Tercer Segona numero 12

Revista d’educació en el lleure

núm. 12 –2n quadrimestre de 2004

Tercer segona Esplais Catalans

Trobada d’adolescents Entrevista a Marta Rosàs Monogràfic: infants i tele

Número 12 Segon quatrimestre de 2004 EDITORIAL Drets adquirits

Consell de Redacció Maria Aluja, Jose Ma. Navarro, Jesús Sanz, Joffre Villanueva, Pere Vila, Lali Surià.

Edita ESPLAC, Esplais Catalans Tercer Segona Avinyó, 44, 2n - 08002 Barcelona A/e: esplac@esplac.org www.esplac.org Tel. 93 302 61 03 Fax 93 302 00 89

Imprimeix Estudi 6

CRÒNICA Trobada d’adolescents L’ENTREVISTA Entrevista a Marta Rosàs LA POLÈMICA Cal repensar-se el calendari festiu?

MONOGRÀFIC Infants i Tele EL REPORTATGE Centre d’esplai Guineueta I TU QUÈ EN PENSES? Fumem a l’esplai?

Disseny gràfic i maquetació Clic Traç, sccl

L’EXPERIÈNCIA Rubí, ciutat de colors

Fotografia portada Xavi M. Miró

RECOMANACIONS

Assessorament lingüístic Núria Guasch Revista quatrimestral Preu: 3 ¤ Subscripció anual: 12 ¤ Dipòsit legal B.12.418-2000

L’

L’associacionisme educatiu és un tema d’actualitat, i no precisament per l’interès de l’activitat que fan esplais i agrupaments. Ho és per un fals debat (la seguretat) i un debat de país endarrerit democràticament (és possible el reconeixement, des de la pluralitat i la diversitat, de l’associacionisme educatiu?).

He dit que el primer debat és fals: l’associacionisme educatiu no té una accidentalitat alta. Del segon debat, cal parlar-ne i situar les coses al seu lloc.

Els progressistes hem celebrat prou les decisions preses els darrers mesos, per dir clarament que no volem viure sense saber què passa, que la política, l’educació, la comunicació, l’empresa i el país es poden fer d’altres maneres, més compartides i també eficaces. I també que proposem una altra manera d’entendre les relacions entre la política pública i la societat civil.

Fa uns mesos aquest era un dels debats socials de primer ordre. La necessitat de fer política, de veure reconeguda que la res publica som tots, no només els elegits. No podem reduir la política al vot cada quatre anys. La política és aleshores un procés de construcció col·lectiva. I aquest procés, en l’associacionisme educatiu es desenvolupa des d’una important pluralitat d’actors. És imprescindible reconèixer el moviment associatiu, aquesta pluralitat d’actors, tal com és, divers, plural, crític i constructiu, independent. Justament de reconeixement parla el debat sobre la possible llei d’associacionisme educatiu: de la necessitat que els actors vegin reconeguda la seva tasca, no en funció d’uns privilegis adquirits, sinó en funció del que aporten a la societat.

Deia Stuart Mill que en una elecció, el vot del ciutadà ha de ser fruit de l’interès col·lectiu i no pas del seu privat. Això també val a la inversa: la política pública ha de ser en interès col·lectiu, no per privilegiar uns quants. El privilegi, el dret adquirit de naixement, el dogma dels bons i els dolents són enemics d’una societat democràtica i plural. Observem per exemple l’estat dels mitjans de comunicació a Espanya, controlats per grans indústries privades: hem perdut el sentit públic de la informació.

Tinc l’expectativa que els nous governs elegits tindran present que aquest debat s’ha d’entomar amb responsabilitat. Que defensaran el moviment associatiu, però sobretot, que seran justos, que reconeixeran els actors pel que aporten i no pel soroll que fan.

Que entendran que l’associacionisme educatiu és possible des de l’entesa; una cosa és un servei públic i l’altra és la voluntat de construir, participar, decidir amb independència de criteri, democràticament.

Crec que cal entendre el debat de la llei com la necessitat que les polítiques públiques siguin justes per a la diversitat del moviment associatiu. I aquestes polítiques són les que tenen relació amb la nostra activitat: podrem tenir mai una xarxa de refugis per a l’associacionisme educatiu?

Podrem veure la formació dels monitors voluntaris garantida gratuïtament? Podrem establir relacions menys burocràtiques amb la nostra Administració? Deixarem de ser observats com uns competidors associatius a privilegiar o marginar en funció d’uns o altres interessos? Establirem una relació de confiança amb l’escola que permeti a esplais i agrupaments disposar d’espais per treballar? O seguirem dient que ensenyament no és educació en majúscules?

editorial

Drets adquirits

La crònica

Aquests són els petits debats, tècnicament complexos, molt poc visibles i potser poc interessants per al profà. Però l’arrel del debat és, ja ho hem dit, si tindrem el reconeixement que ens mereixem. És a dir, si es farà justícia.. n

Troba Què té d’excepcional una Trobada d’Adolescents? És la primera que organitzem els monitors que portem colles d’adolescents (nosaltres en diem colles de joves) de set esplais diferents d’Esplac. Per això li diem la Trobada dels 7 joves.

Sis d’aquests centres som de Barcelona (SCV el Clot, Xiroc, Totikap, Boix, Safa i Isard Flor de Neu) i un de Rubí (l’Eixam). La idea va sorgir com sorgeixen les bones idees: dins d’una colla d’amics. Com el famós dreamteam, la clau del nostre èxit ha estat disfrutar al màxim del nostre joc.

Un revisor de la RENFE, espècie en extinció, es va espantar de veure’ns en un tren de la línia del Maresme. Imagina’t! Un centenar de joves, de 14 a 26 anys, li vam envair els combois! El destí? Sant Iscle de Vallalta, a la costa del Maresme, un poble per sempre més associat a la Trobada d’Adolescents del 13 i 14 de març.

Els monitors ens vam conèixer a Viladrau, al curs de monitors i directors de l’estiu del 2003, i ens vam fer amics. Vam coincidir en el fet que la majoria eren del Sector Barcelona, menys l’Eixam de Rubí, i que tots portàvem colles de joves. Un cop empescada i decidida la iniciativa que tramàvem, ens hi vam abocar amb un mètode que vam anomenar interesplai.

Les reunions es feien als esplais, per anar coneixent els locals de què disposem, i les comissions de treball estaven formades per monitors dels diferents centres, per enriquir-nos amb l’intercanvi i fer una bona pinya, trencant qualsevol barrera entre esplais. Vam crear cinc comissions interesplais: casa i transport, economia i activitats de nit, matí i tarda. El bon rotllo va marcar la preparació d’aquesta trobada juvenil. I així des de finals d’octubre de 2003 fins al 13 de març de 2004.

da d’adolescents Vam agafar la RENFE sense ni una mica de pànic, malgrat que feia dos dies de l’atemptat terrorista als trens de Madrid, la masacre de l’11M. L’únic que es va espantar va ser el revisor, com deia al principi, quan va veure un centenar llarg d’adolescents i joves de 14 a 26 anys, entre la quinzena de monitors i la norantena d’adolescents, que vam ocupar els vagons carregats de motxilles i energia per parar un tren.

Vam baixar a Canet de Mar. Alguns veïns es van pensar que hi veníem a fer un segon Canet Rock, gairebé 30 anys després. Però no. Motxilles a l’esquena i quatre quilòmetres de caminada, tot pujada, amunt, a pinyó fix, per un camí de serpentina.

Un cop a la casa de Sant Iscle, vam rebre un premi merescudíssim: els jocs de coneixença. Entre els monitors no hi havia grups, però entre els joves... Ens trobàvem amb la dificultat de trencar colles dels diferents esplais, de contaminar-nos.

La relació entre els monitors i els nens de diferents centres era més fàcil que entre els adolescents. Entre ells, el contacte es limitava a controls oculars entre nens i nenes. Es vigilaven, però la relació s’estancava sovint a aquest registre, sense pas-

sar a l’acció d’aprofundir. Per això, vam continuar intimant amb una gimcana, dissabte a la tarda. Cada colla va preparar dues proves. Havíem de fer des de cadenes de roba fins a construccions humanes del tot inimaginables.

De nit, el joc anava de contrabandistes. Cadascú tenia un rol i unes normes de funcionament, i el més bo de tot és que al final del joc ningú es va preocupar de qui l’havia guanyat. Tot plegat va acabar amb una gran festa de disfresses, amb un centre d’interès, les cerimònies. Però no hi van haver ni casaments ni comunions ni banquets. Només processons i comiats de solter. La música va ser a la carta de cada esplai. Teníem 7 discos compactes que nosaltres mateixos havíem fet, amb música de tot tipus, triada per cada una de les colles de joves. Va sonar de tot.

I a les 9 del matí ja sonava la trompeta. I tots a córrer. Va ser un matí mogut. Vam jugar al ranxo, i a l’estrella, i a altres jocs on havies d’aguantar el riure per no desinflarte com un globus i perdre força per arrencar a córrer. Els monitors som els que ens ho vam passar millor, o això és el que pensem nosaltres...

Aquell diumenge vam arribar a casa amb la sensació que les colles participants estaven molt unides i amb el convenciment que molts dels joves que en aquesta trobada encara eren colla d’adolescents s’animaran a continuar dins dels seus centres amb altres responsabilitats com la de monitor. La cohesió entre els monitors dels set esplais pot ser la seva millor motivació per engrescar-se en el projecte des d’un altre punt de vista.

Que per què ens agraden tant les colles de joves? Primer de tot, perquè ens plantegen molts reptes.

Què hem de fer quan els veiem fumar? Quines normes comunes hem d’establir? Segon, perquè acostumem a ser els monitors que portem més anys a l’esplai, o els que som més grans. I, tercer, perquè pots parlar amb ells, perquè tenim ganes de joves, perquè és un altre rotllo, perquè pots tractar temes més profundament, perquè no fa tant que nosaltres teníem la seva edat, perquè en pots treure més suc, perquè pots ajudar-los en aquesta etapa tan emocionant de la vida, perquè és l’etapa final a l’esplai... Perquè “ens mola”.

Pepe Izquierdo Monitor del CE l’Eixam n

El revisor de Renfe es va espantar aquell 13 de març en veure’ns ocupar els vagons. Que es vagi preparant perquè, d’alguna manera o altra, pensem repetir l’experiència, encara que l’any que ve potser tota la colla de monitors que som portem colles de petits, mitjans o grans. El bon rotllo de Sant Iscle té corda per estona.

…alguns protagonistes Al començament, la trobada de joves em feia una mica de respecte. El Sector Barcelona va tenir molt bona organització. La comunicació entre els monitors va ser excel·lent. Ens portàvem molt bé entre nosaltres. Els joves també es van relacionar bastant, encara que podrien haver-ho fet més.

Repetiria l’experiència. L’única pega va ser que vam haver de caminar molt fins a la casa.

Conrad Mijana, CE l’Eixam

Ens ha molat molt tot el bon rotllo entre els monitors de diferents esplais, i entre els monitors i els nens. Un nen de l’esplai, el David, ens va dir que li havia agradat molt perquè havien mantingut el contacte amb la gent que havien conegut i que s’havien vist fora de l’esplai. Els nanos ho van trobar curt.

Un cap de setmana va ser poc. Ho repetiríem, ha sigut molt positiu i recomanem a tots els esplais que organitzin trobades per colles.

Alba Castejón i Guiu Castells, CE Xiroc

La trobada va ser brutal, pels nens i pels monitors. Va ser molt enriquidor veure com cada monitor treballava amb el seu grup. La convivència va ser boníssima. I els jocs que es van preparar van sortir molt bé. Recomano als esplais que facin trobades com aquesta, perquè els joves es relacionin amb altres joves, i, així, coneguin més gent jove.

Mark Roca, SCV el Clot

Entrevista a Marta Rosàs

La Marta Rosàs és secretària general de Joventut de la Generalitat de Catalunya des del gener d’aquest any. Quan entrem al seu despatx, al carrer Calàbria de Barcelona, el primer que veiem és la foto de la seva filla de mesos, rient, a la pantalla de l’ordinador. Seiem en una taula rodona, i la Marta comença a parlar del seu vessant escolta.

n Com vas entrar a l’Agrupament Escolta Abat Escarré (ara Quico Sabaté), de l’Hospitalet de Llobregat?

Sóc d’aquelles persones que provenen de l’escoltisme per la branca familiar.

Els meus dos pares eren escoltes i es van conèixer en el món de l’escoltisme.

Amb aquest currículum, quan vaig fer sis anys, em van portar directament a l’agrupament.

n Què recordes de la teva infància a l’agrupament?

Recordo perfectament el meu primer dia de cau. Jo crec que és una cosa que tothom recorda, com el primer dia d’esplai. Aquell dia passaven les diapositives d’uns campaments a Menorca i, amb sis o set anys, vaig pensar: “Quina ràbia! I jo no hi vaig anar!”. Quan vaig ser cap de Pioners, que són els més grans, vam estar a Menorca. Ho tinc molt present, com la primera excursió que vam fer, a Aiguafreda. Recordo haver-m’ho passat molt i molt bé, i tenir uns amics que són els d’ara. Imagina’t!

n Vas passar per totes les etapes dins del cau?

Als 15 o 16 anys vaig tenir una petita crisi. Suposo que és l’etapa en la qual no saps ben bé per on tires, entre l’agrupament i l’institut. Vaig estar sis mesos fora. Em van demanar que anés a donar suport com a intendenta als campaments d’estiu, i m’hi vaig reenganxar. Hi va haver una crisi generacional, va plegar molta gent i les persones de 16 i 17 anys van agafar el relleu. No sé com em vaig veure

embolicada en aquest projecte i amb 16 anys vaig fer de cap.

n Una cosa que ara no permetries des de la teva responsabilitat...

La veritat és que sí, però en aquell moment ho vaig veure molt natural.

i de pautes de treball per aconseguir el que tu et proposes des d’un punt de vista educatiu, la gràcia de tot plegat és que ho fas passant-ho bé. Què m’e n d u c d e l ’a g r u p a m e n t ?

Principalment, una pila d’amics i unes ganes boges de viure, perquè m’han ensenyat a estimar la vida.

La societat sap que la gent que passa per l’associacionisme educatiu, som gent que ens impliquem, que ens comprometem i que creiem que a través de l’educació podem transformar el món.

Vam prendre la responsabilitat d’una manera molt valenta. I recordo, amb 16 anyets, de marxar a la Catalunya Nord amb els Pioners, de 12 a 14 anys, i jo portant les regnes del campament. Ho veig amb perspectiva i penso... ostres!

Però també és una mica la tònica de la meva vida.

n Una pregunta clàssica: si has d’explicar a algú de fora què t’ha aportat l’esplai o el cau, què li diries?

Jo sóc una absoluta devota de l’associacionisme educatiu, amb el vessant esplai i escoltisme, especialment en aquells projectes que el jove o l’infant és el principal protagonista i, per tant, on aprèn fent.

En el meu cas, m’ho ha donat tot. El que et dóna, primer de tot, és un espai de convivència privilegiat. Malgrat que el més important són una sèrie de valors

n I de compromís.

I de compromís. La societat sap que la gent que passa per l’associacionisme educatiu, a l’esplai i a l’escoltisme, som gent que ens impliquem, que ens comprometem i que creiem que a través de l’educació podem transformar el món. Jo seria absolutament diferent si no hagués viscut aquest pas.

n Les responsabilitats que has assumit des de ben jove a l’agrupament han tingut alguna cosa a veure a l’hora d’assumir el càrrec que ara ocupes?

Sí, segurament el fet que hagis pogut liderar persones, equips, projectes, fa que et plantegis un càrrec com aquest amb un cert coratge i unes certes garanties.

Et sents més capacitada. També hi ha un vessant curricular, és clar.

n A partir d’aquesta metodologia es plantegen els reptes.

n Quines prioritats t’has marcat com a secretària general de Joventut?

Ens hem marcat dues grans prioritats des del punt de vista programàtic: una en el camp de l’emancipació juvenil i l’altra en el camp de la participació juvenil. Ens hem adonat que, durant 20 anys, les polítiques de joventut a casa nostra no han estat així. L’any 2000 es va aprovar el Pla Nacional de Joventut, amb un gran impuls del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya i de l’associacionisme. Jo crec que en aquest moment es va produir un moment d’inflexió importantíssim, perquè es va plantejar que la Secretaria de Joventut havia de treballar per les polítiques de joventut del país en tota la seva dimensió. El marc teòric és realment vàlid: des d’un punt de vista metodològic, les polítiques de joventut han de ser transversals i, per tant, interdepartamentals, al màxim nivell; en segon lloc, interinstitucionals, perquè es puguin desplegar a tot el territori; i, finalment, s’han de fer amb la participació dels mateixos joves, passant de fer polítiques per als joves a fer polítiques amb els joves.

Actualment, una de les prioritats de la Generalitat és activar al màxim aquest pla.

La Marta Rosàs ens va rebre en el seu flamant despatx a la Secretaria General de Joventut (un edifici entre els carrers Rocafort i Calàbria). En arribar, la primera cosa que ens va sorprendre va ser la calidesa de l’espai. Hom normalment s’imagina els despatxos dels alts càrrecs de l’Administració com llocs impersonals i freds. De fet, és aquesta la imatge que normalment tenim de les administracions públiques: impersonals i fredes. En canvi, hi havia alguns detalls en aquest despatx que el feien proper i càlid. Potser, en aquest sentit, hi va ajudar l’ample somriure amb què la Marta ens va rebre. Aquesta dona encomana vitalitat i optimisme. Durant els primers minuts de l’entrevista ens parla orgullosa de la seva trajectòria dins l’escoltisme laic a Catalunya: primer com a “nena” d’un cau a l’Hospitalet, després com a cap, com a responsable de l’agrupament, o com a presidenta d’Escoltes Catalans. De les seves paraules s ’e x t r e u u n a p r o f u n d a a d m i r a c i ó p e r l’associacionisme educatiu i del seu potencial de transformació social. De fet, els seus pares van ser caps escoltes, ella ho ha estat i probablement, quan tingui l’edat, la seva filla també en formarà part. La Marta reconeix que al cau ha après moltes coses, hi ha fet amics i hi ha viscut experiències inoblidables.

Amb un to entre orgullosa i nostàlgica ens diu que li agrada “seguir la pista” dels infants que va “tenir” al cau escolta i que manté l’amistat amb un bon grapat d’ells. La Marta sap, com tots nosaltres, que la intensitat de les relacions humanes que es donen dins els esplais o els agrupaments escoltes deixen una petjada inesborrable.

El juliol del 2007 s’ha de fer una revisió del Pla Nacional de Joventut, però en tot cas, des del Govern actual, veiem que les prioritats són dues. D’una banda, l’emancipació juvenil, amb un gran objectiu: facilitar als joves que puguin desenvolupar el seu propi projecte de vida. Emancipació no és igual a marxar de casa, sinó que equival a projecte de vida. Per tant, calen polítiques decidides i fermes que afavoreixin l’accés a l’habitatge, a la formació de qualitat dels joves, polítiques de treball, d’ocupació, de seguretat laboral, de lluita contra la precarietat laboral dels joves, també polítiques de salut, educatives i de prevenció. L’altra prioritat que ens plantegem és la participació juvenil amb un gran objectiu: l’enfortiment de la democràcia. Com ho volem fer, això?

Bàsicament amb tres idees. En primer lloc, amb una interlocució constant amb els joves i les plataformes que els representen. En segon lloc, donant el màxim suport al teixit associatiu juvenil i els moviments socials, entenent que en gran mesura ja estan fent aquesta feina de participació. I finalment, fomentant la participació a tot el territori.

Hi ha una oportunitat per expressar tot això al Festival Mundial de la Joventut de Barcelona 2004. Un festival que ha estat una mica polèmic en el conjunt de les associacions de joves de Catalunya.

Jo veig el Festival com una oportunitat.

Crec que la polèmica, francament, ve

donada per la ubicació del Festival (al recinte del Fòrum Universal de les Cultures 2004), i no pel festival en si. Hi estem donant el màxim suport i ho estem promovent als diferents països perquè realment sigui un festival mundial. La nostra voluntat és que sigui un èxit. Penso que és una oportunitat d’or reunir 10.000 joves de tot el món per participar, parlar de diferents qüestions, enriquir-nos mútuament i arribar a conclusions innovadores.

n Precisament, creus que la teva tasca com a secretària general de Joventut és innovadora o continuista?

En termes absoluts, ni una cosa ni l’altra. Des d’un punt de vista metodològic i de consens de les polítiques de joventut, sí que es podria considerar continuista, però no amb l’anterior Govern, sinó perquè hi ha el consens dels grups parlamentaris.

Alhora, però, la nova tasca va més enllà perquè pensem que no n’hi ha prou amb el que s’estava fent. S’havia començat a fer camí, però en tot cas ara hi hem d’abocar molta més energia. Més que impulsar una tasca trencadora, apostem per fer un pas qualitatiu. De la manera com ens e s t e m p l a nt e j a nt n o s a l t re s l’emancipació juvenil, per exemple, no se l’havia plantejada en absolut l’anterior Govern.

n Hi ha coordinació amb tots els departaments de la Generalitat per facilitar l’emancipació dels joves?

Sí. La Secretaria de Joventut lidera les polítiques de joventut del país des d’una òptica transversal. S’ha produït un punt d’inflexió en el sentit que estem activant un munt d’accions que ens dóna la sensació que estaven en estat letàrgic.

n Com a dona i com a política, com conjugues tota aquesta feina i la teva vida privada, i especialment tenint una nena de mesos?

Jo ho conjugo molt feliçment. Sóc una persona bastant incombustible.

n Per tu, el dia té 36 hores, i no 24.

Cert. El dia que em van proposar ser secretària general de Joventut, estava embarassada. Em va fer molta il·lusió i finalment vaig acceptar. El que més em va preocupar era el fet de ser mare. Sóc una persona feminista i crec clarament en les oportunitats de les dones. Si volem càrrecs de responsabilitats, hem de...

n ...hem de “pagar-ne un preu”?

No, no és una qüestió d’haver de pagar un preu. Els càrrecs de

responsabilitat en el món públic, empresarial i associatiu, requereixen en aquests moments unes hores que n o s ó n l e s h o r e s l a b o ra l s exclusivament. El primer que hem de fer és un replantejament. No pot ser que fem aquestes jornades de 36 hores, perquè això és un fre per a les persones (no només per a les dones, també per als homes que volen estar amb la seva família) a l’hora d’assumir aquesta responsabilitat.

En conjunt, això s’hauria de replantejar i organitzar horaris més humans. Jo sabia que hauria de renunciar a moltes hores d’estar amb la meva filla quan vaig acceptar el càrrec. És curiós que aquestes preguntes només es facin a les dones.

n Amb aquesta necessitat de conciliar horaris laborals i vida privada s’obre un debat per donar més serveis educatius i buscar nous temps educatius fora de l’escola. Com potencieu aquests nous espais d’educació en el lleure des de la Secretaria General de Joventut?

Hem de treballar l’educació en valors amb tots els agents educatius. Hi ha un pes de les famílies, hi ha un pes de l’escola i hi ha un pes de tot un espai educatiu no formal que cal reforçar per poder complementar aquesta educació. Estem treballant com a

Els educadors no són conscients de la potencialitat que tenen, del poder i de la feina transformadora que fan, i això és bàsic que s’ho creguin ells, perquè després ho puguin mostrar a la societat.

govern des de la Secretaria de la Família per conciliar la vida laboral i familiar. Des de Joventut i Ensenyament volem convertir els centres docents en centres educatius.

Aquest setembre tindrem el projecte enllestit i podrem fer les primeres proves pilot. Volem que el centre de l’educació sigui l’infant o el jove. I des de Joventut també reforcem l’associacionisme educatiu: escoltisme i esplais, perquè creiem que realment poden ser aquesta tercera pota.

Evidentment, l’espai fora de l’escola també es pot cobrir des dels serveis de lleure, des d’activitats extraescolars o des de projectes de participació. Dins d’aquest ventall, ens interessa donar suport a l’associacionisme de participació, el democràtic i el d’educació en valors altruista. Perquè el compromís que el jove realitza en aquest tipus de projecte és importantíssim en dos vessants: el del propi projecte educatiu i el vessant participatiu. Els serveis de lleure, en canvi, tot i que també són necessaris i importants, només cobreixen la part educativa i no el vessant de participació i de compromís dels joves.

n De fet, esteu preparant una iniciativa legislativa per regular el camp del lleure i l’educació no formal.

Hi ha dues iniciatives. Una que regularà els serveis de lleure i les

activitats extraescolars, i l’altra, de cara a l’associacionisme educatiu. En aquests moments, la primera està en una fase de treball i estudi, i en la segona, s’obre la fase d’interlocució amb les associacions.

n Com es concretarà, a la pràctica, per als monitors, aquesta iniciativa de llei?

D’una banda, per la formació. Partim de la base que un monitor és una mena d’heroi o heroïna. A més de treballar i estudiar, li estem demanant un rigor, una formació i una titulació que ell mateix s’ha de pagar. En aquest sentit, vetllarem perquè els joves no hagin d’assumirne les despeses. També es definiran aspectes vinculats amb les subvencions, per tal que aquestes no siguin finalistes, sinó estructurals, de suport. A més a més, s’han de preveure un conjunt de mesures en les activitats, perquè es fan al medi natural i en requereixen. I també es garantirà el dret a unes infrastructures, a un espai digne. La llei també té un vessant important de reconeixement social, per tal que la mateixa societat també visqui la importància d’aquestes activitats.

n Des de la teva perspectiva, quins diries tu que són els grans reptes de futur que ha d’afrontar l’associacionisme educatiu?

D ’e nt ra d a c a l re co n è i xe r l a potencialitat que té. Els educadors no són conscients de la potencialitat que tenen, del poder i de la feina transformadora que fan, i això és bàsic que s’ho creguin ells, perquè després ho puguin mostrar a la societat. Quan ens ho acabem de creure, la societat ho reconeixerà. I l’altre gran repte és més de façana: l’associacionisme educatiu ha fet un esforç d’estar al dia en temes d’interculturalitat, de participació, de discurs, fins i tot en política, no en partidisme. Està tibant la corda per fer polítiques. Però, en canvi, la imatge que se’n té no és aquesta, és una visió molt ancorada en els tòpics que es repeteixen constantment, i aquesta no és la realitat. Les associacions educatives han de fer un pas important endavant en aquest sentit.

Nom i cognoms Monitor n