Eramlabius IV magazine

ERAMLABIUS ERAMLABIUS ERAMLABIUS ERAMLABIUS ERAMLABIUS ERAMLABIUS ERAMLABIUS ERAMLABIUS ERAMLABIUS Illustration Design Photography Arts Music Magazine

Índex

Foc 4 Why so serious? 5 Verdaguer, amb arracades i patilles 6-7 La segunda cara de Coco Chanel 8 Travel to Denmark 9 Guy Laramee, l'esculptor de llibres 10-11 Twelve-Tone Music 12 Solo 13 El País: perdiodisme de rigor 15 Glasses 16 El laberint cinematogràfic de Nolan 18 Nolan remembers Memento 19 La Fura dels Baus y la obra de arte total 20 Pol Valverde i Valverde 21

A rio revuelto, ganancia de pescadores 22 Volum 23 Verdaguer i Banyoles 24 Packaging, i de Banyoles! 25 Joseph Mallord William Turner 26-27 Japanese Words 29 Crèdits 30

4

5

Verdaguer, amb arrecades i patilles Obeses porta al Romea un espectacle revolucionari: una òpera rock sobre el mossèn i poeta de Folgueroles. Arnau Tordera ha compost les cançons de l’obra i interpreta el protagonista en la seva joventut Belén Ginart Extret de play.ara.cat Pantalons negres de cama estreta. Jersei arrapat sobre camisa amb el coll a la vista. Cadenes daurades ballant sobre el pit. Arracades. I aquelles enormes patilles. Vestit de carrer, el compositor, guitarrista, veu i líder d’Obeses, Arnau Tordera, assaja a l’Institut del Teatre de Vic la seva aventura artística més arriscada. El seu look planteja un contrast curiós amb el motor de la peça. El que s’està coent és un musical sobre Jacint Verdaguer. Si es pensa bé, la contradicció no és tal cosa: quin gest més revolucionari que recrear avui sobre l’escena una figura com la de Mossèn Cinto, que a pesar de la seva immensa contribució al corpus literari català (més de quaranta llibres) és ben a prop de caure en l’oblit fora dels cercles d’erudits i de les lectures obligatòries a l’institut.

A l’Arnau li sembla un gest de justícia fer que algú de la talla de Verdaguer sigui reivindicat en una òpera rock. I per això va acceptar el repte de posar música a les cançons de l’espectacle, a partir de po-

6

emes del capellà de Folgueroles. Per això i perquè el projecte venia avalat per dos verdaguerians fins al moll de l’os, els seus amics Pep Paré i Pere Tió, que van ser professor de llengua i literatura catalana de Tordera. Ells van ser els que van tenir la idea d’acostar a un públic ampli la figura i l’obra de Verdaguer i mostrar-lo des de la seva dimensió humana, una perspectiva nova en algú a qui, com diu Paré, “sempre s’associa a la sotana”. Ells van triar els poemes i en van fer les adaptacions. I van tenir la intuïció que Obeses eren els més indicats per fer-ho una realitat escènica.

Hi ha motius per pensar que l’aparent bogeria del projecte no ho és en absolut. Al desembre, el teatre L’Atlàntida de Vic va acollir les dues úniques funcions fetes fins ara de l’espectacle, titulat Verdaguer, ombres i maduixes. No hi va haver tomàquets, protestes ni cap queixa. Més aviat crítiques excel·lents i un entusiasme unànime per a un espectacle que, com diu Tió, va agradar tant als erudits com a la gent de camp.

A Verdaguer, ombres i maduixes, el Verdaguer madur (interpretat per Ferran Frauca) revisita la figura del Verdaguer jove (Tordera). Hi apareix l’home que

combina la feina de camperol amb els estudis al seminari, el que sent pessigolles a l’estómac davant dels encants d’una noia, el que alterna amb els amics i hi discuteix detalls de la vida quotidiana.

L’autor romàntic captivat per la natura. Un equip de dotze actors i sis músics s’encarrega de donar a la història el dinamisme d’una òpera rock. Tordera ha confegit una banda sonora amb diversitat de gèneres i ritmes tan poc clàssics com el heavy. S’ha hagut d’emmotllar a una manera nova de crear, a partir de lletres alienes, però al mateix temps ha après a servir a cada poema la música que demanava.

Per donar format escènic a la història, Obeses va recórrer a un director, Antoni Font Mir, format a l’Institut del Teatre de Vic. Un altre verdaguerià de cor, que reivindica a més la necessitat de reproduir al musical local una tradició escènica molt present en d’altres cultures, i amb èxits tan incontestables com Els miserables de Victor Hugo.

Aquest matí fred i assolellat, en les dependències renovades de l’antic seminari que mossèn Cinto va freqüentar, Font dona instruccions precises als intèrprets, però es mostra obert a les seves aportacions. Ells fan suggeriments i expressen dubtes, en especial sobre la coreografia. Per a això serveixen els últims assajos. Des de la primera fila, Karen López, la coreògrafa, té un altre repte: descriure el moviment amb paraules. Seria molt més fàcil si pogués ballar, però una fractura al peu l’obliga al repòs. Per sort, ja havien assajat els passos per a les funcions del desembre, i a poc a poc els actors els van recuperant.

En unes setmanes, Obeses entrarà a l’estudi per enregistrar en un doble CD els temes de Verdaguer, ombres i maduixes. El disc contribuirà a fer que les paraules de Verdaguer ressonin entre un públic que, en molts casos, d’una altra manera segurament no s’hauria acostat al poeta. Per a Obeses, el regal màxim serà que l’espectacle tingui molta vida als escenaris.

7

La segunda cara de Coco Chanel

extraido de elcomercio.es

Un sombrero cloché (estilo flapper), collares de perlas y una boquilla larga se convirtieron en la imagen de la elegancia, encarnada por Coco Chanel.

La genialidad de la parisina dejó en segundo plano un hecho que pudo haber acabado con su carrera. Admirada por haber roto con la parafernalia de la moda hasta esos días y por haber sido uno de los personajes en dar los primeros pasos en democratizar la moda, era homófoba, antisemita y adicta a la heroína.

Lo cierto es que mientras subía la escala social, sumó a su lista de amigos personajes como Winston Churchill y el príncipe de Gales. Durante la ocupación alemana de Francia, se convirtió en la amante del oficial de inteligencia alemana Hans Günther von Dincklage, a quien conoció en el Hotel Ritz, donde ambos se hospedaban.

Si bien su relación con los nazis fue algo sabido en Europa, la confirmación como agente para los alemanes se dio a conocer en los últimos cinco años, con la desclasificación de documentos por parte del Ministerio de Defensa francés.

Uno de los primeros golpes de la diseñadora fue cuando hizo uso de las Leyes de Arianización, con el objetivo de desplazar a sus socios judíos, los hermanos Wertheimer, de su imperio de perfumería. Sin embargo, los Wertheimer se adelantaron y pusieron la compañía a

8

nombre del cristiano Félix Amiot.

Al parecer, según se indica en una reseña del libro ‘Sleeping With The Enemy’ publicada en el New York Times, la parisina estuvo involucrada en sólo una misión real: Chanel fue asignada para enviar un mensaje de paz al estadista británico, Churchill. El documental ‘la sombra de la duda’ confirma que Chanel colaboró con los nazis y se cuenta incluso que le asignaron un código para colaborar con la inteligencia alemana; F-7124.

Al terminar la guerra, Chanel fue arrestada, pero la modista fue liberada de los cargos, gracias a su amistad con Churchill.

Denmark

With its 7,000km of coastline and more than 400 islands, Denmark makes a great holiday playground.

Top 10 sites to visit · The Kronborg Castle · The Oresund Bridge · Legoland

· The old town of Arhus · The Island of Bornholm · The Amelieborg Castle · The Little Mermaid

· The Tivoli Park · The Stroget in Copenhagen 9

Guy Laramee, l’esculptor de llibres

Extret de El País Llegir pot transportar a altres mons, amb altres protagonistes, altres històries, altres paisatges. L’univers sencer pot tornar-se del revés. I llavors, potser, poden ser els altres mons, els altres protagonistes, els altres paisatges, els

10

que es transportin al llibre. En fi, no sabem si el dels mons i els protagonistes és factible, però el dels paisatges és un fet, demostrat per Guy Laramée.

Aquest artista canadenc talla el camp, la muntanya o el riu sobre la literatura. Si pot ser, en

THE GREAT WALL THE WEB (The Webster Encyclopedic Dictionary of English Language).

Carved dictionary, tints, paint (covers), copper holder. 2012. 11,5 x 9 x 23 inches

volums antics. “Perquè m’atrauen més”, escriu en un correu electrònic en castellà. “Tenen més vida i són més bonics que els nous. Antigament, es feien les coses perquè duressin.

Avui les fem perquè morin ràpid! “ Amb les seves talles bíbliques, en la seva ac-

cepció profana, Laramée intenta, en les seves paraules, “reactivar la visió del món dels paisatgistes romàntics del segle XIX”. Assegura que la seva meta última és “la contemplació, que consisteix en esborrar la distinció entre observador i observat”.

11

Twelve Extracted from Wikipedia.org

- Tone Music

Dodecaphonic music is most often associated with a compositional technique, or style, called serialism. The terms are not equivalent, however.

Serialism is a broad designator referring to the ordering of things, whether they are pitches, durations, dynamics, and so on. Dodecaphonic composition refers more specifically to music based on orderings of the twelve pitch classes.

12

This style of composition is most associated with a group of composers whose figurehead was Arnold Schoenberg and which also included the influential composers Anton Webern and Alban Berg. But dodecaphonic compositional techniques and ideas associated with such techniques were very influential for many great composers, and serial and twelve-tone music is still being written today.

∆

11 /A

7b9 /Ab

6 /G

13

14

La huida de Puitdemon La huida de Puicsdemong La huida de Puigdemong La huida de Puictdemon La huida de Pokémon La huida de Puitdemong La huida de Puigsdemon La huida de Puuifdsofnh La huida de k,bmnmn,.mn,.

La huida de Puigdemont La huida de Puigdemont abre un conato de crisis política en Bélgica.

15

16

Abans la gent tenia mĂŠs bons pernils.

No perdem el costum.

La marca del bon pernil

17

Extraído de La Voz en Off Leonard Shelby era un investigador de seguros hasta que su esposa fue asesinada.

Aunque el caso fue cerrado, Leonard considera que el culpable todavía sigue libre y empezará a recopilar toda la información que pueda para dar con él y matarlo. Esta tarea se complica aún más por el hecho de que Leonard padece una rara enfermedad mental que le afecta a la memoria reciente y que le impide generar recuerdos nuevos más allá de 15 minutos desde el día del accidente.

MEMENTO El laberinto cinematográfico de Nolan

Fitxa técnica Título original Memento Año 2000 Duración 115 min.

País Estados Unidos Director Christopher Nolan Guion Christopher Nolan Música David Julyan

18

En el año 2000, Christopher Nolan escribió y dirigió esta película basada en un relato corto escrito por su hermano Jonathan Nolan. La película supuso la carta de presentación de este realizador inglés quien llegaría a hacerse con una nominación al Óscar al mejor guión adaptado.

Indiscutible obra maestra del género.

‘Memento’ no solo supuso la llegada a Hollywood del que ahora es uno de los directores más cotizados de la industria, sino también la obra cumbre de un autor que no dejó de derrochar talento en todas sus obras posteriores.

A través de un montaje que alterna la narración lineal con una historia contada a la inversa, Nolan rompe con los cánones narrativos para meternos en la piel del protagonista. El efecto, que en otros films se antoja caprichoso y pretencioso, se justifica plenamente por la condición psicológica de su protagonista y funciona a la perfección como laberinto cinematográfico.

Extracted from indiewire.com When you were making this film, did you ever wonder if the puzzle structure would play to an audience?

There’s this weird irony, because you actually find yourself as a filmmaker in the position of the protagonist that has to trust these notes he’s written himself. It sounds a bit trite, but it’s really true. I watch the screen and think, okay I read the script three years ago and it seemed like a good idea at the time. But it’s like you really are, at a certain point, you’re so immersed in the material. You’re just having to trust yourself. You have so many points along the way where the film stops being real and you just have to say: this is what I’m making, this is what I’m doing and switch that half of your brain off and absolutely trust your initial instincts, your editor, your actor’s instincts and your own instincts about whether you’re getting what you want. The weird thing is you go through these torturous creative machinations and then you look back at the original script and it’s pretty, pretty close to what’s on the screen. It’s almost exactly the same. You say, “Thank God, how did that wind up like that?”

You’d think that the actors would be especially apt at understanding the film’s structure.

Yeah, the actors had less trouble shifting concepts than pretty much anyon else.

Even at the script stage, when I’m showing the script to people and people are

Christopher Nolan Remembers ‘Memento’ reading it, they got it in a way that executives, or creative people or writers even, didn’t. They’re used to this very simple process of saying: “Okay, in this scene, what do I know and how does that make me feel.”

They had no problem with that once they’d explored the script and reordered it how they wanted to. Then it just became this process of saying a few things to themselves: “where it’s appearing” and “when in the film for continuity purposes,” and “what has actually happened before.”

19

La Fura dels Baus y la obra de arte total Extraido de Revista Minerva La Fura dels Baus es uno de los grupos teatrales españoles más reconocibles y originales. Ha desarrollado un lenguaje escénico singular basado en el impacto visual y en la interacción con el público que aúna diferentes disciplinas artísticas mediante la incorporación de espacios industriales, música y nuevas tecnologías. Su incursión en el mundo de la ópera ha roto esquemas en un ámbito que tiende al clasicismo. Àlex Ollé es miembro fundador de La Fura dels Baus, Franc Aleu, videoartista, colabora habitualmente con la compañía catalana.

UN LENGUAJE PROPIO La Fura dels Baus nace en 1979, al calor del interés de los primeros ayuntamientos democráticos por promover las fiestas populares, los carnavales… El germen de La Fura es un teatro callejero marcado por las técnicas circenses y la música en directo. Éramos un colectivo urbano que se nutría de los últimos coletazos del movimiento hippie y los principios del punk. Si algo nos ha caracterizado desde el principio es nuestra utilización de la arquitectura del espacio público y el hecho de situar a los espectadores en el mismo plano que a los actores. Por un lado, no nos bastaba con la participación del público, queríamos interacción, fricción, romper la pasividad de los asistentes invadiendo su espacio vital.

Lo conseguimos a través de un teatro de imágenes,

20

un tipo de dramaturgia muy visual y no textual. Por otro lado, nos apropiábamos de espacios no convencionales: un matadero, un hangar, una cárcel, una fábrica… El primer espectáculo con un lenguaje claramente propio fue Accions, en 1984, que montamos en un edificio en construcción en Barcelona.

Queríamos convertir nuestro teatro en un espectáculo total. El público venía de una larga etapa oscura, estaba dormido y había que agitarlo: era más importante llegar a su estómago que a su cabeza, y por ello tratábamos de inducir una vulnerabilidad en el espectador que nos permitiera transmitirle sensaciones de una forma muy directa.

Senzill i indiferent, si puc em quedarĂŠ a un racĂł.

Sempre a l'esquerra, per la dreta no es va enlloc.

Pol Valverde i Valverde

21

A rĂ­o revuelto, ganancia de pescadores 22

23

“Tota la nit he filat: vora l’estany de Banyoles, al cantar del rossinyol, al refilar de les gojes.

Mon fil era d’or, d’argent la filosa, los boscos vehins m’han pres per l’aurora.”

J. Verdaguer Canigó Cant VI 24

Packaging, i de Banyoles!

L'estudi de disseny Enserio, ubicat al cor de la comarca del Pla de l'Estany, s'ha convertit en un dels referents catalans del packaging

"Enserio, i de Banyoles!", una de les frases que et pots trobar a la web de l'estudi Banyolí si, per casualitat o intencionadament hi entres. A dins, tots els projectes d'un dels estudis més prestigiosos de Catalunya, coneguts pels seus dissenys atrevits, però sobretot funcionals.

Aquest estudi, fundat farà ja deu anys, s'autodescriu com " seriosos però creatius, transgressors i perfeccionistes, diem les coses d’una altra manera i volem que els nostres projectes transmetin el màxim amb el mínim.". I això és un dels trets fonamentals i més característics: la senzillesa.

Aquesta senzillesa es transmet en molts i variats formats que duen a terme: identitats corporatives, publicitat, webs, packaging, etc.

En el camp del packaging han aportat, en diverses ocasions, formats creatius i divertits, que juguen amb el consumidor per què aquest es faci seu el producte. Des de vins i licors fins a CD's, alguns dels seus projectes de packaging més rellevants són el vi "Canyamanyanes", d'edició limitada i amb el packaging fet a mà; la ratafia "Cuarentona"; o els últims CD's de Judit Neddermann o Pau Brugada.

Aquí us deixem alguns exemples dels seus projectes.

25

Turner

Joseph Mallord William

26

r Títol: Posta de sol sobre un llac Autor: J.M.W. Turner Any: 1840 Mesures: 107 x 138cm Suport: Oli sobre llenç 27

Com la nit clara, ben tenyida de negre, ĂŠs La Serena*.

Cervesa Negra Porter amb Ratafia

28

29

Crèdits Disseny, maquetació, il·lustració i redacció parcial de continguts Pol Valverde i Valverde Il·lustracions Totes les il·lustracions són d'elaboració pròpia. Realitzades amb el programari Adobe Illustrator CC 2014 i 2018.

Fotografies Totes les fotografies, a excepció de la de la pàgina 21, són extretes de Google Imatges.

Artícles Tots els artícles, a excepció de "Packaging, i de Banyoles!" són extrets del Web. A cada article es troba refernciada la font.

Obres d'art pictòriques o escultures Totes les obres estan refernciades a la seva pàgina corresponent.

Programari Emprat Adobe InDesign CC 2015 i 2018 Adobe Illustrator CC 2014 i 2018 Adobe Photoshop CC 2015 i 2018 30

31

32