16 minute read

Francisco J. Ribelles Villar, Clavario

Francisco J. Ribelles Villar Clavario

REFLEXIONS I ESTUDIS

Advertisement

SAGUNTO 1919; 100 años y un año1

En recuerdo de RICARDO RIBELLES ROMUALDO CLAVARIO DE 1919

Plaza Mayor que tantas veces debió cruzar mi abuelo Ricardo, sin gente, de un Sagunto insomne también hoy Aspecto de la Ermita de la Sangre. Posible remodelación entre 1740-1760. Foto de los años 40 - 50. Archivo Mas de Barcelona. Imágenes que vieron Ricardo Ribelles Romualdo y sus coetáneos.

Por aquel entonces todo el mundo maduraba empujado por la juventud de los acontecimientos que se sucedían; acontecimientos que forman y/o van conformando el carácter y el modo de ser de una Ciudad con más de 2.000 años. Un de ellos, que no lo podemos calificar de anécdota, constatado en el Acta del Pleno Municipal del 7 de abril 1919 ha de servirnos para acercarnos, siquiera un momento, al Sagunto de 1919 por mor de Ricardo Ribelles Romualdo y los 100 más un año trascurridos desde que fuera Clavario; primero, o no, de una atarjea de nombres que se dan la mano formando una cadena interminable de un procesionar de Clavarios y Cofrades que empieza y acaba en La Ermita de la Sangre siempre…

1 Emulando a Gabriel García Márquez.

En el Acta de aquel 1919 el Clavario del año y concejal Ricardo Ribelles Romualdo2, entre otros asuntos, informaba que el Cura Párroco de Santa María, D. Juan Bautista Vidal, invitaba a la Corporación Municipal a asistir a los actos de la Se-

mana Santa que se iniciarían, con la bendición de las Palmas, en aquel 13 de abril, Domingo de Ramos. A los dos días, el 15 de abril, Martes Santo, se convocaban nuevas Elecciones Generales en toda España en medio de una crisis económico-política sin precedentes3, con altercados importantes, (victimas incluidas según qué casos), por toda la geografía del país. En el pleno aludido del 7 de abril por el mismo Ricardo Ribelles, a una intervención del concejal Esteban Blanco, tomando la palabra solicito que se hiciera patente el patriotismo del Cabo Comandante del Puesto del “poblado del Puerto”, “donde se encontraba cumpliendo órdenes superiores para sofocar la presencia de revoltosos en esa localidad” que se habían “trasladado el 29 de marzo próximo pasado”4 a Sagunto, (lo que suponía que ya andaban por la ciudad al menos una semana), “trasladándose a la misma, -se refiere aquí al lugar de los hechos-, con las escasas fuerzas de que disponía dando lugar a que desaparecieran”, proponiendo un voto de gracia para el Cabo del Puesto.

Esteban Blanco, como consecuencia de su intervención anterior en relación con estos hechos, indicó que el reconocimiento tendría que recaer también en el Sr Capitán General de Valencia que dispuso la pronta presentación de las fuerzas del orden, y recalcó que en “esta Ciudad afluyen tres líneas de Ferrocarril, tres carreteras” y que “existe el Puerto con industrias importantísimas donde se necesita

2 Hace 100 años y un año, mi ABUELO Ricardo hizo la Fiesta con Vicente Ferruses Sancho, Juan Peris Miret, Vicente Ribera Villar, Vicente Navarro Ferruses, Federico Llopis …, José Peris …, …Y al menos dos mayorales más que los archivos nos han ocultado pero que podremos completar para su recuerdo. La lista completada, recogida en el libro de Francisco Calza Alcamí es como sigue: Clavario: Ricardo Ribelles Romualdo. Mayorales: Federico Llopis Ruíz, José Peris AleixandreSimón Carbonell García, Vicente Navarro Ferruses, Vicente Ribera Villar, Manuel Báguena Carbonell, Juan Peris Miret y Vicente Ferruses Sancho. 3 Las elecciones se celebraron el 1 de junio de 1919, bajo sufragio masculino. En total fueron elegidos 409 diputados al Congreso de los Diputados, y el partido más votado fue la coalición de los sectores mauristas y ciervistas del Partido Conservador, dirigido entonces por Antonio Maura. 4 El periodo que va de 1918 a 1921, que queda enmarcado en la Crisis de la Restauración, se produjeron importantes conflictos político-sociales en toda España, desde las campañas autonomistas hasta las revueltas obreras, en según qué casos sangrientas…

un número de trabajadores importante”… A lo que el Sr Ribelles insistió en que su proposición parte del hecho de ser el Cabo el primero en presentarse en el conflicto in pectore y dijo “estar conforme con la ampliación expuesta por el Sr Blanco” … … …

Sagunto era, efectivamente, una ciudad insomne pues de sopetón fue consciente del nacimiento de La Nueva Ciudad que se les venía encima, con la importancia del cruce de ferrocarriles y carreteras, y la implantación de la mayor industria metalúrgica de aquel momento en Europa5, viniendo como venía de una Ilustración, -acontecimientos y consecuencias incluidas-, que la dejaron con 729 vecinos allá por 1719: …; lo que obligó a decir al ilustre saguntino Santiago Bru y Vidal aquello de:

…“Cara le costó a Morvedre la llamada Guerra de

Sucesión…”. “Las calamidades y privaciones propias de toda guerra y sus inevitables secuelas de epidemias, abandono de hogares y haciendas, pérdida de vidas y fortuna, etc, había dejado a la Villa en un estado calamitoso…”6; … Entre estas y aquellas el General Suchet sitió Sagunto en 1812; … …

Y sí, en Sagunto no se dormía. Hoy trescientos años y un año, después de aquel “1719 Ilustrado”, -según un diario local del 12 de enero de 2020-, Sagunto cuenta con 65.278 vecinos 7:…

5 Las Fechas: En 1900: Se crea la Compañía Minera de Sierra Menera. En 1907 se inaugura el ferrocarril de Ojos Negros. En 1917 Se funda la Compañía Siderúrgica del Mediterráneo. En 1921 se acabó de construir el Alto Horno nº 1 que dio su primera colada el 7 de enero de 1923. 6 Santiago Bru y Vidal “Trazas y Venturas del Ayuntamiento de Sagunto”. 7 Periódico Digital “El Económico”. Según los datos publicados por el Instituto Nacional de Estadística (INE) el pasado 29 de diciembre, a fecha del primero de enero de 2017 el número de habitantes en Sagunto ascendía a un total de 65.278, de los que

Y sucedió que en 1917 se creó la Compañía Siderúrgica del Mediterráneo.

Y en el mismo 1919 (que hoy glosamos como sencillo homenaje a Ricardo Ribelles Romualdo y sus Mayorales) se abrió la Nave de Talleres Generales, lo que llamamos “la NAU”.

No paró la Historia de llevarnos, como los ríos, de ribera en ribera: Terminaron la Gran Guerra, 1914-1918, la Guerra Civil del 1936-1939, la Segunda Guerra Mundial del 1939-1945, y se sucedieron las revoluciones industriales y digitales, -la máquina de vapor y las computadoras-: Y, en fin, hoy “la inteligencia sin rostro”8 que en la actualidad nos confunde y que no ha hecho más que empezar.

Y …

… ahora es aquel mañana de ayer… y Europa, el Mundo todo, con los “Trabajos y los Días” que han de hacer posible un futuro incierto jamás intuido, podrá ser rescatado por Aquel que engendró al Minotauro.

Pero no es fácil volver la vista atrás, el olvido teje y desteje su propia madeja hecha de esa sutil llovizna inclemente, parafraseando a Borges, de cenizas que van dejando nuestros sueños… Y así, severo, austero, perseverante, tenaz, Ricardo Ribelles Romualdo debió soñar, y mucho; paseó por la Calle Pacheco, la plaza Mayor, La sonámbula, la Peixcatería, la esquina gris encementada, les penyetes encaladas, ese ayuntamiento en construcción de la mano del arquitecto Vicente Gascó, varado, encallado entre la Calle Pacheco, la Peixcatería y la Plaza Mayor, que rompe cualquier traza de calle, esquina y/o plaza en su inexistente por diminuta calle autonomía hoy, que nunca sabes si se esconde o aparece…. Digo que: No podré queriendo, traer aquí su deambular, su rumbo por esas calles, por esa Plaza Mayor que tanto debió transitar sin gentes de un Sagunto insomne hoy también. No puedo rescatar sus cuidados, sus calendarios y sus días, pero si podré recrearlo en esa atarjea de nombres de clavarios y mayorales hijos, nietos y biznietos, que va ganado al olvido:

1919 C, 1940 M, 1941 M, 1944 C.- RICARDO RIBELLES ROMUALDO. 1936 C.- RICARDO RIBELLES LLUESMA. 1944 M, 1946 C.- AMADEO RIBELLES LLUESMA. 1947 C Y 1962 C.- GERMÁN RIBELLES LLUESMA. 1965 C.- AMADEO RIBELLES FUEN-

8 La llamada “Inteligencia artificial”, las impresoras en3D” los “BioHíbridos” y otros que no nos dejan ver el final al túnel ni siquiera fuera del Tiempo.

TES. 1971 C.- FRANCISCO RIBELLES VILLAR. 1973.C- GINES RIBELLES FUENTES. 1974 C.- GERMÁN RIBELLES VILLAR. 1982 C.- RICARDO RIBELLES VILLALBA. 1998 M.- ALBERTO ALVAREZ RIBELLES. 1999 C.- AMADEO RIBELLES LERGA. 1999 M.- GERMÁN ALVAREZ RIBELLES. 2001 C.- FRANCISCO RIBELLES LOZANO. 2005 C.- GERMAN RIBELLES PERIS. 2005 M.- PABLO RIBELLES PERIS. 2005 M.- JAIME ALVAREZ RIBELLES. 2006 C.- CARLOS CHORDÁ RIBELLES. 2006 M.- JOSÉ CHORDÁ RIBELLES. 20015 M.- EDUARDO PALANCA ESCRIG. 2015 M.- RAFAEL PALANCA ESCRIG. 2017 M.- MANUEL NINOT ESCRIG9 …

Y MÁS:

“En los libros de Cuentas Corrientes de la Cofradía aparece en el año 1905 los gastos de la música del entierro de MARIANO RIBELLES RODRIGO, así como el pago de los derechos de la viuda y los gastos de la cera invertida en el entierrolo que nos indica que al menos Mariano Ribelles Rodrigo, padre de Ricardo Ribelles Romualdo y por ende mi bisabuelo, fue Cofrade y consecuentemente el primer escalón de esta escalera, huella y contrahuella, del que tenemos documentación, al menos hasta hoy”10 .

Sagunto, enero de 2020.

9 Ricardo Ribelles Romualdo y sus hijos, nietos y biznietos con la fecha que hicieron la fiesta siendo “C” Clavarios o “M” Mayorales. 10 Gracias, otra vez, también a la investigación y el buen hacer de Francisco Calza Alcamí. Y así rescataremos también del olvido a mi bisabuelo MARIANO RIBELLES RODRIGO, enterrado con la ceremonia tradicional de la Cofradía en 1905, HACE AHORA 100 AÑOS Y 15 AÑOS: Que bien supo Mariano Ribelles Rodrigo mostrarnos el camino

de un procesionar que acaba donde empieza indefinidamente.

REFLEXIONS I ESTUDIS

PREGONERS El so de la Setmana Santa en mans de la família Melià des de 1905

Andrés Melià Ferri (Collet), 70 anys de dedicació a la Festa

Diuen que una imatge val més que mil paraules, i creieu si diguem que un so pot valdré més que dos mil paraules. Al menys, en casos com el que hui anem a analitzar, el de la família Melià, que és la que aporta la banda sonora original de la nostra Setmana Santa des de l’any 1905. Qui no s’ha emocionat (o no s’emociona) al sentir el to potent i arrebatador de la corneta a l’eixida i l’entrada dels passos? Sols tancant els ulls podem evocar un dels sons més característics de la ciutat de Sagunt (tara tara tara). Ara, amb tres generacions en actiu és un bon moment per oferir un homenatge a una figura com la de “Collet” que celebra enguany 70 anys com a pregoner de la Festa amb l’orgull de ser pràcticament el més vell dels Confrares que participen de les processons, i amb la satisfacció de vore com el seu fill i el seu nét s’encarreguen de mantindre viva una flama que com hem comentat porta 115 anys entre nosaltres.

Aquest article pretén fer una aproximació a una de les figures menys conegudes de la festa, com és la del pregoner. De la mateixa forma farem un recorregut històric al voltant de les diverses generacions que l’han desempenyat, i parlarem de l’aceptació social que té i manté. En definitiva, tractarem d’iniciar un recorregut pels sentiments entre la música, la tradició i el respecte a la sempre estimada i respectada Setmana Santa Saguntina.

La veritat és que l’oritge exacte del toc de corneta de les processons es desconeix. No consta en cap escrit, ni tampoc hi ha una referència precisa en els estatuts de la Confraria.

La pista més antiga que tenim ens porta a principis del segle XX amb la figura de Ricardo Melià Garcia com a primer pregoner del que es té constancia a ciencia certa. La seua dedicació a la corneta i a la festa durant dècades sigué encomiable, fins el punt que va introduir siguent un xiquet a Andrés Melià Ferri (“Collet”) per a que portara en la processó del Sant Soterrament un saquet de l’horta per a repartir caramels.

Sense saber.ho Ricardo estava iniciant una saga familiar que tindrà en la figura d’eixe jove dels anys 40 un dels seus referents més destacats. Collet respectà la transmissió oral del cant, i sense partitura va fer seu el toc de la Setmana Santa des de 1949 fins l’actualitat, quant en 87 anys celebrarà (si Deu vol) el seu 70 aniversari com a màxim anunciant sonor de les nostres cel.lebracions.

Ens conten des de la família que sigué Amadeo Ribelles com a president de la Junta el que va proposar que la responsabilitat de la corneta no isquera del clan dels Melià mentre algún estiguera disposat a continuar amb la labor i la responsabiltat. Andrés recorda emocionat com en 1950, encara amb el nerviosisme del debut va tocar en l’any en que Tàrsilo Caruana sigué Clavari. Tàrsilo i Collet han sigut durant molts quinquenis dels confrares més veterans que han participat en totes i cadascuna de les processons de Divendres Sant, fins el moment que malauradament ens deixà Caruana al setembre de 2007 sense poder vore com el seu nét Enrique Tàrsilo Ferri Caruana portara la Veracreu i la girara cap el lloc on vivia.

Anècdotes d’estos dos personatges al voltant de la nostra setmana gran hi haurien per a escriure un llibre. Per desgràcia en primera persona sols podem replegar les del músic, que per cert ens ha deleitat en algunes. Collet recorda els temps amb els diferents Clavaris, priors i majorals en els que ha coincidit. Així rememora com en una ocasió, D. Vicent Gil, que en pau descanse, li preguntà, un dia de pluja si continuava el via crucis o es feia a l’interior de l’ermita. Collet, mirant la veleta de l’església afirmà amb rotunditat, Amunt, continuaren i no es banyaren. L’experiència dels homes d’horta en saber els vents i la seua relació amb les tempestes deixà sorprés al desaparegut prior, que remirà al músic amb satisfacció.

Canviant de tema, i recuperant el fil argumental cal destacar que fins l’any 1989, en el que entrà la segona corneta, l’unic que tocava era Andrés. El creixement de la Festa i el fet que la processó es fera més llarga propicià l’entrada de la tercera generació familiar de la mà del seu fill, Andrés Melià Gil, qui s’inicià com son pare portant el saquet de caramels abans de traure a relluir la seua formació musical i el seu treball com a professor superior de trompeta. Des de fa 31 anys pare i fill es coordinen per a informar de l’entrada i l’eixida dels pasos el Divendres Sant, així com en la processó de l’Encontre quan junt als plegadors concentren l’emoció del toc desgarrat de la corneta amb el só oclusiu del cant dels plegadors. Música i lletra d’una tradició que és Festa d’interés turístic nacional i que està reconeguda pel Consell de Cultura Valenciana com a una de les poques que conserva actes des de 1492.

Fent un poc d’història la segona corneta, que s’encomanà als afamats tallers Stomvi de València sent president de la Confraria Salvador Caruana. Podem

afegir que el nou instrument és una rèplica del primer, amb les modificacions lògiques per la diferencia de materials existents entre una época i l’altra.

Esta incorporació propicià, com ens comenta Andrés fill, que la zona sud de la població coneguera que la processó al seu pas per allí pot escoltar este toc, ja que fins el moment amb una única corneta que havia d’estar pendent de l’entrada i l’eixida de les andes no es podia arribar a tot el recorregut. Ara ja fa més de 30 anys que este problema s’ha superat per be de les desfilades religioses de la Festa.

Melià Gil comenta amb veu quebrada que amb dos cornetes s’ha guanyat en vistositat en els actes. Així explica la solemnitat i el silenci sepulcral de l’últim toc que s’interpreta en el moment d’eixir la Veracreu de l’ermita. “Se’m posen els pels de punta sols en recordar eixe moment”, declara al temps que afegeix que “és un instant singular i èpic, sense dubte la màxima expressió que pots viure com a pregoner”.

Proseguint amb la línia historicista del nostre relat donem la benvinguda a la quarta generació. El nét de Collet. Rubén Melià (1996), assegura el present i el futur (d.m.) de la corneta als nostres actes. El pare de Rubén comenta com per motius professionals tenia una gran preocupació pel fet de treballar i viure a Andalusia. La distància podria significar que el seu fill no sentira en la seua màxima expressió el significat de la nostra Setmana gran i tenint en compte la dedicació familiar podría ser un contratemps per a la pervivència de la saga familiar. “Recorde com de xicotet sempre tornava a casa per a la Festa i portava braça al meu fill per a que visquera la màgia d’estos actes”. “De ben menut Rubén portava una corneta de plàstic que me tocà llevar–li la boquilla perque cada vegada bufava més fort i no era plan que s’escoltara en mig dels actes”. Amb el pas del temps els presagis negres s’esbairen i el menut del clan sent, sense cap dubte, el ferro com el que més.

En el seu casu particular les incursions com a músic i com a compositor per a la Setmana Santa en Andalusia provocaren, segons son pare, que comprobara que tant ací com al sud es viu amb devoció el fet confrare, i que qualsevol aportació és motiu d’enriquiment patrimonial de la sacra celebració. A part de tocar la trompeta el benjamí dels Melià ha composat ja dos marxes procesionals, “la pujà al Calvari” i el “Lignum Crucis” que ja s’han interpretat a Sagunt. Haver començat a composar li ha obert les portes per aconseguir el que per a ell és un autèntic somni, ja que ha aconseguit introduir una peça seua, “Jesús de la humildad” en una festa de tanta solera i tan tancada als no andalussos, com la Setmana Santa de Sevilla. Rubén col.labora puntualment en la Banda del Sol, una de les que formen part del sentir confrare i afirma que “és molt difícil entrar allí, ja que són molt d’ells i els forasters no són massa ben valorats”.

Tres generacions juntes

El futur després de 4 generacions, i coincidint tres en este moment, sembla esperançador per a la família. Malgrat que no hi ha canvis al toc (és el de sempre, el que espera tot el poble), si que hi ha modificacions en l’ús. En 2019, amb Miguel Chordà com a president de la Junta, s’instaurà un toc de corneta per anunciar la proximitat de la Veracreu. També és novetat pregonar l’entrada i l’eixida de la santa relíquia dels temples saguntins. Els canvis aporten solemnitat i estètica sonora, encara que el marge d’actuació és limitat. En este sentit la família Melià amplia la seua col·laboració a la Festa participant en la representació de la Passió en viu. El seu paper en este acte consisteix en tocar els clarins. Andrés, la seua dona, Carmen, i Rubén són els músics de l’acte.

La pervivència del clan en les properes dècades depén altra volta d’un pare i un fill, encara que en la recàmara podrien estar els descendents del jove Rubén, o hipotèticament, amb l’entrada de la dona a la Setmana Santa, ja que Collet té dos nétes, Fani i Mireia, que podrien perpetuar el só de la Festa.