» Publicat al llibret de l’any 1936.

Pàg.

83

Pàg.

84

“R” Falla La Mercé.

2021

Pàg.

85

Pregó faller.

L

’anunci el porta el vent que s’escampa de bon matí, lleugera brisa que acarona el sentiment que portem dins i amb desmesura pregona que la falla ja està ací.

A l’empar de la Placeta i baix l’ombra del campanar està el terreny adobat i esperant al cadafal que al bell mig serà plantat per que el foc el puga cremar.

Oblidem fosca tenebra obrint el cor de bat a bat i plegats a un sentiment que ens recorre el cos sencer, entre tots farem present de nou la màgia a la ciutat.

Llavors serà ja culminat el més preciós ritual i enlairant-se cap al cel les espurnes a l’infinit, haurà renascut l’anhel arrabassat en trista nit.

Borriana acull la seua festa, el moment ja és arribat, el sol que és far i guia, així ho ve a proclamar i el que ens van furtar un dia reviu amb més intensitat.

Just en eixe precís instant, quan la falla, falla esdevé, podrem llançar fort el crit que sempre el cor ens demana: Visca per sempre La Mercè i les falles de Borriana!!

Blai Martí i Romero Primer dia de Gener de l’any 2021

El moment és arribat.

Pàg.

86

Pàg.

87

Mantenint la flama.

Falla Barri La Mercé 2021 en negreta: infantils.

en cursiva: presidenta d’honor a perpetuïtat. subratllat: president i presidentes infantils.

Alós Palomero Anne, Alós Palomero Emma, Alós Ribes Richard, Anaya Monte Maria, Aparici Mundina Julia, Aparici Tamayo Rafael, Argandoña Haro Javier, Argandoña Sánchez Candela Argandoña Sánchez Leo, Arnau Ripollés Jesús, Arnau Sanchis Carla, Barrachina Tornador Estela, Beltrán Gallén Ángel, Beltran Sangüesa Carmen, Beltran Sangüesa Raquel, Blasco Garcés Diego José, Blasco Guinot Miguel Àngel, Blasco Martí Joan, Blasco Miró Vicent, Blasco Miró Raúl, Blasco Romero Ana, Blasco Romero Martina, Boluda Boix Noelia, Borja Salvador Sergio Borja Sánchez Héctor José, Borja Soler Aina, Borja Soler Llura, Bort Castelló Jordi, Cabedo Ruíz Lorena, Campos Franch Patricia, Canseco Gil Daniel, Capella Melchor Nicolás, Capella Melchor Pepe, Capella Melchor Simón, Capella Pulido Alejandro, Castelblanque Mateo Mercedes, Castelblanque Pérez Arturo, Castell Sanz Marta, Conde Campos Joan, Conde Campos Marc, Conde López Juan Vicente, Crespo Perarnau Sara, Crespo Perarnau Silvia, Crespo Rueda José Manuel, Cuartero Murgui Aleix, Cuartero Murgui Martí, Cuartero Sancho Rubén,

del Campillo Arenós Maria Rosa, Diago Pérez Silvia , Doñate Segarra Ainhoa, Doñate Segarra Miguel, Durà Saura Alexia, Durà Saura Joan Pau, Durà Vives Josep Antoni, Enrique-Tarancón Gallego Maria, Escrivá Alemany Salvador, Escrivá Montoro Ángela , Fernández Almagro Natividad, Fornes Vivas José Javier, Galve Izquierdo Merche, Gallén Hermoso Nieves, Gallén Marín India, Gallén Sánchez Tomás, García Fernández Miriam Garrido Salinas Pablo, Gil Pàg.

88

Castell Elia, Gil Castell Joel, Gil Molés Carmen, Gil Sánchez Raimon, Guerrero García Maria, Guillamón Silvestre Maria, Hermoso Braceros Nieves, Hidalgo Manzano Maria, Huesa Viñes Esther, Imbernon Raduta Paula, Imbernon Ruíz José Antonio, Köster Cuende Kristel, Lahuerta Villar Gemma, Lara Cuenca Socorro, Leal Corrales Antonio José, López Martín Jessica, Manzano Mollar Vicente, Martí Barreda Maria Dolores, Martínez Giménez David, Martínez Gómez Francisco, Martínez Heredia Francisco, Martínez Moreno Alejandra, Martínez Moreno Núria, Martínez Rodríguez Miguel, Martínez Sebastià Lorena, Mateo del Olmo Ulpiana, Melchor Pascual Susana, Mesado Albero Miralles Montolio

Martina,

Carmina, Monfort Cirera Alba, Moreno Albert Consuelo,

Moreno Enrique-Tarancón Ángel, Moreno Enrique-Tarancón Laura, Mundina Méndez Maria Luisa, Muñoz Rios Amelia, Murgui Diago Maria, Murillo de la Fuente Sofia, Nebot Lahuerta Marina, Nebot Lahuerta Xavi, Nebot Ortega Carlos, Nos García Josep, Olivas Masip Héctor, Olivas Vidal Ana, Olivas Vidal Maria, Palmer Boix José, Palomero Blesa Maria Belén, Palos Cardona Fermín, Palos Rueda Lucía, Palos Rueda Victor, Pedrós Herrera Pablo, Perarnau Ferrándis Yolanda, Pérez García Eva, Porter Cabedo Melani, Porter Cabedo Sofía, Porter López Sergio, Puchol Köster Aitana, Puchol Köster Diego, Puchol Prades Vicente, Quesada Huesa Isabel, Quesada Huesa Sofia, Quesada Martín Francisco Javier, Raduta Mirela-Anabela, Ramón Martínez Aina, Ramón Martínez Vera, Ramón Navarro Narciso, Reyes García Carmen, Reyes García Laura, Reyes López Juan José, Rios Abella Vicente José, Rodríguez Ortega Noelia, Romero Ferrandis Ana Lourdes, Rosell Tena Sonia, Rubert Rhein Susan Laura, Rueda Muñoz Noelia, Rufino Isach Mercé, Ruíz Godoy EduardoRuíz Godoy Laura, Ruíz López Ana, Ruíz López María, Salinas Rubert Alejandra, Salinas Rubert Daniela, Salinas Sánchez Esther, Salinas Sánchez Fernando, Sanahuja Sanz MercedesSánchez Beltrán Susana, Sánchez Tercero Maria, Sanchis Ferrandis Andrea, Sanchis Guinot Mari Luz, Sanchis Miralles Sofía, Sangüesa Mingarro Maria José, Saura Fausto Maria MinervaSegarra Juan Maria Lorena, Sendra Berlanga Sergio, Sendra Muñoz Laura, Sendra Muñoz PabloSeñoret Egea Juan Manuel, Señoret Ruíz Andrea, Señoret Ruíz Diego, Soler Centelles Laura Tamayo García Carmen, Tena Batalla Rubén, Tena Rosell Carmen, Tena Rosell Lola, Vidal del Campillo Marta, Vidal del Campillo Paula, Vidal Moreno Juan Enrique, Vidal Moreno Laura, Vidre Borja Jessica, Vidre Franch Héctor, Vidre Lara Carla, Vidre Lara Sarah, Villanova Pérez Ángel, Villanova Sanahuja Alejandra, Villanova Sanahuja Daniel.

Pàg.

89

REnovar el cicle.

Salutació del President de la Falla.

M

amprendre una salutació convidant a la festa, pot semblar quant menys atrevit, tenint en compte que la situació en el moment d’escriure estes paraules, tot i haver millorat moltíssim, encara no ens permet tornar a eixa anhelada normalitat que regnava en els temps “prepandèmics”. El desig és eixe, però cal renovar el missatge.

Anem a viure unes falles diferents i hauran de passar molts anys per entendre la transcendència de vore els nostres cadafals plantats al mes d’octubre. La gran majoria dels fallers i falleres hem hagut de prendre la decisió de celebrar la festa en unes dates que res tenen a vore amb l’origen i la tradició de les falles. Ha sigut una decisió presa des de la responsabilitat i posant sempre per davant la continuïtat d’eixa tradició que al nostre col·lectiu s’apropa ja al centenari.

La història de les falles és una constant renovació, el foc culmina el cicle i ens rellança de nou. Eixa frenada en sec que va ser la irrupció del virus ens va impedir acabar i ara

Pàg.

90

1/2 necessitem fer-ho per, reutilitzant la recurrent metàfora de l’au fènix, renàixer una vegada més. Sempre hi haurà qui no ho entenga, però les falles han bastit tot un entramat cultural, social i econòmic que no es pot mantindre en la paràlisi. Ha segut un any llarg molt dur i ple d’incertesa que ha afectat greument als fallers i falleres.

Molts hem estat malalts i, afortunadament, ens hem refet.

Altres, per desgràcia, no ho han pogut contar, mostrant-nos la cruesa d’un virus que ha volgut apoderar-se de la nostra vida i de la nostra quotidianitat.

Ara ja veiem la llum al final de túnel i les falles, com que no som alienes a la societat, també hem de despertar d’aquest malson i hauríem de fer-ho renovades, reconeixent-nos com peça clau en la història contemporània de la ciutat i per tant eina per millorar-la a l’abast de tots i totes. Com he referit adés, les falles som cultura i en el nostre objectiu està continuar incidint en aquesta vessant des de publicacions com aquesta, des de la recerca de la història i també amb l’organització d’activitats que ens ajuden a posar en valor, reconèixer i promocionar les tradicions i els nous valors culturals de Borriana.

Pàg.

91

Les falles som socials, som un lloc per a la convivència, per a la reunió de gent de diverses generacions, estrats i ideologies, tots junts i treballant per un objectiu comú que volem que vaja més enllà de la festa estricta i ajude a construir una societat millor. Les falles som economia, la festa fallera mou al seu voltant una gran quantitat de diners que es transformen en llocs de treball i negoci per a moltes persones. Som un motor econòmic potent que abasta multitud de sectors i genera riquesa i benestar per a la ciutat. Renovar estos objectius, actualitzant-los a la realitat de hui en dia ha de ser la tasca que ens esperone a continuar. Considere que eixe és el nostre deute i la nostra obligació per així, quan entreguem el testimoni a les noves generacions, puguen rebre una festa renovada però que alhora manté l’essència original, cosa que no hem de perdre mai.

Sóc conscient que potser no siguen estes les paraules més adients per saludar i convidar a la festa , però m’he vist en la necessitat de fer aquesta xicoteta reflexió i és que, els mesos tant durs que hem passat ens han deixat molt de temps per pensar, per esprémer al màxim el cervell i, perquè no dir-ho, per patir pel futur de la festa que tant estimem.

Pàg.

92

2/2

Fruit de tot això és aquest llibret on, a banda de la crítica, reflexionem, repensem, reivindiquem, recordem, recolzem, revivim, redrecem, reconstruïm, per poder resistir, per ressorgir, per renàixer de nou i fer-ho renovats des de l’origen.

Per finalitzar sols GRÀCIES, immenses i en majúscules per a la gran comissió que forma La Mercè, dones i homes que han sabut mantindre’s en peu tot este temps i han seguit endavant a pesar de tot i malgrat les històries personals tan doloroses que han hagut de sofrir alguns d’ells. GRÀCIES a les nostres falleres, falleretes i fallerets i a les Falleres Majors i Cavaller Acompanyant que són, en l’àmbit de la festa, els que mes han patit esta situació i que més mereixen el retorn a l’ansiada normalitat. Farem tot el que estiga en les nostres mans per que així ho siga. I GRÀCIES, als que en tota circumstància, seguiu col·laborant amb La Veterana i ens ajudeu a perpetuar la tradició. El foc tornarà al mes d’octubre i esteu tots i totes convidades a participar d’ell i renovar el cicle. Vos esperem!

Vicent Blasco i Miró. (President)

Pàg.

93

REpetim!

Salutació de les presidentes infantils.

Carla Vidre i Lara Laura Moreno i Enrique-Tarancón Sofía Sanchis i Miralles

Pàg.

94

E

stimats fallers i falleres, de nou ens posem davant del full per fer la salutació al llibret de la falla. De nou no podem deixar de dir que la falla per a nosaltres és com la nostra família, la vivim i la gaudim cada dia. I a pesar de les circumstàncies enguany la podem seguir gaudint perquè tenim l’honor de tornar a representar-la com a presidentes infantils. Per això, des d’ací volem agrair a tota la comissió que ens hagen recolzat per a continuar en este càrrec, perquè és per a nosaltres una gran il·lusió i un honor poder representar a La Veterana. Eixa il·lusió encara és més gran pel fet de poder seguir compartint-la amb les nostres Corts i amb les nostres Falleres Majors i Cavaller Acompanyant: Alèxia, Maria i Joan. Totes elles i ells són fallers de cap a peus i tenen un cor tan gran que ens fan viure la festa encara amb més intensitat. Per això, i ara sí que sí, volem acabar fent una crida a tota la comissió i a tot el barri perquè visca amb nosaltres tan intensament estos dies de festa, perquè isca al carrer a gaudir amb nosaltres de la música, de les traques, del color i de l’alegria de les falles. I que criden amb nosaltres: Visca les falles i visca La Mercé!

Pàg.

95

Alèxia Durà i Saura Fallera Major 2020-2021

Vull trobar la brillantor del teus ulls perduda aquella nit en la butaca 15 de la fila 1.

Se que tornarà i quan així ho siga, podré restar tranquil.

No és un desig alliberador, és quelcom que la vida et deu i que tu saps ha d’arribar.

Just en eixe moment, quan les pupil·les, rutilants, marquen la nova albirada, tot allò passat serà un instant en el temps, un ahir, un record. Llavors viuràs.

VBM

Pàg.

97

Maria Olivas Vidal Joan Blasco Martí Fallera Major Infantil i Cavaller acompanyant 2020-2021

Al jardí de la falleta, el xiquet i la xiqueta creuen de nou la mirada mentre el conjur de la fada fa que el temps quede glaçat i aquell moment esperat que va quedar en suspens al rellotge del temps, siga ja realitat, omplint de felicitat tot el món de la xicalla, que són futur de la falla i hui renaix content, contagiant tota la gent d’una alegria desbordant que pel cel ja va surant fins arribar a la placeta on la falla té la meta i plantada en el seu lloc es farà amiga del foc.

Gaudiu xiquet i xiqueta que ja vos espera la falleta!

VBM

Sarah Vidre Lara - Jessica Vidre Borja

Daniela Salinas Rubert - Aitana Puchol Köster - Lucía Palos Rueda

Julia Aparici Mundina - Sofia Quesada Huesa

Miguel Martínez Rodríguez - Ana Ruíz López

Sara Crespo Perarnau - Silvia Crespo Perarnau

Llura Borja Soler - Aina Borja Soler

Paula Imbernón Raduta - Carla Arnau Sanchis

REfem la crítica.

Falla 2021.

Introducció.

La història de les falles els llibrets conten com cal, uns tan sols amb quatre ratlles, altres amb mil rondalles i més pàgines que un missal.

Ací es critica amb fonament i després de molt reflexionar, no ens comparen amb l’ajuntament, allí bramen sense mirament i ací venim a treballar.

Explicar que diu la falla és la missió principal, per això el poeta treballa i intenta que la rialla aflore en el personal.

Treballem enviant al foc tot allò que ens sembla amarg i entenem fora de lloc.

Hi ha qui diu que critiquem poc i altres que ens passem de llarg.

Si carrega de mala bava i esmola be la «llapisera», en un punt ja te la clava i et deixa amb cara de fava davant de Borriana sencera.

Per això a tots us volem dir que no serà per poc interès si de vegades errem el tir, ja que allò nostre és insistir i furgar allà on pica més.

No es critica per criticar, que dit siga sense fer mal, és el que solem escoltar quan ens posem a visionar qualsevol ple municipal.

Eixa és l’heretada missió que la falla ha de complir condemnant sense excepció el que creu que és perdició i el foc ha de consumir.

Pàg.

107

Preàmbul.

Feta ja la introducció hi haurà de marcar criteri i començar l’explicació d’una falla que, pense jo, ja ha patit prou captiveri.

I això quina falla és?

La mateixa que l’any passat que per un bitxo ben través porta un any ja del revés i encara no s’ha plantat.

Si eres un vell abonat o amant dels llibrets fallers, ja te’n hauràs adonat en vore l’esbós dibuixat que la falla és la que és.

No repetirem ací els versets doncs això no tindria sentit, però per estar satisfets com a més som prou inquiets un grapat n’hem afegit.

Pàg.

108

Qui ens ho anava a dir fa més d’un any per estes dates que el lema que vam escollir tant bé ha pogut reflectir el que hem viscut des d’aleshores.

Vore la falla plantada al bell mig de la placeta i en la data assenyalada, sembla cosa complicada per culpa de la pandèmia.

La llei de la selva impera entre el caos i la mort i la gent es desespera doncs sembla no hi haver manera d’endreçar aquest entort.

Més els fallers no defallim i aguantem estoicament des del més gros al més prim i en plantar insistim només arribe el moment.

Pàg.

109

Falla 2021

2

La llei de la selva.

Artista: Sergio Musoles Crítica: Amics del Got

Pàg.

111

Cos i remat

Fa un any i pico escrivíem per a esta falla els versets i allò que aleshores dèiem en algun cas no repetiríem després de vore alguns fets.

Que els polítics qual Tarzan a la Jane volen camelar això segueix passant i l’espectacle és delirant doncs no saben ni parlar.

El poble escolta avergonyit les infumables peroracions i els discursos sense sentit que repetixen dia i nit com lloros ben criticons.

La premsa segueix marejada i al igual que la mona Xita tan prompte està cabrejada com al moment il·lusionada si li han amollat la «guita».

Els socis de l’ajuntament cadascú per un costat i amb silenci permanent semblen buscar el moment per dir que l’amor s’ha acabat.

Pàg.

112

Mentrestant l’oposició pel PP encapçalada bombardeja amb obsessió en premsa i televisió la mateixa bajanada:

Espavil! Vinga punyeta!

Que el desànim i la frustració cundeix en la població i arreglar després la malifeta ens costarà un ou... o els dos!

que si s’han pujat el jornal, que si del despatx no ixen...

Si resulta que al final vosaltres vau fer igual i ells el mateix vos deien.

Amb eixes coses passeu?

Que no serà moment ja de que un poquet treballeu i al poble manifesteu que no esteu per fer la mà?

Va home va! Serietat!

Que no estem per a cançons ni discursos sense trellat, que l’assumpte és delicat i la gent vol solucions.

I si els que ara esteu davant no salveu esta desfeta, creixerà el desencant i en un punt vorem manant als de més enllà de la dreta.

Pàg.

113

REfem les escenes, criticant a dures penes.

Posats a refer escenes com resulta imperatiu repassem de nou condemnes i observem que algunes d’elles l’assumpte segueix ben viu.

Altres és tan oposat que trobar-li un nou sentit resulta molt complicat i canviar el significat és com fer del dia, nit.

Com els ninots són els que són, i això no ho podem canviar, en este acte segon seguiran en el seu món i per fi els podrem cremar.

Recordem que l’escena primera una alcaldessa camaleó passava del verd al cirera depenent de quina manera rebera la informació.

Centrada en el món faller i en el conflicte total que va durar fins el moment en que va caure de repent la regidora de la Local.

Si ara canvia de colors és degut al gran debat iniciat pels promotors i propietaris batalladors d’algun PAI desbaratat.

Pàg.

114

L’escena del món faller sempre té un lloc al monument, fer crítica és el primer i el nostre àmbit més proper repassem en tot moment.

I el llicenciat en medicina, abans perdut i derrotat, ha aconseguit una aspirina que duu per nom Sara Molina i al cim faller l’ha disparat.

I com voltes pega la vida, allò escrit per l’any passat ara ha perdut la mida i és una escena fallida que ací haurem d’arreglar.

Amb diàleg i enteniment ara és tot una bassa d’oli i la nova «jefa» de les falles ha deixat de banda les baralles i del «mando» el monopoli.

La tigressa Monferrer s’ha quedat amb la mitat i a les festes de carrer ara té els bous i poc més doncs les falles li han llevat.

Pàg.

115

L’escena tercera i quarta i encara menys la cinquena no les anem a canviar doncs allò que vam criticar segueix d’actualitat plena.

El polític no varia i continua pregonant, desimbolt i amb alegria, que és millor cada dia i li hem de seguir votant.

Les cotorres, cotorrejant, es passen el dia igual posant en solfa i criticant allò que van vomitant la tele i les xarxes socials.

Com de vergonya va curtet i les paraules s’emporta el vent, fa el seu discurs satisfet doncs pensa que en un momentet ja ho ha oblidat tot la gent.

I amb eixa llengua sense ós que no medix allò que diu creen un ambient fastigós on renyint com gat i gos de la veritat tothom se’n riu.

Pàg.

116

I el sofrit ciutadà per si no en tingués prou, aguanta com un marcià per no enviar-los a fer la mà doncs el ventre li remou.

L’extremisme radical de les persones fa distinció i et diu si fas bé o mal depenent si un és «nacional» o ha arribat «d’importació».

Les piranyes d’ultradreta encara segueixen avançant deixant una senda pudenta on van entre colp i espenta, embolicant i enfrontant.

Això és un pecat molt greu i a l’infern anireu de cap!

O és que encara no sabeu aquell manament de Déu que ens proclama a tots iguals?

Pàg.

117

Epíleg

Fins ací hem arribat i pense que ja és prou, la crítica s’ha arreglat i així el llibret renovat eixirà al carrer de nou.

Tornarem al vint-i-dos, això tingueu-ho per segur, doncs este crític «fastidiós» no ha acabat, ni de bon tros, i seguirà en un futur.

Si qui sóc voleu saber això no ho teniu fotut sóc el mateix que l’any darrer, de la comissió, un faller, sols que ara, més panxut!

- Fi -

Falla Infantil 2021 Barri la Mercé

El jardí encantat Falla Infantil 2021

Artista: La comissió Crítica: La Calavera Coquis

Pàg.

121

Explicació de la falla

Des d’un país molt llunyà, envoltat de gran misteri, fins la placeta arribarà un jardí que ens sorprendrà fruit d’un màgic encanteri.

ens arriba meravellat per a gaudir nit i dia aquest jardí encantat, que a la tardor veurem plantat omplint la plaça d’alegria.

Enguany havia de ser, així estava predestinat, doncs els astres varen voler convertir un vell deler en gojosa realitat.

És la musa de les flors que naix de dins d’una rosa per estendre les emocions que arriben a tots els racons d’una manera amorosa.

Molt de temps han esperat mags i savis d’aquell país mirant cada cel estrellat per trobar el moment adequat i llançar un potent encís.

Amb tendresa en la mirada i els seus cabells daurats, té a la gent meravellada doncs és dolça i ensucrada i la gràcia té a grapats.

Amb una terra adobada per milers d’anys de tradició, sempre per la gent estimada i per això millor cuidada amb esperança i il·lusió,

Ella és el coronament i la figura principal que al mig del monument s’erigeix solemnement presidint el cadafal.

Totes les flors del seu voltant volen retre-li els honors i una a una van desfilant per mostrar el seu encant i un perfum meravellós.

Pàg.

122

És la reina margarida la que seu ací preciosa oferint-li a la vida una flaire amorosida que a ningú li pot fer nosa.

Fins al cel de les estrelles d’on ve una pluja que sembla or i després obra meravelles en un cloure de parpelles quan arriba la tardor.

Els seus tendres capollets s’escampen per el jardí, són jugadors i inquiets, estan de pètals replets lluint un blanc diamantí.

Tot el jardí està regant amb gràcia un altra fada, la que sempre està cuidant a les flors del seu voltant amb tendresa delicada.

Una fada que va volant i observant tot el conjunt, es passa el dia cantant i un conjur va llançant per que arribe ben amunt.

Orquídies, lliris i clavells de simpàtica presència fan els moments més bells i quan onegen els cabells van desplegant sa essència.

Pàg.

123

Un seguit d’animalets poblen el jardí encantat i sobre ser molt menudets ací estan ben tranquil·lets i protegits de veritat.

A la llum d’un sol ben calent treballa a gust el jardiner sempre amable i complaent, este xic tant diligent és de tots sempre el primer.

El simpàtic caragol és company de la granota que de fulla en fulla bota sense cap tipus de control com si fos una pilota.

Sent pels cactus devoció i els cultiva amb gran amor per fer una bona col·lecció digna de molta admiració que ell estima com un tresor.

També el talp el cap asoma acompanyat de l’eriçó i tot que pareix broma els dos berenen una poma que han trobat dintre un caixó.

En té de molt punxosos i d’altres que no ho són tant, ben suculents i carnosos estos cactus meravellosos llueixen que són un encant.

Pàg.

124

El sol els dóna la vida i és qui regna en el jardí fent-los créixer de seguida amb una força sense mida que renaix cada matí.

Fins ací el jardí encantat de la nostra Veterana que serà una realitat quan el vegeu ben plantat a les falles de Borriana.

Ara m’he d’acomiadar: gràcies i fins l’any que ve on espere de nou contar el que desitge criticar la falleta de La Mercè.

Pàg.

125

REsistir.

Epíleg.

Implícit en la vida mateixa està el fet de resistir. Des del mateix moment que naixem hem d’oferir resistència a multitud de situacions que posen en perill la nostra supervivència. Estem fets per resistir malalties, fenòmens naturals, litigis i disputes socials i també adversitats que trastoquen, i de que manera, el nostre quefer quotidià. Doncs bé, per posar el punt i final a La Veterana 2021 hem volgut deixar com colofó entre totes les paraules expressades i tractades al llibret la que creiem que simbolitza tot el que ha esdevingut amb la pandèmia que sofrim: resistir.

(Menció a banda tindria la conjugació d’aquest verb que en el seu temps futur i en la primera persona del singular és el títol de la famosa cançó del Dúo Dinámico convertida quasi en l’himne dels inicis de la Covid-19: “Resistiré”) Resistir, en una de les seues accepcions, significa aguantar o suportar sense cedir, sense flaquejar. Justament això és el que hem intentat fer tot aquest temps. Hem aguantat amb voluntat de no cedir i, tot i que de vegades hem flaquejat, hem aconseguit mantenir viu el caliu del foc faller. Hem resistit adaptant-nos a les circumstàncies imperants.

Pàg.

126

Hem hagut de renunciar pràcticament a la que és la nostra casa, el casal, al temps que hem obert les nostres cases particulars convertint-les de manera virtual en un immens casal per celebrar juntes, reunions o simplement xerrar al voltant d’un got de vi i uns cacaus com fem als paiportes.

Aquest és sols un exemple de resistència i com eixe molts més. Hem resistit fent actes adaptats i simbòlics en les dates tradicionals de la setmana fallera o de les Creus de Maig per mostrar a la ciutadania que seguíem estan presents. Ho hem fet, i objectivament així ho considerem, d’una manera segura i exemplar i perquè pensàvem que era la nostra obligació i el nostre compromís amb la tradició heretada. Que en quede constància.

Enllestir este llibret ha sigut força complicat, a l’equip llibretrer habitual ens ha costat vèncer el desànim. Semblava que els efectes de la pandèmia s’havien apoderat també de les nostres ganes de treballar. En realitat ha segut la incertesa i la desmotivació davant de tanta tragèdia la que ens ha fet dubtar durant molt de temps si devíem o no preparar una publicació per a aquest 2021. Finalment hem resistit i ens hem conjurat a treure endavant el projecte. Hem repetit fins la sacietat durant molts anys que el llibret roman en el temps com testimoni fidel de tot el que ha succeït al llarg de l’any faller i, per eixe motiu, aquest llibret era més important que mai i ací està: ad perpetuam rei memoriam.

Pàg.

127

Pàg.

128

GUIA COMERCIAL

Pàg.

129

Coordinació: Vicent Blasco Miró, Josep Nos Garcia, Jordi Bort Castelló.

Disseny de l’edició: El Peludet Portada: Héctor Borja Sánchez Fotografia Oficial Presidents, Falleres Majors, Cavaller i Corts d’Honor: OPG Fotogràfic Fotografia contingut llibret : Alberto Navarro Cantavella (@burrianapl) Il·lustracions: Héctor Borja Sánchez Il·lustracions explicacions falles: Carlos Sanz, Rebeca González Assessorament

lingüístic:

Sonia

Navarrete

Ramo Col·laboradors literaris: Maria Josep Safont Melchor, Elena Pastor Manzano, Sara Molina Ballester,

Vicent

Granel

Cabedo,

Salvador

Doménech Montoliu, Alèxia Durà i Saura, Toni Gil Trilles, Blai Martí Romero, Josep Nos Garcia, Jordi Bort Castelló, Vicent Blasco Miró.

Explicació i versos de la falla: Amics del Got Explicació i versos de la falla infantil: La Calavera Coquis Copyright dels textos: els i les autors/es Copyright de les fotografies: els i les autors/es i propietaris/es Copyright de la present edició: A.C. Falla Barri La Mercé La comissió no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.

Deixar constància. El llibret de falla sempre ha sigut l’eina mitjançant la qual la comissió i l’artesà faller han fet patent allò que volien expressar al cadafal. El monument, efímer, ha deixat pas al foc que l’ha reduït a cendra i sols el llibret ha quedat per la posteritat com record i testimoni del que un dia va romandre al mig de la plaça. El llibret de 2021 és una necessitat, doncs els fallers i falleres hem de posar en negre sobre blanc tot el que hem viscut en aquests temps tant difícils motivats per la pandèmia de la Covid-19. El resultat està dins, sense per això perdre l’essència del llibret tradicional, en les pàgines que molts dels protagonistes de la nostra festa han escrit per, precisament, fer el que diem abans: deixar constància.