Espai de Llibertat - núm. 19 by Espai de Llibertat

espai de llibertaT revista d'esquerres per a la formació, la refl exió i l'agitació políticA Tercer tri mestre 2000 :;011 PCRBCLeii

Entrevista a: Vicenç Navar ro

Número 19. Tercer trimestre 2000 Director: Jordi Serrano Subdirector: Jordi Miralles Consell de redaccIó David Sempere, Xavier Bretones. Josep Sellares. Gemma Martin, Santl Castellà, ferran Escoda. Montse López, Antoni Castel ls Vicenç Molina.

Espai de Llibertat. AVinyó . 44 primer. 08002 Ba rce lona e-mail Hg@CJe.org Tel. 934 125928 Fax 933170661 Edlfa: Fundació Ferrer i Guàrdia Impremta: Primera Impressió. S.L. Sabadell Disseny: Ferran Canes I Montse Plass Maquetació: FundacIó Fe rrer i Guardia. Assessorament lingüistic: Montse López .

Revista trimestral. Preu: 500 pts. Subscripcions: 2000 pts.lany. Dipòsil legal: B. 33.262·1996 ISSN: 1136-1581 Espai de llibertat és membre de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català.

La línia edi torial d'aquesta revista és et lliure pensament , per tant , les opinions del consell de redacció. (es trobareu a l' Editorial, la resta d'opinions seran unicamen l responsabilitat de qui les fi rmi.

Sumari Editorial Forges

La refl exió Dimissió ètica? Vicenç Molina

La consigna Bases per a un programa laic Santi Castellà

L'entrevista Vicenç Navarro Jordi Serrana El monogràfic : la felicitat? Som el que podem Josep Sellarès La cara més bella de la felicitat A. Duran, M. Pla, E. Rosauro, R. Sendra Reflexionant sobre les pèrdues Ester Rosaura Viure el desconcert Elena Valenciano La col-Iaboració El Gran Hermano et vigila Jesús Sanz Cròniques des del Fora Quique Toledo L'apunt Abdó Terradas Jordi Serrano

25 27 30 33

La creació La foto Ernest Brugué il corsetto Marc Castells

Les recomanacions llibres

La sucursal Xavi Torrent

editorial

Una altra vegada la història

Tant en la historiografia espanyola com en la catalana la major part de l poble no hi és representat. No hi apareixen ni els pagesos, ni les dones, ni els nens, ni els pobres, ni els treballadors ; ni que siguin castellans , catalans, o andalusos. Sovint hi manquen els demòcrates i els socialistes. No hem fet cap estudi però estem segurs que no surten a cap manual escolar: Josep Robrenyo , Ramon Xauradó, Abdó Terradas, Narcís Monturiol -potser hi és pel submari no per Icària-, Josep Narcís Roca Farreras, Josep Anselm Clavé -els cors de Clavé, però no els tres intents de proclamació de l'Estat català durant el sexenni revolucionari- , Pi i Margall -dues lín ies-, Josep Ll unas i Pujals, etc. Els poderosos escriuen la història per justificar i amagar les causes del seu poder. Deixen sense veu els dèbils i tots aquells que han lluitat per fer avançar les societats cap a una major llibertat i una major justícia social. Els poderosos amaguen les causes que provoquen conflictes i demonitzen i ridiculitzen als que lluiten. Le víctimes acaben sent els culpables. Sembla evident que la historia és una eina potent generadora d'ideologia. La Real Academia de la Historia és la vergonya de l'historiografia europea. El document que va elaborar la delata. Critica sense citar les fons. L'ensenyament de la historia es pot millorar, és evident, però no sembla pas que el debat que s'ha realitzat apunti en la línia que nosaltres proposem. Podríem pensar que hi ha molta gent preocupada per la història. No és cert. Estan preocupats per la història d'Espanya l I això no és nacionalisme? Sembla com si la historiografia franquista estigui encara en la mentalitat col ·lectiva. Veiem què deien els manuals d'història d'Espanya . "Los judíos se dedicaban especialmente al comercio y a la usura, y en secreto trataban de propagar su falsa religión. En varias ocasio· nes habían martirizado a niños cristianos con horrendos suplicios. Por esta, el pueblo les odiaba." In stituta de España, Manual de la Historia de España. Primer grada, Santander, t 939. "Los moros no querian a Nuestro Señor Jesucristo ni a la Virg en . Los moros creían en un hombre que se lIamó Mahoma . Mahoma decía:

19 1

"Matad a nuestros enemigos donde los enconlréis", Y un rey moro les mandó que devoraran a los cristianos hasta que no quedara uno." Agustin Serrana de Haro. Yo say español.

Podem parlar d'Espanya abans de 1714? No. Quan Isabel i Ferran es casen , unifiquen les corones de Castella i Aragó, però no els regnes. No es parla d'Espanya sinó d'u na monarquia espanyola que tenia varis regne s: Castell a i la Corona ca talano-ara gonesa. Els reis han de convoca r les corts cata lanes . han de jurar les constitucions catalanes i han de pactar amb les classes dominants catalanes. Normalment aquestes i la monarquia pacten con tra els pagesos, és a dir, la major part de catalans. Quan es descobreix Am èrica no ho fa la corona espa nyola sinó el regne de Castella, els catalans no hi pode n come rcia r fins al 1775 quan ja la monarquia és en crisi total. L'any 1714 volen fer espanyols a hòsties. És un costum que es repeteix molt al llarg de la història. Arriba la Revolució Liberal l'any 1835 . La reacció no vol fer un Estat modern , sinó tornar a l'absolutisme i la Inquisició. La burgesia catalana intenta construir una nació espanyola a canvi d'oblidar la llengua pròpia, però fracassa . Mentrestant les forces progressistes intenten la construcció d'una repúbl ica federal , amb sufragi universal i amb contingut social. Ni la burgesia catalana ni les classes dominants espanyoles són capaces de forjar una nació espanyola, això sí. de tant en tant tornen a voler espanyolitzar els catalans a base de repressió : Setmana Tràgica , Dictadura de Primo de Rivera i cop d'estat feix ista l'any 1936 amb el suport de l'Església catalana i de la burgesia comandada per Francesc Cambó. Anem a pams. Aban s la ciu tadania sabia més història? No. De fet l'escolarització s' un iversal itza a Espanya cap a l'any 1985. L'any 1950 anaven a la un iversitat 5.000 catalans, l'any 1995 , 189.000 . Ara és quan més gent sap història, més gent investiga i més gent publica llibres d'història . Ens agradaria però que recu peressim part de l'esperit autodidacte i d'amor a la cu ltura que existia en amplis sectors populars progressistes republicans . Seguranent hem millorat molt en els mètodes i les infraestructures, però no estem massa segurs que avui la cultu ra tingu i el mateix prestigi social que durant la II República, per exemple. Un cop aconseguida la plena escolarització , no podem oblida r que cal augmentar la qualitat sinó correm el perill d'americanitzar i banalitzar l'educació i la cul tura. AI govern del PP li interessa promoure un nacionalisme espanyol ranci. Ara bé, proposa rà algú augmentar la despesa pública en ensenyament? Estem segurs que no. Els laics sabe m que "la Veritat" no existeix potser és hora de reclamar la llibertat de càtreda i que els professors progressistes expliquin als seus alumnes el fil de la història dels perdedors de la Guerra Civil ~

•

el punt de visLa de For'geS

la l'eflexiÓ

Dimissió ètica?

Vicenç Molina Professor d'Ètica Empresarial

Una de les característiques més evidents del procés de transformació que comporta la societat postind ustrial - probablement mal anomenada "de la informació" o "de la comunicac ió"- és el creixent allunyament entre un entorn econòmic de distribució de béns i de serveis de tipus universal - el mercat global- i unes gairebé inex istents regles de joc per organitzar-lo, inexistents atesa l'absència d'un marc jurídic i polític del mateix abast universal que pugui controlar, intercedir i protegir els més desafavorits o els més amenaçats. Per contra , les grans corporacions financeres i mediàtiques, mitjançan t el domini de l'entrama t d'intercanvis i de serveis financers i de la distribució d'informació o de productes de lleure , treballen ben conscientment per tal d'i mpedir que ningú gosi fiscalitzar o juridificar allò que, ara , és només i un altre cop la llei del més fort. Treballen per fer molt difícil l'adopció de mesures econòmiques --{;om la taxa Topin (proposta de fi scali tzació de les transaccions especulatives a curt termini , mitjançant la imposició d'un gravamen d'entre el 0,1 i el 0,25% a qualsevol moviment de capi tal transnacional sense fina litat productiva, amb el qual podria fer-se front a la totalitat de la despesa social mundial)- o polítiques --{;om el projecte Delors d'una ONU democratitzada i promotora de mesures d'articulació jurídica de caràcter mundial, dotada de capaci-

tat coactiva suficient com per poder imposar l'anterior mesuraque servirien , segurament, per imposar certes garanties de segu retat i de suport als menys dotats per a la compe tència ferotge , siguin persones, grups socials o territoris . Mentre això no succeeix, augmenta la sensació d'inseguretat entre bona part de l'opinió pública i aquesta inseguretat porta ineludiblement a la por dels més dèbils d'esperit o dels més desinformats i al fet que els més vils se n'aprofitin . La por de molts petits empresaris a una duríssima competència per part de les . grans àrees comercials, la por de molts joves a no poder ubicar-se en el mercat laboral d'una manera digna , la por de molts sectors populars a se r desplaçats i proletari tzats, la dificultat d'accedir al mercat de capitals (de la liberalització del qual , per cert , se'n parla molt menys que no pas de la liberalització del mercat de treball), la por a perdre els signes d'identitat col ,lectiva en un món de fronteres diluïdes i de tendència a la constant interacció entre grups ètnics i cu lturals diversos , són l'ambient favorable per al retorn del vell monstre, el feixi sme . El procés s'ha dut a terme, a més, enmig de la desfeta dels antics sistemes de seguretat intel·lectual, filosòfica i moral, que representaven les grans visions explicati ves de la realitat, vigents fins al fin al de

la guerra Ireda. Tampoc no ha subsistit l'oplimisme expansiu d'un capi talisme que pretenia auloconfigurar-se com una eina de construcció d'un miratge econòmic de rendimenls creixenls. Ara , després de les contínues crisis financeres i de les convulsions del mercat, l'horitzó del fulu r es desdibuixa en un model que, un altre cop, pren forma helicoidal , ciclica. Res no és segu r, cap veri tat finalista no és del tot vàlida, no podem refi ar-nos de res ... i això lorna a generar por. Contra els enormes riscos d'aquesta por ens cal fer l'esforç d'omplir el buit exp licatiu am b una recerca de valors ètics de to constructiu , més capaç de desenvolupar-se, precisament ara, en un entorn despullat de velles fidelitats dogmàtiques. Hi ha dues possibles sortides: el retorn dels bruixots, la caiguda en les mistificacions teològiques i el pensament màgic -opció ben present en l'actual itat entre molts individus i grups que no veuen alta compensació davant d'una limitada concepció pu rament material de la vida y del món (Régis Debray, Éco nomicisme et obscurantisme, t 994)- o els valors (i la praxi) d'una ètica laica i fraterna que ocupi gairebé el lloc d'una "rel ig ió" (relligament) civil. Cal oferir suport solidari , ajut mutu , comprensió, generositat, cal mirar profundament als ulls de l'altre, sense cau re en falses vergonyes ni tenir recança de semblar "cursis" o poc postmoderns. No ferho, no haver-ho fet és una dimissió ètica per part del pensament progressista. Una dimissió i una incoherència. • N'hem tingut • ben recents

exemples. El pensame nt prog ressista, recentment dim issionari i abstencionista, ha tolerat per manca d'agilitat, per passivitat, per dimissió, la gestació, arreu del món occidental, del model Haider, sota simbologia, etiquetatge i retolació diversa, model que, precisament, ara i aquí, acaba de guanyar les eleccions generals. Per absència d'una mínima codificació de valors de generositat amb els dèbils no s'ha tingut prou en compte que hi havia propostes compromeses amb l'impuls al Tribunal Penal Internacional, primera peça d'un camí cap a un marc de justícia concordant amb l'abast un iversal; compromeses amb la defensa, l'enfortiment i el desenvolupament del sector educatiu públic enfront de l'ensenyament privat religiós ; compromeses amb el canvi en l'orientació estratègica de la cooperació exterior -ara convertida en una mena d'agència de tramitació de crèdits a la importació, per afavorir molt més les empreses (espanyoles , europees) que no pas els països o les societats del Tercer Món-; compromeses amb el rebuig crític de les manifestacions racistes i xenòfobes de l'enviliment atemorit de tants egoistes i amb l'intent d'enfrontar-s'hi pedagògicament. A més , aquests intents i compromisos provenen de fonts i de sectors diferents. Hi havia més d'una oferta, hi havia diverses opcions progressistes de matís prou ampli , algu nes escadusseres, d'altres a deshora, d'altres incipients. Algunes "amb màcula" d'alguna errada o d'a lgun anterior procediment innoble , però totes completament menys indesitjables que no pas la complacèn-

19 5

1 .... 1\IR .. II \"!l>III\RCII(I!\.A

F0fmac¡ú Co nlinuada 1.cs ¡'¡eu res l n..." . .. ,\c ll.n;ri,), ..

..... to.·oo\f\<N. . , n'n'l_

MASTER EN DRET EMPRESARIAL

-o * V)

ï::

Durada: 1 cu rs acadèmic de 700 hores lectives més 300 hores de pràctica professional , d'octubre de 2000 a desembre del

2001

Partint dels coneixeme nts adquirits en la lli cenciatura en Dret, el master s'endinsa directament en la resolució de casos reals, en l' intercanvi d'experiències amb advocats en exercici i en el con tacte en un despatx.

Preu: 750,000 ptes (4 ,507,59 euros)

MASTER EN ASSESSORIA FISCAL

.:.0* .2

"""0*

ï ::

'o ...... '- * '~ V)

'::§

Ca pacita per a l'exercici de la professió d' assessor fiscal , aplicant i assentant els cone ixements teàri cs adquirits en la pràctica en un despatx profess iona I. Durada: 2 cursos acadèmics amb un tota l de 580 hores lectives més 480 hores de pràctica professional , d'octubre de 2000 a juliol del 2002 Preu per curs: 425 ,000 ptes (2,554,3 euros)

IN FORMACiÓ I INSCRIPCIONS:

Escolo Un iversitària d'Estu dis Empresarial s, Àrea de Tercer Cicle , Av, Diagonal 696 , 1a planto , desp. 1 19 080 34 Barcelona Tel. 93 402 19 92 / 93 402 19 93 Fax 93 403 59 06 e-mail: rodoreda@em p.ub .es http://www.ub .es/empresarials

t:..,,:uIJ

lI l lI ": I'~ I U I I ~

,j" bt U\lI. blll" "';lI i,lI,

"".," (D"'.. " . . .

cia amb el temor o l'explotació de l'odi causat per la por. Recordem que el 19 de març de 2000, Juan Goytisolo esmentava en El País (España y sus Ejidos) la implicació directa de dirigents i militants del partit vencedor en les darreres eleccions -per dimissió i abstenció d'una aprt sign ificativa de l'opinió progressista- en les persecucions i la incitació a l'odi con tra l'immigrant. Recordem , també, l'actuació del poder executi u en relació amb la tramitació del procés d'extradició de l'ex dictador Pinochet o les infame nts declaracions dels representants de la Fiscalia de l'Audiència , justificants di rectes de la mort i de la destrucció generades pels règims militars. Declaracions reali tzades en nom de tots, en tant que representan ts institucionals, també en nom de la franja abstencionista del pensament prog re ssista. Es incoherent deixar de participar per no troba r cap alternativa "químicament pura" quan els valors humans mínims fan fallida i quan es prou evident l'ús que, des dels mitjans de poder, es fa de tots els con travalors. No intervenció equ ival a dimissió, per raons no pas ideològiques , sinó de simpl e implementació d'una ètica de mínims que , amb totes les seves mancances i limitacions, imperfeccions i desídies, és, malauradament, com sempre, la darrera barrera enfront del feixisme. Potser no podem aspirar a reproduir grans entusiasmes passionals vi nculats a un horitzó d'il.lusions ideològiqu es capaces de convertir-se en una gran recepta d'aplicació unviersal per assoli r la fe licitat. Però, des de la radical itat democràtica, això pot no pot ser només negatiu: ens allibera dels fina lismes totalitzadors i absoluts, ens deslliura de qualsevol dogmatisme - per bé que, també, segu rament, ens fa menys joves- i ens perm et treballar per allò que s'ha anomenat l'horitzó postconvencional : és possible que hagin caducat els grans sistemes ideològics , però segueix sent útil, necessari i convencional , fratern , el codi de valors per dessota dels quals cap ésser conscient dels seus drets

no està disposat a deixar-se tractar. Podem no creure'ns massa cap cosmovisió escrita amb majúscula , però el món , la societat, la ciu tat, són més ag radables i més habitables per a la gran majoria si aspirem a portar-nos bé . L'ètica civil , basada fonamentalment en la generositat i l'anhel fraternal, que pa rtint d'una visió laica mai no seran paternalistes, constitueix la peça clau del comportament convivencial que pot assegurar la mi llora i el perfeccionament del marc cívic i l'aprofundiment de la sobirania popular, és a dir, la radi calitat democràtica. I, per ta l d'exercir-la, per tal de garanti r l'accés de la majoria a tots els drets cal tenir clar que , en el complex teixit de les interaccions socials i polítiques no hi ha res absolutament vàlid ni ningú que tot ho hagi fet sem pre bé, però n'hi ha que tenen molt clar com poden beneficiar-se de la por dels altres i de l'exp lotació absoluta dels més desvalguts, sigui n immigrants o tinguin moltes carències per assoli r les informacions indispensables per poder emetre judicis ll iures sobre la realitat que els envolta. No és lícit desentendre's. No ho era a l' Eu ropa del s anys trenta .. . tot i que molts ho van fer, potser per no establir cap axioma prioritzador en les escales de valors de l'entorn polític i social més immediat. S'ho seguien plantejant , de vegades, un cop perdut el dret de gaudi de l'espai públic. No s'ho van poder segui r qüestionant massa més temps, quan eren a la presó o als camps , quan era massa tard . L'ideologisme "química ment pur", enmi g de l'enorme complexitat de les trames d'interessos en què es manifesta, pot resultar prou contradictori amb el dret a la convivència entre els qui són diferents però que han de ten ir iguals drets, pot impedir l'exercici mínim de la democràcia i l'aprofundiment de les seves arrels. Els qui el defense n tene n menys mitjans, menys diners, menys accés al control del s mecani smes de poder que no pas els qui poden sentir-se intere ssats en la manipulació de la por. Com a mínim, doncs , han d'acceptar un cert espai comú, enllà dels partidi smes , en

19 7

l'assumpció d'una pauta comuna de comportaments civils. D'aquesta dependrà que sapiguem fer front al racisme i a la xenofòbia , al risc de fractura i d'exclusió social, a la intolerància. El "relligament" civil fonamentat en el criteri humanista mínim era ja ben sintetitzat per Bertrand Russell -la vida realment bona és aquella inspirada per l'amor i guiada pel coneixement. En un text de 1954 (Pot la religió guarir els nostres mals) que , com succeeix amb gairebè to ta la seva obra, con tinua tenint plena vigència en l'actualitat. exposa la base del seu raonament , ineludible en l'era de la globalització: "El que el món necessita és racionalitat , tolerància i la comprensió de la interdependència de les parts de la familia humana.

Aquesta inte rd ependència ha quedat enormement augmentada pels invents moderns. i els arguments purament mundans en favor d'una actitud de bonhomia envers els altres són molt més forts que no ho eren abans. Aque stes consideracions són les que hem d'observar, i no retornar als mites obscurantistes . La intel·ligència, cal dir-ho , ha causat els nostres mals ; però la manca d'intel .ligència no els guarirà . Només una intel·ligència més gran i més prudent pot fer més feliç el món". Tècn icamen t, la societat té més recursos que mai , més que en cap altra època històrica , per acti var els processos d'inclusió i de solidaritat. De moment, és hora de ser més generosos i de converti r els valors de l'ètica de fraternitat en eina de fre al feixisme ,

•

la consignA

Bases per a un programa laic Santi Castellà Professor de la Universi tat Rovira i Virgili Per a molts aquest és un debat caduc, anac rònic i sense sentit en un Estat democràtic i de dret com el nostre. Però, no obstant això , el paper important i crucial que encara juga l'Esg lésia catòlica entre nosaltres suposa obj ectivamen t un atemptat a la llibertat de pensament i consciència inadm issible en una societat postil ·lustrada. Necessitem amb urgència una revolució laica que permeti que els nostres espais de reli giositat o irreligiositat no intentin ser controlats i teledirigits per aquells que es reclamen posseïdors de la ve ritat absoluta , perquè la nostra espi ritualit at i les nostres qüestions filosòfiques no ens situïn en el pla d'alienació propi de ls "idiotes moral s" (Norbert Bilbeny, dixit) i permetin que els valors ètics de la il·l ustració liberal tinguin la plena realització en un Estat laic per a una societat plural i oberta . Al guns pensa ran que dramatitzem. Falta consc ienciar: explicar la realitat amb tota la seva cruesa i podridura : Espanya està lligada per un s acords internac ionals amb la Santa Seu, i assumeix unes obligacions indeformables per al nostre ordenament intern . Ai xí, tots els espanyols, amb independència de les nostres creences estem obligats a contribuir amb els nostres impostos al ca r sosten iment de l'Església catòlica. No rebem res a canvi, no podem utilitzar els seus locals, ni gaudir de l'art que té apropiat... A més, l'exe mpció del

pagament d'impostos per a l'E sg lésia és total. (Així, s'acaba d'aprovar el Reial Decret que regu la les pensions del Règim de classes passives que , en el favor propi o en el dels seus fa miliars , causi el personal que hagués ostentat la condició de sacerdot o religiós de l' Església ca tòlica i que en data 1 de gener de 1997 estigués secularitzat o hagués cessat en la professió religiosa; un exemple del fet que no s'oblida el més mínim detall ). En matèria religi osa , l'Estat obliga a l'ensenyament de la religió catòlica en tots els centres docents fins a secundà ri a, i permet optar qui no desitgi cu rsa r aquesta assignatura d'adoctrinament , a fer durant aquest temps alguna acti vitat que no co ntribuei xi a la seva fo rm ació docent (per tal d'evitar desavantatges de coneixements amb els catòlics) i que sigui sufi cientment "desagradable" per tal de no desincentivar els catequistes. El s continguts, els professors, l'orie ntació d'aquesta assignatura mal anomenada de religió, es troba sota l'única auto ritat de la jerarquia eclesiàstica encara que sig ui finançada am b fons públics . La utilització simbòlica de l'Esg lés ia , especialment confusa en el terreny militar, és també un altre exemple del seu poder actual. Els regidors elegits pel poble assísteixen impassibles a la bronca de l'arquebisbe durant les festes majors. Un absurd

19 9

pont (aqüeducte) paralitza el teixit productiu perquè la festa de la Immaculada no pot desaparèixer, i les poques festes civica-constitucionals es queden en l'oblit. Així podríem elaborar un llarg etcètera de greuges però allò que més importa és que la situació està estancada. És necessari adoptar mesures d'au todefensa enfront de l'atac constan t que des de l'Església , de vegades mitjançant fons públics , es duu a terme contra la nostra llibertat de consciència. Aquestes poden ser algunes idees per començar a parlar:

- Ha de constituir-se una àmplia mesa cívica-política que tingui com a objectiu la denúncia unilateral del Concordat amb la Santa Seu . Les relacions de l'Estat amb qualsevol religió han de regular-se en l'ordenament intern i no constitu ir-se corn a ob ligacions internacionals. - Enfront de posicion s ètico-polítiques con tràries del tot als objectius de la nostra democràcia , haurien de trencar-se les relacions dip lomàtiques amb l'Estat vaticà (i amb la Sobirana Ordre de Malta) i que negar-li el recone ixem ent d'Estat que va lliurar-li Mu ssoli ni a l'aparell burocràtic d'una confessió religiosa _ - El moviment laic escolar ha d'organitzar-se per frenar l'enfonsament organitzat de l'ensenyament públic que pro-

dueix un desviament massiu de fons cap a l'ensenyament concertat amb cen tre s catòlics . - S'han d'excloure de les aules les activitats d'adoctrinament moral , i reservar-les per als espais de la vida privada de les persones. - Totes les religions reconegudes i amb certa entitat han de gaudir, en els mitjans de comunicació públics . d'espais i d'un tracte similar, - Les cerirnònies civi ls i militars han de prescindir d'elements simbòlics de qualsevol culte. No podem veure jurar al nostre govern davant d'un crucifix que sorgeix sobre la Constitució . Els seus compromisos espirituals han de ser privats ; el seu jurament davant el rei ha de fer-se sobre la Constitució com a màxima expressió de la volun tat popular. En definitiva, o anem cap un Estat laic capaç de reconci li ar els sentim en ts re ligiosos de l'esfera privada amb una acció política neutral o veurem dia rere dia vu lnerada la nostra condició lliurepensadora, de forma subtil però amenaçadora . Sense escola pública laica de qualitat caldrà pensar en potenciar escoles laiques (privades i si ens deixen concertades) on els valors il·l ustrats serveixin de bases ètiques per configurar una societat oberta i lliure ,

•

l'entl'evistA

Vicenç Navarro Recordant el nostre passat Jordi Serrana Espai de Llibertat

Catedràtic i director del Programa de Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra - Vostè s'ha referit diverses vegades a la gran tris tor que li va causar, un cop incorporat de nou a Catalunya i a Espanya, després de 38 anys d'exili, el fet de percebre que la j oventut no conegués el que va ser el franquisme. S 'hi ha referit en un article a El País "Reconciliación si, olvido no" ( 12. 1.00). - Sí, és cert. Vaig queda r desagradablement sorprès que els meus estudiants de la Universitat desconeguessin que el règ im franquista fou un dels règims més repressius d'Europa durant el segle XX . No sabien que aquell règim, a més de causar la mort a prop d' un milió de persones durant la Guerra Civil, de resultes del cop militar fe ixi sta, va assassinar més de 200.000 persones desp rés de la Guerra Civi l, va posar a la presó més de 400.000 persones per motius polítics i va fo rçar-ne molts a treballar en les empreses privades , tal com va fer el règim nazi a Alem anya. en condicions horribl es. Prop d'un mili ó va haver d1exiliar-se. - Vostè es refereix en aquell article al fet que moltes empreses de la cons trucció d'aquest pais es van enriquir enormement

a costa d 'aquests treballadors forçats. - Sí, ci to els treba ll s de l'histo riador alemany Helmut, que va comparar la repressió a l'Alemanya nazi amb l'Espanya feixista. Avui , a Alemanya hi ha una indignació molt gran sobre aquesta utilització de treballadors forçats pel règim nazi i han forçat compensacions pe r a aquests treballadors per part d'aquelles empreses. A Espanya hi ha un silenci absol ut sobre aquesta i totes les altres formes de repress ió del franquisme, resultat d'una amnèsia col·lectiva. - A qué atribueix aquesta amnésia col· lectiva ? - AI domini que la dreta va tenir en el procés de transició de la dictadura a la democràcia , tra nsició que ha estat definida de forma errònia com a modèlica. Aquesta transició es va fe r sobre la base d'un oblit del passat, resultat d'un pacte de silenci entre les dretes i les esquerres, que ha afavo rit la dreta, responsable de l'oblit d'aquel l malson històric que es va anomenar franqu isme. Avui la joventut no veu un a continuïtat entre la dreta actu al i la d'ahir. Franco fins i tot apareix com un ve-

19 11

llet autoritari que va lidera r allò que s'anomena "règim anterior" sense ni tan sols definir-lo com a règim feixista .

- Vostè ha estat molt crític tant amb els historiadors com amb els politicòlegs que han negat el caràcter feixista d'aquell règim anomenat a Espanya franquista . - És interessant veure que Espanya és l'únic lloc on s'utilitza aquest terme de franq uista per definir aquell règim , i és resu ltat d'una gran inversió ideològica dirigida a diluir el seu caràcter feixista . Fora d'Espanya, el règim franquista s'anomena feixista . Fa només alg unes setmanes , el New York Times, per citar un sol exemple, es referia al Sr. Manue l Fraga com a dirigent del règim feixista del general Franco. És interessant, per altra banda, assenya lar que no es parla de règim hitlerià, sinó de nazisme , ni tampoc es pa rla de règim mussolinià , sinó de l règim feixista italià . És curiós aquest comportament diferencial.

- A què l'atribueix? - De nou , al domini de la dreta durant la transició. És l'intent de personalitzar un règim dictatorial com a expressió d'una dictadura personal d'un cabdill. Es defineix aquella dictadura com a dictadura cabdillista . En realitat fou molt més. Fou un règim amb un domini enorme dels poders econòmics i religiosos com també de les classes i els grups socials que es van veure afectats per les polítiques del govern democràtic, que va retallar els seus privilegis, durant la República. Fou un règim no només autoritari sinó totalitari que va intentar org an itzar totes les dimensions de la vida personal i col·lectiva del país . L'Església catò lica va jugar un paper clau en convertir-se en l'eix ideològic totalitzant del sistema polític, i va complementar una doctrina feixista i racista identificada amb el Partit Feixi sta (la Falange i més tard el Movimiento Naciona~. - Es diu sovint, que aquest règim franquista fou feixista al principi, però que va deixar de ser-ho mes tard quan va adoptar

unes postures mes moderades. - El s que adopten aquesta interpretació desconeixen els règims nazis i feixistes. Es creuen que un règim feixista o nazi és un règim on el partit feixista o nazi controla l'Estat i domina tot el pa is. El règim nazi a Alemanya , per exemple , va viure grans conflictes dins i fora del partit nazi i aquest va tenir que competir amb altres grups i forces, competició que fins i tot va arribar a conflictes durs i a assassinats entre les diferents faccions del poder, entre les qua ls el partit nazi va ser un ent re els diversos grups de pressió que controlaven l'Estat alemany. El mateix va succeir a Espanya . Natu ralment que van haver-hi canvis i evolucions en aquell règim com també va passar amb els règims nazis i feixistes . - Llavors vostè veu una continuïtat en el régim feixista espanyol dins els seus diferents períodes evolutius? - Si. No oblidem que fins a l'últim dia, ja el 1977, el símbol feixista estava a l'entrada de tots els pobles i ciu tats espanyoles, i qualsevol func ionari públic -des d'un carter a un catedràtic- havia de jurar lleialtat al partit feixista, és a dir al Movimiento Nacional. Aix ò, en si, és un simbol important. Naturalment, que el règim fos feixista no vol dir que tota la gent que governés en aquell règim ho fos. Però , fins a l'últim dia, la closca feixista , des dels símbols fins al ll enguatge , tenia un caràcter feixista . - Però el règim va anar evolucionant.. - Naturalment. Però , fixi-s'hi vostè que es defineix, amb raó. el règim de la Uni ó Soviètica de 1917 a 1992 com a règim comunista , encara que segu r que estarem d'acord que aquell règim sota Stalin va ser molt diferent del règim sota Gorbachov. No obstant això, tots definim el règim politic a la Uni ó Soviètica com a comunista fins que es va co l·lapsar. La distància entre Stalin i Gorbachov és molt més gran que la distància entre Serrano Sunyer - el primer ministre del govern de Franco- i Arias Navarro - l'últim ministre de Franco. Els

dos van ser membres, per cert, del Movimiento Nacional, és a dir, del moviment feixista. És comprensible que molta gent de la nomenclatu ra franquista que vestien camisa blava i saludaven amb el salut feixista, ara es trobin incòmodes i ens vulguin redefinir aquella història presentant-la com a resultat de les caracteristiques d'un dictador. Hem vist diverses biografies de personatges procedents de la nomenclatura que fan l'efecte que aquell règim era merament cabdil lista, dictat pel general i els seus amics. Aquesta visió és errònia i interessada. Sembla com si un cop desaparegut el dictador desapareguessin els grups i les forces socials responsables d'un dels règims a Europa que ha violat més els drets humans de la seva ci utadania. Aquests grups, per cert, van tenir una importancia molt gran per configurar la transició. L'esquerra no era prou forta per trencar amb aquell règim i la dreta va cedir a causa de la pressió popular i internacional. - Quan va haver de marxar vostè de Catalunya? - L'any 1962, quan el cap de l sindicat fei-

xista de la Universitat em va denunciar com a membre de la resistència antifeixista a la policia política, paradoxalment anomenada Brigada Social que tenia la seu a la Via Laietana sota la direcció dels temuts i odiats germans Creix . - No noto en la conversa rancúnia o desig de venjança. - No. A Espanya no s'ha reconegut la gran generositat dels perdedors de la Guerra Civi l i dels seus fills que vam ll uitar a la resistència , com ha estat en el meu cas . Recordaré sempre els meus pa res que van ser expulsats del Mag isteri públic a causa del seu recolzament a la República i van sofri r una enorme repressió durant el franquisme . Fa uns deu anys, quan ja tenien 95 anys, els meus pares van rebre una carta de qui havia estat l'alcalde feixista del poble. on els pares varen ser represaliats, i els demanava perdó. S'estava morint de cancer i volia mori r amb la consciència tranquil ·la. Em va impressionar que la meva mare li contestés que feia temps que l'havia perdonat. En el meu cas , ni tan sols demano, en aquests moments, que se' ls porti a la pre-

19 13

Ajuntament ~~ de Terrassa

só o als tribunals, com va passar a Alemanya o Itàlia amb els dirigents feixistes i nazis quan aquests règims foren derrotats . Però el que sí que exigeixo és que demanin perdó no només als que vàrem sofrir per culpa de la repressió , sinó a tots els que van perdre la guerra i van ser reprimits. Per a mi , el PP i els seus dirigents no tindran credibili tat democràtica fins que condemnin sense ambigüitats el feixisme franquista dels seus antecessors. - Eviten demanar disculpes perquè diuen que el bàndol republicà també va cometre violacions dels drets humans, i indiquen que hi ha equidistància de responsabilitat entre vencedors i vençuts. - Sí, hem vist el trist espectacle de l'Església ca tòlica que s'ha negat a demanar perdó pel seu paper clau en aquell règim feixista i ha assenyalat que tots érem responsables. És també l'argument dels que demanen l'oblit històric del franquisme i atribueixen responsabilitats iguals a vencedors i vençu ts. Aquesta posiciÓ és insostenible. El cop militar feixista va ser un cop en contra d'un règim democràtic i la majoria de les forces polítiques en el bàndol republicà lluitaven per restablir la democràcia. Els errors que aquestes forces van cometre no han de confondre un fet bàsic i és que uns, els vencedors , van destruir la democràcia i els altres , els vençu ts, van lluitar per defensar-la tant durant com després de la Guerra Civil. La gran insensibilitat democràtica de molts sectors de la dreta espanyola explica la seva referència a aquesta equidistància en la responsabilitat històrica del franquisme en la Guerra Civil. - Vostè s'ha referit, en diferents ocasions, al fet que la nostra dreta es troba més a la dreta que la dreta europea. Ens ho pot explicar? - Sí. La dreta francesa, sense comptar Le Pen, ha condemnat el règim de Vichy. La dreta alemanya ha condemnat el règim nazi fins al punt que està prohibit parlar bé del règim nazi a Alemanya . La dreta italia-

na (excepte el partit de Fini) ha condemnat el feixisme i, així, país per país de la UE o A Espanya, però , el PP no ha condemnat el règim feixista del Sr. Franco. No el condemna , en part per convicció, perquè es consideren hereus d'aquell règim , i, en part , perquè busquen el recolzament electoral de la ultradreta la qual cosa explica que en un país on hi ha milers de busts del dictador als carrers no hi ha un partit ultradretà de masses. El Sr. Aznar ha intentat recuperar credencials democràtiques a Europa i ha criticat al PP austríac que s'ha aliat amb el partit ultradretà del Sr. Haider, qui al seu dia va alabar el règim de Hitler. A Espanya, els senyors Haiders estan al PP, no fora, com a Àustria. Alguns diaris europeus han assenyalat aquesta contradicció del comportament del Sr. Aznar. Ell mateix mai ha condemnat el règim de Franco. És més, fa algunes setmanes vam veu re el Sr. Fraga fer unes declaracions a la CNN en les quals defensava el règim de Franco sota la mirada atònita del periodista. Quelcom de semblant va passar quan el Sr. Samaranch també va defensar el règim franqu ista als EUA fa uns quants mesos. La dreta espanyola no s'ha adonat del gran rebuig del règim de Franco a nivell de l'opinió internacional. El Sr. Azna r no només no ha denunciat les declaracions del Sr. Fraga sinó que busca el recolzament electoral de la ultradreta franquista. La dreta espanyola no ha descobert encara el que la dreta xilena ha descobert amb la detenció de Pinochet, és a dir, l'enorme impopularitat i el menyspreu cap al règim de Franco a nivell internacional. - Vostè creu que el feixisme espanyol va ser racista ? - Si. Només cal recordar que el dia nacional s'anomenava dia de La Raza . Els apologistes d'aquell sistema parlaven dels adversaris i enemics com a genèticament inferiors. Li aconsello que llegeixi els escrits dels psiquiatres i psicòlegs del règim feixista, des de López Ibor a Nàjera. Fins i tot l'any 1974 es parlava que els rojos, els

19 15

liberals , els maçons i els homosexuals tenien un cervel l més petit. I amb el poble i la cultura catalana va haver-hi un intent de genocidi encaminat a eliminar-lo com a cultura pròpia. Per aquest motiu la lluita per la democràcia a Catalunya sempre fou per la democràcia, pe r la solidaritat i per la identitat.

- Fins quan va durar la repressi6? - Fins à la mort del dictador. És un a redefin ició insosten ible la que indica que el règim només fou repressiu al principi. Això no és cert. Fins i tot l'any en què va morir el dictador hi van haver cinc assassinats per motius polítics, 2.042 detinguts polítics i 4.002 exped ientats pel temut Tribunal de Orden Pública. - Parli'm de com la lluita antifranquista va tenir lloc als anys cinquan ta i seixanta . - Bé, jo puc parl ar-li de la lluita a la universitat. La resistència - tant social ista com comunista- va decidir infiltrar-se en el si ndicat feixista SEU . I vam establir el que es va anomenar el Servei Universitari del Treball (SUT), que ten ia com a objectiu relacionar el món estudiantil amb el món del treball. El règim de Franco sempre intentà aïllar i se parar els estudiants , procedents de les classes altes i mitjanes altes , de la classe treball adora. Fixi's que els edificis universitaris es van construir a la part alta de la ci utat on vivien aquells grups socials, les bases socials més favorables al règim, i d'on enca ra avui procedeix la majoria del vot a la dreta. El nostre intent era posar els estud iants en contacte amb els treball adors perquè veiessin les condicions de vida de la majoria de la població, la classe treba lladora. - Com es posaven en contacte? - Mitjançant els camps de treball en els quals els estudiants, durant les vaca nces, treballaven en fàbriq ues, al camp, a les mines , en vaixells i altres indrets de treba ll. Aquesta experiència rad icali tzava els estudiants i molts s'integ raven a la resistència antifeixista. En realitat, el SUT va passar a

se r un dels planters més importants de la resistència antifeixista a la Universitat. Al gunes de les persones d'esquerres, visibles avui en el món polític, procedents de famílie s burgeses, es van radicalitza r a través d'aqu elles experiències. - Aquesta organització només va existir a Catalunya o a tot Espanya? - A tot Espanya. Fou el primer moment reeixit d'i nfiltració del SEU , i es va uti litza r amb objectius antifeixistes com l'educació i la radicalització de la joventut universitària. - Com es va acabar? - El van prohibir. El règim va detectar que una gran part de la resistència un iversitària s' havia inici at a través del SUT. Els que teníem cà rrecs de responsabilitat vam ser represaliats. - Vostè dedica el seu últim llibre Neoliberali smo i Estado del Bienestar als seus companys i companyes de la resistència. - Si . Encara que molts dels meus llibres s' han traduït al castellà, els originals van ser escrits en ang lès. Aqu est llibre era el primer que escrivia a Espanya i a Catalunya i volia dedicar-lo a les persones de la generació dels meus pares i de la meva generació que hav íem ll uitat en la resistència antilranquista. Va ser una de les etapes més importants de la meva vida i em va marcar d'una manera molt forta. He tingut l'enorme sort de tenir uns pares excel· lents i uns companys i companyes que em van enriquir la vida enormement amb el seu exemple i integ ritat. - Per cert, va conèixer Jordi Pujol a la Facultat de Medicina ? - No. El Sr. Pujol no és un dels companys de la resistència a qu i faig menció en la meva ded icatòria. El vaig conèixer en aquella època, però fora de la universitat. Ell no va participar en la ll uita antifeixi sta a la universitat. El coneixia i havia llegit algun s dels seus esc rits que , Irancament, no em van agradar. Tenia una actitud que

considerava ofen siva respecte als immigrants que venien del sud , d'Andalusia. Jo havia escollit treballar com a metge en el barri del Somorrostro, un barri amb barraques on vivia la immigració andalusa . I sempre vaig tenir una enorme simpatia per la gent humil immigrant treballadora que arribava a Ba rcelona sense un ral. Al guns metges progressistes i infermeres vam obrir centres de salut finançats, per cert. clandesti nament amb fons escandinaus i de l'Esg lésia progressista francesa. També ens els vare n tancar. Però em molestava profundament el racisme tan profund entre seclors molt propers a l'Església catalana, que anomenàvem "de la ceba", i d'un sector progermànic dels Minyons de Munta nya que eren antifeixistes però enorm ement classistes i am b un nacionalisme clarament excloent. M'han dit que el Sr. Pujol ha demanat perdó per aquelles declaracions, la qual cosa l'honora. - És cert que el Sr. Pujol s 'ha oposat a la seva tornada i integració a Catalunya? - No ho sé. Sé que un grup d'amics, companys de curs, van anar a veure'l perquè fes gestions per facilitar la meva integració a la vida acadèmica. Segons em varen dir, ell no era molt favorable a la meva reintegració a Catalunya . Però francament, no ho sé . Haig de dir-li , no obstant això , que la meva experiència és que el Sr. Pujol i la força política que

representa, el cen tredreta i la dreta catalana, tenen una consciència de classe molt desenvolupada. Per a ells els únics catalans són ells. Tenen la gosadia d'atorgar carnets de qui és català. Li explicaré dues anècdotes que potser són significatives. El 1986, el Congrés dels EUA em va declarar un dels cientifics que havia fet més per la salut i el benestar del poble dels Estats Units. Em van veni r a veu re les televisions de tot el món , fins i tot la premsa filipina , excepte la ca talana . Més tard , quan vaig estar a la Casa Blanca amb la Sra. Clinton , durant nou mesos, em varen entrevistar milers de televisions , excepte la catalana. És paradoxal que a mi, que soc català, no em reconeguessi n les autoritats representatives del meu país. Per a ells , jo no era un català internacional sinó una persona a qui s'havia d'ign orar, marginar o silenciar. Passa el mateix , per cert, amb les pàgines d'opinió de La Vanguardia, en les quals el Sr. Foix, que fins fa poc controlava les pàgines d'opinió, em té vedat. La dreta catalana no té ni cultura ni comportaments democràtics. Fi xi 's que a mi als EUA em publiquen des del Wall Street Journal, que és a la dreta, fins al Washington Post, passant pel New York Times. I en el meu propi país, estic vedat en les pàgines d'opi nió de La Vanguardia. Em publiquen en les pàgines

19 17

d'economia , però no en les pàgines d'opinió. Això ja diu molt sobre el tarannà democràtic de la dreta catalana. I després el Sr. Foix fa xerrades i es presenta en tertúlies, i sermoneja sobre la democràcia.

- Quines caracteristiques tenia la resisUmcia antifeixista dels anys cinquanta ? - La resistència era la d'esquerres . Mai hi va haver una resistència d'allò que després s'ha anomenat la dreta democràtica o el centre . Va ser l'esquerra, i sobretot el PSUC però també a la universitat l'esquerra socialista com el FELlPE, antecessor del FOC , la que va crear la resistència . Aquesta esquerra va saber com coordinar la lluita per la democràcia , per la solidaritat, per la llibertat, amb la lluita per la identita t nacional com a poble i nació catalana. Era un socialisme i un catalanisme integrador, molt diferent al catalanisme excloent que insultava els immigrants. El PSUC va ser, en aquest aspecte, modè lic. Molts immigrants van lidera r aquesta lluita pel socialisme i per la identitat. que no estava en

contradicció amb la lluita per la democràcia. Aquest catalanisme d'esquerres mai va veure Espa nya com l'opressor, sinó el feixisme . Veure l'immigrant com a opressor, un immigrant superexplotat per l'empresa riat català col ·laboracionista del feixisme , era, i és , rid ícul en extrem. Recordo una manifestació el 1960 a la Universitat, concretament a la Facultat de Medicina, que era la Facultat més d'esquerres de la Universitat de Ba rcelona , que portàvem panca rtes que deien "A Catalunya avui tots som immigrants". I recordo a immigrants que en la temuda Via Laietana insistien en parlar català enfront de la policia politica , la temuda Brigada Social , com a mostra del seu desafiament al fe ixisme. - Quina llàstima que tot 8/XÓ no es conegui prou' - Veiem un intent de redefinir la nostra història de manera que la dreta catalana es presenta com la defensora del catalanisme. La dreta cata lana va col· laborar amb el feixisme . El món empresarial , des

de Ferrer Salat a Núñez i Navarro , es va benefi ciar enormement del feixisme. Només alguns, com Pujol, van parti cipar a la lluita antifeixista. Per això constan tment el presenten per legitimar el seu catalanisme. Però la gran majoria dels dirigents de la dreta catalana es van beneficiar enormement del fe ix isme i no van participar en la defensa dels interessos de Catalunya i Espanya . Un dels projectes acadèm ics a què em vu ll dedicar quan tingui temps és mostrar on eren i què feie n als anys cin quanta, seixanta i setanta els grans líders de la dreta catalana. El llibre Els catalans de Franco és només la punta d'un iceberg . L'esquerra, catalans nascuts aquí i catalans immigrants , va ser qui va ll uitar per la llibertat i la identitat de Catalunya i d'Espanya. Que no se n'oblidin mai els superpatriotes cata lans que avui defensen interessos de classe utilitzant la bandera catalana per la qual tants sofriren . - Expliqui'ns la diàspora dels catalans. - Hi va haver un milió d'espanyols que van have r de marxar. Més de mig milió ho va fer a través de la frontera de França amb Catalunya . Entre ells, els meus oncles, que van anar a França . Molts iniciare n la res istència antinazi . AI Partit Comunista Francès , per ce rt , li irrita que se li recordi que els que iniciaren la re sistència antinazi van se r en realitat cata lans i d'altres espanyols. Fou lògic. Quan els nazis van envair França van assumir que la majoria d'espanyols a França era antifeixista. I per això mateix va n haver d'organitzar-se molt aviat. El s meus oncles van ser agafats per la Gestapo i van se r empresonats en camps de concentració naz is, ju nt amb d'altres 10.000 espanyols. Molts van morir en aquells camps . És trist que els seus noms constin en els monuments a les víctimes del nazisme excepte en el seu propi país, Catalunya i Espanya. Molts van passar de França a Amèrica Llatina, on la seva influ ència ha estat considerable. La història de l'exili no s'ha escrit. En realitat , l'exili és, pràcticament, ignorat en el propi país.

- Hi ha alguna altra observació que vulgui fer sobre aquest periode? - Si, em preocupa que , si bé constantment se ci ten els grans noms de l'exi li , Albe rti , Casa ls, Machado, etc. , s'obliden els grans herois en la història d'aquell període que van ser gent normal i corrent , gent anòni ma que ha escrit la història del nostre país. Gent com els meus pares i els meus oncles, que van sofrir una enorme repressió degut al seu compromís amb la democ ràcia i la solidaritat , herois de la història del nostre país que els molestava i es trobaven incòmodes quan jo em referia a ell s com a gent extraordinària i heroica. Un dels moments més trist per a mi des de la meva tornada dels EUA, va ser quan fa un parell de mesos un exiliat espanyol a Amèrica Ll atina, un sindicalista de la UGT que va haver de marxar d'Espanya immediatament després de la Guerra Civil per la repressió brutal de l feixisme contra la classe treballadora, va voler venir a morir a Espanya. Tenia càncer i només unes setmanes de vida. Un detall ple de significat. la classe governant d'aquest país, en ll oc de donar-li la benvinguda i agrair-li els enorm es sacrificis que havia fet per la llibertat, el va ignorar fins a tal punt que la companyia estatal Iberia no el va vo ler com a passatger i va haver de ven ir a morir a Espanya amb una companyia holandesa. Indignant! En un règim democràtic. imbuït d'una cultura democràtica , el Cap de l'Estat hauria enviat el seu propi avió per portar-l o a Espanya i ag rair- li el seu enorme sacrifici pel nostre país aba ns que morís. - Parlem ara del seu exili. On va anar des d'Espanya ? - A Suècia . Jo havia estat el tresorer del FELlPE , encarregat de recollir fons per a la resistència. Per aq uest motiu coneixia els partits governants socialdemòcrates i molt especial ment el govern suec, que va ajudar molt la resistència. Quan vaig haver de marxar de Catal unya, el govern suec em va aco llir. Allí vaig canviar de carrera, i de medicina vaig passar a estudiar econo-

19 19

s ;.~S!!!Jr,,¡a .

Aj unta ment dcViladcra ns

..; _ ¡..

...J .i! _ __ • -;1 fI;1

"'''''

"r' =1 __

cIutat

VILADECANS solidària

mia social amb Gunnar Myrdal, un gran mestre que em va acolli r amb un gran afecte. Més tard , va ser premi Nobel d'Economia . - Vostè esmenta amb freqüència l'experiència socialdemòcrata escandinava com a punt de referència per a les forces progressistes. - Si , ès cert . Crec que en els països del nord d'Eu ropa és on la socialdemocràcia ha tingut un mès gran i millor desenvolupament. Lamento que a Espanya sigui molt poc coneguda . Fi ns i tot avui en dia, són els països que tene n unes taxes d'ocupació més altes i un Estat de benestar més desenvolupat. El que és indignant és que Espanya podria estar avui a l'altura d'aquests països si en lloc de guanyar Franco haguessin guanyat les forces democràtiques de progrés . En realitat, Espanya i Suècia ten ien pràcticament el mateix nivell de desenvolupament econòmic el 1934. Durant la Republica , Espanya desenvolupà àrees de gran creativitat tant en educació com en sanitat i serveis socials. Hi havia grans semblances entre moltes experiències durant el govern republ icà i el govern suec en els anys progressistes de la Republica. - Però vos tè també va estar a la Gran Bretanya. - Sí, des de Suècia , el professor Gunnar Myrdal em va aconsellar que anés a treballar a la London School of Economics amb el professor Titm us, el pare a Europa de la política social. Allà vaig estudiar sota la seva direcció economia política i política social. També vaig estar a Oxford i, per ultim, a Edimburg, on vaig treballar en salut publica i admini stració sanitàri a i social. - Com va ser que va marxar als EUA? - La meva il ·lusió fou sempre tornar a Catalunya . Però Franco era etern ; sobrevisqué a tots els atemptats de la resistència. Dèiem en broma en la resistència que si hi havia Déu, devia ser de dretes, perquè Franco semblava immortal. Per això

vaig decidir acceptar una invitació de Hopkins per anar als EUA el 1965. Havia fet una sèrie d'estudis - molt matemàticssobre la utilització de models input-output en la planificació social. L'economista nnbergen ho havia fet en la planificació econòmica, la qual cosa va determinar que li donessin el premi Nobel d'Economia. A mi m'invitaren a anar a Hopkins, on es van iniciar els primers estudis de Polítiques Publiques i Socials. Així, l'any 1965, un 29 d'agost, vaig afegir el meu numero als dos milions d'immigrants que arriben a aquell país cada any. Allà , per cert, vaig conèixer a molts membres de les Brigades Internacionals, gent magn ífica que havia estat marginada durant època del senador McCarthy per haver estat antifeixistes prematurs. Tinc el gran honor que em van nomenar membre honorari del Comitè de Direcció de la seva Associació als EUA. Per a mi , un dels moments més feliços de la meva vida va ser quan , junt amb Joan Clos, avui l'alcalde, vàrem donar-los la benvinguda a l'estació de Sants quan van arribar a Barcelona. Va se r un moment de gran emotivitat. M'a leg ra subratllar que les institucions polítiques catalanes, inclosa la Gene ralitat i el president Pujol , així com l'Ajuntament de Barcelona amb l'alcalde Maragall , van estar a l'alt ura de les circumstàncies. nnc a casa cartes commovedores dels brigadistes i de les seves fam ílies, que em parlen de la magn ífica acollida que reberen tant als carrers de Barcelona com al Parlament. - Vostè ha estat assessor de Salvador Al lende , de Fidel Castro i de la Sra . Clinton. Expliqui com va anar tot això. - Bé, anem a pams . He estat assesso r de molts gove rn s i partits progressistes i vaig tenir l'enorme privileg i que el Dr. Allende em demanés que l'ajudés. Jo teni a aleshores un any sabàtic de la Hopkins i treballava en el Consell de Planificació Econòmica i Social de les Nacions Unides a Santiago de Xile ; treballava amb un amic, el Dr. Gustavo Molina, íntim amic del Dr. Allende. Quan guanyà les eleccions, vaig

19 21

sentir la resp onsabilitat d'ajudar la Unidad Popular en el seu Pla de Desenvolupament del Sistema Nacional de Sanitat. - El va afectar el cop feixista? - Sí, era la segona vegada que un cop feixista m'afectava. El feixisme lla estat una constant , un malson constant en la meva vida.

- Per aixó el seu antifeixisme també ha estat una constant en la seva vida. - Si. Jo no esta va a Santiago en aquell moment. Estava a Baltimore. Però naturalment no vaig poder torna r. Van detenir tots els meus amics , el Dr. Molina, el Or. Behm i molts altres. L'Associació Nord-americana de Salut Pú blica, de la qual era en aquell moment membre del Comitè Executiu , nomenà com a President Honorari al Or, Behm , que era el degà de l' Escola de Salut Públi ca de Santiago de Xi le, i estava detingut aleshores en un camp de concentració. Aquesta Associació també denuncià el règim feixista de Pinochet com l'enemic número u de la salut de les Amèriques. A mi no només em van prohibir tornar sinó que prohibiren totes les meves publicacions. Tinc l'honor d'haver estat persona non grata , tant al Xile de Pinochet com a la Un ió Sovièt ica de Breznev. - Com és que va ser prohibit a la Unió Sovietica? - Perquè havia escrit un llibre molt crític amb la sa nitat i la seg uretat social de la Un ió Soviètica , que mostrava que la fa lta de llibertats en aquell país, junt amb la identificació d'un partit am b l'Estat, havia soli difica t una nova estructura de classes , amb una nova classe dominant que oprimia la població . No els va agrada r aquest missatge , que no només vaig posar-l o per escrit en un llibre que s'ha tra duït a cinc idiomes, sinó que el vaig dir personal ment als dirigents soviètics en un Cong rés d'lntel·lectuals a Moscou . - Voste també ajuda el govern cubà. - Sí , en els anys més difícil s de la

Revolució , en els anys seixanta i setanta, els vaig ajudar a desenvolupar la xarxa d'atenció primària sanitària, Em vaig alegrar que fos defi nida per l'OMS com a modèl ica. En ca ra que he tingut discrepàncies amb la direcci ó política de la Revolució (a Cuba em deien afectuosament "l'h ipe rcrític") , vaig creu re que era un deu re i un honor ajudar-los , sobretot en el moment de més gran agressió per pa rt del govern dels EUA , Aix í ho vaig fer i estic orgullós d'haver-los ajudat. La Revolució cubana té moltes ambigüitats. Però en les àre es socials, la seva tasca ha estat molt positiva. Fins i tot avui, i malgrat la situació dificil íssima que han passat degut al co l·lapse de la Unió Soviètica, la morta litat infantil a Cuba és més baixa que a Washington , Baltimore o Nova York, amb el PIB per càpita ca torze vegades inferior al nord-ameri cà. - També assessora la Sra. Clinton. Com va ser que el van invitar a la Casa Blanca? - Encara que no sóc molt conegut a la meva terra -ningú no és profeta a casa seva-, sóc conegut als EUA. Com ja li he dit abans, el 1986, el govern nord-americà m'havia citat com un dels cien tífics hi spans que rnés havia contribuït a mi ll orar la qualitat de vida dels ciu tadans. Recordi que he viscut als EUA 35 anys . He participat molt activament en la vida política d'aque ll país, un país molt obert. país d'im migrants. Crec que ha estat l'experiència integradora d'immigrants més reeixida del segle XX, excepte els immigrants de l'Àfrica i els indis natius. Vaig ajudar Jesse Jackson el 1984 i el 1988, el qual arnés d'honorar-me amb la seva amistat , era aleshores el candida t del centreesquerra del Partit Demòcrata. Jesse, deixebl e predilecte de Marti n Luther King , em va demanar qu e l'ajudés i així ho vaig fer, Vaig repre sentar-lo en les negociacions del programa dernòcrata, que es negociava amb Dukakis . El 1992 , la Sra. Cl inton em va demanar que l'ajudés i vaig treball ar durant nou mesos a la Casa Blanca. Molt interessa nt, però molt fru strant , descobrir

que el president dels EUA no és la persona més poderosa dels EUA . - Qui ho és ? - En el sector sanitari i social , els dirigents de les companyies d'assegurances i de la banca són més poderosos que el president dels EUA . - La majoria dels seus llibres els va escriure als EUA. - Si. S'han traduït alguns a l'espanyol. - Noam Chomsky ha dit de vostè que és un dels in teJ.lectua ls més interessants dels EUA. El coneix? - Si, va ser una afirmació molt generosa que va escriure en un dels seus llibres. El meu fi ll Pablo, aleshores estudiant de la Brown University, me'l va ensenyar, molt orgullós . Mai ens hem vist personalment. Encara que sí que ens hem cartejat amb gran freq üència. El l és , en realitat , un dels intel·lectuals amb la ment més serena i crítica dels EUA. Procedim de tradicions diferents, ell és més anarcosi ndicalista, jo més socialista democràtic. Però, trobo els seus escrits de gran valor i m'afalaga que ell també valori els meus positivament. - Vostè ha treballat amb una gran varie tat de forces polifiques. També va ser assessor de Josep Borrell en el pe-

riode en què fou el candidat del PSOE. Què aconsellaria a la joventut? - Sí, també he assessorat molts governs progressistes i partits laboristes socialdemòcrates i socialistes a Europa. Als EUA he assessorat el Partit Demòcrata, el Congrés i molts Estats de la Unió. A Espa nya , m'ha demanat assessorament actiu Josep Borrell. I a Catalunya he assessorat Maragall , amb qui m'uneix una ami stat des dels anys seixanta. El denominador comú és que to tes aquestes forces representen instruments de prog rés en els seus països . Em pregunta què aconsellaria a la joventu t? Que participi activament en la política, i no només en les ONG . Em frustra aquest apoliticisme que detecto en la joventut, que cau en el passotisme i/o en l'apoliticisme , la qual cosa té idèntiques conseqüències . - Pera, com contesta a aquells joves que no estan d'acord amb els plantejaments i projectes polifics existents? - Que no es pot confondre política amb religió. La religió és un projecte totalitzador en el qual has de ) tenir fe i estar d'acord amb la majoria del dogma. No és així amb la política. Jo, quan miro retrospectiva -

19 23

ment la meva vida , crec que he estat d'acord només amb un 50% del que recolzaven els partits politics o governs als quals he assessorat. Amb el Partit Demòcrata dels EUA estic d'acord només en un 40%. Amb el Partit Socialdemòcrata Suec , amb el qual també col·laboro , en canvi , estic d'acord en un 80%. Si hagués esperat a estar d'acord al 100% amb els partits abans d'intervenir en política , mai hagués fet re s. Vaig ajudar a la Sra. Clinton perquè volia ajudar a establir un programa sanitari que garantís com a dret de ciutadania l'accés a la sanitat , un dret encara no existent als EUA , encara que estic en desacord amb bastants polítiques públiques del president Clinton (com crec que la Sra . Clinton també ho està , per cert). Sempre m'incomoda el llenguatge utòpic d'algunes opcions polítiques per se r un llenguatge gairebé religiós. Durant molts anys he viscut a La Sagrera, el barri obrer per excel ·lència

de Barcelona , on els meus pares van viure i morir. Aquella experiència, i l'enorme respecte i estima que tinc pels meus veïns, homes i dones normals i corrents, és el que em motiva a desitjar un canvi , ràpid i ara, dins del possible , per mil lorar la seva qualitat de vida . La gent normal i corrent , la majoria de la nostra població, gent que encara té greus problemes en la seva vida quotidiana , requereix que es resolguin els problemes amb què s'enfronta. El discurs utòpic no ajuda a resoldre aquests problemes . En realitat , és important i urgent inte rvenir avui i ara per ajudar a resoldre aquests problemes de la quotidianitat, pressionant per aconseguir-ho dins d'un projecte de canvi guiat per principis tan bàsics i elementals com: distribuir els recursos per a cada persona segons la seva necessitat i aconseguir aquests recursos de cada persona segons la seva habilitat. Aquest principi continua sent un principi clar, concís i rea litzable, no només en un futur sinó ara

••

el monogl'à fiC

Som el que podem

Josep Sellarès Director de l'Esco la Lliure El Sol Poca gent es pregunta per què el moment més feliç del dia pot ser, per exemple, veure els propis fi lls jugar. Però , a qui li toca en fru eix. I és que en la fe licitat , un concepte completament modern , la identitat hi juga un paper essencial. Fin s a la Revolució Industrial es naixia home o dona , pagès o noble, hereu o cavaller, i si hom naixia dona, pagès o cavaller i es rebel·lava, amb sort podia acabar sent puta o soldat, sinó acabava a la foguera, a galeres o mort. Avui socialment no naixem res i acusem de xenòfob a qu i vol establir marques culturals de naixement. Hem de construi r allò que som, i com a resultat és lòg ic i necessari qu e l'angoixa sobre què som i l'horror del buit exterior formi n part de la nostra vida diària i del concepte d'home que hem construït. I no és en va aquest discurs, com apunta genialment l'antropòloga Mary Douglas, l'home unitari és una creació de la 11·lu stració. Fins aque ll moment l'home occidental era dual, amb una ànima immorta l i un cos mortal , era doncs raonable i just destruir el cos limitat, per salvar l'ànima il·limitada. Ella mateixa recu ll altres cu ltures on, per exemple , el cos conté quatre personalitats que simbolitzen les quatre qualitats de l'individu. En aquests casos si el cap d'una família rica mata un jove solter d'una família pobra, els vells es

reuneixen per saber qui ha fet mal d'ull per impulsar la part activa de l'assassí a cometre l'acte, i un cop sabut pot ser que s'arribi a un acord de compensació econòmica, ja que en una cultura on els rols estan jerarqu itzats (un cap de família val més que un solter) i les identitats són fluides (el mateix home passa de nen a guerrer a través d'una ce rimònia , i per tant té dos valors dife rents) tot càstig que no sigui instantani no té sentit ni resultat social de restabli ment de l'equ ilibri i el control. En la nostra cultura en canvi , on durant el mateix dia un home s'ha de comportar com a pare-fill, trebal lado r- empresari, etc., i on cada rol té normes pròpies i de vegades contraposades , cal reafirmar la unitat de l'ind ividu en l'estructura social i en el temps per a mantenir l'ordre soc ial. Aquest unitarisme històric justifica els càstigs dilatats en el temps, ja que estem convençuts que sempre castiguem la mateixa persona , per un s actes comesos exercint uns rols que encara perdu ren . Però com podem ser feliços si som un i alhora molts? Bé , retornant a l'observació inicial , la felicitat és mantenir de forma fluïda la negociació constant entre els diversos rols que ens toca jugar en cada moment, i que ju nts acaben con formant la nostra unicitat. No és casual que els que class ifiquem de marginats socials , no hagin pogut viure

19 25

el rol que els pe rtocava quan els pertocava, en el cas dels joves. de fill obedient a adolescent rebel però amb amics fidels. El resullat és que no havent incorporat les normes de comportament dels diferents rol s, no podran eslablir la negociació amb els all res quan les hagin o les vulguin assumi r. Tampoc no és casual que els joves mem bres de movimenls juvenils tinguin més possibilitats de ser feliços . ell s han après a viure aquesl joc i a establi r aquesta negociació a l'inlerior d'instilucions . I aix í poden ap rofi lar molt més allò que els proposa una socielat que s'estruclura exclusivamenl a parti r d'aquestes. Que diguin el

que vulguin , però l'heroi solilari existeix únicament en la mitologia dels microcefàlics de Hollywood. Arribals aquí. com a exemple, vull reflexionar sobre un debat molt antic de la nosIra societat, és més fe liç un aturat que cobri o un ocupat mal pagat? Debat estèril, perquè un cop garantit el plat de menjar, la felicitat és viure amb plenitud els rols que ens han deixat escollir, per construir la nostra identitat, i que hem acabat fent nostres . I l'atur (l'exclusió del mercat de tre ba ll ) no és cap component cons tructiu d'una fe licitat privada i per tant pública , ja que exclou forçadament l'individu d'un canal principal de participació social \

el monogl'àfiC

La cara més bella de la felicitat Ana Duran , Mónica Pià, Ester Rosauro, Rosa Sendra "Matteo, un nadó de dos mesos , succionava rítmicament, amb ànsia però athora suaument. Et seu cos estava relaxat, ets utls tancats , les dues mans recolzades sobre el pit de la mare, i els seus dits l'acariciaven lleugerament la pell. La mare el mirava i somria amb la mirada . Sense girar cap a mi el cap, amb un to de veu molt suau va dir: "és tan tendre" ... Matteo obrí els ulls en sentir la veu de la mare i va mirar cap amunt , primer la seva boca, després els seus ulls. Deixà anar el pit i li va dedicar un somriure ampli i generós. Podia veu re, diu l'observadora, la seva boca tota blanca, perquè estava plena de llet. La mare també li va somriure àmpliament i es van mirar l'un a l'altre amb intensitat durant uns segons. No em vaig sentir com una intrusa , però em va semblar que havia d'estar-me quieta, gairebé contenint l'alè, no havia de fer cap soroll. La mare va dir amb veu tremolosa: "ets preciós ... " (Fragment d'una observació de nadons , extreta de la Ponència de Gianna Polaco Willians , Reflexiones sobre la reciprocidad estética en observación de bebés) . La felicitat és com una dona amb moltes cares. De vegades ens ensenya la cara tranquil·la, harmònica; la seva cara més oberta, lliure ; la cara més generosa , solidària; la cara més natural, respectuosa, humana ... Nosaltres hem volgu t mirar una o unes d'aquestes cares ; la seva cara més

bella . L'hem imaginat com aquella emoció intensa i silenciosa enfront de la bellesa, aquell moment carregat de misteri. .. No podem imaginar una felicitat con tinuada, però sí un estat d'obertura al reconeixement d'aquesta bellesa en multitud de preciosos instants quotidians com el que expressa aquest moment d'observació. Aquest estat intern que permet ser feliç amb el que ens volta , només es pot donar, quan un és autèntic, quan pot tenir les seves pròpies respostes a la vida , sentir de forma pròpia i creativa . No podem sentir aquesta felicitat de què parlem quan ens sotmetem al que se suposa que hauríem de ser, hauriem de pensar o el que la societat i els altres esperen de nosaltres. Aquesta atenció i aquest respecte al que és veritat dins nostre és quelcom subtil , és un procés i exigeix de nosaltres una considerable tolerància a la incertesa. Quan la nostra ment està oberta , és canviant. No existeix cap estat mental que duri sempre . Només tolerant aquest moviment, aquest anar i tornar, apropar-se i allunyarse, podem anar retrobant " la nostra pròpia pe ll", (M .Pérez-Sanchez i Hafsa Chbani)1 la nostra pròpia, única i subjectiva veritat. Quan pensem en la felicitat col·lectiva , la nostra ment viatja en dues di reccions: - El que en la nostra cultura és la suposada felici tat de les masses; l'engany de pensar que amb un cotxe més gran, un

19 27

Col·lecció Materials de Joventut Una bona e lna pel con eu" aspe ctes no us o po c estudiats de la condttttl luvenll

o\cW"'~r...

et...... " l.,ctIoN .. _ie...... l918

M"TUIAlS !tE JOVU1Ul

Darrers títols publicats , El ¡U$llu I.n.1 u IOC

,,,

0'0

~,~"

• ,l'· ,-I

• ~ .1'

' jp,

EI$ JOYH

l' Cu ltura "'3 li, ,f~(~'

I~I~

I. demOCr3tlJ

-,~.

r·,I.",

t,r.',) lI.dl ....,·,

"lupq·

, Ior,-,,,. H

II.I-"'d

'"l,·,

.1 l

I, ..

H EH'

.",

.... ',. -,lli

W#;Yo

hi d'"

............

ID ~

Diputació de Barcelona

cos més esvelt i un telèfon més intel .ligent serem, magicament, tots més feliço s i igualment feliços . És aquest engany que tan bé expressa la publicitat. - La relació de la fe licitat individual amb la col· lectivitat; per una banda , la fel ici tat d'un individu fa més feliços els altres. Quan algú és autèntic promou el que és autèntic en els altres; quan algú és feliç els apropa a la seva felicitat... perquè recordar que es pot ser feliç , tenir l'esperança i la confiança d'ésser feliç en algun moment , això també forma part de la nostra felicitat. Sabem que la felicitat d'un pot promoure sentiments de ràbia, d'enveja , etc., però aquests no poden destrui r la fortalesa del benestar de l'altre . Per una altra banda , el sentiment de responsabi litat i de pertinença a la humanitat, posen en relació la felicitat d'un individu amb la dels altres; tant el dolor com la felicitat dels altres , són també un dolor i una felicitat pròpies ... La mare de Matleo és sensible a la bellesa de l'encontre amb

el seu bebè . També Matleo és sensible a aquesta felicitat i també l'obse rvadora participa d'aquesta trobada, d'aquesta emoció, d'aquesta be llesa ... sense que faci cap falta que sigui la mare o el seu nadó els personatges mitjançant els quals es manifesti la cara més bella de la felicitat. En una altra peça d'aquesta cadena, nosaltres també hem participat de la bellesa i de la felicitat d'aquest trobament, Potser, aquests exemples , us apropin a la felicitat d'aquest moment o de qualsevol altre moment que pugueu recordar, viure i sentir ,

• 1. PEREZ SANCHEZ, MANUEL; CHA8N '. HAFSA .

Mètodo de observaGÍón Bich. A la búsqueda de herramientas para el Psicoanalisis. Editorial Promolibro. P ÉREZ SÀNCHEZ, MANUEL; CHA8N' . HAFSA. Lo cotidiano y el subconsciente. Lo que se obser· va se vuelve mente. Editorial Paidós.

"... - Fa milions d'anys que les flors fabriquen punxes . Fa milions d'anys que els xais es mengen les flors, I no n'és , de seriós, tractar de comprendre per què les flors es preocupen tant de fabricar punxes que no els serveixen de res , oi? I la guerra dels xais i les flors, tampoc no n'és d'important? No és més seriós tot això que les sumes d'un senyor gras i vermell? I si jo conec una flor única en tot en món , que no es troba enl loc més fora del meu planeta , i que un xai pot destruir, així , d'una mossegada , un mati, sense ni adonar-se del que fa , això no n'és d'important' Es posa vermell i després continuà; - Si algú estima una flor de la qual només existeix un sol exemplar entre tots els milions i milions d'estels, això li basta per fer-lo feliç quan els mira . I pensa 'La meva fl or és per allà dall.. ' Però, si el xai menja la flor, per a ell és com si, d'un cop, tots els este ls s'apaguessin' I això no n'és d'important! No va poder dir res més. Esclatà en sanglots, Era fosca nit. Jo havia deixat les eines , Me'n reia del martell , del cargol , de la set i de la mort. En un estel , en un planeta, el meu la Terra , hi havia un petit príncep que calia consolar' El vaig prendre en braços. El vaig bressolar. Li vaig dir; 'La flor que estimes no està pas en perill' ... li dibuixaré un morrió , al teu xai ... dibuixaré una cuirassa per a la teva flor... jo ... No sabia pas massa el que havia de dir. Em sentia poca traça. No sabia com guanyar-me'l, on anar-lo a trobar... Que n'és , de misteriós, el país de les llàgrimes' " Antoine de Saint-Exupéry. El Petil Príncep, capítol VII.

19 29

ci monogràfiC

Reflexionant sobre les pèrdues

Ester Rosauro

Per parlar de les pèrdu es, hem de mirar dins nostre. Sentir la pèrdua d'una persona estimada , la seva mort per exemple, és viure un procés de dol. Per elabora r aq uest dol, se ntirem moltes emocions: ràbi a, disgust, incredulitat, idealització de la persona estimada, nostàlgia , tristesa . Aquest procés de dol finalitzarà, quan hàgim pogut interioritzar totes aquestes emocions , conservan t dins nostre la persona estimada També ens sentim trists i desil ·lusionats quan hem dipositat fa lses esperances en les nostres relacions, quan hem sentit la mort d'aquells ideals que tant ens mobilitzaven , .. . També en aquests moments es viu un procés de dol. Les pèrdues són inseparables en les relacions interpersonals i en la relació amb nosaltres mateixos; quantes vegades hem hagut d'afrontar la nostra pròpia por quan ens crèiem tan valents ... Les relacions interpersonals són essencials en la vida des que naixem estem en rel ació amb la gent : pares, oncles , avis, . Això anant bé, perquè si aquesta gent no hi és, n'hi haurà una altra, però sempre n'hi ha. I és en aquesta intensa relació amb els altres que ens cos ta reconèixer la individualitat i l'autonomia que tots tenim com a éssers humans. I això tan simple de dir i tan difícil de viure , és el que últimament trobo de dife-

rent a l'hora de pensar en les nostres relacions en general. Haver entès aquesta particularitat, ha estat gràcies a la participació als Seminaris d'Observació de Bebès supervisats per la Dra. Hafsa Chabni. Molta gent es preguntarà que hi tenen a veu re els bebès amb aquest món tan complex de les relacions, però aquestes petites persones, ens ajuden a entendre qüestions tan essencials com l'autonomia ; perquè són ells els primers en patir aquesta pèrdua i en demanar-la al mateix temps. Algun s en el moment de néixer ja han de respondre als copets al cul que se'ls hi dóna perquè plorin , com si ells no ho poguessin fer sols, i en el moment que volguessin. Ja estem, doncs, interferint en la seva autonomia com a persones; aquests mateixos bebès demanaran de moltes formes la seva individualitat. Des que naixem , estem subjectes a viure en companyia de les pèrdues. Molts hauran de viure amb la imposició de normes tradicionalment acceptades i poc qüestionades , i d'altres més privilegiats vi uran respectats com a persones diferents en els seus des itjos; però tots es desenvolupa ran com a éssers humans únics. Les relacions i les pèrdues són una parella inseparable. Parl ar de pèrdues és parlar de la vida. Entenc les pèrdues com quelcom tan essencial com les relacions, i el que encara és més im portant; la vivèn-

cia o el com vivim aquestes pèrdues, entrellacen i teixeixe n els tipus de relacions que hem fet, fem, i farem. Tots i totes , hem patit o patim . per la mort o la pèrdu a d'una persona estim ada , d'un ideal, de la nostra in fantesa , de la nostra joventut , etc., però darrere l'elaboració del dol, hi ha l'aprenentatge i la interioritz ació de molts sentiments que formara n part en l'equipatge de la vida . I és que si som capaços de viure també el patim ent , estem acceptant la nostra fràgi l i rica existència per convertir- la en la bellesa de l viure, i per tant les pèrdues es converteixen en pèrdues necessàries . I això , que només semblen paraules ma-

ques , significa que , perquè aquest patiment no s'enquisti i sig ui estèril en les relacions amb nosaltres mateixos i amb els altres, hem d'estar disposats a créixer. Créixer com a éssers humans és una aventura, és estar obe rt a la vida i al pensament • •

- V IORST. J UOITH .

Pérdidas Necesarias. Plaza

Janès.1990. - T lZòN GA RC IA , J ORGE. Apuntes para una

Psicologia basada en la Relación. Hogar del

Libro. 1988.

19 31

XXXVII Renacimienlo Antonio Machado Galeri as del al ma ...1 El alma niña! Su clara luz ri sueña; Y la pequeña historia, Y la alegria de la vida nueva .. IAh , volver a nacer, Y anda r cam ino, ya recobrada la perdida senda! y volve r a sentir en nuestra mano , aquel latido de la mano buena de nuestra madre ... y caminar en sueños por amor de la mano que nos ll eva .

CONEIXES la

WEB de la

Secretaria General de SAPS on adresar-te per buscar feina! QUIN , ,.. -' punt d'informació tens més a prop! VOLS compartir pis amb altres companys! .' .,o_' T'INTERESSA treballar a l'estranger! CONNECTA-THI

http://WWW.gencat.es/joventut Correu electrònic

joventut@correu.gencat.es

General lat de Catalunya Departamen t de la PresidènCia ~ Secretaria General de Joventut

nm :

...........'

el monogràfiC

Viure el desconcert

Elena Valenciana Eurodiputada Qualsevol generalització és una bana litat i, a més, produeix greus inju stícies ... Això és el que passa amb afirmacions com "els catalans són ronyosos", "els madri lenys són uns xufos', "els alemanys són fatx es" o "a ls ameri cans només els interessen els diners". Tots coneixem catalans esplènd ids, madrilenys humils , alemanys socialdemòcrates i americans comp romesos amb causes molt nobles. Per això no m'agrada genera litzar i, encara que no sempre és possible, tracto de recuperar en les meves afirmacions sobre els homes als que no responen a l'estereotip, que en són molts i són , a més , els més valuosos. Els nois que no seg ueixen gregàriament els comportaments més penosos de la cu ltura patriarcal , no riuen las gràcies di sc riminatòries sobre els homosexuals (maricons, en l'argot en voga) , ni sobre les dones, són "els nost re s". Sóc conscient que per a ells, per als "nostres" nois la tasca no és fàcil. Per a la cultura dominant, ser "dona, dona" consisteix a sotmetre's i a tractar per tots els mitjans de ser i de roman dre bella ... Per a la cu ltura dominant, l'home que no demostra el seu menyspreu envers els homosexuals és com a mínim "sospitós" i el qui no sap posar "al seu lloc" les dones és un dèbi l ("calçasses", en l'argot en voga) . Per això, ser noi i no ser masclista és quasi més difícil que ser noia en

un món clarament dom inat pels homes. Les dones espanyoles , en el seu conjunt, han avançat més en els últims vint anys que en els últims vint segles. Quan dic avançar (per si es genere n dubtes del tipus : "Però segur que ara esteu millor que abans? Nosaltres, al menys, no teníem que demostrar res .. . N'hi havia prou amb deixarse estimar i, en el fons, fèiem el que ens donava la gana però sense di r-ho ... " Quina gran fa l·làcia, quin missatge reaccionari tan difós últimament I) dic millorar en la nostra rel ació amb els altres , ser més autònomes, més lliu res, tenir més control de les nostres vides ... Per fer amb aquestes el que vulguem o el que puguem però nosaltres. L'accés massiu de les dones a l'educació, a l'ocupació (aquesta no tan massiva) , la possibilitat de controlar el nostre sistema reproducti u, el desenvolupament del feminisme i de l'Estat de benestar, han anat produint un canvi silenciós que culminarà, des del meu punt de vista , en l'última gran revolució de la nostra era: la revolució pacífica de les dones. I és evident que aquest gran canvi remou les estructures de la nostra societat i la forma de relacionar-se entre els homes i les dones. El canvi fonamenta l en aquest últim aspecte consisteix, al meu parer, en el fet que s'han acabat les regles . El lloc que l'home ocupava en el sistema de relacions

19 33

entre els dos sexes ja no és el mateix per la senzilla raó que les dones ja no estan en el mateix lloc: s'han mogut i s'han mogut molt . En re alitat, això no hauria de suposar cap problema , sobretot entre la gent jove .. . An s al contrari , no és millor explorar un món de relacions sense pautes predeterminades ni "llocs comuns" que transitar pels hàbits i costums de generacions passades? No obstant això , és fàcil observa r el desconcert que viuen ambdós sexes en la seva manera de relaciona r-se essent especialment flagrant el desconcert masculí. És possible que el desconcert hagi existit sempre (és vell al lò de "no hi ha qui entengui les dones") però no afectava a tot el món de les relacions, es ci rcu mscrivia més aviat al nivell amorós o sentimental ... Avui en dia la desorientació és més general. Des del món estudiantil al laboral, passant pel polític i el sexual, qualsevol lloc de relació entre els homes i les dones resulta complicat i conflictiu sobretot per a ells ... I és que les noies han decidit que només hi poden guanyar.. . Ouan es van conquerint espais de llibertat de forma tan clara , (i això que moltes vegades no ens adonem que fins fa molt poc temps les dones espanyoles no eren ciutadanes de ple dret ni disposaven de cap autonomia) la dinàmica és im parable ... Les espanyoles, majorità riament, als 18 o 19 anys volen desenvolupar un

projecte de vida autònom. Volen estudiar ilo treballar i només després formar una fam ília o ser mares . La prioritat ja no és el matrimoni i els homes no són l'únic model de llibertat.. Els nois (alguns sí) no saben qué els toca fer a ells. Si les dones lluiten con tra un model social que col·locava l'home en el cen tre .. . Com haurà de ser ara? Ouè esperen d'ells les noies? Les dones són cada cop més fermes en els comportaments i semblen més independents, (sentim parlar molt sov int dels millors resultats acadèmics que assoleixen les noies joves). No acceptaran ja mai un sistema de relacions tan vell com el món i el nou encara s'ha d'explorar... Però si elles van avançant i "guanyant". és que potser nosaltres retrocedim i anem perdent quelcom? Jo no sóc partidària de les respostes en un únic sentit. Crec que, electivament, una nova forma de relacionar-se entre homes i dones es va obrint pas . És una rel ació més igualitària i per això més complexa i con flictiva, però una societat compartida per éssers iguals serà , sens du bte, una societat molt més interessant i per descom ptat més justa. Aposto perquè visquem el desconcert sense buscar receptes i només reivindico l'honestedat. Des d'aquest lloc, segur que anem trobant camins ... Les dones tenim enca ra un llarg recorregut a fer per aconseguir la nostra autonomia , els homes no haurien de posar obstac les . Ell s -alguns ja ho sabe ntambé guanyaran amb el canvi •

•

la col·laboraciÓ

El Gran Hermano et vigila

Jesús Sanz Moral Director de l' Esplai El Piolet Com acostuma a passar, la realitat a vegades supera la fi cció. Aquest és el cas de l'experiment televisiu que suposa el prog rama de Tele5 El gran hermano. Des que es va estrenar, el programa ha causat una gran expectació i és un dels principals temes de debat en cafès, bars , restau rants i perruqueries . Qui havia pensat que aquella idea de Peter Weir (di rector de El shaw de Truman) , que criticava mitjançant aquesta pel ·lícula el negoci televisiu del "reality show", seria exportada al món real i constituiria un aclaparador èxit d'audiència? Però més enllà de la morbositat que pot produir veure uns éssers humans rere el mirall de la paret , l'emissió de El gran hermano suscita múltiples interrogants de tipus cívic i ètic. D'entrada , sembla clar que en la nostra societat ja no s'escandalitza ningú per veu re que som capaços de casi qualsevol cosa només per diners. El reclam dels 20 mi lions de premi provoca que més de 2000 joves estiguin disposats a fer de conillets d'índies dins d'una gàbia amb form a de casa en la qual s'han in stal·lat càmeres fins i tot a la dutxa. Tot el món es pregunta si veurem les imatges de la dutxa ja que, en cas contrari , per quina raó haurien posat una càmera allà? Big Brother era el nom amb el qual George Orwell definia en la seva novel·la 1984 l'Estat totalitari que tot ho veia, tot ho

escoltava i decidia sobre tol. La nostra societat dista considerablement de la que Orwell va imaginar fa poc més de 50 anys , però, d'alguna manera , és cert que cada cop estem més controlats. Permeteu -me posar algun exemple. Alguna vegada us heu parat a pensar la quantitat d'informació que tenen els banquers sobre nosaltres? Saben on treballem, quants diners cobrem , la universitat on hem estudiat, si hem canviat de feina , quins són els nostres hàbits de consum (si paguem amb la targeta de crèdit) , per on ens movem habitualment (si traiem diners dels caixers automàtics) , a quines revistes estem subscrits, si pertanyem a alguna associació o partit polític (les quotes s'acostumen a domiciliar al banc). l'i mport de la nostra factura telefònica, de la ll um , de l'aigua , etc. Un altre exemple: re cen tment s'està investigant l'existència de la xarxa Echelon , una suposada xarxa d'espionatge internacional impulsada per cinc països (Estats Units, Gran Bretanya , Canadà, Austràlia i Nova Zelanda) que sembla que té capacitat per interceptar la majoria de les comunicacions que fem en format digital (telèfons, faxs, correu electrònic, etc.). Amb l'excusa de preveni r el terrorisme internacional aquesta xarxa secreta ha estat espiant a polítics i empreses de tot tipus. Margaret Newsham, antiga treballadora de la NSA (Agència de Seguretat Nacional

19 35

dels EUA), afirma que el 1984 la xarxa Echelon era capaç d'inte rvenir en temps real totes les comunicacions de qualsevol persona del planeta i podia mitjançant els seus satèl·lits "filmar un segell en el terra". Pel seu ca racter secret totes aquestes accions s'estan fen t impunement i se nse necessi tat d'un manament judicial. Així doncs , l'emissió d'aquest programa per pa rt de TeieS posa de manifest una de les més curioses paradoxes de l món actual: tots som a la vegada espectado rs i víctimes del gran hermano. Però El gran hermano té en l'actualitat

unes formes molt menys visib les i molt més subtil s. Els mecani smes de control socia l s' han inco rp orat sil enciosament en la nostra cultura. Aldous Hux ley publi cava el 1932 una novel·la ti tulada Un món feliç. En aquesta, al contra ri que en la profecia orwelliana, es pl antejava la hipòtesi que la banalització de la cultu ra i l'excés d'info rmació farien impossible la possibilitat d'elecció i que, per tant, s'arribaria a una nova forma d'opressió per mitja de la felicitat. Si teni m en compte la dinam ica de les nostres societats, no us sembla una idea suggerent ? ,

•

la coJ.labol'3clÓ

Cròniques des del foro La derechona

Quique Toledo Espai de Ll ibe rtat Amb l'arribada de l'estiu , Madrid es transforma . El ritme trepidant de la ciutat comença a alentir-se i les preocupacions ciutadanes, socials i polítiques entren en una letargia estival. Gràcies a aquesta letargia passen desapercebudes les barbarita ts més grans. A veure si sóc capaç d'explicar-ho. Malgrat els esforços del senyor Aznar per reivindicar l'espai del centre , a la seva gent li su rt la derechona que porten di ns. No poden renunciar a la seva essència antediluviana, que entra en contradicció amb les tesis gairebé aristotèliques de la Moncloa: "iCentrarse! iAr!". El problema (almenys a nivell de discurs) radica en el fet que rere Aznar, Villalobos o Ru íz Gallardón , amb aquest tarannà liberal, centrista i dialogant, no hi ha ningú. Estan sols. Per un que n'hi havia (Pímentel) , no va poder aguantar tanta comèdía í va deixar JoseMari amb un pam de nas a 15 dies de les eleccions. Així , hem pogut comprovar el tarannà dialogant de la senyora Rudí com a presidenta del Congrés en aplicar el reg lament amb un rigor i un zel desmesurats. És aquesta l'actitud i la disposició de diàleg que oferia Aznar després de les eleccions? En qualsevol cas , és part de la seva personalitat política, de la identitat ideològica de dretes. Després d'aquests últims mesos de majories absolutes per part del nostre fla-

mant centredreta, he detectat una espècie de síndrome entre destacats membres del partit del govern , És la síndrome de "OijeOigo -Oiego-Redigo". Aquesta síndrome consisteix en fer unes declaracions des del més profund de la personalitat de cadascú i relatives a assumptes de rabiosa actualitat , i després -amb el subsegüent escàndol- desdir-se'n per immediatament reafirmar-s 'hi. Un exemple recent, de projecció internacional , podria ser les declaracions del senyor Fraga Iribarne a Xile sobre el procés judicial seguit a Espanya contra el genocida Pinochet. Un altre exemple evident d'aquesta síndrome podria ser la que es va presentar quan el delegat del govern a Euskadi va establir un paral·lelisme entre la pica baptismal (o el llibre de família) i l'afició als aldarulls de carrer al Pa ís Basc. És a dir, que si em dic Gorka és que haig de tenir una propensió a cremar papereres o concessionaris de cotxes francesos, El procés seguit per aquest bon home és el mateix que el de Fraga: "Oije-Oigo-OiegoRedigo". ... I és que en el fons ho porten molt endins, i hi ha coses que no es poden reprimir per molt vestit de centrista de tota la vida que es posin . Són així. Ja ho deien els filòsofs neopositivistes: "El que es pot dir, es pot dir clarament". .. . 1 tan clar que ho diuen! Mentrestant, i com cadascú carrega la seva creu, aq uí, al Fora, tenim el nostre-

19 37

Segona ciutat de CataLunya Millora en infraes t ruct ures de comunicacions Ir.'lClamenl de res idus Potenciació dI:' les activitals firals

•

Can Llong Recupera ció del Ri poll

Ciutat digital Cablejat de la ciutat

•

Fundació Industries de l.'l Informació F21 5;¡11J\ en xarx a

Sabadell 2010

Sabadell

2004

El Parc de Salut Accés universal Col-lahoració amb universitat~

Neteja de la ciutat

Sabadell

Actuació als barri s Pla de mobilitat Cultura de la prevenció

Concertació, diàleg I consens Consells de participació Nova estructura organi tlat lva In formació a 1-,1ba~ t de to thom POlenclM els r.onsell.., de distri ct e

Els valors I la cultura Ol'scen tra litwció de les activitats culturals Politiq ues de promoció artistica Ciutat educadora l'esport i el lleure Ciutat sostenible Sabadell solidaria

Ajuntament de Sabadell

Per

a la igualtat Dona-home Ciu tat jove

mostrari de barbaritats, frui t de ta síndrome "Dije-Digo-Diego-Redigo", entre les quals destaca clarament les que diu o fa un autèntic especialista en la matèria com és el nostre Excel·lentíssim Alcalde , Senyor Jose M. Alvarez de l Manzano. Però també li afecta a més una altra síndrome: la de Torquemada , que causa la síndrome anterior. Anem a pams. Voldria "centrar-me" en un cas concret de la síndrome de Torquemada que podríem anomenar actuar com un autèntic virrei. Aquest senyor, com a bon catòlic i home de fe , vol tant la seva dona que se l'emporta a tots els viatges oficials - encara que no formi part del protocol- o li paga els viatges no sé on ni per què , amb càrrec a l'erari públic. Després s'atreveix a esgrim ir les seves raons en un ple mun icipal sense que li caigui la cara de vergonya . AI cap i a la fi , aquests dispendis són tot un Acte-d'Amor, i a més el diner públic permet aquests conce ptes "perquè ho dic jo, que per això sóc el que mana" . I no hi ha més cera que la que crema. L'exemple més clar de la síndrome de "Dije-Dlgo-Diego-Redigo" i que ha implicat l'obertu ra d'un debat a nivell nacional, han estat les declaracions d'Alvarez del Manzano entorn de les relacions de parella. Resulta, segons aquest senyor, que les parelles de fet són més propenses als maltrac taments. Això és degut , com és natu ral , a la falta de compromís que aquest tipus de relacions generen. L'estructura del discurs és impressionant per la seva con sistència i ajustament a la realitat. Sense més comentaris! Immediatament es va produ ir el lògic enrenou . Mentre que sectors del PP feie n jocs malabars per sortir d'aquesta situació , Fraga aplaudia aquesta nova perla de l'ínclit ideòleg i eficaç gesto r del PP, algunes dones més o menys significatives del partit intentaven matisar les paraules, i l'Església irrompia i argumentava que tenia dades que corroboraven les

afirmacions de l'alcalde. Les últimes declaracions del bisbe de ... (c rec que era Mondoñedo, o quelcom semblant), en què volia negar la comunió a les parelles de fet no fan si no demostrar una cosa que molts ja sabem: són uns ca rques. Però tornem al meu alcalde favo rit, que és el protagonista d'aquesta crònica. Després d'uns dies de declaracions de tothom (i crec jo que després del col·lapse de les línies telefòniques de l'Ajuntament i de la seu del PP al carrer Gènova) , el senyor Alvarez del Manzano fa unes noves declaracions en les quals sembla rectificar el que havia dit abans, per immediatament reafirmar-se en allò que havia exposat en primer lloc: ell no volia dir que les parell es de fet fossin font de maltractaments. No. El que passa és que les parelles de fet no tenen el compromís que donen la fe i la pràctica cristiana. És un amor de segona , que lògicament predisposa al maltractament. "Que si jo no volia dir, ... que si se m'ha interpretat malament , .. . Però en el fons em ratifico en el que he dit, perquè el que volia dir és el que he dit, ... " Tot un exe rcici d'oratòria . Com sento no haver gravat aquestes paraules per haver-l es pogut transcriure literalment! Sembla que ja ha passat la tempesta . No sé si és per casua litats de la vida, per la mà de Déu, per motius d'aquest tarannà centrista i tolerant que emana des de la Moncloa, el cas és que a fin als de juny l'Ajuntament de Madrid, per fi , s'ha decidit a crear un registre per a les parelles de fet de la ciutat. Han transcorregut alg uns anys des que es va començar aquesta pràctica a les admin istracions locals a Espanya . Madrid se suma a aquesta iniciativa. Crec que ho fa a con tracor. Mentrestant, els madrilenys estan per altres coses . Aquests temes no semblen que els importin. Els seus caps estan en un altre ll oc. "T'has recordat de comprar el bronzejador?" ,

•

19 39

l'apunT

Abdó Terradas Primer dirigent republicà. Periodista i alcalde de Figueres 1

Jordi Serrano Espai de Lli bertat

De la llarga llista de catalans il ·lustres dels qui gairebé no en sabem re s Abdó Terradas n'és un més . Neix el 16 de juny de 1812 a Figueres. Entra a la Milícia Nacional (M N) als 14 anys i als 16 és sergent. La MN era un cos militar creat pel Règim Liberal i que pretenia ser una mena de nació en armes o exèrcit popular. Tenia un caràcter urbà i popular i es va oposar amb eficàcia al carlisme , és a dir a les forces clericals i reaccionàries que volien tornar a la monarquia absoluta i la inqu isició. Foren precisament els carlins els que van assassinar el seu pare l'any 1835. Terradas coneix Ramon Xauradó a la MN i coincideixen a la maçoneria. Xauradó és l'autor l'any 1832 de la primera proposta de Constitució republicana (Bases de una constitución politica o principios ¡undamentales de un sistema republicano). Tots dos pertanyen al grup carbonari "Los Vengadores de Alibaud" -el carbonarisme és un moviment d'ideolog ia libera l, organitzat en societats secretes relacionades amb la maçoneria- que es fu siona (1836) amb la "Sociedad de los Dere chos del Hombre" i creen "La Federación". Aquí coincideixen amb Joan Munts el principal dirigent obrer de l'època. Terradas col·labora en la creació de l'Associació Mútua de Treballadors (1838). També presideix "La Sociedad Patriótica y Constitucional" (1840).

L'any 1843 el trobem presidint la Junta Revolucionària de l'Empordà. Els comunistes carbonaris francesos d'Etienne Cabet l'ajuden. És detingut a Tolosa. La justícia france sa ob re causa contra "un perillós complot d'inspiració comunista". La reacció a Barce-

lona no es fa esperar, el 12 d'agost se ce lebra una manifestació a la Rambla reclamant-ne la lli bertat. Es crida "Visca la Junta Central" (volen una Junta central i Corts constituents) , "Mórin els traïdors" i "Llibertat per a en Terradas". Els manifestants són descrits com a persones que vesteixen amb gorra, brusa i espard enyes. És la indumentària típica de la classe ob rera de l'època. En aquest moment el batalló de la Milícia Nacional de Barcelona conegut com el de la "Brusa" és desarmat. Terradas és jutjat a Tolosa el 21 d'agost. Etienne Cabet vol ser el seu defensor però no el deixen. Per fi és absolt. Haurà estat pres durant set mesos. Primer alcalde republicà de Catalunya Les eleccions municipals se celebren el 5 de desembre de 1841, i permeten la participació de gairebé tots els veïns (majors de 21 anys) , la qual cosa s'acosta bastant al que se rà després el sufrag i universal masculí. Els veïns elegeixen una Junta d'electors (majors de 25 anys) que es reuneix el 12 de desembre. Les eleccions són

impugnades per les forces reaccionàries per irregularitats formals. Es fa una segona elecció , per tandes, Juntes parroquials i Junta d'electors (22 i 29 de desembre) que també és impugnada i se n'ha de fer una tercera i definitiva (1 i 2 de gener) . El divendres 7 de gener és la presa de possessió, per fi Abdó Terradas és elegit alcalde de Figueres . Serà el primer alcalde republicà de l'Estat. La Diputació de Barcelona anul·la el nomenament perquè al·lega que no comp leix el requisit de residència i veïnat establert per la llei. El dia 9 torna a ser nomenat oficialment. La Diputació torna a anu l·lar el nomenament perquè en la presa de possessió Terradas no jura fidelitat al regent. De l'lI al 23 de gener, intenta prendre possessió per tercera vegada , de fet és la cinquena elecció . En aquest interval la reacció catòlico-conservadora vol aturar les forces prog ressistes i fa una denúncia contra Terradas per l'edició de las Hojas republicanas. És detingut i empresonat a Girona el dia 18, l'endemà és absolt per unanimitat del jurat. Tres resultats successius de les juntes parroquials i cinc votacions per unanimitat de la Junta d'electors clarifiquen l'enorme simpatia de l'electorat figuerenc pel patrici republicà. La reacció no cessa en el seu intent d'acabar amb l'experiència republicana . Arriben a Figueres dues companyies de soldats per detenir Terradas. Aquest ordena al comandant de la milícia formar un piquet de vint homes per protegir la Casa de la Vila. Terradas cedeix la vara d'alcalde tot protestant i remarca que ho fa per força, i és conduït al Castell de Figueres . Vint-i-cinc dies després se celebra la vista pública amb 1500 persones expectants. El 2 d'abril es dicta sentència absolutòria . Abdó Terradas només va ser alcald e tres dies . Una de les qüestions de fons

és que existien àmplies evidències de corrupció a la hisenda municipal i Terradas tenia fama d'home incorruptible que posaria ordre a tant desori. Poques setmanes més tard es fa a Figueres una manifestació republicana Uuny 1842). Es crida "Visca Terradas", es proclama la república i es canta "La Campana" amb una bandera roja. Líder i creador de la premsa republicana Abdó Terradas crea el primer periodisme republicà a Catalunya amb l'edició el 1841 d'unes fulles volants: Hojas republicanas. L'agost d'aquest any Terradas pateix un atemptat: 50 homes armats l'intenten assassinar a casa seva . Sembla que els assaltants estan a sou de dos regidors de l'Ajuntament de Barcelona. Després crea el diari El Republicano que s'edita des de 1'1 d'octubre fins al 12 de novembre de 1842, quan la redacció és assaltada per la policia i detenen els redactors . És un dels desencadenants de la revolta de novembre de 1842. Es tracta d'un avalot popular entre treballadors i guardes al Portal de l'Àngel. És l'inici de la insurrecció popular contra el govern que acaba amb el bombardeig de Barcelona per Espartero el dia 3 de desembre . L'endemà del bombardeig , 600 homes són dispersats a la frontera, amb Terradas al front, quan volien entrar a Catalunya . L'any 1850 Abdó Terradas és president del reorganitza t Partit Republicà Demòcrata. Tenen el primer èxit electoral en les eleccions de 1851 , amb l'elecció a Barcelona d'Estanislau Figueres (districte de la Llotja) i d'Ildefons Cerdà (districte de Sant Pere). Celebren la victòria i l'inspector de Vigilància i Seguretat Pública, Ramon Serra i Monclús , els adverteix que es prepara un assassinat. El 24 de juny de 1851

19 41

Francesc de Paula Cuello - director d'EI Republicano- de 27 anys, és apunyalat set vegades al carrer Basses de Sant Pere. És enterrat sense flors , corones ni ci ri s i amb una ci nta roja i sobre un coix i una gorra vermel la. L'opini ó popu lar deia que ho havia fet la colla d'en Tarrés, grup de delinqüents en connivència amb les autoritats. El procés és sobresegut l'any següent. Torna a ser elegit alcalde

Terrada s es torna a prese ntar a l'alcaIdia de Figueres el 24 de sete mbre i 1'1 d'octubre de 1854 . Torna a ser el vencedor indiscutible. També va acaba r essent destituït , però aquest cop el seu mandat va durar deu mesos. Pel novembre Terradas és nomenat comandant del primer batalló de la Milícia Nacional de Figueres . La Diputació i el governador civil de Girona no ho toleren. Addueixen un pretext per suspendre l'Ajuntament i torna r-h i a posar els d'abans. Terradas aplica les seves conviccions en la tasca de govern . Per exemple, es nega una i altra vegada a fin ançar l'Església catòlica. Totes les demandes per finançar amb diners públics processons, misses o altres actes religiosos són rebu tjades. No s'oposa als seus actes sinó a pagar-los. Alguna vegada pl anteja mesures alternatives. Per exemple en comptes de finança r la processó de Requesens , l'Ajuntament opta per ofe rir una sopa de pobres en tornar la processó. No assisteix tampoc a les misses ni a les processons . (Els nostres polítics d'esquerres en podrien prendre nota i imitar-lo). El governador civi l i la Diputació de Girona volen que l'Ajuntament financi i les acti vitats clericals. El 21 de juliol l'Ajuntament rep una carta de la Diputació on s'exigeix que es paguin 8.000 rals a l'Església. Tres dies després Terradas és destituït del càrrec d'Alcalde. En aquests mesos l'Ajuntament manté una actitud de respecte to tal enve rs la llibertat religi osa, per exemple demanen una reforma arquitectònica de l'església ; l'Aju ntament s'hi mostra favorable i dóna els

perm isos . Durant aquests mesos desenvoluparan una frenètica activitat municipal. Destaquem les obres públiques per donar treball als atu rats. l'ideari de Terradas El pen sament polític de Terradas és influït per "la conspiració de ls iguals" de Babeuf o Bu enarroti . El podriem defin ir com un republicà , socialista que està a favo r de la ll ibe rtat, la democràcia , la igualtat , els drets humans , la sobirania del poble, el sufragi un ive rsa l, l'educació gratu ïta i la república federal. Terradas creu en un ampli moviment per l'emancipació format pe r republ icans, liberals de bona fe i treballadors. l'escriptor Terradas Abdó Terradas és un home culte que desenvolupa una acti vitat literà ri a interessant. L'any 1835 publica La Esplanada. Escenas tràgicas de 1828. És una obra que critica durament l'absolutisme de l'última època de l'Antic Règim (l'ominosa dècada). Pocs anys després publica Lo rey Micomicó una sàtira brutal cont ra la monarqu ia. És una obra teatral revolucionària a la manera de Robrenyo . De fet Terradas es pot considerar el con tinuador de Robrenyo, que fou el pioner del primer teatre en català . Lo rey Micomicó s'estrena a Barcelona el mateix any de la mort de Robrenyo (1838). Va ser un èx it sensac ional. Joaquim Molas 2 oposa Robrenyo, Terradas , Clavé i Robe rt als conservadors "projectats al passat" Milà i Fontanals , Rubió i Ors, Bofarull i Aguiló. Segons Molas "defensen el ca talà viu i vu lgar, busquen una transformació total de la vida del país". Àngel Carmona 3 referint-se a Terradas escriu que és "un català imaginatiu , audaç i generós , un 'honrat apòstol' (que) incorp orava a la seva feina la ri alla del poble". Per Carmona és decisiva l'aportació de Terradas "al retrobament de l país". Xavier Fàbregas 4 a més hi veu el preludi d'alguns procediments de Frederic Soler

Pitarra . Els atacs a la monarquia i a la religió no són circumstancials com en Robrenyo sinó integrals a la institució i a la fe. Terradas va ser l'autor de La Campana (vegeu text adjunt). És un himne revolucionari que és considerat la Marsellesa catalana. Datada a primers de 1842 sembla que la música va ser obra de Josep Anselm Clavé. Juan Gutiérrez el cap superior politic prohibeix La Campana (1842 ). Terradas és un home prolific, original, pioner i multidiscip linar. Introdueix l'ús del català en els mítings i d'aquesta forma la

llen gua catalana entra en el llenguatge de la politica. Té temps també per traduir l'obra de E. Cabet História Popular de la Revolució Francesa (1839) .

Els catalans icarians A partir de les idees de Cabet (AI/ans en Icarie) un grup de voluntaris catalans participen en la creació d'una colòn ia comunista experimental als EUA. Volien "substituir el privilegi i la propietat individual , per la igualtat i el comunisme". Un

La campana "Ja la campana sona, lo canó ja retrona ... iAnem, anem republicans, anem I iA la victòria anem !

"Ja es arribat lo dia Que l'poble tant voli a: Fugiu , tirans, lo poble vol ser rey... Ja la campana ...

"Los públichs funcionaris No tingan amos varis: Depengan tots del popular Congrés Ja la Campana ...

"La bandera adorada Que jau alli empolvada, Correm , germans, a l'aire enarbolem! Ja la campana ..

"Los ganduls que s'mantenen Del poble , y luego s'venen , Morin cremats, sina pau no tindrem. Ja la campana ...

"Mireula que és galana l'ensenya ciutadana, Que llibertat nos promet, si la alsem. Ja la campana .. .

"Y los que tras ells vingan , Bo serà que entès tingan Que són criats, no senyors de la grey. Ja la campana ...

"Lo garrot, la escopeta, La fals y la forqueta, iOh catalans! iab valor empuyen! Ja la campana ...

"Un sol pago directe, Y un sol ram que l'colecte: Tothom de allí serà pagat com deu. Ja la campana ..

"La cort i la noblesa, L'orgull de la riquesa Caigan de un cop fins al nostre nivell. Ja la campana ...

Que pagui qui té renda, O bé alguna prebenda; Lo qui no té, tampoch deu pagar res. Ja la campana ..

La milicia i lo clero No tingan més que un fuero: Lo poble sols de un y altre es lo rey. Ja la campana ...

"Lo delme, la gabella, Lo dret de la portella, No, jornalers, may més no pagarem. Ja la campana ..

15 43

dels més deslacals serà Narcís Monluriol que a banda d'invenlar el submarí publica un fulletó con tra la pena de mort l'any 1844, El primer grup el formen Santiago i Pere Montaldo (advocat), Joan Rovira (metge) i Francesc Sunyer Capdevila (estudiant de medicina) , Borras pare i fill (llibreters), Monturiol (advocat) Ignasi Montaldo (professor de matematiques), els germans Clavé, Pau Alsina (el futur primer diputat obrer d'Espanya) i Orellana (militar), Orellana i Monturiol tradueixen Viaje a 'caria i l'opuscle De que manera soy comunista y mi credo comunista, Es tractava de "construir un nou paradís en un lloc remot", Terradas té una actitud crítica , semblant a la de Marx i Engels per la mateixa època, però la seva relació és estreta, sem bla que va ser protagonista de l'experiència ica ri ana de vida comunitària al barri del Poble Nou de Barcelona , Ep íleg Tre s anècdotes il,lustren el tarannà del nostre home, L'any 1854, abans de ser alcalde, resulta que se suïcida una persona i els catòlics no el deixen enterrar al cementiri. Terradas cedeix un camp de la seva propietat per tal que el puguin enterrar. L'a ny 1868 el mort és traslladat al cemen tiri amb una làpida que diu: "AI primer librepen sador españo l, José Sic ras. El pueblo de Figueres", La segona és que tenia una bona amistat amb un afrancesat, Tomàs Pui g, i respongué personalment de la se-

guretat de la seva vídua. La tercera anècdota ens vincula Terradas amb un dels homes més injustament oblidats de la nostra història: Ramon Xauradó, El 4 de maig de 1841 es fa una manifestació en commemoració del quart aniversari de la mort de Xauradó a la plaça de Sant Jaume (PI. de la Constitució) que anirà fins al cementiri. Allí Terradas li fa un míting en homenatge. El 2 de setembre de1855 es produeix un moti a la plaça de Figueres. Significa el darrer exili a Perpinyà (havia patit moltes deportacions i exilis , per exemp le a Vilafranca , després a Sarrià i més tard a Sigüenza l'any 1845). És indultat i torna a Figueres però és detingut de nou i con finat a Medina Sidonia on mor 1' 1 de maig de 1856. Ni les robes ni els béns de Terradas no arriben mai a la seva família , Tampoc arriben a bon fi els intents de la Junta Revolucionària de Figueres de 1868 de traslladar les seves despulles a la ciutat. La mort de Cuello i Terradas, la fu gida de Pere Montaldo (fuig als EUA on participa a la Guerra de Secessió, és ferit i condecorat. Formà part del bàndol federa lista i antiesclavista de Lincoln) i l'anada de Santiago Montaldo i Joan Rovira a Icària , culminen l'etapa dels pioners de la democràcia i el SOCialisme, La segona generació sorgira amb força i florirà en el sexenni revolu cionari i la I República. Estanislau Figueras serà president de la I República, Joan Tutau ministre d'Hisenda i Francesc Suñer Capdevila major ministre d'Ultramar.

• 1. Apunt fel a parlir del llibre de Jaume Guillamet : Abdón Terradas. Primer dirigent republicà. Periodista I alcalde de Figueres. Ins titut d'Esludis Empordanesos. Figueres, 2000. (El recomanem amb entusiasme). 2. MOLAS, JOAOUIM: Diccionari de la li teratura calalana, Ed, 62. Barcelona , '979 , 3, CARMONA, ANGEL, Dues Catalunyes, jocs floralescos / xarons, Ed , Arie l. Barcelona, 1967. 4. FABREGUES. XAVI ER: Teatre catala d'agitació pol/tica, Ed , 62, Barcelona, 1975,

la cl'eaciÓ

Ernest Brugué

il corsetto Marc Castells

I la creaciĂ“

---------

l'ccoma nacionS

llibreS

En ausenci a de lo sagrado. El fracaso de la tecno logia y la supervivencia de las naciones indias Jerry Mander. Col. Plenum , 4. J.J. de Olañeta Editor. Palma de Mallorca, 1996. Jerry Mander. exdirectiu d'una importat agència de publicitat nord·atnencana va deixar la feina per dedicar-se a ca mpanyes dïnterès public. Es va fer famós amb el llibre Cl.latro buenas razones para efeminar la televisión. L'obra En ausencia de lo sagrada profunditza en la critica contra els fonaments ideològics que ens han portat a fer de la tecnologia una eina per anorrear l'essència humana. Sosté que l'empresa no es preocupa per les persones sinó que viu per sotmetre-les. Contra aquest avenç impara ble de la mundialització, Mander apos ta hi aposta i ens aporta r experiència dels pobles indígenes per sobrevi ure amb una espiritualita t que ens agermana. El llibre és també una denúncia cruel de com la societat tecnològica està anihilant aques-

tes minories ètniques i destaca l'avançada organització social d'algu nes nacions índies com la dels hopís. TOl j la cruesa de les aporta cions té un to optimista como ho palesa l'apostil· la fin al: "Els canvis que s 'ha produït a l'Europa de I" Est palesen la rapidesa amb la qual pot canviar el món i la ve locitat que poden ca nviar els paradigmes. Per això hi ha un gran espai per maniobrar. I no us faci massa recança de tant en tant pronunciar les paraules "Mare Terra". (J.M) Histori a d el sig la XX Eric Hobsbawm : Ed. Crítica; Barcelona 2000; El títol anglès, molt més precís, parla de la història curta del segle XX que abarca des del 1914, quan s'inicia la decadència d'Europa com a centre del món , fins al 1989 quan amb la caig uda del mur de Berlín desapareix la darrera de les utopies. A partir de les conseqüències socials, cu lturals i demogràli-

ques de la Prime ra Guerra Mundial , l'autor analitza com els di ferents factors interacluen sola l'impacte del crac del 29 i com d'aquest n'emergeix el feixisme i la Segona Guerra Mundia l. El text ajuda a entendre la terce ra guerra mundial (la freda), i el nou món que en sorgeix, on per primer cop la majoria dels humans viuen a fes ciu tats , amb tot el que culturalment i políticament representa. I finalment. com dels fracassos reite rats dels grans projectes històrics: el socialisme i el liberalisme: només en queda una societat desarticulada, sense projectes i obsessionada a des trui r la darrera eina que li dóna estabilitat, l'Estat. Aquesta història bàsicament pOlítica pin ta un decorat sobre el qual els actors de les embogides tragèdies actuals s'omplen de contingut I coherència. i amb la lògica comencem a entendre els problemes, tot i que no les solucions. (J.S.C)

~_ . . .r.lt~

rd7 \eJí~ 4 P6H41d~ UNaillfr 'P6R AUAR !Jt VKfiICti ~

_-../--

Instrllïu-vos i sereu lliures. associeu-l'us i ,crcu IiJl'ls. estimeu-l'us i sercu fcliços

Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia