Issuu

espai de revista d'esqucl'rcs pel' a la formació, la refl ex ió i l'agitació políticA Pri mer tri mestre 2001 ~ oo

I)('ssrtn

El monogràfic: lnLegració i laïcita L'enLr'cvista : Toni Strubell

Número 21. Primer trimestre 2001

DIrector: Jordi Serrana Subdirector: Jordi Miralles Consell de redacció David Sempere. Xavier Bretones. Josep Sellares, Gemma Martin, Santi Castellà. Ferran Escoda , Montse López . Antoni Castells Vicenç Molina, Espai de Llibertat. Avinyó, 44 primer. 08002 Barcelona e-mail ffg@laic.org Tel. 93 41 2 59 28 Fax 933170661

Edita : Fundació Ferrer i Guàrdia Impremta: Primera Impressió, S.L SabadeU Disseny: Ferran Cartes J Montse Plass Maquetació: Fundació Ferrer i Guàrdia. Assessorament fingüls tic: Montse López . Revista trimeS1rat Preu : 500 pts. Subscripcions : 2000 pls.Jany. Oipòsi11ega1: B. 33.262-1996 ISSN: 1136-1581 Espai de Llibertat és membre de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català .

La Hnia editorial d'aquesta revista és el lIiurepensament. per tant, les opinions del consell de redacció, les trobareu a l'Editorial. la resta d'opinions seran únicament responsabilitat de qui les firmi.

Sumari Editorial

Forges

la reflexió la panxa no pol créixer indelinidamenl Glòria Díaz

la consigna Compartir pis Xavier Bretones El monogràfic: El xador i l'àgora Vicenç Molina L'Eslal de beneslar davant dels estrangers Josep Sella rés La república multicultural Santi Castellà L'activitat: Què pintem Espai de Llibertat

19 21

l'entrevista Toni Strubell Jordi Serrana

la col .laboració La identitat consensual David Sempere

l 'apunt Cebrià de Montoliu Eduard Masjuan

la creació Somn i 25. El codicil dels baladres Cèsar Díaz Gran La sucursal Xavi Torrent Sin Papeles Jesús Belloso La foto Ernest Bruguè les recomanacions Llibres

41 43 45 46

ed i l(H'iaL

Una mica més d'un gra massa, no?

I és que la pretensió hegemonista del pp desborda tota mesura . Molts de nosa ltres ja ho sabíem, malgrat que aquesta afirmació pugui semblar pròpia de mòmies arqueològiques que recorden ve ll es batalletes ... però, com a mínim a Catalunya . no podem pas dir que ens sentim estafats. En molts indrets encara record en qui eren els qui , la nit del 23 al 24 de febrer de 198 1, preparaven les escopetes de caça, per caçar-nos a nosaltres , és clar, si és que les coses els so rtie n tal com ells s'esperaven . Al eshores van perdre , afortunadament .. Després han guanyat , perquè són en bona mesura els mateixos , i han guanyat formalment, tot i pervertir molt sovint la vida política parl amentària, utilitzant la gran concentració de poder mediàtic de la dreta espanyola , fent ús de les màfies més extorsionadores del poder financer i posant en perill els serveis d'informació de l'Estat, per tal de poder seguir rendibilitzant electoralment la tràgica problemàtica del terrorisme, com no pa ren de fer cada dia. Han guanyat i aspiren a conti nuar fent-ho a cavall de l drama de moltes persones. algunes d'ell es militants de base del mateix partit del govern , i a canvi d'un procés de restricció de llibertats i de drets descoEs pot afirmar, amb negut des de la transició . contundència, que avui Es pot afirm ar, amb consom menys lliures que tundència, que avui som abans que aquesta gent menys lliures que abans que aq uesta gent arribess in arribessin al poder al poder i que el conjunt de i que el conjunt de la la societat viu en una situasocietat viu en ció de més desigualtat, d'augment de les diferènuna situació de més cies socia ls, de més clara desigualtat, d'augment injustícia. de les diferències El tancament dels grups de socials, de més clara poder fin ancero-med iàtics , injustícia. lligats personalment i direc-

tament als aparells del poder polític , fa que hi hagi menys oferta d'accés a una informació plural per als ciutadans, acompanyada convenientment d'una clara regressió centralista, fonamentada en la manipulació del passat històric --{;osa, per cert, compartida per altres dretes perifèriques, com la que patim al govern de la Generalitat- i d'una oberta degradació de les condicions redistributives de caràcter fiscal o educatiu . En aquest aspecte , la desestructuració de l'ensenyament públic és prou evident, com ho és l'increment de l'afavoriment dels cercles més retrògrads del sistema escolar privat religiós , incloent-hi els qui obertament incompleixen els criteris constitucionals. Clar que això ja havien començat a fer-ho els socialistes ... però la tercera decisió del primer govern Aznar, el del 1996, d'abans de la majoria absoluta, va ser incloure , dins el concert econòmic amb l'Estat, un nou grup de vuit col·legis de l'Opus Dei , un d'ells, curiosament, de Valladolid , on han estudiat els seus fills ... Les altres dues primeres decisions van ser reduir les ajudes a la cooperació exterior -que ja eren minses- convertint-les en una mena de crèdits a l'exportació per afavorir molt mès les empreses que no pas els sectors més afectats de les poblacions civils en situació de precarietat, i suspendre la cooperació amb Cuba, exceptuant l'estrictament humanitària o mèdica. No cal dir que aquestes polítiques s'han anat accentuant en la darrera legislatura i per això hem viscut la caiguda en picat de la inversió en investigació científica , precisament ara, quan tothom considera que aquesta és una de les claus de l'economia del coneixement del futur immediat, la regressió fiscal i l'enfortiment de les xarxes de poder econòmic clientelar mitjançant l'embranzida de l'amiguis me al front dels oligopolis privatitzats. Respecte a això darrer, però, sort en tenim, com en tots els altres aspectes de la vida, d'altra banda , de no viure a Madrid, on no ens n'escaparíem ni per la via de l'ascensió al cel , el descens a l'infern o la transmigració de l'ànima ... Potser només si aconseguíem accedir al nirvana. A començaments de l'any 2000, Joaquín Estefanía esmentava un exemple no precisament intranscendent: "Un ciutadà s'aixeca al mati, encén ell/um i normalment li està pagant alguna cosa a Endesa, que avui és de Martin Vil/a; agafa el cotxe, hi posa benzina i li està pagant alguna cosa a Cortina, a qui Aznar va situar al front de Repsol i que avui és privada; arriba a l'oficina, es fuma un cigarret i es troba amb Alierta, que és un altre dels qui va posar Aznar al capdavant de

21 3

Tabacalera i que avui és privada; despenja el telèfon i li paga stock options a Villalonga; i va al banc i ha d'escollir entre Francisco Gonzàlez i Blesa: o pot dir que se'n va de vacances i té la Trasmediterrània, Ibèria o fins i tot les autopistes: i si al ciutadà se li acudeix morir-se, jo li diria que vagi amb compte, perquè la funerària a Madrid també és a mans d'amics d'Aznar, que la van comprar per una pesseta," 1

Això és el que passa quan 11 de les empreses que cotitzen a l' index Ibex-35 han passat per un procés de privatització: Aceralia , Altadis, Amadeus , Argentari a, Endesa , Gas Natural , Indra , Repsol, Telefònica , TP I i Terra. La capitalització d'aquestes 11 empreses privatitzades era , l'any 2000 , de 29 bil ions de pessetes, la qual cosa vol dir el 57% del valor de mercat global de les empreses de l'lbex , Excepte en el cas d'lndra, en la resta el govern ha escollit el president de l'empresa privatitzada, cosa que vol di r que el pp ha nomenat els màx ims gestors de les empreses que representen la meitat del mercat borsari espanyol. Liberalqu è" ,? Concentració imparable del poder econòmic, en Els ambients laics i mans dels amics directes progressistes hauríem del partit que gestiona el de fer l'esforç de servir poder politic i que no es de punt de trobada caracteritza, precisament, pel seu tarannà civil o entre totes les forces convivencial, sinó més d'esquerra, entre totes aviat per la seva genètica les persones de voluntat totalitària, com els fi scals democràtica , per fei xistes Jesús Cardenal contribuir a evitar que (Fiscal General) i Eduardo Fungairiño el desastre es perpetuï. (Fi scal de l'Audiència Naciona~ - no prou criticats per l'oposició, ens sembla, en rela ció amb la incommensu rabilitat de les seves desmesures- s'encarreguen de demostrar cada cop que obren la boca. Gairebé sempre que ho han fet ha estat per justificar els crims i les ignomínies de les dictadures - no només la del Xile de Pinochet-, o per oposarse a l'extensió de la llibertat civi l. Per raons d'higiene mental , d'oxigenació espiritual i de legitimació ètica i democràtica dels aparells polítics de l'E stat, els ambients laics i progressistes hauríem de fer l'esforç de servir de punt de trobada ent re totes les forces d'esquerra , entre to(conti nua a la pàgina 6)

1. Estefanía , Joaqu ín. La concentración del poder económico. A: El

Pais, 23 de gener de 2000,

el punt de vista de ForgeS

tes les persones de voluntat democràtica, per contribuir a evitar que el desastre es perpetuï. Hi ha una crítica bastant encertada consistent a presentar el sistema democràtic com un simple mecanisme de substitució dels equips de les elits que gestionen el poder, sense massa canvis en profunditat, sense qüestionament del mateix sistema . Des d'un punt de vista hipercrític, o una mica frívol , això pot ser veritat. Però és també veritat que les mateixes conseqüències del que representa patir un govern gestionat pels actuals equips , en pèrdua de graus concretíssim s de llibertat, de justícia i de solidaritat, haurien de servir per fer-nos adonar que , malgrat tot, no tots són iguals . 0, almenys, que podem i hem de desfer-nos dels pitjors . La cooperació solidària de l'esquerra , doncs , contra la concentració oligopolística de l'hegemonisme conservador. És, a més d'estricta higiene democràtica , un deure de fraternitat que tots ens devem a tots \

la reflexiÓ

La panxa no pot créixer indefinidament Glòria Díaz. Biòloga i peri odista ció del 2050 creix fins als 8.900 L'Organització de les milions d'habitants, serà imposNacions Unides per a sible que ho faci seguint el ritme l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) calcula que el 60% de les de vida d'Occident. Alguna cosa pesqueries oceàniques s'està haurà de canviar perquè el sistema de producció i distribució explotant per sobre de la seva d'aliments pugui abastar a tancapacitat i que un 70% de les tes persones i que totes gaudeiespècies que es capturen estan xin d'un nivell de vida acceptaal lími t de la seva explotació o ja l'han superat. Per altra banda, ble . dades concloents indiquen que Terres o carn? la producció de cereals per càpita s'ha reduït un 10% des de Es calcula que actualment al món hi 1984 i continua a la baixa , alhora que les reserves necessàries, per si vénen males ha 0'11 hectàrees de conreu per càpita , tres vegades menys que el 1972 . Els teranyades , han estat per sota dels mínims renys de conreu de cereals es van persuficients en els darrers anys. Els recurdent a causa de l'abús de fertilitzants , el sos de la Terra , no només són limitats, sicu ltiu intensiu i la maquinària pesada que nó que el creixement demogràfic ho fa a han contribuït de manera important a un ritme que els sistemes naturals no poaugmentar l'eficiència productiva dels den assumir. conreus però també a l'acidificació i eroHom podria , doncs , augurar un segle sió dels sòls, la contaminació de les aiXX I de fam generalitzada, però la paragües o l'esgotament dels aqüífers . Això doxa és que mentre 1.200 mi lions de perté unes repercussions d'importància cabsones passen fam al món, una xifra equidal ja que els cereals ens proporcionen la valent té problemes de sobrepès . meitat de les calories i proteïnes que conAmbdós grups pateixen de mala alimensumim de forma directa. De la resta, gaitació, un per deficiència i l'altre per exrebé un 40% esdevé cés. La realitat és Els recursos de la Terra, pinso i el consumim que el 20% de la pode forma indirecta a blació mundial no només són limitats, sinó - l'anomenada occidel bestiar, una través que el creixement demogràfic dental- consumim el font d'aliment que caho fa a un ritme que 80% dels recursos i da dia desitgem més. els sistemes naturals si, tal com preveuen Mentre que el 1950 no pOden assumir_ consumíem 44 miels experts, la pobla-

21 7

lions de tones de ca rn l'any, actualment uns diners que es pod ri en destinar a d'altres qüestions socials si es posés una miaquesta xifra s'eleva a 217 milions de toca de senya l'hora de menjar. nes. Curiosament, el país que més ha augmentat el seu consum de carn és la El pes que afebleix el planeta ... Xina, arran de les reformes econòmiques de 1978 que van disparar l'economia del Els estats subvencionen el combustipaís. Es a dir, com més ric és un pais , ble que es gasta en l'agricultu ra i la pesmés carn consumeix. Però aquesta comunió gastronòmica amb el món occiden- ca perquè és la base de la cadena alital ha tin gut per a la Xina un preu san itamentària . Però no sabem quina part dels ri, el percentatge de persones amb nostres diners acaba convertida en donuts, pizzes o hamburgueses , que potser sobrepès ha passat del 9% de 1989 al 15% de 1992 i continua creixent. mai no consumim perquè seguim una Es hora que ens plantegem el sistema dieta sana. Kelly Brownell , professora de d'abastament d'aliments i els nostres hàNutrició de la Universitat de Yale , opina bits al'lmentaris . que caldria gravar Segons els aliments segons Mai en la història no havíem l'Organització el seu valor nutritiu. tingut tanta quantitat i varietat D'aquesta manera Mundial de la Salut d'aliments com ara els aliments més po(OMS), a tots els païbres en nutrients i sos del món la meitat de la població pateix algun tipus de defimés rics en greixos i sucres, tindrien un ciència en la nutrició. L'excés de pes és impost afegit al seu preu de venda menpreocupant en un país co m els Estats tre que les fruites i verdu res no es gravarien amb cap impost. Es clar que la poUnits, on pateixen sobrepès el 55% de la població adulta i un de cada cinc infants. blació pot decidi r quan està ben Mai en la història no havíem tingut tanta informada, però que amb això no n'hi ha quantitat i varietat d'aliments prou. Sembla provat que tenim una discom ara. Davant aquesta posició psicològica per als sucres i els greixos . Mc Donald's, Coca-cola o abundància , un dels temes que més ocupa les organitDonuts ho saben i d'això se n'aprofizacions internacionals soten per fer negoci. L'ètica emprebre alimentació com la sarial és una fal·làcia per a FAO o l'OMS és la maaquestes companyies. Però Ia nutrició. Mengem qui permet que elles es molt però malament. vagin enriquint a costa Consumim moltes del que sigui són els goproteïnes i greixos vern s de les nacions . animals en detriment En l'era de la globalització , ara és el mode les proteïnes d'origen vegetal , la fibra ment de replantejari les vi tamines. A nos una qüestió tan més , en general, ingefonamental com la rim un nombre de caloproducció i distriri es excessiu pel tipu s bució dels aliments . Ouan de vida que portem . Als EUA el tractament de mengem més del l'obesitat li costa a la que en realitat el sanitat del pais 118.000 nostre cos necessita, no només milions de dòlars anuals,

ens engreixem amb els problemes de salut i psicològics que pot comportar sinó que , a més , estem exigint un model de desenvolupament que amenaça directament el planeta. Però aquest excés de menjar, siguin vegetals , carn o peix es fa perquè l'energia de conrear, pescar o engreixar està subvencionada. Una energia que al seu torn contribueix al

perillós efecte hivernacle. Les vaques potser es poden tornar boges, però la humanitat sembla que fa molt mès temps que ho està i no sembla que això alarmi gaire gent. El problema és que ara per ara pesa massa allò d'''a la taula i al llit al primer crit"; el darrer crit just abans d'ofegar-nos, però de massa farts ... \

21 9

O C\J ::::J -l '

...",'" @: I

l''

CI)

--c CI)

ro CI) ro

()

El cicle de la matèria

Els béns comuns El valor de la biodiversitat

La informació i la comunicació La petjada ecològica ENTORN, sccl - Avinyó 44 - Barcelona - 93 302 61 62 aJe: entorn entorn.org http://www.entorn.org

la consignA

Compartir pis

Xavier Bretones. Secretari General d'Esplais Catalans tats bàsiques de mantenir-se . Com marxar de casa? Passar a ser autosuficient, o Aquesta és la pregunta que ens fem un dia o un altre. Si tenim viure amb un mateix que és aproximadament el mateix , és amics alemanys, francesos o una gran aventura. Cada dia hi anglesos podrem comparar, i veure que les oportunitats i faciha un munt d'exàmens: fer-te el litats que ells tenen són infinitallit, rentar-te la roba , planxar-la , ment superiors a les nostres. anar a comprar, fer-te el menjar, si no vols caure en la temptació Això, però no és excusa. de cedir als oferiments de salvaMarxar de casa per anar a ció nacional de la teva mare per compartir pis és una manera fàajudar-te en tot allò que tu no cil de fer un primer pas , dels importants en la vida. És una for- . ets capaç de fer. Per altra banda , hi ha un punt excitant ma d'avançar en la pròpia i real en el fet de pagar els rebuts del lloguer, autonomia i emancipació. Evidentment , no plantejo el compartir pis com una forde l'aigua, de la llum , del telèfon , etc. Amb l'al·licient que si no pagues et fan ma estable de vida sinó com una etapa que form a part d'un procés. Un procés fora del pis o et tallen el subministrament. Quina aventura viure sense aigua o senparal ·lel a la incorporació al món laboral , al coneixement d'un mase gas! teix i dels altres. Marxar de casa amb el Marxar de casa per anar que tens , vol dir que no Potser el compartir pis a compartir pis és una tens res. Per tant que és més senzill del que has de començar a bussembla. Fins i tot, potser manera fàcil de fer és un pas previ abans de car-te la vida per trobar un primer pas, dels viure sol, o de compartirelements tan bàsics importants en la vida com un llit, una nevera, lo amb la parella estimauna rentadora , un armada , que contribuirà a la nostra formació. És com fer un pas endari, ... Coses que fins al moment les donàvant per assolir l'emancipació desitjada, vem per òbvies. I si ens parem a pensar en els milions d'estris que necessitem, la per a la qual no hem estat educats . Evidentment, haver anat de colònies i de llista es pot fer interminable: fil i agulla campaments hi ajuda molt. per cosir-te el botó que està a punt de Compartir pis significa primer de tot caure de la teva camisa preferida , llevataps per obrir l'ampolla de vi, que sempre deixar d'estar sota la tutela dels pares per assumir un mateix les responsabilite'n fa falta un en un moment ben com-

21 11

promès, com aquell dia en què et propocosetes, però en guanyaràs d'altres que ses regalar-t e un dinar fet per tu o quan fins ara no tenies . Podràs estar-te a casa tranquil·lament, sense necessitat d'estar convides algú interessant a sopar per primera vegada a casa teva . Però, hi ha tot el dia fora i de veure els amics oblid'altres elements que ens tenen tan ben gatòriament en un bar que sempre tanca massa aviat; podràs compartir les estoacostumats: una tauleta per posar els peus mentre veus la tenes amb la teva parella levisió (si en tens) quan sense passar fred en Passar a ser estàs ben assegut al qualsevol plaça o sense autosuficient, o viure sofà, que mai serà prou haver d'anar al ci ne per còmode , o una torradora fer manetes, ni donar amb un mateix és una per poder recuperar el massa explicacions ... gran aventura pa que se'ns ha qu edat Per altra banda, co mparsec. No hi ha cap altra tir pis amb altres persomanera d'adonar-se del valor que tenen nes que es troben en les mateixes condiles petites coses en la nostra vida. cions que nosaltres ens perm etrà I la convivència? Quin gran aprenenmanten ir converses súper interessants tatge del que és la llibertat. Saber ren unsobre el misteri de la vida, comparar les ciar a determinades coses en bé de la il·lusions, els dubtes i les pors que tots comunitat, saber pactar les normes que tenim sobre el futu r. Tindrem l'oportunit at han de fer que la convivè ncia sigu i com a de conèixer les experiències dels altres , comparar-les amb les nostres , i aconseminim pacifica. Aprendre a coneixe'ns millor a nosaltres mateixos i les nostre s llar els amics ; cosa que ens ajudarà a temanies és la millor manera d'exercir el nir una idea més clara del que volem , o valor de la convivència . com a mínim del que no volem. Des del punt de vista econòmic és Amb aquest article voldria convidar més senzill del que ens podem imaginar. tothom, que ja ha fet els 18, que marxi de Segurament pots disposa r de 25.000 casa . I abans d'anar a viure sol o en papessetes al mes . Si és així ja et pots rella, crec que és important haver estat llença r a l'aventura. Si aquesta desun temps compartint pi s amb altres pesa et resulta enorme voldrà dir persones. Només cal saber que hauràs de renunciar a algunes triar-les. Bona sort ••

el monogràfiC

El xador i l'àgora

Vicenç Molina . Professor d'Ètica Empresarial La democràcia es troba amb greus limitacions i el seu funcionament es perverteix si cadascú pretén exercir, respecte a l'espai comú , un dret exclusiu o un privilegi excloent que s'afirma en fun ció de la pertinença a una delerminada tribu, a un determinal nucli de sociabilitat que hagi de ser distingible externament. Els subjectes de drets, els subjectes del Dret, som els individus, les persones concretes, lan insignificants, tan petitones , tan fugisse res . Tan grans , tan importants pel que som com a éssers i pel que tenim en comú com a tals éssers , siguem d'on siguem , vinguem d'on vinguem . parlem com parlem . És com a individus, dotats de drets, que ens relacionem amb la resta d'individus, amb la societat, i amb els seus espais d'articulació jurídica, amb la comunitat política. La laïcitat, la tolerància activa que vetlla per garantir el respecte a la pluralitat, la no ingerència de sistemes de creences imposats per damunt de les consciències individuals , és condició d'una part d'aquests drets. L'altra condició la proporciona l'accés a les llibertats positives, és a dir, a les possibilitats reals de fer coses amb la llibertat, de convertir els béns en satisfaccions i de construir la pròpia vida. I, per això, cal tenir accés a unes condicions dignes d'existència. A la igualtat d'oportunitats de veritat en l'accés a la in-

formació , a l'educació , a la sanitat, a l'habitatge, a les prestacions socials, al gaudi de l'espai públic, en tant que individus dotats de drets. I, un cop garantits aquests drets, precisament per poder mantenir en peu l'edifici democràtic, ens n'hem de corresponsabilitzar, hem de prendre consciència dels nostres deures. Som subjectes de drets, capaços d'actuar com a ciutadans actius . Tenim , doncs , el deure de respectar els altres que , com nosaltres mateixos , tenen aquest mateix deure. La llibertat ens condueix a la responsabilitat en tot allò que pugui interferir en la vida social , de la qual depèn la convivència. El fet de pertànyer a un grup comunitari determinat pel tipus de característica que sigui no confereix, ni restringeix, altres drets o deures. Sobretot, si aquesta pertinença respon a sistemes de creences, que , molt sovint, s'han rebut per la via de la tradició familiar o grupal i no són pas un exponent de la lliure convicció de l'individu , després d'un procés de reflexió èticament autònom . L'espai públic organitzat, la societat democràtica, així doncs, ha de proporcionar a tothom sous dignes, drets sindicals, habitatge, educació, sanitat, justícia. I especialment a les persones procedents de la immigració els ha de permetre un accés preferent a les eines jurídiques, lin-

21 13

d'ús a l'Església catòlica -o a qualsevolgü ístíques i culturals que els possibilitin és no respectar el marc de ciutadania, la exerci r els seus drets. (És a dir, s'ha de igualtat de drets. fer. com gai rebé sempre, tot el contrari del que fa el pp amb l'actual reforma de La cri si del xador a França va comporla Llei d'Estrangeri a) . tar alguna incomprensió, evidentment Però no s' han de construir mesquites ben intencionada, quan va transcend ir amb di ner públic, Ni si nagogues. Ni esque el director del Lycée (Institut) francès glésies de cap confessió cri stiana, incloon s'havia pretès impedir l'entrada a les ent-hi , evidentment, la catòlica, ni de cap classes a dues noies que portaven altra opció. Com tampoc no se n'ha de fi aquesta mena de roba era soci d'Amnisnançar l'ensenyatia Intern acional i activista, de semment. Aquests són Però no s'han de construir la lluita afers que afecten pre, en mesquites amb diner públic_ ún icament la consper les ll ibertats Ni sinagogues. Ni esgl ésies de ciència individual civils i el respecte cap confessió cristiana, als drets humans. de cada subjecte. 0, almenys, hauria És fàcil creure incloent-hi, evidentment, de ser així. Sembla que això és la catòlica, ni de cap altra opció_ que algunes admisímptoma d'algun Com tampoc no se n'ha de ni stracions públitipus de contrafinançar l'ensenyament ques no ho acaben di cció, pe rqu è si d'entendre i confoes defensa la lIi nen greument la defensa dels drets de la bertat i els drets humans sembla que s'ha població immigrant, de cadascuna de les d'estar d'acord amb el fet que tothom pupersones que la formen, amb el suport gui anar vestit com vulgui . Però, és clar, públic a una o altra tradició religiosa, es tracta de l'ús que els individus fe m de Com si no en tinguéss im ben bé prou! l'espai públic i, en concret, de l'espai públic destinat a l'educació pública sobre Tampoc no és democràticament leg ítim, d'altra banda, atorgar cap mena de suuna base d'igualtat per a tots els qu i la port a la religió catòlica , sempre ca ractecomparteixen ... Per tal de garantir aq uesritzada per una manera tan subtil d'enten- ta base d' igualtat és important que ningú dre la tolerància ... Recordem, pel cap no imposi les seves pròpies creences als baix, que, arran de les Olimpíades de altres , però també és important , encara 1992, l'Ajuntament de Barcelona va consque potser no sigui tan greu. que ningú truir un centre de refl exió interconfessiono utilitzi elements d'exclusió de nal (anomenat centre Abraham, en una caràcter simbòlic, comunitari o clara mostra de desconeixement que re ligiós, que neg uin la neutralitat de l'espai compartit evidenciava el predomini de la trad ició judeo-cri stiana-islàmica) per acollir els i puguin exhibir-se com a possibles serveis religiosos de parti vehicle d'identificació de veritats absolutes que han cipants d'orígens tan diversos. Després dels Jocs, aquell de ser acceptades a priori, ce ntre havia de seguir sent de forma acrítica, absoluta i interconfessional. .. però tancada . És a dir, qu e negu in la laïcitat de l'entorn i, l'Aj untament va acamolt especialment, de l'enbar cedi nt davant la tradicional intrantorn escolar, en què poden insigència catòl ica . I terferir en el procés neutral, no ho va ser. obert, crític i plural d'assumpció del coneixement Acabar cedint el dret

respecte als diferents sistemes de signes d'aquesta mena d'hàbits, o en la imposii senyals que configuren els atributs exció d'aquests codis de comportament, terns d'unes determinades confessions a l'escola , espai destinat primordialment i religioses, preferències culturals o tradipreferentment a garantir l'accés al procés cions filosòfiques. Sembla que , en formatiu en condicions d'estricta iguaitat aquests casos, per a tothom . l'exhibició de Ningú no discuPerò a l'escola, per refermar i signes d'identitat teix, d'altra bandefensar l'espai públic de la laïcitat, da, que a religiosos , siguin els que siguin, a l'àgora, a la de l'hegemonia completa més de negar el plaça pública , al de l'ésser individual caràcter de re scarre r, cadascú de cadascun dels alumnes i no pas pugui anar vesti t pecte a la lliure de les possibles adscripcions consciència de com vulgui. De la comunitàries de les seves famílies , mateixa manera tots els alumnes (incloses, sobreque cadascú pot ni xador, ni burka, ni sotana fer, si vol , gimtot, les nenes nàstica o escolafectades) que implica l'escola laica i republicana, podria tar música . O no fer-ho. Però a l'escola, per refermar i defensar l'espai públic de produir un cert risc de marginació o d'exla laïcitat, de l'hegemonia completa de clusió per a les mateixes persones que en fessin ús. Com és , també , un procés l'ésser individual de cadascun dels alumd'exclusió el fet que alguns pares neguin nes i no pas de les possibles adscripa les seves filles el dret a rebre formació cions comunitàries de les seves famílies , musical o gimnàstica . La comuni tat ni xador, ni burka, ni sotana . democràtica ha de defensar Siguem ciutadans actius aquest dret de la persona, que exercim els nostres per damunt dels codis i drets. Per tal de ser-ho, prohibicions de caràcter faacceptem els nostres deumiliar o comunitarista. res , practiquem la tolerànAmb el benentès que el cia activa com a vehicle de problema rau en l'ús la convivència civil \

21 15

DISFRUTA Terrassa és una gran ciutat. ~entim e nts ..

DIV3RSITAT

Una ciuta t gran on vivim moltes persones. Person es de diferents rAc es, edats, culw res, opinions,

PersonllS que pensem, ac tuem I sontlm de maneres diferents. Homes. dones. infants, gent gran, gent jove, persones amb

mes o menys recursos I amb Ideologl8s diverses . . fOie s juntes vivim i convivim en aquesta

...,

ciutat, una ciu tat que vol ser millor, mes solidària , i que vol con tinuar crelJl:ent apreciant la Ajuntament

diversitat que li dóna vida i color. Pe r ser una ciutat miliar, teni m encara to t un nou mil·lennl.

<~ de Terrassa

el monogràfiC

L'Estat de benestar davant dels estrangers Josep Sellarès. Director de l'Escola Lliure El Sol La llu ita dels darrers cent anys per a la constru cció d'un Estat de benestar que garanteixi l'exercici no només nominal dels drets humans , ha anat paral·lela a la renúncia d'una acció universali sta concreta i tangible, element essencial lligat a tots els moviments utòpics del seg le XIX . Potser ara a les portes del segle XXI cal reflexionar si els dos processos tenen alguna connexió, i sobre quina i com determinarà el nostre futur. Per a mi els únics drets humans són els polítics , ja que són els que configuren l'essència ciutadana , garantint la capacitat d'organització i el protagonisme en el present i en el futur. Els drets socia ls (sanitat, educació , cobertura social), ho són en la mesura en què són imprescindibles per a l'exercici dels drets polítics , els quals són exclusivament indívíduals, en la seva acció i essència; els drets socials, en canvi , depenen del grup malgrat formar part del contracte social. Mentre que el liberalisme , encara avui , intenta traslladar la cobertura dels drets socials a l'àmbit privat ; el socialisme utòpic i l'anarquisme van confiar en la iniciativa ciutadana i en l'autoorganització dels ciutadans per a la garantia d'aquests drets. És més tard amb el triomf del comunisme i dels moviments feixistes que els estats en recuperen la gestió per garantir-los , però també com una eina bàsi-

ca de control social. Derrotats o fracassats els moviments totalitaris que van dur a dues guerres mundials devastadores, els estats han reconduït les velles tesis de control social cap a la societat de benestar, que és un dels nous marcadors de construcció de les identitats nacionals , àmbit privilegiat de l'acci ó de l'Estat. S'ha passat de llu itar per una sanitat gratuïta, per garantir la capacitat d'acció política de tothom a gaudir de la sanitat gratuïta perquè sóc espanyol. És a dir que heretem uns drets lligats no a la condició de ciutadà (universal i solidari) , sinó a la condició de membre d'un Estat (nacional i excloent). Aquesta manipulació dels símbols fa que, arreu d'Eu ropa , l'arribada d'estrangers es vegi com la irrupció d'uns estranys amb qui haurem de compartir un capital comú , al qual ells no hi aporten res. I s'oblida que aquests drets formen part del contracte social, són un intercanvi solidari entre ciutadans lliures. Que els gestioni l'Estat, els ciutadans organitzats de cada municipi o regió, o les famílies, és una decisió política no un fet "natural", com tampoc no ho és ser espanyol o català . Una mostra del resultat de la manipulació de símbols en l'esquerra és l'actitud davant l'afirmació que els immigrants ens prenen llocs de treball. Naturalment, si

21 17

El Ejido i de l'aprovació de la llei d'eslranoferim a un aturat una feina mal pagada geria. per collir fruita de sol a sol no li interesS'ha de repensar l'Estat de benestar: sarà . Però si en millorem les condicions i el sou, sí que l'agafarà. No hi ha desin fer transparents els deures , materialitzats terès professional , hi ha un tema de sou i en el pagament dels im postos, a través condicions laboral s. d'una lluita política i No hem de confonno només parcial El manteniment del contracte contra els evasors ; dre els llocs de tresocial demanarà mesures ball que poden quetrencar amb la hipodar buits per la cresia de mantenir molt més valentes , radicals baixada de la natalila imposició sobre i conflictives que les tat, amb els que hi determinades activiimaginades fins ara queden pels sous tats que centenars baixos o les condide milers de persocions de treball intolerables . Fer-ho ens nes (dones de fer feine s. cangurs, prostidu a trobar normal que els espanyols no tutes . cambrers , paletes, etc.), ni paguen ho acceptin, i legislar si cal per protegirni pagaran mai ; i sobretot personalitzar la los en el seu desinterès. En canvi , quan vinculació dret-contribució als drets sosón estrangers els implicats, fins i tot ho cials , deslligant-los de l'Estat, via coopejustifiquem com un sistema d'integració ratives de consum. o organitzacions obrepositiu. El con tracte social funci ona per res, perquè l'arribada d'un fora es vegi als nacionals, no per als estrangers , ja com la d'un nou contribuent al pot comú que en la versió que avui gaudim no va i, doncs, una font de riquesa . lligat a la condició de ciutadà. El manten iment del contracte soc ial El resultat final és que sense cap demanarà mesures molt més valentes, pressió política , no hi ha modernització radica ls i conflictives que les imaginades dels sistemes productius i la competitivifins ara. Perquè per defensar-se del món tat basada en els costos sa larials expulsa que els cau a sobre, els im migrants cread'aquestes feines els protegits per l'Estat ran a partir dels trets culturals que trobin de benestar. La pressió dels patrons per més allunyats dels nostres , una identitat mantenir els immigrants en la il· legalitat i el més sòlida possi ble . No serà am b neel recel dels aturats de la zo na, que gres riallers amb qui haurem de negociar. veuen no només que baixen les retribusinó amb grups sòlidament estructurats i cions quan treballen , sinó que la patronal amb tan poques ganes d'arribar a un porta esq uirols de fora per rebentar el acord. com les que tenim nosalmercat, sense entendre que és la setres mateixos. va manca d'acció política la responsaNomés quan entenguem que al ble, en part, de la situació formen crear l'estranger com a diferent una bomba que només espera que del nacional per defensar el algú l'encengui. Del poder devastaque ara veiem com a privilegis, dor de la combinació en l'à mbit poi al renunciar a l'universalisme lític en tenim una prova de la ciutadania fem el joc a la parcial en la catàstrofe dreta i als seus privilegis econòde les darreres elecmics, podrem re accionar i cocions generals just mençar a construir una societat després dels fets de integradora i enriquidora •

•

el monogràfiC

Ciutadans a la república multicultural Sant; Castellà. Professor de la Universitat Rovira i Virgili Enfront de la submissió i dependència que comportava la condició de súbdits en els models polítics propis de l'edat mitjana , la república, com a forma política de la modernitat per excel·lència, fa de la ciutadania la clau del mecanisme de cohesió social i política del conjunt d'homes i dones que conviuen en un mateix territori. Així ser ciutadà de la república comporta , per damunt de tot, ésser titular d'uns drets i deures iguals per a tots, paradigmàticament recollits a la Declaració dels drets de t'home i del ciutadà de la França revolucionària de 1789. El ciutadà afirma així la seva condició d'home o dona lliure , i per tant radicalment diferenciat dels altres , mitjançant la igualtat jurídica de tots davant un poder que ha estat domesticat en forma de ll ei. És, i cal dir-ho, un requisit de justícia, però primordialment , un requisit per a la mateixa llibertat, que tots els ciutadans siguin tractats de forma comuna i indiferenciada pels poders públics, i establir una frontera entorn a la privacitat i a la recerca de la pròpia feli citat on és impossible la intromissió de l'autoritat. Així el ciutadà s'estableix igual per ser lliure, i és en la combinació alquímica entre llibertat i igualtat on la fraternitat , el tercer dels principis il ·lustrats i revolucionaris , retroba el seu sentit, per sobre de la idea de comunitat, per fer de la república el compro-

mís ètic dels ciutadan s en l'espai públic. Aquesta equació, tan espontània entre els liberals -la gent d'esquerres- consistent en identificar república i ciutadania amb l'espectre tridimensional dels valors de Ilibertat-igualtat-fraternitat, sovint no ha estat compresa al llarg de la història: diversos universos ètics articulats al voltant de paradigmes politics o religiosos han fet del col·lectivisme o del comunitarisme la fórmula màgica de les seves receptes . Així l'espai públic , encara no republicanitzat, és situat pels comunitaristes com una instància moral per sobre de les persones , encara no ciutadans , sovint cOm a inte rlocutor amb les divinitats teològiques o laiques del moment. D'aquesta manera, l'espai públic envaeix com a imperatiu moral no tan sols l'espai social de la ciutadania, sinó també l'espai íntim de la individualitat i la privacitat. Fa impossible la república , la ciutadania i amb ella els principis que li són propis de ll ibertat, igualtat i fraternitat. La nostra reflexió al voltant de la República ha estat feta principalment des del model teòric d'un espai social homogeneïtzat, sense tenir en com pte la diversitat d'identitats cu lturals que estan convidades a conviure cOm a ciutadans en l'espai de la república. Ens era més fàcil simplifi car una república d'identitats culturals homogènies , desetnificada, que re-

21 19

són elements potencials enriquidors de pensar una república plural sorgida del l'espai comú , i veure'ls no com a perills joc interaccionador de diverses identitats en una suposada lluita per l'hegemonia culturals . Però avui aquesta tasca repend'una identitat sobre l'altra, sinó com un sadora i reformuladora és impostergable i joc continuat i mutu d'interaccions que urgent. Una nova onada comunitaritzadora , amagada ara sofan avançar dinàmicament la meva ta anhels i reivindiTenim capacitat de respondre? identitat, i ajuden a cacions identitàries, És la nostra república vol arrasar la nostra mantenir les regles capaç d'ésser un espai del joc republicanes. república per imposar de nou el ranci d'identitats diverses sense fer La diferència d'idenautorit ari sme de titat ens apareix no malbé la llibertat, la igualtat, sempre. Cal estar com un perill sinó i la fratern itat? com una aportació alerta, sota el disals valors republi curs de la identitat cultural d'un grup pretenen atemptar concans . Conclourem que és impossible el respecte a la trilogia Ilibertat-igualtat-fratra els fonaments del republicanisme laic negant la llibertat dels ciutadans. te ri nat sense el respecte i la protecció de Tenim capacitat de respondre? És la les diferencies ètniques o culturals que, nostra república capaç d'ésse r un espai en tant que identitats co munes, s'afirmen d'identitats diverses sense fer malbé la llien l'espai privat i individual , es desenvobertat, la igualtat, i la fraternitat? És poslupen en l'espai social i reben la seva sible respectar el dret a la identitat dels protecció en l'espai públic. grups des del discurs obert de la ciu tadaPer tant els drets col·lectius ens apania? Cal recórrer a l'espai ideològic del reixen com l'articulació del dret individual comunitari sme per donar resposta sati sa la identitat. És per això que la identitat factòria a les aspi racions de respecte a la sempre ha d'ésser lliurament escollida o identitat del grup diferenciat que rebutja acceptada, i mai no pot ser imposada ni ésser absorbit i dissolt en la identitat maobligada; a més els drets fonamentals acjoritària? A totes aquestes qüestions ens tuen com a límit del dret del grup sobre els seus membres , perquè aquests abans pertoca donar una resposta afirm ativa : Sí , en la república multicultural. que membres d'un grup ètnic o cul tural El multiculturalisme, llu ny de ser l'adsón ci utadans de la república . Per finalitjectiu màgic que ens soluciona tots els zar el respecte a les diferències d'identiproblemes, és precisament l'acceptació tat i la protecció de les identitats minoritàdel con fl icte intrínsec entre identitats diferie s mitjançant mesures de discriminació rents per tal de gestionar-lo sense trencar positiva (o mesures afirmatives) ens amb el discurs de la ciutadania repuapareix com un element ineludible per fer efectiva la lliure recerca blicana. Suposa entendre que la diferència cultural, que les adscripcions de la felicitat, individualment o col· lectivament, de qualsevol a diferents identitats ètniques i culturals , ciutadà \

el monogràfiC

L'activitat: Què pintem?

Espai de Llibertat Quina és la primera imatge que teniu d'una persona d'un altre pais? Com traduirieu aquesta imatge en un dibuix? Aquesta activitat té com a objectiu treballar sobre els nostres este reotips i prejudicis per tal d'analitzar- los i comprendre com funcionen. Si heu jugat al PICtionary no tindreu cap problema per preparar l'activitat. Necessiteu el material següent: una llista de parau les , un paper gran i un retolador, uns quants ful ls de tamany A4, llapis o bolígrafs, cel·lo o xinxetes per enganxar els dibuixos. Durada : de 45 minuts a 2 hores. segons el tamany del grup

dran parlar. Només ho faran per confirm ar la bona resposta. 4. La resta de l'equip ha de proposar solucions i no pot fer preguntes. 5. Si la resposta és correcta, l'equip ho anunciara i marcarà un punt. Sinó marca O punts. Inscriviu la marca al full de paper gran . 6. Quan tots els equips hagin acabat, el dibuixant escriurà la paraula sota el dibuix (estigui o no acabat). 7. Demaneu als equips d'escollir un altre dibuixant. Vetlleu que cada participant pugu i almenys dibuixar un cop. 8. AI final demaneu als grups de penjar els dibuixos perquè puguin comparar-los i discutir les diferents interpretacions i les imatges associades a les paraules.

Desenvolupament Avaluació 1. Si el grup és petit es pot jugar amb un sol equip . Si és gran , els participants hauran de fer equips de 4-5 persones. 2. Un cop repartits el paper i els llapis , demaneu que s'asseguin en un racó, apartats els uns dels altres. 3. Crideu a un membre de cada eq uip i doneu-li una paraula. Aquesta persona haurà de tornar al seu equip i traduir la paraula mitjançant un dibuix mentre que els altres membres intentaran endevi nar de què es tracta. No podran dibuixar ni xifres , ni lletres, ni paraules , i tampoc po-

Feu-la en grups petits (podeu conserva r els mateixos equips). Demaneu als participants si l'activitat els ha semblat difícil i perqu è. Demaneu tot seguit als participants d'observar els dibuixos penjats i que comparin les imatges associades a les paraules , aixi com la diversitat en la interpretació . Pregunteu si aquestes imatges corresponen o no a la realitat i demaneu als dibuixants per què les han escollid es per il·lustrar les paraules .

21 21

Continueu discutint sob re l'origen de les imatges que ens fem de les coses o de les persones; són pos itives o negatives , i qui ns efectes poden tenir sobre les nostres relacions. Consells per als monitors

Si jugueu amb un sol grup a la primera ronda , demaneu a una persona que dibuixi. A la ronda següent podria dibuixa r la persona que ha trobat la solució . No oblideu que als participants que es cons ideren mal di buixants els pot sembla r un joc difícil. Tran quilitzeu-Ios i encora tgeu-los a llença r-se . Aquesta acti vitat pot fe r sorgi r els estereoti ps més immediats i més comun s respecte als altres , sobretot estrangers i minories. Per tant , és de vi tal im port ància que l'activitat no es limiti als dibuixos sinó que ets grups re flexionin sobre els riscos dels estereotips i sobre l'origen de les imatges que ens fe m dels altres. Cadascú de nosaltres necessita estereotips per establir ll igams amb el nostre entorn i les persones que ens envo lten. Tots tenim estere otips: no és tan sols in evitable, és necessari. Per tant, ca l evitar qualsevol ju dici sob re els estereotips dels participants. L'ava luació i la discuss ió han de con trib ui r a la presa de consciè ncia de què són els estereotips: imatges i suposicions que sovint tenen poca cosa a ve ure amb la realitat. Però cal esta r amatents als riscos que comporta prendre els estereotips com a ve ritats per tal de preveni r els prejudicis que condueixen a la discrimi nació. Es interessant nota r que poques vegades tenim idees preconcebudes sob re les pe rsones amb les

quals tenim poca re lació. Per exemple , rellexioneu sobre els estereotips que teniu dels habitants de Moldàvia , de San Marino o de Bhutan ... Per tant us su ggerim que inclogueu en la vostra llista de paraules el nom d'una minoria present al vostre entorn i una no present que el grup no coneigui gaire. Demaneu als partic ipants d'interrogar-se sobre les diferències entre els estereotips i les raons que moti ven aquestes diferències. Un altre dels punts a assenyalar durant la discussió és l'origen dels estereotips: el paper dels mitjans de comunicació, de l'educació esco lar, de la família, etc. Respecte a l'activitat

Les paraules suggerides més avall són una proposta. Segurament caldrà que les adapteu a les vostres necessitats específiqu es. Si voleu il· lustrar nacionalitats caldrà prohibi r l'ús de bande res o de símbo ls nacionals -se ria massa fàc il' Per altra banda, per evitar que els participants end evinin per seqüències d'idees , caldrà altern ar les paraules rel atives a minori es o persones amb les relati ves a conceptes o objectes . Això donarà més varietat, estimularà la competi ció i fa rà que l'activitat sigui més divertida . Llista de paraules

Racisme- Diferència- Educació- ConflicteDi sc riminació- AntisemitismeRefugiat- Espanyol- EuropeuPagès- Mi noriaPobresa- CecMu sulm à- HomosexualIgualtat- Català- GitanoDrets humans- TuristaEst ranger- Solida ritatMitjans de comun icació- Àra bLaïcitat . ,

fe· j:.:J "

~t I fl a ,

:~'<

., , aalla ml.d'a

-tfe tes persones

Pla de millora, urbanística "j''''''' ''''"'''' \';'''d~""' ~ de l'eixample de Vilaçiecans

J'cntJ'cvistA

Toni Strubell

Jordi Serrana. Director d'Espai de Llibertat

Toni Strubell viu a Euskadi on treballa com a professor de filolog ia anglesa a la Universitat de Deusto (Seu de Donostia). Durant tres anys s'ha dedicat a continuar el treball de recerca començat per Fèlix Cucurull a l'entorn de la figura de Josep Roca i Ferreras i ha editat recentment un fenomenal llibre que hauria de ser lectura obligatòria per a tots aquells que es reclamen d'esquerresl - T'has fet càrrec d'una ¡(nia d'inves tigació iniciada per Fèlix Cucurull. Ens podries explicar qui era ?

- Fèlix Cucuru ll era un historia· dar bri llant i molt treballador que va morir l'any 1996, havent trebal lat molts anys com a investigado r pel seu compte. Josep Benet el va ajudar molt , quan va poder, des del Centre d'Història Contempo rània. Era hi stori ador no universitari , pera no pas per volu ntat pròpia. Un historiador catalanista ho tenia pel ut en temps de Franco. Va haver de marxa r de Catalun ya en alguns moments per poder treballar a fora. Va dedicar-se incansablement a recopilar documentació sobre l'esque rra i el catalanisme al nostre pa ís. recu perant figures, documents i cor· rents sovint desconeguts per a molts his· toriadors. La seva més gran obra és La Panoràm ica del nacionalisme català, ac· tu alment exhaurida , que va n pub licar les Edicions Catalanes de París, emp resa di· rigida per Romà Planas. Es una obra ca bdal, utili tzada per mo lta gent per fer labor d'investigació i que demostra, sen-

se ca p mena de dubtes , que el catalanisme , si bé té el seu vessant dretà, té un import ant issim contingent a l'esque rra. Fèlix hi va abocar moltes hores a reg irar papers, a recopilar, a mirar col·leccions senceres de diari s i revi stes de diferents tipologies, a rec oll ir materi al. Aque sta labor - la de l'historiado r crític- en un país que ha sofert una dictadu ra militar durant tants anys , ha es· tat fortam ent cohibida, si no per· seguida directament. Segons quines ca· ses no es podien publicar. N'és una prova el fet que La Panoràmica fos publi· cada a París . - Com Fèlix Cucurull arriba a conèixer l'obra de Narcis Roca i Farreras ?

- Preparant la seva obra La Panoràmica va comença r a trobar tot un enfil all d'a rti· cies que explicaven molt clarament el ca· talanisme des d'una òptica d'esquerres. laica i ant iclerical. I textos de molt abans que en Prat de la Riba hagués fet la pri· mera - que no darrera- co munió' Molts dels seu s articles no són firmats, per

exemple els que surten a El Estada Catalàn o La Independencia. D'altres són firmats amb sigles i les sigles no són sempre les mateixes -JRF, JNRF, JR-. La labor d'identificar-los era pràcticament arqueològica. Entre en Fèlix i jo hem trobat uns mil cent quaranta articles seus, un gruix important, encara que hi ha certa repetició i alts i baixos, lògics en una obra tan extensa. - Tu com t'hi vas implicar. en l'estudi? - Quan va morir en Fèlix va deixar unes indicacions de les preferències de persones que ell creia que podien continuar aquesta labor. Jo era una d'aquelles persones , segons em va dir la seva família, la qual cosa em resulta sorprenent perquè no sóc historiador de carrera. Però amb en Fèlix Cucurull ens coneixíem . Ell coneixia la meva labor com a articulista a El Punt de Girona , que arribava al Maresme. Sembla que creia que jo tenia la capacitat i la inclinació ideològica per fer-ho. Li estaré sempre agraït com també a la seva família . Tot sigui un tribut a la multidisciplinaritat , tant de moda avui! - Com és possible que d'una persona que escriu mil cent articles, no en sàpiga res pràcticament ningú ? - És que aquest país nostre és ben especial. Té unes condicions especials, molt marcades per una memòria històrica selectiva altament esquizofrènica. Tampoc ningú no coneixia en Sunyol o la Isabel Vilà l'any 1995. El Congrés de Cultura Catalana actual , en l'apartat de psicologia -tan ben conduït per Joaquim Gibertestà portant a terme uns estudis interessantíssims sobre les raons que fan que un poble recordi algunes coses i

n'oblidi d'altres. I sobre l'autoodi tan particular dels catalans. El fet que Roca i Ferreras no sigui considerat té a veure amb la manera en què s'escriu la primera història d'allò que s'ha anomenat tantes vegades "el primer catalanisme polític". Ara bé , també és veritat que aquest terme crec que s'ha d'agafar amb pinces, perquè, tal com diu l'últim llibre de Pere Anguera (Els precedents del catalanisme. Ed . Empúries. Barcelona, 2001) , els orígens del catalanisme polític cada vegada els troba algú una dècada més enrere. Però crec que cal culpar una mica en Rovira i Virgili , malgrat que era molt de la línia de'n Roca, per haver donat pistes falses o, en tot cas, parcials . Cap a l'any 1915, fa un llibre sobre els orígens del catalanisme i els atribueix, en el sentit més ampli a tres figures: Prat de la Riba, Pella i Forgas i Duran i Bas. Cita l'ideari d'aquests tres conservadors com a tronc bàsic del catalanisme polític: però era un tronc catòlic, apostòlic i neocarl i! Resulta sorprenent que un home d'esquerres, que s'autoproclama catalanista, digui això. Jo crec que ara es pot demostrar científicament que és impossible parlar d'una sola font origen del catalanisme , oi més quan aquesta és de dretes! En una primera fase , cal atribuir part de la culpa d'això a Rovira: després tothom copia el que aquest autor n'ha escrit. En una segona fase l'Esquerra Republicana dels anys trenta i l'ambient repu blicà i d'esquerres en general fa que es recuperin moltes figures - Ferrer i Guàrdia i altres menys conegudesque aniran sortint a la llum pública, però disposen de molt poc temps per ferho i en molts casos no es fa fins al final de la l'etapa republicana, fins i tot en plena guerra .

21 25

· :"" ." ~

Ciutat amable

Sabadell Ciutat de convivència

Ciutat competitiva

Ciutat del coneixement

Ciutat de diàleg i participació

Ajuntament

I~ I li

de Sabadell

- Quan Solé Tura va escriure Catalanisme i revolució burgesa, no sabia que hi havia un catalanisme d'esquerres? Marfany, anys més tard amb La cultura del catalanisme, encara no se n'ha assebentat? No deixa de ser sorprenent...

- En Solé Tura tenia un discurs comunista i centralista, tan espanyolista com tendent a atribuir tot catalanisme a la burgesia com si Roca, Pi i Margall, Serra i Moret o Companys mai no haguessin existit. Participava , no ho oblidem , en la mateixa tradició stalinista que va condemnar un Joan Comorera a l'ostracisme més absolut , precisament per "catalanista"! En definitiva, no feia més que versionar en funció dels interessos propis. En justícia seva cal aclarir que anys després va admetre que el llibre aquell havia estat molt més "polític" que "històric". No calia que ho digués! Respecte a la posició de Joan Lluís Marfany, cal dir que certa tendència a l'apriorisme i al presentisme també han fet molt de mal a la lectura de la història. En Marfany pretén condemnar tot el catalanisme en base al buidatge de certes revistes i amb una òptica marxista d'avui. Crec que cal discernir amb molta més cura i no fer apriorisme. Voldria afegir que no puc evitar d'associar certa maIa llet que corre avui -i que vol passar per "acadèmica"!- amb una certa frustració existent amb l'eternització del pujolisme en el poder. Sens dubte són fenomens teleològics i extrapolacionistes. Molt bé , tots voldríem un govern d'esquerres , però no l'aconseguim a costa de laminar la catalanitat. - El sorprenent del cas de Solé Tura i de Marfany, és que parlen del republicanisme en general com un moviment burgès, quan els que ho vivien, com el propi Roca ho veien com un moviment enfrontat als burgesos.

- No sols el republicanisme, sinó fins i tot la cultura catalana en un sentit més ample, sovint han estat jutjats amb una tre-

menda duresa en aquest aspecte. Respecte a la presència d'un importantíssim sentiment d'esquerres al si de la cultura catalana, caldria recuperar el llibre de Ricard Vinyes La presència ignorada. Hi intenta analitzar la presència d'allò que anomena un corrent "protocomunista" al si de la societat catalana, sovint amb força . Vinyes destaca que ha estat un fet amagat mentre que una cultura catalana de dretes , ha tingut molta més fortuna de cara a la seva publicitació. Vinyes analitza el procés que hi ha hagut d'escombrar convenientment tota una tradició del que pensava realment la gent del poble. En aquest aspecte , Pere Anguera, en la introducció del seu últim llibre es pregunta què queda del pensament popular del passat. Pocs llibres, poques revistes i encara les revistes que han estat enquadernades. Es pot comprovar a qualsevol biblioteca que les produccions de la dreta estan impecablement enquadernades i no hi falta ni un número. En canvi a les col·leccions de revistes d'esquerres -quan aquestes es podien fer amb alguna regularitat- hi falten un munt de números. Això és una mica el que ha succeït amb el nostre passat. I Roca és una part d'aquell passat que ha estat quasi del tot escombrat , no ha estat pres en consideració. I això sens dubte ha fet mal perquè ha deixat un buit a l'imaginari col· lectiu dels catalans . En tot cas, el que caldria demanar-li al Sr. Solé Tura és si la seva visió dels republicans del XIX cal associar-la amb el seu entusiasme per la monarquia constitucional l'any 78 ... - Anem una mica al tema dels antecedents: Roca té molt clar quin és el fil de la història, i això sembla que continuï fins al 1939. Quan Macià parla sembla que coneix Roca, que ha begut de les mateixes fonts. A partir de la revolució liberal el nexe d'unió és ellliurepensament, i figures com RObreño, Xaurador, Roca, Companys, Macià, tenen una manera lliure de veure el món, des de la defensa dels interessos del poble. Sembla que

21 27

això s 'hagi perdut i que en l'esfera política actual gairebé ningú sigui conscient d'aquesta tradició.

- Potser si haguessin estat deu anys de dictadura no s'hau ri a estroncat aquesta tradició. La dictadura de Primo de Ribera, en certa manera, va anar bé per a les esquerres , amb deu anys una generació és viva i encara pot tornar a la lluita amb el record viu del passat. Quaranta anys fan que hi hagi un trencamen t molt i molt consid erab le. La repressió va ser brutal i el poble ca talà en gran part la interioritza en forma d'auto-odi. És a dir, aprèn un sistema de defensa psicològic que fa que les mares diguin als fill s que no s'hi fi quin . Fa que s'oblidin aquelles coses que s'hag uessin pogut convertir en símbol per enllaça r amb aquesta tradició. A més, tal com va anar l'experiència de la Guerra Civil a Cata lunya fa que sigui radica lment diferent a la que queda a Euskadi , i si m'apures, encara a Gal ícia . Aquí , tres anys de reraguard a, de gana , de perdre ama rgament després de llarg a lluita , la quinta del biberó, la quantitat de nois de setze o disset anys que moren al front fa que l'ex peri ència sigui molt més amarga qu e la dels bascos que ho perden tot en un any - i Irún i Donostia en dos mesos ' Tal com va anar, a Euskadi la guerra permet la creació d'un pensament mitic a l'entorn de l passat pre-dictadura, del que va ser la guerra. A la retina col·lectiva - si se'm permet l'expressió- queda la imatge de l gudari amb la ikurriña anant cap al front , de Guernica en fl ames .. . Aqu est pensament mitic és molt més problemàti c a Catalunya. Cada vegada que intentem fer alguna cosa de cara a recuperar memòri a

històrica, per exemple reivindicar Companys - l'únic president d'un pa ís elegit democràticament que és afusell at per un país aliat de l'Eix feixista- algú s'encarrega d'omplir La Vanguardia i Catalunya Cristiana de cartes en contra . Aque st fet , i d'altres , fan que el passat sigui irrecuperable des del punt de vista de recuperar tradicions, símbols . Evide ntment que perdre una guerra és negatiu , però hi ha països que perden guerres i la pèrdua els se rveix per fer una lectu ra diferent , pe r continuar la seva tradició en un altre sentit, però des de la tradició en definitiva . Aquell a opció ideològica que era absolutament majoritària als anys trenta -catalanista , republicana, laicaamb el pes de quaranta anys de dictad ura en contra , es pe rd i en lloc d'haver-hi una reacció de recuperació, a Catalunya s' interi oritza el missatge que la dictadura va voler inculcar. I es crea una nova esquerra absolutament aliena a la tradició del pa ís , per bé que diu voler-la seguir' Si a això afegim el fet que la transició va fer els impossibles per descarrilar segons quines opcions - amb l'ajut mai prou ponderat de Joan Carles i els seus consellers privats- doncs el resul tat està can tat. La Transició de 1975 va ser en molts aspectes un ca lc de la de 1875 , amb Suàrez en el paper d'un Cànovas de vida més breu , i amb Gonzàlez com a Sagasta. El fet diferencia l de l'esquerra pròpia, amb la seva tradició , no entrava en els plans del nou règim monàrquic. - Per a la gent independentista d'avui, el federalisme no n'és la font. Actualment s 'oposa Roca a Pi i Margall. Les diferències hi són, però tots dos partei-

xen d 'una visió democràtica, amb sufragi universal, humanista, /liurepensadora , pràcticament socialista. Com pot ser que s'oposin dues posicions tan properes?

- Crec que és vital en observar la història , tenir un concepte d'evolució. No són possibles ni les fotografies-veritats-eternes ni la teleologia. En general però, la gent desconeix la història i són importants els matisos de cara a anar a buscar una tradició , sigui la que sigui. Els independentistes farien bé - fa riem bé, vajaen rebutjar molta part de Prat i mirar amb interès els republicans federals. Cal tenir present que els intransigents estan per la creació d'un estat català. Què més alliberador -nacionalment- que això , no? A les eleccions del 69 i a totes les d'aquell periode es presentaven amb un programa que incloïa la independència de Catalunya com un dels seus punts. En contra dels benèvols, que defensaven que primer s'havia de crear l'estat independent per després -en tot cas- anar a una federació. Possiblement el que ha portat a menystenir l'aportació dels federals al discurs nacional és el fet que gran part del que escrivien no era en català. El fet que Prat i el Canonge Collell ho feien en català els feia més interessants? Crec que no. - Tornem al federatisme.

- El més important que ens ha deixat Fèlix Cucurull és exactament això, el coneixement que els federals són l'herència més directa de l'esquerra catalana . - Hi ha un personatge poc conegut d'aquesta època: Joan Baptista Guardiola. Ens podries dir qui era?

- Guardiola és molt citat per Roca , però sempre en

llistats, no n'arriba a parlar extensament enlloc. L'any 1850 escriu un llibre importantissim com a antecedent de la tradició lIiurepensadora catalana i del federalisme, Ellibro de la democracia. És un gran referent per al republicanisme federal català. - Com a histonador Roca relaciona dues escoles: l'escola històrica i la filosòfica o racional. És una mica la síntesi entre la tradició i l'humanisme?

- És un tema que ens porta directament a entendre aquest concepte dels dos catalanismes . L'escola històrica és una escola de pensament que neix del pensament alemany, de Savigny, profundament tradicionalista i reaccionària, però que té el valor d'interessar-se pel passat com a model. Tot i que el model que proposa és absolutament negatiu. Roca Farreras en destaca la particularitat de mirar en la història per buscar models , amb això ell hi coincideix. Però ell proposa un altre model de passat, de trajectòria republicana catalana -una tradició que fa néixer a allò que anomena la república muntanyesa del segle VIII . Una tradició que contrasta amb el model centralista i absolutista de Castella , per exemple. L'escola filosòfica representava totes les idees d'esquerra del seu temps. L'important no era la tradició sinó les idees i el sentiment d'una humanitat que avança cap a un socialisme o cap a un paradis del futur, basat en la idea i l'alliberament a través de les idees .. . Roca suggereix que es faci un maridatge d'aquestes dues tradicions: recuperar un passat, però basat en els ideals de les esquerres del seu temps. En certa manera li busca el "passat"

21 29

Col·lecció Materials de Joventut Ulli .. u eina pe l c onilllr aspe c te s nous o poc e s tud i at s de la condi ció Juv enil .

.......... ,... kt."~DIIl'_

"""'_" 1Mc. ....

MAHIIA U O( JOY UIU'

Darrers titol s pub li cats I [ I ¡USl l n.n ll .n Joc l)" tr, 1JUl.{l J.~ ',"

~,I

er 1.1'

ll~

Idl

1'1\ ,'.1

IIU~~ ¡>~PI'(I I' C ilm@nr

l ",h

oJ~ ~e'_ u~d.t""

•.

CUIIIlI I VIU 1I,, ~ 'er~f( d

'>Ull'"

• t

I~,

11'

IHH"U

.t\J",,~ I~ lI'bI!!"> .. QUd ~irlll

Ild 11 nt!"',;¡ ,1~ d D PUloK'

.,o: 1.1,_

B"'(I'I~".l

,,~ 1111,'~' ~@"l",

lb lo <n de II d I IllQ(' 8Ctl

.ld·~C,-n"f~1

J~ ~ IUV~~

11'< '¡ t. (,O

tlIf'f'.' to'

l .. ,,~ de lOl"drM '.'

<Iq [l~l500

r .. r" "up , w- ",~"

1/')

~.11"h1,

';i;I;I;.:'

{OC} deDiputació Barcelona Ollcm a dt!l PI.t Jn ~e

, l uT .. 1

de l'escola filosòfica. I se'n surt prou bé. És una de les seves grans contribucions al pensament catalanista d'esquerres. - Primera es la libertad a la patria porque no hay patria sin libertad. Comenta 'ns aquesta cita de Roca Farreras. - Ve d'una controvèrsia que hi havia en el seu temps. Per a les esquerres, Suïssa i Estats Units eren un model, com a països federats i republicans. De fet, aquests dos models s'esmicolarien per a Roca, Però ell --{;om a federal més o menys ortodox dels anys seixanta i setanta, que escriu a les publicacions oficials dels federals tant a Madrid com a Catalunya- en una primera etapa tracta molt de Suïssa . En diversos moments recorda el debat que té ll oc al Vaud sobre el lema del cantó Patria i llibertat. La polèmica versa sobre si la paraula "llibertaf' havia d'anar abans o després de la paraula "pàtria". Roca creu que primer ha d'anar el mot "llibertat". Perquè la pàtria no tenia sentit si no era per afavorir la llibertat dels homes. - Pel que fa al tema de l'Església, Roca defensa la separació entre Església i Estat, és anticlerical, critica els jesuïtes, critica el Montserrat carlista, però, a la vegada, i precisament perqué és anticlerical defensa la llibertat de pensament, de religió i defensa la conservació de monuments religiosos, quan encara no estava de moda. Acusa l'Església, i en concret el Vaticà de falta de moral en molts moments. Parla 'ns del context d'això.

- Caldria parlar del context familiar. La de Roca és una família religiosa, però liberal alhora. El 1808, quan a Barcelona els francesos executaven els rebels barcelonins - el pare Gallifa i els seus- la gent es va tancar a casa seva com a protesta i va fer una vaga de carrer. Ell no ho va viure directament, però a casa seva tenien una imatge de la Mercè davant de la qual la família va estar resant durant aquelles

execucions. En el seu despatx sempre va mantenir aquella escaparata de la Mercè com a record d'aquell moment de protesta civil en contra d'un abús del poder. Respecte a la immoralitat del Vaticà, Roca dedica molt d'espai a estudiar-ne la política exterior, que sens dubte tenia com un estat més. L'Església sempre està amb el poder. Afavoreix els interessos russos per damunt dels polonesos, malgrat ser aquests catòlics . El tema de les Illes Carolines -fins aleshores espanyoles- el fascina. Denuncia com el Papa hi beneeix la intromissió alemanya. Curiosament, Roca fa un discu rs, que pot semblar espanyolista. Un catalanista d'esquerres que critica el Govern i el Vaticà per la pèrdua d'una colònia ... Roca és anticolonialista , no cal dir-ho, però com a bon polemista , carregat d'ironia, aprofita un argument brillant i amb tota la ironia pregunta "Hem de ser nosaltres , els separatistes i anarquistes , els qui denunciem l'atac a una colònia espanyola, i l'excusa que en fa el Vaticà?" Ell se'n faI. - Roca arriba a afirmar que resulta incompatible ser catòlic i entusiasta defensor de la llibertat de Catalunya. És molt estrany que hi hagi tants independentistes catòlics en aquest país. Des d'aquesta òptica, que Roca Ferreras fes aquestes afirmacions fa cent vint-i-cinc anys, té una modernitat extraordinària.

- Roca no ataca els catòlics, sinó l'Església oficial. Vist des d'avui l'element més interessant de la participació d'en Roca en el debat és la lluita dialèctica que va portar contra allò que és tingut com El Catalanisme -amb majúsculescom a origen de tot catalanisme . Per exemple, les principals disputes que té Roca des de les pàgines de L'Arc de Sant Martí -un dels diaris més importants del catalanisme d'aquell moment- sòn con tra els catalanistes catòlics i sobretot el grup de Collell. Collell acusa Roca de "separatista", des de La Veu de Montserrat, i després des de La Veu de

21 31

Catalunya, hi ha furibunds atacs con tra Roca i el seu grup, acusant-los de separatistes . És inversemblant però la necrològica més negativa que rep Roca quan mor la fan els catalanistes de La Veu de Catalunya' - Poca gent ha qüestionat Bonaventura Carles Aribau i la seva Oda a la pàtria com l'inici de La Renaixença. Com pot ser el pare de la represa cultural nacional ca talana algú a qui, per exemple, Roca Ferreras, amb molta raó qualifica d "hacendista español unitario "?

- En aquest país la manipulació mítica ha estat i és molt gran. De vegades s' han conve rtit en mites figures força grises i anodines del nostre passat , fins i tot algunes de francament con tradictòries. Un petit exemple és el cas de Rafael Casanova , que ha sortit de la història com el màxim mite, i al cap de pocs anys era un advocat al servei dels fe lipistes. En canvi el general Moragas -tot i que fa certa cosa de reivindicar-lo perquè és un militarva ser un màrtir d'allò més atractiu per a la mitologia. En qualsevol país normal , se ria un cas emblemàtic. També podríem citar en Basset, Pere Caimó, el noi de les Barrequetes, Josep Sunyol , Isabel Vilà o tants d'altres , però fins pràcticamen t avui, quin historiador s'ha interessat per ells? Molts segueixen represaliats fins i tot en la mort! Curiós país el nostre .. . - La qüestió social és molt important en el republicanisme federal. Roca s 'autodefineix com a anarquista-roigsocialista, està a favor de l'abolició del treball de nens, creu que hi ha d'haver un socialisme

particular de cada nació, que la política republicana no és burgesa com déiem abans. Som davant un personatge que té les coses molt clares des d'un punt de vista social, segurament aquesta és una de les raons perqué determina t catalanisme conservador tampoc hagi tingut cap interès en recordar-nas-ho. - A la primera etapa de creació de la Primera Internacional, Roca escriu articles, com El patriotismo social, - que han rebut molt poques atencions per part dels historiadors ca talan istes , segurament perquè són en castell à- on s'hi plasma un internacionalisme claríssim , la idea que amb la seva lluita, els obrers des de la pròpia nació poden i han d'ajudar els obrers d'una altra nació. És un internacionalisme explicat amb un llenguatge molt diferent del que usa Lenin quaranta anys més tard, però n'és un precedent importan tíssim . En qualsevol pa ís normal, tota l'esquerra n'estaria orgullosíssima. Una mica és el que ha passat amb Montoriol , la gent recorda el submarí, però de La Fraternidad no se'n parla. O el cas de Clavé , molta coral però poc record pel seu republica nisme fed eral intransigent. - El que és sorprenent és que aquest aspecte social i federal, no és una cosa minoritària en el seu moment, convé destacar que quan hi ha sufragi universal aquestes opcions guanyen. - Cal que la gent sàpig a que en els pocs moments de "democràcia" o se· mi-democràcia que ens han perm ès els espanyols en els darrers dos segles , a Catalunya s'ha tendit a votar massivament el repu-

blicanisme i el cata lan isme popular. Que això no hagi passat amb la Transició , i que l'esquerra nostra hagi patit un grau de sucursalització monàrquica tan sorprenent, té molt a veure amb el disseny que hom volia donar al nou Estat. Tenien la lliçó ben apresa de 1931. Des de Juan Carlos I fins al darrer comunista, el discurs orteguista més tronat estava en totes les boques. L'ex-senador Francesc Ferrer explica que les Corts constituents de 1977 semblaven una universi tat d'estiu on l'única assignatura era l'ideari d'Ortega y Gasset! Vet aquí la situació d'avui, que Roca hagués criticat de valent. - L'altra sorpresa que presenta Roca és el tema de la llengua i l'actitud davant Castella. Roca parla sempre molt bé de Castella, de la llengua castellana i de la necessitat de conèixer-la. Escriu indistintament en castellà i en català, en funció dels mitjans que té per divulgar les seves idees, i no considera la llengua com un element central del seu concepte de nació. Quina valoració en fas? - S'ha de veure des de la seva època.

Premsa en català n'hi havia molt poca. Roca afirma la nació catalana desacomplexadament en l'idioma que sigui. Ell estima el caste llà i Castella, per què no? En el republicanisme català, des del començament - neix d'una manera organitzada des de l'any 1840- era molt viu l'esperit d'elogi als "comuneros" de Castella, i fins a finals de seg le, potser més popular que l'Onze de setembre i tot! Roca era un catalanista internacionalista, i aquest internacionalisme comportava una admiració per Castella , la prime ra víctima de l'absolutisme a Vi llalar. Ell lamenta que els catalans de l'època no haguessin aj udat els comuners, o també l'aragonès Lanuza més tard. Roca promovia un catalanisme desacomplexat. I aquest desacomplexament passaria per perdre segons quins complexos. Es clar que l'actitud de Madrid no ajuda , ni avui ni en temps dels socialistes en el poder. Existei x una aversió a la catalanitat real. Ells no ens poden acceptar. I aquí, perquè els acceptin , molts fan l'operació camaleó. No hi ha Zèlig tan reeixit com molt català d'avui. Llàstima no tenir un Roca i Ferreras a punt per ironitzar-hi! ,

•

1. Toni Strubell. Josep Roca Ferreras i l'origen del nacionalisme d'esquerres. Llibreria El Setciènc ies. Arenys de Mar, 2000.

21 33

la col-labol'3ciÓ

La identitat consensual

David Sempere. Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia

ents i com a irreconciliables . Després de 20 anys de la reAixí, mentre que una part del cuperació de l nostre Estatut , país entrava més o menys en el que significava la recuperació debat de la sobirania, i fins i tot d'un marc democràtic de llibertats individuals i co l·lectives en el de la independència , des - potser encara insuficient, però d'una certa normalitat , una altra part es girava d'esquena o ignoa sens dubte una eina de rerava un debat que no els geneconstrucció política potentíssima rava cap bona vibració. - d'avenç material del país , als anys noranta Catalunya recupeÉs per aquests motius que cal des de l'esquerra progressista , rava, en clau de "normalitat", el debat de la sobi rania nacional , bastir un nou concepte de catalanitat, que mes enllà de tradifins i tot amb l'explici tació de cions identitàries d'arrel alemanya , que l'objectiu independentista promulgat per mitifiquen la nació com un ens amb vida part d'una de les branques del catalanisme progressista. Aquest debat, signe de pròpia (allò de "hem estat, som i serem"), la normalitat que anem construint, ha gerecuperi la nostra tradició -republicana i radicalment democràtica- i construe ixi nerat no poques sinèrgies positives, entre elles la capacitat de trencar no pocs murs una identitat que pugui ser assumida per la majoria dels homentals. Però de remes i les dones truc, ens ha situat en Hauríem de tenir d'aquest país. el terreny dels sentila capacitat, recuperant aques- Caldria iniciar de ments de les identita social civil , de construir nou un debat sobre tats. un nou concepte d'identitat L'explicitació del els conceptes . Caldria que sobre la discurs sobi ranista que ens permetés obligà a una certa base de la tradició la integració dels nous autointElrrogació a no il·lustrada , recupeconciutadans réssim el concepte pocs catalans , que de ciu tadan ia , com s'enfrontaren per priel marc consensuat i per tant pactat entre mer cop i d'una manera oberta a un con tots els ciutadans i les ciutadanes lliures , flicte d'identitats. Molts dels fills dels mal que ens permetés constru ir una identitat anomenats "nous catalans" es trobaren compartida. Una identitat que , a partir del davant d'una cruïlla d'opcions entre dues concepte de ciutadania hi sumés els facidentitats , la catalana i l'espanyola, plantejades en el debat mediàtic com a exclotors que ens objectiven com a poble

-llengua, cultura i història-o Una identitat profundament democràtica , que s'afirmés per si mateixa, sense necessitat de definir-se per referència permanent enfront a d'altres identitats. Una identitat construïda en positiu, sense negació de les identitats de partida. El nostre país, amb una tradició de cultura de societat civil profunda (potser avui profundament tocada de mort i desatesa incessantment pels

poders públics) que s'ha hagut de bastir al marge dels poders de l'Estat , hauria de tenir la capacitat , recuperant aq uesta societat civil, de construir un nou concepte d'identitat, que davant de falsos discursos multiculturals , ens permetés la integració dels nous conciutadans que arriben a casa nostra. Una identitat consensual , o com la vulgueu anomenar, que ens permeti créixer a tots en llibertat

21 35

\fan, 'jogh Alg un es dc Ics

m ill o rs IĂ?nn es t" n e l

tractam e nt d e la llu m.

ÂŽ I.i FEC5rl Grupo

enher

Endesa

l'apun'/'

Cebrià de Montoliu 1873-1923

Eduard Masjuan. Historiador Quan parlem de la ciutat sustentable més humana i habitable, ens pensem que es tracta d'un invent recent. Ben al contrari, la idea de l'urbanisme ecològic fou un concepte impulsat a principis d'aquest segle per persones com Cebrià de Montoliu i desenvolupat pels moviments anarquistes ibèrics fins al 1937. La figura de Cebrià de Montoliu, advocat, literat i humanista ha restat oblidada fins fa ben poc i cal recuperar la seva obra com un dels precursors de l'ecologisme a casa nostra. Humanista utòpic

En el vessant humanista, Cebrià de Montoliu prologa i edita el 1901 un assaig del pensament ecològic i social de John Ruskin (18 18-1900) advertint la desintegració del món natural , de la bellesa, de l'art i de la cultura. El somni de Montoliu era aconseguir una Europa més verda, més sòlida i formosa que regenerés la corcada societat de l'època i on prevalgués com a valor suprem que l'única riquesa és la Vida. El 1903 con tinuant amb la divulgació de l'obra de Ruskin , publica l'obra Natura "Aplech d'Estudis y descripcions de sas belleses triats entre les obres de John Ruskin". Igualment va ser un entusiasta de l'obra del literat i pensador socialista William Morris (1818-1896)

del qual en la novel·la Noves d 'enlloc publicada el 1918 en va fer el pròleg i la biografia . Aquesta novel·la és una visió utòpica de la societat del futur basada en l'amor, la cooperació i el respecte per la natura. La seva publicació va causar un gran escàndol en la societat catalana conservadora i a personalitats com ara Puig i Cadafalch. De fet, Noves d 'enlloc, significa la difusió de les idees utòpiques que preconitzen l'adveniment d'una societat millor en equilibri i respecte per la natura. L'obra apareix precisament quan la burgesia catalana impulsava el noucentisme, perquè la cultura conservadora i el creixement econòmic prevalguessin per sobre la natura i els ideals de transformació social. Urbanisme ecològic

En el vessant de l'urbanisme la figura de Cebrià de Montoliu ressalta com a introductor de les idees de la ciutat orgànicadel biòleg i sociòleg escocès Patrick Geddes (1854- 1932) , el qual dota el con cepte de Ciutat Jardí - desenvolupat pel teòric socialista Ebenezer Howard (18501828)- d'una síntesi científica d ' ecologia urbana basada en els continguts de la geografia humana d 'Eliseu Reclus i de la sociologia de P. Kropotkin . Geddes proposa que aquest nou enfoc rebi el nom

21 37

de Ciència Civica o ciència de les ciulats . Geddes va defi ni r l'anàlisi dels flu xos d'ene rgia i materials no renovables emprats pel sistema industrial de finals del seg le XIX (essencialment del carbó) i adve rtí de la necessitat de superar la "pal eotècnica", caracteritzada per l'era del ca rbó, per passar a una nova etapa "neotècnica", marcada per l'ús d'energia de fon t renovable i per l'equ ilibri entre la ci utat i el camp . Cebrià de Montoli u és un modern ista convençut que és poss ible transformar la societat a partir de l'educació i que per això cal acabar amb el monopoli cu ltu ral de les classes privilegiades. Cebrià de Montoli u des del Museu Social creat per la Diputació de Barcelona el 1910 , dedicat a l'estudi dels fenòmens socials, defensa a ultrnaça l'impul s del model de Ciutat Jardí. En aqu est sentit, proposarà la creació de cà tedres i seminaris de Construcció Cívica . El 1912 escriurà l'obra La Ciudad Jardin en la qual defin eix que es tracta d'una colonització interior basada en la descentralització de la ind ústria i l'eq uilibri camp-ciutat a fi de fer més sana i barata la vida urbana i, alhora, que l'agricultura veïna es beneficiï dels avantatges socials de la ciutat. Lòg icament, Cebrià de Montoli u distingia clarament entre la Ciutat Jard í i el suburbi ajardi nat. La teori a de la ciutat orgànica en la qual s'emmarca la proposta de la Ciutat Jardi reconeixia que l'o rganisme urbà consta d'òrgans que en condicionen la seva funcionalitat. En aquest moment, Cebrià de Montoli u era encara optimista pe r emp rendre la reform a ecològ ica de les ciutats catalanes . Per això va fundar la Societat de Construcció Cívica a fi d'impulsar la salvaguarda dels cintu rons verds existentes , aleho res, a les ci utats del

país. Malauradament, les idees de progrés tecnològic indefinit, l'arribada de l'automòbil i la implantació del model de ciutat lineal i del creixement poblacional (recordem que entre 1850 i 1900 la ci utat de Barce lona havia passat dels 175 .000 habitants als 537 .000) ho impediran definitivament. Cebrià de Montoliu (impu lsor del model urbanístic de la Ciutat Jardí entre el 1912 i el 1919) serà l'alternativa al projecte Gross Barcelona que defensava la burgesia ca talana i que el 1914 ja preveia una Barcelona com l'àrea que avui ocupa l'anomenada regió metropolitana . Una àrea en la qual ciutats com Mart orell , Vilanova i la Geltrú , Sabadell, Terrassa , Granollers , Mataró, foss in barri s industrials suburb ans de Barce lona . En definitiva, el model orga nicista de Cebrià de Montoliu s'oposava clarament al mod el inspirat amb l'expe riència de les metròpolis de París, Londres o Berlín. Un model d'urbanisme racionalista-funcionalista corbu seri à que a fin als dels anys vint serà defensat per Nicolau Maria Rubió i Tudurí, urba nista que paradoxalment va formar part de la Junta de la Soc ietat Cívica la Ciutat Jard í i ocu pà el carrèc de secretari després de la marxa de Cebrià de Montoliu l'any 1920 . Cebrià de Montoliu fou una persona que es podria englobar en el moviment dels anomenats activistes cívics tot i que el model d'urbanisme ecològic que defen sava a nivell teò ri c era coi ncident amb el dels ana rq uistes . Aquests darrers als anys trenta, com és el cas de l 'engi nyer Alfonso Martínez Rizo, tanmateix, defensaven que el problem a principal de l'urbanisme il ·limitat no es solucionava , tan sols, conscienciant la societat, sinó abolint la propietat privada del sòl.

El model leòric de Cebrià de Montoliu s'oposava frontalment al concepte de ciutat metropolitana de mida il· limitada, quadriculada i simètrica sense cap inclusió d'elements ni naturals ni artístics tal com volien les classes conservadores per especular amb el sòl lliure de forma organitzada. Les illes de l'eixample barceloní, sobre una xarxa de carrers amples paral,lels , com a unitat bàsica per aconseguir una urbanització accelarada en són el paradigma que ho feu possible ; un pla per urbanitzar el territori rural. En paraules del mateix Ildefons Cerdà , autor del Pla de l'Eixample de 1859 "Barcelona, debe ensancharse, dilatarse y extenderse por todo este lIano

que Dios ha concedido generosamente a su desarrollo". Al guns autors volen veure el pla de l'Eixample de Cerdà com una obra situada en el marc del socialisme revolucionari pel fet de coincidir en el període de la gran obra de Marx i argumentar-lo en idees higienistes. El model Cerdà, que propiciarà l'absorció de pobles, la centralització i l'especulació del sòl, serà criticat durant la segona meitat del segle XIX essencialment pels moviments anarquistes i republicans federals. Malauradament, la urbanística de la ciutat il·limitada que dóna lloc als inicis de la conurbació de Barcelona a través de Cerdà és plenament vigent avui a CatalUnya .

• Credo humanista L'ecologia urbana d'avui 1 no difereix gaire en els plantejaments urbanístics multidisciplinars i filosòfics dels teòrics de la ciència cívica com Cebrià de Montoliu . Tot i no ser un text propi de Montoliu assenyalem com a text representatiu de les idees d'aquest urbanista ecològ ic alternatiu, l'expressiu Credo Internacional de les Ciutats Jardins. "Crec en la noblesa de la vida. Crec en la dignitat del treball, del treball honrat, fet amb joia i degudament remunerat. Crec en la utilitat dels bons lleures i de les sanes recreacions. Crec que cada família deuria tenir la seva casa, cada casa el seu jardí. Crec en la necessitat d'una bona alimentació, Crec en la cultura del cos tant com en la cultura de l'ànima per la salut d'un i altra. Crec en l'encís de les flors i les beutats naturals. Crec en l'alta vocació de la dona i en la santificació de la infància . Crec en la ciutat ditxosa. Crec en el sobirà poder de la bellesa. Crec en l'Amor i en la Bondat. Crec que la Veritat existeix i cal cercar-la. Crec que la Felicitat és d'aquest món i que cal guanyar-la .. ." 1. Vegeu l'excel ·lent llibre de Virigin io Bettini, Elemen/os de ecologIa urbana , Editorial Trotta, Madrid , 1998, en què es mostren els origens de l'ecologia urbana contemporània així com els diferents plantejaments oportunistes per fer-la compatible amb el creixemenl ¡I·limitat de les ciutats.

21 39

I "\1\ I JI~lr"t OF "4. IU"f 1 Of\"

10111.1111 ('UI It

"j,i

I l'" Ilt,tm-..

Master en Dret Empresarial

* *

Partint dels coneixem ents adquiri ts en la llicenciatura en Dret, el m aster s'en dinsa directament en la resolució de casos rea ls, en l'i nterca nvi d ' experiències amb advocats en exercici i en el contacte en un despatx . Durada: 1 curs aca dèmi c de 700 hores lectives més 300 hores de pràcti ca profess ion al, d' octubre de 2001 a dese mbre del 2002 Preu : 820.000 ptes (4 .920 .3 eu ros)

Master en Assessoria Fiscal

* ~

Capaci ta per a l'exercici de la professió d 'assessor fi sca l. ap licant i assentant els coneixements teòrics adquirits en la pràctica en un despatx profess ion al. Durada : 2 cursos aca dèmics amb un total de 580 hores lectives més 480 hores de pràctica professiona l, d 'octubre de 2001 a jul iol del 200 3 Preu per curs: 460 .000 pte s (2.76 4,66 euros)

Inf'ormació i inscripcions: Escola Università ri a d 'Estudi s Empresa ri als. Area de Tercer Cicle. Av . Dia90nal 696. 1a planta. (Iesp. 119 08034 Barcelona Tel. 93 4021992/93402 1993 Fax 93 40 3 5906 e-mail: 3cicle@emp.d2.ub.es hllp:/ / www.ub .es/empresarials

I...s..."~ IIll.t1'-.It.lll~ bllrft"'!&f!olb

d'F..-.tI'Jj,

la creaciÓ

Somni 25 El codicil dels baladres César Ofaz Gran. Benvolgut amic, t'escric des de la soletud feliç, alço els ulls i contemplo com el sol s'oculta rere les muntanyes mentre la lluna subjecta les primeres estrelles, conservo l'aroma de romaní del brou que prenc cada tarda en comunió amb el paisatge pedregós mentre sona el piano de Sat í; escric a la claror del llum d'oli , he renuncial a la llum elèctrica que immobilitza les ombres . Sé que has intenlat posarte en contacte amb mi , estic retirat, sense telèfon , la correspondència la recullen en un poble que és a vint quilòmetres. Sento, sé que la meva fi és a prop i no puc evitar pensar en l'endemà, et sorprendrà, la meva sorpresa és més gran ; et demano que com a marmessor, compleixis amb la meva voluntat , sinó, fes donació de la meva fortuna a la primera ONG que s'inscrig ui en el registre. Tots creuen que la meva vida ha estat fructífera, jo no, de la meva obra només salvo alguns dibuixos juvenils i les últimes teIes, que ordeno , com a codicil al testament, que no es donin a conèixer fin s deu anys després. La meva biografia és ben coneguda, la meva vocació artística no fou la lògica conseqüència d'una tradició , sinó d'una trobada: els meus germans i jo anàvem cada tarda a jugar al parc, un dia de primavera, recordo la bufanda i l'aroma dels lil·lers, aparegué un vell misteriós amb

una gorra blava, cada dia muntava el seu cavallet davant dels baladres, lentament, minuciosament, pintava les flors blanques i roses; jo l'observava, el quadre avançava lentament, una tarda aprofitant una de les seves pauses per fumar li vaig preguntar: - Senyor, li falta molt per acabar el quadre? Es va apartar la pipa de la boca i va dir: - Si tan sols pretengués retratar els baladres, fa dies que l'hagués acabat, no , el meu treball és pintar la seva vida interior, aconsegui r comunicar-me amb les seves fu lles verinoses, amb la seva llum i la seva aroma fins a comprendrel's i estimarlos, això no és fàcil , gens fàcil ; després és senzill copiar la imatge mental que n'has copsat. D'aquesta trobada procedeix la meva passió per l'art; a partir d'aquell dia, em vaig dedicar obsessivament a dibuixar tot el que vivia o tenia palpitació de vida; recordo una atracció gairebé sexual per una àmfora recuperada del fons del mar, la superfície rugosa coberta de restes de vida i l'elegant forma de les nanses. Avui , després de tants anys , sé que la forma d'aquell objecte recuperat de l'oblit, contenia la memòria humana i en les seves adherències, la de la vida. La resta és coneguda, els premis, el viatge a París , els anys de misèria i frus-

21 41

tració, l'oblit dels somnis infan til s, la descoberta d'una fo rm a abstracta de ll enguatge plàstic, l'èxit, el reconeixement i la fama . Avui jutjo la meva obra com una desviació, un producte de la rancúnia i la vanitat , els quadres més famosos són fills del whisky i la ideologia. He viscut com una cortesana del progrés: adu lat i respe ctat ; he contribuït a desordenar el món, he menyspreat l'ètica humanista del segle XV III , però cínicament he admirat en secret els seus artistes . Molts dels meus amics es van suïcidar, les meves dones ho van intenta r, jo no , em vaig creure la mirada del segle, quan només n'era el símptoma de la pitjor malaltia . Els anys transcorregueren entre fotògrafs , periodistes i lluites cos a cos amb enormes teles i

femelles desconegudes fins que un dia , no qualsevol dia , el dia que vaig tenir el diagnòstic definitiu de la meva malaltia , vaig anar a passejar pel parc de la infància i vaig trobar un vell que pintava, semblava el mateix, la mateixa concentració , la mateixa fascinació pels baladres; en aq uell moment vaig sentir la davallada i la visitació del nen que no va poder ser, vaig comprendre l'error, vaig veure amb claredat que la meva ob ra havia estat el sorollós preludi a l'autèntic desig. Vaig co mprar una casa en una regió gairebé deserta d'un país indiferent a l'art i al progrés; m'hi vaig instal·lar, vaig tancar portes i finestres. El pati interior --{;om un claustre- con té un pou i una mata de baladres que pinto amb passió , sóc feliç, intento comprendre el misteri de les seves fu lles verinoses que encara no he tastat \

TRU((lié~

fta'l<fTAT !( éL 51W((lié~

úMfR ATA().. Ot NOU"

Sin papeles JesĂşs Bel/osa

la creaciĂ“

la creaciÓ

Ernest Brugué

Ics l'ccomanacionS

llibreS Josep Roca Ferreras i l'origen del nacionalisme d'esquerres

Toni Strubell. Llibreria El Set-ciències. Arenys de Mar, 2000. Aquest llibre -a l'en trevista en fem una extensa referència amb l'autor- és d'aquells que poden marcar un punt

d'inflexió en el debat historiogràfic i també en el debat polític. Roca Ferreras és el graó més clar entre el catalanisme - el nacionalisme i fins

i tot l'independentisme- i l'esquerra. Quan es parla de pèrdua de la memòria històrica sovint cal concretar com es produeix, aquest llibre ho explica clarament . Sorprèn la modernitat dels seus plantejaments i alhora denota el poc que avancem . Algun dia hom descobrirà el gran paper de Pi i Margall com a eix central de la simbiosi entre tradició catalana, esquerra, democràcia i catalanisme. L'esquerra avui està molt desorientada i intenta trobar a fora -com més lluny millor-

Ies arrels dels valors democràtics i d'esquerres. Per què no es vol veure que aqu i mateix tenim elaboracions teòriques molt potents? (J .S.B. )

La ecologia humana en el anarquismo ibérico Urbanismo "organico" o ecológico, neomalthusianismo y naturismo social.

Eduard Masjuàn Ica ri a Editorial. Col. Antrazyt. 155. Barcelona, 2000. Probable ment podem pensar que la preocupació per fer la ciutat més ecològica o el problema d'increment pOblacional del planeta siguin moderns. Podem pensar també que l'ecologisme és un corrent d'opinió que esclata a mitjans del segle XX. Aquest assaig històri c aporta les dades per demostrar que el moviment anarquista espanyol i en concret el ca talà foren els portaveus de les noves idees que es forjaven arreu d'Europa sobre la necessitat d'urbanitzar les ciutats per fer-les més saludables a partir de criteris que avui ens semblarien totalment ecològics . En aquest apartat l'obra destaca la figura de Cebrià de Montoliu com a promotor en la difusió del concepte de ciutat jardí. En la segona part l'obra aborda com l'anarquisme també fou el capdavanter de l'anomenat neomaltusianisme o moviment a favor de la restricció voluntària de la natalitat per evitar les mater-

nitats no desitjades, de no malmetre l'entorn ni desestabilitzar la societat obrera. Els neomaltusians van contribuir a divulgar mètodes de planificació familiar i de contracepció, raó per la qual foren perseguits politicament. L'oposició a la procreac ió va desembocar en actituds radicals com ara la vaga de ven tres per aturar la utilització com a carn de canó dels joves obrers en les guerres colonials. L'educació sexual i el respecte a la llibertat sexual de la dona seran elements claus per als neomaltusians anarquistes i els naturistes. Aquest llibre es llegeix gairebé com una narració i ajuda a comprendre problemes ben actuals. És una lectura imprescindible per a qualsevol simpatitzant ecologista que vulgui conèixer les arrels del moviment. (J .M.F)

21 47

recomanacionS

llibreS Els precedents del

Noticias de ninguna parte

catalanisme

Pere Anguera. Empúries. Barcelona , 2000. Aqueslllibre complemen ta el de Toni Strubell sobre Roca Ferreras. De fet és una gran revisió dels debats a l'entorn de ,'origen del catalanisme. Anguera , un expert en el carlisme, ens ofereix una vis ió totalment revolucio nària sobre els inicis del catalanis-

me. El carlisme apareix com un moviment que reivindica la nova planta de Felip V. Sembla obvi, però no ho és. Els que reivind iquen la tradició catalana - la memòria, les institucions i fins i tot els edificis emblemàtics d'abans de 1714- s6n els liberal s, demòcrates i republican s.

(J.S.B)

William Morris Ed . Hacer, Barcelona, 1981 . William Morris (1834-1896) fou un precursor del socialisme humanista. Tot i que havia nascut en una familia pròspera de l'Anglaterra victoriana , de ben jove es va inclinar per qüestionar la societat en la qual vivia. Sota la influència de John Ruskin va posar en qüestió l'estètica de l'art amanerat de l'època. Va traduir la seva inquie,tud artística fabricant mobles, tèxtils i artesania propis que li va n donar ren om en el món del disseny. Tot i ser una per· sonatg e de classe acomoda· da, l'opre ssió dels governs conservadors a la classe obrera , la impressió que li va causar conèixer la societat islandesa per la seva igualtat i llibertat, i les conviccions pròpies el portaren el 1883 a unir-se a la Federació Democràtica Socialista. Des d'aquesta data fin s a la seva mort fa ra 578 mitings a favor de millorar les condicions de vida de la classe obrera. Morris imaginava una societat creativa i lliure , sense l'estigma de la propietat privada i respectuosa amb la natura. Un frase que compendia la seva visió utòpica fou , "La civilització

començarà el dia en el qual decidim que els béns i la pobresa han de desaparèixer per donar lloc a una comunitat de persones felices" , Noticias de ninguna parle és el relat de la història d'un somni en la societat que els socialiste s de l'època com Morris imaginaven . Aquest llibre que us recomanem està exhaurit, però el podeu trobar a les biblioteques. Morris té una dilatada obra literària plena també d'ideals. Un literat per a gent progressista. (J .M.F)

( \

Inslruïu-I os i sUl'uulliul'es. associeu-l'os i sel'OIl furis. CSlill)('U-I'()s i sereu feliços

Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia