NĂşria FontanĂŠ
Andrea Esteva
Marc Tienda
Miquel Burrut
Helena Ortel
01
M O R E T H A N BODIES S I Z E S 01 www.morethanbodies.com
M ORE T HA N BO DI E S Factoria Cultural Coma Cros C/ Sant Antoni, 1 -17190 - Salt Girona Tel. 609 32 75 92 mthanbodies@gmail.com www.morethanbodies.com twitter: @mthanbodies instagram: @mthanbodies facebook.com/mthanbodies
Perdre la confiança en el propi cos, és perdre la confiança en un mateix S I MO NE D E B E AU VO IR
Taula de Contingut 08 Pròleg de Marc Plana
09 Introducció Què és ser normal?
11 Sizes Les dimensions corporals
15 Testimonis Històries reals d’algú com tu
39 Agraïments A totes les persones que han format part del projecte
Pàg 08
morethanbodies / sizes / wrinkles / body hair / dermis / interventions
Pròleg
de Marc Plana
La inseguretat és un dels dimonis de la nostra societat. Cada època crea els seus. Ens entenem com a cultura a través de coordenades que vivim com a normals –l’hedonisme individualista postmodern convertit en l’esteticisme desencantat actual-, i que senzillament estan allà, potser objecte de crítica més o menys coneguda però igualment reproduïdes per una quotidianitat insistent i ubiqua. En aquesta (nostra) quotidianitat, el fonament de la inseguretat és doble: l’educació emocional i l’estereotip social. La formació de l’autoestima no és fàcil en un entorn on l’adequació a les idees socials preconcebudes és més important que la comunicació amb les necessitats de l’altre. Ens sonarà a tots: un nen que cau i plora a terra i l’avi que li diu que s’aixequi que no ha estat res, els pares que eduquen al nen amb un manual que els hi diu quan el nen s’ha de dormir sol o quan ha de deixar de tenir por, un entorn educatiu que projecta la imatge que tothom hauria de ser un professional convençut als vint anys... Són conceptes, accions i pensaments que assumim des de la normalitat –ho dèiem abans: no hi ha mala intenció ni desídia- però allò que corre el risc d’aprendre el nen en un entorn similar és a desconfiar del que sent i vol, tot normalitzant la
necessitat continua i compulsiva d’aprovació externa. No és aquesta línia d’educació emocional el focus de la denúncia d’aquest llibre –encara que qualsevol explicació de la inseguretat ha de contemplar necessàriament l’educació emocional-. L’objecte d’aquest llibre és precisament l’omnipresència d’aquells estereotips que projecten sobre la societat la imatge que tots hauríem de tenir i que estan també a la base de la inseguretat que recorre els nostres temps. No es tracta només de la recurrència d’una determinada imatge física, es tracta també d’una projecció que ens diu que allò que s’ha construït com a ideal (i només l’ideal) és desitjable i de les múltiples formes (i negocis) que ens prometen que també és possible i assolible. Aquesta idealització de la vida preocupa, per això la construcció d’una normalitat alternativa necessita llibres com aquest. I no només perquè la (nova) consciència cal formar-la com a suma de casos i exemples que ens facin entendre com carreguem tots plegats els estereotips que critiquem, sinó perquè són les noves generacions i els seus protagonistes –i aquest és un llibre que neix d’un treball universitari- qui s’han d’encarregar de liderar aquests canvis. D’això va construir una nova normalitat i d’això va crear coordenades noves.
Pàg 09
Introducció Què és ser normal?
Pàg 10
morethanbodies / sizes / wrinkles / body hair / dermis / interventions
Quan analitzem una simple conversa entre dues persones se’ns desperten grans interrogants, sobretot quan identifiquem la paraula “normal”. El concepte de normalitat és complex. El punt de vista més acceptat entre allò que és normal i anormal queda plasmat en els consensos socials, normalment aquells paràmetres més comuns, que es repeteixen i s’accepten. En la societat en la que vivim la conducta que és acceptada és el que la majoria veu com a normal i el que està fora dels paràmetres establerts se senyala com a anormal sense avaluar si realment hi ha alguna anormalitat. I la pregunta és: tot el que ens envolta ha de ser tant uniforme? el consumisme? La moda? els cossos? Si fem un cop d’ull podem veure que vivim en una societat que ha portat a assemblar-nos cada dia més. Veiem gent que vesteix igual, que parla igual i que fa el mateix simplement per seguir un mateix model que és més popular que d’altres. Però què passa quan hi ha algú que va més enllà, que vol expressar-se segons els seus gustos i la seva comoditat o fins hi tot el seu estil i la seva creativitat? Doncs que aquesta persona entra en un rànquing d’anormalitat pel simple fet de no anar al ritme de la resta que no es qüestiona el perquè de no voler trencar amb els estereotips i regles imposades. Realment és diferent? Realment se l’ha de jutjar? La resposta és que aquesta persona és igual però no vol entrar en l’esquema. Simplement està buscant la seva identitat, no vol ser una còpia i vol tenir un rol dins la societat. Sabem que el cos és una part molt visible quan observem a un individu. Però també sabem que és efímer, que tard o d’hora desapareixerà i es convertirà en matèria orgànica. El que sí que mai no desapareixerà és l’energia vital, el somriure, l’empatia i la força que cada un de nosaltres té cada dia per fer-se un lloc dins la societat i poder-se realitzar com a individu.
PÃ g 11
Sizes nom.
com de gran o petita ĂŠs alguna cosa o algĂş.
PĂ g 12
morethanbodies / sizes / wrinkles / body hair / dermis / interventions
PÃ g 13
La massa que ocupa el nostre cos, el número o lletra que el defineix. “Sizes”, en català “Talles”, és el nom escollit per a representar la mare de les inseguretats, la primera que obviem quan pensem amb aquelles produïdes per l’aspecte físic, la qual és fruit de malalties com ho són els trastorns alimentaris i la depressió. La talla és el tret que es fa més palès en una persona i que pot ser jutjat sense la necessitat de veure’l nu.
Pàg 14
morethanbodies / sizes / wrinkles / body hair / dermis / interventions
Pàg 15
morethanbodies / sizes / wrinkles / body hair / dermis / interventions
Testimonis Històries reals d’algú com tu
PĂ g 18
morethanbodies / sizes / wrinkles / body hair / dermis / interventions
Cristina, 40
PÃ g 19
Pàg 20
“No trobar la meva talla a les botigues era desesperant.”
Pàg Pàg04 21
Fa uns anys no hauria participat en aquest projecte de cap de les maneres. Però en formo part i això vol dir que he acceptat despullar-me davant de l’equip de “More Than Bodies” i de tothom. I he de dir que vaig poder fer-ho per dues raons: perquè el cos m’ha anat canviant amb el temps, i m’agrada més que no abans. Però sobretot perquè he après a dissimular la vergonya fins a fer-la desaparèixer gairebé del tot. Perquè he après a acceptar que el cos és només una part de mi i que és com és, deixant de banda si m’agrada més o menys. També he de dir que em vaig oferir fent un esforç per posar en pràctica el que em predico a mi mateixa, i no me’n penedeixo, però em resulta més fàcil mostrar el cos, que fer d’espectadora d’aquest mateix. I això vol dir que encara no l’acabo d’acceptar. Sóc bessona i això m’ha marcat la infantesa i adolescència de dues maneres: No he estat mai sola, amb tots els avantatges i algun inconvenient, i sempre m’he sentit comparada: “Oi, mira-les que mones, una rossa i l’altra morena, una primeta i l’altra rodoneta...”. Jo era aquesta última, però és igual, perquè a la meva germana, essent rosseta i primeta tampoc no li ha anat gens bé que la comparessin. Així que hem après involuntàriament a ser i a fer en comparació amb l’altra, amb els altres, suposo. Quan era petita, doncs, volia ser rossa, perquè els meus germans i la Nuri i en Marc, els meus cosins, també ho eren, i quan ja em vaig posar pesada la meva mare em va dir que em podia tenyir. Tenia la solució allà, era facilíssim, però no ho vaig voler fer, allò no era el que volia, jo volia ser rossa de veritat, així que em vaig treure la idea del cap i vaig pensar en la Mariona i l’Albert, que també eren morens i ben macos. Això va ser fàcil. El pas de l’escola a l’institut no ho va ser, de fàcil, i es va ajuntar amb l’etapa en què em va canviar el cos, em van créixer els malucs i els pits, em vaig engreixar i a més feia esport i estava musculada. Bàsicament tenia companys nous, enyorava els vells i a més em sentia molt grossa i tot això m’influenciava fins al punt de no gaudir de trobades familiars o de no quedar amb els companys de classe. Fins i tot vaig fer dues o tres sessions en una clínica on em clavaven agulles llarguíssimes
Pàg 22
morethanbodies / sizes / wrinkles / body hair / dermis / interventions
i després hi connectaven petits però desagradables corrents elèctrics per treure’m el suposat greix. Però no servien per res: era múscul, deien, és constitució. Amb tot això, altre cop, però més intensa, hi havia una lluita dins meu: sóc com sóc, QUE NO, QUE ESTIC GRASSA, si no em miro al mirall em sento bé, a qui no li agradi, que no miri, EM FAIG FÀSTIC, sóc molt més que el meu cos...Estava insuportablement sotmesa al cos! En aquesta lluita em va ajudar creure de cor que el que realment importa és l’essència de la persona i no el seu cos, creure-ho en el fons. També em va ajudar seguir fent esport, malgrat tot. Malgrat tenir un entrenador amb un do especial per posar sobrenoms als adolescents i encertar allà on els feia més mal. En la mateixa línia, tampoc no va ajudar algun “et pesa el cul” per part d’algun oncle graciós, o acudits o comentaris despectius sobre gent grassa a la televisió, al carrer o entre amics; encara avui, que no em sento grassa, els detesto i em semblen tan inútils com cruels. No trobar la meva talla a les botigues era desesperant; per més que jo provés de dir-me que cadascú té un cos diferent, que jo no estava mal feta, el cert és que jo no trobava roba per mi a la botiga. Encara avui hi ha coses que no m’agraden quan em veig al mirall, però he après a acceptar-les i a trobar-ne la part positiva. Suo molt i no em puc posar roba clara: doncs mira, vesteixo de negre i penso que suar és bo pel cos. Tinc el cos musculat i la roba “delicada” no em queda bé: no canviaria un cos delicat per aquest que em permet fer tot allò que em fa sentir bé. De totes maneres, és dur de veure com m’ho vaig passar de malament i sobretot que fos per un tema tan superficial. Ara veig aquella noia que vaig ser i no li vull dir que ja canviarà, que el cos s’anirà modelant, ni tan sols vull dir-li que és única i genuïna. El que vull és que s’hi senti. Que no hi hagi espai per al dubte. Que som úniques i que som molt més que els nostres cossos.
Cristina, 40
PĂ g 23
Marina, 21
PĂ g 24
morethanbodies / sizes / wrinkles / body hair / dermis / interventions
Pàg 25
“Quan estàs en pau amb tu mateix, no vas a buscar els defectes dels altres.”
PÃ g 26
PĂ g 28
morethanbodies / sizes / wrinkles / body hair / dermis / interventions
Pàg 29
De petita era una nena extremadament prima. Per metabolisme, per edat, per ser un cul inquiet o per totes aquestes causes juntes. Feia molt esport i menjava bé, la meva salut no va perillar en cap moment, però tot i així vaig rebre més d’un comentari qualificant-me d’anorèxica. He de dir que això no em va afectar massa, però que diu molt d’una societat que titlla de malalt a qualsevol sense segurament tenir massa idea de la malaltia de la que parlen. I llavors la truita es va girar. Al créixer, sí que va aparèixer la malaltia, no l’anorèxia, sinó una malaltia que m’escamava la pell. I aquí és on vaig veure com la gent, en comptes d’anar a buscar la malaltia per a excusar la meva aparença, l’obviava, i simplement se’n fotia sense preguntar-se què hi havia al darrere. I aquí et trenques. Quan la gent no aprofundeix més enllà que el físic i no veu a la persona. I si a més, hi afegeixes que estàs en plena adolescència, en un institut on t’havien vist sana, i que la teva malaltia empitjora quan pateixes estrès, tens un còctel explosiu. Em varen diagnosticar pell atòpica, principis de psoriasis i al·lèrgia a l’aigua (sí, amics) i al fred. La pell se’m queia a tires i em sagnaven cara i braços. A tot això, jo ja era a primer de carrera. Havia decidit estudiar teatre, el que sempre havia desitjat. I he de dir que és una MERDA (perdó per l’expressió) no saber si mai podràs treballar del que més estimes, no per la teva qualitat
morethanbodies / sizes / wrinkles / body hair / dermis / interventions
com a artista, sinó pel teu físic. I això et provoca estrès, i la gent que et mira et provoca estrès, i la malaltia et provoca estrès, i l’estrès empitjora la malaltia. Fins que vaig dir prou. Vaig començar a verbalitzar el meu problema, a acceptar-lo i a “estimar-lo” com a una part més de mi. A més, he de dir que vaig tenir la gran sort de fer-me una miqueta de cas i anar cap a un món (el de la interpretació) que et fa descobrir, primer a tu mateix, i després al món i a les persones que t’envolten. I en aquesta descoberta hi vaig trobar tanta pau, tant amor i tanta alegria que, sense ni adonar-me’n, les al·lèrgies, l’estrès, i finalment, la malaltia, varen desaparèixer. Tot era una somatització del meu cos; les inseguretats, les pors, les angoixes, l’enuig, tot allò que mai no havia comunicat i que ara havia trobat la força per fer-ho. La valentia i el canal. I la seguretat en mi mateixa. Ara mateix m’estimo. I només des d’aquí sóc capaç d’estimar. El que sóc, el que faig, els qui m’envolten. I estimo tant que no m’importa massa el que en pensin o el que en diguin altres. Perquè és la meva persona, i només jo visc amb mi mateixa, i és el meu cos, i només sóc jo qui l’habita, l’utilitza i el controla. Ningú més. I si a algú no li agrada, és lliure de sortir de la meva vida perquè potser ni tan sols és benvingut. És veritat que hi ha recaigudes, no és tot de color de rosa. En la societat on vivim és molt difícil esquivar l’estrès.
Quan estàs en pau amb tu mateix, no vas a buscar els defectes dels altres. Vas a conèixer; a conèixer a la persona, no al físic. I aquí hi ha el major problema de la societat: som tan infeliços en la nostra pell, tan insegurs de la nostra aparença, i tenim tanta por dels judicis d’altres, que primer, ens impedeix aprofundir en la persona (l’altre o nosaltres mateixos) i segon, busquem la debilitat de l’altre per a rebaixar-lo al nostre nivell. I no ho culpo, ho explico. No ho culpo perquè, com podem estar mentalment i emocionalment sans en una societat on se’ns estableixen uns cànons impossibles, on se’ns bombardeja des de tot arreu amb campanyes que minen la nostra autoestima, on des de les xarxes socials, des de les sèries, des de les interaccions humanes ens obliguen a estar constantment feliços i a mostrar-ho? Creixem sense base. Sense educació emocional. Sense eines per estimar les nostres virtuts en un món que ens ensenya els nostres defectes. I pretenen que trobem l’amor de la nostra vida sense ensenyar-nos a estimar a aquell a qui sí tindrem tota la vida: a nosaltres mateixos.
Marina, 21
PÃ g 30
PĂ g 31
morethanbodies / sizes / wrinkles / body hair / dermis / interventions
PĂ g 33
Marc, 19
Pàg 34
morethanbodies / sizes / wrinkles / body hair / dermis / interventions
Durant la meva etapa de l’ESO i Batxillerat, vaig sentir-me una mica intimidat pel que fa a les meves dents i nas. Molta gent se’n burlava fent-se la graciosa, i poc a poc em van anar posant el sobrenom de “conill”. El meu nas també ha patit intimidació, en alguna ocasió, degut al seu volum. Sincerament no puc dir que no m’afectés, però poc a poc vaig anar ignorant tot el que em volia fer sentir malament, i vaig saber transformar-ho en positiu, amb el que més tard vaig acabar fentne broma jo mateix. Realment mai m’he sentit malament amb mi mateix ni amb cap part del meu cos. Potser si que he tingut una mica de complexa de nas, i potser també d’altura, ja que era dels més baixos de classe, però això, amb el temps, inclús m’ha ajudat en moltes ocasions, així que no ho considero un trauma ni un complexa actual. Una de les coses més poderoses i perilloses que assetgen persones, i d’aquesta manera, personalitats, és la societat. Desgraciadament, a la majoria d’escoles, centres educatius, o llocs on hi hagi nens, n’hi sol haver una sèrie que faran néixer totes les teves pors i et deixaran en ridícul en més d’una ocasió, i això pot fer que et sentis malament, incòmode, i fins i tot intimidat en més d’una ocasió. Personalment, jo crec que la causa d’aquest problema és, principalment, l’educació, però també forma part del desenvolupament de l’infant en relació amb el seu entorn.
Marc, 19
PÃ g 35
PÃ g 36
PÃ g 38
PÃ g 39
PĂ g 40
morethanbodies / sizes / wrinkles / body hair / dermis / interventions
Aina, 19
PÃ g 41
“...no m’hi fixo en la part externa de les persones, sinó en el seu interior.”
Pàg 43
Sóc baixa, i què? Quan era petita, no em fixava si les persones eren maques, lletges, primes, grasses.. però a la pre-adolescència em van fer veure que era baixa, comentaris de familiars, amics dels meus pares, companyes... però a mi no em preocupava, és clar que quan la meva germana dos anys més petita que jo em va superar en alçada, no em va agradar, i a més a més, em vaig convertir en la que heretava la roba i les sabates de la petita. Vaig viure l’adolescència i la joventut en una època en la qual, per sort, no existia el culte al cos com en aquests anys. Ara els mitjans de comunicació i la publicitat ens bombardegen amb la idea de que hem de ser persones sanes però amb un cos perfecte i seguint les modes del moment. Per sort, la moda no és única però sí que cal ser com aquest /a o aquell/a artista, futbolista, cantant, model...És un dels grans negocis d’aquest segle. Al col·legi on estudiava sempre hi havia la típica companya que intentava enfonsar-te i et deia el que pensava que podria fer-te
morethanbodies / sizes / wrinkles / body hair / dermis / interventions
mal, en el meu cas, amb la meva alçada. Però jo tenia autoestima i a més unes bones amigues, sempre s’ha d’anar amb persones que són com tu, que et valoren i t’estimen tal com ets. Més endavant, a la joventut, em vaig adonar que les persones “perfectes” no sempre tenien la felicitat. Jo em vaig centrar en els meus estudis amb l’objectiu de tenir una carrera, unes oposicions, una feina i...vaig aconseguir tenir-ho tot. I el fet de ser baixa mai m’ha perjudicat per desenvolupar la meva feina ni les meves aficions. Durant la meva vida he tingut i tinc “manies” com la majoria de la gent: faig panxa, tinc cames de futbolista, no sóc maca, etc però no he fet mai dieta, no m’he maquillat i no porto sabates de taló per semblar que sóc més alta... diria que l’autoestima encara la tinc força bé. I, com quan era petita, no m’hi fixo en la part externa de les persones sinó en el seu interior.
Cèlia, 60
PĂ g 45
morethanbodies / sizes / wrinkles / body hair / dermis / interventions
Pàg 47
“Crec que el fet de que tothom vagi igual fa que les persones que no van així se sentin desplaçades o inferiors.”
PĂ g 48
morethanbodies / sizes / wrinkles / body hair / dermis / interventions
PĂ g 49
Cristina, 13
Pàg 50
morethanbodies / sizes / wrinkles / body hair / dermis / interventions
Més d’una vegada la gent s’ha entestat a recordar-me l’error que, segons ells, vaig cometre al tallar-me i escalar-me els cabells. La seva manera de demostrar-m’ho era posar-me mots com “bolet” o dient-me amb cara d’innocència “Cristina, alguna vegada has posat els dits en un endoll?” i posant-se a riure quan em giro per continuar fent la meva feina i evitar que vegin la cara de vergonya que em queda. La meva manera d’enfrontar-me a això sempre és recordar-me totes les vegades que algú m’ha dit que li agradava el meu cabell i que no havia de fer cas a la resta. Crec que sento això perquè m’he adonat de que la resta de nenes i noies del meu voltant porten el cabells llisos i tallats casi totes igual, això fa que em senti diferent i vulgui ser com la resta. Crec que el fet de que tothom vagi igual o tothom cregui que només hi ha un estil correcte fa que les persones que no van així se sentin desplaçades o inferiors. També penso que ara molta gent es vol assemblar a les models de les revistes, quan hi ha persones que per la forma del seu cos no tenen cap possibilitat d’assemblar-se a aquestes i per això són criticades.
Cristina, 13
AgraĂŻments
Al llarg del desenvolupament del projecte More than Bodies, hem comptat amb l’ajuda i col·laboració de moltes persones sense les quals, el resultat del projecte no hagués estat el mateix. Així doncs, hem pogut comptar amb l’Arnau Capuz i en Marc Muñoz, tots dos alumnes d’EUMES per a la creació de les peces musicals, amb l’Emili Bota, alumne d’enginyeria informàtica a l’UdG per a realitzar la programació de la web i amb en Sergi Jordán, alumne d’Audiovisuals i Multimèdia a l’ERAM com a col·laborador en el departament de fotografia. També hem tingut el suport dels professionals de l’ERAM, com Miquel Bisbe, Nita Buisàn, Jordi Caralt, Terenci Corominas, Francesc Font,Ernest Forts, Quim Gibert, Arnau Gifreu, David Gimbernat, Jordi Márquez, Marc Plana i Pere Puigvert. Finalment el nostre projecte no hagués estat possible sense totes les persones que han participat de manera altruista en els rodatges com a protagonsites de “More than bodies” i també en la redacció de la seva experiència amb les inseguretats en aquests cinc llibres meravellosos: Marc Ambite Torras, Cristina Casanova Aguilar, Marina Cusí Sanchez, Cèlia Fernández González, Aina Kohler Ferrer i Cristina Viladomat García.
Pàg 52
morethanbodies / sizes / wrinkles / body hair / dermis / interventions
Aquest és un recull d’experìencies personals centrades en les inseguretats amb el propi cos. Cada escrit és la vivència única del seu narrador on relata la seva relació amb el seu cos, i està acompanyat d’imatges creades per More than Bodies, que lluita per l’accpetació de totes les tipologies de cossos.
www.morethanbodies.com