La Veterana 2022. Llibret de la Falla La Mercé

Acompanyen a este llibret les fotografies d’Alberto Navarro Cantavella realitzades en una càmera que capta la llum infraroja en una longitud d’ona de 720nm.

«Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres» «El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2022»

Crèdits Edita: Associació Cultural Falla Barri La Mercé (Borriana) Imprimeix: Gràfiques Ventura.

Edició: 250 exemplars Imprès a Espanya Dipòsit legal: CS-91-2022 Difusió digital: https://issuu.com/fallabarrilamerce https//:www.facebook.com/fallalamerce/ Instagram: @fallabarrilamerce Twitter: @fallalamerce

Coordinació: Vicent Blasco Miró, Josep Nos Garcia, Jordi Bort Castelló.

Disseny de l’edició: El Peludet Disseny de portada i desenvolupament: Héctor Borja Sánchez Fotografia Oficial Presidents, Falleres Majors, Cavaller i Corts d’Honor: OPG Fotogràfic Fotografia contingut llibret : Alberto Navarro Cantavella (@burrianapl) Assessorament lingüístic: Sonia Navarrete Ramo Col·laboradors literaris: Alèxia Durà i Saura, Blai Martí Romero, Josep Nos Garcia, Jordi Bort Castelló, Vicent Blasco Miró.

Explicació i versos de la falla: Amics del Got Explicació i versos de la falla infantil: La Calavera Coquis Copyright dels textos: els i les autors/es Copyright de les fotografies: els i les autors/es i propietaris/es Copyright de la present edició: A.C. Falla Barri La Mercé La comissió no es fa responsable de les idees i opinions expressades pels seus col·laboradors en els articles.

Índex I.- Introducció Pròleg Pregó Faller II.- Falla Comissió Saluda del president Saluda de la fallera major Alèxia Durà i Saura Cort d’honor Falla i crítica III.- Falla Infantil Pregonet Comissió Salutació de la Presindenta Infantil Salutació de la Fallera Major i el Cavaller Acompanyant Maria i Joan Cort d’honor Falla i crítica IV.- Coses més rares s’han vist. Recull literari.

V.- La Brusa, Resum d’un any faller.

VI.- Guia Comercial.

Pròleg Què rar tot!

Tornar a la brega en temps i forma no hauria de ser res rar, és més, hauria de ser allò normal. Però les circumstàncies per tots i totes ja ben sabudes han fet que la normalitat passe a denominar-se «nova normalitat» i, què volen que els diguem, si quelcom no és normal «com sempre», almenys per nosaltres, resulta rar. I en eixes estem enguany a La Veterana, intentant recuperar la normalitat, però la de sempre, la que ens ha fet gaudir de la falla tot l’any sense més restriccions que aquelles imposades per la lògica, la convivència i el sentit comú.

Mentre ho aconseguim vivim aquest temps rar que ens dificulta el dia a dia i al que ens hem hagut de resignar, però al que no ens acabem d’acostumar. I enmig de tot açò arriba el llibret un any més i veges tu per on, el nostre artista ens proposa com a eix crític de la falla parlar de coses rares. «Coses més rares s’han vist» és el lema per desenvolupar tota la tasca argumental del cadafal. Per començar i valga com exemple de cosa rara, només cal dir que aquest pròleg s’està escrivint un 2 de febrer, data tradicional d’entrada a la impremta del llibret ja acabat.

Però bé, centrant-nos en la qüestió d’allò que el llibret parla, el primer que hem de fer és pegar una ullada a les diferents accepcions que trobem de l’adjectiu que ens pertoca.

D’eixa manera trobem al Diccionari Normatiu Valencià: rar-a [rár] 1. adj. Escàs en la seua classe o en la seua espècie.

2. adj. Extraordinàriament infreqüent.

3. adj. Preciós per la seua raresa, introbable.

4. adj. Extravagant, que obra de manera anormal o fora del sentit comú.

5. adj. QUÍM. Que no és (un gas) dens.

Deixant a banda l’última de les definicions per raons òbvies, ens permetran que la resta diguem que es poden aplicar perfectament a un llibret de falla. En el cas d’aquest que té vostè ara a les seues mans (o a la pantalla del seu ordinador o dispositiu mòbil) val a dir que és extraordinàriament infreqüent enllestir-lo a les dates que ho estem fent per més que els haja arribat quan correspon. I ja de manera general, un llibret de falla és escàs en la seua classe, preciós per la seua raresa i moltes vegades extravagant, que obra de manera anormal o fora del sentit comú. Tal vegada aquesta última definició siga la que genere més controvèrsia, sobretot dins de l’àmbit faller, però pensem que massa vegades els llibrets de falla es converteixen en extravagants i obren de manera anormal o fora del sentit comú quan deixen de costat el que representa l’essència d’aquests tipus de publicacions i ens perdem en tot un magma de centenars de pàgines escrites que poc tenen a vore amb l’objectiu primigeni d’explicar la falla. Però com tot no van a ser

punxes, ens quedarem amb que un llibret de falla per ser tan escàs en la seua classe es converteix en un objecte preciós digne de ser llegit i ocupar un lloc preferent a les nostres prestatgeries.

Pel que fa a aquest precís llibret «La Veterana 2022» en les seues pàgines trobaran les coses normals d’una publicació fallera amb els esbossos de les falles i les seues respectives explicacions, els retrats de les representants de la comissió i el noms de tots i totes els que la conformem i l’apartat publicitari que és el que ens ajuda a fer possible la publicació. Fins eixe punt, tot normal i en ordre. Que hi ha de rar, aleshores? Doncs allò que hem afegit per complementar el que ens proposa l’artista en la falla. Parlem ací dins també, de coses «rares» de les falles, històries fora d’allò normal, articles que intenten esbrinar com des de la diferència podem ser tan rars de treballar per un objectiu comú, analitzem si hi ha falles rares o ments tancades a la transgressió i retem també un xicotet homenatge en el seu centenari a Joan Fuster, intel·lectual tan infamat en el seu temps pel món faller.

Si els atrau allò que hem dit, passen pàgina i comencem!

L’equip llibreter.

9

Pregó faller de La Veterana 2022 Acosteu-vos a la plaça!

Escolteu el pregoner!

Hui la festa de la falla de nou va plantant batalla i s’asoma ja al carrer.

La xicalla i el jovent amb gojosa algaravia els carrers va recorrent avisant tota la gent que arriben dies d’alegria.

Este març que sap a glòria, març de nou retrobament que ens refresca la memòria d’una festa que és història i que renaix amb sentiment.

Que este poll que ens acaça ja el tenim mig controlat i amb major o menor traça farem el que falta faça per dur la festa al veïnat.

Dos anys fa que l’emplaçament roman nu els dies grans i no esperem ja ni un moment doncs tenim el cor latent amb batecs accelerats.

Acosteu-vos a la plaça!

I en la nit de Sant Josep quan el foc al cel s’enlaira des del cor de La Veterana un crit retrona ben potent.

Dos anys, una eternitat, que hem passat molt malament i ara el moment és arribat de tornar a fer realitat tot allò que dins portem.

És un vítol que agermana i que naix del més profund, és un crit d’amor rotund que per tot arreu s’escampa ple de joia i ben fecund.

Que dolçaina i tabalet, que la musica de banda, que la traca i el coet anuncien al món distret que ja tenim ací la falla.

Acosteu-vos a la plaça!

El pregoner vos ho demana!

I crideu amb força inusitada: Visca la festa de la falla!

I més fort: Visca Borriana!!

Blai Martí i Romero.

11

a l Fal

i r r ba cé

r e M la 2022

Comissió Falla Barri La Mercè 2022 Presidenta d’Honor a Perpetuïtat Rosa del Campillo Arenós President Vicent Blasco Miró Vicepresidència Organització i Festejos Susana Sánchez Beltrán Merche Castelblanque Mateo Salvador Escrivá Alemany Nieves Gallén Hermoso Vicepresidència econòmica Diego Blasco Garcés Jordi Bort Castelló Laura Vidal Moreno

Vicepresidència d’Activitats Raúl Blasco Miró Quique Vidal Moreno Paco Martínez Herédia Vicente Manzano Mollar Vicepresidència Cultura Josep Nos Garcia Héctor Borja Sánchez Maria Guillamón Silvestre Secretaria Jordi Bort Castelló Laura Vidal Moreno Tresoreria Diego Blasco Garcés

Delegacions Delegació de Loteries: Susana Sánchez Beltrán Delegació de Cartilles i Barri: Arturo Castelblanque Pérez Delegació de Llibret: Josep Nos García, Héctor Borja Sánchez, Jordi Bort Castelló, Vicent Blasco Miró Delegació de Federació de Falles: Josep Nos García, Vicent Blasco Miró.

Delegació de Junta Local Fallera: Toni Leal Corrales, Paco Martínez Heredia, Josep Nos García, Vicent Blasco Miró.

Delegació de Música: Maria Guillamón Silvestre, Pablo Pedrós Herrera.

Delegació de Comunicació i xarxes: Diego Blasco Garcés, Nieves Gallén Hermoso, Vicent Blasco Miró.

Delegació Coordinació Covid: Minerva Saura Fausto, Jordi Bort Castelló.

Delegació d’Infantils: Nieves Gallén Hermoso, Vicent Manzano Mollar.

Delegació de Parador: Salvador Escrivà Alemany, Susana Sánchez Beltrán, Carmina Miralles Montolio, Josep Nos García, Consuelo Moreno Albert, Maria José Sangüesa Mingarro, Estela Barrachina Tornador, Ame Muñoz Ríos.

Delegació d’Exaltació i Proclamació: Josep Durà Vives, Loles Martí Barreda.

Delegació de Carrosses i Creus: Paco Martínez Heredia, Vicent Manzano Mollar, Tomás Gallén Sánchez, Raúl Blasco Miró, Richard Alós Ribes, Sergio Sendra Berlanga, M.Ángel Blasco Guinot, Quique Vidal Moreno, Sergio Porter López.

Delegació de Comparsa: Esther Salinas Sánchez Delegació de Comparsa Infantil: Paula Vidal del Campillo, Maria Sánchez Tercero, Gemma Lahuerta Villar, Maria Murgui Diago, Ana Romero Ferrandis.

Delegació de Paiportes i gastronomia: Arturo Castelblanque Mateo, Ulpi Mateo del Olmo.

Delegació de Casal: Nieves Hermoso Braceros, Ame Muñoz Ríos, Belén Palomero Blesa, Rubén Tena Batalla, Raúl Blasco Miró, Rafael Aparici Tamayo, Marisa Mundina Méndez, Socorro Lara Cuenca, Merche Galve Izquierdo, Maria Enrique-Tarancón Gallego.

Delegació de Pirotècnia: Tomás Gallén Sánchez, Raimon Gil Sánchez, Juan Vicente Conde López.

Delegació de Teatre: Esther Salinas Sánchez, Salvador Escrivà Alemany, Quique Vidal Moreno, Paula Vidal del Campillo, Maria Sánchez Tercero, Vicent Manzano Mollar, Raúl Blasco Miró, Eva Garcia Pérez, Daniel Canseco Gil, Héctor Borja Sánchez, Joan Pau Durà Saura.

Delegació de Falleres: Merche Castelblanque Mateo, Maria Guerrero García, Alexia Durà Saura, Maria Hidalgo Manzano, Jessica Vidre Borja.

Delegació Corts d’Honor: Jessica López Martín, Laura Ruíz Godoy, Esther Huesa Viñes, Noelia Rueda Muñoz, Silvia Diago Pérez, Maria Murgui Diago, Mirela Anabela Raduta Ionica, Susana Sánchez Beltrán, Sonia Rosell Tena, Mercedes Sanahuja Sanz, Eva Garcia Pérez, Yolanda Perarnau Ferrandis, Laura Vidal Moreno.

Delegació de Joventut: Noelia Boluda Boix, Jessica Vidre Borja, Pablo Pedrós Herrera, Marta Vidal del Campillo, Ana Blasco Romero, Raquel Beltrán Sangüesa, Carmen Beltrán Sangüesa, Ainhoa Doñate Segarra, Miguel Doñate Segarra, Ángela Escrivá Montoro, Sarah Vidre Lara, Alba Monfort Cirera, Laura Sendra Muñoz, Emma Alós Palomero, Sofia Murillo de la Fuente, Miriam Garcia Fernández, Mercé Rufino Isach, Paula Vidal del Campillo, Maria Sánchez Tercero, Vicent Manzano Mollar, Joan Pau Durà Saura, Merche Castelblanque Mateo, Maria Guerrero García, Alexia Durà Saura, Maria Hidalgo Manzano, Nieves Gallén Hermoso, Daniel Canseco Gil, Pablo Garrido Salinas, Laura Reyes García.

Delegació juvenil: Gorka Ventura Peris, Arantxa López Poveda, Alba Campos Briz, Nacho Borillo Borja, Julia Saura Martínez, Sofia Sanchis Miralles, Carla Vidre Lara, Laura Moreno EnriqueTarancón, Anne Alós Palomero, Melani Porter Cabedo, Alejandra Martínez Moreno, Nuria Martínez Moreno, Joel Gil Castell, Daniel Villanova Sanahuja, Daniela Esteve Peirats.

Portaensenya: Vicente José Ríos Abella.

Vocals Carlos Nebot Ortega, Angel Beltrán Gallén, Lorena Segarra Juan, Jose Javier Fornés Vivas, Jose Antonio Imbernón Ruíz, Patricia Campos Franch, Marta Castell Sanz, Mari Luz Sanchis Guinot, Jesús Arnau Ripollés, Fermín Palos Cardona, Angel Villanova Pérez, Vicente Puchol Prades, Kristel Köster Cuende, Pepe Palmer Boix, Héctor Olivas Masip, Javier Argandoña Haro, Fernando Salinas Sánchez, Susana Laura Rubert Rhein, Sergio Borja Salvador, Laura Soler Centelles, Lorena Martínez Sebastiá. Narciso Ramón Navarro, Rubén Cuartero Sancho, Lorena Cabedo Ruíz, Francisco Martínez Gómez, Carmen Tamayo García, Juan Manuel Señoret Egea, Francisco Javier Quesada Martín, David Martínez Giménez, Noelia Rodríguez Ortega, Jose Manuel Crespo Rueda, Eduardo Ruíz Godoy, Maria Teresa Marín Montanaro, Isabel Chiva Pérez, Guillermo Piquer Dolz, Chelo Borja Guerrero, Vicente Borillo Barres, Maria Tudela Rios, Javier Reula Aguilella, Juan José Reyes López, Francisco Vidre Franch, Lourdes Centelles Tabares.

15

Salutació del President Novament les pàgines de La Veterana m’ofereixen l’oportunitat de dirigir unes paraules a tots i totes els que teniu en estima a la falla La Mercé i feu possible, any rere any, que el llibret i la falla siguen una joiosa realitat: fallers i falleres, veïnat del barri i abonats i comerços col·laboradors. Enguany adreçarme a tots vosaltres té una significació especial, doncs el cicle habitual de la festa ha sofert un alteració que ens ha impedit gaudir de la falla en el seu temps durant dos anys. Durant aquest període hem hagut d’adaptar-nos a les circumstàncies derivades de la pandèmia que encara ens fustiga. Som i hem sigut conscients des del primer moment que la responsabilitat havia d’imperar doncs la salut és allò més important, però no podem deixar passar el fet que tant de temps de forçosa inactivitat ha sigut un colp molt dur per a un col·lectiu acostumat al contacte continu fruit de la seua pròpia idiosincràsia. Ara, en arribar el mes de març, podem dir ja que la falla tornarà a fer-se present al carrer quan toca i just eixe anhel és el que tenim tots i totes els que formem la comissió.

Abans que això arribe, afortunadament ja estem podent gaudir del retorn d’eixa activitat que havia restat paralitzada i des de la celebració de les extraordinàries falles del passat octubre hem començat a vore la llum al final d’aquest llarguíssim túnel que ens ha tocat travessar. El moment present és doncs el de la recuperació, el d’eixa tornada que durant tant de temps hem estat esperant i que ara hem d’aprofitar al màxim per recobrar la normalitat.

El llibret és, sense cap lloc a dubte, una de les peces fonamentals que conforma la falla.

Element primigeni de la festa i del qual no em cansaré de reivindicar el seu valor dins de tot el que ha anat bastint-se per conformar la festa en l’actualitat. Eixe paper destacat del llibret i la importància que cal donar-li és la que ens va permetre treure una edició de La Veterana el passat setembre i un altra just ara al març.

Estar al capdavant del col·lectiu que ha fet això possible és un orgull i he de dir-ho. Les dones i homes que formen la comissió de La Mercé són els primers als que he de mostrar el meu sincer agraïment, per la seua tenacitat, constància i compromís fidel amb la falla. En aquesta salutació no puc deixar passar tampoc l’ocasió de mostrar els meus respectes a les Falleres Majors i Cavaller Acompanyant de 2022, Alèxia, Maria i Joan. Sols ells saben el que és tenir en alta estima a la seua falla i malgrat no haver pogut gaudir encara d’un any complet han volgut continuar el somni que varen començar fa prop de tres anys. No puc ser objectiu amb les meues apreciacions al respecte i és per tots sabut això, però he dir-vos a tots tres que heu sigut un exemple de fidelitat i amor a la vostra falla i us heu guanyat sobradament el càrrec que ostenteu. Enguany compteu amb unes amples corts d’honor, dones, xiquetes i xiquets que han volgut recollir un testimoni de tradició i als que personalment els he d’agrair la seua disposició i entrega per voler representar a La Mercé tot i sabent que no va a ser un any normal. Un afectuosa salutació també per a

la meua homònima infantil, Sara, que està al capdavant de la nombrosa xicalla de la comissió i que sense dubtar-ho va fer un pas endavant quan la falla ho va requerir. Als veïns i veïnes del barri, als abonats de la falla i a les firmes col·laboradores que donen suport a La Mercé és per últim, sense que això signifique menor importància, als que vull mostrar agraïment ja que el seu suport és fonamental i un dels eixos principals per a una falla com la nostra que porta l’apel·latiu de barri.

Finalitze la salutació com marquen els cànons convidant tothom a participar de la falla, a acostar-se fins la plaça i ser-ne un més d’entre tots i totes els que conformem esta meravellosa festa. Sereu ben rebuts, sereu acollides amb el perfum de la pólvora, amb el so de la música i amb la complicitat de tot un col·lectiu que vol transmetre a qui s’acoste la seua passió per les falles. Moltes gràcies a tots i totes per seguir fent gran La Veterana. Visca les falles! Visca Borriana!!

Vicent Blasco i Miró President

Salutació de la Fallera Major Una vegada més, des d’aquestes pàgines, tinc l’oportunitat de dirigir-me a tots i totes vosaltres.

Comissionats i comissionades de la falla, veïnes i veïns del barri, lector o lectora fallera, salutacions d’una veterana fallera major.

Veterana perquè, per qui no em conega, qui us saluda, acompanyada de dues animetes falleres, els meus estimats Joan i Maria, vàrem ser anomenats l’any 2020 i avui en dia, amb orgull i il·lusió, encara seguim.

Tornarem, renaixerem, ressorgirem, reviurem i... hem tornat.

Quines paraules tan marcades al diccionari faller durant els anys 2020 i 2021, paraules que necessitem recordar, però no aferrar-nos a elles. Soltem-les, deixem-les volar, i que en el temps s’esfumen, com s’esfuma la cendra a la matinada del 20 de març a l’emplaçament d’una falla.

Tenim el deure de recordar el que ha passat, si no fora així, no seria just per a totes les persones que hi han sofrit durant aquest llarg i dolorós temps. Però també, tenim el deure de mirar cap endavant, amb esperança i il·lusió, com si tots els dies foren 15 de març. Podem utilitzar aquest nou temps per a dissenyar i portar a pràctica unes noves falles, solidàries i socials, igualitàries i critiques. Pense, que és necessari la renovació de tradicions i tràmits, vivim a una societat que avança, que pensa i que es reivindica a segons, nosaltres no ens podem quedar arrere. Aquest any, em sent orgullosa, ja que les falles de Borriana han avançat i han començat una nova pàgina, d’aquest nou temps.

Amb mi, també han obert una nova pàgina de la seua vida huit dones, algunes ja expertes en el món faller i tot el que implica representar a la teua falla, altres descobrint dia a dia, tots els secrets d’una bona representació. Estic molt contenta i orgullosa de les dones que porte davant, elles diuen que

és una bogeria, però és que igual, la vida és això, la improvisació, l’atreviment i l’estima per tot el que et rodege, l’afecte i la il·lusió en què recordarem aquest març del 2022 serà excepcional.

També és excepcional el fet que la major part de la cort infantil siguen filles i fills de la cort que m’acompanya. Clar exemple de l’esperit de família fallera que impulsa a la comissió de la nostra veterana.

Veure’ls córrer, saltar, riure i gaudir és una sensació tan bonica que espere que ho arriben a transmetre a tots i totes les xiquetes del barri.

Viure un març amb elles i ells també serà molt especial.

El goig per poder tornar a compartir aquest any amb Maria i Joan és cada vegada més gran, pareix que la vida sap, que fem tan bon equip junts, que no vol que ens separem mai.

Els meus xiquets, ja no tan menuts, saben bé tot el que hem de xalar, pensant tan sols en el present i un poquet amb el març del 2022, ja que hem tingut tantes vegades aquesta conversa, que no són tres il·lusions separades, els tres junts anem a una.

El mestre Vicent, ple de saviesa, històries i anècdotes a contar-me, per aprendre o per riure’ns, també continua estant al meu costat en tot moment, després d’aquests dos anys.

Les classes d’història fallera no han parat mai i estic segura que amb la menudeta Sara no seran per a res avorrides.

Amb molta il·lusió, tan sols em queda convidarvos a tots i totes, a eixir al carrer, a ballar i a gaudir d’olorar març faller, a xafardejar i

arrimar-vos a la nostra comissió, vos rebrem amb els braços ben oberts, plens de bons moments i de germanor. Si ja coneixeu a la gent que forma aquesta falla ho sabreu ben segur, sinó, us convide a que ens conegueu, que us arrimeu a la plaça i que balleu i canteu amb nosaltres.

Les falles són una festa de carrer, per a la gent del carrer, per a la gent del nostre barri i del nostre poble, que està esperant amb ànsia, que passem pàgina i continuem cap endavant.

Creem junts unes noves pàgines per a les falles que ens esperen. La fallera major, de la Veterana.

Alèxia Durà i Saura.

FM de la Falla Barri la Mercé.

19

Alexia Durà i Saura Fallera major Falla Barri la Mercé 2022

Encara roman una polsim d’aquell estel, que bregant amb l’albirada una nit plena de joia, va fer cap al més a dins d’un cor jove que l’esperava.

El mateix que ara, latent, amb l’ànima assossegada, observa que el pas del temps no ha fet mossa al sentiment que, perenne, en ell reposa.

I aquella llum hui tamisada per incomptables vivències, gestos, afectes, mirades... és més viva que en el fugaç moment de la seua arribada.

Ara és essència de vida impregnada, claror eterna de qui s’afirma, de qui s’aferra a allò que sent i viu amb convicció.

Ara és ja, i per tant, sempre.

VBM.

Anabela Raduta Ionica

Esther Huesa Viñes

Jessica López Martín

Laura Ruíz Godoy

Maria Murgui Diago

Noelia Rueda Muñoz

Silvia Diago Pérez

Susana Sánchez Beltrán

Cort d’honor

a l Fal

i r r ba

é c r e M la Lema: Coses més rares s’han vist Artista: Sergio Musoles Ros Crítica: Amics del Got

25

Salutació Arriba de nou la falla.

Març del vint i el vint-i-un

Plantem nostre monument

que sou d’ingrata memòria

quan sentim que ja esclata

per sort ja no tornareu

la llum que marca la data

i a la ment sols quedareu

d’una primavera emergent.

com trista i obscura història.

En silenci roman la placeta

Més com té nassos la cosa

esperant que arribe el moment

i els fallers de tot traiem punta

i després de la desfeta

ens resulta ben curiosa

que dos març l’ha deixat neta

i, per suposat no ens fa cap nosa,

en aquest torne ben potent.

respondre a una pregunta.

Que l’ òmpliga de gom a gom

Quin lema porta la falla

i s’enlaire fins el cel

després de dos anys en blanc?

que vinga a vore-la tothom

Doncs nostre artista, de gran talla,

doncs com bons fallers que som

té un cabet que molt treballa

l’enllestim amb gran anhel.

i l’ha escollit molt encertat.

Que ja el barri i la ciutat en dos anys ha patit prou i quede per tant assabentat que la falla s’ha plantat i de la plaça ja no es mou.

I és que el lema del cadafal li ve com anell al dit doncs no ha sigut gens normal tant de temps sense la falla on cal però...coses més rares s’han vist!

Preàmbul

Coses més rares s’han vist

El primer que trobarem

i les que ens queden per vore

en arribar enguany a la plaça

doncs si venim d’un passat trist

és que el nostre monument

que no hi haja cap imprevist

ha anat molt en augment

amb força al cel implore.

i això no sempre passa.

I ara que de la falla

El motiu és ben sabut

cal fer l’explicació

i no és altre que els diners

qui açò escriu no badalla

i com un any ens ha fotut

i prepara la metralla

este virus punxegut

del seu vers més criticó.

no hem gastat tant lleugers.

El lema que s’ha escollit

Per això hem fet replegueta

sense dubte dóna joc

invertint més al cadafal

i ara ho voreu reflectit

i este març nostra placeta

només ho tinga ja escrit

lluirà molt ben pleneta

esperant que no sàpiga a poc.

per a goig del personal.

I després d’aquest incís que volíem deixar clar, per ser fanfarró matís, passem ja amb permís a la falla explicar.

27

Presteu tots molta atenció i amb els ulls ben oberts

Cos

busqueu la doble intenció, potser amagada o no, en aquests versos incerts.

Aquest monstre del llac Ness

Doncs és monstre molt pesat

emergeix ell molt festiu

el magnífic consistori

i vestit ben atractiu

on hi ha gent sense trellat

amb faldeta d’escocès

que té el cul ben apegat

de el que passa ell se’n riu.

a la poltrona i l’escriptori.

Amb la gaita per bandera

Alçant pols i rebombori

va llançant notes al vent

instal·lats en la mentida

i un soroll molt estrident

viuen d’armar desori

de la plaça s’apodera

per marcar el territori

doncs no calla ni un moment.

que els assegure la cadira.

Pot semblar molt evident

Sherlock Holmes i el fidel Watson

la comparança que fer cal:

investiguen este cas

és el monstre l’ajuntament

que ja els lleva fins la son

on depenent de quina gent

doncs mira tu per on

la festa és lo principal.

no li troben cap enllaç.

Els hi ha que van a treballar i algú que casi ni aguaita.

Altres son més de remugar tot el dia sense parar... i un parell toquen la gaita.

i remat

Per més que miren amb lupa

Pel llac anaven remant

i vagen amb pipa passejant

quan el monstre ha emergit

tirant fum xupla que xupla,

i ara dalt del seu cap estan,

ben protegits amb la jupa

ell porta cara d’espant

mentre el cap no para pensant,

i ella un rostre divertit.

no li veuen solució

Qui pot estar més amunt

i creuen que està molt fotut

si és el monstre ca la vila?

ja que el monstre és molt golut

La que mana del conjunt

i el poder crea addicció

i el seu segon adjunt

del més gran al més menut.

que de ben propet la fila.

Els insignes detectius

Ella recull la glòria

han arribat a la conclusió

i alguna que altra garrotada.

que per manar sobren motius

Ell és ja cosa notòria

i per això lluiten altius

que aspira a la victòria

el govern i l’oposició.

un punt ella jubilada.

Completant el cos principal

Per això a ella s’arrima

veiem en una barqueta

i va movent dins del partit

a una parella especial

per propiciar un bon clima

que festegen allà dalt

on decideix qui ell estima

i no són Romeo i Julieta.

i els qui no, doncs, bona nit!

29

Escena Pri

mera

Més de 20 anys per fer un PAI i encara estem en un ai!

L’escena una història conté

Qui està ara darrere?

la d’un especial projecte

Per què eixa gran obsessió

que va encetar GyC

en este «fregao» mamprendre?

i ara en el temps esdevé

Tan difícil és d’entendre

pitjor que un dolor pel recte.

que ahí sols hi ha especulació?

Vint anys de tramitacions

Informes d’ací i d’allà,

i d’anades i vingudes

una empresa ben dotada

mil i una al·legacions

amb dos camions i una “aixà”

l’han deixat ja sense opcions

i ens anuncien que serà

a pesar de ments cabudes.

el millor per a Borriana.

Entre malea i misèria,

Això no s’ho creu ningú

arqueològics jaciments,

doncs no cal ser molt sabut

una vaca llibertària

i si els diners els poses tu

i sens dubte, la grandària,

i després altre se’ls endú

tot són hui impediments.

està clar que t’han fotut.

I ací veiem a l’inspector

Just això és el que passa

buscant proves del delicte

entre empresa i ajuntament

doncs la cosa fa pudor

que a qui té un trocet acaça

i és ben gran ja la remor

fent-li pagar vinga taxa

que demana s’investigue.

i ells no solten ni un gallet.

Escena

gona

Se

Un marcià està estudiant el que per la ment va passant.

La tecnologia marciana

-L’hauré cagat en Sant Gregori?

fins ací ha arribat

En el mercat ho he encertat?

i este de bona gana

-No serà contradictori

en un punt aviat s’afana

exhibir tot un repertori

per saber la veritat.

de raons sense trellat?

Què és el que està pensant?

-Haurà sigut bé o mal

Què li passa pel cap

carregar-me a Monferrer

després de tant de temps manant

i llevar-li la Local?

i sembla que també aguantant

-Ni saber-ho vull! No cal!

a més d’un destarifat?

-Ja sabrà Molina què fer.

Desfulla ja la margarida

-Encara m’estima la gent?

del sí o no a continuar?

-Maria Josep m’agrada més?

Eixirà en estampida

-O ha arribat ja el moment

o al càrrec li ha agafat mida

d’anar fent un pensament

i no el pensa abandonar?

i que s’apanye el de després?

El marcià tecles va apretant

-Ara, que tal com està el partit,

per trobar la solució

tot comptat i debatut,

però ella mentrestant

l’assumpte és ben divertit

la ment segueix treballant

i pense el que sempre he dit:

i no li dóna cap opció.

que bé estava a l’institut!

31

Escena Ter

cera

Els artistes van tancant i les falles estan perillant.

De bressol del món faller

I amb este panorama obscur

conquistant tota València

l’artista no veu solució

aquest gremi tan punter

i com no li troba futur

ara pateix sense voler

es veu condemnat a l’atur

i està en ferma decadència.

i s’ha penjat d’un cabiró.

Els obradors van tancant

Als seus peus l’enterrador

i de tants que Borriana en tenia

el trobem pala en la mà.

sols uns pocs van aguantant

El faller que amb gran dolor

i alguns d’ells sols esperant

ja s’olora el pitjor

una jubilació que ja arriba.

doncs ja sap com acabarà.

I els que són joves encara

Entre el virus maleït

amb molts anys per davant

i comissions de cubateta

s’han de partir la cara

açò pegarà esclafit

i a més a més la porten clara

perquè alguns han decidit

si volen seguir treballant.

no gastar-se una pesseta.

Els materials van en augment

No hi ha falles sense artistes

el suro està disparat

ni artistes sense comissions

i si vols treure un rendiment

però cal ser realistes

no pots contractar a gent

i en l’essència ser puristes

doncs perds més que t’han pagat.

plantant falla en condicions.

Escena

Quarta

Thor amb el martell gegant al govern sempre pegant.

És molt noble i necessària

Al periodisme de Borriana

la professió de periodista

és el centre d’atenció

però no està a l’alçària

el que escriu a La Plana

qui de forma arbitrària

doncs no hi ha setmana

vol ser ell protagonista.

que no amolle un boletó.

Una cosa és informar.

Quin Martí-ri, Senyor meu!

Altra donar opinió.

Pensa govern i alcaldessa.

I no es poden barrejar

I és que està la cosa greu

per més que vulgues agranar

doncs este home només veu

en la teua direcció.

allò que a ell li interessa.

I si és així com ho vols fer

I com Thor amb el martell

has de deixar-ho ben clar,

va vinga la garrotada;

doncs legítim podrà ser

si la notícia és un desgavell

però llavors has de saber

la volta li busca ell

que també et poden criticar.

i la trau ja ben filtrada.

Al quiosc que hem instal·lat

Així el resultat final

en un racó de nostra falla

sempre cau del mateix costat

hi ha premsa sense trellat,

i la galtada principal

periòdics de veritat

el govern municipal

i diaris que no donen talla.

en un punt ja s’ha emportat.

33

Escena Cin

quena

Una «influencer» local per mostrar nostre potencial.

Com ben moderns ací som

I el turisme de qualitat

i estem en tot al dia,

al que podem allotjar

no ens preguntes com,

en un hotel renovat

però una «influencer» de renom

i una fonda amb encant

hem fitxat per fer de guia.

com a reclam principal.

Ella ens mostrarà els encants

Entre les seus funcions

de la ciutat de Borriana

també estarà promocionar

amb carrers plens de forats

els preciosos racons

on deixen menjar «pals» gats

plens de merda i infeccions

i tan bon perfum emana.

que no paren de brotar.

També a les xarxes socials

És la ruta dels matalassos

per «Instagram» i «Tik-Tok»

cadires i mobles vells

amb uns vídeos genials

que trobes cada dos passos

els mosquits de les marjals

i que tenen fins els nassos

ensenyarà a tothom.

als que volem un poble net.

Les platges de l’Arenal

I acaba ja en un moment

tant d’arena com de bolo,

el turístic recorregut

i el seu atractiu comercial

convidant a tota la gent

que enamora al personal:

a taronja i a coent

el Merendero Manolo.

igual que fan en Fitur.

Escena

na

Sise

Un nou esport per a homes i dones: anar esquivant pones!

Ni propostes de sanció,

I d’aquesta marranada

ni cartells explicatius,

que ompli el poble de fem

tampoc val la reflexió

hem pensat que tal vegada

feta amb consideració

una acció ben arriscada

i explicant ben bé els motius.

a qui vulga proposem.

No seria necessari

Es tracta d’un nou esport

doncs és de sentit comú

que combina concentració,

fer saber al propietari

velocitat i molta sort

que no és res extraordinari

doncs has de córrer molt fort

esperar el moment oportú.

mentre esquives el cagalló.

I quan el gos solte la pona

És una carrera pudenta

i un punt acabe l’animalet

que té com principal senya

tant si fa sol com si trona,

un perfum que alimenta

has de recollir la «mona»

i la situació més dolenta

en una bossa o paperet.

és si acaba en l’espardenya.

Això tant lògic i normal

I ací veiem al corredor

a Borriana és utopia

practicant il·lusionat.

i com molts no són com cal

Ell que vol ser el millor,

al mig del carrer o al brancal

corre i salta sense por,

deixen la merda tot el dia.

esquivant el «camp minat».

35

Escena Se

tena

Uns marcians vénen a falles. Conta-ho a tots! No et calles!

Des de l’espai exterior

Entre el metge i Molina

a bord del seu plateret

hi ha un romanç faller

no han tingut idea millor

així la Local camina

que a Borriana, sense por,

i si a vegades patina

vindre estos marcianets.

és segur sense voler.

Arriben en temps de falla

Ja que abans Federació

quan la ciutat es desperta

ni una en deixava passar

i el seu rostre més canalla

i ara és tal la devoció

als majors i la xicalla

que en cap moment diu que no

amb picardia oferta.

doncs ja li deixen manar.

I la festa que se troben

Per suposat no cal parlar

és una festa renovada

d’allò que ja és passat

a pesar que alguns no volen

i qui vulga treballar

i de reüll controlen

que s’apunte per sumar

a la Junta novençana.

i mirar cap endavant.

Eixe mig experiment

I si algú es queda darrere,

nascut per necessitat

de glòries passades vivint,

i que funciona de moment

que entone el miserere

gràcies a un equip de gent

i no molt es desespere

que ho ha fet realitat.

quan el que és vell caiga en l’oblit.

i

Xispes

Boletons

d’ací i d’allà afegitons.

La separació de falles i festes,

I resulta que el pitjor

regidoria pel mig partida,

de tota esta situació

ha fet que les Reines Falleres

és que ens ha fet agafar por

hagen de ser les primeres

i pensem que ja és millor

amb custòdia compartida.

no fer ni una processó.

Un ric per Borriana es mou

Hi ha una tia amb gorra

que gasta a mans obertes,

que fent-se la «policera»,

vol fer un museu del bou

amb maquineta i sense porra,

però com mai en té prou

et fot multa de l’ORA

encara no ha obert les portes.

doncs ni un segon s’espera.

Quan tots varem plantar falles,

L’empresa que arregla els carrers

amb una il·lusió per demés,

ha de ser d’algun «pelegrí»

aquells que més se’n gasten

doncs no treballa els feiners,

va i diuen que no planten

els mesos passen sencers

perquè no tenen diners!

i van els diumenges de matí.

Este poll que ens acaça

Si al banc vols fer gestions

i ens deixa en casa tancats

tin paciència i molt de temps

és de tan mala raça

doncs no els cauran els collons

que cada dia que passa

per prestar les atencions

ens té més arraconats.

que mereixen els clients.

37

píleg

e

Jo no sé si hauré complit

I per culminar el llibret

amb la complicada missió

vaig posant punt i final

de deixar ací escrit

doncs pense que està complet.

en un to prou divertit

El que m’han manat he fet

el que la falla fa pregó.

i d’acord amb el jornal.

Com sempre la intenció

Fins ací hem arribat

ha sigut d’allò més bona

doncs ja està més que bé,

per això l’explicació

si els versos han agradat

amb estima i devoció

poden donar la voluntat

de tot cor ací es dóna.

als fallers de La Mercé.

Si t’has sentit criticat no t’ho prengues mai a mal doncs això és el resultat de ser algú ben destacat en el panorama local.

Si esperaves ací eixir i buscant no t’has trobat igual et toca assumir que poca cosa tens a dir en assumptes de ciutat.

39

a l l a Finfantil

barri

é c r e M la 2022

Pregonet

L’anunci que ja anhelàveu, aquell que us crida a la festa i que tant desitjàveu quan a casa esperàveu que passara la tempesta...

Això vos proclama el pregó a xiquetes i xiquets, viviu doncs amb emoció els dies de diversió amb la música i els coets.

El mateix que cada març des de les planes del llibret puntual i sense retard al camí vos obri pas anunciant el gran moment...

I quan el foc de la cremà il·lumine nostra placeta un crit molt fort ressonarà que a tot el món anunciarà el retorn de la falleta.

Podeu dir que ja ha arribat, que ressona ben potent i és enguany més celebrat doncs per fi es fa realitat la falla que tant estimem.

Xicalla que sou l’esperit i el millor de La Veterana, llanceu amb mi el crit que s’ha d’escoltar en la nit més bonica de Borriana: Que visca per sempre les falles, l’alegria i la germanor!

Visca, Visca i Visca les falles, de les festes, la millor!!

43

Comissió Infantil Falla Barri La Mercè 2022

Presidenta Sara Crespo Perarnau Vocals Julia Aparici Mundina, Candela Argandoña Sánchez, Leo Argandoña Sánchez, Carla Arnau Sanchis, Joan Blasco Martí, Martina Blasco Romero, Aina Borja Soler, Llura Borja Soler, Joan Conde Campos, Marc Conde Campos , Silvia Crespo Perarnau, Aleix Cuartero Murgui, Martí Cuartero Murgui, India Gallén Marín, Elia Gil Castell, Carmen Gil Molés, Paula Imbernon Raduta, Miguel Martínez Rodríguez, Ángel Moreno Enrique-Tarancón, Marina Nebot Lahuerta, Xavi Nebot Lahuerta, Ana Olivas Vidal, Maria Olivas Vidal , Lucía Palos Rueda, Víctor Palos Rueda, Miranda Piquer Chiva, Ana Piquer Chiva, Sofía Porter Cabedo, Aitana Puchol Köster, Diego Puchol Köster, Isabel Quesada Huesa, Sofía Quesada Huesa, Aina Ramón Martínez, Vera Ramón Martínez, Xavi Reula Tudela, Sergi Reula Tudela, Ana Ruíz López, Maria Ruíz López, Alejandra Salinas Rubert, Daniela Salinas Rubert , Andrea Señoret Ruíz, Diego Señoret Ruíz, Carmen Tena Rosell, Lola Tena Rosell, Alejandra Villanova Sanahuja.

Salutació

de la Presidenta Infantil Quan ja s’apropen els dies grans de les falles vull dirigir unes paraules en el llibret de la falla a tots els xiquets i xiquetes que formen part de la comissió i a tots i totes els que des del barri o la ciutat vulgueu acostar-vos fins La Mercè per gaudir de les festes falleres. Enguany tinc l’honor i la responsabilitat d’exercir el càrrec de presidenta infantil de la falla i estic molt il·lusionada de poder compartir esta experiència amb la meua amiga Maria, Fallera Major Infantil i Joan el seu Cavaller Acompanyant. També és una alegria que la meua germana Silvia forme part de la Cort d’Honor junt a la resta de xiquetes i xiquets, els que ja conec ben bé de fa temps i que han volgut representar aquest any a la falla. Anem a passar uns dies genials tots junts i espere que enguany puguem fer la festa plena com tant desitgem. Des d’ací també una salutació per a Alèxia, la Fallera Major i per a les seues falleres que amb tanta estima tracten els més menuts i que tenen també molta il·lusió per gaudir de la festa. Per acabar sols dir-vos que estarem ben pagades de poder compartir amb totes i tots vosaltres aquestos dies de falles a La Mercè, així que no dubteu ni un moment a vindre. Vos esperem!

Sara Crespo i Perarnau.

45

Salutació de la Fallera Major Infantil

i el Cavaller Acompanyant - Hola a tots i totes, xiquets i xiquetes de La Mercè, sóc Maria la Fallera Major Infantil.

- Hola, jo sóc Joan, el Cavaller Acompanyant.

- Una vegada més he d’escriure unes paraules per al llibret de la falla i enguany ho faig en companyia de Joan.

- Cert, ens varen dir que havíem de fer una salutació que fóra una poc rara ja que el llibret parla de coses rares que s’han vist.

- No penses que el nostre regnat és prou rar Joan? Tres anys portem ja!

- I que ho digues, Maria, i que ho digues! No havia caigut en el compte que això ja és una cosa que podem dir en esta salutació.

- Estan sent tres anys intensos en els quals hem passat per moltes situacions i on, a pesar del temps, encara no hem pogut gaudir d’un any complet de festa.

- És veritat, encara ens queden moltes coses per viure junts i espere que aquest 2022 siga ja el definitiu.

- Ara sí que sí, anem a gaudir d’unes falles al març com toca i per això hem de fer invitació a tothom per gaudir-les junts.

- Jo ja tinc moltes ganes que això arribe, la veritat, perquè de moment sols he fet que escriure salutacions per a llibrets però el que és

tirar petards i ballar amb la música els dies de falles al mes de març, això encara no ho he fet.

- Tranquil Joan, que en uns dies això ja serà una realitat i aleshores vorem complit el somni que tant de temps estem esperant.

- Segur que sí, Maria! Així que ara ja i des de les pàgines del llibret vos convidem a passar per la placeta en les dies grans de les falles.

- Sí, veniu i podrem jugar tots i totes i com ha dit Joan, tirarem petards, ballarem amb la xaranga i gaudirem de la nostra falleta infantil.

- Vingueu i coneixereu també a la nostra cort, xiquets i xiquetes amb moltes ganes de passarho d’allò més bé i que sempre estan al nostre costat.

- Correcte! I no ens oblidem en esta salutació de la nostra presidenta infantil i gran amiga meua, Sara. Ella ha volgut enguany viure un experiència diferent que esperem li agrade molt.

- Ah! I no ens oblidem d’Alèxia, la nostra Fallera major a la que tant estimem! Bé, ho hem dit tot o encara falta alguna cosa, Maria?

- Home Joan! Clar que falta! Com vas a acabar així? Falta dir un cosa molt important i que sempre ens recorda la nostra amiga Anabela.

- Ah sí, tens raó, jejeje... Vinga doncs els dos junts!

-Visca la Falla de La Mercè!!!

47

Maria Olivas Vidal i Joan Blasco Martí Fallera major infantil i Cavaller acompanyant Falla Barri la Mercé 2022

El pas del temps, inevitable, és qui marca el senyal que anuncia sense espera, tant principi com final.

Un regnat molt pacient amb esperes angunioses que heu viscut amb sentiment i entenent molt bé les coses.

Per vosaltres és la vida, i en teniu molta per davant a una falla que us estima perquè sou un pur encant.

Ara és moment de gaudir i fer digna culminació d’aquell somni que fa temps era sols una il·lusió.

Heu crescut junts de la mà i complint cada moment.

Vostre regnat és segur ja, romandrà eternament.

Hui és tota una realitat que ens ompli el cor d’alegria i d’una immensa felicitat.

Gràcies per tant, Joan i Maria.

VBM.

Alejandra Villanova Sanahuja Ana Olivas Vidal

Carmen Reyes García i Aleix Cuartero Murgui

Cort d’honor

infantil

La xicalla, l’algaravia, el futur que ja esdevé i qui dóna l’alegria a la falla La Mercé.

Ana Ruíz López

Els xiquets i les xiquetes, exemple d’il·lusió, ells són les ments inquietes que viuen la falla amb passió.

Lola Tena Rosell

Silvia Crespo Perarnau i Diego Señoret Ruíz

Sofia Quesada Huesa

Lucía Palos Rueda Maria Ruíz López

La xicalla, l’algaravia, les xiquetes i els xiquets els que ens porten un nou dia i són de la falla pregoners.

a l l Fa

l i t n a f In

i r r ba rcé e M la

Falla Infantil Barri la Mercé Lema: Teatre, pur teatre.

Artista: La Comissió Crítica: La Calavera Coquis.

Que s’alce ja el teló al bell mig de la placeta

que comence la funció

i arribe ja la festa.

Al teatre de la falla

Per això aquest teatre

que enguany es representa

va replet de bones funcions

tot el món canta i balla

i d’un costat a un altre

i no hi ha cosa dolenta.

va repartint diversions.

Els xiquets de La Veterana

El teatre mercedari,

esperem amb il·lusió

el teatre de la falla,

que les falles a Borriana

un teatre extraordinari

arriben amb emoció.

que mereix una medalla.

Que retornen amb alegria

El teatre que ha nascut

i siguen la diversió

de les mans de bons fallers

que esperem cada dia

que amb passió s’han desviscut

des del moment del pregó.

per a treure-lo al carrer.

No volem la plaça buida

Visiteu-lo a la placeta

com els dos anys anteriors

i llegiu allò que diu

la volem plena de vida

doncs la falla està feta

i de les falles millors.

per a que tots la gaudiu.

55

Explicació

de la falla Veniu, al teatre veniu,

També el soldadet de plom

veniu tots sense pena

a la falla té funció

i aleshores ja voreu

és un valent de renom

que la festa ací és plena.

que causa molta admiració.

Tot un munt de personatges

I Pinotxo al seu costat

per ací us trobareu

de mentides diu un cabàs

convidant-vos a viatges

i mira ben estorat

on protagonistes sereu.

com de gran se li fa el nas.

L’arlequí és qui saluda

Hi ha una obra divertida

als peus del monument

amb un guerrer i un dragó

i ens dóna la benvinguda

que s’acaba de seguida

amb somriure permanent.

doncs són molt amics els dos.

La simpàtica ballarina

La representen uns xiquets

un gran número interpreta

amb bon esperit d’actors

i als seus ulls s’endevina

i com són tan menudets,

com està de satisfeta.

són sens dubte els millors.

A l’escenari principal

Han nascut per al teatre

Julieta a Romeo espera.

i estan tan compenetrats

Un amor molt especial

que mirant-se un a l’altre

que va acabar en tragèdia.

per les taules van sobrats.

Una escola de rialla

Si l’objectiu és triomfar

ha muntat el vell pallasset

i llançar-se a l’estrellat

al bell mig de nostra falla

moltes hores has de passar

on ensenya ben distret.

dalt les taules treballant.

És un mestre reconegut

I l’esforç valdrà la pena

amb una vida entregada

quan arribe el moment

doncs ja des de ben menut

de vore la sala plena

la il·lusió el desbordava.

i rebre l’aplaudiment.

Per això els aprenents,

Aleshores tant d’esforç

als que ensenya amb passió,

sabreu que sí ha valgut

estan sempre molt atents

i ben alegres els cors

i escoltant bé la lliçó.

cap moment serà fotut.

Són les musses de l’escena

Posem digne colofó

el genial coronament

al teatre de la placeta.

que fan la falla ben plena

Esperem amb emoció

i l’enlairen cap a cel.

que gaudiu de l’estoneta.

Elles diuen: ser o no ser?

La nostra representació

Doncs és eixa la qüestió

culmina en aquest moment.

i per això has de saber

Si ha portat diversió

que cal treballar mogolló.

l’elenc estarà content.

Baixem ja nostre teló i diem fins l’any que ve doncs tenim la intenció de seguir en La Mercè.

57

Coses més rares

s’han vist

Recull literari

Viure en pandèmia és rar.

Batiste Bomba

“Si no vols caldo, tres tasses!”

Ens diu la dita popular.

I per quatre acabacases, malfeiners i carabasses ens toca a tots apitrar.

I en este temps tant pudent on tots volen treure partit, si no teníem prou patiment hem de sofrir amargament mil debats sense sentit.

Doncs la pandèmia està clar que és un problema de salut del que no ens podem fiar i on damunt hem d’aguantar els que ho veuen tot perdut.

Si les vacunes porten xip, si millor la efe-efe-pe-dos, que si tanquem els bars de nit doncs este virus malparit és llavors més perillós.

I com hi ha tant de sabut, doctor en causa i honor, el panorama està fotut i en sentir un esternut tremolem ja tots de por.

Que si ho hem de passar tots, i només fiquen restriccions, que si anem tots a calbots perquè ens governen borinots i ja se’ns unflen els collons.

Doncs este poll traïdor que sura per l’ambient cada vegada és pitjor, infectant que és un «primor» si et descuides un moment.

Xé! ja està bé, rebotons!

Com la llengua no té os, tots som a donar lliçons i quan ens donen solucions no fem cas, ni de bon tros.

I si és tot tan fastigós tant roín i depressiu que no pots viure de rabiós...

Prova ser més enginyós i... ves a tirar-te al riu!

Au! A fer la mà la moto!

61

El nostre artista, Sergio Musoles, retocant una peça de la falla el passat 8 d’octubre.

És rar plantar falles a octubre?

Vicent Blasco Miró

Necessitàvem el foc i si no era en el temps normal ens donava igual. Cremar era l’objectiu, reduir a cendra allò que per ser cendra havia sigut enllestit i amb eixe ritual perpetuar la tradició i seguir aprofundint en les arrels. I cremar com sempre per renàixer, per tornar brasa incandescent, infern popular, el que ens oprimeix i no ens deixa avançar. Després de dos anys sense falles al març, la presència del foc era més que necessària i sí , ens semblava rar plantar falles a octubre, però no pensàvem deixar escapar l’oportunitat que se’ns havia posat davant i tot i els dubtes i les pors decidírem que la falla havia d’ocupar novament el seu lloc a la plaça.

63

Ressorgir de la letargia que ens havia imposat un virus, que malauradament encara va rodant, va ser un poc complicat però he de dir que el resultat final va ser molt satisfactori. És difícil moure una comissió de 180 persones entre adults i xiquets i intentar oferir seguretat en un temps tan complicat. No podíem perdre de vista allò que ens ha mantingut quasi dos anys baix mínims i amb molt poca activitat, però cert és que no hi ha lloc per a la resignació i engegar novament el motor era, com diuen a missa, just i necessari, quasi un deure i la nostra salvació. Sols els qui coneixem bé la festa des de dins sabem el que comporta tindre la falla paralitzada. Això és com tenir l’espasa de Damocles de manera permanent sobre el cap. Vols fer i la prudència et tira enrere, penses que així fas bé però notes que com no es fa res la gent es va desil·lusionant. Si fas, no descanses pensant que en qualsevol moment allò que has fet per a bé se’t pot tornar en contra de seguida amb un mínim detall que ha passat desapercebut. Calia tindre-ho tot molt controlat i procurar evitar que res quedara a l’atzar. Els fallers i les falleres tenim ben guanyat eixe estereotip que ens classifica com «echaos pa’lante» fruit amb tota certesa d’eixe altre tòpic que ens persegueix: el «pensat i fet».

Doncs bé, els estereotips estan per trencar-los i els tòpics no tenen per què ser sempre una realitat i com justament temps havíem tingut de sobra per preparar la tornada, des de la comissió vàrem treballar de valent per poder oferir una setmana de falles completa i, el que

Plantà de la falla d’octubre.

era més important encara, amb la màxima seguretat possible. I amb eixa premissa es va plantar novament la falla tal i com es va fer feia noranta-tres anys i set mesos abans i havíem seguit fent cada març des d’aleshores amb sols uns poques excepcions. Falles rares?

Doncs segons com ho mires. Per la data per suposat, ja que allò tradicional a Borriana en eixos mateixos dies és celebrar la festa del Ecce-Homo, però bé també ho vàrem celebrar i a més a més vàrem plantar les falles. Cert és que per als més puristes de la festa fallera o senzillament per a aquells que estem més «tarats» hi va haver matisos insubstituïbles que no ens varen passar desapercebuts en cap moment, com per exemple l’oratge de març amb les últimes cuades de l’hivern i eixa llum que ja anuncia primavera, però bé, si ho reflecteixo ací sols és per això, per ficar un però i perquè massa vegades la meua vessant fallera tradicionalista-immobilista se m’apodera. La resta podríem qualificar-la com normal, unes falles a l’ús com les que estem acostumats a viure (quasi) tots els anys. Ens vàrem emocionar, com sempre, en treure la falla del taller i veient-la créixer a la plaça. Hi va haver bunyols i una nit de plantà completa fins quasi l’albirada, com tant ens agrada a La Mercè.

Vàrem rebre premis ( i què premis!) que ens varen omplir d’alegria i a més ho poguérem celebrar tots i totes junts en una vesprada inoblidable. Celebràrem passacarrers amb la música i disparàrem traques i coets com ha de ser els dies grans de falles. Gaudírem de la

convivència i la gastronomia en un parador més obert que mai (tot i les restriccions que haguérem d’imposar) i la germanor i alegria varen romandre entre nosaltres tots els dies de falles. Les flors varen tornar al tapís i amb orgull i devoció tornàrem a desfilar a l’ofrena portant al cor els nostres anhels i records.

I finalment va arribar el foc, l’esperat foc, la flama que és culminació i inici a la vegada i complírem amb el ritual i la falla va esdevindre falla espentant-nos a tornar, a seguir, a romandre, a viure tot allò que ens dóna la vida als que tenim el cor faller, el cor encès en flama.

Què rar plantar falles a octubre? Pot ser, però jo em quede no amb una pregunta, sinó amb una afirmació: Quin goig plantar falles! (a octubre o quan siga)

Preparant les peces per a la plantà.

65

Més raro que Piu Jordi Bort Castelló

F

ormar part de la comissió d’una falla, i sobretot si és nombrosa, és un bon termòmetre per conèixer disparitat d’opinions, formes de ser i maneres de pensar. La falla aglutina varietat d’edats, diferents visions i perspectives dels temes que es plantegen o de les activitats que s’organitzen. Les actituds i comportaments son fruit de les persones en cada situació.

Davant d’un cas concret possiblement cadascú actuaria de formes diverses. És el resultat de la convivència i la interacció de les persones. No podem estar d’acord les 24 hores del dia, els 7 dies de la setmana. De fet considere que no és bo, perquè no existiria la diversitat, la pluralitat i la multiculturalitat que ens obri un món de possibilitats.

Este llibret de la Falla Barri La Mercè 2022, presenta per lema “Coses més rares s’han vist”. I enllaçant amb esta idea ens podem trobar disparitat de caràcters. Solem tindre la tendència a pensar que allò que no fa un mateix pot ser estrany. Sembla que amb els mateixos ingredients no faríem igual una paella o una cassola d’arròs al forn, perquè cadascú tenim un costum i manera de fer les coses.

67

Amb les nostres expressions, podem definir infinitat de situacions que expliquen el dia a dia, i li donen vivacitat al nostre valencià, dotant d’un sabor popular el nostre costumari, la personalitat i la identitat. L’idioma és una forma d’entendre la vida i el món. Definitivament la diversitat del llenguatge és una riquesa, com la sang del cos, una espècie de fluid vital de l’organisme social. I així com a conseqüència d’esta forma de parlar actuem d’una forma o d’una altra. Coses que per a mi son normals, per a un altre son estranyes i amb el llenguatge definim esta forma d’actuar.

més xulos que un huit, no en falten mai.

Així en la falla ens trobem persones lluneres, que igual diuen blanc que negre, i altres passen tant de les coses que els dóna igual “ocho que huit”.

Podem trobar persones amb cara de gos i malcarats, i altres fan bondat i són un tros de pa beneït. Son gent que tenen bon cor.

Hi ha qui és ben figa, redell!!! En poca espenta, son molls. Però en tenim de valents i decidits.

En coneixem de “cagaposaes”, amb el geni curt, enfadosos i escarotats, que prompte se’ls puja la sang al cap. Peguen mitja volta i ...au cacau, te deixen plantat.

Algun cregut i fanfarró, hi ha per ahí, que quan pixa fa clotet, i bufen en caldo gelat. No falta mai qui se pensa milhòmens.

Hi han de ben discrets que ni piulen passant desapercebuts, i a l’altre costat trobem el qui és més xulo que qui li va pegar la galtà al dàtil. De

També hi ha de cavallers, senyores i senyors que allà on van saben estar. Ben polits i templats.

I no falten els cabuts, romanceros, escandalosos, carabasses i cogombros. I algun que altre que és més burro que tacó.

Hi ha qui li falta un regó, una petxinà o un bull.

I altres amb una boqueta d’astral que només diuen “femaes”. Més animals que un pont. I també dels que quan parlen puja el pa.

De comboiaors i divertits en tenim uns quants.

Uns fan festa i altres fan el “cerdo”.

Sempre tenim grupets que passen la vida fentse escoltetes i després fan el paperot. Els qui ho veuen i se donen compte se’ls fa el ventre agre, de vore que no paren de fer la punyeta.

Uns no tenen mai presa, que van a la velocitat d’una gallina lloca. Uns catxoxes. I mira...tira-li figues. I altres van com un coet que pareixen Fittipaldi.

Sempre hi ha qui quan parla fan més mal que una pedregà. Més roïns que la merda de gat.

I altres sempre ficant pau, i torejant per a que la cosa no acabe com el rosari de l’aurora.

Hi ha persones que dóna gust estar amb elles i altres són un pinyol. Més pesats que un plom.

Que acabes pensant... “a ausades ma vida!!!”

Contem amb persones que van molt fortes, i no tenen parà. En un punt ho fan tot pols. Terra blanca.

Tenim de persones desficaciades i amb poc de trellat. I altres més soses que un ou sense sal.

I si ens entretenim mirant les musaranyes la faena està per fer. Ni acabem comparsa, ni carrossa. La creu de Maig a vore-les vindre, i després ens agarra el bou i anem “cagalló per séquia”... i ale!!! a córrer més que Meló, en el cagalló al cul.

Hi ha qui té el cap semat, ple de serradura. I també a qui li dius alguna cosa i sempre el pilles alevat.

Per a la festa tots som bons, però quan hem de recollir taules i cadires, al remat te gires, i hi ha qui ja se l’ha grillat.

Altres els pots dir les coses quaranta vegades que mira... “Xula-li que és guala”. Ni cas.

I després qui és més descarat que una mona, te l’amolla i se queda tan tranquil i tu te quedes

en cara de pasmat. Ale, empoma que ve volea.

I quan fan convidades hi ha qui és comporta com si patira més fam que garró. Sempre està qui mira de reüll, qui no li cau ni una en terra, i diu... ahí rebentes Sangonera!!! I qui està un poc despistat si s’encanta no les tasta.

Per a estar en un col·lectiu tenint algun lloc de responsabilitat s’ha de tindre corretja, sinó acaba tot enviant-se “a fer la mà”, “a fer punyetes” o “a fer l’auela”.

Les nits de la plantà se fan més llargues que una quaresma, gelats com a titos, esperant a posar l’últim ninot. Però hi ha qui no se’n aniria mai, que li agrada més la falla que menjar. I el mateix el dia de la cremà esperant els bombers a botar-li foc al monument.

Amb un fred que pela, més cansats que un burro i morts a canyaes fent-se la una de la matinada. Qualsevol que veja els fallers i falleres pot pensar... si els pagaren no estarien.

El dia de l’ofrena, “més pitos que un sorell” i els trages lluents com una espasa desfilem pels carrers de Borriana més mudats que Guerineldo a porta-li flors a la patrona del nostre poble la Mare de Déu de la Misericòrdia.

Una manifestació de fervor, devoció, alegria i festa que altres s’ho miren des de lluny pensant... estos son més rars que un gos verd.

69

Definir totes estes situacions amb estes expressions orals, i moltes més que em deixe al tinter perquè les possibilitats poden ser moltíssimes més, per estranyes que ens semblen als nostres ulls i pensaments d’altres persones o de nosaltres mateixos, per una banda plantegen reivindicacions històriques i lingüístiques, i per un altre costat, explica comportaments i actituds que queden molt ben identificades en l’ús oral del valencià a Borriana. La forma d’expressar les coses ens fa diferents.

Algunes frases sobreviuen l’època que les ha vist nàixer, subsisteixen hui dia, i són un reflex de la nostra gent, de com vivia i com pensava.

L’ús de frases fetes és un element cultural i identitari que mereix ser fomentat, i que cal mantindre viu tant com es puga. Tanmateix, cada actitud, per estranya i diferent que ens semble porta darrere un context i una història que no deixa de tindre part de la seua veracitat.

71

Joan Fuster, un rar per a les falles.

Vicent Blasco i Miró

El proper 23 de novembre es compliran 100 anys del naixement de l’escriptor, assagista i intel·lectual suecà, Joan Fuster i Ortells. La figura de Fuster és d’una rellevància capital en la història contemporània valenciana pel fet de ser el principal agitador de la nostra consciència com a poble. En la seua extensa bibliografia, Joan Fuster, va anar teixint, apassionadament i amb abundants raonaments, allò que pensava havia de ser el nostre present i futur com a territori històric amb una llengua pròpia i una identitat forjada al llarg dels segles.

No és aquest el lloc, ni molt menys sóc jo la persona indicada per qüestionar l’ingent treball del suecà i la seua gran aportació al debat identitari valencià, que segueix rebent infrangibles adhesions i alhora furibunds rebutjos. Més que en aquest llibret es parle de coses rares, entrar en eixe debat no és que fóra rar a un llibret, és que és materialment impossible. Aleshores, per què un article sobre Joan Fuster a un llibret de falla? Doncs molt senzill, perquè, al nostre parer, la seua figura intel·lectual traspassa qualsevol frontera i les falles varen ser també motiu de nombrosos articles per part l’assagista i el món de les falles a la seua vegada, va fer Fuster l’objectiu dels seus dards satírics i en alguna que altra ocasió fins i tot perdent la sàtira i fent-lo propòsit de virulents atacs sota l’acusació de traïdor i venut al catalanisme.

Puix si hi ha alguna cosa que destaca en la trajectòria de l’escriptor és la seua claredat d’idees i exposició de les mateixes sense cap tipus de concessió a l’ambigüitat. Com és d’esperar i hem dit abans, això li va reportar tants seguidors com detractors.

73

La relació de Joan Fuster amb les falles és la d’aquell que les veu des de fora, tot i nàixer a un poble faller com és Sueca, sols de xiquet recordava haver participat d’una festa que la catalogava precisament així; de xiquets.

Ho recorda en el seu article «Jugar amb foc» publicat a la revista Festividades de 1966:

En els meus temps d’infant, les falles encara eren cosa d’infants.

Llavors tot quedava reduït a un simple joc candorós. S’esdevenia la vesprada del 18 de març. Els xiquets s’escampaven en colles, i anaven de casa en casa demanant una almoina de combustible. Alguns, més previsors, havien començat la col·lecta al matí, potser la vigília. Es tractava, literalment, d’allò de la cançó: «Una estoreta velleta...» Jo no recorde que la cantàssem, però això és secundari. Es feia l’arreplega d’estris inútils, de deixalles domèstiques: draps vells, cartons, fustes, jubilats del seu ús, passaven al nostre poder. Amb ells, armàvem la foguera. Perquè l’important era la foguera.

Ja d’adult i consolidada la seua carrera com a escriptor, Fuster dedicarà un bon grapat d’articles a parlar de falles. Aquest texts solien publicar-se amb motiu de les festes falleres en els especials que dedicava el diari Levante, o en revistes especialitzades com ara «Festividades» o «Foc i Flama» i que l’autor va aplegar posteriorment en un volum publicat al 1967 amb el títol de: «Combustible per a falles». Com que en eixa època, Fuster ja havia sigut motiu de polèmiques pels seus escrits i precisament el món de les falles havia mostrat una oposició frontal a l’escriptor, el propi Fuster adverteix en el pròleg del llibre:

A fi d’evitar equívocs imprudents i innecessaris, convindrà que el lector sàpia, ja des d’ara, que aquest llibre no és, precisament, un pamflet contra les falles. Si algú, amic o enemic, n’esperava altra cosa, li aconsellaré que renuncie a continuar endavant, perquè se’n sentiria defraudat.

I té raó Fuster quan escriu estes ratlles, el llibre en qüestió és un recull admirable que, qui no conega l’autor, pot pensar que està escrit per una persona, quant menys, molt involucrada en la festa, ja que tracta totes les vessants de les falles des d’un punt de vista proper i amable. I no sols això, sinó que ho fa també aprofundint en les arrels i amb un coneixement profund de la festa i de tot allò que l’envolta.

Malauradament, aquells que han vessat i continuen vessant un odi extrem a la figura de Joan Fuster, en la immensa majoria dels casos, no han llegit ni una ratlla de tot allò que va escriure el de Sueca. Impossible així generar un debat d’idees, necessari per un costat, i objectiu primordial de l’assagista en els seus treballs:

Sóc liberal per temperament, i trobo correcte que qui no pensi com jo es despatxi a gust, si pot, des del seu punt de vista.

75

Així pensava Fuster i així li ho va escriure al 1963 al polític i escriptor català, aleshores a l’exili, Jordi Arquer.

El «problema» que va iniciar l’animadversió de les falles envers l’escriptor va sorgir arran de la publicació per part de l’editorial «Ediciones Destino» dins de la seua sèrie «Guías de España» , de «El País Valenciano» que va escriure Fuster. El llibre com comenta el propi autor en la carta a Arquer abans esmentada, va alçar una gran polseguera mediàtica degut a la plasmació en ell de les idees que preconitzava:

És un llibre descriptiu, sense gaire interès, però proveït d’una densa il·lustració (400 fotos estupendes) i una presentació bastant aparatosa. Un llibre de 450 pts., per a rics. Està escrit, com és lògic, a la meva manera i des dels meus punts de vista. He atacat molts tòpics afectuosament cultivats pel bestiar localista, i he puntualitzat mitja dotzena de veritats històriques i econòmiques que els valencians de ciutat no volem acceptar. Al costat de Nosaltres, els valencians, és un text inofensiu i tímid. Però, el país és com és, la meva «Guía» ha causat més impressió, en general, ací, que Nosaltres, els valencians. No és que aquest últim llibre no s’hagués venut: uns 1.500 exemplars és bona xifra, entre Morella i Elx –vull dir en la sola regió valenciana–, per a un volum escrit en català. Ara: El País Valenciano ha anat a parar a mans de gent incapaç de llegir el vernacle, castellanistes o castellanitzats, i aquests individus no han sabut encaixar el cop.

Immediatament se’n parlà a tot arreu. Les opinions van dividir-se.

Els «altres» m’acusaren tot d’una d’atemptar contra les més sagrades essències locals: que si deia que Sant Vicenç Ferrer era un personatge «histriónico y vocinglero», que si posava en dubte l’autenticitat de tal o qual relíquia, que si deia que la cuina valenciana és cuina de país pobre (paella a part), que si hi mostrava desdeny per l’escultura de don Mariano Benlliure, que si… Sobretot: que si afirmava que els valencians érem catalans.

Sens dubte, aquesta última afirmació, com el propi Fuster reconeix (sempre ho va fer i mai es va amagar d’això) va ser determinant per llançar tota la ofensiva mediàtica i social contra la figura de l’assagista. Just en aquest moment és quan intervenen les falles, que aleshores dirigides pel poder polític, prenen la figura de Joan Fuster com a centre de tots els seus atacs i l’acusaven de pervertir les més pures essències valencianes i voler subjugar-nos a Catalunya. Eixe «perill català» que ja Josep Maria Bayarri advertia al 1933, tornava a ser present i necessitava de l’oposició frontal del món de les falles erigides ja en salvaguarda de l’autèntic «valencianisme». La manera de simbolitzar eixa oposició a Fuster la vàrem trobar per primera vegada a la cavalcada del ninot de València de 1963 quan una de les comissions participants va treure una comparsa al·lusiva al llibre i un ninot que representava l’escriptor que va ser cremat a les portes del consistori del Cap i Casal entre els vítols del públic congregat.

Joan Fuster ho recordava amb sornegueria en el seu article: «Reflexions d’un ninot de falla» el 1964:

A vostès ja els ho puc dir: m’han cremat en efígie. Literalment, he estat objecte, o víctima, d’un autèntic «auto de fe». La cerimònia, que tingué lloc el dia 9 de març del 1963, s’ajustava a les tradicions del gènere: se celebrà a la plaça major de la ciutat de València, va presenciar-la una considerable aglomeració de públic, la presidien les màximes autoritats locals, el simulacre incinerat em representava inequívocament a mi, i el foc que va consumir-lo havia estat encés per mans commogudes de virtuosa i judicial indignació. Crec que , més o menys, aquestes circumstàncies solien donar-se d’una manera gairebé regular en les antigues combustions d’heresiarques, quan el reu era condemnat en rebel·lia o a títol pòstum. En el meu cas, per fortuna, no mediava la intervenció de cap tribunal amb poders tan imponents com els del venerable Sant Ofici de segles enrere. La intenció, el mecanisme i la fórmula, però, eren idèntics.

77

El text és, sens dubte, d’una ironia excepcional i demostra ben bé com Fuster va saber encaixar la crítica que li feien les falles. Aquesta crítica va ser constant i recurrent en vida de l’escriptor a qui una bona part del col·lectiu faller va fer responsable i, en certa mesura, principal baluard de la implantació de les idees catalanistes a València. Unes idees aquestes, que el de Sueca va propagar en bona part dels seus llibres i que el varen convertir, com indicàvem al principi, en el més gran agitador de la consciència nacional del poble valencià. Fuster propugnava la creació d’uns Països Catalans en els quals integrava, per suposat, el territori valencià. Un projecte que va xocar i segueix xocant frontalment amb la majoria de la societat valenciana, cosa que el fa inviable de totes, totes. No estem ací per a jutjar Fuster i les seues idees, però no podem obviar que aquestes foren el principal motiu de rebuig amb què es va trobar l’escriptor amb un ample percentatge de la població valenciana, que, en bona mesura, atiada pels mitjans més conservadors i l’aleshores poder polític varen fer de l’autor poc menys que un «dimoni» per la nostra terra. Durant els anys de la transició democràtica i en l’anomenada «Batalla de València» que tant va posar de relleu el debat identitari, la figura de Fuster, que des dels seus posicionaments inamovibles i per a ell irrenunciables va defensar amb vehemència, va ser encara més fustigada. Tot i això, la seua aportació a eixe debat va enriquir-lo i és just reconèixer que si hui gaudim d’una, per exemple, escola en valencià i la nostra llengua té un paper cabdal i és, a més a més, oficial a tot el territori, ben bé es podria considerar per la tasca que va desenvolupar Fuster, que va aconseguir reunir al seu voltant un nombrós grup d’intel·lectuals i seguidors preocupats també pel futur del poble valencià. Tota aquesta gent va formar part de projectes polítics que varen treballar de valent per aconseguir l’autonomia i per damunt de tot la plena normalització de la nostra llengua. (Em permetran ací i quasi per acabar, un incís malèvol: sols açò últim per a mi és suficient per a «perdonar» a Fuster la seua deriva catalanista. Sóc faller i han de recordar que els fallers som els guardians de l’autèntic «valencianisme».)

Joan Fuster va morir a sa casa sobtadament el 21 de juny de 1992, deixant un llegat intel·lectual de primer ordre. Les seues tesis o propostes polítiques amb el pas del temps, l’arribada de l’autonomia i tot allò que això ha comportat en la vessant cultural i històrica dels valencians i valencianes, han anat quedant arraconades i fins i tot partits polítics que varen nàixer al caliu d’elles han acabat renunciantne en bona part. Tot i això la figura de Fuster segueix ben viva en la societat i continua sent motiu de debat, sobretot polític, entre aquells a qui interessa mantenir viva una batalla que tant de mal va fer i hui, igual que abans, sols busca dividir-nos. I remate des de l’àmbit faller, que és allò que ha motivat el present article, amb la meua opinió: Sincerament crec que Joan Fuster va entendre les falles o almenys va tractar-les amb benevolència. Les falles per la seua part, ni el varen entendre, ni varen fer el més mínim esforç, per això sempre el consideraren una persona aliena i «rara» per al col·lectiu. Ens vàrem perdre un estupend guionista i crític faller.

79

Falles «rares» que s’han vist a Borriana.

Vicent Blasco Miró

E

scriure de falles rares en cap moment és escriure de forma despectiva de les falles que cataloguem d’eixa manera. Una de les principals accepcions de l’adjectiu rar és: extraordinàriament infreqüent. I just per eixa senda és per la qual anem a caminar en aquest recull de falles rares, que ho són a criteri de l’autor ja que de manera objectiva no podem classificar cap falla com a «rara» o «normal» doncs dins de la pròpia festa no hi ha hagut mai eixa distinció. Abans que res cal deixar clar un concepte que moltes vegades és motiu de polèmica i que en cap moment hauria de serho: una falla és una construcció de material combustible que es planta als carrers de moltes poblacions valencianes amb motiu de la festivitat de Sant Josep i que es crema la nit d’eixe dia. No hi ha més. Que bàsicament estiga centrada en figures corpòries de caràcter caricaturesc és una de les seues peculiaritats, però al cap i a la fi, el que la identifica plenament és la finalitat per a la qual està construïda: el foc. Si es crema esdevé falla i si no dieu-li com millor us parega.

81

Els criteris imperants en l’evolució estètica de les falles han anat al llarg del temps imposant uns models determinats que, lògicament, han configurat el cadafal dins d’uns paràmetres generalitzats als quals hem atorgat la denominació de monument faller o falla, si hem de ser fidels a la tradició. Eixir-se’n d’eixos models ha sigut i segueix sent una cosa rara.

La transgressió en el disseny i construcció de falles, la utilització de materials diferents als tradicionals i la concepció de relats amb una forta càrrega social que fugen de l’edulcorada crítica habitual, és quelcom molt infreqüent en el panorama faller d’arreu el territori.

Les falles, en el seu origen presentaven una única escena a mode de teatre. Un caixó o escenari que servia per dibuixar o pintar les diferents escenes i una escena principal que s’instal·lava dalt i on prenien forma els diversos ninots. Eixe tipus de falla a la nostra ciutat va durar ben poc, doncs el naixement de la festa al 1928 ja va coincidir amb el canvi de criteri estètic que estava imposant-se a la ciutat de València. No obstant això, les primeres falles de La Mercé encara tenen eixa disposició primigènia fins el 1945, amb les excepcions de 1930 i 1935, cadafals aquests que ja presenten l’evolució que estava imposant-se a la capital i que foren obra de l’artista valencià Emilio Portalés. El model de falla que va seguir al considerat inicial és el que, amb alguna que altra variació, ha continuat fins l’actualitat amb un cos central, un o varis coronaments i

les diferents escenes que els envolten. Aquest tipus de falla naix, com hem indicat, als anys 20 del segle passat i és fruit de la imposició de la vessant artística sobre la crítica que predominava fins aleshores. Amb el notable augment de falles plantades a València, les autoritats varen esperonar econòmicament amb premis les comissions que plantaren les falles més artístiques intentant (i aconseguint) d’eixa manera que la falla anara perdent el component crític que incomodava a les classes dirigents que eren molt sovint els objectius de la sàtira fallera. Les comissions atretes per aquests premis es llancen a contractar professionals de diverses arts com la pintura, la escultura o el dibuix per que siguen els encarregats d’enllestir les falles que fins aleshores tenien un component més popular i es construïen entre el veïnat. Amb el pas del temps açò derivaria en el naixement de la professió d’artista faller. La parada obligada que sofreix la festa per la Guerra Civil fa que en recuperar-se la mateixa finalitzat el contenciós ho faja sota el prisma que imposa la dictadura. La necessitat d’oferir al poble una festa que ajude a oblidar la dura situació de vida que comporta la postguerra és tamisada pel ferri control que les autoritats exerceixen sobre ella. Les falles han de passar la censura i s’imposa un model jeràrquic a les comissions i una dependència total de les autoritats dirigents que són les que decideixen què es pot o no plantar al carrer i així obligatòriament les comissions de falla passen a ser un apèndix més del règim feixista

que és qui les controla. Amb aquestes premisses pensar en una evolució transgressora és, com a mínim, ingenu.

A la nostra ciutat de Borriana durant tot eixe període trobem molt pocs exemples de falles que escapen a l’estètica imperant. Les comissions falleres comencen a comptar ja amb professionals, generalment pintors, tallistes i fusters, que dediquen una temporada en la seua feina per enllestir les falles i que ho fan seguint els criteris abans assenyalats, on a mitjans i finals del anys 40 encara trobem cadafals d’escena única, però on ja s’imposa amb claredat la nova concepció de falla ja plenament instal·lada en la capital de cos-coronamentescenes. Les excepcions a aquest tipus de falla ja hem dit que són escasses i, a criteri de l’autor, durant el període comprés entre els anys 1948 i 1965 sols podríem catalogar set falles que escaparien de model dominant. La primera d’elles seria la de barri Escorredor de 1948, un cadafal a mig camí entre la falla teatral i la seua evolució a la concepció actual i que portava per lema: «Asunts de gran importansia/ tratats en molta elegansia».Al cadafal en qüestió es representava el que sembla un pont on discorre per la seua part superior un ramat de porcs i per la part de baix hi ha una establia. A un dels laterals trobem una barberia. Al llibret editat per la comissió i que signa Vicent Llorca Roig es fa una explicació difusa de la falla en la que sembla critica l’elevat preu dels serveis dels barbers i alguna cosa referent a les falles

de la ciutat representada pels porcs de la part superior del pont.

Falla Barri l’Escorredor. Any 1948.

Esbós Falla Barri l’Escorredor. Any 1948.

83

Al llibre faller oficial d’aquell any trobem com única explicació el lema de la falla, per altra part ben clarivident: La mecànica hui en dia/ desplasa la artesania. A les diferents escenes que envolten el cos de falla trobem diversos ninots que representen oficis en perill de desaparèixer per l’avanç de les tècniques industrials.

Falla Barri La Ravelera. Any 1950.

Al llibret editat i que no va signat però endevinem la ploma de Manuel Bernabeu Vidal, es fa una crítica de les constants avaries de la llum i de la falta d’equipaments del baixador que el fan inadequat a les condicions meteorològiques: I así està l’apeadero/ bonico, fort i ben fet/ en l’estiu te torres viu/ en l’ivern te mors de fret. L’altre cadafal objecte de menció és el del barri Sant Blai que radica la seua peculiaritat en el fet que el motiu principal és una enorme femella roscada, un objecte, com a mínim, curiós per ser el centre d’una falla.

Falla Barri Sant Blai. Any 1950.

Dos exemples més de falles «rares» els trobem l’any 1950 en els cadafals de les comissions del barri La Ravalera i el Barri Sant Blai. Pel que respecta a la primera veiem novament que l’escena és desenvolupa a peu pla, quelcom molt infreqüent en les falles d’aquell moment.

L’absència de pedestal es motivada pel fet que la falla és una reproducció per un costat d’un transformador de llum elèctrica i per altra d’un baixador construït per a la parada del tramvia conegut popularment com «la Panderola».

L’any 1954 la cèntrica comissió del barri de La Vila erigeix un cadafal que també pot entrar en aquest club de falles rares. El motiu d’aquesta falla no és altre que la falta de diners del col·lectiu com així queda demostrat en la quarteta explicativa que a apareix publicada en el llibre faller oficial d’aquell exercici: Aixina s’encontra huí/ esta comissió vilera/ que, neta com Sant-Paolí/ per salvar-se es desespera.

Falla Barri La Vila. Any 1954.

Com posteriorment vorem la manca de suport econòmic serà més vegades el motiu per enllestir un monument fora de les estètiques generals. En aquest cas trobem sobre un pedestal a mode de les falles primigènies, un xemeneia coronada per una figura que mostra les butxaques buides i just sota una gran olla on estan cuinant-se el que sembla són els membres de la comissió.

Per trobar el següent exemple de falla diferent hem d’anar-nos-en fins el 1958 quan un popular bar situat al Pla i de nom «Nostre bar» decideix formar comissió i plantar falla.

El cadafal que enllesteixen reprodueix un típic vaixell vapor com els que s’acostaven a les platges de Borriana primer i al port posteriorment per carregar les taronges que produïa la ciutat. El cadafal era visitable pel seu interior i va suposar un gran esdeveniment en les festes falleres d’aquell any.

Falla Nostre Bar. Any 1958.

85

Falla Barri La Vila. Any 1953.

L’última de les falles objecte d’estudi durant el període de la dictadura és la de la falla del barri de La Mota de 1965. La qualitat artística del mateix és d’un alt nivell. El cos central de la falla és un vell cossi del que ix un aparell que sembla una rentadora i com a coronament un enorme agulla d’estendre la roba tocada amb barret. L’artista va ser un dels grans professionals amb que ha comptat el col·lectiu faller de Borriana, Jesús Sáez. La peculiaritat principal és l’originalitat del motiu principal. El que podia semblar una evolució en els criteris estètics de les falles no va arribar a ser més que una aportació diguem-ne «diferent» entre el que ja s’havia imposat com model imperant a les falles de Borriana.

Falla La Mota. Any 1965.

L’any 1963 és novament la comissió de La Vila la que presenta una falla quant menys, curiosa.

Poca informació tenim al respecte i la mateixa comissió en el seu magnífic llibret editat el 2014 amb motiu del seu 85è aniversari, reconeix que és una falla «especialment estranya doncs és molt més ampla que alta. El text que acompanya l’esbós, escrit en castellà, situació poc habitual a les falles, fa referència a possibles viatges de Borriana a la capital.»

Certament, el cadafal en qüestió és estrany i a més en l’única fotografia que disposem d’ell sembla que no està completament acabada conforme a allò representat en l’esbós el que fa encara més difícil la seua explicació.

Cal assenyalar al respecte d’aquest recull que ens hem basat únicament en l’apartat artístic de les falles, ja que pel que respecta a una transgressió des de la vesant crítica estava totalment descartada per la censura a la que estaven sotmeses. Malgrat això, és de justícia fer constar que els intents per esquivar-la protagonitzaven de vegades extraordinaris versos on el doble sentit i el joc de paraules deixaven patent l’agudesa i l’enginy dels atrevits crítics fallers encarregats de donar-li forma.

L’arribada de la democràcia amb la mort del dictador al 1975 no va comportar un canvi significatiu en el món de les falles caracteritzat precisament pel seu immobilisme escudat de tradició. Si bé les crítiques des d’aleshores gaudien de llibertat per expressar qualsevol assumpte a tractar, aquesta llibertat no va ser aprofitada per generar nous discursos crítics que aproparen la falla a la seua concepció originaria on el guió dels cadafals es centrava bàsicament en qüestions de caire social o en crítica directa a la classe dirigent, motius principals que originaren el seu arraconament primer i la seua censura posteriorment. El que sí va portar la instauració de la democràcia va ser una invasió de falles amb cossos nus, principalment de dones, que no eren sinó el reflex del suposat alliberament sexual que havia arribat a la societat espanyola.

En els anys finals de la dictadura i a principis de la democràcia és quan comença a despuntar a Borriana i al Cap i Casal un artista excepcional que serà l’encarregat de mostrar en els anys successius i fins el seu traspàs al 2006 les principals mostres de renovació estètica a la nostra ciutat. Jose Luis Ferrer Vicent «Regino», un artista en el més ampli significat de la paraula i que va assolir un prestigi sobradament merescut amb obres que varen alcançar la cima del món faller com el primer premi de la Secció Especial de les falles de València al 1981.

L’univers artístic de Regino abastava tot un ampli espectre que anava des de la falla més tradicional fins a noves formes més transgressores, influïdes en part per la figura de qui possiblement ha sigut l’artista més renovador i evolutiu en la història de les falles: Alfredo Ruíz.

87

-Des del meu punt de vista, el problema de “Regino” era l’elevat egocentrisme que atresorava, típic de qualsevol artista faller. La falla de “Regino” evolucionava segons la seua ment i la seua il·lusió li manaven, sense tindre en compte paràmetres tan importants com el temps i els diners. “Regino” construïa segons l’ànima li manava, la seua creació era només per a ell, li era igual la categoria, la ciutat o el pressupost, la falla la realitzava per a la seua satisfacció personal, i tot açò per descomptat l’arrossegava a un final quasi sempre fatal, quan es donava compte que era totalment impossible acabar el projecte entrava ràpidament en bloquejos creatius i en profundes depressions, no era capaç d’oferir substitucions ni retalls, i tot açò moltes vegades va crear en ell un hàbit i una manera de viure destinada al fracàs total.

La seua importància radica en el fet que és ell qui precisament més en signa a Borriana en un període comprés entre els anys 1995 i 2005. Sóc conscient que moltes persones coneixedores

de la carrera de Regino podran dir-me que les falles objecte d’anàlisi no estaven acabades (i tindran raó) però eixe no és motiu suficient per excloure-les, doncs la seua missió innovadora continuava intacta malgrat tot. El primer exemple que trobem és de la falla de la plaça Chicharro de 1995. Un projecte que va alçar una gran expectació i que consistia en plantar una plaça de bous al mig del Pla amb un torero al mig que era el propi artista. Quino Puig ho reflecteix així en el treball abans esmentat: «La falla de la plaça Chicharro va ser una de les més visitades de la ciutat de Borriana en tota la seua història i representava a una plaça de bous de 13 metres de diàmetre i 6,50 d’alçària, on en les graderies es va intentar posar les figures més representatives del món faller borrianenc, la figura del torero estava enmig de la plaça i per mitjà d’un mecanisme s’intentava que donara voltes saludant al públic, al final ni les graderies es van omplir ni el torero va donar cap volta.» Tot i això la falla va suposar un èxit sense precedents i roman encara hui en dia en la memòria col·lectiva de la gent.

Falla Plaça Chicharro. Any 1995.

La carrera professional de Ferrer Vicent està plena de daltabaixos motivats per la seua personalitat inestable i de caràcter depressiu.

Un vertader problema que li generava un munt de conflictes de difícil solució que varen acabar per ser allò més recordat d’un artista per altra banda complet i genial. Com ben bé referia el meu estimat amic Quino Puig en el seu assaig: «Jose Luis Ferrer Vicent: «Somnis sense mesura»:

Un altre dels originals projectes de Jose Luis Ferrer Vicent va ser la falla del Garbó de l’any 2001 dedicada al Museu del Prado segons consta en el llibre faller oficial d’aquell any. Aquesta falla serà la primera en la qual l’artista utilitza a la ciutat el color blanc com a predominant. En les diferents escenes es fa una comparació crítica dels diversos estils de pintura i de cèlebres pintors amb situacions quotidianes de la ciutat. El cadafal va comptar en la seua realització amb l’ajuda de la comissió, caracteritzada sempre per una gran implicació en els projectes i que en aquesta ocasió va resultar fonamental per a la completa culminació de la falla.

L’any 2003, Regino recala en la comissió del barri de La Bosca on planta el que és, al nostre parer, la falla més transgressora de la seua dilatada carrera a Borriana. Malauradament els records són més aviat dolents ja que els comissionats el que segueixen tenint molt present és que la falla va restar inacabada i que varen haver de treballar ells per treure-la al carrer. Com podem aleshores catalogar-la com la més transgressora? Regino utilitza el blanc com color destacat en la figura principal, un ninot que representa al descobridor d’Amèrica, Cristòfol Colom, davant d’ell una enorme «caguerada amb floretes» i rematant el conjunt una sèrie de ninots monocroms sobre un pedestal i uns altres que imitaven les escultures de l’artista castellonenc Ripollés.

Que voldria criticar l’artista amb aquest cadafal és una incògnita doncs ni al propi llibre oficial de 2003 hi ha cap explicació, però sens dubte i veient els elements que conformaven la falla la transgressió és més que patent.

Falla Barri València. Any 2001.

Falla La Bosca. Any 2003.

89

Com hem referit un poc més amunt, la comissió de la falla Barri València té a gala implicar-se en bona mesura en els projectes que porta a terme tots els anys. Al 2006 la conjunció entre la comissió i l’artista Javier Martínez va donar com a fruit un cadafal allunyat dels cànons estètics imperants. Reformulant la idea que l’artista Miguel Santaeulalia va portar a terme en la demarcació de la falla Na Jordana a l’any X, artista i comissió plantaren el cadafal que portava per lema: Garbó t’estime.

Els dos motius principals de la falla eren, per una banda una xiqueta vestida de fallera que representava una falla i una reproducció en fusta de la façana principal de l’església del monestir de la Sagrada Família ubicat en la mateixa plaça on es planta la falla. En definitiva, el que es va plantar va ser una falla dintre d’un altra falla, motiu més que suficient per constar en aquest recull.

Falla Falla Club 53. Any 2005.

Al 2005, José Luis Ferrer Vicent és trobava ja prou malalt degut a un càncer que va acabar amb la seua vida just un any després. Des de la mort de sa mare al 1999 l’artista volia dedicar una falla a la seua progenitora i eixe any va poder complir el seu desig amb la comissió de la falla Societat Club 53. Va ser la seu última falla i Regino va tornar a demostrar per què era un grandíssim artista. La reproducció de sa mare de jove que era el motiu principal de la falla era d’una perfecció escultòrica excel·lent.

Les escenes que l’acompanyaven és cert que ja no gaudien de la mateixa qualitat, però l’homenatge que l’artista va dedicar a la seua mare va restar com culminació d’una carrera, malgrat tot, digna de reconeiximent.

Falla Barri València. Any 2006.

Per finalitzar, farem menció dels cadafals plantats per la comissió del barri de La Bosca els anys 2012-2013-2014, un trienni innovador pel respecta a la trajectòria d’aquest col·lectiu faller. La motivació d’aquestes falles estava clara des del principi: es tractava de portar a terme uns projectes diferents, que cridaren l’atenció del públic i l’incitaven a visitar un emplaçament que d’altra manera amb el reduït pressupost que disposaven no hagués sigut tan atractiu acostar-s’hi.

Al 2012, la falla va estar dedicada a l’art urbà i per eixe motiu la figura principal va ser un pot d’esprai de pintura. Al seu voltant es varen disposar uns panells que varen ser pintats en la nit de la plantà per diferents artistes de grafittis i es va generar una interacció entre el public i la falla. Conscients que la seua proposta podia ser incompresa, un dels cartells de falla resava: Qui pense que açò no és més que una monserga, sols li tenim que dir: Que la falla ja està feta/ Si mirem esta plantà/ Té remat i té papers/ té pintura i es pot vore/ que la signa molta gent.

L’any següent els fallers i falleres de La Bosca porten a terme un projecte amb una forta càrrega crítica sobre el propi món de les falles i les dificultats que comporta treure endavant cada any la falla. Una palmera, emblema de la falla, de disseny modern, n’era el cos del cadafal rodejat per diferents escenes on trobàvem cabassos, pinzells, banderins de premis i altres objectes relacionats amb l’activitat fallera objectiu de la sàtira de la comissió.

Per últim al 2014, la música és la protagonista del cadafal que novament realitza la comissió.

Una clau de Sol conforma el centre de la falla que està envoltada per unes coloristes figures quasi abstractes que representen uns músics tocant diferents instruments. Tot el conjunt és un homenatge a la xaranga aragonesa «Talaguelas» que en aquells anys acompanyava a la comissió la setmana de falles.

Falla La Bosca. Anys 2012, 2013 i 2014.

91

Acabem ací el recull d’allò que hem vingut a denominar «falles rares» per ser extremadament infreqüents. Un concepte de cadafal que moltes vegades ha suposat una glopada d’aire fresc en una festa excessivament carregada d’immobilisme i amb uns patrons fixats que poc deixen a la innovació i molt menys a la transgressió, per contra tant arrelada en els inicis de les falles.

Com hem vist, trobar quelcom diferent en prop de 100 anys d’història fallera a Borriana resulta complicat i almenys ens els últims vint anys allò que hem pogut catalogar ha sigut sempre des de la necessitat d’aguditzar l’enginy per la manca de pressupost. Açò incita a una reflexió final: mentre posem per davant els premis, que vénen donats sempre seguint els cànons artístics i estètics imperants, no podrem aconseguir vore més falles que s’atreveixen a confeccionar nous relats crítics, noves formes i concepcions de falla més acord amb els corrents artístics contemporànis i, en definitiva, una evolució que ens traga de la repetició d’esquemes, models i guions que portem damunt des de fa més de mig segle.

93

CÀRRECS CARREGATS DE GÈNERE. Josep Nos i Garcia

Les falles són una festa tradicional, una festa no improvisada sinó regida per unes estructures fixes que beuen de la seua pròpia història per a repetir-se any rere any. Per a repetir uns trets característics sense els quals la festa no seria la mateixa, perdria la seua pròpia essència, la seua pròpia natura. El fet de construir una falla, per a plantar-la enmig del carrer i que siga engolida per les flames al solstici de primavera, és el fet principal de la tradició, una tradició ancestral. I a partir d’eixe fet principal, l’organització repetida de la festa anualment ha provocat la fixació, durant la seua història, de més trets característics que han esdevingut poc a poc en tradició i, per tant, s’han convertit en immutables. S’han convertit en un record fixat per a ser repetit, en una ombra del passat portada al present i amb voluntat de projectarse al futur tal i com està, invariable per a recordar d’on venim.

95

Però les falles, a més de ser una tradició, són una festa viva, una festa que no para d’executarse any rere any i, per tant, no sols repeteix les tradicions sinó que les modifica, les actualitza, les adapta als moments diferents als quals s’emmarca la seua activitat. Tots els elements constitutius de la festa estan destinats a repetir-se, però també estan destinats a canviar, a adaptar-se als nous temps pels que les falles van transitant. Eixe diàleg entre tradició i modernitat, eixa lluita constant entre conservar les formes tradicionals i poder adaptar-les a la societat present, és una característica estructural a qualsevol festa que, com les falles, s’han pogut conservar al llarg dels temps. L’equilibri entre eixes dues forces és una necessitat.

El resultat d’eixe diàleg, d’eixe xoc de forces, d’eixa recerca de l’equilibri, és que podem veure a les falles com cada fet és el mateix que al passat, però a la vegada no és igual. Les falles són falles com les del passat però no són iguals que al passat, la indumentària fallera usa els mateixos elements que al passat però no és igual que al passat, els actes fallers són els mateixos que al passat però no són iguals que al passat. Tot és, a la vegada, igual però diferent.

I cap part de la festa escapa a eixe diàleg constant, a la lluita de repensar la festa alhora que es repeteix. Quan arriba una novetat, una adaptació, aquesta provoca estranyesa pel canvi en un primer moment. Però, a poc a poc, es va inserint als esquemes festius i, amb el

pas dels temps, simplement queda adherida a ells com una capa més de la seua pell. Ja no es veu com a una cosa separada de l’esquema tradicional, estranya, rara, sinó com una part inseparable d’eixe esquema, de la pròpia estructura de la festa.

Una d’aquestes parts més importants de la festa és la representació oficial de les comissions.

Amb el pas del temps, la falla va necessitar articular una comissió al seu voltant per a poder executar any rere any la tradició. Cada grup de fallers havia d’organitzar-se perquè la festa ja no era espontània sinó institucional, cada falla representava oficialment a un carrer, a una plaça, a un barri o a una societat. I a cada comissió, constituïda ja com a col·lectiu fixe, li caldrien també uns representants oficials, uns delegats per a acudir als actes festius en nom de la comissió o per a participar de les tasques organitzatives comunes de la festa en nom de la comissió. Per a tal necessitat es crearien els càrrecs que hui es poden identificar a cada col·lectiu faller. D’una banda, es crearien en primer lloc els càrrecs administratius: el president, el secretari, el tresorer, i altres que són necessaris perquè la comissió funcione de manera continuada i administre eficaçment els recursos. D’altra banda, es crearia una segona representació, la representació festiva que hauria de designar persones de la comissió per a ser la seua imatge als diferents actes que anaven creant-se i enriquint-se any rere any.

Naixerien així figures com la Fallera Major, el

Cavaller Acompanyant i les Corts d’Honor. I fent una ullada històrica ràpida a la composició dels càrrecs fallers ben prompte salta a la vista una clara separació entre ells: el gènere.

Cada element de la festa és fruït del temps al qual s’incorpora a ella, cada temps aporta el seu tarannà a la festa. Així, els càrrecs administratius i festius de les comissions van apareixent i es fixen a la primera meitat del segle vint. I, per tant, eixa època aporta a eixos càrrecs una configuració que és el producte normal, el reflex, de la societat d’eixe temps. Clarament, el gènere de les persones destinades a ocupar els càrrecs determinava quin tipus de càrrec podia ostentar: els càrrecs administratius estarien destinats als homes i els càrrecs festius estarien destinats a les dones. I no era eixa una divisió conscient o intencionada, sinó una divisió purament lògica per a la configuració social general de l’època. Les persones destinades a administrar les empreses o les famílies eren els homes, les persones destinades a rebre lloances a jocs florals o concursos de bellesa eren les dones.

Per tant, a les comissions, simplement es van copiar d’una manera natural eixes formes socials. Hi havia fallers homes i falleres dones sense distinció, però els presidents i secretaris serien tots homes. Així mateix, els fallers i falleres de la comissió es vestien, tots i totes, amb indumentària tradicional per als diversos actes, com per exemple l’ofrena de flors, però quan es creen els càrrecs representatius, a

partir de finals de la dècada dels anys vint, les falleres majors i les corts serien tot dones, els homes no hi accedirien a eixos càrrecs.

Pepita Samper va ser la primera màxima representant de les falles de València (encara sense el nom de fallera major ni reina fallera) l’any 1929 després d’haver sigut la guanyadora del concurs de miss Espanya.

97

Amb el pas del temps la festa va anar creixent i cada vegada buscava introduir en ella més parts de la societat. En algun moment, i dins d’eixa recerca d’amplitud social, es va començar a institucionalitzar el fenomen de les falles infantils per a introduir en la festa als xiquets, per a guanyar-los com a participants en ella.

Curiosament, quan els xiquets s’introdueixen i es creen les comissions infantils, ja a la dècada dels anys cinquanta, la divisió de gènere no va ser tan dràstica. Hi hauria Fallera Major Infantil i també Dames de la Cort, però també es creava la figura d’un Cavaller Acompanyant per a cadascuna. Cert és que la pròpia denominació ja indica que el càrrec representatiu és per a la xiqueta, el xiquet és qui l’acompanya, però almenys aquest té una funció dins el quadre de representants de la comissió, es vesteix amb una indumentària tradicional masculina, acudeix als actes i té un paper al seu protocol equiparable al de la pròpia Fallera Major Infantil.

Primera reina fallera infantil de Borriana, Rosa Feliu Rives, amb el seu cavaller acompanyant, José Pedro Felis Daudí. Any 1950.

A Borriana la figura del Cavaller Acompanyant, la figura del xiquet faller, va agafar molta importància en un primer moment, ja que també la Reina Fallera Infantil en tenia i, amb ella, tota la seua Cort. Això, certament, no era habitual a la resta de poblacions falleres on la màxima representant sempre era una xiqueta sense acompanyament. Amb el temps, eixe fet distintiu va acabar per minorar-se davant la força del mimetisme amb els altres llocs, i es va acabar eliminant els representants masculins de la Cort de la Reina Fallera Infantil. Eixa desaparició va provocar que moltes comissions començaren a trobar més dificultats per a aconseguir xiquets que executaren eixe paper dins la seua representació oficial. No obstant això, eixa figura no ha desaparegut sinó que ha continuat sempre existint a les comissions.

I serà gràcies a eixa pervivència, junt a l’avanç social que el temps va portant, que s’obriria el debat sobre el gènere dels càrrecs representatius de la festa a tots els nivells.

Tot començaria per un accident, per una cosa inesperada, com tantes coses comencen.

Després de sobreviure durant anys dins les comissions, el càrrec del Cavaller Acompanyant es va veure afectat per un problema quasi filosòfic. Ja ben passats els anys dos mil, fa relativament pocs exercicis, la falla Quarts de Calatrava va procedir al nomenament d’una parella de xiquets per a la seua representació infantil però, just abans de l’acte d’exaltació al Teatre Payà, just abans de presentar-

se en públic a Borriana, la xiqueta va patir unes circumstàncies que la van obligar a absentar-se de l’acte. La il·lusió del seu Cavaller Acompanyant per exercir la representació de la comissió era tan gran que va sorgir el dubte: es podria presentar un Cavaller Acompanyant sense acompanyar la seua Fallera Major?. Òbviament, la festa no deixa enrere ningú i, molt menys, no pot deixar enrere la il·lusió dels xiquets, que són aquells que l’han d’aprendre per a poder executar-la al futur. Així, es va acordar la participació per primera vegada a l’acte d’un representant sol de gènere masculí, sense cap parella. Això podrà ser una anècdota, però la importància de l’acte al qual va sorgir el canvi va provocar que aquesta anècdota quedara fixada com a precedent. El camí estava obert per a repensar la figura dels cavallers acompanyants.

Uns anys després, la comissió del Barri d’Onda va fer un pas més. Hi havia xiquets a la comissió decidits a ser fallers amb càrrec, però no xiquetes que pogueren ocupar el càrrec de Fallera Major Infantil. Veient que un xiquet ja havia assolit sol la representació d’una comissió a un acte tan important com l’exaltació, es decidí buscar des de l’inici de l’exercici eixa configuració de representants masculins sense cap representant femenina associada. Amb això, realment, es va inventar un nou càrrec, el xiquet sol deixava de ser un acompanyant per a ser el màxim representant infantil de la comissió. Els xiquets van

99

obrir un nou camí, la societat estava ja prou avançada i sensibilitzada en temes de gènere com per a pensar si la distinció inicial entre càrrecs representatius no era una manera de discriminació que calia superar. I, amb el pas del temps, el debat arribaria també a la representació adulta.

El cas de la representació adulta de les comissions era prou diferent, al cas dels xiquets els representants masculins ja existien, simplement calia redefinir-los. Però al cas adult els homes mai havien format part de les corts, ja que la pròpia gènesi de la Fallera Major i les dames provenia dels concursos de bellesa i els jocs florals que se centraven en una exaltació de la dona. Per tant, el pas era encara més difícil i afectava a les estructures més profundes de la festa. Moltes poblacions, per raons de no discriminació per sexe, ja han anat discutint la representació masculina. És el cas de Paterna amb la petició formal del jove Samuel Fernàndez des del 2011, i també existeix l’exemple del canvi d’estatuts a la falla Borrull - Socors de València, que els ha adaptat des de 2018 perquè tant els homes com les dones puguen accedir als càrrecs representatius de la comissió. Eixa mateixa comissió planteja també des del 2020 la proposta de modificació a la reglamentació de la Junta Central Fallera perquè el canvi tinga caràcter general a la festa.

A Borriana, el canvi ha arribat de la mà de la comissió del Barri d’Onda, que ja comptava amb el seu precedent infantil. La Junta d’aquesta falla va aprovar recentment comptar amb representació masculina a la cort adulta, i també va aprovar el nomenament d’un màxim representant adult per a aquest mateix exercici de 2022. Vicent Llàcer Garcia es convertia en el primer Faller Major de la història de les falles de Borriana. Poc després, l’assemblea de la Federació de Falles acordava la modificació de la seua reglamentació per a eliminar la distinció de gènere al cas dels representants de les comissions. El camí ara serà llarg per a adaptar bé eixa reglamentació, ja que eixe cas no estava contemplat ni formava part de la tradició. Però és un camí ja encetat.

Com sempre, quan hi ha un canvi, la tradició ens posa el problema de veure-ho com a una cosa estranya, rara, fora de lloc. Però, sempre la pròpia tradició ens dóna també exemples que coses més estranyes han passat abans i hui les veiem com a completament normals. I al cas del gènere i els càrrecs de les comissions l’exemple és clar: els homes han accedit als càrrecs festius de les comissions però ja abans les dones havien accedit en peu d’igualtat als càrrecs administratius. Un dels arguments que al Barri d’Onda es va barallar abans de l’aprovació del càrrec masculí va ser el següent: quan les dones van començar a ser presidentes de falla també va ser un canvi igual de discutit, però es va fer realitat i hui forma part de la normalitat. I no s’equivocaven.

Fallerament parlant, quasi tot passa primer a València. València és l’exemple i el mirall de totes les poblacions que planten falles. Si tenim en compte el nombre de comissions que es desenvolupen a la capital és normal que moltes situacions noves tinguen allí la seua primera expressió. Per això, si mirem aquesta qüestió de gènere, és normal que allí siga també on es comence a tractar. La falla Borrull – Socors, per exemple, començava a tractar com hem vist el tema de la representació masculina abans que a Borriana, tot i que després a Borriana s’ha materialitzat primer. I al cas de les dones que accedeixen al càrrec de presidenta de la comissió també comptava València amb un precedent que va provocar un debat similar al

seu moment. Es tracta del cas de la falla Grup de Pescadors del Perellonet de l’any 1979.

A finals dels anys setanta, la dictadura havia deixat pas a la democràcia. Durant el franquisme el paper de la dona havia estat molt limitat als càrrecs, era un règim ultraconservador que no veia amb bons ulls el trencament de certs estereotips. Per tant, l’accés de les dones als càrrecs administratius fallers tampoc era fàcil. Ja a l’any 1978 la inquietud fallera va envair un nou barri a València, més concretament al Perellonet. Allí, un grup de joves que tenien entre setze i dinou anys, uns fallers molt joves, van executar la iniciativa de crear una nova comissió de falla.

La major d’edat de tots ells era Maria Vanacloy que, tot i ser igualment molt jove, es va erigir en portaveu d’aquell grup d’entusiastes. I els temps que corrien van fer la resta. Era una època de trencament, d’obertura social, d’aires nous i, per tant, ja que la iniciativa fallera era arriscada, es va decidir arriscar més i proposar el seu nomenament com a presidenta de la falla.

101

Com al cas dels representants masculins actuals, els temps van portar sols a la decisió, la proposta va passar a ser una realitat i la Junta Central Fallera la va reconèixer com a presidenta de la comissió per a l’exercici de 1979. El debat provocat no va ser menor que el provocat pel canvi actual al gènere de les corts.

Evidentment, si les dones comptaven amb els mateixos drets constitucionals que els homes res impedia que una dona fóra presidenta, però la festa havia d’adaptar-se. El canvi va provocar situacions tan estranyes com el debat sobre la seua indumentària, debat que va acabar amb la jove Maria Vanacloy vestida amb indumentària fallera masculina (si és que el vestit negre amb faixa vermella inventat durant la dictadura pot anomenar-se indumentària fallera). La realitat és que, amb debat i amb entrebancs, els temps havien canviat i Maria Vanacloy va obrir un camí que ja no es va aturar, des d’ella moltes dones van accedir al càrrec de presidenta, de secretària, de tresorera o a qualsevol altre, sense cap distinció amb els homes.

Maria Vanacloy, primera presidenta de falla de València. Any 1979.

Com és normal, des del mirall de València moltes altres poblacions van anar acostumantse a tenir presidentes de falla ja durant els anys vuitanta i noranta, a poc a poc, amb comptagotes, però sense aturar-se. A Borriana caldria esperar fins als primers anys dos mil per a veure l’exemple de les dones exercint de presidentes de falla (afortunadament ja sense debats sobre la seua indumentària).

Però, si analitzem la història de les nostres falles amb més deteniment, podrem veure que cap d’aquelles dones tindrà l’honor de ser la primera de les dones en exercir eixe càrrec a Borriana. Tampoc Maria Vanacloy tindrà l’honor de ser la primera presidenta de falla de la història de les falles. Borriana, de manera extraordinària, aporta un precedent inesperat: la primera presidenta de falla va accedir al càrrec ni més ni menys que a l’exercici de 1955.

Els anys cinquanta del segle vint eren uns anys de gran dificultat econòmica i d’un clar endarreriment social. La postguerra havia quedat enrere i, ja als anys quaranta, les falles a Borriana havien experimentat un renaixement que havia portat fins a la creació de la Junta Local Fallera i a l’aparició de moltes noves comissions de falla. Aquestes noves falles, naixen a barris als quals la festa no havia estat present abans de la Guerra Civil com, per exemple, els de Sant Blai o La Mota. No obstant això, la dificultat per portar endavant eixes comissions pràcticament naix amb elles. Els temps eren durs, i així ho demostra la discontinuïtat en l’activitat de les falles d’aquella època. Així, si bé totes les comissions mantenen certa activitat, comença a ser prou normal que algun any un barri no pogués plantar falla, apareixent i desapareixent de la nòmina diverses comissions a cada exercici.

Igualment, s’observa com a partir de 1944, just després del renaixement oficial de la festa acabat el conflicte bèl·lic, ja no es crea cap comissió nova fins a l’any 1955.

Això, eixa sobtada estabilització del nombre de comissions, indica que eixa etapa no era propícia per a noves iniciatives. Era, per contra, una etapa molt dificultosa per la situació social i econòmica. I serà precisament gràcies a eixes dificultats que eixe any de 1955 aportaria un fet excepcional a la història de les falles de Borriana.

103

Quan es van cremar les falles de 1954 va arribar el moment de crear noves comissions per a l’any vinent. En aquella etapa tan dura, eixe moment era el moment de la veritat per a tots els barris. Les comissions depenien totalment de l’ànim del grup de fallers i falleres que les formaven. Proposar-se formar una nova comissió i plantar falla a l’any següent era un exercici de gran voluntat, d’esforç i de valentia. Les responsabilitats econòmiques que portava posar en exercici una comissió de falla eren importants, i no qualsevol persona estava capacitada per a portar la iniciativa endavant.

I un d’aquells barris fallers, un barri que havia vist nàixer la seua comissió l’any 1943, es trobava ara en la corda fluixa. El barri de Sant Blai portava més de deu anys ja plantant falla, però la seua comissió estava esgotada.

Les persones que la formaven estaven passant per una situació personal difícil a aquell moment, les dificultats econòmiques del moment es traduïen en les seues pròpies dificultats particulars. És lògic pensar, doncs, que en aquella situació l’ànim per a portar endavant una iniciativa purament festiva com una comissió de falla no era una prioritat.

Aquella primavera de 1954 el barri s’afanyava en l’intent de posar en marxa la comissió novament, però no ho aconseguia. Finalment, s’anunciava oficialment que la falla de Sant Blai no podria formar comissió i, per tant, no plantaria falla a l’exercici vinent. Però les falles són unes supervivents, la festa ha guanyat a la guerra, a la crisi i a qualsevol adversitat durant

la seua història. Quan més gran és el mal que ha patit, més gran ha sigut el remei buscat. I aquell mal moment, que per al barri semblava trist, seria per contra l’inici d’una història extraordinària, amb una solució que vindria a trencar l’escletxa de gènere existent des del moment de la creació dels càrrecs festius.

L’administració de les comissions era, en aquells temps, una cosa d’homes. Com hem vist, la creació dels càrrecs administratius de la festa està lligada a la visió dels càrrecs administratius de l’època a la qual es creen.

En aquella època qui administrava tot eren els homes i, per tant, des de la primera falla de Borriana a l’any 1928, les comissions eren exclusivament masculines. Això, evidentment, no vol dir que les dones no en formaren part.

Les dones no eren sols les falleres oficials, hi havia tantes dones a les comissions com homes, hi havia dones que cosien vestits de fallera, que pentinaven, que feien roba per als ninots de la falla, que captaven recursos pel barri com els homes. Però eren dones invisibles, no apareixien com a membres oficials de les comissions, no apareixien als llistats de les comissions que es publicaven al llibre faller cada any, no era reconeguda la seua labor ni quedava fixat el seu nom per a la història. Evidentment, per eixa inexistència oficial, cap dona havia format part mai d’un càrrec administratiu, ni a una comissió de falla ni a la Junta Local Fallera. Fins a aquell moment.

L’esgotament de la comissió de Sant Blai i la decisió de no plantar falla per al 1955 va posar en marxa a aquell barri una iniciativa impensable abans. Un grup de dones del barri, dones que ja havien format eixa part invisible de la comissió els anys anteriors, van pensar que si els homes no volien ocupar els càrrecs ho podrien fer elles i així aconseguir que el barri tinguera la seua falla plantada.

Falla de Sant Blai. Any 1955.

El desig era lògic, pensem que aquelles dones havien estat a la comissió de la falla del barri de Sant Blai des del seu naixement. Moltes d’elles feia deu anys que exercien les seues tasques i se sentien part de la comissió exactament igual que es pogueren sentir els homes. Elles no apareixien als llibrets, ni al llibre faller, ni eren falleres d’honor, per a la història eren invisibles, però per a la seua societat no. Per al seu barri eren tan membres de la comissió com aquells que sí apareixien als documents. I elles es van llençar a trencar la història.

Les dones falleres del barri de Sant Blai es van reunir i van posar en marxa la seua iniciativa. Van acordar formar una comissió completament femenina i, com a tal, amb els seus càrrecs oficials corresponents ocupats per dones. Eren només dotze persones, dotze persones que van exercir una doble valentia: la primera la valentia de l’atreviment per a portar endavant una iniciativa fallera durant tot un any sols entre elles dotze, la segona valentia la de l’atreviment per a portar endavant aquella iniciativa a una època a la qual les dones tenien molt limitades les seues capacitats socials i econòmiques.

105

Eren uns temps de dictadura, els més durs de la dictadura franquista, les dones no estaven emparades per cap llei d’igualtat, no podien ni disposar de comptes bancaris al seu propi nom.

Si la dificultat de portar endavant una comissió era enorme per a qualsevol grup d’homes, per a elles era un repte excepcional. Però el van executar, es van constituir en comissió fallera i van procedir al nomenament de càrrecs. Hi havia sols quatre vocals a la comissió: Maria Soriano Martí, Amparo Llopis Castelló, Amparo Felis Montoro i Josefina Arnandis Vila. Junt a elles es van nomenar dos delegades d’infantils: Maria Pilar Palomar Tarancon i Macarín Puchol Montoro, encarregades d’assistir i organitzar la part infantil de la comissió, ja que des del 1950 els xiquets i xiquetes eren part oficial de la festa. I per als càrrecs executius van ser nomenades Macarieta Montoro Mingarro com a comptadora, Maria Piqueres Planelles com a dipositària, Pilar Tarancon Broch com a secretària i Virtudes Mingarro Palmer com a vicesecretària. Com a vicepresidenta actuaria Elvira Gómez Sancho i, finalment, la presidenta seria Dolores Tomàs Pascual.

La comissió estava formada i el barri hi estava d’acord. Les dones de Sant Blai, aquelles dotze dones, havien trencat amb la història i havien de passar ara a superar l’últim obstacle: el reconeixement oficial. No seria fàcil, de bon segur, per a una societat que no acostumava a veure les dones ocupant llocs tradicionalment reservats als homes. La comissió va fer la proposta corresponent a l’ajuntament.

L’alcalde de l’època era Joaquín Urios Planelles, qui havia accedit al càrrec aquell mateix any 1954. Potser l’aire nou d’una persona nova a la casa de la vila va poder minorar la duresa de la societat del moment. Potser la imatge de flexibilitat i modernitat va ser considerada com a positiva. Tot són especulacions, no podem saber què va passar pel cap a aquells que havien de prendre la decisió, però el cas és que el poder polític, que llavors ho envaïa tot, es va mostrar favorable a la iniciativa.

Després de les consultes pertinents José Castañer Mingarro, que presidia la Junta Local Fallera, va rebre el vist i plau per a acceptar el nomenament oficial de Dolores Tomàs Pascual com a presidenta de la comissió el barri de Sant Blai i, per tant, com a membre de la Junta local Fallera (ja que tots els presidents de les comissions eren ja considerats com a vocals de l’entitat durant l’exercici del seu càrrec). Així, el plenari de la Junta Local Fallera procedí al nomenament.

Dolores Tomàs Pascual es convertia en la primera presidenta de falla de la història de les falles i en la primera membre dona de la Junta Local Fallera de Borriana (i per tant de qualsevol altra junta local fallera o organisme faller, inclosa la Junta Central).

Dolores Tomàs Pascual, primera presidenta de les falles de Borriana. Any 1955.

Després d’aquell moment, haurien de passar encara més de vint anys fins arribar al nomenament de Maria Vanacloy com a primera presidenta de falla a València, més de trenta per al primer nomenament d’una membre femenina a l’executiva de la Junta Local Fallera de Borriana (Olga Truchado Fuster a l’any 1987) i pràcticament mig segle per a veure una nova presidenta de falla a Borriana. Dolores Tomás Pascual, i la comissió de Sant Blai de 1955, havien portat a terme una fita excepcional, un exemple extemporani de trencament de les estructures tradicionals de la seua festa i de la seua societat. Per una vegada, qui no apareixia als llibrets, al llibre faller ni als documents serien els homes. Per una vegada, per primera vegada, els invisibles van ser ells i qui va quedar per a la història van ser elles.

107

La brusa resum d’un “RAR” any faller

111

113

RELACIÓ DE PREMIS EXERCICI 2019-2020-2021 1er Premi Falla Categoria primera 1er premi enginy i gràcia Categoria Primera 1er Premi Falla Infantil Categoria Primera 1er Premi enginy i gràcia infantil Categoria Primera Ninot Indultat Infantil de les falles de Borriana 1er Premi al millor Ninot de la Cavalcada del Ninot 2on Premi Activitat Fallera 2on Premi Llibret de Falla 2on Premi Concurs de Teatre en València 3er Premi Creus de Maig 2019 3er Premi Carrossa Cavalcada del Ninot 3er Premi Comparsa Infantil Cavalcada del Ninot 4rt premi Carrossa Infantil Cavalcada del Ninot 4rt Premi Carrossa Infantil Cavalcada del Ninot 5è Premi Carrossa Batalla de Flors 2019 8è Premi Creus de Maig Infantil 2019 34è Premi Llibret a la Promoció i Ús del valencià (2021) 49è Premi Llibret a la Promoció i Ús del valencià (2020)

Guia

Comercial